1 10 44 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Serem Presidents Creator An entity primarily responsible for making the resource Aixalà i Blanch, Albert Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-10-17 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Eleccions Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Ciutadans pel Canvi Parlament de Catalunya President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Article publicat al número a la revista Política & Prosa, amb motiu del 25 aniversari de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999. Source A related resource from which the described resource is derived Política & Prosa Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall va vèncer en vots però no en escons i no es va poder proclamar el canvi. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context <a href="https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/items/show/2853" target="_blank" rel="noopener">https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/items/show/2853</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/12/568/llibre_senseprotocol.jpg 28f6f0c447008e94e84f3b39def1a444 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: sense protocol Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Fotografies Acció política Campanyes Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Álvarez, Pepa Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Rafael Campalans Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010 Rights Information about rights held in and over the resource Els recursos obtinguts de la venda d'aquesta publicació seran destinats a Alzheimer International-Fundació Pasqual Maragall. Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Description An account of the resource Aquest llibre és una selecció curada de fotografies que immortalitzen els tres anys anteriors de l’arribada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya), l’any 2003. Aquest àlbum gràfic és una mostra del caràcter i la manera d’entendre la política d’algú amb “una mirada clara, neta, d’una il·limitada capacitat per generar complicitats”, com indica Jordi William Carnes, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a la presentació del llibre. Abstract A summary of the resource. Aquest llibre és una selecció curada de fotografies que immortalitzen els tres anys anteriors de l’arribada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya), l’any 2003. Aquest àlbum gràfic és una mostra del caràcter i la manera d’entendre la política d’algú amb “una mirada clara, neta, d’una il·limitada capacitat per generar complicitats”, com indica Jordi William Carnes, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a la presentació del llibre. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/12/579/llibre_quepensaPM.jpg 99de6c245fd9b59c67a38513207b091b Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Què pensa Pasqual Maragall Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Acció política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Catalunya Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Àlvaro, Francesc-Marc, 1967- Publisher An entity responsible for making the resource available Dèria Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Llibre-entrevista resultat de la curiositat per descobrir i explicar què pensa en Pasqual Maragall sobre la seva activitat política, la seva dimensió humana i l'actualitat, en general. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/12/2730/20180331_LVG_JAmat_CartesEU_PM.pdf a5f7988f557724018567e7e44f3adff3 PDF Text Text MIRADES Dissabte, 31 març 2018 Cultura|s La Vanguardia 20 Mirade|s Pasqual Maragall pensa Europa JORDI AMAT “Les patrulles de la frontera hon­ garesa han arrencat la malla me­ tàl∙lica que fou la mimesi del teló d’acer: renovar­la hauria costat més que eliminar­la”. La frase està disseminada en una de les entra­ des del dietari Dones que dormen de Valentí Puig. Anys 1989­90. Aviat caurà l’esquerda continental que era el Mur. La crisi soviètica repercuteix als seus països satèl∙lit i Europa, per primera vegada des­ prés del final de la Segona Guerra Mundial, pateix una crisi que la transformarà. L’assagista Puig, sempre atent a la política interna­ cional, ho intueix. Podria estar co­ mençant un temps nou. “Si amb la Revolució Russa tot començà a canviar, i Ialta donà una nova for­ ma al mapa d’Europa, potser vivim avui una mutació més perdura­ ble.” Què havia de passar? Com po­ dia articular­se per a bé aquella mutació? Ara, en un altre moment de crisi de la construcció política del continent, val la pena recordar el que es va pensar en aquell moment. Pocs ho van pensar amb la pro­ funditat de Pasqual Maragall, un polític que es va descobrir a si ma­ teix com un patriota europeu quan l’any 1985 va veure el disbarat del Checkpoint Charlie. Si els arbres eren els mateixos als parcs sepa­ rats pel mur, per què no començar a pensar la reconciliació? Aquella idea era ètica, política i intel∙lec­ tual. És una part oblidada del llegat de Maragall. A través de papers oblidats i d’altres d’inèdits, que són demostració de la seva ambició po­ lítica i capacitat d’interlocució amb grans polítics i intel∙lectuals, aquí provem d’explicar­ho. Aquell moment crític d’Europa, en el camp del catalanisme pro­ gressista, diria que pocs el van sen­ tir amb tanta profunditat com l’al­ calde Maragall. La seva circums­ tància concreta, que és d’una concentració màxima, l’afavoria. Està immers en un projecte d’una ambició enorme: la modernització De Maragall a Daniel Cohn­Bendit 15 de febrer del 1995 “Com potser sàpiga, vaig anar a Sarajevo per commemorar el trist aniversari dels mil dies de setge. M’agradaria poder trobar­nos a Barcelona per donar­li a conèixer les meves impressions d’aquest viatge a la capital bosniana”. Jordi Amat Largo proceso, amargo sueño. Cultura y política en la Cataluña contemporánea TUSQUETS. 448 PÀGINES. 20 EUROS A la venda el 4 d’abril, ‘Largo proceso, amargo sueño’ és una revisió –o mutació– del llibre ‘El llarg procés’ publicat per l’autor el 2015, un assaig d’història dels intel∙lectuals per enten­ dre les cultures polítiques a la Catalunya de postguerra de la ciutat de Barcelona, perquè es converteixi en una capital del món, amb l’horitzó immediat dels Jocs Olímpics del 1992. En aquell període d’una intensitat frenètica, d’una concentració tremenda d’ell i dels seus equips, Maragall —que buscava la construcció del seu li­ deratge polític a través de la pro­ jecció internacional dels Jocs (ho va veure Xavier Roig, el seu cap de gabinet)— va identificar una veu de la nova Europa que parlava per ell: Václav Havel. Diàleg amb Havel “Quina experiència hem viscut? Un intent de sotmetre el món a la ideologia. Quin fracàs! Potser ser­ veixi perquè els intel∙lectuals com­ prenguin que no n’hi ha prou amb elaborar una teoria per adaptar­hi després la realitat”. Principis de l’estiu del 1989. El dramaturg Vá­ clav Havel, que encara vivia en lli­ bertat vigilada als afores de Praga, responia llargament a les pregun­ tes de Michel Bongiovanni. El te­ ma de la conversa era la responsa­ bilitat dels intel∙lectuals. En una societat sense llibertat com la txe­ coslovaca, però també en una de­ mocràcia diguem­ne convencio­ nal. Construir futur era tasca dels polítics, mentre que als intel∙lec­ tuals els tocava vigilar els polítics quan aquests s’allunyessin de la realitat, captius de la ideologia. Al cap de menys d’un mes, el dis­ sident Havel redactava el discurs d’acceptació del premi de la Pau que li havia concedit l’Associació de Llibreters Alemanys i que a mit­ jans d’octubre li van lliurar a la Fi­ ra de Frankfurt. No el va poder lle­ gir, perquè el govern txec no li va permetre sortir del país, però les seves paraules es van poder ser sentir precedides d’una introduc­ ció d’André Glucksmann. Quan es referia tant al polític i sindicalista polonès Lech Walesa com a Sal­ > �MIRADES AVANÇAMENT EDITORIAL “Vam prendre una cervesa, sí, a la plaça Sant Josep Oriol, i vam veure la plaça del Pi, però sempre envoltats de 10 o 15 fotògrafs: ells ens veien però nosaltres no vèiem res. Vam parlar de Catalunya Segle XXI, inspirada en bona mesura en els seus escrits ‘Word on words’ i ‘At home’ (“Catalunya com a àgora i no com a temple”, que va dir Antoni Puigverd) i em vau comentar la vostra simpatia per la idea”. Maragall amb Václav Havel al Barri Gòtic durant la visita del president txec a Barcelona el maig del 1995 per rebre el Premi Internacional Catalunya FOTO KIM MANRESA / ARXIU 21 De Maragall a Havel, 12 de maig del 1995 Cultura|s La Vanguardia Dissabte, 31 març 2018 El projecte europeu és tema recurrent de debat, especialment en temps de crisi, però són pocs els polítics que l’han pensat amb profunditat. Un d’ells ha estat Pasqual Maragall. Reconstruïm les seves idees sobre Europa des de la seva correspondència amb altres polítics que Jordi Amat ha rescatat en una nova versió del seu llibre sobre cultura i política a Catalunya �MIRADES Dissabte, 31 març 2018 Cultura|s La Vanguardia 22 > man Rushdie (contra qui l’aia­ tol∙là Khomeini havia dictat l’edic­ te religiós que el condemnava a mort per la publicació d’Els versos satànics), Havel reflexionava so­ bre els usos de la paraula. Paraules com pau o socialisme. Paraules que no eren innocents. “La qüestió que jo voldria plantejar és que les paraules són un fenomen miste­ riós, ambigu, ambivalent i pèrfid”. Calia lluitar con­ tra els seus usos perver­ sos. No era un repte només lingüístic. Era una tasca intrínseca­ ment ètica. En aquella entrevis­ ta clandestina, compa­ rant el present amb el passat més dur, Havel anunciava que al seu país “està apareixent l’esbós d’una vida pú­ blica”. A mitjans de novembre del 1989, enfrontant­se amb el règim decadent, l’esbós de societat civil es convertia en realitat mobilitza­ da: la gent va ocupar els carrers de Bratislava i Praga demanant la di­ missió del govern comunista. Era la revolució de vellut, al cor de la qual bategava el moviment refor­ mista Fòrum Cívic, on Havel des­ puntava. A finals d’any l’intel∙lec­ tual s’havia convertit en el polític que lideraria la democratització del país. El 29 de desembre era ele­ git president de la República. Era un referent democràtic global. També per a Maragall. Així ho va explicitar en un article publicat a les pàgines de La Vanguardia, po­ ques hores abans de la visita llam­ pec que Havel va fer a Barcelona a finals del 1990. “La seva reflexió sobre el valor de la paraula ha pro­ posat una nova mirada política i moral sobre el nostre temps”. Deia Maragall que havia recomanat una vegada i una altra Paraules sobre paraula, la traducció al català que Monika Zgustová va fer del dis­ curs de Frankfurt. La lliçó de Ha­ vel valia per a tothom. També per als catalans, “tan sovint autose­ grestats en la polèmica sobre les nostres grans paraules”. Durant l’any següent, just abans de les fes­ tes de la Mercè, Maragall va visitar Praga per entrevistar­se amb Ha­ vel; també ho havia fet, per cert, Jordi Pujol. Llavors, com una tràgica ona ex­ pansiva de la implosió soviètica, per primera vegada després de la Segona Guerra Mundial, la guerra va tornar al cor d’Europa. Iugoslà­ via explotava en un conflicte bru­ tal on, encavalcat a l’ambició d’ex­ pansió territorial, es barrejava l’odi entre comunitats. Odi ètnic, reli­ giós, nacionalista. La brutalitat de la guerra entre germans era, una altra vegada, una presència real. Maragall, que estava adquirint cer­ ta rellevància com a polític inter­ nacional a través dels Jocs, va sen­ tir el dolor a la seva pell d’alcalde. Un alcalde que creia que Europa, sobretot, era una trama de ciutats. Des d’aquesta posició llegeix un al­ tre text de Havel: On home. És cap­ tivador. Era el discurs que Havel va pronunciar quan li van concedir el doctorat honoris causa de la Universitat de Lehigh a Pennsilvà­ nia l’octubre del 1991. Maragall el va descobrir a les pà­ gines del desembre de The New York Review of Books. Va quedar tan magnetitzat, com si Havel po­ sés paraules a les seves intuïcions, que ell mateix en va fer una adap­ tació personal i en català —A casa meva— que es va publicar com a article a La Vanguardia. Davant les visions que intentaven extirpar la identitat nacional de la vivència in­ dividual de la política, Havel ho as­ sumia com a punt de partida ne­ cessari per edificar una societat cí­ vica. Aquest model de societat era el punt d’arribada del seu compro­ mís polític. Construir el civisme —“un sistema polític basat en el ciutadà i que reconegui els drets fonamentals, civils i humans, en tota la seva universal validesa, i aplicats amb igualtat”— havia de ser l’objectiu de l’Estat. “Establir un Estat sobre qualsevol altre prin­ cipi que el del civisme —per exem­ ple el principi de la ideologia, la na­ cionalitat o la religió— significaria fer més important que els altres un aspecte de casa nostra i, per tant, ens reduiria com a poble, reduiria De Maragall a Semprún, 19 de març del 1995 “Aquella emoció pel lloc en el teu cas és emoció històrica, però també física. Apareix en la màgia de la muntanya d’Ettersberg, al costat de Weimar, un diumenge de març: tornes a Buchenwald i ja no hi ha columnes de fum per les quals tants ascendien fins a ‘la seva tomba als núvols on no s’està estret’. I proposes de fundar­hi, a Ettersberg, una institució europea destinada a la memòria i a la prospectiva. És a Ettersberg on s’ha de refundar Europa”. el nostre món natural. I això quasi mai no condueix a res de bo”. Europa era l’àmbit on Maragall —intuint la globalització que vin­ dria— creia que aquella societat cí­ vica es podria construir. És una idea, de fet, una vivència, que va tenir la seva translació con­ creta en el discurs inaugural dels Jocs. Es va adreçar als ciutadans del món i, amb tota naturalitat, els va anomenar germans. Després de parlar de Catalunya, Espanya i els països llatinoamericans, es va refe­ rir explícitament a una nova pàtria —Europa— i va fer seu el clam del president de les Nacions Unides perquè, en sintonia amb l’esperit olímpic, hi hagués una treva als Balcans. No va ser possible, però el seu compromís amb la pau tindria la seva millor visualització al dinar d’alcaldes celebrat el primer diu­ menge olímpic al Saló de Cent de l’Ajuntament. El reconstrueixo a través de la crònica que en va es­ criure Mayka Navarro. Encara que l’alcalde de Belgrad hi havia estat convidat, no hi va assistir. Sí que ho va fer Muhamed Kresevljakovic, l’alcalde de Sarajevo. Amb la ciutat assetjada per les bombes des del mes d’abril anterior, Kresevljako­ vic havia rebut tard el fax que el convidava a la inauguració, però tot i així va poder arribar al Saló de Cent. Va seure a la taula presiden­ cial i va exposar el seu missatge d’agonia micròfon en mà. Maragall —defensant la idea que les ciutats són el cor de les nacions i l’espe­ rança de la humanitat— es va soli­ daritzar amb ell: “Barcelona i els seus ciutadans es comprometen solidàriament a ajudar Sarajevo en la seva lluita per la pau”. No van ser només paraules: la vinculació de Barcelona amb la ciutat va ser real. La qüestió, després de l’èxit dels Jocs i en el magma de reflexió so­ bre Europa en què Maragall estava bussejant, era com transformar en una proposta política concreta aquell capital de prestigi i aquell projecte ideològic en elaboració. I aquella reconfiguració, tan sugges­ tiva, no es va poder encarrilar bé. No seria mai hegemònica a la casa que Maragall, després dels Jocs, va assumir que, tard o d’hora, hau­ ria d’habitar: la Generalitat de Ca­ talunya. Identitat local i política europea A finals del 1994 Catherine Camus �De Maragall a Mitterrand, 20 d’abril del 1995 “És que tot el que la globalització de les nostres vides anuncia com a possible –la fraternitat, el coneixement dels altres, l’amistat, la coexistència internacional– és realment probable ? Per quan? Quin serà el paper d’Europa en aquest marc? L’esquerra s’ha de fer aquestes preguntes”. Maragall amb Semprún, quan aquest era ministre de Cultura, durant l’entrega del quadre ‘Teulades de Barcelona’ de Picasso al museu del pintor el 1991 P. MADUEÑO /ARXIU MIRADES Dissabte, 31 març 2018 continuar endinsant­se al camí que portava a la pàtria d’arribada: Europa. En aquells moments, Maragall exercia de president del Consell de Municipis i Regions d’Europa, mentre que Jordi Pujol ho era de l’Assemblea de les Regions d’Euro­ pa. Des d’aquella posició, el març del 1995 va escriure una carta pri­ vada a François Mitterrand, presi­ dent de la República Francesa. Li recordava que l’havia vist per pri­ mera vegada “un jour gris” de l’oc­ tubre de l’any 1959 a París. Aquell dia, Maragall, que venia del silenci civil espanyol, havia descobert es­ coltant­lo l’oratòria política. I, molt després, havia tingut la sort d’haver pogut reunir­se amb ell. L’última vegada a Estrasburg, l’oc­ tubre del 1993, durant una reunió del Consell de Municipis i Re­ gions. Mitterrand havia parlat en aquella ocasió de la guerra dels Balcans i Maragall va apuntar unes paraules que va repetir en aquella carta. Li escri­ via per demanar­li al president francès que continués compromès amb Europa, un com­ promís que passa­ va per assumir la subsidiarietat com a manera d’augmentar democràticament la vida dels europeus. Subsidiarietat era cessió de po­ der dels estats a les regions i a les ciutats. Subsidiarietat era replan­ tejar la sobirania per acostar­la més i més a la gent. Subsidiarietat és encara avui l’esperança que pot reconstruir la utopia de la Unió com a espai democràtic on encar­ nar l’agenda revolucionària de la llibertat a través de la fraternitat que fa possible la igualtat. Era la mateixa idea que havia formulat feia un mes en cartes tant a Felipe González com a Jorge Semprún. “No deixis el govern, no deixis el poder, com diu la gent, pe­ rò deixa poder”, li demanava a González. Aquest era el nucli del pensament europeu que volia ela­ borar i sobre el qual també li parla­ va, des de la cultura, a Semprún a partir d’unes paraules de Semprún mateix: “Les pàtries només són vies cap a l’universalisme de la raó democràtica”. Aquella pàtria de partida, en el pensament europeu de Semprún, era la muntanya d’Et­ tersberg, al costat de Weimar, a prop de Buchenwald. Per a Mara­ gall també podia ser­ho l’Empor­ dà. “Viatge i quietud. Tranquil∙litat i vigilància. Llenguatge i creença. Aquests són els pols d’una de les ànimes d’Europa, l’ànima catalana. I segurament de totes”. Aquella fi­ losofia europea volia convertir­la en acció política. Per dir­ho amb una expressió que va voler patri­ monialitzar i que ha estudiat Jau­ me Bellmunt: es tractava d’inter­ venir a Europa a partir d’una acció catalana. | Cultura|s La Vanguardia tra els altres”. A partir d’aquí, pluja d’idees. Fon vida, pensament i po­ lítica. Barreja sensacions de preo­ cupació civil amb l’experiència paisatgística o les lectures que té temps de fer. Des de l’últim poe­ mari d’Àlex Susanna, passant per un article de Jean Daniel fins a un altre discurs de Havel: el que va pronunciar al Congrés Internacio­ nal del Pen Club. I finalment, a partir d’una carta publicada en la premsa d’una víctima d’ETA, re­ flexionava sobre com podria ar­ ticular­se políticament la reconci­ liació. Les paraules de Cristina Cuesta, empeltades en la reflexió de Havel i un viatge recent que ha­ via fet a Sarajevo, el portaven a esperançar­se amb “una sensibili­ tat mundial creixent en aquest sentit”. Des d’on podia treballar políti­ cament ell per augmentar aquella sensibilitat? Des d’Europa, esclar, més enllà de Barcelona. Des del govern d’Espanya? Alguns dels seus col∙laboradors més propers van fanta­ siejar amb aquella pos­ sibilitat. Però a la fi, el seu radi d’acció, si l’ampliava, era clar on el situava. A Catalu­ nya. A Catalunya, com a pàtria de partida, per 23 anat més lluny, potser, en l’expres­ sió d’una cultura europea vinguda del fred, superadora de nacionalis­ mes vacus i universalismes inge­ nus, filla de la bogeria centreeuro­ pea i de l’estupidesa estalinista, coetània de l’ecologisme i del pen­ sament lleu, escèptica i esperan­ çada a la vegada”. L’afany de forjar aquesta cultura europea, partint de Barcelona i de Catalunya, va ser un desafiament —un desafia­ ment que el portava a refundar el seu propi marc de comprensió de la realitat, com explica Joan Fuster Sobrepere a Pasqual Maragall. Pensamiento y acción— que va ob­ sessionar Maragall durant la pri­ mera meitat del 1995. Estava immers en la preparació de les últimes eleccions a què es presen­ taria per revalidar l’alcaldia, en plena agonia d’un felipisme nu i envellit. Maragall va passar aquell final d’any a la seva casa de l’Empordà. D’aquells dies, d’aparent recés, va quedar com a testimoni una cròni­ ca molt personal, escrita en format de diari, que va ocupar quatre pà­ gines en publicar­se al Diari de Gi­ rona. L’arrencada era esplèndida: “Tots anem en el mateix vaixell assetjat per mil tempestes, fent aigües per més d’un forat i tots sen­ tim els crits d’uns passatgers con­ Grup Godó President Javier Godó, comte de Godó. Conseller Delegat Carlos Godó Valls La Vanguardia Director Màrius Carol. Cultura|s Redactor en cap Sergio Vila­Sanjuán. Cap secció Isabel Gómez Melenchón. Redacció Anna Duran, Antònia Justicia, Ignasi Moya. Disseny Anna Belil, Carol Téllez Cultura|s. Edita: La Vanguardia Ediciones, S.L. Imprimeix: CRE­A, Impressions de Catalunya, SL. Dipòsit legal: B­6389­1958 va anar a Barcelona per presentar una obra pòstuma del seu pare: El primer home, traduïda simultà­ niament en castellà (Tusquets) i català (Empúries). La presentació va tenir lloc en un acte celebrat al Col∙legi de Periodistes —hi van parlar Josep Ramoneda, Jorge Semprún, Lluís Bassets i Florence Malraux— i un altre a la Universi­ tat Pompeu Fabra, on va intervenir també Antoni Marí. En aquest se­ gon acte, entre el públic, hi havia Pasqual Maragall. Pocs dies des­ prés, Maragall rebia un exemplar de l’edició no venal que Tusquets va imprimir d’Una tumba en las nubes: el discurs, titulat amb un vers de Paul Celan, que Jorge Sem­ prún havia pronunciat a l’octubre quan li van concedir el premi de la Pau a Frankfurt. L’alcalde va escriure a Semprún una carta d’agraïment. “M’ha inte­ ressat sobretot la teva especulació, en el millor sentit, sobre la memò­ ria alemanya i europea”. Ja es po­ dia començar a elaborar, després del gran sotrac, cultura europea? “Alguna cosa se n’intueix en el teu discurs de Frankfurt”. Potser la ca­ pitalitat europea de la cultura, per a la qual Barcelona es postulava, podria ser el pretext per aprofun­ dir­hi. I recordava el discurs de Havel de feia cinc anys. “És qui ha � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall pensa Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Amat, Jordi Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-03-31 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Europa Relacions Internacionals Acció política Territoris Description An account of the resource Article publicat al Culura/s de La Vanguardia, que recupera les cartes que Pasqual Maragall va escriure a diverses personalitat d'arreu d'Europa. Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/12/2739/20130619_matarelcobi_LV.pdf fc586bf24211500bacfc0590ea2de5d3 PDF Text Text TEMA Dimecres, 19 juny 2013 Cultura|s La Vanguardia 2 Matar el Cobi Fa vint anys la posició dominant en el debat intel·lectual català girava entorn de les propostes del catalanisme progressista que basculava en òrbita socialista. La pugna pujolisme/antipujolisme dominava l’escena. El temps transcorregut des d’aleshores ha vist com el nacionalisme modernitzava el seu relat, derivant cap a un sobiranisme que sembla assolir el seu moment d’auge. I des d’aquesta posició de força, dóna mostres de voler modificar el relat històric per recloure el catalanisme d’esquerres, encarnat en el ‘maragallisme’ olímpic, en l’anècdota historiogràfica. Realment avui el Cobi no simbolitza més que “la Barcelona del passat”? JORDI AMAT Ara fa vint anys que algú en algun despatx, retallant una citació d’aquí i una d’allà, va elaborar el document Henry Ucelay Da Cal i Borja de Riquer, historiadors al servei del nacionalisme espanyol. Era un libel anònim. Es va fotocopiar el juliol de 1993 i va començar a circular pels claustres universitaris quan arrencava el curs següent. No es tractava només d’una batalla de la guerra caïnita entre acadèmics ni de la visualització de llistes negres. Tingués més o menys influència, la denúncia revelava un funcionament anòmal del sistema. Com és prou sabut, el pes que els historiadors han tingut en la configuració del pensament del catalanisme –des d’Antoni Rovira i Virgili fins a Jaume Vicens Vives passant per Ferran Soldevila– ha estat profundíssim. En aquest sentit, el libel, a banda d’un atac maccarthista contra investigadors i plataformes de primer nivell (la revista L’Avenç, per exemple), es va construir a partir d’un principi deontològic servil: els historiadors no podien qüestionar el relat homogeni damunt del qual el nacionalisme havia bastit la medul·la de la seva cultura política. Era, doncs, una amenaça d’exclusió. Si dissenties del relat oficial, esdevindries un empestat. No sóc historiador professional, sinó més aviat un intrús dins d’aquest gremi, però em fa l’efecte que a la historiografia del país, des del punt de vista de la dignitat, aleshores li va tocar digerir una glopada ben amarga. Agra i reveladora. Perquè la gestació del libel, per potinera que fos, delatava també una temença: la por que el catalanisme –el moviment patriòtic que ha donat forma a la Catalunya contemporània– en versió nacionalista pogués caducar en la mesura que les transformacions de la societat s’expliquessin sense situar com a eix central l’autodenominat moviment de construcció nacional. No era, però, l’únic paradigma en crisi. Quan encara era omnipresent als claustres, també el marxisme feia aigües i, en conseqüència, l’hegemonia de l’esquerra catalanista entrava en via morta. Per això, passats els anys, llegit des de l’òptica de la història intel·lectual, l’aparició del libel pot entendre’s com un dels primers símptomes d’un període crític de debat ideològic –el tram central de la dècada dels noranta– que, a la llarga, pel que fa al catalanisme, tal vegada ha esdevingut decisiu. No cal ser Gramsci per constatar-ho. Les plaques tectòniques de la vella hegemonia s’havien començat a desplaçar. Velles raons Per situar el debat cal remuntar-se en el temps i simplificar. A mitjan anys seixanta, per motius que encara s’han d’analitzar, el progressisme va assolir l’hegemonia de la cultura d’oposició a Catalunya. El fenomen no era només català. Després de la Segona Guerra Mundial el marxisme es va convertir en el paradigma interpretatiu de referència als cercles il·lustrats de tot Europa. Espanya, malgrat la dictadura, no en va ser una excepció. El 1969, Enrique Tierno Galván, definint-se en una entrevista com un “socialista marxista”, ho expressa- �progressista. La paradoxa és que aquesta estigmatització s’aniria projectant, de manera cada cop més maniquea, al damunt d’un personatge –Jordi Pujol, el banquer i el polític– que posava el seu capital moral i financer a favor seu però també de l’oposició al règim i la vertebració d’una cultura política democràtica. Pinça perfecta va amb rotunditat: “Si nos referimos, especialmente, a la clase intelectual y a la clase media, nadie habría podido prever que se divulgara Marx en la medida en que se ha divulgado en los últimos diez años”. Una cosa distinta és la qualitat de la divulgació. Fa anys que Borja de Riquer, fent un balanç de res totèmiques –Manuel Sacristán i Josep Fontana (amb l’afegit del gegant Pierre Vilar)–, el marxisme a Catalunya, mancat d’una tradició sòlida, no sembla que hagi produït obres de gran valor. Sí que va tenir prou incidència, en canvi, per elaborar una xarxa d’idees i persones: una nova esquer- Fa l’efecte que calgui passar comptes amb el moment de més projecció de Catalunya al món a través de la seva capital la historiografia catalana, ho va formular amb claredat. L’assimilació del marxisme, deia Riquer, fou “bastante pragmática, superficial y quizá mucho más el resultado de una conversión político-ideológica que no científica”. Deixant de banda la influència d’un parell de figu- ra disposada a relligar-se amb el catalanisme per impulsar un frontpopulisme antidictatorial (© Ucelay Da Cal). Aquesta xarxa de poder, tramada des del partit nacional que es va arriscar a ser el PSUC, es va saber dotar de plataformes –l’emblemàtica, Edicions 62–, va pene- trar la universitat i la van beneir sectors compromesos de l’Església i el patriciat cultural –Espriu, Tàpies, Brossa o Joan Oliver–. Com afirma el professor Jordi Casassas, era una hegemonia prou forta per imposar una interpretació de la cultura nacional. Tenia un discurs travat. Usos ideològics de la història. Els seus dos breviaris, polèmics i d’èxit, van ser la interpretació de la modernitat literària de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet a l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) i la caracterització per part de Jordi Solé Tura de la doctrina de Prat de la Riba com a exemple d’ideologia burgesa a Catalanisme i revolució burgesa (1967), un assaig que va tenir una recepció conflictiva tant en el camp nacionalista –Benet o Pujol– com en el comunista –Fon- El Cobi, la mascota olímpica del 1992, s’allunya volant en un vaixell durant la cerimònia de cloenda dels Jocs a l’Estadi de Montjuïc FOTO: ARXIU El discurs antipujolista va germinar durant la segona meitat dels anys seixanta. Van començar intel·lectuals d’esquerra, després s’hi van afegir les reticències de Josep Tarradellas i només va faltar que Josep Pla hi posés un substantiu de la seva part. Pinça perfecta. L’antipujolisme creava complicitats i feia riure. Però aquell discurs, formulat cada vegada més des de posicions d’elitisme tronat (ho va diagnosticar FrancescMarc Álvaro a Els assassins de Franco), es retroalimentaria al marge de si capil·laritzava o no en les classes mitjanes. Aquests són els fets: alhora de contrastar-se a les urnes, el discurs resultava estèril. Durant els vuitanta, en un període de crisi econòmica severa, la dialèctica pujolisme/antipujolisme va incorporar noves significacions. Del banquer burgès es va passar al botiguer populista i la corrua d’oposicions que se’n derivaven: ruralisme/cosmopolitisme, monolingüisme/bilingüisme, nacionalisme/progressisme, Catalunya/Barcelona i, en últim terme, catalanisme pur/catalanisme líquid. Era una forma simple d’explicació del país que afavoria la lògica d’exclusió/inclusió definidora > TEMA Dimecres, 19 juny 2013 Cultura|s La Vanguardia L’estigmatització de la burgesia es va projectar sobre Pujol fins a esdevenir antipujolisme 3 tana inclòs, més Josep Termes–. La xarxa no tramava una pèrfida conspiració per sabotejar la catalanitat, com ara sembla que es vulgui fer creure en un exercici de contrareforma. Cal no perdre de vista que, pel que fa a les ciències socials, els caps més assenyats del moment, coadjuvant en la consolidació d’aquell relat de matriu marxista, alhora que sintonitzaven la interpretació del passat amb corrents de pensament normalitzats a la resta d’Europa (per bé que la sintonització fos superficial), pretenien minar també una de les famílies que per activa o per passiva mantenien la dictadura: una burgesia que, gràcies a l’èxit del desarrollismo, havia començat a enriquir-se en una societat ja plenament capitalista. L’estigmatització de la burgesia en bloc, comprensible però injusta, va ser, probablement, l’argument aglutinant del nacionalisme �TEMA Dimecres, 19 juny 2013 Cultura|s La Vanguardia 4 > del nacionalisme. S’era dels uns o dels altres. Sense estridències, la modernització del nacionalisme –ja fos a través de l’activisme de la Crida, de TV3 o del hòlding intel·lectual de Max Cahner pagat des de la Generalitat (la Revista de Catalunya, les Jornades sobre Nacionalisme, la Fundació Acta dels joves Culla, Cardús, Rahola, Villatoro)– ja s’havia posat en marxa. Cobi al geriàtric A la llarga, d’aquella batalla qui en va sortir més malparada va ser l’esquerra il·lustrada –aquella que se suposava que emparava l’aura del maragallisme–, encaparrada a sembrar un camp que ella mateixa acabaria per convertir en terra eixorca. Tornava a pensar en aquesta evolució mentre llegia alguns dels contraatacs que van generar les declaracions sobre la manifestació de l’Onze de Setembre de Javier Mariscal, qui ja en el seu dia va participar del carnaval antipujolista. Deixant de banda el judici que les paraules del dissenyador mereixin (la comparació amb el nazisme fa molta angúnia), vaig trobar revelador que la carregada anés acompanyada d’una estigmatització a l’engròs d’alguns ingredients que s’han associat a l’època daurada del maragallisme. “Eren els temps de la ximpleria modelna del socialisme ídem” (Pilar Rahola) o “la Barcelona apàtrida, incolora, insípida i inofensiva en què molts encara creien” (Jordi Cabré). En tots dos casos, per referir-se a aquell moment, els articulistes usaven el temps verbal del passat i, de fet, la darrera línia de l’editorial que el diari El Singular Digital va dedicar a la qüestió ho formulava amb rotunditat: la Barcelona que Cobi simbolitzava és “la Barcelona del passat”. Aquest afany d’internar el quisso enjogassat al geriàtric de l’oblit no és una operació innòcua. Altra vegada usos ideològics del relat històric. Les plaques tectòniques que es van començar a moure fa vint anys han encaixat. Sembla com si ara que l’hegemonia del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic ha esdevingut prou unànime, sense pràcticament contestació des de dins del catalanisme tradicional, calgui passar comptes amb un episodi recent i transcendental: el moment en el qual més fastuosa va ser la projecció de Catalunya al món a través de la seva capital. O gairebé no es recorda o comença a connotar-se negativament. Diria que aquesta dinàmica revela alguna cosa més que una venjança retrospectiva dels fills i els néts de Pujol que el 1989 es van posar de llarg amb la campanya “Freedom for Catalonia”. Alguna cosa més que evidenciar, com cal, les vergonyes de la Internacional Progressista Papanates. És la convicció implícita que el record d’aquella Barcelona –la capital que va enterrar la “ciutat de les bombes” transformant-se de grisa urbs industrial a referent de festiva modernitat (amb nous carrers que honoraven la tradició dels Espriu, Vicens Vives o Trias Fargas, com acaba d’estudiar Jaume Subirana)– podria distorsionar el relat teleològic que fa de la independència condició sine qua non del fracàs de la concòrdia predicada des de La pell de brau, la bíblia en vers de la reconciliació catalana. Una cara d’aquesta reescriptura és allò que el periodista Francesc Canosa ha sabut concentrar en la potent imatge de la “Catalunya iceberg”: una història dels habitants del “país dels vençuts, dels exiliats esborrats, dels morts sem- Maragall va intentar pensar el postpujolisme, però l’elaboració d’una alternativa catalanista es va complicar des de la mateixa esquerra per garantir la pervivència de Catalunya. El “procés de sobiranització” (Agustí Colomines dixit) en el qual estem immersos passa, entre multitud d’aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui bastir un projecte de futur nodrit en la idea de ruptura inevitable amb Espanya. La tesi pre morts i dels vius enterrats en vida”. Una història pura, en teoria negada pel nacionalisme progressista, que ha d’emergir per orientar el camí cap al futur. La creu de la reescriptura és allò que queda fora d’aquest relat. Nous silencis, vells equívocs. En el relat sobiranista, el Maragall alcalde, a diferència del que representaran, po- sem per cas, la commemoració de les runes del 1714 (més propaganda que divulgació històrica), hi entra amb calçador. La gran implosió Deia en començar aquest text fet d’hipòtesis apressades que la difusió del libel és un símptoma de l’inici d’un període crític dins del catalanisme. Els factors que expliquen l’adveniment d’aquesta mutació són múltiples, interns i externs. Hi influeixen des del fracàs espanyol de l’Operació Reformista (una via d’actuació del catalanisme polític s’obturava) fins a la reconfiguració que exigia la caiguda del Mur i el replantejament conseqüent de la Unió Europea. Però aquella crisi la va propulsionar també l’estela de l’èxit dels Jocs Olímpics i del model de catalanitat que la Barcelona dels Jocs va projectar. No és estrany que al llarg de 1992 Maragall comencés a �fantasiejar amb la possibilitat de presentar-se a les eleccions a la presidència de la Generalitat que s’havien de celebrar, en principi, el 1996. Destacats catalanistes d’esquerres integrats en aquella vella xarxa dels seixanta, tot i que no militaven al PSC però simpatitzaven amb el personatge, van creure que podrien conquerir el govern de la Generalitat reagrupant-se entorn de l’alcalde. Si els haguessin forçat a definir-se és probable que, poc o molt, s’haguessin presentat com a federalistes. L’enemic no era Espanya. El rival era Pujol. Durant aquells anys es va viure amb la sensació que s’acabava una etapa. “Des del món periodístic i una part del món cultural, s’ha decretat la fi del pujolisme”, escrivia amb desconcert l’aleshores director general de Promoció Cultural Vicenç Villatoro al seu valuós dietari. La fi del pujolisme, en tot cas, exigia la forja d’una alternativa. Pe- rò no existia. Potser cap llibre mostra amb tanta contundència aquella angoixada desorientació com l’impagable Contra Cataluña (1997), d’Arcadi Espada. No puc deixar de llegir-lo ara en paral·lel als articles sobre nacionalisme de Félix de Azúa polemitzant amb J.B. Culla (inclosos a Salidas de tono) o amb els primers articles de Gregorio Morán recopilats a La decadencia de Cataluña. Va ser també un moment efervescent de les pàgines d’opinió catalanes d’El País orientades per Lluís Bassets. No deixa de ser alarmant que el socialisme il·lustrat, a l’òrbita del qual havien pivotat figures d’enorme prestigi –des de Maria Aurèlia Capmany fins a Alexandre Cirici passant per Marta Mata o Josep Maria Castellet–, no s’hagués dotat d’un full de ruta convincent. Potser era el preu que pagava per l’encaparrament antipujolista. També és veritat que la prolife- A la imatge, un moment de l’obra teatral d’Els Joglars ‘Ubú, president o els últims dies de Pompeia’, estrenada el 2001, amb Xavier Boada com a Pasqual Maremàgnum (Maragall) i Ramon Fontseré com a Excels (Pujol) FOTO ANA JIMÉNEZ / ARXIU el món. L’èxit del Pompidou barceloní va ser indiscutible, però el contingut que s’aportava des del CCCB no es va saber o no es va pretendre identificar amb la cultura del catalanisme (per fer servir el títol d’un assaig de Joan-Lluís Marfany publicat en aquell moment i que va aixecar una notable polseguera). Maragall va detectar el problema. L’octubre de 1993 la premsa informava que impulsava una plataforma de pensament i captació d’aliats de prestigi anomenada Catalunya Segle XXI, que presidirien Josep M. Castellet, Salvador Giner i Encarna Roca. El seu propòsit, ras i curt, era pensar el postpujolisme “quan ja era molt clar que gairebé dues dècades d’hegemonia del nacionalisme conservador havien donat de si tot el que podien donar” (en paraules d’un dels seus cervells rectors, Josep Maria Vallès). Maragall tenia intuïcions lluminoses i relligava el desafiament ideològic a la construcció europea. A les seves memòries reprodueix fragments de cartes que el 1995 va adreçar a figures del socialisme continental, com Jacques Delors o François Mitterrand, amb el propòsit de reactivar l’europeisme. “Un grup que s’anomena Catalunya Segle XXI diu al seu manifest que la pàtria es concep com a punt de partida, no com a punt d’arribada”, deia a Jorge Semprún, i afegia que “un poeta de Girona de nom Puigverd, que va col·laborar al manifest de Catalunya Segle XXI, ho deia bellament: ‘Catalunya com a àgora i no com a temple’”. L’àgora, a la fi, no es va saber omplir de contingut. L’alternativa del catalanisme d’esquerres, més enllà de patrimonialitzar la noció de canvi, no va ser gaire més que un embrió. Es va pecar de diletantisme. L’elaboració de l’alternativa es complicaria des de dins de la mateixa esquerra. “Amb aquest partit no farem res de bo”, va dir Pasqual Maragall a Raimon Obiols després del Congrés de Sitges de febrer de 1994. La conquesta de la direcció del PSC per part dels capitans, més que encetar un nou corrent, cia titulada És possible avui a Catalunya el diàleg sobre llengua, cultura i democràcia? celebrada al CCCB. El diàleg entre divergents no es va produir. Tot i que la seva proposta era prou àmplia, els mitjans oficials la van simplificar a la qüestió idiomàtica, de manera que un discurs potencial –una esquerda dins de l’esquerra catalana– va quedar expulsat del catalanisme. Els neocentralistes del diari El Mundo, que van tenir l’exclusiva del manifest gràcies al membre del seu consell d’administració Eugenio Trias, es fregaven les mans. En aquestes tensions em sembla descobrir l’origen de la implosió del maragallisme. Implosions que van accelerar la lentitud amb la qual es mouen les plaques tectòniques de l’hegemonia. Potser si Maragall s’hagués presentat a les eleccions autonòmiques de 1995, tot hauria estat diferent. Potser si no hagués marxat a Roma, com el Cobi que es va enlairar tot sol a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics, podria haver liderat uns processos que va contemplar des de la distància. Potser... El 1996 el Pacte del Majestic donava superpoders a un Pujol que feia més de tres lustres que governava. El 1999 la victòria en vots però no en escons del PSC va significar el principi del final del període de reformulació. Potser caldria entendre la proposta d’un nou Estatut com una sortida en fals per fugir d’aquell atzucac. Les converses entre Maragall i Carod, que es van començar a freqüentar aleshores, ja treballarien un altre paradigma. Un dels costos de l’operació, malgrat que els implicats no poguessin profetitzar-ho, seria que Cobi i el maragallisme començaven a formar part d’un passat sense hereus. Damunt d’una memòria que es desdibuixa creix el nou sobiranisme. El 25 de juliol de 1992, en català, quan començava el seu discurs, recordant la fallida Olimpíada Popular de 1936, Pasqual Maragall es va girar només un segon, va assenyalar amb el dit l’antiga porta de la marató de l’Estadi i el món va escoltar de la seva veu el nom de Lluís Companys. | TEMA Dimecres, 19 juny 2013 Sembla que des del sobiranisme es temi que el record de la Barcelona olímpica distorsioni el relat que condueix a la independència Cultura|s La Vanguardia va accentuar una dinàmica fossilitzadora. Els capitans –un Miquel Iceta, un Josep Maria Sala, un Joan Ferran–, a l’hora d’articular una resposta a la problemàtica qüestió nacional, van dir els ideòlegs del Foro Babel que feien seus els seus manifestos. Francesc de Carreras encara ho recorda. Aquell grup d’intel·lectuals, que interpel·lava els socialistes catalans des d’una lògica no nacionalista, es va constituir el 13 de desembre de 1996 en el marc d’una conferèn- 5 ració dels think tanks no havia arrencat, de manera que els partits no disposaven d’estructures per anar-los fornint sistemàticament de pensament. El PSC, a més, tot i controlar l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, no va prioritzar l’elaboració doctrinal. Fundat el 1994 i dirigit per Josep Ramoneda, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en paraules de Ferran Mascarell, havia de funcionar com un instrument de connexió de la ciutat amb � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Matar el Cobi Creator An entity primarily responsible for making the resource Amat, Jordi Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2013/06/19 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Catalanisme Pujol, Jordi, 1930- Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Independència Catalunya Barcelona Cultura Description An account of the resource 4 p. Publicat al suplement Cultura|s de La Vanguardia. Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/12/570/llibre_gobiernosGencat.jpeg 6deee8604fc804dfcbad7fe507cd975e Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Los Gobiernos de la Generalitat Subject The topic of the resource Autonomia Política Catalunya Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Anguera, Pere, 1953-2010 Duch i Plana, Montserrat, 1959- Publisher An entity responsible for making the resource available Editorial Síntesis Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008 Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Estudi rigorós, amb diverses aportacions inèdites, que ofereix al lector una visió sintètica i a la vegada analítica de l'ús del poder i les seves realitzacions en la gestió pública dels governs autònoms catalans. Els autors exposen els precedents de la reclamació d'autogovern i les consecucions i fracassos d'aquest, els partits polítics protagonistes i les biografies dels seus sis presidents: Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. El llibre conclou amb els debats sobre el nou Estatut i l'elecció del president José Montilla, de l'actual govern tripartit. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/12/26/portada_pm_pensament_accio.jpg 9f76946d18f1c843be11e8baab060fd7 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: pensament i acció Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Política Catalunya Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Badia, Jaume Bellmunt, Jaume Brugué, Quim Fuster, Joan Nel·lo, Oriol Publisher An entity responsible for making the resource available La Magrana Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017 Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Claret, Jaume (coord.) Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 9788482648231 Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall i Mira ha tingut una presència activa en la vida política a Barcelona, Catalunya i a Espanya durant més de quaranta anys. Aquesta irradiació l'ha projectat com una de les figures catalanes contemporànies de rellevància internacional. Conegudes com són algunes de les seves actuacions i manifestacions públiques, en canvi no comptem encara amb una valoració prou completa que ens permeti copsar la seva figura en totes les seves dimensions. Amb la voluntat de donar a conèixer la riquesa del seu pensament i del seu projecte, aquest llibre aborda una sèrie d'eixos decisius enla seva trajectòria: l'acció política com a eina de canvi social; la ciutat i el territori com a espai d'intervenció pública; la visió d'una Catalunya projectada cap a Espanya i Europa; les polítiques de govern com a producte d'una obra de conjunt; i els Jocs Olímpics del 1992 com a paràbola d'una experiència pública reeixida. Aquesta revisió de l'obra i les reflexions de Maragall ens revela la vigència de les seves idees i intuïcions i, sobretot, la continuïtat de les seves preocupacions principals, tant en l'escenari polític més proper com a escala global. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona License A legal document giving official permission to do something with the resource. Adquirir el llibre en paper o ebook:<br /><a href="https://www.rbalibros.com/la-magrana/pasqual-maragall_4059">https://www.rbalibros.com/la-magrana/pasqual-maragall_4059</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/12/2795/pasqual-maragall_7c7c21e7_500x760.jpg e3caa86aa5d8602ead99bb10687d8f83 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: pensamiento y acción Creator An entity primarily responsible for making the resource Badia, Jaume Bellmunt, Jaume Brugué, Quim Fuster, Joan Nel·lo, Oriol Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Claret, Jaume (coord.) Santos Mosquera, Albino (trad.) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017 Type The nature or genre of the resource Monografia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Política Catalunya Barcelona Description An account of the resource 528 p. Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall i Mira ha tenido una presencia activa en la vida política de Barcelona, de Cataluña y de España durante más de cuarenta años. Esa irradiación lo ha proyectado como una de las figuras catalanas contemporáneas de relevancia internacional. Son bien conocidas algunas de sus actuaciones y manifestaciones públicas. Y, sin embargo, no contábamos aún con una valoración suficientemente completa que nos permitiera comprender mejor su figura en todas sus dimensiones. Con la voluntad de dar a conocer la riqueza del pensamiento y del proyecto de Maragall, se abordan en este libro una serie de ejes decisivos en su trayectoria: la acción política como herramienta de cambio social; la ciudad y el territorio como espacio de intervención pública; la visión de una Cataluña proyectada hacia España y Europa; las políticas de gobierno como producto de una obra de conjunto; y los Juegos Olímpicos de 1992 como parábola de una experiencia pública exitosa. Esta visión de la obra y las reflexiones de Maragall nos revela la vigencia de sus ideas e intuiciones y, sobre todo, la continuidad de sus preocupaciones principales, tanto en el escenario político más cercano como a escala global. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available RBA Libros Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 9788490567791 License A legal document giving official permission to do something with the resource. <span>Adquirir el llibre en paper o ebook:<br /><a href="https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall_4117">https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall_4117</a><br /></span> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/12/2754/19821207_PM_NoticiaAmistosa_JMBallarin.pdf f84c41972cf10aaaa1352f6579d4734b PDF Text Text ...... 5 � """"t Per a l'Avui- fora de misses0 �-desembre-1982º PASQUAL MARA.üALLo Notícia amistosa. Sóc prou amic d'aquest minyó que ha arribat a batlle de Ciutat per a no saber­ ne els anys ¡ ''• D�u voltar la quarentena. Acabo de veure'l a la televisió, .. Bigotis i corbata, Lis t el cos endavant,--. la proa arromangada del nas; �s el de sempre, tal com el recordo amb la seva cara de vedellet savi i roso Per� comen9ar& m&s de lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de can Gorina de Matadepera, es va casar amb un senyor de Sabadell afavorit de patilles i la pare­ lla va tenir un fill fam6so En Joan Maragall, "el de la vaca cega" com li deiem irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels n�ts i lels amics dels n&tso En Joan Maragall, el famós, deixava tretze fills quan moriao Tretze fills so­ ta la tutela de la vídua, DolllDiA Clara Noble, una andalusa amb arrels angleses, tan clara de seny con noble de fetso 1.111� sa"' i� <>l c:>t'l:t. ..Lc. ililil... ll ..... nels tretze Maragalls hi ha quatre ties santes, to», un un e as:;., pintor, un escul foll benelt, dos senyors de Barcelona, una noia menuda i els dos petits0 M&s d'un fa versos d'amagat, però a veure qui gosa publicar-los dient-se Maragall Sigui com sigui, els tretze són rebrots ben diferents i alhora ben semblantsº Tot fan cara de versos ocults amb la cortesia continguda dels senyors de deb�0 El pet•t m&s peti t¡ de la maragallada es diu Jordio Ara ha sortit senador i t' el fill a ca la Ciutat0 En Jordi va perdre el. pare als primers passos, va fer L · " ª r�.ss:1n !'•l" fs ol .. 1'\t'lst>tu+ la 'ÍcOIO•lit'�to .,{., estudis de savi1i anava destinat a catedràtic de filosofia sami�lia i de la llorigada \ ...,,.. va venir all� que en rra,-.,. . C.l\• J' sal) tl ¡l i a treballar ell\ � / al costat del Pep Cal ue. criava en .... Xirau Palauº Pevò va venir la gue- �\CV\ se. la pau o En Jordi, que anava veient" em. la ca- de quitxalla, va haver de deixar-se de filosofies i es va posar uns laboratoris. Ell sap prou...- com li va costar d'aguantar anys i anys les carallotades del marketing. Ho va aguantar com un senyor. Poc abans de la guerra, en Jordi s'havia casat amb la Basi Mira. Aquesta Is filla d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que ara no en L.'!J2 � '"'"'+1tvc.16V\ 1; ,b.-c ..lc �r\'ei;2 .. -:i.•" $j tuts r l t' del Giner de los Rios parl i mai, era una .._ llumenera\ J FIT a Madrid., La família Mira no s'assembla massa a la Maragall. Els de rel alacantina són m&s expressius. L'àvia Mira era una senyora que se blegar-s&. iilm9 cal. � ls \���gafava �l bast6 sen­ Mira, com els Maragall, s�n bonhomiosos i fan costat quan Per família i per escola, en el matrimoni Maragall Mira hi coincideixen dues tradicions liberals i dos \"�""ins i paral-lels J � 1 diterrani del poeta de casa, et.e l'altra la gracia �.. � .. .,:.b <=.�C."'t entesQ\des de adrid l l t' 1 ·J D'una banda l'oreig me- l1:1 M:.4h2�0 andaluSà) passada , per Soria i .. º Una i altra són al fons de l'anima del nou al- c�lde barceloní. Qui no ho s�piga no l'entendr�. �2 '. {'.\\ um certa impr� ssi t de feblesa i / En Jordi i la Basi són �és aviat menuts, \ uoa sorprenen pel seu coratge0 he vist sovint tris o �s, e \ �u.s... r- ·\ l s*'t amb ells les hores bones i les malesp els mai no els 's tambl d'aquesta veta, amb \ �e � vist venfutso El fill, l'alcalde de�iutat, tenacitat airet bonhomiós t6 la dels qui s6n prou humils per a saber qui sóno Tornem als pares0 E ?• T ' La Basi i en Jordi han tingut vuit fills, tre� noies i cinc nois0 Cada un amb les seves tirades, cada un amb les seves etziva­ des, cada un amb les seves febleses i les seves fortalese&o Són ben b� fills de �n noio q ui s&n fills. En Pasqual &s el fill tercer, el s ....a Abans cal parlar del noi gran, que tamb& es.diu Jordi i Is pintoro Un pin tor genial, sense adjectius, però aix� no fa al caso En Jordiet &s un personatge de illpl. Dostoiewsky amb un ..... punt dels cristians de Dreyer passat pel pa amb oli de la Mediterr'àniao i1Plllillm1.--11sa-..•'-•• Jo li d�c •••-••• Tots els que l'hem tingut aprop estem tocats per la �eva En Pasqual no seria qui &s sense els silencis d'aquest germ�o Dintre de la tirada liberal dels pares, els vuit maragallets han crescut / am�..a germanor ..-.... Des de menuts, el batlle i els altres tenir germans, el goig de barallar-se sense trencar han conegut el goig \ els lligams. hanfrencat mai#els lligams ni crec que els trenquinº s ense entrebancs / o El Pasqualet era un minyó tot ros. No s� pas quan el vaig con�ixer, puc dir a un col-legi d'aquests q ue el conec de sempre0 Va anar amb records del Blanquerna del vell Galí, sota la tutela benvolent de l'inevita­ ble capellÀ que. s'esfor�ava a_ser liberal, mentre la canalla cantava canfonetes l d'E� Llongueresº No crec que e� Pasqual en tingui mal recordo Va arribar al bat" xillerat amb fama ben guanyada de llumenera, pero mai no fou un bastaix de lli- � bres, sabia jugar quan calia, tot i que no arrib�s a davan del "Junior" com dos cosins seus i el Xavier Ruber�. Tampoc no era un bastaix de la pilota0 Encara que no-" se'n queixi, no s� pas si el col-legi va marcar massa en Pas· ' all� que vivia a casaº Una casa oberta, on hi en­ trava tothom, on tothom hi podia dir la sevao El minyonet que acabava el batxille \i:..ot;H, rat, desprn�'s d'escoltar (, es podia trobar escoltant qual. El va marcar � molt J' illll9 �¡,.�� m a 1r lubidrn · to tes les filosofies que es fan i desfano En Pep Calsamiglia anava aig�es avall pels meandres de la .... metafísica, el Gabriel Maragall s'enfilava sant Agustí amunt edir& passa i passa, el pare Jordi les deixava anar a gotims, en SÒria vin­ gut algun cop de Madrid les dei:x:.ava anar pel brac 1ros, i m�s pel broc grcis lea deixava ... anar el"Juan{n"Rubert� wli pare d'en Xavier, que ho · rebentava tot i un cop, enrabiat amb la mtisica del dia, ens va trencar ben trencats dos discos del Brassens. Quan acabava el batxillerat, en Pasqualet ho havia sentit tot de to�, des de sant Bernat, el Brassens i el Sartre fins a MaK Scheller, passant, tant de val, per l'inevitable Marx que comenpava a treure el nas entre aquells savis i vero­ lava fort entre els jove&. �3 Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics dels seus paresº En­ tre d'altres, i potser el primer, en Xavier Rubert de Ventós, que ben aviat va . .i a to�s .¡._'tica . �q, l'es�e . .. etica a l'' de jugar d, extrem dret per a ficar-se d eixar . � l els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va comen�ar economia i una altra carre�a ! que deu ser la de dret, ara no me'n rec o bl. Les va acabar totes dnes0 No \ �e.a { a , la impressicf de matar-s hi ben guanyada fam.a de llumenera. l . � � , , pero continuava amb la /') # Mentre els patriarques discutilen a la sala gran del cal Jordi i la Bas i, en u una habitació amb dues lliteres, dues taules, un parell de cadires, un centenar de llibres i llibrots, un miler de burilles i una boira èe fum, els minyons as� seguts a terra discutien i discutien i discutien. ' Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostalgiao En aquestes jo me les feia molt amb en Genís Maragall� en Jordiet, el Quico Vila i en Jaumet Lor�s. En Jaumet, que s'havia de casar amb la germana gran del Pasqual, era una llambregada carism�tica que soni1ia arreu. El trobave.tlt a la taula de "El Cie1rvo", a les catacumbes dels; "felipes" i a les altres bataneres que fressaven amb en . Raimon Galí. En Pasqual i en Xavier eren mis jov&e, quedaven una mica ..e.,.."' r e1 sa . 1 feien la seva0 De tant en tant em pujaven a casa i les hores se'ns feien curtesº Un dia, a casa mateix� vaig trobar la colla discutint de capellanso El que tenia el cap mis calent� "y de cuyo nombre no quiero acordarme", etzibava: -Quan fem la revoluci6, els capellans an/ carqd.es no costar se:rsa una \ �"'ª"' � nosaº Els capellans g � i gaire d'esbandirº Els que ens faran nosa de deb� seran els Ballarins .• Em pregunto si fora lícit acusar el Ballar{n de marieta per a desopres· tigiar-loo Sabia que era un discussió acad� mica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dirs -Tots sabeu que jo no s6c marieta, penjar-m'ho f6ra una mentidaº Ning� no pot �cs de mentides. I m'&º Suposant que jo fos marieta, vosaltfer revolucions � tres sou amics meus, i ni per a fer la revolució no us podrieu.vendre un amicº Si la revolució ha d'èsbandir les amistats m's val que plegueuº En Pasqual em v� dir amb la mitja rialleta: -Pepe, tens ra6o Sense mentides i fidel als amics, sabia que la bullidera del Pasqual no s'atu· � raria discussions acad�miques. I va trobar l'Urendaº E� Jos� Ignacio Urenda ¡ venia de Valladolid, fill d'un militar de la rep�blica mortº A casa seva vivien ben pobres, per'ò no en parlava maiº Era arborada a cada paraula que li venia M un miny6 menut, nerviós, amb una passi6 ¡}A.l( )mina "tan ancha como Castilla"º ·¡ En els remolins de la conspirativa, mentre els uns cantaven al Palau els � altres feien comit�s i subcomit.�s a les vores dels "xinos", l'Urenda era la "praxi" dels 11felipe11.110 T yFLP,"frente de liberaci6n popular"0 Quan va p assar una temporada a la presó i una altra a la "mili" del S'Ahara, els felips van aflacar, quan va tornar-ne els felips tornaren a treure el nas. �L�ürenda va trobar els dos minyons i amb la seva angelical mala bava els va engegar tallant: l -Tu, Xavier, no. passar�s de 11profesi6n :sus matriculas de honon" o Tu, Pasqual9 ets una altra cosao Menat per l�renda, el Pasqual va entrar a la política de partit. Pen� el cas­ tell� va donar molt mis alí. futur alcalde, li va donar una fidelitat gairebl mís­ tica i un punt d'utopia sense el qual la política 6s impossible, ja que la pol{- ' �'> tica, mis que l'art de les coses possibles11s la gracia de:Jli'\impossibleso Ara l'Urenda no &s a l'escambell, ningd no en pal · lao PerÒ l'alcalde sap prou qu� ha rebut 0na 1' li; l so f L 'Mª s de les m6s belles persones que s'hagi trobat a la vora., sa l v.;i. 1-. l.'Urani.da va 8 uzàaz en Pasqual de la picaresca pol:!-Uca, perque � al costat dels que s la jugaven hi havia la pica,.-esca., Un dia la poli va dur al {?alau de Justícia unes colles d'estudiantso G1.V•cr1o1 tenir ordres de fer � �' el fet 6s que els estudiants presos es pogueren barrejar amb els familiars i dos \c-;i.�� d'ells anaren a fer el .... a un bar d'apropo Quan en tornaren, la poli ja havia , tancat les port.es del " cuartelillo" i els. dos minyons \tingueren \fein.Al a conv'èn er l a guàrdia .. que ells eren ' dels derinsJ .. En aquestes, el Pasqual entrava i sortia de casa a les hores mis estranyes0 \)>e.vi' D 1 tenir nom de guerra i to�, � Íllll no sempre� bonhomi6s, proper i amb a, • s&. Quan el trobava era el Pasqualet de �umor � de raig fi que gasta � la mara­ gallada. Com que mai no he estat ficat a cap pol{�ica, no podr a dir qu� feia el noi• .,.... Un cop q, J vaig\J;"S•-r· " HL 1 profeta: l•' 7 -En Joan Revent&s ser� el cap del socialisme catal� .. liR: � 1 · aqac'.Wseep �n Revent&s era el cap del MSC amb quatre gats, quatre gats i la � mosca v ronera de la Nrtria Bozzo., � Ja sabeu com ha anat la hist�ria0 Tot prepara�t la hist�ria, en Pasqual continuava la conspirativa0 �o tl � •'esperit de conspirador·, ho feia perque s'hi sentia obligat. Se sentia obligat a passar hores de por d'una banda a l'altra, hores i hores a les fosques amb la poli al darrera i nomis una mica d'esperanfa al davant., I així es va casar. La Diana Garrigosa tambl t& besavis a Matadepera, a la ca­ sa que duu el seu cognom., Em sembla que la Diana fa alguna cosa d'aquestes qae en diuen imform'àtica, per� &s normal., Sempre ha fet costat al seu home, i a hores d'ara, quan li arriba a casa amb la vara de batlle, ..i.ii11. con­ tinua normal i planera sense urcs d'alcaldessa., La Diana i el Pasqual tenen tres fills, dues noies i el noi xic. En Pasqual sap fer la cuina i, quan era temps, sabia treure les caques dels nadons, prepara­ va el "pelargon" i vestia els menuts. Feia enternir veure aquella parella amb q_ jaj espigada, la quitxalla iun::MiNt., ..Aira\la tene No s6 pas s la gran deu voltar els setze anys. �� Pasqual t& temps de fer la cuina, \ de tant en tant; l a !'Empordà i agafa el:.-. �avee. Em temo que no en sap gaire. ',se'n va �5 Quan encara er�• a la conspiratÓria, en Pasqual va marxar amb la família als \«ca111"a ....., �stats Units0 �o s' ben b' que hi feia, dosa ·a remenar economia a gavadals en una d'aquelles universitats americanes tan universit�rieso Quan en tornaren, cap dels c, de la "llmerican way of lif&" º Pell'�, d es de. )lb.aagall , Garrigoses no tenia /l.U \ 4 l lavors, en Pasqual diu que Nova-rork 6s la ciutat que m6s s'estima despr's de Barcelonao Tornat a casa, el + nost�e home va continuar amb la pà.l{�ica i va entrar a tre­ D c. 111-. ' , - l una oficina d aquelles tan tecntques que fer-ho e":':.f ballar a ca la 6iutat0 �e -(UQ;"' c;ilH' e--'\ -lY<ÏC.Vl ;!i'JC� quedar b6o .._.:¡n Pasqual va esverar deix'== arraconades i nom's [ JL' 1 • l ., ' el galliner lfllllll perque tingu& la gosadia de fer allo que ningú no fena: treballava. 'l'reballava tant que ' ' F ; un senyor ' ¡ �� V � ' -1 em va lloar la fei- na del Pasqualeto Era un senyor important{ssim de la 11Presidence de la !tepublique que parlava un francès d'allò tan francèsº Quan li vaig dir que coneixia "monsieu Maragàll" em va perdonar una mica el meu mal fran'è'es. Entre conspirat�ria i ajuntament, es va acabar la conspi­ ratoria 1' va canviar l'ajuntament l ... i va comen9ar la política que coneixeu prou i .. no vull pas esclofollar. Despr6s de le primeres eleccion s, en Pasqual va dir als seus pares l -� �'ha ' J l 1 • ' f ¡ ¡ g · una dita que el retrata: acabat la guerra civilo Els que hem viscut la guerra, sigui a la trinxera que sigui, encara no ens hem fet pagues de c�m,la gent nascuda m6s tard esperava que ens oblidesssim de les ma tances, \t.c..-tAc.Sf' l'» .-� a caminar en pau. · l l la pudor de polvora triomfant o ven�uda i "99 comencessim Tant de bo tots e·ls polítics cregue'ssin de cor, com ho creu el batlle de 'iuta que s'ha acabat la guerra civilo J i ,,.11c1tc\xo � aixl\ • aquesta not{ci mistosao + Volgudament no he parlat de la posici6 política lllld llllill9 el batlle, ........IÍIÍIZl.. llill •Nom6s he volgut parlar-vos d'un amic que ho ser! sempre0 Si hagu6s de remarcar un tret d'en Pasqual, remarcaria la seva tendresa,. Tenap en el treball, amb un punt just d'utopia contrastada pel pragmatisme dels econom istes, amb: la duresa d'una feina que li ha tocat sense cercar-la, s6 que sempre "fc .. .,i.,.._ ' \\ Ser& menut,,. 1 •C i que mai no perdr� ..,.e1 J som.riure infantívol que li conec de� Josep M,. Ballarín Monset,. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: notícia amistosa Creator An entity primarily responsible for making the resource Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-12-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Alcaldes Família Description An account of the resource Mecanoscrit original de l'article de Mn. Ballarín per ser publicat al diari Avui, en motiu de l'accés de Maragall a l'alcaldia de Barcelona. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Relation A related resource En el document original hi ha també la versió manuscrita de Ballarín. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 800 Articles http://78.47.125.110/files/original/12/2829/19821211_Avui_Ballarin.pdf ddc086d1a5394ecdda42134937333a74 PDF Text Text 8 PAÏSOS CATALANS-Barcelona AVUI, dissabte, 11 de desembre del 1982 El nostre col. laborador Josep M. Ballarín i Monset coneix bé la família Maragall, una de les de més tradició ciutadana a Barcelona, d'una de les branques de la qual ha sortit l'actual alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall Ballarín en té un record de molts anys i ens l'escriu aquí amb l'estil tan propi que caracteritza els seus articles Pasqual Maragall, un alcalde que canvià la conspiració per l'Ajuntament Josep M. Ballarín Monset Sóc prou amic d'aquest minyó que ha arribat a batlle de Barcelona per a no saber-ne els anys. Deu voltar la quarantena. Acabo de veure'l a la televisió. Bigotis i corbata, el cos endavant, la proa arromangada del nas; és el de sempre, tal com el recordo, amb la seva cara de vedellet savi i ros. Però començaré des de més lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de Can Gorina de Matadepera, es va casar amb un senyor de Sabadell, afavorit de patides, i la parella va tenir un fill famós. En Joan Maragall, «el de la vaca cega», com li dèiem irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels néts i els amics dels néts. En Joan Maragall, el famós, deixava tretze fills quan moria. Tretze fills sota la tutela de la vídua, Domna Clara Noble, una andalusa amb arrels angleses, tan clara de seny com noble de fets. Dels tretze Maragalls hi ha quatre ties santes, una santa dona de casa, un pintor, un escultor, un foll beneït, dos senyors de Barcelona, una noia menuda i els dos petits. Més d'un fa versos d'amagat, però a veure qui gosa publicar-los dient-se Maragall. Sigui com sigui, els tretze són rebrots ben diferents i alhora ben semblants. Tots fan cara de versos ocults amb la cortesia continguda dels senyors de debò. El petit més petit de la maragallada es diu Jordi. Ara ha sortit senador i té el fill a ca la ciutat. En Jordi va perdre el pare als primers passos; va fer estudis de savi, va passar per l'Institut-Escola de la Generalitat I anava destinat a catedràtic de filosofia al costat del Pep Calsamiglia i de la llorigada que criava en Xirau Palau. Però va venir la guerra, i va tenir allò que en deien la pau. En Jordi, que anava veient-se la casa plena de quitxalla, va haver de deixarse de filosofies i es va posar a treballar en uns laboratoris. Ell sap prou com li va costar d'aguantar anys i anys les carallotades del MARKETING. Ho va aguantar com un senyor. Poc abans de la guerra, en Jordi s'havia casat amb la Basi Mira. Aquesta és filla d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que ara no en parli mai, era una llumenera a la Institución Libre de Ensefianza del Giner de los Ríos a Madrid. La família Mira no s'assemblea gaire a la Maragall. Els d'arrel alacantina són més expressius. L'àvia Mira era una senyora que. ja vella, s'agafava al bastó sense biegar-se. Els Mira, com els Maragall, són bonhomiosos i fan costat quan cal. Per família i per escola, en el matrimoni Maragall-Mira coincideixen dues tradicions liberals i dos camins paral·lels. D'una banda, l'oreig mediterrani del poeta de casa; de l'altra, la gràcia andalusa del Machado passada per Sòria i entesa entranyablement des de Madrid. Una i altra són el fons de l'ànima del nou alcalde barceloní. Qui no ho sàpiga no l'entendrà. Pasqual Maragall junt amb els seus germans, Jordi, Àngels i Ernest "Elfons de l jànima del nou alcalde són l'oreig mediterrani delpoeta de casa i la gràcia andalusa del Machado passada per S/bria i entesa entranyablement des de Madrid" En Jordi i la Basi són més aviat menuts, fan una certa impressió de feblesa i sorprenen pel seu coratge. He passat amb ells les hores bones i les males, els he vistos sovint tristos, mai no els he vistos vençuts. El fill, l'alcalde de Barcelona, és també d'aquesta veta, amb l'airet bonhomiós té la tenacitat dels qui són prou humils per a saber qui són. Tornem als pares. La Basi i en Jordi han tingut vuit fills, tres noies i cinc nois. Cada un amb les seves tirades, cada un amb les seves etzibades, cada un amb les seves febleses i les seves fortaleses. Són ben bé fills de qui són fills. En Pasqual és el fill tercer, el segon noi. Abans cal parlar del noi gran, que també es diu Jordi i és pintor. Un pintor genial, sense adjectius, però això no fa al cas. En Jordiet és un personatge de Dostoiewski amb un punt dels cristians de Dreyer passat pel pa amb oli de la Mediterrània. Jo li dec el Francesco. Tots els qui l'hem tingut a prop estem tocats per la seva quietud mística. En Pasqual no seria qui és sense els silencis d'aquest germà. Dintre de la tirada liberal dels pares, els vuit margallets han crescut sense entrebancs a m b g e r m a n o r . Des de menuts, el batlle i els altres han conegut el goig de tenir germans, el goig de barallarse sense trencar els lligams. No han trencat mai els Itigams ni crec que els trenquin. Els Pasqualet era un minyó tot ros. No só pas quan el vaig conèixer, puc dir que el conec de sempre. Va anar a un col·legi d'aquests amb record del Blanquerna del vell Galí, sota la tutela benvolent de l'inevlta- Arxiu Municipal de Girona. Avui. 11/12/1982. Pàgina 8 Amb un dels seus millors amics, Xavier Rubert de Ventós, a Empúries l'estiu del 1960 ble capellà que s'esforçava a ser liberal, mentre la canalla cantava cançonetes d'en Liongueres. No crec que el Pasqual en tingui mal record. Va arribar al batxillerat amb fama ben guanyada de llumenera, però mai no fou un bastaix de llibres, sabia jugar quan calia, tot i que no arribava a davanter del Júnior com dos cosins seus i el Xavier Rubert. Tampoc no era un bastaix de la pilota. Encara que no se'n queixi, no sé pas si el col·legi va marcar massa en Pasqual. El va marcar molt allò que vivia a casa. Una casa oberta on entrava tothom, on tothom podia dir la seva. El minyonet que acabava el batxillerat, després d'escoltar Edith Piaff, es podia trobar escoltant totes les filosofies que es fan i desfan. En Pep Calsamiglia anava aigües avall pels meandres de la metafísica, el Gabriel Maragall enfilava sant Agustí amunt entre passa i passa, el pare Jordi les deixava anar a gotims, en Sòria, vingut algun cop de Madrid, les deixava anar pel broc gros, i més pel broc gros les deixava anar el Juanín Rubert, pare d'en Xavier, que ho rebentava tot, i un cop, enrabiat amb la música del dia, ens va trencar oen trencats dos discos del Brassens. Quan acabava el batxillerat, en Pasqualet ho havia sentit tot de tot, des de Sant Bernat, el Brassens i el Sartre fins a Max Scheller, passant, tant se val, per l'inevitable Marx, que començava a treure el nas entre aquells savis i veroiava fort entre els joves. Elsprimers amics del Pasqualforen els fills dels amics dels seuspares. Entre d'altres, ipotser el primer, en Xavier Rubert de Ventós" íé Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics dels seus pares. Entre d'altres, i potser el primer, en Xavier Rubert de Ventós, que ben aviat va deixar de jugar d'extrem dret per ficar-se a l'ètica, a l'estètica i a tots els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va començar economia i una altra carrera, que deu ser la de dret, ara no me'n recordo bé. Les var acabar totes dues. No feia la impressió de matar-s'hi gaire, però continuava amb la ben guanyada fama de llumenera. Mentre els patriarques discutien a la sala gran de cal Jordi i la Basi, en una habitació amb dues lliteres, dues taules; un parell de cadires, uns centenars de llibres i llibrots, un miler de burilles i una boira de fum, els minyons, asseguts a terra, discutien i discutien i discutien. Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostàlgia. En aquestes jo me les feia molt amb en Genis Maragall, en Jordiet, en Quico Vila i en Jaumet Lorés. En Jaume, que s'havia de casar amb la germana gran del Pasqual, era una llambregada carismàtica que sortia arreu. El trobaves a la taula de «El Ciervo», a les catacumbes dels «Felipes» i a les altres bataneres que fressaven amb en Raimon Galí. En Pasqual i en Xavier eren més joves, quedaven una mica a part i feien la seva. De tant en tant em pujaven a casa i les hores se'ns feien curtes. Un dia, a casa mateix, vaig trobar la colla discutint de capellans. El que tenia el cap més calent, «de cuyo nombre no quiero acordarme», etzibava: —Quan fem la revolució, els capellans faran nosa. Els capellans grassos i carques no costaran gaire d'esbandir. Els qui ens faran nosa de debò seran els Ballarins. Em pregunto si fóra lícit d'acusar el B a l l a r í n de m a r i e t a per desprestigiar-lo. Sabia que era una discussió acadèmica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dir: —Tots sabeu que jo no sóc marieta, penjar-m'ho fóra una mentida. Ningú no pot fer revolucions des de mentides. I més. Suposant que jo fos marieta, vosaltres sou amics meus, i per a fer la revolució no us podríeu vendre un amic. Si la revolució ha d'esbandir les amistats, més val que plegueu. En Pasqual em va dir amb la mitja rialleta: —Pepe, tens raó. Sense mentides i fidel als amics, sabia que la bullidera del Pasqual no s'aturaria en discussions acadèmiques. I va trobar l'Urenda. En José Ignacio Urenda venia de Valladolid, fill d'un militar de la república, mort. A casa seva vivien ben pobres, però no en parlava (Passa a la pàg. següent) � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall, un alcalde que canvià la conspiració per l'Ajuntament Creator An entity primarily responsible for making the resource Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-12-11 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Alcalde Biografia Família Description An account of the resource Nota personal descriptiva de Mossèn Ballarín sobre el Maragall acabat de proclamar Alcalde de Barcelona. Source A related resource from which the described resource is derived Avui Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles