3 10 110 http://78.47.125.110/files/original/21/1706/0000000616.pdf 7ee5bc3c4347a12124e87ab6de1c9935 PDF Text Text 15/8/2007 NOVES ESTRATÈGIES PER A UN MÓN GLOBALITZAT // PASQUAL MARAGALL La 'Boston Connection' Catalunya ha de reforçar els lligams econòmics i científics que la uneixen amb Nova Anglaterra PASQUAL Maragall* Torno de Massachusetts admirat pel progrés, potser una mica insultant, de les ciutats de Nova Anglaterra. Em refereixo a la mateixa ciutat de Boston, i a les més petites: Salem, Marbelhead i Newport (Rhode Island). Quan entre els anys 1971 i 1973 vaig anar amb la meva dona Diana a Nova York, vam fer una escapada en cotxe a Boston per visitar Xavier Rubert de Ventós --que ara ha tornat a la ciutat per atorgar el Premi Internacional Catalunya al biòleg Edward O. Wilson, el primer científic que va encunyar el terme biodiversitat--. Recordo, també, que ens va rebre Josep Lluís Sert a casa seva, a Harvard, una versió moderna i funcional de la planta d'una capella romànica, amb retaule del segle XIV inclòs. Sert no tenia títol d'arquitecte homologat a l'Espanya de Franco, per aquest motiu no va poder firmar, malgrat que hi havia col.laborat decisivament, el magnífic projecte de la Fundació Miró ubicada a Montjuïc. FA 25 ANYS vam tornar a Boston amb l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, per agermanar Barcelona amb el Boston de l'alcalde Kevin White. Encara no havia esclatat completament l'onada d'opulència que s'observa ara. Va ser el primer dels agermanaments de la Barcelona democràtica, sempre buscant ciutats culturalment robustes, portuàries, no capitals d'Estat (exceptuant Montevideo), com l'Istanbul d'Erdogan, el Xangai de Jiang Zemin o el Sant Petersburg de l'alcalde Sobtxak. Si no recordo malament, en aquella segona visita encara ens va empaitar algun industrial ric que formava part del Board de Harvard perquè Barcelona contribuís econòmicament en la compra de la casa de Sert per a la universitat. En la segona visita oficial, el 1986, vam portar a Boston una rèplica en marbre del Desconsol de Josep Llimona per situar-la al Commons, el parc central de Boston. Ara està en un altre parc, el Rose Garden, i l'escultura no es troba en gaire bon estat. Quan hi vagi pròximament l'alcalde Jordi Hereu --que, diguem-ho de passada, s'ha format a Esade i entendrà bé el clúster universitari-empresarial de Boston--, espero que l'alcalde Menino ja l'hagi restaurat. Parlant de diners, Harvard no té carència de dòlars: concretament té un �fons de 30.000 milions de dòlars invertits en capital risc. Tot i així, un professor del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que es deu trobar en una situació semblant, ens va demanar ajuda econòmica per a una recerca puntera en implantacions de pròtesis vasculars reabsorbibles, dirigida per una jove i brillant professora catalana del MIT. Una altra jove científica que treballa actualment a l'Hospital de Sant Pau, en neurologia, i que ha estat investigant a Harvard, reforça la connexió científica entre Barcelona i Boston. Forma part d'un elenc de científics biomèdics que, com els doctors Massagué i Izpisúa i Valentí Fuster, han establert una nova manera transoceànica de vida i treball consistent a simultaniejar dues ocupacions: una aquí i una altra a Amèrica. Permetin-me una digressió relativa a aquesta mobilitat creixent de centífics i empresaris. Bastants empresaris catalans, cada vegada més, tenen un peu a Barcelona i un altre a Madrid, i a vegades un tercer en alguna altra capital internacional. N'hi ha que viuen a Barcelona els caps de setmana i la resta de la setmana la passen entre Madrid i una altra capital europea. La necessitat d'anar a Madrid, inicialment pels permisos i contactes oficials, s'ha tornat cada vegada més una necessitat funcional, econòmica. Fa poc una empresa internacional va tancar la seu a Catalunya i va concentrar la seva activitat a Madrid. Mal assumpte. Però la potència de la indústria química i farmacèutica catalana és evident. Potser els hauríem de fer una mica més de cas en tot el que fa als preus dels medicaments. La taxació excessiva dels preus és interessant per als consumidors, però posa en perill l'esforç en recerca. Un directiu d'un dels tres o quatre grans laboratoris quimicofarmacèutics catalans em va explicar de forma bastant convincent en una visita a la seva fàbrica que és necessari provar cent línies d'innovació per obtenir un nou específic rendible. Potser el nou ministre de Sanitat, Bernat Soria, que és investigador, trobarà la solució a aquest problema. Tornant a Boston i a la internacionalització de la competència --en els dos sentits de la paraula: l'econòmic i el que fa referència a la capacitat de crear coneixement--, aquesta obliga empresaris i governs a plantejar-se aliances internacionals, i als científics, com hem vist, a assumir noves formes de vida. EN AQUESTA línia, el pròxim viatge d'Hereu a Boston per reforçar els beneficis de l'agermanament entre aquesta ciutat i Barcelona em sembla del tot pertinent. Ens hi juguem molt en aquest escenari. I, com �ja he dit, el terreny està abonat pels lligams científics i empresarials existents. Crec que Joan Clos, que no sols és ministre d'Indústria, sinó metge format a Edimburg i amb una curiositat científica innata, faria bé de seguir aquest tema de prop. Més dades: el cònsol espanyol a Boston és un perfecte coneixedor de la realitat científica i empresarial de Massachusetts. Ell va ser qui ens va posar en contacte amb la científica catalana que treballa en implants cardiològics. I encara diré més: hi ha una empresa espanyola que està a punt de comprar un banc a Boston. La connexió amb Boston, o, si m'ho permeten, la Boston Connection, promet. *Expresident de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Boston Connection Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Boston Barcelona Globalització Relacions Internacionals Ciència Economia Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1263 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/21/1705/0000000622.pdf e6da3ed395d455150e4f7194582717f4 PDF Text Text 16 e PERSONATGES núm.59 juny/juliol 2007 U HOMENATGE A MARTA MATA An na Bo yé MESTRA de MESTRES �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 17 Aquest mes de juny farà un any que ens vam quedar sense la Marta Mata. La nostra revista li devia un homenatge i ho fem ara aprofitant aquesta data. Hem volgut que persones que la van conèixer, en diferents moments i situacions vitals, ens parlin de la Marta, del seu llegat, dels records i de la seva personalitat. Aquest és, doncs, el nostre homenatge a la que va ser la mestra de mestres. M arta Mata va néixer el 22 de juny de 1926 i va morir el 27 de juny de 2006. Va dedicar tota la seva vida a treballar per a l’educació dels infants i els joves. Ho va fer directament, els anys 40 i 50 amb els nens i nenes de Saifores (Baix Penedès), i a l’escola Talitha, actualment el CEIP Orlandai, en la creació de la qual va col·laborar. L’any 1965 va fundar l’Escola de Mestres Rosa Sensat, amb altres professionals de l’educació, amb l’objectiu de formar els i les mestres en una altra manera d’educar. Rosa Sensat, amb els cursos d’hivern i les escoles d’estiu, va ser un dels focus de resistència al franquisme. Al seu voltant van anar sorgint unes escoles que més endavant van formar el Col·lectiu d’Escoles per a una Escola Pública Catalana (CEPEPC). L’any 1980 l’Escola de Mestres Rosa Sensat va esdevenir Associació de Mestres. La Marta explicava que la seva relació amb l’Ajuntament de Barcelona es remuntava a l’any 1931, quan va començar a anar al Grup Escolar Pere Vila del Patronat Escolar de Barcelona, on la seva mare era mestra. La Marta recordava fil per randa tant l’escola Pere Vila com l’Institut Escola, on només va poder anar el curs 1937-38. El model d’educació de la República i les persones que el van dur a terme, eren per a ella un referent. «N’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, i recordem i assumim les seves conviccions.» En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, citava sovint la Comissió Municipal de Cultura, el Patronat Escolar de Barcelona amb la creació i construcció dels Grups Escolars i la col·laboració en la creació de l’Institut Escola de la Generalitat. També els noms de Manuel Ainaud i Artur Martorell com a gestors, i Josep Estalella, Dolors Canals, Rosa Sensat, Fèlix Martí Alpera, Àngels Garriga i altres, com a mestres i directors modèlics. «El 14 d’abril de 1931 –escrivia en un altre article– la República no va haver d’improvisar res pel que fa a política educativa. Feia més de cinquanta anys, des de 1876, que la Institución Libre de Enseñanza treballava discretament per un nou model d’educació (...) I, d’altra banda, hi havia el moviment de renovació pedagògica català, el qual tenia arrels en els ateneus obrers i en l’escola rural, en el moviment per la recuperació de la llengua, en el catalanisme polític (...) Que sense escarafalls de cap mena col·laboressin el Ministeri, la Generalitat i els ajuntaments, especialment el de Barcelona, a dotar-nos des del primer any dels Grups Escolars i el següent de l’Institut Escola i l’Escola Normal de Mestres i la Universitat Autònoma, no es pot explicar sense aquesta conjunció.»1 EL SALT A LA POLÍTICA Marta Mata va fer el salt a la política des de la pedagogia. «Una bona escola –deia– només s’aconseguirà amb una bona política educativa en democràcia.»2 Creia fermament que la renovació pedagògica parteix de la realitat escolar i de la participació, però que no es pot generalitzar sense un sistema educatiu que no tan sols la permeti sinó que la impulsi. Això la va portar a formar part del Congrés dels Diputats ja l’any 1977, quan anava a la llista socialista, teòricament en una posició per recolzar-la i no pas per sortir elegida. L’any 1980 va ser diputada al Parlament de Catalunya i més endavant senadora. De 1987 a 1995 va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i diputada a la Diputació –vicepresidenta en el segon dels períodes– amb responsabilitats educatives en totes dues institucions. Va ser també membre del Consejo Escolar del Estado des de la seva creació, com a personalitat de reconegut prestigi en educació, i vicepresidenta més endavant i fins a 2002, en què va dimitir per la política del Partit Popular. L’any 2004 la van nomenar presidenta del Consejo Escolar del Estado, responsabilitat que exercia en el moment de la seva mort. Però tornem a l’Ajuntament de Barcelona, quan li van proposar d’anar a la llista de les eleccions municipals el 1987. Ho va acceptar amb la idea de poder continuar la feina que l’Ajuntament democràtic havia començat l’any 1979 i, de manera especial, per contribuir a la recuperació de l’esperit amb el qual l’Ajuntament de Barcelona havia desenvolupat l’educació en altres èpoques. A grans trets, les principals actuacions que va liderar van ser: EL CAMÍ DE L’ESCOLA Marta Mata. El camí de l’escola és l’últim llibre publicat que repassa la trajectòria de Marta Mata. A partir del que va deixar escrit i de la gent que la va conèixer, el llibre de Raimon Portell segueix la Marta, pas a pas. Ens explica com va aconseguir –van aconseguir– que aquella magnífica escola republicana que ella va viure de petita i va veure com mataven tornés a renéixer. Una lluita a favor dels infants i de la qualitat de l’escola en la qual mai no va perdre l’esperança. El llibre ha estat editat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, arran de l’acte d’homenatge que li van fer el passat mes d’abril a les Drassanes de Barcelona. Podeu consultar tota la seva obra a: www.escriptors.cat/autors/matam/ obra.php Webs d’interès www.martamata.cat www.tinet.org/~mmata �18 e PERSONATGES La transformació de l’Institut Municipal d’Educació en organisme autònom, per fer la gestió completa de l’Àrea d’Educació, com a primer pas per arribar a l’actualment vigent Consorci d’Educació de Barcelona. L’elaboració del Pla de formació institucional dels mestres municipals amb la implantació de la LOGSE a les escoles municipals. L’impuls de l’acció pedagògica a les escoles bressol, les de primària i les de formació professional municipals, amb la reestructuració i el reforçament d’equips i l’oferiment de noves activitats pedagògiques a totes les escoles de Barcelona. La incorporació a la xarxa municipal de les escoles bressol. L’obertura dels centres de formació professional municipals a la ciutat, i la seva relació amb empreses per acollir l’alumnat en pràctiques. La contribució de les escoles als Jocs Olímpics del 1992. L’increment de la presència de les noves tecnologies a escoles i serveis. L’acolliment, escola per escola, dels centres del CEPEPC que passaven a públiques a Barcelona, gràcies a la llei que ella havia impulsat al Parlament l’any 1983. La creació el Consell Escolar de Barcelona i els deu Consells Escolars de Districte, en compliment de la LOGSE. L’organització a Barcelona del I Congrés Internacional de Ciutats Educadores, on es va aprovar la Carta de Ciutats Educadores, i la posterior constitució de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores. La publicació del número 1 d’aquesta revista, Barcelona educació. Marta Mata convidava cada any a Cal Mata de Saifores (Baix Penedès) a les persones que treballaven a les oficines municipals d’educació. Em consta que aquestes persones tenen un record molt agradable d’aquestes trobades, de la visita que la Marta guiava per a la casa –biblioteca inclosa–, la classe de geografia i història que feia des del terrat tot explicant la comarca, les converses i les bromes que tots plegats hi fèiem, el dinar, que un any va ser amb l’alcalde Pasqual Mara- núm.59 juny/juliol 2007 gall... Cal Mata és la seu de la Fundació Àngels Garriga, que Marta Mata va crear amb el nom de la seva mare l’any 1984, per dedicar-la a la pedagogia. Teòricament es va jubilar l’any 1995, quan va acabar el segon mandat a l’Ajuntament i la Diputació, i va poder complir un dels seus desitjos: anar a viure a Saifores. Però no hi parava gaire: continuava a Rosa Sensat, com sempre havia fet, i al Consejo Escolar del Estado, i feia conferències a diferents llocs de Catalunya i d’Espanya. A finals de l’any 2002, el Fòrum Barcelona 2004 li va encarregar l’impuls de la participació de les escoles a l’esdeveniment. Hi vam treballar conjuntament des de la Fundació Àngels Garriga. El mes de maig de 2004, la ministra d’Educació del govern socialista de Zapatero, María Jesús Sansegundo, li va proposar la presidència del Consejo Escolar del Estado. Quan m’ho va anunciar li vaig dir. –«T’ho devien, Marta. Però jo t’he de recordar que em vas demanar que no et deixés dir sí a res més». PEDAGOGIA ÉS POLÍTICA E ns costa habituar-nos a la seva absència. Assolir un sistema educatiu que conformés individus lliures, autònoms i responsables: el seu compromís amb els mestres i la seva formació va ser materialitzat en el treball de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu, base del moviment de renovació pedagògica fins als nostres dies. La seva tenaç defensa d’una escola pública de qualitat, laica, catalana i democràtica no té parió. Una vida dedicada a la pedagogia i a la política, en aquest ordre. Sovint jugava amb els dos termes i la seva vinculació: amb la frase «política és pedagogia» de Campalans –l’art d’explicar-se, de fer-se entendre, de comunicar-se i de generar interès–, els termes de la qual va invertir per crear la frase «pedagogia és política»: l’art de fer possible el que és necessari, l’escola que troba el seu veritable sentit quan contribueix a la construcció de la societat i a la responsabilitat cívica i política. O, dit d’una altra manera, l’educació en valors. La Marta representà el vincle entre l’escola republicana i l’escola contemporània al nostre país. Després de la dictadura, quan vam començar a tornar a ser i a poder-nos governar, gràcies a ella vam tenir més clar què era el que s’havia de fer. De la mà de Joan Reventós va entrar en política i va ser diputada al Congrés i al Parlament de Catalunya, senadora i presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Vaig tenir la sort –Barcelona va tenir la sort– de tenir-la de regidora d’Educació quan vaig ser alcalde de la ciutat, ja que es va complir el desig de molts catalans, que volíem veure-la amb responsabilitats de govern. I les va exercir amb humilitat, coherència, entrega i tenacitat. La seva empremta és present en algunes de les lleis i normatives més definidores del nostre sistema educatiu i del model social i polític actual. La trobem a la Llei orgànica del dret a l’educació de 1985, llei bàsica per a l’educació durant els últims vint-i-cinc anys. I també, la seva tasca en la definició del nostre exemplar model de convivència lingüística, a través de la seva intervenció en l’elaboració de la primera Llei de normalització lingüística l’any 1983. En els darrers temps vaig poder visitar-la en algunes ocasions a la casa de Saifores i gaudir de la seva saviesa. Com a president de la Generalitat vaig tenir l’honor d’inaugurar el CEIP Marta Mata a Vilanova del Camí i vaig visitar l’escola bressol La Marta a Sant Boi de Llobregat. Marta Mata va fer una revolució llargament somiada des del catalanisme, l’escola no «de l’Estat», sinó del poble, de la ciutat: l’escola catalana. El que va començar el 1900 amb l’Escola del Bosc i l’Escola del Mar –quin país tan mandrós!– no es va aconseguir fins a la Llei d’educació de Marta Mata i José Maria Maravall l’any 1985. I encara falta, Marta. Pasqual Maragall �núm.59 juny/juliol 2007 M’ho havia dit feia uns mesos, no perquè estigués cansada, no perquè fos gran, sinó perquè no podia dedicar-se a la Fundació tant com li hauria agradat. –«És que... en aquest cas no puc dir que no»– em va respondre. I ho va acceptar. Ja ho sabia jo, que passaria això. EL RECORD Les persones que hem treballat amb ella, durant períodes més o menys llargs, n’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, les afeccions i recordem i assumim les seves principals conviccions: L’escola com a element compensador de les desigualtats, és a dir, l’escola pública. La necessitat que l’escola estigui centrada en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves. L’educació dels nens i nenes més petits. La importància del llenguatge, el seu ús rigorós i exacte i el seu estudi, d’una manera e PERSONATGES 19 especial el de l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. El paper fonamental de la biblioteca en l’educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull. L’ús de les noves tecnologies. Sempre atenta a les darreres novetats, les feia servir personalment i les incorporava allà on tenia responsabilitats. La participació, com a element essencial de l’escola i del sistema educatiu, i que practicava amb les persones que treballàvem amb ella. Podria omplir pàgines i pàgines parlant de la vida i l’obra de Marta Mata. Però cal acabar, i voldria fer-ho amb paraules seves: «La lliçó de política educativa, d’educació i d’escola públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il·lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col·laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentiment del deure envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat.»3 e Maria Josep Udina 1. Mata Garriga, Marta. «La conjunció astral de l’educació en la Segona República». Article a la revista Perspectiva Escolar, número 306. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, juny de 2004. 2. Entrevista a Marta Mata a la revista Educar en Castilla-La Mancha. Toledo: Consejería de Educación y Ciencia, núm.23, abril de 2004. 3. Mata Garriga, Marta. Discurs «L’educació pública, l’escola pública», en l’acte de recepció del Doctorat Honoris Causa de la UAB. Bellaterra, 1999. LA FUNDACIÓ ÀNGELS GARRIGA E ra l’any 1984, després de les segones eleccions al Parlament de Catalunya, quan la Marta em va comentar la intenció de constituir, a la casa de Cal Mata de Saifores, una fundació de vocació pedagògica i penedesenca. No va passar gaire temps que, mitjançant una trucada telefònica, em comentà que li agradaria que formés part del patronat de la fundació, conjuntament amb sis persones més, algunes de les quals no coneixia, i que, si acceptava, hauria d’anar a signar davant del notari. Recordo aquell dia del mes de juny per la il·lusió de formar part del cercle de persones amigues de la Marta, però molt més perquè no l’havia vist mai tan contenta. Havia endreçat el seu patrimoni com ella havia volgut i el deixaria en mans de les persones que volia. En l’acta notarial de creació de la Fundació Àngels Garriga de Mata –que, per cert, li posà el nom de la seva mare, que era mestra com ella– hi consta un patronat que s’ha de renovar, per meitats, cada dos anys. El patronat és presidit per la fundadora, i també s’hi troba un consell de persones que, igualment, es renova per meitats cada dos anys. La Marta, com a presidenta, cada quatre anys ens confirmava de nou en el càrrec. Els primers anys ens vam dedicar a convertir Can Mata en una casa de colònies, legalitzada per acollir mestres, nens i nenes, i a impulsar la biblioteca que vam anomenar Curtó, pel llibre Un rètol per a Curtó, que havia escrit la seva mare a Saifores. Durant l’estiu, la casa continuava al servei dels mestres del Penedès i del Garraf, que el 1978 hi van començar a organitzar la seva Escola d’Estiu. Posteriorment, vam endreçar una sala o racó amb llibres infantils i li vam posar el nom d’Eulàlia Mata, bibliotecària i germana de la Mata. A principis dels noranta, després de fer-hi obres, vam obrir una nova sala de la Biblioteca Curtó amb el nom de Sala Angeleta Ferrer. Marta Mata descriu a la revista Lledoner de l’any 1994 la riquesa d’aquesta sala: «[la riquesa] és que hi encabim els llibres que han passat realment per l’escola i per la biblioteca personal dels mestres que han treballat en la dignificació de l’escola, mestres de la generació d’Àngels Garriga, que feren amb les seves mans el model d’escola catalana el primer terç de segle, mestres de la promoció del seu renaixement pedagògic que nuclearitzaren ‘Rosa Sensat’ i les Escoles d’Estiu, mestres que avui dia continuen treballant-hi». A la fundació conservem un important patrimoni documental corresponent a la trajectòria personal i professional de la Marta al llarg de la seva vida. La prioritat del patronat de la fundació, davant la pèrdua de la Marta, és organitzar l’arxiu amb l’objectiu d’elaborar un dossier bibliogràfic. Són moltes les possibilitats que veiem d’impulsar un centre per a la recerca pedagògica i de política educativa a l’entorn de la Marta Mata, i per això ens estem plantejant de crear «Els amics i amigues de la Fundació» per tenir suport personal i econòmic. M. Assumpta Baig i Torras Presidenta de la Fundació Àngels Garriga de Mata �20 PERSONATGES e núm.59 juny/juliol 2007 UN DESIG DE RENOVAR L’ESCOLA I LA SOCIETAT E ls anys quaranta, malgrat la negror i la pesantor del moment, tant per part d’escoles com per part de mestres, es perceben intents –contrapunts, com qualifica la mateixa Marta1– adreçats a fer el possible per millorar l’educació. El mateix desgavell del sistema educatiu du alguns mestres a la percepció i a la crítica del règim polític i acreix el desig de reacció. Hi ha escoles municipals que mantenen tant com poden l’esperit de renovació del període anterior, i mestres joves que amb la discreció necessària creen –o hi continuen treballant– escoles privades en la línia de la pedagogia innovadora d’abans de la guerra. De mica en mica, el desig de canvi deixa de ser una reacció aïllada i fa que s’estengui la necessitat de compartir neguits i d’intercanviar experiències. S’organitzen trobades pedagògiques, que tenen tant d’informals com d’intenses, per considerar l’aspecte pedagògic i prendre una actitud respecte de la realitat socioeducativa. La reflexió i el treball en comú comencen a incidir en l’escola: els neguits i els interrogants que sorgeixen duen a recórrer al mestratge d’Alexandre Galí i d’Artur Martorell, reconeguts pedagogs expedientats pel règim franquista, que mantenen ben viu el seu amor per l’escola i la seva esperança en l’educació. L’octubre de 1954 la Universitat de Barcelona estrena Facultat de Pedagogia: Marta Mata s’hi matricula i connecta amb mestres i persones veritablement interessades en el canvi de l’escola. L’any 1956 obre les portes l’escola Talitha, el 1958 l’escola Costa i Llobera, el 1962 l’escola Ton i Guida, i el 1963 l’escola Thau. L’acord i la col·laboració entre pares i mestres és el que fa possible aquestes iniciatives. no rda Gio a í Luc La formació de mestres esdevé un punt clau per al projecte d’aquestes escoles: educació integral, pedagogia activa, educació de llibertat/responsabilitat, contacte amb la realitat, llengua materna, obertura a diferents classes socials i treball en equip dels mestres, relació pròxima amb els nens per conèixer les seves necessitats, il·lusió i entusiasme per la feina i la renovació…, demanen professionals amb un bagatge força diferent del que garanteix la Normal oficial de l’època. Escoles, mestres i pares fan tot el que poden per omplir el buit. Entre 1959 i 1963, el senyor Galí reuneix setmanalment a casa seva un grup de mestres disposats a assimilar personalment les seves lliçons de pedagogia i el 1960 l’associació Pax Christi comença a organitzar activitats directament relacionades amb l’educació. Així mateix, els parvularis que segueixen el mètode Montessori (Talitha, Thau, Ton i Guida) es reuneixen un parell de setmanes durant les vacances d’estiu per treballar i compartir experiències, material, etc. L’any 1963 es creen a Barcelona les Sessions de Pedagogia, a les quals assisteixen mestres d’escoles diverses i en les quals es desenvolupa un temari i es fan intercanvis. Aquestes sessions representen un primer intent d’organitzar els diferents tipus de reunions adreçats a la formació de mestres. Les trobades entre mestres de diferents escoles es multipliquen: la Marta ofereix la seva casa pairal a Saifores a la dotzena de mestres que es reuneixen pràcticament un cop al mes. Marta Mata, llicenciada en pedagogia el juny de 1957, s’entrega de ple al tema de la capacitació de mestres que surten de l’Escola Normal amb un nivell professional no solament ínfim, sinó també advers a qualsevol progrés pedagògic. Amb ella, mestres de Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida i Thau progressivament constatem la urgència d’estructurar i d’institucionalitzar una escola, paral·lela a la Normal estatal, que garanteixi una formació adreçada a renovar l’escola. Plegats busquem la manera d’aconseguir-ho, tant econòmicament com institucionalment: la Marta és l’ànima del projecte i assumeix la responsabilitat de ferlo possible i coordinar-lo. Tot i que no parteix de zero, l’empresa és ambiciosa i compromesa i les gestions que requereix són delicades, complexes i llargues. La convicció i la constància de la Marta fan que se superin les dificultats. El seu esforç per aconseguir la participació de tothom –mestres, pares i mares i ciutadania– en la millora de l’educació hi té molt a veure. Finalment, el 4 d’octubre de 1965, al voltant de la taula del menjador de Montse Botey i Josep M. Rovira, professor de Talitha i de Costa i Llobera, disposats a compartir amb la nova entitat educativa la llar que ells acaben d’estrenar, Angeleta Ferrer inaugura l’Escola de Mestres que du el nom de la seva mare, Rosa Sensat. Al davant de l’Escola de Mestres i de la Institució Rosa Sensat el paper de la Marta és determinant per a l’inici i la consolidació de la renovació pedagògica. M. Teresa Codina i Pere Darder 1. Marta Mata (2001). «Un període difícil». A: M. A. Canals et. al. La renovació pedagògica a Catalunya des de dins (1940-1980). Barcelona: Ed. 62. Rosa Sensat. �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 21 LA MARTA A MADRID M arta Mata va tenir dues etapes al Consell Escolar de l’Estat. La primera des de 1986 fins a 2002, coincidint, en part, amb la seva responsabilitat com a consellera d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Des de 1987 fins a 1990 en fou vicepresidenta. Aquesta primera etapa va acabar amb la seva dimissió perquè estava en desacord amb la manca de debat sobre la Llei orgànica de qualitat de l’educació. L’any 2004 va ser cridada per la ministra M. Jesús San Segundo, que la va proposar com a presidenta del Consell per la seva triple condició de líder històrica dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP), amb una llarga trajectòria al servei de l’escola pública, per ser dona i per ser catalana, i ella, que s’havia retirat a la seva casa de Saifores, li va respondre que estaria encantada de servir a aquesta causa si coincidien en la idea que el Consell s’havia de transformar en un òrgan participatiu que reflectís l’Estat de les Autonomies; des d’aleshores la vaig acompanyar en la seva tasca per segona vegada: la primera va ser amb motiu de la creació d’un programa de relacions amb els MRP, que Marta va propiciar en el Ministeri de José M. Maravall i que va culminar amb la celebració del I Congrés de MRP, celebrat a Barcelona l’any 1993. La seva arribada al Consell va ser molt ben rebuda pels sectors més progressistes de l’educació. De seguida li van ploure demandes per donar conferències ací i allà, per escriure articles i rebre els periodistes de distints mitjans per fer-li entrevistes. Ella no deia mai que no, si ho podia encaixar a la seva atapeïda agenda. Al Consell va començar per renovar-ne les instal·lacions, que havien estat oblidades durant molt temps per l’Administració; el saló de plens va ser dotat de pantalles i comptadors electrònics, que van substituir els tediosos recomptes de mans alçades pel personal de la casa, i –és clar– va crear una biblioteca amb els fons que el Consell ja tenia, i va aconseguir la dotació de personal especialitzat per poder catalogar els fons i posar-la en funcionament i per crear una revista digital, Participación Educativa, que donés a conèixer el Consell i tots els consells escolars i ajudés en l’aprofundiment del que suposa la participació en el sistema educatiu. Alhora, va canviar les maneres de treballar en una institució que està a punt de complir vint anys d’existència, amb la mentalitat d’una persona que creu en la participació i la pràctica, que escolta a tothom, per damunt dels «tons» i les «picabaralles», i que dedica el temps i la calma que requereixen els temes importants, com les opinions de tots sobre les lleis d’educació. Va constituir un equip de treball, el consejillo per preparar els documents i els procediments per al debat. Va aconseguir que el Ministeri prolongués el temps que l’organisme i tota la comunitat tenien per tancar el debat sobre la Llei orgànica de l’educació, que es va iniciar amb la discussió del document a debat, realitzat en el Consell amb molta participació i un procediment innovador i que va acabar confluint amb tots els consells escolars autonòmics en l’elaboració d’un document de síntesi, amb les aportacions de tota la comunitat educativa, configurada en tots els territoris. La seva mentalitat de consellera d’una gran ciutat i la seva visió d’urbanista les va plasmar a Madrid amb la il·lusió de configurar d’una nova manera l’illa urbana en què se situa la seu del Consell, en la qual hi ha diversos edificis educatius i històrics: el Viejo Caserón de San Bernardo, on estava instal·lada l’antiga Universitat Central de Madrid –en la qual va començar el conflicte entre l’immobilisme i el progrés en educació–, que encara conserva el Paranimf, rehabilitat de fa poc; l’IES Cardenal Cisneros, antic institut de batxillerat, memòria viva del conflicte esmentat, que conserva bastant bé la biblioteca, els laboratoris i els gabinets; un Conservatori Professional de Música; la Biblioteca Històrica de la Universitat Complutense, i altres institucions. Ella pretenia posar d’acord totes les administracions i institucions implicades, per fer ressaltar el caràcter històrico-educatiu de l’illa, completant-la amb la creació d’un Museu Pedagògic. Per la seva vinculació a la Institución Libre de Enseñanza, em va fer recórrer els records que actualment en queden a Madrid, per visitar-los i així rememorar les seves vivències a l’Institut Escola de Barcelona, i va tenir una gran alegria quan es va traslladar a viure a la Residència d’Estudiants. Des d’allí, l’endemà de la seva arribada escrivia en castellà, per fer, com ella deia, «gimnàstica lingüística i mental» per adaptar-se a les seves noves tasques: «Efectivamente, el sol saliente ilumina el paisaje urbano por encima de nuestras cabezas. Hay silencio con la cinta muy de fondo de la máquina ciudadana. Aún no he oído cantar los pájaros. ¿Marcharon de aquí? Sí veo unos castaños de media edad, perdiendo las últimas hojas amarillas, una acacia, un tilo, unos chopos jóvenes que ya las perdieron y unas enormes y viejas coníferas que no pueden perderlas. Tengo que averiguar de qué especie son y si fueron ellas u otras las que dieron entonces a la zona y ahora a la calle, el nombre de El Pinar. Quizás algún día descubra un nido, también.» Quan va acabar el procés de discussió de la LOE es va posar a preparar la transformació del Consell per adaptar-lo a un Estat autonòmic. Per a això va comptar amb els suggeriments dels presidents dels consells escolars autonòmics, i quan anava a iniciar el procés de discussió amb els representants dels sectors educatius li va arribar la darrera hora: la va trobar treballant, plena de projectes i de vitalitat. A l’última reunió amb la Comissió Permanent del Consell, que va sonar com un comiat, va donar les gràcies per la col·laboració que havia obtingut en el que havia posat en marxa, va explicar el que encara li quedava per fer i va anunciar que quan acabés la modificació de la composició del Consell es retiraria. Aleshores els va dir que aquesta etapa de la seva vida havia estat molt satisfactòria per a ella. Per a tots els funcionaris que vam tenir la sort de treballar amb ella al Consell, aquesta ha estat l’etapa més fructífera i amb més repercussió i reconeixement públic d’aquest organisme, en la qual ha deixat de ser un òrgan consultiu, més o menys obscur, que feia la seva feina sense més ni més, per esdevenir un organisme viu, que té interès per a l’opinió pública, amb una ambaixadora de luxe, que predicava la «bona nova» de la «bona educació» pertot arreu, representant ella mateixa la millor tradició de l’educació pública, enllaçant la II República i la Institución Libre de Enseñanza, Catalunya i Espanya amb els Moviments de Renovació Pedagògica en la democràcia. I per a mi ha estat un privilegi haver tingut una mestra com ella, que tant m’ha ensenyat i m’ha fet viure. Helena M. Juárez del Canto Professora d’educació secundària Exconsellera tècnica del Consell Escolar de l’Estat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pedagogia és política Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Article sobre Marta Mata per a la revista Barcelona Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Escrit al desembre de 2006 i publicat al número 59 juny/juliol de la revista Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mata, Marta, 1926-2006 Pedagogia Educació Commemoracions Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1251 Source A related resource from which the described resource is derived Barcelona Educació Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/21/1704/0000000626.pdf fcca4f57a6c8bf5df2902c84b65d378f PDF Text Text DEL PERIODISME INCÒMODE DE HUERTAS Revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya 20/03/2007 “Quan el silenci reemplaça la veritat, el silenci és mentida”. Paraules d’un dissident soviètic que semblarien escrites en homenatge a Josep Maria Huertas Claveria. Hi ha periodistes que no callen la seva intransigència, periodistes incòmodes per a qualsevol poder – sigui el govern en qualsevol de les seves distàncies, siguin les empreses, incloses les que els tenen contractats. Huertas era d’aquests professionals que practiquen un periodisme que defuig la reverència al poder constituït, sigui el quart o sigui el primer. Potser per que creuen que entrar en aquesta classificació d’eficàcia en l’aplicació del “políticament correcte” és més cosa de les empreses que ofereixen logística de comunicació al poder pròpiament dit – del que elles mateixes formen part – que no pas un objectiu dels professionals que veuen en la informació una força alternativa al servei de la societat. La tecnologia i les seves possibilitats democratitzadores potser que ajudin a aprofundir una mica més en el tema sempre obert de l’ofici del periodista. Es pot preveure que aquests avenços permetran multiplicar les modalitats fins ara seguides en la participació ciutadana. Si pot haver-hi una democràcia digital serà per que hi haurà noves fórmules de creació d’opinió pública. No sé si les noves tecnologies que amb un senzill telèfon mòbil equipen a qualsevol ciutadà amb una càmera fotogràfica, una càmera de vídeo, un micro i un programa per enviar textos a qualsevol lloc del món, convertint-lo de facto en un periodista en potència, seran suficients per crear el “cinquè estat” del que es parla (Ignacio Ramonet). Segurament no tot és qüestió d’instrumental, o no únicament. El periodisme requereix una actitud individual, professional, que li atorgui consciència, justament, que la suma de tots aquests ciutadans equipats poden conformar una força social. L’opinió pública és la mare de la participació i de la democràcia. Aquest debat entre els partidaris de convertir el quart poder en el primer dels poders establerts i els convençuts que el periodisme és sempre una força alternativa, incòmode, intransigent s’haurà de fer sense Huertas, malauradament. En tot cas, cap dels que hi participen i ningú dels que el vem conèixer tindrà cap dubte del que ell defensaria. Shakespeare, en el seu Juli Cèsar, va deixar un vers preciós sobre el dubte com a mètode davant els conflictes que es plantegen els homes. Li feia dir a Casio: “La culpa, estimat Brutus, no està en les estrelles sinó en nosaltres mateixos”. Huertas no mirava precisament a les estrelles quan es trobava davant un conflicte, una injustícia o un bon debat. Pasqual Maragall Març de 2007 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Del periodisme incòmode de Huertas Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Huertas, Josep M. (Josep Maria), 1939-2007 Periodisme Democràcia Poder (Ciències socials) Necrologies Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1250 Source A related resource from which the described resource is derived Capçalera, revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-03-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/21/1703/0000000627.pdf 535045ddf29d99f5b43b42de778d17be PDF Text Text El Periódico, 05/03/2007 La tendresa i la duresa que necessiten els temps PASQUAL Maragall Josep Maria Huertas Claveria se n'ha anat segurament indignat amb la mort. La capacitat d'indignar-se ha estat una constant en la vida de Huertas Claveria. Prefereixo no haver-lo vist claudicant. Estic convençut que no ho ha fet. La seva dona, l'Araceli, m'ho ha dit. Ens hem estimat entranyablement. Sentir-se estimat també des de les entranyes per un home que les ha tingudes sempre a flor de pell i a la punta dels llavis i que, per tant, no ha callat cap discrepància, és tot un privilegi que servo amb orgull. Tot plegat ens ha fet més resistents, a ell i a nosaltres. Però ara el necessitàvem, perquè no estan els temps com per prescindir d'una certa intransigència. Els retorns enrere --què ens han d'explicar-- formen part de la marxa cap endavant de la humanitat, en la qual n'hi alguns que hi creiem malgré tout. Però hi ha passes enrere sobreres, absolutament prescindibles. I els vents que bufen en porten, de marxes enrere inútils. Segurament en Huertas ho va viure malament tot això. No ho sé. La veritat és que fa temps que no el veia. He estat fora i poc abans de marxar tampoc no recordo haver-lo vist. Fins i tot pot ser que no estiguéssim d'acord en algun tema important. Tant se val. Ell era dels meus i jo sóc dels seus. En Huertas estava al Tele/eXprés. Una vegada algú va dir de nosaltres al Tele/eXprés, de la colleta d'amics que començàvem a fer una revolució que mai no arribava, que érem "suaves con las espigas y duros con las espuelas". Aquest algú era José Ignacio Urenda, un altre que se'n va anar sense temps d'acomiadarse. Huertas potser no semblava tendre ni amb el blat ni amb la userda. Però ho era. I els temps necessiten molta tendresa, molta tendresa, i duresa, molta duresa. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La tendresa i la duresa que necessiten els temps Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Huertas, Josep M. (Josep Maria), 1939-2007 Periodisme Poder (Ciències socials) Necrologies Acció política Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1247 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-03-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/21/1702/0000000619.pdf dfc8df63ca2205ba9b52ddfd6fba5fc6 PDF Text Text pag. 7 Dades positives i a guna de do enta Ja no som tant un país de turistes rics i salaris baixos; o no ho som tant com altres telm1cctua1,perb no pot perjudicar els r c p r r s e n t a t s en benefici de l'harmania entre de Suiirez la disposicid transitbria PASQUAL de 1'Estatut del 1979, que, de fet, encara esth vigPrlt, perb que ara no te scntit. A l g u ~ ~lectors s deuen saber que els representants. no c:rcc cn P I sisfcnla cIectt~raIdc U n grup socia- llistes tancades i bloquejades, i si l i s t a a.1 Congres en les eleccions primiries a I'ame a t a l u n y a rcbrA a q u e s t d e l s D i p u t a t s , ricana. A grans cspais, qrans parany uns 1 7 m i l i o n s de c o m el g r u p d e tits. I a grans partits corresponen turistes estrangers, gai1'Entesa a1 Senar, tendencirs i pref,brencies diverses. rebé u n a % mes q u e 6s u n a bona no- Som a Europa, i a Europa hi hauri I'any anterior, t uristcs a l a llarga dos glqanspartits. No ticia. que gastaran cada un de mitjana 77 El PSC va tenir mes. Dic partits qrans, a m b corcuros al dia, una mica ~ n e n y sque cl grup propi a Ma- rents interns. 2006, amb un rcsultat final d'intred r i d fins a l cop I , d e la ~ ~ ~ a t c k ni x~aa n t v - acbI*ec , ment net de l'activitat turística del d'Estat del 1981. quc grups com C:iutadans pcl Can496, quan l'any passat nomes havia Després del cop es vi, coalitzats arn], el PSC, poden fer crescut el 2%. Tot aixb segons els exva resignar. Des- valer les seves prbpics opinions al perts de la Universitat Au t bnorna dc pres va v e n i r e l Parlarncnr. Ils guanya cn riqucsa Barcelona. c a s Ranca C a t a h - de matisos i en vivacitat, cs prrd ?:I1 'bfl 4 N COHA Economia i e1 resultat 1 una rnanifcs- una cert.a cornc~dit;~t .. . . tacid a E a r c e l o ~ ~ anet 6s positiu. I j i ha cinc cirr tadurls Mes turistes i menys dcspcscs mitja- .. . . . . . . . . . ...- . .contra cl Govcrn al Parlament, quan la majoria sbn nes es un resultat lligat a l'rxpansi6 d e M a d r i d , c n la 68 i el tripartit (incloent-is)en sud e les companyies aPries d e baix El grup socialista cabli3 al m a 70, cost i que redunda en viatges mes T'c~taixh scricrl I~onesnot.icics. T dir d e tot al 'al*barats, una den~ocratitzacii,del tu- per &uses extraordinariament rcr. Mes tard, les enca1.a UIIJ nltr;~: l'alcalde de Rarcerisme i mes ingressos per. a les emesca1les telefani- lona trcll mCs policia al carrcr a papreses del sector. Clients d'un seg- anumales i ara ha de tornar . . . q u e s . 1 e l s cizsus trullar-. ment econbnlic no tan alt i mcs inConde i De la Rogressos. I tambC sc sap que el continIa invcr- sa. I la tlcfknesl,raci6 de Narcís Ser- Males noticies gent que mes creix 6s l'italii. Abans tigacib, com el fam~ac&utic. hi anivern, ara venen aqui. Hi anem si6d'ac~uestesemprtscseninvestign. ra,viccpresidcnt del Governcspa- 1 ) Mas vol anar. al notari per firm a r qup govcrnar3 cl partit quc cib 6s elevadissirnn. Un de cada I uo nyol. Quantes a ~ s e s . i vhncn. LIllistbrin d'aquests anys csl,i per guanyi ics clcccions: ¿.una altra ve Tot aixb 4s bo. ja no som tant un assqjos d6na resultat . fbr. Als nois i noies a l'cscola no s6 si gada? país de turistes rics i salaris baixos. Política se'ls explica tot. 0 , almenys, alfiulla 2 ) La c u a dclh passaports a la coO no tant con1 altres. rnissari;~dc Bal1-ncs-T1.avesserr?de La veritat es que persisteixen en- monti illa avisa que utilitzari els cosa. El g r u p socialista ratalh al Con- GrBcia ilrriba drs d'aqucst carrcr cara restes d9immigraci6il$legal.Pe seus diputats al Congr6n. Una altra bona noticia. En politi grés va (ixistir, va deixar d'existir per fins a la Diagonal dc Rarcelona. Te rb la majoria dels empresaris turistics, constructors i contractadors de ca h i h a maneres, hi h a regles de causcs c~xtraordinhriamcntanbmii- u n a iiargada dc mes de 100 metres. c s cl pic d c la temporada. mi d'obra agriria pcr a ics collites cortesia, Perb la duresa dels enfron- Ics i ara ha de tc~rnara existir. Ilc la mateixa mancra que l ' h e a Prrb passa rad;] any. LPSr u e s dade Lleida i Tarragona treballen amb t a m e n t s , per exemple e n p a r l a ments com el brithnic -aixb si, sem- Mctropf~litanade Barcelona, elimi- v a n t dc la 1)clcpaciij dcl Govcrn contractes legals i corrcct ament. El quc preocupa dc la puixnnqa pre coberts per un mantell d'humor n a d a pt'1 president Jordi Pujol r.1 tambc tcncn pics. Els C r i m s m;lp;lt z c m s j a f a de I'economia espanyola, de les que o d'ironia-, es indubtable: en polit,i 1987, q u a n la senyora Thatcher va mCs creixen a Europa, 6s la seva ti- ca, com en economia, i a wgadcs cn- suprimir el Gran Consell d e Lon- temps que van decidir fer rrbaixcs pologia: construccici i turisme molt caramCs,s'had'anaratotes.Elsdi- dres,hauriadetomaracxistir(com els rnesos dc juliol i gener i, per primordialment. fis un crcixcmcnt putatsrepresenteninteressoslcpi- hntom;~taexistirelGI.C)sielsalrnl- tant, van aurrncnt ar cl personal massa concentrat, u n a espi'cic de tims dels ciutadans i no poden sacri- des ho volen. La nova divisi6 rcgio- cn aqucstcs datias, ¿Per quC la polificar aquests interessos en favor de nal de Catalunya en vegueries po- cia no hauri;~dc fer cl nlatcix? SP n~onocultiu , En canvi, 6s xocant, i n o 6s do- la comoditat o del comyanycrismc dria brilldar Iyocasi6per@ fos aixi. gur que h o f k , pm7h no de manera La llei electoral no pot ser tan des- suficivn t. I lent, que operin una varictai d'cm- entre els polítics. que cxistcix i quc preses en sectors molt cars en inves- 6sbosiestabasatcnelrespectcin- proporc-i,onada,Hovnserapetiri6 Expmsident de La Generalitat. C C. L. I I , , ,, , , , ,, , , , , , , , , , , , , ,, C. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Dades positives i alguna de dolenta Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1244 Subject The topic of the resource Economia Política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Acció política Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/21/1701/0000000624.pdf 55713d86d9d847bc8de62988f3d902b3 PDF Text Text 62 firmas Expansión, miércoles 16 de mayo de 2007 VISIÓN PERSONAL ANÁLISIS DE ACTUALIDAD A cada cual, lo suyo GuillermoChicote PresidentedelaAPCE El primer tren de alta velocidad en período de pruebas en la localidad de Sant Joan Despí, a las puertas de Barcelona. / Efe Ejes, territorios y leyes PasqualMaragall El actual eje España / Italia es bastante inédito en el postfranquismo. Alemania y Francia fueron nuestros anfitriones europeos. También Craxi, Andreotti y Cossiga se interesaron por el ensamblaje de España en Europa. Pero fue el trío González /Mitterrand /Khöl el padre de la ampliación ibérica de la Unión. Es evidente que Barcelona y Cataluña tenían algo que decir en ese proceso. Solana y González imaginaron para ello, y consiguieron, una excelente Conferencia de Barcelona en 1995, luego reiterada en 2005. En la primera, Barak y Arafat escenificaron un abrazo que desgraciadamente no ha tenido consecuencias, o no todas las que se imaginaron entonces. El despertar del islamismo violento (11-S, 11-M) puso freno al proceso euromediterráneo naciente. Pero, pase lo que pase con el eje euromediterráneo, las conferencias de Barcelona, con su hija, la Fundación Anna Lindh, que tiene sede en Alejandría, y con la facilidad financiera euromediterránea (Femip), lo cierto es que el eje euromediterráneo empresarial se está dibujando con vigor inusitado. Y la idea italiana de un banco euromediterráneo semejante al Banco del Este en Londres puede añadir valor al proyecto. La fusión de las autopistas Abertis y Autostrade, y la posible entre las eléctricas Enel y Endesa, caminan en esa dirección. Veremos cómo termina ese proceso. Los antecedentes del eje empresarial España-Italia no fueron muy afortunados. Conde y Montedison intentaron un primer ensamblaje en pleno desarrollismo. Pero recuerdo que en aquella época Carlo Benedetti visitó España y quedó sinceramente impresionado por sus entrevistas con el Rey, Felipe González y el alcalde de Barcelona. O al menos lo decía. Para él la nueva España era un descubrimiento sorprendente. Ahora, la empresa italiana RCS Mediagroup, editora del Corriere della Sera y propietaria de El Mundo, ha adquirido el Grupo Recoletos, propietario de EXPANSIÓN. En este momento, quizás avanzan más rápido las alianzas empresariales que los grandes tratados políticos, que en todo caso deben tener acompañamiento económico. En Europe’s World (otoño 2006) se publicó un afilado artículo de Richard Youngs sobre el proceso Barcelona cuyo título lo dice todo: How Europe’s Mediterranean Policy went so wrong, acompañado de una inteligente y breve respuesta de Shoefthaller, hasta ahora director de la agencia euromediterránea Fundación Anna Lindh. De lo que no cabe duda es de que la competitividad en infraestructuras es decisiva para que lo sean los países y los territorios respectivos. Concretamente, la competitividad de los aeropuertos y las comunicaciones ferroviarias. Hace años, el entonces embajador de Estados Unidos en España Tom Enders me comunicó que ATT había optado por ubicarse en Madrid en vez de por Barcelona por, cito, “la inexistencia de vuelos nonstop BCN / NY”. Lógico. Debería preocuparnos igualmente la cobertura de Internet y de telefonía móvil. En el camino hacia mi segunda residencia en el norte de Cataluña hay lugares en que pierdo cobertura. Y así no se puede ir por el mundo. Hace ya muchos años, desde el Ayuntamiento, empezamos a cablear Barcelona con fibra óptica, empezando por el enlace entre los edificios del Ayuntamiento y Esta- dística municipal. Luego, con la empresa americana de Mauureen O’Ryan seguimos cableando la ciudad aprovechando la construcción de las Rondas y de los nuevos espacios olímpicos. Es cierto que hay nuevas tecnologías menos costosas, pero ¿son igualmente seguras? La alta velocidad es otro factor. Ahí la discusión la tuve con Felipe González y Pepe Borrell. Felipe hizo un planteamiento inicial aceptable –de entrada–. Los Juegos Olímpicos en Barcelona significaron una inversión global (pública y privada, en parte recuperable) de 280.000 millones d e pesetas de entonces. Justo ahora se ha acabado de pagar la factura. Eran inversiones a pagar en 25/30 años y debía correr el año 1987. Y paralelamente se construía la alta velocidad Madrid-Sevilla. Si no era así, decía Felipe, la alta velocidad no llegará nunca a la puerta de África. De acuerdo. (Mientras escribo este artículo paso por las Rondas de regreso a Barcelona y no quiero ni pensar lo que hubiera sucedido sin ellas). Pero la alta velocidad todavía no ha llegado a Barcelona. Treinta años más tarde. Mientras en Francia van de un sitio a otro, no a 300 sino a 400 km. por hora. Nos hemos dormido Aznar proponía un esquema radial de alta velocidad, a lo que le respondí que de Madrid a cada capital de provincia, en alta velocidad, y de Barcelona a Bilbao en velocidad alta, era una barbaridad. Borrell me había asegurado que Barcelona-Valencia se haría pero no en alta velocidad sino en velocidad alta, a 200 y pico km/hora. Y así se hizo. Pero no sólo es que la velocidad hasta Valencia fuera mayor desde Madrid que desde Barcelona, ¡es que para ir a Alicante había que cambiar de tren! Miren: ésas son las cosas que cuentan. Y pueden preguntar: y entonces, ¿para qué sirve el Estatuto de Cataluña? Pues el Estatuto (los Estatutos) ha servido para poner las cosas en su sitio, para que se empiece a entender que España no es un conjunto de puntos a una cierta distancia de un centro, sino una matriz. Y que la optimización de su funcionamiento exige partir de ahí. A veces pienso, como ustedes saben, que con una reforma del artículo 2 de la Constitución, incluyendo la denominación de las diecisiete comunidades autónomas, que no figuran aún en ella, y especificando el carácter de comunidades nacionales (o nacionalidades históricas) de Cataluña, Euskadi y Galicia, así como el carácter foral de la de Navarra –tal como habíamos hablado con Francisco Rubio Llorente– nos habríamos ahorrado muchos problemas… y un Estatuto de más de doscientos artículos, pendiente aún del pase por el Tribunal Constitucional y de varios recursos judiciales. ¿Que esa reforma constitucional requería una mayoría que el PP no estaba dispuesto a abonar? Es posible –aunque cuando eso se formuló y tal como se formulaba, hace ya bastantes años, no estaba tan claro que hubieran obstado los populares. Y en todo caso hubiera quedado claro el camino a seguir en el momento oportuno. La acritud entre comunidades que se generó tras el Plan Ibarretxe y el Estatut de Cataluña quizás hubiera sido menor. EXPANSIÓN no se responsabiliza de las opiniones vertidas en esta sección. Pasados unos días desde que se produjo la primera bajada en la bolsa de determinados valores de compañías inmobiliarias, puedo dirigirme a todos los posibles compradores de vivienda para hacer algunas precisiones. En primer lugar, hay que establecer la diferencia sustancial que existe entre las empresas inmobiliarias y las promotoras constructoras de edificios. Las primeras son empresas cuyo objeto fundamental es la comercialización de suelo, es decir, la materia prima sin la cual no es posible construir las viviendas. Por otra parte, las empresas promotoras constructoras se ocupan fundamentalmente de la construcción y comercialización del producto final, o sea, las viviendas. Cabe preguntarse si la brusca y repentina caída del valor de las acciones de las primeras puede repercutir negativamente sobre la actividad y solvencia de las segundas. Pues bien, desde mi responsabilidad puedo afirmar rotundamente que dicho fenómeno bursátil no tendrá consecuencias sobre el mercado de la vivienda, porque las dos tipologías societarias que he descrito antes configuran dos segmentos empresariales distintos, que si bien caminan juntos en determinados momentos, como puede ser el de la búsqueda de suelo, divergen en sus objetivos finales, puesto que el de las promotoras constructoras es construir y vender viviendas, ya sean éstas libres o protegidas. Así, la razón fundamental de este desplome bursátil es una sobrevaloración de determinadas compañías. Por lo tanto, la pérdida de valor de sus acciones simplemente supone ajustarlas a su valor patrimonial real. Cambios en el mercado inmobiliario Sin embargo, un porcentaje altísimo de las empresas que forman parte de nuestra asociación, la APCE, se dedican a adquirir suelo finalista y a promover sobre el mismo los edificios que correspondan. Por otra parte, también es necesario resaltar que, en general, las empresas promotoras constructoras están hoy mucho más capitalizadas que en 1992, fecha de la última recesión por lo que se refiere al mercado inmobiliario. No obstante, la APCE, previendo que en los siguientes años podían producirse cambios en el mercado inmobiliario, encargó en el año 2003 a la prestigiosa firma Analistas Financieros Internacionales un estudio que intentase predecir el comportamiento del mercado de vivienda hasta el año 2012. De dicho informe, que fue hecho público por nuestra asociación en el momento de su elaboración, se desprendía que, mientras el crecimiento económico fuera sostenido, se continuasen creando puestos de trabajo e integrándose los nuevos inmigrantes que fuesen llegando, aun teniendo en cuenta que los intereses hipotecarios probablemente iban a tener un crecimiento sustancial, como finalmente así ha sido, el mercado se normalizaría en un crecimiento de los precios de la vivienda entre el 5% y el 6,5% anual. Este análisis se está cumpliendo en gran medida y ha sido ratificado por prestigiosos analistas económicos en nuestro XXV Coloquio nacional del pasado mes de noviembre. Podemos concluir, pues, que la vivienda de nueva construcción no bajará de precio, sino más bien lo contrario si tenemos en cuenta la reciente entrada en vigor del Código Técnico de la Edificación, cuya aplicación a las nuevas construcciones incrementa el precio de la construcción, y se incrementará incluso algo más cuando entre en vigor la nueva Ley del Suelo, que establece mayores cesiones de suelo a los ayuntamientos, mayores reservas de suelo para vivienda protegida y creación de nuevos trámites administrativos, la mayor parte de ellos innecesarios, pero que dilatan el tiempo de ejecución de una promoción inmobiliaria. Y es por todo lo ya dicho por lo que no hay ninguna razón objetiva que pueda hacer pensar que el precio de la vivienda bajará en los próximos años, así que todas aquellas personas que, hallándose en la necesidad de adquirir una vivienda, se mantengan expectantes a la espera de una caída de los precios, que con toda seguridad no se va a producir, deberían analizar las operaciones que se les presenten cuidadosamente y comparar los precios y calidades de la oferta existente, pero no dejar de comprar, porque, a la larga, el esfuerzo que tendrán que hacer para adquirir su vivienda será mayor. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ejes, territorios y leyes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Infraestructures Aeroports Constitució Euromediterrània Ferrocarrils Catalunya Model social Acció política Espanya Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 962 Source A related resource from which the described resource is derived Expansión Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/21/1661/0000001304.pdf 3932db5523a496974ed1e6a7e4e59de8 PDF Text Text P 12-13 Indignació global ALESSANDRO BIANCHI LEONHARD FOEGER PERE VIRGILI P 14-16 DIUMENGE 16 D’OCTUBRE DEL 2011 NÚMERO 320 2,50 EUROS Avui Les Olimpíades del 92 van marcar el futur de Barcelona Fa 25 anys Tarragona serà la seu dels Jocs del Mediterrani del 2017 L’exalcalde Maragall, ahir, amb les fotos del 17 d’octubre de 1986, quan la ciutat va ser escollida seu dels Jocs del 92. XAVIER BERTRAL P 04-06 L’ENQUESTA DE L’ARA Catalunya resisteix la marea blava CiU i el PP pugnen pel segon lloc i per capitalitzar la davallada del PSC Resultats 2008 ICV 1 4,9% CiU 10 20,9% PSC 25 45,4% PP 8 16,4% 13-15 23,9% 12-13 22,1% 16-18 33,7% ERC 3 7,8% Estimació 2011 Nombre d’escons i percentatge 2-3 7,3% 1-2 4,4% �les claus d’avui 02 DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 elscromos per “valorar l’actualitat política” dels últims dies. Tot indica que petits contratempsdesaluthanprovocataquestes dues anul·lacions imprevistes. ➷➷➷ Vicent Partal (@vpartal) Periodista “El 15O és un toc d’atenció important als dirigents econòmics i polítics. Per si algú pensava que la paciència de la gent seria infinita...” ANDREUMAS-COLELLEncaraque noésvanitós,elconsellerd’Economia ha comprovat com és de conegut. A l’acte inaugural del curs de la BarcelonaGSE,elsestudiants,moltsestrangers,duiensotaelbraçelseullibreMicroeconomics theory i li demanaven que els hi firmés. ➷➷➷ JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA Nohaestatunasetmanaplàcidaperal líder d’Unió, que ha hagut d’anul·lar dues rodes de premsa programades JOAN HERRERA ICV té com a lema de precampanya “Jo passo, tu passes, ell passa, ella passa, nosaltres passem, vosaltres passeu, ells passen, elles passenal’acció”.Quedabé,peròenuntext elqueéspolíticamentcorrecteesfafarragós. Així que a la notícia a la web van eliminarels“ellapassa”i“ellespassen”. retratsqueparlen JOSEP MARIA ESPINÀS Introspecció civilitzadora S eriós, elegant i tímid, és un senyor de Barcelona que para l’orella, sense que es noti, perquè cada dia li expliqui un secret. Armat de realisme social i Chanson, capta en detalls ínfims la dimensió literària del món i troba l’estímul que, associant les idees, et permet humanitzar l’espectacle de la vida. La seva narrativa és un esforç per reprendre el fil d’una cultura que va quedar a mig fer. Lluny de l’artista que voldria espaterrar, va aprendre a escriure com si fos un ofici en què la redacció de Destino era el taller, Pla el mestre, Cela un germà gran i Luján l’aplicat company de pupitre. De la claredat n’ha fet un estil, perquè troba que fer-se entendre ja és prou ambiciós per calgui afegir-hi retòrica. Pocs autors fan tan viva la Andreu Buenafuente (@Buenafuente) Humorista “Poso la ràdio d’Espanya per informar-me del #15O i només hi fan futbol. Malament” Anna Bosch (@annabosch) Periodista “Joves espanyols sorpresos i frustrats per la tècnica kettle de la policia britànica: acorralar els manifestants; no deixar entrar ni sortir” L’AVIDELBARÇAJoanCasals,elsocideGuardioladeBerguedàqueesdisfressad’AvidelBarçadesdefadècades, va crear ahir un petit problema de protocolenserconvidatalallotjadelCamp Nou,oncalcorbata.Casals,esclar,anavavestitcomsempre:comeldibuixcreat als anys 20 per Valentí Castanys. El club, per un cop, va fer els ulls grossos i Casals va veure el partit sense corbata. ➷➷➷ vist altwitter sensació que el llibre t’està parlant en el to càlid d’una amistat que sap callar abans de ser indiscreta. Elseuhàbitat,totihaverfetficció, és una introspecció cívica que, en la línia de Montaigne, examina racons de la consciència en què solem fernos trampes. Però la seva intimitat no té cap morbo perquè manté sempre la distància que fa que un foraster no sigui intrús. Ell, però, no és pas el jo que escriu, i té prou ego per portar malament quenose’l valori prou. Iel més irònic és que ha sigut el seu bon gust i un immens sentit del ridícul els que ens han induït a creure que una obra que el temps revelarà clàssica és de to menor. ALBERT PLA NUALART Laura Borràs (@LauraBorras) Professora UB “«La manera més habitual amb què la gent perd el seu poder és pensant que no en té gens». Alice Walker” Juan Ramon Lucas (@JuanraLucas) Periodista “M’impressiona veure el recorregut global que aconsegueix una mobilització en què al principi alguns no hi crèiem. Hi ha consciència; hi haurà canvis” Francesc-Marc Álvaro (@fmarcalvaro) Periodista “El van afusellar per ser el president de Catalunya. Creien que així mataven tota una nació. Deixem clar que van fracassar #PresidentCompanys” Francesc Ribera (@francescribera) Músic “La precampanya del PSOE es basa obsessivament en diferenciar-se del PP. Reconeixen així que –als ulls de la gent– són pràcticament el mateix” iaquí Un dia memorable amb Maragall hir dissabte, dos quarts de dotze del migdia. Pasqual Maragall ens rep a les fonts de Montjuïc. Ve de l’homenatge a Companys, ens explica que ell va ocuparse d’arreglar la seva tomba. Li ensenyem l’àlbum de fotos de demà fa 25 anys, un dia històric, el dia de la nominació, la gavardina, els saltirons, les mans enlaire, el signe de victòria, l’eufòria, els clàxons. Somriu. Repassa tots els protagonistes, els recorda un per un. “Sí que estava prim el Martínez Fraile, el Vallverdú sempre sortia a les fotos, mira, el Xavier Rubert de Ventós, el Pujol aquí estava d’esquena”. Té alguna cosa d’incòmode, l’exercici de recordar aquell dia amb algú que lluita per conservar la memòria. Però ell tot ho fa natural. Maragall és el carisma. Sedueix, s’entendreix, riu, s’emociona. Veia a venir la nominació? “Sí, Samaranch ho va treballar molt bé”. Li anunciem que Tarragona acollirà els Jocs Mediterranis el 2017, i se n’alegra: “En tenim el telèfon? Els vull felicitar”. Vol que ens deixem retratar per ell, amb el mòbil. Som conscients de viure una estona memorable, del privilegi d’immortalitzar amb la portada d’avui el record del que per a molts han estat els millors anys de la seva vida, del país, de la ciutat. Se’n va. El Xavier, el fotògraf, admet que Maragall l’enamora: “M’hauria agradat abraçarlo, fer-li un petó”. L’entusiasme de l’alcalde olímpic sempre serà recordat. A CARLES CAPDEVILA DIRECTOR DE L’ARA Antonio Caño (@antonio_cano) Periodista “L’índex de mortalitat infantil entre els negres als EUA és del 13,3 per cada 1.000 habitants. Superior al de Sri Lanka” Pau Gasol (@paugasol) Jugador de bàsquet de la NBA “Felicitats a Tarragona per conseguir acollir els Jocs del Mediterrani 2017! Us ho mereixeu!” Dani Senabre (@danisenabre) Periodista “Em posa de mala llet que després de jugar amb aquesta gran *€ »/&%)%! que és el futbol de seleccions, Piqué hagi de demanar el canvi” LINGÜISTA I ESCRIPTOR el sumari ara latriadeldirector ■ L’observatori d’Europa de la Carme Colomina parla dels recels mutus de les dues Europes, la del nord i la del sud, en un moment d’incertesa, marcada per la greu crisi econòmica. (21) ■ L’historiador Joan B. Culla analitza com ha superat un país com Polònia el seu dur i complicat passat. (29) ■ “Jo no em tenyeixo, i què?”, a l’Ara Tu. (40-41) director@ara.cat Twitter: @carlescapde Les claus d’avui p. 2-3 Tema del dia p. 4-7 Política p. 8-10 Societat p. 12-18 Internacional p. 19-23 Economia p. 24-27 Debat p. 28-31 Mirades p. centrals Entrevista p. 34-35 Cultura p. 36-39 Ara tu p. 40-41 Esports p. 42-50 Serveis p. 51-56 Televisió p. 58-59 Mèdia p. 60-61 Passi-ho bé p. 62-63 �societat 14 DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 ara FOTOS: ARXIU EFE CELEBRACIÓ OLÍMPICA s y n a “A la ville de.. 25 La nit del 17 d’octubre del 1986 la capital catalana celebrava a l’avinguda Maria Cristina que organitzaria els Jocs Olímpics del 92 Reportatge MARIA ORTEGA AURI GARCIA MORERA n home que entaforat en un abric salta amb els braços enlaire mentre li riuen les orelles”. Així recordava encara no fa un mes el periodista Joaquim Maria Puyal –com a pregoner de la Mercè– la figura de l’alcalde Maragall a l’avinguda Maria Cristina celebrant que,horesabans,Barcelonahaviaestat escollida seu olímpica. D’aquell dia n’ha quedat una imatge per a la història: la felicitat desbordada de Maragall. A un costat, el president Pujol.Al’altre,NarcísSerra,quecom a alcalde havia viscut les primeres passes de la candidatura olímpica. Demà se’n compleixen les noces de plata i a Maragall encara li “riuen les orelles” quan passeja, com ahir, per l’escenari de la festa. Repassa amb l’ARA les imatges d’aquell dia intens i “més feliç” que el de l’inici dels Jocs quan “els nervis tenallaven”. Falta- “U ven dos minuts per a dos quarts de dues del migdia d’un 17 d’octubre de fa 25 anys quan el president del Comitè Olímpic Internacional, Antoni Samaranch, deixava el país amb l’ai al cor amb la seva paradinha: “A la villede...Barcelona”.Enlaterceraronda de votacions a la ciutat suïssa de Lausana, Barcelona desbancava París. Nervis? Molts, admet Maragall, tot i que reconeix que la presència de Samaranch era un “punt a favor, en sabiamolt,d’això”.Somriuifaunpetó a la bandera olímpica. Martí Perarnau La transmissió “més bèstia” del cap de l’equip de TVE a Lausana El periodista Martí Perarnau va ser el responsable de l’equip de TVE que es va desplaçar a Lausana, format per una trentena de persones. Hi van arribar cinc dies abans. Tot i fer un gran desplegament, a TVE no tenien gens clar què podia passar. “Amb els anys s’ha explicat que estava molt clar però llavors no era així, s’hi va anar amb expectatives però res més”, explica Perarnau. Els rumors entre els periodistes eren constants, però no va ser fins al dia abans de l’anunci que “es va començar a veure que allò sí que anava de debò”. Albertville va agafar força com a favorita per endur-se els Jocs d’hivern, cosa que perjudicava l’opció de París per als d’estiu. Perarnau va encarregar-se de la transmissió decisiva al costat d’Olga Viza, i la recorda com “la més bèstia” que ha fet mai. “Era història amb majúscules”, explica. Dos anys després, el Comitè Olímpic Espanyol li va oferir organitzar els serveis de premsa dels Jocs. No ho va dubtar ni un moment. La Fura dels Baus Orgullosos d’un espectacle “allunyant del món Disney” “Volíem arriscar que és el que ens caracteritza. Això sí, sabíem que havíem de fer un espectacle per a tots els públics i que la nostra cara més punky no hi cabia”. Àlex Ollé va dirigir, amb Carles Padrissa, l’espectacle Mediterrani, mar olímpic, la peça central de la cerimònia d’obertura de la mà de la Fura dels Baus. El 86 ni es plantejaven participar-hi, però dos anys abans de la inauguració, van rebre la trucada del produc- Aniversari Els salts d’alegria de l’alcalde Maragall a Montjuïc fan 25 anys Misteri Rebollo no va saber que encendria el peveter fins unes hores abans tor Pepo Sol. La primera idea que van tenir va ser fer sortir a escena 5 camions que es convertissin en vaixells. Un per continent. El muntatge es va acabar d’estructurar amb elements de la mitologia grega per recrear el viatge d’Hèrcules i va quedar en un sol vaixell. “A l’estil Fura, molt lluny del món Disney”, explica Ollé. L’ensurt el va donar el vaixell en l’assaig general quan no va poder sortir a escena. Al final: èxit. Antonio Rebollo Encendre el peveter olímpic va ser “una al·lucinació” Antonio Rebollo va ser un dels grans protagonistes dels Jocs pel seu paper en la inauguració, però quan es va decidir que Barcelona els organitzaria estava centrat en la competició. “Era component de l’equip espanyol, i m’entrenava per estar entre els tres que participarien en els Jocs”, explica. “Ho vaig viure amb molta il·lusió, i expectant per saber si estaria entre els escollits”, diu recordant l’octubre del 1986. Finalment no ho va aconseguir, i es va conformar amb els Paralímpics, en què va aconseguir una plata. La pos- �societat ara DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 01 02 03 04 05 1. Pasqual Maragall va tornar ahir a l’avinguda Maria Cristina on va celebrar, fa 25 anys, l’elecció de Barcelona com a seu olímpica. .. Barcelona!” sibilitat d’encendre el peveter li van plantejar a mitjans del 1991. Durant mesos va venir un cop per setmana a entrenar-se a Montjuïc, mentre un altre jove arquer català s’entrenava diàriament. “No sabíem qui dels dos seria l’escollit, i la tensió es va mantenir fins a 2 o 3 hores abans”, revela Rebollo. En el moment de disparar, assegura que no es va posar nerviós: “La preparació d’anys a l’equip espanyol va fer que mantingués una certa calma”. L’explosió d’alegria de l’estadi el va marcar: “Va ser una al·lucinació”. L’últim cop que va venir a Montjuïc , pel 15è aniversari dels Jocs, va repetir el tir. “Va ser fins i tot més emocionant”. afegís: “Jo content de deixar-me enredar, perquè m’il·lusionava que no només es pensés en el 1992 sinó també en el dia després”. Està satisfet del llegat que van deixar: “Quan veig el reconeixement al voluntariat, penso que potser els Jocs han aportat això a la societat”. Manel Estiarte Jugar a casa: “Un privilegi molt emocionant” Tot i ja haver competit en tres Olimpíades abans, els Jocs de Barcelona van ser especials per al waterpolis- Subdirector de la divisió de voluntaris amb visió de futur El paper dels voluntaris és un dels aspectes més recordats dels Jocs de Barcelona. Un èxit que es va començar a gestar un o dos anys abans, segons explica Andreu Clapés, que diu que els voluntaris van ser claus en la decisió del 1986: “Una de les cartes fortes va ser precisament el suport de 100.000 persones disposades a fer de voluntaris”. Una xifra que després baixaria fins als 35.000 que hi van participar finalment. El 1986 Clapés encara no formava part de l’organització, però ho va viure de prop. No va ser fins un any més tard que el van convèncer perquè s’hi ta Manel Estiarte. “Jugàvem a casa, érem els protagonistes”, recorda. Quan va saber que Barcelona seria la seu dels Jocs, el primer que li va passar pel cap va ser que, amb 31 anys, segur que hi participaria i que potser serien els últims. “La cosa va anar tan bé que vaig decidir continuar fins a Atlanta i després fins a Sydney”, explica. Però els del 92 van ser “diferents, els millors de llarg”. Si bé a nivell esportiu li ha quedat escrita amb foc a la pell la sensació de la derrota contra Itàlia a la final –la ràbia el va apartar de la cerimò- EL BITLLET I vam guanyar el mar Andreu Clapés és que medalles, autoestima o turisme, el que cercava Barcelona amb els Jocs Olímpics era una injecció de diners a la engrescadora transformació urbanística que havia començat amb la democràcia. Seguint l’exemple de les exposicions internacionals del 1888 (que va dissenyar el Parc de la Ciutadella) i del 1929 (que va urbanitzar Montjuïc), es va decidir repetir l’operació amb l’excusa dels Jocs per crear la Vila Olímpica a sobre d’una zona industrial en decadència i, de passada, aconseguir tot un seguit de noves infraestructures, com ara les rondes. La inversió i els projectes es van estendre per tota la ciutat i els resultats van ser tan bons que arreu es va voler imitar “el model Barcelona”. Ara està en discussió, però mai oblidarem la fonamental empremta que ens ha deixat. Vam guanyar el mar. M CATALINA SERRA SUBDIRECTORA 15 nia de cloenda–, manté el record de la vida a la Vila Olímpica, on la delegació espanyola tenia “la millor ubicació” . Un dels moments més màgics que recorda és el de la volta a l’Estadi durant la cerimònia inaugural. La va fer amb Pep Guardiola. Los Manolos ‘Amics per sempre’ dels Jocs Olímpics del 92 No tocaven ni junts quan Barcelona es va proclamar olímpica. L’actuació de la cloenda va ser un dels punts àlgids a la trajectòria dels Manolos i un dels últims concerts que van fer tots deu junts. Aquesta setmana, Ramon Grau, José Luis Muñoz i Toni Pelegrin, tres dels components del grup, han tornat amb l’ARA a Montjuïc per sorprendre els turistes amb Oh my loving. Recorden que quan els van proposar tocar estaven fins al capdamunt de feina i no van donar el valor que tocava a l’actuació fins que es van trobar darrere les cortines. La coreografia va estar a punt d’acabar en tragèdia per la invasió de l’escenari desobeint el contundent alto de Constantino Romero: “Atletes, baixin de l’escenari”. De tot plegat en guarden un record “borrós i emocionant, l’estadi era com un plató de televisió ”. El moment més bonic que recorden, però, és l’actuació inaugural dels Paralímpics, on no van tocar en playback.e XAVIER BERTRAL 2. Ramon Grau José Luis Muñoz i Toni Pelegrin, tres de los Manolos, al Lluís Companys. XAVIER BERTRAL 3. Andreu Clapés, subdirector de la divisió de voluntaris, a la plaça dels Voluntaris. CRISTINA CALDERER 4. El periodista Martí Perarnau amb les seves acreditacions. ÁLVARO HURTADO 5. L’arquer Antonio Rebollo. ÁLVARO HURTADO � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reportatge sobre els 25 anys de la nominació olímpica de Barcelona 1992 Source A related resource from which the described resource is derived Ara Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Capdevila, Carles, 1965-2017 Ortega, Maria Garcia Morera, Auri Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Commemoracions Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-10-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/21/1660/0000001282.pdf 666740445ab2b07b4ec845f6dbd354f7 PDF Text Text Nº 174 Mayo Maig May 2011 Niza La capital de la Riviera Francesa Nice, the capital of the French Riviera São Paulo con Pasqual Maragall Nuestro embajador nos descubre el motor económico de América del Sur El nostre ambaixador ens descobreix el motor econòmic d’Amèrica del Sud Our ambassador discovers for us South America’s economy’s motor spanorama Spanair 1 �Pasqual Maragall vuelve a São Paulo Pasqual Maragall torna a São Paulo Pasqual Maragall goes back to São Paulo Descubrimos esta ciudad brasileña de la mano del ex presidente de la Generalitat de Catalunya y ex alcalde de Barcelona. Descobrim aquesta ciutat brasilera amb l’expresident de la Generalitat de Catalunya i exalcalde de Barcelona. The former President of Catalonia and Mayor of Barcelona takes us to the Brazilian city. Texto: Gloria Zorrilla — Fotos: Joan Masats. En un banco del Parque de Ibirapuera 20 spanorama Spanair �s un político singular y un visionario. Para los E que no lo conozcan, Pasqual Maragall fue el hombre que hizo posible que Barcelona fuera la sede de las Olimpiadas de 1992. “Es difícil explicar en pocas palabras todo el embrollo de sentimientos personales y colectivos que noté en el momento en que supimos que Barcelona se llevaba los Juegos: esperanza, alegría, orgullo, responsabilidad, vértigo...”. Pero después de años al frente de la alcaldía y del gobierno de Catalunya, se retiró. Con un coraje inaudito, Maragall anunció públicamente que padecía Alzheimer, y desde entonces ha multiplicado sus actividades y sus viajes, como éste, a São Paulo. El ex President de la Generalitat quiere utilizar su influencia para ayudar a hacer avanzar la investigación sobre esta enfermedad neurodegenerativa. Así es él. Un hombre que no se ha dejado vencer. Vive la vida al día y se la come a dentelladas, consciente de que, aunque no se note, la enfermedad sigue su curso implacable. Esto no es una crónica triste, sino todo lo contrario. Son los días que pasamos riéndonos y descubriendo esta maravillosa ciudad brasileña con un Pasqual Maragall cariñoso, s un polític singular i un visionari. Per a aquells e is an unusual politician and a visionary. For Él’home H que no el coneguin, Pasqual Maragall va ser those who don’t know him, Pasqual Maragall que va fer possible que Barcelona fos la was the man who made it possible for Barcelona seu de les Olimpíades del 1992. “És difícil explicar en poques paraules el garbuix de sentiments personals i col.lectius que vaig notar en el moment en què vam saber que Barcelona s’enduia els Jocs: esperança, alegria, orgull, responsabilitat, vertigen...”. Però després d’anys al capdavant de l’alcaldia i del govern de Catalunya, es va retirar. Amb un coratge inaudit, Maragall va anunciar públicament que patia Alzheimer, i des d’aleshores ha multiplicat les seves activitats i els seus viatges, com aquest a São Paulo. L’expresident de la Generalitat vol utilitzar la seva influència per ajudar a fer avançar la investigació sobre aquesta malaltia neurodegenerativa. Així és ell. Un home que no s’ha deixat vèncer. Viu la vida al dia i se la menja a dentades, conscient que, encara que no es noti, la malaltia segueix el seu curs implacable. Això no és pas una crònica trista, sinó tot el contrari. Són els dies que vam passar rient i descobrint aquesta meravellosa ciutat brasilera amb un Pasqual Maragall afectuós, divertit, sorneguer, amb el somriure sempre als llavis, amable to host the 1992 Olympics. “It’s not easy to describe in a few words the flood of feelings that came over me the very moment we learned that Barcelona had won the Games: hope, joy, pride, responsibility, dizziness…”. But after quite a few years serving as Mayor of Barcelona and as President of Catalonia, he retired. With unprecedented courage, Maragall announced he had Alzheimer’s disease, and he has ever since extended his trips, like this one to São Paulo. The former President of the Generalitat wants to use his influence to help support research into this neurodegenerative disease. That’s just the way he is. A man who doesn’t give in. He lives his life day by day and he enjoys it to the fullest, well aware that, though silently, the disease is taking its terrible toll. But rather than a sad feature, this is quite the contrary: the story of the days we spent laughing and discovering this wonderful Brazilian city with the warmest, funniest, wittiest Pasqual Maragall. Always with a smile upon his face, gentle with everyone spanorama Spanair 21 �divertido, socarrón, con la sonrisa siempre en los labios, amable con todos los que se acercaban a interesarse por él. Una persona llena de vitalidad y con una curiosidad ilimitada por todo lo que le rodea. - De los paises o ciudades que ha visitado, ¿cual le ha gustado más? ‘Me quedo con las ciudades hermanadas con Barcelona: dentro de Europa Leningrado (hoy San Petersburgo); en Asia Shangai; en Norteamérica Boston y en América del Sur, seguramente, São Paulo por su dinamismo y magnitud’. - ¿Le gusta viajar en avión? ’Sí, me gusta viajar, me gusta experimentar, me gusta conocer países y ciudades, me gusta aprender y hacerlo con la gente. Y sí, también me gusta coger el avión, más por la perspectiva del qué haré que por las horas de vuelo por sí mismas’. Paseamos por uno de los cuatro distritos financieros de São Paulo, que a esta hora del mediodía está abarrotada de gente. ‘Sí. Ya había estado antes. ¿Que como la veo? São Paulo ha cambiado a mejor, es más segura, y probablemente más rica y dinámica. Este mismo dinamismo tiene el peligro que comporta la saturación y la congestión del tránsito en cualquier gran ciudad’. - Cuando tiene vacaciones, ¿prefiere viajar o quedarse en su segunda residencia? ’Yo creo que el equilibrio es importante también en las vacaciones. Por eso, alternar la aventura y descubrimiento del viaje con la tranquilidad del Empordà y la vida de familia, es fantástico’. - ¿Hay algún destino que le apetezca y aún le quede por visitar? ‘No conozco Australia o Nueva Zelanda. Oceanía en general, es un “gusanillo” pendiente’. Mientras paseamos por el parque de Ibirapuera, hay gente remando en el lago, jugando al fútbol, en bicicleta... Y de repente, como un resorte, Maragall se lanza a hacer footing. Sorprendido, a duras penas el fotógrafo puede seguirle para inmortalizar el momento. Lo espera y sonríe con toda la cara mientras los ojos se le achinan. Es una sonrisa traviesa, cautivadora, sincera. Al President se le ve delgado y muy ágil. Y eso que amb tots els que s’acostaven a interessar-se per ell. amb la gent. I sí també m’agrada agafar l’avió Una persona plena de vitalitat i amb una curiositat més per la perspectiva del que faré que per les il·limitada per tot allò que l’envolta. hores de vol per si mateixes’. Passegem per un - Dels països o ciutats que heu visitat, quin us ha dels quatre districtes financers de São Paulo, que agradat més? a aquesta hora del migdia és plena de gom a gom. ‘Em quedo amb les ciutats agermanades amb Barce- ‘Sí, ja hi havia estat abans. Que com la veig? São lona: dins d’Europa, Leningrad (Sant Petersburg); Paulo ha canviat a millor, és més segura, i proa l’Àsia, Xangai; a l’Amèrica del Nord, Boston; i a bablement més rica i dinàmica. Aquest mateix l’Amèrica del Sud, segurament São Paulo, pel seu dinamisme té el perill que comporta la saturació i dinamisme i magnitud’. la congestió del trànsit - Us agrada viatjar en avió? en qualsevol gran ciutat’. ‘M’agrada viatjar, m’agrada - Quan teniu vacances, “São Paulo ha cambiado a mejor. preferiu viatjar o quedarexperimentar, m’agrada conèixer països i ciutats, vos a la vostra segona Es más segura y más dinámica”. m’agrada aprendre i fer-ho residència? ‘Jo crec que l’equilibri és important també a les vacances. Per això, alternar l’aventura i la descoberta del viatge amb la tranquil·litat de l’Empordà i la vida de família, és fantàstic’. - Hi ha algun destí que us vingui de gust i que encara us manqui de visitar? ‘No conec Austràlia o Nova Zelanda. Oceania en general, és un “cuquet” pendent.’ Mentre passegem pel parc d’Ibirapuera, hi ha gent remant al llac, jugant a futbol, amb bicicleta... i de sobte, Maragall es llança a fer ‘footing’. Sorprès, amb prou feines el fotògraf pot seguir-lo per immortalitzar el moment. L’espera i somriu amb tota la cara mentre els ulls se li tanquen lleugerament. És un somriure trapella, captivador, who’d show interest We are having a walk més segura i més dinàmica”. towards him, he is a man the streets of “São Paulo has changed for the better. around with a zest for life and an one of São Paulo’s four It is now safer and more dynamic”. endless curiosity towards financial districts. The everything around him. city is just buzzing with - What are your favourite countries or cities you people at this time of the day. “Yes, I had been have ever travelled to? here before. What does it look like to me now? ‘I’ll go for Barcelona’s twin towns: in Europe, LeninSão Paulo has changed for the better, it’s safer, grad (Saint Petersburg); in Asia, Shanghai; in North and probably wealthier and more dynamic. Yet America, Boston; and in South America, it would that dynamism carries the danger posed by trafhave to be São Paulo, for its energy and magnitude’. fic saturation and congestion in any big city”. - Do you like to travel by plane? - When you get some days off, do you prefer to ‘I like to travel, I like to try new experiences, I like to travel or you’d rather stay at your holiday home? discover new countries and cities, I like to learn with ‘I believe balance is important while your on people. And yes, I like to travel by plane indeed.’ holiday as well. For that reason, I think alternat- ing the excitement and adventure of travelling with the calm of the Empordà and my family life is just great’. - Are there any destinations you haven’t visited yet and would like to travel to? ‘I have never been to Australia and New Zealand. Oceania, is still “an itch to be scratched”. While we are strolling around Ibirapuera Park, there are people rowing on the lake, playing football, riding bicycles… And all of a sudden, Maragall starts jogging along the park. Still in shock, the photographer hardly manages to follow him to capture the scene. He waits for him and a smile spreads over his whole face, his eyes slanting slightly. It’s a naughty, captivating, “São Paulo ha canviat a millor. És Saliendo del parque de Ibirapuera 22 spanorama Spanair �todavía fuma algún que otro cigarrillo al día: “un par de Ducados, nada más. Adelgacé 7 kilos por recomendación de mi doctora. Y cómo dices, me siento ágil y activo. Acabo de cumplir 70 años y peso 72 kilos”. Y para no perder el buen humor que lo caracteriza, Maragall nos anuncia que hoy sábado hay un partido de Liga donde juega el FC Barcelona contra el Villarreal y que le apetece mucho verlo. Así es que ponemos rumbo al barrio de Vila Madalena, donde está la sede de la peña barcelonista de São Paulo, en el Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). Es bastante surrealista, pues el bar está lleno de brasileños con la camiseta del Barça. Maragall está convencido de la victoria del equipo blaugrana, así es que tampoco sufre demasiado cuando se inicia la segunda parte sin goles, porque al final, tal y como él predijo, gana el Barça 0-1. Y tras la victoria nos vamos a cenar, pues a pesar de la frenética actividad de todo el día, el President no ha perdido el apetito. Mientras tomamos el postre, comienza a llover a mares. Desde la terraza del restaurante se ve el ‘skyline’ de São Paulo a lo lejos y Maragall nos hace partícipes de una última confidencia antes de volver al hotel: ‘En estos momentos, lo que me hace más feliz son la familia, los nietos, los amigos, los compañeros del despacho, Barcelona y... ¡también el Barça!...’ sincer. Al President, se’l veu prim i molt àgil. I això que encara fuma algun cigarret al dia: “un parell de Ducados, res més. Em vaig aprimar 7 quilos per recomanació de la meva metgessa. I com bé dius, em sento àgil i actiu. Acabo de fer 70 anys i peso 72 quilos”. I per no perdre el bon humor, Maragall ens anuncia que avui dissabte hi ha un partit de Lliga on juga el FC Barcelona contra el Vila-real, i que li ve de gust molt de veure’l. Així doncs, ens enfilem cap al barri de Vila Madalena, on hi ha la seu de la penya barcelonista al Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). És força surrealista, perquè el bar és ple de brasilers amb la samarreta del Barça. Maragall està convençut de la victòria de l’equip blaugrana, així que no pateix pas gaire quan s’inicia la segona part sense gols, perquè al final, tal com ell ha predit, guanya el Barça 0-1. I després de la victòria, ens en anem a sopar, perquè malgrat la frenètica activitat de tot el dia, el President no ha perdut pas la gana. Mentre prenem les postres, comença a ploure a bots i barrals. Des de la terrassa del restaurant es veu São Paulo amb el seu ‘skyline’ a la llunyania, i Maragall ens fa partícips d’una última confidència abans de tornar cap a l’hotel: ‘En aquests moments, el que em fa més feliç són la família, els néts, els amics, els companys del despatx, Barcelona i... també el Barça!’. sincere smile. The President looks slim and very agile, despite he still smokes a few cigarettes every day: “just a couple Ducados, that’s it. I lost about 15 pounds after my doctor told me to lose weight. As you say, I now feel agile and active. I’ve just turned 70 and I weigh 158 pounds”. To keep up the good mood, Maragall tells us there is a Spanish league match between FC Barcelona and Vila-real tonight, and he feels like watching it. So we are off to the Vila Madalena neighbourhood, home to the ‘penya barcelonista’, the FC Barcelona supporters club, at Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). It’s a bit of a surreal experience, since the bar is crowded with Brazilians wearing Barça T-shirts. Maragall is convinced that the ‘blaugrana’ team will win, so he’s not too worried when at the start of the second half no goals have been scored yet, cause in the end, just as he had foretold, Barça wins 0-1. After the victory, we go for dinner, since despite the hectic pace of the day, the President has not lost his appetite. While we are having our dessert, it starts raining cats and dogs. From the terrace we get a nice view of São Paulo’s skyline, and Maragall shares one last confidence, before heading back to the hotel: “In this very moment, the things that make me happiest are my family, my grandchildren, my friends, my colleagues at the office, Barcelona and…. Barça as well!”. En Patio do Colegio, donde nació São Paulo Caminando hacia el edificio Banespa Mirando la prensa brasileña spanorama Spanair 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall torna a Sao Paulo - Entrevista Source A related resource from which the described resource is derived Spanorama alttitude Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Ciutats Sao Paulo Barcelona Viatges i visites Aeroports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-05-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/21/1659/0000001281.pdf e89a99b9d45e742c2736cb883c5444f5 PDF Text Text ����� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reportatge sobre l'Honorary Fellowship de la RIAS escocesa a Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived RIAS Quarterly Language A language of the resource Anglès Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Baxter, Neil Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Urbanisme Arquitectura Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- Escòcia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/21/1658/0000001263.pdf 4f9f4c0b843eee7b8ae04fd08ed625cd PDF Text Text Maragall Cultura JORDI PLAY EL TEMPS visita la casa de Joan Maragall, convertida en arxiu i museu, de la mà de Pasqual Maragall, nét de l’escriptor, amb motiu de la celebració de l’Any Maragall, que commemora els 150 anys del naixement del poeta i els 100 de la seva mort. El piano de Joan Maragall desafina Pasqual Maragall comprova com el piano de la casa de Joan Maragall, que ha tocat tanta gent il·lustre, ha deixat de fer notes afinades. “J o que tinc problemes d’Alzheimer i de memòria, em vaig fabricar la marca PH, ‘piano i horaris’. Aquí falla la P i la H. El piano desafina i els horaris són insuficients.” “Aquí” és l’Arxiu Maragall, antiga residència de Joan Maragall (1860-1911) convertida en casa-museu i secció de la Biblioteca de Catalunya orientada als estudiosos de l’escriptor i la seva època. I el “jo” correspon a un dels néts més coneguts de Joan Maragall, Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i ex-alcalde de Barcelona. És el tercer fill de Jordi Maragall i Noble (1911-1999), el fill petit de Joan Maragall. Pasqual Maragall seu al menjador on de ben petit recorda com prenia el te amb l’àvia, Clara Noble, morta el dia 26 d’abril del 1944. L’hi acompanya en Pere, el més petit dels vuit germans Maragall Mira. En Pere va néixer l’any 1951. Amb en Pasqual es porten, per tant, deu anys. Professor de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari, ara coordina, en comissió de serveis, les visites dels centres escolars que s’hi fan dos dies la setmana. Però en Pasqual és, avui, l’amfitrió, i en Pere, el seu ajudant. La sala gran, ens diu en Pasqual, és pràcticament igual. L’única cosa diferent són els llibres que hi ha als prestatges del moble. Abans hi havia els plats i la vaixella. No és cap biblioteca espectacular. La raó és senzilla. L’escriptor només comprava els llibres que no trobava a la biblioteca del seu Ateneu Barcelonès, la més important del seu temps, com ara les obres completes de Goethe en alemany. “I aquí se servia el te, que això sí que ho hem vist. Morta l’àvia, les ties van mantenir el costum. El te a mitja tarda era sagrat.” En Pasqual s’aixeca i obre una porteta del moble que ara serveix de biblioteca. “Això d’aquí és el passaplats. Era. S’obria per aquí i la cuina era a l’altra banda i servien a l’anglesa.” La seva dona, Diana, va reproduir aquesta idea al pis on ara viuen, just a l’altra banda del pati de la casa gran, amb entrada pel carrer de Brusi. 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 1 EL TEMPS 75 13/12/2010 18:26:53 �Cultura Maragall Pasqual Maragall mira EL TEMPS “Pasqual Maragall mira” (Arts Santa Mònica, de Barcelona, fins el 8 de desembre) és un projecte fotogràfic ampli, que es genera a partir d’un recull de fotografies fetes per Maragall amb el seu mòbil durant un any. El novembre del 2009, Pasqual Maragall llançà un repte a la seva amiga i fotògrafa Caro Garcia: Cartell de l’exposició, oberta a l’Arts Santa Mònica fins fer un llibre de fotografi- el 8 de desembre. es plegats. Ella contraatacà proposant que fos amb les fotos del seu mòbil. Així començava un any d’exploració de la pròpia mirada. Fer un llibre junts implicava imprimir les fotografies per poder-hi jugar i reflexionar. Van idear un sistema de creació de pàgines del llibre, condicionat per la baixa resolució de les imatges. Van anar descobrint que les fotos s’aparellaven per diverses raons, que podien ser estètiques, documentals o narratives. L’edició de les fotografies té la voluntat de dur l’espectador a l’univers de Pasqual Maragall, de mirar allò que ell mira, fent honor al seu segon cognom; i d’aquí també sorgeix el títol del projecte. Es tracta, en definitiva, de compartir un any de la seva existència. Grafits del carrer, els néts, anuncis, gent, autoretrats, amics, paisatges, detalls, fotos de fotos... Recollir instants, que, d’una altra manera, serien fugissers, i presentar-los a tall de composició d’imatges amb els corresponents peus de foto manuscrits per ell mateix. Cada díptic és una història en si mateixa, les imatges es complementen de manera que cada díptic és una creació doble, la foto escollida i la que la complementa. És també un viatge d’anada i tornada, el de fer la foto i el de com mostrar-la. El resultat és doncs un retrat-autoretrat de Pasqual Maragall i resulta, com no podia ser d’una altra manera, sorprenent. El pati. El pati era l’espai comú entre els Maragall que vivien a la casa gran, la del carrer Alfons XII, i els Maragall de l’altre costat. Primer, es van aixoplugar a la torreta que havia estat el taller de l’oncle Ernest, l’escultor, i, a partir del 1955, en un edifici nou, de planta baixa i tres pisos, pagat pel pare d’en Pasqual i el seu germà Gabriel amb la part que els tocava d’herència. El pis on ara viuen en Pasqual i la Diana és el del pare. “La connexió entre les dues bandes va ser constant. Aquí, al pati, hi jugàvem a futbol”, recorda en Pasqual. Entre germans i cosins van fer l’equip de futbol Gipapersa, batejat amb les inicials de Ginès, Pasqual, Pere, Ernest –el conseller– i Santiago. Tres contra dos. Obligaven les tietes solteres de la casa a pagar, per veure el partit, un duro. Amb la recaptació van poder comprar una pilota reglamentària. “Aquesta caseta de l’oncle Ernest –ens diu en Pere– jo no la recordo perquè era molt petit, però després vam ser un any o dos al pis de dalt de la casa gran, tal com era antigament, on vivia l’oncle Josep. Ens la va deixar mentre feien les obres dels pisos del carrer de Brusi.” “Quan es va fer l’obra vam passar aquí, a la casa gran. Vivíem aquí, a dalt, sí”, assenteix en Pasqual. Les ties, punt de referència. “Quan jo tenia quatre anys –ens diu en Pere– va ser quan ens vam instal·lar al tercer pis de Brusi 46. Llavors passava això que diu en Pasqual, que el contacte era constant, perquè aquí hi vivien les ties, les filles grans de Joan Maragall que es van quedar solteres. Amb les ties, hi teníem molta relació. Eren com el punt de referència. Com que érem molts cosins, sempre veníem per aquí una hora o altra. Recordo la tia Helena, la gran, venint a posar-nos injeccions quan estàvem malats.” La tia Helena, continua en Pasqual, va treballar a la Sala Parés fins molt gran i es caracteritzava pel seu esperit laboriós en tota mena de tasques. Era la que portava la batuta, confirma en Pere. Les bessones, Anna i Clara, vetllaven pels desvalguts del barri “i anaven a missa dues vegades el dia”, recorda en Pasqual. “La tia Clara, una de les bessones, era la meva padrina i complia estrictament aquesta funció”, diu en Pere. “Aquí hi ha fotos de tots. L’àvia s’estava allà en aquell raconet. L’àvia Clara era andalusa i anglesa”, té interès a recordar en Pasqual. En Pasqual fa un cop d’ull a l’habitació i es fixa en uns plafons orientals. “Els plafons japonesos, no ho vaig entendre mai, l’art japonès, aquí...” “Jo sí que ho sé”, ens diu en Pere. “És que l’Antoni Roura, quan era registrador de la propietat, va anar a les Filipines quan encara era colònia...” “Ah!, té raó, té raó”, hi cau ara en Pasqual. “En Joan Maragall tenia amics de molta empenta, gent d’esperit jove, i entre ells en Roura, sí.” “Antoni Roura, que era de Vilafranca del Penedès i va estudiar de petit i després a la universitat amb ell –continua en Pere– va anar uns quants anys a les Filipines. S’escrivien unes cartes que són una delícia. I quan va tornar li va portar els plafons i un mantó de Manila que hi ha en una habitació de la casa.” Maragallians de tots colors. Resolt el cas de l’art japonès, en Pasqual fa entrar la política a la conversa. “La família políticament érem maragallians, però, és clar, el meu pare i la meva mare eren republicans i, en canvi, els Maragall Marfà i Maragall Garriga havien estat més aviat de l’altre bàndol.” Hi ha hagut Maragalls per a tot, com se sap. El galerista de la Sala Parés Joan Anton Maragall i Noble (Barcelona 76 EL TEMPS 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 2 13/12/2010 18:26:54 �JORDI PLAY JORDI PLAY Pasqual Maragall observa a l’ordinador del seu germà Pere, en un racó de la casa Maragall, les fotografies dels avis, Joan Maragall i Clara Noble. Una foto familiar emmarcada, col·locada sobre una tauleta, passa per un moments de mà de nét a nét, amb la intenció que en Pasqual hi identifiqui els parents. 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 3 EL TEMPS 77 13/12/2010 18:26:54 �Maragall JORDI PLAY Cultura Pasqual Maragall xuta amb totes les seves forces una pilota al jardí de la Casa Maragall, com feia de petit amb els seus germans i cosins. 1902-1993), fill del poeta, va tenir un paper destacat al bàndol franquista, durant la guerra, i després es va fer monàrquic. Un altre fill del poeta, el pintor Josep, (Barcelona 1900 - l’Ametlla del Vallès 1982) es va refugiar a Ceret durant la guerra civil i la mare li va enviar un missatge per dir-li que tornés, atès que els seus germans donaven la sang pel país. Però ell va contestar: “Si voleu, us n’enviaré una ampolleta.” Ho explica en Pasqual a les seves memòries (Oda inacabada, La Magrana). Tenim resolt el cas de l’art japonès i la relació amb Joan Maragall, però, en canvi, no s’ha resolt el cas del piano. Pasqual torna a aixecar-se. “Ara tocarem el piano i veurem com sona.” I ho fa, tocant les tecles a l’atzar, per demostrar que desafina; és a dir, per criticar, sense haver de posar-hi més paraules, que els qui tenen l’obligació de conservar la casa-museu no l’han posat a punt. “L’Àngels, la nostra germana, i els pares, tocaven el piano. I quan fan un acte aquí han de portar un cello perquè és totalment desafinat”, diu en Pasqual. “Durant anys en Manel Muntaner, el marit de la cosina Marta Maragall, el tocava per Nadal”, diu en Pere. “El tocava molt bé”, confirma en Pasqual. “Ara el toques –continua– i no hi ha notes que lliguin.” “Saps qui havia tocat el piano?, demana en Pasqual al germà. “L’Eulàlia Solé. I llavors sonava bé, no? Ara és tan desafinat... No hi ha dues notes afinades.” Sap tocar el piano, en Pasqual? “Vaig estudiar piano un any. Em van fer tocar a final de curs amb dues nenes i em vaig tornar vermell. I mai més.” La situació del museu. En Pasqual vol parlar de l’actual situació de la casa gran, com a casa-museu oberta al públic. “Quan es va morir l’última tieta i això va quedar mort, diguéssim, jo aleshores era alcalde i vaig pensar, si això ho passés a la ciutat semblaria que era un acte pro domo sua i vaig decidir de passar-ho a la Generalitat i llavors la Generalitat ho va passar a la Biblioteca de Catalunya, que no en fa un ús prou satisfactori. No hi ha destinat prou personal i, a vegades, quan hauria de ser obert, és tancat, si la bibliotecària està malalta.” “Seria normal –considera en Pere– que a part de la bibliotecària hi hagués un conserge, pel cap baix, o un administratiu. Però la Biblioteca de Catalunya diu que no s’ho poden permetre, que no tenen plantilla.” Evidentment, la qüestió va més enllà de la Biblioteca de Catalunya que, lògicament, només pensa en els estudiosos, i per això en Pasqual ha comentat el cas al conseller de Cultura. De moment, sense èxit. “Jo ho vaig dir al conseller de Cultura”, diu en Pasqual. “Va ser aquí, va parlar molt d’àudiovisuals. De moment no s’ha fet res, però es treballa en un àudio-visual”, diu en Pere. “Ara com ara, cap pas positiu en ferm”, replica en Pasqual. “A París i a Londres –comenta en Pere–, com correspondria a un autor de la categoria de Joan Maragall en una altra literatura europea, m’imagino que ho tindrien, no més cuidat, que ja ho està, però sí més aprofitat, amb més recursos i més personal dedicat a atendre les visites.” El turisme literari, pensa en Pere, és inexistent, a Barcelona. “Caldria pensar en una ruta modernista que inclogués la Casa Maragall, per exemple, o una ruta de cases d’escriptors. De totes maneres, cal dir que de fa uns quants anys s’hi fan moltes activitats. A les conferències hi ve molta gent i també es fan actes al jardí, si es demana permís als propietaris.” 78 EL TEMPS 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 4 13/12/2010 18:26:55 �Convergents divergents. En Pasqual pensa que el desinterès per Maragall té un origen convergent, perquè era convergent la Generalitat que va fer-se càrrec de la casa. “Els convergents, amb els Maragall –diu–, sempre hi han tingut un doble sentiment. Per una banda, Joan Maragall és un poeta eximi, però, en canvi, era el que sempre volia parlar amb Espanya i, per tant, sempre l’han considerat dubtós, una mica sospitós de diàleg. I no van acabar d’encaixarhi. El catalanisme nostrat i clàssic amb en Maragall no acaba de... eh? En Maragall és una mica estrafolari. I a més no era noucentista, és clar. No era perfecte. No era noucentista perquè era modernista.” I des del punt de vista religiós, li comentem, ara el filòleg Ignasi Moreta ens ha presentat, amb l’estudi No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta Editorial), un Maragall d’un catolicisme poc catòlic, si més no gens coincident amb el catolicisme del seu temps. “Era panteista”, assenteix en Pasqual. “No hi estic prou d’acord, amb el llibre de Moreta”, replica en Pere. “Sí que és panteista des del punt de vista de la teoria estètica i poètica, però era un catòlic practicant normal. Passa que quan arriba a aprofundir molt en els temes es troba que el catolicisme imperant i la doctrina i la ideologia catòlica de l’època no li responen, per massa abstractes, no el satisfan. Ell era un encantat de la persona singular i concreta, de la persona viva, i negligia l’abstracció. Per això desitja la perdurabilitat de la vida corporal i això el catolicisme no li ho acaba de resoldre.” Sense deixar el llibre d’en Moreta, recordem als dos germans Maragall que l’estudiós critica al seu llibre que Primera edició de la poesia completa de Maragall EL TEMPS Actualment, a banda de les que coordina en Pere amb les escoles, hi ha visites comentades per al públic en general dimecres al matí i l’últim dissabte de cada mes. Les fa Francesca Argimon, una altra néta de Joan Maragall. “Que les fa molt bé”, diu en Pere. En Pere considera que s’ha avançat considerablement, que ara s’aprofita molt més, la casa-museu. “Perquè és l’Any Maragall”, replica en Pasqual. La col·lecció “Labutxaca” presenta una primícia: l’autèntica Poesia completa de Maragall. És, en efecte, la primera vegada que un volum de Maragall titulat Poesia completa aplega realment tota la seva obra original en vers. D’una banda, inclou els cinc llibres publicats en vida de l’autor: Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). D’una altra banda, el volum que ara apareix a “Labutxaca” també recull tots els poemes esparsos –apareguts en publicacions periòdiques o conservats inèdits en vida de l’autor– i els agrupa en tres seccions per a facilitar una lectura cronològica del conjunt: 1896-1905, 1906-1911 i poemes no datats. Finalment, la Poesia completa de “Labutxaca” s’arrodoneix amb l’obra dramàtica en vers Nausica. Tanquen el volum uns índexs de títols i de primers versos. El text dels poemes ha estat establert per Glòria Casals i el de Nausica per Lluís Quintana. Quintana és el director de l’equip que prepara els tres volums que aplegaran, en edició crítica i anotada, publicada per Edicions 62, tota l’obra de Maragall com a poeta, traductor i articulista. L’aparició dels tres volums és prevista per a l’octubre del 2011. A més de Glòria Casals, conformen l’equip Francesco Ardolino i Ignasi Moreta. “els Maragall” no hagin donat permís per a publicar la nombrosa correspondència entre Joan Maragall i Clara Noble. “La família encara ens hem de posar d’acord”, comenta en Pere. Un arxiu. Visitem la resta de la casa. En una habitació s’hi veuen els arxivadors metàl·lics compactes. “Els compactes indiquen que ens trobem en un arxiu, no només un museu”, diu en Pere. L’Arxiu Maragall es va constituir poc després de la mort de l’escriptor sota la iniciativa de la seva vídua Clara Noble. Durant dècades, la família Maragall es va dedicar a compilar documentació i informació sobre l’escriptor, a més de conservar l’arxiu personal, material que va permetre de constituir l’important fons disponible actualment, conservat i catalogat amb els criteris més rigorosos. Entrem en una segona sala, plena de quadres i escultures. El despatx. “No he entès mai per què hi ha aquest quadre d’en Sunyer”, comenta en Pasqual. És l’oli La pastoral, informa en Pere. Va arribar aquí amb els anys, bastant després de la seva mort. Maragall havia anat a una exposició d’en Sunyer i n’havia fet una crítica al diari molt elogiosa, “i el tiet Joan Anton, quan estava a la Sala Parés, va trobar-lo, el va comprar, i el van posar aquí”. És, recorden en Pere i en Pasqual, un cas semblant a l’escultura La Voluntat, de Clarà. Un cap de bronze. Va arribar després de la mort de l’escriptor. Maragall li havia dedicat un brindis literari amb motiu de l’Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1911. En Pasqual acaba la visita al despatx d’en Pere. L’ordinador s’obre a la web de l’Any Maragall. En Pere li comenta que, aquí, res a dir. L’oficina de la Institució de les Lletres Catalanes que coordina els actes de l’Any Maragall és formada per gent professional, experta i eficient. En Pasqual s’entreté a retratar-ne imatges amb el seu telèfon. I, acabada la visita, fa una cosa que no pot fer mai, ara, però que sí que feia cada dia quan era petit: travessa el pati des de la casa gran per anar a casa seva. Lluís Bonada 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 5 EL TEMPS 79 13/12/2010 18:26:55 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a El Temps: El piano de Joan Maragall desafina Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bonada, Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Maragall i Gorina, Joan Catalunya Cultura Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-11-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes