9 10 110 http://78.47.125.110/files/original/21/907/0000000676.pdf ee667ed78a2169ebc1e1218a0ad2f373 PDF Text Text CONFERÈNCIA A PESCARA de Pasqual Maragall Debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima, amb motiu de la inauguració de l’exAurum, el “petit coliseu“ de Pescara. 20/07/2007 | Pescara QUIZÁ ALGUNOS DE USTEDES IGNORAN QUE LA MARCA "EUROPA PROSSIMA" FUE EL TÍTULO QUE OSTENTÓ EL CURSO QUE IMPARTÍ EN LA UNIVERSIDAD ROMA TRE, DURANTE MI SABÁTICO, HACE YA MÁS DE 8 AÑOS. PARA MÍ ESTA LARGA VIDA DE "EUROPA PROSSIMA" NO DEJA DE SER FUENTE DE SATISFACCIÓN PERSONAL, PERO SOBRE TODO ES LA CONFIRMACIÓN DE QUE ESTA EUROPA CERCANA ES PROBABLEMENTE LA ÚNICA POSIBLE. EUROPA, QUE DUDA CABE, DEBE SU GÉNESIS A LA VOLUNTAD DE UNAS NACIONES, Y DE SUS INSPIRADOS DIRIGENTES, QUE ENTENDIERON QUE LA ÚNICA VÍA DE SUPERACION DE UNA CONVIVENCIA IMPOSIBLE Y TRÁGICA A LO LARGO DE SIGLOS, ERA EL SALTO ADELANTE Y HACIA ARRIBA. ESTE FUE EL INICIO, PERO LA IDEA BRILLANTE Y OSADA QUE SUBYACE EN LA CONSTRUCCIÓN EUROPEA, TIENE UNA EXIGENCIA BÁSICA, SIN LA CUAL NO PUEDE LLEGAR A MATERIALIZARSE. LA IDEA BÁSICA QUE INSPIRA ESTA EMPRESA ES QUE SUS CIUDADANOS ASUMAN Y SEPAN DEFENDER QUE LA FUERZA DE EUROPA RESIDE EN UNOS CUANTOS PRINCIPIOS COMUNES QUE LA CONVIERTEN EN EL SISTEMA MÁS CIVILIZADO, JAMÁS PUESTO EN PRÁCTICA. ASÍ ES, CON TODAS SUS ENORMES INSUFICIENCIAS, PERO LA HISTORIA DE LA HUMANIDAD, DE MOMENTO HA LLEGADO HASTA AHÍ. EUROPA ES UN ENTRAMADO DE CIUDADES DE ENORME CALIDAD, EN SU DIVERSIDAD DE CULTURAS, DE LENGUAS Y EN SU HOMOGENEIDAD DE VALORES COMPARTIDOS. -1- �DE AHÍ QUE EN EL CONTEXTO MUNDIAL EL PAPEL DE EUROPA CONLLEVA ESTA PARTICULARIDAD QUE LA HACE ÚNICA, Y ESTA ES LA DE SER LA AVENTURA POLÍTICA MÁS SOFISTICADA QUE SE HA PUESTO EN PRÁCTICA HASTA HOY Y QUE ANTEPONE ENTRE SUS OBJETIVOS AQUELLOS QUE GARANTIZAN LA PROXIMIDAD DE LA TOMA DE DECISIONES A LA VOLUNTAD DE SUS PUEBLOS. MI RECORRIDO PERSONAL EN LA VIDA POLÍTICA SE INICIÓ Y SE HA FUNDAMENTADO EN LA VIDA LOCAL, Y PUEDO ATESTIGUAR QUE LA VISIÓN DEL MUNDO QUE SE CONSTRUYE A PARTIR DE ESTA EXPERIENCIA ES, CREO YO, EL QUE MÁS SE ACERCA A UN ATENTICO CONOCIMIENTO DE LA REALIDAD. DURANTE LA ETAPA EN QUE TUVE RESPONSABILIDADES EN BRUSELAS PUDE CONFIRMAR MI CONVICCIÓN DE QUE SÓLO PUEDE PROSPERAR UNA EUROPA QUE PONGA POR DELANTE SUS RAÍCES BASADAS EN EL NACIMIENTO DE LA DEMOCRACIA, TOTALMENTE INDISOCIABLE DE LA VIDA COLECTIVA QUE SE PRACTICA EN LAS CIUDADES. SÓLO UNA EUROPA QUE DISTINGUE PERFECTAMENTE ENTRE AQUELLO QUE DEBE SER OBJETO DE DECISIÓN COMUNITARIA, AQUELLO QUE CORRESPONDE A LOS ESTADOS, Y AQUELLO QUE NO PUEDE ALEJARSE DE LAS DECISIONES MÁS PROXIMAS, PUEDE LLEGAR A PROSPERAR… POR EFICACIA Y POR JUSTICIA. ESTA CADENA O ENTRAMADO DE DISTRIBUCIÓN DE PODERES ES EL "SINE QUA NON" DEL SISTEMA QUE PUEDE GARANTIZARNOS UN ENFOQUE DE FUTURO. TENGO QUE ADMITIR QUE ESTA ARTICULACION ES SIN LUGAR A DUDAS, EL RETO MÁS COMPLEJO QUE AFRONTA ESTA EUROPA TAN DIVERSA Y TAN PLURAL, A NIVEL CONTINENTAL, NACIONAL Y REGIONAL. MI BAGAJE POLÍTICO TAMBIÉN ME HA BRINDADO VALIOSAS EXPERIENCIAS EN ESTE TERRENO. -2- �TENGO LA CONVICCION DE QUE EL FAMOSO PRINCIPIO DE SUBSIDIARIEDAD, QUE CON UN NOMBRE TAN IMPOSIBLE, Y TAN POCO “PROSSIMO” ENCIERRA UN CONCEPTO CAPITAL. ASÍ "TODO AQUELLO QUE PUEDA SER RESUELTO A UN NIVEL MAS PRÓXIMO NO DEBE SER ALEJADO A OTRO NIVEL" SOLO PUEDE QUEBRARSE ESTA NORMA POR RAZONES DE EQUIDAD O DE EFICACIA DEMOSTRADA. LES ASEGURO QUE ESTA REGLA ELEMENTAL ES EL NUDO DONDE SE ESTRELLAN MUCHAS DE NUESTRAS ESPERANZAS EN LA CONSTRUCCION EUROPEA, PERO QUE CUANDO SE PRACTICA, FUNCIONA. EXPERIMENTÉ, Y POR ELLO ME ATREVO A HABLAR DE ELLO, EL RETO DE RENUNCIAR A PARTE DE MIS COMPETENCIAS, EN MI ETAPA DE ALCALDE DE BARCELONA, CUANDO SE TRANSFIRIERON BUENA PARTE DE LOS PODERES CENTRALES A LOS 10 DISTRITOS DE LA CIUDAD. EL OBJETO ERA EVIDENTEMENTE EL DE ACERCAR LAS DECISIONES A LOS CIUDADANOS Y CON ELLO GARANTIZAR ESTA PROXIMIDAD Y EFICIENCIA DE QUE ESTAMOS HABLANDO. FUNCIONÓ, Y VEINTICINCO AÑOS MÁS TARDE RESULTA IMPOSIBLE PENSAR EN REVERTIRLO. EL MODELO SE HA EXTENDIDO A OTRAS CIUDADES, CON ÉXITO GARANTIZADO. NO OBSTANTE, HE HABLADO DE CADENA, DE ENTRAMADO. ESTE MODELO NO FUNCIONA UNIDIRECCIONALMENTE. EL PROCESO ESTÁ IMPERATIVAMENTE CONECTADO A TODA LA ESCALA DE RESPONSABILIDADES PÚBLICAS. CUANDO SE TRUNCA EN UN ESLABÓN, TODO EL SISTEMA SE RESIENTE. ENTONCES LAS CIUDADES NO AVANZAN, LAS REGIONES TAMPOCO, TAMPOCO LOS ESTADOS Y EUROPA QUEDA TOCADA. -3- �ESTE AÑO, POR PRIMERA VEZ EN LA HISTORIA, EL INFORME DE POBLACIÓN MUNDIAL NOS CERTIFICA QUE LA POBLACIÓN URBANA DEL MUNDO YA SUPERA A LA OTRA MITAD. ESTA POBLACION URBANA SE CONCENTRA EN POCO MÁS DE 50 MEGALOPOLIS, O EN ALGO MÁS DE 400 CIUDADES DE MÁS DE UN MILLÓN. DE LAS APROX 50 METRÓPOLIS QUE MUEVEN EL MUNDO, ALGUNAS ESTÁN EN EUROPA. LA MAYORÍA DE ELLAS SON CAPITALES DE ESTADO, POCAS, ENTRE ELLAS BARCELONA, SON CAPITALES DE EUROREGIONES. MI CIUDAD CON UN PASADO HISTORICO DENSO A SUS ESPALDAS …QUE LA HACE SIN DUDA MUY INTERESANTE. EN CUALQUIER CASO ES EN ESTAS CIUDADES DONDE RESIDE EL FUTURO, PUESTO QUE DE ELLAS NACE LA INTERACCION ENTRE EL TALENTO, LA CREATIVIDAD, LAS ENERGIAS PRODUCTIVAS, LA COMUNICACION Y LA CAPACIDAD DE ORGANIZAR LA CONVIVENCIA. TAMBIÉN EN ELLAS, NO OBSTANTE, SE CONCENTRA LA CAPACIDAD DE DESTRUCCIÓN DEL PLANETA, Y ES POR ELLO QUE CON URGENCIA, Y SIN OTRA ALTERNATIVA DEBEN EMPEZAR A REVERTIR ESTA ALARMANTE TENDENCIA. LAS CIUDADES PUEDEN TENER UN PAPEL CRUCIAL EN LA TOMA DE CONCIENCIA DE LA POBLACIÓN EN AQUELLOS PELIGROS QUE COMPORTA EL MODO DE VIDA ACTUAL, Y TAMBIEN EN LA TOMA DE DECISIONES COLECTIVAS NECESARIAS. ESTA ES OTRA "EUROPA PROSSIMA" QUE ES CLARAMENTE HOMOLOGABLE AL RESTO DEL MUNDO DESARROLLADO, O EN PROCESO DE DESARROLLO. TENEMOS ANTE NOSOTROS UN MUNDO GLOBAL QUE HA HECHO CAMBIAR LA ESCALA DE NUESTROS ENTORNOS, NOS HA ENFRENTADO AL ACORTAMIENTO DE DISTANCIAS TERRITORIALES (NUESTROS HIJOS ORGANIZAN SUS VIDAS EN OTROS CONTINENTES CON LA MISMA NATURALIDAD CON LA QUE HACE UNOS AÑOS SE IBAN A VIVIR AL PUEBLO VECINO). ESTA GLOBABLIZACIÓN -4- �TAMBIÉN NOS HACE CONOCER Y COMPARTIR LOS PROBLEMAS MEDIOAMBIENTALES MÁS ALLÁ DEL MEDIO NATURAL QUE CONOCEMOS. LAS COMUNICACIONES DIGITALES HAN TRANSFORMADO NUESTRAS VIDAS Y PREVISIBLEMENTE SU ALCANCE SERÁ MUY PRONTO, EXTRAORDINARIO. AUN ASÍ, TODOS Y CADA UNO DE ESTOS RETOS TIENE UNOS DESTINATARIOS FINALES, EN CADA UNO DE NOSOTROS, QUE CONVIVIMOS EN CIUDADES O REGIONES URBANAS, QUE FORMAN UNA RED DENTRO DE OTRAS REDES, TODAS ELLAS INTERDEPENDIENTES, LO QUIERAN O NO, Y QUE DEBEN RESOLVER DE FORMA COLECTIVA, LO MÁS PROXIMA POSIBLE, SU DESTINO COMÚN. -5- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Pescara (Itàlia) Abstract A summary of the resource. Conferència-debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima, amb Luciano d’Alfonso, alcalde de Pescara, amb motiu de la inauguració de l’exAurum, el “petit coliseu“ de Pescara. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Territoris Europa Prossima Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/906/0000000675.pdf 9b90073d38c2219af8bc4c5553afbdad PDF Text Text Intervenció la taula rodona “Espanya després de les reformes estatutàries” a la Universitat d’Estiu de Gandia 18 de juliol de 2007 | Gandia [Transcripció literal de la part disponible] Pasqual Maragall: ... més indústries avançades... Ja que estem davant de persones universitàries de molt nivell, una mica més de competència entre les universitats no vindria malament. Perquè això de considerar “la” universitat, ja per començar... no; “les” universitats. A Amèrica les universitats són competitives, i estan aliades amb empreses i es fan investigacions... I inclús..., no a Amèrica, a Europa. Jo he estat en una universitat a Göteborg, en la qual tenen un parc de la ciència en què els professors i alguns estudiants avançats han creat trenta, quaranta o cinquanta empreses, i una d’elles és [Indevo?], que és una empresa que s’ha fet grandíssima. És a dir, que no està renyit l’ensenyament, i la investigació sobretot, amb la productivitat i l’empresa. Aquesta cosa europea de separar totalment el que és el món del diner, de la producció, del progrés, de la competència... i el món universitari, que vindria a ser quasi com un món religiós, no és una idea positiva per a nosaltres. Per tant, tot el que pugueu fer en aquest sentit (i aquí a València jo penso que es pot fer) endavant. L’altre és el canvi del model de connectivitat a Espanya. Perquè una vegada a mi el president del Govern espanyol, que no és el que hi ha ara, ni el que hi havia abans d’abans, sinó el del mig, em va dir: “De Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad.” Vaig pensar: “Malament!”. És clar. Què vol dir “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”? I vaig dir: “Y Barcelona a Valencia, en alta velocidad?”. “No, no. Velocidad alta.”, “O sea, que alta velocidad y velocidad alta no es lo mismo?”. “No, «alta velocidad» són 300, i «velocidad alta» són 200.” El pitjor és que no només ell sinó que altres van efectivament avançar per aquesta via, que va ser la de dir: “La alta velocidad se empieza entre Madrid y Sevilla porque está la Expo...”. I era l’any dels Jocs Olímpics; jo què podia dir? Van dir: “Barcelona ya tiene los Juegos Olímpicos. Por tanto, la alta velocidad que la tenga Sevilla.” I em va semblar bé des del punt de vista a curt termini pràctic. Clar, des del punt de vista a llarg termini això de la “alta velocidad de Madrid a cada capital de provincia” és una barbaritat immensa. Perquè s’ha de fer València a Barcelona; s’ha de fer València a Granada, segurament; s’ha de fer la cornisa cantàbrica; s’han de fer mil coses...; València a Bilbao... Això “no està ni se l’espera”. No està previst. No està ni imaginat. En canvi, l’any 1960, quan el Banc Mundial va venir aquí, que va ser al principi del desenvolupament econòmic, va fer una cosa intel·ligent. “España de qué vivirá? Del turismo. Pues venga: Barcelona – La Jonquera, Murcia y Bilbao - Bélgica”. I així va començar el creixement econòmic d’aquest país, que va donar un resultat important. Per tant, nosaltres ara hauríem de saber trobar el que van ser les autopistes l’any 1960 a dia d’avui, que segurament és una xarxa, no radial, sinó una estructura física d’Espanya una mica més pensada amb el cap... I per descomptat, l’important en aquesta matèria no és solament les vies que hi ha i les carreteres que hi ha, sinó també els aeroports que posem i les estacions que hi ha. �I els aeroports en aquest moment, a Espanya, curiosament estan en mans no de l’Estat, sinó d’una corporació, “de los ingenieros aeronáuticos”, cosa que, en el moment que aquestes coses neixen ja s’entén (“se le da a los que entienden”). Però a mesura que ja això es va desenvolupant i és una de les indústries més importants i un dels sistemes de vida més importants que hi ha (poder volar, poder connectar-se, etc.), això no ho poden seguir portant enginyers aeronàutics, ho han de portar empresaris, ho han de portar enginyers, per descomptat, i ho han de portar estrategues que sàpiguen exactament de què va, i economistes, etc. Doncs, en aquests moments, Aena és Asociación Española Nacional de Aeropuertos i, en definitiva, és una derivada històricament dels enginyers aeronàutics, del Col·legi d’Enginyers Aeronàutics. Això és així. Han anat evolucionant? Sí. Els directors dels aeroports ara en saben més? Per descomptat que en saben més. Però és lògic que sigui l’Estat qui els tingui tots? No, perquè no quedem que la competència és bona? No ens havíem fet tots lliberals? I ho diu un socialista. Aleshores, que també hi hagi competència en els temes que són justament vitals perquè les ciutats, i perquè en definitiva la gent, puguin prosperar. Tercer punt, i últim ja pràcticament: l’euroregió. Per què parlo de l’euroregió? Perquè penso que Galícia està molt bé, Catalunya està molt bé, la Comunitat Valenciana fantàstic, Espanya està molt bé. Escolteu, nosaltres estem en un espai més gran, que ja té bandera, que ja té moneda, que té exèrcit, que són tres dels atributs que quan jo era petit em van ensenyar a l’escola que era “lo que distinguía a una nación”. És a dir, Europa ja té una bandera, té el nostre exèrcit (nosaltres, d’exèrcit, en tenim algun, però l’anirem integrant cada vegada més) i té una moneda, que és l’euro (que els anglesos encara no hi són però ja hi vindran). De manera que si ja estem en una cosa més gran que es diu Europa, potser que ens preocupem, més que dels nostres estatuts i constitucions... (que està molt bé i és molt important), que ens preocupem de què fem a Europa? Perquè si Europa és la nostra nova nació, o supernació, a veure què hi fem, i quina vocació hi tenim, i en què nosaltres serem els millors en aquest nivell de realitat, de manera que tot el que es pugui fer per a això és bo. I posats a veure Europa com el mapa en què estem, jo crec que... L’altre dia ho deien els bascos Imaz, em penso, seguint una mica en la línia que aquí s’havia començat fa un temps. Havien començat amb els alcaldes de Barcelona, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Montpeller i Toulouse, que eren els C6. I acabo aquí. Els C6 era la reunió dels alcaldes d’aquestes sis ciutats, que ens vam reunir a València, precisament. A més, curiosament, quan ens vam reunir ens presidia el retrat d’un senyor que es deia Jaume I. I vam dir: “Aquest on va néixer? A Montpeller.” “On es va formar? A Monzón (a l’Aragó).” “On va ser comte i rei? A Barcelona.” “Què va conquerir? València i Mallorca. Escolta és el nostre.” I hi havia el de Toulouse (tu ja ho saps això perquè t’ho he explicat alguna vegada), que es va quedar una mica fred allà i jo li vaig: “Perdona, Toulouse.” I va dir: “Non, non. Les seigneurs de Toulouse étaient contre Simon de Monfort a la bataille de Muret.” O sigui, que a la batalla de Muret, que és on els senyors de Toulouse van perdre els seus drets i Simon de Monfort va capturar a Jaume I, ells estaven a favor de Pere II, del pare de Jaume I. És igual, bromes a part: si vols ser algú a Europa has de tenir un dibuix de connectivitat, has de tenir unes bones connexions, has de tenir unes bones indústries, unes bones universitats i has de tenir un territori una mica més gran que tu mateix per saber amb qui te la fas. Potser aquest senyor se’n va a Oporto, perquè d’Oporto a Vigo en aquest moment és una autopista que està molt més plena que la que va d’Oporto a Lisboa. I és lògic, �perquè estan molt a prop i tenen unes sinergies molt i molt importants. I no entrem en el tema de Saramago, perquè ens liaríem, però també està bé. En definitiva, el que hem de fer és construir els instruments físics, els instruments teòrics i els instruments geogràfics que ens ajuden a ser millors. Això és tot. [Aplaudiments] Rèpliques: Jo ja ho he dit. Jo crec que l’Euroregió és una bona solució. Hi ha catalans, i valencians també, alguns, que parlen dels Països Catalans. Jo us ho dic francament: crec que és una fórmula que està condemnada al fracàs. No perquè no tingui bona intenció, que la té, segurament. Però és clar, si resulta que “la parte es el todo, la otra parte del todo no se siente tan parte del todo como la primera parte”. Països Catalans és una mica fort. “Es como si tú le llamaras a Oporto gallego. «Pues no, oiga, somos portugueses.» Claro que ahora ha salido Saramago y ha dicho que todos somos ibéricos. Pero no ha dicho que todos éramos portugueses, sino ibéricos.” I s’ha d’inventar alguna cosa nova. Euroregió és un nom com qualsevol altre podria ser. Però en tot cas, si el tema ja no és tant el nom com el que fem, el que és important és que les empreses s’entenguin, que els presidents es parlin, que les universitats col·laborin, a través de la Ramon Llull, a través de la meravellosa literatura comuna... Jo el primer que he fet en venir aquí, com faig cada vegada que vinc a València, és anar a la Catedral a veure allò que diu Ausiàs March, que és una de les frases més colpidores que he llegit mai: “Yo só aquest quen la mort delit prench, puix que no tolch la causa per quém ve;” Tremendo. Està dit en unes paraules del segle XV, amb una bellesa i amb una rotunditat, una frase que és tan profundament explicativa del que és l’ànima humana i del que li passa (o ens passa) als éssers humans en aquesta terra que no sabem exactament com hem d’acabar, etc... Jo, per a mi, el meu poeta és aquest, el meu poeta preferit. I el meu avi, per descomptat, perquè era el meu avi. Què és el que hem de fer? Ens hem d’entendre, ens hem de parlar, hem de col·laborar, les empreses haurien d’estar més lligades, les universitats també... No hauria d’haver-hi un retintín de “yo te enseño a ti lo que tú no sabes”, perquè no és veritat, perquè els valencians en saben molt més de moltes coses que els catalans no saben i els catalans en saben d’unes coses que els valencians no. I si ho allarguem una mica més i agafem l’Aragó i tot això..., si volen. Ara el Josu Jon Imaz, ha dit el mateix, una cosa molt intel·ligent. En comptes de dir: “Queremos la Euskadi francoespañola...” No. Parlen de “la euroregión”, i està parlant amb l’Aquitània, i farà una euroregió, i a França no li semblarà que és una invasió que els bascos de baix envaeixen els bascos de dalt sinó que és una acord que hi ha en allà, que no és el mateix. Jo crec que el que hem de fer és anar per aquí, per la via de l’entesa en el terreny cultural, empresarial i en el terreny polític. Tu em podries preguntar: “Tu vas parlar amb el president Camps?” Jo et preguntaria a tu: “Eh que no ho saps?” “Eh que t’imagines, en el cas que jo hagués parlat, per què no ho saps?”. No perquè jo no volgués. Perquè ell no va voler, cosa que entenc perfectament perquè en aquell moment, o sempre, parlar amb Catalunya, des del punt de vista del blaverisme i d’una interpretació determinada del que és València, és pecat. �I ell, que és un home, altrament, amb perdó de tothom, intel·ligent, va dir: “Jo a aquest senyor l’he de veure, però el que no puc és dir-ho.” Llavors ens vam veure, però ens vam veure a Tortosa, en el castell, allà amagats. I va ser una conversa [com les que hem tingut alguna altra vegada?] amable. I amb l’euroregió de les ciutats també, amb la Rita Barberà, en el seu despatx [...] Ha d’haver-hi més d’això. Ha d’haver-hi una mica menys de prurits?, sobretot per part dels valencians, però també de paternalisme per part dels catalans i anar per allò que interessa (interessos polítics, econòmics [...]). Ara m’han dit que Pere Ruiz Torres està fent la Historia común de los pueblos de España. Això és un somni per a mi. Ja fa quinze anys que anàvem darrere que algú, en comptes de fer la Historia de España (Santiago Apóstol, Cristóbal Colón [...]), fes la Historia de los pueblos de España. Si resulta que som nacions, som nacionalitats i que som un poble plural, i que a més “no pasa nada”, doncs expliquem-ho. Perquè si ho expliquem a lo millor també anirem reduïnt... Pasqual Maragall: ... en fi, és molt prudent el que tu dius, però tanmateix, vista... Inclús he dit que no crec que el Tribunal Constitucional tombi l’Estatut de Catalunya, però no perquè no pugui fer-ho, que pot. I em penso que ha insinuat que si ho pot i ho fa, es crearà una situació absolutament dantesca, dintre de la qual el poble de Catalunya haurà refrendat una llei d’estatut i aleshores resultarà que uns jutges han dit que no val. Per tant, s’haurà de tornar a refrendar. No, és que entrem en una cadena que no té solució. Per tant, jo crec que efectivament no es tocarà per una cosa de prudència compartida quasi diria per tothom, o per la majoria, i també per la majoria de membres del Tribunal Constitucional, espero. Però clar, això no treu que si no passa no serà perquè no pugui passar, perquè Vist això, segurament hagués estat millor, com des del principi vam dir, no tractar l’Estatut de Catalunya “le enmendase la plana a la Constitución”, que s’inventés cosa que la Constitució no deia, que era que Catalunya era una nació, encara sigui “en el preámbulo y sin valor taxativo, sino nada más declarativo” i tal. pot. que una que Segurament el millor hagués estat el que havia dit Rubio Llorente fa molts anys i del qual ha renegat ara, el president del Consejo de Estado, que era canviar l’article 2. Perquè l’article 2 de la Constitució, cosa única en el món, no diu quins estats hi ha. És com si els Estats Units no digués que Virgínia existeix. La Constitució espanyola diu que “pueden haber”. Però no diu quantes n’hi ha. N’hi ha disset! Potser que ho digui, que la Constitució espanyola un dia tingui el valor d’autodir-se i dir-li al poble espanyol: “Somos diecisiete autonomías.” Potser aleshores, en aquell moment, puix que ja diu la Constitució “que pueden haber nacionalidades y regiones”, digui que n’hi ha tres que ho són, una altra que és foral i que les altres són autonomies, o el que sigui, però algo. El que no pot ser és que estem vivim una mica amb l’esperança que ningú digui el que podria dir; i sobretot que els jutges no diguin el que podrien jutjar, el que podrien sentenciar. Perquè si ho fan, aleshores ens haurem ficat... serem el fesmeriure de tot Europa. Ara imagina’t que efectivament el Tribunal Constitucional, que pot, diu que aquest estatut, que ja ha estat refrendat..., serà un cas d’aquells que passarà a la història del dret. “Qué país será que después de haber refrendado un texto, no refrendado, aprobado en Cataluña, aprobado en el Congreso, aprobado en el Senado, devuelto a �Cataluña, refrendado por el pueblo de Cataluña y entonces un juez dice que no.” Doncs seria greu. De manera que, estant d’acord amb tu que la via que s’ha seguit era la que es podia seguir, perquè segurament pensem que el PP no hagués pogut fer una altra cosa, això no justifica que no s’hagi intentat; entre altres raons perquè jo crec que les disset autonomies posades a dintre de l’article 2 la Constitució, i especificant que n’hi ha unes que són nacionalitats o nacions, no seria tan difícil que el Partit Popular s’atrevís a dir que no. De vegades, al Partit Popular li tenim... no massa respecte, sinó que ens el creiem massa. D’alguna forma, ells també han de calcular els efectes que puguin tenir les seves posicions, paralitzant una reforma constitucional tan evident com aquesta, que està com tallada des de fa... les quatre reformes: la de la sucesión de la corona, la d’això i les altres dues... Seria una cosa que Europa sencera consideraria una curiositat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espanya després de les reformes estatutàries Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Gandia (València) Abstract A summary of the resource. Intervenció la taula rodona “Espanya després de les reformes estatutàries” a la Universitat d’Estiu de Gandia. Transcripció literal de la part disponible (incomplet). Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Espanya Estatut Constitució Territoris Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/905/0000000866.pdf 87821214f3930e57205a00ada0790675 PDF Text Text VI Jornada de reflexió i debat “La joventut immigrant, empresa i societat” 03/07/2007 - IESE (Barcelona) Intervenció de Pasqual Maragall [transcripció] Moltes gràcies a vosaltres per la invitació. Em sap greu haver d’excusar el Sr. Manuel Valls, un bon amic, un català parisenc, un home extraordinàriament intel·ligent i dedicat a la política francesa. Havia de participar en la Jornada però avui és el dia que el President de l’Assemblea francesa ha convocat tots els nous diputats per prendre possessió, de manera que li ha estat totalment impossible acompanyar-nos. Ha enviat una carta. Sé que li dol perquè és una persona que prové d’aquí i a més té una bona amistat amb nosaltres. M’ha enviat una carta explicant justament això, que està desolat: “Je vous demande de bien vouloir accepter mes sincères excuses, je vous suette une journée agréable.” mirarem de fer la jornada el més agradable possible. Ho ha estat fins ara, em consta, i espero que ho seguirà essent. Jo us vull parlar d’algunes coses que tenen a veure amb la immigració. Evidentment no de totes perquè seria pràcticament impossible, però sí d’algunes de les reflexions fetes en el curs del temps i amb la meva experiència, primer com a estudiant d’econòmiques, després com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona i després com a president de la Generalitat. L’any 2004 en el Fòrum Universal de les Cultures que vam organitzar hi va haver un especial interès en aquest tema. Ja sé que el Fòrum va passar una mica sense pena ni glòria perquè els JJOO van ser un èxit extraordinari. Hi havia tants dubtes que ho fos i finalment va ser-ho tant que va ser difícil empatar després amb un altre esdeveniment. Però aquell esdeveniment tenia més a veure, en el fons, amb els temes que avui ens interessen, entre ells el tema de la diversitat. El Fòrum era un intent de dir des de Barcelona, que ja havia adquirit aleshores una fama com a ciutat referent, fins a quin punt era possible o no que les cultures es parlessin. Perquè les cultures cadascuna d’elles per definició són diferents i basen la seva qualitat i el seu prestigi en ser-ho. Una cultura que sigui molt semblant a una altra cultura ho té una mica difícil sobretot perquè segurament entraria en competència amb aquesta, i si n’hi ha una de més gran i una de més petita possiblement la gran xucli la petita. Les cultures tracten, lògicament, no només les ètnies sinó la cultura en general, de distingir-se, de fer-se elles mateixes diferents. Aleshores aquí entrem en com compaginar aquesta diversitat cultural que és una riquesa, amb la globalització. La globalització, al mateix temps, el que fa és, probablement, escantonar les diferències i anar creant entre el blanc i el negre un color entremig. Penso que va ser en Federico Mayor que una vegada va dir que arribaria un dia, nosaltres no en veurem el resultat, en què, matemàticament, i això suposo que es deu poder demostrar, tothom serà del mateix color perquè totes les barreges possibles s’hauran produït i s’hauran produït amb tal intensitat que per càlcul de probabilitats hi acabarà havent el color de gos com fuig que no serà cap color però que serà el color de tothom. -1- �Suposo que trigarem milers d’anys en arribar-hi. Sabem que hi arribarem però hi estem molt lluny. Ara estem en el moment en què d’alguna manera ens hem de plantejar i ens estem plantejant com anar caminant les primeres passes cap a una globalització ètnica i una globalització cultural que indefectiblement arribarà. En el Fòrum Universal de les Cultures em vaig plantejar aquestes coses, m’agradaria recordar-ne algunes. La primera és que la pàtria de cadascú s’hereta però moltes vegades es tria. Mentre el món va ser món fins el 1492 i no s’havia descobert el que se’n va dir el nou món, cadascú era d’on era. D’alguna manera el seu cognom, la seva manera de fer, les seves particularitats venien marcades pel passat. El 1492 va passar a Europa una cosa impressionant, i també al segle XVIII i al segle XIX: el creixement demogràfic derivat del descobriment d’algunes vacunes que van evitar les mortaldats que hi havia. De cop i volta la població va començar a créixer d’una manera quasi diria alarmant. A finals del segle XIX el 25% de la població irlandesa va marxar a Estats Units, com per exemple els Fitzgeralds Kennedy. No hi cabien. La ciència econòmica neix en aquest moment perquè es planteja per primera vegada el problema de l’escassetat d’una forma radical. Mentre a Europa els camps eren camps i la gent era el que era i es podia alimentar, molt bé, però quan va arribar el moment en què els turons ja pelats d’Irlanda o d’Anglaterra van haver de ser llaurats a causa del creixement de la natalitat i les vacunes, els rendiments decreixents van arribar a zero. Aquest era l’inici del que ens van ensenyar a la facultat d’econòmiques: el marginalisme de la ciència econòmica. Quina va ser la solució? La solució va ser que hi va haver gent que va emigrar, van ser els emigrants. Valdria la pena recuperar les pel·lícules de Chaplin on es reflexa clarament la fugida a Amèrica. Milers i milers de persones, una quarta part de la població irlandesa se’n va anar als Estats Units i després també ho van fer els anglesos i els alemanys. Els espanyols teníem un altre vessant, que era la vessant sud americana producte de la nostra conquesta; ara no compararem els efectes relatius. En tot cas, des del punt de vista demogràfic que ens interessa ara, el que va succeir és que Europa va trobar a Amèrica una sortida, un alliberament, un lloc, una terra on poder arribar i poder alimentar-se. Una vegada a Wyoming em va sorprendre sentir la següent resposta a la pregunt: “Aquí el terra quan val?” (A Europa quan diem quan val el terra sabem exactament el que volem dir: és car i no n’hi ha.) I la resposta va ser: “Depèn”. ‘Depèn de què? De si és un turó o pla?’, ‘No, depèn. Quanta en vol?’ va aclarir. Si en compres molta et fan un preu. És al revés d’Europa, és el món a la inversa. A Amèrica el que hi havia era terra i el que no hi havia era gent, i per tant els preus de la terra no són com a la ciència econòmica europea basats en l’escassetat. Allí de terra en sobrava i si en compraves més te la feien més barata, no més cara. Aquí és el país del pam quadrat. Barcelona és la ciutat més densa d’Europa, juntament amb París, té dos milions d’habitants en quasi cent quilometres quadrats, mil habitants per quilòmetre quadrat. Europa és la densitat i Amèrica és l’espai. -2- �Aquest és l’inici de les migracions però les migracions de les que estem parlant ara no són degudes a aquestes realitats sinó més aviat al contrari. Hi ha gent que emigra de països que són menys poblats a d’altres que ho són més perquè hi ha hagut un altre factor que no és ni físic ni estrictament econòmic, sinó econòmic i polític, i és la incapacitat de determinades societats endarrerides de conviure amb unes altres més avançades sense ser absorbides i de fet eliminades per aquestes. Es crea la sensació -que no és una sensació equivocada sinó real- que es viu millor en un altre lloc, d’una manera molt diferent de com havia estat la sensació que van tenir els espanyols que se n’anaven cap a Amèrica o els anglesos que se n’anaven cap a Estats Units. Es basa en què els preus dels productes que produeixen en aquests països, que són productes no elaborats, són infinitament més baixos i no resisteixen l’ascens dels preus dels productes elaborats. Tot i que els productes elaborats cada vegada són més eficients i haurien de ser més barats. Això fa que una part cada vegada més important de la població dels països més endarrerits s’hagi de plantejar, per la seva salvació personal, abandonar la seva terra. I això és terrible perquè, no només és un cost per aquells que han de marxar, és que s’està perdent una civilització, s’està perdent llenguatge. Sempre comparo els llenguatges africans amb els americans, passant per Europa que és l’entremig. Quan un home es troba amb un altre a l’Àfrica es fan com a mínim 10 o 12 preguntes. Es pregunta per la cabana, per la palmera, per la dona i els fills, pels sembrats, pels amics,... necessiten temps per això! No productivitat, és l’antiproductivitat. Necessites temps només per relacionar-te. Nosaltres aquí diem ‘La família bé?’, ‘Sí, tots bé. Adéu.’ I a Nova York diuen ‘Hey’. No hi ha la necessitat de la interacció, per tant la porositat i la lentitud del tracte personal va desapareixent. Els coneixements són cada vegada més superficials i les relacions interpersonals van perdent gruix. Jo estic parlant de la meva generació, però si miro les generacions que venen al darrere, ho són molt més que com érem nosaltres respecte els nostres avis, però per altra banda també són més savis. El meu fill petit, per exemple, es connecta amb Connecticut per Internet, i coneix coses, fa coses i compra coses que a la meva generació ens semblen impossibles d’imaginar. Què vull dir amb tot això? Que estem en un món on la barreja és la llei. On moltes vegades, els costos que afrontem en aquest procés, que probablement ens porta cap a un món millor, són elevadíssims. Hi ha barris sencers en els quals l’existència de població autòctona desapareix com a conseqüència del desequilibri entre nou vinguts i antics habitants. Sembla com si es poguessin formular teoremes o ràtios, fórmules que ens permetessin explicar la realitat i després edificar-la, millorar-la. ¿Existeix un punt, més o menys matemàtic, més o menys precís, a partir del qual la presència de gent de fora, d’un altre color o d’una altra raça, d’una altra llengua, d’uns altres hàbits, fa que els qui hi érem abans marxem? Hi ha barris, per exemple, de Terrassa on això ha passat. Hi ha barris on això succeeix, on hi ha aquesta tendència a l’especialització abans d’un color, després d’un altre o abans d’unes llengües i després d’unes altres. Hi ha solucions perquè això no succeeixi? Crec que la solució és la ciutat, la ciutat en el sentit fort de la -3- �paraula, la ciutat en barris però no en suburbis. El suburbi és la fugida d’aquells que vivien a la ciutat cap a un lloc íntim on no hagin de conviure amb allò que els costa d’acceptar com a igual. Recentment he estat a l’Argentina, on a l’entorn de Buenos Aires comença a haver-hi ciutats tancades, és a dir, que per entrar has d’ensenyar el carnet d’identitat. Són uns barris suburbans molt extensius amb bona qualitat de vida, amb molt d’espai, molt poc vius, molt poc càlids i en els quals per entrar has de demostrar que algú de dins et coneix perquè t’obrin. Però a la vegada, hi ha també altres zones, relativament properes, on passa tot el contrari: són els “bidon ville”, barris formats per gent que no té res, que s’ajunten per compartir la misèria, en el fons la companyia sempre ajuda, i que no se’n sortiran mai més. Això és el fracàs de la ciutat i és el fracàs de la civilització. Allà on això comença a passar, i passa a molts indrets, s’està produint a nivell local, i és el que està passant a nivell continental amb les grans migracions. Jo crec en un món de ciutats. Les dues dimensions importants de la humanitat són el món mateix i les ciutats. Jo no sóc nacionalista però no perquè em faci por la nació, jo sóc catalanista a matar, i per defensar aquesta identitat i la meva llengua i la meva família, la meva història,... seria capaç de molts sacrificis. Penso que las nació és un sentiment únic però no és un bon sistema d’organitzar el món. El millor sistema per organitzar el món és el món sencer, que desgraciadament no té el que hauria de tenir, perquè les Nacions Unides no estan unides ni tenen la força que haurien de tenir. I les ciutats -crec en aquesta relació- és on hi ha el joc vertader. És cert que mentre no arribem a les Nacions Unides de debò, d’aquí no sé quants segles, hi haurà d’haver grans conjunts i aquí és on estem ara. Tenim la Unió Europea, la Unió Nord Americana, el MercoSur i els grans països com Xina, Índia i Japó. Aquests conjunts supranacionals d’unions són realment els que organitzen el món. Són els que a la llarga podran fer unes Nacions Unides de debò. Es tracta de que el món estigui organitzat de forma relativament pensada que permeti fer un diàleg entenedor entre uns conjunts sensiblement o aproximadament iguals però no necessàriament idèntics. Crec que en aquest món, la sal de la vida són les ciutats. Cadascuna d’elles organitzant com més a prop millor les solucions als problemes de la vida de cada dia. Crec que en aquest sentit Barcelona ha fet un bon camí, com altres ciutats europees. En definitiva, el que us plantegeu el Grup Set és com combinar, com assumir la diversitat producte de la mobilitat creixent de les poblacions en una determinada ciutat i en un determinat país. S’ha d’enfocar d’aquesta manera, amb una visió global d’una banda, amb certa idea del què és el món i per on anirà, i per altra banda amb el principi de la proximitat. Que vol dir que tot s’ha de decidir a prop. Té excepcions? Sí. Hi ha les economies d’escala. Hi ha accions que si no les fas en grans sèries et surten cares i per tant acaben no sent rentables. No ho pots fer tot a casa teva. Una altra excepció, és de vegades l’excés de proximitat, que aquell que mana estigui molt a prop teu, et coneix massa per manar-te bé. La falta de distància de vegades també és un problema, però salvant aquestes dues excepcions, és evident que tot s’ha de fer com més a prop millor. Aquesta és la idea. I que els moviments, com són els moviments migratoris, possiblement es puguin -4- �absorbir, assimilar i aprofitar. Hi ha molt a aprofitar de les migracions, molt. Millor un món governat des de a prop que no pas un món governat des de Nova York o des de les Nacions Unides. Moltes Gràcies. -5- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a la VI Jornada de reflexió i debat “La joventut immigrant, empresa i societat” Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. IESE (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Jornada organitzada per la Fundació Grup 7. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Joventut Immigració Model social Empreses Societat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/904/0000000674.pdf d59faf74ec06ac5ff0702ef7d8a06020 PDF Text Text DE LA POBLACIÓN y LA POLUCIÓN Població, Urbanització, energia, pol·lució Pasqual Maragall 27/06/2007 | IEMed, presentació del Fons de Població de les Nacions Unides Si m’ho permeten els parlaré més de les conseqüències del creixement de la població que del fet en sí. Tenim molt bons experts en població, entre ells el meu company i amic Armand Sáez, a qui convindria inquirir sobre la qüestió. Nosaltres els catalans solíem dir que érem 6 milions, ara som 7. I quan anunciàvem un viatge a la Xina ens preguntàvem si hi aniríem tots junts. El mon son 6.600 milions, es a dir que els catalans som l’1 per 1000, i els espanyols el 7 per mil aprox. Soc molt aficionat a llegir el gratuït de IBERIA, “Universal”. És concís, no té publicitat i està ben fet. En el nº d’avui he trobat els següents leads: “Cada dia se urbaniza un espacio similar a 3 campos de fútbol” “el suelo urbanizable de las costas españolas triplica lo ya construido” També diu una cosa xocant no directament relacionada amb el tema : “España crea el 20 % de la energía eólica mundial” EFE. El Ministerio del Medio Ambiente apuesta por la energía eólica y termodinàmica” (de eólica el director de APLUS sabe algo ). 1 �Por cierto que la energía de transición cada vez más dominante es el gas natural (Historieta de Pere Duran i Argelia y Marruecos a Córdoba e inauguración frustrada por el empeño de Aznar de ir directo a Valencia por el lío de Perejil). Volviendo a la suelo y la edificación. La mayoría de los hipotecados no necesita hacer sacrificios a pesar de la subida de los tipos (Fuente Deloitte). Plazo medio hipotecas 26 años, importe medio 130.000 Eu – unos 20 millones de Pts. Más de la mitad destina entre el 20 y el 30 % de sus ingresos a la hipoteca. Alto. Los ahorros habituales para paliar los efectos de ello son: sacrificar parte de las vacaciones, 43%, menos comidas fuera de casa 26%. En que quedamos? Hace 10 días en una población de la Costa Brava ampurdanesa me enseñaron mesas vacías. Una versión era que el antiguo alcalde había arruinado el negocio al aumentar las tasas de veladores y chiringuitos en la calle. Todo está relacionado. En este país hemos vivido (y crecido) del turismo y los salarios bajos. No sé si debemos estar satisfechos. Hemos tenido mucha población de dos tipos: inmigrante y transeúnte. Y los fijos nos hemos beneficiado. Pero no está claro que el modelo sea sostenible. Creo que no. No soy contrario a la inmigración, pero sí a la aventura de los senegaleses que van en cayucos de Senegal a Canarias. 2 �Los gobiernos de Wade y Zapatero han llegado a acuerdos. Perfecto. Ahora falta no solo que no vengan tantos y tan mal sino que otros vaya para allí y bien, y esa otra cosa no es población sino capital. Capital humano. El capital humano se forma viniendo ellos aquí o yendo nuestro dinero allí. Y nuestros expertos, nuestras empresas y nuestras ONG’s. La empresa de gafas INDO empezó hace unos años a fabricar en Marruecos. Pere Duran sacaba gas de Argelia pero devolvía tecnología y contactos. Hay que invertir razonablemente en África. Quizás algunos jóvenes mileuristas irían allí si cobraran 2000 o 3000 Euros. Hay que reducir la distancia entre el tope de salarios y el mínimo, diferencia que tanto se ha agrandado bajo gobiernos populares y progresistas. A los partidos conservadores o republicanos (en términos anglosajones) esto les importa menos, a los de progreso o demócratas (siempre en términos anglosajones) debería preocuparles más. Las cuatro iniciativas de NNUU para la población son, si no he entendido mal: 1 No impedir la emigración del campo a la ciudad. 2 Igualdad de género, mejor educación y salud reproductiva, porque disminuyen el crecimiento. 3 �3 Adoptar un enfoque proactivo y a largo plazo del espacio urbano y el medio ambiente. 4 Una acción internacional concertada en ese sentido. El tercer punto es especialmente enigmático a primera vista: proactivo? Qué quiere decir proactivo? No será que los responsables internacionales de tan internacionales se convierten en insubstanciales o incomprensibles? Que lo dicen todo sin aclarar nada? A veces parece como si el mundo se dividiera en tres: los ricos, los pobres y los funcionarios internacionales. Funcionarios internacionales – que median entre ricos y pobres. Pero hay mucho que decir también en favor de ellos. El documento UNPF dice que la política de contención urbana no da resultados y que el crecimiento urbano es más endógeno que por nuevas llegadas. Que la pobreza está aumentando más en las zonas urbanas. 1000 millones de personas, como se ha dicho aquí, viven en tugurios, mayormente en países no desarrollados – no sé porqué les llamamos en vías de desarrollo, si a veces no lo están Proporcionar suelo con servicios mínimos de agua, y saneamiento parece ser la receta, según el informe, y que 4 �las ciudades no deberían aumentar su pisada ecológica, parece ser el mandato. ¿Es esto posible? Lo es en términos muy generales y con una gran manga ancha en la interpretación. Pero lo es. Debe serlo. Porque de otro modo “dejaremos de ser”: dejaremos de ser todos en algún momento – no todos individualmente sino todos a la vez o progresivamente todos juntos. Las ciudades son la mejor creación de la humanidad. Un mundo de ciudades, como dije hace una pila de años, cuando era alcalde, es lo más próximo a dos cosas: a la realidad existente y al punto más cercano al óptimo al que podemos aspirar. Pero para que esa aseveración de hecho y ese pío deseo se cumplan hace falta que los demás niveles de convivencia y de gobierno: la nación , el estado, la Unión y la Sociedad de Naciones actúen sabiéndolo. Y muchas veces las pulsiones nacionales o estatales lo impiden. Fin 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource DE LA POBLACIÓN y LA POLUCIÓN: Població, Urbanització, energia, pol·lució Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. IEMed (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Presentació del Fons de Població de les Nacions Unides Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Medi ambient Energia Economia Demografia Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/903/0000000673.pdf b43fa190c81a88b5b25d83de03085fdc PDF Text Text PRESENTACIÓ DE PASQUAL MARAGALL DE LA CONFERÈNCIA “L’Institut d’Estudis Catalans i les acadèmies científiques al segle XXI” DE SALVADOR GINER A TRIBUNA BARCELONA AMB MOTIU DEL CENTENARI DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS 18/06/2007 | Hotel Palace [Salutacions i felicitació a l’IEC pel seu centenari] L’Institut d’Estudis Catalans va néixer (com quasi tot) l’any 1907. Deu ser el mateix any del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de Bastardes i no sé si de la Junta de l’Ampliación de Estudios de Madrid. És també l’any de l’Enllà de Joan Maragall, anterior a la Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. (Les dues famílies, més endavant, van entreparentar-se, però el modernisme de Maragall i el noucentisme de Prat divergien i marcaven les dues ànimes de Catalunya, la rauxa i el seny, la passió i la bona lletra, el poema i el diccionari). Dit això: l’arribada de Salvador Giner a l’Institut va ser per a mi una excel·lent notícia. Una persona de formació europea, excel·lent coneixedor de la literatura anglesa i americana, Salvador Giner va ser, amb Llorenç Gomis i altres, un dels primers puntals de “Catalunya Segle XXI”, una associació nascuda a les acaballes del segle XX, i trampolí de les primeres victòries de les esquerres a la Generalitat de Catalunya d’ençà de les dels anys 30 del segle passat. 1 �I per tant, trempolí de la reforma de l’Estatut –avui pendent de sentència-. No crec que el toquin massa, però l’Estatut és el marc, no és encara la tela pintada. La tela l’ha de pintar el poble de Catalunya ara. L’Estatut no és tampoc la garantia d’una presència forta a Europa, que és la pàtria gran. (Bona notícia avui l’acord Espanya-França sobre la Constitució europea. El Consell europeu de dijous serà decisiu. (Jo penso ajudar a la creació de l’Europa política en la mesura de les meves possibilitats.) [UNS MOTS SOBRE EL TEMA DE LA CONFERÈNCIA] L’Institut d’Estudis Catalans neix amb una visió i concepció ja modernes de la cultura: des de l’humanisme i l’ambició dels seus fundadors i dels seu temps, concep les arts, les ciències, la filologia— i l’expressió de totes elles en llengua catalana—com a corrents indestriables. El dia de la fundació de l’Institut, Eugeni d’Ors—que en aquell moment només tenia 26 anys—va escriure una glosa a La Veu de Catalunya defensant aquest humanisme, justament l’afany de cultura que acusava en Calvet (Gaziel). Deia que no s’assoliria l’humanisme a Catalunya—el Clàssic, per usar el seu terme—sense haver-hi incorporat: (i cito:) … molta filologia llatina i grega, molta història, molta arqueologia (les ruïnes d’Empúries, p.ex.), molta filosofia, molta fisiologia i tot, i, per a dir-ho en quatre paraules, clarament, UNA INTENSA FEBRE D’ESPERIT CIENTÍFIC. 2 �!Això si que és una societat del coneixement! I com tots sabeu, de seguida van maldar per reinventar el romànic (cal rellegir la meravellosa biografia de Pijoan per Pla en que descriu els viatges al Pirineu per recuperar els frescos de les esglésies romàniques), per normalitzar el català, per crear l’Institut de la Meteorologia… en una paraula, per inventar les institucions catalanes que avui perduren. Per a sort nostra, podem constatar que és aquest mateix esperit, científic i cultural en tot el seu abast, que anima avui l’Institut d’Estudis Catalans presidit pel Dr. Salvador Giner. Giner té una determinada concepció de l’Institut, i ara el cito: “com a lloc d’encontre de les nostres institucions universitàries i de recerca, com a veritable àgora de la comunitat científica catalana …., i com a plataforma transversal per al coneixement cívic de la ciència i la cultura.” No conec ningú més preparat i més dotat que el professor Giner —per la seva formació i pel seu tarannà—per dur a terme aquests objectius. Doctor en sociologia per la University of Chicago i també per l’Autònoma de Barcelona, ha fet estudis a Colònia, ha estat professor a Yale, a King’s College, a Roma, a l’Autónoma de México, ha estat Catedràtic i Cap del Departament de Brunel West, London, i no cal dir Catedràtic i Cap del Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. Ha estat i és membre de més comitès científics espanyols i europeus del que podem d’esmentar aquí. La seva amplíssima bibliografia abasta des de La teoría sociológica clásica y La 3 �cultura de la democracia fins a El destino de la libertad: Una reflexión frente al milenio i inclou obres cabdals de sociologia de Catalunya com The Social Structure of Catalonia, i com a director i coautor: La cultura catalana, La societat catalana, i l’Enquesta de la Regió de Barcelona 2000, títols que no representen més que una mínima part de la seva producció d’estudiós. Salvador Giner personifica l’esperit científic que caracteritza l’Institut. Combina sàviament el seny i la ironia necessaris per liderar una institució centenària amb l’entusiasme i l’energia que la caracteritzaven fa cent anys. I ho fa tot amb aquell punt de flema que li han deixat els anys a l’acadèmia britànica. Independent de criteri, lliure de tot dogmatisme, universalista i catalanista, Salvador Giner és la viva continuació de la nissaga de Prat, Pijoan, Puig i tots els que ja hem esmentat avui. Té la paraula. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació de la conferència de Salvador Giner, 'L’Institut d’Estudis Catalans i les acadèmies científiques al segle XXI' Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hotel Palace (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Presentació de la conferència de Salvador Giner “L’IEC i les acadèmies científiques del segle XXI” a Tribuna Barcelona amb motiu del centenari de l’IEC. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Giner, Salvador, 1934- Institut d'Estudis Catalans Ciència Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/902/0000000672.pdf 6a000295fe827de5408b533c3f4634e2 PDF Text Text CONFERÈNCIA UOC “Un món de ciutats: deu anys després”. Pasqual Maragall 13/06/2007 | World Trade Center Fa 10 anys el mon de les ciutats ens apareixia com una alternativa al mon de les nacions. Diria que al mon de les nacions i dels conflictes. Jo acabava de deixar l’alcaldia de BCN desprès de 15 anys i em mirava les coses des de la ciutat eterna amb una certa calma. I em deia que les ciutats eren el problema real de la humanitat perquè al final tothom hi acaba anant. La gent hi va per a viure millor o perquè no hi ha més remei, però hi va. Aquest instint gregari i urbà és aleshores al mateix temps el problema i la solució. El problema pels costos de congestió, per la solitud que es pot experimentar en la multitud, pel soroll i la pol·lució que genera la vida a ciutat. I la solució per dues raons: per la varietat i versatilitat de les solucions que s’hi troben i per la disminució dels costos de trasllat per a fer determinades coses o per a que no et passin determinades coses. Josep Pallach va morir tot just arribant al Hospital Clínic de Barcelona perquè a l’Hospital de Girona encara no tenien determinats aparells que ara ja fa temps que tenen. �Els nens de Rupià van a escola a Verges i les velletes de Rupià se’n van a viure a casa dels fills a La Bisbal per a no estar soles. Els vells es reuneixen més aviat en les confortables sales d’espera dels dispensaris o CAP’s de la ciutat mitjana o el poble gran, que no pas en els cafès de la manilla del poble petit que ja no existeixen. Però en canvi a Rupià hi té casa el fill de l’Olof Palme i hi té un casalot una lady anglesa. La veritat és que no se’ls veu mai, però hi son. També hi tenen un recó el economista i ecòleg Joan Mª Martínez Alier, el fill de Javier Godó i altres personatges il·lustres. Que em perdonin totes aquestes indiscrecions. Potser és cert que la solitud i el silenci del camp o el suburbi ric son un luxe dels que s’ho poden pagar i el brogit de la ciutat una condemna dels que no hi arriben. Quan jo buscava marxar fora d’Espanya l’any 1971 per a estudiar de debò una mica – perquè a la Universitat de Barcelona havia fet més la revolució que no pas estudiat, vaig passar primer per Oxford a veure el Martínez Alier i em va dir: aquí estareu molt bè. Pots passar-te dies sencers estudiant i sense parlar amb ningú. Naturalment vaig decidir no quedar-m’hi. Vem agafar les nenes amb la Diana (tenien 2 i 4 anys) i ens en vem anar a New York amb una beca Fulbright de 500 dòlars. Allí vem descobrir, parlant de ciutats, el que era la gran ciutat. Portant les nenes cada dia a una guarderia �cooperativa del cantó, al costat de la Universitat de Columbia, i estudiant les tardes a downtown a la New School for Social Research, la universitat dels exiliats alemanys dels anys 30 del segle passat: Robert Heilbronner, Marcuse i altres. Les nenes es quedaven amb una baby sitter catalana que corria per New York. Aquells van ser dos anys feliços: durs, perquè dura és la gran ciutat, però feliços. Èrem a la capital del mon. Del mon de ciutats. Els nostres amics, l’Andreu Mas i el Joaquim Silvestre, se’n havien anat a Minnessota a estudiar economia matemàtica i no entenien què hi fèiem a New York. En tot cas el New York on érem era el New York del final de la Great Society dels Kennedy i Johnson, era el New York de l’inici de les restriccions de Nixon. Tantes restriccions que un bon dia una inspectora d’ensenyament va venir a la guarderia quasi gratuïta de les nenes i ens va comunicar que a partir d’aquell moment s’hauria de pagar. La reacció va ser immediata. Una cinquentena de pares i mares de l’escola ens vam plantar a les 8 del matí al mig del Triboro Bridge i vem paralitzar el tràfic, que es tant com dir que vem tallar una de les quatre entrades de New York pels prop d’un milió de persones que cada matí hi entren venint del suburbi. A més important. Ens van dur a la comissaria de Harlem al carrer 125, prop d’ on ara s’ha instal·lat la fundació de Bill Clinton, es van quedar dos o tres pares i mares detinguts, negres naturalment, i fora. Heu d’entendre que en aquella època a cap blanc de New York li passava pel cap de passar la ratlla del carrer 110 i entrar a Harlem. Harlem havia estat un barri holandés de �New Amsterdam, el primer nom de New York, un barri de casetes baixes i bufones, desertat desprès massivament pel blancs quan els primer negres s’hi van anar instal·lant. A l’Apolo de la 125 de Harlem no s’atrevien a anar-hi a sentir el millor Jazz de New York els meus amics blancs com David Rosenthal, per aficionats que fossin. Els havia de dur jo tirant-los del nas. Nosaltres vivíem sota la protecció de la diàspora republicana espanyola. Margarita Ucelay Da Cal era la nostra veïna del carrer 102 i Carmen Zulueta, professora de Barnard College, la nostra segona mamà. L’altre gran protector nostre a la gran ciutat va ser un professor de Columbia enamorat de Gaudí: George Collins, a qui jo ajudava a traduïr textos gaudinians. Collins havia descobert que les voltes catanes eren el sistema constructiu dels primers gratacels de New York. És curiosa aquesta plural relació Barcelona New York, que ha estat cantada per un dels millors cronistes de Barcelona, el crític d’art australià Bob Hughes, autor d’un llibre que porta el nom de la nostra ciutat i resident alternatiu a New York i a Barcelona, a l’Hotel Colón. Hi ha un diàleg entre les ciutats. Hi ha agermanaments, hi ha fins i tot enamoraments. Barcelona es va agermanar quasi sempre amb segones ciutats o ciutats no capitals, normalment portuàries i culturalment robustes. Tot va començar amb l’agermanament amb Boston, encara amb Narcís Serra d’alcalde. I va seguir amb l’Istambul de l’alcalde Erdogan, el Shanghai de Yang Ze Min, el Montevideo tot just alliberat dels milicos (excepció a la o capitalitat forçada pels �fundadors de l’Uruguay modern, els Batlle, que eren catalans de Sitges), el Kobe del maremoto i Sant Petersburg, aleshores Leningrad, el Leningrad de l’alcalde Sobchack, del que Putin si no m’erro era tinent d’alcalde. Les grans ciutats son també el refugi dels perdedors de les guerres. No tant com el Mèxic de Joaquim Xirau i Anselmo Carretero i Eduard Nicol, o la Colombia de Ramon Trias Fargas, o el Buenos Aires on va morir Cambó i va viure Jiménez Asúa, o el Santiago de Xile d’Arturo Soria, o el Montevideo de Pepe Bergamín, però la ciutat de New York va ser refugi dels perdedors de la guerra civil espanyola. El pobre José Bergamín hi va viatjar un cop per a visitar els seus fills, que hi vivien, però l’Immigration Service el va deturar a la frontera del Kennedy Airport exigint-li que signés un paper confessant que pertanyia al partit comunista – cosa que els permetia expulsar-lo en qualsevol moment. Desprès d’una nit en blanc reiterant que ell no era comunista, tot i que és cert que n’estava a prop malgrat ser catòlic, perquè no podia suportar, segons em va explicar, el desori anarquista durant la República, al final va firmar i va entrar a la ciutat que els americans anomenaven simptomàticament “Sin City”, la ciutat del pecat, perquè els EEUU han estat sempre un país ruralista i New York el símbol del pecat, fins al bombardeig de les torres bessones. Em permetreu encara una altre digressió: Bergamín em deia molts anys desprès a Paris, on va ser re exiliat per haver firmat contra les tortures franquistes l’any 1962, que �ell “con los comunistas hasta la muerte, pero ni un paso más!” Tornant al que deia, les grans ciutats son refugi, refugi d’emigrants, refugi d’exiliats – com Barcelona ho va ser per tants alemanys de l’ entreguerres, entre ells Arnold Shönberg, autor de l’òpera Moses und Aaron, que ara es veurà al Liceu segons tinc entès. Shönberg va escriure la òpera al barri de Gràcia estant, abans de marxar a Amèrica quan el feixisme va arribar aquí. Va morir a San Francisco, una altra de les ciutats obertes del món de ciutats. La peripècia dels alemanys fugits de casa seva quan arriba Hitler, passats per Barcelona i finalment morts aquí, com Walter Benjamin a Port Bou, o re-exiliats a Amèrica, com Shönberg, és una de les sagas més estremidores de la història. L’altra drama és el de la emigració. L’emigrant de Chaplin, o The Kid, que n’és la continuació, son de les narracions més explicatives de l’espècie humana. Els noms de les ciutats i una data suggereixen drames, desastres, victòries o èxits. Buchenwald, Gernika 1937, Río 1982, Granada 1936, Barcelona 1992, New York 2001. El decret de Franco del 38 declarant traïdores les províncies (val a dir, territori i habitants!) de Vizcaia i Guipúzcoa, que està en la base del naixement d’Eta, no ho oblidem, ha marcat la història d’Espanya per anys i anys, encara ara! Els bombardejos aeris de Barcelona, Madrid, Granada, etc., els primer de la història moderna, van mostrar la cara més negra de la humanitat. No era un front, com a l’Ebre, amb tota la seva epopeia: era l’acte fred i distant d’un dictador que desprès, poc desprès, va ser protegit per Eisenhower amb el tractat de les bases. �Les nacions poden odiar i fins i tot matar, les ciutats no. Les ciutats rivalitzen, competeixen, com en l’esport. O en la seva arquitectura i el seu urbanisme. O en les seves exposicions i museus. O en els seus ports i aeroports i les seves ferrovies. Per cert, mala notícia el retard de l’alta velocitat – molt mala notícia; i absència de notícies sobre la impresentable proporció 2:1 entre la inversió a Barajas i la inversió al Prat. Menys mal que port de BCN i aeroport semblen decidits a col·laborar: aquesta és una sinèrgia absolutament benvinguda. BCN no és la capital del món. Però siguem honestos, és una de les ciutats amb més números per a figurar en el grup capdavanter de la carrera amistosa pel liderat del mon de les ciutats. Com el Barça. Però, esperem, amb més bona sort i amb un punt més de malícia, que potser no vindrà malament. Pasqual Maragall �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un món de ciutats: deu anys després Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. World Trade Center (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Presentació, amb la rectora de la UOC, Imma Tubella i els directors del màster, Jordi Borja i Manuel Herce, del programa de postgrau de la UOC ‘Gestió de la Ciutat’, amb una conferència sobre el rol de les ciutats a nivell global. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Globalització Urbanisme Universitat Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/901/0000000918.pdf 6bce311dd54f3f8b8f11d233b974ae39 PDF Text Text II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. Conferencia de Clausura Mundo de ciudades Dr. Pasqual Maragall i Mira Muy buenas tardes. Es un placer estar de nuevo con ustedes. Hablaré sobre un mundo hecho de ciudades, un mundo de ciudades. Déjenme comenzar diciendo que las áreas metropolitanas de Barcelona y de Buenos Aires no son comparables. O son comparables pero son muy distintas. En el caso de Barcelona, se trata de un municipio de menos de dos millones de habitantes sobre cien kilómetros cuadrados. Es una ciudad pequeña, al igual que la ciudad de París, en el marco de una conurbación de cuatro millones de habitantes, centro de una Cataluña de siete millones de habitantes, en una España que no llega a los cincuenta millones. El Buenos Aires metropolitano tiene unos trece millones de habitantes. Como aprendí en mi primera estancia en la ciudad, a mitad de los años ochenta del siglo pasado, leyendo el libro Soy Roca, de Félix Luna, que me impresionó enormemente, podía plantearse casi la independencia de la ciudad con respecto a Argentina. Por lo menos eso planteaba ese libro. En aquella primera estancia, como alcalde de Barcelona, acompañado, como siempre que pude y siguiendo la tradición británica -en que las ciudades son representadas no sólo por su alcalde, su gobernante, sino también por el partido de la oposición-, por el jefe de la oposición, Ramón Trias Fargas, visitamos al admirado Presidente Alfonsín. Me dijo, lo recuerdo con claridad, los europeos nos venden a ciento cincuenta dólares la carne que aquí hacemos mucho mejor a ciento sesenta dólares, pero que a ustedes les cuesta ciento setenta dólares. Misterios de la Comunidad Europea y de sus subvenciones a la exportación agrícola, que fue, en su inicio, una construcción franco-alemana, necesitada de dar salida a sus excedentes agrícolas y ganaderos. Volviendo a las ciudades, que es lo que nos interesa, recordando lo dicho ayer por el exPresidente Ricardo Lagos acerca de los éxitos y los fracasos, ellos se propusieron en Chile hacer algo, no mucho, y luego hicieron mucho más de lo que habían anunciado. En España, de 1975 a 1980, pasamos con Adolfo Suárez de la dictadura a la democracia, con Suárez y con Su Majestad el Rey Don Juan Carlos. En Barcelona, entre 1982 y 1995, en esos quince años que alguien ha llamado “mágicos”, que me tocó presidir, pasamos de una ciudad triste y vencida a una ciudad abierta y ambiciosa. En 1978, estaba en la Universidad Johns Hopkins, en Baltimore, en un cuatrimestre de research, preparando una tesis doctoral sobre los precios del suelo. Al regresar de esa estancia a mi ciudad, me “metieron”, con Narcís Serra, en las primeras elecciones municipales democráticas. Así empezó todo. Creo que el secreto del éxito tuvo dos caras. Una, sumar iniciativa pública y privada. Nada sencillo pero indispensable.Y dos, aplicar el principio de proximidad. Es imprescindible romper la barrera ideológica que separa el lenguaje de la política del de la empresa. La idea de que lo político y lo empresarial tienen dinámicas distintas es cierta; sin embargo, no tiene que ser acompañada por la idea de que esos dos mundos distintos puedan ir separados. Todos los empresarios de una cierta talla, saben que necesitan del sector público para �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. que sus empresas vayan adelante. Todos los políticos inteligentes a nivel local, saben que sus ideas funcionarán bien si las empresas van bien. Yo creo que esa macro-iniciativa pública y privada es imprescindible. Hay que romper la barrera ideológica que separa el lenguaje de la política y el lenguaje de la empresa. Además, segundo principio, establecer que todo debe hacerse cuanto más cerca de la gente, mejor. Con la excepción, a veces exagerada, de las economías de escala. Hay cosas que sólo haciéndolas en gran escala son rentables. Pero si se puede hacer desde el barrio, que no se haga desde el distrito. Y si se puede hacer desde el distrito –en Barcelona había diez distritos-, que no se haga desde la ciudad. No hace falta. Yo fui a vivir en los barrios, con cierta incomodidad de mi mujer, Diana. Pasaba días y noches ahí para saber cómo era la vida de ese barrio. Porque ver un barrio sólo en los días de la visita oficial -con los coches oficiales, con la gente que te acompaña-, y no saber qué pasa por la mañana a primera hora, no saber qué ocurre a la salida de las escuelas, no es conocer ese barrio. Pero lo más importante fue que creamos presidencias de distrito elegidas. Aunque perteneciesen a partidos de la oposición. Si bien es cierto que nombramos ejecutivos pertenecientes siempre a la mayoría del gobierno de la ciudad, que en ese caso era la mayoría progresista. Todo cambió en España en un momento dado. A partir de 1981, y sobre todo con la atrevida entrada en la Organización del Tratado del Atlántico Norte (OTAN), atrevida para un gobierno socialista, como el que llevaban Felipe González y Narcís Serra. Ingresamos luego en la Comunidad Europea. España empezó a crecer, en buena medida gracias a las ayudas europeas, que ahora se han terminado. Ya no hacen falta porque España está creciendo por encima de la media europea, es uno de los países de más rápido crecimiento de la Unión Europea. España ha alcanzado a Italia y a Francia en renta per cápita. Esto que podría ser una cifra fría, es, desde el punto de vista casi diría emocional, enormemente significativa para los ciudadanos de mi país. Es evidente que no toda España está creciendo igual. Hay comunidades, como es el caso de Cataluña, el caso de la Comunidad de Madrid, el caso de Valencia, el caso de Andalucía, que están creciendo a un ritmo por encima de la media del Estado. Pero es cierto que España en su conjunto, no sólo ha entrado en Europa, sino que está en el pelotón de cabeza. A fin de cuentas, el mundo es un mundo de ciudades. El mundo es aquello que se ve en esas fotos nocturnas, hechas desde los satélites, una nube de puntos luminosos, en la que ustedes están abajo, a la altura de Ciudad del Cabo, para nosotros esto es muy al sur. Por eso tardamos tanto, mal que nos pese, en llegar a Buenos Aires desde Barcelona. Una empresa barcelonesa, llamada GeoVirtual, está construyendo sistemas cartográficos de punta y empezando a competir con modestia con Google. Yo puedo, ustedes podrán, con ese instrumento, divisar sus casas, casa por casa, allí donde la tengan. O casi. El mundo es cada vez más un mundo de ciudades. “De Buenos Aires y de Barcelonas”. Pero no sin mediaciones. Quiero subrayar que la agregación más significativa, por encima de las ciudades, no serán las naciones, que son demasiado chicas para ello, ni tampoco los continentes, que son demasiado grandes. Serán las uniones: será la Unión Europea, los Estados Unidos, el Mercosur. Por supuesto, Rusia, China, India e Indonesia. De ahí la importancia de las relaciones entre Chile y Argentina, que se señalaban ayer. De ahí que la mediación, para resolver el problema de las �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. papeleras entre Argentina y Uruguay, sea crucial. Espero y deseo que con la mediación del Rey de España y Juan Antonio Yáñez Barrionuevo den pronto con la solución, si es que no han llegado ya a ella. Demos pues a las ciudades lo que es de los ciudadanos y reservemos a esas uniones de naciones lo que supere esa escala. Sólo así nos acercaremos a un mundo de ciudadanos, a un mundo del que podamos decir que es el nuestro. Los grandes estadistas nacionales serán los que sepan surfear en ese océano. Y los alcaldes serán la infantería decisiva en esta batalla. Después de la Segunda Guerra Mundial, se estuvo a punto de entender que las naciones tenían que unirse, más allá de lo que fuera la Organización de Naciones Unidas. Se pretendía más que una simple reunión de representantes de países, algo que tuviera más peso en la toma de decisiones a nivel internacional. No pudo ser. Había que poner algo en común, pero algo más y no se pudo. Roosevelt, ya en silla de ruedas, no tuvo en ese momento la fuerza suficiente. Es cierto que en ese momento se abría una nueva gran contradicción, Este y Oeste, el mundo comunista y el mundo capitalista, creo que el mundo perdió una oportunidad. He oído decir a las autoridades y a nuestro embajador español ante ella, Juan Antonio Yáñez Barrionuevo, que efectivamente la reforma de Naciones Unidas, en el sentido de dotar a esa organización de mayor ejecutividad, es deseable. Creo que, en ese momento, al final de la Segunda Guerra Mundial, Roosevelt musitó a su Secretario de Estado: “mi gran error fue previo a la guerra. Mi gran error fue la no intervención en la guerra civil de España”. Uno se queda pensando en qué terrible es imaginar que lo que uno ha vivido como una tragedia, pero en todo caso como un hecho pesado, existente, real, que ha durado años, que ha tenido consecuencias enormes, se debió simplemente a un error de alguna alta autoridad internacional o de alguna potencia importante. Podríamos retroceder y recordar que en 1921, después de la Primera Guerra Mundial, Keynes demostró matemáticamente que se estaba cometiendo un error, y que las reparaciones alemanas, que los aliados querían hacer pagar al pueblo alemán, eran matemáticamente impagables. O sea, que no se podían pagar, y conducirían a una situación de hiperinflación, que en efecto ocurrió. Porque el excedente generado por el país no daba para pagar tanto, y en consecuencia la moneda se devaluaría irremisiblemente. En efecto, la gente en Alemania y en Austria acabó yendo a comprar con la cesta de la compra llena de billetes. En Argentina saben algo de eso, en otro momento histórico. Se han cometido y se siguen cometiendo muchos errores. Pero podríamos destacar dos cuestiones: primero, podríamos ir reduciendo el tamaño de los errores y segundo, el movimiento de la historia a largo plazo es direccional, no es errático. Los dramas que aún hoy existen, por ejemplo en África, no nos engañen; que el terrorismo rampante no nos aterrorice, que en definitiva es lo que pretende; y en esa línea de optimismo, que está basada en la consideración de los hechos, está fundada en que, a pesar de todo y a pesar de las tragedias y de los retrasos innecesarios en los que hemos incurrido, la mundialización ha seguido adelante, y la mejora de la humanidad, también. Y las catástrofes que, intermitentemente se nos anuncian, no acaban de producirse. Considero que en este escenario es imprescindible que Argentina prosiga por la vía iniciada: la del crecimiento y la de la modernización. Es para ustedes, es para todos. Europeos y asiáticos, como el resto de los americanos situados entre el norte y el sur, tienen hoy una economía �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. boyante por sus recursos naturales, pero lejos de la integración social necesaria, como ayer se dijo aquí. España tiene aportes para ese proceso, aunque no puede seguir soñando con 1492, con el descubrimiento. Tiene mucho que hacer en Europa y hacia el Este, en el Mediterráneo, que se ha convertido en uno de los rompeolas de las civilizaciones y de las religiones, todavía enfrentadas. España tiene que jugar en Europa un rol no menor. El reciente eje franco-alemán, con sus aspectos positivos, como la decisión de simplificar el tema de la Constitución Europea, decisión a la que se ha sumado Italia, requiere de un contrapeso mediterráneo potente. Estuve en Roma, en el Congreso del partido de Romano Prodi y de Francesco Rutelli, el Partido Demócrata Europeo. Allí estuvieron la gran oradora de ayer, la Senadora Cristina Fernández, el kurdo Barsani, el Frente Polisario, y el Partido del Trabajo de la India. En definitiva, la centro-izquierda internacional. La globalización va en serio, no sólo la económica, también la política. Podríamos llamarlo el Partido Demócrata Global. Hace tiempo que me apunté a esa idea, desde 1995. Entonces era una quimera, ahora un poco menos. Espero que así se haga más corto el camino que va hacia el mundo de ciudades. Algunos de nosotros quizá no lo veremos, pero nuestros hijos sí, o al menos lo intentarán y nuestros nietos, seguro lo conseguirán. Antes venir a Buenos Aires desde Barcelona costaba un dineral. Ahora los chicos entran en Internet y sacan billetes por poco. Mis abuelos y los de mi esposa, eran catalanes, andaluces, valencianos y riojanos. Todo en menos de medio millón de kilómetros cuadrados en España. En cambio, mis hijos han vivido en Nueva York, en Oporto y en Argentina. Mi hija mayor viajó sola a los dieciocho años hasta Irak. El padre de mis nietos es portugués y quizás algún día, otros nietos sean argentinos. Si esto no es un mundo de ciudades, ya me dirán lo que es. Muchas gracias. �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. Acto de Cierre Dr. Pasqual Maragall i Mira Buenas tardes, creo que se ha dicho todo lo que se tenía que decir. Sólo quiero añadir -insistiendo en el principio de que cuanto más cerca se hagan las cosas, mejor- que es bueno que sepamos reservar para la ciudad lo que la nación no sabe hacer, y que las ciudades sepan aceptar que hay cosas que no pueden hacer y que las tiene que hacer la nación. Pero el principio, la carga de la prueba está de parte de la nación. Es la distancia la que tiene que justificar su presencia y no la proximidad. El principio es la proximidad y, en todo caso, la distancia puede justificarse. En España, la devolución de competencias a la proximidad ha sido muy importante. Recuerdo que siendo alcalde de Barcelona, pedía siempre el trío 50-25-25. Que el Estado se quedase sólo con la mitad del gasto público, que las autonomías tuvieran el 25% y las ciudades, el otro 25%. Ya me parecía mucho, pero luego me fui animando, y pasamos al 40-30-30. Hoy la Generalitat de Catalunya tiene cerca del 60%. Se ha producido una enorme devolución en el primer escalón del Estado a las autonomías, muy superior al que era imaginable hace un tiempo. Creo que sería bueno que ese 60% de la Generalitat se devolviera hacia los ayuntamientos. Considero que para que los ayuntamientos tengan el peso y la capacidad suficiente para gestionar la importante tasa de competencias públicas, se deben reconocer sus realidades conjuntas. No sólo un ayuntamiento sino varios ayuntamientos juntos cuando la realidad es metropolitana. Es en este sentido que me gustaría hablarles del área metropolitana. Las áreas metropolitanas de Barcelona, de Buenos Aires, del Greater London, han sido realidades muy discutidas. Piensen que Mrs. Thatcher, en un momento determinado, suprimió el Greater London Council. Ken Livingstone, el alcalde del Gran Londres, tenía su edificio enfrente de Houses of Westminster y desde ese edificio proclamaba sus reivindicaciones de forma muy potente, pero la señora Thatcher decidió que el Greater London Council tenía que desaparecer y firmó un decreto que decía: “I abolís whereby, I abolish the Greater London Council”, y lo suprimió. Al cabo de un año, porque en España las cosas siempre son un poco más lentas, el gobierno de la Generalitat de Catalunya proclamó unas leyes territoriales, en virtud de las cuales el área metropolitana de Barcelona quedaba suprimida y sustituida por tres o cuatro entidades sectoriales. Considero que fue un gran error y sostengo aquí que el área metropolitana de Barcelona, como la Buenos Aires, tienen derecho a existir y que son realidades físicamente notorias, políticamente sensatas y económicamente más viables, porque tienen economías de escala importantes. Por lo tanto, estamos a favor de esas áreas metropolitanas. Todo esto no quita lo que he dicho en la conferencia. Nuestra nueva realidad conjunta se llama Europa. Europa tiene quinientos millones de habitantes, compartimos una moneda, una bandera, tendrá un ejército. La tendencia mundial, por lo tanto, es generar grandes espacios que puedan competir con otros grandes espacios que ya existen, y con los que se irán formando. Pero el principio de proximidad sigue siendo válido. Una cosa es la creación de grandes espacios, porque las economías de escala obligan a tenerlos si se quiere ser eficiente. Como las empresas, exactamente igual. Otra cosa es que esas grandes empresas o esos grandes espacios políticos tengan que acumular las competencias que gestionarían las pequeñas empresas o los pequeños espacios. La proximidad tiene que ser la regla, la proximidad debe ser el principio. La distancia es la excepción, y las excepciones deben demostrarse en cada caso. �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. Aunque es cierto que las economías de escala permiten costes más bajos, y que, a veces, el exceso de proximidad es un coste, la gente prefiere que sean sus alcaldes y no sus regiones, no sus naciones, no sus uniones supraestatales, las que decidan sobre sus vidas. Esta es la idea que quería transmitirles. Creo que el ayuntamiento de Buenos Aires, como el de Morón de Martín Sabbatella, como el de Rosario, antes de Hermes Binner y ahora de Miguel Lifschitz, que conozco bien, son entidades de una gran solvencia. Podemos estar orgullosos de la existencia de un sistema político, tanto en Europa como en Latinoamérica, que va dando a cada nivel lo que le corresponde. Lo que pueda hacer el Gran Buenos Aires, no lo haga la Nación, pero lo que pueda hacer Morón, no lo haga el Gran Buenos Aires. Esta es la idea. Creo que en el mundo se irá aceptando progresivamente este principio, con características de cultura política distintas, pero primando la proximidad por encima de la distancia, y justificando la distancia en virtud de argumentos de eficiencia o de economías de escala. Dicho esto, reciban mi felicitación. Esta reunión me recuerda a otra, a la que asistí en Londres, en 1995, cuando Mrs. Thatcher había suprimido el área metropolitana de Londres. Tony Blair reunió a Norman Foster, a Simon Jenkins, a Richard Rogers, a los arquitectos, a los urbanistas, a los políticos y al entonces alcalde de Barcelona, para proclamar que el Greater London Council volvería a existir. Efectivamente, lo primero que hizo Blair, la primera determinación que tomó en cuanto llegó al gobierno de la Gran Bretaña, fue restablecer el Greater London Council. Pienso que ustedes tienen, en todos estos ejemplos, motivos de inspiración. Estoy seguro de que, más allá de las diferencias ideológicas -que son como su mismo nombre indica lógicas- se puede estar de acuerdo en cuál es la dimensión relevante. En muchos casos esa dimensión relevante es metropolitana o es urbana. Es la dimensión del gobierno más próximo, el de la ciudad. Muchas gracias. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource II Seminario proyecto de modernización del Estado Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Buenos Aires (Argentina) Abstract A summary of the resource. Organitzat per la Jefatura del Gabinete de Ministros de la República Argentina, el President va participar a la cloenda del seminari, juntament amb Ginés González García, ministre argentí de Salut i Ambient. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estat Administració pública Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/900/0000000670.pdf 008d07a291119d36b811a1fe22ab2f08 PDF Text Text Pregó de les festes de Sant Anastasi de Lleida Pasqual Maragall, Dijous 10 de maig Il·lustríssim Senyor Paer en Cap, corporació municipal, autoritats, amigues i amics, D’entrada permetin-me que expressi el meu agraïment a La Paeria, per haver-me ofert l’oportunitat de pronunciar el pregó de les Festes de Maig. Lleida és tota una peça de convicció sobre la història del nostre país i sobre la seva obertura a la Península ibèrica i a la Mediterrània i Europa. La Catalunya Vella, dels Pirineus fins a Barcelona, era cristiana i franca: una marca europea en península mora. La capital moral era Ripoll; els líders, abats i bisbes. La Catalunya Nova (les actuals províncies de Tarragona i Lleida, aproximadament) era tan mora com cristiana, i també jueva: mestissa. Fa uns anys recordava amb els ministres del Marroc Ben Aïssa i Benaroch, que les seves famílies havien deixat petja a casa nostra, a Vinaixa i Vinarós. Com diu la Declaració de Lleida com a Capital de la Cultura Catalana 2007, citant la Crònica de Ramon Muntaner de l’any 1325: “Barcelona és cap de Catalunya en la marina, e en la terra ferma Lleida”. Amb l’alcalde Siurana vem cel·lebrar com es mereixia la tradició de la Carta de població lleidetana. 1 �I amb Josep Pané, Jaume Magre, Felip Lorda i tants altres vem travar un teixit de relacions estretes que van culminar en una política de regadius ambiciosa. Es més, va ser a Tàrrega on va prendre forma inicialment el projecte de creació de Ciutadans pel Canvi i de la seva aliança amb el socialisme català per a dur a un canvi de paradigma polític a Catalunya. La història i les arrels proporcionen als nostres projectes una major profunditat – el terreny necessari per prendre impuls. Ahir, dia d’Europa, vaig estar passejant per l’anella olímpica de Montjuic, on fa 15 anys vem inscriure els noms dels inspiradors del federalisme europeu i a on ara hauríem d’afegir els de Joan Reventós, Anton Canyellas i Antoni Gutierrez. No és bo no mirar enrere abans de mirar endavant. Però la mirada que convé és a l’hora sobre el temps i en el espai. I en l’espai Lleida és una afirmació física, incontrovertible i rotunda. Com li he sentit dir alguna vegada a l’Alcalde Ros, Lleida fou, durant molts anys, una silueta, la de la Seu Vella. Certament aquesta silueta ubicava el viatger al seu pas però sense detenir-lo en un trajecte més llarg. La ciutat no era un referent, sinó gairebé un accident geogràfic. Avui en canvi Lleida no és solament un referent metropolità de la Catalunya interior, sinó que també 2 �ho és d’una Euroregió emergent que enllaça Catalunya, Espanya i Europa. És el moment de mirar endavant. Heu de valorar la vostra història i protagonitzar el futur. Aquest és l’objectiu que ha orientat els darrers anys la col·laboració entre la Generalitat i La Paeria. Amb els projectes de regeneració urbana de La Mariola i el Centre Històric en marxa. Amb un dels Eixos Comercials més llargs d’Europa. Amb la creació de sòl industrial i de sòl per habitatge de protecció oficial. Amb la creació del Parc Tecnològic de Gardeny, conjuntament amb la Universitat de Lleida. Amb l’atracció d’empreses punteres i la consolidació de Lleida com a capital de l’agroindústria. Amb l’Aeroport d’Alguaire. I amb l’arribada del Tren d’Alta Velocitat al centre de la ciutat i amb vies totalment cobertes. Avui la geografia i la política comencen a anar de la mà i Lleida està més capacitada per projectar-se a Europa. 3 �Les relacions directes entre Estats es complementen ara amb relacions directes entre nacions, regions, i municipis. L’èxit de la UE i la globalització han convertit l’Estat en petit pels grans assumptes i en excessiu pels problemes de proximitat. Els Estats han d’entendre i admetre que les competències que cedeixen “per sota”, les compensen amb la sobirania europea que creen “per dalt” cap a un món globalitzat. No és fàcil, certament. Hem de ser comprensius amb els estats perquè els toca admetre que son més que res els intermediaris de tot plegat però no els executors. Que les competències se’ls en van amunt i avall. Que Europa ja és la titular de la moneda i ho serà aviat de l’exèrcit. I que quasi totes les competències socials, educatives etc. van avall. A Barcelona l’any 1907 ja es va començar a fer ensenyament des de la ciutat, com a Chicago. Nomes va ser un tast d’una “devolution” que havia d’esperar encara 100 anys per a realitzar-se del tot. Gran Bretanya està admetent que te una Corona i dos Regnes. Escòcia te Parlament i tindrà govern nacionalista. Mentrestant a Itàlia es crea un partit directament europeu. Tots, regions, estats i ciutats, com Lleida, esteu cridats a jugar, en part, un paper canviant en un escenari obert. 4 �En poc temps, espero, tindrem una nova organització territorial que dotarà les Terres de Ponent d’institucions pròpies. Es necessària la veu dels territoris al costat de la ciutadania i l’empresa. Catalunya i l’Espanya en xarxa seran imparables. Un rebuig, un retard ulterior o una modificació substancial de l’Estatut desprès de la seva aprovació al Parlament de Catalunya, al Congrés d’Espanya, al Senat, i al Referèndum del 18 de juny passat, fora un escenari realment desconcertant. Poden els jutges esmenar el que el poble ha referendat? El principi de plurinacionalitat - encara que de manera no prou explícita- és recollit a la pròpia Constitució de 1978. El problema va venir desprès amb la teoria del “café para todos”. No és que no hi puguin haver altres autonomies, però pretendre que Catalunya, Euskadi i Galícia, tenen el mateix grau de diferència que les regions de parla castellana i drets de successió diferents, per exemple, és innecessari. Mentre vaig exercir la meva responsabilitat com a President vaig estar d’acord amb tractar d’obtenir un Estatut de Catalunya digne, vist que la Constitució, tal com fora desitjable, no era fàcilment modificable per a incloure-hi una Catalunya clarament diferenciada. Espero que no hi hagi canvis substantius en l’Estatut. I ho diu en ex - president que va maldar per obtenir-lo però que l’hagués volgut més breu, declaratiu i intel·ligible per a la població. 5 �L’Estatut s’està desenvolupant sense vacil·lacions. El govern ho està fent be. I sap que moltes de les qüestions decisives, com els aeroports, l’alta velocitat, la ubicació de seus estratègiques, la celebració de grans esdeveniments etc., no depenen de l’Estatut. La situació d ’EADS (la fàbrica de l’ Airbus a Tolosa de Llenguadoc), que no és boiant, el retard en la connexió de l’alta velocitat a Barcelona i La Jonquera, la manca d’alta velocitat amb València, les inversions aeroportuàries i les connexions aèries, l’ambició en l’estructuració en positiu de l’ Euroregió – més que no pas l’empeny en anomenar catalans tos els països que ens envolten – això és el que compta. Hem de forjar la nostra nació a través de l’economia i la cultura. I des de baix, des dels municipis. I també hem de projectar-la a una Europa que donarà nou sentit a la nostra història, més ben dit, al nostre futur. No es tan important haver estat una part de Catalunya Marca Carolíngia com ser ara tot Catalunya un motor d’Europa. I aquesta nova pàtria necessitat avançar cap a una democràcia amb partits i institucions d’àmbit europeu i amples fronteres. Començant, com dic, des de baix. Des de la proximitat. Aquest és també el temps dels municipis de progrés com Lleida. Una ciutat que venç l’aïllament, que guanya en prestigi i en confiança per part de la ciutadania i que dóna confiança al país. Visca Lleida i visca Catalunya! 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pregó de les festes de Sant Anastasi de Lleida Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Lleida Abstract A summary of the resource. Festa Major de Maig de la ciutat de Lleida. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Lleida Festes majors Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/899/0000000669.pdf be743f6806bceb219833bbcab3da4936 PDF Text Text Intervenció de Pasqual Maragall sobre: La Regió Euromediterrània i la perspectiva de futur en les àrees de salut, benestar i recerca biomèdica. 26/04/2007 | Navata (Girona) 1. L’associació entre el territori i el saber ƒ Ens la juguem amb el coneixement. ƒ L’associació entre el territori i el saber marca la diferència entre un país que va a remolc, i un país que esdevé motor del seu desenvolupament. ƒ El coneixement és la força motriu de la innovació. ƒ I a través de les ciències de la vida, la innovació es tradueix en competitivitat empresarial i cohesió social, alhora. 2. Una voluntat política: convertir Catalunya en una de les regions biomèdiques d’Europa ƒ Quan vaig arribar a la presidència de la Generalitat, vaig expressar la voluntat de convertir Catalunya en una de les regions biomèdiques d’Europa. ƒ Teníem una llarga tradició mèdica i un sistema nacional de salut a l’avantguarda. ƒ A més, comptàvem amb una indústria química i farmacèutica capdavantera a Espanya. [A Catalunya, es realitza aproximadament un 60% de la producció farmacèutica espanyola] ƒ Ja existien nombrosos grups de recerca biomèdica a universitats i centres d’investigació com el CSIC, hospitals i empreses. 1 �ƒ I a més s’havia començat a realitzar un important esforç inversor en infrastructures científiques i tecnològiques. Exemples: el Consorci amb l’Estat per la construcció del Sincrotró; el Centre de Supercomputació Marenostrum (IBM-UPC). ƒ Ens podíem proposar col·lectivament projectes ambicions que abans no estaven al nostre abast. i ƒ Al mateix temps, la creació de l’Aliança Biomèdica de Barcelona –avui Aliança Biomèdica de les Universitats trencava la dinàmica arcaica d’atomitzar els grups de recerca a través de xarxes locals. ƒ Amb l’Aliança Biomèdica, les Universitats donaven un primer avís a les administracions, que finalment es pogué compassar per desenvolupar una política coherent. 3. La Bioregió ƒ La presentació de la Bioregió el mes de novembre de 2004 i la seva constitució formal el mes de febrer de 2006, ens varen permetre corregir la tendència cap a l’atomització excessiva de les institucions. ƒ A través de la Bioregió, s’aprofundia en la triple hèlix que formen les universitats –i els hospitals universitaris-, les administracions i les empreses. ƒ I a través d’aquesta triple hèlix, sobria el camí per convertir Catalunya en el centre biomèdic i biotecnològic del sud d’Europa. ƒ En relació a l’Aliança Biomèdica, el projecte adquiria una nova dimensió territorial i es situava al centre de l’acció de la Generalitat. 2 �ƒ A més, a la dimensió biomèdica, s’hi afegia la biotecnològica per incorporar-hi l’agroindústria. ƒ Havia arribat el moment de donar un pas endavant definitiu cap una investigació “científicament rigorosa”, “competitiva” i “socialment útil”. 4. La Bioregió, un model de desenvolupament ƒ Avui, la Bioregió compta amb els actius necessaris per esdevenir un model de desenvolupament. ƒ L’experiència dels Estats Units, el Canadà i altres regions europees, ens ensenya que la Bioregió reuneix els tres elements clau d’una estratègia guanyadora: o La millora del nostre capital humà i tecnològic; o L’impuls d’empreses biotecnològiques; o I la creació d’un marc institucional per incentivar de forma sostenible la generació de sinèrgies entre els actors públics i privats, a través de nous processos de transferència de coneixement i tecnologia. 5. L’aposta inversora del sector públic: una aposta sostinguda i ambiciosa ƒ En els pilars de la bioregió, Catalunya hi ha aportat la creació del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona al costat de l’Hospital del Mar i la Universitat Pompeu Fabra, que acull: o El Centre de Medicina Regenerativa co-dirigit pel professor Izpisúa; o El Centre de Regulació Genómica del Dr. Beato; 3 �o I l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica del Dr. Jordi Camí. ƒ El Parc, a més, s’afegeix a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona dels Drs. Guinovart i Massagué, que està vinculat a la Universitat de Barcelona a través del Parc Científic de Barcelona. ƒ Al Campus Vall d’Hebron de l’Autònoma. ƒ I a l’IDIBAPS [Institut d’Investigacions Biomèdiques Pi i Sunyer]-Hospital Clínic. ƒ Més recentment, tenim la bona notícia del Projecte Biopol = conveni per a la creació del Parc Científic de la Salut de L’Hospitalet. ƒ Aquest Parc constituirà un entorn de creació de noves empreses de base tecnològica i alhora la recerca d’excel·lència, al voltant de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge. [Hospital Universitari de Bellvitge, Universitat de Barcelona i Institut Català d’Oncologia] 6. El sector empresarial i l’associació CataloniaBio3 ƒ Conec l’esforç de Biocat per aglutinar tots els agents del sector biomèdic i biotecnològic. No podem oposar la recerca i el desenvolupament, a la innovació. ƒ Catalunya ja compta amb 50 empreses biotecnològiques. La meitat creades els últims 5 anys. ƒ La presentació de l’associació CataloniaBio3 el mes de març de l’any passat per cohesionar-les, és una excel·lent notícia. 4 �ƒ És una mostra més del potencial econòmic d’una recerca competitiva. 7. Cap a una nova tensió positiva sector públic-sector privat, per una Catalunya “estructuralment” innovadora ƒ Hem de sumar esforços per posicionar el nostre país en el panorama internacional. I l’establiment de fórmules de col·laboració orientades a l’assoliment d’objectius és fonamental. ƒ Sense anar més lluny, la que s’ha establert entre la Generalitat i l’ajuntament de Sant Cugat per acollir la seu de l’Institut Europeu de Tecnologia. [Esdevindrà el centre de referència per a les polítiques d’innovació de la Comissió Europea] ƒ I també la futura Oficina Europea de la Iniciativa de Medicaments Innovadors. [Manel Balcells, President del Comitè Executiu de la BioRegió, ha manifestat que la considera prioritària. A la web de la UE, es descriu la Oficina com un “símbol de l’Espai Europeu Integrat d’Innovació, Recerca i Formació”] ƒ Espero que la candidatura presentada per les administracions, el Parc de Recerca Biomèdica i Farmaindústria prosperi. 8. La Bioregió ens corresponsabilitza amb el model europeu de progrés ƒ Segons l’últim informe de la OCDE sobre les inversions en R+D, Europa es troba en una situació d’estancament. 5 �ƒ En canvi, la Xina creix de forma imparable, esdevenint un gran competidor: aquest any mateix es convertirà en el segon país del món en inversió de capitals en investigació. ƒ I la Índia no li va massa al darrere en sectors com la química i la informàtica. ƒ Aquests països ja no només atrauen la producció, sinó també la inversió en competitivitat. ƒ No em cansaré de dir que l’educació i el coneixement han de ser la nostra principal prioritat. ƒ A la Xina i a la Índia s’està creant una nova elit intel·lectual de científics i tecnòlegs, però importants capes de la societat encara viuen en la pobresa i el sub-desenvolupament. ƒ En canvi, aquí tenim serveis públics cada vegada més extesos i de qualitat. ƒ El repte científic i tecnològic és clau per l’economia, però també pel benestar. ƒ Els avenços en biotecnologia s’associen a millores de la qualitat de vida i de la salut de les persones. ƒ Actualment la funció investigadora és un imperatiu ètic de les nacions que aspiren a estar a l’avantguarda del desenvolupament humà dels ciutadans. ƒ Un dels actius principals del Sistema Català de Salut és que la recerca en salut s’imbrica a la xarxa sanitària. ƒ El nostre sistema de salut està desenvolupant un model d’innovació basat en un dispositiu d’investigació científica, desenvolupament tecnològic i innovació que fomenta el tarannà investigador. 6 �ƒ La nostra xarxa d’hospitals inclou els 6 de major producció científica d’Espanya. ƒ Com reiterava el mateix Dr. Izpisúa fa 15 dies en una conferència al Tribuna Barcelona, aquest és el valor afegit més important que tenim. ƒ I ho és per la qualitat de l’assistència sanitària que se’n deriva i per les possibilitats de formació dels professionals de la salut que ofereix. 9. L’Euroregió i el L’EuroBioCluster del Sud d’Europa ƒ Avui Catalunya no només destina una part cada vegada més important dels seus recursos i de la seva intel·ligència a la ciència i la tecnologia, sinó que a més ho fa nucleant una euroregió. ƒ Una Euroregió Universitària i Científica. ƒ Al mateix temps, l’Euroregió ens permet ser un actor rellevant en una dinàmica supraregional de creixement científic i tecnològic: l’EuroBioCluster del Sud d’Europa, en la línia que uneix BCN-Lió-Heidelberg. ƒ El BioCat i el Biopole de Tolouse hi tindran un paper determinant, com fa per exemple la Medicon Valley de Suècia i Dinamarca a la ScanBalt Bioregion, on hi participen 11 països bàltics i escandinaus, més de 60 universitats i unes 870 empreses. [Encara que sigui anecdòtic, fins i tot disposen d’unes “yellow pages” per localitzar els més de 3.000 grans actors que hi participen] ƒ Què ens ofereix l’EuroBioCluster? o “Base científica”: establir plataformes comunes de recerca per competir. 7 �o Massa crítica per afrontar la “biocomercialització”: per exemple, facilitar l’accés de les grans farmacèutiques, a les PYMEs biotech. o Un esforç per incrementar el finançament: fons de co-inversió europeus; enfortir la xarxa de business angels. ƒ Nosaltres encara no ens podem comparar als clusters del nord, però a la globalització, el que no va adaptant el seu coneixement, la seva tecnologia i la seva gama de productes i serveis està perdut. ƒ I l’Euroregió Pirineus-Mediterrània és una mostra que sabem adaptar-nos, tant en l’economia com en la política. ƒ Que som capaços de mirar lluny i d’actuar aprop. ƒ L’Euroregió és un primer pas esperançador per alinear idees, projectes i institucions. I ens permetrà tenir la massa crítica suficient per competir a la globalització. ƒ Avui tenir una “base” a Catalunya suposa un triple avantatge estratègic per a les empreses: o Aconsegueixen europeu; ubicar-se al cor del mercat o Aconsegueixen una porta d’accés privilegiada a la resta de països del Mediterrani i d’Hispanoamèrica; o I compten amb una connexió directa amb la resta de bioclústers europeus. ƒ Al mateix temps, l’Euroregió enfortirà la cohesió social, com demostra el primer hospital transfronterer d’Europa que s’està construint a Puigcerdà. 8 �ƒ Justament per aquest motiu, és fonamental connectar tots els sentits de la cordillera i el mar. ƒ L’Aeroport de BCN ha començat a captar vols intercontinentals i l’adjudicació de la T-Sud ens ha de servir per configurar un hub potent. ƒ És fonamental que Catalunya tingui un aeroport gestionat amb autonomia. ƒ Com ho és també vertebrar la xarxa d’alta velocitat, que fins fa dos dies, no estava prevista més que de Madrid a algunes capitals de província. ƒ Els eixos València-BCN o BCN-Bilbao no existien a la ment del govern d’Aznar i la connexió amb Europa era objecte de nombrosos endarreriments. ƒ Justament per aquestes raons, l’Euroregió s’ha situat al centre de les relacions hispano-franceses. ƒ De les hispano-franceses i també de les hispanoitalianes, per consolidar empreses euromediterrànies com Abertis-Autostrade o Enel-Acciona-Endesa. ƒ Hem de començar a construir Europa des del Sud. I no només des de l’economia, sinó també des de la política. 10. Tenir un “paper” a la globalització, sense perdre de vista que la nostra prioritat són les persones i la proximitat ƒ Estem esborrant les fronteres d’Europa, les dels territoris i les administracions, les del sector privat, les que oposen la recerca i la innovació i les que pretenen oposar competitivitat i cohesió. 9 �ƒ I ho estem fent per sumar i tenir un paper rellevant a la globalització, sense perdre de vista que la nostra prioritat són les persones i la proximitat. Moltes gràcies 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Regió Euromediterrània i la perspectiva de futur en les àrees de salut, benestar i recerca biomèdica Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Torre Mirona (Navata, Girona) Abstract A summary of the resource. Seminari “El paper del Sistema Hospitalari català en el projecte Biocat: convertir en valor la innovació”, organitzat per la BioRegió de Catalunya i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, i que ha comptat amb l’assistència dels directors de gairebé tots els hospitals catalans i els màxims responsables del sistema sanitari català. Intervencions de Manel Balcells, president del Comitè Executiu de Biocat Joan Rodés, director general de l’Hospital Clínic de Barcelona Joan Guanyabens, secretari d’Estratègia i Coordinació del Departament de Salut Miquel Barceló, president del 22@Barcelona Joan Cornet, president de TIC Salut Josep Samitier, president de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) i Lluís Blanch, director del Parc de Salut de Sabadell. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Mediterrània Salut Recerca i Desenvolupament Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/898/0000000668.pdf b941be4e593b61cf131d85de71d4e0d3 PDF Text Text INTERVENCIÓN “GOBERNAR EUROPA PARA GOBERNAR LA GLOBALIZACIÓN”, Pasqual Maragall 20/04/2007 | Egino (Euskadi) Introducción Es un placer acompañarles aquí en Euskadi, en este espacio de reflexión sobre las perspectivas de Europa. La hibernación del proyecto constitucional podría estar llegando a su fin [cross your fingers], pero los déficits de las instituciones comunitarias ponen de relieve las dificultades para que Europa se convierta en un agente global. Al mismo tiempo, existe el dilema sobre si la globalización puede ser una fuerza “federadora de Europa” y no sólo “inhibidora”, como sucedería si prosperaran actitudes de cerrazón nacional en los estados miembros. A mi modo de ver, se trata de dos dimensiones de un mismo problema: está en nuestras manos vencer las actitudes de cerrazón y construir una unión política más capacitada para asumir responsabilidades globales. Sin embargo, los términos en los que se plantea este debate demuestran que sufrimos un desequilibrio entre los mercados, la sociedad civil, y un espacio público e institucional que se construye muy lentamente. Encontrar el “círculo virtuoso” que los articule es la principal responsabilidad de la red de autoridades europeas. Debemos gobernar Europa, para tener más capacidad de gobernar la globalización. Por un lado, es fundamental que definamos la ambición europea de nuestras ciudades, regiones y naciones 1 �demostrando que “son Estado” y que “son también Unión Europea”. Y, por otro lado, debemos avanzar hacia un sistema político europeo compuesto por instituciones y partidos comunitarios. Ambas dimensiones del proceso de construcción europea son las que van a estructurar mi intervención de hoy. I. Nuestra ambición europea: el nuevo Estatuto de Autonomía de Cataluña y el impulso de la Euroregión Pirineos-Mediterráneo La ambición europea de España es una ambición compartida por el Estado y las Comunidades Autónomas. Y es una ambición con una clara dimensión federal. Esta es la orientación que marca el Estatuto de Autonomía de Cataluña aprobado el año pasado. Como ya dije el mismo día que entró en vigor, éste Estatuto nos convierte en la nación sin estado con más competencias del continente, fortalece al Estado y, al mismo tiempo, establece definitivamente Europa como nuestro espacio político y geográfico de referencia. El Estatuto de 1979, carecía casi por completo de esa vertiente europea, porqué a España le faltaban aún seis años para integrarse en las Comunidades Europeas. Sin embargo, desde aquel momento, la “institucionalización” de la dimensión europea del Estado de las Autonomías ha sido imparable. El Tribunal Constitucional convalidó la creación de oficinas autonómicas. 2 �Además, dictaminó que las comunidades autónomas pueden establecer relaciones exteriores, aunque fuese manteniendo la firma de tratados entre las competencias del Estado. Los líderes catalanes, juntamente con otros líderes autonómicos, nos implicamos en el regionalismo europeo. El Presidente Pujol presidió la Asamblea de Regiones y yo mismo me honré en presidir el Comité de las Regiones y Ciudades. El impulso descentralizador, simultáneo a los avances de la centralización o cesión de soberanías nacionales a la Unión, se incorporó a las sucesivas modificaciones del Tratado de Roma. Y finalmente se consagró el principio de subsidiariedad y de proximidad en la toma de decisiones. Cataluña además se comprometió a fondo en políticas comunitarias. Se creó una conferencia sectorial para que las autonomías participasen en la formación de la voluntad española ante la Unión Europea. Se estableció la participación autonómica en la representación permanente del Estado ante Bruselas. Y el Gobierno de José Luís Rodríguez Zapatero impulsó esa participación hasta las instituciones comunitarias, además de dar un paso decisivo para garantizar la presencia del catalán, el gallego y el euskera en ellas. A lo largo de estos años, Cataluña ha actuado como levadura del europeísmo español y del regionalismo europeo. Es lógico, pues, que el nuevo Estatuto de Cataluña haya recogido estos procesos; los haya proyectado en un horizonte más autonomista, y los haya incluido en el bloque de constitucionalidad: 3 �1. El texto garantiza la participación de la Generalitat en los asuntos europeos que afectan a “los intereses” de los catalanes. 2. Obliga al Gobierno de España a informar al de Cataluña de las iniciativas de revisión de los tratados. 3. Otorga a la postura catalana en ese proceso un carácter “determinante” si de las propuestas europeas se deriva un impacto financiero o administrativo para Cataluña. 4. Transfiere a la Generalitat la gestión de los fondos comunitarios territorializables. 5. Y plantea el acceso autonómico al Tribunal de Justicia de la UE, cuando la normativa comunitaria lo permita. Como sugestivamente ha dicho el eurodiputado Ignasi Guardans, este Estatuto, “que aparentemente exige mucho a España y a la UE, impone también obligaciones muy fuertes a la Generalitat”. Con él, los catalanes se autoimponen una larga lista de nuevos deberes de información, propuesta y participación de envergadura. Derechos y deberes que nos permiten expresar, como les decía, una ambición europea en términos de corresponsabilidad. Ahora que se ponen de manifiesto las limitaciones del planteamiento institucional de la “Europa de las Regiones”, se amplifica la acción de las “Regiones de Europa”. Y es fundamental que lo hagamos asumiendo en nuestra cultura política la necesidad de “europeizar” las políticas públicas, y desarrollando, externamente, iniciativas de cooperación regional. Las regiones colindantes con fronteras estatales abarcan casi la mitad del territorio europeo y un tercio de la población. 4 �Además, la cooperación transfronteriza demuestra que el proceso de integración económica y territorial es imparable. Actualmente existen más de 60 euroregiones en Europa situadas en torno a las fronteras entre Bélgica, Holanda y Luxemburgo, entre regiones y ciudades de los países escandinavos y, en particular, sobre las fronteras de Alemania. Desde territorio español se extienden ya tanto hacia Portugal como hacia Francia. Éste último es el objetivo de la Euroregión PirineosMediterráneo y también de la Comunidad de Trabajo de los Pirineos presidida por el Lehendakari y que Cataluña comparte con Euskadi. Y la Euroregión que impulsan Euskadi, la Comunidad Foral de Navarra y Aquitania constituirá un polo potente en el eje atlántico, como lo hace la Euroregión Oporto-Vigo. La Euroregión Pirineos-Mediterráneo suma más de 14 millones de habitantes y representa el 14% del PIB conjunto de España y Francia. A través de la misma, por ejemplo, se está construyendo el primer hospital transfronterizo de Europa. La Euroregión se ha dotado de un Portal de Cultura y un Observatorio Socioeconómico. Y además se han definido proyectos punteros como la EuroBioRegión en el sector de la biotecnología, a través de la colaboración entre las universidades, los gobiernos y las empresas. Las empresas biomédicas y farmacéuticas catalanas se han convertido en cabeceras de un sistema internacional de producción. 5 �Forman un sistema empresarial que hoy cuenta con la colaboración del polo de Tolouse y de infraestructuras científicas como el Instituto de Investigación Biomédica codirigido por el Dr Massagué o el Centro de Medicina Regenerativa del Dr Izpisúa. El que no va adaptando su conocimiento, su tecnología y su gama de productos y servicios está perdido. Las Euroregiones son una muestra de que sabemos adaptarnos tanto en la economía como en la política. Por eso, planificamos conectar en todos los sentidos de lado a lado de la cordillera y del mar. El aeropuerto de Barcelona ha empezado a captar vuelos intercontinentales y la adjudicación de la Terminal Sur nos servirá para configurar un hub potente. Es fundamental que la Euroregión cuente con un aeropuerto gestionado con autonomía. Como lo es también vertebrar una red de alta velocidad, que hasta hace dos días, no estaba prevista más que de Madrid a ciertas capitales de provincia. Los ejes Valencia/Barcelona o Barcelona/ Bilbao no existían en la mente del Gobierno de Aznar y la conexión con Europa era objeto de numerosos atrasos. Justamente por este motivo, la Euroregión PirineosMediterráneo se ha puesto en el centro de las relaciones hispano-francesas. De las hispano-francesas, y de las hispano-italianas para consolidar empresas euromediterráneas como AbertisAutostrade y Enel-Acciona-Endesa. 6 �Las tradicionales relaciones directas entre Estados se ven complementadas por relaciones entre naciones, regiones, ciudades y otras estructuras en red. La cooperación entre gobiernos regionales y locales por encima de las fronteras difumina un elemento crucial de la soberanía de los Estados. Además, el éxito de la UE y la globalización, los han convertido en pequeños para los asuntos grandes, y en excesivos para los problemas de proximidad. La clave está en dejar que las regiones y también las ciudades tejan, y que los estados confeccionen el vestido completo, es decir, nuestro proyecto europeo. Los Estados tienen que entender que las competencias que ceden “por debajo” las deben compensar con la soberanía europea que crean “por arriba”. Todos, regiones y estados, están llamados a jugar un papel más sustantivo en la liga superior porqué las responsabilidades que se divisan des de Europa son globales. Justamente por este motivo, es prioritario que la Europa comunitaria supere su crisis institucional. II. Avanzando hacia un sistema político europeo: las instituciones y los partidos Los que compartimos la idea de que los problemas de Europa se resuelven con más Europa, defendemos avanzar hacia un sistema político europeo compuesto por instituciones, políticas y partidos. La Unión va demasiado al ralentí en asuntos sustantivos como la seguridad interior, la política exterior o la energía. 7 �La agenda de Lisboa es más un catálogo de buenas intenciones que un programa comunitario. Además, los beneficios de la integración se reparten hoy asimétricamente. Y la política exterior ha quedado debilitada por la división de los Gobiernos ante conflictos como el de Irak. Sobretodo cuando se ha puesto de relieve que victorias tácticas no se han traducido ni en nuevas estrategias globales para el Próximo Oriente, ni en una profundización de las relaciones euromediterráneas. Estas estrategias vienen marcadas por el mero intergubernamentalismo y, en el mejor de los casos, se articulan sobre la comunitarización de los intereses estatales. Las reglas actuales no aseguran el funcionamiento efectivo de las instituciones de la Unión: es prioritario profundizar en la línea de la Constitución. Como ha dicho la propia Canciller Merkel, si de aquí a las próximas elecciones al Parlamento Europeo en el año 2009 no se ha logrado llevar a buen puerto la reforma constitucional iniciada, nos encontraríamos ante una omisión histórica. La UE necesita un nuevo documento de bases que respete la sustancia del proyecto aprobado por 18 de los 27 Estados. Y lo necesita por razones democráticas y funcionales. Me podrían decir como escribía hace pocas semanas JeanMarie Colombani en Le Monde, que hoy no existe ninguna mayoría que justifique ulteriores abandonos de soberanía. Y es parcialmente cierto. 8 �La ambición europea de diversos países es frecuentemente subsidiaria de unos intereses nacionales circunscritos al Estado. Sin embargo, la mayoría se inclina por encontrar un espacio de encuentro que intente conciliar la viabilidad del proceso constitucional por un lado, y la ambición del texto por el otro. Según el eurodiputado socialista Raimon Obiols, esto significa realizar un complejo ejercicio para sumar voluntades entre sus gobiernos y, al mismo tiempo, velar para que las aspiraciones de una Europa política no se vean disminuidas. Hasta el año 2009 el debate constitucional debe ocupar el centro de la política europea y debemos garantizar que el método escogido tenga una legitimidad reforzada. Para conseguirlo, a la lógica comunitaria le tenemos que añadir un nuevo contrato “con” y “entre” los ciudadanos. Sólo un nuevo debate europeo que incluya tanto a los ciudadanos de Europa como a sus instituciones puede combatir el altereuropeísmo de manera efectiva. Necesitamos que instituciones como el Parlamento Europeo adquieran un mayor protagonismo y empezar a vertebrar partidos que fortalezcan el vínculo representativo. Hoy no tenemos partidos políticos a escala europea. Y sé que no será fácil conseguirlo: también en este caso se deberán superar obstáculos como la visión instrumental de Europa, además de otros como el control de los aparatos de partido. Los mismos obstáculos que explican la necesidad de esta opción. 9 �El Parlamento Europeo ha forzado un proceso de agregación política entorno de los polos socialista y popular, pero paralelamente se ha producido una fractura que transciende el eje izquierda-derecha. Su manifestación más evidente ha sido el “no” francés y holandés al proyecto constitucional. Este nuevo eje político, que puede formularse a partir de la dicotomía supranacionalidad - intergubernamentalidad, configura nuevos alineamientos. Por ejemplo, el de los laboristas británicos con los populares españoles y polacos, o el de los democratacristianos alemanes con los demócratas de izquierda italianos y los postcomunistas checos. Podría decirse que cada eje es relevante a diferentes escalas. El eje identitario es relevante a nivel subestatal, el eje izquierda-derecha lo es a nivel estatal y el eje sobre el grado de integración política comunitaria lo es a nivel europeo. Esto justificaría unos partidos europeos más amplios y abiertos. Y más impuros también. Como les decía, no será fácil, pero trabajaré para que esta opción gane su momento. “Gobernar la globalización” es un candidato muy loable, pero el reto es gobernar Europa con instituciones y partidos comunitarios. Gobernando Europa, incrementaremos nuestra capacidad de gobernar la globalización. Muchas gracias. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Gobernar Europa para gobernar la globalización Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Egino (Euskadi) Abstract A summary of the resource. Jornada “El futur d’Europa a l’era de la globalització”, organitzada pel think tank “Euskadi a l’era de la globalització” que impulsa el Lehendakari Juan José Ibarretxe. La jornada va comptar també amb les conferències de Manuel Maria Carrillo (filòsof, diputat portuguès, exministre de cultura de Portugal), Renaud Dehausse (professor de l’Institut d’Estudis Polítics Jean Monnet de París, expert en federalisme comparat i evolució de la UE) i Monique Canto-Sperber (experta en filosofia moral i política i directora de l’École Normale Supérieure de París). Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Globalització Govern Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències