11 10 154 http://78.47.125.110/files/original/23/1542/0000000607.pdf 3d91a2b42612d49b72d90871eac5e306 PDF Text Text FRAGMENTS DE L'ENTREVISTA DE PASQUAL MARAGALL Avui, 17/12/00 alia pagar el preu d´un acord amb el PP per fer el primer pas Gosaria dir que el pacte està en l´esperit del que deia Lluch Si no hi ha intermediaris, no es produirà el diàleg entre els governs de Madrid i Vitòria Els passos posteriors es faran amb el teló de fons d´una evolució de l´Estat autonòmic AVUI El PSOE ha firmat un pacte antiterrorista amb el PP que s´ha qualificat d´excloent per no comptar amb els nacionalistes bascos i ETA ha assassinat a Catalunya el regidor Francisco Cano. Abans va matar Ernest Lluch. ¿Creu que ell hauria firmat aquest acord, com li ha preguntat Carod-Rovira? P.M. A l´Ernest Lluch no se li hauria demanat que el firmés perquè no era aquest el seu paper. Si el que es vol dir és si aquest pacte ja estava en l´esperit del que deia Lluch, gosaria dir que sí. AVUI Hi ha una diferència clara entre la declaració que el PSC va fer a favor del diàleg, l´endemà de la mort de Lluch, i el que ha firmat el PSOE. P.M. El to és molt diferent. Però s´havia de fer un primer pas, que és el més complicat: un acord amb el PP. Penso que la urgència i el calendari hi tenen molt a veure. Era necessari que no passés molt de temps entre la mort de Lluch i l´acord, fins i tot pagant un preu. I l´encadenament entre la mort de Lluch i la inflexió que s´ha produït ara és molt clara. AVUI Vostè ha dit que aquest document és insuficient. P.M. Bé: la inflexió és insuficient, però clara. Ara ha de tenir un desplegament, una seqüència amb uns esdeveniments que ja s´han començat a produir. El PNB va enviar dimarts el seu document a Rodríguez Zapatero... AVUI La clàusula del preàmbul de l´acord que diu que el PNB ha de trencar amb Lizarra, ¿no invalida aquest desplegament? P.M. L´abandonament de Lizarra és una condició necessària. AVUI El PNB contínuament està reconeixent el fracàs d´aquell pacte. ¿Per què no en té prou el PSOE? P.M. Es parla d´un trencament formal de Lizarra. No n´hi ha prou amb el fet que no es convoqui la Udalbiltza i Ibarretxe no inclogui EH en els contactes. AVUI En això coincideix plenament amb el PP. P.M. I jo diria que amb Jordi Pujol també. Lizarra no serveix, ha fracassat. Hi ha hagut un intent dels partits democràtics fracassat [la mesa d´Ajuria Enea] i un intent dels nacionalistes també fracassat. AVUI I no creu que també fracassarà aquest nou pacte? P.M. No necessàriament. M´imagino que la història ensenya. Ningú té garanties ni les pot donar, però la gran majoria desitja que hi hagi un altre intent que sigui més savi. AVUI El document respecta el parer del PSC que defensava el diàleg entre el govern de Madrid i el de Vitòria? P.M. Aquest contacte entre els dos governs, el de Vitòria el vol i el de Madrid no. Per tant, si no hi ha intermediaris, aquest pas no es produirà. Després del pacte és més fàcil que es produeixi que abans. �AVUI Però el PP té una posició molt tancada... P.M. Sí, però s´ha d´obrir. El PP ha reconegut que la Constitució es pot canviar. AVUI És molt optimista. P.M. És un detall important, per això li donem suport. AVUI Des de Catalunya s´ha de continuar participant en aquest debat? P.M. Sí. Discretament perquè hi ha mals que no volen soroll. Un dels elements que pot impedir que hagi una pau definitiva al País Basc és la inexistència d´un model clar i diferent d´Espanya plural. I tinc la impressió que Catalunya és un element important per configurar-lo. Primer, pel valor del seu propi punt de vista. I segon, perquè pot haver-hi la impressió que una de les coses que encarcara les posicions té a veure amb el desenvolupament futur de l´Estat de les autonomies com a marc de l´evolució que s´ha de produir al País Basc. Ara no és el moment de dir-ho perquè el primer tema a resoldre és el de la llibertat i s´ha de restablir l´autoconfiança del País Basc. Però l´escenari o el teló de fons on s´hauran de produir passos posteriors serà aquesta evolució. I Catalunya hi ha de dir alguna cosa per interès propi, i per fer una Espanya estable i pacificada. Possiblement hem tancat tots els temes pendents des de finals del segle XIX tret d´aquest. La generació de Suárez i González va posar Espanya a Europa i va fer una democràcia i un Estat de les autonomies molt considerable. Però ha quedat un fil penjant que ve de la Guerra Civil i del decret del 38 d´abolició de l´Estatut basc. AVUI González deia que s´havia de comptar amb el PNB... P.M. Per descomptat. Però és que s´ha repetit tant i ha servit tan poc que si no es feien gestos com aquest... José Luis Rodríguez Zapatero ha tingut la intuïció encertada que la qüestió s´ha de desbloquejar primer amb el PP. AVUI Vostè ha dit que, en algun moment, el procés haurà d´acabar amb un diàleg amb els violents. P.M. No és aquest el moment. Primer s´han de fer altres passos. Els terroristes han de veure clarament que se´ls considera un grup de persones armades que parasiten una causa política. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Fragments de l'entrevista a Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Terrorisme Espanya Constitució Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/954/etapa_nova_catalanisme_1998.pdf 6be9de9cfc9bc20b9a1503d13d9865cf PDF Text Text PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 L’etapa nova del catalanisme Pasqual Maragall 1 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 L’ordre adequat de l’anàlisi és Futur del catalanisme Passat Present Què fer? Avui és més clar el futur que el passat, el segle XXI que el segle XIX. Si comencem pel futur acabarem entenent perquè el passat va ser insuficient. Es contra la llum del projecte que volem jutjar els seus antecedents. Es més engrescador i més útil. Al final farem una reformulació dels termes de l’anàlisi * * * * * El futur té dos noms: L’Europa de les regions La lleialtat federal Avui ja veiem, al final del final del s. XX, de nou, la llum d’una Europa reconciliada, primer, amb el seu rol en el món, i per fi, amb els dimonis del seu passat. Europa va fer imperis que portaven nom de ciutat: Atenes, Roma, i després de nació: França, Espanya, Àustria, Britània. Per a fer-los va regimentar tot l’entorn nacional, eliminant-ne la riquesa i pluralitat, i va uniformitzar grans conjunts de països. Van desaparèixer Escòcia i Bavària, Catalunya i Alsàcia, Piamont i Savoia, el Ducat de Brabant i el Califat de Còrdova. Ara anem cap a una Unió Europea respectuosa dels Estats que l’han creada però inexorablement abocada per això mateix a privilegiar en la seva organització l’autèntic ordre democràtic: de baix a dalt. Europa no serà acceptada si no garanteix la proximitat de totes les funcions que poden ser mantingudes, o millor encara, retornades, al nivell més baix. L’emoció de la nova Europa unida -un nou sentiment de pertanyença- va lligada inevitablement, com a raonable condició de la seva existència, a la saludable desconfiança envers la distància immensa que estan prenent alguns processos de decisió (els de defensa i de seguretat, els monetaris -que hauran de ser substanciats a Brusel.les o Frankfurt i per majoria, sense vetos nacionals). Des de Catalunya, una de les nacionalitats, de les cultures, que van perdre pes en el procés brutal de formació de l’Europa del XVIII i XIX, veiem amb esperança, amb gratificació, com la nova Europa s’anuncia més modesta i més atenta a la subsidiarietat, al seu rol subsidiari respecte dels Estats, perquè això comporta de 2 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 forma inevitable i segura la conversió paulatina dels Estats en esglaons intermedis d’un altre procés de modèstia i devolució, ara cap a les regions i les ciutats i municipis. Es digui el que es digui, aquesta Europa federal neix d’una forma que la fa redentora de les realitats nacionals i culturals oblidades per la història. Alemanya, Àustria i de forma més dramàtica Espanya i Bèlgica, ja havien encetat aquest camí pel seu compte. Ara són Gran Bretanya i Itàlia que s’hi aboquen amb força i imaginació. A continuació seran tots els països de la Unió que hauran de seguir el mateix camí. Inclòs aquells que pel seu tamany i homogeneïtat no encaixen en el model de grans regions (Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Portugal i Grècia) hauran d’acceptar la regionalització si més no per a entrar en peu d’igualtat en les polítiques estructurals i en les estadístiques d’Eurostat. El principi europeu de desconfiança democràtica, referit a la distància en la presa de decisions, beneficia els poders locals. Són aleshores algunes regions fortes i singulars les que tenen la temptació de defensar la re-nacionalització de les polítiques europees a condició que al costat dels Estats s’hi asseguin les regions amb competències legislatives o amb competències de caràcter estatal, curiosa paradoxa. Paradoxa que no resistirà la força del moviment que està situant la majoria de les decisions en la base del sistema: la societat i els poders propers. Aquesta força és irresistible justament perquè capgira l’ordre de les decisions i completa així, 200 anys més tard, el que la revolució francesa va encetar però no va culminar: la devolució del poder a la societat. Aleshores ens vam quedar en la nació democràtica, que substituïa, a través de la seva representació (l’ Assemblea Nacional) l’antiga Monarquia i l’antic règim autocràtic. Però el preu pagat va ser molt alt: les minories restaven subjugades, les petites nacionalitats oprimides, les cultures singulars anorreades. Ara quan llegim en les decisions de la Comissió Constitucional italiana (la Bicameral) que la República (federal) italiana és formada per comunes, províncies, regions i estat, i que tots ells no faran més que el que la societat no pugui fer ella mateixa; o quan llegim que en el projecte laborista britànic per a Escòcia que “la transferència de competències és tan ampla que el document només detalla les que seguiran sota el control de Westminster: economia, defensa, treball, qüestions constitucionals i embriologia i abort”, quan llegim aquestes coses sentim que una pàgina de la història està essent passada, i que la llarga recerca per Catalunya de la seva autonomia i per l’esquerra d’esdevenir el centre de les polítiques de llibertat, està convergint cap a un punt proper i esplèndid en què Europa superarà el seu complex americà -entenc per “complex americà” d’Europa la seva aspiració a ser una sola gran nació amb una sola bandera i un sol sentiment, sense identitats locals o quasi-, i es reconciliarà amb la seva pròpia diversitat interna negada per la història. I on la gent provinent de la llarga i dramàtica marxa per l’esquerra cap a un humanisme sempre evanescent i de vegades monstruosament autoritari, retrobarà el sentit original de la pulsió llibertària que l’animava des de l’origen. Catalunya, autonomista i llibertària de sempre, pot respirar tranquil.la. Però ha de quedar clar que en aquest joc, en el joc de la proximitat, en el de la construcció del federalisme europeu de baix cap amunt, no top-to-bottom sinó a l’inrevés, només hi té entrada el qui té el carnet adequat: el carnet de la lleialtat federal, la Bundestreue alemanya, la confiança de tots en el servei a l’interès general per part de cadascú. D’aquí que tinguin raó els qui matisen que la subsidiarïetat europea no vol dir només proximitat, sinó proximitat amb responsabilitat. Es exacte. Responsabilitat en dos 3 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 direccions: una, que cadascuna de les parts ha de fer-se mereixedora de la confiança de les altres en quant a la representació i així, en els Consells de Ministres europeus de Cultura, el land alemany que toqui representa, per torns, a tots els altres (sabran fer el mateix Andalusia i Euskadi que la Baixa Saxònia i Baden Wurtemberg?); i dues, que algú ha de definir quan, per raons d’eficiència i/o d’equitat, convé més la distància i l’arbitratge que la proximitat. Però, justament aquestes raons s’han de demostrar. I no les contràries. La càrrega de la prova passa a dependre dels nivells allunyats. No com fins ara, que tot el que fan regions i ciutats ha de ser aprovat pels Estats: tot el que no està permès està prohibit. Ara estem passant a dir: tot el que no és reservat (a l’Estat) està permès -com diu la llei italiana del 15 de març de 1997, en el seu art. 2, tot el que és de l’interès general dels ciutadans d’un municipi o regió és competència dels seus governants, inclòs allò que fins ara han estat fent les delegacions estatals en el lloc. Només queda exceptuat allò que l’art. 3r. reserva taxativament a l’Estat. I l’Estat i Europa es veuran generalment observats, quasi diria escrutats cada cop que es reservin una funció. És impossible ser europeista d’aquesta Europa modesta i subsidiària? Al contrari: molts només serem europeistes d’aquesta Europa. Ja n’hem tingut prou de patriotismes excessius. * * * * * A partir d’aquí, podem estudiar millor, i més assossegadament, el nostre passat. En quin punt del segle XVIII els catalans comencen a actuar en interès propi i com ho formalitzen? En quin punt de la revolució liberal espanyola, a Catalunya, hi ha una escissió entre els que s’esveren de les conseqüències de la revolució i esdevenen catalanistes porucs i aquells que converteixen el liberalisme en catalanisme i, eventualment, en federalisme? Quins esdeveniments del segle XX (Setmana Tràgica, 6 d’octubre, 19 de juliol, 15 d’octubre de 1940) marquen l’actitud del catalanisme fins avui? Es donen les circumstàncies d’un retorn al sentiment prevalent en els curts períodes que van de 1898 a 1909 i de 1931 a 1933? Estaria justificat de nou aquell optimisme català: el del sentiment de pàtria, el del discurs de Cambó al Rei (1904), el del pressupost de Cultura (1907/8), el de l’Avi indiscutible, el del “Visca Espanya” de Companys? Com reformular avui un sentiment de pàtria anàleg, de la mateixa intensitat i la mateixa generositat? Com pot Catalunya posar-se davant els qui dirigeixen la conversió d’Espanya en un estat europeu amb tots els ets i uts? Sabem algunes respostes a aquestes preguntes. Però abans no podem obviar -o potser millor: podem obviar però no podem oblidar l’eterna discussió: si el catalanisme és popular (Pere Anguera) o és conservador (J.C. Marfany); si és cert que Catalunya només pot ser cristiana o no ser; si qui tenia raó era Macià o Cambó, si era Prat o Maragall, si Pere Corominas (engarjolat al 97 del segle passat) o Josep Maria de Sagarra, si d’Ors o els modernistes, etc. Més ben dit: ara podem per primer cop no obviar aquestes qüestions i saber que, siguin quines siguin les respostes, vist els nostre futur, el camí seguirà. Que les respostes no ens dividiran eternament 4 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 * * * * * Algunes coses del present, sembren ja clares: Entre “Catalunya és Espanya” “Espanya és Catalunya” “Espanya no és Catalunya” “Catalunya no és Espanya” Només queden en peu la segona i la quarta proposta. Les altres dues, les dels anticatalans: “Catalunya és - simplement- Espanya” o bé, “Espanya no és Catalunya”, és a dir, Espanya és una realitat independent de les parts que geogràficament la componen, han perdut vigència. L’ambiciós “Espanya és Catalunya” que ja es va dir entre 1898 i 1909, i que es va dir amb emoció i respecte i bones intencions, supera al separatista i utòpic i antipàtic, “Catalunya no és Espanya”. L’acritud del “ells i nosaltres” i el “nosaltres sols” deixa pas al moderat “Espanya és un fet entranyable” i al més positiu “Escolta Espanya”. Vivim un moment esperançat. La dreta espanyola, de grat o per força, ha de ser o aparèixer autonomista. Es cert que alguns (com Felipe González) ens alerten: “El retorn de finals de mandat d’Aznar al castellanisme furibund i a l’espanyolisme més arnat està garantit”. També és cert que uns altres diuen: “L’únic interès del PP en aquest mandat és l’abrazo de Bergara amb els bascos... i els catalans que s’ho pintin a l’oli”. Però el fet és que ara com ara la dreta espanyola ha de pactar amb els nacionalistes catalans i bascos (i aquests amb la dreta espanyola, sobretot a Catalunya). El fet és que el PSOE va traslladar el 25% de la despesa pública neta del centre a la perifèria (bàsicament a les autonomies i per això va perdre eleccions a les grans ciutats). I el fet és també que la confusió entre Generalitat i partit és tan irreversible que els votants que només votaven a les eleccions legislatives estan avui decidits a votar en les autonòmiques, perquè creuen (i en el fons no els falta raó) que és la Generalitat qui negocia a Madrid les decisions de l’autèntic govern -pensen ells-, que és l’espanyol. “No hay mal que por bien no venga”. En efecte, vivim un canvi de perspectives. * * * * * Què hem de fer? Federalisme i diferència o federalisme i igualtat. - som diferents:en llengua,en història, en cultura, en dret, en política, - volem el mateix, tenim el mateix dret que els altres (nosaltres i ells) - que cadascú triï si prefereix realitzar els serveis a casa (Mossos) o que els facin des de Madrid (G. Civil) Quan diem el mateix dret, volem dir que tenim dret a rebre el mateix servei bàsic per habitant. El fet de ser més rics ens obliga a pagar més i ho acceptem, però no ens 5 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 obliga a rebre menys. Quan diem “el mateix dret” volem dir també el dret a rebre els serveis des de la mateixa distància, el dret al mateix autogovern. Com conjuminar diferència i igualtat en drets? Igualtat de drets a rebre des de la mateixa distància la mateixa aportació en serveis per persona, i diferències existents en quant a llengua, història i cultura, són dues coses que es poden casar per la via de la opcionalitat. Quan la desconfiança respecte dels serveis centrals és més gran, en les comunitats més diferencials, optarem per la substitució dels serveis estatals, i en les altres optaran per la continuïtat, és lògic. La percepció de la distància és més aguda en comunitats diferencials. Però els catalans no hem de construir sobre el greuge el model d’Espanya que proposem. No podem dir: “no volem que els altres no tinguin”. No podem dir: “si a vostès també els donen això, nosaltres voldrem una altra cosa per a seguir essent diferents”. Si “Espanya és una realitat entranyable”, quines entranyes són les dels catalans que no volen pels altres el que volen per si mateixos? Més enllà del sentit comú, que nega a determinades Comunitats Autònomes el dret a anomenar-se raonablement nacions, perquè no ho són, els negarem també el dret a autogovernarse? Quin model d’Espanya fora aquest, basat exclusivament en la desconfiança per molt justificada que hagi estat històricament? De tant en tant haurem de recordar que el darrer President de la Generalitat executat sumàriament per la justícia militar espanyola no és del temps de Cromwell o de Maria Antonieta: és de fa encara no seixanta anys i havia estat elegit democràticament. El President Tarradellas -el seu successor quasi immediat, amb l’interval d’Irla- ho va recordar arribant a Madrid, l’octubre de 1977. No tenim doncs dret a l’acritud? El tenim, si hem de jutjar comparativament a altres països europeus. La mort d’O’Sullivan a Dublin és del primer terç de segle (1908); les dels líders democràtics de nacions de l’Est europeu són posteriors (1945-48), però la nostra acritud no té comparació amb la ràbia irracional que ha dut a algunes d’aquestes minories nacionals als desastres interiors que coneixem. Tampoc a Catalunya s’ha donat, afortunadament, el procés d’involució que ha dut del record adolorit a gestos irreversibles d’odi venjatiu, com al País Basc, per bé que la frivolitat cruel i plena de conseqüències amb que el general Franco va escriure negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de l’Estat que era obligatori odiar els guipuscoans i els biscaïns, no té perdó (“las províncias traidoras” deia textualment). Però de nou, la mort de Companys (conduït a Espanya pel Conde de Mayalde un cop la Gestapo el va detenir a Paris, on romania per seguir prop del seu fill malalt) ens exonera de tota demostració de credencials: tenim dret a l’acritud. Però tenim també l’obligació -en interès propi i per respecte a tants de gestos amistosos i positius des de la resta d’Espanya, encara que minoritaris sovint, en el batibull i abraonament de la desconfiança i el sarcasme en relació amb Catalunyatenim l’obligació i el deure de liderar la recomposició històrica de tots aquests sentiments en una Espanya democràtica, federal i europea. * * * * * Catalunya endins avançarem per les vies concretes d’un catalanisme constructiu, ple d’empenta i de sentit comú. Hem portat seny en el tema de la llengua, evitant que no es convertís en l’inici d’un periòdic passar comptes malaltís, productor de sancions, prohibicions i obligacions que finalment o no es compleixen o generen frustracions i reaccions negatives, molt pitjors per a la salut del català que els problemes que s’havien volgut atacar. La Llei 6 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 del 83 s’ha de salvar com a tal, amb les modificacions que el temps obliga de fer obliga i permet- per tal que la llei segueixi sent una llei viva. El LLIBRE BLANC de la Cultura ens ha de dir on som en política cultural -la columna vertebral de la política catalana- vint anys després del Congrés de la Cultura Catalana. Ha d’analitzar, per exemple, el paper de la dualitat cultura nacional-cultura civil en el teatre, la música, l’edició, etc... Sense l’activitat dels ajuntaments i de l’esquerra no hagués hagut ni Museus Nacionals -potser només el d’Història de Catalunya, i encara... on l’haguessin posat?- però sobretot no hi hagués hagut altre cosa que Museus Nacionals: ni Art Contemporani, ni Teatre Lliure, ni Picasso, ni Miró, ni Tàpies, ni retrobament del Modernisme, ni CCCB, etc... En el debat sobre la CULTURA POLÍTICA, que és altra cosa, referida a les regles del joc de la política i als nous paradigmes de relació entre els individus, els pobles i el món, així com els nous paradigmes econòmics i socials, haurem de participar en plataformes obertes (promogudes per la pròpia Fundació Campalans, les fundacions amigues Nous Horitzons, Encaix i Catalunya Segle XXI, i encara totes aquelles que es preguntin honestament pel futur: Fundació Bofill, Fundació Joan Maragall, Fundació Carles Pi i Sunyer, Fundació Utopia (J. García-Nieto), Museu de la Ciència, Fundació Joan Miró, etc.), tant a casa nostra com a Espanya i Europa. No és poc el que s’hi juga. Vint anys després del Congrés de Cultura que -a falta de partits democràtics- va definir els conceptes i les polítiques públiques possibles i necessàries a Catalunya, ara caldria una convenció catalana, o vàries alhora, que definissin no les noves polítiques -ara ja tenim partits i Parlament, Consell Executiu i Ajuntaments-, si no els nous interrogants, els nous temes, i el paper de la política en la seva formulació i solució. Per descomptat, des de Catalunya: l’aportació catalana a la re-situació de la política en la vida social. Catalunya, segons mandat de les lleis, en mala hora aprovades al 1987, però lleis vigents al cap i a la fi, ha d’aprovar la seva REGIONALITZACIÓ. Una de les habilitats del catalanisme dominant ha estat la de congelar tot allò que era important i evident: l’eix transversal, les rieres del Maresme, la divisió comarcal adaptada no al 37 sinó successivament al 77 o al 87 o al 97, el II Congrés de Municipis de Catalunya (el primer va ser el 1933 i va fer la Llei municipal republicana, no com ara, que s’ha fet la llei deu anys abans del Congrés, suposant que hi hagi Congrés aquest any!), l’abastament de l’aigua assegurat, el revifament de l’Ebre i el Pirineu, el desplegament del Metro metropolità (valgui la redundància), la consolidació de l’aeroport de Barcelona i del sistema aeroportuari català, el desviament del Llobregat (aprovat i dotat pressupostàriament l’any 1986), la conversió de la Zona Franca i del Delta en la gran Zona d’Activitats Logístiques del Sud d’Europa, la redempció del Besòs i dels barris de la Mina i la Catalana, el Pla d’hotels de Barcelona, que es va tractar d’impedir, la reforma del Liceu que finalment va cremar-se, el necessari nou Palau de Congressos (aquí Madrid ens ha passat al davant i... com!), l’ampliació de la Fira, etc. En comptes de tot això, punt per punt, el catalanisme conservador, poruc i maldestre que ens ha dominat, ha enredat tots aquests temes: ha paralitzat la regionalització, simptomàticament, re-enviant a Madrid el dil.lema en propugnar la província única i la dissolució de les Diputacions -essent així que àdhuc la terminologia habitual ha consagrat les 7 regions, administratives o estrictament planificatòries: Regió 1a. o metropolitana, comarques interiors, Terres de l’Ebre, comarques de l’Alt Pirineu, etc.; ha imposat una comarcalització abusivament conservadora, la del 37, al servei d’una política partidària, d’oposició als alcaldes dels caps de comarca- sempre aquesta dèria d’utilitzar les contradiccions reals per a inhibir tota acció, -com en la capitalitat de la Regió 7- o bé crear contradiccions partidàries allà on no n’hi ha de reals; ha entrat en una polèmica inacabable sobre el tram Cervera-Manresa de l’Eix Transversal i s’ho ha 7 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 pensat quinze anys abans d’encetar el tram Vic-Manresa; ha vist amb tota fredor i passivitat com any rera any les rieres del Maresme es desbordaven, ha dividit el moviment municipalista creant i mantenint una associació apart basada en la desconfiança legítima dels municipis petits i negant-se a convocar el II Congrés per por a una onada de sentiment d’unitat. Aquest és potser un dels actes polítics més incomprensibles i inacceptables del pujolisme, tot i que un dels més característics; ha fet unes lleis territorials contra el territori, malfiades, suprimint o tractant de suprimir l’àrea metropolitana -prevista en l’Estatut-, incautant la planta d’Abrera sense compensació, així com la de Cardedeu, nacionalitzant la taxa de depuració, creant uns ens que han nedat en liquiditat no d’aigua sinó de diners i han generat la desconfiança dels usuaris modestos, amb els quals no s’ha sabut negociar ni explicar i modular el rebut de l’aigua (l’única ecotaxa existent i autèntica!); ha abandonat les Terres de l’Ebre i les del Pirineu a la inexistència legal, fent-hi algunes obres, si, però sense cap perspectiva de conjunt, sense cap política entenedora i ambiciosa, que han hagut de personificar els alcaldes ardits allà on n’hi ha hagut, com a la Seu i la Vall d’Aran, on s’ha nucleat un poderós moviment de poders locals, juntament amb els Comuns d’Andorra i els municipis de l’Ariège; ha promès l’oro i el moro als barris més apartats i necessitats de transport públic massiu per a sortir de l’atzucac en que el govern s’havia ficat en signar el conveni pel Metro de Montjuïc, i ara no han fet ni l’un ni l’altre!; ha especulat amb una Fira al costat de l’aeroport oblidant l’aeroport i la necessària tercera pista, i ara és l’hora que tenim tres períodes al dia (8 a 10 a.m., 5 a 7 p.m., i 8 a 11 p.m.) amb saturació de vols -prop de cinquanta moviments d’entrada o sortida a l’hora- i per tant, desviament de tràfic potencial cap a altres aeroports, just en el moment en què la congestió aèria a l’Europa central du les companyies a cercar nous hubs o nussos de redistribució en el Nord del Sud d’Europa, i just quan Barajas inverteix sumes ingents per estar prest amb una tercera pista l’any 98; i encara el nostre catalanisme arnat de la dreta no ha entès que Reus i Girona tindran vida i trànsit com aeroports si el Prat n’atrau més, i no contra el Prat; ha deixat tots els temes del Delta del Llobregat en mans d’una comissió multi-nivell sense lideratge i poc operativa, i això ho pagarem car; ha oblidat el Besòs, sumant-se tard i poc als esforços que els ajuntaments van fer amb Borrell, Ministre d’Obres Públiques, i escatimant els diners en un tema indiscutible, en una de les llagues urbanístiques i socials, de política territorial, més punyents de Catalunya; és més, van contribuir a fer el problema més insoluble quan, des del govern, es va oposar als intents de l’Ajuntament de Sant Adrià i de l’Àrea Metropolitana per a dignificar La Mina i La Catalana, arribant a l’extrem de patrocinar un assalt deshonest i inútil a l’alcaldia de Sant Adrià des de la Conselleria de Benestar Social i permetent que prosperés el procés indigne d’un especulador immobiliari recolzat en advocats i jutges que van fer la llei a Catalunya, mal que ens pesi, durant una colla d’anys- contra els regidors democràtics, que han hagut d’aguantar ¡6 anys! d’imputacions sense base fins a la seva absolució amb tots els pronunciaments favorables. Brillant full de serveis el del govern territorial de Catalunya, en aquests anys! Res a veure amb la forta tradició del pensament i l’acció territorial del catalanisme polític i de l’urbanisme barceloní des de 1860 ençà. Res a veure amb la Mancomunitat, amb les Jornades Municipalistes que prepararen la via pel I Congrés de Municipis, amb la lleis i decrets de la República, tan la Llei municipal com el Decret de divisió comarcal. Ni una aportació genuïna. Si més no l’actitud digne de J.A. Solans davant certs intents especulatius, però al preu d’una concentració inhumana i poc eficient del control de qualitat urbanística. Passes enrera en relació amb el tímid però valuós urbanisme de la transició (1967, Esquema Director de l’Àrea Metropolitana; 1974, Corporació Metropolitana de Barcelona; 1976, Pla General Metropolità, encara vigent). Desastrós urbanisme comercial. 8 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 Tot està per fer. Però tot està madur. Tornem a trobar-nos -qui ho podia imaginar- en l’exaltant situació de fa vint anys, on tot estava escrit i tot per començar. Posem-noshi. El nou catalanisme no són cabòries. Haurà de començar perfilant el PLA ESTRATÈGIC DE CATALUNYA, a través d’un sistema participatiu en la definició dels dos, tres, quatre grans objectius que Catalunya acara avui, i el desgranat d’objectius instrumentals que hi convinguin, així com el sistema de responsables del seguiment en la seva consecució. Les Universitats que són tot i els seus problemes de finançament i manca d’agilitat un dels sectors amb més potencial projectiu de la vida catalana, les institucions empresarials, els sindicats i les Cambres de Comerç -que intel.ligentment s’agermanen cercant la talla mínima, com és el cas de les dels Vallesos i el Bages i l’Osona-, les ONG’s més significatives, les entitats culturals i esportives, la gent d’església i de confessions religioses, de fundacions assistencials, etc., hauran de posar-se a treballar per a fer bo, a nivell de Catalunya, el triangle ciutat-universitatempresa que en el nivell municipal, comarcal i metropolità ha donat ja el seus fruits i ha adquirit una bona experiència operativa. Sens dubte els temes de la qualitat (qualitat en els serveis i productes, en l’administració pública i en les empreses) i del poder polític, econòmic i mediàtic i comunicacional, estan en el centre de les nostres preocupacions. Els temes de l’equitat, genuïnament progressistes, no poden ser sacrificats i s’han de reformular a la llum de les noves circumstàncies. Però ha de ser l’esforç concentrat, ben programat i flexiblement desplegat de les forces vives de Catalunya, en el marc determinat pel Parlament i amb sanció final d’aquest mateix, que perfili i concreti cada un dels temes i objectius específics de l’acció catalana. Si la majoria parlamentària no s’avé avui a aquest acord, nosaltres, des de l’esquerra i el centre, hem de començar a treballar igualment. Com va fer l’Assemblea de Catalunya fa quasi trenta anys i el Congrés de Cultura en fa vint. Qualitat, potència i equitat són fites de vegades contradictòries. Caldrà triar. Pot semblar que Catalunya viu millor (qualitat), però pot ser que no estiguem preparant les bases futures d’aquesta qualitat diferencial: avui s’inverteix més públicament i privadament al centre que a Catalunya. I no diguem a Brandenburg o el triangle Londres-Lille-Brussel.les o inclús Lió-Ginebra-Torí. Ens podríem despertar d’aquí cinc-deu anys amb un ulterior retardament referent a les infraestructures i fins i tot a les mentalitats i les organitzacions. Haurem viscut relativament bé, però començarem aleshores a viure relativament pitjor. Potser haurem de sacrificar alguns aspectes aparents de la qualitat (una certa privacitat tranquil.la, determinats aspectes de l’anomenat “assossec” mediàtic) si aquest és el preu d’una vivacitat mediàtica i política més gran. L’omertà ha estat sempre confortable però a la llarga tràgica. El silenci pietós, el respecte sacralitzat pels valors unitaris, el “no gosar”, el diferir o no anar de dret al cor dels problemes... tot això ens pot perjudicar. L’aliança del centre liberal i l’esquerra catalanista és aquí de tot punt necessària. Per exemple, és difícil d’imaginar com Catalunya pot competir amb altres àmbits si no disposa de mitjans de comunicació que ultrapassin l’audiència dels sis milions d’habitants, o a tot estirar els deu milions de catalanoparlants, davant uns altres, aquí 9 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103 al costat, que n’abasten cinquanta milions o tres-cents milions. Si ni tant sols hem arribat a convèncer del tot els valencians que parlem la mateixa llengua, en diguin valencià o català! Potser justament per l’encaterinament que hem demostrat en que ens acceptessin el nom més que la cosa. En aquest camp hi ha avui grans esperances i hem de reconèixer que el pujolisme s’ha mogut aquí amb prudència i astúcia alhora. Veurem. * * * * * Els catalans del segle XXI sabem l’Europa que volem, i l’Europa que ve: l’Europa forta, que és la de la proximitat, la de les regions i les ciutats, és a dir, l’Europa legítima; i l’Europa forta, que és la de la Unió, perque és la de la nostra moneda, la nostra defensa, la nostra justícia i la nostra cohesió social. L’Europa dels Estats entesos com a garants de la Unió i garants de la devolució de poders cap abaix. De vegades se’ns parla només de l’Europa d’on venim i no de l’Europa a la qual anem. Anem a una Europa forta i subsidiària alhora, social i liberal, “forta però no fortalesa”, activa però no invasora de la proximitat -al contrari defensora de les identitats diverses i de les ciutats com a base de civilització-. L’Espanya catalana que preconitzem hi podrà contribuir, ja hi està contribuint, però ha de consolidar la seva cultura política, les seves regles del joc democràtic. I el seu federalisme vergonyant, l’ha de fer explícit i diferencial. Hem de fer el partit d’Europa, d’aquesta Europa. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'etapa nova del catalanisme Subject The topic of the resource Catalanisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Acció política Federalisme Europa Campanyes Eleccions Description An account of the resource núm. 103, 1998 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Source A related resource from which the described resource is derived Papers de la Fundació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Publicat a la col·lecció de papers de la Fundació Rafael Campalans. Recull les reflexions de Maragall sobre el futur de Catalunya i de la proposta de moviment de centre-esquerra ampli que estava disposat a liderar des del PSC el 1998, tornant de Roma. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/941/federalismoyestadoautonomias.jpg 07a8c8caf7f6ffaf535c62123e83ec76 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Federalismo y gobierno local Subject The topic of the resource Federalisme Autonomia Espanya Acció política Territoris Description An account of the resource 202 p. Publisher An entity responsible for making the resource available Planeta Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Capítol de Pasqual Maragall: Federalismo y gobierno local. Autors: Armet, Lluís; Molas, Isidre; González Casanova, José; Antonio Sobrequés, Jaume; Prats i Català, Joan; Carretero, Anselmo; Maragall, Jordi; Termes, Josep; Arbós, Xavier; Lorés, Jaume; Marcet, Joan; Solé Tura, Jordi; Aja, Eliseo; Castells, Antoni; Maragall i Mira, Pasqual; Obiols, Raimon. Is Part Of A related resource in which the described resource is physically or logically included. Federalismo y estado de las autonomías. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 8432044164 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/23/938/elsorigensdelfutur.jpg 913d0585f11c37ccf83d1990dde423aa Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els orígens del futur Subject The topic of the resource Catalunya Acció política Parlament de Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Futur Description An account of the resource 192 p. Publisher An entity responsible for making the resource available Planeta Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002 Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- (pròleg) Febrés, Xavier, 1949- Maragall Garrigosa, Airy Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Pròleg de José Luis Rodríguez Zapatero; amb la col·laboració de Xavier Febrés i Airy Maragall. Sinopsi a la contracoberta: Una de les experiències polítiques més dinàmiques i innovadores de les últimes dècades; destil·la al llarg del llibre noves propostes de futur per a Catalunya i Espanya. A través d'abundants episodis viscuts com a protagonista o testimoni directe, Pasqual Maragall assenta una visió personal del projecte col·lectiu, dóna la seva pròpia versió sobre el trajecte recorregut i rellança un ambiciós programa de superació d'objectius. El bagatge acumulat de coneixements, la confusió personal i les expectatives obertes configuren un repàs temàtic a la història recent, a l'actualitat i al demà imminent. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 9788497080903 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/23/937/Maragall_afirma_978840309402.GIF 8d83499492bab3669840e83de13333fb Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall afirma: articles 2000-2003 Subject The topic of the resource Catalunya Acció política Espanya Description An account of the resource 190 p. Publisher An entity responsible for making the resource available Aguilar Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Recull d'articles publicats per Maragall a El País de 2000 a 2003. Publicat en català i en castellà. Sinopsi a la contracoberta: Maragall pertany a una generació que, per formació i per vocació, mira el present buscant-hi, en tot moment, una idea, un concepte, una veritat per poder-les afirmar. Enfront de la realitat que li ha tocat de viure, davant el món globalitzat, davant els reptes que Catalunya i Espanya tenen plantejats, davant les veus volgudes o amigues d'altres que lluitaren per la llibertat i per la pau en el nostre país, Maragall reflexiona, argumenta o proposa. Maragall afirma. La seva mirada plural, que va des d'un record íntim fins a la reflexió sobre la darrera, incomprensible i absurda guerra que el nostre món acaba de viure, es mostra sempre disposada a acceptar altres mirades, al capdavall, a afirmar la seva esperança en el present. Maragall es mostra, en aquestes pàgines, convençut que Catalunya té, davant seu, un futur carregat de promeses i ha de tornar a creure en sí mateixa. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 9788403094024 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Has Version A related resource that is a version, edition, or adaptation of the described resource. També en castellà, ISBN: 9788403093997 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/23/936/el-canvi-que-catalunya-necessita_9788429753578.jpg 046ced6802489e1edb7c5e941f9de57f Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El canvi que Catalunya necessita Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Parlament de Catalunya Catalunya Campanyes electorals Description An account of the resource 80 p. Publisher An entity responsible for making the resource available Edicions 62 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Amb pròleg de Juan José López Burniol. Llibre publicat en motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003, on Pasqual Maragall sintetitza la seva proposta política. Proposa canviar Catalunya en el mateix sentit que va canviar Barcelona: en el sentit de la justícia i de la qualitat de vida. Per això escriu: "El canvi no és un somni". I aclareix: "¿Quina és la Catalunya que proposo? Jo vull un país que mobilitzi totes les seves energies, que no desaprofiti cap talent, que estimuli els innovadors i els emprenedors, que miri sempre endavant, que confiï en la seva gent". El punt de partida bàsic d'aquest discurs és el següent: Catalunya és una nació, una comunitat de persones amb consciència de posseir una personalitat històrica diferenciada i amb voluntat de projectar-se cap al futur per mitjà del seu autogovern. I l'autogovern implica la gestió de les matèries que determinen de manera directa la qualitat de vida dels ciutadans: sanitat, ensenyament, pensions, infraestructures, ordenació del territori, cultura, seguretat..., així com el control dels recursos propis. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 9788429753578 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Is Part Of A related resource in which the described resource is physically or logically included. Col·lecció: Llibres a l'Abast Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall Programes electorals http://78.47.125.110/files/original/23/871/0000000565.pdf 197f3cacf2734b12f5eff3bad2e0cccb PDF Text Text Es hora de tomar la palabra Pasqual Maragall i Mira El País 23/11/2000 La primera reacción es el silencio. Ante el horror, uno piensa que lo mejor es callar. Dejar que el dolor arraigue y se convierta por sí solo en respuesta total, absoluta, indiscutible. Pero después, poco a poco, se impone la voluntad y la razón. Es preciso construir la respuesta necesaria y hacerla explícita, compartida, común. Ya no se trata, tan sólo, de formular propuestas políticas e institucionales que son obvias, pero que pueden llegar a parecer vacías de tan repetidas: unidad de los demócratas, diálogo, gobiernos responsables que sumen fuerzas y que unan a los ciudadanos en lugar de dividirlos... La mejor forma de respetar la memoria de Ernest Lluch es repetir, multiplicado por diez, por cien, por mil, lo que él hacía, quizás demasiado solo, cada día: ejercer de ciudadano, correr el riesgo de pensar, de querer entender... Y también el riesgo de estar presente donde tocaba estar. De explicar lo que pensaba. De convertir la sabiduría acumulada en propuestas útiles para hoy y para mañana. Ernest nunca calló. Sabio, sí, pero incansable también. Inteligente, con un humor agudo y certero. Anteayer por la mañana defendió en Radio Euskadi sus posiciones de siempre: firmeza, diálogo, generosidad, interpretación positiva de la Constitución, todo ello buscando las raíces históricas que nos habrían de permitir edificar la paz. Ésta es la lección, el encargo que hemos recibido de Ernest: buscar dentro de nosotros y explicar lo que encontramos. Transformar los sentimientos en razones, y las razones, en propuestas. Y así todos, gobernantes y partidos políticos en primer término, pero también todos y cada uno de nosotros, ciudadanos de ojos abiertos, oído fino y lengua habladora. Ojos, oído y lengua para ir, estar, para escuchar y para hablar al pueblo vasco. A todos juntos y a cada uno. A los nacionalistas, a los progresistas, a los conservadores, a los independentistas, incluso a los que practican o justifican la violencia. Especialmente a estos últimos. Para decirles bien claro que no aceptamos el miedo ni la muerte como norma de vida. Para pedirles el coraje de ser libres y aceptar, por tanto, la libertad de todos. Es hora de tomar el relevo de Ernest. Es decir, es hora de tomar la palabra y levantar la voz. De multiplicarla y repetirla para que llegue a todos y a cada uno, para que incluso aquellos que no querrían hayan de escucharla, dejarla entrar y arraigar en su conciencia. Lo han matado porque estaba demasiado cerca de ellos, porque se les hacía insoportable la razón sumada al afecto al pueblo vasco que Ernest había sabido personalizar. Ahora nos queda el trabajo de obligarles a escuchar, a entender la voz de Ernest hecha grito, exigencia inapelable, fuerza moral de todos los pueblos de España. Hoy Catalunya, más que nadie, tiene la palabra. No sólo el Gobierno o los políticos. Aquí, entre todos, vamos a dar el primer paso, el decisivo, en la buena dirección, la que nos indicó Ernest. Vamos a crear el escenario que llevamos tantos años persiguiendo: el del diálogo real, el del cara a cara entre los pueblos de España para construir, libres y juntos, el futuro federal, común para todos y distinto para cada uno. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1380 Title A name given to the resource Es hora de tomar la palabra Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme País Basc Lluch, Ernest, 1937-2000 Necrologies Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-11-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/870/0000000568.pdf 3d511cc662468f94474283d36c78ba13 PDF Text Text Madrid se va Pasqual Maragall i Mira El País 27/02/2001 Se tiene desde la periferia la sensación de que Madrid se va de España. Que juega otra liga, la liga mundial de ciudades. Una especie de síndrome Figo, muy acusado, cómo no, en Barcelona. (¿Cómo dejamos escapar a este tipo?: esa es otra). Tenemos la impresión de que Madrid se mide con Miami, con Buenos Aires, con São Paulo. Que ya no le interesamos. Que España, para Madrid, es ahora tan sólo el lugar donde ir a buscar pequeñas y medianas empresas en venta para mejorar posiciones, sector por sector, antes de dar el salto al otro lado del charco. Eso en el terreno económico, que ha pasado a ser no ya el decisivo, sino el único que cuenta. En el subordinado terreno político, se nos dice, se hace sólo desde Madrid un modesto acompañamiento del proceso económico dominante. Antes Madrid era la capital política, y Barcelona y Bilbao, y luego Valencia, las capitales industriales y económicas. Ahora figura que es al revés. Ahora Madrid es ante todo la capital económica, la capital de la innovación y de la nueva economía, mientras que el poder político se ha descentralizado: Cataluña tiene su Generalitat, Euskadi sus fueros y sus conciertos, y la Comunidad Valencia su Zaplana, con su IVAM y con sus rápidos trenes y carreteras a Madrid (¿qué más quieren?). El gasto público, sin contar pensiones ni amortizaciones de la deuda, ha pasado de ser central en un 85% y local en un 15% (1980) a ser central en un 51% y descentralizado en el otro 49%, aproximadamente repartido en un 32% y un 17% entre autonomías y entes locales (1998). Y aún falta por repartir la competencia y los recursos de Sanidad y Educación a la totalidad de las autonomías de la vía lenta. Eso va a terminar pronto en un 40% / 60% entre centro y periferia. Realmente, ¿qué más quieren estos chicos?, deben de pensar en Madrid. La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias. Todas las capitales de provincia a menos de X horas de Madrid en un plazo máximo de Y años. Madrid es el aeropuerto transoceánico de España y el mercado español no da para otro más. Ésa es la tesis del Ministerio de Fomento, que está al frente de algo mucho más importante que los destinos de España. Está al frente de sus redes de infraestructuras, al frente de sus webs. Tiene el lápiz de España en la mano. La tesis Cascos de que el mercado no da para más es interesante, tan interesante que debería ser contrastada. Los catalanes le estamos diciendo a Cascos que para estar seguros de que el mercado no da para un segundo aeropuerto transoceánico le dejemos decidir a él, al mercado. Que no sea Cascos, sino el mercado, quien decida si el mercado quiere o no otro aeropuerto transoceánico. ¿No sería más seguro? Los catalanes (excepto el desorientado Pujol, a quien esos temas no han interesado nunca mucho, y el enternecedor Trías, que amenaza al PP con no votarle ¡a partir del 2004!), los catalanes normales y corrientes, de derechas y de izquierdas, preferirían que el mercado decidiera esas cosas y entonces veríamos si es verdad o no que quien decide es la economía y no el Estado (es decir, AENA, el amo público de los aeropuertos). Cuando Narcís Andreu, recién nombrado presidente de Iberia, viajó a Barcelona por primera vez, llegaba convencido por los aenitas de entonces de que los catalanes no volaban. Le demostramos que los catalanes sí iban a Nueva York pero pasando por Madrid, como los extremeños, los gallegos y los aragoneses, y se dio cuenta en seguida del lío en que se había metido. �Gracias a Narcís Andreu y sus sucesores Iberia proyectó un hub o centro transoceánico de redistribución de vuelos en Barcelona. No sirvió de nada porque AENA se opuso, como ahora hace Cascos siguiendo sus indicaciones. Hay que terminar con esa visión torpe de la España uniforme, frente a la España diversa que defendía Bono hace poco en el Club Siglo XXI de Madrid. Por el bien de España. Por el bien de Cataluña. Por el de todos. La sorpresa que se van a llevar los uniformistas el día que España les diga a golpe de urna que no es como ellos querrían que fuese, que es libre y diversa, que está hecha de singularidades potentes y sensatas, capaces de entenderse y de respetar un proyecto común. Común, no impuesto. Preferimos, como dice Pedro Nueno, que la capital de Hispanolandia sea Madrid a que lo sea cualquier gran capital americana. En serio. Por muchas razones. También por interés propio. Nos pasa con Madrid lo que a los bilbaínos en el 92 con Barcelona. '¿Sabes dónde se hacen los Juegos Olímpicos?', te preguntaban. 'A 500 kilómetros de Bilbao', te respondían ellos mismos antes de que pudieras reaccionar. Hoy sabemos que los JJ OO del 92 y el formidable salto adelante de Barcelona han sido un acicate importante para que Madrid se haya catapultado en el espacio global. Madrid se ha superado a sí mismo, y es bueno que sea así. Los catalanes, y creo que todos los demás, queremos un Madrid vivo, no un Madrid receloso o acomplejado. Un Madrid optimista. Ahora bien, que nadie se lleve a engaño. El éxito de Madrid se está constituyendo en móvil de un formidable segundo salto de Barcelona hacia el 2004, con Cascos o sin él, a pesar de Pujol o con su ayuda, y en todo caso, gracias a Clos y a su equipo. Pero también, y sobre todo, gracias a los empresarios, medios de comunicación y ciudadanos individuales y asociados que construyen con ambición, y con una creciente seguridad en sí mismos, los proyectos de la ciudad del siglo XXI. Que incluyen una Barcelona capital del diálogo entre las culturas. La Barcelona de Lluch. Seguramente habrá que arriesgar más, aceptar más publicidad y transparencia de las empresas, admitir que la empresa familiar sólo crece si en alguna medida se abre hacia otros horizontes, tener proyectos mediáticos y culturales muy sólidos y aceptar que los países y comunidades de pequeño tamaño deben desarrollar una teoría y una práctica de la sinergia público-privada, si quieren ser alguien en el mundo. Lo que el sociólogo Manuel Castells llama modelo Finlandia. Pero eso es tema para otro día y tiene muchas otras facetas. De momento, podríamos sustituir el síndrome Figo por el síndrome Aimar e irnos a Valencia de vez en cuando a ver jugar a uno de los grandes del fútbol mundial, suponiendo que Cascos nos ponga el AVE Valencia-Barcelona, saltándose la consigna del gran jefe: todo a dos horas máximo de Madrid. Y si no ponen el AVE, iremos en Euromed. Si Madrid se va solo por ahí, puede ser que un día se encuentre que los demás vamos todos juntos por otro lado. El Madrid del Gobierno, claro. Porque el Madrid de Tierno no creo que esté metido en ese viaje. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1376 Title A name given to the resource Madrid se va Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Territoris Madrid Estat Espanya Centralisme Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/869/0000000571.pdf 315389641b5ec234018f425e16696cc3 PDF Text Text ¿"Impasse"? Article de Pasqual Maragall a El Pais (29-6-2001) Tres nacionalismos marcan el paso en la gobernación de España: el español en Madrid, el vasco en Vitoria y el catalán en Barcelona. El socialismo domina en seis autonomías, aliado con nacionalismos o regionalismos en Andalucía, Baleares y Aragón, y en algunas grandes ciudades: Barcelona, A Coruña, Santiago, Sevilla, San Sebastián... El resto de autonomías y grandes municipios son gobernados por el Partido Popular o por los nacionalistas periféricos: Madrid, Málaga, Zaragoza, Bilbao, Valencia, Las Palmas... Todo el país ha estado y está pendiente de Euskadi. La situación allí es más esperanzadora. Veremos. Se acercan las elecciones gallegas para el 7 o el 21 de octubre de este año y luego ya nada hasta las locales, autonómicas y europeas de mayo de 2003. Seguidamente, en octubre del mismo año llegarán las elecciones catalanas y, finalmente, las elecciones generales en marzo de 2004. No se prevén grandes adelantos en esas convocatorias, excepto el posible adelanto de las catalanas si Aznar se cansa de Pujol o simplemente si prefiere distanciar las elecciones catalanas de las españolas. Pero también es posible que la extraña alianza del nacionalismo español y el catalán se consolide hasta el final para evitar riesgos mayores. Un resultado adverso para ambos en Cataluña podría dar la señal de partida de un cambio general de escenario. Quizás el cambio de viento se produzca ya en Galicia en otoño. Veremos. Entretanto, a partir del 1 de enero España presidirá la Unión Europea. Barcelona, hacia el mes de marzo, será el escenario de una cumbre significativa en la que se repasará el legado económico-social de la cumbre de Lisboa. Piqué, al que no deseo más problemas que los derivados del cargo, podrá compararse entonces con el Solana de la Conferencia Euromediterránea, cuyo éxito le proyectó primero a la OTAN y luego al quasiMinisterio de Exteriores y Defensa de la Unión Europea. En este contexto, España deberá comprobar la resistencia del mensaje popular y la solidez del nuevo lenguaje socialista. El mensaje popular ha basado su éxito en España en la contundencia (a pesar de la ineficacia) de la respuesta política al terrorismo, y en las emociones levantadas por la casi repentina comprobación de que somos un país llamado a ser destino de importantes contingentes de inmigrantes extracomunitarios. La fijación vasca de los españoles y el drama de El Ejido, con efectos muy fuertes a principios del año 2000, fueron decisivos en las elecciones de marzo de aquel año. El mensaje socialista ha conseguido una resurrección espectacular, de la mano de José Luis Rodríguez Zapatero, de menos de un año para acá. El buque no se había hundido, sólo se había sumergido. Las cosas están más equilibradas. La España del barullo está pasando a ser la del PP; la de Zapatero es clara como un vaso de agua. Y hablando de agua, la posición socialista es la que más corresponde a lo que Joaquín Costa diría hoy. Costa y Cañete no acaban de ligar. Hoy Europa hace las cosas de otro modo y entiende mejor a Zapatero que a Aznar. La España de la confianza se entiende mejor con la Alemania de la lealtad federal que la secular España desconfiada y temerosa de sus propios demonios que Aznar representa a la perfección. ¿Cómo siguen todas aquellas emociones ahora? La inmigración extracomunitaria ha enviado una señal a nuestros inmigrantes interiores de los años sesenta en el sentido de que sus conquistas son precarias, más precarias de lo que creían. Los barrios de la antigua inmigración son el escenario hoy de la llegada de los extracomunitarios. Y de improviso todo un pasado de sufrimientos se ha hecho presente. La derecha ha comprendido, tanto desde el nacionalismo español como desde el catalán, que ahí tiene una baza, y ha extremado en algunos momentos (Ley de Extranjería, declaraciones xenófobas en Cataluña) sus posiciones de rechazo a la novedad. Lo que es más grave: la buena voluntad y los indudables efectos positivos de la reforma educativa han sido desbordados por la realidad. La autoridad del maestro y del profesor es frágil ante una juventud que es más adulta más pronto y a la que se alarga la presunta juventud en una enseñanza secundaria que muchos chicos y chicas no desean. A ello se añade la inadecuación -real o imaginaria- de las enseñanzas profesionales y las dificultades materiales propias de toda reforma. Ahí la nueva inmigración ha añadido factores de complejidad. Y la dualidad escuela pública/escuela privada consolida el callejón sin salida. La escuela tiende a dividirse en dos: la de los problemas y la de las soluciones, la que tiene problemas en las aulas y la que no, la que tiene inmigrantes y la que no, la que tiene circuitos desde la guardería a la Universidad y la que no. Inseguridad es la palabra para describir esa situación. Lo que parecía ganado ya no es tan seguro. La tranquilidad y mejora de los barrios, y la educación de los hijos, que parecían garantizadas hace 10 o 15 años, y que eran la razón vital de varias generaciones de españoles, ya no son tan evidentes. Barrios dignos y escuelas dignas son hoy la preocupación de muchos ciudadanos. Sin embargo, la clase media ha crecido de forma espectacular. (Y convive, con algo menos de ansiedad, con esa nueva incertidumbre). Los socialistas no nos dimos cuenta de ese crecimiento hasta que ya era demasiado tarde. El socialismo 'murió de éxito' en el sentido de que no entendió que el éxito de las políticas adoptadas, y evidentemente el éxito de la economía europea, habían ayudado a crear un nuevo público, deseoso de más libertad, y de menos impuestos, o en todo caso de un Gobierno más ligero y más próximo, más amigo y más cómplice del ciudadano. �Las ciudades pasaron masivamente a votar a la derecha. ¡Las ciudades! que habían sido el bastión de la izquierda. (Sólo en Cataluña y Galicia, y en San Sebastián, se salvaron los muebles en 1995). Ahora mismo, la inseguridad en la calle, y el hastío que produce la violencia y que multiplican los accidentes y las catástrofes que nos visitan a diario en televisión, radio y prensa, afectan a unos y otros, trabajadores y clases medias. Ahí la derecha tiene otra baza. En tiempos de inseguridad, no hacer mudanza, diría hoy el dicho. Curiosamente la inseguridad en la calle es uno de los mayores fracasos de nuestros gobiernos conservadores y nacionalistas. El alcalde de Barcelona, Joan Clos, no se cansa de denunciarlo. Y lleva razón. La Ley de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad señala que ésta es competencia del Estado y de las autonomías que la tengan transferida. La policía local es sólo coadyuvante en la medida en que sea requerida para ello. En el caso de Cataluña, nadie quiere ser el responsable: la policía nacional, como va siendo sustituida por la autonómica, no cubre vacantes; la autonómica todavía no ha llegado del todo, y la local está cansada de pagar el pato que la proximidad a la gente le obliga a no eludir, cosa que los alcaldes reflejan con indignación. La alcaldesa de Santa Coloma de Gramanet me decía hace poco que en vez de los 130 policías nacionales que corresponden al tamaño de su ciudad, tiene sólo 85. En realidad, como reflejaba hace poco un reportaje en Abc, la policía considera que jueces y fiscales no dan abasto, y que en consecuencia el trabajo policial es inútil. El porcentaje de autos de prisión provisional sobre detenciones es irrisorio, según la policía de Madrid. La multirreincidencia no se castiga y ello perjudica la moral de policías y ciudadanos. Esa es otra de las emociones o sentimientos extendidos por todo el país. Y es una sensación compartida que va a hacer aún más difícil la aceptación de los nuevos inmigrantes extracomunitarios en nuestras ciudades. La manía ibérica por la lejanía y lentitud de la justicia como prueba de ecuanimidad está llevando a la desmoralización ciudadana. La justicia local duerme el sueño de los justos en un cajón del Congreso de los Diputados, encerrada en dos leyes que nunca se aprobarán: la Carta Municipal de Barcelona (¡sólo faltaría: qué se han creído éstos de Barcelona!) y la Ley de Grandes Ciudades que hizo el secretario de Estado del PP, Francisco Camps, y que decayó al finalizar la legislatura pasada (¡y la había hecho para extender los beneficios de la justicia local y otras innovaciones legales de la Carta a todas las grandes ciudades!). Finalmente, el terrorismo, que ha perdido las elecciones vascas tanto o más que el nacionalismo español, va a apretar fuerte para no quedar definitivamente vencido. Su única esperanza es que sus ataques levanten de nuevo tal aversión por Euskadi en el resto de España que se vuelva a abrir la fisura nacionalista en el campo de los demócratas: abertzales en un lado y españolistas en el otro. Lo han dicho el otro día en Gara. Nuestra esperanza es que los terroristas, de tanto apretar se caigan, como ocurrió en Barcelona en 1992, antes de los Juegos Olímpicos, y que los demócratas vascos de toda condición se unan, empezando, como propone Gemma Zabaleta, la secretaria de política institucional del PSE, por los ayuntamientos y las escuelas, que es donde se fragua (o se pierde) la confianza entre unos demócratas y otros. La falta de auténtica sensibilidad, compañía y deferencia de algunos (si no muchos) ayuntamientos nacionalistas vascos con los concejales vascos populares y socialistas amenazados ha sido para mí uno de los espectáculos más inmorales de estos últimos años. Éstas son las emociones dominantes hoy, y probablemente lo serán aún por un tiempo. ¿Impasse? No necesariamente. Hay factores paralizantes, como las alianzas contra natura que he mencionado al principio. Ahora el Gobierno popular presentará un acuerdo sobre la financiación autonómica en que se arreglarán los entuertos del pasado (¿y qué van a decir las autonomías si precisamente están maniatadas por las deudas de ese pasado?), pero no se solventarán los problemas del futuro: la distancia entre los resultados del régimen foral y el común, que ya vienen de Franco, en el caso de Álava y Navarra; la lejanía de la financiación local respecto a la que debería ser; la arbitrariedad de la inversión estatal directa; el miedo a la transparencia de las balanzas fiscales, que en la RFA son aireadas sin rubor y aquí producen terror; y la falta de definición de un criterio de equidad a largo plazo basado en el pago por renta y el cobro por población, corregida ésta por una serie de factores razonables. Tendremos cesto de impuestos indirectos y especiales, poco dinero adicional (no está el horno para bollos), flexibilidad de tipos impositivos... y una falta total de coraje para enfrentarse con la solución del problema financiero del sector público a tres niveles que montó la Constitución y desarrollaron los Estatutos. Los tres nacionalismos que mandan, por la propia definición de nacionalismo, no se pondrán de acuerdo más que en la asunción repartida de los errores del pasado, errores que, además, negarán como San Pedro, tres veces si es preciso. La verdad es que el Estado, en los últimos cuatro años, ha crecido más que el producto nacional bruto y, por tanto, más que las autonomías. La devolución de recursos hacia la proximidad y la sociedad ha sido inversa, de abajo arriba. Por primera vez en los últimos 22 años. Pero la vía de la evolución política de este país está marcada. - La reforma del Senado, empezando por la activación de la Comisión General de Autonomías y del preceptivo debate autonómico en sesión plenaria (no se entiende cómo Aznar, que tiene por virtud el cumplimiento de lo que está mandado, incumple en eso). �- La apropiación y protección de las lenguas y las señas estatutarias (que son constitucionales) por parte del Estado, en todas sus instituciones y símbolos, desde el euro hasta las matrículas -algo que han pedido todos los partidos menos el PP-, y la lealtad consiguiente de Cataluña y las demás nacionalidades históricas para con los símbolos de España. - La presencia de las autonomías en Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen competencia exclusiva y capacidad legislativa -lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el Senado y una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300 regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la Unión-. - Finalmente, y casi más importante, la traducción de esos principios políticos en una real franqueza entre españoles de distintos pueblos ('los pueblos de España' de los que habla la Constitución). - Y la traducción de todo ello en una auténtica mejora de la vida civil, de la vida en nuestras ciudades y pueblos, con una imposición fiscal menos complicada y onerosa, con seguridad, justicia local y enseñanza local -según el modelo anglosajón-, con colaboración entre la enseñanza pública y la privada, y con devolución de competencias a los territorios y a los ayuntamientos. A 1 de enero de 2002, como tarde, habrá que ponerse a trabajar en todo ello. El impasse, el callejón sin salida, no es tal. Hay una valla, pero no un muro. Al otro lado de la valla, la España plural y viva; de este lado, la peleada, asustada y dividida. 3/7/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1373 Title A name given to the resource ¿ Impasse ? Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Política Model social Nacionalisme Immigració Seguretat ciutadana Espanya Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-06-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/868/0000000576.pdf a25be161cbedc0ad70fd069758a5534c PDF Text Text Creer en nosotros mismos Article de Pasqual Maragall a El Pais (2-3-2002) Creer en nosotros mismos PASQUAL MARAGALL -------------------------------------------------------------------------------Pasqual Maragall es presidente del Partit dels Socialistes de Catalunya. -------------------------------------------------------------------------------- España, desde 1898, no ha creído de forma estable y tranquila en sí misma. Para empezar, Unamuno creía menos en ella que Joan Maragall, como demuestran las cartas que se cruzaron en 1904. (Sería espléndido que estas cartas se volvieran a publicar ahora. Catalunya era en ese momento más optimista que el resto de España, como se podrá comprobar si se reeditan.) Podemos comparar el caso de España, en cuanto a sentimiento nacional, en cuanto a patriotismo compartido y duradero, con otros países. Otros países nos han ido sirviendo de modelo sucesivamente. Les propongo una rápida excursión por los modelos. Y una reflexión sobre lo que ocurrió entre ellos en el último siglo. Para concluir con un retorno a nuestra actualidad, que es el punto de partida y el de la conclusión de este artículo. La tesis que defiendo es que España, la España de hoy, empieza a creer en ella misma. Que no necesita redentores. Que no quiere que los separadores y los separatistas se la disputen. Los separadores oficiales sueñan con una España enfrentada y dividida, necesitada de un mando férreo y uniforme, y añoran un sentimiento de patria como el de Estados Unidos o el de Francia. Los separatistas añoran lo mismo para partes concretas de España. En estos países que he citado la revolución se hizo a su debido tiempo, y han tenido un sentimiento de superioridad y de modernidad que España empezó a perder en el siglo XVII y perdió del todo en 1898, a manos precisamente de los norteamericanos. Francia y Estados Unidos: países en los que la gente se sabe de memoria el himno nacional. En España, algunos no duermen pensando en cómo hacerlo para que aquí pase lo mismo. Otros, a veces, preferimos pensar que si las cosas hubieran ido de modo diferente la cuestión ni se plantearía, porque, en efecto, sabríamos todos de memoria el Himno de Riego. Inútil lo uno y lo otro. Inútil pensar en lo que hubiera sucedido en la Europa de los años treinta si se hubieran atendido las advertencias de Keynes y no hubiera habido un Tratado de Versalles tan cruel con Alemania. Inútil pensar en lo que hubiera podido suceder y no sucedió. Los españoles nos pondríamos a imaginar hipótesis desmentidas por la historia, como, por ejemplo, lo que el escenario inexistente de una Europa reconciliada hubiera significado para España. ¿Hubiera habido lugar para la guerra civil? Mejor no pensar en el pasado que no tuvimos. Mejor pensar en el futuro que podemos tener. Si nos empeñamos. Si arriesgamos, con cautela y con ambición a un tiempo. Al final volveré a ello. A pesar de todo, detengámonos un momento todavía en el pasado. Concretamente en el periodo comprendido entre las dos guerras mundiales ¿Qué ocurrió en realidad? Ocurrió que el dominio de la venganza sobre la justicia, el predominio de la vengativa política franco-británica en caliente sobre la fría clarividencia de los economistas reformadores, siendo seguramente inevitable, condujo al mundo a una nueva catástrofe en menos de 20 años. Fue Europa, la malherida Europa de los años veinte, la que se complicó la vida. No fueron los Estados Unidos. El presidente norteamericano Wilson fue menos duro que los europeos. Hoy se han cambiado las tornas. Alguien se lo tendrá que recordar a los norteamericanos. Tampoco olvidemos que fue el general Marshall quien impuso, en 1945, la solución contraria a la de 1921: en vez de castigar económicamente al vencido, esta vez había que ayudarle. En vez de dejarle hacer políticamente, había que desarmarle en el terreno político. Pero vayamos a lo nuestro. Miguel Siguán, en un magistral artículo reciente ('Nacionalismo y/o centralismo', La Vanguardia, enero de 2002), sostiene que si los liberales españoles del XIX hubieran adoptado el modelo plural de la Alemania de Bismarck (restaurado por los aliados en 1945), en vez de adoptar el modelo jacobino y centralista, nos habríamos ahorrado muchos sinsabores y no tendríamos que estar reinventando el patriotismo en cada esquina de la historia. Porque también España, como Alemania, es un Estado compuesto. Por eso la Ilustración francesa no puede ser nuestra única inspiración. Y por otra razón: cuando yo entré en la Universidad en 1957, a los 16 años, ya los tanques rusos habían entrado en Budapest. Seguramente fue esto lo que nos impidió a unos cuantos hacernos comunistas. El sueño de la razón, en efecto, había producido monstruos. De la razón o de la ilustración. Ahora en España se está copiando, desde la derecha, de la mano de intelectuales de izquierda, el patriotismo constitucional de Jürgen Habermas, que desde la izquierda alemana ha teorizado un patriotismo antiétnico y anti-identitario para describir lo que está pasando hoy en la República Federal. Alemania está dejando de lado el derecho de sangre en beneficio del derecho de suelo para definir la ciudadanía. La expresión: 'Es alemán quien vive y trabaja en Alemania' es una definición de la ciudadanía federal cada vez más ajustada a la �realidad. De este modo se adopta la Constitución, modificada, por cierto, varias veces, como canon de la nación, y el constitucionalismo, como criterio del nacionalismo permisible. Ya no la lengua ni los ancestros ni las montañas. Aquí, en España, en cambio, la derecha intenta hacer pasar por patriotismo racional la negación no ya de los nacionalismos periféricos, sino incluso del federalismo de corte germánico de la izquierda española. El patriotismo constitucional, aquí, trata de congelar la Constitución, a riesgo de acabar con ella. La Constitución puede dejar de ser funcional si no recoge hoy, como ha reclamado Cruz Villalón, hasta ahora presidente del Tribunal Constitucional, lo que ha ocurrido en los fascinantes 25 años posteriores a su proclamación. Especialmente en lo que se refiere a las 17 autonomías creadas a partir de 1978, en lo que se refiere al Senado que debiera representarlas y en lo que se refiere al hecho trascendental de la entrada en la Unión Europea. La España real, la España auténtica, es un pueblo soberano que está formado por pueblos diversos (artículo 2 de la Constitución). Sus ciudadanos ven cada vez menos claro que haya que identificar exclusivamente la soberanía con un Estado que ha rendido ya su moneda, y rendirá progresivamente su ejército, si todo va bien, a niveles superiores de integración. Esa España plural y europea se rebelará pacíficamente en las urnas, para dejar a un lado a los que quieren dividirla y asustarla primero, y encorsetarla luego. A los que abominan del barullo y la asimetría y no hacen más que crear recelos. A los que se niegan a admitir el acceso de las comunidades autónomas a los Consejos de Ministros donde se discuten asuntos de su competencia exclusiva y arguyen para ello que en España las comunidades son asimétricas, a diferencia de lo que ocurre en los países federales: véase en esta línea el informe de los juristas del Ministerio de Administraciones Públicas. Para barullo, el matrimonio Aznar-Pujol. Nunca se vio matrimonio más interesado que éste, más falto de afecto y, en realidad, de sentido. Más asimétrico. Pronto o tarde, pero con certeza, catalanes y castellanos, por igual, van a decir también 'ya basta'. Sin embargo, será preciso que cambien algunas actitudes para que la historia haga su camino. Permítaseme decir en este sentido que la frialdad de los nacionalistas vascos ante la psicología de persecución en que viven miles de ciudadanos, empezando por los concejales del Partido Populary del Partido Socialista -frialdad que parece irse convirtiendo ¡por fin! en incipiente cordialidad-, es tan obscena como la frivolidad de los nacionalistas españoles al usar el terror como pedestal para acreditar su patriotismo reactivo y ganar votos lejos del escenario del drama; frivolidad que, estoy convencido, irá también diluyéndose a medida que el terror vaya cediendo ante la nueva beligerancia europea en esa materia. (Y a medida que personas como Eduardo Madina vayan dejando claro, como parece que él ha hecho, que pueden hacerle lo que quieran, que no dejará que el crimen que con él se comete se convierta en un permiso por él dado para que los terroristas consigan el fin que persiguen, a saber, detener la historia e impedir toda evolución.) Sin duda, el Gobierno español ha actuado en Europa como debía actuar y ha conseguido (no él sólo) resultados remarcables. Los socialistas nos alegramos de esos éxitos porque el terrorismo nos ha golpeado como ha golpeado a militares primero, policías después, y finalmente, a concejales y ciudadanos de todas las opiniones; y nos alegramos porque estamos convencidos de que el terror es un factor poderosísimo en la hibernación de la lógica evolución constitucional y política de este país. Y detener esa evolución es a la vez el mejor premio que podemos otorgarle al terror. Determinar la agenda política española es su gran triunfo, que a veces le concedemos en demasía. No olvidemos que en Irlanda del Norte todo el proceso actual comenzó por una arriesgada manifestación de Downing Street, en tiempos de John Major, en 1993: 'If they so wish' ('Si ellos quieren'), dijo el primer ministro, refiriéndose a los ciudadanos norirlandeses, tendrán la salida pacífica que determinen. Ése fue el momento, siempre delicado de escoger, desde luego, en que la agenda comenzó a marcarla la democracia británica y no el Ejército Republicano Irlandés (IRA). A mi modo de ver, el Pacto Antiterrorista y por las Libertades, aun con su tono excesivamente enfático y carente de sinceridad en la invitación final a otras fuerzas, es una cautelosa, pero evidente aproximación a ese momento delicado. Porque especifica que la paz y las reglas democráticas son la condición incluso para modificar el marco institucional, con lo cual abre tal posibilidad, cosa que el Partido Popular no debería negar ahora, a riesgo de privar de validez al propio Pacto. En ese contexto ha sido y es admirable la contención de José Luis Rodríguez Zapatero, que está en el origen del Acuerdo, si bien ausente del estilo del mismo. Y sería deseable que José Luis Rodríguez Zapatero no alterase su ritmo tranquilo y su estilo claro y dialogante, para que la certeza del cambio que vaticino más arriba se torne urgencia. Si se rinde a un fácil aplauso cortesano dando 'caña al mono', como se dice vulgarmente, la urgencia se tornará incertidumbre. El mono, con perdón, ni necesita caña ni a veces se la merece, porque se pinta solo en el espejo que le pone delante Zapatero. Y eso lo digo porque lo que no debemos perder es lo más importante en este momento: una voz clara hablando de los temas que nos preocupan. Del terrorismo, sí, pero también de otras cosas. Precisamente para no darle al terror el monopolio del escenario. Creer en nosotros mismos consiste en hablar de nuestras cosas dándoles la importancia que tienen. �Zapatero habla de los trabajadores autónomos, de los profesionales, de sus dificultades para establecerse, de las mujeres y los hombres que quieren hijos y trabajo y no pueden con ambas cosas, de la educación y el diálogo con los jóvenes como prioridad, de los barrios de la inmigración y de su seguridad y de la dignidad de sus escuelas, de los ciudadanos que no llegan a desgravar, de un pacto local que no sea otra ocasión perdida, de la necesidad de hacer de los impuestos locales sobre la economía un impuesto a cuenta del que recae sobre la renta de las personas, y evidentemente, de la Europa próxima y comprensible, de los ciudadanos españoles de Argentina y de la necesidad de entenderse con Marruecos. Del Senado y de la presencia de las comunidades autónomas en la Unión. Del nuevo federalismo europeo como unión y devolución a un tiempo. Los socialistas catalanes y la mayoría de nuestro pueblo estamos con él. Convencidos además de que si conseguimos la victoria en Catalunya estará dado el primer paso para que España tenga un Gobierno que pueda afrontar todas estas cuestiones. Con cautela y ambición. Sin excusas. Sin perderse de nuevo en una discusión inacabable, como dice Siguán, sobre el ser de España. 4/3/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1368 Title A name given to the resource Creer en nosotros mismos Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Acció política Territoris Model social Espanya plural Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-03-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles