6 10 154 http://78.47.125.110/files/original/23/1752/0000001377.pdf 9259aee730a4e1739e69c312b6a56c27 PDF Text Text El nuevo federalismo en España y Europa: la propuesta catalana para Europa Conferència de Pasqual Maragall al Club Siglo XXI (8/2/01) Buenas tardes a todos y muchas gracias por su asistencia. Muchas gracias también por las amables palabras de presentación del Secretario General del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero. Ante todo quiero resaltar la hospitalidad acogedora del Club Siglo XXI que constituye una referencia ineludible para todos aquellos que creemos en la virtud del diálogo franco y abierto como fundamento de una democracia viva. Una visión de Cataluña y España Por eso estoy esta tarde aquí con ustedes. Con la intención de exponer las líneas fundamentales del proyecto que represento y que va más allá de las fronteras de mi propio partido político. Se trata de un proyecto catalán y catalanista que tiene una visión de España y la vocación de participar activamente en la tarea de la construcción de una España plural en el marco de la Unión Europea. No quiere ser una propuesta fría, una mera receta para articular mejor las relaciones entre las instituciones de nuestro Estado y las de éste con las europeas. Quiere ser una propuesta cálida y emotiva, impulsada por un sentimiento de empatía y dirigida sobre todo a conseguir el objetivo de la convivencia plena de los diversos pueblos de España. No se trata de una visión nueva de Cataluña y España. En todo caso es una visión renovada que es hija de una tradición que hunde sus raíces en la Cataluña liberal y librecambista del siglo XIX y que tiene referencias como el diálogo de Joan Maragall con los intelectuales del 98, el joven Cambó, la izquierda catalanista que eclosiona con la Generalitat republicana y se compromete a fondo con la Segunda República, el municipalismo, el catalanismo unitario representado por la Asamblea de Cataluña y, finalmente, la Generalitat provisional con el president Josep Tarradellas al frente. Es una tradición que ha encontrado en muchos momentos su tradición complementaria en Castilla: la Institución Libre de Enseñanza sería su símbolo más depurado. 1 �Soy de los que creen que sobre la base del entendimiento de estas dos tradiciones es posible una España plenamente reconciliada, una España incluyente, no excluyente, que no sea recelosa de las nacionalidades y regiones que la integran. También creo (con José Luís Rodríguez Zapatero) que vamos a tardar alrededor de dos años en definir con precisión lo que entendemos por "nuevo federalismo”, es decir, el conjunto de condiciones políticas de una España posible, que van desde el sistema de financiación pública a tres niveles hasta la distribución de los recursos hídricos, o la red de alta velocidad o, en fin, las inversiones en las áreas metropolitanas. La "España que pudo ser" y que ya empezó a perfilarse a partir de la Constitución de 1978 será una realidad plena en un mañana no inmediato, pero no lejano. Esta es una convicción que nace de mi propia experiencia familiar. Pero, más allá de los sentimientos, entiendo que se trata también de una cuestión de intereses, de interés mutuo. A Cataluña no le interesa permanecer ni un momento más ensimismada en un continuo ejercicio narcisista. Necesita volcar todas sus energías en atrapar las nuevas oportunidades que ofrece el proceso de globalización, sin las que la afirmación de la identidad se convertiría en una retórica vacía para un país inexistente. Y a España no le interesa que uno de sus motores vaya al ralentí y que entre tanto vaya cultivando agravios. Quiero que vean en mí y en el proyecto del socialismo catalán la representación de una Cataluña que quiere entenderse con España con una propuesta de catalanismo federal, basado en los principios de unión y libertad, y con un talante amable, pactista, razonable y cordial que, a la vez que presenta sus aspiraciones, ofrece confianza y corresponsabilidad. Una propuesta catalana para España: el nuevo federalismo Todo ello me lleva a proponer una determinada lectura de les nuestras leyes y de nuestras instituciones comunes. Dejando claro de entrada que lo importante es una determinada concepción de fondo y que, por consiguiente, las leyes y las instituciones son instrumentos todo lo delicados que se quiera- para entendernos y para facilitar la convivencia común. 2 �La lectura que les propongo puede identificarse con la denominación de nuevo federalismo, aunque no es mi intención propiciar un debate nominalista, ni mucho menos doctrinario... Pero, ¿acaso no es el Estado de las Autonomías un Estado federal en su funcionamiento real? Lo que es bien cierto es que nos encontramos ante una realidad institucional y política compleja que demanda audacia en la visión de los problemas y pragmatismo en su solución. Dicho esto, no tengo reparo en afirmar que mi propuesta -la propuesta de los socialistas catalanes- es una propuesta federal para España pensada desde la periferia de España y mirando a Europa. Y es una propuesta que creo actual por un triple motivo: Por la necesidad de superar la perplejidad de la izquierda española después de la derrota electoral en las elecciones generales, que puso en circulación, entre otras cosas la idea discutible de que el cuerpo electoral achacaba a los socialistas la ausencia de un proyecto común y entendible de España. [La propuesta de política autonómica y municipal del PSOE a través del documento "La Estructura del Estado" impulsado en 1998 por Joaquín Almunia, contiene un proyecto claro y completo.] Por la necesidad de producir una inflexión en la posición del PP que, al fosilizar el texto constitucional del 78, nos puede abocar fácilmente a una regresión de consecuencias imprevisibles. Se trata de una actitud basada en la consideración de que deben corregirse los "excesos" del pacto constitucional del 78 y volver a la "normalidad" de una concepción unitaria de España que - a lo sumo- tolera o conlleva las "particularidades". El Partido Popular ha capitalizado electoralmente, según algunos, su idea simplista de España. Una idea que puede ser reconfortante para muchos cuando la inseguridad se instala en les conciencias. Pero es una idea basada - a mi juicio- en una lectura parcial e incompleta de la Constitución y de la propia Historia de España. La Constitución, todas las Constituciones en su inicio, son una inmensa Disposición Transitoria, desde el pasado y hacia el futuro. En nuestro caso desde la dictadura a la democracia. Volveré sobre este punto... Y, en tercer lugar, creo que nuestra propuesta federal es actual por la desorientación de los nacionalismos periféricos plasmada en el movimiento táctico de la "Declaración de Barcelona" y su inaceptable preámbulo y en la profunda crisis que atraviesan, por motivos bien distintos y conocidos, Convergència i Unió y el Partido Nacionalista Vasco. 3 �Pienso que no es conveniente estar hablando todo el día del terrorismo y del conflicto vasco, ni mucho menos sobreactuar confundiendo el papel que deben realizar las instituciones y la sociedad civil. De este modo, se contribuye sin quererlo a reforzar la estrategia de eta (a la que no nombraría nunca por su nombre en mayúsculas, por cierto). Déjese de fabricar mociones, declaraciones y manifestaciones que tienen el doble carácter de reafirmar nuestro dolor y confirmar a los que lo producen que están consiguiendo los efectos que se propusieron. Aplíquense los acuerdos globales antiterroristas, cumplan las instituciones sus obligaciones y foméntese el contacto con la sociedad vasca para producir las condiciones políticas y sociales de la derrota del terrorismo. Los socialistas catalanes creemos que los nacionalistas vascos han de cambiar de política y si no están dispuestos a hacerlo las elecciones anticipadas son una ineludible exigencia democrática. Cuanto antes mejor. Pero creemos también que el Partido Popular no debería pretender obtener rendimientos electorales de la situación tanto en el País Vasco como, sobre todo, en el resto de España. Defiendo pues la oportunidad de la propuesta federal a pesar de las circunstancias. Hay que empezar a trabajar aunque el resultado sólo se obtenga dentro de algunos años. Mantener la propuesta federal es oportuno a pesar de las circunstancias temporalmente adversas, que pueden aconsejar modularla o precisamente por ellas, puesto que obligan a un mayor esfuerzo de explicación, de diálogo y de búsqueda del interés común. De un interés común que no está predeterminado para siempre, como nos recordaba el llorado Ernest Lluch al advertir - en polémica con la Real Academia de la Historia- que lo "permanente" e "invariable" es ahistórico. Y no ignoro las voces que en Cataluña consideran que "ya hemos hecho tarde" (como decimos allí) y que, por consiguiente, el esfuerzo de pedagogía y de diálogo es del todo inútil. No lo comparto, pero es un aviso a tener en cuenta. También creo que la mejor contribución desde Cataluña a la solución de los problemas generales de la gobernabilidad de la España plural es hoy una actitud moderada de mantenimiento de nuestras posiciones federales y de explicación serena de porqué nos parece que son las más apropiadas para la efectiva vigencia del espíritu de la actual Constitución española y de nuestro Estatuto de Autonomía. 4 �Y, por lo tanto, de todos los demás Estatutos. Es más: creo que esta actitud tendrá una utilidad diferida. La de ayudar a promover un cambio en la cultura política y jurídica de España que será imprescindible para resolver en el momento oportuno -es decir una vez vencido el terrorismo- el conflicto vasco. Un momento en el que necesitaremos pensar aquello que aún no existe pero que puede existir y es mejor. Estoy convencido de ello. Pienso que detrás de las dificultades que existen en el centro de España para entender a las nacionalidades históricas y en particular para entender la singularidad de Euskadi y encontrar el camino de la paz, existe el temor de que Cataluña quiera lo mismo que Euskadi y que esto haga imposible cuadrar las ecuaciones de la cohesión española, tanto económica como culturalmente. Que no abriguen estos temores. Cataluña quiere otra cosa. Quiere contribuir, y de forma destacada, a la construcción de la España plural. Y lo quiere así porqué es consciente de su peso y sobretodo porqué es consciente de que difícilmente irá bien si no es dentro de una España europea y fuerte y de que España no lo será si Cataluña no se vuelca en ello. ¿En qué principios se basa la propuesta federal? El federalismo se basa en los principios de unión y devolución. O, si lo prefieren, de unión y proximidad. Unión siempre que sea necesario; proximidad siempre que sea posible. Estos principios se derivan de los Tratados Europeos que hemos ratificado. Son derecho positivo y vigente, aplicable por los jueces y tribunales. A esa conjunción de principios los Tratados la denominan subsidiariedad. La subsidiariedad recogida en los Tratados no equivale necesariamente ni con exactitud a la proximidad del gobierno a la sociedad o a los ciudadanos. Equivale a la preferencia por la proximidad de la toma de decisiones en igualdad de condiciones de eficacia, equidad y peligro de colusión. La falta de eficacia, la falta de equidad o cohesión y el peligro de colusión entre administración y particulares se constituyen en excepciones a la regla de la proximidad establecida en el preámbulo de los Tratados de la Unión. 5 �El principio de subsidiariedad ha tenido interpretaciones diversas a lo largo de su vigencia en los Tratados. La doctrina de Birmingham, adoptada bajo presidencia británica, es mucho más restrictiva que la predominante en las culturas políticas alemana, italiana o de los Países Bajos: limita la proximidad a un criterio de preferencia a favor de los estados en todos aquellos temas que no hayan pasado a ser de competencia comunitaria. La conferencia Intergubernamental prevista para el año 2004 fijará en definitiva el concepto relevante de subsidiariedad y el consiguiente reparto de competencias, o mejor dicho, los criterios para la atribución de competencias en circunstancias distintas y bajo culturas políticas distintas, como son las que componen Europa. Criterios comunes, culturas distintas: esta es la realidad europea que se está imponiendo. Criterios comunes incluso en la adopción de las fórmulas para excepcionar a las culturas más distintas o distantes de la cultura política dominante, como ocurre con la unidad monetaria o en diversos temas objeto de cooperación reforzada o parcial, no de todos los países. El federalismo, en la medida en que persigue la Unión de los pueblos de Europa, como propone el preámbulo del Tratado, no es asimétrico más que en la medida requerida para combinar esa diversidad con la igualdad de derechos políticos. No trata de anular la diversidad sino de reflejarla en un sistema común de derechos. "Asimetría" es un concepto que pueden manejar con precisión los politólogos, pero que los políticos no deberíamos utilizar más que con gran precaución. El federalismo hace residir en la persona y en la sociedad, más que en la nación, la fuente del derecho. En este sentido es "socialista" (entre comillas) o societario. El jacobinismo centralista y el independentismo, que hacen residir la fuente del derecho en el Estado-nación 1 son en cambio, en este mismo sentido, "nacionalistas". El principio de confianza federal o lealtad constitucional (la "Bundestrue" del federalismo alemán), tanto vertical (estadoautonomías) como horizontal (entre autonomías) es requisito indispensable del buen funcionamiento de los Estados-nación plurales. Un socialista andaluz -Javier Torres Vela- ha precisado con acierto el alcance del principio de confianza federal que "supone -dice- una aceptación plena del pacto constitucional y de respeto de cada instancia territorial a las competencias de los demás poderes públicos" 6 �Quiero resaltar especialmente el valor de este principio en un momento en que son cada vez más las voces - equivocadas a mi modo de ver - que dudan que hoy fuera posible reeditar el pacto constitucional tal como fue concebido en 1978. No es lo mismo, evidentemente, el espíritu del 78 que el espíritu del 24 de febrero de 1981, cuando un conocido director de un medio de comunicación de Madrid no veía otra alternativa que sacrificar el Estado de las Autonomías para que pudiera pervivir el sistema democrático. Pero hoy, con mayor perspectiva histórica, comprendemos mejor lo que ha pasado y podemos empezar lo que aquel espíritu de entonces nos pide que hagamos ahora para profundizar en él y mantenerlo vivo. Los pilares de la propuesta federal El nuevo federalismo que proponemos es un federalismo desde abajo, que reconoce y respeta la diferencia, que articula de maneras diversas las realidades que son diversas. Un federalismo que se basa en dos criterios: la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos, es decir solidario con las partes menos desarrolladas; pero, a la vez, un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad y que es capaz de ofrecer, como ha ofrecido, todas las posibilidades de desarrollo nacional, político y cultural a viejas naciones como la catalana o la vasca y todas las posibilidades de prosperar en el marco de su peculiaridad a los archipiélagos y a determinadas regiones que se sienten también nacionalidades. Un federalismo que valora tanto la legitimidad histórica de los pueblos de España y sus instituciones, como la legitimidad de ejercicio de la que habla José Bono cuando explica el arraigo creciente del sentimiento comunitario en Castilla La Mancha. La propuesta federal que les propongo se fundamenta en cuatro pilares básicos: el político, el fiscal, el cultural y el judicial. Federalismo político En el ámbito político la propuesta principal es reformar el Senado para convertirlo en lo que proclama el artículo 69.1 de la Constitución: la cámara de los territorios. Se trata de adecuar el Senado a la estructura real de nuestro Estado para que cumpla la función constitucional específica que tiene asignada: llegar a ser el espacio institucional de participación de las Comunidades Autónomas en el Estado. 7 �Lo cual requiere -por ejemplo- asegurar la participación con voz de los presidentes autonómicos tanto en Pleno como en Comisión; la elección de los senadores por los Parlamentos autonómicos; la posibilidad de que los senadores elegidos sean alcaldes; la posibilidad de que los Gobiernos autonómicos puedan incluir puntos de debate en el orden del día... El Senado ha de ser así el espacio institucional común del diálogo multilateral entre el Gobierno español y las Comunidades Autónomas. Pero también ha de ser la cámara de diálogo entre las Comunidades Autónomas desde la que pueda ser abordada la cooperación entre ellas. Asimismo, el Senado ha de canalizar la participación de las Comunidades en la Unión Europea. Y ha de incorporar la realidad plurilingüística de España, de modo que se convierta en normal y habitual el uso de las lenguas oficiales de las Comunidades Autónomas. El voto contrario al que hemos asistido esta semana negando la posibilidad de que el DNI y el pasaporte se expresen en los dos idiomas, el propio y el común, indica una resistencia a aceptar esta realidad. Y ha de tener en algunas leyes funciones legislativas de primera lectura (la reforma de los estatutos de Autonomía, las leyes del artículo 150 de la Constitución, la ley del Fondo de Compensación Interterritorial, los convenios y acuerdos de cooperación de las Comunidades Autónomas y la ley orgánica prevista en el artículo 157.3 de la Constitución); y ha de ser el ámbito del primer debate de las iniciativas legislativas de los Parlamentos autonómicos. En el Senado ha de existir una comisión parlamentaria permanente encargada del debate y del seguimiento de la financiación de las organizaciones territoriales del Estado. El Senado ha de crear una Oficina de asuntos económico-territoriales que permita el acceso a toda la información sobre los flujos económicos, elaborada a partir de una base territorial. Y, finalmente, el Senado ha de seguir siendo una cámara de debate político en tanto que cámara de las Cortes Generales. En donde el Presidente del Gobierno, una vez obtenida la investidura y formado Gobierno, debería comparecer para exponer y debatir su programa relativo a la estructura territorial del Estado y sobre el pluralismo cultural y lingüístico. 8 �En resumen, el Senado es una cámara de representación y de debate político [Quisiera mencionar en este momento la magnífica conferencia que Jesús Caldera pronunció en esta misma tribuna hace dos meses sobre la representación política y el Parlamento.] y ha de ser también la primera y principal voz en las cuestiones relativas al Estado de las Autonomías. Aquella es la función genérica que comparte con el Congreso y esta última constituye el objetivo específico del Senado. La reforma del Senado en el sentido que les he expuesto requiere de una reforma muy concreta de la Constitución: la del artículo 69 del Título III de la misma y de aquellos que sean concordantes o complementarios, sin que tenga que modificarse el Título VIII. No hemos de discutir el sistema autonómico, sino la organización del Senado, en tanto que cámara de representación territorial y como órgano integrante de las Cortes Generales. De todos modos, más adelante me referiré a la cuestión de la reforma constitucional. Quisiera añadir, más allá de los criterios expuestos sobre la reforma del Senado, una consideración sobre la oportunidad de integrar a los municipios en la representación senatorial de cada una de las autonomías, de tal modo que el conjunto de las instituciones territoriales puedan tener una presencia equilibrada en el máximo órgano legislativo del Estado. Y no quisiera cerrar este capítulo dedicado a los aspectos institucionales de la propuesta federal, sin mencionar un aspecto de un alto contenido simbólico: la localización de instituciones del Estado fuera de la capital de España. Tenemos un tímido, pero positivo, ejemplo en la radicación en Barcelona de la Escuela Judicial. La lógica profunda de un Senado como cámara territorial conlleva la posibilidad y la conveniencia de potenciar la presencia regular del Senado en las Comunidades Autónomas, tanto desde el punto de vista simbólico como desde la perspectiva de la localización descentralizada de alguno de sus servicios. Hay que acercar las instituciones representativas de la soberanía popular al pueblo del que emanan, tanto por las vías que abren las nuevas TIC, como por las vías tradicionales de las Cortes viajantes. Hay que terminar con el absurdo de la identificación de lo nacional con un lugar, un acento o un rincón del país. 9 �Federalismo fiscal El federalismo fiscal constituye el segundo pilar de la propuesta federal. Proponemos afrontar la organización de la financiación territorial desde cuatro grandes criterios. El primero, igualar los resultados en gasto público por habitante de las autonomías del régimen foral con las autonomías del régimen común, en proporción a sus competencias y en un horizonte tan largo como sea necesario (20 años, por ejemplo). Y que quede claro que decimos los mismos resultados, no necesariamente el mismo procedimiento. El segundo criterio se refiere a la redistribución del gasto público entre las tres administraciones públicas, de modo que la Administración del Estado limite su participación -sin pensiones ni amortizaciones de la deuda pública - al 40%, repartiéndose el 60% restante a partes iguales entre autonomías y ayuntamientos. Es imprescindible un planteamiento general que tenga una visión de conjunto del papel y el peso de los tres niveles de gobierno (central, autonómico y local). El tercer criterio atañe al tratamiento de las áreas metropolitanas y propone igualar la inversión del Estado por habitante entre las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes (hoy Madrid, Barcelona y Valencia, mañana quizás Sevilla, Bilbao, Zaragoza y Málaga) El cuarto criterio define una regla básica de equidad fiscal territorial: que las autonomías paguen en proporción a su riqueza y reciban en proporción a su población. Es decir, pagar por renta y recibir por población. A estos cuatro criterios nuestros compañeros andaluces añaden un quinto criterio: la concesión de un período de tiempo de aproximadamente diez años para la recuperación de retrasos estructurales históricos de algunas comunidades autónomas mediante una financiación suplementaria. Desde Cataluña nos parece que es un objetivo posible y deseable. Tiene la virtud de insistir en la cohesión y la virtud adicional de limitar el esfuerzo en el tiempo. Está en la línea de la reciente sentencia del Tribunal Constitucional alemán sobre la cohesión entre los territorios ricos y pobres de la República Federal y en la línea del Consejo Europeo respecto de la cohesión entre estados. 10 �Seguramente podría extenderse esta temporalidad a la recuperación de los retrasos relativos de algunas áreas metropolitanas respecto de la de Madrid, tal como sucedió durante el período preolímpico, en el que las inversiones de la Administración del Estado en el área de Barcelona igualaron a penas las inversiones realizadas en el área de Madrid. Después las inversiones se han desequilibrado. En parte por la menor inversión del Estado y en parte también por las menores inversiones de la Generalitat de Cataluña en comparación a las de la Comunidad de Madrid. Por otra parte, sería necesario admitir el argumento del actual Gobierno de la Generalitat de Cataluña de que el cuarto criterio (pagar por riqueza y recibir por población) tendría que modularse por la mayor demanda de determinados servicios públicos (por ejemplo, la Sanidad) a medida que aumenta la renta. (Aunque esto favorecería también a la Comunidad de Madrid y no ayudaría a restablecer el equilibrio, ni tampoco a cuadrar posibilidades financieras y gastos efectivos). Lo que ha de quedar claro es que los socialistas catalanes insistimos en tres cosas. Que lo importante no es discutir solamente qué impuestos concretos y qué gastos concretos se redistribuyen. Lo importante es ponerse de acuerdo en los objetivos que perseguimos todos juntos, objetivos como los que nosotros proponemos en los cinco puntos, porqué si no la discusión técnica sobre los impuestos no se acabará nunca y desvirtuará el debate político de fondo. A todos nos interesan planteamientos a medio y largo plazo que permitan dar estabilidad y hacer factibles financieramente las medidas que se adopten. Que el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos, cosa que puede aligerar además los problemas derivados de la mayor demanda de servicios de la población a medida que aumenta la renta y que de paso garantiza la auténtica corresponsabilidad fiscal de las autonomías, hoy ausente o muy insuficiente. Que la discusión sobre los objetivos del federalismo fiscal no se puede ir retrasando hasta finales del año 2001, para entrar en vigor en el 2002, lo que supondría, contando con los plazos de entrada en vigor efectivo del sistema, que no se aplicaría totalmente hasta la próxima legislatura. Ello introduce un grado de incertidumbre política inaceptable. Los socialistas catalanes exigimos que la discusión comience ya, que participemos todos y que antes de finalizar el año estén fijados unos objetivos estables para los próximos 10 o 15 años, o más si es posible. 11 �En resumen: ofrecemos un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativo y duradero, con corresponsabilidad y suficiencia, que pueda ayudar decisivamente a eliminar los fantasmas del rencor y la desconfianza entre comunidades. Federalismo cultural En el ámbito cultural y educativo es donde nos jugamos de verdad la viabilidad de una España de todos. La educación es la fuente del entendimiento, que es el cemento de la España plural, el único cemento duradero. Es un grave error considerar que la protección y la promoción de las culturas y de las lenguas españolas no castellanas compete exclusivamente a las instituciones catalanas, vascas y gallegas y que, por consiguiente, la acción cultural y educativa del Estado debe circunscribirse a la cultura española expresada en castellano. Más allá de las definiciones competenciales existe un deber moral y político del Estado de incorporar a su "corpus" simbólico todas las culturas y todas las lenguas de España. Por ello, los cuatro idiomas españoles -el castellano, el catalán, el vasco y el gallego- han de ser protegidos por el Estado y estar presentes en sellos, pasaportes y documentos de identidad, en las emisiones del Euro, y en las instituciones culturales españolas de todo tipo. Del mismo modo, las autonomías con lengua propia distinta al castellano deben -en reciprocidad- defender y proclamar el castellano como una inmensa riqueza propia, cerrando el largo período histórico de justificados resentimientos por la continuada persecución del catalán, del euskera y del gallego y la imposición del castellano, que ha durado más de dos siglos. Es asimismo imprescindible que en todas las escuelas de España se explique una historia que sea la historia común de los pueblos de España. Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma. Una historia común de un país formado por gentes de distinta "nación", de cimientos diversos, pero que se respetan, debiera permitirnos adoptar un punto de vista cada vez más común, no ignorante de las diferencias pero sí consciente del terreno compartido 12 �Esto es federalismo: educación en la pluralidad, entendimiento entre los pueblos de España de los que habla la Constitución. Unión y libertad. No unión pero libertad; o libertad pero unión: libertad y unión. Ser diferentes e ir juntos. Y por lo tanto ser iguales en el destino, aunque diferentes en el origen. Federalismo judicial Y el cuarto pilar de la propuesta federal se refiere al ámbito de la justicia. En el campo judicial, los socialistas catalanes estamos por la transferencia a los Tribunales Superiores de Justicia de las competencias del Tribunal Supremo en materia de casación de sentencias. Es uno de los aspectos de la necesaria reforma para conseguir una justicia más ágil y próxima. Entendemos que la casación en los Tribunales Superiores autonómicos ha de tener una sola excepción: el recurso de unificación de doctrina ante el Tribunal Supremo, al alcance de todos aquellos ciudadanos que consideren que la jurisprudencia de uno o varios Tribunales Superiores de otras Comunidades les es más favorable. Con ello se garantiza la homogeneización en última instancia de la jurisprudencia sin renunciar a la proximidad y diligencia de la justicia. Si pensamos a escala europea, algún día llegará que el Tribunal de Luxemburgo tenga que hacer esta clase de arbitraje entre ciudadanos de los diferentes estados de la Unión Europea. Sin duda la Carta Europea de Derechos del Ciudadano nos aproximará a él. El decálogo federal Hasta aquí el recorrido por los cuatro ámbitos en que se concretan las propuestas del nuevo federalismo: el político, el fiscal, el cultural y el judicial. A lo largo de este recorrido se han perfilado diez proposiciones que constituyen una especie de decálogo federal. 1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial. 2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado. 3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común. 4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30. 5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas. 6. Pagar por renta y recibir por población. 13 �7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales. 8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas. 9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de España. 10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del recurso de unificación de doctrina. ¿Hay que reformar la Constitución? ¿Qué consecuencias constitucionales tienen las propuestas que les he explicado? ¿Es necesaria la reforma de la Constitución? ¿Es oportuno plantearlo? Ante todo creo que hay que acabar con el tabú de la Constitución intocable. Ya les he avanzado mi convicción de que es necesario reformar la Constitución para conseguir que el Senado se convierta plenamente en la cámara de representación territorial para que, como tal, llegue a ser el símbolo institucional del reconocimiento político de la diversidad nacional, cultural y lingüística de España. No tiene sentido alimentar temores ante el planteamiento de una reforma constitucional precisa y concreta. En el campo político y en el campo académico es reconocido el carácter abierto de la Constitución, que es lo que ha permitido precisamente la construcción del Estado autonómico. Un sistema complejo -como el Estado de las Autonomías- que aspire a mantenerse ha de ser abierto y adaptable. El consenso de partida que hizo posible la Constitución de 1978 exige su continuidad mediante un pacto constitucional permanente que puede llevar a revisiones periódicas del texto constitucional. La aprobación de los sucesivos Estatutos de Autonomía ha sido un ejemplo de esta renovación continuada del pacto constitucional. Están fuera de la realidad las propuestas de cerrar el modelo de Estado y también los que consideran intocable la Constitución. Son actitudes que esconden la defensa de una España que ya no existe. No es lo mismo proponer el cierre del modelo, como hace el PP, que querer dar nuevas perspectivas al Estado autonómico a partir de la corrección de sus disfunciones y sus desequilibrios. 14 �Los socialistas catalanes queremos dotar de estabilidad y eficiencia al modelo autonómico para que encuentre su punto de equilibrio, pero no a costa de ignorar la realidad plural de España. Hemos aprendido muy bien la lección de la LOAPA y por ese camino no nos encontrarán. En veinte años se han producido dos cambios sustanciales en la configuración del Estado español como son: la generalización de las autonomías y la plena incorporación de España a la Unión Europea. Ambos cambios ulteriores a la Constitución de 1978, que, si bien puede considerarse implícitamente federal, admite y necesitareformas para incorporar nuevos planteamientos, derivados precisamente del desarrollo autonómico. Hay suficientes razones, pues, para intentar un nuevo paso adelante que implique la renovación del pacto constitucional. Un nuevo pacto constitucional que se proponga completar el desarrollo autonómico y corregir los desequilibrios y disfunciones, por un lado, y avanzar en el reconocimiento de la realidad plurinacional de España, por el otro. Un nuevo pacto constitucional que ha de comportar cambios precisos y acotados en la Constitución para reformar el Senado. Concretamente y tal como les he avanzado antes: la reforma del artículo 69 del Título III y de aquellos que sean concordantes o complementarios. Estoy convencido que también es necesaria la reforma constitucional para reformar la Justicia, el verdadero agujero negro de nuestro sistema democrático. Pero soy consciente que, hoy por hoy, es más factible llegar al consenso sobre la reforma del Senado (empezando por la asistencia de los presidentes y líderes autonómicos) que sobre la reforma judicial. Más allá de la reforma constitucional: la confianza federal Con el mismo espíritu del pacto de renovación constitucional han de resolverse los principales problemas pendientes de nuestro Estado autonómico. Muchos de ellos los he ido identificando al desgranar las propuestas del nuevo federalismo. La financiación autonómica y local, la participación de las comunidades autónomas en la formación de la voluntad estatal ante la Unión Europea o la reforma de la Administración del Estado derivada de la culminación de los traspasos de competencias a las 15 �Comunidades Autónomas son algunos de los problemas que demandan cambios legislativos y decisiones políticas formales, pero también precisan de acuerdos tácitos o pactos no escritos sobre el modelo de relación entre el Estado central y las comunidades autónomas, en la línea de lo que en los Estados federales consolidados se denomina confianza federal. Y, pensando en el futuro inmediato, hay que prever asimismo el proceso de redistribución de poder y competencias entre las comunidades autónomas y los municipios, de manera que el principio de proximidad termine por ser el criterio rector de toda nuestra organización institucional. Pero, el nuevo pacto constitucional no puede limitarse a completar el desarrollo autonómico y a corregir las disfunciones observadas. Se ha de avanzar a la vez en el reconocimiento de la realidad plurinacional de España. Un ejemplo del alcance de este reconocimiento sería una decidida política lingüística y cultural de Estado que facilitase y promoviese el uso de todas las lenguas de España en las instituciones, los documentos y los símbolos del Estado autonómico, tal como les he explicado antes. Sin el reconocimiento explícito de las diferencias -de lo que se ha convenido en denominar "hechos diferenciales"- podríamos llegar a perfeccionar el modelo de Estado y sus instituciones, pero seguiríamos sin resolver el problema de la convivencia de las Españas. Además de un Estado más estable y eficiente, aspiramos -en palabras de Isidre Molas- a una España cómoda para todos. En 1978 la esencia del pacto constitucional consistió en que las fuerzas políticas ampliamente mayoritarias de Cataluña y el País Vasco renunciaron a ejercer el derecho de autodeterminación, a cambio de conseguir un nivel de autonomía y de autogobierno a la altura de lo que habían conseguido con los Estatutos de la Segunda República. Podría afirmarse que el sacrificio de la expresión de la diferencia y de la pluralidad nacional de España ha sido el precio pagado desde Cataluña y el País Vasco para hacer posible la construcción y la consolidación de la democracia española. Hoy, el núcleo del nuevo pacto constitucional tendría que consistir en que las nacionalidades históricas -Cataluña, el País Vasco y Galicia16 �acepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, a cambio de que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España y, en consecuencia, las expresiones políticas de los hechos diferenciales. En definitiva, queremos abrir un diálogo sereno, desde la franqueza y la confianza, para poder caminar todos los pueblos de España juntos hacia el Estado federal y la España plural. Los socialistas catalanes estamos convencidos de la necesidad de este paso hacia delante. Nuestra apuesta de futuro es convertir esta necesidad en posibilidad. Muchas gracias. Pasqual Maragall 17 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El nuevo federalismo en España y Europa: la propuesta catalana para Europa Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall explicant la proposta que lidera des del punt de vista català, per una Espanya i una Europa federals. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Federalisme Catalunya Espanya Europa Subsidiarietat Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-08 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1751/0000001378.pdf e5863dfba5e81c052b0621d235e30cf8 PDF Text Text El moment polític a Catalunya Conferència de Pasqual Maragall a ESADE (28-5-01) Bona tarda. Moltes gràcies a tots vostès per la seva assistència. Moltes gràcies al president del Patronat d’ESADE i al president de l’Associació d’exalumnes, els bons amics Joan Josep Brugera i Xavier Pérez Farguell per la seva invitació a pronunciar aquesta conferència sobre el moment polític de Catalunya i, sobretot, per a compartir amb vostès aquesta estona. ESADE proporciona una tribuna pública, amb una llarga trajectòria democràtica i de servei públic, de gran ressò i prestigi i, per tant, molt exigent. Confio aquesta nit poder-los aportar idees positives respecte al moment actual i al futur de Catalunya i contrastar-les amb vostès. Del que estic segur és de que jo en sortiré enriquit. Vull aprofitar també aquesta ocasió que em brindeu per felicitar molt efusivament a ESADE, si més no per dos motius recents: pel seu doble reconeixement internacional amb l’acreditació de la International Association for Management Education i l’avaluació que n’ha fet el Wall Street Journal, com a primera escola europea de management i, en segon lloc, per les seves iniciatives de creixement a Madrid. Necessitem empreses i institucions que creixin i ampliïn el seu mercat. Us animo a projectar encara més la vostra influència, i també la de la Universitat Ramon Llull, fora de Catalunya i fora d’Espanya. També m’atreveixo a animar a ESADE a continuar en la seva línia de treball en la millora de la gestió i l’administració pública. Els seus programes i tasques de recerca han estat pioners i estic segur que amb la nova direcció de la Institució i de l’Escola d’Administració d’Empreses, amb els senyors Carlos Losada i Xavier Mendoza, aquesta branca del coneixement, tan necessària per al bon govern de Catalunya, continuarà progressant. Del que vull parlar-los avui és del moment polític que viu Catalunya. Vull traslladarlos la meva preocupació per una situació que considero força negativa, però vull expressar-los també un missatge de confiança, perquè disposem de bases sòlides per afrontar el futur. El meu sentiment és des de ja fa més de dos anys d’esperança i de decepció a l’hora. Catalunya no va malament. És més, ho te tot per reeixir en el mon obert que s’està configurant. Però hi falta una cosa, Hi falta govern, bon govern i, en la base, una aliança política i parlamentària sòlida que ho permeti. Hem malbaratat dos anys de vida política a Catalunya, amb la qual cosa hem reculat: hem perdut liderat, hem perdut capacitat d’iniciativa i hem perdut i continuem perdent oportunitats. Hi ha una distància molt gran entre les possibilitats del país i la realitat. El nostre govern, el govern de Catalunya, està paralitzat, no te projectes. Ha entrat en una fase d’involució, tirant endarrera els acords inicials de legislatura (com en l’audiovisual, l’organització territorial o l’aprofundiment de l’Estatut). Lamento haver de repetir aquests arguments, però la meva responsabilitat m’obliga, ja que no es perceben símptomes de millora, tan sols una actitud defensiva i resistencialista i profundament conservadora de "qui dia passa any empeny", que vostès com a directius be saben, és la millor manera d’enfonsar una empresa. 1 �Ja fa temps, com a mínim dues legislatures, que es resta en lloc de sumar: En política hi ha aliances bones i dolentes en funció dels objectius. Com passa en el món de l’empresa. Si l’objectiu era aprofundir l’autogovern de Catalunya (l’autonomia), en el marc d’un procés harmònic a nivell de l’Estat, l’aliat escollit no és l’adequat. Si l’objectiu era també, conseqüentment, obtenir major finançament per a les nostres competències, hem quedat defraudats. Si preteníem un major flux d’inversions cap a Catalunya i resoldre estrangulaments històrics en les nostres infrastructures, haurem d’esperar temps millors. O canviar de Govern. L’actual Govern, i la coalició que el sustenta, han errat en les aliances. El resultat ha estat el no poder avançar en temes clau pel futur de Catalunya i en el paper i posició de Catalunya a Espanya. La nostra Comunitat autònoma ha retrocedit posicions relatives en el context espanyol. No només en renda, també en iniciativa, prestigi i capacitat d’influència. I el que és també preocupant de cara al futur, en població, en termes relatius. La població potencialment activa s’ha reduït entre 1995 i 2000 en més de 200.000 persones i, en conseqüència, s’està reduint en volum absolut l’oferta de treball. Analitzant tots aquests aspectes i la possible evolució de les taxes d’activitat per sexes i grups d’edat i la de la demanda de treball, Josep Oliver arriba a la conclusió que, en una estimació moderada, l’any 2010 la demanda de treball no coberta per residents se situarà a Catalunya entre 350.000 i 450.000 persones. És a dir, un dèficit de ma d’obra que haurà de ser cobert per població immigrada. No cal insistir en els problemes d’integració i cohesió social que això pot comportar que cal preveure i sobre els que cal començar a actuar amb urgència. Haurem de reconèixer, així ho faig jo, la contribució històrica que Jordi Pujol ha fet al davant de la Generalitat. Però és llàstima i hauria estat bo evitar que els últims anys d’un cicle polític tan important, es vegin marcats per greus errors i mancances de gestió i de govern que afecten, fins i tot, el prestigi de la institució. Citaré dos casos. La qüestió del Plan Hidrológico Nacional i l’actitud de la majoria i del Govern han posat de manifest importants problemes. Un, la falta de projecte sobre la política de l’aigua a Catalunya (desprès de 20 anys de govern…), l’absència d’una política sostenible, equilibrada, fonamentada en una correcta planificació i gestió dels recursos. En segon lloc posa de manifest la inexistència de política territorial, manifestada en aquest cas en les Terres de l’Ebre, però que fàcilment podríem estendre al Pirineu, al Camp de Tarragona, a la Catalunya Central o a la pròpia Regió Metropolitana de Barcelona. En tercer lloc, ha posat de manifest la dependència del Govern i de la seva formació, que l’obliga a trencar a Madrid la paraula donada a Barcelona i a donar suport en el Parlament espanyol a polítiques que el Parlament català qüestiona seriosament. Una cosa similar ha passat amb la política d’immigració. El marcatge imposat pel Partit Popular ha impedit a CiU fer cas al que plantegen institucions com la Sindicatura de Greuges o el propi Consell Consultiu de la Generalitat, que posen en dubte la correcció i constitucionalitat de la Llei d’Estrangeria; o els ha impedit donar compliment a resolucions parlamentàries que situaven les qüestions de la immigració en una perspectiva més constructiva i realista. 2 �D’altres episodis com la incapacitat de donar sortida a la situació de la Sindicatura de Comptes o els problemes que es multipliquen en la gestió de Turisme, les subvencions de Treball o la Fundació Catalana per a la Recerca, són també manifestacions de l’esgotament d’un projecte polític que demana una profunda renovació. Un canvi (si em permeten novament el símil empresarial), en la gestió i en la propietat. Em preocupa la falta de resposta o les respostes inadequades de l’actual govern a problemes que tenim plantejats i que condicionen el futur de Catalunya. I em preocupa la perspectiva que als quasi dos anys ja perduts en aquesta legislatura, encara hi podríem afegir-ne dos més. Els posaré també un parell d’exemples que considero bàsics: Quan la nova societat del coneixement és ja un fet i el futur de les societats vindrà condicionat per la seva capacitat en potenciar-la, nosaltres mantenim les nostres polítiques tardanes en matèria d’Universitats, de recerca, desenvolupament i innovació o en la creació d’infrastructures per a les TIC. (La manca d’estratègia envers les noves tecnologies de la informació i comunicació (les T.I.C.), ha estat posada de manifest recentment per les entitats sectorials i quan ho han fet han rebut crítiques del Conseller del ram). Quan cal debatre una nova organització de l’administració que l’apropi al territori, seguint els models de proximitat o subsidiarietat que la Unió Europea propugna, per tal d’enfrontar d’una manera més eficaç els problemes de la degradació dels habitatges, l’educació en els primers i segons nivells, els serveis de benestar social o la integració dels immigrants, aquí continuem presoners d’un model centralitzat i poc eficient d’organització de la Generalitat, resistent a crear les vegueries (les províncies catalanes, si em permeteu), amb o sense refrendament legal a Madrid, i a dotar de mitjans i de capacitat d’actuació a l’àmbit més pròxim al ciutadà, que és el seu municipi. Estem incorrent en un important cost d’oportunitat per no fer les coses necessàries en política social, en política de família, en ensenyament, en política de recerca i desenvolupament, en foment de la innovació i la creativitat. Quan cal debatre un nou model territorial que apropi l’administració al territori, seguint els models de proximitat o subsidiarietat que la pròpia Unió Europea propugna, per a afrontar d’una manera més eficaç problemes com l’habitatge, l’educació en els primers nivells, els serveis socials de benestar o la immigració, aquí continuem aferrats a un model centralitzat i poc eficient d’organització de la Generalitat, resistent a crear les vegueries i a dotar de mitjans i capacitat d’actuació a l’àmbit més pròxim al ciutadà, que és el seu municipi. La iniciativa política està en mans de tercers: el PP de Catalunya (que com vostès saben gaudeix d’una autonomia mínima o nul·la respecte a Madrid), i que imposa els seus criteris centralistes i conservadors als seus socis de govern amb un percentatge molt reduït dels vots, tot just el 9,5% (i amb escasses expectatives de superar-los, per cert). És necessari superar la crisi de governabilitat que viu Catalunya. Crisi de Govern que es manifesta en els vuit Consellers que han canviat de lloc en un any i mig, inclòs el nomenament d’un Conseller primer, fet de forma poc respectuosa amb les pràctiques parlamentàries, furtant al Parlament la seva capacitat de debat i control d’un acte de l’Executiu que suposa una modificació substancial a la forma de Govern que es va sotmetre a l’aprovació parlamentària en el solemne acte 3 �d’investidura. No obstant això, no vull deixar d’esmentar algunes de les coses positives que l’actual composició del Parlament ha tingut. L’exigua majoria de les formacions de dretes (68 diputats front a 67 de l’esquerra), han permès introduir alguns canvis importants en la dinàmica parlamentària. Cal reconèixer també les dinàmiques positives introduïdes per la Presidència del Parlament. Per primera vegada, desprès de 20 anys, s’ha dotat als Grups Parlamentaris d’una mínima infrastructura per exercir la seva funció. Ha calgut una composició del Parlament com la descrita per donar més vitalitat a una institució a la que el pes de la majoria havia mantingut esmorteïda. Vull reconèixer l’esperit col·laborador i lleial del President del Parlament, que ha posat en marxa dinàmiques molt positives, encara ens haurem d’afanyar per completar la revitalització del Parlament, reformant el seu Reglament. Vull també fer notar iniciatives molt positives com l’inici, encara insuficient, d’un debat i propostes sobre el problema del finançament dels partits polítics auspiciat pel Parlament. O la creació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, de forma pionera, i que s’afegeix a una altra institució parlamentària com és el Síndic de Greuges, la labor dels quals contribueixen a millorar la qualitat de la nostra vida democràtica. Veig, crec que tots veiem, amb preocupació com els ciutadans s’allunyen de la Política, però també de la justícia o de les empreses multinacionals. Son moltes les causes, sens dubte, i tots els partits compartim responsabilitats. Però qui ha governat Catalunya durant sis legislatures probablement té molts motius de reflexió. La sensació que té un ampli sector de població de que "això de la Generalitat no va amb ells", i que es manifesta en els estudis sociològics i es constata en l’elevada abstenció, té causes diverses, però entre elles, de ben segur, l’empobriment històric de la vida parlamentària i del debat parlamentari i la seva quasi ocultació fins ara. Tampoc la subtil (i no tan subtil) apropiació i identificació entre Generalitat – partit – líder del partit és aliena a aquest desinterès cívic cap a l’autogovern de Catalunya, que conviu curiosament amb una relativament alta valoració del Govern en les enquestes d’opinió. La gent pensa que és millor "govern català" que "falta de govern". Independentment de l’opinió sobre aquest govern. El plantejament d’unes relacions interessades amb Espanya on els resultats sempre es mesuren pel que demanem i pel que "hem tret", no sembla una forma positiva ni creativa d’establir relacions i una bona part de la nostra ciutadania percep com desestimuladora per a participar. Sobretot quan el que "hem tret" és tan poc. El capital adquirit en menys de tres anys de govern del President Tarradellas i en els primers anys del Govern Pujol l’hem anat perdent poc a poc, però amb perseverància. Ara plantegem unes campanyes d’imatge (benvingudes siguin si van en la bona direcció de Catalunya com a "terra d’acollida"), però hauria anat molt bé aprofitar aquests 20 anys per transmetre una imatge diferent de la que hem transmès. Ara ho pagarem en forma de crisi de nombre d’estudiants universitaris (en termes estratègics) quan s’estableixi del tot el districte obert. Catalunya ha d’aspirar a no només ser motor econòmic, que no ho estem essent, en termes relatius, cada cop 4 �menys, si no capdavantera en la proposta d’estructuració d’Espanya i dels seus pobles. Hem de donar un tomb a aquesta manera de fer les coses. En primer lloc, cal retornar al Parlament el seu paper central com a cambra legislativa, de debat polític i de control de l’Executiu. Això passa per les reformes internes necessàries en el seu Reglament per a dotar-lo d’un major vigor i agilitat; però també passa per iniciatives com incrementar la seva presència en la vida ciutadana a través de l’emissió de senyal de TV, que no arribarà fins a la tardor i ja veurem si serem a temps de donar en directe els dos grans debats que hi tindran lloc: el de política general –crítica de l’acció de govern, darrera oportunitat del Govern Pujol per a rectificar i Moció de censura constructiva, és a dir, debat de l’alternativa de govern. En segon lloc, cal canviar l’actitud i comportaments de la majoria. Ara reclamem i oferim, diria que exigim i ho continuarem fent des de la majoria si els ciutadans ens atorguen aquesta confiança, una actitud oberta, de consens per a tots aquells aspectes fonamentals que afecten la vida política de Catalunya. Hem perdut gas en aquests temes: CC/RTV, l’ordenació territorial, Llei Electoral, revisió de l’Estatut, Llei del Primer Conseller o del Govern. Els Socialistes - Ciutadans pel Canvi hem ofert un pacte el més ampli possible en temes com la immigració, la nova divisió territorial de Catalunya, el finançament autonòmic i les reformes institucionals que cal fer, com l’aprovació de la Llei Electoral catalana i l’aprofundiment de l’Estatut. La resposta de la majoria i del seu Govern ha estat la involució: el menyspreu del Parlament i el Consell Consultiu en el tema de la immigració, la marginació d’un tema nascut de la voluntat de consens com la nova divisió territorial, amb la iniciativa del Conseller Duran Lleida, avui dimitit, i el treball dels experts coordinat per Roca Junyent; la regressió en els mitjans públics de comunicació, el rebuig d’una posició unitària, sòlida i solvent en la reforma del finançament autonòmic i del finançament públic en general, en una perspectiva a 20 anys i, finalment, l’ajornament i reiterat incompliment en les obligades reformes electorals i d’adaptació de l’Estatut. Hi ha una altra forma de fer política i haurem de recuperar els valors de la participació, la pluralitat, la coherència política i el consens en els temes cabdals de país. Amb el mateix esperit, Catalunya ha d’oferir un nou pacte a Espanya: federalisme i subsidiarietat son els conceptes polítics que ens han de permetre avançar en el projecte conjunt amb els pobles d’Espanya i en la capacitat d’iniciativa des de Catalunya. Un nou federalisme en la línia del que els pensadors més lúcids estan proposant per Europa. La nova Europa que amb dificultats, és cert, s’està configurant, camina en aquesta direcció federal. Federalisme que reforça la unitat en el propòsit comú i la pluralitat de les parts per a desenvolupar la seva pròpia identitat. Un model que ens permeti superar tant la desorientació actual dels nacionalismes perifèrics com del nacionalisme espanyol del PP que, al pretendre fossilitzar el text constitucional de 1978, ens pot abocar a una regressió de conseqüències 5 �imprevisibles. Proposo treballar en una proposta federal per a Espanya ja des d’ara, encara que els resultats no es vegin fins d’aquí a uns anys. No hem fet tard encara des de Catalunya per a fer aquest esforç de pedagogia i diàleg. Hem perdut, això sí, bastant de temps i oportunitats. No és possible en la conferència d’avui aprofundir en aquest enfocament. Solament vull assenyalar la importància de disposar de models de referència que superin el conjunturalisme, els posicionaments tàctics, el predomini del circumstancial sobre el substantiu de les idees i projectes. *** Voldria centrar-me en la segona part de la meva intervenció en el projecte econòmic i social que crec que és necessari oferir a la societat catalana per superar l’actual desorientació i perseguir objectius més ambiciosos de futur. Fa uns sis mesos vam posar en marxa des del nostre Grup Parlamentari, el Govern Alternatiu, amb una doble missió: avaluar i destacar les limitacions del Govern actual i de cadascuna de les seves Conselleries i generar una política alternativa en les diverses àrees de govern. Des d’aleshores, el Govern Alternatiu ha generat línies d’acció i projectes alternatius en totes les àrees: política universitària i de recerca, política social, reducció de la pobresa i l’exclusió social, infrastructures, medi ambient, educació, política territorial, finançament autonòmic i local… Tots aquests projectes configuren i configuraran una política alternativa a l’actual, des d’una perspectiva progressista, que creu en una major igualtat i en la capacitat dinamitzadora de les decisions adoptades el més a prop possible de la gent. Avui em referiré a tres grans aspectes: els reptes que ens planteja la nova economia, les infrastructures com a requisit indispensable per a la competitivitat i la necessària aspiració a una societat més justa. Ens hem de plantejar reptes més elevats i globals. Cal desenvolupar una visió de futur i aquesta no pot ser una altra que apostar decididament per la societat del coneixement. No podem conformar-nos amb uns indicadors de recerca clavats des de fa anys i anys en nivells equivalents a la meitat de l’esforç que fan les àrees amb les que hem de competir. No podem seguir mantenint unes altes taxes de fracàs escolar i universitari o una formació professional subvalorada. No podem conformar-nos amb una dotació d’infrastructures econòmiques que estan provocant autèntics colls d’ampolla en la capacitat competitiva de l’economia catalana. El repte de Catalunya, vertebrador de la seva estratègia, ha de ser trobar-se entre les regions capdavanteres que atreguin les activitats econòmiques de la societat del coneixement. Situar-nos en el cercle virtuós de les societats innovadores. Hem viscut uns anys molt bons en termes d’activitat econòmica. Des de 1995 l’economia catalana registra taxes de creixement apreciables i la taxa d’atur s’ha reduït molt per sota de la mitjana espanyola, assimilant-se a la mitjana europea. Les nostres exportacions avancen a bon ritme i gaudim d’una economia molt oberta. La situació financera de les empreses és, en general, sanejada i la inversió ha crescut a taxes elevades. És a dir, analitzant els indicadors conjunturals habituals, l’economia catalana s’ha comportat molt positivament. 6 �No obstant, existeix una opinió molt extensa que Catalunya està perdent posicions en la dura i competitiva carrera de la nova economia globalitzada. Jo percebo autosatisfacció i falta de visió per abordar aquests reptes. L’opinió de molts dels principals líders empresarials del nostre país va en la mateixa direcció. Voldria recordar alguns d’aquests indicadors menys favorables. Entenc (encara que no comparteixo) el costum dels nostres governants de mostrar els indicadors favorables, que hi són. El que passa és que, com vostès bé saben, sense un correcte diagnòstic que identifiqui els punts febles, no tan sols els punts forts, és impossible plantejar-se els objectius i les línies d’acció adequades. Vegem-ne alguns: Una cosa ens hauria de preocupar d’antuvi, ja que és símptoma i sintetitza altres problemes de fons. Em refereixo al comportament de la productivitat, que ha mostrat un creixement molt feble en els darrers anys amb taxes que difícilment superen el 0,5%, menys de la meitat de la mitjana europea i menys de la quarta part de la nord-americana. La inversió en R+D a Catalunya no arriba a l’1% del PIB regional, molt per sota de l’1,9% de la mitjana de la UE. O de l’1,6% de la regió de Madrid. Ni la concentració d’investigadors per cada 1000 actius presenta xifres comparativament favorables ( 12 a Madrid, menys de 7 a Catalunya). Tampoc la despesa en innovació en sectors tecnològicament avançats presenta uns resultats favorables a Catalunya. Ni la presència d’aquests sectors (TIC) representa un percentatge del PIB similar a la mitjana europea (2% a Catalunya i Espanya i 3,4% a la UE). Segons les dades de SEDISI (l’Associació Espanyola d’Empreses de les Tecnologies de la Informació) presentades al Parlament de Catalunya, Catalunya ha passat de concentrar un 50% de les empreses tecnològiques fa 20 anys a tenir menys del 30% del total espanyol avui. En el mateix període, Madrid ha crescut del 25% a més del 41%. De la mateixa manera, es constata una progressiva pèrdua a Catalunya de seus d’empreses i centres operatius. La reunió organitzada fa dues setmanes pel nostre Grup Parlamentari amb una cinquantena d’experts: universitaris, empresaris i alts executius va posar de manifest tots aquests problemes. Com assenyala Xavier Vives, la nova economia global i la implantació progressiva de les T.I.C. en els processos econòmics estan provocant una concentració de les activitats productives: concentracions empresarials, però també concentracions geogràfiques. El procés d’Unió Europea sembla accentuar la tendència a la concentració geogràfica. Preocupa el fet que els processos de concentració i aliances empresarials puguin desplaçar les seus socials i els centres operatius de les grans empreses, restant capacitat política i d’iniciativa a certes ciutats o regions metropolitanes, encara que concentrin un bon nivell d’activitat. El centre d’Espanya ha exercit una força centrípeta molt poderosa: els processos de privatització i liberalització han afegit a les tendències normals a la concentració 7 �factors molt poderosos de centralització. Aquesta tendència natural dels mercats no ha estat en absolut contrarestada per una política del Govern Central propiciadora d’un millor repartiment territorial de l’activitat. La descentralització dels òrgans reguladors de mercats (Competència, Elèctric, Telecomunicacions) en la línia que proposava Rodríguez Zapatero el mes de març a Barcelona i com fan altres països amb estructures polítiques menys descentralitzades que les nostres, propiciaria una major desconcentració de les seus i centres operatius d’algunes de les grans empreses regulades i, amb elles, dels seus serveis complementaris. Catalunya, amb la metròpoli barcelonina al capdavant, ha d’aspirar a jugar un paper clau en la nova societat de la informació i el coneixement, i ha d’aspirar a ser una regió econòmica guanyadora en aquesta contesa dura i complicada impulsada pels processos de globalització. No n’hi ha prou de mostrar-se satisfet per la bona evolució dels indicadors econòmics conjunturals. Cal centrar també l’atenció en un altre quadre de comandament: en la implantació de noves iniciatives en els sectors emergents de les T.I.C i en altres sectors punta de llança de l’avenç tecnològic; en els indicadors que configuren l’oferta d’atractius o externalitats per a la implantació de noves activitats; en indicadors que mesurin el guany o la pèrdua global de capacitat de decisió del nostre espai econòmic; en els indicadors del nostre potencial en R+D+I, etc., etc. I he de dir que ens ha faltat ambició. Catalunya necessita un revulsiu, ja que l’anàlisi d’aquests indicadors no mostra una situació favorable. Hem d’aspirar a continuar sent el motor econòmic d’Espanya, ser-ho també en els sectors emergents avançats tecnològicament i de gran creixement. Però no només això: hem d’aspirar a ser motor econòmic, però a la vegada també cervell. Tenim uns actius considerables: Una economia diversificada, amb una xarxa de proveïdors força desenvolupada, amb clusters o districtes industrials potents i amb un bon nombre de sòlides empreses mitjanes en sectors diversos: editorial, químic, farmacèutic, alimentari, components de l’automòbil, etc. Un potencial investigador en les nostres Universitats i centres d’excel·lència en diverses àrees, des del disseny a la biomedicina. Iniciatives importants en el terreny logístic i d’implantació de noves tecnologies TIC; centres d’excel·lència en medicina o en formació empresarial. Tenim també un entorn agradable, amb una més que acceptable qualitat de vida. Cal preservar i posar en valor tots els nostres actius i concentrar esforços i centrar les prioritats en invertir en formació (i a tots els nivells, universitari i formació continuada, però sense oblidar el preocupant aspecte de la formació secundària i intermèdia). Cal invertir en crear centres d’excel·lència en investigació i desenvolupament, en vincular la recerca universitària i el mon empresarial. És necessari seleccionar i prioritzar. Cal crear massa crítica. De la mateixa manera, cal posar els elements que afavoreixin la creativitat i l’aparició d’iniciatives: disponibilitat de capital risc i col·laboració entre sector públic i privat per escometre grans projectes. També és necessari variar el discurs oficial, basat en un cert cofoïsme que exaltava la petita dimensió i els valors "tradicionals" de l’empresari català. Sense renunciar a la riquesa que representen les PIMES a Catalunya, és necessari encetar un discurs que posi l’èmfasi en la necessitat d’incrementar la grandària de les nostres empreses i en propiciar acords, col·laboracions i fusions per assolir dimensions més adequades als requeriments dels mercats globals. 8 �Fomentar l’obertura de la nostra societat: des de l’aprenentatge d’idiomes fins a la participació activa en les xarxes internacionals on "passen les coses". Internacionalització vol dir que les empreses venguin i inverteixin en l’exterior, però també vol dir participar en xarxes de ciutats, associar-se en projectes de col·laboració transnacional: d’ensenyament, de recerca... estar culturalment oberts. La dotació d’infrastructures és un factor essencial per a la competitivitat de l’economia. Però Catalunya té un important dèficit d’infrastructures de caràcter econòmic que són ja veritables colls d’ampolla per al seu desenvolupament. Vint anys de competències autonòmiques i set sent "decisius a Madrid", no han aportat, en el terreny de les infrastructures elements diferencials de competitivitat per a Catalunya. No cal dir que els actuals plantejaments radiocèntrics del Govern del Partit Popular encara empitjoren les coses. Segons els estudis més solvents, els dèficit d’infrastructures econòmiques de Catalunya és important i limita la seva capacitat competitiva davant altres regions europees. A la insuficient dotació en infrastructures i despeses en R+D, a que m’he referit anteriorment, cal afegir l’endarreriment en el desplegament de les infrastructures de telecomunicacions. I a aquestes els problemes de l’aeroport, ferrocarrils, xarxa viària i transport metropolità, xarxa viària vertical diagonal i transversal i infrastructures medioambientals. Podríem afegir el conflicte addicional de certs peatges i alegrar-nos per la concreció de l’AVE (encara que tindrem que pagar la connexió amb l’aeroport). Òbviament, el problema del dèficit en infrastructures prové del dèficit de finançament: de la insuficient dotació pressupostària per a inversions de l’Administració central a Catalunya i de la insuficient inversió de la Generalitat, acumulades ambdues any darrera any. (Entre parèntesi val a dir que s’hi afegeix un problema de gestió, o millor, d’autonomia de gestió: el Port i l’Aeroport generen recursos suficients per a finançar els increments d’inversió necessaris). La capacitat competitiva de Catalunya, el seu paper com a regió capdavantera en un context global, estarà condicionat a aquests dèficits: a la concepció de l’aeroport, a la facilitat i amplitud de comunicacions, a les connexions interiors, al medi ambient i a la qualitat de vida que se’n deriva. I pensant, a més, en la Catalunya metròpoli, que irradia sobre un àrea europea de 15 milions d’habitants, el centre de la qual és Barcelona. Aquesta concepció multipolar, no centralitzada ni radiocèntrica, és compartida totalment per la nova direcció socialista. No renuncio, amb la complicitat de vostès, amb la de la societat econòmica catalana, que de ben segur comparteix aquests plantejaments, a convèncer l’actual Govern espanyol que el model que volen imposar no maximitza el creixement i renuncia a les possibilitats que ofereix una concepció multipolar, en el nostre cas, la bicapitalitat. La nova economia global genera oportunitats extraordinàries, però també riscos i perills. Hem d’arriscar-nos per guanyar, però també hem de trobar un equilibri entre creixement i igualtat, entre competitivitat i cohesió. En la nostra Europa, només una societat forta i cohesionada socialment està en condicions de créixer de forma continuada i estable i només amb un creixement estable i continuat estarem en condicions de dur a terme les necessàries polítiques de benestar. Per al manteniment de l’estat del benestar es poden seguir dues vies oposades: 1) reduir les cobertures i prestacions o 2) incrementar les bases per a fer el sistema sostenible. 9 �Jo em pronuncio clarament per la segona (sense renunciar, és clar, a corregir les desviacions o ineficiències que ara es pugin produir) Per molts motius. N’esmentaré els que considero més rellevants. En primer lloc, la globalització i la implantació de la societat del coneixement no es pot fer (com està passant i correm el risc que s’agreugi) a costa d’incrementar les desigualtats. Per a nosaltres la cohesió social és un valor bàsic a preservar i, a més, imprescindible per a garantir la competitivitat i el creixement sostingut de qualsevol territori. En segon lloc, perquè moltes de les coses a fer per garantir el benestar, la cohesió i la equitat social, no tan sols són compatibles amb el que cal fer per ser eficients en la nova societat global i en la nova economia, sinó que són imprescindibles. En tercer lloc, perquè les decisions que ara prenem repercutiran sobre el tipus de societat en que viuran els nostres fills, als quals els hem de proporcionar una garantia veritable d’igualtat d’oportunitats en la seva vida, que és com entenem la igualtat. Aquesta política d’equitat i cohesió social es recolza sobre tres pilars: la prioritat per l’educació, el desenvolupament dels serveis d’ajut a les famílies i la dignificació dels barris de les nostres ciutats. Vull traslladar-los l’absoluta urgència d’aquestes qüestions. Ens hi juguem el futur. Educació, en el context de polítiques socials a que m’estic referint, vol dir, en primer lloc, disposar d’un nombre suficient de places en escoles bressol. Vol dir, en segon lloc, millorar els recursos i la qualitat de l’ensenyament, per evitar l’altíssima taxa de fracàs escolar que pateix la nostra societat i la consegüent degradació del nivell mig de qualitat de les classes de secundària i batxillerat. Amb la primera mesura (a la qual cal dedicar-hi recursos potents) facilitarem la incorporació de la dona al mercat laboral i empresarial acostant-nos a taxes més homologables amb la UE, millorarem, potser, la natalitat, i, per tant, contribuirem a sostenir la necessària política de benestar social. El fracàs escolar d’avui és el fracàs en la inserció en la societat de demà. És la consolidació de la pobresa i la marginalitat. I el fracàs escolar té una component cultural i social, i una component que afecta la qualitat educativa. Invertir per ajudar a la família i per millorar l’escola és la millor manera d’evitar l’exclusió social en el futur. Desenvolupar l’atenció domiciliària d’ancians i persones disminuïdes, és també facilitar la inserció laboral de les dones. S’ha de mencionar aquí el fet que la inseguretat afecta especialment les classes mitjanes i treballadores i els barris degradats. La manca d’una justícia local com la prevista en la Carta Municipal i la Llei (PP) de Grans Ciutats és francament dramàtica. Finalment, avui estem a immersos en una tendència de fons que marcarà el futur. Em refereixo al fenomen de la immigració. Les dades demogràfiques estan configurant un mercat de treball en el que les sortides (per edat) superen a les entrades. Les projeccions indiquen una enorme necessitat d’immigració: a 10 anys vista, els efectius nous que necessitaran les nostres empreses poden situar-se 10 �entre les 350.000 i les 400.500 persones, segons els estudis que els comentat abans. Vint anys d’Ajuntaments democràtics ens han servit per millorar molt ostensiblement la qualitat de vida a les nostres ciutats. No s’han pogut resoldre tots els problemes; moltes zones no han pogut superar la degradació de polítiques urbanístiques i d’habitatge predemocràtiques. Avui no podem pretendre sobrecarregar aquests barris degradats amb nous problemes. Invertir en aquests barris, en urbanisme, habitatge, comunicacions, serveis personals, educació i qualitat de vida en general, és la millor manera d’integrar harmònicament, amb totes les dificultats que no se’m oculten, aquest flux de persones, no tan sols inevitable, sinó absolutament necessari per a la nostra economia. *** He volgut donar-los una panoràmica de la situació política a Catalunya. He ressaltat els aspectes que em semblen molt negatius de l’actual moment. Avui, avançar a poc a poc és perdre posicions. No ens podem permetre l’atonia de projectes, els condicionaments polítics paralitzadors i la gestió continuïsta. Estem perdent posicions i oportunitats. Els he exposat la necessària nova actitud de Catalunya: el paper que li pertoca i pot jugar en l’estructuració de la nova Espanya que s’està configurant, en lloc de l’absència dels projectes conjunts i l’actitud d’obtenir rendiments a curt termini que tan pocs resultats ens ha donat. Finalment els he parlat del projecte econòmic i social que crec que cal oferir a la societat catalana, els pilars dels quals són:  L’aposta decidida per la societat del coneixement amb l’educació com a nucli vertebrador. La recuperació de l’endarreriment en les infrastructures econòmiques que Catalunya necessita. El necessari manteniment d’una societat cohesionada i més justa, que és un requeriment no només de justícia social, sinó una condició necessària per a l’estabilitat econòmica.  Els reptes de futur són molt importants. Els processos de canvi i adaptació són difícils de gestionar i precisen lideratge i voluntat de canvi. Catalunya ha de liderar aquests processos en el marc de la nova Espanya i de la nova Europa que s’estan configurant. Moltes gràcies, Pasqual Maragall 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El moment polític a Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. ESADE (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall a ESADE sobre la situació política a Catalunya. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Balanç Catalunya Política Oposició Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-05-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1750/0000001347.pdf 608ba1c7038b16486ab9155047e6450c PDF Text Text Més ambició per Catalunya Conferència de Pasqual Maragall (Auditori de La Pedrera)(06-09-2001) Bona tarda a tothom, Bé, tenim aquesta trobada al sortir d’un estiu carregat de missatges. Una trobada, com cada any, per a iniciar el curs i veure quina és la situació política d’aquest país, i també per a exposar els nostres projectes de futur. Dic que sortim d’un estiu carregat de missatges: la globalització esclata. Ahir o abans d’ahir vaig sentir que un vaixell turc havia llençat al mar centenars d’emigrants kurds i afganesos. No és la primera vegada que passa, ho hem sentit aquest estiu, i abans de l’estiu, per descomptat. A les fotografies de l’euro-túnel, -aquesta meravella de la tècnica moderna que és passar per sota del Canal de la Mànega- hi ha un forat per on la gent es cola des d’un camp de refugiats francès que hi ha prop de l’embocadura del túnel a la frontera, i prova de passar a Anglaterra, amb les policies corresponents tractant d´impedir-ho; i, per descomptat, a l’estret de Gibraltar, des de fa temps i d’una forma constant. En el món, els joves radicals s’estan revoltant, i no hi ha una distinció fàcil entre la joventut biològica estrident revoltada contra tot el que s’ha de fer, (aquesta és llei de vida i de vegades és llei de vida que va contra la vida mateixa) i la joventut revoltada de forma massiva però pacíficament, a favor d’una altra globalització: la de la justícia, la del control dels diners internacionals, la de tots els que són contraris a la pena de mort, al tràfic d’armes, a la impunitat dels paradisos fiscals. Això que abans era una especulació de columnes i col·laboradors de diari ara és un sentiment que es va estenent amb una joventut que diu: “prou”. Joventut i no tan joves, evidentment. L’Agnoletto, un dels líders del moviment pacífic anti-globalització de Gènova, no crec que sigui tan jove. Torno a dir: és un moviment proglobalització, però per a una altra globalització o per a una globalització d’aquells instruments que faran possible que la ‘globalització´ econòmica estigui sota control, és a dir, que no sigui salvatge com està sent, que no tingui els efectes horribles que està tenint. Tampoc hi ha, a casa nostra, distinció fàcil entre terrorisme i violència al carrer; desgraciadament ho sabem perquè això ens porta anys de dolor i de preocupacions. El terrorisme és difícil d’aïllar d’una situació que s’ha anat podrint i que ha anat envaint el carrer al País Basc. Els sistemes d’ordre públic fallen. Això no és fer catastrofisme, això és una constatació. Agafem d’entrada, per exemple, tot el que realment aquest estiu ens fa sentir inquiets. Juntament amb la confiança que en Pepe Montilla deia que teníem, i que tenim, en el poble de Catalunya, que és un poble desvetllat i que està desitjós de llançar projectes nous, hem de constatar el fet que hi ha coses que ho impedeixen; hi ha la part negativa d’aquesta balança positiva i aquesta és la part que estic resumint. La nova economia, en efecte, patina. L’apatia política em preocupa més. Segons com, dóna ales al desaprofitament dels projectes que justament calen ara, en aquesta situació: el Fòrum 2004, per exemple, la taxa Tobin, o el Tribunal Penal Internacional; 1 �amb algunes excepcions positives en què això supera l’apatia política i es fa realitat, com és el cas de l’acord antiterrorista europeu, positiu, o com és el cas del salvament, pels pèls, de l’acord de Kyoto per al medi ambient, i per a la lluita contra l’escalfament de l’atmosfera. Hi ha hagut un acord, segurament no tan feliç com alguns voldríem, però hi ha hagut un acord. Però, en general, veiem que l’apatia política, la passivitat davant de la fortalesa d’aquest moviment espontani de globalització que ho supera tot, és més forta que no pas la voluntat d’aquells que voldrien que aquest moviment, sense deixar d’existir, fos acompanyat per la globalització humana, democràtica i profunda. Potser és ‘apatia´ la paraula que convé també aquí a casa nostra. Jo diria també ‘pragmatisme extrem´; diria ‘anti-idealisme´, quasi. Hi ha una passa de l’anti-idealisme al pragmatisme. Hi ha desconfiança, hi ha pactes desinteressats, però hi ha encara més pactes interessats, massa interessats i gens interessants: superficials, numèrics, electorals, de curta volada. Aquests pactes que estem veient aquests dies són d’aquells pactes que dius: “cap a on va tot això?” i si vas gratant et trobes que en el fons no hi ha altra cosa que un conservadorisme que no és ideològic, és pragmàtic. És un conservadorisme de quedar-se tot com està. No es tracta, doncs, de repetir per part nostra el diagnòstic de la situació política. Vam tenir un primer any autonòmic esperançador amb un govern insegur però alguns acords innovadors i interessants: l’audiovisual, les vegueries i l’ordenació del territori en general, l’acord parlamentari de rebuig del transvasament de l’Ebre, també l’acord de rebuig del terrorisme (aquest, una mica més tard), i l’acord de Convergència i Esquerra Republicana sobre el finançament autonòmic que es va escaure l’octubre de l’any 2000 i que ahir va desaparèixer absolutament – s’ha confirmat en les votacions del Parlament aquest matí. Després d’aquest any, que no va ser grandiós però que va ser esperançador (de més vitalitat i amb una mica més de presència del Parlament a la vida política catalana), un any perdut. Un any sense il·lusió, dominat pel pragmatisme, l’any del catalanisme oficial igual a zero, reduït a la mínima expressió, l’any de la condemna contra les terres de l’Ebre, de la pesta i les vaques boges i, finalment, d’un acord financer bo per a algunes comunitats autònomes però, òbviament, no per a Catalunya. A aquestes comunitats, els arregla el passat però no el futur. A nosaltres, ni passat ni futur, però segurament a algunes comunitats que hi han estat a favor realment els ha arreglat situacions que havien quedat, des d’un punt de vista numèric i quantitatiu, molt malament. És el cas d’Andalusia, on faltaven quatre-cents mil habitants, suposem, en el compte de la població que es feia servir. Aquests hi han guanyat però ningú pretén, ni els andalusos i per descomptat tampoc el Partit Socialista Obrer Espanyol, que aquest sigui un acord bo de cara al futur, entre altres coses perquè és un acord que no té garanties. Així com fins ara els diners que ens enviaven eren a compte d’una quantitat que s’havia d’anar actualitzant cada cinc anys i que representava el cost present dels serveis que ens van enviar al principi i dels que després ens han anat enviant, ara no ens envien una quantitat a compte dels serveis que hem de fer, ens envien uns 2 �impostos i la feina és nostra. Si aquests impostos van bé, fantàstic, si no van bé, pugem nosaltres la pressió fiscal. Aquesta és una mica la situació en la qual estem des del punt de vista de l’acord financer, i no m’hi vull posar més, perquè prou que hem discutit aquests tres dies fins a la sacietat, pràcticament, i amb aquesta cosa que té el Parlament, amb la impressió que hi ha que som dos parets que topen, que es parlen, però que no se senten. En tot cas, nosaltres hem dit el que havíem de dir i direm el que encara ens falta per dir. Direm quin és el nostre model, i ho direm d’acord amb Jordi Sevilla, José Luis Rodríguez Zapatero i els amics del PSOE, perquè volem que aquest sigui un model bo per a Catalunya però també per a tota Espanya. En això, alguns de l’Esquerra no estaran d’acord, però nosaltres sí. Nosaltres pensem que l’única solució per a Catalunya és arreglar Espanya. Ens diran que en el fons són il·lusions, que és impossible arreglar Espanya, que ja sabem que al final no ens entenen. Doncs bé, nosaltres som tossuts de mena i tenim aquesta dèria. Aquest és el nostre compromís i aquesta és la nostra voluntat: proposar a Espanya una solució “catalana” (perquè hauria de ser de la major part possible de les forces de Catalunya) als problemes que té Espanya, i no pas arreglar només els problemes de Catalunya perquè si només arreglem els problemes de Catalunya, no arreglarem els problemes de Catalunya. Catalunya només té solució si Espanya canvia, no en el sentit d’anar endarrera del que ha anat, com diu la Declaració de Barcelona, sinó al revés, anant més enllà del que ha anat (que ha anat molt bé). És la primera vegada que durant vint anys, des d’en fa cent o dos-cents, Espanya ha tingut autonomia, llibertat i democràcia. Començar les declaracions dient: “això no va” és dir exactament el contrari. Espanya va, i tant que va. Ha tingut per primer cop en un segle vint anys acceptables. Va malgrat tot, malgrat moltes coses que no van (entre elles segurament el govern, que per a nosaltres no és el millor govern que hi hauria d’haver) però, en tot cas, nosaltres pensem que la missió de Catalunya és justament la d’afirmar de forma contundent que Espanya té solució, i que sense Catalunya no la tindrà, i a l’inrevés, que sense una solució espanyola Catalunya no la tindrà. Catalunya no pot ser una excepció. Altres sí que ho poden ser, tenen les seves regulacions històriques, els seus furs i els seus drets, etcètera. També tenen la mida que tenen i estan posats on estan posats, i nosaltres tenim la mida que tenim i som el que som. Certifico que Espanya no té solució, si no és amb Catalunya ajudant-hi fort. Nosaltres tampoc la tenim, si no és entenent a Espanya. El nacionalisme ho ha fet malament en aquest sentit. Objectivament, no ho ha fet malament. És evident que el nacionalisme català ha contribuït a aquesta governabilitat espanyola. El que li ha faltat al nacionalisme català és confiança en ell mateix, i una mica d’atreviment. Li ha faltat pensar que si seguia per aquest camí i es franquejava una mica més amb Espanya, probablement les coses li anirien molt millor a ell, i per descomptat a tot Catalunya. Això és el que nosaltres pretenem i això és el que nosaltres, amics, farem. Aquest ha estat l’any de la condemna de les terres de l’Ebre, com he dit, l’any de les vaques boges i l’any d’un acord financer negatiu. Nosaltres canviarem aquest acord. Nosaltres tenim en aquest moment els elements per a poder construir un model molt millor, però ha de ser un model complet. Si el que se’ns dóna és llibertat de posar impostos, per exemple, i de viure dels impostos que posem en un percentatge més 3 �elevat que no pas fins ara, és evident que hem de saber en quin marc juguem, i aquest acord no ho especifica això. Aquest acord no diu què passa amb els ajuntaments, no diu què passa amb els fons europeus, i no diu, ja posats a parlar de despesa pública a Catalunya, quant hi invertirà l’Estat. No demanem que ho digui amb detall sinó amb quines lleis, amb quines línies i segons quins principis, el Govern espanyol repartirà la seva inversió pública directa, que no té res a veure amb l’acord al que s’ha arribat entre les diverses autonomies. Quant hi posarà a les àrees metropolitanes?, i quant a l’agricultura?, i quant a la perifèria? i quant al centre?, i quin és el model d’Espanya que tenim?, aquest de les línies de tren i d’avió que surten de Madrid “para unir todos los puntos que están alrededor de Madrid” (que és la definició d’Espanya del senyor Álvarez Cascos) , o una Espanya que té uns eixos, que té una estructura i que té una xarxa i que, per tant, ha de tenir una estratègia per fer funcionar aquesta xarxa bé. Això voldrà dir, doncs, un arc Mediterrani que funcioni, un arc Cantàbric que funcioni i tantes coses més que no es resolen amb la definició d’Espanya com un conjunt de punts al voltant de Madrid que s’han d’unir com més ràpid millor. Per què dic això en aquest punt? Ho dic perquè la inversió de l’Estat depèn de la concepció que es tingui del que és Espanya i de com pot funcionar millor. Aquesta concepció no hi és i en aquest debat que hi ha hagut no hi ha aparegut per a res. Aquí s’ha discutit de diners, i només de diners. Ha estat un mercadeig en el qual les coses més importants no hi són. Per exemple, Manel Royes ha explicat que, segons els càlculs de la Diputació, el 30% de la despesa que fan els ajuntaments és per compte d’altri. Sigui de les autonomies, sigui de l’Estat (suposem que de l’autonomia en gran part, probablement perquè no té els diners). Tampoc hem d’acusar el govern d’allò de què no té la culpa, no té tots els diners que hauria de tenir, però del que sí que té la culpa és de no reconèixer el fet que bona part dels serveis que hauria d’estar donant els donen els ajuntaments, i per tant, si anem a Madrid a discutir el finançament autonòmic i no incloem també les grans magnituds del finançament local, estem tancant un model que no es pot tancar. Ens estarem fent la il·lusió d’haver tancat un model que no ho està, de tancat, perquè sempre hi ha l’escapatòria d’anar descarregant sobre els ajuntaments allò que l’autonomia no pot fer; això està passant a Catalunya ara, i probablement en moltes autonomies més. El nostre model serà un model complet; és l’únic que us puc dir perquè no és senzill de fer. Nosaltres ens volem assegurar abans de fer volar coloms, com s’ha fet darrerament, que les xifres que nosaltres donem són xifres que corresponen a la realitat, i que s’atenen a uns escenaris de futur que siguin creïbles, que no siguin un invent. Nosaltres, en aquest sentit, constatem que hi ha hagut resignació per part del govern. No té el poder ni els diners que ens havien promès que tindria. Hi ha hagut submissió de Convergència i Unió al PP amb un aval sense precedents, en la història de la política catalana, del nacionalisme català al nacionalisme espanyol. Dic sense precedents en la història moderna i per descomptat, sobretot, en períodes democràtics. No hi ha massa precedents d’això. Jo recordo una comissió executiva en el Partit dels Socialistes de Catalunya on nosaltres havíem de discutir si posàvem o no un recurs contra les LLOT famoses de l’any 86, les lleis que van suprimir la corporació metropolitana, que van fer les comarques copiant-les del 37, sense gran esforç i que 4 �van, més que fer, desfer unes quantes coses més. Aquestes que ara precisament estem revisant perquè, al cap i a la fi, fins i tot Convergència s’ha adonat que no van. En aquell moment vam tenir la temptació, i el dret, per descomptat, d’anar al Tribunal Constitucional i dir: “això no pot ser perquè la llei de bases de règim local diu que hi ha municipis, que hi ha comarques i que hi ha àrees metropolitanes, i les defineix.” El que hi ha a Barcelona és, per definició de la llei, una àrea metropolitana i l’Estatut de Catalunya sí que ho diu, que hi ha fets metropolitans, i que s’han de regular, i per tant, suprimir no és el que dret a llei s’havia de fer; potser haguéssim pogut anar al Tribunal Constitucional, però Raimon Obiols va dir: “non possumus”, no podem, perquè nosaltres pertanyem a una de les branques del més sòlid catalanisme que hi ha en aquest país. L’any 34, Esquerra Republicana, que tenia majoria al Parlament, va votar la llei de contractes de conreu. Els propietaris van dir que no, per descomptat, i La Lliga va dir: “hem perdut al Parlament, ens en anem a Madrid”. Hi havia hagut canvi de majories, en aquell moment: la dreta havia guanyat a Espanya però no a Catalunya, i la dreta catalana va dir: “aprofitem-ho”. Van anar al Tribunal Constitucional o de Garanties Constitucionals i el Tribunal va anul·lar la llei. Quan es fa la història de Catalunya i s’analitza què va passar i perquè va passar, i perdoneu aquest gir històric, probablement aquest fet va tenir una importància considerable. Raimon Obiols tenía raó. Nosaltres, en aquell moment, (segurament ara seria diferent), en el mes de març de l’any 1987, nosaltres haguéssim aparegut certament defensant uns drets però, en aquell ambient (que encara es perpetua, i això és el que és escandalós en aquest país) això hagués pogut ser llegit com una traïció a Catalunya per part dels socialistes en la línia del que la dreta catalana havia fet l´any 1934. I vam dir: “no ho fem”. Comentant això a la comissió executiva l’altre dia, Isidre Molas deia: “compte, que hi ha hagut altres ocasions”; quan va ser elegit president de la Diputació l’any 10 o l’any 12, en Prat de la Riba ho va ser amb els vots dels mauristes i en contra del vot dels republicans catalanistes, cosa que se’ls va tornar en contra perquè Acció Catalana al final va sortir del bloc de Prat i li va treure bona part de la seva base electoral, no molts anys després. Això pot tornar a passar, i el que hem vingut a dir és que en aquest moment nosaltres no serem còmplices d’aquesta situació, no volem ser còmplices d’aquesta aturada de Catalunya sota la ègida del pragmatisme. Nosaltres arriscarem, hem d’arriscar i prendrem iniciatives. D’aquí a un mes jutjarem en el debat parlamentari de política general –com està manat- els nou mesos del nou govern Pujol; curiosament estarem jutjant el govern d’una persona que diu que no el dirigeix, que no el coordina, que ja no ho fa ell, que va dir no fa gaire a La Vanguardia: “Mas lo hace más que yo”. És a dir, un president que confessa que ell no està complint l’Estatut, els articles de l’Estatut - jo me’ls he llegit- diuen que el President dirigeix i coordina. Ell diu que no ho fa, o en tot cas que ho fa més en Mas que ell. Per descomptat hi ha algunes coses que es poden delegar. A l’Estatut i a la Llei està especificat, però no ens hi ficarem, en això. Quan això va succeir el mes de gener vam dir: “això anirà malament, serà una confusió, i d’aquí a nou mesos (els hi vam donar nou mesos per veure com anava aquest segon govern Pujol), si va malament els posarem una moció de censura”, i ells van dir: “vostès per què volen posar una moció de censura a termini?”. Bé: els donem nou mesos per demostrar si el que pensem és veritat, els donem els mesos que es requereixen perquè això sigui efectivament comprovat; i està més que comprovat. Si el 5 �mes de gener teníem una raó que era més formal i de previsió que altra cosa, en aquest moment és una raó de pes i d’experiència: aquest govern va pitjor que l’anterior. Així doncs, després d’aquest debat de política general que defensarà en Pujol -no essent ell qui efectivament dirigeix aquesta política- vindrà un segon debat en què nosaltres presentarem la nostra moció d’alternativa, en la qual es discutirà no la política del govern, sinó la política de la oposició, la que nosaltres volem tirar endavant, la que jo vull dirigir i vull tirar endavant amb tots vosaltres i amb aquells que ens seguiran; i en front d’aquesta política, el dia de la moció d’alternativa -moció de censura, pròpiament, perquè és una censura al govern que no ho està fent bé, però és sobretot una alternativa a aquest govern- ells faran d’oposició. I nosaltres farem de govern. Aquesta serà la realitat; jo dic que en aquest debat serà en Mas qui contestarà encara que ells diuen que no; en fi, la història ens ho dirà. En aquest debat el govern pot intervenir moltes vegades, pot ser un debat llarguíssim, pot durar tres o quatre dies, si es vol, perquè hi ha un encadenat d’intervencions que podrien no deturar-se mai i fer-lo molt llarg. Avui hem sabut que, desgraciadament, el Parlament de Catalunya no tindrà instal·lada encara l’emissió de senyal directe, que és una de les moltes coses que en Rigol està instal·lant -i que nosaltres hem empès perquè s’instal·lin-. El Parlament, com en d’altres parlaments, ha de produir un senyal de TV i vendre’l després, i ha de poder distribuir a totes les televisions locals de Catalunya, per exemple, els debats que es puguin fer. Doncs això al mes d’octubre no hi serà, espero que hi serà pel desembre, no crec que sigui de mala fe però el cas és que no hi serà. Bé, en aquest debat ens faran d’oposició. Prou que ja ho fan ara, de fet ja ho han començat a fer abans d’hora, la qual cosa és un bon senyal, ens hi anirem fent. De vegades tinc la impressió que s’està produint allò del ¡Váyase Sr. González! –en comptes de González posem-hi Maragall- però el bo del cas és que jo encara no he arribat a governar. D’aquí a un temps ja els deixarem dir, però almenys que ho deixin passar un parell d’anys després de les eleccions -i encara en falten dos-; o sigui, d’aquí quatre anys que ho diguin, però ara? Doncs ja ho han començat a dir, i a més en això també van junts CiU i PP, com vostès saben perfectament. Nosaltres ens presentarem tal com som, assumint la nostra trajectòria a Catalunya i la nostra trajectòria a Espanya i disposats a afrontar els problemes més delicats: els de la immigració, els de l’envelliment de la població, els de la crisi de l’educació, els de la inseguretat ciutadana, els de la violència. D’alguna manera, tots aquests temes que he citat i que estan presents entre la gent van lligats. Som un país poc jove i, per tant, en perill de ser poc innovador, no dic poc innovador i prou, perquè ho és, però haurà de ser-ho més perquè les coses vagin com han d’anar. En tant que país que té poca joventut i una piràmide demogràfica quasi invertida -hi ha més vells que joves- és un país demandant d’immigració, per tant amb un sistema educatiu sobrecarregat, sense guarderies, i amb una Universitat mancada d’ambició i de suport per part del govern. 6 �Ara mateix s’està imposant a Espanya progressivament el districte obert, que vol dir que tots els estudiants d’Espanya poden assistir a qualsevol universitat amb una quota creixent: l’any passat era el 5%, aquest any és el 20%, l’any que ve serà el 40 o el 50. Les sis universitats de Madrid, instades pel Sr. Alberto Ruiz Gallardón, han decidit obrir les noves matrícules; ells tenen 285.000 estudiants, dels quals 40.000 o 45.000 són de nova entrada a la universitat. El 60% d’aquestes 45.000 places, que són 30.000, són obertes a tots els estudiants d’Espanya. Aquí, ens quedarem amb el 20%; jo n’he parlat amb el conseller, que és un bon amic meu, i li he dit “alerta, que això pot significar una mena de selecció natural gairebé darwinista”, que no ens permetrà beneficiar-nos de la millora de qualitat que podria sortir del fet que hi hagi els mateixos professors i menys estudiants. Però si obres la matrícula a tot Espanya hi ha més demanda i, per tant, la nota de tall (que és la intersecció entre els que demanen entrar i les places que hi ha) és més alta. Això vol dir que els estudiants de la mateixa facultat d’aquí o a Madrid, allà tindran una nota més alta i això significa que es podria produir, també en el camp de la universitat, un procés que fins ara no s’ha produït, afortunadament, però que s’ha produït en altres aspectes de la vida col·lectiva, i de la vida social i econòmica. Prou que ho sabem, els empresaris es queixen que se n’han d’anar a Madrid per a ferho tot, que se’n van. Nosaltres, aquesta cançó no la repetim, i en Joan Clos sempre que pot diu que això no és veritat, que Barcelona és més gran que Madrid, i té més empenta i més PIB (Producte Interior Brut), i és veritat. Però mireu, aquesta psicologia hi és una mica i hauríem de fer que no prosperés, i perquè no prosperi no és qüestió només de fer una propaganda en contra, o a favor de que anem bé, és qüestió de posar els mitjans per anar millor, i és qüestió de posar els mitjans perquè es quedin les indústries bones que tenim, i la universitat n’és una aquí a Catalunya –Estat no n’hem tingut però cultura sí, i educació també-. Sinó, la nostra política d’exportació de serveis quina és? quina és la més important? No podem deixar que d’aquí a cinc anys es pugui dir: “bé, aquells van començar a decaure en el moment en què el districte obert i la ‘globalització´ de la universitat espanyola va fer que els millors marxessin”. Això no pot ser. Espero que no serà i que hi haurà una reacció davant d’això. Ara mateix he parlat amb el rector de la Universitat Oberta de Catalunya que m’ha trucat per dir-me que, amb la nova llei d´universitats, la UOC desapareix, que no pot seguir. És una llei tancada, burocràtica, funcionarial i una universitat que està concebuda amb un aspecte empresarial, com és el cas de la UOC, probablement desapareixeria. Segurament hi ha solucions per la via consorcial amb les altres universitats - sempre hi he cregut- però, en tot cas, tot això que estem dient que es pot fer i que s’ha de fer no és per a quedar bé, sinó que és absolutament substantiu per a la bona marxa del nostre país. Repeteixo, aquest és un país que té problemes d’innovació; que té una demanda de residència, per part dels immigrants, creixent; que té un sistema educatiu complicat a causa d’això i també pels canvis que hi ha hagut i les noves lleis que s’han hagut d’anar aplicant (que són lleis bones però difícils d’aplicar); sense guarderies; i amb una universitat amb poca ambició al darrera per part del govern; que té alguns barris insegurs on es pot covar la intol·lerància, i no es fa res per evitar-ho, al contrari. 7 �És a dir, quan es fan comentaris sobre les dificultats que representa l’arribada de la immigració que s’està produint (s’està fent indirectament, no dic que sigui voluntàriament ni que s’estigui provocant conscientment a la xenofòbia) el que s’està fent és, d’alguna manera, intentar ajudar a resistir aquells que viuen en aquells barris, que són la gent immigrant de la primera fornada dels anys 60 que ara veuen amb desesperació que totes les millores que havien aconseguit al seu barri, amb aquelles escoles que eren una misèria fa tant anys i que ara són unes escoles bastant decents, que ara veuen, dic, que es comencen a complicar. Però no és tan clar que els estiguem ajudant. Aquesta visió que tenen els immigrants dels anys seixanta -que d’entrada ja diuen ara que no són immigrants i tenen tota la raó, són catalans de soca-rel, ciutadans de Catalunya- , que s’adonen que ara se’ls pot anar en orris tot el que han guanyat en aquests quaranta o cinquanta anys, i especialment en els vint anys de democràcia, és un dels fets més dramàtics i immorals que estan passant en aquest país, perquè passa als ulls de tothom i tots ens dediquem a discutir sobre valors i lleis d’estrangeria, però ningú sobre com es resol el problema al lloc on passa. Per tant, el desànim de la població d´aquests barris que estan veient com se’ls està complicant la vida i a qui només es dóna com a sortida la intolerància o la reacció visceral en contra d’aquesta situació a la qual no es donen solucions, és un fet immoral que nosaltres hem d’arreglar, tots, de comú acord. Per què tots de comú acord? Perquè hi ha temes que si no anem tots d’acord són molt fàcils de pervertir en la democràcia. La democràcia és el menys dolent dels instruments que hi ha, però no és perfecte, i hi ha problemes que no sap resoldre, aquells que tenen a veure amb la visceralitat de la gent. Problemes que, efectivament, o tots els partits es posen d’acord en enfocar-los d’una manera pactada o serà molt difícil. En Rigol i el Parlament han fet aquest esforç; hi ha una declaració que es molt correcta, però òbviament, mentre nosaltres discutíem de si els havíem de dir immigrants o no, si eren ciutadans de Catalunya o no, estava passant el que estava passant: que el tema s’ha anat degradant de tal forma que al final només discutim d’ordre públic per allò que passa a la Plaça Catalunya o a la Plaça Malraux. La discussió de debò, que és la discussió d’on hem d’invertir (heu sentit a parlar de diners en matèria a la discussió sobre la immigració? No se’n parla de diners, és un tema de lleis, figura; però en realitat és un tema de diners, i tant que és un tema de diners! Nosaltres farem un programa Urban autonòmic (que és una imitació del programa europeu), on tenim –l’Oriol Nel·lo ho té preparat- quaranta barris en llista on sabem que hi poden haver problemes d’aquests i d’una altra mena. Tampoc volem estigmatitzar ningú, però siguem clars: les coses són ja tan punyents en aquest moment que val més la pena dir-ho. Els alcaldes que hi ha aquí, que n’hi ha alguns, ho saben perfectament, perquè n’hem parlat. Nosaltres intervindrem d’una manera massiva en aquests barris perquè l’única forma d’intervenir és fer el que va fer Joan Clos a Ciutat Vella: invertir aproximadament 125.000 milions en sis anys i, a més, posar-hi la millor gent que teníem i estripar tots els dogmes ideològics que teníem abans -fins i tot alguns de molt esquerranistes i molt radicals com que la gent no podia marxar de Ciutat Vella, que nosaltres l’havíem de fixar. Era la gent la que volia marxar perquè no s’hi volien quedar; evidentment, què havien de fer? Més equipaments, dèiem aleshores. Amb més equipaments l’únic que aconseguíem, segurament, era 8 �deixar espais buits que tampoc teníem diners en aquell moment per omplir de contingut i, per tant, contribuíem indirectament i sense voler a què les coses anessin malament. La nostra experiència ens diu que a Catalunya s’ha de fer de forma massiva el que nosaltres vam fer a Ciutat Vella, dirigits pel Joan Clos: s’ha de fer de forma massiva. Nosaltres tenim una alternativa en temes de benestar social i de salut, i la proposta és que per cada fill de 0 a 18 anys hi hagi una subvenció econòmica. Hi ha molta gent que diu que és dolent perquè la gent amb aquella subvenció econòmica es pot comprar un cotxe: doncs que se’l comprin! És a dir, és important que la gent sàpiga que aquest és un tema molt decisiu per al país i per a tothom, que serem més feliços i viurem millor: si tenim més joventut tindrem més innovació, tindrem més mà d’obra, tindrem menys problemes d’haver de demanar immigrants i moltes coses més que ens convenen, i les pensions més ben pagades. Un dels nostres assessors diu que el tercer fill és gratuït per a la societat, i que cada fill costa 50 milions de formar, de 0 a 18 anys, si comptem tot el que fa la família -les mares en particular- per arribar a formar un noi o una noia a 18 anys. Però sabem també que una persona que arriba a 18 anys, amb la seva vida activa fins els 60 o 65, afegirà en forma de cotitzacions a la Seguretat Social (no per a ells sinó a la caixa general) 50 milions. Això vol dir que, encara que sembli lleig, hi ha temes econòmics molt importants entre mig, i que aquests problemes de conducta en la composició de la família tenen a veure també amb els diners, i nosaltres en això ens hi posarem. La nostra proposta és que hi hagi un pagament mensual: la primera proposta era de 50 euros al mes de 0 a 18 anys, una altra alternativa és capitalitzar això en tres anys, i en comptes d’aquestes 8.000 pessetones al mes que serien 100.000 l’any, serien entre 40 i 50.000 pts. al mes durant els tres primers anys. Això, si es generalitzés el primer any a tota la joventut que hi ha entre 0 a 18 anys costaria 110.000 milions de pessetes, que és un 4 o 5% del pressupost de la Generalitat avui. Per això, quan ens van dir que tindríem una millora de 100.000 milions cada any, no de 400.000, no de 700.000 com havien dit en el pacte fiscal, però sí de 100.000 de mitjana en els primers cinc anys, vam dir: bé aquestes 100.000 milions que els hi donaran de nou, en aquests dos anys, ja les podríem començar a aplicar en aquesta qüestió. Que ningú es faci il·lusions, els consellers que no pensin que aquests diners es podran gastar en més coses. Aquests diners els marquem i van per a un programa d’ajuda a la família i d’ajuda al treball de les dones, perquè estem parlant d’allò que facilita l’eliminació de la situació més diferent d’Europa que teníem fins ara, apart de la natalitat: la taxa d’activitat de les dones, que era molt baixa. Ara, de 25 a 45 anys -en Josep M. Rañé, que és el nostre Conseller Alternatiu de Treball, ho sap molt bé i ens ho ha demostrat-, ja estem en taxes d’activitat europees. Espanya no, però Catalunya sí. Les dones treballen igual, de 25 a 45 anys, amb la mateixa proporció que treballen a Europa, però no tenen fills. No tenen fills perquè no tenen guarderies, i perquè no tenen les subvencions que tenen a França o a Suïssa en aquesta matèria. És a dir, no tenen les ajudes ni econòmiques ni en forma de serveis que tenen a Europa. Nosaltres el que no tenim ara és el nivell de renda que ens convé per a fer-ho. Doncs ja ens hi estem acostant i el tema és tan important que el que farem nosaltres serà començar a fer com si el tinguéssim, un millor nivell de renda, ja mirarem d’estalviar 9 �per una altra banda. Jo sé que hi ha formes d’estalviar i en Joan Clos també ho sap molt bé: l´Ajuntament de Barcelona ha fet meravelles, i quan vam entrar a l´Ajuntament estava molt pitjor que quan entrarem a la Generalitat. Teníem un pressupost de 20.000 milions, se’n van cobrar 18, se’n van gastar 30, i com que això ja durava 10 anys, l’acumulat que hi havia dels anys anteriors (del Sr. Massó, del Sr. Viola, del Sr. Socías) era de 100.000 milions de deute de l´any 79. Això es va arreglar, i si això es va arreglar, es podrà arreglar el de la Generalitat (que està a dos bilions de deute sobre dos bilions de pressupost). El que no podem, és sacrificar a aquesta obsessió econòmica el no tenir prioritats en matèria de política de família, per exemple. A mi no m’agrada molt parlar de política de família, perquè quan ho fa la dreta sembla que tirin els diners. No, no: això forma part d’una concepció que nosaltres tenim i que nosaltres ens comprometem a tirar endavant, del que ha de ser la política familiar a Catalunya en relació amb el treball, en relació a la piràmide demogràfica, en relació amb la immigració i en relació a la capacitat d’innovar d’aquest país. Tot això que està passant, que no està anant bé, està en aquest moment casat amb un altre problema que és la falta de sistema d’ordre públic. En aquest país, tot això que he dit, passa en un moment en què no té Policia, en té dos o tres, i ningú sap què ha de fer o qui ha de fer què. És a dir, sí que ho sabem qui ha de fer què, però no ho fan per una senzilla raó que no s’havia previst: si es munta un sistema nou de policia, que és la policia autonòmica, i el vas desplegant lentament; si saps que fins a l’any 2007 al Camp de Tarragona i a les terres de l’Ebre no hi haurà Mossos d’Esquadra, penses ingènuament que mentrestant hi haurà els policies nacionals que toca perquè encara no els han substituït. Doncs no, perquè com que van arribant a la resta d’Espanya cada dia més policies nacionals i guàrdies civils de trànsit de carreteres que se’n van a casa seva, a Almeria o a Cuenca, i van dient “nos han sacado de Cataluña”, els altres ja no vénen. És a dir, les baixes de la Policia Nacional no es cobreixen, que és el que els alcaldes de Catalunya estan dient a la Delegada de Govern cada dia, i sé que d´esforços se n’estan fent però estem molt per sota del que hauria de ser. En general la manera com es governa aquest país és la següent: com que no podem resoldre-ho tot, i els catalans no podem fallar, fem una cosa de cada: fem una Universitat bona i no ens preocupem del sistema. Fem una província que funcioni i de la resta ja en parlarem, i anem creant models que demostraran que els catalans ho sabem fer. D’aquesta manera, la Universitat s’ha abandonat i se n’ha fet una de fantàstica, i la Policia no funciona a Catalunya però tenim unes comarques que van fantàsticament bé. Doncs molt bé, no vull espantar ningú però el que nosaltres hem de fer ara, no hi veig altre remei, és demanar tota la responsabilitat sobre l’ordre públic aquí a Catalunya. Ja sé que això és complicat i els alcaldes potser, especialment l’alcalde de Barcelona, em poden dir “compte”. Jo crec que l’única solució que hi ha és fer els números ben fets: que no tenim prou mossos, evidentment, perquè encara no toca en el programa que hi havia de desplegament; i que no tenim policies nacionals, perquè ja no vénen a cobrir les baixes i perquè estan mancats de moral. (Baixos de moral al final ho estan tots, perquè saben que el sistema no funciona). Les policies municipals són l’ase dels cops, és a dir: com que la gent a qui es troba pel carrer probablement no són ni els mossos ni 10 �els policies nacionals, almenys a les grans ciutats i a l’àrea metropolitana, sinó les policies municipals respectives, a aquests els culpen de tot el que passa. A mi això no m’estranya ni tampoc m’escandalitza molt, el que ja m’escandalitza més és que autoritats polítiques aprofitin l’ocasió per mal dir que això no va bé i que la culpa és dels Ajuntaments. Això ha passat algunes vegades, i és una cosa que des del punt de vista de la moral política no s’hauria d’admetre. Nosaltres voldrem demanar el comandament de totes les forces de policia de Catalunya. Hi ha autonomies que el tenen, que no tenen mossos i que no tenen Ertzaintza, però tenen comandament sobre un sector de la Policia Nacional, un petit sector segurament. Són coses modestes però llei en mà es poden fer; es pot fer tot amb l’Art. 150, punt 2, de la Constitució, com ha demostrat moltes vegades l’Enric Argullol. Per tant, això ho demanarem, i al mateix temps mirarem que els Policies Nacionals que hi ha ara, si no és per la via d’aquest article, que és una mica llarga, puguin anar-se integrant ja sigui a les Policies Municipals o als Mossos d’Esquadra: no vulguem una cosa tan perfecta que en el fons ens estigui perjudicant en els terminis de fer-ho. Els ajuntaments estan aguantant en aquest moment una pressió real i una pressió mediàtica i governamental molt forta. Nosaltres, la Catalunya que volem és una Catalunya que ha de ser fidel a allà d’on venim: d’on venim nosaltres? qui som nosaltres? Doncs mireu, nosaltres som una colla de gent (-ja ho sabeu, però no és dolent recordar-ho de tant en tant-) que prové de molts llocs diferents: prové de la MSC, prové del FOC, prové del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, prové dels independents del Socialisme: de la Mª Aurèlia Campmany, l’Alexandre Cirici, el Jordi Llimona, etc; prové del POUM: l´Albert Gironella, la Flora Isgleas, el Carmel Rosa, en Ramon Fernández Jurado, en Manuel Alberich; provenim de la Federació Catalana del PSOE: la saga del Paco Ramos, la Carme Carol us la pot explicar, la història d’aquest senyor i de tots els altres: que van ser detinguts, que van anar a vaixell a l’Uruguai el 6 d’octubre, que després van guanyar les eleccions, però després va venir la guerra i la van perdre; en Ramos se’n va anar a Rússia i, com que era socialista i no comunista, va anar a Sibèria, i després va tornar a aquí i li anava dient a la Carme: “Tu no et preocupis que el socialisme arribarà” (fantàstic !) i la Carme li deia: “Escolta’m Paco, que això està durant molt” i l’any 82, al mes d´octubre, el Paco li va dir: “¿ Lo ves, Carmen ? ¡hemos ganado!” i la Carme sempre anava dient: “Ara només ens falten els Jocs Olímpics” i quan vam tenir els Jocs Olímpics va dir: “I ara només ens falta la Generalitat socialista” i jo li vaig dir “Carme, la Generalitat serà la de tots els catalans, sí o no?”- del Felip Lorda, del Triginer, del Codina, de la Mercedes Aroz i el Jordi Vallverdú; del Verde Aldea, el Francesc Raventós, el Quim Llach, el Toni Siurana, el Josep Pau, aquests venien del Reagrupament; el Cando, el Múrcia, el Royes, el Molas, l’Udina, l’Urenda, el González Casanova, tots aquests venien del FOC; els del FuSuFu, Forces Socialistes Federals: el Xavier Muñoz, en Mirada, en Jordi Muñoz, el Carles Munné, el Quim de Nadal, el Lluís Armet -em penso que hi va passar un temps-; els tres Jordis, en Solé Tura, en Conill i en Borja, que venien del PSUC, i després els que ara ens falten: el Just Casero, el Xavier Soto, l’Antonio Santiburcio, i l’Ernest Lluch. Ara, els de Ciutadans pel Canvi i Fem Via: en Josep M. Vallès, l’Espasa, en Toni Puigverd, la Carme Valls, en Xavier Folch, la Marina Subirats, en Masllorens, el Joan Carbó, el Jordi Sales, la Pilar 11 �Malla, l’Antoni Pané ... Nosaltres creiem que som, no l’única línia política de Catalunya que pot governar aquest país, però sí una línia política que pot governar aquest país. Amb aquesta història em penso que ningú ens ha de demostrar res. El meu compromís és fer d’aquest projecte de Catalunya -aquest somni si voleu, com diuen alguns- una realitat. De fet, no es tracta ben bé d’un somni, es tracta d’una possibilitat, i diria més: d’una gran probabilitat. No podem perdre més temps amb falsos debats sobre les essències o sobre persones. A més de perdre el temps, és avorrit i és enfarfegant. Jo crec profundament en un nou desvetllament de Catalunya, en un esclat d’iniciatives contingudes, en una multiplicació d’energies en l’educació i l’acció social, en un revifament de l’esperit de risc i d’empresa; jo hi crec i, tanmateix en la mesura que hi crec, em pesen les hores que han de passar fins a arribar-hi. No puc més que maldar per convèncer el poble de Catalunya per la via del contrast, per la via de l’exposició raonada de les alternatives que té, per l’aixecament de l’interès públic cap a aquest debat -independentment del seu resultat numèric: si es voten menys o es voten més les mocions que fem-, que la nova Catalunya i la nova Generalitat han madurat prou i que no és intranscendent que sigui el nacionalisme espanyol avui qui mantingui la Catalunya ensopida i la Generalitat pujoliana fent xupxup, (perdoneu-me aquesta broma) per dos anys més. Compte, no per mala fe sinó per poca fe. No per manca d’interès per Catalunya per part d’uns i altres sinó per devaluació d’aquest interès que ha esdevingut, si abans era interès polític, ara estrictament interès electoral. Governar com a norma. Pragmatisme per sobre de tot, fora idealismes. Jo sostinc que aquest pragmatisme és moneda avariada perquè no té resultats pràctics. Un pot ser idealista i no tenir resultats, però almenys és idealista i té una moral; però ser pragmàtic i no tenir resultats pràctics és desastrós, des del punt de vista moral i des del punt de vista pràctic, i és el que estem veient. Jo sostinc que això és moneda avariada, que l’idealisme sense resultats és car però es justifica. El pragmatisme sense pràctica, en canvi, no. Negociar amb el govern espanyol?, sempre és necessari. Dependre del partit del govern espanyol?, dramàtic. Votar a Madrid per responsabilitat?, és comprensible. Transaccionar a Madrid?, també. Votar a Catalunya una cosa i a Madrid la contrària és un tema fonamental i és impropi d’un partit català. No hi ha massa precedents com he dit abans. Fer passar la trista realitat pel desig rosat és una temptació de tot govern que tota oposició té la obligació d’advertir. Al final ha resultat molt més congruent amb els interessos de Catalunya el moderat, però rigorós i idealista, catalanisme de Raventós i Obiols que l’arrauxat, a voltes, nacionalisme de CiU que finalment esdevé no pactista (de quin pacte públic i conegut podem parlar?) sinó francament mansoi. Nosaltres vam guanyar eleccions a en Trias, a en Cullell, a en Roca, a en Molins, i si m’apureu, a en Pujol; aquest matí pensava que part del que passa aquí és que, tan parlar dels seixanta-vuit vots i dels seixanta-set vots, hi ha més vots del poble darrera del seixanta-set escons que darrera del seixanta-vuit, i això és una cosa que no hauria de tornar a passar per higiene mental i per higiene política perquè crea mal ambient. 12 �Bé, doncs, vam guanyar a tots els que vam guanyar: Trias, Cullell, Roca, Pujol -si m’apureu-, Molins, i és normal que els preocupem i que insisteixin en aquesta tercera norma, que diu que tenen, de l’estratègia política, que consisteix en desacreditar l’adversari. Tanmateix, no ens hem d’enganyar: el que està en joc no és Maragall o Pujol, ara ja no, ni Maragall – Mas. El que està en joc és la possibilitat que la Catalunya real provi una altra cosa que, per altra banda, ja coneix en un altre camp. La Catalunya de Girona, la de Lleida, la de Reus, la de Figueres, la d’Olot, la de Tortosa, la de l’Hospitalet, la de Cornellà i Santa Coloma, la de Sabadell i Terrassa, la de Manresa i Igualada, la de Vilafranca i Vilanova, la de Caldes d’Estrac. Per cert, la de Barcelona i Badalona. Com voleu que no guanyem si aquesta Catalunya és la d’una majoria abassegadora de la població?, i direu “com és que no l’hem guanyat encara?” Bé, si la gent sap que les coses van, perquè els ajuntaments recullen totes les pilotes que van fora del sistema, i si la gent ja no creu que “aquests alcaldes són bons per a tot, i els altres per defensar Catalunya”, aquesta dissociació que ha presidit la política catalana s’anirà esvaint. El que està en joc és passar pàgina, respectuosament i críticament alhora. Però, en tot cas, passar pàgina. Canviar de govern si no ara, sí d’aquí a dos anys, però sabent ja des d’ara què és el que cal fer perquè Catalunya reaccioni, innovi i es llanci de ple a la cursa del segle XXI i de la globalització humana, amb il·lusió i possibilitats de fer-ho bé. Bona nit. Pasqual Maragall i Mira 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Més ambició per Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de La Pedrera Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Campanyes Catalunya Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Model social Acció política Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1748/0000001376.pdf cae6ea5d820f7de26861b43c6a1ecd19 PDF Text Text 1 L’ESTRATÈGIA ECONÒMICA QUE CATALUNYA NECESSITA Cercle Financer, 8 de juny de 2000 És obligat agrair al Cercle Financer la invitació d‟aquesta tarda per parlar davant de tots vostès. I ho és -més enllà de la cortesia més elemental- perquè considero que tota iniciativa destinada a mantenir viu i obert el diàleg entre el món de la política i el món empresarial, és una iniciativa a aplaudir i encoratjar. Com saben tots vostès la meva acció política s‟ha guiat sempre per la recerca de la col.laboració i la complementarietat entre el sector públic i el sector privat i per la convicció que ens cal una relació més oberta i transparent entre els polítics i els empresaris. Deixin-me que els digui, així mateix, que em complauria molt poder comptar amb la intervenció de sectors empresarials –i en particular del Cercle d‟Economia- en el congrés del PSC. El nostre partit ha volgut estar sempre obert cap a la societat i en els darrers temps ha extremat encara més aquesta voluntat. El congrés, el moment on es dabeten les idees i els projectes de futur, és una excel.lent ocasió per establir i avançar en aquest diàleg. El reglament congressual ho preveu i jo els convido a tots vostès individualment i com institució a participar-hi. Voldria també que aquest esperit i aquesta intenció d‟obertura i diàleg presidissin la meva intervenció sobre l‟estratègia econòmica de Catalunya. 1 �2 Un clima d’opinió preocupat Estem en un moment d‟una certa perplexitat col.lectiva, caracteritzat per una contradicció entre l‟evident i sostinguda bona marxa de la nostra economia i una difusa i creixent preocupació sobre les nostres possibilitats futures. Es tracta d‟un d‟aquells moments de dubte que obliga especialment a tots els qui tenim responsabilitats públiques a pensar-hi i a arriscar propostes per superar-los i seguir avançant en la bona direcció. Per un costat se‟ns diu –el senyor Antoni Negre per exemple ahir mateix- que Catalunya manté el seu pes en l‟economia espanyola: amb un 16% de la població, generem prop d‟un 20% del PIB i un 25% de les exportacions. Però d‟altra banda hi ha veus que fan de contrapunt al “Catalunya va bé”. Són unes veus –com la de Leopoldo Rodés a La Vanguardia de fa uns dies- que reflecteixen un cert clima d‟opinió pessimista sobre el futur econòmic de Catalunya i que mostren la seva preocupació sobre algunes qüestions essencials:i  El risc de perdre el tren de la nova economia.  El desplaçament dels centres de decisió de les principals empreses a Madrid. Gràfic 1: Evolució del pes de les noves empreses a Catalunya sobre el total espanyol  L‟escassa presència en els mercats borsaris de les empreses radicades a Catalunya.  La pèrdua de lideratge d‟institucions com la Fira de Barcelona.  La incapacitat de convertir l‟aeroport de Barcelona en un aeroport de primer nivell amb vols transoceànics directes. I encara d‟altres. 2 �3 En els propers minuts voldria analitzar amb vostès, amb la ponderació pròpia de la institució que ens acull, aquestes dues línies d‟argumentació aparentment contradictòries sobre l‟estat de la nostra economia. Uns bons indicadors econòmics generals Comencem per les “bones notícies”. Hi ha una sèrie d‟indicadors positius que configuren una bona base de partida per afrontar el futur i són un exponent de les nostres potencialitats. En recordaré alguns:  Catalunya té el PIB més elevat d‟Espanya en termes relatius.  L‟economia catalana està immersa en una forta onada expansiva des de la segona meitat de 1994, amb un ritme de creixement a l‟entorn d‟una mitjana per sobre del 3%.  Seguim sent el principal centre d‟importació i exportació de béns i serveis i amb una taxa de cobertura susbtancialment millor que la de Madrid (Barcelona 71,8%, Madrid 35,7%), havent crescut les exportacions a taxes anuals properes al 20%.  Barcelona és la cinquena metròpoli industrial de la Unió Europea.  Tenim una taxa d‟atur registrat per sota del 6% i segons l‟EPA hem passat entre 1994 i 1999 del 21,2% al 10,6%. Per la seva banda, la taxa d‟ocupació ha evolucionat del 41,2% al 47%.  Des d‟una perspectiva històrica la nostra inflació està controlada.  La nostra qualitat de vida és reconeguda i, fins i tot, envejada arreu del món.  Comptem amb una població amb una bona qualificació professional, tècnica i cultural. 3 �4  Les inversions estrangeres segueixen afluint a Catalunya a bon ritme. I, a la vegada,  Les inversions catalanes a l‟exterior no paren de créixer. I, més enllà dels indicadors, no deixen de produir-se qualificades mencions a les possibilitats de Barcelona i Catalunya en el marc de la nova economia, com l‟apareguda a començaments d‟any a la revista nordamericana Business Week. O avenços en la bona direcció com l‟acord institucional sobre la Fira de Barcelona. Benvingut sigui! Ara bé, amb aquest panorama podriem còrrer el risc que s‟imposés una certa mentalitat acomodatícia i despreocupada per l‟esdevenidor de la col.lectivitat. 4 �5 Uns altres símptomes no tan positius Tanmateix, hi ha d‟altres símptomes que abonen les preocupacions dels pessimistes i que ens venen a dir coses com les següents:  Des del 1998 el nostre creixement està massa lligat a la demanda interna.  Aquest excés de demanda interna s‟ha traslladat al front dels preus, situant-los en valors incompatibles amb el manteniment de la competitivitat exterior que el país precisa. Gràfic 2: IPC acumulat 1995-2000 i del diferencial d’inflació interanual Catalunya-Espanya  Semblen haver-se esgotat els factors de reserva de competitivitat que havia estat utilitzant l‟economia catalana en els darrers anys: depreciació de la pesseta, caiguda dels costos financers, inversió productiva i moderació salarial.  La nostra productivitat ha estat extraordinàriament feble durant els darrers anys, amb taxes de creixement que amb dificultat superen el 0,5%. Gràfic 3: creixement de la taxa de productivitat  El ritme de creixement de la població ocupada a Catalunya (+17% entre 1994 i 1999) és molt inferior al de la Comunitat de Madrid (+26% en el mateix període). Gràfic 4: evolució de la població ocupada  Seguim amb una baixa taxa d‟ocupació femenina (42,4%), encara 9 punts per sota de la mitjana europea i a 18 punts de l‟objectiu fixat pel Consell Europeu de Lisboa per a l‟any 2010.  El “venture capital” –l‟inversor que aposta i arrisca per iniciatives innovadores- és encara massa rar a Catalunya. 5 �6  Des d‟un punt de vista territorial, el creixement ha tendit a concentrar-se en major proporció al voltant de l‟eix costaner. La concentració de la producció a la regió metropolitana de Barcelona i a les principals àrees urbanes de Catalunya s‟ha vist acompanyada per un intens procés de relocalització de l‟activitat i, en especial, de la població en el seu interior. Aquestes tendències han generat fortes tensions sobre la xarxa de transports, que no han estat suficientment ateses per part dels poders públics. De continuar en el futur, les deseconomies resultants afectaran directament la capacitat competitiva de la nostra economia. És a dir, no és que no anem bé. Anem més de presa que abans, però anem a un ritme inferior al d‟altres que marquen el ritme de la nova economia. I tenim uns colls d‟ampolla, sobretot pel que fa a les nostres infraestructures, que poden resultar fatals. I, sent realistes, no formem part del reduït grup de les 5 o 6 grans capitals financeres del món, com ens recorda el professor Pedro Nueno. En tot cas, hi ha una realitat certa: Catalunya ha perdut i segueix perdent oportunitats i això comporta que Catalunya perdi capacitat de decisió, que no és exactament el mateix que pèrdua de pes econòmic. Això ho explicava encertadament el periodista econòmic Enric Tintoré amb un afortunat joc de paraules: no és el mateix ser un gran petit país que un petit gran país! 6 �7 Un excurs sobre Barcelona I, tot sigui dit, deixin-me fer una breu observació sobre la interessada adjudicació a la ciutat de Barcelona de la responsabilitat d‟aquesta deriva decadent. Em sembla que és una de les tergiversacions més grolleres que poden fer-se dels fets de la nostra història recent. Catalunya en el seu conjunt pot estar predent oportunitats respecte d‟altres regions europees, però en el seu interior, Barcelona conserva i aferma clarament el seu lideratge. Crec honestament que Catalunya està pagant un preu massa alt per la miopia estratègica del Govern de la Generalitat de voler-li tallar les ales a la capital del país i al seu entorn metropolità. Com diu Xavier Bru de Sala la prioritat de Catalunya ha de ser una decidida aposta per recuperar la potència de Barcelona. Falses respostes Però, retornant al fil principal de la meva argumentació, el debat realment plantejat és el de la pèrdua de capacitat de decisió de Catalunya i aquest és un debat que no es pot substanciar fent trampes:  Ni val la resposta basada en la dutxa escocesa que alterna el cofoïsme amb el victimisme, repetida una i altra vegada per Jordi Pujol fins arribar a fer-se del tot inversemblant.  Ni tampoc anem enlloc amb el pessimisme i el catastrofisme, perquè -tal com diu el professor Xavier Sala- el pessimisme i la queixa té uns costos econòmics sovint molt superiors als mals denunciats. Les nostres empreses no creixeran i les grans empreses mundials no voldran fer negoci amb nosaltres si el pessimisme ens impregna i ens creiem perdedors i constantment perseguits pel destí. Arribats a aquest punt, deixin-me que els hi avanci la meva diagnòsi: els indicadors econòmics ens mostren que no hi ha motius per al catastrofisme, però al mateix temps sembla evident que hi ha algunes coses que no funcionen, que fallen 7 �8 El meu diagnòstic Què ha fallat? Què està fallant? Falla la capacitat d‟afrontar grans projectes. Falla el model de gestió dels grans projectes. Falla el lideratge públic i privat. Falla el dinamisme dels emprenedors i la voluntat d‟assumir nous riscos. Falla l‟acció estimuladora dels poders públics. Hi ha un dèficit de visió estratègica de país en la classe dirigent econòmica i política, acompanyat d‟un lideratge insuficient. Una cosa i l‟altra evidencien una certa dimissió de les elits que, endormiscades per la bonança general, semblen renunciar a fer de Catalunya un “petit gran país” Catalunya ha de reaccionar per no perdre peu en la nova economia, per aprofitar a fons les oportunitats que li ofereix la seva potencialitat actual i per aprofitar-ne de noves. Catalunya necessita refer la seva voluntat col.lectiva entorn del triangle format pel lideratge, el consens i l‟ estratègia. Tenim experiència. Tenim un model contrastat que ens va funcionar amb l‟ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan vam saber identificar un objectiu, definir un projecte adequat, aglutinar totes les voluntats per assolir un gran acord i gestionar-lo globalment. Quan hem abandonat les lliçons d‟aquella experiència no hem avançat amb la decisió i la rapidesa necessàries i els projectes han fet el seu curs amb una indolència impròpia de les nostres possibilitats i capacitats. Vostès saben que el propòsit de recrear el consens polític i social per dotar el país d‟una estratègia de futur està en el cor de la meva proposta política per Catalunya, amb la que em vaig presentar a les passades eleccions i que va merèixer el més nombrós suport popular. 8 �9 Ara vull reiterar i concretar aquella proposta, conscient que és la millor manera de combatre el pessimisme emergent i l‟atonia pública. No podem esperar 3 o 4 anys. Cal provocar la reacció. Les oportunitats de Catalunya Catalunya i Barcelona … Barcelona i Catalunya tenen unes oportunitats que no es poden malmetre per la incapacitat de tots plegats de no remoure els obstacles i de no preveure els catalitzadors que les facin viables … Moltes d‟aquestes oportunitats estan en la consciència de tots. Ni que sigui a raig els hi vull recordar algunes de les més òbvies. Tenim l‟oportunitat de ser el principal centre de disseny industrial d‟Europa. Tenim l‟oportunitat de ser una referència obligada en el camp de les escoles de negocis. Tenim l‟oportunitat de comptar amb centres d‟excel.lència en determinats camps de la recerca científica i aplicada, com en el de la biomedicina o en el de les tecnologies de la comunicació. Tenim l‟oportunitat de rellançar la Fira de Barcelona. Tenim l‟oportunitat de ser el centre logístic del sud d‟Europa. Tenim l‟oportunitat de potenciar els nostres sectors industrials més forts: farmaceútic, alimentari, la indústria de components de l‟automòbil. Tenim l‟oportunitat d‟apostar per ser un centre important de les noves tecnologies, amb projectes com BCN@22 al Poble Nou de Barcelona. Tenim l‟oportunitat de fer un salt en la dimensió de les nostres empreses, partint de la consistència de les empreses familiars. Tenim l‟oportunitat de ser un model del turisme de qualitat. 9 �10 Tenim l‟oportunitat de fer de Barcelona una capital mèdica de referència. Tenim l‟oportunitat de lluitar per mantenir Barcelona com capital editorial d‟Espanya i de l‟Amèrica Llatina. la Tenim tantes i tantes oportunitats que no ens podem permetre ni un dia més de mandra ni perdre més temps en conflictes de competències o de protagonismes. Cal posar-s‟hi! Tasques pendents Abans que res, cal posar-se a pensar en gran, en la perspectiva de la Catalunya metròpoli, de l‟àrea europea de 15 milions d‟habitants que té per centre Barcelona, de la Catalunya que no té complexes amb Espanya, de la Catalunya que vol tenir veu pròpia a Europa, de la Catalunya que no té por a sortir de casa i que sap que Amèrica pot ser objecte d‟una reconquesta, aquest cop pacífica, econòmica i amable. I, des d‟aquesta perspectiva oberta, de tradició “lliurecanvista”, lluny de les temptacions de l‟autarquia mental, hem d‟afrontar les tasques pendents per fer efectives les nostres oportunitats. Necessitem una política industrial activa. Necessitem resoldre els nostres dèficits d‟infraestructura. Necessitem resoldre els nostres dèficits de formació. Necessitem fomentar encara més la internacionalització de la nostra economia i de la nostra societat. Necessitem fomentar les fusions empresarials. Necessitem un bon govern i una administració de qualitat. Necessitem nous espais industrials i de serveis. Necessitem millorar la imatge de Catalunya. 10 �11 Tres grans objectius estratègics Totes aquestes necessitats i d‟altres s‟han d‟ordenar i prioritzar en una estratègia que asseguri tres grans objectius:  Garantir la competitivitat de l‟economia catalana en la societat de la informació i el coneixement.  Impulsar un Estat del Benestar generador d‟ocupació.  Endreçar bé el territori i afrontar la realització a temps de les infraestructures pendents. A) Adaptació de Catalunya a la nova economia Avui, m‟ocuparé prioritàriament del primer, sense deixar, però, de fer esment als aspectes dels altres dos més directament connectats amb la nova economia. Què hem de fer per adaptar l‟economia catalana a la societat de la informació i del coneixement? En primer lloc, prendre consciència que en aquest àmbit és particularment patent la contradicció a la que ens referíem més amunt: encara que Catalunya manté el seu pes econòmic està perdent capacitat de decisió, especialment en els sectors clau de la tecnologia de la informació i les telecomunicacions. Algunes dades resulten reveladores d‟aquesta realitat.  Segons el professor Xavier Vives, la inversió en R+D no arriba a l‟1% del PIB, percentatge que està molt lluny de les regions més avançades. A Madrid és de més del 2%, a Califòrnia, del 5%.  La proporció de llocs de treball en sectors d‟alta tecnologia és clarament més reduit que a Madrid, i en tot cas a Espanya és netament més baix que a la resta d‟Europa. 11 �12  La concentració de seus empresarials a Barcelona està per sota de la que li correspondria pel seu pes econòmic, i encara més en empreses de serveis d‟elevada tecnologia.  Madrid concentra el 95%, per només un 4% de Barcelona, de les seus operatives de les empreses amb major cotització borsària (IBEX 35). La tendència, a més, ha empitjorat els darrers anys: Barcelona ha passat del 8% al 4%. En definitiva, l‟escassetat de grans empreses catalanes, i molt en particular en els sectors clau de la „nova economia‟: les noves tecnologies de la informació i les telecomunicacions. Catalunya no és líder d‟Espanya en la nova economia. Tenir consciència d‟aquesta realitat és, per descomptat, molt millor que ignorar-la. Però sempre que sigui el punt de partida per fer-hi front i tractar de canviar-la. Si volem una Catalunya capdavantera en la societat de la informació i el coneixement, que sigui vista com un pais especialment atractiu per a les oportunitats empresarials, ens cal avançar de manera imprescindible en alguns punts essencials:  Accessibilitat a una oferta de treball altament qualificada.  Proximitat de centres de recerca i d‟ensenyament superior de primera línia.  Disponibilitat de finançament per a projectes de capital-risc.  Qualitat de vida atractiva per a l‟ocupació especialitzada.  Disponibilitat de connexions transoceàniques directes.  Existència d‟un entorn atractiu per a l‟activitat empresarial. Aquests són, doncs, els deures que hem de fer. Vegem ara com s‟han de concretar. 12 �13 Un entorn empresarial competitiu i innovador En primer lloc, és urgent posar les bases d‟una clima social i empresarial favorable a la innovació:  R+D. En el camp del R+D Catalunya ha d‟arribar a una inversió equivalent al 2‟3% del PIB l‟any 2003, si no vol quedar-se greument endarrerida respecte les seves competidores directes en el marc espanyol i europeu. El desenvolupament de centres d‟excel,lència universitaris, en col.laboració amb les empreses, és en això fonamental.  Sector TIC. La Generalitat ha d‟elaborar i aplicar de manera peremptòria un pla industrial per al desenvolupament del sector de les tecnologies de la informació a Catalunya. Un pla amb mesures que estimulin, entre altres coses, la radicació de seus d‟empreses innovadores a Catalunya. El Grup SocialistaCiutadans pel Canvi ha fet aprovar avui mateix al Parlament una resolució en aquesta direcció.  Banda ampla. La xarxa de cable de fibra òptica ha d‟estendre‟s a tot el territori de Catalunya en un termini màxim de 5 anys. Només així s‟evitarà que la implantació dels nous mitjans de telecomunicació no comporti nous episodis de marginació i desequilibri territorial. Només així s‟aconseguirà incorporar les noves tecnologies a tots els sectors de l‟economia catalana, inclosses les branques tradicionals de la indústria i l‟agro-ramaderia.  Formació. El govern i les empreses han d‟impulsar projectes formatius per tal d‟evitar dues mancances. En primer lloc, la falta de personal qualificat per al desenvolupament del sector TIC. I, en segon lloc, per tal d‟evitar fractures socials com a resultat de la manca d‟accès d‟una part de la ciutadania als nous coneixements.  Administració. L‟administració pública catalana ha de ser un model d‟adaptació a les noves tecnologies. La Generalitat ha d‟esdevenir una veritable administració oberta en la línia que ja marca l‟Ajuntament de Barcelona. 13 �14 En definitiva, la incorporació de Catalunya a la societat de la informació i el coneixement exigeix l‟acció combinada dels poders públics, el mon empresarial i el conjunt de la societat. Cal una acció de govern que consideri la innovació com un denominador comú de totes i cada una de les polítiques públiques. Un govern competent i un marc econòmic competitiu Què més necessitem per assolir l‟adaptació de la nostra economia a la nova societat de la informació i el coneixement? Necessitem un govern competent i un marc econòmic competitiu. Catalunya ha estat sempre un pais atractiu per a l‟activitat empresarial. En els darrers anys, tanmateix, l‟excessiva burocratització administrativa ha estat un llast per a l‟estimul d‟un clima còmode per als emprenedors del nostre pais. Cal recuperar l‟atracció pel risc, per tenir idees i posar-les en pràctica; en definitiva, el gust per la creació de riquesa i d‟ocupació. Espanya i Europa han de veure Catalunya com un territori d‟oportunitats empresarials envejables, atractiu per instal.lar activitats punta, amb capacitat de creixement i de creació d‟ocupació. 14 �15 Un marc financer adaptat I, per completar, el quadre, necessitem també d‟un marc financer adaptat a les necessitats de la nova economia. Les grans perspectives que l‟economia del coneixement i de la informació obren a la creació de noves empreses, no poden veure‟s limitades per insuficiències dels mercats financers. La ràpida integració a escala europea d‟aquests mercats n‟augmentarà l‟eficiència, en benefici de les empreses i dels consumidors. Un impacte més gran, encara, en la reducció dels costos d‟intermediació vindrà per la via de les aplicacions d‟Internet als serveis financers, que provocarà en els pròxims anys un replantejament de les xarxes territorials de les entitats bancàries. La proximitat dels centres financers resulta essencial per a l‟impuls de noves iniciatives empresarials. Catalunya ha tingut sempre, en aquest punt, un déficit molt important. És important consolidar i reforçar les institucions financeres que tenen el centre de decisió a Catalunya, i al mateix temps promoure les condicions per a que el sistema financer recolzi i acompanyi aquells projectes que, disposant d‟un elevat contingut tecnològic i unes possibilitats certes de mercat, tenen en canvi un insuficient suport financer. El dinamisme de l‟economia catalana, la riquesa dels seu capital humà i la capacitat tecnològica del país creen unes bones condicions per al finançament, intern i extern, de la inversió necessària en els sectors emergents. Això no obstant, tenim ben present que el desenvolupament de projectes en la nova economia i la promoció de la innovació en el teixit empresarial català necessiten, en particular, de la implicació activa en aquest projecte de les grans institucions financeres del país i de l‟impuls d‟instruments de capital risc més pròxims i potents, que el govern de la Generalitat ha de fomentar i fer més accessibles per a les petites i mitjanes empreses i els nous emprenedors. 15 �16 En aquest context, voldria cridar la seva atenció respecte un nou camp per l‟activitat financera em sembla particularment interessant: el del deute de les ciutats i regions. En una Europa amb Banc Central, tipus d‟interès i deutes estatals harmonitzats, el mercat de les emissions de deute de ciutats i regions passa a ser particularment atractiu. Caldrà desenvolupar els instruments per poder-hi actuar. En aquest sentit és de gran importància que els agents financers catalans disposin d‟un sistema d‟indicadors urbans i territorials per a totes les ciutats i regions europees que permeti preveure la seva evolució econòmica i, per tant, la fiabilitat del seu sector públic local. El cos central de la meva intervenció l‟he volgut dedicar a l‟adaptació a la nova economia. Però, no vull acabar sense unes pinzellades relatives als altres dos grans objectius estratègics que hem d‟afrontar: les infraestructures i la reforma del nostre Estat del Benestar. 16 �17 B) Un Estat del Benestar generador d’ocupació Com ho hem de fer perquè el nostre Estat del benestar sigui alhora garantia d‟igualtat d‟oportunitat i generador d‟ocupació? La nova economia genera oportunitats extraordinàries, però també riscos i perills. Hem de saber arriscar-nos, perquè només fent-ho podrem guanyar. Però també hem de saber trobar l‟equilibri entre el creixement i la igualtat, la competitivitat i la solidaritat. Només una societat forta i cohesionada socialment està en condicions de créixer de forma estable i continuada; i només un creixement sostingut i estable pot permetre‟ns dur a terme polítiques redistributives acceptades per una àmplia majoria de la societat. Per dur a terme aquestes polítiques ens cal l‟Estat del benestar reformat:  Un Estat del benestar generador d‟ocupació.  Un Estat del benestar; capaç de prestar de manera eficient a la població els serveis bàsics d‟educació, sanitat, protecció social i ajuda a la família.  Un Estat del benestar preocupat per la sort dels més febles i preparat per prevenir les situacions d‟exclusió i marginació social.  Un Estat del benestar conscient de la prioritat de l‟educació com a mecanisme d‟integració social i com a inversió en capital humà. Un Estat del benestar, en definitiva, basat en un ampli consens social reformador, renovat i reafirmat cada dia. Un Estat del benestar disposat a afrontar permanentment l‟escrutini de la seva utilitat, la seva eficàcia i la seva acceptació. L‟Estat del benestar i la nova societat de la informació i el coneixement es necessiten mútuament. A Europa volem un Estat del benestar que es preocupi per la igualtat i per l‟accés del conjunt de la societat als serveis públics bàsics: l‟educació, la sanitat, la protecció social, els serveis d‟ajuda a la família. No volem una economia que generi ocupació sobre la base d‟una desigualtat creixent. Però tampoc no volem un sistema de benestar que asseguri una igualtat aparent sobre la base d‟una 17 �18 elevada desocupació, perquè es tracta d‟una situació que a la llarga resulta insostenible. Per això hem d‟introduir les adaptacions necessàries a l‟Estat del benestar, per a convertir-lo en un element generador d‟ocupació. A Catalunya i Espanya, on estem lluny dels nivells europeus, aquestes adaptacions s‟han de fer al mateix temps que recuperem el terreny perdut en ela àmbits de l‟educació, de les polítiques actives d‟ocupació, de la integració social i de l‟atenció a la família. Desenvolupar tots aquest punts donaria per una altra sessió, però m‟ha semblat adequat esmentar-los perquè en l‟actual context econòmic cal tenir-los ben presents. 18 �19 C) Infraestructures i serveis Passem, finalment, al tema de les infraestructures i serveis. Com hem d‟afrontar d‟una vegada el dèficits en aquest camp? Deixin-me que els faci deu propostes concretes:  Aeroport: La necessitat de comptar amb uns serveis aeroportuaris que permetin gaudir d‟un veritable aeroport transoceànic és un consens general a Catalunya. Una possibilitat seria l‟oferta de compra per de l‟aeroport de Barcelona per part d‟un consorci públic-privat. Els socis públics haurien de ser la Generalitat, l‟Ajuntament de Barcelona o bé l‟Àrea Metropolitana de Barcelona i AENA. Els socis privats, la Cambra de Comerç de Barcelona i les caixes i els bancs catalans. L‟únic argument a favor de la privatització vertical de tots els aeroports espanyols podria ser la creació d‟un operador internacional capaç de comprar i vendre gestió aeroportuària a Amèrica Llatina i a altres països del món, com fa la BAA (British Aeroport Authority) a Nàpols, per exemple. Però això es pot obtenir també consorciant els aeroports espanyols a través d‟una AENA convertida en holding. D‟altra banda, cal no oblidar que alguns aeroports aconsegueixen esdevenir per ells mateixos operadors internacionals gestors d‟altres aeroports, com demostra l‟exemple de Schipol.  TAV: El govern de la Generalitat no ha de parar fins aconseguir per part del govern espanyol i del govern francès un compromís definitiu sobre l‟arribada a Barcelona l‟any 2004 del Tren d‟Alta Velocitat 19 �20  Xarxes de telecomunicacions. El progrés de les xarxes de telecomunicacions (CTC/Menta, Localret, altres operadors privats …) s‟està produïnt amb una lentitud indigna de la celeritat amb que es va iniciar tot a rel de la creació el 1986 de l‟empresa Barcelona Cable per part d‟Iniciatives SA i del ràpid assoliment dels objectius del “Plan Fotón” el 1992 (pla que enllaçava per cable de fibra òptica totes les illes urbanes de Barcelona i Madrid que tinguessin una agència bancària). Avui, no està clar poder arribar a l‟objectiu de Localret de connectar per cable de banda ampla totes les capitals comarcals l‟any 2002. Com tampoc la iniciativa d‟IBM i La Caixa de dotar de dos ordinadors connectats per Internet a totes les escoles de Catalunya ha tingut el necessari reforç pressupostari per part del Govern de la Generalitat.  Euroregió. Per tal de disposar de les infraestructures d‟accessibilitat exterior que reclamem, el tamany mínim d‟una àrea territorial en ubicació semiperifèrica, com és la nostra, ha de créixer. S‟ha de situar cap els 15 milions d‟habitants, que és la xifra equivalent a la suma de les regions nucleades per les ciutats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Saragossa, Tolosa i Montpeller. Cal relligar-les amb una densa xarxa de comunicacions i cal assegurar sobretot l‟arribada del TGV de França l‟any 2004 i aconseguir la conversió del Tren de Velocitat Alta València-Barcelona en tren d‟alta velocitat. D‟altra manera, el triangle Madrid-València-Barcelona quedaria del tot descompensat. Els presidents Francesc Antich i Marcelino Iglesias, així com l‟alcalde Montpeller i el president de Midi-Pyrenées estan del tot d‟acord en col.laborar en resoldre aquestes qüestions. 20 �21  Les connexions interiors. Cal “encongir” o apropar Catalunya entre sí mateixa a través d‟uns sistemes de comunicació més àgils i eficients, en particular en els eixos transversals i diagonals. Els 6 milions de catalans poden arribar a ser substancialment més significatius, com a mercat d‟origen i destí de les inversions, si estan ben connectats entre ells. Un país extens i mal comunicat genera menys economies externes que una ciutat compacta i complexa de la mateixa magnitud de població. És bàsic entendre que les connexions interiors són tan crítiques i decisives com les exteriors.  Metro: Pel que fa al transport públic urbà, el metro de Barcelona ha d‟arribar als 160 kms. I enllaçar el casc urbà, els barris metropolitans, la Fira de Montjuïc, el MNAC, Montjuïc 2 (Pedrosa) i l‟aeroport. Això depèn d‟una inversió repartida en 2/3 de la Generalitat i 1/3 de l‟Estat  Fira de Barcelona. En el camp dels serveis, la Fira necessita inversions de l‟ordre de 30.000 milions de pessetes, molts més que els 6.000 milions que s‟han pogut mobilitzar fins ara. És d‟esperar que el recentíssim acord institucional al que ja m‟he referit permeti avançar decisivament en aquest tema.  Universitats. Les universitats catalanes han d‟esdevenir un dels primers sectors d‟exportació de serveis. Per això és fonamental atreure, no només contractes i convenis de recerca internacionals, sinó també estudiants d‟arreu del món. Per tal de facilitar-ho, i sense que això vingui a trencar l‟equilibri lingüístic existent a les nostres universitats, els estudiants dels cursos avançats han de poder examinar-se en castellà i en anglès si així ho sol.liciten.  Serveis públics. Tot i que en alguns casos el govern de la Generalitat no hi tingui competències directes, no es pot desentendre dels efectes que l‟actual procés de “liberalitzacions” dels serveis públics està tenint en la qualitat del servei a les empreses i als ciutadans. El govern de Catalunya ha d‟actuar decididament per tal que el subministrament elèctric, de gas, de telecomunicacions arriba a tota la població i a totes les empreses, amb independència de la seva radicació territorial. 21 �22  Administració pública. El projecte federal no és només una qüestió fiscal o financera, ni tampoc cultural i judicial. És també un requisit de qualitat per als ciutadans. Els països federals que funcionen aconsegueixen a través de la descentralització institucional una millor qualitat en el servei públic i un major control del mateix per part dels ciutadans. Per avançar en aquest camp, Barcelona hauria de ser seu d‟alguna de les grans institucions polítiques i científico-culturals. D ela mateixa manera ha de quedar clar que la regionalització de Catalunya que propugnem ha de representar sobretot un apropament de la gestió dels serveis públics als ciutadans, per tal de millorarne la qualitat. Vet aquí deu línies estratègiques en el camp de les infraestructures i els serveis, que, al meu entendre, haurien de servir de base per a unes actituds més propositives i més ambicioses. Unes actituds més enèrgiques que les de l‟actual govern de Catalunya, obsessionat per justificar la seva paràlisi en la dependència exterior. 22 �23 Cloenda Acabem. Hem vist com la situació en què ens trobem ofereix importants oportunitats, però ens planteja reptes gens menystenibles. Per un costat tenim indicadors econòmics alentadors. Però, per altra banda, s‟observen símptomes de desorientació i de falta de tremp. Símptomes que de confirmar-se ens portarien cap a una progressiva pèrdua de competitivitat i de posicions respecte d‟altres regions espanyoles i europees. Cal reaccionar. Resituar Catalunya al mapa dels centres de decisió econòmica exigeix accions importants dirigides a millorar la nostra dotació d‟infrastructures de connectivitat internacional, les condicions del nostre teixit productiu i la nostra capacitat de millorar el capital humà i d‟excel.lir en la formació de la gent i en la capacitat de rebre innovacions. Això exigeix un important esforç en termes de recursos econòmics, un important esforç de la societat, i també un canvi d‟actituds institucionals i de cultura organitzativa. Cal posar-s‟hi. Cal reaccionar si no volem que les decisions que afecten al nostre futur es situen, cada cop més, fora del nostre espai immediat i de la nostra influència col.lectiva. Catalunya ha mostrat en reiterades ocasions la seva capacitat d‟adaptar-se als canvis i de liderar el progrés d‟Espanya. Ens trobem de nou davant d‟una oportunitat i un repte. No podem fallar. I no fallarem. Moltes gràcies. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L’estratègia econòmica que Catalunya necessita Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall al Cercle Financer sobre la seva proposta econòmica per Catalunya. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Economia Catalunya Canvi Oposició Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1743/0000001382.pdf 7096b2dcdbf677621f7c75e744f23945 PDF Text Text VOLUNTAT DE CANVI Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document Per Catalunya PSCl! Palau de la Música 9 de setembre 1998 �VOLUNTAT DE CANVI Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document Per Catalunya Palau de la Música. 9 de setembre 1998 PSCl! �Introducció Avui hem de parlar una mica del lloc on som, des del punt de vista del desenvolupament constitucional i estatutari, i faré unes propostes. Us ho avanço, perquè sembla que hi ha un joc consistent en veure qui ensenya primer les cartes. Si ens hi fixem bé, aquests que demanen que ensenyem les cartes no les ensenyen. 0, si les ensenyen, són tan diferents que no lliguen, són cartes que no lliguen. A Convergència i Unió, per exemple, el mateix dia, em penso, van fer públics dos documents. Un era confederal, o confederalista, que és el document de treball adjunt a l'anomenada Declaració de Barcelona. L'altre era una declaració de la Fundació Barcelona, en què es parlava, més aviat, de transitar des del nacionalisme cap 11 �al catalanisme . Per tant, com veieu, hi ha un ventall amplíssim, un camp en el què tot hi és possible, ben lluny del que són les cartes definitives i el projecte que esperem encara de Convergència i Unió. Haurem de parlar de quin és el tap que no acaba de saltar en aquest procés de definició franca i oberta de Catalunya. D'Unió, per altra banda, podem dir que ells sí que havien estat sem p re confederals: en els seus estatu ts h o són. Així com el PSOE és federalista des de l'any divuit, Unió, des que va néixer és confederal i parla de confederació. Tanmateix, el dia que es va presentar el document de la confederació, el president d 'Unió no hi era. No és que no hi fo s, no hi va voler ser. Ara s'ha recuperat, ha anat a fer una visita de sup ort a aquest document, però la seva primera reacció, el seu primer instint de prudència política, era no ser-hi, aquell dia i a aquella hora, i sota aquell n om. En el cas d'Esquerra Republicana, d 'altra banda, Heribert Barrera va definir, en unes declaracions molt interessants, en un diari de la ciutat, ara fa un mes aproximadament, que Esquerra Republicana era autodeterminacionista, que Esquerra Republicana no era per definició independentista, no ho ha via estat al seu ini ci i no ho era ara. I deia qu e, en I'autodeterminisme hi cabien l'independentisme, el federalisme, la sobirania compartida i l'autonomia política forta. De manera que tenim de tot menys precisions. N osaltres en donarem algunes. Haurem de parlar de quin és el tap que no acaba de saltar en aquest procés de definició franca i oberta de Catalunya re specte de sí mateixa i de l'entorn que l'envolta. Parlarem del desig de canvi a Catalunya i de les co ses que s'han deixat de fer com a agenda primera del que aquest desig de canvi ha d'aconseguir portar a la pràctica. Probablement ens obligaran a dos anys de posar-nos al dia; probablement el programa immediat d'un nou govern haurà de ser el de posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan pendents, que havien estat previstes anys enrere. Però aban s vull fer una invitació molt especial. Relectura de la Constitució Cada generació fa la seva relectura de la constitució sota la qual viu el país. Han passat vint anys . La Constitució, com ha dit en Narcís Serra, no especificava ni tan sols quines eren ni com es deien les nacionalitats i les regions que es preveien. Potser és el moment en què tranquil-lament, serenament, definim qui és nacionalitat i qui és regió. Alguns diuen: "Bé, alçar la tapa d'aquesta caixa de Pandora ens pot portar a una situació realment difícil" . Crec sincerament que vint anys d'experiència en la convivència amb aquesta formulació i amb el descabdellament del qu e ha estat l'Estat de les autonomies, ens permet anar a la definició que ens cal, sense precipitacions. I ens cal, no perquè sí, no per nominalisme, sinó perquè tenim la impressió tots plegats que la Constitució va ser una ambigüitat calculada. �Els grans politics sempre han dit que les constitucions ho havien de ser, d'ambigües; ho va dir Napoleó: com més curtes i més confuses millor. Perquè probablement el que fan és cobrir amb un vel de silenci el que són els problemes que en aquell moment no es poden resoldre. Però vint anys després -ha passat una generació-- hem d'estar en condicions d'especificar coses que la Constitució deixava ambigües i una d'aquestes coses molt especialment: l'assumpte de les nacionalitats i les regions. Si nosaltres demanem aixo, se'ns demanarà, amb legitimitat, que Catalunya respecti les condicions d'estabilitat del sistema, és a dir, que Catalunya no faci el que altres nacionalitats i regions del món federal fan. A cada contesa electoral, segons els resultats, si hi ha un resultat mitjanament favorable, o que es pugui llegir com a favorable, per les forces que són partidàries de la secessió o la independència, plantegen l'autodeterminació i la consulta autodeterminista. En el món de l'empresa, i en el món de la política és exactament igual, tothom ha de ser conscient de quines són les condicions d'estabilitat del sistema en què està immers i ningú no pot ignorar que un sistema que es sotmet constantment a la pregunta "què som?" i "com està format essencialment el sistema?" és un sistema que no funciona. Per dir-ho molt clarament: les inversions nord-americanes dels Estats Units van de Montreal a Toronto en el moment que el capital americà, poruc com tots els capitals - i amb això no els estic dient res que no sàpiguen- s'adona que les condicions en les quals ha fet les inversions a mig termini poden perillar. I no m'estic referint només a aquest tipus d'estabilitat, també a l'estabilitat dels plans que fan les persones, les famílies, els individus i les petites empreses. No és només una qüestió d'estabilitat del capital financer, que ja sabem que és molt més volàtil i molt més sensible. M'estic referint al fet que un país no pot anar endavant si no sap amb una mínima certesa que les coses aniran evolucionant amb un ritme que permeti fer càlculs de futur. Si un país no pot fer càlculs de futur, un país no pot avançar. I això és el que Catalunya ha de ser capaç de comprometre en el moment en què Espanya li doni una cosa que ha estat demanant, primer calladament, després més obertament i ara quasi clamorosament: ser reconeguda, en el nivell constitucional o en les lleis fonamentals, en la lectura o en la modificació de la Constitució i de les lleis bàsiques, com a nació, com a nacionalitat. Procés de devolució a Itàlia i Gran Bretanya Nosaltres hem definit el que entenem per federalisme i, concretament, per federalisme fiscal i també els components bàsics del federalisme polític. Partim de la base que les quatre coses que ara jo proposaré han d'anar precedides d'un punt zero en el qual es reconegui que el camí recorregut és el que s'havia de recórrer. I que ara som en un canvi d'etapa, que no som en un moment de condemnar el que havia succeït. El programa immediat d'un nou govern haurà de ser posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan pendents. �Som en el moment de veure que el que ha via succeït en s permet d'anar endavant. Probablement no és tot el que desitjàvem, però sí que era el que havíem dit que faríem, si ens ho mirem amb calma. l Europa, que ens mira amb calma, perquè està a la distància necessària per veure les coses fredament, així ho veu. Quan els britànics comencen el seu procés de devolució, quan els italians inicien el seu procés federal de revisió de la Constitució (que ara està parat pel problema de Berlusconi amb els jutges, però que tirarà endavant, que seguirà endavant), ho fan perquè hi ha un altre gran Estat europeu que ha anat endavant en la devolució i aquest Estat -no ens enganyem- és Espanya. El preàmbul del Tractat diu clarament que la Unió Europea és una Unió dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà com més a prop dels ciutadans millor. És evid ent que el cas d'Espanya és el cas en el qual els països que avui estan portant a terme processos de devolució de caràcter federal -no dic estrictament federalistes o nominalment federalistes- s'han inspirat. Us ho puc dir perquè he viscut un any a un d'aquests països , que és Itàlia. l a Itàlia, això que en diuen ells el modelo catalana és justament el que estic dient. El modelo catalano és la Catalunya amb autonomia política forta, molt més forta que les regions italiane s, tot i que aqueste s tenen, el Lazio, per exemple, segurament, un pressupost més gran que la Generalitat de Catalunya. Però no es pot com p arar des del punt de vista de la seva personalitat política i així ho veuen els italians. Els italians, confrontats a una cri si important de fatiga fiscal a les regions del Nord i de les regions riques, han vist en el modelo catalano, en aquesta transició espanyola cap a la dev olució de poders importants a regions importants relativament riques dintre del conjunt, un model a seguir. Els britànics, de la mateixa forma, han anat a un procés que de vegades aquí desqualifiquem com a insuficient i de vegades per exce ssiu. Es diu que a Escòcia no li han donat en definitiva gran cosa, però l'altre dia vam sentir, a la televi sió i a la ràdio, que jutges escoce sos jutjaran a La Haia, amb lleis escoceses, uns terroristes libis. N o vull ni pensar el que passaria a Espanya si es pogués dir el mateix substituint escocesos per catalans. Us ho imagineu? Quin camí no hauríem d'haver fet o no haurem d'haver fet perquè això algun dia passi, suposem? l no estic dient que Catalunya sigui Escòcia. Principalment, la singularitat catalana no és la de tenir jutges propi s o lleis pròpies que tinguin relació amb la repressió del terrorisme, per exemple. Però en tot cas és evident que el procés que s'ha endegat al Regne Unit és un procés d'una importància política enorme i considerabilíssima i que ha estat obligat per la necessitat de resoldre el problema fonamental. Si Tony Blair i M o Mowlan no formessin part d'un govern que primer havia fet la devolució a Escòcia i a Gal-les , tot el procés d'Irlanda del Nord hauria estat mancat de base i de credibilitat. l us ho torno a dir: tinc la convicció, i ho sé, que el govern britàni c ha anat per aquest camí perquè ha vist que un altre Estat antic d'Europa l'havia iniciat i havia arribat fins on havia arribat. Una altra cosa és, i aquest és el punt en què estem, que aquests països ens han passat al davant, és a dir, que en el procés d'alguna forma de reaccionar a la supranacionalització de la política per la via de la devolució, de retornar als ciutadans la proximitat de tots aquells serveis, aquelles competències que es poden retornar per �compensar l'allunyament d'aquelles que s'han d'allunyar (com la defensa, com la moneda) ens hem quedat una mica aturats. El principi de la proximitat Moltes vegades es diu que com es farà la devolució de competències, com s'organitzarà, qui decidirà, en definitiva. I el problema no és qui decidirà sinó en virtut de què decidirà, en virtut de quins principis es decidirà què es fa a cada nivell. I aquest principi està establert ja en el Tractat de la Unió Europea, tot i que de forma no massa efectiva. El preàmbul del Tractat diu clarament que la Unió Europea és una unió dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà com més a prop millor dels ciutadans. es a dir, està establert que això sigui així i hem de saber que aquest principi de la proximitat té excepcions, però que la regla és la proximitat, contra el que va succeir a partir de la Revolució Francesa i l'establiment de la democràcia nacional, de l'assemblea legislativa nacional com a substitut del poder reial, que venia de dalt. Aquest venia del poble, efectivament, però tornava al poble amb la mateixa contundència unitària -quasi diria- que el poder reial; no s'havia canviat la qualitat del poder en el seu contacte de retorn als ciutadans, sí en el seu origen, però no en el retorn. Bé, el que està succeint a Europa ara és que, una mica forçats per la necessitat de convèncer els ciutadans que és possible anar a una Unió Europea, els països, els Estats que l'impulsen, porten endavant processos de devolució. Està canviant l'estructura i l'essència pròpia de la democràcia. Em sembla que és evident que el que estem veient que passa en els països europeus i passa entre nosaltres és que canvia el tipus de democràcia, que canvia el concepte que en tenim, que som capaços d'imaginar situacions en les quals els somnis democràtics més o menys radicals, més o menys utòpics de finals del segle passat, que s'han anat abandonant en aquest altre segle on la violència ha dominat i el poder de les nacions i dels Estats s'ha fet molt més palès que no pas els desitjos dels ciutadans, podran finalment tenir, amb una via que probablement no havíem imaginat, un grau de realització més important del que podíem pensar fa vint anys. Nosaltres, com a catalans, doncs, oferim lleialtat federal. Nosaltres sabem que aquí a Catalunya tot això anirà endavant, i que Espanya anírà endavant, si som capaços de fer joc net i de jugar amb cartes vistes, de canviar el sistema. Per què en díem lleialtat federal? Perquè d'alguna forma hem de marcar el pas endavant, perquè els sistemes com els nostres es diuen federals arreu, perquè el federalisme es va evitar en la primera redacció constitucional sàviament per evitar la impressió d'un retorn enrere cap a la Primera República i cap a Pi i Margall, quan el que estàvem fent -no ens enganyem- era establir una monarquia constitucional. Hauria estat un retorn si més no terminològic i la preocupació per l'estabilitat era factor dominant. I perquè molts pertanyem a partits que s'anomenen federals, amb congrés federal i comitès executius federals, que s'anomenen així, a més, després d'afirmar la sobirania del partit català com és el Nosaltres, com a catalans, oferim lleialtat federal. Sabem que aquí a Catalunya tot això anirà endavant i que Espanya anirà endavant si som capaços de fer joc net i de canviar el sistema. III �nostre cas, no ho oblidem. I també i finalment, i això no és el menys important, perquè la dreta espanyola, el gran enemic del federalisme i de la plurinacionalitat d'Espanya, ha hagut de pactar amb el nacionalisme i ens regala l'ocasió única de fer un pas endavant cap a la realització de les nostres conviccions, cosa poc usual. Felicitem a la dreta: en això sí que podem anar bé. Anem-hi! No tenim al davant la reacció antiautonomista i antiprogressista que va ser sempre qui va impedir que les paraules i els fets coincidissin, que els programes dels partits i les definicions constitucionals fossin semblants, que utilitzessin la mateixa terminologia. En això tenim al davant alguns problemes que haurem de fer saltar. se judici en el sentit propi de la paraula. Per tant el dret a l'acritud, almenys la meva generació el té. I tanmateix jo dic que aquesta acritud no pot ser el nord inspirador i el tarannà i el sistema de contacte que els catalans utilitzem amb el conjunt dels pobles d'Espanya, perquè d'aquí se'n deriva no una solució sinó una complicació del problema. Hem d'utilitzar la pedagogia, hem d'utilitzar l'amistat, tot i tenir dret a l'acritud. Hi tenim dret, però tenim també el dret i l'obligació de superar-la per plantejar els temes importants de la configuració d'una nova Espanya, d 'una Espanya que no ha estat mai quallada, perquè han passat quaranta anys de dictadura i vint anys de democràcia des del final de la guerra. Ja és hora de passar comptes en el bon sentit; i el balanç no és dolent. En això, ja ho he dit, som un model europeu. El valor de la confiança Nosaltres ens enfrontem a la desconfiança com a principi i al regateig com a mètode; ho ha dit en Quim Nadal abans. Proposem justament la confiança com a principi i, per començar, la confiança en nosaltres mateixos, i l'amistat i la pedagogia com a mètode, allò tan antic de la fraternitat. Una mica més de fraternitat, sense abusar, però una mica més de fraternitat i una mica menys de paternalisme. Tenim el dret de l'acritud. Perquè m'entengueu, a Irlanda, l'afusellament d'ü'Sullivan, de l'últim heroi nacional encara mort en l'enfrontament amb Anglaterra, va ser fa més de setanta anys. En canvi, jo vaig néixer tres mesos després de l'afusellament d'un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sen- El centre europeu No puc deixar de preguntar-me, cada dia, quan obro els diaris, de quin cantó acabaran estant els d'Unió, si del cantó de Prodi o del cantó de Cossiga. No sé si heu seguit aquesta vicenda, aquesta història, que diuen els italians, i és molt interessant. Fins ara, Unió Democràtica havia defensat Prodi contra Aznar en l'afer de l'entrada de Berlusconi en el Partit Popular Europeu, ja ho sabeu. I Aznar veu venir que, segons com vagin les eleccions alemanyes, es pot quedar com el darrer cap de govern de dreta en un país gran de la Unió Europea. I ha maldat per aconseguir que el gran partit de la dreta italiana que és aquest partit que té un nom futbolístic -Forza Italia, es Ens enfrontem a la desconfiança com a principi i al regateig com a mètode. Proposem justament la confiança com a principi i, per començar, Ja confiança en nosaltres mateixos. �diu- entri en el Partit Popular Europeu. Això ho ha aconseguit malgrat l'oposició de la base del partit de Maertens, de la base del partit democristià flamenc, l'oposició d'Unió Democràtica de Catalunya i del PNB i, evidentment, de Prodi. Quan a UDC deien que volien contactes amb l'olivera no era perquè sí. Serà interessant veure com els nostres democristians es situen davant de la crisi italiana per saber també quin és realment el seu desig de futur. Seguirem de prop aquest afer. Aquí es decantarà el futur del centre europeu, probablement. I més encara, aquí es decidirà també si a Europa neix un esquema nou amb partit demòcrata i partit conservador, diguem-ho així: amb catòlics i agnòstics a banda i banda, val a dir sense igualació entre creences personals i creences polítiques, o bé si roman l'esquema tradicional amb els laics contra els creients o creients en el progrés contra creients en la tradició; o sigui, partits més ideologitzats, quasi diria, més confessionals. Des de Catalunya seguirem tot això amb atenció començant per la propera reunió de Prodi amb Blair i Clinton. Us avanço que jo sóc partidari, en política, de l'arte povera i del minimalisme, més aviat. Ens ha sobrat un bon tros de transcendentalisme. Que la pau venci al terror ACatalunya hi ha un enorme, immens desig de canvi. Si hi ha una cosa transcendent, encara, en la política d'Europa és la sang innocent que es vessa entre nosaltres, el terrorisme i la ceguesa que l'acompanya, així com la incapacitat dels polítics per fer l'única cosa que la gent agrairia de debò: aturar el terror sense generar-ne de nou. Però jo estic convençut, i des de fa molt de temps, que ens estem acostant al final de l'odi a Irlanda del Nord. Al Regne Unit, gràcies a l'acció continuada de Major primer i de Blair ara, que ha estat decisiu, amb la tenacitat fantàstica d'aquesta dona admirable que és Mo Mowlan i amb la intel·ligència de Hume, Trimble i Adams, gràcies a tot això i a la inevitable caiguda de la tensió després d'anys i anys de terror, després que la sang vessada sembli excessiva fins i tot a aquells que l'han buscat, estem arribant finalment a la convicció que s'acosta el final de l'odi a Irlanda del Nord. Jordi Solé Tura em deia abans d'ahir que la solució de sobirania compartida que s'ha trobat per Irlanda del Nord és tan hàbil, que fins i tot en el cas que el referèndum, que un eventual referèndum de l'autodeterminació, acabés amb una victòria dels que volen la unificació amb Irlanda, no canviaria l'estatut real d 'Irlanda del Nord perquè tot està previst. Però el mé s important per nosaltres és que la sortida dels presoners de l'IRA impulsarà defmitivament als presoners d'ETA -esperem-ho així- a pressionar sense treva la seva direcció política per sortir de la presó. S'haurà acabat un capítol de la violència política que té arrels antiquíssimes, però sens dubte una causa pròxima en el cinisme estúpid amb el qual el general Franco va posar negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de l'Estat quan abolia els drets històrics de les 'províncies traïdores' -ho deia el butlletí oficial, no era un discurs ni unes declaracionsde Guipúscoa i Biscaia. Van obligar moralment els funcionaris de la dictadura a practicar el terror oficial i la tortura, de la qual va néixer el terrorisme com a resposta. S'ha de fer la regionalització de Catalunya, que és un mandat del Parlament no acomplert. El Parlament va votar que s'havia de fer. �Estigueu tranquils, que el dia que tot això succeeixi s'acabaran tots els ajustaments de comptes que aquests dies estem contemplant. Alguns han assenyalat que la justicia, impel-lida per la seva pròpia manca de crèdit, ha esdevingut darrerament més justiciera del que mai havia estat, com ha dit jàuregui en una interessantissima entrevista a l'ABC. Es referia no només al judici present, sinó també als judicis Filesa, HB -amb una sentència duríssima també- i GAL. j àuregui respecta les sentències i garanteix que el PSOE "no se echarà al monte". Que quedi clar. De passada hauria de dir que les declaracions conciliadores que s'han fet des de Catalunya serien d'agrair encara més si haguessin estat precedides l'any 1995 de la mateixa equanimitat en el moment de decidir la retirada del suport al govern Gonzàlez, en comptes de la puntilla que va significar el famós discurs de Molins després d'aquell corral de la Pacheca, d'aquell desastre d'escenari del Congrés de Madrid amb crits i gestos malsonants, organitzat pels diputats del Partit Popular contra Narcís Serra, un vice-president català del govern espanyol, que a més havia desactivat amb mà mestre la més perillosa de les mines polítiques existents en el moment de la transició i que era més grollerament atacat també, potser no en la causa de l'atac però sí en la forma, perquè era català. No mereixia aquell comportament per part de Convergència. I que consti que no farem mai de la catalanitat de cap de nosaltres una excusa per no haver de reconèixer cap dels errors que podem haver comès, que n'hem comès. Desig de canvi j j Però ara, sincerament, mirem el futur amb esperança. A Catalunya hi ha un enorme, un immens desig de canvi. La primera sorpresa la vaig tenir a Roma, abans de tornar, en veure que un absent suscitava tantes esperances. Això havia de ser forçosament el senyal que alguna cosa anava molt malament. Solament el clima dominant de cansament ho podia explicar. Altrament la política, com sabem, no té entranyes i el que no hi és no hi és comptat. La segona i més agradable sorpresa l'he tinguda aquí, escoltant la gent, anant allà on per la meva feina d'alcalde de Barcelona no m'havia pogut acostar o no massa o no prou. Ara ja sé dues coses, Catalunya endins: una, que els entenc, i dues: que m'entenen. He parlat amb pagesos del Bages i del Solsonès; regants de l'Urgell i del Baix Empordà; propietaris, gent del camp de Tarragona; companys del partit del Baix Penedès; olivaires més o menys efimers de Vilanova, a qui hauria volgut dir i diré que més que una olivera el que convé aquí és una bona tramuntana, que s'endugui les teranyines que hi ha penjades a l'ambient; poetes de Banyoles i de Girona; empresaris de Barcelona; i cada dia al carrer amb els nostres: taxistes, porters, farmacèutics, l'altre dia a La Roca amb amics d'en Romà Planas i la gent de Caldetes; joves i vells; passavolants; tipus entotsolats que he trobat a la barra de la cafeteria d'algun hospital; gent que, com deia un company de Palamós, són catalanistes perquè s'estimen Catalunya, tant si ho fan en català com si ho fan en castellà, Qui parla de ciència a Catalunya? Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell, el millor físic i és a París, el millor cardiòleg i no volen que torni de Nova York. �i que estan tips que els posin entre l'espasa i la paret de la seva identitat, tips que els demanin el carnet de catalanitat cada dia. El proper govern i les coses pendents El nom de Catalunya s'ha fet servir per moltes rucades; rucades de ruc, no de roc. Però també s'han fet coses bones. No prou. Perquè hi ha massa coses que s'han deixat de fer; us les dic molt ràpidament, però us les dic perquè em temo que serà l'ordre del dia del proper govern durant els dos primers anys. Coses que s'han deixat de fer: - Les rieres, els eixos, els recs i els canals i preses d'aigua. I totes aquestes coses tenen noms, no són un genèric: és Maresme, és Pirineu, és Urgell, és Garrigues i és Rialb. Les empreses de la Generalitat perden diners, totes menys una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós. Els hem d'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris! 11 - L'aeroport, el port, el desviament del riu Llobregat, la neteja del Besòs. La pota sud ha trigat més a fer-se que tot el sistema de potes i de rondes: en tres anys o quatre vam fer trenta quilòmetres i hem trigat sis anys per fer la pota, la famosa pota que ningú no volia fer. I us haig de dir que el desviament del riu està aprovat i dotat financerament amb quatre mil milions de l'època des de l'any 1986, si no recordo malament. (En Tejedor i jo ho vam explicar aquell any a la Plaça de Catalunya d'El Prat i no ens van treure a cops de peu). - Metro, metro i metro. Els Ferrocarrils Catalans els han pintat de blanc i en diuen metro, però no cola. Tramvies, metro lleuger, monorails: ni s'han provat, quan a totes les ciutats europees on anem en velem. - Un projecte per al Maresme sense el dogal del tren de la costa. - L'ampliació de la Fira de Barcelona, el Palau de Congressos... en Joan Clos hi està lluitant. - El pla d'hotels es va fer, sí, però tots sabem malgré qui. - La reconstrucció del Liceu també, però ja sabem amb quins diners, que tampoc eren del grat de segons qui. - El segon Congrés de Municipis i la unificació de les dues federacions o associacions de municipis: aquest és un tema cabdal, o dos temes cabdals; són dos temes diferents que de vegades es confonen, són dos temes diferents que tanmateix es fan servir l'un per l'altre quan es vol evitar el congrés, amb l'excusa que amb el congrés es buscarà una unificació, que tot el poble català agrairia, però que el partit dominant, el partit oficial, considera un perill. Ho considera un perill perquè la seva tàctica ha estat la divisió a Catalunya, no deixar que hi hagués res que fos molt important davant del govern: no als municipis, no a l'àrea Metropolitana, no a les comarques fortes que no siguin purament el contrapès de les capitals -que eren normalment més progressistes-, tot ben apanyat, tot ben equilibrat perquè res Si no s'arrisca no es guanya. Catalunya podria estar arriscant poc. �El govern que tenim segurament és una de le pitjors empreses de Catalunya i la moral de treball hi és molt baixa. n o es bellugui. Aquesta és una mica la impressió que dóna l'organització territorial del país. (G ir on a- Salt- Sa rr ià Banyoles-Girona) . - S'ha de fer la regionalització de Catalunya, que és un mandat del Parlament no ac omplert. El Parlament va votar qu e s'havia de fer . És cert que es va votar juntament amb la prop osta de la creació d 'una provín cia única i es va votar per aix ò probablement perquè se sabia que la província única era impracticable i aleshores també ho era la regionalització. N o és purament una ass ignatura p endent des del punt de vista formal, ho és de s del punt de vista de la bona marxa de Catalunya. es que si no hi han sub jectes i protagonistes a Catalunya que tinguin cos, que tinguin força ... no farem res. I les regions el tindran. Imagineu-vos set regions on hi ha , a més de les quatre actu als, les dues de la província de Barcelona amb la regió metropolitana i la Catalunya C entral, que han de vertebrar Vic i Manresa , M anresa i Vic amb Igualada, i que estan d 'acord a ver tebrar. Imagineu-vos també que el Pirineu esdevé una regió de planificació i l'Ebre també. No pot ser que Catalunya segueixi vivint sense que el Pirineu existeixi: des d'un punt de vista administratiu no hi és. I l'Ebre tamp oc . Són noms forts de la història de C atalunya i de la problemàtica de Catalunya qu e es necessit en per gov ern ar. N o és purament un compliment del desig d 'un Parl ament cat alà un dia d eterminat en què això es va votar. És una necessitat que no s'ha entès, perquè l'únic que s' ha vist és la necessitat de concentrar. - El desenclavament d'Olot, que encara no està resolt. - El desenvolupament de les àrees metropolitane s del camp de Tarragona i de l'àrea de Girona eventualment l'eix - La Carta Municipal de Barcelona. Quan jo . vaig marxar ja la vam aprovar i per unanimitat. Quin problema hi ha via per que la Generalitat li donés el vist-i-plau? La C arta Municipal, que ara vin drà, perquè en Clo s ho està aconseguint, però quinze any s després d 'haver-se començat. - La conversió de les comarques en entitats àgils. - La solució del problema del futur de les diputacions. - L'autèntic debat educatiu i cultural qu e s'està produint a tot Europa i als Estats Units, quan aquí encara ens neguem a veure el mé s elemental i és que les escoles subvencionades no poden defugir obrir-se a les m inories ètniques, com pretén el conseller d'Ensenyament en aquest moment. - El cam p català i el seu futur. M 'he trobat amb la sorpresa que el camp no tenia interlocució, que no hi han idees sobre això al govern; no hi són ; les tenen ells, els del camp, però no el govern. No se sap que se'ls hagi fet una oferta o que hi hagi hagut un gran debat en el Parlament o allà on sigui sobre què s'ha de fer en el camp en vistes de la PAC i de l'Agenda 2000 de la Unió Europea. - L'urbanisme encara en mans d'una sola perso- �na , perfectament respectable però anacromcament encarregada de tot a imatge i semblança de tot el sistema, que és sempre el mateix. La degradació urbanística de la costa, que aquest senyor no ha pogut impedir i que Raimon Obiols sem pre rec orda. El que he dit és que el català no ens ha d'importar només a nosaltres. És un patrimoni comú, una riquesa de tots. Ho ha de ser. - La ciència. Qui parla de la ciència a Catalunya? Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell ---com deia l'altre dia Ramon Margalef-; el millor fisic, i és a Parí s; el millor cardiòleg, i no volen que torni: és a N ova York, i ha fet una proposta per tornar i aquí a Catalunya li han dit: no, no tornis. No pot ser. - Les autopistes i la seva reversió, les infrastructures cabdals de Catalunya, l'aeroport en mans d'AENA encara. Són els enginyers aeronàutics, molt respectables, però que no en saben de vendre , no són bons comerciants. AENA és una societat estatal que ha derivat d'una direcció general, i a més corporativa, dominada per un cos general molt respectable, però que el que no sap és vendre ni atendre el client, per dir-ho d'alguna manera. El govern català no sap fer d'empresari - Les empreses de la Generalitat perden diners totes, segons la premsa de la setmana passada. Totes excepte una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós, a qui he vist en aquest acte , i presidida a mitges per en Clos, en forma rotativa amb el conseller d'Indústria. Els hem d 'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris! L'única empresa en la que van bé, que ha guanyat quatre-cents milions aquest any passat, gràcies al cable, per cert, que també va ser una idea de l'Ajuntament de Barcelona -permeteu-me la immodèstia-, l'única empresa que va realment bé és la que porta en Raventós. Bé, hi va haver una empresa de capital risc de la Generalitat que nosaltres -deixeu-m'ho dir, ara sí que ja es pot dir, no?- vam haver d'englobar, vam haver d 'assumir perquè tenia pèrdues, i la no stra, que es deia Iniciatives S.A. tenia guanys. l entr e les pèrdues d'una i els guanys de l'altra vam fer la pau i vam tirar endavant una empresa que avui està guanyant diners perquè la porten els mateixos que portaven Iniciatives. El deute de la Generalitat - L'acumulació de deute que ens deixen, que potser és el més important: dos bilions, amb una disminució de les inversions possibles, quan a l'Ajuntament de Barcelona i a l'alcalde Clos l'acusen de fer ma ssa obres. l si no en fes cap? Què dirien? Què diria l'oposició? Què no diria? Del que havien costat els Jocs Olímpics, que allò era una filfa, que va ser una foguerada, que no hi havia res al darrere, que no hi havia capacitat, que Barcelona havia fet una gran festa però que ara no la podia pagar. Sí, sí, Barcelona no només la pot pagar, sinó que, a més a més, es pot permetre el luxe de fer-ne una altre, de preparar-ne una altra i mentrestant de fer tot el que està fent. Hem passat molta gana d'inversions en aquests �sis anys, perquè l'èxit del 92 -ara estic parlant no dels Jocs, sinó de les inversions i de les transformacions de la ciutat-, ens l'han fet pagar. Ha costat. Recordo que el dia després dels Jocs ja vam demanar óhi havia presents en Pep Borrell, ministre d'Obres Públiques, i els representants de la Generalitató que es constituís un organisme semblant al holding olímpic, que vam fer servir per fer les rondes i les instal·lacions, per atacar el tema del delta del Llobregat: no es va fer. No hi ha hagut comissari, ni comissionat, ni conseller delegat, ni manager, més enllà d'un Secretari d'Estat, un director general, un conseller, que treien el seu temps a partir de mil coses diferents. I així hem anat: desviament del riu, pota sud, aeroport, port, son encara, a les beceroles. Continuem amb els assumptes pendents: - La reforma de l'Administració Pública, la finestreta única. Amb els programes de qualitat. - La justícia ràpida. - La reforma de l'Administració Pública és potser el més cridaner. Que la Generalitat no l'hagi feta ni se n'hagi preocupat en cap moment és sorprenent. - La cultura viva i lliure, no la normalització només o la nacionalització, només... En la indústria del llibre en castellà som els primers productors en el món i no ho sembla. Dit això, com ha dit abans en Quim Nadal, a Catalunya es viu bé, llevat de la gent que s'ho passa malament, que encara és molta, massa, i que té un tractament patèticament paternalista i clientelista. Hi ha un grup de gent que ha millorat i que té expectatives. El que passa és que es pot viure bé, fins i tot millorar amb la millora eu. ropea dels últims anys i tanmateix anar perdent peu, relativament. Si no s'arrisca no es guanya. I Catalunya podria estar arriscant poc, fusionant poc les seves empreses o bé no construint teixit veritablement resistent de les petites, com està passant a regions com el Veneto, la regió de Lille o de Lió, o de Cambridge. Escola i cultura El govern que tenim, segurament, és una de les pitjors empreses de Catalunya. La moral de treball hi és baixa. En el camp de l'educació, per exemple, és baixíssima, malgrat els esforços de persones de qualitat, que n'hi ha, massa amades, i presoneres del paradigma una mica carrincló que va eixir del cisma de Pujol i els seus respecte del mainstream, el corrent principal, de l'escola activa catalana. Estic parlant de fa molts anys. Hem de canviar tot això . No pot ser que les esperances generades per l'Assemblea de Catalunya, pel Congrés de Cultura Catalana, la tradició pedagògica dels patronats municipals i de Rosa Sensat, el rnunicipalisme republicà i l'antifranquisme, i tota la riquesa de les aportacions dels municipis catalans en aquests anys, la tradició de la Universitat El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme passa a primer pla. �Autònoma, els intercanvis positiu s amb les reformes pr ogressistes arreu d'Esp anya en els darrers vint anys, la revifalla literària dels anys 60 i l'influx d'escriptors llatin oamericans , l'immens interès que susciten avui la p oesia, la dansa i el teatre, l'èxit dels cantants catalans arreu, i l'empenta de les televisions i ràdios locals no pot ser , dic, que totes aquestes aportacions no tinguin on des embocar, on anar a parar, que tot això acabi en discussions fratricides sobre la llengua i en anatemes creuats entre uns i altre s. És hora d'agrair els serveis prestats. Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al país però que segurament ja no en pot donar més. Donem les gràcies però també és el moment de no amagar les insuficiències, que són notòries i que són conegudes per bé que poc ventilades. S'ha d'acabar amb el vegetar de l'escola pública catalana i la pràctica desaparició de l'escola municipal dels patronats d'estil anglosaxó. Resoldre la lenta burocratització de la TV catalana que sap, una mica com la ciutat de Roma, que mai serà el que havia estat al principi. Hem d 'acabar les picabaralles teatrals mancades d 'autèntic dra matisme i les adjudicacions interessades de freqüències per mantenir les coses com estan, sem pre utilitzant el nom de Catalunya per mantenir el domini d'una determinada concepció de l'art, de la creació, de la cultura i de l'e scola que ni tan sols té representants de gran mèrit i va sobrada d'apologiste s i d'inquisidors. A veure, quan oferirem als p oble s d'Espanya col -laboraci ó en l'elaboració d'una història comuna? Què hauria fet en Vicens-Vives si hagués sobreviscut? Quan tindrem un llibre de text igual a Almeria i aquí perquè ells sàpiguen què és l'Onze de Setembre? Per què ens estranya que quan nosaltres parlem de l'Onze de Setembre i del Rafel de Casanova s'exclamin, de desconèixer-ho i fins i tot d'ignorar-ho? No ens ha d'estranyar: no ho hem explicat mai ; hem reivindi- cat, en tot cas, que nosaltres tinguéssim la possibilitat d'estudiar a cas a nostra la història de Catalunya. Per ò, exp licar-h o fora? Quan ho hem ofert, això? També podríem esperar que fos l'Estat qui ens ho digués, és veritat, però llavor s estaríem negant tota la nostra teoria, que és la d'autogovern. Som no saltres qui hem de començar. .. I és l'Estat qui ha de dir sí o no . L'hem de convèncer. Els hem de convèn cer. No sem pre estan en contra d'això. Desconeixen. El català, patrimoni de tot l'Estat L'altre dia, quan vaig dir que el català havia de ser patrimoni cooficial de l'Estat, que és una riquesa de l'Estat espanyol, i no una càrrega, quan deia que el català és una riquesa de l'Estat espanyol, que l'hauria de protegir, uns quants van interpretar que havia dit que a Almeria s'havia d'ensenyar el català forç osament i amb van venir a protestar. I els vaig dir: no, estigueu tranquils. El que he dit és que el català no ens ha d'importar només a no saltres. És un patrimoni comú, una riquesa de tots. Ho ha de ser. Personalment valoro totes les expressions culturals que ens han vingut de fora però que ja són nostres, perquè algunes són nostres: no és només que aquí el flamenco sigui important i sigui importat, no. Es que aquí hi ha flamenco autòcton, molt important, des del Peret fins a la Mayte Marrin, fins a la Ginesa Ortega. Penseu en Mayte cantant amb Tete M ontoliu o en la rumba catala- Ho hem de fer per Catalunva, no per un partit. Aquest és en sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat. �na del Gato Pérez. Tot això, que nosaltres sabem fer i que no hem reconegut prou, hem d'aconseguir que Espanya ho sàpiga i ho reconegui, que reconegui que Catalunya és una protagonista molt creativa, molt important d'Espanya. Catalunya protagonista M ireu, la vida és canvi. El que sí que no saltres hem de garantir és quines ser an les lleis d'evolució del procés a través del qu al nosaltres volem més autoritat i aqu estes lleis són la lleialtat federal, la prudència i la cautela pel qu e fa als terminis i al clima que es vagi creant i, al mateix temps, la capacitat de Catalunya de jugar un paper protagonista, n o passiu, en la configuració de l'Estat espanyol, de la nova Espanya, de l'Espanya plural, de l'Espanya de les nacionalitats i les regions. No hauria de ser Catalunya, per m oltes raons, qui prengués la iniciativa d'una pedagogia mútua entr e les Esp anye s? N o ens adonem que fent això -que ho farem, en cinc o deu anys, perquè això no es p ot fer en dos an ys- estarem p osant les bases d 'una cultura política estable o d'un imaginari col-lectiu compartit, que ara mateix ens manca cruelment quan volem ser entesos i entendre? No ens ad onem que alh ora est em establint la certesa d'una autèntica integració del s ciutadans de Catalunya, vells o nous, vells i nous, en una cultura catalana m oderna i curiosa dels seus diversos components tant com gelosa de la seva autonomia? Què ens diuen els propis i mé s afalagats prota goni stes de la mé s influ ent de les cultures, que és la cultura tele visiva? Què ens diuen Àn- gels Barceló, des de Madrid, o Andreu Buenafuente, aquest a qui no van deixar anar a Roma perquè li van prohibir que hi anés? Què diuen? Que la Catalunya oficial no els interessa i que vivim massa tancats. Ho diuen ells. Apliquem-nos aquesta reflexió. El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme, que és el nacionalisme específic del s catalans, i per tant més genuí, passa a primer pla. I en això estic d'acord amb alguns dels textos que abans hem comentat. El catalanisme és un determinat tipus de nacionalisme. N o és qualsevol nacionalisme. Tots els nacionalismes per definició de nacionalisme són diferents, són d'una nació. Hem de dir que en el nacionalisme el lloc de la nació i el país i el sentiments i la raó és diferent en cada cas . I en el cas de Catalunya, en el cas del catalanisme, podem dir: el catalanisme és un determinat tipus de nacionalisme molt diferent d'altres que troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en l'obertura, en l'afirmació i la generositat, que ens són necessàries per ser qui som i per ser tan feliços com podem arribar a ser, en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme. Catalunya no es realitzarà si no és protagonitzant, amb d'altres però protagonitzant, la transformació d'Espanya en un autèntic Estat de diverses nacionalitats i regions, com a fragment respectat i útil d'una Europa dels pobles. Els sectors més desperts del nacionalisme oficial se n'han adonat, però ja és un xic tard. Es un xic tard no per a ells, però sí per canviar el tarannà del conjunt del catalanisme oficial. Faig una invitació a tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui vulguin canviar la direcció de Catalunya per fer-la més lliure, més rica i més justa. �Gràcies pels serveis prestats Els hem d'ajudar, però: els cridem a establir un diàleg franc, que serà profitós per tots. S'ha abusat excessivament del recurs al nominalisme i al carisma dellider no per solucionar sinó de vegades per amagar els problemes sota la catifa de la conformitat. Es hora d'agrair els serveis prestats. Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al país, però que segurament ja no en pot donar més. Donem les gràcies, però també és el moment de no amagar les falles i les insuficiències, que són notòries i que són conegudes per bé que poc ventilades. Ho hem de fer per Catalunya, no per un partit. Aquest és el sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat, que cal prendre no com un punt d'arribada sinó justament com un punt de partida, com una invitació. Una invitació a tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui vulguin canviar la direcció de Catalunya per ferla més lliure, més rica i més justa. Vinga, eixoriviu-vos, que tot això va molt de debò. Visca Catalunya! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Voluntat de canvi Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Música Catalana (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document "Per Catalunya: ara, un nou federalisme" la proposta del PSC. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Campanyes Canvi Federalisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Eleccions Parlament de Catalunya Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-09-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1738/0000001395.pdf 3fd36f86134b82505054a2759d97763a PDF Text Text 229 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 The Royal Gold Medal 1999: the City of Barcelona The Royal Institute of British Architects since 1848 has advised the Monarch on the award of the Royal Gold Medal to individuals for distinguished services to architecture. In 1999 precedent was broken to award the Royal Gold Medal to the City of Barcelona. The Journal of Architecture is celebrating this award by publishing the ‘Jury Citation’ and ‘Notes accompanying the Jury’s Citation’, followed by the texts of three of the speeches which preceded and followed the presentation: ‘Award of the Royal Gold Medal to Barcelona’ by Robert Maxwell; ‘Architecture and City in an Open World’ by Pasqual Maragall i Mira (Mayor in 1982, 1983, 1987, 1991, 1995 and 1997); and ‘Ten points on an Urbanistic Methodology’ by Oriol Bohigas (who, as architect, served Barcelona City Council as Delegate for Urban Affairs 1979–1983, Co-ordinator for Urban Affairs 1983–4, Urbanism Special Advisor 1984–1991 and elected Councillor for Culture 1991–4). The example of Barcelona as revealed through these texts provides insights, and evidence of a collective inspiration, to be emulated wherever urban regeneration forms part of a political and social agenda shared by city authorities, business interests, designers and citizens. Jury Citation In 1999, precedent has been broken to award the Royal Gold Medal to a city: to Barcelona (Fig. 1), its government, its citizens and design professionals of all sorts. Inspired city leadership, pursuing an ambitious yet pragmatic urban strategy and the highest design standards, has transformed the city’s public realm, immensely expanded its amenities and regenerated its economy, providing pride in its inhabitants and delight in its visitors. All cities, especially London, for too long without directing inuences, can learn much from this example, which many already follow. Both the process and results of Barcelona’s rebirth are exemplary. Though always with citywide goals in mind, initial interventions were local and low budget, yet big in impact – not least © 1999 The Journal of Architecture because their design air drew international plaudits. From creating parks and plazas wherever opportunities arose, this strategy snowballed, gathering enthusiasm and Žnance – adding schools, health-care and cultural facilities and attracting all sorts of public/private partnerships – all the way up to realising very major infrastructural projects. Hosting the Olympics was only a part of this larger, still continuing strategy of up-grading the whole city. Barcelona is now more whole in every way, its fabric healed yet threaded through with new open spaces, its historic buildings refurbished yet its facilities expanded and brought up-to-the-minute. Past and present, work and play are happily inter-meshed in a new totality that is more than its often splendid parts, and is better connected even to sea and 1360± 2365 �230 The Royal Gold Medal 1999 Figure 1. View of Barcelona looking east (Agència Metropolitana de Desenvolupament Urbanistic i d’Infrastructures S.A.). mountains. And yet the character of Barcelona, though changed, is more distinct than ever and ready for the global age in which cities as much as nations are in direct competition for jobs and investment. Many people at all levels of administration, in the city’s business and cultural communities as well as its architects and designers, played large parts in this resurgence. The process was set in motion by Narcis Serra, the Žrst democratic mayor, and Oriol Bohigas, the Co-ordinator for Urbanism from 1980–4. But most of the transformation was achieved by Pasqual Maragall, mayor from 1982– 1997 and Josep Acebillo, Director of Urban Projects from 1980–8 and Director for the Municipal Institute for Urbanistic Promotions from 1988– 1993. It continues today under Joan Clos, Maragall’s deputy and now successor as Mayor with Acebillo in charge of infrastructural projects as Director of Barcelona Regional. Under the guidance of these men, architects, urban designers, landscape architects and road engineers have fused their disciplines to create the new Barcelona. �231 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 The Award is intended to celebrate the achievements of Barcelona and Catalonia, yet also of Spain, the many excellent architects who remained relatively unknown during the Franco era, as well as the current resurgence of architecture and design. The quality of so many contemporary Spanish buildings and urban spaces, of products and architectural design publishing is outstanding. Probably nowhere else in the world are there so many recent examples, in cities and small towns, of a benign and appropriate attitude towards creating a civic setting for the next century. Notes accompanying the Jury’s Citation Hemmed between mountains and sea, Barcelona is a compact city, its 1.7 million inhabitants crowded into less than 100 square kilometres. Still displaying parts of its Roman walls, it is a city famous for architecture: Gothic ecclesiastical buildings, palaces and shipyards; the grid of its nineteenth-century extension planned by the engineer Idelfons Cerdà; exuberant Modernista architecture of Gaudí, Domenech y Muntaner and Puig y Catafalque; and the Modern architecture of José Luis Sert and José Antonio Coderch, as well as the (now reconstructed) German Pavilion of Mies van der Rohe. Now, since democracy came to Spain in 1975, the city has owered further, both architecturally and in every other way, so as to be unrivalled as a destination for pilgrimages and all other enthusiasts for civilised city life. Decades of Franco dictatorship left Barcelona with its historic fabric largely intact. But, besides being edged by dismal new housing, it was desperately run down and short of civic amenities. It was also in economic doldrums. Urgent action was required – and initiated immediately by Narcis Serra, who became Mayor following the Žrst democratic municipal elections in 1979 and Oriol Bohigas, his delegate for Urban Affairs. They recognised that many proposals of an already existing, city-wide plan for Barcelona – such as construction of a motorway ring around it – were sound, but impossible to implement. So they inverted the normal planning process and, instead of working from the large scale downwards, they started at the local level with the immediate needs of the ten neighbourhoods into which they had divided the city. But, though the initial focus was on small and easily-implemented projects, the ultimate goal was always to transform the whole city. Although this strategy had already been set in motion, those who oversaw most of its implementation were Pascal Maragall, Serra’s deputy who took over as Mayor in 1982 (when Serra was promoted to Minister of Defence in the Spanish government), and Josep Acebillo, the Director of Urban Projects. The Žrst projects were parks and squares, which were relatively cheap yet highly visible. Built wherever sites were available, these provided muchneeded open space in the old city, and foci and deŽnition in the amorphous new suburbs. Where possible, these now form chains of linked spaces that help tie the city together in a more varied yet intact entity. Early projects that brought immediate attention and acclaim include: the astringently avant garde Plaça del Països Catalans by Helio Piñón & Albert Viaplana with Enric Miralles outside Barcelona’s main railway station (Fig. 2); nearby the playful Parc de l’Espanya Industrial by Luis Peña �232 The Royal Gold Medal 1999 Figure 2. Plaça del Països Catalans – Helio Piñón & Albert Viaplana with Enric Miralles (photo Cunningham). Ganchegui and Francesc Ruis; and the Plaça de la Palmera, a collaboration between Pedro Barragán and Bernardo de Sola and the sculptor Richard Serra. Each of these realises very different yet complementary civic visions, as, for example do two slightly later parks in old quarries; the sombre monument of the Fossar de la Pedreera by Beth Galí and the family-oriented Parc de la Cructa del Coll by MBM. Many of these plazas and parks, and the other local projects that followed, are designed in an uncompromisingly contemporary idiom; and the controversy this provoked was welcomed for bringing, along with lively debate, a sense of local involvement as well as international acclaim and investment. Soon the local projects included building such other much-needed facilities as schools, health facilities and libraries, and refurbishing many of Barcelona’s most famous historic monuments. Exemplary schemes of the latter sort include the restoration of Gaudí’s Parc Güell by José Antonia Martinez-Lapeña & Elias Torres, the conversion of a print works by Domenech y Muntaner into the Fundacio Tapies by Amado & Domenech, the extension of Domenech y Muntaner’s Palau Musica by Oscar Tusquets and the conversion of the Casa Caritat into a museum by Piñón & Viaplana. Such undertakings encouraged the sprucing up of the whole city. To accelerate the snow-balling momentum of the regenerative process, Barcelona seized the 1992 Olympic Games. Crucially, the funds drawn in were invested in projects that served not just the Olympics but were key parts of the City’s long-term transformation. Besides leading to many Žne buildings – including Velodrome and Badolona Sports Pavilion, both by Esteve Bonell and Francesc Ruis, the Archery Facilities by Enric Miralles and Carme Pinós and Collserola Telecommunications Tower by Foster and Partners – major urban design and infrastructural projects were realised. The most exemplary of these are the Nova Icaria Olympic Village, master planned by MBMP (Josep Martorell, Oriol Bohigas, Peter Mackay with Albert Puigdomènech) and the Cinturon motorway that now rings Barcelona. Nova Icaria fuses the best of traditional and modern urban forms into a new hybrid that reconnects the city to the sea, and Žve kilometres of new beaches that are part of the many new leisure facilities that enhance the city’s capacity for hedonism. The Cinturon is remarkable for the way skilful design has ensured that it brings together, rather than is a barrier between, the city and the surrounding mountains and sea. This is the result of an extraordinarily close collaboration between road engineers, landscape architects and urban designers brought about by Maragall and Acebillo. �233 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Such intense collaboration is one of their greatest achievements, along with ensuring that private sector investment has been to the same high design standards as found in the public sector. In this last they have been aided by the fact that perhaps no other city has a comparable pool of architectural talent to draw from. The Olympics was a climax to, but not the end of, Barcelona’s transformation. As well as the construction of the controversial but very popular Port Vell leisure complex in the old harbour, new open spaces and public facilities are still being built. Several major infrastructural developments are planned or underway, most of which will serve not only Barcelona but also lead to the better balanced development of its metropolitan region. Such public/private joint ventures are drawing in yet more private investment and jobs that will help ensure that Barcelona should be a major player in the global future as well as one of the most civilised and enjoyable of all cities to live in and visit. Award of the Royal Gold Medal to Barcelona Robert Maxwell I am honoured to have been asked to introduce to you the gifted individuals who have so notably contributed to the development of city planning in our time, so successfully indeed, that the city of Barcelona has been personiŽed so that it can receive the Royal Gold Medal, through their joint efforts and dedication to an ideal city development. City planning is a modern subject, about as old as modern architecture, about as old as Le Corbusier’s concept of urbanism. But does this subject really exist? In spite of the success of Milton Keynes, it is the existing cities that remain the toughest problem. City planning was meant to be a science, but standards change as fast as the practical measures taken, so that evaluation becomes difŽcult. Analytical concepts may not last for very long, statistics have little effect on appearances. There seems to be some unfortunate relation between the logistics of city growth, the economics of business, and the short life of political initiatives, that has made it difŽcult to pursue an evolutionary policy over a long enough time for results to show. Attempts to reshape existing cities like our own Birmingham, using analytical concepts like motorway box, neighbourhood unit, tower block have not been very successful. Appearances have been against them. At the same time the growth of the tourist industry has provided an entirely different measure of what an urban environment can be. People on vacation ock not only to beaches, but to cities that are full of attractive buildings and spaces, that derive their distinctive character from patterns of use rather than from patterns of analysis. Tourists visit Clough Williams Ellis’s Port Mereion and François Spoerry’s Port Grimaud, both elegant Žctions deriving from Camillo Sitte’s largely Žctional work ‘City Planning According to Artistic Principles’. Could it be that architecture has a role to play in Žlling the gap between abstract planning and lived experience, between what works logistically and what works socially, between necessity and �234 The Royal Gold Medal 1999 appearance? Could it be that city planners need to be more sensitive to what buildings can do to shape the city and give it meaning? Because this seems to have been the crucial idea that has resulted in the conspicuous success of Barcelona. Barcelona is, perhaps, a fortunate place, being at one and the same time a city, a port and a beach. It is in the south, so it has sun. But it is also in the north, so it has energy. It has Antonio Gaudí, more familiar to ordinary families than Pablo Picasso. And it has Cerda, whose gridded plan of 1859 provided structure, but also freedom, providing sites for buildings and buildings for sites. But this formula is still too ideal for our situation today. We have to deal with the city largely as it is, and look for growth more from economic management than from an ideal layout. In order to deal with the city more as an organism, we have had to re-conceptualise it in terms of its social value. And this, it seems to me, has been accomplished largely through the insights provided by the Italian architect Aldo Rossi, whose book ‘L’Architettura della Città’ appeared in 1996. Rossi was a visionary who saw the city as a repository of meaning, and who also saw the individual buildings as the catalyst which allowed social energy to ow into the city. The reason why city planning is so difŽcult has nothing to do with the ideology of modern architecture. Radical interventions like Danny Libeskind’s Victoria and Albert spiral or Richard Rogers’s Lloyds take their meaning from the situation in which they are placed in the city, as much as from their unusual forms. Lord Rogers has been unequivocal in his defence of the inner city. The order of the city exceeds the order of any one building and acts as a shared framework which provides meaning, at the same as it accepts each intervention as foreshadowing a change of meaning. To build in Barcelona, then, is analogous to writing in Catalan; the existing both accepts the new and is changed by it. A single gifted individual can provide a crucial stimulus to cultural change, yet at the scale of the city their effort can be lost. To change the evolution of a whole city in a period of twenty years – Catalonia gained its political autonomy only in 1977 – is an outstanding achievement, and it needed more than one man. I give you then Žve men – three mayors in succession: Narcis Serra, Pasqual Maragall and Joan Clos; then Josep Acebillo, Director of Urban Projects from 1980–8, and Oriol Bohigas, the Co-ordinator for Urbanism from 1980–4. In hailing this achievement in the names of the Žve wise men we salute not only individual efforts but their collective wisdom – their perception of the process by which the city grows, their patience in seeing growth as a way of giving shape, and their moral sagacity in co-operating with the spirit of the times. Architecture and City in an Open World Pasqual Maragall i Mira If we look down upon Europe from a satellite we will see a constellation of points or specks of light. What we will not see are borders between states or regions. The constellations we see are our constructions, our physically existing cultures. �235 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Simply by taking in this image we learn something useful about the world, something that the concept of global village doesn’t tell us. The organisation of these specks of light, which are the reection of our cities, traces certain paths, pointing out concentrations and revealing empty spaces. These are dense concentrations such as the Randstadt, the English South East, the Ruhr-Rhine valley, the Genoa-Turin-Milan triangle, or the high point of some coastal lines that look like a linear city, just as in Naples or in Barcelona and the northern Mediterranean coast of Spain up into the Gulf of León. The only road that leads from the present world of states to the global world, to the open world, to the world without borders, is precisely this: it is a route that traverses the world of cities and the Europe of regions. The global world, this ‘global city’, this notion that my city no longer exists because my real city is the world, is not a very useful idea. It is a paralysing concept. Global thought makes considerable mistakes. In 1974, it announced that oil reserves would last only twenty more years, and here we are in year twentyŽve! Another mistake: we were told that the world population would stop growing in the year 2050, at some 15,000 million inhabitants. Now it seems it will reach its peak long before, in 2015/2020, and with many fewer inhabitants. Fortunately, a good catchphrase emerged from the Rio de Janeiro Earth Summit where global thinking was established. It said: ‘Do locally everything that can be done locally’, by way of saying: ‘avoid the transportation of energy – whether pure or compact – whenever possible’. Also the European Union establishes an ‘evercloser bond between people where everything will be done as close as possible to the citizenry’; in truth, this is a revolutionary proclamation that changes the constant tendency of ideas, since 1789, to adopt a naïve universalit y. At this point, we must ask ourselves what the devil architecture has to do with all this? What architecture has to do with it, is that architecture is the art of constructing cities, and the city is once again taking its place at the centre of the world’s attention. Today’s globalisation is neither right nor deŽnitive. It is just the latest of the waves of universalisation that have followed one another cyclicall y throughout history. At the end of the nineteenth century, both Žnanciers and proletarians were internationalists as well as aristocrats like the Baron of Coubertin. In this century, the lesson in humility that we ought to have derived from the audacity and stupidity of our collective pretensions is overwhelming. We must therefore admit that, for the moment, the global world can only be constructed piece by piece, by regionalising its organisation, and we must understand that such regionalisation will be established at the level marked as the minimum economic size by the largest economy. The creation of the United States in 1776 sanctioned the necessary uniŽcation of Europe two centuries ago. How could we not have realised it? The world is only a global world for a few, and within limits. It is above all a world of cities, of places where business and workers on the one �236 The Royal Gold Medal 1999 hand and public representatives on the other try to meet the demands and problems of the human species. The cities that make up this partially globalised world are the true scene of architecture. On this point, Narcís Serra, Joan Clos and I are only following the masters. The Renaissance masters, the Modernist masters, and the Masters of today, Oriol Bohigas, Richard Rogers and Renzo Piano, and we are obeying our own experience in doing so. In Barcelona, to construct houses in the crumbling Old City in the early 1980s was useless if not accompanied by health, safety and elementary urbanistic measures. Just look. We came into government in 1979 with the mistaken notion that the low housing prices in the Old City were a blessing, and we began to make urban plans that increased the zoning for public structures to the maximum. This was a mistake. We thought we had to behave in such a way that the Old City dwellers would stay there thanks to the maintenance of low prices and the new offer of services. This was another mistake. We didn’t realise that prices were low because people were leaving. The population in the Old City decreased by 30 or 40 per cent. Those familiar places, freighted with meaning, were being deserted. The empty spaces began to be occupied, in part, and only in part, precisely by people lacking the means to maintain a minimum of commercial and public vitality in these neighbourhoods, people who tended to create defensive and ghetto codes of behaviour. The theory of the skier was the solution: not just for urban planning, or public safety, but for both. Urbanism plus public safety, Žrst one and – imme- diately after – the other. Social services plus cleaning services. Commercial policy plus housing. Prevention before correction but, in every case, prevention plus correction. No dogmatics, no magic formula. Public investment plus private investment. Public action plus charity. Total war on poverty. This is what Narcís Serra had shown us, and what Joan Clos carried out as councilman. At Žrst, we lost. Only much later did we tie. And Žnally we began to win. And even as we were winning, the buried mines of old scandals or the hypocrisy of bean counters scandalised by the buying and selling of housing at different prices began to blow up around us. Just as, much earlier, charitable associations had been scandalised when the lines for food or shelter began to grow as we closed down the unhealthy pensions where elderly persons – unseen by and unknown to these associations – were dying on the cheap. Governing the city, to be sure, often requires a certain glossing over or dissimulation of lacerating problems, so as to resolve them without offending public sensibility – how can we deny it? But in most cases, it requires revealing to the public hidden realities. The governor sets the mirror of its miseries before the city, miseries not unknown, but forgotten, covered up, hidden. A new house in a dangerous neighbourhood is not a new house. That is the lesson we learned. That new house quickly grows old, like the faces of boys and girls who go to work too young. The lesson to be learned is that both wealth and poverty colonise territory. Wealth by means of high prices (uptown) and minimum lot sizes (out of town), and when necessary by means of private �237 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 security forces, as in Caracas; poverty by means of an equally efŽcient weapon: the middle class fear of unsafe streets and unbridled diversity. The truth is that in tolerant and liberal Barcelona, crime rates have dropped from 25 per cent to 15 per cent in ten years, that is, by almost half, while in ten years of law-and-order London it rose one and a half times. Tony Blair who made it one of his central campaign issues knows it well. Notice that the London School of Economics had shown that the radical puritanism of Mrs Thatcher’s government condemned the destitute to remain entrenched in their destitution. This brings us to an interesting methodological observation. When a city has gone through years of non-doing and passivity, ideas about its future mature and can be transformed into a fruitful, forceful, and purposeful attitude when the necessary political conditions to take action come into play. This, I believe, is the origin of the demanding optimism of Bohigas, Acebillo, Solà-Morales, Busquets, Llop, and de Lecea that began to overow in 1980 onto the streets and squares of Barcelona. And this, I am convinced, is the moment London, and its politicians, architects, and social workers in general, is entering. If there were such a thing as historical justice, it would consist of a kind of Solomonic distribution of grand projects throughout decades and territories, possibly with a slight preference for territories distant from the centre of the system of cities, to compensate for the fact that proximity to the centre brings with it a density of contacts that makes the external or instantaneous shock of grand initiatives unnecessary. (I say slight prefer- ence in order not to relinquish methodological modesty with regard to public action which I imagine bold and energetic yet not substituting for the very same citizens you are supposed to serve.) It is clear, however, that there is no such thing as distributive justice in history and, nevertheless, or for that very reason, we must lie in wait for the passing of the train of fortune and, if necessary, build fortune a shortcut. That is the purpose of grand events. At times they are nothing more than the announcement of a long-awaited era, excuses that history seizes to make a sudden, splendid appearance with a gift of dreams carried out. Let us call architecture back to its date with history. The best news for the victims of terror in the Basque country, was the inauguration of the Guggenheim Museum in Bilbao. The Gehry Museum and Foster’s underground have broken the spell cast over a Basque city (and the Basque country) that had only been seen in the light of tragedy and death, and which can begin once again to be imagined as a site of life and construction, thus averting the obsession with fear that is the goal of the politics of terror. The Lisbon Expo, the Barcelona Olympics, the high-speed train installed in Seville for the ‘92 Expo, all mark another series of moments in which the spark of the event seems to have put in motion the motor of evolution. No one can survive merely by conservation. If there is no new construction, the city cannot stand; not even the old will endure. Each city must Žnd its own formula for combining existing symbols with new ones. Without the latter, antiquity becomes mere repetition. And I assure you that the �238 The Royal Gold Medal 1999 future of nations will be played out in the efŽcacy of their systems of cities. Our experience as mayors cannot be entirely explained without at least one confession. It is the emotion of seeing new symbols destined to last rise up in the city through the art of architecture and construction. I am not referring so much to the function as to the value of those constructed artifacts. Squares or houses, trees planted in a certain place or a certain order, new monuments, or restored or displaced ones, more or less stable and resistant urban furnishings, schools, sidewalks and boulevards, communications towers, containing walls, dikes, theatres: all of these are the theatre of life, messages thrown more or less consciously like bottles into the sea of history’s course, occasionally excessive references to our passage through the city, but in any case visible, corporeal, criticisable – action become object, which thousands of eyes will gaze on with respect or will pass over, which thousands of hands and feet will touch, trample, or alter, and which make of the city one of the few lasting concepts of our present and our future – one of the most universal concepts, for the experience we have of them is universal and common. And so, if there is any profession that holds the key to their modiŽcation, it is architecture, which makes architects and the profession of architecture, one of the broadest dreams of youth, on a level with those makers of the immaterial, but magical, construction which is stage design. It was not by chance that the 1997 Congress of the UIA in Barcelona turned into a two-tiered ritual of masses and vedettes, all from the same profession. I must say here that I am very grateful to Norman Foster and Kenneth Frampton for recognising at once what was happening, and for agreeing to convert the Plaza of the Angels, also known as the Plaza of Nations, against the white backdrop of the MACBA – the Museum of Contemporary Art of Barcelona – into the scenario of the best architectural debate. Perhaps no architectural congress from now on will be able to do without a debate staged on the hard stone of the city, in which the forum and the agora once again fulŽll their old function. The Žrst President of the reinstated Generalitat, Josep Tarradellas, would often say half-ironically, half-sincerely, with his peasant’s smile, so inscrutable and yet so seductive, that he would have liked to be mayor. ‘Because you, Mr Mayor’, he would say, ‘can see your works, and can touch them, and the people come up to you on the street. But me, do you know what I do? All I do is sign decrees!’ In this way he expressed the bitterness – not lacking in majesty – of the representative of an abstract power, such as a nation, which is incorporeal, which exists – and often with what strength! – but only in people’s heads, and in the false or unreal lines that separate one country from another on a map. An immense strength that has allowed for the greatest progress and caused the greatest catastrophes, but an ideal strength, not a tangible reality. In Barcelona, after 40 years of dictatorship, we reached a moment, and not a eeting or short one, of an ongoing euphoria of constructive explosion. Like a long-awaited spring, surprising in its intensity and beauty when it Žnally arrives, like those �239 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 gardenias that take so long to blossom, that never quite ower, but surpass the imagination in the number, fragrance, and purity of their petals when they Žnally do. This occurred in Barcelona and it continues to occur. The feeling this produces is difŽcult to describe. In the last 20 years in Barcelona, we have come to equate ‘city’ with ‘betterment’. The eye has become accustomed, not to certain forms, but to certain rhythms in the evolution of forms. Rhythms subjected to certain principles of quality occasionally violated, as with the fall of Chillida’s cement hook, or with the rubble of stone from Montjuic in the Ensanche/Extension, or when the ‘small’ communications tower, that of the Telephone Company in Montjuic, was placed two hundred metres within an enclosure which it should, in any case, only have intersected from without, as a useful and respectful point of reference. The other communications tower, Foster’s tower, the result Žrst of a careful process of social and professional acceptance, and then of the task of selection, carried out by Juli Esteban and Joan Busquets, is more in scale than it might appear (Fig. 3). A philosopher friend of mine commented that if you covered it over with your hand you restored the scale of the mountain and the equilibrium of the skyline, which otherwise is reduced to a miniature, shrunk by the overwhelming presence of the tower. And this is true: you can try it yourselves the next time you go to Barcelona. However, in addition to its elegance and originality, the tower supersedes the excessive functionalism of the usual cement tower. It is made to Figure 3. The Collserola Telecommunications Tower – Norman Foster and Partners (RIBA Press OfŽce). the scale of a different city, greater and more distant than the one you can see from this side of the mountain: it corresponds to the scale of the metropolitan city, the city of three to four million people that surrounds the mountain on both sides. Now, when we are on our way home from the mountains or the coast, the tower quickly orientates us, from afar. And, once we are home, it reminds us that the real city we inhabit is not exactly the same as the one we see. I say this in spite of myself, because I am among those who believe that a city you cannot see is more difŽcult to govern. This is so true that I proposed to move the plenary council of the City Government to the last oor of the Novísimo Building, once three of its twelve stories had been eliminated and the skyline of the old city from the sea had been restored. I always felt that the danger of the towers, both the communications towers and the skyscrapers of the Olympic Village would be to initiate a contest of multiplication of those artifacts, of which every generation should construct only a few, a precious few, cum grano �240 The Royal Gold Medal 1999 salis. Manhattan and San Giminiano are not easily reproduced phenomena. Unique architectural phenomena, when they occur in an environment characterised by mobility, are less dramatic; to put it another way, they are acts in a drama that doesn’t stop there, a drama that is ongoing, whose irreversibility is not cause for concern. The city’s conŽdence in itself is immense in these cases. The credence in public action is almost inŽnite. The accumulation of many positive emotions, like the gardens of Elias Torres in Villa Sicilia; or Beverly Pepper’s park; the many new balconies over the city, like the portentous podium of Gae Aulenti over the western part of the city, or the Parc del Migdia a bit higher up, or even the lateral edges of Acebillo’s beltway on the Ronda de Dalt, with unimagined views of the Barcelona plain and the mountain slopes that begin their ascent there; or the campaign to make sense of areas of the city that had no textual language, like General Moragues Square, next to the Calatrava bridge where people exploded with joy when Ellsworth Kelly the sculptor climbed up to greet them, leading him to exclaim: ‘This is the Žrst time a sculptor has received a musician’s ovation!’ All these things have turned the city into a kaleidoscopic reality in less time than it usually takes to perform simple changes. It has been and is an intoxicating time, in which the gods, the state, and the architects have bestowed on the city what we had sought tirelessly for decades, decades of silence, of frustration, of beginnings and quests that, still and all, served to crystallise the most precious jewel of social engineering: a consensus on projects, on grand projects. I only want you to know that this city, seen by so many as a model, this city of which Andrea Rinaldi has said with evident excess: ‘a Barcellona il processo si inverte e le transformazioni si originano prima al livello dello spazio pubblico e poi della forma architettonica’ (‘in Barcelona the process is inverted and the transformations originate at the level of public space and then go on to architectural form’) . . . in this city nothing is guaranteed. And this is what makes it the same as any other, and a sister city to all. I would add sister, little sister, of London above all. London has acted as a brilliant mirror in which Barcelona has encountered the way of telling its tale to the world. I foresee a hard road for a world that will not be better if its cities do not improve, and I believe it is possible for them to improve. And I take a stand with Jaime Lerner, ex-mayor of Curitiba, Brazil, in asking universities and nations to stop telling a tale of urban tragedy and begin to write a new ending, which will be a positive one, mark my words. Ten points on an Urbanistic Methodology Oriol Bohigas 1. The city as a political phenomenon The city is a political phenomenon, and as such it is loaded with ideology and with political praxis. It is the continuity of a common ideology and programmes by the three Socialist mayors – Serra, �241 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Maragall and Clos – and their collaborators that have made the coherent transformation of Barcelona possible. 2. The city as domain of the commonalty These political and urban ideas are based on a radical statement: the city is the indispensable physical domain for the modern development of a coherent commonalty. It is not the place of the individual, but the place of the individuals who together make up a community. Very different from what a famous British politician said, that there was no such thing as ‘community’, only individuals and the State. It is the relation between individuals that constantly weaves the threads of ideas and expanding information. The city offers the fullest guarantees for this information, for access to the product of that information and for the putting into effect of any socio-political programme based on that information. There can be no civilisation without these three factors. The new voices of technology have recently tended to say that the traditional city is going to Žnd itself replaced by a series of telematic networks which will constitute a city without a site. This is an anthropological and ecological nonsense. It is a vision put forward by certain political ideas which are opposed to giving priority to the collective and in favour of the privatisation of the public domain. 3. Tensions and chance as instruments of information When I said that the city provides us with certain irreplaceable instruments of information I mean the enriching presence of tensions and of chance. It is only with the potentially conictive superimposition of singularities and differences and the unforeseen gifts of chance that progress can be made in the process of civilisation, with the move from the structure of the tribe to the civilising cohesion of the city. The city is a centre of enriching conicts which are only resolved in their afŽrmation as such or in the coexistence of other conicts with different origins. It does seem to me that the great error made by the urbanism of the Athens Charter was the attempt to cancel out these conicts. To eliminate them instead of resolving them with the recognition of other conicts. Urban expressways, the 7V of Le Corbusier, functional zoning, directional centres, the great shopping areas: these have not served to resolve problems, but have instead destroyed the character and the function of many European cities. 4. The public space is the city If we start out from the idea that the city is the physical domain for the modern development of the commonalty, we have to accept that in physical terms the city is the conjunction of its public spaces. The public space is the city: here we have one of the basic principles of the urban theory of Barcelona’s three Socialist mayors. In order for the urban space to fulŽl its allotted role it has to resolve two questions: identity and legibility. 5. Identity The identity of a public space is tied up with the physical and social identity of its wider setting. �242 The Royal Gold Medal 1999 However, this identiŽcation is bound by limits of scale that are normally smaller than those of the city as a whole. This being so, if authentic collective identities are to be maintained and created it is necessary to understand the city not as a global, unitary system but as a number of relativel y autonomous small systems. In the case of the reconstruction of the existing city, these autonomous systems may coincide with the traditional neighbourhood make-up. I believe that this understanding of the city as the sum of its neighbourhoods or identiŽable fragments has also been one of the basic criteria in the reconstruction of Barcelona, with all its political signiŽcance and with the creation of the corresponding decentralised administrative instruments. However, we are dealing here not simply with the identity of the neighbourhood, but with the particular representative identity of each fragment of the urban space; in other words, with the coherence of its form, its function, its image. The space of collective life must be not a residual space but a planned and meaningful space, designed in detail, to which the various public and private constructions must be subordinated. If this hierarchy is not established the city ceases to exist, as can be seen in so many suburbs and peripheral zones of European cities which have turned away from their urban values to become parodies of certain American or Asian cities. 6. Legibility The designed form of the public space – that is, of the city – has to meet one other indispensable condition: to be easily readable, to be compre- hensible. If this is not so, if the citizens do not have the sense of being carried along by spaces which communicate their identity and enable them to predict itineraries and convergences, the city loses a considerable part of its capacity in terms of information and accessibilit y. In other words, it ceases to be a stimulus to collective life. In order to establish a comprehensible language it is necessary to reuse the semantics and the syntax that the citizen has already assimilated by means of the accumulation and superimposition of the terms of a traditional grammar. It is not a matter of simply reproducing the historical morphologies but of reinterpreting what is legible and anthropologically embodied in the street, the square, the garden, the monument, the city block, etc. No doubt with these ideas I will be accused by many supposedly innovative urbanists of being conservative, reactionary, antiquated. But I want to insist on the fact that the city has a language of its own which it is very difŽcult to escape. It is not a matter of reproducing Haussmann’s boulevards, or the street grids of the nineteenth century, or baroque squares or the gardens of Le Nôtre. It is a matter of analysing, for example, what constitutes the centripetal values of these squares, what is the plurifunctional power of a street lined with shops, what are the dimensions that have permitted the establishment of the most frequent typologies. And it is a matter of being aware of how the abandoning of these canons results in the death of the city: the residual spaces of the periphery and the suburb, the vast shopping centres on the outskirts of the city, the urban expressways, the university campus at a considerable distance from the urban core, etc. �243 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 7. Architectural projects versus General Plans All of the above considerations bring us to another very important conclusion which Barcelona has managed to apply: the urbanistic instruments for the reconstruction and the extension of a city cannot be limited to normative and quantitative General Plans. It is necessary to go further in terms of what is required of the design. It is necessary to give concrete deŽnition to the urban forms. In other words, instead of utilising the General Plans as the sufŽcient document, a series of one-off Urban Projects have to be imposed. It is a matter of replacing Urbanism with Architecture. It is necessary to design the public space – that is, the city – point by point, area by area, in architectural terms. The General Plan may serve very well as a scheme of intentions but it will not be effective until it is the sum of these projects, plus the study of the large-scale general systems of the wider territory, plus the political deŽnition of objectives and methods. During these last thirty years General Plans have justiŽed all over Europe the dissolution of the city, its lack of physical and social continuity, its fragmentation into ghettos, and have paved the way for criminal speculation in non-development land. And they have, in addition, counterfeited a spirit of popular participation, whose criteria cannot logically be extended beyond the local neighbourhood dimension and beyond a comprehensible time span. 8. The continuity of the centralities The controlling of the city on the basis of a series of urban projects rather than unformalised General Plans makes it possible to give a continuity to the urban character, the continuity of relative centralities. This is one way of overcoming the acute social differences between historic centre and periphery. I am aware that in these last few years many voices have spoken out in defence of the diffuse, informalised city of the peripheries as the desirable and foreseeable future of the modern city. The ville eclatée, the terrain vague. This position seems to me to be extremely mistaken. The peripheries have not been built to satisfy the wishes of the users. They have appeared for two reasons, which correspond to the interests of the capital invested in public or private development and to conservative policy: to exploit through speculation the value of plots that were outside of the area scheduled for development, and to segregate from the main body of the community those social groups and activities regarded as problematic by the dominant classes. The urbanists who uphold the model of the periphery seem not to realise that all they are doing is putting themselves on the side of the market speculators, without adding any kind of ethical consideration. As certain neo-liberal politicians say, the market takes over from policy, without considering the economic and social damage suffered by the periphery and even by the suburb. In other words, without culture, without politics. 9. Architectural quality: between service and revolutionary prophecy No urbanistic proposal will make any kind of sense if it does not rest on architectural quality. This is a difŽcult issue. If the city and architecture are to be at the service of society, they need to be accepted �244 The Royal Gold Medal 1999 and understood by society. But if architecture is an art, a cultural effort, it must be an act of innovation towards the future, in opposition to established customs. Good architecture cannot avoid being a prophecy, in conict with actuality. On the one hand actual service in the here and now and on the other hand anti-establishment prophecy: this is the difŽcult dilemma which good architecture has to resolve. 10. Architecture as a project for the city I do not want to conclude without referring to another architectural problem. It is evident that these days there is a great split in the diversity of architectural output. On the one hand there is the tightly rationed production of the great architects which is published in the magazines and shown in the exhibitions. On the other hand there is the superabundance of real architecture, that which is constructed in our horrible suburbs, along our holiday coasts, on the edges of our motorways, in our shopping centres. A very bad architecture, the worst in history, which destroys cities and landscapes. There are many reasons which serve to explain this phenomenon, but the most evident ones are the typological peculiarity of the great projects and the commercialisation of vulgar architecture. The great Ivory Tower projects are no longer capable of putting forward methodological and stylistic models, and as a result the majority of vulgar architecture cannot even resort to the mannered copy. Clearly we are not in any condition today to call for the creation of academic models, as has occurred in the history of all styles. Perhaps the only possibility open to us is that of establishing a rule that is more methodological than stylistic: that architecture should be primordially a consequence of the form of the city and of the landscape and should participate in the new conŽguration of these. This would be a good instrument for a new order, in opposition to the self-satisŽed lucubrations of good architecture and the lack of culture of vulgar architecture. I began by saying that the city must be an architectural project and I have ended by saying that the solution to the present problems of architecture may be to design it as part of the city. Conclusion My intention was to give a simple informal speech of thanks for the medal. But I see that it has come out too academic and, as a result, boring and pedantic. And perhaps futile, too: I am afraid I have spoken of principles that are too simple and too familiar for such an important audience from the Olympus of the British architectural profession. Please forgive me. I could not resist the temptation of underlining these ten successive and interlinked programmatic points, as a consequence of the initial fact of Barcelona’s political approach to urbanism. If our mayors had been Thatcherites, the city today would be very different. These points and their methodological coherence would not have been possible without the political lines marked out by our three Socialist mayors, Serra, Maragall and Clos. The credit is theirs, and it is they who deserve our thanks. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Architecture and City in an Open World Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bohigas, Oriol, 1925- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived The Journal of Architecture Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Barcelona Arquitectura Urbanisme Premis i reconeixements Abstract A summary of the resource. Transcripció del discurs pronunciat a l'acte de concessió de The Royal Gold Medal de 1999 a la ciutat de Barcelona, atorgada per la The Royal Institute of British Architects, publicada amb la ‘Jury Citation’ i les ‘Notes accompanying the Jury’s Citation’, seguides dels discursos pronunciats a la presentació: ‘Award of the Royal Gold Medal to Barcelona’ de Robert Maxwell ‘Architecture and City in an Open World’ by Pasqual Maragall i Mira i ‘Ten points on an Urbanistic Methodology’ d'Oriol Bohigas. Description An account of the resource v4, n3 (autumn), p. 229-244 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1737/0000001566.pdf a22b4e0b4c714cfe22d52f3182e7aa88 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 16/09/2001 - Hora: 03:05 16 Tema del Domingo N Terror global 3 Reacciones en España DOMINGO 16 DE SEPTIEMBRE DEL 2001 el Periódico ANÁLISIS Los líderes catalanes opinan de la crisis Cinco días después del triple atentado del martes en EEUU, llega el momento de analizar y debatir las consecuencias que tendrán para nuestra sociedad el ataque. Los principales políticos catalanes pasan revista a asuntos como las medidas de seguridad en las ciudades o las relaciones de Occidente con el mundo islámico. JORDI PUJOL «Catalunya condena los atentados» JOAN CLOS* Rehacer la confianza, abrir el diálogo Difícilmente se borrarán de nuestra memoria las imágenes que recogen estas páginas: las ruinas, la desolación y el horror de la barbarie. Pero más allá de la conmoción y la solidaridad, es hora de apagar las cenizas y mirar hacia el futuro. Las ciudades, y Nueva York es un paradigma urbano sin rival, tienen capacidad de regeneración, que es capacidad de ganar el futuro. Y deberíamos tener la suficiente serenidad, en conjunto, para construir este futuro sin renunciar a la razón –sin añadir violencia– y sin blindarnos ante la nueva amenaza del terrorismo global, que, ciertamente, requiere medidas de seguridad, pero que no interfieran en nuestra vida diaria de ciudadanos libres en sociedades libres. Hay dos cosas más que podemos hacer. Una, sencilla y a la vez profunda, es reconstruir la confianza en la calle como espacio de convivencia entre ciudadanos diversos. Las próximas fiestas de la Mercè nos dan la oportunidad y por esta razón os invito a salir de casa y a encontrarnos para celebrarlas. La otra es la de plantearnos el mundo que se está haciendo y el que queremos, este mundo que cambia sin que se atempere la violencia y la injusticia. Intercambiar ideas, hacernos preguntas, escucharnos, pensar y repensar: esto es el Fòrum 2004 que ya estamos haciendo. No se trata de cosas banales. La calle (el espacio común) y el diálogo (la convivencia) son dos elementos que definen la ciudad. Son Barcelona, son Nueva York. Son la base de la paz y del entendimiento mundial. *Alcalde de Barcelona. Declaración institucional, difundida el pasado 11 de septiembre, del presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, tras el triple atentado. «Hoy se han producido en Estados Unidos hechos de una extraordinaria gravedad. Hechos que por su magnitud, por la importancia y significación de los objetivos atacados, por su dimensión política y por el drama humano que comportan, tendrán, sin duda, muy serias repercusiones en todo el mundo. Confío en que estas repercusiones –tanto políticas, económicas como de seguridad– podrán ser controladas de una manera positiva. Que no afectarán, por tanto, la necesaria estabilidad ni el progreso general ni, tampoco, una acción profunda y solidaria de reequilibrio mundial. La humanidad dispone de elementos y de recursos para así sea. Sé que interpreto el sentimiento del pueblo de Catalunya condenando una vez más, y con toda rotundidad, el terrorismo de todo tipo. Y que interpreto, igualmente, este sentimiento expresando mi más sentido pésame al pueblo de Estados Unidos y especialmente a las familias de las personas que han muerto». atacado a un pueblo, el pueblo norteamericano, y a toda una civilización, a un modo de vida, a miles de civiles indefensos... Jamás una ciudad –ni Gernika, ni Dresde, ni Hiroshima, ni Nagasaki– son culpables de nada. Atacar a una ciudad es matar a la memoria colectiva. Hemos entrado en una nueva situación mundial, con peligros evidentes, que requieren respuestas contundentes y enérgicas, pero también prudentes y reflexivas. Todos los demócratas nos debemos unir en un combate mundial, global, contra el terrorismo. Y se debe constituir un auténtico Tribunal Internacional que actúe con toda autoridad y legitimidad contra los terroristas. Pero, al mismo tiempo que se hace necesaria una acción implacable contra el terrorismo, es necesario, también, que se lleve a cabo una acción implacable contra todos aquellos caldos de cultivo que crean los diferentes fanatismos. Los grandes acuerdos globales también han de ir encaminados a acabar o a reducir los conflictos en el mundo. Y tender a una mundialización con alma, controlada por la especie humana y no dirigida contra ella. En todos estos puntos, Europa puede jugar un papel clave, fundamental, los intereses de Europa no son en absoluto contrarios a los intereses mundiales. *Presidente del PSC. JOSEP PIQUÉ «No es una lucha entre civilizaciones» El ministro de Exteriores, Josep Piqué, se expresó así ante el Congreso, el pasado jueves: PASQUAL MARAGALL* Mundialización con alma Los ataques contra ciudades norteamericanas han escrito una página negra sin precedentes en la historia contemporánea. Han «Hay que reafirmar la condena de la naturaleza execrable de estos actos frente a los que nuestras expresiones de condolencia y solidaridad, como víctimas también del terrorismo, nunca serán excesivas. El ataque ha puesto de manifiesto la vulnerabilidad de nuestras sociedades ante una nueva amenaza que tiene que ser respondida por todos, pero no debemos pensar en términos de enfrentamiento entre civilizaciones, sino de lucha de la humanidad contra los que atentan contra ella. Es preciso evitar, por ello, trasladar las consecuencias del atentado a otros conflictos concretos, como el árabe-israelí. Debemos mantener la confianza en nuestros valores: la democracia, los derechos humanos y la libertad. En cuanto a la respuesta a los atentados, hay que subrayar que la decisión del Consejo Atlántico de la OTAN requerirá una nueva concertación de los 19 países miembros y que en España, en virtud de los tratados firmados, no hará falta una declaración formal al no tratarse de una declaración de guerra sino de un acto de legítima defensa». JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA* Confianza en el futuro Estos días, la humanidad espera la reacción a los brutales atentados contra los signos físicos más visibles del poder económico, militar y político. Alguna reacción tendrá que producirse, pero todos deseamos que se acierte a encontrar la que, sin restarle ejemplaridad y eficacia, permita encarar una nueva era en que se superen los errores de las décadas precedentes. El 11 de septiembre del 2001 es el punto de partida de una nueva era. Los ataques no son sólo contra Estados Unidos. Estos hechos han querido poner de relieve, a los ojos de todo el mundo, que no hace falta ser una gran potencia política, ni tener el PIB más grande del mundo ni el más sofisticado de los escudos antimisiles para hacer temblar la seguridad en cualquier parte del planeta. Por esta razón, la respuesta no es sólo un asunto de Norteamérica. Contra más países se impliquen, mejor, y contra más naciones árabes, también mejor. Lo peor que podría pasar es que consideráramos el Bien como patrimonio del mundo occidental y el Mal como una metástasis engendrada por el mundo islámico. La desaparición de la guerra fría aportó un valor añadido cara a la paz. Ahora se deberá castigar a los culpables de este drama –pensar que esto no será así es una ingenuidad–, pero este castigo no puede ser la divisa que estigmatice la construcción de la nueva era mundial. Dolor y rabia sí..., pero serenidad y, sobre todo, confianza en el futuro. *Presidente del comité de Govern de UDC. ARTUR MAS* Unidos para no caer en la deseperación El atentado terrorista de esta semana nos ha impactado a todos de una manera muy profunda. Siempre se debe condenar cualquier acto terrorista, pero se debe condenar especialmente aquellos que, como éste, se calculan con exactitud y tienen consecuencias tan devastadoras. Además, este atentado no es sólo un ataque contra EEUU, sino también contra toda la humanidad. A todos los que amamos la libertad y entendemos la democracia como el sistema que mejor garantiza los derechos individuales y colectivos, nos toca estar unidos contra el terrorismo. A pesar de la brutalidad de esta acción no podemos caer en la desesperación. Debemos reaccionar con serenidad y sensatez, como siempre ha hecho Catalunya en los momentos difíciles. El pueblo norteamericano está dando un ejemplo de patriotismo y generosidad que invita a la esperanza. Los que tanto daño nos han hecho deben ser castigados. A todos nos interesa que este tipo de acciones no queden impunes. A todos nos interesa defender la vida y la libertad. Y hacerlo de manera que no alimente ni el odio ni la violencia entre los pueblos del mundo. *Conseller en cap de la Generalitat. JOSEP LLUÍS CAROD-ROVIRA* La hora de Europa La atrocidad cometida contra el pueblo nortamericano, con una plasticidad cinematográfica y un atrezo de horror, es el exponente � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Mundialización con alma Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Globalització Terrorisme Islamisme Estats Units Model social Abstract A summary of the resource. Terror global. Els líders catalans opinen sobre la crisi. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1736/0000001567.pdf 9a7db34bdaafacd7f41fcc195fa7949b PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 15/03/2002 - Hora: 02:59 VIERNES 15 DE MARZO DEL 2002 18 Tema del día BARCELONA 14,15 y 16 de marzo La Cumbre de BCN 3 Dos visiones representativas de Catalunya el Periódico Páginas 2 a 27 888 HACER OÍR LA VOZ DE LAS REGIONES EL LATIDO DESIGUAL DEL PLANETA Exigimos participar de manera activa y directa en el proceso de toma de decisiones Hay que lograr que la Unión sea en el 2010 la zona más competitiva y cohesionada JORDI PUJOL PRESIDENTE DE LA GENERALITAT ANÁLISIS «Cincuenta años después de su nacimiento, la Unión se encuentra en una encrucijada, en un punto de inflexión de su existencia». La Declaración de Laeken, aprobada por los Quince el 15 de diciembre de 2001, se refería con estas palabras al contexto actual, marcado por un conjunto de retos a los que debe hacer frente la Unión Europea (UE). En primer lugar, el gran reto de la globalización. Además, la Unión se prepara para una ampliación sin precedentes, que supondría la adhesión de 10 nuevos estados miembros, que a largo plazo pueden ser entre 12 y 17. La reforma de Niza no ha dado respuesta a todos los interrogantes políticos, económicos y de seguridad que se abren de cara al futuro. Esta Unión que se vislumbra en el horizonte, con 25 a 30 estados miembros, una sola moneda, y en un mundo más complejo, obliga a replantear su arquitectura. En las últimas décadas se ha evidenciado una creciente tendencia a la regionalización en los diferentes estados miembros, un La presencia de las comunidades viene dada por la necesidad de velar por la legitimidad democrática fenómeno que da mayor relevancia al nivel regional, como parte esencial en el proceso de toma de decisiones en el ámbito de la UE. Estamos ante un proceso que se va extendiendo, y que demuestra que regionalización e integración constituyen las dos caras de un mismo fenómeno: la crisis del Estado como un único nivel de poder político. Otro fenómeno a tener en cuenta es cierta disminución del apoyo político al proceso de integración europea en algunos estados miembros, y una falta de entusiasmo en la mayoría de estados candidatos a la adhesión. Ello hace que resulte vital desarrollar una nueva perspectiva para ganar el apoyo de los ciudadanos y dar un nuevo impulso a la UE. El pasado día 28 de febrero tuvo lugar en Bruselas la sesión de apertura de la Convención sobre el futuro de Europa. El expresidente francés y presidente de la Convención, Valéry Giscard d’Estaing, alertaba del riesgo de «desmembramiento» de la Unión si este foro fracasa en su misión. Es éste un planteamiento excesivamente contundente, pero lo cierto es que el reto es enorme, y necesita de la implicación de todos los actores relevantes. Por supuesto, también de las regiones. Se trata, pues, de una ocasión especialmente propicia para hacer oír la voz de las regiones y, muy especialmente, la voz de las regiones con poder legislativo y con un sentimiento nacional, como Catalunya. Como demuestra nuestra experiencia, la dinamización del nivel regional de los países candidatos a la adhesión facilitará su proceso de convergencia económica y social con los estados miembros. Las regiones con competencias más concretas podemos crear las condiciones PASQUAL MARAGALL favorables para optimizar la competitividad PRESIDENTE de los operadores económicos que trabajan DEL PSC en nuestro territorio. La región es un espacio de interacción privilegiado a nivel económico, pero también a nivel social, político y cultural. La esencia del regionalismo es la idea del goANÁLISIS bierno cercano y abierto a la influencia de la sociedad civil. En este sentido, una contribución muy decisiva que el regionalismo Las expectativas generadas por la cumbre de puede hacer al proceso de ampliación en la Unión Europea en Barcelona indican claracurso se sitúa en otro terreno: la aportación mente la trascendencia del momento que de conocimiento y experiencia en materia Europa está viviendo desde el punto de vista de vertebración social y ciudadana o, si se político e institucional. El Consejo Europeo prefiere, de cultura política cívica. Las regiode Barcelona, lejos de situarse en la estratosnes podemos aportar soluciones constructifera política, tiene una agenda a tratar de vas a los otros problemas de naturaleza no una importancia considerable, en el camino directamente económica con los que topa iniciado por la cumbre de Lisboa, con el objetambién la ampliación de la UE, y contritivo de lograr que la economía europea sea la buir así a fortalecer la democracia. más eficiente y competitiva, y que la sociedad Los procesos de regionalización en curso, sea la más cohesionada y la más sostenible a que se hallan en una fase muy avanzada en nivel mundial en el año 2010. Este paquete países como Hungría o Polonia, responden de temas es de la máxima actualidad en Esen gran parte a una voluntad de adaptación paña, y concretamente en Catalunya. a las estructuras de la UE de cara a la adheLa Europa eficiente y competitiva. Consión. Cabe esperar que este proceso sirva templa, entre otros ejemplos de lo que detambién como un instrumento para acersearíamos que significara para Catalunya, car el gobierno a los ciudadanos, reconocer que la implantación de redes de servicio elécidentidades diferenciadas, mejorar la gestrico y de telecomunicaciones permita el fin tión y crear esta cultura política cívica. de los monopolios privados. Más rotundaEl camino hacia una Europa de las regiomente: los catalanes queremos que desapanes no hay que entenderlo como una Eurorezca el monopolio privado de Endesa. Tampa sin estados, sino como expresión de una bién que exista más facilidad para establecer voluntad de participación de los distintos empresas y apoyo a autónomos y profesionaniveles de poder político en un proyecto les. Que la homologación y movilidad entre complejo. Las regiones debemos tener la las universidades europeas, de efectos potenoportunidad de aportar nuestra experiencialmente dinamizadores para un sistema cia en el marco de una Unión Europea donuniversitario como el nuestro, con poco más de todos los niveles conciban la política del 5% de estudiantes exteriores en la comueuropea de forma conjunta. nidad autónoma, sea un hecho. Que la extenSobre la base de nuestras características y sión de los beneficios de la era digital se traestructuras específicas, las regiones con poduzca en más proximidad en la relación ender legislativo exigimos, además, tener un tre administradores y administrados. Y que lugar en el marco de la se aplique la desgravaarquitectura institución de la actividad cional, y participar de económica y comercial, manera activa y direcsin perjuicio para el nita en el proceso de tovel local de gobierno. ma de decisiones a niLa Europa cohesiovel europeo. Se trata nada socialmente. Es de una exigencia que de suma importancia viene dada por la neceque la cohesión social sidad de velar por la lese base en la ecuación gitimidad democrátiflexibilidad de los tiempos ca, la transparencia y de trabajo = seguridad y la conversión de Europermanencia de los conpa en una empresa de tratos laborales. Trabajo sus ciudadanos. parcial y flexible contra El debate sobre el trabajo temporal. Increfuturo de la UE, que mento de las tasas de debe culminar con la actividad, en particular convocatoria de una femeninas. Ayudas a la nueva conferencia infamilia con efectos positergubernamental en tivos sobre la natalidad el 2004, no puede oby la sostenibilidad del viar la necesidad de sistema de pensiones y, hallar una solución a corto plazo, sobre el adecuada al actual bienestar social y las tadéficit de participasas de actividad. Fin del ción regional. Más aún paternalismo de las si tenemos en cuenta políticas de familia de la inminencia de una los gobiernos conservaampliación, que prefidores español y cagura una Unión por talán. definición mucho más La Europa sosteniheterogénea. % ble. Afirmación concre33 Banderolas en la Diagonal. ta de la filosofía europea de respeto al medio ambiente y potenciación de la contribución europea al avance de los acuerdos de Kioto. En la discusión en el Parlamento europeo de este tercer objetivo, los diputados decidieron condenar los proyectos no sostenibles de política hidráulica y recomendar a la Comisión que no adjudique fondos a este tipo de trasvases. Hay que tener en cuenta que la única obra hidráulica de gran calibre en Europa que incluye trasvases es el PHN español, con el trasvase del Ebro. Es por ello que no hay ninguna duda sobre a quién afectará la prohibición si el Consejo Europeo ratifica en Barcelona la decisión tomada en el Parlamento Europeo. Más allá de estos grandes temas, existen cuestiones marcadas por la realidad y que la reunión de los países de la UE no puede obviar: la situación en Oriente Próximo, la más sangrienta y cruda de las últimas décadas; la incapacidad de marcar una política unitaria en materia de seguridad que rompa el consenso de Washington, es decir, la dependencia impotente de la pauta norteamericana, con la necesaria mirada hacia el Mediterráneo como continuación obligada y lógica de la etapa de mano tendida hacia el Este, que ha dominado los esfuerzos políticos de la Unión en los últimos años. Por último, estos días se verá y se oirá también la voz de los movimientos contra- En Barcelona han de poderse manifestar en paz las opiniones que reclaman otra globalización rios a la globalización imperante. Barcelona, la ciudad que está articulando para el 2004 un nuevo modelo de cita mundial a través del Fòrum de les Cultures, tiene que ser capaz de acoger –y hacer que se oiga– la voz para otra globalización (lo que no quiere decir una voz contraria a la cumbre) y debe exigir (a unos y otros) que se pueda manifestar por los canales pacíficos y de libertad de expresión que la ciudad siempre ha defendido. Lo que el pasado domingo fue posible en relación con el PHN y el trasvase, también debería serlo mañana para que los ciudadanos digan que creen en una Europa próxima y una mundialización diferente. También existen otras cuestiones que necesariamente tienen que salir en el debate en torno a la cumbre. Es bueno y es un síntoma de credibilidad del propio proyecto de la Unión que, donde sea que se produzcan sesiones de sus órganos de gobierno, se suscite un debate sobre lo que pueden suponer, a escala más local, las grandes estrategias. En este sentido, estaría bien que estos días se enriquezca el contraste de propuestas e ideas a propósito de la Convención sobre el futuro de la Unión y el papel que, de manera directa e indirecta, tienen que jugar las regiones y ciudades en este proceso constituyente europeo. Así, pues, la cumbre de Barcelona debería servir también para demostrar a la ciudadanía que el proyecto de Europa está vivo, aparte del euro, que Europa cree en ella misma, que está atenta al latido desigual del planeta y que quiere hacer oír, cada vez más cohesionada y segura, su voz, hacia fuera y hacia dentro. % � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El latido desigual del planeta Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Cooperativisme Solidaritat Territoris Acció política Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1735/0000001568.pdf 61dfea0f07153f76ec2aee831f27a7e4 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 04895B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/02/2003 - Hora: 00:44 DIVENDRES 14 DE FEBRER DEL 2003 18 Tema del dia el conflicte de l’Iraq el Periódico Opinions 3 El món i la guerra Organitzacions polítiques i socials de tot el món s’han coordinat per fer demà, 15 de febrer, una manifestació global contra la guerra a l’Iraq en unes Pàgines 2 a 20 888 500 ciutats de tots els continents. La que se celebrarà a Barcelona compta amb el suport de quatre dels cinc partits parlamentaris catalans. EUROPA ALÇA LA BANDERA DE L’HONOR El carrer demostrarà l’aïllament dels governs que secunden Bush BERNARD CASSEN DIRECTOR GENERAL DE ‘LE MONDE DIPLOMATIQUE’ I PRESIDENT D’ATTAC-FRANÇA En el lèxic de la política internacional, aïllament és una paraula esperpèntica que designa generalment una situació de desacord amb el Govern dels Estats Units. Fent un paral.lelisme amb la famosa fórmula anglesa segons la qual, en cas que hi hagi boira al canal de la Mànega, «el continent està aïllat», ¿podem preguntar-nos qui està actualment aïllat, i de qui, a Europa? El principal aïllament que hauria de preocupar un Govern democràtic és el seu respecte de la seva pròpia opinió pública. En aquest aspecte, els firmants de la famosa carta dels vuit en suport a l’agressió programada de George Bush contra l’Iraq estan dramàticament en fals amb els seus pobles: en els son- CiU dejos, el 84% de l’opinió pública del Regne Unit és hostil a una intervenció sense l’aval de les Nacions Unides; el 80% a Espanya; el 72% a Itàlia, etcètera. Els únics governs en sintonia amb una opinió europea que no ha estat mai tan homogènia sobre cap tema són els de Berlín, Brussel.les i París. Els milions de manifestants que sortiran al carrer demà, dia 15 de febrer, tant a l’oest com a l’est del vell Els pobles europeus han estat traïts per uns dirigents servils continent, amb l’objectiu de manifestar la seva total oposició a la guerra nord-americana, seran portadors de l’esperança d’una Europa verdaderament europea, i no simple súbdita de Washington. L’aïllament que actualment salta a la vista és el de George Bush, que està duent a terme una política bel.licista rebutjada massivament, PSC 33 Escolars, ahir, a Barcelona. no només a Europa sinó també al Japó, a l’Àsia Oriental i a l’Amèrica Llatina. Per no parlar del món arabomusulmà, on la unanimitat en contra és absoluta. Fins i tot als Estats Units, a pesar de la insensata pressió PP mediàtica, només compta amb una majoria molt feble. Davant d’aquesta irada protesta mundial contra una agressió de conseqüències desestabilitzadores incalculables, i no solament al Pròxim Orient, l’equip de falcons d’extrema dreta que envolta Bush desplega mètodes de desinformació dignes de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Les presumptes proves presentades pel secretari d’Estat Colin Powell sobre la col.lusió Iraq-Al-Qaida no han convençut a ningú. Pel que fa a Tony Blair, que també afirma que posseeix proves, la presentació d’aquestes proves s’ha saldat amb un lamentable fiasco: ¡els serveis que havien preparat la seva intervenció es van limitar a plagiar una tesi doctoral a partir d’unes dades que es remuntaven a una dotzena d’anys enrere! ¿Quina és la raó que pot empènyer governs com el de José María Aznar a alinear-se d’una manera tan incondicional amb una política nord-americana que apunta, entre ERC altres objectius, a debilitar tota vel.leïtat d’afirmació d’una Europa unida? Perquè, no ens fem cap il.lusió, evidentment aquest és un dels objectius estratègics de Washington. El secretari nord-americà per a la Defensa, Donald Rumsfeld, va declarar recentment que, per ell, Europa és l’OTAN, és a dir, una zona sota el comandament d’un general vingut de l’altre costat de l’Atlàntic. Renunciant a tota dignitat i tota voluntat de defensar els seus interessos nacionals i els de la resta d’europeus, uns governs mercenaris, a imatge del «caniche» Blair (així li diuen a Anglaterra), presten jurament de fidelitat al seu sobirà. Per altra banda, no en trauran cap profit, ja que les classes dirigents dels Estats Units fiquen a tots els europeus en el mateix sac. Els manifestants del 15 de febrer són els que alçaran la bandera de l’honor d’Europa, traïda per uns dirigents que només aspiren a la servitud voluntària. H ICV ESGOTAR LES POSSIBILITATS NO EN NOM DE CATALUNYA GARANTIR LA SEGURETAT PER LA LLIBERTAT SANG PER DELS POBLES PETROLI, NO ARTUR PASQUAL JOSEP JOSEP-LLUÍS JOAN Mas* Maragall* Piqué* Carod-Rovira* Saura* Vull solidaritzar-me amb tots els catalans que sortiran al carrer per dir no a la guerra contra l’Iraq. Els membres de CiU, i jo mateix com a secretari general de CDC, marxarem al seu costat. En aquesta crisi ens hi juguem massa. Ens hi juguem l’autoritat de l’ONU. Ens hi juguem la credibilitat de la política exterior de la UE. Ens arrisquem a eixamplar perillosament l’escletxa entre Washington i Brussel.les. I ens hi juguem la unitat de l’OTAN. Tot això ens obliga els polítics a buscar el consens i estar a l’altura de les demandes dels ciutadans. Negar el suport incondicional als plans bèl.lics de Bush no significa que no vulguem lluitar contra el terrorisme internacional. Nosaltres també volem desarmar l’Iraq i creiem que s’ha d’acabar amb el règim dictatorial de Saddam Hussein. Però abans d’alçar les armes, cal esgotar totes les possibilitats d’aconseguir una solució pacífica del conflicte. La pau és la nostra opció. *Secretari general de CDC. Totes les guerres són la confirmació d’un fracàs. Aquesta no té la legitimitat del dret internacional i no s’explica per una situació de risc greu i imminent per a la pau. Estic molt preocupat per les conseqüències que tingui en la població civil iraquiana, primera víctima de Saddam. I també pel risc de més fanatisme dels que se senten agredits, de desestabilització del Mediterrani, de pujada del preu del petroli i de recessió. Considero equivocada l’actitud del Govern seguint la política de Bush i, en canvi, recolzo la iniciativa francoalemanya que dóna a l’ONU el protagonisme. No és cert que Europa estigui més dividida ara que el 1991, perquè llavors Europa no tenia política pròpia. Ara en té, en pot tenir. Tots ens hi juguem molt. Que l’ONU comenci a ser més que a semblar. A actuar en lloc de dir. I que ho faci a favor dels interessos globals. Demà, diguem clarament al món que si la guerra es fa, no serà en nom de Catalunya. H *President del PSC. El món s’enfronta a una infame dictadura que és una amenaça sistemàtica per a la pau i la seguretat internacional i que incompleix sistemàticament des de fa 12 anys totes les resolucions de l’ONU. Davant d’aquesta amenaça, el Govern del PP fa el que ha de fer, des de la profunda convicció que és la millor manera de garantir un futur de pau i seguretat. Sense guiar-se per raons electorals o partidistes i conscients dels costos. No tots poden oferir aquesta mateixa coherència. Els socialistes tenen el costum de fer, quan governen, el contrari d’allò que fan quan estan a l’oposició. CiU també ha abandonat el camí de la responsabilitat. Estic segur que el desenllaç d’aquesta crisi portarà el desarmament i la pau. I demostrarà les grans diferències entre els polítics responsables i aquells per als quals una campanya electoral justifica qualsevol demagògia. H *President del PP català. El Govern dels Estats Units, amb el suport incondicional d’Aznar, Blair i Berlusconi, promou una guerra denominada cínicament preventiva contra l’Iraq, amb total impunitat, erigint-se en justicier mundial. Les futures víctimes, les de sempre: la població iraquiana. I doblement víctimes, perquè l’esquerra europea no pot obviar ara que la dictadura militar de Saddam Hussein aplica la censura mediàtica, es basa en una homogeneïtzació religiosa i cultural, practica el genocidi amb el poble del Kurdistan... La tradició catalana ha estat històricament pacifista i antimilitarista, ja que ha procurat resoldre els conflictes polítics a través de procediments exclusivament polítics, no pas exercint la força i, en tot cas, sempre en el marc de decisions de l’ONU. Un Estat no pot decidir unilateralment el futur d’un altre. I per aquesta raó convidem la població catalana a prendre part en la manifestació de demà contra la guerra, contra les dictadures, per la llibertat dels pobles. H *Secretari general d’ERC. Els governs i el Consell de Seguretat no són els únics actors de la política internacional. Per això la manifestació de demà no és un acte testimonial. Ni Blair, ni Aznar, ni el mateix Bush poden tancar els ulls als milions de persones que a tot el món diuen no a la guerra, ni a l’opinió de França, Alemanya i Rússia. La guerra contra l’Iraq, amb o sense resolució favorable del Consell de Seguretat, és hipòcrita, perquè ningú va moure un dit quan les armes de destrucció massiva es van llançar sobre els kurds i Bush sí que recolza el terrorisme de Sharon. És cínica, perquè el principal objectiu és dominar les segones reserves mundials de petroli. I és irresponsable, perquè la reordenació de la regió en funció dels interessos dels EUA generarà més violència i més inestabilitat. Ara bé, per sobre d’aquestes raons contra la guerra n’hi ha una altra de més important: els milions d’iraquians que ja han patit la tirania de Saddam i anys de sancions. H *President d’IC-V. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource No en nom de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Guerra Iraq Globalització Catalunya Acció política Abstract A summary of the resource. En nom de Catalunya. El conflicte d'Iraq. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1733/0000001569.pdf 890be25a13063e4c27d5d5bf4244488f PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02495M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/12/2003 - Hora: 23:24 DILLUNS 15 DE DESEMBRE DEL 2003 22 Política El pacte del canvi 3 Els discursos històrics del Tinell Pàgines 20 a 24 888 «El mirall de Catalunya» «L’estil és tan important com els continguts» Maragall va garantir la unitat de les tres forces que componen l’acord de Govern JULIO CARBÓ PASQUAL MARAGALL Pròxim president de la Generalitat «Ciutadans i ciutadanes de Catalunya que esteu avui aquí. Han hagut de passar gairebé 25 anys perquè Catalunya es retrobi sencera avui aquí, en aquest Saló del Rei, en aquest Saló del Tinell. Han hagut de passar 25 anys perquè Catalunya reconegui que la seva veu no era només una, perquè reconegui la seva pròpia diversitat com una riquesa i no com un problema, perquè Catalunya decidís. Ens ho han dit en les eleccions de forma clara, ens ha dit coses –és possible que no de la manera que alguns haurien volgut– de la forma més clara en aquests anys de democràcia des del 1984: que volia una Catalunya reconciliada. Una Catalunya que sigui un cor i no un solo o un solista. Han passat 20 anys perquè això fos possible. Catalunya ja no es pot confondre amb un accent. Però han hagut de passar cent anys perquè això fos possible amb tranquil.litat. No hi ha hagut un govern d’esquerres en aquest país que no fos en situació extrema, de crisi mundial, d’una guerra mundial a l’horitzó que pràcticament impossibilitava que aquell Govern fos Govern, que dramàticament va anar a la presó. Sí, el president de Catalunya, Companys, va anar a la presó. ¿Era aquella una governació normal?, ¿va ser un període normal? No ho va ser, ni per a Catalunya, ni per a Espanya, ni per a Europa, ni per al món, i avui podem dir que, per primera vegada, el poble de Catalunya i els seus partits més populars, els partits de l’esquerra, comencen un període de Govern tranquil, que serà fecund. Perquè les esquerres ens hem foguejat, n’hem après. En tots aquests anys les esquerres hem sabut el que era la presó, uns més que altres, diguem-ho. Hem sabut el que era l’exili, també uns més que altres. Avui tenim aquí representants dels partits de tota aquesta trajectòria: Esquerra Republicana, que ha viscut tot el que ha viscut; l’antic PSUC, que va conduir, de fet, juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya de Raimon Obiols i Joan Raventós, aquella Assemblea de Catalunya que en el fons ens va marcar el camí. Jo crec que avui hi som tots. Tenim una responsabilitat immensa. Sabem que el poble de Catalunya ens ha donat una majoria a tots àmplia, a cada «Han hagut de passar 25 anys perquè Catalunya reconegui que la seva veu no era només una» un petita, amb uns creixent, altres decreixent, en tot cas no pas suficient per governar sols. El poble de Catalunya ens ha dit: ‘Governeu junts, enteneu-vos, feu l’esforç que s’hagi de fer perquè pugui sortir un programa que sigui de tots, el programa representatiu dels interessos del poble de Catalunya avui’. I ho hem fet. I vull felicitar i agrair a tots els que durant aquells dies llargs, 33 El document amb les firmes de Saura, Maragall i Carod. que la història dirà que han estat curtíssims però que han estat intensíssims, hem fabricat el que ara firmarem i que quedarà aquí al Tinell com a record històric, al Museu d’Història. Jo recordo que la primera vegada que vaig entrar aquí va ser un dia que el rei Joan Carles, acabat de nomenar, visitava Barcelona i havia de fer un discurs a l’ajuntament, i no va poder perquè estava ocupat pels funcionaris en vaga, entre els quals hi havia jo i alguns dels que sou aquí. L’acte es va haver de fer aquí i el pobre Viola estava tan nerviós que en el seu discurs li van caure els papers a terra. Ho dic perquè la història no es fa només per la cresta d’onades del que passa a dalt, en els seus governs, sinó que moltes vegades la història s’escriu des de baix. Carod va destacar que el nou Govern català «no va contra ningú» Pròxim conseller en cap «Ja diu (el diari) La Nau, febrer del 1930, Antoni Rovira i Virgili: ‘Nosaltres seguim i ens mantindrem sempre en el terreny de la plena catalanitat, però també volem actuar en el terreny del ple esquerranisme. Els que, sent catalans i sentint-se demòcrates, no passen d’una posició de centre, centredreta o centreesquerra, també tenen una tasca a fer, però els que a més se senten esquerrans ho han de proclamar francament i han d’actuar com a tals en organitzacions adequades. Aquest és el raonament que ens ha portat a la nostra actual situació política. El nostre esquerranisme no serà mai motiu de cap minva en el nostre sentit de catalanitat, que és substància viva de l’ànima nostra. I tots els que proclamen el doble ideal de llibertat de les persones i dels pobles poden dir el mateix. El fervor esquerrà no desfà el fervor catalanista, sinó que el fa més complet i més profund. Qui sent la catalanitat i l’esquerranisme com a dues manifestacions d’un mateix principi humà troba en cada un d’aquests sentiments un reforç per a l’altre’. Crec que era una cita històrica (...) que avui havia de ser escoltada. Aquest és un acte de normalitat democràtica. Després d’un Govern, n’arriba un altre. Arriben altres sigles, altres idees polítiques, i arriben també altres sectors socials. Nous protagonistes que no són, no som, menys catalans i catalanes que els que hi havia abans. Una nova majoria que no és menys democràtica ni legítima que la que hi havia abans. Vint-i-quatre han estat els anys per exercir una gran oportunitat. Ha estat l’hora del catalanisme conservador. Ara és l’hora del catalanisme d’esquerres, de tornar a posar com a objectiu prioritari la unitat civil del poble de Catalunya. Un sol poble amb independència dels orígens, els cognoms o JOAN SAURA Pròxim conseller de Relacions Institucionals «Un país en què caben tots» JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA el Periódico la llengua parlada a casa. Per sobre de la Catalunya nacionalista, la Catalunya nacional. La Catalunya en què cabem absolutament tots. És amb aquesta idea que estic convençut que aquest serà el millor Govern per aplicar polítiques socials progressistes, de defensa del territori, per a la dignitat de la llengua catalana i del país, polítiques de suport a la cultura i a la llibertat, de complicitat amb els sectors econòmics vius i emprenedors d’aquest país, que són molts. «Catalunya ha d’avançar sense altres límits que els que siguem capaços de posar-nos» Recuperem avui un imaginari col . lectiu, la tradició democràtica unitària del que va ser en el seu temps l’Assemblea de Catalunya. Recuperem avui, aquí, la noció d’un Govern per a tots (...). Catalunya no és un sol partit. Catalunya és el PSC, CiU, ERC, ICV i el PP. Catalunya som tots, i també el Go- En aquest moment, jo crec que és la nostra història la que Salvador Espriu va citar quan va dir que el mirall de la veritat era un mirall trencat i que si es volia tenir sencer s’havia de compondre. Avui el mirall de la veritat –no pas el mirall de tot Catalunya perquè com ha dit Carod és més àmplia que tot això–, el mirall de la veritat del Govern de Catalunya té tres trossos que s’han d’unir i els hem unit en aquest document. Em comprometo com a màxim responsable d’aquest Govern i amb la humilitat de saber que estic al servei de tots vosaltres i de tot el poble de Catalunya a garantir que la unitat dels tres trossos del mirall de Catalunya serà suficient perquè la veritat resplendeixi. Moltes gràcies». H vern de la Generalitat és i serà de tots sense excepció (...). Aquí naixerà l’acord per un Govern que no va contra ningú, perquè és un Govern a favor. A favor de la majoria de la societat catalana, a favor d’un país, d’una nova manera d’entendre les coses, també les relacions entre els poders públics i la ciutadania. Estic convençut que aquest serà un Govern que començarà per saber escoltar (...). I també tinc la certesa que aquest serà un Govern que tindrà el màxim respecte i acceptarà també la màxima col.laboració de totes les forces que se situaran d’aquí a poques hores a l’oposició democràtica, lleial i legítima al Parlament de Catalunya. Tenim una gran responsabilitat històrica. La primera, fer-ho bé. Aquest Govern ho ha de fer molt bé, millor que tot el bé que ho han fet els que l’han precedit. Tenim el deure patriòtic i civil de fer-ho molt bé, i que aquest Govern faci avançar aquest país cap on vulgui sense altres límits que aquells que nosaltres mateixos siguem capaços de posar-nos. Avui comença la nova Catalunya, que, si volem, serà com l’hem somiat tantes vegades: més justa, cívica, culta, moderna i lliure. És en nom d’aquesta Catalunya que us demano que crideu amb mi: ¡Visca Catalunya!». H «Amigues, amics, he parlat molt en la meva vida política però mai he tingut tantes emocions com avui. Estic molt content, molt il.lusionat i conscient de la gran responsabilitat que recau sobre nosaltres. Avui és un dia històric. No és retòrica. Després de la recuperació de les institucions d’autogovern, després de 23 anys, per primera vegada firmarem un acord de progrés per fer un Govern catalanista d’esquerres. En aquests 23 anys hem avançat molt, però el 16 de novembre Catalunya va dir claríssimament que volia nous horitzons socials, ecològics, nacionals... Avui recollim l’esforç al treball de molta gent (...) Vull fer un reconeixement especial a dues persones que ens han abandonat i avui també estarien molt contents: Manolo Vázquez Montalbán i Miquel Martí i Pol. (...) Avui firmem un programa per a les persones de Catalunya, amb mesures concretes per afrontar la sinistralitat laboral, les llistes d’espera sanitària, la violència de gènere... un programa que necessita un gran acord nacional per a l’autogovern, que vol dir un nou Estatut i un nou finançament. Quan demanem un nou Estatut ho fem perquè fa falta per resoldre els problemes de les persones (...) i, per tant, serem contundents, pacients i tossuts. I també perquè volem un encaix diferent de Catalunya en l’Estat espanyol. ¿Com ho farem? De dues maneres. Una, obrint l’elaboració de l’Estatut a totes les forces polítiques, no volem pas un Estatut només del Govern, (...) i amb un procés de participació social perquè no sigui pas l’Estatut dels polítics. Vull acabar amb dues reflexions: primera, ens comprometem a un nou estil de govern. En política, l’estil és tant o més important que els continguts, i volem un Govern transparent, que es relacioni bé amb la ciutadania, que busqui complicitats. No és suficient gestionar bé. I la segona, tenim un país molt il.lusionat, una àmplia majoria parlamentària amb un programa esplèndid, però sobretot un país il.lusionat. Permeteu-me una anècdota: divendres, a Gràcia, una senyora que no coneixia em felicita i em diu: ‘Jo no l’he votat ni a vostè ni a cap dels tres grups d’esquerres, però estic contenta perquè sé que vostès obriran un nou camí a Catalunya’. El 16 de novembre a Catalunya va guanyar l’esperança en contra de la resignació i la por. El nostre compromís és que concretarem l’esperança i la il.lusió davant els que volen crispar o fer por en aquest país. No ho aconseguiran i no defraudarem la gent. Bon dia i moltes gràcies». H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El mirall de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Pacte del Tinell Tripartit Govern Catalunya Canvi Acció política Abstract A summary of the resource. Discurs de Pasqual Maragall a l'acte de signatura del Pacte del Tinell. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles