8 10 154 http://78.47.125.110/files/original/23/1667/0000000582.pdf ca28d69db08110690a38055019536602 PDF Text Text La història de Catalunya avança cap a un desenllaç Article de Pasqual Maragall a El Periodico El pacte de les dretes (CiU-PP) pretén perdre temps, però no frenarà el canvi somiat . Fa gairebé un any, Aznar va convidar Pujol a entrar al Govern. La resposta arriba ara, després d´un any d´incomoditat i silenci, amb una temptativa estroncada el mes de gener. Arriba quan la imminència del canvi a Catalunya és acceptada de manera creixent i quan CiU ha tancat amb clau la comissió parlamentària que estudiava la millora de l´autogovern. Ara, Pujol està disposat que el seu successor in pectore (i esperem que només in pectore suo) entri al Govern amb el PP d´aquí a un any i mig. Pujol ha lliurat, per boca d´Artur Mas, la carta que havia guardat i congelat durant 22 anys. L´última carta: entrar al Govern de Madrid. Però en lloc de demanar-ho, ho ofereix "a canvi" de modificar l´Estatut d´acord amb el PP. Fa que Mas demani les dues coses alhora al PP. Però ¿per què el PP hauria de cedir en els dos terrenys alhora? Per continuar governant, diran els convergents. Però ¿quan hauria de dir que sí, o que no, el PP? No pas ara, d´aquí a un any i mig, continuaran dient. Perquè el PP ha exigit a Pujol no tocar l´Estatut en aquesta legislatura. I ho ha obtingut. Per tant, Pujol i Mas pretenen wait and see, esperar i veure. EXIGIR ARA una resposta del PP? De cap manera: Pujol i Mas han de complir els seus pactes amb el PP per continuar manant a Catalunya; volen passar de puntetes per aquesta cruïlla històrica, tot i saber que és improbable aconseguir-ho. Tenen una altra carta a la màniga: només amb l´acord del PP s´obtindrien els dos terços dels vots del Congrés i la majoria del Senat que es requereixen per aprovar un Estatut modificat. Però, tanmateix, s´obliden de dues coses: que el vot del PSOE també és necessari per obtenir els dos terços de les cambres i que la tradició política (1931, 1978) demostra que sense un acord entre l´esquerra espanyola i el nacionalisme basc i català, no hi haurà cessions de la dreta. La qüestió és per on s´ha de començar: per la dreta --cosa que mai ha succeït-- o per l´esquerra, com sempre. Els dirigents de CDC ens volen portar cap a un canvi de plantejament realment copernicà: un acord previ de la dreta espanyola i el centredreta català. I, per tant, ens porten cap a un Estatut canviat, però descafeïnat. Siguem seriosos: al PP no se li pot demanar el que ni pot ni vol donar, i encara menys ara, quan entre els uns i els altres han dut, o hem dut, el País Basc a un impàs de difícil sortida. Al partit socialista no se li pot demanar tot, però se li pot demanar molt, i li demanarem molt. En primer lloc, una actitud diferent de la del PP davant del tema basc. Mentre el PP sigui al Govern, la lleialtat en temes d´Estat impedeix al socialisme llançar una iniciativa política pròpia en aquest terreny. Els laboristes anglesos van estar al costat de John Major quan l´any 1993 va dir als nord-irlandesos: "It´s up to you" ("vosaltres ho decidireu"). El que no podien fer els laboristes era substituir el Govern en aquesta iniciativa. El partit socialista és favorable a l´Espanya plural, en la qual Catalunya pot avançar cap a la realització del seu projecte nacional, avui estroncat pels pactes vigents entre el PP i CiU. És en aquesta situació que el nacionalisme català formalitza la idea que Catalunya no pot deixar de dibuixar un futur semblant a l´estatus de les petites nacions europees eixides del cataclisme del comunisme europeu oriental. Però aquí no hi ha hagut cataclisme. Al contrari, aquí hi ha hagut una primera provatura llarga i consistent de governació democràtica i pacífica dels pobles d´Espanya. ELS DOS PERILLS que hi ha per a un desenllaç lògic d´aquesta experiència d´autogovern neixen de la frenada que la dreta espanyola està imposant a la natural evolució constitucional després de 25 anys de pau sense dictadura i la impaciència dels sobiranistes davant d´aquesta gairebé involució imposada pel Govern d´Aznar. ¿I ara els nacionalistes catalans de dretes volen acordar amb la dreta espanyola un govern conjunt i una evolució constitucional pactada? ¿Casar la involució amb l´evolució? ¿Algú es pot creure que el canvi de consellers per ministres és alguna cosa més que un desesperat intent de parar el rellotge de la història? No ens enganyem: aquí el que hi ha és el terror que tenen les dues dretes, l´espanyola i la catalana, davant de la probabilitat d´un canvi de govern a Catalunya i de la situació d´ingovernabilitat que s´obriria a Espanya si després d´aquest canvi la dreta espanyola tractés d´obtenir a Madrid el suport d´un nacionalisme català batut a les urnes. El rellotge de la història no l´aturarà el pacte de les dretes. Lentament, la història de Catalunya avança cap a un desenllaç esperat. I somiat. He de dir als ciutadans que és el moment de realitzar el projecte català: una Catalunya forta, triant bé els seus amics i liderant en tots els terrenys l´avenç d´Espanya cap a una posició important en la política europea. �EL PACTE de les dretes l´única cosa que pretén és perdre temps. El Parlament ha estat obert, fins fa tres setmanes, per cert, amb el suport d´ERC, a l´adopció per una gran majoria d´un document que obriria les portes a la modificació de l´Estatut i a la millora de l´autogovern. ¿Per què es tanca aquesta porta, si no és per motius de partit, contraris a l´interès de Catalunya? ¿Per què, si en aquest mandat ja no hi ha res a fer en aquest sentit, no es convoquen eleccions i es dóna la paraula al poble? Que les dretes diguin el que vulguin: avui la cosa més assenyada i la més probable és un canvi de majories a Catalunya, un govern català de progrés amb l´experiència que donen vint-i-tants anys de govern local reeixit; i, si no immediatament, poc després, una majoria de socialistes i nacionalistes moderats al Parlament espanyol conduint una evolució constitucional i estatutària sense pausa cap al compliment del projecte català i el de tots i cada un dels pobles d´Espanya, començant pel poble basc: tota la resta són cabòries en direcció contrària a la de la història. La història no se la pot capgirar com un mitjó. Es pot accelerar, es pot empènyer. Nosaltres ho farem. Tot està a punt. Som-hi. President del PSC 30/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La història de Catalunya avança cap a un desenllaç El pacte de les dretes (CIU - PP) pretén perdre temps, però no frenàrà el canvi somiat. Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Dreta (Ciències polítiques) Pujol, Jordi, 1930- Catalunya Canvi Esquerra (Ciències polítiques) Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1362 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1666/0000000586.pdf d0f6f79376a1b8940dbe041bc66ba610 PDF Text Text "Comença un any carregat de promeses" Article de Pasqual Maragall, publicat al Diari AVUI Voldria colpir avui les consciències per convèncer la majoria dels catalans que res no ens està vedat. Que l´únic que hauria d´estar prohibit per la nostra moral nacional –no per la llei– són els dos pecats següents: el pecat de pressuposar la innocència dels catalans pel fet de ser-ho, i la presumpció, també pecaminosa, que segons quines coses no les aconseguirem mai pel mateix fet, pel fet de ser catalans. Els catalans farem el que vulguem fer, arribarem allà on vulguem arribar. I si no hi arribem, en serem finalment els únics culpables. En el món progressivament sense fronteres valem el que som. El que som capaços de fer i de vendre. I el que som capaços de produir per ser consumit, depèn de quants som, a on som, a quina distància-temps dels altres, i amb quin nivell de coneixements comptem. Eventualment depèn també, i de vegades molt, com és el cas de Catalunya avui, de la capacitatde generar complicitats, d´innovar, d´arriscar i de fer-ho a un cost raonable: en això precisament consisteix la bona governació, en la creació d´un clima favorable a l´existència de tots aquests processos. Les externalitats de què parlen els economistes, és a dir, allò que és extern al mercat, però que influeix en els costos (l´existència o la manca de bons serveis públics, de seguretat, etc.), ha de funcionar bé perquè la societat i la producció vagin tan bé com poden anar. Tornem, doncs, a Catalunya. Catalunya és més a prop de més gent, de més ciutats, de més consumidors, de més inversors, de més capitals, de més universitats, de més museus, etc. que qualsevol altra regió del sud d´Europa, llevat de la Llombardia, que és ella mateixa centreeuropea en bona mesura. Tenim més població a 500/1.000 quilòmetres de distància que la majoria d´aquestes altres regions, per exemple, Madrid, Andalusia o Euskadi. Barcelona és mes a prop de París, de Berlín, de Roma i d´Alger, per exemple, que les capitals d´aquestes altres comunitats autònomes. I les altres ciutats importants de la resta del món que estan més a prop de les comunitats citades, perexemple, Nova York, Buenos Aires, São Paulo o Johannesburg, són tan lluny que les diferències de distància esdevenen insignificants. La distància-temps, però, no donaria els mateixos resultats. I el pitjor és que aquesta és la distància que compta. Els resultats aquí depenen dels quilòmetres, però també de la xarxa de comunicacions. I en això anem malament. No tenim encara tren d´alta velocitat, deu anysdesprès de la posada en marxa de la primera línia espanyola, ni està previst el corredor mediterrani Almeria-València- Barcelona-Marsella, ni l´eix de l´Ebre i la connexió Barcelona-Bilbao; no hi haprevisió d´un hub o intercanviador aeri transoceànic al Prat, el pas de l´alta velocitat per l´aeroport està assegurada tot just des de fa uns dies, etc. El que és més xocant: el mercat interior català no està ben relligat, ni en les connexions radials des de Barcelona ni, menys encara, en les transversals i diagonals (Lleida-Girona és insuficient; l´eix pirinenc, inexistent; l´eix de l´Ebre i la seva perllongació cap a Osca i Navarra, incomplet; l´eix del Llobregat, mancat de desdoblament de Vic en amunt; l´eix diagonal Manresa-Igualada-Vilafranca- Vilanova, lamentable), etc. Les connexions ferroviàries Barcelona-Manresa- Lleida i Barcelona-Igualada-Lleida, o estan abandonant-se o ni s´han plantejat; la connexió entre el futur aeroport ampliat de la Seu-Andorra i Puigcerdà està per dissenyar, etc. La nova xarxa ferroviària que caldrà en els propers 20 anys s´està dissenyant ara. La vam anunciar amb Joan Clos fa tres mesos. Inclou l´eix transversal ferroviari, sense el qual les línies de la costa es col·lapsaran, perquè no hi caben les tres funcions: mercaderies, regional i alta velocitat. Adam Smith va demostrar fa més de 200 anys que el creixement de la riquesa i la bona salut d´un país depenien de dues coses: l´ampliació del mercat exterior i l´aprofundiment de l´interior. ACatalunya no tenim estratègies dirigides a cap de les dues finalitats, almenys des del punt de vista de les comunicacions. Referent al mercat interior, l´èxit formidable de l´Eix Transversal l´ha dut al col·lapse i a una alta accidentalitat. Ni tan sols s´ha sabut gestionar l´excés de camionatge internacional en aquesta via. �Certament, l´èxit de l´Eix no ha servit per entendre la necessitat i els beneficis que es derivarien de la construcció dels altres eixos esmentats. Necessitem un canvi de veritat. En les xarxes de transport, però també en les altres: fibra òptica, telefonia en general, electricitat i gas natural. L´opció ADSL en telefonia i Internet no és a l´alçada de les expectatives que va generar l´acord entre la Generalitat i els ajuntaments (Localret) fa ja tres o quatre anys. La venda de les tres infraestructures de la Generalitat, el Centre d´Informàtica als alemanys, el Centre de telecomunicacions als francesos i el Centre de Comunicacions dels Mossos a Tradia ha impedit tenir a Catalunya el que tenen els bascos amb l´empresa Euskaltel: un segon operador en telecomunicacions. Estem en règim d´estricte monopoli elèctric, com demostra la qualitat dels serveis, i Gas Natural no ha començat a competir amb centrals gaselectricitat, si bé la seva xarxa s´ha estès considerablement. Val a dir que el grup d´infraestructures i serveis de la Caixa de Barcelona –actualment La Caixa– s´ha col·locat al capdavant de les empreses del sector a Espanya, especialment gràcies a Autopistes i a la recuperació de la majoria relativa d´accions a Gas Natural –que s´havia creat amb la base de Catalana de Gas, però amb posició dominant de Repsol. Per això s´entén encara menys l´interès del govern convergent a desestabilitzar la cúpula de La Caixa. El mateix podríem dir de Caixa de Catalunya. Aigua: s´han fet passes endavant, com l´aprovació del canal Segarra- Garrigues i la finalització del pantà de la Llosa de Cavall. El canal està per fer, però la decisió és important. Ara s´ha de veure en quines condicions es distribuirà l´aigua i amb quines exigències respecte de la modalitat de reg. I quines produccions tindran protecció. Els dos errors més grans dels darrers 20 anys han estat la decisió sobre el transvasament de l´Ebre i la pèrdua de potabilitat de l´aigua a prop d´un centenar de municipis. La cultura de l´aigua que ha prevalgut no és ni moderna ni clàssica, és simplement antiquada. Ara hi ha quitracta de tapar el nyap de l´Ebre amb un altre nyap: la portada d´aigües del Roine. No em vull estendre més enllà d´aquestes consideracions sobre l´estat de les infraestructures. Catalunya es rellançarà amb objectius polítics, econòmics socials i culturals que ens manquen des del 1992. Respondrem al repte legítim de Madrid. Legítim com a repte local, entre ciutats. Incomprensible en canvi com a política d´Estat. L´òptim espanyol no és l´esquema radial, no és comunicar bé el centre amb cada una de les capitals de província oblidant els eixos transversals o longitudinals entre ciutats i àrees urbanesaltrament més carregats de demandes de mobilitat. L´esquema radial respon a la divisió provincial de 1833. No té res a veure amb les demandes reals, que són inversament proporcionals a la distància i directament proporcionals a la població o la riquesa dels nuclis urbans. Serveixin aquestes consideracions per a concloure que a Catalunya no serà difícil fer-ho millor que fins ara. Superar la síndrome de la fuga de cervells i empreses cap a altres llocs no serà fàcil,però és factible. Un bon programa d´infraestructures és el primer que necessitem. Donarà l´autèntica mesura de l´ambició catalana en el moment del canvi de segle i quan tothom comprènque les comunicacions són cabdals per a ser algú en el món. Serveixi també el que s´ha dit fins aquí per convèncer qui correspongui que Catalunya vol i necessita una Espanya diferent, menys simplista, més intel·ligent de les seves pròpies possibilitats en tant que unió de pobles i xarxa d´àrees poblades. En una Espanya així Catalunya pot dibuixar el seu projecte. En una altra, no. L´error del nacionalisme català ha estat de pensar que Catalunya podia millorar les seves posicions simplement reivindicant allò que se´ns deu i amenaçant de no formar majories aEspanya si les condicions �electorals del conjunt espanyol ens ho permeten (i si no, mala sort). Sense impulsar un projecte espanyol distint. Essent indiferents a les distintes concepcions d´Espanya que es puguin tenir en el centre de l´Estat o que es puguin anar construintentre tots. Els resultats ja els veiem. Del 1975 al 2000, la regió central ha acumulat quasi tanta població com Catalunya i ha crescut més que nosaltres. Ha acumulat empreses i centres de decisió privats. Nosaltres també hem crescut, en població i en riquesa, però no tant. La densitat de l´àrea central està sobrepassant la nostra. Sobretot del 1992 cap aquí, quan millors eren les condicions per al rellançament català a les envistes al segle XXI, el nostre ritme de millora, tot i l´impacte formidable dels Jocs Olímpics a Catalunya, no ha igualat el de moltes altres comunitats espanyoles. Em queda per esmentar el darrer del requeriments per a créixer, que és el cabal de coneixements a l´abast de la població. Solament esmentaré el percentatge d´estudiants d´altres comunitats en els primers cursos de les universitats i centrals i catalanes: 18 per cent al centre, 8 per cent a Catalunya. I això significa, a la llarga, notes de tall o qualitat de l´alumnat inferior aquí que allí. En definitiva significa condicions d´inferioritat en la docència i la recerca, en un dels més importants subsistemes de creació i difusió del coneixement, si no el més important, com és la universitat. No hi ha res perdut, però ens hem d´espolsar la son, la son produïda potser per la nostra més alta qualitat de vida, pels afalacs que provenen de tots els horitzons, pel respecte que l´autonomia catalana i la qualitat de les nostres ciutats han obtingut sens dubte, i ben lluny d´aquí, en els darrers 20-25 anys. Menys gemecs i més iniciatives. Aquesta és la consigna. Més intervencionisme de Catalunya a Espanya i a Europa. Empreses més competitives i més grans en alguns sectors clau. Més capital de risc. Una veritable obsessió per atraure talents, tal com s´està fent, per exemple, per part de les escoles de negocis catalanes i en el programa dirigit per Salvador Barberà en el marc deldepartament que dirigeix Andreu Mas Colell. Però per damunt de tot, acabar amb les dues manies catalanes que en aquests 25 anys d´autonomia no hem aconseguit eradicar: el nosaltres sols i el què hi farem, la petulància i la resignació. Acabo aquestes línies a Brasília, on vaig assistir a una jornada probablement molt indicativa del que passarà arreu del món. Països amb prou dimensió, decidits a ajuntar-se amb d´altres per anar endavant, conscients que el seu futur depèn sobretot d´ells mateixos i de la seva capacitat de sintonia amb els veïns per plantar cara a les influències llunyanes, per potents que siguin. Països decidits a fer front a les injustícies. Aquesta és la fórmula.? ? Pasqual Maragall. President del PSC 12/1/2003 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Comença un any carregat de promeses Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Infraestructures Transports Nacionalisme Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1359 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1665/0000000585.pdf b417e052d1f0c323f7d561d3c2240881 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Corona d'Aragó que ens arriba del futur Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Marc de Referències Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Euroregió Història Ciutats Territoris Acció política Aragó Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1358 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-01-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1664/0000000589.pdf e197f1f2592ae95d2242e0cf24758a32 PDF Text Text Víctor Alba, l'irreductible Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui Víctor Alba va tornar a Catalunya després d'un llarg exili per França, Mèxic i els Estats Units. Se n'havia anat el 1945, després de sis anys a les presons franquistes (1939-1945). Era un revolucionari dels anys trenta, polígraf empedreït, periodista nat, autor d'un centenar llarg de llibres. El recordo molt especialment en aquella seva intervenció a la inauguració de la plaça George Orwell de Barcelona. Ja gran, ulleres de cul de got, barba i cabells espessos, gest enèrgic i conviccions robustes. Havia estat amic personal d'Albert Camus, amb el qual havia traduït al francès el Cant espiritual de Joan Maragall i amb qui havia col·laborat a Combat. Amb Camus compartia un mateix esperit de revolta contra l'estalinisme, cosa que per a molts era en aquell temps una autèntica heretgia. Algú ha dit que sempre va caure del costat dels perdedors i és cert: va ser traïdor per als estalinistes i comunista per als franquistes. En realitat era un esperit llibertari, en el sentit genèric de la paraula, amb un compromís irreductible al servei de la llibertat i de la justícia, sempre contra les ortodòxies que, ahir com avui, tracten de fer-nos passar bou per bèstia grossa. Maleïa el seu segle XX, el segle dels més monstruosos totalitarismes, però també el segle de les gran esperances. Ell no les havia perdudes. I és que els totalitarismes no havien pogut amb ell. Era perdedor de guerres, però sempre en peu de guerra. Mai no havia transigit. El coratge de gent com ell s'erigeix, al llarg d'aquest segle terrible, com un motiu d'esperança per si mateix. Al costat dels horrors, de les derrotes, de les grans decepcions, resulta un motiu d'esperança en la condició humana, en la seva capacitat crítica, en la seva capacitat de revolta contra la corrupció de l'ideal. Estic parlant molt especialment dels homes i dones del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín i del Partit Obrer d'Unificació Marxista, que sorgiria de la fusió del Bloc i de l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin. Més enllà de les seves opcions tàctiques i del judici que avui aquestes ens puguin merèixer, cal convenir que la seva actitud intransigent davant el dictat estalinista va ser altament meritòria i clarament pionera. Mai no van renunciar a pensar per si mateixos. I van haver de suportar l'estigmatització, la persecució i la mort. Fins fa poc no s'ha produït, entre nosaltres, la plena reparació que se'ls devia, a part el testimoni universal que n'havia deixat George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya. Hi ha tingut un paper desencadenant l'esplèndida Operació Nikolai, produïda per TV3 i realitzada per Dolors Genovès. Vindria després Tierra y Libertad de Ken Loach. Amb la caiguda del Mur, queien també vells tòpics i es restablien algunes veritats imprescindibles. La generacions dels seixanta i els setanta vam trobar sintonies diverses amb l'herència del Bloc i del Poum, sobretot pel que fa al seu antiautoritarisme de soca-rel. Havien desenvolupat una visió fortament crítica del poder i no els agradava la jerarquia que s'ho creia massa. S'explica una anècdota reveladora, relativa a la visita d'Andreu Nin, secretari general, a la divisió del Poum al front d'Aragó. Van fer-li creure que els franquistes eren a tocar en una determinada direcció i van convidar-lo a apropar-s'hi, ajupit primer, reptant i arrossegant-se per terra després, fins que van arribar, amb greus dificultats, a l'indret on altres companys els esperaven amb una paella per dinar. Eren així: no admetien cap excés en el culte a la jerarquia, tampoc a la pròpia, naturalment. Es comprèn que fossin l'enemic a batre per Stalin: tenia raó. És sabut que el Moviment Socialista de Catalunya, l'any 1945, va sorgir per l'acord d'una conferència del Poum a l'exili. Vet aquí la culminació d'una llarga transició ideològica: de l'eufòria de la revolució russa i del moviment comunista internacional, a la dissidència i la denúncia contra l'estalinisme; i, d'aquesta, al socialisme democràtic. Va ser una transició encapçalada per Josep Rovira, a la qual se sumarien alguns dels vells efectius de la Unió Socialista de Catalunya, al voltant de Manuel Serra i Moret. Posteriorment, l'any 1976, un altre sector del Poum, al voltant d'Enrich Adroher Gironella -l'animador del contubernio de Munic i un dels fundadors del Moviment Europeu- s'incorporarien també al darrer tram del procés d'unitat socialista. Aquest ha estat un dels privilegis del socialisme català, des de la postguerra fins avui: poder gaudir de la coneixença, la companyonia i l'irreductible coratge dels vells militants del Poum, alguns dels quals són avui un patrimoni central del PSC: Ramon Fernández Jurado, Josep Vidal (Pep Jai), Manuel Alberich i un llarg etcètera. Víctor Alba, de nom legal Pere Pagès i Elies, no es va incorporar mai al PSC. Potser perquè el veia un partit que es disposava a guanyar algunes batalles. Ja li semblava bé que guanyéssim, però ell ja hi veia, ben segur, el perills que la victòria comportava i preferia restar al marge. El seu record i la seva herència crítica ens ha de ser una bona medecina. �Pasqual Maragall. President del PSC � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Víctor Alba, l'irreductible Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alba, Víctor, 1916-2003 Socialisme Necrologies Acció política Partits polítics Polítics Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1354 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1663/0000000603.pdf d7fbd61cbdd5c0c0ce4abb350dff4fbd PDF Text Text És hora de parlar clar Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui Jo no crec en les bruixes. I això que n'hi ha, com diu la dita. Jo no crec que Convergència pugui guanyar les eleccions catalanes. Jo no crec que el Partit Popular pugui treure majoria absoluta. Jo no crec que es torni a repetir la inusual combinació de desgràcies que es van produir entre el novembre del 1999 i el març del 2000. En aquests mesos CiU va pactar a Catalunya amb el PP al novembre, ETA va donar per acabada la treva al gener i Aznar, en conseqüència, va obtenir una majoria absoluta que no s'esperava. I es va iniciar el quatrienni més trist del postfranquisme. Això no tornarà a passar. Ni CiU guanyarà -de fet ja l'altra vegada va perdre en nombre de vots- ni els populars tindran majoria absoluta (probablement els socialistes tampoc). Jo no crec, per tant, que se'ns pugui escapar aquest cop un Estatut de Catalunya com Déu mana. Nacionalistes i socialistes farem majoria. Zapatero acceptarà l'Estatut eixit d'una majoria clara del Parlament de Catalunya. Tindrem nou Estatut, si tot va com ha d'anar, l'any 2005, a tot estirar el 2006. Els socialistes catalans no volem l'Estatut per tibar la corda de l'Estat o per tirar de veta. Per què volem l'Estatut nou? El volem per viure millor, per governar-nos millor i per avançar en la definició del lloc de Catalunya a Espanya i Europa, és a dir, per estar més còmodes en el nostre entorn. A dia d'avui, a pocs mesos de les eleccions, el que compta més és el primer punt. Jo crec que la convivència a Catalunya, que el treball, l'educació, la vellesa, la infància, l'habitatge, l'economia, l'ambient, la sanitat, les infraestructures..., tot ho podem enfocar millor amb un Estatut pensat per a aquesta finalitat. L'Estatut del 79 estava pensat quasi exclusivament per repartir-se competències amb l'Estat, dins del marc de la Constitució. Han passat prop de 25 anys, un quart de segle. Hem fet l'Estat de les autonomies, una mena d'Estat federal que no es pot dir pel seu nom, i que en efecte no ho és del tot. El Senat federal o autonòmic de l'article 69.1 de la Constitució desapareix en l'article 69.2 -que és el primer que cal arreglar. Les 17 autonomies han fet els seus Estatuts. I el tot no acaba de lligar. La definició de nacionalitat i la de nacionalitat històrica no són equivalents en els diversos Estatuts. L'anterior president del Tribunal Constitucional, quan va plegar, va manifestar que el bloc format per la Constitució i els Estatuts s'hauria de rellegir i reconsiderar. Crec que la seva proposta anava en el sentit d'integrar-ho tot, posat al dia. Hem entrat a Europa, l'any 1986. Tenim, per tant, una nova legislació; de moment un Tractat, aviat una Constitució europea, que ens obliga, i que és molt més moderna i adaptada al moment actual que la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya. Som-hi, doncs. Però deixem les coses clares. Les amenaces vigents, les bruixes en les quals no creiem, però que poden tornar a aparèixer, com van fer fa quatre anys, tenen nom i cognom. La primera és la mateixa de l'altre cop, la influència del drama basc en el conjunt de la política espanyola. ¿Sabeu per què es fonamental que els catalans hi diguem la nostra, amb seny, però sense enredar ningú -i sobretot sense enganyar-nos a nosaltres mateixos? Per autonomitzar, o millor, per independitzar el tema català del tema basc. I perquè, altrament, el País Basc no tindrà solució. Madrid no trobarà la clau del diàleg basc, el que ha de portar la pau, com l'ha portada a Irlanda del Nord, fins que no s'acompleixi una condició: que se sàpiga que els catalans no som el mateix ni demanen el mateix. Els catalans no demanem el mateix. Demanem més, perquè Catalunya és més gran, i no ho demanem de la mateixa manera -i no em refereixo al terrorisme sinó a les fórmules polítiques del lligam Catalunya-Espanya-Europa. �Sabem que som més grans, que generem una cinquena part de la producció espanyola, que no tenim les mateixes tradicions que els bascos, ni el concert, ni els fueros. Però que podem arrossegar encara més autonomies a un Estatut diferencial, com és el cas, si ho volen -i tard o d'hora probablement ho voldran-, de les Balears, l'Aragó i la comunitat valenciana, amb què compartim geografia i història, però als quals no pretenem ensenyar res ni per descomptat imposar res de res. En resum: Catalunya no és una excepció espanyola, com ho és el País Basc. Catalunya, per anar bé, ha de canviar Espanya. Amb seny, amb gosadia i amb cordialitat -però l'ha de canviar, l'ha de fer tan plural com la van pensar els constituents. Crec que Catalunya admet majoritàriament que l'esforç que ha fet la dreta espanyola per estar tota dins de la Constitució és històric, admirable i considerable. Però Catalunya sap que si el preu pagat per aquest bé és el mal de la congelació constitucional i la mort lenta del procés d'evolució dels textos bàsics -evolució que es dóna a tots els països democràtics avançats- estem perduts com a poble. Per això és important llegir correctament el que ha passat aquests darrers anys, el punt on som i el que ha de passar. No estem per la protesta sinó per la proposta. No estem pel gemec ni per la declamació. Estem per una cosa diferent de la que hem tingut fins ara, s'anomeni coexistència o convivència resignada, o "conllevancia", que diria Ortega y Gasset i diu ara Pujol. Catalunya ha de posar-se al davant del tren d'Espanya. No hi ha cap altra solució. Ja sé que em diran -ho han dit els savis del país pel dret i pel revés- que sempre que ho hem intentat ens ha anat malament. Doncs bé: suposant que fos cert, també ho és que no hi ha una altra solució raonable. La manca de rigor de les solucions sobiranistes conegudes és formidable. I la de les solucions sobiranistes vergonyants, com les dels hereus directes de Pujol, sense ser tan aparents, perquè no se sap ben bé què volen, és més indignant. Com es pot reclamar seriosament un nou Estatut després de condemnar-lo durant quatre anys? Què ha canviat? Qui ha canviat, a part de CiU al darrer minut? El PP no ha canviat. Els socialistes tampoc, ni els catalans, ni el PSOE. Per aquests camins portem Catalunya a les roques. Al mal humor, a la protesta i al pessimisme crònic. L'accidentalisme dels catalanistes conservadors, la seva incapacitat de dibuixar un escenari versemblant de futur i de comprometre-hi el país, és una altra amenaça que hi ha. Heus aquí la segona bruixa. Jo no hi crec, però hi és: fa vint anys que estem governats per aquest pragmatisme. Si és innegable que al principi ens va dur estabilitat, també és cert que finalment ha acabat en una caricatura de si mateix, en un pragmatisme sense resultats, que és probablement, de totes les actituds polítiques, la més mancada d'ètica. Els grans principis que se'ns predicaven, finalment, s'han venut a l'altar de la governabilitat, que és un principi, sí, però menor. I la governabilitat, al capdavall, s'ha traduït a malvendre's a baix preu l'Ebre, l'Estatut i el finançament. Si no hi ha bruixes, ja em diran qui els ha fet, tants disbarats. Pasqual Maragall. President del PSC � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource És hora de parlar clar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Convergència i Unió Canvi Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Acció política Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1350 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-07-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1568/0000000795.pdf ff09b7c1656df00a649698b8135745b1 PDF Text Text 20 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 ENTREVISTA x PASQUAL MARAGALL, candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat DAVID AIROB Maragall, en el que ha sido su despacho durante los últimos cuatro años en el Parlament de Catalunya, donde tuvo lugar esta entrevista el pasado jueves “Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC” JORDI BARBETA JAUME V. AROCA Barcelona E l Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) proclama hoy por segunda vez a Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) como su candidato a la presidencia de la Generalitat. Han pasado casi cuatro años desde aquella victoria/derrota por los pelos. A diferencia de entonces, Maragall es ahora presidente del PSC y asegura haber madurado en este tiempo. Para evitar triunfalismos indeseables, se muestra comedido respecto a sus posibilidades de victoria, e insiste por encima de todo en la idea de cambio. “El pujolismo sin Pujol no es cambio, y si no hay cambio, nos estancaremos.” –¿El espíritu de su proclamación como candidato es ahora o nunca? –No. El espíritu es “Aquest any sí”. –¿Qué va a cambiar para ganar esta vez? –Presentaremos un programa mucho más maduro, con más mentalidad de gobierno. –El deseo de cambio parece lógicamente arraigado tras 23 años de gobierno Pujol. CiU propone un cambio generacional, ERC un cambio soberanista e ICV un cambio de izquierdas. ¿Qué tipo de cambio propone usted? –Bueno, aquí hay dos posibilidades: el pujolismo sin Pujol, que no es un cambio, y la capacidad de ilusionar al país con otra forma de gobernar. Si no hay cambio, nos estancaremos. –¿Qué quiere decir ilusionar al país? –Que volvamos a creer en nosotros mismos y no demos por hechos los límites que se han impuesto en los últimos años: la idea de que en España sólo hay tres nacionalismos, el español, el catalán y el vasco. Nosotros creemos que hay que ir más allá y revisar la base constitucional y estatutaria. –¿Y eso cómo se hace? –Hicimos la anterior campaña sobre la base de educación, educación y educación, y ahora añadimos el mapa, el de las infraestructuras que precisa el país, y una determinación más clara de las políticas sociales, de cohesión, de integración de los inmigrantes, de calidad de la escuela, de seguridad, lo que hemos estado trabajando en el gobierno alternativo durante estos cuatro años. –Un gobierno “en la sombra” en el que 8 de 12 consejeros tienen más de 50 años, y con alcaldes que han gobernado durante más de veinte años. ¿Esto es renovación? –Esto es experiencia, que es un valor enormemente positivo. Lo que nosotros pretendemos es llevar esta experiencia en el terreno municipal a la gobernación de Catalunya. –Visto el resultado de las últimas elecciones municipales eso parece algo arriesgado. –¡Que va, hombre! No tiene nada que ver. ¿Sabe qué población de Catalunya está gobernada por alcaldes socialistas? El 70%. ¿Y por alcaldes convergentes? El 17%. Los resultados no son precisamente malos. –Nadie previó que Joan Clos perdería cinco concejales en Barcelona. –Bueno, la seguridad de que Clos ganaría tuvo un cierto efecto similar a una primera vuelta EL CAMBIO “La gente pide cambio; el riesgo es que crean que el pujolismo sin Pujol lo es" ESPAÑA AUTONÓMICA “Catalunya será diferente aunque manden los hunos” LOS ACUERDOS DE CIU “Con los socialistas Pujol se entendió durante dos años, y con el PP, siete” de las elecciones francesas. De todos modos, el tema de las municipales ya ha pasado... –¿De las elecciones del Barça hace una lectura política? –Hombre, si por una vez no han sido políticas, dejémoslas así. –Algunos analistas sostienen que las municipales y las elecciones del Barça han puesto de manifiesto que algo está pasando en la sociedad pero no se sabe muy bien qué. –Lo que ocurre es que la gente quiere un cambio y el riesgo es que haya quien crea en un cambio que no lo es: el pujolismo sin Pujol. –Pujol ha señalado que el proyecto de CiU no se acaba con él, que va más allá. –Catalunya no es una monarquía hereditaria. –En la última sesión de control del Parlament todos los grupos hicieron una valoración elogiosa de Pujol excepto usted, que nunca le había escatimado elogios. –No se puede hacer balance de 23 años en dos minutos. Yo siempre he respetado a Pujol, “Madrid es una sociedad políticamente enferma” ¿Qué opina del escándalo de Madrid? –Madrid es una sociedad políticamente enferma. La resistencia al cambio político es superior a la de Catalunya. Madrid ha dejado de ser representativo de España, ha perdido el sentido de la realidad. Estamos ante una regresión. Por una parte, Aznar ha metido a la extrema derecha en la Constitución, pero si el precio es congelarla... ya dije en Madrid: cuatro años más de Aznar o su lenguaje y España explota. –¿Qué aconsejaría a Simancas? –No me voy a pronunciar. –El problema es del PSOE, ¿no? –No, el problema es Madrid. –¿Pero no deberían los socialistas hacer alguna autocrítica? –Ya la harán. –¿Usted prefiere que las elecciones de Madrid se hagan antes o después de las catalanas? –No tendrá un efecto profundo. –¿Qué opina de José Bono? –Ahora, es el gran triunfador. –¿Lo ve con un futuro importante en el PSOE? –¿Futuro? Presente. –Se ha especulado sobre la posibilidad de que asuma el liderazgo en el PSOE... –La figura de presente y de futuro del socialismo español es José Luis Rodríguez Zapatero. Es joven, es bueno, es buena persona, es inteligente y además republicano... –Bono dijo el otro día que siendo él socialista y su padre falangista no podía decirse que uno tuviera más exigencia ética que otro. –Fue todo un éxito de Felipe González y de Tierno pronunciar un discurso en nombre del socialismo que fuera inteligible para los neofalangistas. Y eso tuvo su mérito. –Pero Bono se refería a que ni todos los de derechas son malos, ni todos los de izquierdas, buenos... –Eso es evidente. La izquierda sirve cuando es capaz de convertir los valores en política, pero utilizar los valores como una banderita y nada más... eso no lleva a ninguna parte... �P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 pero él no ha respetado a los socialistas. Somos inútiles, vendidos a Madrid aunque luego resulta que los socialistas de Madrid son buenos, pero nosotros somos malos... Esto dibuja una concepción muy patrimonial que hace años ya no funciona. Y estos últimos cuatro años han sido los peores de Pujol. –¿Cómo lo habría hecho usted con mayoría absoluta de PP? –¿Y por qué no cambió de aliados en Catalunya? No tiene respuesta a esto. O sólo una: intentar salvar los muebles y garantizar el relevo. –La estrategia de CiU ha sido entenderse siempre con el Gobierno de Madrid. –Eso es mentira. Con los socialistas se entendió dos años y con el PP, siete. Pujol prefiere que en España gobierne el nacionalismo español y en Catalunya el nacionalismo catalán. Esto de que vengan los socialistas federales le preocupa, porque en el fondo es de derechas. Él sabe que la única posibilidad de cambio copernicano es que ganemos nosotros. –Esto del cambio copernicano ¿qué significa? –Un gobierno de Catalunya con más ambición. Este gobierno ha vivido sin un mapa de España y Catalunya en la cabeza. ¿Por qué? Porque las infraestructuras no son importantes para ellos. Su prioridad son las esencias, una cierta pureza intelectual y espiritual, la interpretación del pasado... Nosotros tenemos una idea física de la gobernación del país, ellos tienen una idea de Catalunya que no tiene forma, que no tiene dibujo, que no tiene mapa. –¿Cómo es su mapa? –Creo más en el mapa que en el federalismo. Creo en un aeropuerto transoceánico, un AVE que vaya a Bilabo y a Valencia... eso es lo importante y esto Pujol no lo ha entendido. –Esa idea de que hay que elegir entre cultura o infraestructuras, como si fueran opciones incompatibles, es una idea que formuló Ruiz-Gallardón. –No me hable de Gallardón. En Madrid hay 25 museos, uno de la ciudad y 24 del Estado. En Barcelona hay 24 de la ciudad y uno del Estado. Que me diga que él es mas listo que Pujol o que nosotros... Que le explique Clos las cuentas del transporte público de Madrid y Barcelona. Aunque claro, Pujol, todo esto ni lo ha tocado. Nunca se ha interesado por el metro. Nunca ha ido a Madrid a ver cómo se podía resolver. Lo suyo era la suficiencia financiera... los 500.000 millones del Gobierno. ¿Sabe cuánto le han dado este año? ¡30.000 millones¡ !Y no llegan! También han fracasado en esto. –Con los socialistas en Catalunya y el PP en Madrid, la Generalitat estaría gobernada por un partido adversario del Gobierno central. ¿Eso cómo se administra? –Se administra muy bien. Se lo diré más claro: en el 2005 podrá llevarse al Congreso un Estatut nuevo de Catalunya que tendrá mayoría y será aprobado. No habrá mayoría absoluta en Madrid. ¿Qué quiere decir esto? Que si ganamos nosotros, CiU, en Madrid, votará en función de los intereses de Catalunya. ¡Nos votará a nosotros! –Ésa no es la experiencia de Francesc Antich en Baleares. Él explica su derrota asegurando que el Gobierno de PP cortó la financiación y las inversiones en las islas para boicotear al Govern de Progrés. No es un testimonio que usted pueda utilizar en un spot electoral. –Lo que yo le digo es que el Gobierno español no podrá gobernar de esta manera. No tendrá fuerza suficiente porque no tendrá mayoría absoluta. Esa es mi previsión y en este escenario CiU no tendrá más remedio que votar en defensa de los intereses de Catalunya que allí, en Madrid, no son muy distintos de los que pueda tener el PSC. Por eso le digo que el Estatut puede aprobarse en el 2005. –Necesitará un grupo parlamentario propio para el PSC... –No lo excluyo, lo tuvimos y lo perdimos tras el golpe de Estado del 23-F. Nosotros no renunciamos, pero en el nuevo escenario que yo imagino no será tan necesario. Lo importante será convencer al PSOE. –Pujol tal vez no quiere tener como heredero a Maragall, pero ¿Maragall quiere ser el heredero de Pujol? –En algunas cosas sí, no sólo heredero, sino admirador y alumno. –¿Cuáles? –La pasión por Catalunya y el modo de expresarse. ¿Se han fijado en el catalán que habla Pujol? Es uno de los pocos que lo habla de forma creativa. No son cosas menores. –El argumento de CiU es que si en Catalunya no gobierna un partido nacionalista, será una comunidad autónoma más. –Catalunya necesita infraestructuras, unos servicios públicos que funcionen, un conocimiento real de lo que les sucede a las familias de este país. –¿Catalunya quiere ser diferente? LA VANGUARDIA 21 “Siempre ha gobernado la lista más votada y quien rompa la norma lo pagará” hora resulta que el PSC asume PODER SOCIALISTA una parte del trasvase del Ebro. “No hay motivos para Han cambiado varias veces de opinión sobre este tema, ¿no le temer una concentración parece? de poder” –Nosotros siempre hemos dicho que lo que estaba acordado –el ministravase– está acordado. Lo del plan hidrológico fue una PACTO CON CIU barbaridad del PP, un partido que no tiene ideales como no sean los que vienen tan de “No quiero un pacto con lejos que más vale ni pensar en ellos. En esta CiU, es la gente de CiU cuestión lo que habría que desarrollar es la nueva cultura del agua. quien pide un cambio” –¿Esa nueva cultura consiste en ducharse sólo de vez en cuando? –No. Consiste en pagar por el agua que ERNEST MARAGALL gastas. “Es una figura política de –Borrell proyectó un plan hidrológico más duro y no dijeron nada. primera; el había acabado –¡Borrell que diga lo que quiera! Lo que yo su ciclo en Barcelona” digo es que nosotros, el PSC, creamos un recibo progresivo del agua que ha hecho que hoy Barcelona consuma casi lo mismo que hace treinta años. Y lo que decimos es que lo paguen también los otros. ¿Nosotros, que pagamos 270 pesetas el metro cúbico, hemos de enviar agua a alguien que la paga a 100 pesetas? –¿Opina que ha de gobernar la lista más votada o todos los pactos son legítimos? –Opine lo que opine, gobernará la lista más votada. Nunca ha ocurrido algo distinto porque quien rompa esta norma lo puede pagar muy caro. –Eso quiere decir que usted tendrá que pactar con ERC o con CiU. –Yo nunca he dicho que haya que pactar con CiU. –¿Es verdad que Zapatero le ha pedido que no pacte con ERC hasta las Maragall, en el curso de la entrevista generales? –No. –¿Los pactos con ERC no asustan al puede depender de un partido que se llama PSOE? precisamente Esquerra. –Mire, lo que yo quiero es no tener que –¿Cómo tenderá la mano al electorado de depender de nadie. CiU? –¿Cómo argumentaría el voto útil frente a –Mire, esto la gente ni lo entiende ni le gusERC e ICV? ta. Hay votantes de CiU que quieren el cam–Lo que está claro es que si no hay un voto bio. Me lo piden por la calle. Cuando explico importante para el PSC no habrá el cambio esto hay quien me dice: usted quiere un pacque queremos y, curiosamente, la clave de to con CiU. No, no, yo lo que quiero es que que deje de mandar la derecha en Catalunya me voten. A –Catalunya será diferente aunque manden los hunos. Catalunya es quien es. Eso es lo bueno de Pujol: haber representando personalmente esta pervivencia del país. Y en eso no iremos atrás porque de lo que se trata, además de pervivir, es avanzar y eso es lo que no hemos hecho. En los últimos años hemos perdido medio punto de la renta nacional. ¡Eso es una barbaridad! Es en eso en lo que hemos de reaccionar. –Ustedes son socialdemócratas, una corriente que no goza de muy buena salud en Europa. Los que gobiernan, como en Alemania, sufren y giran a la derecha, y los que no, como los franceses, andan bastante desorientados... –La verdad es que en estos últimos años ha nacido una cierta esperanza, la ilusión, del Foro de Porto Alegre, de Davos, el Tribunal Penal Internacional, de la cumbre de Kyoto, de la paz en los Balcanes, pero no hemos resuelto el gran problema, el conflicto entre Israel y Palestina. La socialdemocracia y Clinton fallaron en eso y hemos dado la voz al New American Century, la nueva doctrina americana que lo invade todo y que ha hecho que incluso gente como Pujol haya claudicado. Pero fíjense que, en realidad, la divisoria en los nuevos conflictos no es la izquierda o la derecha, es identitaria. –Entre que Europa se gaste el dinero en protección social y asuma el liderazgo de EE.UU., o que dedique los recursos a tener un ejército que le permita decidir, ¿usted qué prefiere? –En Noruega, un enfermo de Alzheimer reci- INFRAESTRUCTURAS “Creo más en el mapa que en el federalismo, creo más en un AVE a Bilbao” LA IZQUIERDA “La socialdemocracia falló y dimos la voz al New American Century” DIFÍCILES RELACIONES “Yo siempre he respetado a Pujol, pero él no ha respetado a los socialistas” CRECIMIENTO “En los últimos años hemos perdido medio punto de renta nacional” –Su amigo Xavier Rubert de Ventós vino a decir en un artículo que usted es la última oportunidad de que Catalunya no se vaya de España y además le advierte de que no confía como usted en que España sea capaz de aprovechar esta oportunidad. –Bueno, él es filósofo y yo soy político y por lo tanto más pragmático que él. Hombre, es evidente que nos encontramos en una esquina de la historia y bien podría ser que Catalunya fuera el punto de arranque de ese cambio en España. Yo, contra lo que dice Salvador Cardús, no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa. –Dígame tres cargos que ya tiene pensados para el caso de que gane las elecciones. –¿Cargos? Ni pensarlo. No hay nada decidido. En eso sí tiene razón Pujol. No se puede vender la piel del oso antes de cazarlo. –En 1999 organizó la campaña con un equipo paralelo al partido y esta vez, en cambio, es el partido quien le organiza la campaña. –Hace cuatro años yo regresaba de Roma y no era el presidente del PSC. Ahora lo soy. –Pero ha incorporado a a su hermano Ernest. ¿Eso es para contrarrestar la fuerza del aparato del partido? –Mi hermano es una figura política de primera magnitud. Él había acabado su ciclo en el Ayuntamiento. Para mí, es un refuerzo importantísimo. –¿Cual será su función? –Los contenidos. El mensaje. –Si ustedes, los socialistas, acaban teniendo el gobierno de la Generalitat y del Ayuntamiento de Barcelona y también presiden la Diputación... no habrá DAVID AIROB nadie que haga el papel de contrapoder en Catalunya, una necesidad que usted siempre había defendido. –No hay que temer por eso. No va a ocurrir nada malo, porque los socialistas no somos gente que pongamos el partido por delante de la institución. –¿La burbuja inmobiliaria podría tener efectos políticos en Catalunya tan perniciosos como en Madrid? –No, porque aquí en los municipios hemos gobernado los socialistas.c be cuatro visitas diarias y nadie está dispuesto a cambiar eso por armamento, pero hay que encontrar el equilibrio. Habrá que aumentar los gastos de Defensa, pero tampoco será necesario gastar tanto como Estados Unidos. –Hay un debate sobre los valores europeos y sus raíces cristianas. ¿Qué valores debería tener Europa? –Pues los de siempre: compasión, igualdad, libertad. –¿Y laicismo? –Y laicismo. Pero todo esto no es más que un epifenómeno mientras Estados Unidos no tenga interés, y ahora no lo tiene pero lo tendrá. Estado Unidos es un país realista, en ocasiones más que nosotros. Hasta que no haya unos valores compartidos a ambos lados del Atlántico será muy difícil que el mundo vaya de otro modo. –La Constitución europea ha renunciado al federalismo y en esto están de acuerdo el PP y el PSOE. –Hombre, ¿es que, pregunto, Pujol votaría en contra de esta Constitución? No. No está de acuerdo, pero votaría a favor. –Pero estará usted de acuerdo en que el federalismo europeo ha salido perdiendo. –Yo soy moderadamente optimista. Se han cargado el término federalismo y han hecho desaparecer la palabra pueblos. Pero, al final, la realidad se impone a las palabras. Por mucho que Aznar y Blair lo hayan impedido, la unión de los pueblos, está más viva que nunca.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Barbeta, Jordi Aroca, Jaume V. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Oposició Centralisme Convergència i Unió Partido Popular Catalunya Espanya plural Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1567/0000000796.pdf 5efa7ba92970dca99d1ed338f9ec8e08 PDF Text Text Pasqual Maragall. Pasqual Maragall. : «CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern» " El Punt, 11/05/2003 - Si hem de fer cas del resultat de les enquestes, mai com ara els socialistes havien tingut la presidència de la Generalitat tan a l'abast. Per arribar aquí, però, han hagut de rebre sis derrotes electorals consecutives. Quines han estat les causes d'aquesta pertinaç incapacitat del PSC per esdevenir una vertadera alternativa al govern de CiU? - «Home, jo crec que el poble de Catalunya ha fet confiança al primer govern que va tenir. I per què li ha fet confiança? Perquè no n'havia tingut cap de durador des del segle XVIII. - Però a Espanya, per exemple, no ha pas passat això. - «Això, a Espanya, no ha passat tant, efectivament. Tot i que déu n'hi do: després dels anys de la transició, van venir els pràcticament 14 anys de govern socialista. Espanya s'ha atrevit abans a canviar de govern. A Catalunya s'unien dues coses: el mateix factor que hi havia a Espanya per ser conservadors del govern que hi hagués, que era la novetat de la democràcia, i a més a més la novetat de l'autonomia. Jo crec que això ha donat al govern català una gran capacitat de resistència.» - I no hi ha hagut, també, per part dels socialistes, una falta d'empenta a l'hora de construir una alternativa engrescadora? - «Era molt difícil en la mesura que la gent identificava pràcticament fins ara el govern amb el país. Per què? Perquè era el primer. I possiblement perquè no va fer grans bestieses. I tot i que hi ha hagut, dins del catalanisme, sectors molt crítics amb aquest govern, mai no han arribat a convèncer el país, amb profunditat, que el risc del canvi era inferior al de la continuïtat.» - I ara el convencerà, vostè, el país? O el canvi, si finalment es produeix, serà el fruit d'una situació d'esgotament a la qual el govern hauria arribat tot sol? - «Les dues coses, perquè a la vida tot ve alhora. Hi ha un esgotament d el govern. Aquest govern, en els darrers quatre anys, ha viscut els pitjors anys de la seva existència. Hem tingut un govern conservador d'unes posicions de poder, que ha intentat, en una primera fase, conviure en una situació parlamentària difícil. I en una segona etapa -des de gener del 2001- s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur, quasi diria que més com a força política que com a govern. Ha sigut un govern pel partit més que un partit pel govern. Això és evident. I també és cert que nosaltres hem madurat, per dir-ho d'alguna manera, i que la nostra oferta s'ha pogut explicar millor.» - En el document que recull l'aportació del Partit dels Socialistes i de Ciutadans pel Canvi al debat sobre la reforma de l'Estatut, en el qual participen totes les forces polítiques, llevat del PP, s'al·ludeix a «la voluntat d'aprofundir en el caràcter federal de l'Estat espanyol». Però Espanya no ho és pas, un estat federal. - «Home, hi ha opinions sobre això. Hi ha molts professors de dret polític que diuen que és un país federal amb un altre nom. I, de fet, hi ha diverses maneres de construir un estat format per pobles diversos, però tots s'assemblen.» - Però aquí, quan es parla d'estat federal, la gent pensa en Alemanya o els Estat Units, per posar dos exemples concrets. - «El d'Alemanya és el cas que nosaltres considerem vàlid per a Espanya. Tenint en compte que allà una peça fonamental del federalisme és el Senat. El Senat està format per representants dels governs. Està presidit pel president d'un dels estats federats -els lands-, cada any un de diferent. Aquest és el model al qual nosaltres voldríem anar, efectivament, perquè permet conjuminar la unitat i la diversitat. El model dels Estats Units té una lectura diferent. Allà federal és sinònim de Washington, és a dir, centralisme.» - A l'hora d'abordar el finançament autonòmic, el document dels socialistes proposa «equiparar Catalunya, quant a ingressos per habitant, a les comunitats forals». I per què no el règim foral? I per què en vint ans i no ara mateix? - «Perquè en aquests moments els ingressos forals són aproximadament un 60% més per habitant que els de Catalunya. I, per tant, l'equiparació, si no es fes en un horitzó temporal molt llarg implicaria, necessàriament, una disminució dels ingressos forals dels bascos i dels navarresos, i això no és una sortida raonable. No faria res més que complicar les coses. El que demanem és que comenci el procés d'igualació, que tingui un horitzó temporal tan llarg com calgui, i sense demèrit dels ingressos que ara tenen els ciutadans de les comunitats forals. Quant al mètode: no ens sembla que estigui dintre de la tradició dels catalans el règim d'excepció o el règim foral. Això, en el cas de Navarra i del País Basc, té una tradició històrica que no va trencar ni el msteix dictador, el general Franco, excepte per al que ell va anomenar «províncies traïdores». Aquest no és el cas de Catalunya. Catalunya és massa gran, és massa important, representa el 20% del producte nacional brut espanyol i pot arrossegar fàcilment fins al 30%, com perquè la seva solució pugui arribar per la via de l'excepcionalitat. Crec que ha d'arribar per la via de la generalització i per la via en tot cas del reconeixement de drets diferencials. I també per la via de la sensatesa quant al període temporal que això requereix. Per nosaltres, el que és fonamental és que es reconegui l'existència d'una desigualtat que és anticonstitucional. I que s'ha de començar a tancar ara.» - Els socialistes aborden la renovació de l'Estatut, i cito paraules seves, «no únicament com una reivindicació, sinó com una oferta de contribució lleial, constructiva, a la tasca de renovar l'articulació política d'Espanya». Tot i la seva moderació, no sembla pas que la iniciativa hagi de provocar cap entusiasme al PP. - «Nosaltres confiem que els pobles d'Espanya aniran per una via diferent de la que han anat fins ara. Creiem que podem defensar, en el marc de la Constitució i amb els retocs que calgui, el tipus de règim fiscal que Catalunya té dret a tenir. Però no confiem que el PP actual, si hagués de decidir, ho entengués, això.» - I el PSOE, hem de donar per fet que ho entendrà, això? - «El PSOE és un partit federal. Hi ha un fons ideològic comú que està a favor d'aquesta igualació i d'aquesta justícia fiscal.» - Diuen, de vostès, que són sucursalistes. I basen l'acusació subratllant, per exemple, que a Madrid no tenen grup parlamentari propi. - «El sucursalisme és una eina utilizada, amb eficàcia fins ara a Catalunya, per uns partits que no han demostrat que, a la pràctica, la seva via sigui menys sucursalista; no dic ideològicament, dic a la pràctica. Nosaltres, aquí a Catalunya, �no dependrem mai del vot del socialisme espanyol, que ha renunciat a ser present aquí amb grup parlamentari propi. En canvi, el nacionalisme conservador català sí que depèn aquí del naciona - Potser la propera legislatura? - «El vam tenir i el vam perdre. En unes circumstàncies que no deixen bé a ningú. I és una cosa a la qual no hem renunciat, però potser n'hi ha d'altres que ens interessen més, en aquests moments.» - La inexistència d'una llei electoral catalana, en contra del que preveu l'Estatut, ha estat motiu de polèmica els darrers mesos. Més enllà de la disputa sobre les formes de representació territorial, s'hauria d'optar, en la nova llei, per un sistema de llistes obertes? - «El primer que hem de resoldre és la combinació entre el principi de proporcionalitat i el de representació dels territoris. Això té una solució, que és la fórmula alemanya o l'holandesa, en la qual es vota una llista de tot el país, de Catalunya en aquest cas, i el nombre de diputats és proporcional al nombre de vots assolits per aquesta llista nacional. I d'altra banda hi ha unes llistes comarcals, o de districte, a través de les quals són representats els territoris a través del candidat més votat. De manera que e s garanteix la proporcionalitat estricta i, al mateix temps, la presència del territori. A partir d'aquí, que hi hagi més o menys diputats de pobles petits dependrà de l'opció de cada partit en la construcció de les seves llistes nacionals. I seran els electors qui jutjaran del comarcalisme o centralisme de cada partit i de les seves llistes.» - Però, insisteixo, els aparells dels partits continuaran tenint la paella pel mànec a l'hora de fer aquestes llistes? - «Aquesta és la segona qüestió que haurem de resoldre: com ens adaptem al moviment creixent en favor de la flexibilitat de les llistes i que no hi hagi tant domini per part d'unes quantes persones a l'hora de decidir quins seran els representants de la pàtria al Parlament. El PSC, amb Ciutadans pel Canvi, sense anar a les llistes obertes, ha avançat cap a una menor relació de subordinació de les llistes a l'aparell del partit. I crec que hem d'aprofundir-hi, en aquesta línia, sense presses.» - I no s'hauria d'aprofundir, també, a fer desaparèixer la disciplina de vot? - «A la Gran Bretanya, per exemple, Blair va arrossegar el parlament a favor de la guerra amb el vot de l'oposició i sense el vot d'una bona part dels propis diputats laboristes. Això existeix molt més en la tradició anglosaxona de la política. Ara, aquí, nosaltres hem tingut fins ara, i crec que hem de seguir tenint -encara que potser ho hem d'anar estovant- una preocupació molt forta per l'estabilitat de la jove democràcia i aquesta prudència no ens ha anat malament.» - La transparència és un concepte recurrent en el document que recull l'aportació socialista al debat sobre la reforma de l'Estatut. Però no sembla pas un exercici d'excessiva transparència la decisió de concloure a porta tancada la comissió parlamentària d'investigació sobre l'anomenat escàndol de les enquestes. - «Jo crec que sí. En aquest cas, s'ha aconseguit el que volíem. Nosaltres vam dir des del principi que si hi havia un responsable, se sabia qui era i com ho havia fet, i aquest responsable ho reconeixia i plegava, la comissió no hauria d'anar més enllà. Està absolutament clar que el responsable ocupava un altíssi m càrrec dins de l'aparell governamental i està absolutament clar com es va fer la manipulació. De manera que nosaltres no tenim res més per demanar. I crec que la població tampoc.» - Però tot això, excepte el nom del dimissionari, es devia explicar en aquella sessió a porta tancada, perquè, que jo sàpiga, no consta enlloc, amb precisió i de manera oficial, què va passar exactament. - «Als diaris van haver-hi unes explicacions detalladísimes de com es va fer la manipulació. I ningú no les ha negades. I hi ha hagut sessions plenàries del Parlament amb explicacions també detallades.» - Però un diari no és un document oficial. - «Hi ha hagut les sessions del Parlament. Però el que vull dir-li és que nosaltres no veiem per què s'ha de burxar més quan els fets estan clars i els responsables dels fets i el govern han pagat amb dimissions el preu que havien de pagar.» - Per acabar, parlem d'una altra qüestió, que també té molta relació amb la transparència. Fa uns mesos, el PSC es va negar a fer públic el nom del banc que li havia concedit un crèdit -no sé si impagat- i també les condicions de l'operació -el tipus d'interès, per exemple. - «On es va negar?» - A preguntes dels diaris. No seria més tranquil·litzador que tothom pogués arribar a saber la procedència i el destí de tots els diners de què disposen els partits polítics? - «Hi estic absolutament d'acord.» - I per què no predica amb l'exemple? - «L'exemple és un sistema més transparent de finançament en el qual no hi pugui haver situacions com la d'un candidat que fa propaganda abans de la campanya electoral amb els quartos d'una fundació. Jo crec que són aquestes les coses que hem de mirar. Segons el Tribunal de Comptes, nosaltres vam gastar més diners que CiU en la darrera campanya autonòmica: vostè s'ho creu?» - En qualsevol cas: el PSC treballa en alguna proposta per fer més transparent el finançament i la despesa dels partits polítics? - «La transparència és una bandera que seguirem mantenint fins al final.» - Hi ha, doncs , alguna data per presentar aquesta proposta? - «Una data no, si vol que sigui totalment sincer i transparent.» JORDI BUSQUETS � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Busquets, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Convergència i Unió Oposició Canvi Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1566/0000000797.pdf 02af8fd119d4bf3f4736199236c63e0f PDF Text Text ENTREVISTA: Pasqual Maragall President del PSC ELECCIONS 2003 "Si guanyo, convocaré els pares de la Constitució i dirigents de partits perquè pensin què hi canviarien ara" "Les propostes de nou Estatut de Mas, de Carod-Rovira i la nostra són perfectament homologables i arribarem a una solució" D. González / I. Carbó BARCELONA "Descarto pactar amb CiU després d'una legislatura tan agònica com aquesta" AVUI ¿Aquestes municipals són unes primàries de les pròximes eleccions catalanes? P.M. Totes en són, de les següents, sobretot si són tan pròximes com aquestes. AVUI Fins ara, municipals i catalanes han marcat la dualitat electoral PSC-CiU... P.M. Potser sí que als catalans els agrada posar els ous a diferents cistells. Però la tendència ja es va trencar a les últimes eleccions catalanes. Ara ja som el partit més votat a les últimes quatre eleccions. Ho continuarem sent, i espero que ho siguem amb més diferència. AVUI Les relacions entre vostè i Jordi Pujol cada vegada s'han anat crispant més. P.M. Jo diria que Pujol s'ha anat crispant ell en la mesura que està al final del seu mandat i ha vist que aquests quatre anys han estat perduts i no ha funcionat. AVUI Quina explicació té l'episodi del calendari que vostè va donar al president i ell va llançar per terra? P.M. Va ser estrany. La seva reacció va ser molt mecànica, no ho esperava. Però això no va ser el més greu, perquè va ser una casualitat. El més greu va passar a la sessió de control següent, quan va veure com una acusació la pregunta que li vaig fer sobre la molt discutible designació, des del punt de vista de la legalitat, de conseller en cap. AVUI Una acusació dura... P.M. Jo li vaig preguntar si a tres anys vista ell no es penedia d'haver creat una organització del consell executiu que en el fons és percebuda, almenys per nosaltres i per part de l'opinió pública, com una fórmula no tant per governar com per assegurar el futur de la coalició en el govern. Entre altres coses, Pujol va acusar al Parlament el cap de l'oposició d'antipatriota. I, cosa que encara és més greu, va manifestar que el seu desig fervent és que jo no sigui mai president de la Generalitat. Un polític de talla no hauria d'haver-hi caigut. I això complica d'una manera innecessària la relació institucional de futur. Tarradellas no era partidari de Pujol, però no va anar mai al Parlament a dir-ho. AVUI El final de la comissió de les enquestes no ha deixat gaire ben parat al PSC. Se'ls retreu que només hagin buscat el cap de Madí. P.M. Madí era un element molt important, sent com era la mà dreta de Mas. No ens hem acontentat amb poc. Calia demostrar, i que el govern de la Generalitat ho reconegués, que ha creat un sistema de poder que no és de govern sinó de perpetuació del partit en el govern. Però, a més, aquesta és la primera vegada que una comissió d'investigació porta a un resultat efectiu: la dimissió del responsable de la manipulació d'enquestes. AVUI Però Madí no admet aquesta responsabilitat. Va dir que se sentia objecte d'una campanya mediàtica i d'assetjament polític. P.M. Que digui el que vulgui. Crec que el noranta per cent de la població de �Catalunya ha entès, fins i tot els militants de CiU, que aquest senyor ha fet un error i ha plegat. El cas ja estava explicat per la premsa i diversos informes. Quan van cessar [el director general d'Estudis] Josep Camps nosaltres vam dir que feien trampa, perquè ja se sabia i s'havia explicat que el responsable era un altre. Què més se'ns pot demanar? AVUI Però la comissió s'ha tancat sense investigar. La resta de grups ho han rebutjat. P.M. Jo no entraré en els motius dels altres grups. La nostra posició va ser que havia de sortir el responsable. AVUI ¿En els consells comarcals què pesa més, el valor simbòlic de trencar el model de CiU o el canvi del sistema d'elecció? P.M. L'objectiu no era un guany de quotes de poder, que és del que se'ns acusa. L'objectiu aquí també és el desmuntatge per peces del que s'ha fet malament: la falta d'una llei electoral, les LOT del 1987, el sistema electoral de les comarques, que ha permès el caciquisme... Amb la reforma d'ara tots els alcaldes seran als consells comarcals a través del consell d'alcaldes, que s'ha de crear a tots els consells comarcals. I com que es dóna més pes al vot popular, s'impossibilita el caciquisme que es dóna en comarques on no hi ha poder efectiu. És una victòria democràtica molt important. AVUI El PSC ha criticat sempre el pacte CiU-PP, però ha buscat el suport dels populars per canviar el sistema dels consells comarcals i en l'afer de la comissió de les enquestes. P.M. Nosaltres no governem. Som oposició i fem el que toca. Per tant, benvingudes totes les ajudes a fer la tasca de control al govern. Portem � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Descarto pactar amb CiU després d'una legislatura tan agònica com aquesta Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource González, David Carbó, Ismael Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Eleccions Canvi Convergència i Unió Acció política Model social Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1565/0000000798.pdf 3251a84c7c3eb4476681401baf24a28f PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Zapatero y yo somos federalistas partidarios de la pluralidad Source A related resource from which the described resource is derived Tiempo Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Peñate, Faci Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Canvi Catalunya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-04-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1564/0000000799.pdf 8b9b6e815a39192cec28e8e7f7ccf3b4 PDF Text Text E N T R E V I S T A a PASQUAL MARAGALL JO NO ESTARÉ MAI TAN LLIGAT AL NACIONALISME ESPANYOL COM HO ESTAN AVUI ELS NACIONALISTES CATALANS Pujol sol dir que el PSC és el màxim responsable de les renúncies de Catalunya en la Transició. Com valora aquell període? La Transició va ser impulsada pel PSC i pel PSUC bàsicament, que van ser els dos partits més votats el 1977. Eren els partits més arrelats en els moviments polítics del final del franquisme: l’Assemblea de Catalunya, CCOO, els moviments dels barris, etc. En aquells moviments el nacionalisme hi era molt poc. Ara alguns sectors parlen de la necessitat d’una segona Transició i jo penso que, efectivament, cal fer una actualització de la Constitució i l’Estatut. L’elaboració de l’Estatut es va fer en un clima de consens entre les diferents formacions catalanes democràtiques. Quan es va trencar aquell consens? El trencament de la unitat catalanista es produeix el 1982, i queda simbolitzat en el moment en què CDC va trencar la capçalera de l’11 de setembre. Aquell dia, abans de la manifestació, el Guti, en Raventós i en Roca es van reunir en un bar de la Via Laietana, i Roca va dir que Pujol havia decidit que no hi hagués capçalera unitària, i mai més no n’hi ha hagut. És el moment en què Pujol estableix la teoria segons la qual hi havia hagut una traïció del PSC. Potser CiU va voler monopolitzar el catalanisme, però, com a reacció, el PSC se’n va anar desmarcant. En els seus orígens, el PSC tenia uns dirigents i uns intel·lectuals clarament adscrits a la tradició catalanista, com Raventós, Obiols, Alexandre Cirici o Oriol Martorell. Avui costa més trobar-hi persones d’aquest perfil. 41 El PSC d’avui continua essent un partit catalanista. Hi ha gent que parla amb to crític dels “Montilles”, però el cert és que Montilla ha declarat que ni Mas ni Duran no li poden donar lliçons de catalanisme i �E N T R E V I S T A nó positiu, amb sentit de futur, perquè la política, en el món, és un mercat de futurs en el qual ens hem de situar bé. En quins aspectes no n’hi ha prou amb el que tenim? Si ara escrivíssim la Constitució i l’Estatut, els faríem diferents. Jo sóc partidari d’afegir a l’Estatut un codi interpretatiu, que li doni una visió més en la línia de la devolution escocesa, més federal. Cal posar l’èmfasi en la proximitat: l’autonomia dels pobles, de la societat i dels poders propers ha de ser la norma, i les matèries reservades a l’estat han de ser l’excepció. Per això el que caldria és posar-se d’acord sobre quines han de ser aquestes excepcions, que són necessàries perquè la proximitat no és bona sempre. En moneda, control de fronteres i defensa, no ho és. Cal tocar també la Constitució? ningú no l’ha desmentit. És possible que algun comportament del PSC està fent ara en una situació que ho és menys. Han de ser els historiadors els qui interpretin si el El trencament de la unitat catalanista es pro- PSC va donar lloc o no al trencament de la unitat catadueix el 1982, i queda simbolitzat en el mo- lanista per part de CiU. Noment en què CDC va trencar la capçalera de saltres creiem que no. l’11 de setembre. propiciés que CiU hagi actuat com ha actuat, però jo crec que la responsabilitat va ser i és de CiU. El 1982 CiU va plantar la bandera del “nosaltres sols”, que ha durat més de vint anys. Avui, en la crisi basca que vivim, Pujol és exquisidament delicat amb els equilibris de l’Estat, però als anys 1981-82, al moment de la LOHPA, etc., també hi havia una situació crítica. El 1982 Pujol ens va estigmatitzar per ser curosos en una situació delicada, que és el que ell Fa cent anys el catalanisme es va proposar regenerar Espanya i obtenir l’autonomia de Catalunya, objectius que avui es poden considerar assolits. No està esgotat aquest tipus de catalanisme? El somni catalanista de fa cent anys en certa manera s’ha complert, perquè per primera vegada des que es va formular aquell projecte hem tingut vint anys d’autonomia. Però no n’hi ha prou amb el que hem aconseguit, i amb això no faig un plantejament només reivindicatiu si- 42 La Constitució és una gran disposició transitòria concebuda per passar de la dictadura a la democràcia i a l’autonomia, i té l’ambigüitat que, com deia Napoleó, una constitució ha de tenir per durar. A la Constitució no hi surt la paraula Europa ni la paraula Catalunya, perquè encara no s’havia entrat a la UE i les comunitats autònomes encara no s’havien constituït. Per tant, caldria introduir a la Constitució la filosofia dels tractats de la UE i la regulació bàsica ja consolidada de les comunitats autònomes. Persones pròximes a vostè, com Oriol Bohigas o Rubert de Ventós, consideren que Catalunya ha de reivindicar un estat. Ara que entraran a la UE Lituània, Eslovènia, Xipre o Malta, no és lògic pretendre que Catalunya tingui un estatus com el d’aquests països? Els estats que entren ara a la UE són els que van desaparèixer el 1871 �E o 1914 o 1945. Els qui vam perdre la cadira dos segles abans ho tenim més complicat; haurem d’esperar una mica més per obtenir a Europa l’estatut que volem. Europa farà, ella mateixa, una evolució. Quan es va negociar el Tractat de Maastricht, els länder alemanys van dir a Köhl que no era lògic que Luxemburg tingués veu i vot a la UE i ells no, i això va donar lloc a la creació del Comitè de Regions, que almenys permet a les regions europees d’expressar la seva opinió. Ara entraran uns quants “luxemburgs” i, per tant, la situació encara és més calenta. Però cal donar un marge de respiració als estats, que estan cedint sobirania per dalt i reben molta pressió per baix. Si no deixem respirar els estats, entrarem en un procés molt difícil de controlar. Però la batalla dels populars, singularment dels espanyols, per evitar una Constitució federal és una batalla perduda. N T R E V I S T A Catalunya té prou instruments polítics per afrontar la globalització? corrent de la història, que tendeix a simplificar les estructures. La globalització encara fa les coLa necessitat de tenir una certa dimenses més difícils als països com Catasió per a no ser engolit per les cultures lunya, perquè la globalització fa amb globals és el que el du a plantejar una els països el mateix que amb les emaliança dels territoris de l’antiga Coropreses: els concentra. La globalitzana d’Aragó? ció ha acabat amb moltes empreses industrials, per falta de dimensió, i Respon a dos factors. Per un ha provocat la seva integració en cantó, les eleccions de 1996 van deempreses més grans. Amb els estats mostrar que hi ha un triangle constipassa igual: dins de cada estat hi Els estats que entren ara a la UE són els que ha un procés de concentració. Madrid és una ciutat global van desaparèixer el 1871 o 1914 o 1945. Els perquè té l’estat, té un pes qui vam perdre la cadira dos segles abans ho demogràfic, està ubicada al tenim més complicat. centre de la península, etc.; s’ha beneficiat de la concentració. Això fa els problemes més tuït per Aragó, Balears, Catalunya, el greus perquè nosaltres no només no País Basc, Astúries, etc., on es fa una tenim veu pròpia a Europa sinó que, interpretació d’Espanya diferent. A a més, a Espanya ja no tenim el pes València aquesta opció encara no és que teníem. En certa manera, quan majoritària, però ho serà. Per un aldemanem singularitat anem a contra tre cantó, efectivament, és una res- 43 �E posta de Catalunya a la globalització. Si no tens 10-15 milions d’habitants, no pots tenir un aeroport potent i, sense aeroport, ja et poden donar veu a Europa que no arribaràs a ser allò que voldries. En aquest procés de concentració, per a fer un país i una metròpoli potents cal definir un espai més gran del que som estrictament. Si no sustentem el nostre projecte en l’intent de reunir unes condicions econòmiques, demogràfiques i tecnològiques d’una dimensió determinada, no tindrem mai allò que considerem que ens correspon políticament, perquè no hi haurà la base necessària per a sustentar-ho. Aquesta estratègia no és tan efectista com una “Declaració de Barcelo- N T R E V I S T A na”; és una opció de llarg termini. I és més efectiva. Vostè últimament ha denunciat els excessos del nacionalisme espanyol. Ara manen tres nacionalismes i, encara que no ho sembli, s’aguanten mútuament perquè tots els nacionalismes es fonamenten en l’existència d’un adversari. La situació dramàtica del País Basc ha creat un espai polític per al nacionalisme espanyol. I, històricament, ha estat el nacionalisme espanyol el que ha creat el drama basc, quan el 1938 Franco va dictar un decret que va suprimir els furs de les “províncies traïdores”. Aquí hi ha l’origen del conflicte, que es confirma quan el 1948 Aguirre, des de l’exili, va enviar una En aquest procés de concentració, per a fer un carta a gent diversa del país país i una metròpoli potents cal definir un es- dient que, si allò continuava així, es perdria la identitat del pai més gran del que som estrictament. País Basc, i fent una crida a la 44 joventut basca a reaccionar, “si cal, violentament”, diu textualment la carta, que jo vaig llegir fa uns anys a l’arxiu Tarradellas. Per tant, està tot escrit: la provocació de Franco i la resposta del nacionalisme basc. El context de la carta d’Aguirre era la desesperança que va causar el fet que Franco no caigués en acabar la Guerra Mundial. Sí. Sembla com si el món ho hagués oblidat. Recordo que fa anys em vaig entrevistar amb George Bush senior, quan ell era vicepresident, en un moment en què hi havia un conflicte entre Espanya i els Estats Units sobre la renovació de l’acord sobre les bases americanes i ells no entenien els recels espanyols. Com a alcalde, li vaig explicar que els ciutadans de Barcelona pensàvem que els americans no van arribar a Espanya igual que van arribar a Itàlia, perquè a Ità- �E lia van fer fora els feixistes i, en canvi, a Espanya va ser al revés, van venir de la mà de Franco. Com veu la situació actual d’Euskadi? Si no incideix algun factor extern, no hi ha sortida. Buscant on es pot trobar un desllorigador, crec que la generació que va fer la Constitució hi hauria de dir la seva. Per sobre d’Aznar només hi ha el rei, i és difícil que la corona intervingui. Els únics que poden tenir una certa autoritat moral sobre el Govern són la generació constituent: Pujol, Roca, Fraga, Carrillo, Suárez, González, etc. A mi m’ha semblat bé l’actitud de prudència de Pujol davant el conflicte basc, però en el moment en què aquest conflicte s’està convertint en la gran excusa per impedir que Catalunya pugui tenir el que li correspon, crec que Catalunya s’ha d’implicar més. Encara que la Constitució no sigui dels qui la van fer, sinó que és de la ciutadania, no es pot negar que una opinió sospesada de la classe política d’aquell moment tindria un impacte. N T R E V I S T A el 30 % local. Tercer, la inversió estatal per habitant a les àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants (ara mateix, Barcelona, Madrid i València, i, progressivament, Sevilla, Màlaga, Saragossa i Bilbao) ha de ser la mateixa arreu. I quart, aplicar el principi de pagar per renda i rebre per població. CiU sosté que el nou sistema de finançament ha estat un pas endavant. L’Homs diu que el nou sistema és millor perquè els impostos dels catalans es quedaran a Catalunya, però ben mirat potser era millor el sistema anterior, perquè abans l’Estat ens enviava uns diners que es calculaven segons el cost efectiu dels serveis, i cada cinc anys es revisava aquest cost. Ara el que l’Estat dóna Centrant-nos ara en la política catalana, vostè proposa potenciar l’ensenyament públic, doblar el pressupost de cultura, promoure habitatge públic, etc. D’on sortiran els diners? D’un sistema de finançament millor, perquè amb l’actual no anem enlloc, i d’una major inversió de l’Estat. Nosaltres proposem un sistema de finançament amb els objectius següents: primer, els rendiments per habitant dels règims foral i comú s’han d’igualar; és insostenible que el finançament per habitant del País Basc superi en més del 50 % el de Catalunya. Aquesta igualació proposem que es produeixi en un termini de vint anys. Segon, el repartiment de la despesa pública entre els diferents nivells administratius ha de ser el 40 % estatal, el 30 % autonòmica i 45 són uns impostos, i no es garanteix que es cobreixi el cost dels serveis. El resultat és molt dolent perquè els impostos que ens han donat són els indirectes, que abans pujaven més que la renda, però ara pugen menys. Per tant, si bé és cert que des d’un punt de vista acadèmic i també des del punt de vista de l’autonomia el nou sistema és millor, el fet és que s’han equivocat a l’hora de definir quins i quants impostos s’havien de traspassar: el resultat pràctic és un desastre. Amb la majoria absoluta del PP a Madrid era difícil obtenir un acord millor. Tot això ve del pacte de 1999 entre CiU i PP per a la investidura de Pujol. Per imperatiu d’aquest pacte, CiU, per una banda, ha acceptat un �E N T R E V I S T A Els rendiments per habitant dels règims foral i comú s’han d’igualar; és insostenible que el finançament per habitant del País Basc superi en més del 50 % el de Catalunya. finançament insuficient i, per l’altra, va acceptar l’exigència del PP de no plantejar la reforma de l’Estatut en aquesta legislatura. (Però el que més em va sobtar en el debat de política general de l’octubre passat va ser el suport implícit d’ERC al pacte CiUPP, ja que ERC va votar a favor de no tractar la reforma de l’Estatut fins la propera legislatura). Quan va ser alcalde va tenir problemes amb el seu partit, fins i tot es va dir que aquests problemes van causar la seva renúncia a l’alcaldia. Si vostè arriba a la presidència de la Generalitat, es podrien reproduir aquelles tensions? Em vaig retirar en el moment en què, des de molt abans, havia decidit fer-ho, no pels problemes que hi pogués haver al partit, encara que és cert que l’anunci de la meva retirada va coincidir en un moment en què el partit de Barcelona havia pres la decisió d’ampliar l’Executiva a 30 membres, decisió a la qual jo vaig ser contrari. Pel que fa a la situació actual, d’entrada hi ha un canvi important, que és que ara sóc el president del partit. La relació entre el partit i jo i entre Ciutadans pel Canvi i el partit és més madura. CpC ha firmat un conveni amb el PSC, sense supeditar-s’hi, que ha aclarit aquestes relacions. Tenim la convicció que la fórmula clàssica dels partits polítics necessita una renovació. Ara tots els partits intenten crear un moviment extern afí, per tal de mobilitzar voluntats de persones que volen col·laborar sense fer-se militants. Es diu que vostè té un caràcter especial, amb cops de geni imprevistos, etc. Creu que aquesta imatge el pot perjudicar en les eleccions? Em perjudicaria si no hagués governat Barcelona durant quinze anys. Aquest és l’últim recurs de CiU; davant un adversari que no poden batre opten per la desqualificació personal. Però aquests recursos no serveixen quan, com és el meu cas, s’apliquen a una persona coneguda de tothom. Ara bé, és cert que en determinats moments hi ha hagut campanyes en la línia que indiqueu i fins i tot més perverses, però tot i aquestes campanyes jo vaig guanyar Trias, Cullell dues vegades, i Roca. Quines aliances es planteja el PSC per governar la Generalitat? Nosaltres mirarem de guanyar amb una diferència important. Si el PSC pogués governar sol tindria més poder del que mai ha tingut Pujol, ja que podria dominar la Generalitat i l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Aquesta possible acumulació preocupa alguns sectors. Barcelona, i el PP manifesta que és inacceptable que el PSC governi Catalunya amb un partit independentista. Jo crec que tots els partits, quan governen, es tornen partits de govern. Una altra possibilitat és la coalició PSC-CiU. Un escenari amb Maragall president de la Generalitat i CiU decisiva a Madrid podria afavorir aquesta fórmula? Si CiU perd el Govern de la Generalitat, es reduirà la seva capacitat de condicionar el Govern estatal, perquè si CiU perd les eleccions catalanes difícilment podrà votar a favor del PP a Madrid. Si de cas s’abstindrà, com sempre. Quan es facin les eleccions generals, les eleccions catalanes encara seran massa recents com perquè CiU canviï la seva estratègia i confessi d’una vegada que l’esquerra espanyola i la dreta espanyola no són el mateix. Perquè si accepten això se’ls enfonsa la seva construcció ideològica, que, des de 1982, s’ha basat en el discurs que tots els partits espanyols són iguals pel que fa a la qüestió nacional. Però la història demostra tot el contrari i CiU, finalment, ho haurà d’acceptar. Estic convençut que finalment es produirà un pacte entre els nacionalismes i l’esquerra espanyola, i s’imposarà una nova “Declaració de Bar- Jo sempre he dit que la meva presidència serà clarament “presidencial” i que tindré un conseller primer. I aquesta estructura la farem seriosament, amb una llei, no com s’ha fet ara. El president ha de ser-ho de tothom, no en el sentit Tarradellas de govern d’unitat, siFinalment es produirà un pacte entre els nanó en el sentit de representacionalismes i l’esquerra espanyola, i s’imposarà ció institucional, d’una presidència moderadora que reuna nova “Declaració de Barcelona” en què presenti l’interès general. participaran el nacionalisme i el federalisme. Tornant a les aliances, la fórmula natural seria la coalició PSC-ERCIC. Aquesta coalició podria hipotecar alguns elements de programa del PSC? Hi ha qui diu que la col·laboració amb ERC a la Generalitat seria més complicada del que ha resultat, per exemple, a l’Ajuntament de 46 celona” en què participaran el nacionalisme i el federalisme. I això potser també fa que CiU no ho admeti obertament, ja que, per a poder fer un bon pacte, els convé no donar-lo per descomptat. Però tot això només és una especulació. �E N T R E V I S T A En els sectors més catalanistes hi ha una certa recança davant la possibilitat que la Generalitat sigui governada per un partit lligat a una formació estatal. Què els diria? El primer que els puc dir és que jo no estaré mai tan lligat al nacionalisme espanyol com ho estan avui els nacionalistes catalans. Primer, perquè de nacionalistes espanyols n’hi ha de vàries classes i, segon, perquè actualment el PP determina des de Madrid el que es vota al Parlament de Catalunya, i els nostres estatuts deixen molt clar que el PSOE mai no determinarà el que el PSC voti a Catalunya. Un tema que planarà damunt les properes eleccions és la immigració. Què en pensa? És una vergonya que la gent que va immigrar els anys 60 i que ha superat la situació de pobresa que tenia aleshores hagi de veure com els seus barris, les seves escoles, etc. tornen a ser miserables. Hi ha qui diu que ells, que van ser immigrants, haurien d’entendre millor els qui vénen ara, però és lògic, justament, que no vulguin sentir-se immigrants per segona vegada. A Pedralbes no hi ha conflicte perquè no hi viu cap immigrant. Exacte. El que no es pot fer és titllar de racistes els qui viuen en els barris on es concentra tota la immigració. Cal invertir en els barris més desafavorits, perquè un barri depauperat produeix un efecte de crida a què s’hi concentri la immigració. I cal dir que la dreta no està aportant solucions a aquesta situació. Ara mateix els socialdemòcrates governen pocs països a Europa. Es pot esperar un canvi de tendència? La DS italiana ha publicat una carta a Le Monde i a La Repubblica, firmada per d’Alema i Amato, és a dir per l’exPC i l’exPS, on diuen que cal crear una formació reformista a nivell italià i europeu. Ho argumenten dient que Köhl, quan es va quedar sol com a governant de dretes a Europa, va dir que per tal que la dreta tornés a ser hegemònica calia deixar-se de manies i integrar dins la Internacional Demòcrata-Cristiana els Tories britànics, però també Berlusconi, Haider, etc., és a dir el populisme nacionalista. D’Alema i Amato diuen que ara l’esquerra ha de fer el mateix però al revés, és a dir, ha d’integrar dins el reformisme els que van sortir perjudicats per aquella gran coalició de dretes. Els liberals? No, els demòcrata-cristians. Ells sostenen que aquest moviment de Köhl va deixar fora de joc els demòcrata-cristians i, per tant, els interpel·len a unir-se als socialdemòcrates per a fer una gran formació de centre-esquerra. 47 Fa prop de 25 anys de l’aprovació de l’Estatut. Com somia la Catalunya del 2025? Hi ha qui pensa en la independència, i a mi em sembla bé que ho pensin. Us contestaria amb una altra pregunta: ara fa 25 anys, on pensàveu que podíem arribar en aquest període? Contestant aquesta pregunta es contesta l’altra. Jo crec que hi ha hagut un ritme positiu; que, després de 1714, a la història de Catalunya mai no hi havia hagut 25 anys com aquests, amb democràcia, tranquil·litat, progrés econòmic, autonomia, etc., però també penso que ara és el moment de fer un pas endavant. No sé on haurem arribat el 2025, però si recuperem el ritme inicial i donem una empenta a l’evolució estatutària i constituent, l’any 2025 estarem molt bé, fins i tot en l’àmbit europeu. Raimon Carrasco i Miquel Sellarès � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Jo no estaré mai tan lligat al nacionalisme espanyol com ho estan avui els nacionalistes catalans Source A related resource from which the described resource is derived Debat nacionalista Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Carrasco, Raimon Sellarès, Miquel Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Nacionalisme Acció política Oposició Territoris Catalunya Constitució Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes