1 10 154 http://78.47.125.110/files/original/23/1559/0000000731.pdf af7db620e76b674501a8de53f01ddbb4 PDF Text Text Entrevista a El Punt (08.09.2002) "Explicaré a Pujol el que passa a Catalunya; a ell, ara ja li rellisca" Entrevista a Pasqual Maragall. El Punt 08.09.02 Què va fallar el 1999 perquè el PSC no guanyés la Generalitat? - «Va fallar la llei. Amb els vots, havíem guanyat. Electoralment, estem vivint de la disposició transitòria de l´Estatut, del 79, calculada sobre la base del cens del 76. La disposició, a més, diu que això només valia per a les eleccions que s´havien de convocar en el termini de quinze dies des de l´aprovació de l´Estatut. Per tant, no es compleix el que hi diu, perquè no els interessa.» - Si ERC és clau, després de les eleccions al Parlament, cap on creu que es decantarà? - «No sé què farà. Jo ja he governat quinze anys amb ERC i amb ICV, a l´Ajuntament de Barcelona, i fins i tot, un parell d´anys amb CiU.» - Jordi Pujol l´ha titllat de «pompós» i assegura que no té coneixement del territori. - «Ja li faré classes de geografia. No de memòria, perquè és un campió del món en memorística, però ja li explicaré el que passa a Catalunya, perquè ell no ho sap; ara ja li rellisca.» - Creu que s´ha fet bé el procés per il·legalitzar Batasuna? - «S´hauria pogut fer millor. Ara bé, jo he viscut molt directament la mort d´Ernest Lluch, que va seguir a un enfrontament que va tenir amb gent de Batasuna al carrer. L´11 de setembre de fa dos anys, uns nanos al carrer van dir als del PP: ´Els regidors del PP, pim, pam, pum´, i al cap d´un mes en van matar un, a Sant Adrià, i al cap de dos, un a Viladecavalls. No tinc cap dubte que és tan culpable el silenci protector del terrorisme com el terrorisme. Una altra cosa és si es pot prohibir la no-condemna. En això, no hi entro, tot i que només es justifica haver-ho fet si simultàniament hi ha una iniciativa política.» - El govern de Madrid continua bel·ligerant amb el basc. - «Em semblaria desastrós que, després que l´Ertzaintza compleix la llei, el govern i l´oposició a Madrid no aplaudissin l´acció de l´executiu basc, donant-li suport, davant la pressió que tindrà per l´altra banda. Els que haurien de dir chapeau al senyor Ibarretxe, no ho han fet. Jo sí que ho he fet, però, a Madrid, no he sentit ningú. Per això, començo a dubtar que el que s´ha fet tingui sentit. Si tenia algun sentit era deixar clar que estem per la via legal i democràtica. I immediatament, demanar als que compleixen aquest sistema què volen, què necessiten. No se li pot dir a l´Ibarretxe que està pensant en el seu interès electoral. No et pots barallar amb aquell altre demòcrata que li ha tocat la part més difícil. La fotografia que ha donat la volta al món de la policia basca tancant les seus de Batasuna -en virtut d´una llei molt discutida i discutible-, per rigor democràtic, és el fet més important des del trencament de la treva. Que l´endemà, no hagin corregut tots, la gent del PP i la del PSOE, a felicitar-lo, no ho entenc. De vegades és, per mi, un misteri saber per què s´ha tirat això endavant.» - El paper del PSOE en aquest cas és incòmode, doncs. - «En un tema com aquest, l´únic que pot parlar és el govern. Ja ha fet molt, en Zapatero, posant-se al costat del govern sempre i, fins i tot, prenent la iniciativa d´un pacte antiterrorista que ens ha costat explicar i que encara no s´ha explicat del tot. No entenc com un govern que impulsa una llei, amb el suport de l´oposició, encara que a contracor, perquè no ens agrada del tot com està feta, no veu que aquesta és una oportunitat per dir al país que cal buscar una solució política.» PURI ABARCA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Explicaré a Pujol el que passa a Catalunya, a ell, ara ja li rellisca Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Abarca, Puri Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Catalunya Acció política Eleccions Model social Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1544/0000000609.pdf f9a4e891acb9e492937dd68f53f1116f PDF Text Text Entrevista a La Vanguardia (2-9-2001) No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta La Vanguardia 03/09/2001 ALFREDO ABIÁN Barcelona Titulares OPINIÓN PÚBLICA. "Mucha gente dice: ‘ Estos critican mucho, pero no los echan y son incapaces de hacerlo’ " PUJOL-MAS. "¿Cómo se puede censurar a un president que no gobierna porque dice que eso ya lo hace Mas?" Pedro Madueño NACIONALISTAS. "Han abandonado la tradición catalanista por una especie de pragmatismo de vía estrecha" GOVERN. "Por razones electorales no busca lo mejor para Cataluña, sino lo mejor para él: continuidad" MOCIÓN DE CENSURA. "No se suelen presentar para ganarlas numéricamente; no se trata de ver quiénes la votan" Aunque siempre se ha dicho que Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) no era un corredor de fondo, lo cierto es que el líder del PSC llega al ecuador de la legislatura casi sin despeinarse, algo habitual en la apacible política catalana. Ahora se dispone a calentar motores cuando aún faltan dos años para los comicios autonómicos. El combustible que emplea para animar el eterno debate preelectoral es su largamente anunciada moción de censura, que será debatida en octubre. Es una apuesta cuestionada, quizás porque existe el riesgo de que el motor se recaliente antes de tiempo y sufra un percance. Pero Maragall es tenaz y cree tener una buena presa: el supuesto entreguismo del nacionalismo catalán al nacionalismo español. -Usted y su partido actúan, en ocasiones, como si ya fuera el futuro president. Pero la aritmética parlamentaria jugó malas pasadas al PSC en 1980 y en 1999. -Si eso fuera así, no habría presentado la moción de censura; estaría sentado tranquilamente para ver pasar el cadáver del adversario por delante de la puerta de mi casa. Y no pienso hacerlo. En política nunca tienes que esperar a que las cosas sucedan. Hay que pelearlas y es lo que me pide mi moral política. -Tenemos en puertas un pleno sobre financiación, el debate general y la moción de censura. La oposición no para de pedir elecciones anticipadas. Cualquiera diría que Cataluña padece un cataclismo. -Cataluña sufre los efectos de una crisis larvada. Este Gobierno no sólo no ha hecho nada, sino que desde su última remodelación ha tirado para atrás todos los acuerdos que se habían logrado antes y ha expulsado a los sectores más dialogantes de CiU. Ha perdido todas las batallas políticas (desde la financiación al trasvase) y ha ratificado la renuncia de Convergència a tener una política autónoma respecto al PP. Hombre, la situación no es la de que se estén hundiendo los puentes de las carreteras, pero bastantes cosas se han hundido. ¿Estamos ante una crisis final? No es final porque empezó hace ya mucho tiempo y tiene pinta de no acabarse nunca y alargarse otros dos años. Frente a esta situación, tenemos no sólo la posibilidad legal de presentar la moción de censura, poco corriente en este país, sino la obligación moral de hacerlo porque obtuvimos más votos. -Pero la moción de censura tiene algo de fuego de artificio. La tiene perdida y ni siquiera ha convencido a Esquerra e Iniciativa. -No se trata de saber quiénes van a votar a favor o en contra. Raramente se hacen censuras para ganarlas numéricamente. -Sí, pero a veces se corre el riesgo de perderlas también políticamente. -No hay nada positivo que no conlleve un riesgo. Pero a mí me preocupa más el debate de política general, que por definición es de crítica al Govern. Y me preocupa porque quien llevará el peso de ese debate es Pujol, cuando ha admitido que no es él, sino Artur Mas, quien coordina y dirige el Govern. Es algo tremendo, porque el propio Estatut dice que es el president a quien corresponde dirigir la política del Govern y que esa misión no es delegable. Por eso tengo dudas. ¿Cómo se puede censurar a Pujol sabiendo que no gobierna? Es un poco raro. La moción de censura ya está más clara, porque no será �contra nadie, sino en positivo. Servirá para debatir la propuesta de un candidato, con un programa y un gobierno alternativos. Es bueno que haya un intercambio de ideas más transparente de lo que ha sido hasta ahora. -Pero hay sectores de su partido que apuestan por una oposición más templada, por no dar pasos en falso y esperar a que CiU caiga como fruta madura. -Mire, la gente esta desorientada porque ve que la parálisis del Govern lo perjudica todo. Pero también es crítica con la oposición porque dice: "Estos critican mucho, pero no los echan y son incapaces de hacerlo". Y hay algo que quiero recalcar: no entiendo cómo hay partidos que dicen estar a favor de las elecciones anticipadas y cuando Pujol dice que no, se van a casa tranquilamente y no hacen nada. No me parece muy congruente. -¿Y es congruente deslegitimar a CiU por gobernar con el apoyo parlamentario del PP? Sus correligionarios también gobiernan Aragón y Baleares con la derecha regionalista. -Ciertamente, gobernar con el apoyo del PP no es ilegal. Lo raro es que el nacionalismo catalán se eche en brazos del nacionalismo español. Sólo en una ocasión ha pasado algo similar. Uno de los ingredientes que encolaron los ánimos durante la II República fue cuando el Parlament, con mayoría de izquierdas, aprobó en 1934 la ley de contratos de cultivo y la Lliga acudió al amparo del Tribunal de Garantías Constitucionales, que anuló la ley. Aquello provocó un cisma. Todas las ocasiones en que el nacionalismo catalán conservador ha buscado el apoyo del Estado español, o de las fuerzas más propensas al nacionalismo español, han sido un desastre para Cataluña, al margen de contradecir la historia del catalanismo tolerante. -Pero esa será una contradicción de los nacionalistas. No se va a erigir usted en valedor de las esencias del nacionalismo catalán. -No, no. Uno puede ser pragmático si da resultados. Lo que no se puede decir es que hay que pactar con quienes tienen la llave del grifo, renunciar a tus postulados y que luego no salga agua. Hay momentos en que se puede decir que más vale un mal pacto que una buena guerra, pero no es el caso. -Y usted cree que hay margen de maniobra ante un PP con mayoría absoluta. -Por supuesto. Nadie puede creerse que el Gobierno habría podido imponer un modelo de financiación si se hubiera hecho un frente común de las comunidades no gobernadas por el PP. Lo que pasa es que CiU ha cogido el camino más fácil y no por pragmatismo económico, sino electoral. Porque hacer otra cosa les hubiera supuesto perder la mayoría. Y con el trasvase ha sucedido lo mismo. CiU podía haber hecho una gran propuesta de financiación, apoyada por la mayoría de los partidos catalanes, y unirla a las iniciativas de otras autonomías. Podía haber forzado algo que no se ha logrado en la España del PP: dialogar. Y no han querido porque electoralmente les da pavor perder el poder. Estamos en manos de un gobierno que, por razones electorales y de partido, no quiere obtener lo mejor para Cataluña, sino lo mejor para él. Y lo mejor para él es la continuidad. Les da lo mismo que Cataluña no dé el do de pecho para afrontar el siglo XXI. -Pero esa alianza CiU-PP es lógica hasta cierto punto. Probablemente, después de Pujol el primer interesado en que usted no sea president es el propio José María Aznar. -Sí, pero también es en clave electoral, no por los intereses de Cataluña. En lugar de ir contra la historia del catalanismo, a Pujol le habría convenido hacer una propuesta a España contra esa especie de unitarismo obsesivo de Aznar. Se hacen concesiones a ese unitarismo, que vuelve de la mano de Aznar con el discurso de que esto es un barullo y si no hay un mando unificado que determine todo lo que ocurre, España se va al garete. Todo lo contrario de lo que Cataluña ha pensado siempre mayoritariamente en los últimos 125 años. Y lo que tiene que hacer un gobierno que se reclama del nacionalismo catalán es contribuir a formular una España posible y plural, que es algo que ya propugnaban en el siglo XIX los catalanistas y los liberales. Lo grave es que han abandonado esa línea por una especie de pragmatismo de vía estrecha, que además no da resultados. Ustedes no paran de criticar a Pujol, pero también lanzan guiños al electorado de CiU. Dicen que la figura de Pujol es irrepetible y que cuando los socialistas gobiernen la Generalitat no lapidarán su legado. Sin embargo, la izquierda lleva 20 años denunciando la supuesta perversidad intrínseca del pujolismo. ¿En qué quedamos? -Aquello era una obsesión... Todos nos hemos moderado, aunque yo nunca he sido partidario de la estigmatización y del absolutismo antipujolista. Creo que Pujol ha hecho una función muy importante en Cataluña y en España y que la historia se lo reconocerá. Lo que pasa es que hace ya bastantes años que no aporta el valor añadido que aportó en su momento. Por la propia limitación de sus coordenadas ideológicas y de su propia trayectoria es incapaz de dar, en nombre de Cataluña, el mensaje que España está esperando. Un mensaje de confianza en que España puede ir a mejor, que la Constitución no es intocable, que se puede cambiar y que la Constitución buena es precisamente la que se cambia. Pujol ya no sirve para dar el paso adelante que Cataluña tiene que dar para hacer una propuesta de España. �-Pujol no sirve porque, entre otras razones, se retira dentro de dos años. -No sirve porque se va, pero también se va porque ya no sirve. -Pero antes de irse ha organizado una exposición itinerante para "vender" Cataluña en el resto de España. -Me parece muy bien, aunque ya era hora de que lo hiciera. Todo lo que haga el Pujol embajador, el Pujol pedagogo, me parece fantástico. Lo que no entiendo es cómo no lo ha hecho antes. Lo que no entiendo es cómo no se hace más propaganda para explicar que el catalán no sólo no es un problema, sino que es una riqueza y es fácil. Lo que hacen es enviar mensajes defensivos y subliminales de todo lo contrario, con lo que en la práctica lo que están diciendo a España es que esto es un lío y que Cataluña es muy difícil. La moderación formal de Pujol ha servido a la causa de todos, pero él no ha creído nunca en el poder de esa relación. Para entendernos, él no cree que España tenga arreglo. Los nacionalistas no lo creen: sólo creen que España es un mal menor. Y tanto es así que hasta pactan con el nacionalismo contrario. No piensan que pueda haber un terreno de acuerdo ideológico, mientras que la mayoría de los catalanes sí lo cree. A fin de cuentas, muchos, o casi todos, tenemos ancestros españoles o estamos mezclado, y nos gustaría que la España plural, desinhibida, relajada y tranquila fuera posible. Yo no soy nacionalista. Soy de los que creen que a España se la puede convencer lentamente para que se reconozca a sí misma como lo que en realidad es. -Curiosamente, CiU y ERC coinciden cíclicamente en que usted pertenece a la misma generación política de Pujol y que ya le está llegando la hora de jubilarse. ¿Es un argumento recurrente o un síntoma de debilidad de los nacionalistas? -Es falta de imaginación. La que cuenta es la edad del alma y del corazón. Ya he dicho más de una vez que no me considero abuelo aunque tengo un nieto. -Pero aunque usted y Pujol se lleven 11 años, no me negará que comparten genes, una forma intuitiva de hacer política, incluso un estilo personalista. -Hombre... Algo sí que compartimos. Yo he sido 15 años alcalde y él 20 años president. De alguna forma hemos coincidido una serie de años en la plaza Sant Jaume. Es verdad. Pero él pertenece a una generación distinta. Una vez Solana me dijo que la gran virtud de Pujol es que era la única persona de su generación que estaba ahí. Y es verdad. En Cataluña sólo estaban Joan Reventós y él. No había nadie. Eran los últimos aledaños de la generación de mi padre, que son la generación perdida. -Vamos, que lo suyo con Pujol es mera coincidencia temporal, sin similitud alguna. -Sin duda. Bueno, tengo algún vínculo familiar indirecto. Ya le digo, nos hemos conocido, pero cuando yo era chico y corría por la montaña, él ya llevaba tiempo por allí. Con quien sí conectó mucho Pujol fue con mi hermano mayor y con mi padre. O sea, que relación con la familia ha habido mucha. Pero más allá de eso, coincidencias, ninguna. Él era de derechas, más de lo que siempre ha dicho, nacionalista, católico... -O sea, que se equivocan quienes ven en usted y Pujol las dos caras contrapuestas de una misma moneda. -Sería presuntuoso que yo emitiera juicios sobre cómo nos ven los demás. Otra cosa es que en España todo lo que es catalán les parece igual. Pero yo nunca he sido español del año en "ABC". Estará satisfecho de que el Govern destine parte de los nuevos recursos de la financiación a programas de ayuda familiar, tal y como usted propuso. -Pujol lleva 20 años gobernando y ha conseguido la tasa de natalidad más baja de Europa. Aquí las mujeres están entrando a trabajar masivamente. En todos los grupos de edad entre 25 y 45 años, la tasa de actividad de las mujeres en Cataluña es igual que la europea. ¿Qué pasa entonces? Que todas las chicas jóvenes están trabajando o dispuestas a hacerlo y dejan de tener hijos. Un matrimonio joven no puede vivir con menos de dos salarios. Y si no hay guarderías y no hay ayudas económicas, todo seguirá igual. Nosotros tenemos en fase de estudio una propuesta para dar 50 euros al mes por cada niño hasta que cumpla 18 años. Esto costaría cien mil millones al año. Es mucho, pero puede puede aplicarse de forma gradual. Incluso se puede contemplar la posibilidad de capitalizar la ayuda en tres años en lugar de en 18. Hay fórmulas, y aunque no sea un tema fácil hay que actuar con rapidez, que es lo que no hace el Govern en casi todos los terrenos. -¿Por ejemplo? -Ni siquiera han sido capaces de tomar las responsabilidades de orden público, cuando se está viendo que esto no funciona. Este sistema de transición en el que una policía viene y otra se va y que dura tanto tiempo -hasta el 2007 no se van a desplegar los Mossos en Tarragona y Lleida- está preocupando a la población, que se siente desprotegida. Los que tienen que llegar no han llegado y los que que tendrían que seguir se están yendo porque no cubren las vacantes. ¿Cómo van a cubrirlas? Si no tienen �moral para venir, porque si lo hacen les van a echar dentro de poco, como ha pasado con los guardias civiles de Tráfico, a los que les han dejado unos cupos de permanencia del 30% en Girona y del 15% en Barcelona. Lo que quiere decir que el 85% por ciento deberá marcharse cuando tiene aquí a la familia y a los críos en las escuelas. Esto se ha llevado muy mal. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Abián, Alfredo Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Moció de censura Oposició Pujol, Jordi, 1930- Catalanisme Nacionalisme Acció política Convergència i Unió Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/2775/20000328_FiguraHumanaTriasFargas_TaulaRodona_PM.pdf 21b0dec4302068c765e19ed57b10410f PDF Text Text \ H Fundació Ramon Trias Fargas Víctor Batallé i Serra Director general Sr. Pasqual Maragall Barcelona, 21 de juliol de 2000 Benvolgut Sr. Maragall, Em permeto fer-li arribar el Quadern de pensament número 10: La figura humana i política de Ramon Trias Fargas, en què vostè va tenir l'amabilitat de participar. Atentament, p.s. Li adjunto cinc exemplars del mateix. Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona Tel. (34)93 21 5 58 48 Fax (34)93 488 00 25 e-mail: fundacio.rtf.cdc@bcn.servicom.es �CO o3 bu !-H 03 fe • c« cd fHB^ S-i O es tí T3 o s 0 a cd ta tó * La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Taula rodona Moderador Pere Esteve 10 Participants Macià Alavedra Pasqual Maragall Artur Mas lip n p r s ^ �La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Taula rodona Moderador Pere Esteve Participants Macià Alavedra Pasqual Maragall Artur Mas Barcelona, 28 de març de 2000 �Presentació a càrrec del Sr. Pere Esteve Des de la Fundació estem, evidentment, molt satisfets que s'hagi pogut organitzar aquesta taula rodona sobre la figura humana i política de Ramon Trias Fargas i que, a més, s'hagi pogut organitzar precisament en el marc del 25è aniversari del nostre partit, Convergència Democràtica de Catalunya. Aquesta tardor, la commemoració del 10è aniversari de la mort de Ramon Trias Fargas - a l'octubre- i la del 25è aniversari de Convergència Democràtica -al novembre- s'han vist afectades pel clima imposat per uns processos electorals que evidentment han estat intensos. Per tant, crec que és significatiu i positiu que reprenguem la tornada a la normalitat de les nostres activitats habituals amb un acte com aquest. De fet, no caldria fer una presentació dels participants, però en tot cas sí que vull esmentar que la seva relació amb Ramon Trias Fargas va ser important per diverses raons. La relació amb Macià Alavedra va ser una relació intensa i política amb els orígens, concretament del partit d'Esquerra Democràtica de Catalunya. Posteriorment, Macià Alavedra va ser el seu successor com a conseller d'Economia. Pel que fa a Pasqual Maragall, la seva relació va ser molt directa i, evidentment, molt centrada en el fet de Barcelona, que per a Trias Fargas va ser també un element molt important en la seva vida política i social. I, finalment, pel que fa a Artur Mas, tot i que personalment és qui va tenir menys contacte directe, és -dins de Convergència- l'hereu molt clar d'alguns aspectes centrals de Ramon Trias Fargas, com l'àmbit municipal de Barcelona i també, precisament, la Conselleria d'Economia, Finances i Planificació. Bé, per tant, i abans de donar la paraula als participants que són els protagonistes, voldria fer uns breus comentaris, que crec que em corresponen i que tinc el goig de fer. És lògic que fem aquesta commemoració dins precisament dels 25 anys, a més és una commemoració merescuda, perquè no podrem agrair mai prou a Ramon Trias Fargas tot el que va representar, fer i donar durant els primers 15 anys de vida de CDC. I, tot i que el fet d'agrair-ho i d'expressar-ho podria semblar inútil, és una acció que vull fer. Jo vaig conèixer en Ramon a Tiana, al poble on visc fa molts anys, i el vaig conèixer com a militant de Convergència. No el vaig conèixer en el món econòmic, ni en el món social..., el vaig conèixer com a militant. Jo era militant feia dos anys. Estàvem preparant les eleccions, en aquella època ja fèiem campanyes i 3 �vàrem inaugurar un mural i Ramon Trias Fargas va venir-hi. Va fer la inauguració des de l'altra banda del carrer en una terrasseta de la casa d'una gent prou coneguda, tianenca, els Cuní, i va fer el parlament amb aquella alçada seva. I jo vaig rebre d'ell les primeres lliçons directes. Naturalment en tinc un record, que em perdurarà sempre. El meu sentiment com a militant d'aquest partit jove, Convergència Democràtica de Catalunya, és el sentiment que Ramon Trias Fargas va saber llegir els signes dels temps. Potser ho va fer massa bé, i potser es va anticipar en més d'una ocasió. Però la majoria de les qüestions que queden per resoldre estan en el seu ideari polític: l'autogovern de Catalunya, l'Europa dels pobles -en contraposició d'una mera Europa dels estats-, una Barcelona forta, el redreçament de la balança fiscal, la defensa de les senyes d'identitat, la defensa de la llibertat. Tot això és de plena actualitat. Per tant, era un gran home, gens fred ni distant, sinó un home ple de sentiment, de coratge, i amb una especial sensibilitat per a les persones. Un home que buscava espais de diàleg i de comprensió. I avui, en aquest acte, segur que trobarem aquests sentiments de comprensió i de diàleg que ell tan bé representava. Intervenció a càrrec del Sr. Macià Alavedra Parlaré de Ramon Trias Fargas amb una certa emoció perquè els records són molts: la fundació d'Esquerra Democràtica, els últims temps del franquisme; la fusió, després, d'aquest partit amb Convergència Democràtica de Catalunya; la participació a les primeres eleccions democràtiques, les del 15 de juny de1977, en què tots dos vàrem ser diputats a Madrid i vàrem integrar el grup de la Minoria Catalana; la participació conjunta en molts governs de la Generalitat de Catalunya, del president Pujol, i en desenes de mítings. Per tant, són moltíssimes vivències realitzades de manera conjunta. Però si he de parlar del pensament polític de Trias Fargas, que és una personalitat complexa que s'anirà estudiant i que en certa manera és un heterodox en molts temes, he d'anar molt alerta, perquè resumir aquesta personalitat sempre és empobrir-la. En Ramon té un llibre que es diu Nacionalisme i llibertat, per això podem dir que és un nacionalista i un liberal i que, a Catalunya, la democràcia i la llibertat eren les seves principals preocupacions, les quals per a ell eren absolutament indissolubles. És a dir, no es plantejava cap sortida per a Catalunya que no fos, evidentment, dins de la democràcia i del respecte de la llibertat, dels drets humans i també d'un liberalisme econòmic, d'una capacitat de creació i d'iniciativa que segons ell 4 �corresponia al tarannà i a la historia de Catalunya. Tot això ho expressava amb un gran coratge -que és una altra característica de la personalitat de Ramon Trias Fargas- perquè ho expressava en un moment dominat en l'àmbit de l'oposició intel·lectualment i políticament per les idees marxistes. Per tant, el que ell exposava sonava totalment diferent del que era la tònica general. No obstant això, ha passat el temps, i la seva línia econòmica, de pensament econòmic, de política econòmica és coincident amb la que ara recomana l'OCDE amb la política econòmica europea, tant si manen els conservadors com els socialistes, amb l'ortodòxia pressupostària, amb una política fiscal que ell ja va oposar a la política fiscal de Fernandez Ordóñez, que per cert era de la UCD i que en aquell moment va fer la reforma fiscal. Ramon Trias Fargas va ser l'únic que va fer uns plantejaments que ara fa tothom, governs conservadors i governs socialistes, a l'Europa occidental. És a dir, una política que ja pensava en les privatitzacions, en les liberalitzacions, tot i que Trias Fargas preveia en aquells moments una coexistència perfectament possible entre sector públic i sector privat. Es parlava també, en aquella època, de la participació dels treballadors en la gestió, era un corrent de moda, la gent parlava d'autogestió, de cogestió. Ell, dins d'aquell món dominat -com deia- per aquestes idees marxistes, representava l'ortodòxia liberal, que és l'ortodòxia que finalment s'ha imposat en el món occidental i en l'Europa comunitària. Però aquell liberalisme de Ramon Trias Fargas - i només cal que rellegim els seus escrits- també era un liberalisme amb un fort accent social: el salari social, les polítiques d'ensenyament i de sanitat -que, per altra banda, creia que havien de ser compensatòries de determinades desigualtats-, la seva preocupació pels minusvàlids - h i ha una llei de l'època dels primers anys de la democràcia que encara es coneix com a Llei Trias-, etc. Aquesta preocupació social ell la feia lligar perfectament amb un liberalisme econòmic que era bo per a la creació de riquesa, però evidentment amb una política social que havia de compensar en la mesura del possible les desigualtats. En el seu nacionalisme -per agafar una altra vessant del seu pensament- Ramon Trias Fargas era també una personalitat molt complexa. Per exemple, ell no podia tolerar que es digués que Catalunya no podia ser independent. I feia uns estudis dient que Catalunya econòmicament podia perfectament ser independent i que, per tant, no és que Catalunya estigués lligada a un projecte espanyol perquè no tenia cap altre remei que estar-hi lligada, sinó que es lligaria a una Espanya democràtica, a una Espanya que respectés les llibertats i que respectés el fet català en tota la seva dimensió. Per això, a vegades, en alguns escrits, Ramon Trias Fargas es presentava com a radical i, en uns altres, oferia sempre aquesta col·laboració cordial amb una Espanya que fos capaç de reconèixer el fet nacional català. 5 �En la seva política nacionalista jo destacaria bàsicament dues de les seves preocupacions. D'una banda, els primers estudis que es van fer amb un caràcter metòdic i científic, sobre la balança fiscal de Catalunya amb Espanya, que és un tema d'actualitat, i que ell ja va plantejar el que es planteja avui i, a més, ho va xifrar. D'altra banda, altres estudis i altres llibres posteriors demostren que Ramon Trias Fargas està en la base de determinades propostes de la política catalana actual. Deia que Catalunya si és més rica que el promig és normal que pagui més perquè els impostos estan en funció dels ingressos, en funció del consum o en funció de les transaccions comercials, però ha de rebre unes quantitats justes que li permetin fer una política justa, una política d'infraestructures, d'ensenyament, de sanitat. Tot això, ell ho explicava en aquells moments dels mítings de 1977 en què tot eren conceptes molt abrandats i aplaudiments fàcils del públic; ell explicava allò de la pesseta i els setanta cèntims - h o recordeu amb tot detall- i a vegades li dèiem: "Home, Ramon, no t'estenguis tant sobre aquests temes". Però era la seva obsessió, i és una obsessió que a més s'ha demostrat que encara avui és actual. I, de fet, en la negociació de l'Estatut -en què ell va participar i jo també- jo sé que el tema del finançament el va deixar descontent. El que passa és que en aquells moments tots volíem arribar a un Estatut, sobretot després de l'acord basc, i arribar a Catalunya amb un Estatut sota el braç i fer-nos la fotografia per aixecar una mica l'entusiasme de la gent. Però ell tenia - h o sé perfectament- aquesta preocupació constant que aquest tema malauradament no l'havíem resolt bé, que quedava obert, com s'està demostrant, i que un dia o altre haurem d'intentar tancar. Al costat d'aquesta preocupació clarament econòmica, professional, política però que responia a la seva formació, en Ramon Trias Fargas hi ha un altre gran tema que és el de l'idioma, el de la llengua catalana. D'això, se n'ha parlat moltes vegades, però voldria explicar-ho una mica. Es va preparar un Estatut a Sau, i després es va debatre aquest Estatut en una sala de l'Ajuntament de Barcelona en la qual l'Assemblea de parlamentaris va improvitzar un miniparlament. Hi havia esmenes, es votaven les esmenes i s'anava preparant l'Estatut que finalment es negociaria amb la representació de l'Administració central. En el tema de l'idioma, una esmena de Convergència i Unió, que equiparava els drets i els deures del català i del castellà a Catalunya, va perdre. I després de la votació, Ramon Trias Fargas, que ja havia defensat personalment tots els temes de llengua en el Congrés dels Diputats de Madrid en nom de la Minoria Catalana, va fer un discurs tan bo i tan emotiu que tots els diputats i els senadors allà presents que constituíem l'Assemblea de parlamentaris vàrem dir: "Escolta, aquest tema aparquem-lo, tornem-lo a negociar i presentem tots plegats un text de consens". I totes les forces polítiques vàrem interrompre les sessions d'aquelles assemblees de parlamentaris de l'Ajuntament de Barcelona; ens vàrem reunir a part i vàrem preparar el que és l'article 3r de l'Estatut de Catalunya que equipara 6 �amb drets i deures el català i el castellà, però amb una gradualitat en funció dels mitjans que posi l'administració catalana. Això jo crec que és un tema històric, gràcies a una intervenció molt personal i gràcies també a un bon discurs. En Ramon sempre deia que els discursos fan canviar d'opinió però mai de vot. I, en aquell cas, el discurs va fer canviar de vot, perquè crec que l'opinió, en el fons, tots la teníem molt similar sobre el que convenia. Això ha permès una determinada política lingüística que ha estat un dels fets importants de l'autonomia a Catalunya. Però, alhora, i per això dic que és una personalitat complexa, en Ramon havia passat a l'exili - e m sembla- 12 anys a Colòmbia. I allà en Ramon -a mi també em va passar perquè també vaig passar temporades llargues a l'Amèrica Llatina- va descobrir una cosa, que dita davant d'un públic nacionalista pot semblar inoportuna. Vivint en un país tan influït pel castellà i per la literatura castellana com Colòmbia, va descobrir una certa grandesa de Castella i de l'idioma castellà. Ell era un defensor acèrrim de la llengua catalana i era alhora un home amb un respecte per la llengua castellana. Això és un fet complex, significatiu però que també és un fet que evita la lluita de llengües. He recollit d'un escrit seu unes frases que us llegiré: "La llengua pròpia - d i u - no es justifica com a factor diferencial, sinó com a atribut de la personalitat humana. La llengua pròpia ha d'ésser una manera d'autorealització de tots els homes, i no una forma de divisió entre els homes". Jo crec que aquest és també un plantejament modern del tema de l'idioma, no una lluita d'idiomes, sinó un atribut irrenunciable de la personalitat humana. "La llengua pròpia - d i u - és un atribut irrenunciable de la personalitat humana". Sobre en Ramon, en podríem parlar molt, és una figura que a més s'anirà estudiant perquè té moltes facetes que poden semblar en certs moments contradictòries i que no ho són; totes s'inscriuen dins d'una gran coherència personal. Jo només vull dir que els que l'hem conegut humanament - i en aquesta sala veig algunes persones que l'hem conegut molt íntimament- sobretot al final del franquisme i als inicis de la democràcia, en els primers moments de l'acció política ja més directa i organitzada era -si l'haguéssim de definir- un burgès il·lustrat, no d'una burgesia de l'empresa industrial, sinó dels professors, dels catedràtics, de la il·lustració, dels coneixements. Era un humanista, un home que a part de saber d'economia i de dret, havia llegit els clàssics, havia llegit els clàssics grecs. És a dir, tenia una gran cultura i això se li notava constantment. I en base a aquesta cultura havia construït un cert escepticisme aparent, una ironia, a vegades inclus un sarcasme sagnant, però darrera d'això jo crec que hi havia uns grans sentiments d'afecte i d'amistat. És a dir, Ramon Trias Fargas era un sentimental que a vegades es posava una cuirassa d'ironia. I això, per a mi, el feia enormement simpàtic i atractiu com a personalitat. Cal tenir en compte que, en determinats moments, la vida de partit obliga a molta disciplina, sovint a frenar moltes opi- 7 �nions per arribar a un acord conjunt del partit. Tot i que Ramon Trias Fargas va ser president de Convergència Democràtica de Catalunya -Pere Esteve ha recordat que el va conèixer en un acte de partit i que, a més, va morir en un acte de partit-; va ser un home de partit que a vegades se li feia difícil. És a dir, realment aquell corsé, aquella cotilla -perdoneu- que representa el partit, ell l'havia de trencar per un costat o per un altre amb un discurs, amb un article. Però crec que això era bo i que tot això enriquia el partit. En fi, era una figura atractiva que ha aportat moltíssim a la transició: el rigor que ell mantenia durant la transició, la implantació de la democràcia, el nacionalisme català a Catalunya. És una aportació a la transició que, evidentment, tots hem de recordar en actes com aquest, que també l'hem d'estudiar i que estic segur que cada vegada estudiarem més. Intervenció a càrrec del Sr. Pasqual Maragall Les paraules evoquen i, a vegades, tenen la virtut de suggerir persones que ja no hi són. Macià Alavedra quasi ens l'ha fet present amb les seves paraules, les quals són molt brillants i, a més, molt amarades del coneixement tan personal i tan directe que va tenir d'en Ramon. No és tant el meu cas, però crec que el vaig conèixer bé. Per a mi, evidentment, ell és el paradigme de l'autèntic liberalisme, de l'alçada del diàleg, de la generositat d'esperit i de respecte per tots els que no pensaven com ell. Per a mi, Ramon Trias Fargas representa la plena vigència dels valors que ell defensava i que personificava. Era una persona de valors. Defensava que en els aspectes bàsics totes les forces polítiques anessin d'acord i que hi hagués una certa unitat d'acció. Creia en la unitat, en anar junts per tirar el país endavant. Al mateix temps, creia en el debat. No s'acontentava amb la unitat superficial, lleugera, de flors i violes. Ell pensava en una unitat profunda que no estava renyida amb la discussió perquè de la discussió, del debat, en neix precisament la veritat. Aquesta és l'essència del liberalisme que ell defensava. El dia que es va acomiadar de l'Ajuntament va fer un discurs que potser valdria la pena rellegir, almenys en part. Va ser un discurs que ens va impressionar a tots per la seva magnanimitat -alguns dels que són avui aquí em sembla que hi eren-. Es va referir a un fet que a ell el va preocupar molt, al fet que Catalunya es dividís, que Catalunya quedés dividida per unes raons que explicava molt bé i que jo ara llegiré. I deia: "Parlem clar. El nacionalisme, pels mateixos anhels de victòria, els mateixos desitjós electorals, busca sempre una alternativa allà on la troba, que és una mica en el centrisme, diria jo. Però com que aquesta alternativa no es demostra suficient fins ara (perquè us situeu aquest és un discurs del 1987), llavors el nacionalisme se'n va a buscar vots a la dreta. A foragitar aquesta 8 �dreta que en definitiva en aquest país no té massa raó de ser, però és necessària en un aspecte polític si volem realment matisar les coses, i que va desapareixent i es va incorporant a Convergència o a tots els grups nacionalistes. I què passa? Doncs que estem situant el nacionalisme cap a la dreta d'una manera que, al final per ser nacionalista es corre el perill -ja he dit que parlo a llarg termini- que s'haurà de ser de dretes. En tot cas, anirem quedant en la línia de la dreta pura i dura que, en definitiva, la gran majoria dels nacionalistes catalans no comparteixen. Però aniran trobant-s'hi una mica pels mateixos motius i necessitats d'un procés electoral democràtic en què l'esquerra s'està trobant -sense voler potser- en una línia massa poc nacionalista i massa poc catalanista". Aquesta era la seva preocupació. Això avui pot semblar una mica datat, com diuen els tècnics -una mica com en aquella època-. Segurament ara podem dir que la dreta ha recuperat unes credencials democràtiques innegables, que de totes maneres s'han d'anar confirmant dia a dia, uns i altres: dretes i esquerres. Però, jo penso que continua sent actual en bona mesura. Llavors ell seguia: "Que això pot arribar, si les coses no s'esmenen a una divisió del país que a mi em sembla greu. Mentre que no em sembla, en canvi, gens greu, la divisió entre socialisme, centrisme o conservadurisme democràtic, perquè això ja ho he dit abans és superable, i l'altra cosa em sembla que és difícilment superable." I, aleshores entrava a matar, i deia: "Jo voldria una Catalunya forta, una Catalunya ben definida sobre la qual tots coincidíssim quant a les seves estructures constitucionals i el marc bàsic. Aquelles línies directrius elementals però que al mateix temps són decisives en la conducta d'un poble". Tornava enrere i deia: "Ser nacionalista voldria dir, en aquest escenari pessimista meu, ser de dretes i ser d'esquerres voldria dir ser poc catalanista. Això em sembla que és un gran perill. I aquest perill -afegia- crec que és un perill que les institucions catalanes tenen l'obligació de corregir, puig són elles que han de prendre la iniciativa, són elles que han d'arribar a uns acords, són elles que han de donar l'exemple de cordialitat, de col·laboració i de possibilitat d'entendre'ns en el terreny aquest -diguem-ned'estructura i de base. Deixant per al debat polític, que és certament no tan sols lícit sinó obligat i necessari, les opcions de programació social. Jo crec, per exemple, -acabava- que les negociacions amb Madrid s'haurien de dur conjuntament, com a mínim per part dels dos partits majoritaris en aquest país, que són el socialista i el convergent. Una cosa és dividir el poder i una altra dividir el país". Aquest discurs jo el recordo unit molt estretament a un altre que va fer poc abans de morir quan el Grup 7 -si no recordo malament- al Palau de Pedralbes va fer-li l'homenatge al ciutadà que ens honora. Penso que va ser el primer ciutadà que ens honorava, que honorava els organitzadors d'aquell acte. I aquell dia va dir "Catalunya i llibertat", però una mica més precís, no va dir ni tan sols catalanisme, va dir Catalunya i llibertat. Aquestes van ser les seves 9 �paraules el dia 19 de setembre de 1989, un mes abans de la seva mort sobtada. Catalunya i llibertat eren els seus dos leitmotivs: la llibertat i el país, és a dir el respecte als altres i l'autoestima responsable. Veia Catalunya com a punt de partida i com a punt de reflexió. El disgustava l'estil, de vegades autoproclamatori, de cert nacionalisme. Ell sabia que s'és català o no se n'és. Però que no se n'ha de parlar contínuament. Una vegada jo vaig escriure sobre això i sobre ell justament. Del catalanisme, se n'ha de parlar però cal fer-ho com ho feia Ramon Trias Fargas, demostrant sempre que el patriotisme és la base d'un humanisme, i que l'autoestima és el punt de partida del respecte als altres. Nosaltres ens vàrem conèixer a meitat dels anys 60. Era una època que recordo... Avui hem passat justament per davant de l'edifici on ens vàrem conèixer, davant del Ritz, que era l'edifici on estava el Servei d'Estudis del Banc Urquijo, en aquell moment, en la primera època; que ara l'estant refent. Era una època en què dins de la misèria política que vivia el país, d'alguna forma hi havia un racó de llibertat. En Ramon en aquest panorama era com una mena d'estel solitari perquè era com..., -anava a dir l'únic liberal-, era el liberal. El meu pare també ho era, però com a personatge més públic i notori ell era el liberal, públicament liberal. El meu pare, per cert, tenia una enorme admiració pel pare d'en Ramon, l'Antoni Trias, que va ser un dels seus ídols en l'època universitària. La relació amb en Ramon, en aquesta època era la relació amb una persona d'autoritat, ell era el "jefe" del Servei d'Estudis del Banc Urquijo, on jo treballava a les tardes. Però per altra banda, teníem llaços, com he dit, sinó familiars, sí de proximitat cultural i ciutadana. Quan me'n vaig anar de l'Urquijo per fer jornada completa d'economista de l'Ajuntament, em va dir: "Així vostè Maragall es dedicarà a l'Ajuntament, visera i 'manguitos' Maragall, visera i 'manguitos'". Em va quedar aquí dintre. Era una persona de geni, però la seva personalitat estava marcada sobretot per la ironia, per l'elegància i per la mordacitat. Aquestes eren les característiques sempre dominants en el seu caràcter. I acabo amb una menció de l'època de l'Ajuntament. Quan vaig saber que ell s'enfrontaria electoralment amb mi -era la primera vegada que jo concorria a unes eleccions, el 1983-, em vaig esverar. Jo quasi havia estat alumne seu a la universitat i, en certa manera, havia estat assalariat seu. El 1983 eren les meves primeres eleccions i jo pensava: "I jo m'haig d'enfrontar amb aquest senyor?" Però, 16 anys més tard, li vaig tornar allò de la visera i els 'manguitos'. Li vaig dir, en un debat: "Senyor Trias, vostè vol anar a l'Ajuntament també? Visera i 'manguitos', senyor Trias". A nivell personal no hi va haver mai problemes, al contrari, vàrem forjar, a través de la relació política, que era una relació de contra10 �posició, una bona amistat. Una altra cosa era el debat polític, sempre des del respecte mutu. Per a mi Ramon Trias Fargas, dels tres rivals que jo vaig tenir, un darrere l'altre, en la lluita per l'alcaldia de Barcelona, va ser el que més por em va fer i el que més por em feia perquè tot i que era tan educat i tan elegant, una crítica de Ramon Trias Fargas podia ser una lúcida i a voltes cruel radiografia-cruel entre cometes, si voleu-, però sempre ben envolcallada. Era realment temible. Conservo un record inesborrable de la seva companyia brillant, eficaç i d'una enorme alçada en els viatges institucionals que vàrem fer junts a Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires, la primavera de 1985, per vendre la candidatura olímpica de Barcelona, aleshores. I el que vàrem fer a Chicago i a Nova York. Recordo que a Chicago vàrem estar en un mercat de futurs, que després va ser una gran iniciativa seva, el novembre de 1986. És a dir, abans i després que Barcelona fos designada com a seu dels Jocs de 1992. Junts, el govern i l'oposició -amb això vàrem imitar el model de Manchester que ens havien visitat el cap del govern i el cap de l'oposició poc abans- vàrem representar Barcelona en aquella època en què començàvem a posar la ciutat en el mapa internacional, cosa que ara hauríem de tornar a fer, hauríem de tornar a posar entre tots aquesta ciutat en el mapa del 2004 perquè si no estarem malament d'estratègies que siguin estratègies vencedores, que mobilitzin. El 21 d'octubre de 1995 la ciutat va donar el nom de Ramon Trias Fargas a un carrer, a la nova Barcelona que ell ja no va poder veure, tocant a la Vila Olímpica i a la nova Universitat, un tram que abans era del carrer Sardenya. I per acabar torno al principi de la meva intervenció. És a dir, vull acabar insistint en el fet que avui es donen les condicions perquè en les qüestions decisives, els catalans anem sempre junts. Intervenció a càrrec del Sr. Artur Mas Jo dels tres participants en aquest acte sóc el que menys vaig conèixer Ramon Trias Fargas personalment. Probablement per raons, en aquest cas, d'edat. De tota manera he procurat suplir aquesta manca de coneixement personal intens -com en el cas de Macià Alavedra o de Pasqual Maragall- amb una lectura més o menys habitual i més o menys permanent de moltes de les seves intervencions i de molts dels seus llibres. En aquest sentit, recordo que ara fa pocs mesos, conjuntament amb la Fundació Ramon Trias Fargas i amb el suport de Montserrat Trueta, vàrem tenir la iniciativa, en el moment just en què se celebraven els deu anys de la seva mort, de reeditar aquell recull d'escrits i de conferències que es va presentar no fa gaires mesos en el Palau de la Generalitat. Va ser, per cert, un acte - n o sé si molts de vosaltres hi éreu o n o - no només molt lluït sinó, a més, molt emotiu des de molts punts de vista. 11 �En el moment de morir, Ramon Trias Fargas era un polític en actiu, era conseller d'Economia i Finances. La mateixa situació que jo tinc en aquest moment dins del govern. Era certament un intel·lectual amb idees pròpies, això ho havia estat durant molts anys. Però, a més, val la pena recordar que era una persona que encertava en la identificació de problemes bàsics -cosa que no sempre és fàcil- i, que moltes vegades proposava per a aquests problemes solucions realment imaginatives i encertades -cosa més difícil encara-. Després m'hi referiré amb temes que estan encara vius i vigents en el nostre país. Abans, Macià Alavedra i Pasqual Maragall també s'han referit a la seva personalitat política i, concretament, han centrat una part de les seves paraules en la síntesi del pensament de Ramon Trias Fargas entre la llibertat i la nació, entre la llibertat i Catalunya. Jo, a aquesta síntesi, sempre molt ben combinada, hi afegiria un altre parell de síntesis també molt importants: d'una banda, la síntesi de la llibertat individual amb la igualtat d'oportunitats i, de l'altra, la síntesi del progrés econòmic amb la protecció als més desvalguts. Tinc també un text que m'agradaria comentar. Tothom ho ha fet abans. Jo n'agafo un de l'any 1989, quan Ramon Trias Fargas s'acomiadava de la presidència de Convergència Democràtica de Catalunya. En aquell moment, va dir textualment: "Estic segur que pràcticament ningú en aquesta sala -en la sala que ell estava- i ningú que estigui a les llistes de militants -lògicament de Convergència-, no dubteu -deia e l l - del meu nacionalisme. Però fins i tot en temes que al principi eren més discutits, com per exemple el de la doctrina social, jo -deia e l l - des del primer dia abans de fusionar-me (aquesta és una paraula molt de moda, però ell es referia abans de fusionar lògicament Equerra Democràtica de Catalunya amb Convergència) em vaig manifestar obertament a la premsa i a les assemblees de partit com un liberal de sempre. Un liberal a la clandestinitat, a Espanya, i a l'estranger a l'època de Franco. Un liberal sense reticències, a l'època posterior, a la mort del general, en què estava de moda (abans ho ha dit Macià Alavedra) el marxisme. Un liberal -deia ell el 1989-, ara mateix, que això de la ¡dea liberal del progrés, de justícia i de les llibertats de les persones i dels pobles ja és més generalment acceptat". És a dir, com abans ha dit Pasqual Maragall, era el liberal, el liberal de sempre, que no va canviar les seves idees, en aquest sentit, en cap moment. Crec que Ramon Trias Fargas tenia dins del seu pensament una altra característica que val la pena de subratllar: ell era un convençut que la llibertat individual només és completa de veritat, només és autèntica de veritat, només agafa cos de veritat quan, a més, es combina amb la llibertat de la nació, de la comunitat o de la col·lectivitat. És a dir que la llibertat individual que comporta renunciar a la identitat nacional no té cap sentit. I també deia el contrari: les llibertats nacionals que acaben ofegant les llibertats individuals en un estat de dret 12 �tampoc tenen cap sentit. La llibertat individual no és abstracta i s'enriqueix en el buit, sinó que per agafar cos plenament necessita aquest caldo de cultiu que és concretament la llibertat col·lectiva o la llibertat nacional. El 1984, en una reflexió que feia sobre nació i nacionalisme, Ramon Trias Fargas deia també: "Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a una causa eterna de la llibertat; aquesta ha estat la contrasenya del nostre nacionalisme. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formem part modestament, però dignament, del concert de les nacions. Aquesta simbiosi entre llibertat i nacionalisme no l'hem d'abandonar mai". Aquesta simbiosi entre llibertat individual i llibertat col·lectiva es va manifestar amb una gran força en el moment de la discussió sobre el català, de la llengua catalana a la Comissió Constitucional a les Corts a Madrid. Abans Macià Alavedra ens ha fet també una referència, en aquest sentit, de la defensa abrandada de Ramon Trias Fargas sobre la llengua. Ramon Trias Fargas, en aquell moment quan defensava davant d'aquesta Comissió Constitucional a les Corts de Madrid el tema del reconeixement del català com a llengua pròpia de Catalunya, deia - n o en paraules textuals en aquest cas- que la defensa de la llengua era una qüestió moral i de drets humans, i que la igualtat d'oportunitats per a les llengües que havien de conviure en un mateix territori era un aspecte positiu que calia conservar. Però, al mateix temps, també deia que el tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual. Recordem per què fets recents que han passat en el nostre país en aquests últims any i mig, dos anys, il·lustren bastant -crec j o - la vigència del pensament, en aquest sentit, de Ramon Trias Fargas. Recordo que ell deia: "El tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual". És una lliçó que està plenament vigent encara en alguns esquemes del nostre país, i en algunes discussions recents que hi ha hagut en aquests darrers temps. Aquestes conviccions liberals i nacionalistes s'aplicaven també en el cas de Ramon Trias Fargas a la sobirania política i a l'autonomia financera de Catalunya. Com tothom coneix, són qüestions pendents encara en bona part: sobirania política i autonomia financera. Jo avui he fet un acte que Macià Alavedra ha fet moltes vegades i que Ramon Trias Fargas també havia fet moltes vegades, portar al Parlament de Catalunya el Pressupost de la Generalitat - h o he fet aquest matí-. I repassant memòries molt antigues comprovava com a principi dels 80, l'any 1980, quan Ramon Trias Fargas era el primer conseller d'Economia del govern Pujol, va presentar al Parlament de Catalunya un pressupost que pujava pocs milers de milions de pessetes -la veritat és que eren molt poquets-. Jo avui he presentat un pressupost en el Parlament de Catalunya que passa dels dos bilions cent mil milions de pessetes. Ho he fet 20 anys després, és veritat. Però això demostra fins a quin punt, també des del punt de vista de l'autogovern, des del punt de vista, en part, de l'autonomia financers �ra s'han donat passes importants en aquests darrers vint anys que no són negligibles. Una altra cosa és que no hem arribat - i això jo ho subratllo amb un especial èmfasi- en el punt que molts de nosaltres desitjaríem, però en tot cas la veritat és que des de molts punts de vista les passes que s'han donat han estat molt importants. Recordava també de l'acte que vàrem fer al Palau de la Generalitat, ara fa alguns mesos, que a principi de la dècada dels 80 vàrem estar a punt - i em refereixo a Catalunya en el seu conjunt- d'arribar a un molt bon acord de finançament. Concretament l'impulsor també va ésser, una vegada més, Ramon Trias Fargas, en aquell moment conjuntament amb una persona que ens va deixar fa poc, que va morir fa poques setmanes, Jaime Garcia Añoveros, llavors ministre d'Hisenda d'Unió del Centre Democràtic. Doncs bé, recordem avui, tot i que fa pràcticament 20 anys d'això, que en aquell moment, i d'això a Convergència n'hem parlat moltes vegades, es va estar a punt, a un mil·límetre, d'arribar a un acord fiscal, a un acord financer molt positiu, molt en clau de futur entre Catalunya i la resta d'Espanya. Allò, que per raons ara no vénen al cas i que tothom més o menys intueix. En aquell moment es va perdre una oportunitat molt gran de la qual encara avui patim una part de les conseqüències negatives. Voldria acabar en aquesta línia de l'autonomia financera, perquè em sembla que, no només com a membre de Convergència sinó també com a actual conseller d'Economia, val la pena que jo hagi destinat, encara que siguin uns breus minuts, a recordar -com abans també ha fet Macià Alavedra- una de les obsessions, més sanes i positives que va tenir Ramon Trias Fargas, lluitar tant com va poder-i va poder molt, i va estar a punt, com jo recordava, d'arribar pràcticament a una solució definitiva- perquè Catalunya tingués no només sobirania política sinó també l'autonomia financera sense la qual no hi ha ni llibertat nacional possible ni progrés possible. Ell va lluitar molt per això. I en aquest sentit recordo que va publicar llibres tan emblemàtics i tan recordats que posaven sobre la taula el gran perill que tenia Catalunya, ja en aquella època, i que en part segueix tenint encara, de l'ofec financer. Recordeu aquell llibre titulat Narració d'una asfixia premeditada, que de fet anava precisament en aquesta línia, és a dir, a denunciar el gravíssim perill que tenia Catalunya si no aconseguia tenir una bona autonomia financera, un bon sistema de finançament, el perill que tenia de quedar com un país de segona fila. En la seva filosofia Ramon Trias Fargas - i us ho dic perquè aquests encara són temes d'actualitat, com heu comprovat aquests darrers mesos i com es comprovarà en els propers mesos també i en els propers anys- venia a dir dues coses molt simples: primer, els impostos que es paguen a Catalunya s'han de quedar a Catalunya (això ho entén tothom); i la segona cosa que té tant valor com la primera, i que no la podem oblidar: a partir d'aquí, una vegada això es fes 14 �d'aquesta manera, Catalunya ha de pagar a l'Administració central pels serveis que presta a Catalunya i, a més, dins de la línia de la no-divisió i de la cooperació que sempre va defensar Ramon Trias Fargas, a més, Catalunya una part d'aquests impostos els ha de destinar a ajudar les altres comunitats de l'Estat que estan menys desenvolupades que la nostra a poder agafar també el tren del progrés. Aquest, en síntesi, era el pensament de Ramon Trias Fargas, que per altra banda està escrit en molts documents i defensat -insisteixoamb molta vehemència per ell mateix. Voldria acabar dient que aquelles banderes que va aixecar Ramon Trias Fargas en aquella època segueixen sent banderes que avui en part estan encara aixecades en el nostre país, potser no al cent per cent, perquè també és veritat que hi ha hagut progressos significatius en aquestes línies, però són banderes que estan aixecades. I jo crec que el millor homenatge que avui es podria fer a Ramon Trias Fargas en aquest sentit és que ell sabés que avui a Catalunya hi ha molta gent -entre la qual jo em compto- compromesa en el fet que aquelles banderes que ell va aixecar arribin algun dia a bon fi. Cloenda a càrrec del Sr. Pere Esteve A la invitació haureu verificat que havíem plantejat aquest acte com a taula rodona. El que passa és que hem parlat abans amb els ponents i la realitat de les seves intervencions, per altra banda tan brillants, fa que l'acte realment hagi estat molt reeixit pel que fa al nivell, de manera que, per tant, com a organitzadors, ja n'estem satisfets. Però com que es tracta d'intervencions gairebé no contrastables sinó sumables, hem arribat a la conclusió que potser seria millor que obrissim un torn de paraules per si algú de les persones assistents volgués fer alguna pregunta, demanar algun aclariment o alguna ampliació d'algun dels aspectes tractats. Així, doncs, ho farem d'aquesta manera abans de cloure l'acte. Probablement les condicions no són potser de consulta, entre altres coses probablement perquè les intervencions han estat molt aclaridores... (Sr. Artur Mas: "Si em permets una recomanació, posa't la visera i els 'manguitos' i ara ho faràs millor"). Bé, aleshores, com que mentre han parlat Macià Alavedra, Pasqual Maragall i Artur Mas, jo he anat fent les meves notes i m'he preguntat: "Home, com a moderador, al cap i a la fi, em pot correspondre fer una síntesi, no?". Però, és clar, el llistat és tan llarg que m'he dit: "Espera't, Pere, perquè l'únic que faràs és repetir tot el que ja han dit, no? I la qualitat de la síntesi s'ha de mirar de no perdre". 15 �He intentat sintetitzar..., però, com? En primer lloc, de les tres intervencions, se'n dedueix un fet fonamental de la figura de Ramon Trias Fargas, que és la transcendència. És transcendent en dos aspectes: 1. És transcendent amb el que va fer: allò que va fer compta, allò que va fer ho tenim, ens afecta, és permanent, hi és. 2. És transcendent amb el que va dir: el que va dir és vigent, el que va dir mereix discussió, el que va dir és ric. Per tant, el primer aspecte que cal destacar, telegràficament, com correspon a una persona que vol fer síntesi és la transcendència. Clar que d'aquests aspectes que s'han parlat, jo també n'he seleccionat alguns que, en el terreny una mica egoista, servissin per al fet que estem convocant un partit que celebra 25 anys i, det fet, en sóc secretari general. Un aspecte molt important de la figura de Ramon Trias Fargas ens ha de servir molt al partit i als partits: el seu no-convencionalisme. S'ha utilitat l'expressió "no convencional", s'ha utilitzat l'expressió "imaginació" i Artur Mas ha utilitzat la paraula "encert". Per tant, es acta la necessitat de tenir polítics amb sentit no convencional, de no donar per descomptat moltes coses que en la política i en la societat es donen per descomptat i, en canvi, d'aplicar imaginació, valentia i, a més, evidentment, d'encertar. I un altre aspecte, també relacionat amb el partit, seria un tema molt interessant, que ja l'ha tocat Macià Alavedra: el tema de la disciplina. Evidentment, Ramon Trias Fargas és un exemple de com una persona és capaç, des d'una posició molt personal, molt oberta, molt seva i també com a president d'un partit, d'acceptar la disciplina. En un moment com aquest, també crec que és un aspecte important, trobar aquell punt del que és la disciplina; a més, la personalitat en un partit, em sembla francament interessant i, per tant, de Ramon Trias Fargas, en podem aprendre. A mi, em fa l'efecte -s'ha dit diverses vegades- que la personalitat de Ramon Trias Fargas se seguirà estudiant. És absolutament legítim i necessari. Crec sincerament, a més, que pot ser un element d'enriquiment fonamental cap als que creiem -crec que molts- en els elements més renovadors del que podríem dir "terceres vies", el que d'alguna manera avui a Europa potser capitalitza més del compte Blair. És a dir, tot allò que significa elements renovadors dels corrents convencionals conservador i esquerres. I que al voltant d'elements de centre, liberals, progressistes, de tots aquests elements enriquidors, i que tots els partits tenim d'alguna manera l'intent - j o crec que l'obligació- de fer créixer, són elements que es poden nodrir d'una manera intensa dels pensaments de Ramon Trias Fargas. Com ja que he dit que no ho diria tot, em limito a aquests quatre punts. Fer una descripció, intentar fer una síntesi d'una persona de tanta complexitat -com ens ha dit Macià Alavedra- no és possible. Per tant, pel que fa la síntesi de Ramon Trias Fargas haurem d'enten16 �dre sempre que, al final, la seva síntesi és la seva vida. Cap dels seus aspectes podria ser la síntesi, no? En tot cas us vull agrair-vos la vostra assistència i us vull dir que, com a Fundació Ramon Trias Fargas i com a partit, tenim el legítim orgull -avui confirmat- d'haver tingut Ramon Trias Fargas entre nosaltres i l'orgull d'incloure entre els nostres objectius el de conservar i el d'enriquir el seu record. Barcelona, 28 de març de 2000 •MMMmaMM �\ B Fundació Ramon Trias Fargas Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona Tel. 93 215 58 48 Fax 93 488 00 25 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Creator An entity primarily responsible for making the resource Alavedra, Macià, 1934-2018 Maragall, Pasqual, 1941- Mas, Artur Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-28 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Trias Fargas, Ramon, 1923-1989 Homenatges i distincions Catalunya Liberalisme Política Description An account of the resource 19 p. Document que recull les intervencions a la taula rodona organitzada per la Fundació Trias Fargas. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Trias Fargas Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Esteve, Pere, 1942-2005, 1942-2005 (moderador) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1557/0000000729.pdf 1895e66e916ea0bf378fd455f01a39a5 PDF Text Text Entrevista a El Periódico "Sóc circumspecte a l'anglesa i exuberant a l'alacantina" Entrevista Pasqual Maragall President del PSC Pau Arenós "Sóc circumspecte a l´anglesa i exuberant a l´alacantina" Maragall és un clàssic de l´estiu, com les cues a la A-7 o les tempestes sobtades. La intenció és treure el polític del despatx, un espai per a la corbata, i que li toqui l´aire. A Pasqual l´han retratat en una rasa (1990), a la Ciutadella (el 1983 i 1988), en una barca (1989), un ultralleuger (1987) i amb la família (1984). Tant hi fa la situació. Sempre surt una entrevista de màniga llarga. Una part de la vida de Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és a les hemeroteques. Al voltant d´una figura pública sempre hi ha uns quants estereotips. Una altra cosa és el tipus. Maragall diu que ha acabat sent el que els altres diuen que és. Quin travallengua. El que ara ve a continuació és un patchwork, una entrevista cosida amb retalls d´altres entrevistes d´estiu, i alguna fulla caiguda de tardor. Maragall per Maragall. A veure si sota l´estereotip apareix finalment l´individu. --A l´arxiu d´EL PERIÓDICO hi ha més de 20 carpetes amb retalls seus. ¿Què vol dir això? ¿Que parla molt? --Hi ha una gran repetició i, sobretot, hi ha moltes coses que responen a l´interès instantani. Ho llegeixes després i penses: "¿Per què vaig dir això? ¿Per què vaig dir allò altre?". Ni te´n recordes. És probable que el 90% sigui palla. --Primer retall: "Entenc l´erotisme com una capacitat per disfrutar de la vida" (1985). --L´erotisme són moltes coses. També la relació entre els cossos. Sí, cert, és la capacitat de disfrutar. --¿Amb què gaudeix? --Jo sóc valencià d´origen, alacantí. Als d´allà ens agrada molt tocar. Hi ha una branca, la branca Maragall, que és catalana i anglesa, i una mica andalusa, bàsicament de poc parlar i de poc tocar. En canvi, la meva família originària d´Alacant eren els petoners. Terrible. Entraven a casa i feien un repartiment de petons bestial. Els mediterranis, en general, donem molta importància al contacte físic. I ben administrat és un dels plaers de la vida. --¿Quina part domina més en vostè, l´alacantina o l´anglesa? --Depèn per a què. Un pot ser tímid, però dels que toquen. Jo sóc circumspecte a l´anglesa i, al mateix temps, exuberant a l´alacantina. --Parlem de tocar i cito una altra declaració. "Amb els nens s´estableix una connexió ràpida. Si fa no fa és com tocar el sant" (1985). --Són les mares i els pares els que acosten el nen a besar el sant. Els nens, pobres, no saben on van. --A la mateixa entrevista deia que se li acostaven dones de certa edat. --Ha, ha. Potser ha canviat ara que sóc més gran. Devia ser una cosa maternal. Sempre em veig jove. Les persones em veuen a la tele, pensen que sóc gran, i després em troben i diuen: "Està més jove". Jo estic igual. ¡És la tele la que s´equivoca! --"Rebut tota mena de cartes. Fins i tot amenaces de mort. No m´espanten. La mort no avisa mai" (1985). --És veritat. Més que amenaces de mort, amenaces. O manifestacions d´odi de gent maltractada per la vida, o desequilibrada, o a qui els ha passat alguna cosa que ells relacionen amb tu, encara que no ho sàpigues. --Aquestes intimidacions, ¿han augmentat amb els anys? --No. Fa quatre anys que estic una mica en segona fila. Encara que siguis un polític conegut, ser opositor, exalcalde o president d´un partit... No ets un referent tan potent. Tinc una qualitat de vida superior. Tinc un nét a qui li puc dedicar més temps que el que li vaig dedicar al meu fill. --¿I malgrat aquest plaer vol ser president? �--Tot això que tinc guanyat. He, he. Disfruto més de la vida de família ara que abans. Si no sóc president tampoc no passa res. A mi no em passaria res. El problema és que no estic sol en això. --Quan era alcalde de Barcelona, a part d´amenaces, ¿rebia cartes de passió? --Més que cartes... En aquells casos hi ha una fusió molt gran entre el ciutadà i el polític. A mi m´han destrossat la mà. Tinc una tendinitis. La mà d´alcalde. Qui se m´acosta mira d´expressar en un segon el que trigaria dos dies a formular. ¿Com ho fa? Amb tots els seus sentits, extrema el sentiment. Llavors et destrossa la mà. --D´aquest mal n´ha dit mà d´alcalde. ¿És una patologia inventada? --La vam inventar amb el metge. Felipe González també la tenia. Una vegada em vaig posar una fèrula. I firmava amb l´esquerra. També pots donar copets a l´esquena, com Solana. --A part de retalls, a l´arxiu guarden fotos seves. A les primeres se´l veu despentinat, indòmit. ¿Quan va començar a domesticar la imatge? --Quan vaig ser alcalde em van fer una foto i em van arreglar. Em van comprar un vestit o en van treure un que no em posava mai, només per a anar de casament. Sóc molt adaptable. M´hi vaig adaptar sense grans sacrificis. A Roma em vaig deixar anar una mica. Portava el pentinat a la romana, és a dir, tirat cap endavant. --És a dir, que es despentina en els períodes en què no mana. --Més aviat sí. --Els seus ulls es van empetitint. --Petits no, axinats, com els de la meva mare. Ametllats. A l´escola em deien el Coreà. O el Mara. Se´m tanquen quan ric. Tinc una mica de fotofòbia. --Floquet de Neu té fotofòbia. I els cabells blancs... --Ah, sí. Ha, ha, ha. --Aquesta frase no és seva, sinó del seu pare, Jordi Maragall. "Pasqual sempre va ser un noi conscienciós que als 6 anys ja mirava els diaris amb atenció" (1983). --Sí. Llegia molt. Tebeos. Als 6 anys més tebeos que diaris. El guerrero del antifaz, Hazañas bélicas... --Conscienciós. --Era el primer de la classe. Més que ser empollón, m´espavilava. --Aquest altre judici és de la tia Clara: "Una mica retret, però molt respectuós, com tots els de la família". --Sí. És de la part Maragall. Tinc un cosí que va estar un dia de Nadal sense obrir la boca en una festa amb 40 cosins. No és que no es comuniqués. Ho feia amb gestos, amb el cap. Amb les mans comptava els anys, 25. "¿Quan acabes la carrera?". "L´any que ve...". No li agradava parlar. --¿Ara parla més? --Des que es va casar, parla més. --¿Els altres 39 cosins són més xerraires? --Tots tenim una tendència a l´estalvi de paraules. --¿Com era aquell jardí de Sant Gervasi? --Torno a viure a la casa on vaig néixer. El jardí és més petit. Hi havia dues torres. La del meu avi i, per tant, de les meves tietes solteres, i la que habitàvem nosaltres, més petita. Quan vam tornar de Roma van morir els meus pares. Vam estar un any dubtant si veníem la casa. El meu pare la va deixar als vuit germans, encara que som set, perquè un va morir. Nosaltres vam comprar la part dels altres sis i ara és nostra. --¿Li ha agradat tornar? �--Tenia un sentiment ambivalent. És com tornar a la infància, com si diguéssim, al claustre matern. És molt agradable. L´altre dia vaig estar mirant els llibres anglesos de la meva mare, els llibres que traduïa. Va ser emocionant. Els llibres t´acompanyen. --¿A quin llibre ha estat fidel? --A un que he tornat a llegir, L´idiota, de Dostoievski. Jo sóc un gran ignorant. He llegit molt i he deixat de llegir molt. Hi ha coses que encara que sembli mentida no he llegit. --¿Quines lectures li falten? --La divina comèdia, per exemple. --"El meu pare solia llegir poemes a casa i m´encantaven" (1988). --Recitava. Uns mesos abans de morir, l´últim Nadal que va passar amb nosaltres, va recitar durant 12 minuts. --¿Recita, vostè? --No passo dels quatre versos. Shakespeare: "Quan 40 hiverns hagin solcat el teu front i deixat forats profunds en el camp de la teva bellesa...". Al final del sonet diu, més o menys: "Quan siguis gran trobaràs en el teu fill el reclam de la teva bellesa". Va resultar que es referia a un home, no a una dona. --"Indirectament vaig estar sota les ordres de Pujol quan era boy scout" (1988). --Jo llavors era minyó de muntanya i cap de patrulla. Ell era una espècie de conseller. Venia, participava. Ens va muntar alguns campaments amb els alemanys. Ell era del Col.legi Alemany. Pujol era Pujol. Algú que tenia una obsessió mental. Després s´ha vist. En funció d´aquesta obsessió actuava allà on podia. A tot arreu. --¿Però es coneixien? --Sí. El meu pare el va ajudar i protegir. Dels germans, a qui més coneixia era el Jordi. He estat envoltat de Jordis. El meu pare, Jordi. El meu germà gran, Jordi. I el meu president, Jordi. --"Tinc un ping-pong al meu despatx" (1988). --En tenia un d´amagat en un altell. Futbol, tennis, ping-pong... El meu pare ja tenia copes de pingpong. Als meus fills encara els guanyo. Una vegada vaig guanyar Roca. ¡Li vaig donar una pallissa! Ha, ha. --El 1987 el van fotografiar en un ultralleuger. "Quan est a dalt és la cosa més genial del món. Comences a pujar metres i llavors t´adones que la llei d´ordenació territorial es podria haver fet d´una altra manera". En un ambient lúdic, pam, cola el comentari polític. --Per ordenar bé, per governar bé, s´han de veure les coses de lluny i també de prop. Amb el territori passa el mateix. L´ultralleuger és ideal: el veus des de lluny, però t´hi pots acostar fins a tocar el terra. Ara està prohibit fer passades. ¿Com s´ha d´ordenar el territori? Amb una visió global. Per fastiguejar els de Madrid els dic que Madrid no es pot governar, perquè no es pot veure. --"Hem ensenyat a la gent a somiar" (1987). --Va coincidir una generació que va poder realitzar el somni de moltes anteriors, generacions que van anar acumulant pacientment tot el que s´ha de saber, aprendre el que no s´ha de fer, van patir, es van barallar... --¿Es reconeix en aquest puzle de retallades? --Les coses ja no són tal com eren, sinó com han estat explicades. El que queda sempre és pobre. Però serveix per relacionar-se amb la gent perquè la gent et reconeix a partir d´això. --Enriqueixi el retrat. ¿Què no és? --El que no sóc, i ho semblo... Doncs no sóc tan bo ni polifacètic ni responsable del que ha passat. La gent mitifica, concentra, sintetitza molts moments i la feina de moltes persones en una sola persona. --¿I què és? --És el que no sé. L´avantatge de ser una persona pública és que són els altres els que t´ajuden a conèixer-te. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Sóc circumspecte a l'anglesa i exhuberant a l'alacantina Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Arenós, Pau Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Família Identitat (Concepte filosòfic) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1554/0000000794.pdf 3f625fa4e2bc3933febd8b97d574d392 PDF Text Text Entrevista a El Pais "Celebramos el futuro, no el pasado" PASQUAL MARAGALL / EX ALCALDE DE BARCELONA 'Celebramos el futuro, no el pasado' FRANCESC ARROYO | Barcelona 26/07/2002 Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona hace 10 años, cuando fueron inaugurados los Juegos Olímpicos de Barcelona. Y era alcalde el 17 de octubre de 1986, cuando se concedió a la ciudad la organización de los Juegos. Son dos momentos que guarda en su memoria. Pero ayer quería ser cualquier cosa menos un nostálgico e insistía en que la celebración no era pura memoria, sino un proyecto de futuro. De un futuro próximo, de la cita de 2004, y de un futuro más lejano del que los Juegos de 1992 sólo fueron el comienzo. Pregunta. ¿Cómo ve la conmemoración de los Juegos? Respuesta. La idea es que la celebración sirva como trampolín de futuro. Creo que se celebra más el futuro que el pasado. P. ¿Cuál es su peor recuerdo de aquel proceso? R. El peor periodo estuvo situado cerca de los Juegos de Seúl. No hay ningún gran acontecimiento de carácter temporal y, por lo tanto, carente de burocracia estable que no tenga una crisis grave antes de su celebración. A veces, la semana antes. Se produce por la falta de inercia que evita el peso muerto, pero también el impulso. Esto produce momentos de angustia en los que se piensa que todo va a salir mal. P. ¿Y el mejor? R. El 17 de octubre y el 25 de julio. Y ya más íntimamente: la inauguración del Sant Jordi y algunos momentos de las visitas a las obras de la avenida de Icària. Ibas un día y pensabas que no se iba a terminar nunca y, de pronto, algo estaba terminado y mostraba el imponente empuje. Y luego, ya en 1995, cuando fuimos con una barca a poner una banderita de Barcelona en medio del mar, junto a Sant Adrià. Era decir: aquí habrá un dique. Ya está allí. P. ¿Qué lección hay que sacar de los Juegos? R. El aprendizaje del éxito. La convicción compartida por los ciudadanos de que nos podíamos proponer algo muy complejo y hacerlo. P. ¿Y en lo personal? R. Yo he tenido grandes satisfacciones, pero siempre he pensado que era el nombre de la cosa, más que la cosa misma. Vuelvo a lo general. Hay un vídeo que vale la pena revisar: incluye la ceremonia inaugural y puede verse que cristalizaba el proceso previo, con éxito, con entusiasmo, con ilusión. Ahora se trata de aplicar la lección aprendida. De saber que si Barcelona, si quiere, si arrastra a Cataluña, si tiende puentes con España, no tiene límites. Puede tener una ambición inmensa. Ésta es la idea. Para tener éxito hay que vencer y arrastrar. P. ¿Cómo? R. Con diálogo intelectual. Con complicidad. Compartimos un proyecto. Sentarse a habalr educadamente es la democracia. Lo que propongo tiene que ver con la creación de identidades plurales, ricas. Y para esto no basta el diálogo. Hace falta un proyecto compartido. P. ¿Cuál? R. El diálogo entre pueblos y culturas. P. Parece el programa del Fòrum 2004. R. Sí, bueno. No es cierto que quisiéramos una Expo. Preguntamos si había calendario, porque era una marca que existía. Nos dijeron que estaba todo ocupado y no le dedicamos ni tres días. Hubo una reunión de barceloneses universales que hicimos el día de Sant Esteve, que es cuando todo el mundo está en casa: Federico Mayor Zaragoza, presidente de la Unesco; Juan Antonio Samaranch, que presidía el COI; Jordi Pujol; yo, que era alcalde, y el primer teniente de alcalde, Joan Clos; Narcís Serra, vicepresidente del Gobierno; Pere Duran Farell, que era una figura empresarial. Luego se añadieron �otros, como, Josep Piqué. P. Y encontraron la idea. R. Pensamos que lo que mueve más gente en el mundo, al lado del deporte cada cuatro años en unos Juegos Olímpicos, es la religión. Las religiones: la Meca, el Papa viajando a donde sea, y las ONG trabajando por motivos humanitarios o promoviendo el diálogo universal. Y ésa fue la idea: diálogo de las culturas universales. La diferencia era que los Juegos tienen el guión escrito desde 1896 en Atenas y el del Fòrum tenemos que hacerlo. Y bien. Los primeros Juegos pasaron desapercibidos. Y los de 1900, en París, también. P. Proponer que el Fòrum acabe cuajando con la misma fuerza que los Juegos modernos es muy ambicioso. R. No será como Atenas o París. Aquello fue producto de uno de los primeros impulsos de la globalización. Había un fuerte internacionalismo financiero-aristocrático, que puede estar representado por el barón de Coubertin o por las grandes empresas que emergían en aquellos momentos, o desde un punto de vista proletario a través de las Internacionales. Es el inicio de la globalización contemporánea. Había una gran fluidez de ideas. Hoy hay, además, instantaneidad. Así que esto será mucho más rápido. P. Un mensaje de Barcelona al mundo. R. Cataluña y Barcelona, trabajando sin reservas, juntas, pueden ir hasta donde quieran. Pero también hay que decir que los Juegos se hicieron gracias a la existencia en España de un Rey y un Gobierno que los querían. Apostaron por Barcelona. La falta de modulación de un Estado de las autonomías que era nuevo, casi federal, se suplió con la intuición compartida, por los guiños que la presidencia del Gobierno supo hacer a Cataluña y a Barcelona en concreto. El Gobierno central se volcó y, por vez primera en la historia, Barcelona y Madrid recibieron la misma inversión. Sabíamos que detrás había alguien que nos respaldaba en materia de seguridad, en materia económica. Y que eran flexibles en los guiones de los actos. Esto hoy existe, pero menos. Ahora bien, en Cataluña creo que podemos garantizar que lo que dependa de los políticos funcionará muy bien. No habrá peleas. Hay un pasado compartido y un proyecto compartido. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Celebramos el futuro, no el pasado Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Arroyo, Francesc Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Commemoracions Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Catalunya Acció política Description An account of the resource 10è aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1568/0000000795.pdf ff09b7c1656df00a649698b8135745b1 PDF Text Text 20 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 ENTREVISTA x PASQUAL MARAGALL, candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat DAVID AIROB Maragall, en el que ha sido su despacho durante los últimos cuatro años en el Parlament de Catalunya, donde tuvo lugar esta entrevista el pasado jueves “Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC” JORDI BARBETA JAUME V. AROCA Barcelona E l Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) proclama hoy por segunda vez a Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) como su candidato a la presidencia de la Generalitat. Han pasado casi cuatro años desde aquella victoria/derrota por los pelos. A diferencia de entonces, Maragall es ahora presidente del PSC y asegura haber madurado en este tiempo. Para evitar triunfalismos indeseables, se muestra comedido respecto a sus posibilidades de victoria, e insiste por encima de todo en la idea de cambio. “El pujolismo sin Pujol no es cambio, y si no hay cambio, nos estancaremos.” –¿El espíritu de su proclamación como candidato es ahora o nunca? –No. El espíritu es “Aquest any sí”. –¿Qué va a cambiar para ganar esta vez? –Presentaremos un programa mucho más maduro, con más mentalidad de gobierno. –El deseo de cambio parece lógicamente arraigado tras 23 años de gobierno Pujol. CiU propone un cambio generacional, ERC un cambio soberanista e ICV un cambio de izquierdas. ¿Qué tipo de cambio propone usted? –Bueno, aquí hay dos posibilidades: el pujolismo sin Pujol, que no es un cambio, y la capacidad de ilusionar al país con otra forma de gobernar. Si no hay cambio, nos estancaremos. –¿Qué quiere decir ilusionar al país? –Que volvamos a creer en nosotros mismos y no demos por hechos los límites que se han impuesto en los últimos años: la idea de que en España sólo hay tres nacionalismos, el español, el catalán y el vasco. Nosotros creemos que hay que ir más allá y revisar la base constitucional y estatutaria. –¿Y eso cómo se hace? –Hicimos la anterior campaña sobre la base de educación, educación y educación, y ahora añadimos el mapa, el de las infraestructuras que precisa el país, y una determinación más clara de las políticas sociales, de cohesión, de integración de los inmigrantes, de calidad de la escuela, de seguridad, lo que hemos estado trabajando en el gobierno alternativo durante estos cuatro años. –Un gobierno “en la sombra” en el que 8 de 12 consejeros tienen más de 50 años, y con alcaldes que han gobernado durante más de veinte años. ¿Esto es renovación? –Esto es experiencia, que es un valor enormemente positivo. Lo que nosotros pretendemos es llevar esta experiencia en el terreno municipal a la gobernación de Catalunya. –Visto el resultado de las últimas elecciones municipales eso parece algo arriesgado. –¡Que va, hombre! No tiene nada que ver. ¿Sabe qué población de Catalunya está gobernada por alcaldes socialistas? El 70%. ¿Y por alcaldes convergentes? El 17%. Los resultados no son precisamente malos. –Nadie previó que Joan Clos perdería cinco concejales en Barcelona. –Bueno, la seguridad de que Clos ganaría tuvo un cierto efecto similar a una primera vuelta EL CAMBIO “La gente pide cambio; el riesgo es que crean que el pujolismo sin Pujol lo es" ESPAÑA AUTONÓMICA “Catalunya será diferente aunque manden los hunos” LOS ACUERDOS DE CIU “Con los socialistas Pujol se entendió durante dos años, y con el PP, siete” de las elecciones francesas. De todos modos, el tema de las municipales ya ha pasado... –¿De las elecciones del Barça hace una lectura política? –Hombre, si por una vez no han sido políticas, dejémoslas así. –Algunos analistas sostienen que las municipales y las elecciones del Barça han puesto de manifiesto que algo está pasando en la sociedad pero no se sabe muy bien qué. –Lo que ocurre es que la gente quiere un cambio y el riesgo es que haya quien crea en un cambio que no lo es: el pujolismo sin Pujol. –Pujol ha señalado que el proyecto de CiU no se acaba con él, que va más allá. –Catalunya no es una monarquía hereditaria. –En la última sesión de control del Parlament todos los grupos hicieron una valoración elogiosa de Pujol excepto usted, que nunca le había escatimado elogios. –No se puede hacer balance de 23 años en dos minutos. Yo siempre he respetado a Pujol, “Madrid es una sociedad políticamente enferma” ¿Qué opina del escándalo de Madrid? –Madrid es una sociedad políticamente enferma. La resistencia al cambio político es superior a la de Catalunya. Madrid ha dejado de ser representativo de España, ha perdido el sentido de la realidad. Estamos ante una regresión. Por una parte, Aznar ha metido a la extrema derecha en la Constitución, pero si el precio es congelarla... ya dije en Madrid: cuatro años más de Aznar o su lenguaje y España explota. –¿Qué aconsejaría a Simancas? –No me voy a pronunciar. –El problema es del PSOE, ¿no? –No, el problema es Madrid. –¿Pero no deberían los socialistas hacer alguna autocrítica? –Ya la harán. –¿Usted prefiere que las elecciones de Madrid se hagan antes o después de las catalanas? –No tendrá un efecto profundo. –¿Qué opina de José Bono? –Ahora, es el gran triunfador. –¿Lo ve con un futuro importante en el PSOE? –¿Futuro? Presente. –Se ha especulado sobre la posibilidad de que asuma el liderazgo en el PSOE... –La figura de presente y de futuro del socialismo español es José Luis Rodríguez Zapatero. Es joven, es bueno, es buena persona, es inteligente y además republicano... –Bono dijo el otro día que siendo él socialista y su padre falangista no podía decirse que uno tuviera más exigencia ética que otro. –Fue todo un éxito de Felipe González y de Tierno pronunciar un discurso en nombre del socialismo que fuera inteligible para los neofalangistas. Y eso tuvo su mérito. –Pero Bono se refería a que ni todos los de derechas son malos, ni todos los de izquierdas, buenos... –Eso es evidente. La izquierda sirve cuando es capaz de convertir los valores en política, pero utilizar los valores como una banderita y nada más... eso no lleva a ninguna parte... �P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 pero él no ha respetado a los socialistas. Somos inútiles, vendidos a Madrid aunque luego resulta que los socialistas de Madrid son buenos, pero nosotros somos malos... Esto dibuja una concepción muy patrimonial que hace años ya no funciona. Y estos últimos cuatro años han sido los peores de Pujol. –¿Cómo lo habría hecho usted con mayoría absoluta de PP? –¿Y por qué no cambió de aliados en Catalunya? No tiene respuesta a esto. O sólo una: intentar salvar los muebles y garantizar el relevo. –La estrategia de CiU ha sido entenderse siempre con el Gobierno de Madrid. –Eso es mentira. Con los socialistas se entendió dos años y con el PP, siete. Pujol prefiere que en España gobierne el nacionalismo español y en Catalunya el nacionalismo catalán. Esto de que vengan los socialistas federales le preocupa, porque en el fondo es de derechas. Él sabe que la única posibilidad de cambio copernicano es que ganemos nosotros. –Esto del cambio copernicano ¿qué significa? –Un gobierno de Catalunya con más ambición. Este gobierno ha vivido sin un mapa de España y Catalunya en la cabeza. ¿Por qué? Porque las infraestructuras no son importantes para ellos. Su prioridad son las esencias, una cierta pureza intelectual y espiritual, la interpretación del pasado... Nosotros tenemos una idea física de la gobernación del país, ellos tienen una idea de Catalunya que no tiene forma, que no tiene dibujo, que no tiene mapa. –¿Cómo es su mapa? –Creo más en el mapa que en el federalismo. Creo en un aeropuerto transoceánico, un AVE que vaya a Bilabo y a Valencia... eso es lo importante y esto Pujol no lo ha entendido. –Esa idea de que hay que elegir entre cultura o infraestructuras, como si fueran opciones incompatibles, es una idea que formuló Ruiz-Gallardón. –No me hable de Gallardón. En Madrid hay 25 museos, uno de la ciudad y 24 del Estado. En Barcelona hay 24 de la ciudad y uno del Estado. Que me diga que él es mas listo que Pujol o que nosotros... Que le explique Clos las cuentas del transporte público de Madrid y Barcelona. Aunque claro, Pujol, todo esto ni lo ha tocado. Nunca se ha interesado por el metro. Nunca ha ido a Madrid a ver cómo se podía resolver. Lo suyo era la suficiencia financiera... los 500.000 millones del Gobierno. ¿Sabe cuánto le han dado este año? ¡30.000 millones¡ !Y no llegan! También han fracasado en esto. –Con los socialistas en Catalunya y el PP en Madrid, la Generalitat estaría gobernada por un partido adversario del Gobierno central. ¿Eso cómo se administra? –Se administra muy bien. Se lo diré más claro: en el 2005 podrá llevarse al Congreso un Estatut nuevo de Catalunya que tendrá mayoría y será aprobado. No habrá mayoría absoluta en Madrid. ¿Qué quiere decir esto? Que si ganamos nosotros, CiU, en Madrid, votará en función de los intereses de Catalunya. ¡Nos votará a nosotros! –Ésa no es la experiencia de Francesc Antich en Baleares. Él explica su derrota asegurando que el Gobierno de PP cortó la financiación y las inversiones en las islas para boicotear al Govern de Progrés. No es un testimonio que usted pueda utilizar en un spot electoral. –Lo que yo le digo es que el Gobierno español no podrá gobernar de esta manera. No tendrá fuerza suficiente porque no tendrá mayoría absoluta. Esa es mi previsión y en este escenario CiU no tendrá más remedio que votar en defensa de los intereses de Catalunya que allí, en Madrid, no son muy distintos de los que pueda tener el PSC. Por eso le digo que el Estatut puede aprobarse en el 2005. –Necesitará un grupo parlamentario propio para el PSC... –No lo excluyo, lo tuvimos y lo perdimos tras el golpe de Estado del 23-F. Nosotros no renunciamos, pero en el nuevo escenario que yo imagino no será tan necesario. Lo importante será convencer al PSOE. –Pujol tal vez no quiere tener como heredero a Maragall, pero ¿Maragall quiere ser el heredero de Pujol? –En algunas cosas sí, no sólo heredero, sino admirador y alumno. –¿Cuáles? –La pasión por Catalunya y el modo de expresarse. ¿Se han fijado en el catalán que habla Pujol? Es uno de los pocos que lo habla de forma creativa. No son cosas menores. –El argumento de CiU es que si en Catalunya no gobierna un partido nacionalista, será una comunidad autónoma más. –Catalunya necesita infraestructuras, unos servicios públicos que funcionen, un conocimiento real de lo que les sucede a las familias de este país. –¿Catalunya quiere ser diferente? LA VANGUARDIA 21 “Siempre ha gobernado la lista más votada y quien rompa la norma lo pagará” hora resulta que el PSC asume PODER SOCIALISTA una parte del trasvase del Ebro. “No hay motivos para Han cambiado varias veces de opinión sobre este tema, ¿no le temer una concentración parece? de poder” –Nosotros siempre hemos dicho que lo que estaba acordado –el ministravase– está acordado. Lo del plan hidrológico fue una PACTO CON CIU barbaridad del PP, un partido que no tiene ideales como no sean los que vienen tan de “No quiero un pacto con lejos que más vale ni pensar en ellos. En esta CiU, es la gente de CiU cuestión lo que habría que desarrollar es la nueva cultura del agua. quien pide un cambio” –¿Esa nueva cultura consiste en ducharse sólo de vez en cuando? –No. Consiste en pagar por el agua que ERNEST MARAGALL gastas. “Es una figura política de –Borrell proyectó un plan hidrológico más duro y no dijeron nada. primera; el había acabado –¡Borrell que diga lo que quiera! Lo que yo su ciclo en Barcelona” digo es que nosotros, el PSC, creamos un recibo progresivo del agua que ha hecho que hoy Barcelona consuma casi lo mismo que hace treinta años. Y lo que decimos es que lo paguen también los otros. ¿Nosotros, que pagamos 270 pesetas el metro cúbico, hemos de enviar agua a alguien que la paga a 100 pesetas? –¿Opina que ha de gobernar la lista más votada o todos los pactos son legítimos? –Opine lo que opine, gobernará la lista más votada. Nunca ha ocurrido algo distinto porque quien rompa esta norma lo puede pagar muy caro. –Eso quiere decir que usted tendrá que pactar con ERC o con CiU. –Yo nunca he dicho que haya que pactar con CiU. –¿Es verdad que Zapatero le ha pedido que no pacte con ERC hasta las Maragall, en el curso de la entrevista generales? –No. –¿Los pactos con ERC no asustan al puede depender de un partido que se llama PSOE? precisamente Esquerra. –Mire, lo que yo quiero es no tener que –¿Cómo tenderá la mano al electorado de depender de nadie. CiU? –¿Cómo argumentaría el voto útil frente a –Mire, esto la gente ni lo entiende ni le gusERC e ICV? ta. Hay votantes de CiU que quieren el cam–Lo que está claro es que si no hay un voto bio. Me lo piden por la calle. Cuando explico importante para el PSC no habrá el cambio esto hay quien me dice: usted quiere un pacque queremos y, curiosamente, la clave de to con CiU. No, no, yo lo que quiero es que que deje de mandar la derecha en Catalunya me voten. A –Catalunya será diferente aunque manden los hunos. Catalunya es quien es. Eso es lo bueno de Pujol: haber representando personalmente esta pervivencia del país. Y en eso no iremos atrás porque de lo que se trata, además de pervivir, es avanzar y eso es lo que no hemos hecho. En los últimos años hemos perdido medio punto de la renta nacional. ¡Eso es una barbaridad! Es en eso en lo que hemos de reaccionar. –Ustedes son socialdemócratas, una corriente que no goza de muy buena salud en Europa. Los que gobiernan, como en Alemania, sufren y giran a la derecha, y los que no, como los franceses, andan bastante desorientados... –La verdad es que en estos últimos años ha nacido una cierta esperanza, la ilusión, del Foro de Porto Alegre, de Davos, el Tribunal Penal Internacional, de la cumbre de Kyoto, de la paz en los Balcanes, pero no hemos resuelto el gran problema, el conflicto entre Israel y Palestina. La socialdemocracia y Clinton fallaron en eso y hemos dado la voz al New American Century, la nueva doctrina americana que lo invade todo y que ha hecho que incluso gente como Pujol haya claudicado. Pero fíjense que, en realidad, la divisoria en los nuevos conflictos no es la izquierda o la derecha, es identitaria. –Entre que Europa se gaste el dinero en protección social y asuma el liderazgo de EE.UU., o que dedique los recursos a tener un ejército que le permita decidir, ¿usted qué prefiere? –En Noruega, un enfermo de Alzheimer reci- INFRAESTRUCTURAS “Creo más en el mapa que en el federalismo, creo más en un AVE a Bilbao” LA IZQUIERDA “La socialdemocracia falló y dimos la voz al New American Century” DIFÍCILES RELACIONES “Yo siempre he respetado a Pujol, pero él no ha respetado a los socialistas” CRECIMIENTO “En los últimos años hemos perdido medio punto de renta nacional” –Su amigo Xavier Rubert de Ventós vino a decir en un artículo que usted es la última oportunidad de que Catalunya no se vaya de España y además le advierte de que no confía como usted en que España sea capaz de aprovechar esta oportunidad. –Bueno, él es filósofo y yo soy político y por lo tanto más pragmático que él. Hombre, es evidente que nos encontramos en una esquina de la historia y bien podría ser que Catalunya fuera el punto de arranque de ese cambio en España. Yo, contra lo que dice Salvador Cardús, no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa. –Dígame tres cargos que ya tiene pensados para el caso de que gane las elecciones. –¿Cargos? Ni pensarlo. No hay nada decidido. En eso sí tiene razón Pujol. No se puede vender la piel del oso antes de cazarlo. –En 1999 organizó la campaña con un equipo paralelo al partido y esta vez, en cambio, es el partido quien le organiza la campaña. –Hace cuatro años yo regresaba de Roma y no era el presidente del PSC. Ahora lo soy. –Pero ha incorporado a a su hermano Ernest. ¿Eso es para contrarrestar la fuerza del aparato del partido? –Mi hermano es una figura política de primera magnitud. Él había acabado su ciclo en el Ayuntamiento. Para mí, es un refuerzo importantísimo. –¿Cual será su función? –Los contenidos. El mensaje. –Si ustedes, los socialistas, acaban teniendo el gobierno de la Generalitat y del Ayuntamiento de Barcelona y también presiden la Diputación... no habrá DAVID AIROB nadie que haga el papel de contrapoder en Catalunya, una necesidad que usted siempre había defendido. –No hay que temer por eso. No va a ocurrir nada malo, porque los socialistas no somos gente que pongamos el partido por delante de la institución. –¿La burbuja inmobiliaria podría tener efectos políticos en Catalunya tan perniciosos como en Madrid? –No, porque aquí en los municipios hemos gobernado los socialistas.c be cuatro visitas diarias y nadie está dispuesto a cambiar eso por armamento, pero hay que encontrar el equilibrio. Habrá que aumentar los gastos de Defensa, pero tampoco será necesario gastar tanto como Estados Unidos. –Hay un debate sobre los valores europeos y sus raíces cristianas. ¿Qué valores debería tener Europa? –Pues los de siempre: compasión, igualdad, libertad. –¿Y laicismo? –Y laicismo. Pero todo esto no es más que un epifenómeno mientras Estados Unidos no tenga interés, y ahora no lo tiene pero lo tendrá. Estado Unidos es un país realista, en ocasiones más que nosotros. Hasta que no haya unos valores compartidos a ambos lados del Atlántico será muy difícil que el mundo vaya de otro modo. –La Constitución europea ha renunciado al federalismo y en esto están de acuerdo el PP y el PSOE. –Hombre, ¿es que, pregunto, Pujol votaría en contra de esta Constitución? No. No está de acuerdo, pero votaría a favor. –Pero estará usted de acuerdo en que el federalismo europeo ha salido perdiendo. –Yo soy moderadamente optimista. Se han cargado el término federalismo y han hecho desaparecer la palabra pueblos. Pero, al final, la realidad se impone a las palabras. Por mucho que Aznar y Blair lo hayan impedido, la unión de los pueblos, está más viva que nunca.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Barbeta, Jordi Aroca, Jaume V. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Oposició Centralisme Convergència i Unió Partido Popular Catalunya Espanya plural Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1567/0000000796.pdf 5efa7ba92970dca99d1ed338f9ec8e08 PDF Text Text Pasqual Maragall. Pasqual Maragall. : «CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern» " El Punt, 11/05/2003 - Si hem de fer cas del resultat de les enquestes, mai com ara els socialistes havien tingut la presidència de la Generalitat tan a l'abast. Per arribar aquí, però, han hagut de rebre sis derrotes electorals consecutives. Quines han estat les causes d'aquesta pertinaç incapacitat del PSC per esdevenir una vertadera alternativa al govern de CiU? - «Home, jo crec que el poble de Catalunya ha fet confiança al primer govern que va tenir. I per què li ha fet confiança? Perquè no n'havia tingut cap de durador des del segle XVIII. - Però a Espanya, per exemple, no ha pas passat això. - «Això, a Espanya, no ha passat tant, efectivament. Tot i que déu n'hi do: després dels anys de la transició, van venir els pràcticament 14 anys de govern socialista. Espanya s'ha atrevit abans a canviar de govern. A Catalunya s'unien dues coses: el mateix factor que hi havia a Espanya per ser conservadors del govern que hi hagués, que era la novetat de la democràcia, i a més a més la novetat de l'autonomia. Jo crec que això ha donat al govern català una gran capacitat de resistència.» - I no hi ha hagut, també, per part dels socialistes, una falta d'empenta a l'hora de construir una alternativa engrescadora? - «Era molt difícil en la mesura que la gent identificava pràcticament fins ara el govern amb el país. Per què? Perquè era el primer. I possiblement perquè no va fer grans bestieses. I tot i que hi ha hagut, dins del catalanisme, sectors molt crítics amb aquest govern, mai no han arribat a convèncer el país, amb profunditat, que el risc del canvi era inferior al de la continuïtat.» - I ara el convencerà, vostè, el país? O el canvi, si finalment es produeix, serà el fruit d'una situació d'esgotament a la qual el govern hauria arribat tot sol? - «Les dues coses, perquè a la vida tot ve alhora. Hi ha un esgotament d el govern. Aquest govern, en els darrers quatre anys, ha viscut els pitjors anys de la seva existència. Hem tingut un govern conservador d'unes posicions de poder, que ha intentat, en una primera fase, conviure en una situació parlamentària difícil. I en una segona etapa -des de gener del 2001- s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur, quasi diria que més com a força política que com a govern. Ha sigut un govern pel partit més que un partit pel govern. Això és evident. I també és cert que nosaltres hem madurat, per dir-ho d'alguna manera, i que la nostra oferta s'ha pogut explicar millor.» - En el document que recull l'aportació del Partit dels Socialistes i de Ciutadans pel Canvi al debat sobre la reforma de l'Estatut, en el qual participen totes les forces polítiques, llevat del PP, s'al·ludeix a «la voluntat d'aprofundir en el caràcter federal de l'Estat espanyol». Però Espanya no ho és pas, un estat federal. - «Home, hi ha opinions sobre això. Hi ha molts professors de dret polític que diuen que és un país federal amb un altre nom. I, de fet, hi ha diverses maneres de construir un estat format per pobles diversos, però tots s'assemblen.» - Però aquí, quan es parla d'estat federal, la gent pensa en Alemanya o els Estat Units, per posar dos exemples concrets. - «El d'Alemanya és el cas que nosaltres considerem vàlid per a Espanya. Tenint en compte que allà una peça fonamental del federalisme és el Senat. El Senat està format per representants dels governs. Està presidit pel president d'un dels estats federats -els lands-, cada any un de diferent. Aquest és el model al qual nosaltres voldríem anar, efectivament, perquè permet conjuminar la unitat i la diversitat. El model dels Estats Units té una lectura diferent. Allà federal és sinònim de Washington, és a dir, centralisme.» - A l'hora d'abordar el finançament autonòmic, el document dels socialistes proposa «equiparar Catalunya, quant a ingressos per habitant, a les comunitats forals». I per què no el règim foral? I per què en vint ans i no ara mateix? - «Perquè en aquests moments els ingressos forals són aproximadament un 60% més per habitant que els de Catalunya. I, per tant, l'equiparació, si no es fes en un horitzó temporal molt llarg implicaria, necessàriament, una disminució dels ingressos forals dels bascos i dels navarresos, i això no és una sortida raonable. No faria res més que complicar les coses. El que demanem és que comenci el procés d'igualació, que tingui un horitzó temporal tan llarg com calgui, i sense demèrit dels ingressos que ara tenen els ciutadans de les comunitats forals. Quant al mètode: no ens sembla que estigui dintre de la tradició dels catalans el règim d'excepció o el règim foral. Això, en el cas de Navarra i del País Basc, té una tradició històrica que no va trencar ni el msteix dictador, el general Franco, excepte per al que ell va anomenar «províncies traïdores». Aquest no és el cas de Catalunya. Catalunya és massa gran, és massa important, representa el 20% del producte nacional brut espanyol i pot arrossegar fàcilment fins al 30%, com perquè la seva solució pugui arribar per la via de l'excepcionalitat. Crec que ha d'arribar per la via de la generalització i per la via en tot cas del reconeixement de drets diferencials. I també per la via de la sensatesa quant al període temporal que això requereix. Per nosaltres, el que és fonamental és que es reconegui l'existència d'una desigualtat que és anticonstitucional. I que s'ha de començar a tancar ara.» - Els socialistes aborden la renovació de l'Estatut, i cito paraules seves, «no únicament com una reivindicació, sinó com una oferta de contribució lleial, constructiva, a la tasca de renovar l'articulació política d'Espanya». Tot i la seva moderació, no sembla pas que la iniciativa hagi de provocar cap entusiasme al PP. - «Nosaltres confiem que els pobles d'Espanya aniran per una via diferent de la que han anat fins ara. Creiem que podem defensar, en el marc de la Constitució i amb els retocs que calgui, el tipus de règim fiscal que Catalunya té dret a tenir. Però no confiem que el PP actual, si hagués de decidir, ho entengués, això.» - I el PSOE, hem de donar per fet que ho entendrà, això? - «El PSOE és un partit federal. Hi ha un fons ideològic comú que està a favor d'aquesta igualació i d'aquesta justícia fiscal.» - Diuen, de vostès, que són sucursalistes. I basen l'acusació subratllant, per exemple, que a Madrid no tenen grup parlamentari propi. - «El sucursalisme és una eina utilizada, amb eficàcia fins ara a Catalunya, per uns partits que no han demostrat que, a la pràctica, la seva via sigui menys sucursalista; no dic ideològicament, dic a la pràctica. Nosaltres, aquí a Catalunya, �no dependrem mai del vot del socialisme espanyol, que ha renunciat a ser present aquí amb grup parlamentari propi. En canvi, el nacionalisme conservador català sí que depèn aquí del naciona - Potser la propera legislatura? - «El vam tenir i el vam perdre. En unes circumstàncies que no deixen bé a ningú. I és una cosa a la qual no hem renunciat, però potser n'hi ha d'altres que ens interessen més, en aquests moments.» - La inexistència d'una llei electoral catalana, en contra del que preveu l'Estatut, ha estat motiu de polèmica els darrers mesos. Més enllà de la disputa sobre les formes de representació territorial, s'hauria d'optar, en la nova llei, per un sistema de llistes obertes? - «El primer que hem de resoldre és la combinació entre el principi de proporcionalitat i el de representació dels territoris. Això té una solució, que és la fórmula alemanya o l'holandesa, en la qual es vota una llista de tot el país, de Catalunya en aquest cas, i el nombre de diputats és proporcional al nombre de vots assolits per aquesta llista nacional. I d'altra banda hi ha unes llistes comarcals, o de districte, a través de les quals són representats els territoris a través del candidat més votat. De manera que e s garanteix la proporcionalitat estricta i, al mateix temps, la presència del territori. A partir d'aquí, que hi hagi més o menys diputats de pobles petits dependrà de l'opció de cada partit en la construcció de les seves llistes nacionals. I seran els electors qui jutjaran del comarcalisme o centralisme de cada partit i de les seves llistes.» - Però, insisteixo, els aparells dels partits continuaran tenint la paella pel mànec a l'hora de fer aquestes llistes? - «Aquesta és la segona qüestió que haurem de resoldre: com ens adaptem al moviment creixent en favor de la flexibilitat de les llistes i que no hi hagi tant domini per part d'unes quantes persones a l'hora de decidir quins seran els representants de la pàtria al Parlament. El PSC, amb Ciutadans pel Canvi, sense anar a les llistes obertes, ha avançat cap a una menor relació de subordinació de les llistes a l'aparell del partit. I crec que hem d'aprofundir-hi, en aquesta línia, sense presses.» - I no s'hauria d'aprofundir, també, a fer desaparèixer la disciplina de vot? - «A la Gran Bretanya, per exemple, Blair va arrossegar el parlament a favor de la guerra amb el vot de l'oposició i sense el vot d'una bona part dels propis diputats laboristes. Això existeix molt més en la tradició anglosaxona de la política. Ara, aquí, nosaltres hem tingut fins ara, i crec que hem de seguir tenint -encara que potser ho hem d'anar estovant- una preocupació molt forta per l'estabilitat de la jove democràcia i aquesta prudència no ens ha anat malament.» - La transparència és un concepte recurrent en el document que recull l'aportació socialista al debat sobre la reforma de l'Estatut. Però no sembla pas un exercici d'excessiva transparència la decisió de concloure a porta tancada la comissió parlamentària d'investigació sobre l'anomenat escàndol de les enquestes. - «Jo crec que sí. En aquest cas, s'ha aconseguit el que volíem. Nosaltres vam dir des del principi que si hi havia un responsable, se sabia qui era i com ho havia fet, i aquest responsable ho reconeixia i plegava, la comissió no hauria d'anar més enllà. Està absolutament clar que el responsable ocupava un altíssi m càrrec dins de l'aparell governamental i està absolutament clar com es va fer la manipulació. De manera que nosaltres no tenim res més per demanar. I crec que la població tampoc.» - Però tot això, excepte el nom del dimissionari, es devia explicar en aquella sessió a porta tancada, perquè, que jo sàpiga, no consta enlloc, amb precisió i de manera oficial, què va passar exactament. - «Als diaris van haver-hi unes explicacions detalladísimes de com es va fer la manipulació. I ningú no les ha negades. I hi ha hagut sessions plenàries del Parlament amb explicacions també detallades.» - Però un diari no és un document oficial. - «Hi ha hagut les sessions del Parlament. Però el que vull dir-li és que nosaltres no veiem per què s'ha de burxar més quan els fets estan clars i els responsables dels fets i el govern han pagat amb dimissions el preu que havien de pagar.» - Per acabar, parlem d'una altra qüestió, que també té molta relació amb la transparència. Fa uns mesos, el PSC es va negar a fer públic el nom del banc que li havia concedit un crèdit -no sé si impagat- i també les condicions de l'operació -el tipus d'interès, per exemple. - «On es va negar?» - A preguntes dels diaris. No seria més tranquil·litzador que tothom pogués arribar a saber la procedència i el destí de tots els diners de què disposen els partits polítics? - «Hi estic absolutament d'acord.» - I per què no predica amb l'exemple? - «L'exemple és un sistema més transparent de finançament en el qual no hi pugui haver situacions com la d'un candidat que fa propaganda abans de la campanya electoral amb els quartos d'una fundació. Jo crec que són aquestes les coses que hem de mirar. Segons el Tribunal de Comptes, nosaltres vam gastar més diners que CiU en la darrera campanya autonòmica: vostè s'ho creu?» - En qualsevol cas: el PSC treballa en alguna proposta per fer més transparent el finançament i la despesa dels partits polítics? - «La transparència és una bandera que seguirem mantenint fins al final.» - Hi ha, doncs , alguna data per presentar aquesta proposta? - «Una data no, si vol que sigui totalment sincer i transparent.» JORDI BUSQUETS � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Busquets, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Convergència i Unió Oposició Canvi Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1556/0000000728.pdf 08ece8de20a810ee3f285c9c36692098 PDF Text Text Entrevista a Diari Avui "La mort de l'Ernest Lluch és l'assassinat del diàleg, el que no vol ETA és pau" Entrevista a Pasqual Maragall. Ismael Carbó a l´Avui 25-08-02 "Si les esquerres tenim la majoria, li serà molt difícil al govern de Madrid eludir el document sobre l´autogovern" Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és president del PSC i candidat -també ho va ser el 1999- a la presidència de la Generalitat el 2003. Maragall adverteix que estarà molt pendent que aquest últim any de mandat "no sigui un campi qui pugui", en què el govern de CiU prometi "l´oro i el moro" amb una obsessió publicitària "comprensible però no admissible" a costa d´endeutar-se. Remarca que el rènting, el mètode alemany o altres artificis financers pels quals "totes les amortitzacions es pagaran l´any 2003, 2004 i 2005" serveixen per camuflar despesa i endeutament. Es mostra preocupat per les conseqüències financeres d´aquestes actuacions i analitza personalment les tres empreses públiques més importants de la Generalitat: l´Agència Catalana de l´Aigua (ACA), Gestió d´Infraestructures SA (GISA) i l´Incasol, que, estima, canalitzaran operacions d´aquest tipus per imports de 60.000 a 80.000 milions l´any, i es declara inquiet per les decisions del govern català fins al final de la legislatura perquè poden afectar l´interès general en una "situació de trànsit" cap a una fase en què CiU pot deixar de ser al govern. Maragall respon al desafiament llançat per Artur Mas dient que el PSC ja va censurar el govern de Jordi Pujol. Però afegeix: "El que voldria saber és l´opinió del PP i ERC", que també s´han mostrat crítics amb el govern català, "perquè si aquesta possibilitat [de la moció de censura] no la creuen viable és que el Partit Popular no se sent tan incòmode, i Esquerra Republicana tampoc". Evocant la moció de censura que va presentar contra Pujol, considera que l´actitud del president de la Generalitat de no respondre en el debat "no té precedents" i és "inacceptable". Però afegeix que ja està acostumat a aquesta manera de fer. Aquest "fugir d´estudi" de Pujol, "llançant des del govern una operació de successió, és reiterat", afirma. En aquest sentit, subratlla que el president català va fer una cosa semblant el 1987, amb Josep Maria Cullell. Al mateix temps, considera que l´actitud de Pujol no ha quedat legitimada: "Semblava que amb aquella actuació feia un gran favor a Artur Mas, i així es va dir als diaris", recorda, alhora que constata que amb el pas del temps l´operació successòria convergent "no acaba de funcionar". Ciutadans pel Canvi tindrà a la pròxima legislatura el mateix pes que en aquesta en la coalició amb el PSC, assegura. Reconeix que la fórmula pot perdre el factor de novetat, però que en canvi guanyarà en extensió. "El PSC ha tingut la grandesa d´entendre que havia d´acceptar el preu de la incomoditat que va contra les dinàmiques endogàmiques dels partits, perquè l´endogàmia és molt confortable, però hi havia una raó de més pes que justificava sacrificar-la", tenint la plataforma com una avançada d´obertura a altres sensibilitats situades a l´entorn del PSC. Davant la polèmica per la il·legalització de Batasuna que es decidirà demà al Congrés de Diputats, afirma que "la mort de l´Ernest Lluch és l´assassinat del diàleg, el que no volen és pau". Recorda que Batasuna va rebre en el passat el suport de molts catalans i que ETA va respondre amb Hipercor, com "un avís del que podia passar als Jocs Olímpics de Barcelona, i Vic, i Sabadell...". Tot i que es mostra partidari de seguir la raó d´Estat que en qualsevol societat democràtica marca el govern, també afegeix que "hi haurà una fórmula per acabar amb el terrorisme, però no és ara mateix damunt la taula", reconeix. De cara al suport que necessita per a les pròximes eleccions catalanes, no creu que les últimes mesures legals de col·laboració entre el PSOE i el PP li acabin passant factura. D´entrada, recorda que l´últim debat entre José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero va ser "picat" en termes socials i laborals. "El PSC té una responsabilitat a nivell estatal", precisa. "Nosaltres volem governar amb els socialistes espanyols i pensem que la salvació de Catalunya prové d´un canvi a Catalunya i d´un canvi a Espanya". Per això veu el moment polític especialment important per orientar una fórmula de reconeixement d´una Espanya plural. En aquest sentit, opina que "l´Esquerra moderada de Carod i la Iniciativa ecologista de Saura no estan pas tan lluny" de les posicions del PSC i els socialistes espanyols. "Carod ha parlat amb Zapatero, amb Aznar no", conclou. Destaca el document de PSC-CpC, ERC i ICV sobre l´autogovern, "una proposta que primer CiU ha tractat de menystenir i amagar i que després tracta de superar, però en el terreny purament verbal". La virtualitat del document "serà la que li donin els ciutadans catalans a les eleccions", i reitera que si els partits d´esquerres tenen la majoria, això serà molt difícil d´eludir per part del govern de Madrid, sigui quin sigui l´escenari. "A Catalunya, Pujol depèn dels vots del PP. Nosaltres no dependrem mai dels vots del PSOE a Catalunya", argumenta. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La mort de l'Ernest Lluch és l'assassinat del diàleg , el que no vol ETA és pau Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Carbó, Ismael Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource ETA Terrorisme Lluch, Ernest, 1937-2000 Espanya plural Oposició Catalunya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1564/0000000799.pdf 8b9b6e815a39192cec28e8e7f7ccf3b4 PDF Text Text E N T R E V I S T A a PASQUAL MARAGALL JO NO ESTARÉ MAI TAN LLIGAT AL NACIONALISME ESPANYOL COM HO ESTAN AVUI ELS NACIONALISTES CATALANS Pujol sol dir que el PSC és el màxim responsable de les renúncies de Catalunya en la Transició. Com valora aquell període? La Transició va ser impulsada pel PSC i pel PSUC bàsicament, que van ser els dos partits més votats el 1977. Eren els partits més arrelats en els moviments polítics del final del franquisme: l’Assemblea de Catalunya, CCOO, els moviments dels barris, etc. En aquells moviments el nacionalisme hi era molt poc. Ara alguns sectors parlen de la necessitat d’una segona Transició i jo penso que, efectivament, cal fer una actualització de la Constitució i l’Estatut. L’elaboració de l’Estatut es va fer en un clima de consens entre les diferents formacions catalanes democràtiques. Quan es va trencar aquell consens? El trencament de la unitat catalanista es produeix el 1982, i queda simbolitzat en el moment en què CDC va trencar la capçalera de l’11 de setembre. Aquell dia, abans de la manifestació, el Guti, en Raventós i en Roca es van reunir en un bar de la Via Laietana, i Roca va dir que Pujol havia decidit que no hi hagués capçalera unitària, i mai més no n’hi ha hagut. És el moment en què Pujol estableix la teoria segons la qual hi havia hagut una traïció del PSC. Potser CiU va voler monopolitzar el catalanisme, però, com a reacció, el PSC se’n va anar desmarcant. En els seus orígens, el PSC tenia uns dirigents i uns intel·lectuals clarament adscrits a la tradició catalanista, com Raventós, Obiols, Alexandre Cirici o Oriol Martorell. Avui costa més trobar-hi persones d’aquest perfil. 41 El PSC d’avui continua essent un partit catalanista. Hi ha gent que parla amb to crític dels “Montilles”, però el cert és que Montilla ha declarat que ni Mas ni Duran no li poden donar lliçons de catalanisme i �E N T R E V I S T A nó positiu, amb sentit de futur, perquè la política, en el món, és un mercat de futurs en el qual ens hem de situar bé. En quins aspectes no n’hi ha prou amb el que tenim? Si ara escrivíssim la Constitució i l’Estatut, els faríem diferents. Jo sóc partidari d’afegir a l’Estatut un codi interpretatiu, que li doni una visió més en la línia de la devolution escocesa, més federal. Cal posar l’èmfasi en la proximitat: l’autonomia dels pobles, de la societat i dels poders propers ha de ser la norma, i les matèries reservades a l’estat han de ser l’excepció. Per això el que caldria és posar-se d’acord sobre quines han de ser aquestes excepcions, que són necessàries perquè la proximitat no és bona sempre. En moneda, control de fronteres i defensa, no ho és. Cal tocar també la Constitució? ningú no l’ha desmentit. És possible que algun comportament del PSC està fent ara en una situació que ho és menys. Han de ser els historiadors els qui interpretin si el El trencament de la unitat catalanista es pro- PSC va donar lloc o no al trencament de la unitat catadueix el 1982, i queda simbolitzat en el mo- lanista per part de CiU. Noment en què CDC va trencar la capçalera de saltres creiem que no. l’11 de setembre. propiciés que CiU hagi actuat com ha actuat, però jo crec que la responsabilitat va ser i és de CiU. El 1982 CiU va plantar la bandera del “nosaltres sols”, que ha durat més de vint anys. Avui, en la crisi basca que vivim, Pujol és exquisidament delicat amb els equilibris de l’Estat, però als anys 1981-82, al moment de la LOHPA, etc., també hi havia una situació crítica. El 1982 Pujol ens va estigmatitzar per ser curosos en una situació delicada, que és el que ell Fa cent anys el catalanisme es va proposar regenerar Espanya i obtenir l’autonomia de Catalunya, objectius que avui es poden considerar assolits. No està esgotat aquest tipus de catalanisme? El somni catalanista de fa cent anys en certa manera s’ha complert, perquè per primera vegada des que es va formular aquell projecte hem tingut vint anys d’autonomia. Però no n’hi ha prou amb el que hem aconseguit, i amb això no faig un plantejament només reivindicatiu si- 42 La Constitució és una gran disposició transitòria concebuda per passar de la dictadura a la democràcia i a l’autonomia, i té l’ambigüitat que, com deia Napoleó, una constitució ha de tenir per durar. A la Constitució no hi surt la paraula Europa ni la paraula Catalunya, perquè encara no s’havia entrat a la UE i les comunitats autònomes encara no s’havien constituït. Per tant, caldria introduir a la Constitució la filosofia dels tractats de la UE i la regulació bàsica ja consolidada de les comunitats autònomes. Persones pròximes a vostè, com Oriol Bohigas o Rubert de Ventós, consideren que Catalunya ha de reivindicar un estat. Ara que entraran a la UE Lituània, Eslovènia, Xipre o Malta, no és lògic pretendre que Catalunya tingui un estatus com el d’aquests països? Els estats que entren ara a la UE són els que van desaparèixer el 1871 �E o 1914 o 1945. Els qui vam perdre la cadira dos segles abans ho tenim més complicat; haurem d’esperar una mica més per obtenir a Europa l’estatut que volem. Europa farà, ella mateixa, una evolució. Quan es va negociar el Tractat de Maastricht, els länder alemanys van dir a Köhl que no era lògic que Luxemburg tingués veu i vot a la UE i ells no, i això va donar lloc a la creació del Comitè de Regions, que almenys permet a les regions europees d’expressar la seva opinió. Ara entraran uns quants “luxemburgs” i, per tant, la situació encara és més calenta. Però cal donar un marge de respiració als estats, que estan cedint sobirania per dalt i reben molta pressió per baix. Si no deixem respirar els estats, entrarem en un procés molt difícil de controlar. Però la batalla dels populars, singularment dels espanyols, per evitar una Constitució federal és una batalla perduda. N T R E V I S T A Catalunya té prou instruments polítics per afrontar la globalització? corrent de la història, que tendeix a simplificar les estructures. La globalització encara fa les coLa necessitat de tenir una certa dimenses més difícils als països com Catasió per a no ser engolit per les cultures lunya, perquè la globalització fa amb globals és el que el du a plantejar una els països el mateix que amb les emaliança dels territoris de l’antiga Coropreses: els concentra. La globalitzana d’Aragó? ció ha acabat amb moltes empreses industrials, per falta de dimensió, i Respon a dos factors. Per un ha provocat la seva integració en cantó, les eleccions de 1996 van deempreses més grans. Amb els estats mostrar que hi ha un triangle constipassa igual: dins de cada estat hi Els estats que entren ara a la UE són els que ha un procés de concentració. Madrid és una ciutat global van desaparèixer el 1871 o 1914 o 1945. Els perquè té l’estat, té un pes qui vam perdre la cadira dos segles abans ho demogràfic, està ubicada al tenim més complicat. centre de la península, etc.; s’ha beneficiat de la concentració. Això fa els problemes més tuït per Aragó, Balears, Catalunya, el greus perquè nosaltres no només no País Basc, Astúries, etc., on es fa una tenim veu pròpia a Europa sinó que, interpretació d’Espanya diferent. A a més, a Espanya ja no tenim el pes València aquesta opció encara no és que teníem. En certa manera, quan majoritària, però ho serà. Per un aldemanem singularitat anem a contra tre cantó, efectivament, és una res- 43 �E posta de Catalunya a la globalització. Si no tens 10-15 milions d’habitants, no pots tenir un aeroport potent i, sense aeroport, ja et poden donar veu a Europa que no arribaràs a ser allò que voldries. En aquest procés de concentració, per a fer un país i una metròpoli potents cal definir un espai més gran del que som estrictament. Si no sustentem el nostre projecte en l’intent de reunir unes condicions econòmiques, demogràfiques i tecnològiques d’una dimensió determinada, no tindrem mai allò que considerem que ens correspon políticament, perquè no hi haurà la base necessària per a sustentar-ho. Aquesta estratègia no és tan efectista com una “Declaració de Barcelo- N T R E V I S T A na”; és una opció de llarg termini. I és més efectiva. Vostè últimament ha denunciat els excessos del nacionalisme espanyol. Ara manen tres nacionalismes i, encara que no ho sembli, s’aguanten mútuament perquè tots els nacionalismes es fonamenten en l’existència d’un adversari. La situació dramàtica del País Basc ha creat un espai polític per al nacionalisme espanyol. I, històricament, ha estat el nacionalisme espanyol el que ha creat el drama basc, quan el 1938 Franco va dictar un decret que va suprimir els furs de les “províncies traïdores”. Aquí hi ha l’origen del conflicte, que es confirma quan el 1948 Aguirre, des de l’exili, va enviar una En aquest procés de concentració, per a fer un carta a gent diversa del país país i una metròpoli potents cal definir un es- dient que, si allò continuava així, es perdria la identitat del pai més gran del que som estrictament. País Basc, i fent una crida a la 44 joventut basca a reaccionar, “si cal, violentament”, diu textualment la carta, que jo vaig llegir fa uns anys a l’arxiu Tarradellas. Per tant, està tot escrit: la provocació de Franco i la resposta del nacionalisme basc. El context de la carta d’Aguirre era la desesperança que va causar el fet que Franco no caigués en acabar la Guerra Mundial. Sí. Sembla com si el món ho hagués oblidat. Recordo que fa anys em vaig entrevistar amb George Bush senior, quan ell era vicepresident, en un moment en què hi havia un conflicte entre Espanya i els Estats Units sobre la renovació de l’acord sobre les bases americanes i ells no entenien els recels espanyols. Com a alcalde, li vaig explicar que els ciutadans de Barcelona pensàvem que els americans no van arribar a Espanya igual que van arribar a Itàlia, perquè a Ità- �E lia van fer fora els feixistes i, en canvi, a Espanya va ser al revés, van venir de la mà de Franco. Com veu la situació actual d’Euskadi? Si no incideix algun factor extern, no hi ha sortida. Buscant on es pot trobar un desllorigador, crec que la generació que va fer la Constitució hi hauria de dir la seva. Per sobre d’Aznar només hi ha el rei, i és difícil que la corona intervingui. Els únics que poden tenir una certa autoritat moral sobre el Govern són la generació constituent: Pujol, Roca, Fraga, Carrillo, Suárez, González, etc. A mi m’ha semblat bé l’actitud de prudència de Pujol davant el conflicte basc, però en el moment en què aquest conflicte s’està convertint en la gran excusa per impedir que Catalunya pugui tenir el que li correspon, crec que Catalunya s’ha d’implicar més. Encara que la Constitució no sigui dels qui la van fer, sinó que és de la ciutadania, no es pot negar que una opinió sospesada de la classe política d’aquell moment tindria un impacte. N T R E V I S T A el 30 % local. Tercer, la inversió estatal per habitant a les àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants (ara mateix, Barcelona, Madrid i València, i, progressivament, Sevilla, Màlaga, Saragossa i Bilbao) ha de ser la mateixa arreu. I quart, aplicar el principi de pagar per renda i rebre per població. CiU sosté que el nou sistema de finançament ha estat un pas endavant. L’Homs diu que el nou sistema és millor perquè els impostos dels catalans es quedaran a Catalunya, però ben mirat potser era millor el sistema anterior, perquè abans l’Estat ens enviava uns diners que es calculaven segons el cost efectiu dels serveis, i cada cinc anys es revisava aquest cost. Ara el que l’Estat dóna Centrant-nos ara en la política catalana, vostè proposa potenciar l’ensenyament públic, doblar el pressupost de cultura, promoure habitatge públic, etc. D’on sortiran els diners? D’un sistema de finançament millor, perquè amb l’actual no anem enlloc, i d’una major inversió de l’Estat. Nosaltres proposem un sistema de finançament amb els objectius següents: primer, els rendiments per habitant dels règims foral i comú s’han d’igualar; és insostenible que el finançament per habitant del País Basc superi en més del 50 % el de Catalunya. Aquesta igualació proposem que es produeixi en un termini de vint anys. Segon, el repartiment de la despesa pública entre els diferents nivells administratius ha de ser el 40 % estatal, el 30 % autonòmica i 45 són uns impostos, i no es garanteix que es cobreixi el cost dels serveis. El resultat és molt dolent perquè els impostos que ens han donat són els indirectes, que abans pujaven més que la renda, però ara pugen menys. Per tant, si bé és cert que des d’un punt de vista acadèmic i també des del punt de vista de l’autonomia el nou sistema és millor, el fet és que s’han equivocat a l’hora de definir quins i quants impostos s’havien de traspassar: el resultat pràctic és un desastre. Amb la majoria absoluta del PP a Madrid era difícil obtenir un acord millor. Tot això ve del pacte de 1999 entre CiU i PP per a la investidura de Pujol. Per imperatiu d’aquest pacte, CiU, per una banda, ha acceptat un �E N T R E V I S T A Els rendiments per habitant dels règims foral i comú s’han d’igualar; és insostenible que el finançament per habitant del País Basc superi en més del 50 % el de Catalunya. finançament insuficient i, per l’altra, va acceptar l’exigència del PP de no plantejar la reforma de l’Estatut en aquesta legislatura. (Però el que més em va sobtar en el debat de política general de l’octubre passat va ser el suport implícit d’ERC al pacte CiUPP, ja que ERC va votar a favor de no tractar la reforma de l’Estatut fins la propera legislatura). Quan va ser alcalde va tenir problemes amb el seu partit, fins i tot es va dir que aquests problemes van causar la seva renúncia a l’alcaldia. Si vostè arriba a la presidència de la Generalitat, es podrien reproduir aquelles tensions? Em vaig retirar en el moment en què, des de molt abans, havia decidit fer-ho, no pels problemes que hi pogués haver al partit, encara que és cert que l’anunci de la meva retirada va coincidir en un moment en què el partit de Barcelona havia pres la decisió d’ampliar l’Executiva a 30 membres, decisió a la qual jo vaig ser contrari. Pel que fa a la situació actual, d’entrada hi ha un canvi important, que és que ara sóc el president del partit. La relació entre el partit i jo i entre Ciutadans pel Canvi i el partit és més madura. CpC ha firmat un conveni amb el PSC, sense supeditar-s’hi, que ha aclarit aquestes relacions. Tenim la convicció que la fórmula clàssica dels partits polítics necessita una renovació. Ara tots els partits intenten crear un moviment extern afí, per tal de mobilitzar voluntats de persones que volen col·laborar sense fer-se militants. Es diu que vostè té un caràcter especial, amb cops de geni imprevistos, etc. Creu que aquesta imatge el pot perjudicar en les eleccions? Em perjudicaria si no hagués governat Barcelona durant quinze anys. Aquest és l’últim recurs de CiU; davant un adversari que no poden batre opten per la desqualificació personal. Però aquests recursos no serveixen quan, com és el meu cas, s’apliquen a una persona coneguda de tothom. Ara bé, és cert que en determinats moments hi ha hagut campanyes en la línia que indiqueu i fins i tot més perverses, però tot i aquestes campanyes jo vaig guanyar Trias, Cullell dues vegades, i Roca. Quines aliances es planteja el PSC per governar la Generalitat? Nosaltres mirarem de guanyar amb una diferència important. Si el PSC pogués governar sol tindria més poder del que mai ha tingut Pujol, ja que podria dominar la Generalitat i l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Aquesta possible acumulació preocupa alguns sectors. Barcelona, i el PP manifesta que és inacceptable que el PSC governi Catalunya amb un partit independentista. Jo crec que tots els partits, quan governen, es tornen partits de govern. Una altra possibilitat és la coalició PSC-CiU. Un escenari amb Maragall president de la Generalitat i CiU decisiva a Madrid podria afavorir aquesta fórmula? Si CiU perd el Govern de la Generalitat, es reduirà la seva capacitat de condicionar el Govern estatal, perquè si CiU perd les eleccions catalanes difícilment podrà votar a favor del PP a Madrid. Si de cas s’abstindrà, com sempre. Quan es facin les eleccions generals, les eleccions catalanes encara seran massa recents com perquè CiU canviï la seva estratègia i confessi d’una vegada que l’esquerra espanyola i la dreta espanyola no són el mateix. Perquè si accepten això se’ls enfonsa la seva construcció ideològica, que, des de 1982, s’ha basat en el discurs que tots els partits espanyols són iguals pel que fa a la qüestió nacional. Però la història demostra tot el contrari i CiU, finalment, ho haurà d’acceptar. Estic convençut que finalment es produirà un pacte entre els nacionalismes i l’esquerra espanyola, i s’imposarà una nova “Declaració de Bar- Jo sempre he dit que la meva presidència serà clarament “presidencial” i que tindré un conseller primer. I aquesta estructura la farem seriosament, amb una llei, no com s’ha fet ara. El president ha de ser-ho de tothom, no en el sentit Tarradellas de govern d’unitat, siFinalment es produirà un pacte entre els nanó en el sentit de representacionalismes i l’esquerra espanyola, i s’imposarà ció institucional, d’una presidència moderadora que reuna nova “Declaració de Barcelona” en què presenti l’interès general. participaran el nacionalisme i el federalisme. Tornant a les aliances, la fórmula natural seria la coalició PSC-ERCIC. Aquesta coalició podria hipotecar alguns elements de programa del PSC? Hi ha qui diu que la col·laboració amb ERC a la Generalitat seria més complicada del que ha resultat, per exemple, a l’Ajuntament de 46 celona” en què participaran el nacionalisme i el federalisme. I això potser també fa que CiU no ho admeti obertament, ja que, per a poder fer un bon pacte, els convé no donar-lo per descomptat. Però tot això només és una especulació. �E N T R E V I S T A En els sectors més catalanistes hi ha una certa recança davant la possibilitat que la Generalitat sigui governada per un partit lligat a una formació estatal. Què els diria? El primer que els puc dir és que jo no estaré mai tan lligat al nacionalisme espanyol com ho estan avui els nacionalistes catalans. Primer, perquè de nacionalistes espanyols n’hi ha de vàries classes i, segon, perquè actualment el PP determina des de Madrid el que es vota al Parlament de Catalunya, i els nostres estatuts deixen molt clar que el PSOE mai no determinarà el que el PSC voti a Catalunya. Un tema que planarà damunt les properes eleccions és la immigració. Què en pensa? És una vergonya que la gent que va immigrar els anys 60 i que ha superat la situació de pobresa que tenia aleshores hagi de veure com els seus barris, les seves escoles, etc. tornen a ser miserables. Hi ha qui diu que ells, que van ser immigrants, haurien d’entendre millor els qui vénen ara, però és lògic, justament, que no vulguin sentir-se immigrants per segona vegada. A Pedralbes no hi ha conflicte perquè no hi viu cap immigrant. Exacte. El que no es pot fer és titllar de racistes els qui viuen en els barris on es concentra tota la immigració. Cal invertir en els barris més desafavorits, perquè un barri depauperat produeix un efecte de crida a què s’hi concentri la immigració. I cal dir que la dreta no està aportant solucions a aquesta situació. Ara mateix els socialdemòcrates governen pocs països a Europa. Es pot esperar un canvi de tendència? La DS italiana ha publicat una carta a Le Monde i a La Repubblica, firmada per d’Alema i Amato, és a dir per l’exPC i l’exPS, on diuen que cal crear una formació reformista a nivell italià i europeu. Ho argumenten dient que Köhl, quan es va quedar sol com a governant de dretes a Europa, va dir que per tal que la dreta tornés a ser hegemònica calia deixar-se de manies i integrar dins la Internacional Demòcrata-Cristiana els Tories britànics, però també Berlusconi, Haider, etc., és a dir el populisme nacionalista. D’Alema i Amato diuen que ara l’esquerra ha de fer el mateix però al revés, és a dir, ha d’integrar dins el reformisme els que van sortir perjudicats per aquella gran coalició de dretes. Els liberals? No, els demòcrata-cristians. Ells sostenen que aquest moviment de Köhl va deixar fora de joc els demòcrata-cristians i, per tant, els interpel·len a unir-se als socialdemòcrates per a fer una gran formació de centre-esquerra. 47 Fa prop de 25 anys de l’aprovació de l’Estatut. Com somia la Catalunya del 2025? Hi ha qui pensa en la independència, i a mi em sembla bé que ho pensin. Us contestaria amb una altra pregunta: ara fa 25 anys, on pensàveu que podíem arribar en aquest període? Contestant aquesta pregunta es contesta l’altra. Jo crec que hi ha hagut un ritme positiu; que, després de 1714, a la història de Catalunya mai no hi havia hagut 25 anys com aquests, amb democràcia, tranquil·litat, progrés econòmic, autonomia, etc., però també penso que ara és el moment de fer un pas endavant. No sé on haurem arribat el 2025, però si recuperem el ritme inicial i donem una empenta a l’evolució estatutària i constituent, l’any 2025 estarem molt bé, fins i tot en l’àmbit europeu. Raimon Carrasco i Miquel Sellarès � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Jo no estaré mai tan lligat al nacionalisme espanyol com ho estan avui els nacionalistes catalans Source A related resource from which the described resource is derived Debat nacionalista Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Carrasco, Raimon Sellarès, Miquel Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Nacionalisme Acció política Oposició Territoris Catalunya Constitució Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/2779/20000527_ConvencioCpC_ProgramaTriptic.pdf dc8b1abd1d5e32c1cd7223dcdce05eec PDF Text Text Què és? < 3 El 1998, com un moviment de suport a la candidatura de Pasqual Maragall a la Presidència de la Generalitat. El resultat de les eleccions autonòmiques del 17 d'octubre de 1999 posa de manifest que la voluntat de canvi és compartida per la majoria dels votants i suposa l'empenta definitiva del moviment. 3 i3 n> -i QJ D D D « " m ¡4-' >< 3 3 a- — — 3! 5 0 / rr> < fD c" 3 r+ O 3i 3. QJ fD Q- rp QJ n 57 ~o_ QJ~ O ' fD l/ï a. ^ 3 -+i 3 n o T3 n Q,, ™ 3 S 2. - 1| O 3 D t/5 tu Q. n> L/l > QJ QJ = 1 - o<: . . QJ t r ¡u LTt O tu Q QJ 3 . — 3 fD z: 0. -o fD (X3 fD -u .ucu Set respostes sobre Ciutadans pel Canvi DooD Quan neix? - ro O 3 tu Z5 O O is *g. ol n !S QJ ! o = w t/l TJ D n> r> =3 < o^ % SOJ Un moviment que treballa per una Catalunya més plural, més oberta i més solidària. Quins són els seus objectius? Com s'organitza? — A través de plataformes autònomes: territorials, sectorials i temàtiques. fD 3 QJ r+ ut S QJ — O QJ 3 1= "S. tu QJ_ -Apropar els ciutadans a la política per prestigiar l'espai públic. -Lluitar contra qualsevol forma d'exclusió social i d'injustícia que amenaci la llibertat i la dignitat de les persones. -Promoure un creixement econòmic sostenible i no depredador. -Defensar un catalanisme integrador i solidari que impulsi l'autogovern i contribueixi a la construcció d'una Espanya federal. On actua? C ua in n> 3. L'àmbit principal d'actuació és Catalunya, sense excloure activitats d'abast espanyol i internacional. El Parlament de Catalunya, on compta amb 15 parlamentaris integrats en el Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi, és la primera institució pública on el moviment es troba representat. 3 D D 0 P i!1 = *Î 00 lT 8« il Per què? 1 ÛJ fD» r* Vi S-o ft i"1 O" 2" O ^ O t/i Q)' Oí oo •— D oj < |& 2. oi ^ *—• &j 2ocr QJ 2¡ 3 c T3 O5 OJ IQ "* tu ro n> o M Si. 3. 23 1 S- "> <"> r+ QJ I—I r» oo ffi Qui en forma part? D D ro o O Í "O OJ o. OJ Dones i homes progressistes i convençuts que la democràcia només s'enfortirà creant nous canals de participació que permetin retornar als ciutadans el protagonisme en la presa de decisions col·lectives. Catalunya necessita un canvi profund en les seves formes de governar i de fer política. Ciutadans pel Canvi promou una societat civil forta i dinàmica que sigui capaç de donar al país l'empenta que necessita. ?•!• I > S "O ÍD •Sx i O» �Si vols una Catalunya més plural, més oberta i més solidària, ets un ciutadà o ciutadana pel canvi. Participa amb nosaltres: Ciutadans pel Canvi tel. 93 317 12 14 fax 93 317 82 14 e-mail: ciutadans@pelcanvi.com web: www.pelcanvi.com Apartat de correus 587 08080 Barcelona Fòrum Maresme tels. 93 796 19 79 / 93 790 13 25 / 93 799 53 66 e-mail: maresmecanvi@hotmail.com Comarques Gironines tels. 972 206 763 / 972 224 303 Lleida pel Canvi tel. 973 228 023 fax 973 228 354 Pi i Margall 14, altell C 25004 Lleida Ciutadans de Reus pel Canvi tel. 977 314 334 e-mail: aaml@tinet.org Plataforma Latinoamericana teL/fax 93 318 73 83 Fòrum universitari tel. 656320911 e-mail: forumuni@hotmail.com Corral 18-20, lr 08014 Barcelona Nom Primer cognom Segon cognom DNI Codi postal Educació pel Canvi e-mail: educaciopetcanvi@hotmail.com Plataforma d'arquitectes La Rambla 74, pral. l a 08002 Barcelona Xarxa voluntaris Domicili Població e-mail tel. 93 436 86 41 e-mail: xarxavoluntaris@teleline.es web: www.teleline.es/personal/xarxavoluntaris Nàpols 31, 4rt 2a 08018 Barcelona Telèfon de contacte Fax Professió Ciutadans Pratencs pel Canvi tel. 93 379 16 18 e-mail: masefa@teleline.es Estany de l'Illa 1-3, baixos 08820 El Prat de Llobregat Ocupació actual Any de naixement Partits i altres entitats a què pertanys Si formes o has format part d'alguna plataforma de CPC fins al moment, indica quina (r> (Omple el dors de la butlleta i envia'ns-la) Ciutadans pel Canvi Ciutadans pel �Ciutadans pel ( & Canvi o -V w V/VJ .V Convenció '2000 Dissabte 27 de maig del 2000 - 10,00 h PALAU SANT JORDI - Sala Barcelona'92 Passeig Olímpic, 5-7 Barcelona �/-N Ciutadans pel (w) — 1 Canvi I Convenció '2000 Programa 10,00 h - Inscripció * 10,30 h - Obertura 10,45 h - Primera sessió. Benestar i territori 12,30 h - Segona sessió. Per una democràcia dels ciutadans: d'espectadors a protagonistes 14,00 h - Dinar * * 16,00 h - Tercera sessió. Catalunya, Espanya, Europa: una resposta federal 17,30 h - Intervenció de Pasqual Maragall 18,00 h - Cloenda * Inscripció gratuïta. Es prega confirmació de la teva assistència. ** Preu ticket dinar: 3.000 pta. Imprescincible reservar ticket. INSCRIPCIONS I RESERVES: Fins el 25-5-2000 al telèfon: 93 400 50 33 Uà Aparcament en el mateix recinte � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Programa i tríptic de la Convenció 2000 de Ciutadans pel Canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Ciutadans pel Canvi Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-27 Type The nature or genre of the resource Propaganda Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ciutadans pel Canvi Congressos i conferències Description An account of the resource Tríptic informatiu de participació a Ciutadans pel Canvi i programa de la Convenció'2000. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Publicitat