426 10 4391 http://78.47.125.110/files/original/27/764/20060806_LV.pdf 5680ec022c4c2755954227d40dd226c9 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 06/08/2006 La Vanguardia, p.021, Opinión El Prat, razones y consecuencias PASQUAL MARAGALL El Prat fue escenario, hace poco más de una semana, de un paro laboral salvaje que afectó gravemente a miles de ciudadanos ajenos al conflicto. El Prat es, desde hace meses, objeto de una controversia política de gran calado sobre cuál debe ser la fórmula para obtener una gestión más eficiente de una instalación crucial para el desarrollo de Catalunya. La combustión de estas dos realidades en plena canícula veraniega ha ocasionado una fundada manifestación de indignación ciudadana. Y, como era de esperar, se ha desatado una explosión de electoralismo y, si se me permite, de cierto fariseísmo- por parte de la oposición, combinando argumentos diversos y sobre todo obviando verdades competenciales insoslayables, a la caza y captura de responsables. Donde los hay y donde no los hay. Cuando hay miles de personas afectadas en sus derechos por un conflicto, puede parecer secundario atender a las razones profundas del problema o poner el énfasis en reclamar la solución a quien corresponde, más aún cuando este quien reclama en exclusiva para sí la resolución del conflicto. Ante todo, pues, quiero reconocer la reacción cívica de los miles de usuarios que se vieron atrapados y secuestrados por el paro y la ocupación de las pistas del aeropuerto de Barcelona por un grupo de trabajadores de la compañía Iberia. Todos estos ciudadanos que vieron alterado gravemente el inicio de sus vacaciones estivales se merecen una compensación moral y económica de las empresas y administraciones responsables de esta catástrofe. Desde el primer momento del conflicto, los consellers de mi Gobierno tienen instrucciones de poner todos los medios para ayudar a la tramitación y hacer el seguimiento de las reclamaciones y de su resolución final. Hay una competencia que sí tenemos: la de la defensa de los derechos del consumidor. Y la estamos atendiendo, hasta el final y puntualmente. Pero aparquemos por un momento el nubarrón del viernes negro de El Prat y concentrémonos en el fondo de la cuestión, ahora que el contencioso laboral parece encauzado y el éxtasis de la política de la declaración y la gesticulación - tan alejada a veces de la realidad- ha comenzado a perder fuelle. El aeropuerto de Barcelona está viviendo un buen momento y tiene ante sí un futuro esperanzador. Que será mucho más sólido si conseguimos que el Govern y la sociedad civil catalana participen mayoritariamente en el consorcio que habrá de gestionarlo. Cosa que conseguiremos - estoy convencido-: no se obtuvo en el Estatut porque en ese momento se vivía el espanto de comprobar que los costes de los nuevos aeropuertos de Madrid y Barcelona eran el doble de lo previsto. El de Madrid ha costado un billón de las antiguas pesetas y el de Barcelona medio billón. Alrededor del 1% de la renta nacional española del año en que se comenzó la inversión. Y AENA no quiso entrar en el tema de la devolución competencial. Imagino que a la Hacienda española tampoco le entusiasmaba prescindir de la propiedad de dos de los tres aeropuertos (con Palma) que más ayudan a financiar año por año los déficits corrientes del resto del sistema. En cualquier caso, Barcelona es ya el noveno aeropuerto de Europa. Este año alcanzará un tráfico de unos treinta millones de pasajeros. Es el aeropuerto que más crece en Europa de los 176 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA que mueven más de diez millones de pasajeros, con un ritmo de crecimiento superior al 10% al año. En algunas fechas destacadas se han superado las mil operaciones diarias, gracias al buen hacer de los profesionales que trabajan en esta instalación. Las obras de modernización del aeropuerto están configurando un nuevo aeropuerto: con tres pistas operativas, una nueva terminal y la previsión de conexión ferroviaria y de metro. Este nuevo aeropuerto, pensado inicialmente para cuarenta millones de pasajeros anuales, podría disponer en el año 2015 de capacidad para 55 millones. Este año han empezado a consolidarse los vuelos transcontinentales, de manera que en un mismo día se pueden encontrar en las pistas los aviones de las tres conexiones con Estados Unidos (Continental, Delta y US Airways). Creo sinceramente que este aeropuerto, si algo padece, es de una crisis de crecimiento. Está superando la adolescencia de un aeropuerto regional para alcanzar la madurez de los aeropuertos internacionales e intercontinentales. Y creo también que la gestión estatal no es la mejor fórmula para dirigir este cambio de modelo. Ferrovial posee Sydney y a partir de ahora Nápoles y todos los aeropuertos de la antigua British Airport Authority (BAA). Abertis tiene autopistas en Francia, el tercer aeropuerto inglés (Luton) y pretende participar - y espero que tenga éxito- en un gran consorcio europeo de autopistas. Miren: la gestión de este nuevo aeropuerto internacional e intercontinental es una clave estratégica para la competitividad de la economía catalana. Pronto será tarde para la aplicación de un nuevo modelo de gestión del aeropuerto de Barcelona en el que el Gobierno catalán asuma un papel determinante. Urge el despliegue de los mecanismos previstos en el nuevo Estatut, que entrará en vigor el próximo miércoles día 9, para crear el consorcio de gestión del aeropuerto a través de una ley específica. Visto el futuro, que en buena lógica debería estar al alcance de nuestras manos, volvamos la vista hacia la causa y el origen del nubarrón del que hablábamos antes. Hablemos de la compañía Iberia y su relación con el aeropuerto de Barcelona. Iberia es una compañía privada. Y vistas sus dificultades para adaptarse a las reglas del mercado y de la libre competencia se le augura un futuro incierto si no media rectificación. Como compañía de bandera de España disfrutó de privilegios históricos que le permitieron monopolizar rutas aéreas internacionales, exclusivas que en algunos casos aún perviven gracias a convenios bilaterales entre estados; todo ello fertilizado por el cuerno de la abundancia del puente aéreo y el rol de cuasi monopolio en los servicios de tierra. Aun siendo una compañía privada, Iberia sigue actuando con la mentalidad de compañía pública de bandera. Y la verdad es que en algunos casos obtiene resultados. Hace pocos meses obtuvo la gestión de la nueva terminal T-4 del aeropuerto de Barajas. Desde hace unos dos años, sabemos de la pretensión de Iberia de suprimir los vuelos internacionales desde El Prat. Y a pesar de los diferentes contactos mantenidos no hemos obtenido una respuesta satisfactoria. Cuando Iberia anunció la creación de una compañía de bajo coste (Catair, finalmente Clickair), el Gobierno catalán reaccionó negativamente por la supresión de conexiones internacionales, 177 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA pero reclamando y confiando en el mantenimiento de su actividad en Catalunya. Algunas voces, no gubernamentales, se alzaron pidiendo que AENA resolviese el concurso de handling (servicios de tierra) penalizando a Iberia. AENA, el ente gestor de los aeropuertos españoles, con una estructura empresarial y una visión del mercado mucho más moderna que la compañía aérea que nos ocupa, trabaja para introducir la competencia en la gestión de los servicios de tierra de los aeropuertos españoles, uno de los factores determinantes de los costes del transporte aéreo. Convocado el correspondiente concurso de gestión, lo cierto es que AENA no tuvo ninguna dificultad en la adjudicación de la concesión de las tres compañías operadoras de handling para el aeropuerto de Barcelona. Iberia ofertó una rebaja de sólo el 7% sobre el precio de salida de las tarifas de servicio, frente a ofertas con descuentos del 40% o más de sus competidoras. Y perdió, claro. Nada que objetar a la decisión de AENA, que a la larga deberá redundar en una reducción de los costes para las compañías que vuelen a Barcelona y, por tanto, en una mejora para el aeropuerto y sus usuarios. La oferta presentada por Iberia habla por sí sola del desinterés de la compañía por Barcelona. Su actitud no se corresponde en absoluto con la confianza demostrada por la sociedad catalana (de los sectores económicos a los gubernamentales, incluyendo a la opinión pública mayoritaria) cuando, a pesar de la falta de concreción de sus planes para mantener su actividad en El Prat, coincidiendo con sus proyectos de reducción de conexiones intercontinentales, todos ofrecimos colaboración material y derrochamos dosis de buena fe. La pérdida del concurso de los servicios de tierra era inevitablemente un mal augurio para las relaciones laborales en el seno de la compañía. Y alguien debió actuar en previsión de una reacción sindical. La reacción de los trabajadores de Iberia en Barcelona se produjo y fue totalmente desproporcionada. Desproporcionada por el día elegido, por la iniciativa de ocupación de las pistas y por el grado de peligrosidad en que se incurrió. Como presidente de la Generalitat seguiré insistiendo para que Iberia apueste por Barcelona, de manera nítida, sin privilegios. No hacerlo será, desde mi punto de vista, un tremendo error empresarial, ya que el vacío que deje esta compañía española en Barcelona será rápidamente ocupado por otra compañía catalana, española o internacional. El Prat, gestionado bien pronto por el consorcio mixto de los gobiernos español y catalán y la sociedad civil no tendrá vacíos. El mercado y la competencia no lo tienen previsto. PASQUAL MARAGALL, presidente de la Generalitat de Catalunya 178 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1235 Title A name given to the resource El Prat, razones y consecuencias Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Infraestructures Aeroports Catalunya Barcelona Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles http://78.47.125.110/files/original/27/763/20060628_LV.pdf 2b18d183a2f09cbb8dd22223e115e5bf PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 28/06/2006 La Vanguardia, p.032, Sociedad UNA PÉRDIDA PARA LA COMUNIDAD EDUCATIVA. Una vida dedicada a la política y la pedagogía MARTA MATA. Tenaz y dulce Marta Mata pertenece al grupo de jóvenes de la inmediata posguerra que en los momentos difíciles no se resignan y se ponen a trabajar para imaginar el futuro. Marta Mata es protagonista de la generación que enlaza con el ideal del noucentisme popular, de la Mancomunitat y, después, de la Generalitat republicana. Nunca se cruzó de brazos a esperar que las cosas cambiaran. Trabajó para cambiarlas y lo consiguió. Lo hizo de manera tenaz y a la vez dulce, sobreponiéndose a las circunstancias adversas que dominaban nuestro país. Marta Mata nunca se refugió en el victimismo. Se comprometió a fondo con la base de lo que debe ser un país civilizado, es decir, la educación. Y respecto a la educación se centró en el factor clave: el maestro. La formación del maestro. Se esforzó por que Catalunya tuviera una nueva generación de profesionales dedicados a la pedagogía. E impulsó una profunda renovación pedagógica. Marta Mata nunca ha sido mesiánica. Ha sido una eficaz constructora. A partir de su compromiso civil y social, Marta Mata también dio el paso hacia el compromiso político. Fue en el momento en el que recalaron en la política los hombres y mujeres que, habiendo luchado para resistir, se habían preparado sobre todo para construir. Su entrañable relación con Joan Reventós fue clave en este paso. Marta Mata ha dejado una huella importante en la política catalana y española. Su huella está presente en la Constitución española, en el Estatut de 1979 y, sobre todo, en el desarrollo de los textos constitucionales, a través de la ley orgánica del Derecho a la Educación (1985). Esta ley, que ha sido básica para la educación de nuestro país en los últimos 25 años, es, en buena medida, deudora de la huella de Marta Mata. También fue decisiva su intervención, con Pepe González, en la elaboración de la primera ley de Normalització Lingüística, en 1983. Si hoy hay en Catalunya una convivencia lingüística ejemplar, es en buena medida por esta ley. Y en lo que se refiere a la lengua en la escuela, la influencia de Marta Mata fue notoria. Fue concejal de su ciudad y mi ciudad, concejal de Barcelona. Desde aquí impulsó el concepto y el proyecto de las ciudades educadoras, con el apoyo y el impulso de Pilar Figueras. Ha muerto una ciudadana honrada de nuestro país. Constructora de realidades más que de sueños, forjadora de los cimientos de la Catalunya de hoy. PASQUAL MARAGALL, presidente de la Generalitat de Catalunya 175 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1234 Title A name given to the resource MARTA MATA. Tenaz y dulce Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Mata, Marta, 1926-2006 Educació Necrologies Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Description An account of the resource Article publicat simultàniament a El País i La Vanguardia amb motiu de la mort de Marta Mata. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles http://78.47.125.110/files/original/27/762/20051128_LV.pdf beac5344d95d66ce0b07e194213a704e PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 28/11/2005 La Vanguardia, p.027, Opinión Más Mediterráneo, más Europa PASQUAL MARAGALL Más Mediterráneo, más Europa: Al Izdihar - el crecimiento personal y el desarrollo pleno e integral de la ciudadanía- es el objetivo planteado. Los académicos han utilizado a menudo una imagen muy explícita para explicar las peculiaridades del proceso europeo. Construir Europa es como ir en bicicleta; si dejamos de avanzar, perdemos estabilidad y corremos el riesgo de caernos. Después de pedalear por la larga cuesta de la ampliación con éxito, la Unión Europea se ha tambaleado precisamente cuando parecía que las cosas iban mejor, cuando nos hemos relajado y hemos dejado de pedalear en una misma dirección. El momento actual se superará con dificultad y después de muchas negociaciones Europa seguirá avanzando como lo ha hecho en los últimos 50 años. Pero para superarlo realmente, Europa debe fijarse nuevos objetivos. Por lógica política y geográfica se impone que este nuevo impulso se dirija, en buena medida, hacia el Sur, hacia el Mediterráneo. El año 2005 será recordado, quizá, como el año de la crisis del proceso de construcción política de la Unión. Pero seguramente también pasará a la historia del Mediterráneo como el año del relanzamiento del proceso de Barcelona. No olvidemos que la propia Unión Europea ha declarado el año 2005 el año del Mediterráneo. Y esperemos justamente que este objetivo sirva para recuperar la fe en un proyecto europeo robusto. En 1995, y en un contexto todavía afectado por la caída del muro de Berlín, la Unión Europea celebró una conferencia sobre el Mediterráneo en la que se adoptó la declaración de Barcelona. Un compromiso en el que se postula un sistema de relaciones multilateral y sostenible para promover un progreso global a partir de tres ejes: a) la paz, la seguridad y los derechos humanos; b) el desarrollo económico y financiero; c) la cohesión social, el diálogo cultural y humano. Diez años después, el balance del Partenariado Euromediterráneo no es del todo positivo: a la prolongación de algunos conflictos regionales, sobre todo los de Palestina y Sahara Occidental, se han sumado ciertos efectos negativos de la globalización. De este modo, algunas esperanzas nacidas en los primeros años de la posguerra fría se han visto frustradas y la desigualdad entre el norte y el sur del Mediterráneo sigue creciendo. Los efectos de esta situación comienzan a manifestarse con crudeza. El fenómeno de la inmigración ilegal en España, que ha tenido como colofón las dramáticas escenas de la valla de Melilla, es un ejemplo muy próximo. O la irrupción violenta de los movimientos islamistas radicales en el Mediterráneo, Madrid, El Cairo o Casablanca. Tampoco pueden considerarse completamente ajenos los episodios de fractura social que se viven en Francia (a pesar de que ahí intervienen otros factores de signo diferente). La estrategia europea para el Mediterráneo no puede esperar por más tiempo. El ejemplo de los países que se adhirieron a la Unión Europea el pasado año es elocuente y supone una esperanza estimulante: la preparación para la incorporación ha transformado lo que habían sido países 172 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA cerrados, autoritarios y con economías completamente arruinadas - como eran Polonia o Letonia- en estados que compiten en los mercados globales, al tiempo que protegen y amplían los derechos de sus ciudadanos. Europa no proyecta su poder con la amenaza de la fuerza, sino con el estímulo de la cooperación, el comercio y los contactos entre las personas. Este es su softpower. Hay quien considera que la combinación de poder suave y flexibilidad como norma permitirá que Europa lidere el siglo XXI. Vale la pena practicarlo. Esta fórmula es la que ha hecho posible que Europa disfrute del periodo de paz más prolongado de su atribulada historia, de una prosperidad y de unos niveles de justicia social y de igualdad de oportunidades sin precedente en el mundo. ¿Cómo extender este modelo a países que no pueden formar parte de ella? Este es el interrogante que hemos comenzado a responder estos días en Barcelona. No es un reto sencillo, pero el Partenariado o Asociación Euromediterránea ha hecho ya progresos sustanciales en este sentido en los últimos diez años. La mayoría de los acuerdos de asociación entre la UE y los países mediterráneos ya están en vigor. Ahora empiezan a concretarse los planes de acción derivados de la nueva política de vecindad que deben convertirse en auténticos motores de reforma y desarrollo para nuestros asociados. Recientemente se han materializado una importante serie de iniciativas vinculadas al proceso de Barcelona: 1) la consolidación del Femip (Instrumento Financiero para la Inversión y la Asociación Euromediterránea) en el marco del Banco Europeo de Inversiones, que esperemos que acabe dando paso a un Banco Euromediterráneo de Desarrollo; 2) el impulso a la Asamblea Parlamentaria Euromediterránea; 3) la inauguración de la Fundación Anna Lindh para el Diálogo entre Culturas en Alejandría. A los máximos dirigentes políticos de los estados corresponde relanzar el proceso de Barcelona, que es como se le conoce desde hace diez años. Pero deben hacerlo con espíritu abierto a la crítica y especialmente a las sugerencias de quienes deben ser los verdaderos protagonistas de la asociación: la ciudadanía de los 25 estados de la Unión Europea, de los 11 estados mediterráneos (una vez se haya incorporado Libia) y de los países candidatos del sudeste de Europa, en especial Turquía. Si la integración europea resulta ya irreversible es sobre todo porque, más allá del impacto en los estados y en las administraciones de la Unión, ha tenido una repercusión directa en la vida de las mujeres y los hombres de Europa. El Partenariado Euromediterráneo es, sin embargo, un proceso de asociación que debe ser compartido por las dos orillas del Mediterráneo. Por eso es importante atender a las voces árabes en el momento de elegir el camino. Un variado grupo de intelectuales árabes elaboran desde el 2002, con el apoyo del Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo, un informe anual sobre el desarrollo humano en el mundo árabe. En la edición correspondiente al 2004, las redactoras y redactores proponen un objetivo para el mundo árabe, lo que ellos denominan Al Izdihar: el crecimiento, la afloración de un proceso de desarrollo personal que, una vez enraizado, será la base de la libertad y del buen gobierno. Es necesario, en consecuencia, que los países árabes lleguen a eliminar las diversas barreras al desarrollo de las personas en todos los sentidos: laboral, político, de opinión, afectivo, religioso, etcétera. Desde Catalunya nos hemos propuesto firmemente contribuir al debate sobre el balance de los primeros diez años y, sobre todo, sobre su futuro. Nos fijamos como objetivo principal hacer que todas las voces sean escuchadas: las de las mujeres, las de los jóvenes, las más críticas, las más informadas. Por nuestra propia naturaleza, desde la Generalitat de Catalunya nos estamos 173 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA concentrando en el papel que las autoridades locales y regionales deben desempeñar en el Mediterráneo. La experiencia regional europea nos ofrece lecciones cruciales: 1) el principio de subsidiariedad, que acerca la decisión a la ciudadanía y mejora la transparencia; 2) la autonomía de las autoridades locales y regionales como garantía del pluralismo político; 3) la cohesión regional como condición necesaria para un desarrollo integrado y sostenido; 4) la cooperación transfronteriza como motor de integración y crecimiento. Todos son principios válidos también en la orilla Sur. Para debatir sobre estos temas hemos convocado por primera vez a las autoridades locales y regionales de todo el ámbito euromediterráneo en Barcelona dos días antes de la cumbre, en la Conferència Euromed de Regions Barcelona + 10, para poner las bases que otorguen a las ciudades y regiones un papel más activo en el partenariado. Estos días en Barcelona se están fijando las marcas del camino que nos conduce al futuro. Un futuro marcado por dos retos, apuntados desde cada una de las orillas del Mediterráneo. Desde el norte, el reto es crear una metodología que permita reproducir en los países del Sur mediterráneo los éxitos que hemos conseguido en Europa. Desde el Sur, el reto es contribuir a un partenariado centrado en las personas, persiguiendo Al Izdihar, el desarrollo pleno e integral de la ciudadanía, que libere el talento, las opiniones y las emociones de las personas sin las cuales no es posible la felicidad del individuo, pero tampoco el crecimiento económico ni la innovación. Nuevamente, el futuro de Europa pasa por el Mediterráneo. Pero en esta ocasión habrá que procurar pedalear con fuerza y con la marcha rápida puesta. Pasqual Maragall President de la Generalitat 174 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1233 Title A name given to the resource Más Mediterráneo, más Europa Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Euromediterrània Europa Catalunya Territoris Subsidiarietat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-11-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles http://78.47.125.110/files/original/27/761/20050925_LV.pdf 1e133fa4a4d0e93b25584bfcb2342d90 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 25/09/2005 La Vanguardia, p.016, Política EL AUTOGOBIERNO DE CATALUNYA. El mensaje de Pasqual Maragall Carta abierta del president a los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya El presidente de la Generalitat ha difundido una carta en la que recuerda a los catalanes que el "laborioso proceso" de elaboración de un nuevo Estatut está a punto de llegar a su final, por lo que "tenemos a nuestro alcance un muy buen" texto estatutario. Un texto, añade el president, que "nos proporcionará el nivel más alto de autogobierno del que Catalunya ha dispuesto desde 1714 y que proclame bien alto que somos una nación". Finalmente, Maragall advierte que velará para que nadie frustre la ambición de Catalunya con propuestas inconstitucionales, aunque muestra su confianza en la “generosidad” de todas las fuerzas políticas para lograr un acuerdo. PASQUAL MARAGALL Ciutadanes i ciutadans de Catalunya Divendres vinent, dia 30 de setembre, el Ple del Parlament de Catalunya ha de votar el nou Estatut. S’arribarà així al final d’un procés que ha estat laboriós i difícil i en alguns moments haurà pogut semblar per a molts de vosaltres fins i tot enutjós. Us parlo en nom propi, del govern, de la força política que presideixo i amb el suport inestimable i la plena coincidència de criteris de Josep Lluís Carod Rovira, de Joan Saura i dels idearis polítics que representen. Com a President de la Generalitat, i d’acord amb el tripartit, he cregut, en tot moment, que la meva missió era la d’impulsar i animar els treballs de l’Estatut. Hem gaudit de l’ambició i el bon treball d’un Parlament de Catalunya estatuent: en definitiva és el Parlament la institució que promou, fa i aprova l’Estatut. Us haig de dir, sincerament, que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut. I que aquest Estatut, lluny de ser una freda peça legal, serà la millor garantia de la realització efectiva de les tres prioritats del meu govern i de les forces que el van constituir aviat farà dos anys: l’equilibri territorial amb respecte del medi, el benestar social dels catalans i la modernització econòmica. tecnològica i infrastructural del país. Catalunya, després de 25 anys de democràcia, autonomia i progrés, vol i pot parlar clar respecte del que és i del que aspira a ser. Catalunya vol decidir com vol governar-se i quines competències i recursos necessita per fer-ho. El nou text reconeix drets i deures, estableix les competències necessàries per les institucions de Catalunya, en regula un funcionament més democràtic i garanteix els recursos per exercir l’autogovern. L'Estatut que arriba al Ple del Parlament, quan sigui efectiu, no només serà un bon Estatut, sinó que ens proporcionarà el nivell més alt d'autogovern de què Catalunya hagi disposat mai d'ençà de 1714. No en tingueu el més mínim dubte. 169 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Ara podem tenir un Estatut que proclami ben alt que som una nació, dins de l’Estat espanyol; que les nostres institucions de govern són seculars; que històricament hem tingut sistemes propis de regulació en llengua, cultura, dret civil i organització territorial. Que Catalunya vol governar-se sense que les seves competències siguin envaïdes per normes estatals. Que volem impulsar una Euroregió amb les comunitats veïnes que lliurement vulguin. I que necessitem un finançament millor i més just, tot i que Catalunya no es nega, en absolut, a seguir essent solidària amb els altres pobles d’Espanya. En definitiva: Pot Catalunya aprovar un nou Estatut potent i al dia? Pot. Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. I ho podem aconseguir ara. Pot Catalunya tenir les competències que necessita? Pot. Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. Pot aconseguir tot això amb el nou Estatut? I tant que pot! Catalunya ho vol. Vol tenir un nou Estatut. Ho volen els sindicats i els empresaris, el col·legis professionals i les universitats, les fundacions i les associacions, i tothom qui treballa per Catalunya. Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta. És més, el President del govern espanyol s’ha compromès en aquest sentit amb Catalunya, les seves Institucions i els seus partits polítics, del govern i de la oposició. Si el poble de Catalunya vol i sap que pot, què pot impedir que la seva voluntat es realitzi? No se m’acut cap resposta raonable. Benvolguts conciutadans: aquesta és una setmana decisiva. He demanat repetidament a tots els líders parlamentaris la generositat exigible davant un projecte que ha de ser per a tota una generació. No dubto que tots tenen voluntat que l’Estatut tiri endavant. Ara bé, en els darrers moments de la negociació és hora de fer els sacrificis que calguin per trobar l’acord, és hora de ser ferms en els principis i realistes en la forma i de posar davant de tot els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les forces polítiques saben que l’alternativa a un Estatut ambiciós i possible alhora no és altra que seguir indefinidament amb l’Estatut del 1979; i que això fóra anar enrere. Perquè l’Estatut vell era bo, però el pas del temps l’ha desgastat. No és hora de deixar-nos portar per temors sense fonament. És l’hora de ser agosarats - és clar que sí! I la proposta que podem tirar endavant amb el suport de la majoria de les forces polítiques ho és molt. Fóra un gran error no adonar-se del gran pas endavant que podem donar. 170 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA A hores d’ara no està garantit el resultat final de la votació que s’ha de produir divendres vinent. Amb tot, crec que els responsables de les diverses forces polítiques - he parlat amb tots ells aquests dies- son conscients que el que ara compta no és tenir més o menys raó. Ara cal tenir el millor Estatut que mai haurem tingut, molt millor que l’actual, ambiciós i raonable a l’hora, impossible de rebutjar. No vull resignar el meu país a haver de governar-se els propers 25 anys amb un estatut venerable, sí, però superat per les exigències del nou segle - per un Estatut que sigui una rèmora per al bon govern de Catalunya. Com a President, podeu tenir la seguretat que vetllaré per evitar que ningú no pugui malmetre la legítima ambició de Catalunya i el somni de 100 anys de catalanisme forçant fórmules que situïn les propostes catalanes més enllà d’una interpretació certament avançada de la Constitució com la que Catalunya està en condicions de formular. Compto en aquests dies que queden amb el vostre suport i el vostre estímul per a que d’aquí a una setmana, Catalunya, a través dels seus representants legítims, hagi fet un pas decisiu cap a la seva plenitud. Hi compto i el necessito, aquest suport, el necessitem. El President, el seu Govern i els tres partits que el sustenten, i afegeixo també el principal partit de la oposició, dedicaran - em consta- tots els seus esforços fins el darrer moment per fer-ho possible. Pasqual Maragall President de la Generalitat 171 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1232 Title A name given to the resource Carta oberta del president als ciutadans i ciutadanes de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Autogovern President de la Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles http://78.47.125.110/files/original/27/760/20050727_LV.pdf e5905a41e29daf9828d8b902cf6d1b86 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 27/07/2005 La Vanguardia, p.05, Barcelona Último adiós a Santiago Costa 'Candidness' PASQUAL MARAGALL Sento que vivim en un món en el que no hi són alguns que ens haurien d’haver sobreviscut. Santiago Costa, el Tiago, va ser alumne meu d’unes classes particulars, a casa seva, que van acabar en un viatge per Castella, pels volts del 1960. Els nostres pares també havien viscut aquest decalatge: el meu pare va ser professor de la seva mare, la Maria Teresa Orfila, a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella. La Maria Teresa també va morir abans d’hora, abans que els meus pares. Era una dona extraordinària, guapíssima, que va marcar els fills i els néts. La seva era una família d’empresaris tèxtils d’Igualada, procedents de Menorca. Anglòfils i catalanistes, d’aquí el militant Tiago, en front del Santi més castellà. El nostre viatge per Castella (Segovia, Ávila, Madrid, Toledo) ens va permetre connectar amb les amistats republicanes dels pares. Els Tortella, Soria, Bergamín, Cordon i companyia. El Tiago tenía una capacitat enorme de sorpresa i d’admiració, era càndid - en un sentit britànic-. Es a dir, no crèdul sinó educat, empàtic, mai una paraula dura si no era seguida d’una invitació a la rialla compartida, que ell iniciava amb un riure sorollós, potent. Aquell viatge em va impactar. Em quedo amb aquest record. El record inicial, ara que hem arribat al final de la nostra relació. I una cosa més: els fills del Tiago han heredat la candidesa. La vida segueix. Pasqual Maragall President de la Generalitat 168 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1231 Title A name given to the resource Candidness: últim adéu a Santiago Costa Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Costa, Santiago Necrologies Catalunya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles http://78.47.125.110/files/original/27/759/20050404_LV.pdf f774da531ccefeed5d1e0e79976799f1 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 04/04/2005 La Vanguardia, p.015, Internacional EL FIN DEL PAPA POLACO El Papa Wojtyla PASQUAL MARAGALL El Papa Juan Pablo II es el Papa de la transición de un mundo bipolar y enfrentado al mundo abierto de la globalización. Ha tratado de combinar las nuevas armas de la imagen y el gesto con la defensa de la tradición y, en un mundo asustado de su propia libertad, lo ha conseguido. Él venía de detrás del telón de acero, ligado a los sindicalistas de Walesa y de los muelles de Polonia y, por tanto, al nacionalismo y a los trabajadores. Lo más remarcable es que desde este punto de partida saltase a un ecumenismo potente y que lo supiese ligar al conservadurismo doctrinal. Wojtyla parece un ejemplo del dominio de la forma: lo más antiguo puede convertirse en moderno a condición de serlo formalmente de manera indiscutible. Pero también podría ser que su éxito indiscutible derivase de su capacidad, consciente o no, casual o trabajada, de representar lo que el mundo o una parte importante del mundo necesitaba escuchar. Cabe decir que el mundo abierto e incierto y la tradición tenían puntos de contacto, puentes para ir y venir de una parte a otra. Lo cierto es que la historia escoge a sus protagonistas, aunque los protagonistas la cambian un poco y los necesitamos para que nos la expliquen. Recuerdo ahora la visita que hizo a Catalunya en 1982 y la visita que le hice con mi esposa antes de los JJ.OO., cuando le entregamos la maqueta del Centre Abraham, el lugar de plegaria de todas las religiones monoteistas previsto en la Carta Olímpica. Anécdotas aparte, y las hubo jugosas, la naturalidad del personaje en su papel sobrenatural era remarcable. La Catalunya cristiana ha sido una parte significativa de la Catalunya resistente a lo largo de la historia. Poblet, Montserrat y los obispos catalanes así como el progresismo católico de los Comin, los sacerdotes de barrio y de pueblo, los del escultismo, mosén Batlle y el padre Llumà, Cassià Just, mosén Ballarín y mosén Dalmau, mosén Vidal de Sant Medí y mosén Serrano (el de la parroquia Abraham), y el padre Llimona, han desempeñado un papel en la configuración de la Catalunya de los primeros 25 años de autonomía. Y han sido un factor innegable en la persistencia tozuda de este país. El Papa Wojtyla no fue demasiado sensible a nuestra realidad nacional. Su mundo cultural y político era el de la superación del comunismo y del mundo bipolar desde el nacionalismo clásico de las naciones-Estado. Lo que viene ahora será probablemente diferente al papado de Wojtyla. La Iglesia católica del siglo XXI habrá de asumir con todas las consecuencias el mundo abierto en que vivimos. No se trata ya ahora de superar el dualismo capitalismo/comunismo ni de un ecumenismo genérico. Se trata cada vez más de actuar en un mundo que necesita ser gobernado en tanto que unidad de convivencia real. Pasqual Maragall Presidente de la Generalitat 167 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1230 Title A name given to the resource EL FIN DEL PAPA POLACO El Papa Wojtyla Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Joan Pau II, papa, 1920-2005 Model social Religions Cristianisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles http://78.47.125.110/files/original/27/295/20031220.pdf 3feb621980f3b25afc5027b661e863e7 PDF Text Text Discurs de presa de possessió del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira com a president de la Generalitat de Catalunya 20.12.2003 Ve't aquí que un Conseller en Cap del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, sis anys més tard, travessa la plaça de Sant Jaume que havia estat una església del mateix nom i després Plaça de la Constitució, i entra al Palau de la Generalitat. No havia passat mai. Bé, sí es pot dir que Companys, va ser alcalde unes hores, uns dies, ni que fos informalment. Vull que vegin en aquest pas de la plaça la incorporació de les ciutadanes i dels ciutadans de base, i dels partits que els representen, en la governació del país. Incorporació, per tant, modesta puig que ve de baix, però plena de prometences, d'esperances, de somnis truncats, però també plena de saviesa. No ens faltarà ni joventut ni experiència. Mai l'esquerra d'aquest país havia governat en un entorn de tranquil·litat, de pau, d'evolució econòmica normal, mai en la nostra història moderna. D'aquí a quatre, potser d'aquí a vuit anys, la història emetrà un primer veredicte. M'esforçaré perquè, exigent com és la història, cruel fins i tot de vegades, emeti un judici favorable. L'eufòria difícilment continguda que es viu aquests dies arreu, en els carrers d'aquest país, barrejada civilitzadament, en general, amb el desconhort dels qui esperaven la continuïtat renovada del govern, com és natural que així sigui durant uns dies, d'aquesta eufòria, amb el desconhort, composen un nou escenari: som un país on uns manen i un altres no, els que manaven ja no manen i els que s'hi oposaven, governen. Aquesta és l'essència de la democràcia i gairebé diria de la vida. Només recomano paciència, infinita paciència, i determinació a cabassos, a aquella que vulguin, no la bromera del canvi, sinó canvi de debò. 1 �El cicle de la vida és així: res que no arribi en el seu moment, en el moment precís, com el raïm quan és dolç, deixa bon record. Això sí, hem esperat cent anys; des de la Solidaritat Catalana i el famós pressupost municipal de cultura, per encetar la primera alternança democràtica en pau i amb bones maneres. Vull agrair al President Pujol per la seva contribució cabdal a aquesta realitat. Per bé que ens ho ha fet gruar tant, que ja pensàvem que aquest moment no arribaria mai, president. Els pobles d'Espanya he de dir que estiguin segurs, que Catalunya contribuirà des d'ara, no a l'educada distància que hem mantingut durant temps, que ha permès poc o molt la governabilitat, sinó a la recerca constant de ponts d'entesa entre nosaltres perquè no haguem d'abordar mai un nou desencontre. Això sí, partint de la franca admissió de la nostra pluralitat, de la nostra identitat, de la nostra entitat pròpia; i admetin els canvis estatutaris que ho han de reflectir i que són obligats per la pròpia evolució de Catalunya, d'Espanya i d'Europa. Els líders polítics que m'acompanyen avui en la presa de possessió, són: un del Baix Camp, i fill d'aragonès; i l'altre de família castellonenca i cognom mallorquí. Ens entendrem, és clar, i farem d'aquest país, com deien els meus avis materns que eren de Monòver, "la millor terra (terreta) del món". Que els conservadors de les essències patriòtiques d'un i altre cantó de l'Ebre estiguin tranquils. No hem de trencar res. Però estirarem de la corda que ens duu cap a Europa i cap a un nou patriotisme, el dels drets socials, el de la dignitat efectivament reconeguda allà on compta, en el barri, a l'escola -en la malaltia i en la joventut pletòrica i orfe de reconeixement- en l'accés a l'habitatge i en la natalitat tan arriscada i difícil; en l'envelliment prop de casa i en la millora constant dels sistemes de salut. Creiem que els autèntics patriotismes han nascut de l'apassionada defensa que fan del seu país, els ciutadans que abans o en altres països de procedència no gaudien d'una vida plena. Aquest és l'autèntic patriotisme, el que dura, el revolucionari. El que es basa en 2 �uns canvis que han de fet de la ciutadania, una ciutadania plena que abans no era. Això requereix medis suficients, de governació i econòmics. Que no se'ns demani que hi renunciem, perquè no hi podem, ni aquests medis ni en aquest poder no hi podem renunciar. Fóra tant com renunciar al projecte més digne que un país pot imaginar. Volem fer-ho junts amb els altres pobles d'Espanya -però fer-ho. No passar amb raons. Comencem un nou quart de segle de la democràcia i l'autonomia. Tothom n'ha de ser conscient. Moltes coses canviaran. Però el desig dels catalans de ser nosaltres mateixos, amb tota la nostra varietat i de conviure amb els altres pobles d'Espanya, en termes de lleialtat i equitat, no serem nosaltres qui el trencarem. En tot cas seran altres. I els ho posarem difícil. Ens explicarem fins a l'esgotament. Parlant la gent s'entén. Visca Catalunya! 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de presa de possessió del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira com a president de la Generalitat de Catalunya Subject The topic of the resource Benestar Social Autogovern Democràcia Estatuts Euroregió Federalisme Acció política Model social Territoris Catalunya Catalunya. Generalitat Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1642 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-20 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/294/20061004.pdf aa304f9d140181f410aaf49b3b2fd0c4 PDF Text Text Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya Palau de Congressos de Girona | 04/10/2006 2004, 25 anys d'ajuntaments democràtics; ho vam celebrar. 2006, 25 anys de la Federació de Municipis de Catalunya. Jo crec que hi ha hagut un gir en la relació Generalitat-Ajuntaments, tot i que, de segur, encara no som allà on hauríem de ser. I reconec ja d'entrada que aquest nou Govern, de caràcter progressista, s'ha vist d'alguna forma envaït de la necessitat obsessiva de respondre de la seva catalanitat i de la seva devoció, dedicació, a la millora de país com a país i a la creació de la seva nova llei, l'Estatut. I és probablement cert que aquesta necessitat imperiosa, quasi obsessiva, ha centrat en bona mesura el que han estat aquests tres anys, difícils però al mateix temps apassionants i engrescadors, per a tots aquells que hi hem pogut participar. Jo crec que el gir s'ha començat a fer i que, evidentment, s'ha de continuar, i possiblement a aquest gir cap al local, cap als ajuntaments, li ha arribat l'hora. Crec que aquí a Girona, que d'alguna forma és símbol de l'empremta dels ajuntaments, que ha tingut dos grans alcaldes, un alcalde i una alcaldessa -també president de la Federació de Municipis de Catalunya-, està bé que sigui el lloc on us heu reunit, president de la Federació i estimats amics, per fer una mica de repàs de tot allò que queda per fer i de la constatació de tot allò que s'ha fet. Aquí, el maig passat vam inaugurar aquest auditori com a suma i resultat dels esforços de les diverses administracions intervinents, i en aquest auditori s'hi han donat els Premis Nacionals de Cultura. No és casual tot plegat. Marca d'alguna forma la línia central de la història recent de Catalunya, que és la cultura i la devolució, encara insuficient, encara incompleta, però decidida. Crec que aquesta ciutat i el seu ajuntament representen, d'una forma molt vàlida, el que van ser les nostres aspiracions. I les nostres aspiracions no són altres que aquelles que fa cent anys el catalanisme naixent aleshores va formular, primer, en modernista, i després en noucentista. D'alguna forma aquells anys van ser els anys en què es va dibuixar el que Catalunya havia de ser en el futur i no va poder ser. Avui he estat a Brussel·les i he anat a posar un ram de flors a l'estàtua de Ferrer i Guàrdia, perquè l'any 1909 va ser afusellat sense que pràcticament ningú aixequés la veu per dir que allò era una revenja de la societat benestant, dels poders que en aquell moment estaven actuant per una revolta del poble que no havia estat conduïda per ningú. Penso que el que aleshores es va començar a somniar, amb enormes dificultats, amb violència, amb revoltes, amb reaccions exagerades i injustes dels poders que hi havia en aquell moment, ara estem en condicions de ferho. I ho dic amb tota la modèstia, perquè és veritat que dir això és dir molt, segurament pel jovent no tant perquè el que fan és mirar cap al futur i no tenen tanta relació amb el passat i la nostra herència segurament ens pesa més a nosaltres que a ells que miren, com és lògic, més endavant. Però està bé que en aquest moment puguem fer aquesta paradeta i pensar en el que ha passat, on som i cap on anem. Jo crec que ha tornat l'empenta del 1906 i el 1907, amb les escoles municipals aleshores. Ja sabeu que Catalunya va ser segurament el primer lloc d'Europa on es va començar a llançar una idea que només a l'Amèrica del Nord havia tingut una puixança important, que és que les escoles són dels pobles, dels municipis. Aquí no hi hem arribat i haig de dir que no tots els alcaldes estarien d'acord que això fos així, sobretot perquè no hi ha la confiança que hi hagués els recursos quan no n'hi ha de suficients, tot i no tenir l'educació, evidentment. Però crec que aquesta és una assignatura pendent. Mireu, Barcelona, que va viure aquella etapa amb il·lusió, amb entusiasme, però també pràcticament tocant la tragèdia, és la quarta regió d'Europa, segons els informes internacionals sobre quines són les ciutats amb més capacitat empresarial. Però recordeu, el 1994, l'oposició de l'Ajuntament de Barcelona va boicotejar l'aprovació de la carta municipal de Barcelona i van haver de passar quatre anys més fins que no van venir uns altres opositors, del mateix partit però d'un altre caràcter, que ho van fer possible. L'àrea metropolitana de Barcelona va ser desfeta el 1986 per un decret de la Generalitat i ara s'ha de refer, s'ha de tornar a fer l'àrea metropolitana perquè és un instrument útil per a Barcelona, 1 �però també per a Catalunya. Per què ha passat tot això? Perquè hi ha hagut una confusió gran entre el que és la nació i la representació de la nació. D'alguna forma, la representació de la nació va voler substituir la nació, però la nació és formada per ciutats, per pobles, per ajuntaments i per àrees metropolitanes. El camí enfilat en aquesta legislatura -s'haurà arribat més lluny o no tant-, però és irreversible. Les entitats municipalistes hi hauran de jugar un paper clar. Manifesto abans d'acabar un desig i una certesa: que la relació Generalitat-Ajuntaments ha encetat un camí que no té volta enrere i que ha de seguir avançant. Arribarem a Espanya al 30%-50%-20% de la despesa, Estat, autonomies i ajuntaments, respectivament; però a Catalunya al 20%-60%-30%, per dues raons: tenim més competències aquí, per tant el pes del sector autonòmic és més gran que no pas a la resta d'Espanya, i perquè som més devolucionistes. Jo sóc partidari que les oficines de benestar social vagin als ajuntaments i la consellera també. No s'entén com hi pot haver partits que diguin que això és una pèrdua de competències, en el sentit fort de la paraula, i de poder de la Generalitat de Catalunya. Això és un enfortiment de Catalunya i de la Generalitat. Si els ajuntaments finalment poden tenir una possibilitat de canalitzar serveis, d'informar els ciutadans, de vetllar perquè els drets dels ciutadans siguin respectats, jo crec que haurem fet un pas endavant en el camí de la reconciliació de la gent amb la política, que és un camí que no s'acaba de transcórrer mai, perquè és bo que la gent desconfiï de la política. La democràcia és un sistema de desconfiança regular, civilitzat. Ho és i ho ha de ser. I crec que una de les formes amb què aquesta desconfiança democràtica, que és positiva, pot anar trobant maneres de ser resolta positivament, és justament la devolució de competències a la proximitat. I aquí a Catalunya ho farem. Mireu, la Llei de barris de Joaquim Nadal; la nova empenta de la salut de Marina Geli; els mossos de la consellera Tura; les escoles del conseller Del Pozo, i abans de la consellera Marta Cid. Tot això és una bona representació de l'inici del que podem arribar a fer. El ressorgiment de Tortosa, de la Seu, de Manresa... no em vull deixar ciutats, n'hi ha tantes que han passat moments difícils i que en aquest moment esclaten d'empenta, d’il·lusió, de capacitat de donar serveis. La revolució de Badalona, que està aconseguint obrir un braç de mar dins de la ciutat, i de Santa Coloma i de Cornellà, i de tantes altres ciutats. Els canvis que s'han produït al trist Sabadell de la meva època -quan anaven a conspirar a Merinals i altres barriades en una ciutat trista-, i de la Terrassa de les manifestacions dramàtiques, algunes d'elles molt violentes, la Girona humida i negra. Qui es recorda d'això? Doncs ho hem de recordar perquè si no és així no sabrem el camí que hem recorregut. I si no sabem el camí que hem recorregut, no sabrem on hem d'anar. Per tant, recordem el que era, recordem el camí fet. Recordem que en aquest camí hi han comptat moltíssim unes determinades forces polítiques. Ja sé que aquí no és el lloc de parlar de forces polítiques perquè estem parlant de president, alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores, però jo vull que se sàpiga clarament que tot el camí recorregut no hauria estat possible si persones com l'Antoni Gutiérrez Díaz no ens haguessin ensenyat en el moment en què van fer-ho per on s'havia d'anar. Totes aquelles ciutats tristes d'aquella època, són en aquest moment ciutats amb esperança, ciutats que saben el que han de fer, són municipis que saben perfectament el que els fa falta. I crec i espero que, a més a més, saben fins a quin punt poden fer-se responsables de noves competències: demanant els diners però, al mateix temps, demostrant que són capaços de gastarlos millor que no pas la Generalitat i no diguem l'Estat. Bona nit i moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1774 Title A name given to the resource Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos de Girona Subject The topic of the resource Administració local Commemoracions Municipis Federació de Municipis de Catalunya Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/293/20061003.pdf a3bff8980b34e0a2744ea982ce103ab6 PDF Text Text Conferència "20 anys de Catalunya a Europa" Brussel·les | 03/10/2006 Vengo a hablarles en un momento en qué hay motivos de pena: la muerte de Antón Cañellas, que fue el gran europeísta -cuando nosotros éramos jóvenes este señor ya nos llevaba a la Embajada americana a protestar y a defender la causa europea que ha desaparecido hace relativamente poco-, tenemos a Antoni Gutiérrez Díaz, que ha sido para nosotros, y hay que reconocerlo los que no éramos de su partido, sino del Moviment Socialista de Catalunya, del Front Obrer de Catalunya, y otros, porque en definitiva Gutiérrez Díaz era el que, en buena medida, dirigía la acción democrática antifranquista. Lo que pasa es que lo hacía con guante de seda y mucha mano izquierda porque el PSUC, al que él pertenecía, era el más perseguido. Pero no nos engañemos, ellos en definitiva eran los que organizaban gran parte de las pocas cosas que podían hacerse. El títol de la conferència d'aquesta tarda és potser massa reduccionista. En realitat, quan diem "Vint anys de Catalunya a Europa", volem dir "Vint de Catalunya a la Unió Europea". Però a la vegada també és fàcil d'entendre que el sentiment de pertinença europea dels catalans no és qüestió de fa quatre dies, sinó que està profundament arrelat en la nostra història mil·lenària. Tractaré doncs d'anar més enllà -vers el passat i cap al futur- en l'experiència d'aquests vint anys transcorreguts des del moment de l'adhesió d'Espanya a la Unió Europea. Haig de començar per exposar els trets fonamentals de vint anys de relacions i d'encaix institucional progressiu Catalunya-Europa en el marc de la relació Espanya-Europa, per bé que els primers contactes Catalunya-Europa són anteriors a l'accés. I estic pensant en els contactes de Jordi Pujol, Gaston Thorn, les iniciatives de Joan Dexeus, i d'altres europeistes catalans que van començar a treballar fins i tot abans de la Unió. Han estat uns anys d'aprenentatge, d'assimilació de regles d'interiorització de la dimensió europea. I crec que puc afirmar que el progrés europeista d'Espanya ha estat ràpid, fins a esdevenir, avui, un dels puntals de la visió forta d'Europa. Catalunya ha participat d'aquest procés de la mà de l'Estat espanyol amb comoditat. Simultàniament, el paper de Barcelona en el Comitè de les Regions (i ciutats), del qual vaig tenir l'honor de ser vicepresident i president els anys 96-98, en tant que alcalde de Barcelona, va crear un espai de relació, de caràcter només consultiu, però interessant. Amb l'Administració de l'Estat i amb les altres Comunitats Autònomes hem anat perfeccionant un bon sistema de participació en la política comunitària: Conferències Sectorials, Conferència per a Assumptes Relacionats amb les Comunitats Europees (CARCE) i participació en els comitès de la Comissió Europea. Probablement, aquesta pràctica quotidiana de recerca d'acords de l'Administració de l'Estat i de les Administracions Autonòmiques sigui la millor escola d'aprenentatge de la realitat complexa de l'Estat espanyol d'avui i de la necessitat de la seva articulació de caràcter federal. Hem pres consciència de la interdependència, hem arbitrat els mecanismes per dur-la a la pràctica i hem exercit a fons la lleialtat federal. I vull subratllar -benvolgut Alberto Navarro- que en aquests darrers tres anys Catalunya s'ha sentit ben emparada per l'Estat espanyol a Europa. Bàsicament per tres motius. En primer lloc, per la determinació amb què Espanya ha jugat la carta de la Constitució Europea, en plena sintonia amb els sentiments i els interessos dels catalans. Catalunya, cal remarcar-ho, ha estat l'única entitat política no estatal que va organitzar un debat específic sobre la Constitució a través de l'anomenada "Convenció catalana per al futur de la Unió Europea". En segon lloc, per la convicció i la tenacitat amb què el Govern espanyol ha defensat la causa de l'oficialitat del català a les institucions europees. Primer, amb la incorporació d'un paràgraf que citava les altres llengües de l'Estat reconegudes constitucionalment i reclamava el seu reconeixement. I segon, amb les negociacions per al reconeixement d'un ús oficial de les llengües 1 �cooficials espanyoles en les institucions de la Unió, que han començat a donar els seus primers fruits positius, curiosament més avançats que els obtinguts en el Congrés dels Diputats d'Espanya. Aquesta (la del català a Europa i Espanya) és una causa no guanyada del tot encara. Però hem aconseguit més en aquests dos darrers anys que ens els divuit anteriors. I en tercer lloc, ens sentim satisfets per haver normalitzat la participació dels consellers de la Generalitat -i de les altres Comunitats Autònomes (el primer va ser el conseller d'Agricultura, Antoni Siurana)- en les delegacions espanyoles davant dels organismes de la Unió. Això va tenir un impacte gran per a Catalunya i estic convençut que per cada una de les Comunitats Autònomes espanyoles que han entrat en aquest rol. Crec, francament, que aquests són exemples diàfans de què vol dir que la Generalitat és Estat. Quan diem que la Generalitat és Estat volem dir que les Comunitats Autònomes són part essencial de l'Estat espanyol. Hi insisteixo: És així com es fa créixer la lleialtat i la confiança federal, sense la qual és impossible que funcioni un Estat compost com el nostre. I quan diem que la Generalitat és Estat també volem dir que la Generalitat és Unió Europea. D'aquí la voluntat i la disposició d'acollir a Catalunya seus d'organismes i de projectes europeus. Per cert, aprofito per confirmar el nostre interès i bona disposició per acollir a Barcelona la seu permanent del projecte Galileu. Però, al mateix temps, Catalunya també ha estat i és present a Europa de forma directa i amb personalitat pròpia. Coherents amb la nostra convicció sobre la necessitat d'una Europa pròxima i d'una aplicació proporcionada del principi de subsidiarietat. El títol del curs que vaig impartir a Roma al 1997 era justament aquest: Europa pròxima, l'Europa de les regions i les ciutats. Un dels nostres europeistes més actius -Lluís Maria de Puig- ja fa uns quants anys va explicar molt bé quina era la nostra via en l'entramat complex format per Catalunya, Espanya i Europa. De Puig proposava el que en deia ell la "Via Laietana": "la via de la xarxa, de teixir una malla o un ordit de relacions, accions, competències, presències i complicitats que donin a Catalunya la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats". A Espanya i a Europa. I certament en tots aquests anys ens hem aplicat a gestionar això que en diem la nostra interdependència. Per això vam acollir amb entusiasme el naixement del Comitè de les Regions previst en el Tractat de Maastricht. Tanmateix, no podem deixar de dir que les expectatives de participació de regions i municipis a les institucions comunitàries s'han vist disminuïdes amb el pas del temps. I crec que hi ha molt a guanyar de nou en aquest terreny. El projecte de Tractat Constitucional, ara en suspens, conscient d'aquestes limitacions augmentava el seu rang institucional -el de municipis i regions- i el seu paper polític, atorgant-li el rang d'institució de la Unió Europea. Doncs bé, el previst protocol sobre la subsidiarietat i la proporcionalitat, i el recurs directe del Comitè de les Regions al Tribunal de Justícia sobre aquesta matèria foren, sens dubte, un avenç important. Aquests tres objectius els havíem formulat en la cimera de regions i ciutats que van organitzar a Amsterdam l'any 1995, en la qual van ser ponents Edmund Stoiber, president de Baviera, i Fernando Gómez, alcalde de Porto. Un regional i un local. Aquestes eren bones raons per al nostre "sí" a la Constitució Europea. També és bo recordar, d'altra banda, que el Comitè de les Regions ha estat el primer òrgan a permetre el reconeixement de la diversitat lingüística i la seva aplicació pràctica. Jo vaig parlar en català i ningú em va dir que no, la veritat és que la primera vegada va ser simplement així. Elements clau aquesta diversitat i aquest reconeixement de la mateixa clau a l'hora de reforçar el sentiment de pertinença dels ciutadans, en aquest cas dels de Catalunya, a la UE. Així, des de novembre de 2005, els ciutadans es poden adreçar i rebre una resposta en català a aquesta institució i els seus membres poden utilitzar el català en les sessions plenàries. 2 �Més enllà dels canals institucionals establerts, Catalunya és present de forma activa en diversos organismes del moviment regional europeu: l'Assemblea de Regions d'Europa (en la qual el president Jordi Pujol va tenir un paper destacat), el Moviment de Regions amb Poder Legislatiu, la Conferència de Regions Perifèriques i Marítimes o l'Assemblea de Regions Fronteres Europees. També és estimable la implicació del Parlament de Catalunya en la mobilització dels parlaments subestatals per aconseguir un reconeixement de les institucions de la Unió, a través de la Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals d'Europa. Som conscients, però, que les limitacions del plantejament institucional de l'Europa de les Regions, i la dificultat d'avançar amb plantejaments fets des de dalt, és evident. Per superar aquestes limitacions i per estimular el reconeixement del paper de les regions en l'entramat institucional de la Unió ens vam decidir a treballar des de baix. Conseqüentment, la Generalitat ha estat promotora de diverses iniciatives de cooperació entre regions europees: de la CTP (Comunitat de Treball dels Pirineus), dels Quatre Motors per a Europa (amb Baden-Württemberg, la Llombardia i Rhône-Alpes), de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, entre altres. En la part final d'aquesta intervenció em referiré més detalladament a la iniciativa de l'Euroregió en la qual poso moltes esperances. A totes aquestes iniciatives cal afegir les innombrables iniciatives sorgides de la societat civil: de les cambres de comerç, de les universitats, de les associacions empresarials i sindicals. A Catalunya no hi ha cap universitat o cap associació d'aquestes que acabo d'anomenar que no tingui en aquest moment programes europeus o relació amb programes europeus. La Generalitat de Catalunya ha procurat canalitzar tota aquesta empenta europea de Catalunya amb una presència directa aquí, a Brussel·les. Primer, a través de l'Oficina del Patronat Català Pro Europa, i a partir del 2004, amb la Delegació del Govern de la Generalitat a Brussel·les, convertida amb l'Estatut aprovat recentment en Delegació davant la Unió Europea. El canvi de denominació no és superflu i respon a la voluntat de la Generalitat de Catalunya reflectida ara clarament en el nou Estatut- de tenir una presència a la Unió i de trobar-hi un encaix institucional adequat. La Delegació aglutina tots els organismes de la Generalitat amb seu a Brussel·les i reforça la presència de la Generalitat a la Unió. La Delegació facilita, també, ho saben molts de vostès, els mecanismes de seguiment i coordinació de la participació dels diferents departaments en els òrgans i institucions de la UE, molt particularment el Comitè de Regions. Emplaço la Delegació a seguir tenaçment la tasca que s'ha proposat de contribuir al canvi de la nostra cultura política que suposa assumir la Unió com una dimensió més de la pròpia política i del propi país. Perquè aquesta és l'orientació que ens marca el nou Estatut d'autonomia de Catalunya, incorporant per primer cop la Unió Europea com a espai polític i geogràfic de referència, cosa que la Constitució espanyola pràcticament no toca encara. L'Estatut atorga noves competències al Govern de la Generalitat, reconeix institucionalment el seu rol a nivell europeu i estableix nous mecanismes de participació de la Generalitat en les decisions comunitàries. Concretament en 7 punts: -L'Estatut del 2006 garanteix jurídicament la participació de la Generalitat en els afers europeus que afectin les seves competències o els seus interessos; -permet la participació en la delegació espanyola pel que fa als processos de revisió i negociació dels tractats en aquelles matèries que afectin competències exclusives de la Generalitat; -atorga un paper determinant a Catalunya davant d'una proposta europea que es trobi en fase de debat si aquesta comporta un impacte financer o administratiu per al nostre país; -solemnitza la presència catalana -sempre perfectible- a les institucions europees, com és el cas del Consell (agricultura, cultura i ensenyament); 3 �-transfereix a la Generalitat la gestió dels fons comunitaris territorialitzables; -planteja l'accés autonòmic al Tribunal de Justícia de la UE quan la normativa europea així ho permeti, i -formalitza la creació d'una Delegació del Govern a Brussel·les per defensar millor els seus interessos. Es tracta, doncs, de 7 disposicions que, desplegades, ens donen una presència potent a la Unió, i que plantegen una bilateralitat Estat/Catalunya que, en aquest moment, no té lògicament cap altra comunitat autònoma espanyola, la qual cosa no vol dir que no en vagin tenint a partir d'ara, que és el més probable. Al darrere de tota aquesta vocació europeista expressada i acomplerta per Catalunya hi ha hagut i hi ha molts noms. Homes i dones de tot l'espectre polític democràtic català que han compartit ininterrompudament durant dècades un acord bàsic sobre el destí europeu de Catalunya. Per cert, si vostès van a Barcelona i pugen a l'Estadi Olímpic, que és una visita que els recomano, en la mateixa anella olímpica podran veure un espai dedicat a la Unió Europea amb els noms de tota una sèrie de persones importants en la construcció Europea. Algun català, per descomptat, i alguns espanyols, però també noms europeus. Jo crec que el nom de Cañellas per exemple, probablement l'hi hauríem d'afegir. Mireu, els pioners del Consell Català del Moviment Europeu, ja des de l'any 1949, són: Josep Rovira -del Moviment Socialista de Catalunya-, Enric Adroher "Gironella", -que després va ser del Partit dels Socialistes de Catalunya-, Joan Sauret, Anton Cañellas, Josep Sans, Heribert Barrera, i aniríem seguint. I els que han seguit fins avui la seva petjada: Joaquim Molins, Jordi Garcia-Petit, Francesc Homs, Eduard Segarra, Josep Verde Aldea i Joaquim Llimona. Els líders de les principals forces polítiques: Jordi Pujol, Joan Reventós, Antoni Gutiérrez Díaz, Raimon Obiols... I els catalans presents a les institucions europees: Joan Colom, Carles Gasòliba, Eduard Punset Raimon Obiols, Joaquim Muns, Xavier Rubert de Ventós, Josep Subirats, Concepció Ferrer, Joan Vallvé, Pere Esteve, Josep Borrell, Lluís Maria de Puig (Consell d'Europa), Ignasi Guardans, Antoni Castells (Tribunal de Comptes d'Estrasburg), Anna Terrón, Maria Badia, Raül Romeva... I, evidentment, els alcaldes, els sindicalistes i els empresaris que hi estan relacionats. Són aquests els noms que han reprès la tradició europeista del catalanisme i l'han convertit en una realitat viva i present. Per tant, sàpiguen que sempre que es diu catalanisme o catalanista s'està dient també europeisme i europeista. És indissociable. 20 anys que han transformat Catalunya i Espanya, això és el que hem viscut. Però el més important no és la història institucional d'aquests vint anys. El que és rellevant és la transformació que Europa ha operat en aquests anys a Catalunya i a Espanya. I fins a quin punt Espanya i Catalunya han canviat perquè han entrat a Europa. S'ha dit i repetit, però és de justícia recordar-ho, que la integració d'Espanya -i de Catalunya amb ella- a Europa ha estat la història d'un èxit. Només hem de recordar quines eren les nostres aspiracions i les nostres expectatives en relació amb Europa. Les resumiria en tres paraules: llibertat -políticament parlant-, prosperitat -econòmicament parlant- i sentit -culturalment parlant. Europa representa per a tots els pobles que ens hi hem adherit l'ideal d'una vida en llibertat, sense violència i amb igualtat d'oportunitats. Salvador Espriu, el nostre poema, ho va expressar millor que ningú en el poema "M'han demanat que parli de la meva Europa", escrit l'any 1959, del qual deixo un fragment: "Per això ara és tan profunda la nostra esperança -en el meu somni, ja contemplada realitatd'integrar-nos, en un temps que sentim proper, salvades la nostra llengua i la nostra història, en una unitat superior que duu el nom, 4 �obert, bellíssim, d'aquella filla d'Agènor que un savi esguard veié prodigiosament passar de la costa fenícia a les platges de Creta. Quan arribi el dia, haurem fet el primer i inesborrable pas vers la suprema unió i igualtat entre tots els homes." L'entrada a la Comunitat Europea va suposar el reconeixement de la nostra jove democràcia i va contribuir a la consolidació de les seves institucions. A partir d'aquell moment vam tenir la certesa que ja no hi havia marxa enrere en el procés de democratització, ja que aquesta era, i continua essent, una condició sine quan on per a tots els membres de la Unió. L'aspiració de prosperitat i de progrés s'ha vist acomplerta amb la plena integració en el model econòmic i social definit per la Unió Europea. L'accés a la que en aquell moment s'anomenava Comunitat Econòmica Europea i al seu Mercat Comú va comportar el salt decisiu en l'obertura i la modernització de l'economia espanyola i catalana. La integració a la Unió econòmica i monetària, l'any 1999, i a moneda única des de l'1 de gener de 2002, eren fites impensables en el moment de la nostra adhesió. El resultat ha estat una economia dinàmica, que ha permès, en pocs anys, l'anivellament de Catalunya amb la mitjana europea, fins i tot la superació, convertint-la en una de les regions europees de referència. Espanya, ja ho saben, està creixent per sobre del 3%, en un 3'6%, multiplicant per dos o per tres el creixement d'alguns països importants de la Unió, i no sembla que això, a curt termini, hagi de canviar. Ara, si alguna cosa hauríem de fer per avançar a Europa més ràpidament és la cursa tecnològica d'acord amb el objectius de Lisboa. Segurament, de tot el que s'ha dit a Europa és allò que està més per fer. En un llibre recentment publicat per la Generalitat -amb l'intencionat títol: Catalunya, una història europea- l'historiador Ramon Grau afirma que la plena incorporació a la Unió Europea "ens ha permès tancar un cicle llarg d'inferioritat declarada i sentida respecte als veïns d'enllà dels Pirineus". I més endavant conclou que la decadència d'Espanya i la frustració de Catalunya han trobat a Europa la seva via de superació. Podríem dir que en aquests vint anys s'ha acomplert el somni de les generacions que ens precediren, que Ortega y Gasset sintetitzà en la retòrica del "Espanya com a problema, Europa com a solució". Avui, l'horitzó és ja, sortosament, un altre. És l'horitzó que s'albira des d'Europa: és un horitzó global. L'escala ha canviat, i els problemes són uns altres i les responsabilitats també. Mirin, l'any 1985, a les portes de la nostra entrada a la Comunitat Europea, Jordi Pujol, era a Aquisgrà i va saber copsar perfectament l'abast històric de l'esdeveniment en proclamar: "Tornem a casa". L'any 1985 aquesta frase tenia el sentit que tenia. Haig d'afegir que tanmateix "el retorn" a Europa no és tant el retorn a la Marca Hispànica Carolíngia, com la integració en el nostre entorn natural en un sentit més ample. Entre Carlemany i De Gaulle hi ha pas mal d'histoire. I entre els Reis de Castella i Lleó i Felipe González, déu n'hi do. Nosaltres volíem fer la nostra aportació en aquesta Europa en la qual vam entrar, en aquesta Europa del futur, i per això no puc acabar aquesta intervenció sense una mirada intencionada al futur. Al nostre futur, que és el futur d'Europa. Tenim pendent trobar una sortida a la crisi institucional provocada per la paralització del procés constitucional. D'aquest episodi potser n'hem de treure una certa relativització del punt de vista constructivista a l'hora de pensar en Europa. 5 �Potser ens convingui un humil retorn a les actituds dels fundadors: és a dir, a trobar la justa proporció entre el gran designi i el pragmatisme, entre el realisme i la voluntat. Mirada llarga i passes curtes. Mirada llarga que clarifiqui l'objectiu, que expressi el telos europeu -ja coneixeu el llibre sobre "demos un telos", el sentiment i la societat d'un escriptor que és americà però que viu a Europa-. Passes curtes? Sí, però, en tot cas, constants i ben orientades. Jo sóc un devot del llibret de Mark Leonard amb un títol autoexplicatiu Perquè Europa liderarà el segle XXI. Europa el liderarà perquè la seva pròpia heterogeneïtat és la més semblant a l'entorn sobre el qual estem immersos, que no té reptes fixos i en el qual la capacitat d'adaptació a les circumstàncies canviants i llenguatges diversos és la clau de l'èxit. És a dir, de les grans unitats que s'estan formant en el món, que seran les grans nacions o unions del món, la que segurament és més expressiva de la pròpia diversitat del món és la nostra Europa, per això ha pagat un preu altíssim, però per això també està en millor condicions de cara al futur. Això implica compassar l'evolució de mercats, societats civils i institucions públiques, evidentment. I els que compartim la idea que els problemes d'Europa es solucionen amb més Europa, és a dir, amb més política europea, defensem la conveniència d'avançar cap a un sistema polític europeu complet. Un sistema polític compost d'institucions, polítiques i partits. I avui el que precisament no tenim són partits polítics d'escala europea, tenim unions de partits, però internacionals. N'hi ha, però no tenen (proporcionalment) la força de les empreses europees. S'han sabut adaptar més a la Unió i a la desaparició de fronteres els protagonistes econòmics que no pas els polítics. Sóc partidari del partit d'Europa, de l'existència d'espais polítics pensats des d'Europa. No solament de sumar peces per fer un país europeu, sinó fer una força política pensada des de la idea d'Europa. Jo sóc, per altra banda, un fill dels vells federalistes italians que no oblidaré mai, perquè són els primers que em van ensenyar el camí d'Europa amb una fe del carboner, gent totalment convençuda. Però Europa està fent alguna cosa més fins i tot del que ells pensaven. Crec que hem de ser conscients de la possibilitat d'existència d'espais polítics pensats des d'Europa. Per això, penso treballar -un cop hagi deixat la meva responsabilitat de President de la Generalitat- a promoure aquesta visió i orientació dins del meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, en el marc de la coalició electoral que m'ha fet president: PSC-CpC, i, més àmpliament, amb aquells que sentin la necessitat d'actuar directament a escala europea. A un altre nivell, el de les polítiques, també és l'hora de les iniciatives europees sorgides des de baix, des dels poders regionals i locals, des de les universitats, des de les organitzacions empresarials i sindicals. Aquest és el sentit d'una sèrie d'iniciatives emblemàtiques d'aquests darrers tres anys de la Generalitat de Catalunya: L'Euroregió Pirineus-Mediterrània. Què és l'Euroregió PirineusMediterrània? Com tots vostès saben, en el marc europeu més proper, el Govern de la Generalitat ha liderat la creació de l'Euroregió, l'octubre del 2004, un objectiu estratègic de primer ordre per a Catalunya. L'Euroregió, que suma més de 14 milions d'habitants, representa el 17% de la població conjunta d'Espanya i França, el seu PIB és pràcticament el 14% del total d'aquests dos països i proporciona un volum d'ocupació superior als 7 milions de llocs de treball (el 18% del conjunt francoespanyol). L'Euroregió ha definit ja els eixos de cinc dels principals projectes que es desenvoluparan: el Portal Cultura, l'Observatori Socioeconòmic, l'EuroBIOregió, el Centre d'Investigació en Turisme i la Xarxa de Cambres de Comerç. Però també ha aconseguit posar la regió al centre de les relacions hispano-franceses. Gràcies al rol de lideratge de l'Euroregió, les dues darreres cimeres bilaterals s'han celebrat en aquest territori, la primera a Saragossa i la segona a Barcelona, i han comptat amb la participació dels governs autonòmics i, per tant, del propi Govern de la Generalitat. La relació amb els presidents Malvy, Frêche, Iglesias i Matas en el marc de l'Euroregió és enormement positiva. 6 �Simultàniament, a l'articulació de la societat civil europea i de la seva opinió pública, a l'europeïtzació dels partits polítics i els corrents ideològics, si Europa vol esdevenir un actor principal en l'escena mundial no té altra opció que assumir les seves responsabilitats globals. I per fer-ho, s'ha de dotar d'una política exterior i de defensa realista, amb vocació d'influir decisivament en la Mediterrània i en el Pròxim Orient, i obligada, per tant, a una entesa raonable amb els Estats Units, com a mínim. Precisament entenc que el decidit compromís europeu en la resolució del conflicte del Líban respon exactament a aquests criteris. Vaig parlar fa deu dies amb el president Prodi, a Roma, i tots dos coincidíem en què un mediterrani que no tingui protagonistes europeus és un mediterrani en crisi, sempre. No perquè aquest marc sigui especialment dolent, no, però la conjunció de cultures, de factors de diversitat i de contraposició eventualment que hi ha en aquest marc, el fan un marc, primer de tot, difícil, i, en segon lloc, decisiu. Si el mediterrani troba el seu camí, Europa el trobarà, i quasi m'atreviria a dir més enllà d'Europa, en bona mesura, el món. Com ha explicitat Javier Solana, sense la missió internacional de les Nacions Unides no hi haurà pau, però sense Europa no hi hauria la força necessària per complir la missió. És una obvietat dir que el conflicte del Pròxim Orient ni admet una solució militar ni es resoldrà amb intervencions parcials. Cal una estratègia que ha d'incloure necessàriament una política potent de cooperació per al desenvolupament de tota la Mediterrània. També d'això n'hem parlat amb el president Prodi i amb altres actors mediterranis. La necessitat que hi hagi, al mateix temps, una actuació financera més forta que l'actual, que està pensada com un remake de la política del banc de l'est, però que no va arribar a tenir la força d'aquest banc. En canvi, amb una situació en la qual és evident que els problemes, segurament, els més importants d'Europa en el seu conjunt, són aquí, avui són al Sud. Segurament que fa quinze anys eren a l'est, i que era decisiu per a l'ampliació de l'est que fos un èxit, però, de la mateixa manera, podem estar d'acord que avui ens la juguem en el Mediterrani i que, per tant, els instruments que tinguem han de ser més potents que els que fins ara hem tingut, perquè per història, per destí, per interès, nosaltres, evidentment, des de Catalunya, des d'Espanya, som sensibles a la dimensió mediterrània d'Europa. Per això hem estat i seguirem sent força actius per rellançar la política euromediterrània que es va iniciar a la Conferència de Barcelona de 1995. El 2005, la nostra capital fou de nou seu d'una conferència, amb el màxim nivell de representació política, per tal de revitalitzar el procés de Barcelona, orientat a la construcció d'un espai de pau, prosperitat i diàleg cultural al voltant de la Mediterrània. En aquest marc la Generalitat es va encarregar de l'organització de dos esdeveniments importants inclosos en la Conferència: la Conferència Euromed Dones Barcelona+10 i la Conferència Regional Euromed Barcelona+10. Vam subratllar la potencialitat de la xarxa que formen els governs locals i regionals per projectar les grans declaracions internacionals a les accions concretes sobre el territori. I vam reclamar la inclusió de la perspectiva local i regional en el disseny de l'Associació Euromediterrània. Conseqüent amb aquesta visió, Catalunya compta amb un dels millors "think tanks" especialitzats en la Mediterrània: l'Institut Europeu de la Mediterrània. L'acció exterior de la Generalitat s'ha centrat en la cooperació amb els països de la riba sud (Marroc i Algèria, sobretot), en la col·laboració per ajudar a fer viable l'Estat palestí i en el diàleg permanent amb Turquia. I entre els objectius de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània hi ha el de desenvolupar accions conjuntes destinades sobretot als països del Magrib. Però tot això és encara primerenc i insuficient. Les iniciatives italianes en el camp financer i universitari semblen obrir una etapa més ambiciosa. 7 �Acabo. El que els he he exposat són exemples modestos d'una acció incipient que es correspon, però, amb una vocació insubornable de decidir i codecidir sobre els interessos col·lectius. Sabem que en gran part són interessos compartits, que no podem anar sols. En aquests 20 anys hem superat una vella paradoxa: Catalunya s'ha sentit formant part d'Europa des de fa segles. Però durant prop de cinquanta anys ens fou negat el dret d'exercir plenament aquesta pertinença. Somiàvem en Europa. Ara, conjuntament amb Espanya, ho fem amb Europa. Formant-ne part. És la diferència entre el voler ser i el ser. I no és poc. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 828 Title A name given to the resource Conferència "20 anys de Catalunya a Europa" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Brussel·les Subject The topic of the resource Autonomia Euroregió Relacions Internacionals Unió Europea Territoris Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/292/20061001.pdf afdf5be3b79a839e32fafdaeb2fafee6 PDF Text Text Intervenció en la cloenda del Seminari Internacional de Joves Sindicalistes Palau de Congressos de Girona | 01/10/2006 Crec que avui ja no hi ha debat polític o econòmic, al nostre país i arreu, a tot Europa i a tot el món, que no comenci afirmant que aquests primers anys del segle XXI estan marcats pels reptes de la globalització, o també podríem dir pel fracàs de la globalització, que no ha assolit els objectius i no ha solucionat, o no ha fet front satisfactòriament, als reptes que tenim plantejats. I també per la tensió que genera una societat cada cop més oberta, que combina aquesta obertura amb la complexitat i amb l'evidència que existeixen moltes desigualtats. Aquesta és una societat que comporta riscos nous, encara que té noves seguretats. No és que sigui una societat menys avançada que fa un segle, no, estem més avançats, hi ha més seguretat, però també hi ha nous riscos, i, per tant, la balança de la felicitat, de la seguretat, del bon viure, del benestar, no sabríem dir fins a quin punt ha estat francament positiva. És evident que materialment estem millor, però també és evident que, sense anar tan lluny, quan la meva generació tenia la vostra edat començàvem, segurament des de més avall, però teníem segur un camí de progrés econòmic que probablement molts de vosaltres no teniu. Es començava cobrant poquíssim, i això segueix passant, i quasi sempre tenies la garantia que si tu havies trobat un lloc de treball ja t'hi quedaves i anaves progressant d'una forma que jo veig que a les meves filles no els passa. Tenim, doncs, nous riscos i noves seguretats i, per tant, la societat ens obliga a mirar a prop, allò que tenim al davant, però també a mirar lluny, en l'espai i en el temps. Des de qualsevol racó del planeta avui veiem a l'horitzó un món format per grans conjunts o regions macroeconòmiques o geoeconòmiques, molt interconnectades. I això vol dir que hem d'ampliar l'enfocament, tant en el temps com en l'espai. Però, al mateix temps, hem d'actuar a prop, en el microcosmos de les àrees urbanes, dels barris de les ciutats i dels pobles en què vivim, perquè en cadascun d'aquests microcosmos es crea una dinàmica que pot ser molt diferent. Com a Terrassa, que va com una moto com a ciutat, però on hi ha hagut anys enrere barris francament dramàtics en els quals hi havia una concentració de problemes. A més, el capitalisme i el mercat el que fan és enfortir aquest procés d’especialització d'espais dolents en ser dolents, en la mesura que n'hi ha de bons que s'han especialitzat a muntar una barrera per als que no tenen un cert nivell de riquesa, perquè ningú no pot entrar-hi. De la mateixa manera, hi ha una certa especialització en la misèria a determinats barris que s'autoalimenten perquè tots aquells que progressen una mica així que poden marxen d'aquell barri, com ha succeït en diversos indrets al nostre país. Sovint en aquests anys que portem en el govern, tres anys, hem hagut de formular polítiques que jo, a vegades, anomeno la política de les tres "e": escales, escoles i empreses. I hauríem d'afegir a aquestes tres "e" una "s", de salut, perquè aquests són els problemes de la vida de cada dia. És tant com dir: polítiques socials, esforç en l'educació, bona política econòmica amb suport decidit a les empreses i una bona atenció, tant educativa com sanitària. Això és el que finalment defineix la qualitat d'un territori. Les grans regions mundials i les polítiques sobre les noves formes de desigualtat que tenim a tocar de dits han de ser, segurament, els dos extrems del nostre projecte. I és, partint d'aquesta visió, que un seminari com el que heu organitzat crec que té tot el sentit del món. En primer lloc, la unió, la unió transfronterera, a nivell europeu. Mireu, l'empresa més important de Catalunya no és a Catalunya, per dir-ho així. Com que no hi ha fronteres, ara l'empresa de les decisions de la qual depèn la sort de més empreses catalanes és una empresa a Tolosa, que està a tocar de dits. És EADS, l'empresa que fabrica l'avió més gran del món, encara que ara té unes certes dificultats com sabeu. Per tant, pensar que nosaltres podem treballar dins d'unes fronteres, o que estem vivint en un món de fronteres, és equivocat. La construcció de ponts de treball i relació entre vosaltres, avui, jo crec que és una garantia que estareu ben situats per enfrontar-vos a aquest món nou, i és garantia també del moviment sindical del futur i de poder actuar allà on importa, que és a l'escala europea. 1 �S'ha discutit molt sobre l'existència d'un dèficit polític europeu i s'ha parlat molt sobre la paràlisi en què està immersa Europa, especialment després dels resultats negatius del referèndums sobre la Constitució celebrats a França i Holanda. Però mireu, jo crec més en allò que diu el títol d'un llibret d'un escriptor jove anglès que es diu Mark Leonard, i que us recomano, que es diu Perquè Europa liderarà el futur. Perquè Europa, diu, està estructurada internament com el món ho estarà globalment, en forma federativa i formant grans blocs determinats per la talla dels més grans, els Estats Units, la Xina o l'Índia, suposem. O sigui, un cop hi ha un país que té una determinada dimensió, això que els economistes en diem les economies d'escala, els avantatges de ser grans, els altres estan obligats a posar-se d'acord amb uns altres per tenir la talla que té el més gran, perquè la capacitat de produir més barat perquè ets més gran, això que passa a les fàbriques, passa també en els països. Per tant, anem cap a un món on hi haurà, no nacions, sinó grans blocs exactament iguals però d'un cert volum i capaços de competir com a tals blocs polítics. I jo estic d'acord amb Mark Leonard que en aquesta competició Europa no té les de guanyar d'entrada, perquè Europa, per definició, era una mica la mare de la criatura de molts d'aquests mons, per exemple els Estats Units o l'Amèrica Llatina. Va ser des d'Europa que va marxar la gent perquè ja no hi cabia, i quan al segle XIX les coses van començar a anar bé, hi va haver vacunes i es va solucionar el tema de la potato famine a Irlanda, la gent que no cabia a Europa va començar a marxar a tot arreu i van crear mons. Potser els espanyols hi vam anar abans a l'Amèrica Llatina, però, en definitiva, es van anar creant noves realitats que partien d'Europa. Però ara, Europa s'està redefinint i ha de competir amb aquests mons que ella mateixa va crear o amb els que preexistien, el món asiàtic, Oceania, etc. I això ho ha de fer, perquè si no ho fa, per descomptat, no estarà en condicions de competir, però, al mateix temps, tindrà l'avantatge, d'alguna forma, d'haver mantingut la seva diversitat interna, cosa que, segurament, altres no tenen. Jo crec, per tant, que és important que des de la societat civil, vosaltres, els joves europeus, feu fort i efectiu aquest associacionisme que esteu rellançant. És la mateixa reflexió que faig als empresaris quan parlem de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, aquesta de la qual us he parlat, que hem volgut impulsar des de la presidència de la Generalitat aquests anys passats: si l'Euroregió existeix en la societat, en el món econòmic, acabarà existint també en termes polítics. En segon lloc, us volia dir que aquest seminari és el reflex i la constatació de la vigència del sindicalisme. Jo vaig començar amb un sindicat que no era la UGT, ho haig de dir, perquè estava treballant a l'Administració pública i allà estava com prohibit que hi hagués sindicats. Llavors vam haver de muntar un sindicat, no clandestí ben bé, que es deia STAC, Sindicat de Treballadors de l'Administració de Catalunya. Deu n'hi do el soroll que vam fer: una vaga general a l'Ajuntament de Barcelona, la policia va envair l'Ajuntament, gasos lacrimògens, una situació bastant dramàtica aquella. Però vam aconseguir, probablement, bona part del que volíem en aquell moment que hi havia inflació important, una escala mòbil de salaris i uns drets sindicals dels quals els funcionaris estàvem privats perquè se suposava que el sector públic no era cap empresa i, per tant, no hi havia d'haver sindicats. En aquell moment ens vam enfrontar a la UGT, perquè la UGT i CCOO van veure que naixia un altre sindicat en un sector important que no se'ls havia acudit que podia existir. Perquè allà hi havia companys i companyes del PSUC, del FOC o socialistes, el que fos, i vam haver de crear una cosa nova tots junts, era un sindicat unitari, que després, amb el temps, es va anar assumint per part de les organitzacions clàssiques, una de les quals, la més important segurament ara a Catalunya, sou vosaltres i CCOO. Jo crec que la veu de la UGT es va fer sentir, des del primer moment, en el procés d'elaboració del nou Estatut i en l'exigència d'un nou sistema de finançament. Heu estat presents en l'esforç per dur a terme projectes clau com ara l'Acord Interprofessional de Catalunya 2005-2007, que ens ha de permetre importants transformacions a les empreses, fent compatible aquest ideal, sempre tan difícil, d'aconseguir, d'ajuntar, flexibilitat i seguretat. Com vàreu ser presents, també, en l'establiment de l'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. Vosaltres hi vau ser i jo us n'estic immensament agraït perquè sense que vosaltres hi fóssiu, aquesta bona sintonia que hi ha entre govern, sindicats i país, jo crec que no s'hauria aconseguit. Això no vol dir que vosaltres no hagueu estat, la UGT ho ha estat, francament avançada en matèria d'obtenir aliances i relacions 2 �amb qualsevol força política, ja em sembla bé, però haig de dir que tinc la impressió que en aquests tres anys hem viscut un període, encara inicial, però sense precedents en la col·laboració entre govern i sindicats. És cert que la legitimitat democràtica dels poders públics per actuar en les transformacions socials depèn, en darrera instància, de les urnes, de la voluntat popular. I bé que ho sabem perquè ens estem acostant a aquest moment, que és el primer de novembre. Però la clau de l'èxit de qualsevol procés rau a saber obtenir, a més dels vots, de la legitimitat democràtica, la legitimitat social. Perquè podríem trobar-nos en una societat ben governada, des del punt de vista que manen aquells que han tingut més vots, que està molt bé, però que, en conjunt, la societat no respecta tant com hauria de respectar el poder democràtic que ha estat resultat de la seva pròpia intervenció electoral, del seu propi pronunciament. Això és molt corrent en el món d'avui i, per tant, jo crec que hem d'anar a buscar, no solament la legitimitat del vot, sinó també la legitimitat social, i aquesta s'obté a través del consens, de la negociació, del compromís de les administracions, dels agents econòmics i els agents socials, en un objectiu estratègic compartit, discutit i pactat. A vosaltres us comença a arribar l'hora de prendre el relleu per seguir empenyent el procés de reforma social del qual ara hem posat les bases, i de fer-ho amb el vostre propi accent que serà diferent de les generacions anteriors. Però la societat necessita que vosaltres vingueu ara, evidentment amb la prudència i les cauteles necessàries, amb un missatge que sigui vostre, propi i diferent. Molts de vosaltres ja ho heu començat a fer i us animo a seguir, amb ambició col·lectiva. Transformar la realitat no és un treball fàcil, però continua essent possible de fer-ho, sobretot si una generació i la següent troben punts de contacte, sent diferents tanmateix, si troben el passadís per connectar projectes de generacions diferents. Vosaltres i nosaltres compartim l'objectiu de la justícia social, que forma part de la nostra i de la vostra identitat política. No estem inventant res, ara celebrem el 75è aniversari de la legalització del dret de les dones a votar, i quan hi penses dius, doncs és poc relativament. Per cert, fins quan haurem d'esperar que els joves d'alguns països puguin venir i que països d'aquí al costat puguin assistir en aquesta conferència? Tinc la impressió aquests dies que els partits estan dient les seves propostes per a les eleccions del dia 1 de novembre, que hi haurà una politització elevada de la vida de cada dia. Com us podeu imaginar, celebro veure que hi ha programes que recullen l'experiència acumulada i l'obra realitzada pel govern que Catalunya que he tingut l'honor de presidir durant aquests darrers anys. És a dir, programes que recullen i projecten cap al futur el que s'ha començat des del 2003. Compto que en el futur vosaltres seguireu intervenint activament per confirmar que el rol de la UGT transcendeix l'estrictament sindical o professional per esdevenir un agent actiu de la societat en el seu conjunt. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1773 Title A name given to the resource Intervenció en la cloenda del Seminari Internacional de Joves Sindicalistes Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos de Girona Subject The topic of the resource Associacionisme Congressos Globalització Relacions Internacionals Sindicalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències