437 10 4391 http://78.47.125.110/files/original/27/191/20050126.pdf 8051f6a4759c860239b81f723bfa02d5 PDF Text Text Intervención del President de la Generalitat de Catalunya en el Foro Nueva Economía (castellà) Madrid | 26/01/2005 Introducción 1.- Qué pretende Catalunya 2.- Como quiere conseguirlo 3.- Qué incidencia en el conjunto de España 4.- Igualdad y diferencia 5.- Las finanzas y la red: dos temas centrales Introducción El próximo 20 de febrero los ciudadanos españoles están convocados a manifestar su opinión sobre la Constitución europea. Con el referéndum europeo se inicia un ciclo de reformas institucionales que abarcará algunos Estatutos de Autonomía y a la propia Constitución española. Tenemos así la oportunidad de pensar globalmente nuestra arquitectura institucional y los flujos de relaciones que se establecen en su interior. Tenemos ante nosotros la apasionante tarea de intentar hacer compatible la unidad política y económica de Europa con su propia pluralidad política y cultural. Como nos ha recordado recientemente el profesor Daniel Innerarity, ante este reto son de dudosa utilidad las categorías nacionales que nos llevan más a definiciones negativas que a construcciones creativas y útiles para gestionar la pluralidad. La gestión de lo plural rechaza la idea de poder como imposición y demanda una concepción del poder como negociación. Y con ello nos acerca a una noción compleja de la soberanía. Los españoles no partimos de cero. Al contrario: hemos adquirido una buena experiencia con la puesta en marcha y el funcionamiento del Estado autonómico. Nos toca ahora sacar las consecuencias de la experiencia adquirida, afrontar las cuestiones que no fue posible abordar hace 25 años y, finalmente, encajar nuestro Estado compuesto en la nueva Europa constitucionalizada. Sobre este telón de fondo me propongo en el día de hoy darles noticia de cuáles son las aspiraciones de Catalunya, qué reformas institucionales propone y cómo pretende alcanzarlas. El objetivo, método y alcance de las reformas institucionales que propone Catalunya 1.- ¿Qué pretende Catalunya? Catalunya, a lo largo de los últimos 100 años ha creado, ha recreado, trabajosamente un sujeto político. Y ese sujeto político quiere simplemente vivir, crecer y relacionarse, 1 �teniendo en cuenta un contexto español y europeo caracterizado por la pluralidad y la interdependencia. Sé que estas palabras pueden ofender a unos, sorprender a otros e inquietar a muchos. No se precipiten. La discusión sobre el "yo", sobre el "nosotros", sobre el sujeto de la oración no es tan importante como la del verbo, y el verbo es unir, no es separar; el verbo es tejer, no cortar. El verbo hoy es, primero, respetar, respetarse, y a continuación unirse y trabajar juntos en el mundo abierto, incierto y apasionante que se abre ante nuestros ojos. La sociedad catalana quiere disponer del máximo poder de decisión para gestionar sus propios intereses, especialmente en aquellas materias que determinan directamente la calidad de vida de sus ciudadanos. Ello supone la capacidad de intervenir -directa o indirectamente- en la mayoría de las decisiones políticas que afectan a sus derechos y a sus intereses. Esta aspiración de Catalunya ha sido satisfecha en parte por el vigente Estatuto de Autonomía. Pero transcurridos veinticinco años, es hora de hacer balance y de recuperar las cuestiones pendientes. El Estado autonómico surgido de la Constitución de 1978 no ha resuelto satisfactoriamente el reconocimiento pleno de la singularidad nacional catalana. Ni tampoco el ejercicio efectivo y pleno de la autonomía política mediante el respeto al dualismo competencial, las competencias exclusivas, la autonomía financiera y la responsabilidad fiscal. Se plantea pues la reforma del Estatuto para colmar estas insuficiencias, es decir para conseguir una real y más efectiva autonomía política que cumpla cuatro condiciones: 1. El reconocimiento de un espacio político con las instituciones propias de autogobierno. 2. La garantía del dualismo competencial entre el Estado y las instituciones de gobierno de la autonomía. 3. La real, suficiente y efectiva autonomía financiera. 4. La existencia de una institución verdaderamente neutral para dirimir y resolver los conflictos de competencias entre las instituciones generales del Estadi y las autonómicas. Vamos a hacer un nuevo Estatut que -en primer lugar- clarifique y refuerce las competencias de la Generalitat y fije de manera incuestionable las bases de un sistema de financiación que corrija el desequilibrio contrario a Catalunya. Queremos pagar en proporción a nuestra renta (19%) y recibir en función de nuestra población (16%). Ni más, ni menos. Pero -en segundo lugar- también queremos un nuevo Estatut para mejorar nuestras instituciones de autogobierno. - Con una organización territorial que suponga una descentralización de muchas competencias en los ayuntamientos. - Con una nueva relación con el gobierno local, hecha de lealtad, subsidiariedad, y estrategias compartidas y no enfrentadas. - Con un nuevo compromiso con la transparencia: el Estatut será una apuesta para una democracia de mayor calidad y con más control social de las instituciones públicas. - Con una administración de Justicia más próxima y, por lo tanto, más eficaz. - Con un nuevo compromiso con la ciudadanía: un Estatut vertebrado alrededor de los valores cívicos y de la participación de la sociedad civil. 2 �En este sentido el sujeto político no es, simplemente, que sea otro, es que es distinto. No es que antes el sujeto político fuese España y ahora sea Catalunya - y el resto del mundo sigue igual. Y ahora hay unas relaciones, unas realidades, unas redes mundiales, en las cuales operan los estados, y no sólo los estados, también las multinacionales, las nacionalidades no estatales y las grandes ONG´S. Hoy mismo se reunen en Davos las "multis" y en Porto Alegre las "onguis". En Barcelona se reunieron en 2004 las culturas y quizás en el futuro haya que hacer un foro anual de las culturas. En tercer lugar, queremos un Estatut que reafirme nuestra voluntad de ser considerados como Estado y que renueve el pacto de solidaridad y amistad de Catalunya con todos los pueblos de España. (Insisto una vez más: cuando, en un contexto como este digo "Estado", me estoy refiriendo a "Es-ta-do- es-pa-ñol). En este sentido el nuevo Estatut de Catalunya será una contribución decisiva para hacer efectivos los principios inspiradores del pacto constitucional de 1978. Es decir, para tener un Estado que reconozca efectivamente su pluralidad nacional y su diversidad cultural y lingüística. El Estatut deberá contemplar cuestiones como: - nuestra presencia en el Senado, - la atribución de funciones de casación ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, - la participación de la Generalitat en la designación de los miembros de las altas instituciones del Estado -como el Tribunal Constitucional y el Consejo General del Poder Judicial-, - la transferencia de funciones ejecutivas de la Administración del Estado a la Generalitat, - el reconocimiento, protección e impulso de la lengua y la cultura catalanas por parte del Estado español, como se está empezando a hacer ya. Y, finalmente, tendremos un Estatut que regulará las relaciones de la Generalitat con la Unión Europea. Que asegurará nuestra participación en la formación de las posiciones del Estado y nuestra presencia en las instituciones y organismos europeos cuando se traten cuestiones del interés de Catalunya. 2.- ¿Cómo espera conseguirlo?: La vía catalana Mediante la reforma del Estatuto de Catalunya de 1979, siguiendo las normas y procedimientos que la Constitución y el vigente Estatuto establecen. Ni más. Ni menos. Esta reforma está siendo elaborada por una ponencia parlamentaria conjunta en la que participan todos los grupos de la cámara catalana, incluido el Partido Popular de Catalunya. Es decir, el proyecto de nuevo Estatuto no será el proyecto de una parte ni de una persona. La reforma para ser aprobada deberá contar con el apoyo como mínimo de una mayoría de dos tercios del Parlament, lo que obliga a un amplio consenso entre las fuerzas políticas catalanas. 3 �No entiendo como hay comunidades en que esto no es así. Deberían aprender del Québec, que pone límites sensatos a la pura matemática. Para que quede más claro aún si cabe: en Catalunya no se puede imponer un nuevo Estatuto por la mayoría parlamentaria, es necesario el concurso de la oposición. Para ratificar y reforzar este compromiso de consenso de forma solemne, todos los líderes de los grupos parlamentarios catalanes nos reunimos en la localidad de Miravet -a orillas del Ebro- el pasado mes de noviembre. Nacía así lo que se ha dado en llamar espíritu de Miravet que quiere impregnar todo el proceso de reforma estatutaria. Esta voluntad de acuerdo se fundamenta en el objetivo compartido -con todos los matices que se quiera- de mejorar el Autogobierno de Catalunya. Este objetivo se centra hoy en la reforma del Estatut actual. El Estatut como instrumento de concordia y como instrumento de progreso y de justicia. Además del propósito de obtener el máximo consenso posible, otra preocupación preside la reforma: la de asegurar su plena constitucionalidad. Para conseguirlo la ponencia parlamentaria trabaja a partir de los textos que elabora el "Institut d'Estudis Autonòmics" (el instrumento de estudio e investigación en materia autonómica del que dispone el Gobierno de Catalunya), presidido por el prestigioso constitucionalista Carles Viver Pi-Sunyer (exvicepresidente del Tribunal Constitucional). Estoy firmemente convencido de que una propuesta de reforma del Estatuto de Catalunya en el marco de la Constitución española y con un apoyo parlamentario tan amplio no puede sino tener una acogida positiva y favorable en las Cortes Generales. Es verdad que nuestra propuesta es un reto. Un reto para todos. Para ustedes y para nosotros. Pero no es un órdago. Ténganlo por seguro. 3.- ¿Qué incidencia pretende tener en el conjunto de España? Somos conscientes de que la reforma de Estatut de Catalunya influirá en la modificación del resto de Estatutos. En este sentido quiero subrayar el carácter de pacto con el Estado español que tiene el Estatut de Autonomía de Catalunya. Por eso la propuesta catalana pretende, de forma simultánea, en primer lugar la afirmación de la identidad y del autogobierno de Catalunya y su reconocimiento por el Estado español, y en segundo lugar el reconocimiento del carácter plural de España y la organización federal del Estado español. Se trata de articular un Estado compuesto en el que el reconocimiento de la identidades nacionales y de las singularidades lingüísticas y culturales no equivalga a privilegios, es decir, no sea o involuntariamente entendido como un privilegio, o voluntariamente presentado como si lo fuera. Aquí nos encontramos con un grave problema de incomunicación: No disponemos de un sistema de circulación de las noticias y de las opiniones que refleje de forma real la pluralidad española. 4 �El Madrid político-mediático actúa demasiadas veces como un foro capitalino que interpreta la complejidad de España desde el centralismo y no desde la centralidad. El sistema de la capital ha sustituido al sistema estatal. Los diarios de la periferia, sus radios y televisiones no se escuchan en el centro. El centro ignora lo que ocurre en la España real, en la España plural. La existencia de sistemas de comunicación propios de cada comunidad, de la que Catalunya es un buen ejemplo, no compensa el déficit evidente del sistema actual: La España plural, la periferia política e institucional, el estado periférico por así decirlo, no es sujeto informativo de los medios de la capital. O no lo es en medida suficiente. Excepto para ser tratados como sujeto de polémica, de discrepancia cuando no como anomalía. Así, estarán ustedes conmigo que la pedagogía de la España plural se hace difícil. Desde aquí, animo a los empresarios más emprendedores de este sector para que den respuesta a este déficit del sistema de comunicación. Consciente de esta dificultad vuelvo a reiterar las ideas básicas de la propuesta de la España plural. Siendo cierto como lo es que el Estado autonómico ha dado un rendimiento extraordinario en términos de descentralización política (hoy en España, según el ministro Solbes, el centro gasta el 30, las autonomías el 50 y los municipios el 20), también es evidente que con el paso del tiempo han aflorado sus límites y sus insuficiencias. La Constitución española que ha hecho posible la España autonómica debe ahora reconocer la nueva realidad surgida a su amparo. Como bien dice Francisco Rubio Llorente: "la reforma es posible porque no se hizo España para la Constitución, sino la Constitución para España". Ha sido Rubio Llorente -que no es precisamente un izquierdista y un socialista-, y que da la casualidad que es presidente del Consejo de Estado, quien ha propuesto la fórmula de "Comunidades nacionales" en referencia a Catalunya, el País Vasco y Galicia (y "la foral de Navarra", añade). Es una fórmula discutible, como todas, pero interesante. Espero que modifique y cualifique el artículo 2 de la C.E. 4.- Igualdad y diferencia La España plural que proponemos es una España que reconoce y respeta la diferencia y que, por tanto, articula de formas diversas las realidades que son diversas. Entiendo que en el '78 la esencia del pacto constitucional consistió en que Catalunya y el País Vasco renunciaran a ejercer el derecho de autodeterminación a cambio de obtener un nivel de autonomía y de autogobierno a la altura de lo que se había conseguido con los Estatutos de la Segunda República. Ahora, el núcleo del pacto constitucional renovado debería consistir en que las nacionalidades históricas acepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, al mismo tiempo que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España y, en consecuencia, las expresiones políticas prácticas y simbólicas de los hechos diferenciales. 5 �Quiero disipar un malentendido: el que opone igualdad a diversidad. Esta oposición constituye una seria confusión. Es un error, porque lo contrario de la diversidad no es la igualdad sino la uniformidad. Y a la uniformidad sí que me opongo. De la misma forma que lo contrario de la igualdad es la desigualdad y el privilegio. Yo reclamo para Cataluña una España basada en la aceptación de la diversidad y no en la desigualdad ni en los privilegios. Igualdad es partir de unos mismos derechos y competencias. Porque la igualdad de derechos es precisamente la garantía de la diversidad. ¿O no sucede también así entre las personas, entre las que es precisamente la igualdad de derechos la garantía de nuestra libertad, para ejercerla cada uno según sus preferencias, y por tanto para acabar dando lugar a la diversidad? Este es el modelo en el que creo, un modelo basado en la igualdad y en la libertad, que son el origen de la diversidad. Observen ustedes, por ejemplo, los Estados Unidos, y no encontrarán mayor diversidad que la que existe entre sus Estados: en los impuestos, el sistema educativo, la organización local, incluso en cuestiones como la existencia de la pena de muerte. Y ello es posible a partir de un marco, el de la Constitución, que es igual para todos. Por eso, cuando alguien utiliza la igualdad para oponerla a la diversidad, no tengo más remedio que negarlo rotundamente. Y advertir que no se utilice la igualdad para negar la diversidad, la libertad y la autonomía, sin las cuales no tendrían sentido ni el Estado de las autonomías ni la Constitución. 5.- Las finanzas y la red: dos temas centrales Obviamente, transformar el Estado español en un verdadero Estado compuesto no se acaba con la reforma constitucional. Exige una revisión a fondo del sistema del financiación que fije un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativo y duradero, con corresponsabilidad y suficiencia. Como exige también la adecuación del sistema judicial al Estado autonómico. Y una política cultural y lingüística del Estado al servicio de todas sus lenguas y culturas. Y que la composición de las altas instituciones del Estado -como el Tribunal Constitucionalreflejen la complejidad de la nuestra organización política. Y una profunda transmutación de la organización y de las funciones de la Administración del Estado. Son reformas institucionales a las que deberían añadirse las transformaciones económicas y territoriales, inherentes a una concepción del territorio español que supere la visión centralista y radial por una nueva visión de España en red. Permítanme que me detenga un momento en esta cuestión. 6 �No vale sólo con cambiar el mapa político, también hay que cambiar los mapas físicos; para que se adecuen a la realidad del país. En definitiva: hay que pasar de una España entendida como una gran área metropolitana de Madrid, a una España concebida como una red. España es una web, como diría un castizo de hoy En la práctica, esto supone -sobretodo- un cambio en la concepción de las infraestructuras; a ello me referiré al final. Pero no únicamente hablo de infraestructuras cuando me refiero a la España en red. Hablo, por ejemplo, de la descentralización de los organismos reguladores. El traslado de la sede de la CMT a Barcelona que se hará efectivo este año 2005 o, en otra dimensión distinta, también sería un buen ejemplo el traslado de la sede de la Conselleria de Agricultura de Barcelona a Lleida. Entendámonos, una España en red no significa en absoluto una reclamación de Barcelona en pugna con Madrid. (Menos mal que hay pugna, sinó, que tedio! Pero no es eso). Una España en red significa la adecuación de las estructuras económicas a criterios de eficiencia, de demanda potencial, de complementariedades y de masas críticas existentes que necesitan respuesta, dentro del nuevo contexto europeo. Se habla de segunda transición y, en este marco, se podría hablar de 'segunda modernización'. El impulso a la sociedad de la información responde a una concepción en red por definición. El impulso a la Euroregión lo mismo. El cambio en nuestro modelo de productividad lo mismo. De todo ello les hablaba el Ministro Montilla en este mismo Foro. Y esto es también la España en red. El caso más obvio es el de las infraestructuras. Las infraestructuras deben ser pensadas y gestionadas en tanto que una cuestión global, sin exterior, y, por tanto, desde el diálogo, la coordinación y la corresponsabilidad entre territorios e instituciones. Por este motivo, defendemos la dotación de una estructura mallada que complemente y palie la radialidad de las redes de transporte, y el funcionamiento en red de las infraestructuras básicas. En el caso del ferrocarril, estamos viviendo un momento histórico con la entrada en vigor de la Ley del Sector Ferroviario, que representa un nuevo modelo de gestión y una nueva política de transportes que lo hace posible. Catalunya ha manifestado su deseo de co-gestionar las Cercanías. Hay razones para ello: la existencia de una red propia de la Generalitat o las limitaciones históricas de la red de Metro de Barcelona. Pero lo cierto es que considero que la co-gestión de las cercanías deberían solicitarla, aún sin tener red propia, comunidades como Andalucía o la Valenciana. Vertebrar territorialmente España requiere acuerdos básicos y permanentes, consensos generadores de actividad y esperanza en las instituciones. 7 �Pero, sobre todo, es esencial definir una geografía deseable del territorio que sea adecuada a las nuevas dinámicas económicas y sociales. En definitiva, se trata de la plena y coherente adecuación del Estado autonómico a la pluralidad y la diversidad de sus territorios: - instituciones (Senado, TC, Conferencia Presidentes, sistema judicial...), - políticas (cultura, lengua...), - financiación... - así como de la potenciación de la España en red en una Europa en red. Bien, lo dejo aquí por ahora. Espero que entre sus preguntas y mis respuestas podamos enriquecer, con el debate, lo que aquí les he expuesto. Muchas gracias. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1673 Title A name given to the resource Intervención del President de la Generalitat de Catalunya en el Foro Nueva Economía Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Subject The topic of the resource Autonomia Territoris Espanya plural Estatuts Federalisme Finançament Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-01-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/190/20050113.pdf 96fb1cdb1dfa7e92854ba11479cbed9c PDF Text Text Catalunya 2005: un any de respostes Auditori de La Pedrera. Barcelona | 13/01/2005 Introducció Moltes gràcies senyor Degà. Bona tarda a tothom. Adverteixo, Senyor Alcalde, Senyors Consellers, Senyors diputats, estimats amics, que aquest no serà un discurs d'estricta actualitat. No és una oració per parlar dels titulars del dia. Es tracta de donar el to, la nota, el La del que ha de ser un any; el sentit del que volem que sigui l'any que s'inicia. No esperin -ho dic als periodistes ja estem en un acte del Col·legi de Periodistes-, no esperin avui cap estirabot ni cap notícia que puguin titular fàcilment demà. Si hagués de fer cas del que indica el baròmetre polític, avui els hauria de fer una intervenció centrada en les reformes institucionals. Les reformes legislatives seran objecte d'interès de l'opinió pública al llarg de tot l'any 2005 i més enllà. A Catalunya, a Espanya i a Europa. Avui mateix s'ha produït l'entrevista entre el President del Govern espanyol i el del Govern basc. De manera que arguments i raons per parlar només de la reforma de l'Estatut i de les possibilitats de l'Espanya plural no ens en faltarien, avui. Em permetran, però, que faci una intervenció una mica contra corrent. Sense centrar-la en el que marca una determinada actualitat, entesa com del dia. El Pla Ibarretxe farà el seu curs en els àmbits institucionals i polítics que li corresponen. La dèria de molts polítics espanyols per excloure els nacionalismes de l'escena política acaba convertint paradoxalment la comèdia o la tragèdia en un peça d'un sol tipus d'actor i d'un sol tema: els nacionalismes i la unitat d'Espanya. Amb una pega: que és que hi falta l'actor principal, que és el nacionalisme espanyol. Normalment no hi surt. A aquests polítics espanyols els hauríem de dir: si quiere Vd. ver cara a cara lo que es un nacionalista de verdad, mírese cada mañana en el espejo. La nostra obligació, lògicament, és desdramatitzar el tema de la pluralitat dels pobles, de les nacionalitats o les nacions d'Espanya. Desdramatitzar-lo. Per posar un exemple en un dels terrenys que més soroll ha generat, que és el terreny de l'esport: El torneig de rugbi d'origen britànic -i ara europeu-, dit "de les 6 nacions" on hi participen Gales, Escòcia, Irlanda i Anglaterra, entre d'altres, hauria de ser un referent tranquil·litzador. Però hem de deixar-ho aquí per avui... no és aquest el tema del qual hem vingut a parlar. Em penso que la nostra obligació és evitar que la reforma de l'Estatut de Catalunya es vegi afectada pels avatars de la proposta de la reforma de l'Estatut basc. I menys encara pel període pre-electoral basc que començarà d'aquí a poques setmanes. Menys encara. 1 �Les forces polítiques de Catalunya han establert un full de ruta propi per reformar l'Estatut. Amb un procediment que pretén aconseguir el màxim acord a Catalunya, utilitzar els mecanismes estatutaris i constitucionals, tal com estan previstos i renovar el pacte de Catalunya amb Espanya que suposa l'Estatut. És evident que, en aquest sentit, l'any 2005 serà l'any de l'Estatut; ho ha dit el degà Joan Brunet. Com, també, de la llei electoral i de l'organització territorial. Ja ho he dit molts cops, però hi torno: l'Estatut i el finançament no són una finalitat en si mateixos; són instruments -els més importants sens dubte- per millorar les polítiques substantives i les estratègies que defineixen què i com serà Catalunya d'aquí a 25 anys. Per això em sembla també rellevant que quan definim una via catalana de reforma estatutària, no ens fixem tan sols en els temes de procediment i anem al fons de la qüestió. Crec essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l'Estatut per a què? Òbviament per a renovar el pacte d'interdependència entre Catalunya i Espanya (i ara amb Europa). El sentiment, l'interès i la convicció ens hi porten... Però això sol, tot i ser molt, fóra molt poc. L'Estatut, a més d'assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i institucional per autogovernar-nos millor, per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives, sanitàries, territorials i culturals. I si no, no faria servei. No hauria acomplert el seu objectiu. Ras i curt, el nostre model de reforma de l'Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en la forma, com pel seu contingut social. Aquesta voluntat l'he expressada en diverses ocasions en els darrers mesos. Vostès m'ho han sentit dir. Ho he fet quan he parlat de la necessitat de construir un catalanisme plural i integrador, en comptes de dedicar esforços a mantenir un "pal de paller" defensiu i escèptic, -purament defensiu i escèptic-, respecte d'Espanya i Europa. No ens enganyem: el nacionalisme dominant a Catalunya en els darrers 25 anys ha estat mancat d'un projecte coherent per a Espanya i d'un rol clar a Europa. Ha estat una mica solipsista, podríem dir. Ha aconseguit que ens respectessin, d'acord, però a canvi de no dir la nostra referent als espais en els quals ens integrem. Necessitem a més un catalanisme internament integrador que asseguri que seguim essent un sol poble, a partir de l'acceptació de les realitats diverses i territorials de la Catalunya dels set milions. Vull deixar clar, així mateix, que les prioritats, els projectes i les actuacions concretes per al 2005 estan definits en un document legal, que es diu Pressupost; el Pressupost aprovat pel Parlament, i aquestes prioritats van ser explicades pel Conseller en Cap, el Conseller Portaveu i el de Relacions Institucionals, després de la sessió del Consell Executiu de dimarts passat. 2 �Aprofito per reiterar aquí, que el model de govern que hem establert amb la definició explícita de la figura del Conseller en Cap i les seves responsabilitats d'impuls i de coordinació, s'està demostrant, dia a dia, que és la millor solució per a l'acció de govern i per dur a terme l'acord del Tinell amb totes les conseqüències. A manera de recordatori vull fer algunes pinzellades sobre el propi Pressupost per a 2005 del que acabo de parlar. El Govern dóna especial importància a uns pressupostos elaborats sense les hipoteques que tenien els de l'any passat. Lògicament, amb una major capacitat per generar recursos. I pressupostos que permetran d'ampliar el marge de maniobra per fer polítiques i, molt especialment, per incrementar la inversió, que creix fins a gairebé doblar la inversió per habitant de l'any 2003. Fins a gairebé doblar la inversió per habitant de fa dos anys. Es tracta de fer compatible l'increment de la inversió que necessita la societat catalana amb la reducció del dèficit públic. I fer-ho sobre la base de contenir la despesa corrent, de gestionar eficientment l'endeutament i de millorar la gestió dels tributs propis. Aquest rigor interior és el que ens ha de donar força en la negociació del nou finançament. Si no el tinguéssim, aquest rigor, quina força tindríem a l'hora de demanar el que ens pertoca? El Pressupost del 2005 és doncs l'expressió de la nostra concepció de la gestió pública, i és també la manifestació de les prioritats del Govern: Passo a enumerar-les. - Les polítiques socials... amb la dotació de gairebé 600 milions d'Euros per a l'atenció de les persones en situació de dependència i l'increment del 46% de les polítiques socials d'habitatge. Això es diu molt de pressa. - Les polítiques de seguretat... amb la incorporació de 1552 nous efectius al Cos de Mossos d'Esquadra i el seu ple desplegament a la ciutat de Barcelona. Hi haurà dificultats, però ho farem. Hi haurà dificultats que es podran resoldre, perquè, per altra banda, l'Ajuntament de Barcelona ens hi ajudarà. - El compromís amb l'educació i la cultura... amb la convocatòria de 3.600 places de personal docent, o l'increment del 23% del pressupost del Departament de Cultura, avançant cap al compromís de doblar el pressupost d'aquest Departament. - L'impuls de la internacionalització de l'economia catalana a partir d'un magnífic acord tancat ahir mateix entre sindicats, patronal i govern, i que va anunciar el Conseller d'Economia i Finances. - Les inversions en infraestructures... amb una aposta decidida pel transport públic, una inversió de 900 milions d'Euros per a la línia 9 del metro i una pila de millores a la xarxa viària i ferroviària que ens permetran desenvolupar un model competitiu de mobilitat, que no tenim encara. Això és fer pàtria. Aquestes són les respostes immediates en el camp dels serveis públics que el Govern donarà durant el 2005. 3 �Però també prendrem decisions estratègiques que donaran fruits en el temps, en els anys vinents. Avui els parlaré d'algunes d'aquestes opcions de caràcter estratègic. D'aquí a una anys, s'ha de poder dir que amb el nou Govern, el govern Catalanista i d'Esquerres, Catalunya va donar un tomb decisiu en 4 qüestions clau: 1. qualitat democràtica: val a dir, ser allò que els anglesos en diuen ser més "accountable", més fiable... Més comprès, més entès, més explicatiu del que es fa. 2. innovació i competitivitat: val a dir, estar a la punta, estar al davant en aquest tema. 3. cohesió social: val a dir, evitar fractures. 4. equilibri territorial: val a dir, Catalunya no és Barcelona només, és tot Catalunya. El Nou Govern (catalanista i d'esquerres) és en si mateix una síntesi de diverses visions i de diverses tradicions polítiques i socials del nostre país, que han donat lloc a un projecte polític compartit. Aquesta síntesi que integra: - la visió socialdemòcrata, amb la preocupació pels drets individuals i socials bàsics (educació, salut i benestar...), - la nova visió ecosocialista amb la preocupació per la incorporació de nous drets socials i ecològics o ambientals, - i la visió republicana amb la preocupació pels drets nacionals i la laïcitat. En aquesta pluralitat ens trobem còmodes. I els ho dic francament. Estem còmodes, molt còmodes. Quin és el nostre objectiu? Fer efectius tots aquests drets amb uns serveis de qualitat, prestats de manera pròxima i de manera eficient. Posant davant de tot els drets de les persones i no pas sotmetent les persones a uns drets col·lectius més o menys abstractes. El que en diem el "patriotisme dels drets" i la justícia social ens ha de permetre ampliar la nostra capacitat d'inclusió social. Aquesta és la finalitat. Amb un esperit més obert i amb la generació de noves seguretats, basades en l'extensió d'aquest benestar i dels drets socials a tots els ciutadans. Això és fer pàtria. Insisteixo. 4 �Quatre polítiques de futur La societat oberta i avançada que som i que volem millorar està configurada: - pels serveis públics de l'Estat de Benestar, - per la iniciativa emprenedora, - per un territori vertebrat en una xarxa de ciutats, - i per un fort sistema cultural i de comunicació de masses. Avui he escollit unes polítiques, quatre, per exemplificar l'abast del projecte que impulsa el Govern de Catalunya: La primera: Transparència: que vol dir més democràcia. La segona és la de Innovació: que vol dir també més competitivitat. La tercera, una nova Política Social: és a dir, més cohesió. I la quarta una nova Política Territorial: o sigui, més equilibri. Una Catalunya més democràtica: el deure de la transparència Què vol dir ser transparents? M'estendré una mica en aquesta qüestió, perquè li dono la màxima importància. En el darrera reunió de l'any 2004, el Consell Executiu va aprovar l'Informe d'avaluació de la gestió de la Generalitat de Catalunya. No vull pas parlar-ne, ara, ni continuar la polèmica amb les forces polítiques que donaven suport a l'anterior govern. No es tracta d'endegar un debat sobre aquesta qüestió. Em penso que la ponderació i el rigor amb què el Conseller Castells, en nom del Govern, va presentar l'informe, són prou eloqüents de la nostra voluntat de corregir més que no pas de furgar. Si no fóssim com som, diríem: " Podríem fer-ho però no ho farem". Jo em limito a dir el que va dir el Conseller: "No ho farem". De l'informe en vull retenir algunes notes - potser les més significatives - relatives a l'actuació administrativa... Com per exemple: - La proliferació de contractes basats en sistemes negociats sense publicitat. - el nombre molt elevat de personal interí reclutat al marge de les convocatòries públiques. Excessiu. - el descontrol en determinades polítiques de subvencions. 5 �- la proliferació desordenada d'organismes i d'entitats del sector públic. Són tots ells exemples simptomàtics de la situació en què es trobava l'Administració Pública catalana tal com l'hem trobada, mancada d'un model organitzatiu global i d'una política de personal coherent, sense planificació pressupostària ni gestió integrada dels recursos patrimonials. Aquesta situació es va veure agreujada pel deficient funcionament de la principal institució responsable del seu control. Una administració pública opaca en el seu funcionament significa un problema de qualitat democràtica i, a la vegada, d'eficiència econòmica. Això vol dir que la transparència -un dels valors clau de la millor cultura democràtica- no ha estat incorporada en la pràctica de la gestió pública -ni tampoc de la privada, com ara diré-, ni forma part encara del nostre sistema de valors col·lectius. Perquè, atenció: el que no és acceptable és la hipocresia d'una doble mesura en l'exigència dels comportaments públics. La transparència és exigible al sector públic, a les relacions entre el sector públic i el sector privat -potser això és el més important, o el més difícil- i també, al mateix temps, al propi sector privat, com ho demostra la creixent preocupació pel bon govern de les empreses arreu del món. La societat i la política catalanes faran un salt endavant si incorporen la transparència en els comportaments públics com un tret distintiu del seu sistema de valors. Ha arribat el moment de desmuntar tòpics com el de justificar, en base a una determinada tradició política llatina i més o menys catòlica, una certa laxitud ètica en la vida pública. Aquest és un argument que no val. La transparència és un valor que està relligat a altres valors. Bàsicament al respecte de la llei, en la mesura que la llei és l'arma -l'única arma- de defensa dels drets dels més febles, en una societat oberta que vol combinar la màxima iniciativa individual amb el respecte a un marc normatiu rigorós i flexible alhora. És una qüestió de responsabilitat social i també d'eficiència econòmica que exigeix actuar bàsicament en dos camps: - El de l'eficiència i l'exemplaritat de la pròpia Administració pública. - I el d'unes regles del joc de l'economia que assegurin la lliure competència i facin transparents les relacions entre el regulador públic i els mercats, i entre el sector públic i el privat en les seves transaccions. No es tracta de fer populisme. La pretesa substitució de la política per la moral - la pretesa substitució de la política per la moral - és una de les pitjors malalties populistes. És, quasi diria, immoral. El que sí que es tracta de moralitzar la política i l'empresa, amb el que això implica en el terreny de les actituds col·lectives i en el terreny de l'autoexigència. Per això és molt important que les normes siguin poques i clares, accessibles i entenedores. No per un propòsit estètic; per necessitat, per eficàcia. 6 �El legislador hauria d'actuar sempre amb una mena de "sagrat temor" a legislar i regir-se per l'austeritat normativa, el màxim rigor conceptual i la claredat expositiva... Lluny de mi la pretensió de donar lliçons al Parlament i al legislador, però aquest és el desig del Govern que jo presideixo. Si volem una administració pública "garantista" dels drets dels ciutadans hem de començar per fer-la accessible, amb informació a l'abast, pròxima i disposada permanentment a atendre els ciutadans. La informació o, més ben dit, el fàcil accés a una informació clara, substantiva i veraç és la condició necessària de la transparència. De manera que els mecanismes i procediments per accedir a serveis, ajudes, contractes, subvencions, concursos i concessions... siguin coneguts sense cap mena d'entrebancs, que no sempre és el cas. En aquest sentit crec té tot l'interès poder analitzar i adaptar la iniciativa del Regne Unit d'obrir al públic la informació que utilitzen les més de 100.000 autoritats públiques britàniques (el que s'anomena "Freedom of Information Act"). Com també cal generalitzar les cartes de serveis que defineixen els drets dels ciutadans i les obligacions de les administracions en la prestació de serveis. El rendiment de comptes als ciutadans, a la ciutadania, el rendiment de comptes dels resultats de les polítiques públiques és l'altra condició necessària de la transparència. Això vol dir que a l'imprescindible control de legalitat li hem d'afegir el control de resultats per mitjà d'una avaluació independent. Passar d'una situació en que no s'avalua la gestió -o pràcticament no s'avalua- a una avaluació sistemàtica seria, serà una veritable revolució de la gestió pública. És absurd destinar un munt d'energia a fer millor que abans les mateixes coses, sense plantejar-se primer si cal fer-les o no. Hem de saber si unes línies d'actuació o de subvenció fan l'efecte buscat quan es van endegar. I aquesta és una precaució que compet sobretot al President del Govern. Perquè cadascuna de les línies pot ser molt interessant en si mateixa, però està per demostrar que totes elles sumin més, o sumin tot el que semblen sumar. Moltes vegades hi ha reiteracions, hi ha repeticions, hi ha entrebancs mutus i també, ben sovint, duplicació. És en aquest sentit que cal llegir les recomanacions de l'Informe d'avaluació de la gestió de la Generalitat que va presentar el Conseller d'Economia, orientades a reforçar les normes i les institucions de control, tals com les següents: - La reforma de la Sindicatura de Comptes (que s'està endegant) - La reforma de la Llei de l'Empresa Pública - El reforçament de la Intervenció General - La posta en marxa d'una Oficina de la Transparència - L'aprovació d'una específica Llei de Subvencions - I el disseny d'un nou model de política de recursos humans a l'Administració de la Generalitat a partir del Llibre Blanc que ja ha començat a elaborar-se 7 �Una Catalunya més integradora La Catalunya d'aquest inici del segle XXI és el resultat d'un esforç sostingut de la societat catalana durant la segona meitat del segle XX. Molt especialment, el darrer quart de segle: democràcia, autogovern, obertura cap al món, economia competitiva, sistema de benestar... Tot això ha configurat una societat com és ara la nostra, amb un notable nivell de benestar. Només el manteniment d'aquestes conquestes és, en sí mateix, podríem dir, un prodigi; és una novetat en la nostra història si ho mirem amb perspectiva. I molt més complex del que sembla a simple vista. Deixin-me explicar-ho d'una manera més planera. Per exemple: proveir al país d'un sistema nacional i públic de salut va representar un esforç titànic. Amb un resultat que m'atreveixo a considerar realment positiu. Avui, però, seguir proveint a tothom d'una bona atenció per a la seva salut continua exigint d'un gran esforç, però amb uns resultats que segurament seran menys impactants. No és passar de zero a A, que dirien els matemàtics. És passar de A a B; i de A a B hi ha una diferència de quantitat, però no tant una diferència copernicana, com passar de zero a alguna cosa. Seguir proveint a tothom d'una bona atenció serà de menys impacte. No menys important, però potser els efectes seran menys tangibles. Per què? Els reptes estan en la qualitat. En la qualitat del servei i en l'eficiència del sistema, que depenen dels recursos, però també, i en gran mesura, del bon govern. Els resultats, en canvi, no són o no apareixen tan vistosos en l'imaginari col·lectiu com quant es crea un servei. Així, doncs, mantenir el nostre sistema de benestar ja és un repte de primer ordre. Un sistema que no és estàtic, per definició. S'ha d'anar actualitzant amb millores substancials en la seva gestió i la seva qualitat. Què implica atendre aquestes noves demandes? - Implica millorar substancialment l'atenció a les persones dependents. Probablement aquest és el problema social més greu que tenim a Catalunya. I atendre'l com cal suposa construir la quarta pota del nostre sistema de benestar, després de la salut, l'educació i la seguretat social: l'atenció a les persones dependents. Per això el Govern de la Generalitat està preparant una nova Llei de Serveis Socials de Catalunya, que vol orientar els Serveis Socials cap a la universalització -és molt fàcil de dir i molt difícil de fer-, i que vol assegurar els drets socials a tota la població. - Millorar les condicions d'accés a un habitatge i un entorn digne per a tots els ciutadans. Aquesta és la raó última de la Llei de Barris, un dels projectes més innovadors d'aquest Govern, que només entre 2004 i 2005 abastarà una vintena de barris i municipis. 8 �Aconseguir la cohesió dels barris en un període de forta immigració, és absolutament crucial. És la més important de les coses que podem fer en matèria d'immigració. Apart de parlar d'immigració, de condemnar la immigració o d'enaltir la immigració... En fi, no fem cas de les persones que el que fan, només, és criticar, o dir que no pot ser, o dir que això és fantàstic. No és ni sí ni no, sinó tot el contrari. És arreglar els barris, les escoles, i els centres de salut on això passa; perquè no passa a tots els barris, passa en uns barris determinats. Aconseguir doncs la cohesió dels barris en aquest període és per nosaltres un objectiu absolutament crucial. El cinisme dels qui prediquen contra la immigració sense disposar de mitjans, ni d'interès en el fons, perquè no tenen tampoc interès per aturar-la, és una de les immoralitats polítiques més grans en la nostra societat. Moltes vegades, sembla que no interessi tant la millora dels barris obrers sinó la desafecció d'aquests barris respecte de la resta de la societat, amb les finalitats que sigui. La cohesió dels barris s'obté a través de tres coses: - la millora de les condicions bàsiques de vida familiar: habitatge - de la vida col·lectiva (escoles, espais de cultura i de lleure i centres de salut) - i a través de la seguretat als carrers - Aquesta és també la raó última dels centenars d'aules d'acollida i del reforçament extraordinari del contingent de mestres que han de fer front a la clau de volta de la societat catalana avui i demà: l'educació. - Aquesta és també, finalment, la raó principal de la nostra voluntat d'avançar tant com sigui possible en el temps el desplegament complet dels Mossos d'Esquadra arreu del país. No per batre un record, sinó perquè dia a dia, en els barris dels quals parlo, ens l'estem jugant. A cada visita que he fet durant el 2004 a les diverses comarques i regions del país, tant si ha estat al Vallès com al Garraf, tant si ha estat a l'Anoia com al Gironès, he volgut compartir unes hores als centres educatius, de salut o d'assistència social. També, naturalment, amb les empreses. Aquestes són la clau del progrés. Però escoles, centres socials i sanitaris són la clau de la cohesió. Mai no em cansaré de dir-ho: és per aquí que s'arriba al patriotisme civil. És per aquí. És a partir d'aquí que els ciutadans se senten orgullosos de pertànyer a una determinada comunitat, és a través d'això. Però perquè els ciutadans se sentin orgullosos, hi ha d'haver una ambició col·lectiva de progrés, de justícia social i d'equitat. I Catalunya té les condicions per mantenir i guanyar el repte de la cohesió. Però cal el coratge de plantejar-se les coses tal com són. I això vol dir, avui, que cal revisar alguns conceptes i redefinir alguns paràmetres admesos durant molt de temps. 9 �Un altre exemple: el de les generacions que conviuen a la nostra societat. Avui ja no són tres generacions: avui són quatre, perquè vivim més temps. Això vol dir que hem de caminar cap a una nova concepció dels serveis i de la implicació de cada grup en la societat. El segle XX ens va servir per transformar la concepció d'una societat estructurada en famílies, sobretot en el cas de la classe mitja, on el pare treballava i la mare estava a casa, tenint cura dels nens i els avis. En el segle XXI hem de trencar un altre esquema, que encara preval, segons el qual l'aprenentatge és cosa d'infants i de joves, el treball cosa d'adults i la jubilació cosa de vellesa. Aquestes fronteres han perdut el seu sentit. Tothom ha de poder aprendre i formar-se al llarg de la vida. Tothom ha de poder participar i aportar riquesa a la societat; grans, adults i joves. Ja sé que quan dic això diran: vostè està parlant com si fos un professor d'Universitat i no com un governant. Però no: m'estic comprometent, i estic comprometent el meu Govern a fer que aquestes preocupacions tant parlades esdevinguin el camp d'actuació de polítiques públiques que permetin, no resoldre, però sí avançar en aquest camí. Per tant, doncs, jo crec que s'han d'acabar els discursos que equiparen el concepte de "gent gran" només amb la viabilitat del sistema de pensions i la de l'atenció socio-sanitària. L'enfocament ha de ser integral. Vivim en una època de competència a nivell global i això comporta una nova manera d'entendre i de viure el lloc de treball. Preguntem als joves: què diuen? Quan arriben als 30, no tan sols ja han tingut més d'una feina -generalment insatisfactòriasinó que la seva expectativa és tenir-ne encara unes quantes més. No era comú en la meva generació, tant si s'era professional com si s'era obrer, no era corrent. Ara és així. I potser, aquestes professions que s'han tingut són ben diferents les unes de les altres. I potser en ciutats diferents, o en altres països. És una situació pitjor? Sí, si només la jutgem segons els paràmetres vàlids fa trenta anys. Però avui el capital dels joves és la seva formació, i nosaltres, com a societat, com a govern, hem d'entendre que el que hem de fer per ajudar-los és justament això, més oportunitats de formació, més excel·lència i més suport a la capacitat emprenedora i al risc. La noció de seguretat ja no és, en aquest terreny del mercat laboral, la que era abans. És tan o més probable que els sous dels joves (quan en tenen) o les seves retribucions per venda de serveis (si és que no són empleats amb Seguretat Social) baixin, com que pugin. I això és un fet nou. Els joves saben que el seu sou pot augmentar o que pot baixar. I han experimentat, estant experimentant, que baixa. Molt sovint. 10 �Hem de continuar donant garanties per facilitar al màxim la presa de decisions de les persones al llarg del seu cicle vital, tant diferent ara de com era fa 25 anys, sense que cap decisió responsable impliqui una penalització excessiva. Per exemple: un jove ha de poder tenir fills, una persona gran ha de trobar maneres de romandre actiu, un adult ha de poder estudiar. Però aquestes garanties ara prenen noves formes, noves dimensions i molta més flexibilitat. Hem de tenir capacitat d'adaptació, de reacció i de prospecció. Hem de fer polítiques més individualitzades i més imaginatives. I tot això en el ben entès que la garantia primera per a què el sistema de benestar sigui factible i sostenible és una economia sòlida i competitiva en el marc europeu, amb les regles del joc que això comporta. És a dir, sense trencar aquestes regles. Se'ns planteja doncs, no només l'adequació de l'Estat de Benestar a les noves demandes i a les noves necessitats socials, sinó també la necessitat d'una reformulació del pacte social, per dir-ho així. Un pacte social i generacional que parteixi de l'adaptació i la reforma per fer sostenible l'Estat del Benestar i que ha d'estar basat en els valors de sempre: progrés, llibertat, seguretat i cohesió, adaptats a la nova situació i amb els significats d'avui. Aquesta és la vertadera ambició per Catalunya. I Catalunya serà la pàtria que volíem que fos, el país que volíem que fos, si avança -no dic si s'aconsegueix tot això- en aquest sentit. I no ho serà si no ho fa. Una Catalunya més innovadora Els catalans tenim, avui, l'oportunitat de transformar el nostre model de competitivitat, esdevenint un dels motors del creixement econòmic de l'Europa ampliada. Podem ser-ho. No ho som per definició, no ho tenim garantit, però podem ser-ho. Aquest és l'objectiu de l'acord que aquesta mateixa setmana hem tancat amb els agents econòmics i socials. Tenim l'oportunitat de planificar un territori més atractiu en els negocis, amb un sistema productiu dinàmic i innovador. Tenim l'oportunitat d'impulsar sectors econòmics i projectes empresarials de serveis avançats a partir de les potencialitats que ja existeixen ara i que són moltes. Tenim l'oportunitat de redescobrir-ne de tradicionals i dotar-los d'un projecte de futur. D'aprofitar la singularitat dels nostres valors culturals i lingüístics amb projectes creatius que identifiquin Catalunya al món. La futura Casa de les Llengües, de la que hauran sentit parlar en els darrers dies potser, serà un exemple paradigmàtic en aquesta direcció. Ara m'hi referiré. Tenim l'oportunitat de desvetllar cada punt de la nostra geografia, pel progrés del conjunt del país. 11 �I finalment, tenim l'oportunitat de fer tot això en un moment força favorable per la nostra economia i a partir d'una estratègia col·lectiva. D'una estratègia definida amb una visió conjunta que inclou els investigadors, que volen aprofitar la seva capacitat per desenvolupar projectes de recerca d'alt nivell. Tots aquests dies ens hi hem abocat. Vàrem tenir l'ocasió ahir, al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, i avui també, de parlar de temes molt relacionats amb aquest; de l'avenç en el terreny de la investigació i de la prestació de serveis en el camp de la medicina i en el camp hospitalari, però sobretot en el camp de la recerca. Els nostres hospitals, els parcs de les nostres universitats, en matèria de biomedicina i de medicina en general, són els sectors més punters que tenim. Tenim, doncs, una estratègia que implicarà investigadors, emprenedors, professionals, treballadors i un Govern que posarà tots els mitjans per fer-la efectiva. En primer lloc, amb una aposta decidida per formar, potenciar i per atraure el millor capital humà. Començant pel capital humà que havia marxat, que s'ha estat formant en altres països i que ara retorna perquè veu possibilitats, aquí, de desenvolupar, com hem comprovat aquests dies, les seves capacitats. Però hi ha d'haver més: la millora del nostre capital humà ha d'anar necessàriament acompanyada d'una clara millora del capital científic i tecnològic. I l'any 2005 ha de ser un any de respostes estratègiques en tots aquests àmbits: el Pla de Recerca i d'Innovació de Catalunya 2005-2008 connecta, jo crec que per primer cop de debò, la recerca amb la innovació. Sempre van juntes en la fórmula, però en la pràctica sempre estan separades. Per altra banda, aquest any aprovarem el Pla d'Alfabetització Digital i el Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicacions. Què pretenen aquests dos plans? Assegurar la disponibilitat dels serveis de telecomunicacions a qualsevol punt del territori de Catalunya, partint de la seva consideració com a infraestructura bàsica. La capacitat transformadora de les comunicacions sobre l'economia del nostre país és i serà extraordinària. El més mal utilitzat dels recursos que tenim és el propi territori i la pròpia població. Si hom té una població comunicada, interconnectada, -la mateixa població, amb els mateixos sabers, la mateixa forma de ser, la mateixa capacitat productiva- ben connectada, té un país molt més ric, molt més capaç, molt més potent i molt més competitiu, que si aquestes comunicacions no hi són. I aquest, que és un país que relativament disposa d'un bon nivell de benestar, és un país relativament mal comunicat. Per raons geogràfiques, i també per raons de desídia històrica en la formulació dels plans de comunicacions. Aquests plans, reitero, pretenen assegurar la disponibilitat de serveis de comunicacions i de telecomunicacions a qualsevol punt del territori de Catalunya. Per la seva importància, la capacitat transformadora de les comunicacions, com he dit, serà extraordinària. 12 �Com ho serà per la comunitat científica i el sector industrial el supercomputador "Marenostrum", un dels ordinadors més potents del món, que s’instal·la al Campus Nord de la Diagonal, a la UPC. Ahir a la nit, parlant amb el científic català Ramon Carbó-Dorca, ens fèiem creus de les possibilitats de tenir el segon supercomputador més gran d'Europa en aquest campus. Sobretot per a aquells sectors més intensius en coneixement i elevat contingut tecnològic. Per a l'aplicació de models matemàtics complexes en diferents branques científiques. Per exemple: en sectors prioritaris en la nostra estratègia econòmica per la seva elevada capacitat d'innovació i potencial de creixement, com són el biotecnològic i el sector aeronàutic, que ahir subratllàvem amb l'Alcalde Clos en el Parc de Recerca Biomèdica, al costat de l'Hospital del Mar. La formació i consolidació de la bioregió ens ha de convertir en un pol de referència de la biomedicina, caracteritzat pel seu dinamisme econòmic i per la seva excel·lència científica i té l'objectiu d'estimular la creació de 120 empreses biotecnològiques en 10 anys. En els pilars d'aquesta bioregió, Catalunya vol aportar-hi el següent: - La creació d'un Centre de Medicina Regenerativa liderat per professor Juan Carlos Izpisúa. - El treball de l'IMIM dirigit pel Dr. Jordi Camí, en el marc de l'impuls del Parc de Recerca Biomèdica, en connexió amb l'UPF. - El projecte al qual volem que es vinculi el Dr. Joan Massagué, amb qui hem estat parlant en els darrers dies (i que compta amb l'aportació del Dr. Baselga), que situarà Catalunya en el mapa mundial de la Recerca sobre el càncer al Campus de la UB a Les Corts i a l'Hospital de la Vall d'Hebron, com avui hem pogut comprovar amb l'Alcalde. - Per últim, el supercomputador d'IBM, del qual ja he parlat, en el campus nord de la UPC. La bioregió s'estructurarà en 3 eixos geogràfics i de recerca. El primer, centrat a Barcelona i especialitzat en medicina clínica. El segon, que inclou la corona metropolitana, centrat en la investigació amb transgènics i l'aplicació de la recerca biomèdica a la diabetis. I, finalment, el tercer, que comprèn tota Catalunya, focalitzat a la indústria agroalimentària. D'altra banda, amb més de 50 empreses de primer nivell i una facturació total que arriba als 110 milions d'Euros, Catalunya va guanyant posicions en un altre sector clau: el sector aeronàutic. I els nostres viatges a Toulouse, sovintejats, no són casuals. Responen a aquest interès. Això diu molt de l'alt nivell de competitivitat de les empreses catalanes, que estan implicades ja, més del que la gent es pensa, en la fabricació, per exemple, de l'Airbus, que serà, anava a dir al carrer però no és al carrer, sinó a l'aire, d'aquí a uns dies. Perquè hi ha moltes empreses catalanes que, essent originàries del sector, per exemple, dels components o del control de processos de l'automòbil, han demostrat una capacitat d'adaptació admirable i una visió estratègica cap als nous reptes de futur; i que estan treballant en un altre sector, com és el de l'aeronàutica. Com ho han fet també algunes universitats. La UPC de Terrassa, per exemple, ha començat a formar enginyers aeronàutics. 13 �I també ho farà el Centre Tecnològic per a la Indústria Aeronàutica i l'Espai, al Baix Llobregat, que ha d'esdevenir el veritable motor del sector a tot Catalunya donant suport a les activitats de R+D que s'hi desenvolupen i a la transferència de tecnologia entre el món científic i la indústria aeronàutica catalana, que és fonamental. Hem de trobar espais de complicitat basats en la recerca, el desenvolupament i la innovació, que tinguin com a punta de diamant la universitat i la xarxa de parcs i centres tecnològics, amb un projecte a la mida dels diferents punts de la geografia de Catalunya. Aquest triangle bàsic que hem dit sempre, de la Universitat, l'empresa i el territori -o, si voleu, els governs que representen el territori. Perquè sense aquest triangle no es fa res. Si no hi ha un Alcalde, si no hi ha un Conseller i alhora un empresari, i al mateix temps una Universitat o un departament universitari, o un professor excel·lent... no hi ha cap d'aquests projectes que pugui tirar endavant. Però també hem de desvetllar noves vocacions d’excel·lència aprofitant els nostres valors creatius, artístics i culturals per tal que ens ajudin a consolidar "serveis del coneixement". Un d'aquests projectes, com els deia fa un moment és, sens dubte, la Casa de les Llengües. La Casa de les Llengües va néixer del Fòrum de les Cultures, en una sessió en què un expert gal.lès que viu a Irlanda, si no m'equivoco, o a Irlanda del Nord, va proposar la creació d'un lloc en el món on es conservin els registres de totes les llengües que existeixen avui, i que estan desapareixent, a raó de desenes de llenguatges cada any... La Casa de les Llengües és una d'aquestes iniciatives a les que va dur l'esdeveniment del Fòrum, i que han estat poc valorades però que s'aniran coneixent al llarg del temps. Amb aquests experts mundials -perquè ells ho van demanar i evidentment hi seran - i amb els nostres propis experts. La Casa de les Llengües ha de convertir Catalunya en un centre mundial de referència sobre diversitat lingüística i sobre el multilingüisme. Així, el català esdevindrà causa guanyadora aquí, i també bandera internacional de la diversitat lingüística. Quina millor manera d'acreditar un idioma que convertir-lo en defensor de tots els idiomes que han passat perills. El nostre, diguem-ho així entre cometes, ha triomfat. Encara que passarà dificultats, probablement s'ha salvat. Malgrat que hi ha tècnics que no ho garanteixen, gent que en sap, hem avançat moltíssim en aquest camp, i què millor podem fer que convertir el nostre idioma en el refugi de tots els idiomes, en la bandera de totes les llengües que tenen la possibilitat de desaparèixer. Un altre exemple de noves apostes per l’excel·lència el trobem en el Campus Audiovisual del Districte Tecnològic 22@ a Ca l'Aranyó, que l'Alcalde no només coneix, sinó que ha apadrinat. Mireu, la nostra independència real en el futur ha de ser la d'existir amb vida pròpia, la de tenir iniciativa, la de crear més oportunitats de les que tenim. Tot el demés són romanços. En pocs anys, Catalunya pot estar molt més capacitada per competir en l'economia global. Per aconseguir-ho, hem d'unir: - la millora del nostre capital humà i tecnològic, - l'impuls dels sectors estratègics dels que els hi estic parlant, 14 �- i la creació d'un marc institucional que incentivi de forma sostinguda la generació de sinèrgies entre centres de recerca bàsica, empreses innovadores i inversors financers. Aquestes són les diferències bàsiques entre un país que innova i un país que no ho fa -o que simplement s'adapta a les innovacions provinents d'altres indrets com hem fet massa sovint fins ara. Entre un país que va a remolc i sense iniciativa, i un país que esdevé motor; entre un país que només exalta i s'emociona amb les seves derrotes (com tantes vegades ha succeït al nostre país) o que es deleix més per les seves derrotes que no pas per les seves victòries, petites o grans. Aquests han de ser, per tant, els fonaments d'una Catalunya més innovadora: la Catalunya que comencem a projectar cap al futur aquest any 2005. Catalunya no podrà transitar el segle XXI sense tenir en compte un entorn global i una Europa ampliada que ens condiciona cada cop més. I en aquest sentit cal interpretar la nostra voluntat de cercar aliats per desenvolupar una estratègia internacional pròpia. En són bons exemples: el desenvolupament dels Quatre Motors per a Europa, amb els que compartim la voluntat de fer efectiu el principi de subsidiarietat establert a la Constitució Europea -tema no menor, gens menor- i, molt especialment, l'impuls i enfortiment de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània. L'Euroregió ha d'esdevenir el pol econòmic més potent del sud d'Europa. De fet ho és, ja ho és, però li hem de donar carta de identitat, probablement, per tal que ho sigui més. La Catalunya dels 7 milions no pot seguir aspirant a ser només la massa crítica suficient per pesar a Espanya. Aquesta estratègia ha estat bona per a una Espanya tancada en si mateixa, com ho va estar al llarg de més d'un segle. Ara, la massa crítica necessària per pesar de veritat, en una Europa integrada i decididament oberta -que ja és el nostre país més gran, que ja és el nostre espai real-, és la que ens donen els 17 milions d'habitants (si hi arribem) del conjunt dels territoris de l'Euroregió. Catalunya no és una illa, ni és un oasi. Tenim molt a guanyar si conformem una Euroregió Universitària potent que aprofiti les sinèrgies i els esforços comuns de la xarxa universitària que ens envolta. O si consolidem un pol potent de serveis de transferència de tecnologia i de gestió de la innovació al sector biomèdic o aeronàutic, tal com deia fa un moment. O si fem del Port de Barcelona un gran catalitzador potencial de l'Euroregió, convertint-lo en el punt neuràlgic de tota la càrrega de sortida d'aquesta regió econòmica. És justament aquesta Europa multipolar i la geografia estratègica de la globalització la que, en essència, dóna sentit a les estratègies de valorització de l'Euroregió o dels Quatre Motors. Com dóna sentit, també, a l'aposta que fem de l'Espanya en xarxa. 15 �Una Catalunya equilibrada Justament és aquesta geografia estratègica de la que els hi parlo, la que demostra que és fonamental disposar d'unes infraestructures de primer nivell. D'unes infraestructures que siguin la plataforma cap a la resta del món i cap a l'ample regió europea, i el teixit de connectivitat interior que necessita Catalunya per esdevenir un país dinàmic i equilibrat alhora. 2005 ha de ser també, doncs, l'any dels mapes de la Catalunya en xarxa. Els mapes d'una Catalunya més equilibrada. Començant pels mapes d’infraestructures. El Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicacions té un objectiu fonamental: assegurar que els serveis de telecomunicacions s'incloguin en la disponibilitat d’infraestructures bàsiques a tot el territori. Estem realitzant un esforç inversor notori per frenar el deteriorament de la xarxa viària i per donar resposta a les necessitats de mobilitat de ciutadans i d'empreses a tot el territori. El ritme de planificació, d'elaboració de projectes viaris i de dotació pressupostària és el més potent dels darrers quinze anys. El nou Pla d'Autovies de Catalunya que està redactant el Govern, juntament amb els 4 grans eixos viaris que ja hem aprovat (Vic-Ripoll, Maçanet-Platja d'Aro, Vilanova-Manresa i Reus-Alcover), en són bons exemples. Igualment d'estratègica és la nostra aposta pel Pla d'Inversions 2005-2008 de Ferrocarrils de la Generalitat, que té com a objectiu promoure el transport de mercaderies amb ferrocarril d'ample europeu i millorar les xarxes de rodalies. Punt i a part per a l'Aeroport del Prat. Tractarem de convertir-lo, en capacitat, dimensió, trànsit i eficiència de gestió, en un aeroport transoceànic. Sinó, la major part de les coses que els hi he dit fins ara no serien possibles, probablement. Altrament ens fallaria la clau de volta per a la dimensió i el nivell de la Catalunya i la Barcelona que volem. Per això caldrà participar amb AENA en la seva gestió. Ja ha arribat l'hora, fa 5 anys que ho estem dient. Sens dubte aquest és un objectiu indefugible. Igual com la gestió del port i de les rodalies ferroviàries han de ser compartides per la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments implicats. Amb la millora del front portuari i l'impuls dels Centres Integrals de Mercaderies i la seva connectivitat, Catalunya ha d'esdevenir la gran plataforma logística del Sud d'Europa. Un altre mapa fonamental és el de la xarxa energètica. El nou Pla de l'Energia de Catalunya 2005-2015 ha de permetre assegurar un subministrament de qualitat, eficient i respectuós amb el medi ambient. El pla, a més, fomentarà l'estalvi energètic, impulsarà les energies renovables i recolzarà la R+D+I en aquest sector estratègic pel desenvolupament del nostre país. Com veuen, l'any 2005 és un any de respostes estratègiques en matèria infraestructural. 16 �Però també ha de ser l'any en el que assentem les bases de futur d'una nova concepció de la gestió del territori, que faci efectius els valors de la sostenibilitat, amb una nova política de protecció de l'entorn i del paisatge i una nova política de l'aigua. La protecció de l'entorn és fonamental, en especial en aquells espais sotmesos a una major pressió urbanística i de més valor paisatgístic i natural com la costa o l'Alt Pirineu i l'Aran. La planificació urbanística i la definició d'una xarxa equilibrada d'espais naturals ha de venir acompanyada per una arquitectura coherent amb l'entorn. Per això hem creat la Direcció General del Paisatge. Aquest és el nostre objectiu amb la posada en marxa, també, de l'Observatori del Paisatge i amb l'aprovació de la Llei del Paisatge. L'any 2005 és un any decisiu en la implantació d'una política hidràulica eficaç i sostenible, d'acord amb els principis i objectius que estableix la Directiva-Marc d'Aigües europea. Es tracta d'una nova forma d'utilitzar un recurs estratègic, que hem començat a fer efectiva amb una inversió de 1.110 milions d'euros que garantiran la qualitat de l'aigua i el seu subministrament equitatiu a tot el territori de Catalunya, conciliant aquest objectiu amb la necessitat de garantir la conservació del nostre entorn natural. El conjunt dels territoris de Catalunya s'han de beneficiar del progrés social i econòmic, perquè és un progrés al que tots contribueixen, d'acord amb les seus recursos i potencialitats. I volem que se sentin forts, amb veu pròpia, fent efectiva la nostra aposta per dotar els governs locals de Catalunya, els governs de proximitat, amb dels instruments adequats per fer front a les necessitats dels seus ciutadans. El nostre és un model de país que està al servei de l'ambició de totes les terres, pobles i viles de Catalunya i dels seus ciutadans, assegurant la coherència del conjunt Aquest ha de ser, també, l'objectiu del nou Estatut com ho és de la nostra política territorial, de la nova organització territorial i de la llei electoral que presentarem aquest 2005 Permetin-me que, per anar acabant, hi faci referència un moment. La política i la planificació territorial impliquen el dret i la necessitat d'ordenar cadascuna de les terres de Catalunya com un fet viu, amb criteris propis i singulars, i a partir d'una visió de conjunt que vetlli per l'equilibri del país. Això és justament el que estem fent amb l'elaboració dels plans territorials que ordenaran cada regió catalana, les 7 regions, en el context d'un model territorial en malla basat en nuclis urbans compactes, separats per espais verds, però units per una xarxa de comunicacions i per una xarxa de serveis públics eficient. I això és el que farem amb la nova organització territorial que té l'objectiu de relligar l'interès general de Catalunya amb els interessos de cadascun dels seus territoris, i l'interès de cadascuna de les regions catalanes i la seva representació política. La imatge massa simple, massa pobre, de la Catalunya homogènia o de la Catalunya dual, ha estat substituïda per una de molt més interessant i rica, carregada de reivindicacions, però també d’il·lusions i d'esperances, que es mereix un model territorial propi. 17 �Amb els Pirineus i unes terres de l'Ebre més sostenibles, però plenament integrats a la Catalunya en xarxa. Amb una Catalunya central que no pot malbaratar amb discussions sobre protagonismes la possibilitat d'emergir amb potència i ambició, com a contrapès de la regió metropolitana. Amb un Camp de Tarragona, unes Comarques Gironines i unes Terres de Lleida que puguin assolir noves cotes d'innovació a partir d'un projecte de futur propi que, aprofitant tots els seus actius, vetlli per la seva qualitat natural. I amb una Catalunya que, com proclamava l'Alcalde Clos aquesta mateixa setmana, té una gran capital i un gran capital, que es diu Barcelona. Barcelona entesa com un atot de Catalunya. No com una rival xucladora dels altres territoris, sinó com a impulsora. L'Alcalde de Barcelona va demanar, dilluns, que l'Estatut reconegui i estableixi el mecanisme per a la participació dels ajuntaments en quatre polítiques bàsiques: educació primària, habitatge, formació ocupacional i benestar social. No és avui, ni aquí, on correspon donar una resposta que és a les mans de la ponència que elabora l'Estatut. Però suposo que tampoc no fa falta que insisteixi en el meu convenciment respecte de la subsidiarietat i la "devolution", com es diu de vegades. En sóc un convençut. Vull que Barcelona comenci, però que tot Catalunya continuï, en la via de l'assumpció de les competències i els recursos que les ciutats i les viles sabran administrar millor que la nació. No tingueu cap mena de dubte sobre el meu capteniment en aquesta matèria. Hem de fer confiança a les terres del nostre país, a les ciutats i pobles de Catalunya perquè retornant capacitat d'acció i decisió pròpia, donarem llibertat. Ens equivocarem més, possiblement. Hi guanyarem molt, segur. I amb aquesta llibertat tindrem uns territoris més vius i dinàmics que miraran el futur amb ambició i optimisme. S'han acabat aquelles veus que els reivindicaven retòricament, aquests territoris i els seus drets, mentre que al mateix temps, a la pràctica, els menystenien. I s'ha acabat el rerepaís. Les dues franges interiors, la de l'oest i la del nord, articularan Catalunya amb l'Euroregió formant un conjunt més obert i més cohesions. Ja no hi ha un cul de sac. Els Pirineus ja no són frontera, són porta, són cruïlla. Amb una constel·lació de ciutats que exerciran de centres de serveis, irradiant dinamisme al seu entorn. Tindrem unes regions o vegueries amb personalitat pròpia que convertiran les seves singularitats, les seves vocacions, els seus valors distintius, en noves oportunitats de desenvolupament pel conjunt de Catalunya. 18 �Que formaran part d'un projecte compartit per a tot el país, per a tota Catalunya. Ni vella, ni nova: la Catalunya en xarxa, una Catalunya més equilibrada. Síntesi i consideració final: de l'orgull a l'ambició Els hi he volgut explicar per què considero l'any 2005 un any decisiu i un any de respostes. El 2004 va ser un any de traspàs, de transició, de verificació de l'alternança. Vam prendre nota de l'estat del país i de les seves institucions. També de les seves aspiracions i de les seves disponibilitats. El 2005 serà l'any en què es posarà de manifest la voluntat política i social d'endreçar el país per a dur-lo a una més alta cota de civilitat. Tenim l'oportunitat -i amb ella, l'obligació- de proposar còm volem que sigui Catalunya d'aquí a vint-i-cinc anys. I ho farem. Tenim la possibilitat d'avançar realment en la direcció de la proposta. Tenim els mitjans econòmics, tenim els medis polítics, tenim les estratègies tècniques, tenim, crec també, les sinèrgies socials que calen per avançar en aquest objectiu. Per això hem decidit reordenar les institucions per a fer-ne instruments més útils al servei dels ciutadans de Catalunya. Ho farem amb l'Estatut, ho farem amb l'organització territorial, i ho farem amb la llei electoral. Però aquestes tres no són les coses més importants. El més important és que Catalunya, avui, està en condicions de mirar endavant. No te perquè mirar més enrere, no té perquè obsessionar-se amb el passat, sinó amb el futur. I ha de ser conscient de que conquerir el futur no depèn només de la reivindicació d'un passat. Depèn de que siguem innovadors, de que siguem atrevits i al mateix temps prudents. No córrer riscos innecessaris, però córrer riscos perquè altrament, els països, com les persones, no avancen. Tenim els mitjans per fer-ho, tenim el Govern disposat, tenim una Coalició de Govern sòlida i tenim una majoria parlamentària com no hi havia hagut en els darrers mandats. Res no impedeix que aquest sigui l'any, no només de l'Estatut -del qual avui no he volgut parlar, o no massa-, sinó també l'any de l'avenç econòmic, polític i social de la Catalunya del carrer, de la Catalunya de cada dia. Dels Barris i de les persones que, a última hora, són els qui han de decidir si, sí o no, aquest país és, arribarà a ser, tant bell, tant bonic, tant potent, tant digne i tant respectat com sempre l'hem volgut, dintre de la tradició del catalanisme polític. Moltes gràcies. 19 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1672 Title A name given to the resource Catalunya 2005: un any de respostes Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de La Pedrera. Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Benestar Social Acció política Territoris Model social Govern Legislació Política Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-01-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/189/20041231.pdf 3aa6b7a5bc193cfa2840ffe3c97b5b8d PDF Text Text Missatge de Cap d'Any del president de la Generalitat, Pasqual Maragall Palau de la Generalitat | 31/12/2004 Benvolguts ciutadans i ciutadanes de Catalunya, Crec que el segle XXI ha començat en realitat, l'any 2004. Quantes coses han canviat al món ! Els grans blocs polítics i humans que són la Xina, l'Índia, el Japó, Rússia, Brasil i el Mercosur s'afirmen com a nous protagonistes. La natura mateixa sembla revoltar-se al sud est d'Àsia com per assenyalar el canvi d'època amb un recordatori de la nostra pròpia fragilitat com a espècie humana. Com dient-nos: tot canvia però tot segueix igual. Els Estats Units han decidit entrar en el món obert i en el nou mil·leni amb totes les precaucions. I no és estrany, fins ara han manat, i han manat perquè en els darrers cent anys Europa s'ha dividit dos cops en les dues guerres més cruentes de la història. I els Estats Units van haver d'intervenir per posar pau. Però ara ha nascut una Europa de 450 milions d'habitants. Gairebé el doble que la població dels Estats Units. També hi ha mes novetats. I no totes bones. S'ha fet present entre nosaltres un nou terrorisme global que ens ha colpit el passat 11 de març a Madrid. Portem les víctimes al cor. Però hi ha novetats que sí son bones. A Espanya hi ha un govern disposat a modificar la Constitució per posar-hi tot el que encara no hi és. Un govern que en menys d'un any ens ha tornat els papers de la Guerra Civil, retorna els castells de Montjuïc i Figueres, ens envia la Comissió de Telecomunicacions, i aniríem seguint. I el que és més important: un govern que està decidit a canviar la Constitució i l'Estatut. 1 �Fa 20 anys que som a Europa però Europa no apareix en la Constitució espanyola. Fa 20 anys que som 17 autonomies i no figuren a la Constitució, no estan relacionades. Tenim 17 autonomies però no tenim el Senat de les autonomies, un senat federal com tenen, per exemple, els alemanys o els nordamericans. Doncs bé: el nou govern espanyol ha decidit posar tot això en regla, d'acord amb nosaltres. I ha decidit donar a Catalunya i a Euskadi l'oportunitat que fins ara no han tingut de posar el dia els seus estatuts. Però fer-ho d'acord amb els mecanismes que preveu la Constitució amb els vots dels qui condemnen el terror. I a Catalunya tenim un govern que posa ordre, planifica a llarg termini, i s'ocupa del que preocupa la gent:  dels mestres i l'escola,  dels metges i el dispensari i l'hospital,  dels mossos i la seguretat, al carrer i a la carretera... Per cert, sigueu prudents aquests dies. Un govern que s'ocupa:     de les persones, dels vells que viuen en residències, dels joves emprenedors, de tothom. Per això l'esforç inversor del govern, aquest any que ve, serà un 65 % més alt que l'any passat. Per això ens hem posat al capdavant a l'hora de reclamar una solució per al finançament de la Sanitat i en general pel finançament autonòmic. En això també son capdavanters. Aquest és un Govern que s'ocupa de teixir relacions amb els territoris veïns. Per a tenir la talla que s'ha de tenir, en el món d'avui, per a ser algú. Un govern que s'ocupa de tenir les infraestructures que calen per a establir aquestes connexions: carreteres, connexions ferroviàries i telefòniques. I lligar-se amb el món obert. 2 �Un govern que ha vist que hi ha barris i centres urbans, a Catalunya, que tenen tots els problemes alhora, que tenen immigració abundant i problemes a l'escola, al Centre d'Atenció Primària i al carrer. La culpa no és dels immigrants: els necessitem. Si som 7 milions és perquè ha repuntat un xic la nostra natalitat, però sobretot perquè torna a venir gent de fora. La culpa és nostra, de la classe política, dels governants que no hem fet prou per defensar els interessos de la gent dels barris on passen realment aquestes coses. Ara ens hi hem posat, en tots aquests temes. Els ajuntaments fa temps que els coneixen, perquè viuen la vida de cada dia a peu de carrer. En canvi, a nivells més alts no ens hi havíem posat amb tanta atenció com calia. Sí: també a Catalunya ha començat un nou segle i un nou cicle. L'any 2005 serà un any que marcarà la història. Tindrem nou Estatut, posat al dia. Tindrem la llei territorial i la llei electoral que s'havien d'haver fet fa 25 anys. Fa 25 anys ja sabíem que Catalunya tenia set territoris naturals i no quatre. Ja sabíem que els Pirineus i l'Ebre mereixien atenció especial. Ja sabíem que la Catalunya central i la regió metropolitana no són el mateix. Fa 25 anys l'Estatut ens manava fer una llei electoral proporcional, corregida a favor dels territoris menys densos, sense alterar les proporcions del vot als diferents partits. Bé, és ara que ho farem realitat, tot això, és ara. Estimats ciutadans i ciutadanes de Catalunya, Acabem l'any de les decisions indispensables, L'any del canvi de govern; de la cita mundial del Fòrum a la capital de Catalunya; 3 �L'any de fer inventari del passat i avaluar els 25 anys transcorreguts en pau, democràcia i autonomia, que ja era molt. Però també l'any de posar ordre a la Generalitat, que estava mancada de tremp i d'ambició, desprès d'un quart de segle meritori, ple d'emocions, però mancat encara de qualitat, de rigor en l'administració i d'ambició real de país, més enllà de les paraules. Catalunya té un govern que sap el que ha de fer i a quin ritme ho ha de fer. Entrem en un any apassionant. Només em reca que tanta gent, tants amics, tants familiars estimats, que es mereixien haver-ho viscut no ho viuran. Se'ns han mort en Joan Reventós, en Ramon Margalef, en Joan Oró... El Nadal i el cap d'any sempre tenen aquest toc agredolç. La mirada de l'infant al que fem creure que el món es meravellós, i l'adéu, sempre entristidor però a voltes alliçonador, fins i tot majestuós, dels qui se'n van sense rancor i amb l'ànima en pau. Us desitjo de debò, de debò, un any nou tan ple de bones noves com s'albiren des del darrer dia de l'any que s'acaba. Bon any 2005! 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1671 Title A name given to the resource Missatge de Cap d'Any del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, 2005 Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Acció política Territoris Estatuts Federalisme Missatges institucionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Missatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-12-31 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/188/20041214.pdf c8e40ced6098b9fcc8530a6c9df49bf9 PDF Text Text Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2004 Auditori de Barcelona | 14/12/2004 Molt honorable senyor President del Parlament, Honorable Senyor Conseller en Cap, Honorables senyors Consellers, Senyora Consellera de Cultura, autoritats, amics, guardonats. La Tomasa i en Miquel, en Miquel Núñez que ara us ha parlat i la Tomasa, que ha pujat primer, representen per mi en el record una cosa molt especial que és no solament l'esforç de les persones que en la clandestinitat estaven tractant de portar la democràcia que ara tenim i l'autonomia que ara tenim, sinó també l'esforç per mantenir viu l'esperit d'aquest país i, encara que sembli mentida, la llengua d'aquest país. Dic que sembla mentida perquè ells originalment no parlaven el català, però editaven "Treball", que era una revista del PSUC. El PSUC en aquells anys representava un conjunt de forces polítiques, potser millor que cap altre, perquè va saber, d'alguna forma, sobreviure a la dictadura, va saber mantenir la reclamació de la democràcia però també la reclamació de la vigència de l'esperit d'aquest país i lentament, molt lentament, amb molts d'anys, amb molt de patiment (a la Tomasa li van trencar l'esquena) ho van finalment aconseguir. No ells sols, per descomptat, però ells al capdavant. Consellers, autoritats, guardonats, amigues i amics. Aquest acte és el reconeixement que Catalunya en el fons es fa a si mateixa. Els qui tenim la responsabilitat de regir la governabilitat del país tenim cada dia l'oportunitat de treballar pel país i cada any de guardonar uns quants homes i dones entre tots els que són mereixedors per atorgarlos la Creu de Sant Jordi. Tot cos civil ben constituït ha de guardar l'equilibri entre drets i deures, entre llibertat i igualtat, entre interessos i altruisme, entre oportunitats i mèrits. Les societats contemporànies busquen camins per conciliar tradició i modernitat, per preservar un patrimoni valuós i compartit, per reconèixer i premiar les actituds exemplars en els camps i disciplines més diversos. D'aquesta recerca, d'aquest equilibri en surt un cos civil, travat, sòlid i en progrés continu. Quan la societat decideix atorgar una distinció a uns ciutadans o a unes institucions es posen en risc intencionadament aquests equilibris que existien. Per això avui enaltim el sentit del deure, la llibertat i l'altruisme, el mèrit i l'excel·lència. És a dir, estem distingint la virtut cívica més que no pas l'èxit enlluernador. Estem assenyalant i distingint els virtuosos i aquests virtuosos conformen, si m'ho permeteu, una mena d'aristocràcia dels mèrits i de les virtuts 1 �cíviques. El contrapès de l'herència i la història, entre passat i present. És el que ens permet d'equilibrar la balança, equilibrar el que és el nostre país per tot allò que en conforma el substrat. El que dia a dia hi aporten aquestes trajectòries vitals que volem enaltir i que volem reconèixer. Les Creus de Sant Jordi són la màxima distinció civil que concedeix el Govern de la Generalitat. No fan distinció entre homes dones, artistes, científics, lluitadors sindicals, pedagogs o investigadors, els vol a tots. Com tampoc no en fan entre les entitats que treballen per la difusió dels valors o per la concòrdia, o per la igualtat o per la preservació de la memòria col·lectiva. No prioritzen ni distingeixen entre universitaris i obrers, entre cosmopolitisme i localisme, entre excel·lència científica i lluita veïnal, entre recerca i difusió. És el mèrit cívic, és l'aportació als diversos registres de la complexa respiració del nostre país, allò que premiem. D'ençà de la seva instauració aquests premis han estat atorgats a més de vuit-cents homes i dones i a prop de tres-centes entitats i col·lectius. Del conjunt de totes aquestes aportacions se'n desprèn una imatge precisa de la realitat rica i plural que és Catalunya. Aquest miler llarg de guardons conformen una paleta de colors que defineix i il·lustra, amb tots els seus matisos la nostra realitat. Més enllà del sentiment de pàtria hi ha una imatge de la pàtria, un conjunt de cares que conformen i confirmen les obres, el treball, el progrés, la creació, la reflexió i el mestratge dels homes i dones que avui hem distingit i premiat. Catalunya viu, deixeu-m'ho dir, un moment extraordinari, esperançador. No deixem que ens segueixi dominant la temptació de la derrota, que de vegades ens uneix més que no pas els petits èxits que ens permeten d'anar endavant. No deixem que passi. És un moment en què cadascun de nosaltres i tots col·lectivament hem de saber aprofitar aportant-t'hi el millor de nosaltres mateixos. És un moment extraordinari. Aportar-hi tot allò que ens ajudi al progrés de ciutadans i ciutadanes, dels vells i els nous, i dels novíssims catalans també. Aquest és l'alt valor que uneix i identifica totes les persones que aquest vespre hem reconegut i premiat. A tots l'enhorabona i, una vegada més, moltes gràcies per la vostra obra, moltes gràcies per les vostres vides. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1670 Title A name given to the resource Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2004 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de Barcelona Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Catalanisme Ètica Cuevas, Tomasa, 1917- Núñez González, Miguel, 1920-2008 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-12-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/187/20041213.pdf 6242dc5dbf74b55f74b4ffe2376f5083 PDF Text Text Catalunya/Espanya: Una agenda de reformes Tribuna Barcelona | 13/12/2004 Vull saludar, per començar, la iniciativa de "Tribuna Barcelona" de dedicar un cicle a la reforma de l'Estat autonòmic. És una iniciativa oportuna, encertada i sensible, una iniciativa encertada en la mesura que contribueix a crear un clima d'opinió sensible a unes reformes que -en paraules del president de "Tribuna Barcelona"- s'emmarcarien en una "segona transició". Conec i valoro la sensibilitat demostrada per "Tribuna Barcelona" per contribuir a la creació d'aquest clima de diàleg, amb iniciatives que han donat a conèixer els punts de vista de Catalunya a Espanya i viceversa, però m'atreveixo a demanar-vos que persevereu en aquest esforç de clarificació i de concòrdia, perquè encara no s'ha acabat, especialment portant aquestes iniciatives a altres llocs d'Espanya. Aquest és el sentit de la presència de Marcelino Iglesias com a introductor de la meva intervenció, a qui vull reconèixer públicament com un dels exponents més lúcids del nou socialisme espanyol, amic de Catalunya i compromès a fons des de l'Aragó amb l'Espanya plural. Els meus plantejaments, que comparteixo, sobre la reforma de l'Estatut i la reforma constitucional crec que a aquestes alçades són força coneguts, però no estic tant segur que siguin ben interpretats. De fet, si que ho sé, i els haig de reconèixer que el camí cap a la plenitud de l'Espanya plural no està sent ni serà un camí fàcil. És un camí que en iniciar-lo era ben estret i costerut, però que avui s'ha eixamplat i és més planer i, per això, més transitat: hem començat a trobar-hi bona companyia. Vostès saben que els plantejaments de reforma de l'Autogovern i de l'Estat autonòmic que proposo estan arrelats en la tradició catalanista i federalista. Una tradició política que aspira a retrobar-se amb una altra tradició política, una tradició castellana de caire liberal, laica i republicana. És, ni més ni menys, la tradició de la que avui es reclama el president del Govern d'Espanya. Per això els hi puc dir que comencem a anar amb bona companyia. 1 �Però, a més de l'arrelament en la tradició, el que avui proposo té un sòlid fonament en l'experiència política i administrativa dels darrers 25 anys. Tenim l'experiència d'un Estat autonòmic que s'ha creat i ha crescut en aquests anys a partir de les previsions constitucionals i estatutàries. Però es dóna la paradoxa que l'Estat autonòmic no és materialment descrit en la Constitució vigent, per la senzilla raó que aquesta es va fer per a que poguessin existir les Autonomies, però no va definir-les, ni va dir quines eren, quantes eren ni com s'havien de governar. Ara que són un fet polític, jurídic i material consolidat ha arribat l'hora d'adaptar la Constitució a la realitat que ha contribuït a crear: és l'hora del reconeixement constitucional de les Autonomies existents tal com són. També com a conseqüència de la materialització política i jurídica de l'Estat de les Autonomies ha progressat la jurisprudència i la reflexió acadèmica que ens ajuda a interpretar-lo. De tal manera que avui disposem d'un instrumental conceptual i interpretatiu molt més ric i més arrelat a l'experiència viscuda que fa 25 anys. La conjugació de la visió política que ha detectat la necessitat de la reforma, l'acumulació d'una experiència de govern i de gestió d'un Estat compost i el coneixement tècnic que se'n deriva són tres bones condicions prèvies sobre les que fonamentar la voluntat de transformació. No cal que els hi digui que aquestes tres condicions no es donaven simultàniament en el moment de la Transició i que el coratge polític va ser el motor del canvi que va suplir moltes de les mancances d'aleshores. Avui seria imperdonable que per manca del coratge polític necessari malaguanyéssim una situació amb bones condicions per a la reforma de l'Estat. I els hi vull confessar que del meu tracte amb el president Rodríguez Zapatero he tret la conclusió de que no és precisament coratge el que li manca. Crec que Zapatero és un polític de la mateixa fusta que Adolfo Suárez: un home conscient del moment històric que li ha tocat viure i decidit a fer el que s'ha de fer. Dit això, passo a exposar-los a grans trets els aspectes més rellevants de la proposta catalana. 2 �Nosaltres el que volem és : - Una Espanya no radial sinó en xarxa (que de València a Barcelona es viatgi igual que de Madrid a València, com ja va dir el Banc Mundial l'any 1962. La Jonquera-Múrcia. - Que s'acabi amb l'escàndol que per anar de punt a punt d'Espanya per autopista no es pagui i a Catalunya i al País Basc si, que hi hagi equitat. - Tenir competències i recursos generats per la nostra economia per a erradicar dels barris i pobles de Catalunya tota traça de misèria urbana i ho farem. Aquests recursos no els perdonarem. - Crear una segona línia de comunicació ferroviària entre Lleida i Girona (i França) per l'interior en x anys. - Tenir a l'AMB una xarxa de metro decent i compacta, que no la tenim. Tenim línies de metro, però no una xarxa compacta. - Tenir un aeroport transoceànic gestionat des d'aquí i un port que esdevingui el primer d'Europa que és el que li toca. - Crear una Euroregió amb el Llenguadoc-Midi Pyrénées, AragóBalears i, si vol, també la Comunitat Valenciana. - Obrir les portes d'Europa, com estem fent, als idiomes d'Europa - Assegurar als nostre ciutadans tres coses : SEGURETAT, ESCOLA I SALUT al màxim nivell europeu. És una proposta per a Catalunya i a la vegada és una proposta per a Espanya feta des de Catalunya. És una proposta que intenta ser fidel a la percepció majoritària del poble de Catalunya que per anar bé nosaltres ens convé que vagi bé Espanya i que vagi bé Europa. En síntesi es tracta d'una proposta que pretén, de forma simultània, en primer lloc l'afirmació de la identitat i de l'autogovern de Catalunya i el seu reconeixement per l'Estat espanyol, i en segon lloc el reconeixement del caràcter plural d'Espanya i l'organització federal de l'Estat espanyol. Millorar l'Autogovern de Catalunya és un objectiu compartit -amb els matisos que es vulgui- per totes les forces polítiques catalanes i constitueix un dels pilars del projecte polític de l'actual Govern de Catalunya. Aquest objectiu es centra avui en la reforma de l'Estatut. No d'un Estatut entès com un símbol de la identitat catalana, sinó de l'Estatut entès a la vegada com l'expressió de l'acord de convivència entre els catalans, com l'eina bàsica del nostre autogovern i com un nou pacte amb l'Estat espanyol. L'Estatut com a eina de concòrdia i com a instrument de progrés i de justícia. 3 �La responsabilitat del conjunt de les forces polítiques catalanes és fabricar una nova eina més útil que la vella. Més útil per servir la prosperitat, el benestar i l'esperit cívic dels catalans i les catalanes. Ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho: volem un nou Estatut i un millor govern per guanyar en eficàcia i per augmentar el benestar i no especialment per apujar el volum de la retòrica política. L'autèntic patriotisme va ser aquí . A la majoria dels catalans i de les catalanes no els interessaria l'Estatut -ni el vell ni el nou- si no suposés més benestar i més igualtat, més justícia i més qualitat de vida, en definitiva ser millor que els altres pobles no solament en la retòrica sinó en els resultats i en la pràctica diària. Hi ha qui en l'extrem de la retòrica i el límit de l'apassionament identitari prefereix una bona derrota a una colla ininterrompuda de modestos resultats positius i tangibles. I per això volem un nou Estatut que, senzillament i concretament, clarifiqui i enforteixi les competències de la Generalitat i fixi de manera inqüestionable les bases d'un sistema de finançament que corregeixi un desequilibri contrari a Catalunya. Però també volem un nou Estatut per millorar les nostres institucions d'autogovern. Amb una organització territorial que suposi una descentralització de moltes competències en els ajuntaments. Amb una nova relació amb el govern local, feta de lleialtat, subsidiarietat, i estratègies compartides i no pas confrontades. Amb un nou compromís amb la transparència: l'Estatut serà una aposta per una democràcia de més qualitat i amb més control social de les institucions públiques. Aquesta és per a mi una obsessió: Reduir l'autoindulgència dels responsables públics, polítics o funcionaris, o medis de comunicació oficials, acabar amb els monopolis de fet en tants camps de la nostra vida social, amb les màfies consentides. Reduir l'abús de la publicitat en l'ocupació dels espais públics, etc. Tenim l'obligació de fer complir les regles. No estic per una política de desconfiança sistemàtica i metòdica respecte de tot el que és públic. Al contrari : estic contra la privatització del que és públic i que s'inicia quasi sempre posant obstacles a la transparència, molt crucial. 4 �Amb una administració de Justícia més pròxima i, per tant, més eficaç. Amb un nou compromís amb la ciutadania: un Estatut vertebrat entorn dels valors cívics i de la participació de la societat civil. En tercer lloc, volem un Estatut que reafirmi la nostra voluntat de ser considerats com a Estat i que renovi el pacte de solidaritat i amistat de Catalunya amb tots els pobles d'Espanya. En aquest sentit el nou Estatut de Catalunya serà una contribució decisiva per a fer efectius els principis inspiradors del pacte constitucional de 1978. És a dir per tenir un Estat que reconegui que és plurinacional i que té diverses llengües i cultures. L'Estatut haurà de contemplar qüestions com la nostra presència al Senat, l'atribució de funcions de cassació al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la participació de la Generalitat en la designació dels membres de les altes institucions de l'Estat -com el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial-, la transferència de funcions executives de l'Administració de l'Estat a la Generalitat, el reconeixement, protecció i impuls de la llengua i la cultura catalanes per part de l'Estat espanyol, com s'està començant a fer. I, finalment, volem un Estatut que reguli les relacions de la Generalitat amb la Unió Europea. Que asseguri la nostra participació en la formació de les posicions de l'Estat i la nostra presència en les institucions i organismes europeus quan es tractin qüestions de l'interès de Catalunya. Vull subratllar el caràcter de pacte amb l'Estat espanyol que té l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Aquest pacte afecta òbviament la pròpia naturalesa i organització de l'Estat espanyol. Aquest estat que va ser el primer estat modern, obligat per la complicació dels seus dominis transoceànics, dels quals la península era només una part. I pel fet que la península mateixa , fins el 1714 contenia dos regnes molt diferents. Tres si comptéssim Portugal. Hem de ser conscients que la reforma de l'Estatut de Catalunya influirà en la modificació de la resta d'Estatuts. 5 �La gran qüestió a resoldre és com es preserva la singularitat política de Catalunya i a la vegada es garanteix la cohesió ciutadana, social i territorial d'Espanya. Es tracta d'articular un Estat compost en el que el reconeixement de les identitats nacionals i de les singularitats lingüístiques i culturals no equivalgui a privilegis, és a dir, no sigui o involuntàriament entès com un privilegi o voluntàriament presentat com si ho fos. Aquí hi ha un problema de proporcions, de mitjans, un problema de lectures. Si jo llegeixo un article avui en un diari de circulació "nacional" (entre cometes, és a dir estatal) i aquest senyor no llegeix demà el que estic dient avui aquí, si aquest senyor diu que "le parece muy grave que se diga que el concepto de nación catalana no produce rechazo" (...) i afegeix que "el concepto de nacionalidad es una licencia grave de la Constitución" (...) " un adjetivo convertido en sustantivo" i demà aquest mateix senyor no llegeix el que diem aquí, malament! Perquè vol dir que el sistema no funciona bé. Hem de crear un sistema de circulació de les noticies i de les opinions. Per això, la segona part de la meva proposta tracta de l'Espanya plural i del seu correlat polític, l'Estat federal. Tot i ser ben cert que l'Estat autonòmic ha donat un rendiment extraordinari en termes de descentralització política, també és evident que amb el pas del temps han aflorat els seus límits i les seves insuficiències. Deixeu-me parlar de Rubio Llorente: "la reforma es posible porque no se hizo España para la Constitución, sino la Constitución para España" Recordo que Rubio Llorente, que no és precisament un esquerrà i un socialista, i que dóna la casualitat que és president del Consell d'Estat, ha proposat la fórmula de "Comunitats nacionals" per a l'Art. 2 de la Constitució, en referència a Catalunya, Euskadi i Galícia (i "la foral de Navarra", afegeix). És una fórmula discutible, com totes, però interessant. L'Espanya que proposo és una Espanya que reconeix i respecta la diferència i que, per tant, articula de maneres diverses les realitats que són diverses. L'articulació institucional de la diversitat hauria d'atenir-se a dos criteris bàsics: criteri d'igualtat i el criteri de diferència. El criteri d'igualtat ha d'esdevenir en la pràctica una igualació en serveis i estàndards de vida de tots els ciutadans, amb el que això 6 �suposa de solidaritat dels més desenvolupats amb els més endarrerits. Entenc que el 1978 l'essència del pacte constitucional va consistir en què Catalunya i Euskadi renunciaren a exercir el dret d'autodeterminació a canvi d'obtenir un nivell d'autonomia i d'autogovern a l'alçada del que havien aconseguit amb els Estatuts de la Segona República. Ara, el nucli del pacte constitucional hauria de consistir en que les nacionalitats històriques accepten la generalització autonòmica, la igualtat competencial i l'equilibri del model, al mateix temps que les altres comunitats reconeguin la diversitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d'Espanya i, en conseqüència, les expressions polítiques pràctiques i simbòliques dels fets diferencials. Òbviament, transformar l'Estat espanyol en un veritable Estat compost no s'acaba amb la reforma constitucional. Exigeix una revisió a fons del sistema del finançament que fixi un quadre estable de relacions fiscals i financeres de caràcter federal, equitatiu i durador, amb corresponsabilitat i suficiència. Exigeix l'adequació del sistema judicial a l'Estat autonòmic. Exigeix una política cultural i lingüística de l'Estat al servei de totes les seves llengües i cultures. I exigeix que la composició de les altes institucions de l'Estat -com el Tribunal Constitucional- reflecteixin la complexitat de la nostra organització política. Exigeix una profunda transmutació de l'organització i de les funcions de la Administració de l'Estat. Són reformes institucionals a les que caldria afegir les transformacions econòmiques i territorials, inherents a una concepció del territori espanyol que superi la visió centralista i radial per una nova visió d'Espanya en xarxa. En definitiva, es tracta de la plena i coherent adequació de l'Estat autonòmic a la pluralitat i la diversitat dels seus territoris: institucions (Senat, TC, Conferència Presidents, sistema judicial ...), polítiques (cultura, llengua ...), finançament ... i també de la potenciació de l'Espanya en xarxa en una Europa en xarxa. 7 �Tot això no és novetat. El que sí que és novetat és que aquests plantejaments estant fent camí. Si no és pel govern espanyol, el tema de la "nació catalana" no sortiria en els mitjans de Madrid. En un any s'han fet progressos més que evidents. Uns avenços que són innegables: - Totes aquestes propostes està en la base de l'acord del Tinell que orienta l'acció del Govern a Catalunya. - No hi ha cap força política catalana que a aquestes alçades negui la necessitat de reformar l'Estatut i revisar el sistema de finançament. - El nou Govern d'Espanya, amb el seu President al davant, ha passat dels gestos a les propostes: - ha obert la porta a la reforma constitucional; - s'ha compromès a fons amb el nou Estatut de Catalunya; - ha portat el català a Europa; - ha activat la Conferència de Presidents; - ha propiciat una fórmula acordada de participació de les Autonomies a la Unió Europa. Es pot dir que les qüestions més rellevants estan plantejades, formen part de l'agenda política i hi ha raonables expectatives de que podrem avançar. Això era impensable fa un any. Ha arribat l'hora de transcendir el debat sobre la fiabilitat de totes aquestes afirmacions Es va parlar dels gestos o del tarannà (del "talante") als fets i sí aquests són insuficients o poc adequats. Però el cert és que gestos i fets estan provocant rectificacions de posicions prèvies i creant incomoditats en els que encara no s'atreveixen a rectificar. Potser ja és hora de deixar de banda impaciències retòriques i seure a parlar d'un programa enraonat de reforma de l'Estat. És a dir, és l'hora de l'estratègia. De l'estratègia de Catalunya, no de les estratègies de partit. 8 �Tinguin la certesa que el Govern de Catalunya es basa en una aposta estratègica que lliga el progrés del nostre autogovern a la transformació de l'Estat espanyol. Es més tinc la convicció que aquesta aposta estratègica pot ser compartida per totes les forces polítiques catalanes. Com a president de la Generalitat faré el que calgui per a que ho sigui. No tinc raons pel pessimisme. Ans al contrari. Crec haver aportat prou arguments per justificar l'esperança del moment. Que no ens manqui ni la intel·ligència ni el coratge que -de ben segur- necessitarem. Moltes gràcies. Pasqual Maragall 9 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1669 Title A name given to the resource Catalunya/Espanya: Una agenda de reformes Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Tribuna Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Autonomia Territoris Espanya plural Estatuts Federalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-12-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/186/20041205.pdf 6bdb60996d0b65dc0cad7388e816e4d5 PDF Text Text Declaració institucional del president de la Generalitat de Catalunya amb motiu del Dia de la Constitució Girona | 5/12/2004 Estimats conciutadans, Avui ens podem preguntar: Què representava la Constitució espanyola fa 26 anys?. Ara ho sabem: representava l'oportunitat d'obrir una llarga etapa de pau, democràcia i autonomia, desprès de l'intent dramàtic de la 2ª República. La victòria de les esquerres a Catalunya en les primeres eleccions, les constituents de 1977, havia permès el retorn del president Tarradellas, la recuperació d'un sistema autonòmic semblant al vigent durant la segona República. Però la Constitució del 78 era la suma d'una colla de pactes. Acceptava la forma monàrquica de govern. La Constitució va proposar la generalització del sistema autonòmic no solament a les tres nacionalitats històriques que el van plebiscitar durant la República sinó a totes les regions espanyoles Ara, un quart de segle més tard, que hem de fer? Ara hem de crear el Senat de les autonomies, posar en la Constitució el que hem fet en aquest quart de segle i introduir-hi Europa, perquè vam entrar a la Unió 8 anys desprès d'aprovar la Constitució espanyola. Hem d'aconseguir que l'esperit inicial de la Constitució sigui respectat. Que les nacionalitats siguin nacionalitats i les regions, regions. Que cada nacionalitat històrica sigui considerada com a tal, com a comunitat nacional. Ara és l'hora del reconeixement constitucional de les Autonomies i de donar cabuda a les diverses realitats que volen conviure en la nació de nacions que és Espanya. La lectura proposada per l'anterior Govern espanyol era restrictiva i contrària a la direcció i la dinàmica que la Constitució del 78 assenyalava. Això ens ha fet perdre uns anys. En comptes de seguir avançant es va oblidar aquell pacte fundacional i es congelava un statu quo incomplet. 1 �Ara anirem endavant. Catalunya no fa trampes. Espanya pot confiar en Catalunya, perquè Catalunya juga i jugarà net. Espanya hi sortirà guanyant. Una Catalunya a la defensiva no convé a ningú. I una Espanya a la defensiva, desconfiada, tampoc no convé a Catalunya. Ciutadans de Catalunya, A Miravet totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya vam acordar un calendari i unes formes d'actuar per a obtenir el consens en la reforma de l'Estatut. L'esperit de Miravet s'ha de respectar. El respectarem tots. És més: estic convençut que Espanya necessita un acord com el de Miravet, que recentment s'ha aconseguit a Catalunya. Sense això no hi haurà reforma constitucional. Quan la Conferència de presidents autonòmics ens reunirà a la primavera, en nom del nou govern català explicaré l'Estatut aprovat pels catalans. Quan Catalunya s'explica, convenç. El millor temps encara no ha arribat; però el millor temps s'acosta. Que ningú no l'esguerri per interessos de partit. Catalunya i Espanya no s'ho mereixerien. No hem de caure en cap provocació ni hem de decidir, davant les dificultats que ens trobarem, que Espanya no té solució. Ara tenim un nou Govern espanyol disposat a reprendre el camí de l'avenç cap a l'Espanya diversa i plural prefigurada en la Constitució. El president Zapatero està demostrant determinació i coratge polític per dur endavant les reformes institucionals necessàries. Ha proposat dues coses: una revisió del concepte de nació espanyola i més respecte pel concepte de nació catalana. Poc que ho havíem vist això abans... Amb el president Zapatero compartim la convicció que ha estat justament l'èxit de la Constitució el que ha obert la possibilitat de la seva reforma raonada i raonable. Estem començant a anar més lluny. Tots junts, Catalunya, Andalusia, Euskadi, València, Galícia ...: tots. Espanya sencera entesa com la lliure unió dels seus pobles. Fóra un error negar-se ara a la necessària i convenient adequació estatutària i constitucional. La Catalunya del segle XXI, l'Espanya plurinacional i l'Europa unida, que també s'ha dotat d'un Tractat Constitucional, han de trobar camins legals viables. Camins que 2 �puguin ser compartits amb comoditat per la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes dels pobles d'Espanya. Us en adoneu? Estem davant la cruïlla que sempre havíem somiat. Europa ha integrat dins els 450 milions de persones que des del segle XIX s'estaven fent mútuament la guitza .. i la guerra; Espanya es reconeix diversa i dóna llibertat i confiança als seus pobles; Catalunya s'afirma, creix lliure i potent, retorna implicació i solidaritat, afecte per afecte. Espanya, per fi, s'expressa tal com és: plurinacional i més europea que mai. Ara ja no és l'horitzó que tenim al davant. És una realitat. Abordemla amb decisió, serenitat i fermesa. El millor temps és a tocar de dits. Com a president de la Generalitat faré el que calgui per assolir-lo. Estic convençut que així interpreto el desig majoritari del poble de Catalunya. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1668 Title A name given to the resource Declaració institucional del president de la Generalitat de Catalunya amb motiu del Dia de la Constitució Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Girona Subject The topic of the resource Autonomia Constitucions Espanya plural Territoris Estatuts Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-12-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/185/20041126.pdf 125846cb6ff43b50e63864922f1568a3 PDF Text Text Conferència "Elogio de la Hospitalidad" en el marc de la Càtedra Julio Cortazar (castellà) Paranimf de la Univesitat de Guadalajara. Mèxic | 26/11/2004 Buenas tardes, señoras y señores. Buenas tardes, Ilustre Secretario de Educación, alcalde, Rector Padilla, Director de la FIL, Conseller Huguet, Consellera Mieras, Secretaria de Relacions Internacionals, Secretari de Cooperació, estimados escritores Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Juan Goytisolo y muy queridos amigos,.... Comienzo, como es debido, por agradecer a la Cátedra Julio Cortázar esta invitación a dirigirme a un público que me es muy próximo, por historia, por carácter y por sentimiento. Hablarles desde el Paraninfo de la Universidad de Guadalajara es confrontar la historia de México y, en cierto sentido, del mundo. Los magníficos murales que nos rodean, del universal pintor de Jalisco, Clemente Orozco, representan, según su título, al hombre "pentafásico" o mejor a la persona con esas cinco virtudes: la persona que piensa, interroga, indaga, reflexiona y se entusiasma. La persona que se compromete con su vida y con su entorno: el ser humano como sujeto histórico, consciente de su Destino. Como es frecuente en México, la Cátedra latinoamericana "Julio Cortázar" nace de un gesto de generosidad. Al serles otorgada una beca a Carlos Fuentes y Gabriel García Márquez por su contribución a las letras latinoamericanas, deciden destinar los fondos de esa beca a la creación de esta Cátedra en honor de Cortázar. El objetivo es "trascender las fronteras geográficas y culturales de las naciones latinoamericanas para integrarlas en un proceso creativo global". Me complace y me conmueve seguir aquí hoy las huellas de Ricardo Lagos, Felipe González, y José Luís Rodríguez Zapatero, amigos admirados todos ellos, que efectivamente han contribuido con su dignidad y tesón a trascender ciertas fronteras físicas, sociales, económicas y culturales en América Latina y Europa. Orozco propone un reto a los políticos. Un llamado que la Cátedra ha honrado eligiendo, en estos tres casos, a algunos de los líderes más honestos, comprometidos, y dignos del escenario político de hoy. La propia Cátedra, al hacer esta selección, contribuye, de acuerdo con su misión, a franquear fronteras. Crea, o reconoce y plasma, una 1 �comunidad de pensamiento, una familia de hecho, un hogar, que no sólo nos une a todos nosotros, sino que también nos enlaza con los pensadores que han ocupado la cátedra. Entre ellos se cuentan, Anthony Giddens y Giovanni Sartori y, aún muy cerca de mí por más motivos de los que puedo detallar, Xavier Rubert de Ventós. VAMOS POR PARTES. Se me antoja que es absurdo venir aquí a hablar yo de hospitalidad, como no sea para simplemente agradecerla, a unas gentes que nos reciben con tan desbordante cortesía -cortesía no, exactamente, que sería cosa más bien regia y castellana, más bien con auténtica amistad a primera vista después del olvido, amistad que no está reñida con una cierta distancia, con un cierto Vds. está aquí y NOSOTROS acá, pero que tiene también la emoción del encuentro entre gentes distintas dispuestas a pasarlo bien, a vivir la emoción del re-encuentro. Quizás entre nosotros hubo en realidad desencuentro y por eso todo es luego tan cargado de significado. Pero para eso, para olvidar y volver a sentir, hace falta ese bien escaso que se llama tiempo. Sólo el tiempo convierte los sentimientos, realmente. Solo el tiempo hace el buen vino - con la química adecuada, sin duda. El tiempo y la distancia es lo que se requiere, pues, para que el instante del re-encuentro, luego, sea único, y para que además dure, se alargue, como esos atardeceres de invierno en España en los que el sol se pone tan oblicuo que parece que no va a ponerse nunca del todo. Un diario de aquí ayer me halagaba llamándome izquierdista. Estoy inmensamente agradecido de volver a oír algo que hace tiempo no oía. Pues bien, este izquierdista que realmente he sido siempre y que hoy es sobre todo otra cosa, un representante del pueblo de Catalunya que tiene el inmenso honor de presidirla, este izquierdista les dice que hay algo que el gobierno de Méjico tiene, sin duda, que es un auténtico sentido de la hospitalidad, porque para que esa virtud brille del todo hace falta ejercerla con el distinto, con el políticamente o étnicamente otro. El Presidente Fox y su gobierno nos recibieron ayer con esa elegancia. Los gobernantes y los empresarios catalanes somos muy sensibles a ello, mucho. El presidente y sus secretarios soportaron estoicamente que los recién llegados les descubriéramos uno por uno sus orígenes poco más o menos catalanes. No es broma, dos de ellos eran oriundos de Barcelonette, y encima no se lo habían confesado nunca. Barcelonette está situada en Francia a poco de nuestra antigua frontera franco-española, hoy desaparecida en la Europa 2 �común, y cerquita, sino dentro de la Euroregión, que estamos formando con Aragón, Baleares, y Languedoc-Roussillon y MidiPyrenées. Todo ese re-encuentro no hubiera sido posible sin los servicios expertos de la embajada de ese país que fue tan importante, que dejó de serlo y lo vivió mal, y que hoy está haciendo humildemente y con buena letra el aprendizaje de su propia pluralidad y por qué no decirlo, de su ambición. Seguro que adivinaron que estoy hablando de España. Miren ustedes, el humilde re-descubrimiento que estamos haciendo de América tiene un centro importante que se llama Méjico, y lo digo con la jota castellana, de origen árabe sin duda. Catalunya quiere estar en esa encrucijada histórica. No quiere perdérselo como en la primera y dramática ocasión de hace 500 años. Y puede hacerlo en buena medida gracias a la gesta del exilio a la que nos obligó el desastre del 36-39. Aquí sí que la hospitalidad mejicana jugó un papel que quizás ni los mejicanos han comprendido del todo. Vds. unieron en su tierra, en sus universidades, en sus editoriales, en sus empresas, a los ciudadanos de España fugitivos y vencidos. Los Bosch Gimpera, Carner, Calders y Xirau, se encontraron con los Anselmo Carretero y Ofelia Gordón y otros tantos. Eso sí fue una hospitalidad efectiva, incluso tan desprendida que ignoró parte de los beneficios que estaba generando, porque beneficio fue, y grande, que en el exilio se unieran catalanes y castellanos que en España se estaban separando. Catalunya vuelve hoy a Méjico a gozar de la hospitalidad de sus instituciones y de una ciudad, Guadalajara, y un estado, Jalisco, que se han ganado a pulso una capitalidad internacional en cultura y en el mundo del libro. Es incuestionable que a ello ha ayudado decisivamente el hecho incontrovertible de que Catalunya, y en particular Barcelona, aún en la larga noche del franquismo, mantuvieron una pulsión y una curiosidad democráticas, esperanzadas, reconfortantes. Y allí renació en buena parte la gran literatura en castellano. Gabriel García Márquez, Mario Vargas - a quien conocí antes en París, 17 bis rue de Tournon, como poco sospechoso buzón de nuestras relaciones clandestinas con el mundo libre - y más tarde Carlos Fuentes, Cortázar y otros escritores insignes vivieron con nosotros el letargo político de España y de la América ibérica - esa que no debió dejarse nunca robar el nombre de América y que lo está empezando a recuperar. 3 �Ustedes no se imaginan todavía lo que esa delgada línea roja de unión entre pasado y futuro habrá significado al cabo del tiempo. Hoy he leído en el diario que ayer nos recibió el Presidente de los Estados Unidos Mexicanos en el marco del almuerzo con la colonia española. Tan inexacto y tan halagador es esa inexactitud como fue lo que dijo el diario Reforma sobre mi ubicación ideológica extrema, pero a la postre igualmente lisonjeras una cosa y otra. En realidad a los catalanes nos emociona sobre todo el modo en que este país ha vindicado su singularidad, la manera en que sus élites políticas y culturales han vindicado el pasado pre-colonial y reconstruido desde el territorio de la lengua castellana la legitimidad de sus etnias primigenias. Sabemos que todo ello no es sencillo. Pero sabemos también que en ese combate por aunar modernidad e identidad se juega, aquí y en todos los confines del mundo, la viabilidad de un mundo justo. Hace 65 años los republicanos españoles conocieron un acto inaudito de generosidad colectiva. El Presidente de la República de los Estados Unidos de México, el General Lázaro Cárdenas, abrió las puertas de México a 24.000 republicanos desterrados por el levantamiento del General Francisco Franco contra el gobierno legítimamente electo. A Bartra, Calders, Grijalbo, Cañas, Cesar Pi Sunyer, Joaquim Xirau, Bosch Gimpera... Esto se ha dicho muchas veces, y se dirá muchas veces más en el curso de estos días. Nunca serán demasiadas. La hospitalidad obliga: el reconocimiento y el agradecimiento no tienen medida. Durante el período de transición de la dictadura a la democracia, un periodista de Barcelona le preguntó al filósofo Eduard Nicol, radicado desde la guerra en México, qué pasaría, ahora que el exilio se había acabado. Nicol respondió que el exilio no se acaba nunca. El exiliado, el refugiado, vive en dos casas. En una de ellas habita físicamente, y en la otra, la que deja atrás, vive en la memoria. A distancia. No se puede expresar esta gratitud sólo con frases hechas y a grandes trazos: hay que enumerar los actos de generosidad, hay que decir los nombres. En esto consiste la memoria histórica, en mantener vivos estos actos, conjurándolos. 4 �Hace 65 años, pues, se acogió a 24.000 exiliados republicanos en la casa mexicana. Pero la ayuda del gobierno no empezó con el final de la guerra. Desde el año 1936 México empezó a acoger a intelectuales y profesionales que no pudieron ejercer a causa de la guerra. El gobierno mexicano también rompió una lanza por la República vendiendo armas a España, a petición del embajador español, ya en agosto del 1936. Y quizás lo más importante, en términos simbólicos -aunque los resultados fueran nulos-, el delegado mexicano ante la Sociedad de Naciones, Isidro Fabla, hizo lo imposible por denunciar la intromisión de Alemania e Italia en la guerra española. Pero llegó el final de la guerra, y medio millón de refugiados desfilaron durante tres días por la frontera con Francia. El primer desembarco de refugiados republicanos llegó a Veracruz el 7 de julio de 1939 a bordo del barco Sinaia. Eran 1800 personas, registradas por el Comité Británico de Ayuda a España-que en principio costeaba su traslado-como 1.000 campesinos y obreros, doscientos intelectuales y oficios varios, y el resto familiares, mujeres y niños. Casi la mitad de ellos eran catalanes. El gobierno mexicano había tenido especial interés en acoger a agricultores extranjeros para modernizar la reforma agrícola, la restitución de las tierras a los pequeños agricultores. Entre los solicitantes de visado en Francia había corrido la voz de que se daba preferencia a los campesinos, y los refugiados potenciales se apresuraban a declararse agricultores. Antes de llegar el Sinaia a Veracruz se comprobó que había habido un error. Día a día fue disminuyendo el número de agricultores, y en cambio se comprobó "un exceso" de intelectuales y profesionales. En un telegrama de García Téllez a Cárdenas se documentan, no campesinos, sino mecánicos, albañiles, carpinteros, chóferes, y otros tantos mineros, electricistas, ebanistas y tipógrafos. Pasaba lo mismo con las profesiones liberales: profesores, periodistas, músicos, abogados, estudiantes, médicos, escritores, arquitectos... oficios. De todo menos agricultores, que acabaron por ser 131 en total. La estrategia de los republicanos para conseguir irse de Francia, su transformación repentina en campesinos, no fue la única -ni la peorsorpresa con la que se encontró el Licenciado Téllez. Seguramente fue peor que el Comité británico que debía pagar los pasajes no los hubiera pagado. La Hacienda de México asumió los costos. Se encargó también de la alimentación, del alojamiento, se pagó el billete de tren a los destinos finales. Cuando llegaron al país, a los refugiados se les eximió de gastos de aduana, se les dio atención médica, ropa, tiendas de campaña y otros tipos de apoyo económico y material. 5 �El más importante, sin embargo, era el apoyo humano. Al no poder distribuir a los refugiados por oficio a los lugares más apropiados, y sobre todo al no poderles destinar al campo, las autoridades mexicanas dejaron a sus anchas a los republicanos. Recibieron cartas de naturalización, se revalidaron sus títulos universitarios. No hubo fiscalización ni vigilancia ni estorbo de ningún tipo. Por el contrario, cuando un secretario de Estado le preguntó al Presidente si quería hacer una selección previa, Cárdenas respondió: "A los que han luchado en su país en favor del gobierno legalmente constituido, no se les puede ofender con un interrogatorio. Debemos recibirlos a todos." Se habla de un trato de hermano; pero a los hermanos hay licencia también para maltratarlos o hacerles caso omiso; el trato que se dio a los refugiados fue de honrados invitados. Gracias a esto los recién llegados sintieron que "no fueron extranjeros ni un solo día", como dijo Ignacio Chávez. Llegaron sin nada, a una casa nueva, que era suya en parte por la lengua que los unía, el castellano. Y los refugiados respondieron sin dudar. El pacto de la hospitalidad fue respetado por las dos partes. Los huéspedes respondieron con la misma moneda, el profundo compromiso con México. Todos aquellos profesionales que se habían hecho pasar por campesinos ahora se arremangaban a ejercer en sus respectivos campos. Carlos Fuentes también lo constata: "Conocí a todo el mundo porque fue tal el impacto del exilio republicano español en México que afectó a todos los ámbitos de nuestra vida cultural. En la universidad, en la edición, en la literatura, en la arquitectura, en la crítica, en la crítica de arte, en la crítica musical. [.] Los exiliados españoles le dieron una dimensión internacional...[.] No seríamos lo que somos hoy sin esta aportación extraordinaria." Otra vez, en este sentido, la experiencia es recíproca. Como dice Joan Fuster, el gran autor valenciano, el efecto de América en los refugiados no es solamente ambiental, producto de la geografía y culturas circundantes. También es la costumbre de estar fuera. Los catalanes se encuentran en un mundo nuevo, un mundo de conferencias y viajes y otro tipo de relaciones. También se modernizan. En 1946 un grupo de exiliados catalanes organizó en México una Exposición Internacional del Libro. Sobre una muestra de libros en catalán pusieron este lema: "El único país donde está prohibida la publicación de periódicos catalanes es Cataluña." 6 �Al lado de los otros republicanos, los catalanes tenían una doble tarea que realizar. Llegaban a la casa nueva con otra casa a cuestas: la segunda casa era la lengua catalana. Los catalanes recién llegados veían con toda claridad que tenían en sus manos la supervivencia de su cultura. Por primera vez la cultura catalana se había desarraigado de la geografía catalana. Una entidad hasta entonces imposible de concebir fuera de un paisaje específico, más allá del Ampurdán o del Ebro, de repente se movía. Era portátil, cabía en una pluma o una máquina de escribir. Descubrimos ahí que la lengua nos contenía. Nosotros éramos, a la vez, el contenedor y el contenido. La lengua catalana era como nuestro ADN, el material genético que nos definía. Con él, éramos quienes éramos en cualquier parte. Sin él, no seríamos quienes éramos ni siquiera en Sant Pere de Roda. Los nuevos exilios: Americanos en Barcelona. Unas décadas más tarde, los catalanes tuvieron la oportunidad de corresponder, aunque fuera mínimamente, a la hospitalidad deparada por los países de América. En los años 70 del siglo 20 las brutales represiones -las "guerras sucias", las desapariciones, los regímenes militares-en Chile, Argentina y Uruguay, provocó una huida general de los países del Cono Sur. Hay ciertos paralelos con el refugio republicano. Los hispanoamericanos también eran cultos, profesionales, dispuestos a echar el resto en el país de acogida. Por esos mismos años se produjo otro tipo de destierro, cuyo foco era Barcelona y, en menor medida, algunos lugares de Cataluña. Felizmente no se debía a una guerra, no fue un exilio forzoso pero, por una serie de circunstancias, en los años 60 y 70 Barcelona llegó a ser un punto de encuentro para los mejores escritores latinoamericanos del momento. Llegaban de América, o de París, y con alguna frecuencia se quedaban. En gran medida gracias a Carmen Balcells, defensora incansable de la buena literatura en general y férrea adalid de sus autores en particular. También fueron decisivos Carlos Barral y el Premio Biblioteca Breve que coronó a autores latinoamericanos, empezando por Mario Vargas Llosa, y el círculo de Carlos-Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Josep Maria Castellet-, los editores Jorge Herralde y Beatriz de Moura. He empezado la conferencia hablando de la conciencia del Destino. Este nombre ha acabado asociado a ese extraordinario fenómeno que fue la literatura hispanoamericana entre los años 60 y 80 -el "boom", la explosión de los autores latinoamericanos-no describe mal lo que 7 �en un libro reciente se ha descrito como "la lectura atónita de una obra maestra cada seis meses". Lo cierto es que a partir de cierto momento, antes de la gran fama que acompañó el verdadero estallido del boom, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Mario Benedetti, habían empezado a leerse, a cartearse, y a promocionarse los unos a los otros. Aún antes de venir a Europa, o quizás en ese mismo momento-la correspondencia de aquellos días lo constata-eran conscientes-nos lo podrán decir ellos-de que representaban una nueva generación, una nueva manera de hacer literatura en español, como dirían ustedes, aunque no la Constitución Española. Cada uno desde su país, lo que habían ido forjando era la gran literatura latinoamericana moderna, la mejor literatura en lengua castellana desde el siglo de Oro. Huelga decir cuánta riqueza significó su presencia para Barcelona y Catalunya. Una ciudad y un pueblo con un gran espíritu de resistencia y renovación. Como hemos visto, la sangría humana del exilio había dejado a los catalanes sin padres. Maria Aurelia Capmany describe la sensación con elocuente horror: ". los que tuvimos el dudoso privilegio de ser testigos de excepción, porque vivimos el final de la Universidad Autónoma y el comienzo de la Universidad franquista, pudimos ver con nuestros propios ojos como desaparecía un claustro de profesores de categoría absoluta y era sustituido, en el mejor de los casos, por una gente improvisada, malhumorada, extrañamente déspota, como si se tratara de una gran comedia, como si unos personajes actuaran para hacernos creer que la Universidad continuaba existiendo." La llegada de los latinoamericanos trajo consigo los aires nuevos, literarios y políticos que los catalanes anhelaban. Cuando empezaron a sentirse en su casa en Catalunya los grandes escritores hispanoamericanos, la dictadura franquista empezaba a resquebrajarse. Quisiéramos pensar que fuimos hospitalarios con ellos, con ustedes; en todo caso guardamos una distancia respetuosa. Teoría de la distancia. Había un chiste en México respecto de los catalanes, al principio de la guerra. Decían que todos tenían el dedo índice más corto que los demás de tanto dar golpes contra la mesa al insistir "El año que viene, en Cataluña." La distancia puede ser en el tiempo o en el espacio. Pero es la base del sistema. Según Kundera, nostos-algos, la nostalgia, el dolor de la separación del lugar al que perteneces es el de no saber-la añoranza, 8 �palabra de raíz catalana, consiste en ignorar lo que pasa en casa. La alegría de volver no tiene par. La satisfacción de encontrar la distancia justa es una meta en todos los ámbitos de la vida. La distancia entre el niño y su madre; entre el individuo y la familia; entre la familia y la sociedad; entre el usuario y el servicio; entre el ciudadano y el gobierno. Ahora, en Catalunya, estamos embarcados en un gran experimento. Coinciden en el tiempo la reforma de nuestro Estatuto de Autonomía, la relectura de la Constitución española y el referendo sobre la Constitución Europea. Todas las distancias políticas son susceptibles de cambiar. Tenemos la oportunidad de hacer cambios de gran envergadura. Por primera vez la Unión Europea ha reconocido la oficialidad de la lengua catalana. Por primera vez, gracias a la disposición al diálogo del Presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, el gobierno español levanta el estandarte de la España plural. Los mexicanos saben muy bien que es más fácil hablar de federalismo que ponerlo en práctica, me lo ha confirmado hoy el Presidente Municipal de Guadalajara. Nuestro gran amigo mexicocatalán, Josep Maria Murià, ha tratado el tema con sabiduría. En aras de realizar la España plural, estamos superando la vieja estructura radial en que todos los caminos llevaban al centro. Hay caminos que no deben pasar por Madrid, y en cambio deben de conectar Bilbao y Barcelona, o Girona y Tolosa. Todo esto lo estamos haciendo. Estamos a punto de tener un Senado que sea una cámara de representación de las comunidades autónomas. Y el próximo paso será que cada ciudadano pueda hablar allí en su lengua materna. Se lo digo sin ambajes: Si ustedes Mexicanos, americanos hispanos, no hubieran existido, y nosotros no hubiéramos encontrado aquí una segunda casa, con un idioma común, si ustedes no nos hubieran abierto sus puertas, en ese caso ni Catalunya ni España serían hoy las realidades que son, ni tendríamos los apasionantes proyectos que tenemos entre manos, no seríamos nada de nada: un arrabal de Tarascón, quizás. Dos paradojas: 1. La España peninsular se había labrado en ultramar una segunda morada que la salvó cuando ella misma se dividió mortalmente en la Península. 9 �2. El idioma castellano, que es el que quisieron convertir en la España franquista en verdugo del nuestro, del catalán, cuando en las calles se contestaba al catalán con el imperativo "habla en cristiano!", volvió a ser aquí el lenguaje de concordia. Más aún, fue aquí donde el catalán se editaba de manos de nuestros exiliados y se salvaba para siempre. Por ejemplo, aquí estaba Costa Amic, editor de clásicos en catalán, cuando en Catalunya no se podía. Costa era amigo de Trotsky y de Frieda Khalo. Por cierto, Trotsky fue asesinado por otro catalán, Ramón Mercader, hijo de Caridad del Río, una comunista de armas tomar y de Pau Mercader, un varón pacífico de Sarriá que se enamoró de la corista del Paralelo. Mercader era pariente de mis tíos. De modo que cuando estuvimos aquí la primera vez, en 1986, movidos por cierto sentimiento de culpa, visitamos con Diana la casa de Trotsky y de Frida Khalo. Dimos una vuelta por Coyoacán. Visitamos su ayuntamiento y el mural donde, si no recuerdo mal, hay referencias a Moctezuma y la Malinche. Visitamos también la casa donde vivieron Cortés y la Malinche. Y supimos en Teotihuacan de Quetzal Coatl y de los sueños que le llevaron a la muerte o a la huída. Quién sabe si Moctezuma le confundió con Hernán Cortés cuando éste se presentó a caballo. Miren, nosotros enviamos aquí a lo mejor de la generación catalana y española de los años 30 y vivimos en buena parte de la memoria que ellos conservaron. Aquí vinieron los que ya cité y muchos más, como Tísner, amigo de Juan Rulfo y divulgador de México en Catalunya, los Calders, etc, etc. La España plural de Zapatero y Maragall, si me permiten la licencia, nace aquí en México de la mano de Anselmo Carretero y su "España nación de naciones". ¿Cómo puede extrañarse nadie, pues, de que volviendo por tercera vez a este país no nos embargue una emoción muy honda, muy especial? Volviendo aquí volvemos, ya lo he dicho, a la mejor Catalunya de una época. Y volvemos, también, al origen de nuestros proyectos peninsulares, el que dibujó, como era lógico, la generación más sufrida y por tanto la más sabia. Y volvemos a Oaxaca, a la Tonatzintla que Octavio Paz nos conminó a no evitar, a Monte Albán, al país de las 16 etnias como le oí decir a su gobernador: los olmecas, los chichimecas, los zapotecas, la lengua de 10 �Benito Juárez. Seguro que me equivoco, pero dejadme enhebrar esos nombres que resuenan tan redondos en el aire y sugieren mundos perdidos. De ellos podría decirse en un sentido semejante a lo que de los nuestros decía Machado, que una de las dos Españas nos iba a helar el corazón. Cuántas civilizaciones, cuántos cuentos, músicas, acentos. Perdidos. De ahí la obsesión magnífica que nació en el Forum de las Culturas de Barcelona de la mano de un experto lingüista irlandés afincado en Gales: la de crear la casa de las lenguas para guardar todos los registros aún vivos de lenguas que van a desaparecer. El catalán se está convirtiendo en una lengua testimonio que se ha resistido a desaparecer y que va a ser adoptada por la Unión Europea. Y será en Catalunya, probablemente, dónde se ubique la casa de las lenguas. Y será en Monterrey, en el 2007, en la segunda edición del Forum, donde se pueda retomar ese camino y vindicar los idiomas indígenas. Ya ven Vds. Cómo no ya la historia, sino el futuro de Catalunya y, en alguna medida, el futuro de los lenguajes, que es el futuro de lo propiamente humano, ha tenido, tiene y tendrá que ver con Méjico y con todos ustedes, ciudadanos de la bendita Guadalajara y responsables de su Feria del Libro. Muchas gracias. Pasqual Maragall 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1667 Title A name given to the resource Conferència "Elogio de la Hospitalidad" en el marc de la Càtedra Julio Cortazar (castellà) Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Paranimf de la Univesitat de Guadalajara. Mèxic Subject The topic of the resource Català Història Model social Territoris Relacions Internacionals Mèxic Amèrica Llatina Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/184/20041116.pdf 3b12bb181f7a8e4f46c5cce3fd3c82dd PDF Text Text Compareixença del President de la Generalitat a la Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local Barcelona | 16/11/2004 Raons de la compareixença La meva petició de comparèixer al Parlament per informar a la Comissió Primera, justament el dia que fa un any de les eleccions, és deguda a dos esdeveniments recents que he considerat de prou importància com per a retre'n compte en seu parlamentària. M'estic referint a la celebració de la Conferència de Presidents a Madrid - el 28 d'octubre passat- i a l'acte de constitució de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània a Barcelona el dia següent, el 29 d'octubre. Tots dos esdeveniments són coherents amb els objectius i l'estratègia del Govern de la Generalitat. La Conferència de Presidents Els parlaré primer de la Conferència de Presidents. Crec que no sorprendrà ningú que digui que la Conferència té diversos precedents en les lleis europees (RFA, Suïssa, Bèlgica) i també a Espanya: Fraga ho va proposar fa anys i la Conferència de Santillana dels líders territorials del PSOE del 2003 també ho prefigura. En aquella ocasió es va materialitzar l'avenç cap una configuració de caràcter federal del que la Constitució de 1978 anomena "los pueblos de España". Però el trencament de la treva d'Eta havia de tenir com a conseqüència, a més de la victòria aclaparadora del Partit Popular (març 2000), l'entrada en una fase en que la política antiterrorista dominava tots els altres temes. Aquella política, vertebrada pel pacte antiterrorista, no va tenir a casa nostra altre suport que el del PSC i el PP de Catalunya, i va tensionar enormement la política espanyola. Però també és cert que, a la llarga, va produir com a resultat un afebliment del terrorisme, i no va comportar ni l'enduriment de la kale borroka ni l'enfortiment d'Eta a partir de la radicalització dels que l'havien protagonitzada. Es deia, es pensava que un cost 1 �d'aquella llei podia ser la radicalització de la banda terrorista. No va succeir. L'assassinat d'Ernest Lluch i l'atemptat contra José Ramón Recalde van ser dos episodis terribles en aquesta fase dramàtica. Dos episodis que tots recordem. Recalde havia estat, anys enrere, en ple franquisme, el teoritzador del nacionalisme popular dins les files de l'esquerra socialista. I Lluch, juntament amb Miguel Herrero de Miñón, el defensor d'una línia de reconeixement de les pretensions legítimes del nacionalisme basc i de les propostes de diàleg sorgides des de la societat civil. El llançament del projecte federalitzant, doncs, es va retardar un any, respecte del que estava previst, fins a l'estiu del 2003, però no es va abandonar en cap moment per part de José Luis Rodríguez Zapatero i per part dels socialistes espanyols i els catalans el que portàvem de cap. La brutalitat del terror n'havia retardat la posta en marxa, però no ens havia desviat de la línia marcada l'any 2000. Doncs bé: la conferència de Presidents s'inscriu en aquesta línia política. Però no voldria que veiessin les meves paraules solament i exclusivament com una defensa partidista de les actituds de la formació política a la que pertanyo i de la tradició política en la que he militat des dels 18 anys. Simplement crec convenient aportar unes dades que poden ajudar a entendre el precedent i el sentit profund dels esdeveniments que estem analitzant avui. La Conferència de Presidents no és que fos co-presidida pel Lehendakari Ibarretxe i el President de la Generalitat, però sí que, com vostès saben, la taula es va organitzar seguint l'anomenat l'"ordre estatutari", és a dir l'ordre cronològic d'aprovació dels Estatuts: Euskadi, Catalunya, Galícia, Andalusia,... Durant la 2ª República, Catalunya no només va ser, de llarg, la primera a definir i aprovar el seu Estatut sinó que va ser la creadora de la marca "Estatut", amb quatre anys d'antelació sobre Euskadi i Galícia. Andalusia ja no hi va ser a temps. 2 �La fórmula constitucional del 1978 partia d'aquella experiència i la generalitzava a totes les autonomies o "pobles d'Espanya" que volguessin entrar-hi. Però no ha estat fins al 2004 que ha estat possible reunir aquestes autonomies entorn d'una taula, representades pels seus Presidents. 21 anys després d'haver-se aprovat els darrers Estatuts! Aquesta és, jo crec, la importància de la sessió del 28 d'Octubre. Reblada per la invitació del Cap de l'Estat, amb posterioritat a la Conferència. És cert que els debats al Senat sobre l'Estat de les Autonomies, en un parell d'ocasions (1994 i 1997), havien permès que s'expressessin les posicions dels Presidents. En el segon cas amb esclat per part del president de la Generalitat. Però ni el Senat és encara el Senat de les Autonomies, ni aquests debats han tingut la mínima continuïtat. El President Zapatero s'ha proposat de garantir una o dues reunions de la Conferència cada any. La propera sessió tindrà lloc a finals de la primavera vinent. S'hi debatrà el nou model de sistema financer de la sanitat - que va quedar malmès d'ençà del darrer acord sobre el finançament autonòmic, atès que s'eliminava la seva revisió periòdica. Anteriorment, cada 5 anys, hi havia un cert repartiment dels costos de la desviació. Es feia evident que Catalunya havia de reclamar el retorn a la fórmula de la revisió periòdica. Ja vaig dir fa temps que després de la transferència de la sanitat a totes les comunitats - i particularment a la de Madrid - no trigaríem a tenir revisió del sistema. I així ha succeït. Doncs bé: l'acord de la Conferència va ser, en aquest punt, unànime. Espero, i així ho vaig manifestar públicament, que abans de la Conferència s'hagi avançat en la obtenció de solucions per a la cobertura del dèficit acumulat fins que el nou sistema sigui d'aplicació. Que espero que sigui a l'exercici 2006. El President Zapatero va demanar, al final de la Conferència, si en aquesta sessió de la primavera el president de la Generalitat estaria en condicions d'explicar als Presidents de les altres autonomies el contingut del projecte de nou Estatut de Catalunya. El President del govern espanyol també ho va proposar al lehendakari Ibarretexe respecte del seu pla de reforma estatutària, de cara a una ulterior sessió. Les nostres dues respostes van ser positives. 3 �Com poden veure, no es pot dir que no passés res de res en la Primera Conferència de Presidents. Crec sincerament que obre una nova etapa. Quin dubte hi ha que Catalunya i Euskadi, explicant-se davant els presidents autonòmics espanyols és una escena que fa temps que s'hauria d'haver produït. Potser no serà fàcil per al lehendakari Ibarretxe mantenir, davant aquest auditori, la rotunditat del seu discurs. Però tampoc no ho serà per als presidents autonòmics restants, mantenir-se en la condemna prejudicial, sense arguments que moltes vegades hem sentit al respecte. A més de l'acord sobre la revisió del sistema de finançament sanitari i sobre la institucionalització de la Conferència, també és va decidir accelerar els treballs en curs per presentar una proposta definitiva sobre la presència de les Autonomies a la Unió Europea. El fet que la Conferència superés el seu caràcter simbòlic i fixés una agenda de futur amb temes ben concrets per debatre és la millor garantia de la seva continuïtat. És en aquest sentit que vaig fer l'oferiment de celebrar la segona reunió de la Conferència a Barcelona, a la primavera del 2005. Perquè la Conferència de Presidents no és estranya als plantejaments assumits pel Govern de Catalunya. Vegem-ho: En l'Acord del Tinell s'enfoca l'aprofundiment de l'Autogovern en la perspectiva del ple reconeixement de la Generalitat de Catalunya com a Estat. I en el recent Debat d'Orientació Política General els parlava de fer efectiva la voluntat de Catalunya d'influir en la política i l'economia espanyoles amb totes les conseqüències. És a dir: implicar-se per codecidir. Aquesta voluntat del Govern de Catalunya d'aconseguir que les institucions de la Generalitat siguin reconegudes i tractades com a Estat crec que és entesa i corresposta per l'actual Govern espanyol. La convocatòria de la Conferència de Presidents n'ha estat probablement la seva màxima expressió institucional. Però cal recordar que ha estat precedida per tot un seguit de gestos i decisions del Govern espanyol que comencen a dibuixar una trajectòria coherent i -el que és més important- anuncien decisions 4 �futures en la línia de fer evolucionar l'actual Estat autonòmic cap a un Estat cada cop més semblant a un estat federal. No és ara moment de recordar les actituds i les decisions positives del Govern espanyol en aquesta bona direcció, malgrat alguna que altra relliscada. Més enllà del valor simbòlic, vull destacar el que -des del meu punt de vista- és el valor més significatiu de la Conferència de Presidents: La voluntat de donar contingut polític a l'Estat de les Autonomies i d'assumir amb totes les conseqüències institucionals el caràcter compost de l'Estat espanyol. Com s'ha dit encertadament la institucionalització de la Conferència de Presidents pot ser un pas decisiu per a la consideració plena i efectiva de les institucions d'autogovern dels pobles d'Espanya com a Estat i per conformar la lleialtat constitucional, l'anomenada, pels alemanys, lleialtat federal ("Bundestreue"). Entenc que aquesta lleialtat constitucional implica les institucions centrals de l'Estat en el reconeixement del pluralisme nacional, cultural i lingüístic i el total respecte de les competències assumides per les institucions autonòmiques de l'Estat. Fins ara la lleialtat constitucional s'ha proclamat però no s'ha exercit adequadament, entre altres coses -i molt principalment- per l'absència d'unes institucions apropiades a aquest efecte. Crec que la conferència de presidents ho és. En certa manera, la Conferència de Presidents avança i prefigura els grans instruments polítics necessaris per al correcte funcionament d'un Estat compost o - si ho prefereixen- d'un Estat materialment federal, tot i que no és el nom, evidentment, el que més compta. D'aquests instruments, el més important ha de ser el Senat representatiu dels territoris. Un Senat que sigui el símbol institucional del reconeixement polític de la diversitat nacional, cultural i lingüística d'Espanya, a la vegada que l'espai institucional de participació de les Autonomies en l'Estat, amb la presència directa del Govern de la Generalitat. El Senat ha de ser l'àmbit de diàleg i cooperació entre les Autonomies i un dels canals de la participació autonòmica en les institucions i les polítiques de la Unió Europea. El fet que la Conferència es celebrés a la seu del Senat té aquest simbolisme i permet interpretar que, un cop reformat el Senat, la 5 �Conferència, probablement, haurà de canviar el seu rol en l'entramat de les institucions. Comprendran que -a la vista de la meva exposició- la valoració que fa el President de la Generalitat de la primera Conferència de Presidents és francament positiva. La Conferència de Presidents ha estat una oportunitat per crear un clima positiu, per conèixer i compartir i per dialogar serenament sobre els problemes de l'Estat autonòmic, en el benentès que no es tracta d'una instància decisòria. En tot cas, mentre no haguem convertit el Senat en la cambra territorial, la Conferència haurà de fer, en certa manera, una tasca de suplència. Sóc conscient, tanmateix, que alguns de vostès no comparteixen el meu optimisme ni tenen la mateixa visió de les potencialitats de la Conferència de Presidents. Fins i tot, hi ha qui hi veu més riscos que avantatges, i que Catalunya hi té més a perdre que a guanyar amb la seva implicació en la revisió de les institucions de l'Estat. És una visió coherent amb un model de no implicació que ha donat tot el que podia donar de sí en aquests darrers 23 anys. Però és una visió perfectament respectable. Per tant, no crec, ni acceptaria de bon grat, que el fet que el President de la Generalitat participi a la Conferència de Presidents signifiqui diluir la personalitat i la singularitat de les nostres institucions d'autogovern. No ho és perquè aquest President de la Generalitat i tot el seu Govern parteixen d'una concepció inequívoca de Catalunya com a subjecte polític. La necessària i imprescindible relació bilateral amb l'Estat no impedeix que Catalunya estigui interessada en una evolució realment federal de l'Estat. Estem per la bilateralitat, que no exclou la implicació. Aquesta implicació comporta també una certa responsabilitat en la creació d'un clima polític i social més receptiu al canvi que proposem cap a l'Espanya plural (o plurinacional) i l'Espanya en xarxa. Per això calen determinades actituds i gestos, com el de respondre afirmativament a la invitació del president Rodríguez Zapatero per a 6 �que expliqui, en la propera reunió, el projecte de nou Estatut de Catalunya. Hem passat de les amenaces de l'anterior Govern d'empresonar el lehendakari i una mica més al president de la Generalitat a convidarlos a exposar els seus projectes en el màxim òrgan col·legiat dels poders executius de l'Estat espanyol! Un canvi d'actitud indubtable que, com els he dit abans, crec que és l'anunci d'un progrés substancial, en el futur immediat, cap a la plena adequació de l'Estat espanyol a la seva pluralitat nacional. L'Euroregió Pirineus-Mediterrània Dedicaré la segona part de la meva intervenció a explicar l'altre esdeveniment que ha motivat aquesta sessió informativa. El 29 d'octubre es va constituir a Barcelona l'Euroregió PirineusMediterrània, amb la participació del presidents d'Aragó -Marcel.lí Iglesias-, de les Illes Balears -Jaume Matas- , del Llenguadoc-Rosselló -Christian Bourquin en representació del president Georges Frêche-, del Migdia-Pirineus -Martin Malvy- i de Catalunya. Amb aquest acte hem donat el primer pas formal per a fer efectiu un dels objectius més ambiciosos consignats a l'Acord del Tinell: fer de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània un instrument clau del nou impuls econòmic de Catalunya. Aquest projecte -tal com vaig dir en el Debat d'Orientació Política General- "és la nostra aportació a l'enfortiment de l'Europa dels ciutadans i dels pobles, a l'Europa de la subsidiarietat i de la cooperació, a l'Europa del projecte i de l'enginy". Com vostès saben es tracta de desenvolupar una Euroregió potent per ampliar les bases que han d'assegurar el progrés, la competitivitat i el benestar de tots els catalans en el marc europeu. És la nostra manera de fer evident la vocació europea de Catalunya: trobant i fent realitat una forma d'estar a Europa, basada en la recerca d'aliats amb els que compartim interessos. És la manera que hem triat per visualitzar la nostra interdependència a escala europea i la relativitat creixent de fronteres i limitacions estatals. Que és una realitat que s'està imposant, no només aquí, sinó a tantes i tantes euroregions que s'estan formant. El naixement d'Europa comporta la desaparició de les fronteres. Per tant, el qui no corre és perquè no vol. 7 �Tenim una bona tradició de treballar en xarxa a nivell de ciutats i ara ho farem a nivell de comunitats i regions. Aquesta vocació i aquest interès de Catalunya han trobat la complicitat d'altres Comunitats i Regions veïnes, que esperem poder ampliar per tal de donar tot el sentit a l'Euroregió. I per descomptat que no era senzill trobar la predisposició que hem trobat en les regions del sud de França, estat de tradició centralista, per col·laborar en la construcció d'aquest espai comú. Confio en què tard o d'hora, i desitjo que sigui aviat, trobarem la manera de posar en comú amb la Comunitat Valenciana els interessos que objectivament compartim. A la trobada de Barcelona es van precisar els objectius de l'Euroregió, identificant quatre àmbits de treball preferents, per a: 1r. Esdevenir un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica ambiciós del sud d'Europa. 2n. Articular-se entorn d'una densa xarxa d'infrastructures al servei de la ciutadania. 3r. Afermar-se com a cruïlla d'intercanvis culturals i humans. 4rt. Convertir-se en nou motor del Partenariat Euromediterrani. Per assolir aquest programa ambiciós cal la implicació activa de les autoritats polítiques, dels organismes locals i supralocals, dels sectors empresarials i sindicals, de les universitats i del conjunt divers d'associacions que configuren la societat civil i el món de la cultura. Des del Govern hem començat a fer efectiva aquesta aposta amb l'aprovació del nostre Programa per a l'impuls i la creació de l'Euroregió, i amb l'impuls de l'Euroregió Universitària, que es constituirà formalment la primavera de l'any que ve. Vull subratllar la meva implicació directa en el projecte. Per això he nomenat l'exconseller Pere Esteve representant personal meu en l'Euroregió. És un projecte en el que hi tinc una confiança cega i al que li dono una importància màxima. Serveixi de mostra la visita que farem aquest divendres, dia 19, al sector aeroespacial i al sector biomèdic i biotecnològic de Toulouse. A la visita al sector aeroespacial hi participaran les principals empreses catalanes d'un sector que, com saben, té una importància 8 �estratègica pel nostre país. Un sector en el que anem certament endarrerits. Hem organitzat conjuntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Cambra de Comerç de Barcelona el Pont aerospacial a Toulouse; el nostre objectiu és donar resposta a les demandes de dinamització internacional de les empreses de base aerospacial, a través de la creació de sinèrgies i partenariats entre les dues bandes dels Pirineus. D'altra banda, la visita que realitzarem al sector biomèdic i biotecnològic és d'especial interès en un moment en què des de la Generalitat estem impulsant un clúster de biomedicina i biotecnologia. Aquesta bioregió ha de permetre, a mig termini, l'existència d'activitats empresarials en aquests sectors de referència a escala internacional per traduir l’excel·lència científica del nostre país en beneficis econòmics i socials. Els mecanismes de transferència tecnològica actuals han de ser reestructurats per assolir una massa crítica que posicioni el sector en un lloc capdavanter en l'àmbit europeu i la constitució de la Bioregió ho facilitarà. Les regions econòmiques només són pensables a partir de la relació dialèctica que existeix entre el seu potencial econòmic i la capacitat política de cada territori d'aprofitar-lo, repensant l'espai en termes d'un sistema en xarxa d'actors públics i privats. Quan la realitat ens imposa la interacció, han de ser les institucions polítiques les que marquin la pauta per tal de convertir els reptes que aquesta realitat ens imposa en oportunitats de desenvolupament econòmic i social dels nostres territoris. I això és el que ens proposem. La Primera Conferència de Presidents ha posat de manifest la clara voluntat d'avançar cap a una veritable estructuració d'un dels principals instruments de l'Espanya plural o plurinacional. La Conferència ha estat, des del meu punt de vista, l'evidència plena, mentre el Senat no s'hagi reformat, de l'Estat de les Autonomies. I hem participat, així mateix, amb l'Euroregió, en la constitució d'un instrument per al nostre progrés, a partir de les aliances que Catalunya ha d'establir amb els territoris i regions més propers. 9 �Catalunya ha de trobar el seu lloc a Espanya i a Europa. Crec que aquests dos esdeveniments suposen un pas important en la bona direcció. Pasqual Maragall 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1666 Title A name given to the resource Compareixença del President de la Generalitat a la Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Espanya plural Estatuts Euroregió Federalisme Territoris Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/183/20041027.pdf 87f74f33534398f0052e54bd87b9d16e PDF Text Text En els 25 anys de l'Estatut de 1979 Palau de la Generalitat | 27/10/2004 Estem vivint amb tota evidència el període d'estabilitat més llarg de la nostra història. I crec que ara no és el moment només de commemorar el pas del temps. És important que el temps hagi passat, però no és allò que hem de commemorar exclusivament. És el moment d'aprofitar la convenció commemorativa que avui ens reuneix per afirmar el sentit de la reforma estatutària que està de nou en marxa. El balanç del passat ens ha de servir per aprendre del procés de redacció de l'Estatut de 1979. Es va fer, n'estic segur, n'estic convençut, tot el que es podia fer, tan bé com es va saber fer. Aprendre de l'experiència de l'aplicació pràctica de l'Estatut, no solament de la seva redacció, de la seva aprovació, sinó de tot allò que s'ha fet després. Aprendre doncs de la seva utilitat i també de les seves limitacions, per superar-les. Avui el context polític és ben diferent. És millor en molts sentits: - disposem d'aquesta experiència perllongada que us dic - tenim un coneixement tècnico-jurídic molt més sòlid; - som més conscients de la realitat i de les dificultats; - tenim més eines per afrontar-les; - no estem sotmesos a les pressions dramàtiques del colpisme i del terrorisme (hi ha veus amenaçadores, hi ha cants apocalíptics, és cert; però res no és igual) També és cert que hi ha altres aspectes que no són tan favorables. És cert que som més savis, en sabem més, per la força del temps i de la història. Però crec també que això ens ha de fer més agosarats. El nou Estatut serà treballat i discutit, "negociat" per altres protagonistes, però no es pot deixar perdre un cert mestratge dels qui van treballar, discutir i negociar l'Estatut que ara tenim. Per això en el seu procés de definició i redacció, Catalunya haurà de demanar consell als membres de la Comissió dels Vint i també als principals dirigents polítics d'aquell moment, als Pujol, Gutiérrez Díaz, Obiols, Barrera, Sentís, López Raimundo ... I trobarem a faltar el consell dels Reventós, Trias Fargas, Lluch, Andreu Abelló, Solé Barberà, Moreta, Arana, López Rodó ... 1 �Fa 25 anys la reivindicació de l'Estatut era un clam silenciat durant decennis. Avui el nou Estatut el fem sobre la base d'una realitat molt més lliure, molt més madura, molt més participativa. Ara sabem que l'Estatut és molt més que un símbol: és l'expressió de l'acord entre tots els catalans, és l'eina bàsica del nostre autogovern i és un pacte amb l'Estat. Ni més ni menys. I és molt. La nostra obligació és fabricar una nova eina més útil que l'actual. Més útil per servir la prosperitat, el benestar, el civisme i la solidaritat dels catalans i les catalanes. Un nou Estatut per fer efectiu el patriotisme dels drets i dels deures, que faci que la gent pugui dir: com que sóc d'aquest país, sóc millor. Un nou Estatut que fixi de manera inqüestionable les bases per a un sistema de finançament que corregeixi un desequilibri contrari a Catalunya que encara avui persisteix. Amb una nova relació amb el govern local, feta de lleialtat, proximitat i estratègies compartides i no pas confrontades. Amb un nou compromís amb la transparència: l'Estatut serà una aposta per una democràcia de més qualitat. Amb el català com a llengua pròpia que cal conrear i defensar. Respectada i protegida a Espanya i a Europa. I el castellà com a patrimoni cultural compartit amb la resta de pobles d'Espanya. Un Estatut fet pensant en una Catalunya gran, en clau de futur, amb ambició i confiança. Tant el Parlament com el Departament de Relacions Institucionals han reclamat i escoltat les veus i les propostes de col·lectius i persones de la societat catalana sobre què calia canviar i què calia incorporar al nou text. D'aquí a uns dies he convocat els presidents dels grups que treballen en la ponència per tractar d'acordar amb ells un marc de relacions específiques, unes regles del joc més que no pas uns continguts detallats. El que tenim entre mans és tan important com complex. Si posem per davant el futur del país ens en sortirem. No dic pas que serà fàcil. Només dic que la força moral i política que el President de la Generalitat tindrà quan hagi de defensar la veu de Catalunya si al darrera hi som tots, serà imparable. 2 �Deixeu-m'ho dir un cop més, per acabar: si avui Catalunya es pot plantejar anar més lluny, és gràcies a la vàlua i la solidesa del treball d'aquells que van fer possible, ara fa un quart de segle, que el nostre poble veiés satisfet el desig de tenir l'Estatut. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1665 Title A name given to the resource En els 25 anys de l'Estatut de 1979 Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Autonomia Acció política Territoris Estatuts Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-27 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/27/182/20041015.pdf cceb9cdf8312c58a5df1387a37981e3e PDF Text Text Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en l'acte d'Homenatge al President Companys Fossar de Santa Eulàlia, Castell de Montjuïc | 15/10/2004 LLUÍS COMPANYS I L'HONOR DE CATALUNYA Per al President i per al Govern de la Generalitat la commemoració de la mort del president Lluís Companys té enguany un significat especialment emotiu: El catalanisme d'esquerres -hereu dels presidents Macià, Companys i Tarradellas- ha tornat al govern 65 anys després de la derrota de Catalunya i de l'Espanya Republicana. Han passat 64 anys des de l'afusellament de Lluís Companys, president de la Generalitat. El President de la Generalitat, que farà 64 anys d'aquí a tres mesos, us parla, doncs, amb l'emoció d'un fill nascut tot just després de la derrota de la democràcia i de l'autonomia, fill com és de mare republicana i nét del primer catalanisme modern. El fil tallat es tornà a reprendre fa un quart de segle, en condicions molt millors que en els anys trenta del segle passat; amb normalitat i estabilitat polítiques. Enllaçar amb la història estroncada ens proporciona una íntima satisfacció i una vibració continguda. La fidelitat a aquesta mateixa història ens obliga a la reivindicació del president Lluís Companys, llargament ajornada. Farem que la figura humana i política del president Companys esdevingui un referent conegut i reconegut del nostre poble. La commemoració d'avui, als seixanta-quatre anys de la seva mort, no pot ser el record exclusiu de les esquerres, ha de ser i vol ser la celebració de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes de Catalunya. Per això el Govern de Catalunya creu arribada l'hora de commemorar i honorar amb tota solemnitat i normalitat el president Lluís Companys. 1 �Res no justifica, avui, ni l'oblit, ni el silenci, ni les mitges veritats que amb tanta perseverança va denunciar Joan Reventós, President del Parlament, qui ens va deixar fa uns mesos. Res no justificaria, tampoc, una mitificació acrítica, perquè per més que s'afalagui la memòria d'un home mai no se n'esborren els seus trets humans i concrets. Rememorem el president, en la data de la seva execució, per recordar les esperances de la Catalunya republicana. Per fer memòria de l'assalt franquista a aquestes esperances. Per recordar la tragèdia de la guerra incivil que va viure el nostre poble. Una tragèdia col·lectiva composada de centenars de milers de tragèdies personals, moltes de les quals estan enterrades, i avui dignament recordades, en el Fossar de la Pedrera. Commemorem tot això en la data de l'afusellament del president Companys per aprendre de la història. Antoni Rovira i Virgili en el seu "jurament de l'exiliat" deia: "De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut". Estic convençut que els catalans no oblidarem les lliçons de la història. És ben cert que la Catalunya d'avui ja no és aquella Catalunya convulsa i mancada d'una civilitat compartida. Ni l'Espanya d'avui ja no és aquella Espanya incapaç d'oferir un projecte comú i possible per a tots els seus pobles. Ni l'Europa d'avui ja no és aquella Europa dels anys 40 travessada pel vendaval dels totalitarismes i de les guerres. Ni aquests desastres haguessin succeït -com reconeixia Roosvelt al final de la seva vida-, de no haver estat per l'erroni principi de la no intervenció en la guerra espanyola, que no va estalviar la guerra mundial sinó que la va propiciar. Homenatgem el president Companys, en aquesta data del 15 d'octubre, per honorar la dignitat, la lleialtat i la integritat del president de la Generalitat que va pagar amb la seva vida el seu compromís per Catalunya. 2 �Un compromís que ell va adquirir solemnement davant del Parlament de Catalunya en el moment d'acceptar la Presidència de la Generalitat, quan Companys va dir: "Sigui el que sigui el que ens porti l'esdevenidor, l'únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República i per la llibertat". Com acabem d'escoltar fa un moment, ell mateix digué, en el seu testament, poques hores abans de morir: "A tots els que m'han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l'ombra d'un rancor". Paraules molt semblants a les que havia pronunciat al 36 l'avi de l'actual President del Govern espanyol, militar republicà, tot just abans de ser afusellat. La grandesa paradoxal del sacrifici de Lluís Companys és que significa el moment més negre de la nostra història contemporània i, alhora, és la llavor del renaixement de Catalunya. Així és com s'escriu la Història: lentament, molt lentament, com demanen els sentiments enfrontats, els records, els principis, la fidelitat d'uns i altres a llurs herències polítiques i culturals. Però també amb breus llambregades en les que tot sembla esdevenir evident i la història fa passes de gegant. Avui, les institucions de la Generalitat de Catalunya es congratulen de no estar soles en aquest acte commemoratiu. Reconeixem la voluntat del govern espanyol de fer les passes necessàries per restituir públicament i legalment l'honorabilitat plena del president Lluís Companys. Agraeixo especialment la presència, entre nosaltres, de la vicepresidenta del govern espanyol, i presidenta en funcions. Reconec el coratge i sensibilitat amb què el govern d'Espanya es disposa a impulsar la reparació del dany causat, i la restitució de la dignitat de tants homes i dones, que la figura del President màrtir simbolitza. És un gest de justícia històrica i, a la vegada, és un esperançat gest de futur. El que no vam acabar de fer en els anys de la Transició democràtica ho acabarem ara. 3 �Tots hem d'assumir la història. No n'hi ha prou de passar pàgina o, simplement, deixar de recordar. En aquest país la memòria havia esdevingut sinònim de rancor i l'oblit sinònim de reconciliació (com deia recentment un periodista americà escrivint sobre els brigades internacionals). Ja no és així: memòria i reconciliació, avui, es poden donar la mà . Sobre la consciència compartida del que és irreparable i el que és recuperable en la història edifiquem la Catalunya futura des d'avui. L'edificarem amb la contribució de tots. Amb la consciència clara que ens ha tocat de viure un dels períodes més positius de la nostra història col·lectiva. Pasqual Maragall i Mira President de la Generalitat de Catalunya 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1664 Title A name given to the resource Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en l'acte d'Homenatge al President Companys Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fossar de Santa Eulàlia. Montjuïc. Barcelona Subject The topic of the resource Biografies Acció política Història Política Republicanisme Companys, Lluís, 1882-1940 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències