438
10
4391
-
http://78.47.125.110/files/original/27/181/20040928.pdf
02e4756ea6e46cdc906815fb4adddcf8
PDF Text
Text
Intervenció del president de la Generalitat en el
debat de política general
Parlament de Catalunya | 28/9/2004
I - La nova situació política
Com vaig anunciar en la meva compareixença parlamentària del mes
de juny, és la meva intenció en aquest debat exposar quin és el
projecte que impulsa el Govern que tinc l’honor i la responsabilitat de
presidir.
Els 9 mesos de govern transcorreguts no han estat fàcils, després de
quasi un quart de segle de govern conservador.
Ara som a l’inici d’un nou període. El nou govern de Catalunya i el
canvi de govern a Espanya permeten la represa de l’impuls
transformador.
El nou Estatut, la reforma de la Constitució, la configuració d’un
Senat federal, la Constitució europea, tot és un altre cop sobre la
taula. És un risc, és una oportunitat apassionant i, sobretot, és per a
nosaltres una gran responsabilitat
Avui es donen unes condicions polítiques normals. L’acció del Govern
es podrà desenvolupar sense ensurts, encara que no pas sense
dificultats.
S’ha estabilitzat el mapa polític del país, després del llarg cicle
electoral iniciat amb les eleccions municipals i catalanes de l’any
passat i culminat amb les eleccions generals i europees d’enguany.
En les diferents fites que han marcat aquest cicle, els partits que
donen suport al Govern han vist àmpliament ratificada la confiança de
la ciutadania.
Passades les vicissituds d’aquest període i estabilitzada la situació
política, no és gratuït recordar l’esperit amb que va néixer l’actual
Govern de Catalunya.
L’acord del Tinell, ha facilitat la necessària alternança política. És un
acord que els tres socis veiem com una aposta estratègica, pensada
en clau de país.
Representa una opció catalana i progressista. N’hi ha d’altres, però
aquesta és la més integradora.
1
�L’opció que vam fer crea l’escenari per garantir la unitat civil de
Catalunya i per evitar la divisió dels catalans en blocs antagònics.
Crec convenient recordar que aquest acord amplia al màxim la base
social del catalanisme, entès sobretot com una cultura cívica
compartida i no com una ideologia que divideix i separa.
La divisió de la manifestació de l’11 de setembre, que es va produir
arran de la Loapa no té, ara, raó de ser.
L’acord del Tinell expressa la voluntat majoritària d’un gir
progressista en la política catalana.
Pretén impulsar la innovació econòmica i tecnològica, apostar per un
desenvolupament sostenible, activar noves polítiques socials, donar
veu i protagonisme als territoris, endreçar el país i el seu paisatge
malmès.
I fer efectiu el compromís de la societat catalana amb la pau i la
cooperació. Tot això per millorar substancialment el nostre
Autogovern.
Diguem-ho clar: l’aliança estratègica que va fer possible l’acord del
Tinell i el Govern catalanista i d’esquerres és avui més viva que mai.
És una aliança basada en l’exigència de la majoria progressista de la
societat catalana.
És una aliança activa, interpretada per un Govern que ha après en
molt poc temps a treballar en un clima positiu.
El govern respecta la pluralitat de la seva composició i observa
rigorosament la regla de la cohesió governamental, corregint-ne les
desviacions.
Si és cert que la situació política catalana permet al Govern treballar
en bones condicions, també ho és que el canvi polític a Espanya ens
ha obert perspectives inèdites d’entesa.
Entenc que el canvi polític a Espanya és una oportunitat per a
Catalunya. I ho és en tres sentits:
Per impulsar les polítiques de progrés
Per millorar l’autogovern de Catalunya
Per fer un pas decisiu en la configuració de l’Espanya plural i
l’Europa emergent.
2
�Oportunitat no vol dir oportunisme.
Aquesta via ja l’hem tastat: els progressos assolits no s’han
consolidat prou, els petits èxits han estat presentats com a notables
i, en canvi, la pèrdua d’influència de Catalunya a Espanya s’ha anat
fent més i més evident.
El que proposo és tota una altra cosa: és fer efectiva la voluntat de
Catalunya d’influir en la política i l’economia espanyoles amb totes
les conseqüències.
Implicar-se per codecidir. Ve’t aquí. Catalunya Proposa una Espanya
Plural determinada, en la qual les nacionalitats històriques de la
disposició transitòria segona de la Constitució vegin reconeguda la
seva personalitat com a Comunitats Nacionals.
En la meva compareixença parlamentària del 28 de juny passat em
vaig referir amb cert detall a l’acció empresa pel Govern de la
Generalitat per reorientar les relacions amb Espanya i en particular
amb el nou Govern.
Els deia aleshores que creia que el canvi polític a Espanya obria una
nova etapa. Avui no disposem de cap indici que desmenteixi la meva
afirmació de fa tres mesos.
Ben al contrari, penso que s’han acumulat gestos i decisions que
confirmen el final d’un escenari polític de confrontació i la seva
substitució per un nou escenari de col·laboració institucional.
Són gestos que confirmen una intuïció que ja vaig expressar el gener
passat quan els deia que abans d’un any, Espanya estaria caminant
amb un rumb diferent.
Ho confirmen els contactes formals i informals del president i dels
consellers de la Generalitat amb el president i els ministres del
Govern d’Espanya, dels que vull destacar –per la seva exhaustivitatl’entrevista que vaig tenir amb el president Rodríguez Zapatero el 21
de juliol passat.
En el Govern espanyol hi hem trobat actituds positives: respecte i
voluntat de diàleg. També algunes patinades evidents i potser fins
ara inevitables, sens dubte.
Aquestes actituds s’han transformat en gestos simbòlics importants
com l’anunci de la revisió del consell de guerra al president
Companys. El 15 d’octubre ho deixarem ben clar a Montjuïc.
3
�Hi ha hagut compromisos de gran importància, començant per la
paraula del president Zapatero de respectar el projecte d’Estatut que
aprovi el Parlament de Catalunya.
També el compromís actiu i complex d’obtenir el reconeixement del
català a la Unió Europea. Més enllà de les vicissituds del moment, vull
recordar que és l’únic intent seriós realitzat fins ara. Més endavant
tindrem ocasió de referir-nos-hi.
El nou govern d’Espanya ha pres, en relació a Catalunya, algunes
decisions de gran entitat: la paralització del transvasament de l’Ebre
o el trasllat la seu de la Comisión del Mercado de Telecomunicaciones,
de Madrid a Barcelona.
Puc anunciar que el Govern està en disposició d’avaluar la possibilitat
d’instal·lar a Barcelona la seu del nou Consell Audiovisual d’Espanya.
Decisió que seria completament coherent amb l’anterior.
El govern espanyol ha adoptat també compromisos en
infrastructures (l’AVE el 2007 a Barcelona), en cultura (l’1% de
Foment a l’Institut d’Estudis Catalans). Amb Barcelona (desbloqueig
de la Carta Municipal). I amb l’Ebre (descontaminació del riu).
És significativa també la retirada de cinc recursos
d’inconstitucionalitat contra normes de la Generalitat. La retirada dels
recursos que afectaven al Dret Civil Català, és un pas clar en el sentit
del reconeixement del la nostra singularitat.
També s’ha iniciat el desbloqueig de traspassos de competències
pendents així com l’establiment d’un calendari precís d’una bona colla
de nous traspassos. És bo recordar aquí que la Comissió de
Traspassos no s’havia reunit des de maig de 2001.
Aquests gestos, aquests compromisos i aquestes decisions tenen un
valor afegit de gran importància. Generen el clima de confiança que
cal per negociar i acordar els temes de la complexa agenda de
reformes polítiques d’aquesta legislatura.
L’agenda compta amb qüestions institucionals de primer ordre, com
la reforma de l’Estatut i la reforma constitucional.
Però també inclou qüestions econòmico-financeres cabdals com la
revisió del finançament autonòmic. I estudiem la localització
d’agències europees a Catalunya.
No podem oblidar les infrastructures, que són cabdals tant pel que
fa a la seva concepció (del mapa radial a la xarxa) com a la seva
gestió compartida (aeroport, ferrocarril).
4
�Finalment, però no per això en darrer lloc, tenim a l’agenda les
qüestions culturals i simbòliques, amb l’objectiu d’aconseguir un ferm
compromís del Govern espanyol i de les institucions europees en el
reconeixement, protecció i impuls de la llengua i la cultura catalanes.
De les perspectives i els primers avenços en aquestes negociacions
els en parlaré al final de la meva intervenció d’avui.
Gaudim doncs d’una situació política, a Catalunya i a Espanya, molt
millor que quan aquest Govern va prendre possessió.
Quan dic millor vull dir que es donen millors condicions per treballar i
per decidir; en definitiva per governar. Per això mateix, la situació
present és més compromesa i exigent.
Però no hem d’oblidar altres circumstàncies associades a la nostra
qualitat d’europeus i a la nostra condició d’economia i societat oberta,
inserida de ple en el món global.
L’ampliació europea a l’Est, el naixement de l’Europa dels 25, la nova
Constitució, el Pacte d’Estabilitat, la política mediterrània d’Europa o
l’adhesió de Turquia a la Unió són qüestions que ens afecten de ple,
són els nostres problemes.
En els propers mesos, el debat previ al referèndum sobre la
Constitució europea creixerà en intensitat. Crec que és la meva
obligació deixar clar que el resultat del referèndum no és indiferent,
que ens afecta i ens condiciona.
La Generalitat tindrà un capteniment institucional en tot aquest
procés i exercirà la responsabilitat de fer conèixer a la població el
projecte de Constitució europea que serà sotmès a referèndum.
En tant que President de la Generalitat em sumo a les diverses crides
que s’estan fent a respectar totes les posicions que s’expressin
democràticament.
Dit això, no els amago que sóc un decidit partidari del sí a la
Constitució. Valoro més els efectes negatius de la marxa enrera en el
procés de construcció europea que els defectes i mancances de la
Constitució.
Els partits de la coalició governamental tenen i tindran una sola
posició en tots els temes de govern i en l’Estatut. Però podem diferir
en allò que es refereix a les dues constitucions: l’espanyola i
l’europea.
Dos dels partits de la coalició són federalistes i un és sobiranista.
5
�Continuarem treballant junts per a aconseguir que la llengua catalana
sigui afegida, juntament amb el gallec i el basc a la llista dels 20
idiomes oficials en els estats de la Unió i en la Unió mateixa.
Vull que tinguin la certesa que, malgrat les diferències, sóc conscient
que hi ha una voluntat majoritàriament compartida en aquesta
Cambra i a tot el país: tots volem més Catalunya i més Europa.
Seria una ficció ingènua pensar que podem fer política a Catalunya
sense tenir en compte un entorn global que ens condiciona cada cop
més.
Precisament aquesta percepció és la que ha determina l’activitat
exterior de la Generalitat:
els recents viatges al Marroc i a Algèria;
els propers a Japó, Xina i Mèxic, amb motiu de la Fira del Llibre de
Guadalajara, en la qual Catalunya és comunitat convidada;
la reforma del Patronat Català Pro Europa
i la creació de la Delegació de la Generalitat a Brussel·les;
el treball a la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP), creada, com
la dels Alps, a l’empara de l’antic Consell d’Europa.
La CTP, amb més de 20 anys de treball ha donat resultats
profitosos en la darrera sessió, celebrada fa uns dies a La Seu, puix
que es va configurant un mapa cada cop més precís de l’Eix
Pirinenc i de les comunicacions que el travessen i les
infrastructures que li calen.
Treballem, alhora, per enfortir l’Euroregió, a imatge i semblança de
les regions transnacionals d’Europa, que han anat sorgint amb la
desaparició de les fronteres, com a resultat del creixement de la Unió
i de les seves competències.
En tenim exemples a Nord Pas de Calais i el South East britànic; en
l’antiga frontera entre la RFA i Holanda, en la regió formada per
Alsàcia i les regions frontereres de Suïssa i la RFA, en la connexió
entre Malmöe i Copenhaguen, facilitada pel pont sobre l’estret
marítim que els separa.
Aquest és un moviment imparable de la història i de la geografia
política. En el nostre cas ens permetrà reunir un conjunt de regions,
tant de l’Estat espanyol com del francès, que reuneixen 17 milions
d’habitants i que sumen tot el que cal tenir per a esdevenir una regió
europea de punta: tamany, capacitat econòmica i posició estratègica.
Hem d’acceptar que som interdependents i que la política, avui, és
l’art de gestionar aquesta interdependència, per a mantenir i enriquir
6
�la nostra identitat i, alhora, aprofitar les oportunitats de progrés i de
benestar pròpies de les societats obertes.
Així ho entén i ho assumeix el Govern de Catalunya. Som conscients
de les expectatives creades, de la responsabilitat contreta, dels
marges d’actuació de què disposem i de les inèrcies que cal vèncer.
No cal que els recordi en quina situació vam trobar les finances de la
Generalitat, ni les decisions estratègiques ajornades per anys de
passivitat, ni la deficient situació organitzativa de l’administració
catalana.
Ho vam recordar quan tocava. No hem fet sang, perquè no és el
nostre estil, ni és bo pel país. Però suposo que ningú no ens negarà el
dret d’inventari.
És evident que hi ha un temps per a cada ambició, i per a cada
exigència. I ho es també que, si ara fa exactament cent anys, es van
posar les primeres pedres d’un període d’expansió de la política i de
l’economia catalanes, els 25 anys anteriors (des de la Revolució de
1868) havien estat absolutament indispensables per fixar les bases
teòriques, ideològiques i culturals de l’empenta del catalanisme.
Ara passa el mateix. Hem tingut 25 anys de fonamentació,
d’afirmació de la identitat, de pau, de creixement econòmic, de
democràcia i de devolució de competències a la nostra autonomia.
Ara toca fer una gran passa endavant en les infrastructures, en
l’educació, en la salut, en la internacionalització de les nostres
empreses, en l’ambició política. Podem fer-ho. Ho farem.
Igual com fa cent anys, aquesta passa endavant haurà anat
precedida per un desenvolupament magnífic de la vida local, de les
ciutats, dels municipis, que moltes vegades, aleshores i ara, han
estat capdavanters en les transformacions socials, tecnològiques i
urbanes.
L’esclat de la Barcelona del 2004, de Girona, de Vic, Olot, de
Manresa, de Reus i Tarragona, de La Seu, de Lleida, de Tortosa i
Amposta, de Terrassa i Sabadell, i de tantes altres ciutats catalanes,
és la millor garantia de que estem a punt per a el gran avenç
nacional.
Som uns convençuts de la devolució o atorgament de competències
de recursos i de responsabilitats al nivell local. Sense ignorar que
aquesta devolució ensopega amb la desconfiança que en els municipis
han generat 25 anys de recel en sentit contrari.
7
�Aquest és un Govern que mira molt més enllà per decisió dels
ciutadans de Catalunya. Tenim el mandat de combinar reformes
institucionals i impulsar polítiques socials. Tot alhora. I ho farem
jugant net: no amagarem els problemes, no eludirem les
responsabilitats que ens pertoquen, i no silenciarem les
discrepàncies, perquè no en tenim cap que posi en perill la cohesió
del govern.
Per tant, Catalunya ha de saber que el Govern està plenament
disposat a aplicar el seu programa, que compta amb una perspectiva
d’estabilitat, i que pren les iniciatives i les decisions que li pertoquen.
II - La Catalunya dels 7 milions
Com és la Catalunya d’avui? Catalunya és, com mai, una societat en
ple procés de canvi. Una Catalunya està emergint davant nostre. Ja
no ens serveixen les fotos fixes.
La Catalunya dels 6 milions està superada. I amb ella bona part de
l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i
representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ja no ho és ara.
El procés de creixement demogràfic intens com el que estem vivint,
lligat al fort increment de la immigració, que coincideix amb un
repunt de la natalitat autòctona, fa que pràcticament puguem dir:
som 7 milions! Sí, som 7 milions.
Les dades del padró de l’INE a 1 de gener de 2004 eren de 6.948.708
habitants. De fet, la sanitat atén una població de 7 milions
(exactament 7.056.988 targetes sanitàries a l’agost de 2004).
La imatge d’una societat demogràficament estancada ha saltat pels
aires.
La Catalunya del 2030 ben bé podria rondar els 8 milions d’habitants
(les projeccions que es fan oscil·len entre 7.5 i 9.2).
El meu govern treballa sobre la base dels 7 milions que som. El
nostre projecte nacional, polític, social i cultural ha de partir
d’aquesta nova realitat.
El fet cert és que l’impacte del ràpid creixement de la immigració –un
10% del total de la població a dia d’avui- i de l’envelliment de la
població autòctona és dels que deixarà una petjada profunda en la
societat catalana. Com ha succeït en altres moments de la seva
història.
8
�El paisatge humà de Catalunya està canviant, començant per les
nostres escoles i pels nostres barris, amb nova gent, nous colors,
noves parles, nous costums.
I el paisatge físic i urbà de Catalunya, també ha canviat
sensiblement. No sempre per bé, admetem-ho: el preu de l’habitatge,
la precarietat laboral, els dèficits socials i un territori en molts indrets
severament castigat per un urbanisme descontrolat i una sèrie
d’abusos mediambientals, són indicadors alarmants d’errors o dèficits
a corregir.
Tanmateix, la millora real de les comunicacions viàries i telemàtiques,
tot i que tímida i insuficient, està configurant, sens dubte, un nou
paisatge i una nova manera de transitar-lo.
En una situació així la societat catalana ha de tractar de convertir els
temors i les dificultats en noves certeses i en noves esperances.
Igualment com va saber fer la Mancomunitat primer i la Generalitat
republicana després. I ara, sense les fragilitats estatals i
internacionals que van condemnar i anorrear aquell catalanisme
magnífic.
La bona pregunta en aquestes circumstàncies és: Què pot oferir la
societat catalana per renovar el pacte cívic que la relliga, i per fer
créixer un sentiment de pertinença compartit?
Què podem fer per lligar amb el millor del nostre passat i fer bons els
averanys del futur? Com podem posar en servei la nova dimensió
demogràfica, la diversitat cultural i la nova situació espanyola i
europea que ara tenim?
D’entrada hem de ser conscients que Catalunya no pot cometre
errors i un d’ells fóra ignorar que Espanya i Europa també han canviat
i molt.
Catalunya és un país atractiu, un país que durant el segle XX ha atret
centenars de milers de persones d’arreu d’Espanya i que ara atreu
milers i milers de persones vingudes de tot el món. Però no som una
illa avançada en un entorn històricament adormit.
Catalunya atreu persones i talents i capitals perquè és un país
d’oportunitats, pel seu progrés, pel seu benestar, per la seva pau
civil. Com també és cert que milers de catalans i moltes empreses
catalanes s’instal·len fora del triangle català, a Nord i a Sud, perquè
hi troben oportunitats.
9
�Aquesta capacitat d’atracció i de mobilitat ens ha d’enorgullir, és cert.
I alhora ens ha d’esperonar a conservar, millorar i innovar –segons
sigui el cas- els atots (els “trumfos”) que han fet de Catalunya el país
pròsper i convivencial que avui coneixem.
És cert, diguem-ho clar, que hem perdut peu, si més no pes relatiu,
en una colla de sectors importants, com les finances, la borsa,
l’aeronàutica i algunes de les tecnologies emergents.
Però no hi ha rés de catastròfic ni d’irreversible en tot això.
L’economia catalana compta amb una sòlida base industrial i de
serveis que assegura la prosperitat del país.
És una economia que creix per sobre de la mitjana de la Unió
Europea, encara que –en els darrers anys- per sota de la mitjana
espanyola.
És una economia que crea llocs de treball (73.000 en els darrers
dotze mesos), amb una taxa d’ocupació que s’acosta molt al 70%
marcat com a objectiu per l’any 2010 a l’agenda de Lisboa.
Altrament el nostre creixement demogràfic no s’explicaria.
La nostra és una economia dinàmica, amb un fort impuls a la creació
d’empreses i amb una notable capacitat d’adaptació tecnològica.
És una economia oberta i plenament bolcada a l’exterior. És una
economia ben integrada en el mercat europeu.
Que canvia la seva estructura interna. La construcció, que havia
arribat a representar el 4.7% de l’economia catalana, n’és ara un
4.1%. En canvi la sanitat s’espera que representi, l’any que ve, el 5%
del producte brut. Que la sanitat passi per davant de la construcció és
un bon indicador de la terciarització de l’economia catalana.
L’economia pública no la tenim ben resolta, ni de lluny. Ni en la
despesa corrent ni en la inversió. Haurem d’estalviar un bon tros en
despesa corrent per fer front als reptes de la formació de capital,
físic i humà, que ens cal.
El dèficit que ens va deixar el Pressupost del 2003 va ser de 1200
milions d’euros; i el desplaçament de despesa de l’any 2003 al 2004
prop de 3.000 milions d’euros.
Se’ns havia dit que el nou finançament obtingut en els converses
Montoro-Homs acabaria essent de 2.500 milions d’€uros més
(400.000 milions més de pessetes.). El primer any se’n van obtenir
10
�40 en comptes de 400 i l’evolució no sembla confirmar pas aquelles
expectatives optimistes.
Saben que és el que ha passat,? Que Montoro baixava impostos al
mateix temps que transferia competències, és a dir que baixava
impostos a costa de les CCAA que rebien les competències. Tot
donant-los un marge d’augment del tram propi dels impostos,
absolutament impopular i insuficient.
Aquesta ha estat la gran trampa financera dels darrers anys i el
govern anterior hi va caure de quatre potes, si em permeten
l’expressió.
Això posa les coses molt difícils, no solament a les autonomies sinó
al propi govern espanyol, que no voldria passar per més voraç,
fiscalment parlant, que l’anterior, però que és altrament més
dialogant amb les autonomies i entén que les coses no poden seguir
així.
Baixar impostos a costa dels qui tenen les competències no és
acceptable. Diguem-ho clar.
I retornar les competències, cosa que algunes autonomies podrien
preferir, no és compatible amb la nostra filosofia de govern.
No tornarem cap competència; al contrari: reclamem el dret a poder
decidir sobre el conjunt de la càrrega fiscal imposada als nostres
ciutadans per l’Estat i l’Autonomia, sumats.
En els primeries de la dècada dels 90 vaig proposar un repartiment
del pastís de la despesa pública equivalent al 50%, 25%, 25%
respectivament entre estat, autonomies i municipis.
Em va costar de convèncer al govern d’aleshores que això no era un
despropòsit i vam situar l’horitzó ben lluny, en l’any 2000. La segona
embranzida, l’any 99 em va permetre situar l’objectiu en el 40/30/30.
I ara el ministre Solbes diu que l’Estat ja no compta més que el 30% i
que les autonomies gasten el 50%.
Es difícil de creure. Però tot i admetent-ho hauríem de veure fins quin
punt, com he dit, no hi ha hagut una transferència del dèficit públic
de l’Estat cap a les autonomies i els municipis.
La primera cosa que cal aconseguir és que el nou Senat compti amb
una oficina estadística que posi llum en la penombra en que l’Estat ha
mantingut aquests temes en els darrers 25 anys. També en això la
transparència està a l’ordre del dia.
11
�Els catalans estem disposats a pagar per renda els serveis públics i
rebre per població, sempre que les inversions es calculin en proporció
a la renda. Altrament estaríem sempre en el dèficit d’infrastructures
que ens ha ofegat en els darrers anys.
Però ara com ara no tenim ni una cosa ni una altra. La diferència
entre els impostos que paguem i les depeses que ens podem
permetre és superior a la que va de la renda (18%) a la població
(entorn del 16 %) i les inversions amb prou feines arriben al 15%.
Si l’IRPF per càpita a Catalunya és de 125 i el de les regions menys
riques és de 75, ja es veu que és molt difícil --si no és per un
augment fort de la inversió de l’Estat a Catalunya--, que es mantingui
l’equitat que sempre hem proposat.
A Alemanya, el Tribunal Federal ha dictaminat que es tracta de reduir
les diferències de renda per càpita entre els Länder, però no és
pretén la igualació total, per una raó senzilla: a partir d’un nivell
determinat d’ajut, l’incentiu que tenen les regions endarrerides per
millorar la seva eficiència és mínim.
De fet poden aproximar la seva renda disponible (renda bruta menys
impostos) a la de les regions més riques sense esforçar-se en
augmentar el seu producte brut.
Tanmateix, les perspectives de l’economia i de les empreses
catalanes no són tan dolentes com podríem témer per la migrada
contribució de l’economia pública.
En aquest sentit hem de felicitar les nostres empreses i els nostres
sindicats i cambres de comerç, que participen activament en la
formulació i posta en pràctica de l’Acord sobre la Internacionalització
de l’Economia Catalana.
Les perspectives de nous projectes empresarials són
extraordinàriament positives:
Agafen un exemple: el de la indústria farmacèutica.
La decisió de NOVARTIS (la segona d’Europa i la quarta a nivell
mundial) de situar a Barcelona la direcció de l’expansió de la
companyia per Rússia, tot Àsia i l’Extrem Orient.
En Biomedicina tant la presència de les empreses esmentades com la
creació i instal·lació, a Barcelona, del centre de recerca biomèdica
liderat per professor Izpisúa i el treball de l’IMIM dirigit pel Dr. Jordi
Camí, ens situen en una bona posició.
12
�Hi ha molt a guanyar en aquest camp, comptant, més enllà de
Catalunya mateix amb la col·laboració amb la Universitat de
Montpellier i la seva Facultat de Medicina.
El professor Nueno insisteix - i no sense raó- en la importància que
pot tenir, a mig termini, la residència a Catalunya de gent d’edat
mitjana o avançada, de nivell de renda considerable, atreta per uns
bons serveis mèdics, un clima agradable, una oferta cultural de molt
nivell i un aeroport ben connectat.
No crec que aquests temes puguin ser considerats impropis d’un
debat nacional. Altres territoris, dotats d’una concentració més gran
de poder polític i financer, potser poden estalviar-s’ho, nosaltres no
hauríem de caure en aquest error.
Aquesta realitat incontestable no ha d’amagar, però, la necessitat de
millorar i d’innovar per consolidar un patró de creixement més sa i
sostenible, amb un objectiu ineludible: fer de l’economia catalana una
de les més competitives d’Europa.
La prosperitat econòmica dels catalans depèn en primer lloc de la
nostre capacitat emprenedora que en el món d’avui vol dir –a més del
coratge d’assumir els riscos que comporta tirar endavant un projecteuna disposició permanent a aprendre i a innovar.
El segon atot que fa de Catalunya una societat atractiva és la seva
capacitat d’integració social.
La Catalunya del segle XX fou capaç d’integrar als nouvinguts d’arreu
d’Espanya que, a finals dels anys vint i durant els cinquantes i
seixantes, van trobar, al nostre país, les oportunitats vitals que els
eren negades per la dictadura.
Aquells treballadors estan a la base de la nostra prosperitat actual.
Catalunya arribà a ser el que és avui, gràcies també al treball i
l’energia que hi aportaren centenars de milers d’homes i dones que
l’han feta seva de manera indiscutible. Recordem-ho ara.
Els darrers trenta anys, la lluita per aconseguir escoles, sanitat,
transport públic i barris dignes ha estat el primer i més important
factor d’integració social a Catalunya.
Potser ara hem esdevingut una societat massa indiferent a les velles i
les noves exclusions. Potser ens estem resignant massa fàcilment a
conviure amb un grau de pobresa.
13
�Aquest govern està decidit a resoldre aquesta qüestió: més mestres,
més metges, més infermeria, més inversió als barris, més cultura.
Això és el que cal.
Per això cal també ser emprenedors en el terreny social. Com ho
estan sent tantes escoles, tantes associacions de veïns, tantes
organitzacions no governamentals, tants ajuntaments
La Catalunya dels 7 milions reclama un nou civisme. Una comunitat
de set milions de ciutadans i ciutadanes, en el món obert en el que
vivim, ha de saber-se segura i porosa alhora.
No vull pas encetar un nou capítol de divergències sobre el concepte
del mestissatge. No hi ha una cultura viva que es pugui definir sense
diversitat i dinamisme.
Som un país d’atracció, però no podem pensar el futur només sobre
la base de la mitificació de les nostres qualitats.
Si ho féssim ens veuríem, gairebé sense adonar-nos, abocats a un
estancament com a país que –tard o d’hora- ens portaria a la
decadència.
Però encara menys ens podem permetre ignorar desprevingudament
les dificultats que ens plantegen les noves realitats socials.
El cost que pagaríem per aquesta frívola ignorància seria massa alt.
Seria el cost d’una reacció social desordenada i moguda per les pors a
allò que no es comprèn.
La Catalunya dels 7 milions ha de renovar els trumfos del passat.
Hem d’assegurar la prosperitat del futur amb més esperit
emprenedor, amb més formació i coneixements, amb més
competitivitat.
Hem de renovar el pacte de ciutadania per infantar un nou
patriotisme: el patriotisme dels drets i dels deures.
Hem d’ampliar la nostra capacitat d’inclusió social amb un esperit
més obert, amb la generació de noves seguretats.
I, a la vegada, necessitem una represa del gust per la innovació
social.
El patriotisme de debò és el que fa que em senti part del país perquè
el país em dóna unes seguretats que no tenia en néixer i una llibertat
creixent, i que alhora em fa proporcionalment responsable d’unes
obligacions que assumeixo.
14
�Aquest és l’autèntic sentiment de pàtria, que té tant a veure amb el
present i el futur com amb un passat ja intocable.
Hem d’apostar per fer de la nostra cultura i la nostra llengua el tret
distintiu emblemàtic de Catalunya en un món que tendeix a la
uniformització.
I hem de fer de Catalunya la seu pionera dels instituts que es crearan
per tal de preservar la diversitat idiomàtica del món.
Tot això no pot ser l’obra exclusiva del Govern. O surt de l’impuls
social o no serà.
Per això crec que ens equivocaríem si no abordéssim les reformes
institucionals –amb la de l’Estatut en primer lloc- des de la
consciència que han de servir essencialment per a fer possible el nou
impuls de la prosperitat, de la cohesió social, de la convivència cívica
i de l’esclat cultural de la societat catalana.
Per dir-ho més clar: la nostra opció per millorar l’autogovern ha
d’estar al servei d’aquell jove que busca la seva primera feina, i
d’aquell aturat de 45 anys que busca una nova oportunitat, i d’aquells
investigadors que volen fer la seva carrera professional a Catalunya, i
d’aquelles vídues que necessiten la millora de les seves pensions.
M’atreveixo a demanar que en l’Estatut que estem fent, a més de
pensar en les nostres inquietuds de polítics o en el desig de perfecció
dels juristes, pensem en els anhels i temors dels catalans, en el seu
dret a construir al seu projecte vital, en la necessitat que tenim de
preparar-nos per a una vida diferent, millor.
Com també goso demanar que fem un Estatut al servei de l’ambició
de totes les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya.
Que ens permeti assegurar un nivell homogeni de cobertura dels
serveis públics a tot el territori, Ebre i Pirineus inclosos, perquè volem
que tenir un projecte de vida al Pirineu i a l’Ebre no sigui un
impossible.
Que ofereixi les eines per fer efectiva la nostra voluntat de que les
terres de Lleida esdevinguin el motor de la Catalunya agrària i una
terra de progrés econòmic i social.
Que el Camp de Tarragona, la segona àrea metropolitana de
Catalunya, es pugui dotar de les eines de futur necessàries per
créixer de forma sostenible i ordenada.
15
�Que ens permeti que les comarques gironines puguin assolir noves
cotes d’innovació i tinguin un projecte de futur sòlid i estimulant, que
aprofitant tots els seus actius, vetlli per la qualitat natural d’aquest ric
territori.
Que tingui en compte el desig de la Catalunya Central de tenir la
mateixa ambició i les mateixes possibilitats de desenvolupament que
la resta de territoris de Catalunya.
I, finalment, que ens permeti aconseguir que la gran regió
metropolitana de Barcelona, continuï essent un mirall de la diversitat
de Catalunya, de les seves ganes d’innovar i d’assolir nous horitzons
de prosperitat.
L’obligació del governant i del legislador és copsar l’estat d’ànim del
país. O més ben dit els milions d’estats d’ànim que configuren l’estat
d’ànim del país.
No per adaptar-s’hi dòcilment (això seria fer populisme) sinó per
escoltar, dialogar i estimular. En definitiva per oferir perspectives,
seguretat i futur.
L’actitud dels governants ha de procurar de tenir els peus a terra i la
mirada lluny. L’ambició de futur i la sensibilitat per atendre i copsar la
respiració més pròxima.
Això és el que he procurat fer en aquests primers mesos des de la
Presidència de la Generalitat. Això és el que he fet. Això és el que han
fet els consellers del Govern.
Les iniciatives i decisions que s’han pres han obeït a aquesta doble
necessitat: donar resposta a l’avui i crear l’escenari sobre el que
dibuixar des d’ara, el demà de Catalunya.
III - L’acció de govern
Quina és l’orientació de l’acció del Govern de Catalunya per donar
resposta a les expectatives de la societat catalana?
D’entrada, vull desfer un fals dilema sobre les prioritats del Govern de
Catalunya.
Hi ha qui planteja com a incompatibles la prioritat de millorar
l’autogovern i la prioritat d’impulsar una vigorosa política social.
16
�Com poden entendre per les meves paraules anteriors, el Govern de
Catalunya no creu en aquesta incompatibilitat. Ben al contrari, entén
que tot va lligat.
El Govern no defugirà cap responsabilitat, ni s’excusarà en les
insuficiències competencials o financeres.
Amb aquest esperit formulem les orientacions generals de les
polítiques del Govern de Catalunya:
En primer lloc, assegurar les bases del progrés econòmic de
Catalunya per garantir la competitivitat del país.
En segon lloc, preparar Catalunya per esdevenir una societat
plenament oberta.
En tercer lloc, garantir l’equilibri social del país i la integració social,
cultural i ciutadana dels nous catalans.
En quart lloc, desvetllar totes les potencialitats dels territoris de
Catalunya i procurar l’equilibri del conjunt.
En cinquè lloc, fer efectiu el desenvolupament econòmic sostenible
com a motor de progrés i d’innovació.
I en sisè lloc, governar amb eficàcia, proximitat i transparència.
És a dir el Govern de Catalunya té l’ambició d’afavorir, amb la seva
acció, la competitivitat, l’equitat social i l’equilibri territorial del país.
El Govern s’ha dotat d’un instrument que ha de servir de guia de la
seva acció durant tota la legislatura. Es tracta del Pla de Govern que
concreta els quatre grans eixos de l’Acord del Tinell en 64 objectius
polítics i 1.500 actuacions.
Es tracta d’un esforç de racionalitzar l’acció del Govern, però també
d’oferir una eina de control a la societat i a l’oposició.
Fer públic aquest Pla és una decisió coherent amb la voluntat d’exigirnos més i amb la determinació de fer de la transparència un dels
valors distintius d’aquest Govern.
Transparència és per al meu govern un mot clau.
La meva exposició de l’acció de Govern serà una síntesi dels objectius
fixats, amb il·lustracions significatives basades en les actuacions
previstes.
17
�L’orientació de la política econòmica del Govern es recull en l’“Acord
Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la
competitivitat de l’economia catalana”.
És l’acord més ampli i ambiciós en molt de temps en el camp de
l’economia, signat per la Generalitat juntament amb CCOO, UGT,
Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME el passat mes de febrer.
Ara ens toca a tots, però al Govern en primer lloc, estar a l’alçada de
l’ambició de l’Acord signat.
Tres són els propòsits perseguits i que ja inspiren la política
pressupostària del Govern:
La millora de les condicions de competitivitat.
La qualitat de la ocupació i altres mesures de cohesió social
L’increment la internacionalització de l’economia catalana.
Sobre la millora de la competitivitat, l’acord conté un conjunt de
propostes que, de forma directa o indirecta, incideixen en la
productivitat del país.
Són mesures destinades a incrementar i millorar les dotacions en:
infrastructures de transport i energètiques,
capital humà,
capital financer
i capital tecnològic, amb un decidit impuls de la política de
R+D+I.
Amb aquestes eines hem de consolidar els nostres principals actius
econòmics i explorar els sectors de futur: biotecnologia, sector
aerospacial, alimentació, turisme de qualitat, automoció, indústries
culturals, i infrastructures de comunicació ...
Això implica un canvi significatiu en la política industrial que durà a
terme la Generalitat.
D’una política industrial basada en les relacions individuals
administració-empresa passarem a una estratègia col·lectiva per la
productivitat i la modernització del teixit productiu català.
En aquest context, cal combinar les accions a curt termini adreçades
a reduir l’erosió competitiva que pateixen determinats sectors
industrials, amb les accions que tenen uns efectes més dilatats en el
temps, relacionades amb la creació d’un sistema català d’innovació.
18
�Les característiques sectorials i la natura de la competència que es
duu a terme en els mercats, obliga a articular una política industrial
específica per cada sector, que sigui sensible a les necessitats
sectorials però que, alhora, potenciï el canvi de l’estructura
productiva dins d’un marc territorial determinat.
Així, es duran a terme accions sectorials sobre els sectors més
afectats per la pèrdua de competitivitat, especialment en les tres
taules sectorials obertes en l’Acord Estratègic per la Competitivitat:
Tèxtil i confecció.
Electrònica de consum.
Automoció i altres materials de transport.
i també accions sectorials sobre els sectors amb més potencial de
creixement i amb més capacitat per modernitzar el teixit productiu
de Catalunya, especialment els sectors determinats per la Secretaria
d’Indústria i Energia del Departament de Treball i Indústria, que
s’articula estretament amb les línies de treball de caràcter transversal
de l’Acord Estratègic per la Competitivitat:
Aeronàutica.
Biotecnologia.
Energies renovables.
Alguns exemples significatius del que acabo de citar són:
1. Volem impulsar la creació per part de Fira de Barcelona d’un
Saló especialitzat en el sector aeronàutic i de l’espai que
permeti posicionar Catalunya a nivell mundial.
2. Hem creat, el passat 9 de setembre, l’entitat gestora
encarregada de la posada en marxa del Centre Tecnològic de
l’Aeronàutica i de l’Espai (CTAE). Per la creació d’aquesta
entitat el Govern de la Generalitat ha signat un protocol
d’actuacions on hi són presents les universitats catalanes, La
Caixa i 26 empreses del sector aerospacial.
3. Estem gestionant davant del govern central i de l’empresa
EADS que part projectes aerospacials de l’empresa EADS es
puguin establir a Catalunya, en concret el projecte de fabricació
(total o parcial) i manteniment d’helicòpters i dels respectius
sistemes de navegació.
4. El projecte de Bioregió: el Govern està implicat plenament en la
creació d’un cluster de biotecnologia i, més en concret de
biomedicina, al voltant d’institucions, organismes i empreses de
reconegut prestigi, que, actuant en xarxa, ens han d’assegurar
un lloc destacat en el sempre complicat camí del
desenvolupament econòmic vinculat a la innovació.
19
�5. Les actuacions per incrementar la taxa d’escolarització
postobligatòria.
6. La decisió d’accelerar la implantació de les tecnologies de banda
ampla per tot Catalunya, gràcies a l’imminent acord amb
Localret.
En relació a la qualitat de l’ocupació cal mantenir un bon nivell de
prestació dels serveis públics bàsics. Del seu eficaç funcionament
depèn, en gran part, la possibilitat de fer realitat el principi d’igualtat
d’oportunitats i el manteniment de la cohesió social.
Així, s’adoptaran mesures destinades a la modernització de les
polítiques actives d’ocupació, a facilitar la conciliació entre vida
laboral i familiar, al desenvolupament d’un marc català de relacions
laborals i a la potenciació de criteris de sostenibilitat ambiental i de
responsabilitat social de les empreses.
Amb especial cura, aquest Govern promourà la concertació social per
rebaixar substancialment la difícilment suportable elevada taxa de
sinistralitat laboral.
En l’àmbit de la internacionalització de l’economia catalana, es tracta
d’adoptar les mesures que permetin gestionar tant el procés de canvi
tècnic i de deslocalització com la projecció internacional, abastant
tant l’exportació com la implantació productiva en altres espais
econòmics.
Els instruments de l’acció del Govern en aquest àmbit estan sent
l’Agència Catalana d’Inversions i el COPCA.
El projecte d’Euroregió, com he dit, és la nostra aportació a
l’enfortiment de l’Europa dels ciutadans i dels pobles, a l’Europa de la
subsidiarietat i de la cooperació, a l’Europa del projecte i de l’enginy.
Els territoris d’aquesta gran regió europea representem un pes molt
rellevant dintre de la Unió Europea en termes de població, d’espai
físic i de producció econòmica i cultural (17 milions d’habitants (el
17% de la població d’Espanya i França); el 14 % del PIB d’ambdós
països; 7 milions de llocs de treball (el 18 % d’Espanya i França)).
És, per tant, un territori amb una massa crítica i un pes suficient, que
respon a un interès estratègic compartit i a unes complementarietats
evidents.
20
�Farem realitat un pol econòmic europeu de primera magnitud que ja
compta amb bases molt sòlides i amb sectors punters i que
progressarà amb:
1. La millora de les infrastructures per potenciar la mobilitat i la
comunicació interna i externa dels territoris de l’Euroregió.
2. La cooperació universitària i científica, per tal d’afrontar de
forma adequada els reptes tecnològics que ens arriben.
3. La promoció del projectes culturals, amb una especial atenció a
la nostra riquesa lingüística i el nostre patrimoni.
Aquesta tardor es farà una reunió de presidents amb un programa de
treball per als propers anys.
Pel que fa al Món Rural el projecte específic es concreta en una nova
administració agrària, orientada a propiciar produccions més
rendibles i més sostenibles. Ara és el moment perquè a Catalunya el
medi rural es repensi ell mateix, amb el suport i l’ajut del Govern, per
encarar adequadament les properes dècades, en les que pretenem:
Culminar amb èxit l’adaptació a la nova política agrària
comunitària, potenciant les innovacions que facin possible la
millora de la competitivitat.
Consolidar la indústria agroalimentària catalana com un dels
puntals del progrés econòmic del país, amb l’objectiu de fer de la
qualitat el signe distintiu de les nostres produccions.
I desenvolupar les polítiques actives que assegurin la qualitat de
treball i de vida al món rural, amb les infraestructures i serveis
necessàries.
Pel que fa a la política de comerç, estem sostenint un criteri favorable
a mantenir el comerç com a activitat vertebradora dels nostres
pobles, viles i ciutats i, per extensió, de la societat.
En aquesta línia el govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei d’Horaris
Comercials que recupera l’exercici de les competències estatutàries
exclusives en la matèria i per tant frena la total liberalització d’horaris
aprovada per l’anterior govern central i prevista pel 2005.
Pel que fa al Consum, s’està tramitant, com saben, la llei de creació
de l’Agència Catalana de Consum.
21
�Tenim una base molt sòlida que ens possibilita pensar amb marge i
suficient en el futur. Sabem el que no es pot fer: viure al dia sense
preveure escenaris probables. Ja ho hem vist prou.
La reordenació de la política turística passa per la creació de l’Ens de
Promoció Turística de Catalunya.
Aquest ens serà el responsable de la promoció directa en els mercats
emissors de la marca turística Catalunya, de les marques específiques
i dels segells de qualitat del país.
La seva tasca és prestigiar el turisme a Catalunya com un conjunt
d’elements històrics, culturals i paisatgístics que determinen una
oferta d’alta qualitat.
L’element bàsic de planificació serà el futur Pla de Turisme de
Catalunya que avaluarà la qualitat i l’impacte econòmic i ambiental
dels recursos turístics, determinarà criteris d’actuació vinculants,
establirà programes de formació per als treballadors i potenciarà
línies de finançament per modernitzar els equipaments turístics.
La política educativa constitueix una frontissa entre les polítiques
orientades a la competitivitat i les polítiques centrades en l’equitat.
Per això, l’educació, com bé saben els ciutadans, és una de les
prioritats essencials del Govern.
I és un fet que l’evolució de les coses la fan cada cop més prioritària
encara, ja que el nombre d’estudiants torna a créixer a casa nostra.
Un creixement remarcable en nombre (tenim 1.074.000 estudiants
d’educació infantil, primària i secundària, amb 38.000 alumnes nous
respecte al curs passat), però que és sobretot heterogeni, en el seu
origen territorial i social, i que en gran mesura (60%) és fruit de la
immigració. Els estudiants d’origen estranger són ja el 9,6% del total.
El Govern enfronta amb coratge, amb optimisme i amb recursos el
repte que suposa integrar els nous alumnes.
D’entrada amb 2.200 professors més, i amb nous auxiliars d’educació
infantil i en alguns centres amb la figura dels integradors socials.
Però també amb la definició, en el marc de cada centre, d’un pla
d’acollida i integració, que de ben segur haurà de passar per
l’aprenentatge de la nostra llengua com a vehicle fonamental
d’aquesta integració.
22
�Aquest procés el fem amb la seguretat que dóna comptar amb un
professorat conscient del repte professional que suposa adaptar-se
als nous canvis i vèncer les dificultats indubtables que suposen.
Els deia que el govern afrontava amb recursos aquest procés:
triplicarem les xifres que el govern anterior esmerçava en l’acollida
d’infants immigrants.
En aquest esforç s’hi veurà implicada de ple l’escola concertada, a la
qual reconeixem i reclamem el caràcter de servei públic, i per a la
que multipliquem per deu els diners que l’anterior govern destinava
per aquesta finalitat específica.
Però no renunciem ja des d’aquest curs a augmentar la qualitat de
l’ensenyament, tant la qualitat material com la intangible. El Pla de
construccions escolars 2004-2007, endegarà amb ambició la
construcció de nous centres i la rehabilitació dels actuals.
No oblidem tampoc el compromís de crear trenta mil places de llars
d’infants, del qual, amb la col·laboració del món local, ja se n’estan
assentant les bases amb el nou mapa de llars d’infants de Catalunya.
El proper Pla contra el fracàs i la millora del rendiment escolar
preveurà actuacions específiques allà on aquest fenomen és més
crític.
Però aquest mateix curs ja se n’aplicaran mesures, com ara la
incorporació de diferents tipologies de professionals de suport a
l’acció educativa.
El correcte aprenentatge de llengües estrangeres, l’estímul a la
lectura i la plena introducció de les noves tecnologies seran eixos del
Pla.
Precisament, és en la plena integració de les noves tecnologies en
l’activitat escolar on ens juguem bona part del nivell educatiu del
país.
Els acords de Lisboa en l’horitzó 2010 situen com a objectiu que tot el
professorat i bona part de l’alumnat sigui capaç de treballar amb les
eines bàsiques de la societat del coneixement, amb les noves
tecnologies de la informació.
L’escola ha d’evitar “l’escletxa digital”, la dualització de la societat
entre els que són capaços d’utilitzar les noves tecnologies i els que no
tenen aquesta competència bàsica.
23
�S’ha fet un gran esforç en equipaments per als nostres centres. Cal
continuar invertint en instrumental, però sobretot en formació del
professorat, perquè sigui capaç de treballar amb l’alumnat posant al
seu abast eines per accedir al coneixement avui disponible. Hem de
passar de “l’aula d’informàtica” a “la informàtica a l’aula”.
La formació professional també és objecte de l’atenció prioritària del
Govern, amb la doble preocupació d’augmentar les taxes
d’escolarització dels joves entre els 16 i els 18 anys i d’oferir
oportunitats formatives al llarg de tota la vida.
Avui encara una bona part de joves d’aquestes edats cursen estudis
de batxillerat, que orienten cap a la universitat.
Una altra part abandonen els estudis per accedir al mercat de treball
sense cap altra titulació que la d’ESO. I continuen essent pocs els que
cursen estudis de cicles formatius, estudis de FP.
S'estableix una correlació directa entre el nivell de formació i la
capacitat d’ocupació de les persones, així com amb la qualitat del lloc
de treball ocupat.
De la mateixa manera que hi ha una correlació positiva entre el nivell
de competitivitat de país i el seu nivell de formació.
La intervenció dels diferents sectors econòmics i una acurada
planificació han de permetre augmentar la taxa d’escolarització dels
nostres joves i, sobretot, el seu nivell de formació. Aquesta és la
intenció de la introducció de 75 nous cicles formatius.
És a dir, impulsem una formació professional que conformi amb
l’empresa i les administracions públiques el triangle virtuós que
permeti afrontar amb èxit les demandes de formació inicial, formació
ocupacional i formació continua i, a la vegada, esdevenir el canal
bàsic de difusió tecnològica que necessiti el nostre teixit empresarial.
Però els canvis en profunditat que requereix l’educació no són qüestió
únicament de recursos.
Proposem un debat amb tots els sectors professionals i socials
afectats, que haurà de concloure amb un Pacte Nacional per a
l’Educació i que serà la base per a la futura Llei d’Educació de
Catalunya.
Busquem donar respostes estratègiques a les qüestions de fons:
la necessitat d’un professorat qualificat i reconegut socialment en
la seva professió docent;
24
� la constitució d’una xarxa integrada de centres educatius finançats
amb fons públics;
la redefinició d’uns serveis educatius més propers a les necessitats
de les famílies;
la transició cap a uns centres educatius més autònoms
i l’inici d’una política de proximitat en la gestió dels recursos, amb
la progressiva corresponsabilitat dels Ajuntaments en la gestió ó
educativa.
Sàpiguen que com a President de la Generalitat m’implicaré
personalment en l’assoliment d’aquest Pacte Nacional per a
l’Educació.
En el panorama educatiu i formatiu, la Universitat té la responsabilitat
de la formació de les properes generacions sota el paradigma de
l’excel·lència i l’exigència.
Volem una Universitat que aposti per una recerca potent i
competitiva, en contacte permanent amb les necessitats del món
productiu i econòmic de Catalunya, i en sintonia amb els avenços més
punters de la investigació. Ho vaig dir ahir en l’inici del curs
universitari.
Per recolzar aquest esforç, el Govern treballa en dues línies
d’actuació: preparar l’entrada de les universitats en l’Espai Europeu
d’Educació Superior i desenvolupar els instruments necessaris per
potenciar la recerca i la investigació.
Estimularem la internacionalització de les nostres universitats i la
mobilitat d’estudiants, professors i investigadors.
Això comportarà també l’adequació de l’espai universitari a la nova
realitat territorial de l’Euroregió. Aquest ha de ser l’àmbit territorial
de principal referència per a la Universitat catalana.
Juntament amb l’obertura de la Universitat, treballem per impulsar
l’aposta definitiva per una recerca potent i competitiva.
Aquesta voluntat es concreta en una política de recerca per als
propers quatre anys que inclou l’increment del pressupost destinat a
recerca per tal d’arribar al 2% d’inversió en R+D respecte al PIB.
En els pressupostos del 2004 ja hem dedicat 10 milions d’euros per
tal de fomentar la recerca universitària.
Posem especial èmfasi en la innovació com a element clau de la
excel·lència investigadores. Per això, per primera vegada,
presentarem un pla de recerca i d’innovació que haurà estat
25
�dissenyat conjuntament, on els dos àmbits compartiran esforços i
complementaran els seus objectius.
Tots aquests objectius es troben en congruència amb els paràmetres
que estableix el procés de Bolonya, que fixa l’horitzó del sistema
universitari europeu per al futur immediat.
Si la política educativa i universitària fa la doble funció de preparar el
país per a la competitivitat i de ser el principal instrument d’integració
social, les grans polítiques del benestar són les que garanteixen la
cohesió social bàsica del a nostra societat: les polítiques de salut, de
benestar i família, de seguretat.
En el camp de la salut, com vostès saben, patim el dèficit estructural
de finançament, però aquesta dificultat no eximeix de fer la feina que
pertoca al Govern.
En primer lloc ens cal reduir la despesa ordinària i en aquest sentit
seguirem implantant les recomanacions del Grup de Treball per a la
racionalització i el finançament de la despesa sanitària. Ja hem
començat a contenir la despesa sanitària amb iniciatives com la
recepta electrònica i l’ús de genèrics.
L’organització territorial del sistema és una altra de les nostres grans
preocupacions: s’ha definit aquest any el nou Sistema català de la
Salut i s’ha reformat la delimitació territorial sanitària.
Però en el proper any aprofundirem en aquest aspecte, definint un
mapa de serveis sanitaris, sociosanitaris i de salut pública de
Catalunya adaptat al territori.
Aquí tampoc ens oblidarem dels Ajuntaments: l’administració local
serà clau per a la planificació, la gestió diària i l’avaluació de la
qualitat dels centres sanitaris.
Hem canviat el nom del departament per reflectir el compromís del
Govern no només amb l’atenció als ciutadans que pateixin problemes,
sinó a tots.
La salut és un bé a defensar abans de l’aparició de les malalties, i per
això posarem l’accent en el foment de la salut pública, amb
estratègies de prevenció d’addiccions i estils de vida d’alt risc.
Sobretot amb la futura creació, a partir de l'Agència de Protecció de
la Salut, de l'Agència de Salut Pública de Catalunya, que establirà una
infrastructura de Salut Pública (epidemiologia, recerca científica,
laboratoris) basada en el rigor científic i que estarà dotada amb els
recursos i programes necessaris.
26
�Però per altra banda la qualitat del sistema assistencial és una
exigència dels ciutadans que cap govern pot oblidar. S’han dut a
terme plans de xoc en l’atenció primària i per la reducció de les llistes
d’espera, però aquestes són mesures pal·liatives.
L’any 2005 preveiem completar el Pla estratègic per a l’Atenció
Primària, i concretar les respostes als problemes que els ciutadans
perceben.
I finalment es durà a terme un Pla d’inversions per a la millora de les
infrastructures, l’accessibilitat i la qualitat dels serveis, seguint les
recomanacions del nou mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública.
L’àmbit de les polítiques de benestar té una agenda prevista molt
intensa per als dotze mesos vinents.
L’elaboració de la nova Llei de Serveis Socials identificarà amb
claredat els mínims bàsics dels serveis d’assistència social al nostre
país.
La Llei reflectirà per primera vegada la importància que en la societat
actual tenen les polítiques de benestar mitjançant la Carta dels Drets
Socials, que volem esdevinguin drets fonamentals dels ciutadans.
La llei definirà el finançament del sistema (que tindrà per objectiu
arribar a la mitjana europea en termes de PIB) i la seva organització
territorial i competencial.
Aquí també entenem que la participació del món local serà condició
sine qua non de la qualitat del servei.
Finalment, l’anomenat tercer sector i la iniciativa privada hi trobaran
el marc de relació que concretarà la seva necessària participació en
aquest procés d’universalització dels serveis socials.
En aquesta via, els puc anunciar per a l’any 2005 la creació estimada
de 1.500 places d’atenció residencial, l’extensió prevista de l’atenció
domiciliària al 4% de la nostra gent gran, i un pla de xoc per a la
millora dels centres cívics i dels casals d’avis, amb una dotació
aproximada de sis milions d’euros.
Altres àmbits d’important actuació específica seran l’atenció a infants
i adolescents (fomentant l’acollida en entorns familiars, però també
millorant els centres propis d’acolliment de menors), o importants
mesures per atenuar la violència de gènere, amb l’obertura de 5
centres d’atenció integral per a les dones víctimes d’aquesta
violència.
27
�El 2005 iniciarem el Pla per l’abordatge integral de les violències
contra les dones, impulsat per l’Institut Català de la Dona i que
coordinarà les accions dels departaments de Benestar i Família,
Justícia, Salut i Educació.
El Govern de Catalunya és molt conscient de la complexitat d’una
política integral d’immigració.
En l’àmbit oportú plantejarem la necessitat de comptar amb
competències pròpies i, en tot cas, de participar en decisions d’altres
administracions que ens afectin en matèria de contingents
d’immigrants, de regularització d’il·legals, de transparència del
mercat de treball, de reconeixement de drets polítics als immigrants i
de cooperació internacional.
Hem demostrat que no ens cauen els anells per col·laborar amb
l’Administració de l’Estat: ho hem fet posant les nostres Oficines de
Treball a resoldre l’embús de la tramitació de la renovació dels
permisos de treball i de residència de milers d’immigrants.
Dit això, el govern orientarà les polítiques de benestar també cap a
la integració dels immigrants, com ho fa des de les polítiques
educativa i de salut.
Com ha estat dit, cal que Catalunya aprofiti els beneficis que aporta
la vinguda de persones, i en qualsevol cas cal mirar de cauteritzar
d’antuvi les possibles problemàtiques d’integració social i d’inserció
en el món laboral que aquestes puguin tenir.
Aquest any 2005 aplicarem el Pla Integral d’Acollida amb la creació
de 35 punts d’acollida en municipis i comarques considerades
d’interès preferent.
En l’apartat de la seguretat, l’any 2005 és l’any del desplegament
efectiu de la Policia de la Generalitat a la ciutat de Barcelona.
A mesura que el desplegament dels mossos d’esquadra es va
completant, s’incrementa també l’exigència d’eficàcia policial. Vull dirlos que el govern reforçarà la selecció, la formació, i quan sigui
necessari el nombre de mossos, com ara amb l’enviament de 100
nous policies a la demarcació de Tarragona.
L’Escola de Policia de Catalunya, que aviat serà Escola de Seguretat
de Catalunya, i que formarà també els cossos de bombers i de
seguretat civil, ha de ser referent.
Seguretat és sinònim de coordinació. Coordinació en la planificació i
també en el treball diari.
28
�El Govern ha començat aquest any a potenciar les Juntes Locals de
Seguretat, òrgans de coordinació executius en matèria de prevenció i
planificació, i on el paper reservat als alcaldes ha de ser molt
rellevant.
Prosseguirem igualment la coordinació entre la policia de la
Generalitat i les policies locals, fent ús intensiu també dels mitjans
que la tecnologia ja proporciona.
De la mateixa manera, millorarem la coordinació amb les forces de
seguretat de l’Estat, especialment en la persecució de la delinqüència
internacional de tota mena i en la lluita contra el terrorisme.
En l’àmbit de la seguretat viària aquest any ja s’han reduït els
accidents mortals, i seguirem amb la fermesa que ha caracteritzat
aquests mesos conscienciant els ciutadans, reforçant l’educació viària
a totes les edats, i penalitzant els comportaments incívics que
malauradament persisteixen.
L’objectiu segueix sent haver reduït un 50% l’any 2010 les morts per
accident de trànsit respecte l’any 2000.
També està en marxa la modernització de la infrastructura de les
emergències i dels Bombers de la Generalitat, amb la rehabilitació de
120 parcs de bombers i la renovació de vehicles i material.
Una societat complexa i avançada requereix d’una administració de
Justícia capaç d’oferir als ciutadans la tutela efectiva dels seus drets.
El retard històric que aquest servei públic pateix obliga el Govern a
fer un esforç per recuperar temps perdut. Si bé és cert que l’actual
divisió de competències és un obstacle per a una eficient gestió del
servei, la Generalitat té responsabilitats que ha d’assumir sense
reserves.
Per això, estem millorant i modernitzant l’administració de Justícia,
amb la creació de 50 nous òrgans, la informatització de
l’administració judicial, l’elaboració del Llibre verd sobre
l’Administració de Justícia a Catalunya o la renovació i millora dels
edificis judicials.
En aquesta línia, vam decidir reformar el projecte de la Ciutat de la
Justícia, inclòs en el Pla de construcció i renovació d’edificis judicials
2004-2007. Amb aquesta decisió hem aconseguit una racionalització
dels recursos disponibles i un major aprofitament dels edificis de la
Generalitat.
29
�També estem treballant per apropar la justícia a la societat on
s’imparteix, a través de l’impuls de la institucionalització de la justícia
de proximitat.
Hem prestat una especial atenció a la política penitenciària. Hem patit
alguns casos circumstancials que no han d’ocultar la feina que s’està
fent.
Partim de la convicció moral i constitucional de que la política
penitenciària té per finalitat la reeducació i la reinserció social dels
presos.
Per servir aquesta finalitat hem definit una estratègia i ens estem
dotant dels recursos humans i financers adients. Però el que no farem
és canviar l’orientació de fons de la nostra política.
La cohesió social de Catalunya també es juga en l’àmbit de la cultura,
en la capacitat per conservar l’herència cultural que ens ha estat
llegada i, a la vegada, en l’estratègia d’adaptació a les noves realitats
culturals que ens envolten i de diàleg amb les noves aportacions
culturals.
Pel que fa a les polítiques culturals, la demostració tangible de la
importància que hi atorga aquest Govern n’ha de ser el pes en els
pressupostos públics.
Tenim el compromís de doblar el pressupost de cultura que vam
rebre, i aquest és un objectiu important, com ho és que l’1% de les
inversions en infrastructures públiques es destini a la conservació i la
rehabilitació del patrimoni.
Però l’aportació de les caixes d’estalvi ha d’integrar-se també en el
disseny d’aquestes polítiques. Estimularem i facilitarem així mateix la
iniciativa cultural privada, que a Catalunya, per sort, té molta
tradició.
El 2005 també serà l’any de la refundació de l’Institut Ramon Llull per
convertir-lo en el gran instrument de projecció internacional de la
cultura catalana.
Avançarem en el procés d’integració de les xarxes d’infrastructures
culturals al territori, deixant enrere el temps en que s’han construït
xarxes paral·leles, desconnectades entre elles.
El Pla d’infrastructures culturals bàsiques determinarà les
infrastructures que el territori necessita, i s’hi articularan totes les
xarxes, ja siguin de museus, equipaments escènics, arxius o
biblioteques.
30
�En aquest camp concret esperem podem assolir un objectiu molt
rellevant, com és disposar d’un catàleg únic, i proposar als ciutadans
l’existència d’un carnet únic.
En l’àmbit del patrimoni museístic, l’acabament de les obres del
MNAC –que vam començar Generalitat, ajuntament de Barcelona i
Estat gràcies a l’empenta de Pere Duran Farell- suposarà la
consecució d’una important fita.
Ens hem proposat donar facilitats als creadors emergents, fomentant
estructures adequades i desenvolupant la xarxa de festivals específics
perquè puguin presentar les seves obres i també la seva relació amb
les estructures productives.
No tornarem tampoc a deixar de banda branques fonamentals de la
creació com la dansa i les arts plàstiques.
El darrer repte, finalment, és donar consistència a l’estructura
productiva cultural. L’Audiovisual, amb la potenciació del Consorci
Catalan Films i la posada en marxa del Centre de desenvolupament
de projectes i guions audiovisuals.
No descuidarem els sectors editorial, musical, de les arts visuals i
teatrals. Es vetllarà en tots els casos per la difusió de la producció
cultural catalana en els mitjans de comunicació públics, es
dissenyaran noves fórmules de finançament i s’ampliaran les línies
d’inversió de fons reintegrables.
Finalment, crearem el Consell de les Arts i les Cultures que suposarà
un gran salt endavant cap a un model de gestió cultural menys
intervencionista i basat en una relació de confiança i exigència mútua
entre el món de la cultura i l’administració pública.
En l’àmbit de la política lingüística, el Govern vol centrar-se en
garantir a tota la població l’accés al coneixement del català.
És clau que les persones que decideixen venir a Catalunya aprenguin
preferentment el català. També aquelles que, per venir de països de
parla castellana no pensen a priori que aquest sigui un esforç a
realitzar.
El govern destinarà a la vora de 13 milions d’euros el proper exercici
a l’augment de formació en llengua catalana i a aquest pla d’acollida
lingüístic de la immigració.
Hem d’introduir el català en els àmbits de la indústria de l’audiovisual
i de les noves tecnologies. Preveiem crear per aquesta finalitat
l’Agència Catalana de Multilingüisme.
31
�I, per últim, seguirem promovent l’ús del català per part del personal
al servei de l’Administració de l’Estat, i en especial a l’Administració
de Justícia.
El Govern de Catalunya és i serà cordialment bel·ligerant en
aconseguir que l’Estat espanyol assumeixi i compleixi les seves
obligacions constitucionals en relació amb la defensa, impuls i
promoció de la llengua catalana.
Amb la competitivitat i l’equitat social, l’equilibri territorial conforma
el tercer pilar bàsic que orienta l’acció del Govern de Catalunya.
Catalunya ha de tenir un model territorial propi que garanteixi el
progrés social i econòmic del nostre país, en el marc de l’Euroregió de
l’Arc Mediterrani.
La nova organització territorial ens permetrà oferir un projecte de
futur als territoris de Catalunya. Farem confiança a les terres del
nostre país. Retornant poder donarem llibertat.
I amb aquesta llibertat tindrem uns territoris vius i dinàmics, que
miraran el futur amb ambició i optimisme.
Els municipis saben que poden comptar amb el Govern, com hem
demostrat amb l’aprovació de les bases d’execució del PUOSC 20042007 o amb el desplegament de la Llei de barris.
Paral·lelament, l’estratègia territorial que estem impulsant ens ha de
permetre aprofitar els recursos i les potencialitats de les vegueries,
construint espais de creixement, d’identitat econòmica i de connexió
amb l’entorn, que formin un conjunt equilibrat i sostenible.
Un dels pilars d’aquesta estratègia és el nou mapa d’infrastructures,
amb el que convertirem els territoris de Catalunya en pols de
competitivitat, capaços de competir en l’economia global.
Els nostres objectius principals en aquest àmbit són l’enfortiment del
sistema aeroportuari català, la transformació de l’aeroport de
Barcelona en aeroport transoceànic, la millora del front portuari i la
connexió amb la xarxa ferroviària d’alta velocitat espanyola i
europea.
Ho són a llarg termini, a nivell estratègic, però ja hi hem començat a
treballar integrant la planificació territorial, la portuària, la
infrastructural i la logística.
Alguns exemples són:
32
� L’impuls del Front Portuari Català perquè Catalunya esdevingui la
gran plataforma logística del Sud d’Europa,
la inversió en la xarxa viària catalana per permetre una mobilitat
més segura i sostenible a tot el país,
les inversions en transport públic (com l’adjudicació del darrer tram
de la Línia 9 del metro)
i l’encàrrec per la redacció del projecte d’eix transversal ferroviari
de Catalunya,
Com també ho serà la propera presentació de la Llei Ferroviària i el
nou Pla d’Infrastructures Ferroviàries, que ens permetran promoure
el transport de mercaderies amb ferrocarril d’ample europeu i
millorar les xarxes de rodalies i ferrocarrils.
Aquesta acció de govern mostra la nostra aposta estratègica per
impulsar un model territorial en malla, integrat, que es basi en ciutats
compactes separades per espais oberts però unides per una xarxa
ferroviària potent i per una xarxa viària segura, en la que el transport
públic hi tindrà un paper central.
Fa patent la nostra voluntat de definir un model català de mobilitat
que respongui a les necessitats dels ciutadans i de les empreses.
I, evidentment, és fruit de la voluntat del Govern de la Generalitat i
del compromís del govern de l’Estat de accelerar el ritme d’inversió
pública en infrastructures superant el dèficit de Catalunya en relació a
les principals regions europees, que fins ara ha erosionat la
competitivitat de la nostra economia.
Un ritme d’inversió que anirà acompanyat d’una creixent participació
de la Generalitat en la gestió d’infrastructures bàsiques pel país com
els aeroports i el ferrocarril.
Estem desenvolupant un nou estil de governar el territori que farà
efectius els valors de la sostenibilitat, la protecció de l’entorn i del
paisatge i el protagonisme dels territoris.
En efecte, les nostres polítiques territorials garanteixen un
desenvolupament equilibrat i respectuós amb els valors naturals i
culturals.
A la costa amb els plans de protecció del litoral en tràmit. A la
muntanya amb la redacció dels plans directors de les comarques de
l’Alt Pirineu, amb el Pla Territorial del Pirineu i amb el Pla Director de
l’Esquí.
Normatives, planejament urbanístic i una arquitectura coherent amb
l’entorn, amb la posada en marxa d’un Observatori del Paisatge, amb
33
�l’aprovació de la Llei del Paisatge i amb el Pla General de Política
Forestal 2005/2014 que presentarem ben aviat.
Els valors de sostenibilitat i de desenvolupament territorial són una
referència ineludible de la nostra acció de govern. La propera
aprovació de la Llei d’Avaluació Estratègica ambiental de Plans i
Programes, l’impuls de l’Estratègia Catalana del Desenvolupament
Sostenible al llarg de 2005 i la creació del Consell Social del
Desenvolupament Sostenible ho demostraran.
Com ja ho ha fet el transvasament de l’Ebre, que és el millor exemple
del nostre compromís en aquest àmbit.
Un compromís que no només s’ha concretat en l’oposició frontal del
Govern de la Generalitat que presideixo al transvasament i en haver
aconseguir la seva paralització, sinó també en la instauració d’una
política hidràulica eficaç, sostenible i respectuosa amb el territori,
d’acord amb els principis i objectius que estableix la Directiva Marc
d’Aigües.
D’una política que hem començat a fer efectiva amb la definició de
145 actuacions urgents finançades amb una inversió de 1.110 milions
d’€uros, que ens permetran incrementar els recursos hídrics amb
equipaments com la dessaladora de l’àrea metropolitana de
Barcelona, i millorar-ne la gestió amb la realització d’actuacions de
reutilització en el Llobregat i Tarragona, el reforç de l’abastament de
la Costa Brava Centre i la prevenció d’inundacions i la restauració
ambiental a la Conca de l’Ebre, entre d’altres.
Volem una Catalunya sostenible, pròspera, connectada amb la resta
d’Espanya i d’Europa, i integrada a les noves dinàmiques
econòmiques.
Però també volem una Catalunya equilibrada socialment, que
converteixi els reptes d’aquestes dinàmiques en oportunitats per les
terres de Catalunya i els seus ciutadans.
Hem d’evitar la segregació creixent dels grups socials i les persones
sobre l’espai, i a nivell territorial els pilars per fer-ho són les
polítiques d’habitatge, d’urbanisme i de qualitat urbana.
L’enfortiment de les polítiques d’habitatge s’ha concretat en el Pla per
al Dret a l’Habitatge.
Té l’objectiu d’incrementar la promoció d’habitatge protegit a 42.000
noves unitats en els propers 4 anys, de rehabilitar-ne 40.000 i
d’ajudar al pagament de rendes de lloguer a joves i altres ciutadans
que no poden fer-hi front, distribuint geogràficament els objectius de
34
�manera concertada amb el món local i amb els promotors públics,
privats i cooperatius.
D’altra banda, el Pla per al Dret a l’Habitatge i la normativa que el
desenvoluparà de manera imminent té previst crear dos importants
instruments per avançar en facilitar el dret de l’habitatge.
El primer és la regulació de l’habitatge de Preu Concertat que
possibilitarà l’existència d’habitatges pels sectors que superen les
rendes màximes per accedir a un habitatge de protecció oficial, però
queden lluny del preu de mercat.
El segon és el Registre únic de sol·licitants d’habitatge de protecció
oficial que permetrà un major control i eficàcia en el control del destí
dels habitatges d’aquesta naturalesa.
En la mateixa línia, la revisió de la Llei d’Urbanisme de Catalunya
estimularà la producció d’habitatge protegit, reconeixent la pluralitat
de tipologies d’habitatge en funció de les noves situacions de
convivència i familiars.
Finalment, la llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que
requereixen una atenció especial representa el primer pas per fer
efectiu el “dret a la ciutat” o dret dels ciutadans a viure en espais
proclius a la convivència.
La diligència en la presentació d’aquest projecte de llei no és
anecdòtica. Com ja he dit altres vegades, el Govern de Catalunya no
permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin
enlloc.
Volem que tots els territoris, pobles i ciutats de Catalunya sàpiguen
que la Generalitat està al seu costat, que comparteix els seus
projectes estratègics i les prioritats dels seus ciutadans. Volem que se
sentin forts, amb veu pròpia.
Però, sobretot, volem que es beneficiïn del progrés social i econòmic
de Catalunya. Un progrés al que tots contribueixen d’acord amb les
seus recursos i potencialitats.
Les prioritats de l’acció de govern que els exposat es tradueixen en
mesures ben concretes que són les que perceben els ciutadans.
Per a què tinguin una imatge el més precisa possible de l’efecte que
perseguim els passo a recopilar 10 mesures que considero
emblemàtiques:
35
�1. Construcció de 9.000 habitatges nous, 4.000 dels quals en
lloguer, en aplicació de les previsions pel 2005 del Pla del Dret
a l’Habitatge (2004-2007).
2. Desplegament dels mossos d’esquadra a Barcelona durant tot
l’any 2005, amb l’establiment d’una comissaria a cada
districte. Les previsions són de poder arribar a inversió de 140
milions d’€uros i una despesa de 96 milions d’€uros.
3. Acceleració del Pla de Construccions Escolars (2004-2007),
estimat en 416 milions d’euros durant els anys 2004 i 2005, per
donar resposta al fort increment de l’escolarització previst en
els propers anys.
4. 1.500 places d’atenció residencial per a la gent gran, d’acord
amb les previsions del Pla d’Inversions Socials (amb una
inversió calculada en 80.1 milions d’euros).
5. Refundació de l’Institut Ramon Llull. I dos objectius per al
2005: que s’estableixin acords de col·laboració amb institucions
de tots els països de parla catalana, i que s’instaurin “Càtedres
Ramon Llull de llengua i cultura catalanes a 10 universitats
espanyoles”
6. Desplegament de les infrastructures de banda ampla a tot el
país, amb la constitució d’una empresa participada pel món
local i la Generalitat. La nova empresa integrarà els actius
públics existents i promourà una política de construcció de
xarxa per part de totes les administracions públiques catalanes.
7. Bioregió de Catalunya: creació d’un cluster de biomedicina, al
voltant d’institucions, organismes i empreses de reconegut
prestigi però que actuant unides i en xarxa en un futur
immediat ens han d’assegurar un lloc destacat en el sempre
complicat camí del desenvolupament econòmic vinculat a la
innovació. Per assolir-ho el Govern promourà la col·laboració
entre l’Aliança Biomèdica de Barcelona, el parc Científic de
Barcelona, les grans institucions sanitàries de referència
(Hospitals Clínic, Vall d’Hebron i Bellvitge) i la indústria
farmacèutica arrelada a Catalunya.
8. Línia d’ampla internacional (UIC) del port de Barcelona a la
frontera francesa el 2009. A partir de la proposta elaborada pel
Port i la Generalitat, el ministeri de Foment ja incorpora
actuacions concretes en els Pressupostos de l’Estat per al 2005,
amb l’inici d’un tercer rail entre Mollet i el Papiol. Aquest tram,
amb les noves vies d’accés al Port (en construcció) i la
utilització de la línia de mercaderies de l’AVE de Mollet a la
frontera francesa permetrà arribar a la frontera francesa el
2009. La Generalitat i el ministeri de Foment realitzaran el vial
port-aeroport.
9. 145 actuacions urgents a les conques catalanes des de la Costa
Brava a l’Ebre per incrementar els recursos hídrics i millorar-ne
la gestió, impulsant una nova cultura de l’aigua que no
hipotequi la riquesa natural futura del nostre país.
36
�10.
A finals del 2005 el 38% dels Equips d’Atenció Primària de
Catalunya hauran incrementat el número de metges i pediatres
en aplicació de la primera fase del Pla de Xoc Atenció
Primària.
IV - Millorar l’autogovern de Catalunya
Volem l’Estatut! Aquest clam va galvanitzar la Catalunya de fa un
quart de segle.
Volem l’Estatut per viure i conviure millor! Aquest pot ser el clam de
la Catalunya d’avui. Un clam més experimentat i més exigent.
Si hem d’actualitzar el nostre imaginari col·lectiu per entendre la
Catalunya dels 7 milions, també cal que posem a la seva disposició
les eines de govern més propícies.
Ens hem compromès per actualitzar les regles del sistema polític
català durant aquesta legislatura. Pretenem dibuixar el nou mapa
polític i institucional del país. De la mateixa manera que fins ara he
parlat del mapa físic, econòmic, educatiu i social.
L’objectiu en aquest procés de reforma és doble: d’una banda,
ampliar, millorar i aprofundir el nostre autogovern; de l’altra,
impulsar i preservar la transparència en les principals institucions del
nostre sistema polític.
Un Estatut que defineixi els espais de decisió que necessitem per
afrontar els problemes dels nostres conciutadans i conciutadanes.
Un Estatut que converteixi el nostre país en motor impulsor de
l’Espanya plural i ens doti d’unes coordenades pròpies en el context
europeu i mundial.
Un Estatut que contempli els poders públics com a mecanisme de
redistribució de recursos i d’oportunitats vitals en aplicació del principi
d’equitat.
Estem en unes circumstàncies immillorables per obtenir un excel·lent
Estatut.
Després de nou mesos de legislatura i de govern de progrés, el
procés de reforma avança de forma imparable.
Gairebé tots els partits vam iniciar la legislatura amb el compromís
electoral d’iniciar la reforma de l’Estatut.
37
�A la ponència parlamentària per a la reforma feliçment, hi participa
tothom. Ho celebro i agraeixo sincerament a tots els partits el seu
esforç.
Sé que tota la cambra sabrà estar a l’alçada d’aquesta fita històrica.
El govern hi aportarà els seus millors esforços i capacitats per
enriquir el debat necessari.
Hi ha qui fa càlculs de la majoria necessària per aprovar el projecte
de reforma, sobreentenent que no tothom hi serà.
El sentit de la responsabilitat que estic segur que compartim em fa
pensar que tothom lluitarà fins el darrer moment perquè hi siguem
tots. Ho espero.
Sé que, arribat el dia, el missatge serà rotund i es dirà: l’Estatut surt
del Parlament per consens i amb ovació.
La força del nou Estatut serà el seu caràcter de consens, d’obra
col·lectiva i compartida i de tenir un contingut amb el suport d’una
base social amplíssima.
No serà l’Estatut de cap partit ni de cap govern, me’n guardaré prou!
El país no ens perdonaria mai que desaprofitéssim aquesta
oportunitat per interessos particulars o per jugades de tàctica
partidista.
A l’Estat tenim un President i un Govern que s’han compromès a
acceptar el text que surti d’aquesta cambra.
Per tant, en aquest aspecte, crec que no podríem estar millor.
La millor garantia que l’Estatut sigui aprovat per les Corts Generals
no és un pacte amb els partits espanyols – que sí que és important -.
El més decisiu és que l’Estatut sigui fruit del més ampli acord dels
catalans, formalitzat pel major nombre de forces polítiques al
Parlament. Un acord que sigui l’expressió del màxim consens social.
Quan la unitat dels catalans s’ha manifestat de forma inequívoca (l’11
de setembre del 77; o amb el retorn del President Tarradellas o amb
els Jocs) Catalunya ha triomfat. Per què no ha de ser així aquesta
vegada?
38
�Vull creure, doncs, que en el proper Debat d’Orientació de Política
General ja podrem parlar de l’Estatut fet, de l’Estatut que aquesta
cambra haurà aprovat per a la Catalunya dels propers decennis.
La revisió del nostre disseny institucional, però, no s’atura aquí. Ja
hem començat a treballar en les reformes de les lleis polítiques
bàsiques del nostre autogovern.
La primera llei bàsica en la que hem fet avenços notables durant
aquests mesos i que hem de completar en el proper curs correspon a
la reforma de l’organització territorial.
Aquesta norma és indispensable en la Catalunya dels 7 milions que
estem dibuixant.
L’acció política en el territori necessita la suma coordinada d’esforços
entre totes les administracions públiques.
Ja vam dir en el seu moment que, amb el nou Govern, la
competència entre governs donaria pas a la col·laboració i la
complicitat.
El fet que el Govern estigui nodrit de l’experiència de vint-i-cinc anys
de municipalisme democràtic n’és una prova i una garantia.
La nova ordenació territorial que estem dissenyant es basa en
principis fonamentals:
descentralizació, que vol dir proximitat i subsidiarietat en la presa
de decisions;
eficiència, que vol dir racionalitat i simplicitat en els nivells de
govern;
heterogeneïtat, que vol dir flexibilitat i asimetria en la distribució de
responsabilitats i recursos.
La llei territorial contemplarà tres nivells de govern i gestió per sota
de la Generalitat: els municipis, les comarques i les vegueries. A més,
contemplarà una proposta específica per a la personalitat
metropolitana de Barcelona.
No es tracta de crear nous nivells d’administració, sinó de redefinirlos, d’acord amb les necessitats dels ciutadans i cercant sempre el
millor resultat, entre el coneixement particular de cada territori i la
perspectiva general de conjunt, de país.
M’imagino que alguns dels il·lustres diputats voldran treure, demà,
aquesta qüestió durant el debat. En parlarem.
39
�Permetin-me, però que els avanci que el Govern (no un dels seus
consellers sinó el govern) voldrà tenir el debat, aquí a la cambra.
Tant a fons com serà necessari. Crec que avui no cal crear
expectatives ni, menys encara, frivolitzar.
Hem encaminat el rumb per poder acabar, després de vint-i-cinc
anys, amb una anomalia insostenible i degradant: que Catalunya fos
la única comunitat sense llei electoral pròpia.
La nova llei respondrà al principi democràtic d’igualtat de vot entre
tots els electors, sense perjudici de l’expressió de la representació
territorial.
Resulta estèril perseverar en el fals dilema entre territori i població.
Les experiències en enginyeria electoral arreu del món ho demostren.
Per tant, aquest motiu ja no es pot esgrimir per seguir fent bullir
l’olla.
Tindrem la nova llei electoral i, d’aquesta forma, superarem una
renúncia persistent i feixuga en el panorama del nostre autogovern.
L’actualització de les normes polítiques bàsiques ha d’anar
acompanyada de l’avenç en la plena transparència dels poders públics
per evitar la desconfiança dels ciutadans envers les seves pròpies
institucions de govern.
Com a servidors públics, de què ens pot servir l’autogovern si el
ciutadà no té plenes garanties de la seva eficàcia i de la seva
pulcritud?
El govern de la Generalitat està compromès amb l’objectiu de crear
un sistema d’institucions públiques exemplars, obertes, accessibles i
transparents.
En primer lloc, transparència en els mitjans públics de comunicació.
Hem aportat materials al treball de la Cambra en relació amb la Llei
de l’audiovisual. Aquesta llei s’encarregarà de definir la missió del
servei públic ràdio i televisió, diferenciarà amb precisió l’espai
comunicacional públic del privat, i proporcionarà garanties respecte
dels drets bàsics que afecten els usuaris i els professionals dels
mitjans de comunicació.
I serà el marc adequat per iniciar la reforma necessària de la CCRTV,
que aplicarà els principis generals de la llei de l’audiovisual al cas
específic dels mitjans públics de la Generalitat.
40
�En segon lloc, transparència en les despeses de les administracions
catalanes.
Molt properament, presentarem a la cambra la Llei de Reforma de la
Sindicatura de Comptes. Aquest òrgan és una peça clau per garantir
la transparència de la gestió pública.
L’objectiu és adaptar els mecanismes que regulen la institució per
facilitar les seves funcions i evitar, així, el trist espectacle a què vam
haver d’assistir l’anterior legislatura.
La Sindicatura rebrà una dotació adequada de recursos, es reforçaran
les seves competències, es crearà l’Oficina de Control i
Transparència, es clarificaran els procediments de designació i
revocació parlamentària dels seus membres i la limitació dels seus
mandats.
Un altre instrument per assegurar la transparència de la gestió
pública serà l’Oficina Pressupostària, que caldrà emmarcar en la
futura reforma del Reglament del Parlament.
En tercer lloc, transparència en les contractacions, convenis, ajudes i
subvencions de tota mena de la Generalitat.
Hem de reforçar el sistema de garanties necessari per estimular la
transparència i l’accessibilitat en les relacions de les institucions
públiques que depenen de la Generalitat amb el sector privat.
Tot plegat implica la reforma i millora de l’Administració Pública de la
Generalitat. Hem començat a treballar en tres direccions:
La definició d’un model de funció pública.
La total accessibilitat de l’administració, amb la reforma immediata
dels serveis d’atenció al ciutadà.
L’avaluació dels resultats de les polítiques públiques, per a la qual
posarem en marxa en aquesta legislatura l’Agència catalana
corresponent.
Fins aquí alguns dels temes clau de la millora de l’autogovern que
depenen bàsicament de la voluntat dels ciutadans i de les institucions
de Catalunya.
Però hi ha altres qüestions clau que cal debatre, negociar i acordar en
el marc institucional espanyol.
Es tracta d’una agenda extensa i complexa que inclou qüestions
institucionals, financeres, econòmiques, socials, culturals i
simbòliques.
41
�No és la meva pretensió fer un exposició detallada de tots els temes
d’aquesta agenda. Però, d’entrada, una simple enumeració dóna la
mesura de la magnitud de l’empresa.
D’entre les qüestions institucionals, els hi assenyalo la reforma de
l’Estatut, de la que he parlat; la reforma constitucional, amb el
reconeixement de la diversitat nacional d’Espanya i la reforma del
Senat, com a temes principals; la participació catalana en les
institucions de la Unió Europea; la Conferència de Presidents; la
participació en institucions de l’Estat, com el Tribunal Constitucional;
la presència activa de Catalunya en l’escenari internacional a través
d’esdeveniments com la Segona Conferència Euromediterrània o bé
la ubicació d’institucions com la Casa Àsia o el Centre d’Estudis
Internacionals.
D’entre les qüestions econòmico-financeres, destaquen, en primer
lloc, el finançament autonòmic i el finançament de la sanitat.
Li concedim gran importància a les infrastructures: la seva concepció
(del radi a la xarxa); la seva gestió (de l’Aeroport de Barcelona, de la
xarxa ferroviària integrada); les inversions (amb un programa definit
i amb agències que les vehiculin).
També, la ubicació d’agències o organismes reguladors a Catalunya.
El trasllat a Barcelona de la Comissió del Mercat de
Telecomunicacions dóna sentit a plantejar la proposta d’ubicar a
Catalunya la seu del futur Consell de l’Audiovisual espanyol.
I la participació en la gestió d’organismes econòmics i empreses de
l’Estat: AENA, RENFE, Tribunal de Defensa de la Competència, Banco
de España, etc.
D’entre les qüestions socials, els destaco principalment la política
d’immigració, amb la voluntat de co-decidir-la amb l’Estat. També
considero prioritària la negociació sobre la reforma de la legislació
educativa.
D’entre les qüestions culturals, la primera i més important: el català a
Espanya, amb una política lingüística d’Estat que contempli l’estatus
de cooficialitat de les llengües gallega, basca i catalana en
determinats àmbits. I lògicament, el català a Europa, comprometent
el Govern espanyol a seguir avançant.
Amb altres qüestions com la gestió de les herències del Fòrum (dels
esdeveniments i seus d’organismes culturals internacionals a
Catalunya); o bé la participació en els patronats de les institucions
culturals de l’Estat: Prado, Thyssen, Reina Sofía, Fundación Carolina;
o la devolució dels papers de l’Arxiu de Salamanca.
42
�Tots aquests temes, tots, han estat plantejats al president del Govern
espanyol. La feina a fer és ingent, però no ens espanta gens perquè
el punt de partida és immillorable.
Voldria estendre’m en tots i cadascun d’aquests temes. Però tan sols
ho faré en la qüestió nodal del finançament, per reiterar les
característiques del model que proposem.
El nou model de finançament ha de perseguir dos grans objectius,
millorar la suficiència financera i millorar la capacitat de decisió sobre
els nostres recursos.
Això ho hem de fer compatible amb la relació de solidaritat que volem
i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya amb els quals
compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi
una igualtat de drets i deures essencial.
L’aplicació d’aquest nou model de finançament ha de reflectir una
concepció més federal de l’organització administrativa de l’Estat i
també de la relació amb la Unió Europea.
Aquests objectius es concreten en diversos criteris:
Un primer criteri, com dic, de suficiència. És a dir, els ingressos
disponibles per a la prestació dels serveis respondran a un criteri
d’igualtat d’ingressos per càpita, rectificats per tres factors que hi
incideixen de forma determinant: 1) costos diferencials (pels
diferencials en els nivells de preus); 2) nivell efectiu de necessitats; i
3) factors demogràfics, inclòs el migratori.
Per altra banda es computarà com a contribució a l’Estat l’excés de
preus públics i peatges pagats per Catalunya per sobre del que li
correspon a la vista de la mitjana espanyola en aquests conceptes.
Això permetrà que els ingressos de la Generalitat per habitant
tendeixin a equiparar-se progressivament als que s’obtindrien en
aplicació dels sistemes de Concert i Conveni vigents en les
Comunitats Autònomes forals.
Un segon criteri relatiu a una capacitat de decisió més elevada.
Crearem l’Agència Tributària de Catalunya. Aquesta Agència serà
responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits.
L’Agència establirà les formes de coordinació i consorciació que
calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària, i, si és el
cas, amb els responsables de la gestió dels impostos a la resta de
l’Estat.
43
�Anualment, el govern de Catalunya publicarà un Informe sobre els
fluxos econòmics, distingint entre l’aportació a la prestació de serveis
per part de l’Estat i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la
resta de Comunitats Autònomes.
A més a més la Generalitat tindrà una participació en percentatges a
determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de
Catalunya (IRPF, IVA, Societats, Especials i altres). Sobre aquests
impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i
capacitat normativa.
Un tercer criteri de Solidaritat. La Generalitat contribuirà a la
solidaritat amb les altres CC.AA. de l’Estat, de manera que els serveis
prestats per les diferents comunitats als seus ciutadans puguin assolir
nivells similars realitzant un esforç fiscal similar.
El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat cada cinc anys
per tal de verificar els seus efectes.
L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre avançar progressivament
en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera
que en el termini de deu anys s’equipari al de territoris de nivell de
renda similar en altres països europeus.
El Govern de la Generalitat s’ha adreçat formalment al vicepresident
del Govern espanyol i ministre d'Economia, Pedro Solbes, per
començar les negociacions formals per revisar el sistema de
finançament autonòmic. Ha arribat el moment d'establir un "calendari
i una agenda molt més precisos" tal i com va anunciar el Conseller
Castells.
La voluntat del Govern català és que aquest nou sistema entri en
vigor durant aquesta legislatura.
Tot i així, hi ha temes que no poden esperar. Per això hem decidit
abordar la qüestió del finançament en dues etapes diferents que
haurien de transcórrer en paral·lel.
Per una banda, la negociació a fons amb l'Estat i la resta de
Comunitats Autònomes per acordar les línies fonamentals del nou
sistema.
Per altra banda, resoldre aspectes més urgents, al marge de la
revisió estructural del sistema. És el cas del finançament de la sanitat
o de l’escreix de despesa que han suposat diverses lleis estatals amb
repercussió a Catalunya.
44
�El finançament de la Sanitat, com ara ja sap tothom, és un problema
greu. El Govern xifra la despesa acumulada desplaçada en sanitat en
2.193 milions d’euros, i el dèficit d’aquest any 2004 entre 600 i
1.000 milions d’€uros (més a prop de 1.000 que de 600).
El govern de la Generalitat ja ha demanat un esforç als ciutadans per
intentar pal·liar la situació amb l’aplicació, des del mes d’agost, del
recàrrec sobre els hidrocarburs. Es preveu que aquest impost
aportarà uns 64,9 milions d’euros aquest mateix any, o el que és el
mateix, l’1% dels ingressos del pressupost sanitari.
Hem creat un “Grup de Treball per a l’adopció de mesures urgents
per a la racionalització i el finançament de la despesa” i estem
implantant una sèrie de mesures per a la contenció de la despesa
farmacèutica.
Però els nostres recursos per resoldre el sistema són molt limitats i
per això insistim en negociar una ‘via ràpida’ amb l’Estat i no tan sols
per a Catalunya, sinó per a totes les CC.AA de règim comú que
pateixen el mateix problema.
Es tracta de “posar els comptadors a zero”.
Com tots vostès hauran vist el nostre plantejament ha començat a
tenir efectes pràctics. L’avantprojecte dels Pressupostos de l’Estat pel
2005 contempla ja mesures positives.
Hem posat les cartes damunt la taula. Hi ha hagut una primera
reacció exagerada, que s’ha acabat reconduint, a tots els nivells.
El govern de l’Estat ha vist ja dues coses, en poques setmanes: que
Catalunya no reclama privilegis, i que, en el finançament de la
sanitat, no demanem només per a nosaltres: volem que funcioni el
sistema.
Però han vist que els consellers de la Generalitat no s’asseuen amb
un cove sinó amb una pila d’arguments i de raons. Aquest ha de ser,
també, el canvi.
Vull acabar, senyores i senyors diputats, amb una reflexió sobre
l’estat d’esperit de la presidència de la Generalitat i del Govern de
Catalunya, de la mateixa manera que, en començar els he volgut
parlar de l’estat d’ànim dels homes i dones del nostre país.
Fa quinze dies vam celebrar l’Onze de Setembre, amb un acte
convocat conjuntament per les presidències del Parlament i de la
Generalitat. Les setmanes i dies previs havia esdevingut un lloc comú
que es preparava un acte per rebaixar el sentit patriòtic de la Diada.
45
�El cas és que milers de persones acudiren a la cita de la Ciutadella i
centenars de milers seguiren l’acte emotiu i solemne que vam
celebrar a pocs metres d’aquesta cambra.
Hem refet allò que l’11 de setembre de 1982 es va desfer: la unitat
del poble i les Institucions en la Diada.
Fa quatre dies, el dia de la Mercè, de la festa major de la Capital de
Catalunya, vaig ordenar que el Palau de la Generalitat obrís les portes
a la ciutadania que es congrega, festiva, a la Plaça de Sant Jaume.
Han estat molts anys de veure que el dia de la festa més gran de la
ciutat (al costat de la de Santa Eulàlia), al davant hi havia
l’eloqüència d’un Palau tancat.
També la vigília de la Diada vaig trobar-me amb els professionals dels
mitjans de comunicació i vaig adquirir, davant d’ells, el compromís de
comparèixer davant l’opinió, a començaments d’any, per fer balanç i
esbossar les perspectives per als propers mesos.
Tinc la intenció de convertir la recepció de la Diada de Sant Jordi del
2005 en la primera a la qual pugui assistir una molt més àmplia
representació de la societat catalana. D’arreu del país. De les
Autonomies veïnes.
Vull que entenguin que aquests i altres gestos responen a un esperit,
que no només ha de ser el del President sinó el de tot el Govern, i
que té com a trets essencials la proximitat de les institucions a la
ciutadania i un alt sentit de la responsabilitat que ens confereix el fet
de representar-la.
Els he parlat del patriotisme dels drets. I si a Catalunya, un de cada
deu ciutadans o ciutadanes, pateix penalitats per arribar a final de
més, el patriotisme va coix.
Si segueix havent-hi dones maltractades, el patriotisme va coix.
Si seguim rebent milers de nouvinguts que són explotats, es trafica
amb llurs vides o pateixen vexacions, el patriotisme també pateix i és
maltractat.
Catalunya és una nació. Voldria que de tant natural, aquesta
expressió deixés d’enutjar els uns i de sobreexcitar els altres. Per
damunt de tot Catalunya ha de ser un país modern, segur de les
seves possibilitats i de les seves ambicions.
I els homes i dones que hem rebut el mandat popular de governar-la,
hem d’assumir amb humilitat aquesta responsabilitat.
46
�El President de la Generalitat no vol “ser Catalunya”, només vol
“representar-la amb la màxima dignitat”, defensant amb tanta
vehemència com calgui i tanta força com sigui possible, aquí, a
Madrid o a Brussel·les, allò que el Govern de la Generalitat consideri
que és millor per als homes i dones que conformen aquest país,
coneixent i respectant les arrels i la història i interpretant i projectant
l’ambició col·lectiva de cara al futur.
Moltes gràcies.
Pasqual Maragall
47
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1663
Title
A name given to the resource
Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Activitat parlamentària
Autogovern
Benestar Social
Debats
Economia
Govern
Acció política
Model social
Territoris
Política
Catalunya
Catalunya. Generalitat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/27/180/20040926.pdf
1bd35b6d56e70dda8e25dde05c170d78
PDF Text
Text
Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les
Cultures
Barcelona | 26/9/2004
S'acaba el Fòrum. S'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures.
No sé què farem a partir d'ara. Tant els que n'heu gaudit com els que
hi heu treballat, sobretot els que hi heu treballat, suposo que ara
descanseu i ben merescudament. També aquells a qui no els ha
agradat, perquè ara no sabran de què parlar.
Som a punt de tancar el primer capítol d'una nova experiència
adequada al món obert en què vivim, una cita que no va néixer per
competir, com els Jocs Olímpics, o exhibir, com les Exposicions
Universals, sinó per expressar, difondre i debatre, per discutir, per
parlar, per dialogar, també a nivell mundial.
Avui podem dir que s'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures
de l'era global. És cert que hi ha altres institucions a nivell global que
juguen papers de diàleg en terrenys específics: Porto Alegre a nivell
social, Davos a nivell econòmic, Kyoto en el camp ambiental, Nairobi
en el camp de l'hàbitat. Barcelona ha inaugurat una cinquena manera
de parlar al món dels temes que interessen els ciutadans i les
ciutadanes de cada un dels països i de cada una de les ciutats, i ho ha
fet de forma que no serà a la seu permanent; no podrem parlar a
Porto Alegre només de temes socials i a Barcelona del tema de les
cultures, si no que hi haurà un grup de ciutats que ho aniran fent. I
un dia de totes maneres tornarà el Fòrum a la ciutat de Barcelona.
Crec que s'hauria de prorrogar, però això no es pot fer. Més ben dit
no cal prorrogar el Fòrum a Barcelona, perquè la dinàmica que s'ha
posat en marxa a Barcelona no s'aturarà, i l'alcalde ho sap millor que
ningú. I res no impedeix que els espais del Fòrum, l'Auditori i el
Centre de Convencions, segueixin essent centres per al diàleg
mundial de les cultures, en tots els camps.
Vàrem inaugurar el Fòrum a dos mesos de l'11 de març amb el cor
encara encongit per tanta tragèdia, i aquests mesos el món s'ha
entossudit a donar-nos tristament la raó: Iraq, Ossètia, Israel,
Palestina, Darfoor, Haití i tants altres indrets que s'anaven despertant
cada dia amb l'horror i la misèria, amb el dolor incessant d'un món
que necessita trobar nous camins per frenar la seva destrucció.
Vàrem obrir el Fòrum sabent que la seva seguretat era un repte, i
tenim la satisfacció de cloure'l amb un nivell de tolerància i respecte i
amb un nivell de seguretat del recinte absolutament exemplar. No és
que cap altre cop un gran esdeveniment s'hagi pogut celebrar a
1
�Barcelona amb pau i tranquil·litat, és que el nivell de respecte entre
els participants ha estat altíssim.
Jo no he tingut mai cap dubte sobre el èxit del Fòrum, però hi ha una
cosa encara més important que l'èxit, l'encert, i el Fòrum ha estat un
encert. L'èxit comporta ressò, i l'encert comporta reconeixement, i la
iniciativa de Barcelona obtindrà el reconeixement internacional,
n'estic convençut, començant per Monterrey i a partir d'aquí en una
seqüència que esdevindrà imparable.
A partir d'aquí el Fòrum sempre tindrà Barcelona com a bressol, punt
de referència i de naixement, i segurament tornarà, no sé quan, però
ha de tornar. També vull que sàpiguen que el govern català està a
favor del retorn del Fòrum a Catalunya, quan sigui, quan convingui.
N'estic convençut que a partir d'avui Monterrey sabrà fer créixer amb
força i amb moltes més certeses que dubtes el seu Fòrum, que serà
el seu Fòrum i que hi haurà menys dificultats per fer entendre el que
Barcelona ha començat.
Vull expressar aquí el meu reconeixement més sincer als
representants del govern de Mèxic, de l'estat de Nuevo León, de la
ciutat de Monterrey, germana de Barcelona, per l'entusiasme amb
què han treballat perquè el segon Fòrum Universal de les Cultures
hagi estat possible.
Crec que el Fòrum ha tingut quatre assoliments importants: primer,
s'ha demostrat una vegada més la nostra capacitat col·lectiva
d'aplicar enginy, rigor i eficàcia en l'organització de grans
esdeveniments a escala internacional. Una vegada més Barcelona
haurà dotat d'una fornada d’excel·lents professionals i organitzadors.
Segon, s'han pogut fer sentir multitud de veus, i s'han produït els
diàlegs de més relleu sobre les grans qüestions de l'agenda mundial.
Tercer, una vegada més Barcelona ha ofert en nom de Catalunya i
d'Espanya el seu esforç, el seu treball i el seu compromís al món, i ha
sabut estar a l'alçada i ens n'hem de congratular.
Al Fòrum, com mai abans l'Estat i la Generalitat han estat al costat de
Barcelona. I finalment, s'ha fet irreversible la millora del llevant de la
ciutat, i això potser és la millor de les herències, la transformació del
llevant, la seva conversió en ciutat en majúscules. Qui recorda ara el
que hi havia aquí, qui recorda ara que aquí sota hi ha una
depuradora? Qui recorda el que era aquest món que semblava
condemnat a ser ignorat, com tantes vegades passa a tants llocs de
les ciutats del món? Barcelona i el seu alcalde han fet possible que ni
un pam d'aquesta ciutat no sigui reconeixible.
En aquest món de xarxes Catalunya ha donat, gràcies al Fòrum, un
gran pas endavant. Catalunya és avui més que mai un nou punt de
trobada, un node; es més punt de referència, és més espai de
2
�confluència i de projecció, és més un "hub" que fa un any. Tenim més
xarxa, més gruix, més serveis professionals, socials, institucionals
perquè l'esforç de construir xarxa, de fer diàlegs, de contacte i
obertura que s'ha fet ha estat importantíssim.
Durant 141 dies la nostra ciutat ha tingut una oferta cultural i
artística excepcional, s'han pogut sentir veus que altrament no hi
hagués hagut manera de fer audibles i d'amplificar-se. S'han acordat
i fet públiques aquí mateix declaracions d'ordre molt divers sobre els
principals eixos del debat del propi Fòrum: per exemple, en el camp
de les llengües, ha sorgit la idea tan meravellosa de crear un arxiu on
totes les llengües siguin registrades per escrit i fonèticament, que no
hi hagi cap de la qual no en quedi traça, perquè sabem que any rere
any centenars de llengües del món van desapareixent, i aquesta és
una situació que ens fa a tots més pobres. I que Barcelona sigui el
lloc on gràcies al Fòrum tots aquests registres es puguin arxivar i
guardar és molt emocionant.
El Fòrum Barcelona 2004 figurarà, doncs, a la partida d'un nombre
molt important de plataformes, processos i observatoris amb el diàleg
i el compromís en la recerca de la pau, l'equitat i la sostenibilitat com
a norma. Moltes de les organitzacions mundials que s'han trobat en
aquests prop de quatre mesos inscriuran el nom de Barcelona com
una referència nítida en les seves memòries, i "espero y deseo, estoy
convencido de ello, de que lo mismo ocurrirá en 2007 en Monterrey,
en Nuevo León".
La ciutat de Barcelona, demà, en desvetllar-se, podrà retrobar el seu
propi llegat, aquí on s'ha iniciat el camí irreversible que permetrà de
retornar la dignitat tantes vegades reclamada de la ciutat, com deia
Verdaguer, "de riu a riu estesa" (i arribava malament a tots els rius, i
ara arriba bé). Demà aquesta ciutat que vol avançar en la seva pròpia
història amb onades d’il·lusió i d'entusiasme, però també amb un
gran sentit del rigor, de la responsabilitat, del treball ben fet; aquesta
ciutat que demana més que mai ser la capital de Catalunya, podrà
agafar forces de nou per abocar-se de ple en la seva gent. Demà els
barcelonins i barcelonines, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya,
podran prendre possessió plena d'aquesta ciutat aquí recuperada.
Vull dir a l'alcalde de Barcelona, en nom de Catalunya, gràcies.
Catalunya se sent orgullosa de la seva capital i la capital ha honorat
el país i a tota Espanya.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1662
Title
A name given to the resource
Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les Cultures
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Model social
Congressos
Cultura
Fòrum de les Cultures
Immigració
Relacions Internacionals
Religions
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/27/179/20040910.pdf
98401637aa78baf1a5e98ac59bca8337
PDF Text
Text
Missatge del president de la Generalitat amb motiu
de la Diada Nacional de Catalunya de 2004
Palau de la Generalitat | 10/9/2004
Benvolgudes i benvolguts ciutadans de Catalunya,
Aquest any és un any de canvis.
Des de fa uns mesos les esquerres catalanes tenim l'honor i la
responsabilitat de governar.
Som fills del somni de la Catalunya republicana i de la lluita contra la
dictadura.
Hem passat full a una llarga etapa de l'autogovern. El nostre país ha
madurat i les nostres institucions s'han enfortit.
Catalunya viu un moment crucial en el que s'han de traçar els
camins del futur.
Davant nostre tenim dues possibilitats:
- o anar fent,
- o bé l'acció col·lectiva, basada en la confiança i en la tenacitat.
Tenim un projecte compartit amb la majoria. Avançarem cap a un
futur cívic i nacional millor. Ens governarem amb plenitud...
I serem el que volem ser en l'Espanya plural, la gran Europa i en el
món obert.
El nostre país ha de navegar amb personalitat pròpia i decidits en un
món cada cop més interdependent.
¿Què simbolitza avui l'Onze de Setembre?
Avui celebrem la nostra memòria del 1714, quan el Conseller en Cap
de Barcelona, Rafael Casanova, va caure ferit al baluard de la Ronda
de Sant Pere, i la ciutat es va rendir.
Poc després un terç de la ciutat va ser ensorrada. Avui en tenim una
prova corprenedora en les runes del Born.
Quan demà vingueu al Parc de la Ciutadella recordeu que tot allò,
abans de ser ciutadella i baluard militar, i després Exposició Universal
l'any 1888, i després seu del Parlament, havien estat cases i carrers,
1
�poble enfeinat, poble lluitador, poble finalment derrotat.
I que va ser la victòria de les esquerres l'any 1977 i el President
Tarradellas, els qui ens en van tornar les claus.
Compartim aquesta memòria amb altres esdeveniments que han
marcat la nostra consciència en el segle XX i en l'inici del nou segle.
Per una banda, el dramàtic Onze de Setembre de 1973, a Xile, que
perdura en les nostres consciències com l'emblema de la lluita per la
llibertat a l'Amèrica Llatina.
Molts catalans ens vàrem sentir implicats. Un mossèn gironí, Joan
Alsina, hi va ser assassinat.
Molts exiliats sud-americans a Catalunya van trobar aquí aleshores la
terra d'acollida, de la mateixa manera que els seus pares havien
ofert casa seva a tants i tants catalans exiliats al 1939.
També el tràgic 11 de Setembre del 2001 a Nova York està inscrit en
les nostres consciències com el moment inicial d'un món més incert.
El terrible impacte de l'atemptat de Madrid o els esdeveniments de
l'Iraq, de Palestina, d'Israel o d'Ossètia del Nord, formen part de la
cara tràgica del present.
Res del que passa ja no ens és estrany. Tot lliga en un món més
dramàtic però també més conscient del que li està passant, més
obert.
Per això ens aboquem a l'abraçada solidària amb les víctimes, ...
a la col·laboració política per combatre el terrorisme, ...
a la cooperació econòmica per eradicar la pobresa,...
al diàleg entre cultures per desactivar el fanatisme.
Però ara mirem endavant. Necessitàvem una ambició compartida per
fer avançar la nostra nació. I la tenim.
El nostre futur nacional serà més sòlid i més atractiu si funciona bé el
triangle màgic que formen escola-govern-empreses...
si les nostres escoles i la nostra sanitat pública són millors;
si innovem a les nostres empreses, a l'administració, i a les
universitats,
2
�si les nostres viles i ciutats tenen els recursos que calen,
si les institucions públiques són més transparents.
Aquest és el nou patriotisme que tan sovint reclamo.
El de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sense cap exclusió.
El dels homes i dones que senten el seu país com un país de
llibertat, de pau, de justícia, de progrés, de fraternitat.
L'autèntica pàtria es allà on aquests valors es fan realitat.
Sabem on som i sabem on volem anar. No en dubteu.
Venim d'un llarg període en què hem afirmat la nostra identitat, hem
reconstruït el nostre autogovern i hem fet créixer la convivència
cívica.
No hem estat un problema per Espanya, però també és cert que no li
hem proposat res de nou.
Hem passat una pàgina més del llibre de la història de Catalunya.
Ara aspirem a integrar plenament tots els ciutadans en el marc de
convivència del que ens hem dotat.
A enriquir la nostra identitat amb noves aportacions. A fer dels
nostres barris i escoles la garantia d'una integració sense pèrdua
d'identitat ni de qualitat de vida.
Aspirem, en definitiva, a fer que cada home i cada dona de Catalunya
puguin tirar endavant el seu projecte de vida en les millors condicions
possibles.
Hem obert un procés cívic per decidir de quina manera volem satisfer
les nostres aspiracions.
No ho farem amb la proclama estrident ni amb la rauxa d'un
moment, sinó avançant cada dia amb esperit positiu.
En els mesos que venen hi haurà el debat sobre el nou Estatut.
Entrem en un dels anys més decisius de la nostra història moderna.
I ens en sortirem. Guanyarem. N'estic convençut.
Caldrà que Catalunya expliqui i faci valer la seva voluntat col·lectiva
davant les institucions de l'Estat i del conjunt dels pobles d'Espanya.
3
�La Constitució espanyola haurà de reblar el clau.
Catalunya, la seva llengua, la seva cultura, la seva convivència i la
seva força col·lectiva no estan en perill, diguem-ho clar. Al contrari,
són més respectades que abans.
Catalunya és un país viu i en constant evolució. Sempre hi haurà un
present per transformar i un futur per guanyar; sempre podrem anar
més lluny.
Res no ens ha de privar de celebrar la Diada amb la màxima dignitat.
Amb la joia de ser on som i reconeixent l'esforç de tots aquells que
han contribuït amb generositat a la realitat viva i esperançada de la
Catalunya d'avui.
Celebrarem la Diada Nacional i renovarem el compromís per una
Catalunya més lliure, més justa i més fraternal.
Us convido a tots i totes a celebrar la Festa i, de manera especial, a
participar en l'acte institucional i popular demà al migdia al Parc de la
Ciutadella.
VISCA CATALUNYA!
Pasqual Maragall
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1661
Title
A name given to the resource
Missatge del president de la Generalitat amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya de 2004
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Acció política
Model social
Territoris
Commemoracions
Estatuts
Història
Missatges institucionals
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Missatge
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-10
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/27/178/20040905.pdf
75bec49069c9d4b800d052027ba307fb
PDF Text
Text
Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le
defí de la relance (francès)
Alger | 5/9/2004
Mesdames, Messieurs,
C'est pour moi un grand honneur de partager avec vous la vision que
nous avons d'un processus qui porte le nom de Barcelone. Ma ville
est très proche, en esprit et en distance, de la vôtre. Alger se trouve
à quelque 500 Km. à vol d'oiseau de Barcelone. C'est plus ou moins
la distance qui sépare Barcelone de Madrid ou de Lyon. Mais les
distances géographiques ne correspondent pas aux abîmes que nous
avons creusés entre les deux rives de la Méditerranée.
Ici, je suis chez des voisins, plus encore, chez des amis. L'Algérie vit
un moment très particulier et elle a largement montré sa volonté de
renforcer ses liens avec l'Union européenne et ses voisins de la
Méditerranée. Les circonstances dans lesquelles se trouvent
aujourd'hui les deux rives de notre mer commune m'autorisent à
penser que s'ouvre une nouvelle étape, et je suis confiant.
Le nouveau gouvernement de la Catalogne est convaincu que la
Méditerranée doit être une priorité essentielle de sa politique
extérieure. Nous sommes pleinement en accord avec le nouveau
gouvernement de l'Espagne. Un territoire à vocation méditerranéenne
comme le nôtre ne peut rester en marge lorsqu'il voit les tensions et
les difficultés existantes autour de notre mer. C'est la raison pour
laquelle nous inquiètent aujourd'hui les limitations du processus
engagé à Barcelone en 1995, il y aura donc dix ans l'année
prochaine, un processus qui présente trop peu de succès à son actif.
Déjà, chez nous, au printemps dernier, des représentants du
gouvernement, des villes, du monde académique et de la société
civile commençaient à lancer un message clair : la Catalogne devait
se remettre au travail de toutes ses forces pour que l'anniversaire du
processus de Barcelone soit chargé de projets et d'avenir, et non de
frustrations et d'espoirs déçus. J'ai moi-même présenté cette idée à
Rabat et au Roi du Maroc, il y a exactement trois mois. Depuis, nous
avons été heureux d'apprendre, par Monsieur Moratinos, le ministre
des Affaires étrangères de l'Espagne, qu'un sommet va être organisé
à Barcelone pour relancer le processus euroméditerranéen à l'horizon
des dix ans à venir.
Mais cette fois nous ne pouvons pas nous permettre de nouveaux
délais. Nous devons affronter les enjeux et les problèmes nouveaux
sans jamais perdre pour autant les acquis de ces dix ans de
coopération. Aujourd'hui, ici, à Alger, dans le cadre de ma première
1
�visite officielle en tant que président du gouvernement catalan, je
m'honore de l'occasion qui m'est donnée d'apporter une modeste
contribution au débat.
Introduction : le bilan actuel du partenariat
euroméditerranéen
Je vais vous entretenir sur le Processus de Barcelone dans son
dixième anniversaire, le défi de la relance de ce processus. Ce sera
un peu technique mais, tout de même, je vise à avoir dans mes mots
pas mal de sens, pas mal d'intentions. Quel est le moyen actuel d'un
partenariat euromediterranéen ? voilà la question.
En novembre 1995, lors de la Conférence de Barcelone, les États des
deux rives de la Méditerranée s'engageaient à lancer un processus
dont l'objectif était la cohésion et la stabilité des pays du bassin, sur
la base de trois grands axes de partenariat : la coopération au plan
politique et en matière de sécurité ; le renforcement des liens
économiques et la libéralisation des échanges commerciaux pour
assurer une prospérité partagée ; et, enfin, le rapprochement des
sociétés, destiné à surmonter la méconnaissance et la méfiance, et à
établir des ponts entre les personnes et les cultures. Barcelone
devenait ainsi le nom d'une ambition partagée : l'émergence d'un
espace de sécurité, de prospérité et de dialogue autour de la
Méditerranée ; pour faire devenir la Méditerranée une mer d'échange
et de fertilisation culturelle croisée, comme dans le passé.
Aujourd'hui, le partenariat euroméditerranéen repose sur une
conception élargie de la sécurité, selon laquelle la stabilité politique,
les droits de l'homme et la sécurité militaire sont étroitement liées
aux défis économiques et sociaux. Il est indispensable que l'Europe et
les pays tiers méditerranéens unissent leurs forces pour croître et
innover à l'échelle mondiale, c'est-à-dire, à l'échelle du monde
ouvert, crée par la globalisation des contacts.
Mais il n'est pas difficile de trouver dans l'espace méditerranéen des
raisons d'être inquiet. La paix sera loin d'être réalisée, aussi
longtemps que la Palestine ne sera pas un État viable et pacifique,
aussi longtemps qu'Israël érigera des murs et que l'Irak ne sera pas
pleinement souverain. Le développement économique des États des
rives sud et orientale de la Méditerranée est insuffisant pour assurer
notre propre sécurité, notre propre tranquillité, pour garantir la
viabilité de la Méditerranée comme espace de commerce, de paix et
de croissance.
Le rapport des Nations Unies sur le développement humain dans les
pays arabes souligne le fait que plus de la moitié des jeunes du
2
�monde arabe songent à émigrer. Ce matin même, près de la Cashba,
j'ai interrogé un jeune homme « qu'est-ce que vous êtes ; étudiant,
travailleur ? ». I m'ha dit « chômeur. ». Je ne sais pas si c'était vrai
ou non mais, en tout cas, le fait qu'il puisse le dire est déjà, en soi
même, préoccupant. Le respect des droits de l'Homme et des libertés
politiques se heurte encore à des entraves dans certains États de la
Méditerranée. La tendance est inquiétante : la différence entre les
niveaux de vie sur les deux rives de la Méditerranée ne se resserre
pas ; dans nos sociétés, l'incompréhension, loin de se dissiper,
semble s'aggraver parfois, même si les contacts que nous venons de
maintenir ouvrent la voie a l'espoir.
Je voudrais mettre l'accent sur ce qui me semble être des tendances
positives dans le panorama actuel. L'entrée, dans l'Union
européenne, de deux États méditerranéens, Malte et Chypre, et le
débat sur l'acceptation de la candidature de la Turquie renforcent la
vocation méditerranéenne de l'Union. Cela symbolise clairement la
manière dont le concept d'Europe est appréhendé : un projet
commun, sur la base d'un ensemble de droits convenus d'un commun
accord. Dans ce projet, l'élargissement à l'est et la Méditerranée sont
des dimensions complémentaires, pas concurrentes -il faut bien le
comprendre, de la politique internationale de l'UE.
Malheureusement, on ne voit pas, dans un avenir proche, de
relâchement de la tension à l'est de la Méditerranée ; en revanche,
on observe une évolution porteuse d'espoir dans le Maghreb. Le
Maroc a subi des très intéressantes réformes démocratiques, la Libye
a cessé d'être un État paria de la communauté internationale et
souhaite y jouer un rôle constructif. Ici, en Algérie, le conflit civil qui
a causé tant de souffrances est en voie de solution - si non résoluet, dans ce climat de réconciliation, le pays mise sur le pluralisme en
matière de politique et d'information. Nous avons placé de grands
espoirs dans cette évolution du Maghreb.
Il me semble donc qu'il n'est pas juste de dire que l'évolution
politique en Méditerranée n'a fait que se dégrader depuis le
lancement du processus de Barcelone.
Même si, comme le disait votre Premier Ministre, il y a sept ans, à
l'heure de ma première visite, on ne voyait pas clairement que
l'Europe misait vraiment sur l'espace euroméditerranéen et sur le
Processus de Barcelone.
Trouver une solution aux conflits existants, et tout particulièrement à
la question palestinienne, est essentiel, mais ne doit pas servir de
prétexte pour cesser d'oeuvrer pour la réduction des tensions, dans
l'approfondissement de la démocratie et dans la croissance
économique.
3
�Ainsi, quasiment dix ans après, l'esprit de Barcelone est plus
nécessaire que jamais. Les attentats de New York et de Washington
en 2001, de Casablanca et d'Istanbul en 2003 et de Madrid en 2004
ont concentré les regards du monde entier sur la Méditerranée, qui
est apparue comme l'un des principaux foyers d'instabilité à l'échelle
mondiale, surtout à cause du terrorisme. Mais ce fléau n'est pas
nouveau : parfois, l'opinion publique internationale semble oublier
que la France, l'Espagne, l'Algérie ou l'Égypte ont subi ses effets
dévastateurs avant 2001. La seule manière de lutter contre le
terrorisme est d'accompagner un travail efficace d'investigation et de
lutte policière, avec une action sur les causes profondes de
l'instabilité. La solution apportée aux conflits politiques, la création
d'opportunités économiques pour tous, en particulier pour les jeunes
et les femmes, et la garantie du respect total des droits de l'Homme
et des libertés politiques, tout cela constitue la meilleure façon de
priver le terrorisme d'oxygène.
Les États n'ont pu tout résoudre, mais la société civile n'a pas perdu
son temps. Les liens qui peu à peu se sont tissés entre les sociétés
méditerranéennes au cours de ces dernières années offrent un bilan
important. Ce sont les personnes, les associations et autres
organisations civiles, mais aussi les collectivités locales et régionales
de tous les pays méditerranéens qui ont contribué le plus fortement à
réduire la grande faille qui nous sépare encore.
Le Maghreb et l'Europe, partenaires d'avenir
Le Grand Maghreb, qui constitue le flanc sud-ouest de la
Méditerranée, joue un rôle fondamental dans les politiques
méditerranéennes. Il connaît certains des grands problèmes des pays
tiers méditerranéens : une croissance économique timide -pas
toujours-, un fort taux de chômage, des indicateurs sociaux encore
faibles, voire des conflits territoriaux de longue durée.
Mais c'est aussi ce Maghreb celui qui offre le plus de perspectives de
progrès dans le partenariat avec l'Europe. C'est clair : ces États sont
à l'avant-garde de la transformation de la région. Ainsi, le processus
de libéralisation politique de l'Algérie et du Maroc, la libéralisation
économique de la Tunisie et l'intégration régionale que constitue
l'Union du Maghreb arabe nous indiquent le chemin que pourraient
suivre d'autres États du sud et de l'orient méditerranéen.
L'Union du Maghreb arabe, réactivée depuis trois ans et demi,
représente, malgré ses limites, un tremplin de grande importance
pour l'avenir. Aujourd'hui, notre travail ne consiste plus à modifier les
frontières mais à les faire oublier. Le réveil de l'Union du Maghreb
arabe a déjà favorisé la réactivation du dialogue 5+5, qui rassemble
les cinq États maghrébins et le Portugal, l'Espagne, la France, l'Italie
4
�et l'île de Malte.
Ce dernier point présuppose la reprise définitive de l'idée de sousrégion pour la Méditerranée occidentale. Le pari évident que prennent
les États maghrébins dans l'association avec l'Europe est un jalon
fondamental. Ce pari est un élément complémentaire des liens qu'ont
ces États avec les autres pays arabes et musulmans, avec leurs
voisins du continent africain ou avec d'autres alliés, tels que les
États-Unis.
Les organismes et les analystes qui travaillent sur la question depuis
un certain temps sont parvenus à une conclusion récurrente :
l'existence de ce que l'on appelle le « coût du non-Maghreb ». Les
marchandises qui circulent librement entre les territoires des 25 États
de l'UE, et qui circulent de plus en plus facilement entre l'Europe et
les pays tiers méditerranéens, rencontrent toujours de gros obstacles
pour circuler même entre les États maghrébins. Aux tarifs douaniers
et aux contraintes à l'importation s'ajoutent d'autres barrières :
fermeture des frontières, gestion défectueuse ou, tout simplement,
absence d'un réseau de transports efficace. C'est pourquoi, les 75
millions de Maghrébins ne sont pas perçus comme un grand marché
potentiel, mais comme des petits marchés fractionnés. Voilà le
problème.
L'Union Européenne, vous le savez, se prépare depuis quasiment un
an à opérer un saut qualitatif dans ses relations avec ses voisins, sur
la base de l'initiative de politique de voisinage appelée en anglais «
Wider Europe », l' « l'Europe plus vaste ». À propos de cette
initiative, je voudrais souligner deux points. Premier point : les
frontières maritimes externes auront exactement le même statut que
les frontières terrestres. Ainsi, pour l'Union européenne, l'Ukraine ou
la Russie, par exemple, qui ont des frontières directes avec des États
membres, sont pays voisins au même titre que l'Algérie ou l'Égypte.
La politique de voisinage réserve un traitement différencié aux voisins
de l'Union, non pas sur la base de leur situation géographique à l'est
ou au sud de l'Europe, mais sur la base de l'évolution propre à
chaque État. Ainsi prend fin le préjudice comparatif entre les
ressources destinées au sud et celles destinées à l'est, ce que nous,
États méditerranéens de l'Union européenne, avions revendiqué des
années durant. Le deuxième point, tout aussi important, est la portée
de l'offre proposée par la politique de voisinage : comme l'a dit
Romano Prodi, l'Union pourra offrir à ses voisins « tout, excepté les
institutions ». Compte tenu de la vaste gamme d'activités de l'Union
européenne, qui va de l'enseignement supérieur à la politique
régionale ou la monnaie unique, en passant par quasiment toutes les
politiques imaginables, on voit bien les immenses possibilités qui
s'ouvrent aux États méditerranéens.
5
�Mais on voit bien aussi les difficultés que suppose l'intégration des
économies maghrébines dans un espace commercial ouvert, avec l'UE
au centre, qui représentera environ 20 % de l'économie mondiale.
Ces économies maghrébines doivent faire un énorme effort pour
pouvoir être compétitives dans un marché entièrement libéralisé, où
les possibilités sont immenses, et la concurrence féroce.
Avec le concours de l'Institut européen de la Méditerranée et du
Centre international de documentation de Barcelone (CIDOB), nous
avons présenté, avant l'été, la première édition de l'Annuaire de la
Méditerranée. Dans cet ouvrage figurent d'intéressantes études sur
l'économie des pays tiers méditerranéens, et notamment sur les
causes des difficultés que connaissent les pays du nord de l'Afrique
pour attirer les investissements privés. On relève, dans l'ensemble de
ces causes, la faiblesse du secteur financier de ces pays et les
obstacles au financement des initiatives privées et des grands projets
d'infrastructure. C'est un sujet sérieux auquel nous réfléchissons
depuis longtemps. Nous sommes nombreux à penser que la création
d'une Banque Euroméditerranéenne d'Investissements devrait être,
malgré la réticence de certains Etats, une démarche prioritaire et
urgente, en particulier lorsque l'on voit les excellents résultats qu'a
donnés, dans les pays de l'Europe du centre et de l'est, le travail de
la Banque Européenne de Reconstruction et de Développement.
En Catalogne, nous ferons tous les efforts nécessaires -et en Espagne
aussi, j'en suis convaincu- pour que cette Banque soit créée. Mais, en
attendant, nous recherchons des formules appropriées aux besoins
des pays du Maghreb pour ouvrir des lignes de crédit sous forme de
financement et de capital-risque. Tant que la Banque n'est pas mise
en place, nous devons explorer cette voie ainsi que d'autres procédés
pour optimiser les possibilités qu'offrent les accords d'investissement
et de partenariat, créés par les chefs d'Etat et de gouvernement. Il
est donc important de stimuler aussi la Banque privée et nous
agissons dans ce sens.
Les jumelages, avec leurs projets, leurs échanges et leurs visites
croisées, ne sont qu'une des formules de coopération directe,
d'administration à administration. Les collectivités locales et
régionales des deux rives de la Méditerranée sont dans une situation
privilégiée car elles ont la capacité d'agir entre le cadre de l'État et
celui de l'individu et la société civile, de générer des projets et des
solutions concrètes qui supposent un usage très efficace des
ressources. La coopération de ville à ville, de région à région, doit
jouer un rôle de plus en plus important. Elle le fait, d'ailleurs, depuis
des années, comme en témoignent les liens étroits existant entre les
ville d'Alger et de Barcelone.
A cet égard, en qualité de Président de la Generalitat de Catalunya, je
6
�me permets de vous confirmer ici notre volonté de travailler
davantage dans ce domaine. L'Algérie est un pays prioritaire dans
notre Plan directeur de coopération 2003-2006. Permettez-moi de
vous confirmer que votre pays fait partie des pays au niveau mondial
pour lesquels nous avons décidé de concentrer nos efforts de
coopération. Et quand je parle de coopération, je me réfère aussi à
une relation d'égal à égal avec les administrations et les organisations
de la société civile.
Nous proposons que les villes et les régions des deux rives jouent un
rôle important dans la relance du processus euroméditerranéen. Dans
cette optique, la Catalogne travaille conjointement avec d'autres
régions européennes et maghrébines pour présenter une proposition
au sommet de Barcelone + 10, qui se tiendra dans notre ville en
novembre 2005, c'est déjà décidé. L'idée est que les villes et les
régions du nord et du sud puissent s'appuyer sur un organe de
représentation officiel, soit un bureau spécial du Comité des Régions,
soit un organisme de représentation nouveau, comparable à
l'Assemblée Parlementaire Euroméditerranéenne.
Néanmoins, en ce qui concerne l'Union européenne, les changements
institutionnels que je viens de mentionner sont tout à fait
insuffisants, comme ils le sont dans les politiques cruciales, à
l'exemple de la politique agricole commune. Pour que les autres
mesures prospèrent, il faut que les institutions et les gouvernements
de l'Europe, Etats et collectivités régionales et locales, adoptent une
attitude nouvelle et qu'ils soutiennent les processus de
démocratisation dans un esprit de respect et non d'arrogance.
Quant aux pays de la rive sud de la Méditerranée, ils doivent, eux
aussi, à mon avis, franchir des étapes très importantes. Il est juste
de dire que les pays du Maghreb ont clairement montré, ces dernières
années, qu'ils ont compris la nécessité d'une réforme, et que tous,
chacun à son rythme et à sa manière, ont entrepris cette tâche. Le
Maghreb arabe se trouve dans une période de réformes économiques,
politiques et législatives qui constituent une occasion réelle de
changement. Je pense que nous devons, en Europe, assumer cette
réalité et être prêts à appuyer et à accompagner ces réformes.
Certes, il reste encore un long parcours à mener sur la voie de la
réforme politique et économique. En Europe il y a une
méconnaissance certaine de la réalité du monde arabe, mise à part
les conflits déclarés comme celui de la Palestine ou celui de l'Irak.
Mais ne vous y trompez pas : nous sommes quelques-uns à suivre
avec beaucoup d'espoir l'évolution de vos pays. La terrible violence
qui a ébranlé l'Algérie dans la dernière décennie a freiné par
contrecoup un processus de réformes naissant. Je suis heureux de
voir que l'esprit de réformes a survécu à l'horreur de ces années
7
�difficiles et qu'en outre l'Algérie avance vers une nouvelle situation de
réforme pacifique et de transition vers un pays nouveau, plus sûr et
plus libre pour tous. L'Algérie est au centre géographique du
Maghreb, elle est le pont entre la zone occidentale (le Maroc, la
Mauritanie et le Sahara occidental) et la zone orientale (la Tunisie et
la Libye). De plus, votre vaste territoire atteint la limite maritime de
l'Europe (l'Espagne et l'Italie) et la limite désertique avec l'Afrique du
Sahel (le Mali et le Niger). C'est pourquoi il est très important pour
nous aussi que l'Algérie réussisse dans la construction d'une paix
durable. Vous en êtes un État clé.
La politique de concorde civile, dont nous partageons pleinement les
objectifs, est potentiellement un processus exemplaire, pour autant
que le gouvernement reste ferme et ne se résigne pas à l'impunité et
à l'oubli. Cette politique n'est qu'un exemple de la réforme
courageuse qui mise sur le pluralisme de l'information - ce n'est un
secret pour personne que la presse algérienne, avec des blessures
sans doute, figure parmi les plus pluralistes et les plus ouvertes du
monde arabe -, un choix qui constitue un grand progrès dans la
légitimation démocratique du pouvoir, qui mise aussi sur des
réformes fondamentales comme l'officialisation de la langue
tamazight ou la réforme du Code de la famille. Des réformes
similaires ont eu lieu au Maroc récemment, tandis que d'autres pays,
la Tunisie ou la Libye notamment, avancent à un rythme plus discret,
surtout pour ce qui concerne le pluralisme politique.
En définitive, nous assistons à ce qui pourrait être la naissance d'un
Maghreb pluraliste, où les classes politiques ont pris conscience qu'il
est important de renouveler des structures politiques peu souples, où
les pouvoirs régionaux prennent de la vigueur et travaillent pour un
développement durable, et où les sociétés civiles jouent un rôle de
plus en plus grand, et notamment les groupes qui, comme les jeunes
ou les femmes, ont une vie difficile dans le système actuel. Ils en
sont les protagonistes. L'ampleur des enjeux est énorme. La violence
radicale, le terrorisme, les conflits territoriaux non encore résolus, le
chômage, la formation déficiente, les barrières commerciales. Certes,
mais le moment est idéal pour affronter tous ces problèmes dans le
respect des droits de l'Homme, en collaboration directe avec l'Europe.
Ici et maintenant, je vous exhorte à compter, à tout moment et dans
tous les cas, sur la Catalogne et sur l'Espagne dans cette tâche.
Mesdames, Messieurs, dans un peu plus d'un an, le processus de
Barcelone connaîtra son dixième anniversaire. Les États et les
institutions de l'Union européenne ne sont pas les seuls à devoir
trouver le moyen d'insuffler une nouvelle force à notre partenariat.
Au nord, nous, les régions méditerranéennes, nous nous mobilisons
déjà pour influer sur ses nouveaux contenus du Processus de
Barcelone.
8
�Au sud-ouest de la Méditerranée, les États maghrébins doivent
pouvoir être, grâce à leurs avancées, des acteurs décisifs qui
transformeront en réalité les promesses d'avenir. Des promesses que
nous avons formulées dans une ville méditerranéenne comme celleci, à une heure à peine de vol, en un lointain novembre 1995.
Mesdames et Messieurs,
Je vais finir par trois remarques pour vous donner à penser:
Première. Regardez bien ce qui va se passer en Espagne au moment
où, vint cinq années après son approbation, la constitution va être
modifiée sur quatre points : la succession au trône ; la dénomination
de nationalité et de région ; le Sénat d'un caractère fédéral ; le fait
de notre appartenance à l'Union Européenne. Ce ne sera pas facile,
mais je suis convaincu qu'on va réussir.
Deuxièmement. Il faut comprendre que la concurrence et le
pluralisme sont la loi, ainsi du marché que de la démocratie, chez
vous et chez nous.
Troisièmement. Il faut miser sur notre proximité. C'est notre grand
atout. Nous sommes à moins d'une heure. Ce que l'histoire a parfois
nié, la géographie l'imposera. La géographie a des raisons que
l'histoire parfois ne connaît pas. Je le répète, ce que l'histoire nous a
nié pendant des années, la géographie l'a finalement imposé.
Je vous remercie de votre attention.
Pasqual Maragall
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1660
Title
A name given to the resource
Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le defí de la relance
Language
A language of the resource
Francès
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Alger
Subject
The topic of the resource
Comerç
Globalització
Relacions Internacionals
Territoris
Barcelona
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/27/177/20040902.pdf
a02ad9c467f292b411a9e8e6ed94ddb0
PDF Text
Text
Inauguració del Congrés Mundial "Moviments
Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004
Auditori del Fòrum | 2/9/2004
Senyor alcalde, autoritats, secretària general de Migracions i d'Afers
Internacionals, estimats amics:
Només unes paraules per dir-vos quin és el meu sentiment, avui, en
aquest Fòrum, - que jo crec que enyorarem, perquè mai en aquesta
ciutat no s'havia donat una constel·lació d'esdeveniments, de diàlegs,
de personalitats, de la densitat i del nivell que hem vist aquests
mesos. Ho enyorarem i esperem que algun dia torni el Fòrum a
Barcelona.
D'una manera molt breu els vull cridar l'atenció sobre algunes
qüestions relacionades amb la immigració. Són producte de la reflexió
pràctica més que no pas de la teòrica:
1.- La pàtria de cadascú es tria tant com s'hereta, s'hereta tant
com es tria. Els homes i les dones són d'allà on guanyen la seva
llibertat i d'on veuen respectada la seva dignitat. La pàtria és el lloc
on la pròpia llibertat existeix i la pròpia dignitat és respectada.
2.- Els moviments migratoris són un element permanent de la
construcció del futur de la Humanitat, en el món obert i sense
fronteres. Això és un fet que és aquí per quedar-se, crec que de
manera definitiva.
3.- L'emigració no pot ser l'última esperança, per a tantes
persones. Probablement és cert que val més moure capitals i
coneixements que no pas grans contingents humans. L'emigració
hauria de ser un dret, una possibilitat, no una solució desesperada o
una obligació. Ja sé que estic parlant d'una utopia, però és una
utopia que segurament compartim.
4.- Qui paga els costos humans de l'emigració? En primer lloc,
els emigrants; i en segon lloc, els habitants dels barris de destí de les
migracions, així com els usuaris de serveis públics, sobretot
d'educació i salut, que cal compartir amb els que arriben de fora. No
els paguen pas de la mateixa manera els intel·lectuals o els polítics,
o aquells que especulen sobre els perills de les migracions, però que
no són afectats en la seva vida diària per l'arribada dels immigrants.
5.- Cal arribar a acords amb el països d'origen de les
migracions. Primer, per posar ordre en els processos de sortida i,
segon i complementàriament, per canalitzar les inversions que
1
�permetin crear "in situ" els llocs de treball que es busquen a fora.
Per ordenar els fluxos monetaris, també per ordenar els que es
deriven de les migracions. Fa poc, vaig ser al Marroc i em deien que
el Marroc, el 2004, és similar a l'Espanya de 1960. Que aleshores
aquí es vivia com ara comença a viure el Marroc, en bona mesura de
les remeses de divises per part dels emigrants i del turisme.
6.- Federico Mayor, l'exdirector general de la Unesco, em deia
que arribarà un dia, segles enllà, en el que tots serem del
mateix color: "cafè amb llet" -deia ell. Tots serem del mateix color,
i això és, si hi pensem una mica, un esdeveniment que succeirà. Això
passarà, però no hem de tenir pressa de que passi, més aviat a
l'inrevés. Jo crec que el ritme dels canvis és tant important com ho
són els canvis en ells mateixos. I espero de tots vostè reunits en
aquest Congrés que se celebra al Fòrum que tinguin encert perquè
ens hi juguem molt.
Pasqual Maragall
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1659
Title
A name given to the resource
Inauguració del Congrés Mundial "Moviments Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditori del Fòrum
Subject
The topic of the resource
Congressos
Fòrum de les Cultures
Immigració
Model social
Territoris
Liberalisme
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/27/176/20040825.pdf
d2520e9cdb3674fa63affd6816ec87e0
PDF Text
Text
Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada
Prada de Conflent | 25/8/2004
EUROREGIÓ I CONSTRUCCIÓ EUROPEA
Fa un any, convidat per la Universitat Catalana d'Estiu, justament en
aquest mateix indret, els vaig venir a parlar del propòsit d'impulsar,
si els ciutadans de Catalunya em feien la confiança necessària per
encapçalar el Govern de la Generalitat, l'Euroregió PirineusMediterrània.
Ha passat un any, i aquí em tenen; més ben dit: aquí ens tenen,
novament, manifestant, visualitzant i avançant en el dibuix d'aquesta
regió europea que té els Pirineus com a frontissa. Una regió que ,
com tractaré d'explicar-vos avui, pot començar a existir en els fets,
en la realitat, a partir d'un fet que és ben evident i que és la
desaparició de les fronteres.
El naixement d'Europa és la desaparició progressiva de les fronteres
entre els Estats europeus. Això és el que permet avui imaginar espais
de col·laboració i alhora impulsar en els territoris que abans havien
sigut barrera, o frontera, el retrobament.
Ara mateix venim de Céret, el Céret de Picasso, de Manolo Huguet,
de Fenosa, el Céret de Josefina Matamoros i del seu museu...És
impressionant de veure com en aquest racó de món s'ha pogut reunir
tanta sensibilitat, tants patiments, però també tanta qualitat, tant
art, tanta capacitat, tanta joia de viure, tanta capacitat de fruir de
l'art, sigui de l'art de la gastronomia, sigui de les arts més superiors,
de la pintura, de l'escultura...
Aquest ha sigut un territori que la història va separar però que la
història està reunint.
Aquest matí mateix s'ha dut a terme una reunió d'electes locals, dels
municipis i ciutats d'un i altre vessant pirinencs. S'han tractat i
debatut qüestions relacionades amb el programa interregional i
també sobre l'etapa present i futura de la Comunitat de Treball dels
Pirineus, que no és ben bé el mateix que l'Euroregió. L'Euroregió és
un concepte que equival l'antiga Corona d'Aragó, si voleu, mentre
que la Comunitat de Treball dels Pirineus, com el seu mateix nom
indica, arriba fins al final, fins a l'oceà atlàntic, fins al País Basc.
El proper 17 de setembre, a la Seu, celebrarem la reunió anual del
Consell Plenari de la Comunitat de Treball dels Pirineus. Allà ens
proposem de tirar endavant això que el cap de Govern d'Andorra i
Christian Bourquin estaven proposant , que és l'existència d'una
1
�estratègia pròpia de la regió pirinenca. I per l'octubre està prevista
una primera cimera de les comunitats nacionals i regionals de
l'Euroregió.
Això va endavant. Governs locals i regionals d'estats diferents,
conscients tots ells que les àrees frontereres veuen arribada la seva
gran oportunitat de desenvolupament, s'han llançat per aquest camí.
Aquesta és l'hora de la construcció institucional. Són aquests
moments històrics que triguen a arribar, però que finalment arriben i
en els quals és possible de moldejar i de crear noves institucions,
donar nom a les coses. Construcció institucional, econòmica, social,
cultural, però finalment creant efectivament institucions.
Des de la Comissió Interpirinenca de Poders Locals (la CIPL),
impulsada a finals dels vuitanta per Joan Ganyet, passant per pròpia
Comunitat de Treball dels Pirineus, fins a la formulació més recent del
projecte de l'Euroregió, tot això és un camí que la història explicarà
com una successió de moments.
A Europa hi ha estats, a Europa hi ha nacionalitats, hi ha regions, i
evidentment ciutats, i és lògic que, així com els estats es plantegen el
seu rol en la construcció europea, se'l plantegin també les diverses
comunitats nacionals i regionals, i evidentment també les ciutats. Jo
també hi crec en l'Europa de les ciutats.
I també entra en la lògica de la realitat que la transformació gairebé
física d'Europa enceti la sutura de les cicatrius que durant tants i
tants anys han suposat les fronteres.
Es tracta de grans àrees que, fins fa quatre dies, eren àrees de
barrera, de frontera, de separació d'indrets on els estats s'acabaven.
Allò que durant anys havia estat un desig, és a dir, que les fronteres
es tornessin frontisses, ha començat a esdevenir realitat.
I no només pel que fa a les infrastructures sinó també en allò que la
imatge nocturna del satèl·lit no ens ensenyaria.
Els poso només un exemple del que en podríem anomenar "vida
transfronterera": la sanitat. El departament de salut de la Generalitat
de Catalunya està treballant amb Andorra i amb Llenguadoc-Rosselló
(i ja no dic amb Aragó i Les Illes) per oferir i rebre atenció
hospitalària. L'hospital d'Andorra, per exemple, és l'encarregat de
dialitzar els pacients de l'Alt Urgell, és l'hospital de referència per a
cures intensives, i dóna suport en Radiologia tant a La Seu com a
Puigcerdà. Seguim. Tenia sentit que això no es fes? No en tenia cap.
Però hi havia la frontera, hi havia aquesta barrera que era gairebé
més mental que física, però que impedia de fer coses que l'instint ens
hagués dut a fer, és a dir, la proximitat.
2
�S'està avançant, així mateix, en el projecte del futur hospital
transfronterer a Puigcerdà que oferirà atenció hospitalària als
pacients de l'Alta Cerdanya i del Capcir.
Pel que fa a l'àmbit de la recerca biomèdica s'està treballant en el
desenvolupament d'estratègies conjuntes amb els genopols (centres
especialitzats en genòmica i post-genòmica) de Montpeller-Nimes i
Tolosa; i també en la definició d'estratègies conjuntes de bioclusters,
també a Montpeller i Tolosa.
Hi ha molt de compartit. No és de l'interès de Catalunya ignorar que
a l'altra banda de l'antiga barrera hi ha totes aquestes oportunitats.
M'agradaria insistir, avui una vegada més, en les raons d'estratègia
econòmica sobre les que es fonamenta la proposta d'Euroregió que,
com he dit tantes vegades, no pretén que ningú s'imposi damunt de
ningú, sinó que, a partir de les complementarietats necessàries es
pugui aconseguir una millor capacitat de competir de la regió que
formem en el món globalitzat en el que vivim.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1658
Title
A name given to the resource
Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Prada de Conflent
Subject
The topic of the resource
Cooperativisme
Euroregió
Relacions Internacionals
Territoris
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-08-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/27/175/20040805.pdf
0438d1152d67472a7f222147a7d45cd1
PDF Text
Text
Catalunya en el contexto político español (castellà)
Escola d'Estiu de l'Escorial | 5/8/2004
Soplan en los pueblos de España vientos de cambio.
Se acabó el "no mojarse", el wait and see, el "se mira pero no se
toca" de la Catalunya de la era Pujol con respecto a España. Esa
actitud contribuyó al tránsito de la dictadura a la democracia, y de la
uniformidad a la variedad, pero tocó techo hace ya unos años.
Todos sabemos en Catalunya que la desaparición de fronteras con
Europa, concretamente con Francia, significa también que no hay
frontera imaginable con Castilla y no digamos con Aragón. Los
independentistas también lo saben.
La desaparición de las fronteras estatales en Europa significa también
que Lisboa sufre tanto o más que Barcelona la deslocalización de
empresas y profesionales hacia Madrid, mientras que la Euroregión
Oporto - Vigo sube como la espuma.
Catalunya no "pasa" de lo que sucede en otros territorios de la
España plural. Entre otras cosas porque es contribuyente neta a la
fiscalidad del estado. Porque el pasado nos ha unido, unas veces
dramáticamente y otras dramática y gozosamente a la vez. Ejemplo
de lo primero, el franquismo; de lo segundo, la llegada de los
andaluces, murcianos, extremeños, gallegos, que empezó en los años
20 del siglo pasado y no terminó hasta los 70.
No pasamos.
Deseamos que cambie la singladura del proyecto vasco de
modificación de la relación con el Estado, tras las elecciones de Abril
en Euskadi. Frontera con Castilla no habrá tampoco. Pero la del
Bidasoa perderá sentido en gran medida. Eso sí. Y su Euro región
vasca será imparable.
Hay euro regiones entre Alemania y Holanda, entre Alemania, Francia
y Suiza (la "Regio"), entre Nord Pas de Calais, el sur de Bélgica y el
South East inglés, entre Copenhaguen y Malmoe, unidas por un
puente sobre el mar, la hay en ciernes entre Catalunya, Aragón,
Languedoc Roussillon, Midi Pyrenées y eventualmente Aragón y
Comunidad Valenciana, y la hay entre el Norte de Portugal y Galicia.
¿Cómo no va haber una euro región vasca a los dos lados de la
frontera?
Hay incluso construcciones monográficas que unen a dos
euroregiones. Como es la Comunidad de Trabajo de los Pirineos,
1
�desde el Cantábrico al Mediterráneo, Comunidad que se va a reunir
en Septiembre en Barcelona. Catalunya ostenta ahora la presidencia
de la Comunidad. Está en marcha en ese ámbito y se va a discutir
dentro de un mes un plan estratégico del Pirineo, que los aragoneses
han impulsado con vehemencia, insistiendo en un túnel ferroviario de
baja cota para aliviar el alud de camiones que infestan los puertos
pirenaicos.
Estoy totalmente de acuerdo en ese intento de europeizar o
"alpinizar" el Pirineo.
¿Saben Vds. qué regiones europeas crecen más deprisa, descontando
el factor nacional de crecimiento? Las fronterizas, porque allí dónde
hubo barrera, al quitarla, acuden las aguas a fecundar lo que en
realidad es un cauce.
Europa "nos tiene" tanto como "la tenemos". Como es una
construcción de los Estados, les pertenece - "la tienen" los estados.
Sobre todo tras la modificación constitucional del período derechista
y estatista que hemos vivido. Antes, hoy todavía, el Tratado vigente
decía que Europa era una unión de pueblos dónde todo debía hacerse
tan cerca de los ciudadanos como fuera posible. Ahora la nueva
Constitución se limita a enunciar el principio de subsidiariedad sin
más detalle.
Pero si los estados "mandan" en Europa, las autonomías, en la
medida que también son estados, "también mandan". Estaría
soñando despierto el país o el gobierno que no entendiera que se está
creando un imaginario colectivo europeo muy poderoso a medio
plazo. La desaparición de las aduanas y las fronteras cambiará
mentalidades, el nacimiento del Euro lo mismo, la "Champions" o liga
europea de campeones también.
Pero volvamos a lo nuestro. Volvamos a cómo se organiza nuestra
diversidad interior, cosa que por cierto se hace más sencilla a medida
que Europa deslegitima la correspondencia biunívoca entre estado y
nación, entre "vivencia en" y "pertenencia a" un territorio dado.
He mencionado Euskadi. Consideremos ahora, siempre con el respeto
debido por parte de un observador apasionado, implicado, pero
observador al cabo, el caso de Andalucía.
Andalucía tiene razones para postular un tratamiento diferenciado
entre las Comunidades autónomas, puesto que posee, si no lengua
propia, sí una cultura robusta y singular, y porque entró en la
autonomía por la vía rápida del art. 151 de la Constitución.
No tendría las mismas razones en cambio, a no ser a través de un
2
�cambo constitucional importante, para postularse como nacionalidad,
puesto que la Constitución del 78 las limitaba implícitamente a las
autonomías que "en el pasado", por no mencionar a la 2ª República,
hubieran plebiscitado su Estatuto, es decir, Catalunya, Euskadi y
Galicia.
Sin embargo si del último de los Estatutos republicanos (el gallego,
1939) a la Constitución, van 39 años, de la Constitución hasta hoy
han pasado 25. No hay porque pensar que "el pasado" se terminó en
1978: sigue creciendo, sigue "pasando". Eso, ese registro de "lo que
va pasando", es precisamente lo que los cambios constitucionales
verifican, deben verificar.
Es cierto además que la Constitución fue un pacto de transición de
dictadura y centralismo a democracia y autonomía. Y ese pacto lo
hicieron algunos valerosos representantes de una dictadura
decadente para certificar su defunción, y los aún más meritorios
representantes de la democracia clandestina para adaptar su sueño a
la estricta (y apasionante) posibilidad que se abría.
Me cuento entre los que entendieron y votaron la Constitución en
tanto que reconocía, entre otras cosas, la nacionalidad catalana: no
había que ser muy astuto para leer la carta magna en esos términos.
Pero es cierto que otros la votaron entendiendo que no se trataba de
un mero regreso al pasado. Entendiendo que algo nuevo se había
creado, hijo de lo antiguo y de lo reciente.
Para mí no hay duda de que la Constitución consagraba a las tres
nacionalidades históricas como tales nacionalidades, y no a ninguna
otra, pero otros, no creo que el Tribunal Constitucional, pero sí
ciudadanos como Vds. y como yo, pudieron entenderlo de otro modo.
Y otros más incluso no la votaron y ahora la defienden con las uñas.
Porque lo que entonces les parecía excesivo ahora les resulta un
inevitable mal menor . "Mal", seguro, y "menor", sólo bajo condición
de que no se la toque nunca ni una coma* Pasaría como en las Leyes
Fundamentales del franquismo (el Fuero de los Españoles, el Fuero
del Trabajo...), que eran inmodificables. Condición ésta imposible,
claro está. Pero que hay que anotar. Si no por otra razón por ser un
reciente Presidente del Gobierno su mayor defensor.
Entiendo pues que la Constitución se puede cambiar no solo para
devolvernos la innegable promesa inicial a los que procedemos de
una tradición democrática y republicana, y en mi caso catalanista,
sino también para cohonestarla con las de otros que comparten los
dos primeras tradiciones pero no la tercera, y otros que no
comparten ninguna, entre otras razones porque su juventud y
3
�nuestra falta de empeño didáctico les ha privado de momento de
referencias históricas.
Dejemos ya la historia y vengamos al presente.
Están pasando cosas importantes en el camino que va de la letra y
del pasado a la realidad y al futuro.
No es solo que los andaluces se metieran ya desde buen principio en
la vía prevista para las nacionalidades en el momento de acceder a la
autonomía, la del artículo 151, obteniendo por ejemplo el derecho de
su presidente a disolver la cámara y convocar elecciones, como
ocurre también en las nacionalidades históricas. Es que además,
como he dicho, su singularidad cultural es innegable.
Hace unos días, almorzando en el Empordà con Carrillo y Herrero de
Miñón, les proponía la siguiente cuestión. Catalunya obtuvo su
Estatuto en 1932, Euskadi en el 36 y Galicia en el 39. ¿Qué hubiera
ocurrido si el proceso político de entonces hubiera proseguido, sin
guerra civil? ¿Hubiera Andalucía pedido y obtenido su Estatuto?
¿Quién puede saberlo, quién puede descartarlo?
Alguien podría objetar: es que precisamente la guerra civil demuestra
que aquel camino no era sostenible. Pero, como Vds. comprenderán,
eso sería tanto como resolver de mala manera lo que la Constitución
tiene de ambigüedad calculada. Sería resolverla con un carpetazo al
pasado que no haría justicia a las concesiones que los artífices de la
transición se hicieron entre ellos. Mejor dicho, sería vulnerar aquel
acuerdo. Lo que tenemos que hacer ahora es mejorarlo poniéndolo al
día.
¿Quién dijo que las Constituciones como más breves y más confusas
mejor? Los británicos no tienen Constitución y no les va mal. Han
montado no ya un sistema asimétrico sino varios sistemas de
autonomía. Uno para Escocia, uno para Gales y otro, complicadísimo
y de momento eficaz, para Irlanda del Norte, que tenía un conflicto
vivo más antiguo y tan virulento como el vasco. Hasta tiene equipos
de fútbol internacionales para cada uno de sus territorios, incluyendo
por supuesto Inglaterra.
Lo malo, dije una vez, es que aquí no tenemos nombre para lo que en
Catalunya llamamos "el resto de España" algunos y llaman otros "el
resto del Estado" (como por ejemplo los meteorólogos de la TV
catalana: un amigo me decía "llueve en todo el estado, ¿equivale a
decir que llueve en la Generalitat"?).
Volvamos a España. Aquí el traje a medida que estamos haciendo va
a depender crucialmente de lo que haga o diga Andalucía. Andalucía
4
�está ante una disyuntiva: o busca y obtiene un reconocimiento de su
singularidad o se conforma con una actitud de rechazo a toda
singularidad y se postula como garante de una cohesión basada en la
negación de pretendidos privilegios.
Lo segundo sería un error dramático. Se trata más bien de diseñar las
reglas del juego excluyendo todo privilegio, no de borrar las
distinciones realmente existentes para que quede claro que no hay
privilegios. Eso sería tanto como echar el niño con el agua del baño,
como dicen los anglosajones. Muerto el perro muerta la rabia,
decimos aquí.
Yo he sido el primero en defender la singularidad foral y fiscal vasca,
en descartar el concierto para Catalunya por innecesario, mimético y
falto de base histórica, y en señalar que sin embargo Catalunya
difícilmente aceptará contribuir fiscalmente al pago de los servicios
públicos de comunidades con renta per capita superior a la media
española - cosa que está ocurriendo: sólo cuatro comunidades son
hoy por hoy contribuyentes en términos netos, Madrid (con un
"efecto sedes" incorporado que habría que descontar), Catalunya,
Baleares y Navarra, ésta última en muy menor medida.
He hablado de fijar las reglas. Andaluces y catalanes nos hemos
puesto de acuerdo en pagar por renta y recibir por población. Ésta es
una regla clara, que la gente entiende, cuestión ésta de la
"comprensión pública" absolutamente crucial. Hay que abandonar los
tecnicismos en la explicación del sistema fiscal y financiero del Estado
de las Autonomías.
Todo el mundo comprende que es justo que los que tienen más
porcentaje de renta que de población, los que tienen más y son
menos, ayuden a los que tienen menos y son más. También porque,
seamos claros, con ello se ponen puertas al campo de los excesos de
generosidad que siempre acaban en resentimientos cruzados. Y
porque así las economías y las rentas per capita convergen y los
mercados se ensanchan. Que es lo que hoy está ocurriendo - aunque
no sabemos en qué medida. (Una sentencia del tribunal federal
alemán permite a los länder ricos limitar, si sus necesidades lo
exigen, sus contribuciones a los menos ricos. Téngase en cuenta que
esos länder occidentales nos han estado pagando un billón de Pts al
año a los españoles - un 1% de nuestra renta nacional - a través de
los fondos de cohesión. Y que el coste de la ayuda a los länder
orientales es ¡cinco veces mayor!).
Y añado aún más a lo dicho antes: andaluces y catalanes nos
entendemos porque muchos andaluces han hecho Catalunya con sus
manos y su ingenio. Por tanto, nos conviene a unos y otros
entendernos, pero sobre todo lo que ocurre es que lo queremos y que
5
�es fácil entenderse. Más por querer y poder, pues, que por convenir.
Déjenme ahora, de paso, hablar en tanto que Presidente de los
socialistas de Catalunya. Llevamos sacando más votos que nadie
desde 1995 en todas las elecciones - digo en todas, incluidas las dos
ultimas autonómicas. En las europeas, las generales y las
municipales. Lo mismo que el PSOE en España entre 1982 y 1993. O
más. En las municipales del 95, los socialistas, en toda España, solo
ganamos en cuatro capitales de provincia : La Coruña, Barcelona,
Lleida y Girona, Y luego en Donosti.
Pero dejemos las matemáticas y los resultados electorales. Vamos a
la filosofía, a la filosofía política, que es lo esencial.
Lo esencial son tres cosas. La primera es la Constitución y los
estatutos y su dibujo de la España plural. La segunda es el Senado.
La tercera, Europa.
Voy a referirme con cierta extensión a la primera cuestión, que es la
que centra la temática de la conferencia, y brevemente a las otras
dos, por bien que son imprescindibles para completar la primera.
Tiempo habrá para hablar de ellas.
Cualquier niño sabe en Catalunya y en Euskadi, y muchos en Galicia
saben que esas regiones no son exactamente regiones sino
nacionalidades. La Constitución española también lo sabe. Aunque,
como he dicho, no lo precisa explícitamente, porque las autonomías hay quien no lo recuerda - no existían cuando se hizo la Constitución.
Se hizo para que existieran, pero no existían.
El golpe de Estado del 81 alteró los ánimos y forzó, aun fracasando,
algunos pasos atrás: la Loapa, que acabó estrellándose en el
Constitucional, y la reforma del Reglamento del Congreso. De todos
modos ese reglamento, que los socialistas catalanes no votamos, no
cambia la situación anterior, según postulan juristas eminentes. Pero
no nos vamos a precipitar en hacer uso de ello, porque de todos
modos no tendría efectos hasta las elecciones del 2008.
Los Estatutos introdujeron cierta confusión, sin duda. Ciertas
regiones, en sus estatutos, se auto definieron "nacionalidades" - y
las cosas se complicaron. Quizás se entiende que la Comunidad
Valenciana y Aragón son nacionalidades en tanto que antiguos
miembros de la Corona de Aragón.
Habrá que ver como se restablece ese espíritu en la nueva letra que
quiere escribirse ahora. Nombrar las autonomías en la Constitución es
obligado - lo era ya probablemente hace quince años. Pero no
denominarlas con precisión (nacionalidades, regiones, archipiélagos
quizás) sería decepcionante.
6
�Catalunya no es fácil que viese con buenos ojos una Constitución que
no la denominara a más de nombrarla, sobre todo porque aquí
siempre entendimos que en 1978 se nos denominaba nacionalidad sin
nombrarnos. Si ahora se nos nombra sin denominarnos habríamos
perdido más ganado. Y ya se sabe que los catalanes en cuestión de
ganancias somos muy mirados. Es un tema que nos importa mucho.
Como en general ocurre en todo el mundo. La gente cuenta, suma y
resta. Y decide.
Creo que el presidente del Consejo de Estado cuando sugirió en el 25
aniversario de la Constitución que los Estatutos de Catalunya, Galicia
y Euskadi (y Navarra, añade) fuesen aprobados con los quórums de
la Carta Magna, estaba reparando en la necesidad de poner las cosas
en su sitio, y sugirió para ello un camino entre los varios posibles.
Pero quizás baste, como él mismo sugiere, incluir en la Constitución
reformada la especificidad de esos territorios para evitar a sus
Estatutos el tener que someterse a quórums exorbitantes. En todo
caso, el profesor Rubio Llorente puso el dedo en la llaga.
Y de paso abrió los ojos de muchos a la necesidad de actuar en este
cuatrienio con la vista puesta en un segundo período largo de
estabilidad constitucional en el sentido fuerte de la palabra (no en el
de no tocar ni una coma de la Constitución en 25 años, eso no lo
hace ningún país: España lo ha hecho hasta hoy porque tenía razones
serias para ello, la de un pasado tormentoso como ninguno).
La secuencia temporal de la reforma estatutaria en Catalunya y la
Constitución plantea algunos problemas. Pero no problemas
insolubles. Es mucho pedirle al Parlamento catalán y a los ciudadanos
que tendrán que decidir si refrendan el Estatuto reformado, que
renuncien a decir nada que obligue a una reforma de la Constitución,
tras cuatro años de elaboración del Estatuto en el Parlamento catalán
y a las puertas de una reforma constitucional que tiene entre sus
cuatro puntos precisamente el de la denominación de las autonomías.
El problema de la secuencia temporal tiene dos salidas. La primera y
más práctica es la sugerida por un ex presidente del Tribunal
Constitucional: las transitorias del Estatuto, que convertirían en
interinos determinados cambios que pudiesen ser vistos como poco
compatibles con la Constitución actual hasta tanto la reforma
constitucional proveyese lo que tenga que proveer. La segunda es
que iniciativa para la reforma constitucional la tienen también
indirectamente los Parlamentos autonómicos.
Termino. Los socialistas catalanes no es fácil que aplaudan una
Constitución que no denomine correctamente las autonomías o que
7
�no convierta el senado en la cámara en que esas autonomías se
reúnen.
Lo mismo ocurriría si no se previera la citada representación europea
de España en materias transferidas.
Pero tengo la convicción de que esos requisitos serán ampliamente
compartidos. No sin debate, por supuesto. Hay una gran confusión
todavía sobre estas cuestiones.
Mientras no exista ese senado o no se comprometa su efectiva
existencia, tampoco será fácil que renunciemos a ninguna d las
opciones abiertas para defender todos esos puntos.
Entramos en un periodo decisivo. Todas las precauciones son pocas.
Pero quiero que se sepa que esas precauciones no obstan para que
acudamos a la cita estatutaria y constitucional con entusiasmo y
confianza.
La España que no pudo ser, puede ser. Será.
El socialismo catalán ha contribuido sin regatear esfuerzo a hacer
llegar el barco de España hasta aquí. Y no piensa cejar hasta
conseguir el objetivo de una España plural, reconciliada con su
diversidad, y en condiciones subjetivas de afrontar la reforma de la
sociedad y de la economía que harán de este país un adelantado de
Europa, cosa que la derecha no ha conseguido.
No estoy hablando de la macroeconomía, estoy hablando de la
calidad de vida, de la educación, de la seguridad en los barrios y de la
salud. De la transparencia y de la ética política. De la capacidad de
integrar a los inmigrantes sin perjuicio para los residentes. Del mapa
de la España en red.
Eso es lo que crea patriotismo y lo demás es sentimentalismo barato.
A ver si llega el día en que debamos hablar menos de patriotismo y
de la patria y más de lo que hace que los ciudadanos se sientan a
gusto en ella.
Quizás soy un ingenuo. Quizás toda esta pretensión de que España se
sienta plural y Catalunya libre, es decir, formando libremente parte
de ella, sea una ilusión vana y haya que volver al agnosticismo
catalán de los pasados 25 años, al "se mira i no se toca" y a la simple
cortesía entre gentes bien educadas.
Pasqual Maragall
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1657
Title
A name given to the resource
Catalunya en el contexto político español
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Escola d'Estiu de l'Escorial
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Espanya plural
Estatuts
Territoris
Federalisme
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-08-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/27/174/20040701.pdf
bc483b8944323d8d20c45bd7c489704c
PDF Text
Text
Del "Pal de paller" al "Catalanisme coral"
Universitat d'Estiu Ramon Llull | 1/7/2004
Ja sabeu que jo sempre he cregut que el triangle màgic d'un país és
el triangle universitat, govern i territori. Pot ser el Govern de la
Generalitat, pot ser el Govern d'una gran ciutat, i l'empresa. Si
aquest triangle funciona, funciona tot. Si aquest triangle no va i no hi
ha prou interrelacions, anem malament.
Catalunya ha sigut sempre un país molt singular: com que l'Estat no
donava de si el que aquí es demanava, el país es va haver d'inventar
moltes coses. Moltes vegades se les va inventar com a mini-estat,
com a Mancomunitat... després com a Generalitat, també com a
Ajuntament de Barcelona. I altres com a institucions privades que
tanmateix tenien una vocació pública, començant per les escoles, que
o eren privades o eren municipals, però en el fons el que volien ser
era catalanes, com les escoles de la Mancomunitat.
Vet aquí, doncs, la vostra, una Universitat privada que en definitiva
neix també d'aquest mateix impuls de la societat catalana de tenir
institucions, tant si la llei, o l'Estat, o la situació política les permetia,
com si no. I de tenir-les amb un alt nivell de qualitat. Dit això, jo
només us demanaré una cosa: treballeu a igualtat de costos socials.
És a dir, per què és tant important la Universitat Pública? Perquè és la
Universitat de tothom. Perquè és la Universitat que no només parteix
d'un designi, privat o no, però relacionat amb l'excel·lència del país,
sinó que a més pretén estendre aquesta excel·lència més enllà de les
fronteres de les classes socials o de la capacitat econòmica.
Si voleu ser fidels a aquest esperit del vostre naixement, i que és tant
comú a tantes iniciatives importants d'aquest país, haureu de tenir en
compte que la vostra excel·lència encara es veurà millorada i serà
més palesa en la mesura que sapigueu fer front en aquestes
condicions, que són una mica més restrictives per a l'excel·lència.
Vull aprofitar aquesta ocasió que m'oferiu per exposar algunes
reflexions sobre el moment que estem vivint, sobre present i
el futur de Catalunya, un cop tancat el llarg -llarguíssim- cicle
electoral que es va iniciar fa més d'un any amb les eleccions
municipals i que acabem de tancar amb les eleccions europees.
La successió d'esdeveniments electorals i polítics ha estat molt
intensa i ha donat lloc a interpretacions i balanços de tota mena. La
opinió pública ja s'ha fet una composició de lloc sobre els actors
1
�d'aquestes comtesses electorals i sobre l'argument de la situació
política resultant.
Catalunya té, des de fa mig any, un nou govern. Amb un
programa diferent, amb uns objectius diferents, amb noves
sensibilitats, noves prioritats i amb estils també diferents. Dilluns
d'aquesta setmana vaig comparèixer al Parlament llargament
per retre compte de l'acció de govern d'aquests sis primers mesos.
Ahir hi vaig tornar per una sessió ordinària de control. I també en
això, en la disposició a rendir comptes, el meu Govern - i crec que el
Govern espanyol també, per la assiduïtat amb la que el president del
Govern espanyol s'està sotmetent a l'escrutini del Parlament espanyol
- estem marcant una diferència.
Però crec que cal també un altre tipus de reflexió (més enllà dels
resultats electorals i dels primers balanços de gestió) i amb
voluntat de transcendir els esdeveniments immediats i els
càlculs a curt termini.
No crec errar gaire si interpreto que va prenent cos la idea de
que estem en un moment de transició a Catalunya i Espanya.
No és casual que, des de la distància, "The Economist" hagi titulat
el seu recent informe sobre Espanya: "The second transition".
Jo crec que els temes que no es posin sobre la taula ara, en
l'inici d'aquesta segona transició, no seran comptats. I és molt
important, en aquest moment precís, que tots els temes que
han de marcar el futur estiguin sobre la taula, perquè aquells
temes que no s'hi hagin posat seran escombrats per la marxa
endavant, que a partir d'ara serà frenètica, en els congressos que
s'obriran de tots els partits polítics; en els debats de la tardor; en
l'aprovació dels pressupostos... i immediatament després en
l'aprovació dels estatuts basc i català i l'obertura del meló de la
Constitució.
Obrim un període que jo crec que haurà de durar 25 anys o més.
Estem obrint un segon quart de segle diferent, i per tant estem en un
moment francament decisiu.
A Catalunya, amb unes o altres paraules i imatges, s'està
aixecant acta del final d'un paradigma polític, gairebé diria
d'un paradigma político-cultural, que ha configurat per a bé i
per a mal la política i la societat catalana durant 25 anys.
És el paradigma forjat durant la Transició i interpretat de forma
principal pel que -sense cap ànim pejoratiu- s'ha
anomenat pujolisme: és a dir aquest conjunt format per quelcom
més que un líder, més que uns partits, més que un moviment, i que
2
�ha tingut la virtut d'ocupar i vertebrar l'espai central de la política
catalana durant aquests anys. L'ha ocupat tan abastament que la part
i el tot (la part activa i la resta més passivament) s'han confós
completament durant una colla d'anys.
Ha estat un paradigma fundat en la necessitat i, quasi diria,
la obsessió per la recuperació, la reconstrucció i la preservació
de la identitat nacional. I probablement ha estat més un
paradigma negligent en la bona fonamentació i el bon ús de
l'autogovern i dels seus instruments. Ha estat més polític que
administratiu o més ideològic que polític, com volgueu.
S'ha pensat des d'un país a la defensiva, instal·lat permanentment
-o, almenys, massa sovint- en la identificació de perills d'enemics
exteriors i també interiors, més que no pas des de el punt de vista
d'un país optimista i segur de les seves capacitats i possibilitats, i no
dic que això no estigués justificat, estic descrivint una situació.
Però aquesta hiper consciència de la nostra fragilitat col·lectiva
ha acabat per passar-nos factura: la persistència en el discurs i
en les actituds defensives enlloc d'enfortir-nos ens ha evidenciat més
febles, els uns dels altres i potser de nosaltres mateixos, del que
realment som.
Així hem posat la nostra llengua i la nostra cultura a la defensiva, en
declarar-les en un estat de permanent normalització. La lògica de
la preservació essencial ha acabat per convertir-se,
paradoxalment, en el principal obstacle per a l'exercici de la
normalitat. La normalització s'ha menjat la normalitat, ha
ofegat la normalitat. Sempre dic que això és comprensible,
s'havia de passar per la normalització per arribar a la
normalitat, el que passa és que probablement ja fa un cert
temps que a la normalitat hi som i no ho sabem, o no ho hem
confessat.
Aquesta actitud defensiva ha convertit la cultura en una
dependència a vegades viciada. El proteccionisme condemna sempre
a la llarga a una eterna minoria d'edat, en el cas de la cultura
catalana o en qualsevol altre cas.
I una cultura permanentment sobreprotegida pot acabar
convertint-se en quelcom de massa fràgil, massa artificiós, i gairebé
diria fictici.
I sense sistema immunològic. Vull que se m'entengui. I que no
corrin a esquinçar-se les vestidures els qui ens acusen constantment
de voler desnaturalitzar, desnacionalitzar, desmuntar l'edifici de la
nostra identitat. Justament el que reclama, avui, el President de la
3
�Generalitat, és que comencem a mirar el present i el futur en clau
d'exercici de la normalitat que ja tenim. Que enfortim el sistema.
Que, com deia Miquel Martí Pol, ens llancem a caminar sense
crosses.
El proteccionisme sense límit, dic, és un vici que ha
contaminat les relacions entre el poder polític i el món de la
cultura i el món dels mitjans de comunicació.
La independència reclamada i proclamada d'actors i de vehicles
culturals ha acabat empantanegada en les xarxes d'un cert
clientelisme sorgit de la intervenció pública per mitjà d'ajudes massa
sovint poc transparents.
Estic convençut que en l'origen de l'enrevessada situació a
que hem arribat hi havia la voluntat indefugible de defensar,
protegir i impulsar la nostra cultura. Mai no negaré el mèrit i
la conveniència d'actuar així en els primers anys de la llibertat
recobrada.
D'una banda, la necessitat de recuperar anys i anys perduts per la
persecució política; i d'una altra, la consciència d'haver d'encarrilar la
cultura catalana en un mercat cultural dominat per altres cultures
més potents -molt més potents- com l'espanyola i, en un sentit més
ampli, l'anglosaxona.
El que ha succeït en la política cultural i de comunicació no és sinó un
exemple -probablement el més característic- d'una cultura política
que ha modelat la política i la societat catalana, la seva manera de
relacionar-se amb Espanya i Europa i, també, la seva manera de
posicionar-se al món.
Però el problema és que hem acabat enrocats en la defensa
identitària, intentant aprofitar les conjuntures favorables per
millorar la nostra situació, però renunciant a navegar en el
mar obert per la incapacitat o la poca voluntat de cercar els
aliats necessaris per solcar nous oceans amb seguretat.
Potser ens ha sobrat proteccionisme i ens ha faltat coratge.
Sincerament, entenc que aquest paradigma que ha presidit la realitat
i la interpretació de la realitat catalanes ha deixat de funcionar bé.
Avui, per llei de vida -i per les lleis de la política- el cicle protagonitzat
per aquell moviment - que per comoditat hem anomenat pujolismes'ha esgotat. Amb tot el respecte que em mereix la persona que el va
generar.
4
�Les interpretacions sobre les causes d'aquest fet poden ser diverses:
des de qui ho atribueix a causes personals (un recanvi de líder no
prou reeixit), a qui apunta a un error tàctic (mantenir una
determinada aliança política més temps del compte), passant pels qui
creuen que aquella estratègia política està exhaurida o, fins i tot, pels
qui - amb el final d'aquesta situació- entonen les absoltes pel
catalanisme, equivocadament.
Com poden comprendre ni em pertoca ni aquest és el lloc adequat
per a que els hi faci una exegesi d'aquestes interpretacions.
En canvi sí que m'interessa referir-me a la última qüestió, que de
molt llarg ultrapassa les peripècies dels partits polítics. És a dir,
m'interessa més dilucidar la qüestió de si hi ha catalanisme
després del pujolisme. N'hi ha. I tant si n'hi ha. Aquesta és la
qüestió. N'hi havia abans, n'hi ha hagut durant i n'hi ha ara. I n'hi
seguirà havent, no ho dubtin.
M'interessa referir-me, doncs, a aquesta qüestió perquè es vol fer
estendre la brama, com he dit fa un moment, que el canvi polític
esdevingut a Catalunya suposa l'inici d'un procés conscient de
descatalanització o, dit amb paraules més aparatoses per a alguns,
que estem davant d'un procés imparable d'espanyolització del país.
Podria tenir la temptació de despatxar aquest procés d'intencions
dient que es tracta d'una visió interessada i pròpia d'una concepció
patrimonialista de Catalunya, de la seva llengua i de la seva cultura,
de la seva història i de l'acció política catalanista.
Aquesta concepció és la que legitimaria la pretensió de repartir
patents de catalanitat i de catalanisme.
Però entenc que si fes això estaria entrant en un joc massa fàcil,
d'esgrima política probablement gratificant pels qui la practiquen, i
els qui de vegades la practiquem, però poc ben útil per aixecar un
debat amb ganes de mirar endavant.
Els qui creiem que el vell paradigma ha esgotat la seva utilitat,
el que hem de fer és pensar, assajar i articular un nou
paradigma, amb tota l'ambició de país que això exigeix, però a
la vegada amb tota la modèstia de comptar amb les lliçons i
amb els fets positius del passat, sense els quals tampoc
estaríem on som.
El meu punt de vista i el del meu Govern és diferent al punt de vista
dominant fins ara. Bastant diferent. Perquè avui ja no és suficient
defensar la identitat de Catalunya, de protegir la llengua i la cultura
5
�catalanes, mirar de sobreviure en un context que considerem
sistemàticament hostil. No, ja no es tracta d'això.
Es tracta de passar de la defensa a l'atac - en el bon sentit de
la paraula- , de superar els tics defensius, de pensar més en el
futur que podem construir que en el passat que volem
preservar, de confiar més en les nostres possibilitats que de
témer les nostres febleses i insuficiències.
Es tracta de rellegir el passat, sí, però amb menys beneiteria i també
amb més curiositat. Perquè sinó partiríem de bases viciades. És
curiós, perquè en tota aquesta preocupació que hem tingut per mirar
més el que ens deia el passat que no pas el futur, tanmateix el passat
no ha estat ben explicat. Per exemple, en aquest país hi ha la
tendència a confondre el Consell de Cent i la Generalitat: pregunteu
a la gent qui era Rafael de Casanova i us dirà, potser en un 70%,
que era el President de la Generalitat, i en canvi era el Conseller en
Cap del Consell de Cent de Barcelona. Un altre exemple: es parla de
la Corona d'Aragó i alguns pensen que estic inventant una cosa nova,
però només cal baixar des de la Diagonal cap a la Plaça Catalunya i
passar per Rosselló, Provença, Mallorca, València i Aragó. I si baixeu
més trobareu el Consell de Cent, la Diputació i les Corts Catalanes,
és a dir, les institucions.
Ho teníem ben enfocat a principis de segle. Jo sóc un obsés de mirar
el futur i tanmateix de buscar en alguns moments molt brillants del
passat el punt de partida. Crec que ens hauríem de dedicar a fer
aquest esforç, no de reconstrucció o reinvenció del passat, sinó de
franca investigació sobre el que va succeir, perquè va ser realment
extraordinari. El que va passar en aquest país els anys 6 i 7 del segle
passat és extraordinari: la Solidaritat Catalana, el Pressupost de
Cultura, que no era només de Cultura sinó que era d'escoles i
d'educació, que va ser la base del Patronat Escolar i de les escoles
municipals de Barcelona.
Torno al que he dit al principi de tot: com que l'Estat no donava de si
el que aquest país volia, el país es va inventar la solució. I la solució
va ser una trampa. L'Ajuntament de Barcelona va entabanar a l'Estat:
com que aquí hi havia mar i a Madrid no, aquí hi havia d'haver
l'Escola del Mar. I l'Escola del Bosc... i tantes altres, que figurava que
eren escoles per a nous projectes, però era mentida, en realitat
s'estava muntant un sistema escolar nou. I després va venir la
Mancomunitat, amb unes escoles d'una categoria molt noucentista,
extraordinària.
Segurament ens enganyaríem si penséssim que ara podem fer igual,
perquè aleshores, malgrat tot, es tractava de que una part de la
classe mitja-baixa entrés al sistema d'excel·lència educativa. I no
6
�tant com ara, amb la universalització no hi ha només classes mitgesbaixes relativament nombroses però no massives, sinó d'un país que
està sofrint un creixement demogràfic de portes enfora molt
important. Els problemes per tant són molt diferents. En tot cas,
fixeu-vos, l'any 1906-1907: Solidaritat Catalana; Pressupost de
Cultura; Congrés d'Escriptors Catalans; l' "Enllà" de Joan Maragall;
les cartes Maragall-Unamuno... que diuen molt sobre el que aquell
país era i hauria de ser cent anys després; "Les senyoretes d'Avinyó"
de Picasso; l'inici dels congressos municipalistes, que si aneu seguint
la història, són aquells que van marcar la pauta del progrés polític
cap a la Segona República, cap a l'intent d'una democràcia no
autocràtica.
Tot això haurà de ser, crec, objecte d'una gran celebració, que no dic
pas que hagi de ser un altre Fòrum. Dic que Catalunya haurà de fer
aquesta gran celebració, mirant el passat com a punt de partida
d'un altre salt endavant que ara hem de fer com es va saber fer en
aquell moment, per molt que després el futur immediat va ser tan
dramàtic, com tots sabem.
Hem de passar doncs de la normalització a la normalitat.
De la celebració de les derrotes a la de les passes endavant.
De la reivindicació a la proposta catalana: Catalunya no s'ha
de queixar més, no ha de bramar, no ha de plorar... Catalunya
ha de proposar. Ha d'exigir, però en el sentit més cordial de la
paraula.
Del proteccionisme a la llibertat amb regles equitatives.
De la ficció d'un món una mica fet a mida a la realitat del món
tal com és, del món obert. Les fronteres no existeixen, ni per
bé ni per mal, i per tant, enyorar-les és absurd.
En definitiva, estem parlant d'una nova cultura política i cívica,
d'un canvi en la nostra mentalitat col·lectiva que hauria
d'alimentar un nou escenari polític vàlid per a la Catalunya dels
propers vint-i-cinc anys.
Els canvis en la mentalitat col·lectiva no es fan d'un dia per l'altre, ni
òbviament es decreten.
No és cosa d'avui per demà unir cívicament Catalunya fins
aconseguir que s'expressin totes les Catalunyes: la que ha
parlat o s'ha sentit expressada fins ara, la que ha callat o no s'ha
sentit ben expressada i, també, la que encara no té consciència de
poder-hi dir la seva, però que n'anirà aprenent en els propers anys.
7
�Ras i curt, no s'improvisa en un dia una nova síntesi que representi
els valors compartits, les aspiracions socials, els imaginaris col·lectius
que donaran sentit i cohesió a la Catalunya del primer terç del segle
XXI.
No s'inventa el patriotisme. El patriotisme pensat pels fills més que
no pas des dels avis. És el que estic proposant. No s'inventa. Sense
oblidar allò, però pensat pels fills. El patriotisme que neix del barri
endreçat, de l'escola lluminosa, de la sanitat propera. Aquest és
l'autèntic patriotisme. El dels països que han fet la seva revolució en
el moment que l'havien de fer i que han sigut capaços de basar el
patriotisme justament en l'orgull que té cada ciutadà, no aquell de
més nissaga o el que més s'ha abraçat a la bandera, o el que més ha
sabut interpretar la pròpia identitat de país. Sinó el patriotisme
d'aquells que arribant allà moltes vegades des de fora, moltes
vegades des de les classes baixes d'aquell mateix país, han vist
gratificada la seva identitat personal per la existència d'un sector
públic, d'un estat, d'una societat vertebrada que els donava raó de
les seves pretensions i que els feia persones. Aquest és l'autèntic
patriotisme des del meu punt de vista. I això és el que hem de
pretendre.
Cap on crec que ha d'apuntar aquest nou paradigma?
S'ha acabat la Catalunya del "Pal de paller"? Probablement la
resposta sigui Sí.
En altres moments m'he servit de la bella imatge espriuenca dels
fragments del mirall que, reunits, permetien que Catalunya es veiés
sencera.
Avui els proposo que comencem a pensar i a parlar en termes d'una
mena de catalanisme que podríem anomenar Catalanisme coral.
Amb veus diverses, que ni sempre hagin de ser les mateixes
ni hagin de tenir sempre el mateix so, i que no ens preocupi
que no el tingui. Això no vol dir que siguin dissonants. Una
coral no és un sol so; és una coral, però tanmateix és
eufònica.
El "pal de paller" és la imatge d'una centralitat que, tant com
galvanitza i concentra al seu entorn, exclou del projecte tot allò que
no se situa en funció del propi subjecte polític central. Això és fins a
cert punt lògic o necessari en els períodes de construcció del país o
de re-construcció del país.
Però ja no podem aspirar més temps a ser una excepció
permanent, una nació sense estat debatent-se entre ser motor
d'Europa o locomotora d'Espanya. Hem de ser les dues coses alhora.
8
�Catalunya ha de tenir menys por i més ambició.
L'Euroregió i l'Espanya plural i diversa han de desactivar les
pors i permetre'ns caminar amb més naturalitat per abordar
els nostres objectius. A tots els nivells: el cultural, el
lingüístic, el polític, l'econòmic, el geoestratègic... El nacional,
en definitiva.
M'agradaria posar alguns exemples concrets de la nova actitud que
proposo.
No se'ls escaparà que la proposta de l'Euroregió PirineusMediterrània, consistent en articular un espai econòmic d'àmbit
superior al marc estricte de Catalunya, va en aquesta direcció i
moltes vegades per raons d'economies d'escala. Si no tenim l'escala
d'aquesta Euroregió no tindrem algunes de les coses que pensem que
tenim dret a tenir, però que ningú ens regalarà si no creem el mercat
interior que les faci rendibles. Per menys d'una població de 10, 12 o
16 milions d'habitants difícilment és pot tenir un aeroport
transoceànic. I això implica no només voler-ho, no només proclamarho.... també construir línies d'alta velocitat que connectin aquests
punts. Jo sóc un obsés de que Catalunya es definirà sobretot per la
equidistància, la capacitat d'accés a cada un dels seus punts. Perquè
la Catalunya estricta és un país suficientment petit tot i que molt
rebregat i, per tant, costós de comunicar, en termes econòmics i en
terme ecològics, però que tindrà la seva excel·lència el dia que
puguem dir que viure a Olot, o a Tortosa, o al Pallars, des del punt de
vista de l'accés, del tren, dels serveis, sigui raonablement similar a
punts de més centralitat.
Doncs bé, la proposta d'Euroregió va en aquesta direcció, no
solament per fonamentar el nostre futur econòmic sobre bases més
àmplies i potents que assegurin el progrés, la competitivitat i el
benestar en el nou marc europeu. Sinó també en el sentit de trobar
un referent que simbolitzi la vocació europea de Catalunya i la nostra
manera d'estar a Europa. Una manera, si volen, de visualitzar la
interdependència a escala europea i, a la vegada, la relativitat
creixent de les fronteres i els límits estatals.
En l'àmbit lingüístic, més enllà de la necessitat política de protecció
i estímul del català i més enllà de la decisiva batalla dels propers
anys per a que l'Estat espanyol assumeixi amb totes les
conseqüències el seu caràcter plurilingüístic -amb el
reconeixement europeu inclòs-, podem proposar-nos esdevenir
un idioma bandera de tots els idiomes que corren perill de perdre's.
Aquesta és una possibilitat que hem de considerar, sobretot perquè el
nostre no es perdrà, encara que hi ha qui diu que si. I jo estic
convençut de que no. En aquest sentit el català és, també,
9
�d'alguna forma una icona. I ha de fer servir aquesta icona com
a capital. Pot fer-ho.
Crec sincerament que el català s'ha de posar al servei d'una causa
que el transcendeix i fent-ho es beneficiarà també a ell mateix.
Fa pocs dies vaig participar al Fòrum en un Diàleg sobre la diversitat
lingüística. Un expert d'origen irlandès que ara viu a Gal·les va
proclamar la necessitat o la possibilitat de crear un museu mundial
dels idiomes, a manera de laboratori o centre d'investigació. Jo li vaig
contestar que aquesta és una idea molt interessant per Catalunya.
Perquè si s'ha de generar al món un laboratori o un lloc on estiguin
acumulats els registres i els escrits en tots els idiomes que encara
existeixen i que estan en perill de desaparèixer, el lloc ideal és
Catalunya. I aquí és on el català probablement s'ha de guanyar el
reconeixement. No només per la via de proclamar-se exactament
igual que les llengües estatals, perquè el català, tot i sent més
important, des del punt de vista numèric i literari, que moltes
llengües estatals, és molt fàcil d'entendre que els estats el dia que es
reuneixen no el comptin com a tal. És molt difícil d'aconseguir que el
català sigui considerat igual que una llengua estatal a Europa. I és un
mèrit del Govern espanyol aparèixer amb una fórmula, que no existia
inicialment en el projecte de Constitució Europea, i que és un punt de
partida.
Amb això vull dir que els catalanoparlants sentim com a pròpia la
causa general de la diversitat lingüística. És la nostra causa. Ens hi va
la identitat, la memòria i l'esdevenidor. El noble combat per la
llengua catalana no el lliurem en solitari, no és un combat
estrictament només per a nosaltres. La nostra causa és també la
causa de totes les llengües del món que no tenen prou reconeguts els
seus drets i estan més o menys amenaçades d'extinció.
Òbviament, l'important no és que el català sigui una icona,
l'important és que el català visqui. Contra el que es diu massa
sovint, el català no l'hem de només "defensar". L'hem de conrear,
l'hem d'expandir, l'hem d'esponjar internament per a que hi càpiguen
totes les variants i l'hem de portar més enllà de les seves fronteres
internes i externes, amablement, amigablement. Amb tenacitat. Jo
sempre poso l'exemple de tres expressions de la llengua catalana: del
que aquí diem capvespre, a les Illes diuen s'hora baixa i a la terra
dels meus avis, a Monóver, en diuen la poqueta nit. Són tres
maneres diferents de dir en català el mateix. És una llengua i al
mateix temps és una llengua internament molt plural.
Però això no és una tasca fàcil. Conciliar la necessària unitat de
l'idioma amb la seva diversitat real no és pas gens fàcil. Si volem
unir tots els qui l'haurien de defensar perquè el projecte tingui
10
�economies d'escala i, per tant, sigui viable, resultarà que la unitat
necessita de la diversitat. No és el mateix sobreviure amb una base
demogràfica de 6 milions que amb una de 12. Però els 12 no els
tindrem sense flexibilitat interior. Duresa i elasticitat alhora, dues
coses que no són gens fàcil de conjuminar.
El nou projecte col·lectiu que ha d'assegurar la nostra identitat,
reforçar la nostra capacitat de decisió, situar-nos en la nova Europa,
fer-nos competitius en un món global i, per tant, garantir el progrés
econòmic, social i espiritual dels catalans i les catalanes del nou segle
ha de sorgir d'una nova cultura política més oberta, més creativa,
més plural i amb més ambició real que verbal.
En els propers mesos penso anar desenvolupant aquesta reflexió que
avui he iniciat davant de tots vostès.
Perdonin-me la impertinència d'haver utilitzat un marc universitari
com aquest per fer-ho, però francament no en conec d'altre millor per
incitar i convidar a debatre.
Aquesta ha estat la meva intenció: provocar el debat col·lectiu, coral,
plural sobre el sentit de l'acció cívica i política que Catalunya
afrontarà en els propers anys.
Perquè seria una paradoxa que Catalunya entrés en un procés de
reformes institucionals i polítiques de gran abast i que, a la vegada,
l'enfonsament del vell paradigma cultural provoqués la percepció de
greus dubtes sobre la identitat col·lectiva i sobre la viabilitat com a
país. Ens cal entendre que el canvi de paradigma no només és
possible sinó que és necessari.
Aquesta és la qüestió que els hi vull deixar sobre la taula.
Moltes gràcies per la seva atenció i que tinguin una molt bona
Universitat d'Estiu.
Pasqual Maragall
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1656
Title
A name given to the resource
Del "Pal de paller" al "Catalanisme coral"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Universitat d'Estiu Ramon Llull
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Catalanisme
Espanya plural
Lideratge
Nacionalisme
Política
Model social
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-07-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/27/173/20040628.pdf
7b574ccf191a46ee30c4f48d24550ddd
PDF Text
Text
Sobre els criteris d'actuació i orientació del Govern
transcorreguts sis mesos des de la seva constitució.
Parlament de Catalunya | 28/6/2004
Compareixo avui en aquesta Comissió per fer balanç dels primers sis
mesos de l’acció del Govern que tinc l’honor de presidir.
Hi inclouré la informació relativa als canvis produïts al Departament
de la Presidència amb ocasió del nomenament del nou Conseller en
Cap.
D’aquesta manera, espero donar satisfacció a la petició formulada en
el primer punt de l’ordre del dia.
1. Una nova situació política
Culminat el llarg cicle electoral iniciat fa un any, s’obre un període de
plena normalitat institucional i política.
El nou Govern de Catalunya va estar sotmès des del primer moment
a les tensions pròpies d’un període electoral ...
... i sobretot va haver de suportar l’hostilitat del Govern espanyol que
va plegar fa tres mesos.
Això s’ha acabat.
Els incidents dels primers mesos, prou rellevants i ben coneguts per
tothom, van ser debatuts a bastament per aquest Parlament i van
ser resolts políticament en el seu moment.
El Govern de Catalunya va patir una crisi ocasionada per una actuació
benintencionada però equivocada del aleshores Conseller en Cap
Aquesta crisi va ser resolta amb serenitat i rapidesa per la
Presidència, i ben a contracor.
El nomenament del nou Conseller en Cap va ser l’expressió de la
continuïtat de l’acord i del projecte subscrit mesos abans.
Va comportar també canvis en l’organització del Departament de
Presidència, amb el propòsit d’assegurar l’estabilitat i l’eficàcia del
Govern.
1
�Havíem assistit a una operació de desestabilització sistemàtica com
mai s’havia vist en vint-i-tres anys d’autogovern. L’ experiència ens
havia enfortit i ens feia ser més determinats que mai a complir amb
el nostre el nostre compromís amb el poble de Catalunya.
Encara hauríem de superar la prova de les eleccions generals que,
indirectament, eren un test sobre el nou Govern de Catalunya.
Davant d’aquella situació el President i el Govern de la Generalitat
vam demanar:
Lleialtat institucional a l’oposició i respecte, aquí i fora d’aquí, per un
govern legítim.
I en aquell moment també vam voler reiterar que, malgrat totes les
circumstàncies adverses, aquest Govern no havia parat ni un
moment de treballar.
Precisament aquest era el sentit profund dels canvis originats amb el
nomenament del nou Conseller en Cap: assegurar l’eficàcia de l’acció
de govern.
El Conseller Bargalló ho va explicar extensament en la seva
compareixença del passat 25 de març en aquesta mateixa Comissió.
De la seva intervenció vull recalcar els següents aspectes:
- El reforçament de les funcions transversals i de coordinació
encomanades al Conseller en Cap.
- La concepció del Departament de Presidència com un organisme
d’interrelació de tots els departaments sectorials.
- I la coordinació dels Delegats del Govern de la Generalitat en els
territoris de Catalunya.
En definitiva, una nova estructura del Departament de Presidència
pensada per garantir la coherència del Govern de coalició.
Avui, quan acabem de tancar el cicle electoral, és important constatar
que s’ha produït un canvi que ha capgirat radicalment la situació
política de partida.
S’ha verificat l’alternança política per primer cop en tot el període des
de l’Estatut de 1979.
S’ha obert una nova possibilitat i s’ha donat opció a un altre projecte
catalanista: el projecte progressista de les esquerres catalanes.
2
�Amb una nova perspectiva que vol superar una estratègia defensiva i
conservadora que ja havia tocat sostre.
Hem de millorar substancialment el nostre autogovern amb un
estratègia més propositiva i menys escèptica, més intervencionista i
menys distant en la política espanyola.
El canvi polític a Espanya és important per a nosaltres.
Una gran part de l’opinió contemplava amb resignació la hipòtesi de
la consolidació a Espanya d’un Govern conservador, caracteritzat per
una clara hostilitat envers l’Espanya plural.
En el context d’una situació política d’excepcional gravetat, es va
produir el tomb polític que ens ha portat al nou Govern del Partit
Socialista.
És un canvi que suposa una oportunitat per Catalunya.
Una oportunitat per les aspiracions de Catalunya a millorar el seu
Autogovern, amb un nou Estatut, una reforma de la Constitució i un
nou finançament.
I és també una oportunitat per avançar cap a la reforma de l’Estat de
les Autonomies.
Cap a la transformació del Senat en Cambra Territorial.
Per a la millora de la presència de les autonomies a Europa,
I per al reconeixement efectiu del caràcter plurinacional, pluricultural
i plurilingüístic d’Espanya.
L’evolució del cicle electoral ha revalidat el canvi a Catalunya.
Des de la constitució del Govern d’Esquerres i Catalanista s’ha produït
un progressiu arrelament electoral dels partits que donen suport al
govern de la Generalitat.
A les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor vam aplegar el
54.9% dels vots,
a les passades eleccions generals el suport ciutadà es va ampliar fins
el 61.2%
i a les eleccions europees el recolzament rebut arriba al 61.8% dels
vots.
Els ciutadans ens han revalidat la seva confiança, i fins i tot l’han
reforçat.
3
�No podem dir el mateix dels partits de l’oposició, i molt especialment
de CiU, que ha vist com la ciutadania li anava retirant la seva
confiança elecció rera elecció, del 30.9% a la tardor al 20.8% del
passat març i al 17.4% de les eleccions europees.
No recordo aquestes dades perquè sí, ni per vanaglòria dels
vencedors ni, molt menys, per escarni dels perdedors. No.
Crec que la revàlida electoral suposa per a nosaltres un escreix de
responsabilitat i de compromís.
Es més, estic convençut que no és la més còmoda de les situacions
aquella en que la majoria dels governs tenen el mateix color o color
semblant.
Perquè la prima a les actituds de crítica generalitzada esdevé
fortíssima. Encara que sigui per instint de conservació del pluralisme
polític i del dret a la divergència.
En aquestes circumstàncies és indispensable que els governs, per
molt amics que siguin, sàpiguen expressar les seves divergències i
fer-se portaveus dels interessos contradictoris que representen, en
comptes de tancar-se en un unanimisme buit de contingut i d’interès.
Ara no hi ha excuses per governar i fer-ho amb la convicció que els
principals objectius que tenim plantejats poden assolir-se.
Pel fet de comptar a Espanya amb un Govern més proper, que farà
un esforç per escoltar i atendre les demandes de Catalunya, no tenim
cap resultat garantit d’entrada.
Caldrà una gran determinació en l’exposició de les nostres propostes.
Caldrà tota la tenacitat de la que hem estat capaços altres vegades
en la persecució dels nostres objectius.
Però també és veritat que no ens trobarem d’entrada amb el mur
impenetrable del silenci despectiu amb que la dreta espanyola havia
tractat a la dreta catalana.
Tenacitat és la consigna. Tenacitat i ambició. Ambició i aliances.
El triangle Catalunya - País Basc - Andalusia serà decisiu per a l’avenç
que Espanya necessita desprès de 25 anys de vida constitucional
democràtica.
Sense oblidar el Madrid democràtic que avui representen Ruiz
Gallardón i Aguirre, del que cal esperar un tomb favorable al diàleg
entre les Espanyes.
4
�És per això que els meus primers contactes fora de Catalunya han
estat els que han estat.
És per això que no vam dubtar ni un moment en aplaudir la decisió
del jurat del Premi Blanquerna quan va premiar el poble de Madrid
per la seva actitud davant la catàstrofe del 11 de Març i que vam
donar el màxim relleu a la cerimònia del seu atorgament.
Vull explicar-los en aquest punt quin ha estat el meu capteniment en
els contactes haguts amb el President de la Junta d’Andalusia i amb el
Lehendakari Ibarretxe.
En el primer cas que cito el tema central va ser el del finançament
autonòmic.
Renda i població són els criteris que han de presidir respectivament
les contribucions i les percepcions de cada autonomia en un sistema
saludable de finançament.
Si el percentatge de cada autonomia en renda i població
convergeixen, com està passant, minven les transferències netes
entre autonomies i les balances fiscals respectives; les negatives,
com la nostra, i les positives, com les de la majoria de les autonomies
llevat de Catalunya, Madrid, Balears i Navarra.
Les inversions de l’Estat són apart, i han de ser proporcionals a la
renda, no a la població.
Les comunitats forals no poden esquivar la obligació a mig termini de
contribuir a la solidaritat com les altres comunitats de renda superior
a la mitjana, cosa que avui no succeeix: Catalunya, Madrid, les
Balears i Navarra contribueixen amb transferències netes al
finançament global, però Euskadi no.
A la llarga Catalunya i Euskadi han de convergir cap a una balança
fiscal negativa però limitada al que marca la diferència entre renda i
població. Catalunya contribueix més del que indica aquesta
diferència, i Euskadi no contribueix sinó que rep. De fet els catalans
estem finançant no solament als extremenys i andalusos sinó també
als bascos. En la mesura, però, que el finançament autonòmic creixi
més a Catalunya que al País Basc, el forat de la diferència entre la
realitat i l’òptim es va eliminant.
Andalusia té reconegut en el seu Estatut un dret econòmic a
recuperar el seu retard històric estructural. Però de fet aquest dret
l’està satisfent per la pròpia dinàmica del sistema renda/població, que
l’afavoreix. L’Andalusia que hem vist en aquest viatge no té res a
veure amb la de fa 25 anys. Les diferències s’estan enxiquint.
5
�Andalusia té 2.000 Kms d’autopista/autovia i Catalunya no arriba a
1.000. Aquí paguem peatge en tres quartes parts del recorregut i a
Andalusia en una petita part (Sevilla–Cadis). Sevilla té alta velocitat i
Barcelona no. És cert que a Andalusia la Autonomia ha fet autovies
lliures de peatge i aquí no, aquí solament una carretera (CerveraGirona).
En tot cas els peatges pagats s’hauran d’incorporar en el còmput a
favor nostre a l’hora d’aplicar el principi de pagar per renda i rebre
per població.
Fora bo que aquestes consideracions fossin recollides en el nou
sistema de finançament autonòmic, i a ser possible, a nivell de
principis, en la Constitució.
Em refereixo ara a la relació Catalunya / Euskadi en el terreny polític,
el de l’autogovern.
El contingut comú entre les aspiracions basques i les catalanes és la
millora de l’autogovern per part de les dues nacionalitats històriques
amb més tradició autonòmica i amb trets diferencials més marcats.
Això és el que vaig dir a Ajuria Enea. Tot i discrepant de la forma en
que s’ha plantejat la qüestió per part del govern basc.
La sobirania compartida de les nacionalitats històriques amb l’Estat
està admesa per al País Basc amb el reconeixement per la Constitució
dels drets històrics d’Euskadi i la derogació de les lleis liberals de
1837 i 1876 que els limitaven, però queda a continuació limitada de
nou per la previsió afegida de l’adequació d’aquests drets a la
legislació vigent, clàusula que va generar l’abstenció del nacionalisme
basc en el referèndum constitucional.
No hi ha res previst en la Constitució específicament per a Catalunya,
solament la formulació genèrica de drets lingüístics, sense menció
específica del català, i la menció, també sense nom, de les
autonomies “que en el passat havien plebiscitat el seu Estatut”,
manera indirecta i confortable d’al·ludir a Catalunya, Euskadi i Galícia
sense haver-les d’anomenar, ni a elles ni a la República Espanyola en
el marc de la qual es van produir aquests plebiscits.
Si tantes cauteles tenien un sentit en el context de 1978 i en el marc
del pacte no explícit entre dictadura i democràcia que va donar lloc a
la transició, pacte per altra banda habilíssim i en molts sentits
admirable, el cert és que ara les precaucions són injustificades i quasi
diria que contraproduents.
6
�Si més no perquè caldrà corregir algunes de les confusions generades
o permeses per aquell llenguatge tan el·líptic.
Els temes dels quals els parlo són transcendentals per a Catalunya i
han ocupat una bona part de les meves hores de treball com a
President de la Generalitat -en tot cas les més intensament viscudes,
puix que del bon enfocament d’aquestes qüestions depèn en certa
mesura la bona salut política del país.
Insisteixo: el que succeeixi a Andalusia, Catalunya i Euskadi és crucial
per dues raons:
Perquè representen d’alguna forma els extrems econòmics i socials
de l’Espanya plural.
I perquè són el puntal electoral dels canvis que s’han produït
darrerament, tant en les eleccions generals com en les europees. És
aquí on el nou govern espanyol ha guanyat la diferència respecte de
l’alternativa popular.
Catalunya té doncs el màxim interès a acostar posicions en aquest
triangle autonòmic.
I Espanya també. Altrament, l’impuls del canvi perdrà força. I la
oportunitat històrica que s’obre per a consolidar una Espanya no
solament plural, sinó diversa -val a dir, una Espanya formada pels
pobles d’Espanya dels que parla la Constitució i integrada de forma
diferencial o diversa segons les característiques diverses d’aquests
pobles – aquesta gran oportunitat, dic, s’esberlarà i acabarà trencantse, com tantes vegades en la història.
I Catalunya en pagarà les conseqüències més que ningú. Els bascos
tenen el refugi del seu règim foral i els andalusos el dels efectes
favorables del sistema financer autonòmic. Catalunya, no.
Som els primers interessats en fer que Espanya faci un pas endavant
decidit. No ens val el wait and see que hem practicat en els darrers
anys.
El nou President del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, que
com a tal tindrà un rol rellevant en la reforma constitucional, ha
exposat fa poc la seva opinió que Catalunya, Euskadi, Galícia i
Navarra (pel seu règim foral) haurien de tenir un estatus específic
diferent en la Constitució.
Pel que jo sé, no sembla que el President de Galícia tingui una posició
favorable a aquesta proposta. També amb Galícia hem de parlar
d’aquestes coses. Ho farem.
7
�En resum: els darrers sis mesos marcaran profundament el present i
el futur d’Espanya, en un sentit interessant per a nosaltres.
Catalunya ha d’estar present amb ambició i tenacitat en aquesta
cruïlla dels temps. I no fallarem.
2. Les primeres passes de l’acció de govern
Un cop feta la necessària explicació del context polític global en què
ens trobem, i del nostre comportament en el mateix, passaré a
l’exposició de les diverses iniciatives empreses en aquests primers
mesos en el terreny de l’administració estricta.
Hem posat en marxa un nou govern, una nova administració.
No era una cosa fàcil, atès que era la primera experiència
d’alternança que es produïa a Catalunya en 25 anys. També era la
primera experiència real d’un govern de coalició.
El nou Govern va néixer amb la voluntat de transmetre a la societat
catalana un nou estil de governar.
Amb el propòsit, com he dit, de donar les primeres passes per
aconseguir un ampli acord sobre l’autogovern i el finançament,
comptant amb la participació del conjunt de les forces polítiques i de
la societat civil.
Amb la determinació, reitero, de reorientar el rol de Catalunya a
Espanya.
Però també amb la decisió de donar un nou impuls a l’economia
catalana, que ja feia temps que donava senyals d’esgotament del
model aplicat durant molts anys.
Amb la il·lusió de consolidar i ampliar una política social que asseguri
a tots els catalans els drets a l’educació i la cultura, a la salut, a la
protecció social, a la seguretat i la justícia.
En tots aquests temes som francament deficitaris no sols
econòmicament sinó per manca de polítiques clares i d’empenta.
Hem decidit endegar una estratègia territorial i mediambiental que
endreci i cohesioni els territoris diversos del país.
En tots aquests temes, el nou Govern ha començat a donar resposta,
des del primer moment, a la voluntat de canvi manifestada
majoritàriament per la ciutadania de Catalunya.
8
�Un mot ara sobre els condicionants interns que limiten la nostra
capacitat de maniobra.
2.1. Els condicionants interns
Que quedi clar: l’actual Govern de Catalunya assumeix i assumirà
davant de la ciutadania totes les seves responsabilitats, la primera de
les quals consisteix en parlar clar, en no amagar, en primer lloc, la
situació real de les finances públiques, en fer saber quin és el punt de
partida de la nostra acció de govern.
No hem volgut amagar la situació econòmico-financera que ens hem
trobat, ni l’estat de l’organització administrativa de la Generalitat.
No hem volgut amagar que s’havien ajornat decisions estratègiques:
des d’una posició clara en contra del transvasament de l’Ebre a una
decisió detallada i sensata sobre el Túnel de Bracons, des d’un
contracte problemàtic per la línia 9 del Metropolità fins a la connexió
discutible entre el TGV i l’aeroport, passant pels diversos casos de
deslocalització d’empreses.
S’han produït una sèrie d’episodis que han fet aflorar el problema de
la deslocalització industrial que ja fa temps que viu la indústria
catalana, i per cert, l’alemanya i l’europea en general, i que l’anterior
govern havia tractat d’amagar, com si no existissin.
Mirem ara a la situació econòmico-financera i la situació organitzativa
en la que estem.
A.
Situació econòmico-financera
Abans de presentar els nostres primers pressupostos hem volgut tenir
un informe exhaustiu sobre la situació de la Generalitat.
Així, complint amb el compromís de transparència, es va encarregar
un Informe econòmico-financer sobre la situació de les finances de la
Generalitat a 31 de Desembre del 2003.
Dirigit per l’interventor general i supervisat i orientat per un grup
d’experts d’un prestigi fora de tota discussió, l’informe va ser
presentat el passat 18 de Maig en aquesta mateixa cambra, el mateix
dia que en va tenir coneixement el Govern.
Els resultats són coneguts però no poden faltar sintèticament en una
anàlisi de la situació actual, tal com la veiem després de sis mesos de
govern:
9
�• La Generalitat va tancar l’any 2003 amb un resultat negatiu de prop
de 1.200 milions d’Euros.
• El nivell d’endeutament a 31 de desembre de 2003 era de més de
17.000 M €, amb un increment brutal del 17,5% en el darrer any, un
dels anys més negres de la nostra història financera.
• La despesa desplaçada de l’any 2003 a l’any 2004 sobrepassa els
2.900 M €, la part fonamental dels quals (2.200 M €) corresponen,
com és sabut, a despesa sanitària.
Un punt que m’agradaria deixar clar és que no es pot interpretar
l’absència de irregularitats com una aprovació a la gestió anterior.
L’informe, com va dir el Conseller Castells en la presentació del
Pressupost, “ni les ha trobat ni les ha deixat de trobar”, perquè
aquest no era el seu objecte.
La situació és, doncs, preocupant, però de cap manera no es pot
considerar una situació alarmant. Reitero aquí el criteri del Conseller
Castells, que és el criteri del govern. L’únic alarmant, com ell va dir,
fora no saber on estem. Ho sabem.
La solvència de la Generalitat, reitero, està fora de dubte, i la
confiança que els nous administradors econòmics han generat en la
comunitat financera és molt considerable, en part perquè segurament
les institucions financeres sabien millor que altres quina era la
situació, per raons òbvies, i han agraït lògicament que es reconegués
oficialment.
B. Situació organitzativa
Anem ara per la situació organitzativa.
Hem trobat una Administració excessivament burocratitzada.
S’han desaprofitat les oportunitats que ha hagut per innovar i
modernitzar el seu funcionament. Especialment en els darrers tres
anys, amb l’accés al pont de comandament d’un grup de nous
administradors, que van iniciar, però no van culminar, una reforma
administrativa seriosa.
Essent una Administració històricament jove, la Generalitat pateix els
problemes típics de les administracions públiques tradicionals:
sobrecàrrega de funcions, dèficit i mala distribució de recursos, i
envelliment dels instruments.
10
�No existeixen sistemes de control i avaluació de les polítiques
impulsades per la pròpia administració.
Ens hem trobat una administració encara poc orientada a atendre els
ciutadans. Una Administració de Catalunya massa fragmentada,
situació agreujada per la “inflació orgànica” i una injustificada
proliferació d’esglaons jeràrquics.
Per això, una de les primeres mesures d’aquest Govern ha estat la
d’introduir criteris d’eficiència i de transparència en la incorporació
d’alts càrrecs i de personal eventual.
Malgrat que en algun moment es va criticar des de l’oposició la
proliferació de carteres i càrrecs per causa de l’acord de coalició entre
les tres forces polítiques que recolzen aquest Govern, la realitat és
tossuda: hem reduït prop del 20 % els alts càrrecs i el personal
eventual, el que ha significat reduir més d’un 10 % la despesa pública
en aquesta matèria.
I aquestes dades són perfectament contrastables, perquè la llista del
personal eventual que treballa per al Govern de Catalunya és ara
pública i fàcilment accessible a tots els ciutadans.
Ens hem trobat una situació similar en l’excessiu nombre de
comissions i organismes externs, així com d’unitats sobrecarregades
de personal en proporció a les funcions que s’hi portaven a terme.
S’havia primat la reacció davant de determinats problemes, creant
unitats ad hoc, en perjudici de criteris basats en la previsió i
l’estratègia de cara al futur.
Totes aquestes disfuncions expliquen que haguem trobat una
administració cansada i desmotivada, molt marcada per les inèrcies i
per unes directrius que sovint valoraven més les fidelitats que la
professionalitat.
Tot i així, aquesta és una qüestió a hores d’ara poc preocupant
perquè hem trobat també que l’esperit de servei públic dels
funcionaris de la Generalitat és alt, i això hem de posar-ho en el seu
propi crèdit, però també en el del govern sortint, sens dubte.
En definitiva, hem heretat una administració de vint-i-cinc anys que
pateix problemes i disfuncions pròpies d’una administració
centenària. I que té algunes de les virtuts que les hi son associades.
A partir d’aquí, ¿quines són les nostres prioritats de l’acció de govern?
11
�2.2. L’acció de govern
El govern que presideixo no caurà mai en la trampa o la temptació
del victimisme. Malgrat que les circumstàncies ho haurien pogut
justificar, ha prevalgut en tot moment la voluntat de governar, i
posar en marxa el programa que es desprèn de l’Acord tripartit per a
un govern Catalanista i d’Esquerres, el nou Govern de Catalunya.
L’obra del nou Govern de comença a fer efectiva la síntesi entre els
dos grans pilars que el sostenen: l’autogovern, per un costat, i el Bon
Govern per impulsar el progrés econòmic, social i territorial de
Catalunya, per l’altre.
És un propòsit coherent amb l’ideal nacional d’enfortir Catalunya,
amb la voluntat de fer política d’una altra manera, amb el compromís
per un catalanisme reformista, en el sentit de la reforma social.
Vull explicar-los el que això significa en l’àmbit institucional,
l’econòmic, el social i el territorial.
A. En l’àmbit institucional
El primer gran objectiu de la Generalitat és ampliar l’autogovern de
Catalunya.
Esperem comptar amb la participació de totes les forces polítiques i
socials del país en un Acord Nacional sobre l’Autogovern i el
Finançament. Com saben, l’element bàsic d’aquest Acord és la
reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
El Govern vol que tots els catalans i catalanes participin en un
projecte articulat a l’entorn d’un nou Estatut , marc adequat per fer
valer els seus drets i deures i per al seu progrés en tant que
ciutadans d’un país lliure;
que enforteixi l’autogovern de Catalunya per fer front als reptes del
segle XXI, actualitzant el marc financer de la Generalitat i definint els
espais de decisió política;
i que converteixi el nostre país en el motor del projecte de l’Espanya
plural i el doti d’unes coordenades pròpies en el context europeu i
mundial.
Ja hem iniciat el procés d’elaboració de l’Estatut.
12
�Estem treballant per explicar el perquè del nou Estatut, per facilitar
canals d’expressió a la ciutadania i per recollir propostes i opinions i
fer-les arribar a la Ponència parlamentària.
Paral·lelament s’ha creat per iniciativa del conseller de Relacions
Institucionals i Participació la Comissió Assessora de la Reforma de
l’Autogovern de la Generalitat.
A partir dels treballs realitzats per aquesta Comissió, el Govern farà
arribar les seves aportacions a la ponència parlamentària que prepara
la reforma estatutària.
Resultats de la feina feta fins ara:
- En primer lloc, pràctica unanimitat de la societat catalana en el
suport al procés de reforma, en relació amb la necessitat de millorar
la capacitat d’autogovern.
- En segon lloc, en relació amb les expectatives i les preocupacions
ciutadanes, l’esperit que ha dut a moltes entitats a demanar la
incorporació a l’Estatut d’una carta de drets de ciutadania.
- Finalment, la gran coincidència constatada respecte als continguts
bàsics de la reforma.
La voluntat del Govern és contribuir als treballs de la Ponència,
expressar clarament la nostra posició política i tècnica sobre els
continguts, i impulsar un procés de participació que faci d’aquest
Estatut l’Estatut de la gent, l’Estatut del poble de Catalunya.
També som conscients de la necessitat que tot aquest procés vagi
acompanyat de complicitats a nivell de l’Estat.
Des de Catalunya no ens estem limitant a dialogar i cercar acords
amb les institucions de l’Estat.
Estem ampliant el camp de joc dialogant i cercant acords amb els
altres pobles d’Espanya, amb les autonomies que comparteixen amb
nosaltres sentiments i interessos, i que d’altra banda són lògicament
competitius amb nosaltres i defensen interessos propis.
Crec que aconseguirem acords, que aconseguirem convèncer.
En aquest sentit i sense anar més lluny, una manifestació evident de
la diversitat i de la riquesa cultural espanyola i europea és la llengua.
Es pot afirmar que la Constitució Europea ho reconeix, en la mesura
que serà traduïda oficialment al català, essent aquesta traducció
13
�jurídicament vinculant. És més: s’ha adjuntat a la CE una declaració
en favor de la diversitat de les llengües i concretament en favor de
les que obtinguin caràcter oficial en virtut de l’article 4.10.2, que és el
promogut per la delegació espanyola a la CIG, i que permetrà la
traducció oficial de la CE al català.
És la primera vegada en la història que el Govern de l’Estat defensa el
català en un escenari del rang de la Conferència Intergovernamental.
Aquest fet representa un punt de partida important i carregat de
simbolisme.
És cert que l’objectiu assolit no respon del tot encara a l’ambició que
tenim en aquest àmbit, però hi continuarem maldant, no ho dubtin. I
ho farem cada vegada amb més força. La creació de la Delegació del
Govern a Brussel·les és una mostra de la voluntat de continuar
representant i defensant els interessos de Catalunya davant les
institucions i òrgans de la UE.
També són les noves formes de governar les que han fet evident des
del primer moment el canvi a Catalunya. Aquesta altra manera de
governar s’està substanciant en cinc punts:
- governar en coalició,
- establir una relació cooperadora amb l’oposició,
- administrar amb transparència,
- impulsar la participació ciutadana,
- aproximar la prestació de serveis al poble.
Que res del que pugui fer un ajuntament no ho faci la Generalitat, i
que ho pugui pagar, de la mateixa manera que no volem que l’Estat
faci res del que nosaltres podem fer millor.
En aquest sentit Vostès saben perfectament que fa anys que proposo
que l’Estat, d’una banda, i les autonomies i els ajuntaments, d’una
altra, es reparteixen els recursos públics en la proporció 40/60, que
hauríem de comparar amb la proporció 80/20 que existia l’any 1980
–sempre excloent les despeses financeres i la seguretat social.
Doncs bé, en la seva visita a Barcelona el Ministre Solbes va avançar
provisionalment que la proporció actual ja és de 30/70; és a dir, que
el procés descentralitzador ja ha sobrepassat el 60% que
demanàvem.
Ho sabrem del cert quan el nou Senat eixit de la Constitució
reformada creï la oficina d’estadística fiscal de l’Estat de les
Autonomies i publiqui anyalment balances fiscals i esforços fiscals
comparatius. I espero que abans hi hagi avenços fefaents per part del
Ministeri.
14
�En molts casos un nou estil es veu en gestos, actituds, petites
decisions que van conformant una cultura cívica, política i
administrativa nova. Per tal que aquesta cultura política s’acabi
consolidant, concretarem un programa de reformes democràtiques
que millorin les institucions, les regles i els procediments. Però ja
hem començat a implantar les primeres mesures.
En primer lloc, hem dotat el Govern d’una estructura organitzativa
que facilita les síntesis de prioritats i l’encaix de les cultures polítiques
dels membres de la coalició, i que ens permet impulsar una estratègia
pròpia per assolir els objectius fixats.
Hores d’ara, el projecte de llei al Parlament que regula la figura del
Conseller en Cap amb el rang legal que mereix, o la reestructuració
en curs de la Secretaria de Comunicació, són proves concretes de la
cohesió del govern.
També tenim la convicció que hem d’assajar un nou tipus de relació
amb l’oposició. Els reptes reformadors plantejats en aquesta
legislatura obliguen a cercar el màxim acord possible en una colla de
temes.
Per aquest motiu, hem regulat per primera vegada la figura i les
funcions del Cap de l’Oposició, que ha de gaudir del suport i del
reconeixement necessari, d’acord amb les responsabilitats que li
pertoquen i amb el seu paper polític i institucional.
Això no vol dir que aquesta figura no es pugui regular legalment més
endavant en el marc de la llei 3/82, anomenada Estatut interior.
I aprofito per a dir que tanmateix l’Estatut formal, l’Estatut de
Catalunya, hauria de regular els principis, insisteixo, els principis, de
la llei electoral i la llei territorial, per una senzilla raó. L’Estatut ho va
fer i tanmateix no s’ha aplicat i aquest és una llacuna que cal cobrir.
No pot ser que 25 anys desprès d’un Estatut que establia un sistema
electoral proporcional i que obria la porta a les vegueries, no hi hagi
vegueries i els vots no es computin d’acord amb el principi de
proporcionalitat. Cal assegurar-ho.
Un altre principi a respectar és el de la transparència. No és només
un compromís programàtic. És un compromís ètic i de respecte
democràtic cap a tots els ciutadans de Catalunya. Ho creiem
fermament.
Per aquest motiu vàrem presentar l’informe de tots els assessors i
càrrecs eventuals contractats pel Govern a l’anterior legislatura.
Tenim una determinada manera d’entendre què vol dir governar, i ho
15
�hem començat a demostrar fent públiques les relacions contractuals i
retributives del personal –inclòs l’eventual– i reduint
significativament, com ja he dit, el nombre d’alts càrrecs i
d’eventuals.
La política de comunicació del govern es basa en la independència i el
rigor.
Són principis que estem començant a fer efectius amb el reforçament
de l’autonomia i l’autoritat del Consell de l’Audiovisual de Catalunya
en una nova llei.
La llei assegurarà la independència i el finançament adequat dels
mitjans públics, reduint la intervenció pública en el mercat de la
comunicació i impulsant la competitivitat dels grups de comunicació
catalans.
Abans, quan un directiu dels mitjans públics no seguia les directrius
del govern, que eren estrictament aplicades, fins i tot en l’escaleta
dels telenotícies, es cessava el directiu o se’l feia plegar, com va ser
el cas de Miquel Puig desprès que va substituir els responsables de
l’estreta relació govern/telenotícies.
Ara l’únic que pot fer el govern és expressar públicament que
dissenteix de la importància donada a una o una altra informació.
Estem en un altre món.
El Govern ja ha aprovat la creació de la Comissió d’Organització
Territorial, que és l’encarregada de dirigir els treballs i coordinar les
diferents unitats administratives i organismes implicats en la
preparació de la Llei d’organització territorial.
Sens dubte, un dels eixos principals d’aquest nou model
d’organització territorial serà la descentralització de la Generalitat. Es
tracta d’un procés que ja hem iniciat reforçant els delegats del
Govern –que participaran directament en les principals iniciatives i
inversions dels departaments a les seves demarcacions- , creant les
subdelegacions a la Catalunya Central i a l’Alt Pirineu, i creant un
Consell de Direcció dels Serveis Territorials a cada demarcació.
Per altra banda, la nova organització territorial consolidarà l’aposta
municipalista del govern. Una aposta que s’ha començat a concretar
en el clar augment de la dotació del Pla Únic d’Obres i Serveis.
B. En l’àmbit econòmic
16
�Un dels eixos fonamentals del bon govern és el progrés econòmic. El
creixement econòmic sostingut i la distribució eficient de la riquesa,
és el que ha de garantir, en darrera instància, la millora del benestar
de tots els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
Per aconseguir el progrés econòmic Catalunya s’enfronta al repte de
la internacionalització. Per superar-lo amb èxit hem de transformar el
nostre model de competitivitat -basat en els baixos costos laborals,
el poc valor afegit i el treball precari i poc especialitzat- a través de
l’increment de la productivitat.
I ho hem de fer incidint en uns factors estratègics fonamentals com
són
la inversió en infrastructures;
la formació de capital humà;
la incorporació de processos d’innovació tecnològica en els sistemes
productius;
la inversió en R+D+I;
el finançament de projectes de capital risc.
Aquesta nova política, perquè sigui eficaç, ha de ser definida i
aplicada a partir de la coordinació dels diversos nivells de
l'Administració, i la col·laboració de les empreses, universitats,
cambres de comerç, instituts de recerca, parcs tecnològics, i centres
de serveis a les empreses.
Aquesta es la filosofia manifesta de l'Acord Estratègic per a la
Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de
l’economia catalana.
És l’acord més ampli i ambiciós en molt de temps en el camp de
l’economia, signat per la Generalitat juntament amb CCOO, UGT,
Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME.
L’acord assenyala 15 línies estratègiques de treball, essent les més
importants: infrastructures, formació, innovació, recerca, projecció i
creació d’un entorn favorable.
En la mateixa línia, es crearà l’Agència Catalana d’Inversió que és
l’instrument clau per promoure les inversions empresarials
generadores d’ocupació estable i de qualitat, de millores
tecnològiques i de complements al teixit empresarial i econòmic de
Catalunya.
Tot i que aquests siguin els objectius clau, la nostra estratègia per
donar un nou impuls econòmic a Catalunya, preveu també efectes en
determinades polítiques sectorials.
17
�Les actuacions que hem dut a terme fins ara en matèria d’ocupació,
són les següents:
- L’impuls de nous jaciments d’ocupació. Per primera vegada s’ha
decidit destinar una despesa plurianual de 8 milions d’euros als filons
d’ocupació.
- Polítiques actives d’ocupació a favor dels joves i els aturats de llarga
durada per fomentar l’autoocupació i reciclar a persones ocupades.
- Hem posat en marxa el Pla de Desenvolupament del Servei
d’Ocupació de Catalunya. Cal recordar que la llei del SOC es va
aprovar fa 15 mesos, però el desenvolupament encara estava
pendent.
En segon lloc, el projecte específic pel món rural es concreta en una
nova administració agrària, orientada a propiciar produccions més
rendibles i més sostenibles. Ara és el moment perquè a Catalunya el
medi rural es repensi ell mateix, amb el suport i l’ajut del Govern, per
encarar adequadament les properes dècades.
En tercer lloc, en política de comerç, el nostre criteri és favorable a
mantenir el comerç com a columna vertebradora de la metròpolis i,
per extensió, de la societat.
En aquesta línia el govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei d’Horaris
Comercials, que recupera l’exercici de les competències estatutàries
exclusives en la matèria i per tant frena la total liberalització d’horaris
aprovada per l’anterior govern central i prevista pel 2005.
Finalment, el Govern considera que una de les polítiques transversals
prioritaries és la que fa referència a la societat de la informació i la
comunicació.
El Govern es compromet a estendre l’ús d’Internet al conjunt de la
població, el que vol dir dotar Catalunya de les infrastructures que
calen, que van ser promeses per a l’any 2002 i que encara estan
pendents.
S’han iniciat els treballs per a l’elaboració del Pla Territorial Sectorial
de Turisme de Catalunya, per tal d’identificar amb més precisió
els recursos turístics disponibles;
les àrees saturades i deficitàries;
els impactes econòmics, territorials i ambientals;
i els criteris per al reequilibri territorial i la desestacionalització.
C. En l’àmbit social i cultural
18
�En la nostra Acció de Govern, la política educativa s’ubica en un espai
central, com a motor de desenvolupament econòmic i tecnològic i,
simultàniament, com a instrument d’integració cívica i de cohesió
social.
S’ha iniciat un esforç en la despesa educativa per tal d’acostar-la
progressivament als nivells de la UE.
Pel que fa a la millora de les infrastructures, hem destinat 57 milions
d’euros per a la rehabilitació i construcció de noves escoles.
Es destinaran 18 milions d’euros a la rehabilitació, adequació i millora
de diversos centres a tot Catalunya, i 39 milions d’euros a obres
d’ampliació i noves construccions de centres docents.
El Departament d’Ensenyament ha convocat oposicions per a 950
places de docents per Primària i per Secundària, i ha aprovat
l’increment de professorat en els centres amb un elevat nombre
d’alumnat nouvingut.
També augmenten els Tallers de Llengua en 76 escoles i en 27
Instituts, i s’incrementen en 1.050 hores setmanals les dotacions
auxiliars d’educació especial en centres públics, mesura que ha
beneficiat 84 centres docents, d’acord amb la distribució realitzada
pels Serveis Territorials d’Ensenyament.
L’esforç pressupostari va acompanyat d’una millora de la gestió dels
concerts educatius, de la planificació de l’oferta educativa i del mapa
escolar, i de l’establiment progressiu d’una xarxa integrada de tots
els centres sostinguts amb finançament públic.
Un primer pas ha estat l’elaboració d’un Decret per garantir, entre
d’altres, la transparència en l’admissió de l’alumnat, l’assignació
objectiva dels centres així com un repartiment equilibrat per afavorir
la integració d’alumnes nouvinguts.
S’ha començat a impulsar un canvi en la formació professional.
S’avança cap a una progressiva integració de la formació professional
inicial, l’ocupacional i la formació continuada, a través d’un projecte
que està redactant el Departament d’Ensenyament i que permetrà
realitzar estudis de Formació Professional a distància i oferirà noves
oportunitats d’aprenentatge.
L’ensenyament universitari és una variable estratègica per
fonamentar l’economia del coneixement. La política del Govern
persegueix que el sistema català s’integri correctament en el naixent
sistema d’ensenyament superior europeu.
19
�S’han pres les mesures adequades per aprofitar el paper de la
universitat en el camp de les tecnologies de la informació.
L’instrument principal per a superar la fractura digital que encara avui
divideix el territori serà la Llei sobre la Societat del Coneixement que
portarem al Parlament, amb l’objectiu d’ordenar i promoure les
accions que s’han de desplegar.
El Bon Govern es basa crucialment en el progrés social i cultural de
Catalunya, a través de polítiques que garanteixin una comunitat de
ciutadans forta i segura.
El Govern de Catalunya desenvolupa el seu projecte cívic i social en
quatre eixos principals d’acció:
la política sanitària,
la política de seguretat i justícia,
la política de protecció social
i la política de desenvolupament cultural.
Aquests quatre eixos han de vertebrar l’Estat del Benestar català per
al segle XXI, a través del qual hem d’estendre els drets i deures
individuals que la democràcia ha anat construint per a tots els
ciutadans, sigui quin sigui el seu origen, la seva edat, o la seva
orientació sexual.
Avui és un dia especialment important per recordar aquest principi
que progressivament ha d’impregnar la nostra acció de govern, atès
que celebrem la diada reivindicativa dels drets de gais, lesbianes i
transsexuals.
En aquest sentit, voldria reiterar el meu suport a la Diada i el
compromís del Govern per fer efectives les línies d’acció establertes a
l’Acord del Tinell.
Concretament, l’elaboració del Pla Interdepartamental per a la no
discriminació de les persones homosexuals i les iniciatives per
avançar en la igualtat, com la modificació de normatives per eliminar
les traves d’accés a l’adopció.
El resultat d’aquestes accions de govern i d’altres que els explicaré a
continuació ens porta cap a un nou patriotisme.
El patriotisme dels drets i la justícia social, el de la dignitat
efectivament reconeguda allà on compta, en el barri, a l'escola, en
l'accés a l'habitatge, en la natalitat tan arriscada i difícil, en la
conciliació de la vida laboral i la vida familiar, en l'envelliment prop
de casa, en la millora constant dels sistemes de salut, en la garantia
de la seguretat individual i col·lectiva...
20
�Aquest és l’autèntic patriotisme, el dels països que van fer la
revolució quan calia, com França i Estats Units, i és autèntic perquè
no es basa tant en l’origen ètnic com en el destí lliurement triat i els
drets adquirits pel fet de pertànyer a aquella comunitat.
El patriotisme, per la majoria del poble, comença al barri i l’escola i el
CAP o no comença mai.
La Catalunya que projectem es fa poble a poble, barri a barri,
persona a persona.
La primera llei emblemàtica del projecte social del Bon Govern és la
Llei de Millora de Barris, Àrees Urbanes i Viles, síntesi dels diferents
eixos d’acció social, que combina per primer cop habitatge, escola,
immigració i seguretat, i de l’aposta municipalista del Govern.
Es tracta d’un projecte que representa el primer pas per fer efectiu el
“dret a la ciutat” o dret dels ciutadans a viure en espais proclius a la
convivència. La diligència en la presentació d’aquest projecte de llei
no és anecdòtica. Volem fer evident als ciutadans que el govern no
permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin
enlloc.
La nostra política de salut, pretén desenvolupar el compromís que va
adquirir el Govern per una sanitat més humanitzada i de qualitat.
Això passa evidentment per afrontar el dèficit estructural que patim
en recursos humans i materials, en comparació amb la demanda de
serveis de salut.
Bons exemples del nostre compromís en matèria de salut en són,
hores d’ara, el Pla de Xoc de Centres de Salut a través del qual es
reforçaran el 38% dels equips d’atenció primària (en concret, 132)
amb 285 nous metges, pla que arrencarà al juliol, o el Pla de Xoc per
reduir les llistes d’espera.
Mesures previstes:
- dotar cada pacient amb un certificat de llista d’espera quirúrgica,
- eliminar els tres mesos d’espera tècnica que fins ara no estaven
comptabilitzats
- i lògicament incrementar el nombre de professionals i de sessions
quirúrgiques.
El segon eix del nostre projecte cívic i social es basa en la política de
seguretat i justícia, que ha de donar prioritat a actuacions més
preventives, que redueixin l’actuació reactiva, i que han de posar
l’èmfasi en la proximitat.
21
�L’eficàcia en el servei de justícia s’ha de garantir amb un impuls
important de la justícia de proximitat i una millor gestió dels recursos
que té l’Administració de Justícia a Catalunya.
En Administració de Justícia la fragmentació competencial impedeix
avançar en l’eficiència del servei públic. L’increment de recursos
personals i materials hauria d’anar acompanyat d’una revisió d’aquest
repartiment competencial.
Per això s’han pres mesures com l’elaboració d’un nou mapa dels
equipaments judicials per construir els jutjats que calen i millorar els
existents i, en aquesta línia, la modificació i optimització del projecte
de Ciutat Judicial.
La millora del sistema penitenciari implica la reforma de la xarxa de
presons que hi ha a Catalunya.
La política penitenciària s’ha de definir no com una simple política de
reinserció, sinó com una política social més del programa de govern.
En matèria de presons, el Govern desenvoluparà les accions incloses
en el document sobre Línies Bàsiques de Política Penitenciària i en el
Pla Director d’Equipaments Penitenciaris 2004-2010, que ja han estat
presentats.
En matèria de Dret Civil català, cal respondre a necessitats socials
noves amb els instruments jurídics que ens proporciona aquesta
competència. Aquesta resposta és la millor defensa contra els que
volen limitar l’abast de la competència en la matèria.
Les polítiques de seguretat constitueixen l’altra gran línia d’actuació
en aquest eix. La principal mesura per aquesta legislatura és la
finalització del desplegament territorial dels Mossos d’Esquadra, amb
especial atenció a l’assumpció de responsabilitats arreu del territori
metropolità.
Paral·lelament, hem d’afavorir una major coordinació i planificació en
aquestes polítiques, per tal de sumar els esforços dels diferents
cossos de seguretat que actuen a Catalunya.
Dues són les principals preocupacions socials en matèria de
seguretat: la seguretat viària i la violència domèstica. Per això des
del primer moment el nou Govern de Catalunya s’ha mostrat
activament bel•ligerant en ambdues qüestions.
En el nostre programa es proposa a la societat catalana fer l’esforç
necessari per reduir la sinistralitat viària en un 50% d’aquí a l’any
2010.
22
�En aquest mesos hem donat els primers passos per coordinar les
actuacions dels departaments d’Interior, de Política Territorial i Obres
Públiques i de Sanitat.
Es tracta, simultàniament, de:
- Millorar l’estat de les carreteres, reduint els punts de risc i actuant
en tots els “Trams de Concentració d’Accidents Detectats” en els
propers tres anys.
- Reduir la velocitat i evitar la conducció sota els efectes de l’alcohol,
fent pública la ubicació de radars i incidint en el control d’alcoholemia
entre els més joves.
- Prevenir les lesions causades pels accidents de trànsit, fomentant el
control dels comportaments de risc i incrementant la qualitat de
l’atenció als accidentats.
La lluita contra la violència de gènere i –en un sentit més amplicontra la violència domèstica és una de les prioritats del Govern.
Una prioritat que es correspon amb la percepció social reflectida en
l’Enquesta de Seguretat Pública que identifica la violència contra les
dones com a la primera preocupació ciutadana en matèria de
seguretat.
Coherent amb aquesta percepció social, en l’Acord de Govern que
fonamenta la nostra acció es recull el compromís de presentar al
Parlament de Catalunya el Projecte de Llei de prevenció, actuació i
eradicació de la violència exercida contra les dones.
Compromís reiterat per la consellera de Benestar i Família i concretat,
a més, en dotar de pressupost el Pla integral existent.
Compromís reforçat per altres propostes fetes per la consellera de
Benestar i Família i per la consellera d’Interior:
1. Posar en funcionament un fons de garantia per l’impagament de
pensions fixades per sentència judicial de separació, nul·litat o
divorci, com a mecanisme per lluitar contra la violència indirecta
contra dones i infants, i per eradicar la feminització de la pobresa.
2. Crear una oficina de lluita contra la violència domèstica, amb la
col•laboració de diversos departaments.
3. Implantar, amb caràcter voluntari, localitzadors a dones
maltractades per poder prevenir noves agressions.
23
�Haig d’incloure aquí els temes que demanen més discreció, com són
els relacionats amb el terrorisme i la informació reservada, que
sempre ha fluït de manera àgil, també en el període anterior entre el
Ministre Acebes i la consellera Tura.
Hi ha una excepció imperdonable i que no té res a veure amb els
nostres serveis de seguretat: el silenci del President Aznar en el cas
del viatge de Josep Lluís Carod a França, informació que va retenir
per a utilitzar-la electoralment a les portes de la campanya de les
generals, malgrat que els serveis d’informació van suggerir-li la
possibilitat d’informar el representant ordinari de l’estat a Catalunya,
que és el President de la Generalitat.
Pel que fa al tercer eix, la política d’acció social:
La família és un dels centres principals de l’atenció en les nostres
polítiques d’acció social, perquè la diversificació de les estructures
familiars ha posat al descobert noves realitats que mereixen
respostes específiques.
Per això, les ajudes que el Govern atorga a les famílies amb fills
menors de 3 anys, i de 6 anys si són nombroses, les hem fet
extensives també a les famílies monoparentals en les mateixes
condicions que les nombroses. Es calcula que se’n beneficiaran
288.000 nens i nenes i unes 250.000 famílies. També per això,
durant el 2004, el Govern destinarà 8,5 milions d’euros per a
subvencions a la creació i consolidació de places d’educació preescolar en centres de titularitat municipal. La Generalitat vol impulsar
la creació de noves places d’aquest tipus per assolir una oferta
suficient que atengui la demanda de la població.
El conjunt de la gent gran, constitueix un dels sector més febles
davant les nous factors de desigualtat. Totes les mesures dedicades a
la gent gran han d’anar encaminades, principalment, a garantir-los un
nivell d’ingressos i de benestar dignes.
Per això, ja hem apujat un 3,8% els complements a les pensions de
viduïtat més baixes. El nou pressupost per al 2004 incrementa un
24% la quantia de l’ajut, que passarà de 25 a 30 euros mensuals, i la
partida global creixerà un 37% respecte a l’any passat. Caldrà
continuar en aquesta línia.
Som sensibles a la problemàtica de les vídues en particular i de la
gent gran en general. Per aquest motiu elaborarem una llei en els
propers sis mesos per poder desenvolupar des de Catalunya les
prestacions econòmiques que permetin atendre els col•lectius més
desfavorits, tal com preveu l’acord del Tinell.
24
�Un altre eix dels que composen el projecte cívic, de seguretat i de
cohesió social del Bon Govern pretén assegurar el ple
desenvolupament de la cultura a Catalunya.
Hem de reafirmar i potenciar la nostra identitat cívica, amb capacitat
integradora i sense excloure la diversitat d’interessos, circumstàncies
i sentiments que actualment defineixen la societat catalana. Ho hem
de fer comptant amb totes les administracions i sectors interessats.
L’exemple del Museu Nacional d’Art de Catalunya, tot i els
entrebancs, és prou positiu. La reforma estarà acabada a final d’any,
culminant una proesa que va liderar inicialment l’inoblidable Pere
Duran Farell.
Catalunya tindrà el Museu Nacional que ens mereixem, no a l’alçada
dels primers d’Europa, però digníssim, inigualable en art romànic i
allotjat en un edifici que, com moltes coses a Catalunya, no va ser fet
amb la consistència necessària sinó per a una celebració puntual, la
del 1929, i que per tant ha exigit un esforç titànic.
La Fira de Guadalajara –el programa definitiu per la qual es
presentarà d’aquí a 2 dies- també és una fita llargament cobejada.
Per tal de promoure elements comuns d’identitat i comunicació, hem
de reforçar la dimensió cultural i lingüística de la ciutadania. Per això
impulsarem un programa de Planificació lingüística per potenciar l’ús
del català. Volem que viure plenament en català sigui possible i més
fàcil. I que ho sigui per tots, per la qual cosa destinarem 35,3 milions
d’euros a la integració d’immigrants a les aules a través del Pla per a
la Llengua i la Cohesió Social.
L’Institut Ramon Llull segueix endavant i organitza la presència a la
Fira de Guadalajara. La marxa del govern balear és inevitable. Dos no
es casen si un no vol. Quan l’esquerra balear era el soci minoritari i el
nacionalisme català el majoritari, no hi havia problema. La dreta
balear, en canvi, no accepta col·laborar amb el Govern català
d’esquerres. Tot un símptoma de la disponibilitat als pactes d’uns i
altres.
D. En l’àmbit territorial i ambiental
En l’àmbit territorial i ambiental esdevé imprescindible desenvolupar
una nova manera d’entendre la nostra realitat física i les seves
exigències.
Per articular el territori i vertebrar el país hem apostat per impulsar
un “model territorial en malla”, basat en ciutats compactes, sense
25
�urbanització extensiva, unides per una xarxa ferroviària potent i per
una xarxa viària servida prioritàriament per transport públic col·lectiu
per a permetre que es mantinguin els espais naturals intermedis.
El paisatge a Catalunya ha esdevingut un capital impagable. En els
darrers trenta anys el sol urbanitzat s’ha multiplicat per dos. Es a dir,
s’ha ocupat tan sòl en aquests anys com en tota la història anterior.
No seguirem per aquesta via.
L’ampliació de la xarxa ferroviària és una de les nostres grans
ambicions en matèria d’infrastructures. Tot i que prosseguirem amb
el desdoblament i millora de la xarxa bàsica de carreteres, hem
decidit comunicar a llarg termini les principals poblacions del país,
els ports i els aeroports a través del tren.
També hem de desenvolupar xarxes d’accessibilitat per assegurar
l’accés de les ciutats catalanes a les xarxes de comunicació globals.
L’enfortiment del sistema aeroportuari català i la transformació de
l’aeroport de Barcelona en aeroport transoceànic, en l’aeroport de la
Euroregió, així com la millora del front portuari i la connexió amb la
xarxa ferroviària d’alta velocitat són elements clau.
Ho són a llarg termini, però ja hi hem començat a treballar integrant
la planificació territorial, la portuària, la infrastructural i la logística :
l’impuls del Front Portuari Català perquè Catalunya esdevingui la gran
plataforma logística del Sud d’Europa,
el Pla de xoc per millorar la senyalització de les carreteres,
la inversió en la xarxa viària catalana per permetre una mobilitat més
segura i sostenible a tot el país,
les inversions en transport públic
i l’encàrrec per la redacció del projecte d’eix transversal ferroviari de
Catalunya, en són bons exemples.
En el terreny de les inversions en infrastructures, com explicaré més
endavant, adquirim el compromís de mantenir un nivell d’inversió
important, tot i que en aquest cas pagant, pagant les conseqüències
del mètode alemany utilitzat fins ara, i pagant el cost de les noves
inversions.
Per aquest motiu estem posant en pràctica un nou estil de governar
el territori fent efectiu el valor de la sostenibilitat, basat en la
planificació i la solidaritat territorial.
Aquests valors seran una referència ineludible de les polítiques
econòmiques, de la planificació de les infrastructures, de la gestió
agrària o de la gestió urbanística.
26
�I, evidentment, de la gestió ambiental de diverses polítiques
sensibles, com la gestió dels recursos energètics, dels hídrics o dels
residus.
Sabem que aquest govern ha generat moltes expectatives. I no les
defraudarem. Com no ho hem fet, en el cas dels recursos hídrics,
amb el transvasament de l’Ebre.
Sabem que els transvasaments no són estrictament necessaris i que
el més important és fer un ús eficient de l’aigua. El nostre principal
objectiu és implantar el conjunt de mesures que resulten de la plena
incorporació de la Directiva marc comunitària de l’aigua i que es
coneixen com a nova cultura de l’aigua.
Aquest govern ha manifestat i reiterat la seva intenció d’instaurar una
política hidràulica eficaç i sostenible.
I comptem amb la complicitat activa del nou govern d’Espanya per
revisar-la implantant projectes d’interès hidràulic i mediambiental
(dessaladores, bases de recàrrega i projectes de descontaminació
dels aquífers, i recuperació i reaprofitament dels recursos disponibles
fins ara desaprofitats per la seva menor qualitat).
A això cal afegir una gestió sensata dels recursos. Val a dir:
1) Una gestió de la demanda d’aigua que fomenti l’estalvi, com es va
fer a l’àrea metropolitana de Barcelona a mitjans anys 80, que ha
resultat en un pràctic estancament del consum d’aigua de boca.
2) Inversions en aquest estalvi, tant pel que fa a la que es perd en
les conduccions com la que es consumeix innecessàriament en els
consums domèstics i industrials.
Completat el procés de planificació territorial, tindrem el Pla
Territorial de Catalunya i els plans territorials de cada regió que
donaran cobertura i fixaran els criteris de caràcter supramunicipal i
les visions estratègiques perquè s’hi acullin i encaixin els
planejaments urbanístics de caràcter municipal.
Com saben, ens hem compromès a haver aprovat en un any i mig els
plans directors del Litoral i de l’Empordà, el Pla Territorial de les
Comarques de Girona i l’Avantprojecte d’una Llei del Paisatge.
En relació al Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner tenim el
compromís d’ampliar a més de 500 metres des de la línia de la costa
l’àrea d’influència del Pla i de procedir a la preservació definitiva de la
costa i del prelitoral sense construir. Són mesures que permetran que
27
�55 km lineals de front marítim continuïn intactes per sempre, com
llegat a les generacions futures.
La segregació creixent dels grups socials i les persones sobre l’espai
és una dinàmica cada vegada més insolidària des del punt de vista
social. L’hem d’evitar, i un dels pilars per fer-ho són les polítiques
d’habitatge i de qualitat urbana.
Per aquest motiu hem aprovat el Pla per al Dret a l’Habitatge que té
l’objectiu d’incrementar la promoció d’habitatge protegit a un total de
42.000 unitats noves en els propers 4 anys distribuint geogràficament
els objectius de manera concertada amb el món local i amb els
promotors públics, privats i cooperatius.
El pla té una especial incidència a les comarques amb major dificultat
per l’accés a l’habitatge i zones de creixement econòmic i demogràfic
potencial, així com a les comarques de l’interior del país, amb
especial atenció a les ciutats petites i mitjanes del rere país, a les que
demanarem que impulsin el reequilibri territorial en el marc dels
plans territorials parcials.
Dins els objectius generals dels 42.000 habitatges s’inclou la
promoció de 21.000 unitats d’habitatge en règim de lloguer,
prioritzant els destinats a l’emancipació de joves, a la gent gran i als
col·lectius específics amb especials dificultats d’accés a l’habitatge.
Deixin-m’ho dir: és un escàndol que els habitatges de compra
estiguin desgravats en l’import sobre la renda i els de lloguer no ho
estiguin.
Aprovarem aviat el Pla Català de la Rehabilitació, per permetre la
rehabilitació de no menys de 40.000 habitatges en quatre anys.
En la mateixa línia, la revisió de la Llei d’Urbanisme de Catalunya té
l’objectiu d’estimular la producció d’habitatge protegit i reconèixer la
pluralitat de tipologies d’habitatge en funció de les noves situacions
de convivència i familiars.
E. Deu punts per resumir i finalitzar
Del conjunt d’acords, decisions i iniciatives preses pel govern, vull
assenyalar, per la seva significació o transcendència, els deu
següents:
1 ) Inici del procés de reforma de l’Estatut de Catalunya.
28
�2) Impuls de l’Acord estratègic per a la internacionalització de
l’economia catalana i creació de l’Agència Catalana d’Inversió.
3) Aprovació de la Llei de millora de Barris, àrees urbanes i viles de
Catalunya.
4) Impuls del Pla pel Dret a l’Habitatge 2004-2007
5) Establiment dels objectius i propòsits del Pla Director Urbanístic del
Sistema Costaner, per a la protecció del sòl no urbanitzable de la
costa catalana, que afectarà un total de 56 Km del litoral.
6) Aprovació del Pla de xoc dels centres de salut, que té l’objectiu
d’incrementar un 38 % els efectius d’atenció primària.
7) Rehabilitació, millora i construcció de noves escoles i actuacions
per millorar l’atenció als alumnes i la qualitat de l’ensenyament.
8) Augment de la prestació econòmica per infants a càrrec, per a
famílies amb infants menors de tres anys i per a famílies nombroses
i monoparentals.
9) Impuls del Programa de Planificació Lingüística i del Pla per a la
Llengua i la Cohesió Social per a potenciar l’ús del català, per a que
viure plenament en català sigui possible i més fàcil per tots.
10) Derogació del transvasament de l'Ebre gràcies a l’actitud de les
Terres de l’Ebre, el capteniment del nostre govern, i la decidida
voluntat política del govern de l'estat, amb l’aprovació del Reial
Decret de Modificació de la Llei del Pla Hidrològic Nacional, que
respon a totes les peticions de la Generalitat.
Aquest decàleg és només una mostra de l’activitat desenvolupada pel
Govern, activitat que sovint ha restat velada per la intensitat –quan
no pel dramatisme- dels esdeveniments als que m’he referit al
principi i que han dominat no només la vida política sinó –en bona
mesura- el conjunt de la vida social del nostre país.
F. Per acabar, un mot sobre les prioritats de Govern
reflectides en els Pressupostos
Els Pressupostos per al 2004 són uns pressupostos de transició; però
també són els primers pressupostos del canvi: tot i l’estret marge de
maniobra reflecteixen ja els canvis en les prioritats de la política i
l’acció de govern.
29
�Amb unes previsions d’ingressos de 17.600 milions € i de despesa de
18.500 milions €, per tant amb un dèficit previst de 850 milions € que significa una reducció del 27.5% respecte a l’exercici anterior-,
són uns pressupostos de contenció de despesa i d’ajustament
pressupostari.
Tot i així, el que em sembla més rellevant és que justament aquest
esforç de contenció ha permès un augment de l’estalvi corrent del
37%, que es destinarà a l’esforç inversor que es vol mantenir al llarg
de la legislatura. Aquest Pressupost representa el major esforç
inversor realitzat per la Generalitat al llarg de la seva història.
El rigor en el control de la despesa deixa un marge suficient per a dur
a terme les grans línies del nostre programa de govern, definides en
l’Acord del Tinell:
1. Més política social lligada als barris, les escoles i la salut dels
ciutadans.
2. Un nou impuls a la competitivitat i als sectors productius
3. La vertebració del territori, amb més infrastructures més respecte
ambiental i paisatgístic.
3. Final
Finalment, estem en un nou escenari de col·laboració institucional i
de diàleg, en que caldrà treballar amb tenacitat i generositat alhora.
Val a dir que no hem perdut ni un minut a posar-nos-hi. Els contactes
formals i informals del president i dels consellers de la Generalitat
amb el president i els ministres del Govern d’Espanya han estat
continuats en aquestes setmanes.
D’aquests contactes n’han sorgit abundants gestos i uns primers
compromisos.
- La reiteració de la voluntat de respectar el projecte d’Estatut que
aprovi el Parlament de Catalunya per part del nou president del
Govern espanyol.
- El compromís actiu del Govern espanyol per obtenir el
reconeixement del català a la Unió Europea.
- La bona disposició al diàleg mostrada pel ministre d’Administracions
Públiques en relació a les transferències pendents.
- L’anunci de retirar una bona part dels conflictes de competència
presentats al Tribunal Constitucional.
30
�- L’aprovació d’una moció al Senat sobre l’ús del català a les
institucions estatals.
- El compromís del ministre de Defensa de revisar el consell de
guerra al President Companys.
- El compromís del ministre de Justícia en relació als Tribunals
Superiors autonòmics.
- El compromís de la ministra de Foment de fer arribar l’AVE a
Barcelona el 2007.
- El compromís, també de la ministra de Foment, de fer efectiu l’1%
cultural a l’Institut d’Estudis Catalans.
- El compromís del president del Govern de retornar del tot el Castell
de Montjuïc a la ciutat de Barcelona.
- El compromís, també del president del Govern, d’aprovar la Carta
Municipal de Barcelona.
- I la proposta del ministre d’Administracions Públiques per resoldre
la presència de Catalunya i de les altres autonomies a la Unió
Europea.
Però, no tot han estat gestos i anuncis de compromisos. També hi ha
hagut decisions de gran impacte a Catalunya. La més important ha
estat sens dubte la paralització del transvasament de l’Ebre.
Sobre la base d’aquesta actitud inicial del Govern espanyol, el Govern
de Catalunya abordarà amb un optimisme enraonat els principals
temes de l’agenda política.
Hem de recuperar el temps perdut.
Tenim un govern assentat, reforçat i treballant a velocitat de creuer
amb un objectiu compartit, que és el que resulta de l’acord que el va
fer possible.
És el Govern de Catalunya. Fruit de l’acord tripartit. No és l’olla de
grills que alguns haurien volgut. És el govern, té solidesa, i , com ja
hem dit, en anteriors ocasions, tant el Conseller en Cap, com el
Conseller de Relacions Institucionals com jo mateix, és un govern per
governar i no per resistir.
31
�De totes maneres, vull que entenguin el meu propòsit de presentar
una visió més acabada dels objectius de l’acció del Govern en el
debat de política general que farem a la tardor.
Un debat on els penso exposar el projecte de país que sustenta
l’actual Govern de Catalunya, acompanyat d’un detallat Pla de
Govern que estem enllestint, i també de les línies mestres del
Pressupost per al 2005, espero que alliberat de bona part de les
hipoteques dels d’enguany.
Moltes gràcies per la seva atenció.
Pasqual Maragall
32
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1655
Title
A name given to the resource
Sobre els criteris d'actuació i orientació del Govern transcorreguts sis mesos des de la seva constitució.
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Activitat parlamentària
Autogovern
Benestar Social
Govern
Acció política
Model social
Territoris
Catalunya. Generalitat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-06-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/27/172/20040617sitges.pdf
344bdf2bebdb5e8a6f9d88c6dc960267
PDF Text
Text
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI
Jornades de Sitges del Cercle d'Economia
"Creixement econòmic i responsabilitat social".
Sitges | 17/6/2004
Diumenge passat vam tancar un període de poc més d’un any que ha
portat els ciutadans a les urnes en quatre ocasions. El tancament
d’aquest llarg cicle electoral ha suposat l’inici d’un nou període polític
on el partit socialista no solament es consolida com la força
majoritària sinó que –en el cas de Catalunya- ostenta responsabilitat
de govern en els tres nivells de l’administració.
En sis mesos molt difícils, el Govern de Catalunya ha vist ratificada
per dues vegades la confiança dels seus electors: del 54.9% dels vots
que van sumar els tres partits que el conformen ha passat a un
recolzament del 61.2% en les eleccions generals i un 61.8% en les
recents eleccions europees.
Permetin-me confessar la immensa satisfacció que suposa ser
dipositaris de la confiança dels ciutadans però també de la
responsabilitat que sabem que tenim davant nostre.
Els governs, com no pot ser d’altra manera, governen des del primer
dia i estan preparats per governar des de molt abans. Encara que
també s’ha de reconèixer que les dinàmiques del cicle electoral
“tenyeixen-intoxiquen” els debats i les agendes polítiques.
Deixin-me doncs aprofitar aquesta magnífica ocasió per explicar el
programa del govern de la Generalitat de Catalunya dels propers tres
anys i mig. Uns anys on, justament, el debat sobre polítiques és el
més important i l’únic per al qual aquest govern vol ser jutjat.
Les prioritats de l’acció de govern estan clares i estan definides a
l’Acord del Tinell. Són uns objectius que es poden resumir en dues
grans idees.
a) Un objectiu polític: la millora i aprofundiment de l’autogovern
b) Un objectiu social: el bon govern per a impulsar el progrés
econòmic, social i cultural dels ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya i l’equilibri dels seus territoris.
No voldria estendre'm en excés en aquest punt, però més i millor
autogovern consisteix en –deixin-m’ho dir així- un projecte estrella
que és la reforma de l’Estatut, en la reforma del sistema de
finançament i en una sèrie de reformes institucionals paral·leles que
1
�van des de la reforma de la Llei electoral catalana fins a la reforma
del Senat espanyol.
Per tant, és una operació complexa, amb reformes encadenades que
es condicionen les unes a les altres i és per tant essencial que es
gestionin amb calma, amb estratègia i sobretot, amb molta
flexibilitat.
Voldria remarcar especialment que més autogovern en general i la
reforma de l’Estatut en particular no son finalitats en sí mateixes,
sinó eines al servei d’una causa, que és la millora de la vida dels
ciutadans i de la seva autoestima.
I això és important deixar-ho clar perquè a vegades sembla que
caiguem en lògiques caïnites quan es discuteixen aquests temes.
Descentralitzar no es sinònim de insolidaritat i gestionar una
singularitat tampoc és sinònim de reclamar privilegis.
El que pretenem amb la reforma de l’Estatut és obtenir els
instruments que ens permetin fer front a problemes no resolts i a
nous reptes plantejats. Quins reptes? La immigració o la concreció del
paper de Catalunya a Europa. Quins problemes? Solucionar l’encaix
definitiu a la realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural de
l’Estat espanyol.
Dit això, m’agradaria centrar-me en el que seria el segon gran
objectiu d’aquest govern, el bon govern, i en particular centrar-me en
el que són els objectius en matèria de política econòmica.
Abans he dit que el tancament del cicle electoral propiciava un
moment òptim per explicar el pla d’acció del govern. Aquesta
setmana és també un moment òptim per presentar els objectius
econòmics perquè s’han presentat al Parlament els Pressupostos de
l’exercici 2004, que per cert van ser rebuts per la televisió pública
amb una fredor admirable: el lead de portada va ser sobre un error
en el càlcul d’algunes pensions. No van ser els quasi 200.000 milions
de dèficit que ens va deixar l’exercici 2003 (quasi 1.200 milions
d’euros).
Ningú millor que l’audiència d’avui per entendre que si bé una part
fonamental de la política econòmica consisteix en trobar el diagnòstic
adequat i escollir l’enfocament amb el qual se n’aborden els reptes
derivats, l’altre part igualment decisiva consisteix en la bona gestió
dels recursos que són, per definició, sempre limitats.
El pressupost és l’instrument bàsic de gestió d’un govern, marca
límits i prioritats i per això és un element clau, de referència i quasi
diria de credibilitat, respecte la paraula donada.
2
�Encara que el conseller Castells parlarà dels pressupostos més
acuradament, sí que m’agradaria remarcar certs aspectes; en
especial, com s’adeqüen a les prioritats en política econòmica a les
quals em referiré més endavant.
En primer lloc m’agradaria remarcar que són uns pressupostos de
transició pels molts condicionants heretats de la gestió anterior.
Mostren, com ja he dit, un resultat negatiu per al 2003 de 1.177M€
(un 6-7% del pressupost, i un 0.86% del PIB) i un nivell
d’endeutament de 17.364M€ (12.7% del PIB) així com una despesa
desplaçada del 2003 que puja a 2.903M€.
No vull negar que és una situació preocupant, però tampoc vull ser
alarmista. L’única cosa alarmant seria que el govern no sabés on està
i d’on surt. Però tot això ho sabem i molt bé. Partim d’una auditoria
dirigida per l’interventor de la Generalitat, que porta més de 10 anys
en el càrrec, i monitoritzada per un panell d’economistes fiables. En
aquest sentit, són uns pressupostos fets des de la coherència política
i el rigor econòmic.
Encara que té un estret marge de maniobra, el pressupost apunta les
línies programàtiques del govern. Només donaré una dada: es
destinen a inversió 1.943M€, el que suposa un augment del 13.4%
respecte l’exercici anterior, quasi el doble del que s’augmenta en
despesa corrent (7.4%)
Són –permetin-me anunciar-ho d’aquesta manera- els pressupostos
de la inversió, i això és quasi el que en podríem dir el ‘leit-motiv’ del
nostre govern, d’un govern amb ambició, que fa en el present
apostes fortes per a un futur més pròsper per a tots.
Ens hem proposat una reducció molt seriosa de la despesa corrent,
però per això també es necessita temps. Aturar una màquina que
porta 23 anys amb la mateixa inèrcia no és el mateix que heretar un
pressupost després d’anys i anys de Solchaga i Solbes. Sobretot si la
ideologia inherent a aquesta màquina, en el nostre cas, és una total
bona consciència de la insuficiència dels recursos rebuts de l’Estat.
Sense estendre’m ja en més detalls del pressupost, voldria entrar en
la definició de la nostra política econòmica.
El nostre objectiu bàsic és proporcionar un creixement sostingut i
sostenible que garantitzi el benestar dels ciutadans i ciutadanes de
Catalunya. I una preferència marcada per la solució dels problemes
endèmics de la sanitat i l’educació, així com també de les
infraestructures i de la qualitat de vida a uns quaranta barrisproblema, en els quals la convivència i l’educació s’han deteriorat
seriosament.
3
�Malgrat això, dir que volem un creixement econòmic i identificar els
problemes és dir molt i, a la vegada, no dir res. El realment important
és definir les polítiques concretes perquè el creixement quantitatiu i
qualitatiu sigui una realitat.
Deixi’m doncs redefinir el nostre objectiu en matèria econòmica com
la millora de la qualitat de vida i l’impuls de la competitivitat i el
dinamisme de l’economia catalana davant els reptes de la
globalització i de l’ampliació de la Unió Europea.
Dit d’una altra manera, adequar la política econòmica als nous
mecanismes de competència global i de la cohesió- que era justament
el que es va pretendre amb els criteris de Lisboa-.
Entenem que per fer front a aquests reptes, Catalunya necessita
transformar un model de competitivitat que està esgotant el seu
recorregut. El model basat en baixos costos laborals, poc valor afegit
i el treball precari i poc especialitzat ja no és sostenible.
Ho vaig a dir d’una manera més rotunda: si Catalunya intenta
competir en costos fracassarà. Deixi’m vostès donar-los una altra
dada que parla per si mateixa: a l’any 2000 el cost mitjà per hora a
Espanya era de 15.7 euros i en alguns països de l’Est era al voltant
dels 3 euros.
Em sembla doncs evident que qualsevol política responsable no pot
anar mai encaminada a protegir o a mantenir aquest model. I
justament em refereixo a això quan dic que la deslocalització o la
reubicació és un procés intrínsec i quasi m’atreviria a nomenar-lo
natural del procés de desenvolupament econòmic. I tenim que
afrontar-lo sense por i de la manera més proactiva.
Les activitats que es mantenen són les realitzades per empreses
locals que a la seva vegada reubiquen fora aquella part del seus
processos de treball poc qualificat, o que mantenen aquí un
avantatge comparatiu important gràcies a factors inexportables,
naturals o culturals.
Un altre tema molt diferent és que evidentment la deslocalització cal
gestionar-la d’una manera adequada, ajudant que faci el menys mal
possible al teixit social i a la pèrdua de competitivitat de l’entorn.
Com canviarem el model econòmic existent? Es farà per mitjà d’una
nova política econòmica, industrial i d’inversió en capital humà,
dirigides a incidir en factors estratègics que permetin augmentar la
productivitat de l’economia.
4
�És a dir, una política econòmica en sentit ampli que permeti la
transició cap a una economia basada en el coneixement i que situï la
innovació (o l’I+D+i) com a motor del creixement.
Per a això, incidirem en certs factors estratègics fonamentals que
són:
- La inversió en infraestructures
- la formació de capital humà
- la incorporació de processos d’innovació tecnològica als processos
productius
- més inversió en I+D+i
- el finançament de projectes de “capital risc”
És a dir, una estratègia que combina mesures de diferents tipus i
que, pel paper clau que se li atorga a la innovació i a la transferència
tecnològica com a factors estratègics, suposa l’impuls decidit al
“triangle virtuós” entre centres de coneixement, empresa i govern.
Així, les línies mestres del “Pla d’investigació i innovació a Catalunya
2005-2008” van ser presentades el dissabte passat conjuntament
pels consellers de Treball i Indústria, Sanitat i Universitats i Recerca,
la qual cosa em sembla una bona mostra de la coordinació i la
transversalitat que es vol impulsar des del govern en aquests temes.
El desenvolupament d’aquest enfocament suposa que el nostre àmbit
d’actuació serà el foment de les externalitats de les empreses de
cadascuna de les concentracions industrials del nostre país. Ja que
això suposa actuar paral·lelament sobre varis factors, exigeix, per a
la seva eficàcia, un entramat institucional format per diversos agents
públics i privats. I també exigeix, per tant, que es defineixi i s’apliqui
des de la col·laboració i la coordinació dels diferents nivells
d’administració, les empreses, les universitats, parcs tecnològics, i
centres de serveis...
El Govern de Catalunya ja està treballant en aquesta línia. Permeti’m
esmentar breument els exemples més significatius:
Hem impulsat l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la
qualitat del treball i la competitivitat de l’economia catalana, l’acord
més ampli i ambiciós en molt temps a l’àmbit de l’economia catalana,
subscrit per la Generalitat de Catalunya amb CCOO, UGT, Foment del
Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. Un acord que marca 15 línies
estratègiques de treball, essent les més importants les que he
esmentat anteriorment: infraestructures, formació, innovació i creació
d’un entorn favorable o “business friendly”.
5
�Així mateix, i també en virtut de l’acord, s’han constituït tres taules
sectorials: considerem que l’anàlisi per sectors és fonamental per a
un diagnòstic precís i per definir línies concretes d’actuació.
Per recolzar la creació d’un entorn innovador de manera més
contundent la nova política industrial se centrarà en l’articulació del
Sistema Català d’Innovació, que suposarà la participació i cooperació
de tos els agents implicats en el procés innovador en la configuració
d’una xarxa de centres de transferència tecnològica i d’innovació que
han de crear un entorn favorable per a la modernització de les
empreses catalanes.
Per últim, i també en la mateix línia, hem creat l’Agència Catalana
d’Inversió que és l’instrument clau per a promoure les inversions
empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat, i que, a la
vegada, aporten millores tecnològiques i complementen el teixit
empresarial i econòmic de Catalunya.
No voldria acabar la meva intervenció sense exposar un tema clau
sense el que tot el que acabo d’exposar tindria dificultats afegides per
materialitzar-se.
Des del Govern de Catalunya entenem que aquesta política
econòmica que pretenem dur a terme no tindrà sentit si no
s’incorpora en una visió de conjunt que indiqui cap a on volem anar
dins el marc europeu.
En aquest sentit, Catalunya necessita situar-se en un espai econòmic
molt més ampli. Catalunya pot (estic temptat de dir: ha de)
convertir-se en un nucli essencial en l’Euroregió i que connecta a la
mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, el nord d’Itàlia i el
Magrib.
Aquesta Euroregió d’entre 10 i 17 milions d’habitants, i
conseqüentment, amb una massa crítica suficient, respon a un
interès estratègic compartit i a l’existència de complementarietats
evidents. Estic parlant de les comunitats d’Aragó i Catalunya i de les
contigües del sud de França, Midi Pyrennées i Languedoc-Roussillon, i
eventualment –encara que dependrà dels seus dirigents polítics però
també dels seus empresaris- de València i les Balears.
Sense alta velocitat ferroviària, bones autopistes i bones connexions
aèries entre aquestes comunitats, cap d’elles aconseguirà el seu
òptim econòmic. I sense aquestes facilitats, la connexió entre aquesta
part del món i la resta del planeta no tindrà la massa crítica suficient
per fer rendibles connexions aèries non-stop en totes direccions.
6
�És a dir, no seríem l’espai econòmic europeu de punta que podem
arribar a ser entre les grans aglomeracions centreuropees, parisina,
londinenc, i del centre d’Espanya i del nord d’Itàlia. Seríem terreny de
pas en el millor dels casos, això quan no seríem terreny de pont.
Preguntin si no el que està passant amb la deslocalització de les
multinacionals lisboetes –i per cert treguin conclusions sobre el poc o
molt que ser un Estat o una capital d’estat representa avui a Europa i
al món obert. S’està fent més a l’eix Porto-Vigo que el centre lusità. I
és lògic.
Si volem que aquesta Euroregió sigui possible són necessàries dues
estratègies econòmiques principals amb les que el govern que
presideixo està profundament compromès.
En primer lloc, les polítiques destinades a reforçar les relaciones
econòmiques, culturals i socials dins d’aquest espai, facilitant totes
les interconnexions possibles, que són moltes.
En segon lloc, perquè l’Euroregió sigui una realitat efectiva és
necessari canviar i superar la concepció radiocèntrica que impera en
el disseny de les infraestructures que operen en territori espanyol.
S’ha d’avançar cap a una nova concepció que configuri un nou mapa
d’infraestructures que sigui el reflex d’una concepció en xarxa de les
relacions econòmiques.
Quan deia que aquesta era una setmana òptima per exposar el
programa econòmic del govern, he d’afegir en aquest punt encara
una altra raó.
Com saben, dilluns passat em vaig reunir amb la ministra de Foment
del govern Zapatero, Magdalena Álvarez, que no només va garantir
que l’AVE arribarà a Barcelona el 2007 sinó que va reiterar molts dels
compromisos d’inversió que han estat una demanda reiterada de
Catalunya i que, fins ara, no havien estat atesos.
Això em congratula de forma especial perquè no només em permet
reiterar el compromís del meu govern respecte a la inversió que
Catalunya necessita per al futur que volem i podem donar sinó que
afegeix el compromís del govern de l’Estat, un govern amic amb el
que, com s’està demostrant, ens entendrem. Encara que en alguns
punts puguem discrepar o es busqui des de fora que ens enfrontem,
a vegades per qüestions molt rebuscades.
Permetin-me doncs acabar compartint amb vostès la meva ambició,
l’ambició del meu govern; una ambició que, per tot el que els he
exposat, parteix de la responsabilitat i del possibilisme.
7
�Els estic parlant d’un programa per a vuit anys, com a mínim. Però
factible en aquest espai de temps.
Comença, ara ja sense més barreres polítiques que les que nosaltres
mateixos ens imposem, una nova etapa per a Catalunya en la que no
només durem a terme projectes fonamentals per a la millora de les
lleis d’aquest país, com el nou Estatut, aparcat durant els últims
quatre anys, o la reforma del sistema de finançament; sinó que
també canviarem els ‘mapes’ , l’ambició i la concepció territorial
d’aquest país, i això és quasi més important, perquè és més durador.
Pasqual Maragall
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1654
Title
A name given to the resource
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI Jornades de Sitges del Cercle d'Economia "Creixement econòmic i responsabilitat social"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sitges
Subject
The topic of the resource
Comerç
Economia
Euroregió
Finançament
Lideratge
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-06-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències