1 10 43 http://78.47.125.110/files/original/8/2841/23_13.pdf 838cfe888c87c10508cdc2d24cc39f93 PDF Text Text FACTORS THAT CONTRIBUTE TO A SUCCESSFUL AND PROSPEROUS REGION IN A GLOBAL WORLD Pasqual Maragall SUMMER 2000 My experience with Swedish cities Global village or a globe of cities From the system of cities to the single city A proposal. �À^M v J ., VU ! ' ^i, 1 i6r,H'" '" | V v - ^ ,. k,ví^' I want to express my gratitude to the City of Malmô, the Swedish Federation of Municipalities, and the Forenings Sparbanken and in particular to M.Sòren Andersen, Deputy Managing Director and M. Ulf Svensson, Head of the KOMMEK -committee. M. SVENSSON, who must have a first class data base, has been trying for a number of years to get me to this growingly important meeting on urban and regional policy. My life changed a bit in the last four years. I ceased to be Mayor of Barcelona after 15 years of office; immediately after I quitted the Presidency of the Committee of the Regions of the European Union and embarked in teaching at the 3 rd University of Rome a course of one semester about "A Closer Europe" . Back to Barcelona I engaged in candidating for the Presidency of the Government of Catalonia but even winning in popular vote I wasn't able to overcome the subtelties of the electoral law and the alliance of the Catalan nationalist coalition with M. Aznar's Popular Party: thanks God, this permits me to be here to-day. Nevertheless I promise to come back next time as President of Catalonia, if fortune helps. My wife and I feel always at home in Sweden. 2 �3 ÍMv expérience with Swedish Citicsl I have learnt a lot out of my stages in Stockholm, Goteborg and Malmoë with myfriendsMatts Huit, Lisbet Palme and Gunnar Ericson, the former member of the International Olympic Committee. Stockholm was bold enough to launch the so-called Bangemann Challenge, a project confronting a number of Eurocities in the implementation of the 10 recommendations of the Commission on the Information Society who wore the name of the then member of the European Commission. This initiative was a pioneer one. I want to stress here my belief in the European network of cities and regions as one of our main assets in global competition. Global companies are decissive. But global cities and their metropolitan regions are decisive as well. Externalities count. If global companies are able to understand to what extent their long term success depends on the existence of strong local and regional communities, we will approach a kind of welfare optimum. Otherwise we will not. Negative externalities, such as pollution, divided communities, and the new social divisions stemmingfromdifferent levels of iníòrmatization, will eat up the benefits of global competition. Europe has to show that this new equilibrium between markets and social cohesion is possible. I am no talking about theoretical concepts: I talk about real and specific regions and cities where global competition and the quality of local life do not hinder each other. The dialogue between these to main factors of modern Ufe, territory or community and economic exchanges, has to have strong and concerned actors. And you in Scandinavia are again one of our references in this field. I recall the strong impression obtained out of the the visit to the House of Science, at Chalmers University, in Goteborg, where close to a hundred firms were being created, and not only small ones. Indebo had been among them. Since my return to Barcelona I used some of the inputs I learnt at Chalmers in the implementation of Initiatives Inc., a capital risk company owned then by the municipality and to-day 75% private and 25 % public, and in the creation of Barcelona Activa, a municipal entreprise helping young professionals and women to establish small businesses. 3 �4 A lot of time has elapsed since then. But as I will stress later on there is still a long way to go in the cooperation between local goverment, business and universities. Universities have to change a lot their corporatist approach to social life and business. And cities have to understand to what extent they can help to welfare by creating links and both assuming resposibilities from higher levels of government and devolving them to citizens. Business can help a lot in teaching both governments and universities to increase efficiency. But at the same time they will certainly learn to deal with them in a more friendly way, because they themselves will depend on the efficiency of social overhead and the multiplication of knowledge in specific territories. Malmoë has produced a splendid example, along with Copenhaguen, in the strenghtenning of the the European network of cities and communications, with the new bridge. This is one of the best news of the year 2000 for all Europeans. I am a believer in Adam Smith's sentence that growth is bom out of the expansion of markets. One thing only has to de added: markets do not grow solely by long distance investment; markets grow of the deepenning of connections between more or less close by agglomerations of people otherwise barely related to each other. The Internet revolution hinges on this principle: it makes long distance exchanges cheaper and quicker, at the same time that it allows for the multiplication of closer contacts with close people, a factor which ends up being crucial. This is so much so that the great difficulty, as I recall, in the auction of the cable network in Stockholm by Telia was the related obligation for the winning company to extend a costly cable system far North in Sweden. Density is still a decissive factor in the networking business. Part of the talk about the coming changes in the pattern of locational decisions due to internet is unfortunately empty talk. Investments like the ones Malmoë has been experiencing in recent years are more strategic than certain very advertised year 2000 wonders. The bridge for one, but the recovery of the old entrepôts close to the harbour also (I very well recall the meeting there of the victorious ESParty after Jospin and Blair had arrived to government in 1997). A city with dead zones is an ill city. Citizenship requires elimination of nonsense spots. Remaking a city is a long process of giving sense and beauty - as Richard Rogers reaclls once and again - to every corner. 4 �5 The combination of a big event project with a fixed capital program of city improvements is the winning strategy. Some say this was the secret of the Barcelona "renaissance", related to the 1992 Olympic Games. They are right. Yet it is also true that the event alone does not necessarily help. The event provides for a certain climate which is very helpful in creating the synergies, private and public, which will change the city. And it gives coverage to a particular city image and name. You then are in the market. But you have to produce something more than a momentum. You have to produce something consistent and stable, for good. The improved city becomes then the product and the engine of new moves ahead. This is specially important for cities which are not capital cities. True cities so to speak. Capital cities enjoy the advantages of a critical mass of movements, both real and virtual, physical and financial. Cities as such do not. They have to create their own capitality in a sense or another. They have to produce their critical mass, which is not given by political density. This enterprise is one in which the wellbeing of the human adventure is at stake. Malmoë is one of these places. 5 �6 ¡Global village or a world of cities Cities, congestion, and diversity are at times the names of the issue that the world is more afraid of. Cities appear to be the real problem, because they are WHERE the problems appear. Let me explain a little bit what my experience of mayor has taught me in this connection. At times the quick rythm at which the process of massification and urbanization occurs in a given city or neighbourhood, overcomes initially the capacity of the altready established and of their buildings and social structures to absorb diversity, or the ability of the ethnic majorities to share social life, or of those whose wealth is not currently used to contribute to public spacefinancingto do it, or of grown ups with repect to young ones, or of local youngs with repect to young newcomers and even of old and established inmmigrants vis à vis the more recent ones. It is true that a well managed city is able to absorb incredible amounts of diversity. Cities act as a kidney able to purify an amazing amount of liters of the fluid in circulation But, as in the case of the kidney, given certain circumsances, a limit to this assimilation capacity appears. The limit can be improved or enlarged, thanks to robust democratic and c ommunity values but cannot be totally denied. It dependes a lot on the density of the phenomenon of diversity over space and time, and therefore on the ability to obtain good processes of integration in specific neighborhoods and over specific periods of time. This is why the robustness of neighborhoods, communities, cities and regions, as well as of local businesses, has a lot to do with a well accepted cultural plurality or, to use a name that does not satisfy me totally, with multicumiralism Left parties have been too slow in assuming the complexity of these processes as well as conservative parties have been playing the greedy but dangerous game of obtaining popular suport, namely working class support, against newcomers. This is going to be one of the political keys to the quality of life in cities, among other factors. We will need in Europe perhhaps not 100 million inniigrants in the next 50 years, as was predicted, but well around 50 million - a million a year -. This in case we suceed in aplying in general in Europe measures of the kind you in Scandinavia have been able to design some time ago in thefieldsof the increase in birth rates and in that of the ability of couples or singles to go on working while having young kids, which amounts to the same. Otherwise the problem will be only compounded at a larger scale. 6 �7 And we should even recall that Gosta Espin Andersen has showed the costs and problems of the Scandinavian welfare model, which is in many senses superior to the continental or the anglosaxon one, in case wages in the service sector follow the quick growth of those in the new economy. Up to here we have seen a reasonable sociopolitical approach to the growth of cities. But also an economic approach to the growing size of cities is possible. It can be helpful in obtaning some clues for the design of strategies of improvement at the local and regional level. You see in the present graph how the equilibrium size (Pe) of a city does not often coincide with the optimum size (P*) • P* P" Population OPTIMUM SIZE (P*) AND ACTUAL SIZE (P") OF CITIES 7 �Population growth does not stop at the minimum average costs per person, where the city size would obtain a so-called optimum (the cheapest town per person), but goes beyond towards an non-optimal or extra-optimal actual population perhaps because people, in moving or not to that particular city, perceive the predominant average cost rather than the actual marginal cost of the last arriving to it. perhaps because the relative prices countryside/city have changed in favor of the latter so that the countryside is not able any more to buy urban services, among them education, health and leisure. (In my country many aged people, not only the more mobile youngsters, move to bigger towns because of the health and pharmaceutical services) Should we be scared by that hypotetical tendency of cities to go beyond their better size ? No. It is a fact of life that people in general prefer to live together than alone, and for sound reasons. Let's disregard for the sake of the argument the case of third world megapolis which involves a much longer chain of resoning. We concentrate in the cities of the Northwestern hemisphere. Here and now we should find ways to compensate for congestion costs and other negative externalities as we experience them At any rate the psychology of people and social thinkers as to the amenities or threats involved in urban life and in general in a world of increasing population has proved in history a very cyclical one. Ricardo and Malthus foresaw global stagnation linked to the increase in population and to the extension of the margin of bad land being cultivated. They didn't count on America. Almost 2 centuries after (from 1815 to 1974) the Meadows Report told us about the same: in 1994, according to their MIT research, there would be no oil left ( not good land this time but oil). It is perhhaps not the best moment to comment on oil prices, but 25 years passed the deadline, it is hard to deny that stagnation is not precisely the rule of the day. �9 Let's take a recent example and we will realize both thefragilityof predictions, with their underlying doctrines, and the need to approach regional and urban strategies on sounder basis, which is the main purpose of KOMMEK 2000, as I understood it. One of the cultural vehicles that I respect most, the British weekly THE ECONOMIST, evolved in the last years in the following way: a cover story announced five or six years ago that "Hell is an American City". That cover portrayed a picture of a crippled, poor black person walking against the background of decaying housing units in, say, the Bronx. The very definition of hell was made to correspond to that image. Not much later, proving the candidness of their managers, the same magazine conducted a thorough reasearch showing in the end that the tide had turned around and that cities had become the place of knowledge creation and knowledge transmission. Two years and a half ago (1998, Jan 10th, p.15) THE ECONOMIST showed that ''America's cities can yet be resurrected". The period since the 1960's, when central cities began to loose populetion, has ended. This changing psychology about thefeteof cities permits us to think of the global world in a new manner. We can now think not in an abstract and inmaterial global village, which otherwise is not a true and practical reality, but in a world of cities, which is a more reasonable hypothesis. T4e best way to get to a real global village is therefore to build a world of cities That would function well Reasonably open And efficiently interconnected This is valid too not only at the world level but also at the national or regional level. An efficient nation and an efficient region will be those who have built an efficient system of cities. 9 �From the system of cities to the single city For any given city of the system we have to take into account three principles: 1 - The city does not admit internal islands or lack of communication 2 - Both misery and wealth tend to colonize their environment 3 - The city is an intermediate level between society and state and also between market and state. Out of these three principles stem three policy rules. But let's first explain better what mean by incommunication, colonization and the intermediate role of cities. 1 - The basis of the existence of cities is the existence of economies of scale or economies of agglomeration. Until a certain threshold, of which we talked before, living together in agglomerations is cheaper than living alone or in small population entities. But this implies the inexistence of obstacles to the interaction of those living together. A city with incommunicated or seggregated small neighborhoods would be the worse of the worlds, that of the lack of scale and that of the lack of access to services. 2 - The tendency of economically segregated cities is towards incomunication. Fear of those who have less (or are ethnically different) and price of land where those who have more live makes economic diversity very difficult in any given part of the city. 3 - The proximity of citizens to local goverment and local services makes cities more accountable than nation-states. The perception of what I get from and what I pay to local government is much more straightforward than in nations. The three policy rules emerging from this picture are the following: 1.- The city must prevent barriers of all kind from existing. Public space should provide all citizens with a sense of pride and with easy access to services. In Barcelona we talked about "monumentalizing" the working class periphery and "hygienizing" the old downtown. We meant to eliminate the urbanistic barriers of suurban or dwntown lack of quality . We spent a lot in the quality of the interventions in poor neigborhoods and even more in preventing internal ghettoes. 2.- Free riding must be prohibited. Wealthy metropolitan suburbs paying low taxes and making daily use of tax expensive and poorly equipped downtowns makes for a vicious circle of poverty and wealth. Metropolitan areas must be recognized not only for statistical purposes but also to produce a fair sharing of the costs of the real agglomeration. �3.- Cities should obtain a larger share of public responsibilities if we want to optimize the accountability of governments. The subsidiarity principle declared in the European Treaty should not be limited to the relationship between the nation-states and the Union. The last point deserves some comment. Cities could and should become the first level of a reorganization of government in the sense of competitivity and equivalence between price and service. Regions can become the place of devolution of government to cities and citizens, by defining the economic and overhead strategies needed to survive in an open world market. Cities can do more than just being perceived as more sensitive to local needs and costs. A proposal! Cities can create virtual markets by being audited on several counts by independent bodies. My proposal is that European cities and universities network to define a battery of common urban indicators on a regular time basis. The items to be measured could be initially the following: 1 - Pollution 2 - Noise 3 - Criminality 4 - Traffic accidents 5 - Housing prices 6 - Educationa levels 7 - Health 8 - Justice 9 - Public transport A tentative set of the correspoding indicators could be: 1 - CO 2 in the air (three points in tne city) 2 - The % of main streets with more than 60 decibels 3 - Victimation rate 4 - People killed in accident per 100.000 inhabitants 5 - The # of yearly wages to buy a new/used apartment �12 6 - Scool drop outs in % 7 - Life expectancy, infant mortality and basic health assistance cost 8 - Average time ofjudicial resolution for minor offences 9 - Commerial speed By regularly auditing efficiency in a number of urban services cities in credibility. The corresponding universities of these cities would provide for the needed relayability of the audits. It is not unlikely that the London School of Economics ( via theUrban Program, conducted by Richard Sennet and T. Burnett) can engage in a similar kind of project. In the last meeting of the Advisory Council of the program that I attended, mention was made of the fact that the LSE was analyzing the possibility of cooperation in a series of projects with a number of European universities (Humbolt in Berlin, the University of Milano and Sciences Politiques in La Sorbonne, to which I would like to add the University of Barcelona, via the Aula Barcelona program). Businness and in particular the financial sector would certainly welcome this kind of effort. The rankings of cities obtained by surveying businnessmen on a certain number of charecteristics of European cities are helpful (namely the Healey and Baker ranking survey). What I am proposing is a complementary kind of measure, not based on opinion but in objective measures conducted on common basis and similar protocols by a network of independent University departments. Local and regional finance, once the Euro is adopted, is going to become a booming sector. Perhapps the FòreningsSveriges Kommunalekonomer and the FôreningSparbanken, which is already operating in the Swedish local finance market, would be interested in obtaining good records of municipal efficiency in European cities. Certain mayors are not enthusistic about it. They probably don't know that they will be forced to give up if they want to be financed in the not so distant future. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Factors that contribute to a successful and prosperous region in a global world Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-07-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Economia Ciutats Globalització Description An account of the resource Conferència organitzada per l'Ajuntament de Malmö, la Federació Sueca de Municipis i el Förenings Sparbanken. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Malmö (Suècia) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital d'una còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/8/2836/200203_CitiesGlobalWorld_PM_JdNadal.pdf e2b95e520ae78e162977f37028073d3d PDF Text Text CITIES IN A GLOBAL WORLD From the pvramid to the web ... with a few steps in between 1.- lntroduction Let me present sorne th inking about certain aspects of the matter which 1 consider to be crucial. 1will highlight, of course, the non-cooperative aspects of the globalization process. 1 will try to explaín in particular how a globatly networked world, one that opens new opportunities instead of turther promoting nationalism and hierarchy, provokes what 1will call "vertigo of new treedoms". 1 will attempt to establish a first conclusion, highlighting the need for new public policies in a world that pretends to be increasíngly líberalized. In this context, 1 would like to draw attention to the capacity of the local world to play an active role. Borrowing the New Citizenship concept from Saskia Sassen, 1will insist on the positive role of local agents and politicians. Based on this point. 1 will attempt to compare the idea of the Global Village with the idea of a world of cities that compete and cooperate, leading to two important points: No abstract paradigm of the city exists. lnstead we have one of concrete cities, each one with specific possibilities and limits, which leads us to the second point: the need to have comparable indicators of each specific reality in arder to enhance the ability to perform. Herein, líes the general framework of what 1wish to say. 1" X 1'. 1 would like to begin my presentation by citing one of the many documents (more than 140,0001) that are floating around on the web and that respond to the connection of the two key words of our topic: Cities and Globalization. The following passage is taken from the rev1ew done by Dr. Mit Mitropoulos of IAPS (Peop1e- Environment Studles lntern1tlona/ A:ssoci11tíon) In hls book 'H1blt•t. Citl.:> in A Glob1/i%/ng Worfd··Globel Report on 0 Human Settlements". The author ends hls review with a subtle and lronic twist . He writes: "Back in 1954 Laszlo Benedek directed The Wild One, with Marlon Brando riding with a roar �into tidy-silent Wrightsville. He is floater Johnny, leading a mottey bunch of motorcyclists wearing leather branded Black Rebels. The other character in the scene is a local haírdresser in her prime. The hairdresser asks Johnny cheekily, "What are you rebelling about?" Johnny responds, "What have you got?" The scene occurs during a decisíve moment of the Fordist-Keynesian production model that began in 1945 and would guarantee three decades of sustained growth in industrial production as well as the establishment of the Welfare State for developíng COUntrieS. As Steffen Schnei_de_r declares (Post-Fordism, the Resurgencfl of the Local State, and Naw Forms of Urban Gavernance: A~ments and Deficíts of an Emerging Meta-N1trrative) : "There is now widespread consensus on the combination of economic and politlcal factors that enabled the Western Industrializad countrias to recovar from the Graat Dapression and to enjoy three decadas of unprecedented growth and stability after 1945. According to the standard aceount, this phase of capitalist davelopment was, natlonal variations notlNithstanding, basad on Fordlsl mass production and its macroeconomic regulation In and through tha Keynesian wettare state. "The logic of the Fordist-Keynesian paradigm was tied to national, demand and employment orientad macroeconomic regulation even though it was embedded in a specific international arder, characterized by United States dominance, the Bretton Woods system am:1- the--first- steps- towards trade liberalization, and also entailed specific functions for urban regions and local governments. The urban regions around industrial cities were the main sitas, and the phenomenon of suburbanization - often actively encouraged by national housing and transportatíon policies - was an important element of the "virtuous circle" of mass production and mass consumption that sustained economic growth and stability in the postwar era. Yet local variations in the forms of production and consumption are considered Jargely irrelevant in the literature, and local governments are described as having a subordinate role during that time - namely, as local arm of the Keynesian welfare state, responsible for providing the infrastructure of Fordist mass production, administeríng the welfare programs of central governments, and organizing social consumption." (Steffen Schneider) 2.- Development without solidarity While 1 apologiza for such a long quotation, 1 believe it provides clarity, and 1 would now like to retum to the contemporary Johnnys and hairdressers of our world. Today the paradigm has changed: we are in the Post-Fordist era. But in �Barcelona the World Bank suspended a seminar far fear of the recurrence of the events that unfolded in Geneva which constitute a precedent for disturbances anywhere in the world where representatives of a global economy or commerce gather. Despite the change in style that the Davos gathering in New York tried to present, a few thousand people protestad against this symbol of globalization. In Barcelona, the measures of security on the occasion of the European summit on March 141h have been taken to extremes of dubious value. ( .. . ) There are still rebels. What are they rebelling about? What have we got? In PortoAlegre an important acknowledgement was openned far the need to react, not only in a mood of protest but also through política! and civic action, to the globalization of the economy and technology. This reaction can be summed up in one simple phrase: it is necessary to confront the globalization of the economy, technology ar power with the globalization of solidarity. Hardly a novelty. Yet sorne new concepts were introduced into the argument. Nongovernmental organizations and city govemments from Europe and Latín America called far greater coordination between local authorities and civil society to prevent marginalization and social exclusion. \ "The crisis of values has been globalizad, which means that we have lo globallze solidarity," nid Martln Pumar, mayor of Villa El Salvador, a poor nelghborhood in Lima, to IPS. - According to Martin Pumar, the aim of the Euro-Latin American Third Sector Observatory, which met severa! times in Brazil during the January 25-30 World Social Forum, is to foment partnerships and development projects carried out jointly by civil society and municipalities. The Observatory was just ene of a number of workshops and conferences held parallel to the plenary sessions of the World Social Forum. Giampiero Rasimelli, president of Ares, an ltalian NGO, said globalization has .....__ given rise to profound social imbalances between the índustrialized North and the developing South, as well as within each regían ar country. And "the cost is paid by the Citizens, Cities and democracy," he Said. Urgent changas mus! be brought about by governmant efforts and lnltlatives based on !he potential of globaHzation and new technotogies for boosting cillzen participation, and on experimenls in local autonomy focussing on sustainable economlc and social development. Partnerships between civil socíety and city governments, he said, have arisen spontaneously as a natural result of sharing experiences, seeking collaboration L.and reflecting on common problems. �Mexican social researcher, Jose Luis Rhl Sausi, said the growing partnershlp between civil sooiety and local governments had its roots in the crisis of development models - the European welfare modal as well as the development-orlentad models adoptad In Latín America. "That has given rise to a profound economic and political restructuring entailing a loss of declsion-maklng jurisdiction and power for the siete," sald Rhl Sausi. The coordlnator of the Euro~atin American Observatory, Claudia Barattini, underlined the growth of the Third Sector - that "ensemble of non-profit economic, social and poírtical lnitiatives, in which the socially-oriented enterprise and citizen groups stand out.• Claudia Barattini pointed out that the so-called "Third Sector'' has grown in a number of countries, but especially in those countries where civil society is best organized. "We believe that we can fashion a simple, multifaceted mechanism for the globalization of communities, civil organizations, and small and medium companies, which discovers its own strength in its capacity to strike up partnerships, based en the quality and simplicity of common experiences," she (... said. In their final document, the more than 100 city govemment officials, mainly from Latín America and Europe and drawn by the World Social Forum, acknowledged the need to work closely with NGO's on initiatives aimed at upholding citizen rights, fomenting social participation and addressing the needs of neglected sectors. The necessary changes could arise in urban or rural areas, but the gap between mainstream society and the marginalized, which is widening in today's globalized world, was most starkly visible in the cities . In addition, they said, cities are the scenario where social aspirations and innovative responses affirming the quality of life and the rights of human beings are mainly played out. The mayors called for a modification of the tendency to marginalize sectors of the population, proposing common policies to tackle social exclusion and greater coordination between cities to work out problems and achieve a stronger presence in both the national and intemational spheres. Thay agreed that it was Indispensable to work together with citlzen groups to resolve the housing crisis and extend urban services to alt, as well as to address the needs of the poor through a more just distributíon of public funds, with greater backing from central govemments. The local authoritíes called for greater participation in the development of national economies, in arder to improve the insertion of countries into the global economy, "without lopsided dependencies". To do that, they argued that �progress must be made towards the adoption of mechanisms aimed at controlling intemational capital flows . The mayors expressed their backing ~fthe Tobin Tax, the well known - or not so well known - tariff on intemational financia! transactions that would gather funds for the fight against poverty at the national as well as the local leve!. The deputy mayor of Lisbon, Vasco Franco, said it was nota question of being for or against globalization, "but against exclusion." "(Cities) can make a difference, by contributing to setting rules for unregulated globalization," said Franco. He also pointed out that social aspects were fundamental to that process, and that "local govemments have much to contribute." (Source: Third World Network) lt is evident that the new era, or the age of technology, the market and the economy taken as a whole, together with global power, is creating in many cities a pessimistic view of the immediate futura: In this pesslmlstlc seenarlo, processes of globalization drlven by the accumulatlon strategles of transnational corporatlons 1re sean as central, while state restrueturing is perceived as largely based on the neo-Uberal agenda. In such a context, increased local autonomy is the privilege of a few global cities, while the scope and contents of innovation in urban govemance are dictated by market imperativas. The optimistic scenario, by contrast, presents a discourse of "hope" according to which economic and labor market policies implemented by local govemments can foster a progressive, general and sustainable alternative both ·to obsolete Keynesian and discredited neo-liberal strategies - an alternativa that supports growth together with social equity, more genuine democratic participation and improved quality of life. �3.- Technotogical changes: a new economy in a new space But befare evaluating possible scenarios, we must observe one fact, almost an empirical affirmation: our societies are moving at an accelerated pace from the pyramid to the web. That is to say, they are ceasing to be hierarchical, mononuclear and predictable and are becoming reticular, polycentric and open realities. Í This profound global transformation, the causes of which we will discuss shortly, presents opportunities and challenges, both from an economic and social point of view. 1 will try to explain how, in arder to take advantage of these opportunities and confront these challenges, it is particularly important to equip oneself with efficient, flexible and public policies based on cooperation. In addition, in arder to make these policies effective, they must be deeply linked to each specific location, to each territory. Territory meaning here a triangle formed by terrirorial govemment, universities and firms. 1 propase, then, the consideration of the well known paradox: in an interconnected and polycentric society, the importance of local factors increases instead of decreasing]What política! implications should we extract from this Uobservation? Let's have a look. J The motor fer the move from pyramid to web is, above all, technological. The development of information technologies has allowed for profound changes. Manuel Castells explained this in clear fashion: "Productivity, competitiveness , communication and, finally, power depend essentially on the capacity to generate knowledge and to process information in all areas of the economy and society". From a territorial point of view, ene of the consequences of the development of these technologies - among which the Internet is, without expression - adóubt, the highest is the reduction of spatial barriers. That is to say, the physical and administrative obstacles that, over the centurias, have made the movement of information, capital and goods difficult, tend to be drastically reduced. This removal of spatial barriers has led to a much higher capacity far the mobility of factors: greater volatility of capital, more rapid diffusion of t< �innovations, configuration of integrated and selectiva channels of communication. And this greater mobility breaks up the geography of countries and regions and integrates them into networks. These ínclude networks of individuals, companies and universities. They are flexible networks that are constantly changing and often do not rely on a rigid hierarchical structure. Therefore, it is difficult far any territorially based power, be it a municipality, a state ar the European Union, to control them. But it not true that nothing can be done to overcome these difficulties. 4.- Our challenges: advantages and fears of certain liberties that do not belong to everyone The economic and social opportunities presentad by this development are enormous. We will mention only one, the most obvíous one: the United States has undergone the longest uninterrupted growth cycte in its history (interrupted only by what may be one of the shortest crisis, if the optimistic data of the past few days is true) without inflatíon, only interrupted in 2001 to give way to a period of stagnation that seems to be on the mend. This is a period of growth that escapes, then, the classic parameters of economic cycles and, although offering any single explanation is still risky, it must doubtlessly have something to do with the ínvestment in technology and the organizational changas that this investment has brought about. In addítion, the monopoly on information and knowledge that has been in the hands of a few people for centuries has been broken. This information and knowledge is now freely accessible, at least to eveíyone who is integrated into the web. However, this new situation, this increase in free spaces, is not exempt from risks. In the first place, the transition from rigidly hierarchical systems to a situation in which - as Brecht's Galileo would say -"each one and no one can be the center", produces a certain vertigo. But the risks do not only arise from �the difficulty in adapting to changes. In effect, the freedom that the web offers can also represent an exclusion factor. One of territorial and social exclusion. In many parts of the globe, the access to the web is impossible for vast numbers of the population. Thus, the differences between that third of the world's population that lives in relatively well-integrated areas and the remaining two thirds are at risk of widening. This is true not only for the countries of the socalled third world. Even in the most advanced countries, bread territorial areas are being marginalized due to reasons of weak infrastructures or by price differences. This is the case with rural areas of the United States, and it could well happen in various European countries, including Spain. In my region, Catalonia, ene of the densest and most advanced in Spain, the deadline fer connection between the 41 district or county capitals through a wide band network has not been respectad. lt was assumed that it would be in place a year ago. lt has not. Now the quasi-monopolist of telecommunications, Telefónica, accounting for 86% of total communications as against 14% far the hundred companies in the trade, has offered ADSL solutions, accepted by the Catalan govemment, but not completely by the almost 800 hundred municipalities (out of 900 existing ones) organized in a powerful net called Localret. This net is decisive since the subsoil or underground cartography is mainly in its hands and operators need it badly. This is a fascinating conflict involving majar and lesser operators (i.e., monopoly and competition) as well as major and smaller political authorities. The "A" in Adsl meaning asynchronic (or asymmetric) services, that is to say, wide discharging capacity or consumption capacity and lesser sending or production capacity, the present solution is suitable for operators but not for local representatives. You can buy a marvelous version of Beethoven's Ninth Symphony living in the mountains 200 hundred Kms away from Barcelona, but you cannot send your own musical production from there. Conclusion: you can be a far away consumer but not a far away producer. The whole tale about ubiquity of production becomes simply not true. (Recall the Stockholm "Bangemann Challenge" story) �Furthermore, society's development of knowledge could ampHfy social differences in the same way: dueto reasons of age, training, and capacity far adaptation in very large sactors of the population. 5.- The need for public policies: the inevitability of technotogical transformation (but not of its social consequences} In light of these challenges it is important to be aware that, as absurd as it is to oppose technological transformation, there is no reason far us to have to accept its negative impacts, either from the territorial viewpoint ar from the social viewpoint. In fact, certain public policies can help to resolve, ar at least mitigate, these negative effects. These policies do not have to stem in any way from govemments' will to control the development of the web, either in its economic or cultural aspects. This constitutes a chimera that is impossible to accomplish from a technical standpoint. In addition, it would be absolutely counterproductive. In effect and quite counter to what it may seem, entering the new economy with a specific social model is the only way by which European countries can maintain and even increase the model of social protection and cohesion that characterizes them. Only through the increase in productivity derived by such a model will it be possible to achieve the necessary leeway for redistribution. Thus, rather than trying to limit or control the development of the network, the activity of governments must be directed at just the opposite: attempting to facilitate the adaptation of society to the network and of the network to societal potentialities. And avoiding that its development brings about an increase in inequalities and factions among social and territorial groups. In this sense, the formativa aspects upan which we can elaborate today are, in my estimation, fundamental: ensuring the quality of education (not only through the contents or the means available, but also through a substantial improvement of work conditions and the social consideration of those who do that work); incorporating ali social sectors, regardless of age or origin, in the �knowledge pertaining to new technologies (with "literacy" campaigns about the Internet); not allowing, at any cost, the differences among the various educational centers (rural/urban, public/private) to lead to inequalities in terms of opportunities far accessing the network. Along with the formative aspects, it is imperative to ensure, logically, the complete coverage (the more simultaneous the better) of the entire territory with infrastructures that permit equal access to the web. lf the opposite becomes true, the network's development will only lead to new marginal spaces. As such, far from being a technical discussion, the debate over the territorial development of the network is one loaded with political meaning: in reality, it involves the equality of opportunities among citizens, regardless of their origin and place of residence. And it means also a better profit far the countless investments made historically in now deserted land and villages. 6.- The strategic importance of local factors and policies In bringing these policies to term, in confronting these challenges, it could be assumed at the outset that the activities of local and regional powers - cities, and regions - are irrelevant. Thus, in a progressively interrelated world in which economic agents vastly surpass local situations, the question could be asked, "What importance can municipal or regional decision-making have?" But here we come upon the lovely paradox: in a network-based society, the importance of local factors, far from decreasing, actually increases. This is so because the enhanced ability to choose between situating activities in one place or another - placing a company in Barcelona, Lyon or Casablanca- increases the importance of the comparative advantage that can be derived from each location. This is the basis of the "local renaissancé" which has been discussed so much in recent years. This is the reason why local policies are taking on the highest importance. The success of the simultaneous policies of adaptation to the web and maintenance of the social protection systems of small countries such as Finland �ar The Netherlands provide irrefutable guidelines to follow in this field. The data concerning these two countries are both impressive and inspirational. In Finland, far example, 58% of the adult population has an advanced degree related to science or technology, the public and prívate investment in R+D is around 4% of the GDP, risk capital represents 0.15% of the GDP (compared to the European average of 0.06% and Spain's 0.02%) and the Internet is used regularly by 41.4% of the population. And ali of this occurs within the framework of a Scandinavian-level social security system. This, without a doubt, is the road to follow. The transition from the pyramid to the web, from a hierarchical society to a reticular one, opens enormous possibilities and presents important challenges. And the future of Europe depends largely on our capacity to confront these challenges from each and every one of our cities and regions. (Source: PM, From the pyramid to the web) 7.- From citizenship to the city. Saskia Sassen, 03.07.97, Transformations of Citizenship Saskia Sassen has highlighted with excellent criteria three partial yet strategic aspects of the political discourse regarding globalization. The first involves a loss of accountability regarding quasi-govemmental activities carried out by institutions, companies and prívate or deregulated organizations to whom the market structure has bestowed certain powers. A propos of this, it is certainly not too late to incorporate the example of opaque power of the agencies in rating the irresponsibility of a certain large consulting company in the Enron case. uunshrinking" the possibilities fer openness and accountability is also within reach for the political activities of citizens concentrated in cities. In my country, municipal pressure groups that demand higher quality energy infrastructures are creating an incipient counterbalance to the private companies that provide energy. The private services managing toll freeways are being obligated to enter into dialogue with municipalities affected by the terms �of their concessions. The large ports in the Internet and the society of knowledge offered by municipal libraries are competing with certain success to lower the connection costs controlled by the telecommunícation multínationals. In other words, the implementation of this new concept of citizenship that affects not only private persons but also important collectives can retum to cities and their new policies part of the power that disappears with this strategic consequence of globalization. Sassen finds the second strategic element of globalization in the growing importance of human rights. She terms this dynamic, "the ascendancy of the international human rights regime. In many ways, it reduces the significance of nationally based citizenship in terms of rights attached to individuals, no matter what the nationality in question might be. lmmigrants and refugees have ctearly been a crucial instance through which this intemational human rights regime has demonstrated sorne of its influence and power". Allow me to insist that the reduction of nationally-based citizenship in terms of rights attached to individuals finds its clearest reality ín terms of the city insofar as the city is the continent of many of these rights. 1 return to my former reference: a citizen of Barcelona coming from abroad can be a person deprived of certain rights derivad of "nationalíty", for example the right to work or to unionize. But an important battle is unfolding in arder to provide that citizen with all the rights of a citizen . Citizens have many rights, but not all: the right to vote is missing for sorne. In the new Barcelona Charter now passing through the prove of Congress, a window is open to the possibility of immigrants locally censed even if not nationally legalized, as well as of 16 to 18 year old youngsters to participate in the elections of their disctrict or neighborhood representativas. Comig back to Sassen, if she polnts out soma ot the positiva and strateglc aspects of globallzatlon, allow me to add to the role of international justice organizations that monitor human rights the many examples that deepen the exercise of these rlghts at the city lave!. Ona example of this would be the Networ1< of Rafuga Clties that taka in authors deprived of their rights to opinion In their countries of origin. Another would be the Network of Educatlng Cillas, that broadcasts around the world local experiencas within the framework of respect and deepaning of these rights. We could add to these the very existllflca of departments within the City Councll that specialize in promoting !hase rights within the city environment as wall as in intervening in moments and areas of conflict. And we should no! neglect to mantlon the citizen aspect of the NGO's that specialize in this area. Once agaln, it seems claar to me that lf globallzation does not serve to create a network for confronting hierarchy, not e single one of these positiva strategic factors such as the fomentlng of Human Rlghts wHI ever be achieved. Tribunal for the Milosevics and Bin Ladens, for su re, but services at the local level for immigrants without papers, as well. Even if In that last issue, established citizens have lo have recognized thair right to secura neighborhoods and decenl schools. Otherwise democracy befna such an lmperfect crealure, the b!nef¡js to �be obtaloed by caplta!lzlng on fgar are h!nt¡istlcal!y hlgh. Needfe$S to polnt lhe rac;t thal most fascjst reglmes haye come out of votes and nO! out o! "coups' . The thlrd strateglc element that Sassen menllons is precisely the crisis of the classic concept of democratic representation via the vote. By thls 1 mean the degree to which new and old collectives do not feet represented, l.e. feminists, human rights advocates, immigrants. lf she focuses her attantlon on !he progressive importance of international law, 1 also would llke to highlight the factors of proximity, solidarity and participation that oughl to characterize cities. The representation of the city does not escape the need to go further into the contradictions of that democracy that, in the sixties, wa oalled ''formal". But the city has (or can hava) very powerful lnstruments far overoomlng "formalism•. The citizen, whether lndivldually as part of a collective, feals this proximity to power by belng able to attend tha debates of their representativas In arder to promete publlc interest initiatives. Tha intensive application of the principie of subsidiarity recognlzed in the Europaan Carter of Local Autonomy can furthar optimiza the proximity of the citizenry to local powar lnsofar as thls Is eble to resolve a wider spectrum of neads and establish a broadar array of programs. Finally, the right of participation at the local leve! far surpasses the simple delegation of representation by means of the vote: topical municipal counclls and publlc heartngs are two examples. 1 have chosen to follow the pattern of this article by Sassan first and toremost out of en lnterest in her strateglo appreciation. Howaver, there is a sacond reason for this as well. lt involves the city. And !he city Is the most significan! meaos by which to damonstrate that tha process of globallzation is not necassarily a "zero sum game" in which increased global power m&ans dlminished local power. The city can add value or diminlsh disadvantages as long as the movement is from a hiararchical conception of political action to a web concapt. Both !he axtension of accountabillty as well as tha dafanse of human rights and represantation of minority or individual rlghts have two routas for compllmentary prograss: the "supranationar powars and influence (laws, lnstitutions, publlc opinion, etc) that are derivad from or are mechanisms of globalizetion, and the deepaning of local autonomy and establishment of challenges of coordinatlon or simply competition among lhese powers. 1 spoke before of a pessimistic scenario regardlng the globalization process as well as a contrasting one of optimism. Now that it Is in vague among certain individuals to qualify the Post-Fordian modal as a Nao-Schumpeterian modal, it would be a good idea to remamber why Shumpater forecast the fall of capitalism. 1 illustrate with the ever sharp and concisa words of Joan Robinson: "The increasa in the standard of living and tha diffuslon of aducation create a class of unsatisfied intellectuals that channel aod articulate the resentment ot tha masses In faca of toequality, inaquality without which capitalism cannot function. Above all, the business function becomes antiquated due to technologicai progr ess. Wth !he devalopment of the large-scala compaoy and experimental sciance, true lnnovation is reduced to routine and the buslnassman degenerates into a bureaucrat". This lncrease in the standard of living has occurred In developlng countries, and education has baen diffusad. Thare now exists a class of unsatisfied lntellectuals that denounce inequalities. But techoological progress has etimulatad the appearance of new, innovative entreprenaurs that, using experimental sciances as a basls, have lnnovated in nonbureaucratlc ways. And some·analysts, though lacking necessary indicators and about which 1will speak later, balieve that the models ot local progressive power are not indifferent to tha continuad fight against lnequafüy and !he resulting apparition of new opportun~ies for innovation. 8.- Global village or world of cities What stirs people up are cities because cities are the real probfem, the problem that is visible. But people's unstoppable instinct is to conglomerate, to live �The truly interesting thing is the way in which these vast new spaces are realizing that their fundamental intemal policy is the building of the backbone of a system of powertul cities: Eurocities and the Regions Committee, Mercocities, CityNet in Asia, United Towns of Africa, etc. Two years from now, in 2004, in Paris, the United Cities Organization will be created alongside the U.N.O. The fact is that an advanced group of daring cities have begun to construct a network of world cities. Even if we speak of cycles of optimism and pessimism, we ought to speak about the accumulation of future phases and past phases, in each moment of time, with more or less dramatic adjustments). Sorne bibliographical references and sources on thls process of creation of Uniled Cilies along side the Unlted Nations include the following: Río-Barcelona Oeclaration 1992***: two hopes with the name city. Agenda 21. The works by J. Borja'*, M. Castells**, Jorge Wilhem, F.E. Cardoso, M. Cohen (World Bank..): J would call them "sociologists in the conques! of action". 1 should add Jaime Lemer. lstanbul OO. AMCAL Declaratlon (Assembly of Clties and Local Authorltles)'*. HABITAT Declarallon 2••. Amsterdam, May 15-16, 1997. European summlt of reglons and clties. Final Declaration. Rapport Stoiber-Gomes. Final PMM Speech** European Charter on local autonomy ••. Councll of Europa. European Union Treaty. Preamble. Cities in a Globalizing World: Global Report on Human Setllements 2001 Jan. 25-30, 2002, World Social Forum. Porto Alegre Befare coming to the last point in my proposal, 1judge it necessary to qualify the premature appearance of the concept of globalization and of the global village in one of the following ways: • as a sublimation based on a thin empirical veneer; • as a genuine hope of peace; �prices in poor sections is good and pulling them down in rich ones is also welcome. 3. Creating a battery of common indicators, with cultural fork if necessary. Towards a virtual market of cities on the following issues: 1) pollution, 2) noise, 3) crime, 4) accidents, 5) housing costs, 6) education levels, 7) health (life expectancy, infant mortality, UBA cost), 8) justice, 9) public transportation commercial speed. These are the analytical, behavioral and policy implications of the socalled Barcelona model. To wrap things up, let me conclude by saying that the radical critique of the neoclassical model has become oldish. The assumption of a fully informed market is more real today than during the first half of the last century; the mobility of production factors has grown to levels unimaginable in those times (who remembers the Hecksher-Ohlin theorem ?), and even the divisibility of productlon factors is greater. One could certainly maintain a radical criticism of static analysis { of the "terrible pedantry of static analysis" of which talked Joan Robinson). But economic analysis offers two equally plausible exits: A system of hierarchically arranged cities that operate independently from the main centers of power where only the first tier plays a significant role in a society close to total globalization. Ora system of network cities that compete, cooperate, unite and innovate by providing added value, minimizing inconveniences and strengthening the advantages of a globalized world. Therein líes the challenge. The first is a rather static model providing a good analytical tool. The second is a rather dynamic model clase to economic policy. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cities in a global World: from the pyramid to the web ... with a few steps between Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Nadal, Joaquim de Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-03 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Ciutats Globalització Description An account of the resource 15 p. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/8/2765/19971028_ModelBarcelona_Eina_PM.pdf f9b52fedf3987af999f6576ffb1093bb PDF Text Text MODEL BARCELONA" Conferència a l'escola de disseny EINA. 28 d'octubre de 1997 Estimat Ràfols, Antònia Miserachs; estimats amics. Em trobo molt a casa meva, però tractaré de fer l'esforç de fer un discurs mitjanament acadèmic que és del que es tracta, puix que això és el començament d'un curs. Després hi haurà una mica de diàleg -perquè així també m'ho han demanat- i per tant, no faré més referències, en aquest moment precís en que som, en tot cas en el diàleg, i m'atindré al tema que se m'ha demanat, el model de Barcelona, si és que realment existeix un model. Doncs bé, probablement sí. Tot ens fa pensar que algunes de les coses que estan passant en altres ciutats europees en aquest moment -i potser inclus a ciutats d'una mica més enllà, té a veure amb algunes de les coses que en aquesta ciutat han passat en els darrers anys. En la mesura en què així sigui podem parlar efectivament d'una activitat modèlica, o d'una transformació modèlica, no en el sentit moral sinó en el sentit tècnic. Una experiència d'una ciutat que s'ha convertit, en certa manera, en un referent. Londres en aquests moments s'està llençant com la ciutat del segon mil·leni i en vol fer una gran celebració i em penso que té tots els números per aconseguir-ho. També Roma, en la mesura en què ha estat candidata per l'organització dels Jocs Olímpics i ho és amb èxit per la celebració que ningú no li pot discutir del Jubileu de l'any 2000. Però també Bilbao, perquè ha fet de la inauguració del seu gran Museu Guggenheim de Frank O. Ghery un element de reconstrucció de la identitat urbana. Ningú no dubta que el Bilbao posterior a aquest museu serà un Bilbao diferent. En primer lloc, perquè serà una ciutat coneguda, de la qual es parlarà, i no pas per noticies dolentes, sinó per noticies de caràcter cívic, de caràcter cultural, de caràcter positiu i projectiu. D'altra banda, perquè la forma impressionant d'aquest nou museu és ben segur que es convertirà d'alguna manera en la presentació de Bilbao davant del país i del món. i �Encara hi ha un seguit d'altres ciutats que d'alguna forma estan convertint el seu futur en un projecte que en alguns aspectes té a veure amb el que a Barcelona ha estat la transformació d'aquests darrers anys. Unes perquè converteixen l'esdeveniment en excusa o en argument de la seva transformació; unes altres perquè fan de la cultura un element urbanístic; unes altres, finalment, perquè fan de la complicitat entre el sector públic i el sector privat com diríem ara -o entre la ciutat i el ciutadà com diria Aristòtil o com diria qualsevol-, una arma important o un principi important de l'acció en aquesta ciutat. Efectivament, si comencem a preguntar-nos en què consisteix el model Barcelona, aquests elements que hem anat trobant d'una forma una mica desordenada, reflectits en altres ciutats, els podríem ordenar, i els haurem d'ordenar; crec que serà una obligació fer-ho. Serà una obligació per nosaltres convertir l'experiència d'aquests anys en alguna cosa (amb això no vull dir que s'hagi de momificar, s'hagi de convertir en un model per no tocar) perquè la seva transformació futura -que ha de seguir i que està seguint, i es veu i es nota-, necessitarà d'una certa codificació del seu passat. I a més, perquè, no ens enganyem, una de les coses que Barcelona pot exportar (hi ha moltes coses que Barcelona no té i només cal passejar-se una mica pel món per veure-ho), tanmateix n'hi ha una que sí que tenim i que per tant haurem d'aprofitar, serà la codificació d'aquesta experiència, que d'alguna manera és exportable, que és repetible, que és vendible en el bon sentit de la paraula. Parlem d'algunes de les característiques que probablement s'hauran de fer servir, i m'imagino que serà un procés que durarà un parell d'anys com a mínim (em refereixo a aquest procés de codificació del que és el model Barcelona.) De bell antuvi el que se'ns acut, i vull compartir amb vosaltres, és la idea que en primer lloc la complicitat pública i privada, la complicitat entre ciutat i ciutadà, ha estat un element fonamental. La meva interpretació és que aquesta complicitat es deu a molts factors que no es poden resumir breument, però si haguéssim d'esmentar un element més destacat, probablement seria el fet històric: el fet històric que Barcelona ha estat una ciutat a la qual li han prohibit d'existir totalment durant quaranta anys -durant la dictadura franquista-; una ciutat d'alguna forma aleshores símbol de la resistència d'aquella dictadura, símbol per a propis i per a estranys. Aleshores va anar pensant en el seu futur d'una manera quasi diria 2 eina.doc 21/05/98 �exhaustiva i metòdica, en el camp de l'urbanisme, els arquitectes, els urbanistes, en el camp de l'economia, en el camp del paisatge, en el camp de la cultura. Alexandre Cirici i Pellicer va començar a pensar com hauria de ser un museu d'art contemporani que no va poder fer. Els planificadors van començar a pensar com havien de ser les rondes, que no les van poder fer: no van tenir ni l'esma, ni els diners, ni el coratge polític, ni potser inclus la necessitat de fer-les. L'Escola d'Arquitectura va anar produint els seus esquemes i les seves idees. D'aquesta manera, quan va arribar la democràcia tot estava d'alguna manera preparat, era com una fruita madura, només s'havia de sacsejar una mica l'arbre perquè la fruita caigués, i el sacseig van ser les eleccions democràtiques, el sacseig va ser el fet que Barcelona tingués una governació democràtica. Jo aquí vull, no políticament, sinó acadèmicament, fer un homenatge a Narcís Serra, que va ser el primer alcalde, i per tant, qui va donar el to i el La que després tots els altres vam seguir. Tots, vull dir, no només els qui estàvem a l'Ajuntament, sinó també tots aquells personatges de la ciutat i els ciutadans que van contribuir a través d'aquesta complicitat a transformar la ciutat. Però primer, qui va haver d'inventar-se una nota, cantar-la i arriscar-se a equivocar-se o no, a fer un gall o no fer-lo, aquest va ser Narcís Serra, i no va fer un gall. No va fer un gall, i aquesta seria la segona característica que voldria esmentar, perquè va entendre que sense diners -perquè no n'hi havia- el que s'havia de fer eren coses de molta qualitat però molt petites (l'urbanisme de sargidora com va dir en Narcís). En això va tenir el coixí, diguem, la possibilitat de tirar mà d'una teoria ready-made com diuen els anglosaxons, que ja estava feta, sobre les ciutats i l'urbanisme, i sobre Barcelona en particular, que deia que el que s'havia de fer era monumentalitzar la perifèria i higienitzar el centre. Una teoria, doncs, que van desenvolupar l'Oriol Bohigas i tota l'Escola d'Arquitectura durant uns anys, hereva d'alguna forma del Noucentisme i, mes enllà del Modernisme, i que ens venia a dir que Barcelona havia de ser gran però al mateix temps havia de ser ordenada. I aquesta ordenació havia d'aconseguir-se, per una banda, per no donar per perdut mai un pam quadrat de ciutat i menys en el centre, en el centre degradat; i en segon lloc, per donar de nou o donar per primer cop als anomenats suburbis, a la ciutat que no era ciutat, la dignitat de ciutat. 3 eina.doc 21/05/98 �I de fer-ho, no només sobre la base d'inversions econòmiques i d'inversions inclús diria tècniques, sinó també a base d'inversions culturals, a la base de tenir la capacitat de simbolitzar la ciutat en la perifèria, de fer dissenys de gran qualitat. I us asseguro que un dels primers dissenys dels temps de Narcís Serra que va portar més treball i més feina, que va ser tractat com una autèntica joia, no solament com un disseny arquitectònic urbanístic funcional, sinó com si fos una obra d'art -i és una obra d'art-, és la via Júlia. Ara que estic a Roma parlo d'aquestes coses amb una altra visió. La via Júlia era una de les vies romanes que aquí van arribar, i havia estat sempre un carrer pràcticament sense personalitat, un desnivell més que un carrer, un desnivell de banda a banda enormement important que feia que aquell autobús que es deia "l'R" de Roquetes anés fent bots per sobre la via com el tramvia de Mataró, com diu la cançó. Doncs bé, allí els serveis urbanístics de l'Ajuntament van fer una autèntica obra d'art. Van estudiar cada una de les entregues, com diuen en el llenguatge dels moderns poetes que són els urbanistes per designar el punt en el que la línia construïda es troba amb el relleu preexistent. I ho van fer d'una forma que casava efectivament la pendent lateral amb la pendent del propi carrer en el sentit descendent, i van aconseguir una obra d'art que el poble va interpretar immediatament com a seva. Va interpretar que efectivament la via Júlia era el Passeig de Gràcia del pobre, de l'obrer, del treballador i que finalment els suburbis de Barcelona tenien el seu passeig, tenien un lloc on avui encara si hi aneu és emocionant de veure com està constituït com una autèntica fàbrica de ciutadania. Allà és on els codis urbans de tota aquella zona de Barcelona s'identifiquen, allà és el centre: com diuen ells "ara ja no hem de baixar a Barcelona per comprar" allà és on tenen les compres de prestigi, d'un cert prestigi, les reunions socials i meetings polítics per descomptat, que són una festa en cada una de les campanyes electorals que hi ha. Bé doncs, complicitat i, per altra banda, qualitat a baix preu, que era un preu molt elevat des del punt de vista del valor perquè darrera hi havia tota una tradició que com he dit s'havia anat acumulant per fer possible aquestes petites obres, no enormement cares, però que deien a la gent alguna cosa que va ser absolutament necessària per fer després la gran transformació, que era: "us hem entès i no abusem, sinó que el que fem és un 4 eina.doc 21/05/98 �urbanisme perquè l'entengueu". Quan la gent va entendre l'urbanisme que s'estava fent a baix preu, (i citaria com exemple una qualsevol de les places de Grràcia que aleshores es van fer -la més menuda de totes, la plaça Trillas-), com una prova de qualitat i una pista d'esperança, això va fer que la gent pensés que finalment aquests que havien entrat, demòcrates i més o menys joves, barbuts alguns, era una gent de la que et podies fiar perquè estaven fent coses que servien, que no eren la solució de tot però que ho podrien arribar a ser. Penseu que en aquell moment hi havia aquella expectativa immensa que tot havia de canviar, que la democràcia era una vareta màgica que ho havia de transformar tot, i tot no s'estava transformant. Era el moment del "desencanto". No sé si recordareu la premsa d'aquella època, imagineu-vos el Tele-Exprés o qualsevol diari d'aquell moment. Doncs bé, parlem del "desencanto" que venia d'uns primers anys de transició democràtica que no duien massa a res, i vet aquí que de cop i volta hi va haver alguna cosa que sí duia a un lloc, a una certa qualitat i a una certa reconciliació de la ciutadania amb la ciutat a través del disseny urbanístic i dels serveis socials -dels quals no he parlat però que van ser tan importants-, dels serveis personals que teníem aleshores com el propi urbanisme. Va ser això el que va permetre després el tercer element, que és la gran transformació. La gent no s'hauria apuntat a la gran transformació si no hi hagués hagut aquestes pistes de complicitat inicials, crec jo. I la gent les va acceptar. A Berlín durant tots aquests anys en què nosaltres vam fer el que vàrem fer, no van poder traçar un quilòmetre d'autopista. Ara potser podrien, perquè els ha caigut al damunt el fet abassegador de ser la capital d'Alemanya. Berlín s'ha convertit ara no en una ciutat que es transforma sinó en una nació que transforma una ciutat. Això que no m'ho senti dir l'alcalde de Berlín, però Berlín ara és un projecte nacional. Barcelona també ho va ser i després ho direm, és una quarta característica: Barcelona és la capital d'una cultura, i per tant, no és només una ciutat que es fa, sinó que es fa i representa alguna cosa més, i per tant admet uns inputs i uns factors, unes aportacions, que van més enllà de la pròpia ciutat. En el temps en què una ciutat normal com podia ser el Berlín dels anys setanta no era capaç de fer mig quilòmetre de ronda perquè els verds hi estaven en contra, o els veïns, o perquè no 5 eina.doc 21/05/98 �hi havia diners, o per raons polítiques, o per les raons que fossin, en aquest mateix temps a Barcelona es va forjar l'aliança que va permetre que es fessin trenta quilòmetres de ronda, no perifèrica sinó interior (perquè aquest és el secret de la Ronda: que és interior). Jo ara visc sobre una ronda, a Corso Itàlia, que és una de les rondes de Roma, i és un desastre el soroll que fa. És veritat que hi ha trossos de la ronda de Barcelona que encara tenen problemes d'aquest estil, però fixeu-vos que a les rondes de PAcebillo -que són una gran inversió-, hi ha una fusió de la potència del disseny amb la qualitat, quelcom que havíem heretat d'aquesta primera fase, amb la seva preocupació enormement sentida pel disseny modest. Crec que està caracteritzat per aquesta mena de sobreposició, molt explícitament en un tram, per aquesta mena de voladissos que hi ha a sobre, que a mi m'enamoren perquè és realment l'aprofitament de l'espai fins a l'extrem. D'aquesta falta d'espai els catalans en fan realment, i els barcelonins en aquest cas, un art; com sobreposar en un espai molt petit una colla de funcions, fent-les totes elles possibles: l'habitació i el transport al mateix temps. Aquella via Favència, una altra d'aquestes vies romanes que teníem que eren un barranc, efectivament s'ha convertit en una via que fa una funció important. Tot això no hauria estat possible, reitero, probablement, si la gent no hagués entès que aquelles obres no es feien per fer-les, sinó perquè les feia una gent que sabia que el que feien calia, i que no tenien mai un sobredisseny. I d'altra banda, diguem-ho tot, perquè hi havia un moviment de veïns impressionant que si et passaves de curt doncs t'ho imposava. I les rondes van ser aquest compromís de mesos i mesos de discussió amb uns veïns que volien molt més túnel, molta més cobertura, fins que es va arribar a un compromís quejo penso que és un compromís, tornant al títol de la xerrada, modèlic. Hi ha, d'altra banda, equilibri social. El fet d'haver aconseguit mantenir la diversitat en el centre històric ha estat important. Dic perquè: els centres històrics de les ciutats europees de la postguerra s'han especialitzat, o bé en població de la tercera edat (això totes una mica), o bé en població immigrada (algunes), amb una certa degradació de la qualitat de vida, dels estàndars de netedat, dels serveis, de la seguretat, etc. 6 eina.doc 21/05/98 �Aquest és un perill que a Barcelona existia i no només existia, sinó que es va desfermar. Hi va arribar a haver una situació de degradació molt forta: recordem l'any 84, el moment en què la gent va arribar a identificar (no només a Barcelona, però a Barcelona també), la democràcia amb la inseguretat. Cosa que els que no tenen gran afició per la democràcia, o inclus diria per la política, tendeixen a utilitzar molt sovint: la democràcia significa una pèrdua de referents, equival a un "campi qui pugui", on tothom fa el què vol, i per tant, "lògicament" ha de venir la brutícia, ha de venir la delinqüència, ha de venir la inseguretat. I bé, aquesta inseguretat, i aquesta és una característica del model d'aquesta ciutat o de la transformació d'aquesta ciutat en aquells anys, no era combatible només sobre la base de les forces de seguretat. El que calia fer per combatre aquella inseguretat, aquella anomia, aquella falta de sentit de la ciutat central, en què en moltes ciutats ha acabat consistint el centre, en moltes ciutats americanes però també algunes d'europees, era utilitzar totes les eines al mateix temps, totes les que teníem: les econòmiques, les culturals, les urbanístiques per descomptat, i les policials. Normalment a un urbanista se li parla de seguretat i de forces policials i s'esvera, a un assistent social se li parla d'urbanisme i diu que no serveix per a res. Bé doncs, el secret de Barcelona va ser, penso, saber posar al servei d'una política específica, d'un tros de territori, per tant d'una política territorial, totes les eines alhora. Això un estat no ho pot fer, i quasi diria que una autonomia tampoc, perquè són massa grans. Perquè sent tant grans s'han d'especialitzar, han de tenir ministeris que només tractin o de sanitat, o de seguretat, o d'obres públiques. Però el que no poden és tenir una persona que comandi al mateix temps totes aquestes eines. Una ciutat ho pot fer, i més que una ciutat quasi diria un districte d'una ciutat que se sap capaç de fer-ho. El que es va fer a Ciutat Vella va ser justament això: posar en mans d'un sol, no dic d'una sola persona però sí d'un sol grup de persones (i d'alguna persona molt en particular, i aquí he de citar l'alcalde Joan Clos, que va fer les seves primeres o segones armes municipals justament en aquell territori); dèiem, posar en les seves mans tots els mitjans que teníem i inclús aquells que potser no teníem. Així, vam fer una empresa que es va dir Promoció Ciutat Vella, que molts encara des de la dreta i des de l'extrema esquerra m'imagino que deuen discutir i encara consideren quelcom pecaminós, perquè no s'adiu exactament amb què és una empresa ni amb que és un Ajuntament. És una empresa que fa habitatge 7 eina.doc 21/05/98 �efectivament, que fa rehabilitació, però que també és capaç d'entendre's com a empresa pública o mixta, en la què tenim majoria, però en la qual una colla d'empreses de servei públic i financeres hi estan com a socis perquè hi tenen un interès, perquè de la millora d'aquell barri se'n deriva que els rebuts de l'aigua o de la llum es paguen, diguem-ho clarament. I bé, aquesta empresa va ser capaç, al carrer Jovellanos -per exemple- de posar-se d'acord amb els comerciants perquè ells paguessin una part de les obres, que en l'altra part eren finançades per ella mateixa. Aquesta possibilitat de posar-ho tot en la mateixa mà sobre un territori donat és el que distingeix una ciutat d'un altre qualsevol nivell de govern. En què és diferent una ciutat d'una nació, d'una nacionalitat autonòmica, d'un estat, d'Europa? És diferent en això, en què hi pot haver un mando, una governació, un leadership que sigui territorial i multisectorial. S'ha de posar la divisió funcional o sectorial de les actuacions sobre aquest territori en una sola mà per tenir una política de rehabilitació total del territori, inclosa -com he dit- la política cultural, la universitària, la de localització d'equipaments, la de reanimació comercial, les rebaixes fiscals i les subvencions compensatòries d'impostos a aquells veïns, propietaris o comerciants que col·laborin en aquesta feina. Tornem, doncs, a la complicitat, perquè acaba sent un element del model. Podem parlar d'algunes de les campanyes que s'han fet en aquesta ciutat, com "Barcelona, posa't guapa", que va començar la Mari Sampere, (quan la campanya encara no es deia així), amb una escombra a les Rambles, tractant d'induir els veïns a que fessin el mateix. Amb una gran ingenuïtat per part nostra, segurament, però amb una certa tossuderia que va fer que finalment i gràcies a personalitats importants de la ciutat, que van entendre que allò s'havia de fer i que van admetre que la publicitat no era dolenta, que era bo que un gran pintor sortís al costat d'un anunci, dient "Posa't guapa" (quan semblava una paraula com feta per a usos de poca categoria). I tanmateix la ciutadania va entendre que això era important, que era un gest d'humilitat de la ciutat, dels artistes i de les personalitats de la ciutat, perquè ells estaven interessats també en què la ciutat canviés de qualitat. És cert que tot això no tindria probablement uns efectes positius, uns resultats tan espectaculars com es diu -i crec que és cert- que s'han donat en aquesta ciutat, si no fos 8 eina.doc 21/05/98 �perquè hi ha aquest altre element d'un cert imaginari col·lectiu compartit que va més enllà de la ciutat; si no en féssim esment faríem trampa. Barcelona està jugant a representar Catalunya. Catalunya és alguna cosa més que una ciutat, és una cultura nacional que ha estat oblidada històricament, i en aquesta vitalitat de la ciutat hi ha, d'alguna forma, una representació de la vitalitat de tot un país que se sent representat. Fa quinze o vint anys les comarques no baixaven a Barcelona, es perdien. Al pagès de Rupià 0 al pastisser o a qui fos, probablement li semblava que agafar el cotxe i ficar-se a Barcelona era perdedor, era horrible, i que més valia no acostar-s'hi. I ara, en canvi, els divendres a la nit veieu que hi ha molta gent que entra, quasi tanta com gent que surt, perquè efectivament Catalunya ha adoptat Barcelona com la seva capital. I ho ha fet no perquè els llibres ho diguin, perquè els llibres d'escola obliguin, o perquè hi hagi una llei -com aquesta que es volia fer de l'himne "nacional" tan divertida- que digui que t'has de quadrar davant de Barcelona o que hi has d'anar una vegada cada tres setmanes. No obstant, vénen un cop cada tres mesos potser, o cada tres setmanes. I vénen perquè consideren que Barcelona representa el país, i això s'ha produït, per tant, no per decret, sinó justament per una mena de mútua entesa entre la ciutat que representa i les ciutats o les comarques representades. Després podríem parlar de les rondes i altres grans obres, i amb tota certesa hauríem de parlar dels Jocs Olímpics, però no vull parlar dels Jocs Olímpics perquè em fa l'efecte que si ens concentrem només en això, que és el nom de la cosa, no estaríem parlant de la cosa. Jo us he parlat de la cosa i de les seves característiques, del fenomen, del que ha succeït, de les seves lleis internes, i no pas del seu envoltori, del fenomen que li dóna nom, encara que és enormement important. Perquè una altra cosa que hem descobert aquests anys en aquesta ciutat, crec, és que les coses s'han de fer i a més a més s'han de dir. Que la gent no accepta només la transformació si no va acompanyada de l'explicació i l'argument de la transformació. 1 vet aquí que els Jocs Olímpics van ser l'excusa perfecta. He explicat mil vegades i alguns de vosaltres suposo que estareu avorrits de sentir-ho, però quan un dia entrant a la Monumental a un concert de Miguel Ríos amb el meu nano (que ara té disset anys i que aleshores en devia tenir cinc o sis, perquè el portava a coll) se'm van tirar al damunt uns 9 eina.doc 21/05/98 �venedors de sandvitxos que protestaven perquè la Guàrdia Urbana no els deixava estar venent a la porta de la Monumental; doncs bé, finalment aquesta discussió, amb crits, va acabar quan el senyor que portava la manifestació, la persona que anava al davant, em va fer l'ullet i em va dir, "Què? Ho tindrem o no ho tindrem?". I es referia, no cali ni dir de què es tractava, es referia als Jocs Olímpics; i li vaig dir, amb la mateixa complicitat, que ho tindríem. Els Jocs eren l'excusa perfecta per la complicitat. Aquesta complicitat no es va produir només pels Jocs, estava produïda per aquest procés anterior que he dit: de serveis personals, de serveis socials, de seguretat, de bon disseny, de bona ciutat, d'espai públic, etc. Però sense els Jocs no s'hagués pogut manifestar de la mateixa manera, perquè els Jocs van ser la festa d'aquesta transformació i l'excusa perfecta per a celebrar-la. És com si tu has arreglat la casa i un dia necessites convidar els amics perquè la vegin. Doncs bé, els Jocs van ser el dia que Barcelona va convidar el món: "Passin, passin i vegin el piset". Com a la vida de les persones, la vida de la ciutat segurament necessita d'aquestes festes per poder-se ensenyar. Hi ha aquest narcisisme mínim que tots necessitem per viure, encara que a vegades n'abusem. En tot cas, Barcelona va fer servir aquesta ocasió també d'una manera probablement exemplar. Almenys així ens ho han dit després. Jo us diria que finalment, i això ja és una qüestió més de present i quasi de futur que no pas de passat, la preocupació per la logística i per l'estratègia ha estat fonamental en aquest model. La preocupació perquè no s'assequin les deus del creixement, de la vitalitat, que no falli per enlloc l'equilibri; perquè podria passar que tinguéssim una ciutat perfectament dissenyada, per exemple, i inclús ben finançada, culturalment robusta, però que si no té una bona connexió telemática o ferroviària amb el centre d'Europa, d'aquí uns anys ens podríem trobar que lentament, i amb una qualitat de vida extraordinària i amb un narcisisme absolutament satisfet, la ciutat lentament i sense adonar-se s'anés enfonsant. Aquesta preocupació hi ha estat sempre, hi ha hagut sempre aquest doble pensament de projectar i pre-projectar els fets posteriors. Abans dels Jocs Olímpics es va fer el "Pla Estratègic 2.000" per tractar d'aguantar l'estrebada immensa de la desmotivació que podia venir després de la festeta. És com el dia que has de recollir les cerveses i netejar el terra, i 10 eina.doc 21/05/98 �tot està brut, i no tens cap festa per davant fins molt més temps després. Barcelona va saber en un moment determinat llançar-se a projectar l'any 2.000 quan encara estàvem al 90, i per tant, abans del 92. Altres ciutats han tingut una estrebada immensa que les ha enfonsat després. Bé, potser no podem dir enfonsat perquè les ciutats no moren. Des de fa bastants segles no n'hi ha que morin, ni Hiroshima que se la van carregar del tot no ha mort. Però hi ha ciutats que han patit moltíssim després de grans avançades, i jo crec que aquesta ciutat va saber pre-pensar el futur en un moment adequat, amb una estratègia, i aquí el que va ser realment emocionant va ser veure com la complicitat funcionava a la pràctica, no només en el terreny de la il·lusió o en un moment determinat, sinó amb una certa continuïtat que, quejo sàpiga, no s'ha perdut, sinó que aquest tipus de plantejament com ara el Pla Estratègic segueix tenint un públic fidel. La ciutat de Barcelona ha après a guanyar-se la vida com a ciutat. No espera res de ningú, i quasi diria que ni tan sols de Catalunya, en aquest sentit, perquè de Catalunya ha tingut la significació, que és impagable ( sense això no haguéssim fet tot el que hem fet, ja ho he dit). Però no des de la Catalunya oficial, que de fet s'ha mirat tot això amb una certa parsimònia i amb un cert escepticisme, inclus de vegades amb una certa reticència. Però Barcelona crec que ha sabut, i això ha de formar part del model, sinó no seríem justos, ha sabut que la vida, o se la guanya ella mateixa, o ningú no li donarà. Bé, això és el que fa, i acabo, que avui Barcelona pugui dir a les altres ciutats "juguem a aquest joc". Totes les ciutats d'Europa haurien de poder tenir llur projecte, i el tenen; totes les grans ciutat d'Europa haurien de poder tenir llur llei, i no la tenen. Londres la té en aquest moment, Londres té ja un green paper -que a Anglaterra vol dir que hi haurà una llei al seu moment-, que diu que es constituirà el G.L.A., no el G.L.C. que existia abans, el Greater London Council, pero sí Greater London Assembly o Authority, amb un alcalde metropolità que serà purament estratègic, logístic (purament, però purament és molt.) Crec que Barcelona ara pot dir a aquestes altres ciutats amb les que ha compartit el pa i la sal d'uns anys interessants (premonitoris del que seran els grans canvis del segle XXI) "juguem 11 eina.doc 21/05/98 �al joc", juguem al joc d'una Europa entesa com sistema de ciutats, en el que cada ciutat tingui la pròpia llei. No que no hi hagi cap altra llei: sense les lleis de l'estat no aniríem enlloc. Els estats han representat el progrés des del segle XVIII i des de la Revolució Francesa. Sense això no hi haguessin hagut ni comunicacions, ni escola pública, ni nivells mínims de salut pública, ni millora de la salut de les persones que formen la ciutat, de la salut física i de la cultural. Però és ben evident que els estats, que han garantit això, ara estan superats d'alguna forma per dalt, perquè si volen seguir sent estats i garantint totes aquestes coses que han garantit fins ara, han de crear una moneda entre tots, una de sola (els europeus em refereixo). I si volen que hi hagi salut, i que hi hagi seguretat, i que no hi hagi narcotrafic 0 terrorisme o especulació monetària (com ahir, com aquests dies) s'han d'ajuntar. Els estats no poden seguir existint com a tais i pensant que ells són els que ho garanteixen tot. Ho saben, però per altra banda està passant que per sota hi ha gent que els està dient "no cal que ho feu tot, no només allò pel qual us heu d'ajuntar entre tots per poder-ho seguir fent, política monetària, etc., no fareu,... sinó que altres coses tampoc les fareu perquè les farem nosaltres", i les faran les ciutats, probablement. En aquest camp, Barcelona avui està dient a les altres ciutats -em refereixo a Barcelona com a experiència de tots aquests anys-, els està dient: "juguem al joc de les ciutats", aquesta mena de joc no de monopoli precisament, sinó de tot el contrari. El joc de la competència i la col·laboració. Aquest és el joc a què juguen les ciutats europees. Els altres continents, tots molt respectables i admirables, segurament millors que no pas l'europeu en molts sentits, hi ha una cosa que no tenen cap d'ells: un sistema de ciutats com Europa. Un sistema de ciutats com l'europeu, que (des del satèl·lit ho deuen veure) és molt més atapeït que tots els altres. És enormement car. És com si tinguessis una casa barroca en lloc d'una casa funcional, on a cada racó hi ha una joia que l'has de netejar cada setmana, suposem, i s'han de fer obres sovint perquè tot estigui tal com ha d'estar. 1 tanmateix, tot i amb aquests costos, els beneficis que dóna aquest sistema de ciutats són més alts que els costos. És a dir, és un sistema car però molt més productiu. Es paga els seus costos, la seva carestia, i encara dóna una mica més. Això s'aconsegueix i s'aconseguirà mantenir, si hi haurà un triangle universitat-ciutat-empresa que funcioni. Aquest triangle que Barcelona una mica en aquest moment està proposant és el triangle Universitat (el 12 eina.doc 21/05/98 �coneixement com diu l'alcalde, de la ciutat del coneixement parla ell), Universitatconeixement per una banda; ciutat, l'acció pública de tots junts, l'Ajuntament, la ciutat; i d'altra banda l'empresa. L'empresa no entesa només com els empresaris, sinó com empresaris i treballadors, l'empresa com aventura, com a risc, que és una de les coses que a vegades en aquesta ciutat ens falta. I acabo aquí deixant un punt picant, un punt interrogant: si tindrem prou capacitat de risc. Perquè si no la tenim, anirem tirant de veta del nivell de capital acumulat que tenim i de la qualitat de vida que hem aconseguit, lentament decandint-se perquè ens faltarà l'aposta que cal. Si no la fem anirem decandint, i si la fem i la guanyem, només apostant fort aconseguirem mantenir o inclus millorar el nivell. Aquesta ciutat té un sol perill, probablement, o un gran perill, i és que s'hi viu molt bé. I ho dic tenint en compte que hi ha gent que viu molt malament, però diguem que inclús aquesta gent que viu malament té més a prop un exemple o una esperança de poder millorar. Ho diria urbanísticament, ho diria culturalment, i ho diria socialment i econòmicament, més que en altres ciutat, no molt més però més que en altres ciutats. I el gran perill d'una ciutat que visqui bé és que s'hi acostumi, que es pensi que ho té per dret diví -i no ho té per dret diví-, que s'oblidi d'aquella veritat inicial que hem dit, que ens ho hem de guanyar. Hi haurà esperit de risc? Hi haurà capacitat de trencar motlles, de substituir les coses que caldrà substituir, de canviar-les, de trencar determinats ídols, d'oblidar determinats protagonismes? Sense aquest oblit, sense aquesta capacitat de transformació, la vida que ha d'omplir els nostres carrers i les nostres universitats i les nostres empreses, no sorgiria. Per tant, acabo amb una demanda, una mica, no diré iconoclasta, però sí una demanda d'una certa capacitat de trencar motlles, de no respectar tot el que està adquirit com a veritat i que comença a deixar de ser-ho. Acabo amb aquestes paraules, agraint-vos per altra banda la vostra nombrosa presència que em fa enormement feliç. 13 eina.doc 21/05/98 �TRANSCRIPCIÓ. PREGUNTES INAUGURACIÓ CURS EINA NOTA: En molts casos la pregunta no se sent bé o es perden moltes paraules. Quan és així he provat de fer-ne un resum, que potser no coincideix exactament amb el que es va dir. Pregunta Si em deixeu començar, amb el vostre permís. No sé si referir-me al ciutadà Maragall, en el cercle més pròxim a l'amic Pasqual, o a qui jo sempre tindré en el meu cor, que és l'alcalde. El nostre alcalde, l'alcalde de Barcelona. Jo crec que avui més que venir a ferte preguntes, estàs aquí per estar amb nosaltres, i per escoltar-te, més que fer-te preguntes, que ja n'has respost moltes en aquests anys de ser alcalde de Barcelona. Però has parlat d'alguns aspectes com la complicitat, aquesta complicitat sense la que Barcelona no seria el que és, i una mica estava pensant que Eina també és còmplice d'aquesta història. L'època de la resistència de finals dels anys 60 - principis dels 70; l'època de l'expansió en els 80, parlo d'Eina, ... l'expansió dels anys 80 - principis dels 90, i una mica la consolidació actual que correspon paral·lelament amb la història de Barcelona, la història recent de Barcelona... Voldria doncs... més que preguntar-te, que ens parlessis d'aquestes complicitats: la d'Eina que és la nostra, però també la d'altres institucions que han jugat aquesta carta, han confiat en l'Ajuntament, han confiat en la ciutat, i que han aconseguit grans èxits. Resposta - Eina és un cas que si no fos per pudor, que m'ho impedia, hauria pogut posar com exemple de tota aquesta complicitat. I us explico breument -per a la resta del públic, no per tu ni per vosaltres- la història de com es va refer això. Aquesta és una finca dels Sentmenat que el Director d'Urbanisme, en aquell moment en Busquets, va singularitzar com una cosa que la ciutat havia de preocupar-se que no es perdés, i amb un esforç important en un moment en que els "quartos" no sobraven (mai no han sobrat), amb un esforç important va aconseguir, penso que va ser de la família, una opció de compra. Ens vam quedar tranquils perquè vam pensar "això no ho tiraran". Vet aquí que un bon dia ens vam trobar un gran promotor de la ciutat que ens va dir: "Què voleu que faci a can Sentmenat?". "Que volem que facis? No faràs res perquè tenim una opció de compra", "No, vosaltres heu firmat una opció de compra amb una societat anònima, no?". "Sí, bé, 14 eina.doc 21/05/98 �amb la família, que van constituir una societat...". "Doncs és que jo tinc les accions d'aquesta societat". Veieu com aquesta complicitat, aquestes aventures i aquests projectes que han sortit bé han tingut tots ells els seus moments de suspens. I aquest va ser important perquè ens va semblar que havíem perdut la partida, o més ben dit, que la podíem perdre. Però finalment no va ser així, perquè aquest promotor es va convèncer de seguida que la voluntat de la ciutat era molt important en aquest punt i que, per tant, no podia fer segons què. Finalment l'acord a què es va arribar va ser un acord honorable que va permetre que això es mantingués. Amb tot això estàvem només al 10% del que s'havia de fer, l'altre 90% el vau fer vosaltres. Que era trobar o aconseguir que hi hagués el protagonista ciutadà, no ciutat, sinó individual, societat civil, empresa, institució singular, que fos capaç d'assumir això i viure-ho, dotar-ho de vida. Perquè de cases meravelloses que la falta de vida interna destrueix n'hi ha per tot arreu. I allò important en aquest esforç de complicitat ha estat això: un promotor que hagués estat capaç en altres circumstàncies de desfer-ho tot i que no ho va fer; un Ajuntament que, evidentment, va pressionar perquè això fos així i que va arribar a un acord urbanístic honorable respecte al desenvolupament de la finca; i finalment -i això és el més important- una ànima que éreu vosaltres, que volíeu ensenyar disseny i que volíeu fer-ho en un lloc digne, que salvàveu a l'hora, i que ha donat lloc a aquesta petita joia, una més de les moltes que aquesta ciutat ha anat fabricant durant aquests anys. Crec que la ciutat us ha d'estar agraïda perquè sense el vostre protagonisme això no hauria estat possible. Pregunta Si la Fira es volia quedar a Barcelona no s'hauria pogut fer la formula que fan a Lisboa, on per l'Exposició que preparen, aprofiten una part de l'Exposició i després ja tenen la infrastructura de la Fira feta... O bé guanyar terrenys al mar, cosa que ara es farà al Pla Besòs, al Delta del Besòs, o a la Vila Olímpica? De l'esplanada que hi ha al davant de l'Hotel de les Arts, que va ser una iniciativa municipal per fer el Palau de Congressos, ja no se n'ha parlat més i Barcelona no té un gran Palau de Congressos. Són preguntes que em faig. 15 eina.doc 21/05/98 �Resposta Sí. La Fira ha estat un tema recurrent. És una de les proves que no tot són flors i violes en aquesta ciutat, ni tan sols entre els poders que tenen seu a la ciutat. De manera que no hi va haver la possibilitat d'una decisió respecte al que s'havia de fer amb la Fira. Potser sí que aquí ens vam començar a equivocar per un excés de respecte a un dels ídols de la ciutat, que és Montjuïc. Potser sí que hauríem pogut dir "el millor serà una Fira de cap i de nou" i fugir de Montjuïc. Ens va costar perquè tothom va pensar, tant la Cambra de Comerç com l'Ajuntament, que Montjuïc era el logo de la Fira, que el millor que tenia la Fira de Barcelona era el seu emplaçament i que per tant això no es podia perdre. I vam anar cap a aquesta solució d'una mena de Montjuïc 2, que en el seu dia tindrà una comunicació per metro lleuger -o alguna formula similar- que permetrà que amb la mateixa entrada es puguin visitar els dos recintes, i això amb poca despesa de temps. Això passarà a ser una cosa habitual en la vida de les ciutats del segle XXI, i aquí també podria ser. Per tant, el tema no està condemnat. En canvi, el que sí que és cert -i aquí has dit una cosa que jo no he dit i que és enormement important pel model de la ciutat-, és el tema de la bicapitalitat. Aquesta ciutat es belluga i fa bellugar l'altra ciutat, diguem-ho així, per aquest joc d'acció-reacció de les dues ciutats rivals, Barcelona i Madrid, de la capital oficial i de la capital cultural, econòmica, real en moltes ocasions, urbana en tot cas, que ha estat Barcelona. Madrid ha fet l'esforç que ha fet en part perquè la Fira de Barcelona era la que estava al davant. Allà no han tingut aquesta divisió, aquesta és la veritat, han jugat molt fort l'Estat, però més que l'Estat la Comunitat Autònoma. La Comunitat Autònoma i la ciutat s'han entès per fer el Parque de las Naciones, el Palacio de Congresos, tot plegat. Es més, probablement les inversions que ara estan fent en matèria de transport (em refereixo a transport públic i en concret, al metro) que són tres vegades més grans que les que es fan aquí per a la mateixa població (estic parlant de la regió o àrea metropolitana), 16 eina.doc 21/05/98 �lligaran la Fira de Madrid amb Barajas amb metro, i també amb el centre de Madrid; cosa que en el cas de Montjuïc 2 no és encara veritat, però caldrà fer-ho. Ara bé, una altra síndrome que tampoc seria positiva seria desesperar-se, tirar-se pedres al damunt, pensar que això ho tenim perdut. Segurament no és així, no em toca a mí dir-ho perquè per altra banda no he vingut aquí a sermonejar sobre el futur, ni molt menys, i potser un dels ídols amb els quals hauríem d'acabar... (tot agraint molt les paraules de l'Espinet), un dels ídols que hauríem de posar a l'armari és el de l'alcalde Maragall (en tot cas "sindaco Maragall" com a molt, però alcalde no, d'alcalde en tenim un i molt bo que es diu Clos). Si fóssim a França sí que seria alcalde de per vida, perquè aquests es moren ministres... són per sempre més. Crec que la Fira de Barcelona té moltes coses a fer, però també té virtuts que la de Madrid no tindrà mai. Entre d'altres coses, a Madrid ho tenen quasi tot però no tot, el Palacio de Congresos l'han fet un pèl massa separat... i l'hotel un pèl massa separat del Palacio de Congresos. Tenen alguns problemes, perquè la gent quan s'hi posa -i sobre tot els americans amb això són molt cabuts-, el que vol és tenir-ho tot sense sortir de l'hotel. De manera que Madrid té els seus problemes i nosaltres tenim les nostres virtuts, i en aquesta matèria estic segur que la gent que hi ha ara al davant de tot això, l'alcalde el primer, ho podran fer. Pregunta Què més es pot fer a Barcelona perquè sigui encara més guapa? Resposta Bé, el que decidiu vosaltres. Una de les coses que es va fer a l'Ajuntament i que encara es fa, va ser obrir un calaix en el qual les persones com tu que tenien idees les anaven exposant. Durant quatre anys no vam fer res perquè no sabíem què fer: en teníem tantes d'idees! Però un bon dia vam crear una empresa que es deia Iniciatives S.A., que el que va fer fou dir a la gent que havien donat idees que les fessin, que les fessin ells i que nosaltres ajudaríem d'una forma transitòria i minoritària. Així va començar el cable, la Torre de Comunicacions, Publimod, el Poble Espanyol (algunes són idees magnífiques, 17 eina.doc 21/05/98 �d'altres potser no tant), el Diari de Barcelona es va reflotar, encara que després va tancar. Si teniu alguna idea, ja ho sabeu: aneu a l'alcalde i li dieu! Pregunta Com valora vostè la davallada considerable de població de Barcelona? En paraules planeres, és bo? dolent? indiferent? Resposta La davallada és relativa, perquè hi ha una cosa que és una pedra amb la qual topem constantment, que és que no ens adonem que la ciutat no respecta històricament les fronteres geogràfiques. La ciutat real de Barcelona no és el Municipi. Si un s'entesta en voler que la ciutat sigui el municipi central d'una ciutat més gran i en comptar-li la població, es trobarà que allà hi posen bancs, hi posen de tot, i per tant hi ha menys residència, això per començar. Quan Barcelona era dins les muralles i tenia el Consell de Cent (després el va perdre amb Felip V el 1714) la gent de Barcelona volia trencar les muralles des de feia temps, volia carregar-se-les i ho van fer, i com! No queda pràcticament res de muralla!. No és com Perugia o altres ciutats que n'han conservat molta més. Aquí, l'empenta de dinou segles d'espera va fer que el dia que es va obrir, van omplir en els cinquanta anys de la vida del meu avi -que va néixer al carrer Jaume Giralt i va morir a Sant Gervasi- van multiplicar la ciutat per 10 en cinquanta anys. També va ser un procés com el d'ara: molt de temps esperant i quan et donen llibertat, saltes. En aquell moment, si tu haguessis mesurat la població de Barcelona dins de muralles, abans i després de l'Eixample, veuries que va baixar radicalment. La construcció de les rondes ha estat la segona destrucció de les muralles. S'ha tret una "muralla-temps", fent que Sant Joan Despí o Lliçà d'Amunt o Lliçà d'Avall estiguin a 30 minuts o que la fàbrica de GEC-Alshtom a Santa Perpètua de la Mogoda estigui a tret de pedra de Gavà, i que per tant el senyor que treballa a Santa Perpètua pugui viure perfectament a Gavà i arribar-hi en 35 minuts. Això què vol dir? Que la gent surt del centre per anar a estar més tranquils, per tenir més espai pel mateix preu, etc. Això és 18 eina.doc 21/05/98 �perdre població? No, això no és perdre població. A més, com que veig Barcelona cada cop més plena, a mí quan em diuen que Barcelona perd població, jo pregunto "A quina hora?". Perquè a les 12 del migdia hi ha més gent que fa vint anys. A les 12 de la nit hi ha menys gent perquè la gent vol dormir tranquil·la i sense soroll. No ens inquietem. L'alcaldessa de Lausana diu que hi ha dues ciutats: "la ville du vécu", la ciutat del viscut, d'allò que es viu, i la ciutat institucional. La institucional perd població a la nit però "la ville du vécu" que és la Lausana real, no. Són ciutats més grans, simplement. Pregunta - Voldria dir que en aquest model de Barcelona la cosa, o potser l'única cosa, original ets tu. Això sona una mica com títol d'una novel·la rosa, però aquesta exposició que ens has fet, que ha estat molt interessant... però tot el que has fet referència que existia ja, existeix en moltes altres ciutats. La qüestió de la pressió política, la qüestió del disseny, dels dissenyadors, dels arquitectes, jo crec que existeixen a molts llocs del món. La cosa clarament original que ha passat a Barcelona és que, primer, va ser el Narcís, com tu deies, que va adoptar aquesta posició d'escollir els dissenyadors d'una certa categoria; i després -perquè el Narcís va estar molt poc temps- vas ser tu. I jo, quan explico, quan la gent em demana, (cosa normal, avui tothom et demana), la primera cosa quan dius "sóc arquitecte", "d'on?", "de Barcelona", "Ah, de Barcelona!", explico sempre que l'única veritable diferència va ser l'alcalde. Perquè això no ha passat mai a cap lloc, i aquesta diferència que gràcies a Déu és imitable, aquesta mena de gestió s'està imitant: hi ha el cas de Lyon a França, hi ha el cas -que tu no esmentes- de Rio de Janeiro, que ha fet alcalde un arquitecte, un arquitecte que té com a model Barcelona. Crec que és això el que és important i, naturalment, la pregunta és, tu ets conscient d'això? Naturalment que n'ets conscient, però amb la teva natural modèstia i elegància no ho pots dir, però nosaltres sí que podem. Això és el que volia dir, no és una pregunta . Resposta - No és veritat. En tot cas heu d'atribuir a l'alcalde que hi havia el fet d'haver personalitzat, personificat més ben dit, personificat una ciutat que s'ha volgut moure, 19 eina.doc 21/05/98 �d'una forma que ha fet que Londres vulgui tenir alcalde. Això és important, això és una prova de que efectivament alguna cosa hi ha que es pot personificar en moltes persones. Aquesta mena d'antropomorfísme, de voler sempre que hagi estat una persona que hagi canviat la vida de tots, em permets Federico, però és una mica "passé". Ja sabem que no és així. Parlem de sistemes, de xarxes tot el dia com perquè ara resulti que hem de confiar en una persona. Torno a dir, si Barcelona vol anar bé, ha d'arrambar una sèrie d'ídols a dins de l'armari. Sí que crec en el leadership, és a dir, en la interpretació que ha fet Richard Rogers, que tu coneixes bé, de Londres, que ha estat el qui ha convençut Tony Blair de fer el que ha fet, finalment. Perquè a Londres han decidit no només reconstituir el govern de Londres que la Tatcher havia suprimit, sinó que a més l'elegeixen per un sistema no anglès. El sistema anglès és: el Council és un parlament i el líder de la majoria del parlament és qui governa, però no és el Mayor. El Mayor és un senyor cerimonial amb una casaca negra i una medalla daurada que et ve a buscar a l'estació però que no hi pinta res. El que estan fent ara allà és canviar la cultura anglesa de governació local, i a Londres tindran un alcalde elegit directament pel poble, cosa que té molt esverat el partit laborista perquè pot guanyar el Sr. Branson de la Companyia Virgin. No se sap qui pot guanyar. Aquesta sí que és una cosa en la qual Barcelona es pot penjar la medalla de dir "home, hi ha d'haver un leadership local". Ara que es parla tant de l'Estat, del pensament únic, d'Estat-mercat vull dir, doncs hi ha un terreny on sí que és segur que hi ha d'haver una acció pública necessària per viure, com l'aire que respirem, que és aquest, el camp de les ciutats. Els estats estan en qüestió, però les ciutats no. Al contrari, les ciutats és on justament ara s'està organitzant la competència i la col·laboració. Jo em guanyo la vida aquest any explicant-ho: a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Roma i a la Universitat de Nova York. Per què tots hi estan més o menys interessats? En gran part pot ser per aquest emmirallament que hi ha amb el model Barcelona; però en segon lloc, perquè algun interès deuen tenir com a ciutats, Roma en particular, Nova York en general, perquè Nova York pensa per tothom. Barcelona presenta l'interès de poder codificar una mica el seu passat, la seva experiència, que és el que estem fent. 20 eina.doc 21/05/98 �En aquest sentit sí, evidentment hem tingut una època bonica. Per això, quan em pregunten "Vostè què farà quan serà gran?", "Escolti, una altra cosa, ara?" Perquè després d'això és difícil, és molt complicat. Pregunta Per què si s'ha fet tant, en canvi, s'han mantingut aquests trastos enormes com són els autobusos de Barcelona, que a més pol·lucionen? Resposta Bé, quan hi hagi autobusos elèctrics serà millor. En el moment en què es van treure els tramvies es va fer perquè hi havia molts cotxes al carrer i el tramvia és molt rígid. Diguem que si has d'optimitzar l'espai de circulació d'una ciutat, la rigidesa d'un tramvia no és aconsellable, encara que d'altra banda és simpàtic, no pol·luciona tant, no fa soroll, no deixa anar fums, etc. Té moltes virtuts però també algunes pegues. M'imagino que hi haurà d'haver alguns tramvies, però aleshores has d'agafar una via com la Diagonal: molt ampla, que no interfereixi, i inclús segurament amb algun pas a diferent nivell (a mi no m'agraden gens però és possible que s'hagin de fer perquè tot plegat surti bé). A Roma ara hi ha un autobús, el 116, que és miserable, molt petit -només hi caben 10 persones- i fa recorreguts relativament curts, però és elèctric. A més, a Roma com que ningú paga l'autobús, és perfecte perquè puges i et porten a canvi de no arribar mai perquè el tràfic és dolentíssim. És clar que avui una persona ha trigat una hora i mitja en arribar fins aquí perquè hi ha hagut un accident a la Ronda.... però és que allà és cada dia que plou. Aquí també quan plou tot es para molt, però a Roma vaig trigar dues hores per anar des de casa meva fins a la feina en cotxe particular. Doncs bé, a Roma comencen a haver-hi autobusos elèctrics i crec que això s'anirà estenent, que l'autobús elèctric serà una cosa que anirà apareixent i serà com un tramvia amb més mobilitat. Aquí podrà haver-hi el tramvia de la Diagonal i del Baix Llobregat. 21 eina.doc 21/05/98 �El que és un escàndol és efectivament que continuem fent el soroll que estem fent, amb els camions de la recollida de les escombraries, amb els autobusos, tirant aquests gasos, etc., és una barbaritat, una brutalitat. Això és quelcom que està al nostre abast tècnic, segur, i a l'abast econòmic segurament també. Ara bé, per a això crec que caldrà esperar fins que no hi hagi 20 ciutats europees que es posin d'acord en crear el que jo anomeno un mercat virtual, és a dir, uns indicadors acceptats per tothom, un "benchmarking" diuen també els anglesos, un sistema de qualificar la teva gestió ciutadana, comparable amb les altres perquè puguis dir que les ciutats no només s'assemblen a un mercat, sinó que ho són. Tu pagues un preu per viure en una ciutat però saps quan et dóna la ciutat a tu, en qualitat, en zones verdes, o en sanitat, o en esperança de vida, o en rapidesa de tràfic, o en silenci. I el dia que això es faci estic segur que es crearà d'una forma més o menys natural i espontània aquesta emulació entre les ciutats, el diàleg de saber què passa a Roma o a Barcelona ja s'està produint, però segurament això s'haurà de formalitzar una mica en xarxa, no per decret. Crec que una xarxa de 20 ciutats europees que decideixin comparar-se en aquests tipus de temes de qualitat de vida, accelerarà molt el canvi de sistemes de transport, per exemple. Trigarem una mica però no massa: les ciutats estan força disposades a fer aquesta mena de lligues que seran al mateix temps competitives i cooperatives. Espero que es decideixin. Pregunta En el Museu d'Art Contemporani, què va ser el que us va fer decidir que en lloc de fer un centre d'art contemporani -que és una proposta com més moderna i més al nivell del que està passant a Europa- decidíssiu fer un museu d'art contemporani que té algunes dificultats de funcionament i pressupostàries? Perquè la ciutat té la manca d'un museu d'art modern i llavors es comença amb aquest museu d'art contemporani, i en canvi era molt més ràpid fer un centre d'art contemporani en el qual es crea... Resposta - Es que vam fer les dues coses, no? 22 eina.doc 21/05/98 �Pregunta Actualment és un museu, no un centre... Resposta Sí, però al costat del museu hi ha el centre de cultura contemporània. Pregunta Sí, però és un centre que està lligat a les ciutats i no tant a l'art contemporani. Resposta Crec que en el tema del museu vam ser una mica esclaus d'aquest passat que ens va donar tanta empenta, d'aquest somni escrit queja teníem dibuixat, que hem dit abans que va ser el motor de tot. Doncs potser sí que en alguns aspectes aquest passat ens va pesar... jo crec que positivament, encara que d'altres poden pensar el contrari. Hi havia la idea del Cirici de museu d'art contemporani que estava penjant sobre nosaltres una idea que pesava sobre Barcelona, que havia marxat a Vilanova perquè ningú el volia aquí, no hi havia hagut esma per fer-lo, i vam pensar que això s'havia de fer. D'altra banda, això es va creuar en el camí de la feina per rehabilitar la Ciutat Vella. Es van casar les dues idees i en va sortir un museu que per a mí ha estat sempre com una mena de catedral moderna, en el sentit de que és el lloc que per la seva potència domina l'entorn. No sé per què a Perugia feien les coses que feien si Perugia, no sé quants habitants deu tenir ara, però és com una ciutat mitja de Catalunya. Vaig ser-hi abans d'ahir: entres a la plaça de Perugia i a mi em fa pensar en Manhattan, amb la potència dels arcs i de les voltes de la Prioria, la casa dels priors, que és ara la casa de l'Ajuntament, el Comune. Per què hi ha aquesta necessitat de monumentalitzar o de sacralitzar els espais? Segurament perquè en un moment de gran dificultat o de gran rivalitat, en el cas d'Itàlia deuen ser les rivalitats i competències entre senyors i ciutats, que jo crec que són vida. En el cas de la Ciutat Vella i del museu contemporani, la necessitat d'un manifest de llum, de claredat, de negació del negre, de negació de tot el passat d'aquella zona (no del passat en el sentit de la seva història sinó del malament que ho passaven els qui hi 23 eina.doc 21/05/98 �vivien), i així des del primer dia es va convertir en un Hoc quasi diríem de peregrinació encara que no hi havia res a dins. Cosa que està mal dir-la, però va ser així efectivament. Ara queja està ple, que té una magnífica col·lecció que s'està ensenyant ara justament, i està a punt d'acabar-se de signar el conveni amb La Caixa (que és una de les tres o quatre grans col·leccions que hi ha de pintura espanyola contemporània), doncs més que més. Els de Bilbao ens han passat al davant, han fet una cosa molt més "brutal", diguéssim. És que ho necessitaven, és que les seves necessitats possiblement anaven per aquí. Jo estic emocionadíssim amb el museu de Bilbao, l'he vist amb en Frank Gery ara farà un mes, i és el que Bilbao necessitava. Ara, de cop i volta, Bilbao comença a veure's amb un altre mirall perquè surt en els diaris del món, i no per terrorisme, ni per desgràcies, ni per atur, ni per misèries, sinó perquè han fet una gran obra. En petit, perquè ara el nostre museu ha quedat com una cosa molt modesta i petita: si comparem les despeses de construcció i manteniment d'un i altre, fa riure. A Barcelona és tot a bon preu: l'estadi, el palau de Sant Jordi va costar la meitat que a París el de Bercy, que va costar en aquell moment 17.000 milions, quan nosaltres en vam pagar 8.000. L'estadi, comparat amb el de Roma, la tercera part. I el museu comparat amb el Guggenheim la tercera part, inclús encara menys, i crec que el manteniment també. Tot molt arreglat, com això... Anem tirant. Pregunta Jo voldria més que preguntar, carregar una mica des del punt de vista de la gent de comarques, perquè aquí estem parlant de la ciutat de Barcelona des del punt de vista de la ciutadania, de la ciutat. La gent de comarques (jo sóc de comarques) venim a la ciutat a disfrutar de la ciutat. Es el gran centre d'oci que tenim i jo crec que fins i tot s'hauria de plantejar de posar una duana i fer-nos pagar un petit impost, perquè més que rebre les inclemències de la ciutat, el que fem és gaudir de tota aquesta gran infrastructura i d'aquests grans serveis i d'aquesta meravella que és Barcelona. Fins i tot s'han produït anècdotes -que voldria explicar aquí- d'alguna persona coneguda meva que s'ha plantejat anar de vacances, i han estat mirant possibilitats per venir de vacances a 24 eina. doc 21/05/98 �Barcelona, perquè és aquella ciutat que tenim a prop, però a la vegada és la gran desconeguda, amb una capacitat de sorpresa i d'oci impressionants. Des de la posició de comarques voldria felicitar Barcelona perquè realment per nosaltres és un gran centre de desenvolupament, etc. Resposta Molt bé. Escolta, peatge no, per això, perquè jo vaig a Rupià i no pago peatge. Bé, pago peatge si vaig per l'autopista a la caixa Vilarasau, però no paguem per entrar a Rupià, i per tant, per entrar a Barcelona tampoc. D'alguna forma la virtut de les ciutats -això que dèiem que no són ni mercat ni estat- és que pagues per les coses que hi fas, però no per entrar. Una de les coses maques i poc conegudes de la història de Barcelona d'aquests anys ha estat el "love affair" que ha tingut amb el Pirineu, concretament amb una cosa que es diu Comitè Interpirinenc de Poders Locals, que anima l'alcalde de la Seu d'Urgell, el Joan Ganyet, i un altre alcalde, el de Aix-Les-Thermes, que es diu Agustí Bonrepós. Aquest, com tots els alcaldes de França, és diputat. Barcelona, amb aquest Comitè de ciutats (tots els comuns d'Andorra en formen part i no fallen mai) va firmar una carta que es diu Carta de la Ciutat i els Pirineus, que és poc coneguda però que en el transcurs del temps anirà agafant la seva volada perquè el gran problema de VEuropa, sistema de ciutats, des del punt de vista dels qui han de planificar o governar, és què en fas de les comarques. Tot això quedarà molt alleugerit si les ciutats grans i el sistema de ciutats mitjanes fan uns contractes ben fets, i si la ciutat s'adona que si vol tenir els prats de la Cerdanya tan bonics com són, els ha de pagar. No que els hagi de pagar com a peatge, sinó d'alguna forma que caldrà veure. I que al camp, més que pagar-li els seus productes perquè després els puguin tirar, com el gira-sol que diuen que el planten i ni tan sols el recullen, doncs el que s'haurà de fer és garantir a la gent que viu al camp i que vol passar les vacances a Barcelona, doncs això mateix, vacances, i d'altra banda, salut pública (un helicòpter a prop), etc. 25 eina.doc 21/05/98 �Aquest tipus de coses són les que la ciutat ha de finançar al camp: comunicació, comunicació, comunicació. Que vol dir salut, que vol dir informació, que vol dir possibilitat d'anar d'un lloc a un altre per fer de mestre a La Seu des d'una casa de Prullans en la que tens uns cavalls. Cosa quejo he vist que passa: uns senyors que tenen uns cavalls a Prullans, ell se'n cuida, ella fa classes a La Seu, però necessitarien saber més segur que l'institut no està tan lluny, que l'helicòpter si et poses malalt arriba, i una sèrie de coses que cal pagar des de les economies d'aglomeració de les ciutats. Algú va dir fa poc, quan es va dir aquí que Barcelona volia posar un peatge, que aleshores per anar a collir bolets també. El gran problema del mercat és que no sap gestionar -i aquesta és la veritat-. Quan Estocolm va fer tota la fibra òptica de la ciutat, van fer un concurs i van obligar a l'empresa que hagués guanyat a cuidar-se d'Estocolm (el mercat més rentable de la fibra òptica) però també del nord de Suècia on no hi ha ningú i és caríssim perquè cal tirar quilòmetres de fibra òptica per una sola família. Van pensar que havien trobat la solució. En canvi, el dia que vam discutir això d'Estocolm, va sortit un expert anglès ben informat, com n'hi ha tants, que va dir que sí, que s'ho havia adjudicat una empresa, però que el que havia fet a Estocolm va ser fer la primera pesseta i que quan va acabar això va dir que plegava, va fer fallida per no haver de fer la resta i es van vendre les accions a un tercer. Suposo que els diners que van guanyar a Estocolm els han invertit ara a Copenhaguen. El mercat no funciona per això, i l'estat per això és pel que ha servit fins ara, a França o a altres països que tenen estats més o menys eficients, però no acaba d'estar clar que si els estats s'estan tornant també liberals, no acaba d'estar clar què passarà o com passarà. Crec que és important que tinguem consciència a Barcelona que haurem de pagar el Pirineu, entre tots, amb Sabadell, no només Barcelona. I aleshores obrir-nos, com tu dius, a les comarques queja vénen. 26 eina.doc 21/05/98 �Parlament de Toni Miserachs Jo voldria portar-li la contrària al Miquel Espinet quan deia que per a ell el Pasqual sempre serà l'alcalde. Crec que en aquesta escola hi ha molta gent, entre ells jo mateix, queja érem amics del Pasqual abans que fos alcalde, i que durant aquests anys hem tingut una vida complicada, perquè li havíem d'intentar dir Pasqual Maragall, sencer, per no quedar com uns pretenciosos i fer veure que així per la cara el coneixíem quan potser no era veritat. Ara ja estem més tranquils perquè ja podem tornar a dir-li Pasqual sense que ningú pensi que som uns pedants. L'escola Eina, una mica seguint en aquesta línia, ha esperat el retorn del moment del tracte col·loquial amb en Pasqual, i ha fet una excepció que consisteix en fer aquest acte petit que estem ara protagonitzant en un àmbit molt general -hi ha força gent- quan aquest és un acte que normalment es fa en un àmbit molt restringit que és el del sopar de professors d'uns dies abans de Nadal. Això que ara passarà, normalment passa en el sopar de professors, un àmbit relativament restringit ja que som en aquest moment 124 professors, segons l'última llista de telèfons d'aquest any, però tot i així un àmbit més familiar. Avui hem fet aquesta excepció perquè pensem que realment el Pasqual és un amic excepcional de l'escola, i per celebrar això li atorguem un trofeu que consisteix en aquest objecte dissenyat per l'escultor Sergi Vilar, que és el títol oficial d'Amic d'Eina. 27 eina.doc 21/05/98 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Model Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-10-28 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Ciutat Urbanisme Planificació Model Barcelona Description An account of the resource 27 p. Transcripció de la conferència i del debat posterior. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Escola EINA Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/8/2764/19980108_TransfUrbBCN_UPC_PM.pdf ce700ea2cee136fbb21b3ae4b240b7c0 PDF Text Text "LES FASES DE TRANSFORMACIÓ URBANA A BARCELONA" Conferència a la Fundació UPC 8 de gener de 1998 Moltes gràcies senyor rector, moltes gràcies estimats amics, i director de l'escola, senyor Josep Roca Cladera. Farem servir unes diapositives per explicar una cosa que vostès ja coneixen millor que ningú, perquè com a professionals han estat justament els protagonistes d'aquesta transformació, protagonistes amb d'altres, però, en tot cas, protagonistes de la transformació d'aquesta ciutat. Se m'ha demanat que parli de les fases de transformació de Barcelona, ja ho farem. Si algú pot anar passant les fotocòpies començarem amb una visió del que han estat aquestes fases, que no serà sorprenent per a cap de vostès. LES FASES DE TRANSFORMACIÓ DE BARCELONA Fase prèvia: El Plaja era fet 1964-1979 I a fase: Petites obres -^ 1987 2a fase: Les grans obres (obres olímpiques) + Ciutat Vella 3 a fase: Inversions culturals + Inversions privades + Voreres Encontres en la4 a fase: 2004 + Logística En la fase prèvia de la transparència s'ha de dir que el plaja era fet -per referència a altres ciutats que, en el moment en què s'instal·la l'autonomia local, la democràcia local no tenien un pla fet o varen considerar que el que tenien no n'era suficient-. Aquest va ser el cas de Madrid, on el primer que van fer com a ajuntament democràtic va ser un pla general nou. La primera fase pròpiament dita de transformació és la fase de les petites obres. Dura fins al 1987, si m'accepten aquesta hipòtesi, aquesta proposta. Quan nosaltres vàrem rebre el premi Prince of Wales de Harvard, de l'escola d'arquitectura o de Design de Harvard, que havia dirigit en Sert durant 16 anys, ells van posar l'èmfasi en el fet que donaven el premi a la ciutat de Barcelona per la transformació i per les obres fetes abans de 1987, per tal que quedés clar que es tractava de les obres que en diem "petites". Algunes no tan petites, però en tot cas a les obres no olímpiques. Que el seu premi no se'ns donava pel que es va fer 1 upc3.pm 21/10/98 �després de la nominació olímpica i entorn a aquesta, sinó justament pel que s'havia fet abans. Hi ha una transició entre aquesta fase de petites i de grans obres. En aquesta transició jo veig el moment en què es projecten les 10 àrees de nova centralitat, molt peculiars d'aquesta ciutat i que difícilment amb el mateix èxit es troben en altres ciutats. I dic de transició perquè aquí tornem al plantejament: és l'època de Joan Busquets, no és encara la Barcelona de les grans obres, però no és només la Barcelona de les petites obres. És una visió global, però pormenoritzada, circumstanciada i específica de punts de la ciutat que es proposen com a nous centres. A continuació ve la segona fase, la més coneguda, la de les grans obres, la de les obres olímpiques i el seu correlat cordial i crec que indestriable de les obres olímpiques, que és la transformació de Ciutat Vella. Indestriable per oposició, justament perquè es va voler una mica com a torna o com a compensació d'una Barcelona que altrament hagués pogut semblar poc preocupada per la seva ànima -com va dir algú i després repetiré- i molt per la seva aparença. La tercera fase, posterior a la dels Jocs, és la fase de la maduració de les inversions culturals, no la decisió però sí de la seva maduració. És la fase del relleu de les inversions públiques a les privades, és la fase que hem dit de les "voreres", com a símbol de tota una nova etapa en la qual va primar o ha primat la preocupació per treure profit de la transformació que ja s'havia fet, i fer que la ciutat funcionés d'una manera diferent. Finalment, en la quarta fase, en els encontres en la quarta fase, podem mirar el que significa realment el 2004 i el que representa la logística com a preocupació substantiva. A Santiago de Xile, ara fa quinze dies, exposant el que nosaltres entenem com a planificació estratègica en el propi ajuntament de la ciutat, en presència dels interpellants, un dels quals era el secretari general de la presidència, un altre era el director del col·legi d'arquitectes -que va estar molt bé- i un tercer va ser un arquitecte de nom Meza, que va sortir a la pissarra a fer un dibuix. Va dir: "Yo no voy a hablar tanto como ustedes, voy a hacer un dibujo". Va fer un dibuix que era aproximadament aquest. Va dir: "Lo que Maragall y su equipo han hecho ha sido encontrar el alma", d'una manera molt maca i molt gràfica; "buscar el alma de Barcelona y encontrarla". Ell va dir que Barcelona havia crescut a partir del segle XLX i, arran de la industrialització, que va barrar el pas del port i del mar i de la costa, va créixer cap amunt, com deien els poetes: la ciutat s'enfilava costes amunt, pujava turons amunt cap al Putxet i Collserola, etc. 2 upc3.pm 21/10/98 �Efectivament el moviment de la història va ser aquest i ell va dir que l'equip de l'època de Maragall el que ha fet és regirar la història i tornar a mirar al mar, i que aquesta ha sigut la gran transformació de la ciutat. A continuació ell va esborrar això i va fer un mapa de Santiago, -que ara no repetiré perquè no el sabria fer ni molt menys com ell va fer el de Barcelona- va fer un dibuix del riu i va dir: "Santiago tiene un alma. Este alma se llama Mapocho", que és el riu que ells tenen, "...hay que vertebrar Santiago entomo al Mapocho". Això ho dic perquè en aquest moment Barcelona és referència en molts sentits. És a dir, molts arquitectes del món coneixen la petita història de Barcelona i parlen de la Torre de Collserola, de les platges o del Port Olímpic o d'alguna de les obres que s'han realitzat en aquesta ciutat com a referents del que ells volen explicar -per exemple, quan volen canviar la seva ciutat-. Això és el més important del que ha passat, però anant més enllà en aquesta línia [la següent transparència] vaig dir que un pla estratègic no era només fer això sinó que un pla estratègic necessitava de dues imatges, de dos espais, l'un dels quals era el zoom de l'altre. El primer espai [el tornaré a dibuixar perquè no ha quedat gaire bé] és el mapa d'Europa i la Mediterrània i un punt, i aquest punt és Barcelona. En aquest mapa Barcelona és només una part d'un sistema més gran, i Barcelona ha de descobrir quina és la seva connexió amb el sistema gran, abans de passar al mapa petit. És a dir, quan Barcelona ha de definir avui el que voldrà fer l'any 2004 o 2010, el primer que ha de fer és mirar en el mapa gran 3 upc3.pm �d'Europa a veure on està i decidir, en referència al mapa gran, què és el que s'ha de fer dins de Barcelona. [Em sap greu no poder-ho dibuixar perquè això és una pantalla i no ho permet]. Barcelona ha de fer alguna cosa per poder ser algú en el mapa gran: en el mapa gran vol ser l'entrada d'Europa, l'entrada al centre d'Europa alternativa a l'entrada tradicional, que és Rotterdam o Amsterdam o Ambers o el port d'Hamburg. Agafem aquest exemple perquè els ports són una mica també metàfora de totes les entrades: els ports, els aeroports, les entrades télématiques, les entrades del coneixement. Hi ha portes cap al centre d'Europa que es concentren en aquesta zona centre-nord del continent, en l'inici de la història lotaríngia industrial i de les anomenades "bananes" o taques urbanes, que constitueixen, potser, el 50 o el 60% de les activitats econòmiques europees. Barcelona què és? Barcelona és una alternativa, per avall, en aquest mapa, però per ser-ho ha de canviarse ella mateixa i canviar d'estratègia. En lloc de preocupar-se exclusivament per aquesta inversió de ritmes interna que hem vist que ha fet, s'ha de preocupar per un altre tipus d'inversió: passar d'estudiar-se com a sistema longitudinal a estudiar-se com un sistema que té dos braços molt potents, però abandonats, que són els dos rius: el Llobregat i el Besòs. El 2004 és bàsicament una idea: un eix preferentment per a lleure i l'altre per a logística. Els dos rius han de ser les noves fronteres, la nova ànima -com deia aquest senyor- del projecte de Barcelona. Logísticament, Barcelona necessita fer del Llobregat un eix important on el Port, l'Aeroport, l'alta velocitat, l'amplada de via europea per a les 4 upc3.pm �mercaderies, la telemática, la zona d'activitats logístiques per a totes les indústries de l'Extrem Orient i d'altres que es vulguin ubicar ben aprop del centre d'Europa i ben connectades constitueixin, efectivament, un lloc d'economies d'aglomeració i d'economies externes. Ho necessitem. El projecte de Barcelona en aquest moment és fer això i fer-ho amb respecte del medi ambient, cosa que probablement fa uns anys no s'hauria entès, hauria estat absolutament impossible i, en canvi ara, sabem que és perfectament compatible. En l'altre eix el que hem vist és la degradació de la qualitat de vida. Al voltant del Besòs hi ha prop de 600.000 persones que viuen en condicions urbanístiques que han estat deficients; estan millorant, però encara són deficients. L'eix portant d'aquesta falta de qualitat és el propi riu, que és molt deficient, no és ni un riu per començar. És un riu molt més atorrentat que el Llobregat, té una diferència de cota més important que la que pugui tenir el Llobregat a la mateixa distància del mar. És un riu difícilment practicable, en aquest sentit sembla una mica el Tiber -perdoneu la referència- que a mi em sorprèn per la seva manca de gust comparat amb altres rius, d'aquestes dimensions i en ciutats d'aquesta significació. Això és probablement perquè el Tévere, si coneixeu Roma ho heu vist, ho heu intuït, té unes crescudes d'una importància molt considerable, cosa que fa que el Lungotévere, els dos passejos que hi ha al costat del riu, siguin molt més alts que no pas la ciutat, que la ciutat del centre històric i el Trastévere siguin molt més baixos que no pas el Lungotévere, que és una muralla entre els dos costats de ciutat construïda i la vora del riu. A aquest riu li passa una mica el mateix: no es pot utilitzar fàcilment perquè pot tenir baixades molt importants i l'ús que se'n faci haurà de ser amb tècniques existents, que poden permetre aquesta convivència entre gestió urbana i règim pluvial. FASES DE LA TRANSFORMACIÓ DE BARCELONA 0 BARCELONA VA PENSAR I VA DIBUIXAR DURANT 40 ANYS 1 BARCELONA VA COMENÇAR A FER SENSE DINERS 2 SOBRE UN GRAN PROJECTE : GRANS OBRES 3 LA PROVA MÉS DIFÍCIL : EL "DAY AFTER" 4 2004 : QUÈ HEM DE FER? Ara analitzem una mica el que ha representat aquest seguit de períodes. Barcelona, en la 5 upc3.pm 21/10/98 �fase inicial que va de 1960 fins a 1980, fins a la democràcia, va pensar i dibuixar el seu futur. De vegades em pregunten: com és possible que Barcelona hagi fet tot el que ha fet? Com s'explica el miracle que Barcelona hagi transformat tant de pressa tantes coses en tant poc temps? Una de les coses que penso que es poden argüir com a explicació és el fet que Barcelona va haver de pensar durant 40 anys, perquè no va poder fer, perquè estava prohibit fer gran cosa -no hi havia diners, no hi havia armes polítiques, no hi havia democràcia, hi havia dictadura- per tant la ciutat va haver de pensar què volia ser quan fos gran, però no podia ser gran, no podia fer el que volia. Probablement això no és només bo des del punt de la penitència que significa, sinó que és bo des del punt de vista de la construcció de consens. És molt probable que sigui veritat que la fase més llarga i complicada de la reconstrucció d'una ciutat, de la transformació d'una ciutat, sigui la fase en què la química és més important que la física, la química de la creació d'un consens que faci possible les transformacions físiques, i que aquestes es facin amb un cert ritme. Això a Barcelona va succeir de grat o per força, per l'existència de la dictadura, però també per l'existència de gent que durant aquesta dictadura no van perdre el temps i van dibuixar tot el que després, quan va arribar la democràcia, vam trobar pensat, fet i planificat. Barcelona va començar a fer sense pràcticament diners. Aquest era el moment de la veritat, el moment difícil, perquè l'any 1980 arriba la democràcia local, arriba l'autonomia local i, per tant, la gent pensa que tot el que no havia pogut fer, es pot fer ràpidament. Però no hi havia diners, ens van deixar una caixa que era de menys 12 mil milions: vam trobar aprovat un pressupost l'any 1979 de 20 mil milions, dels quals en vam cobrar 18, i se'n van gastar 30, i nosaltres no vam fer res, perquè no en sabíem, per començar no sabíem gastar: és molt difícil. El primer any vam seguir el ritme de les coses tal com estaven previstes i Barcelona va perdre 12 mil milions, que era probablement una mica més del que havia perdut l'any anterior, però no molt més. De manera que Barcelona no tenia diners, però sí moltes expectatives i esperances. El que va fer va ser començar a fer sense diners. Va fer el que Narcís Serra va anomenar urbanisme de cosidora o de sargidora, amb apunts de grandesa, que és el que probablement va salvar, en part, les coses. És l'etapa de l'Oriol Bohigas, de la seva entrada a l'urbanisme en què sense calers és necessari donar pistes a la gent que tanmateix quan en tinguem, ja ho farem bé, farem tot el que tots pensaven que havíem de fer immediatament. És l'etapa de les petites obres en les quals la qualitat sorprèn i, sobretot sorprèn l'adequació entre la tria que es fa d'aquella obra i el sentiment de la gent. Crec que 6 upc3.pm 21/10/98 �aquest moment difícil es va salvar molt bé, i es va salvar molt bé per aquesta intuïció que probablement era compartida per una experiència d'una colla d'anys del moviment socialurbà (que en Miquel Domingo i la Rosa Bonet han estudiat aquests últims anys en profunditat) i els propis tècnics de la democràcia. Un cop guanyat el ciutadà en aquesta primera fase en la causa de la ciutat; un cop els ciutadans estaven convençuts que els que havien vingut a governar no ho havien fet només per mor d'un vot, cosa que és molt important, sinó que a més actuaven en funció d'una sintonia, va ser fàcil anar a les obres grans, cosa que en altres ciutats no va ocórrer. Si mireu Berlín i el seu intent de fer unes rondes, han passat molts anys sense poder avançar més d'un quilòmetre perquè no hi havia fe, no hi havia confiança per part de la població en que els que manaven, els que dibuixaven, els que projectaven i els que invertien tinguessin la sensibilitat que la gent creia que havien de tenir abans de llençar-se a fer grans obres. En canvi a Barcelona quan vam començar havíem tingut també la sort -si voleu- d'haver passat per aquest purgatori del període de pocs diners. Els projectistes (parlo de forma col·lectiva, que vosaltres com a professionals us inclou i no només a vosaltres, també als enginyers i d'altres), vam haver de passar aquest període de necessària modèstia que crec que no només ens va reconciliar democràticament amb la gent, sinó que va ser bo des del punt de vista de la projecció i des del punt de vista del tipus de transformació física que s'havia de fer, que es podia fer. Finalment ve la prova més difícil, després de les grans obres, del gran esdeveniment, de la gran festa, que és el dia després, el day after -allò que un regidor d'aquella època que va anar a estudiar anglès a Londres va confondre amb after day,-. Era aguantar l'estrebada, era pagar i seguir invertint. Era el que el pla estratègic va precisament definir. L'encert va estar -després en parlarem- justament en veure que abans de l'esdeveniment, inclús abans de l'acabament de les últimes obres, era precís pensar un després per al moment en què això s'acabés. Això es va fer a temps. Arriba doncs el període en què el pla estratègic ens indica que s'ha de donar prioritat a la inversió privada, per una banda; (les caixes públiques tornen a estar relativament esgotades) i, d'altra banda a la inversió cultural, perquè aquesta estava projectada i previst el seu finançament, sempre més mandrós, sempre amb més apatia perquè el finançament de les obres culturals sempre costa més. Però també la química del consensus building la creació de consens de les obres culturals és molt més llarga i molt més complexa perquè en elles no només construïm la casa on vivim, sinó el 7 upc3.pm 21/10/98 �model de casa on vivim. Un museu voldríem que fos el model de tot i allà haurem d'ensenyar el nostre art, la nostra perfecció o excel·lència etc. És una mena de lloc sagrat on hem d'exposar el que som i el que voldríem ser. Això és molt més complicat perquè es parla d'idees i de valors immaterials: les baralles són infinites, la imprecisió és molt més gran i la necessitat de temps per coure el brou, el plat de l'obra que s'ha de fer, és molt més important. D'aquí ens anem cap al futur, anem cap a la situació en la qual estem ara, lentament les obres culturals van acabant el seu cicle de construcció. Ens recordarem molt poc de com i quant han costat el dia que s'acabin, ho sabem per experiència perquè moltes d'elles són obres que ja s'han acabat i que ja funcionen, i a les quals ha costat moltíssim arribar. Hi ha hagut moments en què havíem pensat que no s'acabarien mai, però quan s'acaben un se n'oblida ràpidament, tret que a vegades deixin una certa agror, és a dir que allò ha durat tant que quan s'acaba t'adones no hi ha la il·lusió que hi hauria pogut haver si hagués estat una cosa d'un ritme una mica més ràpid, una mica més conclusiu, més animat. Però aquest és el ritme de les obres culturals i cada país i cada cultura té el seu ritme, -el ritme italià és molt més lent, us ho asseguro-. A Milà, fa 15 o 20 anys van posar una bomba en el futur museu d'art modern, i la polèmica que va començar aleshores encara no s'ha acabat, perquè n'hi havia que deien que aquella runa era una autèntica obra d'art modern i per tant allò s'havia de deixar així, tal com havia estat. No parlo de Roma perquè és un cas absolutament a part en tots els sentits, però cada cultura té el seu ritme per a les obres culturals. Estem acostumats, perquè som de la matriu francesa, a pensar que les obres culturals han de tenir un pressupost i s'han d'acabar ràpidament i s'han de fer amb uns ritmes relativament ràpids, que totes haurien de ser com aquesta "Très Grande Bibliothèque" que ens ensenyava el seu autor, Dominique Perrault, fa relativament poc, i oblidem que justament el model d'Estat que l'ha construït -ni és precisament que estigui de moda, (no ho està)-, ni és el tipus d'Estat que s'està anant a fer a Europa en aquest moment. En fi, passo al capítol de les excuses que ningú no m'ha demanat sobre la lentitud de les obres culturals i passem a l'última etapa, l'etapa a la qual estem mirant, el 2004, el què hem de fer. El que hem de fer probablement no és a mi a qui li toca dir-ho, jo ara parlo només com a professor, com a observador, com a ciutadà, jo crec que hi hem de tornar, que hem de repetir el cicle però diferent, perquè ara ja tenim una llei, aprovada per unanimitat, pels propis representants de la ciutat de totes les tendències; ja n'hi ha prou de romanços ara, hem de tenir una llei de la ciutat que ens ajudi a fer més àgilment les coses que volem 8 upc3.pm 21/10/98 �fer. Tenim una moral, tenim aquest lideratge que ens dóna el fet de ser referents en molts aspectes; no els referents, n'hi ha molts d'altres, de referents, però som un referent. Al Corriere delia Sera d'ahir, que vaig comprar a l'avió quan venia cap aquí, hi havia dues planes senceres amb dues imatges de la Sagrada Família en les quals no es deia que allò era la Sagrada Família, sinó que allò era Europa: viatjar a Europa, deia. Què més voleu? Què més referent d'Europa que una fotografia d'un monument d'una ciutat, de la qual no s'ha de dir ni el nom, ni de la ciutat, ni del monument. Tenim aquesta possibilitat que jo crec que hauríem modestament d'aprofitar i per una altra banda triar un projecte digne de cara a l'any 2004 que, d'alguna manera, pot ajudar a ordenar les coses. Un projecte que té a veure amb un món diferent, un món de cultures, un món de ciutats, un món en el qual aquesta fase tant buida de la vila global es converteixi en una cosa més concreta, en un món de viles pròximes, un món de ciutats, en el qual nosaltres probablement podrem començar a discutir seriosament i no pas amb aquesta mena d'abstracció inaprehensible que és la idea de la vila global. Tornem un moment enrera per veure l'evolució que hem fet fins aquí. La Barcelona romana tenia cent hectàrees, la medieval en tenia mil. Bé, tot això és molt aproximat i de fet s'haurien de mirar els llibres per veure els números exactes. La Barcelona moderna en té 10.000 entre els dos rius, el Tibidabo i el mar. En un moment determinat, 1840-1860, les muralles peten. Pràcticament en divuit segles vam fer dues estirades importants: de la Barcelona romana a la medieval i de la medieval a aquesta. 9 upc3.pm �Ara estem en un moment, en els últims vint anys, en què hem tornat a petar, el que passa és que com ja no hi havia muralles, el trencament de les muralles ha estat la construcció de les rondes, que a última hora és el trencament de les muralles del temps. Si es fan les rondes i es fa que la gent pugui anar molt més enllà en poc temps és exactament el mateix que si es tiren unes muralles que no deixaven sortir la gent. Les muralles que van haver de petar, com sabeu, impedien construir més enfora i per tant van preservar tota la plana de Barcelona que després va ser l'Eixample. Aquest no és el cas de les muralles metropolitanes que les rondes van saltar però sí que fa el mateix efecte. Ens n'anem en la primera explosió, a una ciutat de 10.000 hectàrees, amb un milió i mig d'habitants, (havíem arribat a un milió vuit-cents). Barcelona comença als anys 1980, una mica abans, a perdre habitants per primer cop en 20 segles. Però hi ha una mica l'engany de no veure que amb la caiguda de les muralles, la població de Ciutat Vella baixa radicalment, i el que està passant ara és exactament el mateix. Està passant que la segona caiguda de les muralles fa que la gent que s'encabia en la ciutat densa, s'escampa perquè se li dóna la possibilitat de fer-ho. De la primera època jo poso l'exemple del meu avi, que va néixer al carrer Jaume Giralt, després va anar a viure al carrer Trafalgar, després al carrer Consell de Cent cantonada Passeig de Gràcia i, finalment, quan es va casar i va començar a tenir fills, que van ser tretze i no hi cabien, se'n va anar a la Plaça Molina. Vol dir que en cinquanta anys, perquè va morir als cinquanta un, va córrer més camp que la ciutat en divuit segles. Tot el que s'havia mogut la ciutat des d'aquell primer que van trobar al costat del quartel de la Guardia Civil del Raval, de fa cinc mil anys, (ben aprop de terra perquè allà no hi ha cota per anar més avall), tot el que s'havia mogut la ciutat des d'aquell moment fins a 1860, que és quan va néixer el meu avi, per entendre'ns, va ser multiplicat per deu en vida d'aquest senyor que va viure cinquanta anys. Veieu la potència de l'explosió que es va produir? "L'altre" poeta va ser Mossèn Cinto que ja va haver de fer una obra en la qual sortien els dos rius, el Besòs i el Llobregat. Barcelona era una criatura que havia nascut a les faldes d'Hèrcules, que era el Montjuïc, i del qual "besar els seus peus voldrien els dos rius, Besòs i Llobregat". I després deia que de les seves defenses eren troneres avançades Montseny i Montserrat. O sigui que aquest home, de cop, va veure la ciutat, l'àrea metropolitana xica i la regió metropolitana. En aquell moment aquest poeta i aquesta generació mentalment s'avancen fins avui, ja dibuixen la Barcelona que nosaltres estem fent. 10 upc3.pm 21/10/98 �1953/1974 Barcelona Metropolitana 50.000 Has. [3.000.000] 4- Barcelona Regional 150.000 Has+ [4.000.000] Ara veiem les imatges de la Barcelona metropolitana de 50.000 hectàrees i tres milions d'habitants. Aquesta va néixer a l'any 1953, amb el dibuix del pla d'ordenació, i va renéixer políticament a l'any 1974 amb el decret que en van dir de la flebitis, quan el Príncep d'Espanya, Juan Carlos, va signar el decret de constitució de la corporació metropolitana, perquè el Cap d'Estat que era el General Franco tenia flebitis i no podia firmar. I aquí va néixer. A l'any 1974 i a l'any 1976 es va aprovar, primer inicialment i després definitivament, el pla general metropolità i ara estem on vam començar. El pla metropolità és el que va permetre que Barcelona no fes el que Madrid va haver de fer i després comentaré. Si mirem el que ha passat després i el que és la Barcelona regional, la de les 150.000 o 200.000 o 250.000 hectàrees, de quatre milions d'habitants, veurem que la forma que té ja no és la mateixa, ja no es dibuixa aquesta ciutat amb un límit, sinó amb un núvol, amb uns punts, amb una xarxa. Aquesta ciutat ja no és un terreny urbà, amb o sense muralles, aquesta ciutat és un conjunt d'aglomeracions que formen una regió o una ciutatregió. A mi sempre m'ha agradat pensar, en parlàvem ara amb en Roca i algú més quan veníem, que s'havia de mantenir aquesta trilogia per poder comparar les ciutats, perquè les ciutats existeixen políticament, vull dir que tenen els límits que els dóna la història política. Brussel·les és petitíssima. Londres, la "city" de Londres és una milla quadrada, o sigui, 11 upc3.pm �quan ve el Lord Mayor de Londres, aquest senyor no és ben bé res, l'alcalde d'una milla quadrada, és una cosa purament simbòlica. En canvi nosaltres en tenim 100 de quilòmetres quadrats, Madrid 600, Saragossa en té 1000, i Lorca en té molts més, el municipi. Això és una cosa que no té res a veure amb la ciutat com a tal. Per tant si nosaltres no tenim un vector com a mínim de dos o tres elements no podrem comparar ciutats mai perquè les estadístiques no correspondran mai a la ciutat real. Quan l'ONU ens va encarregar l'Urban Survey a l'Institut d'Estudis Metropolitans, que van fer en Jordi Borja i la Mireia Belil, vam triar, llavors, un vector de tres elements, la c, la m i la r: la ciutat municipal, la política, la petita -digueu-li com vulgueu-, la ciutat metropolitana i la ciutat regional que corresponen a les fases 2, 3 i 4 de les transformacions que hem vist. Urban Survey Ciutat municipal Fase 1 Metròpoli Fase 2,3 Regió Fase 4 Si miréssim la població, que hem vist que era d'un milió i mig, després de 3 milions i després de 4 milions, veuríem que les ciutats metropolitana i municipal baixen de població, la del milió i mig baixa -havia arribat al milió vuit-cents- i la de tres milions baixa - deu estar a dos milions vuit-cents. En canvi, la regional no, està a quatre milions, 4,2 segons com es defineixi fins a on arribem. Per no existir no existeix una regió, que és una de les grans falles de la política catalana dels últims deu o quinze anys. No hi és. No s'ha fet la regionalització. Hi ha comarques però no hi ha regió. Per tant no hi ha res que correspongui a aquesta mena de ciutat real a la qual m'estava referint. Si hem de valorar cadascuna de les fases, jo crec que es pot dir que a la primera fase l'encert va residir, sobretot, en el prestigi urbanístic que es va aconseguir més que no pas en les grans obres. Les grans obres van ser després, i van ser un èxit popular, podríem dir. La gran escampada de la marca "Barcelona", per entendre'ns. Però en la primera fase es va aconseguir, com he dit abans, que la professió, a nivell internacional, reconegués Barcelona com un lloc on es feia urbanisme de qualitat. 12 upc3.pm 21/10/98 �FASE O Barcelona va pensar i va dibuixar durant 40 anys Decisions encertades Subías, Serratosa, Solans, Socías: Dibuixen de l'escenari dels 90 al 1965 Sostre Potencial -l [Potencial Vallès Central] Algunes decisions heroiques i molt controvertides: a la fase zero teníem les decisions encertades d'aquests senyors els noms dels quals comencen tots per s: Subias, Serratosa, Solans i Socías. Ells van tenir una vista immensa a l'any 1965, figurava que feien un esquema director per a 15 anys, i no, el que van fer és el que efectivament ara (1997) és la regió. El llibre que van produir aquests senyors es va ficar en un calaix l'any 1966 perquè estava prohibit. Era un llibre, l'esquema director, que arribava fins al Montseny, era la regió pròpiament. Això era políticament immenjable, inassumible, i per tant es va ficar en un calaix. El que és curiós és que tants anys després, el pla és del 1975 i ara estem a l'any 1998, en 23 anys, aquest pla encara no és menjable, la regió encara no existeix. La regió del Subies, del Serratosa, del Solans d'aquella època no existeix. En tot cas ells ho van veure, ells van decidir que el sostre potencial de Barcelona-municipi havia de baixar de 3 milions a 2 milions. Això fa riure ara, però resulta que dels 2 milions estem baixant a 1,5, i seguirem baixant, probablement, encara que en unes declaracions, que m'han agradat molt, l'alcalde diu que probablement la gent començarà a tornar a la ciutat antiga, a la ciutat central, a la ciutat municipal, que és possible. És possible perquè hi ha una sèrie de raons que ara serien molt difícils d'explicar, però que tenen a veure amb la pròpia estructura, quasi diria física i econòmica, vull dir de valors, del centre, del centre vell i del mid-town o PEixample. Bé, decisions importants d'aquesta gent van ser aquestes dues: una gran discussió sobre el potencial del Vallès Occidental que no es va tancar, va quedar obert com una ferida i encara ho està. N'hi havia uns que deien que sí, que hauria d'haver-hi 650.000 persones a Sant Cugat del Vallès, i uns altres que deien que no, i encara aquesta discussió segueix ara sobre si Sant Cugat ha de tenir l'estació del tren d'alta velocitat o no. 13 upc3.pm 21/10/98 �Errors possibles Inèrcia diàleg amb política autoritària Aigua i residus Pla Delta, Pla Besòs, Aeroport, TAV Metro, pàrkings Puntillisme I els errors possibles són que es van habituar a un tipus de diàleg malaltís amb la política, perquè clar, la política era malalta en aquell moment, no n'hi havia, de política. I això va produir un tipus de tècnics, i clar jo em poso a dintre, al menys en aquella època molt clarament, acostumats a fer la viu-viu, a no acabar d'afrontar els problemes, acostumats a mirar de colar coses, per dir-ho així, en la mesura del possible. No van afrontar del tot el tema de l'aigua i dels residus, no van donar les bases del que ara veiem que és necessari. Clar, això és molt fàcil de dir, ara. Però ni el Llobregat ni el Besòs i les seves grans infrastructures, ni el metro ni els pàrkings, -els pàrkings no van aparèixer com a equipaments i això jo crec que va ser un error considerable-. Després ens hem hagut d'inventar pàrkings de les maneres més complicades que us pugueu imaginar, tenim una quantitat de plets encara, com el del pàrking de la carretera de Sarrià amb Manuel Girona; cada pàrking és un drama. És més: el puntillisme, el puntillisme era inevitable en aquella fase perquè era l'única manera de salvar la ciutat i el territori en una fase en què la política no era democràtica, i per tant, si hi havia un tècnic que era més democràtic que els polítics que l'havien nomenat, quasi que tenia l'obligació de ser puntillista a l'extrem i de posar en cada punt que allò no podia ser tal cosa, que no podia ser altra cosa que un equipament. Això, que en aquell moment estava justificat, hauríem d'haver vist en algun moment, potser abans del que vam trigar a realitzar, que ja no era la bona manera de treballar en el territori, que havia de ser molt més liberal, molt més oberta i molt més indicativa. 14 upc3.pm 21/10/98 �FASE 1 Barcelona va començar a fer sense diners Decisions encertades Prestigi urbanístic Decisions héroïques: nou equip projectes Tria d'intervencions Plaça Trilla —» Via Júlia Velles fàbriques - instal·lacions —» Parcs Camí crític 1992 Passem a la primera fase. En la primera fase, decisions encertades: el prestigi urbanístic, la insistència en l'equip de projectes. Jo vaig tenir una gran baralla, ara ja puc dir-ho, amb l'Oriol Bohigas perquè ell volia tenir, no me'n recordo quants, però molts arquitectes en un equip de projectes nou, i els va tenir, en va tenir 13 que jo recordi, després de molta discussió. Però jo estava fent la reforma administrativa, com sap la Mercè Sala, i com que havia de fer la reforma administrativa i havíem de baixar de 15.000 funcionaris a 12.000 i fer moltes més coses que no pas abans, allò no casava del tot. Però finalment hi va haver una gran entesa, perquè es va tenir la flexibilitat pel seny de tothom de veure que la casa havia de baixar i algunes coses havien de pujar, i aquesta en va ser una. Es va formar un equip de projectistes amb llapis que no planificaven sinó que projectaven. Crec que va ser un gran encert. La tria de les intervencions, com ja he dit abans, la combinació des de la plaça Trilla fins a la Via Júlia o fins a l'estàtua del Viladomat a la República, a la plaça de Llucmajor. La conversió de les velles fàbriques i dels escorxadors i les estacions de trens en parcs i en instal·lacions, com la Sedeta. Sempre recordaré, i això és impagable, que el dia que es va inaugurar la Sedeta, com a escola i com a centre cívic, hi havia un parell de senyores que anaven al meu costat dientme que ho sabien tot, que coneixien allò, les finestres, i aquell passadís i em van dir: "Oh! és que nosaltres havíem estat treballant 40 anys de filadores, o de teixidores, a la fàbrica". "I ara què?". "Ara estem contentes perquè això és l'escola dels nostres néts". Aquesta emoció era molt especial: la ciutat que va anar recuperant espais d'aquesta ciutat atapeïda, 15 upc3.pm 21/10/98 �la de l'avara povertà que deia el Dante, que havia aprofitat fins l'extrem els pams quadrats per construir una fàbrica, una escola, unes cases, etc., i que de cop podia recuperar zones que havien tingut un ús i no en tenien cap! Les podíem recuperar intel·ligentment per fer parcs o per fer escoles, i la gent que hi havia treballat hi podia veure escoles pels seus néts. Aquesta és una emoció que moltes altres ciutats no han tingut i que nosaltres, una generació com la meva, i jo en particular, haurem d'agrair com una enorme fortuna quasi impossible de reviure. Les altres il·lusions que es viuran, que seran tan importants com aquestes, seran unes altres il·lusions, però no aquella. Després, el fet d'haver descobert molt aviat que per al 1992 s'havia de fer, primer de tot, un camí crític, que s'havia de trobar què és el que calia perquè el 92 fos 92, per a que el 92 fos possible. El primer estudi que es va fer en aquest sentit, d'en Josep Maria Vegara, va donar que el camí crític del 1992, de tot el que es volia fer pel 1992, era aixecar la via del tren, i per aixecar la via del tren se n'havia de fer una de nova. S'havia de completar la sortida de l'estació de França en direcció cap a Aragó i cap al Besòs. I per fer això s'havia de canviar un col·lector i per canviar aquest col·lector, a l'any 1984 em penso que va ser, s'havia de començar a treballar, de seguida, cosa que ningú no entenia: Què fan aquests aquí ara? -deien. Canviar el col·lector enmig del carrer Marina, quan al carrer Marina hi havia la paret del tren i no es veia què hi havia al darrere ni se sabia per què el carrer es deia Marina. Aquesta visió del camí crític penso que va ser absolutament fonamental. Errors possibles Alguns Peris Ronda del Mig semi -enderroc? Errors possibles d'aquesta època, pocs, en aquesta època pocs. Uns sí: alguns dels peris que es van fer, crec i ara ja puc ser molt provocatiu, van ser molt equivocats. Ens vam equivocar perquè els vam fer amb massa ambició. Crec per exemple que el peri del Case Antic no estava ben dimensionat en aquell sentit i el peri de Torre Baró tampoc. És a dir, i ara ho sabem, mal que ens pesa, sempre que un peri dibuixa il·lusions que van molt més enllà, (si van una mica més enllà està bé), però si van molt més enllà del que realment es pugui fer en una generació, en 15 anys, en 10 anys, són realment perniciosos perquè el que 16 upc3.pm 21/10/98 �fan és generar una decepció creixent. Els peris que no es poden realitzar, de seguida que triguen a realitzar-se i finalment es fan, són una mica com el cicle vital, però aquells que realment van tant més enllà del que es pot fer, que són tan ideològics i tan carregats de bona fe, i esdevenen, una cosa que mai no es farà o trigarà molt a fer-se, aquests provoquen cinisme i són una escola de desprestigi de l'acció pública, de la polis. Crec que a Torre Baró va passar una cosa d'aquestes, quan ens vam posar a dibuixar una vall aterrassada, amb unes terrasses magnífiques que mai no tindríem diners per finançar, probablement. I una colla de coses que després van resultar pràcticament impossibles. No havíem considerat prou que tots els habitatges que hi havia eren il·legals i inclús que per enderrocar-los necessitàvem el visat d'un arquitecte, que ningú no volia fer, que cap arquitecte col·legiat hagués volgut signar. I altres problemes d'aquest ordre. Al Casc Antic ens vam passar una mica d'equipaments i quan hi ha molts equipaments que no es poden fer també es produeix aquest efecte negatiu, en el sentit que es buida de vida una zona que lentament es va decandint. Això és el que havia passat en general a tota la Ciutat Vella. Un dia, a la Riereta, prop dels carrers Sant Jeroni i Cadena, una senyora de 90 anys em va dir que la seva àvia ja li havia dit que allò estava afectat i que no es creia res quan jo li vaig dir "doncs ara caurà". Són sensacions d'il·legitimitat que es creen, de no realització de les coses que es dibuixen. Crec que en algunes ocasions en aquella època vam fer aquest tipus d'error. L'enderroc parcial de la Ronda del Mig va ser un error? Molts arquitectes van considerar que s'havia de fer el gest simbòlic que Madrid havia fet quan es va carregar Pescalèxtric d'Atocha. A Madrid, quan van començar van fer un pla nou, s'hi van estar 5 anys, van perdre 5 anys. No van tenir més remei, no tenien el pla metropolità que nosaltres teníem i, per altra banda, van fer un gran gest, molt agraït, de carregar-se una obra, una obra que estava mal feta, probablement. Aquí, en canvi, els enginyers van defensar la Ronda del Mig, a Alfons X el Savi, i els arquitectes la volien enderrocar. I al final vam haver de fer la decisió salomònica o eclèctica de posar un economista que va estudiar el cost i el benefici i va donar que, efectivament, hi havia una part que s'havia d'enderrocar i una altra que no. Perquè la part de dalt estava al nivell de les cases, a la cota zero de les cases que anaven muntades cap al carrer Cartagena i en canvi la banda de baix no. Per tant la part de baix 17 upc3.pm 21/10/98 �d'aquesta ronda quedava penjada sobre l'entresol o el primer pis de les cases i els costos negatius, els beneficis negatius de l'existència de la part de baix d'aquest viaducte eren molt elevats. Al final es va tirar la meitat, es va quedar la part de dalt, es va tirar la part de baix i els arquitectes es van empipar, els enginyers també, i els economistes van aplaudir, probablement. Jo crec que no va ser un error, però m'agradaria saber, ja que estem aquí, quines són les reaccions que això finalment haurà provocat. FASE 2 Sobre un gran projecte : grans obres Decisions encertades 1985: Jornades de Sarrià: Les Rondes El Pla d'Hotels Encetar les inversions> culturals El Holding Procivesa Façana marítima Sobre la segona fase jo crec que les decisions encertades van ser: la de l'any 1985 a les jornades de Sarrià de construir les rondes, -també aquí va passar això que us he dit abans-. Uns senyors que vivien a Pedralbes, que feia molts anys que hi tenien la casa, amb el jardí o el que fos afectat per la ronda, volien fer uns arranjaments i em van trucar per preguntar si faríem la Ronda o no, i que suposaven que no. "Després de tants anys, d'abans de la guerra, això no es farà, no és farà..." Els vaig dir: "Mireu, d'aquí quinze dies us ho diré" I van riure. "Quinze dies? Per què quinze dies?" "Perquè estan reunits a Sarrià uns senyors que estan decidint si es fa o no es fa". I aquests senyors que eren en Parpal, en Torres, en Morales, en fi, tot el seu equip , van decidir que efectivament es feia, que es podia fer i que es faria. I jo els vaig trucar i els vaig dir: "Es fa". Es van indignar primer, després ho van admetre i finalment es van trobar solucions una mica per a tothom perquè el típic pactisme català dóna també per a això. Però la situació inicial era d'incredulitat respecte d'una decisió que va ser molt valenta i jo crec que molt encertada. El pla d'hotels, igual. El pla d'hotels va ser veure que efectivament Barcelona no seria competitiva si no tenia una qualitat d'hosteleria diferent, una capacitat de congressos 18 upc3.pm 21/10/98 �diferent i que això no es podia tenir perquè el tamany de la parcel·la convertible en hotel a Barcelona no donava pels grans hotels que necessitàvem i per tant, si no hi havia una intervenció pública, si no es posaven en joc les externalitats i el sector que les domina, que és el sector públic, que per a això serveix, doncs no ens en sortiríem. Per això, contra viento y marea vam tirar endavant el pla d'hotels, contra tothom, però haig de dir que, amb una certa complicitat, complicitat en el sentit positiu, d'una part dels hotelers que van dir: "No, no, nosaltres patirem per culpa del pla d'hotels, patirem, passarem bé l'any olímpic, patirem dos o tres anys i després anirem millor". I efectivament això és el que els ha passat. Ara, les taxes d'ocupació, amb un 40% més d'hotels, de cambres, són unes taxes d'ocupació molt més altes que no pas les que tenien abans. Encetar les inversions culturals en aquell moment: un altre encert. Crear el holding: crear un holding haig de dir que no va ser un encert nostre, la idea va ser nostra però l'encert va ser que el govern ens va dir que sí, i això és el més difícil. El que ara no trobem, per entendre'ns. Ja voldríem fer un holding ara, ja l'haguéssim volgut fer a l'any 1993 per fer el pla del Delta i el pla del Besòs o per fer el metro o per fer tot el que falta per fer i no es fa, ara. La sensació que jo tinc, és una mica que a Barcelona se'ns fa pagar l'èxit, això passa a la vida, quan un èxit es produeix, moltes vegades es produeix una retranca, una onada contrària. Aquesta onada contrària està durant ja una mica massa, perquè, és clar, això va ser a l'any 1992 i estem parlant de l'any 1998 i anem cap a l'any 2000, i per tant potser sí que ja hem pagat allò que havíem de pagar i, aquesta morositat, aquesta lentitud, aquesta falta d'il·lusió de tots els poders que estan a sobre de la ciutat, per crear els mecanismes tipus holding que haguessin pogut fer el pla del Delta, no s'entén, ja no s'explica i comença a ser realment enfadós. Jo crec que la ciutat s'haurà de posar una mica seriosa amb això. Bé, ho dic evidentment com a observador apassionat, però com a observador. Procivesa, tan criticada i tan benvinguda, va ser qui va fer que al carrer de la Riereta es pogués fer el que s'està fent, efectivament, la plaça Sant Jeroni-Cadena, cosa que va fer que l'amo de can Leopoldo es pogués morir sabent que al costat hi tenia el sol. Es va fer un forat i hi va haver gent que deia que s'estava estripant Ciutat Vella i el teixit antic de la 19 upc3.pm 21/10/98 �ciutat medieval sense criteri. No, amb molt de criteri, amb unes afectacions que ja hi eren: amb poca possibilitat, a més, de fer-hi res més que deixar decandir tot, en tot cas-. Més encerts: inclús la plaça Aliada/Vermell, tan rara, tan estrambòtica, que es veu artificial, a alguns els agrada, i jo em trobo entre aquests. I la façana marítima, de la qual no parlo perquè ja és massa conegut. Errors possibles Estadi Liceu Vall d'Hebró/La Clota? El Pla de Biblioteques Les Torres de Telecomunicacions? I com a errors possibles d'aquesta època: el famós de l'Estadi, en haver-se fixat una data molt abans dels Jocs, l'any 1989, per tenir-lo acabat, amb un compromís que feia obligatori de començar tant si plovia com si nevava, i va ploure, va diluviar, més ben dit. Sobre el Liceu s'havia d'haver aprovat un pla urbanístic abans, es va aprovar, estava en fase inicial, van venir unes eleccions i uns senyors van canviar el vot i van decidir que allò no es feia perquè n'hi havia quatre que tenien unes expropiacions i havien penjat uns llençols a la finestra. Van canviar el vot i no hi va haver majoria, no hi va haver sensibilitat ni per la dreta ni per l'esquerra, ens vam quedar sols, no hi va haver pla i es va cremar. No estic parlant d'efectes de cap mena, ara, històricament, si s'hagués aprovat aquell pla, hagués començat el procés de renovació del Liceu per allà on s'havia de començar, que era pel pla urbanístic i no a corre-cuita després amb l'incendi al darrere. Vall d'Hebrón la Clota, com aquest és un tema molt discutit per altres autoritats urbanístiques i arquitectòniques, no m'hi posaré. Jo no sóc tan pessimista, encara que comparteixo una mica tots els defectes, però hem de deixar una mica de temps al temps, desgraciadament, perquè ja m'agradaria que es pogués donar més vida a totes aquestes coses d'una manera automàtica. 20 upc3.pm 21/10/98 �El pla de biblioteques, que l'Oriol Bohigas sempre es queixava que no es feia, es va fer, però és cert que amb una morositat que no està tan justificada com la de les grans instal·lacions culturals. Hi ha un dubte, però és un dubte massa fràgil per haver justificat l'endarreriment, que és el dubte de: què seran les biblioteques l'any 2005? Però el fet que no sapiguem com seran, si serà millor llegir d'una manera o d'una altra, llibres o pantalles, etc., no justifica que no les fem, perquè últimament tots sabem que l'art està en convertir biblioteques de llibres en biblioteques d'internet, probablement, i Barcelona ha excel·lit en això. Per tant, tot i que és veritat que el dubte ha pesat sobre el no fer, probablement no ho justifica. Sobre les torres de comunicacions tothom té les seves opinions; n'hi ha una que està mal posada, es va posar 200 metres més ençà del que s'havia de posar, amb tota evidència. Segurament hi va haver una acció-reacció, i he vingut aquí a dir-ho perquè penso que és aquí on ho haig de dir, que té a veure amb els humors, amb l'orgull de l'autor, de la professió, etc. L'autor del pla i l'autor del projecte, que en aquest cas eren diferents, com és ben sabut. Segurament aquella torre, posada 200 o 300 metres més enrera, sortint per darrere del Palau Sant Jordi, a tothom li hauria semblat bé, perquè la torre és discutible, però té una forma inequívoca i, el temps ho dirà, és un senyal, un gest que assenyala Montjuïc des de molts punts i s'acaba fent familiar. Però també és veritat que trenca l'harmonia de les línies planes que dominen en el planejament, en el pla parcial, en el projecte en el sentit ampli de la paraula del que és l'Anella Olímpica. Per tant, aquí hauríem de reconèixer un error. Algú em deia l'altre dia que la torre de Foster està fora d'escala i fora de mida perquè, si la tapes, tornes a veure la muntanya, i en canvi veient la torre, no veus la muntanya perquè queda com un pessebre, -podríem dir-, la muntanya queda minúscula. A mi m'agrada recordar tanmateix que abans hi havia aquella torre horrible, que era blanca i vermella, a la dreta del Tibidabo. Recordo que el dia que vam acabar la torre de comunicacions de Foster, hi vam anar amb el Pep Borrell, vam demanar una clau anglesa i vam descargolar un cargol d'aquella torre que després va trigar dos anys a caure, per allò de les antenes, de les cobertures, i les freqüències... No va caure en el moment en què li vam treure el cargol. 21 upc3.pm 21/10/98 �Però no era solament aquella torre que havia de caure, eren totes les torres que havien de caure i, en efecte, han caigut moltes antenes, moltes: del Carmel, del Tibidabo, etc. És veritat que la torre de Foster està fora d'escala, que és una cosa que es discutirà durant segles -imagino-, però també és veritat que permet una cosa que mai més altres generacions no veuran, que és treure el bosc d'antenes que hi havia. Es més: la torre està a escala però no del municipi sinó de l'Àrea Metropolitana. FASE 4 2004 : Què hem de fer? CARTA, SEGLE XXI, EUROPA És possible que la Llei de Barcelona sigui la primera d'una sèrie europea de lleis especials de grans ciutats El 2004 es configura com la ocasió de llegir amb calma l'entrada en el nou segle després de les celebracions del 2000 (Roma, Londres, New York) Barcelona s'ha situat en una bona posició per a expressar l'Europa de les ciutats i les Regions. Passem a la quarta fase. És possible que la quarta i última fase la comencem amb la carta, amb un projecte per al 2004 i amb una bona posició europea. Penso que és possible que la llei de Barcelona sigui la primera d'una sèrie europea de lleis de ciutats. Tothom reconeix, cada cop més, que Europa és, sobretot, un sistema de ciutats, tal com es veu des del satèl·lit, que no cal inventar-se-la, que no és un concepte buit. Des dels satèl·lits es veu que aquí a Europa hi ha més llumetes que en altres parts del món. És un sistema més dens, més construït, més convencional, més culte, més car -més car de netejar, entre altres coses- però que dóna uns beneficis superiors als costos addicionals, aquesta és la hipòtesi, als costos de més que té. És la gran riquesa i el gran cost, també, d'Europa. Barcelona haurà estat en aquest període l'avançadeta, una mica, de les ciutats que s'han promogut més com a solució que com a problema. Ens havíem acostumat a sentir parlar de les ciutats com a problema i ara a mi m'emociona quan veig al Jaime Lerner, que era 22 upc3.pm 21/10/98 �alcalde de Curitiba i que després ha estat president del govern de l'Estat, dient al respecte de les ciutats educadores -que és un altre invent de Barcelona- que: "les ciutats no són el problema sinó el problema i la solució". I que són més la solució que el problema, i perquè són la solució, esdevenen problema. Però no hi ha solució fora de la ciutat i, per tant, més ens val que tinguin solució. Un dels elements que la meva experiència em porta a defensar amb cert apassionament és que les ciutats necessiten una llei. No hi ha cap llei general que sigui vàlida... la ciutat és una construcció massa complexa: els físics ho deuen saber millor que nosaltres, i deuen riure quan veuen que els polítics, els advocats, els arquitectes, els economistes no ens en sortim. Però és evident que la ciutat és una construcció que té una capil·laritat i una complexitat de la qual no es pot donar raó amb una llei nacional, per bona que sigui. Una nació que sigui sensible el que ha de fer, farà la llei de la ciutat, de les grans ciutats, i després, o al mateix temps, veure com es lliga la gran ciutat amb la comarca, amb la muntanya. Això Barcelona també ho ha fet, Barcelona ha lligat unes aliances amb els poders locals dels Pirineus, i ha tingut, evidentment, un respecte pel que és l'estructura del país com a país. Però és evident que el país com a país no anirà bé si els seus punts concrets, la seva ànima, les seves ciutats i els seus motors no funcionen com haurien de funcionar. El 2004 es configura com l'ocasió d'actuar un cop passada la bromera i l'apassionament del mil·lènium, que aixecarà onades de passió a Nova York, a Londres, a Roma i a tot arreu. Com deia l'altre dia el prepòsit general dels Jesuïtes a Roma, el Pare Koltenbach, el 2004 serà un bon moment, serà un moment en què tot això haurà passat i llavors es podrà llegir amb una mica de tranquil·litat el que realment està passant en el segle XXI. Aleshores es podrà parlar amb una mica de calma i de rigor. Barcelona, en tota aquesta línia, de cara a aquest futur està en una bona posició per expressar aquesta Europa de les ciutats i de les regions sense la qual nosaltres no aniríem bé. Moltes gràcies. 23 upc3.pm 21/10/98 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Les fases de transformació urbana de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-01-08 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Urbanisme Planificació Infraestructures Cultura Description An account of the resource 23 p. amb esquemes manuscrits de PM. Conferència realitzada a la Fundació de la UPC. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Politècnica de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/8/2735/InfComEsp_197506_n502_RadAme_p210_PM_BD.pdf 1750de3a859b5306fdd2b6d100bd52e2 PDF Text Text PASCUAL MARAGALL Universidad autónoma de Barcelona Los radicales americanos Educación y estratificación laboral e REO que las polémicas entre economistas neoclásicos y economistas radicales tienen casi siempre algo de frustración. Es como si los primeros fueran conductores de a¡¡tomóvil en la cuneta tratando de arreglar una avería y los segundos fuesen peatones incapaces de ayudar, poco interesados en el tema. En lo que sigue vamos a resumir algunos de los argumentos que los radicales desarrollan frente a las averías de la economía neoclásica, especialmente en el terreno de la educación y la estratificación de la fuer za de trabajo. No pienso que haya llegado todavía el momento de incorporar unos argumentos y otros a un marco más o menos común, susceptible de verificaciones empíricas válidas para todos. Sólo ocasionalmente se producen intercambios productivos entre la escuela neoclásica y sus críticos, éntendiendo por :productivo" cualquier ejercicio que confirme o refute limpiamente aseveraciones ajenas. El camino seguido por las ideas radicales en el campo que nos ocupa puede sintetizarse en los siguientes pasos: 1) Steve Marglin (7) pone de relieve que la división del trabajo en el sistema industrial norteamericano de principios de siglo para acá obedece a razones de control, dentro de la fábrica o empresas, más que a razones de productividad; 2) Samuel Bowles (1) trata de demostrar cómo el sistema educativo realiza la fun• Estas notas fueron preparadas inicialmente para una charla en el Colegio de Economistas de Barcelona. 210/ICE-JUNIO 1975 ción de legitimar esle control, cuya fundamentación no p uede hallarse ya sólo en los requisitos tecnológicos; Bowles y Gintis (2) llevan a cabo una ulterior investigación en el mismo sentido, integrando una crítica de lo que llaman el IQ-ism (la ideología que quiere que los éxitos académicos y económicos de un individuo son explicados por su coeficiente de inteligencia -lnte/ligence Quotient- obtenido por comparación de la edad mental con la edad cronológica del mismo); 3) Gintis (4) empalma con las corrientes europeas de marx:ismo influido por el existencialismo (A. Gorz (5) y grupos italianos corno lJ Manifiesto y desarrolla una teoría americana de la alineación; 4) Christopher Jencks (6) demuestra, desde una perspectiva no necesariamente radical, el fracaso del movimiento de escolarización en producir una mayor igualdad de ingresos en Estados Unidos; Bowles y Gintis (3) abren la vía hacia una nueva teoría de la empresa, basada en sus estudios anteriores, caracterizando a la empresa no ya (no sólo) como una unidad en la asignación de recursos, sino E:omo un sistema político. El orden de los pasos reseñados no sigue necesariamente el orden cronológico. Obedece más bien a los requisitos de mi orden de exposición. Pasando ipor alto la aportación de Marglin, que merece una atención especial, y aparte del tema que aquí nos ocupa, veamos qué es lo que dice Bowles (1) acerca de las relaciones entre el sistema educativo y la producción. 1. El sistema educativo satisface la necesidad de los empresarios de contar con una fuerza laboral capaz y disciplinada y de ejercer sobre ella un control social efectivo. 2. A medida que la importancia-del trabajo cualificado y educado crecía, las desigualdades presentes en la escuela se tornaban importantes para la reproducción de las diferencias sociales de generación en generación. 3. Las desigualdades de clase en el sistema educativo de los Estados Unidos no han disminuido en los últimos cincuenta años. 4. Y este último hecho no puede explicarse exclusivamente por las desigual- �EDUCACION dades constatables en el control de las Comisiones de educación (organismos electivos por distrito escolar y que dirigen la orientación general de la enseñanza y la contratación de profesores en el distrito). El esquema, puesto de relieve por Bowles, es un circuito que, partiendo de la existencia de una estructura de clases, termina en el reforzamiento de la misma, vía "desigualdad de poder político" -+ "desigualdad en la educación" -+ "legitimación y reproducción de la estructura de clase". Nótese, ante todo, que todo el argumento se desarrolla sin referencia alguna a la explotación, en el sentído marxista. De lo que se trata es de la existencia (o mejor de la persistencia) de unas relaciones sociales de producción entendidas en forma positiva: "estructura autoritaria, tipos prescritos de comportamiento y respuesta característicos del lugar de trabajo" --(1) pág. 3-, estructura jerárquica típica de· las grandes empresas, definida en cada estrato por la cantidad de control de cada uno sobre el trabajo realizado por uno ·mismo y .por los demás -idem, págs. 10 y 22-; "sistema de derechos y responsabilidades, obligaciones y recompen sas~ que gobierna la interacción de todos Jos individuos implicados en la actividad productiva organizada" ---{2) pág. 74--. En estas condiciones, el esquema, en principio, es aplicable tanto a las sociedades socialistas avanzadas (típicamente la URSS) como a los Estados Unidos. Así lo dejan entrever algunos radicales en ocasiones (Bowles, por ejemplo, en (1), pág. 22; Gintis (4), pág. 12; Bowles y Gintis (7), p ág. 75). Lo importante, parece, no sería tanto la explotación, que depende del nivel de salarios, como la copresión, o la alienación --como diría Gintis- implícita en las relaciones c;¡ue los individuos establecen entre sí y con los medios de producción, en la empresa. Aunque explotación y alienación, como veremos, no son independientes. Las funciones del sistema escolar, analizado en su evolución histórica en Estados Unidos desde mediados del XIX en adelante, son reseñadas por Bowles del modo siguiente: 1. L a escuela sustituye a la familia en la transmisión de cualificación labo- ral, a medida que el sistema de fábrica se impone, a lo largo del XIX . 2. La generalización de la enseñanza básica p uede trazarse históricamente como una respuesta al aumento de la combatividad política de los trabajadores, o, como en el caso de Inglaterra (1867), como garantía tras la emancipación electoral de los obreros. La burguesía está, en esa época, convencida de que la educación suaviza las reivindicaciones obreras. 3. La escuela prepara a los hijos de la clase obrera para el trabajo de fábrica al enseñar: disciplina y puntualidad, sumisión a una autoridad extrafamiliar, responsabilidad individual por el trabajo realizado, aceptación de la autoridad estatal (el maestro); en fin, una ideología de contenido burgués*. 4. La escolaridad es particularmente importante en América para integrar las sucesivas oleadas de inmigrantes rurales de E uropa. (Pienso que este factor 1puede ser decisivo para explicar el adelanto de los Estados Unidos sobre Inglaterra en la aplicación de la ensefi.anza elemental universal.) 5. A medida que el trabajo a destajo y los incentivos ligados al producto van siendo sustituidos, la escolarización se va haciendo imprescindible para motivar a los trabajadores en la aceptación de tareas cada vez más carentes de sentido. 6. La escuela, por último, funciona como un medio de asignar a los jóve- • Bowles (1) p. 6, cita a uo economista norteamericaoo -Thomas Coopcr, 1823-, que di~ lo siguiente "La exteosión de la educación a toda la comunidad tenderá a quitarle a la gente de la clase obrera la idea, que se ha metido eo las cabezas de nuestros mecánicos y que prevalece cada vez más, de que el trabajo manual es mal remunerado en la actualidad debido a la colusión de los ricos contra el pobre.; de que el trabajo puramente mental es comparalivamen poco valioso; de que la propiedad y la ri.queza no tendrían que ser acumúladas y transmitidas; de que cobrar interés sobre los préstamos y benefic.ios sobre el capital es injusto. La gente equivocada e ignorante que toma estas fa. lacias l)Or verdades aprenderá, cu.a ndo tengan oportunidad de aprender, que Ja institución de la sociedad política tuvo su origen en la protección de la propiedad." ICE-JUNIO 1975/211 �nes sus puestos en la estructura de clases. Al movimiento en favor de la "common school" (enseñanza universal e igual para todos) de mediados del XIX sucedió, al cambiar el siglo, el movimiento "progresivo" en favor de dar a cada individuo la enseñanza que necesitaba. Ahí comienza el desarrollo de las escuelas profesionales, que funcionan, junto al bachillerato superior (high school) como un medio patente de reproducir la estructura social. Es característico el hecho de que, para 1900, muchos hijos de trabajadores llegaban ya, en Estados Unidos, al bachillerato superior. La diversificación del trabajo en la fábrica, que se iba desarrollando en jerarquías cada vez más amplias y complicadas, exigía una estratificación paralela del sistema educacional, y a ello respondía el movimiento progresivo con todo y su carga de humanismo paternalista. Si a .principios de siglo se intentó mantener la "high school" como institución diferencial para los hijos de la clase alta, hoy, nuestra BOIWles, es el College *, y especialmente el College de cuatro años (por contraste con el Junior College de dos años) el que sirve esta función. ·M añana será la Graduate Facu/ty (q segundo ciclo universitario, que en Estados Unidos adquiere bastante autonomía respecto del .primero). Parece como si se tratase de una "escala móvil" de la éducación, cuya función no estaría tanto en enseñar determinadas habilidades o transmitir determinados saberes, sino en mantener un abanico de saberes y credenciales suficientemente amplio y diversificado como para duplicar el abanico de puestos ofrecido por la jerarquía productiva y desarrollado por la estructura social. Naturalmente, la prueba de esta hipótesis debería basarse en la evidencia correlativa de un progreso más lento de la estructura de requisitos imprescindibles para la producción. Este es un punto no aclarado por los radicales. A veces, como al principio de Bowles (1), parece que la importancia económica de la cualificación y los saberes productivos está tecnológicamente determinada (en ello se basa precisamente la obsolescencia de la familia, al iniciarse el proceso, en tanto que institución socializadora del niño). * El College americano corresponde aproximadamente a nuestro primer ciclo universitario. 212/ICE-JUNIO 1975 Otras veces parece como si se insistiese en que los saberes adquiridos fuesen importantes, sí, para obtener el puesto correspondiente en la jerarquía productiva, pero en modo alguno para desempeñar tareas productivas una vez en el puesto. La evidencia presentada por Bowles no va tan lejos. Muestra: 1) que los hijos de los padres situados en lo alto de la pirámide reciben más educación: 50 por 100 de los bachilleres (o 40 por 100 de los jóvenes "en edad") van a los College; pero sólo de 25 a 35 por 100 de los hijos de obreros; 2) que los hijos "afortunados" reciben no sólo más sino mejor educación (puµto en qu e Bowles empieza a librarse de la im putación de que su trabajo se preocupa sólo de la igualdad del acceso a la educación) y que además las di ferencias en el tipo de educación --clases reducidas y libertad de elección para los hijos de los ricos, clases masivas y organizadas entorno a criterios disciplinarios para los de los obreros-- tienden a reproducir el tipo de diferencias entre los desempeños en lo alto y en la base de la jerarqu ía 1productiva; 3) que los resultados obten idos en la escuela difieren entre clases sociales pero no explican por sí solos las diferencias de asistencia a los College, que sería la explicación cómoda. Hasta cierto punto, sugiere Bowles, los padres obreros intemalizan en sus preferencias el tipo de elección (o mejor la falta de ella) que se les ofrece en cuanto a qué clase de educación necesitan sus hijos, "reflejando quizá (en su preferencia por los métodos educacionales autoritarios) sus propias experiencias en el trabajo, que les han demostrado que la sumisión a la autoridad es un ingrediente esencial de la capacidad de un individuo para obtener y mantener un empleo seguro y bien pagado". _ De este modo, sigue el argumento, el sistema educativo prepara efectivamente a los niños y jóvenes para su adscripción futura a roles sociales que varían significativamente, de lo alto a la base de la jerarquía productiva, en autonomía e independencia. Los hijos de las clases dirigentes aprenden seguridad en sí mismos; los de los obreros, obediencia. Bowles supone, además, que si los matrimonios tienden a producirse entre gente de la misma clase (pues normalmente se incuban en las escuelas y Colleges) tienden a consolidarse subculturas de clase ca- �EDUCACION racterizadas cada una por un determinado tipo de rasgos psicológicos, que son los que cuentan a la hora de hallar un puesto en la estructura productiva. Este desarrollo correlativo de las dos estructuras (social y productiva), vía sistema educacional y subculturas de clase, halla refuerzo en la estructura política. Las clases dirigentes, dada su desigual proporción de poder político, determinan: 1) los criterios, y 2) el tipo de financiación del sistema educativo, contribuyendo a perpetuar las diferencias. Es importante en este sentido la tradición norteamericana de financiación local de la educación, puesta que, dada la segregación racial y por rentas en el mercado de suelo y vivi<indas, los recursos por alumno entre distritos escolares difieren grandemente*. En cuanto a los criterios (de admisión y graduación) en las distintas fases del sistema • En el estado de Texas, por ejemplo, los gastos por alumno en 1969-70 iban de un máximo de $ 5.334 a un mínimo de $ 264. Ver estos datos e información sobre la demanda de Juan Serrano contra el Estado de California por haber tenido que cambiar la residencia para dar enseñanza decente a sus hijos, estimada por el Tribunal Supremo del Estado, en P. Maragall: "Problemas de economía urbana. New York, 1971-72", Boletín del GTP, Ayuntamiento de Barcelona, número 28, págs. 40 y ss. escolar, no es preciso que las clases altas controlen directamente las Comisiones de educación. Basta con que definan la aptitud o excelencia en términos de variables en las que los hijos de las clases altas tienden a ser más aptos o sobresalir más (por ejemplo, aprovechamiento escolástico). De este modo la responsabilidad ,p or los resultados desiguales obtenidos en la escuela parece ser ajena a la clase alta y residir en todo caso en la carencia, por parte de los jóvenes de las clases inferiores, de una subcultura adecuada. Al mismo tiempo, el sistema de "pruebas objetivas" (que apareció a principios de este siglo para mitigar la franca desigualdad del "movimiento progresivo"), al permitir el paso hacia arriba de unos pocos jóvenes procedentes de las clases inferiores, contribuye a fortalecer las virtudes legitimadoras del principio según el cual hay que premiar la aptitud sobresaliente {"reward excellence"). Bo:wles se pregunta si, de acuerdo con los estándares convencionales de eficiencia (maximizar el valor añadido), no podría ponerse en cuestión este principio ("reward excellence") para conseguir el mayor incremento posible en las capacidades individuales -seleccionando quizá a la gente con notas medias, o bajas, en las pruebas de admiICE-JUNIO 1975/213 �s10n a los Colleges- en vez de maximizar el ".producto bruto" a base de admitir a los mejores. "Si la ganancia incremental es el objetivo, resulta todo menos obvio que haya que escoger a los de arriba" (Bowles (1), página 25 n. y pág. 29). El .problema planteado es más propio de la teoría de la organización que da la asignación de recursos: "Considérese lo que ocurriría con la disciplina interna de las escuelas si el objetivo de los estudiantes fuera terminar los últimos en la distribución de notas." En ésta, como en otras ocasiones, la fuerza del sistema establecido estriba en ser el único consistente con la búsqueda de un óptimo dado el sistema de incentivos disponible. Pero nada indica que no puedan pensarse otros tipos de incentivos, ni que el óptimo actual presente sea precisamente el optimum optímorum. B OWLF.S y Gintis (2) completaron el análisis anterior integrando el papel del IQ-ismo en el esquema, a través de un análisis estadístico de las relaciones entre procedencia de clase, coeficiente de inteligencia (IQ) y éxito económico del individuo. Con ello trataban de refutar las versiones más crudas del IQ-ismo (Hernstein, Jensen), que afirman su transmisión hereditaria y la asociación causal del coeficiente de inteligencia con el éxito económico. Procedencia de "clase alta" y "alto IQ" son dos variables que correlacionan bien estadísticamente. Por otro lado, "clase alta" y "éxito individual económico" también se asocian satisfactoriamente. De ahí la posible confusión. En su tratamiento de los datos, Bowles y Gintis muestran que la procedencia social es la variable clave: la asociación estadística entre .procedencia de la clase alta y éxito económico se reproduce casi exactamente si se eliminan las diferencias de IQ infantil entre disti ntas clases socales; es deci r, 'Para individuos del mismo nivel cognoscitivo .pero distinta clase social, la asociación de esta última con el éxito económico es casi la misma que antes. En consecuencia "la transmisión intergeneracional del status social ·y económico opera principalmente vía mecanismos no-cognoscitivos" a pesar de que el sistema escolar premia los coeficientes de inteligencia elevados y de que el IQ y 214/ICE~UNIO 1975 la procedencia de la clase alta están asociados. Uniendo, entonces, la demostrada irrelevancia del mecanismo especfficamente genético (que operaría vía IQ) en la reproducción de generación en generación de la desigualdad económica con: 1) la irrelevancia de los logros cognoscitivos en la contribución de Ja escolaridad al éxito económico individual, y 2) el hecho de que la mayor parte de la asociación entre IQ y éxito económico puede ser explicado por Ja común asociación de estas variables con la educación y la procedencia de clase, puede concluirse que el coeficiente de inteligencia no es un importante criterio intrínseco para el éxito económico individual. Lo cual parece privar de base a afirmaciones como las de Jensen acerca de la "inevitable asociación entre status e inteligencia sobre la base de que la sociedad premia el talento y el mérito", o de Hernstein sobre la "virtualmente hereditaria meritocracia", producto· presunto de la reforma liberal de la enseñanza. De todos modos, el coeficiente de inteligencia juega, a nivel ideológico, un importante .papel en el sistema norteamericano de estratificación social, que es una resultante, en opinión de Bowles y Gintis, de la jerarquía productiva. En efecto, como las muestras arriba citadas indican, el IQ es un factor decisivo en la legitimación de las relaciones sociales de producción (idénticas, como vimos, para Bowles, al sistema burocrático de estratificación en la actividad productiva). El análisis procede así: 1. La producció.g. capitalista es más to- talitaria, en su organización" de lo que los modos de organización de las otras esferas sociales (familia, relaciones interpersonales, leyes, política) harían prever. Y es falso, como muestra la evidencia hlstórica,. que ese carácter totalitario sea "naturalmente" admitido por los individuos implicados. La jerarquía burocrática no es, ni ha sido históricamente, una construcción que no haya necesitado de violencia de algún tipo para imponerse. 2. De ahí el papel del IQ-ismo. Esa ideología fuerza el tipo de adhesión preciso: es indispensable que la gente acepte lo impuesto como natural. �El mecanismo de asignación de la gente a los puestos en la jerarquía y de recompensas diferenciales a esos puestos debe tener visos de igualitariedad. El IQ-ismo cumple su cometido: 1) al proporcionar una justificación técnica (tecnocrática, según nuestros autores) de la jerarquía productiva, y 2) al proporcionar una explicación meritocrática del encaje entre individuos y puestos en la jerarquía. Los atributos principales para cada empleo pasan a ser, en esta visión, de tipo cognoscitivo y psico-motor. Como corolario, debe pensarse que un sistema así, basado en la eficiencia, debe abjurar de toda consideración referente a casta, raza, sexo u origen étnico. 3. 4. Pero el IQ-ismo no cumpliría su pa.p el si su aceptación se limitara a los círculos académicos y dirigentes. Y, en efecto, esa ideología se abre paso en la mente del pueblo, a pesar de que el coeficiente de inteligencia no es determinante de los logros ocupacionales y de que pocas ocupaciones requieren factores cognoscitivos para obtener la plaza, pero gracias a la asociación indirecta entre unas y otras variables. ¿Cómo se adueña tal ideología de la mente popular? A través de la experiencia escolar de los individuos. El sistema escolar, con su objetividad putativa, su orientación meritocrática y su ·eficiencia técnica en la oferta de las necesidades cognoscitivas de la fuerza de trabajo,, va imprimiendo en la gente la convicción de que su individual coeficiente de inteligencia ha sido adquirido en una competición abierta y equitativa, y de que, además, el éxito económico depende de aquel coeficiente. "Cuanto más fuertes son las asociaciones estadísticas entre IQ y nivel de escolaridad y entre IQ y éxito económico, y más débiles son las relaciones causales entre las mismas variables (entendiendo por asociación estadística el coeficiente de correlación simple, y por "relación causal" la derivada parcial de de una variable con respecto a otra) mejor cumple la ideología del IQ su .papel legitimador". Es decir, mejor se resigna cada uno a su suerte y a aceptar el abanico de "suertes posibles" tal como está definido por la jerarquía laboral. 5. El análisis histórico muestra, a través de la sucesión de movimientos en fa. vor de Ja enseñanza universal e igual para todos, el movimiento "progresivo", las pruebas objetivas, la introducción de criterios de eficiencia en la evaluación (Carnegie) y el Eugenies Movement (que presentaba visos de seriedad científica a la pretendida conexión entre carácter moral, inteligencia y valor social, sobre una base biológica común), que el actual relacionar la escolaridad,, el coeficiente de inteligencia y el éxito económico proviene de un esfuerzo consciente dirigido en .parte a administrar y legitimar el nuevo orderi económico basado en la división jerárquica del trabajo. En base a lo precedente, Bowles y Gintis "(rechazan) la noción de que el sistema educacional funciona o ha .funcionado alguna vez primariamente para producir las aptitudes cognoscitivas que la modernización del sistema económico iría tornando escasas y por tanto valiosas". "La capacidad cognoscitiva no es un bien particularmente escaso, y por tanto conlleva una mínima retribución intrínseca." "Las aptitudes cognoscitivas adecuadas, concluimos, son generadas como un subproducto de la presente estructura de la vida familiar y la escuela." e ABE entonces preguntarse: ¿Qué es lo que realmente determfaa las posibilidades individuales de tener éxito?, no siendo ya el IQ un elemento ex.plicativo poderoso. ¿Cómo se transmite realmente de padres a hijos Ja probabilidad de éxito en una sociedad en la que ya no basta la mera transmisión de capital físico o monetario para explicar la diversidad de escalones de la jerarquía que se van reproduciendo? Contestar a estas preguntas obliga a estudiar el otro extremo de la cadena: cuáles son los criterios de contratación de los empresarios y cómo esos criterios conducen a unas deICE-JUNIO 1975/215 �des sólo puede reforzar los tipos de conciencia desarrollados en la sociedad global." Es preciso, pues, estudiar los criterios en virtud de los cuales los empresarios contratan, conceden plazas fijas, promocionan y pagan a los trabajadores; estudiar a continuación los procesos a través de los cuales estos criterios llegan a ser aceptados como justos· y estudiar por último cómo los individuos adquieren los atributos correspondientes. Se trata pues como decía, de andar el camino andado, pero en sentido inverso. Aquí me limitaré al primer trecho, el más trascendente desde el punto de vista económico, y también, claro está, el menos reiterativo. mandas consistentes con los mecanismos de reproducción de las características personales que se han ido estudiando hasta aquí. Yendo todavía más lejos, habría que determinar, a partir de un modelo racional de comportamiento del empresario, cómo se definen los empleos cuyas características deben encajar con la oferta de características producidas por el sistema social y educacional, y ver entonces hasta qué punto es justa la hipótesis de que la estratificación productiva determina la social-escolar. Para obtener un empleo, suponen Bowles y Gintis, es preciso pasar dos pruebas: 1) ser capaz de desempeñarlo y desear el puesto; 2) poseer las características de raza, sexo, edad, educación y comportamiento precisas para que la asignación de esa persona a ese puesto "contribuyan a. fortalecer la impresión de que el orden social de la empresa es justo". Esa posibilidad o capacidad para operar correctamente, .p or hipótesis, depende de las experiencias de cada uno en la familia y la escuela. La empresa no es en modo alguno una agencia socializadora completa y autosuficiente; su capacidad para moldear la conciencia de los trabajadores, y su comportamiento, de forma adecuada a sus necesida216//CE-JUNIO 1975 Lo primero que hay que preguntarse es cómo se definen los roles laborales. El objetivo central de los capitalistas, tanto individualmente como colectivamente, es perpetuar su posición de clase. Para ello deben: 1) definir una estructura adecuada de roles productivos, tal que permita mantener sin discusión al capitalista y la dirección en lo alto de la pirámide, 2) conseguir beneficios adecuados a largo plazo, sin lo cual la empresa dejaría de existiJ: *. Así pues, "se persiguen los (máximos) beneficios tanto para mantener el status de clase como en su calidad de fuente de ingresos". Creo que puede interpretarse este pasaje, crucial del trabajo de Bowles y Gintis (2), páginas 83 en el sentido de que el sistema no funcionaría si los beneficios de equilibrio a largo plazo (aw1 siendo distintos de cero) no permitieran una retribución significativamente más alta en la cumbre de la pirámide. Pero la existencia de un límite inferior (mayor que cero) para los benefios no inquietaría a la economía neoclásica en la medida en que ese "límite inferior" pudiera explicarse como salarios de dirección, producto a su vez de la escasez relativa de la capacidad directiva, como talento distribuido desigualmente por la naturaleza (física o social). Lo que hacen los autores radicales aquí es sugerir que capitalistas y dirección, al tener en sl!s manos la selección de técnicos, pueden definir los roles productivos de * Bowles y Gintis (2), pág. 83 n., rechazan la idea de que la maximización de las ventas o del empleo sean objetivos sustancialmente distinguibles de la maximización de beneficios de una economía --dicen- "mayormente competitiva como es la de Estados U nidos" . �EDUCACION tal manera que: 1) sea imposible, o difícil, que se .produzcan coaliciones de trabajadores capaces de elevar el nivel de salario por encima de aquel punto crítico a partir del cual las diferencias entre ese nivel y la retribución de los empresarios se hagan peligrosamente reducidas, y 2) sea imposibble a los trabajadores, dada la fragmentación (tecnológicamente innecesaria) de sus tareas, adquirir una visión global del proceso productivo, en cuyo caso la capacidad diferencial de los directores pasaría a ser comprendida en su auténtica falsedad. En todo caso, los sub-objetivos de los empresarios para perpetuar su posición social serían: 1) la eficiencia técnica (definir los puestos de trabajo dados los inputs); 2) el control (a la vez mantener la elaboración de decisiones en lo alto de la escala y mantener los costes laborales en línea con la economía en su conjunto), y 3) la legitimación de la jerarquía productiva. Estos sub-objetivos pueden no ser compatibles. Existe una ya abundante literatura demostrando que la recomposición de tareas y el trabajo en equi,po aumentan la productividad, y es aquí donde la perspectiva de ?intis (4) y Marglin (7) enlaza con la lmea europea de preocupaciones que ante~ citaba *. Y es precisamente cuando el pruner y el segundo objetivos entran en contradicción cuando más preciso se hace obtener el tercero. Las relaciones entre superiores, subordinados y colegas "no deben violar las normas de la sociedad global". "Y es precisamente por esta razón que un superior debe cobrar más que un subordinado,, cualquiera que sea la escasez relativa de los dos tipos de trabajo." Y es también por esta razó~ que, en condiciones normales, los empresanos no colocan a negros o mujeres por encima de los • Quizás sería más correcto decir que cada vez más algunos socialistas europeos se basan en ta aportación empírica americana. Así el trabajo de A Oorz (5) se basa en los trabajos de Geanlon, McGregor y Argyris. Las fuentes de evidencia citadas, por Bowles y Oinlis son Victor H. Vreem "Industrial Social Psychology'', en The Handbook of Social Psychology, vol. V, in Gardner Lindsey and Ellist Arensen (eds.), 1838, Y Gintis (Mr. D . Thesis). Actualmente este tema ha pasado a ser objeto de estudio ~e los Sin~ica­ tos, que, sin embargo, Je ~a~ el titulo desden.o~~ de "la cuestión del abumm1ento en el trabaJO , y del Gobierno, que ha editado un masivo estudio, Work in America. . blancos, o de los hombres; ni dan posiciones de mando a los jóvenes sobre los mayores (sí sobre los viejos), ni les parece deseable desasociar la autoridad jerárquica del nivel educativo, mientras los títulos académicos legitimen la autoridad, de acuerdo con los valores sociales dominantes. Provistos de este incipiente marco de hipótesis para una nueva teoría de la empresa, Bowles y Gintis están en condiciones de preguntarse por las características de la demanda de trabajo. Cinco conjuntos de características del trabajador parecen relevantes: 1. Los atributos cognoscitivos: cualificación técnica y operativa (saber escribir a a máquina, contabilidad, ingeniería química o car:pintería). Sin embargo, el punto central de los radicales es precisamente que este subconjunto no es el fundamental. 2. Rasgos de personalidad: tacto, perseverancia, docilidad . .. 3. Modos de autopresentación, como lenguaje y vestido, "distancia social" admitida respecto de las otras posiciones sociales y hábitos de identificación entre colegas. Esos atributos son valiosos para los empleadores en su intento por estabilizar y legitimar la estructura de roles productivos en la organización. 4. Características adscriptivas: raza, sexo, etc.; tienen un valor similar. 5. Credenciales educativas: nivel y prestigio de la educación. Con el mismo valor. Lo que todavía no se ha investigado suficientemente, según Bowles y Gintís, es cómo estos cuatro rasgos no-cognoscitivos del trabajador están relacionados entre sí. Pero puede presentarse un principio de evidencia empírica para la imporancia de cada uno de ellos. Ante todo, sin embargo, es preciso definir las características esenciales del orden burocrático: 1. Derechos, deberes y privilegios de los individuos se determinan al margen de las preferencias individuales o de cualquier decisión cooperativa de los trabajadores. 2. Las relaciones entre individuos se caracterizan por ser jerárquicas e interdependientes. ICE-JUNIO 1975/ 217 �3. 4. Dentro de la regla general de control desde artiba existen ámbitos sustanciales, pero limitados, de decisión autónoma por los trabajadores. La determinación de los roles laborales por la rentabilidad y la compastibilidad con el control desde arriba implica que los obreros no pueden estar motivados por las satisfacciones obtenidas en el trabajo. Los rasgos de personalidad característicos de la demanda de los empresarios se corresponden, entonces, en cada caso con la posición del puesto de trabajo en la jerarquía. Richard Edwards (8) ha demostrado, a través de puntuaciones simultáneas de una muestra de trabajadores (Boston) por parte de sus compañeros y por parte de los supervisores, cómo los más próximos a obtener una propuesta de promoción por parte del supervisor reúnen una serie de características, nunca mayormente cognoscitivas, que pueden resumirse así: para los niveles más bajos, el simple "respeto por las reglas"; para los más altos, a los que se permite" juzgar cuando y en qué circunstancias pueden prescindir de la letra de la ley, "internalización de los valores de la empresa"; en fin, para los niveles intermedios, la posibilidad para sus superiores de fiarse de ellos (dependibility). En cuanto a la auto..,presentación, Goffman (Th:: presentation of Self in Everyday Lije) ha mostrado cómo el cumplimiento del papel asignado exige de cada uno una prestación "dramática" adecuada. Así el médico debe no sólo curar, sino difundir ese aura de infalibilidad que conviene, etc. Se trata, como decimos aquí, de "vencer convenciendo". De las características adscriptivas (raza, sexo, edad) y sobre todo del credencialismo ya se ha hablado aquí suficientemente. "El empleador individual, cuando actúa individualmente, tiende a tomar los valores sociales y las creencias dominantes como datos, y los violará sólo cuando sus beneficios a largo plazo parezcan asegurados." E Nbién vista de lo expuesto,, y a la vista tamde la masiva bibliografía radical sobre el tema de la estratificación laboral y el papel de la educación en el mantenimiento de la desigualdad social derivada de 218/ICE-JUNIO 1975 aquella estratificación, no se acaba de comprender qué puede decirse (o qué es lo que se quiere decir cuando se afirma), que los radicales no se han preocupado del tema del capital humano *. El material que hemos resumido ha sido originado precisamente (ver en especial el último apartado de Bowles y Gintis (2), titulado "The failure of liberal Social Reform, etc."), por un deseo de criticar de arriba a abajo la teoría liberal meritocrática de acuerdo con la cual los saberes obtienen recompensa. Tras el fracaso de las reformas liberales, suele seguir, como sucede ahora en los Estados Unidos, una época de auge de las doctrinas genetistas. El esfuerzo de los radicales aquí reseñado va justamente en el sentido de ofrecer una alternativa adicional para explicar aquel fracaso, fracaso que se constata en trabajos como el de Jencks (6) sobre la incapacidad del sistema liberal de los años sesenta para alterar significativamente el grado de desigualdad de la sociedad americana. Pero las derivaciones del análisis aquí presentado, como es patente, van más allá de este empeño coyuntural. Se trata, especialmente en el caso de Gintis, de comenzar a construir una teoría crítica de las sociedades dominadas por la burocratización característica de las organizaciones de gran escala. La implicación básica de los radicales analizados es que no hay avance posible hacia la igualdad sin una sustitución (radical, claro) de la jerarquía productiva determinante de la alienación en el trabajo (Gintis) y de la estructura social desigual que infunde y traspasa todos los subsistemas aparentemente útiles para corregir las inequidades iniciales, como el subsistema educacional. Tanto si se piensa que el excedente económico es ya "excesivo" (Gintis), por lo que resulta factible experimentar con nuevos tipos de organización productiva --que sus trabajadores reclaman- aún a riesgo de perder ciertos grados de eficiencia, como si se piensa que, como señalan los estudios antes mencionados, una recomposición de tareas, un mayor grado de descentralización de las decisiones en caso de tareas .poco ruti- * Ver, en este sentido, el número de INFORMACION COMERCIAL ESPA1'10LA dedicado a los radicales americanos (abril 1974, número 488, esp. los artículos de R. Ortega y A. Pastor. En este número, aparte de un texto de Michael Zweig, quizá, no muy importante, no me parece que haya una lectura seria de esos radicales. �EDUCACION narias, más complejas y desusadas (Vroom, Gorz) aumentaría la productividad, es obvio que nos movemos en la dirección de considerar que el sistema económico no está ya suficientemente determinado por las constantes tecnológicas y psicológicas que tradicionalmente lo enmarcaban. Puesto que está demostrado que una u otra voluntad social organizada interviene en la determinación de los valores que adopta el sistema, piensan los radicales, es llegado el momento de enterrar la separación entre los deseos de cambio y las restricciones de una ciencia económica supuestamente neutral. Todo esto, como mostraba Hymer en sus cursos en la New School, no es ajeno a la penetración en Norteamérica de esquemas que valoran en mayor medida que el marxismo tradicional la incidencia de los subsistemas superestructurales (y en nuestro caso el sistema educativo) en la configuración de las relaciones fundamentales del modo de vida social. ¿Hasta qué punto estas esperanzas están justificadas sólo coyunturalmente? ¿Hasta qué punto responden precisamente a una situación provisional del capitalismo norteamericano, cuya crisis, tanto si deja de serlo como si se hace más seria a plazo medio, habrá propiciado sólo pasajeramente la ilusión de que cualquier cambio es posible? Seguramente es pronto para hallar respuesta a estos interrogantes. Constatamos, de momento, que existe un movimiento relativamente general (también en Europa) que trata de subvertir el orden tradicional de las determinaciones (tecnología-vida social) admitido casi sin solución de continuidad desde el siglo XVIII, con las excepciones pioneras del Bloomsbury keynesiano y la más conocida de la Escuela de Frankfurt. Todos parecen estar de acuerdo en que "el medio es el mensaje", en que la ciencia no es neutral, en que la tecnología es el producto, y los medios (de producción) el fin perseguido. BIBLIOGRAFIA (1) Samuel Bowles: "Unequal education and the reproduction of the social division of labor", Review of Radical Po/itical Economics 3, Fall/ Winter, 1971. (2) S. Bowles y Herbert Gintis, Texto sobre la estratificaión laboral y educación, distribuido en la Conference en Labor Mark et Stratification, Harvard University, March 16-17, 1973. Tomado de un artículo publicado en Social Po/icy, nov./ 1972 y en/ feb. 1973, págs. 73-96. (3) S. Bowles y H. Gintis, "Towards a new theory of the firm", ponencia presentada en la Conference on Labor, etc. Desconozco si las ponencias han sido publicadas ya. Para este artículo he trabajado sobre mis notas. (4) H. Gintis, "Alienation and Power'', RPPE, 4, 5 Fall 1972. (5) André Gorz, "The prison factory", New Left Review, M ay-June 1972. (6) C'hristopher Jencks, lnequality. A Reassesment of the effect of family and schooling in Americe, Basic Books, New York, 1972. Para una crítica liberal de Jencks y su colusión con la reacción antiliberal nixoniana, ver John D'Owen, "Inequality" , en Cha/len ge. (The Magazine of Economic Affairs), March/ April, 1973, pp. 59-62. (7) Stephen Margin, "What do bosses do", manuscrito no publicado, Department of Economics, Harvard University, 1971. Una porción de este manuscrito está vertida al francés en un libro de lecturas sobre el tema. Bibliografía ad icional del grupo radical de Harvard sobre el tem a : S. Bowles, "The efficient Allocation of Ressources in Education", Quarterly l oumal of Eco- nomics, May 1967; "Cuban Education and the Revolutionary Ideology", Harvard Educational Rcview (HER), 41, Nov 7 J ;"Schooling and inequality f rom generation to generation", l ournal of Po!ifica/ Eco110111y, May-Juoe 72; "The genetic inheritance of IQ and the intergcnerational Reproduction of economic inequality", H 111ward Lnstitute f.or Economic Rescarch, Septiembre 72; "Contradictions in U. S. Higher Education", en Jnmes Wcawer ed. Reatlings in Polilical Economy, Boston, Allyn and BacOJl, 73? S. Bowles y H. Gintis, "The ideology of progressive reform", en Henry Rosemont y Walter Feinberg (eds.). Work, Tecno/ogy and Educa/ion, Urbana, Illinois. S. Bowles y Henry Levin, "The determinants of scholastic achievement: an appraisal of sorne recent evidence'', Journal o/ Human Ressources, 3 Winter 68. (8) Richard Edwards, "Alienation and Inequality: Capitulist relations of production in a bureaucratic enterpri se", Ph. D. Dissertation, Harvard University, July 1972. Herbert Gintis, "Alienation ad Power: Towards a Radical Welfare Economics", Ph. D. Dissertation, Hervard University, May 1969; "New Working Class and Revolutionary Youth", Socia/ist R evolution J970; "Toward a Political Econorny of Education : A R adical critique of lvan Ilich's D eschooling Society" H. E. R., 42, 1, Feb. 72; "Education, Technology and the Characteristics of Worker Productivity" American Economic Assocation Preceedinr:s, May 7 1; "Power and Alienation", in James Weaver ed. R eadings ... ICE-JUNIO 1975/219 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Los radicales americanos: educación y estratificación laboral Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1975-10-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Economia Educació Ocupació Estats Units Bowles, Samuel Gintis, Herbert Description An account of the resource Article sobre la relació entre l'educació i el món laboral, en el context nord-americà. n. 502, p. 210-219 Source A related resource from which the described resource is derived Información Comercial Española: revista de economia del Ministerio de Comercio Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Publisher An entity responsible for making the resource available Secretaría General Técnica del Ministerio de Comercio EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 792 Articles http://78.47.125.110/files/original/8/2722/maragall_laudatio_MacioccoG.pdf d5de9c6681855ebab5a5de45ed70fda0 PDF Text Text Giovanni Maciocco Presentazione di Pasqual Maragall i Mira, candidato alla Laurea magistrale honoris causa in Pianificazione e politiche per la città l'ambiente e il paesaggio nell’Università degli Studi di Sassari. Magnifico Rettore, Colleghi, Autorità, Cari Studenti, Signore e Signori, sono particolarmente lieto di presentare, a nome della Facoltà di Architettura, la proposta di conferimento della Laurea magistrale honoris causa in Pianificazione e politiche per la città l'ambiente e il paesaggio all’On. Presidente Pasqual Maragall i Mira. Pasqual Maragall è una personalità politica di riconosciuta fama internazionale, che si è dedicato alle politiche per la città facendone un centro permanente della sua azione e della sua riflessione teorica. Il progetto per la città è un fuoco che questo uomo illustre tiene continuamente acceso alimentandolo con la sua passione intellettuale e umana. Perché soltanto attraverso il progetto, quasi come un’ansia febbrile, possiamo evitare che la convivenza, come ci ricorda il sociologo Richard Sennett, si trasformi in una sorta di tregua basata sulla reciproca indifferenza. Una reciproca indifferenza tra gli abitanti che sembra caratterizzare le città travolte dalla globalizzazione, ma che Maragall ha saputo contrastare attraverso politiche urbane che rendono concreto e palpabile quello che Saskia Sassen chiama "una politica del globale che passa attraverso la specificità del locale". Ma Maragall ha compreso, molto prima che questa eminente studiosa lo dimostrasse, che questo specifico locale è la città, perché è la città il luogo dove i fenomeni si materializzano e per questo possono essere affrontati. Per questo il progetto viene inteso come sonda per capire i problemi sociali, ma anche una fiducia nella qualità della città come mezzo per raggiungere la dignità urbana. I luoghi urbani, più di altri riferimenti, stanno sempre più diventando infatti i distintivi identitari, rispetto ai quali i nuovi gruppi giovanili nelle grandi città sembrano riconoscersi. Il locale specifico è, per Maragall, Barcellona, la città di cui è stato Sindaco per 15 straordinari anni, dal 1982 al 1997. È la città dove è nato il 13 gennaio 1941, terzo di otto figli e nipote del famoso poeta spagnolo Joan Maragall, suo nonno paterno; è anche la città dove già da giovane manifesta la sua inclinazione al progetto come azione effettiva 1 �dispiegando il suo impegno politico nel Fronte di Liberazione antiFranco. Si instaura in Maragall fino dal periodo giovanile una compresenza permanente delle attività di studio e della pratica politica che sembrano indicare una predestinazione di Maragall verso una concezione dell’urbanistica come mondo di relazioni tra sapere esperto e sapere comune, tra tecnica e politica, che implica un mutamento al quale non si può far fronte con le posizioni autonome, distaccate delle politiche territoriali consuetudinarie, perché occorre entrare nella sfera dell'azione effettiva, dell'etica, della legittimazione sociale, di quelle categorie che ci consentono di rapportarci al senso comune, all’intelligenza collettiva delle popolazioni delle città, che rappresenta l’ultima e forse più rilevante questione pratica di ogni strategia urbana. La traiettoria di costruzione del suo sapere esperto si sviluppa attraverso gli intensi e qualificati studi di Legge ed Economia all’Università di Barcellona tra il 1957 e il 1964 - che gli consentono di entrare a far parte del governo municipale come economista - l’insegnamento di Teoria economica all’Università di Barcellona e il Master of Arts alla New School University di New York, dove vive tra il 1971 e il 1973. Nei suoi studi la città è immanente e la sua tesi dottorale che ha per titolo “I prezzi del suolo urbano. Il caso di Barcellona (1948-1978)”, fa presagire in modo emblematico la lungimiranza e la concretezza con cui Maragall si occuperà di un problema cruciale delle grandi città oggi: la necessità morale di dare forma ed equità sociale alla contraddizione tra la riqualificazione urbana e l’allontanamento dei gruppi sociali più deboli a causa dell’incremento della rendita urbana conseguente alle politiche di rinnovamento della città. Questa attenzione alla città, che ha sempre come punto di osservazione privilegiato la crescita sociale, continua a caratterizzare la sua azione politica anche nella fase fondativa del Partito Socialista della Catalogna nel 1974, alla quale partecipa con ardore assumendo proprio una particolare responsabilità per la politica comunale. La sua capacità di penetrazione analitica nei problemi per poter trarre elementi di sviluppo operativo, continua ad alimentarsi attraverso l’attività scientifica e didattica che coltiva con impegno ad alti livelli. Nel 1978 è infatti ricercatore e professore invitato alla John Hopkins University a Baltimora, che più tardi gli conferirà il dottorato onorario. Sono gli anni che preparano la sua esperienza di pianificazione urbanistica di Barcellona, che è diventata celebre nella comunità 2 �internazionale per la sua originale modernità e che ne ha sviluppato la gloriosa storia urbanistica proiettandola su un orizzonte ambientale. La data di inizio può essere fatta corrispondere al primo dicembre del 1982 quando Maragall succede a Narcis Serra come Sindaco di Barcellona. Da questo giorno prende avvio la sua meravigliosa avventura urbanistica. Non attraverso grandi opere (anche se era il periodo delle grandi opere, come i grand travaux mitterandiani a Parigi: ricordiamo che il concorso internazionale per l’Opera Bastille è del 1983, quindi contemporaneo), ma con piccoli progetti per grandi effetti, quasi una declinazione urbanistica dell’espressione miesiana less is more. Tra le sue prime significative azioni come Sindaco è infatti l’avvio di un processo di miglioramento urbano che comprende la creazione di una serie di piccoli progetti con interventi di riqualificazione paesaggistica, opere d’arte e cafè all’aperto, che rianimano significativamente la vita della città: una microurbanistica diffusa che motiva i cittadini alla riqualificazione nelle aree di relazione degli interventi. Nonostante sia stato realizzato a un costo molto basso, questo tipo di opere, realizzate con investimenti sostanzialmente interni del programma del Sindaco, ha svolto una funzione catalizzatrice per altri interventi ed è quello che ha enormemente migliorato l’ambiente di Barcellona e innalzato significativamente lo status della città. L’occasione per il grande passo di Barcellona verso lo status di grande città europea inizia a delinearsi nel 1986, quando la capitale catalana viene scelta per ospitare i Giochi Olimpici del 1992, di cui, nella sua qualità di Sindaco, presiede il Comitato Organizzatore. Maragall comprende pienamente che è cambiato il concetto di strategia urbana e che la dimensione ambientale ha mutato anche simbolicamente i destini delle città. La città di Barcellona aveva costruito la sua immagine sul piano di Ildefonso Cerdá, ideato nel 1859 e informato – cito Françoise Choay ai “caratteri distintivi della nuova civilizzazione che sono il movimento e la comunicazione”. Cerdá fonda il suo piano sull’interconnessione di due maglie ortogonali di scala differente: una griglia maggiore (la Gran Via, la Diagonal, il Parallel, la Meridiana) attraversata da diagonali e destinata al grande traffico territoriale, e una griglia minore destinata al piccolo traffico locale i cui isolati con il loro spigolo tagliato e il loro centro aperto costituiscono l’elemento urbano di base, sorta di unità di vita e di vicinato, e definiscono oggi l’immagine del corpo centrale della città di Barcellona. 3 �Nasce qui, in questa vicenda storica, la parola urbanistica, urbanizacion nell’espressione spagnola, come neologismo coniato da Cerdá, primo teorico dell’urbanistica moderna come disciplina scientifica a sé, che inaugura la storia gloriosa di Barcellona come caposaldo disciplinare del progetto della città. Maragall continua e sviluppa questa storia con una grande capacità innovatrice chiamando a far parte, come coordinate della sua costruzione urbanistica, i grandi segni del suo sistema ambientale: il Collserola, (il sistema collinare a monte) i due fiumi, il Besòs e il Llobregat che ne definiscono gli orizzonti nord-orientale e sudoccidentale, e la fascia costiera, nella quale la città, liberata dal parco merci ferroviario, ritrova nelle grandi spiagge il suo ambiente naturale e insieme un formidabile centro di convivialità urbana. Sul solco dell’urbanistica pragmatica di Cerdá, Maragall non delinea una forma compiuta di città, ma, integrando la griglia spaziale ottocentesca, individua nei grandi segni del sistema ambientale le strutture generative, le coordinate che consentono alla città di svilupparsi senza scomporsi. Pensando alla Barcellona cerdiana, si pensa comunemente alla ortogonalità della sua trama planimetrica, che richiama le città cosiddette ippodamiche. Ma se approfondiamo lo sguardo su Mileto, la prima delle città ippodamiche, la sua ricchezza urbana non è data soltanto dalla sua ortogonalità, ma dal gesto che Ippodamo compie nell’ancorare la città, attraverso una sequenza di spazi pubblici imperniata sull’agorà, al Porto dei Leoni e al Porto del Teatro, le due insenature che fondano il sistema ambientale della città. Nella costruzione urbanistica di Barcellona, Maragall sembra proprio aver scoperto la vera essenza della città ippodamica, che è il legame costitutivo con il luogo e i segni fondamentali della sua struttura ambientale. Dopo la città di prima generazione, fondata sulla doppia maglia cerdiana, nasce quindi quella che possiamo definire la Barcellona di seconda generazione, una vera metropoli europea. I Giochi del ’92 aiutano dunque Barcellona a ridefinirsi come una delle grandi città d’Europa. Una mossa cruciale per l’architettura è l’invito di Maragall a Oriol Bohigas (MBM Arquitectes) per la redazione del Master Plan del Villaggio Olimpico, durante l’elaborazione del quale Maragall sovrintende personalmente ai complessi processi politici e di pianificazione per l’apertura di Barcellona verso il mare. Ed è alla capitale catalana che con un gesto straordinario e inedito il Royal Institute of British Architects (RIBA) assegna nel 1999 la prestigiosa Gold Medal, la medaglia d’oro dell’architettura, un riconoscimento che per la prima volta viene assegnato a una città, 4 �invece che a un individuo. La citazione del premio enfatizza il contributo illuminato di Pasqual Maragall all’armatura architettonica e urbanistica di Barcellona e all’opera che egli e Oriol Bohigas, tra gli altri, hanno compiuto sulla rigenerazione della città e nelle Olimpiadi di Barcellona. Il Forum Universale delle Culture 2004 è un’altra tappa cruciale dell’impegno urbanistico di Maragall in questa città. Ma il suo sguardo intellettuale vola con agilità su quote diverse spostandosi dalla città al territorio, all’Europa. La sua attività politica come Presidente del Consiglio delle Municipalità e delle Regioni d’Europa (1991-1997) e come uno dei principali promotori della rete delle Eurocities gli consente di portare nella città i significati delle politiche regionali e, reciprocamente, conferire un senso profondo di urbanità alle politiche europee. Questo carattere del suo impegno urbano, anche quando le scale di riferimento cambiano, è ribadito durante il suo mandato come Presidente della Generalitat de Catalunia, al quale viene chiamato dal Parlamento Catalano il 16 Dicembre 2003. Durante questo mandato, che vede molti nuovi cambiamenti e tempestose negoziazioni sul nuovo Statuto dell’Autonomia per la Catalogna, uno dei progetti cardinali del suo governo è l’approvazione e l’applicazione della Llei de Barris (Legge dei Quartieri). Attraverso questa legge, con la guida brillante di Oriol Nello, si stanno fondando, e sono tuttora attivi, progetti locali di recupero o miglioramento di aree in via di degrado nelle città, per raggiungere una dignità urbana, nel senso di rendere possibile la crescita sociale. La malattia di Alzheimer che gli è stata diagnosticata in forma iniziale nel 2007 non intacca la sua propensione al progetto, che lo spinge a dedicare il resto della sua vita alla lotta contro questa malattia varando, nell’aprile 2008, la Fondazione Pasqual Maragall per la ricerca sull’Alzheimer e le patologie neurodegenerative, fondazione della quale è vicepresidente la signora Maragall, Diana Garrigosa, alla quale rivolgiamo con ammirazione il nostro saluto. Pasqual Maragall incarna lo stato febbrile che è connaturato al progetto. È lo stato di veglia continua del progetto che per la sua natura conoscitiva non consente il sonno, un sonno che non arriva mai come nel “Libro dell'inquietudine di Bernardo Soares” di Fernando Pessoa, che è un'enorme insonnia. È infatti work in progress senza soluzione, processo di esplorazione continua della realtà e della sua possibile evoluzione, che ha bisogno dell’energia vitale che è connessa all'abitare un luogo specifico, luogo che è, per Maragall, la sua patria, Barcellona. 5 �Nella sua ricerca c’è una ininterrotta progettualità che è connaturata alla condizione umana, e che fa sì che ogni esperienza progettuale, anche la più minuta, sia convertita in un'azione che faccia emergere il senso di questa trama indescrivibile di relazioni tra lo spazio e la vita, che è la città. E ci è gradito ricordare proprio nella giornata di oggi, come il celebre “elogio di Barcellona” del Don Chisciotte di Cervantes, il primo romanzo moderno, abbia in un certo senso inaugurato, come ci ricorda Felix De Azua, il sopravvento della parola rispetto all’immagine iconica nella descrizione della città e la sua consacrazione definitiva come territorio naturale del romanzo. D'ora innanzi la simpatia tra lo spazio urbano e lo spazio narrativo porterà a una comunione tale che sarebbero incomprensibili uno senza l'altro. Londra è Dickens, come San Pietroburgo è Dostoievsky, Parigi è Balzac e Madrid è Galdós. Quelle città che non hanno prodotto un corpo narrativo sono città con immagine, ma senz'anima. Proprio la parola, strumento principe della politica, è stata adoperata, messa in opera, in senso proprio, da Pasqual Maragall per narrare il futuro di Barcellona, un futuro che ha tenacemente costruito trasformando la parola in azione effettiva e creando così un legame inseparabile tra sé e questa grande città europea come una rara e preziosa comunione intellettuale e affettiva. ----------------- Per quanto fin qui illustrato: nella considerazione che l’Urbanistica e la Pianificazione Territoriale sono nate per costruire e mantenere le condizioni tecniche, politiche, culturali, economiche e sociali che fanno della città un bene pubblico; 6 �nella considerazione che l’Urbanistica e la Pianificazione Territoriale sono un crocevia di discipline e di competenze diverse e richiedono la volontà politica di costruire una visione del futuro condivisa ed equa; nella considerazione della qualità e del carattere innovativo delle politiche per la città, l’ambiente e il paesaggio, alle quali è intrinsecamente legata la chiara fama internazionale di Pasqual Maragall; questa Facoltà di Architettura dell'Università di Sassari, che ha sede ad Alghero, con delibera del Consiglio di Facoltà del 9 dicembre 2009 – approvata dal Senato Accademico il 28 luglio 2010 e dal Ministero dell'Università e della Ricerca con Nota n. 3279 del 7 settembre 2011 - ha proposto la candidatura dell’On. Presidente Pasqual Maragall i Mira per il conferimento della Laurea Magistrale in Pianificazione e Politiche per la Città l’Ambiente e il Paesaggio. 7 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentazione di Pasqual Maragall i Mira, candidato alla Laurea magistrale honoris causa in Pianificazione e politiche per la città l'ambiente e il paesaggio nell’Università degli Studi di Sassari Creator An entity primarily responsible for making the resource Maciocco, Giovanni Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-05-12 Type The nature or genre of the resource Escrit Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Italià Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Premis i reconeixements Biografia Arquitectura Urbanisme Description An account of the resource Laudatio llegida a l'acte de lliurament de la "Laurea Magistrale honoris causa" en Planificació i Política per la Ciutat, l’Ambient i el Paissatge, de Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Sassari. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sassari (Alguer, Itàlia) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/8/2721/dossier-medalla-cscae-2012.pdf 593e8b88609d821d726f1e93b5f7a8f3 PDF Text Text Medalla 2012 del Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España Pasqual Maragall i Mira Xerardo Estévez Fernández Iñaki Azkuna Urreta ��El Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España entrega la Medalla CSCAE 2012 a Pasqual Maragall, Iñaki Azkuna y Xerardo Estévez �Discurso del Presidente del Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España �DMedallas CSCAE en ediciones anteriores D2011 : �Laudatio ��Pasqual Maragall i Mira �Xerardo Estévez Fernández �Iñaki Azkuna Urreta �Medios de comunicación Arquitectos premian a Maragall, Azkuna y Estévez por su política urbanística ABC.es Xerardo Estévez, distinguido por el Consejo de Colegios de Arquitectos Elpais.com - Galicia �Medios de comunicación Xerardo Estévez, distinguido por el Consejo Superior de Colegios de España ABC.es - Galicia � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Dossier sobre el lliurament de la Medalla CSCAE 2012 Creator An entity primarily responsible for making the resource Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2012-11-28 Type The nature or genre of the resource Informe Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Arquitectura Premis i reconeixements Biografia Estévez Fernández, Xerardo Azcuna Urreta, Iñaki Description An account of the resource Dossier que recull i resumeix l'acte de lliurament de les medalles celebrat al Senado de Madrid el 23/11/2012. Conté els textos de la laudatio i fotografies de l'event. Publisher An entity responsible for making the resource available Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes http://78.47.125.110/files/original/8/2563/1999_PresentacioColleccio_ModelBCN_Aula_PM.pdf d1a5f5d90a8788456c5fa3d0163a26f0 PDF Text Text - MOD EL BARC ELO N /\ QUADE R S D E GEST iÓ presentació de la col-leccló La col·lecció Model Barcelona. Quaderns de gestió tra cta de recollir l'experiència de gest ió i t ransformació de la ciutat a les darreres dècades tant per a nosaltres mateixos com per a moltes persones de fora que al llarg d'aquests anys han compart it la idea que a Barcelona existia un cert model de pensar i fer la ciut at, una certa experiència que podia serv ir de referent o d'i nspiració per al futu r d'alt res ciutats i per al nost re propi futur. Hem volgut preguntar-nos en què consisti a aquest 'model Barcelona', si és que realment existeix : podem distingir uns valors propis? Podem distingir una cert a visió? Podem parlar d'es tratègies o projectes que exemplifiquin el nost re model? Com explicar la nost ra experiència? Els valors posen de manifest les principals creences que dirigeixen el comportament i les decisions , les accions i la política de la ciutat. En el nostre 'model Barcelona', sovint apareixen alguns d'aquests valors de la ciutat: consens, participació , complicitat publicoprivada, civisme, diversitat sociocultural, equilibri social, vida al carrer; i potser en podríem afegir d'altres com esperit de competició, modernitat, sostenibilitat i subsidiarietat i, fins i tot, alguns de més antics, com el sentiment de ciutat. No és l'obje ctiu de la col·lecció abordar monogràficament aquests valors però sí que ens agradaria tenir-los al cap per veure si la realitat de la gestió i de la transfo rmació de la ciutat confirma o rebat la seva existència . També podríem preguntar-nos si ha estat la visió de futur un dels elements característics del nostre model. La visió expressa el futur desitjat de la ciutat i representa les seves aspiracions. És la guia que inspi ra i aconsegueix el compromís de la gent amb la transformació de la ciutat. Això té molt a veure amb la idea d'aconseguir la compl icitat entre ciutat i ciutadà. La meva interpretació és que aquesta complicitat es deu a molts factors que no es poden resumir de manera breu . Però si n'hagués d'esmentar un de sol probablement diria que és un fet històric : Barcelona ha estat una ciutat a la qual li han prohibit d'existir amb plenitud durant els quaranta anys de la dictadura franquista. Aleshores va anar pensant en el seu futur d'una manera quasi diria exhaustiva i metòdica, en el camp de l'urbanisme, en el camp de l'economia, en el camp de la cultura. Així, quan va arri- �P A SQUAl. M AR ACi /\LL bar la democràcia, tot estava d'alguna manera preparat, tot estava escrit i es va aprofitar. Vàrem acomplir una etapa i vàrem fer realitat la visió compartida per molts durant molts anys. Evidentment , també vàrem aprofitar la visió de futur i la complicitat dels Jocs Olímpics. Un dels elements que crec que s 'ha convertit en pauta a seguir és que la ciutat ha fet d'un gran esdeveniment una excusa o argument de la seva transformació . La nostra història ens ha ensenyat a aprofitar al màxim aquestes rares ocasions. No crec, però, que el nostre model sigui tan sols l'acompliment d'un futur que havia quedat pendent i que la circums tància puntual d'uns Jocs Olímpics va permetre d'accelerar. El nostre model té moltes cares i moltes maneres de veure-les. Les estratègies, els projectes, les experiències concretes són "única manera de presentar aquestes múltiples visions i interp retac ions de la realitat. En aquests moments moltes ciutats volen saber les raons de l'èxit de Barcelona i entendre algunes de les claus de volta de la nostra obra de govern de la ciutat. Els premis de la Universitat de Harvard i del Royal Institute of British Architects han creat molta expectació. Per això hem volgut iniciar la col·lecció Model Barcelona. Quaderns de gestió. Volem les opinions de la gent propera als temes encara que no volem posar-nos d'acord en una única interpretació de la transformació de la ciutat. En els primers números de la col·lecció s'hi abordaran qüestions com la Carta municipal, el projecte urbanístic per a la ciutat, la metamorfosi del front litoral, la col·laboració entre l'administrac ió pública i l'empresa privada, les estratègies de transformació cultural, el pla estratègic de Barcelona, l'organització del trànsit o les xarxes telemàtiques i la gestió municipal. Aquests quaderns, alguns de caràcte r més genera l i d'altres més específics , tenen el seu origen en el debat d' idees entre un grup de persones convocades per Aula Barcelona , i també foren matèria de discussió al llarg de la meva estada a la Tercera Universitat de Roma, amb motiu de les presentac ions que diversos invitats hi varen fer sobre el 'model Barcelona' . �¡"IOOEL RARCELONA QUADERNS DE GESTI Ó Amb tota seguretat, la llista de quaderns monogràfics haurà d'ampliar-se per tal de cobrir altres àmbits que també han deixat la seva empremta en el canvi de la ciutat. Com és obvi, no serà possible incorporar el testimoni de totes aquelles persones que podrien parlar de cada tema, però sí que tots els autors que s'han encarregat de la redacció dels dossiers tenen una experiència directa sobre les qüestions que tracten. Esperem d'ells un cert grau de subjectivitat i de moderada autosatisfacció, però també ens agradaria haver aconseguit algunes gotes d'autocrítica i alguna recomanació valenta, que estem segurs que el futur posarà al lloc que correspongu i. Pasqual Maragall i Mira � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació de la col·lecció "Model Barcelona. Quaderns de gestió". Subject The topic of the resource Ciutats Barcelona Model Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Aula Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Presentació Abstract A summary of the resource. Primer paràgraf de la presentació: <em>La col·lecció Model Barcelona. Quaderns de gestió tracta de recollir l'experiència de gestió i transformació de la ciutat a les darreres dècades tant per a nosaltres mateixos com per a moltes persones de fora que al llarg d'aquests anys han compartit la idea que a Barcelona existia un cert model de pensar i fer la ciutat, una certa experiència que podia servir de referent o d'inspiració per al futur d'altres ciutats i per al nostre propi futur.</em> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits http://78.47.125.110/files/original/8/750/19980613_LV.pdf 1e948c0e7617b764db69cb3e7e41dfc8 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 13/06/1998 La Vanguardia, p.024, Opinión Ciudades europeas Autor: PASQUAL MARAGALL El libro de Leonardo Benévolo sobre la historia de las ciudades europeas es el mejor prólogo para quien trate de adentrarse en la comprensión de la Europa real, la formada por su denso sistema de ciudades. Benévolo explica que las ciudades europeas de hoy son una evolución de algo que nació con la decadencia del imperio. Ciudades romanas con un perímetro relativamente importante lo restringieron a partir del siglo IV, cuando las incursiones exteriores empezaron a menudear. Aparecen entonces las murallas, las aurelianas de Roma, en las cuales no es que esté empotrada la pirámide de Cayo Cestio, que es anterior, sino que se empotran en ella. Más tarde vendrán las murallas góticas de Barcelona y otras ciudades. O sea, que la ciudad europea aparece como resultado de un acto de restricción y no de expansión. Luego las murallas se desplazan tímidamente durante diez o quince siglos, y finalmente, entre 1840 y 1870, estallan casi todas. En 1841, la junta presidida por el liberal Llinars se presentó con pico y pala en la Ciutadella y empezó la demolición, luego detenida por la apresurada reacción moderada. En Viena ocurrió lo mismo. La revolución industrial y la revolución política dieron lugar a ciudades diez veces más grandes de lo que habían sido desde el siglo IV hasta entonces. Este largísimo periodo de incubación de la ciudad moderna ha dejado trazas profundas. Los europeos hemos aprendido a leer en nuestros muros, monumentos, avenidas y espacios públicos una herencia cultural no intocable, pero casi sagrada. Es el contrapeso (a veces excesivo y opresor, pero casi siempre equilibrador) del dinamismo reformista, del paso inevitable del tiempo y sus modas, de lo que hoy llamamos globalización o universalidad de muchos fenómenos económicos y sociales. Solamente la larga infancia de la ciudad europea puede explicar que su símbolo sea una ciudad, Roma, de la que se han dicho cosas tan fuertes como que nunca volverá a ser lo que fue, que ella es la imagen de la decadencia, y que es incapaz de dar más que una pequeñísima parte de lo que promete (John Agnew). La fascinación del pasado es en Roma irresistible. Pero también lo es, quizá, la intuición de que todas las ciudades, poco o mucho, podrán acabar teniendo que pasar por una larga fase de aceptación de que no todo lo que luce es sostenible. 137 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1213 Title A name given to the resource Ciudades europeas Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Benevolo, Leonardo Urbanisme Europa Roma Barcelona Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-06-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles http://78.47.125.110/files/original/8/749/19980530_LV.pdf 056bfc78e386be34581f0a7951626e01 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 30/05/1998 La Vanguardia, p.020, Opinión Debates en Nueva York (2) Autor: PASQUAL MARAGALL Si en abril el tema fueron las ciudades en el mundo global -es curioso, como si el mundo pudiera no ser global-, en mayo la discusión en la New York University fue sobre la devolución de poder a regiones y ciudades en Europa, que es nuestro mundo próximo. Al día siguiente de votarse el referéndum que ha devuelto a Londres el alcalde metropolitano que Mrs. Thachter le quitó para gobernar la ciudad desde el Estado (liberal ella) y desde el sector privado (ahí sí liberal, pero de un liberalismo dogmático), al día siguiente, sin casi haber dormido, Sally Powell, la intrépida joven madre de Hammersmith, la concejal de izquierda, estaba en Washington Square para explicar la vuelta de Londres a la democracia local y a la ambición internacional. Con ella Pia Marconi, tan joven como Sally, explicaba con parsimonia las pasmosa y sistemática transformación del Estado italiano en un artefacto eficiente, ligero y reducido -¡pero cuánto más legitimado!- de manos del ministro Bassanini, con el cual trabaja Pia. Ésos sí son liberales prácticos. No del "laissez-faire", sino del deshacer. En la misma sesión, Ricard Pérez Casado, ex alcalde de Valencia y ex administrador de la Unión Europea en Móstar, la ciudad más dividida y cainita de Bosnia, explicaba cómo en la Europa de la devolución los gestores locales tienen un posible "rol" diplomático desinhibido y efectivo. Móstar es hoy, gracias a Ricard y a Hans Koshnik -corpulento anciano de Bremen, ex alcalde también y predecesor de Ricard-, la única ciudad bosnia que dispone de un Ayuntamiento democrático. En las demás ciudades, en teoría menos conflictivas, el censo falló. Siempre pensé que el futuro de Móstar no estará bien sellado si no queda claro que el puente que destruyeron los croatas o cristianos del barrio oeste no lo reconstruyen solos los musulmanes del este del río Neretva, ayudados por Turquía. Quedaría para siempre que unos en el siglo XVII lo hicieron, los otros lo bombardearon en el XX y los primeros lo volvieron a poner ahí en el XXI, símbolo frágil del odio insuperable entre comunidades, piedra reverenciada por unos y maldita para los demás. Es en parte por ello que en el 96-97 Barcelona y Estambul se hermanaron para ayudar, desde los dos lados y desde los dos confines del Mediterráneo, a rehacer el puente bien y para siempre. Pero ahora el Estado turco (ni moro ni cristiano, ¡laico y militar!) amenaza con encarcelar por una frase al alcalde electo islamista, Erdogan. Es considerable la miopía del "establishment" político-mediático internacional, según el cual la carrera de Erdogan estaría con ello a punto de terminar. He escrito a Erdogan, que estuvo en el balcón del puerto como un auténtico mago de Oriente el día que llegaron los Reyes Magos en enero del 97, y tengo entendido que está gestionando en Ankara las ayudas para el puente. 136 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1212 Title A name given to the resource Debates en Nueva York (2) Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Erdogan, Recep Tayyip Globalització Descentralització administrativa Nova York Congressos i conferències Mostar Barcelona Istambul New York University Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-05-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles