3 10 5656 http://78.47.125.110/files/original/17/2708/19660625_ASTEF_PM.pdf 4c6499107ad051f0cac81ab6ba593ec8 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Diploma certificant l'assoliment amb èxit de l'estada amb l'ASTEF, en un programa de planificació sectorial Creator An entity primarily responsible for making the resource Association pour l'organisation des stages en France França. Ministère des affaires étrangères França. Ministère des Finances Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1966-06-25 Type The nature or genre of the resource Certificat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Francès Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Planificació Economia París Delors, Jacques Description An account of the resource El diploma certifica l'assoliment de les pràctiques dins el programa de planificació sectorial al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors a París del 10/01/1966 fins al 25/06/1966. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. París EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Certificats http://78.47.125.110/files/original/12/26/portada_pm_pensament_accio.jpg 9f76946d18f1c843be11e8baab060fd7 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: pensament i acció Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Política Catalunya Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Badia, Jaume Bellmunt, Jaume Brugué, Quim Fuster, Joan Nel·lo, Oriol Publisher An entity responsible for making the resource available La Magrana Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017 Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Claret, Jaume (coord.) Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 9788482648231 Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall i Mira ha tingut una presència activa en la vida política a Barcelona, Catalunya i a Espanya durant més de quaranta anys. Aquesta irradiació l'ha projectat com una de les figures catalanes contemporànies de rellevància internacional. Conegudes com són algunes de les seves actuacions i manifestacions públiques, en canvi no comptem encara amb una valoració prou completa que ens permeti copsar la seva figura en totes les seves dimensions. Amb la voluntat de donar a conèixer la riquesa del seu pensament i del seu projecte, aquest llibre aborda una sèrie d'eixos decisius enla seva trajectòria: l'acció política com a eina de canvi social; la ciutat i el territori com a espai d'intervenció pública; la visió d'una Catalunya projectada cap a Espanya i Europa; les polítiques de govern com a producte d'una obra de conjunt; i els Jocs Olímpics del 1992 com a paràbola d'una experiència pública reeixida. Aquesta revisió de l'obra i les reflexions de Maragall ens revela la vigència de les seves idees i intuïcions i, sobretot, la continuïtat de les seves preocupacions principals, tant en l'escenari polític més proper com a escala global. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona License A legal document giving official permission to do something with the resource. Adquirir el llibre en paper o ebook:<br /><a href="https://www.rbalibros.com/la-magrana/pasqual-maragall_4059">https://www.rbalibros.com/la-magrana/pasqual-maragall_4059</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/12/2795/pasqual-maragall_7c7c21e7_500x760.jpg e3caa86aa5d8602ead99bb10687d8f83 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: pensamiento y acción Creator An entity primarily responsible for making the resource Badia, Jaume Bellmunt, Jaume Brugué, Quim Fuster, Joan Nel·lo, Oriol Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Claret, Jaume (coord.) Santos Mosquera, Albino (trad.) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017 Type The nature or genre of the resource Monografia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Política Catalunya Barcelona Description An account of the resource 528 p. Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall i Mira ha tenido una presencia activa en la vida política de Barcelona, de Cataluña y de España durante más de cuarenta años. Esa irradiación lo ha proyectado como una de las figuras catalanas contemporáneas de relevancia internacional. Son bien conocidas algunas de sus actuaciones y manifestaciones públicas. Y, sin embargo, no contábamos aún con una valoración suficientemente completa que nos permitiera comprender mejor su figura en todas sus dimensiones. Con la voluntad de dar a conocer la riqueza del pensamiento y del proyecto de Maragall, se abordan en este libro una serie de ejes decisivos en su trayectoria: la acción política como herramienta de cambio social; la ciudad y el territorio como espacio de intervención pública; la visión de una Cataluña proyectada hacia España y Europa; las políticas de gobierno como producto de una obra de conjunto; y los Juegos Olímpicos de 1992 como parábola de una experiencia pública exitosa. Esta visión de la obra y las reflexiones de Maragall nos revela la vigencia de sus ideas e intuiciones y, sobre todo, la continuidad de sus preocupaciones principales, tanto en el escenario político más cercano como a escala global. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available RBA Libros Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 9788490567791 License A legal document giving official permission to do something with the resource. <span>Adquirir el llibre en paper o ebook:<br /><a href="https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall_4117">https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall_4117</a><br /></span> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/26/2663/WP6_Territori_JBaguena.pdf dd87f4a2315badd6994706f4a58cae33 PDF Text Text article Working_paper n.6 El territori en l’acció política de Pasqual Maragall. Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003 Josep A. Báguena Latorre Tècnic a la Diputació de Barcelona i membre del Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat. GURB-UAB Desembre 2018 �Aquesta publicació pertany a la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall, que rep el suport de: �ÍNDEX 1. Notes introductòries 4 2. Objecte de la recerca 6 3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals 8 4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi 12 4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a dimensió simbòlica 14 4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana 15 4.1 b) La urbanització i la manca de control públic 16 4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat 17 4.1 d) El medi ambient com a dilema 19 4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a mètode d’interacció 20 4.2 a) URBAN autonòmic 22 4.2 b) Llei d’urbanisme, equilibri i autonomia local 23 4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració 25 4.2 d) Visió ambiental integradora 27 4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública 29 4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció 30 4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral 32 4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques 34 4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre 5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra la “divisió” territorial 35 38 5.1 Escala, territori i xarxa 39 5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables 40 6. Nota final 42 �1. Notes introductòries A l llarg dels darrers anys han aparegut nombrosos treballs i publicacions dedicades a la figura de Pasqual Maragall. Moltes d’aquestes han estat promogudes per la Fundació Catalunya Europa en el marc del seu programa «Llegat Pasqual Maragall» dedicat a l’anàlisi i difusió de la seva acció política. El Paper que presentem a continuació s’insereix en aquest marc i té per vocació aportar una visió aprofundida d’un dels aspectes que configuren l’acció de Pasqual Maragall, en especial la vinculada al territori com a objecte de política pública. Per fer-ho hem analitzat un període, el de l’anomenat «Govern alternatiu», que es desenvolupà al llarg de la sisena legislatura del Parlament de Catalunya, entre els anys 1999 i 20031. Hom podrà entendre que l’abast temporal i temàtic d’aquest Paper és certament limitat en relació a la trajectòria professional, institucional i intel·lectual de Pasqual Maragall. Lluny de rebatre aquesta visió, partim del fet que la figura de Pasqual Maragall ha estat glosada en sengles treballs (Claret, 2017; Vallès, 2008 entre d’altres), que ens han obert un camp d’estudi propici per l’aprofundiment d’algun dels aspectes treballats per qui, de manera més intensa i directa, han conegut de primera mà o hi han investigat de forma metòdica el pensament i l’acció de Pasqual Maragall. Amb aquest Paper pretenem, doncs, continuar amb la tasca d’aprofundiment en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall a recer d’un seguit de treballs més ambiciosos publicats a partir de l’anunci de la retirada de Pasqual Maragall de la política institucional i dels quals en som reconeixedors i tributaris. La nostra aportació, com diem, té la vocació de contenir algun aspecte concret de l’acció política de Maragall, la dimensió substantiva del territori en la definició de polítiques públiques emanades de l’anomenat «Govern alternatiu». Tanmateix, qualsevol aproximació a l’acció de Pasqual Maragall ha de tenir en compte alguns trets fonamentals de la persona i la seva obra. Així, com és conegut, i així ens ho han demostrat els treballs que tot just citàvem, un dels trets definitoris de la figura de Pasqual Maragall és l’aparent heterodòxia en l’exercici de les seves funcions, ja sigui rebatent aproximacions teòriques imperants en el marc de la recerca (Nel·lo, 2017), trencant dinàmiques i costums en les organitzacions polítiques (Maragall, 2008) forçant canvis significatius en les institucions de les que n’ha estat membre destacat (Vallès, 2008) o proposant escenaris de futur pels sistemes polítics de representació de la ciutadania. Escenaris que per alguns obrien camps esperançadors mentre que per altres eren manifestament preocupants (Fuster-Sobrepere, 2017). Entenem que aquesta heterodòxia és de fet un dels valors que efectivament han aflorat a mesura que s’analitza i es perfila l’acció política de Pasqual Maragall i que ens permet, avui, contemplar amb estupor i enyorança la validesa no només de les seves propostes, sinó dels mètodes a partir dels quals les proposava. Estem doncs, ja ho sabem, davant una figura de difícil modelització i traçabilitat. A aquest fet se li ha d’afegir una segona característica col·lectivament acceptada i que rau en la capacitat de Pasqual Maragall de configurar equips a partir dels quals construir la seva acció política, o més 1 L’anomenat Govern alternatiu es va formalitzar aproximadament un any després de les eleccions de 1999 i ja en plena acció d’oposició del grup parlamentari. Així doncs, l’assimilació cronològica de la legislatura amb aquesta manera d’organitzar l’acció parlamentària no és exacta. Hem cregut convenient, tanmateix, reforçar l’anàlisi de la legislatura com a culminació d’una etapa de preparació del canvi polític a Catalunya i l’inici del canvi efectiu en les legislatures posteriors. En aquesta “transició” la figura de Govern alternatiu esdevé fonamental, i és per aquest motiu que creiem necessari emfasitzar tots dos elements, fins i tot en el títol del treball. 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ben dit, establir les bases i els escenaris per a les «seves» polítiques. Alguns treballs (Ballart i Noferini, 2015) ja han aprofundit en aquesta faceta que tan bé expressa el professor Quim Brugué amb la descripció de Pasqual Maragall com un «líder relacional que aprofita coneixements dispersos» (Brugué, 2017, pàg. 270). Més endavant hi farem esment a aquesta qüestió. Reconeguts aquests fets, l’heterodòxia en l’acció política de Pasqual Maragall i la seva capacitat de vincular a aquesta acció coneixements i doctrines provinents de camps molt diversos, ens resistim a l’enorme atracció que aquestes característiques desperten entre els analistes i investigadors que busquen aprofundir en el «perfil» polític per tal d’extreure conclusions pel que fa als «estils» o a les «formes» de «fer política» que tant estan imbuint l’anàlisi científico-periodística de l’actualitat política del país. Creiem que si bé aquestes anàlisis poden efectivament generar informació valuosa, hi ha un camp de treball a explorar possiblement més ric, indubtablement més vast, basat en aproximacions sectorials a l’obra de Pasqual Maragall i que entenem que és l’objectiu de la sèrie de treballs en els que s’insereix aquest Paper. Aquestes aproximacions reten, al nostre entendre, un homenatge a Pasqual Maragall a partir de l’acció col·lectiva per ell liderada i no tant en virtut de la seva figura. Creiem, així mateix, que aquestes aportacions permeten aportar elements de criteri de cara a futuribles accions polítiques que malden i maldaran per trobar l’ocasió d’estructurar-se en un context de gran volatilitat institucional. L’aproximació que tot seguit presentarem s’estructura doncs des d’un esquema analític oposat als conceptes que abans establíem com a definitoris de la figura de Pasqual Maragall. Davant de l’heterodòxia, volem aplicar un «model» d’anàlisi de política pública. Davant de la combinació de sabers i coneixements dispersos, busquem la construcció d’una política que per molts és considerada com a sectorial, no així per Pasqual Maragall. Aquest Paper l’enfoquem, potser de manera arriscada, com un intent de modelitzar una acció que no és de govern real sinó que es produeix en un entorn -el Parlament- que el mateix Pasqual Maragall pretén, i aconsegueix, fer evolucionar, a partir d’una estructura formal mai assajada -Govern alternatiu- que neix amb un doble objectiu: fer oposició i alhora fer govern2, en un clima marcat per diferències i dissensions internes entre sectors significatius del partit al que pertany Pasqual Maragall i la plataforma cívica amb qui compta per professionalitzar i obrir l’acció parlamentària. (Vallès, 2008) Molt honorable senyor president, senyors diputats, senyores diputades, jo constato que el senyor Pujol fa un discurs d’oposició des del Govern; nosaltres farem un discurs de govern des de l’oposició. Pasqual Maragall, debat d’investidura, 16 de novembre de 1999 Vegem tot seguit quin és el plantejament de partida. 2 Potser aquí ja observem un tercer tret definitori de l’acció de Pasqual Maragall. Junt a l’heterodòxia i al lideratge relacional, la visió anticipatòria és un element constant en la figura política de qui ens ocupa. |5 �2. Objecte de la recerca E n el disseny, implementació i anàlisi de polítiques públiques el concepte de territori és sovint tractat com un àmbit físic sobre el qual s’estableixen normatives i accions orientades a la consecució d’uns objectius establerts. La ciutat i el territori esdevenen escenaris sobre els quals encaixar la formalització física de les polítiques públiques i la materialització de les dinàmiques econòmiques i socials. Si observem la trajectòria de Pasqual Maragall veiem, en canvi, que el territori, les ciutats i les mútues interaccions adopten en el seu pensament i en la seva acció de govern una dimensió substantiva. Les dinàmiques urbanes i les transformacions territorials3 han estat un dels elements estructuradors de la seva acció. Així mateix ho expressa Quim Brugué (2017, pàg. 293) tot destacant els elements innovadors del Govern Maragall a la Generalitat: D’altra banda, el govern de Pasqual Maragall es va mostrar especialment actiu en un àmbit que havia estat poc treballat en èpoques anteriors: el territori i el medi ambient. Assumint que es tractava d’assumptes crucials, l’agenda del canvi es traduïa en un seguit de polítiques públiques molt rellevants. Algunes d’aquestes serviren per encetar un trajecte que finalitzaria en la legislatura següent, però en tots els casos l’acció de govern s’impregnava de la necessitat d’abordar aspectes tan destacats com l’ordenació territorial, la planificació de les infraestructures, l’impuls d’una nova cultura de l’aigua, la redacció de l’agenda 21 per a Catalunya, el disseny del model energètic o la creació d’una autèntica política d’habitatge. Partim, doncs, de la premissa que la integració efectiva de la noció de territori en la construcció de les polítiques públiques es manifesta a partir del reconeixement que el comportament i les dinàmiques econòmiques i socials tenen efectes complexos que es manifesten a diverses escales. Aquestes dinàmiques territorials han de ser assumides per les administracions sovint encotillades en unes estructures competencials exclusives. Els governs de Pasqual Maragall aporten, al nostre entendre, experiències molt notables de com fer-hi front i superar aquestes limitacions. En aquest sentit pren especial rellevància, i així es va posar de manifest al llarg de la legislatura, el debat sobre l’organització territorial, que tractarem al final del document mirant de relacionar les visions innovadores d’escala territorial i la necessària resposta administrativa. 3 L’assimilació de ciutat i territori, aquí utilitzats sota una mateixa concepció, és un element que suscita un debat molt interessant i que depassa, de molt, els objectius d’aquest Paper. Oriol Nel·lo (2017) ens explica abastament com la ciutat és un element central en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall des de l’inici de la seva formació fins la culminació de la seva acció institucional. Així mateix, en totes les obres fins ara dedicades a la figura de Pasqual Maragall, i fins i tot en la seva pròpia obra escrita, s’assumeix com a ineludible la concepció del territori, si més no en l’àmbit català, basat en la xarxa de ciutats. Tot treballant aquest Paper la temptació d’assimilar ciutat a territori ha estat ben present atès que la matriu del pensament territorial de Pasqual Maragall és fonamentalment urbana. Creiem necessari, però, obrir un interrogant sobre aquesta assimilació, potser sovint forçada, de cara a analitzar les diferents escales de l’acció política de Pasqual Maragall. Al llarg del text intentarem fer-ne esment. 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Així, la motivació que ens porta a realitzar aquest treball, més enllà de relatar una etapa significativa en la trajectòria de Maragall, és la d’intentar respondre i argumentar de quina manera la construcció de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes, però degudament alineades, emmarcades i liderades sota paràmetres comuns4. 4 Per tal de guiar el lector en aquesta afirmació quasi jeroglífica, al llarg del treball mirarem d’identificar aquesta alineació en les fases de construcció de les polítiques públiques a partir d’una paraula clau (segregació, pacte, integralitat), d’un marc territorial referenciat establert per les respectives figures de planejament i d’un lideratge que segons Maragall s’havia d’esdevenir arran d’una nova planta administrativa que respongués efectivament a les diverses escales en que es manifesten les dinàmiques urbanes i territorials. Problema, escala, instrument i govern són els punts cardinals que guiaran les polítiques territorials dels governs, alternatiu o institucional, de Pasqual Maragall. |7 �3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals A nalitzant la sisena legislatura catalana (1999-2003) disposem d’un període que ens permet observar com es va estructurar un veritable “discurs territorial” des de l’oposició al Govern de la Generalitat. Per tal de demostrar-ho ens dotem d’un marc de treball propi de l’anàlisi de polítiques públiques segons el qual aquestes segueixen un determinat itinerari, no estrictament lineal, però amb una estructura marcadament seqüencial. Així, en la configuració d’una política pública podem identificar les fases següents: Construcció de la problemàtica, procés de negociació, presa de decisions, procés d’instrumentació i finalment el seu seguiment i avaluació. Així mateix, a cada una d’aquestes fases se li conjuga una determinada dimensió de la política -simbòlica, d’estil, substantiva, operativa(Brugué i Gomà, 1998). Aquesta aproximació, il·lustrada a la figura 1, ens ofereix una estructura analítica que ens permetrà disseccionar de manera sistemàtica la configuració d’aquest «discurs» territorial en l’acció de Pasqual Maragall. Figura 1. Fases i dimensions d’anàlisi de polítiques públiques Construcció de problemes i agendes Dimensió simbòlica Procés de negociació Presa de decisions Conflictes epistèmics Dimensió d’estil Models d’interacció Opcions de fons Dimensió substantiva Escenaris de gestió Dimensió operativa Dimensió d’avaluació Anàlisi Font: Elaboració pròpia a partir de Brugué i Gomà, 1998 8 | f u n da c i ó Procés Procés de d’implementació seguiment Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Un cop emmarcada la nostra estructura analítica abordarem la següent fase del treball per reconstruir aquesta seqüència mitjançant l’estructuració d’uns fets abundosament registrats en diaris de sessions i butlletins del Parlament, arxius del Grup parlamentari PSC-CpC, actes del Govern alternatiu, documentació normativa i literatura especialitzada. Cal esmentar així mateix diferents treballs col·lectius que ens han ajudat per il·lustrar les nostres propostes. L’aparició l’any 2017 de la publicació coordinada per Jaume Claret «Pasqual Maragall, pensament i acció» ha estat de vital importància atès que per primera vegada es disposa d’una anàlisi sistemàtica i completa de la figura que ens ocupa. El treball del professor Oriol Nel·lo, centrat en el pensament urbà de Pasqual Maragall, ens ofereix un vastíssim graner de conceptes i aborda des de perspectives ben diferenciades la implementació de propostes polítiques i iniciatives institucionals apel·lant constantment a les principals preocupacions de Pasqual Maragall entorn a l’economia, la societat i la ciutat. Podríem dir, referint-nos a les dimensions de la política pública que esmentàvem més amunt, que el treball de Nel·lo ens permet identificar amb una claredat difícil de trobar en l’obra de Maragall els respectius elements simbòlics i substantius. La construcció, o més aviat, la identificació de problemàtiques derivades de la relació entre la societat i la ciutat, degudament analitzada sota el prisma de l’economista, porta a la implementació de polítiques públiques, a la substantivació i a la presa de decisions degudament alineades sota el prisma d’un socialista transformador. El treball, en la mateixa publicació, del professor Quim Brugué ens ajuda, així mateix, a identificar més clarament les dimensions d’estil i les dimensions operatives en les polítiques públiques desenvolupades pels diferents governs de Maragall. La capacitat d’establir nous models d’interacció entre els agents polítics, econòmics i socials és una de les peces clau de la figura de Maragall que és capaç així mateix d’imaginar escenaris de gestió innovadors. Els treballs de Nel·lo i Brugué ens han ajudat doncs a consolidar el marc d’anàlisi d’aquest Paper. Cal esmentar, així mateix, dues publicacions que ens han ajudat especialment per definir els entorns de la nostra aportació. La primera es publicà l’any 1999 sota el títol «La democràcia dels ciutadans». Es tracta d’un treball de destil·lació fina de molts ingredients continguts en l’anomenada «Convenció cívica catalana per a la renovació de la cultura política» que aplegà entre 1997 i 1999 un seguit de treballs i aportacions molt diverses entorn a la renovació conceptual i formal de la política catalana. Aquest treball representa la pedra de toc de la proposta de canvi protagonitzada per un col·lectiu amplíssim d’intel·lectuals, acadèmics, empresaris, gestors i servidors públics conformat al voltant de la figura de Pasqual Maragall a partir de l’any 1993 i que va adquirir el nom de Catalunya Segle XXI. En aquesta publicació s’exposen en bona mesura els plantejaments polítics de base del que serà posteriorment el Govern alternatiu. La segona publicació, que hem anomenat d’entorn, és potser més personalista però ens aporta una informació molt detallada i rica en matisos del procés de canvi protagonitzat per la mateixa Catalunya Segle XXI fins la culminació del govern de Maragall al cap de la Generalitat. Es tracta del treball de Josep Maria Vallès «Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi» publicat l’any 2008. En aquest document hom pot trobar les notes personals de Vallès del balanç sobre el desplegament de l’agenda política de Pasqual Maragall des de l’anunci de la seva candidatura a la Generalitat fins la seva sortida del Govern. Aquest treball ens ha servit així mateix com a guia de lectura dels documents recollits en l‘arxiu del Govern alternatiu. Sense les notes de context de Vallès difícilment hauríem pogut visualitzar el funcionament intern del Govern alternatiu. En un treball centrat en l’obra de Pasqual Maragall no pot faltar evidentment l’anàlisi de la seva obra en primera persona. Així, a més dels documents interns del Govern alternatiu i de les intervencions en seu parlamentària, hem recollit idees, propostes i reflexions recollides en dues publicacions de Pasqual Maragall. En el títol «Els orígens del futur», publicat l’any 2002 Maragall planteja idees de fons respecte a l’acció política necessària a Catalunya i Espanya, i ho fa des del Parlament, com a cap de l’Oposició. Entre aquestes idees de fons vinculades al catalanisme s’hi escolen tanmateix projectes |9 �concrets amb una base territorial evident. Infraestructures de transport i de comunicació, regeneració urbana i estructuració regional són elements que serveixen a Maragall per exposar algunes de les seves idees de fons. Un cop més trobem la dimensió simbòlica i la dimensió substantiva sense solució de continuïtat catalitzades per l’acció territorial. I especialment la seva «Oda inacabada» de l’any 2008 ens ha permès trobar textos, fragments, reflexions que, un cop més, amb l’ajuda de les anàlisis anteriors, ens ajuden a il·lustrar el nostre relat. Finalment, i per deriva temàtica, considerem especialment interessants algunes aportacions que foren publicades al llarg dels anys objecte del nostre estudi per una de les persones vinculades directament al Govern alternatiu, especialment en l’apartat de política territorial. Parlem dels treballs d’Oriol Nel·lo «Ciutat de ciutats» i «Lletres de batalla». Es tracta de dues publicacions molt diferents essent la primera de marcat caràcter acadèmic en la que s’argumenta la necessària integració territorial de Catalunya a partir d’una estructura, d’una xarxa de ciutats, que permeti fer front als vicis i als perills de la urbanització desordenada. El segon títol és un recull d’articles de premsa apareguts entre 1999 i 2003 concebut com un repositori de propostes destinades a alimentar d’una banda l’oposició a la manca de directius territorials per part del govern de la Generalitat de Jordi Pujol i de l’altra proposar justament una alternativa a la mateixa a partir de la vindicació de polítiques de millora urbana, redistribució de rendes, paisatge, mobilitat, la definició d’àmbits de govern efectius i projectes estructuradors de llocs i àmbits territorials. Aquestes darreres lletres no porten la signatura de Pasqual Maragall, però no se li escapa a ningú la seva contribució solidària amb l’agenda del canvi. Amb aquesta mateixa intenció es van publicar un seguit de treballs col·lectius, centrats especialment en el planejament territorial, en que per cada un dels àmbits territorials definits pel Pla Territorial General de 1995 es plantegen unes «bases» que posteriorment seran desenvolupades en el marc parlamentari i, de forma ja efectiva pel Govern Catalanista i d’Esquerres de les següents legislatures. Aquests treballs van ser publicats a la revista «Papers. Regió Metropolitana de Barcelona» de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, creat l’any 1984 a instàncies de l’alcalde Maragall per disposar d’una plataforma de treball acadèmic al voltant de les dinàmiques i polítiques metropolitanes. Aquestes referències constitueixen les fonts principals a partir de les quals proposem la nostra anàlisi i que estructurarem, com hem dit, a partir d’una doble matriu basada en les fases i les dimensions de la construcció d’allò que podem anomenar l’agenda del canvi en la política territorial de Maragall. Així mateix, per cada una de les dimensions i fases hem analitzat diferents escales d’implementació de determinades polítiques públiques. Així partim del barri, fins a la visió ambiental del territori, passant per instruments d’ordenació territorial sense deixar de parar atenció especial als àmbits de govern. Creiem que aquest exercici d’anàlisi multiescalar per cada una de les fases i dimensions ens ajudarà a establir una nova mirada a l’obra de Maragall en relació a les escales que superi la tradicional assimilació als àmbits de govern per ell proposats. Es tracta, en definitiva de capturar allò que en seu parlamentària va expressar el mateix Maragall de forma tan natural, amb tanta riquesa de matisos, en poques paraules, carregades de coneixement directe del territori i alhora sustentades en una base intel·lectual evident. De l’entorn, només els dic que llegeixin la premsa comarcal, perquè és la gran informadora del que passa. Difícilment temes com el parc eòlic de la serra de Pàndols, l’abocador de Juncosa o l’illa de Jafre, que se la volen menjar..., se la volen cruspir, l’illa del Ter, en el Baix Ter. A Jafre hi ha un alcalde que està convençut que la pot vendre per sorra, no? (Veus de fons.) Sí, sí, però això no arriba a la premsa, diguem- 1 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ne, nacional, no hi ha arribat, és premsa comarcal, són petits esdeveniments. O la contaminació dels purins als aqüífers del Baix Empordà –d’això en parlo perquè ho conec més, que hi vaig sovint. Però, en fi, la premsa comarcal generalment en parla, i no arriben a ser temes del país. Tenen tots aquests temes un denominador comú: són conflictes sobre usos del territori i sobre medi ambient, són conflictes sobre el nostre entorn. Si pogués, els llegiria una frase de Nicolau Rubió i Tudurí que ens deixa encongits, però no la puc llegir perquè no tinc temps. Ja potser després... (veus de fons), no, no, ja potser després, al...5 Hem de preveure, senyor president –i això vol dir fer-hi front de manera efectiva–, la desregulació del sòl, hem de preveure –i això vol dir fer-hi front– la urbanització extensiva, la primacia absoluta de l’automòbil privat, els guanys mesquins i miops a curt termini que hipotequen el demà. Pel futur de Catalunya, hem d’aturar la degradació i la banalització del nostre territori, hem de governar. Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 4 d’octubre de 2000 No voldria acabar amb aquest repàs documental sense esmentar un manifest que l’any 1999 van signar un centenar de professionals de l’urbanisme i la gestió del territori i que el mateix Nel·lo cita en les seves Lletres de batalla. Aquest manifest anomenat «Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya» plantejava moltes de les qüestions clau que posteriorment van ser estructurades i treballades al Govern alternatiu i finalment exercides pel govern de la Generalitat. Des de les problemàtiques als instruments i la gestió, es feia una proposta de canvi. En quina mesura aquest manifest representà un clam d’un col·lectiu professional que Pasqual Maragall va saber encaixar en les seves prioritats, en la seva agenda, o bé fou el resultat de la capacitat de Maragall de conjugar equips i sabers dispersos, tot anticipant-se a la seva acció de govern? La resposta no pot ser unívoca. Una i altra cosa, ens respondran segurament els seus impulsors. Aquest és l’estil Maragall. 5 La cita de Rubió i Tudurí que Pasqual Maragall no va llegir en la seva interpel·lació és aquella que diu: “Catalunya no serà ja una bella terra, ni ho podrà tornar a ser mai més”. Aquesta cita forma part del recull de textos que va publicar el Professor Manel Ribas Piera, 1995, Nicoulau M. Rubió i Tudurí i el planejament regional Bellaterra, Barcelona: Alta Fulla. Monografies de l’IEMB. |11 �4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi T al com dèiem en els apartats anteriors, abordarem l’anàlisi de la política territorial de Pasqual Maragall a partir d’un model anomenat de fases o de procés segons el qual tota política pública defineix un cert itinerari de lògica globalment seqüencial. Aquest itinerari és fragmentable en tres grans etapes essent la primera la de definició de la problemàtica i «posada en agenda» de determinades qüestions. En segon lloc es desenvolupa el procés de negociació entre alternatives per la conformació de majories i la conseqüent presa de decisions per, en darrer terme, articular els escenaris organitzatius i de gestió que possibilitin la posada en pràctica de les decisions preses. Aquest model permet situar sobre cada una d’aquestes fases d’elaboració les quatre dimensions que entren en joc en qualsevol intervenció pública: la dimensió simbòlica, que es relaciona amb la construcció d’estratègies discursives i marcs cognitius; la dimensió d’estil, que observa les actituds, disposicions i estratègies dels diferents agents; la dimensió substantiva en què es defineixen els continguts de la política i finalment la dimensió operativa en que s’instrumenten els mecanismes i es defineixen els paràmetres de gestió per la seva implementació (Brugué i Gomà, 1998). Una de les riqueses de l’anomenat Govern alternatiu, desenvolupat en l’exercici d’oposició parlamentària, és que permet il·lustrar totes aquestes fases i dimensions. Per tal de fer aquest exercici, i coneixent el fet que de l’oposició parlamentària es va passar a governar en la següent legislatura, seria especialment pràctic adoptar algunes de les mesures del Govern en les matèries que ens ocupen -Llei de barris, Llei de paisatge, Llei i desenvolupament reglamentari d’urbanisme, Programa de planejament territorial, etc.- i anar-les «deconstruint» seguint l’itinerari analític de fases en sentit invers, dels fets coneguts als seus orígens. Creiem, però, que aquesta aproximació, si bé vindicaria la solidesa i riquesa de les propostes i decisions6, no ens permetria abordar la complexitat inherent al pensament i obra de Pasqual Maragall ni dels «coneixements dispersos» que aconsegueix aglutinar; perdríem matisos respecte a com s’ha anat configurant un corpus normatiu i instrumental a mesura que el debat i les aproximacions sectorials interactuaven en el mateix Govern alternatiu. No tinc por dels especialistes, però sí de l’excés de confiança en les especialitats. Crec, més aviat, en la conjunció de les especialitats (...) no es refiïn totalment de la recerca unidireccional. ens diu Maragall en el discurs de presentació del seu llibre de memòries l’any 2008 al Palau de la música. Tanmateix no podem abordar una anàlisi amb vocació de ser sistemàtica si no establim un cert ordre de prioritats en l’objecte d’estudi o si més no en aquelles polítiques que ens permeten il·lustrar les nostres propostes. Així, hem cregut convenient abordar cada una de les fases a partir del tractament 6 Que d’altra banda ja ha estat treballat, entre d’altres, per Oriol Nel·lo en diferents volums, essent potser el més complert “Ordenar el territorio” (Nel·lo, 2012) o be més enfocat als instruments de planejament el volum «El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI,» editat per la professora Mita Castañer i publicat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. (Castañer, 2012). 1 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �del territori en les seves diverses escales. De com la segregació urbana es manifesta, i es pot combatre, en els barris, fins a la concepció del litoral català com elements inherents d’un equilibri entre economia i societat en una Catalunya que ha de recuperar els valors patrimonials del seu paisatge. Intentarem, per cada una de les fases que tot seguit desplegarem, abordar les respectives dimensions en base al barri, la ciutat, la integració metropolitana i la xarxa de ciutats i als elements estructuradors del país. Finalment, en el darrer apartat abordem prudentment una via ambiciosa vinculada a la relació entre escales i els seus efectes en la construcció de polítiques públiques. Creiem interessant, abans d’entrar en el detall d’algunes de les polítiques territorials analitzades que ens serveixen com a vehicle per il·lustrar la proposta de fases i dimensions, citar el conjunt de polítiques amb un marcat caràcter territorial que es van elaborar des del Govern alternatiu7. Agricultura, Comerç i Turisme Informe sobre l’agenda del camp català. Planejament del 2000 l Informe sobre la crisi del sector boví l Proposició de Llei de turisme l Política agrària a Catalunya: Pla de desenvolupament rural l Política agrària a Catalunya: Pla de regadius l Una estratègia de futur per al sector agroalimentari català l Política de comerç i turisme l Medi Ambient Pacte català de l’aigua l Pla rector d’avingudes de Catalunya l Democràcia ambiental: les agendes 21 a Catalunya l La qualitat de les aigües a Catalunya l Pla integral de gestió del litoral l Una nova política mediambiental per a Catalunya l Política Territorial Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN l Govern i territori: proposta de descentralització territorial de l’Administració l Informe sobre la Llei d’Urbanisme l Política de Foment de l’Habitatge l Política de Muntanya l Política de Paisatge l Pla per a la conservació, la seguretat i l’ocupabilitat dels habitatges l Pla territorial de les Terres de Lleida l Pla territorial del Camp de Tarragona l Infraestructures l Proposta catalana de l’AVE l Pla de ports de Catalunya l Xarxa viària Osona-Ripollès-Garrotxa l Proposta sobre política de peatges l Pla de carreteres l Política sobre finançament i gestió d’infraestructures 7 Document de balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall. |13 �l l l Les connexions de la xarxa ferroviària amb Europa Propostes per a l’alternativa dels aeroports de Catalunya El país que volem, les infraestructures que necessitem Hom podrà reconèixer com el caràcter sectorial d’aquests àmbits està íntimament lligat a la gestió del territori. Igualment haguéssim pogut integrar en aquest llistat altres polítiques que efectivament tenen per vocació governar dinàmiques amb efectes evidents sobre la configuració territorial. Aquesta selecció, però, busca posar en evidència l’amplitud i la complexitat del treball efectuat des del Govern alternatiu així com la seva articulació temàtica. Tanmateix, com veurem més endavant, moltes d’aquestes polítiques que podem anomenar de «territorials» acabaran «desbordant» els seus respectius marcs sectorials. Vegem a continuació a partir de la tria d’unes poques d’aquestes polítiques com el Govern alternatiu s’alimenta a l’inici de la VI legislatura d’unes reivindicacions abastament treballades i argumentades en matèria de polítiques territorials i com, en la fase final, prepara una acció legislativa que s’implementarà de forma inusualment àgil amb el primer Govern Catalanista d’Esquerres8. 4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a dimensió simbòlica La publicació “La democràcia dels ciutadans”, elaborada a partir d’una amplíssima participació de més de 500 persones9 culmina, l’any 1999, la síntesi d’una complexa organització de debats i convencions temàtiques i transversals10. La mateixa estructura del document planteja una visió estratègica de quins són els dos grans àmbits de l’agenda del canvi. D’una banda propugna una nova política basada en uns escenaris, uns agents i unes regles renovades, i de l’altra presenta una base conceptual que ha de guiar el disseny de les polítiques públiques basades en la noció de la solidaritat com a vehicle per triangular economia, societat i territori. No podem obviar el pes de la reflexió territorial recollida en aquest volum i desplegada a partir de tres capítols dedicats justament al medi natural, al món rural, i a la ciutat. Per cada una d’aquestes “entrades” es proposa una presentació somera del concepte per passar a continuació a analitzar els canvis que han viscut cada un d’aquests àmbits en els darrers anys, els interrogants que aquests canvis plantegen i s’aventuren, finalment, unes propostes d’acció. Veiem, doncs, com el territori i la seva gestió adquireix en la iniciativa Catalunya Segle XXI un pes específic que serà incorporat per la plataforma, ara ja electoral, Ciutadans pel Canvi11 per bé que el mateix Maragall advertia: Pel que fa a l’esperit de Catalunya Segle XXI, les propostes contingudes en aquest llibre us n’han donat ja una idea justa, despullada de càlculs electoralistes. Són propostes que segueixen obertes a la crítica i a l’aprofundiment de tots els qui par8 Vegeu l’article de l’Anuari Territorial de Catalunya, publicat per la SCOT Acord per un Govern Catalanista d’Esquerres. Aspectes territorials. (Herrero, 2004). 9 La publicació comença justament per la frase “La gràcia d’aquest llibre és que no té autor”, per bé que el professor Vallès reconeix en la seva agenda imperfecta com tant ell mateix, l’Oriol Nel·lo i el notari López Burniol van “intervenir com a negres” en l’elaboració del text definitiu (Vallès, 2008, pàg. 27). El text definitiu és, com diem, resultat dels debats i d’un seguit de raports encarregats a diferents grups de treball de la Plataforma Catalunya S.XXI. 10 En Quim Brugué (2017) s’hi refereix com “un procés que, de manera pionera, va suposar una experiència de participació ciutadana i d’innovació democràtica” (pàg. 271). 11 No pretenem estendre’ns en aquesta “transició” entre una iniciativa i una altra, aquí excessivament simplificada, per no ser, aquest particular, l’objecte del nostre treball i pel fet que ja ha estat àmpliament descrita, amb tots els matisos i profusió de circumstàncies per Josep Maria Vallès (Vegeu capítols 1 i 3 de l’Agenda imperfecta de Vallès, 2008). 1 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ticipen de les mateixes preocupacions, els quals convidem a afegir-se a un procés que mai no s’acaba del tot. (Catalunya Segle XXI, 1999) Problemàtiques com la difusió de la urbanització, l’especialització funcional de l’espai, la segregació entre grups socials per motiu d’accés al sòl i l’habitatge, la mobilitat exacerbada, la manca d’infraestructures que estructurin el territori, l’aparició d’espais de marginalitat rural, el dilema dels consums energètics i l’equilibri ambiental apareixen ja com a elements davant dels quals cal actuar. Vegem a continuació, en la nostra particular estructura multi-escalar, algunes d’aquestes problemàtiques i en quina mesura adquireixen naturalesa pròpia, dimensió simbòlica, si volem, en l’agenda del canvi. 4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana «El meu patriotisme és el del barri endreçat...». (Maragall, 2008 pàg. 253) Amb aquesta afirmació, simple i alhora rotunda, recollida en les seves memòries, Pasqual Maragall ens mostra com efectivament el barri és l’àmbit on es manifesten les virtuts de la pàtria, entesa aquesta a partir de les directius de la justícia i la igualtat entre els ciutadans. Així ens ho mostra Oriol Nel·lo quan, tot citant Maragall, ens diu ...la metròpolis europea, i en particular Barcelona, disposava d’una extraordinària oportunitat. «Lo esencial es afirmar la vitalidad y solidaridad de la aglomeración urbana como tal, de la Ciudad como tal». (Nel·lo, 2017, pàg. 141) Calia, doncs, establir uns àmbits territorials efectius per assegurar la necessària redistribució de rendes. No en va, una de les variables que més pes han tingut en l’anàlisi de la segregació urbana no és tant la mera dotació d’equipaments i serveis, sinó els efectes que aquests poden tenir en la diferència de preus del sòl i dels habitatges entre diferents parts de la ciutat. El preu com indicador és un element que evidencia la mirada de Maragall a l’hora de plantejar un dels principals problemes a gestionar per qualsevol govern. Àrees molt importants de les nostres ciutats pateixen problemes rellevants d’ordre urbanístic i social. (...) Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes, una sèrie de barris que, a la regió metropolitana, representen un 7% de la superfície residencial, amb uns 180.000 habitatges i una població d’uns 400.000 habitants. Són aquestes les àrees on els preus són més baixos i, per tant, tendeixen a concentrar-s’hi la població amb majors necessitats de serveis i d’atenció social12. Document de Balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall Així doncs, veiem com el concepte complex de segregació urbana, abordat des la base empírica dels preus i analitzada a escala intraurbana esdevé una de les principals orientacions de la seva política. En els apartats següents veurem com aquesta va adquirint forma. Tanmateix, de bon començament, 12 Aquestes dades van ser extretes dels treballs preliminars del Pla Territorial Metropolità que en aquella època dirigia l’enginyer Albert Serratosa. |15 �les bases conceptuals i simbòliques són evidents13. 4.1 b) La urbanització i la manca de control públic La ciutat com a problema i esperança. Així obre el professor Nel·lo (2017) un dels capítols dedicats a analitzar de quina manera el fet urbà ha influït en el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall, i és així com ens ho indiquen ja a finals dels 90s les propostes recollides en la citada “Democràcia dels ciutadans”. Si bé es parteix de la idea del fet urbà com un element cohesionador i estructurador de la societat i, encara més, dels seus potencials, es posa de manifest com les dinàmiques urbanitzadores dels anys 80s i 90s han generat a Catalunya uns efectes perversos de difusió i dispersió dels usos sobre el territori, d’especialització funcional de l’espai, de segregació dels grups socials en funció de les rendes i altres efectes a llarg termini com la pèrdua de patrimoni natural, o consums energètics excessius derivats de la mobilitat cada cop més dependent del vehicle privat. En aquest sentit, la problemàtica és complexa i els mecanismes per fer-hi front són múltiples. Tanmateix, fugint de simplismes, no s’identifica la problemàtica amb el fet urbà o, si es vol, amb la urbanització de l’espai, sinó en la manca de voluntat d’endegar processos d’ordenació territorial per part de l’administració de la Generalitat, sobretot a escala supralocal. “les dinàmiques territorials a les quals ens referim han comportat seriosos problemes de governabilitat a la majoria de ciutats catalanes. En efecte, en molts casos els fenòmens d’expansió i difusió urbana han provocat el trencament de la correspondència entre ciutat i municipi, de manera que, en molts casos, allò que des del punt de vista administratiu és ciutat constitueix només una petita part de la ciutat funcional i vivencial. La incapacitat de les institucions per donar una resposta adequada a aquest fenomen ha fet que les ciutats catalanes no disposin, en termes generals, de sistemes equilibrats de govern i representació per fer front a les seves necessitats.” (Catalunya Segle XXI, 1999) Davant d’aquestes problemàtiques i la manca d’instruments –operatius i de representació- per fer-hi front s’al·ludeix a la xarxa de ciutats com àmbit a partir del qual estructurar una resposta. Impulsar les ciutats, vertebrar el país. Cal actuar de manera decidida perquè les ciutats catalanes puguin aprofitar les oportunitats per fer front als reptes de l’hora. Per aconseguir-ho cal una acció decidida des de la societat i des de l’administració que parteixi d’una doble convicció: - Que les potencialitats del territori català i la puixança de la societat catalana radiquen en la xarxa de ciutats. - Comprendre i fer comprendre que aquest enfortiment passa (...) per un model de xarxa de ciutats compactes, complexes i integrades que vertebri el territori català. (Catalunya Segle XXI, 1999) 13 Voler sintetitzar els orígens i les manifestacions de la segregació urbana en uns pocs paràgrafs és un exercici temerari. A més, reduir-los a la simple manifestació de la diferència de preus entre barris pot amagar la complexitat dels dèficits de tot ordre que sovint es combinen en les àrees que requereixen d’especial atenció. Tanmateix l’objectiu d’aquest treball no és la de repassar cada una de les problemàtiques que afecten els barris o el territori en general sinó la d’il·lustrar com efectivament aquests problemes són assumits pel Govern alternatiu i de quina manera s’organitza una resposta estructurada. És per això, que en aquest apartat i en els següents farem un exercici de síntesi, basat en alguns aspectes clau que il·lustrin les fases i les dimensions de les polítiques territorials desenvolupades sota el mandat, alternatiu, de Pasqual Maragall. 1 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Veiem, doncs, en aquest apartat, com es posa especial èmfasi no només en denunciar la problemàtica del procés urbanitzador a la Catalunya dels 90s, sinó, tant o més, en reforçar el paper, real i simbòlic, de la ciutat i la xarxa de ciutats vertebradores del territori com a solució. Un cop més, aquesta simplificació no fa justícia a l’elaboració d’un corpus doctrinal dedicat a l’anàlisi de les dinàmiques urbanes i metropolitanes i a la identificació dels riscos d’aquestes sobre el benestar de les persones. Entitats com la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, de la que Pasqual Maragall n’era membre, centres de recerca com l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona o treballs com l’Enquesta Metropolitana de Barcelona, impulsats per l’alcalde Maragall evidencien l’interès d’aquest per conèixer com les dinàmiques urbanes es manifesten a escales diferents a les del seu àmbit estricte de responsabilitat política. Trobem, a finals dels anys 90 un corrent de pensament crític sobre els processos urbanitzadors a Catalunya que planteja de forma explícita la necessitat de disposar de mecanismes de control14. 4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat El triangle economia, societat i territori aplicat a l’anàlisi del món rural expressa una tendència a la tecnificació de les activitats agràries, a un augment de l’eficiència en la producció agrícola i a una disminució progressiva del sòl i la població dedicada a aquestes activitats. L’abandonament progressiu de terres i la davallada demogràfica en àrees molt extenses del territori planteja un escenari poc optimista pel que fa al desenvolupament vinculat a les activitats tradicionals. Malgrat aquesta tendència negativa s’identifiquen d’una banda nous usos en àrees rurals, com el turisme, i de l’altra una cada cop més intensa importància dels nuclis urbans articuladors, ciutats intermèdies en diran alguns, que permeten aproximar cada cop més usos i hàbits plenament urbans a les àrees rurals. Com veurem més endavant, les propostes per dinamitzar els àmbits rurals passen, en les polítiques de Maragall, per reforçar la xarxa de ciutats catalanes, incrementar el seu pes relatiu en els respectius àmbits d’influència i dotar aquesta xarxa d’unes infraestructures pròpies de sistemes urbans integrats. Abans però d’avançar les propostes, l’anàlisi del món rural es planteja, un cop més, a partir de criteris geogràfics en que es caracteritzen diferents graus de problemàtiques. Així, en la publicació La democràcia dels ciutadans s’identifiquen en primer lloc “un món rural plenament integrat amb la Catalunya urbana”, en segon lloc un món rural en procés avançat d’incorporació amb la Catalunya urbana i, finalment “Hi ha un món rural poc integrat amb les àrees urbanes catalanes. Es tracta d’unes àrees si es vol marginals, en el sentit que estan al marge de les activitats productives dominants i es troben poc cohesionades per l’estructura urbana general. Es caracteritzen pel despoblament i l’envelliment demogràfic, la feblesa de l’economia agrària, la precarietat econòmica i la marginalitat territorial respecte al context global de Catalunya”. (Catalunya Segle XXI, 1999) 14 El volum de publicacions i recerques dedicades a la qüestió és immens. Creiem, però d’especial interès destacar, a més del monogràfic dedicat a les bases per als plans territorials parcials de la revista Papers citada més amunt, la col·lecció “Urbanitats” publicada pel CCCB a partir de 1997, que en els seus primers anys dedicà volums a la urbanització dispersa, la sostenibilitat i la ciutat, la immigració, la vida obrera, l’habitatge i la formació de la llar... D’altra banda, les monografies que explotaven les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població oferien, justament, un marc de coneixement empíric de la realitat urbana i metropolitana que, progressivament anava ampliant els límits del seu abast territorial fins esdevenir, finalment, d’àmbit català. Bona part dels autors d’aquestes monografies i de les publicacions dedicades a la ciutat i al territori els trobem en l’annex final del llibre Democràcia dels ciutadans com a panelistes, relators, moderadors, autors de les ponències, coordinadors. Emergeix, un cop més la capacitat de Pasqual Maragall de “relacionar coneixements dispersos”. |17 �Veiem, doncs, com la Catalunya rural no es planteja en contradicció a la Catalunya urbana, ans al contrari, s’identifica en funció de la capacitat d’integració amb la xarxa de ciutats i les dinàmiques urbanes corresponents. Aquesta visió articuladora del territori a partir de la xarxa urbana s’oposa directament a la visió dicotòmica pròpia del pujolisme d’una Catalunya rural enfrontada a una Barcelona metropolitana depredadora de recursos. De tothom és conegut el conflicte gairebé perpetu entre Maragall i Pujol arran de la dissolució, pel segon, de la Corporació Metropolitana de Barcelona15. En aquest sentit, les aportacions l’any 1999 de Catalunya Segle XXI beu de la proposta que ja l’any 1985 Maragall plantejava en aquests termes: L’òptim és que el camp estigui molt més urbanitzat. Urbanitzat en el sentit de la comoditat, de la possibilitat de viure-hi amb un determinat nivell de dignitat, de coneixements, de contactes humans. (Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 182) I així s’expressa en el programa electoral de l’any 1999: El nou Govern de Catalunya ha de superar la visió antagònica entre el camp i la ciutat. La urbanització creixent, la millora de les comunicacions, els canvis dels costums i, sobretot, el fenomen de la mobilitat, han fet el país cada vegada més petit, les diferents comarques i territoris més interdependents, i els pobles i les ciutats més interconnectats. Per superar aquest antic dualisme camp-ciutat, hem de tornar protagonisme al territori, a la rica i variada xarxa de ciutats i pobles i, mitjançant la regionalització, potenciar el món rural, que ha de tenir a l’abast els mateixos serveis i oportunitats que les ciutats. També cal tenir unes ciutats i un país més saludables, més sostenibles i, per això, cal actuar sobre els problemes mediambientals de tot el territori. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Partim, doncs, d’una base intel·lectual que proposa un trencament de la dualitat urbà-rural a partir d’una proposta clara per estructurar el territori a través d’una xarxa de ciutats i pobles convenientment dotada d’infraestructures de transport, de comunicació, que millori l’accessibilitat als serveis i les tecnologies. Aquesta vinculació simbòlica del desenvolupament territorial amb el fet urbà és, potser, la que ha generat un desacord més patent, constant i permanent, d’una banda entre les forces polítiques que encara avui argumenten que el desenvolupament local dels àmbits rurals passa per una “transferència de recursos” de l’àmbit metropolità o d’altra banda entre aquelles forces que observen la integració urbana de Catalunya com una pèrdua irreparable de patrimoni natural. Aquesta simplificació amaga, com és natural, multitud de matisos; creiem, tanmateix, que aquest posicionament simbòlic de partida és, encara avui, un repte pendent de superar. 15 Sobre aquesta qüestió i, en general, de la visió metropolitana de Maragall vegeu el treball de Mariona Tomàs, 2017 Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Fundació Catalunya Europa. 1 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �4.1 d) El medi ambient com a dilema “En un context caracteritzat per la ràpida evolució dels valors i per la crisi de sistemes ideològics, les temences i els projectes associats als dilemes ambientals s’han situat al centre del debat polític i ciutadà”. (Catalunya Segle XXI, 1999) Aquestes afirmacions recullen un corrent de pensament que reclama l’adopció de la “qüestió ambiental” com un element clau que s’hauria d’integrar de manera transversal en totes les polítiques públiques. En aquest sentit pren especial rellevància la qüestió d’accés i disponibilitat de recursos naturals destinats al desenvolupament econòmic. Aigua, sòl i energia són els principals vectors per al desenvolupament humà. Tanmateix es pateix d’una manca de coneixement sobre aquestes matèries que fa difícil estructurar una resposta adequada a les necessitats futures i el seu necessari equilibri. La primera determinació d’una nova política de recursos naturals a Catalunya haurà de partir, doncs, de la realització d’un inventari comprensiu i fiable dels recursos existents, renovables i no renovables. A partir d’aquí caldrà posar les bases d’una gestió encaminada a cobrir quatre objectius: Disponibilitat de recursos en tot el territori, racionalitzar els consums, restauració i gestió dels recursos bàsics sota control públic i bastir una política d’espais protegits moderna, àgil i adequadament dotada. (Catalunya Segle XXI, 1999) Aquest posicionament es basa, com és habitual, en un coneixement científic cada cop més extens16 i incisiu, si bé topa, i això forma part de la problemàtica, amb “un elevat nivell de desconfiança envers els poders públics en aquests temes” derivat en bona mesura dels “missatges contradictoris que s’emeten des de les administracions, a la instrumentalització per part de les forces polítiques i a l’existència d’un moviment ecologista poc cohesionat i, en ocasions, poc solvent”. (Catalunya Segle XXI, 1999) Veiem, un cop més, com la problemàtica no es planteja exclusivament en termes sectorials o especialitzats, sinó que l’afronta a partir de les evidències científiques, la capacitat de resposta de l’administració i l’anàlisi dels diferents agents que hi estan vinculats. Creiem oportú en aquest apartat fer esment a la visió de Maragall dels recursos naturals en relació al desenvolupament urbà Podemos habernos equivocado, las ciudades pueden no haber respetado su entorno, pueden haber abusado de la naturaleza. Reestudiemos nuestra relación con lo natural. (Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 186) 16 En les seves memòries Maragall cita converses amb l’ecòleg Ramon Margalef de les quals va extreure coneixements que posteriorment aplicaria a les seves anàlisis. |19 �i la capacitat de la regulació de preus en la seva gestió. Per Maragall (...) els preus dels carburants -i per extensió de les energies i els recursos naturals- haurien d’integrar les externalitats negatives que la mobilitat –i altres usos- generen en les àrees metropolitanes. La mateixa posició partidària d’integrar les despeses i les inversions ambientals en els preus hauria d’aplicar-se al subministrament de l’aigua. (Nel·lo, 2017 pàg. 183-184) Trobem doncs la visió reguladora de l’administració per la via dels preus d’un fenomen complex, l’escassedat dels recursos naturals, el sòl inclòs, i les externalitats negatives dels consums. Una visió, però, que s’ha de treballar a totes les escales i on cada nivell administratiu n’ha de ser responsable. És així com, en el programa electoral de 1999 es plantejava la qüestió ambiental des de la corresponsabilitat. La Generalitat ha de dissenyar el model territorial general, mediambientalment sostenible, però la seva aplicació ha d’anar a càrrec del món local, que ha de planificar, també amb criteris de sostenibilitat, els usos del sòl no urbanitzable, i fer de les mateixes ciutats un ecosistema territorial. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) I no només entre les administracions, En l’acció del Govern sobre el medi ambient, és del tot imprescindible la col·laboració ciutadana i dels sectors econòmics per promoure un canvi d’actituds individuals i col·lectives. Tan sols amb la corresponsabilitat social farem possible la nostra proposta d’elaborar l’Agenda 21 Local per a Catalunya. Només així la política ambiental del Govern podrà generar ocupació, riquesa i sostenibilitat en sectors tan importants com el turisme i el lleure o l’atracció d’inversions de qualitat cap al país. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem, per concloure, en tots aquests fragments la concepció de diverses problemàtiques territorials a partir d’una matriu comuna derivada de la noció de segregació. Recordem: “Dintre del socialisme no hi ha llibertat per multiplicar les diferències econòmiques i socials” (Maragall citat per Nel·lo, 2017). Només a partir de l’evidència empírica de com les dinàmiques urbanes i territorials sense un control efectiu per part de les administracions tendeixen a una segmentació social i a una segregació espacial de la societat es podrà construir una alternativa. Aquesta alternativa, com veurem més endavant ha de contemplar el concepte d’integració territorial com a palanca de canvi de les problemàtiques aquí presentades. 4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a instrument? Aquest apartat dedicat a l’establiment d’un determinat model d’interacció en el disseny i articulació de les polítiques públiques ens permet fer aflorar una doble faceta de Pasqual Maragall i, per extensió, dels seus equips: La capacitat d’innovar en la definició de polítiques públiques i la capacitat d’estructurar un nou marc de treball, una organització inèdita i uns mecanismes de decisió que justament farien possible una agenda de canvi. Una de les idees articuladores de l’agenda del canvi proposada per Pasqual Maragall insistia en la necessitat de no només canviar allò que es feia sinó, també, de 2 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �fer-ho d’una manera diferent. (Brugué, 2017 pàg. 294) El mateix Govern alternatiu estableix en sí mateix, doncs, una particular dimensió d’estil. El fet de disposar d’una estructura de govern, amb uns mecanismes de decisió formals i un sistema de seguiment genera una capacitat de resposta i proposta mai observades amb anterioritat al Parlament. (Vallès, 2008) Una capacitat de resposta que cristal·litza, encara no passats dos anys de legislatura, en una moció de censura. Raimon Obiols havia practicat durant les legislatures anteriors una dura política d’oposició, però sempre dintre d’unes coordenades mentals que consistien a pensar que la democràcia era un artefacte acabat d’estrenar i no calia forçar-lo. El respecte mutu impedia anar fins al final, mentre que en política l’obligació és dramatitzar per tal de fer arribar els missatges als ciutadans... La moció de censura em va permetre exposar l’octubre de 2001 el programa polític que ja havia defensat a la campanya electoral de 1999, però ara amb l’experiència afegida dels dos últims anys de govern alternatiu a l’ombra que havia format PSCCiutadans pel Canvi a partir de setembre del 2000 amb els seus diputats electes distribuïts per especialitzacions i dedicats al seguiment de l’obra de govern i a la formulació de propostes alternatives més eficaces. Aquelles propostes havien estat debatudes en conferències nacionals i sectorials convocades arreu de Catalunya per les forces mobilitzades pel PSC-Ciutadans pel Canvi. (Maragall, 2008 pàg. 255) Tal i com anunciàvem a la introducció, no volem centrar la nostra atenció en “l’estil de Maragall” en la seva acció parlamentària sinó en la capacitat d’aquest de traslladar una determinada visió d’estil en el disseny de les polítiques territorials. I és a tal efecte que creiem que la noció de “pacte” és un element transversal en la definició de les seves polítiques que determina efectivament un model d’interacció determinat. Noció de “Pacte” en la gestió del territori “Catalunya ha estat sotmesa als mateixos fenòmens i transformacions que d’altres països desenvolupats, però ha estat mancada d’una reflexió estratègica que permetés bastir un pla d’actuació. També ha faltat un procés obert de diàleg entre els actors que cristal·litzés en un “pacte territorial” –urbà, rural, mediambiental- que establís unes bases de consens per a l’ús del territori i dels recursos naturals i per redefinir unes estructures de govern del territori més properes a l’ús real que en fem els ciutadans. (Catalunya Segle XXI, 1999) El pacte entès com a resultat de diàleg entre els actors per redefinir estructures de govern del territori. Aquesta noció de pacte no es planteja, doncs, com un “acord” entre els agents polítics d’un determinat àmbit de competència que busca una solució de comprimís entre posicionaments de partida. Maragall entén la noció de pacte, aplicada a les polítiques territorials, com un mecanisme de codecisió en base a unes problemàtiques mútuament compartides que aporti la justa escala d’acció entre diferents àmbits de govern. És per aquest motiu que les diferents escales de l’administració, els diferents nivells de govern, han d’interactuar per tal d’assegurar una participació efectiva en la implementació dels projectes. |21 �“Els pactes, en darrer terme, no eren una acció puntual amb resultats clars i observables a curt termini. Eren estratègies i compromisos de transformació a mitjà i llarg termini. Aquest era el seu valor (...) un estil caracteritzat per voler posar la mirada lluny i per, alhora, voler-ho fer de manera coral”. (Brugué, 2017) Veiem, a continuació com aquesta noció de Pacte imbueix cada una de les polítiques territorials aquí analitzades. 4.2 a) URBAN autonòmic El Parlament de Catalunya acaba de debatre una proposta de creació d’un Fons de Foment de Barris i Àrees urbanes que requereixen d’atenció especial. Un fons concebut com un instrument de col·laboració institucional i financera de la Generalitat amb els municipis per a la rehabilitació, precisament, d’operacions de rehabilitació integral d’un mínim de 40 barris d’arreu de Catalunya en projectes ideats i desenvolupats pels ajuntaments i la Generalitat i amb la participació dels veïns: construir ciutat. (Nel·lo, 2001) Aquest fragment de l’article Barris: construïm ciutat, publicat per Oriol Nel·lo al diari Avui, el maig de 2001, i recollit en les seves Lletres de batalla, mostra una de les claus del què va ser posteriorment una de les iniciatives dels governs de la Generalitat més àmpliament celebrades17. Ja ens hem referit anteriorment a la preocupació de Pasqual Maragall pels barris, per la necessitat de dedicar tots els esforços disponibles per evitar la fractura social de base urbana i territorial. Sense entrar en el contingut substantiu d’aquesta “política de barris” volem il·lustrar com, des del primer moment, aquesta política fuig del convencionalisme de ser dissenyada, finançada i aplicada des d’un sol àmbit competencial. Maragall i el seu equip creuen en la construcció col·lectiva, a diferents escales, en el co-finançament, en el seguiment conjunt i en una avaluació que permeti una rendició de comptes també compartida. No és baladí contemplar com efectivament la resposta instrumental a la preocupació nuclear de Maragall pels barris estigui en bona mesura inspirada en la Unió Europea. La mirada sempre atenta d’allò que passa fora es tradueix en una resposta local adaptada, i si es vol millorada. No en va en les primeres referències al projecte de barris en el marc del Govern alternatiu es parlava de l’URBAN català o de l’URBAN autonòmic. El mecanisme de la Llei de Barris funciona, com és sabut, d’una forma molt simple, inspirada, en bona mesura, en el programa URBAN de la Unió Europea. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Més enllà del co-lideratge que es planteja amb aquesta proposta, una altra de les seves claus és la de fer evident que la proposta no s’encaminava a identificar les àrees urbanes més vulnerables i dedicar-li els recursos necessaris, sinó que els recursos es destinarien a aquelles àrees que presentessin un projecte de millora. Finançar projectes, no problemes, amb aquestes paraules il·lustrava Oriol Nel·lo, 17 De fet, en la part final del text citat es planteja la necessitat d’un pacte parlamentari que no es va produir, com va ser habitual, per un vot de diferència derivat de l’acord entre els grups de CiU i del PP. Anys més tard, a la llum del reconeixement del que fou la Llei de Barris, alguns exponents de CiU van reconèixer l’equivocació de no haver arribat a un acord en aquella legislatura. Paradoxalment, aquest mateix grup polític fou qui deixà sense efectes la Llei de Barris a partir de l’any 2011 un cop “recuperaren” el Govern de la Generalitat. 2 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �l’any 2009, un dels aprenentatges de l’aplicació de la Llei de Barris. Les actuacions seran proposades, dissenyades i executades pels ajuntaments concernits. La Generalitat, mitjançant un concurs, determinarà cada any, d’entre els projectes presentats pels ajuntaments, aquells que consideri prioritaris, procedirà a cofinançar-los i efectuarà el seguiment de la seva execució. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem, doncs, com aquesta política s’estableix des d’una perspectiva facilitadora i no pas executiva, que proposa el pacte com a garantia front a l’actuació unilateral18. 4.2 b) Llei d’urbanisme19, equilibri i l’autonomia local Oriol Nel·lo ens presenta la concepció de l’urbanisme segons Pasqual Maragall com un instrument de reparació, de restauració social, i alhora En la concepció de Pasqual Maragall, doncs, el Pla, les normes, la fiscalitat o els serveis públics, més que no pas mecanismes reguladors absoluts, han de ser un «codi social» limitador de les desigualtats i la prepotència dels diners; un codi «mòbil i convencional, incert», però del tot necessari. (Nel·lo, 2017 pàg. 172) Maragall, bon coneixedor dels mecanismes de generació de plusvàlues derivades de l’acció urbanística i alhora experimentat gestor de transformacions urbanes, observa des de l’oposició la limitada acció del Govern en matèria urbanística. Els responsables urbanístics van esdevenir, desgraciadament, poc després controladors desbordats pel detall de milers d’actuacions que no podien abastar, petits clons del model Pujol de Govern omniscient i puntillista, memorístic i finalment impotent, davant la vitalitat i la complexitat dels fets i del país. (Diari de sessions del Parlament de Catalunya Serie P, 48, 28 de març de 2001) Veiem en aquesta intervenció una denúncia del contrast entre el control del detall, abassegador en moltes ocasions, per part del govern sobre les actuacions locals en matèria urbanística, en oberta oposició a la renúncia a assumir la responsabilitat d’ordenar i planificar les dinàmiques territorials. Així ho expressa, amb més vehemència, en la moció de censura: Deixin-me dir dos mots de l’urbanisme. Mentre vostès estaven entretinguts amb el tema de les matrícules –que no van resoldre-, el Govern del PP ens arrabassava a cop de Decret les competències en matèria urbanística. Un Decret considerat inconstitucional pel Consell Consultiu i que vostès no van recórrer al Tribunal Constitucional. Ara es vol arreglar amb una Llei d’Urbanisme que ha costat dos anys 18 Respecte a la Llei de Barris s’han publicat nombrosos treballs des d’òptiques molt diferents –Polítiques públiques innovadores: Brugué 2011; Participació ciutadana: Martí 2009; Millora organitzativa de l’administració: Báguena, 2009 i tants altres. Tanmateix, per obtenir una visió global de balanç de la llei de barris és especialment rellevant el volum publicat l’any 2010 per la Generalitat de Catalunya, Llei de Barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social. 19 Recordem que l’any 2002 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 2/2002 d’urbanisme que fou modificada i ampliada l’any 2004 i desenvolupada amb el corresponent reglament l’any 2006. |23 �i que, un cop feta, el mateix grup del Govern, CiU, hi ha presentat tantes esmenes com articles té el projecte. Un projecte que envaeix claríssimament competències municipals. (No han estat capaços de defensar les competències de la Generalitat i ara volen les dels altres). (Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001. Arxiu Pasqual Maragall) Ja en el programa electoral es plantejava la qüestió en aquest sentit. Retornar la competència urbanística d’aprovació de planejament derivat als municipis d’una certa entitat. Revisar totes les competències que han estat tretes des de l’àmbit local a l’autonòmic, sense que s’hagi guanyat en eficiència ni millorat en qualitat. - Transformar les actuals Comissions d’Urbanisme, que hauran de canviar el seu caràcter “fiscalitzador” i convertir-se en uns organismes de coordinació administrativa i de salvaguarda dels objectius de l’ordenació territorial. - Revisar en profunditat la legislació urbanística catalana, amb la intenció de reorientar el planejament general urbanístic, agilitar la seva gestió, flexibilitzar la programació i posar-la en relació amb la programació de les inversions locals. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Ara bé, el debat al voltant de la llei d’Urbanisme en el marc del Govern alternatiu no només es va centrar en la qüestió competencial dels governs locals sinó que es va plantejar com l’oportunitat perduda per disposar d’un marc competencial prou ampli i prou flexible com per abordar de manera efectiva les problemàtiques de fons que havien de ser resoltes mitjançant mecanismes de correcció i redistribució. Segregació urbana, accés a l’habitatge, mobilitat, consum de sòl, pèrdua de patrimoni i malbaratament dels recursos naturals eren assumptes que si bé requerien de polítiques específiques, no podien ser obviats per la llei d’Urbanisme. El Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’urbanisme. (...) Tanmateix, ara, a l’hora de fer balanç, cal preguntar-se: És aquest l’instrument que Catalunya necessita per al desenvolupament dels seus pobles i ciutats i per a la preservació dels seus paisatges? Per desgràcia, la resposta només pot ser una: no. La llei, poruga i poc innovadora, no acaba d’oferir, tot i les millores aconseguides, les eines necessàries per fer front als grans reptes que avui planteja la transformació del territori català. Quins són aquests reptes? L’habitatge, els barris, la mobilitat i el medi ambient... ... Al costat d’aquestes qüestions, cal assenyalar que el repartiment de competències i funcions entre les diverses administracions previst en la llei tampoc és satisfactori. Aquests temes poden semblar menys rellevants. Però l’urbanisme no s’administrarà bé fins que tothom comprengui que és un camp on les competències han de ser necessàriament compartides entre el govern de la Generalitat i l’Administració local. (Nel·lo, 2003 pàg. 33-35) Creiem necessari, en aquest apartat, posar de manifest la importància que aquesta qüestió va adoptar al llarg de la legislatura, segurament molta més que no pas el tractament que li n’hem donat en aquest paper. El fet de tractar-se d’una norma fonamental per a la planificació i la gestió del territo2 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ri i que va conèixer un procés de negociació i debat parlamentari extensíssim en el que, per raons òbvies, el Govern alternatiu no podia disposar de la iniciativa, que corresponia al grup de Govern, fa variar l’esquema constructiu de polítiques públiques que hem emprat en aquest paper. Tanmateix sí que podem posar de manifest la capacitat del Govern alternatiu de modificar substancialment el text original i introduir, si més no en els documents provisionals, temàtiques que no quedaren recollides en el text definitiu però que sí varen suposar un inici del que posteriorment varen ser iniciatives dels Governs d’esquerres. Qüestions com la regulació de la rehabilitació de les àrees urbanes, l’habitatge de protecció pública, el paisatge, la mobilitat o la protecció dels espais lliures20, van anar bastint un corpus que posteriorment prengué ràpidament caràcter normatiu a partir de la pròpia modificació de la Llei d’Urbanisme l’any 2004, o de Lleis com la de Paisatge, de la mobilitat, els plans territorials, o el Pacte Nacional per l’Habitatge. Veiem, doncs, com també en una matèria sensible pel que fa a la distribució de rendes i a la configuració territorial dels pobles, les ciutats i el territori, la noció de pacte mitjançant l’exercici compartit de les competències urbanístiques hi és plenament integrada. I creiem especialment rellevant com aquesta noció de pacte s’alimenta d’una visió àmplia, innovadora i carregada d’arguments que sobrepassen els marcs cognitius tradicionals per fer justament de l’exercici de pacte, un exercici de construcció i no pas de renúncies21. 4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració El punt 5è del programa electoral de la coalició PSC-CpC a les eleccions autonòmiques s’obre amb el capítol «Els territoris22 protagonistes del seu futur». La ja per se evident al·lusió a la participació dels diferents àmbits de govern es desplega, entre d’altres, a partir de les propostes següents: - Organitzar Catalunya en set regions: Barcelona, Girona, Catalunya Central, Tarragona, Terres de l’Ebre, Ponent i Alt Pirineu. - Proposar que aquestes regions siguin l’àmbit de descentralització del Govern i que es configurin com unes administracions locals: els consells regionals. - Els consells regionals assumiran les competències i objectius de les actuals diputacions i seran receptors de les competències autonòmiques de gestió del territori (urbanisme, aigües, medi ambient). - Elaborar un conjunt de Plans territorials regionals que identificaran el conjunt d’espais no urbanitzables. - Dissenyar polítiques per al manteniment i la millora dels espais “lliures” del territori: programes d’ajuda a les activitats primàries creadores de paisatge, etc. - Elaborar un programa de viabilitat per als petits nuclis rurals en procés de despoblament, reorientant-los cap a la funció residencial vinculada als sistemes 20 Recordem que la tramitació de la Llei d’Urbanisme es va produir mentre era vigent a tota Espanya el Decret de liberalització del sòl de 23 de juny del 2000, aprovat pel govern d’Aznar. 21 Si bé el text definitivament aprovat l’any 2002 va ser molt limitat i no responia plenament a les expectatives generades pel Govern alternatiu, que van ser degudament recuperades en la legislatura posterior, també amb l’aprovació de normes amb un ampli suport parlamentari. 22 L’ús del plural per parlar dels territoris denota una visió àmplia i diversa per definir els diferents subjectes polítics que operen sobre el territori sense una identificació clara amb un àmbit administratiu concret. Aquesta idea de subjectivar els territoris des de la seva diversitat xoca, avui, amb l’abús del concepte “el territori”, en mode singular, especialment present en els mitjans de comunicació, però malauradament incorporat en el llenguatge polític i fins i tot tècnic, per referir-se, a qualsevol escala, a tot allò que no és el “centre de decisió”. |25 �urbans pròxims, mitjançant la millora de les comunicacions i de l’equipament. - Estimular la participació ciutadana en els plans d’ordenació territorial. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Amb aquestes i altres mesures, la coalició assumia un dels reptes ja plantejats en la convenció cívica Catalunya Segle XXI en la que es plantejava que El problema de la construcció ordenada de la ciutat a Catalunya apareix, doncs, com un problema eminentment polític i la seva solució ha de ser per tant sobre tot política: és a dir, requereix construir per a cada una de les ciutats catalanes, i per al territori català en el seu conjunt, un sistema equilibrat de govern que permeti recuperar la capacitat d’ordenar el territori en benefici dels ciutadans. (Catalunya Segle XXI, 1999) Subjecte i objecte d’ordenació són, doncs, elements inseparables. És així com al llarg de la legislatura, la qüestió del planejament territorial adopta una doble connotació. D’una banda s’estableixen les bases conceptuals del que s’anomenaren «les tres C» - Compacitat, complexitat, cohesió - d’allò que posteriorment, ja en el govern, foren els criteris de planejament territorial23 com a element substantiu dels plans territorials parcials i de l’altra s’estableix el relat de la necessària subjectivació d’aquesta política en uns àmbits territorials per al planejament territorial. És així com el «Conseller alternatiu» de política territorial, Oriol Nel·lo, ho expressa l’any 2001: En el camp de la política territorial cal, doncs, de manera imperiosa un canvi de rumb, un cop de timó. Catalunya necessita una nova visió del territori. Una política alternativa que entengui que el territori ha de ser alhora recurs econòmic, element de redistribució social, àmbit per a la relació entre la societat i la natura i espai de representativitat. Recurs, redistribució, relació i representativitat. Quatre «erres». Quatre objectius. (Nel·lo, 2003 pàg. 22) Era evident que per governar les dinàmiques territorials calien nous instruments i nous àmbits de govern amb els quals construir les estratègies comunes i col·lectives per tal de fer viables a llarg termini les polítiques territorials del Govern alternatiu. Aquesta assumpció de l’estil relacional i de pacte que imbueix l’acció de Maragall queda expressada de manera diàfana amb les següents paraules La nostra filosofia territorial consisteix a dotar els territoris de Catalunya de projectes propis, de discutir amb ells tant com calgui els seus propis projectes, i el casament d’aquests projectes amb el conjunt de Catalunya. No en trauríem res, que hi hagués purament un pla fet des d’aquí. S’ha de fer un pla des d’aquí, Catalunya ha de dir la seva, però ells han de tenir la seva estratègia, perquè si no el pla no servirà de res. Ha d’haver-hi uns subjectes socials, uns protagonistes que tirin endavant un projecte a cada un dels territoris de Catalunya. (Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 28 març 2001, sÈrie P 48) 23 Vegeu el document de Juli Esteban. Planejament Territorial, Criteris. Publicat per la Generalitat de Catalunya. 2004. 2 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �4.2 d) Visió ambiental integradora Barris, ciutat, urbanisme i ordenació territorial són àmbits en els que la noció de pacte estableix el marc estratègic necessari per al disseny i implementació de polítiques redistributives. Ara bé, és potser en l’àmbit ambiental on aquesta visió integradora d’agents i discursos adopta una connotació, si cap, més evident. Així, l’any 1999 la convenció cívica Catalunya S. XXI establia quatre principis organitzatius bàsics per la política ambiental: - Adoptar una normativa clara tendint a responsabilitzar els diversos agents en la mesura que els correspon, tant pel que fa als privats (productors, prestadors de serveis i consumidors), com a públics (legislatiu, executiu i judicial). - Adequar, racionalitzar i estructurar l’acció ambiental de les administracions públiques tot intensificant i coordinant les relacions entre departaments i nivells administratius. - Establir una relació dels objectius mediambientals atenent la seva importància real, al seu cost econòmic i a la seva viabilitat tècnica. - Concertar l’aplicació de les polítiques amb els agents socials: en matèria de polítiques ambientals cal un acord social ampli perquè l’obligat intervencionisme dels poders públics revesteixi el caràcter d’un contracte o d’un pacte social solidari. (Catalunya Segle XXI, 1999) Tal i com avançàvem al capítol anterior, les polítiques ambientals havien estat, potser, l’àmbit en el que Maragall havia desenvolupat un corpus normatiu menys elaborat en comparació amb les dinàmiques urbanes i el planejament urbanístic i territorial. Aquest fet, si és que l’assumim com a cert, no difereix del context espanyol o europeu puix que no és fins la dècada dels 90’s que les polítiques ambientals, o si més no la seva reivindicació o fins i tot el mateix concepte de sostenibilitat, cobren singularitat i una certa centralitat en els discursos predominants. És així com el Govern alternatiu assumeix els mandats de la Cimera de Rio de 1992 i la Carta d’Aalborg de 1994 com a referents en les seves propostes en matèria ambiental. Tot reconeixent la creixent preocupació pels vectors ambientals, el Govern alternatiu desestima la via sectorial per imposar «marcs restrictius» al desenvolupament econòmic i social del país. L’estratègia ambiental se sustenta sobre la integració entre les polítiques territorials i econòmiques de criteris de sostenibilitat. Cal una nova concepció en l’ordenació territorial i urbanística que trenqui la visió sectorial de la problemàtica ambiental i introdueixi a tots els nivells d’escala del planejament (territorial, regional, local, parcial) les consideracions ambientals -també les d’ordre paisatgístic- com a punt de partida bàsic. (Catalunya Segle XXI, 1999) És aquesta via integradora la que fa possibles projectes, entre d’altres, com l’Agenda 21, el Pacte de l’aigua o el Pla de gestió i protecció integral del litoral. Tots tres projectes comparteixen la noció de pacte, d’acord, entre diferents nivells administratius i entre els diversos agents, públics i privats que intervenen en el territori. |27 �Així, l’Agenda 21 catalana es fonamenta en: reorientar el desenvolupament que duu a terme la Generalitat de l’Agenda 21 catalana i la seva relació amb les iniciatives municipals, per aconseguir col·laboració i no competència, sinèrgies i no estratègies de jerarquia, per tal d’integrar totes les “agendes” que, coincidint en el mateix territori, afronten els mateixos problemes, es regeixen pels mateixos principis i persegueixen l’objectiu comú del desenvolupament sostenible. D’aquesta manera, les Agendes 21 han de buscar el que es podria nomenar una òptima qualitat ambiental als municipis mentre l’Agenda 21 Catalunya ha de fixar la seva atenció en les estratègies generals per actuar des de la Generalitat amb la plena complicitat del món local. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) En matèria de planificació i gestió dels recursos hídrics, no és necessari recórrer a un gran transvasament del riu Ebre ja que hi altres solucions molt més viables i factibles a través, principalment, d’una millor gestió dels propis recursos de Catalunya, l’ampliació del ministransvasament de Tarragona i l’aplicació de les noves tecnologies. És el que anomenen el Pacte Català de l’Aigua, que vam presentar el 19 d’octubre de 2000 a l’embassament de la Llosa del Cavall. L’aplicació d’aquestes mesures permetrien disposar de forma immediata de més de 215 Hm3/anuals addicionals per assegurar el subministrament a la regió de Barcelona durant els propers 20-30 anys. Per tant, en el marc del calendari fixat pel Pla Hidrològic Nacional (8-10 anys) i probablement abans i a través bàsicament dels recursos que aquesta llei destina a Catalunya (que s’aproparà als 400.000 milions de pessetes), proposem diverses mesures alternatives per tal de garantir les reserves d’aigua necessàries a les conques internes i, solucionar, paral·lelament problemes de qualitat i quantitat que es produeixen en altres punts de Catalunya. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) En matèria de gestió del litoral creiem d’especial interès recuperar algunes de les conclusions de l’aplicació, ja en el Govern de la Generalitat, del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Aquest pla, hereu del projecte esmentat de gestió i protecció integral del litoral proposat pel Govern alternatiu24, fou una de les apostes més ambicioses d’ordenació física d’un àmbit territorial, la franja costanera de tot el territori català, sotmesa a la més forta pressió urbanitzadora. Les característiques del litoral català, les seves potencialitats pel que fa al desenvolupament econòmic i la seva preservació com un àmbit d’especial valor estratègic, natural i paisatgístic només fou possible gràcies a l’acord madurat entre els agents econòmics i socials i els poders públics locals. Mostra d’aquest acord és la poca incidència de recursos i contenciosos que hagué de suportar una actuació tan ambiciosa en comparació amb altres instruments de planejament25. 24 Si bé el Pla de gestió i protecció integral del litoral es va elaborar des de l’àmbit de Medi Ambient del Govern alternatiu, amb contingut no només urbanístic sinó vinculat a la gestió de la dinàmica litoral terrestre i marina, la dinàmica parlamentària de la VI legislatura i, més tard, les condicions del pacte de formació del Govern Catalanista i d’Esquerres féu que el Pla derivés en la seva elaboració i implementació efectiva en un instrument urbanístic. Un instrument, això sí, innovador en molts aspectes i que obrí una manera de concebre els instruments urbanístics des d’una perspectiva i amb un abast plenament renovats. Així ho expressen els articles de Llort (2006) i Nel·lo (2006) en el monogràfic dedicat als Plans Directors Urbanístics de la revista Espais, editada pel DPTOP. Val la pena esmentar aquí l’interès que el PDUSC com a instrument innovador va despertar entre els cercles tècnicopolítics de realitats ben diverses com l’andalusa, la gallega, o la sarda, on es van replicar instruments d’ordenació litoral molt similars seguint els paràmetres bàsics del PDUSC. 25 Sobre l’escassa litigiositat del PDUSC i la ressolució favorable a l’administració de la Generalitat de gairebé tots els contenciosos es pot veure la Tesi doctoral de Josep M Aguirre (Aguirre, 2015). 2 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Del elevado grado de consenso con el que contó el Plan -PDUSC-1- desde su inicio da cuenta el hecho de que en el periodo de información pública se recogieran 452 alegaciones, a razón de menos de 1 alegación por kilómetro de costa o poco más de 6 alegaciones por municipio... La litigiosidad posterior a la aprobación de los planes ha sido también muy escasa. Frente al PDUSC-1 se presentaron 186 recursos mientras que para el PDUSC-2 fueron 92. (Nel·lo, 2012 pàg. 132) Aquest fet dóna fe de la potència que la noció d’acord i de pacte, un model d’interacció ben evident, pot tenir en matèria de política territorial, justament en un període en que els anomenats conflictes territorials emergien arreu del territori26. En qualsevol cas, l’oposició d’esquerres no va permetre que l’últim mandat de Pujol fins les autonòmiques de 2003 fos un temps completament perdut. Davant d’un govern de simple supervivència de l’interès propi, vam anar forjant el clima concret de l’alternativa. (Maragall, 2008 pàg. 257) Amb aquestes paraules es fa palès el tarannà constructiu de l’acció parlamentària a l’oposició. Com hem vist, l’estil de Pasqual Maragall es manifesta en la recerca de pactes, fonamentalment entre les esquerres, per tal de bastir el que posteriorment fou el Govern Catalanista d’Esquerres, però també des d’una posició constructiva amb un Govern immobilista amb qui, malgrat la manca d’iniciativa política, va acabar establint uns acords amb una gran càrrega normativa com és la Llei d’Urbanisme de 2002. 4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública La dimensió substantiva és aquella en la que es defineixen els continguts efectius de les polítiques públiques. Tot seguit farem esment de manera forçosament breu i esquemàtica d’alguns trets específics d’algunes polítiques territorials impulsades pel Govern alternatiu. Tanmateix ja podem avançar que, un cop més, les propostes del Govern alternatiu, hereves de la complexitat de l’acció de Maragall responien com molt bé diu Brugué al fil que relligava la mirada àmplia i dispersa de Maragall. Un fil invisible que ens permet observar i comprendre el quadre on es representava la seva agenda de canvi. Un quadre impressionista, amb pinzellades que semblaven tenir vida pròpia però que no ens impedeixen veure’n el conjunt. (Brugué, 2017 pàg. 273) Aquest fil invisible ens portarà segons la mirada a indrets potser no massa coincidents, tot i que podem estar d’acord en concebre les polítiques de Maragall com integradores. La integralitat és el concepte clau que millor descriu les polítiques, en aquest cas territorials, de Pasqual Maragall al cap del Govern alternatiu. La integralitat com a resposta activa i militant front al problema de la segregació urbana i territorial. La integralitat com a resultat lògic d’un treball d’aliances i de pactes entre agents 26 Vegeu, entre d’altres, els treballs de Nel·lo, (2003) Aquí, No! Els conflictes territorials a Catalunya, Cabañas, Jordi i Mercadé, (2012) Planejament territorial i debat social ; López, Navarro i Báguena (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials o els volums de la SCOT Anuari territorial de Catalunya. |29 �de diferent ordre. La integralitat, en definitiva, com a mecanisme per trencar dinàmiques sectorials d’una administració gripada. Vegem a continuació alguns dels projectes que van ser recollits en el balanç del Govern alternatiu, l’estiu de 2003, ara ja definint una agenda del canvi que s’intuïa inevitable27. 4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció El projecte recollit en el document de balanç amb el nom de «Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN» és potser el projecte on es manifesta de forma més evident aquell triangle clàssic en Maragall conformat entre ciutat, economia i societat. I es manifesta en diferents esferes del projecte. En els seus objectius estratègics: Tenen com a principal objectiu possibilitar intervencions integrades en barris els quals –per la concentració de la problemàtica social, econòmica i urbanística- no poden ser millorats amb intervencions exclusivament sectorials. Barris on cal aplicar polítiques que no només donin oportunitats a cada ciutadà individual –per trobar feina, per rebre ajudes, per millorar el seu habitatge- sinó que s’adrecin també a la comunitat tota sencera. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem com l’objectiu principal incorpora manifestament el concepte d’integració en funció de les problemàtiques a les que es vol fer front i en funció dels destinataris: «no només cada ciutadà individual... sinó la comunitat sencera». En els seus objectius operatius s’identifiquen els grans àmbits d’intervenció, tot superant el clàssic capteniment sectorial de les polítiques públiques de rehabilitació urbana. El projecte de barris assumeix, doncs, la necessitat d’actuar no només coordinadament, sinó de manera necessàriament integrada en els àmbits següents: l Rehabilitació de l’habitatge, dels espais públics i de les comunicacions. l Millorar les dotacions d’equipaments i serveis. l Assolir l’augment de l’activitat econòmica i el nivell de benestar de la població. Així mateix, pel que fa a les àrees on es preveu intervenir, el projecte mostra un coneixement profund del les dinàmiques que han generat processos de segregació: Les àrees urbanes elegibles als efectes de les accions de rehabilitació integrada seran aquelles àrees urbanes que pateixin o hagin patit: a) processos d’involució urbanística, com ara la progressiva degradació dels habitatges, la persistència dels dèficits d’equipament o la insuficiència de la urbanitza27 Per elaborar aquest apartat ens hem centrat en la producció del Govern alternatiu. Bona part de les propostes elaborades al llarg de la VI legislatura van ser efectivament assumides i desenvolupades pel Govern de la Generalitat al llarg de la VII i VIII legislatures. Tanmateix, els condicionants del pacte van fer variar, en alguns casos de manera substancial, les propostes plantejades pel Govern alternatiu. En la selecció de casos que hem escollit per il·lustrar la substantivació de les polítiques territorials trobem iniciatives desenvolupades i ampliades en l’exercici efectiu del Govern com foren la Llei de barris o la política de paisatge, iniciatives d’aplicació parcial, com el cas del Projecte de gestió i protecció integral del litoral que esdevingué el Pla director urbanístic del sistema costaner, o la proposta de descentralització administrativa, recollida a l’Estatut de Catalunya de 2006 però no desplegada pels governs successius. 3 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ció o de la qualitat de l’entorn físic. b) problemàtica demogràfica causada per l’envelliment, la manca de renovació dels residents o simplement la pèrdua excessiva de població, o, pel contrari, el seu creixement massa accelerat. c) la presència característica de problemes econòmics (atur, manca d’activitat, escassetat de serveis) o socials (delinqüència, violència, drogoaddicció). Així, front a polítiques de rehabilitació centrades en determinades morfologies urbanes el projecte de barris identifica les diverses tipologies urbanes en les que es manifesta de manera diferenciada el procés de segregació: Àrees elegibles: l l l l Àrees velles corresponents als cascs antics de les ciutats grans o mitjanes. Àrees suburbanes extensions produïdes a partir de petits eixamplaments projectats o mitjançant la simple prolongació de carrers. Polígons d’habitatges construïts a partir dels anys cinquanta a les perifèries de les ciutats petites i mitjanes. Àrees d’urbanització marginal l’origen de les quals es troba en un procés de parcel·lació il·legal que permetia l’autoconstrucció. Finalment, on efectivament es manifesta de manera més evident el caràcter integrador de la Proposta de suport a barris amb projecte és en la diversitat de camps en els que s’alinearan les accions. Les accions incloses en els programes estaran encaminades a dotar les àrees concernides d’una qualitat urbana i unes condicions socials equiparables, com a mínim, a les de la mitjana catalana. Les accions hauran de partir, així mateix, d’una voluntat d’integrar les mesures urbanístiques i les mesures de caire social i econòmic, que han de ser enteses com a parts inseparables d’un mateix procés de millora que mantingui i incrementi la cohesió social al mateix temps que millora l’entorn. Així, les accions proposades hauran de referir-se a alguns dels camps següents: l Creació de nous espais lliures i oberts d’ús col·lectiu. l Foment de la mobilitat sostenible. l Rehabilitació del parc d’habitatges. l Reforma urbana. l Execució Planejament General. l Actuacions de reequilibri urbà. |31 �l Habitatge per a ús dels joves. l Programes per adaptar serveis i equipaments generals. l Integració del fenomen de la immigració o nova ciutadania. l Fer efectiva la participació ciutadana. l Promoció i impuls de les activitats econòmiques. l Programes d’inserció laboral. l Programes de seguretat ciutadana. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Mesures urbanístiques, mesures socials i mesures econòmiques que han de ser enteses com a part inseparable d’un procés. El repte plantejat és ambiciós si partim del reconeixement d’un marc administratiu, el de la Generalitat, excessivament sectorialitzat i poc procliu al treball transversal. Tanmateix, una de les virtuts del projecte és la seva inspiració en uns marcs administratius desvinculats de les casuístiques locals. Recordem la inspiració en el projecte URBAN de la Unió Europea. En aquest sentit, el disseny de la política de regeneració urbana es fonamenta en una nova manera de fer que no es preocupa de les estructures departamentals ni del repartiment sectorial entre administracions. El projecte de barris del Govern alternatiu no només va fer possible una nova manera de treballar la integralitat en una política pública sinó que la seva execució efectiva, ja en la següent legislatura, va generar dinàmiques de treball transversal en el marc del govern de la Generalitat inèdites fins aleshores28. 4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral La gestió del litoral és un àmbit d’extrema complexitat degut a les pròpies dinàmiques naturals, mòbils a curt i llarg termini, a les fortes pressions, sobretot urbanitzadores i d’ús intensiu pel turisme, i a un difícil encaix institucional amb encavalcaments de competències entre diferents àmbits sectorials i nivells administratius. Aquesta complexitat s’ha manifestat al llarg del temps en una utilització excessiva i abusiva del recurs litoral per a uns usos cada cop més incompatibles amb la preservació dels valors naturals, culturals, patrimonials i econòmics del litoral. Front a aquesta dificultat el Govern alternatiu va assumir la necessitat d’una gestió integral a partir del Pla de gestió i protecció integral del litoral. Per tant, s’imposa adoptar una nova visió, global, integral i flexible, del litoral, tant la part emergida com la submergida (ja que el sistema litoral, des del punt de vista ecològic i ambiental, és molt més ampli i complex que els límits marcats per la Llei de Costes), i que defugi de les tradicionals solucions urgents que s’han dut a terme amb criteris locals i que han contribuït a alterar les condicions d’equilibri. En definitiva, un nou concepte de protecció del litoral. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) 28 Vegeu treballs de Báguena, 2009 Brugué, 2011 i el volum Llei de barris, una aposta col·lectiva, op cit. 3 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Veiem, doncs, com davant de problemes complexos, el concepte d’integralitat adquireix de nou un marcat sentit operatiu, substantiu, en la definició d’una política amb vocació redreçadora d’unes dinàmiques perverses. Tal com hem vist en la proposta de suport als barris amb projecte, en aquest cas la mirada exterior ajuda a superar les fronteres i les resistències pròpies d’un marc viciat i poc reactiu. S’assumeix amb aquest pla un mandat provinent de la Unió Europea. Aquesta proposta recull les darreres recomanacions que han elaborat aquest mes de juliol29 el Consell i el Parlament Europeu davant el que consideren greus amenaces i danys irreversibles al litoral per la forta pressió que viuen les nostres costes. Els objectius del Pla es manifesten de la següent manera: l l l l l Nou concepte de protecció del litoral. Disposar d’un Pla del Litoral. Avaluació de l’estat actual. Determinació de diferents zones on aplicar mesures correctores i en altres zones de protecció. Per l’estudi, considerar tot allò que afecta al litoral i la costa (qualitat dels rius, dinàmica litoral, estat dels fons, pesqueres...). Aplicació rigorosa de la legislació existent. Gestió integrada i coordinada amb totes les administracions de tots els aspectes que afecten al litoral, també el que fa referència a l’ordenament urbanístic i als usos del sol. Un nou programa per la vigilància ambiental de les platges. Monitorització de la qualitat sanitària de les aigües de bany. Vigilància de l’estat de les sorres. Monitorització ambiental de les aigües. Veiem doncs l’ambició dipositada en un pla que proposa textualment la renovació del concepte de protecció. Aquesta renovació ha d’estar sustentada a partir de l’aprofundiment en el coneixement de les dinàmiques litorals com a espai natural i com a recurs econòmic, per l’acompliment estricte de la legislació vigent, per la coordinació i col·laboració institucional i, important, per una monitorització de les accions i del seu resultat. Els mecanismes, les accions necessàries per assolir els objectius passen per unes accions recollides en dos grans àmbits: 1) La primera de les activitats que cal realitzar és la redacció d’un Pla Integral del Litoral. 2) Impulsar les mesures necessàries en l’ordenament urbanístic, de tal manera que el Pla fixarà, en coordinació amb la normativa urbanística vigent, mesures i normes específiques que s’hauran d’incorporar en els nous plans urbanístics i en la revisió del planejament dels municipis costes per tal de garantir actuacions respectuoses 29 El text recollit en la documentació del Govern alternatiu no ve datat ni cita el document concret i per tant no es pot identificar amb precisió la font exacta d’aquestes recomanacions. |33 �amb el litoral. Així mateix, s’establiran les mesures cautelars i les eines legals necessàries per assolir el compliment d’aquestes normes d’ordenament. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Tal i com fèiem en l’apartat anterior, aprofitem el coneixement dels esdeveniments posteriors per posar de manifest com d’aquest ambiciós pla només es va desenvolupar efectivament una de les línies d’acció aquí plantejades. Les mesures de caràcter urbanístic recollides en el Pla van ser desplegades en el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Tot i que potser ens excedim del marc auto-imposat per aquest treball, que no es planteja com un exercici d’avaluació de l’obra de Govern de la VII legislatura, val la pena esmentar que si bé aquest pla del litoral no va ser executat en la seva integritat, els resultats obtinguts en matèria urbanística no només han estat fonamentals per la preservació física dels pocs espais oberts del maltret litoral català, sinó que va generar un especial interès acadèmic i disciplinar essent objecte de recerques acadèmiques i, sobretot, va ser aplaudit des de la perspectiva disciplinar de l’urbanisme i l’ordenació del territori assentant un precedent que posteriorment ha estat reproduït en altres territoris de l’Estat espanyol i de la Unió Europea30. 4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques L’any 2000 es va signar a Florència el primer tractat internacional específicament dedicat al paisatge, el Conveni Europeu del Paisatge (CEP), resultat del grup de treball creat el 1994 en el marc del Congrés de Poders Locals i regionals del Consell d’Europa i fruit de la creixent inquietud pel concepte i la diversitat d’enfocaments. L’objectiu general del CEP era, i continua sent, encoratjar les autoritats públiques a adoptar polítiques i mesures a diferents escales per protegir, gestionar i planificar els paisatges arreu d’Europa, amb la finalitat de conservar-ne la qualitat i fer que la resta d’actors socials prenguin part en les decisions públiques que hi estan relacionades. El CEP va representar un pas decisiu en favor de la creació del dret al paisatge, com a part substantiva del dret a una vida digna i al benestar de les poblacions. Es plasmava així, la preocupació per assolir un desenvolupament sostenible tenint en compte el rol que pot jugar-hi el paisatge en l’esfera cultural, ecològica, social i econòmica, i la seva contribució en la creació de les identitats locals. Territori, economia i societat, assumits ara des d’una visió innovadora que integra uns valors inherents al territori fins ara inexplorats des de la perspectiva del disseny i gestió de polítiques públiques. Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses fonts i tradicions acadèmiques tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus cultural. Doncs bé, Catalunya va esdevenir una regió pionera en l’aplicació del CEP. Només dos mesos després de la seva aprovació, al desembre de l’any 2000, el parlament català es va adherir al CEP, essent la primera assemblea legislativa a Europa en fer-ho. Aquest fet, promogut especialment pel grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi tot i que formalment presentat per tots els grups amb representació a la cambra, va suposar l’obertura d’un procés en el marc del Govern alternatiu que va 30 Per una extensa bibliografia sobre el PDUSC vegeu l’entrada al Blog d’Oriol Nel·lo: Treballs acadèmics sobre el PDUSC. 3 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �acabar amb la proposició de Llei del paisatge de Catalunya, rebutjada pels vots de CiU i PP contra els vots favorables de la resta de forces polítiques. Tornant a la qüestió de la integralitat, en la defensa de la proposta de Llei el Conseller alternatiu de política territorial deia: Nosaltres partim d’una concepció integradora del paisatge, segons la qual l’entorn que mereix atenció i gestió no és només aquell que nosaltres considerem particularment pintoresc o conegut, sinó tot el territori: dels paisatges naturals als urbans, dels rurals als periurbans o als agraris; tant els paisatges singulars com els quotidians o els degradats. ... La Llei no pretén regular de forma omnicomprensiva tots els elements que influeixen en la producció i en la transformació del paisatge. Les legislacions sectorials –la urbanística, la industrial, l’agrària– hi tindran molt a dir. L’objecte de la Llei és més aviat proveir un marc de referència per a aquestes legislacions, dotar el Govern de la Generalitat d’instruments i de finançament específic per intervenir-hi. Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, Sèrie P - Núm. 101. 30 d’octubre de 2002 Veiem, doncs, com aquesta proposta de Llei, aquest projecte propi del Govern alternatiu assumeix el seu caràcter integral a partir de l’abast territorial de tot Catalunya, sense excloure cap àmbit territorial, per tant, tot és paisatge. Paral·lelament es renuncia a establir una normativa pròpia de la gestió del paisatge com si fos un filtre sectorial a afegir a la normativa ambiental, urbanística, industrial, agrària, etc. Aquesta proposta de llei es planteja com un marc per dotar d’instruments i de finançament una política que haurà de ser integrada per altres normatives sectorials. Vet aquí com la integralitat es proposa en termes de transversalitat administrativa. Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses fonts i tradicions intel·lectuals tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus acadèmics tot penetrant en el camp de la política pública, malgrat resistències molt notables31. 4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre “A la vida política no s’ha d’esperar mai que les coses es produeixin per elles mateixes. Cal maldar per què es produeixin, aquesta és la meva moral de l’actuació” . (Maragall citat per Brugué, 2017) 31 Una anècdota significativa és que la iniciativa per a la llei del Paisatge es va presentar a Palafrugell. Va ser l’endemà de la primera i més greu crisi del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, per un debat sobre l’eix de Bracons, en el que es van confrontar bona part dels diputats de CpC i destacats membres del PSC, precisament per una qüestió de caràcter territorial i paisatgístic. Pel que fa al caràcter innovador de la política de paisatge de la Generalitat en les legislatures VIIa i VIIIa vegeu el treball de Brugué (2012). Respecte a una mirada en primera persona de les polítiques de paisatge a Catalunya vegeu els dos discursos d’acceptació com a membres de l’Institut d’Estudis Catalans d’Oriol Nel·lo (2010) i de Joan Nogué (2017). |35 �Aquest darrer apartat dedicat a la dimensió operativa de les polítiques hauria de quedar exclòs, stricto sensu, del nostre treball. Entenem que la dimensió operativa de les polítiques aquí presentades va tenir lloc en la legislatura posterior a l’aquí treballada en què el Govern de la Generalitat fou presidit per Pasqual Maragall. Com hem dit, el nostre àmbit d’interès és la formació d’un veritable corpus territorial en les polítiques públiques del Govern alternatiu i per tant l’escenari de gestió efectiu en va quedar exclòs. Tanmateix, creiem d’interès fer esment als projectes alternatius com a avantsala del que fou l’acció efectiva del Govern de Maragall. Els mecanismes a partir dels quals el Govern alternatiu va configurar una bateria de propostes legislatives, projectes i iniciatives mereix, al nostre entendre, ser esmentat en aquest treball. No voldríem, per economia i per no desviar massa el lector del contingut d’aquest Paper, reproduir allò que el professor Vallès ja ha narrat de forma molt detallada en el volum “Una agenda imperfecta: Amb Maragall i el projecte de canvi”. En aquest volum es descriu amb detall la formació de la Convenció cívica Catalunya S.XXI, la plataforma política Ciutadans pel Canvi, es descriuen els moment relatius a les conteses electorals de 1999 i 2003 des d’una perspectiva personal del propi Vallès i, també es relata la formació, estructura i funcionament del Govern alternatiu. Creiem d’especial interès per aquest paper centrar-nos en un element que potser no ha quedat prou recollit en els treballs fins ara editats al respecte i és l’estructura dels projectes del Govern alternatiu. Entenem que és un element d’interès ja que, al nostre entendre, l’estructura segons la qual es formulaven els projectes marcava una especial coincidència amb el nostre esquema d’anàlisi de les polítiques públiques. Vegem, a continuació una reproducció d’una “fitxa tipus” de projecte, en aquest cas destinada a configurar el discurs de la moció de censura de l’any 2001. INDEX TIPUS DELS PROJECTES ALTERNATIUS. 9 de Juliol 2001 1. Antecedents (2 pàg.) 1.1 diagnòstic de la situació. 1.2 actuació de la Generalitat o d’altres Administracions. 1.3 legislació aplicable. 1.4 propostes del programa PSC-CpC. 1.5 compromisos no assolits o incompliments del Govern de la Generalitat. 2. Descripció sintètica del programa (1 pàg.) Breu descripció del programa que enunciï el seu propòsit, les fases, els sectors afectats, terminis, etc. 3. Desenvolupament del programa (4-5 pàg.) 3.1 Objectius a assolir: enunciació dels 3 o 4 objectius bàsics que es pretén assolir amb el programa que es proposa. 3 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �3.2 Mesures i accions a aplicar per a l’obtenció dels objectius. 3.3 Calendari d’aplicació. Aquest apartat pot plantejar-se per cadascun dels sectors en que es divideix el programa 4. Resultats esperats de les accions (1 pàg.) Descripció dels beneficis o resultats esperats de les accions: assoliment d’objectius, indicadors de millora etc. Comparació amb el programa de PSC-CpC. 5. Finançament (1 pàg.) Quantificació del cost de les accions. Valoració del cost incorporat en el Pressupost actual de la Generalitat i increments nets que es proposen. Valoració d’ingressos possibles, si s’escau. 6. Mesures legals associades (1 pàg.) Descripció del desplegament normatiu que requeriria el programa. Procediments per implantar-lo o acollir-se, si s’escau. Utilitzeu, si us plau, pàgines noves per a cadascun dels 6 apartats. Presenteu-ho en tipus de lletra Times New Roman 12 amb interlineat d’un espai i mig. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem amb aquesta fitxa tipus una manera de plantejar les accions del Govern alternatiu des d’una perspectiva especialment àmplia, en la que cada diputat responsable o “conseller alternatiu” ha d’assumir una tasca complexa d’establir no només unes prioritats polítiques o unes reaccions a iniciatives d’altres grups sinó una proposta íntegra de política efectiva tenint en compte els elements pressupostaris i normatius derivats. Tal com diu Brugué A la lànguida i tradicional manera de funcionar dels grups de l’oposició, en un parlament també ensopit i desactivat, l’empenta de Pasqual Maragall va servir per generar unes dinàmiques de treball que van permetre sistematitzar els temes i articular projectes que serien recuperats en l’etapa de govern. Els continguts d’aquests projectes van ser rellevants, com ho il·lustra l’exemple de la Llei de Barris, potser el cas més conegut i reconegut. (Brugué, 2017 pàg. 282) I jo afegiria: i la Llei d’urbanisme, i la de paisatge, i els plans territorials i directors urbanístics, i les lleis de mobilitat, carreteres, els pactes nacionals de l’energia, de l’aigua, i tantes altres iniciatives de govern. Com diem, l’àmbit d’aquest paper no pretén mesurar en quin grau el Pacte per a un Govern catalanista i d’esquerres de finals de 2003 recull en major o menor mesura la producció del Govern alternatiu. El que sí considerem oportú és destacar que la visió del fet urbà i territorial àmplia i complexa pròpia de Pasqual Maragall va donar a les polítiques territorials un impuls inèdit en la història democràtica a Catalunya. |37 �5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra la “divisió” territorial E n aquest darrer apartat volem analitzar la manera que té Pasqual Maragall d’entendre i d’interpretar el concepte d’escala i com planteja la necessària resposta de l’administració a unes dinàmiques que, com hem vist, difícilment s’assimilen des d’àmbits administratius rígids. “Més enllà dels problemes inherents a la gestió urbana i territorial, emana un problema greu de governança de dinàmiques que no disposen d’agents adequats a la seva escala mentre el govern de la Generalitat no hi disposi el mitjans necessaris per al seu control”. (Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001. Arxiu Pasqual Maragall) Gestió, governança, dinàmiques, agents, escala, instruments; en poques paraules Pasqual Maragall conjuga una equació de difícil solució, amb diverses incògnites i amb un element afegit que complica la seva solució com és el temps. Ja hem vist com Maragall, en el moment en què assumeix la seva funció en la política autonòmica, té pressa. És conscient del moment de canvi necessari que viu Catalunya i de la necessitat de renovar el govern i els seus instruments per tal de gestionar unes dinàmiques que escapen cada cop més al control de l’administració, ja sigui per manca de mitjans i instruments adaptats, com per manca de lideratges a les adequades escales. Si bé en aquest treball fins ara ens hem centrat en l’anàlisi d’algunes de les polítiques territorials, no podem tancar un exercici com el que ens ocupa sense fer referència a un tema que va ser fonamental en l’acció parlamentària i que va capitalitzar bona part del debat polític general en aquella legislatura: el model d’organització territorial. Aquesta qüestió, tan antiga com irresolta, fa aflorar en la sisena legislatura un debat de fons que intentarem exposar en les següents línies. Escala i organització territorial van, com veurem, íntimament lligats en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall. Tanmateix no ens podem permetre la llicència d’entendre que una i altra qüestions dibuixen uns paral·lelismes de fàcil deducció. No es tracta d’entendre les diferents escales des del local fins al global a partir de cercles concèntrics que han de ser governats des de sengles àmbits administratius de manera jeràrquica, de cap manera. El territori s’interpreta en Pasqual Maragall com una superposició de xarxes, de relacions físiques i de fluxos en la que els nodes esdevenen els agents clau i els eixos són els vectors de desenvolupament i equilibri, mentre que els poders públics han de ser prou hàbils i flexibles com per abrogar-se uns lideratges individuals i col·lectius en l’entramat polític tot superant, sovint, les cotilles i les fronteres dels límits administratius i competencials establerts sota designis i raonaments totalment caducats. I aquesta formulació és vàlida tant des dels àmbits més menuts, els propis municipis, com a escala europea. Com diu Oriol Nel·lo la concepció del territori de Maragall, deutora més del concepte de xarxa, que no pas de la geometria euclidiana, relativitza el concepte clàssic d’escala i li atorga una altra dimensió. (Nel·lo, 2017) Heus aquí un exemple més de la complexitat del pensament de Maragall i del repte de copsar la seva 3 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �capacitat propositiva. Per tal de fer-ho dividirem aquest apartat en dos blocs tot analitzant primerament algunes aportacions de Maragall que ens permetran entendre millor la seva concepció d’escala no només pel que fa a les dinàmiques territorials, sinó a la mateixa identitat territorial, per passar seguidament a observar com aquesta reflexió es converteix en propostes de modificació del model organitzatiu de l’administració catalana sobre el territori. 5.1 Escala, territori i xarxa Es tracta, com ara explicaré, de fer raure en allò més petit, més proper, en allò que no és l’envoltant superior que ens cobreix, sinó la més petita part interior que ens conté, la substància del nostre arrelament a l’espècia i a l’entorn, i de fer-ho amb un ànim de transcendir allò més petit per anar a trobar, a partir d’aquest punt, sentiments de pertinença successivament més amples. (Maragall, 1993) En aquest passatge del text “La teoria de l’Empordà” escrit l’estiu de 1993 i publicat al Diari de Girona, en què Maragall exposava la seva particular visió del concepte de pàtria tot al·ludint a un text del seu avi Joan, l’autor ens planteja la necessitat de reconèixer en la proximitat els elements configuradors d’una determinada identitat i sentiments de pertinença, sense perjudici, més aviat amb la consigna, que aquesta es pugui expressar a escales “successivament més amples”. Aquest esquema denota la reclamació de Maragall de no limitar la potencial capacitat representativa dels diferents nivells administratius sigui quin sigui el “continent polític”; Barcelona pot representar Catalunya com Salt ho pot fer d’Europa32. És a dir, a mesura que la història va fent possible dues coses: (1) L’obvietat de la nostra pertinença als continents més amples. (2) La capacitat dels contenidors xics de ser coneguts i representar els més grans. Són aquests més xics els que passen a ser «la sal de la vida» -aquesta és la meva conclusió. (Maragall, 1993) Aquesta capacitat dels “xics” per representar-se a si mateixos i també als “grans”, combinada amb el reconeixement d’unes dinàmiques territorials que s’esdevenen de manera desigual en el territori teixint connexions entre espais físicament distants acaba derivant necessàriament en el reconeixement de la Xarxa com àmbit espacial de referència. El concepto de red es contrario al de frontera. El mapa de las ciudades presenta la ciudadanía distribuida en puntos y los interconecta. El mapa de los países divide a la gente en territorios separados. Las carreteras se ven, las fronteras no. Las fronteras son las zonas oscuras del mapa. (Maragall, 2003, citat a Nel·lo, pàg. 207) La concepció del territori, de l’espai configurat a partir de les xarxes és una línia de treball tradicionalment analitzada des de la geografia i que permet identificar els nodes i els fluxos a partir dels quals s’articulen les relacions econòmiques, socials, de poder, etc. A partir d’aquesta visió analítica, que Maragall assumeix com a pròpia també en la seva faceta acadèmica, cal d’una banda dotar de legitimitat 32 D’aquí emana, per exemple, l’impuls del Comitè de Municipis i Regions d’Europa, presidit per Maragall entre els anys 1991 i 1997. |39 �dels agents públics que hi intervenen33, i de l’altra establir un marc organitzatiu modern i eficient per permetre que aquesta representativitat sigui efectiva. Per Maragall no tenia sentit entendre el món com un conjunt de contenidors de grandàries diverses... Catalunya, per tant, s’entenia simultàniament com una xarxa de ciutats i com el node d’una xarxa més àmplia de regions que explicava altres realitats territorials com l’espanyola o l’europea. (Brugué, 2017 pàg. 254-255) És a partir d’aquesta necessària translació de l’evidència científica de la xarxa al reconeixement d’uns àmbits adequats d’expressió del poder polític en què s’emmarca la proposta d’establir un nou encaix entre l’escala del fenomen territorial i model d’organització administrativa, intensament debatut al llarg de la VI legislatura. Mirant de simplificar, segurament amb excés, allà on els geògrafs veuen l’expressió d’una escala, Maragall hi veu un projecte i un subjecte polític. 5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables Com dèiem, en la VI legislatura el pes del debat al voltant del model d’organització territorial de Catalunya va ser protagonista. I ho va ser en quant el grup liderat per Pasqual Maragall creia necessari superar el marc establert l’any 1987 per les lleis d’organització territorial, basades en una planta comarcal rígida i en la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. La reforma pretenia encarar el futur amb un nou mapa administratiu que respongués amb eficàcia als reptes derivats de les dinàmiques territorials i, a la vegada, donés cabuda a possibles aliances institucionals, fonamentalment locals34. No es tractava només de reformar el model organitzatiu de la Generalitat al territori, sinó que calia organitzar el territori mateix per tal de superar les pròpies ineficiències i incentivar l’emergència d’agents institucionals actius amb capacitat de liderar projectes propis. Un cop més, la reflexió al voltant del model d’organització territorial bevia de la tradició acadèmica35, i, donada la càrrega política de la qüestió, es va plantejar des d’una proposta integradora amb la participació no només dels grups parlamentaris, sinó del govern de la Generalitat mateix. És així com a l’abril de 2000 fou nomenada la “Comissió d’experts” liderada pel jurista Miquel Roca, amb la participació d’acadèmics i tècnics de les administracions36. La comissió va enllestir els seus treballs en menys d’un any i l’informe va ser lliurat al Parlament de Catalunya a inicis de 2001. Les seves propostes es podien englobar en tres grans blocs: La conveniència de fusionar o agrupar conjunts de municipis menors de 1.000 habitants, la reforma de la representació política dels municipis en els Consells comarcals així com el seu règim competencial, i, finalment, la substitució de la planta provincial per una nova divisió formada per sis37 “vegueries” que actuarien alhora com un àmbit local supramunicipal i com a àmbit de descentralització de la Generalitat de Catalunya. Com és sabut, l’Informe va generar una enorme expectativa no només política, sinó també acadèmica 33 Vegeu el treball de Marc Pradel (2016), Catalunya, xarxa de ciutats. Fundació Catalunya Europa. 34 Una explicació de la dinàmica parlamentària de la VI i VII legislatures al voltant del model d’organització territorial es pot consultar a O. Nel·lo, 2008. “ L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a J. Tort, V. Paül i J. Maluquer. L’organització del territori, un repte per al segle XXI? Galerada, Fundació Universitat Catalana d’Estiu. 35 Dos bons exemples, relativament recents, de compendi de les tradicions acadèmiques al voltant de la qüestió són la publicació abans citada de Tort, Paül i Maluquer (2008), i el volum monogràfic Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, Monogràfic sobre organització territorial. 75è Aniversari de la SCG. 2009. 36 Podeu consultar el document íntegre de la comissió a: http://www.governslocals.cat/web/.content/Article/documentacio/2-organitzacio-governs-locals/informe_OTC.pdf 37 Respecte la Vegueria de Ponent es reconeixia una realitat específica per l’Alt Pirineu i l’Aran, obrint així la porta a una setena Vegueria superant així el marc dels sis àmbits de planificació territorial establerts pel Pla Territorial General de Catalunya de l’any 1995. 4 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �per plantejar-se de forma rigorosa una possible reforma en profunditat de l’organització territorial, una reforma tantes vegades debatuda com poc assolida fins aleshores38. Aquesta expectació va fer saltar, però, els ressorts de resistència de les forces polítiques conservadores, arrelades territorialment en els petits municipis per aconseguir finalment desactivar la potència reformista de l’informe i el necessari pacte entre les forces polítiques. Descartat el pacte per part del Govern Pujol, hauria de ser el Govern Maragall de la següent legislatura qui assumís bona part dels preceptes de l’informe (fonamentalment la divisió veguerial, no així la reforma de la planta municipal) per recollir-los en l’Estatut de Catalunya de 2006. Tanmateix, al llarg de la sisena legislatura es van aconseguir avenços significatius en el reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com a àmbit per a la planificació territorial, una major representativitat dels alcaldes als consells comarcals i la creació de la figura de la “comunitat de municipis” com un àmbit de cooperació entre els ens locals no necessàriament subjecte a la institucionalització d’un nou ens amb personalitat jurídica pròpia. Aquestes tres fites, menudes en comparació amb les expectatives generades per l’informe Roca, ens apel·len directament a les qüestions d’escala comentades més amunt. El reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com un àmbit per a la planificació territorial i la creació, l’any 2002 de l’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran esdevenen el reconeixement d’una realitat territorial pròpia desproveïda fins aleshores d’un agent, d’una capacitat institucional per poder interactuar amb veu pròpia en els debats sobre el model territorial i econòmic d’una part fonamental pel país, especialment colpida per dinàmiques demogràfiques i econòmiques desfavorables. En segon lloc, la reforma dels consells comarcals39 va significar d’una banda ajustar la representació política dels Consells a la majoria de vots obtinguts per les forces polítiques a les eleccions locals i de l’altra la constitució d’un consell d’alcaldes com a òrgan de representació de tots els municipis, per “xics” que aquests siguin. Finalment, i aquí és on la visió de Maragall queda potser més ben reflectida, les comunitats de municipis obren un camp de participació, cooperació i acció conjunta, en xarxa i no a partir de nous ens jurídics, per a tots aquells àmbits i matèries en que voluntàriament els municipis hi vulguin participar. Algunes de les incògnites d’aquella equació comencen a deixar de ser-ho. L’equació, però encara no va quedar resolta en la sisena legislatura, ni ho és avui dia. 38 Especialment vehement és l’article del professor de geografia de la UAB Enric Mendizàbal “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”, a op. cit. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68. 39 Vegeu l’article Báguena, J. 2004 “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A i Esteban, J (Dirs) 2004, Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori. |41 �6. Nota final A rribats a aquest punt del treball, hom podrà jutjar si el risc assumit en voler “modelitzar” l’acció política de Pasqual Maragall en matèria territorial ha estat excessiu o al contrari, tal i com esperem, haurà permès observar des d’una òptica original una trajectòria que difícilment es pot contemplar des de la linealitat. Com no podria ser d’una altra manera, plantejar un apartat de conclusió en relació a tot el que aquí s’ha exposat és una tasca difícil. D’una banda, resumir allò dit acabaria no només amb la paciència del lector sinó amb la substància del contingut presentats que ja al llarg del treball ha estat sotmès a una simplificació excessiva. Evidentment, el nostre trajecte no ha fet més que navegar per la superfície sense la voluntat d’aprofundir en cada una de les polítiques seleccionades, però sí que creiem que aquest viatge ens ha permès entendre la necessitat d’una estratègia a llarg termini, a molt llarg termini per tal d’orientar adequadament un projecte de país, un rumb que s’ha de mantenir malgrat els oratges i que està sustentat per un coneixement profund de la naturalesa del medi en el que es mou i de la consciència de les capacitats de la nau, sigui aquesta xica, menuda o gran. Tornant al territori, i assumint de nou un alt risc per la voluntat de simplificar, podem establir un marc de pensament i acció en Pasqual Maragall basat en la contínua innovació, com un cercle de Deming, aplicat a les polítiques territorials. Aquesta voluntat d’abstracció no ens ha de desviar-nos del reconeixement efectiu de la tasca duta a terme al llarg de la sisena legislatura. Una de les evidències més compartides quan s’analitza el govern catalanista i d’esquerres de la setena i vuitena legislatures és la capacitat propositiva només arribar a la institució. Llei de barris, PDUSC, Llei de paisatge, modificació de la llei d’urbanisme, programa de planejament territorial... i tantes altres iniciatives en matèria ambiental i d’infraestructures van ser possibles gràcies al grau de maduresa assolit en bona mesura al llarg de la legislatura anterior, però, sobretot, per nodrir-se d’un corrent de pensament, de reflexió i de treball acadèmic de fons. I més enllà de les polítiques sectorials, el pas de Maragall del govern de Barcelona al de Catalunya no representa, ens sembla, per a ell, un salt d’escala jeràrquic, sinó el reconeixement que les dinàmiques territorials i socials han integrat ciutat i territori, de tal manera que no és possible avançar en un àmbit sense actuar en l’altre. L’Estatut de 2006 havia de respondre a les necessitats de Catalunya de renovar les seves bases institucionals i polítiques, però no només de Catalunya com a conjunt, sinó dels seus municipis i de les seves dinàmiques en particular, com havia de significar, també, un avenç per una Espanya federal, i una Europa més integrada. Amb tot això, fent un exercici d’arriscada honestedat acadèmica, podem abordar aquella qüestió que es plantejava a l’inici del treball en que ens demanàvem de quina manera la construcció de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes. Doncs bé, creiem que més que resoldre l’enigma, la nostra aproximació ha mirat de concretar i sistematitzar qüestions complexes, i tal vegada abstractes, no només pel seu contingut sinó també per la persona que les ha protagonitzat. Aquells conceptes clau -segregació, pacte, integració i triangulació- poden subjectivar les diferents dimensions de la política de Maragall en matèria territorial, i en certa mesura es poden correlacionar amb aquells punts cardinals -problema, escala, instrument i govern- que permeten orientar l’acció política de Pasqual Maragall. Seríem molt obtusos si de l’experiència dels governs de Maragall, alternatiu o insti4 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �tucional, en volguéssim extreure receptes aplicables i/o replicables a mode de manual (ara en diuen tutorial) sense parar atenció a tots aquells elements de context i de trajectòria que van permetre una renovació i un impuls inèdit de les polítiques territorials del país. El que sí podem afirmar, defensar, reivindicar, i també enyorar, és l’extraordinària capacitat per integrar un coneixement profund de la ciutat, del territori i de les seves dinàmiques amb una voluntat tan clara com compromesa de servei públic. |43 �Bibliografia Aguirre, J.M. (2009) El règim jurídic del litoral català. Tesi Doctoral. Universitat de Girona Báguena, J. (2004) “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A. i Esteban, J. (Dirs) 2004, Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori Báguena, J. (2009) Integralitat i transversalitat. Elements de gestió en les polítiques de regeneració urbana. La Llei de barris de Catalunya, Memòria de mestratge. Escola d’Administració Pública de Catalunya Ballart, X. i Noferini, A. (2015) Pasqual Maragall. Lideratge i gestió estratègica, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Brugué, J. (Dir.) (2012) Els motors de la innovació a l’administració pública. Treballs de recerca de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya Brugué, J. (2017) “Les polítiques públiques i la ciutadania” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Brugué, J. i Gomà, R. (coords.) (1998) Gobiernos locales y políticas públicas : bienestar social, promoción económica y territorio, Barcelona, Ariel Cabañas, N., Jordi, M. i Mercadé, M. (2012) “Planejament territorial i debat social” a Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Castañer, M. Cabañas, N. i Jordi, M. (2011) “L’impacte social dels plans i dels projectes territorials. El cas de Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica. 2012, vol. 58/2 Catalunya Segle XXI (1999). La democràcia dels ciutadans, Convenció Cívica Catalana per la renovació de la cultura política 1997-1998, Barcelona, Fundació Cívica Catalana / Edicions 62 Claret, J. (coord.)(2017) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Comissió d’experts creada per acord del govern del 3 d’abril del 2000, a instància dels diferents grups parlamentaris (2000) Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, Barcelona. Multicopiat Delgado, M. (Ed.)(1997) Ciutat i immigració, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats Diversos autors (1999) Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya. Manifest Diversos autors (2003) “Estratègies territorials a les regions catalanes”. Revista Papers. Regió metropolitana de Barcelona, núm. 39, Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona Diversos Autors (2003-2015) Anuari territorial de Catalunya, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans Diversos autors (2009) “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans 4 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Esteban, J. (2004) Planejament territorial. Criteris, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. Fuster-Sobrepere, J. (2017) “La política és la gent” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana García Espuche, A. i Rueda, S. (Eds) (1999) La ciutat sostenible, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Col. Urbanitats Grup Parlamentari PSC-CpC (1999-2003). Documentació del Govern Alternatiu, Arxiu Pasqual Maragall Herrero, M. (2004) “Acord per un govern catalanista d’esquerra. Temes territorials i ambientals” a Tarroja, E. I Esteban, J. (Dirs) Anuari territorial de Catalunya, 2003 Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Llort, J. (2006) “El segon Pla director urbanístic del sistema costaner: una intervenció als sòls urbanitzables delimitats sense pla parcial aprovat”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya López, J. Navarro, I. i Báguena, J. (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials a partir de la base de dades de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2015) Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans Maragall, P. (1993) “La Teoria de l’Empordà”. Diari de Girona, 5 de setembre de 1993 Maragall, P. (1999) Debat d’investidura, Diari de Sessions del Parlament de Catalunya. 16 de novembre de 1999. Sèrie P - Núm. 3 Maragall, P. (2001) Discurs de la Moció de censura al President Pujol, Arxiu Pasqual Maragall Maragall, P. (2002) Els Orígens del futur, Barcelona, Editorial Planeta Maragall, P . (2008) Oda inacabada, Memòries, Barcelona, La Magrana Martí-Costa, M. i Parés, M. (Coords.) (2009) Llei de barris: cap a una política de regeneració urbana participada i integral?, Barcelona, Direcció General de Participació Ciutadana del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Mendizàbal, E. (2009) “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble” “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans Monclús, F.J. (Ed.) (1998) La Ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats Nel·lo, O. (2001) Ciutat de ciutats: Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries Nel·lo, O. (Ed.) (2003) Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries Nel·lo, O. (2003) Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya, Barcelona, Pagès Editors Nel·lo, O. (2006) “Els plans directors urbanístics de Catalunya: una nova generació de plans”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya Nel·lo, O. (2008) “L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a Tort, J. Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu Nel·lo, O. (Dir.) (2009) Llei de Barris, una aposta col·lectiva per la cohesió social, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya |45 �Nel·lo, O. (2010) De la conservació a la gestió del paisatge. Discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 16 de juny de 2010, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans Nel·lo, O. (2012) Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, València, Tirant lo Blanc Nel·lo, O. (2017) “La ciutat de Pasqual Maragall” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Nel·lo, O., Recio, A., Solsona, M., Subirats, M. (1998) Transformació de la societat metropolitana, la. Una lectura de l’Enquesta sobre condicions de vida i hàbits de la població de la regió metropolitana de Barcelona (1985-1995), Barcelona, Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona Nogué, J. (2017) El paisatge, entre el subjecte i l’objecte. Discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 2 de febrer de 2017, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi (1999) Programa electoral PSC-CpC. Arxiu Pasqual Maragall Pradel, M. (2016) Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influencia en la governança de Catalunya, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Ribas Piera, M. (1995) Nicolau Rubió i Tudurí i el planejament regional, Barcelona, Edicions Altafulla Tomàs, M. (2017) Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Tort, J., Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu Vallès, J.M. (2008) Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Barcelona, Edicions 62 Vergés, R. (Ed.) (1998) El precio de la vivienda y la formación del hogar, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats 4 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El territori en l'acció política de Pasqual Maragall: Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003 Creator An entity primarily responsible for making the resource Báguena Latorre, Josep A. Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Territoris Parlament de Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Catalunya Govern alternatiu Acció política Abstract A summary of the resource. "El territori en l'acció política de Pasqual Maragall" és un working paper que té la vocació d'aprofundir en el territori com a objecte de política pública en el marc de la política i l'acció de Pasqual Maragall durant l'època de l'anomenat "Govern Alternatiu", entre 1999 i 2003. Aquest working paper pretén modelitzar una acció de (no) govern que es produeix des del Parlament i que Maragall aconsegueix fer evolucionar a partir d'una estructura mai assajada de govern alternatiu que neix amb un doble objectiu, fer oposició i alhora fer govern. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Description An account of the resource Número 6 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca http://78.47.125.110/files/original/12/2754/19821207_PM_NoticiaAmistosa_JMBallarin.pdf f84c41972cf10aaaa1352f6579d4734b PDF Text Text ...... 5 � """"t Per a l'Avui- fora de misses0 �-desembre-1982º PASQUAL MARA.üALLo Notícia amistosa. Sóc prou amic d'aquest minyó que ha arribat a batlle de Ciutat per a no saber­ ne els anys ¡ ''• D�u voltar la quarentena. Acabo de veure'l a la televisió, .. Bigotis i corbata, Lis t el cos endavant,--. la proa arromangada del nas; �s el de sempre, tal com el recordo amb la seva cara de vedellet savi i roso Per� comen9ar& m&s de lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de can Gorina de Matadepera, es va casar amb un senyor de Sabadell afavorit de patilles i la pare­ lla va tenir un fill fam6so En Joan Maragall, "el de la vaca cega" com li deiem irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels n�ts i lels amics dels n&tso En Joan Maragall, el famós, deixava tretze fills quan moriao Tretze fills so­ ta la tutela de la vídua, DolllDiA Clara Noble, una andalusa amb arrels angleses, tan clara de seny con noble de fetso 1.111� sa"' i� <>l c:>t'l:t. ..Lc. ililil... ll ..... nels tretze Maragalls hi ha quatre ties santes, to», un un e as:;., pintor, un escul foll benelt, dos senyors de Barcelona, una noia menuda i els dos petits0 M&s d'un fa versos d'amagat, però a veure qui gosa publicar-los dient-se Maragall Sigui com sigui, els tretze són rebrots ben diferents i alhora ben semblantsº Tot fan cara de versos ocults amb la cortesia continguda dels senyors de deb�0 El pet•t m&s peti t¡ de la maragallada es diu Jordio Ara ha sortit senador i t' el fill a ca la Ciutat0 En Jordi va perdre el. pare als primers passos, va fer L · " ª r�.ss:1n !'•l" fs ol .. 1'\t'lst>tu+ la 'ÍcOIO•lit'�to .,{., estudis de savi1i anava destinat a catedràtic de filosofia sami�lia i de la llorigada \ ...,,.. va venir all� que en rra,-.,. . C.l\• J' sal) tl ¡l i a treballar ell\ � / al costat del Pep Cal ue. criava en .... Xirau Palauº Pevò va venir la gue- �\CV\ se. la pau o En Jordi, que anava veient" em. la ca- de quitxalla, va haver de deixar-se de filosofies i es va posar uns laboratoris. Ell sap prou...- com li va costar d'aguantar anys i anys les carallotades del marketing. Ho va aguantar com un senyor. Poc abans de la guerra, en Jordi s'havia casat amb la Basi Mira. Aquesta Is filla d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que ara no en L.'!J2 � '"'"'+1tvc.16V\ 1; ,b.-c ..lc �r\'ei;2 .. -:i.•" $j tuts r l t' del Giner de los Rios parl i mai, era una .._ llumenera\ J FIT a Madrid., La família Mira no s'assembla massa a la Maragall. Els de rel alacantina són m&s expressius. L'àvia Mira era una senyora que se blegar-s&. iilm9 cal. � ls \���gafava �l bast6 sen­ Mira, com els Maragall, s�n bonhomiosos i fan costat quan Per família i per escola, en el matrimoni Maragall Mira hi coincideixen dues tradicions liberals i dos \"�""ins i paral-lels J � 1 diterrani del poeta de casa, et.e l'altra la gracia �.. � .. .,:.b <=.�C."'t entesQ\des de adrid l l t' 1 ·J D'una banda l'oreig me- l1:1 M:.4h2�0 andaluSà) passada , per Soria i .. º Una i altra són al fons de l'anima del nou al- c�lde barceloní. Qui no ho s�piga no l'entendr�. �2 '. {'.\\ um certa impr� ssi t de feblesa i / En Jordi i la Basi són �és aviat menuts, \ uoa sorprenen pel seu coratge0 he vist sovint tris o �s, e \ �u.s... r- ·\ l s*'t amb ells les hores bones i les malesp els mai no els 's tambl d'aquesta veta, amb \ �e � vist venfutso El fill, l'alcalde de�iutat, tenacitat airet bonhomiós t6 la dels qui s6n prou humils per a saber qui sóno Tornem als pares0 E ?• T ' La Basi i en Jordi han tingut vuit fills, tre� noies i cinc nois0 Cada un amb les seves tirades, cada un amb les seves etziva­ des, cada un amb les seves febleses i les seves fortalese&o Són ben b� fills de �n noio q ui s&n fills. En Pasqual &s el fill tercer, el s ....a Abans cal parlar del noi gran, que tamb& es.diu Jordi i Is pintoro Un pin tor genial, sense adjectius, però aix� no fa al caso En Jordiet &s un personatge de illpl. Dostoiewsky amb un ..... punt dels cristians de Dreyer passat pel pa amb oli de la Mediterr'àniao i1Plllillm1.--11sa-..•'-•• Jo li d�c •••-••• Tots els que l'hem tingut aprop estem tocats per la �eva En Pasqual no seria qui &s sense els silencis d'aquest germ�o Dintre de la tirada liberal dels pares, els vuit maragallets han crescut / am�..a germanor ..-.... Des de menuts, el batlle i els altres tenir germans, el goig de barallar-se sense trencar han conegut el goig \ els lligams. hanfrencat mai#els lligams ni crec que els trenquinº s ense entrebancs / o El Pasqualet era un minyó tot ros. No s� pas quan el vaig con�ixer, puc dir a un col-legi d'aquests q ue el conec de sempre0 Va anar amb records del Blanquerna del vell Galí, sota la tutela benvolent de l'inevita­ ble capellÀ que. s'esfor�ava a_ser liberal, mentre la canalla cantava canfonetes l d'E� Llongueresº No crec que e� Pasqual en tingui mal recordo Va arribar al bat" xillerat amb fama ben guanyada de llumenera, pero mai no fou un bastaix de lli- � bres, sabia jugar quan calia, tot i que no arrib�s a davan del "Junior" com dos cosins seus i el Xavier Ruber�. Tampoc no era un bastaix de la pilota0 Encara que no-" se'n queixi, no s� pas si el col-legi va marcar massa en Pas· ' all� que vivia a casaº Una casa oberta, on hi en­ trava tothom, on tothom hi podia dir la sevao El minyonet que acabava el batxille \i:..ot;H, rat, desprn�'s d'escoltar (, es podia trobar escoltant qual. El va marcar � molt J' illll9 �¡,.�� m a 1r lubidrn · to tes les filosofies que es fan i desfano En Pep Calsamiglia anava aig�es avall pels meandres de la .... metafísica, el Gabriel Maragall s'enfilava sant Agustí amunt edir& passa i passa, el pare Jordi les deixava anar a gotims, en SÒria vin­ gut algun cop de Madrid les dei:x:.ava anar pel brac 1ros, i m�s pel broc grcis lea deixava ... anar el"Juan{n"Rubert� wli pare d'en Xavier, que ho · rebentava tot i un cop, enrabiat amb la mtisica del dia, ens va trencar ben trencats dos discos del Brassens. Quan acabava el batxillerat, en Pasqualet ho havia sentit tot de to�, des de sant Bernat, el Brassens i el Sartre fins a MaK Scheller, passant, tant de val, per l'inevitable Marx que comenpava a treure el nas entre aquells savis i vero­ lava fort entre els jove&. �3 Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics dels seus paresº En­ tre d'altres, i potser el primer, en Xavier Rubert de Ventós, que ben aviat va . .i a to�s .¡._'tica . �q, l'es�e . .. etica a l'' de jugar d, extrem dret per a ficar-se d eixar . � l els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va comen�ar economia i una altra carre�a ! que deu ser la de dret, ara no me'n rec o bl. Les va acabar totes dnes0 No \ �e.a { a , la impressicf de matar-s hi ben guanyada fam.a de llumenera. l . � � , , pero continuava amb la /') # Mentre els patriarques discutilen a la sala gran del cal Jordi i la Bas i, en u una habitació amb dues lliteres, dues taules, un parell de cadires, un centenar de llibres i llibrots, un miler de burilles i una boira èe fum, els minyons as� seguts a terra discutien i discutien i discutien. ' Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostalgiao En aquestes jo me les feia molt amb en Genís Maragall� en Jordiet, el Quico Vila i en Jaumet Lor�s. En Jaumet, que s'havia de casar amb la germana gran del Pasqual, era una llambregada carism�tica que soni1ia arreu. El trobave.tlt a la taula de "El Cie1rvo", a les catacumbes dels; "felipes" i a les altres bataneres que fressaven amb en . Raimon Galí. En Pasqual i en Xavier eren mis jov&e, quedaven una mica ..e.,.."' r e1 sa . 1 feien la seva0 De tant en tant em pujaven a casa i les hores se'ns feien curtesº Un dia, a casa mateix� vaig trobar la colla discutint de capellanso El que tenia el cap mis calent� "y de cuyo nombre no quiero acordarme", etzibava: -Quan fem la revoluci6, els capellans an/ carqd.es no costar se:rsa una \ �"'ª"' � nosaº Els capellans g � i gaire d'esbandirº Els que ens faran nosa de deb� seran els Ballarins .• Em pregunto si fora lícit acusar el Ballar{n de marieta per a desopres· tigiar-loo Sabia que era un discussió acad� mica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dirs -Tots sabeu que jo no s6c marieta, penjar-m'ho f6ra una mentidaº Ning� no pot �cs de mentides. I m'&º Suposant que jo fos marieta, vosaltfer revolucions � tres sou amics meus, i ni per a fer la revolució no us podrieu.vendre un amicº Si la revolució ha d'èsbandir les amistats m's val que plegueuº En Pasqual em v� dir amb la mitja rialleta: -Pepe, tens ra6o Sense mentides i fidel als amics, sabia que la bullidera del Pasqual no s'atu· � raria discussions acad�miques. I va trobar l'Urendaº E� Jos� Ignacio Urenda ¡ venia de Valladolid, fill d'un militar de la rep�blica mortº A casa seva vivien ben pobres, per'ò no en parlava maiº Era arborada a cada paraula que li venia M un miny6 menut, nerviós, amb una passi6 ¡}A.l( )mina "tan ancha como Castilla"º ·¡ En els remolins de la conspirativa, mentre els uns cantaven al Palau els � altres feien comit�s i subcomit.�s a les vores dels "xinos", l'Urenda era la "praxi" dels 11felipe11.110 T yFLP,"frente de liberaci6n popular"0 Quan va p assar una temporada a la presó i una altra a la "mili" del S'Ahara, els felips van aflacar, quan va tornar-ne els felips tornaren a treure el nas. �L�ürenda va trobar els dos minyons i amb la seva angelical mala bava els va engegar tallant: l -Tu, Xavier, no. passar�s de 11profesi6n :sus matriculas de honon" o Tu, Pasqual9 ets una altra cosao Menat per l�renda, el Pasqual va entrar a la política de partit. Pen� el cas­ tell� va donar molt mis alí. futur alcalde, li va donar una fidelitat gairebl mís­ tica i un punt d'utopia sense el qual la política 6s impossible, ja que la pol{- ' �'> tica, mis que l'art de les coses possibles11s la gracia de:Jli'\impossibleso Ara l'Urenda no &s a l'escambell, ningd no en pal · lao PerÒ l'alcalde sap prou qu� ha rebut 0na 1' li; l so f L 'Mª s de les m6s belles persones que s'hagi trobat a la vora., sa l v.;i. 1-. l.'Urani.da va 8 uzàaz en Pasqual de la picaresca pol:!-Uca, perque � al costat dels que s la jugaven hi havia la pica,.-esca., Un dia la poli va dur al {?alau de Justícia unes colles d'estudiantso G1.V•cr1o1 tenir ordres de fer � �' el fet 6s que els estudiants presos es pogueren barrejar amb els familiars i dos \c-;i.�� d'ells anaren a fer el .... a un bar d'apropo Quan en tornaren, la poli ja havia , tancat les port.es del " cuartelillo" i els. dos minyons \tingueren \fein.Al a conv'èn er l a guàrdia .. que ells eren ' dels derinsJ .. En aquestes, el Pasqual entrava i sortia de casa a les hores mis estranyes0 \)>e.vi' D 1 tenir nom de guerra i to�, � Íllll no sempre� bonhomi6s, proper i amb a, • s&. Quan el trobava era el Pasqualet de �umor � de raig fi que gasta � la mara­ gallada. Com que mai no he estat ficat a cap pol{�ica, no podr a dir qu� feia el noi• .,.... Un cop q, J vaig\J;"S•-r· " HL 1 profeta: l•' 7 -En Joan Revent&s ser� el cap del socialisme catal� .. liR: � 1 · aqac'.Wseep �n Revent&s era el cap del MSC amb quatre gats, quatre gats i la � mosca v ronera de la Nrtria Bozzo., � Ja sabeu com ha anat la hist�ria0 Tot prepara�t la hist�ria, en Pasqual continuava la conspirativa0 �o tl � •'esperit de conspirador·, ho feia perque s'hi sentia obligat. Se sentia obligat a passar hores de por d'una banda a l'altra, hores i hores a les fosques amb la poli al darrera i nomis una mica d'esperanfa al davant., I així es va casar. La Diana Garrigosa tambl t& besavis a Matadepera, a la ca­ sa que duu el seu cognom., Em sembla que la Diana fa alguna cosa d'aquestes qae en diuen imform'àtica, per� &s normal., Sempre ha fet costat al seu home, i a hores d'ara, quan li arriba a casa amb la vara de batlle, ..i.ii11. con­ tinua normal i planera sense urcs d'alcaldessa., La Diana i el Pasqual tenen tres fills, dues noies i el noi xic. En Pasqual sap fer la cuina i, quan era temps, sabia treure les caques dels nadons, prepara­ va el "pelargon" i vestia els menuts. Feia enternir veure aquella parella amb q_ jaj espigada, la quitxalla iun::MiNt., ..Aira\la tene No s6 pas s la gran deu voltar els setze anys. �� Pasqual t& temps de fer la cuina, \ de tant en tant; l a !'Empordà i agafa el:.-. �avee. Em temo que no en sap gaire. ',se'n va �5 Quan encara er�• a la conspiratÓria, en Pasqual va marxar amb la família als \«ca111"a ....., �stats Units0 �o s' ben b' que hi feia, dosa ·a remenar economia a gavadals en una d'aquelles universitats americanes tan universit�rieso Quan en tornaren, cap dels c, de la "llmerican way of lif&" º Pell'�, d es de. )lb.aagall , Garrigoses no tenia /l.U \ 4 l lavors, en Pasqual diu que Nova-rork 6s la ciutat que m6s s'estima despr's de Barcelonao Tornat a casa, el + nost�e home va continuar amb la pà.l{�ica i va entrar a tre­ D c. 111-. ' , - l una oficina d aquelles tan tecntques que fer-ho e":':.f ballar a ca la 6iutat0 �e -(UQ;"' c;ilH' e--'\ -lY<ÏC.Vl ;!i'JC� quedar b6o .._.:¡n Pasqual va esverar deix'== arraconades i nom's [ JL' 1 • l ., ' el galliner lfllllll perque tingu& la gosadia de fer allo que ningú no fena: treballava. 'l'reballava tant que ' ' F ; un senyor ' ¡ �� V � ' -1 em va lloar la fei- na del Pasqualeto Era un senyor important{ssim de la 11Presidence de la !tepublique que parlava un francès d'allò tan francèsº Quan li vaig dir que coneixia "monsieu Maragàll" em va perdonar una mica el meu mal fran'è'es. Entre conspirat�ria i ajuntament, es va acabar la conspi­ ratoria 1' va canviar l'ajuntament l ... i va comen9ar la política que coneixeu prou i .. no vull pas esclofollar. Despr6s de le primeres eleccion s, en Pasqual va dir als seus pares l -� �'ha ' J l 1 • ' f ¡ ¡ g · una dita que el retrata: acabat la guerra civilo Els que hem viscut la guerra, sigui a la trinxera que sigui, encara no ens hem fet pagues de c�m,la gent nascuda m6s tard esperava que ens oblidesssim de les ma tances, \t.c..-tAc.Sf' l'» .-� a caminar en pau. · l l la pudor de polvora triomfant o ven�uda i "99 comencessim Tant de bo tots e·ls polítics cregue'ssin de cor, com ho creu el batlle de 'iuta que s'ha acabat la guerra civilo J i ,,.11c1tc\xo � aixl\ • aquesta not{ci mistosao + Volgudament no he parlat de la posici6 política lllld llllill9 el batlle, ........IÍIÍIZl.. llill •Nom6s he volgut parlar-vos d'un amic que ho ser! sempre0 Si hagu6s de remarcar un tret d'en Pasqual, remarcaria la seva tendresa,. Tenap en el treball, amb un punt just d'utopia contrastada pel pragmatisme dels econom istes, amb: la duresa d'una feina que li ha tocat sense cercar-la, s6 que sempre "fc .. .,i.,.._ ' \\ Ser& menut,,. 1 •C i que mai no perdr� ..,.e1 J som.riure infantívol que li conec de� Josep M,. Ballarín Monset,. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: notícia amistosa Creator An entity primarily responsible for making the resource Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-12-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Alcaldes Família Description An account of the resource Mecanoscrit original de l'article de Mn. Ballarín per ser publicat al diari Avui, en motiu de l'accés de Maragall a l'alcaldia de Barcelona. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Relation A related resource En el document original hi ha també la versió manuscrita de Ballarín. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 800 Articles http://78.47.125.110/files/original/12/2829/19821211_Avui_Ballarin.pdf ddc086d1a5394ecdda42134937333a74 PDF Text Text 8 PAÏSOS CATALANS-Barcelona AVUI, dissabte, 11 de desembre del 1982 El nostre col. laborador Josep M. Ballarín i Monset coneix bé la família Maragall, una de les de més tradició ciutadana a Barcelona, d'una de les branques de la qual ha sortit l'actual alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall Ballarín en té un record de molts anys i ens l'escriu aquí amb l'estil tan propi que caracteritza els seus articles Pasqual Maragall, un alcalde que canvià la conspiració per l'Ajuntament Josep M. Ballarín Monset Sóc prou amic d'aquest minyó que ha arribat a batlle de Barcelona per a no saber-ne els anys. Deu voltar la quarantena. Acabo de veure'l a la televisió. Bigotis i corbata, el cos endavant, la proa arromangada del nas; és el de sempre, tal com el recordo, amb la seva cara de vedellet savi i ros. Però començaré des de més lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de Can Gorina de Matadepera, es va casar amb un senyor de Sabadell, afavorit de patides, i la parella va tenir un fill famós. En Joan Maragall, «el de la vaca cega», com li dèiem irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels néts i els amics dels néts. En Joan Maragall, el famós, deixava tretze fills quan moria. Tretze fills sota la tutela de la vídua, Domna Clara Noble, una andalusa amb arrels angleses, tan clara de seny com noble de fets. Dels tretze Maragalls hi ha quatre ties santes, una santa dona de casa, un pintor, un escultor, un foll beneït, dos senyors de Barcelona, una noia menuda i els dos petits. Més d'un fa versos d'amagat, però a veure qui gosa publicar-los dient-se Maragall. Sigui com sigui, els tretze són rebrots ben diferents i alhora ben semblants. Tots fan cara de versos ocults amb la cortesia continguda dels senyors de debò. El petit més petit de la maragallada es diu Jordi. Ara ha sortit senador i té el fill a ca la ciutat. En Jordi va perdre el pare als primers passos; va fer estudis de savi, va passar per l'Institut-Escola de la Generalitat I anava destinat a catedràtic de filosofia al costat del Pep Calsamiglia i de la llorigada que criava en Xirau Palau. Però va venir la guerra, i va tenir allò que en deien la pau. En Jordi, que anava veient-se la casa plena de quitxalla, va haver de deixarse de filosofies i es va posar a treballar en uns laboratoris. Ell sap prou com li va costar d'aguantar anys i anys les carallotades del MARKETING. Ho va aguantar com un senyor. Poc abans de la guerra, en Jordi s'havia casat amb la Basi Mira. Aquesta és filla d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que ara no en parli mai, era una llumenera a la Institución Libre de Ensefianza del Giner de los Ríos a Madrid. La família Mira no s'assemblea gaire a la Maragall. Els d'arrel alacantina són més expressius. L'àvia Mira era una senyora que. ja vella, s'agafava al bastó sense biegar-se. Els Mira, com els Maragall, són bonhomiosos i fan costat quan cal. Per família i per escola, en el matrimoni Maragall-Mira coincideixen dues tradicions liberals i dos camins paral·lels. D'una banda, l'oreig mediterrani del poeta de casa; de l'altra, la gràcia andalusa del Machado passada per Sòria i entesa entranyablement des de Madrid. Una i altra són el fons de l'ànima del nou alcalde barceloní. Qui no ho sàpiga no l'entendrà. Pasqual Maragall junt amb els seus germans, Jordi, Àngels i Ernest "Elfons de l jànima del nou alcalde són l'oreig mediterrani delpoeta de casa i la gràcia andalusa del Machado passada per S/bria i entesa entranyablement des de Madrid" En Jordi i la Basi són més aviat menuts, fan una certa impressió de feblesa i sorprenen pel seu coratge. He passat amb ells les hores bones i les males, els he vistos sovint tristos, mai no els he vistos vençuts. El fill, l'alcalde de Barcelona, és també d'aquesta veta, amb l'airet bonhomiós té la tenacitat dels qui són prou humils per a saber qui són. Tornem als pares. La Basi i en Jordi han tingut vuit fills, tres noies i cinc nois. Cada un amb les seves tirades, cada un amb les seves etzibades, cada un amb les seves febleses i les seves fortaleses. Són ben bé fills de qui són fills. En Pasqual és el fill tercer, el segon noi. Abans cal parlar del noi gran, que també es diu Jordi i és pintor. Un pintor genial, sense adjectius, però això no fa al cas. En Jordiet és un personatge de Dostoiewski amb un punt dels cristians de Dreyer passat pel pa amb oli de la Mediterrània. Jo li dec el Francesco. Tots els qui l'hem tingut a prop estem tocats per la seva quietud mística. En Pasqual no seria qui és sense els silencis d'aquest germà. Dintre de la tirada liberal dels pares, els vuit margallets han crescut sense entrebancs a m b g e r m a n o r . Des de menuts, el batlle i els altres han conegut el goig de tenir germans, el goig de barallarse sense trencar els lligams. No han trencat mai els Itigams ni crec que els trenquin. Els Pasqualet era un minyó tot ros. No só pas quan el vaig conèixer, puc dir que el conec de sempre. Va anar a un col·legi d'aquests amb record del Blanquerna del vell Galí, sota la tutela benvolent de l'inevlta- Arxiu Municipal de Girona. Avui. 11/12/1982. Pàgina 8 Amb un dels seus millors amics, Xavier Rubert de Ventós, a Empúries l'estiu del 1960 ble capellà que s'esforçava a ser liberal, mentre la canalla cantava cançonetes d'en Liongueres. No crec que el Pasqual en tingui mal record. Va arribar al batxillerat amb fama ben guanyada de llumenera, però mai no fou un bastaix de llibres, sabia jugar quan calia, tot i que no arribava a davanter del Júnior com dos cosins seus i el Xavier Rubert. Tampoc no era un bastaix de la pilota. Encara que no se'n queixi, no sé pas si el col·legi va marcar massa en Pasqual. El va marcar molt allò que vivia a casa. Una casa oberta on entrava tothom, on tothom podia dir la seva. El minyonet que acabava el batxillerat, després d'escoltar Edith Piaff, es podia trobar escoltant totes les filosofies que es fan i desfan. En Pep Calsamiglia anava aigües avall pels meandres de la metafísica, el Gabriel Maragall enfilava sant Agustí amunt entre passa i passa, el pare Jordi les deixava anar a gotims, en Sòria, vingut algun cop de Madrid, les deixava anar pel broc gros, i més pel broc gros les deixava anar el Juanín Rubert, pare d'en Xavier, que ho rebentava tot, i un cop, enrabiat amb la música del dia, ens va trencar oen trencats dos discos del Brassens. Quan acabava el batxillerat, en Pasqualet ho havia sentit tot de tot, des de Sant Bernat, el Brassens i el Sartre fins a Max Scheller, passant, tant se val, per l'inevitable Marx, que començava a treure el nas entre aquells savis i veroiava fort entre els joves. Elsprimers amics del Pasqualforen els fills dels amics dels seuspares. Entre d'altres, ipotser el primer, en Xavier Rubert de Ventós" íé Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics dels seus pares. Entre d'altres, i potser el primer, en Xavier Rubert de Ventós, que ben aviat va deixar de jugar d'extrem dret per ficar-se a l'ètica, a l'estètica i a tots els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va començar economia i una altra carrera, que deu ser la de dret, ara no me'n recordo bé. Les var acabar totes dues. No feia la impressió de matar-s'hi gaire, però continuava amb la ben guanyada fama de llumenera. Mentre els patriarques discutien a la sala gran de cal Jordi i la Basi, en una habitació amb dues lliteres, dues taules; un parell de cadires, uns centenars de llibres i llibrots, un miler de burilles i una boira de fum, els minyons, asseguts a terra, discutien i discutien i discutien. Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostàlgia. En aquestes jo me les feia molt amb en Genis Maragall, en Jordiet, en Quico Vila i en Jaumet Lorés. En Jaume, que s'havia de casar amb la germana gran del Pasqual, era una llambregada carismàtica que sortia arreu. El trobaves a la taula de «El Ciervo», a les catacumbes dels «Felipes» i a les altres bataneres que fressaven amb en Raimon Galí. En Pasqual i en Xavier eren més joves, quedaven una mica a part i feien la seva. De tant en tant em pujaven a casa i les hores se'ns feien curtes. Un dia, a casa mateix, vaig trobar la colla discutint de capellans. El que tenia el cap més calent, «de cuyo nombre no quiero acordarme», etzibava: —Quan fem la revolució, els capellans faran nosa. Els capellans grassos i carques no costaran gaire d'esbandir. Els qui ens faran nosa de debò seran els Ballarins. Em pregunto si fóra lícit d'acusar el B a l l a r í n de m a r i e t a per desprestigiar-lo. Sabia que era una discussió acadèmica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dir: —Tots sabeu que jo no sóc marieta, penjar-m'ho fóra una mentida. Ningú no pot fer revolucions des de mentides. I més. Suposant que jo fos marieta, vosaltres sou amics meus, i per a fer la revolució no us podríeu vendre un amic. Si la revolució ha d'esbandir les amistats, més val que plegueu. En Pasqual em va dir amb la mitja rialleta: —Pepe, tens raó. Sense mentides i fidel als amics, sabia que la bullidera del Pasqual no s'aturaria en discussions acadèmiques. I va trobar l'Urenda. En José Ignacio Urenda venia de Valladolid, fill d'un militar de la república, mort. A casa seva vivien ben pobres, però no en parlava (Passa a la pàg. següent) � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall, un alcalde que canvià la conspiració per l'Ajuntament Creator An entity primarily responsible for making the resource Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-12-11 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Alcalde Biografia Família Description An account of the resource Nota personal descriptiva de Mossèn Ballarín sobre el Maragall acabat de proclamar Alcalde de Barcelona. Source A related resource from which the described resource is derived Avui Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/26/2667/WP1_Lideratge_XBallart_ANoferini.pdf 34efca5c9700cac9edae9c79f16007dc PDF Text Text Working paper n.1 Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica Xavier Ballart CATEDRÀTIC DE CIÈNCIA POLÍTICA I DE L’ADMINISTRACIÓ DE LA UAB Andrea Noferini PROFESSOR DE CIÈNCIA POLÍTICA DE LA UPF I DE LA UAB Juliol 2015 1 �Sumari 0. INTRODUCCIÓ 3 1. LA GESTIÓ I EL LIDERATGE 4 2. QUÈ DEFINEIX EL LIDERATGE 5 2.1. El compromís i la voluntat de canvi 2.2. La recerca d’aliats i la creació de xarxes 2.3. Els riscos del lideratge 5 6 7 9 3. PASQUAL MARGALL COM A LÍDER 3.1. La visió de Pasqual Maragall 3.2. La manera d’actuar de Pasqual Maragall i la creació de xarxes 3.3. La gestió del conflicte i la gestió del temps en Pasqual Maragall 9 11 12 15 4. EL CAS DEL PLA ESTRATÈGIC 15 16 17 18 4.1. La reforma interna de l’administració 4.2. El pla estratègic com a eina de canvi 4.3. Els aliats i els opositors 4.4. Riscos i resistències 5. CONCLUSIONS 20 6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 22 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �0. Introducció L ’acció dels grans homes polítics (fins fa poc hi havia poques dones) ha estat explicada pels historiadors i periodistes, però no tenim en el context català i espanyol una literatura sobre el lideratge polític o sobre el lideratge en la gestió pública que s’hagi construït a partir de la literatura més pròpiament de l’economia, la ciència política i la gestió privada o pública. Tenim en canvi grans líders polítics que també han estat grans gestors estratègics. Potser el cas més clar sigui el de Pasqual Maragall (PM); aquesta ha estat la nostra intuïció i el que ens ha portat a escriure aquest treball. Partim de la distinció entre lideratge i gestió estratègica (Kotter 1990) i de la definició de lideratge per la literatura en gestió pública recent (entre nosaltres Losada 2007, a nivell internacional, Heifetz 1997, Heifetz i Linsky 2011) per elaborar un esquema basat en tres elements: compromís i voluntat de canvi, recerca d’aliats i creació de xarxes i gestió dels conflictes i del temps. L’aplicació d’aquest esquema a la trajectòria política de PM ens permet identificar algunes pautes interessants: PM és capaç de convertir idees en acció política i millorar les condicions de vida de la població; PM inspira i mobilitza a molts individus i organitzacions que tenien valors, motius i preocupacions no sempre coincidents; PM té una capacitat remarcable d’assumir riscos i d’aguantar atacs el que li permet avançar-se al seu temps en l’ús d’eines que després han esdevingut estàndards però, sobretot, li permet portar a terme la seva agenda i tenir un impacte en la realitat que volia transformar. Per fer aquest treball ens hem basat en literatura acadèmica, en publicacions relatives a l’obra i a la figura de PM i en algunes entrevistes a persones que van treballar en el seu entorn1. El treball defineix primer el lideratge en base a tres components extretes de la literatura, ho aplica després a PM il·lustrant aquest elements definidors del lideratge amb diverses accions i amb la manera de treballar de PM per, finalment, desenvolupar com a cas d’estudi l’impuls del pla estratègic de Barcelona i presentar els principals resultats en forma de conclusions. 1 Entre el final de 2014 i els primers mesos de 2015 hem realitzat una sèrie d’entrevistes en profunditat amb algunes personalitats que han treballat i/o col·laborat estretament amb PM. La selecció dels entrevistats ha tingut en compte la rellevància dels perfils pel que fa a la introducció del plantejament estratègic a Barcelona. Alhora, cada vegada que un entrevistat ens suggeria un altre perfil que podia ser útil per a la nostra investigació, hem ampliat la selecció mitjançant la tècnica de la ‘bola de neu’. Finalment, en relació als aspectes més personals de la biografia de PM, hem utilitzat la pàgina web www.pasqualmaragall.cat i les entrevistes que la Fundació Catalunya Europa té publicades en la seva pàgina web (http://www.catalunyaeuropa.net/ ca/llegat_pm/) en el marc del Programa llegat Pasqual Maragall. A continuació, detallem les principals entrevistes realitzades: • 20/11/14, Francesco Rutelli, ex alcalde de Roma; • 24/11/14, Joan Campreciós, Diputació de Barcelona; • 09/12/14, Francesc Raventós, Pla Estratègic de Barcelona, Ex director; • 16/12/14, Xavier Roig, Periodista, ex cap gabinet PM; • 05/02/15, Josep Roig, United Cities and Local Governments (UCLG), Secretari General 3 �1. Gestió del lideratge E l management (la gestió) i el lideratge són diferents però complementaris. Els gestors proporcionen estabilitat, els líders generen canvi (Kotter1990, Moore 1998). Ambdós rols són necessaris perquè una organització, una ciutat o un país se’n pugui sortir en moments complicats. El lideratge no és necessàriament millor que la gestió, simplement és diferent. Cada un té la seva funció i suposa desenvolupar unes activitats diferents. Són complementaris en la mesura que un lideratge fort sense capacitat de gestió no és suficient de la mateixa manera que la capacitat de gestió sense lideratge porta a un punt de paràlisi o d’esgotament del model. El management suposa posar ordre i donar consistència a una organització en front la complexitat (Kotter 1990, Losada 2007). Gestionar suposa planificar, pressupostar, organitzar les activitats i reclutar personal (creant així estructura, llocs de treball, posant-hi les persones adequades), comunicar els plans, delegar les responsabilitats, crear sistemes per controlar el desenvolupament de les activitats i per controlar els resultats en relació als plans previstos. La “bona” gestió suposa millores en la capacitat de donar serveis i d’obtenir els resultats desitjats. El lideratge suposa entendre els canvis de tot tipus (demogràfics, tecnològics, econòmics i socials) que tenen lloc en l’entorn local o internacional i desenvolupar una visió, establir una direcció i posar en marxa les estratègies necessàries per a assolir aquella visió. Però el lideratge no només suposa establir la direcció sinó produir canvi real (Kotter 1990, Heifetz 1997, Moore 1998, Ballart 2001, Losada 2007). Per això és fonamental comunicar la direcció a aquells que poden contribuir al seu assoliment. En aquest sentit el lideratge ha d’inspirar, motivar, posar en marxa a les persones, apel·lant als seus valors, necessitats i emocions per tal de mantenir-les en moviment i en la direcció adequada (Mintzberg et al. 2002). Planificar és un procés de gestió deductiu destinat a produir resultats, no canvi, i funciona com a complement per contrastar amb la realitat la direcció establerta. Establir una direcció és un procés de lideratge intuïtiu destinat a produir canvi (Kotter 1990). Això no vol dir que establir una direcció sigui un procés fàcil o que no requereixi un treball sistemàtic de recollida d’informació, de recerca de patrons i d’anàlisi de relacions entre els fenòmens observats. Els gestors organitzen, els líders donen poder (“empoderen”) a la gent i animen a actuar (Minztberg et al 2002). Si la gestió ajuda a les persones a fer la seva feina dia rere dia, el lideratge els implica en el canvi sobre la base de posar èmfasi en els objectius, els valors, en la satisfacció dels motius que varen portar a unes persones a treballar en una organització o en un determinat àmbit i en el reconeixement dels progressos assolits. No tothom està capacitat per al lideratge i per a la gestió. Algunes persones tenen la capacitat per a ser excel·lents gestors però no per a ser líders, de la mateixa manera que altres tenen el potencial per a ser excel·lents líders però tenen més dificultats per a ser bons gestors. 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �2. Què defineix el lideratge? E n l’actualitat es pot afirmar que la majoria dels autors consideren que el lideratge no s’explica per uns trets de la personalitat ni tampoc no pressuposa tenir carisma o altres característiques físiques o psicològiques, si bé alguns recercadors, entre nosaltres Losada (2007), no descarten del tot les característiques personals. El punt de partida de la teoria clàssica del lideratge el definia com una capacitat personal derivada d’un conjunt de trets de la personalitat i la recerca del lideratge, en particular dels grans homes polítics, es va centrar durant molts anys en la identificació d’aquestes característiques. La literatura crítica sobre els trets especials dels líders va posar l’èmfasi en el fet que la història no es podia explicar només per l’acció d’aquests grans homes i en el fet que, en bona part, allò que havien fet aquests grans líders depenia de les característiques de la situació amb la qual s’havien trobat. Posteriorment les teories contingents varen relacionar ambdues visions posant de relleu com l’estil adequat del lideratge depenia dels requeriments de cada situació particular de manera que algunes situacions vindrien a requerir una conducta més jeràrquica i controladora mentre que altres demanarien una conducta més oberta a la participació (Heifetz 1997). El debat actual es centra en les visions transaccionals i transformacionals del lideratge. La visió transaccional respon a una visió jeràrquica i es basa en els incentius en forma de premis o sancions que poden utilitzar els líders per aconseguir el compliment dels seus objectius per part dels seguidors. La visió transformacional es basa, en canvi, en la connexió entre els interessos i motius del seguidors amb els objectius dels líders i de l’organització (Burns 1978, Bass 1996). En la mesura que les identitats, els valors, els interessos i motius d’uns i altres coincideixin serà més probable que els seguidors vegin la necessitat del canvi i s’impliquin en les activitats necessàries per fer els canvis possibles. En aquest estudi ens basem en els treballs de Heifetz (1997) i Heifetz i Linsky (2011) que tenen una visió del lideratge basada en els valors i no tant en l’intercanvi d’influències. Aquesta visió és més propera a la perspectiva transformacional que a la perspectiva transaccional. Hi ha tres aspectes del treball d’aquests autors que ens són útils per estructurar la presentació del que suposa ser líder: la seva idea de què defineix un comportament de líder, el debat entorn les estratègies que s’observen en els líders que tenen èxit quan fan front a situacions que es veuen obligats a gestionar i la discussió dels riscos que implica aquest comportament. 2.1. El compromís i la voluntat de canvi Per aquests autors (Heifetz i Linsky 2011), el lideratge té a veure amb la voluntat que tenen algunes persones d’enfrontar-se a problemes complexos que requereixen un treball d’adaptació igualment complex. Es tracta de persones que decideixen liderar el canvi malgrat que això els hi suposi riscos i complicacions. Aquesta decisió d’intervenir es relaciona amb el fet que l’organització, la ciutat o el país sobre els quals es vol intervenir tinguin problemes pels que no es coneix la solució i, si bé és necessari actuar, no es pot fer d’acord amb un plantejament tècnic que els especialistes coneixen. En el primer sentit, els líders són persones que volen desenvolupar un paper decisiu i marcar una diferència amb la seva intervenció, al contrari del que solen fer aquelles persones que procuren evitar qüestions que puguin resultar incòmodes. Els líders es caracteritzen per qüestionar, provocar i assenyalar la distància entre els valors presents i el comportament de l’organització o de la societat i dels seus membres. Els líders poden ser impopulars (com a mínim per a una bona part de la gent) o poden semblar perillosos pel fet de qüestionar les creences o els hàbits de la gent o per dir allò que la gent potser necessita que sigui dit però que no vol sentir. Des d’aquesta perspectiva, el líder se situa en una posició arriscada. 5 �En el segon sentit, els líders no serien necessaris si les organitzacions, les ciutats o els països només s’enfrontessin a problemes pels quals se sap quina és la solució. Quan la solució és coneguda perquè algú té l’expertesa o sap quins procediments cal aplicar, el problema es pot considerar “tècnic” i no precisa del lideratge. Els problemes “tècnics” poden ser molt complexos i escapar de la comprensió de la major part de les persones però alguns especialistes els poden reconduir a paràmetres coneguts. Hi ha però una altra categoria de problemes que no es poden resoldre apel·lant a un especialista amb la suficient expertesa per proporcionar les respostes adequades. Sovint, com passa en situacions de crisi econòmica i política, les persones no veuen com la situació podria millorar i en canvi temen que pugui empitjorar i que hi acabin perdent més que no pas guanyant respecte a la seva situació actual. 2.2. La recerca d’aliats i la creació de xarxes Com s’ha dit més amunt, el lideratge suposa capacitat de visió, que no és altra cosa que saber veure què està passant, llegir i interpretar el que s’està observant per actuar i incidir en aquesta realitat (Kotter 1990). Des d’aquesta perspectiva, el lideratge també implica una certa flexibilitat per ajustar l’acció als fets més inesperats, el que pot entrar en contradicció amb la planificació, particularment si és a llarg termini. Però com actuar sobre la realitat? Com fer efectiu el canvi? Una de les idees més presents en la literatura és la de la gestió relacional (Losada 2007). En el cas de la política resulta evident que la natura i la qualitat de les relacions personals i professionals són un important factor per a l’èxit. Des de la perspectiva de la gestió també s’ha posat molt èmfasi en la creació i manteniment de xarxes amb persones i organitzacions a l’hora d’impulsar iniciatives i projectes. Una estratègia principal pel lideratge és, per tant, trobar uns bons aliats, crear lligams amb persones que tinguin autoritat, amb organitzacions potents que ajudin als líders a produir canvi en les seves localitats, organitzacions o països. La relació amb altres i amb persones i organitzacions que, a la vegada, tenen aquesta capacitat per desenvolupar noves relacions o aliances és fonamental. En aquest sentit, Heifetz i Lipsky (2011) també parlen de buscar aliances amb aquells per a qui el canvi és més difícil o pels qui el canvi els pot suposar o ha suposat ja un perjudici. De fet, posen molt èmfasi en la necessitat de treballar amb els opositors directament o a través de les persones que es puguin relacionar amb els opositors (Coutu 2009). En crear estructures de relació a través de les quals treballar els temes difícils, s’estableixen pautes que permeten gestionar els desacords. Altres aliats claus poden ser les figures polítiques amb una especial autoritat o els mitjans de comunicació que poden donar suport a l’agenda de canvi. Una altra qüestió estratègica pels líders és el fet de trobar el ritme temporal amb què s’introdueixen els canvis. Els líders polítics i els seus seguidors solen tenir pressa per introduir les reformes del seu programa polític. Bill Clinton va intentar fer la reforma sanitària als Estats Units durant el seu primer mandat. El poble americà no estava preparat per a una reforma ràpida i la reforma va fracassar. Obama va intentar introduir una reforma menys radical més de dotze anys després. Va aconseguir la seva aprovació i, si bé ha tingut problemes tant per les falles tècniques del nou sistema com per la forta oposició que ha generat, la nova política ha aconseguit mantenir la seva vigència i guanyar temps per a poder mostrar els resultats que podrien legitimar la reforma davant la població. En la mesura que el canvi és més radical i suposa una amenaça més gran per a determinats col·lectius, empreses o organitzacions socials, més difícil és que sigui acceptat. Canvis importants 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �en la legislació laboral, en les pensions o en l’accés a la sanitat pública fan por a la gent que espera que la política els doni, en primer lloc, seguretat. Les persones tenen dificultats per adaptar-se a un elevat nombre de canvis que de forma simultània afectin a les seves vides. Per això, els líders han de calibrar bé quant de canvi poden acceptar els afectats (Heifetz i Linsky 2011). Els líders també poden intentar mostrar què suposa el canvi, avançar el futur, fer visibles el beneficis per les persones, la societat o el país per tal d’alleugerir les resistències al canvi. Una altra qüestió relacionada amb l’anterior fa referència a la capacitat dels líders per absorbir les crítiques, el malestar de la gent, els atacs dels seus seguidors o dels opositors (Heifetz i Linsky 2011). Enmig de la crítica més aferrissada, els líders han de saber estar i mantenir-se en la seva posició. És el que ha fet Obama amb la reforma sanitària. Si bé podria haver frustrat alguns dels seus seguidors que voldrien que hagués anat més lluny, s’ha mostrat conciliador i ha buscat establir ponts amb aquells que li negaven el seu suport independentment del contingut de les seves propostes. Sense mostrar una actitud defensiva que hauria alimentat els atacs, ha tingut l’habilitat d’anar sortejant els problemes fins a veure com la seva reforma s’anava consolidant. Tots aquests aspectes tenen a veure amb la capacitat per gestionar el conflicte que, en últim terme, és consubstancial a la política. En la visió de Heifetz i Lipsky (2011), gestionar el conflicte implica també la capacitat per situar una qüestió sobre la que hi ha un desacord en el centre de l’atenció. Es parla en aquest sentit de “regular la temperatura” ja sigui augmentant-la per tal que els actors implicats sentin quina és la seva responsabilitat i facin alguna cosa, o reduint-la quan la confrontació porta a un punt que no permet a les parts progressar en la millora del problema. En alguns casos els líders poden intentar que la disputa no recaigui completament sobre les seves espatlles de manera que siguin els afectats els que hagin de trobar la solució. Més habitualment, els líders se senten temptats d’intervenir, si és possible de forma ràpida i quirúrgica, malgrat això els situa enmig del conflicte amb el risc que suposa de ser identificats amb el problema i convertir-se en destinataris de l’enuig dels que se senten maltractats. Com s’explica en el documental “L’últim partit. 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya” de Jordi Marco (2014), quan feia poc que entrenava el segon equip del Barça, Guardiola va tenir un problema d’indisciplina de dos dels millors jugadors del seu equip. Li va preguntar al seu amic i ex entrenador Johan Cruyff què havia de fer i aquest li va recomanar deixar-los a la grada sense jugar malgrat pogués perdre el partit. En una situació més compromesa, Phil Jackson, aleshores entrenador dels Bulls de Chicago va decidir que eren els jugadors que havien de trobar la solució a un problema d’indisciplina. Concretament, just l’any després que Michael Jordan, el millor jugador de la història del bàsquet, s’hagués retirat, durant les finals de la conferència i amb menys d’un minut per acabar el partit que estava empatat, l‘entrenador va decidir en un temps mort que el jugador que tiraria per guanyar el partit seria un jugador europeu i no el que estava considerat com el millor jugador de l’equip i successor de Jordan. Aquest jugador es va negar a sortir al camp i l’entrenador hi va posar el seu sisè home que era un excel·lent passador. La jugada li va sortir bé a l’entrenador que quan va arribar al vestidor va dir als seus jugadors que deixava la resolució de la qüestió sobre les seves espatlles. 2.3. Els riscos del lideratge L’altra cara del compromís, la voluntat de millora i l’atreviment són els riscos que assumeixen els líders i les conseqüències que se’n poden derivar en forma d’atacs. Heifetz i Lipsky (2011) parteixen de la idea que el primer que la gent espera dels polítics o dels directius públics és que facin servir la seva autoritat i el seu coneixement per trobar les respostes adequades a les situacions complexes. Molts ciutadans s’esperen que siguin els líders els que trobin les solucions per tal de no veure’s obligats a prendre partit entre opcions que sovint els confonen o incomoden. 7 �Com més gran és el canvi que s’ha de fer en una empresa, en un partit polític, en una ciutat o en un país, més risc suposa per a les persones i més esforç d’aprenentatge els exigeix. Per això els canvis més grans generen més resistència. Quan els líders impulsen el canvi experimentant, fent proves, descobrint noves maneres de procedir i ampliant el repertori d’actuacions conegudes generen conflicte, inestabilitat o risc i poden acabar trencant les expectatives que la gent tenia dipositades en ells. El mateix pot passar si un líder s’arrisca a superar l’autoritat que li és reconeguda buscant solucions a problemes complexos donat que posa en perill la seva credibilitat. D’acord amb aquest mateix argument, l’actuació d’un líder que generi un nivell de risc superior al que la gent pugui absorbir pot provocar la seva crítica, marginació, exclusió o fins i tot assassinat (Heifetz i Linsky 2011). En alguns casos extrems, alguns líders polítics i socials que han dedicat la seva vida a posar de relleu les contradiccions entre els valors que se suposa que defensa la societat en la qual viuen i el comportament de les seves institucions o dels seus ciutadans han estat assassinats com va ser el cas de King als Estats Units, Ghandi a l’Índia o Rabin a Israel. Més sovint, veiem com els líders polítics amb una agenda de canvi ambiciosa són objecte d’atacs, no només pels seus opositors ideològics sinó també pels seus aliats quan consideren que la seva agenda de canvi suposa posar en perill allò que tenien i no volen perdre. Més enllà de la crítica per les polítiques que pretenen portar a terme, sovint els líders són desacreditats i els seus crítics es basen en qüestions personals abans que en qüestions de fons. L’atac personal busca distreure al líder de la seva agenda de canvi posant de relleu les seves vulnerabilitats. Un aspecte particularment interessant són els atacs per part dels seus aliats, de les persones i llocs que, d’entrada, menys s’esperaria el mateix líder (Heifetz i Linsky 2011). Quan un líder intenta generar un canvi significatiu en la seva comunitat local, en la seva organització o país necessitarà que “els seus” l’acompanyin i li donin suport. Un dels principals problemes és la gestió de la frustració dels seguidors que li donarien suport però al mateix temps volen limitar el sacrifici. Aquesta és probablement la situació amb què es va trobar el President espanyol José Luís Rodríguez Zapatero a qui els seus seguidors cridaven “no nos falles” quan va ser elegit i que, abans d’acabar el seu mandat, es va sentir obligat a calmar els mercats del deute internacional introduint una modificació “exprés” a la Constitució. Frustrar als seus propis seguidors crea una gran tensió amb el líder i el fa vulnerable. Per a qualsevol persona resulta molt més fàcil cedir al que demanen els seguidors per seguir mantenint el seu suport i estima que no haver de fer quelcom que aquests vegin com una traïció. En resum, els líders polítics, empresarials i socials són persones que volen canviar les coses per millorar. És lògic que tinguin ambició de poder, que vulguin ser importants i que confiïn que el partit, la ciutat, l’empresa o l’organització social anirà millor si ells o elles tenen el control sobre la situació. El lideratge requereix d’aquesta ambició però els líders no poden fer les coses tot sols. Com s’ha dit tantes vegades, l’adopció del rol de “guerrer solitari” no és la millor recepta. Al contrari, els líders precisen treballar amb altres ja siguin els seus aliats, els afectats o fins i tot opositors. Els líders han d’entendre quines són les preocupacions dels seus aliats i en quina mesura estan afectats pel problema aquells que se senten afectats. Amb uns i altres i amb els seus opositors, els líders han de calibrar fins on poden anar, amb quin ritme temporal i si poden controlar el conflicte, el que sovint exigeix aguantar i absorbir crítiques que, quan es tornen virulentes, se solen dirigir a la persona si bé, en realitat, es dirigeixen al seu rol d’impulsor del canvi. 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �3. Pasqual Maragall com a líder P asqual Maragall (PM) és conegut internacionalment per ser l’alcalde que va transformar Barcelona, l’alcalde que canviant la cara de la ciutat va aconseguir transformar la seva activitat econòmica i consolidar el seu posicionament internacional. L’autoritat personal, credibilitat i poder que li va donar la seva gestió de la ciutat li va permetre després intentar repetir l’operació amb Catalunya, si bé va comptar amb menys temps en el càrrec de President de la Generalitat (tres anys) que en el càrrec d’Alcalde de Barcelona (quinze anys), per assolir una transformació substantiva de les polítiques de la Generalitat i de Catalunya. Entre una posició i l’altra PM també va intentar canviar el partit polític al qual pertanyia des de la seva fundació, que va presidir set anys i que volia convertir en un partit molt més obert en la línia d’un partit demòcrata europeu. En la segona part d’aquest paper no ens plantegem cobrir de forma exhaustiva l’experiència de PM com a Alcalde de Barcelona, President català i líder de partit sinó que tan sols volem il·lustrar la seva manera de treballar al front de la ciutat, el país i el partit per aprendre de la seva experiència com a líder polític i gestor estratègic. Si Kotter (1990) es pregunta què fan els líders, nosaltres ens preguntem què fa PM. En el cas de PM es tracta d’un lideratge polític i social però també té una vessant de lideratge organitzatiu en la mesura que PM també va gestionar el canvi en les institucions que va presidir. En la mesura que la seva experiència com a Alcalde és més dilatada en el temps ens ha estat més útil per l’observació de PM com a líder. 3.1. La visió de Pasqual Maragall Quan hem parlat amb les persones que van treballar al seu costat durant molts anys, la imatge de PM és clarament la d’un líder més que la d’un gestor. El veuen com una persona intuïtiva, atrevida i a vegades genial. Al mateix temps, però, de les nostres entrevistes emergeix una persona cerebral, sistemàtica i conscient de la necessitat de comptar amb un entorn ordenat que li permeti avançar en els seus projectes i que li deixi temps per a pensar. L’evidència que hem pogut recollir ens indica que PM no partia d’un model molt definit en acceptar les diverses responsabilitats que va anar assumint al llarg de la seva llarga carrera política, sinó que més aviat tenia idees, intuïcions i preocupacions sobre cap on havia d’anar la ciutat, el país o els partits polítics. I a partir d’aquestes idees va anar construint un discurs i desenvolupant una agenda que, particularment en la seva fase d’alcalde, va arribar a tenir la sensació que l’havia portat a terme, que havia assolit allò que pretenia i podia tancar una etapa per assumir un nou repte. Les idees base de PM dibuixaven una ciutat oberta a Europa i al món, econòmicament pròspera, participativa i descentralitzada. En primer lloc, PM reivindicava la visió metropolitana de Barcelona en línia amb altres grans conurbacions urbanes europees i que més endavant va connectar amb la idea de regió europea quan a la UE encara no hi havia una política en aquest sentit. Per a PM Europa era un continent de ciutats i la construcció europea s’havia de fer a partir de xarxes de ciutats. ‘He dit amb freqüència que no es pot imaginar Europa sense les ciutats i les regions. Europa és un sistema de ciutats...’ (Maragall, 1992). Barcelona havia d’influir en les institucions europees i havia d’aportar a la generació de noves polítiques urbanes. PM defensava una visió de Barcelona com una ciutat que havia d’estar en primera línia europea al costat de ciutats com Àmsterdam, Milà o Munic i entenia que Barcelona podia esdevenir un “model” de ciutat exportable. El model es fonamentava en la gestió de l’espai públic i en l’equilibri 9 �entre els usos residencials, la presència d’institucions públiques i la iniciativa privada. Aquesta visió de Barcelona casava amb la idea d’una economia local globalitzada i internacionalitzada, vinculada als principals centres de decisió a través d’un sistema de transport, port i aeroport, que connectés la ciutat amb les capitals europees però també amb Amèrica i Àsia. Una Barcelona que pogués ser definida com a centre creador d’empreses. També era una ciutat que, capitalitzant l’experiència que havia guanyat amb el desenvolupament de productes i serveis, podia difondre el seu model a altres ciutats del món que estaven interessades en replicar alguns dels processos que s’havien impulsat a Barcelona. Des del primer moment, PM va impulsar un nou rol per a l’Ajuntament. La ciutat havia de tenir la capacitat per intervenir en l’economia contribuint a la creació d’empreses estratègiques pel desenvolupament econòmic en sectors clau com les telecomunicacions, el transport o la innovació i el coneixement. En el mateix sentit, PM pensava que, des de les administracions públiques, es podia trencar el pessimisme empresarial en moments de crisi econòmica. Per altra banda, des de la perspectiva de la regeneració democràtica del poder local, Barcelona havia de transformar-se en una ciutat cívica i descentralitzada. La ciutat va traslladar serveis als barris, va invertir en equipaments i va promocionar diferents centres amb vida pròpia de manera que els serveis municipals en els districtes contribuïssin a mantenir la sensibilitat pels problemes socials en base al coneixement i la proximitat. Algunes de les idees de PM respecte al futur de Barcelona estaven molt relacionades amb un conjunt de reflexions més amplies sobre les relacions entre Catalunya i Espanya o sobre com havien d’evolucionar la manera de fer política i, particularment, els partits polítics. Entre aquestes altres idees que porten la marca de PM és interessant assenyalar la visió d’una Espanya plural sobre la base d’un federalisme cultural i asimètric. PM pensava que la reforma de l’Estatut podia ser la via per reformar la Constitució espanyola de forma que recollís el principi federal d’unió voluntària dels pobles d’Espanya en una hipotètica federació espanyola. Aquesta evolució del sistema autonòmic hauria de permetre frenar les temptacions secessionistes i facilitar el reconeixement nacional de Catalunya. En el mateix sentit, PM defensava unes relacions més igualitàries entre els poders públics espanyols i una Catalunya amb major capacitat decisòria en els afers comuns de l’estat espanyol. A diferència del nacionalisme tradicional, PM tenia una visió intervencionista, fins i tot regeneracionista, sobre el paper de Catalunya en la reforma d’Espanya sobre la base de la lleialtat institucional. Novament, avançant-se al seu temps, va poder constatar com la política estava canviant i com, davant de la desafecció creixent dels ciutadans, calia buscar noves formes de respondre als reptes que estava plantejant la societat on s’estaven coent noves demandes i sorgien noves dinàmiques. En particular, els partits havien de ser més oberts, més transparents i democràtics. La “partitocràcia” i les dificultats dels partits per canviar contribuïa a desacreditar les institucions i la política. Per això, era necessari obrir les candidatures electorals a professionals no militants en els partits. La implicació de persones independents amb experiència diversa, ja fos en el sector empresarial, social o en la política fora dels partits, era necessària per renovar la política institucional però també per incorporar els coneixements i l’experiència professional d’aquestes persones. En aquesta línia, dels 50 diputats que van sortir elegits en la seva llista electoral l’any 1999, 15 eren independents. 1 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �3.2. La manera d’actuar de Pasqual Maragall i la creació de xarxes En el cas de PM, gran part de la seva gestió va estar molt marcada per la preparació de la candidatura als Jocs Olímpics (1982-1986), l’organització dels Jocs com a President del Comitè Organitzador (1986-1992) i pel mateix èxit dels jocs que la revista Sports Illustrated va qualificar de “pure gold”. Els Jocs Olímpics de 1992 van ser un projecte integral de ciutat i PM va saber aprofitar el consens generat des de la preparació de la candidatura per construir una xarxa de relacions personals en tots els nivells (Barcelona, Catalunya, Madrid, Europa i món) que no deixaria d’alimentar i ampliar. Aquí podem emfatitzar dos aspectes fonamentals. En primer lloc, PM no va voler deixar el projecte dels Jocs sota el control de la iniciativa privada però sí que va obrir el projecte al sector privat, el que li va servir per iniciar una política de partnerships públic-privat (inicialment amb la Vila olímpica, el pla d’hotels, la torre de comunicacions) que l’Ajuntament ha continuat fins avui. PM va crear un veritable equip d’empresaris que no només van estar disposats a participar en l’organització dels Jocs – en alguns casos deixant la seves feines més lucratives en el sector privat – sinó que després el van acompanyar en la seva funció de promoció internacional de Barcelona. Junt amb empresaris del sector va crear, per exemple, Turisme de Barcelona just després dels Jocs. En segon lloc, PM va saber aprofitar les bones relacions amb el govern central de Felipe González i Alfonso Guerra, que tenien un veritable interès en què els esdeveniments de l’any 92 fossin un èxit internacional. L’administració central va ajudar a l’Ajuntament de Barcelona i a molts altres ajuntaments a reduir el dèficit heretat i a sanejar la seves finances per poder fer un salt endavant. Amb l’entrada d’Espanya a la CCE / UE a més, Barcelona va entrar en la lògica dels fons europeus i va poder finançar la renovació dels seus barris més degradats ja fos Ciutat Vella o barris menys centrals com els del districte de Nou Barris. El gran repte per a PM va ser el moment posterior als jocs olímpics coincidint amb la crisi econòmica de l’any 1993. PM estava convençut de poder trencar el pessimisme empresarial des de la ciutat. Sobre la base de l’experiència que li havia funcionat pels jocs, PM va aprofundir en la creació de xarxes de natura força diversa. PM va crear una associació públic-privada a la qual va encarregar el primer pla estratègic de Barcelona. La idea era que l’associació Pla Estratègic de Barcelona, externa a l’Ajuntament, generés consens sobre els projectes que necessitava la ciutat i actués com a lobby de pressió. En el consell general hi havia representades més de 200 institucions. Si bé l’executiva estava presidida pel seu tinent d’Alcalde d’economia a l’Ajuntament, PM assistia a les reunions i això arrossegava a altres persones importants del món econòmic i social (punt que es desenvolupa en la secció 4). En relació a la internacionalització de la ciutat, el mètode de PM va ser el mateix: establir relacions de col·laboració amb ciutats i ens territorials que poguessin compartir uns interessos i una visió comuna. En aquest sentit, el primer pla de Barcelona plantejava en la seva primera línia estratègica configurar Barcelona com un dels centres direccionals de la macro regió europea mitjançant la inserció de Barcelona a la xarxa d’eurociutats i d’aglomeracions metropolitanes de tot el món. L’any 1986 PM va participar a la primera reunió d’un grup de sis ciutats europees (Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam). Tres anys després, en la seva segona reunió a Barcelona, es va crear Eurocities com a xarxa de “segones” ciutats dedicada a desenvolupar un model urbà europeu. A partir de l’impuls inicial, Eurocities va créixer molt pel que fa al nombre de membres i va desenvolupar diversos àmbits de cooperació tècnica. De la mateixa manera, aprofitant que a Palma i a València els primers alcaldes van ser socialistes i que PM tenia una bona relació personal tant amb els alcaldes d’aquestes ciutats com amb alguns alcaldes socialistes francesos, va impulsar la seva idea 1 1 �de regió europea entorn de la ciutat de Barcelona, una regió d’uns 15 milions d’habitants que agrupava el País Valencià, les illes Balears, l’Aragó, les regions franceses de Midi-Pyrénnés i LanguedocRoussillon a partir del desenvolupament de relacions institucionals. PM també va impulsar la idea d’una Euroregió Mediterrània durant el seu mandat com a President de la Generalitat. Aprofitant una vegada més les seves bones relacions amb els altres presidents regionals, a l’octubre de 2004, es va constituir l’Euroregió Pirineus Mediterrània amb l’objectiu de crear al nord-oest de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la integració social i econòmica. A partir dels coneixements acumulats en gestió pública, el desenvolupament de l’anomenat “model Barcelona” de ciutat i l’èxit dels primers plans estratègics de Barcelona com a fòrum de discussió i reflexió estratègica, Barcelona va començar a ser interessant per líders polítics emergents que es presentaven a les eleccions locals de les seves ciutats. Els actuals Presidents de Turquia (Erdogan) i Uruguai (Tabaré Vázquez) o l’exalcalde de Roma (Rutelli) van visitar Barcelona en diverses ocasions, sovint acompanyats del seu staff tècnic. Aquest interès per Barcelona es va traduir en altres xarxes de ciutats més enllà del marc europeu. En el marc de l’associació mundial de ciutats i de les Nacions Unides es va crear el Centro Iberoaméricano de Desarrollo Estratégico Urbano amb seu a Barcelona. Orientat a la ribera sud del Mediterrani, Barcelona va participar en la creació de la xarxa de ciutats Medcities que suposava estendre el model de les Eurocities a les ciutats del nord d’Àfrica. Si bé algunes xarxes tenien per finalitat crear massa crítica entorn de Barcelona com a centre d’una regió econòmica europea de 15 milions d’habitants, PM també buscava elements intangibles com els d’enfortir els vincles personals i institucionals, atreure talent i aprendre de l’experiència i de l’intercanvi amb les altres ciutats. Les xarxes es van consolidar sobre la base de la cooperació tècnica però en el moment de la seva creació van dominar els elements de natura política, institucional i, en bona part, personal. 3.3. La gestió del conflicte i la gestió del temps en Pasqual Maragall Tota la gestió de PM, com a Alcalde i com a President de la Generalitat, es va caracteritzar per la seva ambició i per no defugir el risc. Com a Alcalde, PM va patir importants enfrontaments derivats de la seva tendència a avançar-se i a ocupar l’espai que altres entenien que no era el seu terreny. Un dels conflictes més importants es va produir en la seva primera etapa com a Alcalde amb el creixement i impuls de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) en un moment en què la Generalitat de Catalunya tot just s’estava construint. De la mateixa manera que Margaret Thatcher va eliminar el “Greater London”, Jordi Pujol va eliminar la CMB que era percebuda com un bastió d’influència socialista sota el control de l’Ajuntament de Barcelona i des de la resta d’ajuntaments d’esquerres de la conurbació urbana de Barcelona. També en l’etapa prèvia de preparació dels jocs olímpics, PM es va trobar amb l’oposició d’alguns empresaris quan aquests entenien que estava superant els límits propis del sector públic. Com a President de la Generalitat, PM va creure que de la mateixa manera que havia transformat Barcelona podia transformar les relacions entre Espanya i Catalunya. La seva estratègia per ampliar l’autogovern a Catalunya perseguia, al mateix temps, trobar una sortida al problema de l’ organització política de l’Estat tot deixant enrere el conflicte entre Espanya i Catalunya. La seva gestió, però, va estar molt condicionada pels problemes amb el seu partit a Catalunya (PSC) i amb el partit amb el que estaven federats a nivell espanyol (PSOE). Abans de ser candidat a la Presidència de Catalunya, PM va tenir importants enfrontaments amb el seu partit per la seva excessiva independència de criteri i per la seva voluntat decidida d’obrir la 1 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �seva candidatura a persones externes al partit. El conflicte es va mantenir mentre va ser president del partit i President de la Generalitat fins al punt en què va ser obligat a renunciar quan el partit va rebutjar la renovació de la seva candidatura. Una altra dimensió d’aquesta confrontació dins el partit es va produir amb el PSOE com a conseqüència del cas Carod-Rovira (quan el líder d’ERC, conseller primer i President en funcions de la Generalitat va viatjar en secret a Perpinyà per reunir-se amb representants d’ETA) i del llarg procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’elevada conflictivitat entre Catalunya i Madrid alimentada pels mitjans de comunicació van situar la reforma catalana en el centre del debat polític espanyol i va contribuir a desgastar la imatge de PM i del seu govern. Rodríguez Zapatero, a qui Maragall havia donat els vots necessaris per a poder ser líder del PSOE, va anar canviant la seva posició respecte PM per por de perdre vots entre l’electorat espanyol i per la pressió dels barons territorials del PSOE contraris a les concessions que pogués fer l’Estat a Catalunya (Vallès 2008). Aquest canvi en Rodríguez Zapatero seria especialment destacat per l’esposa de PM quan va deixar de militar en el partit. Com a conseqüència d’aquests conflictes PM va ser objecte d’una notable bel·ligerància per part de l’oposició a Catalunya i dels mitjans de comunicació afins però també per part de l’oposició política espanyola, des de dins i des de fora del seu partit. Els atacs es van dirigir contra la seva persona a qui s’acusava d’imprudent, incongruent o fins i tot d’extravagant. Es van fer populars les “maragallades” com si PM tingués estirabots que no venien al cas com el dia que en ple debat del Parlament de Catalunya va afirmar que el problema del principal partit de l’oposició era el 3% que cobrava de les grans empreses de construcció. Però com va gestionar aquests conflictes? En quina mesura la seva reacció va ser pròpia d’un líder? PM sabia que es posava a tir dins el seu partit però que només provocant la confrontació era possible que aquells que havien de canviar assumissin les seves responsabilitats. En aquest sentit PM buscava la maduració d’un tema que a ell li preocupava i que altres líders del partit no van captar de la mateixa manera. El mateix procés s’havia produït els anys 1996 i 1997, quan fruit de l’enèssim enfrontament amb el partit, va acceptar la derrota i va marxar un any a Roma on va passar un any sabàtic fins que el van anar a buscar per presentar-se a les eleccions catalanes. Com a President de la Generalitat va absorbir les crítiques que venien tant de Catalunya com de la resta d’Espanya. En aquest cas va intentar preservar al seu executiu de les crítiques. PM tenia una agenda de govern i tenia clars els seus objectius sectorials. Havia posat en marxa la reforma de l’Estatut però el nou projecte s’havia de debatre en el Parlament i, com expliquen alguns dels seus col·laboradors (Vallès 2008), de forma deliberada va intentar apartar a l’executiu d’aquesta qüestió. Les discrepàncies i els conflictes entorn el projecte d’Estatut i les relacions Catalunya-Espanya foren però la part més divulgada de l’acció del seu govern durant els seus tres anys d’existència i la seva gestió com a President va quedar per sempre més vinculada a aquesta qüestió. Malgrat que el projecte d’Estatut va ser aprovat pel Parlament espanyol i pel poble català en referèndum, una bona part del seu articulat va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, el que provocaria major conflictivitat entre Catalunya i Espanya i l’impuls de l’independentisme català, fins aleshores minoritari. PM va aguantar els atacs i no va caure en un discurs victimista ni defensiu en el nivell més personal. Una altra qüestió és si PM no es va precipitar en impulsar la reforma de l’Estatut d’Autonomia durant el seu primer mandat. Hauria pogut impulsar una reforma del sistema de finançament o podria haver buscat acords per projectes concrets com va fer quan va preparar els Jocs Olímpics. PM i el 1 3 �seu govern de coalició en el qual hi participaven ERC, més radicals en la dimensió autogovern, i ICV, més radicals en la dimensió ideològica, van optar per elaborar un nou Estatut i negociar la seva aprovació amb el govern central, però aquest projecte va acabar per acaparar tota l’atenció i treure visibilitat a l’acció de l’executiu del President Maragall. 1 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �4. El cas del pla estratègic E ntre totes les accions en què es manifesta l’exercici del lideratge per PM aprofundim en aquest apartat en una d’elles: l’impuls del pla estratègic de Barcelona. Hem triat aquest cas perquè ens permet il·lustrar alguns dels trets destacats, com el fet que PM no partia d’una visió tancada sinó que la va anar construint i que ho va fer amb aliats que d’entrada se situarien en molts casos en la seva oposició. La planificació estratègica urbana constitueix avui una pràctica comuna en els processos de transformació de contextos urbans de tot el món (Fernández Güell, 2007). El plantejament estratègic, a diferència de la planificació urbana tradicional i de la programació econòmica, es caracteritza per ser més integral i més orientat a la transformació de l’entorn socioeconòmic de la ciutat més enllà de la regulació del sòl (Santacana, 2000). Es tracta d’un procés que genera una reflexió sobre com la ciutat hauria de ser en el mitjà i llarg termini tenint en compte les preferències i necessitats dels seus ciutadans. Aquesta pràctica no era tan estesa quan PM va decidir impulsar el que seria el primer pla estratègic de la ciutat de Barcelona, el primer de l’estat, l’any 1987. Aleshores, el plantejament estratègic urbà es trobava en els seus inicis sent Sant Francisco la primera gran ciutat que es va dotar d’un pla estratègic urbà l’any 1984. Des dels anys 80, a l’àrea de Barcelona s’han succeït diversos plans estratègics que, amb el anys, han estat traslladats des del nivell municipal al nivell metropolità (Taula 1). Si bé la dimensió metropolitana era ja present en el primer Pla Econòmic i Social de Barcelona (1990) on s’inclou una mesura (2.14) que reivindica el reconeixement institucional de la realitat social, econòmica i urbanística de l’àrea metropolitana de Barcelona, el pla no va passar a ser metropolità fins el 2003 i no va ser fins el 2010 que es va definir a partir d’un nou model de governança d’acord amb la Llei 31/2010 que atorgava a l’AMB la competència de “promoure un pla estratègic metropolità que, amb la participació dels agents econòmics, socials i institucionals, afavoreixi la modernització, la recerca i la innovació”. El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona presentat el 2 de novembre del 2010 com a resultat del treball conjunt de més de 650 experts de diferents àmbits, constitueix, avui, el marc de referència per al desenvolupament de la ciutat de Barcelona fins al 2020. A causa de les tensions polítiques entre ens locals i el govern autonòmic durant els primers vint anys del període democràtic a l’àrea metropolitana de Barcelona, resulta difícil interpretar si el canvi d’escala territorial respon a la necessària adaptació a les pressions de la globalització o als renovats equilibris polítics locals. Però en qualsevol cas aquest és un instrument amb el qual compten Barcelona i l’àrea metropolitana i que com va assenyalar Santacana (2000) suposa un procés obert el 1988 que encara no s’ha tancat. 4.1. La reforma interna de l’administració Primer com a tinent d’alcalde de l’equip liderat per Narcís Serra i després com a Alcalde, PM es va ocupar del procés de modernització de l’administració local amb l’objectiu de transformar l’Ajuntament en una eina que estigués a l’alçada de les ‘noves’ necessitats de la població. A principis dels anys vuitanta, PM tenia la convicció que, per respondre adequadament a les demandes de la ciutadania, la maquinària local havia de millorar en representativitat democràtica i en eficiència. Des del punt de vista organitzatiu, PM va treballar en tres fronts. En primer lloc, va apostar per la mecanització del treball i la racionalització dels horaris, el que li va permetre reduir males pràctiques 1 5 �com l’absentisme i recuperar en eficiència. En segon lloc, va simplificar les categories laborals que limitaven el marge de maniobra dels gestors de recursos humans atès que era pràcticament impossible moure a un funcionari per traslladar-lo a un altre lloc sense afectar la seva qualificació laboral i al seu sou (Juliana, 1987). En tercer lloc, es va proposar convèncer a tots els actors polítics de la necessitat d’un nou marc legal que pogués acollir els canvis que es proposava fer. Aquest últim aspecte va provocar un important enfrontament entre els principals partits polítics i no va ser fins 1997 quan Barcelona va veure aprovada la seva Carta Municipal2. 4.2. El pla estratègic com a eina de canvi Quan el 1987 PM va fer públiques les seves intencions de començar un procés compartit de planificació es trobava en el seu segon mandat com a alcalde de Barcelona. Superada la reforma administrativa interna i en plena preparació dels Jocs, PM es va començar a plantejar quines havien de ser les línies de desenvolupament de la ciutat per als anys posteriors als Jocs Olímpics. Com ja s’ha comentat, la sintonia amb els líders socialistes espanyols va permetre sanejar les finances locals i impulsar noves polítiques. En aquests primers anys, PM havia optat perquè l’Ajuntament de Barcelona jugués un paper actiu en la promoció econòmica de la ciutat el que no deixava de ser una novetat i no deixava de ser vist amb recel per part de les elits empresarials. En aquell moment en què se solapaven els processos dels Jocs Olímpics i la intenció d’iniciar el primer pla estratègic, PM ja va manifestar que “feia uns Jocs per a la ciutat” i que la ciutat havia de mirar més enllà dels Jocs utilitzant, en el seu cas, l’experiència olímpica com a palanca per a la consolidació de la ciutat post-olímpica. D’acord amb la seva manera de fer, PM es va anticipar llançant algunes idees sobre la Barcelona del futur amb la clara intenció de provocar i estimular el debat polític i social entre els actors de l’entorn ciutadà. Moltes de les idees que van començar a circular van ser després estructurades entorn el que es va conèixer com a “model Barcelona” (Acebillo, 1999, Bohigas, 1999; Maragall, 1999; Raventós, 1998; Santacana, 1999; Casellas, 2006). Taula 1: La planificació estratègica a Barcelona (1988 -2015) 1a fase (àmbit territorial: Barcelona ciutat) 1988 Constitució de l’Associació Pla Estratègic de Barcelona 1990 I Pla Estratègic de Barcelona 1992 Barcelona organitza els Jocs Olímpics 1994 II Pla Estratègic de Barcelona 1999 III Pla Estratègic de Barcelona 2a fase (àmbit territorial: àrea metropolitana de Barcelona) 2003 Primer Pla Estratègic Metropolità de Barcelona 2007 Revisió del Pla Estratègic Metropolità. Etapa 2006-2010 2008 Nou model de desenvolupament de l’àrea metropolitana de Barcelona 3a fase (institucionalització de l’Àrea Metropolitana) 2010 Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Visió 2020 Font: pàgina web de l’AMB 2 Aprovada pel Parlament de Catalunya, Llei 22/1998, de 30 de desembre, la Carta va atorgar a la ciutat de Barcelona un règim especial en matèria d’organització del govern municipal, participació i drets dels veïns i una sèrie de competències municipals: urbanisme, habitatge, infraestructures, transports urbans, mobilitat, telecomunicacions, salut pública i consum, serveis socials i seguretat ciutadana. 1 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �Un model de ciutat que en l’àmbit econòmic demanava un paper actiu dels poders públics locals i una relació estreta amb les forces empresarials de la ciutat, si bé alhora es fonamentava en un elevat grau de descentralització, de participació i consens. L’objectiu final era una ciutat moderna, europea, mediterrània i oberta. Com recorda un dels entrevistats, PM solia afirmar que “a Barcelona hi havien d’arribar avions des de tot el món.” No obstant això, PM no tenia una visió general sobre la Barcelona del futur, de quins haurien de ser els objectius concrets i quines les prioritats de les intervencions. D’aquí la voluntat d’obrir un procés de reflexió estratègica a tota la ciutat. Un procés que sortís de l’àmbit de l’Ajuntament implicant a les forces actives de l’entorn territorial, societat civil i món empresarial. En aquest sentit, el lideratge de PM no es va caracteritzar per tenir clara en la seva ment la visió de la Barcelona del 2000. Al contrari, PM no tenia un model perfectament definit. No obstant això, sí tenia clara la seva missió com a agent transformador, com a agent del canvi, justament perquè intuïa que la millor fórmula per trobar la visió de la Barcelona del futur era un procés de planificació compartida entre les forces del territori. 4.3. Els aliats i els opositors Tal com hem dit, en la seva personal forma d’exercir el lideratge, PM va apostar clarament per la creació de xarxes de persones i organitzacions que poguessin ser útils a la seva voluntat de canviar la ciutat i el seu govern. En l’àmbit de la gestió urbana estratègica, PM va tenir la mateixa actitud que es pot trobar en altres esferes de la seva acció política i que l’allunya molt dels criteris partisans. En aquest sentit, cal assenyalar la simpatia de PM per les candidatures independents en les llistes electorals i la seva propensió a formar aliances, tot i que algunes –segons els seus detractors– eren massa heterodoxes. A la recerca dels actors que poguessin estar interessats en formar part de la primera línia de la transformació de la ciutat, PM va jugar conscientment amb el delicat equilibri entre els interessos de la classe empresarial i les aspiracions de la ciutadania en general. Conscient que la modernització de la ciutat no podia dependre únicament ni dels Jocs ni de l’acció de l’Ajuntament, partint d’una visió plena de pragmatisme, va obrir la planificació estratègica al món privat que va entrar, d’aquesta manera, en el procés de disseny de la Barcelona del futur. PM va reconèixer sense embuts que, per dur a terme les transformacions urbanes desitjades, havia de guanyar-se la confiança de la classe mitjana i d’aquells sectors tradicionalment allunyats dels partits d’esquerres, com les elits empresarials locals. L’Ajuntament gaudia del suport de les associacions ciutadanes (en particular de barris que havien estat objecte de transformació) però necessitava ampliar els seus contactes amb els agents econòmics de la ciutat. La candidatura olímpica havia representat, als ulls dels empresaris, una important oportunitat d’inversions i alhora havia servit per garantir la predisposició cap a la col·laboració amb els poders públics d’una bona part dels promotors immobiliaris, hotelers i constructors. Aquest esquema es va reproduir més enllà dels Jocs i dels interessos més propers a aquest esdeveniment. El primer mecanisme formal de gestió que va donar suport, va garantir i va alimentar la confiança mútua entre l’Ajuntament, les empreses i la societat civil va ser la creació de l’Associació “Pla Estratègic de Barcelona”, la qual es va encarregar formalment del disseny del Pla. Aquesta va ser una de les principals novetats del Pla i va donar lloc a una estructura organitzativa àgil que, malgrat ser liderada per l’Ajuntament, se situava fora de l’organigrama local i era formalment independent. L’estructura organitzativa contemplava la presència del Consell General del Pla, el Comitè Executiu, l’Oficina de Coordinació i les comissions tècniques (temporals), sent aquestes últimes els fòrums en els quals més de 200 participants podien dividir-se en grups més restringits segons el projecte 1 7 �en qüestió. Presidit per l’alcalde, el Consell General era l’òrgan decisori de màxima participació institucional. En canvi, el Comitè Executiu –presidit per Francesc Raventós– funcionava com un veritable consell d’administració amb les tasques de direcció del procés de planificació, ordenació i racionalització executades en les comissions tècniques. Juntament amb l’Ajuntament de Barcelona formaven part del Comitè Executiu les deu institucions econòmiques i socials més representatives dels interessos horitzontals de la ciutat: la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia, Comissions Obreres, el Consorci de la Zona Franca, la Fira de Barcelona, Foment del Treball Nacional, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Port de Barcelona, la Unió General de Treballadors i la Universitat de Barcelona. El pla es va elaborar entre el maig de 1988 i el maig de 1990, quan va ser oficialment aprovat. En la seva primera revisió intermèdia de 1992, bona part de les mesures havien estat realitzades. En particular, el major grau de realització corresponia a aquelles mesures en què intervenien organismes públics. En establir una visió compartida de la realitat i del futur, el Pla havia contribuït a reduir les resistències pròpies de les propostes de canvi (Santacana, 1999). S’obria així el camí cap a la definició del II Pla Estratègic de Barcelona (1994-1999) l’objectiu del qual va ser consolidar el paper de la ciutat en l’espai regional mediterrani. El segon tret distintiu de l’acció de PM com a impulsor del plantejament estratègic a la ciutat de Barcelona va ser el de consolidar la participació activa de l’Ajuntament en la promoció econòmica de la ciutat sense renunciar a la contribució del capital privat. PM va oferir als seus aliats empresarials un model de cooperació mitjançant la fórmula dels partenariats públic-privats. La seva principal finalitat era combinar els recursos de l’administració pública amb la capacitat de gestió i de finançament del sector privat. La creació de consorcis, agències i veritables societats anònimes de participació mixta va suposar un marc eficaç per a la col·laboració entre sector públic local i sector privat. Malgrat certes resistències inicials, les elits empresarials van trobar interessants aquestes fórmules de cooperació ja que els hi donaven un cert control sobre els instruments d’ordenació del territori i de gestió urbanística a més de reduir els obstacles administratius i les traves burocràtiques dels seus plans d’inversions. El 1986 s’havia creat la primera agència pública amb estatut d’empresa privada, Vila Olímpica, SA (VOSA). Poc més tard, el 1988, es va crear Nova Icària, SA (NISA), participada en un 40% per l’Ajuntament (mitjançant VOSA) i en un 60% per capital privat (20% d’un fons d’inversió i 40% d’un grup d’empreses) (García, 1994). A partir de finals dels anys vuitanta, es varen crear nombroses societats privades municipals que, a mesura que van ser capaces d’atreure inversors privats, es van convertir en empreses públic-privades (Casellas, 2006 ). 4.4. Riscos i resistències Com hem vist més amunt, davant de problemes complexos, els ciutadans s’esperen que els polítics facin servir la seva autoritat i el seu coneixement per trobar solucions efectives. Els polítics més atrevits són els que accepten el desafiament i desenvolupen un rol transformador. No obstant això, cada canvi inclou un cert grau d’incertesa que, al seu torn, comporta riscos que poden alimentar resistències. Això implica que, en primer lloc, els costos polítics del lideratge són directament proporcionals a l’envergadura del canvi. En segon lloc, com més desconegut serà el destí del canvi, majors seran les resistències dels agents. Els canvis introduïts pel plantejament estratègic a la ciutat de Barcelona a mitjans dels anys vuitanta presentaven moltes incerteses ja que es tractava, en últim terme, de dissenyar una estratègia de desenvolupament urbà a llarg termini. No obstant les reconstruccions de l’anomenat “model 1 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �Barcelona” tendeixin a exaltar un suposat elevat nivell de consens, una anàlisi més atenta del context evidencia que, pel contrari, existien raons i actors suficients per oposar-se al canvi. En el pla polític, per exemple, la històrica rivalitat entre el govern conservador de la Generalitat de Catalunya i el govern socialista de l’Ajuntament alimentava contínues tensions polítiques que afectarien de manera seriosa el procés de transformació de Barcelona. En aquest sentit, es poden recordar dos episodis emblemàtics. En primer lloc, l’esmentada supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona per voluntat del President Jordi Pujol quan el 1987 va enviar el missatge que qualsevol plantejament estratègic es quedaria limitat al perímetre urbà de la ciutat. En segon lloc, diverses accions empreses per l’Ajuntament van ser recorregudes o criticades per membres del govern autonòmic. Aquest va ser el cas del Pla d’Hotels amb el qual l’Ajuntament es proposava incentivar la participació de la inversió privada en l’ampliació de l’oferta hotelera urbana. Immediatament després de l’aprovació del pla per part del consistori l’any 1989, el llavors Conseller de Política Territorial de la Generalitat, Joaquim Molins, anunciava que vetaria l’aprovació del pla qualificant-lo d’”irregular” i llunyà de les necessitats reals de la ciutat (El País, 1989.04.26). Seria justament aquesta dificultat d’arribar a acords entre les diferents administracions públiques un dels principals obstacles del primer pla (Borja 2004). Sobre l’escepticisme de la classe empresarial local pel que fa a la col·laboració amb els poders públics, ja hem comentat les raons més amunt. En alguns punts del procés estratègic de Barcelona, aquesta actitud es va transformar en una veritable confrontació oberta quan, per exemple en relació amb el Pla d’Hotels, molts inversors van veure a l’Ajuntament, més que com un aliat, com un possible competidor comercial. Segons algunes estimacions d’aquell moment, en cinquanta anys l’Ajuntament de Barcelona es podia transformar en el propietari de 1.547 habitacions d’alta gamma generades pel propi Pla (La Vanguardia, 1989.09.13). Des de la perspectiva dels empresaris del sector hoteler, aquesta xifra era excessivament alta per seguir veient a l’administració pública com a un soci estratègic. Finalment, pel que fa a les resistències de la ciutadania cap al procés de planificació estratègica i el canvi que això comportaria, val la pena recordar que el projecte olímpic generà un clima de consens social en ser presentat com una oportunitat irrepetible d’executar, en un curt període de temps, millores que repercutirien en benefici de la ciutadania en general. Si a això li afegim un context general d’optimisme difús (democratització, creixement econòmic, adhesió a la UE) és fàcil entendre l’elevat grau de suport popular. No obstant això, alguns grups socials es van mobilitzar en contra de projectes concrets de transformació urbana culpabilitzant l’Ajuntament d’afavorir els interessos dels grups econòmics a l’esquena de les necessitats socials de la ciutadania. Una campanya de 1987 tenia per lema “Aquí hi ha gana!” posant l’atenció sobre la marginació social a la Barcelona pre-olímpica que es presentava com l’aparador de la modernitat. Tot i la poca efectivitat de la campanya, aquesta i altres mobilitzacions varen crear oportunitats per reobrir el debat sobre els impactes socials de la transformació urbanística de Barcelona. Un debat que s’ha mantingut a la Barcelona post-olímpica quan, davant la consolidació de la iniciativa públic-privada per part de l’Ajuntament, diverses plataformes populars han reaccionat negativament davant de nous projectes urbanístics. 1 9 �5. Conclusions C rear una visió i estratègies per a una ciutat, per a un país o per a un partit polític suposa descriure la ciutat, el país o el partit en termes del que hauria d’esdevenir en el mig i llarg termini. Les visions i estratègies no han de ser innovadores en el sentit que no es coneguin o no s’hagin aplicat en altres indrets. El que és important és que siguin útils als ciutadans i als interessos que pretenen servir i que les persones claus s’impliquin i estiguin disposades a portar-les a terme. Per això és necessari que tant el líder com allò que comunica tinguin credibilitat. PM va aconseguir inspirar i mobilitzar a molta gent que no tenia valors, motius i preocupacions similars als seus. PM volia millorar les condicions de vida de la gent de la ciutat de Barcelona i en particular dels barris d’obrers i immigrants que coneixia per la seva militància clandestina en partits d’esquerra. Allò que distingeix a PM és que va ser capaç de gestionar la complexitat i liderar els canvis que necessitava la ciutat aconseguint una transformació radical i creant oportunitats econòmiques i valor públic pels seus ciutadans. PM també va mostrar una intel·ligència extraordinària en anticipar els canvis que necessitava la política i els partits polítics. L’evolució de la política espanyola i catalana, la crisi dels partits i la radicalització de les posicions nacionalistes a Espanya i Catalunya confirmen l’encert del seu diagnòstic i de la seva visió. PM es va avançar al seu temps en inventar-se estratègies i formes d’actuar en gestió pública que després han estat temes centrals. PM va desenvolupar la política de partenariat públic-privat abans que els gurús de la nova gestió pública la posessin de moda. PM va impulsar xarxes de ciutats i es va inventar una regió europea entorn de Barcelona abans que la UE hagués adoptat una política en aquest sentit. PM va incloure independents i va mobilitzar persones que compartien els seus valors i objectius polítics molt abans que els partits polítics en plena crisi econòmica i política vegin als independents com la seva taula de salvació en front els activistes de les noves formacions alternatives. PM també va ser un líder remarcable en la seva capacitat d’assumir riscos i d’aguantar les crítiques i els atacs personals. PM va aconseguir focalitzar l’atenció sobre alguns temes que podien generar una elevada conflictivitat però que entenia que les persones, empreses o governs implicats no podien deixar de tractar. Com a Alcalde va aconseguir que els seus opositors acceptessin el comportament proactiu de la seva administració saltant-se sovint els límits del que alguns entenien havia de fer una administració local. Com a líder de partit polític i President de la Generalitat, va impulsar la seva agenda de canvis però els resultats no van ser tots els que havia ambicionat. Un líder polític no és una persona amb sort ni a qui les coses li funcionen per art de màgia. Més aviat al contrari, són persones que tenen idees clares, que treballen de forma intel·ligent per aconseguir el que s’han proposat. Maragall va insistir molt (era conegut com la “gota malaia” entre els seus col·laboradors) i va assolir una bona part del que es va anar proposant. Fins i tot si hagués tingut menys èxit hauria estat un líder extraordinari pels seus valors, per la seva actitud i comportament i per la forma en que va plantejar els reptes i assumir els riscos que se’n derivaven. A través del cas del pla estratègic de Barcelona es pot veure la manera com PM utilitza una eina de gestió per canviar la manera de presentar, dissenyar i implementar algunes polítiques públiques locals a Barcelona. Aquesta experiència va contribuir a dotar a la ciutat d’una cultura participativa, una cultura que s’ha mantingut fins als nostres dies. També va servir per configurar un llenguatge comú i una manera d’actuar entre tots els agents socials i econòmics de la ciutat i, finalment, va servir per establir una visió compartida del futur que va permetre temperar i reduir les resistències pròpies dels canvis. 2 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �PM va liderar aquests processos. Va ser el principal agent de la transformació, assumint els riscos, provocant i implicant als actors de la ciutat en les decisions sobre la direcció a prendre a més de gestionar i regular el conflicte que el canvi comportava. L’exercici del lideratge per PM té una bona part d’exercici relacional en la mesura que el seu èxit es basa en buscar la col·laboració en el procés de canvi urbà i alhora crear una certa consciència i responsabilitat entre els actors de la ciutat. En aquest sentit, PM regula la temperatura amb la seva acció de lideratge compartit, traslladant responsabilitats i compromisos als actors socials i econòmics de la ciutat que, d’aquesta manera, troben més difícil defugir l’acció col·lectiva. 2 1 �6. Referències Acebillo, L 1999 “El modelo Barcelona desde el punto de vista urbanístico”, en P. Maragall (ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 223248 Ballart, X. 2001. Innovación en la gestión pública y en la empresa privada. Madrid, Díaz de Santos Bohigas, O. 1999 “Valorización de la periferia y recuperación del centro” en P. Maragall (ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 199-214 Borja, 2004 “Barcelona y su urbanismo. Éxitos pasados, desafíos, presentes, oportunidades futuras” El Café de las Ciudades, 3-21 Bass, B.M. 1996. A New Paradigm of Leadership, An Inquiry into Transformational Leadership. Alexandria, VA: Army Research Institute Burns, J.M. 1978. Leadership. New York: Harper & Row Coutu, D. 2009. “Leadership Lessons from Abraham Lincoln. A Conversation with Historian Doris Kearns Goodwin” Harvard Business Review, April Fernandez Guell, J.M., 2007 “25 años de planificación estratégica de ciudades”, Ciudad y Territorio, Estudios Territoriales, XXXIX (154) Heifetz, Ronald. 1997. Liderazgo sin respuestas fáciles. Barcelona. Ediciones Paidós. Heifetz, R. i M. Linsky, 2011 Leadership on the Line. Staying Alive Through the Dangers Of Leading. Harvard Business School Press Juliana, E., 1987 “La reforma administrativa municipal de Barcelona. Entrevista a Pasqual Maragall”, CEUMT La Revista Municipal, Centre d’Estudis Urbanístics Municipals i Territorials de Barcelona. Barcelona, núm. 34: 5-10 Kotter, John P. 1983. “Lo que hacen los buenos directores generales”. HarvardDeusto Business Review. 3er.trim. Kotter, John P. 2001 “What Leaders really do”, Harvard Business Review, December Losada, C. 2007, “Liderar en l’àmbit públic” a Longo, F. i T. Ysa 2007 Els escenaris de la Gestió Pública al Segle XXI. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya. 30 Maragall, P, 1999, (ed.), Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, p. 223-248 Mintzberg, H., R. Simons, K. Basu 2002 “Beyond selfishness” Harvard Business Review, April Moore, Mark. 1998. Gestión estratégica y creación de valor en el sector público. Barcelona, Ediciones Paidós 2 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �Raventós, F, 1988 “Més d’una dècada de planificació estratègica de ciutats”. 10 anys de planificació estratègica a Barcelona (1988-1998). Barcelona: Associació Pla Estratègic Barcelona 2000, p. 17-28 Santacana, F., 2000, El planteamiento estratégico, Aula Barcelona Santacana F., 1999, La planificació estratègica urbana: l’experiència de Barcelona, en Maragall P., (ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona. Pla Economic i Social de Barcelona, 1990, I Pla Estratègic. Barcelona: Associació Pla Estratègic: Barcelona 2000 Vallès, J.M. 2008. Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Edicions 62: Barcelona 2 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica Creator An entity primarily responsible for making the resource Ballart, Xavier Noferini, Andrea Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Lideratge Maragall Mira, Pasqual, 1941- Planificació Description An account of the resource Número 1 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. Xavier Ballart i Andrea Noferini són els autors del primer working paper de la col·lecció Llegat PM. Sota el títol "Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica", Ballart i Noferini han volgut analitzar en aquest estudi el model de lideratge de Maragall al llarg de tota la seva carrera política al voltant de tres aspectes claus: compromís i voluntat de canvi, recerca d'aliats i creació de xarxes i gestió dels conflictes i del temps. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2015-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca http://78.47.125.110/files/original/23/1568/0000000795.pdf ff09b7c1656df00a649698b8135745b1 PDF Text Text 20 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 ENTREVISTA x PASQUAL MARAGALL, candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat DAVID AIROB Maragall, en el que ha sido su despacho durante los últimos cuatro años en el Parlament de Catalunya, donde tuvo lugar esta entrevista el pasado jueves “Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC” JORDI BARBETA JAUME V. AROCA Barcelona E l Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) proclama hoy por segunda vez a Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) como su candidato a la presidencia de la Generalitat. Han pasado casi cuatro años desde aquella victoria/derrota por los pelos. A diferencia de entonces, Maragall es ahora presidente del PSC y asegura haber madurado en este tiempo. Para evitar triunfalismos indeseables, se muestra comedido respecto a sus posibilidades de victoria, e insiste por encima de todo en la idea de cambio. “El pujolismo sin Pujol no es cambio, y si no hay cambio, nos estancaremos.” –¿El espíritu de su proclamación como candidato es ahora o nunca? –No. El espíritu es “Aquest any sí”. –¿Qué va a cambiar para ganar esta vez? –Presentaremos un programa mucho más maduro, con más mentalidad de gobierno. –El deseo de cambio parece lógicamente arraigado tras 23 años de gobierno Pujol. CiU propone un cambio generacional, ERC un cambio soberanista e ICV un cambio de izquierdas. ¿Qué tipo de cambio propone usted? –Bueno, aquí hay dos posibilidades: el pujolismo sin Pujol, que no es un cambio, y la capacidad de ilusionar al país con otra forma de gobernar. Si no hay cambio, nos estancaremos. –¿Qué quiere decir ilusionar al país? –Que volvamos a creer en nosotros mismos y no demos por hechos los límites que se han impuesto en los últimos años: la idea de que en España sólo hay tres nacionalismos, el español, el catalán y el vasco. Nosotros creemos que hay que ir más allá y revisar la base constitucional y estatutaria. –¿Y eso cómo se hace? –Hicimos la anterior campaña sobre la base de educación, educación y educación, y ahora añadimos el mapa, el de las infraestructuras que precisa el país, y una determinación más clara de las políticas sociales, de cohesión, de integración de los inmigrantes, de calidad de la escuela, de seguridad, lo que hemos estado trabajando en el gobierno alternativo durante estos cuatro años. –Un gobierno “en la sombra” en el que 8 de 12 consejeros tienen más de 50 años, y con alcaldes que han gobernado durante más de veinte años. ¿Esto es renovación? –Esto es experiencia, que es un valor enormemente positivo. Lo que nosotros pretendemos es llevar esta experiencia en el terreno municipal a la gobernación de Catalunya. –Visto el resultado de las últimas elecciones municipales eso parece algo arriesgado. –¡Que va, hombre! No tiene nada que ver. ¿Sabe qué población de Catalunya está gobernada por alcaldes socialistas? El 70%. ¿Y por alcaldes convergentes? El 17%. Los resultados no son precisamente malos. –Nadie previó que Joan Clos perdería cinco concejales en Barcelona. –Bueno, la seguridad de que Clos ganaría tuvo un cierto efecto similar a una primera vuelta EL CAMBIO “La gente pide cambio; el riesgo es que crean que el pujolismo sin Pujol lo es" ESPAÑA AUTONÓMICA “Catalunya será diferente aunque manden los hunos” LOS ACUERDOS DE CIU “Con los socialistas Pujol se entendió durante dos años, y con el PP, siete” de las elecciones francesas. De todos modos, el tema de las municipales ya ha pasado... –¿De las elecciones del Barça hace una lectura política? –Hombre, si por una vez no han sido políticas, dejémoslas así. –Algunos analistas sostienen que las municipales y las elecciones del Barça han puesto de manifiesto que algo está pasando en la sociedad pero no se sabe muy bien qué. –Lo que ocurre es que la gente quiere un cambio y el riesgo es que haya quien crea en un cambio que no lo es: el pujolismo sin Pujol. –Pujol ha señalado que el proyecto de CiU no se acaba con él, que va más allá. –Catalunya no es una monarquía hereditaria. –En la última sesión de control del Parlament todos los grupos hicieron una valoración elogiosa de Pujol excepto usted, que nunca le había escatimado elogios. –No se puede hacer balance de 23 años en dos minutos. Yo siempre he respetado a Pujol, “Madrid es una sociedad políticamente enferma” ¿Qué opina del escándalo de Madrid? –Madrid es una sociedad políticamente enferma. La resistencia al cambio político es superior a la de Catalunya. Madrid ha dejado de ser representativo de España, ha perdido el sentido de la realidad. Estamos ante una regresión. Por una parte, Aznar ha metido a la extrema derecha en la Constitución, pero si el precio es congelarla... ya dije en Madrid: cuatro años más de Aznar o su lenguaje y España explota. –¿Qué aconsejaría a Simancas? –No me voy a pronunciar. –El problema es del PSOE, ¿no? –No, el problema es Madrid. –¿Pero no deberían los socialistas hacer alguna autocrítica? –Ya la harán. –¿Usted prefiere que las elecciones de Madrid se hagan antes o después de las catalanas? –No tendrá un efecto profundo. –¿Qué opina de José Bono? –Ahora, es el gran triunfador. –¿Lo ve con un futuro importante en el PSOE? –¿Futuro? Presente. –Se ha especulado sobre la posibilidad de que asuma el liderazgo en el PSOE... –La figura de presente y de futuro del socialismo español es José Luis Rodríguez Zapatero. Es joven, es bueno, es buena persona, es inteligente y además republicano... –Bono dijo el otro día que siendo él socialista y su padre falangista no podía decirse que uno tuviera más exigencia ética que otro. –Fue todo un éxito de Felipe González y de Tierno pronunciar un discurso en nombre del socialismo que fuera inteligible para los neofalangistas. Y eso tuvo su mérito. –Pero Bono se refería a que ni todos los de derechas son malos, ni todos los de izquierdas, buenos... –Eso es evidente. La izquierda sirve cuando es capaz de convertir los valores en política, pero utilizar los valores como una banderita y nada más... eso no lleva a ninguna parte... �P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 pero él no ha respetado a los socialistas. Somos inútiles, vendidos a Madrid aunque luego resulta que los socialistas de Madrid son buenos, pero nosotros somos malos... Esto dibuja una concepción muy patrimonial que hace años ya no funciona. Y estos últimos cuatro años han sido los peores de Pujol. –¿Cómo lo habría hecho usted con mayoría absoluta de PP? –¿Y por qué no cambió de aliados en Catalunya? No tiene respuesta a esto. O sólo una: intentar salvar los muebles y garantizar el relevo. –La estrategia de CiU ha sido entenderse siempre con el Gobierno de Madrid. –Eso es mentira. Con los socialistas se entendió dos años y con el PP, siete. Pujol prefiere que en España gobierne el nacionalismo español y en Catalunya el nacionalismo catalán. Esto de que vengan los socialistas federales le preocupa, porque en el fondo es de derechas. Él sabe que la única posibilidad de cambio copernicano es que ganemos nosotros. –Esto del cambio copernicano ¿qué significa? –Un gobierno de Catalunya con más ambición. Este gobierno ha vivido sin un mapa de España y Catalunya en la cabeza. ¿Por qué? Porque las infraestructuras no son importantes para ellos. Su prioridad son las esencias, una cierta pureza intelectual y espiritual, la interpretación del pasado... Nosotros tenemos una idea física de la gobernación del país, ellos tienen una idea de Catalunya que no tiene forma, que no tiene dibujo, que no tiene mapa. –¿Cómo es su mapa? –Creo más en el mapa que en el federalismo. Creo en un aeropuerto transoceánico, un AVE que vaya a Bilabo y a Valencia... eso es lo importante y esto Pujol no lo ha entendido. –Esa idea de que hay que elegir entre cultura o infraestructuras, como si fueran opciones incompatibles, es una idea que formuló Ruiz-Gallardón. –No me hable de Gallardón. En Madrid hay 25 museos, uno de la ciudad y 24 del Estado. En Barcelona hay 24 de la ciudad y uno del Estado. Que me diga que él es mas listo que Pujol o que nosotros... Que le explique Clos las cuentas del transporte público de Madrid y Barcelona. Aunque claro, Pujol, todo esto ni lo ha tocado. Nunca se ha interesado por el metro. Nunca ha ido a Madrid a ver cómo se podía resolver. Lo suyo era la suficiencia financiera... los 500.000 millones del Gobierno. ¿Sabe cuánto le han dado este año? ¡30.000 millones¡ !Y no llegan! También han fracasado en esto. –Con los socialistas en Catalunya y el PP en Madrid, la Generalitat estaría gobernada por un partido adversario del Gobierno central. ¿Eso cómo se administra? –Se administra muy bien. Se lo diré más claro: en el 2005 podrá llevarse al Congreso un Estatut nuevo de Catalunya que tendrá mayoría y será aprobado. No habrá mayoría absoluta en Madrid. ¿Qué quiere decir esto? Que si ganamos nosotros, CiU, en Madrid, votará en función de los intereses de Catalunya. ¡Nos votará a nosotros! –Ésa no es la experiencia de Francesc Antich en Baleares. Él explica su derrota asegurando que el Gobierno de PP cortó la financiación y las inversiones en las islas para boicotear al Govern de Progrés. No es un testimonio que usted pueda utilizar en un spot electoral. –Lo que yo le digo es que el Gobierno español no podrá gobernar de esta manera. No tendrá fuerza suficiente porque no tendrá mayoría absoluta. Esa es mi previsión y en este escenario CiU no tendrá más remedio que votar en defensa de los intereses de Catalunya que allí, en Madrid, no son muy distintos de los que pueda tener el PSC. Por eso le digo que el Estatut puede aprobarse en el 2005. –Necesitará un grupo parlamentario propio para el PSC... –No lo excluyo, lo tuvimos y lo perdimos tras el golpe de Estado del 23-F. Nosotros no renunciamos, pero en el nuevo escenario que yo imagino no será tan necesario. Lo importante será convencer al PSOE. –Pujol tal vez no quiere tener como heredero a Maragall, pero ¿Maragall quiere ser el heredero de Pujol? –En algunas cosas sí, no sólo heredero, sino admirador y alumno. –¿Cuáles? –La pasión por Catalunya y el modo de expresarse. ¿Se han fijado en el catalán que habla Pujol? Es uno de los pocos que lo habla de forma creativa. No son cosas menores. –El argumento de CiU es que si en Catalunya no gobierna un partido nacionalista, será una comunidad autónoma más. –Catalunya necesita infraestructuras, unos servicios públicos que funcionen, un conocimiento real de lo que les sucede a las familias de este país. –¿Catalunya quiere ser diferente? LA VANGUARDIA 21 “Siempre ha gobernado la lista más votada y quien rompa la norma lo pagará” hora resulta que el PSC asume PODER SOCIALISTA una parte del trasvase del Ebro. “No hay motivos para Han cambiado varias veces de opinión sobre este tema, ¿no le temer una concentración parece? de poder” –Nosotros siempre hemos dicho que lo que estaba acordado –el ministravase– está acordado. Lo del plan hidrológico fue una PACTO CON CIU barbaridad del PP, un partido que no tiene ideales como no sean los que vienen tan de “No quiero un pacto con lejos que más vale ni pensar en ellos. En esta CiU, es la gente de CiU cuestión lo que habría que desarrollar es la nueva cultura del agua. quien pide un cambio” –¿Esa nueva cultura consiste en ducharse sólo de vez en cuando? –No. Consiste en pagar por el agua que ERNEST MARAGALL gastas. “Es una figura política de –Borrell proyectó un plan hidrológico más duro y no dijeron nada. primera; el había acabado –¡Borrell que diga lo que quiera! Lo que yo su ciclo en Barcelona” digo es que nosotros, el PSC, creamos un recibo progresivo del agua que ha hecho que hoy Barcelona consuma casi lo mismo que hace treinta años. Y lo que decimos es que lo paguen también los otros. ¿Nosotros, que pagamos 270 pesetas el metro cúbico, hemos de enviar agua a alguien que la paga a 100 pesetas? –¿Opina que ha de gobernar la lista más votada o todos los pactos son legítimos? –Opine lo que opine, gobernará la lista más votada. Nunca ha ocurrido algo distinto porque quien rompa esta norma lo puede pagar muy caro. –Eso quiere decir que usted tendrá que pactar con ERC o con CiU. –Yo nunca he dicho que haya que pactar con CiU. –¿Es verdad que Zapatero le ha pedido que no pacte con ERC hasta las Maragall, en el curso de la entrevista generales? –No. –¿Los pactos con ERC no asustan al puede depender de un partido que se llama PSOE? precisamente Esquerra. –Mire, lo que yo quiero es no tener que –¿Cómo tenderá la mano al electorado de depender de nadie. CiU? –¿Cómo argumentaría el voto útil frente a –Mire, esto la gente ni lo entiende ni le gusERC e ICV? ta. Hay votantes de CiU que quieren el cam–Lo que está claro es que si no hay un voto bio. Me lo piden por la calle. Cuando explico importante para el PSC no habrá el cambio esto hay quien me dice: usted quiere un pacque queremos y, curiosamente, la clave de to con CiU. No, no, yo lo que quiero es que que deje de mandar la derecha en Catalunya me voten. A –Catalunya será diferente aunque manden los hunos. Catalunya es quien es. Eso es lo bueno de Pujol: haber representando personalmente esta pervivencia del país. Y en eso no iremos atrás porque de lo que se trata, además de pervivir, es avanzar y eso es lo que no hemos hecho. En los últimos años hemos perdido medio punto de la renta nacional. ¡Eso es una barbaridad! Es en eso en lo que hemos de reaccionar. –Ustedes son socialdemócratas, una corriente que no goza de muy buena salud en Europa. Los que gobiernan, como en Alemania, sufren y giran a la derecha, y los que no, como los franceses, andan bastante desorientados... –La verdad es que en estos últimos años ha nacido una cierta esperanza, la ilusión, del Foro de Porto Alegre, de Davos, el Tribunal Penal Internacional, de la cumbre de Kyoto, de la paz en los Balcanes, pero no hemos resuelto el gran problema, el conflicto entre Israel y Palestina. La socialdemocracia y Clinton fallaron en eso y hemos dado la voz al New American Century, la nueva doctrina americana que lo invade todo y que ha hecho que incluso gente como Pujol haya claudicado. Pero fíjense que, en realidad, la divisoria en los nuevos conflictos no es la izquierda o la derecha, es identitaria. –Entre que Europa se gaste el dinero en protección social y asuma el liderazgo de EE.UU., o que dedique los recursos a tener un ejército que le permita decidir, ¿usted qué prefiere? –En Noruega, un enfermo de Alzheimer reci- INFRAESTRUCTURAS “Creo más en el mapa que en el federalismo, creo más en un AVE a Bilbao” LA IZQUIERDA “La socialdemocracia falló y dimos la voz al New American Century” DIFÍCILES RELACIONES “Yo siempre he respetado a Pujol, pero él no ha respetado a los socialistas” CRECIMIENTO “En los últimos años hemos perdido medio punto de renta nacional” –Su amigo Xavier Rubert de Ventós vino a decir en un artículo que usted es la última oportunidad de que Catalunya no se vaya de España y además le advierte de que no confía como usted en que España sea capaz de aprovechar esta oportunidad. –Bueno, él es filósofo y yo soy político y por lo tanto más pragmático que él. Hombre, es evidente que nos encontramos en una esquina de la historia y bien podría ser que Catalunya fuera el punto de arranque de ese cambio en España. Yo, contra lo que dice Salvador Cardús, no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa. –Dígame tres cargos que ya tiene pensados para el caso de que gane las elecciones. –¿Cargos? Ni pensarlo. No hay nada decidido. En eso sí tiene razón Pujol. No se puede vender la piel del oso antes de cazarlo. –En 1999 organizó la campaña con un equipo paralelo al partido y esta vez, en cambio, es el partido quien le organiza la campaña. –Hace cuatro años yo regresaba de Roma y no era el presidente del PSC. Ahora lo soy. –Pero ha incorporado a a su hermano Ernest. ¿Eso es para contrarrestar la fuerza del aparato del partido? –Mi hermano es una figura política de primera magnitud. Él había acabado su ciclo en el Ayuntamiento. Para mí, es un refuerzo importantísimo. –¿Cual será su función? –Los contenidos. El mensaje. –Si ustedes, los socialistas, acaban teniendo el gobierno de la Generalitat y del Ayuntamiento de Barcelona y también presiden la Diputación... no habrá DAVID AIROB nadie que haga el papel de contrapoder en Catalunya, una necesidad que usted siempre había defendido. –No hay que temer por eso. No va a ocurrir nada malo, porque los socialistas no somos gente que pongamos el partido por delante de la institución. –¿La burbuja inmobiliaria podría tener efectos políticos en Catalunya tan perniciosos como en Madrid? –No, porque aquí en los municipios hemos gobernado los socialistas.c be cuatro visitas diarias y nadie está dispuesto a cambiar eso por armamento, pero hay que encontrar el equilibrio. Habrá que aumentar los gastos de Defensa, pero tampoco será necesario gastar tanto como Estados Unidos. –Hay un debate sobre los valores europeos y sus raíces cristianas. ¿Qué valores debería tener Europa? –Pues los de siempre: compasión, igualdad, libertad. –¿Y laicismo? –Y laicismo. Pero todo esto no es más que un epifenómeno mientras Estados Unidos no tenga interés, y ahora no lo tiene pero lo tendrá. Estado Unidos es un país realista, en ocasiones más que nosotros. Hasta que no haya unos valores compartidos a ambos lados del Atlántico será muy difícil que el mundo vaya de otro modo. –La Constitución europea ha renunciado al federalismo y en esto están de acuerdo el PP y el PSOE. –Hombre, ¿es que, pregunto, Pujol votaría en contra de esta Constitución? No. No está de acuerdo, pero votaría a favor. –Pero estará usted de acuerdo en que el federalismo europeo ha salido perdiendo. –Yo soy moderadamente optimista. Se han cargado el término federalismo y han hecho desaparecer la palabra pueblos. Pero, al final, la realidad se impone a las palabras. Por mucho que Aznar y Blair lo hayan impedido, la unión de los pueblos, está más viva que nunca.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Barbeta, Jordi Aroca, Jaume V. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Oposició Centralisme Convergència i Unió Partido Popular Catalunya Espanya plural Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/12/2852/20240726_LV_Paraguas_Baste.pdf 0a545a421e9f062d378e56ae1dda0f4f PDF Text Text 48 LA VANGUARDIA Deportes V i e r n e s, 2 6 J u l i o 2 0 2 4 L A Ú LT I M A D E PA R Í S París Jordi Basté Han pasado tres años desde los Juegos de Tokio, pero la vida sigue igual. Para un enfermo de alzheimer de edad avanzada, a fuerza de rutina, se recupera poco, pero se retrocede menos. Pasqual Maragall es el mismo de hace tres años, pero con tres años más. A sus 84 años, cada mañana pasea cerca de la plaza Molina de Barcelona en dirección al centro de día donde le esperan los de siempre, con quien comparte horas de motivación, recuperación y estima. Le acompaña y le recoge su cuidador habitual. Pasqual juega con su débil mirada y observa las gordas lineas discontinuas en el pavimento de Barcelona que le permiten recorrer el camino de vuelta. Vuelve para Que a Pasqual Maragall no se lo trague nuestro olvido... y menos en días como hoy descansar en el piso de toda la vida, donde escucha cada día de cada día la novena de Beethoven. Las rutinas del alzheimer. Y puede también que repita un concierto de habaneras de Silvia Pérez Cruz o los boleros de Mayte Martín o la guitarra de Andrés Segovia. El presente puente emocional con el pasado. Pasqual Maragall, el alcalde de los Juegos Olímpicos de Barcelona, ha abandonado la vista para refugiarse en el oído. Hoy no verá la ceremonia de inauguración de los Juegos de París por culpa El paraguas de Pasqual de una agnosia, incapaciYa escribió Jorge Manrique: dad de procesamiento de “Recuerde el alma dormida, la información que se imavive el seso y despierte”. El pulsa a los sentidos, consealzheimer está, pero su legado cuencia de la enfermedad. queda. Porque Pasqual casi no ve. Octubre del 2007. Pasqual Con el alzheimer casi todo Maragall anuncia con la banes que no, pero queda su dera de los valientes : “Tengo legado, su inmenso legado. un principio de alzheimer. En la web de la FundaQuiero derrotarlo. En ningún ción Catalunya Europa lugar está escrito que esta en(catalunyaeuropa.net), fermedad sea invencible”. Y que presiden sus hijos Aien solo seis meses se creó la ry y Guim y que dirige DoFundación Pasqual Maragall. lors Camats, existe un arLos avances se han ido sucechivo digital que te dirige a diendo, y pronto podría exislos lugares donde puedes tir un test para detectar si teencontrar todos los pensanemos riesgo de sufrir alzheimientos, artículos, libros, mer. Qué valentía la de la entrevistas, discursos de familia Maragall de cumplir Pasqual… La visión eurolos deseos de Pasqual, los polípeísta, el federalismo, la ticos y los científicos. relación Catalunya-EsY mientras, hoy amenaza panya, la inmigración... lluvia en París. Esta noche, lleGusto de presente con bugado a casa, cuando Pasqual colismo del pasado. Buceo se siente en el sofá, su cuidaen la extraordinaria web y dor le debería poner Le paraencuentro el discurso que pluie de Brassens, una canción leyó en la inauguración de que adora y que, como tantas los Juegos de Barcelona’ otras (los misterios del alLV 92. Escrito en Olivetti, en zheimer) se sabe de memoria: catalán y en mayúsculas, el Pasqual Maragall y su hija Cristina, hace un par de meses Chemin faisant, que ce fut tentexto sigue dolorosamente dre, d’ouïr à deux le chant joli, vigente 32 años después: da cuatro años para hacer deporte, lu- que l’eau du ciel faisait entendre, sur le toit “Barcelona quiere ser, ante todo, una char sin violencia y hablar un lenguaje de mon … parapluie. Y que cante esta nociudad europea, de espíritu internacio- común. Que esta sea la fiesta de los hom- che el alcalde más admirado en su frannalista que ha permitido en este siglo –el bres y de las mujeres, de las naciones y las cés perfecto, sonriendo, ajeno a lo que del progreso y el de las guerras, de la ciudades del mundo y que signifique el sucede en París, pero sobre todo que no arrogancia de las palabras y de la impo- inicio de una paz duradera que la juven- se lo trague nuestro olvido ... y menos en tencia de los corazones– encontrarse ca- tud merece”. Tan pasado, tan presente. días como hoy. Te recordamos, Pasqual. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El paraguas de Pasqual Creator An entity primarily responsible for making the resource Basté, Jordi Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-07-26 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Jocs Olímpics Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Alzheimer Fundació Catalunya Europa Fundació Pasqual Maragall Brassens, Jacques Description An account of the resource Article publicat al diari <em>La Vanguardia</em> el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024: <a href="https://www.lavanguardia.com/deportes/20240726/9829851/paraguas-pasqual.html" target="_blank" rel="noopener">https://www.lavanguardia.com/deportes/20240726/9829851/paraguas-pasqual.html</a> Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/12/573/llibre_sagamaragall.jpg a23d83b2e4f3a48c917437778ede6155 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La saga dels Maragall: de Sant Gervasi a la plaça Sant Jaume, una família i el poder Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Maragall, Joan, 1860-1911 Biografia Parentiu Creator An entity primarily responsible for making the resource Batallé, Víctor, 1947- Publisher An entity responsible for making the resource available L'Esfera dels Llibres Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Sinopsi de l'editorial: Durant la industrialització de Catalunya, un besavi, Josep Maragall, que intenta crear riquesa. En el ressorgir de les lletres catalanes, un avi, Joan Maragall, poeta i escriptor polèmic, que introdueix a casa nostra els poetes i els filòsofs alemanys i l'empenta vital que representen. En la República, i durant la Guerra Civil, un pare, Jordi Maragall, filòsof ell mateix, professor universitari, desvetllador de consciències i amistats que, en una lluita sorda però valenta contra el franquisme, defensa la visió particular d'una Catalunya que, pesi a qui pesi, sent unida a Espanya. I, ara, uns fills, Pasqual i Ernest Maragall, immersos en l'objectiu d'una visió catalana amb espais més oberts, amb una nova manera d'entendre el país i d'entendre'ns amb la resta d'Espanya. També hi trobareu, en aquesta saga, les ombres, els moments difícils, els dubtes i les vacil·lacions, que també ells, com tots els que al llarg dels anys han lluitat per a assolir el poder i el destí de Catalunya, han hagut de superar amb esforç. I, potser no sempre amb encert. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall