422
10
5657
-
http://78.47.125.110/files/original/23/2781/20000830_TerritoriosDevolucionEquidad_PM.pdf
223dfd2ed2ea944db52b0d621217deb6
PDF Text
Text
Territorio, devolución y equidad. Nuevos enfoques.
Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y
apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el
desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más
solidarias, más abiertas y plenamente democráticas.
En mi opinión, esta nueva Europa tenderá a ser cada vez más
unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de
capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y
hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el
sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la
capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan.
Por tanto los territorios deberán jugar un papel ligeramente
distinto o bastante distinto del actual. Algunos denominamos
"federalismo" a ese nuevo enfoque, pero el nombre no hace la
cosa, y además cada época, y cada región mundial, llaman
federalismo a una cosa distinta. Ahora mismo en Europa no tiene
sentido hablar de sistema federal sin mencionar la subsidiariedad.
Si Madison, Jay y Hamilton, en 1776, hubieran oido cosa
semejante, se habrían horrorizado. (Y por supuesto si hubieran
oído a Berlusconi hablar de federalismo y devolución para
atraerse a Umberto Bossi, con su "moneta pádana", no hubieran
�2
entendido nada: probablemente hubieran cambiado el nombre de
su proyecto y hubieran hablado de la nación americana, "one
nation under God indivisible", como dice su himno.)
Pero vamos al tema .
El nuevo papel de los territorios
Uno de los principales motores del cambio de rol de los territorios
es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales. Las razones
de esta tendencia son dobles: Por una parte, la unificación del
mercado y la caída de los regímenes llamados del socialismo real
han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras
político-administrativas. Por otra, el desarrollo de las redes de
transporte y los avances en materia de telecomunicaciones ha >\
comportado que la distancia física real tenga una importancia
menor.
Lo que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más
de los medios de comunicación y telecomunicación que de la
distancia. Aunque la densidad y por tanto la ausencia de distancia
sigue siendo decisiva. Si no, no se entendería la emergencia de las
ciudades globales. Pero en esta charla voy a hacer abstracción de
2
�3
este hecho, por mucho que se haya convertido en uno de los
signos aparentes más claros de la globalización.
El abatimiento de las barreras espaciales aumenta - y no reduce la importancia de los factores territoriales.
Este hecho se encuentra, como sabemos, en el origen del
incremento de la competencia entre ciudades y territorios. Una
competencia destinada a atraer factores y actividades positivas y a
evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para
mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo
que podríamos llamar la oferta territorial) como la necesidad de
promover el territorio ( a través de lo que ha venido a llamarse el
marketing urbano y regional). ( Malmoe, Krister X, "Marketing
Places" LSE?).
3
�4
Los nuevos retos para las políticas locales y regionales
El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto
tí
^-
acompañado - de forma en «tede-alguno casual - por profundas
transformaciones en la organización del territorio. Esto es
particularmente visible en la mayores áreas urbanas, aquellas que
actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas
globales y las locales.
La internacionalización de las economías locales plantea retos
enormes en lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como
a la diversidad interior. Se ha dicho que la competitividad de un
territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres
factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización.
Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de
telecomunicaciones, transporte aéreo marítimo, ferroviario y
tos sc_
viario resulta hoy crucial para inserirse en las lógicas globales.
Como lo es la capacidad de cada territorio para asegurar su
diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes
culturales y experiencias vitales muy diversas, convivan y
construyan nuevas entidades locales.
•i
4
�Potenciar la competitividad de cada territorio requiere hoy actuar
en tres campos: asegurar la apertura, resolver el dilema de la
especialización/diversifícación y fomentar la existencia de
economías externas (a través de la provisión de infraestructuras,
de la formación de trabajo cualificado, la aparición de nuevos
empresarios vía rebajas fiscales y la inversión en investigación y
desarrollo).
La competitividad de cada territorio depende también de la
sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer
frente, a través del planeamiento y la provisión de
infraestructuras, a problemas como la ocupación acelerada del
suelo disponible o la generación de residuos.
Junto a competitividad y sostenibilidad habrá que garantizar
asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que
integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las
desigualdades asociadas a la renta, el género, la edad y el origen
de las personas.
Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de la
gobernabilidad, que es, como expondré a continuación donde
residen buena parte de las claves para resolver los anteriores.
5
�6
Las claves de la gobernabilidad: devolución de poderes y pacto
federal
Para aprovechar las oportunidades existentes y a la vez crear
nuevas oportunidades, las regiones y ciudades - cada comunidad
territorial - ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar
con su propia voz. Así, una Europa cada vez más unida podrá
imaginarse compatible con el aprovechamiento sensato de todos
los recursos locales y podrá por tanto caminar hacia una
reducción de la desconfianza. El avance de Europa tiene todas las
complicaciones de cualquier proceso de creación de una nueva
confianza, de una nueva lealtad.
Para ello, cada territorio necesita capacidad de decisión y de
recursos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa
de las paradojas. Antes explicábamos como la reducción de las
barreras para la movilidad comportaba un incremento de la
importancia de los factores territoriales, pero este aumento de la
importancia del territorio no ha ido acompañado en muchos casos
por un fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales.
Ante estas contradicciones hay que afirmar de manera clara, lo
que en cierta medida ya está contenido en los tratados europeos
que hemos firmado. El proceso de construcción europea sólo
tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa.
6
�Para ello es necesario aplicar de manera meticulosa el principio
de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las ciudades
no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no
lo hagan los estados, que lo que puedan hacer los estados no lo
haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la
sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la
administración.
La aplicación consecuente de este principio nos dice que hay que
emprender un proceso enérgico de devolución de competencias y
recursos hacia los poderes regionales y locales.
El proceso británico de devolución de recursos y competencias en
Escocia, Gales e Irlanda del Norte y el proceso de revisión de la
Constitución italiana en una dirección federalista son claros
ejemplos del camino de la devolución en Europa.
En España, el proceso de devolución ha pasado del 80/85% de
recursos gastados por el Estado en 1980, (siendo el gasto restante
de carácter local), a un punto cercano al proyectado 50/25/25 por
ciento de gasto estatal, autonómico y local. El salto ha sido
espectacular, motivado por el propio proceso de creación y
consolidación del Estado de las Autonomías.
7
�8
Pero todavía estamos lejos de un nivel de descentralización en el
cual los poderes locales asuman un grado de competencias
similar al de algunos países federales. De hecho si el gobierno
central está muy poco por encima del 50 %, las autonomías están
superando el 30% y los municipios y provincias no llegan al 20%,
a pesar de ser los que más invierten proporcionalmente y del
crecimiento importante de les-twereades-eurepees-de deuda local.
El objetivo que contemplamos en nuestra propuesta de
federalismo fiscal para España es el de llegar a una distribución
del gasto neto entre los tres niveles de gobierno (sin
amortizaciones de deuda ni pensiones) del 40/30/30 por ciento. Es
perfectamente posible si se lleva adelante la prevista transferencia
de la educación y la sanidad a las autonomías llamadas de la vía
lenta y si las autonomías a su vez repercuten parte de la
devolución de recursos hacia abajo, en beneficio de los
ayuntamientos.
Estoy convencido que los actuales procesos británico e italiano a
los que me he referido antes no se hubieran producido sin el
precedente español. Pero ahora nos están adelantando. Es
conveniente que España reaccione con una nueva fase de
devolución de poder y recursos a la sociedad y a los poderes
cercanos, especialmente al poder local, que ha quedado desfasado.
8
�9
Como han dicho recientemente José Luis Rodríguez Zapatero y el
responsable socialista de política autonómica, López Aguilar, no
tiene sentido plantearse la revisión del sistema de financiación
autonómica sin contemplar la totalidad del sistema de
financiación a tres niveles.
Hoy es evidente que los Estados no han de ser necesariamente
buenos gerentes, pero sí que han de ser buenos garantes, una
garantía más eficaz y más fuerte de los derechos de la sociedad y
de los individuos frente a los viejos y los nuevos poderes fácticos
y frente a la innata tendencia de los mercados y los grupos
sociales al monopolio y a la dominación.
Este proceso de devolución no ha de significar en absoluto un
debilitamiento de las autonomías, de los estados, ni de la propia
Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades
nacionales sin estado, de las regiones y de los municipios va a ser
la base del nuevo federalismo europeo, o si se quiere, de la nueva
filosofía europea de gobernabilidad basada en la unión y la
devolución.
9
�10
Unión y equidad entre territorios
ri
,\¡ r
t--? V
He dejado para et final unas consideraciones acerca de los shocks
asimétricos generados por la política monetaria y la unión
monetaria sobre la distribución regional de la riqueza.
En un seminario que organicé en la NYU hace un par de años }
Xavier Vives (que entonces estaba en Harvard) expuso los
resultados de la investigación que había llevado a cabo con Juan
Ma Esteban sobre este tema. Como algunos de Vds. saben sus
conclusiones eran mitad optimistas mitad pesimistas.
Optimistas en lo nacional-estatal y pesimistas en lo regional. Las
medias estatales europeas de riqueza se aproximan. Pero el
crecimiento más rápido de los países más pobres se realiza a base
de un mayor distanciamiento entre sus regiones ricas y sus
regiones pobres. Dicho de otro modo, la europeización y
crecimiento de los países que están por debajo de la media se
consigue a través del sacrificio o empobrecimiento relativo de sus
regiones atrasadas y la concentración de la riqueza interior en las
más avanzadas.
En aquel seminario se presentaron objeciones a esa hipótesis.
Concretamente se señaló que uno de los sectores más atrasados
de las regiones atrasadas es la estadística. Una parte del paro de
10
�11
esas regiones sería trabajo sumergido y una parte de su riqueza
real no aparecería ni en las estadísticas ni en los impuestos.
Sea cual sea la interpretación más correcta, lo cierto es que
(l)Aparentemente no todos los países por debajo de la
media han evolucionado igual: Andalucía o el Alentejo
parecen haber reaccionado mejor, p ej, que Sicilia, e incluso
dentro de Italia, la Puglia mejor que Calabria.
(2)Si las regiones atrasadas siguen clamando por una mayor
redistribución o al menos por el mantenimiento de la
existente, en las regiones ricas de cada país, sea Baviera o
Baden Wurtenberg, Lombardía, Catalunya o el South East
inglés, se piensa cada vez más que la factura solidaria es
demasiado alta.
A esas dos consideraciones deberían responder algunas
propuestas de acción. Me atrevo a formular tentativamente un par
de ellas:
(1)A la desconfianza estadística debería atacársela mediante
una mayor transparencia. Es dudoso que la Unión europea
pueda imponerla o fabricarla por sí misma. Se ha intentado
11
�12
crear una estadística europea fiable, concretamente en
materia de indicadores regionales y urbanos. Pero las
dificultades son considerables. Es difícil "fabricar confianza
mutua" desde arriba. Creo más en los intentos de creación
de redes de intercambio de información y en la creación de
mercados virtuales entre regiones y sobre todo entre
ciudades. El Euro y el previsible boom del sector de los
mercados financieros municipales y autonómicos de ámbito
europeo van a obligar a ello. Los inversores querrán algo
más que ios habituales ratings financieros de los distintos
territorios. Querrán indicadores de calidad más sofisticados.
Y cuando digo inversores me refiero tanto a los financieros
como a los industriales o tecnológicos. Tres son los sujetos
básicos para la creación de esos mercados virtuales: las
Universidades, como garantía de neutralidad en la
confección de los indicadores, las ciudades y regiones
aceptando el riesgo político de ser auditadas en su calidad de
vida y de servicio, y aportando los datos básicos para la
medición, y las empresas creando una demanda solvente.
(2)¿Qué hacer con la fatiga fiscal de las regiones ricas? Una ,
cosa a hacer pertenece más también al mundo del
conocimiento que al de la acción política estricta: establecer
una buena comparación de esfuerzos fiscales. Si mi
comunidad autónoma o región está contribuyendo a la
12
�13
solidaridad territorial con la misma proporción de su
producto interior bruto que otras comunidades o regiones de
renta per capita semejante (semejante no en términos
absolutos sino en relación con las relativas rentas nacionales
promedio) entonces no tendría base para quejarme. Lo que
ocurre es que la europeización hace que las regiones tiendan
a compararse cada vez más directamente a través de las
fronteras y no en términos de su posición relativa en el
conjunto nacional. Si el Languedoc Roussillon es una región
pobre de Francia y Catalunya una región rica de España
pero no difieren mucho en renta per capita en euros, ¿tiene
sentido que la primera reciba dinero del Estado y la segunda
al contrario? Quizás sí. Pero ¿tiene sentido que reciba más
dinero de Europa? Quizás no, si es que efectivamente
recibiera más por los diversos conductos posibles. Y hay
todavía una segunda cuestión. ¿Cómo debe dividirse el
esfuerzo de las regiones ricas entre la ayuda a sus
compatriotas atrasadas y la ayuda a las regiones atrasadas de
otros países? La RFA quiere reducir su factura externa
(fondos de cohesión) y su factura interna (los pagos de las
regiones del oeste a las del este). Esta segunda factura es de
cinco a diez veces más alta. Hay que prestar atención a la
sentencia del Tribunal Constitucional de Karlsruhe sobre
este punto, porque creo que resume bien lo que va siendo
cada vez más la filosofía europea sobre estos temas: la
13
�14
ayuda a los lànder del Este seguirá durante cinco años y
luego habrá de rediscutirse, con todas las probabilidades de
una revisión francamente a la baja. Es decir, las ayudas, si
sirven, deben disminuir, porque han conseguido su objetivo;
y si no sirven, deben cambiarse igualmente, claro.
Voy terminando: en España andaluces y catalanes, dentro de mi
corriente política, acordamos hace ya cierto tiempo, y ahora yo
diría que ese acuerdo se va extendiendo, que vamos a darnos
veinte años para igualar los resultados del régimen especial con
los del régimen común y diez años para recuperar atrasos
estructurales en determinadas comunidades. Asimismo
tendiríamos a igualar las inversiones estatales per capita en las
áreas metropolitanas de más de un millón de habitantes, con o sin
recuperación de retrasos comparativos acumulados. El reparto
entre los tres niveles de gobierno se acercaría al 40/30/30 sobre la
base de la devolución de la enseñanza básica, parte de la vivienda
y las políticas activas de ocupación, a los ayuntamientos. Todo
ello presidido por el principio de relación entre las diversas
autonomías y el estado, consistente en pagar por renta y recibir
por población. Aunque ello plantea el problema de la elasticidadrenta mayor que uno de la demanda de determinados servicios
públicos, es decir, el hecho cierto de que algunos servicios
transferidos hacia la base del sistema (como la sanidad) están mal
financiados, porque
14
�15
(a)
son demandados más que proporcionalmente al aumentar
la renta, y no son bien cubiertos por tanto por pagos del
estado proporcionales a ella, y
(b)
son objeto de una rígida financiación compartimentada,
de modo que no puede por ejemplo ahorrarse en gastos
de generales de presidencia o en policía y aumentar el
gasto en sanidad.
(Ya me dirán que autonomía y qué grado de responsabilidad fiscal
es éste que ni permite ni obliga a un gobierno a decidir si acorta
las listas de espera en salud o mejora la retribución de los agentes
de seguridad, a no ser a través de un incremento de la llamada
deuda sanitaria, que a su vez empeora la distancia anual entre
pagos autonómicos, incluidos los intereses, e ingresos provinentes
del estado según un cálculo per capita).
Pero volvamos al tema de la elasticidad, que es más sustantivo a
largo plazo. Ahí quizás podrían justificarse ciertos grados de
privatización de los servicios, a condición de no generar efectos
perversos del tipo
"servicio privado = calidad" / "servicio público = problemas",
como está ocurriendo obviamente con la educación,
especialmente la educación secundaria.
15
�16
En todo caso es evidente que todos estos temas, y estoy hablando
ahora de mi país, de España, no pueden resolverse con
discusiones de unos meses cada cinco años y bajo la presión de
las deudas a más o menos a corto plazo en que han incurrido
algunas nacionalidades o regiones, sobre todo las que se creen con
derecho a más ingresos de los que tienen. La prisa y la urgencia
son enemigas de las soluciones a largo plazo. Habrá que hacer un
planteamiento a veinte años, tomárselo con calma, arbitrar
algunas soluciones transitorias y evitar que todo quede en una
serie de acuerdos bilaterales, que son necesarios en determinadas
fases del proceso, incluso indispensables, especialmente con las
nacionalidades históricas, pero que no confieren suficiente
estabilidad al sistema y generan desconfianzas. Aquí nos faltará
ahora un auténtico senado federal, una auténtica cámara de los
territorios, tal como prevé la Constitución. Y si la mayoría no la
permite habrá que generarla de hecho llevando al senado la voz de
los territorios que sí quieren tal discusión. El debate sobre el
Estado de las Autonomías está para eso. Y en general, se quiera o
no, el senado está para eso.
En resumen, integrando ahora lo dicho sobre la España
autonómica y la Europa en vías de unión: sistema fiscal a tres
niveles; integración de los efectos del cuarto nivel o nivel
16
�¡7
europeo; transparencia comparativa mediante creación de redes de
ciudades y universidades trabajando en la creación de mercados
virtuales basados en indicadores regulares; provisionalidad de las
ayudas solidarias y de los privilegios fiscales, con fijación de los
plazos para su absorción; modulación sensata del principio
renta/población: devolución de competencias a la proximidad,
proporcional a la transferencia hacia arriba de las'indispensables
para la buena marcha de la Unión; Estados fuertes a la hora de
garantizar y modestos a la hora de gestionar; sin estados fuertes
no habrá Unión y con estados gruesos tampoco, por que las
comunidades locales no admitirán no poder hacer lo que saben
hacer mejor que los estados, como es dotar de un sentido de
identidad y comunidad a sus poblaciones.
Todo esto habrá que cuantificarlo y dibujarlo, en la medida de lo
posible, en dos o tres escenarios: el actual y el de, por ejemplo,
los años 2006 y 2010, con hipótesis sobre el efectos"de la agenda
2000 y la ampliación. No es moco de pavo, como decimos aquí.
Tienen Vds. trabajo para largo. Tenemos.
P.M. Barcelona. 30-8-00. Congreso europeo de ciencia regional.
17
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Territorio, devolución y equidad. Nuevos enfoques.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-08-30
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Europa
Divisions administratives i polítiques
Subsidiarietat
Territoris
Model social
Description
An account of the resource
17 p. Conferència inaugural del 40è Congreso europeo de ciencia regional.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
World Trade Center (Barcelona)
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/23/2780/200007_CursoVeranoelEscorial_PM.pdf
5ea4604ce5d86c9f8ada71d3fcc36632
PDF Text
Text
(Resumen de la intervención de Pasqual Maragall en
los cursos de verano de la Universidad Complutense
de El Escorial / j u l i o 2000)
Nuestra propuesta federal
. El federalismo es un método: construir el todo
desde la parte.
. Pero, también, un espíritu: el que fundamenta el
principio de subsidiariedad.
. Un federalismo desde abajo, que reconoce y
respeta la diferencia, que articula de maneras
diversas las realidades que son diversas. Un
federalismo que se basa en dos columnas: la
igualación en servicios y estándares de vida de los
ciudadanos de todas las partes federadas; es decir,
que es solidario con las partes menos desarrolladas.
Pero un federalismo que no confunde la solidaridad
con la uniformidad.
. Nuestra propuesta federal quiere convencer a
España que su pluralidad es su gran riqueza: no es
su problema, es la solución de su problema. Y es la
llave de su identidad futura. ¿Es que Gran Bretaña y
Estados Unidos, por ejemplo, no tienen diversidad?
La tienen. Y Gran Bretaña -aunque no se llame
federal - está haciendo devolución de poderes a sus
territorios singulares.
. ¿Qué significa contribuir a la construcción de la
España plural? ¿Qué quiere decir en definitiva, aquí
y ahora, la España federal que proponemos?
�2
. ¿Qué diferencias hay entre nuestra propuesta
federal y lo que proponen los nacionalistas? El
nacionalismo catalán empieza la Declaración de
Barcelona diciendo: Puesto que todo ha ido mal,
vamos a cambiarlo. Y nosotros empezamos
diciendo: Puesto que todo ha ido bastante bien,
podemos ir más lejos. Se trata de discutir no de
dinero y poder, sino de objetivos compartidos, que
se refieren al dinero, que se refieren al poder, que
se refieren al Senado, que se refieren a la justicia y
que se refieren a la cultura. Y esos objetivos se
pueden compartir.
. La España plural significa:
Federalismo fiscal
• Que Catalunya, y las otras comunidades
autónomas del artículo 151 de la Constitución en
proporción a sus competencias, obtengan los
mismos resultados en gasto público por habitante
que Euskadi. En un horizonte de un máximo de
20 años. Hemos dicho los mismos resultados, no
necesariamente el mismo procedimiento.
• Que el Estado llegue el año 2005 a una
distribución del gasto público más favorable a los
ayuntamientos, a la proximidad y a la sociedad
civil, limitando su participación - sin pensiones ni
amortizaciones de deuda pública - al 40% , y
�3
• Que el Estado invierta la misma cantidad de
capital por habitante en las áreas metropolitanas
españolas de más de un millón de habitantes. Hoy
Madrid, Barcelona y Valencia, y en un futuro
extender la igualación a otras ciudades del grupo
de las siete grandes (Sevilla, Bilbao, Zaragoza y
Málaga).
• Que las autonomías paguen en proporción a su
riqueza y reciban en proporción a su población.
. Nos parece desde Catalunya que este es un
objetivo que se puede asumir. Tiene la virtud de
insistir en la cohesión y la virtud adicional de limitar
el esfuerzo en el tiempo. Está en la línea de la
reciente sentencia del Tribunal Constitucional
alemán para la cohesión entre los territorios ricos y
pobres de la República federal y en la línea del
consejo europeo respecto a la cohesión entre
naciones o estados.
. Lo que ha de quedar claro es que nuestra
propuesta federal desde el punto de vista fiscal
insiste en tres cosas:
. Que lo importante no es discutir solamente qué
impuestos concretos y qué gasto concreto se
redistribuye (La fórmula Zaplana, que parece
aceptada por los nacionalistas catalanes, es
bastante parecida a la que ya avanzamos nosotros
el año 1996: insistir en los impuestos indirectos y
no sólo en el impuesto sobre la renta). Lo
importante es ponerse de acuerdo en los objetivos
que perseguimos.
�4
. Que el federalismo fiscal no es auténtico
federalismo si no comporta un cierto margen de
libertad en el establecimiento de los tipos
impositivos - cosa que puede aligerar también los
problemas derivados de la mayor demanda de
servicios de la población a medida que aumenta la
renta y que de paso garantiza la única
corresponsabilidad fiscal de las autonomías. Hoy
ausente.
. Que la discusión sobre los objetivos del
federalismo fiscal no se puede ir retardando hasta
finales de 2001, tal como está previsto, para entrar
en vigor el 2002. Esto supondría, contando con los
plazos de entrada en vigor efectivo del sistema, que
no se aplicaría totalmente hasta la siguiente
legislatura. Esto introduce un grado de
incertidumbre política inaceptable. Los socialistas
catalanes proponemos que la discusión empiece
ahora, que en ella seamos todos y que en el plazo
de un año se hayan fijado unos objetivos estables
para los próximos años.
. En resumen: los catalanes ofrecemos un cuadro
estable de relaciones fiscales y financieras de
carácter federal, equitativos, duraderos,
corresponsables y suficientes para eliminar los
fantasmas del rencor y de la desconfianza entre
comunidades.
. De otra manera, iríamos empujando hacia el
futuro los problemas del presente sin resolverlos del
todo. Si España ha resuelto en los últimos 20 años
buena parte de las cuestiones pendientes desde el
98 del siglo XIX, ahora ha de resolver éste.
�5
. Pero España también ha de resolver lo que
nosotros llamamos federalismo cultural, judicial y
político. Ahora, veinte años después de la
Constitución, ha llegado el momento de proclamar
algo que la propia Constitución podía reconocer
genéricamente pero no específicamente, porque las
autonomías todavía no existían.
Federalismo cultural
. En el terreno cultural y simbólico planteamos el
tema desde los principios de siempre. Y en cultura
los principios son el reconocimiento de la existencia
de idiomas, de derechos, de culturas diversas en
este país, y la necesidad de que el Estado, que por
Constitución tiene la obligación de hacerlo, los
proteja.
. Los cuatro idiomas españoles, el castellano, el
catalán, el vasco y el gallego, han de estar
protegidos por el Estado y estar presentes en sellos,
pasaportes y documentos de identidad, en las
emisiones del euro y en las instituciones culturales
españolas de todo tipo.
. De la misma manera, Catalunya defenderá y
protegerá el castellano como una inmensa riqueza
propia, cerrando así el largo período histórico de
justificado resentimiento por la continuada
persecución del catalán e imposición del castellano,
que duró dos siglos.
. Por otra parte, es imprescindible que en todas las
escuelas de España se explique una historia que sea
�6
la Historia Común de los Pueblos de España, que no
es lo mismo que la Historia única - o común - de
España (tema éste muy de actualidad).
. ¿Qué quiere decir la Historia Común de los Pueblos
de España? Quiere decir que hay una historia
específica de cada nacionalidad o región que nos
atañe a todos y que para que las nuevas
generaciones se formen en la realidad plural de
España han de conocer también los grandes rasgos
de estas diferentes historias, que en definitiva es la
historia común de todos. A modo de ejemplo, en el
resto de España han de conocer qué pasó el 11 de
setiembre de 1714 en Catalunya para entender qué
pasa ahora el 11 de setiembre en Catalunya. Y así
iríamos siguiendo con las respectivas
especificidades.
. ¿Y por qué este empeño? Porque la educación es
la fuente del entendimiento, y el entendimiento es
el cimiento de la España plural, el único cimiento
duradero.
. Federalismo es también esto: educación en la
pluralidad. Y en el reconocimiento por parte del
Estado de la existencia en su seno de realidades
diferentes que la Constitución proclama, pero que
no enumera. No las denomina porque las
comunidades autónomas llegaron después y por
tanto, cuando la constitución dice "España tiene
nacionalidades históricas y regiones" luego no dice
cuáles son. Y no es fácil de decir, porque antes
hemos hablado de tres, pero Aragón en su estatuto
tiene lo que es, ¿y quién duda que la Corona de
Aragón es histórica? Y Valencia podría decir lo
mismo. ¿Y quién duda de que la insularidad es un
�7
elemento de diferencia - geográfica en este caso enormemente importante?
. Por tanto, ¿qué tiene qué hacer el Estado? No
tiene que quedarse atado por una Constitución que
no lo ata.
Federalismo judicial
. En el campo judicial, los socialistas catalanes
estamos por la transferencia a los Tribunales
Superiores de Justicia de las competencias del
Tribunal supremo en materia de casación de
sentencias. Este es uno de los aspectos de la
necesaria reforma, agilizacion y acercamiento de la
justicia al ciudadano.
. Entendemos que la casación en los Tribunales
Superiores autonómicos ha de tener una excepción.
Por ejemplo, si un ciudadano gallego obtiene una
sentencia más favorable que un ciudadano catalán
en las mismas circunstancias, este último puede
recorrer a Tribunal Supremo español pidiendo el
mismo trato.
Federalismo político
. Finalmente, el principal objetivo de la propuesta
catalana en materia política es la conversión del
Senado en lo que el artículo 69.1 de la Constitución
proclama: la cámara de los territorios. También
como es conocido, la necesidad y la factibilidad de
que instituciones del Estado se radiquen en
Catalunya, también, por su especificidad, en otras
nacionalidades o regiones.
�8
. La corrección efectuada por la Presidenta del
Senado en su inicial disposición a la reforma
auténtica (para convertirla a la práctica en una
mera reforma reglamentaria) se basa en el artificio
de igualar a los territorios autónomos a los
municipios y provincias a estos efectos.
. Nuestra propuesta catalana apuesta por un
Senado de los territorios según el modelo alemán.
Un Senado decisivo en temas territoriales, forum
habitual de la discusión de los objetivos de reparto
fiscal y competencia, en el cual los presidentes
autonómicos han de ser senadores natos y el resto
de senadores representando los territorios y
formando grupo territorial. He dicho grupo
territorial, que no grupo político.
. No estamos en contra, si no todo lo contrario,
somos totalmente partidarios de la presencia de
alcaldes-senadores en la representación autonómica
correspondiente.
Conclusión
. Hasta aquí nuestra propuesta federal resumida en
los cuatro puntos que he mencionado.
. ¿Para llevarla a cabo, hemos de reformar la
Constitución? Esta expresión, "reformar", a veces
sugiere lo que no es. En todo caso, lo que si hemos
de acabar es con el tabú de la Constitución
intocable.
. Porque es reconocido, en el campo político y en el
campo académico, el carácter abierto de nuestra
�9
Constitución, que es el que ha permitido
precisamente la construcción del Estado
autonómico.
. Un sistema complejo, como el Estado de las
Autonomías, que aspire a mantenerse y a avanzar y
modernizarse ha de ser abierto y adaptable.
. El consenso de partida que hizo posible la
Constitución de 1978 exige su continuidad a través
de un pacto constitucional permanente o de su
renovación periódica.
. A nuestro entender, están fuera de la realidad las
propuestas de cerrar el modelo de Estado y también
las que consideran intocable la Constitución. Son
actitudes que esconden la defensa de una España
que ya no existe.
. Porque una cosa es proponer el "cierre del
modelo", como hace el PP, y otra muy distinta es
querer dar nuevas perspectivas al Estado
autonómico a partir de la corrección de sus
disfunciones y de sus desequilibrios.
. He dicho muchas veces que somos diversos y
tenemos intereses comunes. Esta es una de las
definiciones del federalismo y, en nuestro caso, de
la España federal.
. Y es a partir de ahí, de que somos diversos y de
que tenemos intereses comunes que hemos de
avanzar. Hemos de avanzar juntos pero con nuestra
diversidad.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Resumen de la intervención de Pasqual Maragall en los cursos de verano de la Universidad Complutense de El Escorial
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-07
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Federalisme
Espanya plural
Catalunya
Acció política
Description
An account of the resource
9 p.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
San Lorenzo de El Escorial
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/23/2779/20000527_ConvencioCpC_ProgramaTriptic.pdf
dc8b1abd1d5e32c1cd7223dcdce05eec
PDF Text
Text
Què és?
<
3
El 1998, com un moviment de suport a la
candidatura de Pasqual Maragall a la
Presidència de la Generalitat. El resultat de
les eleccions autonòmiques del 17 d'octubre
de 1999 posa de manifest que la voluntat
de canvi és compartida per la majoria dels
votants i suposa l'empenta definitiva del
moviment.
3
i3
n>
-i
QJ
D
D
D
« "
m
¡4-'
><
3 3
a- —
— 3! 5
0 / rr>
<
fD
c"
3
r+
O
3i
3.
QJ
fD
Q-
rp
QJ
n
57
~o_
QJ~
O '
fD
l/ï
a.
^
3
-+i
3
n
o
T3
n
Q,, ™
3
S
2. -
1|
O
3
D
t/5
tu
Q.
n>
L/l
>
QJ
QJ
= 1
- o<:
. .
QJ
t r ¡u
LTt
O
tu
Q QJ
3
.
—
3
fD
z:
0. -o
fD
(X3
fD
-u
.ucu
Set respostes
sobre
Ciutadans
pel Canvi
DooD
Quan neix?
-
ro
O
3
tu
Z5
O
O
is *g.
ol
n
!S
QJ
!
o
=
w
t/l
TJ
D
n>
r>
=3
<
o^
% SOJ
Un moviment que treballa per una Catalunya
més plural, més oberta i més solidària.
Quins són els seus objectius?
Com s'organitza?
—
A través de plataformes autònomes:
territorials, sectorials i temàtiques.
fD
3
QJ
r+
ut
S
QJ
—
O
QJ
3
1=
"S.
tu
QJ_
-Apropar els ciutadans a la política per
prestigiar l'espai públic.
-Lluitar contra qualsevol forma d'exclusió
social i d'injustícia que amenaci la llibertat
i la dignitat de les persones.
-Promoure un creixement econòmic sostenible
i no depredador.
-Defensar un catalanisme integrador i solidari
que impulsi l'autogovern i contribueixi a la
construcció d'una Espanya federal.
On actua?
C
ua
in
n>
3.
L'àmbit principal d'actuació és Catalunya,
sense excloure activitats d'abast espanyol
i internacional.
El Parlament de Catalunya, on compta amb
15 parlamentaris integrats en el Grup
Socialistes-Ciutadans pel Canvi, és la primera
institució pública on el moviment es troba
representat.
3
D
D
0
P
i!1 =
*Î
00 lT
8«
il
Per què?
1
ÛJ fD»
r* Vi
S-o
ft
i"1 O"
2"
O
^
O
t/i
Q)'
Oí
oo
•—
D
oj
<
|&
2.
oi
^
*—•
&j
2ocr
QJ
2¡
3
c
T3
O5
OJ
IQ
"*
tu
ro n>
o
M
Si.
3. 23
1
S- ">
<">
r+
QJ
I—I
r»
oo ffi
Qui en forma part?
D
D
ro o
O
Í
"O
OJ
o.
OJ
Dones i homes progressistes i convençuts
que la democràcia només s'enfortirà creant
nous canals de participació que permetin
retornar als ciutadans el protagonisme en
la presa de decisions col·lectives.
Catalunya necessita un canvi profund en
les seves formes de governar i de fer política.
Ciutadans pel Canvi promou una societat
civil forta i dinàmica que sigui capaç de
donar al país l'empenta que necessita.
?•!•
I >
S
"O ÍD
•Sx
i
O»
�Si vols una Catalunya
més plural, més
oberta i més solidària,
ets un ciutadà o
ciutadana pel canvi.
Participa amb
nosaltres:
Ciutadans pel Canvi
tel. 93 317 12 14
fax 93 317 82 14
e-mail: ciutadans@pelcanvi.com
web: www.pelcanvi.com
Apartat de correus 587 08080 Barcelona
Fòrum Maresme
tels. 93 796 19 79 / 93 790 13 25 / 93 799 53 66
e-mail: maresmecanvi@hotmail.com
Comarques Gironines
tels. 972 206 763 / 972 224 303
Lleida pel Canvi
tel. 973 228 023
fax 973 228 354
Pi i Margall 14, altell C 25004 Lleida
Ciutadans de Reus pel Canvi
tel. 977 314 334
e-mail: aaml@tinet.org
Plataforma Latinoamericana
teL/fax 93 318 73 83
Fòrum universitari
tel. 656320911
e-mail: forumuni@hotmail.com
Corral 18-20, lr 08014 Barcelona
Nom
Primer cognom
Segon cognom
DNI
Codi postal
Educació pel Canvi
e-mail: educaciopetcanvi@hotmail.com
Plataforma d'arquitectes
La Rambla 74, pral. l a 08002 Barcelona
Xarxa voluntaris
Domicili
Població
e-mail
tel. 93 436 86 41
e-mail: xarxavoluntaris@teleline.es
web: www.teleline.es/personal/xarxavoluntaris
Nàpols 31, 4rt 2a 08018 Barcelona
Telèfon de contacte
Fax
Professió
Ciutadans Pratencs pel Canvi
tel. 93 379 16 18
e-mail: masefa@teleline.es
Estany de l'Illa 1-3, baixos 08820 El Prat de Llobregat
Ocupació actual
Any de naixement
Partits i altres entitats a què pertanys
Si formes o has format part d'alguna plataforma de CPC
fins al moment, indica quina
(r>
(Omple el dors de la butlleta i envia'ns-la)
Ciutadans pel
Canvi
Ciutadans pel
�Ciutadans pel
( &
Canvi
o
-V
w
V/VJ
.V
Convenció '2000
Dissabte 27 de maig del 2000 - 10,00 h
PALAU SANT JORDI - Sala Barcelona'92
Passeig Olímpic, 5-7 Barcelona
�/-N
Ciutadans pel
(w)
—
1
Canvi I
Convenció '2000
Programa
10,00 h - Inscripció *
10,30 h - Obertura
10,45 h - Primera sessió. Benestar i territori
12,30 h - Segona sessió. Per una democràcia dels
ciutadans: d'espectadors a protagonistes
14,00 h - Dinar * *
16,00 h - Tercera sessió. Catalunya, Espanya,
Europa: una resposta federal
17,30 h - Intervenció de Pasqual Maragall
18,00 h - Cloenda
*
Inscripció gratuïta. Es prega confirmació
de la teva assistència.
** Preu ticket dinar: 3.000 pta.
Imprescincible reservar ticket.
INSCRIPCIONS I RESERVES: Fins el 25-5-2000
al telèfon: 93 400 50 33
Uà Aparcament en el mateix recinte
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Programa i tríptic de la Convenció 2000 de Ciutadans pel Canvi
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Ciutadans pel Canvi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-05-27
Type
The nature or genre of the resource
Propaganda
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Ciutadans pel Canvi
Congressos i conferències
Description
An account of the resource
Tríptic informatiu de participació a Ciutadans pel Canvi i programa de la Convenció'2000.
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Publicitat
-
http://78.47.125.110/files/original/23/2778/20000527_ConvencioCpC_PM.pdf
79e861565d6cd2455069cb7054d1c4ac
PDF Text
Text
CIUTADANS PEL CANVI
CONVENCIÓ 2000
INTERVENCIÓ DE PASQUAL MARAGALL
(Palau Sant Jordi, Barcelona, 27 de maig
2000)
Amics i amigues, ciutadans i ciutadanes!
I . [Som fruit d'una onada d'entusiasme]
Hem arribat fins aquí portats per una gran onada
d'entusiasme. L'entusiasme dels qui no es resignen.
L'entusiasme dels qui creuen que a Catalunya cal,
ben cert, un canvi en la forma de governar, però
sobretot un canvi en les formes de fer política.
L'hem vist créixer plegats aquesta onada. L'hem vist
créixer des de molt mesos abans de les eleccions al
Parlament de Catalunya. En recordo bé els primers
�moments: quan un centenar de pirinencs -de la
Seu, de Pobla, de Tremp, de l'Aran,...- varen
impulsar un primer "manifest pel canvi", ara fa prop
de dos anys. I des de llavors, el ferment s'anà
estenent per tot Catalunya. Dotzenes de
manifestos, de plataformes: d'ensenyants, de
sanitaris, d'arquitectes, de funcionaris, de dones, ...
des de Vic a l'Hospitalet, de Girona fins a Miravet.
Centenars, milers de persones, treballant amb una
il·lusió, una empenta, una ingenuïtat com feia
temps que no veien.
Ciutadans pel Canvi és fruit d'aquesta onada
d'entusiasme. I es fruit també de la trobada de dues
generositats.
En primer lloc, la generositat d'un partit, el PSC,
que conscient de la necessitat d'obrir-se a la
societat, conflueix amb un moviment integrat molt
majoritàriament per persones independents
(procedents d'organitzacions no governamentals, de
les empreses, de la universitat,...) per tal d'impulsar
un projecte comú. I, en un gest sense precedents,
comparteix les llistes electorals un nombre
�elevadíssim de candidats procedents d'aquest
moviment.
I, en segon lloc, la generositat de centenars i milers
de ciutadans que, al costat de la vida professional i
familiar, creuen necessari impulsar un projecte
col·lectiu, democràtic, engrescador. I s'hi
comprometen.
I I . [Volem ser llevat de canvi]
Per això podem afirmar amb rotunditat que
Ciutadans pel Canvi no vol ser ni una alternativa ni
un apèndix.
Ni vol ser una alternativa als partits, ni vol ser un
simple apèndix del PSC o de qualsevol altre partit.
No s'ha de diluir, ni ha de configurar-se com un nou
partit.
Ciutadans pel Canvi vol ser, i és, complement. Vol
ser, i és, llevat.
�No resta res a ningú, ni pren res a ningú. ¿Suma,
doncs?. No: multiplica.
Multiplica l'energia del projecte comú d'alternativa,
de transformació del país en la direcció de progrés i
innovació que la majoria social necessita i desitja. I
ho fa en un espai cívic i polític en el que cada
vegada més ciutadans i ciutadanes volen participar.
I I I . [Junts hem fet j a molt de camí]
Plegats hem fet ja molt de camí. Hem guanyat les
eleccions al Parlament de Catalunya, que no és poca
cosa.
I malgrat que, per raons prou conegudes, no hem
pogut formar govern, hem començat a influir de
manera decisiva en la marxa de les coses. Hem
començat a canviar les dinàmiques polítiques:
a)Hem aconseguit, en primer lloc, revitalitzar el
Parlament. I així, després de tants anys de
�menysteniment i ensopiment, el Parlament torna
a ser avui el centre de la vida política catalana.
b)Hem posat sobre la taula la necessitat que els
mitjans de comunicació públics siguin
veritablement independents. Que trenquin la
dependència escandalosa que els vincula al
govern i als partits que li donen suport. I hem
aconseguit fer avançar les coses en la bona
direcció. Tenim ara millors garanties de control,
tot i que els esdeveniments d'aquests darrers dies
ens mostren que la batalla serà llarga i caldrà
encara estar molt vigilants per tal d'evitar
qualsevol involució.
c) Hem retornat al centre del debat polític la qüestió
de l'educació: la necessitat que l'educació sigui
tractada com el principal factor de
desenvolupament econòmic i de progrés social. I
aconseguirem que se celebri enguany una
Conferència General d'Educació que posi les bases
de futur en aquest camp.
�d) Hem vist com els territoris retrobaven la seva
veu. Com el Pirineu i l'Ebre es desvetllaven. Com
el Govern, arraconat pel seu clam i el nostre
impuls, no ha tingut més remei que engegar un
procés que culminarà amb la descentralització de
la Generalitat, la regionalització de Catalunya i la
devolució de poders als municipis. Municipis que
prenen també cada vegada més empenta, que
celebraran enguany el I I Congrés de Municipis de
Catalunya (el primer es va fer el 1933!) i que en
molts casos són, ja des d'ara, dia a dia, les
principals palanques de millora de la qualitat de
vida dels ciutadans i ciutadanes.
Tots aquests són temes fonamentals del nostre
programa del canvi. I ja hem començat a aplicarlos.
IV. [Junts n'hem de fer molt, encara]
Ara bé, per aconseguir el canvi que volem, el canvi
que, recordem-ho encara, no és un simple relleu en
�el govern, sino en la política i les coses de cada dia,
cal que anem molt més enllà.
Per aconseguir el canvi que desitgem hem de ser la
primera força política de Catalunya. Hem de ser els
primers en tot.
I encara no ho som. Vam ser els més votats però
encara no arribem a tot arreu. Encara no arribem
prou als pobles petits, a la pagesia, a la joventut,
als estudiants, als empresaris, als treballadors
autònoms.
Ciutadans pel Canvi ha de ser la punta de llança per
a la incorporació d'aquests nous sectors. I ja ho
està sent. Ja s'estan fent moltes coses: tenim
plataformes com la de l'Hospitalet (on, durant la
campanya, vàrem arribar a ser 800!), les de Reus,
Sant Cugat, Mollet, Terrassa, Tarragona, Cambrils,
Girona, l'Empordà, ... Tenim presència a les
Garrigues, al Baix Llobregat, a la Segarra, al
Maresme, a l'Anoia,... Hem contribuït decisivament
al desvetllament de l'Ebre i del Pirineu i hauríem de
fer el mateix a la Catalunya Central. Comptem amb
�pagesos, amb mestres, amb regidors, amb
joves,...Tenim les millors relacions amb entitats
com Fem Via o Catalunya Progrés.
Som, fins i tot, referència en d'altres llocs d'Espanya
i encara més enllà, des d'on no deixen d'arribar
demandes i interès per a la nostra experiència.
, '
.
El que ara cal, doncs, és aplegar esforços i seguir
:
/.
•
'
• ' '
i ' /
I -,
(
avançant en tots els territoris, en tots els sectors.
I
' '
! i
{
[
•
I «; V
\
\..
\
•!. >
•',
'
i
i
V. [El Congrés del PSC és una oportunitat de
' (.is\>i
i
• .
primer ordre: aprofitem-la!]
A'Í
En aquest context, el Congrés del PSC és una
!
oportunitat de primer ordre. És un aconteixement
essencial per a l'evolució política dels propers tres
anys. I ho és no només per als afiliats al PSC, sino
•I .
també per tots nosaltres i per tot Catalunya.
*r*v<Ciutadans pel Canvi l'ha de seguir doncs ben de
prop. Jo us crido a fer-hi sentir la vostra veu. El
reglament del congrés ho permet i d'altres forces i
V
�moviments ho faran. He vist ja la dels Victors, la de
Catalunya Segle XXI (que és excel·lent) i moltes
d'altres. Us asseguro que la de Ciutadans pel Canvi
serà rebuda amb la màxima expectació i interès.
Ens hem embarcat plegats en un projecte comú. I
plegats, dialogant els uns amb els altres, hem de
trobar les vies per fer-lo avançar
V I . [Tenim la il·lusió, la capacitat i l'empenta:
endavant!]
Amics i amigues: som l'expressió d'una voluntat
d'innovació i de solidaritat, som el llevat del canvi,
plegats hem fet ja molt de camí, plegats n'hem de
fer molt més encara.
l
~\^'
!
J
i^-'ú:.^-
._U\^.
:
L L -
' (l.("'. /
Í
'""^
;V
't'cift.'.,'
^
••'•"'•'--';
Ciutadans pel Canvi ha de créixer, s'hà d'enfortir.
Li: 4 ;
'
Ha d'esdevenir un instrument essencial per atreure r? , ¿]
ciutadans i ciutadanes cap el compromís col·lectiu, (
J
per retornar el prestigi a la política, per guanyar el
;
govern, per transformar Catalunya.
P
¡
-
�Se ns ha girat molt feina.
Però tenim la il·lusió, la capacitat i l'empenta per
fer-la.
Endavant!
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Intervenció de Pasqual Maragall a la Convenció 2000 de Ciutadans pel Canvi
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-05-27
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Ciutadans pel Canvi
Congressos i conferències
Acció política
Description
An account of the resource
10 p.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau Sant Jordi (Barcelona)
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/24/2777/20000518_EixosCatalunyaCentral_PM.pdf
2b172c782bc21f92d5210d32d63a3c37
PDF Text
Text
ELS EIXOS TERRITORIALS I ESTRATÈGICS PER A LA
VERTEBRACIÓ DE LA CATALUNYA CENTRAL
De Pasqual Maragall. Intervenció a la reunió oberta del
grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a
Igualada el 18 de maig del 2000
0. Introducció
Bon dia,
Voldria parlar-vos de com veig la situació actual
i les
perspectives de futur del territori que hem anomenat la
Catalunya Central.
Un territori cabdal a l'articulació de Catalunya, amb
grans potencialitats, però que ha hagut d'afrontar en els
darrers anys un procés rapidíssim de transformació. I ho ha
hagut de fer amb poques ajudes.
Com a conseqüència d'aquest procés la Catalunya
Central pateix una sèrie de mancances. I per fer-hi front li
calen,
al
meu
entendre,
una
sèrie
de
projectes
�vertebradors, una sèrie d'eixos territorials i estratègics, que
orientin el seu desenvolupament.
Més que plantejar-los receptes acabades, però
m'agradaria que en féssiu algunes preguntes. Preguntes
que, -en molts casos- tenen per a mi una resposta unívoca.
Però que penso s'han de respondre en primer lloc des del
territori concernit.
1 . La situació actual: un segle de canvis vertiginosos
Fa cinquanta anys les comarques del Llobregat i el Ter
eren un dels principals eixos econòmics de Catalunya:els
rius Ter i Llobregat eren un rosari de colònies tèxtils, l'Anoia
concentrava
la
indústria
paperera
i
l'adoberia,
a
les
capçaleres de les valls hi havia una notable explotació
forestal, al Berguedà i al Bages les explotacions mineres de
lignits i potasses.
Avui de tot això no en queda gairebé res des del punt
de
vista
econòmic:
aprofitaments
bona
part
les
colònies
industrials,
els
miners, les explotacions forestals són en
vestigis
del
passat
o
activitats
amb
una
�importancia
econòmica
força
reduïda:
el
Llobregat-
Cardener-Anoia, d'un costat i el Ter-Congost de l'altre, han
perdut pes respecte els principals eixos vertebradors de
l'economia catalana.
Ben cert que han sorgit noves activitats: un nou tipus
d'indústria més petita i flexible, nous serveis, el turisme...
però en conjunt la Catalunya Central perd pes relatiu sobre
el total català : si la mitjana de creixement del PIB català
entre 1992 i 1998 va ser del 100, a la Catalunya Central
només va ser de 90 (davant del 110 de Girona, un 102 de
l'àrea metropolitana de Barcelona i fins i tot un 99 de
Ponent i un 94 al Pirineu). En l'actualitat, amb un 17'6% del
territori, les comarques centrals contenen només un 6'8%
de la població i aporten un 4 ' 6 % del PIB.
Davant
d'aquesta
situació,
els agents économes i
socials, d'una banda, i les institucions locals de l'altra, han
fet un important esforç d'adaptació, que ha donat resultats
molt positius. Així tots estarem d'acord que les nostres
viles, pobles i ciutats-que Igualada, Capellades, Caprons,
Manresa o Berga- són avui espais més agradables, més ben
servits i de bon viure que no pas vint o vint-i-cinc anys.
�Però
per
redreçar
la
situació,
per
aprofitar
les
oportunitats i fer front als reptes de l'hora calen projectes i
iniciatives de gran abast, projectes que el govern de la
Generalitat (presoner de les rèmores del passat, de visions
estretament
sectorials,
de
la
desconfiança
envers
els
governs locals, dels interessos i pressions dels privats) ha
estat incapaç d'articular. És doncs, des del territori, des de
la Catalunya Central mateix, que cal aixecar alternatives. I
és respecte això que voldria fer-vos que voldria que ens
féssim algunes preguntes.
2. Hi ha un espai per a una nova agricultura, hi ha
nous horitzons possibles per al bosc?
Vegem en primer lloc la situació del sector agrícola. Un
sector amb una llarga tradició però que en
ravessa
grans
discriminació
dificultats.
del
nombre
Dificultats
d'actius
que
agraris,
l'actualitat
compotren
del
la
nombre
d'explotacions i de superfícies conreades. Em d'acceptar
que l'agricultura
i l'explotació forestal d'aquestes terres,
captiva dels costos creixents, de les quotes comunitàries,
�dels incendis....no puguin fer altres coses que debatre's la
precarietat?
No hi ha un espai important per a l'especialització de
productes amb denominació d'origen protegit?
No s'hauria d'incloure sota aquestes denominacíons-tal
com ja s'ha fet amb la "vedella del Berguedà"-bona part de
la producció ramadera? No caldria recuperar l'orgull de la
producció porcina, més enllà del problema dels purins (que
cal resoldre)?
No s'haurien d'incentivar les varietats autòctones
-
"pèsol negre de la muntanya" "tomàquet de Montserrat"
per posar dos exemples-escasses i d'alt valor comercial?
No es podria vincular aquest oferta de productes de
qualitat amb l'oferta gastronòmica i hotelera que ja existeix
però que, sense dubte té encara molt camí per recórrer?
No
caldria
establir
els
mecanismes
adequats
per
remunerar els pagesos i propietaris forestals no només en
funció del producte que ofereiexen sinó també en relació als
beneficis ambientals i paisatgístics que de les activitats que
se'n deriven?
�3. Cap una constel·lació de districtes industrials?
Els rius, l'electricitat, el ferrocarril i les carreteres foren
els principals eixos vertebradors de la Catalunya Central a
partir del període de la industrialització. No són la xarxa de
gas natural i la xarxa de cable de banda ample els nous
eixos del futur?
No s'hauria d'exigir doncs la seva extensió sobre el
conjunt del territori de la Catalunya Central per tal que
aquesta àrea pugui competir en peu d'igualtat amb els
àmbits més desenvolupats i dotats del territori català?
El cicle industrial basat a les grans unitats industrialscom les colònies de riu o les grans fàbriques urbanessembla definitivament exhaurit, almenys en països com el
nostre. L'alternativa és l'especialització flexible, en que en
un mateix àmbit territorial, un conjunt d'empreses petites i
mitjanes, són capaces de realitzar més eficientment el
procés que
abans tenia lloc en una sola unitat integrada.
Sembla que aquests cojunts d'empreses tenen més facilitat
de formar-se en àrees de tradició industrial que en cap altre
lloc.
�No
són
les
comarques
de
la
Catalunya
Central
candidates òbvies per a un desenvolupament de "districtes
industrials" d'aquest tipus? (el gènere de punt a Igualada,
la cintería de Manresa...)?
No hauria doncs d'orientar-se la política industrial dels
actors
púlbics
a fomentar
dinàmiques
d'especialització
flexible d'aquest tipus ("districtes industrials marshallians"
si ho volem dir de manera pedant)?
A Itàlia, entre el Nord desenvolupat i el Maggogiano
endarrerit,
aquestes
dinàmiques
han
donat
lloc
a
la
conformació d'allò que s'ha anomenat la "Terga Itàlia". Hi
ha lloc per una "Terga Catalogna" entre l'àmbit metropolità
i les àrees turístiques agropecuàries del Pirineu i de Ponent?
Estaria
la Catalunya
d'aquesta mena?
Central
interessada
en
un
opció
�4. Cap a una economia de base terciària?
A la Catalunya Central, la problemàtica dels serveis té
tres
origens
principals:
l'escassetat
de
serveis
a
la
producció i les empreses, la manca d'especialització del
comerç i la reduïda capacitat de l'oferta turística.
Pel que fa als serveis a les empreses, els nous mitjans
de telecomunicació obren clarament noves oportunitats: no
hauria doncs de ser la seva extensió una prioritat absoluta
també per aquestes terres? No s'aconseguiria
a traves
d'aquestes tecnologies atemperar la concentració terciària
en
uns
pocs
llocs
-Vic,Manresa,
Igualada,
Berga,...
i
escampar serveis sobre el territori, tot creant-hi, a més
llocs de treball?
Pel que fa al comerç, i, en particular, al comerç urbà.
No
és
clar
que
la
seva
via
de
futur
es
troba
en
l'especialització, i perquè no dir-ho, en la flexibilització
horària que li permeti donar resposta a la durada del cap de
setmana?
Finalment, el turisme ha esdevingut un nou factor de
desenvolupament econòmic. Tanmateix, no caldria apuntar
�a la franja més alta de la demanda (és a dir, el turisme
cultural i el turisme de la natura)? En aquest sentit, pot ser
el patrimoni monumental i industrial de la comarca (Sant
Quirze de Pedret a la catedral de Vic de la Santa Creu i a
les colònies de riu) un element d'atracció de primer ordre?
5. Els espais d'interès natural, hipoteca o estímul per
al desenvolupament?
La
Catalunya
Central
compta
amb
un
excel·lent
conjunt d'espais d'interès natural: des dels parcs naturals
del prelitoral (el Montseny, Sant Llorenç de Munt-Serra de
l'Obac i Montserrat) fins al Catllaràs, el Cadí i la Serra del
Port del Comte.
Aquest fet pot ser vist com una limitació al creixement
econòmic o un estímul per al desenvolupament. Al meu
entendre és clarament el segon: la disponibilitat d'aquests
espais és, un atractiu essencial per al desenvolupament de
les activitats turístiques, per a l'atracció de nous serveis i
per al benestar dels ciutadans.
Des d'aquest punt de vista, no resultaria peremptori
intregrar-los en una xarxa de plantejament i gestió similar
�a l'Anella Verda que ja s'ha creat a l'àmbit
metropolità
barceloní?
No caldria dotar aquells d'aquests espais que encara
no disposem de figures de protecció
que n'evitessin la
degradació i la depreciació?
No són els eixos fluvials (i els parcs que, seguint-los,
s'hi puguin establir9 el complement òptim d'aquesta xarxa
d'espais?
6. L'educació
i la cultura, palanca principal per a
l'avanç econòmic?
Hem
afirmat
moltes
vegades
que
les
activitats
formatives són requisit essencial per al desenvolupament
econòmic. Això és particularment cert en el cas de la
Catalunya Central on, com hem vist, el desenvolupament
s'ha de basar sobretot en la qualitat i l'especialització de les
activitats productives i dels serveis.
Cal dir que des del restabliment de la democràcia
ençà, s'han conegut en aquest camp importants avenços
(no caldria sinó!) especialment en els àmbits de l'eduació
secundària i primària. Ara bé aquest avenç ha estat potser,
�menys efectiu, precisament un camp tan estratègic com és
el de la formació professional.
No caldria revisar en profunditat el camp
d'aquest
tipus de formació?
No s'hauria de fer un esforç superior per adaptar-las
als interessos-presents i futurs- a les empreses?
No
s'hauria
d'implicar
profundament
també
les
autoritats locals de la Catalunya Central en la planificació i
gestió de la formació
professional
per tal
d'adaptar-la
plenament a la vocació i les possibilitats de cada municipi,
de cada territori?
Un
altre
sector
clau
són
els
ensenyaments
universitaris. Per raó de la manera com s'ha produït el
desplegament del mapa universitari català a la Catalunya
Central
ha
resultat
relativament
malparada
en
aquest
àmbit. La gran excepció, és clar, la trobem a Vic.
No es podria dissenyar un conjunt d'activitats que,
sense culminar
centres
necessàriament
universitaris,
en
estenguessin
la creació
la
d'aquest tipus d'estudis sobre el territori?
seva
de
nous
presència
�No seria bo utilitzar aquestes activitats com excuses o
mitjà per reutilitzar o rehabilitar els Centres històrics de
Solsona, de Berga o de Manresa, tot seguint
l'exemple
d'allò que, de manera tan exitosa, s'ha fet a Girona?
7.
Les
infrestructures:
terra
de
pas
o
ens
d'articulació?
La Catalunya Centra! ha estat tractada massa sovint,
des del punt de vista de les comunicacions, més com una
terra de pas que com un espai articulador. Això és prou
visible en el desenvolupament
comarques
de
la Catalunya
de la xarxa
Central
viària:
o bé han
les
quedat
marginades de les grans autopistes del litoral i prelitoral o
bé s'han
principal
vist travessades
objectiu
per vies que tenen
la comunicació
entre
el
com a
Pirineu
(les
carreteres N-152 i la 1411).
En canvi les necessitats de comunicació interna i el
paper articulador que la Catalunya Central hauria pogut
jugar respecte el conjunt català s'han vist massa sovint
menystinguts.
�Només en els darrers temps l'Eix Transversal ha vingut
a pal·liar, en part, aquesta situació. Però mancat de la
necessària ambició i visió de futur, l'actuació
ha estat
clarament insuficient. Ernest Lluch ho va expressar amb
tota claredat en el seu dia: "l'Eix si és un èxit, serà un
fracàs
i si és un fracàs
serà
un èxit".
És a dir,
si
aconsegueix atreure el trànsit de pas a llarga distància es
colapsarà i si no ho fa acomplirà correctament la funció de
comunicació intercomarcal. Doncs bé, ha estat un èxit, i en
conseqüència,
un fracàs:
es troba
força
aprop
de
la
congestió en molts moments.
Davant d'aquesta situació, el desdoblament dels eixos
N-S-la 1 4 1 1 , la 152-resulta evident. No caldria però enfortir
particularment els eixos E-W? No s'hauria d'anar preveient
el
desdoblament
de
l'Eix
Transversal
per
un
futur
immediat? No hauria de ser el desenvolupament de l'Eix
Diagonal
(Manresa-Igualada-Vilafranca-Vilanova)
una
prioritat essencial?
I al costat d'això no caldria fer passar la xarxa de
transport
públic
subsidiarietat
en
des
que
de
es
la
situació
troba
cap
de
a
completa
un
major
�protagonisme? I això, voldria dir reestructurar i enfortir les
línies d'autobús i rehabilitar les ferroviàries (Granollers-VicRipoll, Manresa-Cervera, Barcelona-Igualada)?
8. El planejament i el govern: quins projectes i quina
administració per al futur?
Acabem
Deia al començar que la Catalunya Centra! es troba en
una situació que presenta oportunitats i problemes. Per
aprofitar els primers fer front als segons, cal un disseny i
un designi. És a dir: un conjunt de projectes de futur
col·lectivament
assumits
i
la
forma
d'organització
administrativa capaç de vehicular-los.
Pel que fa al projectes de futur:
No resulta urgent l'elaboració d'un pla territorial per al
conjunt de la Catalunya Central, tal com preveuen les lleis
aprovades pel Parlament de Catalunya?
No
hauria
destinades
a
de
contenir
enfortir
la
aquest
xarxa
pla
urbana,
les
a
mesures
dotar
les
infraestructures, a protegir els espais d'interès natural? No
caldria orientar o complementar aquest pla territorial amb
�un Pla estratègic (elaborat simultàniament) similar al que ja
s'ha aprovat al Pirineu?
I per dur a terme aquests projectes:
No és necessari dotar els municipis de més poder i
recursos? No és evident que els serveis han de gestionar-se
tan a prop com sigui possible dels ciutadans?
No cal dotar als municipis dels òrgans de cooperació
adequats?
No resulta clar que cal descentralitzar
i reordenar
l'administració territorial de la Generalitat?
Per aconseguir aquests objectius crec que s'ha de
reorganitzar l'administració- a la Catalunya Central i en el
conjunt del país-sobre una base regional. Un base que doni
a
les
terres
de
la
Catalunya
Central
la
possibilitat
d'autorganitzar-se, de pensar en el futur, de fer-se sentir.
I crec també que cal un gran impuls de transformació
política i social, que - a la Catalunya Central i en el conjunt
del país-trenqui els lligams que ens fan difícil avançar. Per
aconseguir-ho compto amb vosaltres.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Els eixos territorials i estratègics per a la vertebració de la Catalunya Central
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-05-18
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Catalunya
Territoris
Planificació
Model social
Acció política
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Oposició
Description
An account of the resource
15 p. Intervenció de Pasqual Maragall a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Igualada
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/24/2776/20000412_DebatPressupostos_PM.pdf
265aeeb93d70228a7173899cede18aba
PDF Text
Text
INTERVENCIÓ
DEL
PRESIDENT
DEL
GRUP
SOCIALISTES-
CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT DE TOTALITAT
DELS
PRESSUPOSTOS DE LA GENERALITAT PER A L'ANY 2 0 0 0
Molt Honorable Sr. President, Senyores i Senyors Diputats,
He volgut defensar personalment l'esmena de retorn al Govern del
Projecte de Pressupostos de la Generalitat per a l'any 2000 per
subratllar la importància que té pel nostre país que, entre tots
plegats, fem una anàlisi adequada de la situació econòmica i posem
sobre la taula els instruments per a fer front els reptes que ens
planteja.
Cal dir, en primer lloc, que fem aquest debat amb retard. Un retard
de quatre mesos. Convergència i Unió i el President Pujol, encara
sotragats pels resultats de les eleccions d'octubre, varen decidir no
decidir-se fins que no s'haguessin celebrat les eleccions generals del
12 de març. Com la seva majoria en escons, que no en vots, era
precària i no volien casar-se amb ningú, varen preferir esperar.
El President Pujol esperava, sens dubte, que els seus vots fossin
decisius
al
Congrés
dels
Diputats
per
assegurar-se
aquí
una
tranquil·litat de la q u e j a no disposa.
Érem molts els que dèiem que endarrerir decisions no era bo. I
menys quan es tracta de decisions pressupostàries que tenen una
traducció immediata en el benestar de molta gent, en la qualitat dels
serveis prestats des del sector públic, i també de cara als sectors
econòmics i socials que han de prendre les seves decisions des del
coneixement de les orientacions generals de la política econòmica del
govern.
1
�Dèiem també que Catalunya volia una majoria parlamentària estable,
sòlida, àmplia, amb prioritats clares. I que estàvem disposats a
parlar-ne. El mes de Desembre vàrem fer pública una proposta per
avançar en la confecció d'un Pressupost per a l'any 2000.
Però CiU no sols no ha volgut atendre la nostra disposició al diàleg,
sinó que va preferir esperar i és l'única responsable del retard amb
què encetem aquest debat pressupostari.
Hem mantingut permanentment un oferiment de diàleg sobre els
grans temes. Vàrem creure, de ventat, que en el discurs d'investidura
de Jordi Pujol hi havia molts elements sobre els que era possible que
ens poséssim
d'acord.
Nosaltres també
creiem
que
Catalunya
necessita més i millor autogovern i més i millor finançament.
Òbviament nosaltres afegim que cal, al mateix temps, una gestió més
rigorosa de les competències, recursos i serveis dels que ja disposa la
Generalitat.
Tanmateix, hem constatat que no hi ha cap voluntat d'arribar a
acords per part del President Pujol i de la majoria parlamentària en
què se sustenta el seu mandat. Però com creiem que l'interès del país
està per sobre del nostre interès polític, per sobre de qualsevol
interès partidista, mantenim aquesta voluntat de diàleg.
Però avui ens trobem aquí per debatre els Pressupostos presentats
pel Govern. I vull dir-ho ras i curt: aquests Pressupostos no defensen
adequadament l'interès de Catalunya. No responen a la nostra
situació real. No responen als reptes que tenim plantejats. No són els
Pressupostos que el país necessita. És per això que he volgut
defensar personalment el retorn d'aquest projecte al Govern, tot
oferint la possibilitat de negociar uns Pressupostos que sí donin
resposta a les necessitats del país.
2
�En la meva intervenció en el Debat d'Investidura vaig plantejar quins
eren, al meu entendre, els eixos de la política econòmica que
Catalunya necessita.
Deia llavors i permetin que ho recordi ara: "Hi ha d'haver una política
econòmica financera i industrial catalana. Catalunya necessita el seu
pla estratègic. Hem de combatre la inflació que puja, la competitivitat
que, correlativament, va baixant, la qualitat que es perd i la marxa o
la manca -la marxa, de vegades, a Madrid-, molt sovint, d'empreses
mitjanes i grans. Per fer-ho, s'ha d'impulsar, no amb paraules, sinó
amb fets, l'economia productiva.
I això vol dir, primer: augment de la taxa d'ocupació mercès a
l'entrada de dones i joves al món laboral i empresarial.
Segon: més cultura informàtica, que ens permeti fer front als reptes
de la societat de la informació.
Tercer: més innovació de producte -no solament de procés-, més
capital/risc, i més suport als nous emprenedors.
Quart: suport als processos de concertació entre
ajuntaments,
emprenedors i sindicats, i també amb les universitats i les escoles.
Cinquè: una ampliació del mercat interior gràcies a la millora de les
infrastructures
que ara
estan
inexplicablement
pendents: TGV,
ampliació de l'aeroport de Barcelona, el pla Delta, les ampliacions del
port de Barcelona i del de Tarragona i el cablejat de fibra òptica, però
també
el
sistema
de
comunicacions
interiors
per
carretera
i
ferroviàries.
Sisè: increment de la inversió internacional de les nostres empreses.
3
�Setè: una política per a l'agricultura i la ramaderia catalanes que
contempli, en primer lloc, la seva viabilitat empresarial i la seva
capacitat d'exportació, però també la seva significació territorial,
social i mediambiental".
Constatem, amb preocupació, que aquests Pressupostos no van en la
direcció
que
assenyalàvem
com
a
necessària
en
el
debat
d'Investidura.
Però els motius pels quals demanem el retorn d'aquest Projecte al
Govern
no són només que no s'ajusta
a les prioritats
que jo
assenyalava llavors. No és aquest l'únic problema d'aquest Projecte.
El principal problema del Projecte de Pressupostos presentat pel
Govern és que no parteix d'una anàlisi adequada de la situació real de
la nostra economia.
L'economia catalana està creixent en els últims anys a un ritme
proper al 4 % . Aquest és un nivell relativament alt i molt proper al del
conjunt espanyol.
Aquest
creixement
l'aportació
en
els dos
últims
negativa del sector exterior.
anys
ve
condicionat
per
Mentre que la demanda
interna està creixent a un ritme que alguns experts consideren fins i
tot massa elevat, el saldo exterior, tant amb la resta d'Espanya, com
amb la resta del món, ofereix taxes negatives.
Per tant, per consolidar el nostre creixement econòmic, el Pressupost
de la Generalitat per a l'any 2000 hauria d'incloure mesures per
corregir els factors que poden esdevenir limitacions a mig termini:
-
Cal controlar el diferencial de preus amb Espanya i Europa.
4
�-
És precís millorar la competitivitat del sector exterior.
-
Cal millorar la nostra taxa d'activitat.
-
S'ha d'incrementar la productivitat de la nostra economia.
-
El nostre
increment
de
preus
és
més
alt
que
l'espanyol
i
pràcticament el doble del dels països europeus més importants.
L'IPC de Catalunya el passat mes de Febrer era 0,6 punts més alt que
l'espanyol. Aquest diferencial ha anat creixent des de l'inici de 1998
quan estàvem al mateix nivell.
En el passat aquesta situació es justificava per un creixement del PIB
més ràpid; avui això ja no és cert.
Amb un nivell de canvis fix mantenir un creixement de preus més
ràpid és una amenaça per a la competitivitat del país.
Els sectors més inflacionistes són la sanitat, l'alimentació, l'oci i el
lleure, tots ells entren dins del camp de les competències de la
Generalitat. Però en el seu Projecte de Pressupost no hi ha cap
mesura que tendeixi a millorar aquesta situació.
-
Mentre les exportacions creixen de forma semblant a la del PIB
( 3 , 8 % ) , les importacions ho fan a un ritme tres vegades superior.
La taxa de cobertura ha passat del 7 8 % el Gener de 1998 al 7 0 % del
passat mes de Setembre.
Les dues terceres parts del nostre comerç exterior tenen com a
origen o destí països de la Unió Europea.
5
�Per millorar la nostra situació cal controlar els preus i millorar les
nostres actuacions en aquells sectors que són claus pel futur:
-
Formació
-
Recerca
-
Infrastructures
El Projecte que el Govern ens ha presentat no va en aquesta direcció.
-
Un altre indicador de la nostra evolució econòmica està lligat a la
capacitat de generar llocs de treball
En el darrer any, segons l'EPA, s'han creat a Catalunya 89.000 llocs
de treball. Això suposa un increment del 3,8%. Aquest és un ratio
que queda molt per sota de la mitja (5,2%) i, en tot cas, molt lluny
de les Comunitats que presenten els índexs més dinàmics, Madrid
(7,2%), Andalusia
(6,5%)
o València
(5,3%). Ja en la meva
intervenció al Debat d'Investidura vaig demanar "un govern que no
sigui
simple
espectador
de decisions
empresarials
no
sempre
favorables al nostre país, com ha estat el cas en determinades
fusions i decisions sobre localització empresarial".
-
El creixement de la productivitat global del país està sotmès a un
alentiment perillós.
A finals de 1997 la nostra productivitat creixia al voltant del 1,5%, en
acabar 1999 aquesta taxa s'havia reduït a zero.
En aquest sentit ens preocupa molt la inhibició del Govern i la manca
de propostes en aquesta direcció del Projecte de Pressupost que ens
ocupa.
6
�He donat ja dos tipus de raons per justificar la nostra petició de
retornar el Pressupost al Govern. No s'ajusta a les prioritats que
vàrem assenyalar en el Debat d'Investidura ni respon a una anàlisi
rigorosa de la nostra situació econòmica.
N'afegiré encara un tercer tipus d'arguments: els que es desprenen
de l'anàlisi del Projecte del Pressupostos presentat.
Parlem
ara
d'inversions,
poques,
de
despeses
corrents,
descontrolades, i d'endeutament, descomunal.
Com és possible que en un Pressupost que augmenta el 8,4% en
relació al de l'any passat i en el que la previsió d'inflació és del 2,4%,
les inversions previstes siguin solament de 262.000 milions de
pessetes?
Per tal de tenir una idea més concreta fem la comparació amb les
altres Comunitats Autònomes de l'article 151 de la Constitució.
Mentre les despeses de capital per càpita del Pressupost consolidat
del 2000 són 79.570 pessetes a Galícia, 74.173 pessetes a Canàries,
70.247 a València i 60.119 a Andalusia, a Catalunya són sols 42.600.
Quins són els motius d'aquesta diferència sagnant? Són dos: el
govern és incapaç de controlar el creixement de les seves despeses
corrents i el model de finançament pactat entre CiU i PP no respon a
les necessitats del país.
Ho veurem clarament amb ben poques xifres.
Les dades demostren clarament la mala gestió de l'actual Govern de
Catalunya. I és que les despeses de funcionament per habitant són
7
�més grans aquí que a qualsevol de les altres quatre Comunitats del
151. Aquí són 314.000, mentre a Canàries són 312.000, a Andalusia
són 302.000, a Galícia són 289.000 i a València són 258.000.
Com és possible que mentre el Pressupost s'incrementa en un 8,4%,
el capítol d'alts càrrecs s'incrementa un 15,3%? O que la despesa per
lloguers s'incrementi un 24%?
Donaré una altra dada comparativa:
índex de creixement del
Pressupost consolidat del 2000 en relació al de 1996. València, 148.
Canàries, 135. Andalusia, 135. Galícia, 128. Catalunya, 127. Com és
possible que en aquests anys s'hagin
produït diferències
tant
importants entre aquestes Comunitats Autònomes?
La Generalitat ha perdut 8 punts d'increment en relació a les altres
Comunitats del seu mateix nivell de competències. No és un bon
balanç.
Potser algú em podria dir que un deficient sistema de finançament
autonòmic està al darrera d'alguns d'aquests problemes. I és ben
cert. Però estic establint comparacions de l'any 96 al 2000, per deixar
clar que són els anys del pacte CiU-PP, quan se'ns parlava meravelles
dels acords de finançament.
I sé que em diran que els Pressupostos de les Comunitats Autònomes
no sols es nodreixen dels recursos derivats del nou sistema de
finançament. I és cert. Però no em negaran l'evidència que una
Comunitat que va negar-se a aplicar-lo, Andalusia, perquè es creia
perjudicada
pel
nou
sistema,
ha
vist
incrementar
els
seus
Pressupostos més que Catalunya. No em diguin que no és curiós!
8
�Parlem ara d'endeutament, encara que sigui breument, tot i que ens
hi podrem estendre si calgués a la rèplica.
Per fer les escasses inversions de les que parlava, el Projecte de
Pressupost que se'ns presenta preveu un endeutament de 74.000
milions de pessetes.
Per tal de camuflar aquest endeutament addicional, que no compleix
els criteris de convergència econòmica europea, s'ha situat un 45%
del nou endeutament (33.536 milions de pessetes) en les empreses
públiques
que
no
consoliden.
Continua,
doncs,
el
procés
de
centrifugació del deute que ja ha estat denunciat any rera any.
Un endeutament global que, a finals de l'any 2000, superarà els 2,2
bilions de pessetes. És a dir, un volum igual al del Pressupost que
se'ns proposa aprovar.
Però no vull quedar-me tant sols en la crítica als resultats d'una mala
política. Així com el govern és l'únic responsable de la seva
incapacitat per reduir la despesa corrent i del deute acumulat i dels
acords de finançament que se'ns van presentar a ritme de bombo i
plateret, no és menys cert que totes les forces polítiques hem
d'aportar els nostres plantejaments sobre el finançament autonòmic
de cara al futur.
El nou model de finançament per Catalunya i la resta de Comunitats
Autònomes ha d'inspirar-se en els següents principis:
-
Els governs han de poder decidir lliurement la distribució dels seus
recursos. Una part important d'aquests ingressos han de procedir
directament dels tributs pagats pels ciutadans en cada Comunitat.
9
�Els governs i els parlaments han de tenir capacitat de decisió
(normativa i administrativa) sobre aquests ingressos.
-
El finançament autonòmic ha de garantir raonablement l'objectiu
d'igualtat d'ingressos per habitant entre les diferents Comunitats.
L'existència de sistemes diferents, que la Constitució consagra i
nosaltres respectem, no ha de significar un privilegi o una
desigualtat flagrant. És per això que cal establir els mecanismes
adequats per tal que en aquest període de temps dilatat i de forma
gradual es pugui produir aquesta aproximació entre el sistema
general i els forals.
-
En iguals condicions de pressió fiscal i de nivell de competències,
totes les comunitats han de poder atendre els seus ciutadans amb
les mateixes prestacions.
El resultat d'aquestes propostes implica la reducció del dèficit fiscal
de Catalunya respecte l'Estat. Catalunya és una regió econòmica rica,
dins d'espanya, i per tant és lògic que existeixi un dèficit fiscal. És
normal que pagui més impostos del que rep en forma de despesa
pública. Ara bé, aquest dèficit ha de ser el resultat de pagar en
proporció a la renda i rebre en proporció a la població, que són els
criteris bàsics que han inspirat els objectius enunciats en els punts
preferents.
Els poders públics tenen l'obligació
de contribuir a reduir les
diferències de renda entre territoris; les polítiques adreçades a
aquesta finalitat s'han d'aplicar a través de mecanismes específics
(FCI, Fons europeus), clarament diferenciats dels que tenen per
objecte el finançament dels serveis autonòmics. Caldria definir el
tractament concret que s'ha de donar als Fons europeus, en funció de
les perspectives que s'estan generant.
10
�Però, sobretot, cal no tornar a caure en els mateixos errors polítics de
l'anterior acord. El nou model no pot ser el resultat de l'acord entre
dos grups polítics o entre dos governs. Les bases del finançament
autonòmic i la seva concreció en propostes de futur han de ser el
resultat d'un acord polític d'ampli abast. La nostra responsabilitat és
assolir un acord primer a Catalunya, traslladant-lo posteriorment al
conjunt d'Espanya.
Tampoc no voldria deixar de presentar les línies mestres d'un
Pressupost alternatiu que respon, molt
presentat
pel Govern, als requeriments
millor
de
la
que el
Projecte
nostra
situació
econòmica i a una política que impulsi un creixement equilibrat i
sostingut.
El mes de Desembre presentàvem els nostres plantejaments que
reitero avui.
-
No incrementar la pressió fiscal. El creixement dels ingressos és el
mateix del PIB nominal.
-
Limitar el creixement de l'endeutament a 10.000 milions.
-
Controlar el creixement de les despeses corrents, que no superin
l'increment d'inflació previst.
-
Increment de les inversions.
-
Solució dels greus
problemes financers
de
la Sanitat
i la
la liquidació
del
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
L'aplicació
d'aquests
criteris a les dades de
Pressupost de 1999 donaria llocs a resultats que representen millores
substancials en relació al Projecte de Pressupost presentat pel
Govern.
-
Un estalvi de 45.000 milions en les despeses de funcionament.
11
�-
Un increment en les despeses financeres que el Govern ha previst
a la baixa.
-
Incrementar les inversions en un 46%.
La nostra proposta alternativa permet generar uns excedents que
farien compatibles dos objectius, d'una banda generar, entre el 2000
i el 2003 un volum d'inversions de la Generalitat proper al bilió i mig
de pessetes, distribuïts d'acord amb les necessitats reals.
I també es podria aconseguir un fons per la creació de nous serveis i
millora dels existents que anés creixent fins a situar-se, l'any 2003,
en 250.000 milions de pessetes. La distribució d'aquest fons seria
d'un 50% per ensenyament, universitats i recerca, un 25% per
Sanitat, mentre que la resta es destinaria a altres serveis.
Acabo.
El Projecte que se'ns presenta no respon als reptes del futur, ni a la
situació econòmica real i ens planteja gravíssims dubtes en matèria
d'inversions, despesa corrent i endeutament.
Catalunya necessita un Pressupost ben diferent. És per això que els hi
demano que amb el seu vot retornin al Govern el Projecte de
Pressupost i, en nom del meu Grup, mantinc la nostra oferta de
diàleg per una política diferent, més eficaç en la defensa dels
interessos reals dels catalans.
Moltes gràcies.
12
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Intervenció del President del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en el debat de totalitat del Pressupostos de la Generalitat per l'any 2000
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-04-12
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Debats
Pressupostos autonòmics
Parlament de Catalunya
Model social
Oposició
Acció política
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Economia
Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Intervenció de Pasqual Maragall al debat dels pressupostos.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/23/2775/20000328_FiguraHumanaTriasFargas_TaulaRodona_PM.pdf
21b0dec4302068c765e19ed57b10410f
PDF Text
Text
\ H Fundació
Ramon Trias Fargas
Víctor Batallé i Serra
Director general
Sr. Pasqual Maragall
Barcelona, 21 de juliol de 2000
Benvolgut Sr. Maragall,
Em permeto fer-li arribar el Quadern de pensament
número 10: La figura humana i política de Ramon Trias
Fargas, en què vostè va tenir l'amabilitat de participar.
Atentament,
p.s. Li adjunto cinc exemplars del mateix.
Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona
Tel. (34)93 21 5 58 48 Fax (34)93 488 00 25
e-mail: fundacio.rtf.cdc@bcn.servicom.es
�CO
o3
bu
!-H
03
fe
•
c«
cd
fHB^
S-i
O
es tí
T3 o
s
0
a
cd
ta tó
*
La figura humana i política
de Ramon Trias Fargas
Taula rodona
Moderador
Pere Esteve
10
Participants
Macià Alavedra
Pasqual Maragall
Artur Mas
lip n p r s ^
�La figura humana i política
de Ramon Trias Fargas
Taula rodona
Moderador
Pere Esteve
Participants
Macià Alavedra
Pasqual Maragall
Artur Mas
Barcelona, 28 de març de 2000
�Presentació
a càrrec del Sr. Pere Esteve
Des de la Fundació estem, evidentment, molt satisfets que s'hagi
pogut organitzar aquesta taula rodona sobre la figura humana i política de Ramon Trias Fargas i que, a més, s'hagi pogut organitzar precisament en el marc del 25è aniversari del nostre partit,
Convergència Democràtica de Catalunya.
Aquesta tardor, la commemoració del 10è aniversari de la mort de
Ramon Trias Fargas - a l'octubre- i la del 25è aniversari de
Convergència Democràtica -al novembre- s'han vist afectades pel
clima imposat per uns processos electorals que evidentment han
estat intensos. Per tant, crec que és significatiu i positiu que reprenguem la tornada a la normalitat de les nostres activitats habituals
amb un acte com aquest. De fet, no caldria fer una presentació dels
participants, però en tot cas sí que vull esmentar que la seva relació
amb Ramon Trias Fargas va ser important per diverses raons.
La relació amb Macià Alavedra va ser una relació intensa i política
amb els orígens, concretament del partit d'Esquerra Democràtica de
Catalunya. Posteriorment, Macià Alavedra va ser el seu successor
com a conseller d'Economia.
Pel que fa a Pasqual Maragall, la seva relació va ser molt directa i,
evidentment, molt centrada en el fet de Barcelona, que per a Trias
Fargas va ser també un element molt important en la seva vida política i social.
I, finalment, pel que fa a Artur Mas, tot i que personalment és qui va
tenir menys contacte directe, és -dins de Convergència- l'hereu molt
clar d'alguns aspectes centrals de Ramon Trias Fargas, com l'àmbit
municipal de Barcelona i també, precisament, la Conselleria
d'Economia, Finances i Planificació.
Bé, per tant, i abans de donar la paraula als participants que són els
protagonistes, voldria fer uns breus comentaris, que crec que em
corresponen i que tinc el goig de fer. És lògic que fem aquesta commemoració dins precisament dels 25 anys, a més és una
commemoració merescuda, perquè no podrem agrair mai prou a
Ramon Trias Fargas tot el que va representar, fer i donar durant els
primers 15 anys de vida de CDC. I, tot i que el fet d'agrair-ho i
d'expressar-ho podria semblar inútil, és una acció que vull fer.
Jo vaig conèixer en Ramon a Tiana, al poble on visc fa molts anys,
i el vaig conèixer com a militant de Convergència. No el vaig
conèixer en el món econòmic, ni en el món social..., el
vaig conèixer com a militant. Jo era militant feia dos anys. Estàvem
preparant les eleccions, en aquella època ja fèiem campanyes i
3
�vàrem inaugurar un mural i Ramon Trias Fargas va venir-hi. Va fer la
inauguració des de l'altra banda del carrer en una terrasseta de la
casa d'una gent prou coneguda, tianenca, els Cuní, i va fer el parlament amb aquella alçada seva. I jo vaig rebre d'ell les primeres
lliçons directes. Naturalment en tinc un record, que em perdurarà
sempre.
El meu sentiment com a militant d'aquest partit jove, Convergència
Democràtica de Catalunya, és el sentiment que Ramon Trias Fargas
va saber llegir els signes dels temps. Potser ho va fer massa bé, i potser es va anticipar en més d'una ocasió. Però la majoria de les qüestions que queden per resoldre estan en el seu ideari polític: l'autogovern de Catalunya, l'Europa dels pobles -en contraposició d'una
mera Europa dels estats-, una Barcelona forta, el redreçament de la
balança fiscal, la defensa de les senyes d'identitat, la defensa de
la llibertat. Tot això és de plena actualitat.
Per tant, era un gran home, gens fred ni distant, sinó un home ple de
sentiment, de coratge, i amb una especial sensibilitat per a les persones. Un home que buscava espais de diàleg i de comprensió. I
avui, en aquest acte, segur que trobarem aquests sentiments de comprensió i de diàleg que ell tan bé representava.
Intervenció
a càrrec del Sr. Macià Alavedra
Parlaré de Ramon Trias Fargas amb una certa emoció perquè els
records són molts: la fundació d'Esquerra Democràtica, els últims
temps del franquisme; la fusió, després, d'aquest partit amb
Convergència Democràtica de Catalunya; la participació a les primeres eleccions democràtiques, les del 15 de juny de1977, en què
tots dos vàrem ser diputats a Madrid i vàrem integrar el grup de
la Minoria Catalana; la participació conjunta en molts governs de la
Generalitat de Catalunya, del president Pujol, i en desenes de
mítings. Per tant, són moltíssimes vivències realitzades de manera
conjunta.
Però si he de parlar del pensament polític de Trias Fargas, que és una
personalitat complexa que s'anirà estudiant i que en certa manera és
un heterodox en molts temes, he d'anar molt alerta, perquè resumir
aquesta personalitat sempre és empobrir-la. En Ramon té un llibre
que es diu Nacionalisme i llibertat, per això podem dir que és un
nacionalista i un liberal i que, a Catalunya, la democràcia i la llibertat eren les seves principals preocupacions, les quals per a ell eren
absolutament indissolubles. És a dir, no es plantejava cap sortida per
a Catalunya que no fos, evidentment, dins de la democràcia i del respecte de la llibertat, dels drets humans i també d'un liberalisme
econòmic, d'una capacitat de creació i d'iniciativa que segons ell
4
�corresponia al tarannà i a la historia de Catalunya. Tot això ho
expressava amb un gran coratge -que és una altra característica de
la personalitat de Ramon Trias Fargas- perquè ho expressava en un
moment dominat en l'àmbit de l'oposició intel·lectualment i políticament per les idees marxistes. Per tant, el que ell exposava sonava
totalment diferent del que era la tònica general. No obstant això, ha
passat el temps, i la seva línia econòmica, de pensament econòmic,
de política econòmica és coincident amb la que ara recomana
l'OCDE amb la política econòmica europea, tant si manen els conservadors com els socialistes, amb l'ortodòxia pressupostària, amb
una política fiscal que ell ja va oposar a la política fiscal de
Fernandez Ordóñez, que per cert era de la UCD i que en aquell
moment va fer la reforma fiscal. Ramon Trias Fargas va ser l'únic que
va fer uns plantejaments que ara fa tothom, governs conservadors
i governs socialistes, a l'Europa occidental. És a dir, una política que
ja pensava en les privatitzacions, en les liberalitzacions, tot i
que Trias Fargas preveia en aquells moments una coexistència perfectament possible entre sector públic i sector privat. Es parlava
també, en aquella època, de la participació dels treballadors en la
gestió, era un corrent de moda, la gent parlava d'autogestió, de
cogestió. Ell, dins d'aquell món dominat -com deia- per aquestes
idees marxistes, representava l'ortodòxia liberal, que és l'ortodòxia
que finalment s'ha imposat en el món occidental i en l'Europa
comunitària.
Però aquell liberalisme de Ramon Trias Fargas - i només cal que rellegim els seus escrits- també era un liberalisme amb un fort accent
social: el salari social, les polítiques d'ensenyament i de sanitat -que,
per altra banda, creia que havien de ser compensatòries de determinades desigualtats-, la seva preocupació pels minusvàlids - h i ha una
llei de l'època dels primers anys de la democràcia que encara es
coneix com a Llei Trias-, etc. Aquesta preocupació social ell la feia
lligar perfectament amb un liberalisme econòmic que era bo per a la
creació de riquesa, però evidentment amb una política social que
havia de compensar en la mesura del possible les desigualtats.
En el seu nacionalisme -per agafar una altra vessant del seu pensament- Ramon Trias Fargas era també una personalitat molt complexa. Per exemple, ell no podia tolerar que es digués que Catalunya no
podia ser independent. I feia uns estudis dient que Catalunya econòmicament podia perfectament ser independent i que, per tant, no és
que Catalunya estigués lligada a un projecte espanyol perquè no
tenia cap altre remei que estar-hi lligada, sinó que es lligaria a una
Espanya democràtica, a una Espanya que respectés les llibertats i que
respectés el fet català en tota la seva dimensió. Per això, a vegades,
en alguns escrits, Ramon Trias Fargas es presentava com a radical
i, en uns altres, oferia sempre aquesta col·laboració cordial amb una
Espanya que fos capaç de reconèixer el fet nacional català.
5
�En la seva política nacionalista jo destacaria bàsicament dues de les
seves preocupacions. D'una banda, els primers estudis que es van fer
amb un caràcter metòdic i científic, sobre la balança fiscal de
Catalunya amb Espanya, que és un tema d'actualitat, i que ell ja va
plantejar el que es planteja avui i, a més, ho va xifrar. D'altra banda,
altres estudis i altres llibres posteriors demostren que Ramon Trias
Fargas està en la base de determinades propostes de la política catalana actual. Deia que Catalunya si és més rica que el promig és normal que pagui més perquè els impostos estan en funció dels ingressos, en funció del consum o en funció de les transaccions comercials, però ha de rebre unes quantitats justes que li permetin fer una
política justa, una política d'infraestructures, d'ensenyament, de
sanitat. Tot això, ell ho explicava en aquells moments dels mítings de
1977 en què tot eren conceptes molt abrandats i aplaudiments fàcils
del públic; ell explicava allò de la pesseta i els setanta cèntims - h o
recordeu amb tot detall- i a vegades li dèiem: "Home, Ramon, no
t'estenguis tant sobre aquests temes". Però era la seva obsessió, i és
una obsessió que a més s'ha demostrat que encara avui és actual. I,
de fet, en la negociació de l'Estatut -en què ell va participar i jo
també- jo sé que el tema del finançament el va deixar descontent. El
que passa és que en aquells moments tots volíem arribar a un Estatut,
sobretot després de l'acord basc, i arribar a Catalunya amb un Estatut
sota el braç i fer-nos la fotografia per aixecar una mica l'entusiasme
de la gent. Però ell tenia - h o sé perfectament- aquesta preocupació
constant que aquest tema malauradament no l'havíem resolt bé, que
quedava obert, com s'està demostrant, i que un dia o altre haurem
d'intentar tancar.
Al costat d'aquesta preocupació clarament econòmica, professional,
política però que responia a la seva formació, en Ramon Trias Fargas
hi ha un altre gran tema que és el de l'idioma, el de la llengua catalana. D'això, se n'ha parlat moltes vegades, però voldria explicar-ho
una mica. Es va preparar un Estatut a Sau, i després es va debatre
aquest Estatut en una sala de l'Ajuntament de Barcelona en la qual
l'Assemblea de parlamentaris va improvitzar un miniparlament. Hi
havia esmenes, es votaven les esmenes i s'anava preparant l'Estatut
que finalment es negociaria amb la representació de l'Administració
central. En el tema de l'idioma, una esmena de Convergència i Unió,
que equiparava els drets i els deures del català i del castellà a
Catalunya, va perdre. I després de la votació, Ramon Trias Fargas,
que ja havia defensat personalment tots els temes de llengua en el
Congrés dels Diputats de Madrid en nom de la Minoria Catalana, va
fer un discurs tan bo i tan emotiu que tots els diputats i els senadors
allà presents que constituíem l'Assemblea de parlamentaris vàrem
dir: "Escolta, aquest tema aparquem-lo, tornem-lo a negociar i presentem tots plegats un text de consens". I totes les forces polítiques
vàrem interrompre les sessions d'aquelles assemblees de parlamentaris de l'Ajuntament de Barcelona; ens vàrem reunir a part i vàrem
preparar el que és l'article 3r de l'Estatut de Catalunya que equipara
6
�amb drets i deures el català i el castellà, però amb una gradualitat en
funció dels mitjans que posi l'administració catalana. Això jo crec
que és un tema històric, gràcies a una intervenció molt personal i
gràcies també a un bon discurs. En Ramon sempre deia que els discursos fan canviar d'opinió però mai de vot. I, en aquell cas, el discurs va fer canviar de vot, perquè crec que l'opinió, en el fons, tots
la teníem molt similar sobre el que convenia. Això ha permès una
determinada política lingüística que ha estat un dels fets importants
de l'autonomia a Catalunya.
Però, alhora, i per això dic que és una personalitat complexa, en
Ramon havia passat a l'exili - e m sembla- 12 anys a Colòmbia. I allà
en Ramon -a mi també em va passar perquè també vaig passar temporades llargues a l'Amèrica Llatina- va descobrir una cosa, que dita
davant d'un públic nacionalista pot semblar inoportuna. Vivint en un
país tan influït pel castellà i per la literatura castellana com
Colòmbia, va descobrir una certa grandesa de Castella i de l'idioma
castellà. Ell era un defensor acèrrim de la llengua catalana i era alhora un home amb un respecte per la llengua castellana. Això és un fet
complex, significatiu però que també és un fet que evita la lluita de
llengües. He recollit d'un escrit seu unes frases que us llegiré: "La
llengua pròpia - d i u - no es justifica com a factor diferencial, sinó
com a atribut de la personalitat humana. La llengua pròpia ha d'ésser una manera d'autorealització de tots els homes, i no una forma
de divisió entre els homes". Jo crec que aquest és també un plantejament modern del tema de l'idioma, no una lluita d'idiomes, sinó
un atribut irrenunciable de la personalitat humana. "La llengua pròpia - d i u - és un atribut irrenunciable de la personalitat humana".
Sobre en Ramon, en podríem parlar molt, és una figura que a més
s'anirà estudiant perquè té moltes facetes que poden semblar en
certs moments contradictòries i que no ho són; totes s'inscriuen dins
d'una gran coherència personal. Jo només vull dir que els que l'hem
conegut humanament - i en aquesta sala veig algunes persones que
l'hem conegut molt íntimament- sobretot al final del franquisme i als
inicis de la democràcia, en els primers moments de l'acció política
ja més directa i organitzada era -si l'haguéssim de definir- un burgès
il·lustrat, no d'una burgesia de l'empresa industrial, sinó dels professors, dels catedràtics, de la il·lustració, dels coneixements. Era un
humanista, un home que a part de saber d'economia i de dret, havia
llegit els clàssics, havia llegit els clàssics grecs. És a dir, tenia una
gran cultura i això se li notava constantment. I en base a aquesta cultura havia construït un cert escepticisme aparent, una ironia, a vegades inclus un sarcasme sagnant, però darrera d'això jo crec que hi
havia uns grans sentiments d'afecte i d'amistat. És a dir, Ramon Trias
Fargas era un sentimental que a vegades es posava una cuirassa d'ironia. I això, per a mi, el feia enormement simpàtic i atractiu com a
personalitat. Cal tenir en compte que, en determinats moments, la
vida de partit obliga a molta disciplina, sovint a frenar moltes opi-
7
�nions per arribar a un acord conjunt del partit. Tot i que Ramon Trias
Fargas va ser president de Convergència Democràtica de Catalunya
-Pere Esteve ha recordat que el va conèixer en un acte de partit i
que, a més, va morir en un acte de partit-; va ser un home de partit
que a vegades se li feia difícil. És a dir, realment aquell corsé, aquella cotilla -perdoneu- que representa el partit, ell l'havia de trencar
per un costat o per un altre amb un discurs, amb un article. Però crec
que això era bo i que tot això enriquia el partit. En fi, era una figura
atractiva que ha aportat moltíssim a la transició: el rigor que ell mantenia durant la transició, la implantació de la democràcia, el nacionalisme català a Catalunya. És una aportació a la transició que, evidentment, tots hem de recordar en actes com aquest, que també
l'hem d'estudiar i que estic segur que cada vegada estudiarem més.
Intervenció
a càrrec del Sr. Pasqual Maragall
Les paraules evoquen i, a vegades, tenen la virtut de suggerir persones que ja no hi són. Macià Alavedra quasi ens l'ha fet present amb
les seves paraules, les quals són molt brillants i, a més, molt amarades del coneixement tan personal i tan directe que va tenir d'en
Ramon.
No és tant el meu cas, però crec que el vaig conèixer bé. Per a mi,
evidentment, ell és el paradigme de l'autèntic liberalisme, de l'alçada del diàleg, de la generositat d'esperit i de respecte per tots els que
no pensaven com ell. Per a mi, Ramon Trias Fargas representa la
plena vigència dels valors que ell defensava i que personificava. Era
una persona de valors. Defensava que en els aspectes bàsics totes les
forces polítiques anessin d'acord i que hi hagués una certa unitat
d'acció. Creia en la unitat, en anar junts per tirar el país endavant. Al
mateix temps, creia en el debat. No s'acontentava amb la unitat
superficial, lleugera, de flors i violes. Ell pensava en una unitat profunda que no estava renyida amb la discussió perquè de la discussió,
del debat, en neix precisament la veritat. Aquesta és l'essència del
liberalisme que ell defensava.
El dia que es va acomiadar de l'Ajuntament va fer un discurs que
potser valdria la pena rellegir, almenys en part. Va ser un discurs
que ens va impressionar a tots per la seva magnanimitat -alguns
dels que són avui aquí em sembla que hi eren-. Es va referir a un fet
que a ell el va preocupar molt, al fet que Catalunya es dividís, que
Catalunya quedés dividida per unes raons que explicava molt bé i
que jo ara llegiré. I deia: "Parlem clar. El nacionalisme, pels mateixos anhels de victòria, els mateixos desitjós electorals, busca sempre una alternativa allà on la troba, que és una mica en el centrisme,
diria jo. Però com que aquesta alternativa no es demostra suficient
fins ara (perquè us situeu aquest és un discurs del 1987), llavors el
nacionalisme se'n va a buscar vots a la dreta. A foragitar aquesta
8
�dreta que en definitiva en aquest país no té massa raó de ser, però és
necessària en un aspecte polític si volem realment matisar les coses,
i que va desapareixent i es va incorporant a Convergència o a tots els
grups nacionalistes. I què passa? Doncs que estem situant el nacionalisme cap a la dreta d'una manera que, al final per ser nacionalista es corre el perill -ja he dit que parlo a llarg termini- que s'haurà
de ser de dretes. En tot cas, anirem quedant en la línia de la dreta
pura i dura que, en definitiva, la gran majoria dels nacionalistes catalans no comparteixen. Però aniran trobant-s'hi una mica pels mateixos motius i necessitats d'un procés electoral democràtic en què l'esquerra s'està trobant -sense voler potser- en una línia massa poc
nacionalista i massa poc catalanista". Aquesta era la seva preocupació. Això avui pot semblar una mica datat, com diuen els tècnics
-una mica com en aquella època-. Segurament ara podem dir que
la dreta ha recuperat unes credencials democràtiques innegables,
que de totes maneres s'han d'anar confirmant dia a dia, uns i altres:
dretes i esquerres. Però, jo penso que continua sent actual en bona
mesura.
Llavors ell seguia: "Que això pot arribar, si les coses no s'esmenen a
una divisió del país que a mi em sembla greu. Mentre que no em
sembla, en canvi, gens greu, la divisió entre socialisme, centrisme o
conservadurisme democràtic, perquè això ja ho he dit abans és superable, i l'altra cosa em sembla que és difícilment superable." I, aleshores entrava a matar, i deia: "Jo voldria una Catalunya forta, una
Catalunya ben definida sobre la qual tots coincidíssim quant a les
seves estructures constitucionals i el marc bàsic. Aquelles línies
directrius elementals però que al mateix temps són decisives en la
conducta d'un poble". Tornava enrere i deia: "Ser nacionalista voldria dir, en aquest escenari pessimista meu, ser de dretes i ser d'esquerres voldria dir ser poc catalanista. Això em sembla que és un
gran perill. I aquest perill -afegia- crec que és un perill que les institucions catalanes tenen l'obligació de corregir, puig són elles que
han de prendre la iniciativa, són elles que han d'arribar a uns acords,
són elles que han de donar l'exemple de cordialitat, de col·laboració i de possibilitat d'entendre'ns en el terreny aquest -diguem-ned'estructura i de base. Deixant per al debat polític, que és certament
no tan sols lícit sinó obligat i necessari, les opcions de programació
social. Jo crec, per exemple, -acabava- que les negociacions amb
Madrid s'haurien de dur conjuntament, com a mínim per part dels
dos partits majoritaris en aquest país, que són el socialista i el convergent. Una cosa és dividir el poder i una altra dividir el país".
Aquest discurs jo el recordo unit molt estretament a un altre que va
fer poc abans de morir quan el Grup 7 -si no recordo
malament- al Palau de Pedralbes va fer-li l'homenatge al ciutadà que
ens honora. Penso que va ser el primer ciutadà que ens honorava,
que honorava els organitzadors d'aquell acte. I aquell dia va dir
"Catalunya i llibertat", però una mica més precís, no va dir ni tan sols
catalanisme, va dir Catalunya i llibertat. Aquestes van ser les seves
9
�paraules el dia 19 de setembre de 1989, un mes abans de la seva
mort sobtada. Catalunya i llibertat eren els seus dos leitmotivs: la llibertat i el país, és a dir el respecte als altres i l'autoestima responsable. Veia Catalunya com a punt de partida i com a punt de reflexió.
El disgustava l'estil, de vegades autoproclamatori, de cert nacionalisme. Ell sabia que s'és català o no se n'és. Però que no se n'ha de
parlar contínuament. Una vegada jo vaig escriure sobre això i sobre
ell justament. Del catalanisme, se n'ha de parlar però cal fer-ho com
ho feia Ramon Trias Fargas, demostrant sempre que el patriotisme és
la base d'un humanisme, i que l'autoestima és el punt de partida del
respecte als altres.
Nosaltres ens vàrem conèixer a meitat dels anys 60. Era una època
que recordo... Avui hem passat justament per davant de l'edifici on
ens vàrem conèixer, davant del Ritz, que era l'edifici on estava el
Servei d'Estudis del Banc Urquijo, en aquell moment, en la primera
època; que ara l'estant refent. Era una època en què dins de la misèria política que vivia el país, d'alguna forma hi havia un racó de llibertat. En Ramon en aquest panorama era com una mena d'estel
solitari perquè era com..., -anava a dir l'únic liberal-, era el liberal.
El meu pare també ho era, però com a personatge més públic i notori ell era el liberal, públicament liberal. El meu pare, per cert, tenia
una enorme admiració pel pare d'en Ramon, l'Antoni Trias, que va
ser un dels seus ídols en l'època universitària.
La relació amb en Ramon, en aquesta època era la relació amb una
persona d'autoritat, ell era el "jefe" del Servei d'Estudis del Banc
Urquijo, on jo treballava a les tardes. Però per altra banda, teníem
llaços, com he dit, sinó familiars, sí de proximitat cultural i ciutadana. Quan me'n vaig anar de l'Urquijo per fer jornada completa
d'economista de l'Ajuntament, em va dir: "Així vostè Maragall es
dedicarà a l'Ajuntament, visera i 'manguitos' Maragall, visera i 'manguitos'". Em va quedar aquí dintre. Era una persona de geni, però la
seva personalitat estava marcada sobretot per la ironia, per l'elegància i per la mordacitat. Aquestes eren les característiques sempre
dominants en el seu caràcter.
I acabo amb una menció de l'època de l'Ajuntament. Quan vaig
saber que ell s'enfrontaria electoralment amb mi -era la primera
vegada que jo concorria a unes eleccions, el 1983-, em vaig esverar. Jo quasi havia estat alumne seu a la universitat i, en certa manera, havia estat assalariat seu. El 1983 eren les meves primeres eleccions i jo pensava: "I jo m'haig d'enfrontar amb aquest senyor?"
Però, 16 anys més tard, li vaig tornar allò de la visera i els 'manguitos'. Li vaig dir, en un debat: "Senyor Trias, vostè vol anar a
l'Ajuntament també? Visera i 'manguitos', senyor Trias".
A nivell personal no hi va haver mai problemes, al contrari, vàrem
forjar, a través de la relació política, que era una relació de contra10
�posició, una bona amistat. Una altra cosa era el debat polític, sempre des del respecte mutu. Per a mi Ramon Trias Fargas, dels tres
rivals que jo vaig tenir, un darrere l'altre, en la lluita per l'alcaldia de
Barcelona, va ser el que més por em va fer i el que més por em feia
perquè tot i que era tan educat i tan elegant, una crítica de Ramon
Trias Fargas podia ser una lúcida i a voltes cruel radiografia-cruel
entre cometes, si voleu-, però sempre ben envolcallada. Era realment temible. Conservo un record inesborrable de la seva companyia brillant, eficaç i d'una enorme alçada en els viatges institucionals que vàrem fer junts a Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires,
la primavera de 1985, per vendre la candidatura olímpica de
Barcelona, aleshores. I el que vàrem fer a Chicago i a Nova York.
Recordo que a Chicago vàrem estar en un mercat de futurs, que
després va ser una gran iniciativa seva, el novembre de 1986. És a
dir, abans i després que Barcelona fos designada com a seu dels Jocs
de 1992. Junts, el govern i l'oposició -amb això vàrem imitar el
model de Manchester que ens havien visitat el cap del govern i el
cap de l'oposició poc abans- vàrem representar Barcelona en aquella època en què començàvem a posar la ciutat en el mapa internacional, cosa que ara hauríem de tornar a fer, hauríem de tornar a
posar entre tots aquesta ciutat en el mapa del 2004 perquè si no estarem malament d'estratègies que siguin estratègies vencedores, que
mobilitzin. El 21 d'octubre de 1995 la ciutat va donar el nom de
Ramon Trias Fargas a un carrer, a la nova Barcelona que ell ja no va
poder veure, tocant a la Vila Olímpica i a la nova Universitat, un
tram que abans era del carrer Sardenya.
I per acabar torno al principi de la meva intervenció. És a dir, vull
acabar insistint en el fet que avui es donen les condicions perquè en
les qüestions decisives, els catalans anem sempre junts.
Intervenció
a càrrec del Sr. Artur Mas
Jo dels tres participants en aquest acte sóc el que menys vaig conèixer Ramon Trias Fargas personalment. Probablement per raons, en
aquest cas, d'edat. De tota manera he procurat suplir aquesta manca
de coneixement personal intens -com en el cas de Macià Alavedra
o de Pasqual Maragall- amb una lectura més o menys habitual i més
o menys permanent de moltes de les seves intervencions i de molts
dels seus llibres. En aquest sentit, recordo que ara fa pocs mesos,
conjuntament amb la Fundació Ramon Trias Fargas i amb el suport
de Montserrat Trueta, vàrem tenir la iniciativa, en el moment just en
què se celebraven els deu anys de la seva mort, de reeditar aquell
recull d'escrits i de conferències que es va presentar no fa gaires
mesos en el Palau de la Generalitat. Va ser, per cert, un acte - n o sé
si molts de vosaltres hi éreu o n o - no només molt lluït sinó, a més,
molt emotiu des de molts punts de vista.
11
�En el moment de morir, Ramon Trias Fargas era un polític en actiu,
era conseller d'Economia i Finances. La mateixa situació que jo tinc
en aquest moment dins del govern. Era certament un intel·lectual
amb idees pròpies, això ho havia estat durant molts anys. Però, a
més, val la pena recordar que era una persona que encertava en la
identificació de problemes bàsics -cosa que no sempre és fàcil- i,
que moltes vegades proposava per a aquests problemes solucions
realment imaginatives i encertades -cosa més difícil encara-.
Després m'hi referiré amb temes que estan encara vius i vigents en
el nostre país.
Abans, Macià Alavedra i Pasqual Maragall també s'han referit a la
seva personalitat política i, concretament, han centrat una part de les
seves paraules en la síntesi del pensament de Ramon Trias Fargas
entre la llibertat i la nació, entre la llibertat i Catalunya. Jo, a aquesta síntesi, sempre molt ben combinada, hi afegiria un altre parell de
síntesis també molt importants: d'una banda, la síntesi de la llibertat
individual amb la igualtat d'oportunitats i, de l'altra, la síntesi del
progrés econòmic amb la protecció als més desvalguts.
Tinc també un text que m'agradaria comentar. Tothom ho ha fet
abans. Jo n'agafo un de l'any 1989, quan Ramon Trias Fargas s'acomiadava de la presidència de Convergència Democràtica de
Catalunya. En aquell moment, va dir textualment: "Estic segur que
pràcticament ningú en aquesta sala -en la sala que ell estava- i
ningú que estigui a les llistes de militants -lògicament de
Convergència-, no dubteu -deia e l l - del meu nacionalisme. Però
fins i tot en temes que al principi eren més discutits, com per exemple el de la doctrina social, jo -deia e l l - des del primer dia abans de
fusionar-me (aquesta és una paraula molt de moda, però ell es referia abans de fusionar lògicament Equerra Democràtica de Catalunya
amb Convergència) em vaig manifestar obertament a la premsa i a
les assemblees de partit com un liberal de sempre. Un liberal a la
clandestinitat, a Espanya, i a l'estranger a l'època de Franco. Un liberal sense reticències, a l'època posterior, a la mort del general, en
què estava de moda (abans ho ha dit Macià Alavedra) el marxisme.
Un liberal -deia ell el 1989-, ara mateix, que això de la ¡dea liberal
del progrés, de justícia i de les llibertats de les persones i dels pobles
ja és més generalment acceptat". És a dir, com abans ha dit Pasqual
Maragall, era el liberal, el liberal de sempre, que no va canviar les
seves idees, en aquest sentit, en cap moment.
Crec que Ramon Trias Fargas tenia dins del seu pensament una altra
característica que val la pena de subratllar: ell era un convençut que
la llibertat individual només és completa de veritat, només és autèntica de veritat, només agafa cos de veritat quan, a més, es combina
amb la llibertat de la nació, de la comunitat o de la col·lectivitat. És
a dir que la llibertat individual que comporta renunciar a la identitat
nacional no té cap sentit. I també deia el contrari: les llibertats nacionals que acaben ofegant les llibertats individuals en un estat de dret
12
�tampoc tenen cap sentit. La llibertat individual no és abstracta i s'enriqueix en el buit, sinó que per agafar cos plenament necessita
aquest caldo de cultiu que és concretament la llibertat col·lectiva o
la llibertat nacional. El 1984, en una reflexió que feia sobre nació i
nacionalisme, Ramon Trias Fargas deia també: "Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a una causa eterna de la llibertat; aquesta ha estat la contrasenya del nostre nacionalisme. I perquè
hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formem part modestament, però dignament, del concert de les nacions. Aquesta simbiosi entre llibertat i
nacionalisme no l'hem d'abandonar mai".
Aquesta simbiosi entre llibertat individual i llibertat col·lectiva es va
manifestar amb una gran força en el moment de la discussió sobre el
català, de la llengua catalana a la Comissió Constitucional a les
Corts a Madrid. Abans Macià Alavedra ens ha fet també una referència, en aquest sentit, de la defensa abrandada de Ramon Trias Fargas
sobre la llengua. Ramon Trias Fargas, en aquell moment quan defensava davant d'aquesta Comissió Constitucional a les Corts de Madrid
el tema del reconeixement del català com a llengua pròpia de
Catalunya, deia - n o en paraules textuals en aquest cas- que la
defensa de la llengua era una qüestió moral i de drets humans, i que
la igualtat d'oportunitats per a les llengües que havien de conviure
en un mateix territori era un aspecte positiu que calia conservar.
Però, al mateix temps, també deia que el tracte igual de dues coses
desiguals equival a tracte desigual. Recordem per què fets recents
que han passat en el nostre país en aquests últims any i mig, dos
anys, il·lustren bastant -crec j o - la vigència del pensament, en
aquest sentit, de Ramon Trias Fargas. Recordo que ell deia: "El tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual". És una
lliçó que està plenament vigent encara en alguns esquemes del nostre país, i en algunes discussions recents que hi ha hagut en aquests
darrers temps.
Aquestes conviccions liberals i nacionalistes s'aplicaven també en el
cas de Ramon Trias Fargas a la sobirania política i a l'autonomia
financera de Catalunya. Com tothom coneix, són qüestions pendents
encara en bona part: sobirania política i autonomia financera. Jo avui
he fet un acte que Macià Alavedra ha fet moltes vegades i que
Ramon Trias Fargas també havia fet moltes vegades, portar al
Parlament de Catalunya el Pressupost de la Generalitat - h o he fet
aquest matí-. I repassant memòries molt antigues comprovava com
a principi dels 80, l'any 1980, quan Ramon Trias Fargas era el primer
conseller d'Economia del govern Pujol, va presentar al Parlament de
Catalunya un pressupost que pujava pocs milers de milions de pessetes -la veritat és que eren molt poquets-. Jo avui he presentat un
pressupost en el Parlament de Catalunya que passa dels dos bilions
cent mil milions de pessetes. Ho he fet 20 anys després, és veritat.
Però això demostra fins a quin punt, també des del punt de vista de
l'autogovern, des del punt de vista, en part, de l'autonomia financers
�ra s'han donat passes importants en aquests darrers vint anys que no
són negligibles. Una altra cosa és que no hem arribat - i això jo ho
subratllo amb un especial èmfasi- en el punt que molts de nosaltres
desitjaríem, però en tot cas la veritat és que des de molts punts de
vista les passes que s'han donat han estat molt importants.
Recordava també de l'acte que vàrem fer al Palau de la Generalitat,
ara fa alguns mesos, que a principi de la dècada dels 80 vàrem estar
a punt - i em refereixo a Catalunya en el seu conjunt- d'arribar a un
molt bon acord de finançament. Concretament l'impulsor també va
ésser, una vegada més, Ramon Trias Fargas, en aquell moment conjuntament amb una persona que ens va deixar fa poc, que va morir
fa poques setmanes, Jaime Garcia Añoveros, llavors ministre
d'Hisenda d'Unió del Centre Democràtic. Doncs bé, recordem avui,
tot i que fa pràcticament 20 anys d'això, que en aquell moment, i
d'això a Convergència n'hem parlat moltes vegades, es va estar a
punt, a un mil·límetre, d'arribar a un acord fiscal, a un acord financer molt positiu, molt en clau de futur entre Catalunya i la resta
d'Espanya. Allò, que per raons ara no vénen al cas i que tothom més
o menys intueix. En aquell moment es va perdre una oportunitat molt
gran de la qual encara avui patim una part de les conseqüències
negatives.
Voldria acabar en aquesta línia de l'autonomia financera, perquè em
sembla que, no només com a membre de Convergència sinó també
com a actual conseller d'Economia, val la pena que jo hagi destinat,
encara que siguin uns breus minuts, a recordar -com abans també
ha fet Macià Alavedra- una de les obsessions, més sanes i positives
que va tenir Ramon Trias Fargas, lluitar tant com va poder-i va poder
molt, i va estar a punt, com jo recordava, d'arribar pràcticament a
una solució definitiva- perquè Catalunya tingués no només sobirania
política sinó també l'autonomia financera sense la qual no hi ha ni
llibertat nacional possible ni progrés possible. Ell va lluitar molt per
això. I en aquest sentit recordo que va publicar llibres tan emblemàtics i tan recordats que posaven sobre la taula el gran perill que tenia
Catalunya, ja en aquella època, i que en part segueix tenint encara,
de l'ofec financer. Recordeu aquell llibre titulat Narració d'una asfixia premeditada, que de fet anava precisament en aquesta línia, és a
dir, a denunciar el gravíssim perill que tenia Catalunya si no aconseguia tenir una bona autonomia financera, un bon sistema de finançament, el perill que tenia de quedar com un país de segona fila.
En la seva filosofia Ramon Trias Fargas - i us ho dic perquè aquests
encara són temes d'actualitat, com heu comprovat aquests darrers
mesos i com es comprovarà en els propers mesos també i en els propers anys- venia a dir dues coses molt simples: primer, els impostos
que es paguen a Catalunya s'han de quedar a Catalunya (això ho
entén tothom); i la segona cosa que té tant valor com la primera, i
que no la podem oblidar: a partir d'aquí, una vegada això es fes
14
�d'aquesta manera, Catalunya ha de pagar a l'Administració central
pels serveis que presta a Catalunya i, a més, dins de la línia de la
no-divisió i de la cooperació que sempre va defensar Ramon Trias
Fargas, a més, Catalunya una part d'aquests impostos els ha de destinar a ajudar les altres comunitats de l'Estat que estan menys desenvolupades que la nostra a poder agafar també el tren del progrés.
Aquest, en síntesi, era el pensament de Ramon Trias Fargas, que per
altra banda està escrit en molts documents i defensat -insisteixoamb molta vehemència per ell mateix.
Voldria acabar dient que aquelles banderes que va aixecar Ramon
Trias Fargas en aquella època segueixen sent banderes que avui en
part estan encara aixecades en el nostre país, potser no al cent per
cent, perquè també és veritat que hi ha hagut progressos significatius
en aquestes línies, però són banderes que estan aixecades. I jo crec
que el millor homenatge que avui es podria fer a Ramon Trias Fargas
en aquest sentit és que ell sabés que avui a Catalunya hi ha molta
gent -entre la qual jo em compto- compromesa en el fet que aquelles banderes que ell va aixecar arribin algun dia a bon fi.
Cloenda
a càrrec del Sr. Pere Esteve
A la invitació haureu verificat que havíem plantejat aquest acte com
a taula rodona. El que passa és que hem parlat abans amb els
ponents i la realitat de les seves intervencions, per altra banda tan
brillants, fa que l'acte realment hagi estat molt reeixit pel que fa al
nivell, de manera que, per tant, com a organitzadors, ja n'estem
satisfets. Però com que es tracta d'intervencions gairebé no contrastables sinó sumables, hem arribat a la conclusió que potser seria
millor que obrissim un torn de paraules per si algú de les persones
assistents volgués fer alguna pregunta, demanar algun aclariment o
alguna ampliació d'algun dels aspectes tractats. Així, doncs, ho
farem d'aquesta manera abans de cloure l'acte.
Probablement les condicions no són potser de consulta, entre altres
coses probablement perquè les intervencions han estat molt
aclaridores...
(Sr. Artur Mas: "Si em permets una recomanació, posa't la visera i els
'manguitos' i ara ho faràs millor").
Bé, aleshores, com que mentre han parlat Macià Alavedra, Pasqual
Maragall i Artur Mas, jo he anat fent les meves notes i m'he preguntat: "Home, com a moderador, al cap i a la fi, em pot correspondre
fer una síntesi, no?". Però, és clar, el llistat és tan llarg que m'he dit:
"Espera't, Pere, perquè l'únic que faràs és repetir tot el que ja han dit,
no? I la qualitat de la síntesi s'ha de mirar de no perdre".
15
�He intentat sintetitzar..., però, com? En primer lloc, de les tres intervencions, se'n dedueix un fet fonamental de la figura de Ramon Trias
Fargas, que és la transcendència. És transcendent en dos aspectes:
1. És transcendent amb el que va fer: allò que va fer compta, allò
que va fer ho tenim, ens afecta, és permanent, hi és. 2. És transcendent amb el que va dir: el que va dir és vigent, el que va dir mereix
discussió, el que va dir és ric. Per tant, el primer aspecte que cal destacar, telegràficament, com correspon a una persona que vol fer síntesi és la transcendència.
Clar que d'aquests aspectes que s'han parlat, jo també n'he seleccionat alguns que, en el terreny una mica egoista, servissin per al fet
que estem convocant un partit que celebra 25 anys i, det fet, en sóc
secretari general. Un aspecte molt important de la figura de Ramon
Trias Fargas ens ha de servir molt al partit i als partits: el seu no-convencionalisme. S'ha utilitat l'expressió "no convencional", s'ha utilitzat l'expressió "imaginació" i Artur Mas ha utilitzat la paraula
"encert". Per tant, es acta la necessitat de tenir polítics amb sentit no
convencional, de no donar per descomptat moltes coses que en la
política i en la societat es donen per descomptat i, en canvi, d'aplicar imaginació, valentia i, a més, evidentment, d'encertar.
I un altre aspecte, també relacionat amb el partit, seria un tema molt
interessant, que ja l'ha tocat Macià Alavedra: el tema de la disciplina. Evidentment, Ramon Trias Fargas és un exemple de com una persona és capaç, des d'una posició molt personal, molt oberta, molt
seva i també com a president d'un partit, d'acceptar la disciplina. En
un moment com aquest, també crec que és un aspecte important,
trobar aquell punt del que és la disciplina; a més, la personalitat en
un partit, em sembla francament interessant i, per tant, de Ramon
Trias Fargas, en podem aprendre.
A mi, em fa l'efecte -s'ha dit diverses vegades- que la personalitat
de Ramon Trias Fargas se seguirà estudiant. És absolutament legítim
i necessari. Crec sincerament, a més, que pot ser un element d'enriquiment fonamental cap als que creiem -crec que molts- en els elements més renovadors del que podríem dir "terceres vies", el que
d'alguna manera avui a Europa potser capitalitza més del compte
Blair. És a dir, tot allò que significa elements renovadors dels corrents
convencionals conservador i esquerres. I que al voltant d'elements
de centre, liberals, progressistes, de tots aquests elements enriquidors, i que tots els partits tenim d'alguna manera l'intent - j o crec
que l'obligació- de fer créixer, són elements que es poden nodrir
d'una manera intensa dels pensaments de Ramon Trias Fargas.
Com ja que he dit que no ho diria tot, em limito a aquests quatre
punts. Fer una descripció, intentar fer una síntesi d'una persona de
tanta complexitat -com ens ha dit Macià Alavedra- no és possible.
Per tant, pel que fa la síntesi de Ramon Trias Fargas haurem d'enten16
�dre sempre que, al final, la seva síntesi és la seva vida. Cap dels seus
aspectes podria ser la síntesi, no?
En tot cas us vull agrair-vos la vostra assistència i us vull dir que, com
a Fundació Ramon Trias Fargas i com a partit, tenim el legítim orgull
-avui confirmat- d'haver tingut Ramon Trias Fargas entre nosaltres i
l'orgull d'incloure entre els nostres objectius el de conservar i el
d'enriquir el seu record.
Barcelona, 28 de març de 2000
•MMMmaMM
�\ B Fundació
Ramon Trias Fargas
Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona
Tel. 93 215 58 48
Fax 93 488 00 25
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La figura humana i política de Ramon Trias Fargas
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Alavedra, Macià, 1934-2018
Maragall, Pasqual, 1941-
Mas, Artur
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-03-28
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Trias Fargas, Ramon, 1923-1989
Homenatges i distincions
Catalunya
Liberalisme
Política
Description
An account of the resource
19 p. Document que recull les intervencions a la taula rodona organitzada per la Fundació Trias Fargas.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Fundació Trias Fargas
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Esteve, Pere, 1942-2005, 1942-2005 (moderador)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/24/2774/20000308_HomenatgeJoanCodina_PM.pdf
4ebbd9c8f9ebc0a5fbb8f463ba5df99f
PDF Text
Text
Conèixer Joan Codina va ser un gran privilegi.
Tots els que el van conèixer de prop compartiran amb mi que
Joan Codina va ser un referent de sinceritat. De sinceritat i de
compromís. No enganyava. Anava de dret als temes. Era
"percutant", era directe. I no tenia malícia ni rancor.
Va arribar a la política-política després d'una llarga trajectòria
com a lluitador sindical i social, sempre lleial i infatigable. Va
combatre la dictadura i va posar en temps difícils i de risc tots els
seus esforços per aconseguir el retorn de les llibertats
democràtiques.
I la política-política, ja en democràcia, la va entendre i la va
practicar com la política de fets concrets, arrelada a les
preocupacions dels ciutadans i ciutadanes.
En Joan va començar des de baix, des del ram del metall, des del
magatzem on treballava com encarregat. Allà es va iniciar,
defensant els drets dels treballadors com a líder sindical, afiliantse a la UGT.
Va assumir diferents responsabilitats, sindicals i politiques: la
secretaria general de la federació del Metall d'UGT, i més
endavant la presidència d'aquest sindicat. Al final de la seva
trajectòria va estar a punt de ser president de la Federació de
Jubilats però no ho va aconseguir.
Sota la presidència de Josep Tarradellas va ser conseller de
Treball i es va abocar amb il·lusió en aquell primer govern, en
aquell govern d'unitat. Hi va aportar el seu esforç per modernitzar
i democratitzar les relacions laborals.
Recordo el Comitè Executiu del PSC-C en que es va decidir qui
serien els nostres dos consellers. Ningú no va dubtar: En Joan
Codina i la Marta Mata (Treball i Educació, les dues grans
prioritats de la tradició socialista) (Marta Mata no ho va arribar a
ser i va entrar NS).
�En aquest Parlament va ser diputat socialista en la primera
legislatura de la democràcia. Alguns dels que esteu aquí - si més
no el President de la Generalitat - el vau poder conèixer com a
company parlamentari.
I va ser senador representant a Catalunya, Al Senat va presidir la
Comissió d'Autonomies i hi va fer una bona feina.
Per a ell els càrrecs suposaven una responsabilitat específica, un
mandat del qual rendia comptes a les organitzacions i els
ciutadans que representava i servia.
Era molt conscient que representava uns interessos molt
determinats, els interessos dels sectors més desfavorits. I en la
seva feina com a conseller, com a parlamentari, com a dirigent
sindical es va esforçar per informar, per explicar, per recollir
opinions del seu entorn, per arribar a la gent.
Arribava a la gent amb senzillesa. Amb dignitat. I amb valentia.
Joan Codina era un home valent. Sempre donava la cara davant
qualsevol circumstància. I deia el que pensava, sense embuts. Ho
puc assegurar perquè em vaig discutir amb ell, o ell amb mi,
sovint, en els òrgans del partit. Però era un enfrontament
enriquidor, net, sense recances. La seva filla em va dir que li
agradava de discutir amb mi perquè després seguíem tan amics i
companys com sempre.
Les seves posicions les afirmava amb força, amb vehemència,
però mai des de l'imposició o la maniobra, perquè era fermament
partidari de la diversitat i la pluralitat de papers i sensibilitats,
d'incloure i sumar voluntats en un mateix projecte. I contrari a les
actituds dogmàtiques i excloents.
�Era partidari d'una Catalunya "de i per a tots". D'una Catalunya
capaç de mirar el món sense complexos.
Ell també va ser un home capaç de mirar el món sense complexos.
Així el recordem i així estarà sempre entre nosaltres.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs a l'acte d'homenatge a Joan Codina
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-03-15
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Codina i Torres, Joan
Homenatges i distincions
Sindicalisme
Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Política
Description
An account of the resource
Paraules de Maragall en l'acte de record de Joan Codina, traspassat el 13-12-1999.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/24/2773/20000308_PirineuFutur_TribunaAndorra_PM.pdf
66cda5dc5a245a9f734eb6534ad5883d
PDF Text
Text
TRIBUNA ANDORRA
El Pirineu i el seu futur
0. Introducció
1 . El Pirineu a la cruïlla
2. La necessitat d'un projecte de futur
3. Andorra, la ciutat del Pirineu
4 . Cloenda
0. Introducció
Bon dia. Deixin-me començar la intervenció
agraint
l'amable
participar
en
tot
invitació de Tribuna Andorra a
aquest
fòrum,
donant-me
així
l'oportunitat de debatre amb tants representants i
autoritats d'una i altra banda del Pirineu sobre el
futur d'aquestes terres.
Perquè és, precisament, sobre els reptes de futurdel
Pirineu que els organitzadors em proposen de parlar
en la nostra trobada d'avui. Per fer-ho, tractaré de
mostrar en primer lloc com el Pirineu (el català,
i
�l'andorrà, el francès) es troba avui en un moment
decisiu,
en
història.
un
Tot
tombant
seguit
oportunitats
i quins
important
de
analitzaré
quines
els reptes
que
la
seva
són
es
les
deriven
d'aquesta situació. Finalment, assenyalaré com, al
meu entendre, per aprofitar les possibilitats que la
nova situació planteja i fer front als riscos que
comporta,
cal
un
projecte
(o
un
conjunt
de
projectes) de futur. I en l'elaboració i l'execució
d'aquests projectes, Andorra està cridada a tenir un
paper clau.
1 . - El Pirineu a la cruïlla
A tot Europa occidental les àrees de
coneixen
avui
Històricament
transformacions
havien
estat
àrees
muntanya
profundes.
marginades,
endarrerides, menystingudes. Ara, però, els canvis
tecnològics,
l'extensió
la
de
millora
les
de
les
dinàmiques
comunicacions
urbanes
i
obre
perspectives del tot noves. Això és veritat tant pels
Alps com pels Apenins com per les Alpujarras. I ho
és també pel Pirineu.
2
�En efecte, després d'un llarg període de davallada
demogràfica,
de
marginació
econòmica,
i
de
desatenció per part dels poders públics, al Pirineu
s'observen
avui
símptomes
tendència.
Deixeu-me
que
clars d'un
canvi
ho exemplifiqui
de
amb
algunes dades referides a l'Alt Pirineu català.
Com sabem, el Pirineu català ha patit durant segles
una sangria demogràfica constant. Doncs bé, les
darreres de que disposem ens mostren
que la
davallada s'ha estroncat, i que la situació fins i tot
sembla invertir-se: entre 1991 i 1996 mentre el
conjunt de Catalunya creixia tot just un 0,5%, la
població del Pirineu guanyava un 2,8%. Així sembla
detectar-se
un
veritable
punt
d'inflexió,
el
trencament d'una tendència secular.
L'origen d'aquests canvis rau en la fi del procés de
concentració
demogràfica
en les àrees
sobre el qual no podem estendren's ara.
urbanes,
N'hi ha
prou en dir que, a partir de mitjans dels anys
setanta, les àrees més extenses i poblades del país
van
començar
a perdre
pes
relatiu
en
termes
demogràfics i en ocasions fins i tot població en
3
�termes absoluts. De llavors ençà aquesta onada de
reflux - sorda, lenta, desigual - s'ha anat estenent
per tot Catalunya. I a partir dels anys 90 sembla
que ha arribat també al nostre Pirineu.
Així, les sis comarques que integren l'Alt Pirineu
català han tingut en el darrer quinqueni
saldos
migratoris positius. Fixeu-vos bé en el que dic: Els
Pallars o l'Alta Ribagorça, comarques de les quals la
gent en marxava,davaiiant
cap a la plana
com
"pedres de tartera" (per utilitzar l'amarga expressió
de Maria Barbal), són avui comarques que reben
immigrants.
Amb això no vull dir de cap manera que a l'Alt
Pirineu
no
hi
hagi
problemes
demogràfics.
Les
seqüeles deixades pel procés de despoblament són
molt pesants. I així, aquestes comarques es troben
entre
banda,
les
més
la
concentrar-se
envellides
població,
com
de
Catalunya.
sabeu,
D'altra
tendeix
al fons de les valls deixant
a
més
abandonades les capçaleres.
4
�Veiem doncs que s'observa un canvi de tendència
clar pel que fa a la població. I aquest canvi és
acompanyat, com no podria ser d'una altra manera,
per una represa econòmica relativament important.
Així, la imatge d'un Pirineu aturat i dependent
és
cada vegada menys certa. Fins el punt que algunes
de les comarques del Pirineu tenen avui unes taxes
d'activitat superiors a la mitjana catalana. A la Vall
d'Aran, per exemple, la taxa d'activitat és del 5 9 % ,
mentre que en ei conjunt de Catalunya
és tot just
el 53%.
Aquesta represa ha estat induïda de manera molt
majoritària pel desenvolupament del sector turístic.
Sector que com sabem ha estirat de la resta, com
ara la construcció o el comerç.
En
canvi,
les
activitats
agrícoles
i
ramaderes
tradicionals es troben avui, malgrat els esforços de
modernització, en una situació prou difícil. A l'Alt
Pirineu
català
quedaven
l'any
1996
uns
2.600
pagesos, gairebé un 2 5 % menys que cinc anys
enrera.
D'altra banda, la indústria, que havia estat
durant anys motor de desenvolupament d'algunes
5
�àrees
(amb
la
construcció
i
la
gestió
aprofitaments hidroelèctrics, per exemple)
dels
coneix
també una davallada notable.
Des de! punt de vista econòmic
ei turisme
ha
comportat innegables beneficis, Però ha provocat
també
en
molts
municipis
una
especialització
sectorial acusadíssima en un sector que és molt
dependent de la conjuntura econòmica exterior, o,
com
veiem
aquests
dies,
de
les
condicions
climàtiques.
Ara bé, la represa demogràfica i econòmica no han
anat
sempre
millores
acompanyades
pel que
fa
a les
de
les
necessàries
infrastructures
i als
equipaments. Així, és cert que la millora de la xarxa
viària i de les telecomunicacions ha fet entrar el
Pirineu
en
una
certa
normalitat.
Però
aquestes
comarques continuen marginades de xarxes de gran
importància per al futur. El gas natural no remunta
encara les valls del Segre i de la Noguera, les línies
de tren Lleida-la Pobla i Vic-Puigcerdà malden per
assegurar la seva continuïtat, el cablejat amb fibra
òptica
ha començat
a instal·lar-se
a les
grans
6
�ciutats
i
caldrà
d'aconseguir
estar
que arribi
molt
vigilant
a tots
el
per
tal
municipis
del
Pirineu.
D'altra banda, l'accés als pirinencs i pirinenques a
servis
bàsics
com
ensenyaments
l'assistència
universitaris
sanitària
segueix
o
sent
els
molt
problemàtica. I requereix de les famílies esforços
suplementaris en desplaçaments i manutenció.
Finalment, cal fer referència al patrimoni natural i
cultural.
Un patrimoni
que
ha
estat
un
recurs
fonamental per al desenvolupament econòmic, ja
que
constitueix
desenvolupat
les
la
base
activitats
sobre
la
que
turístiques.
s'han
Trobem
també aquí llums i ombres, ja que si bé és veritat
que els espais que gaudeixen
protecció
s'han
d'algun
incrementat
tipus
de
notablement,
determinades actituds, depredatòries amb el medi i
el paisatge, provoquen
preocupació.
Determinats
desenvolupaments urbanístics vinculats sobre tot a
la segona residència i a les activitats de
lleure
amenacen de malmetre seriosament el paisatge. I
7
�l'ambient
muntanyenc, ja
de per si feble,
està
sotmès a una forta pressió.
Aquestes
ambient
mancances
haurien
d'infrastructures
pogut
ser
i
medi
pal.liades
pel
planejament territorial i urbanístic, però aquí de nou
ens trobem
amb
català no disposa
buits
importants.
L'Alt
Pirineu
de cap planejament teritorial
específic. I una tercera part dels seus municipis, que
representen un 3 0 % de la superfície total, no estan
emparats per cap tipus de planejament urbanístic.
2 . - Oportunitats i reptes
Veiem doncs que el Pirineu es troba avui en una
conjuntura del tot nova. Una conjuntura que ofereix
grans oportunitat i també reptes molt notables.
Les oportunitats es deriven de la millora relativa de
les tendències demogràfiques, de la modernització
de les estructures
econòmiques
i de les
noves
dotacions en infrastructures. Els riscos procedeixen
8
�en canvi d'una especialització sectorial excessiva,de
la fragilitat
actituds
de
les estructures
poc respectuoses
socials
envers
i de
el medi
les
i els
recursos naturals.
És per això que
hem afirmat que l'Alt Pirïneu es
troba avui en una cruïlla. En un moment decisiu de
la seva evolució.
Per aprofitar ¡es potencialitats i escapar als riscos
que la situació planteja és més necessari que mai
disposar
de
projectes
democràticament
de
elaborats
futur.
i
Projectes
col·lectivament
assumits. En són un excel·lent exemple les Bases
per al Pla Estratègic de l'Alt Pirineu que, sota
l'impuls
de l'Ajuntament
de la Seu d'Urgell, un
conjunt molt ampli d'institucions pirinenques han
elaborat i aprovat recentment.
És apassionant de repassar a les pàgines d'aquest
pla,
al
costat
de
la
diagnosi
i
les
mesures
proposades, l'explicació del seu procés d'elaboració:
actes
públics
entrevistes
a
totes
les
capitals
comarcals,
a centenars
de
persones,
implicació
9
�d'ajuntaments i entitats, participació directa de més
d'un miler de pirinencs i pirinenques.
Nosaltres pensem que es tracta d'una
iniciativa
modèlica. I és per això que l'hem volgut defensar
des del punt de vista polític i parlamentari i la
proposem com un exemple de la reflexió estratègica
que
podrien
fer
altres
regions
i
comarques
catalanes.
Aquesta voluntat de pensar el futur, de prendre'l en
les pròpies mans, ha d'anar acompanyada
dels
instruments
Amb
administratius
adequats.
l'excepció notabílissima d'Andorra, durant segles el
Pirineu, tant l'espanyol com el francès, ha estat
governat des de fora. Cal ara tornar-li la seva pròpia
veu.
Es per
això
que
proposem
una
regió
administrativa pròpia per a tot l'Alt Pirineu català,
un àmbit que serveixi alhora per a la cooperació
entre els municipis pirinencs, la descentralització de
la Generalitat, i en el futur per a l'organització
provincial de l'Estat.
10
�En els darrers mesos s'han produït avenços molt
notables en aquest camp.
la
declaració
Puigcerdà
conjunta
Entre tots vull destacar
dels
i la Seu d'Urgell
alcaldes
de
reivindicant
Tremp,
la regió
pirinenca i proposant una capitalitat compartida com
a forma d'evitar un debat estèril sobre aquesta
qüestió.
Després de tants anys de dependència externa, per
què
no
dir-ho,
Pirineu català
de
desconfiances
mútues,
l'Alt
decideix unir-se per fer-se escoltar i
prendre el futur en les seves mans.
3 . - Andorra, la ciutat del Pirineu
I
en aquest context quin paper hauria de tenir
Andorra?
Deixin-m'ho dir d'una manera taxativa. Andorra és
la ciutat dels Pirineus.
Quan em diuen que l'Alt Pirineu català té només
60.000 habitants sempre penso que aquesta és una
veritat
a mitges. Perquè des del punt de vista
11
�econòmic, funcional i cultural n'hi hem de comptar
al menys uns altres tants que resideixen a Andorra.
Andorra és el principal centre de serveis del Pirineu,
l'espai comercial més ben equipat i ei principal focus
d'irradiació econòmica. Conjuntament
amb l'àrea
de la Seu constitueix la primera polaritat urbana del
Pirineu.
Al meu entendre, això confereix a Andorra una gran
responsabilitat. El seu pes econòmic i demogràfic li
dona capacitat per atreure infraestructures i serveis
que poden ser d'utilitat per al conjunt del Pirineu:
l'aeroport de la Seu i els equipaments comercials en
són excel·lents exemples. D'altres, de caire cultural
i de serveis, s'hi van afegint.
Diguem-ho
curt:
Andorra
constitueix
un
gran
recurs, un gran actiu, un viver d'oportunitats per al
conjunt del Pirineu.
Ara
bé,
Andorra,
d'enfrontar-se
també
la
ciutat
del
a la temptació
Pirineu,
de
ha
tantes
ciutats. He estat, com sabeu, durant molts anys,
12
�alcalde de Barcelona, un municipi relativament petit
en termes de superfície, envoltat d'una gran àrea
metropolitana.
Conec,
doncs,
el
tema
per
experiència pròpia: les ciutats tendeixen a projectar
cap el seu entorn immediat el seus problemes:
l'abocador cap el Garraf, la tèrmica cap e! Besòs,
l'habitatge
de baixa
qualitat
cap a les
corones
metropolitanes.
És una temptació lògica, que en el cas d'Andorra
podria veure's afavorida encara per l'existència de
la frontera
internacional.
Però és una
dinàmica
contra la qual cal reaccionar de manera enèrgica:
una ciutat només és digne d'aquest nom si és capaç
d'afrontar en el seu sí i de comú acord amb el seu
entorn els problemes que avui engendra la vida
urbana. Andorra, motor i oportunitat del Pirineu,
seguirà, n'estic segur, aquesta via.
13
�4-. Cloenda
Acabo.
He volgut explicar com, ai meu entendre, els velis
tòpics ja no serveixen per descriure la realitat
pirinenca. El Pirineu és avui un territori cada vegada
més dinàmic des del punt de vista econòmic que va
aixecant-se d'una prostració secular.
Però les transformacions actuals, lluny de resoldre
tots els problemes, evidencien les velles mancances
i en fan aparèixer de noves.
Al Pirineu s'obren doncs grans oportunitats que no
es poden deixar escapar. És per això que diem, ara
més
que
mai, que
calen
projectes
de
futur.
Projectes que permetin aprofitar les oportunitats
d'avui per tal de millorar les condicions de vida de
tots els pirinencs, assegurar la preservació del seu
patrimoni
i
afermar
la
seva
contribució
al
desenvolupament d'Europa.
Res més. Moltes gràcies per la seva atenció.
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El Pirineu i el seu futur
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-03-08
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Pirineu
Catalunya
Regions
Territoris
Oposició
Acció política
Divisions administratives i polítiques
Description
An account of the resource
14 p. Discurs pronunciat al fòrum Tribuna Andorra.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Andorra la Vella
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
http://78.47.125.110/files/original/24/2772/20000218_RegionalitzacioCatalunya_Tortosa_PM.pdf
6838263b6ffad10a0db953acd6af4386
PDF Text
Text
LA REGIONALITZACIÓ DE
CATALUNYA:
UNA OPORTUNITAT PER A LES
TERRES DE L'EBRE
(Tortosa, 18 de febrer 2000)
Bon dia. Em complau molt de ser aquí de
nou, amb tots vosaltres.
Durant la campanya electoral vaig
anunciar, aquí mateix a Tortosa, que la
primera regió de Catalunya que visitaria
com a President seria l'Ebre. Com ja
sabem, aquesta vinguda institucional, ha
hagut de postposar-se una mica.
Però això potser no és del tot dolent, ja
que ens dona més temps per anar
preparant els nostres projectes, per anar
madurant les nostres propostes, per anar
començant de mica en mica a governar a
mesura que aquells que han tingut el
poder durant més de vint anys se'n van
anant també de mica en mica.
�1 . La situació postelectoral i la nostra
proposta:
devolució i regionalització enfront
a centralisme i desordre
En efecte, després de les eleccions del 17
d'octubre la situació política catalana es
caracteritza per la convivència entre,
d'una banda, un govern amb una
capacitat molt escassa d'iniciativa i
reacció, i de l'altra, per un projecte polític
-el de PSC-Ciutadans pel Canvi- que
s'aferma cada dia més com a alternativa.
La força d'aquest projecte és tanta que
sovint permet anar més enllà de la simple
acció
d'oposició,
entesa
com
a
condicionament i fiscalització de l'acció
del govern. Així, en aquests tres mesos
primers de la legislatura, hem vist com
en alguns camps podíem fins i tot anar
forçant l'aplicació de parts del nostre
programa des de l'oposició.
És per això que en alguna ocasió hem
afirmat que, en certa manera, estem
2
�començant
l'oposició.
a
governar
ja
des
de
Un dels camps on aquests avenços han
estat més clars és el de la reforma de
l'organització territorial de l'administració
pública a Catalunya. Es tracta, com
sabem, d'un àmbit en el qual l'acció dels
successius governs de Convergència i
Unió
ha
estat
particularment
desafortunada i ha resultat en un garbuix
administratiu ineficient, centralista i poc
transparent. Un garbuix que comporta
disfuncionalitats en la prestació i la
qualitat de serveis tan bàsics com
l'ensenyament o la sanitat, que pren
capacitat d'actuació als municipis i que
facilita el desordre en matèria de
planejament urbanístic.
Es per això que hem volgut fer d'aquesta
qüestió una de les nostres principals
prioritats:
perquè
volem
que
els
ciutadans rebin els millors
serveis
possibles i perquè volem que cada
territori disposi dels recursos que li calen.
"i
3
�Per aconseguir-ho pensem
d'avançar
simultàniament
direccions:
que
en
hem
tres
1. Enfortir el govern local, tot simplificantne l'estructura i augmentant-ne els
recursos i les competències.
2. Descentralitzar
i
reordenar
l'administració de la Generalitat.
3.Preveure l'adaptació de l'administració
de l'Estat a l'ordenació
resultant
d'aquesta reforma.
La peça clau per aconseguir aquests
avenços és la creació d'uns àmbits
regionals que siguin lloc de trobada entre
totes les administracions: els governs
locals, la Generalitat i l'Estat.
Com n'hi hem de dir d'aquests àmbits? Hi
ha qui proposa "regió". Hi ha qui proposa
"vegueria". No ens discutirem pas per
això. Vegueria -que com sabeu és un
nom
carregat
de
connotacions
històriques- és com es van dir els àmbits
regionals en el curt període que la divisió
territorial republicana estigué vigent
durant la nostra guerra civil. Per
4
�exemple, el senyor Josep Subirats i
Piñana, que ens acompanya, va ser, en
aquells anys, delegat de la Generalitat a
la 5 a Vegueria, la de Tortosa. En fi, ja ho
anirem decidint, tot això, però, torno a
dir, no ens discutirem pas per qüestions
de noms.
Quins han de ser aquests àmbits
regionals?
Nosaltres
hem
proposat
concretament la creació de set regions.
Set àmbits que es deriven de les
característiques geogràfiques del territori
català, del seu funcionament quotidià i de
la voluntat manifestada reiteradament
pels
seus
ciutadans:
la
regió
metropolitana de Barcelona, el Camp de
Tarragona, la Terres de l'Ebre, la
Catalunya
Central,
les
comarques
gironines, l'Alt Pirineu i les Terres de
Ponent.
Ens diran potser que l'Ebre i el Pirineu no
tenen l'entitat suficient per a ser una
regió. Però hem de contestar que tenen
una
extensió
territorial,
unes
especificitats i una personalitat pròpia
més que suficient. D'altra banda, aquest
5
�matí en Joaquim Nadal i en Martí
Carnicer, amb les seves xifres, ens han
mostrat com, des del punt de vista dels
recursos, la regionalització podria ser un
incentiu pel desenvolupament d'aquestes
terres.
2. Un primer avenç: el govern de la
Generalitat reconeix la necessitat de
reformar les LOT
Aquesta alternativa fou plantejada a tots
els grups de la Cambra immediatament
després de la constitució del Parlament
de Catalunya, en ocasió del debat
d'investidura,
I de llavors ençà ha estat una de les línies
d'acció prioritaries de la nostra activitat
parlamentaria.
Per una costat, hem constituit un grup de
treball amb diputats dels nostre grup i
representants de diverses institucions
catalanes (la Federació de Municipis de
Catalunya, la Diputació de Barcelona,
l'Institut d'Estudis Catalans,...), per anar
6
�avançant en l'elaboració de les nostres
propostes. Les Terres de l'Ebre hi són
representades pels diputats Josep Maria
Simó i Antoni Sabaté.
D'altra banda, hem començat un seguit
de visites de tot el grup parlamentari a
cada una des les set regions de
Catalunya. L'objectiu d'aquestes visites
es donar a conèixer la nostra proposta i
escoltar
l'opinió
dels
electes,
els
empresaris i les associacions locals al
respecte. El mes de desembre vam ser al
Pirineu, avui som aquí, a la primavera
anirem a Girona i així successivament.
D'altra banda, els nostres diputats han
propiciat nombroses trobades sobre el
tema a molts pobles i ciutats de
Catalunya, com la que un grup molt
significatiu d'alcaldes i regidors van
celebrar aquí a Tortosa abans de Nadal
amb els diputats Nel-lo, Simó i Sabaté.
Arran de la nostra actuació el tema de la
regionalització ha entrat en el debat
polític quotidià i s'ha trasformat en un
7
�veritable clamor
territori català.
en
molts
llocs
del
Per tot això, no creiem pas anar
desencaminats quan afirmem que ha
estat arran d'aquest conjunt d'actuacions
que el Conseller de Governació i
Relacions Institucionals, Sr. Josep Antoni
Duran i Lleida ha acabat acceptant
públicament la necessitat de revisar
l'organització territorial de Catalunya.
L'anunci del Conseller - i els contactes
que se n'han seguit- pot considerar-se un
avenç important. És la primera vegada,
des de que es van sense consens les Lleis
d'Organització Territorial de Catalunya,
que el Govern de la Generalitat accepta la
necessitat de revisar-les i reformar-les.
El procediment proposat -una Comissió
d'Experts
que serà
seguida
d'una
Ponència
conjuntasembla
també
l'adequat. En tot cas vetllarem perquè els
compromisos contrets i la voluntat de
consens expressada es mantinguin.
�3.Noves oportunitats per a les Terres
de l'Ebre
Tot això quins resultats concrets ha de
tenir a les Terres de l'Ebre?
Com sabem, les Terres de l'Ebre han
conegut un llarg període de marginació.
Una marginació que les ha deixat, en
alguns camps, entre les menys afavorides
de Catalunya.
Ara hi apareixen noves iniciatives, s'hi
escolten noves veus, es desvetllen
energies que semblaven adormides. Fins
el punt que un conjunt d'entitats de la
regió han estat capaces d'elaborar un Pla
Estratègic
que
conté
propostes
interessantíssimes i que hauria de ser la
guia
per
a
qualsevol
acció
de
l'administració en aquest territori.
Però hi ha diverses rèmores que dificulten
la represa: el creixement econòmic és
encara insuficient, les comunicacions
pateixen dèficits importants, els serveis
bàsics -l'ensenyament, la sanitat- es
9
�troben liuny d'estar ben servits, el medi
ambient coneix importants amenaces,...
Per fer front a aquests problemes cal, ben
cert, que el govern de la Generalitat
actuï.
en
col·laboració
amb
els
ajuntaments i les entitats de l'Ebre. Les
10 propostes per a millorar la qualitat de
vida a les Terres de l'Ebre que us
presentàvem ara fa una estona contenen,
pensem, algunes de les
principals
actuacions que caldria portar endavant.
Però el mateix temps, cal que l'Ebre
pugui fer-se sentir. Que existeixi!. Que
disposi de les eines oportunes per a
pensar el seu futur Que tingui !a
capacitat de fer escoltar la seva veu.
És per això que cal una regió de l'Ebre en
la
nova
organització
territorial
de
Catalunya.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La regionalització de Catalunya: una oportunitat per a les Terres de l’Ebre
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-02-18
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Regions
Catalunya
Oposició
Terres de l'Ebre
Territoris
Acció política
Divisions administratives i polítiques
Description
An account of the resource
10 p.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Tortosa
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències