432 10 5657 http://78.47.125.110/files/original/23/2674/2003_programaPSC_autonomiques.pdf c1d31988e8f7f64a68a0303eb22a3049 PDF Text Text PROGRAMA ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2003 �PROGRAMA ELECTORAL ÍNDEX Pàg. 1. EL CANVI PER CATALUNYA. ARA ÉS L’HORA DE CATALUNYA, ARA ÉS L’HORA DEL CANVI 4 2. L’AUTOGOVERN I LES INSTITUCIONS AL SERVEI DE LA CIUTADANIA 8 2.1. El nou Estatut de Catalunya: garantia de progrés social i dels drets de la ciutadania 2.2. El nou estil de governar: més participació, més obertura 2.3. L’administració de justícia: més proximitat, més eficiència 2.4. L’acció política: transparència, responsabilitat, imparcialitat 2.5. L’administració pública eficient: serveis de qualitat en benefici de la ciutadania 2.6. La relació Generalitat–governs locals: col·laborar per millorar els serveis públics i la qualitat de vida 2.7. La nova ordenació territorial: adaptar les administracions a les necessitats i projectes dels territoris 2.8. Mitjans de comunicació: pluralitat i servei públic 2.9. El compromís amb la cultura: més ambició, més diàleg, més recursos 2.10. Política lingüística 2.11. Catalunya oberta a Europa i al món 2.12. Catalunya_solidària 10 14 18 23 25 3. MILLOR QUALITAT DE VIDA PER A LES PERSONES. UNA CATALUNYA SOCIALMENT AVANÇADA 29 31 34 38 51 56 61 67 3.1. Donar suport a les famílies. Polítiques de suport a la infància i a l’adolescència. Polítiques per a la gent gran. 3.2. Prioritat per l’habitatge i uns barris dignes i segurs 3.3. Drets de les dones i igualtat d’oportunitats 3.4. Llibertat sexual 3.5. Facilitar l’emancipació del jovent 3.6. Serveis sanitaris de qualitat per a tothom 3.7. Esport, salut física i ocupació activa de l’oci per a totes les edats 3.8. Una societat sense barreres. Noves polítiques per atendre les persones discapacitades. 3.9. La seguretat és un dret 3.10. Eradicar la pobresa 3.11. Catalunya, un país que acull i integra: la immigració 81 88 95 98 101 113 120 126 141 146 4. EDUCACIÓ, PROGRÉS ECONÒMIC I OCUPACIÓ Competitivitat i cohesió social: una aposta pel futur de Catalunya 4.1. L’educació és la clau de l’èxit com a país 4.1.1.Un_sistema_educatiu_de_qualitat 4.1.2.Més_formació_professional_i_tècnica 4.2. L’economia catalana a la societat del coneixement 4.2.1.Capital_humà 4.2.2.Universitats 166 166 172 172 180 185 185 187 2 69 �4.2.3. Recerca_i_innovació 4.2.4. Adaptació_a_la_Societat_de_la_Informació i el Coneixement (SIC) 4.2.5. Capital_risc 4.3. Ocupació i mercat de treball 4.4. Una economia basada en l’esperit emprenedor 4.4.1. Suport_als_emprenedors 4.4.2. Autònoms 4.4.3. Suport_a_l’economia_social 4.4.4. Pimes_i_empresa_familiar 4.4.5. Condicions de la competència, marc_institucional i facilitat per a l’activitat empresarial 4.4.6.Internacionalització_de l’empresa_catalana 4.5. Potenciar els sectors productius fonamentals de la nostra economia 4.5.1. Sectors_industrials 4.5.2. Sectors_emergents 4.5.3. Sector_agroalimentari 4.5.4. Comerç_i_consum 4.5.5. Turisme 4.5.6. Sector_financer 4.6. Política pressupostària, finançament autonòmic i fiscalitat 4.6.1. Finançament_autonòmic 4.6.2. Fiscalitat 4.6.3. Gestió_pressupostària 190 193 198 200 206 206 209 213 217 5. EL PAÍS QUE VOLEM, LES INFRAESTRUCTURES QUE NECESSITEM 5.1. Les infraestructures que Catalunya necessita 5.1.1. Ferrocarril 5.1.2. Xarxa viària - Autopistes, autovies i peatges - Xarxa europea - Pla de carreteres 5.1.3 Un pla de mobilitat per a Catalunya i foment del transport col·lectiu 5.1.4.Foment_de_la_bicicleta 5.1.5. Ports - Port de Barcelona - Port de Tarragona 5.1.6. Aeroports 5.1.7. La logística, factor de competitivitat 5.1.8. Energia 5.1.9. Telecomunicacions 258 260 261 265 265 267 268 269 273 274 276 276 278 282 284 289 6.LA_DEFENSA_DEL_MEDI_AMBIENT PER UN DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE 6.1. L’aigua: planificar, invertir, estalviar i administrar amb justícia 6.2. Fer compatible el creixement i el medi ambient 6.3. Planificar l’ús del sòl i protegir el paisatge 6.4. El camp, un lloc per viure i prosperar 292 292 296 311 315 3 220 222 225 225 229 231 236 241 244 251 251 252 254 �1. EL CANVI PER CATALUNYA. ARA ÉS L’HORA DE CATALUNYA, ARA ÉS L’HORA DEL CANVI Els Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi compareixem de nou davant de la ciutadania catalana amb el propòsit d’impulsar el canvi que el país demana i necessita. Volem convocar tots els catalans i catalanes que creuen, com nosaltres, que ha arribat l’hora de Catalunya, de la Catalunya millor. Posarem en peu la coalició més gran que hagi conegut mai aquest país: la de tota la gent que pensa que no és l’hora de la queixa, sinó l’hora de l’afirmació i de la proposta. Fem aquesta convocatòria amb més il·lusió, més empenta, més idees noves i més experiència que fa quatre anys. Nosaltres tenim un somni: volem una Catalunya mai vista Volem una Catalunya gran, una Catalunya amb ambició, capaç d’afegir valor a la gran família dels pobles d’Espanya i d’Europa. Volem una Catalunya forta, segura d’ella mateixa, confiada en les seves possibilitats. Volem una Catalunya acollidora, integradora, plena d’oportunitats. Volem una Catalunya de tots, on tothom compti, on tothom pugui dir la seva, on tothom pugui viure millor. Volem una Catalunya que sigui referent de convivència social i cultural. Volem una Catalunya ben governada. Volem una Catalunya amb una identitat reforçada per la seva capacitat de compartir. Volem una Catalunya amb més i millor autogovern, amiga dels seus amics, sense complexes, lliure, creativa i justa. Volem una Catalunya dedicada a grans projectes de formació i d’infraestructures, que facilitin el creixement de la seva gent i de la seva economia. Volem una Catalunya equilibrada, on tots els territoris tinguin veu i puguin realitzar els seus projectes col·lectius. Volem una Catalunya respectada a Espanya i a Europa, capaç de projectar-se per la seva creativitat i capacitat d’innovació. Volem ser capaços de resoldre els problemes que tenim més a prop i d’aprofitar les oportunitats que se’ns presentin. Volem una Catalunya capdavantera de l’Espanya plural. Volem una Catalunya inserida en una Espanya en xarxa. Volem una Catalunya que vol estar amb Espanya dins d’Europa, que vol liderar l’avenç d’Espanya cap a un rol decisiu a l’Europa dels pobles. 4 �Volem una Catalunya motor de l’euroregió Pirineus–Mediterrània, una Catalunya que sàpiga treure partit de la seva situació en el món. Ara podem tornar a imaginar el futur. Després d’una etapa d’ineficàcia, de desencís, d’inèrcies debilitades, podem tornar a imaginar un futur esplèndid per a Catalunya. La política de reformes socials, l’experiència reconeguda i la nova manera de governar faran creïble el projecte de la Catalunya gran que entre tots serem capaços de fer. Ha arribat l’hora del canvi Catalunya entra en una nova etapa de la seva història. Nosaltres volem que ho faci amb empenta i energia renovades, volem guanyar el temps perdut. El nostre compromís és fer real aquest designi, convertir-lo en projecte i convocar els catalans i les catalanes perquè en siguin els protagonistes. Fer-ho, i fer-ho ara, és un deure que tenim amb aquells que ja no hi són i que hi tenien posades totes les seves esperances. Però, sobretot, tenim un deure amb les expectatives dels qui ens han de seguir. El nostre projecte El nostre projecte és innovador, net, amic, convincent i mira cap al futur. El nostre projecte està inspirat en un esperit de superació que volem que sigui digne d’una Catalunya dempeus, jove, justa, amb confiança en ella mateixa, competent i innovadora; una Catalunya que canviï la queixa per la proposta; una Catalunya que recuperi l’energia positiva que fa anys que perd lentament; una Catalunya que es reconegui ella mateixa, que sigui l’expressió real de totes les persones que la formen, amb les seves il·lusions i amb les seves capacitats, i que avanci confiada i segura. Volem una Catalunya amb empenta. Amb l’empenta d’un país d’emprenedors. Catalunya ha de saber i poder acollir els emprenedors, la gent amb capacitat de risc, amb coratge i amb ganes d’anar més enllà. Catalunya es pot convertir, i es convertirà, en el lloc de trobada dels creadors. Catalunya es pot convertir, i es convertirà, en la pàtria dels emprenedors econòmics i socials; dels treballadors que innoven a la feina; de les dones empresàries i autònomes; dels pagesos modernitzadors; de les organitzacions no governamentals més compromeses i imaginatives; dels investigadors i inventors reconeguts; de la gent gran activa; dels sindicats amb noves fórmules per a les noves realitats d’un món sense fronteres; dels empresaris conscients que guanyar diners gràcies a l’augment dels costos socials i ambientals no és crear valor sinó traspassar el mort a un altre; dels funcionaris motivats pel servei públic; d’uns mitjans de comunicació exigents amb els grups i agents socials, i també exigents amb ells mateixos. 5 �Amb l’empenta del lideratge d’una Generalitat que proposi un nou horitzó per a Catalunya, que promogui els grans acords de país (Estatut, Llei electoral, organització territorial, etc.), que impulsi els grans projectes territorials i que engresqui tots els catalans a participar en l’obra col·lectiva de guanyar el nostre futur. Amb l’empenta que ha sorgit de la col·laboració lleial i permanent de la Generalitat i els ajuntaments de Catalunya. Amb l’empenta que proporciona l’aposta plena per les noves tecnologies, que ens han de permetre ser a primera línia de la societat de la informació. Catalunya ha de passar a ser un país d’actors, no un país d’espectadors; no un país de propietaris d’uns quants pams quadrats que augmenten de preu sense que facin pràcticament res. El nostre projecte s’aferma en el lideratge polític i social de Pasqual Maragall. És un lideratge conscient de l’exigència que comporta encapçalar una ambició col·lectiva de gran abast, que no recula davant els reptes i les dificultats, i que ha demostrat saber estar a l’altura sempre que el país li ho ha demanat. És un lideratge que prefigura un nou estil a la presidència de la Generalitat, amb un president que creu en la gent, que ens dóna esperances, que fa confiança, que ofereix seguretat. Durant molts anys Catalunya ha tingut un president que deia què calia i què no calia, i un país que havia d’escoltar i aplaudir o tancar-se a casa. Ara Catalunya serà un país que parlarà, i que tindrà un president que l’escoltarà i després governarà. El nostre projecte és un projecte col·lectiu, no un projecte d’un home sol, ni un projecte d’un partit, ni tan sols un projecte compartit per un conjunt de forces polítiques. Vol ser un projecte sorgit des de baix, sumant totes les energies en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. Per això, és un projecte servit per dones i homes amb il·lusió, empenta, experiència i preparació. I, per això, no ens cansarem de convocar els millors perquè aportin els seus coneixements i la seva experiència a la causa col·lectiva de Catalunya. L’experiència reconeguda és la penyora d’una gran proposta. Catalunya viurà una experiència com la que va viure Barcelona. Aplicarem a la política nacional els elements del "model Barcelona" (d’aquest model que ha esdevingut un referent internacional i que està fet de lideratge, de consens polític, social, empresarial i institucional, d’inversió pública com a catalitzador de la privada, i d’equip humà). Ho farem en tots i cadascun dels territoris del país: a les terres de l'Ebre, als Pirineus, al Camp de Tarragona, a les terres de Lleida, a les comarques de Girona, a la Catalunya Central, a la Regió Metropolitana de Barcelona. El nostre projecte és un projecte amb idees de futur. Tenim un programa per fer un país per viure-hi millor. Catalunya necessita un canvi en les seves polítiques perquè tot és diferent de fa 25 anys. 6 �Volem que aquestes eleccions autonòmiques siguin unes eleccions en què es discuteixi de polítiques, sobre com s’arreglen les coses. No tirant diners als problemes com fa la dreta moltes vegades. Volem parlar de coses reals, perquè venim d’on venim, dels barris de Girona, de Barcelona, de Lleida, de Tarragona, i perquè sabem com s’han de fer les coses. Darrere hi ha tota una concepció que hem estat discutint durant quatre anys. Les intuïcions de fa quatre anys continuen sent vigents: educació, educació, educació. Però també sabem què hem de fer amb l’habitatge, la seguretat, la protecció de la família, l’ajut als pares i mares que volen tenir criatures i alhora treballar. Ho sabem perquè ho vivim. El nostre programa insisteix en les polítiques que facin possible que les oportunitats arribin a tota la ciutadania i a tots els territoris del país, per assegurar la cohesió social i la cohesió territorial. Per això, prioritzem les polítiques socials, que ens permetran tenir els serveis propis de l’Estat del Benestar, de qualitat al servei de les persones i de les famílies. El nostre programa té l’ambició d’impulsar les bases de la prosperitat dels catalans i catalanes, amb una estratègia econòmica de país basada en l’educació i la innovació, i un model d’infraestructures coherents amb el propòsit de fer de Catalunya un país de qualitat obert al món. El nostre programa és un compromís amb la regeneració de la política, amb propostes per fer possible una altra manera de governar, amb la bandera de la proximitat per escoltar i atendre millor les demandes ciutadanes, amb la lleialtat institucional per ser més eficaços en el servei a la ciutadania i amb la transparència de l’acció pública. I, finalment, el nostre programa proposa la reforma de l’Estatut per arribar a tenir un autogovern a l’altura dels temps, per establir una relació positiva i creativa amb Espanya, per assegurar-nos una presència a Europa amb tota la nostra especificitat i, sobretot, per aconseguir la societat més justa, més pròspera i més igualitària a què aspirem. Polítiques socials, ambició estratègica, regeneració política i més autogovern i millor, configuren els grans eixos programàtics que doten de contingut concret el projecte de canvi que sotmetrem a la consideració de la ciutadania de Catalunya. 7 �2. L’AUTOGOVERN I LES INSTITUCIONS AL SERVEI DE LA CIUTADANIA Catalunya és un país avançat. La complexitat que comporta la seva diversitat cultural, social i econòmica exigeix la millora constant de les seves institucions de govern, si volem que tinguin la capacitat de respondre a les demandes del seus ciutadans i ciutadanes i de satisfer els nostres deures i compromisos de solidaritat en un context universal. Els desafiaments actuals no justifiquen un retorn a moments històrics superats. Ens demanen, en canvi, un esforç per donar un fonament socialment i econòmicament més sòlid a la nostra convivència, per incrementar la qualitat de la nostra democràcia i per fer-la avançar en el camí del progrés, el benestar, la llibertat, la igualtat i la justícia social. Per això, proposem les reformes legals i institucionals que ens permetin avançar cap a una Espanya plural i cap a una Catalunya més justa i més pròspera. El salt endavant que ha significat per a Catalunya el règim autonòmic no ens fa ignorar que el pas dels anys i l’evolució política i social fan palesa la necessitat d’introduir reformes i millores en el seu funcionament. El Govern de la Generalitat, el Parlament, l’administració pública, els poders locals, la justícia i els mitjans de comunicació públics han d’accentuar la seva proximitat a la ciutadania i als seus problemes. Les institucions polítiques són instruments d’organització de la convivència en llibertat i de solució dels problemes de la societat, sobre la base dels principis constitucionals i de valors com el pluralisme, la participació democràtica i l’interès públic. Per això, proposem una sèrie de reformes que afecten les relacions entre les institucions i la ciutadania. En aquest sentit, la ciutadania del nostre país ha anat molt per endavant de les institucions: malgrat una suposada manca d’ideologies i de motivació, els ciutadans i ciutadanes han sortit al carrer per fer palesa la seva disconformitat amb les decisions que es prenien en nom seu. Però una anàlisi serena de les mobilitzacions recents, des de l’assassinat d’Ernest Lluch o de Miguel Ángel Blanco, fins a la solidaritat amb Galícia o l’oposició contundent i contínua a l’atac contra l’Iraq, ens obliga a anar més enllà dels lloables motius concrets que en van ser la causa. Allò que la ciutadania ha volgut expressar cada vegada que s’ha aplegat en els pobles i ciutats de Catalunya, és la voluntat de participar directament en els afers públics, d’expressar l’opinió sense intermediaris, decebuts en molts casos pel funcionament dels canals exigibles en un règim democràtic. Per això, per no deixar debilitar més la nostra democràcia, cal saber escoltar i fer-se dignes de representar un poble actiu i amb inquietuds com és el nostre. El Govern de la Generalitat ha de ser capdavanter, a Espanya i a Europa, en el foment de la participació política, que atorgui a la ciutadania la capacitat d’intervenció pública que li correspon en un sistema democràtic, és a dir, ben al contrari del que s’ha fet fins ara. El Govern de la Generalitat no pot malbaratar el cabal participatiu que ha demostrat, una vegada rere l’altra, la ciutadania catalana. La vida pública no acaba amb l’acció del Govern o de l’Administració de la Generalitat. Té moltes altres esferes que també s’han de posar a l’abast de la ciutadania: la justícia, 8 �la cultura, la llengua o l’administració tributària són àmbits d’una importància cabdal en qualsevol societat. Sigui quina sigui la seva definició competencial exigeixen l’existència de serveis públics prestats amb la màxima eficiència, transparència i control democràtic. La ciutadania ha de ser informada, ha de poder opinar lliurement i ha de tenir el dret efectiu a decidir si volem que Catalunya sigui una societat plural, solidària i oberta, que comparteixi un espai de convivència i de garantia dels drets fonamentals des del qual sigui possible avançar cap a cotes més elevades de progrés, benestar, llibertat i justícia social. Això significa que l’autogovern i les seves institucions tenen valor, ja que actuen com a instruments efectius al servei dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya, incrementant la qualitat de la nostra democràcia política i social. En aquesta matèria, el Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi es comprometen a governar seguint les línies que s’apunten en aquest programa. 9 �2.1. El nou Estatut de Catalunya: garantia de progrés social i dels drets de la ciutadania Avui el nostre autogovern es regeix per l’Estatut d’Autonomia de 1979 i per la Constitució de 1978. Són textos d’ara fa un quart de segle, quan Espanya no formava part de la Comunitat Europea, precedent de l’actual Unió Europea. Aquest marc normatiu –que es va aprovar democràticament– ha de servir d’instrument per fer polítiques socials i econòmiques que facin efectius els drets dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Contempla una distribució de competències entre la Generalitat i l’Estat. Però en l’exercici efectiu d’aquestes competències, s’han produït desequilibris i deficiències: el Govern de CiU no ha promogut l’exercici d’algunes competències de la Generalitat, que no han estat mai qüestionades per l’Estat; una interpretació expansiva de les competències estatals ha reduït – mitjançant el recurs a normes de presumpte caràcter bàsic i a les lleis orgàniques– l’àmbit competencial de la Generalitat; finalment, l’aparició de nous fenòmens socials i polítics (immigració, noves tecnologies, integració a la UE, etc.) no tenen el tractament adequat en l’actual regulació constitucional i estatutària. Per això, Catalunya necessita un nou Estatut per tal que la Generalitat sigui capaç de respondre als reptes del segle XXI i de satisfer les demandes dels catalans i les catalanes. Cal fer un pas endavant en l’actualització de l’autogovern que el converteixi en una eina més adequada per a la consolidació i perfeccionament del model social que coneixem com a Estat del Benestar i per a la resolució dels problemes contemporanis de la nostra societat. Per aquestes raons i des del lideratge del catalanisme polític, en concertació i amb el consens necessari amb la resta de forces polítiques, impulsarem l’aprovació d’un nou Estatut, amb la voluntat d’arribar a un projecte àmpliament compartit, perquè només d’aquesta manera podrem avançar de debò en la consolidació d’una majoria social i política favorable a Catalunya i a Espanya, sense les quals el projecte no pot prosperar. El nou Estatut s’ha de fonamentar en els principis següents: Catalunya és una nació i els seus ciutadans i ciutadanes es declaren titulars del dret a l’autogovern que confereix una voluntat nacional expressada repetidament a través de la nostra història i ratificada amb mitjans democràtics en el marc constitucional i estatutari. Els catalans i les catalanes tenen dret a intervenir en totes les decisions públiques que afecten els nostres drets i interessos. La Generalitat ha de tenir la capacitat d’elaborar i aplicar polítiques que defensin aquests drets i aquests interessos. Catalunya té una vinculació històrica i de futur amb una Espanya federal, amb una Espanya que és plural en continguts nacionals, lingüístics i culturals, a la qual hem fet i volem continuar fent una contribució que, d’altra banda, és insubstituïble. 10 �Catalunya ha de tenir presència i intervenció en les institucions de la UE, de la qual forma part com a comunitat política. Catalunya ha de poder cooperar amb altres pobles i nacions del món per tal d’establir un ordre internacional democràtic regit pels principis de la Carta de les Nacions Unides, malgrat totes les seves limitacions. Parlar avui d’evolució de l’Estat autonòmic és parlar d’una dinàmica federalista que s’ha d’expressar en dimensions diverses de l’organització de l’Espanya plural: política, fiscal, judicial i cultural. Els Socialistes de Catalunya i els Ciutadans pel Canvi proposem, per tant, que el nou Estatut avanci cap a aquest horitzó federal. FEDERALISME POLÍTIC Riquesa de la diversitat entre nacions i unió voluntària entre pobles: aquests són els principis que inspiren el federalisme i que són els més adaptats a la realitat plural d’Espanya. La Constitució de 1978 conté els elements adequats per avançar cap a un model d’aquestes característiques. La reforma de l’Estatut que nosaltres ens proposem de pactar amb les altres forces polítiques de Catalunya i amb les forces progressistes espanyoles s’ha d’inspirar en aquests elements de caràcter federal, acostant la capacitat de decisió política als territoris i a la ciutadania. OBJECTIUS 1. Reforçar la garantia efectiva dels drets polítics, econòmics i socials dels catalans i de les catalanes, incorporant-los al nou Estatut i convertint-los en l’objectiu principal de les actuacions legislatives i executives de la Generalitat. 2. Assegurar la intervenció de la Generalitat en totes les decisions que afecten els catalans i, per tant, una ampliació de les seves competències en l’àmbit legislatiu i executiu, tot respectant el principi de subsidiarietat. 3. Revisar la configuració i el funcionament de les institucions catalanes, per tal de ferles més obertes a la participació directa de la ciutadania i de les organitzacions socials, i promoure un control efectiu de la seva gestió i un rendiment de comptes periòdic de les seves actuacions. Això comporta, entre d’altres coses, la limitació de mandats del president i d’altres càrrecs de designació parlamentària, el control de la idoneïtat dels candidats a ocupar alguns d’aquests càrrecs i uns mecanismes efectius i de control periòdic de la seva actuació. 4. Impulsar la reforma del Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial de la realitat plurinacional d’Espanya, basada en la representació de les comunitats autònomes. El Senat ha de ser el marc idoni de reconeixement i de protecció dels fets diferencials de la realitat plurinacional d’Espanya, expressió i instrument de la confiança federal. 11 �5 Emprendre la desconcentració i la descentralització de l’administració de la Generalitat a favor de vegueries, comarques i municipis dotats de capacitat de decisió i de recursos suficients. 6 Impulsar les reformes legislatives necessàries per fer efectiva la participació de la Generalitat en la Unió Europea i per assegurar la seva presència en els organismes internacionals adequats, perquè és en aquests escenaris on avui dia es defineixen sovint les polítiques que condicionen la nostra existència col·lectiva. MESURES Proposar immediatament la constitució de la ponència parlamentària conjunta per a la redacció del nou Estatut, a partir dels treballs presentats per les diferents forces polítiques de Catalunya, per tal de poder aprovar el projecte d’Estatut durant l’any 2004. Presentar immediatament al Parlament els projectes de llei de caràcter institucional referits al règim electoral de Catalunya, la limitació de mandats del president, la figura del conseller primer, l’ordenació territorial de Catalunya i els òrgans consultius de la Generalitat, entre d’altres. Impulsar la reforma del Reglament del Parlament per donar més agilitat, transparència i accessibilitat a les seves funcions legislatives, d’impuls i de control de l’acció del Govern, durant l’any 2004. Promoure que el Parlament faci ús de la seva iniciativa legislativa estatal impulsant la reforma constitucional del Senat. Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per promoure la revisió de les lleis orgàniques, de la legislació bàsica i d’altres normes estatals que desborden l’establiment de principis o regles fonamentals en matèries de competència autonòmica (entre les quals, les que afecten el règim jurídic de les administracions públiques, ports i aeroports, medi ambient, ràdio i televisió, immigració, seguretat pública o funció pública notarial i registral) o que impedeixen la conversió de l’administració autonòmica en administració ordinària a Catalunya. Promoure que el Parlament faci ús de la seva iniciativa legislativa estatal pel que fa a la delegació de competències legislatives i executives de l’Estat a la Generalitat, de conformitat amb l’art. 150 de la CE. Proposar novament que el Parlament de Catalunya faci ús de la seva iniciativa legislativa davant de les Corts Generals per regular la participació de la Generalitat i de les altres comunitats autònomes a la Unió Europea. Promoure l’establiment a Catalunya de la seu d’organismes reguladors espanyols (Comissió del Mercat de Telecomunicacions, Comissió Nacional de l’Energia, etc.) Adoptar les iniciatives polítiques i legislatives necessàries per tal que la Presidència de la Generalitat assumeixi el comandament i la coordinació de les forces i cossos de seguretat en tot allò que afecta la seguretat interna de Catalunya. 12 �Adoptar les iniciatives polítiques i legislatives necessàries per garantir la intervenció de la Generalitat en la determinació de les disposicions que afecten els sectors regulats de l’activitat econòmica (energia, telecomunicacions) i assumir la defensa dels interessos dels consumidors. Promoure el desenvolupament i el coneixement del dret públic i del dret civil de Catalunya, com a instruments de regulació d’una convivència nacional orientada pels valors de l’equitat, la llibertat, la igualtat, la justícia social i el pluralisme democràtic. FEDERALISME FISCAL Un autogovern eficient se sustenta en la suficiència de la seva autonomia financera per assolir els objectius que la societat catalana encomana a les institucions de la Generalitat. Aquesta autonomia financera no ignora els compromisos de solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya i, per tant, s’ha de definir i concertar en relació amb les seves administracions. Aquest lligam i aquesta concertació –lliurement assumits a partir del coneixement d’una informació exacta, pública i accessible de les balances fiscals– caracteritzen el federalisme fiscal que proposem. Aquest federalisme es basa en els criteris següents: Avançar cap a uns percentatges finals de distribució de la despesa pública entorn al 40% estatal - 30% autonòmic - 30% local. Aportar des de Catalunya a la hisenda estatal el que sigui necessari en proporció a la riquesa i rebre en proporció de la població. Igualar els resultats en despesa pública per habitant de les comunitats de règim comú amb els de les autonomies de règim foral, en proporció a les seves competències. Igualar a totes les comunitats autònomes la inversió de l’Estat per habitant. En el capítol FINANÇAMENT AUTÒNOMIC, FISCALITAT I GESTIÓ PRESSUPOSTÀRIA del programa, es detallen les característiques del federalisme fiscal que proposem (vegeu pàg. 251). 13 �2.2. El nou estil de governar: més participació, més obertura El federalisme també comporta aprofundir en el funcionament democràtic del sistema polític. Ha de donar més veu i intervenció a la ciutadania i ha de fer més accessibles les institucions representatives i administratives. La millora de la qualitat de la democràcia exigeix obrir nous canals a la participació política que permetin rebre les demandes concretes de diversos grups socials. La Generalitat ha de promoure de manera activa mecanismes de consulta, deliberació i intervenció de la ciutadania en l’elaboració de les seves polítiques i en el control de la seva aplicació, de manera directa o a través de les organitzacions socials. Desenvolupar la participació i el civisme és un compromís del nou Govern de la Generalitat per tal de tenir més democràcia i que aquesta sigui millor. El nou Govern ha de propiciar que els ciutadans i les ciutadanes puguin intervenir directament en l’activitat legislativa, mitjançant la iniciativa legislativa popular i a través de les diverses modalitats de consulta directa. Els poders públics han d’emprar activament les tecnologies de la informació i de les comunicacions per tal d’incrementar tots els nivells de la participació política. Per la seva part, el Parlament de Catalunya –com a institució representativa de la voluntat popular– ha d’actuar com l’espai principal de debat polític, d’idees, de control del govern i d’elaboració de polítiques estratègiques. Cal convertir el Parlament en una eina per despertar l’interès de la ciutadania per la vida política i on ressonin les veus de tots els membres de la nostra societat, inclosos els immigrants residents a Catalunya i que manifesten la voluntat de sentir-se ciutadans d’aquest país. Els òrgans fiscalitzadors i consultius vinculats al Parlament (Sindicatura de Comptes, Consell Consultiu, Consell de l’Audiovisual) s’han de configurar de manera que serveixin per controlar de manera efectiva l’acció del Govern i per proporcionar-li assessorament de qualitat i desvinculat d’interessos parcials. OBJECTIUS 1. Augmentar les vies de participació ciutadana en l’activitat política, tant en la designació d’òrgans representatius com en procediments d’intervenció directa, per tal de millorar la qualitat de la democràcia i de recuperar la confiança de la ciutadania en les institucions. 2. Reforçar les relacions de cooperació entre les institucions de la Generalitat i les organitzacions socials i col·lectius cívics per tal de potenciar el dinamisme de la societat catalana. 3. Reforçar el paper del Parlament en el conjunt institucional de la Generalitat, especialment en les seves funcions d’impuls de l’acció de govern i de control de l’Executiu. 14 �4. Instituir mecanismes efectius de consulta social durant els processos legislatius, utilitzant també les tecnologies de la informació i de les comunicacions. 5. Governar de manera oberta i transparent, facilitant tota la informació que la ciutadania consideri rellevant per als seus interessos. 6. Limitar la discrecionalitat en les decisions de l’Executiu, especialment pel que fa a les actuacions relacionades amb la qualificació del sòl i els temes urbanístics i, en general, en els contractes de les administracions públiques i els seus nomenaments. 7. Desterrar la patrimonialització de les institucions públiques per part dels partits polítics que les governen. 8. Fomentar el reforçament de la xarxa associativa com a eina de participació ciutadana. MESURES Reformar la llei catalana d’iniciativa legislativa popular, facilitant una major participació de la ciutadania en el procés legislatiu. Prendre les iniciatives necessàries per tal que la Generalitat assumeixi competències en la realització de consultes populars directes i reguli altres formes de participació –nuclis d’intervenció participativa, consells ciutadans, etc.–, per tal de fomentar-ne l’ús en l’àmbit local i nacional. Presentar immediatament un projecte de llei electoral per a l’elecció del Parlament de Catalunya, que garanteixi la proporcionalitat, la igualtat de vot, l’equitat de gènere, les condicions territorials i la representació dels catalans residents a l’estranger. Estudiar les iniciatives legals necessàries per incorporar un sistema de llistes obertes a les eleccions dels municipis amb menys de mil habitants. Estudiar l’oportunitat d’iniciar les reformes legals necessàries per atorgar el dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals i autonòmiques als ciutadans i ciutadanes no espanyols que acreditin haver mantingut la seva residència a Catalunya en el període que la llei determini. Limitar la reelecció indefinida del president de la Generalitat, establint una durada temporal màxima en l’exercici del càrrec. Limitar el nombre de mandats representatius consecutius i establir un sistema de compensació econòmica que possibiliti la reincorporació professional dels qui cessen sense una altra font d’ingressos. Facilitar la comunicació directa de la ciutadania amb els seus representants parlamentaris, mitjançant les previsions de la llei electoral, la reforma del Reglament i el recurs a les noves tecnologies de la comunicació. 15 �Impulsar la reforma del Reglament del Parlament, per agilitar-ne els procediments, facilitar-ne les funcions d’impuls i de control, la participació social i l’expressió del pluralisme polític. Promoure la creació d’una oficina parlamentària especialitzada que contribueixi a potenciar la capacitat de control del Parlament sobre la gestió pressupostària i financera de l’Executiu i l’avaluació de les seves polítiques i de la seva producció normativa. Reformar les lleis reguladores dels organismes assessors de la Generalitat (Consell Consultiu, Sindicatura de Comptes, Consell de l’Audiovisual) per tal de facilitar l’exercici de les seves funcions, mitjançant la dotació adequada de recursos, la revisió de les seves competències, la definició de la seva responsabilitat política, els procediments de designació i revocació parlamentària del seus membres i la limitació dels seus mandats. Atorgar a les organitzacions, cíviques i culturals la facultat de presentar als grups parlamentaris candidats als òrgans consultius i fiscalitzadors de la Generalitat (Consell Consultiu, Síndic de Greuges, Sindicatura de Comptes, Consell de l’Audiovisual). De manera especial, contribuir des de la majoria parlamentària i des del Govern a restaurar la independència, la professionalitat i l’eficàcia de la Sindicatura de Comptes, tenint en compte la importància de les funcions de control democràtic que té assignades. Introduir a la reforma del Reglament del Parlament el tràmit preceptiu de compareixença prèvia dels candidats a ocupar determinats càrrecs públics, per tal d’examinar-ne la idoneïtat. Reforçar les obligacions dels membres del Govern i dels alts càrrecs d’informar i de comparèixer davant del Parlament, així com de les autoritats cridades a retre comptes a les comissions parlamentàries d’investigació. Adaptar l’estructura de l’Executiu de la Generalitat a criteris de racionalitat, economia organitzativa i eficiència, revisant la relació entre els departaments i els organismes vinculats. Crear un marc legal estable que defineixi les atribucions, composició i regles de funcionament dels consells i òrgans consultius de l’Executiu, per tal d’assegurar la seva representativitat social i l’eficàcia de la seva intervenció. Adoptar les mesures legals necessàries per eliminar les sessions secretes de totes les institucions amb caràcter representatiu, llevat dels casos que puguin afectar el dret a la intimitat o a la seguretat. Adoptar les mesures legals, fiscals i formatives necessàries per tal d’afavorir la creació i consolidació d’associacions que responguin a interessos col·lectius i que 16 �actuïn d’acord amb els principis democràtics, reivindicant per a la Generalitat la competència per fer la declaració d’utilitat pública. 17 �2.3. L’administració de justícia: més proximitat, més eficiència El sistema judicial espanyol no ha experimentat el procés modernitzador que han viscut –tot i les seves limitacions– altres poders de l’Estat. La Constitució de 1978 permetria l’adopció d’una articulació més descentralitzada de l’administració de justícia. En aquesta matèria, l’Estatut d’Autonomia de 1979 conté previsions que no s’han desenvolupat. En canvi, la versió centralitzadora adoptada a la Llei orgànica del Poder Judicial i la interpretació d’altres disposicions relatives a l’administració de justícia perjudiquen la seva eficiència i fan que la institució judicial sigui una de les menys valorades per la ciutadania. El resultat no és gens estrany, perquè no s’ha sabut adaptar a les necessitats i al ritme de vida de la ciutadania i de les empreses i organitzacions socials. Les expectatives suscitades per la publicació del Llibre Blanc del Consell General del Poder Judicial i pel denominat Pacte per la Justícia, subscrit pels partits polítics estatals, no s’han satisfet. Algunes decisions del Govern del PP han produït un retrocés preocupant en la valoració social del prestigi del poder jurisdiccional i de la independència de les actuacions del Consell General del Poder Judicial respecte de l’Executiu. Per la seva part, l’acció del Govern de CiU en aquest camp ha estat insuficient, malgrat algunes millores parcials. Però no ha sabut respondre a una dinàmica social cada cop més exigent amb el servei públic de l’administració de justícia, ni ha sabut encarar problemàtiques noves sorgides dels canvis socials. Catalunya ha de disposar d’una administració de justícia que respongui a les necessitats i expectatives dels usuaris de la Justícia. La nostra societat necessita més òrgans judicials, més ben repartits territorialment i més dotats de mitjans tècnics i humans, per tal de garantir un servei públic a l’altura de la seva vida quotidiana: més rapidesa, més qualitat i molta més proximitat. Les decisions sobre la gestió d’aquest servei s’han de prendre des de Catalunya, per adaptar-la millor a les necessitats –econòmiques, socials i culturals– del país. El Parlament i el Govern de Catalunya –cadascun en el seu àmbit respectiu de funcions– han d’intervenir de prop en la dotació i supervisió de l’administració de justícia, en coordinació amb un Consell General del Poder Judicial que s’ha d’adaptar a l’Estat descentralitzat que defineix la Constitució i que reclamen les societats complexes del segle XXI. 18 �FEDERALISME JUDICIAL 1. La Constitució de 1978 no utilitza el terme federal ni s’ajusta a una concepció tradicional del federalisme, però està inspirada en el principi federal de distribució territorial dels poders públics. Així i tot, mentre el poder legislatiu i el poder executiu han quedat distribuïts entre l’Estat i les comunitats autònomes, el poder judicial segueix una pauta centralitzada que no s’adiu al caràcter compost de l’Estat espanyol. Un quart de segle després de la promulgació de la Constitució, la dinàmica política i social exigeix l’adaptació d’aquest poder judicial –tan poc valorat en la percepció de la ciutadania– a la diversitat de condicions que es donen a Espanya per poder respondre amb més efectivitat a les necessitats de la societat. 19 �OBJECTIUS 1. Contribuir a la construcció d’una administració de justícia més propera als ciutadans i a les ciutadanes i capaç d’actuar amb la qualitat necessària per tal de garantir amb més efectivitat els drets de la ciutadania i la independència judicial. 2. Per tal d’aconseguir l’objectiu anterior, impulsar la descentralització de l’administració de justícia, adaptant-la al caràcter plurinacional de l’Estat. 3. Respondre particularment a les necessitats actuals que la funció jurisdiccional experimenta en els gran nuclis urbans. 4. Impulsar un pacte cívic per la justícia, que impliqui a la ciutadania i proposant una carta de drets dels usuaris de la justícia que contempli compromisos concrets. 5. Adoptar les mesures legislatives, pressupostàries i de govern orientades a establir un sistema d’administració de justícia que respongui als paràmetres de qualitat i d’eficàcia de qualsevol servei públic, garantint en particular: l’estabilitat dels jutges en les seves demarcacions judicials; el compliment dels terminis processals i en l’adopció de les resolucions judicials; els mecanismes que assegurin l’efectivitat de les resolucions i que garanteixin un millor sistema d’atenció a l’usuari de la justícia; la garantia d’accés de tothom a l’administració de justícia. 6. Dotar el Parlament de les funcions de seguiment i d’avaluació del funcionament del servei públic de l’administració de justícia. 7. En particular, concentrar l’acció de govern en tres grans objectius: a) Una dotació i una gestió adequades dels recursos personals; b) una redefinició del paper i l’estructura de les oficines judicials; c) la millora de les infraestructures (parc immobiliari i parc informàtic). 8. Reorientar el sistema penitenciari català per tal que, a més d’una bona previsió en matèria d’infraestructures, faciliti un tractament personalitzat a cada intern, que es gestioni de manera eficient i coordinada amb els altres departaments de la Generalitat i amb les entitats socials col·laboradores. 9. Revisar a fons el sistema sancionador de menors, oferir als jutges d’aquesta jurisdicció tot el ventall de mesures previstes a la legislació i adequar els centres al nombre i característiques dels interns. MESURES Impulsar les iniciatives legislatives necessàries per tal d’atribuir al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya les funcions de Tribunal de Cassació per resoldre en darrera instància a Catalunya els recursos judicials en processos iniciats en aquest territori (excloent-ne només el recurs per unificació de doctrina i determinats conflictes de competència jurisdiccional). 20 �Impulsar les iniciatives legislatives necessàries per constituir la Comissió de Justícia de Catalunya que pugui exercir –en coordinació amb i per desconcentració del Consell General del Poder Judicial– funcions de govern i de supervisió de l’administració de justícia a Catalunya i garantir de manera més eficaç la qualitat d’aquest servei públic. Assegurar amb la reforma estatutària i legal l’exercici, per part de la Generalitat, de les competències relatives a la fixació de les demarcacions judicials i promoure que, des de l’òrgan propi de govern dels jutges i magistrats de Catalunya, es nomenin els magistrats que integren el TSJC. Impulsar actuacions dels centres de formació –Escola Judicial, Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada– que reforcin la qualitat de la preparació de jutges i altres funcionaris vinculats a l’administració de justícia a Catalunya, no només en matèria jurídica sinó també en altres matèries necessàries per al coneixement de la societat on exerceixen les seves funcions. Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per tal que la Generalitat disposi de competència plena sobre la selecció, formació i gestió de tot el personal al servei de l’administració de justícia, llevat de magistrats i fiscals. Facilitar als òrgans judicials els mitjans humans, materials i pressupostaris que s’escaiguin, d’acord amb la legislació vigent. Promoure i garantir l’ús del català a l’administració de justícia com a expressió del principi de proximitat de servei, amb la implantació de programes i d’incentius adequats. Adoptar les mesures legals necessàries per tal que el Parlament sigui informat de manera preceptiva i periòdica de l’estat de l’administració de justícia a Catalunya per part del president del TSJC, dels vocals competents del CGPJ i del Consell dels Col·legis d’Advocats de Catalunya. Impulsar la iniciativa legislativa necessària per tal d’establir òrgans d’administració de justícia de proximitat a les principals aglomeracions urbanes, amb jurisdicció en conflictes d’entitat o quantia menors. Instituir les comissions territorials de justícia, integrades per representants de les administracions i de les entitats professionals, socials i cíviques del territori, amb la finalitat de fer el seguiment del funcionament del servei d’administració de justícia en el seu àmbit. Adoptar les mesures legislatives i pressupostàries necessàries per millorar la qualitat del servei públic de la justícia gratuïta, confiant l’assistència lletrada a advocats designats d’acord amb criteris de mèrit i capacitat, amb la intervenció de la Generalitat i dels col·legis professionals competents. Aprovar un reglament penitenciari de Catalunya que inclogui el tractament personalitzat dels interns, els faciliti la incorporació al mercat de treball, tingui en 21 �compte l’especificitat de la funció pública en aquest àmbit i adeqüi les condicions de les infraestructures a les mesures de seguretat convenients. Fomentar les mesures penals alternatives per tal de superar la visió centrada en la presó, amb el foment de la construcció de les infraestructures necessàries per dur-les a terme: centres de desintoxicació, pisos tutelats, xarxa psiquiàtrica penitenciària eficient, sistema descentralitzat per al compliment de mesures en règim obert, etc. Reformar el sistema d’execució de mesures en l’àmbit de la justícia juvenil, amb la creació d’un centre per a noies, la duplicació de les places existents, la posada en marxa de centres semioberts per a desintoxicació i tractament de trastorns psiquiàtrics, la concessió d’ajuts a les famílies per fer complir mesures de correcció en l’àmbit familiar, integrant els serveis responsables en un únic sistema. Fomentar la mediació penal i impulsar els programes de reparació a les víctimes: cap víctima no pot quedar sense rebre la sentència que posi fi al plet, ni sense conèixer els mecanismes pels quals pot obtenir la compensació que s’hi contempli. 22 �2.4. L’acció política: transparència, responsabilitat, imparcialitat L’actuació dels governs de CiU s’ha caracteritzat per la seva opacitat en molts àmbits de l’acció política i administrativa i per les reticències a l’hora de facilitar l’accés d’altres forces polítiques o de la mateixa ciutadania a informació d’interès general. Sovint ha resistit l’obligació de retre comptes i amb això ha augmentat la suspicàcia sobre la pràctica de favoritismes polítics o familiars, sobre la comissió d’irregularitats o sobre l’existència de corrupcions que embruten el bon nom de la Generalitat. Per això els Socialistes de Catalunya i els Ciutadans pel Canvi ens comprometem a impregnar amb el valor de la transparència tots els aspectes de l’actuació política i administrativa: l’actuació de les institucions, el procediment administratiu, la gestió de la funció pública, la prestació de serveis públics i l’actuació de les empreses públiques o vinculades d’alguna manera a l’Administració. Ens comprometem a aplicar normes de bon govern a les empreses del sector públic català, i a exigir aquestes mateixes normes a les empreses que es privatitzin, a empreses on la Generalitat tingui una participació o que contractin amb la Generalitat. Això vol dir: transparència en nomenaments i retribucions, protecció dels accionistes minoritaris, absència de conflictes d’interessos en els executius i membres del consell d’administració de l’empresa. El nou Govern de la Generalitat donarà informació permanent i entenedora sobre les seves actuacions. Amb això es pot superar la desconfiança que sovint alimenta la ciutadania respecte de les institucions públiques i pot servir d’estímul important per fer dels habitants de Catalunya persones decididament implicades en la defensa dels valors democràtics i cívics. OBJECTIUS 1. Governar de manera oberta i transparent, facilitant tota la informació que el ciutadà o ciutadana consideri rellevant per als seus interessos. 2. Assegurar l’agilitat de l’Administració en les seves prestacions i obligacions amb la ciutadania. 3. Limitar la discrecionalitat administrativa, en especial en qüestions com la política urbanística i del sòl, la contractació administrativa o el reclutament i promoció del personal. 4. Eliminar qualsevol forma de clientelisme, corruptela o corrupció en les actuacions administratives i desterrar la patrimonialització de les administracions i institucions de la Generalitat per part dels partits polítics que la governin. 23 �MESURES Adoptar l’avaluació preceptiva i periòdica de les polítiques públiques aplicades d’acord amb les pautes fixades per la Unió Europea, mitjançant l’establiment d’una oficina o servei adscrit a la Presidència o al departament en què es delegui. Promoure l’aprovació de codis de bon govern per part de les administracions. Reformar la llei de publicitat institucional i el decret que la desplega per tal de controlar-ne efectivament l’ús per part de les institucions públiques i evitar la seva utilització partidista. Aplicar de manera immediata i voluntària a l’administració autonòmica els convenis del Consell d’Europa relatius a la lluita contra la corrupció, encara que no hagin estat signats ni ratificats pel Govern de l’Estat, així com el manual de bones pràctiques sobre ètica pública. Establir criteris objectius en les convocatòries públiques destinades a la concessió de subvencions per a entitats i activitats privades o socials, per tal d’evitar que les subvencions es converteixin en font de clientelisme polític. Fer accessibles a través de la xarxa d’Internet o, en tot cas, fer públics tots els contractes que l’administració de la Generalitat i les societats i fundacions amb participació majoritària de l’administració autonòmica estableixin amb proveïdors de béns i de serveis. En especial, adoptar les mesures legals necessàries per fer públics i accessibles a través de la xarxa d’Internet els convenis i operacions urbanístiques en què participin les administracions catalanes. Fer accessibles a través de la xarxa d’Internet o, en tot cas, fer públiques les condicions contractuals del personal que està al servei directe de l’administració de la Generalitat, dels seus organismes vinculats i de les empreses on aquesta té participació majoritària, especificant-ne les funcions i retribucions. Incorporar a les decisions sobre contractació pública la valoració de les condicions de les empreses concursants en matèria de responsabilitat social, seguretat laboral i respecte al medi ambient. Exigir la realització periòdica d’una auditoria externa de qualitat a les empreses proveïdores de béns i de serveis a les administracions. 24 �2.5. L’administració pública eficient: serveis de qualitat en benefici de la ciutadania En 23 anys, el Govern de CiU no ha tingut interès a construir una administració pública innovadora a Catalunya i ha mantingut un aparell administratiu burocràtic, seguint les pautes de l’administració de l’Estat. En cap moment no s’ha optat per un model propi. Més enllà de la retòrica i d’alguns plans no aplicats, només s’hi han introduït algunes reformes disperses. La centralització, el partidisme i el clientelisme caracteritzen una Administració intervencionista que pretén imposar i dirigir, en lloc de dialogar, donar servei i liderar. L’acció administrativa de la Generalitat és, en línies generals, poc eficaç, costosa, lenta i poc receptiva, i esdevé un fre per a la competitivitat de Catalunya. El Govern disposa d’una extensa maquinària administrativa, amb més de 130.000 empleats, però sovint infrautilitzada. La cultura interna manté pautes molt jerarquitzades i no estimula la participació dels treballadors. Una part majoritària dels alts càrrecs i directius s’ha estat reclutat per vinculacions partidistes. Hi ha una greu manca de professionalització entre els directors generals. Avui, bona part dels empleats de la Generalitat es troben desmotivats per culpa d’una Administració que no compta amb ells. L’Escola d’Administració Pública de Catalunya està mancada d’una orientació estratègica i mai no ha tingut la confiança del Govern per esdevenir un instrument de modernització. El resultat d’aquesta negligència manifesta dels governs de CiU ha proveït aquests mateixos governs d’una justificació perversa per externalitzar alguns serveis públics – per privatització o concertació– en nom d’una pretesa eficiència més gran de la gestió privada. A més, el Govern de CiU ha intentat instrumentalitzar l’Administració al servei dels seus interessos de partit. S’ha consolidat la confusió entre el Govern, l’Administració, partit i grup parlamentari de la majoria governamental. El clientelisme i l’amiguisme presideixen sovint la relació de l’Administració amb els ajuntaments, les associacions i les empreses. Els Socialistes de Catalunya i els Ciutadans pel Canvi tenim com a prioritat la millora de l’administració pública catalana: en la seva organització, en la gestió, en la formació i la promoció del seu personal, i en el rendiment de comptes a l’opinió pública i al Parlament. OBJECTIUS 1. Facilitar la comunicació i la cooperació entre administracions i ciutadans per tal de restaurar el prestigi del servei públic, tant entre els ciutadans que en són destinataris com entre els funcionaris i empleats que l’han de prestar. 2. Impulsar estratègies de millora de qualitat en tots els serveis públics prestats per les administracions catalanes. 25 �3. Vetllar per l’ús eficient de tota mena de recursos públics. 4. Orientar l’acció administrativa d’acord amb els principis de descentralització, proximitat i subsidiarietat, amb la promoció de la intervenció ciutadana i social en el disseny de les polítiques públiques. 5. Reforçar la qualitat professional i el comportament ètic de tot el personal al servei de les administracions i, especialment, dels seus alts càrrecs. 6. Potenciar el prestigi social i professional de la funció pública catalana, amb accions de formació i col·laboració entre totes les administracions del país. 7. Establir una relació constructiva amb els sindicats, als quals, a més de la legítima defensa dels interessos professionals, es convidarà a corresponsabilitzar-se a bastir una administració cada cop més orientada al servei dels ciutadans i ciutadanes i dels seus drets. 8. Posar en marxa els instruments necessaris per a una avaluació permanent de l’acció de les administracions i per tal que aquestes retin comptes de manera efectiva sobre la seva actuació davant el Parlament i davant la societat. MESURES Presentar al Parlament una carta dels ciutadans o ciutadanes establint els principis bàsics que hauran de regir les relacions de les administracions amb els ciutadans. Publicar, per part dels serveis de l’Administració, els seus compromisos de qualitat davant dels usuaris i assegurar mecanismes de compensació en cas d’incompliment. Es facilitarà a la ciutadania l’elecció de proveïdor quan sigui possible. Crear consells d’usuaris, sistemes de queixes, suggeriments i fórmules de consulta per a la ciutadania i parts interessades. Els serveis treballaran per obtenir certificacions ISO 9000 i ISO 14000, per tal d’assegurar la seva qualitat i sostenibilitat mediambiental. Periòdicament, es realitzaran i publicaran auditories de qualitat i enquestes de satisfacció dels usuaris. Potenciar la informació, tramitació i serveis públics via Internet i via telèfon, les 24 hores del dia i per oferir nous serveis, reforçant l’AOC (Administració Oberta de Catalunya) com a xarxa en què els governs locals ocupen una posició central. Fomentar els acords amb altres administracions per oferir tràmits integrats a la ciutadania. Fer públiques al web les actuacions, documents, informes, contractes i recursos de l’Administració, tot preservant les garanties de confidencialitat i privacitat que la llei prescriu. Simplificar el llenguatge i els procediments administratius, facilitar-ne l’accés i comprensió, i ampliar horaris i punts d’atenció a la ciutadania. 26 �Reforçar la qualitat tècnica en l’activitat normativa, tant en el Parlament com en l’Executiu, amb la incorporació als projectes dels corresponents estudis d’impacte, memòria de costos i participació, i pla d’implantació. Fomentar l’economia normativa, amb l’avaluació dels rendiments de les disposicions legislatives i administratives, evitant normes complexes i supèrflues i eliminant les obsoletes. Racionalitzar la gestió patrimonial i, en els casos en què sigui necessari, renegociar contractes amb proveïdors. Establir processos preceptius i periòdics d’avaluació dels serveis de l’Administració, dels organismes autònoms, agències i empreses públiques, i procedir a la supressió d’aquells que no generin un valor afegit. Fixar i fer públics els criteris que han d’orientar les diverses formes de gestió dels serveis i la seva eventual externalització, establint contractes–programa i sistemes de control per resultats amb les agències, empreses públiques, organismes i entitats concertades. Impulsar la desconcentració de l’administració de la Generalitat a favor de les delegacions territorials i la descentralització de les seves competències en benefici dels governs locals, per tal d’apropar l’acció administrativa a la ciutadania i als territoris. Establir fórmules de partenariat amb altres actors públics, socials i privats per dissenyar i, si s’escau, gestionar l’aplicació de polítiques que han de respondre a necessitats col·lectives. Impulsar amb el conjunt d’administracions i organismes públics de Catalunya la definició d’un sistema de funció pública catalana que faciliti la gestió de polítiques i de programes interadministratius, que generi sinergies entre les administracions catalanes i que faciliti la mobilitat del personal entre les diverses administracions de Catalunya. Establir sistemes de formació permanent del personal que permetin aprofitar les capacitats de tots els empleats, obrint canals per a la gestió del coneixement i per a la seva participació en els processos de millora, especialment pel que fa als empleats que treballen en la prestació directa de serveis o en l’atenció als ciutadans i ciutadanes. Assegurar la convocatòria regular de les convocatòries per a l’accés al servei públic, per tal de reduir l’interinatge, evitar la discrecionalitat i el favoritisme en la provisió provisional de llocs de treball, i reforçar el respecte als principis de mèrit, capacitat i igualtat d’oportunitats. Reordenar el temps de treball d’acord amb les característiques de cada servei, tenint en compte, d’una banda, la qualitat de la prestació i l’atenció al ciutadà, i d’altra banda, la compatibilització del treball i les responsabilitats familiars dels empleats. 27 �Establir l’estatut del directiu públic, fixant un sistema adequat per a la seva formació, promoció i reclutament, que es fonamentarà en criteris públics de mèrit i capacitat. Publicar via Internet les retribucions íntegres del personal de la Generalitat, inclosos els llocs de confiança política i els alts càrrecs, que hauran de fer una declaració pública del seu patrimoni, interessos i activitats professionals i mercantils. Impulsar la reforma de la llei de la funció catalana, per tal d’incorporar-hi les disposicions legals necessàries per dur a terme les mesures abans esmentades. Ampliar les competències i els recursos de la Sindicatura de Comptes per tal d’incloure entre les seves funcions el seguiment de la qualitat dels serveis i de l’acció administrativa i l’avaluació de l’eficàcia de les polítiques. 28 �2.6. La relació Generalitat–governs locals: col·laborar per millorar els serveis públics i la qualitat de vida Els municipis són actors principals de l’acció pública a Catalunya. Els ajuntaments han assumit un paper de lideratge social, han dinamitzat la vida de les seves comunitats locals i han aglutinat esforços per impulsar amb èxit molts projectes d’interès col·lectiu. Malauradament, la relació històrica del Govern de CiU amb els ens locals ha estat marcada per la desconfiança, el recel i una falsa relació de competència. De fet, l’administració autonòmica, a causa de l’incompliment de les seves obligacions envers la ciutadania, ha carregat els municipis amb l’obligació de dur a terme i sufragar polítiques públiques que, en realitat, corresponen a la Generalitat. Això ha contribuït de manera decisiva a l’ofegament financer i pressupostari en què avui es troben tants municipis del país. A Espanya els governs municipals tenen un pes molt més reduït que a altres països. En tot el període democràtic hem passat del 10% al 13% del sector públic, davant del 20% als països federals i més del 33% als unitaris. Això és ignorar l’autonomia local garantida en el text constitucional, tot frenant el seu reconeixement com el govern més proper al ciutadà. La realitat, però, s’ha imposat i els ajuntaments han pres la iniciativa en la prestació de serveis públics i en el foment d’iniciatives que la societat catalana reclama cada dia amb més força. Per això trobem que la despesa no obligatòria que els ens locals efectuen arriba al 27% dels seus pressupostos. El municipi ha començat a cobrir necessitats en matèria de seguretat, educació, sanitat, promoció social o cultura, sense tenir pròpiament assignades aquestes competències. Els municipis són l’àmbit d’actuació pública més proper a la ciutadania i, per això, han de veure reconegut i enfortit el seu paper fonamental en l’edifici politicoadministratiu de Catalunya. Per això, l’actuació de Socialistes i Ciutadans pel Canvi ha d’impulsar a fons una relació de col·laboració permanent i constructiva de la Generalitat amb els governs locals de Catalunya, treballant –des dels respectius àmbits competencials– per servir millor els interessos dels ciutadans i les ciutadanes del Principat. OBJECTIUS 1. Establir una nova relació entre la Generalitat i els municipis basada en la confiança mútua i la cooperació. 2. Aplicar el principi de subsidiarietat, traslladant als governs locals competències que es poden exercir amb més eficiència i amb els recursos necessaris per fer-ho. 29 �3. Acompanyar el traspàs de competències d’una redistribució adequada del finançament de cada nivell territorial, de manera que els ens locals disposin de suficients recursos per aplicar les noves competències que assumeixin, apuntant a una distribució final de la despesa que se situï al voltant del 40% per l’administració estatal, el 30% per l’administració autonòmica i el 30% pels municipis. 4. Assegurar la suficiència financera dels municipis i reduir la seva dependència de subvencions governamentals. La hisenda municipal s’ha d’assentar en tres pilars fonamentals: la tributació pròpia, la participació en el rendiment dels grans impostos del sistema fiscal i les transferències procedents del Govern de l’Estat i del Govern autonòmic. 5. Fomentar el desenvolupament de formes múltiples de col·laboració entre l’activitat pública local i els interessos privats. MESURES Traspassar competències en matèria d’educació, habitatge, immigració, atenció primària sanitària i polítiques d’ocupació actives, amb les condicions i amb el finançament necessaris per exercir-les adequadament. Crear, per part del Govern de la Generalitat, comissions o organismes de consulta per tal d’atendre les corporacions municipals quan les competències apuntades a l’apartat anterior no es puguin transferir als ajuntaments i les exerceixi l’administració autonòmica. Aprovar, d’acord amb les institucions representatives del món local, un conjunt d’indicadors de gestió bàsics per als serveis públics locals, assequibles per a tots els municipis catalans, que els ajudarà a l’hora de retre comptes. Adoptar les iniciatives necessàries per a la reforma de la Llei d’hisendes locals, per tal que els ajuntaments disposin dels recursos adequats per prestar aquells serveis que ara ja tenen atribuïts i els que els correspongui prestar en el marc de la reordenació de competències entre nivells de govern, amb respecte pels principis de suficiència, autonomia, responsabilitat i equitat i participant, si s’escau, en els impostos estatals o transferits a la Generalitat. Reconèixer els alcaldes com a representants de la Generalitat en el territori. 30 �2.7. La nova ordenació territorial: adaptar les administracions a les necessitats i projectes dels territoris A Catalunya existeixen diferents nivells de govern que no sempre poden exercir adequadament les seves funcions a causa de la seva dimensió inadequada, de la indefinició de les seves competències o de la seva insuficiència pressupostària. Aquesta diversitat de nivells –municipis, comarques, províncies, Comunitat Autònoma, Estat i Unió Europea– fa més difícil l’assoliment dels objectius de servei públic eficient i de transparència democràtica. Però sovint també és un obstacle que dificulta que la societat d’un territori determinat pugui elaborar i tirar endavant un projecte de futur per a la seva població. És necessari simplificar i reordenar la configuració i les relacions d’aquestes estructures administratives. D’aquesta manera, es podrà afavorir el desenvolupament del conjunt del territori català, permetre i fomentar la col·laboració dels municipis dins l’àmbit de l’autonomia local i aprofitar els recursos públics de la manera més eficient i eficaç, sense menystenir els trets històrics i diferencials del municipalisme català. Aquesta voluntat d’ordenar territorialment Catalunya justifica també la necessitat de recuperar o promoure els organismes metropolitans que gestionin els interessos comuns en matèries o competències dels municipis que es vulguin organitzar al voltant de les seves àrees metropolitanes. En lloc d’una defensa retòrica dels petits municipis i de la seva manipulació clientelística, un nou Govern de la Generalitat ha de facilitar als ens locals –amb incentius i recursos– la possibilitat d’agrupar-se lliurement de la manera que considerin oportuna, per tal que el règim legal no constitueixi un fre a les aspiracions legítimes dels municipis i a la seva col·laboració més eficient. La desconfiança, la voluntat de control i la manca de desenvolupament d’un marc legal modern i versàtil per als ens locals han de deixar pas a un nou model que tingui en compte, primordialment, les necessitats dels pobles i de les ciutats. La divisió provincial de Catalunya prové d’una decisió política de mitjans del segle XIX. Avui dia cal repensar la província, sense ignorar que aquest ens té un reconeixement constitucional que fa impossible la seva desaparició sense el consens de les forces polítiques d’àmbit estatal. Tot i que el Govern de CiU ha proclamat sempre el seu desacord amb el mapa provincial, la seva Administració l’ha utilitzat amb freqüència a l’hora d’organitzar els seus serveis i ha deixat de banda altres possibilitats més adequades al territori. S’han creat altres ens, amb poca o cap voluntat real de potenciar-los. Durant la passada legislatura, el Govern de CiU va paralitzar al Parlament els treballs iniciats per examinar de manera concertada entre totes les forces polítiques aquesta qüestió i per elaborar propostes legislatives de renovació. Per tant, el Govern de CiU no només ha fet molt poc per superar els defectes de la situació present, sinó que ha fet tot el possible per impedir les actuacions que podrien millorar-la. Ha arribat el moment de posar fi a l’extremada centralització de la Generalitat, a la confusió i superposició de nivells de govern i a la incapacitat de donar representació satisfactòria a les aspiracions i als projectes que configuren el mosaic territorial català. 31 �És necessari, doncs, reformar en profunditat l’organització territorial de l’administració de la Generalitat, per tal d’adaptar-la al territori, afavorint alhora un repartiment del poder que contribueixi al desenvolupament del conjunt del país i a l’equilibri territorial. OBJECTIUS 1. Assegurar la igualtat d’oportunitats en l’accés a les prestacions i serveis públics per part de tota la ciutadania, amb independència del seu lloc de residència. 2. Aconseguir que els ciutadans i ciutadanes de tots els territoris participin de manera activa en les institucions representatives dels diversos nivells de govern local. 3. Reformar les administracions públiques a partir de quatre principis: l’aproximació de la gestió dels serveis a la ciutadania (subsidiarietat), la simplificació de les instàncies administratives (racionalitat), l’optimització en l’aplicació dels recursos (eficiència) i el fet que els gestors públics hagin de retre comptes de manera clara i permanent (responsabilitat). 4. Ordenar les administracions catalanes basant-se en tres nivells territorials: les vegueries o regions, les comarques i els municipis. 5. Convertir les vegueries o regions en el lloc de trobada entre totes les administracions: àmbit territorial per a la descentralització de la Generalitat (amb la reordenació de les actuals delegacions dels departaments del Govern), àmbit per a la cooperació local (amb la revisió i reorganització de les funcions de les diputacions) i àmbit per a la reorganització de l’administració estatal a Catalunya (en substitució gradual de les demarcacions provincials actuals). 6. Descentralitzar i flexibilitzar el repartiment de les competències, de manera que cada territori assumeixi les que corresponen a les seves característiques i capacitats. MESURES Adoptar immediatament les iniciatives legislatives necessàries per establir la divisió territorial en set vegueries (Alt Pirineu, Catalunya Central, Comarques Gironines, Regió Metropolitana de Barcelona, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i Terres de Ponent), que seran àmbit de desconcentració de l’administració autonòmica i àmbit de descentralització i de foment de la cooperació intermunicipal. Descentralitzar a favor dels municipis, comarques i regions, la gestió de serveis i de recursos fins ara exercida per l’administració de la Generalitat, amb la col·laboració, si s’escau, d’organitzacions socials i d’entitats cíviques. Utilitzar la iniciativa legislativa del Parlament de Catalunya per proposar a les Corts Generals l’adaptació de l’organització provincial a la nova estructura que hagi aprovat el Parlament. Adaptar el funcionament intern de les diputacions provincials a l’estructura de vegueries, organitzant sobre aquesta base la representació política i la cooperació 32 �local en els set territoris, mentre no es produeixi la revisió pertinent del mapa provincial. Promoure –conjuntament amb el Conselh Generau d’Aran i atenent les especificitats del Govern local aranès– el desenvolupament de la Llei 16/1990 que regula el seu autogovern. Reformar el règim comarcal per tal de fer-lo més flexible pel que fa a la seva organització i les seves competències, més democràtic en la seva presa de decisions i més municipalista en el seu funcionament, convertint les comarques en òrgans de cooperació entre els municipis que les integren. Afavorir la cooperació i prestació conjunta de serveis entre els municipis tot incentivant –administrativament i econòmicament– la formació de mancomunitats i comunitats de municipis, especialment entre els de menor dimensió, per tal de superar la seva manca de capacitat i de recursos per proporcionar els serveis necessaris a la ciutadania. Prendre les iniciatives legislatives necessàries per fer possible que la Regió Metropolitana de Barcelona disposi de les competències, recursos i formes de gestió adients a la seva condició metropolitana. Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per al reconeixement de les àrees metropolitanes de Catalunya i per a la determinació de les seves competències, recursos i gestió de serveis. Impulsar la culminació del procés d’aprovació de la Carta Municipal de Barcelona, instant el Govern i les Corts de l’Estat a procedir a la seva tramitació immediata. 33 �2.8. Mitjans de comunicació: pluralitat i servei públic Les característiques nacionals, culturals i lingüístiques de Catalunya fan necessari que el país disposi d’un sector de la comunicació suficientment potent per poder mantenir una presència pròpia, autònoma i significativa en un àmbit en què les tendències dominants estan condicionades per la concentració en grans grups transnacionals i la globalització dels continguts. Les evidents limitacions d’un mercat mediàtic i publicitari de sis milions de persones aconsellen explorar fórmules de col·laboració entre administracions, operadors i territoris que presenten elements culturals i econòmics comuns per intentar assolir una audiència suficient per al desenvolupament dels mitjans de comunicació en català. Per fer possible el desenvolupament d’aquest espai comunicatiu català és imprescindible l’existència d’uns mitjans de comunicació de titularitat pública que tinguin aquest objectiu com a prioritari, més enllà de les possibilitats que ofereix el mercat i la competència entre mitjans de comunicació de propietat privada. El Govern de la Generalitat ha de tenir un política orientada a la configuració d’un sistema de comunicació català (premsa, ràdio, televisió, mitjans en línia), en què la convivència del sector públic i el sector privat permeti disposar d’uns mitjans solvents i d’una indústria audiovisual competitiva. Aquesta política de comunicació del nou Govern mantindrà l’especificitat local del model de comunicació català. La tradició de la premsa, la ràdio i la televisió de caràcter local, sigui pública o privada, constitueix un factor diferencial i enriquidor d’aquest model que ha de sobreviure i enfortir-se amb l’objectiu general de configurar un sistema de comunicació competent i competitiu. En aquesta nova etapa, caldrà tenir especial cura a assegurar que aquests mitjans locals tinguin garantida la seva migració a la tecnologia digital en igualtat de condicions. En aquest sistema de comunicació, el grau d’influència del Govern encara és perceptible en el sector audiovisual, tant pel fet de l’existència de mitjans de titularitat pública com per la capacitat de regulació. Així, el sector audiovisual català està format per uns mitjans de titularitat pública que han de complir una missió de servei públic definida pel Parlament, oferir una programació de qualitat i reflectir, respectar i fomentar el pluralisme; i per uns mitjans de titularitat privada que han de ser regulats de manera transparent, afavorint la competitivitat i potenciant l’existència de grups solvents, tant informativament com econòmicament. El sector públic comprèn a Catalunya els mitjans de comunicació gestionats per l’Estat, la Generalitat i l’administració local. Aquest sector s’ha format per la successiva agregació d’operadors en funció de les respectives legitimitats de cada nivell d’Administració per convertir-se en gestors de mitjans de comunicació audiovisual. Aquest conjunt de mitjans públics, finançat de manera mixta i de caràcter bilingüe, s’ha de modular tant pel que fa al seu volum i capacitat com en la seva participació en el mercat publicitari, amb l’objectiu d’assolir un sector públic eficaç en l’acompliment de la seva missió de servei públic, informativament plural i econòmicament viable. 34 �El sector privat està format per uns mitjans audiovisuals que operen amb llicència adjudicada bé per l’administració de l’Estat bé per l’administració de la Generalitat, en funció de les respectives regulacions de ràdio i televisió. El mapa audiovisual de Catalunya –integrat per la relació de llicències atorgades, les freqüències ocupades i les disponibles, així com pels paràmetres tècnics dels emissors– s’ha de revisar per aconseguir una adequació de la realitat a la legalitat vigent. Aquesta revisió s’ha de fer salvaguardant la igualtat d’exigència i l’equilibri entre els diferents operadors, però amb la voluntat inequívoca d’acabar amb una llarga política de discrecionalitat i de manca de transparència. La perspectiva de la migració de la ràdio i la televisió analògiques a l’emissió digital, així com el desenvolupament de noves fórmules comunicatives a partir de les aplicacions tecnològiques en xarxa, obligaran els futurs governs de la Generalitat a disposar de programes específics per garantir la transició a la societat de la informació tant dels operadors del sector com de la ciutadania en el seu conjunt. Respecte a la premsa escrita, la Generalitat ha mantingut una política de suport en funció del seu paper de divulgació de la llengua catalana, així com algunes ajudes financeres a l’equipament industrial. Tot mantenint les ajudes a la difusió en català, i amb la perspectiva de fomentar l’existència d’empreses de comunicació solvents i competitives, el nou Govern estudiarà noves fórmules de suport al sector, donant prioritat a les ajudes industrials, la renovació tecnològica i la xarxa de distribució. OBJECTIUS 1. Configurar i desplegar un sistema comunicatiu català propi, autònom, potent i efectiu en la projecció del país i que afavoreixi els valors de convivència, pluralisme, llibertat, democràcia i cohesió social. 2. Obtenir competències plenes en matèria audiovisual per aconseguir que la Generalitat tingui la titularitat dels mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i sigui l’Administració competent per atorgar totes les concessions de ràdio i televisió que operin a Catalunya. 3. Modificar la normativa existent amb l’aprovació d’una nova Llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, establint els principis generals de la missió de servei públic i independència dels mitjans públics i assegurant els mecanismes de transparència i objectivitat que han de caracteritzar la regulació del sector privat. 4. Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio han de poder emetre a tot l’àmbit lingüístic català. Així mateix, la ciutadania catalana ha de poder rebre les transmissions d’altres comunitats d’aquest mateix àmbit. 5. Afavorir el sector de la comunicació local a Catalunya, el seu arrelament al país, el seu paper en la comunicació de proximitat, de formació i participació social i comunitària. 6. Assegurar una migració a la ràdio i televisió digital, consensuada amb tots els operadors, que permeti alhora el desplegament de tota la potencialitat de la nova 35 �tecnologia i que faciliti la relació de la ciutadania amb les noves tecnologies de la comunicació. 7. Proposar un acord entre el sector públic i el sector privat que permeti el desenvolupament equilibrat d’un nou model audiovisual a Catalunya. 8. Promoure la consolidació d’una estructura industrial audiovisual forta, viable, que asseguri la canalització de la creativitat existent en el país i que atregui el talent i les produccions exteriors afavorint la internacionalització del sector. MESURES Modificar l’Estatut d’Autonomia i les lleis estatals corresponents (Estatuto de Radio y Televisión, Llei del tercer canal, Llei d’ordenació general de les telecomunicacions, Llei de televisió privada i Llei de l’Estat 66/1997), per aconseguir que la Generalitat tingui la titularitat dels mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i sigui l’Administració competent per atorgar totes les concessions de ràdio i televisió que operin a Catalunya. Elaborar la llei de l’audiovisual de Catalunya, establint els principis generals de la missió de servei públic i independència dels mitjans públics, així com els mecanismes de transparència i objectivitat que han de caracteritzar la regulació del sector privat per garantir la pluralitat del sistema. Ampliar la Llei del Consell de l’Audiovisual de Catalunya per assegurar la vigilància del mandat del Parlament. Aprovar una nova Llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que aprofundeixi en els mecanismes per garantir-ne la independència i asseguri una programació de qualitat en la qual siguin prioritaris el foment del pluralisme, la formació, la cultura i el lleure, la indústria audiovisual del país i en la qual es tingui especial cura de la protecció de la infància i l’eradicació de la violència. Revisió del contracte–programa dels mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per establir: un pla financer per a la liquidació del deute acumulat, un programa de finançament públic transparent i suficient per garantir la programació de servei públic i de qualitat, tot revisant progressivament l’accés al mercat publicitari, i un compromís de gestió sense dèficit. Crear un consorci de la Comunicació Pública de Catalunya amb l’objectiu de racionalitzar la despesa de recursos públics, reordenar l’oferta pública d’informació i potenciar l’eficàcia de l’esforç de les diferents administracions en aquest sector. Establir mecanismes de control per tal de prevenir missatges publicitaris de caràcter discriminatori cap a qualsevol col·lectiu social que incloguin continguts sexistes, xenòfobs, violents, fent una atenció especial a l’horari de la programació infantil. Consolidar una xarxa pública de televisions i ràdios locals i dotar-les de major capacitat per a la producció mancomunada de programes informatius i d’interès 36 �social i cultural, i garantir la supervivència i la vitalitat de les televisions i ràdios locals. Elaborar un pla de suport per facilitar el desplegament de la ràdio i la televisió digital. Crear una mesa permanent entre els operadors públics i els operadors privats per garantir el diàleg en el sector i per impulsar la indústria audiovisual. Millorar la implicació de Televisió de Catalunya (TVC) amb la indústria audiovisual i el sector cultural català, amb l’elaboració d’uns criteris objectius i estables que assegurin una relació eficaç i transparent. Crear un fons de garantia per a les indústries culturals amb l’objectiu d’incentivar les produccions fetes a Catalunya. Crear, en el marc del CAC, l’Observatori de la Indústria Audiovisual, que aporti a tots els agents implicats en la indústria els elements necessaris per a l’anàlisi de l’evolució del sector i que vetlli pel control de qualitat. Afavorir la comercialització de la producció audiovisual catalana, participant activament en els circuits i mercats internacionals i en la projecció internacional dels festivals de cinema i audiovisuals a Catalunya. Elaborar un programa per afavorir l’etapa de transició de la societat presencial a la societat de la informació tant dels mitjans de comunicació com dels seus usuaris, potenciant instruments com l’Agència de Qualitat d’Internet. Establir una línia d’ajudes financeres per a la millora de la xarxa de distribució de publicacions escrites i per a la consolidació d’una indústria de la impressió a Catalunya. Mantenir la política de suport actiu als mitjans de comunicació en català, així com la d’una inversió publicitària aplicada amb criteris objectius i transparents. 37 �2.9. El compromís amb la cultura: més ambició, més diàleg, més recursos La història de 23 anys de Govern de CiU és exactament el negatiu del que expressa el títol del programa de cultura dels socialistes. Poca ambició, diàleg escàs i recursos insuficients, i, sobretot, una capacitat nul·la per fer de la Generalitat un instrument de promoció d’una societat més culta, on tota la ciutadania pugi accedir als nivells culturals propis d’un país avançat. Poca ambició perquè Catalunya, durant els anys de Govern de CiU, no ha disposat d’un marc general de política cultural on inserir els programes d’actuació. Aquesta manca d’ambició s’ha traduït, a la pràctica, en tres característiques que han definit aquesta llarga etapa: manca de planificació, manca de directrius generals i manca de lideratge. Podem trobar multitud d’exemples en qualsevol dels sectors culturals: en el terreny de les infraestructures no hem disposat de cap document de referència ni de cap instrument inversor, ni tan sols no ha estat aprovat el mapa de biblioteques que, segons la Llei de 1993, s’havia de presentar l’any 1994. Davant la crisi de sectors claus de la indústria cultural catalana, especialment del cinema, l’audiovisual i les discogràfiques, el Govern de CiU ha estat un simple espectador i ha reaccionat tard i malament. Davant dels problemes que han denunciat els agents culturals o els representants de les administracions locals, ha tendit a defugir les seves responsabilitats, creant taules o comissions equívoques i poc operatives. Diàleg escàs perquè l’única iniciativa sòlida nascuda del diàleg entre pocs polítics i societat civil, el Pacte Cultural de 1985, va ser torpedinat des del mateix Govern, i el Consell Assessor de Cultura que es preveia ni tan sols no va iniciar la seva tasca. I aquesta situació no s’ha produït per una actitud obstruccionista de l’oposició o la manca d’interès de les organitzacions representatives dels sectors culturals, ans al contrari. La voluntat de cooperació de les administracions locals i dels sectors culturals ha quedat palesa a les lleis més importants: la del sistema bibliotecari, la de museus o la de normalització lingüística, i també en la gran quantitat de manifestos, escrits i iniciatives dels professionals de la cultura. La resposta de CiU ha estat puntual, per sortir del pas, fent algunes concessions menors a les demandes ciutadanes o pactant les lleis i incomplint-les reiteradament, sense desplegar o fer ús dels mecanismes de participació i control previstos. En definitiva, el Govern de CiU ha tirat endavant les seves actuacions menystenint el territori i els agents culturals, i negant-se a qualsevol diàleg i concertació amb les administracions locals i amb els representants associatius i professionals i agents emprenedors dels respectius sectors culturals. Que els recursos que ha destinat el Govern de CiU han estat insuficients és una realitat que ningú no discuteix. La situació ha estat paradoxal. Mentre des del Govern es deia que la cultura era l’eix central de la construcció nacional, els pressupostos aprovats any rere any desmentien aquesta afirmació. La despesa cultural del Govern de Catalunya no tan sols no és comparable amb la d’administracions similars en el context europeu, sinó que és una de les més baixes de totes les comunitats autònomes d’Espanya. Aquesta situació és ja del tot insostenible i està portant moltes institucions i sectors culturals cabdals per al desenvolupament del país a una situació insostenible (des de la política lingüística als museus nacionals, des dels ensenyaments artístics a la producció i la difusió artística). 38 �El Govern de CiU ha disposat d’una oportunitat única que també ha malbaratat: la possibilitat de crear de nou una organització administrativa moderna i competent adaptada als reptes contemporanis. La pròpia manca d’orientació general ha produït que, en aquests moments, l’organització de la Conselleria de Cultura sigui el resultat de la superposició d’organismes creats per circumstàncies diverses, amb multitud de càrrecs de lliure designació, cosa que provoca la manca de motivació dels veritables professionals. OBJECTIUS 1. Una política cultural central i transversal La cultura és l’espai on cal construir i socialitzar valors i actituds que permetin el progrés i garanteixin la integració de tots els ciutadans i ciutadanes, com ara l’assumpció col·lectiva de la democràcia i de la pluralitat, el compromís cívic, el cosmopolitanisme, la defensa de les llengües i el respecte de totes les tradicions culturals. Però la cultura és, fonamentalment, un dret inalienable de l’individu, que ha de garantir el ple desenvolupament del seu judici crític, la capacitat d’emancipar-se de les seves circumstàncies i de concretar les seves potencialitats com a ésser humà. La lògica derivada dels àmbits convencionals de la cultura –les arts escèniques, el patrimoni, la música, etc.– no és suficient. Cal tenir en compte totes les dimensions reals del fet cultural, el seu caràcter transversal: la capacitat de creació, la innovació, la construcció de la identitat, l’educació, el desenvolupament econòmic, etc. Només des d’aquesta concepció es garanteix el paper estratègic de la cultura com un dels factors essencials en el desenvolupament integral del país. Aquesta concepció transversal assegurarà la centralitat de la cultura en la totalitat de les polítiques de govern. 2. Un nou impuls a la capacitat de creació i innovació La cultura catalana s’ha expressat històricament i encara s’expressa destil·lant una enorme dosi de creativitat i de talent. Si en el passat Catalunya va ser coneguda a la Mediterrània i a Europa com a potència marítima els segles XIV i XV, i com a potència industrial (la fàbrica d’Espanya) el segle XIX, en el futur ha de ser considerada un dels centres creadors de continguts culturals més importants de la Unió Europea. La creativitat i la capacitat d’innovació depenen, en bona mesura, del bon funcionament del sistema educatiu i formatiu (l’escola, els ensenyaments artístics, la universitat, la formació professional), dels recursos destinats a la investigació, recerca i desenvolupament, de la creació d’un substrat favorable a la innovació i el risc en el conjunt de la societat. Sense el desenvolupament de la recerca científica el país no pot encarar el seu futur. En aquest sentit, cal promoure decididament la implantació de les noves tecnologies a tots els camps per millorar la creativitat, la recerca i la difusió de la memòria i del coneixement. L’aposta del Govern de la Generalitat en aquesta direcció serà una de les seves prioritats. 39 �3. Garantir l’autonomia de la cultura: repensar el paper del sector públic L’autonomia de la cultura respecte dels poders públics és un principi indestriable de l’acció del Govern. Sense defugir les seves responsabilitats ni recórrer a l’apel·lació retòrica del paper de la societat civil, la pràctica d’una doble subsidiarietat (en relació amb la capacitat de decisió i gestió de l’administració local), d’una banda, i els agents culturals privats i associatius, d’altra banda, garantiran la limitació de l’acció governamental. Per això, es proposa crear el Consell de la Cultura i de les Arts, amb capacitat operativa pròpia i al qual se sotmetran, conjuntament amb altres òrgans independents del Govern, les grans decisions en matèria de política cultural. El Consell de la Cultura i de les Arts és una pedra angular d’una nova manera de concebre la funció cultural del Govern i de la voluntat de retornar el protagonisme a la societat i les seves organitzacions. La posició actual del Govern i de l’administració catalana en relació amb l’ordenació competencial, el model públic d’intervenció i l’estructura organitzativa, és absolutament insatisfactòria. Els criteris bàsics que defineixen la reforma de l’organització administrativa de la política cultural són: la proximitat, la concertació, la concepció veritablement nacional de la funció dels serveis i institucions, l’economia en els factors de producció, l’eficàcia en els resultats i la transparència en els processos. Igualment, promourem l’extensió progressiva del sistema de mèrits i la concurrència professional fins al màxim nivell de la gestió pública. 4. Per una àmplia descentralització cultural Catalunya necessita una descentralització cultural que permeti assegurar una densitat cultural equilibrada arreu del Principat. Cal promoure una densitat homogènia, quantitativament i qualitativament, dels serveis i equipaments culturals a l’abast de tothom, siguin quines siguin les seves circumstàncies personals o geogràfiques. Aquest model, a més, proposa com a objectiu principal l’impuls i la dinamització de les xarxes associades als diversos sistemes culturals sectorials, de manera que permeti tant la distribució territorial coherent dels espais de difusió cultural com l’entrada en circuit de qualsevol producció cultural, independentment d’on es generi. També serà imprescindible donar resposta a les necessitats específiques de tots els territoris de Catalunya, des de l’àrea metropolitana fins a la regió pirinenca i les terres de l’Ebre. Per assolir aquest objectiu, cal que el Govern, amb l’aplicació dels principis de subsidiarietat i equilibri territorial, confiï en el territori i en el teixit social i empresarial i que concerti les actuacions amb els ajuntaments i amb els interlocutors socials, empresarials i associatius. Per crear densitat cultural, cal que les actuacions del Govern es concertin no només amb els municipis, sinó també amb el món associatiu. Donarem suport a l’associacionisme cultural; incorporarem les seves seus i propostes a les xarxes de serveis i equipaments; impulsarem la presència de les associacions, els professionals, les universitats i els emprenedors en la gestió de projectes, serveis i activitats; vetllarem per la participació de la societat civil en els organismes i les grans institucions culturals, i fomentarem la concertació entre el sector públic i els sectors socials –associatius i privats–, per tal de compartir o delegar la prestació de determinats serveis, d’acord amb uns contractes–programa que en garanteixin el control públic. 40 �En definitiva, ens proposem millorar l’accés de tota la ciutadania als serveis culturals – espectacles, equipaments, formació– sense discriminacions per raons de territori o de preu. En aquest sentit, caldrà establir amb els promotors i titulars de serveis i equipaments, incentius, descomptes i altres mesures de foment per promoure el consum de béns culturals, sobretot entre el jovent. 5. La cultura, factor de desenvolupament econòmic i de projecció internacional La dimensió econòmica de la cultura és cada vegada més important. La presència activa del sector cultural a l’escenari econòmic no només genera riquesa directament, sinó que és clau per millorar la competitivitat i l’atractiu final del país. Quatre afirmacions indiquen l’impacte de la cultura en el desenvolupament econòmic: la cultura incideix en el desenvolupament de sectors econòmics pròxims, com ara el turisme; la cultura és un valor afegit de l’entorn; la cultura dinamitza la capacitat de creació i innovació; i la cultura genera ocupació de manera creixent. La tradició catalana en el món de la producció cultural, la seva capacitat tècnica i la posició respecte a mercats diversos, permetran superar l’actual etapa de cert aïllament i de presència simbòlica desconnectada de la lògica dels mercats culturals. Una prioritat de l’acció de govern és definir estratègies precises d’internacionalització de la producció cultural en relació amb Europa, Amèrica del Sud i el nord i el sud de la Mediterrània. La “marca país” serà efectiva si aconseguim que Catalunya es consolidi com un dels focus culturals més vibrants de la Mediterrània. Per tal que la marca “fet a Catalunya” sigui susceptible d’ésser “comparada” internacionalment, cal que sigui expressió rica i creïble de sinergies i diversitat cultural. 6. L’aposta per la formació: enfortir els lligams entre educació i cultura L’acumulació educativa és un dels factors més determinants de la realitat cultural d’un país. Desenvolupar la dimensió cultural de l’educació i la dimensió educativa de la cultura és una exigència essencial per a la configuració de la societat del coneixement en què ja estem immersos. Amb la perspectiva transversal ja apuntada, la intersecció de cultura i educació és un dels aspectes principals que han d’impregnar totes les polítiques sectorials. En aquest sentit, l’ampliació de les competències i recursos de l’administració local en matèria d’educació serà un element clau per a la millora del sistema. De manera específica, es dedicarà especial atenció a la formació artística durant l’ensenyament obligatori i la de règim especial amb finalitat de capacitació professional o de sensibilització. L’endarreriment del país en aquesta matèria és un llast notable per al desenvolupament de multitud d’iniciatives culturals. 7. Una cultura de valors, cívica i comunitària Les desigualtats tradicionals, les noves exclusions de caràcter tecnològic, els nous fenòmens socials produïts pels moviments migratoris, els processos de globalització i les necessitats d’afirmació de la identitat del nostre país formen part de l’agenda d’acció cultural del Govern. Al marge de prescriure que cadascun dels programes culturals que el Govern aprovi hauran de tenir en compte les mesures necessàries per a la compensació de les desigualtats i els mecanismes de participació, cal establir línies específiques d’actuació per promoure un projecte cultural, cívic i comunitari, basat en el respecte, la solidaritat i el diàleg intercultural que enforteixi la cohesió social. És 41 �imprescindible construir un projecte cultural de futur integrador i, a la vegada, respectuós amb la diversitat. 8. Una nova idea de la relació entre política cultural i política lingüística Un dels problemes més greus que ha planat sobre el desenvolupament cultural de Catalunya ha estat la confusió permanent entre la política lingüística i la política cultural. Aquesta situació, a banda de produir alguns dels episodis més lamentables en el conjunt de l’actuació de CiU, ha suposat, de fet, una minva de les possibilitats de la indústria cultural catalana i ha generat desconfiança en molts agents culturals. En aquest sentit, el Govern ha de considerar com a cultura pròpia del país totes les manifestacions i productes culturals al marge del seu idioma. No es pot reduir cultura a llengua ni llengua a cultura. El nou Govern de la Generalitat ha d’estimular el consens social al voltant del català, mitjançant el diàleg, la mediació i la concertació, i posar en marxa, si s’escau, mesures de discriminació positiva. D’altra banda, aquesta no serà la comesa d’una direcció del Departament de Cultura, sinó la responsabilitat de tota l’administració de la Generalitat. 9. Per un federalisme cultural a l’Estat espanyol Un dels objectius principals del Govern és obtenir el reconeixement institucional i administratiu del caràcter plurinacional i pluricultural de l’Estat espanyol. Per això, cal millorar substancialment la relació i el coneixement mutu entre Catalunya i la resta de pobles d’Espanya, incloses les diverses llengües. D’altra banda, cal comprometre el Govern de l’Estat en la defensa de la pluralitat cultural, dels seus valors, la seva riquesa i el seu futur, i en la promoció internacional de la cultura. Cal adequar l’actual organització estatal de la cultura des de la perspectiva d’un estat federal. En aquest sentit, cal promoure la relació cultural de tots els territoris de parla catalana. La qualitat de la cultura és la millor carta de presentació per obtenir el reconeixement internacional i de la resta d’Espanya, així com el principal mitjà de diàleg amb altres pobles. Però això, per si sol, tot i ser important, no és suficient: al mateix temps cal aprofundir en els instruments de promoció de la cultura catalana a escala internacional. 10. Una nova concepció del paper cultural dels mitjans de comunicació públics A la societat del coneixement, continuen tenint un paper determinant els mitjans de comunicació, particularment els audiovisuals. La televisió i la ràdio públiques de Catalunya –dependents del Govern– no s’han compromès suficientment amb la creació, promoció i difusió de la cultura catalana. És significatiu que, tot i formar part del mateix Govern, la Conselleria de Cultura i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió han instrumentat les seves relacions mitjançant convenis que han suposat la transferència dels migrats recursos de la Conselleria. Cal redreçar aquesta situació; els mitjans públics de comunicació, sense renunciar als seus objectius de reforçar l’espai audiovisual de la llengua catalana, han de ser part activa de la política cultural del Govern de la Generalitat. 42 �MESURES PRINCIPALS 1. Creació del Consell de la Cultura i de les Arts La cultura és el terreny de la llibertat, on s’expressa la pluralitat de la societat i la seva capacitat de creació i d’innovació. És vital preservar l’autonomia de la cultura respecte dels poders polítics, econòmics i socials. Per això, proposem la creació del Consell de la Cultura i de les Arts, que esdevingui la formalització d’un espai comú per a la cultura, un àmbit de diàleg i d’entesa, i el motor d’un ampli acord entre tots els agents que incideixen en la vida cultural catalana; que ens situï de manera decidida en una perspectiva no només de normalització cultural, sinó de resposta imaginativa i eficient als reptes culturals que el futur ens planteja; que no només aplegui els representants de les diverses administracions públiques, sinó que també, i sobretot, incorpori els diversos agents de l’activitat cultural, creadors, associacions, professionals, universitats, intel·lectuals, gestors. El CCA estarà format per persones de significació plural, que comptin amb un ampli reconeixement en el món de la cultura o bé siguin exponents significatius dels principals segments de l’activitat cultural. Els seus membres s’escolliran per consens, seguint el model del Consell Audiovisual de Catalunya. Participaran en les reunions el conseller de Cultura i altres càrrecs de la Conselleria. Tanmateix, es constituiran taules sectorials representatives per al diàleg i la concertació sobre les polítiques que s’hauran d’impulsar, així com taules intersectorials relatives a polítiques que impliquin diversos sectors. La creació del CCA suposarà la modificació de la composició i les funcions de diversos òrgans consultius actualment existents. Les funcions bàsiques del consell seran les següents: Articulació del debat estratègic i establiment dels grans objectius nacionals en matèria de cultura. Impuls del consens bàsic entre el sector públic, l’associatiu i l’empresarial al servei dels objectius fixats. L’arbitratge i la defensa dels drets culturals dels ciutadans i de les ciutadanes. Establiment dels criteris i d’un model de relació transparent entre el Govern i la societat civil pel que fa a les polítiques de suport econòmic i de concertació. Atorgaments anuals dels Premis Nacionals de Cultura. Elaboració d’un informe biennal sobre l’estat de la cultura a Catalunya. 2. Aprovació del Pla d’Infraestructures Culturals Territorials Després de 23 anys de govern de CiU, el balanç de la inversió en equipaments culturals és clarament insuficient. Aquesta constatació és especialment greu en el cas dels equipaments territorials. El pes de la inversió feta l’ha hagut d’assumir l’administració local. No es tracta només d’una manca flagrant de sensibilitat i de sentit de l’equilibri territorial en termes pressupostaris: és que el Govern ha estat incapaç d’elaborar, presentar i debatre cap mena de mapa o de pla. 43 �La premissa de partida del pla no ha estat només l’actual marc competencial, sinó el decantament del conjunt de serveis que, en la percepció de la majoria de ciutadanes i ciutadans, són ja considerats bàsics i que, en qualsevol cas, l’administració pública, per si mateixa o de manera concertada amb els agents socials, ha de garantir. El pla contempla de manera específica la tipologia d’equipaments que proveeixen aquests serveis culturals bàsics: les biblioteques, pel que fa a la lectura pública; els museus, les col·leccions i centres d’interpretació i arxius, pel que fa al patrimoni; els teatres, les sales polivalents, les sales d’exposicions i els centres d’art, pel que fa a la difusió artística. Preveu també un equipament de producció cultural per a aquells municipis que, en termes d’equilibri territorial, han d’exercir la capitalitat cultural d’un territori. El pla es complementa amb tres programes d’inversió en patrimoni immoble, de suport als equipaments dels sectors productius i de millora dels equipaments culturals associatius. El cost previst és de 770.000.000 d’euros i s’executarà al llarg dels propers deu anys. El pla contempla també la participació del Govern en el finançament de les despeses de funcionament i activitats de tota la xarxa d’equipaments culturals territorials. 3. Doblar el pressupost de Cultura Sense fer servir la retòrica de la importància de la cultura per a la vertebració nacional de Catalunya, el compromís del futur Govern socialista és clar i contundent: situar la despesa cultural en el 2% del pressupost de la Generalitat. I fer-ho al llarg d’un sol mandat. En termes concrets, això suposa situar el pressupost de la Conselleria en, aproximadament, 325 milions d’euros constants, és a dir, prop de 51 euros per any i habitant. L’avenç és substancial si tenim en compte que, per a l’any 2003, la despesa se situa en prop de 186 milions d’euros, 29 euros per habitant. La implantació d’aquesta mesura és de caràcter tècnic i disposa d’un document detallat. Tanmateix, és important remarcar els criteris i principis bàsics que la sustenten: Major transparència i claredat en la destinació de les despeses. Donar resposta a les demandes dels sectors culturals i a les resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya. Dotar de manera adequada les altres dues mesures principals proposades, el Consell de les Arts i de la Cultura i el Pla d’Infraestructures. Completar les inversions en els equipaments culturals nacionals i dotar-los dels recursos adequats per al seu funcionament. Disposar d’un pressupost equilibrat i útil per a tots els sectors i agents culturals del país. Disposar d’un pressupost integrador que agrupi i ordeni totes les operacions culturals del Govern. Construir un pressupost ambiciós que aposti per la innovació i l’excel·lència cultural. 44 �OBJECTIUS I MESURES EN ELS DIFERENTS “SECTORS CULTURALS” 1. El patrimoni cultural El patrimoni cultural és un recurs principal per generar coneixement, valors, gaudi i qualitat de vida per a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya, compatible amb un desenvolupament econòmic i territorial sostenible. Cal aprofitar les potencialitats objectives del patrimoni cultural i, en especial, la seva dimensió social i col·lectiva, la seva capacitat educadora, el seu caràcter científic, el seu potencial econòmic i estratègic, i els seus valors simbòlics i identitaris. Per potenciar el patrimoni cultural cal establir com a principal axioma, l’interès públic i col·lectiu, cercant la dinamització i rendibilització social de la memòria i dels béns culturals, assegurant-ne l’accessibilitat. En aquest sentit, cal utilitzar els valors intrínsecs dels béns culturals –i també naturals– com a factors de dinamització social, amb el suport i l’acord de la societat civil, concertant les polítiques sectorials amb els ajuntaments i el teixit social. Així mateix, cal gestionar el patrimoni amb una visió d’integralitat i de transversalitat, sobretot a escala territorial, vinculant les polítiques de patrimoni amb les de medi ambient, en el marc d’una sola política de tractament integral del paisatge. Cal aprofitar de manera sostenible el potencial econòmic de patrimoni mitjançant serveis i recursos de qualitat. Caldrà, en qualsevol cas: Modernitzar els instruments de protecció, conservació, recerca i difusió del patrimoni cultural català (arqueològic, arquitectònic, documental, bibliogràfic, etnològic, etc.), convertint l’Inventari del Patrimoni Cultural de Catalunya en una eina de gestió. Impulsar la concertació amb el món local de xarxes públiques d’equipaments territorials en el marc de sistemes nacionals de gestió: els sistemes de museus, el sistema d’arxius, la xarxa de parcs arqueològics i la xarxa de monuments. Desplegar els grans equipaments nacionals (Biblioteca de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, museus nacionals, etc.) com a referents de la seva especialitat i com a prestadors de serveis i de recursos al territori. Instituir els museus nacionals com a capçaleres dels seus respectius sistemes. Impulsar, en el marc del Pla d’Infraestructures i amb els mapes respectius i concertadament amb l’administració local, un pla d’intervenció sobre el patrimoni immoble, així com els respectius plans de museus, arxius i parcs arqueològics. Retorn dels documents espoliats per les tropes franquistes dipositats a Salamanca. 2. Les arts escèniques En relació amb les arts escèniques, volem vertebrar un entramat local de suport a la producció i a la difusió artística. Els criteris bàsics que inspiraran el nostre model seran els següents: Determinar, en el marc del Pla d’Infraestructures, el pla de teatres i sales, així com el suport als equipaments privats. 45 �Crear una xarxa de centres de suport a la producció artística i una xarxa d’equipaments escènics de difusió artística, d’acord amb la realitat local de Catalunya. Aquestes dues xarxes cercaran com objectius bàsics, alhora, els de la qualitat i l’excel·lència artística i els d’igualtat d’accés a l’oferta artística i descentralització. S’establiran els mecanismes de concertació necessaris perquè aquestes xarxes es nodreixin de les grans produccions impulsades pels grans equipaments teatrals d’àmbit nacional (el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure en el marc de la Ciutat del Teatre), per tal que arribin al públic de tots els territoris de Catalunya. Establir, d’acord amb la Conselleria d’Ensenyament, el mapa d’ensenyaments escènics, incloent-hi els cicles formatius de formació professional reglada, les titulacions mitjanes i les superiors. Establir dos plans específics de promoció destinats al sector de la dansa i al sector del circ que contemplin tots els segments de l’activitat: formació, creació, producció i difusió. 3. Les arts visuals Les arts plàstiques i visuals és un dels sectors de la cultura a Catalunya amb més potencial i que més necessita una política global que contribueixi a estructurar-lo i vertebrar-lo. Cal abordar amb decisió alguns dèficits estructurals en matèria d’ensenyament i estimulació dels públics que permeti una plena interactuació entre societat i art contemporani. Ens plantegem, per tant, assolir un nou lideratge en el foment de la creació més experimental, desenvolupar un extens programa de difusió a tot el territori amb les infraestructures actuals i les noves, i projectar internacionalment la producció artística generada a Catalunya. Les propostes principals del nostre model són: Impulsar una reforma profunda a l’ensenyament que asseguri la plena integració de la cultura visual a tots els nivells educatius. Potenciar els programes d’ampliació dels diferents segments de públic i la presència de l’art als mitjans de comunicació. Convertir Catalunya en un laboratori (R+D de les arts visuals) on els millors projectes disposin dels recursos econòmics, tècnics i humans necessaris per a la seva formalització. Crear i articular a tot el territori una xarxa de centres d’art i de sales d’exposicions, ja prevista en el Pla d’Infraestructures, que permeti establir i consolidar un circuit específic. Mitjançant les infraestructures actuals (municipals i privades) i una nova generació de centres d’art, establir un ambiciós programa de difusió que faci possible l’accés de la ciutadania a l’art a tot el territori. Potenciar el MACBA amb més recursos i espais perquè pugui desenvolupar el seu programa museològic, d’exposicions temporals i d’activitats, convertint-lo en un museu de referència a escala internacional. Impulsar els museus d’art i les col·leccions públiques a les principals ciutats catalanes. Promoure, d’acord amb les institucions públiques, els professionals i els operadors privats, el desenvolupament d’estratègies comunes de promoció a nivell català, espanyol i internacional dels artistes catalans. 46 �Potenciar el col·leccionisme privat amb mesures fiscals i donar suport a iniciatives del galerisme i als nous mediadors per estructurar un nou mercat. 4. La música La tradició musical a Catalunya ha estat especialment rica i inclou una gran diversitat de gèneres. Volem enfortir i facilitar l’activitat dels protagonistes i assegurar l’accés de la ciutadania a les diverses expressions musicals i a la formació, cercant com objectiu prioritari el compromís amb la qualitat. Ara bé, el sector musical continua manifestant dèficits estructurals que necessiten una acció contundent per part del Govern de Catalunya amb l’objectiu de consolidar un sector potent i estructurat. Els criteris d’actuació seran els següents: Establir un pla de suport als compositors, intèrprets i formacions musicals que garanteixi la possibilitat de desenvolupar projectes artístics a mig i a llarg termini. Potenciar la concertació entre els programadors públics i privats a fi i efecte d’establir línies d’acció conjuntes i complementàries en el territori de Catalunya. Promoure la consolidació dels circuits musicals públics i privats que abracin la totalitat del territori i dels diversos sectors musicals, reconeixent la funció cultural dels clubs de música i completant la xarxa d’equipaments. Establir, d’acord amb el conjunt de les institucions implicades, un pla de viabilitat i de consolidació de les formacions orquestrals. Establir un conjunt de mesures de suport a la indústria discogràfica catalana, incloent-hi la creació d’un fons de risc, en el marc de les mesures de suport a les indústries culturals. Desplegar la xarxa d’escoles de música i conservatoris –municipals i privats– amb el doble objectiu de formar i sensibilitzar la ciutadania, i de possibilitar l’aparició de futurs especialistes, que des dels primers nivells escolars es puguin formar cap a una capacitació professional i adreçar-se, si s’escau, a l’ensenyament superior. Impulsar la creació de nous públics. 5. L’edició i la literatura El sector editorial és l’àmbit de més pes i significació de les indústries culturals catalanes. Catalunya ha de mantenir i consolidar la posició del seu sector editorial. En el marc del sistema de suport general a les indústries culturals, s’establirà, de comú acord amb els diversos representants del sector, un pla d’innovació permanent de les estructures de producció, distribució i les polítiques d’internacionalització. Es destinarà un suport especial a la incorporació de noves tecnologies i a la producció multimèdia. 47 �Establir un pla de promoció de la lectura de manera coordinada entre el sistema bibliotecari, l’ensenyament obligatori i els programes i entitats de difusió de la literatura. Mantenir el sistema de suport genèric a l’edició en català, establint mecanismes més rigorosos d’accés i de control en funció de les tipologies de llibres i nombre d’exemplars. S’estendrà a les edicions multimèdia. Defensar de manera activa la política de preu únic del llibre, ja que forma part de l’excepció cultural associada a l’especificitat i el valor cultural d’aquest sector. Incrementar la presència internacional de la indústria editorial catalana en la perspectiva de l’ampliació de mercats. Promoure una presència més àmplia i qualificada del llibre i la literatura als mitjans de comunicació públics i privats i, d’una manera especial, als audiovisuals. 6. Les biblioteques i el sistema bibliotecari Les biblioteques públiques són una de les eines fonamentals en la democratització de l’accés a les noves tecnologies de la comunicació per part de tota la població, siguin quines siguin les seves circumstàncies personals. El nou Govern ha de coordinar els programes d’informació electrònica amb el sistema bibliotecari. Cal desplegar i articular un sistema bibliotecari potent, dotat i equilibrat arreu de Catalunya. Les biblioteques públiques són el principal mitjà d’accés a la cultura per a la majoria de la població. Cal garantir que els equipaments bibliotecaris disposin dels espais i mitjans suficients per desplegar aquesta funció de manera adequada. És imprescindible aprovar un mapa actualitzat d’equipaments que contempli els estàndards de dotacions, espais i serveis, i biblioteques a tots els municipis a partir de 3.000 habitants i servei de bibliobús als municipis d’entre 300 i 3.000 habitants. Les mesures principals són: Promoure la regulació complementària de la missió i el funcionament de les biblioteques escolars i, d’acord amb la Conselleria d’Ensenyament, establir un pla per a la implantació i millora de les biblioteques escolars, tenint en compte les estructures educatives i els recursos bibliotecaris existents. Reforçar el programa de plans anuals d’inversió bibliotecària, per a la qual cosa es tindrà en compte, prioritàriament, la construcció de noves biblioteques públiques i el desplegament del pla de bibliobusos. Desplegar les funcions de la Biblioteca de Catalunya, en especial les que fan referència al patrimoni documental, i impulsar les accions de cooperació amb altres centres bibliogràfics del país que disposen de fons d’interès patrimonial. 7. Cinema i audiovisual Per qualsevol observador de la vida cultural, l’evolució del sector audiovisual és un indicador de progrés molt important a Catalunya. Una cultura d’un país petit com el 48 �nostre, per ser forta en el marc d’un món globalitzat, ha de disposar d’una indústria audiovisual i cinematogràfica potent des del punt de vista creatiu i avançat des del punt de vista tecnològic. És una garantia de projecció en el futur i un dels pocs elements que permet construir una posició sòlida en el mapa de les ubicacions culturals. Els criteris d’actuació seran els següents: Configurar i desplegar un sistema comunicatiu català propi, autònom, potent i efectiu en la projecció del país i que afavoreixi els valors de convivència, pluralisme, llibertat, democràcia i cohesió social. Proposarem un acord entre el sector públic i el sector privat que permeti el desenvolupament equilibrat d’aquest nou model audiovisual a Catalunya. Promoure la consolidació d’una estructura industrial audiovisual forta, viable, que asseguri la canalització de la creativitat existent en el país i que atregui el talent i les produccions exteriors afavorint la internacionalització del sector. Facilitar la integració del sector cinematogràfic i audiovisual català a les xarxes de producció i distribució internacionals, especialment les d’àmbit europeu i de l’Amèrica Llatina. Assegurar una migració a la ràdio i la televisió digitals consensuada amb tots els operadors, que permeti, alhora, el desplegament de tota la potencialitat de la nova tecnologia i que faciliti la relació de la ciutadania amb les noves tecnologies de la comunicació. Modificar la normativa existent amb l’aprovació d’una nova Llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que estableixi els principis generals de la missió de servei públic i independència dels mitjans públics i asseguri els mecanismes de transparència i objectivitat que han de caracteritzar la regulació del sector privat. Impulsar una política cinematogràfica comptant amb els creadors, que estableixi nous models de finançament mixtes basats en la corresponsabilitat entre la indústria i les televisions privades i les televisions públiques i l’Administració. Les televisions públiques han de vertebrar i liderar la promoció, la difusió exterior i l’obertura de nous mercats per als productes audiovisuals catalans. Treballar per normalitzar amb eficàcia l’ús del català al cinema. Donar suport als nous creadors que treballin nous formats i medis de difusió de l’audiovisual a les xarxes de banda ampla i a les aplicacions multimèdia. 8. La cultura popular Considerem imprescindible elaborar i potenciar un discurs identitari nou per a una catalanitat nova que assumeixi el passat de Catalunya i la complexitat de la seva història; es vinculi a la Catalunya actual, reconeixent que cultura popular catalana és tota la que es fa a Catalunya; reforci la consciència i la convivència democràtica; encaixi en el marc d’un projecte social i polític plural, i dissenyi un projecte de futur integrador, creatiu, intercultural i cosmopolita. Els criteris d’actuació seran els següents: 49 �El Departament de Cultura serà l’interlocutor del conjunt d’expressions de cultura popular, i vehicularà les relacions a través dels seus creadors, agents i organitzacions. Promoure la dinamització del teixit associatiu de cultura popular, incloent-hi la diversitat d’entitats i de col·lectius de cultura popular presents a Catalunya, segons una única política cultural i des d’un únic organisme. Derogar la Llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural, i tornar a situar els seus continguts a les normatives de patrimoni cultural, a una nova Llei d’associacions i a les mesures de promoció de la cultura popular i tradicional, respectivament. El Govern de Catalunya concertarà acords, amb la participació del teixit associatiu i d’altres instàncies de l’Administració, amb altres comunitats autònomes i països per a la recerca, promoció i projecció de les cultures populars i/o tradicionals. 50 �2.10. Política lingüística Per primera vegada en la història contemporània de Catalunya, hi ha hagut durant més de vint anys institucions d’autogovern que han actuat en matèria de política lingüística. L’avenç del coneixement i de l’ús del català en aquests anys és indiscutible, tota vegada que el punt de què es partia a principis dels vuitanta, data en què es creà la Direcció General de Política Lingüística, era mínim a causa de l’acció de la dictadura. S’ha aconseguit un ús oficial del català àmpliament estès i acceptat per la ciutadania, a les administracions públiques locals i autonòmiques. També hi ha hagut avenços, encara que desiguals, en la presència del català als mitjans de comunicació –orals i escrits– i en la consolidació d’indústries culturals. Especialment, hi ha hagut avenços en la consolidació i acceptació col·lectiva del català com a llengua d’ús oficial i avenços evidents en el grau de coneixement del català, gràcies a l’escolarització i a l’esforç d’un gran nombre de professionals de l’ensenyament regulat i d’adults i, sobretot, a l’interès i la voluntat d’aprenentatge dels mateixos ciutadans, que ha fet possible que més d’una generació sencera hagi estat educada plenament en català. Els ajuntaments, els sindicats i els partits d’esquerres hi han contribuït en primer pla, i els socialistes catalans, amb la seva prioritat històrica de mantenir la unitat civil del poble de Catalunya, ho han fet d’una manera molt fonamental. Darrerament, les enquestes constaten que l’alt grau de coneixement del català que existeix no es correspon amb un augment del seu ús públic, en especial en els sectors clau de la vida col·lectiva com ara el socioeconòmic, el món laboral o el del lleure. Constatem que els ciutadans, fins i tot els que no tenen el català com a llengua d’ús habitual, no hi són reticents. Alhora, es detecta que es produeix un cert estancament i un retrocés en alguns àmbits i territoris, i també s’incrementa la sensació col·lectiva que el català és, bàsicament, la llengua de relació amb l’administració catalana –ajuntaments i Generalitat– i no pas la llengua d’ús social. A més, encara hi ha importants dèficits no resolts. La política lingüística feta en aquests vint anys no ha aconseguit que a Catalunya hi hagi una situació realment d’igualtat entre les dues llengües oficials d’ús majoritari que hi coexisteixen. Aquesta coexistència es produeix de manera desigual en els diferents àmbits de la vida col·lectiva i en les diferents parts de territori. Alhora, la competència dels habitants de Catalunya a saber parlar i escriure és, estadísticament, menor que la d’entendre i llegir. Encara es constata l’existència d’àmbits on l’ús del català avança lentament, com ara la justícia, i d’altres en què la llengua catalana té poc pes, com ara el món de l’empresa i la societat de la informació. Es constata també el paper decisiu que té l’hàbit de les persones que parlen català i castellà d’adaptar-se sistemàticament a l’ús de la llengua castellana. En l’actualitat s’hi afegeix, a més, el fet que ens trobem en una nova situació caracteritzada per la globalització i la irrupció de les tecnologies de la informació i la comunicació. Es caracteritza també per l’arribada, en quantitats importants i que previsiblement augmentaran en els propers anys, de població immigrada de llengües i cultures diferents, que percep que no necessita saber català. Tot i així, una bona part d’aquestes persones demanen formació lingüística tan bon punt arriben a Catalunya. Una formació a la qual les actuals estructures existents no donen resposta amb la immediatesa que caldria, de vegades per manca de recursos, d’altres per la inexistència de criteris institucionals decidits i clars sobre com tractar l’acolliment lingüístic i cultural d’aquesta nova i diversa població que arriba a Catalunya. S’hi afegeix el fet que 51 �els departaments encarregats de la formació de la nova immigració adulta no tenen cap pla organitzat ni han previst les dotacions de recursos suficients perquè els professionals puguin dur a terme l’ensenyament del català. La situació actual demana ineludiblement un tractament global de l’ús de les llengües a Catalunya. I això perquè a la innegable existència d’una cultura catalana escrita i parlada en castellà, que a més a més és la llengua d’ús habitual de molts catalans i catalanes, s’afegeix la presència progressiva de llengües diferents del català en sectors com el món dels negocis en general i del turisme, el mosaic plurilingüe de la immigració i l’ús de l’anglès en el món de la ciència, en les TIC i en els productes culturals i d’oci. OBJECTIUS La nova política lingüística que plantegem per a la Catalunya actual es basa en la consecució d’un gran principi polític: Que la llengua catalana –i l’aranès en el seu territori d’ús– es consolidi efectivament com a instrument de prestigi, d’identificació col·lectiva, de patrimoni comú i de llengua de cultura i de futur, a la vegada que com a eina de comunicació i de cohesió socials, en el marc d’una realitat plurilingüe. La llengua castellana s’ha de considerar com una realitat positiva i un valuós patrimoni de la nostra societat. Les altres llengües utilitzades a Catalunya tampoc no s’han de considerar com a problema. Els ciutadans de Catalunya han d’acabar el seu cicle escolar dominant el català, el castellà i l’anglès. Aquest principi es concreta en cinc objectius estratègics per canviar la situació actual: 1. Garantir que el català, com a llengua pròpia de Catalunya i llengua de futur, continuï sent la llengua de l’ensenyament (mantenir i enfortir decididament la xarxa única vehiculada en català), la dels mitjans de comunicació institucionals, de les institucions públiques, de l’administració de la Generalitat i les administracions locals, de la toponímia i dels sectors clau de la nostra societat. 2. Liderar un gran pacte entre les institucions i la societat civil per la llengua i la cultura catalanes –i araneses en el seu territori d’ús–, que són les pròpies de Catalunya, amb l’objectiu d’incrementar-ne l’ús social, en especial en els sectors socioeconòmic, els mitjans de comunicació privats i el sector del lleure, per tal de garantir-ne la plena normalitat. 3. Assegurar el paper del català com a llengua d’acollida dels nous col·lectius d’immigrants i impulsar les mesures adequades per tal que aquesta premissa sigui seguida per totes les administracions públiques i per l’àmbit de l’ensenyament públic, privat i d’adults. Des dels diferents departaments de la Generalitat que hi actuïn s’han d’arbitrar i executar les mesures necessàries perquè el català es converteixi en un element d’integració social i econòmica i perquè aquests col·lectius coneguin la realitat plurilingüe i pluricultural de l’Estat. L’obtenció de competències en matèria d’immigració és condició indispensable per afavorir aquest procés. 52 �4. Instar, en el marc del projecte federal, el reconeixement efectiu, jurídic i legal del caràcter plurilingüístic d’Espanya, per tal de garantir el respecte dels drets lingüístics de tota la ciutadania de l’Estat. Així mateix, vetllar, d’acord amb les respectives instàncies acadèmiques i governamentals, pel foment de la llengua catalana en tot l’àmbit lingüístic. L’Estat ha de complir de manera efectiva la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, d’acord amb l’instrument de ratificació corresponent, i ha de defensar el ple reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea. 5. Promoure que el català i les seves varietats siguin especialment protegits pels diferents governs dels territoris de parla catalana. Potenciar, en aquest sentit, el paper de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Institut Ramon Llull. MESURES La planificació ha de ser l’eix de la Política Lingüística. Alhora, aquesta no pot ser la política d’un únic departament del Govern, sinó una acció integrada de totes les conselleries, serveis públics i empreses que depenen de l’administració catalana. Una acció rigorosa gestionada amb transparència. Una acció planificada a partir de dades, indicadors i estudis sobre la situació, en actualització permanent, i seguida i avaluada amb els indicadors corresponents. La mesura prioritària serà l’elaboració d’un Pla Estratègic de la Llengua Catalana, que superi la política lingüística de la improvisació i de la simple fe en les normes, i que obri una nova perspectiva de futur per a la llengua catalana, implicant-hi tot el Govern i el conjunt de la societat catalana. Aquest Pla ha d’establir: Les línies precises i prioritàries d’actuació política, amb objectius a llarg i a mig termini que permetin incrementar l’oferta en català en els sectors que es consideren prioritaris: mitjans de comunicació privats, àmbit socioeconòmic i l’àmbit del lleure. Un pla global de tractament i de coneixement de les llengües diferents del català a Catalunya, que permeti observar-les com un patrimoni comú i faci possible bandejar de la vida social i política la seva utilització instrumental i partidista. Els nivells de concertació social i econòmica que són imprescindibles per consolidar el català com a llengua de prestigi i d’ús quotidià i també com a llengua amb reconeixement de l’Estat i d’Europa. Els instruments d’anàlisi, seguiment i avaluació imprescindibles i els recursos humans i econòmics necessaris per garantir el desplegament i l’execució més adequats de les propostes i la consecució dels objectius que s’hi plantegen. Les estratègies de desplegament i aplicació a partir de plans específics d’actuació que han d’incloure propostes d’àmbit sectorial i territorial i on s’han de recollir les mesures i les accions proposades, els òrgans executors, les entitats, associacions i organismes privats que hi col·laborin i els recursos humans i econòmics que s’hi destinaran. 53 �Paral·lelament a l’elaboració i execució d’aquest Pla Estratègic, el govern ha d’adoptar les mesures següents: La previsió dels recursos humans i econòmics necessaris per tal de desenvolupar programes potents de concertació social i econòmica: uns recursos econòmics no només de les administracions catalanes sinó també dels pressupostos de l’Estat. La creació d’un nou Consell de la Llengua Catalana, dotat suficientment i amb presència d’agents públics i socials, com a marc de debat i de construcció permanent del marc de concertació i consens imprescindible sobre la política lingüística. També com a plataforma d’impuls de la iniciativa social a favor del català. D’ell ha de partir l’elaboració del Pla Estratègic de la Llengua Catalana. La concertació entre el conjunt de les administracions públiques estatals i catalanes, cadascuna des del marc competencial que li és propi: Estat, Generalitat, ajuntaments, consells comarcals, diputacions (o vegueries). La reivindicació i l’obtenció de la corresponsabilitat dels governs de l’Estat i de la Unió Europea ha d’aconseguir l’existència de polítiques a favor de la diversitat lingüística i a favor del català i les seves varietats des de tots els nivells de poder democràtic que inclouen l’àrea lingüística catalana. Amb aquesta finalitat, el Govern ha d’elaborar i promoure una proposta programàtica referida a l’Estat espanyol i una altra referida a la Unió Europea. La concertació amb els governs dels territoris on es parla el català, en les seves diverses modalitats, i amb tres finalitats: la coordinació de les respectives polítiques lingüístiques, la protecció de les diverses modalitats i l’establiment d’una política comuna de projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes. L’impuls i la preservació de la pervivència de l’aranès com a patrimoni de tots els catalans i catalanes i el foment de la seva normalització. L’establiment d’un gran marc d’acord amb els diferents sectors implicats per tal que es compleixi el que estableix la Llei de política lingüística. La planificació i consolidació d’una oferta àmplia de formació, adequada a la demanda i a les necessitats, i dotada de suficients recursos, que permeti a les persones adultes que arriben a Catalunya, parlants d’altres llengües, poder aprendre a parlar i escriure en català. La concertació amb els sindicats, organitzacions d’empresaris i comerciants, i patronals, de les polítiques i els plans estratègics per fomentar que el català esdevingui llengua d’ús habitual en l’activitat comercial i llengua de treball. Alhora, cal establir acords per concertar mesures que garanteixin l’accés a l’aprenentatge de la llengua catalana als treballadors en horari laboral, en especial als nouvinguts no catalanoparlants. La incidència en el fet que l’ensenyament obligatori ha d’assegurar als alumnes un nivell de competència lingüística en català, castellà i anglès, que els permeti desenvolupar-s’hi perfectament. Per tant, cal dotar l’ensenyament reglat de les 54 �condicions necessàries per un bon aprenentatge lingüístic (formació de mestres i de professors, recursos pedagògics, metodologies específiques per als diferents col·lectius, material competitiu, etc.). La reforma del Consorci per a la Normalització Lingüística per tal de garantir-ne un finançament i una organització suficients per al desenvolupament de les seves dues funcions principals: l’ensenyament de la llengua i la promoció de l’ús a escala general i local. En aquest context, s’ha de mantenir una atenció especial als col·lectius no catalanoparlants. La promoció de l’elaboració acadèmica destinada a incrementar l’accessibilitat del català a tots els usos de la llengua. Un treball de foment i acostament del català als usos quotidians que s’ha de fer amb la col·laboració i la implicació dels equips universitaris i de l’Institut d’Estudis Catalans. 55 �2.11. Catalunya oberta a Europa i al món Catalunya forma part d’un espai geogràfic, on les fronteres dels estats comencen a jugar un paper secundari. En aquest nou context Catalunya retroba la seva vocació –europea, mediterrània– de llarga tradició i amb un gran futur. Catalunya necessita Europa per al seu ple desenvolupament com a país. Europa és el marc institucional i, alhora, a Europa s’inicien processos de descentralització, de devolució de poder, de recuperació del territori i les identitats, on Catalunya té molt a dir: també Europa necessita Catalunya. Durant aquests anys, el Govern de CiU ha tingut al seu davant un doble repte: d’una banda, el repte europeu –inserir Catalunya en l’àmbit institucional comunitari– i, d’altra banda, el repte de la globalització –projectar Catalunya a l’exterior en termes polítics, comercials i culturals. Poc s’ha avançat en aquest doble sentit. Responent al primer repte, el Govern de CiU ha creat, entre altres instruments, el Patronat Català pro Europa i les iniciatives de cooperació transfronterera iniciades amb altres regions europees. Però aquestes iniciatives són insuficients. Europa és una gran oportunitat per al desenvolupament comercial, econòmic i cultural de Catalunya. Això no obstant, els mecanismes de participació catalana en la presa de decisions en el marc de la Unió Europea o són inexistents o es troben bloquejats. La situació encara s’agreuja més si tenim en compte que, amb l’ampliació, s’adheriran a la Unió Europea estats de molt menys pes econòmic i demogràfic que Catalunya que, malgrat això, participaran de ple dret en les institucions de la Unió i hi faran sentir la seva influència. D’altra banda, l’experiència del pluralisme que representa Catalunya dins d’Espanya pot ser determinant per a la construcció d’una realitat europea lliure d’essencialismes nacionals que es consolidi com una amalgama de realitats culturals diverses. La vocació europeista de Catalunya s’ha de reflectir en la seva major implicació dins la construcció europea. Fins ara, aquest europeisme ha estat expressat reiteradament, però amb poques (o nul·les) projeccions institucionals. Hem de tenir present que la Constitució europea s’està convertint en un risc i en una oportunitat per a la posició de Catalunya. És un risc perquè una orientació excessivament intergovernamental del futur text constitucional fa dependre la situació de Catalunya del que sigui l’estructuració de l’Estat de les autonomies i de la seva interpretació constitucional. Però també és una oportunitat, si més no a mig termini, perquè la dinàmica que inicia la Constitució modifica les categories jurídiques clàssiques i pot donar a les entitats no estatals una major possibilitat d’aconseguir el reconeixement formal del paper que ja juguen ara en les relacions socials, econòmiques i culturals entre pobles. El nou Govern de la Generalitat ha de tenir-ho en compte. En aquest context, cal revisar el règim de relacions directes entre Catalunya i la Unió Europea i, sobretot, reformar els aspectes de l’Estat de les autonomies a Espanya que impedeixen la plena realització de la dimensió europea que Catalunya ha d’exercir. El nou Govern de la Generalitat ha d’impulsar aquestes reformes per tal que Catalunya participi en les institucions i organismes de la Unió Europea quan aquests tractin matèries que siguin de la seva competència. Així mateix, la Generalitat, en coordinació amb l’Estat, ha de mantenir una presència permanent davant la Comissió Europea. 56 �El Govern de CiU ha tingut poca ambició a l’hora de projectar Catalunya en el context europeu. Amb massa freqüència, les polítiques exteriors de l’actual Govern han estat guiades per criteris de clientelisme, per no dir de simple sectarisme. Aquestes actituds han dictat els criteris pels quals es concedien i administraven els fons i les subvencions europees. S’han perdut oportunitats de consolidar inversions importants en àrees com la recerca aplicada a la indústria, la protecció davant dels incendis, el medi ambient, el Fons Social i el Fons Regional europeus, o les estructures agrícoles. El resultat és ben notori: Europa no és pròpiament un espai d’oportunitats per als empresaris catalans o per fer servir les seves iniciatives per impulsar l’activitat econòmica i social de Catalunya. A escala política, el Govern de CiU s’ha deixat perdre l’oportunitat d’enfortir el Comitè de les Regions com a cambra representativa del territori de la Unió. Malgrat la retòrica de CiU, s’ha assistit amb impotència al fracàs del reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea. Socialistes i Ciutadans pel Canvi es comprometen a fer avançar aquest reconeixement amb estratègies polítiques i jurídiques més efectives. La societat catalana s’ha d’incorporar de manera activa a les dinàmiques positives que comporta el món globalitzat. Més que mai, el desenvolupament –social, polític i econòmic– de Catalunya passa inevitablement per enfortir la seva presència tant a Europa com al món. De la mateixa manera que l’activitat empresarial, cultural i d’altres sectors d’emprenedors han de cercar nous mercats, les regions europees s’han de relacionar amb el seu entorn geogràfic i trobar quin és el seu espai propi com una realitat que també sap afirmar la seva identitat mitjançant una obertura cap a l’exterior. En un moment en què les tensions entre països, ocasionades per la modificació de la geoestratègia mundial a causa de la política exterior nord-americana amb la total connivència del Govern del PP, són importants, Catalunya ha de donar suport a totes les iniciatives orientades a recuperar la pau al món i l’establiment de relacions de franca cooperació entre països. El primer repte és recuperar el sentit polític del projecte europeu. En aquest sentit, cal aprofitar activament el fet que en la construcció d’Europa els estats no són ja els únics actors internacionals: els municipis i les comunitats nacionals i regionals hi guanyen veu. Per això, Catalunya té molt per aportar a Europa i al món. Catalunya ha d’explicar el seu model basat en una convivència social harmònica i una identitat forta, una unitat civil que encaixa a Espanya i a Europa i que no renuncia a oferir la seva història com a referent. Per la seva transcendència, la projecció exterior de Catalunya no es pot fer només des d’un exercici arrogant del Govern. Cal concedir a les qüestions europees i internacionals la importància que mereixen. Cal potenciar tant el debat parlamentari com la concertació i el diàleg a l’hora de cercar quines són les posicions i els objectius polítics que s’han d’assolir en aquest camp. El nou Govern de la Generalitat ha de tenir com un dels seus objectius prioritaris la refermança de l’aportació catalana a la consolidació de la UE i –des de la UE– a la comunitat mundial. Per això, ha de potenciar el debat europeu al Parlament de Catalunya i estimular al màxim la presència i l’activitat de tots els sectors socials en les qüestions europees i internacionals. Cal aconseguir que Catalunya tingui una agenda comuna entorn als temes que avui formen part del debat de la construcció d’Europa i d’una comunitat mundial regida pels principis de la Carta de l’ONU i del dret internacional. 57 �OBJECTIUS 1. Intensificar la participació de Catalunya en el procés d’aprofundiment de la integració dels estats de la UE i de reforma de les seves institucions. 2. Potenciar els instruments d’interlocució directa de la Generalitat amb la UE, assegurant que Catalunya intervingui en els processos de definició de polítiques en matèries de la seva competència. 3. Reforçar la identificació de la societat catalana amb la dels altres pobles europeus i contribuir a la consolidació de les polítiques comunitàries conjuntes que facin més estreta la unió entre aquests pobles. 4. Promoure la cooperació entre les administracions i institucions catalanes per tal que sigui més efectiva la seva participació en la preparació i aplicació de les polítiques de la UE. 5. Impulsar la reforma de les estructures de l’Estat de les autonomies a Espanya per tal d’assegurar que les polítiques i les decisions adoptades per les institucions catalanes tinguin projecció a escala de la UE. 6. Complementar les polítiques de la Unió Europea dins el marge competencial de Catalunya per assolir el màxim grau d’integració de determinats col·lectius. 7. Aconseguir la declaració d’oficialitat del català com a llengua de la Unió Europea. 8. Pel que fa a la dimensió mediterrània, promoure l’activitat econòmica i comercial, estretament lligada a les polítiques actives en matèria de cooperació, diàleg cultural, foment de la societat civil i la democràcia, i de la col·laboració en matèria d’educació de la regió. 9. Participar de manera activa en la construcció d’una comunitat internacional pacífica i més justa, que es regeixi pels principis de la Carta de l’ONU, de la Declaració Universal de Drets Humans i del dret internacional. 10. Reconèixer l’existència i el valor humà, cultural i polític de la Catalunya exterior integrada per més de 500.000 persones de diverses generacions repartides per tot el món, mitjançant l’impuls de polítiques que afavoreixin el reconeixement de drets a aquest col·lectiu. MESURES Utilitzar la iniciativa legislativa del Parlament de Catalunya per impulsar la reforma del Senat per tal que constitueixi el fòrum de participació i de decisió de les comunitats autònomes en relació amb la Unió Europea. Adoptar les iniciatives legislatives i polítiques necessàries per tal d’articular mecanismes de coordinació entre les comunitats autònomes i entre les comunitats 58 �autònomes i l’Estat, complementàries al Senat, que contribueixin a la fixació de les posicions comunes i a l’eficiència en l’aplicació de les decisions comunitàries. Activar la Conferència per a Afers Relacionats amb la Unió Europea, promoure l’establiment d’unes normes d’actuació permanent i crear mecanismes permanents de col·laboració interadministrativa entre les comunitats autònomes. Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per tal que el dret espanyol reconegui la facultat de la Generalitat per intervenir en el procés de control de la subsidiarietat –previst a la Constitució europea–, ja sigui en l’àmbit legislatiu o en l’àmbit de l’execució. Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per tal d’assegurar la representació electoral de Catalunya en el Parlament europeu. Establir una delegació de la Generalitat davant la Comissió Europea. Prendre les iniciatives polítiques i legals necessàries per tal que s’atorgui a les regions la possibilitat de recurs davant del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees en casos de vulneració del principi de subsidiarietat.. Adoptar les mesures administratives i polítiques que permetin una major participació dels ens locals i de les organitzacions socials i cíviques en el control i la gestió dels programes d’actuació cofinançats pels fons estructurals europeus. Millorar l’eficiència en la utilització dels fons europeus i assegurar el control parlamentari en la seva assignació, utilització i complement d’objectius. Reforçar la relació de Catalunya amb altres regions europees amb capacitat legislativa per concloure acords dins del seu àmbit de competències. Impulsar la constitució de xarxes europees transestatals de col·laboració econòmica, social i cultural que eliminin l’efecte frontera, en especial amb les regions veïnes del sud de França. Adoptar les mesures necessàries per incrementar la difusió i ensenyament del català a centres universitaris i culturals europeus, com a suport al seu reconeixement oficial a les institucions de la UE. Establir una política activa d’ajuts, de difusió de coneixements de les llengües de la Unió i de foment de xarxes transeuropees de treball i recerca universitària, amb l’ampliació de subvencions per a beques i altres complements. Prendre les iniciatives polítiques necessàries davant del Govern espanyol i de la resta de governs implicats per tal de rellançar la política euromediterrània iniciada a la Conferència de Barcelona de 1995. Contribuir a la consolidació de l’Institut Europeu de la Mediterrània, donant suport a les seves activitats i reforçant els seus recursos per tal que esdevingui un centre de definició d’una política euromediterrània catalana. 59 �Promoure la presència institucional de Catalunya en els organismes internacionals, amb la participació en la representació de l’Estat o directament quan s’admet la presència d’entitats polítiques no estatals. De manera particular, es promourà aquesta presència a la UNESCO. Promoure acords de cooperació entre la Generalitat i les organitzacions i col·lectius de Catalunya amb les institucions i col·lectius socials dels altres pobles de la Unió Europea i de la resta del món. Preveure a la futura llei electoral la representació al Parlament dels catalans residents a l’exterior. Col·laborar amb els casals i entitats catalanes a l’exterior per tal que esdevinguin un element central de la política de difusió cultural, sempre respectant el seu pluralisme polític, adoptant les mesures legals i polítiques necessàries i, si s’escau, reformant la Llei 18/1996. 60 �2.12. Catalunya solidària Catalunya és un país compromès amb la solidaritat. La societat catalana vol que el seu govern contribueixi a crear en el món condicions de justícia, equitat, fraternitat i llibertat, que eradiquin la pobresa i l’enorme desequilibri econòmic i social entre el Nord i el Sud. L’objectiu és construir un nou ordre mundial basat en una redistribució justa de la riquesa, el respecte als drets humans, els valors democràtics i l’estat de dret. Els socialistes ens comprometem a dur a terme una política catalana de cooperació per al desenvolupament i la solidaritat internacional, orientada a combatre les desigualtats i la injustícia. Una política fonamentada en la participació ciutadana i el consens social. L’actual globalització neoliberal ha accelerat els processos econòmics, ha incrementat la interdependència de les economies nacionals i ha agreujat les diferències socials ja existents entre països rics i països pobres. El binomi “decisió global–repercussió local” afecta cada vegada més la vida quotidiana dels ciutadans i les ciutadanes. Els avenços tecnològics han permès una mundialització sense regles del sector dels negocis i les finances, la qual cosa ha atorgat al capital especulatiu el paper de locomotora de l’economia. Aquest és un gran risc que cal controlar. Cal fer de la globalització un instrument al servei de les persones, d’universalització dels drets i d’una nova societat del benestar. Un món nou és possible si construïm una nova societat solidària tant al Sud com al Nord. Una societat que incorpori al seu ideari col·lectiu el valor de la solidaritat. Que entengui la solidaritat com un principi de justícia social i no de caritat. Per això han d’adquirir especial importància l’educació i la sensibilització, sobretot de les noves generacions, en els valors solidaris, la cultura de la pau i els drets humans. La societat solidària que volem ha de garantir els drets fonamentals de les persones a una vida digna i feliç, en harmonia amb el seu entorn. Són imprescindibles polítiques públiques redistributives orientades a aconseguir l’objectiu d’un desenvolupament humà sostenible. Les polítiques econòmiques impulsades pels organismes internacionals durant les darreres dècades no han donat els resultats previstos. Malauradament, la 5a Conferència Ministerial de l’OMC a Cancún, de la Ronda per al Desenvolupament, ha estat un nou fracàs. Kofi Annan, secretari general de l’ONU, declarava fa uns dies la necessitat d’una nova arquitectura política i organitzativa dels organismes internacionals, que respongui a l’actual realitat política i que superi la ineficàcia per resoldre els conflictes i el fracàs dels seus programes. Per eradicar la pobresa al món és necessari redefinir els objectius i les polítiques, principalment de l’ONU, l’FMI, el BM i l’OMC. Garantir el multilateralisme, la transparència i l’eficàcia de les agències i institucions internacionals és condició sine qua non per treballar per la governabilitat, la pau i el progrés de les diferents regions del planeta. Canviar les regles que regulen l’economia internacional: obrir els mercats del Nord als productes, principalment agrícoles, dels països del Sud; eliminar els aranzels i mesures proteccionistes que els penalitzen; crear una fiscalitat internacional que gravi el capital especulatiu i eviti l’enfonsament d’economies a nivells nacional i regionals, etc. 61 �En aquest context internacional, ens plantegem una política catalana de cooperació orientada a fomentar els canvis estructurals perdurables a les comunitats receptores, que ajudin a fomentar l’economia local, a crear capital humà, a consolidar els drets i l’exercici de la democràcia. La primera condició per al desenvolupament humà és la pau. Sense pau i estabilitat no és possible generar i redistribuir la riquesa. No és possible crear capital humà. Som un país que sabem de què parlem. Encara retenim a la nostra memòria la tragèdia i el patiment de la nostra guerra civil. El treball per a una cultura de la pau ha de ser un compromís de tots, promocionat des de i amb el suport de les institucions. Nosaltres treballarem perquè la cultura de la pau sigui un valor fonamental de la societat catalana. Barcelona ha estat reconeguda internacionalment com un exemple de defensa de la pau durant les darreres mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq. Creiem en el diàleg entre la política, les institucions i la societat civil. El Govern de la Generalitat promourà la presència de Catalunya en el món global institucional i social. Donarem suport a iniciatives com el Fòrum Social de Porto Alegre o el Fòrum Social de la Mediterrània, sorgides de la voluntat de la ciutadania per trobar noves fórmules de lluita contra les injustícies produïdes arreu del món. Catalunya no és un estat, però té la voluntat de contribuir amb les seves aportacions al debat de les idees i les propostes de futur, per la qual cosa és imprescindible la participació del Govern català en els fòrums i els debats internacionals. Catalunya té voluntat de treballar fermament per la pau al món. OBJECTIUS I COMPROMISOS 1.- Aquests objectius ens fan adquirir un compromís que va més enllà de la simple aportació de recursos econòmics, però aquests són indispensables per a la seva realització. Adquirim, com a primer compromís, l’increment progressiu dels recursos econòmics que es destinen a la política de cooperació i de solidaritat internacional fins arribar, com a mínim, al 0,7% dels tributs propis del pressupost de la Generalitat durant aquesta legislatura i al 0,7% dels ingressos incondicionats a l’any 2010. 2.- Elaborarem el Llibre Blanc de la cooperació catalana, que farà balanç de l’estat actual d’aquesta política, analitzarà els actuals escenaris polítics i econòmics dels països potencialment receptors de la cooperació, focalitzarà adequadament les causes estructurals que afecten negativament les seves poblacions i proposarà les estratègies idònies de cooperació al desenvolupament per lluitar eficaçment contra la pobresa i la marginació. 3.- Proposem la concertació de les polítiques governamentals de cooperació internacional entre el Govern de l’Estat i el Govern català, sobre la base de criteris de complementarietat i subsidiarietat de les actuacions. Catalunya vol participar en l’elaboració de la política espanyola d’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). Defensarem la participació i el consens polític com a mètode de treball de la Comissió Interterritorial de Cooperació al Desenvolupament, absolutament devaluat pel Govern del PP, i necessari per desenvolupar estratègies efectives de lluita contra la pobresa. El 62 �Govern no ha de confondre la legítima política de comerç i suport a les inversions exteriors, amb la política de cooperació al desenvolupament. Es necessiten grans canvis estructurals en la política econòmica internacional perquè les estratègies de cooperació produeixin resultats òptims. Donarem suport a una política de condonació condicionada, total o parcial, del deute extern dels països en vies de desenvolupament. Estem a favor de la creació d’una fiscalitat internacional que gravi les transaccions financeres del capital especulatiu. Creiem necessària la desaparició dels paradisos fiscals. 4.- Atorgarem majors competències al Parlament de Catalunya per aprovar i fer el seguiment de l’acció del Govern en matèria de cooperació al desenvolupament i solidaritat internacional. 5.- La cooperació catalana donarà prioritat als projectes de creació d’economia local productiva, principalment de petites i mitjanes empreses. Impulsarem projectes d’implantació de tecnologia, de capacitació dels treballadors, de construcció d’infraestructures, de foment del microcrèdit, de suport a les iniciatives d’economia social, així com totes les intervencions necessàries per assolir aquest objectiu. Afavorirem la creació de xarxes i sistemes de finançament local en els països d’origen. Amb aquesta finalitat, donarem suport a l’establiment d’acords i convenis de col·laboració amb les organitzacions de representació dels instruments de finançament ètic, amb les entitats del tercer sector compromeses amb el projecte d’impulsar les finances ètiques a Catalunya i amb institucions i iniciatives microfinanceres als països del Sud, per al suport al desenvolupament i a la consolidació de les xarxes de finançament local autòctones. 6.- En els països del Sud l’accés de les dones al treball permet la doble finalitat de proporcionar recursos de subsistència a les famílies, en molts casos monoparentals, i a la vegada incorporar una política d’igualtat de gènere als programes de cooperació al desenvolupament. Promourem aquests objectius en els programes de creació de microiniciatives d’economia local. 7.- Treballarem en la línia dels objectius del Programa del Mil·lenni de l’ONU. Els nostres programes de cooperació s’orientaran a la creació de capital humà, amb especial atenció als àmbits de l’educació i la salut. Invertir en educació, invertir en salut, invertir en programes per eradicar la fam, és invertir en un futur digne per a les properes generacions. 8.- Una educació que eradiqui l’analfabetisme, respectuosa envers la cultura autòctona de les comunitats receptores, que permeti l’accés al coneixement i les noves tecnologies, difusora dels drets humans i els valors democràtics. Una capacitació professional que respongui a les potencialitats dels mercats de treball emergents en els països receptors. Promourem la concertació amb la universitat i altres institucions privades per dur a terme una intervenció sostinguda en el camp de l’educació. 9.- Impulsarem la cooperació cultural, amb la participació de tots els agents que puguin aportar valor afegit a l’acció del Govern en els diferents àmbits de les arts i la cultura. El millor coneixement per part de la ciutadania de Catalunya dels entorns culturals i socials dels principals països emissors d’emigració, ha de ser un factor que millori 63 �simultàniament l’eficàcia de la cooperació i les polítiques d’integració a casa nostra. Promourem un millor coneixement de l’entorn cultural dels països generadors d’emigració, així com l’intercanvi cultural. Fomentarem el diàleg intercultural, sobretot a la Mediterrània, i ens dotarem dels instruments de cooperació necessaris per dur-lo a terme. 10 .- Impulsarem projectes de salut que millorin les condicions de vida de la població. És indispensable la creació d’infraestructures que facilitin l’accés a l’aigua. Fomentarem la concertació amb els sectors professionals i els sectors empresarials en l’àmbit de la sanitat i la farmacologia, per impulsar programes de lluita contra les pandèmies com la sida i malalties curables com la malària o altres, que actualment arruïnen la demografia de molts països, principalment de l’Àfrica Subsahariana. Actuarem en l’àmbit de la prevenció i l’educació sanitària. 11.- La dispersió geogràfica de l’actual model de cooperació catalana disminueix l’eficàcia de les actuacions. Cal concentrar les intervencions de cooperació en determinades zones o països per raons d’eficàcia. Els lligams històrics i culturals, les raons de veïnatge, la generació dels principals contingents d’immigració que rep Catalunya, són elements que cal tenir en compte per fixar les prioritats. Actuarem prioritàriament al Magrib, Amèrica Central i el Carib, i Amèrica del Sud, sense oblidar la inexcusable actuació als països més pobres, bona part dels quals es troben a l’Àfrica Subsahariana. 12 .- Ningú no pot obviar que la gran fractura existent entre els països rics i els països subdesenvolupats que es pretén minvar amb les accions de solidaritat internacional, és el primer i principal motor del fenomen migratori, per tant, sense pensar que les accions de cooperació al desenvolupament puguin ser eficaces a curt termini per frenar l’allau migratori, sí que cal tenir en compte la profunda relació entre els dos temes. Impulsarem programes de codesenvolupament, dirigits als països que generen un major contingent de població immigrada resident a Catalunya. Aquests programes tindran la doble finalitat de crear riquesa en els països d’origen i d’ajudar a la integració dels nous ciutadans o ciutadanes amb la seva comunitat d’acollida. 13 .- Promourem la cooperació tècnica en els àmbits que conformen les polítiques públiques i que afecten sobretot el benestar de les persones. Formació del personal, transvasament de coneixements, suport tècnic, jurídic i administratiu, etc., seran camps d’actuació de l’esmentada cooperació. 14.- Potenciarem les relacions Nord–Sud sota els criteris democràtics d’horitzontalitat i codecisió entre iguals, que superi la percepció de superioritat de la contrapart del Nord i estableixi criteris de corresponsabilitat durant tot el procés. 15.- Introduirem en totes les nostres polítiques de cooperació criteris d’eficiència de recursos, eficàcia de gestió i avaluació de resultats, que ens permetin la màxima rendibilitat dels programes i projectes. Corregirem la falta de planificació i de la dispersió de l’actual política de cooperació del Govern de CiU, que malmet bona part dels minsos recursos que s’hi destinen i disminueix els beneficis socials dels projectes. 16.- Volem reconèixer la importància de la cooperació al desenvolupament que des de fa anys han impulsat els ajuntaments, bé directament o bé per mitjà del Fons Català de 64 �Cooperació. Ressaltem la importància dels agermanaments en la cooperació entre municipis. És just dir que, malgrat la precarietat de recursos econòmics a què estan sotmesos la majoria d’ajuntaments, han estat l’única Administració que han complert l’objectiu de destinar el 0’7% dels seus recursos a cooperació i solidaritat internacional (0’28% l’administració espanyola i 0’16 % l’administració catalana). Donarem una major participació a l’administració local en la política autonòmica de cooperació. El municipi és l’espai idoni per aconseguir la cohesió social i la participació ciutadana. Concertarem polítiques de cooperació amb els ajuntaments orientades a enfortir la democràcia local i els programes de servei i atenció a les persones. 17.- Dotarem la política catalana de cooperació, dels instruments i mètodes adequats a criteris de transparència, transversalitat, eficiència de recursos i eficàcia de gestió. Fomentarem la participació i el consens social. Coordinarem les actuacions solidàries dels diferents departaments del Govern de la Generalitat. Aplicarem la transversalitat a les polítiques solidàries, per la qual cosa garantirem que aquests valors estiguin continguts en les diferents polítiques i programes d’actuació del Govern de la Generalitat. Implicarem en la cooperació catalana els organismes i institucions propis o concertats que actuen en l’escena de les relacions internacionals: CIDOB, Institut Català de la Mediterrània, Casa d’Àsia, oficines a l’exterior, Fons Català de Cooperació, etc. 18 .- Una nova societat solidària al Nord i al Sud només és possible si donem a l’educació i la sensibilització ciutadana la importància que es mereixen, tant a l’escola com als altres àmbits socials i als mitjans de comunicació, per tal de facilitar la difusió i la conscienciació de la ciutadania sobre aquests temes. 19.- El poble català té un alt valor solidari reiterat sobradament davant de qualsevol catàstrofe natural o tragèdia produïda pels conflictes bèl·lics que assoten un nombre considerable de països. Des de la Generalitat promourem una resposta àgil, coordinada i eficaç a les situacions d’emergència, amb la participació de tots els agents socials i institucionals de Catalunya, sense disminuir els recursos destinats als projectes i programes de cooperació al desenvolupament. En aquest sentit, assumim el repte de construir a mig termini, la coordinació d’un equip d’urgència amb capacitat i mitjans per actuar tan aviat com la situació de la zona afectada ho permeti en qualsevol crisi humanitària provocada per conflictes bèl·lics o catàstrofes naturals. Així la solidaritat i la complicitat que la societat catalana genera en aquestes ocasions es veurà traduïda, de manera immediata i efectiva, en una acció, sobre el terreny, de suport i auxili a les víctimes. 20.- Permanentment nous reptes s’afegeixen a l’agenda de la cooperació al desenvolupament, orientats a denunciar la injustícia de determinades polítiques i normes de funcionament del sistema econòmic i polític actual. Temes com el comerç just, la necessitat d’una banca ètica que posi en contacte i busqui les sinergies entre els estalviadors ètics del Nord i els demandants de microcrèdits del Sud, i d’uns fons ètics i 65 �solidaris, que reconciliïn diners i ètica, a la vegada que doni cobertura financera a les iniciatives emprenedores d’economia social i de microcrèdits que donen viabilitat a petites iniciatives empresarials, gairebé sempre vinculades a les persones més desprotegides de la societat. El dret, principalment dels països del Sud, a una sobirania alimentària són línies de treball que necessiten la complicitat dels poders públics. Des del Govern de la Generalitat donarem suport a aquestes iniciatives que en l’actualitat s’impulsen des de la societat civil. 21.- Defensem les diferències necessàries entre les polítiques de solidaritat i cooperació que cal exercir des de la responsabilitat de govern, i les que realitzen les ONG des de la seva sobirania i independència. Reiterem, però, el nostre compromís amb un procés continu de diàleg i de trobada que faciliti la comprensió mútua i l’intercanvi de coneixements necessaris entre els agents públics i privats que realitzen tasques de cooperació, sensibilització i solidaritat a Catalunya. Des del Govern de la Generalitat donarem suport a l’enfortiment de l’associacionisme en l’àmbit de la cooperació i la solidaritat. Promourem fórmules com el mecenatge que fomenti la participació altruista de la iniciativa privada en programes de cooperació i solidaritat. 22.- Impulsarem el treball en xarxa de tots els agents de la cooperació, per tal de compartir la informació, corregir l’atomització de les actuacions, potenciar la complementarietat i millorar l’impacte dels projectes. 66 �3. MILLOR QUALITAT DE VIDA PER A LES PERSONES. UNA CATALUNYA SOCIALMENT AVANÇADA1 La proposta dels Socialistes–Ciutadans pel Canvi és fer de Catalunya una societat de benestar avançat; una societat on tots els catalans i catalanes tinguin dret al benestar i a aprofitar les oportunitats per tal de viure en plenitud, salut i maduresa, en cadascun dels moments de la vida; on tots tinguem la capacitat i els recursos per escollir amb llibertat i responsabilitat com volem viure. Aquesta política de benestar que proposem es basa en l’exercici dels valors de la llibertat, de la igualtat i de la solidaritat. Gràcies a aquests valors, la societat catalana pot avançar cap a un futur més just i sense exclusions. Els drets asseguren la nostra llibertat. Per això, cal reafirmar-ne uns quants amb rotunditat, alguns de discutits, altres de mal utilitzats fins ara. El nou Govern de la Generalitat els posarà en el centre dels seus esforços i els tractarà com el que són: com a prerrogatives dels catalans i no regals o promeses aplicats per la seva administració. - - - Tots els ciutadans i ciutadanes tenen dret a un treball que els permeti créixer i desenvolupar-se. Tothom té dret a treballar en unes condicions respectuoses amb la seva seguretat i la seva salut. Tot català té dret a una sanitat preventiva o a estar atès correctament en el cas d’una malaltia. Tothom té dret a tenir una infància i una joventut respectades i orientades al futur. Tot català té dret a constituir una família i que aquesta sigui un àmbit d’educació activa i de solidaritat. Tothom té dret a l’educació, al desenvolupament professional i a la cultura. Tothom té dret, en el cas d’una discapacitat, a poder dur una vida autònoma. Tothom té dret a percebre les atencions socials necessàries per poder mantenir la seva qualitat de vida. Tothom té dret a una vellesa digna i segura a través d’uns serveis de suport de qualitat i unes pensions dignes. Tothom té dret a un habitatge digne, amb un cost raonable, en un entorn tranquil i segur. Tots els catalans tenen el dret a triar el seu propi estil de vida sense patir discriminacions o exclusions, i a exigir del seu Govern i de la resta d’administracions que el tractin de manera personalitzada respectant aquesta opció. Reiterem-ho: la visió de Catalunya del nou Govern de la Generalitat passa per oferir aquests drets dels catalans amb eficàcia, amb proximitat i en condicions de seguretat i d’igualtat. Fins ara, el Govern de la Generalitat no només no ha estat capaç de garantir aquests drets, sinó que encara estem ben lluny del nivell al qual ja han arribat altres països europeus i la majoria de comunitats autònomes espanyoles. Establim el compromís de consolidar el sistema català de serveis socials amb una xarxa de serveis de responsabilitat pública, d’accés universal, consolidant el quart pilar de l’Estat del Benestar al costat d’educació, salut i pensions. Per això liderarem un gran acord polític i social a nivell de l’Estat i de Catalunya i crearem un organisme que detecti les necessitats socials i que coordini i avaluï les polítiques socials implementades pel nou Govern. 1 Vegeu annex al final de l’apartat 67 �• La llibertat es complementa amb el valor de la igualtat. Igualtat vol dir que tots els catalans, independentment de la seva condició, tenen les mateixes oportunitats d’escollir les seves opcions de vida. Igualtat vol dir absència de situacions que neguen la igualtat d’oportunitats. El nou Govern de la Generalitat vetllarà i combatrà a fons tota exclusió i, en especial, les noves formes de desigualtat, com ara la precarietat laboral que pateix el jovent, la nova pobresa urbana, la violència familiar i l’agressivitat social, i les tensions envers els immigrants, així com les desigualtats que afecten col·lectius específics. Assolir el benestar és una qüestió de solidaritat i de justícia social: el benestar del conjunt i de cadascun dels catalans només es pot assolir mitjançant la cooperació d’aquest mateix conjunt. Si tots els catalans tenim els mateixos drets, també ens corresponen les mateixes responsabilitats a l’hora de construir el benestar de la societat, de mantenir aquest sistema i emprar-lo de manera responsable. Només un ús acurat i ajustat a les necessitats personals permetrà que tothom es pugui beneficiar del model que construïm. • Les polítiques per fer de Catalunya una societat de benestar avançat necessiten un important consens social: un nou contracte entre generacions per tal que el jovent es puguin incorporar a l’activitat adulta amb totes les garanties laborals i d’habitatge i per tal que la gent gran pugui exercir plenament tots els seus drets i gaudir d’una vida activa. La pròpia complexitat del sistema de benestar exigeix noves polítiques socials més integrades i integradores, que superin les pràctiques parcials i fragmentades. El progrés social de Catalunya exigeix una comprensió diferent del benestar, que apropi les diferents polítiques i les unifiqui en una actuació única orientada a millorar les condicions de vida dels catalans. Finalment, la possibilitat de fer de Catalunya una societat de benestar avançat exigeix la participació dels ajuntaments i les administracions locals, i la col·laboració institucional de la Generalitat amb elles. Són les comunitats locals, per la seva proximitat als ciutadans, les que estan en millors condicions per identificar les desigualtats i actuar per evitar l’exclusió: un pacte institucional entre la Generalitat i els ens locals per fer realitat aquest objectiu comú. 68 �3.1. Donar suport a les famílies. Polítiques de suport a la infància i a l’adolescència. Polítiques per a la gent gran Sens dubte, la família és la institució social més important. Constitueix el marc principal de convivència de les persones, on s’expressen múltiples formes de solidaritat i on es desenvolupa l’afectivitat i el creixement personal. La família és l’àmbit en el qual les persones se senten acollides i acompanyades en el seu desenvolupament personal. Malgrat la seva centralitat, la família no és una institució sense tensions, és una institució dinàmica; més aviat al contrari, està vivint profundes transformacions, tant en les seves estructures com en les relacions entre els seus membres. En podem citar algunes: l’endarreriment de l’edat d’emancipació dels fills, de la creació de noves famílies i de l’edat de la paternitat i la maternitat; la disminució del nombre de fills i els canvis en els rols clàssics del pare i de la mare; la incorporació progressiva de la dona al món del treball remunerat; l’augment del nombre de llars, sobretot les unipersonals i les monoparentals, i la disminució del nombre mitjà de persones per llar; les noves formes de convivència; l’augment del nombre de persones grans que es troben en situació de dependència, etc. Aquesta situació és encara més difícil a Catalunya, on existeix un dèficit greu de polítiques de suport a les famílies. La manca de perspectives i de seguretat laboral del jovent, els costos dels habitatges o la manca de places d’escola bressol, es projecten negativament sobre l’estructura familiar i, per extensió, sobre l’estructura social. Són uns dèficits que es fan evidents si establim comparacions amb la resta de països de la Unió Europea: els nostres nivells de cobertura dels serveis de suport a les famílies, les escoles bressol i els serveis de suport a la dependència, i la quantitat de les prestacions econòmiques són dels més baixos d’Europa, alhora que les polítiques de conciliació de la vida familiar i laboral estan molt poc desenvolupades. Això té uns costos molt importants, especialment per a les dones, els infants, la gent gran i les persones amb discapacitat. Les famílies catalanes, a més, s’han vist obligades a proporcionar, de manera informal, la provisió de béns i serveis que en altres països europeus assegura l’Estat del Benestar. Dins la família, la dona ha estat qui ha portat més el pes d’aquesta tasca. Una família que entenem i defensem en totes les seves formes: matrimonis, amb infants al seu càrrec o sense; parelles estables de diferent o d’igual sexe, amb infants a càrrec seu o sense; progenitors sols amb infants a càrrec seu (famílies monoparentals); nuclis familiars amb persones dependents al seu càrrec; famílies nombroses, així com qualsevol tipus nou de família. Les entitats que fan funcions de família tindran dret a aquests programes de suport. OBJECTIUS 1. Conciliar la vida laboral i la vida familiar, per donar valor a l’àmbit privat–familiar. 2. Facilitar la formació de noves famílies. 3. Reconèixer el valor individual i col·lectiu que tenen els infants. 69 �4. Possibilitar que les famílies tinguin el nombre de fills/es que desitgin. 5. Corresponsabilitzar els pares i mares des de la primera infància en l’atenció i educació dels seus fills/es. 6. Assolir la igualtat d’oportunitats de les dones per accedir al mercat laboral. 7. Garantir els serveis de suport a les persones amb dependència. 8. Fomentar el paper de la família com a àmbit de relacions intergeneracionals i intrageneracionals, afavorint la prevenció de qualsevol violència a la llar. 9. Potenciar la solidaritat familiar i la igualtat de gènere en el marc de la família. 10. Promoure la participació dels membres de la família en la comunitat. MESURES Mesures de prestacions econòmiques directes i universals Assignar a cada família, per cada fill/a a càrrec menor de 18 anys, 600 € anuals (50 € al mes per fill/a) amb la possibilitat de capitalitzar-ho en tres anys. Incrementar aquesta prestació econòmica per fills/es a càrrec: el 25% per a les famílies monoparentals i per a les famílies amb pocs recursos econòmics, i el 100% per a famílies amb infants discapacitats al seu càrrec. Atorgar una prestació econòmica universal de 300 € per naixement o adopció. Mesures de promoció del lleure Potenciar l’associacionisme educatiu del lleure. Garantir ajuts econòmics per a famílies amb pocs recursos econòmics pel lleure i les activitats extraescolars. Ampliar l’horari d’obertura de les escoles amb activitats no lectives. Mesures per potenciar la solidaritat entre generacions Desenvolupar els programes Viure en família, amb l’objectiu de facilitar que la persona amb dependència pugui romandre en el seu propi entorn social i familiar habitual, i per al qual es crearan 4.000 places en 4 anys; i el programa pilot d’Acolliment Familiar de les persones grans com a servei social (375 places en 4 anys). Oferir a les famílies que optin per acollir-se a aquests dos programes una prestació econòmica d’entre 5.400 € i 6.500 €, segons el grau de dependència de la persona gran, sense límit de renda pel programa d’Acolliment familiar i amb rendes de fins a 70 �21.000 € bruts anuals pel programa Viure en Família (tenint en compte, per al seu càlcul, la renda familiar disponible). Mesures relatives a desgravacions fiscals en els impostos propis i els cedits a la Generalitat de Catalunya Adoptar una deducció incrementada en la quota per l’adquisició d’habitatge habitual per part d’una família nombrosa o de joves. Aplicar el tipus reduït quan és tracti d’un immoble que hagi de constituir l’habitatge habitual d’una família nombrosa o de joves. Aplicar el tipus reduït quan es tracti de la transmissió de l’habitatge habitual a un membre de la família immediata. Mesures relatives a taxes i preus públics Preveure, en l’ordenació de les taxes i preus públics de la Generalitat, la regulació de les tarifes corresponents (segon diferents criteris: nombre de fills/es de la família; fills/es discapacitats; família monoparental, etc.). Mesures per millorar els serveis d’ajut a domicili per persones amb dependència Considerar com a dret universal els serveis de suport a totes les persones amb dependència. Aquests serveis estan dirigits a totes les persones dependents per diferents motius i a les seves famílies (malalties, maternitat, etc.). Prioritzar l’atenció a domicili. Augmentar la cobertura del servei integral d’atenció a domicili al 6%. I incrementar a un mínim de 5 hores setmanals l’atenció. Garantir els serveis d’ajuda a domicili a totes les persones amb discapacitats que ho requereixin (ampliar a un mínim de 20.000 persones l’atenció a domicili). Reconèixer el dret individual a la prestació social de dependència. Mesures per afavorir els serveis d’assessorament, mediació i teràpia familiar Garantir en 4 anys la creació de serveis d’assessorament, mediació i teràpia familiar en l’àmbit de l’atenció primària dels Serveis Socials a tot el territori català. 71 �Mesures per conciliar la vida laborar i la vida familiar Revisar els criteris per accedir al permís de maternitat, en particular el dels mesos requerits de cotització a la Seguretat Social. Promoure, afavorir i donar a conèixer l’assumpció voluntària per part de les empreses de les actuacions adreçades a la conciliació de la vida familiar en la línia de la responsabilitat social de les empreses, que propugna la Unió Europea. Introduir a les negociacions de convenis col·lectius més oportunitats de conciliació de la vida familiar i laboral, en referència a: - - Racionalitzar els horaris de funcionament dels centres productius en benefici d’una conciliació útil per a empresa i treballadors. Introduir permisos que facilitin –tant a homes com a dones– l’atenció de les seves responsabilitats familiars, sense que vagin en detriment de la seva competència i estabilitat laboral. Facilitar formes de flexibilitat de caràcter voluntari, reversible i no precari per a l’acompliment de la jornada laboral (horaris d’entrada i sortida, distribució de la vacances, etc.) per a les persones ocupades amb responsabilitats familiars. Promoure el còmput anual dels horaris de treball. Incentivar el treball a temps parcial fix, de caràcter temporal–reversible i no precari. Permís de paternitat o de progenitors sols (famílies monoparentals) addicional de 4 setmanes, a les 16 setmanes actuals. Promoure canvis per a la gestió del temps en la vida quotidiana que facilitin la conciliació de les diferents funcions de la família (horaris laborals, escolars, comercials, vacances, etc.). Altres mesures Assegurar la coordinació efectiva dels diferents nivells de l’Administració en les polítiques de suport a les famílies i evitar així la superposició de les actuacions públiques en aquesta matèria. Garantir el pagament de les pensions als fills/es (fons de reserva previst a la Llei d’acompanyament dels pressupostos de 2003). Desenvolupar un pla contra la violència familiar. Escola bressol És ben reconeguda la importància bàsica que els primers anys de vida tenen per al desenvolupament psicològic dels infants. Com a conseqüència d’això i per altres causes –principalment la incorporació de la dona al mercat laboral–, la demanda d’educació preescolar ha augmentat a tots els països de la Unió Europea. A més, també hi ha un 72 �consens en els organismes internacionals a favor de l’educació en els primers anys de vida. L’objectiu principal de la Unió Europea en el camp de l’educació infantil és familiaritzar els infants amb la vida en societat i ensenyar-los a viure amb els altres. En els darrers anys a Catalunya s’ha assistit a una creixent demanda social d’escoles bressol. L’escola bressol és un servei socioeducatiu, no estrictament escolar, que ha de ser capaç d’integrar els aspectes educatius, socials i assistencials amb els corresponents estàndards de qualitat escolars. L’educació dels infants de 0 a 3 anys és una responsabilitat compartida entre les famílies, els agents socials i les administracions públiques. Si es considera que crear places d’escola bressol és un servei educatiu, un servei a la família i una bona mesura per facilitar la incorporació de la dona al treball en igualtat de condicions, és evident que es tracta d’una política transversal. Malgrat la seva importància i transcendència, la política de l’actual Govern de la Generalitat no ha donat una resposta adequada a la dinàmica que reclama l’increment de places d’escoles bressol i l’augment de la seva qualitat. El principal objectiu del nou Govern de la Generalitat en aquest camp serà articular la xarxa pública d’escoles bressol. Cal fer que Catalunya gaudeixi de més places, de més qualitat. Cal tenir en compte que Catalunya té una realitat geogràfica, territorial i de distribució demogràfica heterogènia que obliga necessàriament a impulsar un servei d’escoles bressol diversificat, però que contingui els objectius comuns de respondre a les demandes socials del seu entorn. OBJECTIUS 1. Dotar Catalunya de les places d’escola bressol públiques, en col·laboració amb els ajuntaments, que garanteixin una cobertura suficient per a les necessitats de les famílies catalanes. 2. Garantir la sostenibilitat econòmica del model d’escoles bressol públiques de titularitat municipal i establir els convenis necessaris amb els ajuntaments i, alhora, dotar-los dels recursos necessaris per poder mantenir aquestes places. 3. Articular la xarxa pública d’escoles bressol. Això serà possible un cop aconseguits els dos objectius anteriors (augmentar l’oferta i els recursos). Polítiques de suport a la infància i a l’adolescència Nombroses limitacions afecten l’exercici dels drets dels infants, que es troben sotmesos a moltes situacions de risc social. Es tracta de situacions que impedeixen oferir una atenció adequada a un menor, amb el possible dèficit en les seves possibilitats de desenvolupament com a persona. En aquestes situacions l’infant té dret a rebre l’atenció dels serveis públics que són, en darrera instància, els garants del seu benestar. Dos factors intervenen en aquest increment del risc social: d’una banda, un nivell de desequilibri social més alt, originat per una bossa de pobresa infantil important i, d’altra banda, la dificultat per resoldre satisfactòriament els nous problemes que es donen a l’entorn familiar. 73 �La irrupció del fenomen migratori ha comportat també l’aparició d’una immigració infantil. Així, en els darrers anys, el sistema de protecció de la infància ha hagut de donar resposta a una realitat per a la qual no estava preparat. Bona part d’aquests menors es troben en situació de manca de protecció i alguns han passat a formar part de cercles delictius. El nou Govern de la Generalitat ha d’evitar l’aparició o el manteniment de situacions adverses per als infants. Ha de fer possible que romanguin en el seu entorn familiar i, quan això no pugui ser, ha de crear les condicions per a un creixement personal de qualitat per a l’infant i l’adolescent. Davant la situació de manca de protecció, cal assegurar un marc normatiu de protecció als menors. Aquesta protecció legal ha de garantir a tots els menors que es trobin a Catalunya el seu desenvolupament personal i social i assegurar-los el dret a rebre protecció per part dels poders públics. Aquest marc normatiu ha de reconèixer que la institució més adequada per al desenvolupament dels menors és una família, tot admetent que els poders públics són responsables dels menors que no en tinguin i dels menors la família dels quals no compleixi adequadament amb les seves funcions respecte al menor. És necessari desenvolupar un Pla Integral d’Infància i Adolescència, que coordini tant mesures que incideixin sobre aquest col·lectiu com els esforços fets des de la Generalitat amb les iniciatives impulsades pels ajuntaments. L’eficàcia d’aquest pla depèn tant de la capacitat d’adaptar el sistema de protecció i atenció a la infància a les necessitats i drets dels infants i adolescents i les seves famílies, com d’arribar a un compromís institucional i social a l’entorn d’aquesta problemàtica, un compromís que aplegui, entre d’altres, totes les institucions, la iniciativa social i els experts en la qüestió. OBJECTIUS 1. Garantir els drets dels infants i la seva protecció. 2. Desenvolupar plenament un Pla Integral d’Infància i Adolescència coordinat amb el Pla de Suport a les Famílies. 3. Intensificar l’acció preventiva des de l’àmbit local. 4. Adaptar el sistema de protecció i atenció a la infància a les necessitats i drets dels infants i adolescents i les seves famílies. 5. Crear un sistema de treball i cooperació permanent entre el sistema de protecció social i el de justícia juvenil. 74 �MESURES Mesures per millorar la sensibilització sobre els drets dels infants Revisar i desplegar la normativa de Protecció de Menors, ordenar-la i sistematitzarla, recollint els drets dels menors, la funció de la família en el desenvolupament dels infants i el reconeixement dels poders públics a l’hora de tutelar el menor quan la família no pot fer-ho de manera adequada. Aclarir els àmbits d’actuació i de coordinació de la Generalitat i els ajuntaments en les matèries de protecció dels menors i especificar els diferents graus de responsabilitat en matèries de desempara i de protecció. Potenciar l’ús del telèfon de la infància i l’adolescència, les 24 hores del dia, per intentar trobar una solució personalitzada als seus problemes, garantint-ne la confidencialitat. Mesures per conèixer i prevenir millor les noves situacions de risc dels infants Reorientar l’Observatori de la Infància i l’Adolescència per tal que permeti l’anàlisi de les necessitats específiques i territorialitzades d’aquest àmbit a Catalunya. Elaborar un mapa de recursos, programes i personal existent en aquest sector, així com un mapa del perfil dels infants que cal atendre i tendències, per tal de permetre la seva adequació i viabilitat. Identificar les zones geogràfiques i els col·lectius d’atenció preferent, en relació amb els maltractaments greus i els factors de risc que els desencadenen. Mesures per atendre integralment els infants en situació de risc Elaborar un Pla Integral d’Infància i Adolescència i coordinar les actuacions de la Generalitat en aquesta matèria amb tots els departaments implicats. Mesures per intensificar l’acció preventiva des de l’àmbit local Elaborar un manual de procediments i criteris específic per al primer nivell d’atenció social. Prioritzar la detecció de situacions de risc per als infants, especialment en la primera infància, a través de la cooperació amb els equips i serveis que hi treballen (atenció precoç, educació infantil, sanitat, etc.). Realitzar una atenció preventiva preferent a famílies amb fills/es en situació de dificultat social a través dels serveis d’assessorament, mediació i teràpia familiar. Dur a terme una acció preventiva i de control del treball, mendicitat o prostitució infantils, així com aquelles situacions que atemptin contra els drets individuals dels infants residents a Catalunya, encara que es produeixin fora de Catalunya (turisme sexual, ablació del clítoris, etc.). 75 �Mesures per millorar el sistema de protecció i atenció a la infància i l’adolescència Reconvertir els equips d’atenció a la infància i a l’adolescència (EAIA) en equips més interdisciplinaris, de base territorial, que han de decidir les mesures de protecció que cal adoptar. Promoure l’acolliment en família, família extensa o aliena (d’urgència i ordinari) amb suport específic i dotació suficient com a recurs prioritari per tal que cap nen de menys de deu anys estigui en un centre sinó en una família. Garantir que els infants que hagin d’estar transitòriament en centres d’acollida, d’estada limitada o centres residencials d’acció educativa (CRAE), hi estiguin el menor temps possible. Assegurar que els centres residencials només estiguin destinats a infants en situació d’alt risc social o especial dificultat. Potenciar l’assistència psiquiàtrica i els serveis específics per a infants i adolescents que es troben en situació de risc social i que presenten problemes de salut mental. Polítiques per a les persones grans2 Un dels èxits més evidents de les societats avançades és l’augment de l’esperança de vida, que, sovint, va acompanyat d’una millora de la qualitat de vida de la gent gran. Ara bé, aquest increment de l’esperança de vida, unit a una natalitat menor, ha derivat en un envelliment progressiu de la població. Aquest és un dels principals reptes al qual s’afronten la majoria dels països occidentals, sobretot en relació amb el manteniment de la viabilitat de les pensions, amb les garanties de serveis a la dependència i per aconseguir un equilibri entre les cotitzacions de la població activa i els drets dels pensionistes. A Catalunya, l’índex d’envelliment és cada vegada més alt (actualment la proporció de gent gran ja està a l’entorn del 18,28%, quan el 1981 era només del 15,28%) i l’esperança de vida és, també, cada vegada més elevada (79,30 anys) i se situa entre les més altes del món, comparable a la que tenen països com Islàndia, Noruega, Suècia, Holanda i el Japó. Actualment es pot parlar d’una situació “d’equilibri del sistema de llarga durada“ (referint-se al fet que la major part de l’assistència a persones grans dependents la proporciona la pròpia família (83%) o serveis domiciliaris contractats privadament per la família (12%)). La resta de les persones –aquelles que no tenen suport familiar ni els recursos econòmics necessaris per rebre assistència privada– són ateses per l’Administració, per voluntaris, amics, veïns o per ningú. L’any 2026 el nombre de persones dependents a Espanya serà de 2.200.000. A Catalunya, en l’actualitat hi ha 1.032.835 de persones majors de 65 anys. D’aquestes, al voltant de 138.400 persones tenen algun tipus de dependència (13,4%) –amb 2 Vegeu annex al final de l’apartat 76 �restriccions en activitats instrumentals i bàsiques de la vida quotidiana– i unes 213.797 persones tenen restriccions en activitats instrumentals de la vida quotidiana (20,7%). El nou Govern de la Generalitat s’ha de replantejar la política de vellesa no només pel que fa a increments de serveis i de programes, sinó també pel que fa als principis, a la revisió del model i al finançament. Es fomentarà una política que compti amb la participació de les persones grans, que n’eviti l’aïllament i afavoreixi una vida plena i activa, que ajudi les famílies amb persones grans dependents a càrrec seu, que personalitzi els serveis, que professionalitzi el sector d’atenció a la gent gran i que fomenti la comunicació i la sensibilització de la societat. OBJECTIUS 1. Envelliment actiu en una societat per a totes les edats. 2. Prevenir i atendre les persones grans dependents. 3. Garantir pensions o altres ingressos econòmics dignes a totes les persones grans. - En el marc de la legislació estatal, impulsar la revisió de les pensions (sobretot, les no contributives i les de viduïtat, i vetllar per l’increment de les pensions contributives més baixes). - Impulsar el debat en relació amb una assegurança a la dependència, a escala europea, d’Estat i de Catalunya, que garanteixi, definitivament, la cobertura universal de serveis de qualitat. La provisió de l’assegurança, sempre de caràcter universal, pot ser pública, mixta pública–privada o privada. MESURES Mesures per possibilitar un envelliment actiu El nou govern liderarà la transversalitat en les diferents polítiques, tenint en compte les persones grans. Potenciar des de l’àmbit educatiu una formació en relació amb l’envelliment i, en especial, amb l’envelliment actiu. Establirem un sistema de programes i de beques per a les persones grans que vulguin accedir a qualsevol estudi i a les noves tecnologies. Potenciar els casals per a la gent gran i rescatar-los com a centres socials, sense perdre l’activitat actual però ampliant-ne els serveis i equipaments. Aquests equipaments han de dependre del món local o del sector privat sense ànim de lucre. Reforçar i fer representatiu el Consell de la Gent Gran de Catalunya i que la seva opinió vinculi les decisions del Govern. Crear la figura del Defensor de la Gent Gran, lligat a la Sindicatura de Greuges. 77 �Mesures per potenciar els equipaments i les ajudes a la gent gran Liderar el reconeixement dels drets de totes les persones grans a accedir a serveis i prestacions quan arribi la dependència, a través de legislació bàsica a nivell d’Estat i normativa autonòmica. Elaborar un protocol, unificat per a tot Catalunya, que reguli la prestació del Servei Integral Sociosanitari d’Atenció a Domicili. Adoptar el pagament conjunt dels serveis a la gent gran segons el nivell de renda de l’usuari i la valoració de les seves necessitats específiques. Possibilitar que les persones dependents envelleixin en el seu entorn. - Estendre, incrementar i adaptar els serveis integrals d’atenció a domicili a les persones amb dependència. - Coordinar els diferents serveis existents i equilibrar el sector públic i el sector privat en la provisió del Servei Integral d’Atenció a Domicili. - Assegurar l’atenció a domicili o recursos alternatius a la llar que ho requereixin. - Garantir un servei de qualitat i, per tant, tenir cura de la formació permanent de les persones que treballen en el Servei Integral d’Atenció a Domicili o/i dels cuidadors familiars o informals. Augmentar la cobertura del servei integral d’atenció a domicili de l’1,7% actual al 6%. I incrementar en un mínim de 5 hores setmanals l’atenció. S’adoptarà una ràtio d’un professional per a cada set persones ateses pel Servei Integral Sociosanitari d’Atenció a Domicili. Universalitzar, en quatre anys, el servei de teleassistència, lligat a l’atenció a domicili. Per cada 100 terminals de teleassistència es crearà un nou lloc de treball. Ampliar la xarxa d’habitatges tutelats d’oferta pública. L’oferta actual és de 445 places d’habitatge tutelat, de les quals 323 són d’oferta pública, amb una cobertura mitjana del 0,031%. Afegir-hi un total de 1.000 places d’habitatges tutelats d’oferta pública per arribar a una cobertura mínima del 0’13%. Ampliar el nombre de places de centre de dia d’oferta pública i assegurar el servei de transport als centres de dia. Actualment hi ha 6.730 places de centre de dia, de les quals 2.571 són d’oferta pública, amb una cobertura mitjana del 0,25%. Ampliar, en 4 anys, 2.000 noves places d’oferta pública de centre de dia (a raó de 500 places/any) i arribar a una cobertura del 0,44% (per cada 100 persones majors de 65 anys). Per cada sis places de centre de dia es crearà un nou lloc de treball. Augmentar el nombre de places de residència d’oferta pública. Actualment hi ha 41.996 places de residència, de les quals 16.300 són d’oferta pública, amb una cobertura mitjana de l’1,58%, tot i que molt desigual a escala comarcal. Oferir 10.000 places noves de residència en el període de 4 anys (a raó de 2.500 places l’any), per arribar a una cobertura d’oferta pública del 2,55%. Reservarem el 5% de les places a estades temporals. Per cada tres places residencials es crearà un nou lloc de treball. 78 �Ens dotarem dels instruments necessaris per prevenir i detectar el maltractament físic i psíquic de les persones grans. Mesures per impulsar l’acolliment familiar Desenvolupar i executar la Llei 11/2001 d’acolliment familiar, de 13 de juliol. I com a mesura proposem un programa pilot d’acolliment familiar de persones grans com a servei social (actualment hi ha 0 places d’acolliment familiar). Arribar a les 375 places d’acolliment familiar en 4 anys. Potenciar el programa Viure en Família. Desenvolupar el programa Viure en Família, oferint a les famílies que reuneixin les condicions necessàries un suport econòmic si opten per tenir a casa una persona dependent (un membre de la seva família). Crear 4.000 places per a Viure en família en el període de 4 anys (a raó de 1.000 places anuals). Concedir una ajuda anual d’entre 5.400 € i 6.500 €, segons el grau de dependència, per a famílies amb rendes fins a 21.035,42 € bruts anuals que s’acullin a aquest programa (Viure en Família). Mesures per afavorir l’arranjament d’habitatges Arreglar una mitjana de 100 habitatges cada any (400 habitatges en 4 anys), 20 dels quals hauran de ser habitatges “d’acolliment familiar”. Aquest arranjament ha de contemplar: a) la conservació; b) el correcte funcionament de les instal·lacions (aigua, llum, gas), dels serveis sanitaris i de la cuina; c) condicions higièniques, ventilació, desguassos, condicions de seguretat, evacuació en cas d’incendis i barreres arquitectòniques. Establir un ajuda de 6.010,12 € per arreglar els habitatges per a persones amb rendes baixes. Mesures complementàries Crear un model sociosanitari d’atenció per a la integració de la xarxa sanitària i social dels serveis per a les persones grans amb dependència. Adaptar el sistema sanitari públic a les demandes de les persones grans, en especial davant de les malalties cròniques. Prioritzar les prestacions socials i sanitàries que permetin retardar la dependència de les persones grans. Mesures per assegurar unes pensions i ingressos dignes El nou govern instarà l’Estat, les Corts Generals i el Pacte de Toledo a avançar cap a unes pensions dignes per a tothom. Mentrestant, implementarem de manera transitòria ajuts econòmics a les pensions baixes. 79 �Augmentar les pensions més baixes, tendint a assolir entre el 80-100% del salari mínim interprofessional. Augmentar les pensions de viduïtat fins arribar al 70% de la base reguladora per a les vídues i vidus que no tenen fills a càrrec i 100% quan tinguin fills a càrrec. La pensió de viduïtat serà compatible amb el SOVI. Regular el dret a les pensions per a les parelles de fet. Consolidar i establir un sistema d’ajuts econòmics a les persones amb pensions baixes (inferiors al 80% del salari mínim interprofessional). Aquests ajuts tindran caràcter de prestació econòmica per lluitar contra la pobresa i seran transitoris fins aconseguir un pacte de pensions digne. 80 �3.2. Prioritat per l’habitatge i uns barris dignes i segurs Avui l’accés a l’habitatge de Catalunya és, a causa dels seus preus elevats, difícil per a moltes persones, en particular per al jovent. Així mateix, el manteniment del parc construït presenta molts problemes, que tendeixen a concentrar-se sobretot en determinats barris i que requeririen operacions de rehabilitació integral. Els resultats de l’actual conjuntura, agreujada per la manca d’una política d’habitatge de l’actual Govern de la Generalitat capaç de donar resposta a la situació, genera conseqüències d’ordre demogràfic, territorial i social. La política de govern de CiU ha fomentat l’especulació immobiliària i el risc de fractura social. Les conseqüències demogràfiques més importants són, en primer lloc, el retard en l’edat d’emancipació del jovent (l’any 2000, el 60,7% de joves entre 25 i 29 anys no s’havien emancipat). Aquest fet provoca una demora important en l’edat de reproducció i és una de les raons de la baixa taxa de natalitat. Les conseqüències territorials també són molt rellevants. Com que els preus són relativament més elevats a les ciutats més grans, la demanda es tendeix a desplaçar cap a localitats menys denses i de poblament més dispers, contribuint així als fenòmens de dispersió urbana i a l’increment del consum de sòl. Les conseqüències socials són de dos ordres. En primer lloc, hi ha l’increment de la població mal allotjada: s’ha calculat que el 13% de la població catalana (300.000 llars i 700.000 persones, en particular joves, nous nuclis familiars, persones acabades d’arribar i gent gran) està mal allotjada i prop d’un terç d’aquest conjunt (és a dir, al voltant de 90.000 llars i 210.000 persones) es troba en situació clarament deficient o de precarietat (persones sense sostre, en infrahabitatge o amb greus dificultats per mantenir-se en l’habitatge actual). En segon lloc, hi ha la concentració territorial de la part menys solvent de la demanda, que tendeix a concentrar-se, lògicament, a les àrees urbanes de preu més baix, que són les més mal equipades i, en ocasions, degradades. En definitiva, ni el Pla d’Habitatge 1998-2001 ni el Pla de Xoc d’Habitatge i Sòl 20002003 van assolir uns resultats superiors al 30%. El nou Pla –Pla Català de l’Habitatge 2002-2007– no contempla ni polítiques prioritàries de lloguer, ni mesures d’accés al sòl assequible (cessió, lloguer, etc.) per a la construcció d’habitatges protegits, ni de control de les segones transmissions d’habitatge de protecció oficial (HPO), ni de foment dels patrimonis públics de sòl i habitatge, ni d’intervenció integral en barris, ni preveu l’acord estratègic amb els promotors privats o sense afany de lucre. En conjunt, el nombre d’habitatges protegits ha conegut una forta caiguda (de 17.876 unitats l’any 1996, a 2.176, l’any 2000). Això implica que la quota de mercat de l’habitatge protegit a Catalunya ha passat del 34,2% al 4,0%. Per dir-ho pla: només 1 de cada 25 habitatges que es fa avui a Catalunya gaudeix d’alguna mena de protecció. 81 �Habitatge accessible Davant d’aquesta situació, el nou Govern de la Generalitat desenvoluparà una política d’habitatge basada en un doble compromís: facilitar l’accés a l’habitatge i rehabilitar els barris que ho requereixin. D’aquesta manera, volem garantir l’accés a l’habitatge, sobretot per als sectors més vulnerables i, per això, apostem per una política de lloguer potent –promoció, construcció i tractament fiscal–, per la promoció de l’habitatge de protecció oficial i el reforçament del parc públic d’habitatge. Considerem habitatge accessible aquell l’impacte del qual en la renda familiar no supera el 30%. És per això que hem de treballar per tal que la despesa en habitatge no superi el 30% de la renda familiar en cas de compra ni el 20% en cas de lloguer. D’altra banda, una nova política de foment a l’accés a l’habitatge ha de comptar amb un suport ampli dels diversos sectors implicats. Primer, de les administracions públiques amb competència específica (Govern de la Generalitat, Govern de l’Estat i ajuntaments). Segon, de les entitats sense afany de lucre. Tercer, del sector privat. Sense un pacte per l’habitatge accessible (amb els tres components) no es pot tirar endavant una nova política de foment d’accés a l’habitatge amb nivells d’eficàcia. És imprescindible que la nova política de l’habitatge a Catalunya pugui arribar, com a mínim, als nivells estatals d’ajuts per a l’accés a l’habitatge, ja que es troba actualment per sota de la mitjana espanyola. OBJECTIUS 1. El foment de l’habitatge de lloguer, mitjançant un tractament fiscal favorable a la demanda i/o ajuts a les famílies. 2. L’impuls de l’habitatge protegit mitjançant un sistema d’ajuts als promotors públics i privats d’habitatge protegit per tal d’incrementar i ampliar l’oferta dins del mercat (en matèria de sòl, fonamentalment). 3. La rehabilitació del parc construït mitjançant una nova política de control, manteniment, adaptació, renovació i/o reconversió del parc construït, tant en el medi urbà com en el rural. MESURES Mesures en matèria de sòl i urbanisme Reservar sòl per a l’habitatge protegit (amb un mínim del 25% dels nous aprofitaments en sòl urbà i del 50% en sòl urbanitzable), que possibilitin el desenvolupament de polítiques d’HPO adaptades a les realitats locals, tot tenint en compte les realitats urbanístiques i socials dels diversos territoris de Catalunya. 82 �Iniciar l’estudi de les mesures pertinents per tal d’intervenir en l’estabilització del preu del sòl i combatre l’especulació. Ampliar el patrimoni públic de sòl de la Generalitat, donant suport a la creació i consolidació dels patrimonis municipals del sòl i aplicant els recursos procedents de l’Estat per a la creació dels fons. Cedir sòl públic, en règim de lloguer, per a la construcció de l’habitatge protegit possibilitant, fins i tot, l’ús temporal del sòl destinat a equipaments per aquesta finalitat. Negociar la reforma de l’actual règim públic d’expropiacions sobretot pel que fa al valor de reposició per tal d’agilitar la cessió de sòl per habitatge protegit. Mesures en matèria de lloguer Aplicar 600 € anuals de desgravació fiscal, sobre el tram autonòmic de l’IRPF, o un ajut directe equivalent a fons perdut, per despeses de lloguer de l’habitatge principal, al qual es podran acollir totes les famílies amb ingressos inferiors a 21.035 € anuals (3,5 vegades el salari mínim). Prop de 200.000 famílies es beneficiaran de la implementació d’aquesta mesura. Promoure mesures fiscals per fomentar el mercat de lloguer: negociació de la reducció de l’IVA a les promocions de lloguer i bonificació per dos anys de l’ITP en la compra d’habitatge que es destini a lloguer. Dins el Pla de Promoció i Construcció d’Habitatges de Protecció Oficial, destinar aproximadament el 50% en règim de lloguer dins el Pla de Promoció d’Habitatges Públics. Establir ajudes específiques per afavorir la rehabilitació adreçada a lloguer tot impulsant, entre d’altres mesures, acords entre propietaris i llogaters per a la millora de l’habitatge habitual. Donar suport des de la gestió pública al foment del mercat de lloguer mitjançant la creació d’instruments públics de promocions immobiliàries. Mesures en matèria de rehabilitació urbana Realitzar 37.000 actuacions de rehabilitació urbana que puguin allotjar un nombre similar de famílies. Afavorir un tractament fiscal de la rehabilitació millor (bonificació de les taxes municipals sobre obres de rehabilitació), així com la modificació de la normativa d’ajuts a la rehabilitació. Estimular l’aparició d’agents rehabilitadors de caràcter local o sense ànim de lucre. Establir programes específics per a l’eradicació de l’infrahabitatge. 83 �Influir en l’adaptació de les característiques de l’habitatge a les noves necessitats de la demanda (eliminació de barreres, instal·lació d’ascensors, etc.). Promoure l’increment dels ajuts per a la rehabilitació d’habitatges rurals destinats a primera residència. Establir concerts amb les administracions locals per tal que, en matèria de rehabilitació d’habitatges, puguin desenvolupar accions directes amb dotacions de recursos tècnics i financers millors que permetin generalitzar experiències de recuperació dels habitatges i del teixit urbà, en especial els que es deuen a l’impuls d’iniciatives socials. Mesures en matèria de gestió del parc construït Unificar les funcions de diagnosi, control, inspecció i avaluació de l’estat del parc de l’habitatge. Dur a terme diferents actuacions per incrementar en 4.000 habitatges (1.000 habitatges l’any) el parc públic construït, mitjançant mecanismes de rescat dels habitatges de protecció oficial, basats en el pacte de recompra i/o compra de pisos buits. Adoptar noves mesures de control de les condicions d’habitabilitat i seguretat de l’habitatge existent. Crear el registre municipal de pisos buits i promoure’n l’ús residencial. Establir mesures per garantir l’accessibilitat per a tothom. Redactar un pla especial d’actuació per tractar en matèria d’habitatges, urbanisme i serveis, les urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Mesures en matèria de l’habitatge protegit Promoció i construcció de 42.000 habitatges de protecció oficial, 14.000 dels quals seran promoguts directament per l’INCASOL, i aproximadament 20.000 seran en règim de lloguer. Establir ajuts de suport a la promoció de l’habitatge protegit que permetin la subvenció directa als promotors per garantir la cobertura del diferencial del cost del sòl en la construcció de l’habitatge de protecció oficial. Establir nous sistemes de cessió o de lloguer de sòl per a la construcció de l’habitatge de protecció oficial. Impulsar la modificació de la normativa vigent de l’habitatge protegit, per tal d’ampliar-ne el concepte a tots els efectes, a qualsevol habitatge (nou o de segona mà) que respecti els preus màxims de venda i s’adreci a població amb ingressos per sota de les 3,5 vegades el salari mínim interprofessional. 84 �Incrementar el control sobre les segones transmissions promovent l’ampliació del període mínim per requalificar l’habitatge protegit fins a 20 anys. Mesures en matèria d’ajuts a la solvència de la demanda Promoure programes específics de préstecs subsidiaris per a l’accés a l’habitatge protegit de joves, persones grans, llars monoparentals, nous residents, persones amb discapacitats i persones que viuen en condicions d’infrahabitatge. Bonificar l’ITP per a les famílies nombroses en l’adquisició del primer habitatge i quan la renda no superi els 36.000 euros anuals. Incloure en la desgravació de l’IRPF (tram autonòmic) les despeses de lloguer o un ajut a fons perdut per a les famílies amb menys recursos. Mesures en matèria d’intermediació no lucrativa i mediació social Crear serveis de mediació (públics i/o concertats) per facilitar el suport als sectors més vulnerables del mercat. Fomentar les cooperatives d’habitatge, establint un percentatge de reserva per a la promoció d’habitatge de protecció oficial i donar-lo a gestionar per cooperatives. Reglamentar la figura del promotor d’habitatge social sense ànim de lucre. Mesures en matèria de política fiscal A més de les desgravacions ja especificades anteriorment, es promouran les següents: Aplicació de l’IVA superreduït (4%) a qualsevol modalitat d’habitatge de protecció oficial. Regular la declaració d’exempció per a les subvencions rebudes en l’adquisició d’un habitatge de protecció oficial. Bonificar les taxes de llicències i impostos sobre la construcció en qualsevol modalitat d’habitatge de protecció oficial. Bonificar l’IBI en el període de construcció d’habitatges de protecció oficial destinats a lloguer. Bonificar l’IBI als habitatges protegits destinats a lloguer durant tot el període de vigència d’aquest règim. Establir un sistema de rescabalament per als municipis que apliquin les mesures de bonificació de tributs locals en la promoció de l’habitatge de lloguer. 85 �Barris dignes i ciutats i pobles segurs La problemàtica de l’habitatge va acompanyada, a més, de la situació difícil en què es troben molts barris de Catalunya, situats sobretot a les grans àrees urbanes. Són molts els ajuntaments que han tractat d’emprendre accions de rehabilitació a gran escala en àrees d’aquest tipus. De fet, s’han obtingut alguns èxits notables en alguns barris de ciutats de Catalunya. En aquestes accions s’ha comptat, sovint, amb la complicitat del sector privat, de les associacions veïnals i de les institucions europees. La intervenció dels successius governs de la Generalitat en aquest camp ha estat, però, massa tímida i erràtica, limitada per visions estretament sectorials, mancada de recursos i sense un projecte de conjunt. En efecte, tot i la millora que, en termes generals, han conegut les viles i ciutats de Catalunya en els darrers vint anys, àrees molt importants de les nostres ciutats pateixen problemes importants d’ordre urbanístic i social que, en ocasions, lluny de resoldre’s, tendeixen clarament a empitjorar. De fet, el 55% del sòl residencial de l’àmbit metropolità, on habiten dues terceres parts de la població de Catalunya, tenen algun tipus de dèficit de qualitat (urbanització, ordenació, equipaments o accessibilitat). Aquests dèficits afecten amb particular intensitat els nuclis antics, les àrees d’expansió urbana i els polígons d’habitatges. En la major part dels casos, les carències urbanístiques van acompanyades, a més, d’una problemàtica social: envelliment, nivell de renda baix, pèrdua de població i concentració de grups amb necessitats especials. Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes que s’hi plantegen, una sèrie de barris que representen el 7% de la superfície residencial, amb prop de 180.000 habitatges i una població de prop de 400.000 habitants. En aquestes àrees, els dèficits superposats d’ordenació, edificació i benestar requereixen operacions d’intervenció integrals. OBJECTIUS 1. Impulsar la rehabilitació integral, mitjançant la posada en marxa del Pla d’Intervenció Integrada en Barris, de les àrees que requereixen atenció especial adreçada a la rehabilitació de l’habitatge, la millora dels equipaments i l’impuls de l’activitat econòmica. MESURES Mesures en matèria d’intervenció integral en barris Emprendre la rehabilitació integral de 40 barris de tot Catalunya que requereixen atenció especial, en un període de quatre anys, mitjançant la posada en marxa del Pla d’Intervenció Integrada en Barris. La rehabilitació estarà adreçada tant a l’habitatge, com a la millora dels equipaments i l’impuls de l’activitat econòmica. Crear un fons de foment per a barris i àrees urbanes que requereixen atenció especial amb una dotació de 600 milions d’euros, en part procedents dels fons europeus. 86 �Concertar les actuacions amb els ajuntaments i altres administracions locals per a la intervenció conjunta. 87 �3.3. Drets de les dones i igualtat d’oportunitats A Catalunya, des de l’adveniment de la democràcia, s’han produït canvis accelerats en la situació de les dones, especialment si ens comparem amb altres països europeus. Això es deu, fonamentalment, a l’acció de les dones, que no s’han resignat al paper que, tradicionalment, se’ls havia atorgat i han trencat la frontera que separava l’àmbit públic del privat, l’antiga i persistent estructura social que perpetuava la divisió sexual del treball entre homes i dones. Són canvis que afecten tant les millores legislatives de què ens hem anat dotant com, sobretot, la mentalitat de les dones respecte al seu lloc i les seves potencialitats en la societat. Aquests canvis es concreten en algunes dades espectaculars, com ara la feminització de les universitats o l’increment de la taxa d’activitat femenina (el nombre de dones que volen accedir al mercat laboral). Això no obstant, aquestes dades no ens poden fer oblidar una realitat no tan positiva, que ens mostra com el nivell d’atur entre les dones és molt superior al masculí, malgrat la seva formació superior. També es constata que les diferències d’ocupació s’agreugen quan les dones estan en edat de fertilitat, sent en aquests casos molt més difícil accedir a un lloc de treball. Si tenim en compte que les dones són les qui més pateixen la precarietat contractual i les qui menys cobren subsidi d’atur, en totes les edats, es comprèn per què es parla de la feminització de la pobresa, un risc que amenaça totes les dones però especialment les que viuen soles per decisió pròpia o per circumstàncies de separació o viduïtat. Aquests factors ens dibuixen un quadre on, a totes llums, manca una política decidida envers l’ocupació i l’eradicació de la pobresa entre les dones. I què podem dir de les afortunades que han trobat una feina? També en aquests casos hi ha senyals d’alarma que ens han de fer estar alerta. Observem que les dones continuen cobrant un sou sensiblement inferior al dels homes per un mateix treball realitzat i també com moltes dones s’enfronten amb dificultats per a la seva promoció laboral, especialment si es tracta d’accedir a llocs de direcció. És el que s’anomena "sostre de vidre", un fenomen de segregació vertical que es produeix tant a l’empresa privada com a l’àmbit públic i polític. Els i les socialistes volem una societat on el saber de les dones i les seves aportacions estiguin reconeguts amb valor específic, i on la igualtat d’oportunitats en el mercat laboral i dins de les organitzacions estigui absolutament garantida. D’altra banda, les circumstàncies socials fan que, en aquests moments, les dones joves no puguin decidir lliurement sobre la seva maternitat. Les reivindicacions clàssiques sobre el dret a la no-maternitat han donat pas a una situació en què les dones no tenen llibertat real per decidir en quin moment volen tenir fills ni quants en volen. Es planteja la necessitat de triar entre la independència econòmica o bé la carrera professional i la maternitat. Cal, per tant, garantir la llibertat d’elecció entre les dones. És evident que l’organització social no està responent a les necessitats individuals ni familiars en l’atenció a les persones ni en els usos del temps, circumstàncies que obliguen moltes dones a realitzar dobles, i fins i tot triples jornades (quan fan treball voluntari o comunitari) que repercuteixen en la seva salut i en la qualitat de vida de tota la societat. I per tenir cura de la salut de les dones, no podem oblidar la necessitat d’una assistència sanitària pública universal amb visió de gènere. Certament, la introducció de la targeta sanitària individual ha suposat una autonomia més gran per a les dones, que poden 88 �accedir al sistema sanitari com a ciutadanes i no com a dependents d’un treballador (com succeïa fins ara). Malgrat això, a les prestacions no cobertes pel sistema públic i en tot l’entorn sanitari cal acceptar que encara existeixen diferències de gènere que deriven en desigualtats envers les dones. Es basen, sobretot, en imatges socials i prejudicis sobre la malaltia que, en ocasions, prioritzen l’atenció i el diagnòstic terapèutic en els homes respecte de les dones, donant també un valor diferent a les queixes i símptomes femenins respecte dels masculins. Així mateix, persisteixen diferències en els assaigs clínics, tant en la seva realització (ja que la majoria de vegades es fan amb homes) com en la interpretació de resultats, en què de vegades la complexitat de la biologia femenina no està prou contemplada. Cal, en definitiva, fer un esforç per introduir la perspectiva de gènere a la salut al llarg de tots els cicles de la vida de les dones, valorant les seves especificitats quant a morbiditat i, fins i tot, mortalitat. Cal treure les dones de la invisibilitat que han tingut per a la ciència, en general, i la medicina, en particular, per tal que la nostra societat sigui tan justa com pretenem. Finalment, com a socialistes, ens neguem també a tancar els ulls davant d’un problema tan greu com és el de la violència envers les dones. Només una política basada en el respecte i la igualtat d’oportunitats entre els sexes aconseguirà una Catalunya lliure de violència de gènere. Una mort setmanal de mitjana és molt més del que una societat conscient pot suportar. Es tracta d’una violència irracional, sustentada en arguments antiquíssims de la dona com a propietat masculina i de la qual moltes persones encara no han comprès que poden ser còmplices, si no se solidaritzen amb les víctimes, si no protegeixen les vides de les dones maltractades, si no treballem per la seguretat absoluta de cada una de les dones del nostre país. Es calcula que la violència física afecta unes 100.000 catalanes i la violència psicològica més del 50% de les dones. Amb aquestes dades, ningú no es pot quedar indiferent. Treballarem per sensibilitzar la societat i aconseguir actuacions actives contra la violència. Treballarem per no deixar impunes les agressions ni els agressors. Treballarem per educar el nostre jovent en la igualtat d’oportunitats i la independència de cada ésser humà. Només així estarem en el camí d’una societat en pau on les dones siguin valorades. Com a resposta a aquestes situacions, el nou Govern de la Generalitat proposarà un contracte social nou entre homes i dones que arribi a tots els àmbits de la nostra cultura, tant públics com privats. Això implica la reformulació de la distribució actual de tasques entre dones i homes per tal d’aconseguir una igualtat d’oportunitats efectiva. Implica també, com a eix fonamental de la nostra política, transformar les actituds i els valors socials que condicionen la imatge de les dones construïda a través de l’educació, el llenguatge i els mitjans de comunicació. Només així s’assoliran els objectius essencials d’aquest nou pacte social entre homes i dones que propugnem i que consisteix a: - Compartir responsabilitats familiars. Compartir el treball. Compartir el poder. Promoure les condicions que possibilitin aquesta societat en igualtat d’oportunitats. La nova distribució de funcions, juntament amb el reconeixement social de les aportacions específiques de les dones, permetrà superar els rols sexistes i crear una 89 �societat on dones i homes puguin desenvolupar les seves capacitats i enriquir-se mútuament en la vida personal, familiar i social. OBJECTIUS Les línies estratègiques de govern que conduiran a aquest nou pacte social entre dones i homes són les següents: 1. Aconseguir la transversalitat efectiva en el desenvolupament de les polítiques de govern. 2. Lluitar per una Catalunya lliure de violència envers les dones. 3. Assolir la igualtat d’oportunitats en el mercat laboral. 4. Treballar pels nous usos del temps: conciliació de la vida laboral, familiar i personal. 5. Garantir l’accessibilitat per a tots i per a totes amb polítiques de mobilitat quotidiana. 6. Incentivar la participació de les dones i les xarxes socials. 7. Oferir una atenció integral davant de les necessitats de les dones. 8. Promoure nous valors socials envers les dones. MESURES Mesures per aconseguir la transversalitat efectiva en el desenvolupament de les polítiques de govern Presentar un projecte de llei per a la igualtat d’oportunitats, que englobi tots els sectors polítics i socials implicats. Incorporar la perspectiva de gènere als nous programes de govern, decrets, projectes de llei i revisar els que ja existeixen, seguint la normativa que ha elaborat la UE. Mesures per lluitar per una Catalunya lliure de violència envers les dones Desenvolupar un pla integral contra la violència de gènere, que s’avaluarà i pressupostarà bianualment. Estudiar l’impacte de la violència envers les dones i elaborar mapes de recursos públics per a les dones víctimes de maltractaments (a escala autonòmica, provincial i local), recursos privats i també mapes dels serveis que ofereixen les associacions de dones i d’altres entitats. 90 �Impulsar un circuit de coordinació d’atenció i detecció de la violència de gènere a Catalunya. Una comissió permanent interdisciplinària elaborarà els protocols d’actuació pertinents i coordinarà les actuacions entre els diferents agents implicats, com ara els serveis sanitaris, policíacs, judicials, socials i els ens locals. Així mateix, garantirà l’atenció de qualitat i la calidesa envers les dones, el compliment de la legislació i la protecció i la recuperació personal de les dones que pateixen maltractaments. Aquest àmbit definirà mesures de formació específica de personal i protocols d’actuació efectiva. Desplegar en el territori, conjuntament amb les entitats locals, punts d’informació i atenció a les dones per atendre les seves necessitats, promoure la seva autonomia i eradicar la violència envers les dones. Aquests punts, un per cada 150.000 habitants, han d’estar integrats per treballadors/es socials, professionals de la psicologia i de l’assessorament jurídic. Aquests espais de proximitat tenen la triple funció de finestra única on rebre informació i primera atenció en casos de violència de gènere i d’altres temes d’interès per a les dones; la promoció de la seva emancipació, i el treball amb la societat per tal d’aconseguir una tolerància zero en la violència envers les dones. Crear centres d’atenció a les dones que pateixen violència –un a cada regió–, equipaments d’atenció integral especialitzats i de referència per a tots els serveis de la zona, destinats a la recuperació personal i socioeconòmica de les dones, i donar impuls a plans d’emancipació (inserció laboral i accés a l’habitatge). Garantir la creació d’una xarxa d’equipaments d’acollida que respongui a les diverses necessitats de les dones: centres d’urgència (en col·laboració amb els ajuntaments) –un a cada regió–, cases d’acollida, cases de recuperació integral i pisos pont. Garantir, per tant, l’existència i l’accés a aquests recursos per part de les dones, a tot el territori de Catalunya. Crear fiscalies especials, jutjats que atenguin de manera específica els casos de violència de gènere, dotant així de majors recursos les fiscalies i reforçant el torn d’oficina. Arribar a acords socials, incloent-hi els mitjans de comunicació, per dur a terme accions per a l’eradicació de la violència de gènere, especialment de conscienciació de la ciutadania per tal d’aconseguir la tolerància zero envers la violència de gènere. Promoure accions formatives amb infants i joves, tant en l’àmbit de l’educació formal com la informal, per a la prevenció de les relacions abusives i el foment d’aprenentatges de models alternatius de convivència en el marc d’una cultura per la pau. Prevenir, detectar i perseguir judicialment l’assetjament sexual i moral (mobbing) al lloc de treball i d’altres àmbits on es pugui produir. Mesures per assolir la igualtat d’oportunitats en el mercat laboral Crear l’Oficina per a la Igualtat de les Dones en el Mercat de Treball, depenent de l’Institut Català de la Dona (ICD). Aquesta oficina ha d’impulsar les mesures 91 �específiques per assolir la igualtat d’oportunitats de les dones en l’accés i en les condicions de treball, amb accions concertades amb els ajuntaments. Promoure programes estratègics d’acció positiva, formació, informació i sensibilització a treballadors/es i empresaris/es, dels drets i deures sobre la igualtat d’oportunitats i l’eliminació de les discriminacions de gènere en la línia de la responsabilitat social de les empreses que propugna la Unió Europea. Reduir la segregació de gènere a determinats sectors professionals en els quals les dones, tradicionalment, no estan presents o estan subrepresentades, afavorint la seva formació específica i sensibilitzar i esperonar les empreses per fer efectiva la seva inserció. Afavorir la presència i participació de les dones en els programes formatius per a la reconversió de les actituds i perfeccionament de les persones semiqualificades o qualificades perquè conservin el seu lloc de treball, o accedir a altres ocupacions de més qualificació. Posar en funcionament programes d’informació a treballadors/es i empresaris/àries, dels drets i deures sobre la igualtat d’oportunitats i sobre l’eliminació de les discriminacions de gènere. Fomentar la sensibilització, la formació i la posterior ocupació de les dones en professions científiques i tècniques. Fomentar els projectes d’autoocupació especialment orientats a millorar les ocupacions de les dones i establir programes formatius orientats a la formació de les dones per a la direcció. Adreçar programes de formació, assessorament i foment de l’ocupació als col·lectius de dones amb més dificultats per a la inserció laboral, com ara dones amb poca qualificació professional, dones majors de 45 anys, dones soles amb responsabilitats familiars, dones immigrants, etc. Presentar un informe sobre l’estat de les situacions de discriminació vers les dones al Parlament de Catalunya durant el primer semestre de cada any, per part de la Conselleria de Treball. Mesures per als nous usos del temps: conciliació de la vida laboral, familiar i personal Facilitar l’organització del treball de manera flexible per als treballadors/es, així com la flexibilitat a les escoles i en el teixit comercial. Introduir, a les negociacions de convenis col·lectius, més oportunitats de conciliació de la vida laboral, familiar i personal mitjançant la incentivació dels còmputs anuals dels horaris de treball, la incentivació del treball a temps parcial tant per a homes com per a dones sempre que sigui indefinit, reversible a voluntat del treballador/a i no precari. 92 �Mesures per garantir l’accessibilitat per a tots i per a totes Fer dels mitjans de transport instruments que garanteixin l’accessibilitat als llocs de treball, a l’assistència sanitària, a l’oci i als equipaments culturals, sense discriminació de gènere. Apostar pels transports que tinguin un ús menys discriminatori, com són els mitjans col·lectius i públics. Introduir, en els plans de mobilitat urbans i territorials, la perspectiva de gènere, perquè els homes i les dones vivim de manera diferent la ciutat i cal tenir en compte aquestes diferencies perquè no esdevinguin desigualtats d’accés. Mesures per incentivar la participació de les dones i les xarxes socials Fomentar l’accés a Internet per part de les dones com una eina estratègica de participació social que possibilita el treball comú i la comunicació entre dones diverses, per tal de visibilitzar el saber de les dones en l’àmbit públic. Impulsar nous models de lideratge que incorporin els valors de direcció femenins, com ara el treball en equip, l’horitzontalitat en els llocs de treball, les estructures flexibles, etc. com una manera d’enriquir les organitzacions i la vida social. Incloure a la llei electoral catalana la presència equilibrada d’homes i de dones a les candidatures i assumir la paritat com una de les mesures bàsiques per assolir la democràcia plena i compartida. Impulsar la presència paritària de les dones en tots els àmbits de la vida pública catalana: organitzacions empresarials, culturals, organismes de representació agraris, socials, etc. Mesures per oferir una atenció integral davant les necessitats de les dones Analitzar i publicar sistemàticament les repercussions de la salut física i mental de les dones contractades a temps parcial. Incloure, a l’anàlisi i programes de salut laboral, els riscos psicosocials i els de la doble jornada sobre la salut de les dones. Promoure polítiques de salut que permetin la qualitat de vida i la independència de les dones, sobretot en edats avançades. Estudiar la viabilitat de la renda bàsica universal com a mesura que podria eradicar la feminització de la pobresa, especialment en dones soles o en dones grans. Oferir informació i formació específica a les dones de zones rurals, tenint en compte les seves necessitats i circumstàncies per tal d’augmentar-ne el nivell d’autonomia i lideratge. Establir programes socials i sanitaris per a les dones que es dediquen a la prostitució i facilitar que puguin accedir a altres oportunitats. 93 �Mesures per promoure nous valors socials envers les dones Convertir la Generalitat en una institució exemplificativa respecte a la igualtat d’oportunitats i la conciliació de la vida laboral, familiar i personal. Treballar per una nova cultura social que contempli les dones i les seves característiques com un valor fonamental i necessari per a l’existència humana. Respectar les decisions sobre la maternitat, l’educació dels fills/es i qualsevol àmbit social, en el marc del respecte a l’autoritat i el saber femení. Adreçar campanyes als homes (infants, joves i adults) sobre actituds alternatives de vida respecte a l’atenció a la família, la conciliació de la vida laboral, familiar i personal, el repartiment del treball domèstic i, especialment, sobre la necessitat d’una convivència no violenta i respectuosa. Formar-los en els valors d’una nova masculinitat. Treballar en el concepte de “feminització de la política”, redefinint els espais públics i privats, estenent la democràcia a l’esfera domèstica, introduint nous temes a les agendes polítiques (com ara la sexualitat, la maternitat, l’avortament, el medi ambient, el tenir cura de les persones, la pau o d’altres que interessin específicament a les dones), repensant les ciutats d’acord amb les aportacions de les dones i reforçant la política de participació femenina. Aprofundir en la coeducació (tant amb professors/es com amb l’alumnat) com a mecanisme essencial per assolir la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Donar suport, en àmbits educatius, a accions encaminades a difondre valors d’igualtat d’oportunitats entre noies i nois. Introduir en els plans d’estudi assignatures transversals sobre igualtat encaminades a fomentar valors de solidaritat i convivència cívica 94 �3.4. Llibertat sexual La situació social de les persones homosexuals ha millorat en els darrers temps. En la majoria dels països democràtics, els gais i les lesbianes han vist reconeguts drets comuns i un prestigi social que fins ara els eren negats. Els darrers vint anys no han estat una excepció a aquest progrés a Catalunya i a l’Estat espanyol. Gais i lesbianes aporten a la societat actual un seguit de valors com a comunitat. Han format una xarxa social informal que, de manera contínua, transmet a la societat missatges a favor del respecte a la diversitat sexual i afectiva: el “viu i deixa viure”. Una altra contribució a la societat és una redefinició no sexista, ni “heterosexista” de les identitats masculina i femenina. Aquest avenç en els drets que s’ha produït en el darrers temps en la societat és un clar exemple de la necessitat de majors espais de llibertat en els àmbits de la sexualitat i l’afectivitat. La presència creixent de gais i lesbianes a la vida social, d’una manera visible, demostra que la seva contribució a la vida col·lectiva és indispensable. La seva igualtat i llibertat és profitosa per al conjunt de la societat. Les accions destinades a la millora de la qualitat de vida dels gais i les lesbianes s’han desenvolupat sovint des de l’actitud de la tolerància. Els gais i les lesbianes creuen que aquesta ha estat una perspectiva errònia del tractament de les seves reivindicacions. La tolerància, en ella mateixa, és un mecanisme de control de les minories, ja que, per definició, allò que no agrada es tolera. Tolerància no és sinònim de normalització. Es tolera els dissidents mentre no pretenguin exercir drets ciutadans comuns. La tolerància és un acte de caritat, que no resol res. Des del nou Govern de la Generalitat treballarem per a una igualtat real. I és que, malgrat els avenços i la integració, encara queda molt a fer. La llibertat i la igualtat dels gais i les lesbianes no són del tot reals i efectives. La presència social de les dones i els homes homosexuals (i el seu tractament) encara és inferior a la dels homes i les dones heterosexuals, no s’ha avançat prou en el reconeixement i l’aplicació efectiva de les normes legals que regulen el dret a la igualtat d’oportunitats. La identitat gai i lesbiana continua sent un fenomen clarament urbà. Viure d’una manera visible la pròpia homosexualitat encara comporta un cost social de marginació i discriminació. La política educativa continua sense prestar l’atenció que correspon al fenomen de la pluralitat sexual i familiar. La dona lesbiana continua patint un doble procés de control social. Als tòpics de sempre sobre els gais i les lesbianes, se n’hi han afegit uns altres que intenten positivitzar l’homosexualitat, però que no deixen de constrènyer-la en uns rols que no es corresponen a la realitat de diversitat i pluralitat de les persones homosexuals. La situació, en la major part del món, continua sent catastròfica: l’assassinat, la tortura i el menyspreu envers gais i lesbianes continuen sent quotidians en els països del sud, mentre que a Occident els gais i les lesbianes no han deixat de ser ciutadans de segona, pàries socials a qui la seva diversitat sexual i afectiva ha fet mereixedors del càstig legal i l’ostracisme social. Finalment, els i les transsexuals pateixen actituds socials de rebuig, així com diverses limitacions legals que fan que no puguin viure la seva condició amb la plenitud necessària. El nou Govern de la Generalitat tindrà com a referent central la plena igualtat de les persones, així com la igualtat bàsica entre tots els éssers humans. És una evidència que 95 �la sexualitat i l’afectivitat no poden, en cap cas, constituir un impediment per al ple i lliure desenvolupament de la personalitat, ni ser tampoc un factor de desigualtat. Si l’homosexualitat és un manifestació més de la pluralitat sexual i afectiva de les persones, el nou Govern assumirà l’homosexualitat com una forma de sexualitat i afectivitat plenament equiparable a l’heterosexualitat. Per això, garantir el lliure exercici de la sexualitat i l’afectivitat com un dret de les ciutadanes i els ciutadans serà una prioritat del nou Govern de la Generalitat. Hem de fer de la llibertat sexual de les persones una llibertat efectiva i real. Aquest ha de ser el sentit de la llibertat en el segle XXI: treballar per una llibertat plena de les dones i els homes. OBJECTIUS 1. Assolir la plena igualtat de gais, lesbianes i transsexuals, i promoure la normalització del fet homosexual i transsexual. 2. Vetllar pels drets de gais, lesbianes i transsexuals a la lliure expressió de la seva sexualitat i al desenvolupament de la personalitat, i assegurar l’equiparació legal del fet homosexual i transsexual. 3. Garantir el respecte a la dignitat de la persona, independentment de la seva orientació sexual, i defensar la no-discriminació a causa de l’opció sexual. MESURES Mesures per al foment de la igualtat d’aquests col·lectius Donar suport a les actuacions i iniciatives de les associacions de gais i lesbianes, o a aquelles que, en un marc d’actuació més ampli en la defensa de la igualtat o la diversitat, incloguin la normalització d’aquest col·lectiu. Propiciar el treball conjunt de col·laboració entre les organitzacions socials i els col·lectius sense ànim de lucre que treballen en la defensa dels drets dels gais i lesbianes, i totes les administracions per tal de promoure els valors de respecte i igualtat. Defensar, davant de situacions de discriminació, les persones homosexuals, ja sigui mitjançant serveis específics de suport o bé a través de la inclusió d’aquest col·lectiu de manera específica en els serveis de defensa dels drets dels ciutadans (defensor del ciutadà, oficina per a la no-discriminació, etc.). Mesures per al reconeixement dels drets dels homosexuals i dels transsexuals Equiparar parelles de fet, amb independència de la seva orientació sexual, en el conjunt d’ajuts i suports (serveis socials, política d’habitatge, formació, treball, etc.). 96 �Revisió del Codi de Família i de la Llei d’unions estables de parella per incloure-hi el tractament de l’homosexualitat en tots els seus aspectes i donar curs, en els parlaments català i espanyol, a la regulació dels drets de matrimoni i adopció. Establir el diàleg entre l’Administració i el conjunt d’associacions legalment constituïdes d’aquest àmbit, a fi de remoure tots els obstacles per a la plena igualtat de les persones pel que fa a la seva orientació sexual i gènere. Garantir el desenvolupament de les polítiques d’igualtat que en resultin, en tots els sectors (joventut, immigració, gent gran, etc.). Obrir un espai de reflexió entre les associacions de gais i lesbianes i el conjunt de la comunitat educativa, per tal de tractar en profunditat el fet de la llibertat sexual i la introducció de mesures pedagògiques antidiscriminatòries. 97 �3.5. Facilitar l’emancipació del jovent El jovent de la Catalunya d’avui està format per una de les generacions més preparades i amb més capacitats de transformació de la història d’aquest país. Però, al costat d’aquesta realitat, molts joves troben contínues dificultats que els impedeixen poder desenvolupar plenament els seus projectes de vida, trobar ocupacions on aportar els seus coneixements, emancipar-se i entrar en la vida adulta. La majoria de les persones joves no es poden emancipar i romanen en els domicilis paterns fins als 30 anys o més. L’any 2002, el 67% de joves entre 25 i 29 anys encara vivien a casa dels pares. L’índex de joves membres d’associacions, molt baix i molt per sota de la mitjana europea, mostra que la condició juvenil, generosa en les seves respostes solidàries davant les injustícies de la societat, no troba en l’associacionisme una forma vàlida d’expressió de les seves inquietuds. L’actual Govern de la Generalitat ha fet poc per modificar aquesta situació. L’existència del Pla Nacional de Joventut no ha estat suficient per respondre a les necessitats d’aquesta nova condició juvenil. Han faltat recursos i capacitat d’implementació concertada amb totes les administracions per dur a terme polítiques actives i eficaces. El Pla ha servit, sobretot, per fer activitat publicitària. La condició juvenil, amb noves necessitats, exigeix que el Govern de la Generalitat faciliti les condicions necessàries perquè els joves es puguin emancipar. Emancipar-se significa assolir el màxim desenvolupament personal: entre altres coses, l’accés a un lloc de treball i a un habitatge. El nou Govern de la Generalitat assumeix la qüestió de l’emancipació juvenil com un tema prioritari. El nou Govern de la Generalitat ha d’ordenar la seva política de joventut entorn a tres eixos bàsics: l’educació i la cultura, el treball i l’habitatge. Cal un sistema educatiu on tant l’ensenyament professional com la formació universitària de grau mitjà i superior de titularitat pública siguin els protagonistes i impulsors de la formació continuada, a través de la reorientació i ampliació de les seves funcions tradicionals. En l’àmbit del treball, té especial importància reduir la temporalitat i combatre la inestabilitat i la inseguretat laboral. A llocs de treball fixes, contractes indefinits; a igual treball, igual salari. No volem cap jove sense més formació o treball garantits en acabar l’etapa d’educació obligatòria. En l’àmbit de l’habitatge, el nou Govern de la Generalitat arbitrarà un paquet d’accions adreçades a afavorir l’accés dels joves a un habitatge, en lloguer o en propietat. 98 �OBJECTIUS Els tres eixos d’una política adequada de joventut se situen, fonamentalment, entorn de la formació, el treball i l’habitatge. Sobre aquests eixos se situen les Taules d’Emancipació Juvenil, que esdevindran la xarxa d’actuació de les administracions públiques en matèria de joventut. Integrant en un mateix centre els serveis fins ara dispersos, es podran atendre de manera combinada i personalitzada les necessitats de cada persona jove en un territori determinat. Aquests centres permetran: 1. Conèixer en profunditat els mercats locals de treball, formació i habitatge del territori. 2. Identificar les necessitats i particularitats d’aquests territoris. 3. Establir una xarxa de relacions amb els agents econòmics i socials locals implicats. 4. Desenvolupar polítiques personalitzades segons les singularitats del mercat de destí. 5. Intermediar entre joves, empresaris, centres de formació i els que ofereixen habitatge de lloguer o compra. Les taules actuaran com a punts de servei on es podrà tractar i resoldre de manera personalitzada i integral la problemàtica juvenil al voltant dels tres eixos bàsics: formació, educació, treball i habitatge. MESURES Mesures per fomentar la formació dels joves Potenciar que els programes de garantia social (PGS) cerquin la reinserció en el sistema educatiu i no només la sortida ocupacional. Desenvolupar una política de beques que incentivi els alumnes capacitats a continuar els estudis, davant de l’alternativa d’incorporar-se al mercat de treball, en la perspectiva d’assolir una taxa d’escolarització postobligatòria del 80% de les persones entre 16 i 25 anys. Potenciar i prestigiar el cicles formatius professionals, especialment els vinculats amb els oficis. Afavorir la possibilitat d’alternar formació i treball. Consolidar un sector no universitari d’ensenyament superior per donar resposta a les necessitats tècniques del sector productiu del nostre país, vinculant l’ensenyament al progrés social i econòmic a través del teixit associatiu i del món empresarial. Potenciar l’intercanvi de joves de diversos països i la creació de xarxes d’interculturalitat i solidaritat. Mesures per fomentar la inserció laboral dels joves Vetllar perquè la contractació dels joves es produeixi en igualtat de drets socials i laborals evitant l’existència de discriminacions per raons d’edat. 99 �Potenciar els programes de formació i ocupació (escoles taller, cases d’oficis), en condicions de qualitat, per inserir els joves amb greus dificultats per continuar els estudis, així com potenciar la utilització dels contractes amb contingut formatiu (pràctiques i formació), vetllant per un ús correcte i afavorint-ne l’estabilitat. Donar suport a les iniciatives empresarials dels joves, especialment les relacionades amb l’aparició de noves activitats i, en particular, les relacionades amb el reforçament de la inclusió social, el lleure i el medi ambient. Oferir a totes les persones joves en situació d’atur, en el termini màxim de sis mesos, una oferta formativa ocupacional adequada a les seves potencialitats o una oferta de treball a través del Servei d’Ocupació de Catalunya o les Taules d’Emancipació Juvenil. Mesures per afavorir l’adquisició d’habitatges per als joves Impulsar una oferta adequada a les necessitats de la gent jove, facilitant l’accés a l’habitatge (bosses de lloguer, foyers, lloguer rotatori, convivència amb gent gran). Programa de suport per a l’accés al primer habitatge, tant pel que fa al finançament per a l’adquisició com a les garanties exigibles en els contractes de lloguer. Aplicar l’IVA reduït a les promocions de sòl destinat a habitatge protegit. Aplicar un marge de reducció en l’ITP i concedir una desgravació o ajut de 600 € anuals per contractes a persones joves. 100 �3.6. Serveis sanitaris de qualitat per a tothom La salut és l’element de la vida més apreciat per la ciutadania i les polítiques públiques són determinants per garantir-la. El sistema de salut es consolida com a Sistema Nacional de Salut, finançat a base d’impostos, a la Llei general de sanitat de l’any 1986, que garanteix la protecció de la salut del ciutadà i és un dels instruments més poderosos de redistribució de la renda i d’igualtat d’oportunitats, juntament amb l’educació i les pensions, principals elements dels estats del benestar europeus. A Espanya i a Catalunya, s’ha viscut un procés accelerat de construcció del sistema sanitari i més si es té en compte el baix nivell de prestacions i de recursos de què partíem. Les polítiques públiques de salut són clarament un dels pilars bàsics del sistema de benestar social avançat perquè, a més de ser un instrument de cohesió social, és alhora font de riquesa i d’ocupació (el sector sanitari té un pes del 3,9% en el PIB català, l’1% de la població treballa en una empresa sanitària publica i 49.774 persones formen part del personal sanitari). Des de mitjans dels noranta fins avui s’ha perdut la iniciativa i el lideratge polític per orientar el sistema, ja que la sanitat no ha estat una prioritat per al Govern de la Generalitat de Catalunya, sobretot en temes com la salut pública, la salut mental, la salut ambiental, la salut laboral i la defensa del consumidor. D’aquesta manera, s’ha produït una pèrdua de confiança creixent dels ciutadans en l’atenció sanitària (llistes d’espera, ambulàncies, etc.) i en la protecció de la salut (vaques boges, legionel·losi, intoxicacions alimentàries, etc.). A més, constatem el desencís i manca de motivació dels professionals i una iniquitat territorial creixent. En definitiva, podem parlar de crisi del model sanitari català i del seu finançament. El nou Govern ha de revisar i actualitzar el sistema sanitari, conservant-ne els elements vigents, útils i eficaços, tornant-ne a examinar d’altres i generant noves idees, projectes i il·lusions que trenquin amb les inèrcies i carències actuals. El nou Govern de la Generalitat ha de modernitzar l’Institut Català de la Salut. El nou ICS gaudirà una veritable autonomia de gestió, i descentralitzarà la presa de decisions operatives als centres o a xarxes integrades en el territori. Cal reformar l’administració sanitària catalana, garantint-ne la viabilitat econòmica, i executar un pla especial d’inversió per millorar el servei. La gestió pública del sistema sanitari pot ser, i ha de ser, de qualitat i eficient. Aquest nou sistema de salut ha d’integrar i coordinar els serveis socials d’atenció a la dependència juntament amb l’atenció sanitària i prioritzar la salut pública entesa com a promoció de la salut, prevenció i vigilància de la malaltia, protecció de la salut general, de la salut laboral i la mediambiental. 101 �Salut mental Cal fer especial esment en la salut mental. Catalunya va ser capdavantera en la reforma de l’assistència psiquiàtrica però, un cop restaurada la Generalitat i després de rebre els primers traspassos en matèria sanitària, va romandre aturada durant tota la dècada dels anys vuitanta, fins a la promulgació de la Llei d’ordenació de la sanitat a Catalunya (LLOSC), l’any 1990. El desenvolupament de l’assistència psiquiàtrica dels darrers anys s’ha basat, sobretot, en les estructures hospitalàries històriques, fent girar el sistema al voltant de les necessitats dels centres i no de les dels malalts i els seus familiars. No han existit uns criteris clars i explícits de planificació global del fenomen, fet que ha provocat una proliferació de dispositius d’assistència sanitària especialitzada, amb molta iniquitat en l’accés territorial i la qualitat. Actualment, Catalunya està per sota de la mitjana de l’Estat en despesa sanitària destinada a l’atenció psiquiàtrica per habitant. El propòsit del nou Govern de la Generalitat és afavorir la normalització de la vida de les persones que pateixen malalties mentals i de les seves famílies. Així doncs, caldrà establir una coordinació interdepartamental per tal que el malalt mental i les famílies que en tenen cura tinguin recursos per a la integració social i laboral del malalt. Salut pública Un altre àmbit de l’actuació del Govern de la Generalitat en sanitat que requereix una intervenció especial i un canvi d’orientació és el de la salut pública. Catalunya té un dels dèficits més importants d’Espanya i d’Europa en el desenvolupament de la salut pública i altres temes relacionats amb ella (salut ambiental, salut laboral, defensa del consumidor, etc.). Pel Govern de CiU, aquest no ha estat mai un tema prioritari i, per això, no existeix al nostre país una xarxa catalana de salut pública. L’exemple més clar d’aquest dèficit és que Catalunya té el nombre més elevat de malalties disentèriques d’Espanya i una de les taxes d’intoxicació alimentària més elevades. Ús racional dels medicaments: increment de l’ús dels genèrics L’ús dels medicaments és bàsic per al control de les malalties i redueix el nombre de baixes laborals, d’ingressos hospitalaris, d’intervencions quirúrgiques, millora la qualitat de vida i, per tant, redueix la pèrdua de vides humanes. Ara bé, els medicaments també poden tenir efectes negatius sobre la salut de l’usuari, en els casos en què hi ha una selecció inadequada dels medicaments o si se’n fa un ús inadequat. L’espectacular creixement del consum de medicaments i de la despesa farmacèutica ha estat motiu de preocupació en el conjunt de la UE. A Catalunya la despesa pública en medicaments és molt elevada: la mitjana de creixement durant els darrers vuit anys ha estat al voltant de l’11% anual. I la despesa en medicaments suposa al voltant del 24% de la despesa sanitària pública total. 102 �Cal una aposta decidida per fomentar el bon ús dels medicaments, impulsar l’ús dels genèrics i racionalitzar la despesa, actuant en tots els sectors implicats: usuaris (consumidors), indústria farmacèutica i prescriptors (metges i farmacèutics). Medicines naturals Un altre tema d’interès creixent en aquest àmbit és el de les medicines naturals (naturopatia, osteopatia, homeopatia, medicina tradicional xinesa i acupuntura). A Catalunya, l’interès per aquestes pràctiques representa la recuperació d’una llarga tradició i experiència, i hi ha més de 2.000 professionals en actiu al sector. En aquest sentit, les administracions de l’Estat i de Catalunya han ignorat la medicina natural i l’han deixat en una situació d’al·legalitat: es pot consumir i practicar, però cap Administració no en garanteix la qualitat al consumidor ni empara el professional. El nostre compromís és el de regular les medicines naturals com a part dels recursos per a la salut i com a complementàries de l’actual medicina convencional. A través de la regulació i avaluació, es garantirà la qualitat de l’oferta i la formació, i l’estabilitat i el reconeixement dels professionals. OBJECTIUS Salut (atenció sanitària, salut pública i serveis socials d’atenció a la dependència) Establir un model basat en la salut més que en la malaltia i en “tenir cura” davant de la cronicitat. Millorar la qualitat de l’atenció sanitària amb un enfocament biopsicosocial i amb perspectiva de gènere. Potenciar l’atenció primària de salut com a base fonamental del sistema sanitari. Prioritzar la salut pública i oferir garanties de salut i de seguretat alimentària. Atendre la cronicitat en les situacions que ho requereixin, mitjançant serveis socials d’atenció a la dependència. Situar el ciutadà com a centre del sistema. Dret a decidir sobre la pròpia vida i una mort digna. Establir polítiques públiques per disminuir les desigualtats socials en salut i incorporar en el Pla de Salut objectius substancials i avaluables en la reducció de la mortalitat. Millora del finançament sanitari i increment dels recursos. 103 �MESURES Mesures per millorar i reformar l’atenció primària Garantir un temps de visita suficient de deu minuts, proporcionar més recursos humans per tal d’adaptar les plantilles a les peculiaritats geogràfiques i socials de l’àrea, i incrementar la capacitat resolutiva dels centres d’atenció primària (CAP). Atendre els ciutadans i les ciutadanes abans de 24 hores amb el seu metge de capçalera en els centres de salut (sempre que la situació no sigui urgent). Realitzar la revisió anual de la història clínica a tots els ciutadans i ciutadanes per tal de garantir les activitats preventives i de promoció i protecció de la salut adequades a cada persona d’acord amb l’edat, hàbits, etc. Augmentar la cartera de serveis: prestacions dentals gratuïtes per a nens i nenes entre 6 i 14 anys i per a malalts crònics. Proporcionar atenció podològica a malalts de risc (diabètics, malalties de l’aparell circulatori, etc.). S’establiran mecanismes per tal d’evitar problemes d’equitat en el tracte i en els resultats de la salut de la ciutadania, establint terminis per a la integració total de tots els professionals sanitaris de l’atenció primària. Potenciar l’atenció domiciliària. L’atenció primària atendrà millor les persones grans i les persones que en tenen cura, mitjançant l’ús conjunt dels recursos socials i sanitaris, amb la col·laboració estreta dels ajuntaments. Dur a terme un canvi d’orientació en el sistema per dotar-lo d’eines de salut pública i comunitària que permetin la promoció de la salut, la prevenció de la malaltia i que evitin la medicalització excessiva. Així doncs, els centres d’atenció primària, a part de cobrir l’atenció sanitària, gestionaran l’aplicació de programes de salut pública i de programes d’atenció integral a la dependència. Introduir formació per una concepció integral de la persona en els CAP. La plantilla dels centres d’atenció primària s’ha d’adaptar al tipus de població i a les seves necessitats (increment d’immigració, increment de la natalitat, població envellida, etc.). Adequar els sistemes d’informació de l’atenció primària i fer-los compatibles amb els de la resta del sistema sanitari per tal d’aconseguir una bona coordinació entre nivells assistencials, respectant la privacitat del pacient. Els centres d’atenció primària han d’actuar com a motors de difusió de la informació i la formació dels usuaris de la sanitat pública. El personal sanitari, amb ajuda d’altres professionals, s’ha d’encarregar de la pedagogia sanitària de la població. 104 �L’assistència domiciliària ha de cobrir i fomentar la recuperació dels pacients en el seu entorn habitual, des d’una perspectiva sanitària i social, amb la participació d’equips multidisciplinars i acompanyada de polítiques de suport a la família. Prestar especial atenció a les malalties estranyes, amb centres de referència a Catalunya, en el camp científic i, molt especialment, en la reinserció del malalt a la societat i en el suport a les famílies i a les persones que en tenen cura. Tenint en compte l’increment de població procedent d’altres països, es facilitarà al personal de l’atenció primària la formació en la diversitat intercultural i en les patologies pròpies de cada país. Mesures per reduir les llistes d’espera Garantir serveis accessibles de diagnòstic ràpid a tot el territori, que evitaran les demores en la realització de proves o estudis i serviran per fer un diagnòstic precoç de malalties greus (com les oncològiques o cardiològiques). Reorganitzar l’oferta d’especialistes, fet que permetrà donar garanties d’un temps màxim d’espera d’entre un i dos mesos per a les visites no urgents, segons l’especialitat. Assegurar un temps màxim d’espera inferior als sis mesos per a les intervencions quirúrgiques de malalties no greus (cataractes, pròtesi de genoll i maluc, hèrnies, varius, etc.). Periòdicament, es revisarà quines són les intervencions amb llistes d’espera per evitar que l’actuació preferent en unes operacions no provoqui llistes d’espera en d’altres. Gestionar amb transparència les llistes d’espera. Establirem uns registres centralitzats que publicaran cada mes els indicadors de temps d’espera per centres, per procediments quirúrgics i per proves complementàries i visites d’especialistes. Proporcionar al pacient un certificat d’inclusió en una llista d’espera, perquè pugui tenir constància escrita del moment en què ha entrat en llista d’espera. Mesures per uns serveis sanitaris més confortables i humanitzats Millorar l’accessibilitat, les infraestructures i el confort de l’atenció primària i dels serveis d’urgència. Garantir una atenció telefònica o via Internet adequada. Introduir millores a les habitacions dels hospitals per fer-les més confortables. A les habitacions que no puguin ser individuals, els llits quedaran separats per mampares que garanteixin la intimitat. Els acompanyants disposaran de butaques més còmodes. Cap habitació no tindrà més de dos llits i la tendència de cara al futur ha de ser augmentar el nombre de cambres individuals, especialment en ginecologia i obstetrícia, i per a malalts en fase terminal. Millorar les infraestructures de les urgències hospitalàries per augmentar la intimitat, la dignitat i la comoditat del pacient. 105 �Millorar l’atenció hospitalària urgent per poder disminuir el temps d’espera en els serveis d’urgència. Millorar el transport urgent (urgències i emergències sanitàries) arreu de Catalunya, diferenciat del transport programat (trasllat de malalts a rehabilitació, visites hospitalàries, diàlisi, etc.). Creació d’una xarxa de transport sanitari urgent que contribueixi a disminuir el temps d’arribada als punts d’assistència, tenint en compte les particularitats territorials i la distribució de la població. Increment del transport sanitari medicalitzat per tal que arribi a tot el territori en les mateixes condicions, amb els mateixos temps de resposta i amb la mateixa oferta de serveis, en funció del territori. Assegurar la coordinació de tots els recursos sanitaris d’urgència dins d’un mateix territori, en el marc del 112 català. Millorar l’atenció a les emergències sanitàries extrahospitalàries, fent del 112 un número especialment sanitari i perfectament coordinat amb d’altres actuants del món de les emergències. Mesures per garantir l’atenció a les malalties cròniques Oferir un servei integral, sanitari i social a domicili, amb un treball conjunt de tots els professionals, en especial dels auxiliars de la llar, els treballadors socials i els infermers/es. Aquests darrers seran els professionals clau d’aquest servei, que es gestionarà des de l’àmbit local i als centres d’atenció primària (CAP). Creació de l’Agència Sociosanitària d’Atenció a la Dependència, que tindrà les funcions de planificació i de garantir l’accés i la qualitat dels serveis sanitaris i socials per a les persones amb dependència (malalts crònics, persones grans, amb discapacitats, malalts mentals, etc.), amb el finançament adequat i impulsant-hi la participació de les organitzacions socials no lucratives. En l’àmbit local –municipi o mancomunitat de municipis–, els serveis d’atenció sanitària i social garantiran un suport adequat a les persones amb dependència, en què es prioritzarà la dependència greu, el suport a domicili, la rehabilitació i, quan siguin necessaris, habitatges amb suport, centres de dia i residències. Establir mecanismes d’informació i de suport efectius a les entitats (associacions, fundacions, etc.) que agrupen voluntaris, familiars i malalts crònics (càncer, Alzheimer, fibromiàlgia, reuma, parkinson, malalties neuromusculars, malalts mentals, etc.), i coordinats amb la sanitat i els serveis socials públics. Que tota la població amb dependències pugui accedir als serveis amb igualtat de criteris de qualitat en l’assistència i el més a prop possible del seu entorn. Mesures per garantir un plantejament integral de la malaltia mental Implementar un nou model de salut mental que tindrà les característiques següents: serà d’accés universal i de responsabilitat pública; abordarà la malaltia amb una 106 �visió biopsicosocial (sanitària, social i psicològica alhora); els serveis hauran d’estar a prop del malalt i la comunitat intervindrà en l’atenció per evitar-ne l’aïllament; serà equitatiu territorialment; s’acordarà amb tots els agents de salut, i rebrà un finançament suficient que, a més, permetrà incrementar la recerca i la prevenció. S’integrarà la salut mental en els hospitals generals i en les estructures sanitàries d’àmbit territorial. Desplegament de dispositius assistencials d’àmbit comunitari (hospitals de dia, serveis d’internament a la comunitat i atenció domiciliària, comunitats terapèutiques i rehabilitadores) com alternativa a l’hospitalització tradicional en els grans hospitals psiquiàtrics. Afavorir la reinserció social i laboral del malalt psiquiàtric. Establir mecanismes per tal de garantir la continuïtat en la trajectòria assistencial del malalt mental més greu (trastorns mentals severs). Posar l’accent en una articulació adequada per efectuar un treball en xarxa entre els diferents agents de la salut mental i associacions d’usuaris i famílies, professionals, entitats proveïdores i diferents estaments de l’Administració. Establir criteris d’ús racional de psicofàrmacs i anàlisi de les seves indicacions. Realitzar un mapa de recursos per a la salut mental i accions per desplegar en vuit anys per a la universalització de l’assistència i les garanties de qualitat i d’equitat territorial. Definir la cartera o prestacions bàsiques de salut mental de tots els departaments implicats, amb indicadors de qualitat assistencial. Possibilitar que l’atenció sanitària primària atengui les persones amb trastorns mentals lleus i assegurar la formació adequada a la xarxa d’atenció hospitalària, sanitària, social i primària, i el treball conjunt entre la xarxa de salut mental i la xarxa sanitària i social bàsiques. Potenciar la intervenció psicoterapèutica i social de l’entorn familiar de les persones amb trastorns mentals lleus. Introduir de manera gradual terapeutes grupals a les àrees bàsiques de salut per donar cobertura psicoterapeuta a l’atenció dels trastorns mentals lleus. Increment del nombre de psicoterapeutes i terapeutes grupals en els centres de salut mental, així com dels infermers/res especialistes en salut mental. Donar suport a les associacions de familiars de malalts mentals de Catalunya, les associacions de malalts mentals i les de professionals de la salut mental. Integrar la xarxa de salut mental i la xarxa d’atenció a drogodependències dins de la xarxa integrada de salut. Mesures per millorar la salut pública Crear l’Agència de Salut Pública, amb un infraestructura (epidemiologia, recerca científica, laboratoris) basada en el rigor científic. Els serveis corresponents abordaran aspectes fonamentals, com la promoció de la salut, la prevenció de la 107 �malaltia i la protecció de la salut, l’educació per a la salut, la salut laboral, la salut comunitària, la seguretat alimentària, la seguretat viària i la salut mediambiental. Crear instruments de coordinació entre la formació, la recerca i l’aplicació de la salut pública. Reforçar els serveis de vigilància epidemiològica de manera que es garanteixi el seguiment de tots els casos notificats de malalties transmissibles de rellevància sanitària, per tal d’esbrinar l’origen de la infecció i poder identificar, tractar i prevenir altres casos. Millorar la formació dels tècnics en salut pública i vetllar per la seva carrera professional. Estimular la recerca a través de la xarxa de salut pública a Catalunya, que permetrà obtenir dades actualitzades dels problemes de salut emergents per realitzar-ne una prevenció adequada. Un esforç en anàlisi epidemiològica servirà per decidir els objectius en salut i per a l’avaluació dels programes. Fomentar estratègies en relació amb l’exercici físic, l’alimentació correcta, el sexe segur, la prevenció d’embarassos no desitjats, la reducció de riscos i danys en l’ús de drogues il·legals i l’educació per a la salut al llarg de tota la vida, amb especial atenció a la salut escolar i als col·lectius més vulnerables. La promoció de la salut i la prevenció seran estratègies essencials en l’abordatge de les drogodependències, especialment del tabac i l’alcohol, però també l’heroïna, la cocaïna, les drogues de síntesi i altres substàncies addictives. Els programes d’acció contra les drogodependències hauran de contemplar la participació activa de les administracions locals. Així ho recomanen els components preventius, comunitaris, rehabilitadors dels programes. Els dispositius assistencials d’atenció a la drogoaddicció estaran integrats als serveis de salut mental. Donar suport a la lluita contra la sida, com a malaltia que ens afecta a tots i a totes. Realitzar campanyes de prevenció contra la sida i la resta de malalties de transmissió sexual i fomentar l’ús de mètodes anticonceptius. Programes generalitzats sobre sexualitat a centres educatius i centres cívics, i repartiment gratuït de preservatius, especialment entre els sectors considerats de més risc per a la transmissió del virus de la sida (persones dedicades a la prostitució, adolescents, etc.). Estendre els serveis que proporcionen xeringues esterilitzades als drogoaddictes, per evitar el contagi de la sida a través de xeringues infectades. Atendre les persones seropositives. En el cas de persones que no tinguin la sida, però que en siguin portadores del virus, proporcionar gratuïtament la medicació que necessiten per no desenvolupar la malaltia. En el cas de persones que ja tinguin la malaltia, procurar que disposin del màxim d’atencions mèdiques possibles. Dotar de més mitjans la sanitat pública per fer front als malalts/es d’anorèxia, bulímia i altres trastorns de l’alimentació. Vetllar perquè els mitjans de comunicació disminueixin les imatges de dones extremadament primes, presentant-les com a 108 �models a seguir. Realitzar campanyes per difondre bons hàbits alimentaris i de salut. Cal explicar els avantatges de la dieta mediterrània per evitar un consum excessiu del menjar tipus fast-food i fomentar la pràctica de l’exercici físic per combatre la sedentarietat. Elaborar i presentar un informe de salut de Catalunya cada any i per cada regió sanitària. Establir programes concrets de salut pública per a cada àmbit territorial local, adaptats a les necessitats reals de salut dels ciutadans de cada territori. Mesures per millorar la gestió de l’Institut Català de la Salut Dotar cada hospital i equip d’atenció primària de l’ICS d’elements efectius d’autonomia de gestió. Crear òrgans de govern a cada hospital o àmbit territorial de l’ICS, amb la participació de l’administració local. Presentar anualment, igual que els altres centres de la xarxa, un informe sobre la gestió de l’Institut Català de la Salut i els seus resultats en el camp de la salut. Mesures per garantir l’ús racional dels medicaments Promoure un pacte amb els diferents sectors implicats per a l’ús racional dels medicaments (ciutadania, professionals sanitaris, farmacèutics, distribuïdors, indústria farmacèutica). El bon ús de la targeta sanitària individual serà un element estratègic per a l’avaluació del consum de fàrmacs. Desenvolupar un programa de qualitat en l’àmbit del medicament dins d’un marc normatiu per a l’acreditació dels serveis sanitaris públics, que permetrà la millora de les activitats assistencials que incideixin en el bon ús del medicament. Assegurar el seguiment i control de les compres de medicaments realitzades pels serveis farmacèutics de la Xarxa Pública Hospitalària per optimitzar la política actual, agilitar els procediments i dotar de transparència el sistema. Centralitzar la informació i crear preus de referència propis del sistema. Potenciarem les funcions de promoció de la salut i de prevenció de la malaltia de les oficines de farmàcia i la coordinació amb els serveis d’atenció primària. Cercar el consens amb tots els agents implicats entorn d’un nou sistema de retribució de les oficines de farmàcia que contempli les funcions assistencials i sanitàries dels professionals farmacèutics, per tal d’impulsar les modificacions legals pertinents. Impulsarem programes globals d’atenció farmacèutica amb la coordinació de l’Oficina de Farmàcia i els centres d’atenció primària que incloguin la detecció, correcció i prevenció dels problemes associats a l’incompliment dels tractaments i els errors de prescripció, interaccions farmacològiques o reaccions adverses als medicaments. 109 �Establir un pacte amb les oficines de farmàcia i els col·legis de farmacèutics de Catalunya, mitjançant el qual la Conselleria de Salut incideixi en la regulació i contractació de les oficines de farmàcia, en aplicació de les seves competències. Adaptar la regulació de les oficines de farmàcia a les característiques especials de cada territori. Promoure un pacte de sostenibilitat amb la indústria farmacèutica que contempli un codi ètic de les polítiques de promoció i que premiï la inversió en recerca. Difondre polítiques integrals per a la implantació de medicaments genèrics, que siguin un eix bàsic en els pactes de prescripció de sostenibilitat i de concertació. Elaborar guies terapèutiques de referència i la prescripció per principi actiu dels medicaments. El sistema sanitari català donarà especial prioritat a la recerca en aquells àmbits que reben menys atenció per part del sector privat i que alhora tinguin un impacte més gran sobre la salut pública catalana i la global. Mesures per regular les medicines naturals Regular les medicines naturals com a part dels recursos per la salut i/o complementaris i alternatius de l’actual medicina convencional. Oferir garanties de qualitat en l’ús de les medicines naturals: acreditació i homologació d’ensenyaments, centres i professionals. Instar l’Estat a regular les medicines naturals en l’àmbit de les seves competències i instar la Unió Europea a harmonitzar la regulació de les medicines naturals en el marc de la UE. Mesures per tenir un sistema sanitari democràtic i participatiu Reforçar la percepció que els ciutadans són propietaris del sistema de salut i, alhora, en són consumidors i usuaris. És necessari determinar els seus drets i deures per a la seva corresponsabilitat en el bon ús del sistema. També tindran dret a decidir en qualsevol intervenció i en el testament vital. Els ciutadans han de participar en els consells de salut nacionals, regionals i locals, on es retin comptes, amb total transparència, dels resultats del sistema en termes de salut i econòmics. Des dels organismes de defensa del consumidor s’ha de fer un seguiment de la qualitat del sistema, i des dels òrgans de participació ciutadana s’ha d’avaluar el grau de compliment dels objectius plantejats en els plans de salut per a cada regió sanitària. El dret a escollir el professional i el centre ha de ser del pacient, amb la garantia del dret a la segona opinió en cas de malalties de pronòstic greu detectades a través del metge de capçalera. Es donarà suport a les associacions de ciutadans i ciutadanes en defensa dels drets dels consumidors i entitats de persones o familiars específics per malalties i 110 �s’establiran mecanismes perquè puguin intervenir en la presa de decisions sobre el model organitzatiu dels serveis que reben. Les organitzacions i grups d’ajuda mútua de malalts i familiars de malalts són els autèntics clients del sistema i en coneixen les necessitats –tot i que puguin expressar-les de manera fragmentada– i, per tant, cal fomentar i donar suport a la seva existència i a la seva tasca, així com a la seva coordinació i interlocució amb el sistema sanitari. L’accés al sistema a partir de les noves tecnologies serà una prioritat. L’ús dels mitjans necessaris ha de permetre als ciutadans i ciutadanes accedir i moure’s a través del sistema des de qualsevol lloc. La història clínica compartida –amb la garantia de la protecció de les dades confidencials– facilitarà la informació. Els ciutadans podran accedir als indicadors de qualitat tant del sistema públic com del privat. Mesures per millorar les condicions dels professionals sanitaris Establir un model retributiu bàsic homogeni, de carrera professional i d’incentius, per a tota la xarxa sanitària que comporti un correcte nivell salarial i una homologació de les condicions laborals bàsiques de tota la xarxa sanitària. Incentivar en base a objectius (econòmics i professionals) la dedicació exclusiva a la xarxa pública. Analitzar detalladament les càrregues professionals per potenciar les zones amb els dèficits més grans. Assegurar la participació dels professionals en la presa de decisions tant pel que fa a la gestió com als plantejaments d’objectius clínics. Adequar el nombre de professionals a la població que cal atendre, valorant l’envelliment, les noves migracions, la demanda i l’ús dels serveis, l’àmbit rural i aquelles zones amb més problemes socials. La infermeria ha de veure potenciat tant el seu rol comunitari com el seu paper fonamental en l’atenció domiciliària, les cures de recuperació i de rehabilitació, el seguiment i atenció dels malalts crònics i de les necessitats de la gent gran dependent, l’educació per a la salut, la promoció d’hàbits saludables i la prevenció de malalties, així com el seu paper assistencial en l’àmbit hospitalari. Estimular la creació i/o el desenvolupament de les noves professions sanitàries (salubristes, especialistes en salut laboral, professionals sociosanitaris, fisioterapeutes, etc.). Desenvolupar les especialitats d’infermeria, determinant-ne les funcions i les competències. Impulsar la creació de la Llicenciatura en Infermeria. Impulsar una carrera professional on els incentius no siguin només de caire econòmic, sinó també de caire social: jornades de descans, períodes de formació subvencionats, reciclatge en altres centres, etc. 111 �Fomentar una política laboral en què el personal sanitari assistencial, després de determinats anys d’exercici, pugui desenvolupar càrrecs de caire consultiu. Mesures per reformar l’administració sanitària catalana per tal de millorar-ne els serveis Promoure una llei de modernització i de qualitat del Sistema Català de Salut. Treballar, en un horitzó de vuit anys, per arribar a equiparar el percentatge respecte al PIB del finançament sanitari al d’altres regions o països amb una renda per càpita i característiques similars a les nostres. Les inversions tindran les característiques següents: - Quantificarem l’import de les inversions traslladades als proveïdors així com les necessitats no cobertes per als propers quatre anys. S’elaborarà un pla de refinançament de les inversions. - Elaborarem un pla específic d’inversions, reposicions i recursos de l’ICS necessaris en els propers vuit anys. - Prepararem un pla de refinançament de les inversions en salut mental, avui sota l’esforç dels proveïdors, amb l’ampliació del seu abast a l’atenció ambulatòria i comunitària, i amb la dotació de recursos socials i laborals suficients per a la inserció del malalt mental a la societat. - Es mantindrà el pla d’inversions sociosanitàries previst fins al 2005 (27 milions d’euros), però es clarificarà el sistema d’endeutament o pagament per part del sistema públic de salut. Rendibilitzar les inversions o actius importants en forma d’instal·lacions o equips mèdics dels centres públics. Per tant, es potenciarà l’ús de les instal·lacions matí i tarda, d’una manera més intensiva. Establir sistemes eficaços de coordinació entre l’atenció hospitalària i la primària, per evitar la duplicació de proves, per millorar la informació sanitària, reduir-ne el cost i, sobretot, per donar un servei més eficaç i eficient a la ciutadania. 112 �3.7. Esport, salut física i ocupació activa de l’oci per a totes les edats En els darrers 25 anys s’han produït una sèrie de canvis que han modificat profundament el sector de l’activitat física i de l’esport. Avui dia, aspectes tan tradicionals com la competició, l’esforç, la superació o el sacrifici, estan deixant pas a altres conceptes com el benestar, el manteniment físic, la relació o la recreació. Estem vivint, doncs, una transformació del model d’organització esportiva. La verticalitat del sector, caracteritzada per la competició esportiva, s’ha transformat en un model horitzontal en què interaccionen un conjunt molt interessant d’àrees, conceptes i valors. La transversalitat de l’esport obliga a un nou plantejament en el qual l’activitat física i l’esport han esdevingut un factor indispensable a l’hora de parlar d’integració social, serveis socials, joventut, benestar social, turisme, desenvolupament econòmic, igualtat, diversitat, etc. L’esport és una eina per treballar la cohesió social i la millora de la qualitat de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes dins del marc de les polítiques de l’Estat del Benestar. L’esport és un factor d’ocupació del temps de lleure i apareix com un element que transmet valors, que millora la salut i l’autoestima, que fomenta la participació, que genera cultura social i que fomenta la diversitat en la nostra societat plural. A la vegada, l’esport s’ha convertit també en un motor de creixement econòmic del país. El turisme, la indústria i altres sectors de l’economia troben en l’esport un element de creixement i de creació de riquesa. La base social de la pràctica esportiva ha variat totalment i avui dia una part molt important de la ciutadania, amb independència de la seva edat o condició, practica esport de manera regular. La progressiva incorporació de l’esport en els hàbits de vida dels ciutadans i ciutadanes i l’aparició de noves demandes i necessitats, han obligat les administracions a intervenir activament. Tot i aquest escenari, l’esport català viu una crisi de lideratge i de direcció. Hi ha una manca evident de coordinació entre les institucions i les entitats que, sota el nostre punt de vista, ha afectat molt directament 4 aspectes clau per al desenvolupament esportiu, econòmic i social d’un país com Catalunya: L’esport escolar. Elements que cal millorar L’organització esportiva als centres educatius públics de primària (CEIP) és insuficient i gairebé inexistent als instituts d’ensenyament secundari (IES). A la majoria de centres docents de Catalunya hi ha un divorci total entre l’educació física curricular i l’activitat esportiva dels alumnes, cosa que converteix l’activitat física i l’esport en un element marginal de l’educació dels nostres fills i filles. Les instal·lacions esportives dels centres escolars no estan optimitzades. Moltes tanquen a partir de les cinc de la tarda, fet que impossibilita l’organització d’activitats esportives. 113 �La relació entre els centres i els clubs i altres associacions esportives per tal d’aconseguir un millor aprofitament dels equipaments i dels recursos també és escassa. En molts casos el material esportiu, els recursos i les instal·lacions dedicades a la promoció de l’esport no són els adients ni estan preparats per satisfer les noves inquietuds o necessitats esportives dels joves. La formació i professionalitat dels tècnics esportius orientats a la iniciació esportiva no és l’òptima des d’un punt de vista quantitatiu ni qualitatiu. Encara és molt habitual trobar persones que, tot i que ho fan amb bona fe, no tenen ni la formació ni els recursos adients per desenvolupar una activitat formativa tan important com aquesta. La concepció de l’esport en edat escolar i la iniciació i la promoció esportiva encara es dissenyen sobre eixos directrius tradicionals. La planificació del cicle esportiu dels nostres fills i filles, en la majoria dels casos, no té en compte que l’activitat s’ha d’adaptar a l’estat evolutiu de la persona i que durant l’entrenament infantil s’han d’establir les bases de l’entrenament i del rendiment futur. A causa d’aquest mal plantejament de l’activitat esportiva en edat escolar, l’abandonament esportiu és molt ràpid i nombrós. Són escasses les alternatives cap als joves que abandonen l’esport en edat escolar per falta d’interès o competència esportiva. De la mateixa manera que veiem amb la promoció esportiva dels joves a qui no interessa el model tradicional actual, la selecció de talents esportius està mancada d’un model de planificació global amb el qual els joves talents obtinguin el millor tractament i les millors condicions de desenvolupament integral per a totes les disciplines esportives. El paper dels pares i les mares no s’està treballant. El seu comportament o posicionament davant de l’activitat o rendiment esportiu del seu fill o filla, pot afectar positivament o negativament el desenvolupament integral futur del jove. El desenvolupament de la pràctica esportiva Tot i la indiscutible feina feta, encara hi ha un llarg camí a recórrer per garantir les possibilitats d’accés de tots els segments de la població a un sistema de pràctiques físiques esportives que transmeti valors positius i que sigui equilibrat i de qualitat, amb independència de la procedència, de l’edat, del sexe, de la condició física o del nivell socioeconòmic dels usuaris. En molts casos, el teixit esportiu actual està d’esquena a les noves ofertes i formes de pràctica esportiva. Des de les institucions, des dels clubs, federacions i altres operadors, no hi ha ni la suficient coordinació ni la sensibilitat adequada per donar resposta a les noves necessitats de totes les persones que formen les societats modernes. Això, entre d’altres, està provocant la decadència de molts clubs modests i la crisi del sector associatiu a Catalunya. La concepció dels equipaments esportius que des de l’actual Govern de la Generalitat es defensen i se subvencionen, encara segueix el model tradicional a què fem referència. 114 �Les dimensions, distribucions i dotacions dels actuals equipaments esportius no estan preparades per donar resposta a les noves necessitats esportives de la població. Esport espectacle Defensem una reflexió a nivell de l’Estat i europeu sobre el futur de l’esport espectacle amb una revisió necessària dels mecanismes de control públic, de les lligues i dels clubs professionals i un endinsament dels instruments de fiscalització per tal de garantir la sostenibilitat del sistema i evitar-ne la fallida. Catalunya ha de continuar essent la seu de grans esdeveniments esportius i, a la vegada, continuar essent la seu de grans competicions internacionals de caràcter extraordinari. L’èxit esportiu i organitzatiu de tots aquests esdeveniments és un factor de promoció integral de la imatge del país, no només esportiva, sinó també política i econòmica. Per això mobilitzarem recursos públics i privats que ajudin a la seva consolidació. En el nostre punt de vista, la difusió dels esdeveniments esportius a través dels canals de comunicació de titularitat pública és reduïda i inexistent en els esports minoritaris i és per aquest motiu que promourem la màxima difusió de l’activitat esportiva a través dels mateixos i, molt especialment, a la televisió de Catalunya. L’esport, contingut transversal i factor econòmic important La renovació de la pràctica esportiva a Catalunya necessita una nova manera de gestionar l’esport. Cal integrar en un organisme de gestió esportiva els diferents departaments i unitats amb competències en l’activitat física i esportiva. L’esport, a més de ser un poderós element integrador de les polítiques de benestar, és també un sector amb un gran potencial de creixement que contribueix de manera molt significativa a la creació de riquesa, de coneixement i d’ocupació. L’esport ha estat recentment un instrument per a l’assoliment del creixement i de l’impuls del país (l’exemple més clar n’han estat els Jocs Olímpics). Avui, a la Unió Europea, la despesa realitzada en esport i la seva pràctica equival a un 2% de la despesa en economia domèstica i té un considerable potencial de creixement. A finals de l’any 2003, el consum de material esportiu a l’Estat espanyol serà de 3.840 milions d’€. El 45% de les indústries relacionades amb la producció de material esportiu es troben a Catalunya. Per tot això des del Govern de la Generalitat farem un esforç de captació i de localització per a les grans empreses de la indústria esportiva, dins d’un programa d’abast nacional que converteixi Catalunya en el país de l’esport. e) L’esport a Catalunya L’especificitat històrica, cultural, lingüística i política del nostre país té també la seva expressió en el fet esportiu. El ric teixit esportiu, la capitalitat de l’esport que Catalunya ha mantingut al llarg de més d’un segle a l’Estat espanyol, la vocació dels seus dirigents, esportistes, clubs i federacions, cal que tinguin la seva expressió en la promoció de la presència organitzada del nostre país en el món de l’esport. Per això lluitarem per dissenyar un marc europeu institucional que permeti que les nacionalitats, les regions i els altres àmbits de desconcentració política i administrativa 115 �dels Estats, tinguin un àmbit de participació i protagonisme en les competicions internacionals que doni sortida a l’anhel de projectar col·lectivament els sentiments esportius dels pobles i nacions. Ho farem a través d’un triple principi de: realisme respecte al marc legal i reglamentari que regula l’organització esportiva; gradualisme, a través d’una progressiva presència internacional del nostre esport; i possibilisme per esgotar al màxim les oportunitats de presència, amb la qual cosa avançarem en el reconeixement internacional de la realitat esportiva catalana. OBJECTIUS 1. Reformar i impulsar l’esport en edat escolar i per a la joventut. 2. Garantir el dret a la pràctica esportiva del conjunt de ciutadans i ciutadanes, i constituir i consolidar xarxes de desenvolupament esportiu sostenibles, socialment i econòmicament. 3. Consolidar Catalunya com un país de l’esport, seu de grans esdeveniments esportius, i mantenir-hi les competicions més emblemàtiques, fent-les cada cop més importants. 4. Crear l’Agència Catalana de l’Esport, que assumirà la coordinació amb les diferents polítiques que l’afectin transversalment (educació, salut, igualtat, integració, cultura, economia, indústria, turisme, urbanisme, medi ambient, etc.). 5. Garantir la presència internacional de l’esport català de manera realista, gradual i possibilista, cercant el màxim de complicitats que històricament han estat a la base de l’èxit de l’esport català. MESURES Mesures per reformar i impulsar l’esport en edat escolar i per a la joventut Convertir els centres educatius en llocs de referència i pràctica esportiva de nens i joves, i garantir-ne la continuïtat una vegada s’abandona el centre escolar, i la selecció i promoció dels talents esportius que destaquin. Millorar el model organitzatiu dels jocs escolars de Catalunya, especialment unificant les competicions en les edats infantils. Aprofitar més la utilització de les instal·lacions esportives dels centres escolars, millorar-les i arribar a acords amb instal·lacions properes, ja siguin públiques o privades. Crear la figura del dinamitzador d’activitats del centre escolar, que desenvoluparà les activitats extraescolars dintre del seu projecte educatiu. Farem un esport educatiu a través de la formació dels tècnics esportius, mestres d’educació física i llicenciats en INEFC. 116 �Incorporar a la iniciació, activitat i competició esportiva valors socials positius. Establir les bases per donar la informació necessària per educar els pares i les mares en la manera d’afrontar la pràctica esportiva dels seus fills. Posar en marxa un programa d’iniciació esportiva perquè tots els nens i nenes aprenguin a nedar abans dels 6 anys. Mesures per construir i consolidar xarxes de desenvolupament esportiu per afavorir la pràctica esportiva Potenciarem la generalització de la pràctica esportiva dels ciutadans i ciutadanes com element de benestar físic, equilibri de salut, interrelació social i transmissió de valors positius, incentivant aquesta pràctica conjuntament amb els sectors públic i privat de l’oferta esportiva. Establir un programa d’ajut a les federacions esportives i als clubs tradicionals per trobar un major equilibri entre els serveis als socis, l’esport educació, l’esport salut, l’esbarjo i l’esport de competició. Facilitar la transformació dels clubs i federacions catalanes, d’entitats administratives a entitats de serveis, per això impulsarem la participació dels clubs i de les federacions a l’explotació i gestió d’instal·lacions i serveis esportius. Racionalitzar les competicions esportives de nivell mitjà i l’esport d’alt nivell, millorant-ne les estructures, amb la detecció de talents, formació de tècnics i la integració educativa i laboral de l’esportista. Impulsar la participació femenina en l’esport, mitjançant el desenvolupament de programes específics al centre escolar, a l’esport universitari i a l’esport federat. Crear àmbits de coordinació amb els ajuntaments per tal d’impulsar les xarxes de desenvolupament esportiu entre els diferents nivells d’Administració i els clubs esportius locals. Substituir el mai aprovat Pla d’Instal·lacions Esportives de Catalunya pels Programes d’Ordenació Esportiva Municipal, buscant la complicitat amb les administracions locals i el conjunt del sector esportiu –federacions, clubs, associacions esportives, empreses de serveis, etc.– que permeti adequar les infraestructures esportives del país al servei de les demandes de pràctica esportiva del conjunt de la ciutadania i, a la vegada, possibilitar el manteniment i adequació de les instal·lacions lligades a l’esport federat. Des de la Generalitat promourem un Programa Específic de Construcció d’Instal·lacions Esportives d’Especial Interès. Intervenir en el sector del coneixement del món esportiu, amb la transformació de l’INEFC en Universitat Temàtica de l’Esport (referent mundial) i dotar-la d’un Observatori de l’Esport Català per conèixer i mesurar-ne els principals indicadors. Revisar i implementar el Pla Estratègic del CAR de Sant Cugat. 117 �Impulsar la programació esportiva a la televisió de Catalunya. Mesures per una nova manera de gestionar l’esport Crear l’Agència Catalana de l’Esport, on s’integrarien els diferents departaments i unitats administratives que tenen competències en l’activitat física i esportiva. En aquesta agència s’integrarien les unitats dels departaments d’Educació, Benestar Social, Salut (Sanitat), Turisme, Cultura, Urbanisme i Ordenació Territorial, Indústria, etc., a més de la integració i adequació de les actuals estructures administratives responsables de l’esport –Consell Català de l’Esport. L’agència també tindria com a funció la coordinació transversal del conjunt de polítiques de benestar i econòmiques que afectin la pràctica i l’activitat esportiva. Creació d’un equip d’assessorament per als municipis que requereixin l’ajut extern per tal de planificar i desenvolupar les seves polítiques esportives. Apostar clarament per la formació específica dels gestors esportius a Catalunya. Dotar de mitjans econòmics els ens locals per tal de donar ajuts al teixit associatiu i d’aquesta manera fomentar i sostenir l’esport tradicional. Posada en marxa d'un pla de millora i adequació de les instal·lacions esportives ja existents al territori, en alguns casos totalment obsoletes. Revisar la legislació vigent i adequar-la als nous temps i necessitats dels municipis i al món de l’esport en general, creant una comissió específica, amb la participació de tots els sectors afectats. Cal facilitar i potenciar la pràctica esportiva dels discapacitats i d’altres grups específics mitjançant actuacions d’adequació de les instal·lacions esportives per tal d’eliminar barreres arquitectòniques; programes de promoció de l’activitat física entre les persones amb disminucions, i acords amb els diferents sectors esportius per tal de promoure activitats d’esport adaptat. Mesures per fer de Catalunya el País de l’Esport L’esport és una de les senyes d’identificació internacional del nostre país arreu del món. Des del Govern promourem la captació per a Catalunya de grans esdeveniments esportius, a partir del programa Catalunya, País de l’Esport. Ajudarem a la consolidació i millora dels esdeveniments que any rere any se celebren al nostre país i en garantirem la continuïtat (Trofeu Comte de Godó de Tennis, Gran Premi de Fórmula 1, Gran Premi de Motociclisme, Ral·li de Catalunya, regates de creuers, Concurs Hípic Internacional, Volta Ciclista a Catalunya, Marató de Barcelona, etc.). Promourem, en conveni amb ajuntaments, diputacions, consells comarcals, clubs i federacions, la creació d’una xarxa de grans premis en diversos esports. 118 �Crearem àrees de desenvolupament esportiu a diverses regions del país (Pirineus, Terres de l’Ebre, Franja Costanera, etc.), per tal de promoure’n el desenvolupament a través d’una oferta esportiva i de lleure de qualitat. 119 �3.8. Una societat sense barreres. Noves polítiques per atendre les persones discapacitades Catalunya va liderar, durant els primers anys de recuperació de l’autogovern, les polítiques i accions que han contribuït a millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitats. A l’Estat i, fins i tot, en àmbits internacionals, Catalunya havia estat líder. Però, en els darrers anys, s’ha perdut iniciativa política, s’han perdut moltes oportunitats procedents del propi sector, associatiu o professional, i dels municipis. Això no obstant, segons dades de la Generalitat a Catalunya, s’ha passat de tenir 167.706 persones amb discapacitats registrades a finals del 1996, a tenir-ne 224.438 a finals del 1999. Això suposa un increment anual del 8%. A més del canvi quantitatiu, hi ha també un canvi qualitatiu, perquè han variat les tipologies considerades de discapacitat. Aquest augment de les persones amb discapacitats no vol dir que aquesta població augmenti, sinó que en els darrers anys està aflorant i cal preveure que, progressivament, Catalunya s’aproparà a la prevalença que marca l’Organització Mundial de la Salut. A més, cal tenir en compte que el fenomen del progressiu envelliment de la població també té incidència sobre la població amb discapacitats, i que hi ha algunes tipologies de trastorns que encara no estan suficientment quantificades ni s’han establert programes especialitzats per a elles, com en el cas del 2% de la població amb diferents graus de quequesa, o bé les més de 1.000 persones sordes i cegues, o les més de 3.000 persones amb pluridiscapacitats. Després de 23 anys, la cobertura de serveis i prestacions per a persones amb discapacitats a Catalunya és baixa i molt heterogènia en la qualitat. Això comporta que la família continuï sent el recurs bàsic per a una part molt significativa de la nostra població adulta de persones amb discapacitats. Encara és més greu en el cas de les persones discapacitades i amb malaltia mental. Un altre element d’aquest diagnòstic és la desigual dotació en el territori dels serveis necessaris per a les persones amb discapacitats. Davant d’aquesta realitat, cal defensar la universalitat d’uns drets bàsics per a les persones amb discapacitats. Aquests drets s’han d’assolir en el termini de dues legislatures. La proposta de societat de benestar avançada defensa que les persones amb discapacitats puguin gaudir d’una qualitat de vida millor. La responsabilitat política dels Socialistes–Ciutadans pel Canvi és construir de manera gradual escenaris d’inclusió. Es tracta d’adaptar i de no segregar. Per tant, el disseny del model educatiu, sanitari, laboral i social ha de contemplar tothom. Cal pensar en totes les persones i especialitzarse per poder proporcionar la igualtat d’oportunitats i el màxim de llibertat possible a les persones amb discapacitats. Per això, un objectiu prioritari del nou Govern de la Generalitat és garantir la qualitat de l’atenció i l’equitat com un dret de totes les persones amb discapacitats a ser ateses, com a ciutadanes, d’acord amb les seves circumstàncies i necessitats. Al mateix temps, cal impulsar la descentralització de serveis i recursos no només per fer més eficient la seva planificació, sinó per millorar-ne la implementació, control, gestió i avaluació, així com facilitar un grau més alt de participació. El nou Govern de la Generalitat ha de crear, comptant amb la col·laboració de les entitats representatives de les persones amb 120 �discapacitats, un pla de mesures que ordeni els recursos i que en permeti un ús més racional i eficient. Aquest pla ha de contenir un finançament adequat. A més de les prestacions generals, les persones amb discapacitats han de rebre una atenció personal individualitzada que adeqüi els recursos existents a la naturalesa de la seva situació. Aquest pla ha contemplar també un seguit de mesures econòmiques per a les famílies de les persones discapacitades i ha de garantir que el pares puguin decidir la modalitat educativa dels seus fills i accedir a les noves tecnologies (audiòfons digitals, teletext, Internet, lectors òptics, etc.) que faciliten l’accessibilitat en la comunicació i l’aprenentatge del llenguatge oral, de signes i escrit. I quan siguin adults han de rebre tot el suport necessari per tenir una vida autònoma. És una responsabilitat del nou Govern de la Generalitat fomentar campanyes de sensibilització que trenquin els estereotips fixats. Cal combatre el prejudici que generen els problemes de mobilitat, de comunicació i d’accés al coneixement. Moltes persones amb discapacitats són vàlides per diferents activitats laborals o per a les activitats de la vida diària, i poden ser persones molt qualificades en el seu treball. En aquest sentit, cal promoure l’accés específic de les persones amb discapacitats a totes les activitats pròpies del món de la cultura i de l’esport, dins dels circuits més normalitzats possibles. OBJECTIUS 1. Defensar la universalitat d’uns drets bàsics per a les persones amb discapacitats (PAD), que s’han d’assolir en el període de dues legislatures, ja que la comunitat es beneficia de la inclusió d’aquestes persones. 2. Garantir la qualitat de l’atenció i l’equitat com un dret de totes les PAD a ser ateses, com a ciutadans, d’acord amb les seves circumstàncies i necessitats. 3. Impulsar la coordinació de serveis com a camí cap a la integralitat que doni resposta a la globalitat de les necessitats de les PAD. 4. Impulsar la descentralització de serveis i recursos per desenvolupar el principi de subsidiarietat. 5. Fomentar la participació i practicar-la de manera habitual, no només en la planificació dels serveis, sinó també en la seva implementació, control, gestió i avaluació. 6. Definir, de manera consensuada, indicadors de necessitat i d’activitat, criteris de cobertura i d’avaluació dels serveis necessaris per a les PAD, amb les entitats, ajuntaments i col·legis professionals del sector. 121 �MESURES Mesures per crear un marc de defensa de la qualitat de vida de les persones amb discapacitats Elaborar, amb la col·laboració del sector i en els dos primers anys de la propera legislatura, una llei d’atenció i millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitats. Establir un catàleg de prestacions i serveis, així com el finançament i els nivells competencials de cada Administració. Revisar el dret civil català en matèria familiar i patrimonial per tal de considerar la situació singular de les persones amb discapacitats. Elaborar un programa de prevenció de les discapacitats a escala de Catalunya, i plans regionals que establiran les accions que s’han de dur a terme. Aquestes accions han de ser avaluables. Crear el marc adequat per al seguiment actualitzat de la situació de les persones amb discapacitats i formular propostes i recomanacions de millora de l’atenció i la qualitat de vida d’aquestes persones. Cercar la integració dels discapacitats sensorials i, en el seu cas, reconèixer el llenguatge de signes i el braile com un dret de la comunicació. Mesures per ordenar els recursos adients per atendre les necessitats de les persones amb discapacitats Realitzar el Pla de Mesures d’Ordenació dels Recursos que s’haurà d’aplicar en un període de 4 a 8 anys, comptant amb els professionals i entitats del sector. Aquest pla ha de desenvolupar un programa específic per a cada sector de persones amb discapacitats, que abraci no només les necessitats de serveis socials, sinó també sanitaris, educatius, laborals, de mobilitat, de comunicació, d’habitatge i de lleure, oci i esport. Aquests programes sectorials han d’incorporar indicadors d’avaluació i criteris de qualitat per al conjunt dels serveis. Mesures per cooperar amb les entitats municipals en l’aplicació de les polítiques envers les persones amb discapacitats Delegar en els municipis (especialment els de més de 20.000 habitants), en major mesura, la gestió de les competències en serveis personals. Comptar, en els municipis (especialment els de més de 20.000 habitants) i mancomunitats de municipis, amb professionals especialitzats per donar suport als professionals de la xarxa bàsica de serveis socials i atendre les persones amb discapacitats. 122 �Mesures de suport a les famílies amb persones discapacitades Crear un punt d’atenció única (finestreta única i caixa única) per a la informació i l’adjudicació de prestacions i de recursos per a les persones amb discapacitats i les seves famílies. Assignar a les famílies amb fills de 0 a 18 anys, amb caràcter progressiu, una prestació econòmica mensual de 100 euros (el doble de la dotació per a les famílies amb fills sense discapacitats) dins el programa Més Suport a les Famílies. Garantir els serveis d’ajuda a domicili de qualitat o d’assistent personal a totes les persones amb discapacitats que ho requereixin. Assegurar l’atenció a domicili o recursos alternatius a la llar que ho requereixi, així com serveis de descans per a les famílies. Es proposa ampliar a un mínim de 20.000 persones l’atenció a domicili o assistent personal a la llar. Vetllar perquè, en totes les etapes educatives, hi hagi els professionals necessaris per facilitar la integració dels infants amb discapacitats. Garantir l’adaptació de places en l’etapa d’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i en les de batxillerat, cicles formatius, formació ocupacional, formació continuada i universitàries, per a les persones amb discapacitats, en centres de finançament públic o privat, i la suficiència de recursos humans i materials. Facilitar a les famílies suport de transport per a les activitats extraescolars o laborals complementàries, així com formació als pares. Oferir programes integrals específics per les famílies amb risc de marginació o desestructuració. Mesures per afavorir l’accessibilitat i la comunicació de les persones amb discapacitats Elaborar un pla d’accessibilitat de Catalunya, acompanyat d’un finançament adequat per poder-lo dur a terme. Fer plenament accessible el servei de metro l’any 2008. Assegurar, a les noves concessions de transport urbà i interurbà, la plena accessibilitat dels seus elements i garantir que un mínim del 10% dels taxis siguin adaptats, garantint el porta a porta. Promoure les reformes legislatives necessàries per tal que el 100% de la programació de les televisions públiques sigui subtitulada. Millorar les condicions d’habitabilitat de les persones amb discapacitats i eliminar les barreres arquitectòniques urbanes i d’accés als habitatges (línies d’ajuts per a l’arranjament d’habitatges). Proveir l’accés individual a les noves tecnologies, per afavorir la mobilitat i/o la comunicació de les persones amb discapacitats motrius o de comunicació. 123 �Fomentar la subtitulació en el cinema (incloses les pel·lícules espanyoles i catalanes), a les obres de teatre i espectacles en general. Proveir pantalles de transcripció de text i de lectura labial per tal que s’utilitzin a les conferències, debats i en tota mena d’intervenció pública que empri l’expressió oral. Complementar el pla individual amb les ajudes econòmiques familiars que s’escaiguin en l’etapa dels 0 als 18 anys, i les prestacions econòmiques individuals que necessiti la persona amb discapacitat, a partir de l’inici d’aquesta discapacitat. També disposarà de prestacions tècniques per a l’autonomia i independència personal. Mesures per als col·lectius de persones sordes i cegues Garantir la diversitat de necessitats individuals, segons si utilitzen la llengua oral o el llenguatge de signes per a la seva comunicació i accés a la informació. Qualsevol normativa, proposta o pla respecte a les persones sordes i a la seva educació ha de contemplar la realitat i diversitat actual. Donar suport efectiu, a través de la protecció normativa necessària, per poder exercir el dret de les persones sordes a utilitzar el llenguatge de signes, possibilitant l’ús d’intèrprets. Garantir el dret que tenen totes les persones cegues i les persones sordes a rebre tot el suport necessari per restablir i/o mantenir la comunicació (suport psicològic, classes de lectura labial), i a estar informats i accedir als últims avenços mèdics i a les noves tecnologies (audiòfons i altres aparells que afavoreixen la comunicació) i d’altres mitjans tècnics que permetin una vida autònoma (audiodescripció). Mesures per afavorir la integració laboral i social de les persones amb discapacitats Elaborar un pla a quatre anys per complir, de manera efectiva, el requisit del 2% de treballadors amb discapacitats a l’administració de la Generalitat i per tal de facilitar que els ajuntaments també ho facin efectiu. Complirem la Llei d’integració social dels minusvàlids (LISMI), i exigirem a les empreses concessionàries de serveis i contractes de la Generalitat el compliment de la reserva de llocs de treball. Garantir que el 4% dels habitatges de promoció pública, de compra o lloguer s’adaptin o es reservin per a persones amb discapacitats, per a famílies que tinguin al seu càrrec una persona discapacitada o per a persones amb discapacitat psíquica amb tutela, dins el programa Una Nova Política d’Habitatge. Impulsar des del Govern de la Generalitat, a través del Parlament de Catalunya, un gran acord polític i social per revisar la Llei d’integració social dels minusvàlids (LISMI), i garantir, des de l’Estat, el finançament de les prestacions i serveis universals per a la dependència. Impulsar, des del Govern de la Generalitat, un acord en el Parlament i amb el sector per a una normativa catalana per a la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitats i per a la seva qualitat de vida, que incorpori l’elaboració d’un pla 124 �català de supressió de barreres arquitectòniques i de comunicació, i que clarifiqui les prestacions i serveis d’accés universal. Mesures d’acord polític amb altres institucions Establir una relació de concerts plurianuals amb les entitats que gestionen els serveis de les persones amb discapacitats i les seves famílies per tal d’acabar amb la seva fragilitat econòmica i financera actual. Definir els drets i les mesures de discriminació positiva per fer real una autèntica igualtat d’oportunitats per a les persones amb disminució dins la futura Constitució Europea. Impulsar a escala de l’Estat espanyol (i de la Generalitat de Catalunya, en els temes en els quals tingui competència) una valoració del nivell de compliment de la Llei d’integració social dels minusvàlids, i elaborar un pla d’acció perquè aquesta llei es faci del tot efectiva. Elaborar una proposta de normativa desenvolupant-ne els aspectes encara pendents i incomplets. Impulsar i liderar un gran acord polític i social per resoldre el finançament dels serveis (universals) de les persones amb dependència. En el si de la revisió del Pacte de Toledo i en el Congrés dels Diputats, buscar acord per garantir una nova línia de finançament dels serveis de dependència. 125 �3.9. La seguretat és un dret (garantir la seguretat: prioritat del nou govern) Seguretat i llibertat són dos valors propis de la societat del benestar avançat. Les persones, a més de tenir assegurada la llibertat des del reconeixement dels seus drets polítics, també demanen, amb la mateixa intensitat, tenir garantides les seves necessitats socials bàsiques i poder viure en una societat que sigui, en múltiples sentits, segura. El mateix concepte de progrés combina els múltiples avantatges dels avenços socials amb un conjunt de riscos potencials que es poden desencadenar per circumstàncies alienes a la pròpia llibertat individual. Per això, els ciutadans, que contribueixen a construir aquesta societat de benestar avançat, reclamen més garanties contra qualsevol mena d’inseguretat. La tradició històrica del socialisme democràtic ha estat protegir les persones contra les inseguretats que podien afectar el seu benestar personal. Per això, el sistema de benestar tradicional oferia la protecció d’un treball estable davant la incertesa, la protecció de la salut davant de possibles malalties, la garantia del dret a l’educació i la defensa davant de tota necessitat que pogués provocar alguna mena d’exclusió social. Garantir la seguretat ciutadana per a l’exercici dels drets i llibertats en igualtat de condicions ha de ser un dels objectius principals de qualsevol societat democràtica. Cap ciutadà, sigui quina sigui la seva situació social i econòmica o el territori en què visqui, no ha de quedar privat del dret a estar i a sentir-se segur, o el que és el mateix, privat del dret a ser i a sentir-se lliure. Els ciutadans a Catalunya, Espanya i Europa exigeixen més garanties de seguretat i de llibertat. La seguretat és una de les primeres responsabilitats d’un govern que vulgui merèixer el nom de govern: cal garantir, doncs, la tranquil·litat als carrers, barris, pobles i ciutats. Les acaballes del segle XX i l’inici del segle XXI han estat testimonis de profundes transformacions en les vides de les persones a les societats industrials avançades. El fenomen de la globalització, l’aparició de nous riscos i incerteses, el perill de la delinqüència organitzada i les actituds que malmeten la convivència poden provocar canvis profunds en la vida social, econòmica i política del nostre país. La manca de prevenció institucional del risc pot posar en dubte la nostra seguretat. Les tecnologies es troben a l’epicentre de les nostres vides i les nostres societats són potencialment generadores de riscos constants. El vertiginós desenvolupament tecnològic assolit pel món industrialitzat demana als poders públics els més alt grau de responsabilitat davant de les possibles situacions d’emergència que es poden produir. La seguretat mai no podrà ser completa i, a més a més, la posarem en dubte si no tenim un govern que en el centre de la seva agenda política no contempli la prevenció, planificació i gestió eficaç del risc. És evident que la seguretat va més enllà de la policia o de la justícia, i els professionals i experts de la seguretat, així com els ciutadans i ciutadanes, ho saben prou bé. La sensació de seguretat va molt lligada, per exemple, a com ens imaginem cadascú el nostre futur, a les pors creades per la precarietat del treball, als preus de l’habitatge, a la seguretat en el treball, a les carreteres i, en definitiva, als riscos lligats a com ens alimentem, a l’aire que respirem, al mal ús de les noves tecnologies, etc. 126 �Els drets i les responsabilitats han estat, són i seran al cor de la nostra política. Respecte pels altres, per les seves opinions, valors i estils de vida. El respecte, que és rebre i donar, és la base per creure en la comunitat, en la societat plural. El respecte és el que fa que siguem comunitat i no només un grup d’individus aïllats. El respecte i la convivència fan possible un nou contracte entre la ciutadania i el Govern. Un contracte que ha de possibilitar que amb els drets i les oportunitats es facin evidents, també, les responsabilitats i les obligacions. La delinqüència i la fractura social afecten tothom, però els més dèbils i amb menys oportunitats a la vida són els qui pateixen més. En el món d’avui les persones, la gent, volen una societat lliure de prejudicis, de racisme i d’intolerància, però no lliure d’unes pautes de convivència. L’estabilitat i la tranquil·litat dels nostres barris, ciutats i pobles és fonamental per al nostre projecte, per al canvi i per a l’extensió de les oportunitats. Els nostres sistemes de solidaritat social han de funcionar perfectament i no poden retrocedir de cap de les maneres. És imprescindible millorar la qualitat de la nostra escola pública i del nostre sistema d’assistència sanitària, així com de les pensions i de les ajudes a la família. Aquest és, probablement, el mecanisme de prevenció de la inseguretat més important que tenim. Hem d’aconseguir una societat forta i justa. Apostem per una articulació coherent de resposta a la delinqüència i als comportaments que trenquen la convivència, i restaurem la responsabilitat cívica com a valor de la justícia social i part essencial de la seva realització. Una millor o pitjor organització del model policíac que opera en el territori influirà en els millors o pitjors resultats pel que fa a l’eficàcia del sistema de seguretat. Els cossos policíacs han d’estar, doncs, al servei de la ciutadania, al servei de la resolució dels conflictes que apareixen a les societats plurals i diverses. Els socialistes remourem els entrebancs legals per tal que el nou model policíac que implementarem a Catalunya s’adeqüi a les necessitats de la població i dels municipis que vulguin establir una cooperació policíaca per compartir i estalviar recursos. Seguretat ciutadana La seguretat ciutadana s’ha convertit en una de les preocupacions principals de la societat catalana i, en els darrers anys, ha passat a ocupar un lloc prominent a l’agenda política. Totes les dades indiquen que en els últims anys s’ha produït un preocupant augment de la inseguretat. Per això, la política de seguretat ciutadana ha de ser el primer eix de la política del nou Govern de la Generalitat. Després de 20 anys d’autonomia i d’institucions democràtiques, els successius governs de CiU no han aconseguit definir un model de seguretat pública per a Catalunya, més enllà de la voluntat de tenir un cos de policia propi. A més, el PP, des del Govern 127 �central, lluny de resoldre el problema de la inseguretat ciutadana, n’ha provocat un empitjorament: la delinqüència durant aquests anys de Govern popular s’ha incrementat en un 20%. Aquest és el llegat d’uns mandats caracteritzats per l’abandonament de les polítiques socials i el deteriorament progressiu del servei públic de seguretat en benefici de la seguretat privada. Per això, el nou Govern de la Generalitat ha d’adoptar un sistema integral de seguretat, coordinar les diferents polítiques i cossos de seguretat existents a Catalunya i governar la seguretat. El nou Govern de la Generalitat ha de crear un sistema de seguretat adequat a la realitat social i política del país amb la concurrència d’aspectes com la representativitat, la participació comunitària, la coordinació institucional, la descentralització, la informació i l’accés al sistema de seguretat. Es tracta d’establir una coalició capaç d’oferir solucions de conjunt a les necessitats de seguretat del país. A més, actualment, a Catalunya hi ha una greu situació de provisionalitat, amb un procés de substitució dels cossos policíacs. El desplegament de la Policia de la Generalitat–Mossos d’Esquadra comporta una redistribució i substitució dels diversos cossos policíacs existents al Principat. Una mala planificació d’aquest desplegament per part del Govern de CiU, una mala previsió dels seus efectes i la manca de corresponsabilització del Govern central, són els factors determinants que han provocat un augment de la inseguretat, la reivindicació dels alcaldes i el descontentament de la societat civil dels territoris afectats, aquells on encara no s’ha desplegat ni saben quan hi arribarà la Policia–Mossos d’Esquadra. El procés de transició de cossos policíacs no ha s’ha produït com s’hauria desitjat. El Govern de la Generalitat no ha vetllat perquè, des del Ministeri de l’Interior, es garanteixin les dotacions dels cossos estatals. A una gran part del territori, el desplegament dels Mossos d’Esquadra tardarà a arribar i la societat es troba desatesa per un període massa llarg de temps, amb la inseguretat que això genera. A Catalunya s’ha produït una desigualtat territorial pel que fa a l’accés a un bon servei policíac; hi ha diferències ostensibles de ràtios policíaques. Hi ha municipis i territoris on trobem més de 4 policies per cada 1.000 habitants, i d’altres on només es disposa d’1,5 agents per 1.000 habitants. CiU, en benefici d’un pacte de permanència amb el PP, ha sacrificat els interessos de Catalunya i de la seva seguretat. La societat catalana no pot continuar instal·lada en el clima d’incertesa creat per una política inadequada de desplegament del cos dels Mossos d’Esquadra. Inadequada i poc eficient, ja que no s’han previst els efectes negatius de la reducció progressiva dels efectius de les forces i cossos de seguretat de l’Estat a Catalunya. Inadequada, perquè s’ha basat en l’exclusió de la integració en els Mossos d’Esquadra d’efectius de les forces i cossos de seguretat de l’Estat (FCSE) a Catalunya. Per això, l’estratègia i els criteris prioritaris del nou Govern de la Generalitat han de ser accelerar l’arribada del desplegament dels Mossos a les zones amb necessitats urgents de seguretat. Cal establir acords amb l’administració de l’Estat per tal de cooperar i col·laborar en els territoris on encara no s’ha desplegat la Policia–Mossos d’Esquadra. En aquest sentit, cal incorporar agents del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil al cos de Mossos d’Esquadra i reconèixer l’experiència i els serveis policíacs realitzats a Catalunya pels agents de les forces i cossos de seguretat de l’Estat. Aquests cossos també són policia de Catalunya. Actualment, a Catalunya la seguretat pública és una competència exercida des de tres nivells diferents d’administració. Aquesta situació exigeix una planificació coordinada i 128 �efectiva, que eviti situacions de manca de coordinació i de duplicitat i, al mateix temps, urgeix un desplegament uniforme, ràpid i eficaç, per no augmentar el deteriorament de la seguretat. El Govern de la Generalitat ha d’impulsar un nou sistema de participació i col·laboració política amb els responsables municipals en el disseny del desplegament policíac. Encara és possible actuar correctament i no malmetre, com s’ha fet fins ara, una ocasió idònia per racionalitzar els serveis policíacs, optimitzar els mitjans i recursos actuals i definir les pràctiques i la infraestructura per construir un model sostenible de policia integral, que constitueix un eix fonamental de l’autogovern de Catalunya. El nou Govern de la Generalitat promourà una acció decidida per assumir l’autoritat del Govern de la Generalitat en matèria de seguretat pública. Res d’allò que preocupa als ciutadans, com la seva seguretat, no és aliè a l’autoritat i la responsabilitat del seu Govern. El Govern de la Generalitat ha de tenir autoritat plena en matèria de seguretat: comandament únic dels cossos de policia a Catalunya i acabar el desplegament del Cos de Mossos d’Esquadra l’any 2007. El conseller d’Interior ha de ser el màxim responsable de la seguretat a Catalunya. El Govern de la Generalitat, mentre no finalitzi el desplegament de la Policia–Mossos d’Esquadra, ha d’assumir l’autoritat plena sobre tots els cossos de seguretat. És imprescindible que el Govern de la Generalitat exerceixi aquesta competència completament i en la totalitat del territori. A través de l’exercici d’aquesta autoritat sobre els cossos policíacs a Catalunya, el Govern de la Generalitat podrà gestionar i governar de manera eficient la situació de transició en la substitució dels cossos de seguretat, a partir dels principis bàsics de seguretat i lleialtat institucional. El nou Govern de la Generalitat ha d’estendre la idea que a més comunitat, menys delinqüència: la seguretat necessita la participació de tots els actors socials implicats. En aquest sentit, s’alinea la proposta dels contractes locals, socials i de seguretat. Aquests contractes esdevenen l’instrument principal de la política de seguretat del nou Govern de la Generalitat i es basen en la intensificació de les accions conjuntes de totes les administracions públiques implicades i en la millor coordinació de les accions i iniciatives de les associacions locals i ciutadanes, de l’escola, el comerç, la policia, etc. Les accions dels contractes locals, socials i de seguretat estaran encaminades a dotar les àrees escollides d’una qualitat urbana i condicions equiparables a la mitjana de Catalunya, mitjançant accions com: la creació de nous espais lliures, el foment de la mobilitat sostenible, la rehabilitació del parc d’habitatges, operacions de reforma urbana, la dotació d’habitatges per al jovent, l’adaptació d’equipaments, la integració de la població immigrada, el foment d’activitats econòmiques i comercials, la lluita contra el fracàs escolar, i programes de policia de proximitat. Aquests contractes són vertaderes polítiques transversals per a les autoritats locals. Els barris seran els espais privilegiats de l’aplicació de les noves propostes polítiques de seguretat per tal de garantir la qualitat de vida. Per això, el nou Govern de la Generalitat ha de crear uns lligams de col·laboració activa amb els municipis i els seus barris, la Policia, l’escola, la justícia, el comerç i les associacions cíviques, i prioritzarà l’educació i el civisme com a eix de la prevenció, i la proximitat com a objectiu de l’actuació policíaca. 129 �OBJECTIUS 1. Aconseguir l’autoritat plena del Govern de la Generalitat en matèria de seguretat: comandament dels cossos de policia a Catalunya. 2. Un nou sistema integral de la seguretat: coordinació i planificació. 3. Seguretat pròxima: contractes locals, socials i de seguretat i coordinació amb les autoritats locals. 4. Acabar el desplegament del Cos de Mossos d’Esquadra durant la primera legislatura del nou Govern: any 2007. 5. El nou Govern de la Generalitat establirà els mitjans necessaris per enfortir la coordinació, col·laboració i treball conjunt dels Mossos d’Esquadra i les policies locals per tal que esdevinguin un únic servei de policia. 6. Remoure les traves legals que actualment impedeixen la mancomunitat dels serveis policíacs per tal que els municipis veïns que així ho desitgin puguin fer-ho. 7. Prioritzar un servei de policia d’àmbit i actuació metropolitana. MESURES Mesures per assegurar la planificació de les polítiques de seguretat Informar sobre la seguretat a Catalunya. El Govern de la Generalitat elaborarà un informe anual sobre la situació de la seguretat a Catalunya. Articular un pla de seguretat pública. El Govern presentarà, bianualment, un pla de seguretat que establirà les directrius i les polítiques per desenvolupar, a partir de les previsions generals de riscos, actuacions i mitjans en seguretat ciutadana, emergències, seguretat viària i aquelles que afectin la convivència i el civisme. Compromís d’elaborar un pla de prevenció de Catalunya que faciliti les intervencions públiques i la implicació de les entitats públiques i associacions, mitjançant la definició d’objectius principals i l’aportació de recursos pressupostaris. El pla de prevenció de Catalunya ha d’abordar de manera expressa les limitacions del sistema educatiu actual, en especial pel que fa a la incorporació al mercat laboral de joves i adolescents; les vinculacions entre l’urbanisme i l’ús social dels espais públics; la política d’habitatge social, etc. Cercarem, en col·laboració amb els diferents operadors que intervenen en el camp de la prevenció de la inseguretat, especialment de l’administració de justícia, el consens necessari per establir un sistema universal de recollida d’informació estadística sobre la criminalitat. Així mateix, es constituirà un espai d’anàlisi de les dades (mesa o observatori d’anàlisi) on participaran els diferents operadors, amb l’objectiu de poder retornar als ciutadans i ciutadanes una informació validada. 130 �Mesures per coordinar les polítiques de seguretat a Catalunya Convertir la Junta de Seguretat de Catalunya en el veritable òrgan de coordinació de la Generalitat de Catalunya amb el Govern central i els ajuntaments. Canviar el reglament que la regula per tal que el conseller d’Interior en sigui el president i, d’aquesta manera, assumir la coordinació dels cossos policíacs a Catalunya, d’acord amb el principi de lleialtat institucional. També es donarà participació a una representació de les autoritats locals. Assegurar la coordinació de les actuacions dels departaments del Govern en matèria de seguretat i el trasllat de la política general de seguretat a les actuacions sectorials dels departaments del Govern. Completar el desenvolupament del Centre Coordinador de Seguretat i Emergències – Telèfon Únic 112. Aquest òrgan ha de garantir una atenció eficaç de les trucades dels ciutadans i les ciutadanes al telèfon únic d’emergències. A través d’aquest centre es coordinaran i gestionaran operativament les activitats i serveis de totes les organitzacions relacionades amb la prevenció, planificació, atenció, assistència tècnica i professional de persones, béns o drets, per tal de disposar d’una actuació ràpida i eficaç dels serveis públics i privats d’emergències i de seguretat. Crear els consells regionals de seguretat, formats pel conjunt dels ajuntaments de les diferents regions o vegueries. Aquests consells han de dissenyar i aplicar els plans regionals de seguretat, que no han de ser sinó l’adaptació del Pla de Seguretat Pública de Catalunya a les especificitats de les diferents regions que formen el Principat. En aquesta línia, s’ha de prestar una atenció específica a les àrees metropolitanes existents a Catalunya. Potenciar el paper de les juntes locals de seguretat, presidides pels alcaldes, com a òrgans de coordinació executius amb competències preventives i de planificació de les actuacions dels cossos presents al territori. Potenciar els consells locals de seguretat com a fòrums de participació i debat de propostes de polítiques públiques i avaluació de programes. Comunicar i coordinar totes les policies locals amb els Mossos d’Esquadra, a través de l’establiment de bases de dades comunes i sistemes de comunicació conjunts que permetin garantir-ne la coordinació. Mesures orientades a acabar el desplegament del Cos dels Mossos d’Esquadra Aconseguir el comandament dels cossos de policia a Catalunya. Acabar el desplegament dels Mossos d’Esquadra durant la primera legislatura socialista, l’any 2007. Incloure la màxima aplicació del criteri d’integració en els Mossos d’Esquadra dels membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat residents a Catalunya. 131 �Revisar el procés de selecció i formació dels aspirants a agent del Cos dels Mossos d’Esquadra. Adoptar una nova política de recursos humans basada en l’increment del nombre de policies destinats a tasques exclusivament policíaques. Incorporació de facultatius, administratius i tècnics en les tasques de suport a l’actuació policíaca. Mesures per desenvolupar la seguretat de proximitat Establir els contractes locals, socials i de seguretat, en el marc de la política de suport als barris que desenvoluparà el Govern de la Generalitat en coordinació amb les autoritats locals. Establir mecanismes regulars de coordinació entre els contractes locals, socials i de seguretat amb la proposta de suport als barris amb projectes. Protecció civil Avui adquireixen més importància els serveis públics de protecció civil com a sistemes estructurats per a la salvaguarda i seguretat de la ciutadania en cas d’emergències i de catàstrofes, per la qual cosa caldrà realitzar una aposta per la planificació de l’esmentat servei (en els municipis radica la resposta primera i bàsica davant una situació de risc per a la població) i per a la millora i tecnificació dels serveis públics i els serveis d’extinció d’incendis. Com a conseqüència de la implantació i funcionament del servei públic de telèfon únic d’emergència 112, cal realitzar un plantejament que contribueixi a donar una participació més activa als municipis, tant en la implantació i coordinació, com en el funcionament d’aquests nous serveis d’atenció a l’emergència. OBJECTIUS 1. Elaboració dels corresponents plans de protecció civil, contemplant els objectius de prevenir els riscos que afectin el conjunt de Catalunya i els diversos municipis. 2. Preveure una organització eficaç en cas d’emergència i risc per a la població, un desenvolupament de les accions que tendeixen a la promoció de l’autoprotecció corporativa i ciutadana, i la implantació de totes les mesures que coadjuvin a la minimització del risc d’emergència al municipi. 3. Una normativa nova en matèria de protecció civil, amb l’objectiu d’incrementar les actuacions preventives, que defineixi clarament la participació dels ajuntaments en el desenvolupament i funcionament dels serveis de protecció civil. 4. Potenciar la participació ciutadana i fer costat a la creació d’associacions de voluntaris coordinats per tècnics en la matèria. 5. Incrementar la cultura de protecció civil a les escoles. 132 �MESURES S’impulsaran les gestions necessàries per realitzar les campanyes de divulgació i l’elaboració de guies dirigides a la població amb l’objectiu de minimitzar els riscos a la població civil, en especial, a les de major risc (població escolar, gent gran, etc.). S’impulsarà la definició de la carrera tècnica dels diversos professionals, la formació adequada que han de tenir i la seva imbricació en l’estructura administrativa de què depenen. Planificació de plans especials de formació en matèria de protecció civil, dirigida als serveis municipals dels ajuntaments. Es potenciarà la definició de la carrera professional de bomber, amb l’elaboració de l’estatut del bomber professional, que recollirà les condicions de treball, la formació i la resta d’aspectes vinculats a l’exercici de la seva professió. Elaborar, amb l’acord dels ajuntaments, nous protocols de coordinació i de gestió de trucades al 112, amb els objectius finals de garantir un millor servei a la ciutadania i convertir-lo de veritat en el telèfon únic d’emergències de la Comunitat Autònoma. Seguretat viària Un altre eix clau en la política de seguretat del nou Govern de la Generalitat és la qüestió viària. L’any 2002 es van produir a Catalunya 21.465 accidents, que van provocar un total de 30.600 víctimes, entre les quals 812 morts. Els accidents de trànsit són la primera causa de mortalitat entre la població de 5 a 34 anys. La Federació Europea de Víctimes d’Accidents de Trànsit recomana a l’Estat espanyol i a Catalunya que s’obri un debat en profunditat per millorar el suport a les víctimes i als seus familiars. Manca una xarxa de dispositius de rehabilitació física i psicològica per a la víctima amb seqüeles greus després del període d’hospitalització i una xarxa suficient de reinserció sociolaboral per a les víctimes d’accident de trànsit. Les responsabilitats dels conductors no s’han tractat de manera adequada i hi ha una manca de reflexió sobre el tema entre els responsables de l’administració estatal i la catalana. A més, les víctimes dels accidents de trànsit es troben en una situació d’indefensió davant dels conductors agressors que porten vehicles amb motor sense la corresponent assegurança, en situació de préstec del vehicle o sense la llicència obligatòria que habilita per a la conducció. Aquesta indefensió també és jurídica, ja que la víctima no té una informació adequada sobre els procediments judicials de l’accident i, a més, es troba amb els perjudicis personals i socioeconòmics que provoca el retard de la quasi totalitat de processos judicials, en relació amb el cobrament de possibles indemnitzacions i/o percepció de pensions d’invalidesa. 133 �El Cos de Bombers de la Generalitat serà una eina clau en l’assistència i trasllat urgent de les víctimes d’accident de trànsit. Respecte a la seguretat viària, els objectius del nou Govern de la Generalitat són clars i pocs: reduir la sinistralitat a causa d’accidents de trànsit a la xarxa viària catalana, objectiu que es pot expressar en els termes de reduir pel cap baix en un 50% el nombre de víctimes d’accidents de trànsit abans de l’any 2010. OBJECTIUS 1. Reduir la sinistralitat a causa d’accidents de trànsit a la xarxa viària catalana. 2. Reduir pel cap baix en un 50% el nombre de víctimes d’accidents de trànsit abans de l’any 2010. MESURES Crear el Pla integral per a la reducció de la sinistralitat a causa d’accidents de trànsit a la xarxa viària catalana 2003-2007, amb la finalitat de reduir en un 50% el nombre de víctimes d’accidents de trànsit abans de l’any 2010, com és l’objectiu de la UE. Desenvolupar la recerca necessària per a la prevenció d’accidents al nostre país amb la participació dels diferents departaments que hi intervenen (Obres Públiques, Sanitat, Interior, Justícia, Presidència, universitats, etc.) i sota la coordinació de l’autoritat de trànsit. Ampliar la xarxa de bases del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) d’assistència a emergències integrades per tal d’augmentar el parc de vehicles d’assistència medicalitzada (VAM), amb la finalitat de proporcionar suport vital avançat a les persones accidentades a les regions sanitàries de Lleida, Tarragona, Tortosa, Girona i Centre, que actualment tenen l’índex més baix de cobertura territorial i que presenten a la vegada major nombre de trams de concentració d’accidents (TCA). Continuar el desplegament de recursos d’atenció a les emergències mèdiques per tal que, mitjançant els vehicles d’atenció medicalitzada i altres dispositius d’assistència prehospitalària, es pugui donar suport vital avançat a tot el territori de Catalunya a les persones que es trobin en una situació potencialment crítica. Incrementar la dotació de recursos humans i tècnics de l’autoritat competent en trànsit per a la promoció de la prevenció dels accidents de trànsit i la sensibilització en matèria de seguretat passiva. Revisar la xarxa viària per tal d’eliminar-ne els punts negres ja identificats. Incrementar i estendre programes d’educació i de formació viàries. Crear una comissió parlamentària permanent de seguretat viària i mobilitat sostenible, que reculli propostes, encarregui informes sobre competències en matèria 134 �de seguretat viària i promogui la legislació pertinent, estudiï i doni a conèixer l’impacte socioeconòmic de la sinistralitat per accidents de trànsit i proposi mesures per eradicar-la. Crear un fons d’ajut a les corporacions locals perquè puguin actuar amb major eficàcia en la seguretat viària. Impulsar l’acció de la fiscalia de trànsit i dotar-la de recursos per tal que pugui desenvolupar la seva tasca de manera territorialitzada i amb més eficàcia. Establir un sistema d’ajut immediat (avançament indemnitzatori) a les víctimes d’accidents de trànsit i/o les seves famílies, que pugui ser gestionat amb rapidesa per l’Oficina de la Víctima. Promoure campanyes per evitar que es consumeixi alcohol abans de conduir. Seguretat i salut laboral Un dels altres eixos importants de les polítiques de seguretat són les qüestions relacionades amb la seguretat laboral. Des del Departament de Treball, es va afirmar que lluitar contra la sinistralitat laboral era una prioritat del Govern de la Generalitat per a aquesta legislatura, però la sinistralitat no ha parat d’augmentar, tal com demostren les xifres: 1.609 persones han mort en accidents laborals en els últims 10 anys a Catalunya. L’any 2002 va registrar l’índex de sinistralitat laboral més elevat de la dècada, amb un total de 186 treballadors morts (segons estadístiques del Departament de Treball, Indústria, Comerç i Turisme). La sinistralitat laboral i les malalties professionals, que no han parat de créixer, suposen l’expressió de la precarietat i feblesa d’una part del teixit econòmic productiu. Els primers perjudicats són les persones que les pateixen i, en segon lloc, la societat en el seu conjunt, pels costos socials i econòmics que en deriven. Existeix un ampli consens, tant científic i tècnic com social, que entre les causes més conegudes cal assenyalar les següents: - Compliment insuficient de la normativa sobre la prevenció de riscos laborals. Baixa qualitat de les accions preventives que es fan a les empreses, ja que no incideixen directament en la millora de les condicions de treball i de salut. Manca de polítiques públiques i recursos insuficients per tal d’acomplir les funcions de vigilància, control i sanció, per part de l’Administració. Un model productiu de béns i serveis que fa de la precarietat en l’ocupació (fonamentalment expressada en forma de temporalitat i subcontractació en cadena) i en les condicions de treball, el mecanisme de competitivitat. El nou Govern de la Generalitat ha d’assumir una nova política de salut i seguretat laboral orientada a eliminar aquells factors que són determinants en els alts índexs de sinistralitat actuals. Per obtenir el principal objectiu d’aquesta estratègia, treballarem paral·lelament per reduir fins al 15% la temporalitat en la contractació. 135 �OBJECTIUS 1. Crear ocupació de més qualitat. 2. Reduir fins al 15% la temporalitat en la contractació. 3. Reduir, de manera dràstica, la precarietat i la sinistralitat en les condicions de treball i de seguretat. Mesures per millorar la seguretat i la salut laboral Desenvolupar un pla de prevenció de la sinistralitat laboral a Catalunya, acordat amb els agents socials i econòmics, dirigit a assolir els objectius, mínims i quantificats, de reducció de la sinistralitat per sectors i globals, que millorin de manera substancial la situació actual. Els sectors i les empreses amb un índex de sinistralitat més alt s’inclouran en plans específics. Aquest pla contemplarà l’increment de la inspecció i el control del compliment de la llei de prevenció de riscos laborals mitjançant la Inspecció de Treball; els continguts i qualitat dels plans de prevenció; la capacitat, la solvència i la qualitat dels serveis de prevenció de les empreses, propis i aliens; i la participació dels treballadors/es en el seu disseny i execució. Incrementar els recursos públics, tant humans com tècnics i econòmics, i organitzarlos adequadament per tal d’assolir la realització d’estudis i recerca tècnica en la matèria de prevenció dels riscos laborals, anàlisi de la situació i tendències i elaboració de propostes d’actuació que donarien contingut i suport a l’elaboració de les polítiques preventives. Potenciar l’existència de delegats territorials de prevenció de riscos laborals, com un col·lectiu col·laborador de l’Administració en les tasques de prevenció de riscos laborals en les petites i mitjanes empreses i en aquelles que no disposin de representació sindical en aquesta matèria. Intensificar els controls sobre les condicions de salut i seguretat en l’externalització i subcontractació d’operacions. En aquesta línia, totes les contractacions públiques respectaran la legislació existent en matèria de salut i seguretat laboral, de manera que no s’admetran licitacions que no incorporin el compliment de les obligacions existents en aquest àmbit, ni la participació d’empreses amb un alt índex de sinistralitat. Fomentar la investigació dels nous riscos i patologies laborals, amb especial atenció als psicosocials, així com la recerca dels sistemes de resolució de les problemàtiques derivades del treball i les seves formes d’organització. Difondre els resultats entre les empreses i els treballadors, perquè puguin ser coneguts, reconeguts i previnguts. Incrementar el nombre d’unitats de salut laboral, que actualment depenen de la Conselleria de Sanitat, amb la intenció d’arribar a tot el conjunt del territori de Catalunya amb el seu desplegament. 136 �Incorporar a tots els nivells educatius, des de l’ensenyament primari, continguts transversals en matèria de seguretat i de salut en el treball, que permetin assolir una cultura preventiva en aquest tema. Introduir en els programes de formació professional (reglada, ocupacional i continuada) i universitària, unitats educatives de la matèria seguretat i salut laboral, adaptades a les diferents especialitzacions que es cursin. Orientar part de la programació de formació contínua cap al desenvolupament d’un programa de formació en matèria de seguretat i de salut laboral en el treball, adreçat a les persones que s’han de responsabilitzar de la prevenció a les empreses, amb especial preferència per a les petites i mitjanes empreses. Desenvolupar els estudis de formació de caràcter mitjà i superior que capacitin i, finalment, acreditin les persones que els rebin com a tècnics en prevenció de riscos laborals. Sensibilitzar sobre la necessitat d’incorporar la prevenció dels riscos laborals als processos productius, adreçada principalment a les microempreses i a les petites i mitjanes empreses. Comprometre les mútues d’accidents de treball, com a gestores de la Seguretat Social, perquè financin la Fundació per a la Prevenció de Riscos de Catalunya, prevista a la Llei de prevenció de riscos laborals, a partir dels excedents d’explotació. Aplicar mesures administratives per incentivar les polítiques de prevenció a les empreses. Modificar l’actual llistat de malalties professionals adequant-lo a les patologies actuals. Fomentar la formació a tots els treballadors, especialment als de nova contractació i contractació temporal, als empresaris i als treballadors autònoms. Garantir el compliment de la legislació vigent en matèria de seguretat i de salut laboral, en les contractacions públiques. Incrementar el paper dels Centres de Seguretat i Condicions de Salut en el Treball de Catalunya per tal que tinguin un paper més important en la prevenció de riscos. Fomentar la informació i formació del personal sanitari de les àrees bàsiques en la detecció de problemàtiques de salut d’origen laboral. Seguretat alimentària Fa menys d’un segle, els aliments es consumien localment, molt a la vora del seu lloc de producció. En canvi en les últimes dècades, tant el sector agrícola i ramader com la indústria alimentària han patit canvis radicals i complexos que han fet possible 137 �consumir productes d’origen molt divers i llunyà, la qual cosa fa que resulti difícil seguir tota la cadena alimentària. Es pot afirmar que mai no s’havia disposat de tants aliments i de tanta qualitat. Però també és veritat que, actualment, existeix una gran sensibilització ciutadana respecte als problemes de salut pública i de seguretat alimentària. Les darreres crisis sanitàries (vaques boges, dioxines, legionel·losi, febre aftosa, mercuri i metalls pesats, etc.) han afectat greument la confiança dels consumidors i han posat de relleu les febleses d’un sistema productivista que, en ocasions, no atén els codis de bones pràctiques. Davant d’aquesta situació, és important que el nou Govern de la Generalitat endegui un programa integral que reguli tots els sectors que incideixen sobre l’alimentació de les persones per tal de garantir-ne la salut. Aquest programa ha de preveure com exercir un major control de la seguretat, higiene i qualitat dels aliments, afavorir les bones pràctiques productives i el control exhaustiu en la producció d’aliments, i garantir el principi de precaució i de transparència informativa als consumidors. OBJECTIUS 1. Vetllar per la salut de la ciutadania i garantir-ne la protecció. 2. Exercir un major control de la seguretat, higiene i qualitat dels aliments. 3. Afavorir les bones pràctiques productives i el control exhaustiu en la producció d’aliments. 4. Protecció i control ambiental. 5. Garantir el principi de precaució i de transparència informativa. MESURES Mesures per millorar la seguretat alimentària Farem que l’Agència de Salut Pública i l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària siguin, efectivament, organismes independents basats en el rigor científic, imparcials i transparents, que garanteixin la salut pública i proporcionin confiança als consumidors. Dotarem aquestes agències de tots els instruments necessaris per dur a terme la seva tasca amb eficàcia. Elaborar un pla per disminuir l’exposició dels éssers humans a substàncies que, per via alimentària o respiratòria, poden produir problemes de salut. Garantir una coordinació permanent i estricta entre els diferents organismes responsables de l’avaluació i control dels antibiòtics utilitzats en veterinària. 138 �Controlar específicament, en aplicació de la normativa comunitària, des de la inspecció del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, la qualitat dels pinsos i farines, i la utilització de greixos i olis. Fer efectives les mesures de seguretat i de bioseguretat a les explotacions i en el maneig i transport de bestiar. Fomentar i incentivar l’agricultura i la ramaderia ecològiques o integrades, que es comprometen a utilitzar mètodes biològics contra les plagues vegetals o pinso i aliments naturals per a la cria i engreix del bestiar, de comú acord amb les organitzacions agràries. Facilitar els processos d’identificació i de traçabilitat dels productes alimentaris, tant els destinats al consum humà com els destinats al consum animal, al llarg de totes les etapes de la cadena alimentària, així com el procés de composició, de manera clara i entenedora. Promoure campanyes de difusió d’informació pública sobre factors de risc, d’acord amb les directrius de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària. Protecció dels animals La recent Llei de protecció dels animals, aprovada pel Parlament de Catalunya, recull una nova concepció dels animals com a éssers vius capaços de sentir i de patir, tant des del punt de vista físic com psíquic. La Constitució Federal Alemanya, així com la majoria de constitucions dels länder alemanys, inclou el deure de l’Estat de protegir els animals de manera diferenciada a la protecció de la natura o del medi ambient. Un Govern de la Generalitat de progrés adoptarà les mesures necessàries per situar-nos al nivell dels països del nostre entorn cultural més pròxim respecte a la defensa del benestar animal. MESURES En relació amb els animals de companyia, se’n fomentarà la tinença responsable. S’adoptaran mesures rigoroses de control de la cria i la venda. Pel que fa a la identificació, s’establirà un arxiu general dels animals de companyia i el cens dels ajuntaments. Es realitzaran programes de vacunació i d’esterilització d’animals sense llar i es promourà la gestió dels centres d’acollida per part d’associacions protectores sense ànim de lucre, així com la creació de colònies controlades de gats i d’ocells urbans. Adoptar mesures per a la professionalització dels manipuladors d’animals, particularment dels que s’utilitzin en la producció d’aliments, per tal de millorar el seu benestar en l’allotjament i transport i, en especial, de procurar-los un sacrifici, previ atordiment, sense dolor, d’acord amb les directives europees. Aquestes mesures promouran tant la millora del benestar animal com la qualitat i seguretat alimentària. 139 �Promoure la cobertura de l’atenció veterinària, les operacions, cures i sacrifici dels animals i elaborar una normativa adequada pel que fa al transport d’animals de companyia en els transports públics. En relació amb la fauna silvestre, s’adoptaran mesures per regular-ne el comerç i la possessió, en la línia de disminuir-ne o evitar-ne l’ús com a mascotes o en espectacles, darrere dels quals hi ha, en molts casos, un tràfic il·legal que provoca greus perjudicis tant per als animals implicats, com per al medi ambient, per exemple, en el cas d’abandonaments que poden produir la invasió d’espècies al·lòctones. 140 �3.10. Eradicar la pobresa Els darrers anys la conscienciació de la problemàtica que representa la pobresa s’ha consolidat a escala mundial. La pobresa i l’exclusió social són fenòmens de caràcter estructural i, al contrari del que es creia en els anys setanta, no desapareixen amb el creixement econòmic ni el progrés. A Catalunya, i segons estudis recents, aproximadament dues terceres parts de les persones pobres no tenen cap possibilitat de sortir-se’n, si no es modifiquen les condicions de redistribució actuals del sistema de benestar social. El quart món no només és quantitativament important, sinó que és permanent. Tot i que en les últimes dècades la pobresa severa ha disminuït –gràcies a les mesures de protecció social–, n’han sorgit noves formes. L’evolució de la societat ha fet que les causes de la pobresa i l’exclusió canviïn. Hi ha hagut un canvi en l’estructura de la pobresa, que ha passat a afectar col·lectius que compten amb poca o cap protecció social (per les llacunes en el sistema de protecció social). Ens trobem amb uns col·lectius concrets, amb pocs recursos econòmics, sobre els quals cal incidir perquè: - - Uns són determinants en l’autoreproducció i expansió de la pobresa. Aquest és el cas de les famílies (joves) amb fills al seu càrrec, sobretot llars monoparentals. La pobresa dels pares es pot propagar molt fàcilment als fills. Així, la pobresa infantil també és un fenomen a considerar i tractar. Els altres, les persones de més de 65 anys amb pensions no contributives, de viduïtat o mínimes de la Seguretat Social, que formen un col·lectiu molt important que ha de viure amb una economia per sota del llindar de la pobresa. Finalment, els sense sostre, un col·lectiu dispers i en deteriorament constant que requereix una política integral que se n’ocupi. A més, cal posar de manifest que la incidència de la pobresa és encara més elevada quan la persona de referència és una dona. La prioritat política del nou Govern de la Generalitat respecte a la pobresa i l’exclusió social té com a objectiu principal disminuir el nombre de pobres d’uns col·lectius concrets: les famílies amb fills al seu càrrec (sobretot monoparentals), la gent gran i els sense sostre. El millor instrument per lluitar contra la pobresa i l’exclusió és implementar polítiques transversals. Pensem que els col·lectius de pobres –tant els d’exclosos com els que es van empobrint– s’han de tractar com a part de la política general, encara que siguin un grup amb uns problemes específics i unes necessitats concretes. Les propostes polítiques que cal promoure s’orienten a capacitar les persones que encara estan en edat de treballar per tal que, per elles mateixes, surtin de la pobresa i de la dependència institucional. Els socialistes apostem per la formació encaminada al treball. Amb tot, per trencar el cercle de la pobresa cal implementar polítiques d’altres tipus que incideixin sobre aquest grup: polítiques de salut (prevenció i educació sanitària), d’educació (escoles bressol), d’habitatge (habitatges dignes per a tothom i lloguers a preu social per a aquests col·lectius), etc. 141 �La política que el nou Govern de la Generalitat ha d’aplicar per a aquests col·lectius implica i compromet totalment l’administració autonòmica (en la seva funció de planificació, avaluació i finançament) i la local (en la seva funció d’execució i planificació), però també, parcialment, l’administració de l’Estat i la iniciativa social. A més, cal assolir uns objectius que vénen determinats per les diferents situacions en què es troben alguns col·lectius davant els problemes de pobresa i exclusió. OBJECTIUS 1. Dones: neutralitzar els riscos de les dones de caure en situacions de pobresa mitjançant la potenciació de la seva formació, la seva entrada al mercat laboral i la millora de les seves condicions de treball. 2. Jovent: prevenir que les famílies joves caiguin en situacions de pobresa per evitarne la reproducció en els seus fills, sobretot mitjançant el sistema educatiu. 3. Infants: evitar la pobresa infantil mitjançant la prevenció i polítiques específiques per a aquest grup de població. 4. Gent gran: garantir una vida digna, amb qualitat de vida i amb la possibilitat de viure-la amb certa independència, mitjançant el manteniment de la capacitat econòmica de les persones grans. 5. Els sense sostre: dissenyar una política consensuada per als sense sostre per facilitar-ne la integració. MESURES Mesures per a la implementació d’una renda bàsica El Govern estudiarà la viabilitat d’establir una renda bàsica, prestacions no contributives i altres ajuts econòmics actuals. Mesures per combatre la pobresa i l’exclusió en el col·lectiu de les famílies (joves) amb fills al seu càrrec Invertir en educació infantil i crear la xarxa pública d’escoles bressol (30.000 places noves), per a la qual cosa es donarà suport econòmic als municipis. Garantir beques en educació infantil per a famílies amb pocs recursos econòmics. Combatre el fracàs escolar i promoure programes específics adreçats a l’alumnat amb greu risc d’abandonament del sistema escolar. Atendre la diversitat de l’alumnat en l’educació, fent una atenció especial i més personalitzada a les seves necessitats. 142 �Subvencionar el menjador, el transport escolar i els llibres per a famílies amb pocs recursos econòmics. Incentivar la permanència dels alumnes a l’ensenyament secundari postobligatori mitjançant una política de beques que redueixi el cost de l’oportunitat d’abandonar aquests estudis, per tal que les famílies amb menys recursos puguin assumir la càrrega econòmica que representa mantenir estudiant un fill/a en edat de treballar. Posar els mitjans perquè, des del territori, els nois i noies tinguin una oportunitat d’ocupació en sortir del sistema educatiu. Establir una major connexió entre l’escola i el treball, ja sigui mitjançant polítiques d’orientació laboral o amb una nova formació professional que respongui a les demandes del mercat, que tingui una continuïtat al llarg de la vida i que permeti adaptar-se a les necessitats i tecnologies de cada moment. Fomentar les ajudes directes a les famílies que tenen infants al seu càrrec. Incrementar en un 25% les prestacions econòmiques directes per a les famílies monoparentals i per a les famílies amb pocs recursos econòmics i amb infants al seu càrrec: 750 € anuals per a cada infant menor de 18 anys que estigui al seu càrrec. Potenciar les empreses d’inserció social, tot establint un marc normatiu estatal i autonòmic que permeti la suficiència econòmica i jurídica. Mesures per combatre la pobresa infantil Implementar el Programa d’Atenció a la Infància i l’Adolescència amb Dificultats Socials (elaborat pel Govern Alternatiu), dins el marc general del Pla d’Infància i Adolescència de Catalunya i el Programa de Suport a les Famílies. Dissenyar i implementar un programa transversal de prevenció primària i de detecció de les situacions de risc social que afecten els infants, des de Benestar Social i d’acord amb els departaments d’Educació i Sanitat. Augmentar la capacitat de detecció, especialment a la primera infància, en cooperació amb els equips i serveis que hi treballen (atenció precoç, educació infantil, sanitat, etc.). Dur a terme un treball comunitari per combatre els elements socials i culturals que incideixen en un desenvolupament inadequat de l’infant, com ara els entorns marginals, la pobresa, la violència social i grupal, i els continguts ideològics contraris als valors propis d’una societat democràtica. Potenciar l’atenció preventiva preferent a famílies amb fills en situació de marginació i/o pobresa a través de la xarxa bàsica de serveis socials en col·laboració amb els equips d’atenció precoç, educació, sanitat, etc. Acció preventiva i de control de la prostitució infantil (amb infants residents a Catalunya), el treball infantil, la mendicitat, així com aquelles situacions que atemptin contra els drets individuals dels infants residents a Catalunya, encara que es produeixin fora de Catalunya. 143 �Atendre a la pròpia llar les famílies desestructurades mitjançant acció assistencial, educativa i preventiva de les treballadores i treballadors familiars o, si s’escau, dels educadors i educadores. Introduir programes específics de prevenció i d’educació per a la salut a les escoles. Mesures per combatre la pobresa i l’exclusió en el col·lectiu de dones Crear un marc institucional per equiparar home i dona en el seu accés al treball i en les condicions de treball. Continuar fomentant projectes d’autoocupació i de creació de llocs de treball per a dones que desitgin incorporar-se al món del treball, professionalitzant les seves habilitats i capacitats. Potenciar la creació de llocs de treball en el sector serveis, particularment en els serveis d’ajuda a la llar (potencial jaciment d’ocupació). Afavorir que les mares soles i treballadores tinguin a l’abast una bona xarxa d’escoles bressol i serveis complementaris a la petita infància. Mesures per combatre la pobresa i l’exclusió en el col·lectiu de la gent gran Incidir en les properes negociacions sobre les pensions i revisar-les: a més dels increments generals, caldria revisar les pensions contributives més baixes, les no contributives i les de viduïtat, per tal que tots els col·lectius que estan per sota del salari mínim interprofessional arribin a assolir-lo d’immediat. Contribuir, a través d’ajuts econòmics de la Generalitat amb caràcter transitori, per ajudar a sortir de la pobresa les persones amb pensions mínimes. Universalitzar els serveis d’atenció a domicili i crear una xarxa d’equipaments i de serveis d’oferta pública per a la gent gran: casals, servei d’atenció a domicili, habitatges tutelats, centres de dia, residències, acolliment familiar, etc. Organitzar aquests serveis i equipaments dirigits a la gent gran de manera que s’adaptin a les necessitats de les persones i de les famílies, i que permetin la conciliació de les diferents responsabilitats de les persones. Promoure i impulsar que, des dels diferents nivells competencials, s’incrementin els recursos destinats als grups de dones grans en situació de pobresa i que es doni el màxim suport a la coordinació entre les actuacions en curs. Garantir el dret a rebre ajuts econòmics a les persones grans amb pensions baixes per a l’adquisició de material òptic, pròtesis auditives o dentals. Mesures per combatre la pobresa i l’exclusió en el col·lectiu dels sense sostre Planificar una política consensuada entorn als rodamóns que permeti actuar els diferents serveis i institucions amb uns criteris i objectius clars per assolir el major grau d’integració possible d’aquest col·lectiu. 144 �Destinar recursos suficients per pagar professionals i personal administratiu per poder rendibilitzar millor les tasques dels voluntaris, que suposen el 90% del personal en aquest àmbit a Catalunya i entre les entitats sense ànim de lucre. Prendre les mesures necessàries perquè s’atengui en els mateixos centres els malalts mentals i es potenciïn programes de prevenció i de control de drogodependències per a les persones que no tenen recursos. Buscar solucions que permetin una certa estabilitat a les persones que s’insereixen a la societat, com ara pisos compartits i tutelats. Desenvolupar una xarxa d’informació que permeti saber quina entitat fa el seguiment d’una determinada persona. Establir prioritats en el Pla de l’Habitatge per assignar habitatges a grups de risc. Establir una política de subvencions per a la rehabilitació d’habitatges buits i el lloguer de pisos i per afavorir el fet de compartir pis. Destinar 1.800 € anuals per a cada un dels 2.000 sense sostre que hi ha a Catalunya. Mesures per a l’habitatge social Atorgar 600 € anuals d’ajut directe a fons perdut per despeses de lloguer de l’habitatge principal, al qual es podran acollir totes les famílies amb ingressos inferiors a 21.000 € anuals en declaració individual i 30.000 € en declaració conjunta. Implementar programes específics de préstecs amb subsidis per a l’accés a l’habitatge protegit (en l’adquisició) per a joves, persones grans, llars monoparentals, nous residents, persones amb discapacitats i persones que viuen en condicions d’infrahabitatge. Adaptar les característiques de l’habitatge a les noves necessitats de la demanda (joves, famílies monoparentals, persones o famílies amb persones dependents al seu càrrec). Arranjar habitatges per a gent gran, és a dir, millorar una mitjana de 100 habitatges cada any (400 habitatges en 4 anys), 20 dels quals hauran de ser habitatges d’acolliment familiar. L’ajuda per arreglar els habitatges serà de 6.000 € per a persones amb rendes baixes. Aplicar noves mesures de control de les condicions d’habitabilitat i seguretat de l’habitatge existent. Crear programes específics per a l’eradicació de l’infrahabitatge. 145 �3.11. Catalunya, un país que acull i integra: la immigració Catalunya ha configurat la seva personalitat col·lectiva al llarg de la història a partir de capes successives, que es vertebren a l’entorn d’un nucli que aglutina el conjunt. La diversitat és una de les senyes d’identitat veritables del poble català. La realitat social d’ara exigeix integrar de nou realitats que vénen de fora, repetint un procés que ja s’ha produït moltes vegades al llarg de la història d’aquest país. L’actual procés immigratori presenta com a característiques: un fort creixement i acceleració del ritme d’arribades, ja que la població immigrada s’ha doblat en cinc anys (el maig del 2002, a Catalunya residien legalment 310.057 estrangers, dels quals 76.310 –el 25%– eren ciutadans de països de la UE, i els que es troben en situació irregular són entre 50.000 i 125.000, segons diverses fonts); concentració a determinats barris, pobles i ciutats; i pluralitat (és a dir, diversitat en molts aspectes, també cultural i religiosa). Tot això diferencia aquest procés d’altres processos previs. Aquestes són dades que cal tenir en compte per a una gestió correcta del fenomen. La població immigrada –tant la regularitzada, com la que no n’està– tendeix a concentrar-se intensament a determinats barris, pobles i ciutats. Aquesta concentració fa molt difícil la gestió d’aquest gran fenomen social, els efectes del qual recauen precisament sobre els ciutadans autòctons amb una situació social més desfavorable. A més, la presència al país de desenes de milers de persones indocumentades planteja una situació de risc per al benestar, la convivència i la seguretat col·lectives. L’única possibilitat que tenim, per tant, d’encaixar el procés immigratori, sense trencar la cohesió social de la societat d’acollida, és entendre que el procés ha de ser ordenat i que ha de tenir com a eixos principals l’aplicació del sistema legal vigent i la regulació. Cal, però, transmetre a l’opinió pública que la immigració no és un problema en si mateix per a les societats d’acollida i, sobretot, que la immigració no és “el problema”, tot i que provoca noves situacions que poden resultar problemàtiques i que també accentua i ajuda a evidenciar problemes preexistents de la societat d’acollida. El problema rau en la manca de recursos públics per fer front a aquestes situacions (poca quantitat de policies, justícia ineficaç, manca de recursos per reestructurar barris, insuficients recursos educatius i d’assistència social, etc.). Els veritables responsables dels dèficits són les polítiques neoliberals, que han reduït el sector públic i que afebleixen l’Estat del benestar. Els governs del PP i de CiU han reduït la despesa social al 2% del PIB des de 1996. Des d’una perspectiva econòmica, es calcula que aquesta població immigrada genera el 4% del PIB. Pel que fa a l’afiliació a la Seguretat Social, aquesta va augmentar un 32,6% a Catalunya entre el març del 2001 i el març del 2002. Més del 40% dels nous afiliats a la Seguretat Social són immigrants. La situació administrativa no ha de modificar el respecte pels drets que tenen les persones que es troben en aquesta situació. El reconeixement efectiu d’aquests drets és un dels aspectes que el nou Govern de la Generalitat ha d’assumir d’acord amb les seves competències. Una part del problema es pot gestionar des del Govern de la Generalitat (escolarització, sanitat, ajuts socials, etc.), però les mesures polítiques que poden permetre realment afrontar aquesta qüestió i reduir-ne l’impacte negatiu han de ser 146 �adoptades, sobretot, des del Govern central o han de ser concertades per l’Estat espanyol amb els altres estats de la UE. Les polítiques sobre immigració del nou Govern de la Generalitat s’han de guiar pel principi de transversalitat i assegurar condicions d’equitat en el suport a totes les persones que viuen a Catalunya per tal que puguin desplegar les seves oportunitats de vida. La política d’immigració ha de ser fonamentalment una política social, és a dir, de promoure les millors condicions i oportunitats de vida per a tots els ciutadans de Catalunya, tant dels autòctons com dels nouvinguts. Això requereix incrementar els recursos actualment destinats a les polítiques socials i reorientar-les per tenir en compte l’impacte del fenomen migratori. Entre aquestes polítiques, tenen una importància especial les referides a habitatge, sanitat, educació, ocupació, atenció social o família. Des de l’any 1993, en què s’inicia la política dels contingents anuals, la distribució dels nous immigrants entre comunitats feta per l’Estat requeria establir formes de participació en la decisió estatal i mecanismes de coordinació per evitar que les intervencions dels diversos poders públics generessin actuacions contradictòries. La gestió dels fluxos migratoris constitueix un dels eixos centrals de la política en matèria d’immigració. Gràcies a la seva regulació, el fenomen migratori es pot modular segons les necessitats i possibilitats de la societat d’acollida a fi de millorar el grau d’acceptació social i, alhora, la seva visibilitat. L’actual Llei d’estrangeria, malgrat les seves limitacions, és l’únic marc legal existent, per això cal que l’administració estatal, que és qui té les competències en matèria de regulació de fluxos, l’apliqui de manera coherent i amb rigor. L’impacte del fet migratori sobre el territori és tan important que el nou Govern de la Generalitat ha d’insistir en la participació més efectiva de les comunitats autònomes i dels ajuntaments sobre la definició de les polítiques d’immigració i dels contingents. Però l’ús instrumental de la Llei d’estrangeria no impedeix que el nou Govern de la Generalitat promogui iniciatives per modificar-la. Entre aquestes, cal prestar especial atenció a tots els aspectes que dificulten l’exercici dels drets fonamentals de la persona i als que puguin representar una millora en els aspectes administratius que afecten els immigrants. La Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers i la seva integració social, així com la seva posterior reforma, la Llei orgànica 8/2000, va posar en relleu les importants tasques que corresponien a les comunitats autònomes i als municipis en l’àmbit de la immigració, i va donar entrada a un nou òrgan de participació i de coordinació interadministratives en l’àmbit estricte de la immigració: el Consell Superior de Política de la Immigració, malbaratat pel Govern del PP, tant com el Foro para la Inmigración. En aquest marc legal, les funcions de les comunitats autònomes passen inexcusablement a un primer pla i es pot plantejar amb major facilitat, fins i tot, un increment de les competències autonòmiques, tot i que, un dels aspectes clau en tota aquesta estratègia, la canalització i control dels fluxos d’immigrants, està fora de l’àmbit competencial de la Comunitat, ja que està situat a escala estatal i de la Unió Europea. En l’àmbit de Catalunya, cal reforçar les polítiques socials orientades a assegurar la cohesió social i la integració dels immigrats. El nou Govern de la Generalitat ha de promoure un pla d’acollida dels immigrants que en faciliti la incorporació a la nova 147 �societat, que promogui el coneixement de les nostres lleis i costums, de les nostres expressions culturals i que proporcioni la competència indispensable en les nostres llengües. La primera acollida és un moment clau per facilitar la posterior inserció social, econòmica, laboral i familiar dels immigrants i, a més, actuarà com element preventiu de situacions problemàtiques des del mateix moment de la seva arribada. Aquest pla d’acollida s’adaptarà a les necessitats i condicions dels diferents territoris de Catalunya: culturals, urbanes, econòmiques, etc. És necessari implementar una política efectiva d’integració, per tal de construir una societat plural i, en cap cas, una pluralitat de societats. El compliment d’aquesta voluntat política exigeix, en primer lloc, un reconeixement de l’existència d’un nucli de valors comuns: respecte a la diferència, participació, igualtat davant la llei i submissió de tots a la llei. Per això, cal exigir als immigrants una cultura de la integració i l’acatament de la llei, tot i que aquesta mateixa exigència cal reclamar-la també als membres de la societat d’acollida. La política d’acolliment implica el reconeixement d’uns drets i l’exigència d’uns deures, coherents amb el marc de valors sobre els quals s’ha organitzat la societat catalana. Des de la responsabilitat de govern, el nou Govern de la Generalitat ha d’articular les seves propostes d’acollida sobre la definició dels valors vertebradors de la societat catalana, aquells valors que identifiquen tots els catalans i que són innegociables, i aquells altres que permeten generar un consens amb les persones nouvingudes. Entre els primers, figuren els drets humans, la defensa de la ciutadania, el respecte a la diferència i al pluralisme, i els valors i pràctiques bàsiques de la democràcia, com la igualtat, la nodiscriminació i la solidaritat. En aquest grup cal incorporar també el coneixement i respecte de les lleis i costums propis de Catalunya. Per tal de garantir la cohesió i de preservar la convivència, són necessaris barris més segurs i escoles dignes, especialment a les zones on es reben els principals contingents dels fluxos migratoris. Les polítiques públiques han de garantir que es respecti l’ús normal dels espais públics, carrers i places, evitant que la seva ocupació per a altres activitats sigui motiu de tensió i estimuli la reacció agressiva contra els immigrants. L’accés a un habitatge digne és una altra peça clau de la política d’acolliment, juntament amb l’existència d’escoles dignes, amb suficients recursos per tal de fer front als nous reptes que planteja el fenomen migratori. Finalment, la inserció laboral de l’immigrant és un dels altres elements crítics en aquesta política d’acolliment. Tenir un lloc de treball retribuït és, per moltes persones, el principal element per a la seva integració a la societat que l’acull. Pel que fa als municipis, que són la primera Administració amb què l’immigrant estableix contacte, gestionen bona part dels serveis primaris d’atenció social o de les prestacions educatives. Per això, el nou Govern de la Generalitat ha d’establir amb el món local uns criteris generals sobre la primera acollida i facilitar que els ajuntaments puguin assumir aquesta activitat amb els recursos suficients. A més, la Generalitat disposa de competències sobre alguns àmbits que van més enllà de les polítiques d’integració, que incideixen en les competències estatals exclusives i que es refereixen a la situació administrativa i laboral dels estrangers: són la inspecció laboral i la Policia Autonòmica. I aquestes competències s’han d’exercir contra el tràfic d’immigrants, de dones i d’infants de les organitzacions que el practiquen. El fenomen migratori també planteja qüestions de seguretat, el tractament de les quals correspon a les administracions judicial i de policia. La situació actual no és satisfactòria en cap dels 148 �dos àmbits i requereix mesures que la Generalitat pot impulsar o proposar a les altres administracions. El nou Govern de la Generalitat ha d’instar l’Estat perquè doti de més mitjans les oficines consulars als països d’origen de la immigració, tot reforçant les oficines laborals especialitzades destinades a la contractació en origen dels immigrats i obrint-les a la participació de les comunitats autònomes. El fet que darrere dels corrents migratoris dels països empobrits cap als països rics hi hagi, sobretot, un conjunt de causes d’origen econòmic i social, obliga a desbordar les actuacions que es puguin fer a l’interior de la societat catalana i a dur a terme una acció per influir sobre les polítiques exteriors perquè adoptin, entre d’altres coses, mesures que permetin modificar les condicions econòmiques i socials que justifiquen els fluxos migratoris. La importància de la immigració actual i dels seus efectes és una qüestió que afecta el model de societat. El seu tractament i la seva gestió han d’implicar, per tant, tota la ciutadania i, en conseqüència, també tots els nivells de govern: UE, Estat, autonomia i municipi. Per aquest motiu, el nou Govern de la Generalitat impulsarà la col·laboració institucional i la cooperació amb lleialtat, amb l’objectiu de garantir les millors condicions per fer possible una integració dels nouvinguts que asseguri la cohesió social i la convivència pacífica. L’acció de govern també ha de comportar que s’expliqui a l’opinió pública que la immigració no és un problema en ella mateixa. Cal remarcar que la immigració no és el problema, malgrat que provoqui situacions que poden ser problemàtiques per a la societat d’acollida. Des de la responsabilitat de govern, cal definir les bases per crear un consens mínim en la societat catalana que consolidi la legalitat del fenomen migratori, si es dóna de manera planificada, ordenada i emparada per llei. OBJECTIUS 1. Contribuir a l’ordenació dels processos migratoris i a una política que desplegui els instruments i mecanismes per aconseguir la legalitat i regularitat dels fluxos migratoris. 2. Reforçar les polítiques socials i les polítiques públiques orientades a assegurar la cohesió social i la integració dels immigrants. 3. Vetllar per la regularitat i transparència del mercat laboral i de les condicions de treball. 4. Contribuir, amb els mitjans a l’abast de la Generalitat, a la repressió del tràfic de persones i, molt especialment, de les organitzacions que el practiquen. 5. Establir mecanismes de coordinació permanent d’administració (estatal, autonòmica i local). 6. Crear una política exterior de cooperació econòmica, comercial, cultural i de promoció dels drets humans per millorar la situació dels països d’origen de la immigració. entre els tres nivells 149 �7. Combatre les expressions de racisme i xenofòbia entre la població, en especial entre adolescents i joves. MESURES Mesures per garantir la convivència i la cohesió social Reforçar les polítiques socials de la Generalitat, amb la finalitat de millorar el benestar, assegurar la cohesió social, garantir la convivència i evitar qualsevol tipus de discriminació derivada de la insuficiència de recursos. Redefinir i millorar la col·laboració entre Generalitat i municipis, amb redistribució de competències i recursos. Treballar de manera transversal en totes les àrees d’actuació de la Generalitat i dels ajuntaments, per tal que el pes del fet migratori no recaigui exclusivament en els serveis socials. Les ONG i associacions socials seran copartícips d’aquest projecte i ajudaran a canviar la imatge que els immigrants són els únics beneficiaris dels serveis socials. Desenvolupar, des de la Generalitat de Catalunya, un pla d’acollida d’immigrants que apliqui l’administració local, amb mesures específiques d’atenció en el moment de la seva arribada a Catalunya. Definir les àrees urbanes d’atenció especial, crear un fons de foment d’aquestes àrees per llei del Parlament i constituir els instruments d’actuació per acord entre la Generalitat i els ajuntaments afectats. Desenvolupar polítiques orientades a evitar l’exclusió social i el deteriorament dels espais i serveis públics. Promoure l’aprenentatge de la llengua i la cultura catalana com a via d’integració i de promoció a la societat catalana. Desenvolupar polítiques específiques en relació amb la dona immigrant tant per abordar la seva problemàtica com per reforçar el seu paper cohesionador. Ordenar i planificar la ubicació dels centres de culte, cercant el màxim consens amb totes les parts interessades. Fomentar des de les institucions els valors de convivència, tolerància i respecte a la diversitat. Mesures d’introducció de canvis legislatius Instar la reforma de la normativa i de la pràctica estatal per tal d’augmentar la capacitat d’actuació i d’intervenció de la Generalitat en les polítiques estatals d’immigració i en el servei exterior (en especial pel que fa a contingents anuals i contractació en origen). 150 �Instrumentalitzar una acció coordinada de la Generalitat en aquesta matèria, confiant-la a un organisme adequadament dotat de recursos i competències. Instar canvis, dins de la normativa i la pràctica estatals, en el tractament de la condició legal dels immigrats per tal de facilitar-ne la integració. En concret, cal reformar l’anomenada Llei d’estrangeria, actualment en vigor, en els apartats en què es dificulta l’exercici de drets fonamentals de la persona (reunió, manifestació, associació, sindicació, etc.). Promoure la simplificació i agilització de tràmits administratius i el funcionament efectiu d’una oficina única per tramitar-los com a elements d’una política orientada a garantir la legalitat, i la concessió (a les persones amb una ordre d’expulsió que no es pot executar) d’una documentació provisional de tolerància que els permeti treballar mentre no se n’executa l’expulsió. Promoure canvis legislatius que facin possible una major participació i implicació política dels estrangers. Establir una regulació adequada dels comerços i locals de concurrència pública modificant la legislació vigent en matèria d’horaris comercials i garantint en tots els casos el ple compliment de les ordenances fiscals i generals i la resta de normatives vigents. Mesures específiques en matèria judicial, laboral i educativa Instar una millora de la coordinació de les administracions en matèria judicial i de seguretat. Reclamar a l’Estat que ampliï el nombre, la capacitat i les condicions dels centres d’internament, distribuint-los pel territori per permetre un millor control i seguiment judicial. Impulsar l’actuació de la Inspecció de Treball en la lluita contra l’explotació laboral i la degradació del mercat laboral, i enfortir els seus recursos humans i materials. Garantir escoles dignes amb recursos adequats i la implicació de l’escola pública i l’escola concertada en l’educació dels fills de famílies immigrades o nouvingudes, i dotar de recursos extraordinaris les escoles amb alta concentració d’alumnes immigrants. Destinar els recursos per a la formació i dotació d’habilitats professionals a fi i efecte de facilitar la inserció laboral dels immigrants, en col·laboració amb els empresaris i sindicats. Mesures en matèria de cooperació internacional Incrementar les accions destinades a reforçar la cooperació internacional en matèria de desenvolupament i, en particular, fomentar el codesenvolupament; establir, per part del Govern de la Generalitat, programes especials de formació de personal dirigent dels països emissors d’emigració; donar suport a l’harmonització de les polítiques d’immigració de la UE, i fer una acció decidida de la Generalitat a favor 151 �del respecte pels drets humans, econòmics, socials i laborals dels ciutadans i ciutadanes del Tercer Món. 152 �ANNEX 1: Aportació del Grup de Politòlegs i Sociòlegs X Maragall VALORS DE L’ESQUERRA, PARTICIPACIÓ CIUTADANA I DIVERSITAT Des d’una perspectiva d’esquerres, la Llibertat, entesa com emancipació integral de l’ésser humà, no-dominació i no-interferència arbitrària d’unes persones sobre les altres o del poder sobre els individus, és el fonament sobre el qual s’ha de construir l’ordre polític, econòmic i social. La Llibertat mai no es pot gaudir amb plenitud si existeixen condicionants que n’impedeixin, dificultin o limitin el ple exercici i que creïn situacions de desigualtat entre les persones. Per això, en l’objectiu d’emancipació i d’autorealització integral de l’ésser humà, la igualtat d’oportunitats i la garantia universal de la seguretat vital i de l’educació, són imperatius essencials per a la construcció d’una societat d’homes i dones lliures, amb cohesió social i amb una economia sostenible i socialment responsable. Un discurs de progrés ha de rebutjar qualsevol plantejament que afirmi que les diferències identitàries formen la línia de separació “natural” i irreductible entre les persones i ha de postular amb rotunditat la radical igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes en drets i en deures com a principi irrenunciable. La Civilitat, expressió del compromís de la Ciutadania amb la Llibertat, la forma de vida lliure i els valors democràtics i les institucions que la fan possible, actua com a mecanisme d’integració de les diferències i fa que tothom sigui igual en drets i en deures. La Democràcia és l’eina més poderosa per promoure la transformació social i la realització integral dels individus. Per això, per a la consecució de l’objectiu emancipador de l’esquerra, cal promoure els mecanismes i els instruments adequats per fer possible una participació activa i inclusiva de la ciutadania en els processos de deliberació i decisió política. En aquest context, és imprescindible que, des d’una perspectiva de progrés, es reclami el reconeixement del dret al vot als immigrants, així com la implementació de polítiques de protecció dels col·lectius més fràgils i més amenaçats per la discriminació, l’exclusió social i la marginació per qualsevol causa o motiu. Només des de la difusió dels valors de l’esquerra i amb polítiques públiques de progrés que proporcionin un horitzó de seguretat vital, serà possible combatre la incertesa que amenaça amplis sectors de la nostra societat que no poden construir un futur més estable. Això impedeix la construcció d’una societat més participativa amb un compromís cívic i col·lectiu més sòlid, essent aquest problema més accentuat entre la ciutadania nouvinguda. 153 �ANNEX 2: Sectorial de Gent Gran del PSC “LA GENT GRAN: NOVES POLÍTIQUES PER A NOUS TEMPS” L’ampliació de l’esperança de vida és una de les conquestes de l’Estat del Benestar. El descens de la mortalitat infantil i els avanços en la millora generalitzada de les condicions de vida de les societats avançades, fa que les persones visquin més anys i, en general, en millors condicions de salut, econòmiques i socials. Catalunya, amb una població total d’uns 6.506.0403 habitants, té un dels índexs d’envelliment més alts d’Espanya i de l’Europa dels quinze, i el nombre de persones de més de 65 anys al Principat se situa al voltant del 18,28% de la població (aproximadament 1.189.000 persones). L’esperança de vida també és una de les més altes d’Espanya i dels països de la Unió Europea, 80,1 anys4 de mitjana (79,87 els homes i 83,4 les dones). La taxa de natalitat és molt baixa, 1,32 fills per dona (en certa mesura a causa de la immigració estrangera), xifra que encara que supera la mitjana espanyola (1,24), no supera la mitjana de la Unió Europea (1,4). L’existència de moltes més persones de més de 80 anys (sobreenvelliment), amb riscos evidents d’estar exposades a pluripatologies i a malalties de caràcter neurodegeneratiu, que signifiquen un alt grau de dependència, obliga a replantejar un nou marc d’actuació dels serveis de caràcter sociosanitari, serveis de proximitat, serveis residencials, etc. Aquest escenari demogràfic no farà sinó ampliar-se en un futur pròxim i està obligant la Unió Europea, organismes internacionals com l’ONU o l’OMS, a una profunda reflexió i revisió de l’enfocament de l’envelliment i no només des de l’assistència sinó també des de l’òptica social i cultural. Actualment els experts indiquen que, independentment de l’edat que s’utilitzi en els diferents contextos, és necessari reconèixer que l’edat cronològica no és un indicador exacte dels canvis que acompanyen l’envelliment. Per això, les polítiques socials dirigides a la gent gran han de contemplar, actualment, tres elements essencials: I.- L’envelliment actiu en una societat per a totes les edats. II.- L’assistència sociosanitària a domicili: la prevenció i l’atenció. La lluita contra la dependència. III.- Un equitatiu i sostenible sistema públic de pensions. I. ENVELLIMENT ACTIU EN UNA SOCIETAT PER A TOTES LES EDATS 1. L’envelliment actiu des del cicle vital significa que les persones grans no són homogènies i que la diversitat de l’individu tendeix a créixer amb l’edat. Com indica l’OMS5, abordar l’envelliment des d’una perspectiva de desenvolupament 3 INE, actualització 2002 4 IEC, actualització març 2003 5 OMS, “Envelliment actiu”, 1999 154 �significa la possibilitat de fer front a molts dels reptes de les persones i les poblacions que envelleixen. Donar suport a l’envelliment actiu en una societat per a totes les edats des de l’àmbit de la salut, el mercat de treball, les polítiques d’educació i formació contínua, serveis socials i sanitaris, significarà, en una o altra mesura: El descens de la mortalitat prematura en les etapes més productives. La disminució de les malalties cròniques relacionades amb el procés d’envelliment. L’augment de la qualitat de vida de les persones grans. Una participació més gran de la gent gran en els àmbits culturals, socials i polítics de la societat. Un nexe intergeneracional més gran. El descens de la despesa en sanitat i tractaments mèdics. Així doncs, es tracta d’un nou enfocament global que normalitzi una part del procés vital de les persones i que la societat ha d’assumir sense sobresalts. Significa que la gent gran puguin comptar amb l’oportunitat de gaudir sense cap impediment dels drets garantits. La realitat d’aquest canvi la tenim en les diferències que, de manera general, podem observar en salut, nivell cultural, integració a la societat civil, etc., de la generació que es jubila en l’actualitat respecte a generacions anteriors. 2. Abans indicàvem que un dels elements que caracteritza el col·lectiu de la gent gran és la seva heterogeneïtat i un element comú generalitzat és el temps social i políticament útil de què disposen. Aquest tret suposa una força social i política molt important, però encara poc desenvolupada. La dreta nacionalista i espanyola subratlla el paper de la gent gran en el marc de la família, com el fet que tinguin cura dels néts que, deixant de banda el caràcter afectiu, significa un substitut de les mancances institucionals en matèria d’ajuda i cobertura social a les famílies, que a Espanya representa el 0,5% del PIB davant la mitjana del 2,1% europeu. 3. És necessari lluitar contra els estereotips que marquen la gent gran. És necessari que, des dels àmbits institucionals i polítics, es realitzi un esforç per combatre una visió de la vellesa negativa i desproporcionada. Una visió en què la vellesa apareix unida gairebé exclusivament a una despesa “desproporcionada” en sanitat, la “bancarrota” de les pensions i els serveis socials, etc. És a dir, la visió assistencial, exagerada i falsa, que intenta justificar un discurs privatitzador –almenys parcial– dels serveis i prestacions socials públiques i al qual no interessa posar de manifest la visió positiva de l’envelliment actiu com a part del cicle vital de les persones. 4. Si bé és cert que des dels àmbits institucionals es desenvolupen programes culturals, de promoció associativa i altres, no és menys cert que la responsabilitat de canviar “un estil… marcat per –com indicava el Pla Gerontològic Nacional de 1992– l’assistencialisme paternalista i per una concepció del jubilat com a inútil social” subjacent a la societat, radica en la voluntat política d’articular des del PSC un discurs i una acció coherent i creïble amb aquest nou marc polític des del qual hem d’enfocar l’envelliment de la societat. D’aquesta manera estarem en condicions de poder oferir a la societat aquesta visió de l’envelliment més acord amb la realitat dels temps en què vivim. És necessari recordar que la gent gran gasta en béns i 155 �serveis, i que al voltant d’aquest col·lectiu existeixen importants jaciments de treball. 5. És necessari que en aquest nou context enfoquem l’associacionisme i la participació activa de la gent gran, políticament i socialment, com un bé que preocupa i interessa a les institucions, a la societat i que forma part activa de la societat civil. Aquesta nova interpretació significa més participació de la gent gran en el disseny i construcció de les polítiques dirigides al col·lectiu. 6. Els avenços en la societat del coneixement i, en general, un nivell cultural més gran de la nostra societat, fan que la formació i el coneixement no siguin un element circumstancial sinó quelcom que es projecta, cada vegada més, al llarg d’una part important del cicle vital de les persones. Ja no produeix estranyesa que les entitats de gent gran disposin de sistemes informàtics d’adquisició de dades o que els utilitzin per interrelacionar-se, que els jubilats tinguin accés a Internet. Tampoc no resulta del tot estrany que ampliïn o comencin estudis universitaris que els puguin donar una nova perspectiva personal o que adquireixin coneixements d’idiomes. És necessari que prestem atenció a aquestes noves tendències que afloren per proporcionar camins i mitjans per poder desenvolupar aquestes iniciatives que, en definitiva, redunden en benefici del conjunt de la societat. 7. Un element que cada cop es debat més a la societat i al qual no es pot sostreure el col·lectiu de la gent gran, ja que també en formen part, és el del reconeixement del dret de gais i lesbianes a envellir amb els mateixos drets civils i socials, i l’accés, com a tal, als equipaments i serveis com la resta del col·lectiu, individualment o com a parella. OBJECTIUS 1. Liderar des del PSC aquest nou enfocament polític de l’envelliment actiu com a part del cicle vital de les persones, convertint-lo en acció de govern i un dels eixos de les polítiques dirigides a la gent gran. 2. Impulsar una visió normalitzada de l’envelliment en l’àmbit de l’escola. 3. Impulsar l’associacionisme i la participació activa de la gent gran com un eix important del desenvolupament de la societat civil. 4. Fomentar entre la gent gran l’accés a la societat del coneixement i, en general, a la formació, reglada o no. 5. Igualtat de drets de la gent gran independentment de la seva opció sexual o gènere. MESURES La Generalitat de Catalunya haurà de crear un organisme institucional que lideri el conjunt de polítiques socials dirigides al sector de la gent gran i que haurà de dependre de la conselleria adequada, amb independència de la necessària 156 �transversalitat de les diferents polítiques: sanitat, esports, serveis socials i la seva imbricació amb respectius àmbits públics d’actuació. Establir des de l’àmbit de l’educació pública matèries que formin els infants i el jovent en la vellesa activa. Establir un sistema de beques que depengui dels ingressos personals per als qui pretenguin realitzar estudis, reglats o no. Facilitar l’accés d’entitats i persones a la societat de la informació. Traspassar als ajuntaments l’actual xarxa de casals de gent gran, amb la dotació pressupostària i de personal adequada i la seva conversió a centres socials. Normativitzar el funcionament democràtic dels centres socials de la gent gran, així com el foment de projectes de caràcter comunitari que disposin del suport tècnic i financer adequats. Reglamentar les competències del Consell de la Gent Gran de Catalunya, de manera que les seves conclusions tinguin caràcter vinculant, havent-se contrastat la seva viabilitat tècnica i financera. Dotar de mitjans econòmics i tècnics camins de participació amb més capacitat de decisió. En aquest sentit, és necessari que els casals per a la gent gran deixin de ser, de manera gradual, equipaments diferenciats per convertir-se en centres socials, integrats o no en altres equipaments però, en qualsevol cas, oberts a la societat. Crear els consells territorials de la gent gran, que agrupin els consells municipals de participació i les entitats que representin els interessos de la gent gran dels diferents àmbits. Regular-ne la composició i representativitat, així com la seva imbricació amb el Consell de la Gent Gran de Catalunya. Aplicar i fer aplicar la no-discriminació per sexe o orientació sexual, segons s’indica a la Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya. Realitzar campanyes institucionals al voltant de “l’envelliment actiu com a part del cicle vital, en una societat de totes les edats”, principalment en els mitjans de comunicació públics i establir convenis amb els privats. II. LA NECESSÀRIA ASSISTÈNCIA SOCIOSANITÀRIA A DOMICILI: LA PREVENCIÓ I L’ATENCIÓ. LA LLUITA CONTRA LA DEPENDÈNCIA. LA DEPENDÈNCIA 1. L’envelliment de la població –i les seves conseqüències de pèrdua d’autonomia de les persones més grans– constitueix un repte per a la nostra societat i les del nostre entorn, ja que és necessari articular mesures i recursos per millorar la qualitat de vida de les persones grans que s’afronten, a casa seva o al seu establiment residencial, a una pèrdua progressiva de l’autonomia. 157 �2. Més del 80% de les persones grans opten per mantenir-se en el seu entorn quan necessiten atenció a la seva dependència. A Catalunya hi ha al voltant de 138.400 persones amb algun tipus de dependència per poder efectuar les activitats de la vida diària (AVD) i unes 214.000 persones amb restriccions per realitzar les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD). 3. És necessari, en aquest escenari, un pacte que abraci el Govern d’Espanya, les comunitats autònomes i els ajuntaments per impulsar una Llei de dependència, que se sustenti en el reconeixement dels drets de les persones. La dependència contemplada com un factor de risc en el marc dels drets socials bàsics –marc jurídic estatal de la universalitat dels serveis socials– constitueix un dels pilars de l’Estat del Benestar juntament amb les pensions, la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials. A països del nostre entorn com França o Alemanya, l’Estat ha abordat la dependència des del reconeixement dels drets subjectius de les persones, articulant sistemes públics solidaris que cobreixen les necessitats d’aquesta població. 4. Per tant, la llei que definirà objectius, finançament i metodologia d’intervenció ha de tenir un caràcter universalista i unes vies de finançament públic. Dues variables són interessants en l’anàlisi d’aquest fenomen: El grau de dependència de la persona que sol·licita la prestació. El nivell d’ingressos d’aquesta persona. 5. El 1999 la Llei de 30 de desembre sobre mesures fiscals administratives i d’ordre social, va establir que el Govern del PP, en el termini de sis mesos, havia de presentar a les Corts un informe sobre la dependència, cosa que fins ara no ha efectuat –tenint en compte a més que era fruit d’una petició de la UE a tots els països membres. El 2001 el PSOE va presentar una proposició no de llei sobre el tema que no va obtenir cap resposta. ENVELLIR EN EL SEU ENTORN I A CASA SEVA és un principi bàsic per enfocar l’assistència a la gent gran. Per aconseguir-ho, és necessari disposar, principalment, d’un programa integral de caràcter sociosanitari que doni resposta a la necessitat que plantegen les persones grans amb dificultats per realitzar les activitats de la vida diària (AVD), així com les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD); amb el finançament adequat, amb professionals ben preparats i amb instruments metodològics d’intervenció i avaluació. 1. A Catalunya l’atenció a les persones grans amb dependència es realitza, en un 83% dels casos, en el marc de la pròpia família; en un 12%, amb serveis domiciliaris contractats privadament per la família; al voltant de l’1,3 són serveis públics d’ajuda a domicili, i la resta de les persones que ho necessiten són ateses per veïns, associacions o es veuen abocades a viure i morir sense atenció i en la més absoluta solitud. Malgrat tot, aquest “equilibri” està amenaçat en l’actualitat per tres factors: el sobreenvelliment de la població, els canvis en l’estructura familiar i la situació de les classes mitjanes, que per renda no poden optar a serveis públics i pels preus de mercat no poden accedir als privats durant un període prolongat de temps. 158 �2. El perfil de la persona que té cura de la gent gran és: dona, mestressa de casa, filla, mare o cònjuge, d’entre 45 i 64 anys, amb poca formació i que dedica més de quatre hores diàries a realitzar aquesta tasca. 3. A Catalunya un 66,5% de les dones entre 25 i 54 anys treballen fora de la llar; únicament un 9% ho fan a partir dels 55 anys. 4. Catalunya està a nou punts de diferència (17%) de l’Europa dels 15 (al voltant del 27%) i és de les regions on proporcionalment es dedica menys part del PIB a despesa social, menys fins i tot que Grècia, Portugal i dos punts menys que la mitjana espanyola, 19% (des del 96 al 2003, el PP ha reduït en dos punts –del 19 al 17% del PIB– la despesa social, retrocedint, en aquest com en altres aspectes, la convergència amb els nostres socis europeus). 5. El traspàs de l’ajut a domicili per a les persones grans que en el seu dia va realitzar la Generalitat als ajuntaments amb competències es va efectuar en condicions extremadament dures per als municipis. Es va traspassar un sistema basat en el suport familiar, la discrecionalitat administrativa i pressupostària i no en reconeixement dels drets. És a dir, un model sense futur. Malgrat els esforços dels ajuntaments socialistes i de progrés, la situació és greu. 6. D’altra banda, els serveis residencials estan poc desenvolupats i tenen una important presència del sector privat, amb preus poc accessibles per a persones o famílies amb ingressos baixos o, fins i tot, mitjans. En aquests moments hi ha 1.051 centres amb 41.954 places residencials. Les places concertades representen el 24,01% del total, les públiques el 14,74% i les privades el 61,25%. Els preus mitjans de les places concertades i de gran dependència oscil·len al voltant dels 1.081 euros al mes i exigeixen requisits molt alts. Les places de curta estada per a descans familiar o emergències són escasses. El conveni que regeix el sector és baixíssim, el salari base d’una gerocultora no supera els 600 euros. És un sector altament feminitzat. Això no obstant, el sector de residències privades ha realitzat el 2002 una xifra de negoci d’uns 1.700 milions d’euros que podria arribar, el 2003/2004, als 2.100 milions d’euros. OBJECTIUS 1. Establir un model únic de servei integral sociosanitari d’ajuda a domicili, que suposi un trànsit entre el model actual i la futura Llei de dependència, basat en la universalitat del sistema. 2. Envellir en el seu entorn. 3. Estendre, incrementar i adaptar el servei integral d’ajuda a domicili a les persones grans dependents. 4. Assegurar al domicili els serveis alternatius que es consideri convenients. 5. Establir un marc jurídic transitori entre el SISSAD i la futura Llei de dependència estatal. 159 �6. Establir els criteris adequats pel que fa a la qualitat de servei, formació de professionals i nivells de remuneració, mitjançant una nova normativa que obligui tant els serveis de caràcter públic, com els privats o concertats. 7. Planificar a nivell territorial (regió, municipi o mancomunitat de municipis) la xarxa d’equipaments i serveis. 8. Planificar la rehabilitació i adequació d’habitatges, així com l’eliminació de barreres arquitectòniques i millora de l’accessibilitat. 9. Revisar el programa Viure en Família. 10. Desenvolupar la Llei d’acolliment familiar, Llei 11/2001, de 13 juliol. 11. Establir ajudes en espècies (lloguers i energia) per compensar pensions baixes de persones soles. MESURES Traspassar als ajuntaments els centres socials de gent gran –casals–, els quals, sense perdre les seves activitats actuals, ampliaran el nombre i serveis, dins o fora d’altres equipaments comunitaris –centres cívics o aules de cultura–, assegurant que la gestió la realitzen les entitats de gent gran. Assegurar la transparència de la gestió per als públics i els privats. Regular, des del Parlament de Catalunya, el Servei Integral Sociosanitari d’Ajuda a Domicili, basat en la universalitat del sistema amb protocol, metodologia d’intervenció i regulació de funcions professionals unificades, tenint en compte la diferència entre la realitat rural i la urbana. Replantejar la necessitat de nous quadres de remuneració professional, tant per al sector públic com per al privat. La intervenció domiciliària s’ha de basar en els elements bàsics següents: El nivell de dependència de la persona que sol·licita el servei. El seu nivell d’ingressos. Augmentar la cobertura del servei integral sociosanitari d’atenció a domicili de l’1,3 actual al 6% entre quatre i vuit anys, incrementant en un mínim de 5 hores setmanals l’atenció. Es crearà un lloc de treball per cada set persones ateses. Universalitzar en quatre anys el servei de teleassistència, lligat a l’atenció domiciliària. Per cada 100 terminals de teleassistència es crearà un nou lloc de treball. Ampliar l’oferta d’habitatges amb serveis comuns d’oferta pública (l’oferta actual és de 445 places d’habitatge amb serveis comuns, de les quals 323 són d’oferta pública, amb una cobertura mitjana del 0,031%) en 1.000 places, en quatre anys i una cobertura mínima del 0,13%. 160 �Ampliar el nombre de places de centre de dia d’oferta pública, assegurant el transport (l’oferta actual és de 6.730 places, de les quals 2.751 són d’oferta pública i una cobertura mitjana del 0,25%) en 2.000 noves places, en quatre anys i una cobertura mitjana del 0,44%. Per cada sis places de centre de dia es crea un nou lloc de treball. Crear 4.000 places del programa Viure en Família en quatre anys. Concedir una ajuda d’entre 5.409 € i 6.490 €, segons el grau de dependència, per a les famílies amb rendes de fins a 21.035 € anuals que s’acullin al programa. Promoure des del Parlament de Catalunya una iniciativa estatal per regular la figura del metge geriatra com una especialitat de la carrera mèdica. Promoure la investigació i l’estudi del procés d’envelliment des dels àmbits geriàtric i gerontològic. Activar des del Parlament de Catalunya un Pla d’Acció contra la malaltia de l’Alzheimer i d’altres de caràcter neurodegeneratiu. Aquest pla ha d’estar connectat amb el Pla Estatal. És necessari revisar i dotar de vies de finançament clares el Pla d’Acció per a la Gent Gran 2003-2007, aprovat el passat mes d’agost pel Consell de Ministres. Establir el Pla d’Acció per a la Gent Gran de Catalunya. Crear des del Parlament de Catalunya una comissió que investigui la realitat dels maltractaments físics i psíquics a la gent gran i que proposi mesures. Assegurar els drets de la gent gran en general i de la dependent en particular, així com establir mecanismes que sancionin els abusos i maltractaments, físics o psíquics. Establir la figura del Defensor de la Gent Gran, adjunt al Síndic de Greuges. Establir un Pla de xoc per pal·liar la solitud i l’aïllament de la gent gran, que és un factor important en desorientació, demència i mort. MESURES COMPLEMENTÀRIES És necessari integrar la xarxa sanitària i de serveis socials per establir un sistema sociosanitari d’intervenció domiciliària, així com aclarir-ne les fonts de finançament. Revisar el sistema públic sanitari adequant-lo a les demandes de la gent gran, en particular per a les malalties cròniques. 161 �Assegurar que el Consell de la Gent Gran de Catalunya, així com les diferents entitats de gent gran, s’impliqui i participi activament en la definició de les propostes. III. UN SISTEMA PÚBLIC I SOSTENIBLE DE PENSIONS 1. El sistema públic de pensions, impulsat pels governs socialistes, significa un avanç significatiu en la definició de l’Estat del Benestar. L’anomenat Pacte de Toledo, també impulsat pels socialistes el 1995, representa el compromís de totes les forces democràtiques per assegurar la sostenibilitat del sistema, equilibrar la quantia de les diferents pensions, concretar les fonts de finançament i realitzar, de manera gradual, la convergència amb els països de la UE en aquesta matèria. 2. Malgrat les alarmes que veiem, de tant en tant, en els mitjans de comunicació, el sistema públic de pensions gaudeix de bona salut, és sostenible i té capacitat per millorar en general el nivell de pensions i, en primer lloc, de les que són més baixes i injustes. 3. L’estructura demogràfica d’Espanya i de Catalunya és molt semblant a la mitjana europea. Malgrat tot, Espanya gasta al voltant del 8,4% del PIB en pensions comparat amb el 12% de la mitjana europea. Si agafem com a referència les prestacions per vellesa6 –de les quals les pensions són les més importants–, la despesa en unitats de poder de compra (upc, xifra que s’utilitza per estandarditzar el valor adquisitiu de la moneda a cada país) el 1999 era de 1.393 i la mitjana europea va augmentar fins a les 2.3037. Espanya gasta cada vegada menys en pensions i Europa cada vegada més. 4. És incert que les pensions a Espanya siguin molt altes, el que passa és que els salaris, en general, són molt baixos. Agafem com exemple l’SMI, que és la meitat de la mitjana europea. Els salaris mitjans dels treballadors més ben pagats a Espanya –la manufactura– són un 63% de la mitjana de la mateixa categoria a Europa. 5. Un factor important és que les altes per pensions aquests anys són molt baixes, perquè es tracta de les generacions que van néixer durant la guerra i la postguerra. Els fluxos augmentaran més quan ingressin en el sistema les persones que provenen del baby-boom de finals dels 50 i una part dels 60. OBJECTIUS Des del Parlament de Catalunya és necessari realitzar una sèrie d’iniciatives que puguin presentar els corresponents grups parlamentaris a les Corts Generals, al voltant dels objectius següents: 1. Augmentar les pensions més baixes i injustes. 2. Augmentar de manera gradual el nivell general de les pensions, per realitzar la convergència amb Europa. 6 Vicenç Navarro, 2003. 7 Vicenç Navarro, 2003. 162 �3. Augmentar el nivell de les prestacions no contributives. 4. Assegurar la sostenibilitat del sistema. PROPOSTES Millorar el poder adquisitiu de les pensions 1. Revalorització inicial de les pensions en funció d’una previsió realista de l’IPC i no com fins ara, mitjançant un percentatge allunyat de l’evolució dels preus. 2. Millora del poder adquisitiu de les pensions més baixes, incrementant en almenys un 10% les pensions del SOVI i un 5% les pensions mínimes de jubilació sense cònjuge a càrrec i de viduïtat. 3. Incrementar les pensions no contributives amb una quantia no inferior a l’SMI, quan no existeixin altres ingressos. 4. Increment en un 1% per cada any cotitzat per a les pensions d’incapacitat i de jubilació en la seva modalitat de no contributives. Un nou concepte de la pensió de viduïtat 1. Es proposa canviar la concepció i quantia actual de la pensió de viduïtat de la manera següent: Durant els dos anys immediatament posteriors al fet causant, la pensió serà equivalent al 100% de la base reguladora en el cas de vídua amb fills al seu càrrec (en aquest import es considera inclosa la pensió d’orfenesa), i el 70% quan la vídua i vidu no tinguin fills al seu càrrec. Després dels dos anys, la pensió serà el 70% de la base reguladora, sempre que altres ingressos familiars no sobrepassin un determinat nivell. En la resta de casos serà el 55% de la base reguladora. La suma de la pensió de viduïtat i la d’orfenesa podran sobrepassar en la unitat familiar el 100% de la base reguladora. Quan la pensió de viduïtat s’obtingui a partir de la pensió que percebia el subjecte causant, la quantia, un cop complerts els 65 anys la persona beneficiària i si no té altres ingressos, serà equivalent a la de la pensió que hagués rebut el causant. En els supòsits de diversos beneficiaris procedents de situacions de separació o divorci, s’haurà de garantir la percepció de la pensió mínima per a cada beneficiari. Els beneficiaris de pensions de viduïtat que hagin cotitzat a la Seguretat Social, sense arribar a generar amb les seves cotitzacions una pensió contributiva, 163 �tindran dret, un cop fets els 65 anys, a incrementar la quantia de la pensió que els correspongui en un 1% per cada any o fracció que hagin cotitzat. En el cas d’unions de fet, es tindrà dret a percebre pensió de viduïtat quan quedi demostrada la convivència ininterrompuda, en els cinc anys immediats anteriors a la defunció del subjecte causant, en les mateixes quanties i condicions establertes per la llei. La pensió de viduïtat serà compatible amb la pensió del SOVI. Quan la pensió de viduïtat s’obtingui en un moment en què el subjecte causant estava de baixa en el moment de la defunció, generarà el dret a percebre aquesta i les d’orfenesa en les condicions establertes anteriorment, sempre que tingui coberts cinc anys de cotitzacions amb anterioritat al fet causant. Millores de les condicions d’accés a la pensió 1. Consideració de període cotitzat fins al màxim del temps que s’estableix com d’excedència per tenir cura de fills (3 anys) i l’utilitzat per tenir cura de familiars en situació de dependència per malaltia o minusvalidesa. 2. Regulació del dret de les pensions de viduïtat a les parelles de fet. No-discriminació entre pensionistes 1. Igual tractament per als treballadors que s’acullin a la jubilació anticipada, aplicant als pensionistes abans de l’1 de gener de 2002, els nous coeficients establerts en aquest mateix any, en raó dels períodes de cotització establerts. Reconeixement del dret a la jubilació anticipada dels treballadors autònoms. Garantir el sistema financer de les pensions 1. Accelerar el procés pel qual l’aportació de l’Estat atén el finançament dels complements a mínims de les pensions, amb l’objectiu que en cinc anys quedin coberts pels Pressupostos Generals de l’Estat. 2. Incentivar l’augment de l’edat de jubilació de manera voluntària i restringir l’abús per part de les empreses de la jubilació anticipada a càrrec de la Seguretat Social. Les jubilacions anticipades que siguin finançades amb càrrec a recursos públics no s’hauran d’imputar als pressupostos de la Seguretat Social fins que s’arribi a l’edat de 65 anys. 3. Dur a terme, sense dilació, el procés d’unificació dels diferents règims de la Seguretat Social agrupant-los en dos únics règims: treballadors per compte propi i treballadors per compte aliè, equiparant esforços de cotització, tenint en compte les singularitats de determinats col·lectius, i igualant l’acció protectora. 164 �MESURES COMPLEMENTÀRIES El Govern de la Generalitat de Catalunya establirà un sistema directe d’ajudes8 econòmiques a les pensions de viduïtat, no contributives i d’altres de quantia inferior al salari mínim professional. 8 Anomenades així i no “complementàries” per evitar la seva incostitucionalitat. 165 �4. EDUCACIÓ, PROGRÉS ECONÒMIC I OCUPACIÓ ÒMIC I OCUPACIÓ Competitivitat i cohesió social: una aposta pel futur de Catalunya 1. Catalunya continua sent el principal motor de l’economia espanyola. Hem guanyat posicions de manera molt clara en termes europeus. El nostre PIB per càpita se situa ja lleugerament per sobre de la mitjana comunitària, tenim un gruix d’empreses altament competitives i gaudim d’un entorn envejable. Malgrat tot, cal fer una constatació: hi ha aspectes fonamentals que no van com haurien d’anar. • L’economia catalana està perdent velocitat de creuer. Els darrers anys hem crescut per sota de la mitjana espanyola. Durant el període 1995-2002, el nostre PIB ha crescut un 22,6% en termes reals, mentre que el del conjunt de l’Estat ho feia en un 26,4%. Hem crescut menys que la mitjana espanyola i clarament per sota de les regions més dinàmiques, com Madrid (amb un 30,25%) i València (amb un 30,83%). Això és una novetat, perquè en el passat sempre es complia una llei: quan les coses anaven bé i creixíem, a l’economia catalana sempre li anava millor que al conjunt de l’economia espanyola; i quan les coses anaven malament, li anaven pitjor. • Catalunya ha perdut capacitat de lideratge. Ha deixat de ser al capdavant de l’economia espanyola. Hi ha la sensació difosa que l’economia catalana, que té uns potencials enormes, corre el risc de perdre peu i de no estar en condicions de desenvolupar el paper de primera fila que hem ocupat i que tenim l’ambició de continuar ocupant. No cal que en posem gaire exemples: hi ha centres de decisió empresarial que es traslladen fora del nostre territori; les multinacionals, que abans s’instal·laven sobretot a Catalunya, ara busquen altres localitzacions; en centres d’R+D estem molt per sota d’altres comunitats; en empreses de serveis avançats i d’alta tecnologia hem perdut terreny d’una manera molt clara; tots coneixem gent jove que acaba els estudis i que ha d’anar fora de Catalunya si vol trobar oportunitats professionals en determinats sectors de serveis o de tecnologia avançada. • Les raons d’aquest canvi apunten al pes més elevat del sector industrial tradicional i a la menor aportació de la indústria i serveis avançats, tant públics com privats, en el creixement de la nostra economia. D’aquesta manera, la creació d’ocupació i, a la vegada, el creixement econòmic, es fonamenten en bona part en un sector industrial que va perdent posicions a Europa. • Aquesta situació no és conjuntural. Ens trobem davant de l’esgotament d’un model de creixement basat en costos baixos, sobretot laborals, treball poc qualificat i sovint precari, i una producció de poc valor afegit. En definitiva, un model de baixa productivitat que va aprofitar les irrepetibles oportunitats dels noranta (devaluacions de la pesseta, contenció de salaris i preus, davallada dels tipus d’interès, inestabilitat a l’est de la Mediterrània). En aquesta nova dècada, aquestes oportunitats no es repetiran. El model de baixos costos ha de donar pas a un nou model d’elevat valor afegit. 166 �• En el mercat del treball, el creixement dels darrers anys ha estat massa supeditat a sectors que difícilment poden ser motors de creació d’ocupació en el futur proper. El 80% de l’ocupació creada a Catalunya en els darrers cinc anys ha estat propiciada per tres sectors: la construcció, el comerç (molt lligat al turisme) i els serveis públics. No es tracta precisament de sectors de productivitat elevada. És un model en què la construcció juga un paper massa determinant i enfosqueix les expectatives de creixement de l’ocupació per als propers anys. 2. Tenim una ambició de país. Tenim una ambició per a Catalunya. Volem recuperar el tremp i el paper capdavanter que Catalunya sempre ha tingut. Volem que Catalunya estigui en condicions d’assolir en la nova societat del coneixement un paper similar al que va tenir durant la revolució industrial, al capdavant de l’economia espanyola i ocupant una posició destacada entre les regions més avançades d’Europa. • Si volem ser competitius, haurem de fer una aposta decidida per augmentar la productivitat. L’economia europea i internacional ens obliguen a actuar en aquesta direcció, ja que les condicions de competència dels productes catalans han canviat considerablement amb l’emergència de nous competidors industrials i turístics. De fet, el creixement més gran de l’ocupació a Europa s’ha donat a les regions més terciaritzades i amb un valor afegit més elevat. Catalunya ha de tenir un paper central en la societat del coneixement. Això no vol dir que només ens haguem de centrar en els sectors de les noves tecnologies, en les TIC. Però aquesta capacitat de ser competitius en coneixement i en valor afegit s’ha de projectar a tota l’economia. Ha de tenir com a característica essencial la transversalitat a tots els sectors econòmics i, evidentment, en el sector de les TIC (biomedicina, telecomunicacions i informàtica). Però també en els sectors que constitueixen el gruix de la nostra activitat productiva (l’agroalimentari, el tèxtil, el metal·lúrgic, el farmacèutic, el químic, l’editorial, el de l’automòbil, els serveis, el turisme) i en els serveis a les empreses. A més, cal reforçar els sectors estratègics per aquest canvi: les empreses d’infraestructures, les de telecomunicacions, les del sector energètic i del sector financer (bancs, caixes i capital de risc). • Per tenir un pes real en el món globalitzat necessitem estar situats en una regió més àmplia i tenir-hi un paper estratègic. Catalunya ha de ser una peça essencial d’una regió europea de disset milions d’habitants. La regió que s’estén del sud de França, des de Montpeller i Tolosa, fins a València, Saragossa i Palma de Mallorca; que connecta el nucli central de l’Europa comunitària amb la Mediterrània occidental, i també amb el nord d’Itàlia i el Magrib. Una regió d’aquestes característiques, on les complementarietats entre els seus components són elevades, es pot comparar amb altres centres de la Mediterrània occidental, com Roine–Alps i Provença–Alps–Costa Blava a França (amb prop de 10 milions d’habitants) o la regió del nord-oest italià (Piemont, Ligúria i Llombardia, amb uns 15 milions). Catalunya ja significa prop del 36% de la població i del PIB d’aquesta macroregió i aporta més del 38% del total d’ocupats, amb prop del 46% del total de força de treball a la indústria i el 36% en serveis. Hem de convertir Catalunya en el centre productiu, logístic, de lleure i de consum més important d’aquesta zona. Hem de disposar d’equipaments comercials i culturals atractius i de 167 �qualitat; serveis educatius avançats i serveis de salut. I, evidentment, d’infraestructures. Molta feina ja està feta. L’eix Catalunya–València n’és un exemple. Hem d’avançar en la línia de la feina feta i no podem acceptar una concepció radial i centralitzada de l’Estat, en què Madrid és l’únic punt de referència. Hem d’apostar decididament per la bicapitalitat econòmica. Catalunya s’ha de comprometre a fons en el desenvolupament de l’Arc Mediterrani i de l’eix de l’Ebre, dels quals és punt de confluència i, a més, s’ha de comprometre en el reforçament de totes les infraestructures que vinculin les regions espanyoles de l’euroregió amb les franceses: TGV, túnels pels Pirineus, etc. • Totes les regions capdavanteres del món tenen centres universitaris potents. A Europa o als Estats Units, aquesta és una constant que es repeteix arreu. Si parlem de la societat del coneixement, aquest n’és un aspecte fonamental. En els darrers anys el sistema universitari català ha avançat molt. Cal continuar treballant-hi, mirant més enllà de les nostres fronteres. Hem d’exportar els nostres serveis universitaris fora de Catalunya. D’entrada, a aquesta regió europea i, si podem, més enllà: a la resta d’Espanya, al conjunt d’Europa, als països americans. Perquè això voldrà dir que tindrem la gent més preparada per accedir al sistema productiu i que disposarem d’un entorn apropiat per impulsar una activitat econòmica rica en coneixement i en valor afegit. Catalunya ha d’atreure els millors professors i els millors estudiants, que vol dir els millors professionals de demà. Les empreses de la societat del coneixement es localitzen allà on hi ha un capital humà potent. Aquest és el nostre objectiu. • Disposar de centres de decisió econòmica és fonamental. Catalunya té una xarxa de petites i mitjanes empreses altament competitives que han estat, en molts casos, capaces de situar-se a un nivell envejable. Ara bé, ens convé trobar un equilibri apropiat entre aquest teixit, que cal ajudar a ser competitiu, i l’existència de grans centres de decisió. Algunes de les nostres empreses mitjanes estan en condicions de fer el salt a primera divisió. I si poden fer-ho, cal ajudar-les i incentivar-les. D’altra banda, dins d’aquest teixit empresarial, no podem oblidar el paper fonamental dels treballadors autònoms. Assumeixen riscos i impulsen projectes de caràcter vertaderament innovador. Són un clar exemple d’un actiu de primera magnitud de l’economia catalana: l’esperit emprenedor. L’economia catalana disposa d’un gran potencial, al qual podem sumar un entorn envejable. Cal aprofitar-ho per ocupar el lloc que tenim l’ambició d’ocupar. 3. Quines polítiques cal posar en marxa per assolir els objectius esmentats? Els socialistes catalans volem que Catalunya estigui a primera línia, a Espanya i Europa. Per això, cal anar cap a un nou model de creixement econòmic que es basi en una millora de la nostra productivitat. Es tracta, en conseqüència, de polítiques transversals, que afecten tota la societat i tot el teixit econòmic, perquè el que pretenem és reforçar les bases de la nostra economia, cosa del tot imprescindible per donar un gran impuls cap endavant al país: invertir en coneixement, combatre el dèficit d’infraestructures, dur a terme polítiques de millora en el mercat de treball, el disseny de les condicions institucionals favorables per al desenvolupament de 168 �l’activitat empresarial i, finalment, la consolidació i ampliació del nostre model social d’Estat del Benestar. • Invertir en coneixement: Millorar substancialment el nostre sistema educatiu i la qualificació dels que s’incorporen al mercat de treball. En especial, aquesta inversió implica reduir les elevades taxes de fracàs escolar i el percentatge de ciutadans que només tenen educació primària, i potenciar de manera decidida la formació professional més directament vinculada al teixit productiu del país. Augmentar la dotació mitjana de recursos per estudiant, per assolir un sistema universitari d’excel·lència i uns professionals perfectament adaptats a les necessitats productives del país. Incrementar i estimular la inversió en R+D, i reforçar i potenciar els centres d’innovació tecnològica, en la línia de l’augment necessari de la productivitat agregada de la nostra economia i, en especial, de la nostra indústria. • Combatre el dèficit d’infraestructures de Catalunya: Dotar el país de les infraestructures necessàries en matèria de transports, comunicacions i xarxa energètica per assegurar la connectivitat cap enfora i la connectivitat cap endins. Necessitem un aeroport transoceànic i transcontinental i un sistema portuari de primer nivell. També necessitem l’eix diagonal, l’eix pirinenc, l’eix de l’Ebre o el desplegament de l’eix ferroviari transversal. Alhora, cal reforçar els lligams de comunicacions entre tots els territoris de l’euroregió (TGV, transport ferroviari de mercaderies) o facilitar el pas dels Pirineus. • Dissenyar i dur a terme les polítiques necessàries per pal·liar els problemes del mercat de treball: Cal dissenyar una política en relació amb el mercat de treball que permeti compatibilitzar de manera adequada, per als individus i per al país, la flexibilitat necessària amb la seguretat imprescindible. La nostra economia no pot continuar suportant les elevades taxes de fracàs escolar avui existents ni la baixa participació del jovent en els estudis postobligatoris, ja que el nostre mercat de treball necessita gent cada cop més formada. • La caiguda demogràfica tindrà conseqüències negatives sobre l’oferta de treball catalana, que no podrà cobrir els 400.000 llocs de treball demandats per les empreses en els propers deu anys. Caldrà desenvolupar 169 �polítiques actives en immigració, que atenguin la doble necessitat d’integració social i l’elevació del nivell formatiu del immigrants. • Crear un marc institucional favorable a l’activitat empresarial: El sector empresarial català, que ha d’assumir riscos i que té un esperit emprenedor envejable, no pot trobar barreres per desenvolupar els seus projectes. Cal introduir les condicions de competència imprescindibles per al bon funcionament del mercat, en especial en els serveis en xarxa com l’energia i les telecomunicacions. També s’ha d’apostar per les pràctiques de bon govern i per la responsabilitat social de les empreses. Per últim, però no menys important, s’ha de subratllar la necessitat d’un tracte fiscal just per a les empreses i per a la ciutadania. El nostre projecte no passa per augmentar els impostos. Els socialistes apostem per uns impostos més justos. Volem que pagui qui ha de pagar i que paguin allò que han de pagar. • Consolidar el nostre model social d’Estat del Benestar i reforçar les polítiques de cohesió social: Impulsar amb decisió les polítiques socials és fer un aposta per una gran inversió productiva per a Catalunya. L’empenta econòmica que Catalunya necessita ha de servir per aprofundir en la igualtat d’oportunitats. Els poders públics han de facilitar que les famílies puguin decidir lliurement el nombre de fills que volen. Massa vegades les dones han de renunciar a tenir fills perquè no poden compaginar la maternitat amb la carrera professional. Ni des d’un punt de vista de justícia social, ni tampoc atenent les necessitats econòmiques del país, Catalunya no pot continuar en la situació actual. La nostra societat ha d’atendre els problemes que deriven de l’envelliment de la població i ha de donar a la gent gran l’oportunitat i l’ajut necessari per passar la vellesa en el seu entorn i gaudir de les mateixes possibilitats, sentintse útils per a la societat. És del tot imprescindible desenvolupar una veritable política d’habitatge que el faci accessible als joves que es volen emancipar i a la població que ho necessita, i que ha d’anar acompanyada d’una actuació integral en els barris més degradats de Catalunya. I, evidentment, cal un compromís decidit en la lluita contra la pobresa. Un país modern i avançat com volem els socialistes és del tot incompatible amb l’existència d’un quart món a casa nostra que afecta més de 700.000 persones que viuen per sota del llindar de la pobresa. 170 �4. Cap d’aquests objectius no podrà ser efectivament assolit sense el compromís decidit dels poders públics. Però no només dels poders públics: • És imprescindible la complicitat entre el sector públic i el sector privat, amb el lideratge de la Generalitat, sense dirigismes de cap mena, fent cadascú la feina que li pertoca, amb la voluntat decidida d’aplegar esforços i de dur a terme una àmplia concertació social i institucional per tirar endavant l’estratègia econòmica que Catalunya necessita. • S’ha d’impulsar un gran acord social amb els sindicats, que busqui la seva complicitat per fer els canvis que el país necessita. Aquest acord s’ha de referir a totes les qüestions d’interès comú i, molt en especial, s’ha d’articular al voltant dels eixos vertebradors següents: a) polítiques actives d’ocupació, b) mercat de treball, en la línia de conjugar flexibilitat i seguretat, i c) educació. • És fonamental gaudir de palanques de poder polític que avui no tenim. Les decisions econòmiques estan estretament vinculades al poder polític. Les decisions recents del poder central en matèria d’infraestructures i en altres camps que afecten directament els processos de concentració empresarial, n’han estat un bon exemple. Per això, ens cal més autogovern. Per això, volem revisar el model de finançament autonòmic. Per això, la Generalitat ha de participar en la determinació de l’assignació de la inversió estatal a Catalunya i en la determinació de la compensació apropiada pels dèficits acumulats d’inversió pública estatal en infraestructures a Catalunya. 171 �4.1. L’EDUCACIÓ ÉS LA CLAU DE L’ÈXIT COM A PAÍS Els Socialistes de Catalunya, en els 25 anys de la nostra història, hem fet de l’educació la primera de les nostres banderes distintives. L’educació té com a objectiu essencial la realització de la persona com a ésser social, és a dir autònoma en una societat que volem democràtica. Entenem l’educació com un dret l’exercici del qual no s’acaba amb l’adquisició de coneixements i habilitats, sinó que és un mitjà que ens ha de portar cap a un progrés sense exclusió ni marginació, com un element clau per a les polítiques de cohesió i de desenvolupament social i com un instrument bàsic per a la igualtat d’oportunitats. Tenim davant un repte important, la necessitat d’una educació de qualitat per a tots els nois i noies de Catalunya; encertar en aquest repte pot comportar que ens encaminem cap a un model social menys desigual o, al contrari, cap a una societat amb més desigualtats; que aprofundim els valors democràtics i de ciutadania o incrementem la insolidaritat i la manca de civisme. L’educació és un element fonamental perquè el país produeixi riquesa per al bé de tota la societat, però també ho és per fomentar els valors democràtics i de civisme. Formar ciutadans cultes, amb valors cívics per poder participar en una societat democràtica, ha de ser un dels nostres objectius principals. L’educació s’ha de vertebrar al voltant d’un sistema públic com a garantia de cohesió social, que incorpori la diversitat social i cultural de la nostra societat. L’educació l’hem de contemplar amb una visió àmplia tant en l’espai com en el temps. El fet educatiu supera les parets de l’escola i els horaris escolars. Per això, s’ha d’obrir i relacionar amb mitjans de comunicació, activitats de lleure, ciutat educadora, etc. Amb la clara consciència que l’escola no ho pot fer tot tota sola, que necessita la cooperació de tothom, som conscients que la voluntat política i l’esforç pressupostari seran insuficients si no aconseguim una implicació del conjunt de la societat en les responsabilitats educatives. Per això, demanem el compromís amb l’educació a les famílies, als agents socials, a l’escola concertada i als ajuntaments. 4.1.1. Un sistema educatiu de qualitat Malauradament, la situació després de 23 anys d’autogovern no és afalagadora. Certament, els nivells educatius de la població i, en especial, de la població jove, han millorat, malgrat que la formació de la població activa catalana no està a l’altura de les regions més avançades d’Europa. El més greu del Govern de CiU en educació no és el que ha fet quantitativament, que és bastant en alguns camps (però menys del que calia), encara que en altres ha mostrat una preocupant paràlisi. El més greu és com ho ha fet, com ha governat i administrat l’educació, sense una participació efectiva, amb to baix i encobrint el sectarisme amb un excés de burocràcia o legalisme. El resultat ha estat l’atonia pedagògica i el manteniment de la desigualtat social a l’escola. 172 �S’han malbaratat dos elements clau per al bon funcionament del sistema educatiu: d’una banda, l’entusiasme i l’extraordinari esforç del professorat, la seva creença en la importància de la seva tasca i, d’altra banda, la creença col·lectiva en el centralisme de l’escola pública com a gran instrument de cohesió i de democratització, en el doble sentit de proporcionar a la població jove un alt nivell cultural i de construir un sistema d’igualtat d’oportunitats que permetés a cadascú arribar al màxim de les seves possibilitats, amb independència del seu origen social i cultural. A Catalunya hi ha un nivell de fracàs escolar alt, que explica, en part, el problema de la baixa escolarització dels joves en l’etapa postobligatòria. Constitueix, per tant, un greu problema, cosa que agreujarà el dèficit de treballadors qualificats que es preveu per als propers anys. D’altra banda, hi ha un assumpte no menys greu que el punt anterior: les mitjanes obtingudes a Catalunya en proves de comprensió lectora, en matemàtiques o en ciències, per exemple, ens situen per sota de la majoria de països del nostre entorn. Els catalans tenen un important dèficit en matèria de llengües estrangeres. En aquest sentit, el nou Govern de la Generalitat ha de garantir la formació en noves tecnologies i llengües, que avui són una formació imprescindible per a la vida i el treball. Malgrat l’esforç realitzat pel sistema educatiu en el coneixement del català, no s’ha aconseguit generalitzar-ne l’ús com a llengua principal de comunicació. Això comporta reforçar la tasca que ha estat fent fins ara el sistema educatiu, tant pels nous reptes que presenta en el camp de la llengua catalana el fenomen migratori, com per la necessitat de garantir la plena capacitat de l’ús de la llengua catalana a tots els ciutadans quan acaben l’etapa d’escolarització obligatòria. Cinc acords per avançar: Per poder dur a terme totes les mesures que proposem a continuació, necessitem la implicació dels principals actors del sistema educatiu, un compromís que implica la voluntat de compartir responsabilitats a través de cinc acords: • • • • • un acord amb els ajuntaments i els altres ens locals per cooperar en l’educació de la ciutadania; un acord de corresponsabilitat educativa amb les famílies, per crear les complicitats necessàries en l’educació dels fills; un acord amb el professorat per desenvolupar una carrera docent estimulant; un acord amb les escoles finançades amb fons públics per compartir responsabilitats, i un acord amb la comunitat educativa per gestionar els centres de manera autònoma i eficaç. Aquests seran els pilars de la nostra política educativa, ja que la cultura del nostre Govern es basarà en escoltar, dialogar, proposar i governar. 173 �OBJECTIUS Per resoldre aquesta situació, el nou Govern de la Generalitat ha d’oferir més educació i millor mitjançant l’ampliació de l’oferta educativa i la realització d’un esforç més gran en tots els àmbits educatius. Per això proposem els objectius següents: 1. Ampliar i millorar una oferta educativa atractiva i adequada per als infants i joves d’avui, amb més hores de classe i més serveis educatius, sense que això comporti un increment d’hores de dedicació del professorat. 2. Compartir les responsabilitats educatives entre l’escola, les famílies i els agents socials. 3. Promoure l’excel·lència i combatre el fracàs escolar del nostre sistema educatiu, de manera que millorin els resultats de tots els alumnes en l’ensenyament obligatori i s’incrementin les taxes de continuïtat i d’èxit en l’ensenyament postobligatori. Aconseguir una formació professional més completa i adequada a les necessitats de les persones i del món del treball. 4. Formar persones en els valors del civisme i la ciutadania, la tolerància i el respecte als altres. 5. Impulsar i aprofundir els processos d’innovació educativa necessaris per poder tractar millor la creixent diversitat i per incorporar i aprofitar satisfactòriament els avenços científics i tecnològics, particularment reforçant una presència més real de les TIC en els diferents ensenyaments. 6. Avançar cap a una xarxa integrant de tots els centres sostinguts amb fons públics per evitar la dualització del sistema educatiu entre un subsistema per als més aptes i amb més recursos i un subsistema per als menys aptes i amb menys recursos. Així doncs, la nostra obligació serà que totes les escoles amb fons públics ofereixin un servei públic d’educació sense cap discriminació i amb un nivell de qualitat satisfactori. 7. Aconseguir uns centres educatius autònoms i un professorat reconegut socialment i econòmicament, per millorar la gestió del servei educatiu. 8. Impulsar la formació permanent del professorat i la reflexió metodològica que permeti incorporar millores en els projectes educatius dels centres i en la pràctica educativa. 9. Fer més pròxima l’administració educativa, a la qual s’atorgarà un protagonisme creixent en els ajuntaments. 10. Establir les coordinacions necessàries entre el sistema educatiu i l’educació fora de l’escola. 174 �MESURES Mesures per millorar l’educació infantil Considerar l’educació infantil, és a dir, l’escola bressol de 0-3 anys i el parvulari de 3-6 anys, com el primer nivell del sistema educatiu a Catalunya. Promoure a cada territori la coordinació del 0-3 i el 3-6 per garantir la coherència pedagògica del nivell d’educació infantil i establir la continuïtat amb els altres nivells. Dotar Catalunya d’una oferta de 30.000 places més d’educació infantil, d’acord amb la Iniciativa Legislativa Popular presentada en el seu dia al Parlament de Catalunya. Impulsar un servei d’escoles bressol diversificat i flexible, en funció de les necessitats de l’entorn i de les famílies, amb objectius comuns i respecte pels infants, famílies i professionals en les seves relacions i condicions de treball. Articular una xarxa de titularitat pública d’escoles bressol entre les que actualment depenen de la Generalitat i les d’iniciativa municipal. Desplegar un programa de cooperació amb els ajuntaments per tal que l’oferta d’escola bressol sigui assumida pels municipis d’acord amb les seves necessitats i amb les garanties de finançament adequat. Ampliar el nombre de mestres a tots els parvularis garantint, com a mínim, la dotació d’un mestre més per a cada tres grups. Mesures per ampliar i millorar l’oferta educativa obligatòria i postobligatòria Dotar el sistema educatiu de més temps i més serveis, tant escolars com extraescolars. Garantir la formació en àmbits clau del coneixement –noves tecnologies, llengües estrangeres, matèries instrumentals (matemàtiques i llengua) i educació artística– a partir de la implantació gradual d’una hora diària més de classe a primària sense que això comporti un increment de dedicació del professorat. Així, els centres educatius, en exercici de la seva autonomia, podran programar activitats en relació amb els àmbits de coneixement esmentats. En acabar la secundària, tots els alumnes hauran de dominar perfectament el català, el castellà i l’anglès, i haver assolit un bon nivell de matemàtiques. Obrir progressivament els centres educatius públics fora de l’horari escolar, en una zona que reculli les necessitats de diversos centres, de manera que durant 11 mesos a l’any, 7 dies a la setmana i 12 hores al dia es faciliti una oferta de serveis educatius i assistencials, i la realització d’activitats extraescolars i comunitàries. Dur a terme un pla d’inversions de xoc per posar a punt tots els centres públics d’educació infantil i primària i tots els instituts d’ensenyament secundari. Aquest pla 175 �intentarà substituir les instal·lacions provisionals i dignificar els centres docents públics. A més, estarà acompanyat de plans plurianuals de renovació i de modernització de l’equipament de la xarxa de centres públics. Iniciar un procés que permeti una reducció del cost dels llibres de text i del material escolar. Combatre el fracàs escolar mitjançant l’increment dels recursos destinats al sector públic, tant per la necessitat, a llarg termini, que les persones tinguin una major qualificació professional, com per assegurar, a curt termini, la integració social i la igualtat d’oportunitats. Territorialment i socialment, aquest fracàs afecta amb més intensitat els barris i zones de menys renda, als quals destinarem proporcionalment més recursos. En aquest sentit, caldrà atendre els alumnes de manera personalitzada en funció de les seves capacitats, motivacions i interessos, i dels seus ambients familiars i socials. Elevar la taxa d’escolarització postobligatòria per arribar al 80% de la població escolaritzada a partir dels 16 anys en les diferents ofertes educatives postobligatòries. Incentivar la permanència dels alumnes a l’ensenyament secundari postobligatori mitjançant una política de beques. Incloure, en els continguts d’aprenentatge, punts de referència culturals, ètics i cívics, aptes per a societats plurals i complexes, amb diversos nivells d’identitats, però que necessiten compartir uns valors comuns per mantenir la seva cohesió. Mesures per compartir responsabilitats amb les famílies Activar la responsabilitat educativa de les famílies mitjançant la promoció d’una relació individualitzada entre la família i l’escola, que estableixi la cooperació necessària i especifiqui els compromisos adquirits per totes dues bandes en relació amb l’educació dels infants, adaptada a cada etapa escolar. Reforçar la figura del tutor amb la formació, la dedicació i el reconeixement adequats. Organitzar activitats de formació per a mares i pares perquè puguin exercir millor les seves responsabilitats educatives, donant especial importància a l’educació de les emocions, de la convivència i la col·laboració. Si s’escau, incorporar sistemes de mediació i de resolució de conflictes per millorar la convivència en els centres educatius. Agilitar i simplificar els procediments de participació de la comunitat escolar per tal d’estimular-la i fer-la més efectiva. Fomentar l’associacionisme familiar educatiu per tal d’estimular les associacions de mares i pares d’alumnes com a associacions autònomes, formades i dirigides per voluntaris socials, amb gestió participativa, democràtica i transparent, i arrelades a la xarxa ciutadana d’entitats i a les institucions municipals de participació. 176 �Mesures per compartir responsabilitats amb els agents socials Promoure vinculacions dels centres educatius amb entitats i associacions culturals i socials dirigides a possibilitar la seva consideració com a centre comunitari i compromès amb els problemes de la societat. Donar suport a la implantació i desenvolupament de projectes educatius de territori, que impulsin les vinculacions a l’entorn i afavoreixin una major implicació de les institucions i la ciutadania en el procés educatiu. Mesures per innovar l’educació Orientar l’educació cap a una dimensió afectiva i emocional, relacional i social perquè ha de procurar, a banda de l’adquisició de coneixements, la formació integral de la persona i el desenvolupament de les seves capacitats, tant en el camp personal com social. Consolidar programes coeducatius a l’escola i a les activitats de lleure, a través de currículums equilibrats i d’una orientació que trenqui les limitacions tradicionals entre gèneres. Introduir temes com la coeducació i la dimensió emocional de l’educació en la formació inicial i permanent del professorat. Consolidar i afavorir les zones escolars rurals de Catalunya i facilitar les possibilitats de coordinació i de formació dels mestres que hi treballin, potenciantne les experiències innovadores, com ara la formació de grups heterogenis d’alumnes, i garantint l’accés a les TIC. L’escola rural és clau per a la dinamització sociocultural del poble. Atendre la diversitat de l’alumnat amb una atenció més personalitzada i adaptada a les seves necessitats. Incrementar els recursos humans, materials, organitzatius i formatius per atendre’ls. Incloure mesures de discriminació positiva (ràtios més baixes, més recursos, etc.) en els centres educatius que acullen un percentatge més elevat d’alumnes amb dificultats. Coordinar les actuacions dels centres educatius amb les necessitats formatives i informatives que apareixen a l’entorn social: violència de gènere, igualtat de sexes, sexualitat, sida, alcoholisme, drogues, tabaquisme i trastorns alimentaris. Reforçar la cobertura i la capacitat d’actuació dels serveis de suport i d’assessorament al professorat especialitzat a atendre la diversitat. Promoure la constitució d’estructures territorials de coordinació de tots els serveis especialitzats (EAP, CREDA, educació compensatòria, etc.) que actuen en una mateixa zona i que estan relacionats amb aquesta atenció a la diversitat. Implantar un pla director de l’educació especial que ha de preveure tant la distribució territorial com la dotació i l’àmbit d’influència de la xarxa d’educació especial. 177 �Atendre la doble necessitat d’integració social i d’elevació del nivell formatiu de l’important contingent d’immigrants que el país necessita. Els reptes que això suposa cal afrontar-los amb un treball coordinat amb els serveis socials municipals, els mediadors culturals, els educadors socials i altres professionals que aborden aquesta problemàtica des del treball amb les famílies i els col·lectius. Aquesta política ha de ser complementària a la de reforçament de l’ensenyament obligatori a les zones o barris amb rendes més baixes, ja que és allà on es concentra el gruix de la immigració. Constituir plataformes que apleguin els diferents agents educatius, on es puguin conèixer i, si s’escau, coordinar les diverses tasques educatives. Impulsar les tecnologies de la informació i la comunicació dins el món educatiu. Incorporar-les en els currículums i dotar els centres dels equipaments necessaris i de personal i professorat coneixedor de la matèria. Mesures per integrar els centres educatius finançats amb fons públics Posar al dia el pacte escolar segons la lletra i l’esperit constitucional, per tal de garantir a tothom el dret a l’educació. Mitjançant aquest pacte, tots els centres mantinguts amb fons públics tindran els mateixos drets i deures. Les escoles privades concertades s’hauran de comprometre a complir tres obligacions bàsiques: a) Admetre i atendre tots els alumnes sense cap discriminació explícita o implícita. b) Fer efectiu el principi de gratuïtat, separant nítidament les activitats corresponents a l’ensenyament obligatori d’aquelles de caràcter complementari i voluntari. c) Dur a terme una gestió transparent i socialment controlable. A canvi, els poders públics es comprometran a: a) Un finançament suficient per garantir-ne la gratuïtat. b) Incorporar l’oferta de les escoles privades concertades (que compleixin els requisits establerts a la programació general de l’ensenyament) per tal de garantir l’estabilitat del sistema educatiu. c) Promoure la integració de les escoles privades concertades a les xarxes escolars territorials, per tal d’intercanviar experiències, recursos i serveis educatius amb el conjunt de les escoles mantingudes amb fons públics. 178 �Mesures per apropar la gestió: centres autònoms i professorat reconegut Impulsar uns centres més responsables i autònoms (en els currículums, en l’organització i en la gestió del personal, i econòmicament). Potenciar la funció tutorial i reconèixer al professorat que l’exerceix. Reforçar la funció directiva i la seva professionalització, que es farà compatible amb la participació de la comunitat educativa (el Consell Escolar, el Claustre i l’Administració participaran en el procés de nomenament del director). Crear la figura dels administradors escolars, que permetrà descarregar els equips directius de tasques administratives i econòmiques. Desplegar la carrera docent i fer-la més estimulant. Per això promourem a Catalunya, en l'àmbit de les competències pròpies, una veritable promoció professional. Creació de l’Institut Català de la Formació i la Renovació Pedagògica que, en col·laboració amb la universitat, farà el seguiment de la formació del futur professorat, habilitarà els qui vulguin optar per l’ensenyament públic i oferirà formació contínua. L’institut també es farà càrrec de la formació dels educadors dels serveis educatius no formals. Establir un sistema de formació inicial del professorat de primària i de secundària que permeti equilibrar la formació acadèmica necessària pròpia de les diferents àrees de coneixement amb la formació psicopedagògica, didàctica i organitzativa, així com assegurar que la formació permanent del professorat estigui vinculada a les diferents tasques que es desenvolupen als centres. Mesures per descentralitzar l’administració educativa Dur a terme un procés de descentralització de la gestió del sistema educatiu, en el qual els ajuntaments assumiran de manera gradual les funcions en educació, en paquets que siguin coherents i que es puguin administrar per separat. Establir, com a principi d’actuació, el caràcter cooperatiu entre les dues administracions educatives resultants: els ajuntaments i el departament de la Generalitat de Catalunya. Aquest caràcter cooperatiu, en les diferents intensitats que calgui, es garantirà reglamentàriament. Dissenyar i executar un pla en què participin tots els ajuntaments, dividint el territori en unitats prou grans (districtes escolars) que agrupin els municipis per tal que es pugui gestionar una oferta educativa completa. En aquest marc es desenvoluparan projectes educatius que abracin el conjunt del districte i permetin la creació de camins educatius entre els centres de primària i els de secundària. 179 �Mesures per desenvolupar els ensenyaments de règim especial Revisar el sistema de formació inicial i continuada del professorat, i la contractació d’especialistes. Promoure la interrelació de les diverses arts i dels seus ensenyaments, i promoure l’ensenyança d’idiomes. Elaborar el mapa de mínims amb les proporcions territorials que assegurin una implantació de centres i de recursos a tot el país. Màxima desregulació de currículums i altres aspectes normatius. Promoure projectes singulars adaptats a cada territori. Formar, seleccionar i homologar el professorat. Executar els plans inversors i incentivadors conjuntament amb els ajuntaments per tal d’implantar uns ensenyaments de règim especial al servei de les societats on estan implantats. 4.1.2. Més formació professional i tècnica Bona part de les propostes que presentem en els àmbits econòmic i laboral esmenten la importància decisiva de l’acció educativa per a la millora dels recursos humans. Des d’una visió progressista del desenvolupament social, l’educació es veu com el gran recurs per generar riquesa i repartir-la en forma de treball. I, per això, volem tirar endavant un sistema educatiu de qualitat com a base per combatre el fracàs escolar i aconseguir que més persones estiguin més preparades i millor. Per això, també volem incrementar el nombre d’alumnes que accedeixen al batxillerat. Ha de ser un sistema educatiu que també asseguri altres competències bàsiques en elements clau com són les llengües estrangeres i les TIC, i que incorpori elements d’orientació professional dins els processos d’ensenyament obligatori. La situació de Catalunya és clarament desfavorable respecte a altres països de la UE pel que fa al percentatge de persones que tenen un nivell de formació que els permet afrontar amb èxit els requeriments que presenta avui el mercat laboral. Això s’ha fet palès en la darrera fase expansiva de l’economia catalana, en què les tensions del mercat de treball s’estan concentrant en una determinada tipologia de títols de formació professional. Manquen treballadors amb qualificació adequada a les demandes del mercat, mancança que sovint s’ha vist mitigada per la contractació de persones amb estudis universitaris per a llocs on el perfil professional demanava una qualificació no universitària. Patim una manca d’adequació entre les demandes de les empreses i la política formativa que s’ha portat a terme fins ara. La poca sensibilitat que ha tingut el Govern en el camp 180 �de la formació professional ens ha dut a una situació clarament deficitària que necessita un redreçament urgent. Una de les preocupacions més importants del jovent és la perspectiva de trobar una feina digna i satisfactòria quan acaben els estudis. El mercat de treball s’ha tornat més opac i la complexitat dels sistemes per trobar feina és cada vegada més gran, malgrat que sabem que hi ha una clara possibilitat de trobar-ne perquè, d’altra banda, també sabem que les empreses ens demanen treballadors preparats i qualificats. De la mateixa manera que sabem que hi ha joves que poden i volen desplegar projectes emprenedors autònoms, que permetin desenvolupar petites empreses en què l’autoocupació pugui ser també la sortida per a projectes creatius que desitgin realitzar. Però des del Govern no s’ha tingut en compte la dificultat que comporta avui aquest procés i no s’han establert els mecanismes per donar expectatives als joves i facilitar-los la seva transició al treball. També sabem que, en la societat del coneixement, totes les persones tenim la necessitat de formar-nos contínuament. Els canvis tecnològics comporten una actualització permanent de la nostra formació i de les nostres competències professionals, de manera que d’aquesta necessitat se n’ha de desprendre el dret que totes les persones puguin accedir a la formació que necessiten al llarg de tota la seva vida, com a garantia per poder continuar progressant en el seu treball i com a garantia, també, del progrés que necessitem com a país. Per tirar endavant la nostra proposta ens dotarem d’un sistema de formació professional adaptat a la nostra realitat de país: Un sistema català que contempli globalment les necessitats concretes de desenvolupament social i econòmic del nostre país, molt lligat a la realitat propera de les persones i de les empreses, en connexió amb les innovacions que es produeixin en el món i amb la suficient flexibilitat per poder-les incorporar amb la immediatesa que reclama la transformació contínua del sistema de producció. Un sistema de formació professional que ens permeti donar sortida a les necessitats de tots els ciutadans i ciutadanes i coordinar les polítiques formatives amb les de treball i desenvolupament econòmic. Un sistema integrat de formació professional (reglada, ocupacional i contínua) arrelat al territori i capaç de donar resposta a les necessitats de treballadors i empreses. Un sistema amb la participació dels ens locals i dels agents socials, amb gestió descentralitzada i interconnectat en xarxa. Un sistema connectat amb el sistema d’R+D per facilitar la transferència de tecnologia i connectat amb el Servei Català d’Ocupació i amb els pactes locals per l’ocupació, per fer més fluid l’accés al mercat de treball. Un sistema que incorpori el dret a la formació permanent de totes les persones al llarg de tota la seva vida. 181 �Un sistema que contempli l’orientació personal, acadèmica i professional, amb instàncies úniques d’acompanyament a la inserció laboral. Un sistema que proporcioni a les persones les competències clau per poder desenvolupar-se en el mercat de treball i que superi les mancances importantíssimes que es presenten avui en temes tan fonamentals com les llengües estrangeres o les tecnologies de la informació i la comunicació. Un sistema flexible, àgil i que incorpori de manera sistemàtica les innovacions que es presenten en el mercat de treball. OBJECTIUS 1. Incrementar l’oferta de formació professional, tant quantitativament com qualitativament, en totes les seves modalitats (reglada, ocupacional i contínua) i especialitats, per tal que tothom pugui tenir una possibilitat de formar-se i una oportunitat de trobar feina. 2. Lligar la formació professional a les necessitats de desenvolupament de les empreses. 3. Lligar la formació professional a les necessitats de desenvolupament del territori. 4. Dissenyar un sistema integrat de formació que permeti als seus usuaris arribar a adquirir les competències professionals per diferents itineraris, de manera que faciliti la formació de totes les persones, sigui quina sigui la seva situació. 5. En el marc d’aquest sistema integrat, assegurar el dret a la formació permanent de totes les persones al llarg de la seva vida. 6. Assegurar un sistema de transició entre l’escola i el treball que permeti que tots els nois i noies puguin trobar feina quan surten del sistema educatiu. 7. Incorporar la formació professional en el sistema d’R+D de manera que es pugui convertir en un instrument de transferència de tecnologia i d’innovació en el teixit empresarial de Catalunya. MESURES Mesures per assegurar la transició entre l’escola i el treball Es dissenyarà un sistema d’orientació al món del treball que asseguri que tots els nois i noies tindran una oportunitat d’ocupació quan deixin el sistema educatiu. Per això, es dissenyarà un sistema que: Doni prioritat a l’orientació personal, acadèmica i professional en els centres de secundària. 182 �Estableixi connexions entre els centres de secundària i els serveis locals d’inserció professional. Estableixi una instància única d’orientació i acompanyament a la inserció laboral que actuï en l’àmbit local. Impulsi un projecte dissenyat pels joves que tingui en compte que la formació, juntament amb l’habitatge i l’ocupació, són l’eix fonamental per a l’emancipació del jovent. Mesures per a la integració dels tres subsistemes Crear uns centres de formació professional que oferiran formació reglada, ocupacional i contínua. Fomentar la cooperació amb les empreses de formació no reglada que, a nivell local, gaudeixen d’un important bagatge en aquest camp. Establir un sistema d’articulació i convalidació dels mòduls de formació ocupacional i els reglats. Organitzar la formació permanent de manera que permeti enllaçar la formació reglada i l’ocupacional amb la contínua. Consolidar un sistema que, en qualsevol moment de la vida de les persones, ofereixi una oportunitat d’actualització de les seves competències professionals. Establir un marc per a la valoració i certificació de les competències adquirides pels treballadors durant la seva vida laboral. Mesures per a la integració local del sistema de formació professional Creació d’organismes territorials que coordinin l’oferta de formació professional en el marc del seu territori, amb la participació de les administracions locals i dels agents socials. Connexió en xarxa dels centres que formen el sistema, per aprofitar potencialitats i assegurar la cobertura de la demanda. Foment del paper de la formació com a element per al desenvolupament social i econòmic del món local. Mesures per a un sistema formatiu obert a la innovació Creació d’una unitat d’innovació, amb terminals en els centres, per promoure la innovació a tot el sistema i connectar-lo amb els centres d’innovació tecnològica. 183 �Dotar els centres de formació professional d’una unitat d’innovació i transferència de tecnologia connectada als centres educatius i als grans centres d’innovació tecnològica i lligada a les necessitats de l’entorn productiu. Dotar d’autonomia els centres de formació perquè es puguin adaptar als canvis tecnològics i de producció. Capacitar els centres per poder establir contractes amb empreses per impartir formació a les seves instal·lacions. Dotar les pràctiques a les empreses del seu caràcter d’innovació i aproximació al món productiu. Mesures per a la planificació i gestió del sistema Definir una política conjunta de formació entre tots els ens implicats que superi la dispersió de competències entre les actuals conselleries, política que haurà de contemplar els elements d’observació i prospectiva, avaluació i gestió. 184 �4.2. L’ECONOMIA CATALANA A LA SOCIETAT DEL CONEIXEMENT 4.2.1 Capital humà Un capital humà altament qualificat és un element fonamental per a la competitivitat de la nostra economia. Tanmateix, la població activa de Catalunya té un nivell de formació clarament inferior a la mitjana europea i a la de les principals comunitats autònomes d’Espanya. Aquesta caracterització es deriva de l’excessiu pes del col·lectiu que només té estudis primaris en relació amb, per exemple, Madrid i el País Basc, que presenten pesos superiors als catalans en estudis superiors (el cas de Madrid) o en estudis mitjans (el del País Basc). Si es compara l’estructura catalana amb la de les regions líders dels principals països de la UE, aquest desequilibri es fa encara més evident. En aquests països, el nivell d’estudis predominant és el de secundària, mentre que els actius amb estudis primaris o sense cap formació tenen un pes relativament residual (no arriba al 20%), enfront de l’excessiva aportació catalana (superior al 50%). Aquesta situació de retard relatiu s’està aguditzant en aquests darrers anys, a causa d’una taxa d’escolarització dels joves inferior a la d’altres comunitats i un ritme de creixement d’aquesta escolarització també menor. Ambdós factors es deuen al fet que el mercat de treball català ha tingut una dinàmica més intensa que a la resta d’Espanya, amb una taxa d’atur notablement inferior i una taxa d’activitat dels joves més elevada. Així mateix, cal destacar l’alt nivell de fracàs escolar que es produeix a Catalunya, que explica també en part el problema de la baixa escolarització dels joves. El fet que només un percentatge baix de joves catalans continuïn l’escolarització postobligatòria constitueix un greu problema, que s’agreujarà per la manca de treballadors i treballadores que s’albira per als propers anys. Es calcula que, en un termini de deu anys, l’oferta de treball catalana no podrà cobrir els 400.000 llocs de treball oferts per les empreses. Per tant, caldrà recórrer a la immigració. OBJECTIUS 1. Realitzar un esforç més gran en l’educació en tots els seus àmbits: la primera infància, l’ensenyament obligatori, l’ensenyament postobligatori, la formació professional reglada, l’ensenyament universitari, la formació continuada i el reciclatge professional. 2. Ampliar l’oferta de treball incorporant una millora significativa de la qualificació dels treballadors i treballadores i respondre a la integració necessària de contingents creixents d’immigrants per fer front als dèficits de mà d’obra i, en especial, de treballadors i treballadores relativament especialitzats. 3. Dotar Catalunya dels instruments d’anàlisi actualment inexistents, per auscultar les necessitats presents i futures del mercat de treball i seguir de prop els canvis en les demandes de les empreses i les noves necessitats. 185 �Mesures en l’àmbit de l’ensenyament obligatori Combatre el fracàs escolar mitjançant un increment dels recursos destinats al sector públic, tant per la necessitat, a llarg termini, de disposar de treballadors i treballadores com més qualificats millor, com per assegurar, a curt termini, la integració social i la igualtat d’oportunitats. Territorialment i socialment, aquest fracàs afecta amb més intensitat els barris i zones amb menys renda, als quals caldrà destinar proporcionalment més recursos. Mesures en l’àmbit de l’ensenyament postobligatori Elevar la taxa d’escolarització postobligatòria amb l’objectiu que el 80% dels joves d’entre 16 i 25 anys estiguin escolaritzats. Aquest augment només pot venir de fer més alt el cost de l’oportunitat de deixar els estudis mitjançant una política de beques que incentivi els alumnes capacitats a continuar en els estudis davant de l’alternativa d’incorporar-se al mercat laboral. Dissenyar un mecanisme de reciclatge per als col·lectius (bàsicament femenins) que vulguin entrar en el mercat de treball en els propers anys. Reforçar la formació professional, en especial en els ensenyaments més vinculats als oficis. Aquest impuls ha de venir amb la integració dels mecanismes actuals de reciclatge professional i de formació continuada, en una mateixa estructura educativa que tingui una visió clara de les necessitats de formació del país a mig termini. Tot i que en l’actualitat el volum de recursos que s’hi esmercen és molt elevat, difícilment s’assoleixen els objectius pels quals s’ha pensat aquesta política. El disseny d’una formació professional integradora ha de permetre transitar amb facilitat des de qualsevol dels seus subsistemes a qualsevol altre o a la resta d’ensenyaments postobligatoris. Mesures en l’àmbit del reciclatge professional i la formació continuada Promoure mecanismes que integrin i coordinin territorialment la formació, les necessitats de les empreses i les polítiques d’ocupació a través d’una descentralització local adequada d’aquestes competències, molt en particular pel que fa a la formació permanent. Mesures per adequar el nivell formatiu dels immigrants Atendre la doble necessitat d’integració social i d’adequació del nivell formatiu de l’important contingent d’immigrants a les necessitats del nostre sistema productiu. Aquesta política ha de ser complementària a la de reforç de l’ensenyament obligatori a les zones o barris amb rendes més baixes, ja que és on es concentra el gruix de la immigració. Promoure l’aprenentatge del català entre els immigrants, com un requisit per millorar les seves possibilitats laborals. 186 �4.2.2. Universitats En els darrers vint anys, i en bona part gràcies al que va significar en el seu moment la implantació de l’LRU i de la Llei de la ciència, així com a la posterior transferència de competències de l’Estat cap a la Generalitat, el sistema universitari català ha experimentat un creixement molt important. Aquest creixement ha fet que actualment Catalunya tingui 12 universitats (7 públiques, 4 privades i la UOC), i que més de 200.000 joves (el 90% dels quals a les universitats públiques) hi cursin estudis superiors, la qual cosa significa que prop d’un 40% dels joves d’entre 18 i 25 estudien avui dia a la universitat. A més, prop d’una vintena de ciutats catalanes, de 17 comarques diferents, disposen com a mínim d’un centre universitari, la qual cosa posa de manifest una important presència i impacte del sistema universitari en el conjunt del territori de Catalunya. El creixement del sistema s’ha vist acompanyat per un increment global en la qualitat de les universitats, tant en docència com en recerca. Aquestes millores s’han produït malgrat les dificultats derivades de la manca d’una veritable política universitària, la insuficiència del finançament, favoritismes i arbitrarietats, i han estat possibles, en bona part, gràcies als esforços dels diferents estaments de la comunitat universitària. La millora en la qualitat ha tingut lloc en paral·lel a un augment important (fins i tot excessiu) en el nombre de titulacions i s’ha traduït en un major nivell de preparació dels titulats, fet que ha permès a les universitats donar una resposta millor a les necessitats dels diferents sectors productius, amb una demanda de recursos humans en canvi permanent. Això no obstant, en els darrers anys el model incrementalista seguit pels governs de CiU, sempre insuficient, ha mostrat creixents evidències d’esgotament, totalment incapaç de donar resposta a les necessitats actuals de les nostres universitats. De cara al futur, el sistema universitari català ha de fer front a nous i importants reptes quan encara pateix importants mancances que han condicionat la seva evolució recent. Entre aquestes i en primer lloc, la manca d’un finançament adequat per part de la Generalitat ha fet que els recursos rebuts per les universitats s’hagin apartat any rere any de les seves necessitats pressupostàries reals, de manera que han hagut de desenvolupar les seves funcions en una situació de dèficit pressupostari crònic. En segon lloc, el desenvolupament i la millora en la qualitat del sistema universitari català ha estat possible en bona part gràcies a l’esforç del personal acadèmic i d’administracions i serveis, en un context d’una manca absoluta de política de recursos humans i amb una situació d’important precarietat del professorat contractat. En canvi, el reconeixement d’aquesta tasca per part del Govern de la Generalitat ha estat pràcticament nul durant tots aquests anys, com ha posat de manifest la tardana (i insuficient en comparació amb altres comunitats autònomes) implementació dels anomenats complements autonòmics o l’incompliment flagrant de la resolució del Parlament de Catalunya de juny de 2000 que instava el Govern a constituir la Mesa Sectorial d’Universitats. 187 �A més, en els darrers temps, CiU, primer donant suport a la LOU del Govern espanyol del Partir Popular, i després impulsant una LUC elaborada sense un ampli consens, allunyada de les necessitats presents de les universitats catalanes i que encara reglamentava molt més el seu marc d’actuació, ha fet possible l’establiment d’un marc legal en el qual l’autonomia de les universitats s’ha vist fortament retallada. Finalment, cal assenyalar que, malgrat els pronòstics, no s’ha produït la davallada important en el nombre d’estudiants universitaris que els canvis demogràfics feien preveure. La demanda de segones titulacions, l’èxit creixent del districte obert i l’important flux migratori que està acollint Catalunya en els darrers anys, fa pensar que el nombre d’estudiants universitaris es mantindrà globalment. Per tot això, i per altres raons, els socialistes volem aconseguir el canvi que faci possible que el sistema universitari català faci un important salt cap endavant que li permeti fer front, amb garanties, als importants reptes que té plantejats, i que situï Catalunya com un país de referència en els àmbits de la universitat i de la recerca, a la primera línia del que ha de ser la societat del coneixement. OBJECTIUS 1. Potenciar la dimensió de servei públic de la universitat catalana, oberta al conjunt de la societat: formadora dels professionals d’alt nivell que demanda la societat actual, però també agent clau per a la formació integral de la persona, garantia de la igualtat d’oportunitats i la promoció social. 2. Fer possible que la universitat catalana participi plenament en la construcció del nou Espai Europeu d’Educació Superior, element cabdal de l’avenç cap a una veritable Europa de la ciutadania, on la mobilitat de titulats i professionals sigui una possibilitat real. Cal obrir les nostres universitats a estudiants i a professors d’altres territoris i països. Cal que Catalunya sigui capaç d’atraure i de retenir els millors professors i estudiants, el millor capital humà, element cabdal per al desenvolupament d’una economia basada en el coneixement. 3. Impulsar la recuperació i la potenciació d’una veritable autonomia universitària, fortament retallada en els últims temps. Una autonomia que no ha d’estar renyida, en el cas de les universitats públiques, amb el fet necessari d’haver de retre comptes cap a la societat que la finança, representada pel Parlament. 4. Dotar Catalunya d’un sistema universitari competitiu i de qualitat, capaç de formar els recursos humans d’elevada qualificació que necessita el país, superant les actuals deficiències en relació amb les demandes dels diferents sectors productius. Una universitat que constitueixi un factor d’atracció i de permanència d’activitats econòmiques en àmbits punters i d’alt valor afegit i que permeti situar Catalunya en una posició capdavantera en el marc de la societat del coneixement. 5. Impulsar una universitat que aporti als seus graduats no només una formació especialitzada, sinó també les competències necessàries que facin possible la seva adaptació als canvis que, sense dubte, hauran d’afrontar en un mercat laboral en constant mutació. Necessitat d’adaptació i d’actualització de coneixements que 188 �posen de manifest la importància creixent de la formació continuada o al llarg de la vida. 6. Connectar les universitats amb les necessitats dels diferents sectors productius i possibilitar la innovació constant tant en continguts com en els processos de formació i aprenentatge. Potenciar la vinculació entre les universitats i els seus entorns territorials, i impulsar la seva dimensió d’instruments de desenvolupament econòmic i de cohesió del conjunt del país. 7. Dotar la universitat amb les eines adequades per gestionar una situació de competència, estimular l’eficiència en la gestió i aprofundiment a l’hora de retre comptes. Tots aquests aspectes són clau per a la salvaguarda del paper central de la universitat com a institució generadora i difusora del coneixement, en un context en què ja fa temps que ha perdut el monopoli de l’ensenyament superior. MESURES Establir un model de finançament de les universitats públiques catalanes transparent, d’aplicació general, incentivador de l’excel·lència, la qualitat i la competència, i basat en conceptes mesurables, comparables i objectius. Incrementar els recursos que es destinen a les universitats públiques en un 30% en termes reals i de manera gradual i progressiva durant el període 2004-2010. Establir vies de finançament addicionals vinculades a l’assoliment d’objectius específics. Aquest finançament condicionat s’incrementarà progressivament fins a un percentatge del 10% del total del finançament públic. Suprimir el finançament directe o encobert de les universitats privades. Únicament es contemplarà la implicació de la Generalitat a les universitats de promoció pública amb gestió privada que tinguin funcions de desenvolupament per al territori o altres funcions específiques. Aquesta implicació estarà vinculada a l’assoliment d’objectius específics. Incrementar la despesa pública per estudiant en relació amb el PIB fins assolir un nivell de finançament per estudiant similar a la mitjana europea (5.000 euros per alumne). Impulsar una política pròpia de crèdits, beques i ajuts als estudiants que es concretarà en un sistema català complementari a l’estatal (fins que es produeixi la transferència de les beques), format per tres modalitats: la beca bàsica o complementària, la beca salari o d’ajuda compensatòria, i el préstec–renda. Incentivar l’estada dels estudiants dels darrers cursos a altres centres universitaris i de recerca. Les beques tipus Erasmus o Sócrates, de baixa quantia, es complementaran per garantir la igualtat d’oportunitats. Reprogramar el mapa universitari català, en paral·lel a la implantació de l’harmonització dels sistemes europeus d’ensenyament superior (Declaració de 189 �Bolonya), d’acord amb criteris de qualitat, eficàcia, excel·lència i equilibri territorial. Dotar del suport necessari tant el professorat com l’alumnat per fer possible el canvi de paradigma pedagògic que comporta la nova arquitectura dels sistemes d’ensenyament superior europeus, acordat a la Declaració de Bolonya (19 de juny de 1999) i l’èmfasi en el valor de la formació continuada que posa el Comunicat de Praga de 2001. D’acord amb les universitats, establirem programes d’implantació de les noves titulacions amb la dotació necessària de recursos de formació, tutoria i orientació per a professorat i alumnat. Impulsar una política de professorat contractat que faci possible una veritable autonomia a les universitats. Impulsar l’establiment d’una veritable carrera professional dels diferents estaments universitaris. Crear la mesa sectorial d’universitats tripartita. Modificar la legislació vigent perquè els presidents dels consells socials siguin elegits pel Parlament de Catalunya. Vincular les universitats a les capacitats i necessitats de desenvolupament dels seus territoris mitjançant el model de campus territorial que serà projectat amb precisió d’acord amb les universitats. Crear un observatori permanent del mercat laboral per detectar les necessitats presents i futures, i així definir els perfils professionals que han d’orientar la programació dels estudis universitaris. Potenciar la implantació i plena aplicació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Per fer-ho, impulsarem la formació del professorat i de l’alumnat en la utilització de la xarxa per a la millora de la qualitat de la docència i l’aprenentatge; l’exploració de noves fórmules mixtes presencial–distància per implantar nous models pedagògics, i la creació d’una potent plataforma telemàtica plural però prevista per ser presentada com l’oferta de la universitat catalana al món. 4.2.3 Recerca i innovació La recerca i la innovació són motors del creixement econòmic. A tots els països capdavanters de l’economia mundial s’han fet importants inversions en recerca i innovació. El sector públic i el sector privat han de prioritzar i finançar la recerca bàsica i aplicada, generadora de coneixement, i incentivar la innovació. En aquest sentit, Espanya i Catalunya no estan gens bé. Catalunya destina a R+D un total de recursos públics i privats del voltant de l’1% del PIB, aproximadament la meitat de la mitjana europea, i una tercera part d’allò que hi destinen els països europeus punters. Per una visió més àmplia de la política de recerca, vegeu el document Una política de recerca per a Catalunya a www.psc.es. 190 �Tot i així, el potencial actual de la universitat catalana en R+D, tant en personal com en instal·lacions, permet pensar que podria ser la base sobre la qual construir el sistema públic de ciència i tecnologia del futur. D’altra banda, d’acord amb l’Estat central, s’haurien de potenciar els centres del CSIC a Catalunya, integrats en aquest sistema. Finalment, la recerca hospitalària i dels centres de la Generalitat completen el potencial de la recerca pública a Catalunya. La política de recerca i innovació no és una política aïllada. La seva eficiència es pot degradar sense una política paral·lela en el camp de l’educació, la cultura, la indústria i l’ocupació, entre d’altres. Requereix un territori amb una elevada cultura innovadora i emprenedora, i amb un entorn urbà, cultural i científic capaç d’atreure altres investigadors i empreses. D’altra banda, cal tenir en compte la necessitat de potenciar grups de recerca mitjançant la reforma dels actuals grups consolidats de recerca, i de centres d’excel·lència, en el marc de l’Espai Europeu de Recerca. Malgrat que l’Estatut d’Autonomia atorga a la Generalitat competències en matèria de recerca, el cert és que el traspàs dels recursos no s’ha produït (excepte, parcialment, per a la recerca agrària). Això vol dir, per tant, que hi ha competències compartides que han de permetre construir àmbits de col·laboració amb l’objectiu d’impulsar conjuntament la recerca. Crear un entorn innovador és un element bàsic en l’estratègia per situar Catalunya en els llocs capdavanters de recerca a Europa. I també és essencial procurar els mecanismes adients per a una correcta difusió de la ciència en els mitjans productius i en la societat en general. OBJECTIUS 1. Fer de la política de recerca i innovació un instrument eficaç per promoure el progrés econòmic i social. Això demana més finançament, sistemes d’avaluació objectius, més professionalització i més cultura innovadora. Cal afavorir el canvi generacional i renovar les infraestructures necessàries per al desenvolupament de l’activitat investigadora. 2. Situar Catalunya en el nivell dels països més avançats de la UE en R+D, en el termini de temps més curt possible, incrementant els recursos públics i privats destinats a activitats científiques i d’innovació tecnològica. 3. Ordenar l’espai de recerca català en la línia d’incorporar-lo a l’espai europeu de recerca, d’acord amb les directrius aprovades en el document Towards an European Research Area presentat per la Comissió Europea el gener del 2000. 4. Crear un entorn innovador com a element bàsic en l’estratègia per situar Catalunya en els llocs capdavanters de recerca a Europa, així com procurar els mecanismes adients per a una correcta difusió de la ciència en els mitjans productius i en la societat en general. 191 �5. Establir un mecanisme de participació entre els sectors implicats –investigadors, empresaris–, per tal d’aportar la informació necessària per a l’elaboració d’una política de recerca i establir els mecanismes de seguiment i d’avaluació adients. MESURES Mesures per adoptar una política de xoc en recerca Preparació i aplicació d’un pla de recerca i d’innovació de Catalunya 2004-2007, amb l’objectiu de situar-nos a la mitjana europea en R+D i de potenciar la capacitat innovadora de les empreses catalanes. Aquest pla tindrà dues prioritats: la potenciació d’activitats R+D dels sectors emergents, i la difusió d’innovacions en els sectors tradicionals. Acordar amb l’Estat les formes de col·laboració i traspàs de recursos per poder fer efectives les competències que la Generalitat té atribuïdes en matèria de recerca a l’Estatut d’Autonomia. Augmentar la dotació dels pressupostos de la Generalitat destinats a recerca i innovació, passant en quatre anys dels 75 milions d’euros actuals (DURSI més Departament d’Indústria) a 240 milions d’euros, sobre els quals bastir una autèntica política de recerca i innovació, i afegir recursos addicionals procedents d’altres fonts. Caldrà garantir la coordinació dels departaments del govern que gestionen programes de recerca i d’innovació. Establir mecanismes competitius d’acord amb les millors pràctiques per al finançament dels grups de recerca de manera adequada en quantitat i en temps, i posar-hi a l’abast una gestió professional. Afavorir el canvi generacional amb una política de remuneracions i d’incentius laborals que estimuli i faciliti l’acompliment de les vocacions d’investigació a les universitats. Superar els punts de col·lapse actual: personal investigador, xarxa bibliogràfica digital, gestió dels serveis cientificotècnics existents, resoldre l’obsolescència de l’equipament dels grups de recerca i dels serveis generals de suport a la recerca, i proveir-los del personal tècnic necessari. Elaborar un pla especial d’infraestructures científiques i tecnològiques de Catalunya, amb una primera fase 2004-2007 que ens situï en condicions similars a les dels països de la UE més avançats. Mesures per ordenar els espais de recerca Augmentar l’esforç de finançament de la recerca bàsica i la innovació, potenciant les àrees científiques més necessàries per millorar els sectors més productius i innovadors del país i fent especial atenció a les àrees prioritàries europees. 192 �Promoure l’atracció de científics (amb particular èmfasi als joves talents), que aportin la seva capacitat als grups de recerca d’excel·lència, amb uns contractes que assegurin un funcionament estable com a punt de partida de la carrera investigadora. Prioritzar, en els programes públics de recerca, l’impuls de projectes interegionals amb les regions capdavanteres d’Europa en el camp de la innovació, els acords entre universitats (xarxes virtuals en el marc de l’Espai Europeu de Recerca) i la promoció de grups de referència a Europa. Mesures per promoure la creació d’un entorn innovador i la difusió de la ciència en els mitjans productius i en la societat Establir incentius perquè el sector públic i el privat realitzin projectes conjunts i aconseguir un flux major d’investigadors entre sectors, així com estimular la generació de patents. Promoure la implicació del món empresarial a través de la figura dels parcs científics, que cal potenciar en el futur a diverses universitats catalanes. Incorporar en els contractes–programa entre la Generalitat i les universitats l’exigència de disposar d’un instrument de transferència de tecnologia professionalitzat i coordinat amb els de les altres universitats públiques de Catalunya. Disposar de serveis comuns per millorar-ne l’eficiència. Potenciar l’entorn innovador de les empreses a Catalunya mitjançant un pla de centres tecnològics en el marc de l’esmentat Pla Especial d’Infraestructures Científiques i Tecnològiques. Mesures per implicar els diferents sectors i fer un seguiment de la política de recerca Establir, a partir de l’actual Fundació Catalana per a la Recerca, una agència per impulsar l’avaluació i el seguiment del Pla de Recerca que, alhora, desenvolupi tasques de prospectiva científica i altres que el departament corresponent li pugui delegar. Preparar un conjunt d’indicadors del potencial innovador de la indústria, basat en els proposats per la UE, que ens permetin mesurar la situació dels diferents sectors i del conjunt de la indústria catalana, en relació amb els altres països de la UE. Els diferents plans relacionats amb la recerca i la innovació es marcarien objectius quantitatius d’acord amb aquest conjunt d’indicadors. 4.2.4 Adaptació a la Societat de la Informació i el Coneixement (SIC) L’adveniment de la SIC comporta noves oportunitats per al benestar social, però també nous riscos de desigualtats, amb els consegüents perills per a la cohesió de què gaudeixen les societats europees. En aquesta nova societat, la globalitat i la localitat interactuen contínuament, aportant a la gestió de ciutats i territoris noves oportunitats, però també nous problemes. Els sectors socials més febles viuen amb angoixa els efectes de la globalització, que permet la mobilitat d’empreses, capitals i mercaderies 193 �per tot el planeta, però que pot deixar sense recursos zones importants del territori i sense esperança sectors importants de la població. Els governs, doncs, han d’incorporar a la seva gestió l’acció decidida contra allò que ja es coneix com la “fractura digital” (diferents nivells d’accés a la informació, capacitat per seleccionar-la), han de garantir la sostenibilitat (econòmica, social i ambiental) del país i dels municipis, i han de gestionar una diversitat cultural, ètnica i social cada cop més complexa. El grau de penetració de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a l’economia i la societat és francament baix en relació amb la resta de països de la UE, tant pel que fa a les infraestructures com a la seva producció i utilització. A Espanya s’observa un estancament en la penetració d’Internet des de 2001. I a Catalunya la situació és encara més preocupant: hem perdut el lideratge entre les comunitats autònomes d’Espanya. El retard en el desenvolupament d’Internet no és només una qüestió relacionada amb les tecnologies, sinó també el resultat d’un problema educatiu i formatiu. Hi ha una relació entre el nivell de formació general de la població i la penetració d’Internet. Malgrat l’elaboració d’un Pla Estratègic per a la Societat de la Informació –el pla Catalunya en Xarxa–, el Govern de CiU no ha tingut una estratègia clara per desenvolupar a Catalunya la Societat de la Informació i del Coneixement. Com a resultat, a Catalunya s’està instal·lant l’esmentada “fractura digital”. Estem lluny de la mitjana europea en els principals indicadors de la SIC i el Govern és incapaç de presentar un pla que permeti pensar que en el futur aquesta realitat canviarà. D’altra banda, la liberalització del sector de les telecomunicacions, impulsada per la Unió Europea i iniciada a Catalunya l’any 1997, no ha produït els resultats que s’esperaven. El Govern de la Generalitat no ha aprofitat l’oportunitat que li brindava la liberalització de les telecomunicacions perquè la societat catalana es beneficiés plenament de les noves oportunitats. La introducció de la competència no ha millorat la qualitat, ni ha abaixat els preus dels serveis; a més, el concurs per a l’operador de cable tampoc no ha garantit la cobertura de tot el territori català amb una xarxa alternativa a la de l’operador dominant. Sis anys després de la liberalització, la quota de mercat dels nous operadors és gairebé testimonial i la seva cobertura territorial no abraça ni tan sols la zona metropolitana de Barcelona. Cal reconèixer l’esforç fet pels governs locals catalans, diputacions i ajuntaments, que, amb actuacions complementàries i amb el desenvolupament dels seus propis plans locals per a la SIC, han fomentat l’ús social de les TIC i han contribuït a la dinamització econòmica del sector. Fruit d’aquesta empenta i de la voluntat del Parlament d’esperonar el Govern, el juliol de 2001 se signà el Pacte per a la promoció de la societat de la informació a les administracions públiques catalanes, més conegut com l’acord per a l’Administració Oberta de Catalunya (AOC), subscrit per tots els grups parlamentaris. El Govern de CiU ha donat prioritat, amb unes despeses innecessàries i improductives, als aspectes d’imatge i de comunicació (portal CAT365) de l’Administració Oberta, sense desenvolupar una autèntica plataforma de connexió telemàtica entre les administracions que, respectant les seves competències i la seva identitat, integri els processos administratius per oferir serveis amb més celeritat i més qualitat a la ciutadania. Tampoc no s’ha avançat prou en la definició del marc normatiu de referència 194 �per al desenvolupament de la SIC a les administracions públiques. Cada Administració ha desenvolupat les seves iniciatives i fins ara el Govern de la Generalitat no ha estat capaç de definir estàndards de dades, ni de documents, ni de procediments comuns per a les administracions catalanes. En definitiva, estem perdent els elements objectius que ens permetrien ser una zona pionera en l’economia del coneixement al sud d’Europa. Estem endarrerint-nos en els elements estructurals (físics, tecnològics, immaterials i humans) que han de ser la base d’aquesta realitat. L’empenta de la societat civil catalana no ha anat acompanyada de la voluntat política ni de les mesures de govern que mereix. Som un país que no va malament, però que no s’està preparant per ser allò que diu que vol ser en els propers anys. Tot i que aquest capítol tracta específicament de l’Adaptació a la Societat de la Informació, les polítiques per desenvolupar aquesta societat han de tenir un clar component de transversalitat i coordinació entre les diverses àrees del govern. Així doncs, al llarg del programa trobarem apartats que el complementen (telecomunicacions a infraestructures, formació i treball a sectors emergents, innovació educativa a educació, administració oberta a administració, etc.). També cal fer referència al document del Govern Alternatiu El compromís per situar Catalunya al capdavant en la Societat de la Informació i del Coneixement, que desenvolupa amb més detall aquest apartat del programa. Per a l’execució d’aquest programa de govern volem el consens, la participació, la implicació de la societat civil, la corresponsabilitat en la gestió i en l’esdevenir dels afers públics. I això és així perquè la nostra voluntat de servei al país no creu en l’exclusivitat. Som plenament conscients que els temps de canvis accelerats i les incerteses que ens presenta el futur, reclamen la major de les complicitats possibles amb tots els agents socials, amb tots els ciutadans i ciutadanes, per tal de reduir les amenaces i aprofitar les oportunitats en benefici de tots. Per això, el nou Govern es dotarà de l’estructura organitzativa adient per executar amb la màxima eficiència les actuacions pròpies, però també per garantir la implicació i participació de la societat civil (empreses, institucions, entitat i persones) en els processos de deliberació, definició i execució dels projectes d’interès general del país. OBJECTIUS 1. Estendre l’ús d’Internet i de les TIC al conjunt de la població i evitar la fractura digital, tant social com territorial. Crear un mercat de demanda per afavorir la generació de productes i de serveis a la xarxa. Potenciar l’ús de les TIC per part de les empreses catalanes, com a generadores de desenvolupament econòmic i d’ocupació, amb l’objectiu quantitatiu de superar la mitjana dels països de l’OCDE en el termini de quatre anys. 2. Corregir l’actual model de liberalització afavorint la competència entre operadors i, des de l’acció de govern, complementar les seves actuacions. De manera específica, cal col·laborar amb els operadors de telecomunicacions per a la planificació i implantació de les infraestructures necessàries i establir un nou marc relacional entre operadores i administracions. Al mateix temps, cal garantir la igualtat d’oportunitats 195 �per a la ciutadania, les empreses i les organitzacions en l’accés a la xarxa i garantir l’equilibri territorial en l’accés a la banda ampla per afavorir el desenvolupament integral del país. 3. Promoure la defensa activa dels nous drets de la ciutadania que deriven de l’aparició de les TIC. En especial, el dret a l’alfabetització tecnològica, que condiciona tota la resta, desenvolupant iniciatives públiques i privades per elevar els coneixements i la familiaritat amb el nou entorn tecnològic, especialment de les persones amb risc d’exclusió. 4. Fer de l’administració pública catalana una autèntica administració en xarxa, i promoure la integració i concreció a Catalunya de l’estratègia europea (e-Europe 2005), amb la planificació coordinada de les actuacions adients per a cada una de les àrees de govern. MESURES Liderar la modernització de les administracions públiques catalanes i implementar plenament l’Administració Oberta de Catalunya transparent, en xarxa, moderna, propera i integrada davant la ciutadania. Impulsar la Carta dels Drets del Ciutadà en la SIC. Mitjançant l’aplicació progressiva de les mesures necessàries, es garantiran els drets reconeguts a la carta a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya com a fet imprescindible per aconseguir que el nostre país sigui competitiu i competent en la societat de la informació i el coneixement, garantint alhora la cohesió social i l’equilibri territorial. Identificar i establir projectes locals amb les especificitats pròpies de cada territori, donant suport a les iniciatives locals per a la SIC, amb el compromís de dotar-los pressupostàriament. Generalitzar l’ús d’eines telemàtiques per a la gestió de processos de participació ciutadana. Posar en marxa vies de participació electrònica ciutadana en les fases de deliberació i de consulta prèvies a la decisió política. Endegar i liderar la modernització, coordinada i consensuada, i la integració dels sistemes d’informació sanitària. Posar a disposició de la ciutadania, a través d’Internet, informació i serveis, i informació sanitària i personal, amb garanties de confidencialitat i seguretat. Impulsar la creació d’un cluster d’indústries i serveis de les TIC aplicades a la salut. Formar el professorat en competències bàsiques en TIC, preferentment en el mateix centre i amb l’objectiu que puguin fer el pas d’usuaris a actors. Aplicar mesures per al professorat per adquirir equipaments informàtics i connexió a Internet. Tot i que el lideratge i la gestió del canvi organitzatiu, pedagògic i social que suposa el ple ús de les TIC en el centre educatiu és una responsabilitat troncal de tot l’equip 196 �directiu, dotar cada centre de perfils docents especialitzats en TIC, en el doble vessant d’Educació en Comunicació i en Gestió de la Informació. Utilització del centre escolar com a centre de recursos en tecnologies de la informació de la comunitat, en la línia esbossada dels centres públics com a centres oberts i amb intensitats diferents en funció de les seves característiques (en especial els centres de formació professional). En aquesta línia, crear i modernitzar les biblioteques escolars fins a convertir-les en centres de recursos interconnectats i vinculats a la xarxa pública de biblioteques. Desplegar una política industrial que possibiliti la consolidació del sector productiu d’infraestructures, serveis i continguts TIC per a l’educació. Promoure el sector de producció de continguts i serveis educatius multimèdia. Crear la Xarxa del Coneixement i l’Aprenentatge de Catalunya (XCAC) integrada per escoles, universitats, centres de recerca, biblioteques, museus i altres entitats educatives amb presència en línia, com un instrument bàsic per estimular la creació de comunitats d’aprenentatge i la generació de continguts propis a la xarxa. Promoure l’ús del programari lliure. Introduir plenament les TIC a l’escola rural, com un projecte específic. Impulsar un pla de xoc per a la formació bàsica de la ciutadania per a l’ús de les TIC, que s’executarà en coordinació amb els governs locals, empreses i associacions de tot el territori. Per donar suport a aquesta mesura caldrà garantir l’existència de punts d’accés a la xarxa (PIAP) amb banda ampla arreu del territori. Assegurar l’accessibilitat als PIAP a persones amb qualsevol tipus de discapacitat. Impulsar l’adaptació a la SIC dels sectors empresarials en general i, en particular, als de més incidència econòmica i arrelament al país: logística i distribució comercial, agroalimentació, tèxtil i turisme. Afavorir el desenvolupament de la televisió i de la radiodifusió digitals i fomentar el lideratge tecnològic de les televisions públiques catalanes. Promoure i donar suport al desenvolupament de la indústria catalana del sector, específicament a la d’elaboració de programari i a la del tractament de la llengua (traductors, reconeixedors de veu, cercadors, etc.). Impulsar la creació d’un cluster d’indústries i de serveis dels audiovisuals. Afavorir una indústria d’avantguarda per a la recuperació i producció de continguts audiovisuals, amb la seva transformació d’analògics a digitals. Fomentar l’exportació d’aquests serveis. Aprofitar els recursos de l’e-content (UE) per dur-ho a terme. 197 �4.2.5. Capital risc Segons les darreres dades europees sobre capital risc i innovació tecnològica, Espanya i Catalunya mostren resultats bastant pobres en la majoria d’indicadors relatius a la implantació de la societat del coneixement i de la nova economia. Mentre que als Estats Units els recursos per a capital risc representen l’1,3% del PIB, Anglaterra té l’1,0% i la mitjana europea es troba en el 0,4% del PIB, la mitjana espanyola només és del 0,2% i Catalunya encara està per sota d’aquesta xifra. El Govern de CiU ha impulsat tard i d’una manera feble l’aparició del capital risc. Tampoc no ha impulsat accions de manera sistemàtica per fomentar i posar en marxa programes de formació de l’esperit emprenedor i de la capacitat d’iniciativa en l’educació universitària i secundària. Només algunes iniciatives locals, algunes universitats parcialment i escoles de negocis privades han desenvolupat programes per assolir aquest objectiu. Els instruments financers de l’actual Govern no han afrontat seriosament, o ho han fet aïlladament, la necessitat de dedicar recursos per donar suport a la creació de noves empreses en el moment en què comencen, quan a la iniciativa privada li costa més arriscar capitals per fer-ho. Les empreses han de disposar del finançament necessari. És en aquest sentit que els mecanismes de capital risc són imprescindibles perquè els projectes innovadors tinguin oportunitats per esdevenir financerament viables. OBJECTIUS 1. Augmentar els recursos destinats a capital risc per a nous projectes i impulsar l’aparició de nous models de préstec del sistema financer i, en especial, de les caixes d’estalvi, que siguin accessibles a les noves empreses o a les empreses en creixement. 2. Facilitar l’accés als nous mercats d’emprenedors de certs segments de població menys afavorits (majors de 40 anys, immigrants, aturats de llarga durada, joves, etc.) per evitar la seva exclusió de la nova economia del coneixement. 3. Crear i, si s’escau, ampliar les infraestructures tecnològiques i de comunicacions que facilitin l’accés, la implementació i el desenvolupament de projectes empresarials en els àmbits innovadors i la seva existència en xarxa. 4. Fomentar l’esperit emprenedor, l’assumpció de riscos i la capacitat d’iniciativa empresarial de les noves generacions d’estudiants de secundària, de formació professional i universitaris. 198 �MESURES Fer una aposta decidida per incorporar l’esperit emprenedor a l’educació secundària i a la formació professional. Crear un programa transversal en tot el sistema universitari i de la formació professional per formar l’esperit emprenedor, amb un paquet troncal mínim per a tots els estudiants i un paquet optatiu d’importància creixent, amb un bon nivell de qualitat i utilitzant els darrers suports multimèdia. Formular un programa de suport específic que faciliti l’accés dels emprenedors amb més dificultats als nous mercats (majors de 40 anys, joves, aturats de llarga durada, immigrants, etc.). Estendre el model de viver virtual a tot el territori de Catalunya per facilitar la creació d’una gran xarxa de nous projectes d’empresa, d’emprenedors i emprenedores, de recursos humans i de serveis i, al mateix temps, crear un espai transparent de projectes empresarials susceptibles de rebre finançament. Potenciar a les universitats les infraestructures i els serveis de transferència de tecnologia al sector empresarial i de suport a la conversió en noves empreses dels resultats de la recerca i la innovació. Establir un model que permeti conèixer els àmbits de la recerca actual de totes les universitats, coordinar les diverses oficines de transferència de tecnologia i promoure societats que la comercialitzin. Crear un programa d’atracció d’emprenedors i emprenedores i de recursos humans internacionals a Catalunya que faciliti la immigració per als extracomunitaris, estableixi mecanismes d’acollida i orientació en el seu accés als recursos i potenciï el contacte amb els grups locals d’emprenedors, empreses i capitals. Crear fons específics per invertir a risc en nous projectes empresarials en sectors avançats tecnològicament i en projectes de desenvolupament de petites i mitjanes empreses que requereixin fer un salt en la innovació i desenvolupament tecnològic. Aquests fons es crearien amb l’impuls inicial del sector públic, però cercant un efecte multiplicador amb la participació i protagonisme creixent del sector privat. Establir instruments financers adequats per invertir a risc en aspectes com: petits projectes, instruments de garantia recíproca que minimitzin el risc per al sistema financer i mercats financers ad hoc per a aquest tipus de projectes. Suport al finançament dels costos d’anàlisi de nous projectes i la formació de tècnics en anàlisi de risc en noves activitats tecnològiques. Impulsar millores en el tracte fiscal que avui reben els petits inversors en projectes de capital risc. Crear un gabinet d’informació sobre ajuts, subvencions i finançament per a pimes que també faci costat a tots els àmbits de suport al territori, cambres de comerç, ajuntaments i associacions empresarials. 199 �4.3. OCUPACIÓ I MERCAT DE TREBALL Assolir a Catalunya la plena ocupació de qualitat, és a dir digna i segura, és l’objectiu de la nostra proposta. Pel socialisme, l’ocupació sempre ha estat quelcom més que un concepte econòmic. És un valor social i cultural, que es refereix tant a la inserció socioeconòmica com a l’assoliment d’una dignitat i d’unes competències i sabers, que permetin a la persona desenvolupar-se íntegrament com a tal. A la Cimera de Lisboa, l’any 2000, la Unió Europea va decidir no només assolir arribar a aquesta fita a l’horitzó de l’any 2010, sinó també què significava plena ocupació i com fer el camí per aconseguir-ho. Es va definir l’estratègia europea per l’ocupació. En percentatges, l’objectiu es va fixar en una taxa global d’ocupació del 70%, una taxa d’ocupació femenina del 60% i en la necessitat que un 50% de les persones de més de 55 anys es mantinguin ocupades. A Catalunya, l’any 2002 l’atur es va situar en el 9,6%, la taxa d’ocupació en el 65,6% i la taxa d’ocupació femenina en el 52,5%. Per assolir els objectius establerts a Lisboa, cal augmentar sobretot el nombre de dones que treballen, ja que el mercat català pateix un dèficit d’ocupació femenina, i també de les persones més grans de 55 anys. Per situar Catalunya en el camí de la plena ocupació, l’any 2007 hauran d’estar treballant 120.000 dones més que ara. Les nostres polítiques d’ocupació estaran orientades a aquesta finalitat. L’atur a Catalunya es caracteritza per ser: a) Femení: la taxa d’atur entre les dones (13,1%) gairebé dobla la dels homes (7,1%), i el diferencial més gran entre sexes afecta les dones de 25 a 45 anys. b) Jove (sense distinció de sexe): la taxa d’atur entre els menors de 25 anys és del 18%. c) Selectiu: està concentrat sobretot en persones amb nivells de qualificació baixos, ja que el 66% dels aturats només tenen estudis primaris. En els propers anys tindrem un dèficit important d’oferta laboral, especialment amb una qualificació professional mitjana, que es pot avaluar entre 350.000 i 400.000 llocs de treball. La resolució d’aquesta necessitat del nostre teixit econòmic i productiu vindrà, sens cap dubte, de l’aportació de mà d’obra qualificada procedent de la resta de l’Estat, així com de les persones procedents de fora de l’Estat i de la UE. El Govern de la Generalitat ha de facilitar l’ampliació i millora de l’oferta de treball, incrementant significativament la qualificació dels treballadors i treballadores, per tal que s’adeqüin a les demandes de les empreses, i facilitar la incorporació de la dona al mercat laboral. D’altra banda, el Govern ha de respondre a la integració necessària de contingents d’immigrants per fer front a les mancances de personal, especialment la de personal relativament especialitzat. En aquest sentit, s’hauran de desenvolupar actuacions en el camp professional, així com en els coneixements que els immigrants no tenen assolits en l’àmbit lingüístic, cultural, social i econòmic de Catalunya. D’aquesta manera, des del punt de vista ocupacional tindran els mateixos drets, deures i oportunitats que la resta de persones en el mercat laboral. En definitiva, el Govern ha de vetllar per ordenar els fluxos immigratoris d’acord amb les necessitats del nostre mercat de treball. 200 �El mercat laboral català té un clar problema de qualitat, que es manifesta en un dèficit de formació, una alta sinistralitat, un excés de temporalitat i massa precarietat laboral. El nivell de formació de la població activa és clarament inferior a la mitjana europea i a les principals comunitats autònomes, i el gruix de l’ocupació generat en l’etapa expansiva 1994-2001 s’ha caracteritzat per realitzar-se en sectors amb un nivell tecnològic relativament baix. Els socialistes catalans defensem la flexibilitat en el mercat de treball. Però aquesta ha d’anar inexcusablement unida a la seguretat dels treballadors i treballadores i a la millora permanent de les condicions contractuals. Molts dels problemes del mercat de treball deriven de les mancances del sistema educatiu: de l’elevat nivell de fracàs escolar; del baix percentatge de joves catalans que continuen l’escolarització postobligatòria; de la manca d’adequació entre la política formativa i les demandes de les empreses. En conseqüència, per resoldre els dèficits del mercat de treball cal dirigir les polítiques fonamentalment en el camp de l’educació i la formació. A més, patim la manca o insuficiència d’un sistema de protecció social que, articulat mitjançant la col·laboració pública–privada, afavoreixi la mobilitat territorial i faciliti la conciliació de la vida personal i familiar amb la laboral. Cal treballar amb dedicació i intensitat en el camp de l’habitatge, la creació d’escoles bressol, la generació de recursos i serveis per a l’atenció de persones dependents. Per la seva part, el Servei d’Ocupació de Catalunya no està responent a les demandes i necessitats de les empreses, persones i territoris. És poc transparent i eficaç, està desconnectat dels serveis homòlegs de l’Estat i d’Europa, i només ha intentat atendre la dimensió professional del mercat de treball. Cal transformar-lo per garantir un funcionament correcte i adequat que el faci capaç de respondre a les transformacions que s’estan produint en el mercat laboral català, espanyol i europeu. OBJECTIUS 1. Assolir la plena ocupació, estable i de qualitat a Catalunya. Això significa, essencialment, aconseguir que en quatre anys 120.000 dones més que ara tinguin treball. 2. Crear més ocupació i millor: 1) afavorir la creació d’empreses i l’autoocupació, amb el desenvolupament dels sectors relacionats amb les noves necessitats, la modernització del nostre teixit econòmic i productiu amb el desenvolupament de la recerca o la innovació i afrontant les causes i els efectes de la deslocalització; 2) promoure una organització i utilització més racional del temps de treball; i 3) reduir l’excés de temporalitat en la contractació i la sinistralitat. 3. Millorar les capacitats d’ocupació de les persones, amb la potenciació de la ràpida reinserció de les persones aturades al mercat de treball i la capacitació professional de les ocupades. Les polítiques actives d’ocupació tindran un paper clau. 4. Evitar la dualitat en la societat i el mercat de treball. Les persones amb més dificultats, les afectades per diferents factors de desigualtat que limiten les seves 201 �possibilitats d’inserció laboral, requereixen actuacions complementàries per compensar la situació de desavantatge inicial i situar-se en igualtat de drets i deures respecte a la resta. 5. Facilitar la conciliació entre la vida laboral i la familiar i personal. 6. Crear un sistema ocupacional que tingui com a motor del desenvolupament el món local, els agents econòmics i socials i el món del coneixement que conviuen a cada territori, i que faci protagonista l’aprofitament dels recursos humans i materials del propi territori per a la generació de riquesa i d’ocupació i no es limiti a atraure inversions externes o exclusivament a pal·liar les conseqüències de l’atur. MESURES Mesures per adequar el sistema educatiu a les necessitats del mercat de treball Consolidar un sistema de formació al llarg de la vida que afavoreixi el desenvolupament de les capacitats personals, millori la capacitat d’adaptació a les innovacions, formi en noves tecnologies i llengües, i que estableixi mecanismes de formació laboral per a les persones que vulguin entrar o reincorporar-se al món del treball. Establir el sistema per reconèixer la millora de la qualificació professional adquirida en el desenvolupament de l’exercici de l’activitat professional i formativa de caràcter no reglat (ocupacional i contínua). Adoptar el compromís d’impartir formació professional a 250.000 persones en atur, com a mínim, durant els propers cinc anys, i fomentar la capacitació professional de 250.000 persones més en aquest mateix període mitjançant la formació continuada, amb especial atenció a les empreses amb menys de 10 treballadors (recursos controlats de manera pública, concertada i transparent). Reforçar els mòduls formatius de l’ensenyament reglat, en especial els més vinculats als oficis; afavorir la integració dels actuals mecanismes de formació ocupacional i de formació continuada en una mateixa estructura educativa. Reconèixer el dret individual a la formació per iniciativa del propi treballador i en condicions pactades. Mesures per evitar la dualitat a la societat i el mercat de treball i potenciar les actuacions territorials i locals Aplicar un pla de recerca d’ocupació personalitzat per a i amb totes les persones desocupades abans del quart mes d’atur. Oferir una experiència laboral o una formació a totes les persones desocupades abans del dotzè mes d’atur i del sisè mes a les persones joves o a les més vulnerables. 202 �Oferir una experiència laboral o formació a les persones aturades de llarga durada i establir ajudes per a la seva contractació per part de les empreses. Incentivar les accions que s’adrecin a la permanència en el treball de les persones més grans, afavorint l’aprofitament i actualització de les seves capacitats, el pas progressiu de la vida activa a la jubilació o la seva participació en activitats de l’economia solidària. Facilitar l’accés al treball a les persones amb dificultats especials d’inserció laboral, mitjançant la seva incorporació automàtica als programes ocupacionals per a persones en atur de llarga durada; potenciant l’actuació de les empreses d’inserció sociolaboral, els centres ocupacionals, els centres especials de treball i les empreses del sector de l’economia social; establint clàusules socials en els contractes públics de les administracions públiques catalanes, adreçades a afavorir aquest objectiu, i creant ajudes per a la seva contractació per part de les empreses. Concedir ajuts a la contractació estable de les persones majors de 45 anys. Es destinaran a aquest fi, com a mínim, 6 milions d’euros durant els propers 5 anys. Mesures per establir nous instruments de gestió de l’ocupació Desenvolupar totes les potencialitats existents en el territori per crear ocupació i millorar la capacitat d’ocupar-se de les persones, mitjançant els acords locals per a l’ocupació que integraran tots els recursos orientant-los en aquesta direcció. Així, les competències efectives de la política d’ocupació residiran en el món local. Fer del Servei d’Ocupació de Catalunya un organisme integrador de polítiques, descentralitzat, desburocratitzat i participat en la seva direcció i gestió per les organitzacions empresarials i sindicals i les administracions locals. En aquesta direcció promourem la reforma de la llei del sistema ocupacional i del Servei d’Ocupació de Catalunya. Gestionar la intermediació laboral, garantint l’adequada connexió informàtica amb la resta de l’Estat i Europa per tal de fer efectiu, amb eficàcia, el dret a la mobilitat laboral lliurament decidida. Mesures per crear més ocupació Potenciar l’activitat en sectors econòmics emergents amb capacitat per atendre necessitats no cobertes o insuficientment cobertes d’empreses i de persones, com ara els serveis de proximitat (escoles bressol, serveis d’atenció domiciliària, atenció a les persones amb dependència), els relacionats amb l’educació, el lleure i el temps lliure, el medi ambient i la cultura, la solidaritat i la cooperació, o el suport als centres d’investigació. Col·laborar en el desenvolupament dels sectors d’activitat econòmica generadors d’ocupació en què les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) tinguin un paper fonamental i dels sectors industrials en què es disposa de recursos humans 203 �competents i de capacitat per ser econòmicament competitius amb l’activitat d’altres països. Establir, des del Govern de la Generalitat, un programa d’incentius als acords col·lectius i individuals que tingui com a objectiu les 35 hores setmanals (1.600 anuals), a través de noves contractacions estables, a jornada completa o a temps parcial, o la reordenació i reducció de la jornada de treball. Promoure la contractació a temps parcial, fixa i amb igualtat de drets, amb l’objectiu de doblar-la abans del 2010. Exigir un pla de reparació social dels perjudicis que produeixen a les empreses amb beneficis que optin per deslocalitzar-se. Aquest pla haurà de contemplar el retorn dels ajuts rebuts, les accions de la recol·locació de les persones que pretenen acomiadar i el suport a la regeneració del teixit econòmic i productiu de la zona que pretenen abandonar. Mesures per fomentar l’autoocupació Fomentar l’autoocupació (col·lectiva i individual) com a fórmula de creació d’ocupació estable des dels programes de desenvolupament local, mitjançant un suport i impuls decidit i descentralitzat a la xarxa d’infraestructures de vivers, incubadores, parcs científics i tecnològics, vivers virtuals, centres de serveis, d’iniciatives de suport als projectes d’autoocupació i noves creacions d’empreses. Donar suport a les cooperatives i societats laborals que estan actuant de manera activa en tots els sectors del mercat més tradicional i competitiu, i cercar la col·laboració amb elles, així com amb la resta d’entitats i d’empreses de l’economia social, en la generació de respostes a les noves necessitats socials, és fruit de la iniciativa i l’actitud emprenedora, generadores de treball estable i de qualitat, i innovadores. Mesures per millorar la qualitat de l’ocupació generada Establir un marc de relacions laborals que faci possible conjuntar flexibilitat i seguretat. Per tant, cal potenciar la negociació col·lectiva a Catalunya, vetllar per evitar les discriminacions laborals, en especial per motius de gènere, promoure l’aflorament de l’activitat laboral no declarada o irregular i el reconeixement dels drets de les persones que la desenvolupen, transformar en contractació fixa l’excés de temporalitat amb l’objectiu de reduir-la fins al 15% (la temporalitat s’ha de limitar a aquells casos en què està justificada pel caràcter temporal de l’ocupació), potenciar i descentralitzar al territori el Tribunal Laboral de Catalunya, i fomentar la promoció i constitució dels comitès d’empresa europeus a les empreses internacionals, per harmonitzar les condicions de treball i evitar el dúmping social. Promoure la responsabilitat social a les empreses (RSE) que impulsa la UE. L’acceptació i la incorporació voluntària de les empreses dels valors de respecte al 204 �medi ambient i de millora de les relacions laborals que configuren aquesta iniciativa haurà de suposar una millora “en origen” de les relacions laborals. Mesures per disminuir la sinistralitat laboral i les malalties professionals Establir un pla d’inspecció i control de la sinistralitat laboral i les malalties professionals amb la participació de tots els sectors implicats (empresa, treballadors i treballadores) en el seu disseny i execució; intensificar els controls sobre les condicions de salut i seguretat en l’exteriorització i subcontractació d’operacions; sensibilitzar sobre la necessitat d’incorporar la prevenció dels riscos laborals en els processos productius. 205 �4.4. UNA ECONOMIA BASADA EN L’ESPERIT EMPRENEDOR 4.4.1. Suport als emprenedors Els emprenedors, col·lectiu insubstituïble en la generació d’iniciatives creadores d’ocupació i riquesa (en particular microempresaris, autònoms, treball associat i iniciatives socials), són protagonistes importants del creixement de la nostra economia ja que aporten elements innovadors en matèria de gestió empresarial, en recerca de major qualitat en la producció de béns i serveis, en l’ús de nous models de prestacions socials i en l’aplicació intensiva de noves tecnologies. Catalunya, al llarg de la seva història, ha estat sempre un país d’emprenedors i d’empreses. Per això volem que Catalunya sigui la pàtria dels emprenedors. I, com a tal, que sigui un país que mobilitzi totes les seves energies, que no menyspreï cap talent, que estimuli els innovadors i la innovació, i que confiï en la gent que aposta esforços i riscos en la creació de noves empreses, nous llocs de treball, noves iniciatives cap a la societat. No és menys important la demostració de major flexibilitat i agilitat en les respostes als canvis en l’impuls de la innovació i en l’ampliació del teixit econòmic que esdevé complementari a les grans empreses. El propi desenvolupament de l’esperit emprenedor i la iniciativa empresarial són una valuosa habilitat social i productiva que objectivament enriqueix la capacitat global del país, així com un espai fonamental per oferir una autèntica igualtat d’oportunitats i una nova manera d’entendre la redistribució dels recursos per a totes les persones que volen emprendre un activitat econòmica o social. L’elevat nombre d’emprenedors que tenim a Catalunya és un factor de competitivitat que cal reforçar. Les microempreses i els treballadors autònoms doten de flexibilitat el sistema productiu, faciliten noves formes d’organització del treball i impulsen la mobilitat social. Tanmateix, és imprescindible que no pateixin situacions de desigualtat respecte a les grans empreses i a la resta de treballadors, per això cal una política activa a favor d’aquest col·lectiu. Els darrers anys, l’acció de la Generalitat no ha estat ni compromesa ni capdavantera en aquest camp. Amb una política tímida, poc engrescadora, escassament imaginativa, amb escassos recursos, molts dels quals simplement transferits des de l’Estat i la UE, poc innovadora i gens arriscada en matèria de finançament directe, de creació d’infraestructures o de suport mitjançant avals i garanties, no ha respost a les necessitats del país. La seva aportació des del CIDEM o des del Departament de Treball ha estat reactiva i no proactiva. En contraposició, i sense ser la seva competència, a partir dels anys 80 molts governs locals i associacions empresarials territorials van entendre la necessitat d’implementar polítiques locals de caràcter públic per tal de donar suport a la capacitat de crear i de generar noves iniciatives al teixit professional, tot seguint les recomanacions europees en matèria de foment de l’esperit emprenedor i de generació d’ocupació. Aquesta experiència continua sent l’actiu principal del país en matèria de suport als emprenedors 206 �i la creació d’empresa, i haurà d’estar present i ser potenciada en qualsevol disseny de polítiques actives del futur govern de la Generalitat. D’altra banda, la universitat també ha de tenir un paper important com a motor de creació de noves iniciatives empresarials. La creació de noves empreses de base tecnològica (EBT) sorgides dels entorns de la recerca pública que es duu a terme a les universitats i a altres centres de recerca, representa una de les modalitats de transferència de tecnologia de major valor afegit (ha representat una de les modalitats de transferència de tecnologia), alhora que una oportunitat per generar llocs de treball d’elevada qualificació, una oportunitat de regeneració del teixit productiu del país, i un espai que facilita que una part de joves preparats (gràcies a la formació universitària rebuda a càrrec dels pressupostos públics), pugui desenvolupar una trajectòria professional. En aquest sentit, cal dir que no ha estat fins fa molt poc que el Govern de la Generalitat ha prestat atenció a aquest teixit derivat del món de la recerca, de les universitats i dels centres de transferència de tecnologies, i la seva relació amb el camp dels nous emprenedors i emprenedores. OBJECTIUS 1. Fomentar activament l’esperit emprenedor relacionat amb les iniciatives de creació d’empreses i promoció de nous emprenedors i emprenedores que impulsen diversos agents: ajuntaments, cambres de comerç i associacions empresarials, universitats i centres de recerca, centres de formació de professionals, etc., donant un nou protagonisme als emprenedors i emprenedores i a les microempreses com a generadors d’ocupació, motors del creixement econòmic i espais d’igualtat d’oportunitats de totes les persones que vulguin posar en marxa una iniciativa empresarial o social. 2. Promoure polítiques de suport directe i descentralitzades (ajuntaments i universitats principalment) en matèria d’infraestructures (vivers, incubadores i centres de serveis), suport logístic, informació, formació, transferències de tecnologies i capital pragmàtic, suport a la innovació i a l’R+D, i finançament (recursos econòmics i assessorament). 3. Potenciar mecanismes d’enfortiment en aquest camp, en particular en processos de concertació públic–privat, així com de promoció de models de cooperació, col·laboració i associacionisme entre emprenedors, microempresaris, autònoms, economia social i, en general, iniciatives que es desenvolupen dins del sector, aprofitant també les sinergies que donen els acords i pactes locals per l’ocupació entre administracions i agents socials. 4. Potenciar a l’ensenyament universitari i professional la divulgació, informació i formació per a la creació d’empreses i potenciar la creació d’espais a les universitats, parcs científics i centres de recerca d’espais específics per aquest fi. 5. Impulsar millores en matèria de protecció social, fiscal i laboral d’acompanyament al procés de creació d’empreses adequades a les necessitats i demandes del sector. 207 �MESURES Enfortir i augmentar els recursos per a la difusió de la cultura emprenedora tant des de l’àrea educativa com institucional, en especial mitjançant el foment de la capacitat emprenedora dels nostres joves. Potenciar i promoure des del món local (ajuntaments i associacions empresarials) i des de les universitats, amb un suport decidit i descentralitzat del Govern de la Generalitat, la xarxa d’infraestructures de vivers, incubadores, parcs científics i tecnològics, vivers virtuals, centres de serveis, de suport a noves iniciatives emprenedores i noves creacions d’empreses, etc. Impulsar les estructures tecnològiques d’atenció unificada de “tot en un”, superant l’actual descoordinació entre administracions, en les quals l’emprenedor–recent empresari trobi suport en temes legals i fiscals, de gestió empresarial, aspectes financers, protecció de patents, accés a inversors, etc. Proposar que els Acords Nacionals de Formació Contínua estableixin el compromís de duplicar la taxa global de cobertura formativa per als nous emprenedors, autònoms i microempreses. Proposar la inclusió normalitzada en els programes d’estudis universitaris, tècnics i de formació professional, d’ensenyament i mòduls especialitzats de creació d’empreses i promoció de noves iniciatives emprenedores. Impulsar la creació de noves empreses de capital risc mixtes per invertir en nous projectes i donar suport a iniciatives ja existents amb aquest perfil, i establir un model de préstecs amb garantia recíproca que permeti als nous emprenedors i microempresaris accedir als recursos necessaris per començar una nova activitat empresarial, amb la promoció del desenvolupament d’una xarxa de business angels a nivell de tot Catalunya. Potenciar, des de la col·laboració entre entitats públiques i privades, un fons per al cofinançament de préstecs participatius destinat a autònoms, emprenedors i microempreses, així com impulsar un servei financer integrat que inclouria l’anàlisi dels projectes d’innovació, assessoria tecnològica i propostes sobre les línies de finançament disponibles. Afavorir el desenvolupament de sistemes de comptes d’estalvi per a inversió en petits projectes empresarials. S’impulsarà que aquests comptes estiguin complementats amb recursos de les partides socials d’entitats financeres. També s’ha de promoure, amb el concurs de les entitats financeres i de les institucions comunitàries, la millora del sistema de microcrèdits sense avals. Assegurar la disponibilitat d’infraestructures (xarxes) de qualitat a tot el territori, posant en marxa un pla de difusió social de les noves tecnologies per als emprenedors, els microempresaris i autònoms, i promoure un model que permeti augmentar significativament el nombre de noves iniciatives innovadores. 208 �Difondre entre els investigadors la importància de la patent com a instrument de captura i protecció del valor afegit potencial d’una recerca. Posar a disposició dels investigadors estructures que facilitin la valoració de la recerca i que els assessori en els processos de protecció i comercialització (via empresa derivada o altres) dels resultats obtinguts. Continuar impulsant iniciatives que aportin els recursos primerencs necessaris que permetin desvetllar i donar suport a projectes en estat encara embrionari sorgits de l’àmbit de la recerca. Potenciar concursos de projectes d’empreses derivades o start-up, que facilitin uns certs recursos a les iniciatives guanyadores, ajudin a revelar projectes i presentin un efecte de publicitat i de demostració a l’entorn. Orientar i potenciar la creació de noves empreses i el desenvolupament de noves iniciatives emprenedores sota el model de fórmules empresarials d’economia social, treball associat i, en altres casos, empreses del tercer sector. 4.4.2. Autònoms Els autònoms, com ja hem dit, constitueixen un element de riquesa i competitivitat del nostre país. Més de mig milió de persones desenvolupen a Catalunya la seva activitat laboral com a treballadors autònoms, i generen, amb el seu treball, una riquesa a Catalunya en torn al 12% de PIB Aquest col·lectiu té una importància cabdal en la nostra economia. Assumeixen riscos i sovint impulsen projectes innovadors amb adaptació i flexibilitat, i contribueixen a crear llocs de treball i riquesa. Malgrat el seu pes econòmic i social, l’ordenament jurídic, que es desenvolupa a nivell d’Estat espanyol i que regeix la seva activitat, no s’adequa a les seves necessitats ni reconeix el seus drets socials de la mateixa manera que als treballadors assalariats. Els autònoms han de superar diferents tipus de problemes quan duen a terme la seva activitat. Aquests problemes deriven del fet que, socialment, no se’ls reconeix el seu paper com a emprenedors i creadors de riquesa, de la seva desfavorable relació juridicolaboral amb tercers, d’una inadequada fiscalitat, de la seva insuficient protecció social, de la relació que mantenen amb les administracions públiques i, molt especialment, per la feblesa i transitorietat de les mesures de suport i de foment de l’activitat emprenedora. Particularment feble és, a més, la situació dels treballadors autònoms dependents que avui dia pateixen una situació més complexa ja que estan vinculats a un o a molt pocs clients, i estar sotmesos a un règim de dependència severa de tercers, que els fan extremadament vulnerables, i protegits de manera quasi nul·la davant dels canvis dels cicles econòmics. La situació, a Catalunya, ha estat encara més agreujada per la significativa indiferència del Govern de CIU de la Generalitat envers aquest col·lectiu. Les polítiques de suport al treballador i empresari autònom, a la creació d’empreses i als nous emprenedors, han estat molt poc desenvolupades, molt dependents de les transferències des de 209 �l’administració central al Departament de Treball, i amb un suport quasi nul d’Indústria i Comerç. Els autònoms tenen i tindran un paper protagonista en el creixement de la riquesa i l’ocupació en els propers anys. És i serà un espai cabdal per oferir mesures en línia per estendre una nova manera d’entendre la redistribució dels recursos per donar suport a les noves activitats econòmiques o socials, i espai de recerca d’una major igualtat d’oportunitats per amplis col·lectius de treballadors i empresaris del nostre país. És hora d’incidir activament i de fer tota la pressió necessària en la política del Govern de l’Estat i a les Corts, per potenciar aquest sector i donar-li el tractament legal i formal que li correspon. OBJECTIUS 1. Emprendre iniciatives des del Govern de la Generalitat perquè les Corts Generals desenvolupin un marc legislatiu de millora de la situació i condicions laborals d’aquests treballadors i empresaris autònoms, i eixamplar l’àmbit laboral i l’abast de l’acció protectora del sistema de protecció social públic envers aquest col·lectiu. Alhora, és indispensable aclarir i simplificar la seva fiscalitat. 2. Impulsar accions per a la promoció, el foment i la creació neta d’ocupació com a autònoms mitjançant l’autoocupació i noves empreses. 3. Promoure espais que facilitin la concertació, cooperació i associacionisme entre els propis autònoms per afavorir el desenvolupament de la seva pròpia empresa i augmentar la seva presència i reconeixement, social i cultural, promovent la seva participació i rol actiu en els debats que els afecten directament. 4. Pal·liar les mancances formatives, de capacitació, d’informació, de suport logístic, de suport en capital financer i pragmàtic, que obstaculitzen el desenvolupament del sector, i fer-ne partícip i actor principal l’administració local, la xarxa d’associacions empresarials i els agents socials del territori. 5. Crear i promoure instruments de suport financer públics i privats que donin suport al sector, en particular per la posada en marxa de noves empreses. MESURES Promoure que les Corts Generals emprenguin una revisió de la legislació actual perquè els autònoms estiguin en igualtat de drets i prestacions en relació amb els altres treballadors i ocupats, i per definir un marc públic i empresarial que n’estimuli l’activitat. En aquest sentit, és crucial impulsar l’Estatut Jurídic del Treballador Autònom, incloent-hi el reconeixement dels seus drets i deures. Dins d’aquesta proposta cal promoure: L’eliminació dels obstacles per a la contractació de familiars. 210 �L’impuls de la contractació estable i la promoció de l’ocupació mitjançant bonificacions i ajuts fiscals similars als que tenen les empreses. L’adaptació de les normes previstes per la Llei de prevenció de riscos laborals per cobrir les necessitats i realitats d’aquest col·lectiu. La promoció de la creació d’un fons de garantia per tal de cobrir les prestacions d’atur i incapacitat permanent. L’impuls de la reforma de les prestacions socials per als autònoms per equiparar-les amb les del Règim General en els casos d’incapacitat, jubilació, maternitat i conciliació de la vida familiar i laboral. El fet de permetre la modificació voluntària de les cotitzacions socials en funció de l’edat per tal de millorar les pensions de jubilació. L’establiment d’un marc de garanties en la base reguladora dels treballadors autònoms que els permeti poder calcular les seves bases reguladores i practicar cotitzacions per assolir una pensió digna. El suport i tractament específic a les necessitats del col·lectiu de treballadors autònoms dependents, tot impulsant un tractament singular relatiu a les seves condicions de treball i als drets com a treballadors que depenen d’una sola o de molt poques empreses, així com millorar el nivell de protecció social davant la pèrdua d’ocupació per causes alienes a la seva voluntat com a prestador de servei o treballador. En l’àmbit fiscal, cal redefinir el sistema de mòduls en el sentit següent: ampliació a noves professions, revisió dels mòduls existents i desenvolupament d’una nova normativa sobre conceptes desgravables; així mateix, aplicar coeficients correctors segons un límit de renda, durant els primers quatre anys d’una activitat i per als menor de trenta anys, i impulsar una reducció dels coeficients als successors dels titulars que tinguin més de 55 anys. Incorporar a la formació professional i universitària capacitació orientada a la creació d’empreses i establiment com autònom, així com la creació de programes específics de formació ocupacional per als aturats que es vulguin establir com a autònoms, amb especial atenció als joves, dones i aturats de llarga durada. Fomentar xarxes, plataformes tecnològiques i espais d’intercanvi que afavoreixin les relacions d’associacionisme i comercials dels autònoms i emprenedors. En especial, en el suport a la creació de centrals de compra, cooperatives de serveis i per a la contractació de gerents i de suport administratiu. Fomentar i estimular espais de suport logístic, de creació d’empreses –vivers, incubadores–, de suport i assessorament general als autònoms, de centres de serveis especialment adreçats a aquest sector, de serveis de formació i informació, de suport en capital pragmàtic, de suport tecnològic, a partir del treball que desenvolupa 211 �l’administració local, les associacions al territori, les cambres de comerç i els agents socials, integrant aquestes iniciatives en les estratègies europees per a l’ocupació que es desenvolupen al territori (acords i pactes locals per l’ocupació, etc.). Adaptar els programes de competitivitat i de qualitat empresarial als treballadors autònoms i les microempreses, tant als que tinguin instal·lacions obertes al públic, com a la resta de professionals. Establir l’obligació que les empreses que presentin expedients de regulació o de supressió d’ocupació informin sobre com poden afectar les mesures laborals als treballadors autònoms que depenen de l’empresa. Defensar de manera intensiva, mitjançant programes específics, tota l’economia que depèn de l’activitat rural, fent especial incidència a incentivar la successió de les empreses de caire familiar. Crear un observatori permanent de les iniciatives d’emprenedors i autònoms, i de creació i de potenciació de microempreses. Aquesta iniciativa vetllarà per les bones pràctiques laborals, amb dedicació preferent a la prevenció de riscos laborals, seguretat en el treball i el suport a la xarxa de centres de serveis, vivers, etc., que es dediquin al suport de la creació d’empresa. Potenciar l’oferta de serveis des de les cambres de comerç per als autònoms i les microempreses, així com la defensa dels seus interessos col·lectius. Potenciar la creació de fons d’estalvi per a la creació de noves empreses, amb la promoció per tal que les entitats financeres aportin un cofinançament equivalent o superior a l’estalvi produït per l’emprenedor, així com un augment dels fons per la millora del sistemes de microcrèdits sense garanties per accedir als recursos necessaris per crear o eixamplar una activitat. Potenciar, des de la col·laboració entre entitats públiques i privades, un fons per al cofinançament de préstecs participatius destinats a autònoms, emprenedors i microempreses de nova creació o existents, garantint els mecanismes de transparència i avaluació. Impulsar un servei financer integrat que inclouria l’anàlisi dels projectes d’innovació, assessoria tecnològica i propostes sobre les línies de finançament disponible, dissenyant un sistema d’avaluació de la implantació dels projectes i les reduccions fiscals que siguin possibles per estimular aquests projectes. Estendre als autònoms les mesures proposades per al conjunt dels emprenedors en el camp del finançament: millora del sistema de garanties, de les condicions del capital risc i ajuts privilegiats a projectes innovadors. Afavorir el desenvolupament de sistemes de comptes d’estalvi per a inversió en petits projectes empresarials per a persones amb dificultats. Aquests comptes estarien complementats amb recursos de les partides socials d’entitats financeres. 212 �4.4.3. Suport a l’economia social L’economia social és, en el nostre país, un element cabdal si es vol parlar d’una economia de progrés i de distribució de la riquesa, ja que s’ha de tenir present l’aportació que té en la creació de riquesa i d’ocupació. No podem oblidar que a Catalunya el sector d’economia social aporta entre el 5% i el 7% al PIB, i entre el 9% i l’11% d’ocupació. La seva importància no deriva exclusivament dels factors quantitatius, sinó també dels qualitatius. Hom reconeix que les cooperatives i societats laborals, així com la resta d’entitats i d’empreses de l’economia social, són fruit de la iniciativa i l’actitud emprenedora d’un col·lectiu de persones, generadores de treball estable i de qualitat, i innovadores. Actuen de manera activa en la generació de respostes a les noves necessitats socials i, alhora, també ho fan en tots els sectors del mercat més tradicional i competitiu. Per la seva configuració, funcionament democràtic i finalitat, s’adapten a la proposta d’empreses socialment responsables que promou la Comissió Europea. Al mateix temps, la seva aportació a la cohesió social i al creixement sostenible els atorga un paper clau en la manera de fer empresa, tan important en el propi desenvolupament local. En aquest context no és menys important, també, tenir present el paper que compleix la banca ètica en la difusió de noves maneres d’entendre l’economia del país. En aquest sentit, és fonamental impulsar i promoure iniciatives com la banca ètica, una manera diferent d’entendre el sistema financer, que posa al mateix nivell la consecució del benefici econòmic i del benefici social, i que atorga a les persones capacitat de decisió i de control sobre l’ús i la destinació que les entitats financeres fan dels seus estalvis. La banca ètica es diferencia de la banca convencional tant de cara als estalviadors com de cara als receptors de finançament. D’una banda, intenta atraure els estalviadors sensibles a determinats valors, com ara la cohesió i la justícia social, la sostenibilitat mediambiental o la igualtat de gènere. D’altra banda, finança els projectes empresarials que, sent sostenibles des del punt de vista financer, compleixen una sèrie de requisits vinculats als valors abans esmentats. Els anys de govern de CiU no han estat beneficiosos per al desenvolupament del sector. La manca de mesures en temes de formació i l’escassa transversalitat i coordinació en les mesures que podrien beneficiar el sector, són l’evidència de la indiferència envers problemes cabdals de funcionament del sector. L’actitud dels socialistes no vol ser exclusivament passiva sinó que serà de veritable canvi. Un compromís que volem basar en la col·laboració, concertació i corresponsabilització entre la societat i les entitats i empreses d’economia social, amb un suport decidit del sector públic, mitjançant una aliança estratègica que s’ha d’orientar a la resolució dels reptes que té plantejats, d’una banda, l’economia social com a tal i, d’altra banda, la societat en relació amb la conciliació al manteniment del creixement del benestar de les persones i d’una economia plural sostenible i amb dimensió humana. 213 �OBJECTIUS 1. Fomentar el creixement del sector, animant la creació d’empreses sota les fórmules d’economia social i incentivant la generació de noves iniciatives de treball associat i de foment cooperatiu com a forma de construcció de noves modalitats de democràcia econòmica. 2. Donar suport als processos que permetin la millora de la qualitat dels béns i serveis que produeixen, per afavorir la seva consolidació empresarial i la millora de la seva valoració econòmica i social. Incrementar el nivell de coneixement de les tècniques de gestió empresarial. 3. Impulsar la constitució de consorcis i xarxes de cooperació sectorial, intersectorial, territorial i transnacional, per reforçar la seva capacitat d’actuació, contractació, negociació i representació. 4. Afavorir l’accés a un finançament i una fiscalitat que atengui la seva especificitat empresarial. 5. Afavorir els projectes de banca ètica i de finançament ètic i socialment responsable a Catalunya, sensibilitzant la societat catalana en el coneixement de l’estalvi i les inversions ètiques i socialment responsables, i reconeixent a les organitzacions de representació dels instruments de finançament ètic, el paper d’agent actiu i d’interlocutor de l’Administració en aquesta matèria. 6. Donar a conèixer i reconèixer el paper d’economia social com un espai clau en els processos de consolidació de noves formes d’organització de la producció i de prestació de serveis, amb un sentit fortament democràtic, participatiu i redistributiu. 7. Actuar transversalment des del Govern per donar suport a aquest sector, tant en matèria de formació, com d’ajuts fiscals, reconeixement de drets socials, innovació i qualitat, transferència de tecnologies i implantació d’NTI. 8. Impulsar l’establiment i la generalització de les etiquetes socials com una manera de posar en relació els consumidors amb sensibilitat social amb els productors de l’economia social, i posar els moviments de consum responsable al servei del creixement de l’economia social. MESURES Mesures en matèria de potenciació del sector de l’economia social Recuperar la mesura del pagament únic de la prestació per desocupació, sense limitacions, per aquelles persones que després d’haver finalitzat una relació laboral amb una cooperativa o societat laboral tenen la possibilitat de passar a ser soci de treball d’aquesta mateixa cooperativa. Complementar amb aportacions específiques per les cooperatives i societats laborals els programes generals d’ajuts al desenvolupament empresarial 214 �(internacionalització, qualitat, etc.) i, especialment, els referents a les petites i mitjanes empreses, als quals han de tenir accés de manera normalitzada. Facilitar l’accés al finançament públic dels projectes empresarials creats per entitats i empreses d’economia social. Incrementar dins dels programes de vivers d’empreses la consolidació de fórmules empresarials relacionades amb l’economia social. Promoure en els programes de desenvolupament local la col·laboració amb les cooperatives i societats laborals existents, així com el foment de l’autoocupació col·lectiva com a fórmula de creació d’ocupació estable. Establir clàusules socials en els contractes públics de les administracions públiques catalanes, adreçades a afavorir la integració laboral o la prestació de serveis de proximitat a les persones amb dificultats especials d’inserció sociolaboral i amb més necessitats. Fomentar l’accés i l’ús de les noves tecnologies, mitjançant plans específics de desenvolupament i innovació tecnològica. Promoure i potenciar l’establiment dels consorcis i xarxes que tendeixin a dotar les entitats i empreses de l’economia social d’una dimensió d’actuació adequada. Mesures en matèria de formació i investigació Fer partícip actiu i sense discriminació les empreses de l’economia social en tots els ajuts a la formació existents, en particular millorant el tractament que se’ls dóna en el marc de la formació contínua (Forcem). Incorporar en els diferents programes formatius ocupacionals, continuats, reglats, uns mòduls formatius i universitaris de formació en matèria dels avantatges socials i econòmics del treball associat. Incrementar la presència de l’economia social en l’àmbit universitari, incorporant el seu estudi a les llicenciatures i diplomatures connexes amb la seva actuació empresarial i social. Establir les condicions per al desplegament de la investigació i la recerca sobre temes d’economia social. Possibilitar i fomentar la realització de crèdits en pràctiques a entitats i empreses d’economia social. Proposar la creació d’un espai de formació, reflexió i recerca d’alt nivell dedicat específicament a l’economia social, el cooperativisme i la democràcia econòmica. 215 �Mesures en matèria fiscal Unificar el tractament fiscal de totes les fórmules jurídiques d’economia social. Adaptació de la Llei de règim fiscal de les cooperatives als canvis que s’han produït, tant a nivell estatal com autonòmic. Establir exempcions per a la transmissió de drets de socis de cooperatives i societats laborals a favor de familiars. Mesures de potenciació de la banca ètica Donar suport a les propostes de reforma de la legislació financera per tal que els crèdits per a la creació d’empreses socials i per a l’autoocupació sense garanties reals deixin de ser considerats productes d’alt risc. Potenciar la recentment creada Societat de Garantia Recíproca AVALIS per tal que esdevingui una eina eficaç a l’hora de facilitar l’accés al finançament de les entitats que formen l’economia social catalana. Crear, també, fons d’avals específics per l’economia social, així com potenciar i agilitar els que ja existeixen. Impulsar els programes de sensibilització ciutadana i educació en l’àmbit del comerç just, la banca ètica i el consum responsable, establint els oportuns acords de col·laboració amb les organitzacions representatives del sector. Mesures en matèria de foment i promoció Millorar de manera substancial els recursos destinats a l’enfortiment de les estructures representatives del sector, per tal que pugin desenvolupar els objectius i finalitats pròpies. Incrementar la visibilitat de les entitats i empreses de l’economia social. Els mitjans de comunicació de titularitat pública tindran present la difusió i explicació d’aquesta realitat econòmica i social. Mesures en matèria de representació institucional Reconèixer a les organitzacions de representació del sector de l’economia social la presència en els òrgans en què les administracions públiques tinguin prevista la participació d’agents socials i econòmics per al disseny i/o consulta de les polítiques referents a economia, ocupació, afers socials, formació i qualificació professional, i relacions laborals i contractació. Mesures en matèria d’organització administrativa Crear l’Institut Català de l’Economia Social, en substitució de l’actual Institut per a la Promoció i la Formació de Cooperatives, perquè desenvolupi, amb una dotació i 216 �organització adequades, la promoció, divulgació i foment dels sector i els seus principis i valors socials. Reorganitzar i dotar de recursos humans i tècnics suficients, els registres públics de les entitats i empreses relacionades amb l’economia social (cooperatives, societats laborals, fundacions, associacions i mutualitats), per tal que puguin ésser un instrument de transparència del sector i no un fre burocràtic. 4.4.4. Pimes i empresa familiar Catalunya té un teixit empresarial basat en la petita i mitjana empresa majoritàriament de caràcter familiar que és la principal font d’ocupació del país, motiu pel qual ha de ser matèria d’interès per al nostre programa. Les empreses catalanes han de poder desenvolupar el paper clau que han tingut històricament en termes de creació de riquesa, ocupació i capacitat exportadora. Els principals reptes que afronta aquest teixit són la competitivitat en la societat del coneixement, mitjançant les millores de la productivitat i la creació de valor per sobre d’altres factors que han estat importants en el passat, i la capacitat per generar, via fusions o aliances d’empreses, entitats de major grandària que competeixin globalment. Com a país, a més, tenim el repte de la creixent competència global i la deslocalització d’empreses tant per la marxa dels centres de decisió com pel trasllat dels centres de producció, que encara que sobretot es dóna entre grans empreses, afecta el teixit de pimes que en són proveïdores. A més, avui Catalunya no estimula els emprenedors i hi ha una mancança de nous projectes empresarials. En el marc actual, alguns dels reptes que les petites empreses afronten i que dificulten la seva continuïtat són: la dificultat d’accés a finançament; la necessitat de modernitzar-se i d’integrar-se en l’economia del coneixement; la barreja de la dinàmica familiar i l’empresarial en la direcció de l’empresa –successió, repartiment de funcions, fiscalitat de la successió, etc.–, o la poca transparència en les actuacions de l’administració autonòmica, especialment en termes de contractació, concessions, finançament, ajuts, etc. En clau d’empresa familiar, cada cop és més difícil encarar amb èxit el relleu generacional en un entorn cada vegada més complex per a la supervivència de les pimes i on és difícil plantejar projectes a llarg termini. OBJECTIUS 1. Generar un entorn estimulant per als emprenedors i els petits empresaris, així com per a la continuïtat de les empreses familiars amb flexibilitat de formats i fórmules, i fer un país on una part important de la inversió vagi a nous projectes empresarials i on crear o continuar una empresa sigui una possibilitat real a l’abast de molta gent. 2. Generar entorns que impulsin i facilitin la col·laboració entre empreses a tots els nivells, des d’aliances temporals fins a fusions per afrontar projectes de major 217 �nivell, i esperonar les empreses que puguin fer-ho, a competir a primera línia en una economia globalitzada. 3. Fomentar la formació i la qualificació del capital humà: facilitar l’accés a la formació dels directius i els treballadors/es de les pimes. Una formació útil i continuada de debò, compatible amb la feina, que potenciï la formació a distància, in company i adaptada a les necessitats de l’empresa. 4. Facilitar l’accés al finançament per a projectes empresarials nous o d’expansió. Potenciar el desenvolupament de nous mecanismes de finançament que representin alternatives reals per a projectes empresarials de pimes. 5. Afavorir que les nostres empreses competeixin avançant en la societat del coneixement i en la utilització de les noves tecnologies. Hem d’ajudar les nostres empreses a competir en valor i a no haver de competir reduint costos laborals. 6. Generar sinergies i complicitats amb les empreses des de l’Administració, en una relació que estimuli a emprendre i que ofereixi punts de trobada i un model de gestió i actuació transparent i rigorós que incentivi el compliment de les obligacions i les actituds responsables per part de les empreses. 7. Crear entorns d’empresa diversificats i impedir la concentració d’una sola font de riquesa per a les pimes en una comarca o ciutat. Mesures per reforçar el capital humà Assegurar la qualitat de la gerència empresarial creant, en col·laboració amb escoles de negocis i coordinant els mecanismes institucionals de suport a la gestió de les petites empreses, un sistema de promoció econòmica per augmentar el nombre d’empreses que utilitzen assessorament extern i millorar la seva qualitat de manera continuada. Aquesta xarxa estarà oberta a tot tipus d’iniciatives públiques i privades que puguin estendre l’assessorament i reduir el seu cost per a les pimes. Reforçar la connexió entre les pimes, la universitat i la formació professional per tal d’adequar la formació a les demandes de les empreses, alhora que cal desenvolupar programes d’emprenedors que fomentin el risc empresarial des dels centres d’ensenyament. Afavorir la contractació i la formació de personal qualificat a les petites i mitjanes empreses, donant incentius pels esforços fets en aquesta matèria i per l’esforç formatiu. El Govern pot generar punts de trobada i marcs de relació assequibles entre les pimes i els seus representants i el mercat de directius. A la vegada, s’ha de vetllar perquè els períodes de formació no impliquin la contractació abusiva de les persones que comencen en el mercat de treball, regulant, per exemple, figures com les dels becaris, i reforçant-ne la situació. Impulsar noves formes de contractació que garanteixin que les empreses es proporcionen la flexibilitat que pot requerir la competitivitat, sense augmentar la precarietat ni perjudicar la seguretat jurídica pel que fa a les garanties dels 218 �treballadors i treballadores i les seves cobertures socials. D’altra banda, han de permetre conjugar millor la vida personal i la laboral. Mesures per facilitar l’accés a la societat del coneixement Impulsar la creació de centres de transferència de tecnologia. Millorar l’accés a la innovació i a la tecnologia de les pimes i de les microempreses; habilitar centres d’R+D, també per a pimes, fomentant l’aprofitament de sinergies i col·laboracions. Mesures per facilitar la gestió Impulsar l’estabilitat i la seguretat jurídica en matèria laboral i tributària i impulsar un marc simplificat de tributació en què el cost del compliment no sigui elevat. Ajudar les petites empreses i els empresaris individuals a complir amb les seves obligacions fiscals, comptant amb el suport dels col·lectius professionals. Donar suport a empreses en el compliment de les exigències socials i mediambientals. Hem de canviar el punt de vista: l’Administració no és només un fiscalitzador o un sancionador, sinó també un còmplice en el compliment de la responsabilitat i la funció social de l’empresa. Mesures per assegurar el finançament idoni per al funcionament de les pimes Generar accions, iniciatives de mediació i incentius fiscals que afavoreixin la concentració empresarial i la creació i la continuïtat d’empreses, sota qualsevol tipus de forma jurídica i titularitat, així com l’estalvi i l’acumulació de capital per a aquestes finalitats. Per als empresaris individuals i totes les formes d’autoocupació, impulsar la creació d’empreses, igual que s’incentiva la compra de l’habitatge, i per a les empreses ja existents primar legalment i fiscalment l’autofinançament. Facilitar l’accés al finançament incentivant algunes entitats financeres a reduir l’excés de garanties exigides; promoure alternatives de finançament dirigides a les pimes (crèdits tous, préstecs a llarg termini, fons d’inversió empresarial, capital risc per a pimes, etc.) i als seus projectes d’expansió, intentant que s’obrin a tots els sectors –no tecnològics i empreses petites–, i creant marcs de relació entre capital i emprenedors. Protegir les empreses de la morositat, de les pràctiques abusives a mercats amb concentració i de l’efecte dels deutes de l’Administració. Creació amb capital privat d’una societat o fons de capital risc per a pimes que actuï a tot el territori i impulsi també projectes de qualitat i modernització. Facilitar a les pimes l’accés a contractes de l’Administració, tant discriminant positivament com amb accés a finançament. Crear plans de recuperació empresarial per a activitats viables que puguin deixar sense feina els treballadors i treballadores, i també ajut a la liquidació d’empreses. 219 �Mesures per reforçar la col·laboració dels agents socials Amb l’ajut dels agents socials i de col·legis professionals, crear oficines d’atenció a l’empresari per canalitzar les informacions rellevants de totes les administracions de cara a l’empresari, facilitar informació de programes i ajuts, canalitzar demandes de treball i ajudar els nous emprenedors. Impulsar la col·laboració i la creació de programes conjunts amb els agents socials en l’àmbit de les pimes, en matèries com les relacions laborals, la contractació, l’accés a formació i tecnologia. També es podria ajudar a reforçar la mediació en el mercat de treball i avançar cap a uns serveis d’ocupació útils i eficaços. A la vegada, s’ha de reforçar el paper del agents socials en aquest món que és on menys presència tenen i estendre la responsabilitat social entre les empreses. Mesures per a l’empresa familiar Incentivar –amb estímuls fiscals i financers– i donar suport als processos de planificació de la successió en empreses familiars, d’acord amb uns certs criteris i estàndards de qualitat –protocol familiar, normes de bon govern, etc. Coordinar subvencions i actuacions públiques de manera transversal i vertical entre administracions, en col·laboració amb entitats privades; impulsar iniciatives legislatives, promoció directa i suport als projectes de viabilitat d’empreses familiars, com a enllaç entre agents socials i nexe per a projectes d’aliances; promoure partenariats, etc. 4.4.5. Condicions de competència, marc institucional i facilitat per a l’activitat empresarial El Govern de la Generalitat no ha tingut una visió estratègica ni ha creat polítiques adients respecte a sectors clau de l’economia, ni davant els processos de concentració econòmica. Catalunya ha perdut pes en la localització de les seus de grans empreses, capdavanteres en sectors punters –com l’audiovisual o les aplicacions informàtiques– o centres d’R+D de grans empreses que definiran la posició productiva dels territoris en el futur. El Govern de la Generalitat ha d’aconseguir que Espanya i Europa vegin Catalunya com un territori d’oportunitats empresarials envejables. Per aconseguir-ho, s’han d’alliberar les energies del teixit productiu català. El Govern ha de liderar aquest procés a través de les polítiques sectorials i de foment de competència, i ha de donar suport a les noves iniciatives productives capdavanteres. Això no serà possible sense una reforma de l’administració de la Generalitat, que els últims anys ha patit una pèrdua de credibilitat i qualitat que li ha restat legitimitat i eficàcia. El Govern de la Generalitat té un rol molt important en el vessant de la regulació i supervisió, que fins ara no ha volgut o no ha sabut dur a terme a Catalunya. A més, pot fer molt més del que ha fet fins ara en termes d’exercir lideratge i predicar amb l’exemple a Catalunya, creant sistemes d’indicadors, promovent el bon govern de les empreses amb qui contracta, etc. 220 �OBJECTIUS 1. Impulsar polítiques de competència: 1) Reformar els mercats de serveis en xarxa, com l’energia i les telecomunicacions, per ajudar a rebaixar els costos del teixit productiu a Catalunya; i 2) potenciar l’acció del Tribunal de Defensa de la Competència Català, dotant-lo de major independència respecte al poder executiu. 2. Millorar les condicions per al funcionament de les pimes i també per a la creació de noves empreses. Les petites i mitjanes empreses són un pilar essencial en la prosperitat de l’economia catalana. 3. Promoure, pels seus efectes positius sobre l’economia, l’establiment de la seu d’organismes reguladors a Catalunya. 4. Fer de les polítiques de consum un instrument potent i eficient, tant des del punt de vista dels interessos de la ciutadania en la seva dimensió de consumidora, usuària o inversora particular, com per millorar la qualitat dels nostres productes i serveis, la seva competitivitat, el foment de la competència i el bon funcionament dels mercats. Mesures per millorar la competència Reformar el Tribunal Català de Defensa de la Competència per tal de dotar-lo de més independència respecte al Consell Executiu. Les seves decisions es prendran de manera col·legiada per un consell format per experts de reconegut prestigi, escollits per majoria qualificada del Parlament de Catalunya. Reformar els mercats de serveis essencials en xarxa perquè es donin les condicions de competència idònies i el nivell de qualitat apropiat. En aquest sentit, cal ordenar i racionalitzar la intervenció de la Generalitat. Aconseguir la distribució en el territori dels òrgans espanyols de supervisió i regulació sectorial. Catalunya ha de ser seu d’un o més òrgans rellevants. Mesures per facilitar la creació de noves empreses Simplificar l’Administració per reduir les càrregues burocràtiques requerides per a la creació de noves empreses, prenent com a exemple experiències d’èxit com les anglosaxones (tipus Small Business Administration), i eliminar tots els punts estranguladors de l’Administració que impedeixen l’agilitat en la creació d’empreses. Promoure la dinamització de tots els aspectes judicials i de legislació mercantil que afecten la creació i el funcionament de les empreses. 221 �Reformar els actuals sistemes de contractació externa de la Generalitat tot evitant situacions de monopoli i facilitant la competència i la creació de teixit empresarial. Mesures per incorporar pràctiques de bon govern al sector públic autonòmic i a la resta de l’economia Fomentar l’adopció de pràctiques de bon govern i de responsabilitat social a les empreses. Estimular també la introducció del balanç social en la gestió de les empreses i aprofitar, en aquest sentit, l’experiència que poden aportar les empreses de l’economia social. Es fomentarà la inclusió d’una Memòria de Responsabilitat Social en els comptes anuals de les empreses, que permeti valorar la contribució social i mediambiental de la seva activitat. Especialment, adoptar a les empreses públiques i a les participades majoritàriament o minoritàriament per la Generalitat, un codi de bon govern que se situï a l’avantguarda de les recomanacions internacionals en aquest sentit. Les vendes d’actius que dugui a terme la Generalitat tindran en compte l’existència de pràctiques de bon govern a les empreses compradores o resultants d’aquesta venda. La contractació de la Generalitat amb empreses privades en tots els terrenys també valorarà l’existència d’aquestes pràctiques. Impulsar des de la Generalitat, amb les institucions locals i els agents econòmics i socials, l’adopció de pràctiques de gestió responsable, des del punt de vista social i ecològic, en totes les organitzacions del territori. En aquest sentit, s’elaborarà un Codi de Responsabilitat Social Corporativa, l’adhesió al qual serà considerada com un mèrit preferent per a les empreses que vulguin participar en la contractació amb el sector públic català. Mesures per potenciar les polítiques de consum Reformar l’Institut Català de Consum per tal de convertir-lo en un òrgan capaç de dissenyar i d’executar polítiques modernes i eficients de consum. És a dir, dotar-lo d’un caràcter transversal; proporcionar-li capacitat regulatòria o de proposta de regulació i capacitat o proposta sancionadora, i dotar-lo d’una major capacitat d’anàlisi i recerca, de formació i divulgació en les matèries de la seva competència. Potenciar el sistema català de mediació i arbitratge amb un desplegament territorial en cooperació amb les administracions locals. 4.4.6. Internacionalització de l’empresa catalana El pes de les multinacionals dins del sector industrial a Catalunya és molt important. Representen el 47,5% de la producció industrial i el 60% de les exportacions. Tenen presència a pràcticament tots els sectors industrials i es concentren, en un 80%, a la regió metropolitana de Barcelona. L’ampliació de la UE prevista per als països de l’Est podria desviar futures inversions cap a aquests països pel seu atractiu, tenint en compte la seva situació geogràfica, els baixos costos laborals i la formació del personal. 222 �La indústria catalana ha fet un gran esforç d’internacionalització durant els darrers anys, que es reflecteix tant en les xifres d’exportació com, darrerament, en les inversions a l’estranger. Amb tot, l’ampliació prevista de la UE pot representar un incentiu per a les exportacions, però també una amenaça per al creixement de potencials competidors amb una especialització productiva no gaire diferent de la nostra. D’altra banda, la manca de dimensió de la indústria catalana fa més difícil la possibilitat d’emprendre projectes importants de caràcter internacional o les possibilitats d’inversió en R+D. A Catalunya, en l’àmbit industrial, el CIDEM i el COPCA són instruments molt importants, però segurament caldria potenciar-los i dotar-los de més recursos i més participació del partenariat públic i privat. També caldria promoure la descentralització territorial i la col·laboració amb l’administració local i els agents de promoció econòmica de l’administració central. El Govern de la Generalitat ha d’ajudar a configurar un entorn més amable i atractiu per a la implantació a Catalunya d’activitats productives estratègiques. Així mateix, ha d’ajudar a la implantació internacional dels productes i de les empreses amb seu a Catalunya. Cal aconseguir una posició favorable del teixit productiu català en el context espanyol, europeu i internacional. Aquesta és l’estratègia més operativa per fer front a la pèrdua de centralitat de Catalunya en el context productiu espanyol. OBJECTIUS 1. Convertir Catalunya en seu d’empreses multinacionals així com de petites i mitjanes empreses estrangeres i d’emprenedors que vulguin fer negocis o invertir fora del seu país. Potenciar la posició competitiva de les empreses filials de multinacionals ubicades a Catalunya. 2. Afavorir l’aparició d’empreses grans, capaces de competir a primera línia d’una economia globalitzada; empreses que han de tenir la seu i els centres de decisió i R+D a Catalunya. 3. Consolidar grups en activitats capdavanteres, amb un important component tecnològic, per la seva capacitat d’innovació, de creació d’ocupació i de motor del conjunt de l’economia. 4. Afavorir la presència de l’empresa catalana a l’exterior. Mesures per atreure les inversions de les multinacionals Crear un entorn amigable que augmenti l’atractiu del nostre país per a la localització de seus d’empreses que treballin en l’àmbit d’activitats punteres en tecnologia, com l’audiovisual, la logística, la biotecnologia i la indústria del coneixement. Per aconseguir-ho, l’existència d’infraestructures apropiades (telecomunicacions, energia) i de capital humà abundant i qualificat és clau i cal concentrar-hi esforços en matèria d’educació i investigació. Sistematitzar l’atenció personalitzada del Govern envers les empreses multinacionals ubicades a Catalunya, alhora que fer que sigui transparent i d’acord 223 �amb les normes de la Unió Europea, i afavorir les seves inversions, sobretot les de més contingut tecnològic. Potenciar el servei d’inversions estrangeres del CIDEM, coordinant les seves actuacions amb altres institucions com l’Ajuntament de Barcelona, el Consorci de la Zona Franca i les cambres de comerç i, evidentment, la xarxa internacional del COPCA. Definir un pla de potenciació dels sectors proveïdors i subcontractistes de les empreses multinacionals, amb la finalitat de donar-los més valor afegit, afavorint-ne el creixement i actuant com a atractiu per a les noves inversions multinacionals. Retenir, fidelitzar i afavorir l’expansió de la xarxa de les empreses internacionals ja presents en el nostre territori. La reinversió de les empreses ja existents és tant o més important que la captació de noves empreses. Mesures per promoure la internacionalització de les empreses catalanes La consolidació i el creixement dels grups industrials amb seu a Catalunya n’exigeix la internacionalització física. Establir-se a l’estranger ajuda a guanyar quotes efectives de mercat i ajuda a exportar. Cal que el sector públic ajudi, en la línia iniciada per l’empresa privada, impulsant programes específics, com per exemple els de mobilitat de joves professionals i, fonamentalment, facilitant l’accés al mercat de capitals perquè les empreses mitjanes i grans puguin fer el salt i convertir-se en vertaderes multinacionals catalanes. Promoure, dins l’àmbit industrial, la reforma i la potenciació de les agències CIDEM i COPCA de la Generalitat. En aquest marc, posar a punt un nou pla de promoció de les exportacions industrials, liderat pel COPCA, amb el suport i la participació dels sectors empresarials i de forma coordinada amb l’ICEX. Facilitar la diversificació de mercats tenint en compte que actualment el 70% de les inversions se centren en el mercat europeu. Cal explorar nous mercats amb possibilitats com Àsia, el Magrib o els Estats Units. 224 �4.5 POTENCIAR ELS SECTORS PRODUCTIUS FONAMENTALS DE LA NOSTRA ECONOMIA 4.5.1 Sectors industrials Catalunya compta, actualment, amb una estructura industrial molt diversificada en els diferents sectors industrials tradicionals, resultat de l’evolució històrica seguida pel nostre país des de la revolució industrial del segle XIX. El pòsit de cultura industrial que aquest procés històric ens ha deixat és, segurament, l’actiu més important que té la nostra economia. Els sectors industrials que resulten d’aquest procés, i que per això anomenem tradicionals, representen actualment la base econòmica del país. Fomentar aquesta cultura industrial i promoure la competitivitat dels sectors industrials, serà un dels objectius més importants de la nostra estratègia econòmica. Pel valor de la producció i per la seva incidència en l’economia catalana, destaquen, per aquest ordre, els sectors químic, alimentari, de material de transport, metal·lúrgic i tèxtil–confecció. Farem una breu diagnosi de la situació de cada un d’aquests sectors. El sector alimentari el tractarem amb més profunditat en el capítol Sector agroalimentari. Així mateix, cal trencar la tendència actual a la progressiva decadència de sectors com el farmacèutic, no només per la pèrdua d’ocupació i d’ingressos que comporta, sinó també de recerca en un sector clau de futur. Sector químic Catalunya suposa al voltant del 44% de la producció del sector químic estatal i genera, aproximadament, la meitat del total de les exportacions, amb la qual cosa el Principat es configura clarament com la regió espanyola amb una especialització més marcada en aquesta branca. L’especialització també es posa de manifest en considerar que, dins el conjunt de la indústria catalana, la química, inclosa la farmàcia, esdevé el primer sector quant a aportació al valor afegit brut. El sector químic és el primer en importància pel que fa a la seva aportació al PIB industrial de Catalunya. L’any 2000 va suposar el 17% del PIB industrial i el 5% del PIB total de Catalunya. Des del punt de vista de l’estructura subsectorial, es pot apuntar que l’activitat al Principat està encapçalada per la química bàsica. El seu pes és del 48% en termes de producció i del 45% en termes de valor afegit brut. En el conjunt del sector de la química bàsica a Espanya, suposa el 60% del total. Això és conseqüència de la forta presència que té aquest tipus d’activitat en el polígon petroquímic de Tarragona, que constitueix el pol estratègic més important de la indústria petroquímica del sud d’Europa. Alguns factors que limiten la competitivitat de la indústria química a Catalunya són: les tarifes portuàries, molt altes comparades amb les dels països amb què competim; l’amplària de via, a Espanya diferent de la resta d’Europa, fet que endarrereix i encareix el transport; el preu de l’energia, sobretot, l’electricitat, el gas natural i l’aigua; i, finalment, el fort pes de les multinacionals, amb el que això representa en manca de centres de decisió i de pràctica absència d’activitats d’alt contingut tecnològic, com centres de recerca o enginyeries de procés. 225 �Sector de material de transport El sector del material de transport concentra la major part de la seva activitat en el sector de l’automòbil i la seva indústria auxiliar. L’evolució del sector de l’automòbil a Catalunya segueix les mateixes tendències que a Espanya i a la Unió Europea, i destaca per la seva gran vocació exportadora. Espanya s’ha consolidat com a cinquena productora mundial de turismes. Catalunya participa amb el 23% en el total d’aquesta producció. Al Principat el sector del vehicle turisme representa aproximadament el 5% del valor afegit brut, el 4% de l’ocupació manufacturera i supera el 22% en exportacions manufactureres. Espanya és el sisè país en importància pel que fa a la indústria auxiliar de l’automòbil, i a Catalunya es concentra pràcticament el 37% de l’activitat productiva en termes de volum de negoci i el 38% de la xifra total d’empreses. Aporta el 7,5% pel que fa al valor total de la producció industrial a Catalunya en empreses de més de vint treballadors. És la primera Comunitat en importància a Espanya en aquest segment de la indústria. Sector metal·lúrgic El sector metal·lúrgic és molt ampli i variat i té una llarga tradició a causa de la forta implantació de la indústria al Principat. Si ens remuntem a les èpoques contemporànies, podem dir que durant els anys seixanta, de progressiva liberalització a Espanya, el sector es va haver d’obrir a l’exterior per poder ser competitiu i depenia fortament de la tecnologia estrangera. Així, va ser un dels sectors industrials amb més patents i llicències. La crisi dels setanta va suposar una profunda reestructuració del sector i la desaparició de nombroses empreses. L’any 1986 marca l’inici de la recuperació econòmica, amb l’ingrés a la Comunitat Europea. Aquest fet provoca un creixement molt gran de les importacions que fa perdre quota de mercat a les empreses catalanes davant les companyies estrangeres. Cal destacar l’entrada d’un gran nombre d’empreses foranes en el sector interior, mitjançant la participació o adquisició de firmes locals o bé a través de la instal·lació de plantes de fabricació que s’especialitzen en una determinada producció dintre d’un grup internacional. A començaments dels anys noranta s’inicia una altra crisi que arriba al seu punt més crític l’any 1993. Això provoca un nou procés de reestructuració de l’activitat i esforços per part de les empreses per penetrar en els mercats exteriors. Concretament, el subsector dels equips mecànics té necessàriament una estreta vinculació amb la inversió industrial, cap on està dirigida, principalment, la producció d’equips, encara que també té una vinculació amb l’activitat constructora. Per això s’explica la dependència que té envers els cicles econòmics. És una conseqüència lògica que la marxa del sector depengui de la conjuntura econòmica. Aquest és un sector fortament marcat per la introducció de l’electrònica i la informàtica i dels nous materials. Els aspectes tecnològics són claus per a la competitivitat del sector, la qual cosa confereix a la recerca i desenvolupament una gran rellevància, especialment quan els cicles de vida són més curts a causa dels ràpids avenços i converteixen la mà d’obra qualificada en un factor indispensable. El sector destaca perquè té unes ràtios de recerca i desenvolupament sobre facturació, i una participació de personal qualificat més elevats que altres sectors industrials. 226 �Tèxtil i confecció La situació actual del sector tèxtil i de la confecció a Catalunya és preocupant. Durant el primer semestre del 2003 s’han perdut més de 2.000 llocs de treball i tot podria apuntar a una situació semblant a la de la primera part de la dècada del noranta, quan es van perdre prop de 50.000 llocs de treball. Ara tenim un sector exterior aparentment saturat i una data cada vegada més propera, l’1 de gener del 2005, amb el final de les quotes i la desaparició de les barreres aranzelàries de la UE. Els possibles avantatges competitius de Catalunya, que s’han de potenciar durant els propers anys, són prou coneguts: nivell tecnològic de procés i de producte, formació del personal, potenciació d’escoles tècniques i de disseny, xarxes comercials i de distribució, capacitat de resposta ràpida, diferenciació de productes per la via de la moda i el disseny, potenciació de marques pròpies, deslocalització d’algunes activitats, etc., tot plegat amb una intensitat d’aplicació diferent segons el subsector. De ben segur, però, que no podrem competir en costos amb productes de baix nivell. OBJECTIUS 1. Potenciar la capacitat competitiva dels sectors industrials tradicionals que avui representen el gruix de la base productiva industrial de Catalunya. 2. Millorar la posició competitiva dels sectors industrials indicats i de la resta de sectors i activitats industrials, mitjançant acords del Govern de la Generalitat amb els diferents sectors. 3. Potenciació de les activitats de recerca i, en general, d’alt valor afegit, per acords amb sectors i empreses. 4. Fomentar la internacionalització dels diferents sectors industrials en el marc de l’economia global. Mesures en el sector químic Preparar, amb la participació activa del sector, un pla estratègic del sector químic a Catalunya, amb l’objectiu de millorar la seva posició competitiva en relació amb els principals competidors europeus. Es tindrà en compte la superació dels factors limitadors abans esmentats. Elaborar i aplicar un nou pla de seguretat de la indústria química basat en la Directiva Seveso II, amb la finalitat de reduir al màxim el risc de les plantes químiques existents a Catalunya. Redefinir el contingut i objectius de l’Institut Català d’Investigació Química, actualment promogut per la Generalitat, d’acord amb el sector, tot connectant-lo amb el pla estratègic esmentat i en el marc d’un nou projecte de parc científic i tecnològic de Tarragona. 227 �Potenciar el centres de formació i de recerca existents avui a Catalunya relacionats amb el sector químic. Mesures en el sector de material de transport Potenciació de les activitats de recerca de les empreses de material ferroviari ubicades a Catalunya, en el marc del pla d’inversions en infraestructures ferroviàries. Acords específics amb les empreses del sector de fabricants de vehicles i amb la indústria auxiliar, per potenciar els centres de recerca i desenvolupament ubicats a Catalunya. Potenciació de les activitats del centre tecnològic IDIADA al servei de l’estratègia del sector de l’automoció. Pla específic de reforç de la capacitat competitiva del sector auxiliar de l’automòbil, potenciant la seva posició relativa en la cadena de subcontractació. Mesures en el sector metal·lúrgic Concretar, d’acord amb el sector, un pla d’acció dirigit a millorar la capacitat competitiva de les empreses. Potenciar les tasques pròpies que donen més valor al sector, com el disseny, el muntatge final, la comercialització i el servei postvenda, deixant les tasques bàsiques de mecanitzat, forja, submuntatges i altres, a subcontractistes, com tallers mecànics, etc. Tenint en compte les necessitats creixents d’un grau superior d’especialització dels fabricants del sector, preparació d’un pla especial i urgent de formació de treballadors i treballadores qualificats, a escala de formació professional i de diferents especialitats d’enginyeria. Preparar un pla específic de promoció de les exportacions del sector de fabricació de maquinària en el marc del COPCA, en col·laboració amb les associacions empresarials. Mesures en el sector tèxtil i de la confecció Acordar amb el sector un programa específic amb caràcter urgent per: potenciar el nivell tecnològic de procés i de producte, millorar la formació del personal, potenciar xarxes comercials i de distribució, fomentar la diferenciació de productes per la via de la moda i el disseny, i la potenciació de marques pròpies. En el marc de l’acord anterior, preparació d’un projecte de nou centre tecnològic del sector tèxtil, aprofitant els nuclis existents, com a base de suport per a la nova estratègia sectorial. 228 �4.5.2 Sectors emergents És prou conegut que a Catalunya s’ha generat un nou teixit productiu a cada nova onada de canvi tecnològic, però aquesta tradició catalana s’hauria estroncat els anys 1970 i 1980, amb un sector electrònic que neix i desapareix. Ara ens trobem amb una poca presència en el sector TIC i en altres sectors emergents i d’alt contingut tecnològic. La biotecnologia, les telecomunicacions i els nous materials pràcticament no han generat empreses a Catalunya. El poc pes dels sectors emergents o basats en els nous nuclis tecnològics és un dels condicionants més importants per al futur econòmic del país. D’altra banda, també se sap que per poder créixer més ràpidament i poder-nos acostar com més aviat millor al PIB per càpita mitjà de la UE, cal apostar per alguns sectors amb un fort potencial de creixement. Així ho han fet, entre d’altres, regions com BadenWürttemberg, Baviera, Flandes o el País Basc, a Europa; i Massachussets, Florida o el Quebec a Amèrica. Tots aquests territoris han elaborat un pla estratègic, han identificat els clusters o sectors amb un major potencial de creixement i, finalment, han posat en pràctica les polítiques concertades entre sector públic i privat per impulsar el desenvolupament d’aquests nous sectors d’activitat. A Catalunya, el Govern de la Generalitat no ha fet els deures en aquest camp, com posa de manifest l’estudi “Catalunya 2010: orientacions de les millors pràctiques internacionals per a l’economia catalana”, elaborat recentment pel Boston Consulting Group, per encàrrec de la mateixa Generalitat. Amb els sectors que hem anomenat “tradicionals”, l’economia catalana podria aspirar a mantenir un cert nivell d’activitat i d’ocupació, però segurament no podria aprofitar les oportunitats de creixement i de nova ocupació que ofereixen alguns sectors emergents, com han posat de manifest les regions esmentades. A Catalunya hem de ser capaços d’identificar les noves activitats en què podem estar ben posicionats a escala internacional, per apostar, decididament, per invertir-hi mitjançant un procés de concertació entre el sector públic i el privat, entre el Govern de la Generalitat i els sectors empresarials de Catalunya. Entre aquests nous sectors podem destacar els relacionats amb les TIC i amb la biotecnologia, tenint en compte el potencial actual existent a Catalunya. En el sector TIC disposem d’un elevat potencial de recerca pública i d’un cert teixit productiu, i en el biotec comptem amb una sòlida base de recerca biomèdica i amb un sector farmacèutic com a base per a les actuacions futures. També podríem considerar el sector aeroespacial, els nous materials, les energies alternatives –com la que pot girar al voltant de l’hidrogen–, les renovables o el sector de la indústria i de l’enginyeria de la llengua, entre d’altres. Tots aquests sectors tenen unes característiques comunes: necessitat d’importants despeses en R+D, fort creixement sectorial a nivell mundial i necessitat de personal altament qualificat. 229 �OBJECTIUS 1. Identificar els nous sectors amb un fort potencial de creixement a Catalunya, en funció de la situació de partida i dels nostres avantatges competitius, mitjançant l’elaboració d’un pla estratègic segons la metodologia utilitzada, seguint les bones pràctiques internacionals. 2. Reforçar la posició competitiva dels subsectors ja existents a Catalunya que resultin identificats en el procés anterior, com per exemple el de l’electrònica de consum, l’electrònica professional, els components i la subcontractació, o telemàtica i, de manera més incipient, l’audiovisual i els continguts digitals. 3. Donar prioritat a les despeses en R+D dirigides als sectors emergents, en el Pla de Recerca i Innovació Tecnològica de Catalunya. 4. Potenciar les noves iniciatives empresarials dels sectors emergents i els nous productes i serveis de les empreses ja existents d’aquests sectors. 5. Impulsar la creació d’entorns territorials innovadors, relacionats amb sectors emergents, d’acord amb les administracions locals. MESURES Tot i que a Catalunya encara no s’ha realitzat un pla estratègic com el que sí s’ha fet a les regions esmentades, volem avançar algunes mesures que considerem que ja es podrien iniciar, juntament amb la realització del mateix pla: Pla de promoció del sector TIC a Catalunya 2004-2007, amb mesures concretes dirigides a cada un dels subsectors escollits. En el marc anterior, definir i aplicar una estratègia nova dirigida al sector de les telecomunicacions, considerant indústria, serveis i continguts. Així mateix, definir i aplicar una estratègia nova dirigida al sector de la biotecnologia, basada en el potencial de recerca i en el sector farmacèutic. Potenciació dels centres d’R+D públics i privats dedicats a les tecnologies TIC i d’altres sectors emergents, en el marc del Pla de Recerca i Innovació de Catalunya. Aquest pla tindria dues prioritats: l’esmentada (activitats R+D dels sectors emergents), i la difusió d’innovacions en els sectors tradicionals. Serien els dos eixos principals d’actuació del pla. Promoure el creixement d’un mercat d’oferta i demanda dels sectors emergents, a partir de la demanda de grans grups empresarials i de l’oferta d’un creixent sector auxiliar. Preparar un pla estratègic de nous sectors emergents, amb un accent especial als sectors d’alt contingut tecnològic, com per exemple l’aeroespacial, biomed-biotec, nanotecnologies, nous materials, energia i medi ambient. També, valorar les 230 �oportunitats que ofereix la integració de serveis amb un alt contingut de coneixement, com per exemple la formació universitària continuada i de tercer cicle, els serveis sanitaris i el lleure, les tecnologies biomèdiques i l’esport, o el turisme i les tecnologies de la informació, entre d’altres. Finalment, també s’haurà de considerar la importància de les indústries culturals. Valorar les oportunitats que ofereix l’àmbit de les iniciatives empresarials basades en els serveis personals. 4.5.3. Sector agroalimentari El sector agrari català s’ha vertebrat històricament entorn a les explotacions familiars. En els darrers decennis, el sector agrari català ha experimentat una evolució similar a la dels altres països propers. La població activa agrària s’ha reduït de manera dràstica, així com el nombre d’explotacions agràries. El 53% dels titulars d’explotacions té més de 55 anys i moltes es gestionen a temps parcial. El seu titular es dedica a altres activitats i, a més, treballa a la seva explotació els caps de setmana o quan disposa de temps, o bé la lloga o en contracta la gestió a una empresa de serveis agraris. D’altra banda, tot i que el 80% de la producció final agrària catalana procedeix de sectors que no disposen d’ajudes a la producció (porcí, fruita dolça, vi), i que el conjunt d’ajudes signifiquin només el 20% de la renda agrària, el sector agrari català està condicionat per la Política Agrària Comuna i per les diverses normatives i acords comercials. La majoria de les explotacions agràries més professionalitzades combinen la producció agrícola (40% de la PFA) i la ramadera (60% de la PFA). En general, les explotacions agràries catalanes són petites o mitjanes, encara que també hi ha grans explotacions, sobretot ramaderes, de caràcter molt intensiu. En els darrers anys s’han reduït d’una manera molt accelerada les explotacions agràries, sobretot les més petites i sense expectativa de continuïtat, i les situades a zones de secà i de muntanya. Tanmateix, la superfície conreada s’ha mantingut estable, de manera que ha augmentat progressivament la superfície mitjana de les explotacions i simultàniament s’han incrementat els arrendaments rústics i la contractació laboral, especialment en els períodes de recol·lecció. La producció, tot i la disminució de la població activa agrària, també s’ha incrementant de manera progressiva. Aquest increment de productivitat s’ha sustentat de manera evident en la pràctica del regadiu, en una important mecanització de l’activitat i en un gran consum d’aportacions d’origen industrial (pinsos per al sector ramader, maquinària, fito i zoosanitaris, energia, lubricants i pneumàtics). Catalunya ocupa un lloc destacat a Espanya pel que fa a la indústria agroalimentària (23% de les vendes i 21% de l’ocupació). El volum més important de vendes es concentra a la indústria càrnia. La destinació de la producció industrial alimentària és d’un 41% al mercat català, un 47% a la resta d’Espanya, un 7,7% al conjunt de la Unió Europea i un 4,3% a la resta del món. Amb la UE, la balança comercial agroalimentària de 1999 va presentar un saldo negatiu de 1.000 milions d’euros. La balança comercial va ser positiva per a l’exportació de vi i cava, carns i transformats carnis, greixos i olis. Però fou negativa pel que fa al peix, els productes làctics, begudes alcohòliques, fruites i hortalisses i els seus transformats, alimentació animal, molineria i begudes no alcohòliques. 231 �Pel que fa al sector pesquer, la Generalitat de Catalunya té assumides les competències d’ordenació dintre de la legislació bàsica de l’Estat, tot i que, cada vegada més, les normatives sobre pesca provenen de la Unió Europea. De fet, les polítiques estructurals en aquest sector estan integrades en el dispositiu dels fons estructurals des de l’any 1993 i estan guiades pel programa Instrument Financer d’Orientació de la Pesca (IFOP) fins l’any 2006. Això no obstant, cal tenir en compte les particularitats de Catalunya en relació amb l’activitat pesquera. Al nostre país es pesca només el 20% del peix que es consumeix, per la qual cosa s’ha de recórrer a la importació per satisfer la demanda. Aquest dèficit comercial no és sostenible a llarg termini. L’aqüicultura ha d’esdevenir l’alternativa per compensar aquesta mancança. D’altra banda, el Llibre Verd sobre el futur de la política pesquera comunitària assenyala com un dels dèficits de l’àrea de la Mediterrània la insuficiència d’estudis rigorosos sobre la situació en què es troba. En aquest sentit, el DARP ha estat incapaç d’aprofitar d’una manera positiva els científics que tenim en el nostre país en aquestes especialitats. OBJECTIUS 1. Impulsar una veritable política agroalimentària catalana vertebrada en els eixos següents: A favor de la competitivitat del sector agroalimentari. A favor de l’equilibri territorial i de la sostenibilitat, mitjançant la consolidació i la potenciació de la presència de pagesos en el territori. A favor d’una nova administració agrària, de serveis i participativa. A favor d’aconseguir suport financer per a l’esforç dels agents agroalimentaris catalans (financer, R+D+I). 2. Millorar la competitivitat del sector agroalimentari (les explotacions agràries, el cooperativisme agrari, la indústria agroalimentària, la comercialització i el regadiu) mitjançant inversions en R+D+I ( innovació, processos de transformació). 3. Fomentar la producció d’aliments segurs, de qualitat, respectuosos amb el medi ambient, de manera eficient i d’acord amb les exigències del consumidor. 4. Promoure una major participació del sector productor, tant individualment com col·lectivament, en els processos de transformació i comercialització dels productes agraris. 5. Fomentar les actuacions que permetin la presència dels productes agroalimentaris catalans en els mercats. 6. Contribuir a dinamitzar el medi rural per millorar-ne les condicions de vida i reforçar les seves activitats econòmiques (tal com s’indica al punt 5.5 del programa, “El camp, un lloc per viure i progressar”). 232 �7. Aprofitar les oportunitats que la PAC i la seva reforma ofereixen per endegar una veritable política agrària catalana. 8. Aconseguir la delegació de competències en matèria de control de l’activitat pesquera que permetin unificar, en una única autoritat, les inspeccions. 9. Promoure un creixement modern i sostenible del sector pesquer, millorant-ne la competitivitat global. 10. Impulsar, a partir de polítiques consensuades amb tots els sectors afectats, les “vedes” o “aturades biològiques” per tal de facilitar la regeneració de la fauna marina. 11. Desenvolupar l’aqüicultura amb la instal·lació, condicionada a la seva sostenibilitat, de piscifactories al litoral català, facilitant-ne la incorporació. 12. Incorporar les confraries en el procés de comercialització per estendre la seva activitat més enllà del sector extractiu i que assumeixin iniciatives empresarials, mitjançant les organitzacions de productors. MESURES Mesures a favor de la competitivitat del sector agroalimentari Promoure la constitució d’intersectorials, a partir de les quals elaborar i aprovar plans estratègics sobre els diversos subsectors agraris per tal d’orientar les produccions a les previsions de mercat. Incentivar la formació continuada de l’agricultor. Crear un institut tècnic que acrediti i atorgui les distincions de qualitat i presti suport als consells reguladors. Garantir l’existència de controls efectius que assegurin la qualitat dels productes de consum directe i de tots els que s’incorporin indirectament en el mercat de l’alimentació. En aquest sentit, són bàsiques les mesures generals de seguretat alimentària. Cal reforçar el paper de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària i el suport dels professionals implicats en el procés. Incrementar el suport als processos de transformació i comercialització dels productes agraris, en especial si els protagonitzen entitats associatives agràries. Fomentar les assegurances agràries mitjançant una major col·laboració pública a la subscripció de primes com a mecanisme bàsic de seguretat davant de catàstrofes. Incentivar la fusió de cooperatives i la formació de cooperatives de segon grau a través d’un veritable Pla de Modernització del Cooperativisme Agrari. 233 �Fomentar les accions emprenedores en matèria d’artesania agroalimentària. Fomentar la gestió empresarial. Mesures a favor de l’equilibri territorial i la sostenibilitat Establir un catàleg de classificació d’espais d’especial interès agrari on es desenvoluparan programes específics, en què caldrà comptar amb tots els nivells d’organitzacions i administracions territorials. Proposar que, en un termini raonable, els paràmetres propis de la producció integrada siguin els de l’agricultura convencional catalana; així com la promoció de l’agricultura ecològica i altres formes de producció raonables (fomentar la traçabilitat). Promoure nous procediments per a la gestió efectiva dels residus ramaders. Fomentar la ramaderia extensiva a les zones de muntanya. Fomentar les races i varietats autòctones. Promoure una xarxa pública per a la gestió de residus ramaders i alhora fomentar l’aparició de fórmules de participació del sector. Promoure l’aplicació dels mecanismes contemplats a la PAC destinats a establir una certa retenció a les ajudes directes en determinats sectors en benefici d’uns majors recursos per mesures agroambientals, forestació de terres, d’indemnitzacions compensatòries de muntanya i del cessament anticipat de l’activitat agrària. Aplicar les indemnitzacions compensatòries de muntanya i les ajudes agroambientals sense generar un greuge comparatiu, fent que la dotació d’aquestes indemnitzacions sigui efectiva. Mesures a favor d’una nova administració agrària, de serveis i participativa Reconèixer la capacitat de les organitzacions sindicals agràries i cooperatives per participar activament en l’administració de l’agricultura catalana i establir convenis de delegació de certes funcions administratives o col·laboradores amb l’Administració. Recuperar i reivindicar la funció d’assessorament i transferència de l’anterior servei d’extensió agrària creant el Servei d’Assessorament i Gestió Agrària (SEAGA). Mantenir actualitzats els bancs de dades i registres del sector, i fer-los transparents al sector. Modernitzar els recursos i les infraestructures de funcionament de les llotges. 234 �Crear el Consell Assessor Agrari i potenciar les taules de foment, modernització i sectorials com a instruments de concertació de la política rural i agrària de la Generalitat de Catalunya. Mesures a favor d’aconseguir suport financer per l’esforç dels agents agroalimentaris catalans (financer, R+D+I) Potenciar la recerca, el desenvolupament i la transferència tecnològica a través de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries i de les universitats. Fomentar la implicació del sector agrari i agroalimentari en els programes de recerca. Renovar i potenciar el contracte programa en el marc dels programes generals de recerca i desenvolupament. Regular les relacions de l’Administració amb les explotacions agràries mitjançant un Pla Tècnic de Gestió (agrícola, ramadera i forestal). Aquest pla estableix la relació contractual entre l’explotació i l’Administració mitjançant, d’una banda, la regulació dels objectius i les pràctiques agràries, i d’altra banda, les ajudes (tècniques i econòmiques). Mesures per a la pesca Elaborar el Pla de Pesca del Mediterrani conjuntament amb les comunitats autònomes afectades i la Unió Europea. En aquest document s’han d’especificar les actuacions tècniques que cal emprendre i el suport econòmic adient per tal de crear una situació d’equilibri i de sostenibilitat per part de la flota pesquera del Mediterrani espanyol. Consensuar amb el sector l’elaboració de propostes dirigides a la UE per aconseguir l’harmonització de les obertures de les xarxes. Intensificar els controls durant el trajecte i a les grans àrees de venda per eradicar la venda de peix immadur, fent molt d’èmfasi en l’entrada de peix d’altres països comunitaris i no comunitaris. Elaborar, d’acord amb els estudis científics i amb la participació de les confraries i els ajuntaments, un mapa de piscifactories per al litoral català que tingui en compte les exigències de sostenibilitat de la normativa vigent. Modular el règim sancionador a la capacitat extractiva de la flota. Per aquest objectiu, es proposa modificar la normativa sancionadora tot diferenciant la pesca de gran altura, de la d’altura i de la costanera o litoral, així com les de tipus industrial, semindustrial i artesanal. Adequar la normativa vigent a les noves exigències de sostenibilitat, modernitat, eficàcia i de millora de la situació laboral dels treballadors de la mar. En aquest sentit, serà de gran utilitat revifar el Consell de Pesca de Catalunya i instar un funcionament eficaç del Consell de Pesca de la Mediterrània. 235 �Proposar a les autoritats comunitàries l’elaboració d’una normativa pesquera bàsica per als països de la Mediterrània. Establir convenis amb l’Institut d’Estudis del Mar, depenent del CSIC, de l’IEO i amb les universitats catalanes per tal que obrin línies d’investigació que permetin tenir una diagnosi acurada de l’estoc de la Mediterrània per modular les polítiques de racionalització i consolidació del sector pesquer català. Potenciar el Centre Nacional d’Aqüicultura i l’Escola Nauticopesquera. Portarem a terme polítiques clau de suport a la pesca artesanal. Promourem una moratòria per adequar a la legalitat vigent les embarcacions que en aquest moment no la compleixen. 4.5.4. Comerç i consum Comerç Catalunya disposa d’una gran tradició comercial articulada arreu del país i que per la seva importància econòmica, però també social i cultural, constitueix un sector estratègic i cabdal per a l’economia catalana. En els darrers 20 anys aquest sector ha experimentat una profunda transformació a causa de l’existència de diversos fenòmens. En primer lloc, a causa de l’aparició de nous formats comercials que han contribuït a la modernització del conjunt del comerç i l’increment de la superfície dels establiments. En segon lloc, per la desaparició d’algunes especialitats i l’aparició d’altres de noves. En tercer lloc, per l’increment de la capacitat de compra i canvi d’hàbits dels consumidors, tant per la disminució del temps destinat a realitzar les compres, que ha reforçat la presència de nous formats, com per l’aparició de noves demandes de productes i serveis resultat del canvi social i cultural. I, finalment, també hi ha tingut el seu efecte la transformació dels carrers comercials, parcs, centres comercials i eixos comercials. No és menys important afirmar que el comerç en el nostre país ha patit un canvi de model d’empresa. Mentre el nombre d’establiments s’ha reduït, la superfície de venda s’ha incrementat, així com la titularitat de les empreses en benefici de societats mercantils i altres figures societàries en detriment de la titularitat de persones físiques. En matèria de concentració comercial, la quota de superfície de venda de les cinc primeres empreses de distribució sobre el total ha passat del 47,6% al 64,6% durant el període 1994-1999, i les tres primeres empreses que representaven el 76% respecte de les cinc primeres l’any 1994, el 1999 representaven el 86%. Aquestes transformacions no poden deixar impassible el Govern, veient canvis que poden perjudicar l’estabilitat laboral, la supervivència d’un ric teixit econòmic i la pròpia fesomia de les ciutats. És imprescindible continuar apostant per mesures que permetin combinar les necessitats d’evolució del comerç d’acord a les demandes dels consumidors, amb la protecció de l’important teixit comercial que ha estat molt important en l’evolució econòmica del país. 236 �Els municipis són una peça clau en la defensa del teixit comercial, i avui dia els instruments d’actuació importants en matèria comercial s’articulen entorn dels Plans Municipals d’Ordenació Comercial (POEC). Mitjançant els municipis, tenint en compte la normativa urbanística, ordenen els seus equipaments comercials, amb el suport del Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials de Catalunya (PTSEC), que estableix l’ordenació de les implantacions comercials subjectes a llicència comercial arreu del país a fi d’assolir un equilibri entre els diversos formats de la distribució. Aquests instruments es complementen amb el Pla de Dinamització del Comerç Urbà, a través del qual s’estableixen les diverses línies de suport a la modernització i dinamització del sector comercial. El 21 de desembre de 2000 s’aprovà la Llei 17/2000, de 29 de desembre, d’equipaments comercials, que incorpora dos elements nous per ordenar el futur creixement en el marc dels processos de concentració en el sector: el control del creixement dels establiments comercials mitjans i l’avaluació de la concentració empresarial. D’aquesta llei en sorgí un nou PTSEC, que és l’actualment vigent. Paral·lelament, és plenament actiu i operatiu el Pla de Dinamització del Comerç Urbà 2001-2004. Avui, el comerç urbà a Catalunya s’enfronta a dos reptes importants: l’aparició de nous productes i formats derivats dels processos de liberalització econòmica i de la creació de l’espai econòmic europeu, i la necessitat de donar resposta a una eficient demanda dels consumidors respecte dels nous hàbits del consum que s’expressen molt clarament en el tema dels horaris comercials. En aquests moments, es dóna una forta pressió a favor d’una liberalització horària i de calendari que si bé incrementa aparentment la possibilitat de satisfer la demanda, afecta d’una manera totalment negativa el petit i mitjà comerç, que difícilment podrà suportar l’increment de costos que aquesta liberalització genera. Així doncs, és imprescindible actuar per tal de donar suport als canvis d’hàbits de consum, però a la vegada preservar la xarxa potent i dinàmica que conforma el petit comerç arreu de Catalunya amb la seva aportació fonamental a la generació d’ocupació i riquesa. OBJECTIUS 1. Garantir que el consumidor tingui a l’abast, de manera ordenada i equilibrada, una oferta comercial àmplia i de qualitat. El ciutadà, com a consumidor, és l’objectiu prioritari de la política dels Socialistes–Ciutadans pel Canvi. Cal satisfer les demandes d’aquest sector, adequar-les als nous hàbits de consum i atorgar al consumidor el dret a escollir. 2. Facilitar al sector comercial els instruments i suport per realitzar amb èxit la necessària modernització. Mantenint el model urbà de comerç, cal convertir-lo en un sector modern i dinàmic, amb un empresariat competitiu, afavorint l’associacionisme i els centres comercials a cel obert, en equilibri amb l’entorn urbà, on les noves tecnologies estiguin al servei dels consumidors i dels empresaris. 3. Planificar de manera ordenada i equilibrada tots els formats comercials ubicats a la trama urbana: la llibertat d’elecció dels consumidors i el respecte als principis de la competència ha de ser compatible amb l’ordenació planificada de l’activitat 237 �comercial en els àmbits urbans, per tal d’evitar el domini del mercat o el desenvolupament d’un model que posi en risc els valors de convivència i de relació entre la ciutadania, valors que fomenta el model de comerç urbà. 4. Proporcionar al conjunt de municipis de Catalunya la legislació i les mesures de suport que els facilitin el desenvolupament ordenat i pròsper del comerç. MESURES Desenvolupar la programació dels equipaments comercials en el marc dels models de desenvolupament que concreti cada municipi a partir de la seva realitat i dels projectes de futur i assolir l’equilibri entre l’oferta i la demanda comercial. Garantir que durant la propera legislatura tots els municipis de Catalunya que ho proposin, en particular els de més de 5.000 habitants i els que ho requereixin per la seva especial activitat comercial, puguin disposar de plans municipals d’ordenació comercial (POEC). Per això dotarem un programa de suport, adreçat als municipis, per a la seva elaboració. Potenciar el comerç urbà, convertint l’urbanisme comercial en una eina per enfortir i renovar el comerç a les nostres ciutats. Donar suport a la consolidació d’eixos comercials urbans. És un model que afavoreix les condicions per disposar d’una oferta comercial amb concentració i diversitat, que dóna resposta a les necessitats dels consumidors i a l’existència de comerç petit amb qualitat, potencia un associacionisme que actua per a la promoció col·lectiva i facilita la convivència d’usos urbans, així com la dinamització de centres històrics. Constituir una nova comissió amb tots els sectors implicats, per tal de realitzar l’avaluació i les propostes de modificació del Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials de Catalunya (PTSEC). La revisió futura del PTSEC la realitzarem sobre la base d’allò que prevegin els POECS aprovats en el marc d’una nova comissió assessora, en què participaran la totalitat d’agents públics i privats que pertanyen a l’àmbit comercial. Aquesta revisió tindrà com a objectiu prioritari la definició, amb claredat, dels conceptes de zones d’impacte comercial i la detecció de zones on es produeixen desequilibris en l’oferta causats per l’impacte de grans àrees comercials i, alhora, desenvoluparem programes d’actuació per a les mateixes. Elaborar, d’acord amb el sector, el nou Pla de Dinamització del Comerç Urbà, per al període 2004-2008. Posar en marxa programes de formació, tant professionals com de gestió d’empresa, amb els sindicats més representatius i amb les organitzacions de comerciants. Promoure una defensa activa del consumidor i propiciar el desenvolupament d’accions d’informació i de formació dirigides a aquests, amb participació de les organitzacions i associacions sectorials i territorials de consumidors. 238 �Encoratjar les iniciatives que ampliïn l’ús de les tecnologies en l’àmbit de la gestió, la creació de xarxes comercials i la venda. Incentivar la col·laboració amb les empreses comercials o les seves organitzacions, en la realització de jornades adreçades a la millora de la competitivitat i la gestió de les empreses comercials. Reformar i adequar els mercats municipals a les exigències dels consumidors d’avui, tant pel que fa a l’oferta comercial com a les franges horàries d’activitat. Els mercats municipals han de continuar exercint les funcions dinamitzadores del comerç. Desenvolupar i proporcionar un programa adreçat al sector comercial, preferentment el de venda a la menuda o de petit format, per tal de facilitar el desenvolupament i la participació a les centrals de compra amb l’objectiu de facilitar la convivència competitiva entre formats en l’àmbit urbà. Dinamitzar i modernitzar els equipaments i les iniciatives firals com a instrument per a la dinamització de les economies locals i millorar la senyalització dels recintes i espais firals. Vetllar per la lliure competència en l’àmbit de la distribució comercial, amb especial cura pel que fa a les posicions de domini de mercat de les empreses i perquè els processos de concentració empresarial que es puguin produir respectin els principis de la lliure competència i s’eviti la concentració, en poques mans, de grans quotes de mercat. Reforçar la inspecció relacionada amb les vendes per liquidacions, saldos, rebaixes etc., per tal que s’ajustin a la normativa existent. Consum Les noves modalitats de comerç i de noves formes de distribució de béns i de serveis, inclosa la influència de la globalització –amb els seus avantatges i problemes de formar part d’un mercat global–, canvia la realitat del consum, amb noves oportunitats, però també amb noves amenaces de frau i d’abús. Les polítiques de consum no només s’han de dirigir a béns tangibles, sinó també als usuaris del serveis públics, d’inversió i de finances (bancs, fons d’inversió, etc.), de serveis privats diversos (energia, transport, tallers de reparació, etc.). Són una expressió rellevant del concepte “interès general” i aporten elements significatius com factors de qualitat, competitivitat i transparència dels mercats. El nou Govern de la Generalitat ha de garantir als consumidors més seguretat en els productes i en els serveis. En aquest context, la informació i la formació són un mitjà indispensable per compensar les situacions d’inferioritat dels consumidors en un entorn més complex. Han de ser l’eix vertebrador de totes les polítiques de consum. El nou Govern de la Generalitat ha de potenciar les associacions de consumidors de la mateixa manera que remodela i potencia la mediació i l’arbitratge com a eines clau de les polítiques de consum. També és necessari propiciar els compromisos d’autoregulació dels sectors empresarials i que s’assumeixi, des dels mitjans públics i 239 �privats dedicats a la defensa i protecció dels consumidors, un compromís ètic per evitar les situacions d’indefensió. En aquest sentit, l’Institut Català de Consum, convertit en un òrgan burocratitzat, poc operatiu i amb un sistema d’arbitratge poc eficient, ha de caminar cap a una veritable transformació com a espai de trobada real i efectiva entre les administracions, els moviments associatius, les associacions empresarials i els moviments sindicals, i s’haurà de complementar amb la creació i potenciació del Consell Català de Consum. OBJECTIUS 1. Convertir les polítiques de consum en un instrument potent per als consumidors, usuaris de serveis públics i privats, estalviadors, ajudant a fer una economia més competitiva i de més qualitat. 2. Prioritzar la informació, la formació i l’educació dels consumidors amb el pacte, l’acord i el compromís de tots els estaments implicats. 3. Potenciar les associacions de consumidors, identificant des del Govern les interlocutores a les quals els consumidors s’han de dirigir en cas d’abús, frau, etc. 4. Remodelar els actuals sistemes de mediació i d’arbitratge, a la vegada que s’estudien noves formes, per uns nous temps, de protecció dels drets de consumidors i usuaris. L’eix vertebrador passa pel fet que el consumidor no s’ha de trobar en desavantatge davant de l’empresa. 5. Potenciar l’agricultura ecològica, la cooperació en plans de reciclatge i la recollida de residus; així com promoure la utilització d’energies renovables i el consum responsable de béns escassos, com l’aigua, l’electricitat, etc. 6. Defensar la competència real i efectiva en els sectors on és escassa o inexistent, de la mateixa manera que el Govern ha d’intervenir en els mercats poc transparents per tal de millorar la posició del consumidor. La democràcia ha d’arribar també a l’àmbit econòmic, on els consumidors es troben moltes vegades en situacions d’indefensió i de subordinació. MESURES Posar en marxa campanyes d’informació, de formació i d’educació als consumidors sobre les noves modalitats de comerç, i en totes les formes de provisió de béns i serveis existents, i els fraus que es poden cometre en un context de mercat global. Impulsar la col·laboració amb les associacions empresarials per potenciar les pràctiques d’autocontrol intern, elaboració de codis de bones pràctiques i propiciar la participació de tots els agents implicats en tasques de control de mercat per eradicar comportaments lesius tant per al consumidor com per a l’empresari responsable. 240 �Fer un seguiment estricte del compliment de les normes de fabricació, manipulació i distribució de productes especialment insegurs i perillosos. Crear el Consell Consultiu de Consum de Catalunya, amb personalitat jurídica pròpia. Aquest òrgan, juntament amb l’Institut Català de Consum, ha de ser el punt de trobada, diàleg, corresponsabilització i participació d’associacions, col·lectius, empreses i sindicats, les activitats dels quals tinguin a veure amb la defensa dels interessos dels consumidors i usuaris. Potenciar el sistema català de mediació i arbitratge amb un desplegament territorial en cooperació amb les administracions locals, dotant-les de recursos per tal que tots els ajuntaments tinguin la possibilitat d’optar als serveis d’arbitratge en matèria de Consum. Crear un programa de suport als ajuntaments per tal que tots els municipis puguin disposar d’un servei municipal d’informació al consumidor i de recepció de reclamacions, en coordinació i col·laboració amb les associacions de consumidors amb presència al municipi. Així doncs, la Generalitat també hauria de facilitar als municipis que no puguin comptar amb aquests serveis, un suport puntual itinerant i mòbil per efectuar reclamacions i assessorament als consumidors. Donar suport a les associacions de consumidors i usuaris que duguin a terme tasques de gestió de serveis d’informació, assessorament i tramitació de reclamació, incloent-les a totes les negociacions que afectin el sector, potenciant la transparència dels sistemes de subvenció existents, estudiant mesures de major estabilitat al règim de suport a les associacions, i estudiar mesures fiscals de suport a l’activitat i de microcrèdits per millorar el finançament del sector. Realitzar, de manera periòdica, campanyes en col·laboració amb el sector associatiu de consumidors, que fomentin l’adhesió al sistema arbitral per part de les empreses, ja siguin públiques o privades. Ampliar la representació dels consumidors, a través de les seves organitzacions més representatives, en els organismes de control i supervisió dels sectors energètics. Elaboració del Pla Estratègic Consumerista pels propers anys a Catalunya. 4.5.5. Turisme El turisme no només constitueix un sector molt important de l’economia catalana, sinó que permet difondre el coneixement de Catalunya arreu del món. Tanmateix, l’aparició de nous mercats que diversifiquen l’oferta a uns preus molt competitius fa que hi hagi cada cop més opcions per escollir la destinació turística. Catalunya disposa d’una capacitat d’oferta molt concentrada a la ciutat de Barcelona i el litoral que, en algunes zones, experimenta un nivell de saturació i de maduresa que convé reorientar i corregir. Actualment, malgrat que enguany s’està produint per causes diverses una lleugera davallada en l’afluència de turisme estranger, els resultats econòmics continuen essent satisfactoris i les previsions de les diferents organitzacions internacionals sobre 241 �l’evolució futura del turisme preveuen que continuarà el creixement dels fluxos turístics mundials. Però d’uns anys ençà, es perceben clarament indicis d’esgotament i d’algunes disfuncions d’un model que requereix un replantejament a fons d’algunes variables per part de l’administració de la Generalitat, d’acord amb el sector i les administracions locals. Les externalitats negatives no estan ben resoltes, l’adequació als canvis de la demanda no és prou àgil i una part significativa de l’oferta no és satisfactòria i és poc competitiva en instal·lacions o en qualitat dels serveis. Els nous mercats emergents plantegen nous reptes de competitivitat respecte dels mercats tradicionals: la necessitat de millorar l’oferta global a través d’una diversificació de productes i d’una millora de la qualitat en els equipaments, en els serveis i en el medi on aquesta activitat turística es realitza, així com d’instrumentar els mecanismes més adients per desestacionalitzar i estendre territorialment l’oferta turística, diversificant-la i contribuint a rebaixar els nivells preocupants de saturació i massificació que presenten determinades destinacions turístiques. D’altra banda, el turisme és un sector que a escala internacional està incorporant grans dosis d’R+D+I, però malauradament Catalunya ja no és un referent en innovació turística. OBJECTIUS 1. Projectar Catalunya i les seves marques turístiques ja consolidades, per tal d’incrementar-ne la notorietat i garantir el creixement i la rendibilitat d’aquest sector vital per a l’economia catalana. 2. Assolir alts nivells de qualitat i d’excel·lència, per tal de disposar d’una oferta turística de prestigi i qualitat que ens mantingui competitius internacionalment. 3. Assegurar un desenvolupament sostenible. Optar, com a garantia de prosperitat del sector, per un model territorial i turístic sostenible i respectuós amb el medi i capaç de convertir en valor afegit la riquesa de recursos, tant naturals i paisatgístics com històrics i culturals, de Catalunya. 4. Esdevenir capdavanters a la Unió Europea en la recerca, formació i l’aplicació de les noves tecnologies en el sector turístic. 5. Configurar una administració turística reformada en la qual el sector es pugui sentir identificat i representat de manera satisfactòria. MESURES Redefinir, racionalitzar i incrementar el sistema de promoció i comercialització de Catalunya i de les seves marques turístiques creant marcs operatius i destinant-hi recursos suficients per tal que, conjuntament amb l’esforç del sector privat en la seva acció comercialitzadora i segmentant les estratègies per mercats, s’obtingui la màxima eficàcia. 242 �Fomentar l’autoregulació i la creació de labels i segells de qualitat amb estàndards exigents que garanteixin i dotin de prestigi l’oferta turística catalana a tots els mercats. Establir unes directrius clares de desenvolupament turístic i cooperar amb el sector privat en la gestió dels diversos productes turístics de Catalunya, cercant la desestacionalització i potenciant el turisme interior i de muntanya mitjançant la valoració del patrimoni ambiental, cultural, gastronòmic, folklòric o paisatgístic, i donant suport a les iniciatives privades, en especial, a les dels petits empresaris, valorant el turisme en el seu important potencial com a factor d’equilibri territorial. Protegir els usuaris turístics i garantir-los la informació, els serveis que reben i la defensa dels seus drets i interessos. Potenciar l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en la difusió interior i exterior dels recursos turístics de Catalunya, en les relacions entre l’Administració i els subjectes turístics, i en els serveis i la informació a les persones usuàries. Propiciar la qualitat i la innovació en els dissenys i continguts de les aplicacions d’aquestes tecnologies i impulsar un programa d’informació a la carta via TIC. Potenciar la recerca en l’àmbit turístic. Tant en la millora substancial del sistema d’informació (estadístiques, prospectiva, tendències, coneixement dels mercats, etc.), com en les noves formes de gestió, els sistemes de creació de productes i la planificació territorial i sectorial, així com en l’aplicació de la tecnologia a la millora i permanent adaptació de les instal·lacions i serveis turístics per garantir-ne la qualitat. Cooperar i dotar totes les administracions responsables en el tema dels instruments financers i d’assistència tècnica necessaris per a un correcte desenvolupament del potencial turístic del país i possibilitar projectes consorciats, tenint en compte que els serveis públics formen part indestriable del producte turístic i del seu nivell de competitivat, amb èmfasi en la qualitat mediambiental i posant en marxa models pilot demostratius de sostenibilitat aplicada al turisme. Instrumentar programes específics per a la formació i qualificació del treballadors del sector, dignificant al màxim la professió i assegurant amb aquesta capacitació la qualitat dels serveis. Concertar amb el sector privat les actuacions de l’Administració que així ho requereixin, reassignant funcions i competències a l’Agència Catalana de Turisme i recomponent les institucions mixtes o de participació que així ho facilitin, amb participació, també, de les administracions locals per tal de cooperar sectors públic i privat conjuntament en el planejament d’actuacions i en la corresponsabilització en la generació i aplicació de recursos destinats a la permanent millora de l’oferta. 243 �4.5.6. Sector financer Les institucions financeres (bancs, caixes, assegurances i mutualitats) tenen un paper clau en l’activitat econòmica. Constitueix un interès essencial del Govern de la Generalitat contribuir perquè Catalunya disposi d’entitats financeres arrelades al territori, amb el centre de decisió al nostre país, i que existeixi una competència efectiva. La importància que té la confiança del públic en la solvència de les entitats que formen aquest sector atorga a la política financera de la Generalitat un caràcter que transcendeix els límits sectorials i els objectius d’eficiència i competitivitat, tot adquirint una dimensió institucional de primer ordre per a l’economia catalana. Això comporta, per tant, no només l’exigència d’una regulació adequada, sinó també la d’una supervisió atenta, competent i eficaç, que el Govern de la Generalitat –a més del Banc d’Espanya, la Comissió Nacional del Mercat de Valors i altres organismes estatals– ha d’exercir, d’acord amb les seves competències. En virtut d’aquestes competències i pel gran pes que a Catalunya han assolit en l’àmbit financer formes d’empresa no mercantils, de naturalesa fundacional –com les caixes d’estalvis– o, en menor mesura, de tipus mutual o cooperatiu, la funció supervisora de la Generalitat té una gran responsabilitat. En conseqüència i tenint en compte les notòries mancances amb què s’exerceix, li donarem una prioritat que fins ara no ha tingut i reforçarem els mitjans al seu servei. Per les raons anteriorment esmentades, la nostra proposta electoral relativa a la regulació financera se centra en dos aspectes addicionals, de caràcter general el primer i específic el segon, més un altre de dedicat a l’Institut Català de Finances. El primer fa referència a les pràctiques de bon govern empresarial que, de manera creixent, es consideren com una exigència ineludible per a les empreses modernes, i que en l’àmbit financer adquireixen –particularment les relacionades amb la transparència– una importància cabdal. El segon aspecte, que desenvolupem a continuació, és el de les caixes d’estalvis. Caixes d’estalvis Les caixes d’estalvis constitueixen la columna vertebral del sistema financer català i, sens dubte, són protagonistes de primer ordre del futur econòmic de Catalunya. Absorbeixen el 70% de l’estalvi generat a Catalunya, actuen profundament arrelades al territori i han mostrat rigor i eficiència en la gestió. Les deu caixes d’estalvis catalanes són molt diferents entre elles. Algunes tenen una clara vocació territorial i el seu èxit està estretament vinculat al territori, fet que dóna peu a l’existència d’externalitats mútues. Les altres, les dues grans caixes, són entitats de primera fila, amb un important volum d’actius i destacades participacions industrials. La naturalesa fundacional de les caixes els atorga una forma d’empresa peculiar, ja que han d’exercir la seva activitat financera en benefici d’un conjunt d’interessos econòmics i socials. En contra de determinats tòpics de pensament econòmic únic, aquesta peculiaritat no ha estat un obstacle, sinó un avantatge per poder acreditar una llarga trajectòria d’eficiència empresarial, competitivitat i rendibilitat social, i per fer front satisfactòriament a la competència de la banca, tant a Catalunya com a Espanya. 244 �Tanmateix, el model ha tingut algunes debilitats importants. En primer lloc, com que no són societats per accions, les caixes han vist limitat el seu accés als mercats de capitals per obtenir recursos propis. En segon lloc, ni la configuració ni el funcionament (ni els procediments per retre comptes) dels òrgans de govern no han estat els idonis. Cal, per tant, emprendre reformes que consolidin i reforcin el model de caixes d’estalvis, que ha patit, per una banda, una politització excessiva i, per altra banda, una certa relaxació de les seves funcions per part dels òrgans de govern, a favor d’unes direccions generals no sempre controlades com cal. Aquests defectes han donat arguments als partidaris de la privatització. Per això, és important que el nou Govern de la Generalitat promogui iniciatives que permetin mantenir la naturalesa fundacional de les caixes d’estalvi, i alhora establir fórmules que reforcin la capitalització d’aquestes entitats; però, sense obrir en cap cas les portes a la seva privatització ni posar en perill aquest model. Els canvis –alenats des del Govern de la Generalitat– que s’han introduït per la Llei financera estatal aprovada el novembre del 2002, respecte a la duració i el nombre de mandats, i la limitació d’edat per accedir als òrgans de govern, han estat un exemple d’intervencionisme nociu. I les modificacions en la normativa catalana, entre altres el límit de vint anys per ser als òrgans de govern, acumulant el temps transcorregut en diferents entitats i, fins i tot, en el càrrec de director general, no s’han quedat enrere en aquest estil de governar. Aquest procés ha tingut dues víctimes clares: l’autonomia de Catalunya, ja que la Llei estatal ha regulat temes de competència exclusiva del Parlament, i, en segon lloc, la independència i autonomia de les pròpies entitats, ja que s’han regulat aspectes que són competència dels seus estatuts. OBJECTIUS 1. Garantir la independència, professionalitat i eficiència en les tasques de control i de gestió dels òrgans de govern de les caixes d’estalvis. A aquest efecte, caldrà revisar la legislació actual, de manera que s’asseguri la seva independència respecte de les administracions públiques i, alhora, es mantingui la seva naturalesa i representació social. 2. Emmarcar l’actuació dels òrgans de govern en codis de bones pràctiques empresarials. La reforma del òrgans de govern necessita el complement imprescindible d’unes normes de bon govern. A més, per la seva naturalesa fundacional i el seu caràcter social, les caixes estan obligades a adquirir una legitimació suplementària, de manera que les exigències imposades a les empreses cotitzades s’han de considerar el nivell mínim exigible a les caixes. 3. Fomentar els criteris de responsabilitat social en la gestió i la direcció estratègica de les caixes, per potenciar-ne la finalitat social i solidària, i assumir la necessitat de liderar criteris d’actuació empresarial ètics i socialment responsables, que portin a l’ampliació de l’oferta de productes financers amb aquestes condicions. 4. Reforçar els recursos propis de les caixes d’estalvis, regulant els instruments financers necessaris per augmentar-los i mantenir així els nivells adequats de 245 �solvència, incorporant alhora determinades condicions, sense les quals es deixaria la porta oberta a la desnaturalització d’aquestes entitats. 5. Reorientar l’obra social, que ha de ser ètica i autèntica i no pas un producte de màrqueting ni una coartada perquè les caixes oblidin la seva finalitat social i fundadora. L’obra social, autònoma en la seva gestió, ha de cobrir les grans necessitats reals, socials i culturals existents, sense perjudici de les competències i responsabilitats que corresponen a les administracions públiques. MESURES Mesures per reformar els òrgans de govern Restaurar i fer respectar l’àmbit competencial de la Generalitat en relació amb la regulació dels òrgans de govern. Afegir a la llei estatal que en els òrgans de govern s’inclogui una representació d’entitats de la societat civil i establir el ventall de percentatges que els corresponen. Concretar, a la llei autonòmica, la relació d’entitats de la societat que designarien aquests consellers. Haurien de ser entitats d’inqüestionable prestigi i representativitat: sindicats, universitats, cambres de comerç, col·legis professionals, associacions empresarials i associacions de consumidors, bàsicament. La llei autonòmica haurà de precisar, com ja ha de fer ara, els ventalls dels percentatges que corresponen als diferents tipus de consellers i, posteriorment, els estatuts de les entitats els haurien de concretar. Redimensionar els percentatges corresponents actualment a impositors i treballadors de les entitats per facilitar la incorporació dels consellers designats per les entitats representatives de la societat (entre les quals els sindicats) i establir els mecanismes de selecció apropiats per tal de garantir que els consellers de les diferents representacions responen als criteris d’idoneïtat, rigor, independència i capacitació exigibles. Augmentar l’estabilitat dels òrgans de govern de les caixes, així com l’exigència de competència, independència i bona conducta dels seus membres, i diferenciar el nivell de govern del de direcció, deixant per a aquest la formulació de propostes i la gestió. Mesures per millorar les pràctiques de bon govern Incorporar, en l’àmbit d’aplicació de les bones pràctiques de govern de les caixes, la conducció dels interessos empresarials en els grups que les entitats més grans han format via filials, holdings i participacions. Establir la introducció de criteris de responsabilitat social en la informació sobre l’activitat inversora i de gestió que les caixes han de remetre periòdicament a la Generalitat. 246 �Desenvolupar la Llei financera de 2002 pel que fa a les funcions d’auditoria que ha d’assumir la Comissió de Control i a la regulació de les noves comissions d’inversions i de retribucions. Establir la capacitat d’iniciativa i la competència del Consell d’Administració per sol·licitar auditories relatives als assumptes sobre els quals hagi de decidir. Mesures per reforçar els recursos propis Impulsar un nou instrument financer per a la captació de recursos propis, ja que les vies de les participacions preferents i el deute subordinat semblen haver tocat sostre. Aquest nou instrument financer hauria de reunir unes determinades característiques. La primera és que la seva emissió total no hauria de superar el 15% dels recursos propis bàsics (dotació inicial i reserves) de la caixa emissora. A més, no ha d’atorgar drets polítics (presència en els òrgans de govern) als seus subscriptors. La seva retribució, condicionada a l’obtenció de beneficis per a les entitats, hauria de conciliar l’atractiu per als inversors amb l’interès de les caixes a aconseguir finançament en les millors condicions possibles. Només podrien ser-ne titulars persones físiques, fins una quantia per titular no superior a 120.000 €. Es tractaria d’un instrument financer negociable en mercats secundaris. Mesures per reorientar l’obra social Establir normativament un mínim obligatori de dotacions a l’obra social, sempre que no posi en perill la viabilitat financera de les entitats i reforçar el vessant dels òrgans de govern més específicament responsables de vetllar per aquest dividend singular de les caixes. Orientar l’actuació de l’obra social de les caixes, de manera que es destini efectivament a cobrir les necessitats reals, socials i culturals del seu entorn, sense perjudici de les competències i responsabilitats que corresponen a les administracions públiques. Impulsar un estudi de l’autèntic balanç social de les caixes, que va molt més enllà del de l’obra social estricta i que fa que aquestes entitats siguin avui insubstituïbles en la vida quotidiana i financera dels ciutadans i ciutadanes, que les consideren els seus bancs de serveis personals. Institut Català de Finances L’Institut Català de Finances ha tingut un paper molt limitat en el món financer. La principal limitació política li ve de la incapacitat del Govern de donar-li unes funcions i una projecció importants en l’economia catalana. Des del punt de vista financer, s’ha de recordar que, fins ara, l’Institut Català de Finances no disposa de dipòsits de tercers. Per tant, tots els seus recursos i, en conseqüència, la seva activitat es basen en els préstecs que obté d’altres entitats financeres. El volum de crèdits concedits per l’ICF se situa per sota de la més petita de les caixes catalanes i en menys de l’1% de la principal caixa. 247 �En realitat, el Govern ha utilitzat l’Institut Català de Finances com un simple instrument al servei de la seva política. Les principals actuacions de l’Institut han estat la preparació d’algunes línies de crèdit especialitzades –puntualment amb costos per sota del mercat– i el suport financer a algunes actuacions del Govern. En els darrers temps, a causa dels problemes per poder fer efectives algunes subvencions, el Govern ha emprat l’Institut Català de Finances per fer arribar recursos a algunes entitats i s’ha compromès a retornar tant les amortitzacions com els interessos que derivin d’aquestes operacions. El cas més conegut correspon a determinades subvencions del món cultural i dels esports. OBJECTIUS 1. Potenciar el paper de l’Institut Català de Finances en l’articulació de les polítiques econòmiques catalanes. Especialment, s’ha de reforçar el seu paper en el seguiment de l’activitat econòmica catalana, en l’execució de determinades competències financeres de la Generalitat i en l’impuls dels grans projectes de Catalunya. MESURES Mesures per a la renovació de l’Institut Català de Finances Desenvolupar algunes de les previsions contingudes en la mateixa llei de creació i que han restat inactives per manca de voluntat política del Govern, per tal de situar l’Institut Català de Finances com un observador privilegiat de l’economia catalana. Modificar la legalitat vigent per garantir la independència dels òrgans rectors de l’Institut Català de Finances, canviant absolutament el model actual, en què la dependència del Govern és clarament manifesta. Modificar la llei per convertir l’Institut Català de Finances en un motor important per conciliar les voluntats adequades en la recerca dels recursos necessaris pel finançament dels projectes que han de constituir l’eix del futur de Catalunya. El marc financer en què es desenvoluparà en el futur l’administració pública serà cada cop més restrictiu. Cal explorar la major participació dels recursos privats en el finançament de les inversions de la Generalitat. Aquesta participació s’hauria d’efectuar a partir del lideratge públic d’una institució que mereixés la confiança de la resta d’actors, entre els quals caldria incloure, també, com a entitats col·laboradores, les que ofereixin instruments de finançament ètic i socialment responsable. Pensem que aquesta institució és l’Institut Català de Finances. Sector assegurances i mutualisme La importància del sector de les assegurances a Catalunya, que suposa el 25% del sector assegurador espanyol (clarament per sobre de la mitjana d’altres sectors) i en particular de les mutualitats de previsió social, ja que a Catalunya el 55% de les entitats asseguradores amb seu social són MPS i donen protecció a prop d’un milió de persones, suposa que el PSC-CpC manifesti la seva voluntat de desenvolupar al màxim l’àmbit competencial en aquest sector. 248 �Les mutualitats de previsió social són unes entitats de gran tradició i arrelament al Principat, l’origen de les quals són els gremis i les confraries de l’edat mitjana i que mantenen una àmplia presència en el sector assegurador català, la qual cosa mostra el sentit associatiu del poble de Catalunya a l’hora de cercar solucions, des de la col·laboració i la solidaritat, als problemes plantejats per esdeveniments que comporten riscs per a les persones o els seus recursos. L’article 9.21 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya atorga a la Generalitat competència exclusiva en matèria de mutualisme no integrat a la Seguretat Social obligatòria, d’acord amb la legislació mercantil. Actualment a Catalunya les mutualitats de previsió social es regulen amb la Llei 10/2003, de 13 de juny, aprovada amb el suport de PSC-CpC. Un primer objectiu d’aquesta llei és adaptar la normativa catalana als desenvolupaments que han tingut lloc en el marc normatiu estatal, però el seu objectiu fonamental és el foment del mutualisme i facilitar la presència de les mutualitats en el mercat. Malgrat els últims escàndols produïts en el sector, cal remarcar la validesa actual del moviment mutualista que, lluny de mirar cap enrere, continuarà essent una modalitat asseguradora per a la cobertura de riscos des de l’àmbit de l’economia social, una alternativa a les companyies mercantils i que té un fort potencial de creixement en les prestacions vinculades a la vida, especialment en les que materialitzen l’exteriorització dels compromisos per pensions de les empreses envers els seus treballadors i en el proper desenvolupament de la prestació de dependència. OBJECTIUS 1. Fer efectiva l’assumpció de competències per part de la Generalitat establertes pels articles 9.21 i 10.4 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya en matèria asseguradora, en particular les relatives a mútues d’assegurances, plans i fons de pensions, societats gestores de plans i fons de pensions, i qualsevol altra persona o entitat, present o futura, que dugui a terme activitat asseguradora, d’acord amb les definicions legals que escaiguin. 2. Desenvolupar les competències sobre les persones o les entitats amb domicili o actuació principal a Catalunya que duen a terme activitat asseguradora, pel que fa als aspectes d’organització. 3. Garantir la independència, professionalitat i eficiència en les tasques de control i de gestió dels òrgans de govern de les mutualitats de previsió social. Caldrà desenvolupar la legislació actual de manera que se n’asseguri la independència respecte de les administracions públiques i que alhora mantingui la seva naturalesa i representació social. 4. Emmarcar l’actuació dels òrgans de govern en codis de bones pràctiques empresarials. La reforma dels òrgans de govern necessita el complement imprescindible d’unes normes de bon govern. A més, pel seu caràcter social, les mutualitats estan obligades a adquirir una legitimació suplementària. 249 �5. Reforçar els recursos propis, regulant els instruments financers necessaris i mantenir així els nivells adequats de solvència, incorporant alhora determinades condicions, sense les quals es deixaria la porta oberta a la desnaturalització d’aquestes entitats. 6. Potenciar, en el marc d’un model de previsió social, el creixement en les prestacions vinculades a la vida, especialment les que materialitzen l’exteriorització dels compromisos per pensions de les empreses envers els seus treballadors i en el proper desenvolupament de la prestació de dependència. MESURES Restaurar i fer respectar l’àmbit competencial de la Generalitat, que ha de regular els òrgans de govern i la supervisió de les entitats que tinguin la seva seu o activitat principal a Catalunya. Millorar l’estructura de la Direcció General d’Assegurances i reforçar la Sotsdirecció de Mutualitats, amb recursos, mitjans tècnics i més especialistes en assegurances, com actuaris i advocats. Augmentar la professionalitat dels òrgans de govern i de direcció de les mútues així com l’exigència de competència, independència i bona conducta dels seus membres, i diferenciar el nivell de govern del de direcció, deixant per aquest la formulació de propostes i la gestió. Desenvolupar actuacions especifiques per millorar l’eficiència de les mutualitats concentrant serveis comuns per a la seva gestió (creació d’AIE entre mutualitats). Recuperació de la totalitat o de part de l’impost de primes d’assegurances pagat pels assegurats catalans per impulsar mesures de promoció del sector. Impulsar la creació i dotació del refugi mutual de la Federació de Mutualitats Catalana per donar cobertura i protecció als mutualistes d’entitats en procés de liquidació. Fomentar la previsió social complementària, tant individual com col·lectiva, i les prestacions per cobertures de riscos personals i de salut, mitjançant mesures fiscals efectives. Desenvolupar un model de protecció per les situacions de dependència en què el sector tindrà un paper important per donar protecció efectiva a clients i usuaris, així com incrementar la transparència i solvència dels instruments financers que canalitzin l’estalvi destinat a la previsió a llarg termini. 250 �4.6. POLÍTICA FISCALITAT PRESSUPOSTÀRIA, FINANÇAMENT AUTONÒMIC I 4.6.1. Finançament autonòmic El finançament autonòmic és un element essencial per a l’autogovern de Catalunya, no només per les seves repercussions financeres, sinó també per les seves repercussions polítiques. Considerem essencial millorar el finançament de Catalunya, reforçar l’autogovern, estabilitzar el model d’Estat que propugnem i ajudar a fer més transparents i col·laboradores les relacions entre les comunitats autònomes. L’acord assolit el juny de 2001 va ser un acord de mínims entre el Govern i les autonomies que no va respondre a les aspiracions fixades. CiU va afrontar aquesta negociació en una posició d’extrema feblesa i va obtenir un mal acord per a Catalunya. Vam dir que els resultats de l’acord serien molt inferiors als pronosticats pel Govern de CiU i els fets ens han donat la raó. Només cal veure les xifres: CiU va anar a les eleccions autonòmiques de 1999 amb la proposta de pacte fiscal, que xifrava l’augment del finançament en 2.400 milions d’euros. Doncs bé, un cop disposem de la liquidació de l’any 2002, primer any de l’aplicació del nou model, podem verificar que aquest nou model només ha aportat un increment de finançament de 100 milions d’euros. El model acordat no és el nostre. Hi ha aspectes essencials que no s’hi van incorporar: la capacitat normativa de les comunitats autònomes sobre els impostos que formen la cistella d’impostos és molt insuficient; no es van produir avenços realment substancials en la corresponsabilització de les comunitats en l’administració tributària; no es va adoptar cap compromís per aproximar gradualment els ingressos per habitant de les comunitats autònomes de règim comú i les forals; no es van preveure mecanismes d’actualització i ajust de les diferents variables que intervenen en el model, de manera que es poden produir situacions de greu desequilibri financer; no es va adoptar un compromís ferm en relació amb la inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya; i no es va realitzar un enfocament global del finançament dels tres nivells de govern (central, autonòmic i local), tenint en compte les competències i funcions que cada un ha de dur a terme dins del conjunt del sector públic. Per totes les raons esmentades no podem acceptar aquest acord com a definitiu i en promourem la revisió. D’altra banda, el model ha d’estar obert a revisions periòdiques que permetin compensar l’impacte sobre la despesa autonòmica, tant dels canvis normatius introduïts per l’Estat –per exemple, la Llei de qualitat de l’ensenyament–, com per canvis en l’estructura social –com l’envelliment de la població o la immigració. OBJECTIUS 1. Assegurar que el finançament de la Generalitat es regeix pels principis de suficiència financera, autonomia i responsabilitat fiscal, igualtat entre ciutadans, equilibri i solidaritat territorials, i coordinació entre institucions. 2. Disminuir el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat. Per aconseguir-ho és necessari revisar el sistema de finançament autonòmic de manera que es tendeixi a contribuir segons la renda i a rebre recursos segons la població, i augmentar sensiblement la inversió de l’Estat en infraestructures a Catalunya. 251 �3. Avançar cap a una distribució del pes dels diferents nivells de govern en el conjunt del sector públic en la línia del 40% (Estat), 30% (CA) i 30% (ens locals). MESURES Aconseguir que la Generalitat gaudeixi de suficiència financera i d’autonomia tributària sobre els seus ingressos. Correspon a la Generalitat una participació destacada en els impostos principals del sistema fiscal (IRPF, IVA, Societats, Especials i altres) i unes àmplies facultats normatives sobre els mateixos. Atribuir a la Generalitat l’administració dels impostos propis i compartits. La gestió, liquidació, recaptació i inspecció d’aquests tributs es farà a través d’una agència tributària autònoma que establirà les relacions de cooperació apropiades amb els ens responsables de l’administració dels tributs a la resta de l’Estat. Garantir que el finançament de la Generalitat es regeixi pels principis de contribuir segons la capacitat fiscal dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya (fonamentalment, la renda) i de distribuir els recursos segons les necessitats dels serveis públics (calculats, fonamentalment, segons la població) que s’han de prestar als ciutadans i ciutadanes del Principat. A aquests efectes, es computarà com a contribució a l’Estat l’excés de preus públics i de peatges pagats per damunt de la mitjana espanyola. Aconseguir que l’import de l’aportació incondicionada que rep la Generalitat s’actualitzi anualment de manera automàtica i es revisi periòdicament, atenent a l’evolució de les necessitats de despesa dels serveis assumits i de qualsevol nova obligació de despesa derivada de la legislació estatal. Equiparar, a mig termini, els ingressos disponibles per habitant a Catalunya amb els de les comunitats autònomes de règim foral. Iniciar el procés que porti, a través d’un pacte a tres bandes entre Estat, Generalitat i ajuntaments, al reforç competencial i financer dels ajuntaments, en la línia del 40%30%-30%. Promoure un pacte amb el sector públic central que inclogui el compromís de l’assignació de la inversió estatal a Catalunya, així com la determinació de la compensació apropiada pels dèficits acumulats d’inversió pública estatal en infraestructures al Principat. 4.6.2. Fiscalitat El nou model de finançament, amb totes les limitacions que ja s’han posat en evidència, ha transformat fortament l’estructura d’ingressos de la Generalitat, que ha fet que depengui molt més dels ingressos tributaris i que estigui menys lligada a les transferències de recursos de l’administració central. La participació s’ha estès a tots els impostos amb més recaptació, amb l’excepció de l’impost de societats, que també hauria de passar a formar part de la cistella d’impostos com més aviat millor. En aquest 252 �sentit, la definició de la política fiscal del Govern de la Generalitat esdevé un factor important de les propostes polítiques que s’han de formular. Ara bé, mentre no es produeixin avenços en el marc competencial, la capacitat de regulació normativa de les comunitats autònomes en els impostos queda acotada, essencialment, a la participació en l’impost sobre la renda i en els impostos cedits, transmissions, patrimoni i successions. Les actuacions del Govern de CiU en aquest terreny s’han limitat al seguiment de la política del PP i a afavorir les grans rendes en detriment de la majoria de contribuents. S’ha perdut, com en altres camps, la possibilitat de generar una política fiscal pròpia d’acord amb les necessitats concretes del país. En els darrers temps hem de constatar la proposta del Partit Popular de fer desaparèixer l’impost de successions amb l’excusa que hi ha instruments que permeten evadir-ne el pagament. En realitat, el PP vol desviar l’atenció de la ciutadania sobre l’increment de la pressió fiscal en els darrers anys. Un increment que s’ha produït a partir de l’augment dels impostos que són més injustos, els indirectes, i reduint el pes dels que tenen caràcter més progressiu. El PP ha augmentat la regressivitat del sistema. La pretesa desaparició de l’impost de successions és un nou intent en aquest sentit. Això no vol dir que no calgui modificar de manera substancial alguns elements d’aquest tribut per adequar-lo a les noves circumstàncies, però la seva supressió, a més de suposar una important reducció dels recursos de la Generalitat, comportaria una regressió en la fiscalitat. D’altra banda, també cal recordar que el Govern de CiU ha incrementat la pressió fiscal derivada dels tributs cedits en els darrers quatre anys. Així, mentre el 1998 aquests impostos representaven l’1,64% del PIB, l’any 2002 ja eren del 2,04%. En termes comparatius, CiU, amb la complaença del PP, ha incrementat la pressió d’aquestes figures en més del 20%. Els socialistes catalans no apostem per augmentar els impostos. Tampoc per abaixar-los, ja que això significaria, en el marc de finançament actual, empitjorar els serveis públics. Tanmateix, això no vol dir que en determinats casos no s’hagin de fer reformes que impliquin una reducció. Apostem per mantenir el nivell actual de pressió fiscal. Apostem, en definitiva, per uns impostos més justos. És a dir: que paguin els qui han de pagar i que paguin allò que han de pagar. L’altra cara de la política fiscal és la recaptació. Els tributs propis s’estan recaptant des dels serveis de la mateixa Generalitat, mentre que, pel que fa als tributs participats, és l’Agència Tributària, directament dependent de l’administració central, qui cobra els diferents impostos i transfereix els recursos a les administracions autonòmiques. A més de ser un element clar d’ineficàcia en la gestió dels recursos, l’existència de diferents circuits afavoreix la descoordinació i incrementa les possibilitats de frau, cosa que deslegitima l’acció de l’administració tributària. La lluita contra el frau i l’elusió fiscal és prioritària per a la nostra acció de govern. OBJECTIUS 1. No incrementar la pressió fiscal. El pes dels tributs de la Generalitat en relació amb el PIB català s’ha de mantenir a nivells semblants als actuals, alhora que es millora l’eficiència de la gestió tributària. 253 �2. Definició d’una nova política fiscal, reformant les figures tributàries actuals en funció d’objectius definits prèviament, d’acord amb els requeriments de les necessitats del país i els principis generals de justícia, equitat i progressivitat. 3. Millorar la transparència dels recursos administrats pel Govern de la Generalitat, afavorint la relació directa dels tributs amb actuacions concretes del Govern. 4. Simplificar i millorar la gestió de la recaptació d’impostos. 5. Assegurar la responsabilitat de la Generalitat en l’administració dels impostos pagats a Catalunya. 6. Reforçar amb els mitjans apropiats la lluita contra el frau i l’elusió fiscal. MESURES Incrementar el suport a les famílies, d’acord amb el nombre de fills i l’acolliment de les persones grans. Consideració especial per la persona que té cura de la pròpia llar. Millorar el tractament fiscal de l’habitatge de lloguer i de la rehabilitació d’habitatges. Per exemple, 600 € de desgravació fiscal a aplicar sobre el tram autonòmic de l’IRPF, o ajut directe a fons perdut, per despeses de lloguer de l’habitatge principal, al qual es podran acollir totes les famílies amb ingressos inferiors a 21.035 € anuals (3,5 vegades el salari mínim). Modificar l’impost de successions, amb l’increment substancial del mínim exempt i l’afavoriment en especial de la successió entre cònjuges i de pares a fills, el tractament de l’habitatge i els actius afectes a l’activitat empresarial familiar. Promoure una nova regulació de l’impost de transmissions, que tingui en compte les condicions dels afectats en el moment en què es produeix la transmissió. Per exemple, tipus reduïts per a l’adquisició del primer habitatge als menors de 30 anys. Crear una agència tributària autònoma de Catalunya que tindrà la responsabilitat d’administrar els tributs propis i compartits, i que establirà les relacions de cooperació apropiades amb els ens responsables de l’administració dels tributs de l’Estat. 4.6.3. Gestió pressupostària Avui el pressupost de la Generalitat és un exemple de manca de transparència. El Govern el tramita perquè la llei l’obliga, però després el transforma i deforma fins on li convé. La mala gestió del Govern de CiU ha convertit Catalunya en la Comunitat Autònoma que menys inverteix i la que més gasta en despeses de funcionament, al mateix temps que ha deixat com herència un alt nivell d’endeutament. 254 �En els darrers anys, el Govern de CiU ha aconseguit que Catalunya sigui la Comunitat Autònoma que necessita més recursos per al funcionament de la seva pròpia Administració, comparada amb comunitats com Galícia, València, les Illes Canàries o Andalusia, és a dir, la que més gasta en despeses com pagar el personal, els béns i serveis com ara publicitat, propaganda, dietes o atencions protocol·làries. Cada cop creix més el volum de la despesa per fer funcionar la maquinària del Govern i aquesta és la causa essencial de la manca de recursos per a noves inversions, així com de la baixa despesa en programes bàsics com els d’habitatge, benestar social o educació. L’any 2003 estava previst invertir 245 euros per habitant, davant dels 402 de mitjana de la resta d’autonomies amb les mateixes competències que nosaltres. A més, la inversió real està sempre per sota de la que figura als pressupostos. El resultat d’aquesta política és clar: una pèrdua de posicions tant econòmiques com socials per al futur. Per compensar aquesta situació, l’única solució que ha trobat l’actual Govern ha estat incrementar fortament l’endeutament. Catalunya és la Comunitat Autònoma més endeutada. L’endeutament de la Generalitat, comptant el sector empresarial, supera els 15.000 milions d’euros (2,5 bilions de pessetes), cosa que representa un 7% del PIB. I això sense comptar l’enorme dèficit ocult en tot tipus d’operacions financeres que no s’inclouen en aquest endeutament. L’absència d’un rigor pressupostari i la manca de mecanismes de control acurats ha portat les finances públiques catalanes cap a una política de tapar forats. Com a resultat d’aquesta situació, apareixen fórmules d’endeutament camuflat com els censos emfitèutics, que amaguen l’adquisició d’immobles; el cobrament anticipat de tributs amb la garantia de futures recaptacions; i la comptabilització ajornada de factures o l’autorització a proveïdors del descompte de factures, cosa que genera despeses financeres. També podem trobar altres pràctiques amb què l’actual Govern de la Generalitat pretén dissimular el dèficit i l’endeutament, com camuflar alguns tipus de despeses fent constar com a ampliacions de capital conceptes que s’acaben convertint en despesa corrent, o demanant als ajuntaments que s’endeutin amb l’Institut Català de Finances per compte de la mateixa Generalitat. En els darrers temps, esgotats els mitjans d’actuació d’aquest tipus de mesures, el Govern està encarregant inversions sense que el seu finançament estigui definit. La situació és del tot preocupant. L’actual govern de CiU està hipotecant el futur de Catalunya i les actuacions dels successius governs. Cal una nova manera de gestionar el pressupost i les finances de la Generalitat. En aquest sentit, un objectiu bàsic de govern és limitar l’augment de les despeses corrents per sota del creixement del PIB per tal d’alliberar recursos i destinar-los a augmentar les inversions, adequant el nivell de la Generalitat als governs de les altres comunitats autònomes. L’increment anual de les despeses corrents s’ha de situar entre la inflació i el creixement nominal del PIB. Tot i que les necessitats de noves inversions i la conjuntura faran imprescindible un manteniment de les xifres d’endeutament actuals a curt termini, una millor política pressupostària i financera portarà a la seva progressiva reducció. 255 �La nova majoria de govern ha de millorar la transparència i vivificar el debat parlamentari en matèria pressupostària. La mateixa complexitat i responsabilitat política adquirida a través del pressupost exigeix l’existència d’un organisme professional especialitzat, una oficina pressupostària, que assessori els diputats per a la correcta discussió, control i seguiment del pressupost per part del Parlament. No es pot mantenir de cap manera la desproporció entre els mitjans de què disposa el Govern per tractar els temes econòmics i els del Parlament per analitzar les diferents propostes que se li presenten. El nou Govern es compromet a un rigor i una eficiència majors en la gestió dels recursos, amb un control adequat i transparència en tots els processos pressupostaris. OBJECTIUS 1. Rigor i eficiència en la gestió dels recursos, amb un control adequat en tots els processos pressupostaris. 2. Millorar la transparència i vivificar el debat parlamentari en matèria pressupostària. 3. Limitar l’augment de les despeses de gestió i administratives, per tal d’alliberar recursos i destinar-los a noves polítiques i a augmentar les inversions. 4. Situar l’increment anual de les despeses corrents entre la inflació i el creixement nominal del PIB. Els serveis existents no incrementaran els seus recursos per damunt de l’increment dels preus, i l’increment real de les despeses corrents només estarà destinat a la millora i ampliació dels serveis a la ciutadania. 5. Reduir l’endeutament. Les necessitats de noves inversions i la conjuntura faran imprescindible un manteniment de les xifres inicials a curt termini, però la política pressupostària i financera farà que es redueixin. 6. Separació entre responsabilitat política i gestió professional. MESURES Prioritzar les actuacions destinades a noves inversions fins a doblar el volum de les inversions en el termini de cinc anys. Les necessitats del país requereixen un increment important del volum d’inversions gestionades pel Govern de la Generalitat. Controlar amb més rigor les despeses pressupostades: eliminació de les desviacions actuals. Aplicar un pla d’optimització de recursos de la Generalitat amb la voluntat d’aplicar mesures racionals de gestió que permetin un ús més eficient dels recursos públics destinats a personal i a la despesa corrent. Qualsevol activitat regular de la Generalitat ha d’estar guiada per l’aplicació de les mesures proposades per aquest pla. 256 �Adequar les plantilles de personal, controlant-ne l’increment, amb l’única excepció de les derivades de la implantació dels Mossos d’Esquadra i d’altres serveis nous. Transformar la tramitació del pressupost de manera que cada conseller i el Govern en el seu conjunt, explicitin quins són els seus objectius i ho facin a través del debat parlamentari i amb els diferents responsables. Dotar el Parlament d’una oficina pressupostària que assessori els diputats per la correcta discussió, control i seguiment del pressupost. Separar responsabilitat política i gestió per mitjà de la figura de les agències especialitzades amb responsabilitat directa de gestió i separades dels àmbits de decisió política. Establir una política de contractes–programa amb diferents agències i centres de gestió. Implantació de les tècniques de gestió per objectius, amb la definició d’indicadors que permetin fer un seguiment posterior dels diferents programes de despesa. Complir els compromisos de pagament del sector públic, reforçant la intervenció del Síndic de Comptes i l’auditoria permanent dels compromisos i pagaments de la Generalitat. Afavorir la publicitat mitjançant Internet, la informació respecte a les dates clau en tota activitat de prestació i la venda de béns i de serveis al sector públic. 257 �5. EL PAÍS QUE VOLEM, LES INFRAESTRUCTURES QUE NECESSITEM Catalunya ha de continuar tenint el paper estratègic de connexió entre la Mediterrània Occidental/Sud d’Europa i el nucli central de l’Europa comunitària. Catalunya i Barcelona han d’esdevenir un node essencial de les xarxes globals, molt especialment en transports i telecomunicacions. Per aconseguir aquest objectiu hem de construir sense centralismes una regió europea Pirineus – Mediterrània, de 17 milions d’habitants, que enllaci Montpeller–Tolosa–Saragossa–Barcelona–València–Ciutat de Mallorca, i que estableixi lligams amb la indústria del País Basc, del Cantàbric, de la regió de Madrid, d’Andalusia i de la del nord d’Itàlia, i amb Porto, Lisboa i el Magrib. A més, a Catalunya hem de començar a millorar les relacions i connexions amb el País Valencià. El procés d’obertura al món i de consolidació de Catalunya com a xarxa de pobles i ciutats, obliga a millorar les grans infraestructures de connexió amb l’exterior: els ports de Tarragona i Barcelona, l’aeroport de Barcelona, la xarxa de gran velocitat, les autopistes, les telecomunicacions i la xarxa energètica. La persistència d’un model centralista i centralitzador en la planificació i les inversions de l’Estat en infraestructures pot esdevenir un obstacle insuperable per al progrés econòmic de Catalunya i la seva vocació d’obertura al món. El Govern de la Generalitat ha de liderar un projecte d’infraestructures per a Espanya que substitueixi l’actual model radial que impulsa el PP per una proposta de xarxes (amb eixos transversals i longitudinals) i de nodes. El conjunt de l’administració estatal i autonòmica ha invertit a Catalunya quasi l’1% menys del PIB que al conjunt d’Espanya. La meitat d’aquest diferencial d’inversió correspon a infraestructures del transport. Les carreteres són les infraestructures amb un diferencial negatiu més gran, seguides d’aeroports i ports. En ferrocarrils, la posició de Catalunya també és clarament insatisfactòria. Estem molt lluny dels estàndards europeus. S’ha de vetllar per la cohesió i l’equilibri dels territoris; assegurar la seva accessibilitat en temps raonable i la connexió entre els diferents punts de Catalunya; aplicar realment la descentralització; i fer de les ciutats mitjanes autèntics pols de dinamisme econòmic, on sigui possible viure en condicions d’igualtat. Pel que fa a infraestructures de telecomunicacions, és inexplicable un desplegament tan lent. El retard en el cable és imperdonable. El conjunt del territori ha d’accedir en condicions d’igualtat a la xarxa de banda ampla de telecomunicacions i evitar, de nou, la separació dels territoris en una Catalunya de dues velocitats. La supressió d’alguns peatges i l’establiment de tarifes molt reduïdes a la resta de la xarxa per als usuaris habituals haurà de comportar l’eliminació de les actuals traves a la mobilitat quotidiana. Per resoldre la mala comunicació de la Catalunya no metropolitana, caldrà acabar els grans eixos de connexió interna i de vertebració de les regions. Ens proposem reclamar la delegació de la gestió de les grans infraestructures i del sistema ferroviari regional i de rodalies. La situació actual de dependència total d’organismes estatals, subordina els interessos de Catalunya a projectes centralitzadors. Necessitem un gran pla de transport de viatgers que aprofiti l’empenta del tren de gran velocitat per reforçar i ampliar les línies de rodalies i per modernitzar i fer créixer la xarxa de ferrocarrils convencionals. 258 �Les administracions han de vetllar per assegurar que la xarxa de gas arribi a tot el territori i per garantir la qualitat del subministrament elèctric. Caldrà triplicar la generació elèctrica amb fonts renovables. A Catalunya s’han d’emprendre actuacions enèrgiques per millorar l’hàbitat rural. És necessari l’augment i millora de les infraestructures bàsiques i l’accés i l’ús de les tecnologies de la informació i de les comunicacions al món rural. Cal assegurar que tots els nuclis rurals de més de 1.000 habitants tinguin un sistema de depuració d’aigües residuals. Cal incrementar a tots els municipis rurals més serveis dels que prescriu la legislació vigent. S’ha de considerar el paisatge com un valor cultural i un actiu econòmic per a les zones rurals, que beneficia i que es projecta al conjunt de Catalunya. En definitiva, volem una Catalunya oberta al món, ben estructurada interiorment, sostenible ambientalment i que sigui motor econòmic d’Europa: una Catalunya nucli de l’euroregió Pirineus–Mediterrània. 259 �5.1. Les infraestructures que Catalunya necessita El procés d’obertura al món i la consolidació de Catalunya com a xarxa de pobles i ciutats obliga, com ja hem dit, a millorar les grans infraestructures de connexió amb l’exterior: els aeroports, els ports, la xarxa de gran velocitat, les autopistes, les telecomunicacions i la xarxa energètica. Catalunya té una situació privilegiada. A distàncies avui dia assequibles, ens podem connectar fàcilment amb les grans ciutats europees, en especial amb les del sud d’Europa. Però, en comparació amb les principals regions europees, tenim una dotació d’infraestructures del transport que se situa en el 63% de la mitjana. Catalunya, amb més de 6 milions d’habitants, fa una aportació decisiva a la construcció de l’euroregió Pirineus–Mediterrània, de 17 milions d’habitants. L’Arc Mediterrani, territori comprès entre el Lazio (Roma) i Algesires (Andalusia), i entès com una xarxa de regions i de ciutats, té punts de discontinuïtat, de ruptura o de debilitat de la trama urbana: en els espais del nostre interès més immediat, el primer punt se situa a les terres de l’Ebre, en l’espai comprès entre Castelló i Tarragona, i l’altre punt a les comarques gironines i la Catalunya Nord, a l’espai comprès entre Barcelona i Montpeller. Dins de l’Estat espanyol, Catalunya té una dotació d’infraestructures de transport que se situa en el 73% de la mitjana espanyola. Catalunya és una de les comunitats autònomes amb una dotació d’infraestructures menor en relació amb la seva grandària econòmica. Tenim el 65% de dotació de capital públic, el 70% d’infraestructures econòmiques en relació a la mitjana espanyola. La persistència d’un model centralista i centralitzador en la planificació i les inversions de l’Estat en infraestructures, pot esdevenir un obstacle insuperable per al progrés econòmic de Catalunya i la seva vocació d’obertura al món. Per això el Govern de la Generalitat ha de liderar un projecte d’infraestructures per a Espanya que substitueixi l’actual model radial per una proposta de xarxes. Des de la perspectiva de la connectivitat interior de Catalunya, la nova divisió del Principat en set vegueries ha d’anar acompanyada d’un nou mapa infraestructural que reestructuri i reequilibri els diferents territoris del país. Tots els territoris de Catalunya són diferents, tots tenen capacitats i vocacions específiques i han de formar un conjunt ben ajustat i relacionat a través de diferents mitjans de transport per tal de fer de Catalunya una xarxa de pobles i ciutats. Així doncs, és d’una necessitat imperiosa per a la competitivitat de la nostra economia, corregir els dèficits que té Catalunya en matèria d’infraestructures. Per fer-ho, cal una acció decidida del nou Govern de la Generalitat. 260 �5.1.1. Ferrocarril Nova xarxa mixta de mercaderies i passatgers per a la Catalunya interior, eix transversal ferroviari Catalunya, amb l’1% de la superfície de la Unió Europea i l’1,6% de la població, només té el 0,82% de la xarxa ferroviària. Les infraestructures ferroviàries de qualitat (però encara amb molts dèficits) se situen a l’entorn de Barcelona. Fora de la regió metropolitana predominen els trams de via única (per exemple, de Tarragona a Castelló i de Tarragona a Lleida). Els temps d’accés de les ciutats de Catalunya a Barcelona són molt deficitaris i encara ho són més les interconnexions que no passen per Barcelona. El model de gran velocitat del Ministeri de Foment és absolutament radial: s’oblida de l’Eix de l’Ebre, de la connexió amb el País Basc, deixa coix l’Eix Mediterrani en el tram Tarragona–Castelló i tampoc no planteja la unió d’aquest eix amb la xarxa andalusa. La proposta ministerial no resol el tràfic de mercaderies i no dóna resposta a la combinació de la gran velocitat i les mercaderies; i el tram Figueres–Perpinyà tindrà un cànon d’infraestructures més alt que la resta de la xarxa per remunerar la participació privada. La política ferroviària espanyola no és homogènia i Catalunya està discriminada negativament: bona part de la xarxa radial centrada a Madrid és exclusiva per a viatgers i gran velocitat (350 km/h), mentre que a Catalunya es proposa que, de Barcelona a la frontera, sigui d’ús mixt viatgers/mercaderies. El mateix passa de Tarragona a València, només una adequació de l’actual (200 km/h), també d’ús mixt. El model radial del Ministeri de Foment deixa Catalunya en una situació perifèrica perquè està mal resolta la connexió amb València (menor velocitat i eliminació de la xarxa convencional), no hi ha connexió amb el País Basc ni amb el Corredor Atlàntic i no hi ha visió europea de la xarxa. Amb visió europea es guanya centralitat, ja que Catalunya es troba en un dels grans corredors europeus, el Corredor Mediterrani. Davant de la previsió que es dupliqui el trànsit terrestre de mercaderies d’aquí al 2020, cal una nova xarxa ferroviària de mercaderies. Per tal d’evitar la congestió de la xarxa viària i els alts costos ambientals del transport per carretera, el Llibre Blanc de la Unió Europea fixa l’objectiu mínim d’assolir el 15% de quota modal per al ferrocarril (Espanya està en el 4%). L’obertura del mercat ferroviari i, molt especialment, del transport de mercaderies, que regulen les directives europees, és una oportunitat que cal saber aprofitar. OBJECTIUS 1. Definir un nou model de xarxa ferroviària per a Catalunya per poder servir millor l’economia i la població europea. 2. Incrementar la dotació ferroviària per tal d’aproximar-nos als estàndards europeus. 3. Assolir l’objectiu que del 15% al 30% del transport de mercaderies es realitzi per ferrocarril. 261 �4. Accelerar l’arribada del tren de gran velocitat a Barcelona i a la frontera francesa per tal que aquesta es produeixi el més a prop possible del compromís –ara impossible– del 2004, per tal d’integrar Catalunya a Europa i de vertebrar l’euroregió Pirineus– Mediterrània, de 17 milions d’habitants, amb la xarxa de gran velocitat. 5. Articular entre elles les ciutats de la Catalunya interior (Lleida–Tàrrega–Igualada– Manresa–Vic–Olot i Vic–Ripoll–Puigcerdà) i també amb les de l’eix costaner (Tarragona–Barcelona–Girona). 6. Assegurar que totes les capitals comarcals i els pobles i ciutats de més de 5.000 habitants estiguin a un màxim de 30 minuts d’una estació ferroviària i que el temps de connexió amb la capital regional sigui inferior a 50 minuts i que estiguin a menys de dues hores de Barcelona (excepte en el cas de la Vall d’Aran). 7. Crear la xarxa ferroviària de mercaderies, en el context de la millora de les relacions ferroviàries entre la Península Ibèrica i Europa i de la potenciació dels ports de Tarragona i Barcelona. 8. Signar el traspàs de la línia Lleida–La Pobla. 9. Aconseguir la gestió dels serveis de trens regionals i de rodalies. 10. Impulsar la creació d’un nou operador ferroviari català per tal de fomentar el desenvolupament de les noves xarxes de gran velocitat i mixta en el context de la liberalització de serveis de la Unió Europea. 11. Reassignar recursos per reequilibrar la situació de dotació de capital públic i d’infraestructures, adoptant una política d’inversió més eficient. 12. Construir aparcaments dissuasius a preus polítics (no gratuïts per evitar que es converteixin en un aparcament alternatiu per als veïns i que no compleixin el seu objectiu) vinculats a l’ús del transport públic a totes les estacions de ferrocarril de rodalies i intercanviador. 13. Impulsar la construcció de vies exclusives o preferents per a transport de mercaderies, o carrils únics. MESURES Redactar un nou pla de xarxa ferroviària per a Catalunya. Millorar els serveis de la xarxa de rodalies i regionals, formada pels actuals serveis de Rodalies i Regionals de Renfe i les línies de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya al Vallès i al Baix Llobregat, especialment pel que fa als temps de recorregut de Manresa, Igualada i Vic. Estendre els serveis de rodalies i regionals cap a Tarragona i Girona, i crear un nou nucli de rodalies a les terres de Lleida. 262 �Afegir, a la línia actual del tram Tarragona–Castelló, una altra línia de gran velocitat per a viatgers. És a dir, dotar aquest tram de 4 vies, com a la resta de corredors importants de la Península. Construir una nova xarxa ferroviària catalana mixta mercaderies/viatgers per a l’interior de Catalunya, que connecti la regió metropolitana amb els ports de Tarragona i Barcelona. Aprofitar les línies convencionals existents, que són bàsicament de passatgers, per a la xarxa de mercaderies. Modernitzar les línies Barcelona–Puigcerdà–La Tour de Querol, Lleida–Manresa–Barcelona i Reus–Gandesa. Completar el traspàs de la línia Lleida–La Pobla. Establir quatre xarxes ferroviàries: Línies de trens de viatgers a velocitats de 300-350 km/h: − Línia Madrid–Saragossa–Lleida–Tarragona–Barcelona–Girona–Figueres– Perpinyà. − Corredor mediterrani: València–Castelló–Tarragona i incorporació a la línia Madrid–Barcelona. Noves línies mixtes per a trens de mercaderies i viatgers: − Eix transversal ferroviari: Lleida–Igualada–Manresa–Vic–Olot–Figueres, amb connexió per l’Eix de l’Ebre cap al Cantàbric. − Eix transpirinenc: Barcelona–Igualada–Manresa–Vic–Ripoll–Puigcerdà– Tolosa. − Connexions als ports de Barcelona i Tarragona. La xarxa de “metro regional” a partir de les rodalies de Renfe i dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Establir serveis de rodalies a les terres de Ponent, Tarragona i Ebre, i Girona. A les terres de Ponent crear dues línies de rodalies: Cervera–Lleida–Montsó i Balaguer–Lleida–Les Borges. A Tarragona i l’Ebre, les rodalies passarien per les poblacions de Valls–Reus– Tarragona–Sant Vicenç, amb extensions a Montblanc, Móra i Amposta. A Girona, les rodalies enllaçarien Figueres–Girona–Blanes. Xarxa convencional per a trens de mercaderies: − Madrid–Saragossa–Lleida–Valls. − Corredor mediterrani actual: València–Tarragona. − Figueres–Portbou. Crear la xarxa de “metro regional” que connecti l’àrea metropolitana amb l’eix transversal ferroviari i la nova línia orbital Mataró–Vilanova i la Geltrú. Crear serveis de trens lleugers en el Camp de Tarragona, de Puigcerdà a la Seu d’Urgell i Andorra, i d’Aran a Cominges. 263 �Crear centres logístics i estacions intermodals en els nusos d’intersecció de la xarxa ferroviària i la xarxa viària d’alta capacitat. Contribuir a l’arribada del tren de gran velocitat a Barcelona i a la frontera francesa el més pròximament possible al 2004. Estacions de les línies principals de gran velocitat als aeroports. Demanar la transferència dels serveis de rodalies i la creació de nous serveis a les terres de Ponent, comarques gironines, Camp de Tarragona i terres de l’Ebre. Incorporar les noves línies mixtes de gran velocitat (eix transversal i connexions als ports, i eix pirinenc Barcelona–Manresa–Vic–Puigcerdà–frontera francesa) a la xarxa transeuropea i a la llista d’Essen de projectes prioritaris de la UE. Crear un nou operador ferroviari català, amb la participació dels actuals operadors (Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), per part d’empreses privades del sector del transport, els ports de Barcelona i Tarragona, i entitats financeres. 264 �5.1.2. Xarxa viària: un nou eix europeu d’alta capacitat per a la Catalunya interior Autopistes, autovies i peatges És coneguda la situació de greuge comparatiu i de desavantatge competitiu que comporta l’elevat nombre d’autopistes de peatge de Catalunya en relació amb la resta de l’Estat. La xarxa viària d’alta capacitat a Catalunya està formada per 624 km de peatge i 361 km lliures. La proporció d’autopistes de peatge i lliures presenta els percentatges següents: 64% de peatge i 36% lliure. En canvi, la xarxa viària d’alta capacitat a tot l’Estat resta configurada per 2.250 km de peatge i 6.963 km lliures, de manera que la proporció d’autopistes de peatge i lliures en aquest cas presenta els percentatges següents: 24% de peatge i 76% lliure. És imprescindible, per acabar amb la situació de greuge comparatiu i de desavantatge competitiu que pateix Catalunya, avançar cap a un nou model de xarxa viària d’alta capacitat tant de peatge com lliure, homogeni per a tot Espanya. Aquest nou model exigeix passar per una etapa de transició en la qual l’Estat haurà de fer un esforç inversor en autovies lliures de peatge i en el qual, mitjançant un fons de transició per a la millora de la mobilitat i homogeneïtzació dels peatges de gestió autonòmica (dotat en part dels impostos que generen les autopistes), es puguin superar els conflictes històrics i eliminar greuges comparatius. OBJECTIUS 1. Definir un model federal de gestió d’infraestructures d’altes prestacions homogènia i harmònica per al conjunt de l’Estat per tal de superar l’actual situació de greuge comparatiu. 2. Millorar l’accessibilitat de la gent i del territori a la xarxa d’autopistes i autovies, passant del 21% del territori que actualment és a menys de 15 minuts d’una via ràpida al 60%. 3. Elaborar un pla d’autovies gratuïtes que ens equipararà a la dotació estatal durant el període de transició cap al model de gestió federal. MESURES Mesures per igualar la proporció de vies ràpides gratuïtes i de peatge amb la resta de l’Estat Redactar un nou pla d’autopistes i autovies equilibrador del territori. Aquest pla ha d’articular la nova construcció de 500 km d’autovies. Redactar un nou pla d’inversions de les concessionàries de les autopistes. 265 �Crear un fons de transició per a la millora de la mobilitat i l’homogeneïtzació dels peatges, integrat principalment per la recaptació dels impostos sobre els usuaris i les societats concessionàries, i completat amb aportacions estatals i autonòmiques, d’acord amb els criteris següents: Les aportacions de l’Estat a través de les actuals partides ja destinades a l’homogeneïtzació de peatges i a la recaptació dels impostos que generen les autopistes: IVA, Impost sobre Societats i IRPF. − Les aportacions autonòmiques a través de les actuals partides destinades a l’homogeneïtzació de peatges: el tram autonòmic de l’IVA i les aplicacions complementàries. − Les aportacions de les concessionàries de les autopistes a través dels increments nets obtinguts com a conseqüència de l’increment del trànsit produït i no contemplat en els respectius programes economicofinancers. − Les aportacions directes de les concessionàries de les autopistes. Aquestes acordaran amb l’Administració un pla d’inversions i de millora de la xarxa i dels accessos a les autopistes. − Eliminar l’increment dels peatges que es va produir arran de l’aplicació del nou IVA del 16% en lloc del 7% per compliment de normativa comunitària. En aquest sentit i per donar compliment a la legislació vigent, l’Estat es farà càrrec de l’increment mitjançant una subvenció a les concessionàries per tal d’evitar que el recàrrec vagi a compte dels usuaris. Suprimir gradualment els peatges que afecten la mobilitat quotidiana dels ciutadans i ciutadanes situats a 30 quilòmetres dels entorns metropolitans i que no disposin d’una alternativa raonable de transport públic o d’autovies lliures de peatge. Destinar part dels beneficis de les concessionàries a una política de rebaixes per als usuaris habituals i a actuacions de millora de la xarxa viària. La nostra proposta de construir prop de 500 km de noves autovies, que es concentren en els grans eixos vertebradors del país, és: 1. Xarxa europea: - Eix Transversal (Lleida–Manresa–Vic–Girona), vertebrador de la Catalunya Central i, per extensió, de les terres de Ponent i les gironines. - Eix Tarragona–Montblanc–Tàrrega, vertebrador del Camp de Tarragona i inici de l’Eix Tarragona–Andorra. - Eix del Llobregat fins al Túnel del Cadí. - Ampliació a tres carrils de l’autopista A7 des del Vendrell fins a Salou. - Ampliació a tres carrils de l’autopista A-7. 2. Xarxa d’autovies catalanes: - Eix de l’Ebre - Eix Occidental (Amposta–Lleida–Vielha), vertebrador de les terres de l’Ebre i les de Ponent. 266 �- Quart Cinturó (Abrera–Terrassa–Granollers), vertebrador de la regió metropolitana de Barcelona. - Eix Olot–Girona–Costa Brava, vertebrador de la regió de Girona. - Eix Vilanova i la Geltrú–Vilafranca. - Eix Olot–Figueres, connexió del Pirineu de Girona amb França. - Eix de la Cerdanya desdoblat fins a Ripoll. - Connexió de la C-32 amb l’A-7 a Maçanet de la Selva i prolongació fins a Lloret de Mar. - Eix Maçanet–Platja d’Aro–Palamós–Palafrugell–La Bisbal–Girona, vertebrador del Baix Empordà i la Costa Brava sud i connexió d’aquest eix amb l’Eix Transversal de Catalunya. - Desdoblament de l’N-II i de l’N-340 en tot el territori català amb característiques d’autovia. - Accessos als Pirineus: Eix Lleida–Artesa–Ponts i desdoblament de l’N-230 fins a Alcarràs. - Autovia Lleida–Osca (N-240) com a part de l’eix Tarragona–País Basc. Xarxa europea Catalunya concentra el pas de dos corredors de fort trànsit de llarg recorregut: el Corredor Mediterrani (A-7 i N-340) i el de l’Ebre (A-2 i N-II), però té un sol eix amb continuïtat coherent en el seu pas per la zona més congestionada, la regió metropolitana: l’autopista A-7. Considerem que cal definir els itineraris que han d’absorbir el trànsit de llarg recorregut i donar-los la consideració de xarxa europea. La nostra proposta permet donar continuïtat a l’N-340 i a l’N-II per un nou corredor de la Catalunya interior, i alhora reforça el caràcter europeu de l’Eix del Llobregat. OBJECTIUS 1. Potenciar l’Eix Transversal com el tram que manca per donar continuïtat a les carreteres nacionals/autovies del corredor mediterrani (N-340) i el d'interior (N-II), mitjançant la construcció de l’autovia Montblanc–Igualada–Manresa i el desdoblament Manresa–Vic. El nou eix Vic–Olot–Figueres, l’existent Vic–Girona i el desdoblament de l’N-II en el tram Girona–frontera francesa, completen l’esquema. 2. Assumir, d’una manera clara, l’emergència del nou eix transpirinenc Barcelona– Tolosa (E-9), recalcant que l’autopista Tolosa–París està ja gairebé completada i que, per tant, constituirà, a mig termini, el camí més directe entre Catalunya i l’Europa Occidental. MESURES Mesures per a la constitució d’una nova xarxa europea - Incloure a la xarxa europea: − Les autopistes A-2 i A-7. 267 �− L’actual N-II Lleida–Port de Barcelona, amb continuïtat cap a un nou “eix transversal” Cervera/Igualada–Manresa–Vic–Girona. − L’N-340 des de l’Ebre fins a Tarragona, amb continuïtat cap al nou eix transversal per Tarragona–Valls–Montblanc–Igualada. − L’eix transpirinenc (E-9) Barcelona–Manresa–Berga–Tolosa. Pla de carreteres El Govern de la Generalitat no ha actualitzat encara l’actual pla de carreteres, esgotat el juliol del 2001. El 30% del quilometratge del pla resta encara per executar i el mateix pla significà en el seu moment una clara rebaixa de la Normativa de la Xarxa de Carreteres. El Govern de la Generalitat no ha planificat ni actuat a les xarxes arterials metropolitanes. L’actual Govern de la Generalitat ha estat incapaç de planificar les xarxes comarcals i locals, que són carreteres oblidades. OBJECTIUS 1. Desenvolupar una xarxa d’infraestructures basada en el model territorial de les set vegueries. 2. Invertir fort en infraestructures, amb l’objectiu de millorar la connexió amb la resta d’Espanya, amb Europa i, especialment, amb l’Arc Mediterrani. 3. Elaborar les directrius nacionals de mobilitat: Pla d’ús i foment del transport col·lectiu a la xarxa viària. 4. Assolir, com a mínim, l’objectiu del Llibre Blanc de reducció de l’accidentalitat en un 50% en un període de deu anys. 5. Contemplar la planificació i la reserva de sòl destinada a ampliar i a completar la xarxa ferroviària en els grans corredors viaris. 6. Eliminar els obstacles que impedeixen la mobilitat de les persones i les mercaderies a parts importants del territori. 7. Reduir la mobilitat quotidiana i obligada per tal de fixar la població en el territori. 8. Redefinir les xarxes bàsiques, comarcal i local, i aclarir-ne la titularitat. MESURES Mesures per a la millora de la xarxa viària de Catalunya Redactar un nou pla de carreteres que ha de distingir, a més de la xarxa europea, dues grans categories d’actuacions: la xarxa bàsica i la xarxa capil·lar, i dins d’aquesta, les xarxes arterials, regionals i locals. Aquest nou pla ha de precisar, 268 �també, les característiques tècniques de la xarxa i establir una política clara de conservació i manteniment de les carreteres. Incrementar un 25% la inversió anual en carreteres a la xarxa capil·lar. Racionalitzar la despesa en xarxa viària, tot garantint que el 30% d’aquest pressupost es dedicarà a millores de la seguretat, en especial dels punts de major risc i trams de concentració d’accidents (TCA), i a manteniment i conservació. 5.1.3. Un pla de mobilitat per a Catalunya i foment del transport col·lectiu La mobilitat de les persones i les mercaderies és un element cabdal per a la cohesió i funcionament del país i té una forta interrelació, en termes de causa i efecte, amb la planificació i ocupació del territori, el desenvolupament econòmic i social i la qualitat ambiental. La mobilitat és l’element que permet el desenvolupament econòmic i social, l’accessibilitat al territori i als serveis. Per tot això, és absolutament necessari dotar Catalunya d’un model de mobilitat que garanteixi l’accessibilitat a tot el seu territori, minimitzant els costos socials i no hipotecant-se el futur. El repte consisteix a articular un model de mobilitat sostenible que permeti assolir, simultàniament, l’increment de la competitivitat i el desenvolupament econòmic i social, amb la millora de la qualitat de vida i la màxima garantia de respecte pel territori i el paisatge. OBJECTIUS 1. Vincular la planificació territorial i de la mobilitat, tot garantint la sostenibilitat del sistema de desplaçaments en termes d’eficiència i de reducció de costos socials. 2. Equilibrar l’accessibilitat al territori, preferentment en transport públic. 3. Millorar la connectivitat de Catalunya amb les xarxes transeuropees de passatgers i mercaderies. 4. Fomentar la integració tarifària i funcional de les xarxes de transport col·lectiu i la seva intermodalitat. 5. Reduir l’accidentalitat associada a la mobilitat. 6. Implantar un nou marc organitzatiu i financer dels sistemes de transport, definint clarament les diferències entre titular del servei, ens regulador i operador. 7. Millorar la qualitat dels serveis de transport públic i del manteniment de les infraestructures viàries i de transport. 269 �8. Reduir la dependència energètica, tot fomentant els combustibles i sistemes alternatius. 9. Racionalitzar el transport i la distribució de mercaderies, garantint alhora l’eficiència de les activitats logístiques. 10. Articular i incrementar la participació social envers l’objectiu de la mobilitat sostenible. MESURES Mesures per a la millora de la mobilitat Millorar l’articulació de la planificació territorial i dels instruments de què disposa, amb la planificació i gestió de la mobilitat. Reformulació de la Llei de mobilitat incidint molt especialment en la relació entre planificació territorial, infraestructures i mobilitat. Elaborar plans de mobilitat i d’accessibilitat a totes les àrees urbanes de Catalunya, prioritzant els de la regió metropolitana de Barcelona, Camp de Tarragona, Lleida, Girona, Manresa, Vic, La Seu–Andorra i Tortosa–Amposta. Impulsar i desenvolupar plans sectorials (infraestructures viàries de transport, seguretat viària, transport de viatgers i mercaderies) en coherència amb els plans de mobilitat d’abast territorial. Incentivar, mitjançant polítiques fiscals, la internalització dels costos socials associats a la mobilitat. Articular un sistema harmònic de peatges que elimini els greuges comparatius i que possibiliti la funcionalitat dels peatges com a elements de regulació i distribució de la demanda amb criteris d’eficiència. Disminuir les demores en els peatges mitjançant la racionalització de les barreres de pagament i la utilització de les noves tecnologies de sistemes de peatge. Fomentar una nova cultura en l’ús de l’automòbil mitjançant la promoció de fórmules alternatives com el car sharing (cotxe multiusuari) i el car pooling (cotxe compartit). Elaborar un nou pla de transport de viatgers de Catalunya, així com nous plans sectorials de carreteres i infraestructures ferroviàries que afavoreixin la creació d’intercanviadors modals. Connectar, en el marc del Pla de Transports de Viatgers, totes les capitals comarcals amb transport públic amb una freqüència mínima d’una hora. 270 �Millorar la velocitat comercial del transport col·lectiu per carretera: creació de carrils bus i VAO (vehicles d’alta ocupació) als accessos a les ciutats. Implantar sistemes de transport públic a la demanda a les àrees rurals i de baixa densitat. Crear autoritats reguladores i organitzatives en els àmbits metropolitans. En una es crearan les autoritats de les 7 regions. Impulsar processos d’integració tarifària en les diferents àrees urbanes i comarcals. Crear intercanviadors modals, en el marc de la planificació. Elaborar la llei d’ordenació dels transports de Catalunya en el marc de les modificacions de la reglamentació europea. Elaborar una llei del finançament del transport de viatgers que garanteixi un finançament suficient tant pel que fa a despeses d’explotació com a noves inversions. Reclamar el traspàs de la titularitat dels serveis ferroviaris de rodalies i regionals a la Generalitat. Incrementar els recursos destinats al transport col·lectiu, vinculant-los a la realització de plans de qualitat del servei. Garantir l’accessibilitat de les persones amb mobilitat reduïda a la xarxa de transport públic. Compliment del codi d’accessibilitat de Catalunya. Incloure la tarifació social en el sistema tarifari integrat i col·laborar des de la Generalitat en el seu finançament, que fins avui és únicament dels ajuntaments. Crear un mecanisme de coordinació de la senyalització viària amb l’objectiu d’eliminar les disfuncions existents entre els diferents titulars de les vies. Millorar els sistemes d’informació del transport col·lectiu i de la mobilitat en general, mitjançant la utilització de les noves tecnologies. Assolir, com a mínim, la proposta del Llibre Blanc europeu que en el termini de vint anys el 20% dels combustibles del transport urbà siguin alternatius (gas natural i biocombustibles). Incentivar fiscalment l’ús de combustibles més respectuosos amb el medi ambient i articular mecanismes d’ajut per a l’adaptació de les flotes de transport i de la infraestructura de distribució necessària. Fomentar la recerca en el desenvolupament de sistemes alternatius de transport, mitjançant la col·laboració amb universitats i el sector industrial. 271 �Vincular, amb caràcter finalista, una part de la fiscalitat a la millora i desenvolupament de sistemes de mobilitat sostenible i més respectuosos amb el medi ambient. Impulsar línies d’ajut econòmic al cultiu i producció agrària de biocombustibles. Elaborar un pla de transports de mercaderies que tendeixi a potenciar el transport per via ferroviària i que afavoreixi la intermodalitat. Impulsar i executar un pla de centrals integrades de mercaderies. Revisar els horaris i trajectes, especialment a les corones metropolitanes, per tal d’aconseguir més hores i un millor horari de servei mitjançant el transbordament entre mitjans davant d’una situació de trajectes equivalents i paral·lels de moltes línies de rodalies de les grans ciutats en apropar-se a menys de 15-20 km. Fomentar la inclusió dels polígons industrials en els trajectes de les línies de transport públic. Fomentar l’ús de l’hidrogen com a mitjà de transport públic urbà i interurbà, introduint programes de cofinançament de la renovació del parc mòbil actual i objectius concrets en un pla a 8 anys. Tractament especial per a vehicles privats menys contaminants (amb hidrogen, elèctrics, mixtes) en aspectes com: - Gratuïtat o preu molt reduït a les autopistes i aparcaments públics. - Accés preferent al centre de ciutats. - Subvenció de l’impost de circulació. La construcció de cadascuna de les propostes es realitzarà tenint en compte l’impacte ambiental corresponent a cada obra, amb criteris de sostenibilitat i juntament amb un pla de reposició de l’arbrat. Aconseguir una coordinació efectiva sobre tota la xarxa viària catalana, l’estatal, l’autonòmica i la local per tal de millorar la gestió, la continuïtat i l’homogeneïtat de la xarxa amb inversions equilibrades a tot el territori. Establir un pla de senyalització d’orientació integrat que asseguri la continuïtat, la llegibilitat i el millor aprofitament de les infraestructures viàries. Impulsar el desenvolupament, la utilització de noves tecnologies per a la gestió del trànsit i la seguretat viària redactant un pla de carreteres intel·ligents a tot el territori, especialment a les vies més utilitzades. Realitzar auditories de seguretat viària a les carreteres del país, tant a les de nova construcció com a les que ja estan en funcionament, i destinar-hi els recursos econòmics necessaris per tal que es compleixin les exigències més elevades de seguretat amb l’objectiu de millorar la seguretat dels desplaçaments (600 morts a les carreteres catalanes cada any). 272 �Establir un pla integral de seguretat en el transport públic i de millora de l’accessibilitat de les persones amb mobilitat reduïda. Tots els elements que intervenen en el transport públic s’hauran d’analitzar, de manera que existeixin itineraris accessibles fins a les estacions i parades, i que els diferents vehicles de transport disposin dels elements necessaris per garantir aquesta accessibilitat. També caldrà preveure aparcaments propers per a aquestes persones i sistemes de transport a la demanda amb vehicles adaptats. Intervenir activament, amb una política de preus, en el transport públic privat com element essencial per afavorir la migració cap al transport públic (peatges variables en funció de les zones i les hores, zones blaves, etc.). Crear un Comissionat de Seguretat Viària. 5.1.4. Foment de la bicicleta OBJECTIUS 1. Potenciar l’ús de la bicicleta com una forma de mobilitat sostenible. 2. Potenciació de les rutes ciclistes de Catalunya, les anomenades vies verdes: Ruta del Ferro, Ruta del Carrilet, Ruta de la Via del Tren, Via Verda de la Terra Alta i l’Ebre. 3. Suport a les actuacions municipals de promoció de l’ús de la bicicleta, com la creació de carrils bici, zones de trànsit tranquil o aparcaments. 4. Foment de l’ús de la bicicleta per a recorreguts urbans de menys de 8 km, pels efectes beneficiosos sobre la salut dels usuaris i el medi ambient (estalvi energètic, reducció de la contaminació acústica, etc.). MESURES Integrar dins les autoritats territorials de la mobilitat una àrea per al desenvolupament de les polítiques afavoridores del transport/bicicleta. Obrir una línia dins el Pla d’Obres i Serveis de Catalunya per a la construcció de carrils bici urbans, zones de trànsits tranquil i aparcaments de bicicletes segurs a zones d’intermodalitat. Impulsar la unificació de la Legislació a Catalunya, per tal de permetre els processos d’intermodalitat bicicleta / tren–bus–avió, i en el transport de bicicletes en el cotxe privat. Realitzar carrils bici, paral·lels a les noves construccions i remodelacions de carreteres i vies de tren, fins que aconseguim una xarxa catalana de carrils bici en el marc de l’Euro-velo. 273 �Reduir la sinistralitat. Establiment de rutes de prioritat els caps de setmana i festius per a bicicletes de lleure a zones adients i en recorreguts homogenis (carreteres de segon ordre, locals). Impulsar programes de salut. Caminar/pedalar. Enfortir les organitzacions ciclistes i els clubs per fer arribar la bicicleta des de les llars d’infants fins als casals de jubilats. Impulsar, des del Departament d’Ensenyament i els consells comarcals, el transport escolar sostenible (substitució del bus per la bicicleta amb monitor). Polítiques de cada infant una bicicleta. Impulsar la consolidació de les vies verdes a Catalunya. Construcció de la via verda al Canal d’Urgell i de vies paral·leles als gran rius (Llobregat, Ter, etc.). Suport per a la promoció de la investigació i de la fabricació de bicicletes a Catalunya (bicicletes elèctriques, plegables, etc.). Crear la Taula bicicleta/turisme, per tal de revaloritzar els punts forts existents i disposar d’una oferta turística per a bicicletes (lloguer) i cicloturisme. Impulsar i integrar els centres BTT en aquest sector. Mesures per fomentar anar a peu i la protecció dels vianants MESURES Impulsar els camins per a vianants entre pobles i/o nuclis urbans. Construir voravies i marges de carreteres locals i comarcals segregats i protegits per als vianants, especialment entre nuclis urbans amb mobilitat obligada (escola, residència, polígons industrials o serveis). 5.1.5. Ports El mar Mediterrani ocupa un posició estratègica en la gran ruta marítima dels vaixells de transport de contenidors i d’automòbils, que dóna la volta al món unint l’Extrem Orient, Europa i Amèrica passant pel canal de Suez. L’activitat dels ports catalans d’interès general (Tarragona i Barcelona) està patint un cert alentiment, amb un creixement menor en el volum de mercaderies i contenidors que el d’altres ports competidors espanyols com Algesires i València. Tant o més preocupant és la pèrdua de pes davant d’altres ports de la Mediterrània com Gènova i Marsella que, a més, estan teixint aliances amb els ports del nord d’Europa, com Hamburg o Rotterdam, que poden marginar els ports de Tarragona, Barcelona i València. 274 �Tanmateix, els ports esportius i pesquers són un dels centres d’activitat econòmica més importants de moltes poblacions costaneres. El Pla de Ports aprovat per l’actual Govern de la Generalitat no és coherent amb les directrius que el Pla Territorial General de Catalunya plantejava respecte al sistema portuari català: ordenar el front portuari, aconseguir l’especialització i la complementarietat dels grans ports i relligar les infraestructures portuàries amb la resta de xarxes de transport. El nombre d’embarcacions del litoral català és molt superior al d’amarratges i continuarà creixent, ja que estem molt lluny dels estàndards d’altres països marítims. Malgrat aquesta tendència, l’actual Pla de Ports no preveu adequadament quina és la capacitat d’absorció dels ports catalans. OBJECTIUS 1. Esdevenir la principal porta del sud d’Europa per a la ruta marítima dels vaixells de transport. 2. Esdevenir la gran zona logística de la Mediterrània Occidental. 3. Impulsar una aliança portuària per facilitar la coordinació de polítiques comunes entre els ports de l’Arc Mediterrani, afavorir el creixement de la regió i fer front a la situació privilegiada dels ports del nord d’Europa. 4. Ampliar les experiències de rutes entre Barcelona i Tarragona i altres ports de la Mediterrània. 5. Preparar els ports catalans per a la potenciació del transport marítim entre països de la Unió Europea (cabotatge o short sea shipping). 6. Preparar els ports catalans per a un augment del trànsit de passatgers. 7. Integrar els ports als seus entorns territorials i resoldre els problemes d’accessibilitat. 8. Ordenar el front portuari català d’acord amb les noves tendències de desenvolupament econòmic i de competència internacional. 9. Establir les línies estratègiques per aconseguir una major especialització dels ports de Barcelona i Tarragona i proposar graus de col·laboració i complementarietat entre ells i amb la resta de ports comercials del litoral català. 10. Impulsar un nou Pla de Ports que contempli la posada en funcionament del Front Portuari Català per coordinar l’activitat dels ports comercials, plantejant dues estratègies diferenciades: una per als ports de Tarragona i Barcelona, i una altra per als ports comercials de la Generalitat, que són els de Sant Carles de la Ràpita, Vilanova i la Geltrú i Palamós. 275 �11. Coordinar l’activitat dels ports esportius i evitar que el nombre d’embarcacions sigui molt superior al d’amarratges, com passa actualment. 12. Garantir la seguretat de totes les operacions i instal·lacions portuàries. - Port de Barcelona: la porta logística del sud d’Europa El port de Barcelona s’ha de convertir en el gran centre de distribució del sud d’Europa. Les obres d’ampliació actuals del port de Barcelona, previstes ja en el seu pla director, permetran doblar-ne la superfície de servei, i l’any 2015 doblar el trànsit general fins a 60 milions de tones, 3,5 milions de contenidors i més de 900.000 creueristes, i crear una gran zona d’activitats logístiques (ZAL). Aquest port s’ha especialitzat en mercaderia general i en contenidors, i s’ha convertit en la principal seu de creuers de la Mediterrània Occidental. Ara bé, el port de Barcelona continua tenint pendent de resolució la millora dels seus accessos viaris i ferroviaris, així com la relació amb els centres logístics i les centrals integrades de mercaderies. OBJECTIUS 1. Convertir el port de Barcelona en el gran centre de distribució del sud d’Europa. 2. Resoldre els accessos al port de Barcelona. MESURES Culminar les obres d’ampliació programades. Prioritzar l’accés viari directe a la nova ampliació del port i el manteniment lliure de congestió de l’N-II i de l’A-7. Facilitar l’accés ferroviari en les tres amplades: mètrica, ibèrica i, sobretot, internacional, i la creació de noves línies per al transport de mercaderies entre la Península Ibèrica i Europa. Crear noves àrees logístiques de gran superfície a la Catalunya Central i al Baix Penedès (ports secs). - Port de Tarragona: especialització i diversificació El port de Tarragona té una gran especialització en productes petrolers, però ha de continuar diversificant la seva activitat, ampliant la superfície destinada a contenidors i a transport de vehicles, i apostar també pels creuers de passatgers. El seu pla director ja preveu una duplicació de la superfície, però també necessita resoldre els seus accessos. 276 �OBJECTIUS 1. Convertir el port de Tarragona en port de la nova gran àrea econòmica de Catalunya i reforçar-lo com a port de referència de Saragossa i l’Aragó. 2. Diversificar l’activitat econòmica. 3. Resoldre el problema dels accessos al port de Tarragona. MESURES Culminar les obres previstes en el pla director del port de Tarragona. Connectar el port de Tarragona amb les autopistes A-7 i A-2, amb la nova autovia N-340 i amb l’Eix Transversal. Dotar el port d’un accés ferroviari al Corredor Mediterrani, mitjançant la nova línia Madrid–Barcelona, i a la futura línia ferroviària de mercaderies que el connecti amb Europa. - Nou Pla de Ports de Catalunya El Pla de Ports de Catalunya no serveix per reforçar la dinàmica econòmica de les poblacions del litoral català. A part d’oblidar-se de la coordinació necessària de tots els ports catalans (també Barcelona i Tarragona), es concentra en la problemàtica de les instal·lacions esportives i no analitza la importància del sector pesquer. Ens proposem elaborar un nou Pla de Ports de Catalunya amb els objectius següents: OBJECTIUS 1. Incorporar al nou Pla de Ports de Catalunya les anàlisis i les propostes relatives als vessants comercials, industrials, pesquers, de transport de mercaderies, passatgers i activitats logístiques dels ports. 2. Redactar nous plans estratègics per als ports de Sant Carles de la Ràpita, Vilanova i la Geltrú i Palamós que assegurin un estret lligam entre el port, la ciutat i el seu entorn. 3. Incloure en els plans estratègics el disseny de polítiques econòmiques comercials i logístiques que facilitin l’ús d’aquestes infraestructures per part dels diferents sectors productius de la zona. 4. Aplicar el principi de subsidiarietat i crear òrgans gestors de cadascun dels ports comercials amb una forta participació municipal. 277 �5. Impulsar l’aprovació de plans especials, ja previstos a la Llei de ports, com a instrument de planificació de l’activitat portuària i els seus lligams amb els teixits urbans, les xarxes de comunicacions i les estratègies econòmiques i urbanístiques municipals. MESURES Identificar la capacitat d’absorció d’embarcacions del litoral català per tal que aquesta dada ordeni les previsions futures del Pla de Ports de Catalunya. Incorporar al Pla de Ports mesures que contemplin tots els aspectes relacionats amb les marines seques, fixant-ne la possible localització, la capacitat i la integració urbana, territorial i paisatgística. Adoptar dues estratègies diferenciades, una per als ports de Tarragona i Barcelona, i una altra per als ports comercials de la Generalitat, que són els de Sant Carles de la Ràpita, Vilanova i la Geltrú i Palamós Evitar la construcció de nous ports al Maresme. Acordar una moratòria fins a l’any 2015 en la construcció de ports esportius a les comarques tarragonines ja que l’oferta és molt superior a la demanda (exceptuant el cas del port nou de Salou, que substituirà l’actual, perquè s’ha de desmantellar). En el Pla de Ports, donar a les Terres de l’Ebre, per la seva especial importància econòmica, una atenció diferenciada per als embarcadors que serveixen les muscleres. El Pla de Ports, igual que les lleis sectorials de ports i costes, ha de preveure les obligacions adquirides per les empreses concessionàries de realitzar el manteniment de la dinàmica de les sorres del litoral (pas de llevant a ponent, dragatge de les bocanes, espigons etc.) 5.1.6. Aeroports El sistema d’aeroports espanyol, dissenyat pel Govern de l’Estat, al servei d’AENA i d’Iberia, vol la potenciació de l’aeroport de Madrid–Barajas i la subordinació de la resta, inclosos els catalans, a aquesta estratègia. Aquest sistema és coherent amb el model polític i territorial del PP d’una Espanya centralitzada que gira l’esquena a Europa. Són elements clau de l’estratègia econòmica de Catalunya la potenciació dels aeroports, la seva interconnexió ferroviària a la gran velocitat i el foment de la indústria i l’activitat aeronàutica. Davant una proposta de sistema aeroportuari dissenyat amb visió ibèrica, volem que cada aeroport català i espanyol tingui un paper a la xarxa europea. L’estímul de la 278 �competència permetrà assolir l’objectiu de la bipolaritat Barcelona–Madrid del sistema espanyol. El model d’AENA fomenta la concentració i la congestió a Madrid i va en contra del reequilibri territorial. D’altra banda, és un model de gestió centralitzada i en règim de monopoli que perjudica els usuaris i dificulta l’entrada de nous operadors. És un model obsolet només aplicable a països amb característiques físiques complexes, quan la tendència internacional actual és la fragmentació dels antics sistemes aeroportuaris estatals. Aquesta forma de gestió no contribueix a desenvolupar tot el potencial del sector aeroportuari espanyol i molt menys el dels aeroports de Catalunya. D’altra banda, el sistema de subsidis creuats és opac i ineficaç. Actualment, el sector aeri està sotmès a un important procés de reestructuració dominat per la creació de tres grans grups o aliances de companyies aèries: One World–Iberia, Skyteam–AirFrance–Alitalia i Star Alliance, integrada per Spanair, SAS i Lufthansa. Mentre que el primer grup aposta per operar a l’entorn de l’aeroport de Madrid–Barajas i el segon pels aeroports italians i francesos, el tercer grup, Star Alliance, presenta oportunitats per a un hub9 al sud d’Europa. Aquesta nova situació es complementa amb l’aparició de nous actors: les companyies de baix cost Ryanair, EasyJet i Go. OBJECTIUS 1. Dotar-se dels instruments planificadors que permetin a la Generalitat incidir en les decisions estratègiques més importants d’aquest sector. 2. Poder influir en les tendències actuals de reorganització del sector i, de manera particular, aconseguir que l’aeroport de Barcelona tingui autonomia suficient per relacionar-se amb One World i la resta de grups. 3. Aconseguir que cada aeroport català i espanyol tingui un paper a la xarxa europea. 4. Estimular les potencialitats de tots els territoris i els seus aeroports que, amb plena independència de gestió i autonomia financera, competiran sense subordinació. 5. Dotar-se d’una política estratègica específica per al sector aeroportuari. Cal elaborar un pla estratègic dels aeroports de Catalunya que permeti ocupar diferents segments del mercat aeroportuari. En aquest sentit, són imprescindibles les polítiques relacionades amb les infraestructures aeroportuàries i les polítiques econòmiques complementàries per al seu desenvolupament. 6. Facilitar, a l’entorn dels aeroports, un nou sector econòmic generador de riquesa i de noves oportunitats empresarials i laborals. 7. Fer la gestió dels aeroports més transparent i més arrelada al territori. 9 Aeroport hub és l’aeroport en què el percentatge de passatgers que hi transborden és alt en relació amb el total anual de passatgers que l’utilitzen. 279 �8. Garantir la continuïtat de la inversió pública i impulsar l’entrada de finançament privat. 9. Contribuir a la modernització del conjunt d’aeroports. 10. Impulsar el gran potencial que té Catalunya per a la càrrega aèria. 11. Fer de l’aeroport del Prat un autèntic intercanviador multimodal amb connexió ferroviària de gran velocitat amb els aeroports de Girona i Reus. 12. Potenciar les infraestructures internes de l’aeroport en dos àmbits (passatgers i càrrega), per recuperar la nostra competitivitat. 13. Millorar els serveis d’inspecció sanitària i veterinària dels ports i els aeroports catalans, demanant el traspàs de les competències pertinents per evitar la pèrdua de competitivitat respecte d’altres. 14. Impulsar iniciatives encaminades a desenvolupar l’aviació general i l’esportiva, donant més protagonisme a les iniciatives locals, així com recuperar el protagonisme de Catalunya en el sector aeronàutic. 15. Fer que l’aeroport de Barcelona esdevingui el gran hub (aeroport de connexió) europeu i intercontinental del Mediterrani Occidental. Multiplicar per quatre els passatgers que fan transbord al Prat. 16. Incrementar l’autonomia i la gestió empresarial de l’aeroport de Barcelona. Aquesta autonomia i gestió empresarial també s’ha d’estendre a la resta d’aeroports comercials de Catalunya. 17. Col·locar els aeroports de Reus i de Girona com a aeroports internacionals amb el desenvolupament de nínxols específics de mercat: turístic, companyies de baix cost i càrrega, però també comptant amb serveis regulars domèstics operats per companyies d’aviació regional. 18. Connectar per via ferroviària els aeroports de Reus i Girona amb Barcelona i el seu aeroport per optimitzar el potencial de la seva complementarietat. 19. Fer que l’aeroport de la Seu d’Urgell també esdevingui un aeroport internacional vinculat al turisme i a l’accessibilitat d’Andorra i dels Pirineus. 20. Crear una xarxa d’aeroports regionals que incorpori els nous aeroports de les terres de Lleida, de la Catalunya Central i de les terres de l’Ebre. 21. Trobar una localització per al segon aeroport d’aviació general i esportiva de la regió metropolitana de Barcelona. 22. Complementar la xarxa d’aeroports d’Empuriabrava, Manresa (Sant Fruitós de Bages), Igualada–Òdena i la Cerdanya amb el desenvolupament de pistes auxiliars per a treballs forestals, agrícoles, emergències, heliports i hidroports. 280 �23. Contribuir a l’impuls del sector aeronàutic en els vessants educatiu (enginyeria, pilots, controladors, manteniment, personal de vol, etc.) i empresarial (disseny, fabricació de components, serveis aeroportuaris, companyies aèries, etc.). Actualment, s’estan desenvolupant ja un conjunt d’iniciatives vinculades als aeroports existents, a les universitats i a zones industrials, que configuren els futurs districtes industrials aeronàutics. 24. Minimitzar els impactes ambientals dels aeroports. MESURES Constituir societats de gestió per als aeroports catalans, societats anònimes amb participació dels tres nivells de l’Administració i del sector privat. Mantenir-ne la titularitat pública. Crear consells territorials de gestió participativa i pròxima dels aeroports, amb uns aeroports més transparents i més arrelats al territori. Elaborar el Pla Estratègic dels Aeroports de Catalunya, que ha de completar, de manera especial, actuacions que permetin la complementarietat dels aeroports de Girona i Reus en relació amb el de Barcelona; impulsar l’aeroport de Lleida per a la seva adequació al transport de passatgers i mercaderies; assegurar la intermodalitat als aeroports i convertir l’aeroport de la Seu–Andorra en una aeroport binacional. Incrementar el moviment d’avions de 400 places al Prat, el transport de mercaderies, la ubicació d’hangars de manteniment, noves àrees d’acollida de viatgers i connexions viàries i ferroviàries fàcils amb l’entorn, per tal que Barcelona esdevingui el hub (aeroport de connexió) del sud d’Europa. Crear un sistema aeroportuari espanyol bipolar. Construir la ciutat aeroportuària i articular l’àrea econòmica aeroportuària. En particular, crear l’observatori de l’ocupació aeroportuària per tal d’adequar les ofertes formatives a les noves ocupacions generades a l’entorn d’aquesta activitat econòmica. Impulsar el gran potencial de Catalunya per a la càrrega aèria. Això comporta reclamar a l’Estat el traspàs i la constitució d’una empresa autònoma gestora de la terminal de càrrega de l’aeroport de Barcelona i afegir a aquest projecte la proposta d’integrar l’aeroport de Barcelona i la plataforma logística del Delta del Llobregat, l’aeroport de Reus i la plataforma logística del Camp de Tarragona, l’obertura dels punts d’inspecció fronterera les 24 hores del dia i un nou centre de càrrega aèria a l’aeroport de Reus. Fer de l’aeroport de Barcelona un autèntic intercanviador multimodal amb connexió ferroviària de gran velocitat amb els aeroports de Girona i Reus. Construir els aeroports regionals de Lleida, l’Ebre i la Catalunya Central. 281 �Planificar el creixement dels aeroports d’aviació general i esportiva com el de Puigcerdà–La Cerdanya, Igualada–Conca d’Òdena, Lleida, Empuriabrava i terres de l’Ebre. Crear les condicions per a una major participació d’empreses catalanes en els grans projectes industrials d’aerobús i dels altres constructors aeronàutics, reforçant el paper d’institucions com la BAIE (Barcelona Aeronàutica i de l’Espai). Ampliar l’oferta formativa superior en especialitats relacionades amb l’aeronàutica, com l’enginyeria aeronàutica, la creació d’MBA (Màster en Administració d’Empreses) especialitzats en el transport aeri, la creació d’un centre de controladors aeris, formació de pilots, etc. Fer que Barcelona pugui esdevenir un lloc de trobada professional del sector del transport aeri a escala nacional i internacional. 5.1.7. La logística, factor de competitivitat En general, a tot el territori català cal potenciar les activitats lligades a la logística, el transport i la distribució, com a instrument que doni competitivitat a l’activitat pròpiament portuària, a la indústria i al comerç, i que generi valor afegit amb la manipulació de les mercaderies. Caldrà potenciar les zones d’activitats logístiques lligades a aquestes infraestructures i als aeroports, i fomentar la instal·lació de la indústria transformadora. Les ampliacions dels ports de Barcelona i Tarragona, previstes en els corresponents plans directors, plantegen increments notables de les respectives àrees logístiques, però així i tot aquests creixements semblen insuficients per cobrir la demanda. La nostra proposta de política portuària i el nostre model territorial vol prefigurar les solucions que cal donar a les necessitats de noves superfícies industrials i d’activitats logístiques, i planteja la creació d’una gran àrea logística (port sec) al Baix Penedès, compartida entre el ports de Tarragona i de Barcelona, i una altra a la Catalunya Central per al Port de Barcelona. Un element fonamental del mapa logístic de Catalunya és la proximitat entre aeroports, ports, nova xarxa ferroviària de mercaderies i nusos de la xarxa viària. El model que ha creat CiU, en els més de 23 anys de govern, ha concentrat les instal·lacions logístiques a la franja litoral. Nosaltres volem acabar amb aquest model i estendre els centres logístics a la Catalunya interior. Les terres de Ponent i la Catalunya Central tenen una situació privilegiada per esdevenir el gran motor logístic de Catalunya. Per superar el dèficit d’infraestructures d’accés als ports i resoldre els problemes de coordinació entre els diferents sistemes de transport viari, portuari, ferroviari i aeroportuari, ens proposem crear un consorci de gestió portuària amb participació de totes les administracions, que afronti amb decisió la solució dels dèficits infraestructurals, especialment els d’accés ferroviari amb amplada internacional. El consorci vetllarà per a la ubicació de zones d’activitat logística associada als ports. 282 �OBJECTIUS 1. Permetre l’establiment d’un sistema de nusos abundant que actuï com a sistema logístic per a tot Catalunya. 2. Crear un eix de desenvolupament nou a la Catalunya interior: l’eix transversal (Lleida–Tàrrega–Cervera–Igualada–Manresa–Vic–Girona–Figueres), que estigui perfectament connectat als corredors del Mediterrani i de l’Ebre, i que alhora permeti la connexió transpirinenca amb Europa. 3. Ampliar el Corredor Mediterrani des del congestionat front litoral cap a la Catalunya interior. 4. Facilitar el transvasament entre els modes i potenciar l’ús del ferrocarril per a les llargues distàncies, mitjançant la creació de centrals de mercaderies i àrees logístiques en els punts d’encreuament de les principals infraestructures viàries i ferroviàries (Lleida, Cervera/Tàrrega, Igualada, Manresa, Vic, Figueres, L’Aldea, Tarragona, El Vendrell, La Llagosta, Girona). 5. Aprofitar el lligam de la logística amb les noves tecnologies. Caldrà reservar espais per ubicar activitats relacionades amb les noves tecnologies, el coneixement, la informació, la investigació i el transport, i situar-nos al front de les grans àrees urbanes del món que saben resoldre de manera adequada treball, creixement, sostenibilitat i qualitat de vida. 6. Potenciar les activitats lligades a la logística, el transport i la distribució, com a instrument que doni competitivitat a l’activitat pròpiament portuària, a la indústria i al comerç, i que generi valor afegit amb la manipulació de les mercaderies. 7. Potenciar les zones d’activitats logístiques lligades a aquestes infraestructures i fomentar la instal·lació de la indústria transformadora. 8. Prefigurar les solucions que cal donar a les necessitats de noves superfícies industrials i d’activitats logístiques mitjançant una nova política portuària i el nostre model territorial. MESURES Crear una gran àrea logística (port sec) al Baix Penedès, compartida entre els ports de Tarragona i Barcelona. Crear una altra gran àrea logística a la Catalunya Central per al port de Barcelona. Crear noves centrals intermodals i zones logístiques de mercaderies a l’Empordà, l’aeroport de Girona, Cervera/Tàrrega, Igualada, Manresa, Vic, Olot o ampliar les existents a Lleida, Tarragona/Reus i La Llagosta. 283 �Crear una gran zona logística a les terres de l’Ebre (L’Aldea). Potenciar la Pobla de Segur com a centre de distribució dels Pirineus. Crear un consorci de gestió portuària amb participació de totes les administracions, que afronti amb decisió la solució dels dèficits infraestructurals, especialment els d’accés ferroviari amb amplada internacional. El consorci vetllarà per la ubicació de zones d’activitat logística associada als ports. 5.1.8. Energia En el nostre país, malgrat el discurs nacionalista del darrer Govern durant 23 anys, cal destacar que, pel que fa a la política energètica, hem viscut una pèrdua de capacitat de decisió. El Govern de la Generalitat ha permès que diverses companyies elèctriques que operaven al Principat amb centre de decisió a Barcelona hagin estat absorbides per una única empresa privada amb centre de decisió a Madrid, acceptant un nivell d’inversions insuficient que ha perjudicat la qualitat del servei. A Catalunya, la separació entre les grans zones productores d’energia elèctrica i les zones on es concentra la demanda, fa necessària l’existència d’una xarxa de línies elèctriques que connecti els centres productors amb els centres de consum. A més, l’energia elèctrica té la singularitat que la generació, el transport, la distribució i el consum funcionen en temps real, ja que no es pot emmagatzemar. Per tant, aquesta xarxa ha de ser suficientment segura com per garantir el subministrament en els casos d’interrupció parcial del servei. Així mateix, aquesta xarxa ha de permetre les connexions necessàries, a escala internacional i amb la xarxa de l’Estat, per una òptima regulació del conjunt del sistema i per facilitar els intercanvis d’energia entre les diferents àrees geogràfiques. La xarxa elèctrica catalana totalitza gairebé 100.000 km de línies elèctriques, amb 52.000 km de baixa tensió (inferior a 1 kV) i 46.000 km d’alta tensió (superior a 1 kV), dels quals 9.000 km corresponen a la xarxa de transport i subtransport. Aquesta estructura de la xarxa comporta la necessitat de realitzar inversions importants cada any per assegurar la qualitat del subministrament. D’altra banda, Catalunya es troba pràcticament a la cua en el foment de l’energia renovable. Efectivament, en l’energia eòlica fa molts anys que la situació està aturada i en el foment de les altres energies renovables (solar, minihidràulica, geotèrmica, residus, biomassa, etc.) encara s’ha avançat molt menys. S’han d’establir mecanismes per facilitar l’expansió i la connexió d’aquestes noves fonts a la xarxa general d’energia per garantir-ne la viabilitat econòmica. Actualment Catalunya només disposa d’una potència instal·lada en energia eòlica de 83,5 MW, superada de molt per Galícia (973 MW), Navarra (597 MW), Castella–la Manxa (464 MW) o Aragó (465), entre d’altres. La manca d’iniciativa del Govern català en aquest àmbit contrasta amb moltes de les iniciatives del món local, que s’han dotat de programes i plans energètics força ambiciosos. A la Cimera de Johannesburg, la UE va anar més enllà i va plantejar 284 �incrementar la participació de les energies renovables fins al 15% de cara al 2010. Les previsions presentades pel Govern en el Pla de l’Energia a Catalunya per al 2010 se situen, a més, lluny de les expectatives de creixement de moltes comunitats autònomes de l’Estat i de les d’altres països europeus líders en l’ús de l’energia eòlica. Pel que fa a la xarxa de transport de gas, tant Catalunya com Espanya no disposen d’una producció de gas significativa. Per tant, depenen del gas natural exterior per cobrir les seves necessitats. OBJECTIUS 1. Les energies renovables han de jugar un paper essencial en el nou model energètic. En aquest sentit, es pretén aconseguir que el 2010, a Catalunya, entre el 12% i el 15% de l’energia primària sigui d’origen renovable. 2. Limitar l’evolució futura del consum d’electricitat, fomentant l’estalvi energètic, i millorar-ne l’eficiència. 3. Millorar la qualitat del servei elèctric i del subministrament de gas canalitzat. 4. Garantir el subministrament elèctric a tot el territori cobrint la demanda estimada de consum i garantir el menor cost possible. 5. Facilitar l’accés dels consumidors catalans a altres productors i garantir la capacitat real d’elecció del consumidor. 6. Ampliar el servei de gas canalitzat i la xarxa secundària de transport de gas. MESURES Mesures per tal d’aconseguir que una part creixent de l’energia primària sigui d’origen renovable (horitzó 2010) Posar en marxa mesures econòmiques i fiscals per afavorir la producció d’energies renovables. Reformar l’actual sistema de primes del règim especial per potenciar la cogeneració i les energies renovables, donant estabilitat a la retribució per kW/h generat. Instal·lar plaques solars a prop de 8.000 sostres de Catalunya i elaborar un pla de crèdits tous per a la instal·lació de plaques solars. Aplicar de manera immediata als edificis de la Generalitat criteris d’eficiència, amb la instal·lació de captadors d’energia solar en els de nova construcció i la construcció d’edificis energèticament eficients, avançant-nos en l’aplicació de la directiva sobre control i estalvi d’energia en els edificis que ha aprovat la UE. 285 �Conrear i aprofitar els anomenats biocombustibles o biocarburants. Redactar un nou pla de parcs eòlics que permeti la instal·lació de nous parcs eòlics amb un mínim de potència instal·lada de 1.500 MW, que siguin respectuosos amb el medi i el paisatge i que permetin la transició a noves energies renovables. D’acord amb el Consell de Seguretat Nuclear, fer un seguiment dels plans de manteniment de les centrals nuclears i reclamar a l’Estat la solució al problema dels residus. Afavorir el comerç de productes de baix consum i difondre els avantatges de l’eficiència energètica en tots els sectors de consum, de manera que la ciutadania assumeixi la cultura del baix consum energètic, de l’estalvi o el que es coneix com a negawat. Mesures per garantir el subministrament a tot el territori, d’acord amb la demanda estimada de consum elèctric al menor cost possible Dotar de l’estructura i la dimensió adequades les xarxes de transport, transformació i distribució, en relació amb la situació i el volum de la producció i el consum. Garantir a tota la població, mitjançant certificació emesa per una part no implicada directament, l’acompliment de les normes internacionals més estrictes en matèria dels efectes dels camps electromagnètics sobre la salut de les persones i de l’impacte ambiental sobre el territori. Realitzar un pla anual de soterrament i de desplaçament de les línies que afectin zones densament poblades. Proposar i estudiar, juntament amb els municipis afectats, les compensacions de les empreses elèctriques en benefici de les persones que viuen en els territoris pels quals passaran les noves línies. Fer un seguiment anual de l’evolució del consum elèctric a Catalunya i informar-ne al Parlament durant el primer trimestre de cada any. Assegurar la construcció i posada en marxa del mínim de grups necessaris de cicle combinat per garantir el subministrament elèctric futur durant el període 2004-2010, d’acord amb l’evolució de la demanda. Elaborar i aplicar un pla d’emplaçaments de noves centrals basat en la distribució de petites unitats properes a les zones de consum. Reforçar la interconnexió de la xarxa elèctrica catalana amb la de la resta d’Espanya i amb França, per millorar el marge de seguretat del subministrament elèctric i per facilitar la connexió amb altres generadors de les xarxes europees. Preparar simultàniament amb la mesura anterior un pla de reordenació de línies per reduir l’impacte ambiental del conjunt de línies d’alta tensió. 286 �Mesures per facilitar l’accés dels consumidors catalans a altres productors i garantir la capacitat real d’elecció Facilitar l’entrada de nous operadors de generació d’energia elèctrica al mercat per millorar la competència i la capacitat real d’elecció de proveïdor. Garantir a la població afectada, mitjançant certificació per part no implicada, l’acompliment de les normes internacionals més estrictes en matèria dels efectes dels camps electromagnètics sobre la salut de les persones i de l’impacte ambiental sobre el territori. Estudiar, juntament amb els municipis afectats, les possibles compensacions de les empreses elèctriques en benefici de les persones que viuen en els territoris pels quals passaran les noves línies. Mesures per millorar la qualitat del servei elèctric Renegociar el Protocol d’acord entre el Departament d’Indústria i l’actual empresa Fecsa-Enher, signat el desembre de 1998, amb l’objectiu de millorar el nivell de qualitat del subministrament elèctric. Disposar i aplicar els recursos adients per fer front a les inversions necessàries per obtenir la qualitat de servei requerida pels consumidors de Catalunya. Reformar l’actual reglament de qualitat posant l’accent en l’anàlisi i el seguiment de les avaries, la informació al consumidor i l’edició de recomanacions periòdiques dirigides a les empreses distribuïdores i als consumidors. Preparar un pla d’extensió de la xarxa de distribució que asseguri que, en un termini de cinc anys, tots els municipis de Catalunya de més de 2.000 habitants no tindran alimentació en antena sinó que formaran part d’una xarxa mallada o tindran doble alimentació. Un cop preparat l’esmentat pla, se’n prepararà un de nou per estendre’l als municipis de més de 500 habitants. Mesures per limitar l’evolució futura del consum d’electricitat Preparar programes específics de promoció de l’estalvi d’energia elèctrica, tant per al consum domèstic com per a l’industrial. Negociar amb el Govern de l’Estat el restabliment d’un fons destinat a la gestió de la demanda. Estudiar l’establiment d’un nou sistema tarifari que fomenti l’estalvi d’energia elèctrica i que no es gravi a l’usuari. Donar suport a la comercialització de productes de baix consum. Difondre els avantatges de l’eficiència energètica en tots els sectors de consum, de manera que la ciutadania assumeixi la cultura del baix consum i l’estalvi energètic. 287 �Mesures per ampliar el servei de gas canalitzat i la xarxa secundària de transport de gas Redactar un nou pla de gasificació que ampliï la xarxa de gas en 500 km més en el període de 3 anys. Dotar de subministrament de serveis de gas 196 municipis que ara no estan incorporats a la xarxa. Crear un pla de suport financer al desplegament de la xarxa secundària de transport de gas i de la dotació de serveis de distribució de gas a nous municipis de Catalunya, amb especial atenció als municipis petits, i adaptar aquest Pla a les prioritats de reequilibri industrial i/o territorial. Negociar amb Gaz de France per fer viable la connexió a la xarxa de gas natural de la Vall d’Aran. Negociar amb el Govern de l’Estat el volum de compensació econòmica mitjançant modificació de la legislació vigent per tal d’obtenir un índex de compensació en l’extensió de la xarxa que atengui a criteris de reequilibrament industrial i/o territorial. Negociar amb les empreses de gas l’extensió de tubs per a la xarxa de telecomunicacions. 288 �5.1.9. Telecomunicacions Competència i equilibri territorial. Banda ampla a tot Catalunya El model de liberalització de les telecomunicacions impulsat, en general, a Europa ha demostrat tenir greus mancances: desequilibris territorials, fallides, pèrdues de llocs de treball, etc. Molts països, regions i ciutats s’estan replantejant les actuacions en matèria de telecomunicacions. Com a principi general podem dir que a Catalunya cal promoure la competència i garantir l’equilibri territorial, amb l’objectiu general de proporcionar servei de banda ampla a tots els ciutadans i ciutadanes i a totes les empreses del país, per tal que els ciutadans es puguin beneficiar dels serveis avançats de les telecomunicacions (informació, formació, telemedicina, etc.) i les empreses puguin millorar l’eficiència, competitivitat i l’aplicació d’innovacions. OBJECTIUS 1. Dotar Catalunya de les infraestructures necessàries per dur la banda ampla a tot el territori, a un preu raonable i en un escenari de competència real. Per tant, planificar i promoure la construcció d’una xarxa de BA adequada als interessos generals del país, mitjançant la concertació d’inversions publiques i privades. 2. Fomentar la inversió empresarial en el camp de les telecomunicacions, la xarxa energètica i en R+D+I, i ampliar-la a nous sectors. 3. Promoure la competència. Per fer-ho, les administracions han d’actuar de facilitadores (drets de pas, infraestructures, grans consumidors, etc.) per als operadors. 4. Garantir l’equilibri territorial ajudant al desplegament i incentivant-lo a les àrees on les operadores no tenen un mercat suficient (agregació de demanda, ajuts, etc.). 5. Dotar les administracions d’eines d’ordenació, planificació i gestió de les telecomunicacions, així com de les infraestructures necessàries per garantir els serveis als catalans. 6. Definir els nivells de compromís dels serveis de telecomunicacions que es volen per al territori. 7. Acordar amb els diferents operadors els plans de desplegament que garanteixin l’arribada de la banda ampla a tot el país. 8. Ordenar un sector on existeixen molts tipus de xarxes i tecnologies: mòbils, telefonia, ADSL, Cable, Wi-fi, televisió, etc., amb diferents graus de cobertura. 289 �MESURES Mesures per fer arribar la banda ampla a tot Catalunya Estructurar la xarxa de telecomunicacions de Catalunya en tres nivells: una xarxa nacional i internacional, una xarxa interurbana de transport i les xarxes d’accés. La xarxa nacional i internacional està formada pels mitjans que permeten enllaçar Catalunya amb la resta d’Espanya i l’estranger. És un mercat amb suficients operadors internacionals i nacionals. − La xarxa interurbana de transport ha de permetre enllaçar de manera estructurada els diferents pobles de Catalunya. Avui dia hi ha comarques i pobles sense una correcta cobertura i, en la majoria dels casos, sense competència. Localret proposa la cobertura territorial mitjançant una estructura funcional de quatre anelles. La seva implantació pràctica, sigui mitjançant sistemes de consorci amb operadors d’infraestructura o fets directament per la pròpia Administració, permetrà posar a disposició dels operadors de serveis la capacitat de transmissió necessària d’acord amb el pla d’infraestructures proposat. − Les xarxes d’accés són les que, dins de cada ciutat o poble, uneixen els diferents terminals dels clients amb les centrals de telecomunicacions locals, i s’hauran de desenvolupar amb la col·laboració dels municipis. Són de desplegament difícil i car, però s’estan desenvolupant tecnologies que en molts casos facilitaran el procés ( Wi-Fi, LMDS, PLC, etc.). − Col·laborar amb els operadors de telecomunicacions per a la planificació i la implantació de les infraestructures necessàries i establir un nou marc relacional entre operadores i administracions. Elaborar, amb la participació i implicació dels governs locals, un nou pla director de les infraestructures de telecomunicacions de banda ampla, coordinat amb el desplegament d’altres infraestructures, amb l’objectiu de promoure el total desplegament de la banda ampla a tot el territori. Promoure experiències pilot de ciutats: xarxes sense fils, fibra òptica fins a l’usuari, accés per la xarxa elèctrica (Power Line Comunications), etc. Redefinir les infraestructures de telecomunicacions com a suport d’un servei bàsic i de provisió obligatòria per a la qualificació de sòl urbà. Promoure la rehabilitació d’edificis antics i la dotació d’ajuts per a la seva adaptació a les normes de les instal·lacions de telecomunicacions i vetllar pel compliment de les normes vigents (ITC) en les noves edificacions. Incorporar a tots els projectes d’infraestructures públiques de qualsevol mena, l’anàlisi i, si s’escau, la conseqüent obra civil per al desplegament de les xarxes de telecomunicacions. Promoure experiències d’ús dels sistemes de telecomunicacions capdavanters per part de l’administració pública, assumint un paper actiu i pioner en l’aplicació de les 290 �innovacions. Així mateix, potenciar el projecte I2CAT com a banc de proves d’Internet avançat a Catalunya, experimental i obert, on universitats, operadors, empreses i administracions públiques provin les noves tecnologies, serveis i aplicacions abans del seu desplegament massiu. Constituir un Observatori de les Telecomunicacions com a eina per a l’anàlisi i la planificació estratègica de la política de TC. Aconseguir els fons estructurals europeus (ETEN i altres) per finançar el desenvolupament d’infraestructures de telecomunicacions. Desenvolupar la normativa adient per garantir la seguretat de la informació i que les empreses productores de software assumeixin les seves responsabilitats i, si s’escau, revelin les vulnerabilitats dels seus productes als seus clients. 291 �6. LA DEFENSA DEL MEDI AMBIENT PER UN DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE 6.1. L’aigua: planificar, invertir, estalviar i administrar amb justícia Una gestió sostenible de l’aigua per garantir-ne el subministrament El principal problema hidràulic a Catalunya se centra actualment en el subministrament de la regió metropolitana, juntament amb la defensa de l’Ebre (un conjunt de més de 4,5 milions d’habitants), a causa dels períodes cada cop més persistents de sequera, d’una escassa capacitat de reserva i de les greus mancances en la qualitat del subministrament. Catalunya en el seu conjunt no és deficitària en aigua, però sí és cert que les conques internes (on es concentra la major part de la població) pateixen problemes de quantitat i de qualitat en el subministrament d’aigua i, a determinats indrets, es pateixen greus deficiències per la sobreexplotació dels recursos hídrics o la contaminació dels aqüífers. Malgrat això, el Govern de la Generalitat no ha començat a prendre alguna mesura de caire estructural fins al 2001, com la construcció de la primera dessaladora a Blanes, així com alguna actuació aïllada de protecció dels aqüífers amb major pressió. Així doncs, garantir el subministrament d’aigua en quantitat i qualitat suficients és la prioritat de la nostra política hidràulica, així com protegir especialment l’Ebre i la quantitat i qualitat de les seves aigües, que actualment es troben en situació de risc. En aquests moments, es calcula que calen uns 100 hectòmetres cúbics d’aigua l’any addicionals per resoldre la demanda més immediata, i uns 250 hm3/any per cobrir les necessitats futures de les conques internes. El PSC proposa optar per una solució interna catalana que possibiliti un millor aprofitament dels recursos hídrics existents i la incorporació de fonts alternatives com la dessalinització o la reutilització. Una bona planificació i una bona gestió, basades en una concepció integral i sostenible de l’ús de l’aigua, ens ha de permetre obtenir els recursos suficients per donar resposta a les necessitats actuals i futures. Les mesures que els socialistes hem proposat, i que s’emmarquen dins de l’anomenat Pacte Català de l’Aigua, ens han de garantir la disponibilitat de 175 hm3/any d’aigua a curt termini i fins a 290 hm3/any a mig i llarg termini, recursos suficients per cobrir la demanda i els dèficits previstos. MESURES Mesures per al Pacte Català de l’Aigua Desenvolupar programes de consum i de gestió racionals que fomentin l’estalvi en tots els sectors. La gestió racional i acurada dels aqüífers i la recuperació de fonts que s’havien abandonat per excés de contaminació o de salinització permet assegurar unes aportacions addicionals d’aigua potable d’entre 10 i 20 hm3/any. 292 �Fer un pas endavant en l’aprofitament integral dels recursos i en la millora de la gestió, programes d’estalvi a tots els sectors, millora de les conduccions i instal·lacions existents, protecció de fonts i captacions estratègiques, etc. Articular diverses actuacions alternatives per tal de disposar, de manera immediata, de més de 175 hm3/any i per solucionar els problemes puntuals de subministrament d’aigua de boca. Obtenir part dels recursos a partir de l’aigua potable obtinguda a fins a tres plantes de dessalinització que s’instal·laran al litoral català (la primera ja funciona al delta de la Tordera). Totes aquestes plantes podrien aportar entre 60 i 120 hm3/any. Reutilitzar les aigües extretes de les depuradores i de les capes freàtiques per garantir els cabals ecològics, recs per a l’agricultura, jardins urbans i usos industrials. Per exemple, la reutilització de les aigües de la depuradora del Prat pot sumar 55 hm3/any, mentre que la resta de projectes en marxa sumaran fins a 70 hm3/any a curt termini i un potencial de gairebé 300 hm3/any a llarg termini. Interconnectar les xarxes existents per poder resoldre una situació d’emergència per manca d’aigua en algun territori català. Això no obstant, en cinc anys posarem en marxa les inversions necessàries perquè aplicant la tecnologia més avançada de potabilització, cada territori català arribi a l’autosuficiència. La protecció dels recursos hídrics i dels espais fluvials Però, per tal de disposar d’aigua en quantitat i qualitat, també és necessari recuperar els nostres rius i protegir l’espai fluvial i les fonts d’aigua subterrània. La legislació bàsica que ha de guiar tota la planificació hidràulica és la Directiva Marc 2000/60 del Parlament Europeu i del Consell, per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la política d’aigües. El nou Govern de la Generalitat ha de garantir la disponibilitat del recurs assegurant, alhora, la seva qualitat i la protecció dels espais fluvials, dels aqüífers i del litoral, sotmesos sovint a fortes pressions. Disposar de la nova planificació hidràulica a Catalunya, a través del Pla de Gestió de Districte de Conca Fluvial, pendent des de fa anys, i que ha de ser el marc per actuar en tots els àmbits relacionats amb la gestió hidràulica. Encarregar a experts qualificats en aquest àmbit les actuacions que cal realitzar per retornar l’equilibri ambiental als rius catalans. D’acord amb el desenvolupament de la nova planificació, cal establir un programa específic per regular i fixar normes d’explotació, gestió i protecció de tots els aqüífers, així com delimitar la restricció d’usos a les fonts amb major risc de sobreexplotació, i la descontaminació progressiva dels aqüífers més afectats. 293 �Aplicar un pla de protecció i de prevenció d’inundacions per reduir al màxim el risc i els efectes de les inundacions, tant amb actuacions de planificació preventiva com amb l’establiment de limitacions urbanístiques a les zones inundables de major risc. Cal fixar, determinar i implantar, de manera prioritària, els cabals mediambientals o de manteniment (ecològics), en funció de cada tram de riu i amb criteris variables al llarg de l’any, així com actualitzar i revisar les concessions d’aigua actualment existents. Revisar el Pla de Sanejament (presentat recentment) per imposar noves fites de qualitat i de recuperació ecològica dels rius, i redefinir i intensificar els programes de control i vigilància del domini públic hidràulic davant dels riscos d’abocaments i de contaminació. Aplicar les directives comunitàries, tant la Directiva marc d’aigües com la Directiva de qualitat de les aigües, i desenvolupar una normativa pròpia per tal de garantir un major control en els punts de captació d’aigua potable, especialment en els que es considerin reserves estratègiques per la seva qualitat. Adoptar el concepte integrat d’una conca hidrogràfica i la gestió integral amb criteris únics dels recursos superficials i subterranis. Adoptar mesures de protecció del domini públic hidràulic i de recuperació dels rius i riberes més degradades. El Pla Hidrològic Nacional La presentació, debat i aprovació del Pla Hidrològic Nacional per part del Govern del Partit Popular, amb el suport de CiU, ha distorsionat i condicionat la política hidràulica dels darrers anys a Catalunya, ja que la gestió del Govern de la Generalitat en aquest àmbit sovint s’ha limitat a justificar el seu suport al Pla Hidrològic i al controvertit transvasament del riu Ebre que s’hi planteja. Efectivament, el Pla Hidrològic, ja vigent i convertit en llei, preveu transvasar anualment 1.090 hm3 d’aigua des del tram final del riu Ebre per cobrir tots els dèficits de les conques mediterrànies, des de la regió metropolitana de Barcelona fins a Múrcia i Almeria. Davant d’aquesta llei, els socialistes catalans (i també el PSOE, des d’on es va presentar un text alternatiu en el seu dia) hem rebutjat rotundament el transvasament proposat, fins i tot les aportacions previstes per a la regió metropolitana (de 190 hm3/any), ja que considerem que és injust, abusiu i absolutament insostenible carregar sobre el riu Ebre i sobre el seu delta la solució a tots els dèficits hídrics d’Espanya. El transvasament s’ha de considerar com l’últim recurs possible, un cop esgotades totes les polítiques de gestió eficients de l’aigua i d’aportació de fonts alternatives, aprofitant millor les noves tecnologies existents, principalment la dessalinització. A més, el projecte del Govern del PP no garanteix que l’aigua es tracti com un recurs estratègic i no com una simple mercaderia. Quant al transvasament previst per a Barcelona, el PSC reitera que es tracta d’un projecte innecessari, perquè els dèficits previstos es poden cobrir amb un millor aprofitament dels recursos ja existents i aplicant mesures alternatives. 294 �A més, des del punt de vista estrictament més mediambiental, el Pla Hidrològic Nacional no considera el cabal ecològic un requisit imprescindible a la zona de la desembocadura de l’Ebre, de manera que no es garanteix el manteniment de la plataforma deltaica per tal d’evitar la regressió i la salinització. Davant l’actual amenaça que suposa l’execució del Pla Hidrològic Nacional per als recursos de bona part de Catalunya (en concret, els rius i afluents de la part catalana de l’Ebre, que suposa la meitat del territori), els socialistes apostem per una política hidràulica menys agressiva, que respecti el territori i els ecosistemes, i que garanteixi de manera sostenible el subministrament d’aigua en condicions a tota la població. 295 �6.2. Fer compatible el creixement i el medi ambient A Catalunya hi ha una enorme sensibilitat pels temes relacionats amb la defensa del medi ambient. Però, malgrat la preocupació creixent per aquestes qüestions, no hi hagut una resposta adequada a l’actual Govern de la Generalitat, que s’ha limitat a crear una Conselleria específica de Medi Ambient, malgrat que a l’hora de la veritat, les diferents polítiques que incideixen en el tema continuen sense resoldre’s. La política urbanística i territorial de CiU ha consolidat un model de creixement basat en un aprofitament extensiu del sòl i en un nul respecte pels impactes que aquesta política té sobre els recursos naturals. Els espais naturals de Catalunya suporten un grau excessiu de pressió humana i no s’han aplicat els mecanismes per a la seva protecció. El litoral ha estat ocupat massivament amb tot tipus d’infraestructures que malmeten la costa, que s’ha convertit en una de les zones del país amb més risc de degradació. La gestió dels residus és un dels problemes mediambientals més greus, mentre que no para de créixer el volum de deixalles generades. No hi ha un pla coherent d’ubicació dels abocadors i no s’ha resolt satisfactòriament el problema de la contaminació dels aqüífers per nitrats. En l’àmbit forestal, no s’ha avançat en la definició del model que el país necessita per tal de fer realitat la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat. La solució als problemes mediambientals no és només el resultat de l’acció de govern. Cal basar les polítiques en relació amb el medi ambient sobre la base d’un ampli consens. I aquesta no ha estat la situació fins ara. La manca de comunicació clara entre legisladors i executors de les polítiques mediambientals ha estat sovint motiu de conflicte i de problemes innecessaris. El nou Govern de la Generalitat ha de consensuar les seves polítiques mediambientals a partir de la total participació i cooperació de la societat. Així doncs, en aquest sentit, cal fer una gestió responsable, en la línia de les directrius establertes a l’Estratègia de Desenvolupament Sostenible de la Unió Europea, per tal d’implementar polítiques efectives de qualitat ambiental. Per aconseguir aquest objectiu és necessari adoptar de manera urgent una estratègia per resituar el medi ambient i el desenvolupament sostenible a l’eix i al centre de la política catalana. Una estratègia que, com defineix el VI Programa de Medi Ambient de la UE, ha d’aconseguir la integració de les preocupacions mediambientals en totes les altres polítiques, la implantació del mercat i la col·laboració de la ciutadania. El medi ambient ja no es pot tractar com un fet aïllat. Es planteja a escala mundial una nova tendència: la necessitat d’apostar per una economia ambientalment sostenible, una “ecoeconomia”, capaç de demostrar que es pot reestructurar l’economia global per tal que sigui compatible amb l’ecosistema del planeta i amb el progrés econòmic. Els socialistes proposem, en el marc d’aquestes tendències mundials, una nova política mediambiental a Catalunya, amb l’objectiu fonamental de fer compatible la preservació de la diversitat biològica i la conservació dels nostres recursos naturals amb l’activitat i el progrés econòmic. 296 �Planificar el territori En les darreres dues dècades, a Catalunya, la qualitat de la major part de les àrees urbanes ha conegut millores assenyalades. Ara bé, l’evolució positiva no s’ha estès de manera homogènia sobre el conjunt del territori. Ans al contrari, a Catalunya subsisteixen i s’agreugen problemes de caire urbanístic, paisatgístic, funcional i ambiental, d’àmbit i, sobretot, supralocals. Entre aquests problemes territorials destaquen: les carències i els retards en les grans infraestructures d’accessibilitat exterior (aèria, portuària i ferroviària); l’exacerbació de la mobilitat en vehicle privat i la petitesa del transport públic; les mancances en la cobertura i l’accés a les noves tecnologies de la informació i la comunicació; el consum accelerat de sòl i el malbaratament d’energia i recursos hídrics; la urbanització poc ordenada i matussera d’espais de valor paisatgístic i la manca de preservació del patrimoni construït; la problemàtica irresolta dels residus urbans, agropecuaris i industrials; les desigualtats d’oportunitats en l’accés a la renda i als serveis a causa del lloc de residència; la carestia i dificultat en l’accés a l’habitatge; l’aparició i persistència d’àrees amb profundes problemàtiques socials i el desgavell del mapa administratiu. La concurrència d’aquestes mancances fa que bona part del territori de Catalunya conegui avui problemes que afecten la sostenibilitat ambiental, l’eficiència funcional, l’equitat social i la competitivitat econòmica del país. La incapacitat manifestada al llarg de més de vint anys per part del Govern de la Generalitat ha abocat el conjunt de Catalunya a una situació d’indefinició d’una estratègia territorial que descrigui i orienti les polítiques de gestió del territori i del conjunt dels espais naturals amb criteris de racionalitat i qualitat. Per això subsisteixen i s’agreugen aquests problemes de caire urbanístic, paisatgístic, funcional i ambiental. OBJECTIUS 1. Impulsar un nou model de ciutat compacta i accessible ambientalment sostenible i socialment equitativa tot revisant la normativa urbanística i el planejament territorial per tal de garantir-ho. 2. Dotar les ciutats d’equipaments i espais lliures, que possibilitin la coexistència de funcions variades, amb un equilibri entre funcions productives i residencials mitjançant l’impuls d’actuacions de rehabilitació urbana, donant major rellevància i connexió als espais públics i millorant l’eficiència i la universalització dels serveis urbans. Així mateix, es millorarà la qualitat ambiental de les ciutats a través d’actuacions diverses que passen per la reducció i millora de la gestió dels residus, la millora de la mobilitat i l’accessibilitat, l’increment de l’eficiència energètica i la millora de la qualitat ambiental urbana (olors, sorolls, parcs, espais públics accessibles, etc.). 3. Canviar l’actual política d’ocupació del sòl, de regeneració dels espais periurbans, de protecció dels espais naturals, de valoració dels espais agrícoles i forestals, per una ocupació sostenible del sòl. 297 �4. Fer realitat una política d’usos del territori que recuperi el concepte d’espai natural, espai agrari, espai obert i abandonar definitivament la idea que l’únic centre d’interès és l’àmbit urbà o urbanitzable. 5. Promoure activament la conservació dels espais naturals i la preservació de la biodiversitat. 6. Dissenyar un nou model territorial general, que sigui sostenible pel que fa al medi ambient, i que per a la seva aplicació tingui en compte el món local, que és qui ha de planificar els usos del sòl no urbanitzable. Així mateix, s’establirà de comú acord amb el món local el sistema d’espais lliures i de connectors biològics. MESURES Elaborar i aprovar de manera immediata, amb la participació de tots els agents implicats, els plans territorials per a cadascuna de les regions de Catalunya, pendents des de l’aprovació de la Llei de política territorial de 1983, i essencials per establir les grans directrius d’ordenació del territori en matèria d’infraestructures, espais oberts, habitatge i grans equipaments. Incorporar als plans territorials i generals, atenent a les recomanacions de la Unió Europea, estudis d’impacte estratègic per mantenir el model de la ciutat mediterrània, on el paisatge també és un element de qualitat de vida i garanteix la cohesió social, permet un estalvi d’energia, de sòl, de recursos naturals i de temps. Establir també, en aquests estudis, suficients àrees periurbanes obertes i no edificades, que s’han de convertir en les infraestructures bàsiques per garantir la biodiversitat i que actuïn com a connectors biològics entre el camp i la ciutat. Millorar els espais naturals L’administració forestal no té ni direcció ni orientació clares. El balanç de la política del Govern de CiU pel que fa a la protecció dels espais naturals, especialment mitjançant la figura del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de 1992, és força decebedor, ja que 10 anys després de la seva aprovació només s’hi ha invertit prop del 10% dels recursos previstos i pràcticament no s’han desenvolupat els mecanismes de gestió i protecció programats. L’acció del Govern en la delimitació dels espais de la Xarxa Natura 2000 (tant els llocs d’importància comunitària com les zones d’especial protecció per a les aus proposades), acumula un retard inexplicable i ha estat fruit de continus requeriments per part la CE per incompliments en els requisits de protecció dels hàbitats. Només cal posar com exemple l’Estratègia Catalana per a la Conservació i l’Ús Sostenible de la Biodiversitat que el Govern està elaborant, en compliment d’una resolució del Parlament de 1997 i per tal d’assumir les iniciatives de la Unió Europea, amb uns resultats francament modestos i una participació social limitada. En l’àmbit forestal (no hem d’oblidar que a Catalunya hi ha prop de 2 milions d’hectàrees forestals, el 61% del territori), es disposa d’una llei pròpia forestal des de 1988, d’un pla general de política forestal de 1994 i del Centre de la Propietat Forestal, creat el 1999, que no s’han desenvolupat amb el corresponent pla de producció forestal ni amb les línies bàsiques d’orientació sobre la gestió aplicada dels boscos. Això ha contribuït, així mateix, a la proliferació i la gravetat dels incendis forestals. Aquest fet s’ha agreujat amb les 298 �actuacions erràtiques i alguns cops contradictòries dutes a terme pels diversos departaments que han tingut, o tenen, competències en el tema (Medi Ambient, Agricultura i Interior). La natura a protegir no és només la que està inclosa en alguna de les figures jurídiques actuals, sinó que cal tenir especial cura pel que fa a conreus, pastures, boscos, rocams i muntanya alta, rius i zones humides, litoral i mar, etc., i s’ha de considerar i gestionar en conjunt. A Catalunya hi ha una política caracteritzada per la manca d’acció en la gestió dels espais naturals, així com per la inexistència d’una autèntica xarxa interconnectada d’espais i d’una estructura amb participació cívica que asseguri una gestió responsable i eviti la pèrdua progressiva de biodiversitat. L’aplicació dels mecanismes disciplinaris en matèria d’espais naturals protegits ha estat molt limitada, cosa que explica la proliferació extraordinària d’agressions que han patit molts espais naturals, fins i tot reserves integrals i reserves naturals, sovint promogudes per administracions públiques, i que el govern de CiU a la Generalitat ha tolerat amb una completa passivitat. OBJECTIUS 1. Impulsar una autèntica estratègia de protecció i conservació del medi natural i de la biodiversitat. 2. Ordenar les polítiques referents a la natura, els boscos i el paisatge mitjançant normatives específiques i amb el desenvolupament d’instruments administratius adequats. MESURES Coordinar l’estratègia amb les directives europees, la política agrària i el planejament territorial. Incorporar els ens locals en la gestió del medi. Crear els parcs naturals del Montgrí–Medes, del Pla de l’Estany, del Montsec, dels secans de Lleida i de les muntanyes de Prades. Crear les reserves naturals de la Timoneda d’Alfés i dels Aiguamolls del Baix Empordà. Consolidar la xarxa de parcs naturals, tornant la il·lusió als equips humans que hi treballen, i potenciant la conservació de la biodiversitat, l’ús públic, l’educació ambiental i la integració de les comunitats que hi viuen. S’establiran formes de gestió compartida per canalitzar oportunitats i optimitzar esforços i recursos en agrupacions d’espais d’interès natural. Per exemple, a les 299 �comarques gironines: l’Albera, Cap de Creus, aiguamolls de l’Alt Empordà, Montgrí–Medes, aiguamolls del Baix Empordà, zona volcànica de la Garrotxa, Alta Garrotxa, les Gavarres, etc. Això mateix s’hauria de fer als espais del litoral, a tots els del Pirineu, a l’anella verda metropolitana, als espais de l’Ebre, de la Catalunya Central i a les terres de Lleida. Establir eines de coordinació entre les xarxes d’espais naturals de les diferents administracions. Estudiar i establir parcs naturals transfronterers, i potenciar la xarxa Natura 2000. Protegir la flora amenaçada de distribució restringida, creant la nova figura de microreserva de flora a la Llei d’espais naturals. Recuperar l’estany d’Ivars, l’estany de Sils i diversos estanys dessecats de la plana empordanesa. Aprovar un pla de protecció dels amfibis. Instaurar plans d’eradicació d’espècies invasores animals i vegetals (cranc americà, visó americà, tortuga de Florida, plomall de la Pampa, etc.). Crear bancs genètics de flora amenaçada i endèmica, fruiters tradicionals i races ramaderes autòctones. Conservar i recuperar les dunes litorals. Iniciar i en algun cas mantenir els programes de seguiment a llarg termini dels bioindicadors de l’estat de salut ambiental (papallones, ocells, etc.). Incidir en la interconnexió dels diversos espais protegits, assegurant la sostenibilitat i la multifuncionalitat del bosc en un àmbit de desenvolupament rural. Crear, ampliar i potenciar com a reserves marines les costes del Montgrí i del Garraf. Convertir els vells fars en equipaments d’educació ambiental i de recerca científica. Assegurar la protecció de tots els espais naturals que queden al litoral català. Protegir el litoral Actualment Catalunya és una de les zones costeres mediterrànies amb una major pressió turística i urbanística i, per tant, està sotmesa a una forta degradació i a greus problemes de contaminació i regressió. A això cal afegir el que ha estat en aquests darrers anys una política inadequada i insuficient dels espais litorals (competències entre l’administració central, titular del domini públic maritimoterrestre; l’administració autonòmica, que pot intervenir al litoral en funció de les seves competències en ordenació territorial i en 300 �medi ambient, i l’administració local, responsable del manteniment de platges i de la gestió urbanística). OBJECTIUS 1. Promoure els diferents usos combinats a la costa (naturals, pesquers, recreatius, etc.). Preservar o potenciar la pesca artesana (trasmall, palangre, etc.) davant d’altres arts més agressius per als fons marins. 2. Aplicar una gestió integrada veritable i efectiva que resolgui, per la via de l’acord i el conveni, l’actual dispersió i conflictivitat competencial, i donar coherència a les diverses actuacions mitjançant l’elaboració d’un pla de gestió, actuació i protecció. Aquest pla ha de preveure: a) La compatibilització dels diferents usos a la costa (naturals, pesquers recreatius, etc.). Per això cal establir reserves marines dels hàbitats essencials per les espècies més importants, i preservar i potenciar la pesca artesanal (trasmall, palangre, etc.) davant d’altres arts més agressius per al fons marí. b) La protecció ambiental de les platges per tal de preservar al màxim la qualitat sanitària de les aigües de bany i informar i predir la ciutadania sobre el seu estat. c) La definició de la xarxa d’espais protegits de la costa (inclou fons propers), on no només es tingui en compte la singularitat sinó que es garanteixi la connectivitat ecològica entre els diferents espais. d) La creació de nous espais protegits, especialment els que es troben en una situació de major risc, com els herbassars de posidònia oceànica (principalment a les costes del Maresme), els fons tous sedimentaris poc profunds o els anomenats fons detrítics costaners, com ara zones amb Gorgona eunicella sp. (davant les costes del Garraf, entre d’altres). e) La defensa dels ecosistemes litorals i marins importants. f) Actuacions emblemàtiques de foment del turisme sostenible. 3. Millorar les condicions del litoral. 4. Incidir positivament en la qualitat de les aigües que desemboquen al litoral. 5. Mantenir un grau de protecció que equilibri la demanda de creixement del sector nauticoesportiu i la necessitat d’apostar per un model de desenvolupament sostenible, la protecció del paisatge i un sector turístic respectuós amb el medi ambient. Per assolir-ho, són necessaris importants canvis en la qualificació dels diferents trams de la costa per incrementar el grau de protecció del litoral català. 6. Redactar un pla de gestió, actuació i protecció integrada del litoral que compti, mitjançant convenis de col·laboració, amb la implicació de tots els nivells competencials: estatal, autonòmic i local. Aquest pla determinarà els programes de protecció necessaris del litoral i fixarà uns criteris generals d’ordenació i gestió. 301 �MESURES Avaluar l’estat actual del litoral català, amb la definició de les diferents tipologies de zones d’acord amb les seves característiques ambientals, socials i econòmiques. Incloure en el pla els primers trams de la costa submergida, tenint en compte la seva importància per a la protecció del sistema litoral. Contemplar els diferents plans sectorials que estan íntimament lligats al litoral, com tota la normativa urbanística: el Pla de Sanejament, els plans d’usos de les platges, la regeneració de platges, la planificació de la pesca en aigües interiors, el Pla de Ports i tots els que tenen vinculació o incidència en la protecció del litoral. Definir una política sostenible al llarg del litoral que comprengui tant la protecció de les zones naturals com la seva compatibilitat amb els usos de lleure i les activitats econòmiques (pesca, activitat dels mariscadors, activitat portuària, etc.). Establir actuacions de recuperació i regeneració de sectors costers degradats, com poden ser zones amb alt índex de contaminació, zones humides amb fortes afeccions o àrees amb sobreexplotació urbanística. Determinar les mesures de protecció i correcció que siguin necessàries a cada tram del litoral. Establir les fases d’implantació del pla i els diferents programes que en derivin (qualitat de les aigües de bany, recuperació de fons marins, recuperació d’espais naturals, etc.). Crear una autèntica xarxa d’àrees protegides marines i costeres, definint quins espais en formen part i quin grau de protecció hauran de tenir (en funció dels hàbitats existents, però també amb criteris per garantir la connectivitat ecològica a totes les zones preservades de la costa). Dotar de més protecció determinats fons marins i espècies com els herbassars de posidònia oceànica. Definir nous espais protegits i programar el desenvolupament de plans específics de gestió que garanteixin la seva conservació o la seva compatibilització amb determinades activitats que ja es fan ara. Coordinar, amb la normativa urbanística vigent, mesures i normes específiques per incorporar als nous plans urbanístics i a la revisió del planejament dels municipis costers per tal de garantir actuacions respectuoses amb el litoral. Inventariar la situació del domini públic, establint quines són les ocupacions il·legals i fixant un programa de regularització. Regular les activitats pesqueres potenciant la pesca d’arts menors i regular les explotacions d’aqüicultura marina. És del tot necessari disposar d’un veritable cos de guardapesques. 302 �Avaluar la qualitat sanitària de les aigües litorals per tal d’aplicar la nova Directiva d’aigües de bany. Potenciar, mitjançant convenis i altres instruments legals, els mecanismes de participació, col·laboració, cooperació i coordinació entre totes les administracions implicades. Establir un major grau de protecció a diverses zones de la costa catalana com són: el nord de la Costa Brava, des del port de Portbou al port de Roses; la Costa Brava centre, des de la platja de Pals a la de Castell, a Palamós; i tota la Costa Brava sud, des de Sant Feliu de Guíxols fins a Blanes. Dins de cada tram hi ha àrees que preocupen més que d’altres i que necessiten una protecció especial, com la zona de Garbet a Colera, la zona afectada per una possible ampliació del port de Llafranc, i la possibilitat de construir ports al municipi de Tossa o a la zona de Pinya de Rosa, a Blanes. Instal·lar elements flotants o plataformes estacionals a les cales de la Costa Brava com a alternativa a la construcció d’instal·lacions permanents o que es perpetuï el fondeig d’àncores o de morts de formigó que arrosseguen i destrueixen el fons marí. Incorporar al Pla de Ports directives específiques en la línia d’exigir la implantació de tècniques de fondeig no agressives com les utilitzades a les Illes Medes (barrines). Aquesta mesura s’ha de complementar amb un estudi previ del fons marí. Assegurar un major grau de protecció a les platges i roquissars de Tarragona (la Savinosa, l’Arrabassada). Gestionar els residus La gestió dels residus s’ha convertit en un dels problemes ambientals més punyents, mentre no para de créixer el volum de deixalles que es generen. La política de l’actual Govern de la Generalitat és força decebedora en la gestió dels residus domèstics, molt especialment pel que fa als residus agrícoles, industrials, miners, de la construcció, radioactius o, fins i tot, als fangs de les depuradores. L’actual Govern de la Generalitat ha fracassat en els seus intents de trobar ubicacions especials per als abocadors de residus industrials en el territori, un cop demostrada la ineficàcia del Pla de Prevenció i Correcció de la Contaminació de Nitrats del 2000 i dels diversos decrets posteriors. La problemàtica dels purins és especialment greu, ja que continua sense resoldre’s el tractament dels més de 3,3 milions de metres cúbics anuals que genera el sector ramader que són excedentaris, malgrat l’anunci de construir més de vint plantes de tractament a tot Catalunya i de diverses mesures complementàries. OBJECTIUS 1. Avançar en la recerca de solucions efectives i viables en l’àmbit dels residus domèstics, agrícoles, industrials, miners, de la construcció, radioactius i dels fangs de les depuradores. 303 �2. Ajudar a incrementar l’eficiència en les tasques de reciclatge de les unitats familiars. 3. Incorporar als programes de gestió de residus, accions de prevenció d’acord amb els principis establerts a les normatives europees, que marquin objectius quantitatius realistes de reducció de la producció de residus des del seu origen (“el millor residu és el que no existeix”), d’acord amb els mitjans tècnics i econòmics disponibles i dins d’un marc de corresponsabilització mútua per tal de finançar els costos entre totes les administracions competents (central, autonòmica i local). Adoptar mesures legislatives per promoure la utilització dels envasos biodegradables. 4. Contemplar en els programes de gestió de residus, mesures de foment de tecnologies i productes nets, d’increment de la reutilització, de limitació de les substàncies contaminants en els productes, d’educació i sensibilització del consumidor, de creació de les instal·lacions necessàries de tractament i valoració i, molt específicament, de la utilització de substàncies perilloses. 5. Promoure la creació de les infraestructures necessàries per al tractament més adient i el suport a les polítiques locals per a la gestió més eficient dels residus. 6. Apostar decididament per fer un nou programa de gestió de residus municipals. 7. Establir un pla de foment de la utilització del compost procedent del tractament dels residus orgànics en les activitats agrícoles, la protecció del paisatge, la lluita contra l’erosió i la desertització. 8. Garantir el nivell més alt de protecció ambiental i avançar en la recerca de solucions efectives i viables. La política de prevenció, amb la reducció del consum de matèries primeres i d’energia, i la disminució de l’ús de substàncies tòxiques, són les línies mestres d’aquesta protecció. 9. Gravar a origen els productes de difícil reciclatge. MESURES Introduir claus de prevenció en la fabricació, fent assumible l’economia de la durabilitat, la reparabilitat i la millorabilitat dels productes. Afavorir les iniciatives dels fabricants que “dissenyen per al desmuntatge”. Adoptar mesures legislatives per afavorir el reciclatge integral. Introduir un nou marc financer equitatiu i estable, mitjançant la possibilitat d’aplicar figures tributàries que incentivin la correcta gestió de les diferents fraccions dels residus. Incentivar i diversificar els programes de tractament de purins amb tecnologies noves i més adients, prioritàriament amb solucions per a cada granja. 304 �Aplicar codis de bones pràctiques agràries en la deposició del residu com a adob i de la correcta disponibilitat de terres. Impulsar solucions addicionals a escala comarcal mitjançant plantes especialitzades en el tractament de purins. Fomentar i impulsar un nou programa de gestió de residus municipals amb la participació de les administracions implicades. Contaminar menys Un dels problemes més greus que pateixen actualment les concentracions urbanes amb forta activitat industrial i importants volums de trànsit, són els elevats índexs de contaminació i els efectes que això suposa sobre la salut de les persones. L’emissió de gasos a l’atmosfera és, avui dia, un dels temes més candents. La preocupació per l’escalfament del planeta produït per l’efecte hivernacle, el creixent forat de la capa d’ozó, els progressius processos de desertificació i de desforestació, les pluges àcides, etc., són fenòmens que incideixen en les condicions de vida del planeta. Entre el 1990 i el 2000 a Catalunya han augmentat les emissions de gasos d’efecte hivernacle prop del 50%, lluny de les previsions del Protocol de Kyoto. Davant d’aquesta disminució de la qualitat de l’aire, el Govern de CiU s’ha limitat a anunciar estudis per diagnosticar les zones del territori amb fortes emissions de gasos de cara al Pla de Sanejament Atmosfèric i els Plans Graduals de Reducció de les Emissions (especialment en àrees industrials), amb resultats fins ara força modestos. Així mateix, resten pendents de compliment diversos acords parlamentaris per tal d’inventariar amb detall els focus emissors de compostos forans, dioxines i altres compostos orgànics persistents, i alhora cal adoptar un pla de reducció de les emissions de compostos orgànics volàtils. El Govern, fins ara, només ha anunciat la posada en marxa de l’inventari d’emissions i fonts contaminants de Catalunya (EPER-CAT). OBJECTIUS 1. Frenar la producció i el consum d’energia a partir de combustibles fòssils, igual que es planteja a escala mundial, per tal de no incrementar l’efecte hivernacle i de complir els compromisos del Protocol de Kyoto. 2. Cobrir la demanda d’energia mitjançant processos eficaços i el foment d’energies renovables que substitueixin les fonts contaminants o d’alt risc. 3. Millorar la gestió de la qualitat de l’aire i l’entorn dels nostres pobles i ciutats, amb la reducció dels processos de contaminació atmosfèrica, acústica i lumínica, així com els que puguin afectar la salut. 4. Recuperar la qualitat de l’aire, afrontant els aspectes relacionats amb la producció i el consum d’energia. Cal recuperar la qualitat de l’aire i superar l’efecte hivernacle. El nou Govern de la Generalitat ha d’emprar les noves tecnologies per actuar de manera efectiva en aquest àmbit. 305 �5. Establir un marc clar de protecció de l’atmosfera que contempli la regulació i reducció de tot tipus d’emissions per tal de recuperar la qualitat de l’aire que respirem. 6. Posar en marxa actuacions transversals de polítiques d’eficiència energètica i foment de les energies renovables que substitueixin les fonts contaminants o d’alt risc (combustibles fòssils i nuclears); polítiques de mobilitat sostenible i, per tant, de potenciació del transport públic, i aplicació de condicionants ambientals als motors dels vehicles privats; polítiques agrícoles i forestals que permetin la fixació dels gasos emesos; i actuacions de control de la contaminació industrial, amb l’objectiu d’aconseguir una major qualitat atmosfèrica, o de campanyes de sensibilització ciutadana. MESURES Desplegar per tot el territori català la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA). Aplicar els nous requisits imposats per la Directiva 1999/30/CE, de 22 d’abril, relativa als valors límits de diòxid de sofre, diòxid de nitrogen, partícules i plom, que implica un canvi substancial en la gestió de la qualitat de l’aire a Catalunya. Com a resultat de la posada en marxa d’aquestes directrius, cal adoptar plans de sanejament específics per a les zones que superin els valors límits. Establir sistemes d’inspecció i de control efectius per tal de limitar rigorosament les emissions dels diferents sectors i fonts productores de gasos que causen l’efecte hivernacle, tant a través de solucions concretes amb plans específics de reducció a les indústries, com de l’efectiva adequació als requisits de la Llei d’intervenció integral de l’administració ambiental. Actuar, tant a través de les normatives corresponents com articulant les dotacions pressupostàries suficients, per reduir les diferents fonts de contaminació. Crear riquesa de manera sostenible El món de l’empresa comença a veure les oportunitats i els avantatges del desenvolupament sostenible. L’opció pel desenvolupament sostenible s’acabarà imposant en el món empresarial a causa, entre d’altres coses, de la reglamentació ambiental cada cop més estricta, la pressió social envers actituds empresarials més respectuoses amb el medi ambient i l’increment de la sensibilitat ambiental dels consumidors. Malgrat que avui dia encara hi ha moltes empreses que perceben els temes ambientals com una barrera o com un cost afegit, també és cert que n’hi ha moltes que hi veuen una bona oportunitat i que incorporen el desenvolupament sostenible a les seves consideracions estratègiques com una de les vies per assolir avantatges competitius. Moltes d’aquestes empreses que han pres consciència dels temes mediambientals ho han fet com un element bàsic de les seves polítiques de responsabilitat social. Aquestes empreses són conscients de la importància social 306 �d’aquests temes i de la major sensibilitat que té la societat per la defensa del medi ambient. OBJECTIUS 1. Promoure una consciència empresarial nova i cercar la complicitat necessària del sector privat en les decisions i en les transformacions socials que implica el procés cap a la sostenibilitat. 2. Adoptar un model de diàleg o acords voluntaris entre Administració i empresa al voltant dels temes mediambientals. 3. Fixar un marc regulador per a les ecoauditories i ampliar l’obligació de realitzar estudis d’impacte ambiental als plans i programes de l’Administració. 4. Promoure el desenvolupament d’un mercat de productes i serveis més respectuosos amb el medi ambient. MESURES Adoptar un model de diàleg o acords voluntaris entre el Govern, l’Administració i el sector empresarial. Des del Govern cal promoure espais de trobada i de participació per tal d’aconseguir la cooperació de la comunitat econòmica en l’aplicació de les noves polítiques ambientals, per la qual cosa les empreses obtenen del Govern major flexibilitat, ajuts, ampliació de terminis i procés simplificat de llicències per tal que es puguin adoptar als canvis necessaris. Incentivar i promoure l’adopció d’iniciatives tipus “ecoetiquetes” o les ecoauditories. La introducció de les “ecoetiquetes” i la superació de les auditories empresarials col·loca els productes i les empreses en una posició millor en el mercat, ja que els compradors identifiquen que un determinat producte o el comportament d’una determinada empresa és més respectuós amb el medi ambient. Al Govern de la Generalitat li correspon fixar, per la seva part i d’acord amb els agents implicats, un marc regulador per a les ecoauditories i fomentar-ne la generalització. Així mateix, s’ha de comprometre a promoure el desenvolupament d’un mercat de productes i serveis més respectuosos amb el medi ambient. Iniciar una reflexió sobre les possibilitats d’adoptar mesures de “fiscalitat ambiental”. Avançar cap a la democràcia ambiental La necessitat de desenvolupar un nou model de sostenibilitat en el nostre territori obliga a plantejar un nou concepte de societat, en què els ciutadans hauran d’adoptar canvis d’actituds, culturals i de consum. Cap dels objectius anteriors no és possible sense la corresponsabilitat i participació ciutadana. La democràcia ambiental ha de permetre una acció de govern ambientalment sostenible. És necessària una política ambiental que 307 �apropi amb èxit Catalunya a una societat sostenible. Això requereix importants canvis en la vida quotidiana de la ciutadania que fan necessari utilitzar el major nombre possible de mecanismes socials i mediàtics sota nous processos de participació, de democràcia participativa. En aquest sentit, i arran de la Cimera de Rio de 1992, s’adopten iniciatives tan importants com l’elaboració i aplicació de processos de l’Agenda 21 i l’adopció d’estratègies de desenvolupament sostenible. La realització d’una Agenda 21 local esdevé un compromís per a un nou model de sostenibilitat que faci compatible el creixement econòmic amb el medi ambient i la cohesió social, mitjançant polítiques integrades i estratègiques globals. A Catalunya, aquest moviment amb vocació de participació clara de la ciutadania i d’implicació dels diversos sectors econòmics i socials l’ha liderat el món local, principalment els ajuntaments de les grans ciutats, mentre que el Govern català s’ha limitat a publicitar un pla que queda reduït a una simple diagnosi autocomplaent. OBJECTIUS 1. Impulsar una reorientació de l’actual procés i concepció de l’Agenda 21 de Catalunya. 2. Consolidar definitivament el camí de la sostenibilitat amb l’adopció d’una estratègia catalana per al desenvolupament sostenible. És una estratègia pròpia de desenvolupament sostenible, fruit d’un pacte entre la societat i tota l’Administració, capaç de definir unes fites clares, concretes i quantificables, que compti amb la complicitat necessària dels diversos sectors socials i econòmics. 3. Contemplar el cost de la “insostenibilitat” i implementar les mesures de correcció necessàries. 4. Aplicar a Catalunya les propostes que va adoptar la Comissió Europea al Consell Europeu de Göteborg, de juny del 2001, i que defineixen el que ha de ser l’estratègia, per la Unió Europea, capaç de conciliar desenvolupament econòmic, social i ecològic a llarg termini. MESURES Recollir, integrar i donar suport al procés de desenvolupament de l’Agenda 21 local i oferir una base de col·laboració tècnica i econòmica, per tal d’implicar els ajuntaments que encara no han iniciat el procés d’ambientalització. Crear la figura del Síndic Ambiental per tal de defensar els drets de la ciutadania en aquest camp. Disposar, d’acord amb la metodologia establerta de manera genèrica per desenvolupar l’Agenda 21 local, dels requisits mínims que ha d’assolir un municipi per tal de certificar l’adopció d’una Agenda 21. 308 �Elaborar un ampli diagnòstic de la realitat mediambiental a Catalunya, dels avenços i de les mancances, mitjançant un Llibre Blanc del Medi Ambient, amb la participació del món local, dels experts i de les entitats cíviques i conservacionistes. Així mateix, s’elaborarà i es publicarà bianualment un Informe sobre l’Estat del Medi Ambient a Catalunya, que establirà com a referent els indicadors de l’Agència Europea de Medi Ambient. Establir les grans línies estratègiques d’actuació que impliquin i comprometin transversalment tots els departaments de la Generalitat per fixar uns objectius mínims de qualitat ambiental a Catalunya. Per tal de prendre consciència de l’impacte negatiu que el nostre actual estil de vida causa a altres parts del món, es calcularà bianualment la petja ecològica de Catalunya i es proposarà una estratègia de reduccions graduals d’aquest indicador. Implementar un programa d’educació ambiental amb la participació de tots els sectors afectats i adreçat especialment al jovent. Recuperar el consens ambiental A Catalunya els conflictes ambientals són a l’ordre del dia. La correcta gestió dels residus, el sanejament de les aigües, la producció d’energies netes, etc. requereixen instal·lacions i una ubicació concreta en el territori. Aquestes decisions no sempre gaudeixen del consens necessari i sovint han originat greus problemes de convivència ciutadana. El fenomen del “no a casa meva” o “no en el meu pati del darrere” s’ha estès com un dels comportaments característics de les societats desenvolupades, davant del qual és responsabilitat de l’Administració posar els mecanismes i mitjans per tal d’aconseguir els consensos i acords necessaris. Així mateix, en els darrers anys se succeeixen en molts dels territoris de Catalunya encesos debats ciutadans per a la col·lisió, sovint, de models de creixement enfrontats amb un rerafons mediambiental (la indústria química de Tarragona, per exemple, amb les expectatives turístiques de la ciutat; l’expansió urbanística dels Pirineus amb la necessària preservació del paisatge; el negoci turístic de la costa amb les reclamacions de posar fre a l’ocupació massiva del sòl, etc.). El Govern de la Generalitat, lluny d’atenuar molts d’aquests conflictes, ha optat per actituds d’inhibició, en alguns casos, o per assolir acords puntuals amb determinats sectors, en d’altres, i així ha encès encara més el malestar social a determinats municipis i comarques, com s’ha posat de manifest amb la ubicació dels abocadors industrials o amb l’elaboració del mapa eòlic. OBJECTIUS 1. Recuperar el consens necessari per vèncer el distanciament existent entre els legisladors i els executors de les polítiques públiques, que és font de molts conflictes i tensions. 309 �MESURES Modificar l’actual composició del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible per tal d’assegurar una àmplia representació de tots els sectors socials. Implicar els actors de la societat civil en la definició i seguiment de les polítiques de sostenibilitat mitjançant processos participatius i a partir d’una correcta planificació en l’àmbit ambiental. 310 �6.3. Planificar l’ús del sòl i protegir el paisatge Avui el paisatge es considera com un dels elements que determinen el grau de qualitat de vida d’una societat. El desenvolupament econòmic, les necessitats d’infraestructures i el creixement urbà han superposat noves estructures paisatgístiques a allò que abans eren espais naturals o agraris. L’estratificació del paisatge ha suposat la superposició d’estructures i utilitzacions de sòl en funció de les necessitats socioeconòmiques de cada moment. Les perifèries urbanes i les zones costaneres són les zones més maltractades des del punt de vista paisatgístic. El planejament territorial a Catalunya té importants deficiències. Avui dia subsisteixen greus mancances en l’ordenació del territori català, entre d’altres, per exemple, la noredacció dels plans territorials parcials (amb l’excepció del recent Pla Territorial Parcial Terres de l’Ebre); la manca de planejament urbanístic a 181 municipis, que signifiquen el 19% del territori, i l’incompliment en la redacció i execució dels plans d’espais d’interès natural. La incapacitat manifestada al llarg de més de vint anys per part del Govern de la Generalitat ha abocat el conjunt de Catalunya a una situació d’indefinició d’una estratègia territorial que exposi i orienti les polítiques de gestió del territori i del conjunt dels espais naturals amb criteris de racionalitat i qualitat. Per això subsisteixen i s’agreugen problemes de caire urbanístic, paisatgístic, funcional i ambiental. Entre els que afecten el territori i el paisatge cal destacar els següents: el consum accelerat del sòl; la problemàtica irresolta dels residus urbans, agropecuaris i industrials; la urbanització poc ordenada i matussera d’espais de valor paisatgístic, i la manca d’una definició estratègica de les polítiques de paisatge. OBJECTIUS 1. Gestionar de manera adequada els espais lliures. 2. Frenar l’excés d’ocupació de sòl. 3. Impulsar polítiques transversals orientades al desenvolupament de polítiques territorials i paisatgístiques reals i efectives. Les polítiques de paisatge han d’estar relacionades amb les polítiques d’ordenació del territori i les de caràcter ambiental. 4. Definir lògiques d’utilització del sòl i conservació dels entorns que permetin racionalitzar-ne els usos i compatibilitzar-los amb les activitats productives necessàries. 5. Promoure plans territorials del paisatge que li han de donar caràcter jurídic, desenvolupar mesures per protegir-lo, fer compatible el progrés econòmic amb la preservació del paisatge, millorar la percepció de l’entorn, ajudar a desenvolupar un urbanisme més integrat als entorns, integrar adequadament els equipaments i les infraestructures en el paisatge, facilitar l’habitabilitat del territori, reduir els costos socials dels problemes mediambientals i orientar les polítiques turístiques. 311 �Els plans territorials del paisatge són projectes de concertació entre el conjunt de les comarques de cada una de les set vegueries. Definiran i fixaran els principis directors per a la conservació i afectació del paisatge, i coordinaran totes les polítiques que, de manera transversal, afectin el conjunt de l’entorn paisatgístic. Aquest plans han de fomentar l’accessibilitat als paisatges i la difusió del concepte del paisatge entès com a “element essencial del benestar individual”; afavorir la visibilitat i la intervisibilitat dels diferents paisatges; avaluar de manera permanent les activitats que degraden els paisatges; establir objectius de qualitat paisatgística per a cada àmbit de l’ordenament, adequats a la seva escala i a la seva diversitat, i identificar les activitats visualment inadequades amb l’objectiu de resituar-les en emplaçaments no perjudicials per al paisatge. Els plans territorials del paisatge han de ser figures complementàries dels plans territorials parcials i han de tenir caràcter de plans sectorials. Els plans determinaran i concertaran l’adhesió de cada comarca i municipi als objectius determinats en el pla per aquest àmbit d’aplicació, i la participació en els fons plurianuals destinats a la millora del paisatge català. Aquests plans han d’incloure qüestions referents als sistemes de caràcter ambiental en l’àmbit regional en què es determinarà, per a cada zona, el tipus de protecció i d’utilització. Així mateix, els plans han de contemplar les actuacions transversals sobre el conjunt de les unitats locals i comarcals en què les interdependències socioeconòmiques i funcionals actuen sobre el conjunt del paisatge. Els plans també han d’incorporar indicacions a les administracions i gestors de les infraestructures, per tal d’incidir en les matèries que condicionen la mobilitat, el disseny de les grans infraestructures i les polítiques de prevenció i protecció davant de les catàstrofes naturals. La protecció del paisatge només serà possible si existeixen mesures que garanteixin la preservació del sòl no urbanitzable i, per tant, d’aquells valors agropecuaris, paisatgístics, turístics i ambientals del territori català. Per tal de fer una bona gestió de les actuacions d’interès públic que s’hi hagin de realitzar, així com la compensació dels seus eventuals impactes, el Govern haurà de prendre mesures específiques per protegir l’ús del sòl no urbanitzable. En aquest sentit, les mesures que ha emprendre són de caràcter regulatori i normatiu. MESURES Mesures de protecció del paisatge Donar protecció jurídica al paisatge d’acord amb allò que estableix la Convenció Europea del Paisatge, aprovada pel Consell d’Europa, a la qual s’ha adherit el Parlament de Catalunya. Elaborar plans directors del paisatge per al conjunt del territori de Catalunya, en els quals s’estableixin, en connexió amb el planejament territorial urbanístic i sectorial, els principis, les estratègies i les línies orientadores de la política de paisatge. Establir un fons per a la conservació i millora del paisatge amb l’objectiu de contribuir al finançament d’actuacions de millora i gestió del paisatge. 312 �Crear una taxa urbanística sobre les infraestructures i edificacions en sòl no urbanitzable –a excepció de les destinades a usos agrícoles, ramaders i forestals que respectin la normativa ambiental–, per tal de nodrir el fons per a la conservació i millora del paisatge. Mesures per protegir els usos de sòl no urbanitzable Regular per decret les actuacions i els usos d’interès públic que, pel seu caràcter, s’hagin de realitzar a un sòl que tingui la qualificació urbanística de no urbanitzable, d’acord amb allò que es disposa a l’article 42 de la Llei d’urbanisme de Catalunya. La regulació ha d’establir que els projectes d’actuacions específiques d’interès públic hauran de justificar que, pel seu caràcter, les actuacions i usos previstos s’han d’efectuar en sòl no urbanitzable. Així mateix, quedaran obligats a definir, amb tota precisió, l’ús o els usos corresponents i les obres i instal·lacions necessàries per al seu desenvolupament. Establir que, per a l’aprovació de cada projecte d’actuació específica, es requerirà l’estudi de les repercussions socioeconòmiques, territorials i ambientals previsibles, directes i indirectes, i la declaració del seu caràcter assumible, d’acord amb l’organització de l’espai rural establerta pel planejament general, amb determinació, si s’escau, de les condicions que s’imposaran en aquest sentit. Quan, pel seu objecte, el projecte estigui subjecte a avaluació d’impacte ambiental, l’estudi inclourà aquesta avaluació i la corresponent declaració d’impacte ambiental. Establir l’apreciació positiva de l’interès general del seu objecte, que només hi podrà ser quan es consideri necessària la localització de l’ús o els usos en sòl urbanitzable no sectoritzat i compatible amb els objectius de la política o polítiques sectorials corresponents. Establir la solució satisfactòria, amb càrrec al promotor, del funcionament de les instal·lacions, construccions i edificacions mitjançant la connexió adequada a les xarxes supramunicipals i generals d’infraestructures, dotacions i serveis públics de l’ordenació estructural del planejament general, de manera que, en qualsevol cas, quedi garantit el manteniment de la capacitat, funcionalitat i qualitat de servei dels preexistents. Establir l’assumpció de l’aixecament de les càrregues i del compliment dels restants compromisos previstos per la legislació o l’ordenació urbanístiques o, si s’escau, assumits voluntàriament i, en tot cas, dels compromisos de restauració dels terrenys a l’acabament de l’ús o els usos i conforme al pla definit per aquesta finalitat. Determinar, quan procedeixi, la fixació justificada del termini de vigència de l’ús o els usos atribuïts. Fixar la prestació de garantia davant la Generalitat de Catalunya per import del 10% del cost total d’execució de les obres que es realitzin, per cobrir, si s’escau, les responsabilitats derivades d’incompliments i infraccions, inclòs el pla de restauració dels terrenys. En atenció a les característiques específiques del projecte, el Govern de la Generalitat de Catalunya podrà establir l’import mínim de la garantia prestada fins al 20% del cost total de les obres previstes. 313 �Establir, per tal de compensar l’impacte ambiental que derivi de les actuacions d’interès públic, el pagament d’un cànon per part del promotor, públic o privat, de l’actuació. El cànon tindrà una quantia de l’1% sobre el pressupost total d’execució de les obres, construccions, edificacions i instal·lacions que es realitzin, serà percebut per l’ajuntament o ajuntaments afectats, i el seu import es destinarà a preservar i millorar la qualitat ambiental del municipi. S’establiran figures jurídiques de protecció clara del sòl no urbanitzable i se’n reglamentaran, de manera detallada, els usos permesos. 314 �6.4. El camp, un lloc per viure i prosperar A Catalunya s’ha de superar la visió antagònica entre el camp i la ciutat. La urbanització creixent, la millora de les comunicacions, els canvis dels costums i, sobretot, el fenomen de la mobilitat, han fet el país cada vegada més petit, les diferents comarques i territoris més interdependents, i els pobles i les ciutats més interconnectats. Per superar l’antic dualisme camp–ciutat, hem de tornar el protagonisme al territori, a la rica i variada xarxa de ciutats i pobles i, mitjançant la regionalització, potenciar el món rural, que ha de tenir a l’abast els mateixos serveis i oportunitats que les ciutats. També cal tenir unes ciutats i un país més saludables, més sostenibles i, per això, cal actuar sobre els problemes mediambientals de tot el territori. Cal abordar els problemes amb aquest esperit, sabent que el problema del regadiu de les terres de Ponent o bé el dels boscos de la Catalunya Central són un problema de “país”, igual que la millora de l’aeroport de Barcelona o el tren de gran velocitat. Cada territori té les seves prioritats i tots són prioritaris per al país. La centralització administrativa i política duta a terme pel Govern de CiU des de la Generalitat no ha estat positiva per superar aquest dualisme. Cal un nou govern per enfocar una nova política: la potenciació de les xarxes de ciutats petites i mitjanes que actuen de focus de desenvolupament i servei; la promoció d’estratègies adaptades al potencial de les àrees rurals; el foment d’una agricultura sostenible i competitiva; un turisme respectuós amb el medi; la promoció de la cooperació rural–urbana, i la integració de la perifèria rural a la planificació estratègica de les vegueries, són, entre d’altres, línies de treball inspirades en els programes europeus més acreditats. OBJECTIUS 1. Evitar que els agricultors abandonin el camp i que les zones rurals europees entrin en una etapa de despoblament i de declivi. 2. Promoure uns objectius per al sector rural que complementin les iniciatives específiques que el Pla de Desenvolupament Rural de la Unió Europea preveu per a Catalunya. De fet, les 22 mesures en matèria de desenvolupament rural contingudes en aquest pla per al període 2000-2006, permeten articular tres possibles plans d’actuació diferents. Set mesures es poden agrupar en dos plans als quals l’Estat espanyol ha assignat un caràcter horitzontal i, per tant, que també afecten Catalunya, mentre que les quinze mesures restants, de caràcter optatiu, també han estat assumides, en la seva totalitat, pel Govern de Catalunya. 3. Impulsar un programa d’actuacions específiques per a Catalunya basades en el Pla de Desenvolupament Rural i en altres mesures complementàries, per tal d’evitar el despoblament i de reactivar les zones rurals del Principat. 4. Millorar les condicions de vida en el medi rural. 5. Millorar les oportunitats de treball i de renda de les persones que hi viuen. 315 �6. Enfortir el sector agrari mitjançant una política pròpia que estableixi prioritats específiques orientades a millorar la competitivitat del sector agrari; produir aliments de qualitat i segurs per al consumidor; potenciar els processos de transformació i comercialització dels productes agraris, i impulsar el caràcter multifuncional i sostenible de l’agricultura catalana. Millora de l’hàbitat rural El Govern de la Generalitat ha d’emprendre diverses actuacions per millorar l’hàbitat rural. En primer lloc, en la línia de millora de les infraestructures bàsiques, cal garantir que tots els nuclis de població habitats disposin, en un període màxim de vuit anys, de les infraestructures bàsiques (accés asfaltat, subministrament d’aigua potable distribuïda per xarxa, subministrament elèctric de qualitat, subministrament telefònic i d’accés a les noves tecnologies de la comunicació). En segon lloc, cal assegurar que tots els nuclis rurals de més de 1.000 habitants tindran un sistema de depuració d’aigües residuals. Cal assegurar que tots els municipis rurals, a més dels serveis que prescriu la legislació vigent, puguin oferir habitatge, llar d’infants i escola primària, assistència mèdica primària i transport sanitari eficient, i serveis d’assistència a la gent gran a través de servei domiciliari, centres de dia o residència geriàtrica. La millora dels equipaments també és una altra actuació que s’ha d’emprendre per a la millora de l’hàbitat rural. Tots els habitants del medi rural haurien de poder disposar d’equipaments bàsics de caràcter esportiu, cultural i d’ús i divulgació de les noves TIC, d’acord amb els programes d’equipaments mínims definits per les associacions municipals. El paisatge constitueix un valor cultural i un actiu econòmic per a les zones rurals. Per això les mesures específiques referents a la preservació del paisatge també tindran un efecte positiu en el desenvolupament del medi rural. Foment de l’activitat econòmica del medi rural La formació professional en l’àmbit rural, a més de participar en el conjunt de polítiques pròpies d’aquest sistema formatiu, s’ha d’adequar de manera específica a la realitat socioeconòmica de la zona i a la previsió de demanda del mercat laboral, especialment a les necessitats dels nous jaciments d’ocupació en aquest àmbit (atenció a la gent gran, serveis turístics, activitats mediambientals, etc.). L’accés i l’ús de les tecnologies de la informació i de les comunicacions constitueix avui un factor imprescindible per a la realització de les diverses activitats que incideixen en el desenvolupament rural. Per això, des del Govern de la Generalitat cal promoure les condicions per accedir-hi i facilitar la divulgació del seu ús en l’àmbit rural. Cal establir actuacions concretes encaminades a ajudar els joves que s’incorporen a l’activitat agrària. El nou Govern de la Generalitat, a partir del model de la iniciativa LEADER +, ha de promoure plans de desenvolupament rural integrat a la resta de l’àmbit rural, especialment a zones d’agricultura mediterrània de secà i de muntanya, i a les zones més deprimides, on no s’assoleixi la renda mitjana de Catalunya. 316 �MESURES Habilitar línies d’ajuda específica adreçades als emprenedors que vulguin desenvolupar un projecte econòmic no agrari en nuclis de població de fins a 2.000 habitants. Hauran d’acreditar la viabilitat del projecte, la seva formació per desenvolupar-lo i un compromís de continuïtat de la iniciativa. Impulsar plans de desenvolupament rural integrat a les zones d’agricultura mediterrània de secà i de muntanya, i a les zones més deprimides, on no s’assoleixi la renda mitjana de Catalunya. 317 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Programa electoral del PSC a les eleccions al Parlament de 2003 Creator An entity primarily responsible for making the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Ciutadans pel Canvi Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Llibret Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Ciutadans pel Canvi Eleccions Parlament de Catalunya Catalunya Federalisme President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource 317 p. Abstract A summary of the resource. Programa electoral de PSC-CpC per les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Programes electorals http://78.47.125.110/files/original/5/2673/BolAnUrb_1975_n2_CumplimientoInversion_PM_LD.pdf c94f6acc5c883ec8d1b5a8160f0ae5fc PDF Text Text BOLETIN DE ANALISIS URBANO Gabinete Téenieo de ~maeión del Ayuntamiento de&reelona ~~~~ No2 Otoño 75 ~~,~ • .~ SUMARIO Artículos. F. Hernández Gutiérrez y Juan B. López Cayetano: Informes sobre la polución atmosférica en Barcelona durante el año 1974. Alberto de Rovira Mola, en torno a la coordinación integradora horizontal de las Haciendas municipales. F. Aramburo: Una metodología para la determinación indirecta de la renta a nivel Municipal, Comarcal o Metropolitano. P. Maragall, la dualidad productor-ciudadano en el programa de actuación municipal. Notas. P. M.: Cumplimiento de la inversión municipal programada 1963-68, 1969-74. Datos. M. G. C.: Relació d'Associacions de Velns que publiquen revistes o butlletins. J. G. D.: Indice de desvalorización de la peseta en Barcelona. �Cun1plimiento de la znverszon municipal programada 1963-68, 1969-74 P. M. El primer período de seis años comprende los programas provisionales 1963-64 y 1965-68: el segundo período de seis años coincide con el programa 1969-74. La inversión total en el primer período fue de 10.000 millones y en el segundo de 22.000 millones, en pesetas corrientes. En pesetas contantes de 1969 los totales son, respectivamente, de 12.000 y 18.000 millones, es decir, un promedio de 2.000 millones/año en el primer período y de 3.000 millones/año en el segundo. «Vialidad» es el sector con prioridad absoluta en 1969-74, frente a «Transportes» en 1963-68. La inversión en «Urbanismo y vivienda», baja de año en año, excepto en 1974. En términos globales el grado de cumplimiento de! programa fue más satisfactorio en 1969-74 (79 % ), que en el período anterior. En pesetas constantes, los resultados ya no son tan halagüeños (64% de cobertura de lo programado). La dispersión del grado de cumplimiento es menor en 1963-68. La programación 1969-74 fue en este sentido, menos «eficaz»: la estructura prevista de la inversión fue menos respetada que en el período anterior. Las causas de incumplimiento no pueden atribuirse, en general, a los presupuestos extraordinarios, pues la serie de grados de cumplimiento sin tales presupuestos (que publica anualmente la Memoria del G. T. P.) no es superior al indicado 79 %, excepto en un año (1972). Si excluimos el sector transporte de esa serie, en cambio, sí que es mejor el grado de cumplimiento de la programación sin presupuestos extraordinarios. Conviene hacer una aclaración en cuanto a la política de suelo (incluida en Urbanismo y vivienda). Las cifras anuales en descenso, relativas a la inversión realizada, no concuerdan aparentemente con los datos de adquisición de suelo a título oneroso que se publican en las Memorias del G. T. P. y eme muestran un progreso sustancial (excepto en 1974, véase Tabla 0). Ello se debe a que tales datos de adquisición de suelo incluYen tanto las adquisiciones pagadas por el Ayuntamiento como las financiadas por concesionarias o contratistas (segundo cinturón, accesos a túneles del Tibidabo), en tanto que los datos de inversión excluyen la mayoría de estas últimas. TABLA O Adquisición de suelo a título oneroso Viales Ptas. 1969 1970 1971 1972 1973 1974 Total Has. -121,2 -- 212,3 143,3 252,0 782,2 237,8 0,29 0,07 13,36 21,48 1,82 -1.748,8 -37,02 Esp. verdes Ptas. Has. --24,3 44,0 67,5 61,8 122,2 123,2 Equipos Has. Ptas. -22,0 -- 29,5 95,4 49,1 25,8 30,8 0,51 3,17 1,65 18,77 3,95 --- -- -- 252,6 24,10 9,64 37,2 18,2 26,2 93,4 63,7 -443,0 - -238,7 Vivienda Ptas. Has. No se dispone de datos completos. Valores en millones de pesetas. 49 -- 5,69 - -- 0,10 0,21 -0,31 - Total Ptas. Has. -161,5 258,8 311,9 363,0 930,3 395,7 -2.427,2 - -38,9 21,6 41,2 114,9 102,7 - 319,3 �TABLA 1 Inversión realizada por sectores 1969-74 (millones de pesetas corrientes) 1969-74 Total % 627,9 1.483,8 2,8 6,7 1969 1970 1971 1972 1973 1974 1970-74 Total % Servicios generales Cultura Sanidad y asistencia social • 116,7 179,7 94,1 229,5 126,1 296,11 113,2 259,4 106,1 390,1 71,7 128,3 511,2 1.304,7 2,5 6,5 139,3 214,2 207,6 210,8 206,6 242,1 1.081,3 5,4 1.220,6 5,5 IV. Urbanismo y vivienda V. Vialidad • VI. Zonas verdes y deportivas 473,4 560,8 435,0 1.146,0 463,0 1.870,4 460,1 2.275,6 397,8 1.806,5 482,2 1.819,6 2.238,9 8.918,1 11,1 44,3 2.712,3 9.478,9 12,2 42,8 101,9 290,0 268,3 196,4 260,0 78,3 1.093,0 5,4 1.194,9 5,6 32,9 32,5 32,7 23,9 234,2 92,2 415,5 2,1 447,5 2,0 377,8 45,8 568,3 23,4 400,2 65,1 694,8 292,11 741,9 56,5 607,2 1.103,5 3.012,4 1.541,3 14,9 7,6 3.390,2 1.587,1 15,3 7,2 2.027,9 3.033,2 3.730,2 4.527,2 4.199,7 4.625,8 20.116,1 100,0 22.144,0 100,0 l. n. m. vn. vm. Abastecimiento Transportes y circu!ación. IX. Otros Total TABLA 1 bis Inversión realizada por sectores 1969-74 (millones de pesetas constantes 1969) 1 Servicios generales 11 Cultura 111 Sanidad y Asistencia Social . IV Urbanismo y Vivienda V Vialidad VI Zonas verdes y deportivas . vn vm Abastecimiento Transportes y circulación IX Otros • Total • Notas: lndice desvalorización 1969 1970 1971 1972 1973 1974 Total % 116,7 179,7 139,3 88,7 216,4 202,0 110,6 260,3 182,1 92,3 211,4 171,8 77,4 284,11 150,8 45,3 81,1 153,0 531,0 1.233,7 999,5 2,911 6,91 5,60 473,4 560,8 101,9 410,2 1.080,7 273,5 406,0 1.640,3 235,3 375,1 1.854,6 160,1 290,4 1.318,7 189,11 305,2 1.150,0 49,5 2.260,3 7.605,1 1.010,1 12,70 42,6 5,66 32,0 377,8 45,8 30,6 535,9 22,1 28,7 351,0 57,1 19,5 566,3 238,6 171,0 541,6 41,3 58,3 383,7 697,4 340,1 2.756,3 1.102,3 1,91 15,4 6,2 2.027,4 2.860,1 3.271,4 3.689,7 3.065,11 2.923,5 17.837,9 100,00 1,00 0,943 0,877 0,81 5 0,730 0,632 NOTAS: Fuente: Memorias G .T. P . 1970-74; Coste Analíticos 1969. - La inversión del año 1969 (igura en In fuente en un formato distinto en cuanto a la clasificación sectorial: parte de la inversión en Vialidad (Obras Conjuntas) y Zonas verdes (Nuevos espacios verdes) figura incluida en el apartado de Urbanismo. - ConteJtldo de los grandes sectores: T. - Administración general; Policía Municipal; Extinción de incendios (y en 1969 Parque Móvil). II. - Enseñanza: M useos (Zoo); Otros actividades. liL - Salud Público y Asistencia Médica; Asistencia Soc.ial; Cementerios; Pompas Fúnebres. IV . - Planteamiento urbanfstico; Gestión urbarusticn; Absorción suburbios y vivienda. V. - Estructuras viales; Alcantarillado; Pavimentación; Alumbrado. VI. - P arques y J ardines; Nuevo espacios verdes ;Instalaciones deportivas . VII. - Abastecimiento de Agua; Mercados centrales y Matadero; Mercados zonales. VU1. - Transportes de superficie; T ransportes subterráneos; C irculación. IX. - Limpie7.a viarin; Recogida y tratamiento basuras: Depuración aguas residuales. 50 �TABLA 2 Inversión realizada y prevista por sectores 1969-74 (millones de pesetas corrientes) Realizada Total 1969-74 Prevista Total 1969-74 (1) 1 Servicios generales n Cultura 111 Sanidad y Asistencia Social IV V VI VII VIII IX % (2) % Grado de cumplimiento Desviación (1)/(2) % (1)- % (2) 627,9 2,8 720,6 2,6 0,87 1.483,8 6,7 1.609,5* 5,8 0,92 1.220,6 5,5 1.018,8 3,6 1,19 + 0,2 + 0,9 + 1,9 . 2.712,3 12,2 5.385,7 19,3 0,50 -7,1 . ..•. 9.478,9 42,8 9.369,4 33,5 1,01 + 9,3 Zonas verdes y deportivas 1.194,9 5,6 5,6 0,76 0,0 Urbanismo y Vivienda . Vialidad . 1.563,8** 447,5 2,0 814,7 2,9 0,54 -0,9 Transortes y Circulación 3.390,2 15,3 5.810,4 20,8 0,58 -5,5 Otros (limpieza) 1.587,1 7,2 1.645,0 5,9 0,96 + 1,3 Total . . . . 22.144,0 100,0 27.938,3 100,0 0,79 Abastecimiento ''' ''"' / / Sin Zoo. / Con Zoo y Nuevos espacios verdes TABLA 2 bis Inversión realizada y prevista por sectores 1969-74 (millones de pesetas constantes 1969) Realizada 1 11 m IV V VI VIl VIII IX Servicios generales 531,0 Cultura Sanidad y Asistencia Social Prevista 720,6 Grado de Cumplimiento (1)/(2) 0,74 1.233,7 1.609,5 0,77 999,0 1.018,8 0,98 Urbanismo y Vivienda 2.260,3 5.385,7 0,42 Vialidad 7.605,1 9.369,4 0,81 Zonas verdes y deportivas 1.010,1 1.563,8 0,65 Abastecimiento 340,1 814,'7 0,42 Transportes y Circulación z.756,3 5.810,4 0,47 Otros (Limpieza) 1.102,3 1.645,0 0,67 17.837,9 27.938,3 0,64 Total . ;)1 �TABLA 3 Inversión realizada por sectores 1963-68 (millones de pesetas corrientes) 1963 1 11 1964 1965 1966 1967 1968 Total % Senicios generales 42,9 43,7 20,7 38,3 65,2 88,5 299,3 3,0 Cultura 61,7 53,6 102,5 86,4 159,5 193,8 657,5 6,6 36,3 33,5 65,9 104,1 121,7 118,9 480,4 4,8 258,4 367,4 366,0 313,7 248,3 281,4 1.835,2 18,5 178,9 212,0 306,1 470,0 427,5 496,0 2.090,5 21,1 115,5 39,2 79,6 76,0 96,7 104,4 511,4 5,2 326,4 325,0 336,6 324,0 114,7 95,4 1.522,1 15,4 220,1 201,5 218,2 283,5 384,9 841,6 2.149,8 21,7 64,1 64,1 64,1 39,4 123,3 355,0 3,6 1.340,0 1.559,7 1.760,1 1.657,9 2.343,3 9.901,2 100,0 111 Sanidad v Asistencia Social IV Urbanismo y Vivienda V Vialidad VI Zonas verdes y deportivas VIl Abastecimiento VIII Transportes y circulación IX Otros senicios urbanos Total • 1.240,2 TABLA 3 bis Inversión realizada por sectores 1963-68 (millones de pesetas constantes 1969) 1963 1 Senlcios generales 11 . Cultura 111 Sanidad y Asistencia Social IV Urbanismo y Vivienda V Vialidad VI Zonas verdes y deportivas VII Abastecimiento Vlll Transportes y circulación IX . ... 1965 1966 1967 1968 Total % 63,6 59,2 25,1 44,5 70,7 91,1 354,2 3,0 91,4 72,6 124,5 100,5 173,1 199,6 761,7 6,4 53,8 45,6 80,1 121,1 132,0 122,4 555,0 4,7 382,9 497,5 444,7 364,8 269,4 289,8 2.249,1 19,0 265,1 287,0 371,9 546,6 463,8 510,9 2.445,3 20,7 171,1 53,1 96,7 88,4 104,9 107,5 621,7 5,3 483,7 440,0 409,0 376,8 124,4 98,3 1.932,2 16,4 326,2 272,8 265,1 329,7 417,6 866,8 2.478,2 21,0 86,8 77,9 74,5 42,7 127,0 408,9 3,5 1.814,4 1.895,0 2.047,0 1.798,8 2.413,6 11.806,8 100,0 Otros servicios urbanos Total • 1964 1.838,0 ;) 2 �TABLA 4 Inversión realizada y prevista por sectores 1963-68 (millones de pesetas corrientes) 1 Servicios generales 11 Cultura 111 Sanidad y Asistencia Social IV V VI Desviación %(1)-%(2) Realizada (1) % Prevista (2) 299,3 3,0 314,8 2,2 0,95 + 0,8 657,5 6,6 903,7 6,3 0,73 + 0,3 480,4 4,8 689,5 4,8 0,70 % Urbanismo y Vivienda . 1.835,2 18,5 2.895,0 20,3 0,63 -1,8 Vialidad • 2.090,5 21,1 3.348,4 23,5 0,62 -2,4 511,4 5,2 463,1 3,2 1,10 + 2,0 1.522,1 15,4 1.922,7 13,5 0,79 + 1,9 2.149,8 21,7 3.294,8 23,1 0,65 -1,4 355,0 3,6 422,4 3,0 0,84 +0,6 9.901,2 100,0 14.254,4 100,0 0,69 Zonas verdes y deportivas VII Abastecimiento VIII Transortes y Circulación IX Grado de cumplimiento (1)/ (2) Otros servicios urbanos Total . TABLA 4 bis Inversión realizada y prevista por sectores 1963-68 (millones de pesetas constantes 1969) Realizada (1) VI VII Desviación %(1)-%(2) 3,0 426,2 2,2 0,83 + 0,8 6,4 1.223,6 6,3 0,62 + 0,1 555,0 4,7 933,6 4,8 0,59 -0,1 Urbanismo y Vivienda . 2.249,1 19,0 3.919,8 20,3 0,57 - 1,3 Vialidad . 2.445,3 20,7 4.533,7 23,5 0,54 -2,8 621,7 5,3 627,0 3,2 0,99 + 2,1 1.932,2 16,4 2.603,3 13,5 0,74 + 2,9 2.478,2 21,0 4.461,2 23,1 0,55 -2,1 408,9 3,5 571,9 3,0 0,71 + 0,5 11.806,8 100,0 19.300,5 100,0 0,61 Zonas verdes y deportivas Abastecimiento VIII Transortes y Circulación IX % 761,7 111 Sanidad y Asistencia Social V Prevista * (2) 354,2 1 Servicios generales 11 Cultura IV % Grado de cumplímiento (1)/ (2) Otros servicios urbanos Total • q Se aplica el índice de desvalorización para 1964 (previsiones 1963-64 y 1965-68). s:3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cumplimiento de la inversión municipal programada 1963-68, 1969-74 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ajuntament de Barcelona Gestió pública Administració local Gabinet tècnic de programació Economia Barcelona Description An account of the resource n.2 Otoño 75, p. 49-53 Source A related resource from which the described resource is derived Boletín de análisis urbano Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1975-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 796 Articles http://78.47.125.110/files/original/5/2672/BolAnUrb_1975_n2_DualidadProductorCiudadano_PM_LD.pdf 875b502b41cde330a23ae705127cbac6 PDF Text Text BOLETIN DE ANALISIS URBANO Gabinete Téenieo de ~maeión del Ayuntamiento de&reelona ~~~~ No2 Otoño 75 ~~,~ • .~ SUMARIO Artículos. F. Hernández Gutiérrez y Juan B. López Cayetano: Informes sobre la polución atmosférica en Barcelona durante el año 1974. Alberto de Rovira Mola, en torno a la coordinación integradora horizontal de las Haciendas municipales. F. Aramburo: Una metodología para la determinación indirecta de la renta a nivel Municipal, Comarcal o Metropolitano. P. Maragall, la dualidad productor-ciudadano en el programa de actuación municipal. Notas. P. M.: Cumplimiento de la inversión municipal programada 1963-68, 1969-74. Datos. M. G. C.: Relació d'Associacions de Velns que publiquen revistes o butlletins. J. G. D.: Indice de desvalorización de la peseta en Barcelona. �La dualidad productor-ciudadano en el programa de actuación municipal PASCUAL El Ayuntamiento, como productor de serviciOs públicos locales, mide las necesidades de la ciudad en términos ante todo físicos (camas de hospital, dis!Jensarios, plazas escolares, puntos-luz, m2 pavimentados, equipo de extinción de incendios, etcétera ... ), tras un examen simplificado de los factores de la demanda (población, movilidad, población en edad escolar, superficie viaria, siniestralidad, parque de vehículos, etc .... ). La relación entre aquellos parámetros físicos y esos factores de demanda o variables de base ha sido denominada estándar; «estándar deseado» si corresponde a la dotación física que los técnicos municipales consideran óptima, o «estándar real o existente» si se refiere a la situación actual. La diferencia entre el estándar existente y el deseado, referida a toda la ciudad, constituye el déficit físico o conjunto de necesidades acumuladas en el sector o servicio en cuestión. Este déficit, valorado a los costes unitarios corrientes de la dotación física indicada al principio (coste de construcción por plaza escolar, cama de hospital, punto-luz, etc .. .. ), arroja el déficit en términos monetarios y la suma de esos déficit por sectores constituye el déficit total o parcial de necesidades acumuladas. En programas anteriores se comparaban tres elementos para asignar los recursos disponibles: (1) el vector o serie de déficits sectoriales, (2) la suma total de recursos de inversión disponibles y (3) los llamados costes de crecimiento o nuevas ~ARAGALL necesidades, es decir, la serie por sectores de costes monetarios de dotar al nivel deseado a las unidades de demanda (nueva población, nueva superficie viaria, etc .... ), que se supone aparecerán durante el período programado. El criterio utilizado para la asignación de recursos se desdoblaba así: primero se reserban a cada sector o servicio los recursos precisos para cubrir los costes de crecimiento, que se consideraban prioritarios ,y luego se repartían los recursos sobrantes entre los mismos sectores en proporción a un índice de capitación, D/ N, que relaciona el déficit (D) con el nivel relativo de capitalización o equipo existente (N). Los problemas que plantea esta manera de proceder son varios. Unos se refieren a la fase de medición y otros a la fase de reparto o asignación. Todos estos problemas pueden resumirse en uno: el lenguaje de los productores (los técnicos y servicios municipales) no es el mismo que el de los ciudadanos, y el cálculo de las preferencias por parte de los técnicos municipales puede no corresponder a las preferencias comunitarias, aunque tenga una racionalidad. Es muy difícil conocer las preferencias comunitarias en productos de consumo colectivo por la vía usual del mercado, al menos en muchos sectores. Entonces es el técnico municipal el que propone (y el representante o concejal el que implícitamente aprueba) cuáles son las dotaciones �deseadas para la ciudad. Para ello los técnicos se basan en comparaciones ínter-ciudades e información no sistemática acerca de las preferencias comunitarias expresadas por distintos canales. Por otra parte, en la fase de medición, al pasar de déficit físico a déficit valorado en dinero, se utiliza un coste unitario no discutido. Normalmente hay diversas formas de producir un resultado en términos de servicio público, y a esa diversidad corresponde una diversidad de costes unitarios. P. ej., la construcción de escuelas puede utilizar o no elementos estandarizados o prefabricados, las camas de hospital costarán más o menos según el tamaño del mismo, la coordinación de obras de vialidad puede ahorrar costes (ahorro que se reflejará en el coste unitario del punto-luz, del m. lineal de alcantarilla renovada o del m2 de pavimentación), la utilización de sistemas de control de pérdidas en la red de abastecimiento de aguas puede disminuir el coste unitario de ofrecer un m3 de agua, etc. Además, a partir de un grado de cobertura de las necesidades reflejadas en el estándar, este último no basta para reflejar las preferencias comunitarias. Así, el objetivo de disponer de tantas plazas escolares de E.G.B. como niños en edad escolar, deja de ser reflejo de los deseos comunitarios cuando las familias piden no sólo esa plaza para sus hijos, sino una plaza a una cierta proximidad de la vivienda, con una determinada proporción máxima alumnosjaula y alumnosjmaestro, proporción que a veces es más exigente que los parámetros legales, etc .... El ideal del planificador sería disponer de una función de bienestar social que relacionase una serie de indicadores sectoriales de dotación con el bienestar global, especificando la forma de la relación y el peso de cada indicador sectorial. La maximización de esta función, sujeta a la restricción impuesta por una ecuación de balance relacionando recursos disponibles y costes unitarios (previamente discutidos en cuanto a su eficacia), daría como resultado el valor óptimo a adoptar por cada indicador sectorial. Pero este ejercicio es impracticable. Solo podemos aproximarnos a este ideal y aún de una forma indirecta, pues no conocemos ni la forma en que los componentes sectoriales se relacionan con el bienestar global, ni el peso de cada sector dentro de esta relación. Pero implícitamente estamos suponiendo ese conocimiento cuando consideramos que el bienestar global (Z) se maximizaría, dentro de lo admitido por los recursos disponibles (l) si, dados unos costes unitarios, la proporción de inversión Ii en cada sector (-) es equivalente al nivel relativo 1 Di D de descapitalización ( - - 1 -). Y eso es lo que Ni N hicimos en el programa 1969-74 y en el proyecto 1973-78 con los recursos sobrantes tras la cobertura de los costes de crecimiento. Podría pensarse que una función lineal del tipo Z = F (x1 x2 ... x) = n ~ S (x.- x.), donde x. es 1 1 1 S un indicador de situación en el sector i y x. es el 1 indicador o estándar deseado, expresase un tipo de ordenación de las preferencias similar a la implícita en nuestro programa *. Pero una función lineal no daría como resultado de la maximización condicionada un criterio consistente en hacer similares los grados de descapitalización relativa de los sectores. En cambio, suponiendo dos sectores x e y, una función del tipo donde x es la dotación del sector x en el período t t - y es la dotación del sector y en el período t t - sujeta a la condición de que 1 X +1 = 1 (2) y es decir, de que las inversiones en los sectores x e y totalicen un quantum 1 de inversión disponible, ''' Ver P. M. "Sobre la selección de inversiones", en Boletín de Aná.l.isis Urba no lllÍm. 1, abril 1975, y Luis Racionero "Cuantific ación y agregación de medidas de bicoe¡¡tar regional '', comunicación n In 1 Reunión General de Servicios de Estudios Económicos, Madrid, Dic. 1973. Lt(j �siendo así que las molestias producidas por la incomodidad de malos pavimentos existentes pueden no poseer la misma urgencia, dentro de la escala presumible de preferencias de la ciudad, que los perjuicios causados por la escasez de camas hospitalarias. Problemas de este tipo no cabe resolverlos mediante una labor de especificación matemática más elaborada de la función que expresa las preferencias comunitarias, aunque sí hay que intensificar el esfuerzo por obtener informaciones más próximas al lado de la demanda (probablemente por vía de encuesta), lo cual nos acercará a un conocimiento más detallado de la forma de la función de preferencias, del peso de cada indicador en ella y de cuáles son los indicadores idóneos. De lo que se trata ahora fundamentalmente, a nuestro entender, es (a) de extremar el rigor en el análisis de los estándares por el lado de la oferta, desagregándolos por barrios o distritos, añadiendo componentes de calidad ,análisis de congestión y calidad de los servicios, y (b) de discutir económicamente Jos costes unitarios y su eficacia. Indirectamente, al adoptar estos dos objetivos en el presente programa, estamos en la buena vía para conseguir un acercamiento entre los lenguajes del productor de servicios locales y el consumidor de los mismos -elemento clave, a nuestro entender, de la filosofía del programa, en la fase en que estamos, y problema cuya solución persiguen los esfuerzos que a nivel teórico y empírico se realizan en el campo de la economía pública urbana para especificar funciones de bienestar comunitario y medir los indicadores sectoriales qt1e las componen. Esto es así porque al ofrecer a la ciudad (p. ej.), una información desagregada por barrios, distritos o zonas de los estándares, tanto existentes como deseados, que hasta ahora se ofrecían sólo para la ciudad en conjunto, nos estamos aproximando al ciudadano y a su forma de experimentar los déficits: una elección entre destinar recursos para mejorar la dotación de zonas verdes a nivel de toda la ciudad o incrementar la dotación de camas has- sí que tiene un maXJmo para valores de la inversión sectoriales que cumplan la condición Iy Dy e y -1- - - D- -e X X S X S donde D = y - y D = x y '/ .¡:. x x ,y e , e t yx son los costes unitarios en Jos sectores respectivos. Esta condición, que teniendo en cuenta la condición (2), puede escribirse también 1 D e y y y - - - - - - - donde D = DX eX + D y ey I D es muy similar a la condición 1 D e D y y y - - - - -- : - donde N = e (Y ) N Y y t-1 T N contenida en nuestro programa, con la diferencia de que en éste, el déficit relativo del sector viene ponderado por el nivel relativo de capitalización. La función de bienestar implícita en el programa es, pues, del tipo (1). Este rodeo formal permite comprobar hasta qué punto la ordenación de prioridades implícita en nuestro programa es sólo una entre las muchas posibles -tantas como distintas especificaciones posibles de la función de bienestar social relativa a servicios locales. Se postula en el programa no solo que la ciudad prefiere estar lo más cerca posible del estándar deseado en cada sector, sino que prefiere aproximarse a ese óptimo en forma proporcional en todos los sectores, tomando como base de la proporción una formulación de objetivos y de la situación existente en el sector que no tiene en cuenta la posibilidad de distintos grados de urgencia entre las diversas demandas. Un ejemplo: si el Ayuntamiento actuara en solo dos sectores, Pavimentación y Hospitales, y el estándar deseado de esos sectores estuviera cubierto en un 1/2 y 3/5, respectivamente, siendo el déficit abmluto de 2.000 millones en ambos sectores por igual, el primero (pavimentación) obtendría más recursos de inversión que el segundo (hospitales), 47 �pitalarias puede representar para el ciudadano una alternativa sobre la que le sea imposible pronunciarse razonablemente; en cambio una alternativa que especifique los efectos a nivel de barrio o distrito de tal elección, suministrando información relativa a las dotaciones existentes a ese nivel y a la ubicación física de las mismas, permite a cada zona pronunciarse coherentemente con sus intereses, minimizar los desplazamientos precisos, evaluar el nivel de congestión de los equipamientos y, en definitiva, comparar las dotaciones ínter-zonas y tratar de reducir o compensar las disparidades. Algo semejante ocurre si se le ofrece a la ciudad la posibilidad de discutir los costes implicados en la obtención de objetivos previamente fijados. El consumidor de servicios locales está entonces en mejores condiciones para apoYar o desaprobar alternativas, y el productor de esos servicios se ve obligado a mejorar sus técnicas de producción al verse privado de la facilidad que supone la ignorancia del demandante acerca de tales técnicas y especialmente acerca de la posibilidad de adoptar técnicas alternativas. En realidad es el mismo productor quien al verse forzado a explicitar, por decirlo así, su función de producción, tiende a adoptar la técnica o procedimiento que minimice sus costes. El incremento de la información, por tanto, lejos de constituir el punto de partida de una competencia desaforada por obtener niveles comparativos mejores, promueve una competencia que es expresión de un mejor conocimiento de las necesidades y recursos a nivel global, facilita el siempre difícil ejercicio de relacionar esos datos globales con las necesidades y preferencias tal como cada ciudadano individualmente los experi- menta. Nos referimos a un incremento de la información relevante al nivel de las comunidades inferiores dentro de la ciudad (barrios o zonas) y de los costes inherentes a la producción de los servicios que esas comunidades reclaman. Producir esta información implica un esfuerzo conjunto de los servicios municipales y el órgano de programación y coordinación -esfuerzo que en muchos casos puede parecer excesivo o no claramente justificado. Sin embargo, en una fase dinámica de las relaciones sociales urbanas como la que estamos viviendo, fase en la que las comunidades de base están llevando a cabo por sí mismas una tarea intensa de información y comparación, la no realización de tal esfuerzo por el lado de la oferta equivaldría al desbordamiento de la misma por unas demandas imposibles de evaluar sistemáticamente que se impondrían en cada caso según el grado extremo de su urgencia y de su poder de negociación. No solo la planificación no existiría sino que los servicios tendrían que soportar costes y realizar esfuerzos adicionales para adaptarse a un permanente cambio en las proporciones sectoriales de la oferta. Hay indicios de que estos cambios de ritmo, con sus elevados costes marginales, están ya produciéndose, si bien en la mayoría de los casos no se trata de modificaciones drásticas en la composición sectorial de la oferta (cuya inercia es notoria), sino que se deben a desajustes en el proceso financiación-ejecución y en el equilibrio territorial de la oferta. Es preciso actuar pronto para disponer del sistema de indicadores que nos permitan una mejor ordenación de la oferta, un aumento de la eficiencia de los servicios y una mejora sustancial en la transparencia de las relaciones entre oferente y demandantes o Ayuntamiento y ciudadanos. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La dualidad productor-ciudadano en el programa de actuación municipal Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ajuntament de Barcelona Planificació Gestió pública Gabinet tècnic de programació Ciutadania Barcelona Description An account of the resource n.2 Otoño 75, p. 45-48 Source A related resource from which the described resource is derived Boletín de análisis urbano Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1975-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 796 Articles http://78.47.125.110/files/original/5/2671/BolAnUrb_1975_n1_SobreSeleccionInversiones_PM.pdf f04fa361acdeba1a5009b37991aa75b8 PDF Text Text BOLETIN .DE ANALISIS URBANO Gabinete Téenieo de ~maeión del ~ntamiento de Bareelona ~~~~ Nol SUMARIO Verano 75 .,~,,. Artfculos. J. M. Canals, La estructuración locacional de las profesiones en Barcelona, 1972. J. A. García Durán, Notas sobre la función de costes públicos urbanos. P. Maragall y M. Giménez, Los precios del suelo y el tamaño de las ciudades en el area regional de Barcelona. Notas. G. Lucena Ocaña, La renta del territorio municipal metro- politano de Barcelona. Cinco versiones. J. A. García Durán, La valoración de la riqueza urbana en Gran Bretaña. , P. Maragall, Sobre la selección de inversiones. -- r �Sobre la Selección de Inversiones PoR PASCUAL MARAGALL Los índices de prioridad tilizados para el reparto proporcional de la inversión en el Programa (ver FA «Metodología para la selección de inversiones~, lEAL Dic. 73) son del tipo D puesto que D N Déficit d Eq. . 1 eXIstente . Ulpo cap1ta = Equipo =---=-------=--=--=----=-capital deseado Ed = 4 D E e =2 -=4 N Sector 1 1 3 1 4. (--) 3 E d -Ee Ee D N 11 = = Sector ll 1 3 1 8. (--) 3 y la inversión en el período siguiente seguirá siendo proporcional al estandar deseado por la variable de base ( = equipo deseado). Caso 2.0 seado Dos sectores con igual equipo de- Sector 1 Sector ll Ed = 8 Ed Ee Si 1 = 3 se invertirán 1 en el primer sector y 2 en el segundo, con lo que la situación final es: ¿Significa este tipo de índice una prima para los sectores muy capitalizados, o para los poco capitalizados? ¿Prevalece la tendencia histórica de inversión por sectores dado este criterio de selección? Estas y otras preguntas cabría formularse en el supuesto de que la incidencia del ejercicio de selección fuera real, pero también en la situación actual en que sirve de punto de referencia. Contra lo que pueda suponerse, el criterio señalado favorece más a los sectores atrasados que a los sectores muy inversores en el pasado. Un sencillo cálculo lo demostrará: Caso 1.0 Dos sectores con igual nivel relativo de capitalización = 1 Sector 1 1o bien = Ed 1Ed Si los recursos de inversión disponibles {1) son por ejemplo, = 6, se invertirá 2 en el primer sector y 4 en el segundo, con lo que ambos se cubrirá el déficit totalmente (Ed = E e ). donde Ee Ed1 Ed-Ee Ee con lo que el reparto de la inversión sería proporcional al equipo deseado. -N - -----------------Nivel de capitalización N = -E = Ed = 10 E e D = 8 D = 10. (4) N E e =4 D -- = 8 N 46 Sector ll = 2 40 Ed = 10 E e = 5 D = 5 D = 10. (1) = 10 N �DÉFICIT ESTIMADO EN 1971 (Sectores de inversión continua) La inversión será pues más que inversamente proporcional al equipo existente, (4: 1 en vez de 5: 2). Si I = 1O, se repartirá en 8 para el primer sector y 2 para el segundo. Situación final Sector 1 Sector 11 Ed 10 E e = 10 10 7 e El sector que antes cubre su déficit es el más atrasado, suponiendo equipos deseados equivalentes. Paradójicamente este criterio contrario a la tendencia histórica de la inversión puede explicar el poco éxito de la programación, si aquella tendencia se traduce en presiones proporcionales a la hora de asignar recursos (mayor peso decisorio de los sectores más capitalizados). Ahora bien, dentro mismo del marco de este criterio de selección es posible manipular las cosas para salvar la contradicción apuntada, dado que los estándares se fijan por los técnicos (y mayormente por los técnicos de los sectores correspondientes) y no son objeto de una valoración social, ni siquiera simulada por un gabinete económico. Así, es posible pensar que los sectores más capitalizados sean los más ambiciosos en la formulación de objetivos, los que más «hinchan» relativamente sus estándares deseados. Supongamos el mismo ejemplo anterior con diferentes grados de «inflación de estándares»: Sector 1 Ed = 10 E 2 e d Ee en% Pavimentación Alcantarillado Alumbrado SUB-TOTAL 5.300 2.200 625 8.100 44.4 18.4 5.2 68.0 Parques y jardines Instalaciones deportivas SUB-TOTAL 2.302 287 2.319 17.0 2.4 19.4 Salud pública y Asistencia médica Asistencia social SUB-TOTAL 345 108 453 2.9 0.9 19.4 Educación Museos y Cultura SUB-TOTAL 100 377 477 0.8 3.2 4.0 FUENTE: Proyecto Programa pág. 183. Casi la mitad del déficit de los sectores que podríamos llamar «pequeños» (de inversión continua) se atribuye a Pavimentación, y el 68 % a vialidad en conjunto. (La cosa no varía mucho si consideramos la totalidad de los sectores -inversión continua y discontinua- y añadimos a los de vialidad los dos conectados con la creación de casco urbano, Estructuras viales y Gestión urbanística: la participación de éstos en el déficit total es del 45 % - o bien 60 % del total sin Remodelación, sector éste al que no se asigna en la práctica ninguna inversión). Sector 11 «E» En 10° pesetas 10 = 5 pero «E d» está hinchado 1,5 veces, por ejemplo. (E d real = 6,66) en relación al estándar dese&do del sector I. Entonces al obtener 2 de inversión (ver más arriba, caso 2. 0 ) se sobrepasa en el primer ejercicio el E real (E final = 7 > 6,6). e e Un ejemplo de distorsión en el sentido indicado podría ser el de los sectores de vialidad y concretamente pavimentación. Veamos las siguientes cifras del proyecto de Programa 1973-1978: De 1968 a 1971 el déficit o necesidades acumuladas (NA) de los sectores de vialidad ha disminuido poco (menos que el promedio): 47 �Pavimentación Alcantarillado Alumbrado D1fcrencia NA NA 31-XII-1968 31-XII-1971 5.366,2 2.414,6 735,5 5.296,4 2.194,4 626,5 69,8 220,2 109,0 8.516,3 8.117,3 399,0 última página). Parece que hay una reducción en los viales existentes estimados y un aumep.to de los previstos o deseados (ver también pág. 156) - lo cual de paso repercute no ya en Pavimentación sino en Alcantarillado, que calcula sus necesidades sobre la base de los metros lineales de vialidad. También el mejor conocimiento de las calidades (ver pág. 112) puede haber inducido a una reevaluación de las inversiones necesarias (aunque sobre 13 M de m. 2 de viales pavimentados, 1972, nueve se consideran de calidad «admisible», «buena» o «muy buena»). Tal revisión de estándares, especialmente si obedecen a un mejor conocimiento del equipo existente no es objetable en sí. En cambio la selección de inversiones se enfrenta con el problema de comparar los estándares resultantes en este sector con los de otros sectores quizás menos preocupados por la calidad o por un conocimiento detallado de su situación. Tal comparación presenta dificultades como hemos dicho al principio (véase también el tratamiento del problema de la agregación de indicadores sectoriales en Luis Racionero << Cuantificación y agregación, medidas de bienestar regional», 1 Reunión General de Servicios de EstL:dios Económicos, Madrid, diciembre 1973, donde sin embargo se presta la mayor atención al problema estricto de la medición por encuesta de indicadores simples) .* La consecuencia de esta situación podría ser la sugerida antes: la selección de inversiones en el Programa por medio de los índices de prioridad D/N quizás refleje el peso político y la preparación técnica de los sectores antes que una ordenación cualquiera de preferencias sociales. FUENTE: Proyecto Programa pág. 183 (datos en 10° pesetas). Sin embargo la participación de estos sectores en la inversión total en los años 1969, 1970 y 1971 ha sido muy fuerte (y es creciente en 19721973): 1969 1970 1971 1969-1971 806,6 1.792,9 560,8 425,5 Vialidad 3,730,4 8.791,7 2.027,9 3.033,4 Total 21,6 14,0 27,6 % Vial/Total FUENTE: Memoria Gabinete Técnico de Programación. Si estimamos los costes de crecimir"lto de vialidad para este período 1969-1971 en unos 250M anuales (aproximadamente los costes de crecimiento anuales del período 1973-1978, pág. 197) las necesidades acumuladas deberían haberse reducido en una cuantía igual al total de la inversión menos 750 M ,es decir, unos 1.000 millones. La reducción admitida, sin embargo, es sólo de 400 M (ver tabla pág. 183). ¿Qué ha ocurrido con los 600 M restantes? La inflación no puede explicarlo todo. Evidentemente se ha producido una elevación de los estándares deseados, una disminución de la estimación de los existentes y1o un aumento de los costes unitarios. La revisión de la estadística de viales en 1972 puede explicar la <<inflación de estándares» (ver págs. 102-3 y 112 del Proyecto Programa y especialmente la nota a la tabla de esta * Véase en este trabajo una enumeración de alternativas en la construcción de funciones agregadas de bienestar social. Una de ellas. F (x1 x• ... xn) ~ (xi xn) (donde xi es un indicador de situación en el i y xs es el indicador o estándar deseado) es similar a la implícita en nuestro Programa. = 48 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Sobre la selección de inversiones Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ajuntament de Barcelona Planificació Gestió pública Economia Description An account of the resource n.1 Verano 75, p. 46-48 Source A related resource from which the described resource is derived Boletín de análisis urbano Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1975-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 796 Articles http://78.47.125.110/files/original/24/2670/20030915_Activitat_Govern_Alternatiu.pdf 4134d497c8de5d407c1c5722b98826d1 PDF Text Text L’ACTIVITAT DEL GOVERN ALTERNATIU Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi 15 de setembre de 2003 �1. QUÈ ÉS EL GOVERN ALTERNATIU. Objectiu. Funcions. Composició  El Govern Alternatiu és l’equip de dones i homes encarregat d’oferir una nova política per a Catalunya. L’encapçala Pasqual Maragall com a president i el formen el Conseller Primer i deu consellers i conselleres i un secretari general. Un conseller adjunt i quatre conselleres adjuntes s’integren també en el Govern Alternatiu.  El Govern Alternatiu va ser creat per Pasqual Maragall, president del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi l’11 d’octubre de 2000.  El seu objectiu és doble: l’elaboració de propostes de polítiques públiques que el Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi posaran en marxa en un futur Govern de la Generalitat i el seguiment i valoració crítica de les actuals polítiques del Govern de la Generalitat.  Les seves principals funcions són: - La generació de propostes alternatives a les polítiques del Govern actual i l’elaboració de projectes de polítiques públiques en matèries no abordades per l’actual Govern, tot aplicant el programa electoral del PSC-CpC. - Fer un seguiment crític de cadascun dels departaments de la Generalitat i de les seves polítiques. - Incrementar la presència dels membres del Govern Alternatiu i dels diputats que integren els equips de cada Conselleria alternativa en els diversos sectors econòmics, socials, professionals, etc. i en el territori. - Contribuir a l’acció parlamentària de proposta i oposició. - Incrementar la notorietat i presència mediàtica de l’acció parlamentària i d’oposició del Grup parlamentari.  El Govern Alternatiu, durant els tres anys d’existència, ha cobert una funció important: - ha generat un mètode de treball (anàlisi de situació i propostes alternatives); - ha preparat i posat en marxa un equip de col·laboradors tècnics sense el qual no hagués estat possible la tasca del Govern Alternatiu 2 �- ha produït un conjunt molt ampli de projectes de polítiques públiques a aplicar pel futur Govern de la Generalitat, d’abast desigual: molt àmplies (dossiers-marc) o molt específiques (dossiers executius).  El treball del Govern Alternatiu ha tingut també efectes polítics directes: - en l’acció parlamentària d’oposició (moció de censura, proposicions, interpel·lacions, etc.) - en l’elaboració i presentació pública del programa de les 17 mesures, que s’han basat en la feina del Govern Alternatiu - en l’aportació al futur programa electoral i de govern.  Durant la legislatura el Govern Alternatiu ha fet 3 sortides al territori on ha tingut ocasió de presentar els diversos plans territorials per a cada un dels casos i trobar-se amb els sectors més representatius del territori. - Govern Alternatiu de Girona: 12 de febrer de 2002 - Govern Alternatiu de Lleida: 14 de gener de 2003 - Govern Alternatiu de Tarragona: 25 de febrer de 2003 3 �-  Composició del Govern Alternatiu: President President Pasqual Maragall Conselleries Conseller Primer, d’Educació i de Treball Joaquim Nadal Consellera adjunta d’Educació Assumpta Baig Conseller adjunt de Treball Josep M. Rañé Conseller d’Economia i Finances Martí Carnicer Conseller de Presidència i Justícia Josep M. Vallès Conseller de Governació i Interior Antoni Siurana Consellera de Salut i Benestar Social Marina Geli Consellera adjunta de Sanitat Carme Figueras Conseller d’Universitats, Indústria i Societat de la Informació Miquel Barceló Consellera adjunta d’Universitats Montserrat Duch Consellera adjunta per la Societat de la Informació Teresa Serra Conseller de Cultura i Audiovisual Josep M. Carbonell Conseller d’Agricultura, Comerç i Turisme Ramon Vilalta Consellera de Medi Ambient Montserrat Tura Conseller de Política Territorial Oriol Nel·lo Conseller d’Infraestructures Manel Nadal Secretari General Andreu Morillas 4 �2. EL CONSELL TÈCNIC. Funcions. Composició actual  Constitueixen el Consell Tècnic el Conseller de la Presidència, el Conseller d’Economia, els/les Consellers/es Adjunts/es, el Secretari General del Govern Alternatiu i els/les Secretaris/es Tècnics/ques. Presideix el Consell Tècnic el Conseller de la Presidència o, en la seva absència, el Conseller d’Economia.  El Consell Tècnic és l’encarregat de preparar els projectes i propostes que s’estudiaran i aprovaran per part del Govern Alternatiu. Cada Conselleria sota la direcció del Conseller alternatiu, ha creat un equip de treball amb diversos diputats coordinats pel corresponent Secretari Tècnic. Josep M. Vallès Conseller de Presidència i Justícia Martí Carnicer Conseller d’Economia Àlex Masllorens Assumpta Baig Josep M. Rañé Marc López Carme Figueras Pilar Malla Caterina Mieras Montserrat Duch Teresa Serra Roberto Labandera Joan Surroca Josep Clofent Marta Camps Francesc Boya Antoni Sabaté Secretari tècnic de Presidència i Justícia Consellera adjunta d’Educació Conseller adjunt de Treball Secretari tècnic de Governació i Interior Consellera adjunta de Sanitat Secretària tècnica de Benestar Social i Sanitat Secretària tècnica de Benestar Social i Sanitat Consellera adjunta d’Universitats Consellera adjunta de Societat de la Informació Secretari tècnic d’Universitats, Indústria i Societat de la Informació Secretari tècnic de Cultura i Audiovisual Secretari tècnic d’Agricultura, Comerç i Turisme Secretària tècnica de Medi Ambient Secretari Tècnic de Política Territorial Secretari Tècnic d’Infraestructures Andreu Morillas Secretari General 5 �3. MECANISMES DE FUNCIONAMENT El Govern Alternatiu es reuneix cada 15 dies, els dimarts. Des de la seva creació ha celebrat 53 reunions i ha aprovat 86 projectes. El Consell Tècnic es reuneix els dimarts en que no hi ha reunió de Govern Alternatiu per preparar els dossiers que aprovarà el Govern Alternatiu. Aquests dossiers han estat elaborats pels equips de cada Conselleria i amb la col·laboració de grups de suport ad hoc. Des de l’inici de l’actual període parlamentari, el Govern Alternatiu estudia en cada sessió un dossier departamental, en el que s’analitza una Conselleria del Govern també de la Generalitat, es valora el seu funcionament i les necessitats de reorganització futures. 4. PROJECTES DEL GOVERN ALTERNATIU Conselleria Aprovats  Educació i Treball 7  Economia i Finances 6  Presidència i Justícia 8  Governació i Interior 4  Salut i Benestar Social 15  Universitats, Indústria i Societat de la Informació 11  Cultura i Audiovisual 4  Agricultura, Comerç i Turisme 7  Medi Ambient 6  Política Territorial 9  Infrastructures 9  TOTALS 86 6 �Els projectes aprovats pel Govern Alternatiu agrupats per conselleries són:  Educació i Treball - Política d’Escola Bressol - Polítiques d’Ocupació per a Catalunya - Escola i Municipi: Proposta de devolució de l’educació als Ajuntaments - Política d’Escola Rural - Pla de Formació Professional - L’educació, servei públic bàsic. Més i millor educació - Informe sobre construccions escolars  Economia i Finances - Política pressupostària. Pressupost alternatiu - Proposta de finançament autonòmic - Informe sobre finançament local - Proposició de Llei de creació del Tribunal de Defensa de la Competència - Avaluació i projecció pressupostària del Govern Alternatiu - Dades més significatives del Pressupost de la Generalitat de Catalunya per al 2003  Presidència i Justícia - Informe sobre la Llei Electoral - Política alternativa per a la millora del servei de l’administració de justícia a Catalunya - Proposta de mesures penals alternatives - Proposta de Política Penitenciària - Informe sobre el Dret Civil català - Dossier informatiu relatiu a la transposició de directives europees a l’ordenament jurídic català - Política d’immigració - Polítiques per a infants i adolescents en situació de risc social  Governació i Interior 7 �- Informe sobre prevenció d’incendis a Catalunya - Pla de seguretat pública de Catalunya - Informe sobre la Llei d’Ordenació del sistema de Seguretat Pública de Catalunya - Informe sobre el desplegament dels Mossos d’Esquadra  Salut i Benestar Social - Informe sobre immigració (nova ciutadania) - Política de seguretat i qualitat alimentària i creació de l’Agència de Seguretat Alimentària - Política sobre pobresa i exclusió social - Accions positives per a la igualtat d’oportunitats - Pla d’atenció domiciliària - Pla per a la prevenció i eradicació de la violència contra les dones - Polítiques de suport a la Família - Pla de vellesa - Ús racional dels medicaments - Proposta per a la regulació de les medicines naturals - Política de salut mental - Compromís per a la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat - Un compromís de govern per la qualitat del model sanitari català del segle XXI - Política d’immigració - Polítiques per a infants i adolescents en situació de risc social  Universitats, Indústria i Societat de la Informació - Informe sobre la liberalització del sector elèctric de Catalunya - Informe sobre el Model Federal de Ciència i Tecnologia - Nova política universitària per a Catalunya: les universitats catalanes en el marc de la societat del coneixement - Informe de situació del Pla estratègic Catalunya en xarxa - Pla de promoció del disseny industrial 8 �- Programa de promoció econòmica local - Propostes d’actuació per a l’ampliació de la xarxa secundària de transport de gas - Informe sobre l’administració oberta de Catalunya - Proposta de reforma de la xarxa de centres d’innovació tecnològica, grups consolidats de recerca i centres d’excel·lència - Noves polítiques de la societat de la informació i recursos informàtics de la Generalitat - Política industrial  Cultura i Audiovisual - Pla d’Infrastructures culturals territorials - Proposta de reforma de la Llei de la CCRTV - Consell de la Cultura i les Arts - Projecte per a la promoció dels ensenyaments artístics  Agricultura, Comerç i Turisme - Informe sobre l’agenda del camp català. Planejament del 2000 - Informe sobre la crisi del sector boví - Proposició de Llei de turisme - Política agrària a Catalunya: Pla de desenvolupament rural - Política agrària a Catalunya: Pla de regadius - Una estratègia de futur per al sector agroalimentari català - Política de comerç i turisme  Medi Ambient - Pacte català de l’aigua - Pla rector d’avingudes de Catalunya - Democràcia ambiental: les agendes 21 a Catalunya - La qualitat de les aigües a Catalunya - Pla integral de gestió del litoral 9 �- Una nova política mediambiental per a Catalunya  Política Territorial - Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN - Govern i territori: proposta de descentralització territorial de l’Administració - Informe sobre la Llei d’Urbanisme - Política de Foment de l’Habitatge - Política de Muntanya - Política de Paisatge - Pla per a la conservació, la seguretat i l’ocupabilitat dels habitatges - Pla territorial de les Terres de Lleida - Pla territorial del Camp de Tarragona  Infraestructures - Proposta catalana de l’AVE - Pla de ports de Catalunya - Xarxa viària Osona-Ripollès-Garrotxa - Proposta sobre política de peatges - Pla de carreteres - Política sobre finançament i gestió d’infraestructures - Les connexions de la xarxa ferroviària amb Europa - Propostes per a l’alternativa dels aeroports de Catalunya - El país que volem, les infraestructures que necessitem 10 �5. ELS 17 COMPROMISOS Els treballs del Govern Alternatiu també han servit de base per a la redacció i elaboració del discurs d’alternativa que Pasqual Maragall va pronunciar amb motiu de la presentació de la moció de censura l’octubre de l’any passat on va proposar 17 compromisos per governar Catalunya al costat de la gent. Aquests compromisos són: 1. Un govern que doni suport a les famílies. Que ajudi econòmicament totes les famílies amb fills. Que ampliï les places de les escoles bressol. Que faciliti l’accés de les dones a la feina i garanteixi la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Que doni suport a les persones amb dependència. 2. Un govern que ajudi la gent gran. Que permeti les persones grans d’envellir a casa amb el suport d’un Pla d’Atenció Domiciliària. 3. Un govern que humanitzi i doni més qualitat a l’assistència sanitària. Que augmenti el nombre de metges de capçalera i d’especialistes. Que redueixi les llistes d’espera i incrementi el temps dedicat a l’atenció als pacients. 4. Un govern que generi ocupació i activitat econòmica. Que sàpiga col·laborar amb els agents socials i el món local en la promoció de l’activitat empresarial i la creació de llocs de treball. 5. Un govern que faci de l’escola la seva prioritat essencial. Que doti les escoles i els mestres dels recursos i el suport necessaris per tal que l’educació sigui la clau del progrés dels nostres infants i joves. 6. Un govern capaç de potenciar les nostres universitats. Que posi els postres centres universitaris a l’avantguarda de la recerca, la docència i la innovació a Europa. 7. Un govern que posi en marxa les infraestructures necessàries per al nostre desenvolupament, tant pel que fa a la millora de les telecomunicacions i les connexions amb Europa com pel que fa a la vertebració territorial de Barcelona i de la resta del territori de Catalunya. Que faci de la sostenibilitat un factor essencial del desenvolupament econòmic 11 �8. Un govern capaç de posar d’acord a totes les administracions en els grans projectes de país, i de consensuar un Pla Estratègic per a Catalunya, amb participació de tots els territoris i de tots els sectors. 9. Un govern que faci de la qualitat i la sostenibilitat el factor diferencial del nostre turisme. Un govern que impulsi també la modernització del comerç i retorni als Ajuntaments el protagonisme en l’ordenació de l’activitat comercial. 10. Un govern que posi l'accent en una efectiva política agrària i d'ordenació rural, amb assistència directa a la gent del camp, a la producció agropecuària i al seu entorn, tot potenciant la unitat del sector agroalimentari. 11. Un govern que dupliqui el pressupost dedicat a la cultura per tal de potenciar la indústria cultural, crear una xarxa d’equipaments de qualitat homogènia arreu del territori i garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés a la cultura. 12. Un govern decidit a estendre sobre tot el territori les tecnologies de la informació i la comunicació, desplegant una xarxa de banda ampla a tot Catalunya. 13. Un govern que doni prioritat a l’actuació integral en 40 barris d’arreu de Catalunya, per afrontar i resoldre els seus problemes urbanístics i socials. 14. Un govern decidit a assumir el comandament de tots els cossos i forces de seguretat de l’Estat a Catalunya, per garantir la seguretat i la tranquil·litat ciutadanes. 15. Un govern que impulsi la reforma de l’Estatut d’Autonomia, l’aprovació de la Llei Electoral de Catalunya, i la reforma de les Lleis d’Organització Territorial, per descentralitzar la Generalitat i enfortir els Ajuntaments. 16. Un govern que promogui el reconeixement explícit de les nacionalitats històriques, el Senat Federal i la descentralització de la despesa pública: 40% dels ingressos públics per a l’Estat, 30% per a les Autonomies i 30% per als Ajuntaments. 12 �17. Un govern que assoleixi el ple reconeixement de la pluralitat cultural i lingüística d’Espanya; l’ús de les quatre llengües de l’Estat; l’ensenyament de la història dels pobles d’Espanya; un Ministeri de les Cultures, participat per les Autonomies; i la presència de la Generalitat en els organismes europeus i internacionals de cooperació cultural i lingüística. Proposem governar Catalunya d’una altra manera: des del respecte, la confiança, l’eficàcia, el consens, la transparència i la proximitat. Cada un d’aquests compromisos ha estat desenvolupat i presentat públicament d’acord amb el següent calendari: Data Compromís 22/01/2002 Més suport a les famílies 19/02/2002 Més ambició per la gent gran 29/04/2002 Compromís amb l’ocupació: més competitivitat i més cohesió social 05/06/2002 Compromís amb la cultura: més ambició, més diàleg, més recursos 18/07/2002 Un projecte econòmic per a Catalunya en la societat del coneixement 14/10/2002 El compromís per uns barris dignes i per un habitatge accessible 06/11/2002 El compromís per una nova política ambiental 05/12/2002 El compromís per a la seguretat: per una nova política de seguretat a Catalunya 29/01/2003 El compromís per a la qualitat de vida de les persones amb discapacitat 15/03/2003 Produir bé, transformar més, comercialitzar millor. Un compromís de govern amb el sector agroalimentari i el medi rural 18/03/2003 El turisme i el comerç, sectors de futur 07/04/2003 L'educació: un servei públic bàsic. Més i millor educació 02/06/2003 Per una sanitat més humanitzada i de qualitat. Un compromís de govern per un nou Model Sanitari Català 12/06/2003 El compromís per situar Catalunya al capdavant en la Societat de la Informació i el Coneixement 16/06/2003 El país que volem, les infraestructures que necessitem 13 �A més d’aquests compromisos s’han presentat també públicament altres projectes que es deriven d’alguna d’aquestes mesures, aquests són: - Una nova proposta ferroviària per a Catalunya (12/09/2002) - Bases per a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (25/03/2003) - Drets de les dones i igualtat d'oportunitats (12/09/2003) Tots ells estan disponibles en la web del PSC en el següent enllaç: http://www.psc.es/ambit/govern/Documents/view.asp?id=30535&apt=973 14 �6. BALANÇ DE L’ACCIÓ DE GOVERN Durant els mesos de juliol, agost i setembre d’enguany han tingut lloc diverses compareixences davant la premsa dels consellers alternatius per presentar una crítica de l’acció del Govern de CiU, Conselleria a Conselleria. Cadascuna dels balanços es pot consultar en la següent adreça: http://www.psc.es/ambit/govern/Documents/view.asp?id=60999&apt=973 Aquestes compareixences de premsa han tingut lloc segons aquest calendari: Conselleria Data 1. Economia i Finances 17 de juliol 2. Infraestructures 22 de juliol 3. Governació i Interior 25 de juliol 4. Política Territorial 29 de juliol 5. Salut 1 d’agost 6. Universitats, Indústria i SI 5 d’agost 7. Treball 7 d’agost 8. Justícia 20 d’agost 9. Educació 22 d’agost 10. Cultura 28 d’agost 11. Medi Ambient 29 d’agost 12. Benestar Social 13. Presidència i general de l’acció del Govern de CiU 1 de setembre 15 15 de setembre � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'activitat del Govern Alternatiu Creator An entity primarily responsible for making the resource Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Type The nature or genre of the resource Informe Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern alternatiu Parlament de Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Ciutadans pel Canvi Catalunya Acció política Description An account of the resource Resum de l'activitat del Govern Alternatiu o govern a l'ombra, durant la legislatura 1999-2003. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-09-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 41:08 min Producer Name (or names) of the person who produced the video Benecé Produccions Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Testimoni Llegat Pasqual Maragall: María Teresa Fernández de la Vega Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep M. Fernández de la Vega, María Teresa Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Territoris Espanya plural Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Estatut Partido Socialista Obrero Español Catalunya Description An account of the resource Entrevista a María Teresa Fernández de la Vega (València 1949) advocada, jutgessa i política. En 1974 ingressà al Cuerpo de Secretarios Jurídicos Laborales i des de 1990 és magistrada pel quart torn. Vocal del Consell General del Poder Judicial per elecció del Senat (1994-1996). Secretària d'Estat de Justícia, amb el ministre Belloch (1994-1996). Diputada al Congrés dels Diputats (1996-2010). Vicepresidenta primera, Ministra de la Presidència i Portaveu del Govern d'Espanya (2004-2010). Presidenta de la Fundación Mujeres por África (2012- ). Presidenta del Consell d'Estat (2018- ). Source A related resource from which the described resource is derived <iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/348373069" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe> <p><a href="https://vimeo.com/348373069">Testimoni Pasqual Maragall: María Teresa Fernández de la Vega</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p> Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Consejo de Estado (Madrid) Rights Information about rights held in and over the resource Entrevista a María Teresa Fernández de la Vega&nbsp;del&nbsp;<a data-cke-saved-href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/" href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a>&nbsp;està subjecta a una llicència de&nbsp;<a data-cke-saved-href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca" href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a> Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-11-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Testimonis Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/26/2668/WP2_Europa_AAixala.pdf eaf75570ef7cd299bcb485fb4ce92d9d PDF Text Text Working paper n.2 “Ciutadans d’Europa, unim-nos!” La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats Albert Aixalà i Blanch DIRECTOR DE PROGRAMES DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA I PROFESSOR ASSOCIAT DE CIÈNCIA POLÍTICA A LA UPF Octubre 2015 1 �Nota d’agraïment Agraeixo l’orientació inicial de Margarita Obiols en aquesta recerca, i els comentaris a la primera versió del text de Maria Antònia Sabartés i Javier Sánchez Cano, de gran ajuda per tal de completar aquest document, així com l’entrevista concedida per Francesco Rutelli. Finalment, agrair la col•laboració de Fidel Bellmunt, responsable de l’Arxiu Pasqual Maragall, per l’accés a la documentació disponible d’aquest període. 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Sumari 0. INTRODUCCIÓ 4 1. LES CIUTATS COM ACTORS INTERNACIONALS 6 2. LA PROJECCIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA (1983-1997) 8 2.1. La Declaració de Rio i la “treva olímpica” 2.2. Barcelona i l’activisme internacional de Pasqual Maragall 3. BARCELONA, CAPITAL EUROPEA 3.1. La presidència del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) 3.2. El Tractat de Maastricht i el principi de subsidiarietat 4. EL COMITÈ DE LES REGIONS (I DE LES CIUTATS) 9 11 13 13 16 17 4.1. La negociació per a la constitució del Comitè de les Regions 4.2. L’exercici de la presidència del Comitè de les Regions 4.3. Barcelona i l’activisme europeu de Maragall 17 20 23 5. UNA ACCIÓ POLÍTICA AL SERVEI D’UNA CAUSA: L’EUROPA DE LES CIUTATS 24 6. CONCLUSIONS 26 7. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 28 3 �0. Introducció P asqual Maragall i Mira, com alcalde de Barcelona, va ser el principal artífex de la projecció internacional de la ciutat, abans i després dels Jocs Olímpics de 1992. El llegat d’aquella projecció és ben visible a la Barcelona d’avui, que s’ha situat com una gran ciutat europea i global, que exerceix de pol d’atracció cultural i és reconeguda internacionalment com a centre generador d’activitat econòmica. Però el llegat del pensament i l’acció de Pasqual Maragall en aquest àmbit resta per analitzar i relatar. Des de l’inici del seu mandat, Maragall va impulsar la participació activa de l’Ajuntament en múltiples organitzacions internacionals de ciutats, i el que durant els anys 80 fou una necessitat per situar Barcelona al mapa i promocionar la imatge de ciutat olímpica, als anys 90 es va convertir en voluntat de liderar i transformar aquestes organitzacions per a convertir-les en agents de transformació, en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa i al món després de la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica. El resultat d’aquesta tasca de projecció de la ciutat va portar l’alcalde Maragall a exercir de President del Consell de Municipis i Regions d’Europa -la secció europea de la Unió Internacional d’Autoritats Locals- i, posteriorment, de President del Comitè de les Regions de la Unió Europea, impulsant el reconeixement del rol a les ciutats en el procés de construcció europea. A nivell internacional, Maragall va impulsar la unió de les dues grans federacions internacionals de ciutats i autoritats locals -la IULA i la FMCU- sota el lema United Cities, que va donar lloc a l’actual CGLU, amb seu a Barcelona, ja en temps de l’alcalde Joan Clos. El lideratge de l’alcalde Maragall també va donar lloc a projectes d’alt contingut simbòlic que van contribuir a elevar l’status de Barcelona com a referent polític de les ciutats, com la Declaració Rio de Janeiro-Barcelona de l’any 1992 en ocasió de la celebració de la conferència de Nacions Unides sobre Medi Ambient l’any que Barcelona organitzava els Jocs de la XXVa Olimpíada, o la crida de l’alcalde Maragall per aconseguir una “treva olímpica” en el conflicte dels Balcans l’estiu de 1992 i que va tenir com a resultat l’inici d’un ampli projecte de cooperació amb Sarajevo, seu olímpica l’any 1984, durant el setge que va viure entre els anys 1992 i 1995. Barcelona, sota el lideratge de Pasqual Maragall, va ser capaç de transformar una estratègia de city marketing prèvia als Jocs Olímpics en una estratègia de city leadership que encara avui, quasi vint anys després de deixar l’alcaldia, segueix vigent i continua oferint noves oportunitats a la ciutat. Motiu suficient per reivindicar-ne el seu llegat. En el marc de la projecció internacional de la ciutat impulsada per Maragall, resulta especialment rellevant la seva contribució a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats, a partir de la creació d’Eurocities el 1986, que li permetria convertir-se en President del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) entre 1991 i 1997 i President del Comitè de les Regions de la UE entre 1996 i 1998. L’objectiu d’aquest estudi és, doncs, analitzar l’acció de Pasqual Maragall en la projecció d’aquest moviment de ciutats europees entre 1991 i 1998, a partir dels seus discursos i articles i de la seva intensa agenda i activitat internacional. Una activitat que el va portar a teixir una àmplia xarxa de contactes amb alcaldes de tot el continent i que van situar Barcelona a l’epicentre de la transformació del rol de les ciutats per a convertir-les en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa després de la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica. 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �El desenvolupament de la recerca es basarà en tres fonts principals: les memòries de la direcció de Relacions Internacionals de l’Ajuntament de Barcelona; el fons documental de l’arxiu Pasqual Maragall -que ens ofereix la possibilitat de recuperar la seva agenda de viatges i contactes, així com de sistematitzar els seus articles i discursos sobre aquesta àmbit; i les entrevistes amb algunes persones que van col•laborar amb l’alcalde Maragall en l’àmbit internacional, des del gabinet d’alcaldia i el gabinet de relacions internacionals de l’Ajuntament. En el primer capítol s’analitza el nou rol de les ciutats en l’escenari internacional a partir dels anys 80; en el segon, es descriu el context de l’acció internacional de la ciutat de Barcelona durant els anys 80 i 90; en el tercer s’analitza específicament l’acció política de Margall en l’àmbit europeu durant els anys 90; en el quart s’explica específicament la seva tasca com a president del Comitè de les Regions, i en el cinquè s’aborda la teorització de l’Europa de les ciutats per part de Maragall com a conseqüència directa de la seva acció política. 5 �1. Les ciutats com actors internacionals L ’objecte d’estudi d’aquesta recerca és el rol de Pasqual Maragall en la contribució de Pasqual Maragall en l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. La hipòtesi de treball és que aquesta contribució va permetre que tinguessin un lloc en la construcció europea posterior a Maastricht -convertint-les en actors polítics- tot reforçant el lideratge barceloní, en un marc de desenvolupament d’un nou model de diplomàcia de ciutats a nivell internacional. Aquesta recerca parteix dels treballs de Manuel Castells i Jordi Borja (1997) sobre la gestió de les ciutats en l’era de la globalització i la informació i el seu paper en l’escena mundial, que van conceptualitzar el nou rol de les ciutats als anys 90; de l’anàlisi de Rafael Grasa (2006) sobre les xarxes globals de ciutats; i de la teoria sobre la ciutat global definida per John Friedman (1986) i desenvolupada per Saskia Sassen (1991 i 1994) i actualitzada per Simon Curtis (2011). Una nova teoria urbana que estudia les ciutats com a espais relacionals globals, com a nodes polítics, econòmics i socials de les noves realitats transnacionals, que connecten l’espai local amb la globalitat. Aquests treballs s’emmarquen en una teoria més àmplia de les relacions internacionals que defineix un nou ordre mundial, en el procés de globalització que s’inicia als anys 70-80, que transcendeix les tradicionals relacions diplomàtiques entre estats, per incorporar l’acció d’organitzacions no governamentals, autoritats públiques sub-estatals i un creixent rol de l’opinió pública internacional. En aquest context, les ciutats han desenvolupat dos tipus d’estratègies: una estratègia de màrqueting urbà dirigit a desenvolupar polítiques d’atracció d’inversions i de posicionament internacional, en el marc de relacions de competència amb d’altres ciutats de la mateixa regió o d’altres continents; i una estratègia de col•laboració amb d’altres ciutats que busquen posicionar-se políticament en el context internacional, exercir una certa influència en l’establiment de l’agenda internacional i desenvolupar noves formes de governança. En el marc d’aquesta segona estratègia les ciutats esdevenen “actors polítics” que estableixen relacions multinivell per tal de fomentar una “governança multinivell” com a mecanisme equilibrador d’un sistema internacional estatocèntric, com han analitzat autors com Michele Acuto (2013). En l’àmbit de la Unió Europea, les ciutats i les regions han tingut l’oportunitat de desenvolupar estratègies pròpies en el marc d’un sistema de governança multinivell, tal i com han assenyalat autors com Carolyn Moore (2008), Simona Piettoni (2010), Francesc Morata (2005) i Javier Sánchez Cano (2015), que va tenir el seu punt àlgid en la dècada i mitja que transcorre entre l’aprovació del Tractat de Maastricht el 1991 i el procés d’elaboració de la Constitució Europea primer i el Tractat de Lisboa després (2002-2007). En aquest treball analitzarem l’acció de Pasqual Maragall en l’àmbit europeu i internacional des d’aquesta perspectiva. L’aposta de l’alcalde Maragall per construir un moviment europeu de ciutats i una diplomàcia internacional de ciutats durant els anys 90 no sembla respondre a una voluntat de city marketing sinó a una voluntat de city leadership, per a desenvolupar noves formes de governança en les que les ciutats hi tinguessin un paper rellevant, especialment en el marc de la nova Unió Europea sorgida del Tractat de Maastricht. 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Una estratègia present des dels anys 80, i que es va desenvolupar en els anys previs als Jocs Olímpics, amb una voluntat expressa d’incorporar els alcaldes d’altres ciutats al projecte olímpic1 i d’utilitzar la projecció internacional de la ciutat, per impulsar xarxes europees i internacionals, amb una aposta molt personal de Pasqual Maragall per convertir Barcelona en un referent urbà, en líder de les xarxes de ciutats a Europa i al món, més enllà dels rèdits materials que la ciutat en pogués obtenir. Una aposta que va tenir continuïtat en l’estratègia posterior de la ciutat amb l’alcalde Joan Clos i que arriba fins a l’alcaldessa Ada Colau. En aquest sentit, cal entendre dos projectes tant diferents com el Fòrum Universal de les Cultures de 2004 i la Xarxa de Ciutats-Refugi de 20152 . Aquesta estratègia de Maragall encaixa perfectament amb el seu ideal de ciutat i en la concepció que va defensar sempre de quin havia de ser el rol de les ciutats a Europa i al món. Per Maragall, la ciutat era l’espai on la societat hi abocava tots els seus problemes però també l’únic espai on els podia resoldre, metàfora de tots els problemes i complexitats del món. Maragall recordava sovint als seus regidors que “canviant un barri” estaven contribuint a “canviar el món”, en la mesura que si arreglaven els problemes d’un barri com el Raval, estaven contribuint a resoldre els problemes de les ciutats d’on provenien les persones que vivien al Raval. I per fer-ho, oferia Barcelona com a punt de referència per a d’altres ciutats: “Una de les virtuts que ha tingut Barcelona durant aquests anys -afirmava Maragall el gener de 1990- ha estat crear una petita doctrina de salvació, d’esperança en el futur de les ciutats. (...) Nosaltres voldríem ser, perquè sabem que podem ser-ho, una mica el far d’aquest europeisme urbà progressista” 3. L’activisme internacional de Pasqual Maragall s’explica, per sobre de tot, per aquesta voluntat d’esdevenir “far” d’una nova forma de fer política des de la ciutat, i de contribuir a resoldre els problemes del món, més enllà de les limitades possibilitats -i nul•les competències- que un govern municipal podia i pot disposar en l’arena internacional. Però també s’explica pel seu convenciment que la nova etapa que s’obria després de la caiguda del mur de Berlín i del teló d’acer a Europa, acompanyada de la nova Europa de Maastricht podia oferir grans oportunitats a les ciutats en general i a Barcelona en particular. 1 Antònia Sabartés afirma que hi va haver una voluntat expressa d’incorporar altres ciutats i teixir complicitats amb altres alcaldes al voltant del projecte de Jocs Olímpics. A Catalunya i Espanya a través de les subseus olímpiques, i a nivell internacional amb la invitació a la inauguració dels Jocs, a la que van assistir uns 40 alcaldes d’arreu del món. Entrevista a Antònia Sabartés realitzada el 7 de juliol de 2015. 2 Javier Sánchez considera que el Fòrum tenia un projecte polític darrere sobre el rol de les ciutats al món. L’ajuntament va intentar explicar la internacionalització de la ciutat als barcelonins, però aquest intent per fer “marca interna” no va funcionar. Entrevista a Javier Sánchez Cano realitzada el 3 de juliol de 2015. 3 Citat a Mauri, L. i Uría, L. (1998), La gota malaia, Edicions 62, Barcelona, p.342-343 7 �2. La projecció internacional de Barcelona (1983-1997) L a contribució de l’alcalde Maragall a la construcció d’un moviment europeu de ciutats que esdevingués “actor polític” del procés de construcció europea, cal contextualitzar-lo en les relacions internacionals desenvolupades per l’Ajuntament de Barcelona durant el seu mandat. En aquest sentit, cal prestar una atenció especial a l’evolució durant els anys 80 i 90 de la Unió Internacional d’Autoritats Locals (IULA), la Federació Mundial de Ciutats Unides (FMCU), l’Associació Mundial de Grans Metròpolis (Metròpolis), el programa de nacions unides HABITAT, i els múltiples convenis de col•laboració i agermanament amb desenes de ciutats dels cinc continents. En aquest marc cal distingir diverses etapes. En l’etapa pre-olímpica, es poden distingir clarament dues fases en l’acció internacional i europea de l’Ajuntament de Barcelona. La primera etapa (1983-1987) protagonitzada per la candidatura de Barcelona a organitzar els Jocs Olímpics d’estiu de 1992, la consolidació de relacions d’agermanament amb les ciutats de Colònia, Milà, Boston, Sao Paulo i Montevideo, i la incorporació a les organitzacions europees i internacionals de ciutats, com la International Union of Local Authorities (IULA), la Féderation Mondial des Cités Unies (FMCU), o l’Associació Mundial de les grans metròpolis (Metropolis), entre d’altres. La segona (1987-1991), caracteritzada per la construcció d’una imatge de ciutat vinculada a l’organització dels Jocs Olímpics. Un temps de viatges pels cinc continents en una tasca sistemàtica de promoció de la ciutat, que evidencia el lideratge de Pasqual Maragall en aquesta tasca de promoció i en l’impuls de l’acció exterior de l’Ajuntament, posant les bases per a la seva eclosió en els anys posteriors. És en aquesta etapa que es crea el gabinet de relacions internacionals de l’Ajuntament, amb en Jordi Borja4 al capdavant fins el 1995, quan va ser substituït per Margarita Obiols. En l’etapa post-olímpica (1992-1997) és quan es consolida el lideratge internacional de Barcelona i el seu alcalde, quan Barcelona assoleix el ple reconeixement internacional gràcies a una estratègia de city leadership. Una estratègia construïda a través de la presidència de Pasqual Maragall del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) i del Comitè de les Regions de la UE, i d’iniciatives d’alt contingut simbòlic com la Declaració Rio-Barcelona, el programa de cooperació amb la ciutat assetjada de Sarajevo i la ciutat dividida de Mostar -que aconsegueix involucrar a ciutats europees i de l’orient mitjà- i la voluntat de reforçar Barcelona com a “capital mediterrània” a partir de la cimera Euro-mediterrània de 1995. És en aquest període quan s’aposta clarament per la participació en el projecte de construcció europea, sota l’empara de l’impuls que suposa el Tractat de Maastricht, i es construeix la imatge de Barcelona com a model de diplomàcia de ciutats, alhora que augmenta el seu prestigi internacional com a model d’èxit de transformació urbana, susceptible de ser exportat. I és també al final d’aquest període, després de la Conferència HABITAT 2 a Istanbul el 1996, que es consolida el lideratge internacional de Barcelona per construir una nova organització mundial de ciutats sota el nom ideat per Pasqual Maragall: United Cities. Finalment, la darrera etapa ja es produeix en temps de l’alcalde Joan Clos, entre 1998 i 2004. Les fites de la ciutat durant aquests anys -com el reconeixement del paper de les ciutats per part 4 Jordi Borja, regidor entre 1979 i 1987, va assumir la direcció de les relacions internacionals de l’Ajuntament l’any 1987 i a partir de setembre de 1992 va exercir com a “Delegat de Relacions Exteriors”. 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �de Nacions Unides, la intervenció de l’alcalde de Barcelona a l’Assemblea General de Nacions Unides, i la creació de la United Cities and Local Governments (UCLG) amb seu a Barcelona- són resultat de l’impuls previ de l’alcalde Pasqual Maragall. L’activisme internacional de Pasqual Maragall durant els més de 14 anys en què va ser alcalde de la ciutat, es pot mesurar amb un indicador: el nombre de viatges oficials que va realitzar5. Entre 1983 i 1997, Maragall va realitzar una dotzena de viatges als Estats Units, on s’hi va desplaçar per primer cop l’any 1983 per inaugurar la Càtedra Barcelona-Nova York i formalitzar l’agermanament amb la ciutat de Boston. L’any 1986 hi tornaria per a ser rebut a Washington per l’aleshores vicepresident George Bush. L’any 1985 va realitzar un primer viatge oficial per Amèrica Llatina, on va visitar Rio de Janeiro, Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires. Hi tornaria l’any 1986 a Puerto Rico i el 1991 a Mèxic. Corea i Japó també van formar part de l’agenda internacional de Pasqual Maragall. A Corea hi va viatjar el 1984 i el 1988 en l’etapa de preparació dels Jocs Olímpics de Seül, aprofitant el segon viatge per visitar el Japó i entrevistar-se amb dos ministres del govern japonès. A Japó hi tornaria el 1993. El darrer escenari internacional dels viatges de l’alcalde Maragall va ser la Mediterrània, on va visitar Tunísia el 1986, Turquia el 1996 i Algèria el 1997. Viatges que van servir per formalitzar els agermanaments amb les ciutats de Monterrey (Mèxic), Pusán (Corea), Montevideo, Rio de Janeiro, Sao Paulo i Tunis. En total, 22 viatges oficials a Amèrica, Àsia i el Nord d’Àfrica (1,5 per any) als que cal afegir visites a més de quaranta ciutats europees: Albertville, Amsterdam, Atenes, Berlín, Birmingham, Bonn, Budapest, Brussel•les, Dublín, Colònia, Copenhaguen, Davos, Düsseldorf, Estocolm, Estrasburg, Florència, Frrankfurt, Gènova, Ginebra, Göteborg, Hèlsinki, Lausana, Leningrad (Sant Petersburg), Lisboa, Londres, Luxemburg, Milà, Montpeller, Munic, Oxford, París, Porto, Praga, Roma, Rotterdam, Sarajevo, Stuttgart, Toulouse, Torí, Viena... 2.1. La Declaració de Rio i la “treva olímpica” L’any 1992 va marcar, sens dubte, un abans i un després en la projecció internacional de la ciutat de Barcelona, gràcies als Jocs Olímpics. Però el que va caracteritzar la fita olímpica en la projecció de la ciutat va ser la seva capacitat per a transcendir els Jocs en tant que esdeveniment esportiu de caràcter global amb iniciatives de caràcter simbòlic, com la “Declaració Rio-Barcelona 1992” o la cooperació institucional amb la ciutat assetjada de Sarajevo durant la guerra dels Balcans i la crida feta per l’alcalde Maragall per aconseguir una “treva olímpica” durant la celebració dels Jocs. Dues iniciatives que van fixar l’objectiu de Barcelona: convertir-se en referent de les ciutats d’arreu del món per estar en disposició d’exercir un cert lideratge en el moviment internacional de ciutats. El 2 de maig de 1992 va començar el setge sobre la ciutat de Sarajevo, capital de Bòsnia-Herzegovina i ciutat olímpica el 1984, quan va organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern. El drama de Sarajevo va marcar els Jocs Olímpics. En el seu breu discurs d’inauguració, Maragall va fer una “crida pública per al compliment de l’acord del 17 de juliol6 , relatiu a una treva a l’antiga Iugoslàvia”, a demanda del secretari general de Nacions Unides. “Podria ser la treva olímpica de la tradició clàssica, i potser l’inici del retorn al sentit comú i al comportament cívic” -va reblar7. 5 Llistat elaborat en base a la informació de les memòries de l’activitat internacional publicades per l’Ajuntament de Barcelona el 1995 i el 2006. 6 Acord d’alto al foc signat a Londres el 17 de juliol de 1992. 7 Discurs de Pasqual Maragall en la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, 25 de juliol de 1992. 9 �La treva olímpica demanada per Maragall en nom del secretari general de Nacions Unides, i amb el suport implícit del Papa en el seu missatge als Jocs, no es va aplicar, però Maragall va convocar a una seixantena d’alcaldes d’arreu del món al Saló de Cent de Barcelona, el dia 26 de juliol -l’endemà de la inauguració dels Jocs- per demanar la fi del conflicte. Maragall havia convidat a la cerimònia d’inauguració als alcaldes de les capitals de les 6 repúbliques iugoslaves, però només l’alcalde de Sarajevo, Muhamed Khesevljakovic, va venir a Barcelona per adreçar-se als alcaldes reunits al Saló de Cent i fer evident davant el món l’horror de la guerra en una ciutat que tot just 8 anys abans havia acollit els jocs olímpics d’hivern. Pocs dies després es constituïa el Comitè Ciutadà de Solidaritat amb Sarajevo i el mes d’octubre de 1992 va sortir el primer comboi d’ajut humanitari organitzat per l’Ajuntament. El govern de la ciutat va mobilitzar tota la ciutat en aquest projecte, amb una desena de combois i enviaments de roba, medicaments, aliments i fins i tot autobusos i una ambulància, així com concerts i manifestacions de solidaritat i expedicions d’objectors de consciència als camps de refugiats de Croàcia. Entre les múltiples activitats impulsades per l’Ajuntament cal destacar dues iniciatives d’impacte europeu: la Declaració sobre l’ex Iugoslàvia signada pel CMRE a proposta de Barcelona i Estrasburg l’any 1993 i l’adhesió a la campanya “Sarajevo, Capital Cultural d’Europa” que pretenia que el Consell de Ministres de Cultura de la UE nomenés Sarajevo capital cultural europea. La proposta no va prosperar, però es va aconseguir celebrar el Festival d’Hivern de Sarajevo entre el 21 de desembre de 1993 i el 21 de març de 1994. Després de les eleccions municipals de 1995, Maragall va declarar simbòlicament Sarajevo Districte 11è de Barcelona, va viatjar a la ciutat al mes de setembre amb un avió militar dels cascos blaus de l’ONU i va convidar a l’alcalde de Sarajevo, Tarik Kapusovic, a fer el pregó de les Festes de la Mercè d’aquell any. Després dels acords de pau de Dayton de novembre de 1995, va promoure l’obertura d’una ambaixada local a Sarajevo amb la col•laboració de set ciutat europees més -Bolonya, Budapest, Estocolm, Estrasburg, Lisboa, Ljubljana i Viena- i el suport del Consell d’Europa, i va viatjar de nou a la ciutat el mes de març de 1996 per a inaugurar-la. L’altre gran projecte simbòlic impulsat per Maragall fou la Declaració Rio-Barcelona. Rio de Janeiro va ser la seu de la “Cimera de la Terra”, la Cimera de Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament entre el 2 i el 12 de juny de 1992, tan sols unes setmanes abans que Barcelona inaugurés els Jocs de la 25ena Olimpíada el dia 25 de juliol. Aquesta cimera va ser un dels esdeveniments més importants de la dècada, en la mesura que va posar les bases per a una nova agenda de desenvolupament sostenible -l’Agenda 21- i es va signar la Convenció per la Diversitat Biològica i la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, que va assumir per primera vegada de forma oficial els efectes nocius de l’activitat humana sobre el clima i la necessitat de prendre mesures per corregir-los. En aquest context, Barcelona va saber aprofitar molt hàbilment la coincidència dels dos grans esdeveniments per promoure la “Declaració Rio de Janeiro-Barcelona”, signada pels alcaldes Marcelo Alencar i Pasqual Maragall, una declaració de 7 punts en la que es comprometien a “utilitzar la força de la nostra imatge al servei d’un món que és cada dia més un sol món i d’una humanitat que aspira a la pau i a l’amistat” des de la convicció que “el rol de les ciutats en el món serà creixent i positiu”8. En aquesta declaració manifestaven el seu compromís amb el medi ambient i el desenvolupament sostenible, reivindicaven les ciutats com espais de “diversitat i d’integració, de tolerància i 8 Declaració Río, 22 de desembre de 1992, citada a Barcelona al món, Ajuntament de Barcelona (1995). 1 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �d’intercanvi” que fomentin “la integració de les societats urbanes multiculturals”, oferien les ciutat com a plataforma “d’intermediació política i social” per fer front a la crisi de la política, i afirmaven la voluntat de les ciutats de “desenvolupar un acció pròpia en l’àmbit internacional”, assumint un nou rol i aspirant a ser “interlocutors vàlids i reconeguts de les grans organitzacions internacionals”, fixant-se un objectiu per aconseguir-ho: la unificació de les dues grans organitzacions internacionals de ciutats, la IULA i la FMCU, que s’havien creat a l’empara de la política de blocs i que calia superar en el nou context obert per la fi de la guerra freda. La Conferència de Rio el 1992 va ser l’oportunitat per posar a treballar conjuntament, per primer cop, les dues grans organitzacions internacionals de ciutats, la FMCU i la IULA, que juntament amb les associacions Metrópolis i Summit van posar en marxa el Grup dels 4, per coordinar l’acció mundial de les ciutats sobre la base del seguiment dels treballs de la Conferència de Rio, i l’octubre de 1992 es va crear un “comitè d’enllaç” entre la FMCU i la IULA amb el CMRE, per a facilitar l’apropament entre les diferents organitzacions amb l’objectiu d’avançar cap a una Assemblea Mundial de Ciutats Unides. En aquest apropament hi van tenir un rol imprescindible els presidents de les tres organitzacions: l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall (CMRE), l’alcalde de Lisboa, Jorge Sampaio (FMCU) i el president de la IULA, l’italià Ricardo Triglia9. L’acció conjunta dels 4 presidents davant del secretari general de Nacions Unides, Boutros BoutrosGhali -amb qui es van reunir el desembre de 1993- va tenir com a resultat que la constitució de l’Assemblea Mundial de Ciutats es celebrés conjuntament amb la Conferència HABITAT II, a Istanbul el 1996, i que aquesta es plantegés com una “Cimera de ciutats”, on els alcaldes hi van tenir un paper protagonista i es van posar les bases per a que la futura organització mundial de ciutats tingués un estatut especial en el si del sistema de Nacions Unides. De fet, l’activisme internacional de Pasqual Maragall va ser tal que va acceptar la Presidència Delegada de la FMCU des de finals de 1995 fins a mitjans de 1997, coincidint amb la celebració a Istanbul de l’Assemblea Mundial de Ciutats i la Conferència HABITAT II, tot i ser president d’una organització, el CMRE, que era la secció europea de la IULA, l’altra organització mundial de ciutats. 2.2. Barcelona i l’activisme internacional de Pasqual Maragall L’activitat internacional de l’alcalde Maragall es va traduir també en l’organització a Barcelona d’algunes grans conferències internacionals, des de la Conferència Internacional sobre Població i Futur Urbà de 1986 -organitzada per Nacions Unides i que va comptar amb la participació del secretari general de l’ONU, Javier Pérez de Cuéllar- fins a la primera conferència de ciutats del mediterrani celebrada el març de 1995 -uns mesos abans de la Conferència Intergovernamental Euromediterrània que va donar lloc al “Procés de Barcelona”- o la trobada de ciutats llatinoamericanes que es va realitzar el 1997 en paral•lel a la reunió del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) que es va celebrar a la ciutat. L’aposta per Amèrica Llatina es va consolidar amb la creació el 1993 del Centro Iberoamericano de Desarrollo Estratégico Urbano (CIDEU), amb l’objectiu de difondre el model i la metodologia del Pla Estratègic de Barcelona a les ciutats llatinoamericanes, i el compromís amb la Mediterrània es va fer efectiu amb l’establiment de programes de cooperació amb ciutats fortament colpejades per la violència, com Alger, i amb el compromís del procés de pau entre Israel i Palestina, a través de l’agermanament simultani de Barcelona amb Tel-Aviv i Gaza, i els programes de cooperació amb Gaza desenvolupats a finals dels anys 90, per contribuir a millorar les seves infraestructures bàsiques. 9 Ricardo Triglia era alcalde d’una petita localitat del Piemont, Coniolo, i president de l’Associació Nacional dels Municipis Italians, vinculada als municipis democratacristians. 1 1 �Després de la Conferència de Ciutats del Mediterrani celebrada a Barcelona el març de 1995, es va posar en marxa un secretariat, com a òrgan coordinador, format per les ciutats d’Alger, Amman, Jericó, Haifa, Marsella, Nicòsia, Rabat, Roma, Sarajevo, Tunis i Barcelona, amb una secretaria tècnica amb seu a Barcelona. Aquest secretariat es va convertir en interlocutor de la Comissió Europea per a la seva política euromediterrània. L’activisme internacional de Maragall va fer créixer el rol i el prestigi internacional de Barcelona, que va assolir el seu zenit ja en temps de l’alcalde Joan Clos, quan Barcelona va liderar la creació d’una única organització internacional de ciutats -la UCLG-CGLU- i l’alcalde Joan Clos es va convertir en la primera autoritat local en adreçar-se a l’Assemblea General de Nacions Unides, el 6 de juny de 2001. Tres anys més tard, el maig de 2004 prop de 3.000 representants de governs locals d’arreu del món van participar a París en el congrés fundacional de la United Cities and Local Governments (UCLG), que va decidir establir la seva seu a Barcelona. Un èxit que culminava una llarga trajectòria iniciada 20 anys abans, i que situava a la ciutat com un referent del municipalisme internacional i un dels millors exemples de la “diplomàcia de ciutats” que ha defensat el moviment internacional de ciutats. Amb la creació de la CGLU Barcelona culminava la seva aposta per aconseguir que les ciutats del món parlessin amb una sola veu, un dels grans reptes plantejats per Maragall durant el seu mandat. Tanmateix, a partir de 1992 l’alcalde Maragall es va centrar molt més en Europa, amb un objectiu clar: construir un moviment europeu de ciutats, enfortir les organitzacions de ciutats i de poders locals, i convertir les ciutats en actors polítics rellevants en el marc de la construcció europea. Aquest és l’objecte principal d’aquest treball, tot i que és indestriable de la contribució al moviment internacional de ciutats, que culminaria en l’etapa de Joan Clos. En opinió d’Antònia Sabartés el lideratge de Maragall va començar amb l’elecció com a president de la CMRE el 1991. “Maragall es pren molt seriosament la presidència del CMRE i allà comença la teorització del paper de les ciutats. Assumeix la presidència del CMRE abans del que estava previst i hi convida a tothom”10. Des d’allà es posa en marxa el G-4 (CMRE, IULA, FMCU, Metropolis), que possibilita que per primer cop a la història un alcalde, Jean Doré, de Montreal, parli davant una cimera de Nacions Unides, la Cimera de la Terra de 1992. “Allà vàrem comprendre, com havíem fet a nivell europeu, que la unió seria la nostra força, i el nostre objectiu, impulsar la veu de les ciutats a l’escena internacional”11. En el context d’aquesta presidència, Margarita Obiols cita un altre moment important en la trajectòria internacional de Pasqual Maragall: els Estat Generals del CMRE l’any 1994, on Maragall va llançar el seu “mot d’ordre”: “Nacions Unides, Ciutats Unides” davant François Mitterrand i Bronislaw Geremek12. En opinió de Sabartés “Maragall va obrir la via internacional i l’alcalde Clos la va saber aprofitar molt bé”. En aquest sentit Sabartés destaca l’empatia de Pasqual Maragall amb els altres alcaldes: “Sempre preguntava pels seus problemes i per la situació a les seves ciutats”. I és així també com Maragall va assolir una posició de lideratge. Barcelona va participar del G-4 (les 4 grans organitzacions) i després del G-10, el grup d’organitzacions internacionals de ciutats en les que es negocia Istanbul i la creació del CGLU. I com a president del CMRE, va impulsar la Carta d’Autonomia Local de la IULA. 10 Entrevista a Antònia Sabartés. Barcelona, 7 de juliol de 2015. 11 Sabartés, Ma Antònia: “La internacional urbana”. Article escrit en motiu del centenari del moviment internacional de ciutats. http://www.rabat2013.uclg.org/sites/default/files/a.sabartes_completo_esp.pdf 12 Obiols, Margarita; “El poder de las ciudades”. Article escrit en motiu del centenari del moviment internacional de ciutats. http://www.rabat2013.uclg.org/es/noticias/el-poder-de-las-ciudades 1 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �3. Barcelona, capital europea L “- I després dels Jocs, què? - Després dels Jocs, Europa!” ’aposta barcelonina per les xarxes de ciutats europees es remunta a 1986, quan es va constituir el grup Eurocities, format per les ciutats de Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam. És a dir, les “segones capitals” dels sis principals països de l’Europa dels 12. Aquest grup es va consolidar a partir de la conferència celebrada a Barcelona l’abril de 1989, quan sota el lema “Les ciutats i la construcció d’Europa” es va fixar com a prioritat “participar activament en la construcció de l’Europa comunitària i consolidar el sistema europeu de ciutats”13. Només 7 mesos després, la Comissió Europea, a través del seu President, va reconèixer aquest grup de ciutats com a interlocutor, i el 1992 Eurocities va inaugurar la seu de la seva secretaria a Brussel•les. El grup es va consolidar en les conferències anuals successives a Lió (1990), Birmingham (1991), Frankfurt (1992) i Lisboa (1993), i, en pocs anys, Eurocities va créixer de les sis ciutats fundadores a més de 40, incorporant a diverses capitals d’Estat com Madrid, Lisboa, Atenes, Copenhaguen, La Haia i Bonn, a més d’algunes de les principals ciutats del continent com Amsterdam, Munic i Marsella. El grup de ciutats va posar en marxa sis comitès sectorials (Cooperació Econòmica i Regeneració Urbana, Benestar Social, Cooperació Tecnològica, Transports, Cultura i Medi Ambient) liderats respectivament per les ciutats de Munic, Birmingham, Niça, Leeds, Bolonya i Rotterdam, i es va situar com un punt de referència per a les polítiques socials i territorials de la Comissió Europea. El germen d’Eurocities va permetre que Barcelona pogués aspirar al lideratge del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE). El 12 de desembre de 1991 a París, l’alcalde Maragall fou elegit president del CMRE, per aclamació, substituint el veterà alcalde de Magúncia, el democratacristià Josef Hoffmann. La seva candidatura fou presentada pel president de la FEMP, Tomás Rodríguez Bolaños, alcalde de Valladolid. I delegà les seves funcions en el vicepresident Hoffman fins l’octubre de 1992, passats els Jocs Olímpics. 3.1. La presidència del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) Maragall va prendre possessió del càrrec a Barcelona el 8 de maig de 1992, la vetlla del dia d’Europa, en un acte al Palau de Pedralbes en què va participar el President de la Comissió Europea, Jacques Delors14. En aquest acte, que va precedir la primera reunió del bureau presidida per Maragall, hi van participar el president del Consell d’Europa, els alcaldes del C-6 i una àmplia representació institucional. Un any abans, el 8 de maig de 1991, s’inaugurà la Representació de la Comissió Europea a la ciutat -també amb la presència de Delors- manifestant el clar compromís de la ciutat amb el projecte europeu, però també el compromís del president de la Comissió amb Barcelona, en un any clau per al futur d’Europa, en el que es celebrarien dos referèndums sobre el recentment aprovat Tractat de 13 Declaració final. Conferència Eurociutats, Barcelona 1989. Citat a Barcelona al Món (Ajuntament de Barcelona, 1995). 14 Com a nota curiosa i rellevant, cal mencionar que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, no va participar en la recepció a Pedralbes per trobar-se a Cracòvia, formalitzant la seva candidatura a la presidència de l’Assemblea de les Regions d’Europa, que l’acabaria elegint el 2 de juliol d’aquell mateix any a Santiago de Compostel•la vencent la candidatura del President de la Xunta, Manuel Fraga. 1 3 �Maastricht, a Dinamarca i França. Segons Sabartés, en la fluïda relació institucional entre Maragall i Delors hi va tenir un paper rellevant la cap de gabinet de Delors, que mantenia una molt bona relació personal amb Elisabeth Gateau, secretària general del CMRE. En l’acte de presa de possessió com a president del CMRE el 8 de maig de 1992, Maragall va reafirmar el seu ideari d’europeisme urbà: “L’Europa nascuda de Maastricht és l’Europa de les regions i les ciutats, l’Europa territorial, concreta, físicament determinada, amb noms, accents i perfils diferents i, tanmateix, irrevocablement disposada a la unió en llibertat (...). Les ciutats són el ciment d’Europa, però Europa també ha de ser l’àmbit superior on les ciutats i les regions trobin el diàleg i la cooperació que necessiten”15. Maragall va fixar l’objectiu: la participació de les ciutats en els mecanismes de cooperació i decisió a nivell europeu. I Delors hi va respondre positivament, veient en aquest discurs una via de sortida al creixent euroescepticisme generat per l’aprovació del Tractat de Maastricht, especialment a França: “Les ciutats són elements essencials de la construcció de l’Europa autèntica, són l’esglaó entre el poder que s’allunya i els simples ciutadans”. La sintonia, però, venia de lluny. Maragall i Delors havien coincidit a París a mitjans anys 60 i la seva relació s’havia reprès en els darrers anys. Una relació de col•laboració que es va mantenir al llarg dels anys 90 i que Barcelona va agrair nomenant Delors “Friend of Barcelona” el 1998. El Consell de Municipis d’Europa (CME) es va crear a Ginebra el 1951, i l’any 1984 es va convertir en Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE), com a resposta al creixent moviment regional europeu, que va acabar constituint l’Assemblea de Regions d’Europa (ARE) el 1985. El CMRE estava format per les seccions nacionals i les associacions d’entitats locals i territorials dels estats membres del Consell d’Europa -en aquell moment, 38 associacions nacionals de 25 països- i la representació espanyola es canalitzava a través de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP). Segons Antònia Sabartés al CMRE no li agradava el projecte d’Eurocites, perquè era un projecte de grans ciutats16. El CMRE, en canvi, era una federació de federacions de municipis, amb milers de ciutats petites i mitjanes. Tenia la seu a París i una oficina a Brussel•les. Però Maragall va ser molt ben rebut a la CMRE perquè, de fet, gairebé el van anar a buscar. Sabartés afirma que “el CMRE buscava un president del sud i socialista. Per tant, Elisabeth Gateau i la secció italiana del CMRE van prendre la iniciativa d’anar a buscar el Pasqual”. De fet, Maragall va anar a buscar el suport de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), qui l’havia de proposar formalment, quan ja estava tot negociat amb la secretaria general del CMRE i es gaudia del suport dels alcaldes italians i francesos, principalment. La FEMP, presidida per Tomás Rodríguez Bolaños, alcalde de Valladolid (PSOE) i amb Antonio Luís Hernández de secretari general, “era més partidària de posar un alcalde d’una ciutat mitjana, i no gran, i no es refiaven de Maragall, que anava per lliure”, segons Sabartés. La FEMP no acceptava el predomini de les grans ciutats -les del C-7 liderades per Barcelona ja s’havien incorporat a Eurocities- “però van haver d’acceptar la candidatura de Maragall com un fet consumat”. En aquestes condicions “la FEMP no té més remei que presentar-lo com a candidat”, tot i que fins llavors Maragall no havia tingut cap càrrec a la federació de municipis. La presidència de Maragall va donar un nou impuls al CMRE, posant el seu capital polític al servei de l’organització i utilitzant el nou càrrec per fer créixer el prestigi internacional de la ciutat. Maragall i el seu equip, amb Jordi Borja al capdavant, van saber establir una relació de confiança i col•laboració amb la secretària general del CMRE, Elisabeth Gateau que va convertir la relació 15 Citat a La gota malaia, p. 339. 16 Entrevista a Antònia Sabartés. Barcelona, 7 de juliol de 2015. 1 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Barcelona-CMRE en una win win situation. Una col•laboració afavorida per l’afiliació política, en la mesura que Gateau formava part del Partit Socialista francès -en aquell moment, el partit governant a França- i que Borja va saber utilitzar la complicitat de diversos partits socialistes europeus, que volien propiciar que un membre de la seva família política fos el nou president del CMRE. Tanmateix, només el capital polític que tenia en aquell moment Maragall, així com el suport dels socialdemòcrates alemanys i holandesos a l’elecció d’un alcalde dels països del sud, expliquen que l’aleshores ministre francès dels departaments i els territoris d’ultramar, Louis Le Pensec, desistís del seu desig d’esdevenir president del CMRE17. A partir de 1992, el CMRE va establir 4 comissions de treball sectorial (Medi Ambient, Afers Socials, Transports, Política Regional i Urbana) i una “Comissió de dones representants de les autoritats locals i regionals” per promoure el seu paper i enfortir la seva presència política. Però la principal aportació de Maragall va ser el paper protagonista que va donar al CMRE en el reconeixement de les ciutats i les col•lectivitats locals en la construcció europea, a través de l’impuls i la creació de la Conferència de Poders Locals i Regionals d’Europa, l’Intergrup dels Electes Locals i Regionals del Parlament Europeu, la I Conferència Parlament Europeus-Poders Locals l’abril de 1994 i, finalment, la participació dels ens locals al Comitè de les Regions. La Conferència de Poders Locals i Regionals d’Europa (CPLRE) es va crear el 1957 com una conferència d’alcaldes vinculada al Consell d’Europa. En aquest marc s’aprova la Carta Europea d’Autonomia Local el 1985, i el 1994 es decideix convertir i estabilitzar les reunions amb la creació del Congrés de Poders Locals i Regionals, que celebra la seva primera conferència del 31 de maig al 3 de juny de 1994. Maragall va ser molt actiu en la promoció de la Carta Europea d’Autonomia Local. En aquell moment Maragall era president del CMRE i Pujol ja era president de l’ARE. El CMRE participava com a organització consultiva del CPLRE, però la FEMP és qui decidia la representació espanyola en el Congrés. I l’ARE va demanar que les regions també hi participessin. Pujol i Maragall participen en les negociacions de creació de la CPLRE tot i no assumir-hi cap càrrec institucional. I pacten amb la secretària general del Consell d’Europa, Catherine Lalumière, que la nova organització es dividiria en dues cambres: una cambra de poders local i una cambra de regions. Una divisió que segueix vigent en l’actualitat i que es va negociar el desembre de 1992 en una reunió a París entre la secretària general del Consell d’Europa, el president del CPRLE, el president de l’ARE (Jordi Pujol) i el president del CMRE (Pasqual Maragall)18. Maragall va posar el seu capital polític al servei de les ciutats europees alhora que va aprofitar el càrrec per elevar la posició política internacional de la ciutat. El resultat va resultar exitós, tant per Barcelona com pel CMRE, en la mesura que Maragall va aconseguir fer-se un lloc en les negociacions sobre la composició del Comitè de les Regions, aconseguint que fos també un òrgan de representació de les ciutats, com veurem a continuació. Tot això sense oblidar el conflicte a l’antiga Iugoslàvia. Maragall també va utilitzar la presidència del CMRE per influir a la IULA en relació al conflicte bosnià. El 5 de setembre de 1995 va presentar al Congrés de la IULA a La Haia una proposta per garantir una presència quinzenal o mensual d’un alcalde europeu en cada un dels enclavaments protegits de Nacions Unides a fi de verificar l’aixecament efectiu del setge pel que fa a la reinstauració de serveis municipals, a més de promoure la creació de l’Ambaixada de la Democràcia Local a Sarajevo. Iniciatives que no podia impulsar des d’un òrgan institucional com el Comitè de les Regions. 17 Citat a La gota malaia, p. 341. 18 Segons explica Maragall en una entrevista a Catalunya Ràdio el 31 de maig de 1994. http://www.cvce.eu/en/obj/interview_ with_pasqual_maragall_i_mira_european_citizenship_at_the_level_of_municipalities_and_regions_strasbourg_31_may_1994-enc885d88f-36b8-46a2-b646-c4396ea06a02.html 1 5 �3.2. El Tractat de Maastricht i el principi de subsidiarietat Maragall va aconseguir utilitzar el Tractat de Maastricht, acordat el desembre de 1991 i signat el 7 de febrer de 1992, per donar un tomb a la preeminència de les regions en un òrgan pensat inicialment per ser un òrgan de participació dels länder alemanys i les comunitats autònomes espanyoles, que reivindicaven el seu rol des de l’Assemblea de Regions d’Europa. França i el Regne Unit eren els més interessats en aconseguir que les ciutats tinguessin un paper rellevant en el nou Comitè de les Regions i ells havien forçat la inclusió de les ciutat en l’article del Tractat que creava el Comitè. El Tractat de Maastricht va instaurar el principi de subsidiarietat com un dels principis fonamentals de la Unió Europea, i va reconèixer el paper institucional dels nivells territorials subestatals, tant en la gestió de fons europeus, com en els mecanismes consultius de presa de decisions. El “principi de subsidiarietat” establia que les competències havien de ser exercides pel nivell de l’administració més proper al ciutadà, llevat que raons d’eficàcia, equitat, cohesió social o nacional justifiquessin el contrari. El principi estava tan pensat per salvaguardar les competències nacionals com les competències dels poderosos länder alemanys davant les creixents competències comunitàries. En aquest mateix sentit, el Tractat va preveure la creació d’un “Comitè de les Regions” com un òrgan consultiu del conjunt de les institucions europees -Comissió, Parlament i Consell de Ministres- amb el mateix rang que el Comitè Econòmic i Social. La creació del Comitè, una demanda específica dels länder alemanys per fer front a la poca capacitat per influir en les decisions comunitàries que afectaven a les seves competències, es va fer des d’una formulació ambigua, però amb el compromís de dotar-lo de més poders en la reforma del Tractat que havia de produir-se el 1996, i que acabaria donant lloc al Tractat d’Amsterdam. Des d’aquell moment, Maragall va aixecar la bandera de la subsidiarietat, que ja no abandonaria: “De totes les idees europees, més que la del federalisme que alguns compartim i d’altres no tant, la de la subsidiarietat és la idea que pot fundar Europa. És el principi d’organització, no la idea abstracta, la que pot fundar la construcció europea”19. 19 Citat a La gota malaia, p. 344. 1 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �4. El comitè de les regions (i de les ciutats) P asqual Maragall i Jordi Borja van veure en el Tractat de Maastricht una gran oportunitat per a les ciutats. L’article 198 del Tractat, pel qual es creava el Comitè de les Regions, establia que l’organisme de caràcter consultiu, estaria compost per “representants dels ens regionals i locals”, amb un total de 189 membres distribuïts proporcionalment entre els Estats membres segons el seu pes en el Consell. Així Alemanya, França, el Regne Unit i Itàlia tindrien 24 membres i Espanya 21. Aquests membres havien de ser nomenats pel Consell, per unanimitat i a proposta dels respectius Estats Membres, per un període de quatre anys i amb un mandat renovable. En aquest sentit, resultava rellevant que tant Espanya com Alemanya tinguessin més membres al Consell que als länder o CCAA -16 i 17 respectivament- fet que obria la porta a que hi participessin representants municipals sense haver de competir amb la representació dels ens regionals. L’article 198 deixava clar també que els membres del Comitè “no estarien vinculats per cap mandat imperatiu” i que exercirien les seves funcions “amb absoluta independència, en l’interès general de la Comunitat”20. El Comitè, que havia de designar un president i una mesa per un període de dos anys, podia ser convocat a instàncies del Consell o de la Comissió, o reunir-se per pròpia iniciativa per presentar dictàmens a requeriment del Consell o de la Comissió o per pròpia iniciativa quan ho considerés oportú. 4.1. La negociació per a la constitució del Comitè de les Regions L’alcalde Maragall es va fixar com a objectiu prioritari de la seva contribució al moviment europeu de ciutats, que aquestes estiguessin representades al nou Comitè de les Regions en peu d’igualtat amb els governs regionals, per tal de convertir-les en actors polítics rellevants i garantir el compliment del principi de subsidiarietat. Per tal d’assolir aquest objectiu, es va enfrontar al govern espanyol i als presidents autonòmics socialistes per aconseguir el seu objectiu, també en contra d’allò defensat pel president Jordi Pujol, que en aquell moment era President de l’ARE, i ho va fer establint aliances al més alt nivell, buscant la complicitat dels governs britànic i francès i, molt especialment, de la Comissió Europea. El 9 d’agost de 1992 Maragall es va reunir a Barcelona amb el primer ministre britànic John Major, aprofitant la seva presència als Jocs Olímpics, per parlar de la composició del Comitè de les Regions així com de la candidatura olímpica Manchester 200021. Ho va fer només uns dies després d’entrevistar-se amb Delors per tal de plantejar-li la importància de constituir el Comitè amb una composició equilibrada entre regions i ciutats. Una tasca en la que persistiria durant l’any 1993, amb una nova entrevista amb Delors (29 d’abril), i amb el comissari d’organització institucional, Raniero Vanni d’Archirafi, l’octubre de 1993 i el febrer de 1994. Entre 1991 i 1994, Maragall i Delors es van entrevistar en un mínim de 6 ocasions, tant a Barcelona com a Brussel•les. La primera, el 13 de març de 1991, quan Maragall va anar a Brussel•les a demanarli suport en la cooperació transpirinenca i en els projectes d’Eurocities i del C-622, només dos mesos després d’haver sigut rebut en audiència a París pel President Mitterrand, a qui li havia exposat 20 Tractat de la Unió Europea (TUE), signat a Maastricht el 7 de febrer de 1992. 21 Guió 179/92. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 22 Guió 12/91. Gabinet Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 1 7 �la importància que l’alcalde de Barcelona atorgava a la cooperació amb les ciutats franceses23. La darrera, l’1 de març de 1994, pocs dies abans de la constitució del Comitè de les Regions. En la gestació de la creació del Comitè de les Regions i el rol que hi va jugar Pasqual Maragall també hi va tenir un paper rellevant Eneko Landaburu, aleshores director general de Política Regional de la Comissió. Landaburu va crear un Consell Consultiu d’Autoritats Locals i Regionals de la Comissió Europea que es reunia 2 o 3 cops l’any per discutir la política regional, els fons europeus, etc. En aquest consell, que va funcionar entre 1992 i 1994, hi participaven representants del CMRE i de l’ARE, entre d’altres, i Maragall ja hi va participar. Segons Antònia Sabartés, l’objectiu de la Comissió era reforçar les ciutats per tal que tinguessin un paper en el Comitè de les Regions. En aquest període també va ser rellevant la relació amb l’alcaldessa d’Estrasburg, Catherine Trautman, i la celebració dels Estats Generals dels Municipis i les Regions d’Europa entre el 21 i el 23 d’octubre a la ciutat seu del Consell d’Europa, així com la relació establerta amb Bernard Kouchner -exministre i important col•laborador del President Mitterrand- que va ser pregoner de les festes de la Mercè de 1993. La tasca de lobbying a favor de les ciutats de l’alcalde Maragall es va estendre al Parlament Europeu, buscant la seva complicitat per assolir una representació “equitable” entre regions i ciutats que evités que el CdR es convertís en un “Senat de les Regions”24, i al Consell Econòmic i Social, oferint el CMRE com a interlocutor per tal de posar en marxa els aspectes organitzatius i pressupostari del Comitè de les Regions abans de la seva constitució25, i fins i tot amb els länder alemanys: el 26 de gener de 1994 es va reunir a Barcelona amb el Ministre d’Afers Federals i Europeus de l’Estat de Baviera, a petició del ministre alemany26. L’activisme del CMRE i de Maragall en les negociacions de la composició del nou òrgan comunitari va ser intens. De fet, el CMRE fins i tot va presentar una queixa a la Comissió Europea per la composició de les representacions d’Espanya, Alemanya, Bèlgica i Portugal, per entendre que fomentava un fort desequilibri a favor de les regions -els 6 representants belgues eren per les 3 regions i les 3 comunitats lingüístiques- o perquè no designaven electes, en el cas de Portugal. Al final del procés la representació regional i local al Comitè de les Regions, aprovada pel Consell de Ministres de la UE el 7 de febrer de 1994 després de diversos ajornaments, va resultar bastant equilibrada (99 a 90) per la decisió de determinats Estats, especialment França i el Regne Unit. França, per exemple, va establir 8 representants regionals, 8 departamentals i 8 municipals. I al Regne Unit els 24 representants eren de comtats i municipis. En el cas espanyol, el Govern va atribuir un representant per cada una de les 17 Comunitats Autònomes, més 4 alcaldes titulars i 4 alcaldes suplents. Els titulars eren els alcaldes de Barcelona i Madrid, l’alcaldessa de València, que era també presidenta de la FEMP i l’alcalde de Còrdova, Herminio Trigo, d’IU. A Alemanya, els 16 länder van obtenir un representant cada un d’ells -entre els quals les ciutats-estat de Berlín, Hamburg i Bremen- i les autoritats locals van obtenir 8 representants més. I Portugal va acceptar que la seva representació estigués formada per electes locals i no per funcionaris27. 23 Guió 01/91. Gabinet Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 24 Guió 83/93. Reunió amb Pierre Cot, president del Grup Socialista al Parlament Europeu. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 25 Guió 84/93. Reunió amb Susanne Tiemann, president del Comitè Econòmic i Social de les Comunitats Europees, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall. 26 Guió 17/94, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall. 27 Despatxos , notes i reunions amb Elisabeth Gateau durant l’any 1993. Guions 02/93, 112/93, 224/93, 264/93, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall. 1 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �La batalla per la presidència del Comitè de les Regions va ser dura i conflictiva. Maragall comptava amb el suport del CMRE, que l’havia proposat com a candidat. D’altra banda, l’ARE estava dividida entre el president de Flandes, el democratacristià Luc van der Brande i el president de la regió del Llanguedoc-Rosselló, el liberal Jacques Blanc, que tenia el suport de Jordi Pujol. També a Espanya hi havia tensions. Entre els presidents autonòmics socialistes es criticava que Maragall hagués recollit suports sense comptar amb ells -que poc abans havien donat suport a Pujol com a president de l’ARE- i per al propi Pujol que un alcalde presidís el Comitè de les Regions -i que aquest alcalde fos Pasqual Maragall- era inacceptable. En la reunió de representants autonòmics socialistes per decidir l’estratègia a seguir en relació a la Constitució del CdR que es va produir a la seu del PSOE el 3 de març de 1994 hi va haver molta tensió. Alguns dirigents socialistes espanyols es preguntaven: “¿Maragall es el candidato del CMRE o del PSOE?” . No volien acceptar un alcalde de candidat perquè alguns -com Extremaduraaspiraven a una vicepresidència del CdR i, de fet, estaven negociant pactar amb Jordi Pujol aquesta vicepresidència. La majoria, en tot cas, es mostraven molt crítics amb Maragall per haver anat per lliure i presentar la seva candidatura com un “fet consumat”. Finalment, però, s’acaben acordant com objectius del partit aconseguir una vicepresidència i una vocalia del CdR. De manera que es dóna suport a la candidatura de Pasqual Maragall com a instrument per assolir aquests objectius, i sempre que no els posi en perill28. La mateixa tensió s’havia respirat en l’entrevista que van mantenir Pujol i Maragall el 28 de febrer de 1994, 10 dies abans de la constitució del Comitè. “Jo també sóc candidat natural [a la presidència del Comitè de les Regions] però tinc molta feina” -li va etzibar el president a l’alcalde29. L’alcalde Maragall va presentar oficialment la seva candidatura l’endemà de la reunió amb Pujol i abans d’entrevistar-se a La Moncloa amb Felipe González i Narcís Serra el dia 2 de març, a qui va comunicar que tenia possibilitats de ser elegit vicepresident, com així va ser. El dia 8 de març el CMRE el va proposar oficialment candidat i Maragall va negociar amb el belga Luc van der Brande la vicepresidència primera del Comitè, d’esquenes -però- al grup socialista al Comitè, que li va retreure haver negociat i cedit la presidència als democratacristians sense sotmetre l’acord al grup socialista obviant que el laborista britànic Charles Gray també aspirava al càrrec. Maragall va defensar el seu acord davant el grup socialista -format per 79 membres i sense majoria en el si del Comitè- i va obtenir el suport a la seva candidatura davant de Charles Gray per 47 vots contra 32, desautoritzant així el president del grup socialista, Willy Claes, ministre d’afers exteriors belga i posterior secretari general de l’OTAN. Finalment, l’ARE va presentar dos candidats -Van der Brande i Blanc- i la divisió a punt va estar de permetre una victòria de Maragall: Blanc va obtenir 56 vots, Maragall 55 i Van der Brande 50. Blanc seria elegit president, però va haver d’acceptar que Maragall no només fos elegit vicepresident, sinó que el succeís dos anys més tard. El dia 10 de març, l’ARE, el CMRE, el grup socialista i el grup popular europeus van signar un acord segons el qual Pasqual Maragall succeiria a Jacques Blanc a partir de 1996 i van fer signar al propi Blanc, en un document que Maragall, el Gabinet de Relacions Internacionals de l’Ajuntament i la secretària general del CMRE van haver d’utilitzar reiteradament per fer complir els pactes dos anys més tard. El Comitè de les Regions, després de la seva sessió constitutiva els dies 9 i 10 de març de 1994 a Brussel•les, es va tornar a reunir en sessió plenària els dies 5 i 6 d’abril, per adoptar el reglament 28 Memoràndum 28/94. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 29 Memoràndum 25/94. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 1 9 �intern i constituir vuit comissions de treball: política regional i desenvolupament econòmic; ordenació de l’espai rural; transports i comunicacions; polítiques urbanes; ordenació del territori; medi ambient i energia; educació i formació; Europa del ciutadans, investigació, cultura, joventut i consumidors; i cohesió econòmica i social. En el procés de creació del Comitè, les regions no van aconseguir el seu objectiu de convertir-lo en un “Senat de les Regions” i el rol de les ciutats al Comitè va ser contraproduent en relació al rol que volien jugar les regions. No van aconseguir, per tant, representació per si mateixes. Però el Comitè tampoc es va convertir en el que volia la Comissió: un consell on negociar la política regional. Una negociació que va seguir en mans dels Estats. Ara bé, també cal recordar que en el procés de constitució del CdR cap länder va votar a favor de separar ciutats i regions. Només ho van defensar Catalunya i el País Basc. Vist en perspectiva, i en opinió de Javier Sánchez, potser hagués sigut més convenient crear un Comitè de Regions i un Comitè de Governs Locals o separar el Comitè de les Regions existent amb la reforma del Tractat d’Amsterdam, però cap actor rellevant ho va posar sobre la taula. És en aquest context que cal entendre la batalla entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall per la representació de regions i ciutats al nou Comitè. Segons Javier Sánchez, la batalla entre Pujol i Maragall, que entre 1992 i 1995 van coincidir com a presidents del CMRE i de l’ARE respectivament, va ser una batalla “per dotar de contingut el Comitè de les Regions”, entre la “identitat regional i les xarxes de ciutats post-nacionals”. En la seva opinió, “l’impacte de la UE sobre les regions i les ciutats és molt diferent perquè a les regions els hi treu competències i capacitat de decisió”30. 4.2. L’exercici de la presidència del Comitè de les Regions El 20 de març de 1996 Maragall va ser elegit President del Comitè de les Regions per una majoria àmplia i sense cap candidat alternatiu. Tot i que Jacques Blanc es va resistir a complir el pacte de 1994, Maragall -després de resultar reelegit alcalde el maig de 1995- es va imposar després de ser reelegit president de la CMRE en l’assemblea celebrada a Torí l’1 de desembre i aconseguir que Pujol -que havia sigut reelegit president de la Generalitat aquell mateix any després que Maragall renunciés a presentar-se com a candidat del PSC- garantís la seva neutralitat en el procés. L’elecció confirmava una doble capitalitat: “Barcelona és avui a Europa la capital del regionalisme i la capital del municipalisme. I ha de ser bo per a tots. No és senzill, però és bo”, havia afirmat Maragall després de ser elegit vicepresident del Comitè el 199431. Tanmateix, Pujol mai va reconèixer a Maragall aquesta doble funció. El 16 de maig de 1997 -quan ja havia anunciat que deixaria l’alcaldia de Barcelona- Maragall va presidir a Amsterdam una històrica cimera de 260 presidents regionals i alcaldes de grans ciutats europees prèvia a la Conferència Intergovernamental que havia d’aprovar la revisió del Tractat de Maastricht. Pujol no hi va assistir. Maragall, dolgut, va afirmar: “Hi ha absències que no són perdonables”32. En el seu discurs d’investidura com a president del Comitè de les Regions, Maragall es va fixar com a objectius el reconeixement del Comitè de les Regions com a institució europea, l’impuls de la presència del Comitè en els debats entorn a la reforma del Tractat de Maastricht i la consolidació del paper del Comitè en el procés de construcció europea. Però va voler definir sobretot el caràcter 30 Entrevista amb Javier Sánchez. Barcelona, 3 de juliol de 2015. 31 Citat a La gota malaia, p. 351. 32 Citat a La gota malaia, p. 352. 2 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �del Comitè: “Nosaltres som els representants del ciutadans concrets i reals de l’Europa que vol, no només paraules, no només grans solucions, sinó una vida quotidiana millor”. I fer-ho defensant Europa no com una idea abstracta, sinó com “un conjunt de ciutats i regions amb accent propi, amb rostre propi, enormement diferents i de vegades fins i tot enfrontades, que segueixen ara amb angoixa i esperança, amb il•lusió i temor al mateix temps, el procés d’una nova construcció (...) que es diu Europa”. El discurs acabava amb una constatació de les dificultats del procés, puix que la “cultura europea que estem construint es fa sobre la bases no només d’idiomes diferents sinó d’estructures mentals diferents i de discursos diferents”. Calia, per tant, construir “entre tots, un nou llenguatge europeu”33. Pocs mesos després, a Brussel•les, i en una conferència titulada “Le rôle du Comitè des Régions dans le processus de construction européenne”, insistiria en aquesta idea: “Com transmetre les mateixes idees a un ciutadà de Tampere i a un altre de Siracusa?” I ell mateix responia: substituint l’esquema “top down” per un esquema “bottom-up” en el procés de construcció europea. És a dir, proposa construir Europa des de baix, erigint el Comitè de les Regions com un “traductor d’una realitat local i regional a nivell europeu i traductor d’una realitat europea als nivells local i regional”, per tal de construir la nova ciutadania europea. O en altres paraules -més planeres- utilitzades al Saló de Cent de l’Ajuntament l’abril de 199734: “Volem més Europa, però més a prop”. En un altre discurs rellevant d’aquesta etapa, el discurs de Lausana de 2 de maig de 199635, Maragall hi desenvolupa la seva visió de “L’Europa de les ciutats” caracteritzada no només per la subsidiarietat i la proximitat sinó per la llibertat i la solidaritat. Per Maragall “l’aire de les ciutats ens fa lliures” -com resa el proverbi alemany- però també concentren gran part de les desigualtats econòmiques i socials existents. Per tant, l’Europa de les ciutats ha de ser “L’Europa de la cooperació i el partenariat (...) per assegurar la solidaritat quotidiana i expressar de forma comuna, sobre tot el continent però també a l’exterior, la solidaritat d’Europa”. L’Europa de les ciutats, per tant, només podia desenvolupar-se en un context d’unió política, del nord i del sud d’Europa, de l’Est i de l’Oest del continent. Finalment, en el discurs de cloenda de la Cimera Europea de Regions i Ciutats -convocada a iniciativa de Maragall- celebrada a Amsterdam el 16 de maig de 1997, poc abans que la Conferència Intergovernamental acabés els treballs de revisió del Tractat de la Unió Europea, Maragall va tenir l’oportunitat de culminar el seu discurs europeista davant el President del Parlament Europeu i del President del Consell de Ministres de la UE36. En aquell discurs, Maragall recorda -citant a Denis de Rougemont- que “Europa és molt més antiga que les seves nacions, com també ho és la seva ambició universal i universalista”, i que la seva història “es pot recórrer i identificar a través de les seves ciutats, les seves catedrals, els seus ajuntaments i els seus costums”, més antigues que les nacions de les que formen part. I ho fa per afirmar que sense l’Europa de les regions i les ciutats, els ciutadans no acceptaran més Europa: “Volen més Europa perquè els hi dóna més seguretat i identitat, no menys. Però no acceptaran que, amb l’excusa d’aquesta seguretat global, Europa (o els Estats) s’apropiïn o no tornin moltes de 33 Discurs consultat a través de l’Arxiu Pasqual Maragall. 34 Discurs d’inauguració de la “Conferència sobre la Carta Europea d’Autonomia Local”, Barcelona, 24 d’abril de 1997. Disponible a través de l’Arxiu Pasqual Maragall. 35 Discurs de Pasqual Maragall a Lausana, el 2 de maig de 1996, convidat per l’alcaldessa i la secció suïssa del CMRE com a president del CMRE i del Comitè de les Regions. Disponible a http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001365. pdf 36 Discurs disponible a través de l’Arxiu Pasqual Maragall. 2 1 �les coses que podem fer nosaltres mateixos”. Per això reivindicava els governants territorials com “un exèrcit potencial de pedagogia europea de valor considerable” i alerta sobre el risc d’utilitzar la integració europea per a substituir els localismes: “És poc prudent que la E d’Europa aparegui substituint la TO de Torino o la M de Munic. Seria la imatge mateixa del que la gent no vol que succeeixi”. Maragall acaba el discurs oferint a l’”Europa escèptica”, “el llenguatge de la identitat múltiple però responsable (..) el llenguatge de la subsidiarietat, de l’autogovern lleial” al crit -de ressonàncies marxistes- “Ciutadans d’Europa, unim-nos!”. Però l’aportació de Maragall en l’exercici de la presidència del Comitè de les Regions va anar més enllà de l’impuls polític i la teorització del rol de les ciutats i les regions en la nova Europa. Maragall va voler influir en la revisió del Tractat de Maastricht per tal d’incorporar les principals demandes de les ciutats i regions europees. Segons explica Antònia Sabartés, des del gabinet d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona es feia un seguiment exhaustiu de cada reunió de la conferència intergovernamental de 1996-1998 per valorar els posicionaments de cada un dels 15 estats membres en relació a l’augment de competències del Comitè de les Regions. L’alcalde Maragall, com a president del Comitè de les Regions, signava cartes a tots els primers ministres o ministres d’afers exteriors agraint les seves posicions per incorporar determinats aspectes al nou Tractat o per demanar que els incorporessin. Aquesta intensa activitat va produir la sensació general que Maragall, i amb ell la ciutat de Barcelona, estaven molt presents en tots els debats. De fet, fins i tot abans d’assumir la presidència, l’any 1995, va convocar una reunió al Saló de Cent de Barcelona de la mesa del Comitè de les Regions amb el president del grup de reflexió encarregat de preparar la Conferència Intergovernamental, l’espanyol Carlos Westendorp37. El nou tractat, signat l’octubre de 1997, va establir l’autonomia del Comitè de les Regions en relació al Comitè Econòmic i Social, i va consolidar i estendre el rol del Comitè com a òrgan de consulta, doblant el nombre d’àrees en les que el Consell i la Comissió havien de consultar al Comitè (incorporant la política social i d’ocupació, el medi ambient, la formació professional i el transport) i establint que el Comitè també podria exercir d’òrgan consultiu del Parlament Europeu. Unes demandes del Comitè que havien sigut incorporades a l’Informe Stoiber-Gomes, elaborat pel primer ministre de Baviera, Edmund Stoiber, i l’alcalde de Porto, Fernando Gomes. L’única proposta rellevant de l’informe que no va ser acceptada fou el dret del Comitè a iniciar procediments davant del Tribunal de Justícia Europeu. Una proposta que ja havia posat sobre la taula Jordi Pujol en el seu informe de 1995, quan proposava que el Comitè es convertís en el “guardià de la subsidiarietat”38. El nou Tractat, per tant, va consolidar l’estructura del Comitè, però no va incorporar canvis substancials en relació al paper de les regions i les ciutats en la nova arquitectura europea, ni li va donar l’status institucional que demanava Maragall en prendre possessió del càrrec de president. El 1997 quedaven lluny les paraules de Jacques Delors en la constitució del CdR: “El Comitè de les Regions serà una peça única del tauler institucional. Serà capaç d’exercir un poder molt especial, basat en l’expertesa i la influència”39 i la seva última intervenció al Comitè com a President de la Comissió, el setembre de 1995, posant l’accent en el rol del Comitè en el funcionament de la democràcia europea, per reduir la distància entre Brussel•les i els ciutadans. 37 Entrevista amb Antònia Sabartés. 38 “Landmark opinion on the Revision of the Treaty on European Union” (CdR 136/95), conegut com a “Pujol Report”. 39 Citat a “Key Dates in the history of the Committee of the Regions”, 2004, p. 6. 2 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Per tant, podem dir que els objectius més ambiciosos fixats per al Comitè de les Regions no es van assolir en els 4 anys que Maragall va ser vicepresident i president de la institució, però es van fer uns primers passos importants que després han donat peu a d’altres avenços. El Comitè es va convertir en consultiu del PE, el Tractat de Niça (2001) li va donar la capacitat de presentar recurs davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i finalment el Tractat de Lisboa (2009) consagra la cooperació territorial com a principi de la UE. Tanmateix, l’evolució posterior del Comitè no va respondre a les expectatives. Els interessos d’unes regions i altres eren contraposats, i la presència de les regions en el procés de governació d’Europa ha desaparegut de l’agenda. Anys més tard, les regions amb capacitat legislativa van intentar tenir una nova influència a través del REGLEC, però tampoc va funcionar. L’ampliació de 2004 va fer que la qüestió regional fos encara més complexa, en la mesura que no només els organismes regionals presents al CdR es van multiplicar, sinó que la majoria d’ells no tenien una estructura i organització similar als de l’Europa dels 12 o dels 15. En qualsevol cas, la presidència del Comitè de les Regions, entre març de 1996 i febrer de 1998, va coincidir amb la seva etapa final com alcalde i es va allargar fins més enllà del seu mandat a Barcelona. El va succeir en el càrrec el socialdemòcrata alemany Manfred Dammeyer, ministre d’afers federals i europeus del Land del Nord del Rin i Westfalia. Pocs mesos abans, l’octubre de 1997, Maragall també havia deixat la presidència del CMRE, essent substituït per l’expresident francès Valéry Giscard d’Estaign, aleshores president de la regió de l’Auvergne. 4.3. Barcelona i l’activisme europeu de Maragall En aquests darrers anys de mandat com alcalde Maragall també intentarà aconseguir algun rèdit del seu activisme europeu per a la ciutat de Barcelona. Després del fracàs en l’obtenció de la seu de l’Agència Europea del Medicament, que finalment es va instal•lar a Londres, Maragall va apostar per la Capitalitat Europea de la Cultura. Primer es va voler presentar una candidatura per l’any 2000, però el gran nombre de candidatures -que va obligar al Consell de Ministres a nomenar 9 capitals, entre elles Santiago de Compostela- va aconsellar presentar una candidatura per a l’any 2001. La candidatura “Barcelona 2001: El temps de la imaginació” es va presentar l’abril de 1995 en un acte que va comptar amb el suport de nombroses personalitats europees del món de la cultura que, juntament amb representants de la cultura catalana i espanyola, van constituir el “senat ciutadà” de la candidatura. Maragall, però, no va aconseguir el suport del govern de Felipe González, que no va voler presentar la candidatura de Barcelona abans de les eleccions de 1996. Les gestions de l’alcalde Maragall amb el comissari Marcelino Oreja per intentar que el nou govern del PP assumís la candidatura tampoc no van fructificar. El nou govern va preferir assegurar la nominació de Santiago per l’any 2000 i aconseguir la capitalitat cultural de 2002 per a Salamanca, compartida amb Bruges. Barcelona, per tant, es va quedar sense capitalitat cultural, i la necessitat de trobar un gran esdeveniment es va convertir en una obsessió. Va ser aleshores, a finals del 1996, quan va sorgir la idea d’organitzar un Fòrum Universal de les Cultures per a l’any 2004. Un projecte que, sota el mandat de l’alcalde Joan Clos, va marcar el final d’una etapa, que havia començat 30 anys abans, quan en el seu primer discurs com alcalde, Pasqual Maragall es va proposar mantenir i reforçar els contactes internacionals i el “leadership dels municipis espanyols” per situar Barcelona “en una cota superior”. No podem, doncs, valorar la trajectòria europea i internacional de Maragall en termes de beneficis materials per la ciutat sinó en termes de beneficis immaterials, de prestigi internacional. Maragall va estar al servei d’una causa, la causa del municipalisme, més enllà dels rèdits que finalment el seu activisme reportessin a la ciutat. 2 3 �5. Una acció política al servei d’una causa: l’Europa de les ciutats L a projecció internacional de Pasqual Maragall, el seu europeisme actiu, amb voluntat de convertir la ciutat “en far d’un europeisme urbà progressista”, va convertir Barcelona en una ciutat plenament inserida en la nova “identitat-projecte” europea. Maragall entenia Europa com la nova nació a la que calia aspirar. Una nació de ciutadans que superés les velles nacions europees, llargament enfrontades. I per a construir la gran nació europea oferia la “petita pàtria” de les ciutats. Maragall, que havia sabut dotar Barcelona d’una identitat-projecte amb els Jocs Olímpics, que la va dotar d’orgull per projectar-la cap al futur, va voler dotar a les ciutats europees d’una identitatprojecte vinculada al projecte de construcció europea. Podríem dir, per tant, que la principal característica del lideratge de Pasqual Maragall en l’àmbit europeu i internacional va ser posar en valor la ciutat com a “identitat-projecte”, utilitzant la terminologia de Manuel Castells. Una identitat urbana basada en un projecte de ciutat i no en una identitat-resistència, pròpia de determinats nacionalismes i localismes. Francesco Rutelli, alcalde de Roma entre 1991 i 200140, destaca que cal entendre l’activisme de Maragall en el context del anys 90, quan es va produir “l’esperança en la democràcia local” en un moment en què es teoritzava sobre el final de la història i de les ideologies. Aquest moviment de ciutats dels anys 90, que té una força inèdita segons Rutelli, és fruit de les xarxes ja creades als anys 80. Es produeix una continuïtat entre les xarxes creades els anys 80, en una Europa encara no reunificada, i l’eclosió del moviment de ciutats als anys 90, quan s’estableixen relacions amb les ciutats de l’Est d’Europa. Un moment històric en què la “proximitat” i la “subsidiarietat” s’entenien com a “complementàries de la globalització”. Una democràcia local que havia de fer possibles governs menys burocràtics i més dinàmics. En aquest context, la idea de ciutat té en la ciutat de Barcelona una de les expressions més importants, i com a conseqüència moltes ciutats europees deuen a Barcelona aquesta idea de ciutat que també van fer seva. En el lideratge de Pasqual Maragall en el moviment europeu i internacional de ciutats, com en bona part de la seva acció política, la pràctica precedeix (i condueix a) la teoria. És l’exercici pràctic de la política i del lideratge el que el condueix a elaborar, amb posterioritat, una teoria. Practice drives theory, que diuen els anglosaxons. És així com es va construir la teoria del “Model Barcelona” i és així com s’ha d’entendre el seu pensament sobre el rol de les ciutats en el procés de construcció europea. La pràctica política que desenvolupa entre 1986 i 1998, que s’inicia amb l’impuls d’Eurocities i culmina amb la presidència del Comitè de les Regions, és el que li permet teoritzar l’Europa de les ciutats i les regions, l’Europa pròxima, l’Europa de la subsidiarietat. En aquests dos anys de presidència del Comitè, Maragall va avançar en la teorització de l’Europa de les regions i l’Europa de la proximitat, especialment de la mà d’un grup d’alcaldes italians i del nou president del govern italià, Romano Prodi. Maragall va conèixer Prodi a Brussel•les el juliol de 1995, quan havia sigut elegit candidat del centre-esquerra italià per a les eleccions generals de l’any següent. Un cop elegit president del govern italià s’hi va tornar a reunir el juny de 1996, per 40 Entrevista realitzada a Francesco Rutelli, el 20 de novembre de 2014, en motiu de la seva participació en la primera conferència anual “Llegat Pasqual Maragall”. 2 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �a demanar-li el seu suport a les reivindicacions del Comitè de les Regions en la revisió del Tractat. L’estreta col•laboració amb els alcaldes de Roma (Francesco Ruttelli), Venècia (Màssimo Cacciari), i Bolonya, entre d’altres, i la sintonia amb Prodi va donar lloc a la publicació col•lectiva “Europa prossima”, un dels exemples col•lectius més reeixit de reflexió sobre l’Europa de les ciutats i les regions41. En aquesta publicació Maragall hi desgrana la seva “Teoria de la proximitat”42, fonamentada en tres principis: federalisme, subsidiarietat i proporcionalitat. Per Maragall el federalisme representa “l’ideal d’una federació d’Estats europeus anàloga a la dels Estats Units d’Amèrica”; la subsidiarietat “exigeix que cap autoritat traspassi la seva esfera de competència” i està vinculada a la devolution, és a dir, a “l’autogovern recuperat”; i entén la proporcionalitat com “la necessitat que la Unió no utilitzi més mitjans dels necessaris per a perseguir determinades finalitats que li són atribuïdes subsidiàriament”. En base a aquesta teoria, Maragall defensa que la ciutadania europea, la nova “nació Europea” només es pot crear a partir de la ciutadania europea, com una “nació cívica” i, per tant, estructurada en base a la societat civil. En la seva concepció societària de la nació, “la societat civil és l’elixir de la llarga vida” i alerta sobre el perill que Europa es construeixi com una “societat estatalitzada”, seguint el model francès i alemany, i allunyant-se del model britànic i italià, “països caracteritzats fonamentalment com a societat civil”43. En aquesta nova nació europea, per tant, les ciutats hi tenen un paper essencial perquè es situen entre la societat i l’Estat. La seva tesi és que “Europa no pot fer-se sense unió ni sense devolució” i la seva conclusió que “Europa existeix en la mesura que el seu territori es descriu com un sistema de nodes actius (les ciutats i els seus hinterlands), més que no pas com un pastís partit en trossos per les fronteres estatals”44. És a dir, Europa és, per sobre de tot, un sistema de ciutats. I és en aquest sistema de ciutats, que Barcelona vol exercir el lideratge. 41 Maragall, Pasqual (ed.): Europa próxima: Europa, regiones y ciudades, Edicions UPC i Edicions UB, Barcelona, 1999. 42 Maragall, Pasqual: “Teoría de la proximidad: federalismo, subsidiariedad y proporcionalidad” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 45-49. 43 Maragall, Pasqual: “Europa: una nueva nación: La ciudadanía europea” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 51-54. 44 Maragall, Pasqual: “La devolution en Europa: conclusiones” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 117121. 2 5 �6. Conclusions Maragall entenia Europa com la nova nació a la que calia aspirar. Una nació de ciutadans que superés les velles nacions europees, llargament enfrontades. I per a construir la gran nació europea oferia la “petita pàtria” de les ciutats. La seva principal aportació en l’àmbit europeu va ser posar en valor la ciutat com a identitat-projecte, utilitzant la terminologia de Manuel Castells. Una identitat urbana basada en un projecte de ciutat i no en una identitat-resistència, pròpia de determinats nacionalismes i localismes. Maragall, que havia sabut dotar Barcelona d’una identitat-projecte amb els Jocs Olímpics, que la va dotar d’orgull per projectar-la cap al futur, va voler dotar a les ciutats europees d’una identitatprojecte vinculada al projecte de construcció europea. I ho va fer a través de la pràctica institucional: institucionalitzant les xarxes de ciutats, donant nova vida a institucions existents, com el CMRE, i aprofitant l’oportunitat del nou marc normatiu sorgit del Tractat de Maastricht, a través del Comitè de les Regions i el principi de subsidiarietat. Pasqual Maragall va saber aprofitar la finestra d’oportunitat que implicava la nova etapa que es va obrir a Europa a partir de 1989-1991 per dotar de capacitat institucional al moviment europeu de ciutats. L’alcalde Maragall va entendre que les ciutats no serien un actor reconegut a Europa si no formaven part de les institucions que representaven a les administracions sub-estatals, i és per aquesta raó que va lluitar no només per a que fossin reconegudes en igualtat amb les regions sinó per aconseguir que un alcalde, el de Barcelona, liderés aquestes institucions. En aquest punt els objectius estratègics de Maragall en l’àmbit europeu van coincidir amb els seus objectius en l’àmbit nacional, en el que lliurava una batalla institucional entre el municipalisme que liderava ell des de l’Ajuntament de Barcelona i el nacionalisme que liderava Jordi Pujol des de la Generalitat de Catalunya. Una batalla que es va traslladar a l’àmbit europeu i que va tenir com a resultat que els dos polítics catalans més importants del moment tinguessin una presència institucional i simbòlica a Europa que no s’ha tornat a igualar. Maragall va aconseguir ser elegit president del CMRE i del Comitè de les Regions, i després de ser-ho va posar el seu càrrec i la institució que representava al servei d’una causa: la causa del municipalisme europeista. És a dir, al servei d’unes ciutats que havien d’esdevenir la nova force de frappe de l’europeisme. Un europeisme urbà i pròxim, capaç de fer viure Europa a cada barri de cada ciutat europea. Una Europa pròxima, que no intentés esborrar les singularitats sinó que es construís com a paraigua d’aquesta pluralitat. E pluribus unum, resaria la no nata Constitució una dècada més tard. Les presidències del CMRE i del Comitè de les Regions es van caracteritzar, com la majoria de càrrecs institucionals que va exercir Maragall, per la voluntat de canvi: canvi tant en les formes, en els símbols, com en el fons, en el marc institucional. Maragall va deixar empremta en les institucions que va presidir, tot i que va ser al CMRE on va poder assolir millor els seus objectius, esdevenint un instrument útil per institucionalitzar el rol de les ciutats tant a nivell europeu com mundial. El Comitè de les Regions, en canvi, va resultar ser un artefacte més complex de conduir, coincidint, a més, la seva presidència amb l’etapa final com alcalde. Podríem, fins i tot, fer el paral•lelisme entre la presidència del CMRE i la seva etapa com alcalde de Barcelona i la presidència del Comitè de les Regions i la seva etapa com a president de la Generalitat. La segona va ser més breu i va haver de fer front a moltes més resistències, però va aconseguir la 2 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �consolidació i el reconeixement institucional singularitzat que volia per al Comitè, més enllà de la seva evolució posterior. Finalment, i en relació a l’impacte concret a la ciutat de Barcelona del lideratge europeu de Pasqual Maragall, cal reconèixer que no es van aconseguir resultats tangibles, i llargament esperats, com ara la seu d’un organisme comunitari. Però l’actiu europeisme de Pasqual Maragall, amb voluntat de convertir la ciutat “en far d’un europeisme urbà progressista”, va convertir Barcelona en un model per a la majoria d’alcaldes de grans ciutats europees dels anys 90. En aquest sentit, la principal aportació de Maragall a la projecció internacional de la ciutat va ser un intangible: el prestigi internacional. Maragall va situar Barcelona al capdavant de les ciutats europees i en una de les ciutats referent a nivell internacional. Un prestigi que vint anys després segueix donant notables fruits a la ciutat. 2 7 �7. Referències Acuto, M. (2013). Global cities, governance and diplomacy: The urban link. Routledge. Acuto, Michele (2013) “City Leadership in Global Governance”. Global Governance: A Review of Multilateralism and International Organizations: July-September 2013, Vol. 19, No. 3, pp. 481-498. AJUNTAMENT DE BARCELONA (1995): Barcelona al món. Barcelona en el Mundo. Barcelona in the World. Gabinet de Relacions Exteriors de l’Ajuntament de Barcelona. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006): Barcelona in the World 1995-2004. Departament de Relacions Internacionals de l’Ajutament de Barcelona. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008): Pasqual Maragall i Mira. Medalla d’Or de la Ciutat. Àrea de Relacions Públiques i Protocol de l’Ajuntament de Barcelona. ARXIU PASQUAL MARAGALL. Fons documental del President Pasqual Maragall i Mira. Arxiu Nacional de Catalunya. BORJA, Jordi i CASTELLS, Manuel (1997): Local y global. La gestión de las ciudades en la era de la información. Editorial Taurus, Barcelona. CASTELLS, Manuel (1996): La era de la información. Economía, sociedad y cultura. Alianza Editorial, Barcelona. CLOS, Joan (2004): “Barcelona: la ciutat, espai de cohesió social”. Revista FRC nº8. Fundació Rafael Campalans. COOPER, Robert (2002): “The Post-Modern State” in LEONARD, Mark (ed.) Re-ordering the world. The Foreign Policy Centre, London. COMMITTEE OF REGIONS (2004): Key Dates in the history of the Committe of the Regions, Brussels CURTIS, Simon (2011): “Global cities and the transformation of the international system” Review of International Studies, vol. 37, n.4, p. 1923-1947 FRIEDMANN, John (1986): “The World City Hypothesis” Development and Change vol. 17, p.6984. GRASA, Rafael (2006): “The evolution of the International System: The Time of Global Networks and Interconnected cities” in Barcelona in the World 1995-2005, Ajuntament de Barcelona GRASA, Rafael y SÁNCHEZ CANO, Javier (2013): “Acción internacional y en red de los gobiernos locales. El caso de la ayuda para el desarrollo” en Revista Cidob d’Afers Internacionals n.104, p.83105. Cidob, Barcelona. KISSACK, Robert (2013): “Ciudades y espacions urbanos en la política internacional” en Revista Cidob d’Afers Internacionals n.104, p.7-18. Cidob, Barcelona. 2 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �MAURI, Luis i URÍA, Lluís (1998): La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall. Edicions 62, Barcelona. MARAGALL, Pasqual (1997): “Document històric: carta de Pasqual Maragall a Pujol i González”, Barcelona, metròpolis mediterrània, n.37. Ajuntament de Barcelona. MARAGALL, Pasqual, ed. (1999): Europa pròxima. Europa, regiones y ciudades. Edicions UPC i Edicions UB, Barcelona. MARAGALL, Pasqual (2008): Oda inacabada. Memòries. La Magrana, Barcelona. MOORE, Carolyn (2008): “A Europe of the regions vs. the regions in Europe: reflections on regional engagement in Brussels” Regional and Federal Studies, 18(5), p. 517-535 MORATA, Francesc (2005): El proyecto de Tratado Constitucional: la participación regional en el control de subsidiariedad. Bellatera: Institut Universitari d’Estudis Europeus, WPOL 9/2005 PIATTONI, Simona (2010): The theory of multi-level governance: conceptual, empirical, and normative challenges. Oxford: Oxford University Press. SÁNCHEZ CANO, Javier (2015): “Entre lo interno y lo europeo: la acción exterior de las regiones en la Unión Europea”. REAF, núm.21, abril 2015, p. 128-158 SASSEN, Saskia (1991): The Global City: New York, London, Tokyo. Princeton University Press, Princeton. SASSEN, Saskia (1994): Cities in a Global Economy, Thousands Oaks, California, Pine Forge Press. SASSEN, Saskia (2005): “The Global City: Introducing a Concept” Brown Journal of World Affairs, vol. XI, n.2, p. 27-43 SERRA, Narcís (2004): Barcelona, 1979-2004: vint-i-cinc anys de transformacions. Conferència de Narcís Serra al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, 25 de març de 2004. Àrea de Relacions Publiques i Protocol de l’Ajuntament de Barcelona. 2 9 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource “Ciutadans d'Europa, unim-nos!”: La contribució de Pasqual Maragall a l'impuls i projecció d'un moviment europeu de ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Aixalà i Blanch, Albert Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Europa Ciutadania Ciutats Relacions Internacionals Description An account of the resource Número 2 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. "Ciutadans d'Europa, unim-nos!" és el segon working paper de la col·lecció Llegat Pasqual Maragall. El seu autor, Albert Aixalà, analitza l'acció de Pasqual Maragall en la projecció del moviment de ciutats europees entre 1991 i 1998, a partir dels seus discursos i articles i de la seva intensa agenda i activitat internacional. Una activitat que el va portar a teixir una àmplia xarxa de contactes amb alcaldes de tot el continent i que van situar Barcelona a l'epicentre de la transformació del rol de les ciutats per a convertir-les en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa després de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2015-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca http://78.47.125.110/files/original/26/2667/WP1_Lideratge_XBallart_ANoferini.pdf 34efca5c9700cac9edae9c79f16007dc PDF Text Text Working paper n.1 Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica Xavier Ballart CATEDRÀTIC DE CIÈNCIA POLÍTICA I DE L’ADMINISTRACIÓ DE LA UAB Andrea Noferini PROFESSOR DE CIÈNCIA POLÍTICA DE LA UPF I DE LA UAB Juliol 2015 1 �Sumari 0. INTRODUCCIÓ 3 1. LA GESTIÓ I EL LIDERATGE 4 2. QUÈ DEFINEIX EL LIDERATGE 5 2.1. El compromís i la voluntat de canvi 2.2. La recerca d’aliats i la creació de xarxes 2.3. Els riscos del lideratge 5 6 7 9 3. PASQUAL MARGALL COM A LÍDER 3.1. La visió de Pasqual Maragall 3.2. La manera d’actuar de Pasqual Maragall i la creació de xarxes 3.3. La gestió del conflicte i la gestió del temps en Pasqual Maragall 9 11 12 15 4. EL CAS DEL PLA ESTRATÈGIC 15 16 17 18 4.1. La reforma interna de l’administració 4.2. El pla estratègic com a eina de canvi 4.3. Els aliats i els opositors 4.4. Riscos i resistències 5. CONCLUSIONS 20 6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 22 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �0. Introducció L ’acció dels grans homes polítics (fins fa poc hi havia poques dones) ha estat explicada pels historiadors i periodistes, però no tenim en el context català i espanyol una literatura sobre el lideratge polític o sobre el lideratge en la gestió pública que s’hagi construït a partir de la literatura més pròpiament de l’economia, la ciència política i la gestió privada o pública. Tenim en canvi grans líders polítics que també han estat grans gestors estratègics. Potser el cas més clar sigui el de Pasqual Maragall (PM); aquesta ha estat la nostra intuïció i el que ens ha portat a escriure aquest treball. Partim de la distinció entre lideratge i gestió estratègica (Kotter 1990) i de la definició de lideratge per la literatura en gestió pública recent (entre nosaltres Losada 2007, a nivell internacional, Heifetz 1997, Heifetz i Linsky 2011) per elaborar un esquema basat en tres elements: compromís i voluntat de canvi, recerca d’aliats i creació de xarxes i gestió dels conflictes i del temps. L’aplicació d’aquest esquema a la trajectòria política de PM ens permet identificar algunes pautes interessants: PM és capaç de convertir idees en acció política i millorar les condicions de vida de la població; PM inspira i mobilitza a molts individus i organitzacions que tenien valors, motius i preocupacions no sempre coincidents; PM té una capacitat remarcable d’assumir riscos i d’aguantar atacs el que li permet avançar-se al seu temps en l’ús d’eines que després han esdevingut estàndards però, sobretot, li permet portar a terme la seva agenda i tenir un impacte en la realitat que volia transformar. Per fer aquest treball ens hem basat en literatura acadèmica, en publicacions relatives a l’obra i a la figura de PM i en algunes entrevistes a persones que van treballar en el seu entorn1. El treball defineix primer el lideratge en base a tres components extretes de la literatura, ho aplica després a PM il·lustrant aquest elements definidors del lideratge amb diverses accions i amb la manera de treballar de PM per, finalment, desenvolupar com a cas d’estudi l’impuls del pla estratègic de Barcelona i presentar els principals resultats en forma de conclusions. 1 Entre el final de 2014 i els primers mesos de 2015 hem realitzat una sèrie d’entrevistes en profunditat amb algunes personalitats que han treballat i/o col·laborat estretament amb PM. La selecció dels entrevistats ha tingut en compte la rellevància dels perfils pel que fa a la introducció del plantejament estratègic a Barcelona. Alhora, cada vegada que un entrevistat ens suggeria un altre perfil que podia ser útil per a la nostra investigació, hem ampliat la selecció mitjançant la tècnica de la ‘bola de neu’. Finalment, en relació als aspectes més personals de la biografia de PM, hem utilitzat la pàgina web www.pasqualmaragall.cat i les entrevistes que la Fundació Catalunya Europa té publicades en la seva pàgina web (http://www.catalunyaeuropa.net/ ca/llegat_pm/) en el marc del Programa llegat Pasqual Maragall. A continuació, detallem les principals entrevistes realitzades: • 20/11/14, Francesco Rutelli, ex alcalde de Roma; • 24/11/14, Joan Campreciós, Diputació de Barcelona; • 09/12/14, Francesc Raventós, Pla Estratègic de Barcelona, Ex director; • 16/12/14, Xavier Roig, Periodista, ex cap gabinet PM; • 05/02/15, Josep Roig, United Cities and Local Governments (UCLG), Secretari General 3 �1. Gestió del lideratge E l management (la gestió) i el lideratge són diferents però complementaris. Els gestors proporcionen estabilitat, els líders generen canvi (Kotter1990, Moore 1998). Ambdós rols són necessaris perquè una organització, una ciutat o un país se’n pugui sortir en moments complicats. El lideratge no és necessàriament millor que la gestió, simplement és diferent. Cada un té la seva funció i suposa desenvolupar unes activitats diferents. Són complementaris en la mesura que un lideratge fort sense capacitat de gestió no és suficient de la mateixa manera que la capacitat de gestió sense lideratge porta a un punt de paràlisi o d’esgotament del model. El management suposa posar ordre i donar consistència a una organització en front la complexitat (Kotter 1990, Losada 2007). Gestionar suposa planificar, pressupostar, organitzar les activitats i reclutar personal (creant així estructura, llocs de treball, posant-hi les persones adequades), comunicar els plans, delegar les responsabilitats, crear sistemes per controlar el desenvolupament de les activitats i per controlar els resultats en relació als plans previstos. La “bona” gestió suposa millores en la capacitat de donar serveis i d’obtenir els resultats desitjats. El lideratge suposa entendre els canvis de tot tipus (demogràfics, tecnològics, econòmics i socials) que tenen lloc en l’entorn local o internacional i desenvolupar una visió, establir una direcció i posar en marxa les estratègies necessàries per a assolir aquella visió. Però el lideratge no només suposa establir la direcció sinó produir canvi real (Kotter 1990, Heifetz 1997, Moore 1998, Ballart 2001, Losada 2007). Per això és fonamental comunicar la direcció a aquells que poden contribuir al seu assoliment. En aquest sentit el lideratge ha d’inspirar, motivar, posar en marxa a les persones, apel·lant als seus valors, necessitats i emocions per tal de mantenir-les en moviment i en la direcció adequada (Mintzberg et al. 2002). Planificar és un procés de gestió deductiu destinat a produir resultats, no canvi, i funciona com a complement per contrastar amb la realitat la direcció establerta. Establir una direcció és un procés de lideratge intuïtiu destinat a produir canvi (Kotter 1990). Això no vol dir que establir una direcció sigui un procés fàcil o que no requereixi un treball sistemàtic de recollida d’informació, de recerca de patrons i d’anàlisi de relacions entre els fenòmens observats. Els gestors organitzen, els líders donen poder (“empoderen”) a la gent i animen a actuar (Minztberg et al 2002). Si la gestió ajuda a les persones a fer la seva feina dia rere dia, el lideratge els implica en el canvi sobre la base de posar èmfasi en els objectius, els valors, en la satisfacció dels motius que varen portar a unes persones a treballar en una organització o en un determinat àmbit i en el reconeixement dels progressos assolits. No tothom està capacitat per al lideratge i per a la gestió. Algunes persones tenen la capacitat per a ser excel·lents gestors però no per a ser líders, de la mateixa manera que altres tenen el potencial per a ser excel·lents líders però tenen més dificultats per a ser bons gestors. 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �2. Què defineix el lideratge? E n l’actualitat es pot afirmar que la majoria dels autors consideren que el lideratge no s’explica per uns trets de la personalitat ni tampoc no pressuposa tenir carisma o altres característiques físiques o psicològiques, si bé alguns recercadors, entre nosaltres Losada (2007), no descarten del tot les característiques personals. El punt de partida de la teoria clàssica del lideratge el definia com una capacitat personal derivada d’un conjunt de trets de la personalitat i la recerca del lideratge, en particular dels grans homes polítics, es va centrar durant molts anys en la identificació d’aquestes característiques. La literatura crítica sobre els trets especials dels líders va posar l’èmfasi en el fet que la història no es podia explicar només per l’acció d’aquests grans homes i en el fet que, en bona part, allò que havien fet aquests grans líders depenia de les característiques de la situació amb la qual s’havien trobat. Posteriorment les teories contingents varen relacionar ambdues visions posant de relleu com l’estil adequat del lideratge depenia dels requeriments de cada situació particular de manera que algunes situacions vindrien a requerir una conducta més jeràrquica i controladora mentre que altres demanarien una conducta més oberta a la participació (Heifetz 1997). El debat actual es centra en les visions transaccionals i transformacionals del lideratge. La visió transaccional respon a una visió jeràrquica i es basa en els incentius en forma de premis o sancions que poden utilitzar els líders per aconseguir el compliment dels seus objectius per part dels seguidors. La visió transformacional es basa, en canvi, en la connexió entre els interessos i motius del seguidors amb els objectius dels líders i de l’organització (Burns 1978, Bass 1996). En la mesura que les identitats, els valors, els interessos i motius d’uns i altres coincideixin serà més probable que els seguidors vegin la necessitat del canvi i s’impliquin en les activitats necessàries per fer els canvis possibles. En aquest estudi ens basem en els treballs de Heifetz (1997) i Heifetz i Linsky (2011) que tenen una visió del lideratge basada en els valors i no tant en l’intercanvi d’influències. Aquesta visió és més propera a la perspectiva transformacional que a la perspectiva transaccional. Hi ha tres aspectes del treball d’aquests autors que ens són útils per estructurar la presentació del que suposa ser líder: la seva idea de què defineix un comportament de líder, el debat entorn les estratègies que s’observen en els líders que tenen èxit quan fan front a situacions que es veuen obligats a gestionar i la discussió dels riscos que implica aquest comportament. 2.1. El compromís i la voluntat de canvi Per aquests autors (Heifetz i Linsky 2011), el lideratge té a veure amb la voluntat que tenen algunes persones d’enfrontar-se a problemes complexos que requereixen un treball d’adaptació igualment complex. Es tracta de persones que decideixen liderar el canvi malgrat que això els hi suposi riscos i complicacions. Aquesta decisió d’intervenir es relaciona amb el fet que l’organització, la ciutat o el país sobre els quals es vol intervenir tinguin problemes pels que no es coneix la solució i, si bé és necessari actuar, no es pot fer d’acord amb un plantejament tècnic que els especialistes coneixen. En el primer sentit, els líders són persones que volen desenvolupar un paper decisiu i marcar una diferència amb la seva intervenció, al contrari del que solen fer aquelles persones que procuren evitar qüestions que puguin resultar incòmodes. Els líders es caracteritzen per qüestionar, provocar i assenyalar la distància entre els valors presents i el comportament de l’organització o de la societat i dels seus membres. Els líders poden ser impopulars (com a mínim per a una bona part de la gent) o poden semblar perillosos pel fet de qüestionar les creences o els hàbits de la gent o per dir allò que la gent potser necessita que sigui dit però que no vol sentir. Des d’aquesta perspectiva, el líder se situa en una posició arriscada. 5 �En el segon sentit, els líders no serien necessaris si les organitzacions, les ciutats o els països només s’enfrontessin a problemes pels quals se sap quina és la solució. Quan la solució és coneguda perquè algú té l’expertesa o sap quins procediments cal aplicar, el problema es pot considerar “tècnic” i no precisa del lideratge. Els problemes “tècnics” poden ser molt complexos i escapar de la comprensió de la major part de les persones però alguns especialistes els poden reconduir a paràmetres coneguts. Hi ha però una altra categoria de problemes que no es poden resoldre apel·lant a un especialista amb la suficient expertesa per proporcionar les respostes adequades. Sovint, com passa en situacions de crisi econòmica i política, les persones no veuen com la situació podria millorar i en canvi temen que pugui empitjorar i que hi acabin perdent més que no pas guanyant respecte a la seva situació actual. 2.2. La recerca d’aliats i la creació de xarxes Com s’ha dit més amunt, el lideratge suposa capacitat de visió, que no és altra cosa que saber veure què està passant, llegir i interpretar el que s’està observant per actuar i incidir en aquesta realitat (Kotter 1990). Des d’aquesta perspectiva, el lideratge també implica una certa flexibilitat per ajustar l’acció als fets més inesperats, el que pot entrar en contradicció amb la planificació, particularment si és a llarg termini. Però com actuar sobre la realitat? Com fer efectiu el canvi? Una de les idees més presents en la literatura és la de la gestió relacional (Losada 2007). En el cas de la política resulta evident que la natura i la qualitat de les relacions personals i professionals són un important factor per a l’èxit. Des de la perspectiva de la gestió també s’ha posat molt èmfasi en la creació i manteniment de xarxes amb persones i organitzacions a l’hora d’impulsar iniciatives i projectes. Una estratègia principal pel lideratge és, per tant, trobar uns bons aliats, crear lligams amb persones que tinguin autoritat, amb organitzacions potents que ajudin als líders a produir canvi en les seves localitats, organitzacions o països. La relació amb altres i amb persones i organitzacions que, a la vegada, tenen aquesta capacitat per desenvolupar noves relacions o aliances és fonamental. En aquest sentit, Heifetz i Lipsky (2011) també parlen de buscar aliances amb aquells per a qui el canvi és més difícil o pels qui el canvi els pot suposar o ha suposat ja un perjudici. De fet, posen molt èmfasi en la necessitat de treballar amb els opositors directament o a través de les persones que es puguin relacionar amb els opositors (Coutu 2009). En crear estructures de relació a través de les quals treballar els temes difícils, s’estableixen pautes que permeten gestionar els desacords. Altres aliats claus poden ser les figures polítiques amb una especial autoritat o els mitjans de comunicació que poden donar suport a l’agenda de canvi. Una altra qüestió estratègica pels líders és el fet de trobar el ritme temporal amb què s’introdueixen els canvis. Els líders polítics i els seus seguidors solen tenir pressa per introduir les reformes del seu programa polític. Bill Clinton va intentar fer la reforma sanitària als Estats Units durant el seu primer mandat. El poble americà no estava preparat per a una reforma ràpida i la reforma va fracassar. Obama va intentar introduir una reforma menys radical més de dotze anys després. Va aconseguir la seva aprovació i, si bé ha tingut problemes tant per les falles tècniques del nou sistema com per la forta oposició que ha generat, la nova política ha aconseguit mantenir la seva vigència i guanyar temps per a poder mostrar els resultats que podrien legitimar la reforma davant la població. En la mesura que el canvi és més radical i suposa una amenaça més gran per a determinats col·lectius, empreses o organitzacions socials, més difícil és que sigui acceptat. Canvis importants 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �en la legislació laboral, en les pensions o en l’accés a la sanitat pública fan por a la gent que espera que la política els doni, en primer lloc, seguretat. Les persones tenen dificultats per adaptar-se a un elevat nombre de canvis que de forma simultània afectin a les seves vides. Per això, els líders han de calibrar bé quant de canvi poden acceptar els afectats (Heifetz i Linsky 2011). Els líders també poden intentar mostrar què suposa el canvi, avançar el futur, fer visibles el beneficis per les persones, la societat o el país per tal d’alleugerir les resistències al canvi. Una altra qüestió relacionada amb l’anterior fa referència a la capacitat dels líders per absorbir les crítiques, el malestar de la gent, els atacs dels seus seguidors o dels opositors (Heifetz i Linsky 2011). Enmig de la crítica més aferrissada, els líders han de saber estar i mantenir-se en la seva posició. És el que ha fet Obama amb la reforma sanitària. Si bé podria haver frustrat alguns dels seus seguidors que voldrien que hagués anat més lluny, s’ha mostrat conciliador i ha buscat establir ponts amb aquells que li negaven el seu suport independentment del contingut de les seves propostes. Sense mostrar una actitud defensiva que hauria alimentat els atacs, ha tingut l’habilitat d’anar sortejant els problemes fins a veure com la seva reforma s’anava consolidant. Tots aquests aspectes tenen a veure amb la capacitat per gestionar el conflicte que, en últim terme, és consubstancial a la política. En la visió de Heifetz i Lipsky (2011), gestionar el conflicte implica també la capacitat per situar una qüestió sobre la que hi ha un desacord en el centre de l’atenció. Es parla en aquest sentit de “regular la temperatura” ja sigui augmentant-la per tal que els actors implicats sentin quina és la seva responsabilitat i facin alguna cosa, o reduint-la quan la confrontació porta a un punt que no permet a les parts progressar en la millora del problema. En alguns casos els líders poden intentar que la disputa no recaigui completament sobre les seves espatlles de manera que siguin els afectats els que hagin de trobar la solució. Més habitualment, els líders se senten temptats d’intervenir, si és possible de forma ràpida i quirúrgica, malgrat això els situa enmig del conflicte amb el risc que suposa de ser identificats amb el problema i convertir-se en destinataris de l’enuig dels que se senten maltractats. Com s’explica en el documental “L’últim partit. 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya” de Jordi Marco (2014), quan feia poc que entrenava el segon equip del Barça, Guardiola va tenir un problema d’indisciplina de dos dels millors jugadors del seu equip. Li va preguntar al seu amic i ex entrenador Johan Cruyff què havia de fer i aquest li va recomanar deixar-los a la grada sense jugar malgrat pogués perdre el partit. En una situació més compromesa, Phil Jackson, aleshores entrenador dels Bulls de Chicago va decidir que eren els jugadors que havien de trobar la solució a un problema d’indisciplina. Concretament, just l’any després que Michael Jordan, el millor jugador de la història del bàsquet, s’hagués retirat, durant les finals de la conferència i amb menys d’un minut per acabar el partit que estava empatat, l‘entrenador va decidir en un temps mort que el jugador que tiraria per guanyar el partit seria un jugador europeu i no el que estava considerat com el millor jugador de l’equip i successor de Jordan. Aquest jugador es va negar a sortir al camp i l’entrenador hi va posar el seu sisè home que era un excel·lent passador. La jugada li va sortir bé a l’entrenador que quan va arribar al vestidor va dir als seus jugadors que deixava la resolució de la qüestió sobre les seves espatlles. 2.3. Els riscos del lideratge L’altra cara del compromís, la voluntat de millora i l’atreviment són els riscos que assumeixen els líders i les conseqüències que se’n poden derivar en forma d’atacs. Heifetz i Lipsky (2011) parteixen de la idea que el primer que la gent espera dels polítics o dels directius públics és que facin servir la seva autoritat i el seu coneixement per trobar les respostes adequades a les situacions complexes. Molts ciutadans s’esperen que siguin els líders els que trobin les solucions per tal de no veure’s obligats a prendre partit entre opcions que sovint els confonen o incomoden. 7 �Com més gran és el canvi que s’ha de fer en una empresa, en un partit polític, en una ciutat o en un país, més risc suposa per a les persones i més esforç d’aprenentatge els exigeix. Per això els canvis més grans generen més resistència. Quan els líders impulsen el canvi experimentant, fent proves, descobrint noves maneres de procedir i ampliant el repertori d’actuacions conegudes generen conflicte, inestabilitat o risc i poden acabar trencant les expectatives que la gent tenia dipositades en ells. El mateix pot passar si un líder s’arrisca a superar l’autoritat que li és reconeguda buscant solucions a problemes complexos donat que posa en perill la seva credibilitat. D’acord amb aquest mateix argument, l’actuació d’un líder que generi un nivell de risc superior al que la gent pugui absorbir pot provocar la seva crítica, marginació, exclusió o fins i tot assassinat (Heifetz i Linsky 2011). En alguns casos extrems, alguns líders polítics i socials que han dedicat la seva vida a posar de relleu les contradiccions entre els valors que se suposa que defensa la societat en la qual viuen i el comportament de les seves institucions o dels seus ciutadans han estat assassinats com va ser el cas de King als Estats Units, Ghandi a l’Índia o Rabin a Israel. Més sovint, veiem com els líders polítics amb una agenda de canvi ambiciosa són objecte d’atacs, no només pels seus opositors ideològics sinó també pels seus aliats quan consideren que la seva agenda de canvi suposa posar en perill allò que tenien i no volen perdre. Més enllà de la crítica per les polítiques que pretenen portar a terme, sovint els líders són desacreditats i els seus crítics es basen en qüestions personals abans que en qüestions de fons. L’atac personal busca distreure al líder de la seva agenda de canvi posant de relleu les seves vulnerabilitats. Un aspecte particularment interessant són els atacs per part dels seus aliats, de les persones i llocs que, d’entrada, menys s’esperaria el mateix líder (Heifetz i Linsky 2011). Quan un líder intenta generar un canvi significatiu en la seva comunitat local, en la seva organització o país necessitarà que “els seus” l’acompanyin i li donin suport. Un dels principals problemes és la gestió de la frustració dels seguidors que li donarien suport però al mateix temps volen limitar el sacrifici. Aquesta és probablement la situació amb què es va trobar el President espanyol José Luís Rodríguez Zapatero a qui els seus seguidors cridaven “no nos falles” quan va ser elegit i que, abans d’acabar el seu mandat, es va sentir obligat a calmar els mercats del deute internacional introduint una modificació “exprés” a la Constitució. Frustrar als seus propis seguidors crea una gran tensió amb el líder i el fa vulnerable. Per a qualsevol persona resulta molt més fàcil cedir al que demanen els seguidors per seguir mantenint el seu suport i estima que no haver de fer quelcom que aquests vegin com una traïció. En resum, els líders polítics, empresarials i socials són persones que volen canviar les coses per millorar. És lògic que tinguin ambició de poder, que vulguin ser importants i que confiïn que el partit, la ciutat, l’empresa o l’organització social anirà millor si ells o elles tenen el control sobre la situació. El lideratge requereix d’aquesta ambició però els líders no poden fer les coses tot sols. Com s’ha dit tantes vegades, l’adopció del rol de “guerrer solitari” no és la millor recepta. Al contrari, els líders precisen treballar amb altres ja siguin els seus aliats, els afectats o fins i tot opositors. Els líders han d’entendre quines són les preocupacions dels seus aliats i en quina mesura estan afectats pel problema aquells que se senten afectats. Amb uns i altres i amb els seus opositors, els líders han de calibrar fins on poden anar, amb quin ritme temporal i si poden controlar el conflicte, el que sovint exigeix aguantar i absorbir crítiques que, quan es tornen virulentes, se solen dirigir a la persona si bé, en realitat, es dirigeixen al seu rol d’impulsor del canvi. 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �3. Pasqual Maragall com a líder P asqual Maragall (PM) és conegut internacionalment per ser l’alcalde que va transformar Barcelona, l’alcalde que canviant la cara de la ciutat va aconseguir transformar la seva activitat econòmica i consolidar el seu posicionament internacional. L’autoritat personal, credibilitat i poder que li va donar la seva gestió de la ciutat li va permetre després intentar repetir l’operació amb Catalunya, si bé va comptar amb menys temps en el càrrec de President de la Generalitat (tres anys) que en el càrrec d’Alcalde de Barcelona (quinze anys), per assolir una transformació substantiva de les polítiques de la Generalitat i de Catalunya. Entre una posició i l’altra PM també va intentar canviar el partit polític al qual pertanyia des de la seva fundació, que va presidir set anys i que volia convertir en un partit molt més obert en la línia d’un partit demòcrata europeu. En la segona part d’aquest paper no ens plantegem cobrir de forma exhaustiva l’experiència de PM com a Alcalde de Barcelona, President català i líder de partit sinó que tan sols volem il·lustrar la seva manera de treballar al front de la ciutat, el país i el partit per aprendre de la seva experiència com a líder polític i gestor estratègic. Si Kotter (1990) es pregunta què fan els líders, nosaltres ens preguntem què fa PM. En el cas de PM es tracta d’un lideratge polític i social però també té una vessant de lideratge organitzatiu en la mesura que PM també va gestionar el canvi en les institucions que va presidir. En la mesura que la seva experiència com a Alcalde és més dilatada en el temps ens ha estat més útil per l’observació de PM com a líder. 3.1. La visió de Pasqual Maragall Quan hem parlat amb les persones que van treballar al seu costat durant molts anys, la imatge de PM és clarament la d’un líder més que la d’un gestor. El veuen com una persona intuïtiva, atrevida i a vegades genial. Al mateix temps, però, de les nostres entrevistes emergeix una persona cerebral, sistemàtica i conscient de la necessitat de comptar amb un entorn ordenat que li permeti avançar en els seus projectes i que li deixi temps per a pensar. L’evidència que hem pogut recollir ens indica que PM no partia d’un model molt definit en acceptar les diverses responsabilitats que va anar assumint al llarg de la seva llarga carrera política, sinó que més aviat tenia idees, intuïcions i preocupacions sobre cap on havia d’anar la ciutat, el país o els partits polítics. I a partir d’aquestes idees va anar construint un discurs i desenvolupant una agenda que, particularment en la seva fase d’alcalde, va arribar a tenir la sensació que l’havia portat a terme, que havia assolit allò que pretenia i podia tancar una etapa per assumir un nou repte. Les idees base de PM dibuixaven una ciutat oberta a Europa i al món, econòmicament pròspera, participativa i descentralitzada. En primer lloc, PM reivindicava la visió metropolitana de Barcelona en línia amb altres grans conurbacions urbanes europees i que més endavant va connectar amb la idea de regió europea quan a la UE encara no hi havia una política en aquest sentit. Per a PM Europa era un continent de ciutats i la construcció europea s’havia de fer a partir de xarxes de ciutats. ‘He dit amb freqüència que no es pot imaginar Europa sense les ciutats i les regions. Europa és un sistema de ciutats...’ (Maragall, 1992). Barcelona havia d’influir en les institucions europees i havia d’aportar a la generació de noves polítiques urbanes. PM defensava una visió de Barcelona com una ciutat que havia d’estar en primera línia europea al costat de ciutats com Àmsterdam, Milà o Munic i entenia que Barcelona podia esdevenir un “model” de ciutat exportable. El model es fonamentava en la gestió de l’espai públic i en l’equilibri 9 �entre els usos residencials, la presència d’institucions públiques i la iniciativa privada. Aquesta visió de Barcelona casava amb la idea d’una economia local globalitzada i internacionalitzada, vinculada als principals centres de decisió a través d’un sistema de transport, port i aeroport, que connectés la ciutat amb les capitals europees però també amb Amèrica i Àsia. Una Barcelona que pogués ser definida com a centre creador d’empreses. També era una ciutat que, capitalitzant l’experiència que havia guanyat amb el desenvolupament de productes i serveis, podia difondre el seu model a altres ciutats del món que estaven interessades en replicar alguns dels processos que s’havien impulsat a Barcelona. Des del primer moment, PM va impulsar un nou rol per a l’Ajuntament. La ciutat havia de tenir la capacitat per intervenir en l’economia contribuint a la creació d’empreses estratègiques pel desenvolupament econòmic en sectors clau com les telecomunicacions, el transport o la innovació i el coneixement. En el mateix sentit, PM pensava que, des de les administracions públiques, es podia trencar el pessimisme empresarial en moments de crisi econòmica. Per altra banda, des de la perspectiva de la regeneració democràtica del poder local, Barcelona havia de transformar-se en una ciutat cívica i descentralitzada. La ciutat va traslladar serveis als barris, va invertir en equipaments i va promocionar diferents centres amb vida pròpia de manera que els serveis municipals en els districtes contribuïssin a mantenir la sensibilitat pels problemes socials en base al coneixement i la proximitat. Algunes de les idees de PM respecte al futur de Barcelona estaven molt relacionades amb un conjunt de reflexions més amplies sobre les relacions entre Catalunya i Espanya o sobre com havien d’evolucionar la manera de fer política i, particularment, els partits polítics. Entre aquestes altres idees que porten la marca de PM és interessant assenyalar la visió d’una Espanya plural sobre la base d’un federalisme cultural i asimètric. PM pensava que la reforma de l’Estatut podia ser la via per reformar la Constitució espanyola de forma que recollís el principi federal d’unió voluntària dels pobles d’Espanya en una hipotètica federació espanyola. Aquesta evolució del sistema autonòmic hauria de permetre frenar les temptacions secessionistes i facilitar el reconeixement nacional de Catalunya. En el mateix sentit, PM defensava unes relacions més igualitàries entre els poders públics espanyols i una Catalunya amb major capacitat decisòria en els afers comuns de l’estat espanyol. A diferència del nacionalisme tradicional, PM tenia una visió intervencionista, fins i tot regeneracionista, sobre el paper de Catalunya en la reforma d’Espanya sobre la base de la lleialtat institucional. Novament, avançant-se al seu temps, va poder constatar com la política estava canviant i com, davant de la desafecció creixent dels ciutadans, calia buscar noves formes de respondre als reptes que estava plantejant la societat on s’estaven coent noves demandes i sorgien noves dinàmiques. En particular, els partits havien de ser més oberts, més transparents i democràtics. La “partitocràcia” i les dificultats dels partits per canviar contribuïa a desacreditar les institucions i la política. Per això, era necessari obrir les candidatures electorals a professionals no militants en els partits. La implicació de persones independents amb experiència diversa, ja fos en el sector empresarial, social o en la política fora dels partits, era necessària per renovar la política institucional però també per incorporar els coneixements i l’experiència professional d’aquestes persones. En aquesta línia, dels 50 diputats que van sortir elegits en la seva llista electoral l’any 1999, 15 eren independents. 1 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �3.2. La manera d’actuar de Pasqual Maragall i la creació de xarxes En el cas de PM, gran part de la seva gestió va estar molt marcada per la preparació de la candidatura als Jocs Olímpics (1982-1986), l’organització dels Jocs com a President del Comitè Organitzador (1986-1992) i pel mateix èxit dels jocs que la revista Sports Illustrated va qualificar de “pure gold”. Els Jocs Olímpics de 1992 van ser un projecte integral de ciutat i PM va saber aprofitar el consens generat des de la preparació de la candidatura per construir una xarxa de relacions personals en tots els nivells (Barcelona, Catalunya, Madrid, Europa i món) que no deixaria d’alimentar i ampliar. Aquí podem emfatitzar dos aspectes fonamentals. En primer lloc, PM no va voler deixar el projecte dels Jocs sota el control de la iniciativa privada però sí que va obrir el projecte al sector privat, el que li va servir per iniciar una política de partnerships públic-privat (inicialment amb la Vila olímpica, el pla d’hotels, la torre de comunicacions) que l’Ajuntament ha continuat fins avui. PM va crear un veritable equip d’empresaris que no només van estar disposats a participar en l’organització dels Jocs – en alguns casos deixant la seves feines més lucratives en el sector privat – sinó que després el van acompanyar en la seva funció de promoció internacional de Barcelona. Junt amb empresaris del sector va crear, per exemple, Turisme de Barcelona just després dels Jocs. En segon lloc, PM va saber aprofitar les bones relacions amb el govern central de Felipe González i Alfonso Guerra, que tenien un veritable interès en què els esdeveniments de l’any 92 fossin un èxit internacional. L’administració central va ajudar a l’Ajuntament de Barcelona i a molts altres ajuntaments a reduir el dèficit heretat i a sanejar la seves finances per poder fer un salt endavant. Amb l’entrada d’Espanya a la CCE / UE a més, Barcelona va entrar en la lògica dels fons europeus i va poder finançar la renovació dels seus barris més degradats ja fos Ciutat Vella o barris menys centrals com els del districte de Nou Barris. El gran repte per a PM va ser el moment posterior als jocs olímpics coincidint amb la crisi econòmica de l’any 1993. PM estava convençut de poder trencar el pessimisme empresarial des de la ciutat. Sobre la base de l’experiència que li havia funcionat pels jocs, PM va aprofundir en la creació de xarxes de natura força diversa. PM va crear una associació públic-privada a la qual va encarregar el primer pla estratègic de Barcelona. La idea era que l’associació Pla Estratègic de Barcelona, externa a l’Ajuntament, generés consens sobre els projectes que necessitava la ciutat i actués com a lobby de pressió. En el consell general hi havia representades més de 200 institucions. Si bé l’executiva estava presidida pel seu tinent d’Alcalde d’economia a l’Ajuntament, PM assistia a les reunions i això arrossegava a altres persones importants del món econòmic i social (punt que es desenvolupa en la secció 4). En relació a la internacionalització de la ciutat, el mètode de PM va ser el mateix: establir relacions de col·laboració amb ciutats i ens territorials que poguessin compartir uns interessos i una visió comuna. En aquest sentit, el primer pla de Barcelona plantejava en la seva primera línia estratègica configurar Barcelona com un dels centres direccionals de la macro regió europea mitjançant la inserció de Barcelona a la xarxa d’eurociutats i d’aglomeracions metropolitanes de tot el món. L’any 1986 PM va participar a la primera reunió d’un grup de sis ciutats europees (Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam). Tres anys després, en la seva segona reunió a Barcelona, es va crear Eurocities com a xarxa de “segones” ciutats dedicada a desenvolupar un model urbà europeu. A partir de l’impuls inicial, Eurocities va créixer molt pel que fa al nombre de membres i va desenvolupar diversos àmbits de cooperació tècnica. De la mateixa manera, aprofitant que a Palma i a València els primers alcaldes van ser socialistes i que PM tenia una bona relació personal tant amb els alcaldes d’aquestes ciutats com amb alguns alcaldes socialistes francesos, va impulsar la seva idea 1 1 �de regió europea entorn de la ciutat de Barcelona, una regió d’uns 15 milions d’habitants que agrupava el País Valencià, les illes Balears, l’Aragó, les regions franceses de Midi-Pyrénnés i LanguedocRoussillon a partir del desenvolupament de relacions institucionals. PM també va impulsar la idea d’una Euroregió Mediterrània durant el seu mandat com a President de la Generalitat. Aprofitant una vegada més les seves bones relacions amb els altres presidents regionals, a l’octubre de 2004, es va constituir l’Euroregió Pirineus Mediterrània amb l’objectiu de crear al nord-oest de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la integració social i econòmica. A partir dels coneixements acumulats en gestió pública, el desenvolupament de l’anomenat “model Barcelona” de ciutat i l’èxit dels primers plans estratègics de Barcelona com a fòrum de discussió i reflexió estratègica, Barcelona va començar a ser interessant per líders polítics emergents que es presentaven a les eleccions locals de les seves ciutats. Els actuals Presidents de Turquia (Erdogan) i Uruguai (Tabaré Vázquez) o l’exalcalde de Roma (Rutelli) van visitar Barcelona en diverses ocasions, sovint acompanyats del seu staff tècnic. Aquest interès per Barcelona es va traduir en altres xarxes de ciutats més enllà del marc europeu. En el marc de l’associació mundial de ciutats i de les Nacions Unides es va crear el Centro Iberoaméricano de Desarrollo Estratégico Urbano amb seu a Barcelona. Orientat a la ribera sud del Mediterrani, Barcelona va participar en la creació de la xarxa de ciutats Medcities que suposava estendre el model de les Eurocities a les ciutats del nord d’Àfrica. Si bé algunes xarxes tenien per finalitat crear massa crítica entorn de Barcelona com a centre d’una regió econòmica europea de 15 milions d’habitants, PM també buscava elements intangibles com els d’enfortir els vincles personals i institucionals, atreure talent i aprendre de l’experiència i de l’intercanvi amb les altres ciutats. Les xarxes es van consolidar sobre la base de la cooperació tècnica però en el moment de la seva creació van dominar els elements de natura política, institucional i, en bona part, personal. 3.3. La gestió del conflicte i la gestió del temps en Pasqual Maragall Tota la gestió de PM, com a Alcalde i com a President de la Generalitat, es va caracteritzar per la seva ambició i per no defugir el risc. Com a Alcalde, PM va patir importants enfrontaments derivats de la seva tendència a avançar-se i a ocupar l’espai que altres entenien que no era el seu terreny. Un dels conflictes més importants es va produir en la seva primera etapa com a Alcalde amb el creixement i impuls de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) en un moment en què la Generalitat de Catalunya tot just s’estava construint. De la mateixa manera que Margaret Thatcher va eliminar el “Greater London”, Jordi Pujol va eliminar la CMB que era percebuda com un bastió d’influència socialista sota el control de l’Ajuntament de Barcelona i des de la resta d’ajuntaments d’esquerres de la conurbació urbana de Barcelona. També en l’etapa prèvia de preparació dels jocs olímpics, PM es va trobar amb l’oposició d’alguns empresaris quan aquests entenien que estava superant els límits propis del sector públic. Com a President de la Generalitat, PM va creure que de la mateixa manera que havia transformat Barcelona podia transformar les relacions entre Espanya i Catalunya. La seva estratègia per ampliar l’autogovern a Catalunya perseguia, al mateix temps, trobar una sortida al problema de l’ organització política de l’Estat tot deixant enrere el conflicte entre Espanya i Catalunya. La seva gestió, però, va estar molt condicionada pels problemes amb el seu partit a Catalunya (PSC) i amb el partit amb el que estaven federats a nivell espanyol (PSOE). Abans de ser candidat a la Presidència de Catalunya, PM va tenir importants enfrontaments amb el seu partit per la seva excessiva independència de criteri i per la seva voluntat decidida d’obrir la 1 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �seva candidatura a persones externes al partit. El conflicte es va mantenir mentre va ser president del partit i President de la Generalitat fins al punt en què va ser obligat a renunciar quan el partit va rebutjar la renovació de la seva candidatura. Una altra dimensió d’aquesta confrontació dins el partit es va produir amb el PSOE com a conseqüència del cas Carod-Rovira (quan el líder d’ERC, conseller primer i President en funcions de la Generalitat va viatjar en secret a Perpinyà per reunir-se amb representants d’ETA) i del llarg procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’elevada conflictivitat entre Catalunya i Madrid alimentada pels mitjans de comunicació van situar la reforma catalana en el centre del debat polític espanyol i va contribuir a desgastar la imatge de PM i del seu govern. Rodríguez Zapatero, a qui Maragall havia donat els vots necessaris per a poder ser líder del PSOE, va anar canviant la seva posició respecte PM per por de perdre vots entre l’electorat espanyol i per la pressió dels barons territorials del PSOE contraris a les concessions que pogués fer l’Estat a Catalunya (Vallès 2008). Aquest canvi en Rodríguez Zapatero seria especialment destacat per l’esposa de PM quan va deixar de militar en el partit. Com a conseqüència d’aquests conflictes PM va ser objecte d’una notable bel·ligerància per part de l’oposició a Catalunya i dels mitjans de comunicació afins però també per part de l’oposició política espanyola, des de dins i des de fora del seu partit. Els atacs es van dirigir contra la seva persona a qui s’acusava d’imprudent, incongruent o fins i tot d’extravagant. Es van fer populars les “maragallades” com si PM tingués estirabots que no venien al cas com el dia que en ple debat del Parlament de Catalunya va afirmar que el problema del principal partit de l’oposició era el 3% que cobrava de les grans empreses de construcció. Però com va gestionar aquests conflictes? En quina mesura la seva reacció va ser pròpia d’un líder? PM sabia que es posava a tir dins el seu partit però que només provocant la confrontació era possible que aquells que havien de canviar assumissin les seves responsabilitats. En aquest sentit PM buscava la maduració d’un tema que a ell li preocupava i que altres líders del partit no van captar de la mateixa manera. El mateix procés s’havia produït els anys 1996 i 1997, quan fruit de l’enèssim enfrontament amb el partit, va acceptar la derrota i va marxar un any a Roma on va passar un any sabàtic fins que el van anar a buscar per presentar-se a les eleccions catalanes. Com a President de la Generalitat va absorbir les crítiques que venien tant de Catalunya com de la resta d’Espanya. En aquest cas va intentar preservar al seu executiu de les crítiques. PM tenia una agenda de govern i tenia clars els seus objectius sectorials. Havia posat en marxa la reforma de l’Estatut però el nou projecte s’havia de debatre en el Parlament i, com expliquen alguns dels seus col·laboradors (Vallès 2008), de forma deliberada va intentar apartar a l’executiu d’aquesta qüestió. Les discrepàncies i els conflictes entorn el projecte d’Estatut i les relacions Catalunya-Espanya foren però la part més divulgada de l’acció del seu govern durant els seus tres anys d’existència i la seva gestió com a President va quedar per sempre més vinculada a aquesta qüestió. Malgrat que el projecte d’Estatut va ser aprovat pel Parlament espanyol i pel poble català en referèndum, una bona part del seu articulat va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, el que provocaria major conflictivitat entre Catalunya i Espanya i l’impuls de l’independentisme català, fins aleshores minoritari. PM va aguantar els atacs i no va caure en un discurs victimista ni defensiu en el nivell més personal. Una altra qüestió és si PM no es va precipitar en impulsar la reforma de l’Estatut d’Autonomia durant el seu primer mandat. Hauria pogut impulsar una reforma del sistema de finançament o podria haver buscat acords per projectes concrets com va fer quan va preparar els Jocs Olímpics. PM i el 1 3 �seu govern de coalició en el qual hi participaven ERC, més radicals en la dimensió autogovern, i ICV, més radicals en la dimensió ideològica, van optar per elaborar un nou Estatut i negociar la seva aprovació amb el govern central, però aquest projecte va acabar per acaparar tota l’atenció i treure visibilitat a l’acció de l’executiu del President Maragall. 1 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �4. El cas del pla estratègic E ntre totes les accions en què es manifesta l’exercici del lideratge per PM aprofundim en aquest apartat en una d’elles: l’impuls del pla estratègic de Barcelona. Hem triat aquest cas perquè ens permet il·lustrar alguns dels trets destacats, com el fet que PM no partia d’una visió tancada sinó que la va anar construint i que ho va fer amb aliats que d’entrada se situarien en molts casos en la seva oposició. La planificació estratègica urbana constitueix avui una pràctica comuna en els processos de transformació de contextos urbans de tot el món (Fernández Güell, 2007). El plantejament estratègic, a diferència de la planificació urbana tradicional i de la programació econòmica, es caracteritza per ser més integral i més orientat a la transformació de l’entorn socioeconòmic de la ciutat més enllà de la regulació del sòl (Santacana, 2000). Es tracta d’un procés que genera una reflexió sobre com la ciutat hauria de ser en el mitjà i llarg termini tenint en compte les preferències i necessitats dels seus ciutadans. Aquesta pràctica no era tan estesa quan PM va decidir impulsar el que seria el primer pla estratègic de la ciutat de Barcelona, el primer de l’estat, l’any 1987. Aleshores, el plantejament estratègic urbà es trobava en els seus inicis sent Sant Francisco la primera gran ciutat que es va dotar d’un pla estratègic urbà l’any 1984. Des dels anys 80, a l’àrea de Barcelona s’han succeït diversos plans estratègics que, amb el anys, han estat traslladats des del nivell municipal al nivell metropolità (Taula 1). Si bé la dimensió metropolitana era ja present en el primer Pla Econòmic i Social de Barcelona (1990) on s’inclou una mesura (2.14) que reivindica el reconeixement institucional de la realitat social, econòmica i urbanística de l’àrea metropolitana de Barcelona, el pla no va passar a ser metropolità fins el 2003 i no va ser fins el 2010 que es va definir a partir d’un nou model de governança d’acord amb la Llei 31/2010 que atorgava a l’AMB la competència de “promoure un pla estratègic metropolità que, amb la participació dels agents econòmics, socials i institucionals, afavoreixi la modernització, la recerca i la innovació”. El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona presentat el 2 de novembre del 2010 com a resultat del treball conjunt de més de 650 experts de diferents àmbits, constitueix, avui, el marc de referència per al desenvolupament de la ciutat de Barcelona fins al 2020. A causa de les tensions polítiques entre ens locals i el govern autonòmic durant els primers vint anys del període democràtic a l’àrea metropolitana de Barcelona, resulta difícil interpretar si el canvi d’escala territorial respon a la necessària adaptació a les pressions de la globalització o als renovats equilibris polítics locals. Però en qualsevol cas aquest és un instrument amb el qual compten Barcelona i l’àrea metropolitana i que com va assenyalar Santacana (2000) suposa un procés obert el 1988 que encara no s’ha tancat. 4.1. La reforma interna de l’administració Primer com a tinent d’alcalde de l’equip liderat per Narcís Serra i després com a Alcalde, PM es va ocupar del procés de modernització de l’administració local amb l’objectiu de transformar l’Ajuntament en una eina que estigués a l’alçada de les ‘noves’ necessitats de la població. A principis dels anys vuitanta, PM tenia la convicció que, per respondre adequadament a les demandes de la ciutadania, la maquinària local havia de millorar en representativitat democràtica i en eficiència. Des del punt de vista organitzatiu, PM va treballar en tres fronts. En primer lloc, va apostar per la mecanització del treball i la racionalització dels horaris, el que li va permetre reduir males pràctiques 1 5 �com l’absentisme i recuperar en eficiència. En segon lloc, va simplificar les categories laborals que limitaven el marge de maniobra dels gestors de recursos humans atès que era pràcticament impossible moure a un funcionari per traslladar-lo a un altre lloc sense afectar la seva qualificació laboral i al seu sou (Juliana, 1987). En tercer lloc, es va proposar convèncer a tots els actors polítics de la necessitat d’un nou marc legal que pogués acollir els canvis que es proposava fer. Aquest últim aspecte va provocar un important enfrontament entre els principals partits polítics i no va ser fins 1997 quan Barcelona va veure aprovada la seva Carta Municipal2. 4.2. El pla estratègic com a eina de canvi Quan el 1987 PM va fer públiques les seves intencions de començar un procés compartit de planificació es trobava en el seu segon mandat com a alcalde de Barcelona. Superada la reforma administrativa interna i en plena preparació dels Jocs, PM es va començar a plantejar quines havien de ser les línies de desenvolupament de la ciutat per als anys posteriors als Jocs Olímpics. Com ja s’ha comentat, la sintonia amb els líders socialistes espanyols va permetre sanejar les finances locals i impulsar noves polítiques. En aquests primers anys, PM havia optat perquè l’Ajuntament de Barcelona jugués un paper actiu en la promoció econòmica de la ciutat el que no deixava de ser una novetat i no deixava de ser vist amb recel per part de les elits empresarials. En aquell moment en què se solapaven els processos dels Jocs Olímpics i la intenció d’iniciar el primer pla estratègic, PM ja va manifestar que “feia uns Jocs per a la ciutat” i que la ciutat havia de mirar més enllà dels Jocs utilitzant, en el seu cas, l’experiència olímpica com a palanca per a la consolidació de la ciutat post-olímpica. D’acord amb la seva manera de fer, PM es va anticipar llançant algunes idees sobre la Barcelona del futur amb la clara intenció de provocar i estimular el debat polític i social entre els actors de l’entorn ciutadà. Moltes de les idees que van començar a circular van ser després estructurades entorn el que es va conèixer com a “model Barcelona” (Acebillo, 1999, Bohigas, 1999; Maragall, 1999; Raventós, 1998; Santacana, 1999; Casellas, 2006). Taula 1: La planificació estratègica a Barcelona (1988 -2015) 1a fase (àmbit territorial: Barcelona ciutat) 1988 Constitució de l’Associació Pla Estratègic de Barcelona 1990 I Pla Estratègic de Barcelona 1992 Barcelona organitza els Jocs Olímpics 1994 II Pla Estratègic de Barcelona 1999 III Pla Estratègic de Barcelona 2a fase (àmbit territorial: àrea metropolitana de Barcelona) 2003 Primer Pla Estratègic Metropolità de Barcelona 2007 Revisió del Pla Estratègic Metropolità. Etapa 2006-2010 2008 Nou model de desenvolupament de l’àrea metropolitana de Barcelona 3a fase (institucionalització de l’Àrea Metropolitana) 2010 Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Visió 2020 Font: pàgina web de l’AMB 2 Aprovada pel Parlament de Catalunya, Llei 22/1998, de 30 de desembre, la Carta va atorgar a la ciutat de Barcelona un règim especial en matèria d’organització del govern municipal, participació i drets dels veïns i una sèrie de competències municipals: urbanisme, habitatge, infraestructures, transports urbans, mobilitat, telecomunicacions, salut pública i consum, serveis socials i seguretat ciutadana. 1 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �Un model de ciutat que en l’àmbit econòmic demanava un paper actiu dels poders públics locals i una relació estreta amb les forces empresarials de la ciutat, si bé alhora es fonamentava en un elevat grau de descentralització, de participació i consens. L’objectiu final era una ciutat moderna, europea, mediterrània i oberta. Com recorda un dels entrevistats, PM solia afirmar que “a Barcelona hi havien d’arribar avions des de tot el món.” No obstant això, PM no tenia una visió general sobre la Barcelona del futur, de quins haurien de ser els objectius concrets i quines les prioritats de les intervencions. D’aquí la voluntat d’obrir un procés de reflexió estratègica a tota la ciutat. Un procés que sortís de l’àmbit de l’Ajuntament implicant a les forces actives de l’entorn territorial, societat civil i món empresarial. En aquest sentit, el lideratge de PM no es va caracteritzar per tenir clara en la seva ment la visió de la Barcelona del 2000. Al contrari, PM no tenia un model perfectament definit. No obstant això, sí tenia clara la seva missió com a agent transformador, com a agent del canvi, justament perquè intuïa que la millor fórmula per trobar la visió de la Barcelona del futur era un procés de planificació compartida entre les forces del territori. 4.3. Els aliats i els opositors Tal com hem dit, en la seva personal forma d’exercir el lideratge, PM va apostar clarament per la creació de xarxes de persones i organitzacions que poguessin ser útils a la seva voluntat de canviar la ciutat i el seu govern. En l’àmbit de la gestió urbana estratègica, PM va tenir la mateixa actitud que es pot trobar en altres esferes de la seva acció política i que l’allunya molt dels criteris partisans. En aquest sentit, cal assenyalar la simpatia de PM per les candidatures independents en les llistes electorals i la seva propensió a formar aliances, tot i que algunes –segons els seus detractors– eren massa heterodoxes. A la recerca dels actors que poguessin estar interessats en formar part de la primera línia de la transformació de la ciutat, PM va jugar conscientment amb el delicat equilibri entre els interessos de la classe empresarial i les aspiracions de la ciutadania en general. Conscient que la modernització de la ciutat no podia dependre únicament ni dels Jocs ni de l’acció de l’Ajuntament, partint d’una visió plena de pragmatisme, va obrir la planificació estratègica al món privat que va entrar, d’aquesta manera, en el procés de disseny de la Barcelona del futur. PM va reconèixer sense embuts que, per dur a terme les transformacions urbanes desitjades, havia de guanyar-se la confiança de la classe mitjana i d’aquells sectors tradicionalment allunyats dels partits d’esquerres, com les elits empresarials locals. L’Ajuntament gaudia del suport de les associacions ciutadanes (en particular de barris que havien estat objecte de transformació) però necessitava ampliar els seus contactes amb els agents econòmics de la ciutat. La candidatura olímpica havia representat, als ulls dels empresaris, una important oportunitat d’inversions i alhora havia servit per garantir la predisposició cap a la col·laboració amb els poders públics d’una bona part dels promotors immobiliaris, hotelers i constructors. Aquest esquema es va reproduir més enllà dels Jocs i dels interessos més propers a aquest esdeveniment. El primer mecanisme formal de gestió que va donar suport, va garantir i va alimentar la confiança mútua entre l’Ajuntament, les empreses i la societat civil va ser la creació de l’Associació “Pla Estratègic de Barcelona”, la qual es va encarregar formalment del disseny del Pla. Aquesta va ser una de les principals novetats del Pla i va donar lloc a una estructura organitzativa àgil que, malgrat ser liderada per l’Ajuntament, se situava fora de l’organigrama local i era formalment independent. L’estructura organitzativa contemplava la presència del Consell General del Pla, el Comitè Executiu, l’Oficina de Coordinació i les comissions tècniques (temporals), sent aquestes últimes els fòrums en els quals més de 200 participants podien dividir-se en grups més restringits segons el projecte 1 7 �en qüestió. Presidit per l’alcalde, el Consell General era l’òrgan decisori de màxima participació institucional. En canvi, el Comitè Executiu –presidit per Francesc Raventós– funcionava com un veritable consell d’administració amb les tasques de direcció del procés de planificació, ordenació i racionalització executades en les comissions tècniques. Juntament amb l’Ajuntament de Barcelona formaven part del Comitè Executiu les deu institucions econòmiques i socials més representatives dels interessos horitzontals de la ciutat: la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia, Comissions Obreres, el Consorci de la Zona Franca, la Fira de Barcelona, Foment del Treball Nacional, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Port de Barcelona, la Unió General de Treballadors i la Universitat de Barcelona. El pla es va elaborar entre el maig de 1988 i el maig de 1990, quan va ser oficialment aprovat. En la seva primera revisió intermèdia de 1992, bona part de les mesures havien estat realitzades. En particular, el major grau de realització corresponia a aquelles mesures en què intervenien organismes públics. En establir una visió compartida de la realitat i del futur, el Pla havia contribuït a reduir les resistències pròpies de les propostes de canvi (Santacana, 1999). S’obria així el camí cap a la definició del II Pla Estratègic de Barcelona (1994-1999) l’objectiu del qual va ser consolidar el paper de la ciutat en l’espai regional mediterrani. El segon tret distintiu de l’acció de PM com a impulsor del plantejament estratègic a la ciutat de Barcelona va ser el de consolidar la participació activa de l’Ajuntament en la promoció econòmica de la ciutat sense renunciar a la contribució del capital privat. PM va oferir als seus aliats empresarials un model de cooperació mitjançant la fórmula dels partenariats públic-privats. La seva principal finalitat era combinar els recursos de l’administració pública amb la capacitat de gestió i de finançament del sector privat. La creació de consorcis, agències i veritables societats anònimes de participació mixta va suposar un marc eficaç per a la col·laboració entre sector públic local i sector privat. Malgrat certes resistències inicials, les elits empresarials van trobar interessants aquestes fórmules de cooperació ja que els hi donaven un cert control sobre els instruments d’ordenació del territori i de gestió urbanística a més de reduir els obstacles administratius i les traves burocràtiques dels seus plans d’inversions. El 1986 s’havia creat la primera agència pública amb estatut d’empresa privada, Vila Olímpica, SA (VOSA). Poc més tard, el 1988, es va crear Nova Icària, SA (NISA), participada en un 40% per l’Ajuntament (mitjançant VOSA) i en un 60% per capital privat (20% d’un fons d’inversió i 40% d’un grup d’empreses) (García, 1994). A partir de finals dels anys vuitanta, es varen crear nombroses societats privades municipals que, a mesura que van ser capaces d’atreure inversors privats, es van convertir en empreses públic-privades (Casellas, 2006 ). 4.4. Riscos i resistències Com hem vist més amunt, davant de problemes complexos, els ciutadans s’esperen que els polítics facin servir la seva autoritat i el seu coneixement per trobar solucions efectives. Els polítics més atrevits són els que accepten el desafiament i desenvolupen un rol transformador. No obstant això, cada canvi inclou un cert grau d’incertesa que, al seu torn, comporta riscos que poden alimentar resistències. Això implica que, en primer lloc, els costos polítics del lideratge són directament proporcionals a l’envergadura del canvi. En segon lloc, com més desconegut serà el destí del canvi, majors seran les resistències dels agents. Els canvis introduïts pel plantejament estratègic a la ciutat de Barcelona a mitjans dels anys vuitanta presentaven moltes incerteses ja que es tractava, en últim terme, de dissenyar una estratègia de desenvolupament urbà a llarg termini. No obstant les reconstruccions de l’anomenat “model 1 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �Barcelona” tendeixin a exaltar un suposat elevat nivell de consens, una anàlisi més atenta del context evidencia que, pel contrari, existien raons i actors suficients per oposar-se al canvi. En el pla polític, per exemple, la històrica rivalitat entre el govern conservador de la Generalitat de Catalunya i el govern socialista de l’Ajuntament alimentava contínues tensions polítiques que afectarien de manera seriosa el procés de transformació de Barcelona. En aquest sentit, es poden recordar dos episodis emblemàtics. En primer lloc, l’esmentada supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona per voluntat del President Jordi Pujol quan el 1987 va enviar el missatge que qualsevol plantejament estratègic es quedaria limitat al perímetre urbà de la ciutat. En segon lloc, diverses accions empreses per l’Ajuntament van ser recorregudes o criticades per membres del govern autonòmic. Aquest va ser el cas del Pla d’Hotels amb el qual l’Ajuntament es proposava incentivar la participació de la inversió privada en l’ampliació de l’oferta hotelera urbana. Immediatament després de l’aprovació del pla per part del consistori l’any 1989, el llavors Conseller de Política Territorial de la Generalitat, Joaquim Molins, anunciava que vetaria l’aprovació del pla qualificant-lo d’”irregular” i llunyà de les necessitats reals de la ciutat (El País, 1989.04.26). Seria justament aquesta dificultat d’arribar a acords entre les diferents administracions públiques un dels principals obstacles del primer pla (Borja 2004). Sobre l’escepticisme de la classe empresarial local pel que fa a la col·laboració amb els poders públics, ja hem comentat les raons més amunt. En alguns punts del procés estratègic de Barcelona, aquesta actitud es va transformar en una veritable confrontació oberta quan, per exemple en relació amb el Pla d’Hotels, molts inversors van veure a l’Ajuntament, més que com un aliat, com un possible competidor comercial. Segons algunes estimacions d’aquell moment, en cinquanta anys l’Ajuntament de Barcelona es podia transformar en el propietari de 1.547 habitacions d’alta gamma generades pel propi Pla (La Vanguardia, 1989.09.13). Des de la perspectiva dels empresaris del sector hoteler, aquesta xifra era excessivament alta per seguir veient a l’administració pública com a un soci estratègic. Finalment, pel que fa a les resistències de la ciutadania cap al procés de planificació estratègica i el canvi que això comportaria, val la pena recordar que el projecte olímpic generà un clima de consens social en ser presentat com una oportunitat irrepetible d’executar, en un curt període de temps, millores que repercutirien en benefici de la ciutadania en general. Si a això li afegim un context general d’optimisme difús (democratització, creixement econòmic, adhesió a la UE) és fàcil entendre l’elevat grau de suport popular. No obstant això, alguns grups socials es van mobilitzar en contra de projectes concrets de transformació urbana culpabilitzant l’Ajuntament d’afavorir els interessos dels grups econòmics a l’esquena de les necessitats socials de la ciutadania. Una campanya de 1987 tenia per lema “Aquí hi ha gana!” posant l’atenció sobre la marginació social a la Barcelona pre-olímpica que es presentava com l’aparador de la modernitat. Tot i la poca efectivitat de la campanya, aquesta i altres mobilitzacions varen crear oportunitats per reobrir el debat sobre els impactes socials de la transformació urbanística de Barcelona. Un debat que s’ha mantingut a la Barcelona post-olímpica quan, davant la consolidació de la iniciativa públic-privada per part de l’Ajuntament, diverses plataformes populars han reaccionat negativament davant de nous projectes urbanístics. 1 9 �5. Conclusions C rear una visió i estratègies per a una ciutat, per a un país o per a un partit polític suposa descriure la ciutat, el país o el partit en termes del que hauria d’esdevenir en el mig i llarg termini. Les visions i estratègies no han de ser innovadores en el sentit que no es coneguin o no s’hagin aplicat en altres indrets. El que és important és que siguin útils als ciutadans i als interessos que pretenen servir i que les persones claus s’impliquin i estiguin disposades a portar-les a terme. Per això és necessari que tant el líder com allò que comunica tinguin credibilitat. PM va aconseguir inspirar i mobilitzar a molta gent que no tenia valors, motius i preocupacions similars als seus. PM volia millorar les condicions de vida de la gent de la ciutat de Barcelona i en particular dels barris d’obrers i immigrants que coneixia per la seva militància clandestina en partits d’esquerra. Allò que distingeix a PM és que va ser capaç de gestionar la complexitat i liderar els canvis que necessitava la ciutat aconseguint una transformació radical i creant oportunitats econòmiques i valor públic pels seus ciutadans. PM també va mostrar una intel·ligència extraordinària en anticipar els canvis que necessitava la política i els partits polítics. L’evolució de la política espanyola i catalana, la crisi dels partits i la radicalització de les posicions nacionalistes a Espanya i Catalunya confirmen l’encert del seu diagnòstic i de la seva visió. PM es va avançar al seu temps en inventar-se estratègies i formes d’actuar en gestió pública que després han estat temes centrals. PM va desenvolupar la política de partenariat públic-privat abans que els gurús de la nova gestió pública la posessin de moda. PM va impulsar xarxes de ciutats i es va inventar una regió europea entorn de Barcelona abans que la UE hagués adoptat una política en aquest sentit. PM va incloure independents i va mobilitzar persones que compartien els seus valors i objectius polítics molt abans que els partits polítics en plena crisi econòmica i política vegin als independents com la seva taula de salvació en front els activistes de les noves formacions alternatives. PM també va ser un líder remarcable en la seva capacitat d’assumir riscos i d’aguantar les crítiques i els atacs personals. PM va aconseguir focalitzar l’atenció sobre alguns temes que podien generar una elevada conflictivitat però que entenia que les persones, empreses o governs implicats no podien deixar de tractar. Com a Alcalde va aconseguir que els seus opositors acceptessin el comportament proactiu de la seva administració saltant-se sovint els límits del que alguns entenien havia de fer una administració local. Com a líder de partit polític i President de la Generalitat, va impulsar la seva agenda de canvis però els resultats no van ser tots els que havia ambicionat. Un líder polític no és una persona amb sort ni a qui les coses li funcionen per art de màgia. Més aviat al contrari, són persones que tenen idees clares, que treballen de forma intel·ligent per aconseguir el que s’han proposat. Maragall va insistir molt (era conegut com la “gota malaia” entre els seus col·laboradors) i va assolir una bona part del que es va anar proposant. Fins i tot si hagués tingut menys èxit hauria estat un líder extraordinari pels seus valors, per la seva actitud i comportament i per la forma en que va plantejar els reptes i assumir els riscos que se’n derivaven. A través del cas del pla estratègic de Barcelona es pot veure la manera com PM utilitza una eina de gestió per canviar la manera de presentar, dissenyar i implementar algunes polítiques públiques locals a Barcelona. Aquesta experiència va contribuir a dotar a la ciutat d’una cultura participativa, una cultura que s’ha mantingut fins als nostres dies. També va servir per configurar un llenguatge comú i una manera d’actuar entre tots els agents socials i econòmics de la ciutat i, finalment, va servir per establir una visió compartida del futur que va permetre temperar i reduir les resistències pròpies dels canvis. 2 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �PM va liderar aquests processos. Va ser el principal agent de la transformació, assumint els riscos, provocant i implicant als actors de la ciutat en les decisions sobre la direcció a prendre a més de gestionar i regular el conflicte que el canvi comportava. L’exercici del lideratge per PM té una bona part d’exercici relacional en la mesura que el seu èxit es basa en buscar la col·laboració en el procés de canvi urbà i alhora crear una certa consciència i responsabilitat entre els actors de la ciutat. En aquest sentit, PM regula la temperatura amb la seva acció de lideratge compartit, traslladant responsabilitats i compromisos als actors socials i econòmics de la ciutat que, d’aquesta manera, troben més difícil defugir l’acció col·lectiva. 2 1 �6. Referències Acebillo, L 1999 “El modelo Barcelona desde el punto de vista urbanístico”, en P. Maragall (ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 223248 Ballart, X. 2001. Innovación en la gestión pública y en la empresa privada. Madrid, Díaz de Santos Bohigas, O. 1999 “Valorización de la periferia y recuperación del centro” en P. Maragall (ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 199-214 Borja, 2004 “Barcelona y su urbanismo. Éxitos pasados, desafíos, presentes, oportunidades futuras” El Café de las Ciudades, 3-21 Bass, B.M. 1996. A New Paradigm of Leadership, An Inquiry into Transformational Leadership. Alexandria, VA: Army Research Institute Burns, J.M. 1978. Leadership. New York: Harper & Row Coutu, D. 2009. “Leadership Lessons from Abraham Lincoln. A Conversation with Historian Doris Kearns Goodwin” Harvard Business Review, April Fernandez Guell, J.M., 2007 “25 años de planificación estratégica de ciudades”, Ciudad y Territorio, Estudios Territoriales, XXXIX (154) Heifetz, Ronald. 1997. Liderazgo sin respuestas fáciles. Barcelona. Ediciones Paidós. Heifetz, R. i M. Linsky, 2011 Leadership on the Line. Staying Alive Through the Dangers Of Leading. Harvard Business School Press Juliana, E., 1987 “La reforma administrativa municipal de Barcelona. Entrevista a Pasqual Maragall”, CEUMT La Revista Municipal, Centre d’Estudis Urbanístics Municipals i Territorials de Barcelona. Barcelona, núm. 34: 5-10 Kotter, John P. 1983. “Lo que hacen los buenos directores generales”. HarvardDeusto Business Review. 3er.trim. Kotter, John P. 2001 “What Leaders really do”, Harvard Business Review, December Losada, C. 2007, “Liderar en l’àmbit públic” a Longo, F. i T. Ysa 2007 Els escenaris de la Gestió Pública al Segle XXI. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya. 30 Maragall, P, 1999, (ed.), Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, p. 223-248 Mintzberg, H., R. Simons, K. Basu 2002 “Beyond selfishness” Harvard Business Review, April Moore, Mark. 1998. Gestión estratégica y creación de valor en el sector público. Barcelona, Ediciones Paidós 2 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �Raventós, F, 1988 “Més d’una dècada de planificació estratègica de ciutats”. 10 anys de planificació estratègica a Barcelona (1988-1998). Barcelona: Associació Pla Estratègic Barcelona 2000, p. 17-28 Santacana, F., 2000, El planteamiento estratégico, Aula Barcelona Santacana F., 1999, La planificació estratègica urbana: l’experiència de Barcelona, en Maragall P., (ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona. Pla Economic i Social de Barcelona, 1990, I Pla Estratègic. Barcelona: Associació Pla Estratègic: Barcelona 2000 Vallès, J.M. 2008. Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Edicions 62: Barcelona 2 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica Creator An entity primarily responsible for making the resource Ballart, Xavier Noferini, Andrea Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Lideratge Maragall Mira, Pasqual, 1941- Planificació Description An account of the resource Número 1 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. Xavier Ballart i Andrea Noferini són els autors del primer working paper de la col·lecció Llegat PM. Sota el títol "Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica", Ballart i Noferini han volgut analitzar en aquest estudi el model de lideratge de Maragall al llarg de tota la seva carrera política al voltant de tres aspectes claus: compromís i voluntat de canvi, recerca d'aliats i creació de xarxes i gestió dels conflictes i del temps. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2015-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca http://78.47.125.110/files/original/26/2666/WP3_Federalisme_JLLCampa.pdf 0aafd39291edde5c67e05be4665a0a63 PDF Text Text Working paper n.3 El pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme i a l’encaix Catalunya -Espanya Josep Lluís Campa Planas Abril 2016 1 �Sumari 1. OBJECTIU DEL TREBALL 1.1. Preguntes d’investigació 1.2. Justificació 5 5 5 2. MARC TEÒRIC 2.1. El federalisme 2.2. Les relacions Catalunya-Espanya 6 6 15 3. METODOLOGIA 20 4. ANÀLISI QUANTITATIU DELS CONCEPTES 4.1. Paraules més utilitzades 4.2. Eixos d’anàlisi 4.3. Criteris complementaris 22 22 23 26 5. ANÀLISI DEL PENSAMENT DE pASQUAL MARAGALL 5.1. Federalisme 5.2. Catalunya i Espanya 5.3. Relacions entre Catalunya i Espanya 5.4. Nacionalisme 5.5 Europa 5.6. Estatut 5.7. Fiscalitat 5.8. Interlocució 5.9. Independència 28 29 35 40 44 47 49 52 54 56 6. CONCLUSIONS 57 7. RESPOSTES A LES PREGUNTES D’INVESTIGACIÓ 64 8. BIBLIOGRAFIA 68 annexOS 70 La primera versió d’aquest treball es va presentar el juny de 2014 com a Treball Final de Grau de l’autor en el Grau de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, tutoritzat pel professor Marc Santjaume Calvet 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Resum P asqual Maragall és una figura cabdal de la política des de la restauració democràtica a Espanya, en els àmbits local, català i espanyol. Ha deixat la seva empremta com Alcalde de Barcelona i responsable màxim dels Jocs Olímpics de 1992, i com a President de la Generalitat de Catalunya en el període de gestió i aprovació del nou Estatut de Catalunya del 2006. Tot i ser un polític lligat a un partit concret (el PSC) ha mostrat una capacitat constant de plantejar-se la política amb llibertat de pensament, oferint a la societat enfocaments i alternatives que desbordaven els límits partidistes. Des de la seva perspectiva catalanista, ha intentat millorar el marc Constitucional i Estatutari de relacions entre Catalunya i Espanya partint del reconeixement de Catalunya com a nació, amb la conseqüència derivada de considerar a Espanya com a “nació de nacions”. En base a aquests dos fets citats, el federalisme de tipus pluralista és la seva proposta d’articulació territorial per Espanya. L’objectiu del treball és recopilar, classificar i analitzar metodològicament el pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme com a proposta constitucional que pugui establir un encaix estable de Catalunya en el conjunt d’Espanya, i serveixi a la vegada per la integració de Catalunya en la Unió Europea. Paraules claus: Federalisme, Pluralisme, Catalanisme, Catalunya, Espanya, Europa Abstract P asqual Maragall is a political key figure since the restoration of democracy in Spain, at the municipal, state and national level. Mr. Maragall left his mark as the Mayor of Barcelona during the 1992 Olympic Games, as well as the President of the Generalitat of Catalonia during the preparation and parliamentary approval in 2006 of the new Statute of Catalonia. Despite being tied to one political party (Socialist Party of Catalonia, PSC), Mr. Maragall’s political views are embedded on the freedom of thought, offering approaches and alternatives that overcome partisan views. From his understanding of Catalonia as a nation, and Spain as a “nation of nations”, Pasqual Maragall aimed to improve the legislative framework that rules the relationship between Catalonia and Spain. Mr. Maragall’s political proposal for the territorial organization of Spain is been known as “Pluralist Federalism”. The purpose of this study is to collect, classify and analyze methodologically Pasqual Maragall’s pluralist federalism thinking. This study will focus on Mr. Maragall’s constitutional proposal aimed to ensure not only Catalonia’s steady fit in Spain, but also the integration of Catalonia in the European Union. Keywords: Federalism, Pluralism, Catalanisme, Catalonia, Spain, Europe 3 �1. Objectiu del treball 1.1. Preguntes d’investigació L ’objectiu del treball és recollir, estudiar i analitzar el discurs polític que en relació al federalisme i als problemes de la relació entre Catalunya i Espanya fa Pasqual Maragall en el període 1982-2006, és a dir entre el moment en què és elegit Alcalde de Barcelona i fins la finalització de la seva etapa com a President de la Generalitat de Catalunya, incloent el període en que va ser candidat a la presidència de la Generalitat. El treball té una concepció ampla i global, amb la finalitat d’identificar els trets que composen el pensament de Pasqual Maragall sobre la problemàtica plantejada. Aquesta recerca d’una visió extensa sobre els plantejaments polítics d’en Maragall, es concreta, a més, en unes preguntes a les que el treball busca donar resposta: Quin és el diagnòstic que fa Pasqual Maragall sobre les relacions entre Catalunya i Espanya? Es pot identificar un “model Maragall” com a proposta per construir una nova forma d’organització política per Espanya i Catalunya? Té aquest model característiques federals? Quin tipus de federalisme proposà Pasqual Maragall? Maragall és nacionalista, catalanista o espanyolista? Fins a quin punt l’Estatut de 2006 respon al pensament i les propostes de Pasqual Maragall? Eren les propostes de Pasqual Maragall la tercer via per la que alguns aposten com alternativa de sortida al problema polític actual entre independència i l’status-quo vigent? 1.2. Justificació Dins de la bibliografia consultada sobre el President Maragall, no ha estat possible localitzar cap estudi sobre aquest tema en concret; de fet hi ha moltes biografies, entrevistes i reculls d’escrits i discursos, però cap treball sobre l’estudi del pensament polític general d’en Maragall. Es tracta doncs d’un treball que intentarà investigar en un tema inèdit i del que no hi ha antecedents. La primera intenció del treball era abordar el conjunt del pensament del President, però els treballs i contactes previs ens han fet concretar en el federalisme i les relacions entre Espanya i Catalunya. La amplitud dels temes sobre els que en Maragall ha treballat (el govern de la ciutat, l’urbanisme, el paper de les ciutats i les regions al Mediterrani i a Europa, les noves formes de partit polític) i també la característica dispersió i aparent desordre -que no manca de rigor- del seu pensament van portar a limitar l’abast del treball als temes concrets citats. A més, el treball té un interès conjuntural en base al conflicte polític present, centrat precisament en l’encaix –o no- de Catalunya dins d’Espanya, i a algunes de les propostes de solució que es plantegen, com la del federalisme 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �2. Marc Teòric 2.1. El federalisme Context general E n el món s’estan donant una sèrie de canvis i moviments que alteren la situació de la postguerra mundial caracteritzada per l’equilibri del terror nuclear, l’enfrontament entre dos models econòmics i polítics amb dues grans superpotències, i -un cop produïts els processos de descolonització- el manteniment de les fronteres dels estats existents. D’una banda, el procés de globalització de l’economia amb la desaparició de fronteres (al menys pel que fa als capitals, serveis i determinats béns), la tendència a la integració en empreses transnacionals, i a les regulacions realitzades a nivell supraestatal, comporta la superació “per dalt” de l’escala del nivell dels estats, fins i tot arribant a formes de governança global: “No podem anular la globalització; està aquí per a romandre. La qüestió és cóm fer-la funcionar. I per funcionar caldrà tenir institucions públiques globals que ajudin a establir les regles” (Stiglitz, 2002: 278). Aquesta globalització és paral·lela a la necessitat de tractar al ciutadà de forma propera, donantli respostes adequades i fins i tot personalitzades a les seves necessitats, des de la proximitat i el nivell local. L’extensió del principi de subsidiarietat és una manifestació d’aquest moviment cap a la potenciació de la gestió local. En l’àmbit europeu, el procés progressiu de construcció de la Unió Europea1, si no es veu interromput, pot conduir a una organització de caire federal, on els estats actuals es convertirien en estats federats de la Unió. De fet, els estats actuals es veuen sotmesos a diferents tensions: cessió de sobirania i de competències cap a organismes supranacionals (com les institucions de la Unió i els organismes independents creats per la Unió com són el Banc Central Europeu i el Tribunal Europeu de Justícia); pressió dels seus ens regionals i locals per traspassar competències als nivells polítics i de gestió més propers al ciutadà, que en funció de la historia, l’homogeneïtat interna del país i la seva dimensió física, tenen més o menys força, i més o menys caire polític o administratiu; i pèrdua de control sobre la regulació i poder sobre determinats àmbits, en especial el financer. Un altre moviment que s’està produint és l’increment de les migracions de ciutadans entre països, de forma que les societats estatals estan perdent l’homogeneïtat que tenien, passant en general a incloure un grau més alt de diversitat cultural, lingüística i religiosa. També en aquest context està present el Trilema de Rodrik (Rodrik, 2007), que considera que en el món globalitzat són incompatibles tres conceptes: la democràcia, la sobirania nacional i la globalització2. 1. “¿Qué es exactamente la Unión Europea? ¿Es una organización internacional… o es un estado federal? La UE no se circunscribe bien a ninguna de las dos categorías. A diferencia de otras Organizaciones Internacionales, ha recibido la delegación de importantes poderes independientes, tanto en el ejecutivo, el legislativo, como en el judicial, de forma muy parecida a como los ostenta un estado. Sin embargo, a diferencia de los estados federales, los gobiernos de los estados miembros siguen siendo los signatarios soberanos del Tratado de la UE y los estados miembros siguen siendo soberanos en muchas áreas de la política, incluida su capacidad de firmar tratados internacionales. (Hix i Hoyland, 2012: 12). El sistema político de la UE está descentralizado en grado sumo, se basa en el compromiso voluntario de los estados miembros y de sus ciudadanos, y descansa en organizaciones subalternas (los estados-nación existentes) para administrar la coerción y otras formas de poder estatal” (Hix i Holand, 2012: 15). 2. Segons Rodrik, els estats, aplicant la seva sobirania nacional, generen costos de transacció en el comerç mundial associats a discontinuïtats legals i regulatòries; la integració econòmica mundial requereix eliminar els obstacles entre les fronteres; i per últim, la democràcia, difícil ja en entorns estatals homogenis social i culturalment, ho és encara més aplicada a nivell mundial. Rodrik expressa la necessitat de fer una elecció entre dos d’aquest tres conceptes, en la mesura que els tres no es poden combinar alhora en el món actual. 5 �Per tant, considerant que els estats estan deixant de ser uniformes, estan perden el monopoli de moltes competències, i estan abocats a gestionar la diversitat i la pluralitat, les solucions organitzatives basades en la uniformitat, la centralització i la simetria no semblen tenir gaire futur. Cal introduir, doncs, pluralisme en l’enfocament. Federalisme: Característiques generals El context descrit porta a la necessitat de considerar la creixent importància de les institucions de tipus federal, que puguin afavorir la coexistència de la multiplicitat de nivells de govern. En efecte, Federalisme és un “terme de caràcter normatiu que fa al·lusió a la defensa d’un govern múltiple, que combina elements de govern comú i d’autogovern regional3. Combina unitat i diversitat, acceptant, preservant i fomentant diverses identitats dins d’una unió política més àmplia. L’essència del federalisme com a principi normatiu és la perpetuació tant de la unió com de la no-centralització al mateix temps” (Watts, 2006: 97). L’organització federal té els seu origen en els Estats Units. Daniel Elazar resumeix les seves característiques de la següent forma, contemplant el federalisme com un sistema polític de govern i de vincle entre les persones: “un sistema polític no centralitzat en què les competències no estaven assignades per «nivells», sinó distribuïdes per les diferents arenes, federal, estatal i local... En termes estrictament governamentals, el federalisme és una forma d’organització política que uneix diferents formes de govern dins d’un sistema polític general, de manera que totes mantinguin la seva integritat política fonamental. A més, distribueix el poder entre el govern general i els constituents, a fi que tots participin en els processos d’execució i de presa de decisions del sistema. En un sentit més ampli, el federalisme representa el vincle de persones lliures i les seves comunitats, per mitjà d’uns acords polítics duradors però limitats, amb l’objectiu de protegir certs drets i aconseguir unes finalitats específiques comunes tot preservant les integritats respectives dels participants.” (Elazar, 2011: 44, 45). Federalisme és, per tant, separació de poder polític en dos nivells, combinant dues idees: el shared rule, les institucions i el poder compartits en el nivell de la unió federal, i el self rule que es refereix a l’existència d’estructures d’autogovern propi per part de les unitats constituents, de les regions. Les Federacions són sistemes federals aplicats que comparteixen unes característiques estructurals (Watts, 2006, 105): Existència de dos nivells de govern, el federal i el regional, reservant normalment com a competències federals la defensa, les relacions internacionals, la moneda i l’emissió de deute públic, l’equilibri interterritorial i la gestió econòmica (parcialment); assemblees legislatives federals bicamerals, que inclou una segona cambra de representació territorial, amb un paper significatiu en l’elaboració legislativa; un repartiment constitucional formal dels poders que garanteix algunes àrees de plena autonomia per a cada instància; existència d’un fòrum de representació regional dins de les institucions federals; Constitució escrita, dotada de supremacia sobre les altres lleis, i que no és reformable unilateralment sense acord amb les regions; formes d’arbitratge en cas de conflicte (Tribunals o referèndums) que regulen les solucions a les disputes entre els diferents nivells de govern; i establiment de procediments i institucions de col·laboració intergovernamental en àrees amb competències compartides o superposades. Més enllà d’aquests trets formals, és rellevant cóm es donen i s’apliquen en la pràctica els principis 3. Per evitar confusions, al llarg del treball ens referirem a Regions quan parlem de les entitats subnacionals d’una Federació, siguin conegudes com Entitats Constituents, Estats, Regions o Comunitats Autònomes. 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �legals constitucionals, doncs sovint hi ha diferències entre els plantejaments teòrics i la pràctica política. Són importants els processos polítics, les actuacions de les forces socials dins del sistema, les institucions federals i regionals i el seu funcionament. En el cas concret de les institucions, cal “tenir en consideració no només en quina mesura les institucions de cada sistema reflecteixen el particular equilibri de forces socials i polítiques d’una societat, sinó que també cal considerar quin és l’abast d’aquestes institucions un cop establertes, i com es canalitza i influeix l’articulació d’unitat i diversitat dins de la mateixa” (Watts, 2006:109). Elazar posa èmfasi en la possibilitat de dissenyar sistemes federals centralitzats o descentralitzats, amb jerarquia entre els nivells de poder o no; descriu que “des de bon començament, el sistema de govern nord-americà estava organitzat com una matriu, no com una jerarquia: un sistema polític no centralitzat en què les competències no estaven assignades per «nivells», sinó distribuïdes per les diferents arenes, federal, estatal i local”. Una distribució de competències de tipus matricial, no piramidal, com un reflex més de la separació i equilibri de poders (Elazar, 2011: 43). També es pot distingir entre el Federalisme Cooperatiu, que en el seu disseny i pràctica intenta reduir els conflictes entre els poders i impulsa mecanismes de cooperació més que d’enfrontament, i el Federalisme Competitiu que potencia polítiques –essencialment econòmiques- competitives entre les regions, la qual cosa pot significar beneficis a curt termini entre els ciutadans, però pot atacar la cohesió de la unió federal. (Watts, 2006:169). Dins del disseny dels sistemes federals és important també considerar la qüestió de la Simetria o Asimetria: s’identifica en primer lloc una asimetria política, que existeix en totes les federacions i ve donada per condicionants diversos que incideixen sobre el poder real de cada regió dins de la federació. Les diferències de territori, població, riquesa en recursos naturals que tinguin cadascuna de les parts federades impliquen diferència en el poder que tenen dins de la federació. L’exemple d’una asimetria d’aquest primer tipus ens la dóna comparar, dins dels Estats Units, dos estats com Califòrnia i Vermont, molt diferents en habitants, extensió i potencial econòmic. De fet, es considera que quan existeix asimetria de forma molt extrema és una font d’inestabilitat en la federació, en especial si el nombre d’unitats federades no és molt gran. Un altre tipus d’asimetria és l’anomenada Constitucional, que es dona quan “el grau en que s’assignen les competències a les unitats regionals no són uniformes” (Watts, 2006:176). On està reconeguda ho és per a reconèixer diferències significatives entre les regions. Aquest tipus d’asimetria es pot donar per l’increment normatiu de l’autoritat federal o regional segons els casos, o bé quan dins d’una constitució formalment simètrica les regions poden optar per “assumir” o “abandonar” algunes competències. (Watts, 2006: 179). De fet, Espanya va introduir una asimetria temporal quan va contemplar dues vies diferents d’accés a l’autonomia, i també en la forma com els Estatuts d’autonomia recullen diferents competències. L’estructura d’organització de l’estat té influència i repercussió també en els sistemes electorals i de partits polítics; i a l’inrevés. Es donen combinacions entre sistemes electorals majoritaris amb circumscripcions uninominals i sistemes electorals proporcionals. En relació als partits polítics, hi ha varietats en les formes de relació orgànica entre les estructures dels partits a nivell federal i regional. Algunes federacions tenen a la pràctica més problemes que d’altres, sense que es puguin imputar les disfuncions al model federal, sinó més aviat als propis països. De tota manera s’identifiquen uns factors que afavoreixen el sorgiment de tensions: diferències en la composició social; nivell de desenvolupament econòmic i desigualtat social; llengües no reconegudes; arquitectura institucional no adequada a les diversitats existents; manca d’estratègia política que combini la lleialtat federal i 7 �l’atenció a les reivindicacions regionals; i polarització dels processos polítics, quan cada part creu que només pot guanyar a costa de l’altre (Watts, 2006: 239). No podem acabar aquesta descripció de les característiques del federalisme sense fer esment del seu origen com a pacte polític4, en el sentit “d’agrupació deliberada dels humans com a iguals per establir cossos polítics de tal manera que tots reafirmin la seva igualtat fonamental i preservin els seus drets bàsics”. (Elazar, 2011: 118). Acord, doncs, voluntari, lliure, amb voluntat de continuïtat, respectant identitats originals i la multiplicitat d’interessos, il·lustrat en la següent cita d’Elazar que ofereix el federalisme com a forma d’organització política en món interdependent com l’actual: El federalisme reapareix com a força política perquè s’ajusta al principi que no hi ha majories ni minories simples, sinó que totes les majories es componen de conglomerats de grups, i el principi corol·lari dels drets de la minoria, que no tan sols protegeix que les minories puguin preservar-se, sinó que obliga les majories a ser compostes en lloc de ser artificialment simples. Aquests principis els serveix emfatitzant la base consensual de l’organització política i la importància de la llibertat en la constitució i en el manteniment de la república democràtica. Tots dos principis són especialment importants en un món cada vegada més complex i interdependent en què les persones i els pobles han de viure junts tant si els agrada com si no, i fins i tot aspiren a fer-ho democràticament. Per això no és sorprenent que els pobles i els Estats de tot el món busquin solucions federals als problemes d’integració política dins un marc democràtic. (Elazar, 2011: 116). Federalisme Pluralista Diversos autors reconeixen, però, que el federalisme clàssic pot no donar solució a la diversitat dins d’una societat. Watts posa en evidència que quan hi ha diversitat arrelada en una societat, els intents d’homogeneïtzar-la potenciant la unitat política acostumen a fracassar, i en canvi reconèixer la diferència interna redueix la tensió; però diu també que cal compensar aquest reconeixement amb un enfortiment dels nexes d’unió de la federació així com de la confiança i lleialtat entre els dos nivells de poder. (Watts, 2006: 110). Ferran Requejo observa que, d’una banda, la lògica federalista ha estat segrestada en la realitat dels règims federals dels segles XIX i XX “en primer lloc, pels processos moderns de state-building i, en segon lloc, pels processos de nation-building promoguts pels estats.” (Requejo, 2009: 202). D’altra banda, la història de les federacions s’ha desenvolupat de forma quasi total sobre models de federalisme simètric, que han tingut sempre problemes per acomodar diversitats en el seu sí. De fet, els estats federals -nascuts en part com alternativa als estats centralitzats- acaben compartint en la pràctica principis d’estat unitari. En aquests estats federals es substitueix el súbdit pel ciutadà, que forma part del demos territorial global, i l’autoritat federal es situa moralment per sobre de la regional, i demana lleialtat a tots. El resultat és un retorn al monisme col•lectiu, al poble de tota la federació com a únic subjecte polític (Requejo, 2009: 207). Ja hem esmentat abans que una federació de tipus pluralista és una solució que ofereix el corrent pluralista per a l’organització territorial d’un estat amb diversitat d’identitats internes. De fet, és la solució que sembla poder conjuminar millor la continuïtat de l’estat total amb el reconeixement de la seva pluralitat interna, doncs no passa ni per la dissolució o assimilació de les diferències, ni per la segregació o apartament de les minories. A les característiques enunciades abans dels sistemes federals, les federacions plenament pluralistes 4. Segons el diccionari de la Real Academia Española, federal és un concepte amb origen en la paraula llatina foedus que té el significat de pacte o aliança. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no recull aquest origen. 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �n’han d’afegir tres de complementàries (McGarry i O’Leary, 2009: 43): • • • Suposen no només una divisió de poders garantida per la constitució, que les autoritats federals no poden rescindir de manera unilateral, sinó també una autonomia substancial, i una adjudicació raonable de recursos fiscals a les regions. Tenen normes de presa de decisions consensuals, i fins i tot consocionals, més que no pas majoritàries al govern federal: Comparteixen poders executius inclusius i acords representatius en el govern federal, i principis proporcionals de representació i adjudicació de càrrecs i recursos; tenen segones cambres fortes que representen les regions, de forma que els Senats no són calcs de la Cambra de Representants; i disposen d’un poder judicial regional fort, amb un paper regional en la selecció dels jutges federals. Són plurinacionals. Reconeixen un concepte de la sobirania pluralista i no monista, és a dir, reconeixen l’existència de diverses nacions en el sí de la unió. Una federació plurinacional comporta autonomia territorial col·lectiva per a les nacions sòcies. En aquest punt, els autors constaten que qualsevol federació, qualsevol model organitzatiu, que pugui adoptar la Unió Europea, per ser viable haurà de ser del tot pluralista, reconeixent la diversitat de la seva composició interna, de forma compatible amb la unió general. Aquest exemple ens ajuda a visualitzar que una federació pluralista és possible en la realitat i que, per tant, les crítiques que es fan al model teòric poden ser superades en la pràctica política. De fet, la Unió Europea va començar com una Confederació [“organitzacions polítiques preexistents s’uneixen per a dotarse d’un govern comú per a l’exercici de determinats fins. El govern comú depèn dels governs de les unitats constituents en estar compost per delegats d’aquests mateixos governs, de manera que s’erigeix sobre una base fiscal i electoral indirecta” (Watts, 2006: 97)], però va adoptant de forma gradual més elements federals, amb els estats clàssics com a parts federades en la Unió. Els factors o condicions d’èxit o fracàs d’una federació pluralista estan en bona part lligats a la història (McGarry i O’Leary, 2009: 74-75). Que la majoria de la federació pertanyi a una nació històricament dominant és una dificultat; en canvi, el fet de formar-se la federació com a resultat d’un procés de democratització com a sortida d’una situació autoritària, és una facilitat. L’existència d’identitats imbricades que afavoreixin lleialtats a nivell de tot l’estat és una facilitat, que fins i tot suggereix la conveniència per un estat de respondre políticament al problema identitari, abans que les relacions entre nacionalitats es puguin deteriorar. La distribució del poder que permeti la influència de les regions en el poder federal és també un factor favorable. L’existència d’una nacionalitat majoritària forta, quan decideix aplicar el federalisme pluralista, és un factor d’èxit superior a la dispersió entre moltes identitats més o menys equilibrades. Són molt difícils empíricament les federacions diàdiques, amb només dos membres. La prosperitat econòmica, que permet més fàcilment la redistribució de recursos, és un altre factor de continuïtat. En relació a l’asimetria, val a dir que el pluralisme federal implica el reconeixement i aplicació en la pràctica de l’existència de diferències entre les regions federades, incloent-hi la coexistència de diverses concepcions de ciutadania. En un federalisme multinacional, els ciutadans membres poden estar sotmesos a lleis diferents, com plasmació de l’enfocament de la solució al dilema entre tractament idèntic o tractament equitatiu: “la igualtat d’individus i de nacions en una federació s’hauria de considerar en funció de les seves necessitats particulars i desenvolupaments històrics, i no per la seva relació idèntica amb altres individus o estats membres en una federació” (Simpson i Tully, 2009: 180). Podem ara recollir la defensa del model que es fa des de la teoria del federalisme plurinacional, davant determinades crítiques ja abans exposades. En relació a la consideració liberal que té prevenció a posar els drets col·lectius de les nacionalitats minoritàries per davant dels drets individuals, cal 9 �tenir en compte que “Una interpretació adequada dels drets individuals liberals i la igualtat vol respecte per la cultura dels pobles ... el federalisme constitueix una defensa contra la propagació de l’autoritarisme, ja que dispersa el poder, té més força en acords pluralistes (multilingües i multiculturals) que en les federacions nacionals (monolingües i monoculturals). El pluralisme territorial és un excel·lent mecanisme de control del despotisme” (McGarry i O’Leary, 2009: 69). També és qüestionable la crítica que es fa en base a una pretesa amenaça a la unitat de l’estat, en el sentit que el pluralisme aprofundeix les divisions i les institucionalitza, portant a l’enfrontament alhora que dificulta els mecanismes redistributius i de solidaritat. Sense deixar de reconèixer que hi ha referents reals empírics d’aquesta situació, l’argument pluralista es basa en la consideració que la mobilització de les minories no surt com a conseqüència de l’organització territorial, sinó que a l’inrevés, és la no solució adequada al problema de la diferència la que porta a l’enfrontament. El pluralisme territorial, el reconeixement de la diferència i la seva gestió –això sí, complexa-, és “l’opció democràtica, liberal i estratègica adequada” ((McGarry i O’Leary, 2009: 72). Un model de federalisme plurinacional basat en el pluralisme de valors Un cop vistes en el punt anterior les característiques del federalisme pluralista, passem a exposar a continuació de quina forma es pot concretar aquest model de pluralisme en una determinada forma d’acord federal; és a dir, quins han de ser els trets que hauria de complir en la pràctica un pacte constitucional de tipus pluralista: En primer lloc, cal el reconeixement constitucional explícit de la plurinacionalitat. L’experiència mostra que la igualtat formal de la ciutadania no garanteix el reconeixement d’aquesta diversitat nacional. Cal remarcar que a vegades es dona un reconeixement de la pluriculturalitat i del multilingüisme, però dins d’una nació única. En segon lloc, hi han d’haver acords asimètrics que permetin un alt grau d’autogovern propi a les nacions minoritàries, compatibles amb mecanismes de cooperació entre els dos nivells de govern, però amb clara divisió de poders i d’assignació de competències Com a tercera condició , cal implicar una regulació plurinacional del govern de la federació, és a dir la necessària participació (i protecció) de les nacions minoritàries en les institucions del govern compartit; han de tenir el mateix dret d’intervenció en els processos de reforma constitucional. Tot plegat requereix de la conformació d’una confiança federal mútua, d’un espai de lleialtat per totes les parts. El que cal evitar és la “tirania de la majoria”. Finalment, i lligant amb el vessant de vincle entre les persones (i les institucions), que és també part del pacte federal, és important desenvolupar una cultura política plurinacional, que faci precisament de la diversitat de nacions un factor d’identitat de la unió política. En quant a la inclusió del dret de secessió, “No sembla que hi hagi cap argument normatiu definitiu —de caràcter moral o funcional— contra la introducció d’aquest dret quan s’institueixen normes procedimentals clares que evitin els usos estratègics per part de les elits de les nacions minoritàries” (Requejo, 2009). Però aquest dret s’ha d’enfocar des d’una perspectiva federal, no pas nacionalista o d’una de les parts: ha de prohibir decisions unilaterals per cap de les parts i introduir l’obligació de negociar en base a uns procediments coneguts. 1 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Malgrat l’anterior, Watts argumenta contra la secessió en base al risc de debilitar al conjunt de la federació, a ser un element de desconfiança en el futur, i a que dificulta la coordinació entre els nivells de govern. Tot i això, considera que negar el problema ajuda a que es produeixi la secessió. La proposta en base al pluralisme federal no oblida, més aviat insisteix i reafirma, determinats trets del federalisme: complexitat normativa i institucional; necessària igualtat de les parts que pacten; respostes no definitives; naturalesa experimental del federalisme; adaptació a les característiques especials de cada cas. Per últim, esmentar que Elazar dona una doble dimensió al federalisme: “La virtut del federalisme no únicament radica en la seva utilitat a l’hora de mantenir el pluralisme, sinó també de contenirlo” (Elazar, 2011: 534). Per mitjà del federalisme, es poden articular unitats constituents diverses, unides pel vincle del pacte, assegurar la llibertat necessària per respectar el pluralisme, i organitzar el govern. Resumirem, per finalitzar, la visió teòrica del federalisme, recordant que el concepte Federal significa bàsicament pacte de govern en dos nivells: el central compartit i el regional en forma d’autogovern. Sota aquest concepte hi ha múltiples formes organitzatives possibles, en funció de diferents característiques del disseny aplicat: nacionalitats reconegudes, grau d’unitarisme, grau de descentralització i grau d’asimetria. Conèixer i reconèixer la realitat del país permet el disseny d’un sistema polític més eficient. El federalisme aplicat al món és de forma molt majoritària uninacional, com a resultat dels processos conjunts i paral·lels de formació de l’estat i construcció de la nació. El context mundial d’inicis del segle XXI sembla afavorir, però, la implantació de formes federals pluralistes de repartiment del poder, tant dins dels estats que tenen múltiples nacionalitats internes com en la formació de federacions supranacionals com la Unió Europea. Els sistemes federals, com a conseqüència del repartiment de poders, impliquen complexitat, experiment, adaptació, negociació, col·laboració, empatia, confiança. I això requereix igualtat entre les parts, regles i procediments. En un sistema federal és molt important la creació i manteniment d’una cultura federal, de poder compartit, d’igualtat entre les parts constituents. Aquesta cultura, política, institucional i cívica, afavoreix l’establiment d’un entorn de confiança federal entre les parts, que permet arribar a compromisos creïbles. No és una actitud exclusiva en els sistemes federals, però negar divergències o diversitats i no afrontar problemes reals a les societats, no és la manera de solucionar-los ni apaivagar-los, sinó de fer-los més grans. Per tant, podem concloure que un sistema federal de concepció monista no és la solució per a l’organització política d’estats plurinacionals o amb minories fortes i compactes en el seu interior. Una concepció pluralista de la unió federal, amb reconeixement de la pluralitat interna i dels diversos subjectes polítics existents és més adequada. Això sí, aquest enfocament pluralista ha d’anar acompanyat d’una forta lleialtat mútua entre les unitats constituents, entre elles i envers la Federació. 1 1 �2.2. Les relacions Catalunya-Espanya Aquest apartat del marc teòric el dediquem a concretar l’altre espai que estudiarem del pensament de Pasqual Maragall, a banda del federalisme: el relacionat amb Catalunya, Espanya i les seves relacions de poder, identitat, sobirania, dependència i interdependència. Però a més de Catalunya i d’Espanya, cal tenir en compte un altre subjecte polític que també forma part de l’entorn d’actuació de Maragall, que és Europa: tant com un objectiu a assolir -fins al 1986-, com un referent en la restauració democràtica d’Espanya en un espai polític lliure i democràtic, i finalment com a nova entitat supranacional que influeix en les competències i les relacions entre Catalunya i Espanya. No és de l’abast d’aquest treball un anàlisi detallat de la història, la realitat, l’enfocament i les bases teòrico-polítiques de les relacions Catalunya-Espanya, però sí que cal un mínim d’aproximació als conceptes i fets que conformen aquesta interdependència, doncs influeixen en els tipus d’organització del poder que adopta l’estat espanyol i les seves parts constituents. Per tant, farem a continuació un intent de fixar els conceptes de nacionalisme, catalanisme i federalisme en l’entorn de les relacions entre Catalunya i Espanya, així com descriure certs esdeveniments històrics que tenen influència sobre l’objecte del nostre treball: la instauració de la democràcia a Espanya, la construcció de l’estructura Constitucional i estatutària, i el fracàs del procés de l’Estatut de 2006. Nacionalime - catalanisme - federalisme En el context català es dona una certa confusió semàntica entre les diferents corrents que, especialment des de finals del Segle XIX, han dominat l’esfera política vinculada amb l’encaix de Catalunya a Espanya i les reivindicacions de caràcter nacional o identitari. Josep Termes i Jordi Casassas plantegen el tema de la següent forma: “A Catalunya existeix el terme “catalanisme” un mot genèric l’equivalent del qual (com sovint s’ha destacat) no es troba enlloc d’Europa, com a mínim en una utilització ininterrompuda des de la meitat del S.XIX. Què representa aquest terme indefinit? Estem davant d’un intent reeixit de confrontació amb el terme “nacionalisme”, o del reflex d’una praxis nacionalista que se sent “diferent” per la seva frustració polític-estatal diferent? ... fins a quin punt un terme com el “catalanisme” no intenta defugir el problema central de Catalunya (i és clar del catalanisme) que és la definició completa de la seva sobirania?” ... “Tot i ser el més emprat, el concepte “catalanisme” no és l’únic genèric que ha disputat l’exclusivitat al nacionalisme. A Catalunya no podem oblidar l’existència del federalisme ... que ha acabat identificant tota una manera (sociològica, cultural i política) d’entendre el problemes d’identificació i de reivindicació nacional.” (Casassas, 1997: 58). Han estat termes que han tingut diferent càrrega política i han inclòs diferents concepcions de Catalunya (Almirall, Pi i Margall, Cambó, Roca i Farreres, Nin), tot i que a vegades també han estat polisèmics, al incloure sota una mateixa paraula concepcions polítiques allunyades entre elles, com il·lustra la següent cita de Rafael Campalans: “Nuestro catalanismo humano, opuesto por definición y esencia al chovinismo nacionalista, no tenía nada que ver con el catalanismo utilitario de Cambó ni con el catalanismo doctrinario de los románticos de la historia.” (Casassas, 1997: 73). Determinats autors consideren que no hi ha diferència entre catalanisme i nacionalisme “cal qüestionarse una vegada més si hi ha alguna diferència entre els termes ‘nacionalisme català’ i ‘catalanisme’, amb la finalitat de concloure, també una vegada més, que -en rigor- són la mateixa cosa. Es pot establir un paral·lelisme igualment entre ‘nacionalisme espanyol’ i ‘espanyolisme’ que corresponen al mateix concepte” (Company, 1997: 187). 1 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �D’una altra banda, Caminal considera que: “Catalanisme i nacionalisme són dues paraules i conceptes complementaris però no sinònims. El catalanisme inclou des dels seus orígens diferents maneres de concebre la identitat de Catalunya i la voluntat d’autogovern. A grans trets es pot dir que federalisme i regionalisme en són les seves dues grans tradicions originàries” ... “Tant regionalistes com federalistes catalans participen d’una doble idea: 1) reconeixement de la identitat de Catalunya i del seu dret a l’autogovern; 2) voluntat de seguir formant part d’Espanya, com un projecte de convivència compartida, sobre la base del reconeixement de la pluralitat de pobles que la conformen. El catalanisme és prou ambigu com per incloure sobre la base d’aquest comú denominador, a regionalistes, autonomistes, federalistes, nacionalistes i independentistes”. (Caminal, 2009: 495). Altres autors (Boix, Castells, Requejo, Ridao)5 identifiquen el catalanisme com un moviment polític ampli, que es dóna principalment durant el segle XX, amb dos objectius concrets: aconseguir l’autogovern de Catalunya i canviar Espanya cap a la modernitat i la plurinacionalitat. En l’entorn temporal en que situem el treball (1998-2006), aquest tres conceptes històrics tenen usos semàntics a vegades confusos. Per evitar confusions en l’anàlisi, en aquest treball farem ús d’aquest termes en les accepcions conceptuals següents: Entendrem per Catalanisme el pensament polític que defensa la identitat diferenciada de Catalunya com a poble o nació i la seva voluntat d’autogovern dins del marc polític espanyol. Per Nacionalisme (català) ens referirem al pensament polític que defensa la identitat de Catalunya com a nació, i la seva voluntat d’autogovern, fins arribar –si és possible- a tenir un estat-nació propi. Finalment Federalisme serà el pensament polític que reconeix la identitat i el dret a l’autogovern de Catalunya (i d’altres pobles) dins de l’estat espanyol, així com també la solidaritat entre ells, i que s’expressa en un pacte d’iguals: el pacte federal. Òbviament, el Catalanisme inclou els altres dos conceptes, en tant que reconeix la identitat i demana l’autogovern de Catalunya. El federalisme pot tenir com horitzó final la integració de Catalunya en una Espanya o en una Europa federal, i el nacionalisme te com horitzó final el reconeixement com estatnació. Espanya i Catalunya des de 1975 Per emmarcar i entendre el pensament de Pasqual Maragall en el període esmentat, hem de tenir en compte el context polític i històric que el precedeix i en el que es desenvolupa. Ens limitarem a una breu exposició dels fets més rellevants produïts des del final de la dictadura franquista, doncs són els que defineixen més directament l’Espanya i la Catalunya del moment; igualment, ens referirem només als que tenen relació amb el model polític territorial i la relació entre les dues entitats. Com a referència general hem fet servir el llibre de Caminal sobre l’Estat autonòmic espanyol (Caminal, 2009). L’aprovació de la Constitució Espanyola el 1978 va obrir el que està reconegut com el període liberaldemocràtic més perllongat de la història d’Espanya. Va ser important la participació de les forces polítiques catalanes en la seva definició i desenvolupament: “La vocación catalana de construir un verdadero Estado español ha sido permanente desde los primeros federalistas, herederos del liberalismo progresista y democrático frente al conservador moderado de los doctrinarios, hasta los constituyentes de 1978 y los nuevos estatuyentes del pasado año 2006” (González Casanova, citat a Caminal, 2009: 479). 5. Jornades del Cicle “Horitzons 2020”. Ateneu Barcelonès. Octubre-Desembre 2013 1 3 �La Constitució va tenir èxit en la consolidació d’un estat democràtic, homologable a les altres democràcies europees, tot i determinats condicionants provinents de la situació anterior (rei designat com el successor pel dictador, paper de les forces armades, preeminència de l’església catòlica, etc). Espanya es va organitzar territorialment mitjançant un fórmula de descentralització política i administrativa coneguda com Estat de les autonomies. En frase de Jordi Solé Tura, en l’article 2 de la constitució espanyola “se dan cita, de manera desordenada, las dos grandes concepciones de España, enfrentadas no sólo en el terreno de las ideas, sino también en el de las armas: la concepción de España como una nación única e indivisible y la concepción de España como un conjunto articulado de pueblos diversos, de nacionalidades históricamente formadas y de regiones” (Solé Tura, citat a Caminal, 2009: 486). La redacció del citat article “defineix un estat híbrid, que no és ni unitari, ni federal, que se sosté sota principis tan unitaristes com centralistes, i s’estructura, en part, com un estat de concepció federal.” (Caminal, 2009: 488). Es pot afirmar doncs que Espanya fa un gran pas des de l’uniformisme anterior cap el reconeixement de la seva diversitat interna, amb el reconeixement de la capacitat d’autogovern, tant per les “nacionalitats” històriques, com per la resta de regions i territoris que formen l’estat. No fixa un model, el deixa obert. Aquest fet es pot interpretar de dues formes: d’una banda, dóna esperança a un gran recorregut en la capacitat d’autonomia i de reconeixement identitari però, de l’altra, no impedeix que es puguin produir moviments involutius cap a un nou centralisme. El resultat és que es transforma la cultura política espanyola, “però persisteix la divisió nacional, la reserva o oberta resistència contra tot desenvolupament federal d’aquest pluralisme nacional. Continua veient-se aquest pluralisme com un risc per a la unitat d’Espanya, quan aquest és, contràriament, fonament imprescindible per avançar cap a una unió política sòlidament assentada” (Caminal, 2009: 491). Catalunya va participar de forma intensa i amb lleialtat democràtica i institucional en el nou estat constitucional. L’esmentada doble idea del paradigma bàsic del catalanisme polític (dret d’autogovern dins d’una Espanya plurinacional) ha estat diagnosticada com esgotada i superada per l’actual catalanisme després de les complexitats del procés estatutari del 2006 i la sentència restrictiva del Tribunal Constitucional de 20106. Però s’han donat resistències a la visió plurinacional d’Espanya. El desenvolupament legal i institucional de l’estat de les autonomies ha estat “més basat en una concepció devolucionista que en la construcció d’un model federal coherent” (Caminal, 2009: 501). Diferents fets avalen aquesta afirmació: la LOAPA, el manteniment de la província com entitat local i circumscripció, la no adequació del Senat com a cambra de representació territorial, la limitació en el finançament autonòmic, el no reconeixement de les llengües de forma igualitària, la concepció centralista del Poder Judicial i del propi Tribunal Constitucional Tot plegat ha portat al fracàs del procés del segon Estatut d’autonomia. L’intent d’aprofundir en el reconeixement de la pluralitat nacional de l’estat i d’incrementar i garantir les capacitats de govern autonòmic que va significar l’Estatut de 2006 van acabar de forma abrupta amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. El procés polític que va dur fins aquest final, amb les dificultats de negociació, els canvis sobre el projecte inicial, les campanyes en contra, la manipulació partidista de la configuració dels membres del Tribunal, el canvi d’un text ratificat en referèndum pel poble català, va portar primer a 6. Professors Boix, Castells, Requejo i Ridao en diferents jornades del Cicle “Horitzons 2020”. Ateneu Barcelonès. Octubre-Desembre 2013. 1 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �la desafecció7 i desprès a la situació actual caracteritzada per l’increment del sentiment nacional català: els que creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent han passat d’un 19,4% al gener de 2010 a superar el 45% en l’actualitat8. Convé esmentar en aquest punt la visió de Buchanan sobre la dinàmica que pot portar a una demanda popular d’independència: un grup d’una part de l’estat demana més competències d’autogovern, l’estat ignora la petició o concedeix l’autonomia però en la pràctica incompleix l’acord, amb el que molts autonomistes es tornen secessionistes. L’estat reacciona durament contra la independència amb la qual cosa augmenta el nombre d’independentistes i el seu grau de convenciment (que pot portar a recórrer fins i tot a la violència). Es tracta d’un joc de seguretat de doble cara: ambdues parts saben que la millor solució és l’autonomia intraestatal, però no tenen la seguretat (confiança) que l’altra part recolzarà de bona fe una acord d’aquest tipus. La unitat subestatal no confiarà en el respecte pel nivell d’autonomia ofert, l’altra –l’estat- no concedirà una autonomia que veu inestable i com un pas més cap a la secessió. (Buchanan, 2013: 19). Com a resum d’allò dit fins ara sobre les relacions entre Catalunya i Espanya des de 1975, constatem que la Constitució espanyola va tenir èxit en la construcció d’un estat liberal democràtic, però no l’ha tingut en la formació d’un estat plurinacional organitzat de forma federal. Els poders que tenen una visió d’Espanya com a nació única, uniforme, governada des d’un centre polític han aconseguit fer-se seva una Constitució que permetia altres lectures i formes de desenvolupament més pluralistes. Això ha portat a un canvi de paradigma en l’àmbit del catalanisme polític, que sembla haver tancat el doble eix clàssic que intentava aconseguir més autogovern a Catalunya al temps que procurava l’evolució de l’estat espanyol cap el reconeixement de la seva pluralitat interna. En conseqüència, els conceptes de catalanisme, nacionalisme i federalisme estan variant els significats que tenien històricament. El catalanisme sembla evolucionar, conjuntament amb el nacionalisme, cap al sobiranisme amb un nou horitzó -no utòpic- d’independència, abandonant com objectiu paral·lel la regeneració d’Espanya. El federalisme impulsat des de Catalunya necessitaria de trobar recolzament en la resta d’Espanya per poder ser una alternativa creïble; a més, si l’alternativa federal que pugui oferir no és pluralista i plurinacional, no es podrà considerar que formi part del catalanisme ampli. 7. Exemples de discursos de José Montilla com President de la Generalitat en llocs i mitjans espanyols: La Constitución no es un arma arrojadiza, es justo lo contrario: es el consenso y la estabilidad. … No escuchar lo que dice Catalunya es grave, no entenderla deliberadamente es peor. Escuchen y entiendan. Entiendan y escuchen. … No vamos a renunciar a nuestra voluntad de autogobierno plasmada en el Estatuto. Foro Europa Press 30/11/2009 Una Constitución que también pertenece a los catalanes y debe amparar nuestra voluntad de mayor autogobierno … No exagero si llamo la atención sobre el riesgo de causar un daño irreparable a Catalunya y a España. … No hay sentencia que pueda juzgar los sentimientos de los ciudadanos de Catalunya ni su voluntad, todavía mayoritaria, de desarrollar su autogobierno en el marco de una España constitucional. El PAIS 05/05/2010 Tenemos ante nosotros la cuestión de fondo, el problema secular de la relación entre Catalunya y el resto de España, que atraviesa nuestra historia contemporánea y que, a mi juicio, se trata más de un problema español que de un problema catalán. … Esta sentencia muestra una evolución decepcionante de nuestro intérprete constitucional en términos de calidad democrática. … No nos queda otro camino que recuperar nuevamente el espíritu constitucional primigenio para restablecer el reconocimiento y respeto a las distintas identidades, culturas y lenguas de España, en el marco de un Estado que acepte, ampare, anime y defienda sus singularidades y su pluralidad. Ello requiere la complicidad y el apoyo de quienes defendemos una visión de España como un proyecto ampliamente compartido. EL PAÍS 17/07/2010. 8. CEO Centre d’Estudis d’Opinió: Baròmetre d’Opinió Política. La resposta a la pregunta “Creu que Catalunya hauria de ser...un estat independent” donà 48,5% a Novembre de 2013 3ª onada 2013 i un 45,2% al Febrer de 2013, 1ª onada 2014. 1 5 �3. Metodologia Enfocament metodològic per a l’anàlisi del pensament de Pasqual Maragall L a base de treball han estat els escrits, discursos i entrevistes fetes per Pasqual Maragall. Només hem analitzat el discurs propi d’en Pasqual Maragall, sense entrar en la consideració que hagin pogut fer altres persones o autors sobre el seu pensament. Ens hem centrat en textos relacionats amb el federalisme o les relacions entre Catalunya i Espanya. No considerarem per tant el pensament polític de Pasqual Maragall en relació a altres aspectes rellevants, com el món local i el paper de les ciutats en la política, però allunyats de l’objectiu del treball. El període temporal va de 1982 a 2006: des de que és Alcalde de Barcelona, quan va passar a ser candidat a President de la Generalitat, quan és President i després que va deixar la Presidència. Per l’anàlisi temporal definim 4 períodes concrets: • Període 1: Fins a setembre de 1997. Quan és Alcalde de Barcelona • Període 2: Fins a novembre de 2003. Candidat a la Presidència de la Generalitat • Període 3: Fins a juny de 2006 amb l’aprovació en referèndum de l’Estatut9 • Període 4: posterior a juny de 2006 Per recollir, estudiar i analitzar el pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme, s’utilitzen com a referència analítica els quatre eixos conceptuals que proposa Ferran Requejo per a fer estudis comparatius entre sistemes federals (Requejo, 2009: 211): 1. L’eix uninacional-plurinacional (U/P) 2. L’eix unitarisme-federalisme (Fed) 3. L’eix centralització-descentralització (Cen) 4. L’eix simetria-asimetria (Sim) I per a categoritzar les altres característiques que volem analitzar en el treball, hem afegit quatre eixos més: 5. Catalunya. Referències a la seva concepció de Catalunya (CAT) 6. Espanya. El mateix en relació a Espanya (ESP) 7. Europa. Idees sobre Europa en general i la Unió Europea en particular (EUR) 8. Catalanisme. Textos relacionats amb pensament catalanista o nacionalista (Nac) Addicionalment, durant la recollida de dades s’han anat etiquetant alguns altres conceptes importants que poden ajudar a emmarcar millor l’anàlisi a realitzar (Estatut, Fiscalitat, interlocució, etc.). En l’annex 1 es recullen les claus i conceptes considerats, als que per facilitar la seva identificació durant l’explicació nomenarem com a “criteris”, per a diferenciar-los dels eixos analítics anteriors. La forma de treballar ha estat procedir a un buidatge10 dels documents, entrevistes i llibres fets per Pasqual Maragall, seleccionant els paràgrafs més rellevants en relació amb l’anàlisi proposat. Els textos seleccionats els hem categoritzat segons els eixos analítics esmentats, assignant cada frase a l’eix, o eixos, amb els que tingui relació. 9. No considerem com data final d’aquest període quan deixa de ser President, doncs de la lectura dels textos hem pogut observar un canvi de posicionament de Pasqual Maragall precisament quan ja l’estatut està aprovat. La diferència entre l’Estatut sortit del Parlament amb l’aprovat a Las Cortes, el recolzament del seu partit –el PSC- als canvis fets, i l’acord privat entre Zapatero amb Mas, fan que un cop aprovat l’Estatut Pasqual Maragall comenci a manifestar desafecció amb el resultat del procés i fins i tot por de la possible futura retallada per part de Tribunal Constitucional. 10. Buidar, en el sentit d’extreure dades d’un escrit. 1 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �També hem tingut en compte la dimensió temporal de cada text, doncs hem recollit la data en que es va produir l’escrit o manifestació, de forma que el podem situar en el context del moment. Per això, hem confeccionat un recull de dates i fets rellevants com el que es mostra en l’Annex 2. Materialment, amb els textos seleccionats s’han construït unes fitxes de recollida on cada línia correspon a una frase seleccionada, amb un número de referència, un codi de la Font documental i el Capítol i la pàgina concreta on està el text. A l’annex 311 es mostra el format concret de la fitxa, i a l’annex 4 la relació de les Fonts documentals fetes servir. D’aquesta forma hem obtingut un recull de les frases significatives, amb possibilitat de ser classificades segons eixos analítics, criteris, i assignades al marc temporal. Les categoritzacions marcades permeten realitzar diferents classificacions per tema/es i períodes temporals, de forma que es facilita l’anàlisi i la comparació a realitzar. 11. El contingut de l’annex citat és només un exemple de la recollida feta. Donat el gran volum de fitxes recollides, el conjunt de les dades obtingudes es recullen en un document apart del cos d’aquest treball (1.267 referències en 177 pàgines) 1 7 �4. Anàlisi quantitatiu dels conceptes E n base a les fitxes de la recollida de dades, procedirem a una aproximació quantitativa als conceptes emprats per Pasqual Maragall en el conjunt de les frases recollides. Encara que no podem esperar representativitat estadística, doncs es fa amb una selecció de textos no feta amb criteris mostrals, sí que ens permetran una aproximació a la rellevància dels diferents conceptes polítics del discurs d’en Maragall. Farem tres tipus d’anàlisi: paraules més utilitzades, eixos d’anàlisi i criteris complementaris. 4.1. Paraules més utilitzades En referència a les paraules més utilitzades, hem confeccionat un núvol de paraules12 en base al conjunt dels textos seleccionats. El resultat es mostra en el gràfic 1 on veiem visualment de forma fàcil quines són les paraules més utilitzades: Espanya, Catalunya, Estat, Europa, Ser, Estatut, Constitució, Plural. Els mots Federal, Federalisme també surten però ja amb menys nombre de vegades. Una última consideració seria que els termes Nacional, Nacionalisme, Catalanisme són emprats en menor mesura. Cal destacar que en el discurs recollit de Pasqual Maragall hi ha una doble concepte que surt de forma repetitiva: “Espanya plural”. 119 vegades fa servir exactament aquesta dupla de paraules associades, a més de altres combinacions de conceptes derivats (pluralisme a Espanya, la pluralitat espanyola, etc.). Per tant, el discurs de Pasqual Maragall es centra conceptualment en Espanya i Catalunya, amb referències a Europa. Com a conseqüència lògica de l’anterior, els següents conceptes més emprats quantitativament són Estat, Estatut i Constitució, que són el marc institucional i legal de les relacions entre Espanya -una Espanya plural- i Catalunya. El federalisme, catalanisme i nacionalisme tenen un ús menor en el discurs. Gràfic 1: paraules més utilitzades 12. Elaborat amb els recursos oferts a http://www.wordle.net/ 1 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �4.2. Eixos d’anàlisi El segon tipus d’anàlisi quantitatiu, fet en base a les categoritzacions fetes a les fitxes de recollida explicades a la metodologia, consisteix en la comptabilització de les vegades que cada un dels eixos d’anàlisi ha estat citat en els paràgrafs del discurs recollits. Anàlisi dels eixos Els resultats globals es mostren en la següent taula13: Taula 1: Total per eixos d’anàlisi Com veiem en la taula anterior, dels eixos d’anàlisi utilitzats, el 26,3% dels textos fan referència a Espanya i el 24,6% a Catalunya; en un segon nivell estan el Pluralisme i el Nacionalisme en l’entorn del 10%. Aquestes dades reforcen el resultat de l’observació del núvol de paraules, de forma que Espanya i Catalunya son els conceptes centrals del discurs de Pasqual Maragall. Veiem ara si s’ha produït canvi o evolució temporal en els conceptes continguts en el discurs. En la següent Taula 2 es recullen, en percentatge, els mateixos eixos pels 4 períodes definits en l’apartat metodològic. Taula 2: % Total per eixos d’anàlisi i períodes temporals En relació als eixos Catalunya i Espanya, hi ha una continuïtat en el fet que sempre són els més emprats, sent el canvi observable més suggeridor que, precisament a partir de l’aprovació de l’Estatut, les citacions a Catalunya superen les d’Espanya, que a la seva vegada es situen en el punt mínim; en aquest últim període, hi ha un increment molt significatiu de les referències a Europa. En quant a l’eix nacionalisme no hi ha canvis amb el temps, però sí es pot observar que en el període de la seva Presidència de la Generalitat és quan menys s’utilitza. Notar també que l’eix federal té moltes més referències en els períodes anteriors a la Presidència que l’eix d’unitarisme / pluralisme, que és en conjunt el tercer amb més referències, i que els temes de simetria / asimetria competencial són més emprats en el període d’elaboració de l’Estatut. 13. A l’annex 5 es mostra els conjunts de taules de resultats obtingudes. 1 9 �Anàlisi de les relacions entre eixos La caracterització metodològica feta ens permet aprofundir en aquest anàlisi, fent un cert creuament de dades. En efecte, quan un text fa referència a un eix concret podem veure quins són els eixos més relacionats amb aquest. Un primer exemple és observar quan les frases i textos bàsics fan referència a l’eix Catalunya, quins són els altres eixos relacionats. Ho veiem a la Taula 3: Taula 3: Quan parla de Catalunya parla també de La citada Taula 3 ens diu que de les 714 anotacions que tenen referència amb l’eix Catalunya, 524 fan també referència a l’eix España (un 73%); i que 171 ho fan amb l’eix Unitat / Pluralisme (un 24%). A l’Annex 5 es mostra la totalitat de taules de cada eix, però les observacions més rellevants que es poden fer en aquest anàlisi creuat, en base a les citades taules, serien: Catalunya i Espanya són els conceptes més interrelacionats entre ells; com hem vist, el 73% dels ítems que parlen de Catalunya fan relació a Espanya. En el sentit contrari el 68% dels textos que parlen d’Espanya fan relació també a Catalunya. No es tracta de conceptes segregats, separats, sinó de realitats polítiques molt implicades entre elles. L’eix Espanya està més associat als temes de pluralisme (30%) i federalisme (22%), més que no pas Catalunya (24 i 13% respectivament). En canvi, l’eix Catalunya té com a segona relació l’eix nacionalisme (26%), que és el tercer en el cas d’Espanya (18%). Per tant, la necessitat de reconèixer el pluralisme nacional dins d’Espanya i d’adoptar en conseqüència una organització federal, és més important per Maragall que en el cas intern de Catalunya. Europa com eix d’anàlisi es relaciona principalment i per igual amb Catalunya i Espanya (52%) donant-nos ja indicis que, com veurem mes endavant, el camí de Catalunya cap a Europa passa per Espanya i va en paral·lel a ella, segons Maragall. Els eixos d’anàlisi del tema federal (pluralitat, federalisme, centralització, simetria) estan en general mes correlacionats amb Espanya que amb Catalunya, sobre tot els de simetria (80% vs. 54%) i federalisme (64% vs. 35%), el que ratifica l’observació anterior sobre la necessitat de reconèixer una Espanya diversa i federal. Hem fet també unes comparació combinant fins 3 eixos per veure si es poden identificar quins són els altres eixos associats. Mostrem a continuació la Taula 4 (la resta d’encreuaments es mostren també a l’annex 5) amb el resum de la combinació entre Catalunya, Espanya i Europa: 2 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Taula 4: Catalunya / Espanya / Europa El que ens mostren les dades és que quan un paràgraf fa referència de forma simultània als 3 eixos analítics esmentats, Catalunya / Espanya / Europa, el 25% de les cites fan també referència a l’eix nacionalisme i el 22% al de pluralisme. Altres observacions sobre aquestes combinacions triples mostrades a les taules de l’annex 5 són que l’eix de Pluralitat, amb un 33%, és el mes relacionat amb Catalunya, Espanya i Nacionalisme, i també amb Catalunya, Espanya i Federalisme (un 38%). La combinació dels eixos Pluralisme i Federalisme amb Catalunya i Espanya respectivament, mostra una correlació més gran amb Catalunya (53%) que amb Espanya (38%). Quan es combinen els eixos Pluralisme, Federalisme i Espanya, l’eix de la simetria mostra un valor força alt (37%) i en canvi el mateix cas amb Catalunya és només del 13%. Amb les dades anteriors podem concloure en relació a la metodologia utilitzada, que el plantejament dels eixos d’anàlisi dóna resultats rellevants; tots els eixos conceptuals són utilitzats i tenen relació amb el discurs objecte d’anàlisi. En quant als resultats destaquem que els eixos Catalunya i Espanya concentren la meitat de les cites, i mostren que són bàsics en el pensament de Maragall. Però també cal veure que la suma dels 4 eixos relacionats amb el tema federalista, sumen un terç de les cites, assenyalant la seva rellevància. L’evolució temporal mostra una continuïtat general en els eixos de pensament, encara que hi ha un canvi al final, un cop aprovat l’Estatut, amb la baixada de les referències a Espanya i el creixement de les d’Europa. 4.3. Criteris complementaris Anàlisi de criteris Per últim, el tercer tipus d’anàlisi possible amb les dades disponibles és en base als criteris complementaris que exposàvem en la metodologia. A l’annex 6 hi ha les taules corresponents, que segueixen la mateixa lògica que les dels eixos analítics. Els resultats globals són els següents: Taula 5: Total per criteris rellevants S’observa una gran dispersió entre els ítems considerats. Els tres majors percentatges es donen en relació a l’Enfocament teòric (13,5), a la Pluralitat o diversitat (13,1) i al nou Estatut (10,7) seguit de les referències al marc Constitucional (8,3) i a la no existència d’interlocució, de comprensió, per part d’Espanya (8,2). La visió de possibles evolucions temporals en els conceptes discursius en els diferents períodes considerats, ens l’ofereix la següent taula: 2 1 �Taula 6: Total per criteris rellevants segons període És observable que en el període inicial hi ha una preeminència dels temes locals (LOC / AUT / FIS) i del desenvolupament de l’autonomia (AUT), de forma coherent amb la situació política del país i amb el fet de ser Maragall alcalde de Barcelona. En els períodes següents aquests aspectes locals perden rellevància. Les manifestacions que es poden associar a fixar teoria, a aportar visió conceptual (ENF) prenen més força en els períodes en que Maragall és candidat a la Presidència de la Generalitat i quan ho deixa de ser. Podríem pensar en que es correspon a una època en que ha de transmetre el seu pensament al país i quan comença a pensar en deixar un llegat intel·lectual i polític. En el segon període, prenen volum els paràgrafs relacionats amb el marc Constitucional (CON) i la pluralitat (PLU), molt associada aquesta ultima al concepte d’Espanya plural. Els dos criteris es mantenen importants en el tercer període, en el que apareix amb molta força el tema del nou Estatut (EST) i també la identificació del fet de no tenir cap interlocució a l’Estat (NIN). En l’últim període, es consoliden els temes estatutaris i d’interlocució amb Espanya, i tornen amb força els criteris i enfocaments teòrics. Ressaltar que hi ha uns temes que, sense tenir moments destacats, mantenen una presència transversal i constant en el discurs considerat: Democràcia (DEM), finançament (FIS), futur (FUT), llengua (LLE), proximitat (PRO). Anàlisi de les relacions entre criteris Seguint el mateix fil que en l’anàlisi dels eixos conceptuals, el següent pas és procedir a fer creuament de dades, precisament amb els eixos citats. Veiem un exemple: Taula 7: Relació entre el criteri Catalunya i els altres criteris És clar que hi ha tres criteris que sobresurten sobre els altres quan el discurs parla de Catalunya: el nou Estatut (17,3%), la pluralitat / diversitat (15,2%) i l’existència d’una certa incomprensió sobre Catalunya a l’altra banda (11,5%). La resta de temàtiques resta a força distància d’aquestes tres. A l’annex 6 es poden consultar la totalitat de les taules confeccionades. Es pot observar que quan l’eix de referència és Espanya, els tres temes destacats són els mateixos que en el cas de Catalunya, però en ordre diferent: la pluralitat (17,5%) és el primer, seguit per la falta d’interlocució (12,5%) i el nou Estatut (11,9%). La temàtica del marc constitucional destaca a continuació amb un 10,8%. 2 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �En quant a Europa com eix d’anàlisi, prevalen els criteris d’enfocament (18,2), la pluralitat i la proximitat, ambdós amb un 12,8%. En aquest cas, el tema de la proximitat està associat al principi de subsidiarietat com a criteri de governabilitat. Des dels paràgrafs associats al Nacionalisme, els criteris més utilitzats són l’enfocament teòric (17,9%), la pluralitat (13,8%), i el Nou estatut i la interlocució, amb un 12,3% cadascun. Les taules elaborades amb els 4 eixos d’anàlisi del federalisme, mostren un element comú: el criteri de pluralitat és destacat en els 4 eixos, amb un màxim (lògic) del 26,2% en el cas de l’eix Unitat / Pluralitat. També es pot destacar que en dos eixos d’anàlisi (Federalisme i Centralització) coincideixen els tres criteris amb més nombre d’associacions, encara que amb percentatges diferents: Enfocament, Pluralitat, Proximitat. Per últim, esmentar que l’asimetria està molt associada al tema de la llengua (17,17%) L’anàlisi dels criteris relacionats amb les combinacions triples d’eixos mostra que en la combinació Catalunya / Espanya / Europa, surt destacat el criteri de pluralitat (18,1%), seguit del nou Estatut (15,2%). A distància trobem l’autonomia i el futur amb un 6,7%. També que quan es vinculen Catalunya / Espanya / Nacionalisme (i també Catalunya / Espanya / Federalisme) els ítems destacats són la interlocució amb Espanya (20,3%) i el Pluralisme i el nou estatut, ambdós amb un 18,6%. Els creuaments dels eixos Unitat i Federalisme amb Catalunya i Espanya respectivament donen criteris destacats iguals: Pluralitat per davant de tots amb un 29,8% i un 26,1%; constitució i interlocució després en una forquilla comú entre el 13 i el 9,8%. Una diferència quantitativa observable és que en la cas de creuar amb Catalunya, el tema del nou Estatut està en segon lloc amb un 14%; en el cas d’Espanya, és el tema constitucional el segon, amb un 13%. Les conclusions d’aquest últim apartat de l’anàlisi quantitatiu ratifiquen algunes de les fetes anteriorment. La introducció dels criteris complementaris en l’anàlisi referma l’ interès de Pasqual Maragall en les concepcions de la política, les relacions entre Espanya i Catalunya, el pluralisme i la importància del marc constitucional. És evident també la seva creixent preocupació per la manca de comprensió del problema català i d’interlocució lleial per part espanyola. 2 3 �5. Anàlisi del pensament de Pasqual Maragall A quest capítol és el nucli real del treball, on s’analitza el recull del pensament d’en Maragall en referència a la concepció federal de l’estat i a les relacions Espanya – Catalunya. Els objectius plantejats són, per una banda, identificar i concretar les seves idees principals, analitzar si han sofert o no un procés evolutiu al llarg del temps, i per fi donar respostes a les preguntes d’investigació. D’acord amb el plantejament metodològic i els resultats de l’anàlisi de conceptes anterior, en aquest punt nuclear del treball exposarem i estudiarem el pensament de Pasqual Maragall en base a la següent seqüència expositiva: primer mostrarem la visió sobre el Federalisme, després successivament sobre Catalunya, Espanya i les seves relacions. Seguirem amb la seva concepció del nacionalisme, la visió que té d’Europa, el nou Estatut, el finançament, la interlocució amb Espanya i per finalitzar la independència. 5.1. Federaslime El federalisme és un tema transversal en el pensament polític de Pasqual Maragall. A més de múltiples cites al llarg dels seus discursos, entrevistes, llibres i articles, podem identificar quatre grans plantejaments successius de la seva visió federal. En primer lloc, quan era Alcalde de Barcelona (6; 34)14 en que associa el nou estat de les autonomies a una formulació híbrida entre el federalisme alemany i el regionalisme italià, amb presència implícita d’un esperit federal, al menys des del punt de visat de l’esquerra. L’associa a una constant en la tradició del catalanisme per trobar solució global a Espanya, aplicable a més al nou marc Europeu (6; 35). Proposa una interpretació ‘federalitzant’ de la Constitució Espanyola, en tres sentits: concreció de les competències entre l’Estat i les Comunitats, deixant les residuals a nivell local (6; 36), corresponsabilització de les Comunitats Autònomes en les polítiques d’Estat –participant en temes generals encara que no siguin de la seva competència directa- via el Senat com a càmera territorial, i finalment definir i concretar les relacions entre la comunitat autònoma i les entitats locals. Proposa un objectiu de repartiment dels fons fiscals de forma que el 50% sigui per l’Estat, el 25% per les Comunitats Autònomes i el 25% per l’Administració local. Dona importància a la responsabilitat fiscal pròpia de les Comunitats Autònomes, que han de ser capaces de fixar impostos propis, assumint el cost polític conseqüent. I assenyala la importància fonamental del principi de col·laboració entre els tres nivells de poder: “el principio de colaboración es la síntesis de la cooperación, la participación y la solidaridad, es decir del mejor espíritu federal” (6; 37). Així com el de la confiança mútua, seguint el model alemany. En aquesta etapa vincula el municipalisme amb el federalisme, incorporant al primer dins del segon, en el sentit que bona part dels principis aplicables a les relacions entre l’Estat i les comunitats són també extrapolables a les relacions amb els Ajuntaments. 14. Nota metodològica: En aquest apartat del treball, darrera de cada cita o referència al pensament d’en Pasqual Maragall mostrem entre parèntesi el número assignat a l’Annex 4 a la font utilitzada, i en cas de ser aquesta font un llibre, el número de la pàgina on es pot trobar el text la referència o text citat. Com exemple, la referència a la combinació entre regionalisme italià i federalisme alemany, es troba en la font número 6 (llibre “Espíritu Federal”), pàgina 34. 2 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �En un segon moment, durant el curs que va dirigir a la Universitat de Roma al febrer de 1998, va exposar la seva perspectiva federal més teòrica i enfocada a l’entorn Europeu (6; 73). Diu “El concepte de federalisme no es menciona als textos fonamentals europeus però és un concepte ideològic dels europeistes present en tots els textos que parlen d’Europa des del punt de vista polític. És l’ideal d’una federació d’estats europea, semblant a la dels Estats Units d’Amèrica”. A partir de la identificació de dos models de federalisme, el que neix d’una unió de poders preexistents i el que s’entén com distribució de poders ja existents, el cas europeu seria del primer tipus i el procés espanyol del segon. Dins del model de distribució de poders, explica que hi han dos classes, la descentralització homogènia i la descentralització diferencial. “En el primer cas, el traspàs de poders del centre a la perifèria té lloc en un sistema homogeni, sense diferències històriques i culturals. En el segon cas, el traspàs de poders del centre a la perifèria té lloc en un sistema amb diferències culturals, històriques i lingüístiques entre les diferents parts. La descentralització homogènia consisteix en l’apropament de l’àmbit nacional a l’àmbit local. És només una qüestió de distància quilomètrica, de sentir el poder lluny o a prop. La descentralització diferencial, en canvi, és una qüestió de distància cultural. Aquest és el cas més difícil, però també més interessant, de federalisme. Algunes parts del sistema se senten importants per la seva història i se senten diferents de les altres” (6; 74). El model aplicable al cas d’Espanya és per Maragall el de descentralització diferencial donada la necessitat de reconèixer les característiques d’heterogeneïtat interna. Però insisteix també de forma reiterada en la importància del concepte de subsidiarietat: “Subsidiarietat significa que allò que es fa des de prop de casa és millor que allò que es fa des de lluny. Subsidiarietat significa que la societat existeix abans que l’Estat: l’Estat és un instrument que la societat ha creat per tirar endavant, però l’Estat no és una condició de la societat.” (6; 75). Dit d’un altre manera, tota autoritat, inclosa la de l’Estat, és subsidiària en el sentit que no s’autojustifica, és a dir l’Estat no neix abans que la societat, sinó com a necessitat social. Aquest principi el considera una garantia democràtica i el vincula intrínsecament amb el federalisme: “La columna del pensament federalista i subsidiari és que el vèrtex ha de justificar la necessitat de les seves accions davant la base. La societat delega a l’Estat, que ha de justificar la seva acció davant la societat”. En aquest sentit, diferencia conceptualment entre la proximitat –el que es fa a prop- i la subsidiarietat: “la subsidiarietat privilegia la proximitat com a valor però accepta que hi hagi dues grans excepcions en les quals la proximitat no es pugui aplicar: l’eficiència i la imparcialitat, aquesta última entesa com a justícia distributiva, com a tractament dels individus a partir d’una base igualitària, i la primera com a necessitat d’estalviar costos actuant a una escala més gran i, per tant, més allunyada” (6; 79). Per últim, Maragall distingeix el pensament del federalisme històric, que dóna prioritat a la Unió davant de particularismes que provoquen divisió, front a un nou federalisme que és conscient de la distància com a cost polític i de la identitat com a factor de cohesió, encara que continua valorant – com l’històric- el valor del pacte per construir el poder central i la desconfiança davant de possibles col·lusions entre alguns ciutadans i els nivells de poder més propers. (6; 82). En un debat on es contraposen la fragmentació i la globalització, el particularisme i el cosmopolitisme, “la teoria federal i subsidiària només pot funcionar si la defensem dels perills de col·lusió. Les regions i les ciutats han d’evitar que els poders pròxims siguin poders hipercontroladors. Sense col·lusió, la proximitat és un mètode de control automàtic semblant al mercat” (6; 88). En una tercera etapa, a l’octubre de 1998, ja candidat a la Presidència impulsa una “Carta autonòmica catalana” on dibuixa una proposta a partir de la constatació que “Una lectura catalana 2 5 �de la Constitución debe permitir afirmar que Cataluña es una nación; hasta hoy el federalismo de la unión y la libertad ha sido un concepto latente; vivimos en una monarquía federalizante; España es un estado plurinacional y el nombre del Estado es España” (6; 123). Concreta la seva proposta en 4 àmbits del federalisme: el federalisme fiscal, el federalisme cultural, el federalisme interior i el federalisme polític. Proposa un ‘nou federalisme fiscal’ a discutir en el Senat federal amb les següents característiques: igualació del règim fiscal foral i el règim fiscal comú; distribució de la despesa neta entre els tres nivells de govern en percentatges del 40/30/30 respectivament; igualació de la despesa per habitant entre les tres àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants i aplicar el criteri d’equitat fiscal territorial consistent en pagar per renda i rebre per població. En aquest àmbit, insisteix en la corresponsabilitat fiscal: “Federalisme implica responsabilitat fiscal per una raó: hi ha d’haver legitimitat recaptatòria i aquesta només s’obté per l’eficiència i l’equitat en la despesa realitzada. Despeses realitzades contra ingressos no recaptats són de difícil avaluació” (6; 126). En quant al “federalisme cultural” proposa que el català sigui llengua co-oficial i que sigui considerada com a patrimoni de l’Estat (6; 126) al temps que considera el castellà com una formidable eina pels catalans. Fa també la proposta, que repeteix en altres moments, que es faci una història comú de tots els pobles d’Espanya, que pugui ser un text que s’utilitzi a tot l’Estat. Dins del concepte de “federalisme interior” proposa la simplificació de les diverses divisions regionals i provincials, tendint cap a una divisió homogènia en set regions o demarcacions, substituint el Consells comarcals per mancomunitats de municipis. Dins d’aquest àmbit, defineix i proposa l’aplicació de diversos principis relacionats amb una concepció federal: Principi de Subsidiarietat: “Tot allò que pugui fer la societat no ho farà l’administració pública. Tot allò que pugui fer una administració més propera no ho farà una altra de més llunyana” (6; 128). Principi de clàusula residual: enumerant les competències dels nivells superiors de govern de forma que les no citades corresponguin als nivells inferiors de l’administració. Principi d’administració única o més propera: “els contactes entre els ciutadans i l’administració pública es situaran amb caràcter integrat en l’administració més propera al ciutadà” (6; 128). La seva concepció del ‘federalisme polític’ té com a eix principal la reforma del Senat per passar a ser un senat “de les nacionalitats i regions” (6; 131), amb elecció per part de governs i parlaments autonòmics, i alcaldes. Descentralització geogràfica de les seus de les institucions estatals; també en el cas de Catalunya. L’acompanya de la necessitat de descentralització de les institucions de l’Estat així com de l’aplicació, també a l’interior de Catalunya, dels principis federals. Cronològicament en últim lloc, l’exposició potser més complerta, ordenada i pedagògica sobre la concepció del federalisme aplicat a Catalunya, a Espanya i a Europa, per part de Pasqual Maragall la va fer el 8 de febrer del 2001 al Club Siglo XXI a Madrid (6; 151 i seg.). Va presentar un projecte definit com a català i catalanista, amb una visió nova de Catalunya i d’Espanya, que lligava tant amb la tradició del catalanisme, com amb la de les esquerres i de l’Espanya incloent, la de la Institución Libre de Enseñanza: “Una Cataluña que quiere entenderse con España con una propuesta de catalanismo federal, basado en los principios de unión y libertad, y con un talante amable, pactista, razonable y cordial que, a la vez que presenta sus aspiraciones, ofrece confianza y corresponsabilidad … es una propuesta federal para España pensada desde la periferia de España y mirando a Europa”. La nova proposta federal la basa en els principis d’unió i devolució, d’unió i de proximitat, “Unión 2 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �siempre que sea necesario; proximidad siempre que sea posible”. Insisteix en el principi de subsidiarietat com a preferència per la proximitat de la presa de decisions en igualtat de condicions d’eficàcia, equitat i perill de col·lusió. També en la necessitat de convivència – a Espanya i a Europa- de criteris comuns amb cultures diferents. Considera que el federalisme ha de ser asimètric només en la justa mesura necessària per a conjuminar la diversitat realment existent amb la igualtat de drets polítics15. En aquest sentit, ataca la concepció centralista i homogeneïtzadora de certes concepcions del federalisme: “El federalismo hace residir en la persona y en la sociedad, más que en la nación, la fuente del derecho. En este sentido es ‘socialista’ (entre comillas) o societario. El jacobinismo centralista y el independentismo, que hacen residir la fuente del derecho en el Estado-nación son en cambio, en este mismo sentido, ‘nacionalistas’ “(6; 157). Maragall fixa com a criteri fonamental pel funcionament del model federal el principi de la confiança federal o de lleialtat constitucional; tant en el sentit vertical, entre l’Estat i les autonomies, com en l’horitzontal, entre les diverses comunitats autònomes. Ho concreta en la necessitat de l’acceptació plena del pacte constitucional i del respecte necessari per cada instància de poder a la resta de poders públics La proposta federal que fa, “ve de sota”, no és imposada des d’un centre de poder, reconeix les diferències i diversitats existents en el conjunt d’Espanya, i parteix d’uns criteris bàsics “la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos, es decir solidario con las partes menos desarrolladas; pero, a la vez, un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad y que es capaz de ofrecer, como ha ofrecido, todas las posibilidades de desarrollo nacional, político y cultural a viejas naciones como la catalana o la vasca y todas las posibilidades de prosperar en el marco de su peculiaridad a los archipiélagos y a determinadas regiones que se sienten también nacionalidades”. En relació amb la disjuntiva entre igualtat i diferència, Maragall opta pel criteri de “reconeixement de la diferència. Diferència no vol dir desigualtat. Tampoc, òbviament, privilegi” (9; 5). La resposta a la pregunta ¿federalisme i diferència, o federalisme i igualtat? és doble: “som diferents: en llengua, en història, en cultura, en dret, en política; volem el mateix, tenim el mateix dret que els altres -nosaltres i ells” (6; 94). Reivindica doncs la diferència en el reconeixement, amb els mateixos drets, no confonen la unitat amb la uniformitat, i per tant aconseguint la unitat en la diversitat. Estructura el federalisme proposat en 4 tipus, però en aquest cas els presenta en un ordre diferent. El primer és el Federalisme polític (6; 158) que porta inclòs la reforma del Senat, per fer que sigui la Càmera de relacions horitzontals i verticals entre l’Estat i les Autonomies, i de relació d’aquestes amb Europa; un plantejament original és la d’incorporar algun tipus de representació dels Municipis al Senat. Una altre vesant d’aquest plantejament polític és el reconeixement de la realitat plurilingüe d’Espanya, fent que es puguin utilitzar totes elles de forma normal. Apunta també que cal apropar les institucions comuns, trencant la ubicació en un sol lloc. En segon lloc, el Federalisme fiscal en base als mateixos quatre criteris esmenats ja en la Carta Autonòmica del punt anterior. Afegeix que “el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos” (6; 162), marge que a més serveix per enfortir la corresponsabilització fiscal de les Comunitats. Reclama un quadre estable de relacions fiscals, equitatiu, responsable i suficient, que eviti situacions de desconfiança, greuge i ressentiment entre les unitats federals. 15. A Maragall no li agrada l’ús del terme asimetria; de fet diu que “Asimetría es un concepto que pueden manejar con precisión los politólogos, pero que los políticos no deberíamos utilizar más que con gran precaución” (6; 157) 2 7 �El tercer és el Federalisme cultural. Assenyala l’ensenyament -l’educació com a forma d’entesa- i la cultura com l’àmbit clau per aconseguir la viabilitat de l’Espanya de tots. Considera un greu error que l’Estat no consideri tasca seva l’ús, defensa i promoció de les llengües i cultures no expressades en castellà; per a Maragall, l’Estat central no ha de deixar en mans de les respectives autonomies els temes associats a les llengües pròpies, sense posar en risc la viabilitat del conjunt d’Espanya. En reciprocitat, “las autonomías con lengua propia distinta al castellano deben defender y proclamar el castellano como una inmensa riqueza propia” (6; 163). Considera també necessari –imprescindible fins i tot- que a totes les escoles d’Espanya s’expliqui una història comú a tots els pobles d’Espanya: “Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma”16 (6; 164). De fet, Maragall converteix aquest aspecte en una consideració nuclear dins del federalisme “Esto es federalismo: educación en la pluralidad, entendimiento entre los pueblos de España de los que habla la Constitución. Unión y libertad. No unión pero libertad; o libertad pero unión; libertad y unión. Ser diferentes e ir juntos. Y por lo tanto ser iguales en el destino, aunque diferentes en el origen.” (6; 164). Per últim, potser perquè està formulant un projecte d’àmbit espanyol i no sols català, no esmenta el federalisme interior, i el substitueix pel Federalisme judicial. Proposa incrementar la proximitat i diligència de la Justícia, transferint als Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes competències en matèria de cassació de sentències, tot i garantint que el Tribunal Suprem continuï amb la resolució dels recursos d’unificació de doctrina. Apunta a un dels temes més inamovibles de la concepció unitària de l’estat, com és l’administració de Justícia. Com a resum de la proposta, va presentar un decàleg federal que mostrem a continuació (6; 165): 1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial. 2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado. 3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común. 4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30. 5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas. 6. Pagar por renta y recibir por población. 7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales. 8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas. 9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de España. 10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del recurso de unificación de doctrina 5.2. Catalunya i Espanya Catalunya, Espanya i les seves relacions estan fortament imbricades en el pensament de Pasqual Maragall. No obstant, intentant la claredat expositiva i d’anàlisi, exposarem a continuació per separat els trets mes definidors de cada aspecte. Catalunya En el primer període temporal considerat, Maragall explica la seva visió de Catalunya d’una forma molt lligada a la seva posició com Alcalde de Barcelona, però insertada sempre en l’entorn d’Espanya i d’Europa. Parla de Catalunya com a sistema de ciutats, i dóna a la ciutat un paper de pilar de 16. Proposa doncs una actuació clàssica de Nation Building, però aplicada a una visió plurinacional d’Espanya. 2 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �la construcció de Catalunya amb l’avantatge de ser una entitat propera al ciutadà: “L’estimació envers Barcelona o envers la ciutat catalana de cadascú, és alhora una estimació envers Catalunya. L’avantatge de la ciutat sobre el país és que representa aquest país tot i constituint una entitat més concreta, mes abastable” (4; 123). Les relacions de Barcelona amb Catalunya són de interrelació: “Sense ciutat-capital i sense sistema de ciutats no hi ha Estat. Catalunya ha creat Barcelona perquè tenia la força nacional per a fer-ho, per a permetre-s’ho. En aquest sentit, Barcelona és un resultat de Catalunya, no una causa. Ara bé, ... si Barcelona no fos dinàmica, Catalunya no ho seria” (4; 124). Es fa evident també la situació conjuntural d’enfrontament polític entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, el que fa que argumenti sobre la necessitat de convivència de les vitalitats de ciutats, comarques i país (4; 124), i defensi que han d’existir –com sempre dins de Catalunya- poders compensats puix que “aquesta pluralitat ha tingut una notable importància com a estabilitzadora política, o com a motor del desenvolupament polític” (4; 128). La concepció global de la pluralitat de Catalunya l’arriba a expressar de forma molt concreta: “L’Estatut ... defineix que la Generalitat està constituïda també per les comarques i municipis. És a dir, tots som Generalitat” (4; 130). Reconeix que potser el problema d’enfrontament entre les dues institucions prové de la grandària de la ciutat, però tot reivindicant la lleialtat política de la capital al projecte nacional: “Comprenc la prevenció psicològica contra el gegantisme de Barcelona. Però una formulació política no pot tenir com a mòbil o com objectiu l’enfrontament entre els diferents factors components d’un país ... Barcelona ha contribuït altament a la identitat nacional de Catalunya” (4; 131). Maragall té una visió amb un fort component geogràfic de com és Catalunya en el seu interior, i creu que no hi ha una adequació de l’administració a aquesta realitat “No pot ser que Catalunya segueixi vivint sense que el Pirineu existeixi: des d’un punt de vista administratiu no hi és. I l’Ebre tampoc. Són noms forts de la història de Catalunya i de la problemàtica de Catalunya que es necessiten per governar” (6; 115). Una concepció global de com creu que ha de ser Catalunya, la fixa l’Octubre de 1998, ja sent candidat a la Generalitat, a la Carta Autonòmica Catalana (6; 127) on proposa un federalisme interior organitzat en set regions interiors i on serien d’aplicació els següents principis: principi d’igual dignitat de tots els nivells de govern; principi de subsidiarietat; principi de clàusula residual; principi d’administració única o més propera; principi d’economia legislativa; principi de qualitat; principi de transparència o no opacitat; principi de ciutadania europea; principis de reforma del sistema de benestar i de devolució al territori de la responsabilitat sobre el sistema de benestar. 10 principis complementats amb el reconeixement del fet metropolità i una nova llei electoral catalana inspirada en el model alemany “que permet respectar la proporcionalitat amb la combinació de l’elecció per llista, que determina el tant per cent total de diputats de cada grup, i l’elecció per circumscripció uninominal, que determina l’ordre dels noms i garanteix que tots els districtes estiguin representats” (23; 4). D’acord amb la importància que li dóna a la proximitat de les decisions, a la descentralització, reivindica el màxim de poder de decisió a Catalunya per poder gestionar els seus interessos (6; 272) sense que consideri que hagi de ser un Estat, encara que tingui una complexitat institucional semblant: “No estoy diciendo que Catalunya sea un Estado ni que pretenda serlo; estoy diciendo que un territorio que tiene municipios, gobierno propio, Parlamento ... y tiene también un Consejo de Estado, porque el Consell Consultiu en España se llama Consejo de Estado, es una criatura política que tiene la complejidad de las estructuras políticas de máximo nivel” (63; 1). Però Maragall sempre vincula aquest reconeixement de les estructures polítiques de Catalunya amb la necessitat de transformar l’Estat “Alguien ha dicho que el Estado está desapareciendo y que éste 2 9 �es el problema. Señorías, el Estado no desaparece, el Estado se transforma y se hace más eficiente cuando se descentraliza. Confundir nación y Estado es un gran error” (6; 25). De fet, en el seu discurs de comiat al Parlament referma la seva concepció de la descentralització interior de poders a Catalunya dient “l’estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La idea era i és propiciar l’emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència i el seu reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat ... Això significa ni més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat com a eix de la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d’ara, les institucions que governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l’Estat és més sòlid que mai, justament perquè l’administració autonòmica s’ha enfortit ... a Catalunya s’exerceix com en cap altre territori el principi de subsidiarietat” (6; 334). Al setembre de 2006, un cop aprovat el nou Estatut, fa un resum de la seva concepció de Catalunya, del país que li agradaria: “Un país més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat. Més confiat en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals o imaginaris. Més decidit a entomar els problemes que a defugir-los. Més determinat a aconseguir i celebrar victòries que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes. Més compromès amb el treball per la igualtat i l’equitat. I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer” (18; 1). D’alguna manera es pot interpretar que, tot i les noves possibilitats obertes pel nou marc estatutari, Pasqual Maragall manifesta el seu desig per una Catalunya basada en uns valors cívics i socials que no són els presents en la realitat. Espanya Es poden constatar diverses interpretacions força negatives d’alguns tipus de concepció d’Espanya per part de Pasqual Maragall. Una d’elles fa referència al dualisme associat a la cultura espanyola: les dues espanyes, el centre i la perifèria, l’Estat i Autonomies, la llengua oficial i les altres (6; 68). Abomina també de “l’Espanya una, gran i lliure que ens va empènyer al remolí de la guerra incivil i a la negació de la pluralitat intrínseca dels nostres pobles germans” (2; 68). Però Maragall defensa aferrissadament el que es resumeix en el concepte d’Espanya plural17; creu que des de l’adveniment de la democràcia, estem en un període on és possible fer –i s’ha anat fent- una nova concepció d’Espanya diferent de l’absolutista de la Restauració i de la dictatorial de mitjans del segle XX. Pensa que, a més, la incorporació a la Unió Europea és una oportunitat que afavoreix la construcció i consolidació d’una nova forma d’Estat espanyol. Les característiques més rellevants d’aqueta nova concepció d’Espanya es poden resumir en: plural, diversa, plurinacional, plurilingüe, democràtica, federal, descentralitzada, en xarxa i no radial, europea. Aquesta Espanya es pot merèixer ser reconeguda com a “pàtria compartida” de forma que “lleialtat a aquesta Espanya sí que n’hi haurà” (2; 68). En quant al concepte d’Espanya plural, no el considera nou, de fet diu que Espanya no ha de ser diferent del que és en realitat; el que considera nou és aconseguir que Espanya es reconegui a sí mateixa tal com és: “La España plural es muy vieja, lo que sería nuevo es el reconocimiento de esta realidad, que ya está implícito en la Constitución pero al que hay que darle más oxígeno” (37; 2). Defineix Espanya com una nació plural que té varies nacions en el seu si, i no és només una idea, sinó que ho diu la Constitució quan parla de nacionalitats. La complexitat d’aquest fet la veu més com 17. Ja hem comentat en l’apartat de l’anàlisi quantitatiu la importància d’aquest concepte, amb 119 citacions. 3 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �oportunitat que com amenaça: “Espanya és una cosa complicada, i això és el que la fa interessant. Si resol aquesta complexitat serà una nació molt poderosa” (61; 1). Maragall concreta la diferència –per ell- entre plural i diversa “Plural, que quiere decir formada por pueblos varios y diversa que quiere decir por pueblos distintos; distintos en el sentido de que lo que se comparte, se comparte de distinta manera, por ejemplo la lengua o el derecho civil” (6; 250) i encara concreta més, lligant amb el concepte de plurinacional: “Plural en el sentido de la Constitución, que habla del pueblo español pero luego habla de los pueblos de España. Por tanto, ahí hay una pluralidad y una unidad. Pero además de plural es diversa. Los pueblos que hay son distintos, son pueblos de formas diversas. Hay nacionalidades históricas y regiones” (4; 1). Finalment, també considera que aquesta Espanya plural ha de sorgir d’una dinàmica política que surti des de la perifèria geogràfica de la península, no del centre clàssic. En aquesta nova forma de fer, la perifèria geogràfica ha de deixar de ser perifèria política, i això significa una nova concepció de la política espanyola (6; 320). L’Espanya que vol, l’ Espanya en la que pensa, parteix del principi de la diferència, de que té pobles distints, però que volen anar junts, que tenen una identitat compartida. “No es ‘ser una cosa, pero querer otra’. No es ‘unión, pero autonomía’. Es ‘unión-libertad’, como decía Joan Maragall, ‘unión-diferencia’, o ‘unión-autonomía’” (6; 182). És així com explica la seva forma de compaginar els principis de diferencia i d’igualtat, que és una de les crítiques que s’acostuma a fer des de concepcions uniformistes. Per Maragall, la diferència no significa desigualtat, ni tampoc vol dir privilegi; l’argument és a l’inrevés, doncs sinó es reconeix la diferència, no hi haurà igualtat: “si no se afronta la existencia de esa diferencia, no habrá auténtica igualdad, sentida como tal por los que son distintos; en algún modo, cada una de las CCAA y muy especialmente las nacionalidades históricas, las naciones de esa nación de naciones que es España” (6; 321). “La voluntad de mantener un equilibrio entre igualdad de derechos y pluralidad de identidades es quizás la más difícil de las ecuaciones pero también la más crucial, la más decisiva” (6; 321). Al juny de 2002, a Granada, va concretar i resumir les característiques de l’Espanya que desitja: completar el model autonòmic en base al federalisme; la Constitució com a pacte i no com imposició; assumpció per part de l’Estat de les llengües i cultures com a pròpies; lleialtat de les autonomies en relació al govern central; presència de les Comunitats a Europa; franquesa entre els pobles d’Espanya; increment de l’autogovern i el finançament; dibuix diferent del mapa d’Espanya que ha de deixar de ser radial; descentralització dels òrgans de l’Estat passant a una concepció multipolar; participació en el govern d’Espanya (6; 182 i seg.). Maragall considera que aquest projecte és ambiciós, però no és un somni, no és fruit d’un idealisme, “la España plural es un proyecto de realismo político y de ambición colectiva en su desarrollo, ambicioso también en sus objetivos” (6; 320). Constata les dificultats del procés: “He de reconèixer que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser conscients, però, que els resultats no es poden apreciar en la immediatesa. L’Espanya plural ha corregut la primera etapa i estic convençut que la direcció és la correcta. Potser han fallat els ritmes, l’encert en la formulació de la proposta, o la previsió, potser una mica càndida, del nivell de comprensió i reacció que es produirien.” (19; 5). En un dels últims discurs recollits, de l’agost de 2009, diu unes paraules de reflexió sobre el camí recorregut que mostren una posició escèptica sobre el finalment aconseguit: “El tiempo no envejece las ideas. Las circunstancias políticas, los intereses coyunturales, los miedos y las ignorancias pueden enterrarlas. Pero siempre regresan. Las grandes ideas necesitan perspectiva histórica, una maduración que sólo se consigue con una larga 3 1 �exposición al debate y tras ser reconocidas por su propio nombre: federalismo. Pertenezco a una generación que soñaba de joven con la idea de solución para España: unión y libertad, como decía el poeta. Reconozcamos que solamente hemos conseguido mantenerla viva, y eso a duras penas, camuflada, la más de las veces, en conceptos sucedáneos para evitar incomodar a una mayoría que no quiere ni oír el nombre de la cosa” (6; 19). 5.3. Relacions entre Catalunya i Espanya En aquest àmbit, hi trobem una continuïtat des del principi, quan sent Alcalde de Barcelona al 1986 diu “El conflicte no és, ni ha estat mai, entre Espanya i Catalunya” (5; 3), fins al final, quan al 2007 ha deixat la presidència de la Generalitat, referma “El problema no és Catalunya, en tot cas és un problema espanyol!” (56; 3). Maragall aborda el tema de les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya considerant que l’eix del conflicte no estava entre dos nacions o dos comunitats, sinó entre la concepció uniformista i centralitzada del poder de l’Estat espanyol i les aspiracions democràtiques, progressistes i autonòmiques que han existit històricament a Catalunya, però també en la societat espanyola. Per tant, de forma conseqüent amb aquest enfocament, la solució del conflicte no el planteja fora d’Espanya, i no el busca només per Catalunya, sinó per tota Espanya. El problema és com encaixar Catalunya en Espanya, com estar dins d’Espanya, i com Espanya pot organitzar les seves diferències, aconseguint la unitat en la diversitat. Aquest plantejament es basa en que està naixent, des del 76, una nova Espanya –democràtica, plurinacional, europea-, un nou projecte en el que cal participar i implicar-se: “A partir del moment en que desapareix el fantasma d’una Espanya totalitària i opressora, és possible i necessari pensar en una participació catalana en la política espanyola per construir aquesta realitat inacabada. Naturalment, Espanya ha d’admetre que està en construcció, que està en obres. De vegades no és fàcil. Però tendeixo a pensar que en sectors molt importants de la societat política espanyola , s’admet, es comença a admetre” (4; 135). La participació de Catalunya té un requeriment previ o en paral•lel: el reconeixement de Catalunya com a nació “en el sentit polític, cultural i històric respecte a un Estat que, de tota manera, no s’està qüestionant” (6; 75). Reconeixement bidireccional, doncs també Catalunya ha de reconèixer, amb lleialtat, a Espanya com a “pàtria compartida” (2; 68). En el punt anterior hem descrit en detall les característiques de l’Espanya que Maragall creu possible i necessària. Ara ens concentrarem en les característiques que creu Maragall ha de tenir la participació de Catalunya en la governació d’aquesta Espanya que és el seu espai natural d’actuació política –amb Europa. La primera consideració és referent a no utilitzar el greuge i la reivindicació com a base de l’actuació, sinó les propostes polítiques fetes amb un enfocament general, vàlides per a Catalunya i també per a la resta de comunitats i per Espanya en el seu conjunt. “La nostra força i la nostra raó , des de Barcelona, des de Catalunya, seran apreciades a Espanya, no per la nostra persistència a declarar el nostre greuge, sinó per la nostra capacitat de fer propostes que essent vàlides per a nosaltres, valguin també pels ciutadans d’altres comunitats autònomes; per a tothom” (5; 218). La confiança entre les parts és una altra base de les relacions, doncs no hi pot haver cap model que funcioni si existeix desconfiança entre les parts; en aquest aspecte, inicialment tenia una posició 3 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �optimista: “els 20 anys d’Estatut i d’Estat de les autonomies han consolidat la confiança mútua entre els pobles d’Espanya, malgrat les resistències històriques. Aquesta confiança és la base indispensable per l’aconseguiment a l’ensems de la llibertat catalana i la unió espanyola” (6; 124). Resultat necessari ressaltar de la frase anterior, com Maragall lliga la llibertat de Catalunya amb la unió d’Espanya, refermant que el seu pensament està inicialment, som a l’any 1998, molt orientat a com aconseguir les llibertats –nacionals- de Catalunya dins d’Espanya. També creu que cal abandonar el greuge com a motor de les reivindicacions, i acceptar que tot el que pugui reclamar i aconseguir Catalunya per a sí, pugui ser aplicat a altres comunitats (si volen)18. “No podem dir: ‘no volem que els altres no ho tinguin’. No podem dir: ’si a vostès també els donen això, nosaltres voldrem una altra cosa per a seguir essent diferents’ (6; 95). Per dur a terme la construcció de la nova Espanya plural cal continuar aprofundint el pacte constitucional, entre totes les comunitats autònomes, les nacionalitats i les regions: “el núcleo del nuevo pacto constitucional tendría que consistir en que las nacionalidades históricas -Cataluña, el País Vasco y Galiciaacepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, a cambio de que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España y, en consecuencia, las expresiones políticas de los hechos diferenciales” (6; 168). Reclama la participació en el govern d’Espanya, en el poder central, en el “pont de comandament” de l’Estat. “Deseo que Catalunya dé un paso adelante y participe de forma más clara, más ambiciosa, en el mejor sentido, y más confiada, en la gobernación de España, y en el diseño evolutivo de esa gobernación” (2; 122). El modus operandi d’aquesta participació és el model federal explicat anteriorment; Maragall ho recalca de forma expressa: “un proyecto catalán y catalanista que tiene una visión de España y la vocación de participar activamente en la tarea de la construcción de una España plural en el marco de la Unión Europea” (6; 151). El canvi en les formes i relacions de poder, i la participació de les perifèries en el govern central, permetran un nou dibuix d’una Espanya descentralitzada “una Espanya vertebrada sobre línies transversals i diagonals raonables; no pas una Espanya concebuda com el conjunt de punts a una certa distància del centre, essent aquest el punt que la uneix a la resta del món” (2; 79). L’encaix, participació i integració a Espanya, però a una nova Espanya, és per Maragall l’única via cap a Europa i el món: “Catalunya només pot avançar passant per Espanya, perquè el camí cap a Europa passa per Espanya, si no, no hi arribem. Però per una Espanya canviada, sinó tampoc no hi arribem” (23, 3); expressat en negatiu, si Espanya no canvia, la integració de Catalunya a Europa i al món globalitzat serà molt difícil. I d’altra banda, el canvi proposat no és només per ideologia o valors polítics sinó instrumental per aconseguir un pes important de Catalunya en el seu entorn natural i en el món: “no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa” (41, 2). Al llarg del discurs juga vàries vegades fent redundàncies vinculant bidireccionalment Catalunya amb Espanya: “el progreso de Cataluña es el progreso de España. Y que el progreso de España es el progreso de Cataluña” (6; 181); “lo que es bueno para Cataluña es bueno para España, y hoy digo que lo que es bueno para España también lo es para Cataluña” (6; 302); “Una propuesta pensada desde Catalunya para Catalunya y para España, o si se quiere, desde Catalunya para España” (6; 252); “que llegue el día en el que decir España en Catalunya y decir Catalunya en España no provoque ningún resquemor ni en un lado ni en otro. Y que responda a sentimientos compartidos” (6,319); “Si España no cambia, Catalunya no será lo que puede ser. Y a la inversa. Para que España se mueva, Catalunya tiene que implicarse” (4; 5). 18. Proposant abandonar el greuge com a mètode polític, i la possible aplicació al de mesures, està fent una crítica al posicionament del govern nacionalista de Jordi Pujol i la seva política de “peix al cove”. gener- 3 3 �Maragall reafirma la seva voluntat de continuïtat de Catalunya dins d’Espanya, no fa una proposta política amb voluntat secessionista sinó integradora. “La propuesta de Catalunya se ha hecho con sentido de Estado. Se ha hecho con sentido de España. Se ha hecho para seguir estando en España, no para irnos de España. Para que llegue el día en el que decir España en Catalunya y decir Catalunya en España no provoque ningún resquemor ni en un lado ni en otro. Y que responda a sentimientos compartidos” (6; 319). Malgrat això, avisa de que hi ha altres alternatives en l’espai polític català, molt basades en un escepticisme sobre la capacitat d’Espanya per canviar cap a la pluralitat “existen, gozando de un apoyo coyuntural considerable, otros planteamientos con un común denominador: un creciente escepticismo sobre la posibilidad de que sea factible establecer una relación recíprocamente interesante entre Catalunya y España. De dicho escepticismo se derivaban básicamente dos actitudes: o la renuncia a España que supone la vía separatista, o bien la resignada conllevancia” (6; 249). Part del problema espanyol, o millor dit, del problema de les relacions entre el poder central espanyol i la seva realitat plurinacional el centra Maragall en no assumir el que diu la Constitució espanyola del 1978: “Me cuento entre los que entendieron y votaron la Constitución en tanto que reconocía, entre otras cosas, la nacionalidad catalana: no había que ser muy astuto para leer la carta magna en esos términos … Para mí no hay duda de que la Constitución consagraba a las tres nacionalidades históricas como tales nacionalidades” (6; 263). Com a resum, el 26 de maig del 2004, també al Club Siglo XXI, Maragall va presentar un resum de la seva visió del “problema català” (6; 247 i seg.) on cita molts dels conceptes expressats fins ara: “el problema catalán no es otro que el problema español; la propuesta catalana de España; clima de creciente indiferencia y desconfianza mutua; correlación positiva entre el autogobierno de Catalunya y la democracia en España; renovar y profundizar nuestras instituciones democráticas; pleno reconocimiento de la España plural y resituar a España en Europa y el mundo; que los catalanes nos quitemos de la cabeza los tópicos sobre España. Catalunya propone una España plural”. En aquest discurs, però, es noten ja trets d’escepticisme sobre la capacitat de transformar Espanya i, per tant, les seves relacions amb Catalunya; en efecte, en referència al procés estatutari diu “Todo eso que se puede hacer en Catalunya, que la gente quiere que se haga, no va a poder ser si en España no cala un poco el espíritu de cambio y la filosofía que hay debajo de esa propuesta” (6; 260). El juliol del mateix any, davant un altre auditori, rebla aquest mateix sentiment: “Estamos en lo mismo, nada ha cambiado y todo ha cambiado. Sigue vigente la Oda. Es lo que estamos haciendo, hablarle a España y temer que no nos oiga ... España tiene tendencia a la sordera. Por su tamaño, no por malicia. Probablemente porque es muy grande y muy diversa” (44; 1). El mes següent hi torna: “Quizás soy un ingenuo. Quizás toda esta pretensión de que España se sienta plural y Catalunya libre, es decir, formando libremente parte de ella, sea una ilusión vana y haya que volver al agnosticismo catalán de los pasados 25 años, al “se mira y no se toca” y a la simple cortesía entre gentes bien educadas” (6; 270) Aportem com a final un paràgraf, de maig del 2006, que resumeix be el conjunt del pensament, i de la intenció de la seva pràctica política, en quant a les relacions entre Catalunya i Espanya: “Creo que por el bien de Catalunya y el de España, siempre hay que propugnar una relación de intercambio constante y de afecto explícito entre ambas realidades distintas. No negar la diversidad, sino predicar el afecto y practicarlo. Hemos sido consecuentes con ello. Al inicio de mi mandato dejé clara mi apuesta por la España plural como marco adecuado para favorecer una nueva naturaleza de relación” (14; 1). 3 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �5.4. Nacionalisme Des de l’inici, quan encara és Alcalde, Maragall es defineix sempre com catalanista, i no com nacionalista: “Sóc més catalanista que nacionalista” (3; 79), encara que també diu que “El catalanisme és el nacionalisme específic dels catalans” (6; 121), i que “el catalanisme és un determinat tipus de nacionalisme molt diferent d’altres que troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en l’obertura, en l’afirmació i la generositat ... en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme” (6; 121). En qualsevol cas, una constant del seu pensament és que Catalunya és una nació “Catalunya és una nació singular, culturalment distinta, formada per aportacions diverses que ha necessitat i que ha sabut integrar, malgrat la persecució i maltractament de la seva identitat, llengua, i símbols” (6; 124). L’any 1986 expressa la seva concepció crítica sobre el nacionalisme, al que veu com un sentiment de caràcter defensiu, potser justificable en èpoques com la franquista, però com una ideologia incapaç de “vertebrar eficaçment un país amb voluntat de futur” (4; 119). Considera que com a sentiment de pertinència -d’adhesió a una identitat- sempre estarà present en major o menor mida, però que aquest fet no ha de portar a convertir-se en un codi polític amb pretensió de convertir-se en majoritari. Maragall contempla el nacionalisme com una ideologia heterogènia, “formada per ingredients molt diferents, amb l’únic punt comú de ser o sentir-se víctimes d’una força exterior” (4; 121). En contraposició, dóna al catalanisme, al seu catalanisme, una mirada més ampla, vinculada a la complexitat d’un país heterogeni, de forma que “el nostre país només pot ser alguna cosa més que nacionalista, però mai alguna cosa menys que nacionalista” (4; 121), potser una Catalunya no només a la defensiva, sinó una nació oberta, integradora i situada a la vegada en un context més ampli. Fa ús d’una expressió amb el mateix adjectiu que fa servir per Espanya: “Catalunya oberta” (4; 120). Nega també la possibilitat de l’ús de la idea de catalanisme de forma exclusiva per part de cap partit o tendència. L’any 1999, detalla què és per ell el catalanisme: “Catalanisme avui vol dir diàleg franc amb Espanya i vocació europea, recerca d’un lloc en el món obert, proposta de geometries variables en la lenta reconstrucció de la democràcia” (7; 13). És a dir, el situa en relació a Espanya, Europa i la democràcia. El concreta amb determinats trets: una forma de demostrar l’autonomia de decisions que permet la solidaritat i l’amistat, transformador d’Espanya, orientat a guanyar llibertat dins de la unió més que no pas a la separació, que combina la proximitat amb la lleialtat, i en qualsevol cas superior al regateig nacionalista de curta volada. L’any 2003 insisteix en termes semblants sobre el catalanisme que desitja, associat a la idea d’Espanya plural i amb organització federal: “El nuevo catalanismo ha de ser capaz de impulsar una transformación de España no sólo en su sentido de modernización, también de profundo respeto a su plurinacionalidad, pluriculturalidad y plurilingüismo. Somos diferentes, pero queremos avanzar juntos. Por eso defiendo una intervención sin complejos en España: tenemos un modelo de la España plural y un proyecto político federal” (6; 205). A aquesta concepció li cal un reconeixement mutu per part de tots els pobles d’Espanya amb objectius comuns compartits –reconeix que no serà fàcili una obertura de mires que permeti una “Cataluña abierta, dispuesta a compartir oportunidades, esfuerzos y compromisos con los demás pueblos de España, de Europa y del mundo. Esta mayoría no quiere una Catalunya cerrada, adusta, a la defensiva” (6; 205). Insisteix en el catalanisme amb vocació espanyola i europea, federal, que doni i rebi la confiança i lleialtat política necessària per a poder crear la solidaritat en llibertat. En l’època com a President de la Generalitat, quan està al front d’un govern tripartit, entre socialistes, 3 5 �republicans i eco-socialistes, Maragall passa a expressar un catalanisme de base més àmplia, menys identitari, encara que a la vegada amb menys referències a Espanya, “un catalanisme que vol apel·lar, no solament als catalans que senten que el cor se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els que durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença. Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El nostre catalanisme no és més que l’anterior, però tampoc menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un pacte, d’accents diversos i complementaris” (6; 243). El concreta en un catalanisme ciutadà, democràtic, integrador, forjador d’una Catalunya millor, unida per “la il·lusió d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries del mateix esperit de país” (6; 217). Un tipus de patriotisme cívic i republicà, que pot resultar més fort que l’identitari i que el resistent, a l’estil dels patriotisme francès i americà, un patriotisme basat en els drets socials adquirits. És una concepció de Catalunya on “ens interessa més el futur dels nostres fills que les dèries dels nostres avantpassats, respectades com són. El catalanisme esdevé sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns problemes i que tenen unes necessitats. El catalanisme esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans” (6; 243). Un cop ja no és President, es sent satisfet amb el fet que el catalanisme ja no sigui, o ja no sembli, patrimoni d’una sola força política; amb que hagi girat cap a una orientació social i de que li calgui, per continuar servint al país, exercir un bon ús de la capacitat d’autogovern. Lligant amb el reconeixement de la pluralitat interior de Catalunya “el catalanisme del segle XXI ha d’aconseguir unir cívicament Catalunya, fins aconseguir que s’expressin totes les Catalunyes, no amb una única veu sinó amb veus diverses. Només des d’aquesta unitat cívica serà possible canviar l’aspiració de Catalunya. No podem aspirar, com havíem fet durant temps, a ser una excepció permanent, una nació sense estat debatent-se entre ser un vagó del tren d’Europa o locomotora d’Espanya. Hem de ser les dues coses alhora. Catalunya ha de tenir menys por i més ambició” (17; 4). Resumeix en que la nació s’afirma amb l’acció, no en la proclamació. En les últimes declaracions recollides, es posiciona davant de l’horitzó europeu com a marca de futura actuació bàsica, atribuint a Europa la condició de nova pàtria “La patria ahora es Europa. La tensión, la competencia, sí que es entre Cataluña y España. Pero todo lo que definía a una nación como nación ya no es ni catalán ni español, es europeo: el himno, la moneda y hasta la bandera azul europea está por todas partes” (59; 1). Es poden identificar altres valoracions del que no ha de ser el catalanisme per Maragall, entenent el que diu en relació a la concepció nacionalista dominant en l’època de govern de Jordi Pujol: la catalanitat no ha de ser excusa per a no reconèixer els errors propis; no es poden demanar carnets de catalanitat; no s’ha de pressuposar la innocència dels catalans pel fet de ser-ho; tampoc es pot pressuposar que pel fet de ser catalans no aconseguirem segons quines coses. Maragall relaciona, com no podia ser d’un altre manera, el nacionalisme català amb el nacionalisme espanyol, al que qualifica com a nacionalisme implícit o inconscient, propi dels estats, i li demana que ho reconegui, que sigui conscient de la seva existència. Fins i tot ofereix una transacció entre nacionalismes “Nosotros renunciaremos al nuestro cuando ellos reconozcan el suyo” (6; 138). Davant del nacionalisme espanyol, encara que només sigui per claredat expositiva, Maragall s’arriba a definir com a nacionalista català “Cada vegada ho tinc més clar: si em pregunten des de Madrid si sóc nacionalista, jo dic que sí, perquè és la manera més entenedora i ràpida que entenguin el més important que vull dir ... Només començo a matisar quan l’altre m’accepta que també és nacionalista” (1; 15). 3 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �En contraposició al citat nacionalisme espanyol, Maragall es mostra fins i tot agre: “Ustedes son más nacionalistas que nosotros, a ver si lo entiende de una puñetera vez, ustedes son más idiosincrásicos que nosotros, nosotros sólo somos una pequeña nación que tal vez se expresa mal, con acritud, pero sepan que ustedes, en el día a día, están alimentado esa acritud” (6; 138). Defensa que Catalunya té dret a aquesta acritud: “Tenim el dret de l’acritud ... jo vaig néixer tres mesos després de l’afusellament d’un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sense judici en el sentit propi de la paraula. Per tant el dret a l’acritud, almenys la meva generació el té” (6; 110), tot i que a continuació deixa clar que no pot ser la inspiració i el marc de les relacions amb Espanya i els seus pobles. Considera que confondre nació amb estat és un greu error, i denuncia varies vegades l’estatisme com a risc del nacionalisme, de qualsevol nacionalisme, sigui espanyol, català o basc, arribant a dir que “el nacionalisme esdevé metàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels nacionalismes sense estat” (7; 18). Com a consideració final d’aquest apartat, una valoració personal de Maragall, que ajuda a entendre el personatge i la seva circumstància: “Hay mucha gente en Catalunya que piensa que soy españolista. Y en España hay gente que piensa que soy independentista. Lo cual quiere decir que España es complicada, aunque también podría decir que Maragall es complicado, pero creo que es más bien lo otro” (4; 1). 5.5. Europa Europa és vista per Maragall situada en una via d’evolució federalitzant, que només es farà la unió si hi ha a la vegada “devolution”, és a dir descentralització de competències i aplicació del principi de subsidiarietat. En les conclusions del curs que dirigí a Roma sobre Europa l’any 1998, es concreten els trets principals de la visió de Maragall sobre Europa19: Europa necessita a la vegada d’Unió i de devolució, el que vol dir alguna cosa més que una “catalogació formal” de competències; “si el procés unitari a escala europea consisteix a reforçar la Unió i a refermar per compensació els organismes subestatals, és necessari un nou concepte de nació o de pertinença: la ciutadania” (6; 82); els estats no perdran sinó que s’agilitzaran i guanyaran legitimitat amb la seva capacitat distributiva, reguladora i de representar l’interès general; cal un federalisme diferencial i optatiu, pels estats i les regions, i una Europa de les regions; el risc de llunyania entre les decisions i les seves conseqüències, fa necessària la subsidiarietat. Torna Maragall a Catalunya amb una idea clara de Europa com a referent, ideal i objectiu polític “Els catalans del segle XXI sabem l’Europa que volem, i l’Europa que ve: l’Europa forta, que és la de la proximitat, la de les regions i les ciutats, és a dir, l’Europa legítima; i l’Europa forta, que és la de la Unió, perquè és la de la nostra moneda, la nostra defensa, la nostra justícia i la nostra cohesió social. L’Europa dels Estats entesos com a garants de la Unió i garants de la devolució de poders cap a baix. De vegades se’ns parla només de l’Europa d’on venim i no de l’Europa a la qual anem. Anem a una Europa forta i subsidiària alhora, social i liberal, “forta però no fortalesa”, activa però no invasora de la proximitat -al contrari defensora de les identitats diverses i de les ciutats com a base de civilització-. L’Espanya catalana que preconitzem hi podrà contribuir, ja hi està contribuint, però ha de consolidar la 19. Cal tenir en compte que el curs es dóna en un context previ al procés fallit de nova Constitució Europea i de la signatura dels nous tractats de Niça i de Lisboa. 3 7 �seva cultura política, les seves regles del joc democràtic. I el seu federalisme vergonyant, l’ha de fer explícit i diferencial. Hem de fer el partit d’Europa (apostar per), d’aquesta Europa” (6; 101). Europa –per Maragall- ha de ser un projecte d’unió, no d’uniformitat; plurilingüe; un projecte de nova ciutadania, orientada als ciutadans, no a construir una superpotència. Una constant del seu pensament polític és la participació de Catalunya (dels organismes subestatals en genèric) en el nou espai polític europeu. Per això reivindica “La presencia de las autonomías en Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen competencia exclusiva y capacidad legislativa, lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el Senado y una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300 regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la Unión” (2; 87). Veiem doncs que la seva perspectiva no és particularista per a Catalunya sinó general per a Espanya, i que identifica la necessitat d’harmonitzar la participació i els interessos a nivell d’un nou Senat. Un altre aspecte referit a Europa és la concepció en forma de xarxa: de països, de regions, d’euroregions, de ciutats. Aquesta visió la contraposa a la realitat interna d’Espanya com a radial en base a un centre únic “La España en red no es una España en forma de estrella, con un centro y brazos, y que desde ese centro llegan a cada una de sus extremidades. Pero el mundo ya no es así y Europa ya no es así, se trabaja en red, cada punto es importante” (6; 320). Dona molta importància, per Catalunya i les Comunitats veïnes, a la consolidació d’Euroregions en l’entorn de Barcelona i Catalunya “l’Euroregió, l’Arc Mediterrani o la Comunitat de Treball dels Pirineus són maneres adequades d’expressar la voluntat de la societat catalana de tenir un paper actiu en el procés d’integració europea” (17; 9). L’existència d’Europa no pot ser considerada un motiu per a deixar de referenciar Catalunya a Espanya “Hi ha qui diu que hi ha un camí alternatiu a Espanya: el d’Europa. Plantejar-ho en aquests termes em sembla un error. Faríem un mal servei al país si ens plantegéssim com a alternatives incompatibles les projeccions de Catalunya a Espanya i a Europa. Catalunya ha d’estar a Europa amb Espanya, aprofitant tota la potència de l’Estat espanyol, que és el nostre Estat. I Catalunya ha d’estar a Europa amb la força de les seves institucions, de la seva societat civil, de les seves empreses i de les estratègies euroregionals compartides” (17; 6). Ja hem comentat en l’anàlisi quantitatiu la importància creixent que pren Europa com a concepte utilitzat en el període final analitzat. A part de la voluntat expressada de dedicar-se a aquest temes quan deixés de ser President, Maragall pensa en un futur d’Europa en que, tot i les dificultats del moment, s’anirà consolidant per sobre de visions estatocèntriques, de forma que ha d’arribar a ser una nova pàtria per a tots els europeus, també pels catalans. “Ens hem de preguntar què volem ser quan siguem grans? ... Ras i curt, una Catalunya europea. Ja ni “Escolta, Espanya” ni “Adéu, Espanya”: Escolta, Europa” (60; 1). 5.6. Estatut La primera consideració en relació amb el tema del nou Estatut de Catalunya és que Maragall no en fa cap referència fins l’octubre de 1998 quan en la presentació del document “Carta autonòmica catalana” diu que l’Estatut de 1978 no s’ha aplicat en la seva totalitat, que es dóna una “fatiga” dels materials constitucionals i estatutaris i que cal procedir a la seva revisió. Creu que un nou Estatut serà bo per Catalunya i també per Espanya perquè serà “el fruto del reconocimiento por las Cortes 3 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Generales de la voluntad política unitaria de Cataluña, momento solemne en que Cataluña renovará su pacto de autogobierno y su compromiso con la España plural” (6; 200) cosa que permetrà ambdues parts conviure més enllà de la “conllevancia”. És durant la seva Presidència de la Generalitat quan es du a terme el procés de redacció, negociació i aprovació del nou Estatut, que acabarà amb la ratificació en referèndum pel poble català al juny de 2006, i és òbviament en aquest període quan fa més explicacions sobre el tema. Defensa sempre que el nou Estatut ha de fer-se seguint estrictament els passos i tràmits legals i constitucionals previstos, assegurant a més la seva constitucionalitat; i entén la seva renovació, a més a més, com una part del procés de consolidació de l’estat de les autonomies. Per Maragall la reforma del marc d’autogovern de Catalunya es fa amb dos objectius “Progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de pura afirmación identitaria ... Contribuir a la idea y al proyecto de una España plural ... Contribuir haciendo lo primero, ayudamos a avanzar en el segundo de los objetivos; y viceversa. No son contradictorios” (6; 310). A l’agost de 2005 concreta el que Catalunya vol expressar en el nou Estatut en onze proverbis, que es mostren resumits a continuació: (6; 284) 1. Catalunya és una nació, és una nació dintre de l’Estat espanyol. 2. Catalunya ha viscut durant vint-i-cinc anys la primera etapa històrica llarga i sense entrebancs d’autonomia, democràcia i de progrés. 3. La Generalitat no va deixar d’existir, en terra pròpia o en l’exili, gràcies a la tenacitat del poble i a la fidelitat dels seus presidents. 4. Catalunya té un cert pensament del què Espanya és. Espanya és una nació de nacions i l’Estat espanyol un estat de caràcter federal. 5. En cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català s’aplicarà el principi de subsidiarietat, que vol dir de proximitat. 6. Catalunya ha estat i és solidària amb els pobles d’Espanya, en funció d’un sistema fiscal general regit pel principi d’obtenir serveis similars per un esforç fiscal similar. 7. Catalunya es regirà per sistemes propis de prestació i regulació de serveis en llengua, cultura, dret civil i organització territorial. 8. Subratllar la importància del saber, de l’educació i de la igualtat de drets, i avui en especial, de la igualtat entre l’home i la dona. 9. Accés als sistemes universals de comunicació, d’innovació i tecnologia. 10. A través de l’Estat pertanyem a la Unió Europea. 11. En el marc de la Unió Europea, formar amb les Comunitats i Regions veïnes una Euroregió útil pel progrés dels interessos comuns. A Nova York, febrer de 2006, el presenta com un projecte per Espanya, “una nova etapa en la nostra democràcia, en la qual s’enfortirà nostre sistema federal” (9; 2) i que significa: una nova devolution, el reconeixement de Catalunya com a nació i de la diferència, que no vol dir desigualtat ni privilegi; la clarificació competencial dels nivells de govern i la millora del finançament; ajudar a la construcció de l’Espanya plural, de l’Espanya federal, i és una contribució a una nova cultura política basada en la lleialtat, en la confiança federal. Un cop aprovat i abans del referèndum fa successives defenses del seu contingut, filosofia i significat polític, el que significa anar insistint en conceptes recurrents del seu pensament. Catalunya es posa al dia com a nació, destaca el caràcter de pacte entre les sobiranies catalana i espanyola “L’Estatut és l’acord entre dues sobiranies, entre dos Parlaments, entre dues representacions” (12; 1) i aquest fet no considera que devaluï la sobirania espanyola. No és identitari, està orientat a les persones, disminuirà la conflictivitat competencial entre govern central i Generalitat, i sobretot “Catalunya 3 9 �esdevindrà la comunitat política d’Europa que, sense ser un estat, té el major reconeixement, el major nivell de competències i de recursos per abordar el seu desenvolupament. Més de fet que alguns petits estats” (16; 3). Reconeix el dubte de si s’ha seguit la millor seqüència, o hagués sigut millor reformar prèviament la Constitució, però afirma “Es mucho pedirle al Parlamento catalán y a los ciudadanos que tendrán que decidir si refrendan el Estatuto reformado, que renuncien a decir nada que obligue a una reforma de la Constitución” (6; 268) i, per tant, acaba mostrant el seu acord, segurament instrumental, a que determinats aspectes de l’estatut quedin formulats, però restin a l’espera d’una futura reforma general de la Constitució. Encara que explicita el seu lament per no haver aconseguit la participació del Partit Popular en la fase final del projecte, també diu “¿quin és l’argument per oposar-se a un Estatut que teòricament ens havia de separar dels espanyols i ara resulta que tots l’imitaran?” (49; 2), i espera que el conjunt d’Espanya entengui que l’Estatut és una proposta legítima i lleial. Un cop aprovat en referèndum, considera arribada l’hora del seu desenvolupament, i considera que ho ha de fer una nova generació “La Cataluña del nuevo estatuto ha de estar gobernada por una nueva generación que sepa alejar al país de la política irritada y del tacticismo que a menudo nos ha dominado” (6; 324). Preveu un camí de desplegament llarg i complicat, que el porta a tornar a insistir en la necessitat de canvi a Espanya per poder canviar a Catalunya, és a dir, en el problema espanyol per davant del català: “No requerirà només un pacte polític sinó també un canvi de cultura de l’administració central. Perquè també a Espanya s’ha de produir un canvi de paradigma: 30 anys després d’haver-se iniciat la transició, ja no podem entendre Espanya en termes d’un cos que es descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes d’un Estat compost en el qual les seves parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat personalitat i protagonisme i reclamen poder participar més i més, conjuntament, en la definició del tot.” (6; 337). Davant el recurs presentat davant del Tribunal Constitucional, creu inicialment que el Tribunal no el modificarà, doncs generaria un greu problema per a tothom “No crec que el toquin, perquè Madrid és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldre-ho, m’imagino, d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya” (55; 1). A mida que avança el temps va introduint la idea que si el Constitucional el modifica, s’hauria de tornar a sotmetre a referèndum. “Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets com a catalans?” (60; 1). 5.7. Fiscalitat El finançament de Catalunya, de les comunitats autònomes en general, i dels ens locals també, és un tema problemàtic des de l’origen en el sistema constitucional de 1978. No entrarem en detall, però mostrarem els eixos principals dels conceptes més utilitzats per Pasqual Maragall sobre l’assumpte. A principis de 1988 ja fa esment en passat a la seva proposta d’un marc estable de repartiment de recursos entre Govern central, Autonomies i Ajuntaments del 50-25-25 % (6; 37). Aquesta distribució percentual hi anirà canviant a mida que es vagi augmentant el nivell de competències, en especial autonòmiques: el 2003 la proposta és del 40-30-30 (38; 5) i el 2005 del 30-40-30. (6; 295). Un altre dels criteris que Maragall expressa amb continuïtat és el de contribuir per renda i rebre 4 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �per població, així com la necessitat de la corresponsabilitat fiscal de les diferents administracions públiques. Ja al 1991 deia “Es fundamental establecer un marco seguro de financiación para los tres niveles de gobierno y que comporte fórmulas equilibradas de corresponsabilización fiscal y de autonomía financiera” (6; 71). Com a candidat a la presidència de la Generalitat, proposa en diverses ocasions quatre principis de federalisme fiscal, que resumits són (6; 161): • Igualar los resultados en gasto público por habitante de las autonomías del régimen foral con las autonomías del régimen común. • Redistribución del gasto público entre las tres administraciones públicas en base los porcentajes (40-30-30). • Igualar la inversión del Estado por habitante entre las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes. • Equidad fiscal territorial … pagar por renta y recibir por población. Completa el seu federalisme fiscal amb la llibertat per poder fixar tipus impositius (corresponsabilització) i la necessitat de transparència en la informació, el que li fa reclamar la publicació periòdica i normal de les balances fiscals, com fa Alemanya: “La transparencia es la base de la solidaridad y de la equidad” (40; 1). Vincula la transparència amb la claredat en els plantejaments fiscals, necessaris per assegurar la seva legitimitat “la cuestión de la “comprensión pública” es absolutamente crucial. Hay que abandonar los tecnicismos en la explicación del sistema fiscal y financiero del Estado de las Autonomías” (6; 266). En quant a l’aspecte de la solidaritat entre territoris amb diferent nivell de renda, a més de que l’aplicació del principi general ja significa que paguen menys pels mateixos serveis, creu que ha d’existir un fons de solidaritat, però amb límit temporal i control del procés: “tiene que haber una financiación especial para las comunidades autónomas con retraso estructural. Estoy de acuerdo, pero esto debe periodizarse en el tiempo y tendiendo a un aterrizaje suave. De lo contrario, es decirles a las autonomías que sufren esta situación que siempre estarán subvencionadas, cuando de lo que se trata es de que salgan de la situación de retraso” (40; 1). D’altra banda, Maragall proposa que la singularitat dels concerts econòmics basc i navarrès sigui sotmesa a un procés d’igualació amb un marge temporal ampli. De fet, no està d’acord amb el sistema, encara que entén el seu origen històric. Davant de la reclamació del concert per ERC i CiU, expressa “la única solución para Cataluña y para España es que haya una regla común de resultados. No discuto las fórmulas, me importan muy poco, mientras los resultados finales se avengan a una racionalidad común que además sea inteligible para la gente. Que la gente pueda decir que paga lo que tiene que pagar. Esa regla creo que es la renta y la población” (4; 1) i argumenta que la raó de fons és la grandària de Catalunya, que no li permet (a Espanya) un règim d’excepcionalitat. Torna a la idea del que és bo per Espanya és bo per Catalunya i a l’inrevés. Creu que Catalunya “ha estat i és una nació solidària amb la resta de pobles d’Espanya” (6; 285). Però també considera que, donat que ja hi ha comunitats que partint de nivells de pobresa molt importants ara estan “frec a frec o més amunt en alguns aspectes. Catalunya està dient: «No podem més»”, i això ho identifica com un problema, lligat al fet que si es garanteix el màxim nivell de serveis de forma independent a l’esforç fiscal, pot desincentivar als territoris receptors de transferències netes. En aquest aspecte Maragall aplica una visió lliberal a la solidaritat. Els criteris fiscals integrats en l’Estatut els explica amb els quatre eixos següents: “El Estatuto garantiza que los ingresos de la Generalitat procedan totalmente del rendimiento de los impuestos pagados por los ciudadanos de Catalunya. 4 1 �La Generalitat tiene capacidad normativa sobre los impuestos estatales en los que participa, de acuerdo con las competencias del Estado y de la Unión Europea. Papel protagonista de la Generalitat en la gestión tributaria de los impuestos que pagan los ciudadanos de Catalunya. Criterio explícito de solidaridad, semejante al aplicado en los países federales que consiste en garantizar un mismo nivel de servicios a los que realizan esfuerzos fiscales similares, no en términos absolutos, que eso sería injusto, sino en términos relativos a la renta de cada uno” (6: 315). Afegeix un cinquè eix que garanteix que les inversions de l’Estat a Catalunya durant 7 anys seran d’acord amb el PIB de Catalunya; una garantia que va ser declarada inconstitucional pel Tribunal Constitucional. 5.8. Interlocució En l’anàlisi quantitatiu ja hem pogut constatar el creixent lament podríem dir, de Pasqual Maragall, sobre la manca d’interlocució lleial a l’altre costat de la taula, és a dir per part dels poders de l’Estat sobretot a partir de que és President i s’engega el procés de renovació de l’Estatut. Si l’Estatut el definia com un pacte entre les legitimitats catalana i espanyola, com es pot dur a terme aquest procés de pacte mentre una de les parts és sotmesa a la desautorització per bona part de l’altre? Podríem posar molts exemples, però aportarem només alguns dels mes significatius: En relació a l’Espanya més oberta: “Es muy difícil, pero tal vez consigamos un reconocimiento por parte del sector progresista y liberal de Madrid, que siempre ha sido centralista en el fondo, aunque sea respetuoso con Catalunya.” (6; 137). Crida a les esquerres espanyoles: “ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad, a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura” (6; 179). Avís davant les dretes: “el precio que ha pagado (la derecha) por esa ampliación del consenso es un precio que dudo que se puede pagar: el de relanzar un nacionalismo español fatuo y agresivo. Con esa actitud y ese lenguaje se compromete el futuro de España como unión de los pueblos que la forman, que es precisamente lo que la Constitución y los Estatutos garantizan” (2; 108). I lament sobre les conseqüències del lideratge d’Aznar: “La hazaña de Aznar al meter a la derecha en la Constitución no le ha salido gratis a España. Su empecinamiento nacionalista -la otra cara de la moneda- amenaza con dar al traste con unos equilibrios que han funcionado bien durante 25 años.” (2; 127). Que havia acabat portant a un retorn del nacionalisme espanyol i a un reforçament del centralisme: “desde el nacionalismo español percibo el rechazo amargo y el desdén de quienes no les cabe en la cabeza otra manera de entender España que la suya” (6; 178) “Cataluña tiene el derecho, histórico o no, a proponer. ¿O sólo hay una voz en este coro? Cruzar opiniones, indicaciones y propuestas es enriquecer el escenario, no dictarlo, contra lo que se ha hecho casi siempre desde el centro. El centro está encantado de haberse conocido. No sabe que sólo es el centro: piensa que es toda España. Éste es su error. Nosotros también somos España” (61; 1) 4 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �A un retorn de l’Espanya única, hostil amb Catalunya: “s’oposen també a l’eclosió de l’Espanya plural, quasi diria que per principi, perquè només en volen una d’unitària, d’única, sense matisos, sense perfils, sense accents, sense allò que dóna a aquest país precisament la seva gràcia i el seu interès” (12; 1), davant la que es mostra perplex: “perplejidad por la indiferencia, cuando no por la hostilidad, con que es tratada Cataluña por el poder político y por una parte influyente de los medios de comunicación”. I afegeix, en relació als mitjans: “nos encontramos con un grave problema de incomunicación: No disponemos de un sistema de circulación de las noticias y de las opiniones que refleje de forma real la pluralidad española. El Madrid político-mediático actúa demasiadas veces como un foro capitalino que interpreta la complejidad de España desde el centralismo y no desde la centralidad. El sistema de la capital ha sustituido al sistema estatal. Los diarios de la periferia, sus radios y televisiones no se escuchan en el centro. El centro ignora lo que ocurre en la España real, en la España plural” (6; 277). Val a dir que Maragall és també conscient de la bidireccionalitat de certes actituds “Somos muchos los catalanes que reconocemos que las causas de este distanciamiento son complejas y que algunas tienen su origen en determinadas actitudes adoptadas desde Cataluña que interactúan con otras actitudes que podríamos identificar como separadoras” (6; 195). “en un clima de creciente indiferencia y desconfianza mutua. Volvíamos a la vieja dialéctica de los separadores y los separatistas” (6; 248). Maragall, però, manté l’esperança en què hi ha una altra Espanya possible: “Si Catalunya deixa de provocar recels, si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa amb llibertat al mirall, si deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir” (6; 224). Una Espanya que hauria d’apostar pel federalisme: “Cierto que fuera de Catalunya y de algunas dependencias universitarias, prácticamente no hay federalistas. Habrá que inventarlos para que podamos discutir y avanzar con ellos en el reconocimiento de las naciones y los pueblos de España” (6; 20). Però sempre hi han les dues Espanyes: “hi ha una altra Espanya ... que és profundament desconfiada, conservadora i al·lèrgica a les innovacions” (23; 3), i la batalla entre les dues espanyes acaba generant una lògica d’immobilisme i de continuïtat: “Estamos en lo mismo, nada ha cambiado y todo ha cambiado. Sigue vigente la Oda. Es lo que estamos haciendo, hablarle a España y temer que no nos oiga” (44; 1). “Som diferents i ens suportem mútuament, però no pretenem solucionarho ... De manera que això no progressa i l’únic que continua havent-hi és la conllevància”. (56; 1). Una continuïtat que tampoc el president Zapatero va evitar: “Amb l’escenari Zapatero- Maragall va semblar que podíem trobar la fórmula canònica, la fórmula constitucional, estatutària. Però som on som. Aturats.” (56; 1) De fet, en una entrevista de 2007 acaba reconeixent que s’ha sentit personalment traït per Zapatero després de l’inicial: “Pasqual, apoyaré la reforma que salga del Parlament de Catalunya”: “Tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu ambiciós que ens havíem plantejat aquí i allà perilla. Un pas enrere molt evident.” (52; 19). Un altre aspecte important en aquest apartat és fer notar els avisos que fa Maragall sobre les possibles conseqüències, negatives per la pròpia Espanya, d’una actitud de rebuig a les propostes que li arriben des de Catalunya. Hi ha risc de desafecció: “la dilació i les dificultats i fins i tot les tensions que s’han viscut al llarg d’aquests mesos han causat cansament en la ciutadania. I això comporta un cert risc de desafecció” (10; 6). El mateix fa en relació a una sentència negativa sobre l’Estatut: “Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències” (58; 1). 4 3 �5.9. Independència En el conjunt de l’anàlisi fet sobre el pensament de Maragall ha quedat clar que ni és, ni ha estat mai independentista. Però sí que expressa les seves opinions sobre el tema, alguna de les quals ja s’han comentat en altres apartats. Hi ha un concepte d’independència que Maragall arriba a acceptar, i és la de Rubert de Ventós, basada en una construcció racional i en la interdependència. De tota manera creu que “és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable”. (7; 16). La renúncia el 1978 al dret d’autodeterminació per part de les forces majoritàries a Catalunya i el País Basc, a canvi de autonomia, forma part de l’essència del pacte constitucional. La percepció de no avançar en els temes d’autogovern i de reconeixement nacional genera “actitud de desesperanza, que está llegando a la conclusión de que Cataluña no puede esperar nada bueno de España y que considera que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar el trecho que le corresponde. Es la actitud que subyace en la propuesta independentista” (6, 179). Per tant, per Maragall, la independència és una posició política reactiva i desactivable amb avenços en el reconeixement de la pluralitat d’Espanya. Maragall no creu, doncs, en la necessitat d’independència, en el món actual, “Allò que és decisiu no és pas la independència estatal, sinó la independència de criteri, la capacitat de convicció als grans mercats de l’economia i la política. Que ser un estat hi ajuda és indubtable. Però que arribar-ho a ser és tan o més antinatural que no ser-ho, i menys pràctic, també” (2; 58). El sentiment independentista ha existit sempre a Catalunya, “Un sector importante del catalanismo se lo ha planteado siempre. Macià y Companys en 1931 proclamaron la República Catalana” (6; 250) i segueix existint doncs “Un minoritario pero significativo sector de la sociedad catalana piensa que estamos ante la última oportunidad para resolver positivamente la relación entre Catalunya y España. No comparto este dramatismo de “las últimas oportunidades”, pero es un estado de ánimo que hay que tener en cuenta porque es revelador de algo” (6; 250). Davant d’aquest fet, aposta per fer una política, a Catalunya i a Espanya, que vagi permetent reconduir als independentistes a postures primer sobiranistes i finalment federals. Una vegada més planteja la Espanya plural i federal com a forma de solucionar l’encaix de Catalunya. 4 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �6. Conclusions P asqual Maragall té una concepció federal d’Espanya, que té el seu origen en la tradició del pensament catalanista i d’esquerres, i en la seva personal experiència municipalista, exercint un poder de tipus molt proper al ciutadà. En referència al marc teòric, el model concret federal que proposa Maragall és un federalisme de distribució de poders, descentralitzador, cooperatiu i amb asimetria constitucional; encara que en aquest últim aspecte –l’asimetria- creu que ha de ser-ho només de forma imprescindible per encaixar les diferències realment existents amb la igualtat de drets. Però el seu federalisme és especialment un model de federalisme de tipus pluralista. Recordem que una de les característiques bàsiques del federalisme pluralista és el reconeixement de la plurinacionalitat, i en efecte, per poder recollir la diversitat nacional, cultural i lingüística d’Espanya, Maragall proposa el reconeixement de Catalunya com a nació. Els altres trets del federalisme pluralista també són plantejats i reivindicats per Maragall quan proposa una àmplia autonomia, estable constitucionalment i amb recursos fiscals suficients i constants (self rule) i aposta perquè Espanya avanci en la participació de les Autonomies en el govern central i les institucions estatals, i molt especialment en la configuració d’un Senat amb poder real i que sigui representatiu dels governs de les Comunitats autònomes i dels poders locals (shared rule). Maragall no està d’acord amb el model federal centralista i homogeneïtzador, orientat a la igualtat uniforme de drets dels ciutadans, el que alguns formulen com ‘los derechos son de las personas, no de los territorios’. De fet, el federalisme de Maragall, donat que el pensa per aplicar a la realitat espanyola, és un model oposat al considerat com el més exitós del món, l’americà, d’origen i components unificadors, creador d’una nació única amb una sola llengua. Però tampoc planteja en cap moment el reconeixement del dret de secessió en l’ordenament constitucional, de forma coherent amb el seu projecte polític que és un projecte per Espanya, fet des de la perifèria. Quan Maragall descriu les seves propostes federalistes, ho fa en base a l’aplicació d’uns principis concrets: col·laboració institucional, corresponsabilitat fiscal, solidaritat, clàusula residual pels poders més propers. Dóna molta importància al principi de subsidiarietat, a que el repartiment de les competències de poder es faci de forma que l’exerceixi el nivell més proper al ciutadà possible, tot i que avisa que cal estar atents als riscs de col·lusió entre interessos locals i poders pròxims20. Per poder bastir l’organització federal proposada, dóna una importància cabdal a l’existència del principi de confiança entre les parts i de la lleialtat federal, en el que coincideix amb el que diuen autors com Watts en relació als principis de confiança i lleialtat, necessaris per poder aplicar un federalisme pluralista. En relació al tema fiscal, els plantejaments de Maragall mantenen unes línies constants al llarg dels períodes analitzats. Per una banda la necessitat d’un repartiment equilibrat dels fons entre els diferents nivells de govern, adequat als serveis prestats per cadascun d’ells. D’un altre, la recerca d’una fórmula clara de relació entre els impostos pagats i les prestacions rebudes, i que es resumeix en la formulació bàsica de l’equitat fiscal territorial: ‘pagar per renda i rebre per població’. En aquest tema es detecta una preocupació també constant per aconseguir fórmules de finançament segures, justes, transparents, i, molt especialment, que siguin comprensibles per la ciutadania, doncs en cas contrari tenen risc de deslegitimació. La última característica transversal en el temps és la seva 20. No hem trobat referències a la possibilitat de col·lusió entre els els poders centrals, potser perquè no hem seleccionat textos relacionats amb el concepte de socialisme. grans poders econòmics i 4 5 �voluntat d’inserir el finançament de Catalunya en el règim general espanyol, sense privilegis, sense reclamar en cap moment sistemes de tipus ‘cupo’ com el basc; i ho justifica per raó de la grandària relativa de Catalunya, de forma que el seu tractament com a excepció faria inviable el sistema general, i també per solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat. Una vegada més queda palès l’enfocament global espanyol de l’opció política de Pasqual Maragall. Molts conceptes que formen part de la concepció d’organització federal adequada –segons Maragallper Espanya i per Europa, els considera també aplicables dins de Catalunya: subsidiarietat, proximitat, municipalisme, lleialtat institucional, participació de tots els nivells de l’administració en les grans decisions, equitat fiscal. És el que qualifica com a Federalisme interior El federalisme proposat per Maragall és la combinació d’unió i llibertat, d’unió i devolució, d’unió i proximitat. És, per tant, un model que assegura a la vegada el reconeixement de la diversitat, la descentralització competencial i l’exercici del poder a prop dels ciutadans. Respecte a Catalunya, la concep inicialment com un sistema de ciutats, d’una xarxa de municipis, d’acord amb la força que tenia en els anys vuitanta el municipalisme d’esquerres, i Barcelona en concret, i també com a forma de defensa i confrontació amb el nacionalisme de centre-dreta que governava la Generalitat. La seva defensa dels governs de proximitat, i del principi de subsidiarietat, també a Catalunya, és una constant al llarg del temps. Maragall considera que Catalunya té una complexitat política i institucional semblant a la d’un estat, i proposa una reorganització interna en base a un plantejament de federalisme interior, aplicant també Catalunya endins els principis d’igualtat, subsidiarietat, clàusula residual, administració única, solidaritat. Reivindica pel cas concret de Catalunya el mateix que demana es faci a Espanya: una Catalunya oberta que reconegui i gestioni la seva diversitat, la participació dels poders locals i les organitzacions ciutadanes en la governació del país -‘tots som Generalitat’-, no subordinació dels ens locals al govern central de la Generalitat. Maragall té una visió geogràfica, geopolítica, dels països. Tant d’Espanya com de Catalunya, de forma que en el cas català demana el reconeixement de les terres de l’Ebre i del Pirineu en forma administrativa i institucional, donat que tenen característiques pròpies comuns i diferenciades d’altres terres de la mateixa província actual de pertinència. Igualment amplia el camp d’actuació limitat a les fronteres regionals o estatals quan impulsa la creació d’euro-regions. Catalunya és per Maragall una nació que forma part d’Espanya i d’Europa. Una nació que ve de lluny i que ha patit molts greuges, però que no ha de centrar la seva identitat i pensament en la història passada i en el greuge com a sentiment unificador. Catalunya ha de mirar endavant, ha d’oferir als seus ciutadans, que són de diferents orígens, un futur engrescador i integrador, en base a la construcció d’un país obert, plural, amb serveis socials, amb equitat i benestar. Maragall rebutja una Espanya absolutista, unitarista i centralista, però defensa aferrissadament, apassionadament, una Espanya plural, diversa, plurilingüe, democràtica, descentralitzada, federal al fi. Però Espanya s’ha de reconèixer ella mateixa com el que és, diversa i complexa, no homogènia i simple; i cal que ho sàpiga, que prengui consciència del fet. Això li servirà per ser més cohesionada i més forta. Aquesta Espanya, que no és nova per Maragall doncs hi han corrents polítics i intel·lectuals que en són favorables, porta incorporada una nova dinàmica política de poders desconcentrats, amb possibilitat per part de les perifèries (geogràfiques i polítiques) de participar, fer propostes i gestionar polítiques. Es trencaria d’aquesta manera la direcció clàssica en la forma d’exercir el 4 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �poder a Espanya: des del centre únic cap a la perifèria. Una perspectiva perifèrica d’Espanya que enllaça amb la visió geogràfica esmentada abans, i que es concreta en el concepte reiterat sovint de ‘Espanya en xarxa’ oposat a la concepció radial i radiocèntrica. Espanya ha de ser un conjunt de pobles que són distints, i que a partir del mutu reconeixement de les seves identitats diferents d’origen, volen anar junts, volen compartir passat -recordem la proposta reiterada que fa de redactar una història compartida-, present i futur, i conformar des de la llibertat, una nova identitat compartida. La conjuminació d’unió, diferència, autonomia i llibertat es concreta en la forma proposada de federalisme pluralista. Aquest projecte, pensat des de la perifèria per Espanya i els seus pobles, no el considera Maragall un exercici d’idealisme sinó al contrari de realisme, de veure com és el país i trobar-li una solució satisfactòria amb ambició col·lectiva. És durant molt temps un projecte optimista, esperançat en la seva raonabilitat i possibilitats d’èxit. Al final, després del procés estatutari, sembla reconèixer una certa impossibilitat de poder aconseguir un canvi en la forma d’entendre Espanya, en especial -però no sols- per part dels sectors més conservadors espanyols. En quant a les relacions entre els dos subjectes polítics, Catalunya i Espanya, la visió de Maragall es basa en la no existència de conflicte entre pobles o comunitats, que comparteixen molts lligams familiars, culturals i vivencials. El conflicte el centra en un problema entre la concepció uniforme i centralitzada dels que tenen el poder a Espanya i les aspiracions d’autonomia, descentralització i reconeixement de la diversitat que es donen a Catalunya i altres parts d’Espanya. I el problema conseqüent és cóm encaixar Catalunya i aquest tipus d’aspiracions polítiques dins d’Espanya. Per tant, la solució passa per canviar Espanya per a que reconegui les seves diversitats. Maragall, que creu en la capacitat de regeneració d’Espanya, no planteja la recerca de solucions fora de l’àmbit espanyol, el problema, per ell, no és com anar-se’n d’Espanya, sinó com continuar a Espanya. Per resoldre l’atzucac, la via ha de ser l’Espanya plural, amb el reconeixement de Catalunya com a nació, i un marc constitucional i estatutari redissenyat sota la perspectiva del federalisme pluralista. Però no només planteja el canvi espanyol, també requereix abandonar el greuge i la reivindicació particular com a motor d’actuació, reclama la creació d’espais de confiança i lleialtat per les dues bandes, la construcció plegats de propostes vàlides per Catalunya i per la resta. És una constant del pensament de Maragall associar l’evolució de Catalunya amb la d’Espanya. Des de la consideració històrica que Catalunya només ha tingut reconeixement i llibertat quan a Espanya hi ha hagut també llibertat, a la coneguda frase ‘el que és bo per Catalunya és bo per Espanya’. En conseqüència Catalunya, per aconseguir els seus objectius propis, ha d’implicar-se en la governació d’Espanya. Es pot constatar, com a resum de les relacions entre Espanya i Catalunya, que el projecte polític de Maragall està més orientat a canviar Espanya que a canviar Catalunya. Catalunya no pot ser el que és, i vol continuar sent, si Espanya no canvia i accepta la seva pluralitat. Si Espanya té un projecte uniformista, uninacional i monolingüe, Catalunya no té cabuda o ha de deixar de ser el que és. Però Maragall és optimista sobre el tema; cal tenir en compte que pertany a la generació política anomenada de la transició, que va començar lluitant contra la dictadura franquista, i va protagonitzar el canvi d’Espanya a una democràcia de tipus liberal, introduint la descentralització en la forma d’estat de les autonomies, i aconseguint la incorporació a la Comunitat Europea. Si havien aconseguit això, per què no podia plantejar-se una reforma que implicava menys canvis i menys ruptures? De tota manera, l’optimisme anterior va ser sotmès a una dura prova durant el procés de reforma 4 7 �de l’Estatut, que va evidenciar la dificultat de trobar una interlocució lleial i clara per part del poder polític espanyol. Com s’ha vist abans, Maragall va posar en evidència les actituds de rebuig, indiferència, hostilitat fins i tot, de l’Espanya conservadora, del nacionalisme espanyol, de la dreta però també de l’esquerra, dels mitjans de comunicació de Madrid especialment, de l’altra Espanya, la que no és plural. Maragall avisa dels riscos d’aquesta actitud, de la creació de desconfiança i desesperança, de la desafecció i del possible creixement del moviment independentista. En relació a la independència, Maragall no ha sigut mai independentista, el seu projecte ha estat sempre definit per facilitar l’encaix de Catalunya a Espanya, en part perquè creu que els conceptes de sobirania, estat i independència estant canviant. De fet, el que vol és anar portant, amb els fets, amb les polítiques, amb el pacte federal, als independentistes cap a la via federal. Però la manca d’interlocució per la part espanyola, de voluntat política pluralista, de comprensió del projecte integrador plantejat, de federalistes espanyols, està fent impossible el concepte d’Espanya plural i el desenvolupament d’un projecte de federalisme pluralista. Maragall es defineix sempre com catalanista, un catalanisme que defineix com un sentiment de pertinència, però també obert, integrador i no exclusivista, orientat a impulsar la transformació a Espanya, que torna a insistir en avançar junts des del reconeixement de la diferència, i que enllaça també amb la seva idea de federalisme. És també un catalanisme lleial i obert, orientat a Europa i el món, a la llibertat més que la separació. Durant la seva presidència de la Generalitat, al front del tripartit, introdueix una perspectiva una mica diferent, donant-li un enfocament més ampli, de caire cívic i republicà; un catalanisme, ni resistent ni identitari, que integra Catalunya gràcies a les polítiques socials, a la resolució dels problemes de les persones, a les bones perspectives d’un futur compartit. Només es declara nacionalista, per claredat dialèctica, davant del nacionalisme espanyol, al que qualifica de nacionalisme implícit, no reconegut, propi dels estats. Aleshores sí que diu que és nacionalista català, al temps que exigeix a l’interlocutor que s’autoreconegui com a nacionalista també. Per tant, en relació a les definicions fetes en el marc teòric del treball, podem qualificar el pensament de Maragall com a catalanista i federalista, en tant defensa la identitat nacional de Catalunya, que vol que sigui reconeguda i integrada en una organització federal de l’Estat espanyol. Europa és per Maragall la nova pàtria futura. Un projecte d’evolució federal, que s’ha de fer en base als estats, les regions i els ciutadans, amb un nou sentit de pertinència que és precisament la ciutadania. Amb principis d’unitat però no d’uniformitat, de descentralització i subsidiarietat, de solidaritat i cohesió social. Europa és sempre el marc superior de referència en el que queden inserides les relacions entre Catalunya i Espanya, en la mesura que està convençut que la direcció de la història es mou cap a la consolidació de la Unió Europea, amb la conseqüent cessió de sobirania, i que creu fermament en l’aplicabilitat interna a Espanya dels criteris de “devolution” i de subsidiarietat impulsats per la Unió. En aquest àmbit, una constant és la preocupació per aconseguir la participació de Catalunya, i de les altres comunitats, en el nou marc polític europeu, en els processos de decisió dels temes on tenen competències. És conscient que aquesta participació s’ha de produir en base a un procés de delegació i representativitat doncs no totes les regions europees poden tenir veu directa. Per això 4 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �proposa també la renovació del Senat, on s’han de treballar les propostes homogeneïtzadores en un marc de confiança horitzontal entre les Comunitats. Però està clar que el camí per a que Catalunya arribi a Europa és passant per Espanya, aprofitant la potència del propi estat espanyol, que ha de respondre amb visió de la seva pluralitat. Ara bé, complementàriament a la via principal, Catalunya ha de participar en les euroregions que la impliquin, així com ha de fer servir la força de les seves institucions i la societat civil. És un treball de país, per ajudar a aconseguir la integració europea, que considera la nova pàtria. La plasmació en la pràctica política del pensament federalista de Maragall va ser en molt bona part el nou Estatut, que va estar enfocat com un projecte legal, respectuós amb el marc constitucional, amb l’objectiu de dotar a Catalunya d’un nou marc d’autonomia, dins d’Espanya. Maragall va justificar, molt abans de ser president, la necessitat d’aquest nou marc constitucional. Ho va fer des del principi dient que seria un projecte bo tant per Catalunya com per Espanya, i amb intenció de millora de l’Estat de les autonomies en el seu conjunt. Pensa en el nou Estatut com un projecte per Espanya, una nova fase de l’etapa democràtica, que enfortirà l’estat federal. El defensa en tant que reconeix a Catalunya com a nació, i per tant, a Espanya com a plurinacional; en el fet de ser un pacte entre dues legitimitats, entre dos subjectes polítics que es reconeixen mútuament; en l’aclariment competencial entre el Govern central i la Generalitat, que obre un futur menys conflictiu i en què s’assoleix una capacitat d’autogovern molt ampla. Després de la seva aprovació en referèndum considera que amb el seu desplegament s’obre una nova etapa política que requerirà dues transformacions: d’una banda, un canvi cultural per part de l’Administració central per assumir la distribució de poder que s’ha produït; de l’altra l’esforç per implementar-lo d’una nova generació política que apliqui paradigmes diferents, allunyats del greuge i el tacticisme. Tanmateix, els pensaments finals de Maragall sobre la qüestió evidencien desencís davant l’amenaça de retallada per part del Tribunal Constitucional. En aquell moment planteja obertament el xoc de legitimats entre el poble de Catalunya i el Tribunal Constitucional, i qüestiona la capacitat d’un Tribunal, amb greus sospites d’imparcialitat, per modificar un text legal que ha seguit tot els passos constitucionalment previstos: aprovació pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals, i ratificació en referèndum pel poble de Catalunya. De fet, manifesta de forma reiterada que si l’Estatut era modificat pel Tribunal, caldria que tornés a ser sotmès a referèndum per part del poble de Catalunya. 4 9 �7. Respostes a les preguntes d’investigació Tot i que al llarg del punt anterior es troben de forma implícita les respostes a les preguntes d’investigació plantejades en el moment de començar el treball d’anàlisi sobre el pensament d’en Maragall, passem finalment a donar-los-hi resposta concreta una per una: Quin és el diagnòstic que fa Pasqual Maragall sobre les relacions entre Catalunya i Espanya? En primer lloc, constata que no hi ha conflicte entre els dos pobles, que tenen molts lligams històrics, culturals i familiars. El problema polític existent el centra en la diferència entre el plantejament d’una concepció d’Espanya com nació única, homogènia i amb una sola llengua comú, amb les aspiracions de Catalunya de tenir reconeixement nacional i lingüístic, i una ample capacitat d’autogovern. Aquesta diferència de plantejament s’agreuja amb les incidències del procés de reforma estatutària i la modificació de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat en referèndum pel poble de Catalunya Es pot identificar un “model Maragall” com a proposta per construir una nova forma d’organització política per Espanya i Catalunya? Sí. Maragall mostra una constant línia de pensament orientada a aconseguir una forma d’organització política, un nou marc constitucional a Espanya, que a partir de l’evolució i aprofitament de les possibilitats de l’existent, pogués encaixar les diversitats existents dins d’Espanya de forma ‘que Espanya es senti plural i Catalunya lliure’. Té aquest model característiques federals? Sí. Es un model definit específicament com a federal i amb les seves característiques bàsiques: dos nivells de govern -federal i regional-, bicameral amb la segona cambra representativa dels governs regionals, repartiment constitucional de competències, i organismes de cooperació i arbitratge. Quin tipus de federalisme proposà Pasqual Maragall? Un federalisme de tipus pluralista, amb reconeixement de la pluralitat nacional i lingüística, repartiment competencial i de recursos financers clars i garantits, presa de decisions en el nivell federal amb mecanismes de participació de les regions. Un federalisme descentralitzador, i diferenciat o asimètric en el que sigui necessari per a reconèixer les diferències existents, on s’apliqui el principi de subsidiarietat per apropar l’exercici del poder al ciutadà. No el considera un model vàlid només per ser aplicat a nivell espanyol, sinó també per a ser aplicat dins de Catalunya: ‘el federalisme interior’ Maragall és nacionalista, catalanista o espanyolista? Catalanista. Es defineix a sí mateix sempre sota aquest concepte. Entén el catalanisme com un projecte polític que combina la defensa del reconeixement de Catalunya com a nació i la reivindicació de l’autogovern, amb l’impuls d’una transformació institucional i constitucional d’Espanya per a que reconegui la seva pluralitat i permeti la convivència entre tots els seus pobles; per tant, el seu catalanisme està orientat a la integració a Espanya, en una nova Espanya ‘plural’. És un catalanisme que neix del reconeixement d’una identitat pròpia, basada en la llengua, la cultura i la història, però que en el seu desenvolupament no es fonamenta en trets identitaris, sinó en una base cívica – republicana- per aconseguir la integració de tots els ciutadans en un projecte de futur per a construir un país millor, dins d’Espanya i d’Europa. 5 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Fins a quin punt l’Estatut de 2006 respon al pensament i les propostes de Pasqual Maragall? El resultat final del canvi estatutari no es correspon amb el pensament i el projecte polític de Maragall. El nou Estatut, sobretot el sortit del Parlament de Catalunya, però també el text finalment referendat, contenia elements que formen part principal del projecte polític de Maragall: reconeixia Catalunya com a nació, encara que fos al preàmbul; concretava les competències de cada nivell de govern, fixava criteris garantits de finançament i contemplava la participació de la Generalitat en certes decisions d’abast espanyol; introduïa descentralització en el Poder Judicial i definia el català com idioma preferent en l’Administració. Per tant, significava un canvi en el sentit desitjat per Maragall, encara que amb les limitacions derivades de no contemplar la necessària reforma constitucional, en especial el paper del Senat, que es deixava per una etapa política posterior. La Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010, però, va declarar ineficaços i limitats els paràgrafs referents a Catalunya com a nació, refermant una concepció monista i uninacional d’Espanya. També va donar preeminència al poder central sobre l’autonòmic en temes com la llengua, la província com a base de l’organització territorial, la unitat del poder judicial,i la capacitat impositiva. La sentència, per tant, va significar un fre al procés iniciat per aconseguir avançar cap a un federalisme plural en una Espanya plural. Eren les propostes de Pasqual Maragall la ‘tercera via’ que s’està proposant com alternativa de sortida al problema polític actual entre la independència i l’status-quo? A efectes de donar resposta a aquesta pregunta, ens cenyirem a la única proposta escrita coneguda feta com alternativa a la disjuntiva entre l’status-quo i la independència, que és la feta pel PSOE21 en la coneguda com “Declaració de Granada”. Aquest document proposa una reforma constitucional per acabar de donar a l’estat de les autonomies una estructura federal. Però es tracta d’un tipus de federalisme no pluralista, cooperatiu però simètric, solidari i amb un fort enfocament igualitari i uniformista: “Igualdad de derechos básicos de todos los ciudadanos, cualquiera que sea el lugar en el que residan. Sí a los legítimos hechos diferenciales, no a los privilegios o a las discriminaciones” (69; 6). Reconeix, per tant, una diversitat cultural i lingüística d’Espanya, però no proposa l’assignació competencial plena en aquests temes a les comunitats respectives. Constatem doncs que la única proposta coneguda sobre el tema, no es correspon amb el pensament de Maragall. Si un federalisme del tipus pluralista, com el proposat per Maragall, pot ser una ‘tercera via’ per resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya és un qüestió d’opinió. L’únic fet constatable és que Maragall va intentar canviar el marc constitucional i estatutari, i ho va aconseguir en bona part, però la sentència del Constitucional ho va invalidar. Espanya no ho ha volgut, s’ha refermat en la uniformitat. Ha continuat sense escoltar ni donar resposta, més de 100 anys després, al lament de l’avi d’en Pasqual Maragall: On ets, Espanya? - no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua -que et parla entre perills? Has desaprès d´entendre an els teus fills? Adéu. Espanya! 21. Existeix una proposta feta prèviament al maig de 2013, en el Document de treball 163 de la Fundació Rafael Campalans del PSC, titulada “Per una reforma constitucional federal”, que és mes propera a l’enfocament d’un federalisme pluralista, però no l’hem considerada com a proposta de tercera via pel fet que el PSC i el PSOE tenen com a document oficial la citada declaració de Granada. 5 1 �8. Bibliografia Alvaro, F.M., (1998) Què pensa Pasqual Maragall. Deria. Buchanan, A. and Paredes, J., (2013). Secesión: Causas y consecuencias del divorcio político. Editorial Ariel. Caminal, M., (2009) “L’estat autonòmic espanyol: entre la resistència nacionalista i l’horitzó federal” en Caminal i Badia, M., Requejo, F. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya), 2009. Federalisme i plurinacionalitat: teoria i anàlisi de casos. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics. Casassas, J., (1997) “La historia del terme “nacionalisme” en la política catalana” en Casassas i Ymbert, J. and Termes, J., 1997. El futur del catalanisme. Barcelona: Proa. Company, E., (1997) “Socialisme català i nacionalisme espanyol” en Casassas i Ymbert, J. and Termes, J., 1997. El futur del catalanisme. Barcelona: Proa. Elazar, D.J. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya), (2011). Anàlisi del federalisme i altres textos. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Governació i Relacions Institucionals, Institut d’Estudis Autonòmics. Guillamet, J., (1995). El tema és Barcelona. Barcelona: Edicions La Campana. Hix, S. and Hoyland, B., (2012). Sistema político de la Unión Europea. Madrid: McGraw-Hill. Maragall, P., (1986). Refent Barcelona. Barcelona: Planeta. Maragall, P., (2003). Maragall afirma. Madrid: Aguilar. Maragall, P., (2008). Oda inacabada. Barcelona: RBA. Maragall, P., (2009). Espíritu federal: escritos políticos. Barcelona: RBA. McGarry, J. i O’Leary, B., (2009) “Pluralisme territorial: formes, defectes i virtuts” en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics. Requejo, F., (2009) “L’absència de pluralisme nacional en la teoria federal i en les federacions” en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics. Rodrik, D., (2007). Dani Rodrik’s weblog. http://rodrik.typepad.com/dani_rodriks_weblog/2007/06/ the-inescapable.html . Consultat 7-2-2014 Rubert de Ventós, X., (1999). Catalunya: de la identitat a la independència. Barcelona: Empúries. 5 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Simpson, M. i Tully J., (2009) “L’absència de llibertat dels moderns a l’era del constitucionalisme i de l’imperialisme posterior a l’11 de setembre” (2009) en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics. Stiglitz, J., (2010). El malestar en la globalización. Taurus. Watts, R.L. i Seijas Villadangos, E., (2006). Sistemas federales comparados. Madrid: Marcial Pons. La resta de discursos i articles utilitzats, que no formen part de llibres editats, estan recollits en l’Annex 4, i estan accessibles en la web: www.pasqualmaragall.cat 5 3 �Annex 1: Taula de criteris classificatoris 5 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Annex 2: Fonts utilitzades 5 5 �5 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Annex 3: Fonts utilitzades 5 7 �Annex 4: Resultats quantitatius dels eixos d’anàlisi 5 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �5 9 �6 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme i a l'encaix Catalunya - Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Campa Planas, Josep Lluís Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Federalisme Catalunya Espanya Europa Territoris Description An account of the resource Número 3 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. Projecte de recerca sobre el federalisme pluralista de Pasqual Maragall, com a mecanisme d'articulació territorial per a Espanya, que permeti un encaix estable de Catalunya en el conjunt d’Espanya, i a la vegada la seva integració a la UE. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2016-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca http://78.47.125.110/files/original/26/2665/WP4_Doctrinales_ESerrano_JSanjulian.pdf 94c023d3cd42b109e496b3f3186a1d08 PDF Text Text Working paper n.4 Un estudio sobre las fuentes doctrinales en los escritos económicos de Pasqual Maragall Eloi Serrano Robles Escola Superior de Ciències Socials i de l’Empresa, Tecnocampus – Universitat Pompeu Fabra Javier San Julián Arrupe Departament d’História i Institucions Econòmiques. Facultat d’Economia i Empresa, Universitat de Barcelona Febrer 2017 1 �Abstract E l ideario de Pasqual Maragall es ampliamente conocido y se ha manifestado en su dilatada actividad política y gestora, como dirigente del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), alcalde de Barcelona y Presidente de la Generalitat de Catalunya. Las ideas políticas, sociales e incluso referentes a cuestiones de organización urbana de Maragall han sido expuestas al público en muchas ocasiones y a través de medios muy diversos. Algunos aspectos de la formación del pensamiento de Pasqual Maragall, sin embargo, han pasado relativamente desapercibidos en la vasta actividad del personaje. Uno de ellos es su formación como economista, en Barcelona y en Nueva York. Maragall redactó algunos trabajos académicos en esta etapa – incluyendo su tesis de máster en la New School for Economic Research y su tesis doctoral en la Universitat Autònoma de Barcelona – en los que mostró su preferencia por la obra de ciertos economistas de orientación ricardiana, marxista y postkeynesiana. A partir de una revisión de sus escritos económicos de carácter académico más relevantes, este artículo trata de poner de relieve las fuentes doctrinales que Maragall utilizó. Aunque aquí no se establece una correlación entre las ideas de estos economistas y la actividad posterior de Maragall, creemos importante poner en valor las principales referencias económicas de su época académica. 2 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 �Sumario 1. INTRODUCCIÓN 2. La memoria del máster de la new school: continuidad entre fisiocracia y marxismo 3. UN análisis de la evolución de la teoría del comercio internacional 4. LA tesis doctoral de maragall: pensamiento económico y economía urbana 4.1. Un análisis de las teorías de la renta de la tierra: Ricardo a la luz de Cambridge 4.2. Las teorías de la formación del precio del suelo urbano: De Von Thünen a Von Thünen 4.3. La formación del precio del suelo en el Sur de Europa: la vuelta de las teorías clásicas 4.4. Los impuestos sobre el suelo urbano: de Marshall a Sraffa 4 6 9 12 12 15 17 19 5. REFLEXIONES FINALES 20 6. BIBLIOGRAFÍA 21 3 �1. Introducción E s innecesario mencionar que Pasqual Maragall es una figura política central en la evolución histórica de Cataluña en las últimas décadas. A pesar de haber estado al frente del gobierno de la Generalitat durante tres años, su legado y contribuciones más celebradas han estado sin duda vinculados a su acción como alcalde de la ciudad de Barcelona durante 15 años, un período durante el que la ciudad vivió una profunda transformación cuyo eje más visible fue la organización de los Juegos Olímpicos de 1992. Es por tanto en el terreno del desarrollo urbano, de la política y la economía de la ciudad, donde la figura de Maragall despunta con más fuerza. Maragall se licenció en Derecho y Economía por la Universitat de Barcelona en 1965. Esta última disciplina le atrajo intensamente. En la Facultad de Ciencias Económicas compartió aulas con personajes como Josep Maria Vegara, José Antonio García Durán y Juan Martínez Alier; entre sus profesores se encuentran figuras de la talla de Jaume Vicens Vives, Jordi Nadal, Fabián Estapé, Manuel Sacristán o Joan Reventós. Fue en esta época cuando Maragall descubrió los grandes economistas clásicos y sus epígonos modernos, especialmente marxistas, ricardianos y post-keynesianos. Su interés por la economía urbana data también de este tiempo: en 1964 participó en un curso de verano de planificación regional de la Associazione per lo sviluppo dell’industria nel Mezzogiorno en Roma, con beca de la Fundación Ford, en compañía de Vegara, Serra y otros. El mismo año de 1965 se consolidó como economista en el Ayuntamiento de Barcelona. Experimentó igualmente la vida académica: En 1971 fue profesor auxiliar de Teoría Económica del profesor Bricall en la Universitat Autònoma de Barcelona, e impartió también algunas clases de Economía Urbana y Economía Internacional. Con el objeto de ampliar conocimientos, pocos años después se matriculó, gracias a una beca Fulbright, en el programa de Máster en Economía de la prestigiosa New School for Social Research de Nueva York (cursos 1971-72 y 1972-73), la escuela de referencia internacional del pensamiento económico heterodoxo1. Aquí Maragall desarrollará su antiguo interés por la historia del pensamiento económico. El período norteamericano de Maragall es especialmente importante para trazar su recorrido vital, pues fue de gran fecundidad intelectual. Sus biógrafos L. Mauri y Ll. Uría señalan que los dos años de Nueva York “influyeron de manera decisiva en la posterior evolución política e ideológica de Pasqual Maragall”2, y lo mismo cabe decir en cuanto a su evolución como economista. En la New School Maragall profundizó el contacto con las escuelas de pensamiento económico heterodoxo, variando ciertas posiciones adquiridas en sus años universitarios. Fue entonces cuando “matizó sus convicciones políticas, limó las aristas más radicales de los años de militancia marxista en la universidad y consolidó su percepción liberal, antidogmática y anti-estatista del socialismo”3. El propio Maragall describe cómo la New School estaba marcada por la huella de economistas “marxistas a la americana”, antidogmáticos, o al menos mucho menos dogmáticos que sus contrapartes europeas: Paul Sweezy, Harry Magdoff, Paul Baran, Stephen Hymer, Robert Heilbronner, Edward Nell, Michael Hudson y Anu Shaikh. La atracción de Maragall por los autores heterodoxos, alejados de las corrientes keynesianas a la Samuelson y más aún neoclásicas, ha quedado plasmada en una serie de artículos académicos redactados en esta época. A su regreso en 1973, Maragall se reincorporó al Ayuntamiento y recuperó las clases de Economía Urbana y Economía Internacional en la Universitat Autònoma. En sus memorias Maragall refiere cómo explicaba en clase por qué no se había terminado de cumplir la teoría del imperialismo y la crisis europea de la Primera Guerra Mundial comparando el pensamiento de Marx y Lenin con el de 1. Maragall refiere que marchó a Nueva York “amb una sabata i una espardenya, la beca Fulbright, una excedència voluntària de l’Ajuntament de Barcelona i l’ajut del pare de la Diana [su mujer]”. Maragall (2008), 90. 2. Mauri y Uría (1998), 83. Fueron también años felices: A su regreso en el verano de 1973 Maragall padeció “la depressió de la tornada dels Estats Units”. Maragall (2008), 96. 3. Mauri y Uría (1998), 83. 4 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 �Keynes, “que ya me había seducido de manera definitiva”4. En 1978 Maragall defendió en esa misma universidad su tesis doctoral titulada Els preus del sòl (El cas de Barcelona), en la que la parte doctrinal ocupa una buena fracción. Ese mismo año marchó a Baltimore como investigador y profesor invitado a la Universidad Johns Hopkins, hasta enero de 1979. Este papel se ocupa del Maragall de esta etapa como investigador de posgrado en economía, en Nueva York y Barcelona. A partir del análisis de una serie de artículos académicos, muchos de ellos inéditos, y de su tesis doctoral, expondremos las fuentes doctrinales que manejó Maragall en sus primeros escritos económicos. Maragall mostró rápidamente atracción por autores heterodoxos a lo largo de la historia del pensamiento económico, desde los fisiócratas y Marx hasta los sraffianos. Ello, sin embargo, no le condujo a desdeñar las aportaciones de corrientes más ortodoxas. En este sentido, Maragall tuvo también un cierto carácter disidente y anti-dogmático, postura que se reflejó en sus visiones políticas y de gestión. Este trabajo es, por tanto, una aproximación parcial a las ideas de Maragall; el cuadro deberá completarse con un estudio de otras influencias que debieron impregnar a Maragall en este tiempo. La formación teórica estructurada, de carácter heterodoxo, representa una particularidad del personaje. Para identificar la correlación de pensamiento y acción –no olvidemos que Maragall no es fundamentalmente un académico– tendríamos que identificar las doctrinas políticas que complementaron a las económicas en su visión de análisis y propuesta de transformación de la sociedad. La investigación que sigue a continuación pues, trata de iniciar la construcción del puzle únicamente en la esfera teórica de la economía en sus años de juventud. Este artículo contiene tres partes. Las dos primeras analizan las dos temáticas principales tratadas en los ensayos académicos realizados por Maragall en sus años en la New School: el eje analítico que vincula el modelo circular capitalista de los fisiócratas con Marx, y, dentro de este mismo esquema, un análisis particular de la evolución de las teorías del comercio internacional. La tercera parte estudia la utilización de fuentes doctrinales en la tesis doctoral de Maragall, su trabajo central sobre economía urbana. Finalmente se realizan algunas reflexiones a modo de conclusión. 4. Maragall (2008), 96. 5 �2. La memoria de máster de la New School: continuidad entre fisiocracia y marxismo E l trabajo que cierra el período de Maragall en la New School versa sobre la vieja idea del vínculo entre el modelo de reproducción de la escuela fisiócrata y la teoría de la reproducción de Marx. Un examen exhaustivo de las teorías fisiocráticas y su conexión con el marxismo, ocupa la memoria para la obtención del grado de máster en economía que redactó Maragall en 1973, titulada Quesnay and Beyond (A reflexion on the Origins of the Classical Theory of Value, Capital and Trade). Una versión de este trabajo será publicado en 1976 en la revista Cuadernos de Economía con el título Quesnay y la economía política clásica. El interés de Maragall por los fisiócratas como creadores de un modelo económico estructuralmente robusto, estuvo influido por el curso “Análisis Económico sobre modelos estructurales” que Thomas Vietorisz impartía en la New School5. La existencia de una serie de paralelismos y coincidencias entre los sistemas de economía política de Quesnay y Marx ha sido reivindicada en numerosas ocasiones, especialmente por autores de filiación marxista que no hacían sino continuar una línea abierta por el propio Marx6. Este fue además el primer autor que puso en valor el análisis que la escuela francesa hizo del proceso de reproducción capitalista7. El mismo Maragall se declaraba en esta memoria seguidor de una corriente de autores contemporáneos que “presentan una secuencia de modelos estructurales de la economía desde Quesnay hasta Leontief, Sraffa y Von Neumann”8. Esta idea no es baladí, pues Maragall se mostraría aquí fiel seguidor de las ideas de Passinetti, quien a partir de su desarrollo analítico sraffiano, interpreta el pensamiento económico reciente como una secuencia de las ideas de estos tres últimos autores9. Maragall considera que la escuela fisiocrática constituye un paradigma teórico alternativo a la teoría económica clásica establecida por los sucesores británicos de Adam Smith, particularmente por David Ricardo. En esta dirección, el objetivo de Maragall al estudiar el pensamiento del líder de los fisiócratas François Quesnay es triple: En primer lugar, demostrar que esta corriente de pensamiento ya entendía la economía como un sistema de reproducción capitalista. En segundo lugar, enfatizar la conexión entre Quesnay y Marx ya presentada anteriormente por los expertos en fisiocracia de filiación marxista Meek y Tsuru: El Tableau économique estaría más vinculado a los aspectos formales del modo de producción capitalista descrito por Marx que a las categorías históricas del capitalismo que utilizaron los clásicos. El tránsito de Quesnay a Marx es de categorías históricas, pero el aparato formal no variaría. El tercer objetivo consistiría en situar a Quesnay en el origen tanto de la “teoría económica de la reproducción” como de la teoría del comercio internacional, la cual será objeto de ulteriores estudios por parte de Maragall10. Para elaborar este trabajo, Maragall 5. Como refiere Maragall, en su curso Vietorisz presentaba el modelo de Quesnay como el primer paso en el desarrollo del un análisis completo de la economía. Lo mismo hacía Pasinetti en su curso “Topics in Economic Analysis”, también en la New School. Maragall (1973), 1. 6. Por ejemplo Schumpeter (1954), pero muy especialmente Meek (1963) y sus seguidores. 7. Idea recogida por muchos autores posteriores, incluidos economistas tan alejados del marxismo como por ejemplo Samuelson (1982), 45-46. 8. Maragall (1976), 41. El propio Leontief reconocía que su análisis input-output no era sino una continuación del modelo del Tableau économique de Quesnay, aunque Roncaglia señala que el origen inmediato de su análisis se encuentra en los esquemas de reproducción estudiados por Marx en el libro segundo de El Capital (Roncaglia, 2006, 641). Morishima por su parte apuntó que muchas de las ideas de Von Neumann estaban ya presentes en El Capital. Morishima (1973), 8. 9. Roncaglia (2006), 601-602. 10. Maragall (1976), 41-42. 6 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 �se apoya principalmente, además de en Meek y Tsuru, en Morishima y en su propio condiscípulo en Barcelona Vegara, todos ellos autores próximos a interpretaciones de filiación marxista o postkeynesiana de la historia del pensamiento económico11. Maragall realiza una interesante defensa de la secuencia de ideas económicas que conducen desde Quesnay hasta Marx, pasando también por Ricardo (aunque en este artículo Maragall se centra sólo en su teoría del comercio internacional, que califica de limitada) y Adam Smith, a quien en esta ocasión no presta atención12. Con respecto al primer objetivo de su trabajo, Maragall no duda de que el gran modelo económico de circulación del producto que Quesnay elabora, el Tableau économique, es un modelo de capitalismo agrario que el autor quiere establecer en Francia. Sin embargo, y frente a lo que algunos economistas afirmaban, el Tableau no intentaría reflejar la estructura económica contemporánea francesa. Las condiciones del “modo de producción óptimo” (el lenguaje empleado no es casual) constituiría la principal preocupación teórica de Quesnay según Maragall. Estas condiciones del “equilibrio óptimo” son “pautas de comportamiento y relaciones de precios necesarias para la reproducción de la distribución inicial de recursos al final del período de producción”, en concreto, el establecimiento de un impuesto único sobre la renta de la tierra, la liberalización del comercio de granos (lo que elevaría su precio), y una proporción en la propensión a consumir de los propietarios entre alimentos y manufacturas de 50% y 50%13. El valor neto creado en el sistema fisiocrático es producto del trabajo pero movido por el capital: El modelo de Quesnay sería, por tanto, capitalista. Aquí es donde Maragall acepta las ideas de economistas marxistas sobre la conexión entre Quesnay y Marx. Un paralelismo crucial entre ambos es que presentan una visión de una economía capitalista que se origina a partir de una teoría del valor añadido o plusvalía. Algunos autores han señalado también que cada modelo presenta una visión de la economía en términos de flujo de valor a través de varios grupos de agentes. El Tableau de Quesnay representaría este flujo aritméticamente y el esquema de reproducción simple de Marx, algebraicamente14. En segundo lugar, la primera conexión clara entre Quesnay y Marx aparece en el proceso de acumulación primitiva que Maragall ve en la idea de Quesnay de realizar una conversión generalizada de los ricos franceses en capitalistas y de su riqueza en capital productivo15. Maragall encuentra una gran similitud entre el mecanismo formal establecido en las sucesivas ediciones del Tableau de Quesnay y el proceso de formación de plusvalía y de circulación del capital de Marx. La teoría del valor implícita en el modelo fisiocrático (teoría del valor-trigo) es paralela al tratamiento que Marx hace de la fuerza de trabajo, cuyo valor de uso excede al valor de cambio. Sin embargo, a diferencia de Marx, el modelo de Quesnay no trata al capital como una mercancía plenamente desarrollada porque no circula entre las distintas clases sociales16. En cualquier caso, la interpretación que Marx realiza de la supuesta teoría del valor fisiocrática y su enlace con la teoría del valor-trabajo ricardiana y la suya propia marxista ha sido ciertamente discutida por los historiadores de la ideas económicas. Algunos de estos estiman que Marx consuma una exégesis equivocada17. 11. Ronald Meek estudió con Sraffa y Dobb en Cambridge, e hizo su tesis doctoral sobre el concepto de excedente. Su obra The Economics of Physiocracy (1963) es el gran libro clásico sobre la fisiocracia. Morishima es considerado el gran intérprete de Marx en Japón, aunque algunos miembros de la escuela de Kozo Uno, el divulgador de Marx en Japón, le consideran más bien post-keynesiano que marxista. Tsuru resumió los problemas del Tableau économique en su apéndice a la conocida obra de Sweezy de 1942 The Theory of Capitalist Development, poniéndolo en relación con la economía marxista y keynesiana. 12. Maragall (1973), i. 13. Maragall (1976), 44. 14. Ver Gehrke y Kurz (1995). Es conocido el hecho de que Marx realizó diseños gráficos del Tableau de Quesnay, añadiendo al lado su propia versión del sistema. 15. Maragall (1976), 49. 16. Maragall (1976), 55. 17. Véase por ejemplo Gehrke y Kurz (1995), 54. 7 �Por último, Maragall realiza una interesante comparación entre las teorías del comercio internacional fisiocrática y ricardiana. Para Quesnay el libre comercio de trigo implica libre comercio interior y libre exportación, pero no libre importación de grano. Sí implica, sin embargo, libre importación de manufacturas, evitando así que se perjudique la reproducción de los grandes desembolsos de capital realizados por los arrendatarios agrarios. Por el contrario, en Inglaterra Ricardo defiende abiertamente la libre importación de trigo: la única salida para las clases industriales en la Inglaterra de principios del siglo XIX consistiría en una expansión de las manufacturas frente a los intereses de los propietarios agrarios. Para ello, una reducción de los salarios promovida por la entrada de alimento barato sería imprescindible, tal como señala el modelo de distribución ricardiano18. Maragall observa que el papel dirigente de Inglaterra en el siglo XIX influyó decisivamente en la conversión del capitalismo industrial británico en el paradigma del capitalismo, dada la dotación de factores en el país. En conclusión, no existe una teoría del desarrollo capitalista universal y por tanto la teoría del comercio internacional ricardiana sería de alcance limitado19. Maragall concluye que la economía carece de una teoría del capital agregado, de una economía política de los estados nacionales y del comercio entre ellos. Para Maragall, la debilidad de la teoría marxista del imperialismo como alternativa explicativa reside en su base muy general y poco operativa: la caída del tipo de beneficio en las naciones más adelantadas. Maragall finaliza su tesina poniendo de relieve la secuencia analítica de Marx, relacionada con los fisiócratas y con los clásicos Smith y Ricardo. Maragall reivindica la figura de Quesnay, criticada (si bien amablemente) por Smith por considerar que sólo la agricultura genera valor añadido, y recuperada después por Marx. Para Maragall, Quesnay era más consciente que los teóricos ingleses de los requisitos de la reproducción económica y de la necesidad de incluir el capital constante (Maragall utiliza la expresión marxiana) en la contabilidad del valor. Ricardo establece una teoría en la que la restricción del capital constante no es un gran problema en la formación del valor. Marx expande el análisis al estudio de las condiciones de reproducción. En esto juega un papel el modelo de Quesnay: Marx intentará lo mismo, pero en un mundo mucho más complejo, donde la plusvalía surge tanto en el sector agrario como en la industria y su origen se imputa no a un solo sector, sino a una mercancía usada en los dos sectores, que no es sino la fuerza de trabajo. 18. Véase Ricardo (1817), 126-127). Las ideas de Quesnay y Ricardo pueden parecer complementarias, aunque no lo son exactamente, ya que para Quesnay la nación que produce mercancías básicas - en este caso Francia - prevalecería sobre las demás. 19. Maragall (1976), 58. Ello no significa que la teoría marxiana sea infalible: en el caso de Marx la teoría está limitada por las categorías analíticas que él mismo se impuso en el estudio del capitalismo. 8 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 �3. Un análisis de la evolución de la teoría del comercio internacional E l interés de Maragall por la teoría del comercio internacional arranca de sus investigaciones sobre las teorías del imperialismo que datan de los años 1969-1970 y que encuentran continuación en la etapa de la New School: economía internacional, lectura de El Capital de Marx, análisis de las teorías del comercio y su evolución (siguiendo las ideas de Viner) y el análisis de las ideas fisiocráticas ya mencionado “como paradigma previo y alternativo a la economía política ricardiana”20. Maragall redacta en 1974 unas Notas para una comparación de la teoría del imperialismo con la teoría del comercio internacional, de la que hay una versión mucho más breve en inglés de ese mismo año, preparada como ponencia para el IV Congreso de la International Economics Association en Budapest. Se trata de una profunda reflexión sobre la validez de las teorías de las relaciones económicas internacionales –las teorías del comercio internacional y la teoría clásica del imperialismo– desarrolladas en el siglo XIX y que llegan hasta el XX. Maragall expone las alternativas teóricas que explican la desaceleración europea de finales del siglo XIX a través del papel central que juega la agricultura. Ricardo se centraba en la escasez de tierras de calidad; el esquema marginalista-neoclásico extendía el sistema ricardiano a todos los factores (ambos sistemas reaparecerán en la tesis doctoral). Pero a Maragall le sigue interesando más el enfoque marxista: El atraso relativo de la agricultura europea hace que el sistema económico no genere poder de compra suficiente para absorber la producción de manufacturas. Aquí aparece un excedente de capital que debe buscar ubicación en el exterior. Ante este problema, economistas como Hobson o Keynes proponen reformas. Los economistas marxistas, sin embargo, no consideran esta vía factible. Autores como Lenin, Hilferding o Kautsky serían así capaces de predecir la crisis de 1914. El imperialismo sería así una reacción del capital ante el avance de las reformas sociales y la amenaza que esto suponía para los beneficios empresariales. Sin embargo, los marxistas – critica aquí Maragall– no fueron capaces después de prever la estabilidad capitalista bajo el nuevo liderazgo de Estados Unidos, ni la alianza entre gran industria y campesinado en algunos países de Europa después de la Primera Guerra Mundial21. A partir de este planteamiento Maragall repasa los diferentes enfoques de la teoría del comercio internacional, desde Ricardo hasta el modelo de Heckscher-Ohlin, Lenin, los neoclásicos y Keynes. Maragall contrapone así la teoría del comercio internacional ricardiana (y sus sucesivos desarrollos), caracterizada por su “pacifismo”, con las teorías del imperialismo, donde las relaciones económicas internacionales son de conflicto. En su opinión (una idea, por otra parte, extendida), el ricardianismo (y su defensa del libre comercio) dejó de ser útil para Inglaterra hacia 1870, cuando el crecimiento de este país dejó de depender de la producción de trigo para depender de la escasez de carbón (Jevons y el marginalismo estarían en la raíz de este giro). Hobson, Lenin y Hilferding desarrollarán a partir de aquí la teoría del imperialismo. Maragall busca también las influencias de esta teoría sobre Keynes: el internacionalismo del capital conducía al imperialismo; “el libre cambio engendraba competencia bélica a escala internacional y miseria a escala nacional”22. A pesar de su actitud en principio favorable, Maragall considera que la teoría clásica del imperialismo debe revisarse por tres razones: primero, la teoría insiste en que el lento desarrollo agrario pone obstáculos muy serios a la mejora del nivel de vida; segundo, la teoría se centra en la decadencia de Gran Bretaña, olvidando la formación de un nuevo centro de poder, Estados Unidos; tercero, 20. La cronología de las investigaciones de Maragall en el campo de las teorías del comercio internacional está referida por el propio autor en su Memoria de 1975, explicada más adelante. Maragall (1975), 1. 21. Maragall (1974b), 1-3. 22. Maragall (1974b), 14. 9 �falta una teoría del estado capitalista como categoría económica. Algunas reflexiones de Kautsky y Lenin, que se habían asomado a estos problemas, acompañan esta idea de Maragall23. Las conclusiones (“provisionales”, dice Maragall) de este trabajo insisten en varios puntos interesantes, porque muestran un Maragall poco dogmático y favorable a una flexibilidad metodológica que pueda aportar mejoras en el análisis. Maragall defiende la necesidad de que las teorías del imperialismo incluyan los instrumentos de la economía “convencional”, esto es, la ortodoxia neoclásica: La teoría económica podría ayudar a explicar el desarrollo de la economía internacional sobre las bases del final del siglo XIX. Sería necesario un modelo teórico que aúne las aportaciones de ambos paradigmas; un modelo que incluya las variables e hipótesis económicas tradicionales (los tres factores clásicos, retribución de los factores, economías de escala, rendimientos decrecientes en agricultura, etc.) y elementos adicionales aportados por el análisis marxista como la influencia de la lucha de clases en la tecnología, el comportamiento del estado capitalista, etc. Maragall cree que un análisis correcto de los acontecimientos económicos de su tiempo no puede limitarse a las teorías de rentas de monopolio de recursos naturales escasos, al estilo de la renta de la tierra ricardiana, prescindiendo de los elementos de poder político. Termina prediciendo una mundialización de la economía, pero no de naciones en distinto estadio de desarrollo, sino con diferente sistema económico24. En 1975 Maragall da un paso más en el estudio de las relaciones internacionales y escribe un breve documento, una “Memoria para trabajo de investigación” cuyo título sería Evolución de las teorías del comercio internacional de Quesnay a Keynes. Una nueva interpretación. Su ambición consiste en presentar las doctrinas sobre el comercio internacional desde un nuevo ángulo, con el objetivo de “reanimar el contenido político-económico de la teoría del comercio internacional en una fase de grandes cambios como la que se ha abierto en esta década”25. Para ello utiliza un modelo con los tres factores productivos y sus respectivas retribuciones; dos sectores (industria con presencia de economías de escala, y agricultura-minería, con rendimientos decrecientes ricardianos) que en fases más avanzadas se desdoblan (la industria en sector financiero y sector industrial, y la agricultura en agricultura capitalista y agricultura semi-feudal de pequeña escala); movimientos internacionales de factores; propensiones al consumo y al ahorro diferentes dependiendo de las clases sociales; y algunas hipótesis adicionales sobre la selección de tecnología y el funcionamiento de la política económica. El objetivo de este trabajo sería realizar una crítica a las teorías clásicas del comercio internacional basadas en la especialización según la dotación factorial, mostrando la dependencia de estas teorías de los intereses de naciones y clases sociales determinadas. En este trabajo Maragall sigue la dirección seguida por Marx en su obra Sobre la cuestión del librecambio y el teorema Stolper-Samuelson de comercio internacional. Retomando ideas anteriores, Maragall arranca de la teoría del libre comercio desarrollada por los fisiócratas en la Francia del siglo XVIII en apoyo de la libre exportación de trigo, contraponiéndola a la teoría ricardiana de las ventajas del libre comercio basadas en la especialización nacional según el principio de las ventajas comparativas (los países con dotación relativamente mayor de un factor determinado se especializarían en productos intensivos en dicho factor). Maragall estima que su modelo puede ayudar a explicar la diferencia entre los paradigmas fisiócrata y ricardiano, en tanto que en el caso fisiócrata el comercio es más importante para alcanzar el óptimo productivo, mientras que en el modelo ricardiano ocurre al revés: Maragall defiende así la visión fisiocrática del comercio como una teoría de aplicación más general que la ricardiana. 23. Maragall (1974b), 31-42. 24. Maragall (1974b), 44-46. Es interesante la defensa de la combinación de elementos procedentes de distintas tradiciones teóricas para construir una teoría global de las relaciones económicas internacionales. En este sentido Maragall una vez más no se muestra dogmático sino todo lo contrario. 25. Maragall (1975), 5. 1 0 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 �Maragall continua la revisión de las teorías del comercio internacional introduciendo los desarrollos posteriores de Wicksell, en el marco de la teoría marginalista del valor, y sobre todo, las teorías imperialistas, basadas en las ventajas de escala en los sectores manufactureros: los países más desarrollados, con economías de escala industriales adquirirían en un marco de libre comercio una ventaja permanente sobre los demás, ventaja que sólo podrían romper los países con abundancia de tierra y población con políticas proteccionistas que dispusiesen de una mínima dotación de capital para desarrollar industrias básicas. Este sería el caso de Estados Unidos, Alemania y Japón antes de la Primera Guerra Mundial, y de la Unión Soviética después26. Maragall sigue de cerca la doctrina del imperialismo de Lenin, y analiza también las soluciones reformistas propuestas primero por Hobson y después – transformadas – por Keynes, quien intenta minimizar la parte de la renta nacional que cae en manos del rentista (la conocida idea keynesiana de la eutanasia del rentista), con la idea de poner a disposición de las clases productivas de la sociedad la máxima cantidad posible de ingreso27. No hemos localizado la versión definitiva de este trabajo, pero la Memoria insiste en la necesidad de una aproximación ecléctica a la problemática del comercio internacional, descartando la utilización exclusiva de un modelo teórico determinado, y echando mano de referencias teóricas variadas – como en el caso de su modelo– para evitar errores en el diseño de la política económica28. 26. Este ha sido uno de los mensajes fundamentales para explicar el atraso relativo de algunas regiones y el proceso de catching-up de otras de los autores de la nueva historia económica encabezada por Robert Allen. Ver Allen (2011). 27. Maragall (1975), 5. 28. “No creo demasiado en la utilidad de ninguna teoría […]; sí pienso sin embargo que es necesario disponer de instrumentos generales de referencia de orden teórico, en el sentido del modelo que propongo desarrollar, para evitar los errores más groseros en el campo de la política económica y en este caso de la política económica internacional”. Maragall (1975), 5. 1 1 �4. La tesis doctoral de Maragall: pensamiento económico y economía urbana E n agosto de 1978 Pasqual Maragall termina de redactar su tesis doctoral en la Universitat Autònoma de Barcelona titulada Els preus del sòl (El cas de Barcelona). En este trabajo, un extenso y profundo análisis de la evolución de los precios urbanos en el territorio del municipio de Barcelona, las doctrinas económicas ocupan un lugar importante. La tesis representa de hecho un nexo entre los análisis de la historia del pensamiento económico fisiocrático y marxista apoyados en interpretaciones de autores marxistas y postkeynesianos, con el campo de interés último de Maragall, la economía urbana, introduciendo de manera esencial la teoría ricardiana de la renta de la tierra y la teoría marshalliana del impuesto sobre los rendimientos del suelo. En la tesis se combina la influencia de las interpretaciones de los autores marxistas y post-keynesianos que Maragall conocía, con modelos de economía urbana de corte más ortodoxo. En la introducción Maragall reivindica la necesidad de la participación del economista en los procesos de planificación urbanística, no sólo para analizar su viabilidad financiera, sino también, y de manera crucial, en el proceso de municipalización de las ganancias de los propietarios de suelo urbano, cuyas rentas han crecido con el encarecimiento del suelo. La fiscalidad del suelo, por tanto, es un aspecto fundamental del estudio de Maragall29. La tesis se divide en cuatro capítulos; en los dos primeros Maragall hace un interesante viaje teórico por la teoría de la renta y del impuesto sobre el suelo. La sección primera, “La renda de la terra”, constituye una extensa revisión de la teoría clásica de la renta de la tierra. El segundo capítulo, “Els preus del sòl urbà”, es un examen de las teorías del precio del suelo urbano y de los impuestos sobre la renta del suelo urbano30. Los restantes dos capítulos contienen el análisis propiamente de la evolución del precio del suelo en Barcelona y una propuesta de política de suelo. 4.1. Un análisis de las teorías de la renta de la tierra: Ricardo a la luz de Cambridge El primer capítulo de la tesis repasa la teoría de la renta de la tierra en la escuela fisiócrata, Smith, Ricardo y Marx. El análisis de la renta discute particularmente las nociones de renta absoluta y renta diferencial de la tierra y sus implicaciones en la formación de los precios del suelo. Maragall retoma la conexión entre Marx y la fisiocracia de sus trabajos de la New School: Si se acepta que la agricultura posee una ratio capital/trabajo (composición orgánica del capital en términos marxistas) reducida, entonces esta actividad es más productiva que otras (se sigue la idea marxiana de que trabajo productivo es aquel capaz de producir plusvalía). Sin embargo, Maragall señala que esto sólo funcionaría si se considera que existe tanto renta absoluta del suelo como renta diferencial (alejándose aquí del planteamiento de Ricardo, quien sólo considera la renta diferencial de la tierra basada en su escasez como factor productivo). Maragall cree que Smith no andaba lejos de un planteamiento fisiocrático de la existencia de una productividad especial de la agricultura, en tanto que utiliza más factor trabajo que la industria (aquí está la conexión entre la teoría del valor29. Maragall (1978), viii-ix. Maragall se une a la corriente de autores de la línea abierta por Alonso y Wingo a principios de la década 1960, que proporcionan la base conceptual para un nuevo enfoque teórico y empírico de la economía urbana. El modelo de Wingo explica la relación entre localización urbana, consumo de espacio y coste del desplazamiento al trabajo. Véase Wingo (1972). 30. En total, la tesis dedica unas 200 páginas de un total de unas 550 a la discusión teórica de las rentas de la tierra y la fiscalidad del suelo. La presencia de ideas económicas en este trabajo es, por tanto, muy considerable. 1 2 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 �tierra implícita en el modelo fisiocrático y la teoría del valor-trabajo de Marx)31. La escuela clásica en general, sin embargo, aceptó la versión ricardiana de renta diferencial, olvidando la conexión fisiocracia-Marx con respecto a la renta absoluta: la renta cargada en el precio es consecuencia del poder monopolístico que los propietarios poseen sobre la tierra, no es consecuencia de la contribución específica de este factor productivo, como decía Ricardo32. Al final del repaso histórico del concepto de renta de la tierra, Maragall retoma el modelo fisiócrata reinterpretándolo como un modelo de monopolio de la tierra, sostenido por el estado y legitimado por el impuesto único (fisiócrata) sobre la tierra: en una situación de escasez de un input básico, la implementación de un impuesto a los propietarios de este input aparecería factible33. A pesar de sus prevenciones y sus simpatías por Quesnay, la base de la reflexión de Maragall sobre la renta del suelo es sin embargo el modelo de Ricardo. Aquí se puede hacer un apunte interesante: Maragall elude fundamentalmente disquisiciones sobre la teoría del valor-trabajo de Ricardo, apoyándose en Sraffa, quien mostró que la distribución ricardiana no requiere en realidad una teoría del valor34. Este repaso de las teorías de la renta de la tierra viene acompañado de una bibliografía que, si bien es variada, tiene indudable inclinación por economistas de tradición marxista, post-keynesiana y sraffiana. En la discusión sobre el concepto de renta en Adam Smith, Maragall acude a la obra de Dobb Theories of value and distribution since Adam Smith de 1973, donde el autor realiza una reconstrucción del pensamiento clásico desde una óptica marxista. La misma referencia aparece al discutir la presión de Ricardo sobre el legislador en favor del libre comercio o la cuestión de la participación de la renta en el producto total según Ricardo: Maragall sigue de cerca la explicación de Dobb, incluso reproduciendo un diagrama del propio Dobb35, y completándola con la interpretación de Blaug (introduciendo igualmente gráficos de su Economic Theory de 1962), aunque rechaza su argumento de que las rentas crecen más que el coste, aumentando así su participación en el producto. Para Maragall (aquí vuelve sobre Dobb), esto no se deduce de los Principios de Ricardo, sin embargo sí dará por buena la explicación de Blaug sobre la teoría de la distribución ricardiana36. La influencia fisiocrática en Smith y una parte de los argumentos de Ricardo sobre la exportación de grano es analizada a través de otro marxista, Napoleoni. Maragall emplea la interpretación “imperialista” de Ricardo de Napoleoni, quien sostuvo la hipótesis de que aquel consideró la posibilidad de la anexión territorial como opción para añadir nuevas tierras de cultivo que impidiesen el crecimiento de la renta de la tierra37. Por último, la preferencia de Maragall por autores del ambiente de Cambridge aparece de nuevo cuando echa mano de Joan Robinson para mostrar la contradicción entre la teoría de la renta de Ricardo (rendimientos decrecientes) y la del comercio internacional (rendimientos constantes)38. La teoría marxiana de la renta de la tierra es explicada, sin embargo, directamente a través de El capital. 31. Maragall (1978), 17-18. Aquí Maragall expone la crítica de Blaug a esa idea smithiana, pero admitiendo que si la renta absoluta de la tierra es determinante del precio (y no viene determinada por el precio), como Smith y Marx dicen, entonces la postura de Blaug sólo podría aplicarse si se considera que la renta de la tierra es sólo diferencial (a la Ricardo), y no absoluta. 32. Maragall cree que “el sòl urbà fará això molt més palès”. Maragall (1978), 19. 33. Maragall (1978), 24. Maragall no desarrolla esta idea de aplicar la teoría de la renta diferencial ricardiana al caso de oferta limitada de otro tipo de factor productivo como la energía, lo cual, en el entorno de los años 70 del siglo XX tendría un cierto interés. 34. Véase Sraffa (1951), I, xiv. En realidad Marx ya había reparado en esta cuestión. 35. Maragall (1978), 35-37. Ver también Dobb (1975), 102. Dobb es otro de los grandes representantes de la escuela de Cambridge, muy próximo a Keynes, aunque con una abierta influencia marxista (perteneció al partido comunista inglés). Recuérdese que colaboró con Sraffa en la edición de las obras completas de Ricardo. 36. Maragall (1978), 38. En todo caso, Maragall dedica un apéndice a discutir el modelo de Blaug, cuya explicación califica de “confusa”. Maragall (1978), 451-452. 37. Maragall (1878), 33 y 45. Véase también Napoleoni (1973). 38. Maragall (1978), 45. 1 3 �Después de repasar la teoría de la renta del suelo ricardiana, Maragall analiza la extensión de esta teoría al resto de factores productivos, en tanto que especializados y escasos. Esto es en su opinión lo que hizo la economía neoclásica: generalizar a todos los factores las hipótesis de Ricardo sobre la tierra, basándose en la idea de que usos alternativos de la tierra comportarían una cierta inclusión de las rentas en el coste, apuntando a una nueva teoría del valor-utilidad. La clave estaría en la existencia del coste de oportunidad del suelo, al tener éste usos alternativos. Maragall aquí sigue la línea de la crítica de Blaug a Ricardo, afirmando que “el coste de oportunidad del suelo juega un papel evidente en regiones agrarias próximas a las concentraciones urbanas: Una parte de las rentas pagadas en regiones muy urbanizadas a los propietarios agrícolas está relacionada no con las cualidades diferenciales del suelo para usos agrícolas, sino con el hecho de que la proximidad de los usos urbanos e industriales ha elevado posiblemente la renta marginal bastante”39. Las expectativas urbanísticas elevarían la renta incluso si sólo se cultivasen tierras homogéneas y de muy alta calidad. Esto tendrá consecuencias en una teoría general de las rentas agrícolas cuando esta se aplica a un territorio en que las coronas rurales de las ciudades representan una parte importante del suelo agrícola disponible. La generalización neoclásica de la teoría de la renta tiene otra vertiente: la consideración de todos los demás factores como similares a la tierra. Maragall contempla por tanto ambas críticas a Ricardo: La tierra tiene usos alternativos y los demás factores pueden ser también no aumentables a corto plazo, como lo es la tierra en el largo plazo40. Para estudiar la evolución de la teoría de la renta desde finales del siglo XIX Maragall utiliza casi exclusivamente la obra de Joseph S. Keiper et al. Theory and measurement of rent (1961). Esta elección no es neutral puesto que la obra fue financiada por la Lincoln Foundation, institución propagadora de las ideas de Henry George. Keiper et al., subrayando las consecuencias políticas de las diferentes concepciones de la renta de la tierra, consideran que la teoría georgista es heredera de la fisiocracia. Según Keiper, serán Clark y Marshall quienes acaben con la idea ricardiana. Clark dirá que la significación económica de la tierra no deriva de la naturaleza, sino de las utilidades creadas en ella por personas individuales (canales, drenajes, abonos...) y por la colectividad en general (crecimiento social que genera escasez): estas utilidades generan rentas. Marshall, generalizando las cualidades diferenciales a todos los factores, explicará cómo las empresas que disfrutan de factores escasos o diferenciales, obtienen diferencias de coste – rentas económicas de los factores productivos – una vez que la competencia entre empresarios permite a estos factores absorber una parte del excedente empresarial en forma de retribuciones más altas. Por tanto, los autores neoclásicos en general tienden a negar a la tierra el carácter de factor especial, equiparándola en su análisis al resto de factores. Pero Maragall rebate esta idea. La mayoría de autores contemporáneos, dice, han abandonado la idea de que hace falta una teoría especial para la renta del suelo: el producto se compone de salario e interés (como dice Blaug); no hay factor tierra. Maragall reprueba que los economistas neoclásicos en general no tengan en cuenta que la renta de tierra tiene unas características (persistencia y generalidad) que las hace diferentes a las rentas económicas de otros factores. La formulación neoclásica considera que toda renta se puede expresar como valor de la productividad marginal, como el resto de las retribuciones factoriales41. Maragall finaliza exponiendo el modelo neo-ricardiano de Quadrio, que desarrolla la vía sraffiana de definir una medida invariable del valor para estudiar la relación entre las variables de la distribución y los precios. Sraffa generalizó el modelo de Ricardo al caso en que el capital no tiene la misma composición en todos los sectores y el salario no es de subsistencia, investigando el efecto de una 39. Para Blaug, el error de Ricardo fue no considerar que para el capitalista un parte de la renta de la tierra (y toda ella en la tierra marginal) no es un beneficio extraordinario arrancado por el terrateniente según se cultivan nuevas tierras, en lugar de un coste, un precio que necesariamente pagan los empresarios por acceder a tierras que tienen usos alternativos. Según Blaug, Mill ya se dio cuenta de este problema, y Jevons le siguió. La teoría de Ricardo sería, por tanto, un caso particular en que el suelo no tiene usos alternativos. Ver Blaug (1962). 40. Maragall (1978), 50-55. 41. Maragall (1978), 62-66. 1 4 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 �variación en la distribución sobre los precios. Quadrio se replantea la eliminación de la renta de la tierra en la discusión del valor, pero, para él, eliminar la renta no es posible en contextos actuales42. Maragall termina este extenso capítulo con un resumen de las ideas de los principales autores clásicos sobre el impuesto sobre la renta de la tierra. En las críticas a este impuesto sigue muy de cerca las páginas de Blaug, y en menor medida, Keiper et al. Con respecto a la incidencia del impuesto sobre la demanda, Maragall considera que se puede interpretar el caso de Ricardo como un caso en que la incidencia de un impuesto sobre el trigo, a causa de la rigidez de la demanda, se traslada íntegramente sobre los consumidores vía aumento de precios43. 4.2. Las teorías de la formación del precio del suelo urbano: De Von Thünen a Von Thünen Maragall dedica un apartado al análisis del modelo de rentas del suelo urbano enunciado por Von Thünen y transformado por Marshall. En realidad Ricardo ya relacionó el entorno urbano con la renta de la tierra cuando afirmó que esta dependía tanto de la fertilidad del suelo como de la distancia a los mercados urbanos. A partir de aquí Von Thünen construyó su teoría de las rentas urbanas en que el acceso al centro de la población sustituía a la fertilidad en el modelo de Ricardo: la renta de la tierra crece linealmente hacia el centro de la ciudad. Marshall corrige este modelo utilizando la teoría del coste marginal con sustitución de factores y valiéndose del concepto de economías externas. Aquí se introduce el valor de situación (el valor del suelo urbano no es resultado de inversiones o de los poderes originales de la tierra, sino resultado del progreso económico)44. Marshall sitúa las rentas del suelo urbano como una categoría intermedia entre los beneficios de la inversión y las rentas generadas por recursos naturales. Marshall, extendiendo el concepto ricardiano de margen intensivo (rendimientos decrecientes de capital y trabajo a partir de un cierto punto) al suelo urbano, define cuál será el margen de edificación (en ausencia de ordenanzas urbanas, que ya existían en su tiempo): en aquella intensidad de uso (última planta construida) que iguala el coste de adquirir otro terreno y edificar un número equivalente de habitaciones45. Maragall echa mano a continuación del análisis marshalliano matizado de la renta del suelo generalizada a usos agrarios y urbanos realizado por otro autor de Cambridge muy próximo a Keynes, Robertson, en 1961. Robertson pone algunos inconvenientes al ricardianismo moderado de Marshall, especialmente en la cuestión relativa a la definición de la tierra como un factor especial de producción. Sin embargo acepta el concepto clásico de renta como útil para la política económica46. En cualquier caso, Maragall estima que los 42. Maragall (1978), 67-77. 43. Maragall (1978), 95-97. Este análisis sencillo tendrá importancia después al estudiar la incidencia de los impuestos sobre el suelo urbano en el contexto de Barcelona. 44. Maragall apunta bien que tanto J.S. Mill como Marx habían advertido de esta riqueza creada socialmente, que eran ingresos “no ganados”. Maragall (1978), 104. La manera de cargar fiscalmente estos ingresos no ganados fue uno de los grandes debates de la fiscalidad moderna primero en Inglaterra y luego en el resto de Europa. Véase, por ejemplo, Daunton (2001). 45. Maragall (1978), 100-114. En todo caso existe simetría con el margen ricardiano (“La renta del suelo no entra en el conjunto de gastos en este margen”). En la cuestión de los efectos del progreso sobre el valor del suelo Marshall también sigue a Ricardo. Maragall tampoco olvida mencionar que Marshall tuvo en cuenta las implicaciones que sobre el bienestar tendría el desplazamiento del margen intensivo si se tienen en cuenta los costes sociales. Los costes sociales marginales crecientes, producto del aumento de la densidad poblacional, no son considerados por el mercado, lo que conduce a que el margen se establezca más allá del óptimo social. La respuesta es la planificación. El tratamiento moderno del problema del tamaño óptimo de las ciudades desarrolla esta idea marshalliana. 46. Maragall (1978), 121-124. 1 5 �clásicos no avanzaron demasiado en la aplicación del modelo de la renta al suelo urbano47: esto explicaría que las definiciones actuales de rentas urbanas fueran muy similares a las del rendimiento de otros activos financieros. La base de esta concepción de la renta del suelo urbano es la teoría del coste de oportunidad o coste de transferencia. Aquí Maragall utiliza las obras de Lean y Goodall (1966) y E.S. Mills (1972). Goodall, por ejemplo, integra el tratamiento del precio del suelo urbano y la propiedad inmobiliaria en la teoría de los rendimientos de los activos de capital48. Según Maragall, la línea iniciada por Von Thünen se recuperó en los años 20 del siglo XX con el desarrollo de la planificación urbana: el precio del suelo es una función inversa del coste de transporte al centro, y la renta sería por tanto la carga que el propietario del suelo impone en razón del ahorro de costes de transporte. Sobre esta teoría se elaboran los modelos de Wingo (1961), que introduce el valor del tiempo, y Alonso (1960, 1964) que introduce el valor del espacio consumido en función del nivel de renta. Paralelamente a estas teorías reminiscentes del ricardianismo, aparece una explicación historicista (o ecologista) que pone el acento en el stock disponible de edificios como determinante de los usos y los precios y que Maragall considera útil en el corto plazo, que la teoría clásica no observa. En esta alternativa teórica, los valores determinan los usos. Maragall se decanta por un análisis más profundo de la teoría de Alonso: Teoría clásica reformulada con demanda de suelo elástica49. Alonso propone un modelo completo, basado en el equilibrio del consumidor, haciendo referencia explícita a la cantidad de espacio consumido en función del precio y del nivel de ingresos, esto es, abandonando el supuesto clásico de rigidez de demanda. El modelo de Alonso introduce algunas variaciones respecto a las teorías clásica y neoclásica cuyo resultado es una construcción teórica que mantiene la disminución de precios con la distancia al centro, ubicando a los ricos en la periferia50. Al realizar la agregación, Alonso se encuentra con el problema de que el suelo no es un bien homogéneo y que la oferta de suelo urbano puede considerarse infinita y diferenciada según la distancia, y echará mano de la teoría clásica de la renta de la tierra. Los utilizadores de suelo ya no tienen una curva de demanda en función del precio, sino un conjunto de curvas de los diferentes precios posibles y las diferentes distancias. Alonso distingue los diferentes usos posibles del suelo. En el caso del uso agrícola, Alonso llega a la conclusión de fisiócratas y Von Thünen: los beneficios por superficie equivalen a la renta51. En ese modelo es plausible pensar que la urgencia de los pobres por la accesibilidad se traduce en demandas más rígidas que las de los ricos, y por tanto en localizaciones más céntricas. Los ricos, que consumen más espacio, compensan más fácilmente un incremento de los costes de transporte alejándose de la ciudad y pagando precios más bajos por el suelo: este sería el modelo de EEUU52. Maragall, al considerar que los costes de 47. Esto sucedió por varias razones: La especialización manufacturera inglesa detuvo el proceso de crecimiento de renta agraria, el hecho de que el gasto de los propietarios urbanos no es tan homogéneo como el de los agrarias, las políticas de socialización parcial de rentas urbanas, y la existencia de un mercado de suelo urbano mucho más activo que el de suelo rural, lo que hizo que la inversión en suelo edificable fuera comparable a la inversión en cualquier otro activo de capital en un sector de tipo monopolístico. Maragall (1978), 125. 48. Maragall (1978), 130-135. 49. Alonso rechaza las teorías post-clásicas de minimización de los costes de fricción porque “no pueden explicar satisfactoriamente el patrón observado de usos del suelo” y también las teorías ecologistas porque no explican la realidad “de forma coherente”. Los modelos de compensación entre costes de transporte y rentas tienden a predecir una distribución espacial muy concentrada en el centro urbano, al considerar las ubicaciones como puntos sin dimensión, esto es, al no considerar la cantidad de suelo consumido reducen el modelo a la maximización de un solo bien, la accesibilidad. El resultado es una ciudad poco extensa y muy densa. Maragall (1978), 137-142. 50. Este modelo responde obviamente a las circunstancias del urbanismo de finales de la década de 1980, y no tanto a la situación actual caracterizada por el proceso de gentrificación del centro de las ciudades, fenómeno que data de la década de 1990. La ambición de crear una teoría general de precios de suelo urbano parece, por tanto, al menos en parte fallida. Alonso enuncia un modelo de optimización con tres bienes: cantidad de suelo, distancia al centro y resto de bienes. La ratio de sustitución individual de los bienes se iguala a sus costes relativos: se trata de un análisis tradicional de equilibrio del consumidor. Como es de esperar, el equilibrio se ubica compensando el coste de viajar al centro con un suelo más alejado y más barato. Maragall (1978), 149. 51. Maragall (1978), 151-165. 52. Maragall (1978), 166. 1 6 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 �transporte no son solo monetarios (incluyen desutilidades y valor del tiempo perdido) introduce las mejoras del modelo del mismo Alonso, Wingo y Evans, en conexión con la reformulación de la teoría de las rentas del suelo por Alonso y Wingo y el fracaso de la política de la renovación de las ciudades en EEUU53. 4.3. La formación del precio del suelo en el Sur de Europa: la vuelta de las teorías clásicas Analizado el “modelo anglosajón” que parte de Von Thünen, Maragall observa que a partir de la Segunda Guerra Mundial en los países del Sur de Europa revive la teoría clásica de la renta aplicada a la ciudad. Maragall dedica una sección de su tesis, titulada “El retorn de les teories clàsiques”, al examen de los desarrollos neo-marxistas, neo-ricardianos, sraffianos, neo-marshallianos y radicales anglosajones de la renta del suelo urbano. En la línea neo-marxista (con demanda de vivienda rígida y oferta de trabajo elástica), Maragall sigue el trabajo de Jaime Rodríguez (1974), quien extrapola la teoría marxista de la renta de la tierra al suelo urbano (a su juicio con poco éxito). Maragall prefiere recuperar la línea clásica de análisis de la renta en términos de monopolio de Lombardini (1970): si quisiéramos buscar el origen de la renta absoluta en la ganancia del capital agrario, dice Maragall, acabaríamos (nuevamente) en Quesnay y su productividad única de la agricultura y en Smith y su afirmación de que la agricultura es más productiva que la manufactura, pasando por alto la idea ricardiana de que si la tierra obtiene rentas no es debido a su productividad sino a su escasez. Sin embargo, Maragall aprecia la contribución de Rodríguez en tanto que podría ser adecuada para comprender el conflicto que enfrenta a propietarios y promotores por un lado y capital en general por otro lado, por la captación de las rentas del suelo54. Un caso similar de vuelta a los esquemas marxistas es el análisis desarrollado por algunos activistas que diferencian el capital en el sector de la construcción de viviendas del capital en general, ya que la vivienda forma parte esencial de la cesta de subsistencia de los trabajadores explotados por otros capitalistas. Aparece así una contraposición de intereses entre capitalistas. Este enfoque presupone una oferta elástica de trabajo al salario de subsistencia (a la Marx) y una demanda rígida de vivienda que hace que todo incremento en el valor de la vivienda se transforme en incremento del valor de la fuerza de trabajo, y por tanto en una disminución de la plusvalía obtenida por el capital en general55. Los esquemas neo-ricardianos consideran costes públicos de “producción” de suelo urbano. Maragall sigue aquí de nuevo a Lombardini, quien introduce en el concepto de suelo urbano un input no natural, la urbanización, y analiza su efecto sobre las implicaciones políticas (la política del suelo). Existen rentas absolutas cuando el valor de mercado de los terrenos de la corona exterior no coinciden con el coste de producción (= coste de suelo agrícola + obras de urbanización necesarias). Por tanto, las rentas absolutas pueden ser rentas monopolísticas derivadas de la escasez de un 53. Maragall explica el modelo de Wingo (1961), que discute a fondo el problema de la desutilidad del viaje al trabajo, y la integración que realiza Evans (1973) de los modelos de Alonso y Wingo, haciendo una discusión de los efectos que sobre sus predicciones tienen diversos supuestos relativos a la elasticidad de la demanda de espacio. Después estudia los efectos en el modelo de Alonso del crecimiento y el cambio técnico. Aquí dice Maragall que la teoría moderna del precio del suelo urbano es consistente con la clásica de la renta de la tierra referente a los efectos de crecimiento de la población y las mejoras tecnológicas Efectivamente, el aumento de la población producirá una extensión del margen y por tanto un incremento de las rentas intramarginales. La mejora de los transportes reduce el coste dentro del margen y por tanto la renta del suelo. Maragall (1978), 166-184. 54. Maragall (1978), 199. 55. Ahora bien, como señala Maragall, en el esquema marxista no habrá aumento de valor de la vivienda si no hay un incremento en la dificultad de producción de la misma o un aumento en el coste de transporte, por lo que si estos elementos permanecen constantes no hay disminución en la plusvalía total, sino simple compensación entre capitalistas. Maragall (1978), 202-204. 1 7 �recurso natural (a la Ricardo) pero también de la escasez de recursos públicos a disposición de las autoridades locales para llevar a cabo un plan de urbanización. Enfoques similares son los de Campos Venutti (1967), quien considera que el sector público, a causa de la falta de recursos, es incapaz de reservar suelo para uso público: sigue a la iniciativa privada, creando en las coronas externas servicios que forman renta absoluta, pero nunca creando valor de situación en la corona interna capaz de reducir la renta diferencial. Campos Venutti es crítico con la baja fiscalidad urbana que ha permitido la aparición de un oligopolio colusivo de propietarios urbanos. La renta urbana no implica aportación de capital por parte de la propiedad privada; es la colectividad la que invierte en urbanización, por tanto la renta debería quedar para el inversor, esto es, el sector público. Esta conclusión va en la línea Ricardo-Marshall. Lo más característico del análisis de Campos Venutti es la introducción de gasto en capital social en la explicación tanto de rentas absolutas como de posición56. El análisis sraffiano de las rentas urbanas de esta sección de la tesis de Maragall fue objeto de publicación separada más adelante. La elección de este tema no es casual: La preferencia de Maragall por la corriente post-keynesiana se refleja bien en su interés por Sraffa, uno de los economistas más citados en su obra. El artículo “Esquemas sraffianos aplicados al suelo urbano” fue publicado en 1979 en la revista Investigaciones económicas. Maragall parte de un artículo de Ernest Lluch de 1976, quien desde un punto de vista neo-ricardiano intentaba explicar las rentas diferenciales en el suelo urbano, distinguiendo distintas coronas, tanto en el margen extensivo como en el intensivo. El modelo de Lluch utilizó dos sectores: uno productor de suelo urbano y otro productor del resto de mercancías. Para Maragall, Lluch se sitúa aquí en el “neo-ricardianismo más puro”. Las implicaciones de su modelo en términos de fiscalidad no se alejan de las del modelo de Sraffa. De hecho Lluch sigue a Sylos Labini (1973)57: el efecto del crecimiento de las rentas es una reducción en el poder de compra de los salarios y un aumento más rápido del coste del trabajo para los empresarios, frenando el proceso de desarrollo58. Las conclusiones del papel son que, en el margen extensivo, el aumento del precio del suelo no conduce a una intensificación en su uso a causa de la planificación urbana, además de proporcionar un modelo para determinar la aparición de rentas en un suelo cada vez más densificado y el precio de los pisos59. Finalmente, y con respecto a los esquemas neo-marshallianos, Maragall deja constancia de que el difusor de las reflexiones de Marshall sobre economía urbana e impuestos sobre la propiedad es J.A. García Durán. A continuación, se centra en la obra de Lombardini, principal exponente neomarshalliano, sobre la renta urbana (1965), donde explica la revisión de las rentas de situación que lleva a cabo el autor como función no sólo de la distancia al centro, sino también de los servicios públicos disponibles en cada punto, lo que cambia el panorama de estas rentas y su definición. Lombardini se refiere no sólo a Marshall, sino también a Pantaleoni: en una ciudad bien estructurada no deberían surgir grandes rentas de situación aparte de en el centro histórico. Lombardini distingue además la renta monopolística, que nace de la estrechez de la oferta. Este es un análisis tradicional modificado por la existencia de una restricción en los recursos públicos disponibles y que distingue entre rentas diferenciales y rentas de escasez a la manera tradicional: cuando suben algunas rentas, 56. Campos Venutti tiene un objetivo político: maximizar las “libertades urbanas”, entendidas como acceso a unos servicios incluyendo la movilidad, expresión de la concepción actual de la política urbana. Maragall (1978), 208-216. 57. Ver Lluch (1976). Son interesantes las referencias que emplea Lluch en esta obra. Paolo Sylos Labini, defensor de la regulación económica y de las políticas de rentas, fue muy apreciado en algunas partes del entorno socialdemócrata español en estos años. Sylos Labini además sostenía la superioridad del enfoque dinámico clásico frente al estatismo neoclásico. 58. Maragall consideraba que la popularidad de estos modelos en la Europa mediterránea era consecuencia del auge del proceso urbanizador después de la Segunda Guerra Mundial. En estos casos, el aumento acelerado de la demanda ha producido rentas de escasez (o absolutas) y también un aumento rápido de las rentas diferenciales. Maragall (1978), 217224 y (1979), 155-156. La formalización matemática de este trabajo, en la tesis y el artículo está tomada de Vegara. 59. Maragall (1979), 156-162. 1 8 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 �estas son diferenciales; cuando suben todas las rentas, son rentas de escasez60. Finalmente, Maragall realiza una rápida revisión de los esquemas radicales anglosajones, siguiendo a Larry Sawyers (1975), quien considera que la oferta de transporte no es exógena, sino determinada por las presiones de los urbanizadores, y David Harvey (1973, 1974), que habla de la acción del capital financiero y los promotores en la creación de una renta absoluta o de “monopolio clasista” en submercados diferenciados. Harvey (1976) desarrolla el conflicto de intereses entre los capitalistas (siendo estos de tres tipos: capital convertido en propiedad, constructores y capital en general) y el trabajo61. 4.4. Los impuestos sobre el suelo urbano: de Marshall a Sraffa La última parte de este largo capítulo segundo de la tesis está dedicado al análisis de los impuestos sobre el suelo urbano. Maragall expone ampliamente el análisis de Marshall en el apéndice de los Principles sobre los impuestos sobre la tierra, la renta, los edificios, etc. Para él las reflexiones de Marshall son “sabiduría convencional” en Occidente, pero reivindica la línea de pensamiento Ricardo-George “que n’és el precedent teòric”. Según Blaug (1962), el concepto de renta no ganada de los dos Mill y la confiscación fiscal de toda la renta del suelo sin edificios defendida por George no daría lugar a objeciones marshallianas si fuera posible distinguir entre renta pura del suelo y renta de las estructuras construidas sobre el suelo. Si se trata de combatir la especulación y recargar las rentas no ganadas, dice Blaug, hay otros caminos como un tratamiento más duro de las rentas del capital en el impuesto sobre la renta. Maragall apenas entra en el debate de la conveniencia de una imposición alta a las rentas urbanas, mencionando las ideas de Musgrave (1959) y Mills (1972), aunque reivindica las ventajas prácticas del viejo impuesto sobre la propiedad: la recaudación es alta con tipos moderados y no perturba apenas la producción y el consumo. Y aunque puede ser regresivo, dada la generalización de la propiedad, otros impuestos (como los de consumo) lo son más62. Maragall termina la parte doctrinal de su tesis con una revisión de los impuestos en el modelo neo-ricardiano: Sraffa (1963) reproduce la conclusión de Ricardo de que los impuestos sobre la renta son soportados íntegramente por los terratenientes y no afectan al precio ni al tipo de beneficio. En el modelo de Lluch mencionado antes (1976), en que el suelo urbano es “producido” por un sector de la economía, el impuesto sobre el suelo afecta al tipo de beneficio en ese sector y por tanto en toda la economía. El mantenimiento o no de la proporción del excedente que no retorna a los trabajadores dependerá de cómo gaste el Estado los recursos fiscales: si se destina a seguros sociales los trabajadores no se verán perjudicados; si se destinan a subvencionar la industria, sí. Maragall critica que Lluch no discuta el hecho más plausible de que el ayuntamiento dedique el rendimiento de la contribución urbana a los servicios locales. También piensa que este modelo flaquea al suponer que los costes de transporte son desutilidades puras y no costes reales, y que por tanto deben reflejarse en el modelo de producción: si se integran los costes de transporte, los precios totales pagados por los residentes de la corona periférica serán iguales que los que pagan los habitantes del centro. Si el impuesto es sobre el precio del suelo urbano, incluyendo las infraestructuras y edificios, el tipo de beneficio se verá afectado; si es sólo sobre la renta como en Ricardo, Sraffa o George, no se verá afectado63. 60. Maragall (1978), 227-231. 61. Maragall (1978), 233-237. 62. Maragall (1978), 240-249. 63. Maragall (1978), 250-251. 1 9 �5. Reflexiones finales L a formación del pensamiento de una personalidad tan relevante como Pasqual Maragall es sin duda un objeto de estudio de alto interés. En este artículo nos hemos centrado en un aspecto menos conocido de este personaje: sus referencias doctrinales en lo económico, corrientes principalmente alternativas que se plasman en algunas de sus obras académicas y en su tesis doctoral. Maragall, en la línea de economistas que pasaron por la New School, defendió la necesidad de poner en cuestión la teoría económica ortodoxa, ofreciendo alternativas analíticas que podrían ayudar a construir una ciencia económica más inclusiva y explicativa. Maragall mostró su preferencia primeramente por autores marxistas y posteriormente por autores post-keynesianos próximos al círculo de Cambridge, esto es, los fieles al Keynes más genuino. Las preferencias de Maragall por estas corrientes –seguramente parte de la heterodoxia contemporánea más sólida– tiene siempre como objetivo no sólo contribuir a la ampliación de los enfoques de la teoría económica académica, sino también, y muy fundamentalmente, servir como guía de acción en la política económica64. Maragall, en cualquier caso, muestra en estos primeros trabajos académicos posturas teóricas eclécticas y poco dogmáticas: en la aproximación a las cuestiones económicas es más bien partidario de una cierta flexibilidad teórica que permita ganar capacidad explicativa. Esta actitud, que recuerda en cierto modo a Keynes (por quien Maragall profesaba admiración), no excluye la manifestación de unas preferencias doctrinales determinadas (Quesnay, Ricardo, Marx, Sraffa,…), que sin embargo no es excluyente. La tesis de Maragall es buen exponente de esta plasticidad, donde las interpretaciones marxistas, neo-ricardianas, marshallianas y sraffianas se combinan con influencias más ortodoxas. Cabe añadir que la intención última de Maragall es siempre científica: En su Informe sobre el IV Congreso de la International Economic Association de Budapest de 1974 exaltará la posición de los economistas liberales Haberler, Johnson y Kennen precisamente por su franqueza en la defensa de sus posiciones65. La conexión de estas fuentes doctrinales con las políticas llevadas a cabo por Maragall en sus cargos políticos queda fuera del objetivo de este papel. Aquí solamente hemos tratado de poner de relieve los autores que Maragall frecuentó en sus años de formación académica con el fin de presentar este aspecto intelectual del personaje no tan conocido para el público. A partir de las fuentes tratadas creemos poder aseverar que los autores que Maragall consideró en su etapa formativa como economista contribuyeron de manera directa a estructurar su discurso en los años posteriores. En primer lugar, porque se puede afirmar que Pasqual Maragall es un heterodoxo, una persona a la que le costaría aceptar los espacios reflexivos cerrados (en su carrera política será un elemento diferenciador que le acarreará admiración y desconfianza a partes iguales). En segundo lugar, porque entiende la estructuración del territorio como elemento transformador, idea que se refleja en las reflexiones doctrinales efectuadas en su tesis doctoral sobre la renta del suelo y la fiscalidad, combinando tradiciones analíticas diversas. En tercer lugar, porque –lúcidamente– asume las imperfecciones de autores o tesis próximas a su ideología política; de ahí que, nuevamente, incorpore algunas ideas más liberales que años más tarde tratará de concretar en elementos de cooperación público-privada. De esta manera, los rasgos que identificamos en sus trabajos de juventud en los años setenta se sintetizan en la heterodoxia como método de análisis, en uso del suelo y de la organización territorial como variable de transformación social y en complicidad entre las esferas pública y privada. Rasgos todos ellos que acompañan a Maragall hasta nuestros días. 64. En marzo de 1998, en un seminario de la serie titulada Europa prossima: La Europa de las regiones, de las ciudades y de la ciudadanía organizado en la Università di Roma Tre, en la sesión sobre las políticas monetarias, económica y ocupacionales, Maragall se declaró “hijo o nieto de Keynes”, reclamando políticas de demanda (“El problema radica en la demanda, no en la oferta”). Maragall (1999), 67. 65. Maragall (1975), 172. 2 0 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 �6. Bibliografía ALLEN, Robert (2011), Global economic history: A very short introduction. Oxford, Oxford UP. BLAUG, Mark (1962), Economic Theory in Retrospect, London, Heinemann. DAUNTON, Martin (2001), Trusting Leviathan. The politics of taxation in Britain 1799-1914. Cambridge, Cambridge UP. DOBB, Maurice (1975), Teorías del valor y la distribución desde Adam Smith. Ideología y teoría económica. México, Siglo XXI. GEHRKE, Christian y KURZ, Heinz D. (1995), “Karl Marx on physiocracy”, The European Journal of the History of Economic Thought 2:1, pp. 53-90. LLUCH, Ernest (1976), “Renta del suelo urbano. Unas aproximaciones teóricas y empíricas”. Información comercial española, mayo, pp. 76-78. MARAGALL, Pasqual (1973), Quesnay and beyond: A reflexion on the Origin of the Classical Theory of Value, Capital and Trade. Trabajo para la obtención del MA on Economics, New School for Social Research, New York. MARAGALL, Pasqual (1974), Some comments on the comparison between the theory of imperialism and the theory of international trade. Comunicación presentada en el IV Congreso de la International Economics Association. MARAGALL, Pasqual (1974b), Notas para una comparación de la teoría del imperialismo con la teoría del comercio internacional. Inédito. MARAGALL, Pasqual (1975), Evolución de las teorías del comercio internacional de Quesnay a Keynes. Una nueva interpretación. Memoria para trabajo de investigación, inédito. MARAGALL, Pasqual (1976), “Quesnay y la economía política clásica”, Cuadernos de Economía, v. 4, n. 9, pp. 41-66. MARAGALL, Pasqual (1976b), “Los límites del crecimiento”, Enciclopedia Avances del Saber, Ed. Labor, t.3, p. 247. MARAGALL, Pasqual (1978), Els preus del sòl (El cas de Barcelona), Tesis doctoral leída en la Universitat Autònoma de Barcelona. MARAGALL, Pasqual(1979), “Esquemas sraffianos aplicados al suelo urbano”, Investigaciones económicas, 10 Sep-Dic 1979, pp. 151-163. MARAGALL, Pasqual (ed.) (1999), Europa próxima. Europa, regiones y ciudades. Barcelona, Edicions Universitat de Barcelona y Edicions UPC. MARAGALL, Pasqual (2008), Oda inacabada. Memòries. Barcelona, La Magrana. 2 1 �MAURI, Luis y URÍA, Lluís (1998), La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall. Barcelona, Edicions 62. MEEK, Ronald L. (1962), The Economics of Physiocracy: Essays and Translations. Cambridge, Ma, Harvard University Press. MORISHIMA, Michio (1973), Marx’s Economics: A Dual Theory of Value and Growth. Cambridge, Cambridge University Press. NAPOLEONI, Claudio (1973), Curso de economía política. Vilassar de Mar, Oikos-Tau. RICARDO, David (1951 [1817]), Principles of political economy and taxation. The Works and Correspondence of David Ricardo, Sraffa, P. & Dobb, M. (ed.) Cambridge, Cambridge UP. RONCAGLIA, Alessandro (2006), La riqueza de las ideas. Una historia del pensamiento económico. Zaragoza, Prensas Universitarias de Zaragoza. SAMUELSON, Paul A. (1982), “Quesnay’s Tableau Economique as a theorist would formulate it today”, en Bradley, I. y Howards, M. (eds.), Classical and Marxian Political Economy. London, Macmillan, pp. 45-78. SCHUMPETER, Joseph A. (1954), History of Economic Analysis. London, Allen and Unwin. SRAFFA, Piero (1951), “Introduction”, in Sraffa, P. (ed.), The Works and Correspondence of David Ricardo. Cambridge, Cambridge UniversityPress. SWEEZY, Paul (1942), The Theory of Capitalist Development, New York, Oxford University Press. SYLOS Labini, Paolo (1973), Prezzi relativi e distribuzione del reddito. Torino, Boringhieri. WINGO, Lowdon (1972), Transporte y suelo urbano. Madrid, Oikos. 2 2 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / l l e g a t p m - w o r k i n g p a p e r n . 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un estudio sobre las fuentes doctrinales en los escritos económicos de Pasqual Maragall Creator An entity primarily responsible for making the resource Serrano Robles, Eloi San Julián Arrupe, Javier Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Economia Universitats Nova York Model social Description An account of the resource Número 4 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. Estudi realitzat pels doctors Eloi Serrano i Javier San Julián sobre la influència d'algunes escoles de pensament econòmic en les idees de Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca