438 10 5657 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Hyperlink A link, or reference, to another resource on the Internet. URL <a href="http://catalunyaplural.cat/ca/el-factor-maragall-lultim-gran-repte-del-psc/" target="_blank" rel="noopener">http://catalunyaplural.cat/ca/el-factor-maragall-lultim-gran-repte-del-psc/</a> Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El ‘factor Maragall’, l’últim gran repte del PSC Creator An entity primarily responsible for making the resource Pujol, Guillem Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Acció política Eleccions Catalunya Barcelona Source A related resource from which the described resource is derived Catalunya plural Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Abstract A summary of the resource. El PSC s’enfronta a un repte molt especial: lluitar pel llegat de Pasqual Maragall, el líder socialista que va transformar Barcelona i va renovar el catalanisme. Llegat que reivindiquen també l’actual alcaldessa, Ada Colau (Comuns), ERC amb Ernest Maragall com a candidat i, fins i tot, el conservador Manuel Valls. Per entendre aquest repte cal fer història, i explicar el context electoral a Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-11-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/12/2612/Pasqual_Maragall_Politica_Prosa.pdf bedf02e396d790d0229cb06c521654e2 PDF Text Text   QUI SOM? SUBSCRIPCIÓ POLÍTICA ACCÉS SUBSCRIPTORS EDITORIALS LA REVISTA CONTACTA EL DOSSIER PLAÇA OBERTA PERSONES  BLOG  CULTURA  SUBSCRIPCIONS ÀLBUM SOCIETAT ACCÉS SUBSCRIPTORS  NÚM. 0 PENSAMENT PROPI Pasqual Maragall Jordi Mercader | 17 Setembre 2018 Pasqual Maragall a una conferència a Elx el 2008. © Manuel Lorenzo / EFE. ¿Q uè diria Pasqual Maragall de seguir en política? Aquesta és una pregunta sense resposta, que no l’ha de tenir per no caure en la indecència, com deia Ernest Maragall �l’endemà de ser nomenat conseller d’Acció Exterior del Govern de Quim Torra. Les posicions polítiques de Pasqual Maragall responen a un pensament ideològic divulgat a bastament, a una tradició familiar, a unes circumstàncies històriques determinades i a unes experiències de govern ben presents. Tothom pot saber què ha dit, què ha escrit i què ha fet Pasqual Maragall. La seva és una oda inacabada que es pot rellegir però no concloure. «Només hi ha una cosa gran, i aquesta és l’ànima d’un poble petit i concret, amb el seu idioma, els seus vents i el seu horitzó. I només hi ha una cosa més gran encara: la unió d’aquest poble amb d’altres per formar un sentiment més poderós. I aquesta unió requereix, més enllà dels textos constitucionals, un esperit constitucional de lleialtat per part de tots». Això va dir a l’aeroport de Los Rodeos, Tenerife, el juny de 1992. Deu anys més tard, Els orígens del futur, rematava aquesta declaració de principis amb una advertència signi cativa: «Però cal unirse per pròpia voluntat, no pas perquè t’uneixin». Autèntic partisà de la unió en la pluralitat i del combat contra el nacionalisme esdevingut metàstasi estatista, no s’ha estat mai de proclamar-ho. «El que més ens preocupa als catalans és el seu nacionalisme (el de Madrid). �La segona cosa que ens preocupa és el nostre. Per aquest ordre». La constatació de l’efecte perniciós de l’acció conjunta d’aquests dos nacionalismes sobre el país és permanent. El 1986, a Refent Barcelona, ja s’hi referia assegurant que «Catalunya és una realitat torturada des de fora i per nosaltres mateixos». El catalanisme és el seu nacionalisme, Autèntic partisà però no pas un de la unió en la nacionalisme més pluralitat i del sinó un nacionalisme determinat, tal com ho explica al pròleg del llibre del seu combat contra el nacionalisme esdevingut amic Xavier Rubert metàstasi de Ventós titulat De estatista, no s’ha la identitat a la estat mai de independència. Un proclamar-ho. nacionalisme determinat que sempre procura denominar pel seu nom propi, catalanisme, i aquest «no es realitzarà més que en la perfecció del seu objectiu especí c, que és transformar Espanya en un subjecte europeu, diguem-ne modèlic, de futur. Això és el que Europa espera de nosaltres, i no solament per comoditat. El modelo catalano dels italians, el Barcelona model dels anglesos, tant se val el nom. Catalanisme és per ells, sobretot, guanyar la llibertat en la �unió, com volen els federalistes, més que no pas en la separació». Un vespre de 2005 a Galicia, en un auditori a vessar, es preguntava en veu alta i de forma retòrica «¿és possible a la vegada el ple autogovern de Catalunya i formar part activament de l’Espanya democràtica i plural?». La resposta va ser sentenciosa: «És possible, i no només possible, sinó que únicament per aquesta via té sortida Catalunya. I crec sincerament que únicament per aquesta via té sortida Espanya». Maragall estava fent un tour per les Espanyes per intentar explicar allò que molta gent no volia entendre o pretenia confondre interessadament davant la proposta del nou Estatut. Els contraris a aquella operació amb sentit d’estat i sentit de les Espanyes, com va recordar en una sessió del Senat per desfer malentesos, proliferaven per al seu disgust, alineats en acusacions contradictòries, per defecte els uns i per excés els altres. «Això és el que Europa espera de nosaltres: el modelo catalano dels italians, el Barcelona model dels anglesos, tant se val el nom. Catalanisme és per ells, sobretot, guanyar la llibertat en la unió, com �volen els federalistes, més que no pas en la separació». Al Club Segle XXI, la seu més nostrada de l’Espanya o cial, davant el socialisme governant, va descriure en un paràgraf de tres frases contundents la intencionalitat del nou text. «L’Estatut que pretenem no és una dissimulada declaració d’independència. Com tampoc és una acceptació vergonyant de vassallatge. L’Estatut que volem és, en tot cas, una lliure declaració d’interdependència». La lliure declaració d’interdependència era la seva fórmula habitual per referir-se a l’opció determinada que proposava que els catalans assumissin lliurement. Una formulació molt mesurada que amb el pas del temps guanya sentit. En el seu argumentari, la llibertat de decisió estava incorporada i reconeguda en el referèndum estatutari, tal vegada per això no ho explicitava com un dret a reclamar, sinó com la repetició d’un exercici ja practicat l’any 1980. Fundadors subscriptors: més que lectors, actors disposats a canviar les coses. SUBSCRIPCIONS Abans de dir-ho a Madrid ho havia declarat solemnement al Parlament en la sessió d’investidura amb aquestes paraules: «L’Estatut que volem és una lliure declaració �Parlament de Catalunya. 2003. Joan Saura, Pasqual Maragall i Josep Lluís Carod Rovira al debat d’investidura. © Andreu Dalmau / EFE. d’interdependència des de la llibertat de decisió, interdependència, perquè som conscients que, avui més que mai, ciutats, nacions, continents sencers, participen activament en una mateixa història. Nosaltres hi som i volem ser-hi reconeguts». L’exercici d’aquesta decisió lliure sobre un text ambiciós, com el de l’Estatut aprovat pel Parlament al setembre de 2005, no seria un passeig de ors i violes. Maragall no va haver d’esperar a palpar- La lliure ho la tardor d’aquell declaració any per poder d’interdependència descriure amb antelació el viacrucis que hauria d’arribar més tard. era la seva fórmula habitual per referir-se a Ho va fer el 2003, l’opció que davant la cambra proposava que catalana. «Si els catalans �Catalunya deixa de assumissin provocar recels, si lliurement. Una Espanya deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah! aleshores ens en podem sortir; si el que impera és formulació molt mesurada que amb el pas del temps guanya sentit. novament l’amenaça, el recel, el ressentiment, la visió reduccionista, unitarista i rígida, aleshores no anirem be», es pot llegir al diari de sessions del Parlament. La transcripció del discurs d’investidura recull també, entre remors de veus dels presents, el seu pla davant una eventual reacció negativa al projecte. «Catalunya no es deixarà ensarronar més… en sabem un niu de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, de la callada per resposta… mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que vindran, el drama està servit», així va parlar als diputats abans de xar la seva posició en el supòsit d’una repetició dels antecedents. El seu pla B era aquest: «En cas de dilació indeguda en la tramitació, en cas de no presa en consideració, en cas d’impugnació o inadequació substantiva del resultat nal en el bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se mitjançant un �procediment de consulta general, el procediment de consulta general que s’estimi més adient en aquella circumstància, sempre dintre de la legalitat, sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament». El drama estava servit, atès que la seva presumpció es va complir gairebé l per randa, inclosa una traca nal del Tribunal Constitucional l’any 2010. Tanmateix, en aquells moments, la seva batalla principal era i és contra el general Eisenhower, àlies familiar d’un neuròleg alemany de nom maleït que sempre s’ha resistit a pronunciar. Ningú va fer seva l’opció de portar a referèndum l’Estatut original. ¿Què hauria fet Pasqual Maragall a partir de 2010?. La pregunta que no es pot respondre és políticament seductora, però malauradament impròpia. Només ens podem re ar del seu llegat i de les seves formulacions de futur, que, tot sigui dit, sovintejaven. «Catalunya no es deixarà ensarronar més… en sabem un niu de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, de la callada per resposta… mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que vindran, el drama està servit». �En una intervenció a Nueva Economía, l’any 2005, va resumir la seva visió constitucional del vell contenciós català: «Entenc que el 1978 l’essència del pacte constitucional va consistir en què Catalunya i el País Basc renunciaven a exercir el dret d’autodeterminació a canvi d’obtenir un nivell d’autonomia i autogovern a l’alçada del que s’havia aconseguit amb els estatuts de la Segona República». Feta aquesta interpretació del pacte, va concretar l’aspiració subsegüent: «Ara, el nucli del pacte constitucional renovat hauria de consistir en què les nacionalitats històriques acceptin la generalització autonòmica, la igualtat competencial i l’equilibri del model, al mateix temps que les altres comunitats reconeguin la diversitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya i, en conseqüència, les expressions polítiques pràctiques i simbòliques dels fets diferencials». En d’altres paraules, el reconeixement com a nació, no citat en aquesta argumentació concreta, perquè les frases no poden ser in nites i ho citava a la següent. Dos anys abans havia dit a Madrid, just a la vigília de la presentació de les bases del nou Estatut, «no passa res per reconèixer la fatiga dels materials constitucionals i estatutaris… nosaltres proposem el pacte permanent del catalanisme amb l’Espanya democràtica, el pacte federal que proporciona un horitzó estable als autogoverns; viable si a Catalunya �es renova el pacte catalanista i aquest s’expressa de forma unitària, viable si es recupera i renova una idea plural d’Espanya». Això era l’any 2003, però podria haver estat dit ahir, especialment pel que fa als condicionants d’unitat política del catalanisme i l’exigible recuperació de l’essa nal de les Espanyes per fer possible cap avenç. No es va descuidar Maragall en aquella conferència del compromís de lleialtat federal a prendre per part de Catalunya, en el cas de ser acceptada la renovació constitucional que hauria de reconèixer-la com a nació amb autogovern ple en una Espanya plural, federal. Sempre ha tingut present la lleialtat. «Si ho plantegem», va insistir un dia al «Nosaltres Palau de la Música, proposem el «se’ns demanarà pacte permanent legítimament que Catalunya respecti les condicions d’estabilitat del del catalanisme amb l’Espanya democràtica, sistema, és a dir, que viable si a no hi hagi el que en Catalunya es d’altres nacionalitats renova el pacte i regions del món catalanista i federal, que aquest consisteix en què, en cada contesa electoral, en funció s’expressa de forma unitària, �dels resultats que viable si es puguin considerar- recupera i renova se medianament favorables per a les forces partidàries de una idea plural d’Espanya». la secessió o la independència, es plantegi l’autodeterminació i la consulta autodeterminista». Maragall ha conjugat el seu propòsit catalanista i el seu esperit federal amb variacions diverses, provocant reaccions idèntiques, enervades, aquí i allà. Tant és que ho fes en prosa poètica o en discurs periodístic. «L’adéu Espanya s’ha de reconsiderar. La mare Espanya, també. Espanya serà la nostra lla o no serà», va deixar anar en una ocasió i es va obrir el cel en una inoblidable tempesta de crítiques. Molt poques ànimes acceptaven, i accepten, pací cament la idea de situar Catalunya a la cabina de comandament d’Espanya, el que no va impedir que ho repetís moltes vegades. El seu objectiu polític va ser formulat de forma impecable, blindant-lo d’interpretacions de part, en un article periodístic a La Vanguardia, titulat Sostiene Rubert o Això és un diàleg, continuació de la seva antiga polèmica arran del llibre ja citat de l’amic independentista. Aquesta és la descripció de la seva dèria: «Convèncer l’Espanya central i sobretot l’Espanya profunda dels nostres sentiments �positius envers elles, però sense necessitat de recórrer realment a una construcció política virtual, com la seva, difícilment creïble i en realitat innecessària, excepte per la nalitat pedagògica d’una millor comprensió dels fets». «Convèncer l’Espanya central i sobretot l’Espanya profunda dels nostres sentiments positius envers elles, però sense necessitat de recórrer realment a una construcció política virtual». En el seu estira i arronsa amb l’estratègia independentista de Rubert, Maragall es rea rma en la fe en el seu posicionament i en els dubtes que li provoca l’altra via. «Atès que jo crec que aquestes coses hi ha molta gent a Espanya que les entén, tinc la con ança que més aviat o més tard s’imposarà la raó. És més, si m’imagino com arribar al mateix resultat des d’una Europa en la que les nacionalitats (Escòcia, Llombardia o Catalunya) puguin parlar com estats, no em surten els comptes de quan això podrà ser. Perquè aleshores a més de convèncer els espanyols, o al menys desarmar els seus arguments, haurem de convèncer els europeus, que no són uns angelets… els europeus no estan per bromes. El millor que �poden fer per nosaltres és, en efecte, anar relaxant la contundència del principi de sobirania, anar reconeixent l’existència dels pobles d’Europa que no són estats. Anar-los donant canxa. Tots entenem que d’aquí a 20 anys Baviera no comptarà menys que Malta. El que no sabem és com». L’any 2003, molt abans de la creuada contra l’Estatut i de les conseqüències del malbaratament d’aquest intent -probablement la darrera carta enviada des de Catalunya a l’Espanya plural- Maragall va fer un exercici de prospectiva del fenomen independentista davant una audiència poc amiga de cap reforma constitucional federal ni d’acceptar una relació bilateral entre Espanya i Catalunya. Hi ha una altra via, els va assegurar, la renúncia a Espanya, «la resposta independentista, basada en la convicció de la irreformabilitat d’Espanya, de la seva mentalitat col·lectiva i de les seves institucions. Seria la renúncia a gestionar la pluralitat per la insu ciència dels actuals instruments i, sobretot, per la percepció de que no és possible establir ponts si en una de les ribes no hi ha ningú disposat a avançar el tram que li correspon. És una proposta fàcil i contundent, però que es va desenvolupant amb creixent so sticació. Es tracta d’una posició minoritària, l’atractiu de la qual pot anar creixent en un context d’hostilitat». �No hi ha res fàcil en Maragall, el seu projecte polític està elaborat a partir de la il·lusió per damunt les recances històriques, sense opció al defalliment en la persecució de la seva veritat, obviant exabruptes i estridències dels adversaris. El 2005, quan hi havia més independentistes que el 2003 i menys que el 2018, el president Maragall a rmava a l’auditori de la Pedrera: «Mireu, la nostra independència real en el futur ha de ser la d’existir amb vida pròpia, la de tenir iniciativa, la de crear més oportunitats de les que tenim. Tot el demés són romanços». «La meva veritat», sostenia mentre defensava a capa i espasa l’Estatut que estava elaborant el Parlament, «és que Catalunya serà in nitament més forta conduint Espanya que soleta a Europa. Catalunya en una Espanya federal i tranquil·la pot molt més que anant per lliure». Davant els romanços, ha rea rmat contínuament el seu axioma. «Partim del principi de que som diferents i volem anar junts. Aquesta és la realitat d’Espanya. Aquest, i no cap altre, és el sentiment de comunitat, la identitat compartida que ens de neix». Així de taxatiu es mostrava a Granada en aquella ronda de conferències abans esmentada, �aquell tour per «convèncer Espanya de la seva miopia». El nal, proposat una i mil vegades, del seu camí és conegut: Catalunya estat federat en una Espanya federal; mai va caure en la ingenuïtat de pensar que aquest camí seria planer. Podríem sospitar que gairebé sospirava que no ho fos, de senzill; preferia un camí so sticat, ple de revolts i girs tàctics, segurament per poder-lo recórrer amb la seva passió habitual. Paradoxalment, defensava que el seu nal pel vell contenciós es podia bene ciar del camí proposat pel seu rival intel·lectual més apreciat, Rubert de Ventós, al qual li reconeixia «la ironia mortífera, tremendament efectiva», de suggerir justament la independència «per recrear una interdependència mai abjurada i no una sobirania ja inexistent (per sort?, per desgràcia?), en un món on ja no hi ha sobirania; és el camí racional i el company indefugible. Millor que el regateig nacionalista de curta volada, clònic del seu adversari. Millor per arribar, passant per la deconstrucció i alleujament de l’estat -així, en minúscula-, a la seva reconstrucció en les escales apropiades, que serien diverses per a cada funció. Millor per que el federalisme babau, exclusivament sentimental (oh, ajuntem-nos germans, perdonem-nos mútuament els pecats!) o pitjor encara el federalisme homogeneïtzador, que no �buscaria unir llibertats sinó embolcallar-les amb una cotilla elegant». No hi ha res fàcil en Maragall, el seu projecte polític està elaborat a partir de la il·lusió per damunt les recances històriques, sense atendre a l’adjectiu impossible, sense opció al defalliment en la persecució de la seva veritat, obviant exabruptes i estridències dels adversaris. «No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però jo no penso perdre més temps ni amb aquells que m’han acusat i m’acusen, justament a mi, d’haver-me convertit en perillosament nacionalista o de voler dinamitar l’Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de sucursalistes de Madrid». Així parlava Maragall, poques setmanes abans de deixar la Presidència de la Generalitat. Comparteix la publicació    Sobre l'Autor/a: Jordi Mercader Analista d'actualitat a diversos mitjans de comunicación. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Hyperlink A link, or reference, to another resource on the Internet. URL local The URL of the local directory containing all assets of the website <a href="https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/" target="_blank" rel="noopener">https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/</a> URL <a href="https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/" target="_blank" rel="noopener">https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/</a> Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: què diria Pasqual Maragall de seguir en política? Creator An entity primarily responsible for making the resource Mercader, Jordi, 1956- Source A related resource from which the described resource is derived Política & Prosa Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Anàlisi rigorós a partir dels textos i paraules de Pasqual Maragall, durant la seva trajectòria política. El periodista i excol·laborador de Maragall, explica amb rigor i exactitud, què va dir Pasqual Maragall sobre Catalunya i Espanya, a partir dels seus textos i paraules, advertint sobre la temptació indeguda, de plantejar què diria avui. Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Acció política Federalisme Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-09-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/12/2610/_Il_sindaco_Maragall_Catalunya_EL_PAIS_Catalunya.pdf 4c462ac6bce5ec07f0a7df8602d6a051 PDF Text Text LA CARTA DEL CORRESPONSAL › ‘Il sindaco’ Maragall A Roma recorden l'exalcalde de Barcelona curiós i dolç, però capaç de baixar d'un taxi per posar ordre al trànsit DANIEL VERDÚ Roma - 27 ABR 2019 - 19:32 CEST Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, a Roma, el desembre de 1997. AGUSTÍ CARBONELL �Els capritxos arqueològics del mercat immobiliari romà —cada període té els seus des de fa més de 2.700 anys, no us penseu— van voler que un enamorat del Mediterrani com Pasqual Maragall acabés vivint on començava la via Aurelia. Just aquí, a la via Titta Scarpa, número 2, al costat de l'illa que forma el Tíber a l'altura del Trastevere, va passar un any de la seva vida amb la seva dona Diana i el seu fill Guim. El seu rastre, els records del període que va cimentar el seu salt cap a la Generalitat, romanen entre els carrerons del centre, en el paper groc tacat d'oli de les fritades de cervells i carxofes de l'hostaria Dar Buttero. També en les lectures d'aquells dies, des de Semprún a Thomas Mann passant per Edgar Morin, i en el dietari que va publicar a La Vanguardia anticipant idees que vindrien. Però, sobretot, és fàcil fer revifar el seu record en l'admiració que despertava en la socialdemocràcia italiana, fascinada llavors amb la seva obra a Barcelona i que es va posar dempeus quan va arribar. Maragall va aterrar a Roma el setembre del 1997, poc després de la Diada d'aquell any. Va passar també un temps breu en un hotel a l’Aventino, just on la via Marmorata obre les portes del Testaccio. Després va viure un temps en un àtic prestat a la Villa Borghese, un espectacle amb vista als jardins del Principe per sobre de les possibilitats estètiques de gairebé qualsevol. Ell havia arribat amb un Ford Escort familiar platejat que va conservar anys després –“el romà” l’anomenava– i amb el qual va recórrer tot el Lazio amb la seva família. Aquells dies explotava el furor dels telefonini al carrer —cap país es va donar un cop al cap tan fort amb la qüestió— i l’Inter de Milà acabava de pispar Ronaldo al Barça. Va passar quan les graderies del calcio encara feien més soroll que les de la política a Itàlia, on un discret Romano Prodi inhalava els últims vapors de finezza que quedaven al Palazzo Chigi. Roma, en ple prejubileu, somiava encara amb ser una estrella en una moderna constel·lació europea des que havia ajudat a fundar-la. Francesco Rutelli, valor en alça de la socialdemocràcia, la dirigia des de dalt del Campidoglio, just on s'havia signat el Tractat 40 anys enrere. Una ciutat llavors en plena efervescència cultural i urbana, convertida en un malson ingovernable anys més tard (encara que els embussos fossin els mateixos, com el mateix Maragall va patir i va intentar posar-hi ordre ell mateix baixant d'un taxi camí a Fiumicino). Però el cotxe obliga a Roma. I els dimecres conduïa pacientment també a través de la via �Ostiense per arribar a les seves classes a la Universitat Roma-Tre: un curs creat especialment per a Maragall que van anomenar Europa Prossima. ADVERTISING Pisos y casas con hasta un 40% de dto. Descúbrelos aquí inRead invented by Teads El 10 de desembre, el dia que es va estrenar com a professore, l’escoltaven a la primera fila les principals branques de L’Ulivo, l'artefacte electoral que havia començat a funcionar un any abans. No s’ho van perdre el filòsof i llavors alcalde de Venècia, Massimo Cacciari, o el mateix Prodi, que segons explicava a la crònica d'aquell dia Enric González, va haver de fer equilibrismes vaticans per enaltir alhora el seu amic Jordi Pujol i Maragall. També va ser-hi, per descomptat, Rutelli, tan incapaç llavors com avui d'ocultar la seva admiració per “Pasqual”. “És l'alcalde contemporani més gran d’Europa. Així el vaig presentar una vegada en un míting i es va quedar de pedra. Era una barreja entre intel·lectual i administrador, alguna cosa raríssima en la política. A Barcelona va ser capaç d'implicar l'energia de l'alliberament del franquisme en un projecte col·lectiu. No era un líder arrogant, era el cap d'un equip”, assenyala Rutelli al telèfon. Deu anys després, va rebre la trucada del seu amic que li parlava d’Eisenhower, aquesta manera que tenia Maragall d'ironitzar amb la seva malaltia, i sobre com pensava combatre-la. �"La nostra mirada federalista ha estat malmesa per pulsions secessionistes i centralismes burocràtics", considera avui el seu amic i llavors alcalde de Venècia, Massimo Cacciari Jordi Pujol ja havia consumit la meitat de la seva penúltima legislatura i Maragall, que aquell any li va enviar una felicitació nadalenca des de la seu de la premsa estrangera amb un grup periodistes disbauxats i el mateix Romano Prodi, repetia a tothom que no tenia intenció de provar sort a l'altre costat de la plaça de Sant Jaume. Roma era només una pilota d'oxigen, una càmera hiperbàrica després de 15 anys al capdavant de l'alcaldia de Barcelona. Fins que el va visitar Felipe González per convèncer-lo del contrari, segons ell mateix va explicar en un míting a l’Hospitalet el 2006 juntament amb l'expresident del Govern. Enric Juliana, llavors corresponsal a Roma de La Vanguardia, va dinar i va xerrar algunes vegades amb ell durant aquell curs. “És difícil saber què pensava. Però buscava verificar realment si volia fer el pas. I allò passava per veure si l'hi demanaven i amb quins arguments. Comprovar si es creava un cert desig que fos candidat. Va entendre que la millor manera era desaparèixer un temps”. El camí, al cap i a la fi, semblava lògic. Els seus amics als ajuntaments d’Itàlia també havien fet passos. Les ciutats eren llavors el millor esquema per regenerar la política nacional, just el que intenta avui una altra vegada tímidament Itàlia. Walter Veltroni, que succeiria tres anys després Rutelli, es convertiria en secretari general del nou artefacte socialdemòcrata al país una dècada després. “Ens vam veure moltes vegades, a Roma i a Espanya. Sempre m'han impressionat dues coses que no són freqüents en nosaltres: la curiositat i la dolçor. Sempre em va semblar que tenia aquesta doble característica que, en el fons, és filla de la mateixa mirada cap a la vida. Ell era curiós per tot el que és nou: cultural, social, polític. Per també molt acollidor, sense aquesta violència de les certeses que lamentablement ens asfixien avui. Era un home més travessat pels dubtes que per les certituds”. �MÉS INFORMACIÓ Llegeix totes les cartes dels corresponsals Una manera de projectar el món a les antípodes de la que recorre Europa, com recorda el seu amic Cacciari amb certa amargor. “Va demostrar unes idees molt clares sobre l'exigència d'un veritable federalisme, especialment a escala europea. Un pensament que compartíem els alcaldes dels anys 90 que ha estat traït a tot arreu. Vam ser picats per les pulsions secessionistes i els centralismes burocràtics a la madrilenya i a la romana. L'última vegada que el vaig veure, fa uns deu anys, estava completament desconsolat pel naufragi de les nostres idees, que ha portat el desastre als nostres països, també a la Unió Europea. Van ser derrotades i es va imposar el que veiem avui, començant a Roma”. Una anècdota, i això aquí sempre consola, si un pensa que després de 28 segles aquesta ciutat encara funciona. S'adhereix als criteris de Més informació > ARXIVAT A: Pasqual Maragall · Roma · Itàlia · Europa Occidental · Europa CONTENIDO PATROCINADO Ahorra hasta 12.000 €. Sin comisiones y tiempo récord. Disfruta del connecting box del Citroën C4 Cactus. Pide tu oferta Hermosas ubicaciones abandonadas en las ruinas HOUSELL CITROËN EDITOR CHOICE I A MÉS… � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Hyperlink A link, or reference, to another resource on the Internet. URL local The URL of the local directory containing all assets of the website <a href="https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html" target="_blank" rel="noopener">https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html</a> <a href="https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html</a> URL <a href="https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html" target="_blank" rel="noopener">https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html</a> <a href="https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html</a> Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource ‘Il sindaco’ Maragall Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Roma Europa Pròxima Acció política Biografia Description An account of the resource Article sobre l'estada romana de Pasqual Maragall, a finals dels 90, a El País (27/04/2019) del corresponsal del diari, Daniel Verdú. Repassa els mesos que Maragall va viure a Roma entre 1997 i 1998. Creator An entity primarily responsible for making the resource Verdú, Daniel Source A related resource from which the described resource is derived El País Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Type The nature or genre of the resource Article Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2019-04-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/19/2609/19920508d_00482.pdf 240712e51d17df7009594c77101f50c0 PDF Text Text fubGt.CM- : Cai Í^ ts ti^ro. CORRESPONDÈNCIA SOCIALISTA Discurs de presa de possessió com a President del Consell de Municipis i Regicins d'Europa Pasqual narayali Mentre el segle XIX, després de Napoleó i fins el 1914 ha estat el de l'esperança i la pau internacional, el nostre ha estat el de les guerres i el de la decepció. Senyor President de la Comissió Europea, senyor Conseller i President accidental de la Generalitat de Catalunya, senyor President del Parlament, senyor Minist re , senyor Secreta d'Estat, senyor Director General de la Comissió, senyors diputats i senadors, senyor President de la Conferència de Poders Regionals i Locals del Consell d'Europa, autoritats i senyor President de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, de la Federació de Municipis de Catalunya i de l'Associació Catalana de Municipis, senyor President del Consell Consultiu, senyors membres del Comitè i Burós Executius de la CMRE, senyor Alcalde, senyors tinents d' alcalde i regidors del' A juntament, senyor Hoffman, el meu amic, vice-president de la CMRE, senyora Secretària General, senyor Jordi Borja, delegat de Relacions Territorials, amics: ull dir-vos, doncs, en aquest context, com es veu Eu ro pa des d' aquesta ciutat, situada allà on els Pirineus i el Mediterrani es diuen bon dia cada matí. I ps ho diré, doncs, en català que és la meva llengua fami iar, i això ja és un anunci del valor que tots nosaltres atorguem, c rec, a les nostres arrels i a la importància del' expressió directa, de la paraula sortida tal cqm ha estat concebuda. )'he près la feina de traduir jo mateix aquestes pararles en espanyol que és la llengua comuna i glo ri osa de tots els pobles d'Espanya i ara de prop de 400 milions d'habitants del pl an eta i que permet basar la traucció simultània en totes les llengues oficials del CMRE (encara no el grec, però això ar ri barà molt aviat; He reflexionat força sobre el to de les paraules que avui havia de dir i sobre el llenguatge que havia d'utilitzar. No vull fer un discurs tècnic ni massa llarg, sinó cordial, ja que serà a Praga, el mes d'octubre, davant l'Assemblea General del Consell, que el programa polític del president es presentarà. No tracto de resoldre ni explicar els problemes ni les esper an ces que hem d'afrontar com a responsables de col.lectivitats territorials europees. Ño es pot concebre Europa sense les ciutats i les regions. Eu ro pa és un sistema de ciutats i col.lectivitats territorials. Europa és un sistema de ciutats que ha de ser capaç de finançar el camp, en uns c as os com a paisatge i en altres com a lloc de producció. Segurament aquen any, que és l'any que celebrem el 500 del moment que es van retrobar dos mons –Amè ri ca i Europa– no podem deixar de reaccionar sobre el que les ciutats són més enllà d'Europa. Em plau transmetre-us l'estat d'ànim d'un alcalde d'una ciutat europea, catalana i espanyola –i que en coneix moltes altres– a qui s'ha donat un paper representatiu, en el mateix moment que Europa reneix, d'una manera precisa, construc ti va, Ilargament esperada, de vegades també turbulenta i apassionada. Amèrica és un cas diferent, on el valor del sòl és molt Més baix, on la mobilitat és un valor més important que la radicació, on la Constitució no crea (a diferència de Máastricht) la col.lectivitat local ni, per tant, no la protegeix. Amè ri ca és potser la més important creació d'Europa abans del segle XX. El nostre estat d'ànim és ple d'il.lusions, de projectes i de certeses, alhora que de prudència. Es el resultat d'un segle ple de fracassos i de confrontacions, i també de progressos materials sens parar. 3 �CORRESPONDÈNCIA SOCIALISTA Les ciutats d'Eu ropa, en canvi, van ser elles les que van crear comtats, repúbliques i fins i tot imperis: Atenes, Roma, París, Viena, Londres, Berlín, Toledo, Madrid, pero també Florència, Munic, Manchester, Anvers, Rotterdam, Milano, Barcelona, Colònia, Brussel.les, Santiago de Compostela, Venècia, Edimburg, Praga o Montpeller. Quines ressonàncies no hi ha darrera cadascuna d'aquestes paraules! En realitat, a hores d'ara, ja no és potser important saber si les ciutats van crear nacions, o les nacions ciutats. Però és imprescindible establir que per sota dels Estats, una nació o vàries nacionalitats o regions, i moltes ciutats, són el patrimoni d'Europa, el més preuat, el més carde mantenir però també el més productiu. L'Europa comunitàri a atrau l'Europa de l'est per tres raons: la seva democràcia, la seva riquesa i el seu autogovem terri torial. L'Europa de l'est atrau l' Europa comunitàri a (tant com l'angoixa perla seva diversitat dramàtica) per l'enorme capital humà invertit i present en les seves pròpies ciutats: Praga, Dresden, Budapest... Són les ciutats les que h an estat la base de la recuperació de les nacions en crisi, les ciutats en tant que cultura, en tant que estructura, en tant que entorn convencional, creat pels homes i les dones. Fa 50 anys, Txecoslovàquia era la vuitena potència industri al del món i tenia una renda per habitant dues vegades més alta que l'austríaca. Avui la seva renda segurament és menys de la meitat que la d'Aust ria, però Praga segueix existint. Com un patrimoni acumulat durant segles que ni la decadència econòmica no ha pogut destruir. Nosaltres no hem estat totalment conscients de la magnitud de la tragèdia iugoslava fins que no hem vist bombardejar Dubrovnik o Sarajevo. Però a tots ens confort a pensar que 1'esperit de Dubrovnik no ha mort i que el diaque comenci el seu redreçament es desfermerà una gran onada de capacitat creativa. N 'estem segurs d'això, perquè sabem el que és una ciutat. El mateix hem pensat, o de manera semblant, en veure l'inici de la reconstrucció de Los Angeles, si bé allí tot ha succeït amb la velocitat i la imprevisibilitat dels fenòmens naturals, amb la violència sobtada i sense causa aparent amb què Amè ri ca ens sorprèn un cop i un altre cop, per bé i per mal. Avui mateix, es reuneix un grup de col.lectivitats territorials, regionals, algunes de les quals demanen l'exclulió de les ciutats d'un comitè, com és el Comitè de les Regions de la Comunitat Europea, que solament pel seu nom pot induir a confusió, però no pas pel seu contingut, segons ha establert el tractat de Maastricht. El missatge, avui, del Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) és constituir el Comitè de les Regions creat a ;Maastricht, sobre una base equilibrada per a desenvólupar durant els anys que ens sepa ren de la revisió fidel tractat –és a dir, des d'aquest any fins el 1996– lun diàleg constituent, no pas un organisme constituït i cristal.litzat. Ens consta que a tot arreu hi ha voluntaI de diàleg ciutats-regions, encara que no m an -cal'exdusivmgn. El CMRE, formatperciutats, regions i organismes territorials intermedis de b ase electiva, no pot sinó considerar el tractat de Maastricht com un pas històric: 1'Europ4 nascuda de Maastricht és l'Eu ropa de les regions de les ciutats, l'Eu ropa territori al, concreta, físicam$nt determinada, amb noms, accents i perfils diferent i tanmateix irrevocablement disposada a la unió en la llibertat. Es l'Euro pa dels nostres filis i és al mateix temps la concreció de l'Europa projectada pel gran gest espi ri tual que va ser el moviment europeu de la postguerra. El pirincipi de subsidiarietat, recollit a la Ca rta Europea de l'Autonomia Local, i que hi ha a la Carta de les Llibertats Locals de 1953 que els Estats Generals de Vers' alles havia prefigurat, aquest principi de subsidialietat, deia, que està recollit a la magnífica Cart a Europea de l'Autonomia Local del Consell d'Europa –que molts països del Consell d'Europa ja han ratificat amb caràcterde tractat (entre ells Espanya), i que par tant té força d'obligar per a milions de ciutadans europeus– ha estat finalment materialitzat a Maastricht amb el reconeixement dels nivells territorials sub-estatals. Des de Barcelona, capital de Catalunya, una nacionalitat i una cultura pròpies i distintes, reconegudes per la donstitució espanyola, no podem més que apreciarl amb enorme il.lusió i esperança el desenvol1rpament de 1'autogovem ter ritorial a Europa. L'Estat espanyol, contrari durant segles al reconeixement de la seva pròpia diversitat, ha recuperat en 15 anys el que en 500 anys havia oblidat, i així, avui, a més de tetrobar-se fratemalment amb el nou món, es retroba a $i mateix, confiat de la seva pluralitat inte rna. L'horitzó europeu ha jugat aquí un paper decisiu en tant que la creació de noves sobiranies –legitimitats, si es vol – Supranacionals ha desdramatitzat en bona mesura la;qüestió de les legitimitats interiors. I sé que �• CORRESPONDNCIA SOCIALISTA aquestes coses s 'h an de dir encara amb molta cautela. Però som a Barcelona, és a dir, en una ciutat, i per tant en un espai sense fronteres i sense exèrcit, on l'esperit loc al i l'esperit inte rn acion al s 'uneixen pera definir un autèntic territori comunitari. Som conscients que el ciment de la ciutadania europea és aquesta atmosfera urb an a. externes i les economies d'escala. Única llicència tècnica o tecnocràtica que avui em permetré. á Les nacions, les regions, les necessitem per compartir una identitat que ens és necessària en un món ple d'incògnites. Però la identitat sense projecció no fóra més que una sublimació col.lectiva de la nostra pròpia limitació personal. "Standt luft machtfrei" –"L'ai re de les ciutats ens farà lliures"–, deien els camperols alemanys fa segles, com deien també des de 1300 els pobles i ciutats de Catalunya que esdevenien figuradament "carrers de Barcelona" per alliberar-se del jou dels seus senyors feudals. L'autèntic patriotisme és sempre un desig d'altres pàries, un transcendir la nostra pròpia identitat: l'autèntic patriotisme, l'únic acceptable, és doncs el punt de partida d'un humanisme –o altrament és un engany i un perill. L'experiència europea és taxativa en aquest sentit–. I Podem seguir ara dient que l'ai re de la ciutat ens fa més lliures? No és més cert, al contrari, que avui l'ai re de la ciutat és perillós, contaminat, sorollós, insegur i carregat d'amenaces? I si bé és cert que l'humanisme arrogant, el que nega les seves pròpies arrels conc re tes, patriòtiques i nacionals, i fins i tot individuals i personals, ha dut l'est d'Europa a una enorme decepció, també ho és que l'eüropeïsme és un sentiment federalitzant, que combina 'amor a les arrels amb la predisposició al pacte, i que sobretot no hm ita 1'autogovem a la gr an nació sinó que l'estén a tots els àmbits de la vida col.lectiva. Nosaltres confiem en Europa per respondre amb optimisme a aquests interrogants. Fa ja una colla d'anys que una complicitat creixent s'ha establert modestamet entre la Comissió Europea (i el seu president) i les Eurociutats. Havel deia fa quasi un any que "la nostra casa" és la nostra família, és la nostra ciutat, la nostra nació, i també la nostra escola, la nostra feina, i fins i tot, per un resoner, com va ser ell, la seva cel.la. Hi ha una raó per això: Europa és conscient, potser més que els Estats que l'h an creada, que la seva sort està lligada a la capacitat de la política en general per connectar amb els problemes reals i quotidians de la ciutadania, i sobretot dels ciutadans joves que votar an a les eleccions locals – justament a les eleccions locals – com a ciutadans europeus, independentment de la seva nacionalitat. rPerò a l'hora de t ri ar un nom per aquest sentiment de jertinença a tot el que és "la nostra casa", Havel va triar el de "civisme". Perquè el civisme sembla l'únic "isrïne" carregat del respecte necessari envers tots els altres, I'únic conscient que cap persona no pot ser p ri vada de cap de les dimensions que constitueixen "la seva casa". I segon, Eu ro pa és conscient que l'enemic que ha de combatre el po rt em a dins, i que no avançarem només amb l'acció defensiva. Sí: les ciutats són el ciment d 'Europa, sónl' av antgu arda histórica d 'Europa, però Eu ro pa ha de ser també 1' àmbit supe ri or en què les ciutats i també les regions trobinel diàleg i la cooperació que necessiten per trencar el cercle viciós dels costos de la congestió, que v an aparellats a les economies ^És en nom d' aquest civisme europeu que les regions, els çomtats, les províncies, els cantons, les ciutats i els pobles que formen el Consell de Municipis i Regions d'Europa ens proposem avui constituir la b as e terri tori al de la nostra creixent ciutadania conjunta. Moltes gràcies. Barcelona. Palau de Pedralbes, 8 de maig de11992 S U � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 11. Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-1997 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aquesta sèrie recull els documents generats a partir de l'activitat de Pasqual Maragall al Consell de Municipis i Regions d'Europa, del que en va ser president entre 1991 i 1995, i nomenat president honorífic el 1997. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de presa de possessió com a President del Consell de Municipis i Regions d'Europa Subject The topic of the resource CMRE Europa Regions Municipis Investidura Barcelona Havel, Václav Relacions Internacionals Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Pedralbes Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall fou escollit a París president del Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) el 12 de desembre de 1991. L'organisme agrupava a municipis i regions de 23 països europeus. El seu antecessor, l'alcalde de la ciutat alemanya de Maguncia, el democristià Josef Hofmann, seguiria com a vicepresident. Maragall va delegar les seves funciones en Hofmann fins després dels Jocs Olímpics de Barcelona, el juliol següent. L'acte de possessió del càrrec es va celebrar el 8 de maig del 1992. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-05-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/3/2608/plaestrategiceconomicisocialbcn2000.pdf 08aa5c9cebe46d0b65ce2264deecb1ec PDF Text Text ��������������������������������������������������������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09. Alcalde de Barcelona Temporal Coverage Temporal characteristics of the resource. 1982-1997 Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000 Subject The topic of the resource Barcelona Planificació Model social Acció política Economia Creator An entity primarily responsible for making the resource Ajuntament de Barcelona Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Raventós, Francesc (presentació) Maragall, Pasqual, 1941- (presentació) Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Objectiu general del Pla: Consolidar Barcelona com una metròpoli emprenedora europea, amb incidència sobre la macroregió on geogràficament se situa; amb una qualitat de vida moderna; socialment equilibrada i fortament arrelada a la cultura mediterrrània. Liníes estratègiques: - Configurar Barcelona com un dels centres direccionals de la macroregió. Assolir una major interconnexió de la ciutat amb la seva àrea d'influència i dins d'ella mateixa. - Millorar la qualitat de vida i el progrés de les persones. Afavorir el progrés de les persones, augmentant les oportunitats formatives, culturals i de qualitat de vida. - Potenciar la indústria i els serveis avançats a l'empresa. Afavorir el progrés econòmic, tot promocionant la modernització del teixit industrial i una oferta de serveis adequada als nous requeriments de l'economia moderna. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1990-03-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes http://78.47.125.110/files/original/30/2607/19900319d_00373.pdf e2f16e213305acc72eedf5528b3e232a PDF Text Text ^4 ^ 5 ACTE SOLEMNE D'APROVACIÓ DEL DOCUMENT FINAL DEL PLA ESTRATèGIC ECONÒMIC IáSOCIAL BARCELONA 2000 1 1, /e. ^^,l^ t7 Intervenció de lIExcm. Sr. Alcalde. Honorable senyor Conseller, Autoritats membres d'aquest Comitè Executiu, i membres també del Comitè Assessori, Vull esmentar aquí especialment les entitatslque són també membres d'aquests Comitès i que; no han intervingut aquesta tarda, però sí ho han fet en l'elaboració, com totes les altres d'altra banda, dels documents que avui s'aproven: el Consorci de la Zona Franca, el Port de Barcelona, el Cercle d'Economia, la Fira i els Comitès Assessors, també, de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Politècnica de Catalunya. I totes les altres entitats. Un agraïment molt s ncer de la ciutat de Barcelona, a través del seli Alcalde, a través de l'Ajuntament en aquest Saló de Cent, que és la �casa de tots. Un agraïment molt sincer també als membres de les comissions tècniques que de fet han esmerçat hores i hores per poder arribar a aquest resultat que finalment és tan senzill però no exempt de depuraci, de decantació, d'un procés lent i difícil de síntesi. Un agraïment molt especial al Coordinador General del Pla, el Sr. Saritacana, sense el qual tots sabem que aquest projecte, aquesta realitat avui no seria. Molt en particular al Conseller d'Indústria i Energia, que avii per primer cop té l'ocasió, ha tingut l'ocasió, d'estar amb nosaltres i donar-nos confiança en un projecte en el qual la ciutat confia molt i molt. Li agraïm la seva presència, sabem dels interessos generals que representa i de la importància immensa que té el fet que ell avui sig1i aquí i que ens hagi adreçat la paraula en un tp tan positiu. Dir-los molt breument que queda un nou Consell de Cent, que significa el Consell Gene- �ral del Pla Estratègic, Econòmic i Social, que ha funcionat i ha treballat bé, que les conclusions són serioses, que resisteixen l'anàlisi, que s'han elaborat en propostes d'equip, que assenyalen, jo crec, una orientació realista per a la ciutat. És evident que el futur de la ciutat és un futur que no pot ser dissenyat més que col . lectivament. És molt fàcil de dir que la ciutat serà allò que vulguin que segui els seus ciutadans i tanmateix és molt dificil de traduir aquesta asseveració en alguna cosa que sigui tangible. Totes les institucions amb competències són responsables del Pla, de la seva realització. I avanço que des de l'Ajuntament es posará voluntat política i mitjans per assegurar l'executivitat del Pla, així com esperem que es faci des de les altres institucions. Es una idea d'altres països, no molt allunyats del nostre quant a cultura política i quant a cultura tout court, la idea d'un protocol d'entesa entre les ciutats i les administracions superiors per tirar endavant els seus 3 �projectes. Jo crec que la millor síntesis que es pot fer d'aquest treball que avui s'aprova és justament el de constituir la base d'un protocol d'entesa que la ciutat he de fer no només amb els seus ciutadans, que ja ho ha fet a través de vostès, sinó amb les administracions superiors que li h an de donar aixopluc i també recursos polítics, econòmics, tècnics, de tota mena, a l'hora de convertir aquestldisseny en realitat. Un protocol, doncs, d'enteniment entre els ciutadans de Barcelona, la seva ciutat, el seu govern municipal, i les administracions superiors. Aquest és un pla econòmic i social, i subratllo això de social. Vaig dir-ho el primer dia i ho torno a dir avui. La Barcelona dels anys vint, i per descomptat la dels anys trenta i dels anys posteriors, no s'hagués pogut permetre aquesta realitat. Una Barcelona que tanmateix era en aquells moments -en els anys vint, en concret- una Barcelona positiva i creadora i tanmateix no hagués pogut fer l'esforç que vostès han fet en un clima tan positiu i amb un resultat tan concret. Aque a era, ho sabem prou bé, desgraciadament, la ciutat de les bombes on �es va engendrar la ciutat, de la tragèdia. I en fi, després de molts anys d'haver pagat molt cars aquells pecats, ens trobem amb una ciutat en la qual el compromís ampli i seriós és possible, i això és el que vostès han fet, i jo els J estic, en nom dels ciutadans, enormement agraït. Sabem que la ciutat amb això no ha fet més que de llevadora d'un pacte que estava en les entranyes de la ciutat i que vostès han expressat amb tota concreció i amb tota modèstia. Sàpiguen que és lanostra convicció que sense aquest caràcter igualitari, d'igualació, de qualitat de vida, de compromís solidari, aquesta ciutat no seria el que és. No fa encara molts mesos un digne senyor de Barcelona, regidor d'aquesta ciutat, membre d'aquest Consell, Ramon Trias Fargas, va dir que l'any 1500 un viatjant italià, culte i il . lustrat, Francesco Guicciardini, havia definit aquesta ciutat amb 1 següents paraules: "Barcelona no és potser una ciutat que tingui monuments com els que té Florència o Venècia. Però sí que té una qualita 5' mínima molt conside- �rable". I jo dic, què més es pot dir d'una ciutat que no sigui capital?. Què millor es pot dir d'una ciutat que no pas aquesta afirmació que els serveis mínims sóni de qualitat?. Això és el que voldríem amb aquest Pla. No només, doncs, el tirar endavant, que tirarà endavant. No només el constatar que vostès són entitats que tenen la força per fer-ho i que les administracions superiors ens aquest sinó esforç, extrems socials aixoplugaran també maldar perquè de la nostra comunitat no en els se separin massa del conjunt,9 perquè el conjunt ha de seguir perquè la ciutat sigui una ciutat d'iguals. Aquest és, jo crec, el designi i el disseny de Barcelona. És amb aquest esperit que declaro solemnement aprovat el document final del Pla Estratègic Econòmic i Social de Barcelona 2000. Moltes gràcies. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Acte solemne d'aprovació del document final del Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000. Subject The topic of the resource Planificació Barcelona Acció política Govern Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1990-03-19 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/30/2606/19920115_EstatCiutat.pdf bb9e73521212b2b960467a5877a1fa3e PDF Text Text Conferència de l'Excm. Sr. Alcalde Pasqual Maragall "BALANÇ DE L'ANY 1991. L'ESTAT DE LA CIUTAT" �Benvolguts arrúcs: Ha parlat de frustracions, ha parlat de projectes, en Pernau. De vegades es diu que la història de Catalunya i la història de Castella són la història d'una frustració i d'un fracàs. Jo penso que, tanmateix, avui podem dir que aquesta sensació està canviant. Que amb uns costos importants, aquest país - Espanya- i molt en concret el nostre país, més menut però més nostre -Catalunya- , i aquesta ciutat estan sortint endavant. Em refereixo als costos, perquè acabo de llegir, en el videotext que hi ha a l'entrada, la uotícia de l'atemptat terrorista de. València i no seria just que no mencionéssim això en primer lloc. Ja us dic el que desgraciadament vaig haver de dir, i tots hem de dir més d'una vegada: aquesta sang que es vessa és innocent, és inuocent però no és inútil. 15 �Perquè allò que els tetToristes aconsegueixen és exactament el contrari del que em fa l'efecte que pretenien. Perquè ells pretenen, més aviat, dividir unes coseg que amb aquesta sang innocent s'estan unint: els diversos pobles de l'Estat. Fins i tot diria que s'uneixen, no pel cas d'avui però sí pels que hi ha hagut recentment, l'exèrcit i el poble. Bé, comencem amb aquesta constatació, que és de rigor, que s'ha de. fer i que és dolorosa. la Mercè de I' any 90, unes 200.000 persones passen durant el cap de setmana per I' Anella Olímpica per veure el nou Palau d'Esports de Sant Jordi. A la Mercè del 91, quan ha acabat aquest cursí s'inicia el curs actual, hem pogut fer el mateix amb el Port Olímpic. I quan mirem endarrere, quasi no ens en recordem, de com van néixer aquestes coses i fins a quin punt eren totes elles, al passat, projectes molt hipotètics. Una campanya de la vela a Barcelona, de la vela olímpica a Barcelona, va significar probablement el principi de l'esforç de la construcció del port otímp1c, que no estava rri tan sols previst en el dossier de candidatura, quan nosaltres parlàvem de dues possibilitats: fer la vela a Mallorca, que ja tenia port olímpic, o bé fer-la aquí. Com començava a dir, l'any 1.991 ha estat en el seu conjunt, en efecte, un any d' un esforç confiat, després de Ja tasca feta durant els mesos que van seguir aquest anunci que deia en Pernau, a l'any 1988. Era el moment en què realment la ciutat es va posar a treballar més a fons del que havia estat la norma durant el període de la democràcia, que ja havia estat la norma d'un gran treball i d'un gran esforç. Però, evidentment, a partir de l'abril de] 1987 -a l'época inclosa a la conferència que es va fer aquí a l'inici de l'any 1988- es va crear un desplegament impressionant de les forces de la ciutat mateixa, conduït per l'Ajuntament, per bé que no absorbit. Tota una generació de ciutadans es van posar a treballar a fons i enguany s' ha arribat al clímax, a l'apogeu del desplegament d 'esforços que aquesta ciutat hagi fet mai abans. I va ser perquè Barcelona va plantejar-se la possibilitat de fer aquesta inversió sense cost per al contribuent, recordo. Això va ser la condició que vam posar, per haver de fer l'esforç addicional de construir un port que com a candidatura ja tenien en nn altre lloc germà com era la Ciutat de Mallorca. Jo recordaré sempre que aquell esforç va tenir un moment segurament crític a l'any 1989, quan encara no es tocaven les realitats. I , després, una consagració o una confirmació, amb o~res, a partir de l'any 1990. L'any 1991 passarà com l'any en què la ciutat ha recuperat totalment la confiança en sí mateixa. Primer, perquè ella mateixa ha vist el que havia dut a terme i, en segon lloc, perquè, a més, li han dit des de fora que ho havia fet; i això sempre és important. Recordareu la Mercè de l' any 1990, que és la que podem dir que inicia el curs que comentarem tot seguit. A 16 I bé. Això no només es va fer, no només aquests càlculs van sortir, no només ]'obra va tirar endavant, sinó que, com he dit, la darrera Mercè vam poder cel.lebrarla justament allà. Els somnis esdevenen realitat. Aquest any he fet un petit recull de titulars de premsa 17 �internacional; no perquè tots hagin estat favorables, si bé sí que ho han estat la maj or part. premi lnserso a la "supressió de barreres arquitectòniques, per exemple. Tinc aquí un NEWSWEEK del desembre del 91, que diu "el model de Barcelona". No sé si és la millor manera de traduir "The Barcelona way", però podria ser "el model de Barcelona". I subtitula que la ciutat de Gaudí ha esdevingut e) lloc capdavanter del disseny a Europa. Ara Barcelona té més de cent espais públics nous, fruit del programa municipal més ambiciós d'aquestes característiques arretJ. del món. És l' any en què a Barcelona s'efectua el Congrés de Benestar Social, europeu. És important perquè Barcelona es converteix una mica, durant uns dies, en capital en aquesta matèria. O el TIME del maig del mateix any 91, que diu "Ja ciutat més dinàmica d'Europa" i subtitula que, "impulsada pels Jocs del 92, Barcelona s'ha convertit en la ciutat més dinàmica d'Europa amb un revival exhubcrant". Hi ha una certa eufòria penso que de vegades accentuada, potser, per la previsió d' una crisi econòmica que fa uns mesos es veia a venir i que s' ha anat afermant al segon semestre; no obstant això, els diré que les dades no ho han confirmat al final de l'any. Farem bé els Jocs. Acabarem tot el que havíem djt que havíem d' acabar i començarem allò que havíem anunciat. És l'any en què rebem altres premis que per a nosaltres, l' Ajuntament, són tan significatius com aquests. El El Port Olímpic, el Monestir de Pedralbes, el Nus de la Trinitat amb el seu pont impossible, la Torre de Collserola, la Torre de Montjuïc, la conuexió Aragó- Guipúscoa, l'inki de la Rambla Meridiana i el Parc de Sant Martí -la segona fase del Parc de Sant Martí-, la Plaça de les Glòries, - suposo que Ja setmana que ve o d'aquí a poques setmanes es posarà en marxa- , el Cinturó del Litoral, l'Tita d' Or, l' Auditòrium, el M useu d'Art de Catalunya, les escales mecàniques de Montjuk, la línia 2 del Metro, el túnel de Vallvidrera, les pisci nes ... no ho apuntin perquè no cal, només els ho dic per memòria i una mica desordenadament, a raig... les pisciues PicoruelJ, l'INEFC, el Segon Cinturó fius a la Meridiana -això ja està- la Vila Olímpica de la Vall d'Hebrou, la Vila Olímpica del Poblenou, Montigalà, Bellaterra, la Seu, Banyoles, Castelldefels, Terrassa - la impressiouant instal.lació de Tenassa-. 18 19 0 L'EVENEMENT DU JEUDI, del novembre del 91, que diu que Barcelona té una reputació màgica. O LE MONDE del novembre del 91 també, que diu que el sol ha arribat a la Ciutat Vella. Així aniríem prosseguint. És a dir, que ens han dit que podem fer el que possiblement abans tothom havia dubtat que poguéssim fer. És, d'altra banda, l' any dels premis. El premi Príucep de Gal.les, a Harvard. El premi a la Planificació Estratègica de la Comunitat Europea. És l' any en què Barcelona, per mjtjà del seu Alcalde, obté la presidència del Cousell de Ciutats i Regions de Europa. I penso que això té tant de premi com de compromís. �E ls gran desconeguts que són la Vall d'Hebron mateixa i l'àrea de la Diagonal, el Parc de l'Estació del Nord, el cmrer de Sardenya que ja travessa el Parc, el carrer del Consell de Cent que ja travessa la Diagonal, Sancho d'Àvila que ja conlinua - s' ha d'inaugurar aviatcap al Poblenou, amb un aparcament a sota de 400 places i la Meridiana que s'acosta des de dalt cap a la Plaça de les Glòries, llepant la Plaça de les Arts, on actualment es construeixen l' Auditori i el Teatre Nacional. I un, en llegir-ho -deixem de banda I' Auditori i el Teatre Nacional i parlem ara de la connectivitat que tot això representa- , es pregunta com és que Barcelona havia viscut sense això. I hem viscut tant de temps amb el carrer Consell de Cent tallat, amb la Diagonal oberta, sense pennetre la continuïtat de l'Eixample, i amb tants de carrers que en definitiva s' havien quedat com es van fer, fa quasi un segle. Però la Diagonal avança cap al mar, de moment fins al carrer de la Llacuna i l'Hotel de les Arts cul mina amb I' edifici bessó al costat. I avancen l'hotel de l'Estació de Sants, l'hotel de la Plaça Espanya, l'hotel de la Torre Melina, el restaurant de Miramar que torna, la terminal d'autobusos de l'Estació del Nord i la reestructuració de la Plaça de Catalunya. que deu gairebé tot a l'empenta del Manuel Royes i el seu eqmp. Les noves escultures de Botero, de Beverly Pepper, de Leandre Cristòfol al cor de la Ciutat Vella; el discutit monument a Macià, els mistos de Clacs Oldenburg -immensos- a la Vall d' Hebron, la Rambla de Catalunya ajuntant-se amb la Rambla de Canaletes, per fí. En quatre setmanes, amb l' Enric Truñó, hem inaugurat tres polisportius: Espanya Industrial, Joan Miró i Sant Pau del Camp. Em refereixo al període comprès des de fa un mes fins fa deu dies. I a més sabem que els primers resultats que donen aquests polisportius, com el del carrer del Perill de Gràcia o el de Càtex al Poblenou, són beneficiosos per a la ciutat. És a dir, són instal.lacions que s'autofinancen, no en relació amb l'amortització de la instal.lació, però sí quant a les despeses de funcionament. Podem parlar també de Can Dragó, tot recent; de la meravella de la Verneda, el polisportiu amb piscina de la Verneda, que per mi és potser una mica, j unt amb el de Sant Pau del Camp, el símbol més clar d' un estil Barcelona d'arquitectura. Igualment, el Museu d'Art Contemporani pren forma, el Convent dels Àngels l'espera al costat, pràcticament fet, e] Centre de Cultura Contemporània de la Casa de Caritat que és una obra magnífica de Piñón i Viaplana, Un estil Barcelona, fet de funcionalitat d'una banda i d'úna certa austeritat, i també de transparència i d'una certa brillantor; jo crec que es deu al fet que som com som, una ciutat densa, la més densa, i al mateix temps una ciutat preocupada per la forma. Per tant, una ciutat que va a buscar en aquesta transparència la possibilitat d' una respiració que de vegades no té en els seus propis carrers. 20 21 �Si us n'aneu al costat de Sant Pau del Camp a veure el polisportiu de la Ciutat Vella, o si us n'aneu a la Verneda, si us hi perdeu per veure el polisportiu de la Verneda, veuren què és la qualitat que no mira cap a dintre sinò que tracta, en certa manera, de connectar amb 1'exterior; de donar qualitat a l'exterior, de donar escalf a l'exterior. U s passarà el mateix al Frontó Colóu, quan el veieu, que ja hi falta poc. aquest plural majestàtic, que no és majestàtic sinó que és emfàtic i es refereix a la ciutat, l'hem promès a en Fabià Puigserver; •la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra; m'havia deixat, a l'edifici de les Aigües, la magnífica torre de les Aigües; • el Sot del Migdia, a Montjuïc; • els accessos del Cinturó del Litoral entre el Fossar de la Pedrera i Mare de Déu del Port, que molts no coneixeu encara perquè gairebé tot és recent, i no està del tot obert encara; Hi ha un estil molt especial, que després en altres punts no es replica. Per exemple en el polisportiu de la Vall d' Hebron; és una capsa tancada, és una altra cosa que va a buscar la seva excel.lència a 1'interior de la for* ma i que probablement si volem buscar una justificació a aquesta excepció, és perquè és situat en un lloc que no ho demana tant. La Vall d' Hebron no té, evidentment, la densitat que tenen els barris que abans us he citat. •1 'Escola-Taller del Far, davant de la Vulcano; I encara per als escèptics del curs 1992, que després els ci taré un moment, ens atrevim -i quan dic atrevim no parlo d'Ajuntament, parlo de la ciutat- a començar: •la nova Sala Comi llas del Museu Marítim, amb 1'accés desconegut fins ara del J aretí de la Reina, travessant la renovada avinguda de les Drassanes; ·El Pavelló Sert de la República -que paga Uralita, una empresa, fonamentalment-; •la nova Marina d'hivernada que s'està construint al Port Ve11; • el nou Jardí Botànic a Montjuïc amb aportacions de totes les ciutats oHmpiques; • el Passeig Nacional de. la Barceloneta, amb un altre aparcament per a 400 cotxes a sota, just a punt d'acabar-se; i aquí em paro. ·l'Intemational Trade Center del Moll de Barcelona; •la Universitat Pompeu Fabra darrere del Parc de la Ciutadella i també a la Plaça del Teatre, substituint els antics meublès -tot això és com un símbol- i, pròximament, a la Plaça de la Mercè; •potser el Teatre Lliure; l'hem, i tomo a parlar en 22 • el Fòrum Nord de Difusió Tecnològica amb diners del FEDER, 400 milions que ens aprovarà el FEDER, al Mental de Sant Andreu; Perquè aquest descobriment de les dues façanes de Barcelona i de la Barceloneta que es miren, finalment, fit a fit - vençudes totes les resistè-ncies, inclosa en part la meva, a l'enderrocament dels antics "tinglados" del port- crec que és simbòlic de quasi tot el que s' ha estat fent. 23 �L ' aJrre dia, fullejant aquest 11ibre que molts recordareu, el primer d' aquesta col.lecció que va fer la Maria Aurèlia Capmany. fullejant-lo pel final com de vegades s' obren els Jl ibres, en el resum i conclusió, la Maria Aurèlia em pregunta que per què no li' n faig un resum. És una pregunta molt de Ja Maria Aurèlia: "¿per què no em fas un resum de com veus el passat, el present i el futur dc Barcelona?''. així com si res. I, aleshores, jo lj dic -¿què 11 havia de dir?- que això és molt difícil, que si hagués de començar per alguna banda començaria pel mar. Parlem de l'any 1983, al febrer. "El retrobament de Barcelona i el mar és la millor imatge resumida de Ja ciutat oberta, de la cultura oberta que volem. Que des de les escales de Montj uïc fins al Camp de la Bota, el mar j la ciutat siguin bons germans amb continuïtat i enteniment." ·'Aquest és el gran somrri que ja comença a dibuixarse amb les obres del Moll de la Fusta i la maqueta de Manuel Solà. Penseu què representa això." "Pensem que això resol urbanísticament un drama particular de Barcelona, haver estat concebuda en els plans urbanístics com una ci utat circular quan no ho és. A les rondes i els cinturons els falta un "cacho", com en diueu a Madrid. És un semicercle. Les rondes i els cinturons sempre han topat amb el mar i, per l'altra banda, amb la muntanya, com a obstacles insalvables." "Els projectes que ara tenim" dèiem en aquell moment amb la Maria Aurèlia "permeten conjuminar la necessitat de circulació i el contacte ciutat-mar." Allò que 24 aquí es va escriure i que llavors era una mena de fantasia ara és, doncs, una realitat. Ara veurem el remodelatge dels magatzems atribu1ts a Elies Rogent -Oriol Bohigas sempre diu que no ho són-, de la mà de l'equip de Zeidler i els seus col.laboradors, un edifici que per altra banda té prou pes per si mateix per ser allà on és. Quan tota la zona de Palau, Xifré, Colom, Moll de la Fusta i Pla sota Muralla estigui enllestida i el col.Iegi que hi ha, i que en diuen de Pesadors, l'haguem enderrocat, que suposo que no deu faltar-hi gaire, i s' hi posin les escultures de Roy Liechsteustein i de Bob Krier -escultor austriac que fa molts anys va començar a fer una sèrie amb Salvat-Papasseit, un a gran estàtua a Salvat-Papasseit, Bosch Gimpera i unes altres-, quan tot això sigui al seu lloc, ¿qui dubta que la transició de Barcelona a la Barceloneta s' haurà convertit en un moviment urbà tan interessant i tan significatiu com pugui ser l'accés a l'extrem de l' illa de Manhattan o els molls del Sena? Quan l'últim advocat defensor dels "xiringuitos" de la platja hagi acabat els seus recursos judicials i la Barceloneta i la pl a~a fmalment es toquin mitjançant un passeig marítim per a vianants digne, sobre el qual, a més, els ''xiringuitos" mateixos puguin reproduir amb més excel.lència el seu servei - i si no tots, uns quants-, ¿qui dubta que entre una cosa i una altra haurem establert les bases d' una regeneració definitiva i autònoma, jo diria, de la Barceloneta? Crec que ningú no pot pensar que tot això són manies estètiques o modes es trangeres, ja que en realitat es trac- 25 �ta de veritables rehabilitacions de. teixits urbans degradats, bàsicament impulsades pels seus propis habitants. rector que es molt revindicador, i bé que fa, diu, "però encara de vegades arriba tïns aquí". Les operacions privades de lleure i d'altres com la renovació del Tibidabo, les Torres d'Àvila al Poble Espanyol, la colonització creixem - en el bon sentit- del Poblenou pels artistes, l'obertura mateixa d' un túnel per sota de la Diagonal per accedir a la promoció de Winterthur, els nous hotels i restaurants de I'EixampJe -que no he citat abans- , i la propera i previsible rec uperació de la línia Moll de la Fusta-Passeig Nacional són la darrera prova de la vitalitat de la ciutat. Recordem Ildefons Cerdà, les Cases Barates de la Zona Franca - també anomenades Eduard Aunós- , l'Avinguda d' Icària, al Poblenou, i les tapes de claveguera que volaven un xic per tot arreu quan el sistema, com diuen els tècnics, "entrava en càrrega". Una ciutat de vegades massa seriosa i que també necessita aquesta inversió en el lleure. De vegades també penso en el fe t que els nostres nanos i els turistes, que se'n van al Tibidabo a passar-se-la bé, hagin pogut capitalitzar una empresa qne finalment ba estat decisiva per salvar el famós projecte del parc Busch, és tot un símptoma de la riquesa que aquesta ciutat ha generat i és capaç de generar. Esperem que en aquest cas no ens defraudin i el parc realment es faci. El descobriment de Collserola, lentament però gradualment, corn a parc central de l'àrea metropolitana és una altra gran obertura que fa "pend:mt" al mar i a la costa. Que de pressa que la ciutat oblida coses encara molt més recents, en el fons, com les inundacions del carrer de Cartellà, de Prim, de Mineria i de Sant Pau del Camp. Sempre que hi aneu, a Sant Pau del Camp, pregunteu al rector fins on van arribar les aigües, encara que el 26 Més de 20.000 milions s' hi han destiuat, als col.lectors del passeig de Sant Joan, Picasso, Ginebra, Bogatell, Drassanes, Correus i la Riera Blanca. Això no vol dir que no n'hagi d' haver cap més, d'inundació. Encara no hem cobert, amb tot i amb això, tots el riscos, allò que els tècnics en diuen les pluges de retorn; pluges que es repeteixen cada, suposem, cinquanta anys o cada cent, no recordo exactament quina és la xifra; i aquestes potser encara no les hem cobert. Falten algunes peces del sistema, però ja hem viscut més de dos anys sense el ritual del fangueig, mentre al Maresme, en canvi, ja quasi literalment i atàvicament, les rieres continuen sorprenent cada any, si no cada dos, cap allà al setembre, desbordant- se de la seva capacitat. Qnines ganes que tenim rots, en definitiva, de retornar a unes platges que tot just hem pogut entreveure als darrers quatre anys, entre obra i obra, però que sabem on són. Jo no érec que es pugui dubtar, amb sinceritat i vist tot això, que l' any 1993 - i em refereixo a la gran pregunta que ara se'ns obre aquest any, justament- serà el gran any de Barcelona. Retornada la nonnaJitat -ja parlarem del 1992 un mo- 27 �ment-, retornada la calma i la normalitat, viurem una ciutat canviada, millor, plena de nous horitzonts estimulants, de descobertes a fer, d' indrets a valorar, de racons de misèria ara vestits amb urbanitat digna, de punts d'impossi ble lectura, com diuen els urbanistes, on la gent normal ens perdíem i no podiem evitar una certa sensació de ser vençuts per la inèrcia de la ciutat inhumana, convertits ara en franques avingudes i espais referenc1ats per monuments ostensibles. Platges netes. perspectives obertes i espai tirat de carrers 'mimats pel comerç de les mercaderies i el s contactes humans. O talussos de gespa, com a l'avinguda de l'Estatut i a l' entorn del Velòdrom, que encara, coufesse u-m'ho, ens sembla un cert luxe pe rquè no hi estàvem acostumats. L ' AneJJa i la Vila Olímpica són com una cultura diferent i quasi un símbol d'un canvi de vida. Qui pot negar que aquesta ciutat, en aquest moment, s' ha tom at més cara pels qui s'acosten des de fora? Com les grans ciutats del món havien estat sempre per a nosaltres quan les visitàvem. Si bé és evident que, en això, hi té a veure un factor que és estrictament financer com el canvi de la pesseta, que pot variar. D 'altra banda, també hem de reconèixer que Barcelona no és precisament que no hagi tingut aquesta fama sempre. Hi ha una cançoneta que tots sabeu sobre Barcelona i si la bossa sona i després, aquella altra cosa en què ens perdonem l'anterior i diem que tant si sona com si no Barcelona és fantàstica. La ciutat val més. No és només que els preus s'apu- 28 gin, és que aquesta ciutat val més i e l qui vulgui comprar-ne un tros, qui vulgui ser-hi, ha de pagar una mica més, perquè això val més. Però els preus del sòl, justament, ja no s'apugen ara; en aquest moment baixen. Això està fonamentat i d'aquí a poc ho veureu en una revista molt interessant que es diu BARCELONA ECONÒMICA que porta dades sobre la ciu tat i demostra què ba passat en els darrers anys, des de l'any 1975. ¿Què ha passat amb els preus del sòl? Doncs bé, van anar baixant en termes reals, encara que la gent no no realitzem de vegades. Però van anar baixant des de l'any 197 5 a l'any 1985-1986; després es van recuperar molt ràpidament, es van disparar, per tornar a adquirir el preu que tenien a l'any 1975, només l'any 1988, i a partir d' aquí superar el nivel1 global de partida. Però ara, en aquest moment, tomem a estar, igual que a l'any 1975, en una situació en què els preus reals, els preus del sòl, s'apugen menys que la resta de preus, i per tant els preus reals baixen. És curiós que els que es queixaven més que els preus s'apujaven, alguns dels qui es queixaven, ara són els qui es queixen que baixin, i són els de l'ai, ai, ai, què passarà a l'any 1993. Jo recordo que justament - en fi, això hagués pogut sortir aquí, segurament hi surt en aquest resum que abans eu Pemau ha llegit- fa quatre o cinc anys, sis, hi havia, no ja persones sinó institucions que feien dictàmens i que feien comentaris respecte de Ja impossibilitat material de fer tot el que s' havia de fer. I deien "no hi haurà ferro", "no hi haurà obrers", "no hi haurà ciment", "no hi haurà màquines", ''no hi haurà 29 �enginyers", "hauran de venir de França". "seran més cars", "no en sabrem" , "hi haurà grans vagues··, "sindicalment això és impossible", "hi haurà unes immigracions descomunals", "tomarem a l'any 1929", "tornaran a venir pobles del sud" ... Tot això no ha succeït. Però el curiós és que, moltes vegades, aquella gent que deia que no podriem arribar a fer el que hem fet i que tot això passaria, ara són els que diuen que tot allò que no es podia fer i que està fet, justament la pena es que s' hagi acabat de fer i per tant no hi hagi més feina. I que a veure què passa a l'auy 1993. Per tant, molt de compte amb els dictàmens i molt de compte amb les expectatives una mica ràpides, perquè jo crec que s'han de pesar en la mateixa balauça en què aquests mateixos dictaminadors de vegades ens obliguen a pesar-los. Per cert, que l'obligació dels governants és governar i ajudar els altres que governen i també, crec, trencar les un iformitats excessivament senzilles respecte <l'aquestes expectatives. Ja ho vam dir l'auy 1983 i el 1984 quan començàvem, ho recordareu. Hi havia un atur molt important, hi havia un pessimisme dominant a la societat i el projecte deJ 1992 va servir perquè, j ustament, nosaltres trenquéssim, es trcuqués, aquesta uniformitat d ' expectatives uegatives.I avui ho hem de tornar a dir. Hem de tornar a dir que les expectati ves no són en la realitat de les coses tau dolentes com molta gent diu que seran les coses. I nosaltres teuim l'obligació, els que som governauts, independeutment del nivell en què ens trobem, tenim l'obligació de dir-ho perquè ho sabem, 30 perquè n' estem més ben infonnats, i, a més, perquè nosaltres hem d 'arrossegar. De vegades em pregunto què vol dir patriotisme si no vol dir això. Vol dir precisament estar a 1' altura de ]es circumstàncies d ' una manera determinada: això és el patriotisme, més enllà de la buidor de les paraules. A més, diguem-ho tot, aquest és un moment dur, també ho he dit al principi per la circumstància d ' avui. El 199 1 ha estat un auy molt dur. Hem perdut molta gent estimada, Josep-Maria Serra Martí, a més de la Maria Aurèha, i de Vidal Alcover, el pintor Amat, en Fabià Pui gserver, M ont<;errat Roig, Pau Garsaball, Frederic Marès ... I hem perdut obrers de la construcció. I hem tingut, com he dit al priucipi, les victimes innocents d ' un terrorisme altrament inúti l, que es tira pedres al seu terrat. Per tant, un any dur. Uu any, diria, enom1ement dur des d ' un cert punt de vista. ¿Però qui uo ens diu realment que el preu d'aquestes transformacions tremendes com les que vivim no és d'alguna forma, no implica d'alguna manera, l'obligació d'admetre per la nostra banda que som fal.libles i que som mortals, que uo som res?. Aquest és l'any 1991 i ara us he de parlar de l'any 1992. Us vuU parlar, i molt directament per no perdre massa el temps, de les xifres del 1992, molt ràpidament. Hi ha dues xifres de I' any 1992 que la gent es pregunta: unes són les xifres del COOB i l'organització dels Jocs; unes altres són les xifres de la ciutat eu el seu conjunt. El COOB té un pressupost de I44.893 milions en 31 �pessetes d'avui, dels quals ingressos. i és l'única xifra que vull destacar, les aportacions de l'Estat -sigui per subvencions o transferències, sigui per participacions en ingressos de l'Estat, loteries, quinieles, emissió de segells i monedes, etcètera- representen 44.243 milions, és a dir el 30,5%. En el dossier de candidatura que es va fer l'any 1985, quan encara no havíem ni començat i no sabíem el que era l'organització, la xifra total d'ingressos que havíem previst era de 154.000 milions -són 10.000 milions més en pessetes d'avui. I l'aportació dc l'Estat que s'havia previst era de 43.825 milions. En defjnitiva, doncs, hi ha una modificació relativament petita de la realitat quasi fi nat, sobre el que havíem previst a l'any 1985. I la previsió és sorprenentment encertada. justament perquè sóm a l'any 1992, que és l'any en què es fa la gran part de la despesa. I no seria sensat que ara jo digués, això serà rematadament així. Ens queda per fer, aquest any, el 40% de la despesa que estava prevista, el que passa és que quasi tot està contractat, però en definitiva estem molt en el lJoc on havíem dit que havíem d'estar, ara com ara. Si hi hagués una desviació del 3 o el4% per sota o per sobre, jo continuaria dient que és equilibri. Amb la magnitud de l'empresa i amb la imprevisibilitat que té, jo continuaria dient que hi ha equilibri. En resum, i no us entretinc més amb les xifres del COOB: equilibrí sobre un pressupost de 150.000 milions, aproximadament. Sí hi comptem els lliurameuts en espède dels patrocinadors encara són més: 175.000 milions. Equilibri. En fi, ja haurem acabat i no ho podem dir amb l'absoluta certesa dels números tancats, En resum, en segon terme: un estalvi o un excedent destinat a millorar el capital social de Barcelona i de Catalunya de 36.000 :nlllions, més gran que el de Los Angeles. S'ha parlat molt de l'èxit de Los Angeles i que van repartir un benefici de 300 milions de dòlars. Bé, en aquest cas, en el nostre, és més. Però podem dir que resulta que Los Angeles no va fer inversió. Doncs no, Los Angeles quasi no en va fer, però és que aquí tampoc s'hi comprenen totes les inversions ni tan sols les estrictament esportives. En definitiva, doncs, l'aportació del COOB és més important -o igual com a mínim- que als Jocs que han passat a la història com els més econòmics i els més ben organitzats, que des d'aquest punt dc vista són els de Los Angeles. En tercer lloc, un tema a considerar, perquè moltes vegades no surt. En les enquestes que veig darrerament, en les quals la gent valora molt positivament tot el que es du a terme, etcètera, en canvi no es valora I' aportació de l'Estat en el que val. L'estalvi i l'excedent invertit és 32 33 Les despeses, pràcticament són idèntiques. Per tant, equilibri en un pressupost revisat després en 144.569 milions i una partida important que volia destacar, que és la d'inversió d'instal.lacions i àrees. Perquè aquesta partida és l'afegit que el COOB i els Jocs, no les administracions sinó el COOB, obté per a la nostra ciutat i per a Catalunya en el seu conjunt, perquè hi ha obres que es fan justament fora de Barcelona a les subseus. Són 36.111 milions, i per tant el 25% de la despesa. �r pràcticament igual, com he dit abans, que les participacions en ingressos i transferències de l'Estat. És similar, a la ratlla dels 40.000 mili ons. L 'Estat, que quedi clar, és l'únic que hi paga, en el COOB. No parlo de les inversions a la ciutat, que tots hi hem contribuït... ara en parlarem. Però en el COOB com a organització, l'única transferència que es rep és la de l'Estat espanyol, a més del que pugui pagar en altres qüestions com puguin ser el port, els cinturons ... També els paga, en part, la Generalitat, els cinturons, però en el COOB només paga l'Estat. I ara em referiré un moment a les xifres de la ciutat. Hi ha hagut dues estimacions : primerament ens referirem a la del Gabinet Tècnic de Programació, en què s'analitza l' impacte que l'any 1992 té sobre l'economia i s'estima en termes de creixement del producte brut o de la renda nacional en termes d' ocupació. L'impacte directe i indirecte -una operació molt complicada, però que es pot estimar científicament- és de 2,4 bilions de pessetes (consum i inversió). I l'impacte sobre l' ocupació, la creació d' ocupació, és de 80.000 llocs de treball/any, aquest és l'impacte que l'operació Jocs ha produït d' acord amb aquesta estimació. de l' illa d'or de la Diagonal, que segurament no s'acabarà per als Jocs sinó més endavant, però que la gent anomena "del 92": tot això situa aquesta xifra en 750.000 milions. D' aquests 750.000 milions, la meitat és inversió privada i de l'altra meitat, és a dir del SO % públic, un 25% és inversió de l'Estat (a més del que paga al COOB) i un 25% és inversió de l'Ajuntament, de la Generalitat, del COOB mateix. i de les Diputacions. Per a nosaltres, Ajuntament, això representa haver doblat la nostra càrrega financera, el nostre deute. I representa una xifra d'inversió extraordinària d' uns 75.000 milions, que d'acord amb els conceptes que s'hi comprenguin pot arribar a 100.000 milions i tot. La Generalitat, una xifra similar 1 el COOB, els 35.000 milions que abans hem dit. Hem doblat les nostres inversions i el nostre deute a llarg te1111iní. I ho podem pagar i ho estem pagant sense cap problema. ¿Per què? Perquè aquest multiplicador d' 1 x 10, si la nostra inversió extraordinària de 75.000 s'ha convertit en una inversió global de 750.000 a la ciutat, ha generat la riquesa que permet finançar la nostra pròpia transformació. En segon lloc hi ha una altra estimació, força coneguda, i que els mitj ans de comunicació utilitzen bastant, que és més senzilla, fins i tot jo diria més entenedora: és la relació de les inversions que s'han fet entorn o amb el nom dc l'any 1992, algunes de les quals ni s' acabaran durant el 92, però en fi, que hi són. I un es pot preguntar: ¿on .seríem si no haguéssim agafat els trens del 1992 amb l'empemta que ho vam fer en aquell moment? Ara seríem una magnífica capital de províncies. Una magnífica capital de províncies . I Catalunya, una magnífica "província", en aquest sentit. S' hi inclouen 1' Aeroport -aquest sí que s'acabarà, però és fora de Barcelona, per entendre' ns- , o la inversió L'equilibri existiria en aquesta ciutat, però tot en uns nivells més baixos: més atur i menys riquesa, menys 34 35 �renda per habitant, segurament menys càrrega financera i menys impostos, però també menys serveis i menys equipaments. Aquesta era 1' altra possibilitat. ¿Quin mar~ pressupostari tenim per als anys que vindran? Reduir l'endeutament en pessetes constants. Ens ho hem proposat i ho farem. Mantenir la pressió fiscal dintre del màxim del quadrienni anterior. I mantenir la inversió, no la d'aquest període extraordinari, però sí la inversió anterior del quadrienni 1984-1987, en pessetes constants, evidentment, i que va ser una inversió molt important, és a dir, que ens situa en una inversió per habitant que serà més gran o igual que la de la majoria de ciutats europees. Per habitant, torno a dir. ¿Com ho fare m? Disminuint les despeses, contenint les despeses, més exactament; reduint la inversió, la qual cosa és evident~ i utilitzant els marges de pressió fiscal que tenim dins dels compromisos que nosaltres hem adq uirit. Això dóna Jloc a un món molt econòmic. basat en la m illora de la competitivitat de la ciutat, especialment en comuuicacíons i telecomunicacions; a la creació d'importants oportunitats d'inversió al sector privat i al manteniment d' un nivell raonable i estable d'activitat i inversió municipal. del 3,3%; és tracta de la previsió incorporada a la Llei de Pressupostos de l'Estat. Per a Catalunya, s' hi preveu un creixement del 2,4-2,5% per a l' any 199 1 i un 3,4% per a l' any que ve. Això d' acord amb l'estudi de la Universitat Autònoma de Barcelonar a Bellaterra, fet per encàrrec de la Conselleria d' Economia. I bé, a Barcelona ciutat, per l'any 1991 es preveu un creixement de 3-3,5 % -més alt doncs, bastant més alt, que el de la mitjana espanyola i el de la mitjana catalana- , que dóna lloc a un producte brut de 4,2 bilions de pessetes, que representa el 8% de l ' Estat i e142% de Catalunya. I per al 1992 s'estima que això arribarà a 4,7 bilions de pessetes, una estimació de l ' Equip d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona. Curiosament - és una dada interessant- aquest producte brut a Barcelona ha canviat de composició, és menys industrial i més terciari. L'any 85 era 2/3 terciari i 113 secundari, i ara som a 3/4 pràcticament terciari. No és el moment de seguir amb les xifres econòmiques, això es faria uua mica llarg, però és el moment de dir que estem en un moment de canvi de marxa. Ani bem al final de 1' any 1991, i ens podem preguntar si tot això succeeix dins d'una conjuntura, com he dit al principi, de la crisi que es veia o no a venir. És cert que ens ha agafat la restricció pressupostària pública de la política econòmica de l' Estat i aquest ralentiment - no depressió, no recessió estricta- és just abans de 1'esprint finaL Però potser no sigui tau dolent que hagi estat d'aquesta forma. I és aquí que cal entrar a fons en el funcionament de la sintouia institucional. I uo, en principi no es confirma aquesta previsió, perquè es dóna un creixement a Espanya del 2,5-2, 7 % i una previsió per a l'any 1992, també a nive1l espanyol, Ens trobem davant d'un Estat que ha disminuït la seva part en la despesa pública d'una forma molt significativa als deu anys passats. Sense comptar els interessos 36 37 �del deute ni les pensions, ha baixat del 80% al 60% de la despesa pública total. Això és una petita revolució, si vostès volen, i que només s'ba produït, per exemple, a la Republica Federal Alemanya després de la Guerra Mundial, després de la guerra i la derrota d'aquell estat. Les autonomies han pujat del 0% al 20-25 % i les corporadons locals s'han mantingut frenades, excepte aquelles que no han acceptat la disminució. I que ara demostren, demostrarem ser, potser, les més capaces, justame nt, de disciplinar la nostra despesa, també, perq uè ha arribat el moment de poder-s'ho plantejar. Nosaltres hem sabut esperar, i em penso que puc dirho clarament. Hem entès, primer, que no podíem sacrificar serveis, fa uns anys, fins que no existís totalment el nivell de govern que havia d'ajudar a finançar-los o que els havia d'entomar. Els famosos 17.000 milions de serveis de suplència que 1' Ajuntament de Barcelona està fent i que nosaltres hem esperat pacientment que ens fossin retribuïts. Fins al moment que, segona constatació, considerem que ara ja sí que podem exigir a nivell autonòmic, i a nive]] estatal, que en tornin els serveis de suplència que fa l'Ajuntament de Barcelona. Perquè el plet intern entre Estat i Autonomia està resolt, o pràcticament resolt, i perquè si haguéssim demanat això abans, i crec que hagués estat poc polític. l'Estat s'hauria pogut també espolsar del damunt les poques responsabilitats que encara li resten en aquesta matèria. mic amb l'Estat, d'entrar en l'únic dels serrells que des de l'any 1986 quedava per enfrontar, que és justament el serrell dels serveis de capitalitat de Barcelona i els transports de Barcelona. Recordareu, molts de vostès se'n recordaran, que quan es va aprovar la primera revisió del sistema de la LOFCA es va aprovar per cinc anys, amb una condició: que mentrestant s'anessin resolent els tres ~errells que havien quedat, els ''jlecos", que en van dir a Madrid. Eren els serrells de normalització lingüística, la policia autonòmica i Barcelona, capitalitat i metro. Bé, d'aqne11s tres serrells només en queda aquest i nosaltres hem esperat fins que el plet entre l'Estat i la Generalitat es resolgués, per poder entrar a exigir a tots dos que afrontin, cada un en la part que li pertoca, les seves resp onsabilitat~ . Crec que ara és el moment en què això es pot planrejar amb seriositat i, com que aquest és l' any en què ha de cristal.litzar un nou ritme institucional, penso que hi fan falta idees clares, sobre aquesta qüestió. Molt resumidament, els diré què en pensem des de l'Ajuntament de Barcelona i els diré així mateix que la nostra experiència ens les dóna, aquestes idees clares. Jo tinc el compromís persona] de l'actual president de la Generalitat i de l'actual Conseller de Economia, que un cop acabada la revisió del sistema financier autonò- Nosaltres hem arribat, com a equip que porta les coses de l'Ajuntament, fin s i tot a. una certa filosofia de la vida -de la vjda política, s'entén- i a una certa manera de veure l'Estat. I l'Estat de les Autonomies, i les finances públiques, i els serveis que s'han de fer, i qui els ha de fer i com s'han de finançar. I no només com s' hau de pagar, sinó de quina manera s'han de donar i quin paper ens sembla a nosaltres que ha de tenir cada un dels ac- 38 39 �tors en aquesta comèdia, en aquesta tragèdia, o en aquesta funció, que en definitiva té una mica de tot. Veiem clarament que el nostre rol ha estat el d'animadors de la funció, durant aquests darrers cinc anys, quasi diria durant els deu. Parlo ja no només de l' Ajuntament de Barcelona, sinó en conjunt de tots el ajuntaments de Catalunya, molt en parlicular, que són els que menys han acceptat l'equació de Ja contenció i aquesta condemna d'una part relativament estancada de la despesa pública total. Creiem que en aquest moment en que I' Ajuntament de Barcelona és capaç, exemple únic, d'aprovar un pressupost amb un increment del 4% (per sota del cost de la vida previst per a l'any 1992), en què l'Estat aprova un increment de prop del 10% i en què la Comunitat Autònoma, la nostra - altres també, però en tot cas la nostraun 16,8% (abans dels 23.000 milions, abans de les millores que pugui obtenir), creiem que ha arribat el moment que nosaltres fem valer una mica la nostra capacitat dc fer. Que fem valer l'esperit de corrcsponsabi Iitat en el moment de demanar al s altres que entrin a fer de locomotora de l'economia del país. Crec que ho han entès. Jo, amb tota sinceritat, penso que la comunitat autònoma catalana en aquest moment s'està plantejant seriosament, per primer cop, la inversió. H a estat una mica atenallada, fins ara, per Ja impressió que si estirava més el braç que la màniga ho podia pagar políticament. Aquesta ha estat la impressió que ens ha fet a tots i jo personalment ho he entès. No m'ha agradat, però ho hem entès tots. 40 Això s'ha acabat, aquest escenari s'ha acabat. Els arguments d'excepcionalitat en aquest sentit, segons el meu parer, pericliten ja i , per tant, entrem en la fase en què inexcusablement i amb una gran generositat tothom, haurem d'anar a plantejar-nos-en definitiva ment la solució. No dels problemes de gestió extraordinària sinó dels de gestió ordinària, dels serveis ordinaris de la vida d'aquesta ciutat i de totes les grans ciutats i mitjanes ciutats i petits pobles, també, de Catalunya i de tot Espanya. I això s' haurà de fer sobre la base d' una cristal.lització d' entesa institucional per a la qual repeteixo que nosaltres - honestament- estem ben armats, d' arguments, de legitimitat moral i de coneixements pràctics. Repeteixo, no només en el terreny econòmic sinò també en el terreny del rol, del paper de cadascú. D 'això, del que nosaltres serem, alguns en diuen federalisme, però el nom tant se val, no és el que fa la cosa. En tot cas, nosaltres creiem que efectivament hi ha una fi lo sofia polílica fom1ada sobre la base del coneixement pràctic, de Ja gestió que hem pogut desenvolupar en el nivell que és més a prop dels ciutadans, en el moment de fer el repartiment, amb els límits que són de rigor, amb uns límits equilibrats. Entenem perfectament que de vegades governar significa distanciar-se, que determinades coses no es poden obtenir precisament sense la fredor d'una certa distància. Però nosaltres situem al davant el principi contral"i, el principi de la subsidiaritat. És el principi que tot s'ha de fer en aquest nivell de govern, en què es pugui fer trobant-se més a prop del ci utadà i no incorrent en greus 41 �contradiccions des del punt de vista precisament de l 'equitat, des del punt de vista de l'eficàcia, de les economies d'escala, que en di uen els economistes. Nosaltres, tot això, estem disposats a posar-ho sobre la taula d' una entesa que creiem que ha de ser a tres bandes, aquí a casa nostra. No penseu que a l' equip de govern de l'Ajuntament només hi ha una preocupació estricta envers temes d'eficàcia, o envers temes de caràcter més tècnic o de caràcter d' obra pública o de finançament d'aquesta obra pública, no. Fins i tot diria quasi el contrari. Per més que sentiu parl ar l'Alcalde d'aquests temes, en el fo ns d' aquest equip hi ha la couvicció d' haver començat des de l' any 1979 amb una prioritat que és justament la contrària, que són els serveis personal ~ . r que consisteix a posar la pedra al servei de les persones, però també amb Ja convicció que no podíem dogmatitzar aquesta prioritat de manera que no es fessin aquelles grans in versions que calíeu. Ens vam negar a ser dogmàtics dels serveis personals coutra la inversió. En un moment determinat de l'evolució d'aquest Ajunta ment democràtic, a l'any 1985, hi va haver uns acords molt importants. Entre nosaltres els coneixem com els acords de Sarri à (perquè es van fer al Centre Cívic de Sarrià), en els quals l' Ajuntament es va plantejar, a més de l' urbanisme de les places, els jardins i els monuments a la perifèria, de la dignificació dels perits racons, L' urbanisme del proj ecte i no només del pla. reixie n importants des del punt de vista de la comunicació. Jo crec que hi ha un cert humanisme, basat en aquestes inversions, però m' interessa remarcar que no ha desaparegut de la nostra acció la idea que en el fons el que compta és justament que els serveis personals 1 la vida de cada dia dels ciutadans puguin millorar. Quan preparava aquesta conferència vaig demanar, en el Comitè de Govern de l'Ajuntament, que fóssim capaços de construir-ne un relat, d' això. És més fàcil construir uu relat físic de l'urbanisme, que es pugui enteudre, que no pas fer-ho dels serveis personals que canvien a cada bani. I ara podria llegir la història d' un senyor veí nostre del carrer del Pallars, que surt al mati , se' u va a Ja feina a la Zona Franca i s'estalvia un quart d' hora i pot dormir deu minuts més. I després torna al seu bani i la seva dona, que bavia treballat en aquella fàbrica que en deien la Càtex, acompanya el nano a la piscina que ara hi ha en aquella mateixa fàbrica. De manera que el que ella va fer, i ell, amb la seva feina, ha cristal.litzat en un s llocs d' equipament en què els nanos, els seus nanos, poden gaudir d'una vida millor. O com aqueJles senyores grans que a la Sedeta, el dia de la inauguració, m 'acompanyaven i em deien " en aquella fmestra vam estar treballant-hi trenta anys". I ara els seus néts hi van a L'Institut. A més d'això, ens vam enfrontar a aquestes gran obres que, a l'any 1983, amb la Maria A urèl ia, ens apa- En certa manera això és la història d'aquesta ciutat, d' una fàbrica humana molt feta i en què, a poquet a poquet, hi hem anat quasi diri a entaforant, perquè aquesta és la reaUtat, els serveis personals, que, en definiti va, faran la nostra vida més digna del que ha estat fins ara. 42 43 �Aquest és l'orgull de la gent gran de Barceloua: poder dir "d'aquestes fàbriques n' hem fet equipaments" o bé "d' aquesta barriada més o menys degradada n'hem feta aquesta altra, que té tota aquesta dignitat". hem hagut de matisar el projecte del Museu Nacional d'Art de Catalunya i quantes vegades els mitjans de comunicació no haureu dit, "doncs ja han canviat de projecte" o "s' havien equivocat" ... I ara em podeu preguntar: "fins aquí està molt bé, però ¿després què fareu?" Ara no tinc temps d 'explicarvos què hem de fer, però sí que us vull dir una cosa. En el nostre projecte, quan nosaltres volem resumir, diem que després del 1992 ve la cultura, i ve Europa. Aquest és el nostre objectiu. En fi, jo us portaria que veiéssiu la història de la Gare d'Orsay de París, per exemple. Quauts anys van passar des que Gae Aulenti, em penso que amb Oiscard d'Estaing, va començar aquell projecte fins que no el va acabar i quantes vegades van haver de canviar, fins i tot d'arquitectes. Doncs van passar deu anys, si fa no fa. ¿Què volem dir? Amb cultura no volem dir només els museus, sinó també els museus, que s' entengui bé. Entenem que en ~ultura , estrictament, passa el que passa amb la ciutat. Es a dir, que hem de ser capaços d'oferir la formació, de crear el mercat, el gust, l'hàbit, les professions, de formar la gent amb uns nivells de més excel.Iència en aquest sentit. Tot això no és possible si no hi ha una inversió important, la física. Important. Hem tirat endavant, no pas sols sinó conjuntament amb la resta d' administracions, setze projectes, em penso que en són, que ara no rememoraré un per un, perquè seria massa llarg, però que coneixem perfectament, i que lògicament són projectes que s'aniran descabdellant i donaran el seu fruit en un període més llarg probablement que aquests projectes terriblement importants de les comunicacions, però que en definitiva són projectes, bàsicament, d'enginyeria física. La cultura, els grans projectes culturaJs, tenen un component d'enginyeria humana molt més sofisti cat i No demanem tant, però sí que demanem que la ciutat entengui que aquests són projectes que exigeixen en si mateixos una maduració, que tenen una química fina, més lenta que no pas els projectes estrictament d' enginyeria: Palau Nacional, Museu d'Art de Catalunya, però també el Museu d'Art Contemporani, l'Auditori i la reforma del Liceu i el Palau de la Música (qne ja hem acabat) i el Centre de Cultnra Contemporània de la Casa dc Caritat i tots els qne. abans hem anat dient. Creiem que el 1993 és 1' any de la cultura, però ho creiem en un sentit més ampli que el que comprendria l'àmbit o l'àrea de Cultura tradicional de les administracions. Per cultura volem entendre igualment 1'ns de la ciutat, per cultura volem entendre allò que no és estrictament l'estructura o la infrastructura, sinó jnstament la vida que s'hi ha de posar, en aquestes estructures qne ja hem creat i que continuarem creant, que en bona mesura són aquí perquè nosaltres en gaudim. molt més díficil de madurar. Penseu quantes vegades no Per tant, a partir de l'any I 992, ja dins del 1992 i molt particularment en el 1993, nosaltres voldríem que 44 45 �Barcelona fos significada com una ciutat de la cultura i de la urbanitat. Entenem per urbanitat el company de l'urbanisme. Amb l' urbani sme ja tenim premi, diguéssim; amb la urbanitat encara ho he m de demostrar. Històricament hem tingut una ciutat educada, i s'ha parlat molt de Barcelona justament com una ciutat urbana, on el trànsit és menys sorollós, amb menys maleducats que en altres indrets, o menys caòtic. 1 bé, la riquesa mateixa que la nostra evolució ha generat, la civilització mateixa en què vivim, que és l'europea, comporta e ls seus problemes. Jo sóc d' aquells, i sobre la c iutat hi ha un consens creixent, que creuen que les ciutats són l' única sortida de la humanitat. No perquè nosaltres ho dictaminem, sinó perquè la humanitat no sap fer res més sinó ciutats, a última hora, malament o bé. Potser en el Tercer Món les estan fent molt de pressa i malament, perquè no tenen altra manera de fer-ho, ¿però què fan sinó ciutats? Per què ho dk, tot això? Perquè nosaltres hem d'afrontar molt seriosament en aquest moment una assignatura que segurament és més complicada que la que hem fet fins ara. I uo es tracta d' una argúcia formal o de ganes de sorprendre; ho crec sincerament. El que nosaltres hem fet, el que aquesta ciutat ha fet durant aquests anys, és molt díficil, ben segur. Quan dic nosaltres sempre em refereixo no tan sols a 1' Ajuntament, sinó a la ciutat sencera i fins i tot diria al país. El que ha fet Catalunya a Barcelona, si voleu, i el que Espanya ens ha ajudat a fer>en la mesura que ha ajudat a fer-ho, no era gens senzill. Així doncs, el tema que tenim al davant és segurament menys car, ben segur, i, tanmateix, altament complicat. Complicat des del punt de vista que demana unes adaptacions que són mentals, espirituals, podríem dirnc, en un llenguatge més tradicional, ¿no ? I que són de comportament, que són de "soft", com dirien els enginyers, i no de "hard" . Cada dia, al Caire, hi arriben milers d'habitants; cada dia. La humanitat té un instint, té un programa intern com a espècie d'agrupar-se, perquè econòmicament, perquè vitalment, perquè socialment això és millor, perquè es l'única forma que té de resoldre els seus problemes de supervivència, de progrés i tot. Això no serà senzill. I encara més, això té una pega important: no es pot programar tan bé. Un pot programar bé o malament les obres d'enginyeria, l' aspecte financer de tot el que es fa; hom pot preveure, pot determinar, pot treballar dins d' uns marges. En aquest cas i en aquest tema, en l' enginyeria moral, diguem-ne, treballem amb uns marges d'imprecisió brutals. Això no significa pas que la ciutat no creï problemes, però sí que vol dir que els problemes que crea la ciutat són aquells que la humanitat 11 posa al damunt, justament perquè els resolgui, perquè no té una altra forma, afortunadament o desafortunadament, de solucionar-los. No només això. De vegades ens trobem molt lluny del lloc on volem arribar, tot i havent treballat molt per ser- hi a prop. Vegeu aquests dics, per exemple, en els mitjans de comunicació mateixos, e ls temes de què parlem -a més dels més dramàtics que hem dit abans- i que 46 47 �es refereixen a fiscalitat, o que es refereixen a allò que anomenem estat del carrer, qualitat de vida al carrer, i les coses que hem de fer perquè aquesta qualitat de vida millori. ara, per poder enfocar el final d' aquest segle amb unes garanties. Aquesta és una mica la prova de foc qne tenim al davant, que sabeu que preocupa, que preocupa I' Ajuntament, i posarem tot el que hi hagi a la nostra mà per solucionar-la. Moltes vegades es tractarà de coses, d' esforços, que tindran la seva part fins i tot de sacrifici que es demanarà a la ciutat, però que tenen la seva caducitat. No són sacrificis, no són esforços que es dernanin per sempre més, sinó un esforç especial, justament En resum, el 1991 ha estat per nosaltres un any apassionant però dur, transformador, jo diria que tremendament transformador. L'any passat, quan jo acabava aquí, demanava als ciutadans que passegessin per la ciutat i que 1' ensenyessin. Doncs bé: més d' un milió i mig de persones han passat per l'Anella Olímpica, d' ençà de la inauguració del Palau Sant Jordi, i d'això en fa quinze mesos. Hem canviat, ens coneixem millor. Hem perdut alguns dels millors ciutadans. Però no us penseu que no hauran pogut viure-ho o veure-ho en el millor moment, perquè el millor moment és quan la pròpia consciència li din a un, i la seva pròpia conciutadania també, que ha fet el qne ha via de fer. I aquest moment, aquests ciutadans ja el van passar, abans d' ara, fa uns mesos, segurament. En definitiva, el 1991 ba estat un any de canvi, per altra banda, del mandat i de l'equip. Un any d'eleccions i per tant de canvi de marxa dins de l'Ajuntament, amb els costos que això té, que són molt importants. L'any 1987 va ser l'any del desplegament controlat, en què es va crear el COOB , es va crear el Hòlding, es van crear les tres empreses, es va donar l' empenta a Iniciatives, es va crear Barcelona Promoció -la qual cosa va representar uns sacrificis personals immensos per a tots els qui eren a dintre de I' Ajuntament. Vam trigar dos anys, ara ho puc dir, amb el nou sistema i amb el nou equip, a estar confortablement instal.lats cadascú allà on havia d'estar: els qui havien 48 49 En aquest moment tenim problemes greus de fer- nos entendre, d'entendre nosaltres mateixos, com a col.lectivitat, què hem de fer amb la ciutat que tenim o com l'hem d'utilitzar, com hem d'utilitzar l'automòbil i com el transport públic. I no es tracta tan sols d'un problema d' una cosa, que jo a vegades he dit, i que podem arribar a fer, que és un gran debat sobre aquesta qüestió. No és purament una qüestió de debat, tant de bo ho fos. Programaríem el debat. No és purament això. Tenim una ciutat enormement millorada, que ha viscut un període molt excepcional i que ha adaptat les seves pautes de comportament a aquesta excepcionalitat. I ara se' ns fa difícil de demanar que torni anna certa normalitat i que abandoni els comportaments adaptatius, que tenen una mica de creatiu, sempre, però molt de perillós; ja que algunes de les fronteres de la disciplina vial, de la disciplina urbana i de la urbanitat s'han traspassat. I tornar aquestes aigües al seu llit és molt més complicat qne no pas fer sortir un riu del curs per on passava, molL més. �d'anar a districtes, a districtes, els qui no hi havien d'anar, doncs no. Aixf com dic que l'any 1987 va ser l'inici del desplegament contro.lat dc r Ajuntament, ara jo crec que estem més aviat en un replegament ordenat i en el salt endavant, a Europa i la ciutat de la cultura, i a la qualitat de vida. Per això hem confirmat tres equips, reforçant-los políticament: l'equip urbanístic, l'equip de benestar social, i l'equip de la Marta Mata. Tots tres equips, segous la meva opinió, es consagren i es reforcen políticament d'una manera molt important. Així mateix hem creat equips nous, un de remarcable a l'àrea de la Via Pública, que vetllarà per la qualitat, justament, d'aquestes adaptacions i d'aquest esforç que hem de fer en la conducta. Amb cinc persones que treballen, com a l'Ajuntament se'n diu, de coronels. En fi, persones que no tenen una gran burocràcia a sota (és una experiència nova que provem), i que per tant no tenen comandament en el sentit de manar tropa. El que sí que tenen és comandament sobre la formació i sobre els comportaments de la pròpia casa i, per tant, poden determinar en bona mesura -sota la direcció d'en Joan Torres, però amb la implicació de tores les àrees de l'Ajuntament- els esforços que durem a terme en la millora de la qualitat de la vida al carrer. D'altra banda tenim un equip nou en l'àmbit d'Economia molt important, molt fort a nivell de regidors i nou a nivell d'equip amb Josep Marull, Ramon Seró, Pilar Solans, l'Ernest Maragall en l'àmbit d'organització i un parell de fitxatges més que estan a punt, que encara 50 no puc anunciar. Pràcticament completarem el que jo crec que serà l'equip econòmico-financer més potent d'aquesta ciutat. I, en tercer lloc, aquest projecte que al mateix temps és un equip de col.laboració entre la cultura, el turisme i la promoció olímpka (la gestió de les instal.lacions olímpiques), per justament programar unes activitats que facin d'aquesta apel.lació del 92-93 com l'any de la cultura una autèntica realitat, Estem programant un calendari, del qual l'any Miró jo crec que és una notícia excel.lent, veritablement excel.lent, i que la Fundació Miró mateixa -l'edifici de la qual, com sabeu, és propietat de l'Ajuntament, com quasi tot en aquesta ciutat en aquest terreny, però que a més ha estat dirigida per Francesc Vicens en un momeut de la seva història, per Oriol Bohigas en un altre, i pel pobre Joan Teixidor en un altre- que haurà de contribuir, doncs, a aquesta gran idea que és el 1993 com a any Joan Miró. Nosaltres hem de buscar destinacions per a aquesta ciutat i per a aquestes inversions que justament hem preparat. Hem de buscar una demanda per a aquesta oferta, hem de buscar motius qne facin que d'una manera contínua, a partir de l'acabament dels Jocs Olímpics, la nostra ciutat pugui ser la seu de grans esdeveniments, que ja ho és, que ja s'ha programat que ho sigui, en bona mesura. El congrés d'arquitectes mundials vindrà aquí, el congrés d'editors vindrà aquí, el congrés de cardiòlegs i diferents congressos de medicina, etcètera, però nosaltres hem de buscar grans ocasions perquè tot allò que 51 �hem invertit es pugui posar justament en bon ús. I això es realitzarà mitjançant una programació conjunta en què 1' Àrea de Cultura estarà implicada amb unes altres que tradicionalment no han estat les seves aliades, les seves col.laboradores i , en canvi, en aquest cas sí que ho seran. Crec que ens hem dotat dels mitjans de gaudir de la ciutat; ara hem d'estendre aquesta urbanitat i aquest urbanisme i aquesta cullura, afegir la urbanitat a l'urbanisme, més exactament. Afegir l'estalvi a l'expansió, afegir la cautela a l'eufòria, i afegir, evidentment, la col.laboració entre institucions en relació amb els problemes de gestió, la col.laboració extraordinària que ja existeix en aquest terreny, i també en la gestió ordi nària, dedicant aleshores l'any 92 a rebre el món aquí i a preparar l'any 93. Sense triomfalisme, conscienls de tots els costos i els riscos, minimitzant-los i mirant de donar a Barcelona la gran velocitat de creuer que els segles li van negar i que ara creiem que és possible garantir. Moltes gràcies. 52 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1991 Subject The topic of the resource Barcelona Govern Alcaldes Acció política Model social Balanç Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Conferència Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-01-15 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/17/2605/ExpedientAcademic_PM_UB_Certificat_PREU_LD.pdf 0b448c8037ab431c69ba9e6247d730e1 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Certificat acadèmic de la prova de maduresa del curs de preparació universitària de Pasqual Maragall Subject The topic of the resource Universitats Dret Universitat de Barcelona Maragall Mira, Pasqual, 1941- Creator An entity primarily responsible for making the resource Secretaria General de la Universitat de Barcelona Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Certificat Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. És còpia de l'expedient acadèmic de la Universitat de Barcelona. Rights Holder A person or organization owning or managing rights over the resource. Universitat de Barcelona Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1957-10-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Certificats http://78.47.125.110/files/original/30/2604/19870630d_0225_bo.pdf 707b682583046e6c4a856b8af431fd5e PDF Text Text ORDRE DE LA SESSIÓ CONSTITUTIVA DE LA CORPORACIÓ Da: 30 de juny de 1987 Hora: 12'00 Lloc: Saló de Cent 1.- Oberta la sessió, el SECRETARI GENERAL, de conformitat al que disposa l'article 195,2, de la Llei Orgànica 5/1985 del Règim general Electoral i 37,2, del Reglament d'Organització, Funcionament i Règim jurídic de les Entitats Locals, prega que el Regidor electe de major edat que, segons les dades obrants a la Secretaria general, resulta ser la senyora Má AURELIA CAPMANY I FARNÈS, passi a presidir la Mesa d'edat, acompanyada del Regidor electe de menor edat que és el senyor JOSE ALBERTO FERNANDEZ I DIAZ. 2.- Queda constituida la Mesa d'edat pels dos Regidors esmentats i el Secretari general. 3.- La President de la Mesa, senyora CAPMANY pronuncia una breu al.locució i dóna la paraula al Secretari general. 4.- El Secretari general dóna lectura al certificat de la Junta Electoral de Zona de Barcelona. 5.- La Mesa comprova les credencials del Regidors elegits, les quals estan sobre la taula. 6.- El Secretari dóna lectura als articles 6, 7, 177 i 178 de la Llei Orgànica electoral. 7.- La President de la Mesa invita als Regidors electes que expressin en aquest acte si els afecta alguna causa d'incompatibilitat. 8.- La President anuncia que tot seguit els Regidors electes han de prestar jurament o promesa d'acatament a la Constitució, d'acord amb el que disposen els articles 18 del R.D.-L. 781/1986 i el 40,2 del R.O.F., �AUTORITATS REGIDORES I REGIDORS Us agraeixo, als que m'heu votat, el vot amb el que m'heu honorat com a consellers de Barcelona. I als altres, la vostra dedicació igualment intensa a la Ciutat que entre tots hem de regir. Em consta l'estimació que tots plegats tenim per Barcelona i desitjo especialment als nous vinguts un aprenentatge apassionat del regiment de la Ciutat. - Perquè us asseguro que no és cómode però que és apassionat, engrescador i una exigència que ens ha de dur, si cal, fins a l'esgotament. Ja n'hi ha pocs dels qui han començat al 79. Però n'hi ha molts que s'han anat escampant per la política catalana i la política espanyola i per la vida civil. Poc o molt al servei de la Ciutat. TOTS, EM CONSTA, La vostra confiança em farà estar ara ja més de vuit anys dirigint Barcelona i 12 anys participant en el seu govern. Ha estat un periode difícil però magnífic de la nostra vida col.lectiva: perquè ens hem desvetllat a l'autogovern, a la millora ciutadana i a la projecció Barcelona enllà. I per a mi personalment, una joia sense límits, sense més límits que els sofriments que veiem cada dia. Però avui, més que parlar de la dedicació fins a l'esgotament, i de la intensitat en l'esforç que donc per descomptades us vull parlar amb un nou esperit que hauria de presidir, crec, els propers quatre anys. Un esperit de civilitat, de rigor, de servei al públic, de concreció i d'autocontenció que considero que la ciutat ens demana cada cop més. En primer lloc m'agradaria ser breu i tanmateix precís: 8 anys de democràcia ens han d'haver ensenyat al menys a dir el mateix i millor amb menys paraules.... i més gràcia. �Ahir en vam tenir una prova: - en el comiat es van dir moltes coses ḏ (terrorisme, Madrid, cultura) la destilació de molts mesos en pocs minuts Tant de bó que d'aquí a quatre anys, ens poguem acomiadar amb el mateix esperit. Estic segur que així serà. En primer lloc em comprometo a treballar per aplicar el programa guanyador de les eleccions que ens han dut aquí. Però també a llegir i rellegir els altres programes, especialment el del PSUC Però també AP, CIU àdhuc CDS, ERC. No puc, no podem, oblidar que el socialisme ha estat la opció més recolzada, en 7 de les 9 conteses electorals en aquesta ciutat (dont ḏ 3 municipals) 77, 79-79 82, 83, 86 87 Però tampoc no oblidarem que en alguna mesura, si això ha estat així, és perquè haurem sabut interpretar sentiments ciutadans no partidaris. I que sense diversitat d'opcions, govern i oposició, no hi ha autèntic govern local democràtic. Simplement ciutadans. Els grans eixos del 79 es van acomplint en mesura important (si miressim des del Tibidabo) (gent-pedres) - Humanització de la ciutat ḏ - Reforma de l'Administració i l'Hisenda (13.300 v.s + de 15.000) - Ordenació de la Regió Metropolitana (nosaltres sí) - Descentralització i Participació �Del 83 ençà hem aprés a més a simultanejar Aquelles primeres preocupacions amb unes altres: Tanmateix les pedres són importants i cal embellir-les. També les pedres són la gent, és el que queda de la gent que passa i el que necessita la gent per a viure i conectar-se i sentir-se a casa seva. Tanmateix és important crear riquesa per distribuir-la i entrar modestament però entrar-hi en les causes del malestar econòmic i social per aconseguir més benestar. No solament més serveis personals per atendre els problemes i necessitats (que també ho hem fet), sinó menys problemes i necessitats per atendre. Val a dir, Més acció sobre les causes que els generen Més camp a la societat i a la gent per modificar conductes en un sentit d'iniciativa, de creació i de plena ocupació de les seves capacitats. No solament anar-hi al darrera quan aquestes no es poden esmerçar. Tanmateix encara Tot això que hem après en 'carn pròpia' no ens ha de fer oblidar que de nou i com sempre la ciutat és la gent i que ara hem d'anar BARCELONA ENDINS Potser menys patètica menys desordenada amb més recursos amb les nostres empreses i iniciatives ḏ i serveis renovats en una mà però també amb l'altra mà disposada al contacte novell sempre comprenedor amb la gent, amb els seus problemes sense arrogància, sense solucions prefabricades disposats a aprendre de nou �En aquest línia m'hi trobaran perquè sé que els mecanismes d'autopropulsió econòmica ja funcionen i seguiran funcionant. Però el nou esperit, repeteixo, hauria de ser un que combinés d'una banda la creativitat, l'entusiasme,ḏ la iniciativa i la sensibilitat directa, de primera má amb d'altra banda un cert rigor, una certa autoconvenció una utilització més discreta dels simbols, dels missatges i dels medis. Inclús una utilització més harmoniosa del nostres propis recursos personals del nostre temps i de la nostra capacitat d'iniciativa i de dedicació. No hauríem, ara ja, després de 8 anys, ni d'atavalar-nos nosaltres, ni d'atavalar ningú. La ciutadania està massa sotmesa a una ansietat permanent que les nostres accions i solucions ajuden a crear tant com els propis problemes Fa vuit anys es deien en aquest saló de Cent paraules que ara voldria re-llegir. "Hem de fer de Barcelona el que no va poder ser fa cinquanta anys... un dels llocs de creativitat, de riquesa cultural de tota Europa... obrir-la a la mar Mediterranea, fer-ne una plataforma de decisió, de capacitat administrativa, de serveis de tot ordre, de força cultural, de creació i absorció tècnica en la qual es recolzi el creixement de Catalunya. Aquesta Barcelona, ha de tornar a ser com en el passat, quan era la primera ciutat d'Espanya en instal.lar la llum de gas o l'electricitat , o fabricar vaixells de vapor o aplicar qualsevol avenç tècnic, avuí informàtica, micro-electrònica Ingenyeria Social, Ingenyeria Financera". I també es va dir : "Hem de treballar tots junts per tal d'obtenir del Parlament Espanyol una LLei-Marc de Règim Local que permeti que Catalunya, una vegada obtingut' l'Estatut i ḏ plenament la Generalitat, es doti d'una llei municipal pròpia que representi, en els temps presents, la innovació, i obertura democràtica que va sofrir la llei municipal aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 1934." PM En que han quedat aquelles esperances? �c ) I el President Tarradellas en aquella ocasió deia aquí mateix: "L'acte que estem celebrant i la presència entre nosaltres del Consell Executiu de la Generalitat es la voluntat i el símbol de representar aquí també tots els Ajuntaments de Catalunya. Siguin grans o petits, sigui quina sigui la seva importància, siguin quins siguin els homes que els representenEs pel que acabo d'expressar-vos que cal que els Ajuntaments de Catalunya sàpiguen tothora i tinguin la completa seguretat que l'acció del Consell Executiu de la Generalitat no serà mai centralitzadora i tampoc no serà mai un obstacle perquè no puguin exercir les seves funcions amb l'Autonomia i amb la llibertat a que tenen dret i de la manera que creguin convenient, etc. etc. etc. amb la total i decidida cooperació de la Generalitat." I cita l'Estatut necessari i la necessària Llei Municipal, com la del 34. PM Que no interpreti l'absència d'autoritats.... al contrari menys solemnitat i més sinceritat. Sí que haguessin vingut. Peró crec que l'ordenació territorial i local que respecto i acato, no és aquella que el 1934 va ser rebuda amb esclat o al menys esperança, i que en dir-ho obligaría a una incomoditat que cal evitar ḏ Avui no tenim malhauradament aquella situació somniada. Les Lleis territorials no han estat aprovades per consens I fins i tot tenen defectes al nostre entendre greus en la seva concepció i encara més en el seu desenvolupament reglamentari, que ens poden dur a objectar-les davant de qui sigui i a acompassar-hi el nostre propi desenvolupament reglamentari. Com a penyora de consecució de la carta Municipal que tots volem i que pot i ha de resoldre aquesta situació Però ha de quedar ben clar que nosaltres acatem lleis jurisprudència i sobretot Sobretot que en aquesta Casa estarem sempre disposats als gestos que calguin, als esforços que calguin, per a reconduir el marc de conducta dic El Marc cap a les vies de consens d'on mai no haurien d'haver sortit �Es més: estic segur que això succeirà i succeirà més aviat del que ens pensem Oferirem un ample enteniment al Govern de Catalunya sobre aquests temes i sobre tots els temes d'interès comú - Concepció del paper de Barcelona - Serveis de Capitalitat i serveis de ciutat - Institucions compartides o d'interès comú Port, Fira, Aeroport, Mercats Centrals, Institucions Metropolitanes. Però també, + Liceu, Teatre Nacional, Museu d'Art Contemporani + Palau Nacional, Olimpiades culturals, Orquestra C. de Barcelona. + Parc Tecnològic FPIS, Parc Biomèdic, Eix del Vallés. + Universitat i Borsa + Escoles i Hospitals. I tractarem amb el Govern Espanyol, Si pot ser de la mà de la Generalitat, dels temes de Barcelona que entren dins el camp de l'àmbit estatal que són molts! Ja sabeu la meva convicció que no hi ha cap gran tema que no tingui aspectes locals, autonòmics i estatals. No solament en el camp institucional, sinò en el camp dels serveis de la seguretat de la lluita anti-terrorista de la llluita contra la droga i de les grans infraestructures i els grans projectes començant pel projecte olímpic i acabant pels programes ocupacionals. Solament us haig de dir per acabar que em tindreu a la vostra disposició, Per anar Barcelona endins i Barcelona enllà Per treure tot el profit de les immenses possibilitats de la Barcelona de sempre. Parant compte, que la Barcelona de sempre no és mai igual, que creix i s'arronsa, es renova i envelleix, crea i destrueix i és bó i natural que així sigui. La Barcelona treballadora i menestral La de dins de muralles La que va saltar a la plana i avui s'enfila pel turons i els forada impetuosament i genera aleshores tristors i problemes a dins �La Barcelona lluitadora i mandrosa a l'hora La Barcelona esplèndida i la tràgica Ens ha de tenir a tots al seu servei Però aquest cop amb més confiança, amb més serenitat, amb més rigor i això donarà a la Ciutat, Regidors i Regidores, la confiança en sí mateixa, que tant de temps li ha mancat i avui és a l'abast de la mà. Gràcies �1 A-,),514A-1-74-irs i,tfá-1 ^^S _ US 1Ï'^ti^! Y,0C^C, f14 Y2 L.'Z ^D l l {o N nA./l-f Go dA (An t Q C A GDw .I^^LLv1^,S Dt-N L c^2 DO' 11- .^ /t u s M,-^t^ L^ ^v^ ^ l Dei) k4ex1 1iAzwvSIN- l niv , V L Cs i^ d31 ÍMyt.^ ^ v ^ (U U A- Cerkvrj 11) , 1^ J r1 ue' I C711- C 2 eZ-t n- (b 7 07;19 UA1 Í t`r^v ^ b t^ P^^ ^t rL^.^^ ‘ Put-').) cn J q DYi^S kP /1-Ç S/ (A5 ■S C,¿; tAn D INJ ^^W (i1) p entk,¿ ^ 111-5-1 L1W7 ^v Fr1'f 0S 1 c,1Nh-o qu e¡ ^) c:^ D tI y^ ,^ ^ 0-0 YtIUU^ b ÑNI^-^ L^ 611) A4( vti.fthJT L^ll G^ G/Ío ¿y-y\ ^ ^ L^ }^ c. L Zo3 C;-?c t 61= c4-1, c—t ti S u7,r4- E1- / a ,J , crws �J4 Po r f'(-h• 1M coitit ew 01)1,Ç ,41-)/L_ ^' (.17 . f (14 CAl/t/( pkiv► ,ti 4744 79 c1 v C, t(,t,v (43 eA-S71i.otw 4 ^^ f () 1.,t ZJi GJS 17,19,kly ^^^ 4 a_ c^ v l ^- ^ ó Gi-t-t) L-r At ^' ficol. L4 v i 04 v t'1 ' c-r .1 c-11 E 1yt 0 kJ St774 r ^ le" Fitvmy usrtyl A ' 41tU \10--yriN4g Mc-r A v U iT eh\JY S iZ 1 G\D hívYI D ~Y-1M– jP Ah n'(, 4^1 ci2o^v(71 DGI'tivT- --Yuk) 1^ L^ A ► ^-,.— G4 Vl\1 HAA b pe r n(''cit L cnte In cz' 1.4vJD'j ThA Col'c.&-47\fl L1P-)<^^ 0c5 jk rLLo-rul- G°v nt- DhtilA p U)c---tGt b AIN u---Lo !/`41 c. '4-u 12)6-0 uUe,v, �hot , ^ c7Jr"7.-11v7D L t p 1)1^- ^ S n'NS Ol t P irn C_ 4-Y1 L^ t= (us CN - (^hGt ^3 j t r 11--5 C ^t ç rt,-n iy NY2 o r5 ca m d n b i3 S US u uLL jP trLt- A-1A PliLLYt 16-1 ')/1- n.!44 cR U ti- Tnti 41-1R4o5 uN iuutJ i Lsdervut— (; tS , p o.o1DCpLs J-r 01^-17S )S ^L ^3 V rV r ^ ^ ^^ ^(^ J f^n U ^ L / ^- ^ / L—^ P Pi4 (;9,) S O Ce tiwt 41144 ^ JC 117`17 O' 5 4 COLAti'bt 7/i U/ L-3-1. 1)) //t LA.) A : P 0J- LO 6-‘31P fGi. ^n-4-00-71.4 D el4,oG^/}.^ l9 t- . -y e)x ^ ^ S ^ ^L^ /9-7`k LZ I.t t L^ N 1--t-t .vL" cA-0 ,(4 C11 Z-Lv£_ T^v i^ ^C ^^/^ ^i V ^ ' i ^ dl-vio c13~ z4 j C1 U T11- 1 l ¡^ ^/ ^ " ""^]/J.^.^ ^/1 U ^ (^( ^ ^ l i^ `^ v ^. itt 1 arkf S MI- 11-74-24 - (51N., 7 S 14 < go 074 Mi L`^^ c t ._ ó ^ �^ efik Lsw " T-v\i tk. V^11 e-)'"\J ct- CvLIA 120 A 2^ - ^ i: 5 C,e^S e'S v 0.5 ICI ft P--Z5 O n24 (,r,Ur L-7.r ^(2 .S£44' yv ï3 0 91-ü Q e" S c,Yv7 1-tau (7-3 4_ Cc) CD-J04 hotte4'44 Al& P /4-7-,^l s (7) ^ C a u` ^ hvys bz c^ [ , /{-I" "c S-ur tJn ^ ti)7 c,‹ ^^ I` leyL E 1/1 (,(yuik P KA) luz-1---b A- ü-wh\i~n t J c.^U 7r7rOt – 1,-^-5 7fi^ AYI p (fYL UrPuzi/rK pm; A-,cit-K cu u-2,) n ^ ^ j^ L^ ^^ r YL. KLI GI:ank i~pfnui v-5 ?lo h tivus T71-1,0,-,t-/- Pi-uC Al ,u a <.t.,ec �,{,i,o r'tQjLfr ND Puc C? o ^ Lf,^ ^ L`"1'U 7 u, v 4 ^ C7,‘ 71FIA:3 ^^ r C. °S - Dc - -ceJL- 7.i-10 /^( ^ ^ ^^ ^ G ^ G ^r- 2., 9-- ^ av t.?Ki ^^ /hko *R el ' -C7H- ^h xt ^^ Po,t/i d1X. J 15 T IA5 D G, l> 1-1-1DA,,,15 S p A714-1 1,114uS ím i l L-44C-M ^,fr_ 3 Nl vrv t PltiJ 3 Tinkt Bvz No o& .L.i jor.(.^ 1 ,1-711-vn &Pi c.rpkm-y„ C-c)N^tZ,--5 c-" '-S- t-c-'5 - 9- ^ ¿Ykio M74.. Cv74-/J/YW3 Crimfh p c-k q ^^" fcwiYtit c^^^l �1 g-rl otw Alt) ^ – i ^ PC i ^N ‘14-7-\1 bel_ḏ ciḏ L Yf tML7 ún G^^ ¿ ^b o t ^ t" ^,( /^ L ^l^tGt, ^c )17z /jr7.^ U e\i b et_ A li M r -+ ^( 1J--00 ntyv-7{ AA Lt-vv `^L t J L4 /Lt 2m b l{'(ivp - w-19 (47l cw.071 r' – /14O> Pn`vr , v ^^c^ PC^2 • )cos /7A 4h,t 1-2-4212-t5 II- it---M, G= s r(---&91 çi pt (D /,6Z,, 7j /4 E U t-T-k iJ Uj Gh/LS Pa /t–v cid d4tt,1 vh3' Alti( --- U N (_^5 k1791 C^ ' flj ^7 7-711+) 11 Gl-12i t F71 C^ t't. L. át (3 ü.t ^ v^ Q e- - fe/In-el ),vd,f /27 c L 1;2 Gd l ztPc774 /4t71A- L Q v^^^ 91- Lo 6t,--Kif d Li c' o1ss¡í^ eít,-c, e,-S c P (.yt U( ' U 111 C, CeJvv ttll ee PI-vc J ^ Jtgv "r 14-te" k CA-1' J C'3í^ �rity,i /44ll-1 jjL es•ÍLtjDyl arvi -cYrn_ L/t-nik (len /Luz: te,7701,1 c..€11Jr E--"I■J7k 491 L LLI\I us-71 e_ I Ín- A2-0-kf) 5 1,9 u7t.lo-rv--41—s 'J Lyt El- 5 fi eu . t. cit, 1---5 /su,e e-s si P11-5 if-U; bc.,) Ác Eliírifrrs P E-YT egve-SZYte c 3 M j9t- cís 7)7h L-zip-v-2 pe-e A. L3 c 4-9 VVD firuk-bncp,fr P (144; C.)‘/771, 474 cti nnA, Vik., t-G-; f Q ue - É-1.4 J119 . 11.0 U-5 Cfru &iet kl 1114& 5- 011bt e 4-- C- 14 f o C.71 &À-t) O 'Un& I, IV) G blv él- e t f Libi)e.-}vr k7v Prqvc---01:'S Uh) tO U c'n ci)-V ¿A/ (.1401-1. D-DE 'c. elArzl LL-5 fc-vc-1 uffigt-c, TrÏ p tru o' P■JD t 4- Lt- Cibg\-)7 MA1-u ch . J "-13 1-1 tti 017Pos703 A ItyLfrucik 4 rEP rt e o14, e ç �/LÁ- P4"( ~^¡^, ¡AA ^^^ ^ P9/1/0 Ca- &--).4 Df i-^GM^Q ^^ ^ d? ^ ^c- ^ 2^. x-c/ ^ ; cr^A.L.^r1vL: S (^uc u") V".9/1 'ti L A G2 r^t ¡1ti^1^ ^ ^ ' ^1 ^ L ^ . U _ 5^7^ ^, ^ ^ ` ^ ^^t^ ^t-i-1 u4 4 su- wJ tx t` ^^ 1"7il ^ t)1 Lrz.^ ( d^ r P^t`ltL c,fvt.^ t^i ^ 04 Ntrht74 Am5 9 (41- 711--if ^^ ¡ hr i` l^-^ ' ^^ ^ U`Ún ^ Vry ^`^ l i 2^/ ^ ÜD CjÍp^I A,^1q}^(^t 17 U tV 77 // ti AYA UML,t2- 4-v o mL) cnCrA Dt-.7Z.s ti) 1 ^ V r^14 i141(. t 72-/I z-^- 6 /41-5 i 'f-~ P4_,/,{)(? li c2vn1 `vf P on/' ,w) "--3 AQZ 577-1,3 As a) pve- t' D Ps 'An 4-7fv ^ d-bi lu.)-D ^ f ^ L 9 C.^j ! Z.,/tZ, Ü t D N- t vn¡t Oc-S P 1A , (414-1l iJ1A`^ -'144 ^ " Ghï`^ U ,1'^ dl ^l ' 1J) n ` Pri7R U 9) lN 1-) a t/ ,910/,'N 4-70s, 1 At ï 7^^ L..--s FA 1,14A/1/1 ! ¡v J3 ?-" Cs, A I 4 iYh/vw 1(' (AJA Les ) (-‘e Gt vrft-0 )4,`,1 A A» DST/j ftz c,‹ I'J,J'3t A CLR.c11rdL --t---7A--rx- C. 2 j p,uop ï o L2 ^ /1,0^L^^^ LU c.r 0ijI �ÌD t u¿\) pe-1' G-7 (.5-n\ Cer.:Nir ka Out,- f ft ku L-7-7. 1YL AA 5 - ?c, citius .9,4,,h— cé.).< Íric, fu4c--( a(,1 (AA,LAA"'("t/M utA ‘G,"( ( ‘.)( di aya; (4- c._„i,u,t; („.51\-7-L-' duveAL 4 CA-ec r-- (Culit14^Ae CO-/W140,7c- , Un-1-1 U—. ICAttj4714"' ic-- • 5 (c./m'ci,r trA,,i)ti A co<¿,,. Ce, d..-‹ ru-Tch,-. 1 [,,..(a4.-47- C ~e' ti t'A-44,4'7 5 3,,,,,Lpt1Ä'( t, /11.4 -11/r44 1 kV pc m c 1),,,,u(„„.4--- 1141c-- )›--3 ti-9 /„„9,. ;r-4 1 4449 ,y Co.-4-7--(.4~47 ft^'-'44-`11ru,,,ÁzA_efr-stk: 1(e.4 - CuLY" ac-e o-rr= c._ 1( ,7---LQ 5- c.,1 4-7 trt.p„,.( (72,-,a7c,a,L t ( att,~4,,,4 c,_ ( /4 �A 77t71 fi PA/1F- cy1L--kn IY del-ul U \ - -( ç;-;£-Q Jilt-¿W1/4 0 47 6, j(.} Q., ,,,-,1—‘1,42{- _9) çv...t.ti„eidbb «,utfleḏ ,(Nu_1 -24(m-t7 ..6(27 ublUt &-T74 LA- (.)-~ 1' -tAr7i-1— D e oti-0 't x.4 tl ¿ e_es T i\J ï P\--vuk / ("ID A14 4 ik UNÍ o _e Titz_ l (-;A L--75 P Ftki"Oi A t?'1 ".CUU 0&-R- CoVA-LC_ Pu& (-- (ftc efZiUT1U 6-1-11 ,,cadh 0- U kl f.-4( t-t1-»11 17 6-u (91,1 ckf9k-L.o ,,J94 S ni,71-1t4 crin' 6-2-Ç Q C Cocfripay _ — t &fa) \J k) QÁ.&: fui) Pu 51) /A) p f\-)S- 414,5 ke:h C.( 4v toivómi -)1 v- c bt ,(21L- - - -f he t aleud,rtz_ (uf c-~4, N„,-(±.e 2+ txt C4e U2nA-¿.' u*. A-4/1-rfb(k �f2 v Ut . 15 7 zA - J ru u 'D u/1 ► li-u it il.P fi- th~T- s t fi1 l4 -u '0 M cMLt,r71 . kif /v t^S s ^.s N D 1t1177N1 “F5 1,c .^ r' S -r111,x,f g-in c./Y/u v il-tD Cj F-t `ptS C":7‘.1 Lï'N PS Cvs ds7Yt.e_ LA ,ft---U G"- (ejPt 41,L^ A Méss- E-wS U^ EL J' e:v p c S L-nr\t bc,v P/1-1/1 riv(7 ^ CZ^ {^ B¡^,(,^i c^'^3 Q uL `C -n-liL,s. " PoDevu Dv ^ 1^ 1l1'0 --f7t-hti b)171-\--- O ^^zs- -6S N1 7-1)T iz-7vtr-i - J12 1>4 ú !)P>Jtz-►Mi-14—L( QV t :0`.11 p us pruv p t 1tGevv r kue- v- u it t'AJA./ Coi( k U:7 D e- COAlL-ZUt,tv CA-MI+ Lituo-14 M'u ^t u (7- P73- `113L i-Jm O vt--cb Po r it vL-73 i. -RJ-,n/19-Z" v/ �péi,„ [(Hl_Ð Q (A-9 ibiL aci(1 T7 us3 c Ceri ue- V? ile9~ Jc' ni?tìmNzA J'v&liu 1-1) Mi44l7Z O/ U t-gv 02? ue5 i; 5 9-) usTÆ ,te-ibt Je-1-ru 14' >c: fuccE9 .")i, Svet cs;-1 ./4 /\/Pie e) A-V1 -4-7-- Ni- a ue--I 2 �)4 d Fb91/tht°u4 UP Irm PA,' (j-p ` Oc r2'ld un-ftt u ~ f rcl ur,^ S ^vú' l b 9 ( c'-5 H- S ^--qtr N(--2/1t _ /t?p( 60 /ecu c¿&.e Cau-^-^w -•••■••"". G/VIh. i14-,(11^ &15^ a^24 ^ ( ,c ^ ^ 17,1 ^ ^ A-e4Al ,1r, ClitLúu,ti Ced,<,91.4 ^ AA,k,a;ur dut: ,(AA) `-1-U.uvce' cuit ^ te ^,^ ^ 1 ^ fvcoui\ N a-ti Y -e ^ ^C^^ „ J-7,1 ► ^ ^ í^u. ^ p t r ct-t (W¿_, 416 7 é 7 T cf,J V4 ^ i(t; (1{A)14 (Ar- t1(1 t 121,_ s^ c ^ �r/tdr~ /N eL ÜDJntti ^ Lel 6-~1-14: 71-r(- i o hal r1-S ^^^ ^ Evt11. en) \b 7.10} O`_ C` /4"Yii (,► Í E^ t^i2 rii-vbx-Lh O)» Z r1722ni l. A ^P c3-(1 /thi q vviii 4 Jt- tup T17J7r) ^^ c.04P cía( f-1"Nb ei"1 0E P c' t5 ïyritz -S /\ p cz--i t'ç 1 v al_ s, I1v -DvÚ d-id'c.S L^ -t- uJD t h" 111 U^ n' 1v c, o Aat_ /^^:u j^^n s v^ l f ¿A f t, v 1'77f 47V) ^) - runYLp ïA-r rX- C 4- Cu y t' ("fi->‘-/-t L__49 .D nirZm. Gi.-i (in /k r ['dd91/1ti-s?)-wwiint^ 6-yL/n,.1) ^.^ :e-v\--. 1\->■/ 7 AA- 02-9 c^J^ OC-C-UiP rz ^ ^i d'c - s P,L07r-tA-4~-1 6 r. V íl^ p.,rM^ �1 ^ 2-'114c5v 3 ^ bes- li^óc ^U S' r D ^ Gc kt-n-b-krn. L'wt 1-7 . UJ wtev 4 Lit- 3ersPc4 t7 krt. ti 3 4-xce9. tpv i` )k-,5 4».fy. ut- P e->.■ 'ID T k651, 'PA 19vm &U` 77,2--ç ?be/ t3 474 h c- P /1-YL YvT Ceritk p1_ é ^-^ Po-e5,` o sin oc P ^^ ot c,^-, c-úrv2/4 0 e ïtit-t ^vu ^ - W o c.--5 /1-1' i^^ 4- L 471- 11 v d.21 E"v L^3 Dl e- r.Nv c- vfl )(. p c'ç y7w ^^ k ^(_^j (^a a p,t_c_r ¡ N h5- /rZ. a v/^t^cr Si b-.! �/M-Y1 c c24)-24 ^^^ ^ G/1- bcw ®i7-/ 0(7 i1.-t un-ilft--cc--5 L t_ 4 it/NV4 VA ïtti- t7rk fr A- 4 . P ezs 7?i ita") ¿.--^-_5 Fryï k-A4 f ti,t n^_ f ^^ti i^-lA /^1C ^ ! ^í^L(sS t1l o )11-714.(2117– T yl,-r i 1 IJ A- tcy `)k) cC"Njit- ,^ LC,v r c^D ú^ l^ ► tit ttn%,Dn-os 1/1z.-01 /541-31 c,¿2,0-"Al- 0,- c.^ j-iu r.a-^ o" 4 t' 771/t (7) Z-4 7U r5 jer■ v^^ ?^^^ ^^^ ^ G^ 41,1)(^ , ^^s (D)kfhP ► ityJm litio f(xit PE'r ^ ah`kv L4 e^ rtiL^ t ^^ _1-11‘rv cS: C c. 1-&314 Ps L1.. t en ¿,e t1 ï 7^i C.i)-Mr t-rbwQ -'1\i ^ L•^ 15-1^-5' J'7' A-t ds 5-2"-7/ ' X-4j (410- t \/"Ut' US A-"(410 L 41497 ° t" uf 144 5'4 4-) � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall a la sessió constitutiva de la corporació municipal de 1987 Subject The topic of the resource Investidura Barcelona Alcaldes Ajuntament de Barcelona Govern Acció política Model social Description An account of the resource Conté la transcripció i l'original manuscrit de PM Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-06-30 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/3/2603/EstatCiutat_1983-1990_Portada.jpg e360b886d8dbead358517c54147e0dd3 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09. Alcalde de Barcelona Temporal Coverage Temporal characteristics of the resource. 1982-1997 Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'estat de la ciutat 1983-1990: discursos de balanç d'any de Pasqual Maragall i Mira, Alcalde de Barcelona Subject The topic of the resource Barcelona Govern Alcaldes Acció política Model social Balanç Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Ajuntament de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 84-7609-416-7 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall