443 10 5657 http://78.47.125.110/files/original/30/1764/1993_El_vol_de_la_fletxa_ProlegPM.pdf b4e675f8763fdd590cc85d2110f8d2e0 PDF Text Text El vol de la fletxa Barcelol1a-'92: Crònica de la reinvenció de la ciutat Pep Subirós Josep Acebillo , Joan Anton Benach, Jaume Boix Angelats, Jaume Cuillame t, Lluís Perman yer Presentació Pasqual Maragall Oficina de Pasqual Maragall (L Centre de Cultura Con temporània de Barcelona Electa bb1l(,) �Ull COp d'ull saludable sobre la uertiginosa d ècada passada: beus aci ci mèrit del treballde Subiràs i els seus col-loboradors (josep Acebillo, [oan An tou Benacb, [auure Boix Angelots, jal/me Guilkunc: i Lluis Perumnyer). Calia-una crànicaque endrecés el pas accelerat d'l/1U1 dècada merauellosa: Ili que va des de 11/ decisió de presentar la candidaturafi ns a la realitat esclatant, màgica, [eliç dels jocs d'estiu del 1992. l calia [er-bo ara, quan I/li clima econàmic difidl i ulla cer/a de lleialtat ]a dir a alguns que, amb els jocs, "eus vam passar". No ens vam passar. \lam aprofitar l'ocasió, sàviamelll plantejada. que una ciu/al com Barcelona veu passar pe! davall/Ull o dos cop. cada segle - i això ell els segles bons. \lam aprofitar l'aportunitat bis/òrica pel'transformar determinadespar/s components d'una ciutat de 2.000 anys sense que l'esperit de la ciuIaI i de la bist èria hagués de ml/dar. Valll retornar, això sí, una il·lusió i un orgull col-lectius al/11(1 ciu/al que baulaes/a/ derrotada i que havia pa/i/molts anys d'especulació, de manca d'inversions i de negligèucitl. \lam acabar la ciutat: obrint-la al mar, recuperant difiuiüuamen : Mont]itïc COlli a una àrea de lleure i de cultura, omplint el buit l/rbà de la \IaI! d'Hebro u, posant qualitat a la perifèria, jeu / que els barris fossin també, definitivament, ciutat. l oam millorar-ne la connectioitat -amb les noves rondes, que no separen, sin à que "cusen", connecten les diverses parts de la ciutat i la seua àrea metropolitana-s-, les comunicacions i les telecomunicacions, Al capdavall de la dècada, a l'horade[er-nebalanç, descobrim que som els mateixos, però estem millor. L'estratègia 92 eus ba dotat d'una in èrcia positiva que -amb sort i amb habilitat- bem defer arribarfinsa les portes de la recuperació que s'albira... encaraque 110 en sabem els terminis. Alguns indicadors ensjau estar esperançats. L'atur barceloni, no ha rebotat -i-o almenys 110 encartl- fins als nivells anteriors a l'clapa de creixement 1986·1991, a diferència del que està succeint a gran partdel pais. UI imatge de Barcelona en el món és auui impagable. I o pot ser mil/or. I estem lluitant pa mantenir-nos (aquest és el mol d'ordre) ell l'alt nivell on els llos/res èxits ens ball situat. Èxits urbanísticsi èxits organitzatius. Imatge tècnica --<:t//)(/ctint de mobilitzar milions d'unitats energètiques i comunicacionals-s- i imt/tge cívica, btunaua, urbana: Barcelona ha permès a molts decebutstornar (/creure en les ciutats, en la ciutat com a artefact« bumà necessari i salvable. Llegim aquests dies les crànlques americanes i ens parlen de crisi, d"'illjern urb à". Am èrica demana a les ciutats que resolguin els problemes m¿s immediats dels seus conciutadans, però el país es nega a pagarla par/ que li correspondria. La crisi de les ciutats americanes és, en bona part, una crisifiscal. La fragmcntacià del mapa municipal i la inexist ència d'organismes metropolitans forts jan possible ulla insolidaritat[iscal que, en els darrers dotze anys, s'ba vist agreujada per la manca d'ajuts del govern fed eral a les ciutats, com a conseqüència d'una política ultrancera que ara tot just es comença a corregir. Les ciu/ats són els contenidorsall la humanitat diposita els seus problemes. Perà del govern de la ciutat neixen també les solucions, gràcies al seu coneixement del territori, a la seva proximitat als ciutadans. Per això, cal que se'ns reconegui el nostre paperi que se'm donin els recursos necessaris per[erfront a les demandes socials. Aquest és, probablement, el llegat més important de In l3arcelvna'92, de tota una dècada de transfo rmacià urbana: bauer contribuït a recuperarla confiança en nosaltres mateixos i en el fet urbà com a element de progrés) de generació de riquesa i de benestar. Us convido a llegir la crònica d'uns anys excepcionals, d'una feina col·lectiva que és patrimoni de tota una generacià i que ells permetrà de llegarals nostresfills una cintat, Barcelona, definitiuament retrobada. - - -- PasqualMaragall - - - - - - - - - - - - - - _ _- I l � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació del llibre "El vol de la fletxa" Subject The topic of the resource Barcelona Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Ciutats Model social Acció política Urbanisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Electa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Presentació Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 84-8156-007-3 Description An account of the resource Presentació del llibre coordinat per Pep Subirós. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits http://78.47.125.110/files/original/12/1763/20000626_ElSiglo_PasqualMaragall_contra_ortodoxia_socialista.pdf cd16a7ca77ee171ac29ee308d89114c5 PDF Text Text Nº 420 26/6/2000 Dirigentes clave para un congreso crucial (VII) Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Esther JAÉN Heterodoxo como pocos, Pasqual Maragall entró en contacto con el PSOE en 1978, cuando su partido, el PSC, se fusionaba con la federación catalana del PSOE. Hijo de una familia burguesa y nieto del poeta Joan Maragall, Pasqual estuvo siempre vinculado a la izquierda, en su más tierna adolescencia, revolucionaria y posteriormente se quedó con las opciones transformadoras más moderadas. El que fuera el alcalde olímpico de Barcelona se resistió a serio en primera instancia. No quería ser alcalde pero sí se prestaba a estar en el equipo de Narcís Serra. A él fue precisamente a quien sustituyó, cuando Serra fue llamado por González para desempeñar tareas de gobierno al frente del Ministerio de Defensa. Maragall, contestado por la ortodoxia del PSOE, es, sin embargo, un líder político muy querido y valorado en el socialismo catalán. Más por los votantes, en muchas ocasiones, que por el aparato del PSC. Los capitanes, como se denomina coloquialmente a esa especie de barones territoriales de socialismo catalán, nunca le vieron como un hombre de partido, uno de ellos, alguien de quien se podían fiar. Sin embargo, tras varias contiendas electorales perdidas a fuer de no presentar el candidato que la mayoría de la sociedad catalana les reclamaba, todos convinieron que Maragall era la persona que necesitaban. Antes de que los capitanes vieran la luz, Maragall había dado la espantá. Abandonó la alcaldía de Barcelona y la dejó en manos de su delfín, Joan Clos, quien, años después, consiguió no obstante superar con creces el listón de Maragall. Abandonó también el partido y se fue. Se tomó su tiempo sabático en Roma, alejado de la, catalana, pero sabiéndose más deseado que nunca. Y finalmente. Volvió cuando el partido más anhelaba su vuelta. Desde la torre de comunicaciones de Collserola, construida con el resto de la Barcelona olímpica, Pasqual Maragall anunció su intención de presentarse a las elecciones catalanas, de enfrentarse a Jordi Pujol y de dar, por vez primera, esperanzas de victoria al socialismo catalán. En aquel momento fueron muchos los miembros del aparato del partido que tendrían que aceptar tal como es a un hombre peculiar, heterodoxo y nada dispuesto a hacer una campaña en la que no creyera. Abanderado del socialismo catalanista frente a aquellos dirigentes del PSC que todavía destacan la importancia de los votos de los inmigrantes andaluces y extremeños que habitan en el cinturón industrial barcelonés, Maragall volvió de Roma con sus teorías sobre el federalismo asimétrico bajo el brazo, con sus concepciones de partido a la americana, con sus plataformas de apoyo y con su particular esquema de campaña, que no todos los dirigentes del PSC veían muy claro en aquel momento. Pero, “todo sea por la victoria”, debieron pensar. Pasqual Maragall acarició el Gobierno de la Generalitat; la coalición con la que concurrió a los comicios obtuvo más votos que los obtenidos por Jordi Pujol y CiU. Pero la Ley Electoral y la 1 �asignación de escaños le jugaron una mala pasada. Pujol volvía a obtener más diputados y revalidaba su puesto al frente del Gobierno de la Generalitat. Hoy, Pasqual Maragall, es la esperanza blanca del PSC. Sus correligionarios saben que salvo alguna catástrofe no prevista, Maragall se convertirá en el futuro presidente de la Generalitat, en sustitución de Pujo¡, tras las próximas elecciones autonómicas de 2003. Por todo ello los apparátchiki del PSC han decidido hacer un pacto de no agresión con él y evitar que aflore cualquier diferencia hasta ese momento. Incluso lo han sacralizado con el tándem que forman el secretario de Organización, José Montilla, y el propio Maragall. Un tándem que habrá de dirigir el partido en el futuro. Mientras tanto, también los dirigentes del partido hermano, el PSOE, son conscientes de que Maragall se ha convertido en todo un peso pesado de la política y de que su influencia en el socialismo español es mucha. Por ello, salvo algunas excepciones, como las protagonizadas por el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez ¡barra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez, que han pedido la disolución del PSC para que pase a convertirse en una federación más del PSOE, quienes aspiran a liderar el PSOE en el futuro intentan lanzar puentes entre el PSC y el PSOE a través de Maragall. De revolucionario a socialista Como tantos otros jóvenes que acabaron militando en las filas socialistas, el adolescente Pasqual Maragall pertenecía a una familia de la burguesía catalana de reconocido prestigio. Su educación había sido exquisita, acudió a la escuela Virtelia, donde coincidió con otro estudiante con el que volvería a coincidir a lo largo de su vida política en numerosas ocasiones: Miquel Roca. De ella, además del nieto del poeta Joan Maragall, salieron tantos y tantos representantes de la gauche divine catalana. Estudiante de económicas especializado en materias municipales e internacionales, la Universidad fue en buena medida su trampolín al activismo político. Pasqual Maragall, ferviente admirador de Castro, marxista convencido y con ínfulas revolucionarias, empezó por militar en el FOC (Frente Obrero de Cataluña), pese a que era hijo de una familia acomodada de los barrios altos de Barcelona, de Sant Gervasi. No fue el único de los ocho hermanos que optó por esa vía. Su hermana, Mónica Maragall, era detenida en 1967 cuando transportaba octavillas en un Seat 600. El encargado de llevar su defensa fue el abogado Miquel Roca, quien, en aquella época, compartía bufete con el joven Narcís Serra. Maragall estaba tan dispuesto a cambiar el mundo, a luchar contra el franquismo y a llevar a cabo tantas otras empresas que rápidamente se desfondó y, desilusionado por el estancamiento de la lucha antifranquista, decidió irse dos años a estudiar a Nueva York. Poco después de su vuelta, en 1974, Maragall se convirtió en uno de los fundadores de CSC (Convergencia Socialista de Cataluña), un partido mucho menos radicalizado que el FOC, aunque seguía defendiendo unos rigurosos planteamientos de izquierdas que llevaron a su dirección a denegarle el ingreso al abogado Miquel Roca por considerar que su trabajo como asesor de la banca le contaminaba y le situaba demasiado cercano al "capital corrompedor" para su gusto. Desde CSC, pasando por el PSC, fue testigo directo de la fusión del Partit deis Socialistes de Catalunya con la federación catalana del PSOE. Ahí empezó su andadura conjunta con el partido que lideraba entonces Felipe González, tras la consecución del Pacto del Betis, plasmado en el congreso de Suresnes de 1974. Juntos, pero no revueltos. El PSC siempre mantuvo su condición de partido federado al PSOE, pero con sus propios estatutos y peculiaridades. 2 �Municipalista vocacional Pasqual Maragall siempre estuvo predestinado a jugar un importante papel en el municipalismo catalán y, en concreto, en la ciudad de Barcelona. Pese a su ardor revolucionario, Maragall estuvo trabajando en un puesto destacado del gabinete del alcalde franquista José Maria Porcioles. Concretamente desempeñaba sus labores en un puesto estratégico: el gabinete de Programación. Desde allí tuvo que afrontar, en alguna ocasión, algún interrogatorio policial por su militancia política. Pero su puesto y la defensa que hacían de él algunos de sus superiores le libraron de males mayores. Fue poco antes de las elecciones municipales de 1979 cuando a Pasqual Maragall se le presentó la primera ocasión de convertirse en el alcalde de Barcelona o, al menos, de disputar el puesto. La discusión estaba en si el candidato debía ser Pasqual Maragall o bien Narcís Serra. Y aunque Maragall tenia incluso más posibilidades y más apoyos que Serra para dar ese paso al frente, se negó rotundamente a aparecer como cabeza de lista en las municipales de Barcelona, Eso sí, con quienes le presionaron hasta el final para que asumiese el reto se comprometió a trabajar "en la sombra" para el futuro alcalde Serra. Así empezó la andadura del tándem Serra-Maragall. Narcís Serra se convirtió en el primer alcalde de Barcelona elegido democráticamente y gracias a un amplio pacto alcanzado por el PSC, el PSUC, CiU y ERC. Maragall se dedicó en una primera fase a gestionar la administración municipal desde un segundo plano, ocupándose específicamente de la Organización y la Reforma Administrativa, para pasar, más adelante, a gestionar la Hacienda municipal. Precisamente, en su andadura en la corporación local, Maragall tuvo unos inicios poco loados por el funcionariado del Ayuntamiento. Fue el joven Maragall quien impuso a los trabajadores municipales la obligatoriedad de fichar a la entrada y salida de su jornada laboral. A la tarjeta que se vieron obligados a llevar y utilizar le llamaron en venganza la pascualina. Maragall se sentía cómodo al frente de las cuentas del Ayuntamiento barcelonés cuando, en 1982, con la victoria socialista, Narcís Serra era reclamado para colocarse al frente del Ministerio de Defensa y poner orden en las Fuerzas Armadas españolas, parte de las cuales había apoyado tan sólo un año antes el intento de golpe de Estado frustrado de Tejero. Maragall fue el sucesor de Serra, de él heredó el sueño olímpico y las ganas de seguir siendo el alcalde de Barcelona. Finalmente, en 1983 se presentaba él mismo como cabeza de lista, candidato a alcalde frente al que fuera su mentor y su maestro, el candidato de CiU, Ramón Trias Fargas. Y logró vencerlo. El alcalde olímpico Pasqual Maragall adquirió gran parte del renombre y la popularidad que le han acompañado hasta ahora gracias a su gran labor en la Barcelona olímpica. No fueron pocas las conspiraciones palaciegas, las luchas de intereses y los boicots que tuvo que sortear desde que Barcelona fue nominada sede olímpica, el 17 de octubre de 1986, hasta la celebración de los juegos Olímpicos, en julio de 1992. Lo cierto es que la idea se la sopló el entonces embajador español en la URSS, Juan Antonio Samaranch al recién elegido alcalde de Barcelona, Narcís Serra, en 1979. Fue más que un soplo, un aviso: si él conseguía que le eligiesen presidente del COI al año siguiente y Barcelona presentaba su candidatura como sede de las Olimpiadas, conseguiría su propósito. Serra recogió el guante y, en cuanto fue elegido Samaranch, lanzó públicamente la idea de presentar a la ciudad de Barcelona. Dos años después le cedería el testigo a Pasqual Maragall. El alcalde Maragall decidió hacer las cosas “a su manera" y eludió las presiones de Samaranch por favorecer la presencia de empresarios de su círculo en los organismos organizadores, sorteó el boicot que los nacionalistas le hicieron durante esos largos años de trabajo (el veto a la 3 �construcción de metro hasta Montjuïc, en lo referente a infraestructuras o la tremenda pitada que le organizaron al Rey en 1989 estos colectivos independentistas con motivo de la inauguración del Estadio Olímpico, son tan sólo una muestra) e incluso las zancadillas de algún ministro del Gobierno de González, celoso de la relación directa de alcalde a presidente que había establecido Maragall. Empecinado en sacar adelante su empresa, Maragall no dudó en recurrir al Rey y al propio Felipe González, puenteando ostensiblemente a los ministros cuando fue menester desbloquear algún asunto pendiente. lo que en un principio Maragall aseguró a González que se iba a resolver con 5.000 millones de pesetas en obras de infraestructuras se fue a más de 200.000 millones y todo el mundo intentó sacar tajada de tan suculento negocio. Hasta la banda terrorista ETA intentó incrementar su popularidad convirtiendo a Barcelona en uno de sus objetivos durante los años previos a la celebración de los Juegos Olímpicos. El atentado de Hipercor, en el que murieron 21 personas, fue el ejemplo más macabro de los métodos empleados por el comando Barcelona. Pero mientras esquivaba conspiraciones y puñaladas, Maragall llevó a cabo su sueño: transformar la ciudad de Barcelona, que tantos años había vivido de espaldas al mar, en una ciudad moderna, abierta y espectacular. Obsesionado por la estética, encargó al arquitecto Oriol Bohigas la construcción de la Villa Olímpica. Barcelona se convirtió en una ciudad modelo y las Olimpiadas fueron ejemplares y exitosas. La imagen de Pasqual Maragall, enfundado en su gabardina oscura dando saltos de alegría el día de la nominación de Barcelona como sede olímpica dio la vuelta al mundo. Su entusiasmo, en aquel momento, era patente. Y no lo perdió durante la larga travesía de cinco ¡argos y durísimos años plagados de zancadillas y sinsabores. Todo ello se esfumó el día que se clausuraron los Juegos Olímpicos y los expertos los calificaron como los mejores de la época moderna. Por si fuera poco, la promoción de la ciudad de Barcelona fue también espectacular. Todo había salido a pedir de boca. El militante/dirigente Maragall Como buen heterodoxo del PSC, Pasqual Maragall fue tolerado, gracias a su tirón electoral, por los capitanes, el aparato del PSC que nunca vio con buenos ojos que un burgués catalanista que despreciaba la organización y a quienes se trabajaban el partido desde la base, yendo de asamblea en asamblea, tuviese tanto poder. En su última etapa, el enfrentamiento entre el alcalde Maragall y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC era patente. Y contra Maragall y su fuerza de los votos descargaron el poder orgánico. Nunca gustaron las maneras ni las formas de Maragall a la ortodoxia del partido, sus intentos por transformar su federación en una especie de Partido Demócrata americano, que nada tenía que ver con el modelo clásico de partido que habían mamado y defendido durante toda su vida sus compañeros. Tampoco a la dirección federal M PSOE le gustaba demasiado ver cómo se desenvolvía Maragall. Las campañas electorales protagonizadas por Maragall, concretamente la de 1995, se asemejó más a la de un independiente cualquiera que a la de un alto representante del PSC. Esos detalles, sin ir más lejos, dejaron boquiabiertos a los periodistas que desembarcaron en tropel en Barcelona, desde Madrid, en 1995, para cubrir un mitin que celebraba el vicepresidente del Gobierno, Narcís Serra, junto a Maragall. En ausencia de González ese día en cartel, habían optado por cubrir informativamente su hueco en el mitin de Narcís Serra a orillas del mar. La sorpresa se produjo cuando vieron aquel escenario, que en nada respetaba las pautas del resto de escenarios que habían visto en toda España. 4 �Ni un puño, ni una rosa, nada de siglas y mucho menos utilizar la megafonía para reproducir la sintonía electoral del PSOE. A Maragall le gustaba una versión de una canción de Bruce Springsteen y esa fue la que utilizó contra viento y marea durante toda su campaña. Parecía que había un cierto empeño en ocultar esos elementos. Todo eso resultaba chocante para los periodistas que acababan de aterrizar allí. Sus formas, su estilo y su independencia de un aparato integrado por esos capitanes, hijos de inmigrante, de origen andaluz, extremeño o murciano en su mayoría, que estaban convencidos de que el estilo Maragall desatendía a la verdadera bolsa de votos del PSC (el cinturón industrial) era a menudo criticado por quienes esgrimían su dedicación y respeto al partido frente a la actitud displicente de Maragall. La espantá de Maragall Tras numerosas luchas entre el alcalde y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC, Antonio Santiburcio, llegó el esperado congreso en el que se iban a ver las caras y medir sus fuerzas. El estallido del caso Movilma, un presunto trato de favor del Ayuntamiento de Barcelona a una constructora propiedad de militantes socialistas, fue interpretado inmediatamente por el entorno de Santiburcio como una maniobra de Maragall para restarle poder a la organización y, en concreto, a su dirección. Maragall, por su lado, estaba intentando dar un giro político a su federación: cambiar hábitos y personas capaces de cambiarlos; abrirlo más a la sociedad en detrimento del poder orgánico y acercarlo más al modelo de un partido a la americana. Los capitanes habían hecho un trato: no le iban a pasar una al alcalde. Y forzaron su suerte hasta el último minuto. El rechazo al nombre de Ernest Maragall, hermano del alcalde, para pasar a formar parte de la nueva dirección fue la gota que colmó el vaso. El encargado de comunicar la postura inflexible de los capitanes al alcalde fue su mano derecha, Joan Clos, actual alcalde de Barcelona. Clos llamó de madrugada a Maragall para decirle que no había nada que hacer, que estaba todo perdido y que el aparato no pensaba ceder ni un milímetro. Pasqual Maragall tomó en aquel momento una decisión que causaría sorpresa y temor en la familia socialista barcelonesa. Al dia siguiente, el sábado, 23 de noviembre de 1996, anunció ante el plenario del congreso que dimitiría como alcalde y se permitió, en medio de la conmoción de los presentes, señalar a su sucesor: Joan Clos. El aparato del partido, que había puesto todos los reparos del mundo a Clos para suceder a Maragall entre bambalinas, tuvo que tragar saliva y sonreír ante la sorpresiva designación, acompañado del también sorpresivo anuncio de la marcha del alcalde. Maragall dio el portazo, dijo la última palabra y les dejó a todos boquiabiertos. Decidido a hacer las cosas a su manera o, sencillamente, no hacerlas. El alcalde dejó su cargo después de 14 años y se fue bien lejos, a Roma. Hasta allí tendrían que ir años más tarde a suplicarle que regresara y garantizarle que las cosas, de acceder a presentarse como candidato a la Presidencia de la Generalitat de Cataluña, se harían a su manera. El retorno de El Deseado Del mismo modo que se fue a Roma criticando con dureza los aparatos de los partidos y dejando claro en cuán poca estima y consideración los tenía, Maragall regresó alrededor de dos años después anunciando su intención de presentarse a las elecciones autonómicas catalanas. Esa decisión le había estado rondando la cabeza desde el año 1995, cuando, finalmente, consideró que no era su momento y dejó que fuera otro, el alcalde de Girona, Joaquim Nadal, quien asumiera la derrota segura. 5 �En el 99, sin embargo, estaba convencido, ilusionado y con ganas de alcanzar una victoria que le llevase al Palau de la Generalitat a hacer su política, con todas las alianzas que fuese menester, que él siempre gobernó la ciudad de Barcelona con pactos a múltiples bandas. Iba a hacer las cosas a su manera. Constituyó la plataforma Ciutadans pel Canvi, en la que se englobaron, fundamentalmente, independientes fieles a su persona y su proyecto. Habló de federalismo asimétrico, hizo una campaña con un marcado acento catalanista a pesar de los muchos votantes socialistas que no comparten esa sensibilidad en su comunidad autónoma. Decidió medir sus fuerzas con las del presidente Jordi Pujol. Contraponer su imagen de modernidad, su halo de gauche divine con las connotaciones un tanto rancias de la candidatura de Jordi Pujol. Demostró a Pujol que, si los empresarios catalanes beben los vientos por el presidente de la Generalitat, también los bebieron por él sin serio y pagando la friolera de 100.000 pesetas por cubierto por tener el honor de cenar con Pasqual Maragall. Maragall hizo las cosas a su manera y su coalición de izquierdas obtuvo más votos que la coalición nacionalista liderada por Pujol. No obstante, la Ley Electoral acabó por dar más escaños a CiU que al PSC-Ciutadans pel Canvi en el Parlament de Cataluña. Le costó mucho asimilar esa derrota en escaños y, por tanto, derrota a la práctica. Tardó algunos días en dejar de decir eso de "hemos ganado las elecciones”, pero finalmente lo hizo. Se retiró a su puesto de líder de la oposición y buscó un entendimiento para los siguientes cuatro años con la dirección del PSC. Entendimiento que pasa por el anunciado tándem Montilla-Maragall, surgido del pasado congreso del PSC. Los capitanes, como Montilla, saben que Maragall es su única esperanza para ganar las próximas elecciones, pero Maragall también sabe que debe pactar si quiere tener la fiesta en paz y llegar indemne a las próximas elecciones autonómicas de Cataluña. Por otra parte, los líderes socialistas o quienes aspiran a liderar el PSOE han buscado mayoritariamente un punto de entendimiento con un socialista que, a menudo, les pone en serios aprietos cuando proclama a los cuatro vientos su modelo de Estado. “Las diferencias que plantea Maragall -dicen personas como Bono, Rosa Diez o José Luis Rodríguez Zapatero- son asumibles”. Lo que no tienen muy claro es cómo encajarlas sin que todo el mundo detecte que son discursos diferentes sobre un mismo tema. Prefieren pasar por el apuro de no saber qué decir cuando alguien les pregunta por el asunto con tal de tener a Maragall tranquilo, callado y satisfecho. Le necesitan a su favor y no en su contra. El modelo alternativo de Maragall Quizás han sido sus continuas escapadas a Estados Unidos lo que le ha influido definitivamente, pero Maragall no cree en un partido de corte clásico, como el PSOE. El líder socialista catalán tiene una visión propia del partido. Cree que es una maquinaria para ganar elecciones, pero a la que no se debe dar muchas más atribuciones. Es una visión americana de los partidos políticos. Pasqual Maragall se sentiría más cómodo, en cuanto a estructuras, en el Partido Demócrata americano. De ahí, por ejemplo, su querencia por la creación de plataformas en torno a la persona, en torno al líder y no al partido. Cuando estaba dando vueltas a la idea de presentarse a las elecciones autonómicas de 1995, creó la plataforma de adhesión a su persona Catalunya 6 �Siglo XXI. En la última contienda también decidió presentarse con una plataforma, Ciutadans pel Canvi, que chirrió en algunos casos con respecto a los poderes establecidos del PSC. Pasqual Maragall ha buscado la formación de "El Olivo" a la catalana desde 1993, pero también intentó una aventura socioconvergente, en la que apelando a la transversalidad de su proyecto hubieran cabido hombres como el convergente Miquel Roca i Junyent. Sus iniciativas a título personal son fruto de su heterodoxia. Él solito hace sus campañas electorales y toma decisiones como las de convocar una cena con empresarios que están dispuestos a pagar un cubierto de 100.000 pesetas por sentarse junto al socialista Maragall. ¿Qué le importa que buena parte de sus compañeros de partido se escandalicen? En lo relativo al modelo de Estado, Pasqual Maragall ha acuñado el término "federalismo asimétrico", del que abominan hombres como el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez. Ambos han pedido en voz alta que se disuelva el PSC y se vuelva a instaurar la federación del PSOE catalán. Política e ideológicamente, ellos son sus enemigos. Fuera de sus dominios catalanes, no tiene demasiados adeptos y sí muchos «amigos de conveniencia". El único que se reconoce como amigo y aliado político plenamente es el alcalde de San Sebastián, Odón Elorza, otro heterodoxo considerado una rara especie en su organización. Fechas clave: 1965 Entra a trabajar en el Ayuntamiento de Barcelona, bajo el mando del alcalde franquista José María Porcioles, 1978 Participa, como fundador del PSC, en la fusión de este partido con la federación catalana del PSOE. La resultante será un partido independiente, federado al PSOE. 1979 Rehúsa presentarse a las elecciones municipales como cabeza de lista y cede el paso a su amigo Narcís Serra. Él se convertirá en teniente de alcalde. 1982 Se convierte en alcalde de Barcelona tras el nombramiento de Narcís Serra como nuevo ministro de Defensa. 1983 Es reelegido alcalde. 1986 Barcelona es designada sede olímpica para 1992. 1987 Vuelve a ser elegido alcalde de Barcelona. 1988 Elegido diputado en el Parlamento de Cataluña. 1989 Inauguración del Estadio Olímpico, donde asiste desolado al abucheo y la pita que un grupo de jóvenes Independentistas le dedican al rey don Juan Carlos. 1991 Reelegido alcalde. 1991 Elegido vicepresidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1992 Celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Gran éxito. 7 �1995 Reelegido alcalde. 1995 Preside la primera Conferencia de Ciudades Mediterráneas. 1996 Elegido presidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1997 Abandona la alcaldía de Barcelona y la deja en manos de Joan Clos. 1998 Se marcha a vivir a Roma una temporada. 1999 Se presenta como candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat de Cataluña. Acaricia el triunfo pero el mayor número de votos no se traduce también en más escaños. Muy personal Cuando consigue escaparse del ajetreo diario normal en la vida política y refugiarse los fines de semana en su casa de Rupià, Pasqual Maragall dedica ese tiempo libre a la lectura y a escuchar música. Admite prestar más atención a los dominicales que a los diarios, pero sobre todo a la novela y a la poesía. Asegura "sobre todo releer, desde mis propias notas, hasta los libros de interés". Entre otros pensadores actuales le gustan "Alain Touraine, por ejemplo, Norberto Bobbio, Anthony Giddens, Manuel Castells..." y también se interesa por Ignacio Ramonet y sus trabajos. En cuanto al cine, reconoce "ir poco", aunque sigue con atención el italiano actual. Hace un año, explicaba a EL SIGLO que conocía personalmente a Nanni Moretti y Roberto Begnini, y que siempre se ha interesado por Woody Allen, "además de algunas producciones del cine español". Respecto al teatro, dice, "como en algunas novelas, cuesta entrar en la obra". También escucha "cada vez más música clásica". Reconoce que casi no practica deporte (era aficionado al fútbol, pero sufrió múltiples lesiones). A veces va en bici, juega al tenis y al ajedrez con su hijo "aunque cada vez me gana con mayor frecuencia". Lo que sí le gusta es "no sólo comer, sino también cocinar, sobre todo tortillas y paellas". Maragall, casado desde 1965 con Diana Garrigosa, tiene tres hijos: la mayor, Cristina, es arquitecto. La segunda, Airy, periodista. Y Guim, el pequeño, sigue viviendo con sus padres. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Socialisme Partido Socialista Obrero Español Política Description An account of the resource n. 420 Creator An entity primarily responsible for making the resource Jaén, Esther Source A related resource from which the described resource is derived El Siglo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/9/1762/1999_prologo_delaidentidadalaindependencia_XRdV_PM.pdf 8c1978c6366e6682f81a5a3d4343f913 PDF Text Text ��������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Prólogo del libro "Cataluña, de la identidad a la independencia" de Xavier Rubert de Ventós Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Catalunya Independència Federalisme Espanya Nacionalisme Territoris Acció política Rubert de Ventós, Xavier, 1939-2023 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Anagrama Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Pròleg EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits http://78.47.125.110/files/original/9/1761/1999_proleg_delaidentitatalaindependencia_XRdV_PM.pdf 2816dae8c00d23d9fff9f11611821430 PDF Text Text Pròleg Pr imera edició: març de 1999 © Xavier Rubert de Ventós, 1999. © del pròleg: Pasqual M aragall i Mira, 1999. Coberta: Enri c J ardí © d'aquesta edició: Editorial Empúries, SA, Peu de la Creu, 4, 08001 Barcelona www.empur ies.com correu@grup62.com Imp rès a Novagràfik, S.L., Puigcerdà, 127, 08019 Barcelona Dip òsit legal: B. 10.141-1999 ISBN: 84-7596-649-7 Són rigorosament prohibides, sense l 'atttori tza cio escrit" dels tit ulars del «copyright», sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total oparcial d'aquesta obra per qualsevolprocediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribuciód'exemplars mitjançant llogue1' opr éstecpúblics. Conec Xavier Rubert i sé per què ha escrit aquest llibre, encara que no és l'únic que podia haver escrit. Té a veure amb la seva educació, un seu retorn amb l'edat a l'origen, una èticapersonal intransigent amb la claudicaciódavant els llocs comuns i davant la mandra moral, així com davant la beatificacióde tot el que éspel simple fet que existeix i la incapacitat de p ensar allò que encara no existeix però que pot existir i és millor. Contra la beatificació de les pròpies limitacions. Contra la por a la v uln erabilitat - vulnerable és v en erable, sembla dir- i el blindatge consegüent a les petites certituds estrictament defensives, que esdevenen aleshores edificis opressors, morals immorals, falses veritats. Xavier Rubert ha patit la política, i li interessa sobretot en aquesta m esura. Altrament li interessen la gen ètica i la clonació, amb llurs dilemes morals incorporats, m és que no pas el [ederalismefiscal o eljudici de Clinton, i encara potser aquest sí que li interessa pel' allò que té de possible objecte d'una sociologia i una ètica del desenganyo de la disfuncionalitat de la política. (Encara estem esperant, molts, la pàgina de Xavier Rubert sobre aquestjudici i el seu significat.) �8 Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència Com diu el meu germà, «el més fumut de la política és que hi ha coses més interessants i que la gent se n 'ha adonat.» Sócdels que creuen que la corrupció només apareix en l'escena política (encara que existeixi més o menys sempre, tot i que no en grau superioral de la immoralitat en la societat civil) quan la política deixa de ser interessant. Només uns quants creuen que val la pena mirar de tirar un pont entre la política i la moral que no sigui el delsjutjats de guàrdia o elssermons habituals sobre la matèria. Xavier Rubert és un d'ells. Aquest llibreapassionat i apassionant podria tenir diversos títols: de l'aventura de pensar pel seu compte o de la similitud entre la històriapersonali l'edificació d'una ètica. Xavier Ruben esdivorcia del seu passati fa de la seva experiència personal el punt de partida d'una teoria i d'una proposta. Res no és sobrer en aquest llibredes d'aquesta òptica. Tercersubtítolpossible: de la recuperació, iUació i sutura de lesfilosofies pensades i escrites; de les pròpies lectures de la mítica grega, la ciutat aristotèlica, el dret territorial romà, l'universalisme catòlic, el racionalisme modem, el darwinisme, Freud i Marx; lectura que reconeix Kant com l'únic incontaminat pel perill de reduir-ho tot a una sola escala (<<l'únic que va donar-nos una visió coherent i unitària de l'home sense menystenir mai la pluralitat i mútua conflictivitatde cada una de les esferes que ens constitueixen»). Tractaré de resumir a continuació l'inici del discurs de Xavier Rubert, inici sense el qualles conclusions no tindrien la [orça contundent que tenen al final d'un relat rodó i acabat. L 'home té una feblesa natural (no té U11Jes) i una dificultat adquirida (es complica la vida amb tècniques cada cop més complexes). Ambdues coses ensfan incompetents, aprenents i dependents més temps que altres espècies, ensfan progressivament addictes a la dependència. La cultura esdevéaixí un art del retardament. La cultura fixa unespautes: «una memòria, una llengua i uns déus (. ..) pels quals la gent ha estat sovint disposada a matar i a morir» Pelslliberals això ésun mal, pels comunitaristesmés aviat un bé. Per Rubenles dues coses a l'hora. És el que defineix la natura humana: la passió per la identitat i l'addicció a la dependència. Són només els animals que estimen aquells que manifesten un instint d'agl-essió que va mes enllà de les seves estrictes necessitats. La tendència solidària i l'agressiva són dues cares d'una mateixa moneda. La identificació amb «els nostres» és la responsable de les actituds més sublims i de les més miserables. Identitat i pertinença semblen atributs de la natura humana i, més enllà, de la natura en gene1'al. Però l'instint gregari és recuperat per l'home, amb la irrupció de la raó, a través del mite d'un origen o un destí compartit, que compensaria els desperfectes ocasionats per una raó bàsicament insolidària (homo homine lupus o horno ecanamicus), però que en crea de nous, nous inconvenients (la Guerra Justa, la Santa Indignació, etc.) De[orma semblant a la colonització de l'instint per la raó, la ciutat s'independitza del seu entorn i creix i se serveix d'ell en comptes de servir-lo, i la informacio acaba manufacturant esdevenimentsper assegurar la regular producció de notícies: és el càncer com a metàjora d'aquell creixement incontrolat d'una part del sistema que acaba fagocitant-lo tot sencer. Aquest ésel destí de l'home, la tendència a l'afirmació metastàtica dels propisprincipis en detriment dels dels altres i en 9 �Catalunya , de la identitat a la independència De la identitat a la ind ependència contra de la «dependència de» i la «v ulnerabilitat a» les seves exigències. No és sensat ignorar-ho. Solament podem civilitzar-ne les conseqüències. Aquest ritomel-lo estarà present al final de l'argument de Rubert. La nostra singularitat és, doncs, resultat de la nostra pertinença a un col-lectiu o més exactament a una sèrie d'identitats:familiar, racial, ciutadana, sexual ogremial. Per tant, si la nostra individualitat no és més que una barreja -i-conflictiua, no idillica com en Havel- de pertinences a col-lectius, si el rebuig o l'acceptació a què estem sotmesos deriven d'aquestes, no és legítim suposar que només hi ha drets individuals i que no n 'bi han de collectius. ¿No és cert que una persona és més rebutjada si a més de dona és negra, pobra i immigrada? ¿No ésproporcional el rebuig al nombre de pertinences percebudes com a negatives? El mal no serà, doncs, la nacionalitat o identitat collectiva, sinó les sobiranies territorials que es permeten de negarles, com explica també Yebudi Menuhin en la seva Assemblea de les cultures -si bé Menubin utilitza indistintament territorialisme i nacionalisme. Rubert creu haver trobat aquí la clau explicativa del pel'què de la reacció dels estats occidentals en el cas de Iugoslàvia: acceptar la independència d'una província iugoslava podria ser un mal precedent per altres estats que tenen les seves «províncies problemàtiques». (Els casos d'Eslovènia, Estònia o Eslovàquia, pensojo, foren diferents. Aquí hi haurien, segons l'argument de Rubert, interessos particulars d'estats occidentals particulars) encara que en el darrer cas hi ha hagut la mà sàvia de Havel i Dubceck, que en Xavier no reconeix for the sake of the argu- ment: tots dos eren partidaris d'una compatibilitat de les ciutadanies xeca i eslovaca que no casa amb la conflictivitat intrínseca que ell suposa sempre existent. Però potserjustament per això, penso) perquè ni Dubceck ni Havel eren nacionalistes, tot i no entendre 's entre ells, la separació va ser civilitzada, com Rubert voldria - i potser en elfutur serà parcialment reversible: no m 'estranyaria.) Per morir de gana n 'hi ha p1'OU amb què siguis africà, però perquè et neguin l'existència com a poble cal que siguis nacional d'una nació-sense-estat. Aleshores et poden exterminar. Així conclou la diatriba de Rubert contra el dogmatisme dels drets individuals invocats, per exemple, per Sauater o Vargas Llosa. Es tracta de recon èixer la interdependència entre drets individuals i drets collectius, com Rawls reconeix en certa forma. Un cop, comentant una frase de Pujol en un article publicat en la revista del ministeri espanyol d'afers estrangers, en el sentit que les nacions existiran sempre però el nacionalisme no -solament mentre determinades nacions no siguin reconegudes-, frase que a mi em va sobtar perquè molts anys abans jo havia escrit) a Refent Barcelona, que el catalanisme tenia futur però el nacionalisme no, Rubertja em va tirar en cara que també les dones volen poder prescindir del feminisme: serà senyal que la discriminació ha desaparegut. D 'acord. Et pourtant. Aquestes morals de circumstàncies solien ser molt criticades) quan jo era petit) pels qui se situaven en el comunitarisme nacionalista. Afortunadament Xavier Rubert deixa ben clar que «la ideologia comunitarista insisteix en el fet que les entitats collectiues són subjectes dotats de personalitat i de drets (..) \0 11 �13 Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència però la vertadera justificació d'aquestes entitats és la inversa: el fet que els subjectes som entitats collectiues i que la nostra llibertat no és més que eljoc que sabem establir entre tot allò que ens fa al llarg del nostre període de latència i tot allò en què participem en el no menys llarg període de convivència entre distints codis, principis i conviccions». No al comunitarisme pur, doncs, i sía la polisèmia dels individus, cada un mirall d'una colla de comunitats o identitats distintes -em sembla entendre, i crec compartir. Però -diu Rubert-Ia idea d'una identitat individual confegida per les diuerses empremtes i codis comunitaris (econòmic, familiar, professional o nacional) xoca amb el concepte d'identitat que ens ve de la polis grega, la moral cristiana i la revolució libeml, la darrera de les quals dona un vernís laic o protestant a les dues anteriors. AquíXavier Rubert reitera l'argument del seu llibre anterior (Nacionalisrnos) i ressegueix tota la història de la impostura o sublimació per la qual neix l'Estat modern fins a convertir-se en paisatge natural que ja ni veiem: des del qual mirem. M'estalvio de resseguir aquest itinerari càustic, divertit, esplèndid. El lector hi disfrutarà. Salto al punt on la senyora que compra el cartró de llet s'indigna perquè les instruccions són en català, però que quan la dependenta li diu que allò es portuguès, reacciona de la següent manera: «Ah, entonces vale!» Metàfora aquesta d'una Castella que ha passat de quatre a sis segles reconquerint Espanya i després conquerint Amèricafins a l'extrem obtús de confondre nació amb estat. Res que no sigui estat és entès per ella com a nació -com li passa a la senyom del cartró de llet. Tant per tant, independitzem-nos-en i entendran que som una nació, per fi. Ironia mortífera. Tremendament efectiva per aconseguir el que jo vull aconseguir i Xavier Rubert ja dóna per impossible: convèncer Espanya de la seva miopia. Com quan, amb encara més crueltat, havent citat en un article aquell collaborador de El País que confessa que se sentiria privat de la seva identitat personal com a espanyol en el cas d'una independència catalana, Rubert p1~egunta, pudorós: «¿Tanto me necesitas, corazón loco?» Sens dubte som conscients que Espanya necessita de Catalunya almenys tant com Catalunya necessita d'Espanya -essent aquesta necessitat, diu Rubert, decreixent en una Europa sense aranzels interiors i amb moneda i aviat exèrcit propi (¿en què queda l'equació tradicional dels burgesos catalans de fa 100 anys: fidelitat al govern a canvi de mercat protegit i policia contra els aldarulls, val a dir proteccióal quadratí'), Em permeto interpretar, a partir d'aquí, a la llum de la lectura de Catalunya: de la identitat a la independència de Xavier Rubert, la situació actual i l'impacte possible del llibre. Catalanisme avui vol dir diàleg franc amb Espanya i vocació europea, recerca d'un lloc en el món obert, proposta de geometries variables en la lenta reconstrucció de la democràcia, que tot just fa tres anys va viure la seva primera alternança no traumàtica en tot el segle, i encara amb dosanys més (fins al darrer Congrés del PP) de persecució del vençut pel lleuçerament vencedor, convençut aquest que sense destrucció de l'adversari, amb només victòria electoral, no hi ha autèntica victòria. Catalanisme vol dir avui aprofitar aquest moment únic per plantejar cruament les coses, vint anys després de la Cons- 12 �14 15 Catalunya , de la identitat a la independència D e la identitat a la independèn cia titució, i demostrar que només des de la real autonomia de decisionsse'ns pot demanar solidaritat i amistat. Aquest és el sentit del catalanisme de Xavier Rubert, que jo comparteixo, tot i que discrepo d'alguna de les conseqüències que ell en treu, perquè aquest catalanisme no és per a mi ben bé un nacionalisme més, com ell sembla admetre, sinó un nacionalisme determinat, que convé anomenar pel seu nom: catalanisme, que no es realitzarà més que en la perfeccio del seu objectiu específic, que és transformar Espanya en un subjecte europeu, diguem-ne, modèlic, de futur. Això és el que Europa espera de nosaltres, i no solament per comoditat. El «modelo catalana» dels italians. «El Barcelona model» dels anglesos -tant se val el nom. Catalanisme és per ells sobretot guanyar la llibertat en la unió, com volen elsfederalistes, més que no pas en la separació. El gest europeu és un gest d 'unió i diferenciació, no de separació ni d'homogeneïtat. Diferenciació de les cultures i personalitat de les ciutats. Proximitat amb lleialtat a l'interès general. Aquest és e! meu catalanisme. ¿És també el de Rubert? En tot cas, ho admeto, per arribar al meu final s'ha de passar pe! seu camí. La independència que ell proposa, la independència per recrear una interdependència mai abjurada, i no una sobirania ja inexistent (¿per sort, per desgràcia?) en un món on ja no hi ha sobirans, és e! camí racional i el company indefugible. Millor que el regateig nacionalista de curta volada, clònic del seu adoersari. Millor per arribar, passant per la deconstrucció i l'alleujament de l'estat -així, en minúscula- a la seva reconstruccióen les escales apropiades, que serien diverses per a cadafunció. Millor per fi que el federalisme babau, exclusivament sentimental (oh, ajuntem-nos germans, perdonem-nos mútuament els pecats!) o pitjor encara, el federalisme homogeneïtzador, que no buscaria unir llibertats sinó embolcallar-les amb una cotilla elegant. Aquest llibre és la millor resposta a la intenció dels debats -que en Xavier bateja sense embuts de «ventrilòquia política»- que van néixer pels volts del post-olimpisme. Que em perdoni la paradoxa. En efecte, es tractava, dèiem aleshores, de pensar des de Catalunya. De considerar-la com una àgora més que com un temple (tot i que, diria ara, despr és de llegir el « Cataluny a» d'en Xauier, una àgora no exempta de figures, d'estatuària representativa del demos català). Com un punt de partida més que no pas un punt d 'arribada . Per pensar e! món des d'aquí, més que no pas des d'un punt d'arribada. Per pensar el món des d'aquí, més que no pas des d'un punt virtual -inexistent- com ha estat el casquasi sempre que s'ha intentat. Perfer la contribució catalana a un nou universalisme a l'alçada d'uns nous requeriments, i per tant contribucio modesta, datada en el temps i en l'espai, confessióde part, partí pris reconegut per part dels catalans en la discussió del que hagi de ser discutit. Renúncia pamada i curosa al progressisme de la Illustracio que tot ho v eia clar -massa clar, massa llum- i al progressisme del XIX, que ens feia esclaus d'un futur tan esplendorós com ineluctable, i per tant no lliurement escollit, més aviat fàbrica de nous sacerdots. Però també renúncia al passadisme romàntic de la Renaixença excepte en allò estrictament indispensable per ser algú en el diàleg entre les nacions; no perquè Jafre el Pilós o Roger de Flor (o el John �Catalunya , de la identitat a la independència De la identitat a la independència Wallace de Walter Scott) siguin herois catalans (o escocesos) menys importants que els corresponentscastellans (o anglesos), sinó perquè nosaltres (i els escocesos) sabem dels abusos de la historiografia al servei de l'assimilació i la uniformització més o menys forçada dels ciutadans. Xavier Rubert no cau en cap d'aquests paranys -ni en l'unioersalisme futurista i ingenu, pensat des d'enlloc, ni en la història com a fonament únic de la raó. D 'aquí que la seva sigui la millor contribució, crec, al debat obert després del 92. Ni tan solsestà exempta, per bé que quasi no es nota, i això és un altre mèrit, dels efluvis sentimentals que condemna, sense els quals tanmateix cap p7'OpOSta no té interès. Hi ha una passió al darrere de la construcciód'en Xavier, tot i que sotmesa a la prova àcida de la consistència en termes dels interessos materials actuants i de les lliçons de la història del pensament; per bé que minimalista. M'atreveixo a proposar a tot defensor d'altra cosa que la que Rubertformula , a tot nacionalista o sobiranista pur, sigui de la nació espanyola sigui de la catalana (sigui Savater o Cardús), a tot federalista, que passin opassem la prova de refutar Rubert... si poden, ...si podem. La seva fónnula d 'independència per a una autèntica interdependència, racional, i històrica i ideològicament robusta, és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable. Ens convida a p1'ovar, a mi i a d'altres com jo, que l'interès i la capacitat d'entesa de catalans i espanyols tenen un punt de confluència oirtual r-sen el doble sentit d'òptima i a l'hora possible-; i convida els sobiranistes a provar, no solament que tal punt no existeix, contra el que alguns creiem, sinó que tampoc no éspossible una sobirania flonja, com la que dibuixa Rubert, en la qual la sobredeterminació català = del Barça = CiU = teleespectador de TV3 = anticastellà sigui culturalment combatuda, políticament incorrecta. I no s'hi val a assenyalar que hi ha «periquitos» catalanistes, només faltaria. No: es tracta d'establir un codi de moral politica en què l'altra cadena d'equivalències, la fàcil, sigui col-lacada en off-side, tinguda per reduccionista i empobridora, i denunciada quan esdevé anna política . Xauier Rubert ha anat de la seva identitat a la seva independència. D'alguna manera crec que ha tornat així a una identitat primigènia, a reconciliar-se amb el seu origen, Empúries i el Mas Ventós d'Olot i la Serra Cauellera. Ho ha fet travessant uns paisatges que es tornen seductors, rics en detalls i en descobertes felices, racons de la història i la filosofia oblidats o inconnexes, que ell va recosint amb una erudició no e1'Udita, permeteu-me l'expressió; més aviat apassionant, pedagògica, divertent, esbiaixada per la intenció sostinguda de l 'argument, que mai deixa de ser arriscat. Xavier Rubert de Ventós va ser capaç de descriure amb una retina super impressionable el gest de la meva mare, al qualjo estava tan acostumat que no el podia identificar: una mena de vergony a opudor o bé oferta de companyonia, i no un perdó no demanat. Un gust absolut per l'intercanvi intelligent d 'idees i sentiments. També a mi m 'agradaria haver descobert en Xavier un gest que li éspropi: la indignació educada davant el domini de les idees que pertanyen a un passat o un present que encara ens atenalla, no pel que tenen de passat aquestes idees, no per situar-nos nosaltres amb el vent de la història a popa, cosa que a Xavier Rubert més aviat no li interessa, sinó per primar la iniciativa personal, el risc volunta- 16 17 �Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència ri, la independència sensible, la individualitat oberta, un «nosaltres» que (com ell diu) no és un «no als altres» sinó una precondicio de l'existència d'intercanvis interessants entre nosaltres i els altres i un reconeixement de la intrínseca ambivalència de la nostra adscripció al grup, als diversos grups que conformen la nostra individualitat percebuda. Alguns lectorspoden pensar que no he captat allò més original del missatge de Xavier Rubert. Potser ell mateix i tot. La proximitat, de vegades, té aquestes coses. I arriba un moment a la vida que un en realitat només està realment interessat en els llibres dels amics. Podria ser que això fos perjudicial per entendre'ls de la mateixa manera que un lector normal. Ja en parlarem. Freguem-nos les mans esperant les reaccions que «De la identitat a la independència» ha de P1'ovocar. Segons quines siguin aquestes reaccions a Catalunya es confirmaran uns o altres pronòstics, quasi diria unes o altres tesis. Però el mateix espodria dir, i encara més, de les que puguin haver-hi a Madrid el dia que espubliqui en castellà. Per això és un llibre arriscat. Arriscat per l'autor i arriscat per nosaltres, lectors partisans, ara entusiastes, ara contrariats, i pe7' tant beUigerants en un matx del qual no trigarem a saber els resultats. Queda sempre elfet que mai s'havia dit tan clar que som bonsper a l'odi perquè ho som per a l'estimació -que tots dos, amor i odi, deriven de la mateixa genètica i de la mateixa cultura. Que el nacionalisme esdeo émetàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels nacionalismes sense estat, miop pel' la diferència i inútil pel pluralisme. Que elfederalisme i totes les polítiques basades en la confiança (lafamosa bundestreue o confiança federal) ho tenen cru. Que l'evolució de l'home i la de la societat són ontològicament això: illu- 18 19 sions excessives i unidireccionals... I que més val acceptar-ho, prendre-s'ho amb calma (take it easy, com deien a casa els meus pares) i administrar-ne els efectes. Amb tanta honestedat per davant, però, em vénen ganes de preguntar: ¿ què fa un autor com aquest en una política com aquesta? Doncs bé, no hi fa cap nosa sinó ben al contrari. Llegiu, llegiu. PASQUAL MARAGALL � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pròleg del llibre "Catalunya , de la identitat a la independència" de Xavier Rubert de Ventós Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Catalunya Independència Federalisme Espanya Nacionalisme Territoris Acció política Rubert de Ventós, Xavier, 1939- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Empúries Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Pròleg EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits http://78.47.125.110/files/original/23/1760/20031114_Declaracio_a_Montblanc.pdf 0dbf42fe0685410d15513a14b5bf37df PDF Text Text HONORAR, PRESERVAR I ENGRANDIR UN LLEGAT HISTÒRIC Declaració de Montblanc, 14 de novembre de 2003 PASQUAL MARAGALL Arribo al moment decisiu del 16 de novembre amb la íntima convicció d’haver estat fidel al compromís de servei a Catalunya que vaig contraure quan –de Roma estant- vaig decidir donar el pas de presentar-me a les eleccions del 1999. D’aleshores ençà he fet un itinerari personal i compartit que m’ha portat a amarar-me de Catalunya, dels anhels i els somnis de la nostra gent; també dels seus temors i de les seves incerteses, però sobretot de la seva necessitat d’esperança i de confiança. Tota la meva proposta gira entorn de l’esperança en una Catalunya millor i de la confiança en les possibilitats que tenim d’arribar-hi. Som a port. A punt de salpar. Amb el bagatge d’aquests anys de feina feta, amb la gent, al carrer, als pobles, viles i ciutats d’arreu de Catalunya; i també al Parlament, traduint en propostes el pols del país, dels catalans i les catalanes. Estem a punt d’iniciar la segona etapa del nostre autogovern. Ho farem amb confiança, seguretat i il·lusió. 1 �He fet una campanya orientada al futur, esperançada, optimista, amical. Amb la convicció de qui creu en les immenses possibilitats del nostre poble. He tingut com a guia una sentència de Rafael Campalans que diu: “Catalunya no és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”. Avui trencaré per unes hores aquesta orientació. En acabar aquesta visita a Montblanc, passaré unes hores a Poblet. Després de la intensitat d’aquests dies, en contacte directe amb cada ciutat i cada comarca, amb cada necessitat i cada esperança dels homes i dones d’aquest país, em cal recapitular, asserenar l’esperit, repensar i confirmar les certeses bàsiques que m’han empès a emprendre aquesta batalla per Catalunya. Més encara: em cal passar de l’espai al temps, complementar la fresca visió de l’avui de Catalunya, de la seva humanitat i el seu territori, reprenent una altra visió: la que es desprèn de la trajectòria del nostre poble, de la seva evolució en el decurs del temps. Per unes hores vull dirigir la mirada cap a la nostra història, cap al nostre llegat. Es tracta de mirar el passat amb ulls de futur. El futur no es construeix des del no res, des de la pura invenció: el futur es trena amb vímets nous, però també amb vímets antics, arrelats. 2 �Perquè el canvi no pot ser una improvisació ni un salt en el buit. Vull expressar amb aquest gest la voluntat d’inserir el projecte de futur que represento en les arrels profundes de la nostra història. Amb humilitat i modèstia, conscient com sóc que el poble és el protagonista de la història i no les personalitats individuals; que la seva acció col·lectiva és el que ha marcat i marcarà el destí de Catalunya. Catalunya no és una essència immutable a la qual hàgim de rendir culte ni un mite al que servir. Catalunya és una realitat històrica renovada per la voluntat dels catalans. Catalunya és una realitat consolidada amb l’esforç de generacions i generacions de catalans, amb les aportacions permanents de gent vinguda d’arreu, amb la voluntat de ser un sol poble. Catalunya és la identitat trenada històricament pels catalans i les catalanes i, a la vegada, Catalunya és un determini d’autogovern. Hi ha un fil conductor en la història de Catalunya: les seves institucions. I Poblet és el símbol de la continuïtat de les nostres institucions. Poblet és l’ombra dels comte-reis i de la Corona d’Aragó, d’un passat que ens va llegar una llengua i una literatura esplendorosa. I que ens va llegar també una tradició política singular: la de l’estat compost. 3 �Una corona confederativa, de Corts itinerants, en la qual el jurament de lleialtat al rei implicava també la lleialtat del rei envers els qui juraven, de manera que si aquesta fallava, s’extingia el jurament. Una concepció contractual, basada en el pacte entre les parts. Una tradició que seria negada per l’absolutisme borbònic, que perviuria en el cor i el cervell dels “austriacistes”, després de la derrota del 1714, com va estudiar i ens explicava, amb la seva característica erudició, l’inoblidable Ernest Lluch. Una tradició que reviuria amb forces renovades en el moviment democràtic, liberal i federalista, d’una extraordinària força popular entre nosaltres, que hauria de fer front al jacobinisme d’alguns liberals i del qual sorgiria la primera formulació del catalanisme, el catalanisme progressista de Valentí Almirall. Poblet allotja, en bona part encara inèdit, el llegat de Josep Tarradellas, la memòria viva d’aquella altra generació que, amb la torxa del catalanisme d’esquerres, del federalisme republicà, obtindria el 1931 el primer autogovern de Catalunya des de 1714: - Francesc Macià, “l’avi”, el President fundador, el que tothom faria seu. - Lluís Companys, l’amic de Francesc Layret i de Salvador Seguí, amic dels sindicalistes i dels rabassaires, que alguns consideraven poc catalanista i que moriria amb una dignitat infinita, esdevenint el primer dels nostres patriotes. 4 �- Josep Irla, que va guiar l’inici de la diàspora de la Generalitat exiliada. - Josep Tarradellas, que va completar el trajecte fins a aconseguir el retorn de la Generalitat com a autogovern legítim de tots els catalans. - Avui, després de 23 anys de Generalitat estatutària, presidida per Jordi Pujol, hem afermat la nostra identitat i hem assegurat la continuïtat de les nostres institucions. Els que ens han precedit han constituït un llegat que ens toca honorar, preservar i engrandir. Faig meu aquest compromís: vull que els catalans i les catalanes vegin, en el projecte del Canvi que represento, una promesa d’esperança en una Catalunya més lliure i més plena. 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Honorar, preservar i engrandir un llegat històric: Declaració de Montblanc Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Declaracions Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Montblanc Subject The topic of the resource Catalunya Història Eleccions Canvi Parlament de Catalunya Acció política Campanyes President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-11-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1759/20030908_Estatut_que_volem_Drassanes.pdf 4bf08a357df000c7bdbd888f538e9dcc PDF Text Text L’ESTATUT QUE VOLEM : EL NOU FUTUR PELS CATALANS Intervenció de Pasqual Maragall Reials Drassanes de Barcelona 8 de setembre de 2003 1 �El canvi per Catalunya Benvolgudes amigues i benvolguts amics, gràcies per la vostra presència en aquest acte que ha esdevingut una tradició per iniciar el curs polític. I que és sempre un èxit. Ens imiten i tot! Avui, a poques setmanes, a dues llunes, de la cita decisiva amb les urnes, la meva intervenció i la vostra presència tenen una significació especial: són la proclamació de la nostra determinació, del nostre compromís i de la nostra responsabilitat amb el canvi per Catalunya. Diexeu-me parlar, primer, de la nostra legitimitat. Mireu: Ens sentim plenament legitimitats per encapçalar aquest canvi. Es pot pensar que una prova evident de la nostra legitimitat per encapçalar el canvi és la desmesurada reacció d’Aznar i del PP contra nosaltres. Una reacció que complementa la campanya abassegadora de CiU per vendre el seu candidat a l’opinió pública catalana. Sembla ser que per a aquests senyors, en la relació CatalunyaEspanya, només l’afirmació de la incompatibilitat de cada projecte amb l’altre es acceptable. Per a després pactar! Aquest és, deixeum’ho dir, un pacte letal per a Catalunya i molt arriscat per a Espanya. Nosaltres creiem que la línia política que segueixen el nacionalisme espanyol i el nacionalisme conservador català, i el basc, porten al desastre, no al trencament que desitgen els independentistes, no: al desastre, a l’empat de la mútua intolerància, a un impasse estèril, en el qual la lenta decadència relativa de 2 �l’empenta catalana no trobarà altra consol que el ressentiment i la impotència. Per a nosaltres l’ofensiva anticatalana i antisocialista del govern popular és una prova negativa de la nostra legitimitat. Però són molt més importants les proves positives: la nostra audàcia, la nostra convicció i la nostra tenacitat en la proposta de l’Espanya plural; la nostra convicció en la capacitat de Catalunya de ser capdavantera a Espanya i de jugar un paper rellevant a Europa; el nostre indeclinable catalanisme. Els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi aspirem a liderar aquest projecte col·lectiu, no a apropiar-nos-el. Hi posarem el millor de nosaltres mateixos. Amb dos grans actius que ens distingeixen: Hem estat, som i serem la garantia més sòlida de la unitat civil del poble català. Per molt que li pesi a la dreta catalana i que la dreta espanyola, des de la distància i el comfort del poder vulgui trencar aquesta unitat. I Som els impulsors del nou compromís del socialisme espanyol amb l’autogovern de Catalunya. I a ningú no se li escapa que aquest és el millor camí –i potser l’únic- per obtenir la plenitud política catalana en el marc de l’Espanya plural. * El que perseguim és un canvi real que vol dir més autogovern. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? 3 �Perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no. Parlem de la millora l’autogovern perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada. I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. És el moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya. Més autogovern vol dir: un millor govern, un Estatut reformat i l’Espanya plural. Avui us parlaré sobretot de l’Estatut. Volem reformar l’Estatut: per què? En primer lloc, volem un Estatut per impulsar i garantir el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els apassiona la reforma de l’Estatut si no suposa més progrés, més benestar i més igualtat. Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient per a la millora de l’autogovern. Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions dels catalans, en els camps que ara diré: 4 �- En la millora de la vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible. - Per afrontar la inseguretat que preocupa a la gent. Per donar resposta a la inseguretat quotidiana al carrer, als barris, a les carreteres, a les escoles, a casa, en la violència de gènere i l’homofòbia, a les falles de la salut, la degradació dels serveis públics... - i per estar a l’alçada del repte que suposa la immigració. Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant l’adhesió electoral, la Generalitat necessita els recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als nostres barris i als nostres pobles. Sabem com fer-ho. Estem en condicions de garantir-ho. Ho hem pogut demostrar al barri del Raval, aquí a Ciutat Vella. En segon lloc, l’Estatut que volem també ha de ser una renovació del pacte de convivència entre tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. L’Estatut és un compromís col·lectiu per a conviure de forma pacífica i democràtica. Són les regles del joc que un poble, que una nació és dona a sí mateixa per a resoldre de manera pacífica les seves diferències. Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979. Han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoïsme i criticat per altres amb un excés de rebentisme. Probablement, el balanç té clarobscurs dins d’una tònica global positiva. Mai no havíem tingut 25 anys de democràcia i d’autonomia. 5 �Però l’experiència ens demostra que les nostres regles de joc, les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han de millorar molt. Especialment, pel que fa a la descentralització, l’aproximació de les institucions a la ciutadania, el rendiment de comptes dels poders públics, l’administració de justícia. Finalment, l’Estatut que volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per a nosaltres, l’Estatut és una opció lliurement assumida, és un compromís clarament acceptat, de participar en la gran família dels pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món, de les que parlava Anselmo Carretero. Ah! Quin personatge. Li hem de fer –i li farem- un gran homenatge. La seva intervenció l’any 1979 al casal català de Mèxic D.F., on havia tingut tanta relació amb Pere Bosch i Gimpera, fou memorable. L’Estatut que volem no és, per tant, una dissimulada declaració d’independència. Ni és una acceptació vergonyant de vassallatge. L’Estatut que volem és –en tot cas- una lliure declaració d’interdependència. Interdependència, perquè som conscients que -avui més que maiciutats, nacions, continents sencers, el món, participen activament en una mateixa història. Els catalans volem ser reconeguts com a actors en aquesta història. 6 �Aquest és l’Estatut que volem: 1) l’eina eficaç d’un govern progressista, 2) el pacte renovat d’una ciutadania democràtica, 3) el compromís de solidaritat del poble català amb la resta de pobles d’Espanya i del món. Coherents amb aquesta voluntat, els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi hem estat, molt especialment durant aquesta darrera legislatura, uns impulsors convençuts i decidits de la reforma de l’Estatut. Nosaltres hem fet el que calia per assegurar que Catalunya tindrà un aliat a Espanya per reformar l’Estatut i millorar l’autogovern. Quina altra força política catalana pot presentar avui una aliança com aquesta? * Atenció: La batalla de l’Estatut és el que ve. I serà afortunat que sigui així,que la batalla incruenta de l’Estatut vagi marginant el terrible drama del terrorisme, que vol publicitat, sobretot. Ara als catalans ens toca resistir els atacs, convèncer i arrossegar. És així. És un combat antipàtic i a l’hora apassionant. El juguem amb una mà lligada a l’esquena, però el podem guanyar i el guanyarem. Sabeu per què? Perquè tenim els millors amics a Espanya i a fora d’Espanya, i perquè la unitat civil del poble català, que no s’ha trencat -i això ho hem d’agrair també a totes les forces polítiques catalanes- es convertirà en una basa formidable per a nosaltres en el conjunt del pobles d’Espanya. 7 �I per una altra raó: perquè la dreta espanyola ha jugat ja totes les seves armes i és pràcticament impossible que repeteixi la seva majoria absoluta. Ens trobarem per tant a partir del març amb un parlament espanyol i un equilibri de forces canviat. En el que l’estèril empat dels dos nacionalismes donarà pas a una majoria dels que volem canviar l’Estatut, atacar de forma diferent el problema basc, i posar en el centre del debat l’avenç de l’Espanya plural. En aquest escenari el debat sobre l’Estatut català serà decisiu. I el guanyarem. Perquè la meitat més un dels vots en el Congrés, fiqueu-vos-ho al cap, serà favorable al nostre Estatut, sobretot si fugim de frases plaents i anem al gra del que compta, que és l’autogovern, és a dir, la capacitat de muntar una governança catalana innovadora, al límit, que dibuixi la societat catalana d’alta qualitat que és perfectament possible i que han frustrat el desgast i, diguem-ho tot, la manca d’interès i d’energia del govern de CiU en els darrers vuit anys. Parlaré dels continguts de l’Estatut No tothom ha copsat que el nacionalisme conservador no només ha frenat vuit anys la reforma de l’Estatut que ara diu voler fer amb nosaltres, amb el catalanisme d’esquerres, sinó que ha incomplert i desfigurat en la pràctica l’Estatut del 1979. Ha incomplert la obligació estatutària de presentar al Parlament la llei electoral proporcional i representativa dels territoris. Ha incomplert la obligació de reconèixer el fet metropolità, també establerta en l’Estatut, abolint l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 8 �Ha negat la possibilitat de que els 7 territoris reals de Catalunya, reconeguts fins i tot per la comissió Roca-Lluch, fos debatuda i votada pel Parlament que va crear la comissió i així ha deixat l’Ebre i el Pirineu sense veu a Catalunya, amb les conseqüències que ja sabem. El problema de l’Ebre no és només l’aigua: és la terra, és la gent. Finalment, el nacionalisme conservador ha renunciat a plantejar la reforma estatutària promesa pel president Pujol en relació amb el traspàs de la titularitat estatal de la televisió i ràdio públiques catalanes a la Generalitat. És per tot això que guanya terreny entre nosaltres la idea que aquests temes han de ser inclosos en l’Estatut. S’ha demostrat que l’existència i la literalitat de l’Estatut quan obliga i/o preveu determinades lleis no es garantia de que les lleis es facin si la majoria no vol. L’Estatut no pot ser en el futur buidat de fet de les seves determinacions, com ha estat el cas del 79 fins ara. Prou trampes. 25 anys són suficients. La dreta catalana, en aquest quart de segle, ha estat incapaç d’honorar l’Estatut. La nova majoria del Parlament el farà valer i el posarà al dia. El convertirem en una eina viva i respectada, estudiada a l’escola i convertida, com volia el president Rigol, en una definició operativa de les regles de la convivència a Catalunya. No pot ser un text per a especialistes i a sobre oblidat o negat. Convertir-lo en un text senzill i atractiu, que la gent faci seu, serà la principal garantia de que no es tornarà a vulnerar ni per acció ni per omissió. L’Estatut també haurà de clarificar la confusa interpretació que el govern ha fet tant de l’Estatut pròpiament dit com de l’Estatut Interior. 9 �Sóc un decidit partidari d’una Presidència, perdoneu, “presidencial”, d’un president que ho sigui de tots, de tots els ciutadans –de tots els partits, si m’apureu-, però també d’un president que vetllarà per que es respectin totes les administracions, que no estarà a la defensiva davant els alcaldes, sinó que defensarà els ajuntaments, que farà que se senti la veu dels territoris, també la del Pirineu, de l’Ebre i de la Catalunya central, i la de les àrees metropolitanes que s’hagin de crear, a Barcelona per descomptat, però també a les altres tres capitals de província actuals si es creu convenient. Tot això vol dir que hi haurà d’haver un conseller primer de debò, no un conseller primer candidat a res, ni els dos superconsellers inventats l’any 97 per motivacions similars. Jo tinc memòria. S’han d’extremar les possibilitats, dins de la Constitució, de plantejar solucions a temes que han anat sorgint d’ençà del 1979, com la possibilitat d’incloure els joves de 16 a 18 anys i els immigrants amb residència legal en els esquemes de consulta en unitats administratives de tamany reduït, com ara els districtes de les grans ciutats. I hem d’afrontar amb l’Estatut la nova organització territorial de Catalunya. Vull precisar d’entrada que evitarem tota fugida d’estudi estrictament verbal i sense efectes com la que s’ha alimentat entorn de la província única i que ens ha fet perdre anys i panys, sota l’impuls típicament evasiu i estrictament nominalista del nacionalisme conservador. De què ha servit la ficció de la província única? On és la 10 �província única? Ha servit per a que de fet cada conselleria de la Generalitat adoptés el seu mapa provincial de facto. Un garbuix. Crearem en l’Estatut les set vegueries o demarcacions i associarem més estretament els delegats del govern o veguers al funcionament del Consell Executiu. De la mateixa manera el president de la Generalitat haurà de vetllar per associar els presidents dels consells territorials elegits pels alcaldes a la discussió de les polítiques territorials. Per acabar amb el bloqueig de la Carta Municipal de Barcelona primer a Barcelona (quatre anys, per “obra i gràcia del senyor Mas”) i ara a Madrid- no descarto que les seves determinacions fonamentals puguin ser incloses com a apartat especial en l’Estatut nou. L’Estatut haurà de deixar ben clar que la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, no és necessàriament la seu de totes les conselleries i de tots els organismes d’abast català. La representació ordinària de l’Estat que ostenta a Catalunya el president de la Generalitat ha de ser més ben especificada en l’Estatut. En la línia que es comença a obrir pas en el document aprovat pels socialistes a Santillana de Mar, la Generalitat i el seu president han d’ostentar el comandament superior de les forces policials uniformades en el seu territori, un cop s’hagi verificat el desplegament dels Mossos d’Esquadra en tots els nostres territoris. Som partidaris d’integrar al màxim possible els contingents de la policia nacional i guàrdia civil encara residents a Catalunya en el cos policial autonòmic. La pèrdua progressiva de quadres 11 �qualificats de la intel·ligència policial a Catalunya és una descapitalització important i de remei no gens senzill. I la marxa forçada d’agents policials fora de Catalunya és un drama familiar per a molts d’ells casats aquí i amb fills en escoles catalanes i genera la pitjor de les ambaixades sobre Catalunya en la resta de les comunitats autònomes espanyoles i un niu de ressentiment que va contra els efectes positius dels missatges que aquestes comunitats reben dels seus antics emigrants residents aquí. La presència dels senadors catalans en el Senat renovat que algun dia tindrem és un tema que s’ha de substanciar en el Parlament de Catalunya en forma de proposta a debatre en el parlament espanyol. És difícil que l’Estatut pugui entrar decisivament en aquesta matèria crucial, però no tindria sentit que en el moment en què a Catalunya es considera la norma fonamental de la nostra governació, Catalunya no avancés en una definició unitària de quina ha de ser la seva voluntat i com ha de ser la seva proposta d’articulació de la cambra espanyola de les autonomies. El mateix haig de dir de la presència de Catalunya i de les restants comunitats autònomes en la Unió Europea, que ha d’estar vinculada justament al Senat de les autonomies. El Senat ha de ser format pels governs autonòmics i eventualment per una representació dels parlaments autonòmics, seguint el model federal alemany. I ha de tenir la representació de les autonomies en la Unió, en funció de les seves competències exclusives. La Conferència de Presidents aprovada en el document de Santillana és una reunió anual de tots els presidents autonòmics amb 12 �el president del Govern espanyol i és lògicament previsible que tingui lloc en un Senat en el que els presidents autonòmics tindran presència destacada en condicions a determinar. Els socialistes catalans hem estat insistents en proposar que sigui aquest Senat qui estableixi les bases del federalisme fiscal. Aquest Senat renovat i fidel a l’idea primigènia de la Constitució –que tanmateix la Constitució no podia establir perquè en el moment de la seva aprovació no existien les autonomies i si en canvi les províncies. Quin cinisme –o quina ingenuïtat- el dels dirigents del PP que han vingut a Catalunya a proclamar que congelar la Constitució espanyola és defensar-la! El primer que cal fer, ja des d’ara, és establir en el Senat una oficina de comptabilitat dels fluxes econòmics i financers de l’Espanya plural. Sense transparència no hi ha debat possible i sí només volades de coloms com la famosa reclamació de 500.000 milions de ptes/any per part de Catalunya, que el sistema Montoro/Homs de finançament aprovat l’any passat va deixar de moment en 50.000. El dany que ha fet tot això (les demandes exagerades i els pactes miserables) a la credibilitat de la Generalitat de Catalunya en matèria econòmico-financera en el món de les comunitats autònomes, és molt considerable. Ens haurem de posar ben aviat a restablir el nostre crèdit en aquest camp, en el qual certament els economistes catalans ja gaudeixen d’un respecte merescut. Permeteu-me una menció lateral molt breu als temes econòmics: Les pegues que el Govern espanyol està posant a les opa’s sorgides d’empreses catalanes, com ha estat el cas de les efectuades sobre Iberdrola i NH (i podria acabar essent el de Retevisión, esperem que 13 �no), testimonien de la inexistència palesa de transparència i joc net en la governació econòmica espanyola i en els reguladors concernits. En aquest sentit la ubicació a Catalunya i altres comunitats autònomes d’alguns d’aquests reguladors compta ja amb l’acord de José Luis Rodríguez Zapatero i el seu equip. És una garantia més que estem en condicions d’oferir i que mostrarà tot el seu sentit a partir del proper mes de març per les raons de configuració del Parlament espanyol que esgrimeixo en una altra part d’aquesta exposició. Encara haig d’afegir un comentari relacionat amb la governança econòmica i les compravendes d’empreses. L’Estatut nou no pot conviure amb un entorn fàctic de biaixos considerables en aquests camps. No serviria de res. Igual com no ha servit l’Estatut vell en coses fonamentals, que he citat i que són interiors a Catalunya, per les desviacions considerables en la seva interpretació per part del govern que hem tingut fins ara. En matèria judicial l’Estatut –amb la reforma de l’actual article 20ha d’establir el dret dels catalans (que és el dels pobles d’Espanya en general) a ser jutjats a Catalunya fins al nivell de la cassació de sentències i establir, com fa l’Estatut d’Andalusia, el rang de president del TSJC. Hi ha una sola excepció, lògica, i que permet resoldre per via excepcional, com dic, el que ara es regla i regla onerosa, perquè obliga a enviar tots els papers a Madrid en tots els casos. La salvetat es refereix al recurs d’unificació de doctrina. Si un ciutadà català és sentenciat, amb sentència havent superat la cassació, en termes menys favorables dels obtinguts, per exemple, per un ciutadà gallec per part del seu Tribunal superior, aleshores el català podria recórrer al Tribunal Suprem en unificació de doctrina, i aquest 14 �tribunal, que certament no té perquè estar a Madrid haurà de dirimir entre les doctrines dels dos tribunals autonòmics, unificant de passada la doctrina. En l’àmbit cultural i lingüístic, els socialistes catalans considerem que la Constitució obliga si més no moralment el Govern espanyol a protegir el català i les altres llengües co-oficials. No ho fa. No només no ho fa sinó que el Ministeri de Cultura financia els estudis que han de donat com a resultat la teoria àmpliament documentada, de que el català no va ser “perseguit pel ferro” sinó “condemnat per l’or”. Recordareu que la ministra va haver de donar moltes explicacions sobre aquesta matèria amb motiu d’un fals pas que li van fer donar al rei, justament parlant del catalá. La tesi dels estudiosos del ministeri era que els catalans, per interès econòmic, havien estat els factors clau en la decadència del català en els segles XVIII i XIX, més que no pas els decrets reials o les polítiques de l’estat. La tesi té exemples abundants per a ser sostinguda davant un públic més o menys ignorant, però és d’una perversitat fora de dubte, tenebrosa. No n’hi ha prou que l’Estatut proclami la oficialitat del català. És la Constitució la que és clau aquí. O el català es defensat, finançat i promogut per l’Estat que l’ha reconegut o tot ho gastaren en batalles defensives. El català ha de poder estar present en documents d’identitat, passaports, internet, matrícules i documents oficials i privats, i naturalment en els estudis hispànics fora de Catalunya, a Espanya i a l’estranger. 15 �És l’Estat qui ho ha de fer. El català o bé és una riquesa d’Espanya que Espanya defensa, o es converteix en una bandera i decau. les banderes son massa llamineres en sí mateixes per a que allò que representen avanci amb el seu flamejar. Espanya ha de defensar el català i nosaltres en l’Estatut hem de proclamar la gran veritat de que sense el castellà seríem infinitament més pobres. Però no ho podem fer ara com ara. Quan canviïn les condicions, aleshores ho farem. Per això l’Estatut ho ha de preveure. I, finalment, el nou Estatut ha de ser –com he dit abans- una eina útil per satisfer les demandes dels ciutadans de Catalunya, en unes condicions econòmiques i socials molt diferents a les de fa 25 anys. Nous fenòmens generen situacions conflictives que no havíem previst: - Baixa natalitat i envelliment accelerat de la població. - Precarietat de les relacions laborals. - Necessitat apressant de que la nostra població es familiaritzi amb les noves tecnologies –que ja no són tan noves. Ahir mateix a la Mare de Déu del Mont vaig comprovar que a Beuda i Albanyà no tenen cobertura en telefonia mòbil i dificultats en Internet. El metge mateix. I vaig pensar: Però si són els qui més ho necessiten! Segueixo. - Immigracions massives i diverses que hem de acollir –per interès i per obligació- però que hem d’acollir adequadament. 16 �- Urbanització descontrolada. - Pressió sobre els recursos naturals –l’aigua, l’aire, el paisatge, el mar, el bosc- amb la progressiva degradació del medi. Podria seguir l’enumeració de grans assumptes d’interès col·lectiu que eren poc previsibles quan es va fer l’Estatut del 79. I que, per tant, no es comptaven entre les obligacions del nostre autogovern. Avui, no podem ignorar-les. I el nostre sistema d’autogovern, el nostre Estatut ha de tenir-les en compte. Ningú no pot pensar que la Generalitat pugui quedar al marge d’aquests objectius col·lectius de la nostra societat, d’una colla de preocupacions bàsiques dels nostres conciutadans: - Per assolir una educació més adaptada al món laboral i a l’univers cultural i cívic d’avui. - Per fer compatible vida familiar i vida laboral. - Per aconseguir una sistema de salut més adequat a la nostra piràmide demogràfica. - Per a facilitar l’accés a l’habitatge digne als qui el necessiten per desplegar el seu projecte personal de vida. - I per a frenar la destrucció de recursos naturals que no podrem restaurar. 17 �FINAL Amigues i amics, vull anar acabant reflexionant un moment sobre les dues vies que s’obren davant nostre, davant els ciutadans de Catalunya. Però m’agradaria fer-ho amb 10 punts per argumentar la Millora de l’autogovern que proposem. S’han de clavar durant aquesta precampanya en el nostre cor. Els arguments, en síntesi, són: 1. L’Ambició nacional per Catalunya. Catalunya és una nació, i manifesta la seva ferma voluntat a decidir autònomament sobre el seu govern. L’Estatut és i serà de tots, no pas de cap partit. 2. L’Ambició federal de Catalunya. Catalunya vol resoldre la seva relació amb Espanya. Catalunya vol aprofundir en el caràcter federal i plural de l’Estat. 3. L’Ambició europea de Catalunya. Una Catalunya inserida a Europa, amb personalitat pròpia en allò que tenim competències per decidir. I amb un rol potent en l’euroregió mediterrània. Ah, quin terror provoca als centralistes (no vull pas dir a Madrid) el mapa, el dibuix de l’Espanya plural que proposem. Més que el mapa d’Espanya és el dibuix. 18 �4. L’Ambició social per Catalunya: una societat més justa, més pròspera i més cohesionada. Un nou Estatut i un millor govern per guanyar en eficàcia i per augmentar el benestar i no pas per apujar el volum de la retòrica patriòtica. 5. Un nou estil de govern. Un President que sàpiga escoltar i un govern que governi. I que això sigui norma, no pas excepció. 6. Una nova relació amb el govern local: Lleialtat, subsidiarietat, estratègies compartides. Recuperació de la confiança de la ciutadania en el compromís de la política. 7. Un nou compromís amb la transparència, començant per la fiscal. Una aposta per una democràcia de més qualitat i amb més control social de les institucions púbiques. 8. Un nou compromís amb la ciutadania: preponderància dels valors cívics; participació de la societat civil en els grans projectes de país. 9. Un nou compromís amb les llengües i la cultura de Catalunya. No participarem d’una política cultural estatal que no promogui el català. Fóra –és, de fet- anticonstitucional. I defensarem el castellà com una riquesa que tenim. Una dobre riquesa que cal respectar i fer respectar, a Catalunya, a Espanya i a Europa. 10. I finalment el projecte d’una Catalunya gran, de futur, en clau amb ambició i confiança. Un mapa de 19 �complicitats amb les comunitats veïnes; amb respecte mutu i sobretot apostant per un salt de qualitat i quantitat en els dissenys complementaris. * Bé amigues i amics, Fins aquí el que penso i proposo. El que els socialistes i els Ciutadans pel Canvi volem proposar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya en aquest moment decisiu. Aquesta és la nostra via. Que té definida Una via real i realista. Una bona via. l’estratègia i compta amb els suports necessaris, un cop tingui l’aval del Parlament de Catalunya. N’hi ha cap altra, de via?. Sí. Bé, de fet, només n’hi ha una altra. La via del foc d’encenalls sobiranista. Però ho dic clarament: és una via morta. Abans de començar. Per què? Doncs perquè o bé no hi ha voluntat d’impulsar-la i els darrers quatre anys en són prova suficient, O no hi ha estratègia factible. Per molt que la retòrica sobiranista sigui brillant i enlluernadora. Ara diuen alguns (els més ardits i els més sofisticats): votarem al Maragall perquè s’estavelli i, aleshores sí, els pobles d’Espanya s’alcin per donar-nos la raó. Doncs que vagin somiant! Però mentrestant que votin pel 20 �canvi segur, per l’avenç real i tangible. L’avenç... vell mot socialista, de nou atractiu i apassionant! Jo vull un Estatut per als catalans i les catalanes del segle XXI. Un Estatut per al futur Catalunya. No allagarem innecessàriament el memorial de greuges de Catalunya amb Espanya per a poder dormir tranquils, dientnos, com Galileu “Eppur si muove”, “no avancem però la raó la tenim”. La raó la tenim, per l’hem de guanyar dia a dia. Aquest és el quid. No ens adormirem, ni amb aquesta ni amb altres cançons. Ara bé, dels nostres arguments n’hem de convèncer els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ens hem d’explicar. I ens hem d’explicar bé. Hem d’explicar bé les nostres raons als catalans nacionalistes. No ens hem de justificar. No hem de demanar perdó ni permís per voler liderar el camí de Catalunya cap a la millora del seu autogovern. S’ha acabat això. Ara és a nosaltres que ens toca plantar cara. Als nacionalistes, els hem de preguntar, mirant-los als ulls, si realment pensen que socialistes i populars ofereixen les mateixes garanties i possibilitats per fer avançar l’autogovern. Fa riure haverho de dir... 21 �Els hem de preguntar si creuen que el PP, que ha bloquejat , amb la connivència de molts dirigents de CiU, qualsevol proposta de reforma o millora de l’Estatut, pot ser mai el millor aliat de Catalunya. Això és el que heu de preguntar a Artur Mas i al seu amic Josep Piqué, que negaran tres cops –i els que calgui- haver-se conegut. Es coneixen. I tant si es coneixen. Eren directors generals de la Generalitat tots dos junts, ja fa molts anys. I també hem d’explicar bé les nostres raons als qui s’hi oposen, a la reforma de l’Estatut. Hem de deixar clar que el millor reconeixement al valor de l’Estatut (i de la Constitució) és saber-lo adaptar a les condicions socials i polítiques del nostre temps. Hem de deixar clar que no volem obrir la caixa dels trons per cap frivolitat. Que la frivolitat fóra accentuar la retòrica sobiranista sense suport social. I que és una frivolitat vendre un estatut nou i seguir pactant amb el PP. I un crim condemnar a la Constitució a seguir sense Senat, condemnar la constitució a la congelació. Us demano que feu d’altaveu de la meva proposta de millora de l’autogovern. I que m’ajudeu a desmuntar l’engany dels que tant criden en campanya i després callen per quatre vots. Que vagin cridant (uns i altres) nosaltres avancem. I Catalunya també. Sense mirar enrera. Sense parar orella als insults i a les pors. Mirant l’objectiu, fit a tit. 22 �Si n’esteu convençuts sereu convincents. I si sou convincents, la societat catalana entendrà, com ha començat a entendre, que hi ha una via bona i certa, la via del consens que nosaltres impulsem i proposem. La via de l’avenç tranquil però imparable. Moltes gràcies. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L’Estatut que volem : el nou futur pels catalans Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Eleccions Parlament de Catalunya Model social Territoris Acció política Canvi Espanya plural Campanyes Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Reials Drassanes de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-08-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1758/20030902_El_canvi_per_Catalunya_CCCB.pdf 7ef04b452a1cf92687fcefad56630c9a PDF Text Text El canvi per Catalunya Intervenció de Pasqual Maragall Acte al CCCB Dimarts, 2 de setembre de 2003 19:30 h �I PREÀMBUL Hi ha dos 17 d’octubre clavats a la meva memòria: L’un, el de 1986, em va posar al davant de l’empresa més gran, responsable i apassionant que un alcalde pugui somniar: la transformació de la ciutat en un període curt però intens de temps. Els Jocs van demostrar que a Catalunya som capaços de fer allò que ens proposem. L’altre 17 d’octubre, el de 1999, em va assenyalar el camí que m’ha dut fins aquí. El camí de Catalunya pam a pam, el passeig apassionant per la realitat polièdrica que és el nostre país. Aquests quatre anys m’han confirmat que vivim resignats sota una crosta de normalitat i de convivència pacífica. Però que dessota de tot això, hi ha una Catalunya que vol anar més enllà, que vol cavalcar de nou, que vol dir la seva a Espanya, que vol ser important a Europa, que vol prendre la iniciativa,... Hi ha una Catalunya que vol ser acceptada d’una vegada tal com és. Que vol deixar definitivament de ser la pàtria dels catalans d’arrel i el lloc d’arribada dels altres catalans, per a ser la pàtria de tots els catalans, dels uns i els altres sense distinció. Tan senzill com això: ser de debó un sol poble. Servir Catalunya i els meus ideals amb la mateixa força i la mateixa passió. Això és el que em mou avui en el moment d’acarar el tram final dels quatre anys que s’acaben el proper 17 d’octubre. El quatrienni s’allargarà un altre mes o quasi per designi de l’actual govern, a fi de poder encavalcar les eleccions catalanes amb les madrilenyes i reduir la campanya estricta a la mínima expressió. Tant de bo s’emportin una sorpresa i tant de bo els corruptors de Madrid s’emportin el càstig proporcionat al que rebran els qui van permetre el corromputs dins les seves files. Des d’aquí veiem clar que hauria de ser així – igual com creiem que la patètica confiança d’en Mas en la influència a Catalunya de les eleccions madrilenyes pot “backfire”, pot ofendre els catalans i castigar-lo a ell. Mireu: Ara tot depèn de nosaltres. Jo en sóc plenament conscient. Avui he vingut aquí perquè vull que vosaltres també en sigueu conscients, que estigueu plenament segurs que tenim el canvi a l’abast. A tocar de dits. I sé que si els que som aquí no només ho volem sinó que actuem en conseqüència, el canvi no se’ns pot escapar. El canvi segur el podem garantir nosaltres. Ningú més. Catalunya ens ho agrairà. I altrament no ens ho perdonarà. La política es així. Ningú no veu clar el que vindrà fins que no ve. I quan arriba el que ha d’arribar tothom ho troba evident i lògic. 2 �I, desaparegudes les maniobres i les deformacions que avui ens inquieten, el país començarà a caminar amb passa segura pel camí que la majoria volia emprendre. El carisma del poder ho canvia tot. Les paraules que ahir semblaven poderoses i temibles, semblen avui remotes i sense sentit. Les que ahir dèiem amb recança i formulàvem com un desig de vegades impossible, es tornen veritats reals i incontestables. Espolseu-vos la son! Vosaltres sou avui els posseïdors d’una veritat que demà -tot just demà- serà compartida per milions de ciutadans. El Maragall que ara anuncia impossibles, serà llegit com simplement realitzador d’evidències. Només cal una cosa: guanyar aquí i ara el cor del poble, d’un poble que ho està esperant (“amb candeletes”). Perquè el poble no té els elements de judici que nosaltres tenim per verificar que la seva esperança no és un somni sinó una realitat propera i tangible tot i que fins avui deformada per les petites veritats dels altres i la potència dels seus mitjans. 3 �En campanya tindré adversaris i adversaris respectables. El que queda de tot plegat, al final, a l’hora de votar, és tant el que haurem dit nosaltres com el que hauran dit de nosaltres, i la comparació entre una cosa i una altra. Artur Mas serà el meu adversari principal. Ha arribat fins la línia de sortida jugant amb moltes cartes. Amb un avantatge abusiu, quasi pornogràfic, sobre els altres candidats. Però, tanmateix, espero d’ell a partir d’ara la mateixa noblesa amb la que jo penso combatre’l, no pas en el terreny personal, sinó en el del projecte que representem cadascú: el de la continuïtat més o menys repintada i el del canvi segur. Espero, pel respecte que em mereixen els les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya, que s’acabin els atacs personals que, com hem pogut comprovar, costa molt poc d’encendre i molt d’aturar. Mas concorre a aquestes eleccions amb l’esperança de l’herència d’un projecte que arriba esgotat al segle XXI. rebre Jo no pretenc encapçalar la nòmina de marmessors del pujolisme. A Catalunya ha passat una cosa molt greu, i és que el catalanisme s’ha tornat un isme personalitzat, s’ha tornat pujolisme. Jo pretenc una cosa ben evident: substituir el pujolisme de nou pel catalanisme. El nostre projecte és una alternativa real, clara, neta. Una alternativa al model de govern, als accents de govern, a l’estil i les formes de govern que hem tingut fins ara. Alguns dels meus adversaris m’han volgut retreure un excés de barcelonisme. Crec que ha estat endebades. suposat Crec que el meu barcelonisme hauria de ser considerat, vistes les coses amb noblesa, com una manifestació –modestament reeixida si m’ho permeteu— del millor catalanisme. Ni per un sol moment he oblidat que Barcelona és, a més de la meva ciutat, la capital de Catalunya. No ho vaig oblidar mai quan era alcalde, com no oblidaré mai, si sóc President, que la capital de Catalunya és un atot essencial del país. La seva force de frappe com va dir Pujol abans d’oblidar-ho amb conseqüències no pas menors. 4 �Hi ha dues coses de les que se m’acusa de manera un xic infantil: l’edat i la dependència de Madrid. La segona és per a mi, quan vaig per aquests móns de Deu i em sento a dir el que em diuen, quasi un consol – em confirma que dec ser allà on toca i que aquest país es ben complicat. I de l’edat solament puc dir que em sento enriquit per l’experiència i em faig creus, de vegades, de la audàcia ingènua i la manca de coneixement amb que vaig haver d’acarar reptes brutals. Ara en sé molt més que abans i tant ofèn a la meva dignitat l’acusació ridícula que m’adrecen com em sorprèn la ignorància dels que ho fan. El coneixement que he acumulat en anys de servei a les meves idees, a la meva ciutat i al meu país, no el canviaria per unes cames més àgils o una victòria al ping pong, que de tota manera tinc pràcticament assegurada. Referent a la dependència espanyola. Aprofito per a fer una petita protesta personal davant els creadors d’opinió. Discrepo de l’afirmació de que Aznar ens ha fet favor atacant-nos. El mal que ha fet a la imatge del socialisme català l’atac sostingut i sectari d’aquest senyor afortunadament traspassat en la política espanyola, és enorme i costarà de refer. Ha comès un error, sí; perquè inquiet per la magnitud de les seves pròpies responsabilitats en el moment de retirar-se, ha triat Catalunya i els socialistes catalans com els seus adversaris principals. Però no ens enganyem, el favor, si favor hi hagués, ens l’hem fet nosaltres mateixos, mantenint a peu i a cavall la legitimitat de la pretensió de l’Espanya plural i del paper cabdal de Catalunya en engegar el camí cap a la seva plena realització. Això arriba 25 anys després de la Constitució i quasi cent anys després que el catalanisme polític formulés el seu primer projecte concret de govern a l’ajuntament de Barcelona, amb el pressupost de cultura, que era en realitat un projecte d’educació. Ja era hora, no? No cal demanar excuses a ningú. No acabo d’entendre perquè som tan donats a demanar excuses fins i tot per a dir obvietats! A la reunió de Santillana, un company s’excusava d‘haver utilitzat la paraula federalisme abans de fer la defensa, en realitat, de l’Espanya federal. Parlant de Maragall i Aznar, sembla com si haguèssim de fer igual. Gràcies per atacar-nos! Es Vosté molt bondadós esmerçant una part de la seva infinita potencia mediàtica en la nostra humil realitat de pobres socialistes catalans. Home no! Amb tanta modèstia no anirem enlloc. I el socialisme català, modestament, això sí, ha de jugar i jugarà el rol important que els seus fundadors van voler per a ell i potser una mica més i tot. Perquè nosaltres sumarem les obligacions de socialistes amb les històriques del catalanisme, que el pujolisme, amb tot i els seus mèrits, no ha arribat a acomplir. 5 �Nosaltres, siguem realistes per mal i per bé, estem en condicions de fer-ho. I ho farem. Us ho ben prometo. Es un compromís que prenc amb plena consciència del que representa. Obriu els ulls! Anem a totes! Ens hi juguem Catalunya, la pàtria que estimem, i ens hi juguem l’Espanya plural en la que creiem. 6 �II EL CANVI NECESSARI PER A UN FUTUR SEGUR Vull explicar, en començar aquest període que serà decisiu per a Catalunya, el canvi que proposo. Vull anar desgranant una proposta que sorgeix del que he percebut que eren les preocupacions, les esperances i les aspiracions, de les catalanes i els catalans, i que comparteixo i vull fer meves. Qui vulgui ser el futur President de la Generalitat –i jo vull ser-ho-- les ha d’entendre i les ha de prendre com a prioritàries. I així ho he considerat. En les properes setmanes, explicaré què vull canviar. - Recuperar el pols vital, econòmic, social i cultural que Catalunya ha anat perdent progressivament en els darrers anys. - Reequilibrar el territori, avançar en la definició dels mapes de la Catalunya del 2020 i fer un esforç ingent en infrastructures a tot el país. - Recuperar el paper motor econòmic –i també polític- que Catalunya exercirà en el conjunt de l’Estat espanyol. - Apostar estratègicament perquè Catalunya lideri la euro-regió de la Mediterrània nord-occidental. Una proposta que amb tanta por com mala fe ha estat desqualificada i manipulada per Aznar. - Cohesionar la societat catalana per fer front a les inseguretats o incerteses de cara al nostre futur i al futur dels nostres. Recuperar l’esperança en la millora de l’habitatge i el sistema de salut. - Casar immigració i ciutadania i dur a terme un pla de xoc en un conjunt de barris determinats d’unes ciutats concretes on, en bona mesura ens juguem el futur. - Posar al capdavant de les nostres prioritats, també i molt especialment l’Educació, la Recerca, la Creació i el civisme. * No podem seguir amb la falta d’iniciativa política, social i econòmica en tots aquests camps. La ciutadania de Catalunya entén que ara ve el canvi. La clau està a fer entendre que el canvi no ha de ser de cares dins d’una mateixa família i d’un mateix estil, i d’una mateixa concepció de Catalunya i del seu govern. No. 7 �El risc més gran per a Catalunya vindria, ara, precisament de no canviar o de fer un fals canvi; de seguir mantenint més temps uns hàbits, una forma de govern, una cultura política que ja només responen a un projecte esgotat. Ara necessitem sumar, venint des de baix, totes les energies en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en la forma. Millorant les eines bàsiques que permeten l’autogovern. Sí. Però també dibuixant i canviant els mapes del país: el de les infrastructures i les xarxes, el de l’organització del territoris per tornar la veu als set territoris de Catalunya (..) i el de les intervencions en el paisatge, que Raimon Obiols sempre reclama com un dels capitals malmesos del país. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no. Parlem de la millora l’autogovern... Perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada. I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. El moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya. Volem reformar l’Estatut: perquè? El volem reformar per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els interessaria la reforma de l’Estatut si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat. Per això dic que la reforma de l’Estatut és només una part de la millora de l’autogovern que proposem. Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient. No vull confondre els catalans convertint la reforma de l’Estatut en un símbol o en l’únic camp de batalla electoral. Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions dels catalans. 8 �Altres vegades he dit que Catalunya s’ha convertit en un temple, durant aquests vint-i-tants anys de govern de CiU, d’ençà de 1980. També he dit que potser havíem de passar-hi, per aquí, durant uns anys. Catalunya emergia tan desenquadernada del silenci forçós i tràgic del franquisme, que potser necessitava, inicialment, un punt de severitat emocional, de transcendentalisme. Calia recuperar la memòria històrica i cultural d’abans de la guerra civil i de totes les anteriors guerres civils hispàniques; que n’hi ha hagut un munt. Però en pocs anys, el catalanisme històric s’ha anat convertint per l’hegemonia de Ciu en un nacionalisme uniforme, entotsolat, que idolatrava una puresa suposadament perduda. Un nacionalisme que rebutjava -quan no les considerava anatematotes aquelles veus que no professaven la fe i el credo establerts. Com si estiguéssim en un temple, la vitalitat de la societat catalana, ha quedat encotillada per l’uniforme d’aquesta Catalunya essencial que tendeix a immobilitzar les energies, a desanimar les noves incorporacions. Un temple amb les portes tancades. La Catalunya oficial ha tendit a fer callar el discrepant, s’expressa amb veritats massa simples i doctrinàries, i una i altra vegada tendeix a recordar, a accentuar el mals que vénen de fora. La Catalunya tancada en el temple, és incapaç de fiar-se de la rica i variada vitalitat social i cultural que conté, no sap apel·lar a l’alegria mediterrània dels seus barris i pobles, no té confiança en la imaginació i l’empenta que caracteritza el teixit social, econòmic i cultural, no gosa donar joc i protagonisme als que enriqueixen el país procedents d’altres territoris. Els catalans hem de sortir del temple i hem de convertir el país en àgora. El moment de transició que viu el món obre possibilitats inèdites per a Catalunya si és capaç de situar-se a l’altura que li correspon, a l’altura del seu extraordinari potencial, a l’altura del que ha sigut en els seus millors moments - un país innovador, creatiu, emprenedor, especialment avançat en el seu dinamisme social, econòmic, pedagògic, intel.lectual i artístic. - Un país de radicalitat democràtica, que vetlli molt especialment per la qualitat i la transparència de les seves institucions. - Un país plural, gràcies al seus sistema de mitjans de comunicació públics i privats; en el que siguem capaços de fer les dues grans devolucions pendents: la de la propietat de TV3 i els mitjans de la CCRTV de l’Estat a Catalunya i la del control d’aquests mitjans del govern de la Generalitat al Parlament. - un país integrador, capaç d’incorporar la diversitat i de preservar alhora la seva identitat, en una renovada voluntat d’unitat civil i de futur compartit - un país amb unes ciutats que han esdevingut model de referència internacional. 9 �- Un país europeu. Amb vocació de liderar l’arc mediterrani. La Catalunya que veig a l’horitzó m’exalta i m’inquieta. M’exalta perquè la sé possible, perquè sé com arribar-hi, perquè comporta la realització d’un somni compartit, i que ens durà més enllà del que ningú mai no va poder imaginar en el passat. M’inquieta perquè hi ha inèrcies que poden engavanyar-nos, que poden entretenir-nos en les anècdotes fins a fer-nos perdre el tren. Catalunya ha de passar pàgina. I ha de mirar el futur amb ambició. Hem de desterrar d’una vegada els tòpics defensius. Ens cal, com l’aire que respirem, que Catalunya afirmi que té ambició com a país. I la té. Però també em preocupa la degradació de les expectatives de la gent que s’ha produït aquí a Catalunya, i amb menys força a tot arreu en els darrers anys. III UNA SOCIETAT COHESIONADA PER A UN FUTUR SEGUR Ara us haig de parlar de la vida de cada dia. Estem menys segurs. En la feina, al carrer, en el barri, en la carretera, en la urbanització enmig del bosc, però també en la joventut i en la vellesa, en tenir un fill, en la malaltia, En acabar els estudis, en el propi domicili quan les relacions, influïdes potser per la inseguretat general es tornen violentes, en les dones afectades per tot això, quan justament la societat s’està obrint a la seva plena autonomia personal. I estem menys segurs, sobretot, deixeu-m’ho dir, en el món obert, en el que tot es possible, l’autodestrucció rampant produïda pel menyspreu del medi i l’autodestrucció derivada del terrorisme i de la reacció visceral contra el terror. Hi han solucions contra aquestes inseguretats. No són fàcils. Però aquí i ara en sabem un niu de com enfrontar-les, especialment en aquells temes que depenen més directament de nosaltres. I el govern de la Generalitat haurà de convertir les pors en seguretats per guanyar la confiança necessària en el futur. Això és el canvi. Voldria que l’acció del futur govern de Catalunya ens fes avançar en el camí de canviar els rostres de la por pels de la seguretat i les certeses. 10 �1.- La certesa de disposar d’una sanitat pública, eficient, ràpida, atenta, professional, universal. Allargar la durada de la visita mèdica voldrà dir un futur més segur. 2.- L’esperança de trobar un habitatge digne i viable econòmicament per als joves que busquen el camí de la seva pròpia vida. Construir 40.000 habitatges de protecció oficial en 4 anys voldrà dir un futur més segur. 3.- La seguretat en el treball. Tant la física com la de l’estabilitat laboral. Dues garanties per a un futur més segur. 4.- La seguretat a les carreteres. Més i millors vies de comunicació voldrà dir un futur més segur. 5.- La tranquil·litat als carrers i barris i pobles d’arreu de Catalunya. Barris i pobles segurs ens faran confiar en el present i en el futur. 6.- L’esperança de poder envellir a casa amb els nostres o en companyia, sense la por de no saber esquivar el llindar de la pobresa. Millorar l’assistència domiciliària voldrà dir un futur més segur. 7.- El compromís a lluitar amb contundència contra qualsevol manifestació de la violència de gènere ha de retornar, així mateix, la seguretat a milers i milers de famílies avui atelnallades per una amenaça absolutament injustificable. 8.- La confiança d’arribar a la igualtat en les oportunitats d’accedir al món laboral i de conciliar-lo amb el familiar. La formació de 250.000 persones en quatre anys, voldrà dir, un futur més just i més segur. També cal que els temors i les incerteses esdevinguin seguretats en el futur en el camp de l’educació i la cultura. - Hem de tenir la certesa que l’Educació serà una prioritat del Govern. Una prioritat estratègica, perquè, repeteixo, en l’educació estem fent l’aposta més compromesa en el futur que volem per als nostres. Com a ciutadans i com a col·lectivitat. - Hem de tenir, a més, la certesa que l’Educació de qualitat, integradora i compromesa serà un dels principals antídots contra les incerteses que la immigració genera i contra els riscos que es poden derivar d’aquesta incertesa. - Hem de tenir la seguretat que també la identitat cultural i lingüística reposarà sobre els fonaments de la inclusió, la pluralitat i la defensa de la diversitat. Per això reclamo de l’Estat un compromís veritable amb la seva riquesa lingüística, tant com demano que s’acceptin la riquesa de llengües de Catalunya. - La nostra cultura, rica com és, sobreviurà evolucionant, transformant-se, si sabem alliberar-nos de la por, si gosem construir el mirall del futur en una societat madura, crítica, rigorosa, i alhora oberta, permeable, franca i generosa. Això la farà forta. La farà segura, li obrirà els camins del futur. - Però cultura vol dir també CIVISME. I en això hi posarem els cinc sentits. 11 �* Sé que les eleccions es guanyen o es perden en les coses de cada dia. La democràcia és una eina que fa que la gent voti un diumenge, un dia que plou i hi ha gent que no surt de casa, o a l’inrevés. Un dia que ve desprès d’un altre dia, o en una setmana que ve després d’una setmana en la qual s’ha votat una altra cosa o s’ha declarat una guerra o els terroristes -ho sabem per experiència- solen matar. Però, sobretot, les eleccions arriben en un any en el que la gent ha millorat o no la seva percepció de la seguretat i la inseguretat, ha cobrat un augment de sou o ha obtingut una desgravació fiscal, ha perdut el pis per un desnonament, ha tingut un accident a la família, ha vist empitjorar el barri o l’escola dels nanos per l’arribada de nova gent etc. Una miríada d’impressions individuals i l’efecte dels mitjans i els missatges dels partits conformen la psicologia col·lectiva del dia de les eleccions. Però sota aquesta pluja de factors que influeixen, hi ha l’ànima del poble que madura una opinió pròpia, determinant, intuïtiva, secreta. Ni tan sols les enquestes més refinades l’endevinen. És en la connexió que s’estableix entre el polític i aquesta ànima popular discreta que es verifica la química del consens o del rebuig. I quan dic el polític no vull dir exclusivament el líder, el candidat. Em refereixo a un subjecte col·lectiu del que vosaltres formeu part destacada. 12 �IV EL MEU COMPROMÍS PERSONAL AMB LES CATALANES I ELS CATALANS Sóc fill d’una dona nascuda a Bilbao, que era filla de sabeterets alacantins, republicana, alumna de l’Instituto Escuela, catalana d’adopció i fidel a les seves arrels de joventut, a les seves amistats, sovint exiliades a América. Una dona que va formar, amb el meu pare, una casa oberta als joves antifranquistes i al diàleg franc. El meu pare va ser un devot del seu, del poeta que va cridar, des de l’afecte i la decepció, “Adéu Espanya” però que va fer L’Himne ibèric i va acabar llençant el “Visca Espanya” a la cara dels espanyolistes que empobrien la pàtria comuna. Que la reduïen a poca cosa, a una construcció política i cultural petita, escarransida, sense grandesa, negativa, més enemiga dels seus pobles que conscient de la seva pluralitat, que és justament la seva riquesa, allò que la fa interessant – com em deia fa poc a Barcelona Jorge Sampaio, el president de Portugal. (...) El naixement de l’Europa Unida ens obre la porta a la reconstrucció d’aquest passat sobre bases noves i a la projecció d’una societat políticament, econòmica i culturalment avançada, en la qual Catalunya ha d’estar ben posicionada, al davant de tot, igual com està més ben ubicada geogràfica i històricament en la frontissa entre la península i el cor d’Europa. * Voldria acabar formulant davant vostre un compromís de caràcter personal: Avui m’heu escoltat. Si els ciutadans de Catalunya em fan confiança i sóc el futur president de la Generalitat, vull que una trobada com aquesta es produeixi periòdicament. Però no pas perquè m’escolteu només a mi, sinó per poder dialogar amb tots vosaltres. Amb tots i cadascun de vosaltres. Vull creure que farem possible l’àgora de què abans us he parlat. Jo hi compto. Compto amb tots vosaltres. Moltes gràcies. 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El canvi per Catalunya Subject The topic of the resource Campanyes Canvi Catalunya Eleccions Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Territoris Acció política Ciutadania Catalanisme Estatut Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. CCCB Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1757/0000001380.pdf f67cd953a08feef2019e57b709f32a07 PDF Text Text Un futuro posible:preservar identidades, compartir proyectos Conferència pronunciada per Pasqual Maragall a Bilbao 1.Quiero empezar mi intervención de esta tarde manifestando mi más radical repulsa al último atentado de eta, en Andoain, que costó la vida a Joseba Pagazaurtundua. Esta condena no admite matiz posible. Y este atentado tampoco admite silencio posible. El silencio, en el País Vasco, es hoy sinónimo de asentimiento, de demasiadas complicidades con el terror. Sólo por la palabra llegará la paz a Euskadi. Y no avanzaremos ni un milímetro en este camino, si lo transitan solamente –y mucho menos aún si nos conducen- corazones de hielo, como dijo Maite Pagazaurtundua. El silencio del alcalde de Andoain es políticamente inmoral. También aquí sin paliativos. Inmoral porqué no se puede callar ante el asesinato de un ciudadano. Inmoral porque un alcalde no puede callar ante el asesinato del jefe de su policía municipal. Déjenme que lo diga claro y sin matices: yo habría votado la moción de censura contra el alcalde de Andoain, por encima de cualquiera otra consideración de coyuntura o cálculo electoral, dando prioridad a la exigencia moral y a mi convicción que nadie que no condene la muerte de una persona, de un servidor de su propia administración, puede seguir un minuto más como alcalde. Era un gesto de dignidad política. 2.- Dicho esto, quiero hablarles esta tarde desde el máximo respeto a los ciudadanos vascos y a sus instituciones. No tengo la pretensión de hablarles de los problemas del País Vasco desde la distancia, ni mucho menos impartir lecciones sobre lo que debe hacerse para resolverlos. Pero si les ruego que acepten que mi aproximación a su situación está hecha desde una cierta pasión positiva, desde una voluntad de empatía. Quiero plantearles una reflexión respetuosa con la convicción de que los problemas de los vascos sólo pueden resolverlos los vascos, en democracia y desde las instituciones y las leyes de que nos hemos dotado. Mi reflexión se orienta hacia lo que podemos hacer desde Catalunya para crear unas condiciones mejores que las actuales para ayudar a que el pueblo vasco avance hacia una solución de futuro. 3.-Pero antes de hacerlo creo que también es mi deber dejar sentada una petición que reiteradamente he planteado a los máximos representantes institucionales de Euskadi: la COMPASIÓN con las víctimas del terrorismo ... Compasión, no como sentimiento cristiano, sino padecer con, ser capaces de ponerse en el lugar del otro, de compartir su dolor, su angustia, su temor, su esperanza ... Compasión humana, de persona a persona ... Y compasión política, de partido a partido, con el mensaje profundo de que hay esperanza en este pueblo de un futuro reconciliado ... Creo que para construir un futuro posible de Euskadi no basta con desear y trabajar sin descanso para acabar con ETA, para aplicar la ley, para desterrar la desigualdad política que supone que unos ciudadanos, servidores de lo público, tengan que ser protegidos para poder ejercer su noble función ... Además hay que crear un clima moral que lo haga posible y, sobre todo, que haga posible el día después ... A este clima moral es a lo que llamo compasión ... 4.-Vuelvo al núcleo de mi reflexión: ¿qué se puede -que se debe- hacer desde Catalunya? Hace tiempo que mantengo una polémica amistosa con el presidente de la Generalitat sobre la conveniencia de que Catalunya se implique en la solución del problema vasco y, en consecuencia en la construcción de una nueva España. No se trata de promover una actitud de ingerencia en la política vasca. Ni mucho menos. Se trata de promover una actitud mucho más activa en la política española para intentar sacarla del callejón sin salida al que a mi juicio la están llevando lo que denomino los tres nacionalismos que nos gobiernan. Entiendo que desde Catalunya tenemos el deber y la oportunidad de hacer dos cosas: -Progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de mera afirmación identitaria. -Promover la idea y el proyecto de una España plural. En el convencimiento de que haciendo lo primero ayudamos a avanzar en el segundo de los objetivos; y viceversa. 5.-En primer lugar: afianzar un modelo de autogobierno de Catalunya que suponga un nuevo paso adelante ... Vengo diciendo en los últimos tiempos que los primeros veintitrés años de autogobierno estatutario en Catalunya constituyen tan sólo el prólogo de lo que puede y debe ser el autogobierno pleno de Catalunya. �Unos veintitrés años en los que la afirmación identitaria ha sido prioritaria y en los que se ha dejado de lado la preocupación por una estrategia de futuro, por construir un proyecto que puedan compartir todos los ciudadanos de Catalunya, sea cual sea su manera personal de vivir el sentimiento nacional. ¿Acaso son excluyentes los propósitos de preservar identidades y de compartir proyectos? En pura corrección política tendría que decirles que se trata de una disyuntiva falsa, que es deseable y posible que ambos propósitos convivan en la dinámica de una sociedad. Creo que es así y que una sociedad madura debe ser capaz de encontrar el equilibrio entre sus raíces y sus esperanzas. Pero hay momentos en la vida de un país en que hay que decidir la dirección y el sentido de su rumbo … Y no es lo mismo hacerlo con una omnipresente obsesión por el pasado, por afirmar la identidad, por reforzar el vínculo comunitario … que hacerlo con la determinación de mirar hacia el futuro, de construir un proyecto atractivo para nuestros hijos. En hermosas palabras de un socialista catalán de los años treinta del siglo pasado, Rafael Campalans,: “Catalunya no es la historia que nos han contado, sino la historia que nosotros queremos escribir. No es el culto a los antepasados, sino el culto a los hijos que aún han de venir” ... Permítanme una referencia a lo que ha venido en llamarse el “modelo catalán”, que no sé si no es otra cosa que una manifestación de una cierta vanidad provinciana ... En todo caso entiendo que debe ser algo definido por dos características relevantes: -Que es posible a la vez el pleno autogobierno de Catalunya y formar parte activamente de la España democrática y plural. -Que la sociedad catalana no ha de estar dividida por la “cuestión nacional”, que la línea divisoria fundamental de la confrontación política no ha de ser la que separa nacionalistas de “no-nacionalistas”. Repito que no queremos ni podemos dar lecciones. Pero en la medida que este modelo idealizado es compartido por una amplia mayoría de catalanes, los responsables políticos tenemos la obligación de convertirlo en una realidad tangible y también útil para todos. 6.-En segundo lugar, desde Catalunya tenemos el deber de impulsar el proyecto necesario y posible de la España plural. -Necesario porqué no hay otras vías transitables en la Europa de hoy ... -Posible, si entre todos creamos las condiciones políticas ... -Si no sucumbimos al odio que quiere instalar el terrorismo en la agenda política ... -Si resistimos a la tentación de renunciar al debate político, a la diferencia, al pluralismo en aras a una unanimidad que representa la muerte del futuro ... Los demócratas tenemos como primer deber compartido luchar contra el terror. Y desde esta prioridad, no podemos renunciar a nuestros proyectos, a nuestras diferencias, a nuestro diálogo, a nuestra capacidad de ponernos de acuerdo en procesos que trasciendan el presente . No podemos, en definitiva, renunciar a la política . Estoy convencido de que España –y con ella Cataluña ... y Euskadi- necesitan de un proyecto de realismo político y ambición colectiva como lo es el de la España plural. -Realismo en su desarrollo: hay que trabajar con una Constitución y unos Estatutos que no son intocables y en el escenario diseñado para las instituciones democráticas por la Unión Europea. -Ambicioso en sus objetivos: dar respuesta satisfactoria a las aspiraciones de los pueblos de España para este siglo. Una España plural que ha de nacer de la periferia geográfica sin que nunca más pueda ser considerada periferia política... Una nueva concepción política de España: la España federal. Una nueva configuración económica de España: la España red. Esta transformación de España no será posible mientras sea gobernada por el más rancio nacionalismo de los gobernantes que ha tenido este país desde la llegada de la democracia. La España plural solamente podrá construirse desde la superación de la España Una, levantada a golpe de sentimientos identitarios en singular, y su sustitución por una España-proyecto en el que todos los que formamos parte de la primera persona del plural nos sintamos cómodos. Plural y red son conceptos incompatibles con los viejos prejuicios esgrimidos por el nacionalismo del centro: insolidaridad territorial, privilegios, unidad de destino universal. Hay que poder vivir, prosperar y realizarse individualmente y colectivamente sin pasar por el centro. Hay que respetar Madrid y lo que representa, que es mucho e importante, pero no podemos renunciar a un horizonte más amplio de legítima ambición para nuestros proyectos. 7.-Catalunya i Euskadi en la España plural ... En términos económicos y de desarrollo de la España-red, el eje País Vasco-Catalunya adquiere un valor estratégico evidente, imposible de configurar y rentabilizar en la actual �concepción radial de España. -Tenemos un interés común en fomentar nuestras economías. Las más competitivas de España y con un alto grado de complementariedad. -Podríamos y tendríamos que hacer muchas cosas en común y les ruego que tomen en consideración esta oferta. -Podríamos y tendríamos que potenciar la presencia de los intereses vascos y catalanes en sectores estratégicos como la energía, las telecomunicaciones y las infraestructuras, en los que quizás convenga ir juntos para estar de verdad en condiciones de plantearnos objetivos realmente ambiciosos. Por ejemplo: No tiene sentido en la Europa de hoy una red ferroviaria de alta velocidad que no dibuje el eje ferroviario Barcelona-Valencia, o si se quiere, Almería-Marsella y que no dibuje el eje cantábrico, cosa que inició el Informe del Banco Mundial de 1960 con Bilbao-Behovia y La Junquera-Murcia y que luego se abandonó. Ni tiene sen tido una España en red sin el eje Bilbao-Barcelona. La España de las autonomías ha olvidado curiosamente cosas tan elementales como éstas. La España de las autonomías es un concepto, un concepto político y jurídico, pero es también un mapa, y no sólo un mapa de fronteras regionales, sino un mapa de conexiones entre esas regiones. Si no es así, no será un concepto efectivo, actuante, material y positivo. 8.-No quiero terminar esta primera parte sin volver al País Vasco para hacer el elogio de la necesidad indispensable de una fuerza política que cumpla con el deber ineludible de convertir el diálogo democrático en su norte de acción, su razón de ser. Hoy por hoy estoy convencido que esta fuerza política tiene un nombre: el Partido Socialista de Euskadi. Un Partido que cuenta con la doble legitimidad de su compromiso profundo con el autogobierno de Euskadi y de su compromiso por la libertad de todos los ciudadanos y las ciudadanas de este país sometidos a un chantaje colectivo. Un compromiso con el autogobierno demostrado a lo largo de la historia contemporánea de Euskadi y -más allá de lo razonablemente exigible- durante los años en que compartió las responsabilidades de gobierno con el Partido Nacionalista Vasco. Un compromiso con la libertad frente al terror, asumido con el coraje cotidiano y anónimo de miles y miles de hombres y mujeres que reafirman su esperanza en una Euskadi libre y en paz. Es el coraje de los Rabin, de los Hume que fueron capaces de forjar, en condiciones tan difíciles como las de esta hora de Euskadi, un futuro de paz para sus pueblos, convencidos que la condición de la paz es el acuerdo y no la victoria. Ahora nos acercamos al momento de la verdad. En un año cuatro elecciones, por orden creciente: locales, autonómicas, generales, europeas. Conviene ir aclarando conceptos. Aquí nos gobiernan tres nacionalismos: el español, el catalán y el vasco. A escala mundial nos gobierna el nacionalismo americano, matizado afortunadamente por las influencias de ONU y Unión Europea. Esos nacionalismos no nos están resolviendo los temas que tenemos pendientes como catalanes, vascos, españoles y europeos, ni tampoco como ciudadanos del mundo. España va bien. Todo es relativo en este mundo. España va bien en los últimos 25 años, comparados con los 75 anteriores, de 1898 para acá. Catalunya va mejor que nunca desde 1714, aunque el siglo XVIII, políticamente horrendo, fue bueno económicamente, y el XIX y el XX tuvieron fases de progreso fulgurante, en la cultura, en la política y en la economía. Pero estamos en un punto de giro, en un recodo interesante de nuestra historia. Dejemos Europa y el mundo para el final o para otro momento. ¿Cuál es exactamente nuestra situación local? La Constitución y los Estatutos son correctos, puesto que nos han permitido llegar hasta aquí. Pero hay fatiga en sus materiales. Indicios: el anterior presidente del Tribunal Constitucional se retira pidiendo una relectura conjunta del bloque constitucional- estatutario y su compactación y adecuación. Más indicios: el actual presidente del TC entra en el cargo como elefante en cacharrería, declarando que no hay diferencia entre nacionalidades históricas y las que no lo son, puesto que, según cree, todas lo son de algún modo. Y se apoya para ello en una lectura de los 17 Estatutos que muestra, es cierto, distintas interpretaciones de los términos “nacionalidad”o “comunidad histórica”o “región”. Una parte de las Comunidades Autónomas, las que se consideran más históricas, porque tienen lengua propia y tuvieron Estatuto en los años 30 del siglo pasado (hechos ambos referidos en la Constitución), consideran que peligra la hasta ahora útil ambigüedad de la Carta Magna. (Es sabido que Napoleón prefería Constituciones breves y ambiguas. Probablemente la ambigüedad sea obligada para reflejar sin ruptura el acuerdo de no entrar en lo que divide a los constituyentes y limitarse a lo que los une. En cuanto por un lado o por otro se pretende reducir la ambigüedad – algo que en algún momento �hay que abordar, probablemente ahora – debe saberse que peligra el equilibrio inicial y que habrá que buscar otro más avanzado, más elevado) Pero sigamos investigando el estado actual de conservación de los textos legales de hace un cuarto de siglo. Todos los partidos excepto el actualmente gobernante en España piden la reforma del Senado para cumplir con la exigencia (artº 69.1 de la CE) de hacer del Senado la cámara de los territorios o autonomías y no una mera representación de las provincias. El Partido Popular lo asumió en 1996, para abandonar luego ese objetivo, quizás porque cayó en la cuenta de que incluso perdiendo la mayoría en el Congreso podría tal vez, con el Senado actual, mantener una posibilidad de bloquear o al menos de alejar en el tiempo eventuales cambios en las leyes. Otro factor de incomodidad: el País Vasco no estuvo representado en la redacción del texto constitucional de forma suficiente a juicio del partido nacionalista que gobierna hoy Euskadi, de modo que sus representantes se abstuvieron en la votación del mismo. Último y más relevante elemento a considerar: hemos entrado en Europa. Y sus Tratados, que en su momento ratificamos y son ley en España, aparte de absorber parte de la soberanía que definía la CE como propia de nuestro estado (moneda, fronteras, y progresivamente defensa) establecen principios avanzados y muy adecuados para regular nuestra propia gobernación, por ejemplo el principio de subsidiariedad, en virtud del cual nada de lo que pueda hacerse cerca de la ciudadanía debe hacerse lejos. O el de proporcionalidad, que veta el exceso de medios del gobierno lejano en la persecución de sus fines legítimos. (En virtud de este principio se excluiría, por ejemplo, que el estado interviniera en la solución del tema del “botellón”, en el barrio de Malasaña de Madrid; quizás ni tan solo la autonomía debería intervenir, bastándose la ciudad para ello.) Es más: los Tratados reconocen que los gobiernos subestatales dotados de determinadas competencias exclusivas pueden estar presentes en los Consejos de ministros de esas materias e incluso representar a la nación-estado (como hacen los länder alemanes, por ejemplo en los Consejos de ministros de Cultura). (Curiosamente un documento del Ministerio de Administraciones Públicas niega a las comunidades españolas esas posibilidades, afirmando que el federalismo alemán es homogéneo y el español, no: el español, señala ese documento, es asimétrico. Santa palabra, que yo trato de no utilizar, por prudencia.) No voy a añadir, por no alargar más el análisis de las causas de envejecimiento de nuestra Constitución, y por coherencia, el demoledor recuento que hizo Joaquín Leguina, de los derechos consagrados en ella y que no se han hecho efectivos (entre ellos, por ejemplo, el derecho a la vivienda). Posiblemente no se trate ahí de envejecimiento actual sino de ingenuidad inicial, algo que todas las constituciones comportan – no la que menos la de los EEUU cuando proclama el derecho de sus ciudadanos a la persecución de la felicidad. Si no hemos cambiado ya la Constitución, vistos los datos, es por la prudencia extrema que nos sugiere la consideración, siquiera somera o inconsciente, de las barbaridades que cometimos antes de que Ella (con mayúscula) existiera. No es descabellado sin embargo, por lo dicho, temer que la prudencia nos haga aparecer insensatos a los ojos de algunos agudos observadores de hoy y, lo que sería peor, de la mayoría de los de mañana (¡cómo no se dieron cuenta! dirán entonces) Vayamos ahora a por la evolución de los formatos políticos que se han ido adoptando en el último cuarto de siglo: hemos hecho un ciclo completo o casi completo de todas las alternativas posibles. Hemos tenido en el estado gobiernos socialistas y gobiernos conservadores, ambos en sus dos variantes: mayoría absoluta y mayoría relativa. Y por tanto períodos de mayor peso (teórico) de los nacionalismos periféricos y otros de exclusiva influencia de los partidos de ámbito estatal. Hemos tenido en Euskadi una preautonomía presidida por un socialista, gobiernos de coalición con vicelehendakaris socialistas (Ramón Jáuregui, Fernando Buesa) y gobiernos exclusivamente nacionalistas. En Catalunya, después de la victoria de los socialistas y la izquierda en 1977 – la mancha roja de Europa, recuerdan? – tuvimos (qué generosidad la nuestra) gobierno de unidad presidido por Tarradellas, con Narcís Serra como ministro estrella, y luego gobiernos nacionalistas, minoritarios y mayoritarios. El último de ellos, minoritario, con el soporte parlamentario del Partido Popular. Este hecho, inédito en nuestra historia política, amalgamado con el apoyo del nacionalismo catalán al nacionalismo español en las Cortes españolas, está en la base de la crisis profunda de nuestros nacionalistas, debida también al cansancio de más de veinte años de gobernación ininterrumpida. Ello permite que mucha gente comprenda que estamos ante un posible cambio histórico en Catalunya, que va a tener consecuencias serias, muy serias, en la gobernación española. No imagino a los nacionalistas catalanes, desde la oposición en Catalunya, apoyando a un gobierno minoritario del partido nacionalista español en Madrid: sería un suicidio político. Preparémonos para un situación nueva, “si Dios quiere”. Y sepan ustedes que vamos a manejarla con determinación, conscientes de lo que se va exigir de nosotros, tanto en el sentido de la sensatez y la moderación, como en el de la fidelidad al objetivo de una Catalunya potente y una España plural y �efectivamente reconciliada con esa pluralidad que es substantiva y constitucional. No me va a temblar el pulso en esas circunstancias para hacer realidad esos objetivos. Hay otros indicios de que España se ha ido preparando para ese nuevo panorama del segundo cuarto de siglo constitucional. Media España (básicamente el Norte y el Sur) está en posiciones más bien inclinadas o a la izquierda o al nacionalismo periférico – con la salvedad, precaria hoy, de Galicia. La otra media (la franja central) está en la derecha o centro derecha. La línea divisoria virtual que va de Asturias a las Baleares es bastante elocuente en ese sentido. En 1981, todavía con el gobierno inicial (UCD) en plaza, pasamos la prueba de un golpe de estado. Hace poco la opinión pública ha sabido que el 27 de Octubre del año siguiente, a un día de las elecciones generales, se desarmó un segundo golpe, con un sigilo que sólo podía obtenerse con un alto grado de lealtad entre gobierno y oposición. Eso es algo que en los últimos años se ha debilitado, a pesar de la actitud moderada de la dirigencia del partido socialista en ese terreno – moderación que le valió hasta hace poco al secretario general socialista ironías feroces, incluso en medios no alejados de su ideología. El pacto anti terrorista es la más evidente prueba de lealtad de los últimos años. A lo que voy es a lo siguiente: poco nos queda ya por experimentar antes de decidirnos a dar un paso adelante y adecuarnos a las nuevas realidades, a la realidad europea en la que estamos y a la realidad española que hemos ido construyendo. No lo digo por un prurito de realismo, ni por un deseo innecesario de aggiornamento. Lo digo por prudencia. Por no forzar demasiado la elasticidad de unas normas que han dado muy buen resultado pero que no merecen mayor abuso. Deseo que Catalunya dé un paso adelante y participe de forma más clara, más ambiciosa, en el mejor sentido de la palabra, y más confiada, en la gobernación de España, y en el diseño evolutivo de esa gobernación. Siento que esa mayor participación es deseo de mis conciudadanos y alternativa a determinados cálculos soberanistas, perfectamente sustentables, es cierto, en las circunstancias actuales, que he descrito antes. Tales cálculos no responden con exactitud a la voluntad mayoritaria de los catalanes, que es más inteligente y más positiva, igualmente ambiciosa, pero más cauta. Y es mejor entendida en Europa. En una Europa en la que tantos pequeños países van a entrar, sino con derecho de veto, sí con derecho al voto, va a ser difícil, muy difícil, que algunos grandes países compuestos, como la República Federal, el Reino Unido o España, no se abran en su interior a una mayor movilidad de los pueblos o regiones que los componen y a una cierta presencia de los mismos en el escenario europeo. Creo también que sin esa implicación abierta de Catalunya en la España plural no hay salida para el proyecto constituyente inicial, que la dibujaba claramente. Añado que sin esa apertura de miras y sin la correspondiente sensación de comodidad por parte de Catalunya en el proyecto español, sensación a la que se refería recientemente Rodríguez Zapatero, no habrá solución para el drama que está viviendo Euskadi, o mejor, que estamos viviendo todos en Euskadi. Lo digo porque en algún nivel más o menos consciente de las estrategias políticas españolas puede anidar el temor de que una solución excepcional para el País Vasco dé la señal de partida para una reclamación catalana de excepcionalidad, que pudiera no caber en el marco de la elasticidad permisible de nuestro sistema político. Catalunya es consciente de que el País Vasco y Navarra, por circunstancias históricas y geográficas, por argumentos de tamaño y de tradición, tienen y van a tener un régimen técnicamente “excepcional”, foral, no común. Y Catalunya quiere que se sepa que lo nuestro es distinto. No queremos un régimen de favor ni de excepción, dicho sea sin ánimo de ofender a nadie. Queremos una España distinta. No distinta sino conforme a lo que entendemos que promete la Constitución y que se ha ido marchitando o que se puede marchitar si no evolucionamos. Un país que evolucione hacia el reconocimiento no solo literal sino cordial de su pluralidad, de sus lenguas, de sus culturas. Reconocimiento efectivo y defensa de la pluralidad por parte del Estado, y correlativa afirmación por parte de Catalunya del capital inmenso que es para nosotros el castellano y la convivencia de los pueblos de España. Si ésta vía es posible, Catalunya no será mera espectadora. Jugará fuerte la carta de España. Y el País Vasco podrá buscar con más tranquilidad una solución bloqueada en parte por errores propios, seguro, pero en parte también por errores ajenos, por el temor a que cunda el ejemplo y a que la excepción suplante a la regla. Esa es mi esperanza. Voy a trabajar intensamente por ella. Y me place poder compartirla con ustedes, en la ciudad en la que se estableció mi abuelo, un zapatero de Monóvar, y en la que nació mi madre. Vamos a ver si recuperamos la vieja y pacífica rivalidad-amistad entre Barcelona y Bilbao, entre Catalunya y Euskadi, sin la cual España no sería lo que es, y sobre todo no sería lo que puede llegar a ser. Muchas gracias. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un futuro posible: preservar identidades, compartir proyectos Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Bilbao Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Espanya País Basc Catalunya Territoris Acció política Federalisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1756/0000001346.pdf fc132bdaa9eb7aa4a80304fde2a09986 PDF Text Text CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL EN EL CLUB SIGLO XXI Madrid, 24 de marzo de 2003 1. Hacer política en tiempos de crisis He de confesarles que contemplo con asombro la atención hiperbólica con que algunos sectores siguen mis actuaciones y mis opiniones políticas. Con un afán desmesurado - a mi juicio- enfatizan en mi trayectoria lo que creen salidas de tono, peligrosas derivas, etc. Más allá del empeño partidista - que existe - creo advertir en esta actitud un reproche de fondo que no es otro que el de no seguir el guión de lo políticamente correcto. Un guión que pretende achicar sensiblemente el terreno de juego de nuestra vida política, en el que unos pocos asuntos son de recibo y todo lo que se salga de ellos resulta una impertinencia. Quiero aclararles antes de empezar que soy de los que no acepto estas reglas de juego. No se trata de una actitud irresponsable. Bien al contrario, mi actitud responde a un sentido de la responsabilidad: estoy convencido de que faltaría a mi deber si, por causa del problema terrorista y de los ineludibles deberes de prudencia y lealtad que comporta, renunciara a plantear un proyecto de futuro para Cataluña y para España. Es más: creo que sin este esfuerzo no encontraremos la salida definitiva al desafío que nos plantea el terror. Las situaciones de crisis no se resuelven con el silencio de la política. Determinadas situaciones, no todas, requieren más política, más palabra razonada, más diálogo, más propuestas ... y con todo ello más confrontación y más vigor democrático. 1 �Así interpreto mi responsabilidad de político y a ella procuro ajustar mis intervenciones públicas. ****** Lo primero que quiero decirles hoy: 2. Superar la indiferencia entre Cataluña y España Uno de los propósitos de mi intervención de esta tarde es manifestarles con toda claridad que en Cataluña se va a producir un cambio político y que este cambio no tan sólo se va a notar en Cataluña, sino que tendrá consecuencias muy serias para España. Y mi pretensión es que tales consecuencias sean positivas. Y les puedo asegurar que pondré todo mi empeño en ello. Debemos prepararnos para una situación nueva, para manejarla con determinación, conscientes de lo que se va exigir de nosotros, tanto en el sentido de la sensatez y la moderación, como en el de la fidelidad al objetivo de una Catalunya potente y una España plural y efectivamente reconciliada con esa pluralidad, que es substantiva y constitucional. Pienso que la relación entre Cataluña y España no está en su mejor momento. Me explicaré. Desde hace un tiempo en Cataluña crece la sensación de retroceso en el proceso histórico de reconocimiento de la España plural que se inició con la Transición y que tiene en la Constitución de 1978 su referencia liminar. Los últimos tres años, regidos por la colaboración del nacionalismo catalán con el nacionalismo español, han sido perjudiciales en este sentido. (Seria paradójico que ahora el nacionalismo catalán quisiera descubrir esta realidad evidente). No se trata de un sentimiento o de una creciente decepción, exclusivas de una determinada opción política. Al contrario, es un sentimiento compartido por amplios sectores políticos y sociales catalanes que tienen en común el referente del catalanismo político, entendido más como la cultura cívica que ha modelado la Cataluña del siglo XX que como un proyecto partidista. 2 �Constituyen expresiones de este sentimiento pronunciamientos políticos de todos los partidos del arco parlamentario (con la excepción del Partido Popular), manifiestos emanados de instituciones económicas, empresariales, sindicales y opiniones de destacados intelectuales catalanes. Todas ellas reflejan una cierta perplejidad por la indiferencia, cuando no por la hostilidad, con que es tratada Cataluña por el poder político y por una parte influyente de los medios de comunicación. Compartir dicha perplejidad no quiere decir que se comparta en Cataluña el diagnóstico sobre las causas de tal regresión. No son admisibles las explicaciones basadas obsesivamente en el agravio histórico y en su presunta o real renovación. Somos muchos los catalanes que reconocemos que las causas de este distanciamiento son complejas y que algunas tienen su origen en determinadas actitudes adoptadas desde Cataluña que interactúan con otras actitudes que podríamos identificar como separadoras. Asimismo tampoco existe una orientación unánime sobre cuál es la actitud que debe tomarse desde Cataluña para no desandar el camino hacia la España plural, pero empiezan a haber expectativas claras. Mi posición personal y la del espacio político que represento ha sido, es y será inequívoca al respecto. Se trata de la posición defendida y practicada por los socialistas y por buena parte del progresismo catalán que quiere afirmar el compromiso de Cataluña con la España plural. Es la tradición del catalanismo progresista que representa a la Cataluña que no quiere vivir del problema de su relación con España. Somos parte de la Cataluña que quiere resolver el problema. Reconozco que esta actitud provoca rechazos e incompresiones en sectores del nacionalismo catalán que consideran que interesarse por España supone desinterés por Cataluña. 3 �También provoca escepticismo entre gentes amigas, como el que expresaba Xavier Rubert de Ventós en un artículo publicado en El País, y en el que decía no compartir mi fe en la España plural, aunque siga compartiendo mi esperanza. Y, como es obvio, también desde el nacionalismo español se percibe el rechazo amargo y el desdén de aquellos a quienes no les cabe en la cabeza otra manera de entender España que la suya. Ambos nacionalismos –el nacionalismo español y el nacionalismo catalán (y también el nacionalismo vasco)- insisten en una concepción nacional-estatista del mundo que ya no se corresponde con los nuevos tiempos. Creo que estas actitudes ensimismadas comprometen seriamente el futuro de España como proyecto compartido. Ante este peligro hay que reaccionar. Sobre todo hay que reaccionar ante el peligro de la indiferencia, del hastío, de la antipatía, de la desconfianza. Lo ha explicado muy bien el escritor catalán Antoni Puigverd en un artículo publicado por la Revista de Occidente, donde dice: “Dos líneas paralelas se han dibujado a lo largo de estos 25 años. De seguir así nunca van encontrarse. Cuanto más avanzan, menos coinciden. Y sin embargo tampoco pueden distanciarse: ni el nacionalismo catalán está en condiciones de impulsar una decidida vía independentista; ni el españolismo ceñudo, militante (o vergonzante) está en condiciones de impulsar una energía de fusión. Son dos visiones, dos lógicas, dos inercias políticas e ideológicas condenadas al empate de la mutua antipatía” Hasta aquí la cita de Puigverd. La propuesta del socialismo catalán es una llamada a recuperar el clima moral, intelectual y político que haga posible pensar otra vez España con la generosidad con que la pensaron hace 25 años los artífices de la Constitución del 78. No sé si desde fuera de Cataluña se tiene plena conciencia de la entidad –y de las consecuencias futuras- de otras actitudes catalanas que no apuestan por este compromiso con la España plural. 4 �Así, en Cataluña se dibujan otras actitudes sobre la relación con España, sobre cómo gestionar la interdependencia. Actitudes que van de la renuncia a la desesperanza, pasando por la conllevancia malhumorada. Una primera actitud sería la de renuncia al catalanismo por entender que ha alcanzado sus objetivos básicos. Sería la rendición del catalanismo a la nueva España moderna y desacomplejada. Es la propuesta regionalista del Partido Popular y de algunos sectores del mundo empresarial catalán. Una propuesta que implica aceptar la congelación del autogobierno y, por consiguiente, adaptarse a las decisiones centrales sobre las que se aspiraría a tener capacidad de influencia. Hoy por hoy no es una opción mayoritaria, pero su viabilidad podría aumentar si la Convergència i Unió de después de Pujol sucumbiera a los cantos de sirena de un “encaje bávaro”. La segunda actitud sería la de otra renuncia: la renuncia a España. Sería la respuesta independentista basada en la convicción de la irreformabilidad de España, de su mentalidad colectiva y de sus instituciones. Sería la renuncia a gestionar la pluralidad por la insuficiencia de los actuales instrumentos y, sobre todo por la percepción de que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar el trecho que le corresponde. Es una propuesta fácil y contundente, pero que se va desarrollando con creciente sofisticación. Se trata de una posición minoritaria pero cuyo atractivo puede crecer en un contexto de hostilidad. Y una tercera actitud sería la de la conllevancia entre Cataluña y España. Sería el pacto coyuntural del catalanismo con España, la firma del empate permanente. Es la posición accidentalista practicada por CiU, en la que los progresos en el autogobierno dependen de la coyuntura política. Cataluña obtiene ventajas si el Gobierno central depende de los votos de CiU. Cataluña ve peligrar los avances conseguidos si el Gobierno central dispone de mayoría absoluta. No se consolidan los avances del autogobierno, ni del Estado autonómico y, mientras tanto, el foso afectivo se va ensanchando y la desconfianza va impidiendo pensar en un futuro común. 5 �Frente a estas actitudes, reafirmo la esperanza y la posibilidad de la España plural. Es más: reafirmo que a pesar de los problemas a los que me he referido, los últimos 25 años han sido sin duda los mejores de la historia política de Catalunya desde hace siglos (siglos, no años). Proponemos pues el pacto permanente del catalanismo con la España democrática. El pacto federal que proporcionará un horizonte estable a los autogobiernos. Viable si en Cataluña se renueva el pacto catalanista y éste se expresa de forma unitaria. Viable si se recupera y renueva una idea plural de España. Con Euskadi al fondo, constituida (contra el deseo de sus ciudadanos, estoy seguro) en obstáculo para avanzar, pero a la vez necesitada de caminos de salida a su conflicto interminable. La esperanza de la España plural hay que alimentarla con gestos, con pequeños pasos, con reciprocidad, con lealtades compartidas. En un artículo reciente de uno de nuestros más conspicuos federalistas –el profesor Antoni Castells- se traza con inusual sinceridad esta situación: “El catalanismo ha de jugar una vez más la carta de la implicación en la política española. De formular propuestas pensando no sólo en Cataluña, sino en el conjunto del Estado. Debe hacerlo por sentido de la responsabilidad, por solidaridad con los demás pueblos de España, y también por interés propio. El catalanismo tiene que ser generoso. Cuando lo ha sido, se ha ganado el respeto y la admiración del resto de España y ha gozado de gran autoridad política. Ésta es, pues, la vía a seguir. Pero el catalanismo –prosigue Castells- necesita saber que sus planteamientos básicos son comprendidos y compartidos también fuera de Cataluña. Y en este punto, no todos los interlocutores son iguales. No lo han sido en el pasado ni lo son ahora. Por esto, ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad, a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura” 6 �Hasta aquí la cita. Añado más: Euskadi tiene y tendrá un régimen de excepción. Catalunya es demasiado grande para pretenderlo. Está obligada a modificar el sistema político general para mejorar. Lo que no excluye por supuesto que el sistema general sea diferencial y reconozca la existencia de nacionalidades históricas con lengua y cultura propias y singulares. Estoy convencido de la respuesta positiva del socialismo español al reto que le plantea el catalanismo progresista. Una respuesta que, más allá de la coherencia doctrinal, es congruente con el enraizamiento del autogobierno en todas las comunidades autónomas sin distinción. Es precisamente el balance positivo del Estado de las Autonomías para todas las Comunidades lo que permite pensar en su evolución plenamente federal y no uniformista. 3. Interés de España en que desde Cataluña se hagan aportaciones a la España plural, la España común, a la España federal. Ante nosotros se abre un segundo ciclo político democrático, una vez culminado el ciclo que abrimos con la Transición Democrática y que ha durado un cuarto de siglo. Un segundo ciclo que deberá perfeccionar, en primer lugar, nuestra democracia, sus reglas y sus instituciones, con el afán de mejorar su calidad y su transparencia. También deberá perfeccionar nuestro Estado del Bienestar, con nuevos enfoques y con especial atención a problemas y colectivos hasta ahora desatendidos. Con una vigorosa política de apoyo a las familias en primer término. (Me alegra constatar que nuestras propuestas de políticas públicas para la infancia, para la vivienda de alquiler y para la atención a domicilio, hayan sido acogidas favorablemente por la opinión y por los gobiernos). (Falta que ocurra lo mismo con nuestras propuestas para los barrios de la inmigración y para la seguridad de las ciudades). Y como no, este segundo ciclo político al que me refiero, deberá culminar con el pleno reconocimiento de la España plural. 7 �Entiendo que el reconocimiento de la España plural y del papel que en ella han de jugar nacionalidades como Cataluña no es un producto ideológico de laboratorio, sino una necesidad real de la España futura. Por ello, pienso que se comete un atentado a la convivencia entre las gentes y los pueblos de España cuando se utilizan exclusivamente los sentimientos identitarios para obtener rentas de poder y para bloquear desarrollos de futuro. Para evitar el bloqueo del futuro hay que superar la lógica de los tres nacionalismos que nos gobiernan y afirmar lo siguiente: Catalunya no quiere romper los lazos territoriales (...) Catalunya no quiere romper las filiaciones históricas (...) Pero cuatro o cinco años más de Aznar - de lenguaje Aznar - y España estalla. Considero que Aznar ha prestado un servicio formidable a la gobernación de España: Ha metido a toda la derecha española en la Constitución, pero si el precio a pagar es primero la congelación y luego la muerte lenta de la Constitución, no sólo no se lo podremos agradecer sino que habrá que denunciar que Aznar es para España un peligro muy superior al imaginado. 4. Perder el miedo a los tabúes: del buen uso de los textos constitucional y estatutario No pasa nada por reconocer la fatiga de los materiales constitucionales y estatutarios. En 25 años han acaecido cambios sustanciales que aconsejan repensar, revisar y reformular los textos constitucional y estatutario. Con la adaptación al camino que ha recorrido Europa, en primer término ... Con la necesidad de sacar conclusiones constitucionales de la experiencia autonómica ... Con el reconocimiento de tareas pendientes y, sobre todo, de nuevas realidades sociales que reclaman su encaje en nuestras normas básicas. Dicho de otro modo: Quiero prevenir contra el mal uso de la Constitución, contra su sacralización y su momificación ... En su momento saludé el importante esfuerzo hecho por José Maria Aznar para integrar a toda la derecha española en la Constitución ... Hoy he de 8 �lamentar que dicho esfuerzo se haya hecho a costa de momificar el texto constitucional ... Es contradictorio aceptar que necesitamos adaptarnos permanentemente en los ámbitos tecnológico, laboral, educativo, cultural, familiar … y, en cambio, negarse en redondo a plantearse la conveniencia de adaptar nuestras normas jurídico-políticas a las nuevas realidades y necesidades surgidas de la evolución social. Estoy por una Constitución y unos Estatutos vivos, capaces de resolver problemas políticos y no de esconderlos ... La obsesión por la permanencia y la estabilidad llevada al límite acaba por situar a las personas y a los pueblos fuera de la historia, fuera de la vida. 5. Qué reformas institucionales propongo: la reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña Mañana presentaré en el Parlament de Cataluña las bases para un nuevo Estatuto de Cataluña que proponemos los socialistas catalanes. Lo haré en el Parlament de Catalunya, que es donde debe hacerse, no mediante octavillas o mediante informaciones filtradas a algunos medios. ¿Por qué ahora la reforma del Estatuto de Cataluña? ¿Con qué intención? Para dar un salto adelante en el autogobierno de Cataluña ... que contribuya también a la plena afirmación de la España plural. Vengo diciendo en los últimos tiempos que los primeros veintitrés años de autogobierno estatutario en Cataluña constituyen tan sólo el prólogo de lo que puede y debe ser el autogobierno pleno de Cataluña (... Unos veintitrés años en los que la afirmación identitaria ha sido prioritaria y se ha dejado de lado la preocupación por una estrategia de futuro). 9 �Pero hay momentos en la vida de un país en que hay que decidir la dirección y el sentido de su rumbo … Y no es lo mismo hacerlo con una omnipresente obsesión por el pasado, por afirmar la identidad y por reforzar el vínculo nacional … que hacerlo con la determinación de mirar hacia el futuro, de construir un proyecto atractivo para sus hijos … En hermosas palabras de un socialista catalán de los años treinta del siglo pasado, Rafael Campalans,: “Cataluña no es la historia que nos han contado, sino la historia que nosotros queremos escribir. No es el culto a los muertos, sino el culto a los hijos que aún han de venir”... No voy a explicarles ahora el contenido de la reforma estatutaria, pero si que puedo adelantarles –tal como he venido haciendo en otros foros- las líneas maestras que la inspiran. - La intención afirmativa y prepositiva, de proclamación y no de reclamación, del nuevo texto estatutario, esto es lo decisivo. - El propósito de renovar el pacto del autogobierno nacional de Cataluña, actualizando la voluntad de participar activamente en la construcción de una España plural y una Europa respetuosa con sus pueblos. - La determinación de introducir nuevos mecanismos de representación política más democráticos y renovadores, dibujando los criterios de la que tendrá que ser la – aún hoy inexistente!- Ley Electoral de Cataluña o estableciendo la limitación de mandatos para el presidente de la Generalitat. - La fijación de las bases de la organización territorial de Cataluña en vegueries, dando voz a los distintos territorios y la posibilidad de ser los protagonistas de su propia estrategia de futuro, a la vez que facultando ampliamente a los municipios para gestionar las políticas de proximidad y transfiriéndoles un 6% más del gasto público total, hasta llegar al 30% del mismo. - La ampliación de las competencias del autogobierno de Cataluña, abriendo las puertas a la colaboración con los territorios de la antigua Corona de Aragón, en el marco de la euroregión del arco norccidental mediterráneo. 10 �- La atribución a la Generalitat de la autoridad suficiente para asumir la dirección ordenada de los procesos administrativos. ¿Y cómo se desarrollará el proceso de reforma? Partimos de la base de que la mejora del autogobierno ha de ser el fruto de la voluntad política de Cataluña y trabajaremos para conseguir el consenso máximo de todas las fuerzas políticas presentes en el Parlament de Cataluña. De este modo el texto definitivo de Estatuto, que tendrá que refrendar en su momento el pueblo de Cataluña, no será el resultado de una negociación desigual entre los partidos gobernantes en Cataluña y en España, sino el fruto del reconocimiento por las Cortes Generales de la voluntad política unitaria de Cataluña, momento solemne en que Cataluña renovará su pacto de autogobierno y su compromiso con la España plural. En mi opinión, es perfectamente posible que este proceso pueda finalizar con el preceptivo referéndum en el primer trimestre de 2005 si todo va bien en España. Siempre se nos amenaza a los socialistas con fomentar las diferencias entre españoles y conducir a España hacia la ingobernabilidad. Bien: no quiero ni imaginarme la ingobernabilidad a que puede conducir el empecinamiento del actual gobierno español al negar la pluralidad de España y el tranquilo reconocimiento de su diversidad, lo que yo llamo diversidad y el gobierno asimetría. Baste constatar la pirotecnia verbal soberanista en que se está metiendo el gobierno de CiU, tras tres años y medio de actitudes que la prensa madrileña califica de sensatas y moderadas, en cuanto se han acercado las elecciones. Vamos a ver como torea el Partido Popular ahora sus obligaciones de soporte al gobierno Pujol-Mas hasta el día mismo de las elecciones autonómicas. Quedan todavía siete meses. Siete meses apasionantes que nosotros vamos a administrar con calma, sin variar un ápice lo que ha sido nuestro discurso en los últimos tres años y medio. Pero prepárense para emociones fuertes. 11 �¿Y qué consecuencias puede tener la reforma del Estatuto de Cataluña para el conjunto de España? Entiendo que han de ser unas consecuencias positivas. He edificado mi trayectoria política con la convicción de que lo que es bueno para Cataluña es bueno para España. Creo que este principio ha sido verificado por la historia. Lo fue durante la Transición con el compromiso de la Cataluña autonomista con la España democrática. Lo fue con los Juegos Olímpicos de Barcelona cuando se nos hizo confianza para representar a la España moderna y democrática ante el mundo. ¿Por qué no puedo serlo en el futuro? ¿Por qué no se concede a Cataluña la confianza para co-liderar el proceso de reconocimiento pleno de la España plural? Mejor que se haga, porque si no se hace no habrá tal. Con la reforma del Estatuto podemos dar el primer paso hacia este reconocimiento. Un paso que puede abrir nuevas perspectivas para problemas que hoy parecen irresolubles y que tiñen de pesimismo nuestras posibilidades de convivir más allá de la conllevancia. Quiero resaltar una consecuencia muy importante: la mejora del autogobierno de Cataluña que proponemos quiere demostrar que no son excluyentes los propósitos de preservar identidades y de compartir proyectos. Estoy convencido que es deseable y posible que ambos propósitos convivan en la dinámica de una sociedad. Y esto es deseable y válido tanto para Cataluña como para el País Vasco ... y por supuesto para el conjunto de España. Estoy persuadido que la mejor contribución a la solución del problema vasco que podemos hacer desde Cataluña es progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de afirmación identitaria, a la vez que promovemos la idea y el proyecto del reconocimiento de la España plural. Si el tema vasco parece encallar el tema catalán, no es menos cierto lo contrario: mientras Catalunya no explique su futuro, el Estado irá atado de manos al diálogo sobre la solución vasca, porque es lógico que se pregunte por los efectos que esa 12 �solución puede tener sobre las aspiraciones de Catalunya, tema éste, como he dicho, de mayor envergadura desde muchos puntos de vista, si bien exento del dramatismo sangriento de la situación en Euskadi, en parte, también hay que decirlo, por el comportamiento sensato, en lo fundamental, del nacionalismo catalán hasta hoy. 6. La reforma de la Constitución: el Senado, símbolo de la España plural. I una determinada manera de concebir y estar en Europa. La reforma del Senado como oportunidad.(Acabo de hablar con el presidente del Senado). El Senado debe ser una Cámara de primera lectura. Y yo añado: representativo de las Comunidades Autónomas, no de las provincias. Los cuatro federalismos: - El político (reforma del Senado) - El fiscal (pagar por renta y recibir por población, con una salvedad) - El judicial. Tribunal de Casación. - El cultural. Historia Común de los Pueblos de España. Respeto mutuo de las lenguas. Tengo la convicción de que en 20 ó 25 años la evolución política europea irá igualando los derechos de los pequeños estados con los de las grandes regiones, perspectiva que irá tranquilizando el debate aunque inicialmente puede enconarlo. Del mismo modo que aspiramos a una España confortable, donde todos tengan su lugar, hay que pensar en una Europa que facilite la acomodación de su diversidad. Y ello puede querer decir renunciar a las grandes construcciones jurídico-formales y potenciar redes diversas basadas en el interés común y que sobrepasan el marco de los Estados-nación, de manera que el reconocimiento de todas estas redes diversas acabe por ser lo que entendamos por Europa. 7. Un apunte final sobre la guerra Catalunya está masivamente contra la guerra, como lo está Madrid. Quizás con la ventaja de que allí los incidentes entre policía y manifestantes han sido inferiores, en 13 �parte porque - imagino - la tensión y los nervios que las fuerzas policiales perciben en sus responsables políticos y administrativos, deben ser menores. Sólo debo añadir que el gran interrogante que se ha abierto en Catalunya ha sido el de la posición, no tanto del partido del Gobierno catalán, como del propio Gobierno de la Generalitat. Este interrogante inquieta por dos razones: parece amagar una vuelta a la indiferencia catalana en materia de política internacional - muy típica de la primera guerra mundial y visible incluso en el referéndum sobre la NATO- y porque no se sabe si obedece a motivos coyunturales de política local, lo que la haría profundamente inmoral, o si, según como más grave, significa un desplazamiento del nacionalismo catalán conservador desde su tradicional europeísmo hasta un atlantismo que la mejor Europa está tratando no de negar, pero si de revisar a fondo. Los socialistas catalanes insistimos en que la política internacional del gobierno Aznar está poniendo seriamente en peligro la credibilidad de España en el norte de Africa y en todo el Mediterráneo. Creemos también que está dañando nuestros lazos con los países de América Latina, que han soportado con dificultades pero con cierta gallardía la presión belicista. Y proponemos de nuevo que España le confíe a Catalunya misiones de nivel en el relanzamiento del desgraciado Proceso Barcelona de 1995, el momento sin duda más alto, junto a la posterior Conferencia de Madrid sobre Oriente Medio, también olvidada hoy, de la presencia española en nuestro entorno natural. Muchas gracias. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall al Club Siglo XXI Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Espanya plural Catalunya Identitat col·lectiva Nació Federalisme Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-24 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/24/1755/0000001383.pdf e8b93a7824f2e423545a1d951e463df1 PDF Text Text DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT D E C ATA LU N YA VII legislatura Sèrie P - Número 2 Primer període Dilluns, 15 de desembre de 2003 Ple del Parlament PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. ERNEST BENACH I PASCUAL Sessió plenària núm. 2, primera reunió Í N D E X Expressió de reconeixença al M. H. Sr. Jordi Pujol i Soley (p. 3) Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya (tram. 201-00001/07) (p. 3) ��Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 3 SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 2.1 La secretària primera La sessió s’obre a dos quarts d’onze del matí i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i la lletrada Sra. Casas i Gregorio. «Presidència del Parlament. Al banc del Govern seu el president de la Generalitat en funcions, acompanyat del conseller en cap en funcions, la consellera de Justícia i Interior en funcions, els consellers d’Economia i Finances, de Governació i Relacions Institucionals en funcions, la consellera d’Ensenyament en funcions, els consellers de Cultura, de Política Territorial i Obres Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Treball, Indústria, Comerç i Turisme en funcions, la consellera de Benestar i Família en funcions i els consellers de Medi Ambient i d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació en funcions. ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA Punt únic: Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya (tram. 201-00001/07). El president S’obre la sessió. Expressió de reconeixença al M. H. Sr. Jordi Pujol i Soley Permetin-me que adreci unes paraules de reconeixement, agraïment i afecte a la persona que, durant més de vint-i-tres anys ininterromputs, ha sigut diputat d’aquest Parlament i ha ostentat la més alta magistratura del nostre país. El passat dia 5, en el meu primer discurs com a president del Parlament, deia que la política catalana comença una nova etapa en molts aspectes, però sobretot en un de fonamental: la maduresa d’una societat i d’unes institucions que han assumit amb responsabilitat i compromís el relleu d’una generació que ha estat clau en la recuperació de la democràcia i de les nostres institucions d’autogovern. En aquests moments històrics que estem vivint, crec que és de justícia començar la sessió d’investidura del cent vint-i-setè president de la Generalitat amb un reconeixement especial a la persona de Jordi Pujol, president de Catalunya durant els darrers vint-i-tres anys, i que ha fet del servei al poble català una norma de vida. President Pujol, en nom propi i, alhora, crec que expressant el sentiment de tota la cambra, moltes gràcies per la vostra dedicació. (Aplaudiments forts i perllongats.) Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya (tram. 201-00001/07) Prego a la secretària primera que doni lectura a la Resolució que proposa un candidat a la presidència de la Generalitat. SESSIÓ NÚM. 2.1 »D’acord amb l’article 50 de la Llei 3/1982, del 23 de març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat, i consultats els representants dels partits i els grups polítics amb representació parlamentària, proposo a la cambra el diputat il·lustre senyor Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència de la Generalitat. »Palau del Parlament, 11 de desembre de 2003. »Ernest Benach i Pascual, president del Parlament de Catalunya.» El president El candidat proposat, senyor Pasqual Maragall i Mira, té la paraula, sense limitació de temps. El candidat a la presidència de la Generalitat (Sr. Pasqual Maragall i Mira) Moltes gràcies, molt honorable senyor president. Enllaçant amb les seves paraules, jo sóc conscient de la immensa dosi de confiança, i quasi diria «de credulitat», que els catalans han manifestat –hem manifestat– envers el president Pujol. I ho dic jo, a qui ha tocat el difícil paper de posar límits a la credulitat i peròs a la confiança –sense massa èxit, per cert. Ara sóc també conscient –ho toco, ho veig– que el sol fet que aquesta cambra sembli probable que m’atorgui la seva confiança genera, ja ara –almenys de moment–, una alenada d’adhesió popular, no sols per la meva persona, sinó per aquelles persones que representen el que en aquest moment el poble de Catalunya sap que és l’alternativa que governarà. Aquesta és la màgia de la democràcia, que és una deessa subtil, que canvia passions de lloc, d’allà on toca amb la seva vareta. Però deessa filla –i aquest és el seu avantatge, que és previsible– de dones i homes, nascuda de les urnes humils, de les minúscules i rebregades paperetes de vot de milions de persones sense pretensions. I, per tant, sort mudable, que un dia apareix i fuig l’endemà, per tornar més amiga que mai si els que hem suportat o han suportat per un temps la seva distància, la seva absència, ho han fet amb dignitat. I aquesta ha estat, per mi, la lliçó de Jordi Pujol, potser la més profunda: haver mantingut ferm i dret un primer període enormement convuls i difícil. Jo sé que l’aura o el carisma de poder anirà perdent virtuts protectores amb el temps; ho sé. És més: que la nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i menys sacralitzadora, més arran de terra, que nosaltres representem serà menys procliu a l’adoració i a l’himne enfervorit davant els líders del país. No diré: «Tant se val»; però dic: «Ja m’agrada.» No em farà feliç, personalment feliç, ho sé; però serà signe d’un poble despert, serà signe d’un poble despert com avui, d’un poble que s’endinsa en un altre tipus de goig, diferent del de la beatificació dels líders: el goig de la democràcia de debò, de la relativitat de tot, o de quasi tot, perquè la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic absolut, senyor president. PLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 4 I em presento ara, molt honorable president, senyores diputades i senyors diputats, davant de la cambra per donar compliment a l’encàrrec de presentar la meva candidatura com a president de la Generalitat i, en conseqüència, demanar la seva confiança; demanar la seva confiança per encapçalar un nou govern, d’acord amb el programa que els exposaré tot seguit. Els ciutadans de Catalunya van decidir, el passat dia 16 de novembre, que no hi hagi un partit, un partit tot sol en aquest nou Parlament, marcant el camí de la Generalitat. I els partits que avalen la meva candidatura han actuat en conseqüència d’aquest fet. Han parlat, han dialogat, han contrastat els programes, s’han reconegut, els uns i els altres. En aquest temps de passió política, de passió política renovada per l’absència d’un guanyador clar, no ha estat fàcil trobar espais d’acord, però els han trobat, els hem trobat, i estem molt contents d’haver-los trobat, no pas solament perquè satisfan objectius de legítima ambició personal –meus o dels altres líders polítics que m’acompanyen, que els tenim–, sinó, sobretot, perquè responen molt clarament a la voluntat de la ciutadania tal com ha estat expressada. Si estem contents del nostre pacte és, sobretot, perquè respon amb profunditat al mandat del nostre poble. Catalunya ens va dir: «Poseu-vos d’acord», i ens hem posat d’acord. Catalunya ens va dir: «No vull que cap partit tingui una força decisiva», i ens hem repartit la força. Catalunya ens va dir: «Cediu», i hem cedit. Catalunya va votar a favor d’una entesa, i hem fet l’entesa. El canvi serà històric, i ho serà perquè no respondrà només a la proposta de canvi que el PSC va fer als electors, ni tampoc a la que proposava Esquerra Republicana de Catalunya, ni encara a la que proposava Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa. El canvi serà la suma de totes tres propostes, una suma respectuosa amb els accents diversos, una suma que afavoreix la inclusió, una suma que té, per damunt d’altres consideracions, la gràcia d’expressar una característica de Catalunya que a mi em sembla essencial, però que fins ara no havia tingut ocasió de lluir: la nostra fabulosa varietat, la nostra fabulosa varietat com a poble. Ara hi ha tres maneres diferents de dibuixar el projecte català, que s’han acostat, no sense dificultats, i han procurat superar les barreres que els separaven buscant espais de trobada. Val a dir que la història comuna, durant els anys que van des de 1930 fins avui, per part dels antecessors, del tripartit d’esquerres i catalanista, és plena d’encontres i desencontres, però s’hi pot llegir, primer de la mà d’Esquerra Republicana; després, sota el franquisme, de la mà del PSUC i del grup de Joan Reventós i Raimon Obiols, i, en democràcia, de la mà del PSC –finalment, PSC i Ciutadans pel Canvi–, una línia prima –roja, per cert, ningú no ho dubta, roja i daurada– que ha marcat el camí que duu fins aquí, fins a aquest precís moment en què, per primer cop en quasi setanta anys, les esquerres catalanistes venim a proposar a aquesta cambra, amb el màxim respecte, amb una emoció que no podem negar, que no puc amagar jo en aquest moment, la confiança de vostès, honorables PLE DEL PARLAMENT diputades i diputats, per governar Catalunya en els propers quatre anys. Espero que n’obtindrem la confiança. Els acords a què hem arribat en el si del tripartit de les esquerres catalanistes poden tenir avui al darrere, en aquesta cambra, un suport tan majoritari com no s’havia vist des de la investidura de 1984, fa quasi vint anys. Aquest és el primer punt que vull remarcar: tenim una gran força al darrere, un immens dipòsit de confiança per part del poble. Milers i milers de catalans que ens han votat, però també milers de catalans que no ens han votat, demostren aquests dies una alegria incontenible, no per haver guanyat, o no sols per haver guanyat en el cas dels que ho han fet, sinó per haver participat en una elecció en què el país ha tingut el coratge de canviar amb rotunditat. I això és maduresa de país. Aquest és ara un país políticament més complet. No dic «un país complet»; altres canvis vindran. Un país més complet, no idèntic a una determinada versió d’ell mateix, que és perfectament honorable –tant ho és, que ha regit els destins d’aquest país durant més de vint anys–, però que n’és una versió, una sola versió, i, per tant, no pot encabir tot el país, totes les seves interpretacions, totes les seves síntesis i totes les seves possibles orientacions. No pot. Ha nascut la possibilitat d’una altra majoria, que els governants passin a l’oposició, i l’oposició, a governar. Podem endinsar-nos en un dels camins més apassionants de la democràcia i del liberalisme clàssic: el del relativisme polític, amb tot allò que té de positiu. I experimentarem el que altres ja coneixen i nosaltres encara no del tot. Aquest no serà el govern d’un partit, sinó de tres, com passa a la majoria dels països europeus –de dos o de tres–: a Itàlia, a França, a Alemanya, a Bèlgica, que tenen governs bipartits o de tres partits. Cap sorpresa, doncs, cap novetat en aquest sentit; novetat en aquest país. Segon punt que vull destacar en l’inici de la meva compareixença: aquest govern buscarà l’acord amb els partits que no formen part d’aquesta majoria, que no formin majoria amb nosaltres. El buscarem en els temes que transcendeixen l’estricte marc de la governació i entren en el camp de les regles i dels principis que l’han de regir. Senyores i senyors diputats, poden estar-ne segurs; il·lustres diputats, poden estar-ne segurs: aquest no serà, en els temes que he dit, el meu govern, serà el govern de tot un poble tractant d’aconseguir, a través de l’impuls dels nostres grups parlamentaris, l’acord nacional de totes les forces polítiques aquí representades sobre els grans temes del país. I haig de parlar d’una nova majoria, en primer lloc, d’un nou govern. Em presento amb la convicció que es donen les condicions per fer possible una nova majoria parlamentària i, amb ella, un nou govern de Catalunya. Les eleccions del passat 16 de novembre han propiciat, per primer cop des de l’any 1980, una majoria catalanista i d’esquerres, una majoria alternativa a la que han protagonitzat les sis legislatures seguides del nostre autogovern recuperat, durant més de vint-i-tres anys. SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 5 Ha estat el meu propòsit i el dels socialistes catalans i els Ciutadans pel Canvi fer possible que aquesta majoria electoral d’esquerres cristal·litzés en una sòlida majoria parlamentària. La coincidència en aquest propòsit amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb Iniciativa Verds - Esquerra Alternativa fa possible el pas que avui donem. Catalunya ha manifestat la voluntat de canvi. Reconec que no ha estat fàcil que nosaltres donéssim el pas endavant de l’Acord. La lectura que fèiem els socialistes catalans dels resultats electorals no era l’única lectura possible. Tots hem hagut de fer un esforç per acomodar les expectatives a les realitats electorals. Nosaltres mateixos, que vam oferir un canvi als electors, ens hem vist sorpresos per l’abast i per la complexitat de la resposta de la ciutadania. És innegable la voluntat de canvi expressada a les urnes, però les expectatives de canvi de la societat catalana són més profundes i més exigents del que semblava. Ha estat una gran lliçó que ens han donat els electors, i des de les ensenyances d’aquesta lliçó ens hem posat a treballar per construir una nova majoria plural, unida pel catalanisme d’esquerres. Unida i plural, i per això més interessant, més rica d’accents propis, accents que, en voler-se mantenir, la fan més ambiciosa i més exigent –no s’enganyin sobre aquest punt. Hi trobaran escletxes, però hi trobaran virtuts, en aquesta pluralitat. En definitiva, una aliança més representativa de la Catalunya d’avui. I això no desdiu ni redueix el mèrit del resultat obtingut per Convergència i Unió i pel seu candidat. Sense entrar en com, en els arguments i en els recursos emprats, s’ha de parar compte que un milió de ciutadans –més d’un milió de ciutadans– els han seguit donant recolzament. Ni podem ni volem menystenir aquesta dada ni negar-li significació política. Són molts ciutadans, que representen una part imprescindible del projecte nacional de Catalunya, en sóc absolutament conscient i actuaré en conseqüència d’aquesta consciència, però tenim una majoria legítima, plural i forta. No es tracta tan sols d’una majoria política que es tradueixi en una majoria parlamentària i en un nou govern, es tracta també d’una majoria social que es vegi plenament representada i integrada en les institucions d’autogovern de Catalunya, que les faci plenament seves, que trobi, en les seves polítiques, les respostes a les seves aspiracions i a les seves necessitats. No tinc cap mena de dubte sobre la plena legitimitat de la proposta que presento al poble de Catalunya, en aquest sentit. Compta amb un ampli recolzament electoral i espero que compti amb el recolzament parlamentari necessari. I aquesta és la legitimitat que comptes. Hi ha una legitimitat històrica, però, i la vull reivindicar. Reivindico aquí, davant vostès i davant el poble de Catalunya, la millor tradició del catalanisme, el que nosaltres considerem la millor tradició del catalanisme; però ho considerem sense dubtes, sabem que hi ha altres versions i hi ha altres consideracions. Per nosaltres el millor catalanisme és el que representem, provinent de la tradició del catalanisme de les esquerres, tan legítima, com a mínim, com la que ens ha governat fins ara SESSIÓ NÚM. 2.1 –com a mínim! Només des de la ignorància del que ha estat la història del poble de Catalunya durant el darrer segle es pot pensar o defensar que les esquerres catalanes no tenen prou legitimitat per governar aquest país. Només essent molt ignorant es pot pensar que no hi ha legitimitat. S’ha acabat el temps en què hi havia qui gosava repartir patents de catalanitat, s’ha acabat! Comença un nou temps, d’una catalanitat compartida i d’una expressió plural de la ciutadania catalana. Nosaltres ens reconeixem en una tradició, en un patrimoni comú, compartit per les esquerres catalanes, que el pas del temps ha anat decantant. Ens reconeixem en la tradició federalista de Pi –de Pi i Margall–, en el liberalisme democràtic d’Almirall, en el catalanisme ciutadà de Gabriel Alomar, en el socialisme humanista de Rafael Campalans, en el federalisme nacional d’Antoni Rovira i Virgili. Ens reconeixem en l’esperit i l’obra dels presidents Macià i Companys, en la fidelitat del president Irla i en la tenacitat i clarividència del president que ens va retornar la institució, Josep Tarradellas. Déu n’hi do, l’empremta de les esquerres en la història del catalanisme! Fem nostres –vull dir que assumim i compartim– les tradicions polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya, de la Unió Socialista de Catalunya, del Bloc Obrer i Camperol, del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del sindicalisme llibertari. Hem compartit experiències polítiques determinants, amb ells i amb altres que van venir després, com l’Assemblea de Catalunya, que va sorgir de l’esquerra, i com el Govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas, també compartit. Hem governat plegats amb Esquerra Republicana i amb Iniciativa - Verds molts ajuntaments de Catalunya, cada cop més. Hi han més ajuntaments governats per aquestes coalicions, en nombre, començant per l’Ajuntament de Barcelona d’ençà de l’abandó del pacte inicial, el Pacte de progrés, per part de Convergència i Unió, ja fa molts anys. Hi ha més ajuntaments governats per aquestes coalicions que no pas per cap altra coalició. I, sobretot, el nombre d’habitants governats per aquestes coalicions d’esquerra catalanista és aclaparadorament superior al nombre d’habitants que no ho són, o que són governats –més ben dit, governats– per unes altres coalicions. És molt el que ens uneix. Sobre la base d’aquesta tradició compartida i de l’experiència política acumulada constatem que és molt el que ens uneix; molt més del que ens separa. Ens uneix la convicció que ara és el moment del catalanisme ciutadà, democràtic, integrador. Ens uneix la voluntat de normalitzar la vida política catalana amb l’exercici de l’alternança en el govern de la Generalitat. Ens uneix una visió de la Catalunya d’avui, de les seves incerteses i de les seves esperances. Ens uneix la determinació de passar a l’acció per respondre a aquestes incerteses i a les preguntes de la societat catalana. És l’hora de la proposta, és l’hora de l’afirmació, és l’hora de les polítiques. Ens uneix la il·lusió de fer de Catalunya un país de referència en polítiques socials d’habitatge, educació, salut, seguretat. Aquesta és la principal de les il·lusions que ens uneix: fer de Catalunya un país on el patriotisme estigui basat, justament, en la consciència, en el coneixement i en el reconeixement per part dels que PLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 6 habiten en aquesta terra, que, pel fet d’habitar-hi, pel fet de ser-hi, són millors. Però que són millors en la seva vida social, en la seva vida de cada dia. Ens uneix la il·lusió –ho repeteixo– d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries del mateix esperit de país. Ens uneix el propòsit de construir el més ampli consens polític i social per a un nou estatut al servei d’aquests objectius. I un nou finançament, al servei d’aquests objectius que he dit, que ha estat impossible en les darreres legislatures, quan ja era temps de fer-ho. Ens uneix, en definitiva, senyores i senyors diputats, la passió de posar-nos al servei de la ciutadania catalana per treballar amb empenta, amb il·lusió i amb rigor pel progrés democràtic, nacional, econòmic i social del nostre país. Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa, l’etapa de més unitat política que Catalunya ha viscut de 1980 ençà. I voldria que les meves paraules aquí sonessin de nou amb tot el seu sentit. Perquè les paraules el necessiten, el sentit, i el país també. Perquè els darrers temps han masegat massa els mots; molt, els mots. Perquè el discurs polític, la paraula «política» ha pujat molt de to i de volum. Perquè acabem de passar uns mesos –i era natural que fos així– en els quals no només s’ha abusat del poder –això no era natural– per part d’uns quants, en benefici propi, sinó que hi ha hagut una apropiació indeguda dels mots. I ai d’aquell qui creu que en té l’exclusiva! Voldria, doncs, que el respecte que Catalunya mereix comencés pel respecte i el bon ús de la paraula, el bon ús de la paraula en aquesta cambra. Els últims anys han estat anys malaguanyats en molts sentits; han estat anys, si més no, enutjosos. Massa sovint ha semblat que estàvem dominats per un diàleg de sords; no només durant la campanya electoral –tant de bo només hagués estat durant els quinze dies de campanya! No. Aquesta situació es va iniciar fa tres anys i s’ha perllongat d’una manera –al meu mode de veure– absurda. La manca de voluntat de diàleg i la incomprensió han estat instal·lades massa temps en la coalició conservadora que mantenia el Govern gràcies al suport del Partit Popular. Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa per voluntat i per necessitat. Som en un moment històric transcendent: Catalunya ha dit que volia un canvi; ho ha dit de manera rotunda, inapel·lable. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya han dit que volien més Catalunya i més progrés. Hi ha molt per fer i estic convençut que serem capaços de fer-ho. Hi ha tant per fer que el fet de ser més i ser diversos esdevindrà un valor positiu i enriquidor i no pas un impediment o un destorb per a la governança, tal com CiU aquí i el PP a Madrid s’han apressat a predir. Governar aquest país serà més complex perquè el moment històric que protagonitzem uns i altres és complex. Serà més apassionant perquè el moment és apassionant, però serà també immensament més gratificant perquè els homes i dones de Catalunya seran més presents que mai en el govern, com deia abans, amb més PLE DEL PARLAMENT respecte per a tots, per a totes les sensibilitats i per a tots els accents. Hi ha un nou horitzó nacional possible. En aquesta nova etapa que em proposo de presidir, Catalunya s’ha de marcar un nou horitzó; un nou horitzó nacional, ambiciós i possible, de progrés compartit i de reequilibri social i territorial. I és al servei d’aquest projecte que jo em poso. Molt temps, massa temps, Catalunya ha estat dirigida pensant que el cosmopolitisme personal del president ja representava la grandesa del país, però en realitat aquesta virtut del president –que n’era– feia el país més passiu, més espectador que actor. Jo vull que Catalunya recobri el seu lloc motor i decisiu a Espanya; econòmicament, sí, però políticament, també, o més. I amb tanta o més força vull que trobi el seu lloc a l’Europa dels pobles. Fa temps que m’escarrasso a predicar-ho. Molt temps, massa temps, Catalunya ha avançat a batzegades, refiant-se de la conjuntura i esperant caçar-les al vol. El «caixa - cobri» i el «peix al cove» han estat les grans divises nacionals. Pobre país! Coves foradats i cobraments fallits pertot arreu. Això s’ha d’acabar. La relació de Catalunya amb l’Estat no pot ser regida més temps per refranys mercantils. Jo vull que Catalunya formuli, defensi, lluiti per una proposta clara, compartida, unitària, pels temes de veritable interès nacional davant el govern d’Espanya. Que la formuli i que l’exigeixi; que faci pedagogia fins on sigui necessari. I si en un temps pacient i prudent no s’escolta la seva veu unida, la veu unida de Catalunya, jo mateix demanaré de comparèixer davant la cambra per explicar-los, a vostès i al poble de Catalunya, on som i cap on crec que caldrà anar. Ara en parlarem. Molt temps, massa temps, a Catalunya s’ha confós persona i partit, partit i pàtria. Fins i tot s’ha pretès traspassar aquesta confusió com si fos una herència patrimonial. Mirin, jo no sóc Catalunya més que en una part infinitesimal. Això sí, una part petita dotada d’una vocació inacabable d’ajuntar totes les parts en el dibuix d’un projecte compartit per la majoria del poble, per la gran majoria. Jo vull una Catalunya rica i plena, com proclama el nostre himne, i per aconseguir-ho cal més convicció raonada que fe caiguda del cel. Cal més generositat i cal més llibertat. Comparteixo amb Josep-Lluís Carod la preocupació per aquestes parets guixades amb l’equació reduccionista que pretén que Convergència i Unió i Esquerra Republicana és igual a Catalunya. Després del que han dit les urnes aquesta afirmació és miop, és agressiva i és alarmant. O potser només era fruit del neguit –confiem-hi. Espero que els qui en compartien el sentit no passin del neguit al ressentiment. Els socialistes no som rancuniosos, tot i que no s’ha fet res per fer-nos oblidar com se’ns va foragitar del temple amb insults i crits ara farà vint anys. Dit i oblidat. Molt temps, massa temps, Convergència i Unió ha tingut oportunitats, una rere l’altra, de dur a terme la transformació del país i les polítiques que els nous temps exigeixen i no ho ha fet. No ho ha fet prou o no ho ha fet prou bé. Per això demà farà un mes que la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya han donat el seu suport a un conjunt de forces que duien un conjunt SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 7 de propostes que han acabat en un programa compartit. En aquest nou horitzó, que es va perfilar el dia 16 de novembre, hem de definir quins són els nostres objectius, què hi veiem i què hi desitgem. Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem. Veig i desitjo..., i quan dic que el tindrem vull dir que sé que el tindrem, i no ho sé per ciència infusa, ho sé perquè és raonable que el tinguem, no perquè l’estatut sigui raonable, sinó que és raonable pensar que es donaran les condicions en què serà aprovat. I em penso que aquest és un pensament que compartim molts, a totes dues bandes d’aquesta cambra. Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem. Veig i desitjo un nou sistema de finançament per poder dur a terme les inversions i les polítiques que es marquen en el programa social en què hem treballat conjuntament, i l’aconseguirem. No de cop, no pas fàcilment, però ens en sortirem. Veig i desitjo una nova organització territorial perquè els territoris tinguin finalment veu pròpia, i la tindran, tal com demana l’Estatut i no s’ha fet. Veig i desitjo unes institucions més pròximes i més transparents, i ho seran, ho poden ser. Veig i desitjo un respecte i una atenció pel món rural que defugi un paternalisme que li ha fet més mal que bé, i canviarem paternalisme per respecte i per innovació. Veig i desitjo oportunitats per a la gent emprenedora, per a les petites i mitjanes empreses que constitueixen un teixit sobre què la nostra economia és possible; té camp per córrer i l’hi aplanarem tant com sigui possible. L’horitzó que tenim com a poble és ambiciós, és ample, un horitzó esplèndid si sabem encaminar-nos-hi en els propers anys, perquè el projecte que proposem als ciutadans de Catalunya avui no és només un projecte de govern, és un projecte de futur. L’amic José Ramón Rikalde deia un cop que el País Basc és una societat amb un alt grau, molt alt grau, d’identitat i, alhora, amb un grau mínim de vertebració. A Catalunya, i aquí rau una de les diferències que ens afavoreixen, aquest grau de vertebració és molt més alt i el govern que em proposo de presidir, si aquesta cambra em fa confiança, encara el vol fer més sòlid i robust. Perquè això sigui possible ens calen les eines adequades, la més important de les quals és, juntament amb el finançament, sense cap mena de dubtes, l’estatut, un nou estatut. Aquest ha de ser el primer dels grans acords nacionals, senyores i senyors diputats. Més endavant, en parlar el programa de govern, m’hi referiré de nou. El nou estatut ha d’escriure, ha de descriure i fixar el marc que Catalunya necessita en aquesta nova etapa. Jo he dit que no vull presidir el govern de la protesta, sinó el de la proposta, i la proposta més important que Catalunya farà a Espanya serà la del nou estatut, important no només per al poble de Catalunya, sinó també per al conjunt dels pobles d’Espanya. L’estatut ha de servir abans de res per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els SESSIÓ NÚM. 2.1 ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. A la majoria dels catalans no els interessaria l’estatut, ni el que tenim ni el nou, si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat com a base d’aquest nou patriotisme que jo els dic que pot néixer. Senyores i senyors diputats, l’autèntic patriotisme, els sentiments de pàtria més forts i més profunds, han nascut o de la resposta a una agressió exterior o de l’obtenció per a tothom de nous drets i d’una nova dignitat. El segon tipus de patriotisme ha resultat més fort que el primer; més fort, més resistent, més civil, més compartit, més republicà. És el cas del patriotisme francès, de l’americà i, en certa mesura, del rus, fills de tres revolucions que van permetre als seus ciutadans no solament –no discutirem en què van acabar–..., dic que el moment en què van néixer i que els fa encara existir avui, aquests patriotismes..., van néixer fills de tres revolucions que van permetre als ciutadans no solament de no ser envaïts i de vèncer les agressions, sinó de ferho sobre la base de l’orgull ciutadà, del ius solis, del dret del terra, del sòl, de la dignitat conferida a tots els habitants d’aquella terra pel fet de ser-hi, independentment del seu origen, del seu idioma, de la seva nissaga. Aquesta ha estat la seva fortalesa. Això és el que volem aconseguir a Catalunya. No dic que no s’hagi avançat en aquest sentit durant els darrers anys, fóra injust, s’hi ha avançat, però aquest projecte ha quedat obstruït pel de l’equidistància, el tacticisme, la desconfiança, la prudència excessiva, sota el paraigua de la identitat d’origen que tot ho cobreix i tot ho justifica. En aquesta línia, per mi l’important és entendre i aconseguir que l’estatut esdevingui una eina suficient per donar resposta real i efectiva a les aspiracions dels ciutadans com a ciutadans. Bàsicament, en la millora de la vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible, en abordar la inseguretat. L’estatut ha de servir..., la inseguretat al carrer, als barris, a les escoles, al món laboral, a casa, o per la salut o per la degradació dels serveis públics, aquesta inseguretat creixent que conviu amb la major riquesa que tenim, hi conviu, i, per tant, fragilitza la ciutadania. L’estatut ha de servir per abordar amb valentia i seguretat el fenomen de la immigració. Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant demagògicament l’adhesió electoral –a les quals durant un moment va semblar que el nacionalisme català també es volia adherir, sortosament això no va prosperar–, davant, dic, d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant demagògicament l’adhesió de la gent, el govern de la Generalitat necessita les eines i els recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als barris de les nostres ciutats i als barris dels nostres pobles, i la solució d’aquest problema no és la solució de la conseqüència, és la solució de la causa de molts dels problemes que tenim, i l’altra solució és una de molt més difícilment abordable, com és el control efectiu dels fluxos d’immigrants, cosa a la qual els governs que hem tingut, a Madrid i a Barcelona, ens han promès que realment hi posarien mans a l’obra i que ho aconseguirien, però que no ho han aconseguit ni probaPLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 8 blement ho aconseguiran, ni probablement ho aconseguirem, perquè és un fenomen que ens supera des del moment de la inexistència de frontereres clares dintre d’Europa. La immigració no és un problema en si mateixa, ben al contrari, però el problema, i gros, sorgeix si és mal gestionada, mal governada, mal limitada, també, mal explicada i mal entesa. Afortunadament, avui tenim, aquí, en aquesta cambra, per primer cop, un diputat català d’origen marroquí, que ajudarà aquesta cambra a encetar un diàleg que ja s’està donant en països en aquest sentit més valents i més avançats que nosaltres. Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979, han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoisme i criticat per altres amb un excés de rebentisme, però l’experiència ens demostra que les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han de millorar molt. Descentralització, aproximació de les institucions a la ciutadania, rendiment de comptes, rendiment de comptes dels poders públics, i Administració de justícia són alguns dels terrenys en què podem millorar i millorarem. Però nosaltres tenim una proposta catalana per a Espanya, abans ho he anunciat. Finalment, l’estatut que volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els pobles d’Espanya, ha de ser la renovació del pacte amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per nosaltres, l’estatut és una opció lliurement assumida, és un compromís clarament acceptat de participar en la gran família dels pobles de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món. Sí, sí, «Espanya, nació de nacions», com feia temps deien i després es va oblidar. L’estatut que volem és una lliure declaració d’interdependència des de la llibertat de decisió, interdependència, perquè som conscients que avui més que mai ciutats, nacions, continents sencers, participen activament en una mateixa història. Nosaltres hi som i volem ser-hi reconeguts. I aquesta nova relació de Catalunya amb Espanya només es pot desenvolupar sota un rètol, el d’unió i llibertat, el vell rètol d’unió i llibertat. El nou estatut ha de ser la proposta catalana per a Espanya, perquè l’estatut ha d’anar d’acord amb una reforma constitucional, que ja és inajornable. Si Catalunya deixa de provocar recels, si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa amb llibertat al mirall, si deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir; si el que impera és novament l’amenaça, el recel, el ressentiment, la visió reduccionista, unitarista i rígida, aleshores no anirem bé. I direu: «Quantes vegades no he sentit aquestes paraules en aquesta cambra i fora d’aquesta cambra, i per què aquesta vegada hauria de ser diferent en els seus efectes, la formulació d’aquestes afirmacions, d’aquests judicis?» És difícil que jo ara els convenci de per què és diferent, però a ningú de vostès se’ls escapa que estem en un punt jo diria de noretorn, en el bon sentit de la paraula, de la història d’aquest país. No-retorn endarrere, en un punt en què forçosament haurem d’avançar junts endavant, amb sacrificis, per descomptat, però avançar. Sóc conscient que amb el Govern que avui té Espanya i que representa l’Estat, el Govern del Partit Popular, el PLE DEL PARLAMENT nostre camí serà lent, feixuc i difícil. No els dic res de nou si manifesto el meu desig i el meu convenciment que en els propers mesos la situació variï substancialment en favor del nostre propòsit col·lectiu. Sé que si aquest canvi es produeix, Catalunya pot tenir confiança i que si no es produeix el camí no serà planer, o no serà tan planer, i necessitarem més cohesió i més empenta que mai. M’atreviré, doncs, a fer, amb tot el respecte, un prec a les diputades i diputats del Partit Popular en aquesta cambra: si no es senten, ni de lluny, de la mateixa tradició política de la nova majoria que s’albira, comparteixen, com jo crec, amb nosaltres i amb tota la resta de la cambra, l’aspiració d’un rol més important de Catalunya en l’Espanya plural i d’un rol més important de Catalunya a Europa, menys que això encara, si comparteixen, si més no, la previsió dels problemes derivats de l’existència d’aquesta nova majoria que sí que vol aquest rol, que sí que el vol, en una Espanya governada pel partit a què dignament pertanyen, maldin per aconseguir que el seu partit adopti posicions més reflexives i menys agressives, o altrament el drama està servit. Els ho dic mirant-los a la cara fit a fit, amb amistat, amb el desig que entenguin la gravetat d’aquestes paraules, però també la invitació que representen. Per la nostra banda, poden estar segurs que jo sóc conscient que les nostres paraules, les nostres actituds i, fins i tot, els nostres accents, de vegades, poden contribuir a asserenar o a enfurismar, en sóc conscient, segons com ho fem, segons com ho diem, i em comprometo, si la cambra m’atorga la seva confiança per presidir la institució rectora d’aquest país, a moderar el debat amb l’ull posat en el final d’aquesta història, que ens importa a tots, que sé que ens importa a tots, en el final d’aquesta història i no en l’anècdota de cada dia, que hi militarà en contra. Mirin, ja fa temps que he après, ja fa molt temps que he après, a prescindir de les anècdotes, i això que algunes couen, els ho ben asseguro, ja fa temps que he prescindit de donar-hi importància. Tanmateix, passi el que passi, voldria que aquest objectiu nacional, el nou estatut, sortís d’aquesta cambra amb el suport, o, si més no, el respecte, i espero que el suport, de tots, ho repeteixo, de tota la cambra. Vull que tots els diputats, tots, es facin valedors d’un principi –i això va més enllà del que els acabo de demanar, és una altra cosa, però igualment important–, vull que tots els diputats, tots, es facin valedors d’un principi: el principi de no-acceptació de la callada por respuesta. Aquesta seria la pitjor resposta, perquè fóra la del menyspreu, i en això els catalans tenim la pell finíssima, molt fina; en sabem un niu, de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, és l’assignatura que coneixem millor, par coeur, que en diuen els francesos, la tenim aquí. Catalunya no es deixarà ensarronar més. No es pot repetir el que ha succeït amb la Carta municipal de Barcelona, i no es repetirà. Fins i tot en dictadura la vam tenir, aigualida, però la vam tenir, la Carta municipal; aigualida, però vam tenir Carta municipal. I, en canvi, ara, quan el Govern democràtic de Barcelona va començar a fer la Carta, que va ser l’any 1980, som a l’any 2003 i encara no s’ha aprovat. La callada por SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 9 respuesta. És que el Govern espanyol encara no ha enviat a corts el..., a veure si m’explico! passa a Suïssa, a veure si ens entenem: el que volem dir és que tot el país sàpiga que té quatre idiomes. Mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que vindran, el drama està servit. La Carta de Barcelona es va aprovar en el seu moment a l’Ajuntament de Barcelona gràcies a l’existència, en aquell moment, d’un bon clima, no sota la presidència en el Grup de Convergència d’Artur Mas, sinó per part de Miquel Roca, una cosa que havien començat amb el senyor Ramon Trias Fargas, també de comú acord, quan estava en el seu paper de cap de l’oposició. Es va aprovar, es va enviar al Parlament de Catalunya, es va aprovar ràpidament en el Parlament de Catalunya, va anar a Madrid i han passat pràcticament vuit anys. O sigui, aquests vint anys s’han format de quatre de feina, vuit d’espera, vuit d’espera interior a l’Ajuntament de Barcelona per arribar a un acord, i vuit més d’espera perquè el Govern de Madrid ni tan sols ho ha enviat al Ple del Parlament. I volem un nou paper de Catalunya a Europa. Catalunya vol ser activa a Europa i al món. I això també ho ha de reconèixer el nou estatut –també més endavant m’hi referiré. Catalunya vol que l’Europa federal sigui també l’Europa de les regions, l’Europa dels pobles, que vol dir una Europa més propera i més democràtica. Catalunya vol participar i ha de poder participar en els afers europeus directament en l’àmbit de les seves competències i indirectament amb la resta de les comunitats espanyoles en el procés de formació de la voluntat general. Però Catalunya també vol ser especialment activa en l’àmbit de la Mediterrània, que avui crida a la nostra porta. Catalunya no es deixarà ensarronar més. Han passat vint anys des que van començar a fer-ne els treballs, vint anys, i els ben asseguro –els ben asseguro– que aquest país no està en condicions no només d’acceptar això, sinó, sobretot, de ni imaginar que comenci el camí de l’estatut sota aquesta bandera d’indeterminació, sota aquesta predicció d’una possibilitat de no arribar mai al final. Hem de tenir garanties –i això els ho demano fermament, fervorosament– que el camí no es tancarà. Catalunya treballarà per l’Espanya plural; Catalunya vol una Espanya plural que consideri realment les institucions d’autogovern de les seves nacionalitats i regions com a estat, amb un senat que representi i que expressi aquesta pluralitat. Catalunya vol una Espanya plural que defensi i promogui, com una riquesa irrenunciable, totes les llengües i cultures. És l’Estat qui ha de defensar el català! Per obligació constitucional! No és que la Generalitat no ho hagi de fer, és clar que ho ha de fer! Però no ha de semblar que són els catalans només els que defensen allò que és seu perquè és seu. Nosaltres ho defensem perquè és nostre, però nosaltres exigim a l’Estat en el qual estem que, puix que la Constitució d’aquest Estat diu que aquests idiomes són cooficials, ni que sigui en els territoris en els quals es parla, en faci, d’aquesta pluralitat, bandera. No serà possible sinó que els catalans diguem una cosa que és ben evident, i que tots compartim, que és que el castellà és una enorme riquesa que tenim a les mans, el castellà, que va ser la llengua que se’ns va voler imposar per llei, per decret, amb violència, si més no intel·lectual en molts casos, i física, de vegades. Aquell idioma és avui percebut i reconegut per la majoria dels catalans com una fantàstica arma a les seves mans. Però, com podria Catalunya dir i fer en aquest terreny, si Espanya, que té posada a la Constitució el reconeixement de la pluralitat lingüística, no l’aplica, no la defensa? La considera un tema menor, un tema que..., en fi, com una variant. No fa que en els seus passaports, DNI... Hi comença a ser –hi comença a ser–, però hi ha d’haver a tot Espanya consciència d’això. Quan nosaltres diem: «Proclamació de la cooficialitat del català a tot Espanya», no estem volent dir que se’ns entengui quan arribem a Andalusia i parlem català. No, ja s’entén que no és això, sinó..., el que volem dir és el que SESSIÓ NÚM. 2.1 En definitiva, en els objectius de disposar d’un nou estatut i de modificar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, vulguin veure-hi, senyores diputades, senyors diputats, el símbol de l’ambició de la nova etapa que ara encetem. Més endavant, quan els exposi el programa de govern, insistiré –ara mateix– sobre els continguts i el procediment que proposo per arribar-hi. El programa que presento a la seva consideració, senyores diputades i senyors diputats, és el resultat d’un procés de diàleg i de negociació intens, rigorós i ambiciós, protagonitzat per les tres forces polítiques que representen en aquesta cambra el catalanisme i les esquerres: l’Acord per un govern catalanista i d’esquerres. Aquest Acord programàtic ha estat signat i ha estat presentat en públic. És un pacte transparent. És un document públic. És un compromís que les tres forces polítiques del nou govern hem assumit davant la societat catalana i que, davant de vostès, senyores diputades i senyors diputats, ens comprometem a fer realitat. Si hagués de definir breument el contingut d’aquest meticulós document programàtic, que no els el llegiré tot sencer –tractaré d’espigolar les coses que realment en són més definitòries, en tindran tots a la seva disposició la versió completa, impresa, estudiable, criticable–, si els hagués de definir, dic, breument el contingut i resumir, ho faria dient-los que tenim quatre objectius de progrés –quatre grans objectius de progrés– i un compromís d’equilibri. Aquest programa ens marca el camí del progrés nacional, del progrés democràtic, del progrés social i econòmic, del progrés cultural i educatiu, i ens fixa un compromís d’equilibri territorial i ambiental. Progrés nacional: més i millor autogovern. Començaré aquesta exposició programàtica per les propostes relatives al progrés nacional de Catalunya. Primer objectiu: defensar, eixamplar i perfeccionar l’autogovern de Catalunya és avui un objectiu nacional àmpliament compartit entre les forces polítiques representades en aquest Parlament, totes, i especialment per les que responen a un sentiment social majoritari en la societat catalana. Els proposo un procediment, doncs, per arribar-hi. El progrés del nostre autogovern no és possible ni serà possible des d’un plantejament de part: requereix forPLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 10 jar una voluntat col·lectiva decidida, àmplia, que expressi un estat d’ànim nacional, com el que Catalunya ha viscut en els moments decisius de la seva història. D’acord amb aquesta convicció, el govern impulsarà de manera immediata un acord nacional sobre l’autogovern i el finançament, que incorpori totes les forces polítiques del país en la preparació de les accions necessàries per ampliar l’abast de l’autogovern, per elaborar un nou estatut i adoptar un nou sistema de finançament. A la vegada, impulsarà un procés de sensibilització i de compromís cívic per tal d’explicar les raons que fonamenten la millora d’autogovern i l’adopció del nou estatut. Al Parlament es constituirà la Ponència conjunta de tots els grups –és previsible que sigui així, molt honorable senyor president, en cas que vagi endavant la nostra proposta–, encarregada, dic, aquesta Ponència d’elaborar el projecte d’un nou estatut i la resta de les proposicions de llei que han de conduir a l’objectiu esmentat. La Ponència obrirà un procés de consulta amb entitats socials, econòmiques, culturals i altres representacions de la societat civil. En la tramitació parlamentària, les forces polítiques de la majoria s’esforçaran per tal que l’aprovació final dels textos compti, en la cambra catalana, amb el vot favorable del nombre més ampli possible de diputades i diputats, com a expressió d’un acord nacional, per això en diem «Acord nacional». El projecte de nou estatut aprovat pel Parlament serà tramès a les Corts Generals abans de la primavera de l’any 2005, preferentment abans del final de l’any 2004 –no és pas impossible–, i el procés de la seva elaboració culminarà amb la convocatòria del preceptiu referèndum. Simultàniament al procés de tramitació parlamentària, les forces polítiques de la majoria es comprometen a convidar els ajuntaments, altres ens locals i entitats públiques i privades a expressar la seva implicació i presa de posició a la proposta parlamentària, com també les forces de la majoria es comprometen a impulsar totes les vies d’explicació, diàleg i recerca d’acord amb les forces polítiques de l’Estat i amb el conjunt de la seva societat civil. En cas de dilació –i atenció a les paraules estrictes–, en cas de dilació indeguda... Ja n’hem parlat, ja hem donat exemples del que això representa. En cas de dilació indeguda en la tramitació, en cas de no-presa en consideració, en cas d’impugnació o inadequació substantiva del resultat final en la proposta aprovada a Catalunya, que representin una obstaculització o bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se, mitjançant un procediment de consulta general, el procediment de consulta general que s’estimi més adient en aquella circumstància, sempre dintre de la legalitat, i sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament. (Remor de veus.) Quina és la proposta? Sense cap voluntat de condicionar el resultat final de la proposta de millora de l’autogovern que pugui sortir d’aquesta cambra, crec obligat d’avançar les línies mestres compartides per les forces de la majoria: consideració constitucional de la GenePLE DEL PARLAMENT ralitat com a estat –traduït al castellà, como estado, no como un estado; redefinició de l’àmbit competencial de la Generalitat; presència de la Generalitat en la Unió Europea i en els organismes internacionals; col·laboració entre la Generalitat i els governs locals, i millora, evidentment, del finançament autonòmic. Primer, en el camp de la consideració de la Generalitat com a estat, ens proposem traduir en realitats positives els principis inspiradors del pacte constitucional de 1978: el principi que converteix les institucions d’autogovern en estat, el principi de la plurinacionalitat i el principi d’autonomia en l’exercici competencial i en la configuració institucional. Quan faci falta promourem que el Parlament de Catalunya faci ús, que el té, del seu dret d’iniciativa legislativa davant de les Corts Generals. Com a exemples més rellevants, vull esmentar-ne quatre: primer, proposo la revisió de les competències, composició i elecció del Senat. Proposo que aquesta cambra proposi convertir-lo en cambra de representació efectiva de les comunitats autònomes i de la seva participació en la formació de la voluntat estatal, i com a expressió del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat, tal com volia la Constitució, en el seu article 69.1, i tal com la mateixa Constitució no podia desenvolupar del tot en la mesura que les comunitats autònomes justament no existien encara, eren preautonomies, algunes autonomies, però encara en faltaven unes quantes. El país encara no estava definit en autonomies; els subjectes del Senat, que s’estava creant, no existien i es va fer provincial. Això és el primer que s’ha de canviar. Segon, proposo la reforma de la legislació sobre l’Administració de justícia per adaptar-ne l’estructura a la naturalesa composta de l’Estat, de manera que s’atribueixin al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya les funcions de Tribunal de Cassació, per resoldre, en darrera instància, els recursos judicials iniciats en el territori de la seva jurisdicció. Sens perjudici, evidentment, del recurs de cassació de doctrina –ho hem dit sempre. Tercer..., del recurs d’unificació de doctrina, que és aquell recurs en virtut del qual un ciutadà de qualsevol comunitat autònoma pot demanar la millor justícia feta en una altra autonomia per a la seva causa. Tercer. Promoure la intervenció de la Generalitat en la designació dels membres d’institucions generals de l’Estat: Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, Tribunal de Comptes, Consell Econòmic i Social. I quart, impulsar la transferència de les funcions executives de l’Estat en el territori de Catalunya a la Generalitat per a convertir-la progressivament en única Administració responsable de les competències autonòmiques i estatals, mitjançant les previsions de l’article 150 de la Constitució espanyola –crec que és el 150.2, si no ho recordo malament– i la modificació necessària de la LOFAGE. El reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i dels seus aspectes simbòlics i culturals requereix iniciatives que assegurin el reconeixement, la protecció i el foment de la llengua i la cultura catalanes per part de l’Estat en SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 11 els àmbits educatiu, legal, administratiu, esportiu, comercial, audiovisual i internacional. Segon, pel que fa a la redefinició de l’àmbit competencial de la Generalitat, proposem treballar en quatre direccions: completar el desplegament normatiu de l’Estatut, aprovant lleis en matèries de competència reconeguda i no abordada fins ara –educació, recerca, família, règim electoral; assumir competències executives, bé per la via de completar els traspassos pendents, bé per la via d’unificar l’atenció administrativa al ciutadà; recuperar –molt important en aquest punt– l’assumpció del comandament i la coordinació de totes les forces i cossos de seguretat en tot allò que afecta la seguretat interna de Catalunya; recuperar el repartiment competencial potencialment incorporat en la Constitució i en l’Estatut, i ampliar les competències estatutàries, sigui per la incorporació al nou estatut de les competències sobrevingudes després de l’aprovació de l’Estatut del 79, policia de trànsit, mitjans de comunicació públics... –ja saben que en l’Estatut TV3 és encara una filial de la televisió de l’Estat–, sigui per la definició de noves competències legislatives i/o executives de la Generalitat. Tercer. Les propostes més rellevants relatives a la presència de la Generalitat en la Unió Europea i en l’àmbit internacional, ho resumiré molt: garantir la participació de la Generalitat i de les altres comunitats en la formació de la voluntat estatal en les institucions comunitàries; exercir per delegació estatal la representació espanyola en les institucions de la Unió, quan es tractin matèries de competència autonòmica, d’acord amb l’article 203 del Tractat de la Unió. I que no se’ns digui, com se’ns diu de vegades, que hi ha un informe molt interessant del Ministeri d’Administracions Públiques, que diu: «No, no poden representar» –diu– «perquè els alemanys ho fan.» Sí, els alemanys, quan hi ha un tema de Consell de Ministres de Cultura Europea, hi va un Land. Diu: «Els catalans no hi podrien anar.» Diu: «Per què no?» Diu: «Oh!, és que els alemanys són un sistema uniforme...» I diu el Ministeri –l’informe interior del Ministeri mai publicat, em penso, però que jo el tinc–, diu: «És que Espanya és un sistema asimètric.» De manera que, com que és asimètric, unes autonomies no poden representar unes altres. Té gràcia, l’argument, té bastanta gràcia. En tot cas, asimètric o no asimètric, Catalunya ha de poder representar l’Estat, com passa en altres països de tall federal a Europa, en les matèries que són de la seva competència exclusiva; exercir, doncs, aquesta delegació estatal; assumir de forma plena, per part de la Generalitat, l’execució del dret comunitari, és a dir, la seva transposició al dret intern en l’àmbit de les seves competències, tal com s’estableix en l’article 27.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Promoure la presència de la Generalitat en organismes que accepten la participació d’entitats subestatals. Es parla sempre, en aquest sentit, i com a exemple, de la Unesco. Quart. Col·laboració entre la Generalitat i els governs locals. Traspassar als ajuntaments determinades competències en matèries d’educació, habitatge, immigraSESSIÓ NÚM. 2.1 ció, benestar social, atenció sanitària primària i polítiques d’ocupació actives amb les condicions i amb el finançament necessaris per exercir-les adequadament. Augmentar el Fons de cooperació local de Catalunya per millorar aquest finançament. Impulsar mesures per aconseguir uns consells comarcals més municipalistes, amb un tractament heterogeni en l’exercici de funcions de suplències, assistència i cooperació. Reconèixer els alcaldes com a representants ordinaris de la Generalitat en els seus respectius municipis. I cinquè. Dotar la Generalitat d’un sistema de finançament satisfactori, que es concreta en els següents punts: Primer. La revisió de l’Acord de finançament actual a partir de la tasca de la Comissió Mixta de Valoracions Estat - Generalitat, establerta a l’Estatut d’autonomia de Catalunya, en les responsabilitats que aquest li encomana com a òrgan bilateral de negociació. I no només de negociació, de negociació i d’aprovació de les relacions fiscals entre la Generalitat de Catalunya i el govern central. L’Acord al qual es va arribar, el famós Acord al qual es va arribar, fa ja un parell d’anys, no és un camí que puguem respectar..., en fi, no és un camí que puguem seguir, si no és que volem no avançar. Dos. La Generalitat crearà l’agència tributària de Catalunya, responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits. L’agència establirà mecanismes, formes de coordinació i de consorciació que calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària. Anualment el govern de Catalunya publicarà un informe sobre els fluxos econòmics, distingint entre l’aportació a la prestació de serveis per part de l’Estat i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. A veure si comencem a saber de quines xifres parlem, i no només els entesos, sinó l’opinió en general. Tres. La Generalitat tindrà una participació en percentatges a determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya: IRPF, IVA, societats –el més problemàtic, societats–, especials i altres. Sobre aquests impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i de capacitat normativa. Quatre. Els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a equiparar-se progressivament als obtinguts en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents en les comunitats autònomes forals. Ho torno a repetir: els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a equiparar-se progressivament als obtinguts en aplicació dels sistemes de concert. Cinquè. Els ingressos disponibles per la Generalitat per a la prestació dels seus serveis s’atindran a allò que estableix l’article 45 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i respondran a un criteri d’igualtat d’ingressos per cap, rectificats, aquests ingressos per capita, per tres factors que hi incideixen d’una forma determinant: costos diferencials, nivell efectiu de necessitats i factors demogràfics, inclòs el factor migratori, sense les quals qualificacions la justícia podria..., en fi, aquell criteri que és just podria esdevenir injust. En el cas de la sanitat caldrà contemplar també l’existència de centres d’excel·lència i el nombre d’usuaris desplaçats des d’altres comunitats autònomes. PLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 12 Sisè. Les inversions en infraestructures de l’Estat. La inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya es fixarà amb tendència a equiparar-se al percentatge del producte interior brut, tenint en compte la compensació apropiada pels dèficits acumulats. Això no pot ser any per any –això no pot ser any per any–; hi han anys en què hi ha una gran inversió: l’any 91 va ser, i moltíssim, un dels anys en què Catalunya va rebre més inversió per part de l’Estat, respecte d’altres comunitats autònomes, i ha tornat a passar amb l’arribada de l’AVE a Lleida. Imagineu quan arribi a Barcelona. Segurament... –si és que ho podem imaginar–, segurament per a l’aplicació d’aquesta proposta serà necessari prendre períodes plurianuals i crear una comissió integrada pels representants dels tres nivells d’administració. Els ho dic perquè l’altre dia a Lleida em deien que les inversions a Lleida, de l’Estat, en el pressupost per a l’any que ve, les que estan previstes, són menys de la meitat que les de l’any passat. Mentre que nosaltres en el nostre programa tenim suposat..., en el nostre programa de futur tenim suposat que els 700.000 milions d’inversions que es fan cada any, 400.000 per part de l’Estat, 300.000 per part de la Generalitat, es mantenen, que s’han de mantenir. Ara bé, hem de dir, a Lleida i a Barcelona i a Tarragona i a totes les vegueries, el dia que es creïn, i a Girona, per descomptat, el còmput s’ha de fer plurianual; és evident que si un any s’ha fet una gran inversió en aquella demarcació, l’any següent, tot i que es mantingui, com estic demanant, el conjunt de la inversió de l’Estat en els territoris de Catalunya, és evident que en cada un dels territoris això no podrà ser veritat, si no és en un període estadístic més llarg. Set. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les altres comunitats de l’Estat de manera que els serveis prestats per les diferents comunitats autònomes als seus ciutadans puguin assolir nivells similars realitzant un esforç fiscal similar. A efectes de calcular aquest esforç de solidaritat, es computarà com a contribució de l’Estat l’excés de preus públics i peatges pagat per Catalunya per sobre del que li correspon a la vista de la mitjana espanyola per aquests conceptes. No passin pena, que, aquest text, el tindran tots en sortir d’aquesta sessió i, per tant, el podran analitzar amb lupa. Té la seva complexitat. Aquells que hi estan avesats ho han entès perfectament; pels altres, jo crec que la lectura serà suficient. El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat quinquennalment per tal de verificar-ne els efectes. Vuitè. L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre avançar progressivament en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera que en el termini de deu anys aquest s’equipari al de territoris de renda relativa similar en altres països europeus. Aquest és el punt de comparació en què finalment el tripartit d’esquerres catalanista ha decidit fixar-se com a punt de referència. El govern es compromet a la publicació i actualització anual dels estudis sobre la balança fiscal de Catalunya així com a una àmplia divulgació dels seus resultats. No creiem, com va dir una vegada el vicepresident del Govern espanyol, «que publicando los datos se enconaPLE DEL PARLAMENT rían los ánimos». Los ánimos se enconan, señor vicepresidente, cuando los datos no existen, i quan les dades no existeixen tothom pot dir-hi la seva, i aleshores el primer enconamiento consisteix en el fet que les xifres que surten, probablement, per una banda i per una altra, no són veritat. Transparència fiscal, transparències de les balances fiscals. A Alemanya cada any es publiquen i les discussions que hi han entre les regions, públicament, admeses, en el Senat, per descomptat, i en els diaris, són d’alt volum –d’alt volum. Tenen una gran càrrega simbòlica i hi han sentiments al darrere, hi han interessos al darrere, però si no hi ha aquesta transparència i aquest debat, Catalunya no guanyarà, i Catalunya vol guanyar i guanyarà aquesta vegada, i vol fer-ho amb la paraula, vol fer-ho amb les dades, no a base d’acords hàbils, de tapadillo, d’acords que s’aconsegueixin a canvi de no sé què i d’altres coses en altres terrenys. No, no, no: transparència primer de tot, aquesta és la primera de les exigències de Catalunya. Per què? Perquè Catalunya sap que la transparència li donarà la raó. No ens donaran la raó en tot, en totes les nostres peticions, probablement, i potser haurem de reconèixer que en algun punt d’aquests que he dit ens hem equivocat. Tant de bo poguéssim reconèixer que ens hem equivocat en alguna cosa i abandonar la sensació impossible de suportar més que tenim de tenir la raó, que no ens la donen i que estem embarcats en un barco sord, en un barco de sords, en el qual aleshores evidentment que no voldríem anar –evidentment que no hi voldríem anar. Però nosaltres sabem que la sordesa és curable, i farem tot el possible –farem tot el possible– perquè això canviï. Molts catalans diran: «Aquests s’estan embarcant en un viatge difícil.» I tant que és difícil aquest viatge! Però vostès ho saben tan bé com nosaltres –vostès ho saben tan bé com nosaltres. Si hi posem tots de la nostra part, si també vostès, diputats i diputades del Partit Popular ho fan, la nostra causa avançarà. El segon punt del nostre programa de reformes és el programa de reformes cap al progrés democràtic. No em vull allargar més i, per tant, els remeto a un text que és extensíssim, des del meu punt de vista molt interessant, i del qual només espigolaré un parell de coses que no poden deixar de ser dites en aquesta sessió. Aquesta proposta afecta la regulació del president de la Generalitat, del govern i del conseller en cap. Vostès saben... Farem una llei del govern que reguli la figura del conseller en cap i l’organització de l’executiu. Vostès saben que nosaltres hem tingut en aquesta darrera legislatura un conseller en cap, però no la llei del conseller en cap, i no dintre de la llei que hi ha d’organització, és a dir, la Llei del Parlament, el president i el consell executiu, que preveu una delegació temporal que està clarament dibuixada per a casos de malaltia, de viatge, en fi, de períodes potser una mica més llargs. No; hem creat..., és a dir, hem buidat totes les competències de la Presidència, totes, per decret, sense llei, a favor d’una conselleria en cap que estava entesa en la Llei com a temporal. La temporalitat pot durar fins al final... Home!, segurament pot durar fins al final, però aleshores ja no és temporalitat, i, per tant, fem una llei, i la farem, una llei del govern que reguli la figura del conseller en cap i l’organització de l’executiu. SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 13 I la reforma de la Llei 3/82 per limitar la reelecció indefinida del president de la Generalitat i establir una durada temporal màxima de l’exercici del càrrec. Amb relació al Parlament, es proposa impulsar la reforma del Reglament per agilitar els seus procediments, incrementar la freqüència de les sessions plenàries, tot i reduint-ne la durada, facilitar les funcions d’impuls, control, participació especial i expressió del pluralisme polític. Vull significar especialment dues propostes a incorporar: la creació d’una oficina pressupostària en el Parlament i el tràmit preceptiu de compareixença prèvia dels candidats a ocupar determinats càrrecs públics per tal d’examinar-ne la idoneïtat. I, per impulsar la participació ciutadana, reformar la Llei 2/95, d’iniciativa legislativa popular, per facilitar una major participació de la ciutadania en el procés legislatiu, com promoure les iniciatives necessàries per tal que la Generalitat assumeixi competències en la realització de referèndums i de consultes populars directes, i reguli altres formes de participació. Els organismes consultius i fiscalitzadors han de ser objecte d’adaptacions per tal de facilitar l’exercici de les seves funcions. I per acabar aquest capítol faré una menció especial a la política de mitjans de comunicació audiovisuals. Ampliar les competències del Consell de l’Audiovisual de Catalunya perquè esdevingui de manera efectiva l’autoritat independent del conjunt del nostre sistema audiovisual. Elaborar i aprovar la llei catalana de l’audiovisual que vam voler fer i no vam poder, llei que definirà la missió de servei públic de la ràdio i la televisió i el sistema audiovisual català, que delimitarà amb precisió l’espai comunicacional privat i públic, que regularà la ràdio i la televisió locals i els mitjans comunitaris, i que proporcionarà, donarà seguretat jurídica en tots aquests sectors, que no la tenen, que estan sempre a l’última pregunta de l’últim decret, quin dia es publicarà, i que proporcionarà garanties respecte als drets bàsics que afecten els professionals de la informació i la comunicació i els usuaris i destinataris dels mitjans. Per últim, reformar la Llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió amb la voluntat d’abordar la reorganització de la Corporació, de manera que se n’asseguri la independència i la professionalitat i la dels seus mitjans respecte del govern, tot modificant la composició i les funcions del Consell d’Administració, establint un nou mecanisme de selecció i elecció dels directius, i fixant els objectius. En regeneració democràtica, creiem que la Sindicatura de Comptes no ha estat ben tractada i que el seu prestigi se n’ha ressentit. Cal reforçar-la, cal prestigiar-la. I es crearà en el seu si una oficina destinada a preservar la transparència i el funcionament ètic del sistema públic, i especialitzada, aquesta oficina, en les pràctiques irregulars en les concessions i en les contractacions de béns i serveis del sector públic, tema aquest, com vostès saben, no menor. Vull anar acabant, senyores i senyors diputats, i vull ferho amb l’expressió de la confiança que tot allò –que SESSIÓ NÚM. 2.1 n’hi ha molt– que pot ser discutit en aquesta sessió d’investidura i que ho serà en els mesos que vindran serà posat a la seva disposició, per escrit, tal com cal, perquè puguin fer-ne les seves anotacions i demà les seves intervencions, i en el futur també amb tota calma. Però no vull acabar sense un compromís personal –fins aquí ha estat l’exposició per força resumida, per força escapçada en alguns aspectes de les principals línies del programa fruit del pacte per un govern catalanista i d’esquerres, un programa que ha de permetre el progrés en l’autogovern, el progrés nacional, el progrés econòmic i social, el progrés cultural i educatiu, i l’equilibri territorial i ambiental de Catalunya–, el meu compromís personal i de futur. Tenim molta feina per fer, com podeu veure, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, i amb aquestes pinzellades només n’he descrit els aspectes cardinals, i no tots. Espero que tots vostès, a la feina de construcció de Catalunya que avui recomencem, hi contribueixin amb un esforç honest, constant i responsable. Els necessitarem a tots, senyores i senyors diputats, i a tots prometo respectar en tant que portadors d’un mandat democràtic. Dels que votaran la meva investidura presidencial, n’espero el suport, el treball reflexiu, la col·laboració il·lusionada i creativa, i de tots els que des d’una posició distant la rebutgin, n’espero la crítica intel·ligent i el control severíssim, n’estic segur, virtuts sense les quals una democràcia perdria la raó de ser. Dels opositors també n’espero, a més, una mà dialogant, un pont obert a la reflexió comuna, una via que porti el consens sobre les qüestions bàsiques, i em penso que les hem distingit. Sense consens sobre els afers i les qüestions essencials el país se’n podria anar en orris. No demano peixet, demano crítica, però demano també visió panoràmica, visió general. Molts dels objectius que des de la meva presidència em proposo d’empènyer, i especialment la reforma de l’Estatut, formaven part en l’anterior legislatura d’un marc bàsic d’acord, un marc que abraçava el 50 per cent d’aquesta cambra i que ara abastarà més del 80 per cent; no el malmetem amb tacticismes, amb jocs de calendari o amb equívocs paralitzadors, perquè decebríem tots. L’estatut nou ha de servir per governar millor en les futures legislatures, les presideixi qui les presideixi. L’estatut no és per a quatre anys, no malmetem l’oportunitat històrica de reformar-lo, no hi juguem, m’ho demano a mi mateix i els ho demano a tots vostès. Els diversos partits que conformen la previsible majoria d’aquesta cambra volem anar molt més enllà del programa bàsic de govern que avui he esbossat, i encara només parcialment. Aspirem a expressar sobretot un sentiment nou: el d’un catalanisme que reconeix la seva pluralitat. Per formar govern es reconeixen, s’amollen i es complementen uns grups polítics que tenen cada un d’ells la seva història, que han fet en els últims anys experiències distintes, que no coincideixen fil per randa en el diagnòstic de totes i cadascuna de les qüestions d’aquest país, que tenen objectius finals prou diferents o camins que tenen objectius diferents o camins que en algun PLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 14 punt poden ser diferents per arribar a objectius comuns, l’objectiu comú d’una ciutadania justa, rica i plena. Però precisament perquè no som iguals podem oferir una resposta basada en el diàleg, més pròxima a la realitat catalana. Vet aquí, vet aquí el sentiment que expressem: el d’una catalanitat diversa i dialogant, civil i cordial, oberta a la diferència i disposada a fer-ho tot per salvar el bé més preciós que és la unitat civil. tats, la que ha creat, almenys per ara, un distanciament aparent, ja previsible durant la campanya electoral, vull dir dins de les dretes. Però encara que s’ajuntessin les dretes catalanes ara no farien el pes, de lluny. En l’anterior legislatura la dreta guanyava l’esquerra per un. El mal resultat de la seva majoria ha fet que en aquesta l’esquerra guanyi clarament la dreta, 74 a 61, i pugui governar amb més comoditat i menys renúncies, evidentment. No hi ha unitat sense diàleg, no hi ha unitat sense barreja, és a dir, no hi ha unitat que valgui. Potser pel substrat autoritari que algunes etapes històriques han deixat sobre la memòria col·lectiva, està de moda des de fa anys, tant a Barcelona com a Madrid com a Washington, confondre el bon govern amb el govern dur, contundent, entotsolat, tancat en ell mateix. Doncs, bé, ara estem a punt d’inaugurar una governació que no té por a la llibertat de criteri, que no s’espanta davant de la complexitat perquè la té, que ha començat el seu periple fent allò que és la sal de la democràcia, parlant, cedint, reconeixent les virtuts i la posició de l’altre, intercanviant criteris, sospesant punts de vista, treballant per a l’acord generós. Si està de moda la duresa uniforme, nosaltres proposem la fortalesa crítica; si està de moda comprimir, reprimir, dissimular, velar, silenciar els punts de vista, nosaltres amplifiquem, subratllem, potenciem, desvetllem els punts de vista, i manem, perquè no és contradictori. Si està de moda dictar, nosaltres ens proposem escoltar. Si està de moda la resposta cantelluda i unívoca, nosaltres presentem una proposta amable. Si està de moda el cop de puny sobre la taula, nosaltres ens hem assegut a l’entorn de la taula i hem començat, primer de tot, parlant, enraonant, que és com la gent s’entén. Ni l’Ebre, ni el finançament ni l’estatut s’havien d’haver renunciat mai. Això ens fa inicialment optimistes respecte al marge de confiança obtingut pel catalanisme d’esquerres, però admetem que aquest marge s’haurà de demostrar en els fets i que ha estat l’electorat qui ens hi ha conduït. Certament, els tres corrents que hem arribat al pacte ho hem fet per necessitat, ho hem fet per necessitat, la debilitat inicial ens ha fet més perspicaços. Els grups petits d’aquesta cambra s’han fet més grans, els grans més xics. Alguns ho hem entès de seguida, altres no. Els petits més grans i els grans més petits, això sí que vol dir que la gent vol canvi, però amb un canvi escorat, enormement escorat, tot virat cap a l’esquerra. Mai hi havia hagut, des de 1984, una divisió, una partió de les aigües tan clara en aquesta cambra –74 a 61–, mai. Recordin que en el Parlament anterior sempre érem 68, 67 si era que faltava algú; tothom hi havia de ser, anava d’un vot. No, no, estem parlant d’una gran majoria, Catalunya s’ha pronunciat, tot castigant els partits grans, com diuen vulgarment, i animant els petits, per un corriment de l’eix de la política catalana que nosaltres i el Parlament de Catalunya i el govern de Catalunya no pot obviar. Un canvi escorat, tot virat cap a l’esquerra. La debilitat més o menys accentuada que els ciutadans de Catalunya han imposat a tots els grups del Parlament, sense excepció, a uns per minva de vots, a altres perquè per molt augment que hagin tingut encara no són a l’alçada dels dos grups dominants; aquesta debilitat relativa ens ha obligat, a nosaltres, dintre de l’esquerra a aproximar-nos, i sospito que ens hauria d’obligar a tots a aproximar-nos en aquelles qüestions essencials. La dreta no ha sabut, no ha pogut, ha estat justament la seva interessada amistat del mandat anterior, orfe de resulPLE DEL PARLAMENT La necessitat ens ha obligat a ser virtuosos, sí, confessem-ho, perquè en democràcia la principal virtut és, justament, aquesta capacitat de reconèixer la realitat i el diàleg. Dialogar és cosir les diferències per tal de construir unitats amb les diverses parts. Catalunya és plena de diferències socials, culturals, lingüístiques que esperen, que han esperat durant anys un govern com el nostre, un govern disposat a cicatritzar les fractures econòmiques, disposat a cosir les diferències sentimentals, disposat a teixir la unitat civil del poble català. La força política que deriva del diàleg és més indestructible, fixeu-vos, que la força que deriva d’una posició única per sòlida que sembli. De la reflexió conjunta del pacte entre els diferents, n’ha sortit una força a l’hora potent i mal·leable que sabrà adaptar-se millor a les necessitats dels barris més problemàtics de Catalunya, perquè hi té una especial sensibilitat, que sabrà ser sensible a la complexitat de les relacions polítiques i econòmiques de Catalunya amb Espanya, que sabrà buscar sortides intel·ligents als reptes difícils però apassionants que el futur ens imposa, la pervivència de la llengua catalana; les necessitats assistencials de les nostres famílies, el futur dels nostres joves, el nostre paper a Europa, la reforma de les nostres relacions amb l’Estat espanyol i la superació dels obstacles que estan frenant la tradicional fermesa de l’economia catalana i de les seves infraestructures; la necessitat de preservar el nostre territori, que sempre ens recorda Raimon Obiols, font de riquesa, marc paisatgístic on projectem les nostres emocions i pati que ha de ser dels nostres néts i besnéts; la necessitat de recuperar l’excellència cultural i educativa que ens havia caracteritzat en altres èpoques anteriors, i la voluntat de teixir un sol poble, partint no pas d’una idea abstracta de Catalunya sinó de la variadíssima realitat que és visible als nostres carrers. De la reflexió conjunta emergeix un catalanisme que vol apel·lar, no solament als catalans que senten que el cor se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els que durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença. Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El nostre catalanisme no és més que l’anterior, però tampoc menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un pacte, d’accents diversos i complementaris. Expressarem una confiança més decidida en la realitat humana, tan diversa i bulliciosa del país, més que no SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 15 pas en les essències que ens arriben del passat. Tal com deia Gabriel Alomar i va repetir Rafael Campalans, ens interessa més el futur dels nostres fills que les dèries dels nostres avantpassats, respectades com són, i ho sabeu. El catalanisme esdevé sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns problemes i que tenen unes necessitats. El catalanisme esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans. Aquest país ara ja comença a ser diferent. Com en el viatge simbòlic d’Ulisses hem anat més lluny i ara hem desembarcat en una illa nova, i això provoca, naturalment, incertesa, la incertesa de la novetat, potser provoca, fins i tot, incomoditats a tots aquells que estaven acostumats al paisatge polític i simbòlic de la illa anterior, però sobretot provoca il·lusió i esperança entre els que hem dialogat per confegir el mapa polític de la illa. Sóc aquí, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, disposat a inaugurar amb vosaltres, amb vostès, una època brillant de la nostra d’història. No vull, no volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia. Demano als que estan temptats de caure en el ressentiment que superin aquesta temptació. El ressentiment és una benzina políticament molt útil perquè és molt excitant, molt estimulant, però és molt perillosa socialment, és un perill que el país no es pot permetre. No volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia; volem mirar endavant amb il·lusió, tenim quatre anys per treure tot el suc SESSIÓ NÚM. 2.1 de les institucions catalanes i esperem deixar-les millor que no pas eren. Esperem aconseguir que la vida dels catalans sigui més justa, més amable, que el futur d’aquest país nostre sigui, estigui més assegurat. Esperem contagiar aquesta il·lusió als membres desil·lusionats d’aquesta cambra i, especialment i sobretot, a la ciutadania catalana. Esperem que aquesta etapa sigui profitosa, no volem deixar una petjada singular, no és per això que hem vingut. Volem desvetllar totes les energies d’aquest país, que són moltes, tal com va passar amb Barcelona durant la dècada anterior. Més lluny, sempre molt més lluny, el país d’aquí a quatre anys serà un altre i, aleshores, haurem arribat a una nova illa, i així anirà fent camí, per tant, Catalunya, com Ulisses cap a Ítaca. Per fer possible aquesta nova i esperançadora etapa del viatge de Catalunya us demano, senyores i senyors diputats, el vot a la meva investidura. Moltes gràcies. (Aplaudiments.) El president La sessió es reprendrà demà a les deu del matí. Se suspèn la sessió. La sessió se suspèn a les dotze del migdia i cinc minuts. PLE DEL PARLAMENT � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de proposta del candidat Pasqual Maragall al debat d'investidura de la VII Legislatura Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Abstract A summary of the resource. Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, en la sessió plenària núm. 2, primera reunió. Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Investidura Catalunya Parlament de Catalunya Model social Acció política Debats President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències