445 10 5657 http://78.47.125.110/files/original/17/1744/0000001381.pdf 5793c8b55a952c8c3d8b5fc39ae29f24 PDF Text Text Reggio Calabria, martedi 26 maggio 1998 Lezione Magistrale di Pasqual Maragall i Mira Il mondo ci appare oggi come un villaggio che chiamiamo globale. E' come dire che abbiamo la percezione di avere spostato più lontano i limiti dei nostri quartieri e delle strade, grazie ai mezzi di comunicazione, ai viaggi, agli incroci delle razze e alla mescolanza delle culture. Senza dubbio, la mia generazione, che ha vissuto nei primi anni sessanta nella consapevolezza di una progressiva mondializzazione della politica, - al tempo di Kennedy, Kruschev, di Papa Giovanni XXIII, del primo Castro, quello dei discorsi nella Sierra Maestra e dell'ingresso a all'Havana - ha l'obbligo di usare alcune cautele alla luce di quanto è avvenuto dopo. Preferisco parlare di un mondo aperto piuttosto che di villaggio globale o di città globale; un mondo aperto ai contatti e tuttavia alle incertezze. Credo sinceramente che un mondo di città - un'Europa delle città nel nostro caso - è più attraente, e quello che più importa, più concreto, di un mondo globale. Parlando di Europa dobbiamo includere una Europa delle Regioni e delle città, perchè le culture che si sono andate determinando, non sempre sono confinate negli stati nazionali, quanto piuttosto diventano occasioni di culture nazionali con una lingua, letteratura, e caratteristiche proprie. Scozia, Fiandre, Catalogna, Galles, Galizia, Euskadi, Baviera etc. sono esempi in questo senso. Irlanda, Slovenia, Ucraina e altre, sono esempi di culture nazionali europee che solamente nel secolo XX - e alcune molto recentemente -hanno ottenuto il loro riconoscimento di "Stati", il loro status. Senza dubbio, se vediamo l'Europa dal satellite vediamo una costellazione di punti luminosi. Non vediamo frontiere, né statali, né regionali. Queste costellazioni sono le culture costruite, fisicamente esistenti. Dalla sola osservazione di questa immagine possiamo già apprendere qualcosa di utile sul mondo, qualcosa che ci rimanda al concetto di villaggio globale. L'organizzazione dei punti luminosi, riflesso delle città, disegna alcuni percorsi, segnala concentrazioni e evidenzia i vuoti. Si formano costellazioni dense come il Randstadt, il sud-est Inglese , il bacino della Ruhr-Reno, il triangolo Genova- Torino-Milano, o la regione metropolitana di Napoli, culminante di una linea costiera che appare come città lineare, lo stesso che succede con Barcellona e la costa mediterranea settentrionale spagnola fino al Golfo di Leòn. Ogni tanto appaiono stelle solitarie che normalmente corrispondono a capitali di stati, che sono cioè il prodotto non tanto della aleatoria distribuzione delle popolazioni nelle valli o sulle montagne, lungo le coste o le pianure , quanto di una volontà razionale di un paese che si è costituito in stato - o del suo monarca - di ubicare la capitale in un determinato 1 �punto della geografia. Mosca, Pietroburgo, Berlino, Parigi, Madrid, cosi come come Brasilia, mostrano una localizzazione non tanto casuale quanto logica. La logica di Pietro il Grande o di Filippo II, come quella di Kubitschev in Brasile, o di nuovo quella di Lenin nel riportare la capitale a Mosca, era una logica di governo, una ricerca di equidistanza o baricentro, una ottimizzazione voluta più di un equilibrio raggiunto. E' possibile che in certi casi sia la desertificazione dell'intorno, provocata da una capitale potente, più in là e oltre i limiti della sua zona metropolitana d'influenza, quella che produce il punto luminoso solitario. Questo fatto ci deve far riflettere. Dimostra infatti contro l'ipotesi iniziale, la forza di condivisione di sentimenti e idee. Dobbiamo ammettere che la mappa che vediamo dal satellite, il firmamento inverso che si vede quando si mette a fuoco il pianeta, non riflette solo forze materiali e spontanee, quanto fattori culturali e politici. Vuol dire che le frontiere, sebbene non si vedano in questa mappa, agiscono su di lei e la modificano. Vuol dire che il mondo è anche un mondo di stati. La scommessa che propongo è che se questo è vero, sia vero anche il fatto che il cammino che conduce dal mondo attuale di stati, al mondo globale - al mondo aperto, al mondo senza frontiere al mondo dei cittadini - sia una strada che passa per il mondo delle città e per l'Europa delle regioni. In primo luogo: il mondo globale, la città globale, il pensiero che la mia città non esista, perchè la mia autentica città è il mondo, è un'idea poco utile. Si tratta di un concetto paralizzante. Facciamo un esempio: nel "Vertice sulla Terra" di Rio de Janeiro del 1992, da cui si sono tratte molte cose positive, non si è sufficientemente badato al carattere ambiguo di alcune delle conclusioni. "Pensare globalmente e attuare localmente" si disse, senza tenere conto che la gente era abituata a pensare prima di agire e che di conseguenza quello che gli si stava dicendo era :"Non agire finchè non sia arrivato un ordine nostro, un ordine globale, frutto di un pensiero globale", che appare qui come un pensiero unico e inappellabile, uguale al neo liberalismo che ci ha inondato a partire da quel novembre del 1978 in cui lo stato della California votò in massa la proposta 13ª(tredicesima) contro le imposte sulla proprietà. Il 'pensiero globale' commette errori considerevoli. Nel 1974, si annunciò che le risorse petrolifere sarebbe durate 20 anni. Siamo già a 24! Altro errore: ci avevano annunciato che la popolazione globale avrebbe cessato di crescere nell'anno 2050 con all' incirca 15 miliardi di abitanti. Ora pare che il tetto si sia abbassato a molto prima, al 2015/2020, e con molti meno abitanti. [Sono notevoli i danni che la coppia Malthus-Ricardo hanno causato nelle nostre menti impressionabili, nonostante si possa pensare che i loro avvisi allarmanti abbiano precipitato le soluzioni per i problemi che misero in luce. In questo caso, considereremo i loro eccessi teorici come buone medicine.] Fortunatamente, in quello stesso conclave di Rio, si disse un'altra cosa contraria alla prima : "Fate localmente tutto quello che lì potete fare " volendo con questo dire : si eviti il trasporto di energia. Questa affermazione coetanea e coincidente con il preambolo del trattato di Maastricht che afferma che l'Unione Europea è una unione ogni volta più stretta tra popoli dove tutto si farà il più possibile vicino ai cittadini - è nella realtà un proclama rivoluzionario che 2 �sconvolge la constante tendenza delle idee verso un'universalità ingenua, soprattutto a partire dal 1789. In molte occasioni la ben intenzionata universalità delle nostre aspirazioni, quasi direi la sua precipitata universalizzazione, ha dovuto essere frenata dalla dea storia che con la peggiore perversione si avvalse dei più efficienti particolarismi per farci retrocedere al punto di partenza: la peculiarità della razza, dell'etnia, della religione, della lingua fino a quella dell'accento dialettale; il 'Cainismo' delle città divise e delle famiglie opposte. In Bosnia le tre comunità chiamate etniche appartengono alla stessa razza e parlano lo stesso idioma, cambiano solamente religione e inflessione. A questo punto voi vi chiederete cosa ha a che vedere l'architettura con tutto questo. Vi potrei rispondere con una boutade, ma una boutade veritiera, quella che il combattimento tra Croati e Bosniaci a Mostar si rese pressoché irreversibile solo quando i Croati del quartiere Ovest bombardarono il ponte vecchio (lo Stari Most) che li univa al quartiere mussulmano dell'Est. Solo cioé quando saltò questo pezzo di architettura. Ma, aldilà del tragico aneddoto, ancora oggi da risolvere, l'architettura ha a che vedere con quello che vi stavo raccontando, perchè l'architettura è l'arte di costruire la città e la città sta tornando ad essere ora l'oggetto e il centro d'attenzione del mondo. Sono trascorsi più di 20 secoli dalla nascita della città come il luogo della Polis e 15 secoli da cui scomparse come tale, in quella che viene chiamata la lunga notte medioevale. Per riemergere con timidezza e arroganza ma sempre fugacemente nel basso medioevo catalano-aragonese, nella Hansa e successivamente nel Rinascimento italiano, e per essere in ultimo ridotta alla categoria di "luogo di provincia" a partire dal secolo XVI. In quell'istante, i due mondi, il Vecchio e il Nuovo, iniziarono a costruire drammaticamente il mondo globale, un mondo di nazioni; la scienza iniziò a pensare al pianeta Terra come parte dell'Universo e la filosofia morale, più tardi, nel XVIII, iniziò a pensare alla sua organizzazione politica. Due cose debbono esser chiarite qui. Una: come possiamo sappere che l'attuale globalizzazione sia la definitiva e non un'altra ingenuità? Secondo: perchè si suppone che l'architettura costruisca città e non semplicemente case ed edifici? L'attuale globalizzazione non è "la" buona né "la" definitiva. E' una in più delle pulsioni universalizzatrici che si sono andate succedendo ciclicamente nel corso della storia. Alla fine del XIX tanto i finanzieri come i proletari erano internazionalisti. Perfino gli aristocratici, come lo era per esempio il Barone de Coubertin. L'Universalismo di Marx in quell'epoca portò ad un importante grado di conoscenza dei suoi propri limiti quando propose che solo la scomparsa delle nazioni - per la quale non si fissava una data - avrebbe preparato lo scenario di una società mondiale più giusta. Ma Marx ignorava che tutta l'economia politica classica alla quale apparteneva - insieme a Smith, Malthus e Ricardo - era destinata ad essere breve. La costruzione del nuovo mondo e in concreto il formidabile sviluppo dell'agricoltura nordamericana, cosí come le successive ondate di emigrazione europea, portarono ad una crescita della popolazione nordamericana non indigena dai 4 milioni - nel momento della Rivoluzione francese - ai 125 milioni all'inizio della Prima Guerra Mondiale e ridussero per esempio la popolazione irlandese di un 25 % dopo la carestia del 1843. Tutto questo sconvolse le previsioni catastrofiche, sebbene redentrici, di una classe operaia universale, impoverita e cosciente. Questa classe fu condotta in Europa al cospetto delle nazioni che hanno portato il nostro 3 �secolo verso una tragedia molto superiore a quella che il secolo XIX aveva previsto. E ad una società di classi medie. Anche Keynes nel 1930 e poi di nuovo senza esito nel 1944/45, aveva difeso la possibilità di una moneta mondiale e di una autentica banca mondiale, elementi di quel governo mondiale che da Kant in poi esisteva virtualmente in forma di proposte o ipotesi. Pensate che oggi stiamo assistendo solo ad alcuni tentativi, peraltro difficili, di creare una politica economica europea che possa accompagnare la moneta unica, che è già nata, e di dotare la commissione europea di un Presidente eletto, e quindi di iniziare a delineare un vero e proprio governo europeo. La lezione di umiltà che abbiamo contrapposto all'audacia e alla stupidità delle nostre pretese collettive, è stata in questo secolo schiacciante. Si tratta di ammettere che, al momento, il mondo globale si possa costruire solo per pezzi, regionalizzandolo nella sua organizzazione e di sapere che questa regionalizzazione si attesterà al livello che stabiliranno le economie più grandi come volume economico minimo. La creazione degli Stati Uniti nel 1776 sancì per i due secoli successivi la necessità dell'Unificazione europea. Potevamo pensarci prima! Perchè non ce lo chiediamo? Nel frattempo, specialmente nei periodi di pace e di crescita economica, il sistema globale tende a decentralizzarsi. Riduce le restrizioni obbligate dall'equilibrio del terrore e la nazionalizzazione della Polis, determinata da questo stesso equilibrio. In ciascuno stato-nazione, le città soddisfano in questi periodi una porzione maggiore di domanda pubblica, l'educazione e la sanità migliorano a spese della difesa, le imprese superano le frontiere e creano uno spazio multinazionale nel quale le città si offrono come sedi della loro espressione, competendo tra loro per ottenere il maggior volume di investimenti produttivi e di infrastrutture tecnologiche. Il mondo si civilizza. Ma è un mondo globale solo per alcuni e in forma limitata. E' soprattutto un mondo di città, di luoghi dove le imprese da un lato e le istituzioni pubbliche dall'altro, cercano di far fronte alle domande e ai problemi del genere umano. Sembrerebbe logico puntare su un mondo di città ragionevolmente regionalizzato in unità più grandi (Unione Europea, Mercosur, Gruppo andino, Nafta, etc.) e dotato di regole di comportamento riconosciute da imprese e stati. Anticipo che questo non significa la scomparsa degli stati quanto la loro trasformazione da entità produttive e difensive, in enti regolatori dei diritti, in soci attivi di coalizioni transnazionali, cosa che già comincia a succedere molto chiaramente nell'Italia di Prodi e Bassanini e, con maggiori difficoltà in quella di D'Alema, D'Onofrio e Cacciari, cioé a dire, l'Italia della riforma amministrativa e quella della riforma costituzionale. Questa è la spinta universalizzatrice che ci possiamo permettere. Un mondo di città regionalizzato per grandi aree. Però senza dubbio un mondo di città. In un altro modo la gente non lo accetterebbe. Non lo accetterebbe perchè lo sentirebbe come un mondo distante e lontano dai suoi problemi. "Globalizzazione" e "localizzazione" in questa 4 �accezione si danno la mano. E' necessario inoltre un secondo chiarimento. Le città che compongono questo mondo parzialmente globalizzato sono l'oggetto reale dell'architettura. In questo seguo i maestri. Quelli del Rinascimento, quelli del Movimento Moderno e quelli di oggi: Oriol Bohigas, Richard Rogers e Renzo Piano. E obbedisco alla mia personale esperienza. A Barcellona, costruire case nella degradata città vecchia dei primi anni '80 non sarebbe servito a nulla se non si fosse operato contemporaneamente nel settore sanitario e della sicurezza. Pensate che noi arrivammo al governo della città nel 1979 con l'idea sbagliata che i prezzi bassi delle case nella 'Città Vecchia'- il centro storico, il nucleo antico di Barcellona fossero una benedizione e iniziammo a fare piani urbanistici aumentando al massimo lo 'zoning' per le attrezzature pubbliche. Fu un errore. Pensavamo che questo si sarebbe dovuto realizzare consentendo agli abitanti della Città Vecchia di viverci grazie al mantenimento dei prezzi bassi e alla nuova offerta di servizi. Altro errore. Non ci rendevamo conto che i prezzi erano bassi perchè la gente se ne andava. Reagimmo così contro una 'gentrification' o innobilimento che né si era prodotto né si sarebbe prodotto da se stesso. La gente se ne andava a l'Hospitalet o a Sant Andreu - verso cioé quartieri metropolitani o periferici del comune - per un processo di maggiore benessere in quanto i potevano aumentare i salari o perché si otteneva il doppio lavoro nelle famiglie. Solo gli anziani rimanevano per mancanza di mezzi e di energie per il trasferimento in luoghi lontani da quelli dove avevano trascorso tutta la loro vita. La popolazione della Città Vecchia è diminuita di un 30/40%. Quei luoghi familiari e carichi di significato si andavano desertificando. I tagli pubblici senza un corrispondente reinvestimento divenivano fattori di abbandono. La criminalità andava aumentando. I vuoti urbani venivano occupati in parte da gente che mancava dei mezzi per mantenere un livello minimo di vita commerciale e pubblica dei quartieri che non fosse quella di un commercio illegale, difensivo, e si costituivano dei 'ghetti' di diversa natura. La teoria dello sciatore era la soluzione: non solo urbanistica né solamente sicurezza, ma entrambi. Urbanistica più sicurezza, ora l'una e poi l'altra. Servizi sociali, più pulizia. Politica commerciale più residenza. Prevenzione prima della repressione, ma in ogni caso prevenzione e repressione. Nessun dogmatismo, nessuna formula magica. Investimento pubblico, investimento privato. Intervento pubblico e aiuti privati. Guerra totale alla miseria. All'inizio fu la sconfitta, molto dopo pareggiammo e solo alla fine cominciammo a vincere. E quando stavamo cominciando a vincere, esplosero le mine dimenticate di antichi pederasti o il fariseismo dei contabili che si scandalizzavano perchè si compravano e vendevano case a prezzi differenti. Così come molto prima si erano scandalizzate le istituzioni di beneficienza quando noi avevamo iniziato a chiudere i pensionati insalubri dove erano lasciati a morire per pochi soldi anziani da loro sconosciuti e si vide come rapidamente aumentava la richiesta di poter mangiare e dormire altrove. Governare la città, questo è certo, richiede molte volte di nascondere problemi laceranti al fine di risolverli senza offendere troppo la sensibilità pubblica. Perchè negarlo? Ma nella maggioranza dei casi governare la città significa svelare al pubblico realtà occulte. Il governante pone la città di fronte allo specchio delle sue stesse miserie, 5 �di realtà conosciute ma sottaciute, dimenticate, occultate. Una casa nuova in un quartiere pericoloso non è una nuova casa. Questo è la lezione che abbiamo imparato. Queste case nuove si fanno vecchie rapidamente, così come lo sono i volti invecchiati di bambini e bambine costretti a lavorare anzitempo nei paesi arretrati. La lezione è che la ricchezza e la miseria colonizzano il territorio. La ricchezza, con i suoi prezzi alti e con il taglio minimo delle particelle, e se necessario con le polizie private, come a Caracas; la miseria invece mediante un'arma ugualmente efficiente: la paura della classe media verso l'insicurezza e la eccessiva diversità. La verità è che nella Barcellona tollerante e liberale si sono ridotti i crimini da un 25 a un 15% in dieci anni, come dire quasi alla metà, mentre nella Londra della legge e dell'ordine, aumentavano, sempre in dieci anni, fino a una volta e mezza. Ben lo sa Tony Blair, che ha trasformato questo tema in cavallo di battaglia della sua campagna elettorale. La London School of Economics aveva dimostrato che il puritanesimo radicale della Signora Thatcher e del suo governo, condannava gli emarginati a rimanere senza rimedio nella loro condizione. Soffermiamoci per un momento sul carattere colonizzatore del territorio che possiedono sia la ricchezza che la miseria, perchè questo ci porta ad una interessante riflessione metodologica. Questi effetti - di comportamenti di alcuni cittadini sopra quelli di altri - gli economisti, me compreso, li chiamano esteriorità, perchè sono fenomeni che si producono al di fuori, all'esterno dei confini del modello. Queste restrizioni, in ogni sapere scientifico - non voglio spiegare a un pubblico di architetti che un modello in scala 1 a 1 aggiunge qualcosa alla collezione degli oggetti esistenti, ma nulla alla scienza che li studia - questi limiti, presuppongono in economia, l'inter-indipendenza tra le funzioni dell'iutilità e della produzione dei singoli individui e delle singole imprese rispettivamente. Tutta la teoria dell'equilibrio di mercato si basa sull'ipotesi che ogni persona ottimizza le sue scelte di consumo e di produzione senza alcuna relazione con la forma delle funzioni di utilità e produzione degli altri partecipanti al mercato. Quando questo non succede, è allora che la teoria ammette i limiti di mercato e la possibilità che si giustifichi l'intervento pubblico. E non è giustificazione da poco. Le esteriorità positive e negative, cioè le contiguità tra gli individui che producono benefici imprevisti (una maggiore consapevolezza nella città rispetto alla vita isolata, per esempio) o ulteriori pregiudizi (insicurezza cittadina etc.) queste esteriorità, ripeto, non sono un elemento insignificante per costruire una forte teoria dell'azione pubblica e della Polis. Richiamo la vostra attenzione sulla necessità di acquisire una certa dose di modestia davanti al sollevarsi della polvere dei sermoni su quello che si dovrebbe o non si dovrebbe fare, o semplicemente sulla necessità di realizzare (a Roma, per esempio, questi ammonimenti sono ricorrenti). La gente ha molto chiaro che non tutto ciò che è pubblico è buono. Alcuni lo hanno fin troppo chiaro, come quel incaricato di aprire la strada per la bocca del cratere del Vesuvio, che passate le cinque del pomeriggio, dicesse per giustificari: "Roma ha detto alle cinque e basta; già si sa, politici, l'Italia, tutto il mondo", che sarebbe come dire: viviamo nel regno dell'assurdo, tutto quello che viene dall'alto è cattivo. 6 �Fortunatamente quando una paese ha raggiunto a fatica questa coscienza del rigore necessario nell'azione pubblica - a volte conquistata drammaticamente per la temporanea carenza del settore pubblico, come è successo in Catalogna prima della Seconda Repubblica, o posteriormente alla Guerra Civile - la corazza della auto-esigenza si trasforma in attitudine propositiva convincente e feconda in quanto si danno le condizioni per l'azione. Questa è l'origine come credo, dell'ottimismo esigente dei Bohigas, Sola Morales, Acebillo, Busquets, Llop, de Lecea, che si è riversato sulle strade e sulle piazze di Barcellona a partire dal 1980. Questo è anche quello che spero stia accadendo attualmente in Calabria e in generale nel sud dell'Italia ora che gli eccessi di uno statalismo male inteso e il malanno della 'collusione' e della 'protezione' privata iniziano a cedere il passo alla libertà creativa. Un nuovo rinascimento si presenta nell'Italia totalmente europea di oggi, un'Italia che risolve soddisfacentemente una equazione che è quella della Spagna, cioè quella di riuscire ad edificare una società moderna in uno spazio attraversato da molti paralleli come quelli che vanno dalla Germania al NordAfrica. Il ruolo delle città in questo processo sta divenendo decisivo. Voi state culminando il vostro periodo di gestazione di nuove idee, il periodo della chimica del "consensus building" (costruzione del consenso) molto più lungo e lento di quello della fisica delle trasformazioni urbane. Le opere nonostante a volte ci sembrino dilungarsi un'eternità, sono rapide se confrontate con il tempo impiegato nella costruzione del consenso sui grandi progetti. Gioia Tauro, il Ponte sullo Stretto di Messina, la terza carreggiata dell'autostrada, l'arrivo dell'Alta Velocità etc. saranno stati progetti lungamente attesi, ma non per questo dagli esiti meno rivoluzionari nel momento della loro realizzazione, né meno carichi di effetti. Soffermiamoci un momento su questo punto prima di entrare nella parte finale della lezione. E' probabile che la giustizia storica consisterebbe in una specie di distribuzione salomonica dei grandi progetti lungo le decadi e nei diversi territori, forse a leggero vantaggio di territori lontani dal centro del sistema delle città per compensare il fatto che la vicinanza al centro porta con sé una densità di relazioni che rende meno impellente lo shock esterno o istantaneo delle grandi iniziative. (Dico leggero vantaggio per non scostarmi da una modestia metodologica in rispetto all'intervento pubblico). Questa distribuzione ideale dovrebbe essere consapevole di una specie di diritto umano, mai formulato e tuttavia presente nella storia e che genera, quando assente, molte ribellioni, secondo mil quale tutti dovremmo aver vissuto un momento di speranza e di qualche realizzazione nel corso della nostra vita. Il fatto è che questo ciclo è lontano dal prodursi. La generazione del mio nonno paterno (1860-1911) non arrivò a vivere nessuna grande guerra. Karl Polanyi arrivò a battezzare "100 anni di pace", quelli che trascorsero dalla fine dell'ultima guerra napoleonica all'inizio della prima guerra mondiale. Inutile insistere sul perchè di un generalizzato internazionalismo durante il cambio di secolo. 7 �Differentemente la generazione di mio padre che nacque nello stesso 1911, visse in seguito ad una Guerra Mondiale, una Guerra Civile terribile (la prima nella quale una grande città fu bombardata dall'aria - Barcellona - e in cui un'altra città fu totalmente distrutta dall'aria Guernica - ), e una seconda Guerra Mondiale, nella quale due grandi città furono rase al suolo da una sola bomba. Ricordiamo qui Kenzaburo Oè, Premio Nobel giapponese che scrisse sull'assurdo di Hiroshima per l'assurdo presente nella sua vita familiare. Credo che Oé disse di Hiroshima che la tragedia della scomparsa della città è che la morte di una persona non impedisce la sua sopravvivenza nella memoria di quelli che restano, ma la morte di una città equivale alla scomparsa della sua stessa memoria. Muore ogni persona e ognuna di quelle che hanno vissuto con lei. Sparisce la memoria. E' chiaro che non vi è giustizia distributiva nella storia e senza dubbio per questo dobbiamo sperare nel passaggio del treno della fortuna e se è necessario costruire alla fortuna un appiglio. In questo consistono i grandi eventi: qualche volta non sono altro che segnali di una era fortemente attesa, scuse che la storia si prende per presentarsi all'improvviso, splendida, con il dono dei sogni realizzati. Torniamo di nuovo all'architettura e al suo appuntamento con la storia. La migliore notizia per le vittime del terrore basco, incluse le famiglie dei terroristi, è l'inaugurazione del Museo Guggenheim di Bilbao, e naturalmente, l'evoluzione delle cose in Irlanda del Nord. Il museo di Gehry e la nuova metropolitana di Foster, hanno rotto il maleficio di una città e speriamo anche di un paese solo visto in funzione della tragedia e della morte - che comincia di nuovo ad essere immaginata come lo scenario della costruzione e della vita, frustrando cosi l'ossessione paurosa che è tecnicamente l'oggetto di tutta la politica del terrore. La Expo di Lisbona, i Giochi di Barcellona, il treno ad alta velocità di Siviglia, in occasione della Expo del 92, per menzionare altrettanti momenti nei quali la scintilla della contingenza sembra aver messo in marcia il motore dell'evoluzione. Fui uno dei pochi catalani che si rallegrarono pubblicamente del treno ad alta velocità Madrid-Siviglia nonostante sapessi che il treno Madrid-Barcellona e quello tra Barcellona e la frontiera francese fossero più redditizi e conoscessi l'eccessiva parsimonia che questo progetto ha nei programmi di Madrid e di Parigi. Accettai come buona la motivazione di Felipe Gonzàlez, nel senso che questo treno si sarebbe fatto ugualmente e che al contrario non era così evidente che il treno Madrid-Africa non si facesse per una scusa del genere. Difesi l'idea che per Barcellona fosse interessante non essere un "cul-de-sac", non costituire il nuovo Sud francese, ma piuttosto un territorio di passaggio per l'asse centroeuropa-penisolaiberica, interpretando che questa fosse - come è - una riserva di ricchezza culturale ed economica per lo sviluppo della mia città e non solo una zavorra o una minaccia, come alcuni ritengono e, diciamolo pure, come la storia ha disgraziatamente più volte dimostrato. A Barcellona interessa una Penisola Iberica ricca e felice e non il contrario; una Spagna testa di ponte verso l'America Latina e il NordAfrica e non introflessa e lamentosa. Se le valli dei Pirenei, precedentemente in conflitto tra loro, hanno imparato a collaborare; se durante la cerimonia dell'apertura del tunnel Puymorens, lungo la linea BarcellonaPuigcerdà-Tolouse erano presenti i sindaci o 'consuls' di Andorra che sono favorevoli ad altri tunnel e ad altri assi, le città non possono essere da meno. Lo dico perchè Reggio 8 �Calabria deve lottare strenuamente per il ponte sullo Stretto, indipendentemente dal punto per il quale passerà esattamente. Non è un problema, credo, di poca rilevanza, ma di fertilizzazione di tutto l'interland. Il mondo delle città sarà molto competitivo e non ammette rimpianti nè perdona inattività. E' necessario scegliere la miglior soluzione e scommettere su quella. E, se non è buona, cambiarla. Si tratta anche di agire e spiegare. La gente vuole i fatti, ma allo stesso tempo, chiede la loro giustificazione. Vuole vedere e toccare, ma sente l'esigenza anche di stare ad ascoltare. In una delle ultime sessioni dei miei seminari all'Università di Roma ho potuto constatare, pochi giorni fa, la profonda inerzia di molti anni di pessimismo accettato, anche di fronte all'evidenza che le cose stiano cambiando. Proposi allora un'analisi lucida delle difficoltà e virtù di Roma come preambolo per un teorico Piano Strategico. Dal punto di vista passivo la carenza di un sentimento del presente come anticipatore del futuro; la carenza di spirito combattivo e di una "leadership" semplice. Dal punto di vista attivo, a parte i noti punti forti di Roma, una riflessione sulla sostenibilità ed un'altra sulla vocazione della città. Può darsi che, in alcuna misura, queste idee siano valide anche per altre città italiane che conosco meno. Il passato ha un così importante peso che il futuro costituisce un tema minore. A paragone con Madrid e Barcellona, Roma vive il peggiore dei due mondi: è la capitale, già lo abbiamo visto, colpevole di tutto e, senza dubbio, per questa stessa ragione, lo Stato non investe in essa più di una piccola percentuale di ciò che i romani considerano il minimo necessario. D'altra parte, essendo una città che dipende molto da se stessa, incomparabilmente più di Madrid o Parigi, non può formulare una mistica o una epica di città-città, di "self-made city", come Barcellona: nessuno lo crederebbe, almeno all'inizio. La sovrapposizione di poteri, religioso, cultural-archeologico e municipale, anche essendo quest'ultimo molto forte e più legittimato che mai, non facilita le cose. In cambio Roma dovrà riflettere con più tranquillità sul fatto che nessuna città si è dimostrata sostenibile a lungo termine alle attuali condizioni. Non parliamo incessantemente di sostenibilità? Bene, Roma è più sostenibile - nei limiti delle sue condizioni, non certo ottimali - di altre città che oggi sembrano ben inserite. Roma conosce l'arte di invecchiare dignitosamente ed è probabile che quest'arte si renda necessaria alla fine per quasi tutte le grandi città. Per iniziare i romani possiedono un alto grado di capacità nel convivere con un mezzo intoccabile, stretto e carico di simboli; ed una notevole capacità di sfruttare lo spazio/tempo. Si dovrebbero trarre maggior profitti da queste qualità. Detto questo, è evidente che nessuno possa sopravvivere solo conservando. In assenza di nuove costruzioni la città non si mantiene, né può sopravvivere ciò che è vecchio. Tutte le città devono trovare la loro propria formula per combinare i simboli esistenti con i nuovi. Senza questi ultimi l' antichità si converte in ripetizione. In ultimo, nessuna città del mondo ha tanti crediti come li hanno le città italiane per capire e rappresentare un mondo che è sempre di più un mondo di città. I francesi, gli spagnoli, 9 �gli inglesi possono saperne di più di nazioni, finanche di imperi, perchè i loro furono più recenti. Però nessuno è in grado di insegnare molto né a Roma né a nessuna delle città italiane rispetto a quello che una città è e significa. E vi assicuro che il futuro delle nazioni si giocherà sull'efficienza dei suoi sistemi di città. L'esperienza di un Sindaco non si può spiegare del tutto senza una confessione, tra le molte. Si tratta dell'emozione con cui per opera dell'arte dell'architettura e della costruzione appaiono nella città nuovi simboli destinati a durare. Non mi riferisco tanto alla funzione, quanto al valore di questi artefatti costruiti. Piazze o case, alberi piantati in un determinato luogo e ordine, monumenti nuovi, restaurati o riutilizzati, arredo urbano più o meno stabile e resistente, scuole, marciapiedi e passeggiate, torri di comunicazione, muri di contenimento, dighe, teatri: tutti questi rappresentano il teatro della vita, messaggi lanciati più o meno coscientemente come bottiglie nel mare al corso della storia, manifestazioni a volte eccessive del nostro passaggio per la città, ma in tutti i casi visibili, corporee, criticabili, azioni divenute oggetto che migliaia di occhi guarderanno con rispetto o ignoreranno, che migliaia di mani e piedi calpesteranno, o toccheranno, o cambieranno, e che fanno della città uno dei pochi concetti resistenti del nostro presente e del nostro futuro, uno dei concetti più universali, perchè universale e comune è l'esperienza che di esse abbiamo. Quindi se c'è una professione che detiene la chiave del suo cambiamento, con il permesso del suo 'sovrintendente', eretto a garante di quei valori, drammatico dovere virtuale e non attuabile, questa è la vostra, che rende voi e la vostra professione uno dei sogni più diffusi e ambiti tra i giovani, al livello degli attori di quella costruzione immateriale ed allo stesso tempo magica che è la rappresentazione scenica. Non è un caso che il Congresso della UIA di Barcellona del 1997 si sia convertito in un rito dualistico tra gente comune e 'vedette' tutti della stessa professione. Devo dire che sono molto grato a Norman Foster e Kenneth Frampton per aver capito al volo di cosa si trattasse e aver accettato di convertire la Plaza dels Angels, detta anche de Las Nacions, davanti al bianco MACBA - il Museo di Arte Contemporanea - nello scenario del miglior dibattito architettonico. Probabilmente nessun congresso di architettura potrà privarsi d'ora in avanti di un dibattito sulla dura pietra cittadina e il Foro e l'Agorà torneranno alla loro funzione. Il primo Presidente della Generalitat restituita, Josep Tarradellas, insisteva tra ironia e sincerità con il suo sorriso di contadino così difficile da decifrare, ma così seduttore, nel fatto che avrebbe desiderato essere sindaco: "Perchè Lei, signor Sindaco - diceva - le opere le vede e le tocca e Lei incontra la gente per la strada, mentre io, sa che faccio? Io mi limito a firmare decreti!" Manifestava così la sua amarezza non priva di maestosità, di rappresentante di un potere astratto, come è la nazione, che non è corporeo, che esiste - e talvolta con grande forza! ma solo nella mente della gente e nei confini falsi e irreali che nelle mappe separano un paese dall'altro. Forza immensa che ha permesso i maggiori progressi e ha causato le maggiori catastrofi, però forza ideale e non realtà tangibile. 10 �A Barcellona, dopo 40 anni di dittatura arrivammo in un dato momento, che non fu breve, ad una continua euforia di impeto costruttivo. Come una primavera che si fa aspettare e quando arriva sorprende per la sua intensità e la sua bellezza, come quelle gardenie che tardano tanto a fiorire, che non terminano mai di sbocciare e che nel momento in cui lo fanno esplodono tutto il possibile in quantità, aroma e nel bianco dei loro petali. Questo accadde a Barcellona....e continua ad accadere. Ho trascorso otto mesi fuori della mia città, vivendo a Roma e realizzando quattro viaggi in Americalatina e Nordamerica. In occasione di questi spostamenti così come per Natale e Pasqua sono tornato a Barcellona. Ogni volta ho trovato delle novità. La sensazione che questo produce è difficile da descrivere. Si è giunti negli ultimi 20 anni , a valutare Barcellona in termini di migliorie. L'occhio si è abituato non tanto a delle forme quanto a dei ritmi di evoluzione delle forme. Ritmi sottomessi a principi di qualità talvolta violati, indubbiamente anche violentati, come quando cade il gancio di cemento di Chillida o i pezzi di calcinaccio di pietra di Montjuic nell'Eixample, o quando una Torre delle Comunicazioni, la piccola, quella della Compagnia Telefonica a Montjuic, si trova duecento metri troppo all'interno di uno scenario; torre che doveva servire a segnare più all'esterno il punto di riferimento rispettoso e utile. L'altra torre delle Telecomunicazioni, quella di Foster, risultato di un attento processo di partecipazione professionale e sociale e quindi di selezione, condotto da Juli Esteban e Joan Busquets, è meno fuori scala di quanto possa apparire. Un mio amico filosofo mi raccontava che coprendola alla vista con la mano era possibile recuperare la scala della Serra di Collserola e l'equilibrio del suo "skyline", che altrimenti risulta miniaturizzato e ridimensionato dall'enorme rilevanza della torre. Ed è vero: potrete sperimentarlo la prossima volta che vi recherete a Barcellona. Senza dubbio la torre aldilà della sua originalità ed eleganza che supera l'immagine eccessivamente funzionale di altre torri del genere, è pensata alla scala di un'altra e diversa città, più grande di quella che si può osservare da questo lato della Serra: corrisponde alle dimensioni della città metropolitana, la città di 3-4 milioni che circonda la Serra da entrambi i lati. Adesso la torre ci orienta con sicurezza da lontano quando torniamo a casa dal mare o dalla montagna. E quando siamo a casa ci ricorda che la città vera in cui ci troviamo non corrisponde a quella che vediamo. Lo dico molto a mio svantaggio perchè sono tra coloro che credono che una città è più difficile da governare se non la si vede. Tanto è così, che proposi di trasferire il Consiglio Plenario del Comune all'ultimo piano dell'edificio "Novissimo", una volta soppresse tre dei dodici piani e e recuperato lo skyline della città vista dal mare. Ho pensato sempre che il pericolo delle torri, tanto quella delle Comunicazioni come quella della Villa Olimpica, fosse di stabilire una competizione ripetitiva di questi artefatti, dei quali ogni generazione ne avrebbe dovuto costruire alcune, pochissime, "cum grano salis". Manhattan e San Gimignano non sono fenomeni facilmente replicabili. Gli incidenti architettonici singolari, quando si pongono in un intorno caratterizzato dalla mobilità sono meno drammatici o per meglio dire, sono atti di un dramma che non finisce lì, che continua, che non inquieta per la sua irreversibilità. La fiducia della città verso se stessa diviene allora immensa. L'opera pubblica assume un credito quasi infinito. 11 �Sono molte le emozioni positive sommate: i giardini di Elias Torres in Villa Cecilia o il Parco di Beverly Pepper; molte nuove terrazze sulla città, come il poderoso podio di Gae Aulenti ad ovest di Barcellona, nella uscita del Museo Nazional d'Arte della Catalogna o il Parco del Migdia, un po' più su, o ancora i bordi laterali del Cinturòn di Acebillo e Manuel Ribas Piera nella Ronda del Dalt, con viste inedite sopra il piano di Barcellona, e verso le pendici della Serra che lì iniziano ad inclinarsi, o l'operazione di riqualificazione di punti della città di scarsa caratterizzazione, come la Piazza del General Moragues, vicino al ponte di Calatrava, dove la gente dimostrò tutto il suo entusiasmo quando lo scultore Ellsworth Kelly salì sulla sua sommità a salutare, e che lo fece esclamare: " è la prima volta che uno scultore viene acclamato come un cantante". Tutto ciò, in breve tempo, ha fatto della città una realtà poliedrica, come quella di un caleidoscopio. E' stata ed è un' epoca entusiasmante che gli dei, lo Stato, gli architetti hanno regalato alla città .., un epoca però che noi (e qui includo la città e gli architetti alla comunità committente e artefice) abbiamo desiderato ardentemente per decenni, decenni di silenzio, di frustrazione, di disegni e di ricerche che, senza dubbio, servirono a cristallizzare la più apprezzata delle gioie dell'ingegneria sociale: il consenso sul progetto, sui grandi progetti. Mi rendo di trovarmi ad accettare indirettamente che la fase attuale della costruzione e dell'architettura italiana abbia qualcosa di inevitabile, ma speriamo in quello che i cattolici chiamano Avvento, oscurità premonitrice e necessaria, rumore di un computer che computa preventivamente , ansia del giovane che tuttavia non riesce nella realizzazione matura dei suoi progetti e questo dopo molte vecchiaie e senilità, dopo molto classicismo, nel paese della memoria, del già fatto, dove il necessario contributo di originalità nella quale risiede tutta l'arte diviene una prodezza quasi impossibile. Prendetela come una provocazione amichevole di un "exconsul" della provincia Laietana. Exconsul che oggi si domanda se i tempi non ci preparino nella nostra città un castigo futuro, una ricompensa negativa a tante emozioni vissute, a tante realizzazioni in poco tempo di sogni antichi: un riposo obbligato o dettato per tutti coloro che possono avere la sensazione di aver già dato alla città, da livelli di governo più alti, tutto quello che la città si meritava. La maggior parte delle cose nuove che si vedono a Barcellona sono posteriori al 1992: il parco del nodo della Trinidad, l'Hotel Arts, l'Illa Diagonal, la Plaza de las Glorias, il Port Vell, e la Rambla del Mar, il MACBA, il CCCB, i nuovi spazi nella Città Vecchia, il Museo Barbier-Muller, la riqualificazione del Monastero di Pedralbes, il gotico e il romanico nuovamente installati nel Museo Nazionale di Catalogna, il Teatro Nazionale il lento Auditorio di Moneo ancora in costruzione, l'incendio e la ricostruzione del teatro Liceo, la rivitalizzazione delle strade automobilistiche (Aragon-Guipuzcoa, Meridiana, Gran Via, Mistral) con marciapiedi ampliati tramite la riduzione della carreggiata centrale di traffico che si è potuta realizzare grazie alle Ronde (con un abbassamento sul livello del traffico del 15 %) e il proseguimento della Diagonal verso il mare, il recupero delle aree di antiche fabbriche per la costruzione di nuovi complessi residenziali, le scale meccaniche a cielo aperto nei quartieri alti (Carmelo e Città Meridiana), il World Trade Center, e così via dicendo. Ma non sono venuto a Reggio Calabria a recitare né un memoriale di elogi, né uno di desideri incompiuti della mia città, sebbene siano molte le cose che ai livelli più alti di governo si sarebbero dovute fare in questo periodo - e non si sono fatte - per accompagnare dall'alto lo sforzo della città, soprattutto sul terreno dei trasporti e delle attrezzature 12 �logistiche e nell'approvazione della nuova Legge Municipale e di tutto quello che essa rappresenta. Senza dubbio ad una città che migliora tanto e tanto in fretta accade di essere frenata dall'esterno. Ma essa stessa non ha smesso di migliorare e il freno esterno prima o poi sparirà. Spero solo che sappiano che questa città da tanti considerata come modello, questa città della quale Andrea Rinaldi ha detto con eccesso evidente: "Mentre l'Italia insegue dormendo il sogno del suo glorioso passato...mentre in Francia l'architettura in piena forma si palesa in isolate opere monumentali... mentre a Berlino l'IBA e le trasformazioni in atto dopo la caduta del muro si evidenziano alla scala dell'edificio inteso come volume capace di ordinare lo spazio circostante, a Barcellona il processo si inverte e le trasformazioni si originano prima a livello dello spazio pubblico e poi della forma architettonica", anche questa città, dico, inclusa questa città, soffre di insufficienze e cerca di inventare un futuro migliore come suggerisce il progetto per il Foro Universale delle Culture. Perchè questa città non ha nulla di garantito e questo è quello che la rende uguale a tutte le altre e più sorella con queste. E' a questo titolo, solo per questo, che mi onoro di accettare la Laurea che mi concedete, che non concedete a me ma anche alla piccola tribù di architetti (locali e stranieri) ed anche agli ingegneri, gli economisti, i giuristi, rappresentanti delle comunità di quartiere, le ONG (Organizzazioni Non Governative), impresari e lavoratori, volontari e funzionari, Sindaci vari e Consiglieri che hanno contribuito marginalmente da Barcellona a far sì che nel mondo si pensi che la città ha un rimedio, e che le città non sono la causa dei problemi della nostra specie, ma solo il loro contenitore e forse, speriamo, lo scenario della loro soluzione. Vedo difficile che il mondo possa guadagnare una regola se le città non migliorano, ma credo possibile che migliorino. Sappiamo che stanno migliorando e chiedo, come Jaime Lerner, ex sindaco di Curitiba, in Brasile, che le università smettano di parlare della tragedia urbana per iniziare a contribuire alla sua soluzione; che sarà, non ho dubbi, una soluzione positiva. 13 �Lección magistral, Reggio-Calabria, martes 26 de Mayo 1998 ARQUITECTURA Y CIUDAD EN UN MUNDO ABIERTO Pasqual MARAGALL i MIRA El mundo se nos aparece hoy como una aldea a la que llamamos global. Es decir, que creemos haber ensanchado los límites de nuestros barrios y calles hasta confines alejados, gracias a los medios de comunicación, a los viajes, a los cruces familiares y a la mezcla de culturas. Sin embargo, mi generación, que ya vivió en los primeros años sesenta en la convicción de asistir a la mundialización de la política, -- en tiempos de Kennedy, Kruschev y el Papa Juan XXIII, y del primer Castro, el de los discursos de Sierra Maestra y la entrada en La Habana --, tiene la obligación de tomar algunas precauciones, después de haber vivido lo que vino después. Prefiero hablar de un mundo abierto que de una aldea global o ciudad global; un mundo abierto al contacto pero también a la incertidumbre. Creo sinceramente que un mundo de ciudades, -- una Europa de las ciudades en nuestro caso --, es más atractivo y, lo que resulta determinante, más operativo que el mundo global. En Europa debemos hablar incluso de una Europa de las regiones y de las ciudades, porque las culturas que hemos ido creando no siempre han terminado siendo Estados nacionales, aún siendo en ocasiones culturas nacionales con idioma, literatura y características propias. Escocia, Flandes, Catalunya, Gales, Galicia, Euskadi, Baviera, etc. serían ejemplos en este sentido. Irlanda, Eslovenia, Ucrania y otros serían ejemplos de culturas nacionales europeas que sólo en el siglo XX,-- y algunas muy recientemente--, han obtenido status, son estado. Sin embargo, si miramos Europa desde el satélite vemos una constelación de puntos luminosos. No vemos fronteras, ni estatales ni regionales. Esas constelaciones son las culturas construidas, físicamente existentes. Tan sólo observando esa imagen aprendemos ya algo útil sobre el mundo, algo que no nos dice el concepto de aldea global. La organización de los puntos luminosos, reflejo de las ciudades, dibuja unos recorridos, señala concentraciones y evidencia vacíos. Se forman constelaciones densas como el Randstadt, el sur este inglés, el Rühr-Rhin, el triángulo Génova-Torino-Milán, o la región metropolitana de Nápoles, punto culminante de una línea costera que aparece como ciudad lineal, lo mismo que ocurre con Barcelona y la costa mediterránea septentrional española hasta el Golfo de León. De vez en cuando aparecen estrellas solitarias que normalmente corresponden a capitales estatales, es decir, son producto no tanto de la aleatoria distribución de las poblaciones en 14 �valles y montes, en costas y llanuras sino de la voluntad racional de un país constituido en estado,-- o de su monarca --, de ubicar la capital en un determinado punto de la geografía. Moscú, Petrogrado, Berlín, París, Madrid, casi tanto como Brasilia, muestran una localización no casual, sino lógica. La lógica de Pedro el Grande o de Felipe II, como la de Kubitschev en Brasil, o, de nuevo, la de Lenin al devolver la capitalidad a Moscú, era una lógica de gobierno, una búsqueda de equidistancia o baricentro, una optimización querida más que un equilibrio hallado. Es posible que en ciertos casos sea la desertización del entorno provocada por una capital potente, más allá de los límites de su zona metropolitana de influencia, la que produce la estrella solitaria. Este hecho debe hacernos reflexionar. Porque demuestra, contra la hipótesis inicial, la fuerza de los sentimientos y de las ideas compartidas. Debemos admitir que el mapa que vemos, ese firmamento invertido que se ve desde el satélite cuando se enfoca el planeta, no refleja sólo fuerzas materiales y espontáneas sino factores culturales y políticos. Es decir, que las fronteras, aún si no se ven en ese mapa, actúan sobre él y lo modifican, que el mundo es aún y quizás más que otra cosa, un mundo de estados, La apuesta que les propongo, sin embargo, es que, siendo esto verdad, lo es también que el camino que conduce desde el actual mundo de estados al mundo global, al mundo abierto, al mundo sin fronteras, es una ruta que pasa por el mundo de las ciudades y por la Europa de las regiones. En primer lugar: el mundo global, la ciudad global, el pensamiento de que mi ciudad ya no existe porque mi auténtica ciudad es el mundo, es una idea poco útil. Se trata de un concepto paralizante. Tomemos un ejemplo. En Río de Janeiro 1992, en la Cumbre de la Tierra, donde tantas cosas buenas sucedieron, no se reparó sin embargo en el carácter ambiguo de algunas de las conclusiones. “Pensar globalmente y actuar localmente”, se dijo, sin darse cuenta de que la gente está habituada a pensar antes de actuar y que en consecuencia lo que se les estaba diciendo es: “No actúe Vd. hasta que no reciba una orden nuestra, una orden global, surgida del pensamiento global”, que aparece aquí como pensamiento único e inapelable, igual que el neoliberalismo que nos ha inundado desde aquel noviembre de 1978 en que el estado de California votó en masa la proposición 13ª contra los impuestos sobre la propiedad. El pensamiento global comete errores considerables. En 1974, anunció que el petróleo duraría 20 años. Y llevamos 24! Otro error: se nos había anunciado que la población mundial dejaría de crecer en el año 2050, con alrededor de 15.000 millones de habitantes. Ahora parece que plafonará mucho antes, en el 2015/2020, y con muchos menos habitantes. Son notables los estragos que la pareja Malthus-Ricardo han venido causando en nuestras mentes impresionables, aunque también puede pensarse que sus avisos alarmantes hayan precipitado la solución a los problemas que detectaron. En ese caso, daríamos sus excesos teóricos por buenas medicinas. Afortunadamente, en aquel mismo cónclave de Río se dijo otra cosa contraria a la primera: “Hagan Vd. localmente todo lo que pueda hacerse allí”, como queriendo decir: eviten el transporte de energía,-- energía pura o cosificada--, tanto como puedan. 15 �Esta afirmación, coetánea y coincidente con el preámbulo del tratado de Maastricht que afirma que la Unión Europea es una unión cada vez más estrecha entre los pueblos dónde todo se hará tan cerca como se pueda de los ciudadanos, es en realidad una proclama revolucionaria que trastorna la constante tendencia de las ideas hacia una universalidad ingenua, sobre todo a partir de 1789. En muchas ocasiones la bien intencionada universalidad de nuestras aspiraciones, casi diría su precipitada universalización, tuvo que ser frenada por la diosa historia, que con la peor perversidad echó mano de los más eficientes particularismos para hacernos retroceder al punto de partida: el particularismo de la raza, de la etnia, de la religión, de la lengua y hasta del acento; el cainismo de las ciudades divididas y de las familias enfrentadas. En Bosnia las tres comunidades llamadas étnicas son de la misma raza y hablan el mismo lenguaje, sólo la religión y el acento cambian. En este punto Vds. se preguntaran qué diablos tiene que ver la arquitectura con todo esto. Podría decirles, y sería una boutade, pero una boutade verídica, que la pelea entre croatas y bosnios en Mostar se hizo casi irreversible sólo cuando los croatas del barrio oeste bombardearon el puente viejo (el Stari Most) que les unía al barrio musulmán del este. Sólo cuando saltó esta pieza de arquitectura. Pero bien, más allá de la trágica anécdota, aún hoy por resolver, la arquitectura tiene que ver con lo que les venía contando porque arquitectura es el arte de construir la ciudad y la ciudad está ahora volviendo a ser el centro de atención del mundo. Han pasado más de 20 siglos desde que la ciudad apareció como el lugar de la Polis y 15 siglos desde que desapareció como tal en la llamada larga noche medieval. Para reemerger con timidez o arrogancia pero siempre fugazmente, en la baja edad media catalano-aragonesa, en la Hansa y en el renacimiento italiano y para ser finalmente reducida a la categoría de “lugar en la provincia” a partir del siglo XVI. En aquel instante, los dos mundos, el Viejo y el Nuevo, empezaron a construir dramáticamente el mundo global, un mundo de naciones; la ciencia empezó a pensar el planeta Tierra como parte del Universo y la filosofía moral, algo más tarde, ya en el XVIII, empezó a pensar en su organización política. Dos cosas deben ser aclaradas aquí. Una: ¿cómo sabemos que la actual globalización es la definitiva y no otra ingenuidad? Segunda: ¿porqué se supone que la arquitectura construye ciudades y no simplemente casas y edificios? La actual globalización no es la buena ni la definitiva. Es una más de las pulsiones universalizadoras que se han ido sucediendo cíclicamente a lo largo de la historia. A finales del XIX tanto los financieros como los proletarios eran internacionalistas. Hasta los aristócratas como el barón de Coubertin lo eran. El universalismo de Marx en aquella época llegó a un grado importante de consciencia de sus propios límites cuando anunció que sólo la desaparición de las naciones – para la cual no fijaba fecha – prepararía el escenario de una sociedad mundial justa. Pero Marx ignoraba que toda la economía política clásica de la cual formaba parte con Smith, Malthus y Ricardo, estaba destinada a quedarse corta. La construcción del nuevo mundo y concretamente la formidable expansión de la agricultura norteamericana, así como las sucesivas oleadas de emigración europea, hicieron crecer la población norteamericana no indígena de 4 millones en el momento de la Revolución Francesa a 125 en el inicio de la primera Guerra Mundial, y redujeron, por ejemplo, la población irlandesa 16 �en un 25 % tras el hambre de 1843. Todo esto trastocó las previsiones catastróficas, si bien redentoras, de una clase obrera universal empobrecida y consciente. Esa clase fue llevada una y otra vez en Europa a los enfrentamientos nacionalitarios que han convertido nuestro siglo en una tragedia muy superior a lo que el siglo XIX hacia prever. También Keynes en 1930 y de nuevo, sin éxito, en 1944-45, defendió la posibilidad de una moneda mundial y de un auténtico banco mundial, elementos del gobierno mundial que desde Kant existían virtualmente como propuesta o hipótesis. Fíjense que hoy estamos asistiendo tan sólo a algunos intentos, difíciles, de crear una política económica europea para acompañar a la moneda europea que ya ha nacido y de dotar a la Comisión Europea de un presidente electo, es decir, de empezar a dibujar un gobierno europeo. La lección de humildad a que nos han sometido la audacia y la estupidez de nuestras pretensiones colectivas ha sido en este siglo apabullante. Se trata de admitir que de momento el mundo global sólo se puede construir a pedazos, regionalizándolo en su organización y de saber que esa regionalización se establecerá al nivel que marquen, como tamaño económico mínimo, las economías más grandes. La creación de los Estados Unidos en 1776 sancionaba para dos siglos más tarde la necesaria unificación de Europa. ¡Podíamos haberlo pensado antes! ¿Cómo no nos dimos cuenta? Entre tanto, especialmente en los períodos de paz y de crecimiento económico, el sistema global tiende a descentralizarse. Relaja las restricciones obligadas por el equilibrio del terror y la nacionalización de la Polis determinada por ese mismo equilibrio. Dentro de cada estado-nación las ciudades captan una porción mayor de los recursos públicos, la educación y la sanidad mejoran a expensas de la defensa, las empresas saltan fronteras y crean un espacio multinacional en que las ciudades se ofrecen como sedes de sus establecimientos, compitiendo entre sí para obtener el mayor volumen de inversiones productivas y de conexiones tecnológicas. El mundo se civiliza. Pero sólo es un mundo global para algunos y en forma limitada. Es sobre todo un mundo de ciudades, de lugares dónde las empresas por un lado y los representantes públicos por otro tratan de hacer frente a las demandas y los problemas de la especie humana. Parecería lógico apuntar hacia un mundo de ciudades razonablemente regionalizado en grandes conjuntos (Unión Europea, Mercosur, Grupo Andino, Nafta, etc.) y dotado de unos principios de comportamiento conocidos por empresas y estados. Volveremos brevemente sobre esto. Avanzo que ello no significa la desaparición de los estados sino su transformación de entes productivos y defensivos en entes reguladores de derechos, y socios activos de uniones transnacionales, cosa que ya está comenzando a suceder – muy notablemente en la Italia de Prodi y Bassanini y, con dificultades, en la de D‟Alema, D‟Onofrio y Cacciari, es decir, la Italia de la reforma administrativa y la de la reforma constitucional --. Esta es la pulsión universalizadora que nos podemos permitir. Un mundo de ciudades regionalizado por grandes áreas. Pero sin duda un mundo de ciudades. De otro modo la gente no lo aceptará. No lo aceptará porque aparecería como un mundo lejano e ignorante de sus problemas. Globalización, así entendida, y “localización” se dan así la mano. 17 �Queda una segunda aclaración. Las ciudades que componen ese mundo parcialmente globalizado son el objeto real de la arquitectura. En ello sigo a los maestros. A los del Renacimiento, a los del movimiento moderno y, hoy, a Oriol Bohigas, a Richard Rogers y a Renzo Piano. Y obedezco a mi propia experiencia. En Barcelona, construir casas en la degradada Ciutat Vella de los primeros 80 no servía de nada si no se actuaba también en sanidad, seguridad y en urbanismo elemental. Miren Vds. nosotros llegamos al gobierno de la ciudad en 1979 con la idea equivocada de que los bajos precios de la vivienda en la Ciutat Vella eran una bendición y empezamos a hacer planes urbanísticos afectando para equipamiento público todo lo que podíamos. Error. Pensábamos que había que actuar de modo que los habitantes de la Ciutat Vella se quedaran a vivir en ella gracias al mantenimiento de los precios bajos y la nueva oferta de equipamientos. Otro error. No nos dábamos cuenta de que los precios eran bajos porque la gente se marchaba. Reaccionábamos así contra una gentrificación que ni se había producido ni se iba a producir por sí sola. La gente se marchaba a Hospitalet, o a Sant Andreu (a barrios metropolitanos o periféricos del municipio) en cuanto les aumentaban el sueldo en la empresa, o tan pronto como una segunda persona de la familia encontraba trabajo. Sólo los padres ancianos se quedaban por falta de medios y de voluntad de trasladarse lejos de los lugares dónde toda su vida había transcurrido. La población de Ciutat Vella ha bajado en un 30 o 40%. Aquellos lugares familiares y cargados de sentido se iban desertizando. Las afectaciones públicas sin recursos de inversión inmediatos añadían factores de abandono. La criminalidad iba en aumento. Los vacíos iban siendo ocupados, en parte, y sólo en parte, por gente que carecía de los medios precisos para mantener una mínima vitalidad comercial y pública de los barrios, a no ser mediante la creación de códigos defensivos y ghettos de diversa índole. La teoría del esquiador era la solución: no sólo urbanismo ni sólo seguridad, sino ambos. Urbanismo más seguridad, ahora el uno y en seguida el otro. Servicios sociales más limpieza. Política comercial más vivienda. Prevención antes que corrección, pero en todo caso prevención y corrección. Ningún dogmatismo, ninguna fórmula mágica. Inversión pública e inversión privada. Acción pública y ayudas benevolentes. Guerra total a la miseria. Primero perdimos, sólo mucho después empatamos y finalmente empezamos a ganar. Y aún cuando ya ganábamos estallaron las minas abandonadas de antiguos pederastas o el fariseismo de los contables que se escandalizaban porque se habían comprado y vendido viviendas a precios distintos. Al igual que mucho antes se habían escandalizado instituciones benéficas cuando nos pusimos a cerrar las pensiones insalubres donde morían por poco dinero ancianos para ellos desconocidos y vieron cómo, de repente, incrementaron sus colas para comer o dormir en alguna parte. Gobernar la ciudad, es cierto, requiere muchas veces de un cierto disimulo de problemas lacerantes, en tanto se resuelven sin ofender en exceso la sensibilidad pública – para qué negarlo. Pero en la mayoría de los casos exige desvelar al público realidades ocultas. El gobernante pone a la ciudad ante el espejo de sus miserias, en realidad sabidas, solo que olvidadas, tapadas, ocultas. 18 �Una vivienda nueva en un barrio peligroso no es una vivienda nueva. Esa es la lección que aprendimos. Esa vivienda nueva se hace vieja rápidamente, como esos chicos y chicas con cara de ancianos de tanto trabajar demasiado pronto. La lección es que la riqueza y la miseria colonizan el territorio. La riqueza mediante precios altos (uptown) y mediante tamaños mínimos de parcela (out of town), y si conviene mediante policías privadas – como en Caracas; la miseria mediante un arma igualmente efectiva: el miedo de la clase media a la inseguridad y a la diversidad excesiva.. La verdad es que en la Barcelona tolerante y liberal se redujo la victimación percibida desde un 25% a un 15% en diez años, es decir, casi a la mitad, mientras en el Londres de la ley y el orden aumentaba hasta una vez y media también en diez años – bien que lo sabe Tony Blair, que convirtió este tema en caballo de batalla una vez que la London School of Economics demostró que el puritanismo radical de Ms. Thatcher y su gobierno condenaba a los marginales a establecerse sin remedio como tales. Insistamos por un momento en el carácter colonizador del territorio que poseen tanto la riqueza como la miseria, porque ello nos lleva a una reflexión metodológica interesante. A estos efectos externos de los comportamientos de algunos ciudadanos sobre los de otros, los economistas, mi gremio, les llamamos externalidades, porque son fenómenos que se producen fuera, en el exterior de las restricciones del modelo. Esas restricciones, necesarias en todo quehacer científico (no voy a explicar a un público de arquitectos que un modelo a escala 1:1 añade algo a la colección de los objetos existentes pero nada a la ciencia que estudia esos objetos), esas restricciones, digo, presuponen en economía la inter-independencia de las funciones de utilidad y de producción de los distintos individuos y de las distintas empresas, respectivamente. Toda la teoría del equilibrio de mercado se basa en la hipótesis de que cada persona optimiza sus decisiones de consumo y de producción sin relación ninguna con la forma de las funciones de utilidad y producción de los demás participantes en el mercado. Es cuando esto no ocurre así que la teoría admite las limitaciones del mercado y la posibilidad de que la intervención pública resulte justificada. Y no es poca justificación. Las externalidades positivas y negativas, es decir, las contigüidades entre individuos que producen beneficios imprevistos (mayores conocimientos en la ciudad, en relación con la vida aislada, que los comprados en el mercado, p.e.) o perjuicios adicionales (inseguridad ciudadana, etc.) esas externalidades, repito, no son una base insignificante para construir una teoría robusta de la acción pública y de la Polis. Llamo la atención de Vds. sobre la necesidad de adquirir una cierta patente de modestia antes de lanzarse a la arena de los sermones sobre lo que debería hacerse o simplemente sobre la necesidad de actuar (en Roma, por ejemplo, esas admoniciones son corrientes). La gente tiene muy claro que no todo lo público es bueno. Algunos lo tienen excesivamente claro, como ese encargado de abrir la puerta del camino al cráter del Vesuvio, quien, pasadas las cinco de la tarde sentencia: “Roma ha dicho que a las cinco y basta; ya se sabe, los políticos, Italia, tutta la monda ”, como diciendo: vivimos en el reino del absurdo, todo lo que viene de arriba es malo. Afortunadamente cuando un país ha adquirido trabajosamente ese espíritu de exigencia que recomiendo respecto de la acción pública, (a veces dramáticamente por la propia carencia temporal de sector público, como en la Catalunya anterior a la 2ª República, o la posterior 19 �a la guerra civil), la coraza de auto-exigencia se transforma en actitud propositiva contundente y fecunda en cuanto se dan las condiciones para la acción. Este es el origen, según creo, del optimismo exigente de los Bohigas, Solà Morales, Acebillo, Busquets, Llop, de Lecea, que se desbordó sobre las calles y plazas de Barcelona a partir de 1980. Y éste es también el que yo espero que se esté haciendo presente en Calabria y en general en el Sur de Italia ahora que los excesos de un estatalismo mal entendido y la enfermedad de la colusión y la “protección” privada empiezan a dejar paso a la libertad creativa. Un nuevo renacimiento se presiente en la Italia totalmente europea de hoy, que resuelve satisfactoriamente una ecuación que no se le plantea a España, a saber, la de edificar una sociedad moderna en un espacio que atraviesa tantos paralelos como los que van de Alemania al Norte de Africa. El rol de las ciudades en ese proceso está siendo decisivo. Vds. están culminando su periodo de gestación de ideas nuevas, el período de la química del consensus building, mucho más largo y lento que el de la física de la transformación urbana. Las obras, aunque a veces nos parezcan una eternidad, son rápidas en comparación con el tiempo empleado en la generación de consensos sobre los grandes proyectos. Gioia Tauro, el puente de Messina, el tercer carril de la autopista, la llegada del tren de alta velocidad etc.. habrán sido proyectos largamente esperados, pero no por ello menos revolucionarios en el momento de su realización, ni menos cargados de efectos. Detengámonos un momento en este punto antes de entrar en la parte final de la disertación. Es probable que la justicia histórica consistiera, de existir, en una especie de distribución salomónica de los grandes proyectos a lo largo de las décadas y de los distintos territorios, posiblemente con un ligero favoritismo a favor de los territorios alejados del centro del sistema de ciudades, para compensar el hecho de que la proximidad al centro trae consigo una densidad de contactos que hace innecesario el shock exterior o instantáneo de las grandes iniciativas. (Digo favoritismo ligero para no salirme de la modestia metodológica con respecto a la acción pública). Esa distribución ideal debería ser consciente de una especie de derecho humano nunca formulado – pero presente en la historia y que explica, por ausencia, muchas rebeliones – según el cual todos tendríamos que haber vivido algún momento de esperanza y alguno de realización en el curso de nuestras vidas. El hecho es que ese ciclo está lejos de producirse. La generación de mi abuelo paterno (1860-1911) no llegó a vivir ninguna gran guerra. Karl Polanyi llegó a bautizar como “100 años de paz” a los que transcurrieron desde el final de la última guerra napoleónica y el inicio de la primera guerra mundial. Inútil insistir en el porqué del internacionalismo generalizado del cambio de siglo. En cambio la generación de mi padre, que nació en el mismo 1911, vivió enseguida una guerra mundial, una guerra civil terrible (la primera en que una gran ciudad fue bombardeada desde el aire – Barcelona – y otra totalmente destruida – Guernica - ), y una segunda guerra mundial, en la cual dos grandes ciudades fueron arrasadas ya con una sola bomba. 20 �Recordemos aquí a Kenzaburo Oé, el premio Nobel japonés que decidió escribir sobre el absurdo de Hiroshima por el absurdo presente en su propia vida familiar. Oé creo que dijo de Hiroshima que la tragedia de la desaparición de la ciudad es que la muerte de una persona no impide su pervivencia en la memoria de los demás, en tanto que la muerte de una ciudad equivaldría a la desaparición de la memoria misma. Muere cada persona y cada una de las que han convivido con aquella. Desaparece la memoria. Es claro que no hay justicia distributiva en la historia y, sin embargo, o por eso mismo, debemos esperar agazapados el paso del tren de la fortuna, y si es preciso construirle a la fortuna un atajo. En eso consisten los grandes eventos. Algunas veces no son más que anuncios de una era largamente esperada, excusas que la historia se toma para presentarse de repente, espléndida, con el regalo de los sueños cumplidos. Llamemos de nuevo a la arquitectura a su cita con la historia. La mejor noticia para las víctimas del terror vasco, incluidas las familias de los propios terroristas, es la inauguración del Museo Guggenheim de Bilbao y, por supuesto, la evolución de las cosas en Irlanda del Norte. El Museo de Ghery y el Metro de Foster, han roto el maleficio de una ciudad (y esperemos también de un país) solo vistos en función de la tragedia y de la muerte y que empiezan de nuevo a ser imaginados como escenario de la construcción y de la vida, frustrando así la obsesión temerosa que es técnicamente el objeto de toda política de terror. La Expo de Lisboa, los Juegos de Barcelona, el tren de alta velocidad en Sevilla, con motivo de la Expo del 92, he aquí otros tantos momentos en que la chispa del acontecimiento parece haber puesto en marcha el motor de la evolución. Fui uno de los pocos catalanes que se alegraron públicamente del tren de alta velocidad Madrid-Sevilla aún sabiendo que el Madrid-Barcelona y el Barcelona-frontera francesa eran más rentables, y conociendo la parsimonia excesiva que este tema tiene en las agendas de Madrid y París. Acepté por bueno el argumento de Felipe González en el sentido de que el tren Madrid-Francia acabaría por hacerse y de que en cambio no era tan evidente que el Madrid-Africa llegase a existir en muchísimo tiempo. Defendí que era interesante para Barcelona no ser un cul-de-sac, no ser el nuevo nombre del sur de Francia, sino terreno de paso para el eje centroeuropa-penínsulaibérica, entendiendo que ésta era y es una reserva de riqueza cultural y económica para la acción de mi ciudad y no sólo un lastre o una amenaza como algunos creen y, digámoslo todo, como la historia, desgraciadamente, ha demostrado más de una vez. A Barcelona le interesa una península ibérica rica y feliz y no lo contrario, una España cabeza de puente hacia Latinoamérica y el Magreb y no interiorizada y quejosa. Si los valles del Pirineo, antes opuestos entre sí, han aprendido a colaborar; si en la ceremonia de perforación del túnel del Puymorens, en la línea Barcelona-PuigcerdàToulouse, estaban presentes los alcaldes o cónsuls de Andorra, que son partidarios de otros túneles y otros ejes, las ciudades no pueden ser menos. Lo digo porque Reggio-Calabria debe apostar fuertemente por el puente con Sicilia, independientemente de por dónde pase con exactitud. No es un problema, creo, de bares en la carretera, sino de fertilización del hinterland. [CONSULTAR F ZAGARI] El mundo de ciudades va a ser muy competitivo pero precisamente no admite nostalgias ni excusa pasividades. Se trata de elegir la mejor solución y apostar fuerte por ella. Y si no es la buena, cambiarla. 21 �Se trata también de hacer y de explicar. La gente quiere hechos pero quiere también y además la explicación de los hechos. Quiere ver y tocar pero también escuchar. En una de las últimas sesiones de mis seminarios en la universidad romana constaté hace pocos días la fuerza que tiene la inercia de muchos años de pesimismo aceptado, aún ante la evidencia de que las cosas cambian. Propuse entonces un análisis lúcido de las dificultades y las virtudes de Roma como preámbulo para un teórico Plan Estratégico. En el lado pasivo la carencia de sentido del presente como antesala del futuro; la carencia de moral de lucha; y la carencia de un leadership simple. En el lado de los activos, aparte de los ya sabidos y archisabidos puntos fuertes de Roma, una reflexión sobre la sostenibilidad y otra sobre la vocación de la ciudad. Quizás en alguna medida estas ideas sean válidas para otras ciudades italianas que conozco menos. El pasado pesa tanto aquí que el futuro es un tema menor. En comparación con Madrid y Barcelona, Roma vive en el peor de los dos mundos: es la capital, ya lo hemos visto, culpable de todo, y sin embargo – o por eso mismo – el estado no invierte en ella mas que una pequeña proporción de lo que los romanos consideran mínimo necesario. Por otra parte, siendo una ciudad que depende mucho de sí misma, incomparablemente más que Madrid o París, no puede formular una mística o una épica de ciudad-ciudad, de selfmade city, como Barcelona: nadie se lo creería, al menos de entrada. La sobreposición de los poderes religioso, cultural-arqueológico y municipal, siendo así que éste último es más fuerte y está más legitimado que nunca, no facilita las cosas. En cambio Roma debería reflexionar con más tranquilidad sobre el hecho de que ninguna ciudad se ha demostrado por el momento sostenible a largo plazo con las actuales prestaciones. ¿No hablamos sin cesar de sostenibilidad? Pues bien, Roma es más sostenible,-- en los términos en que funciona, ciertamente no óptimos --, que bastantes ciudades que hoy parecen bien colocadas. Roma conoce el arte de envejecer dignamente y no es seguro que este arte no vaya a ser necesario al final para casi todas las grandes ciudades. Para empezar los romanos poseen un alto grado de capacidad de convivir con un medio intocable, estrecho, y cargado de símbolos; y un aprovechamiento remarcable del espacio/tiempo. Deberían sacar mayor provecho de esas cualidades. Dicho esto, es evidente que nadie puede subsistir sólo conservando. Si no hay nueva construcción la ciudad no se sostiene, ni siquiera lo viejo pervive. Todas las ciudades deben hallar su propia fórmula de combinar los símbolos existentes con los nuevos. Sin éstos últimos la antigüedad se convierte en repetición. Por último, ninguna ciudad del mundo tiene tantos créditos como las ciudades italianas para entender y representar a un mundo que es cada vez más un mundo de ciudades. Los franceses y los españoles, y los ingleses, pueden saber más de naciones y hasta de imperios, porque los suyos fueron más recientes. Pero nadie puede enseñar mucho, ni a 22 �Roma ni a las ciudades italianas, respecto de lo que es una ciudad y de lo que una ciudad significa. Y les aseguro que el futuro de las naciones se va a jugar en la eficiencia de sus sistemas de ciudades. FINAL La experiencia de un Alcalde no se puede explicar del todo sin una confesión, entre muchas. Se trata de la emoción con que por arte de la arquitectura y de la construcción aparecen en la ciudad nuevos símbolos destinados a durar. No me refiero tanto a la función como al valor de esos artefactos construidos. Plazas o casas, árboles plantados en un determinado sitio o en un orden determinado, monumentos nuevos o recuperados o desplazados, mobiliario urbano más o menos estable y resistente, escuelas, aceras y paseos, torres de comunicación, muros de contención, diques, teatros: todos ellos son teatro de la vida, mensajes lanzados más o menos conscientemente como botellas en el mar al curso de la historia, referencias a veces excesivas de nuestro paso por la ciudad, pero en todo caso visibles, corpóreas, criticables, acción devenida objeto, que miles de ojos miraran con respeto o ignorarán, que miles de manos y pies pisarán, o tocarán o cambiarán, y que hacen de la ciudad uno de los pocos conceptos resistentes de nuestro presente y de nuestro futuro, uno de los conceptos más universales, porque universal y común es la experiencia que de ellas tenemos. Pues bien, si hay una profesión que tiene la llave de su modificación, con permiso del sovraintendente, erigido en controlador de esos valores, dramático deber virtual e incumplible, esa profesión es la de Vds., lo cual les convierte a Vds., a su profesión, en uno de los sueños más extendidos entre la juventud, a la altura de los actores de esa construcción inmaterial pero mágica que es la representación escénica. No por casualidad el Congreso de la UIA en Barcelona en 1997 se convirtió en un dualístico rito de masas y vedettes, todos de la misma profesión. (Debo decir que estoy muy agradecido a Norman Foster y Kenneth Frampton por haber captado al vuelo de qué se trataba y haber aceptado convertir la Plaza dels Angels, también llamada de las Nacions, delante del blanco del MACBA, en el escenario del mejor debate arquitectónico. Posiblemente ningún congreso de arquitectos pueda ya privarse en delante de un debate en la dura piedra de la ciudad y el foro y el ágora vuelvan a su función). El primer presidente de la Generalitat restituida, Josep Tarradellas, insistía entre irónico y sincero, con esa sonrisa de campesino tan difícil de descifrar, pero tan seductora, en que él hubiera deseado ser alcalde, "Porque Vd. señor alcalde, decía, las obras las ve y las toca, y Vd. a la gente la encuentra por la calle, y yo ¿sabe qué hago? ¡Yo sólo firmo decretos!". Expresaba así la amargura no exenta de majestad del representante de un poder abstracto, como es la nación, que no es corpóreo, que existe ¡y con qué fuerza a veces! pero sólo en la cabeza de la gente y en las líneas falsas o irreales que en los mapas separan a un país de otro. Fuerza inmensa que ha permitido los mayores progresos y causado las mayores catástrofes, pero fuerza ideal, no realidad tangible. 23 �En Barcelona, después de 40 años de dictadura, llegamos, en un momento dado, que no fue corto, a una euforia continuada de eclosiones constructivas. Como una primavera que se hace esperar y cuando llega sorprende por su intensidad y su belleza, como esas gardenias que tardan tanto en salir, que nunca acaban de florecer, pero cuando lo hacen desbordan lo imaginable, en cantidad, en aroma y en el blanco de sus pétalos. Eso ocurrió en Barcelona... y sigue ocurriendo. He estado ocho meses fuera, viviendo en Roma y realizando cuatro desplazamientos a Latinoamérica y Norteamérica. En esos desplazamientos y también en Navidad y Semana Santa he vuelto a pasar por Barcelona. Cada vez he encontrado cosas nuevas. La sensación que esto produce es difícil de describir. En Barcelona se ha llegado en los últimos 20 años a equiparar ciudad con mejora. El ojo se ha acostumbrado no a unas formas sino a unos ritmos de evolución de las formas. Ritmos sometidos a unos principios de calidad algunas veces violados, sin duda, incluso violentados como cuando cae el garfio de hormigón de Chillida o cascotes de piedra de Montjuic en el Ensanche, o cuando una torre de comunicaciones, la pequeña, la de Telefónica en Montjuic, se ubica doscientos metros dentro de un escenario que debía haber punteado, en todo caso, desde fuera, como una referencia respetuosa y útil. La otra torre de comunicaciones, la de Foster, resultado de un cuidadoso proceso de aceptación profesional y social, y luego de selección, conducido por Juli Esteban y Joan Busquets, está menos fuera de escala de lo que pueda parecer. Un filósofo amigo me decía que tapándola de la vista con la mano se recuperaba la escala de la sierra y el equilibrio de su skyline, que de otro modo resulta miniaturizado, encogido por la relevancia inmensa de la torre. Y es verdad: pueden probarlo la próxima vez que vayan a Barcelona. Sin embargo, la torre aparte su originalidad y elegancia, que supera el funcionalismo excesivo de las torres habituales de hormigón, está hecha a escala de otra ciudad distinta y mayor que la que se ve de éste lado de la sierra: corresponde a la escala de la ciudad metropolitana, la ciudad de 3-4 millones que rodea la sierra por los dos lados. Ahora la torre nos sitúa muy pronto, desde lejos, cuando volvemos a casa desde la montaña o la costa. Y cuando estamos en casa nos recuerda que la ciudad real en la que estamos no es exactamente la que vemos. Lo digo muy a pesar mío, porque soy de los que creen que una ciudad es más difícil de gobernar si no se ve. Tanto es así que propuse trasladar el consejo plenario del Ayuntamiento al último piso del edificio Novísimo, una vez suprimidas tres de las doce plantas del mismo y recuperado el skyline de la ciudad vieja desde el mar. Siempre pensé que el peligro de las torres, tanto las de comunicaciones como las de la Villa Olímpica, era el de abrir una competición multiplicadora de esos artefactos, de los cuales cada generación debería construir unos pocos, poquísimos, cum grano salis. Manhattan y San Giminiano no son fenómenos fácilmente replicables. Los incidente arquitectónicos singulares, cuando suceden en un entorno caracterizado por la movilidad, son menos dramáticos, o mejor dicho, son actos de un drama que no termina ahí, que sigue, que no inquieta por su irreversibilidad. La confianza de la ciudad en sí misma es entonces inmensa. El crédito de la acción pública es casi infinito. 24 �Muchas emociones positivas sumadas, como los jardines de Elias Torres en Villa Sicilia o el parque de Berverly Pepper, muchos balcones nuevos sobre la ciudad, como el portentoso podium de Gae Aulenti sobre el oeste de la ciudad, o el Parc del Migdia un poco más arriba, o aún los bordes laterales del cinturón de Acebillo en la Ronda de Dalt con vistas inéditas sobre el llano de Barcelona y hacia la ladera de la sierra que allí empieza a empinarse, o la operación de llenar de sentido puntos de la ciudad carentes de lectura, como la plaza del General Moragues junto al puente de Calatrava dónde la gente estalló de alegría cuando el escultor Ellsworth Kelly subió a la tarima a saludar, lo que le hizo exclamar: ¡es la primera vez que un escultor es aclamado como un músico! Todo ello ha hecho de la ciudad una realidad poliédrica, casi un caleidoscopio, en menos tiempo del que habitualmente se emplea en cambiar la visión de un objeto complejo. Ha sido y es una época énivrante que los dioses, el estado y los arquitectos han regalado a la ciudad... pero que nosotros (y ahí incluyo a la ciudad y los arquitectos, a la comunidad comitente y artífice) habíamos buscado denodadamente durante décadas, décadas de silencio, de frustración, de esbozos y de búsquedas que, sin embargo, sirvieron para cristalizar la más preciada de las joyas de la ingeniería social: el consenso sobre proyectos, sobre grandes proyectos. Soy consciente de estar retándoles a Vds. indirectamente a aceptar que la fase actual de la construcción y de la arquitectura italianas tiene algo de inevitable, y esperemos, de lo que los católicos llaman adviento, oscuridad precursora y necesaria, ruido de ordenador que computa previamente, desasosiego del joven que todavía no accede a la realización madura de sus proyectos, y eso después de muchas vejeces y senectudes, de mucho clasicismo, en el país de la memoria, de lo ya hecho, dónde la necesaria adición de originalidad en que todo arte consiste deviene una proeza casi imposible. Tómenlo como una provocación amistosa de un excónsul de la provincia Layetana. Excónsul que hoy se pregunta si los tiempos no nos depararán en nuestra ciudad un castigo futuro, una compensación negativa a tanta emoción vivida, a tanta realización de sueños antiguos en poco tiempo: un reposo obligado o dictado por los que pueden tener la sensación de que ya dieron a la ciudad, desde niveles de gobierno más altos, todo lo que se merecía. La mayor parte de la cosas que se ven hoy nuevas en Barcelona son posteriores a 1992: el parque del nudo de la Trinidad, el Hotel Arts, l„Illa Diagonal, la plaza de las Glorias, el Port Vell y la Rambla del Mar, el MACBA, el CCCB, los nuevos espacios en la Ciutat Vella, el museo Barbier-Müller, la renovación parcial del monasterio de Pedralbes, el gótico y el románico nuevamente instalados en el Museo Nacional de Catalunya, el Teatro Nacional, el lento Auditorio de Moneo aun sin terminar, el incendio y reconstrucción del Liceo, la civilización de las avenidas automovilísticas (Aragón-Guipuzcoa, Meridiana, Gran Via, Mistral) con aceras ampliadas gracias a la disminución del tráfico central permitida por las rondas (menos 15%), el avance de la Diagonal hacia el mar, la recuperación de las antiguas fábricas de material ferroviario para vivienda, las escaleras mecánicas al aire libre en los barrios altos (Carmelo y Ciudad Meridiana), el World Trade Center y así iríamos siguiendo. No he venido a Reggio-Calabria a recitar ni un memorial de elogios ni uno de agravios de mi ciudad aunque son muchas las cosas que los niveles más altos de gobierno deberían haber hecho y no han hecho en este periodo para acompañar desde arriba el esfuerzo de la ciudad sobretodo en el terreno de los transportes y de la logística. Y en la aprobación de la 25 �nueva ley de la ciudad y todo lo que ello representa. Sin duda a una ciudad que mejora tanto y tan deprisa debía llegarle un freno exterior. Pero ella misma no ha dejado de mejorar y el freno exterior saltará tarde o pronto. Sólo quiero que sepan que ésta ciudad por tantos considerada como modelo, ésta ciudad de la que Andrea Rinaldi ha dicho con exceso evidente: “ mentre la Italia insegue dormendo el sogno del suo glorioso passato ... mentre in Francia la architettura en piena forma si visualizza in isolate opere monumentali ... mentre a Berlino l‘IBA e le trasformazioni in atto dopo la caduta del Muro si evidenziano alla scala dell‘edificio inteso come pieno capace di ordinare lo spazio circostante,... a Barcellona il processo si inverte e le trasformazioni si originano prima al livello dello spazio pubblico e poi della forma architettonica“, - sólo quiero que sepan que también ésta ciudad, incluso esta ciudad, sufre de insuficiencias e inventa futuros mejores, como el sugerido por el proyectado Forum Universal de las Culturas. Porque esta ciudad no tiene nada garantizado. Y esto es la que la hace igual a todas las demás y más hermana de ellas. Es con éste título, sólo con éste, que me atrevo a aceptar la Laurea que Vds. me conceden, que no me conceden a mí sino a la pequeña tribu de arquitectos (locales y forasteros) pero también ingenieros, economistas, juristas, representantes vecinales, ONGs, empresarios y trabajadores, voluntarios y funcionarios, alcaldes varios y concejales que han contribuido marginalmente desde Barcelona a que en el mundo se piense que las ciudades tienen remedio, es más que las ciudades no son la causa de los problemas de nuestra especie sino su contenedor y quizás, esperemos, el escenario de su solución. Veo difícil que el mundo se arregle si las ciudades no mejoran y creo posible que mejoren. Sabemos que están mejorando. Y pido, como Jaime Lerner, exalcalde de Curitiba, Brasil, que las universidades dejen de relatar la tragedia urbana para empezar a contribuir a su desenlace, que será un desenlace positivo, no lo duden. 26 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Lezione Magistrale di Pasqual Maragall i Mira, honoris causa della Università degli Studi Mediterranea di Reggio Calabria Language A language of the resource Italià Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Università degli Studi Mediterranea (Reggio Calabria) Abstract A summary of the resource. Lliçó magistral de Pasqual Maragall llegida en la recepció de la distinció honoris causa en Arquitectura de la Università degli Studi Mediterranea de Reggio Calabria. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Globalització Ciutats Europa Barcelona Arquitectura Alcaldes Model social Acció política Homenatges i distincions Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-05-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/23/1743/0000001382.pdf 7096b2dcdbf677621f7c75e744f23945 PDF Text Text VOLUNTAT DE CANVI Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document Per Catalunya PSCl! Palau de la Música 9 de setembre 1998 �VOLUNTAT DE CANVI Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document Per Catalunya Palau de la Música. 9 de setembre 1998 PSCl! �Introducció Avui hem de parlar una mica del lloc on som, des del punt de vista del desenvolupament constitucional i estatutari, i faré unes propostes. Us ho avanço, perquè sembla que hi ha un joc consistent en veure qui ensenya primer les cartes. Si ens hi fixem bé, aquests que demanen que ensenyem les cartes no les ensenyen. 0, si les ensenyen, són tan diferents que no lliguen, són cartes que no lliguen. A Convergència i Unió, per exemple, el mateix dia, em penso, van fer públics dos documents. Un era confederal, o confederalista, que és el document de treball adjunt a l'anomenada Declaració de Barcelona. L'altre era una declaració de la Fundació Barcelona, en què es parlava, més aviat, de transitar des del nacionalisme cap 11 �al catalanisme . Per tant, com veieu, hi ha un ventall amplíssim, un camp en el què tot hi és possible, ben lluny del que són les cartes definitives i el projecte que esperem encara de Convergència i Unió. Haurem de parlar de quin és el tap que no acaba de saltar en aquest procés de definició franca i oberta de Catalunya. D'Unió, per altra banda, podem dir que ells sí que havien estat sem p re confederals: en els seus estatu ts h o són. Així com el PSOE és federalista des de l'any divuit, Unió, des que va néixer és confederal i parla de confederació. Tanmateix, el dia que es va presentar el document de la confederació, el president d 'Unió no hi era. No és que no hi fo s, no hi va voler ser. Ara s'ha recuperat, ha anat a fer una visita de sup ort a aquest document, però la seva primera reacció, el seu primer instint de prudència política, era no ser-hi, aquell dia i a aquella hora, i sota aquell n om. En el cas d'Esquerra Republicana, d 'altra banda, Heribert Barrera va definir, en unes declaracions molt interessants, en un diari de la ciutat, ara fa un mes aproximadament, que Esquerra Republicana era autodeterminacionista, que Esquerra Republicana no era per definició independentista, no ho ha via estat al seu ini ci i no ho era ara. I deia qu e, en I'autodeterminisme hi cabien l'independentisme, el federalisme, la sobirania compartida i l'autonomia política forta. De manera que tenim de tot menys precisions. N osaltres en donarem algunes. Haurem de parlar de quin és el tap que no acaba de saltar en aquest procés de definició franca i oberta de Catalunya re specte de sí mateixa i de l'entorn que l'envolta. Parlarem del desig de canvi a Catalunya i de les co ses que s'han deixat de fer com a agenda primera del que aquest desig de canvi ha d'aconseguir portar a la pràctica. Probablement ens obligaran a dos anys de posar-nos al dia; probablement el programa immediat d'un nou govern haurà de ser el de posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan pendents, que havien estat previstes anys enrere. Però aban s vull fer una invitació molt especial. Relectura de la Constitució Cada generació fa la seva relectura de la constitució sota la qual viu el país. Han passat vint anys . La Constitució, com ha dit en Narcís Serra, no especificava ni tan sols quines eren ni com es deien les nacionalitats i les regions que es preveien. Potser és el moment en què tranquil-lament, serenament, definim qui és nacionalitat i qui és regió. Alguns diuen: "Bé, alçar la tapa d'aquesta caixa de Pandora ens pot portar a una situació realment difícil" . Crec sincerament que vint anys d'experiència en la convivència amb aquesta formulació i amb el descabdellament del qu e ha estat l'Estat de les autonomies, ens permet anar a la definició que ens cal, sense precipitacions. I ens cal, no perquè sí, no per nominalisme, sinó perquè tenim la impressió tots plegats que la Constitució va ser una ambigüitat calculada. �Els grans politics sempre han dit que les constitucions ho havien de ser, d'ambigües; ho va dir Napoleó: com més curtes i més confuses millor. Perquè probablement el que fan és cobrir amb un vel de silenci el que són els problemes que en aquell moment no es poden resoldre. Però vint anys després -ha passat una generació-- hem d'estar en condicions d'especificar coses que la Constitució deixava ambigües i una d'aquestes coses molt especialment: l'assumpte de les nacionalitats i les regions. Si nosaltres demanem aixo, se'ns demanarà, amb legitimitat, que Catalunya respecti les condicions d'estabilitat del sistema, és a dir, que Catalunya no faci el que altres nacionalitats i regions del món federal fan. A cada contesa electoral, segons els resultats, si hi ha un resultat mitjanament favorable, o que es pugui llegir com a favorable, per les forces que són partidàries de la secessió o la independència, plantegen l'autodeterminació i la consulta autodeterminista. En el món de l'empresa, i en el món de la política és exactament igual, tothom ha de ser conscient de quines són les condicions d'estabilitat del sistema en què està immers i ningú no pot ignorar que un sistema que es sotmet constantment a la pregunta "què som?" i "com està format essencialment el sistema?" és un sistema que no funciona. Per dir-ho molt clarament: les inversions nord-americanes dels Estats Units van de Montreal a Toronto en el moment que el capital americà, poruc com tots els capitals - i amb això no els estic dient res que no sàpiguen- s'adona que les condicions en les quals ha fet les inversions a mig termini poden perillar. I no m'estic referint només a aquest tipus d'estabilitat, també a l'estabilitat dels plans que fan les persones, les famílies, els individus i les petites empreses. No és només una qüestió d'estabilitat del capital financer, que ja sabem que és molt més volàtil i molt més sensible. M'estic referint al fet que un país no pot anar endavant si no sap amb una mínima certesa que les coses aniran evolucionant amb un ritme que permeti fer càlculs de futur. Si un país no pot fer càlculs de futur, un país no pot avançar. I això és el que Catalunya ha de ser capaç de comprometre en el moment en què Espanya li doni una cosa que ha estat demanant, primer calladament, després més obertament i ara quasi clamorosament: ser reconeguda, en el nivell constitucional o en les lleis fonamentals, en la lectura o en la modificació de la Constitució i de les lleis bàsiques, com a nació, com a nacionalitat. Procés de devolució a Itàlia i Gran Bretanya Nosaltres hem definit el que entenem per federalisme i, concretament, per federalisme fiscal i també els components bàsics del federalisme polític. Partim de la base que les quatre coses que ara jo proposaré han d'anar precedides d'un punt zero en el qual es reconegui que el camí recorregut és el que s'havia de recórrer. I que ara som en un canvi d'etapa, que no som en un moment de condemnar el que havia succeït. El programa immediat d'un nou govern haurà de ser posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan pendents. �Som en el moment de veure que el que ha via succeït en s permet d'anar endavant. Probablement no és tot el que desitjàvem, però sí que era el que havíem dit que faríem, si ens ho mirem amb calma. l Europa, que ens mira amb calma, perquè està a la distància necessària per veure les coses fredament, així ho veu. Quan els britànics comencen el seu procés de devolució, quan els italians inicien el seu procés federal de revisió de la Constitució (que ara està parat pel problema de Berlusconi amb els jutges, però que tirarà endavant, que seguirà endavant), ho fan perquè hi ha un altre gran Estat europeu que ha anat endavant en la devolució i aquest Estat -no ens enganyem- és Espanya. El preàmbul del Tractat diu clarament que la Unió Europea és una Unió dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà com més a prop dels ciutadans millor. És evid ent que el cas d'Espanya és el cas en el qual els països que avui estan portant a terme processos de devolució de caràcter federal -no dic estrictament federalistes o nominalment federalistes- s'han inspirat. Us ho puc dir perquè he viscut un any a un d'aquests països , que és Itàlia. l a Itàlia, això que en diuen ells el modelo catalana és justament el que estic dient. El modelo catalano és la Catalunya amb autonomia política forta, molt més forta que les regions italiane s, tot i que aqueste s tenen, el Lazio, per exemple, segurament, un pressupost més gran que la Generalitat de Catalunya. Però no es pot com p arar des del punt de vista de la seva personalitat política i així ho veuen els italians. Els italians, confrontats a una cri si important de fatiga fiscal a les regions del Nord i de les regions riques, han vist en el modelo catalano, en aquesta transició espanyola cap a la dev olució de poders importants a regions importants relativament riques dintre del conjunt, un model a seguir. Els britànics, de la mateixa forma, han anat a un procés que de vegades aquí desqualifiquem com a insuficient i de vegades per exce ssiu. Es diu que a Escòcia no li han donat en definitiva gran cosa, però l'altre dia vam sentir, a la televi sió i a la ràdio, que jutges escoce sos jutjaran a La Haia, amb lleis escoceses, uns terroristes libis. N o vull ni pensar el que passaria a Espanya si es pogués dir el mateix substituint escocesos per catalans. Us ho imagineu? Quin camí no hauríem d'haver fet o no haurem d'haver fet perquè això algun dia passi, suposem? l no estic dient que Catalunya sigui Escòcia. Principalment, la singularitat catalana no és la de tenir jutges propi s o lleis pròpies que tinguin relació amb la repressió del terrorisme, per exemple. Però en tot cas és evident que el procés que s'ha endegat al Regne Unit és un procés d'una importància política enorme i considerabilíssima i que ha estat obligat per la necessitat de resoldre el problema fonamental. Si Tony Blair i M o Mowlan no formessin part d'un govern que primer havia fet la devolució a Escòcia i a Gal-les , tot el procés d'Irlanda del Nord hauria estat mancat de base i de credibilitat. l us ho torno a dir: tinc la convicció, i ho sé, que el govern britàni c ha anat per aquest camí perquè ha vist que un altre Estat antic d'Europa l'havia iniciat i havia arribat fins on havia arribat. Una altra cosa és, i aquest és el punt en què estem, que aquests països ens han passat al davant, és a dir, que en el procés d'alguna forma de reaccionar a la supranacionalització de la política per la via de la devolució, de retornar als ciutadans la proximitat de tots aquells serveis, aquelles competències que es poden retornar per �compensar l'allunyament d'aquelles que s'han d'allunyar (com la defensa, com la moneda) ens hem quedat una mica aturats. El principi de la proximitat Moltes vegades es diu que com es farà la devolució de competències, com s'organitzarà, qui decidirà, en definitiva. I el problema no és qui decidirà sinó en virtut de què decidirà, en virtut de quins principis es decidirà què es fa a cada nivell. I aquest principi està establert ja en el Tractat de la Unió Europea, tot i que de forma no massa efectiva. El preàmbul del Tractat diu clarament que la Unió Europea és una unió dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà com més a prop millor dels ciutadans. es a dir, està establert que això sigui així i hem de saber que aquest principi de la proximitat té excepcions, però que la regla és la proximitat, contra el que va succeir a partir de la Revolució Francesa i l'establiment de la democràcia nacional, de l'assemblea legislativa nacional com a substitut del poder reial, que venia de dalt. Aquest venia del poble, efectivament, però tornava al poble amb la mateixa contundència unitària -quasi diria- que el poder reial; no s'havia canviat la qualitat del poder en el seu contacte de retorn als ciutadans, sí en el seu origen, però no en el retorn. Bé, el que està succeint a Europa ara és que, una mica forçats per la necessitat de convèncer els ciutadans que és possible anar a una Unió Europea, els països, els Estats que l'impulsen, porten endavant processos de devolució. Està canviant l'estructura i l'essència pròpia de la democràcia. Em sembla que és evident que el que estem veient que passa en els països europeus i passa entre nosaltres és que canvia el tipus de democràcia, que canvia el concepte que en tenim, que som capaços d'imaginar situacions en les quals els somnis democràtics més o menys radicals, més o menys utòpics de finals del segle passat, que s'han anat abandonant en aquest altre segle on la violència ha dominat i el poder de les nacions i dels Estats s'ha fet molt més palès que no pas els desitjos dels ciutadans, podran finalment tenir, amb una via que probablement no havíem imaginat, un grau de realització més important del que podíem pensar fa vint anys. Nosaltres, com a catalans, doncs, oferim lleialtat federal. Nosaltres sabem que aquí a Catalunya tot això anirà endavant, i que Espanya anírà endavant, si som capaços de fer joc net i de jugar amb cartes vistes, de canviar el sistema. Per què en díem lleialtat federal? Perquè d'alguna forma hem de marcar el pas endavant, perquè els sistemes com els nostres es diuen federals arreu, perquè el federalisme es va evitar en la primera redacció constitucional sàviament per evitar la impressió d'un retorn enrere cap a la Primera República i cap a Pi i Margall, quan el que estàvem fent -no ens enganyem- era establir una monarquia constitucional. Hauria estat un retorn si més no terminològic i la preocupació per l'estabilitat era factor dominant. I perquè molts pertanyem a partits que s'anomenen federals, amb congrés federal i comitès executius federals, que s'anomenen així, a més, després d'afirmar la sobirania del partit català com és el Nosaltres, com a catalans, oferim lleialtat federal. Sabem que aquí a Catalunya tot això anirà endavant i que Espanya anirà endavant si som capaços de fer joc net i de canviar el sistema. III �nostre cas, no ho oblidem. I també i finalment, i això no és el menys important, perquè la dreta espanyola, el gran enemic del federalisme i de la plurinacionalitat d'Espanya, ha hagut de pactar amb el nacionalisme i ens regala l'ocasió única de fer un pas endavant cap a la realització de les nostres conviccions, cosa poc usual. Felicitem a la dreta: en això sí que podem anar bé. Anem-hi! No tenim al davant la reacció antiautonomista i antiprogressista que va ser sempre qui va impedir que les paraules i els fets coincidissin, que els programes dels partits i les definicions constitucionals fossin semblants, que utilitzessin la mateixa terminologia. En això tenim al davant alguns problemes que haurem de fer saltar. se judici en el sentit propi de la paraula. Per tant el dret a l'acritud, almenys la meva generació el té. I tanmateix jo dic que aquesta acritud no pot ser el nord inspirador i el tarannà i el sistema de contacte que els catalans utilitzem amb el conjunt dels pobles d'Espanya, perquè d'aquí se'n deriva no una solució sinó una complicació del problema. Hem d'utilitzar la pedagogia, hem d'utilitzar l'amistat, tot i tenir dret a l'acritud. Hi tenim dret, però tenim també el dret i l'obligació de superar-la per plantejar els temes importants de la configuració d'una nova Espanya, d 'una Espanya que no ha estat mai quallada, perquè han passat quaranta anys de dictadura i vint anys de democràcia des del final de la guerra. Ja és hora de passar comptes en el bon sentit; i el balanç no és dolent. En això, ja ho he dit, som un model europeu. El valor de la confiança Nosaltres ens enfrontem a la desconfiança com a principi i al regateig com a mètode; ho ha dit en Quim Nadal abans. Proposem justament la confiança com a principi i, per començar, la confiança en nosaltres mateixos, i l'amistat i la pedagogia com a mètode, allò tan antic de la fraternitat. Una mica més de fraternitat, sense abusar, però una mica més de fraternitat i una mica menys de paternalisme. Tenim el dret de l'acritud. Perquè m'entengueu, a Irlanda, l'afusellament d'ü'Sullivan, de l'últim heroi nacional encara mort en l'enfrontament amb Anglaterra, va ser fa més de setanta anys. En canvi, jo vaig néixer tres mesos després de l'afusellament d'un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sen- El centre europeu No puc deixar de preguntar-me, cada dia, quan obro els diaris, de quin cantó acabaran estant els d'Unió, si del cantó de Prodi o del cantó de Cossiga. No sé si heu seguit aquesta vicenda, aquesta història, que diuen els italians, i és molt interessant. Fins ara, Unió Democràtica havia defensat Prodi contra Aznar en l'afer de l'entrada de Berlusconi en el Partit Popular Europeu, ja ho sabeu. I Aznar veu venir que, segons com vagin les eleccions alemanyes, es pot quedar com el darrer cap de govern de dreta en un país gran de la Unió Europea. I ha maldat per aconseguir que el gran partit de la dreta italiana que és aquest partit que té un nom futbolístic -Forza Italia, es Ens enfrontem a la desconfiança com a principi i al regateig com a mètode. Proposem justament la confiança com a principi i, per començar, Ja confiança en nosaltres mateixos. �diu- entri en el Partit Popular Europeu. Això ho ha aconseguit malgrat l'oposició de la base del partit de Maertens, de la base del partit democristià flamenc, l'oposició d'Unió Democràtica de Catalunya i del PNB i, evidentment, de Prodi. Quan a UDC deien que volien contactes amb l'olivera no era perquè sí. Serà interessant veure com els nostres democristians es situen davant de la crisi italiana per saber també quin és realment el seu desig de futur. Seguirem de prop aquest afer. Aquí es decantarà el futur del centre europeu, probablement. I més encara, aquí es decidirà també si a Europa neix un esquema nou amb partit demòcrata i partit conservador, diguem-ho així: amb catòlics i agnòstics a banda i banda, val a dir sense igualació entre creences personals i creences polítiques, o bé si roman l'esquema tradicional amb els laics contra els creients o creients en el progrés contra creients en la tradició; o sigui, partits més ideologitzats, quasi diria, més confessionals. Des de Catalunya seguirem tot això amb atenció començant per la propera reunió de Prodi amb Blair i Clinton. Us avanço que jo sóc partidari, en política, de l'arte povera i del minimalisme, més aviat. Ens ha sobrat un bon tros de transcendentalisme. Que la pau venci al terror ACatalunya hi ha un enorme, immens desig de canvi. Si hi ha una cosa transcendent, encara, en la política d'Europa és la sang innocent que es vessa entre nosaltres, el terrorisme i la ceguesa que l'acompanya, així com la incapacitat dels polítics per fer l'única cosa que la gent agrairia de debò: aturar el terror sense generar-ne de nou. Però jo estic convençut, i des de fa molt de temps, que ens estem acostant al final de l'odi a Irlanda del Nord. Al Regne Unit, gràcies a l'acció continuada de Major primer i de Blair ara, que ha estat decisiu, amb la tenacitat fantàstica d'aquesta dona admirable que és Mo Mowlan i amb la intel·ligència de Hume, Trimble i Adams, gràcies a tot això i a la inevitable caiguda de la tensió després d'anys i anys de terror, després que la sang vessada sembli excessiva fins i tot a aquells que l'han buscat, estem arribant finalment a la convicció que s'acosta el final de l'odi a Irlanda del Nord. Jordi Solé Tura em deia abans d'ahir que la solució de sobirania compartida que s'ha trobat per Irlanda del Nord és tan hàbil, que fins i tot en el cas que el referèndum, que un eventual referèndum de l'autodeterminació, acabés amb una victòria dels que volen la unificació amb Irlanda, no canviaria l'estatut real d 'Irlanda del Nord perquè tot està previst. Però el mé s important per nosaltres és que la sortida dels presoners de l'IRA impulsarà defmitivament als presoners d'ETA -esperem-ho així- a pressionar sense treva la seva direcció política per sortir de la presó. S'haurà acabat un capítol de la violència política que té arrels antiquíssimes, però sens dubte una causa pròxima en el cinisme estúpid amb el qual el general Franco va posar negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de l'Estat quan abolia els drets històrics de les 'províncies traïdores' -ho deia el butlletí oficial, no era un discurs ni unes declaracionsde Guipúscoa i Biscaia. Van obligar moralment els funcionaris de la dictadura a practicar el terror oficial i la tortura, de la qual va néixer el terrorisme com a resposta. S'ha de fer la regionalització de Catalunya, que és un mandat del Parlament no acomplert. El Parlament va votar que s'havia de fer. �Estigueu tranquils, que el dia que tot això succeeixi s'acabaran tots els ajustaments de comptes que aquests dies estem contemplant. Alguns han assenyalat que la justicia, impel-lida per la seva pròpia manca de crèdit, ha esdevingut darrerament més justiciera del que mai havia estat, com ha dit jàuregui en una interessantissima entrevista a l'ABC. Es referia no només al judici present, sinó també als judicis Filesa, HB -amb una sentència duríssima també- i GAL. j àuregui respecta les sentències i garanteix que el PSOE "no se echarà al monte". Que quedi clar. De passada hauria de dir que les declaracions conciliadores que s'han fet des de Catalunya serien d'agrair encara més si haguessin estat precedides l'any 1995 de la mateixa equanimitat en el moment de decidir la retirada del suport al govern Gonzàlez, en comptes de la puntilla que va significar el famós discurs de Molins després d'aquell corral de la Pacheca, d'aquell desastre d'escenari del Congrés de Madrid amb crits i gestos malsonants, organitzat pels diputats del Partit Popular contra Narcís Serra, un vice-president català del govern espanyol, que a més havia desactivat amb mà mestre la més perillosa de les mines polítiques existents en el moment de la transició i que era més grollerament atacat també, potser no en la causa de l'atac però sí en la forma, perquè era català. No mereixia aquell comportament per part de Convergència. I que consti que no farem mai de la catalanitat de cap de nosaltres una excusa per no haver de reconèixer cap dels errors que podem haver comès, que n'hem comès. Desig de canvi j j Però ara, sincerament, mirem el futur amb esperança. A Catalunya hi ha un enorme, un immens desig de canvi. La primera sorpresa la vaig tenir a Roma, abans de tornar, en veure que un absent suscitava tantes esperances. Això havia de ser forçosament el senyal que alguna cosa anava molt malament. Solament el clima dominant de cansament ho podia explicar. Altrament la política, com sabem, no té entranyes i el que no hi és no hi és comptat. La segona i més agradable sorpresa l'he tinguda aquí, escoltant la gent, anant allà on per la meva feina d'alcalde de Barcelona no m'havia pogut acostar o no massa o no prou. Ara ja sé dues coses, Catalunya endins: una, que els entenc, i dues: que m'entenen. He parlat amb pagesos del Bages i del Solsonès; regants de l'Urgell i del Baix Empordà; propietaris, gent del camp de Tarragona; companys del partit del Baix Penedès; olivaires més o menys efimers de Vilanova, a qui hauria volgut dir i diré que més que una olivera el que convé aquí és una bona tramuntana, que s'endugui les teranyines que hi ha penjades a l'ambient; poetes de Banyoles i de Girona; empresaris de Barcelona; i cada dia al carrer amb els nostres: taxistes, porters, farmacèutics, l'altre dia a La Roca amb amics d'en Romà Planas i la gent de Caldetes; joves i vells; passavolants; tipus entotsolats que he trobat a la barra de la cafeteria d'algun hospital; gent que, com deia un company de Palamós, són catalanistes perquè s'estimen Catalunya, tant si ho fan en català com si ho fan en castellà, Qui parla de ciència a Catalunya? Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell, el millor físic i és a París, el millor cardiòleg i no volen que torni de Nova York. �i que estan tips que els posin entre l'espasa i la paret de la seva identitat, tips que els demanin el carnet de catalanitat cada dia. El proper govern i les coses pendents El nom de Catalunya s'ha fet servir per moltes rucades; rucades de ruc, no de roc. Però també s'han fet coses bones. No prou. Perquè hi ha massa coses que s'han deixat de fer; us les dic molt ràpidament, però us les dic perquè em temo que serà l'ordre del dia del proper govern durant els dos primers anys. Coses que s'han deixat de fer: - Les rieres, els eixos, els recs i els canals i preses d'aigua. I totes aquestes coses tenen noms, no són un genèric: és Maresme, és Pirineu, és Urgell, és Garrigues i és Rialb. Les empreses de la Generalitat perden diners, totes menys una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós. Els hem d'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris! 11 - L'aeroport, el port, el desviament del riu Llobregat, la neteja del Besòs. La pota sud ha trigat més a fer-se que tot el sistema de potes i de rondes: en tres anys o quatre vam fer trenta quilòmetres i hem trigat sis anys per fer la pota, la famosa pota que ningú no volia fer. I us haig de dir que el desviament del riu està aprovat i dotat financerament amb quatre mil milions de l'època des de l'any 1986, si no recordo malament. (En Tejedor i jo ho vam explicar aquell any a la Plaça de Catalunya d'El Prat i no ens van treure a cops de peu). - Metro, metro i metro. Els Ferrocarrils Catalans els han pintat de blanc i en diuen metro, però no cola. Tramvies, metro lleuger, monorails: ni s'han provat, quan a totes les ciutats europees on anem en velem. - Un projecte per al Maresme sense el dogal del tren de la costa. - L'ampliació de la Fira de Barcelona, el Palau de Congressos... en Joan Clos hi està lluitant. - El pla d'hotels es va fer, sí, però tots sabem malgré qui. - La reconstrucció del Liceu també, però ja sabem amb quins diners, que tampoc eren del grat de segons qui. - El segon Congrés de Municipis i la unificació de les dues federacions o associacions de municipis: aquest és un tema cabdal, o dos temes cabdals; són dos temes diferents que de vegades es confonen, són dos temes diferents que tanmateix es fan servir l'un per l'altre quan es vol evitar el congrés, amb l'excusa que amb el congrés es buscarà una unificació, que tot el poble català agrairia, però que el partit dominant, el partit oficial, considera un perill. Ho considera un perill perquè la seva tàctica ha estat la divisió a Catalunya, no deixar que hi hagués res que fos molt important davant del govern: no als municipis, no a l'àrea Metropolitana, no a les comarques fortes que no siguin purament el contrapès de les capitals -que eren normalment més progressistes-, tot ben apanyat, tot ben equilibrat perquè res Si no s'arrisca no es guanya. Catalunya podria estar arriscant poc. �El govern que tenim segurament és una de le pitjors empreses de Catalunya i la moral de treball hi és molt baixa. n o es bellugui. Aquesta és una mica la impressió que dóna l'organització territorial del país. (G ir on a- Salt- Sa rr ià Banyoles-Girona) . - S'ha de fer la regionalització de Catalunya, que és un mandat del Parlament no ac omplert. El Parlament va votar qu e s'havia de fer . És cert que es va votar juntament amb la prop osta de la creació d 'una provín cia única i es va votar per aix ò probablement perquè se sabia que la província única era impracticable i aleshores també ho era la regionalització. N o és purament una ass ignatura p endent des del punt de vista formal, ho és de s del punt de vista de la bona marxa de Catalunya. es que si no hi han sub jectes i protagonistes a Catalunya que tinguin cos, que tinguin força ... no farem res. I les regions el tindran. Imagineu-vos set regions on hi ha , a més de les quatre actu als, les dues de la província de Barcelona amb la regió metropolitana i la Catalunya C entral, que han de vertebrar Vic i Manresa , M anresa i Vic amb Igualada, i que estan d 'acord a ver tebrar. Imagineu-vos també que el Pirineu esdevé una regió de planificació i l'Ebre també. No pot ser que Catalunya segueixi vivint sense que el Pirineu existeixi: des d'un punt de vista administratiu no hi és. I l'Ebre tamp oc . Són noms forts de la història de C atalunya i de la problemàtica de Catalunya qu e es necessit en per gov ern ar. N o és purament un compliment del desig d 'un Parl ament cat alà un dia d eterminat en què això es va votar. És una necessitat que no s'ha entès, perquè l'únic que s' ha vist és la necessitat de concentrar. - El desenclavament d'Olot, que encara no està resolt. - El desenvolupament de les àrees metropolitane s del camp de Tarragona i de l'àrea de Girona eventualment l'eix - La Carta Municipal de Barcelona. Quan jo . vaig marxar ja la vam aprovar i per unanimitat. Quin problema hi ha via per que la Generalitat li donés el vist-i-plau? La C arta Municipal, que ara vin drà, perquè en Clo s ho està aconseguint, però quinze any s després d 'haver-se començat. - La conversió de les comarques en entitats àgils. - La solució del problema del futur de les diputacions. - L'autèntic debat educatiu i cultural qu e s'està produint a tot Europa i als Estats Units, quan aquí encara ens neguem a veure el mé s elemental i és que les escoles subvencionades no poden defugir obrir-se a les m inories ètniques, com pretén el conseller d'Ensenyament en aquest moment. - El cam p català i el seu futur. M 'he trobat amb la sorpresa que el camp no tenia interlocució, que no hi han idees sobre això al govern; no hi són ; les tenen ells, els del camp, però no el govern. No se sap que se'ls hagi fet una oferta o que hi hagi hagut un gran debat en el Parlament o allà on sigui sobre què s'ha de fer en el camp en vistes de la PAC i de l'Agenda 2000 de la Unió Europea. - L'urbanisme encara en mans d'una sola perso- �na , perfectament respectable però anacromcament encarregada de tot a imatge i semblança de tot el sistema, que és sempre el mateix. La degradació urbanística de la costa, que aquest senyor no ha pogut impedir i que Raimon Obiols sem pre rec orda. El que he dit és que el català no ens ha d'importar només a nosaltres. És un patrimoni comú, una riquesa de tots. Ho ha de ser. - La ciència. Qui parla de la ciència a Catalunya? Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell ---com deia l'altre dia Ramon Margalef-; el millor fisic, i és a Parí s; el millor cardiòleg, i no volen que torni: és a N ova York, i ha fet una proposta per tornar i aquí a Catalunya li han dit: no, no tornis. No pot ser. - Les autopistes i la seva reversió, les infrastructures cabdals de Catalunya, l'aeroport en mans d'AENA encara. Són els enginyers aeronàutics, molt respectables, però que no en saben de vendre , no són bons comerciants. AENA és una societat estatal que ha derivat d'una direcció general, i a més corporativa, dominada per un cos general molt respectable, però que el que no sap és vendre ni atendre el client, per dir-ho d'alguna manera. El govern català no sap fer d'empresari - Les empreses de la Generalitat perden diners totes, segons la premsa de la setmana passada. Totes excepte una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós, a qui he vist en aquest acte , i presidida a mitges per en Clos, en forma rotativa amb el conseller d'Indústria. Els hem d 'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris! L'única empresa en la que van bé, que ha guanyat quatre-cents milions aquest any passat, gràcies al cable, per cert, que també va ser una idea de l'Ajuntament de Barcelona -permeteu-me la immodèstia-, l'única empresa que va realment bé és la que porta en Raventós. Bé, hi va haver una empresa de capital risc de la Generalitat que nosaltres -deixeu-m'ho dir, ara sí que ja es pot dir, no?- vam haver d'englobar, vam haver d 'assumir perquè tenia pèrdues, i la no stra, que es deia Iniciatives S.A. tenia guanys. l entr e les pèrdues d'una i els guanys de l'altra vam fer la pau i vam tirar endavant una empresa que avui està guanyant diners perquè la porten els mateixos que portaven Iniciatives. El deute de la Generalitat - L'acumulació de deute que ens deixen, que potser és el més important: dos bilions, amb una disminució de les inversions possibles, quan a l'Ajuntament de Barcelona i a l'alcalde Clos l'acusen de fer ma ssa obres. l si no en fes cap? Què dirien? Què diria l'oposició? Què no diria? Del que havien costat els Jocs Olímpics, que allò era una filfa, que va ser una foguerada, que no hi havia res al darrere, que no hi havia capacitat, que Barcelona havia fet una gran festa però que ara no la podia pagar. Sí, sí, Barcelona no només la pot pagar, sinó que, a més a més, es pot permetre el luxe de fer-ne una altre, de preparar-ne una altra i mentrestant de fer tot el que està fent. Hem passat molta gana d'inversions en aquests �sis anys, perquè l'èxit del 92 -ara estic parlant no dels Jocs, sinó de les inversions i de les transformacions de la ciutat-, ens l'han fet pagar. Ha costat. Recordo que el dia després dels Jocs ja vam demanar óhi havia presents en Pep Borrell, ministre d'Obres Públiques, i els representants de la Generalitató que es constituís un organisme semblant al holding olímpic, que vam fer servir per fer les rondes i les instal·lacions, per atacar el tema del delta del Llobregat: no es va fer. No hi ha hagut comissari, ni comissionat, ni conseller delegat, ni manager, més enllà d'un Secretari d'Estat, un director general, un conseller, que treien el seu temps a partir de mil coses diferents. I així hem anat: desviament del riu, pota sud, aeroport, port, son encara, a les beceroles. Continuem amb els assumptes pendents: - La reforma de l'Administració Pública, la finestreta única. Amb els programes de qualitat. - La justícia ràpida. - La reforma de l'Administració Pública és potser el més cridaner. Que la Generalitat no l'hagi feta ni se n'hagi preocupat en cap moment és sorprenent. - La cultura viva i lliure, no la normalització només o la nacionalització, només... En la indústria del llibre en castellà som els primers productors en el món i no ho sembla. Dit això, com ha dit abans en Quim Nadal, a Catalunya es viu bé, llevat de la gent que s'ho passa malament, que encara és molta, massa, i que té un tractament patèticament paternalista i clientelista. Hi ha un grup de gent que ha millorat i que té expectatives. El que passa és que es pot viure bé, fins i tot millorar amb la millora eu. ropea dels últims anys i tanmateix anar perdent peu, relativament. Si no s'arrisca no es guanya. I Catalunya podria estar arriscant poc, fusionant poc les seves empreses o bé no construint teixit veritablement resistent de les petites, com està passant a regions com el Veneto, la regió de Lille o de Lió, o de Cambridge. Escola i cultura El govern que tenim, segurament, és una de les pitjors empreses de Catalunya. La moral de treball hi és baixa. En el camp de l'educació, per exemple, és baixíssima, malgrat els esforços de persones de qualitat, que n'hi ha, massa amades, i presoneres del paradigma una mica carrincló que va eixir del cisma de Pujol i els seus respecte del mainstream, el corrent principal, de l'escola activa catalana. Estic parlant de fa molts anys. Hem de canviar tot això . No pot ser que les esperances generades per l'Assemblea de Catalunya, pel Congrés de Cultura Catalana, la tradició pedagògica dels patronats municipals i de Rosa Sensat, el rnunicipalisme republicà i l'antifranquisme, i tota la riquesa de les aportacions dels municipis catalans en aquests anys, la tradició de la Universitat El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme passa a primer pla. �Autònoma, els intercanvis positiu s amb les reformes pr ogressistes arreu d'Esp anya en els darrers vint anys, la revifalla literària dels anys 60 i l'influx d'escriptors llatin oamericans , l'immens interès que susciten avui la p oesia, la dansa i el teatre, l'èxit dels cantants catalans arreu, i l'empenta de les televisions i ràdios locals no pot ser , dic, que totes aquestes aportacions no tinguin on des embocar, on anar a parar, que tot això acabi en discussions fratricides sobre la llengua i en anatemes creuats entre uns i altre s. És hora d'agrair els serveis prestats. Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al país però que segurament ja no en pot donar més. Donem les gràcies però també és el moment de no amagar les insuficiències, que són notòries i que són conegudes per bé que poc ventilades. S'ha d'acabar amb el vegetar de l'escola pública catalana i la pràctica desaparició de l'escola municipal dels patronats d'estil anglosaxó. Resoldre la lenta burocratització de la TV catalana que sap, una mica com la ciutat de Roma, que mai serà el que havia estat al principi. Hem d 'acabar les picabaralles teatrals mancades d 'autèntic dra matisme i les adjudicacions interessades de freqüències per mantenir les coses com estan, sem pre utilitzant el nom de Catalunya per mantenir el domini d'una determinada concepció de l'art, de la creació, de la cultura i de l'e scola que ni tan sols té representants de gran mèrit i va sobrada d'apologiste s i d'inquisidors. A veure, quan oferirem als p oble s d'Espanya col -laboraci ó en l'elaboració d'una història comuna? Què hauria fet en Vicens-Vives si hagués sobreviscut? Quan tindrem un llibre de text igual a Almeria i aquí perquè ells sàpiguen què és l'Onze de Setembre? Per què ens estranya que quan nosaltres parlem de l'Onze de Setembre i del Rafel de Casanova s'exclamin, de desconèixer-ho i fins i tot d'ignorar-ho? No ens ha d'estranyar: no ho hem explicat mai ; hem reivindi- cat, en tot cas, que nosaltres tinguéssim la possibilitat d'estudiar a cas a nostra la història de Catalunya. Per ò, exp licar-h o fora? Quan ho hem ofert, això? També podríem esperar que fos l'Estat qui ens ho digués, és veritat, però llavor s estaríem negant tota la nostra teoria, que és la d'autogovern. Som no saltres qui hem de començar. .. I és l'Estat qui ha de dir sí o no . L'hem de convèncer. Els hem de convèn cer. No sem pre estan en contra d'això. Desconeixen. El català, patrimoni de tot l'Estat L'altre dia, quan vaig dir que el català havia de ser patrimoni cooficial de l'Estat, que és una riquesa de l'Estat espanyol, i no una càrrega, quan deia que el català és una riquesa de l'Estat espanyol, que l'hauria de protegir, uns quants van interpretar que havia dit que a Almeria s'havia d'ensenyar el català forç osament i amb van venir a protestar. I els vaig dir: no, estigueu tranquils. El que he dit és que el català no ens ha d'importar només a no saltres. És un patrimoni comú, una riquesa de tots. Ho ha de ser. Personalment valoro totes les expressions culturals que ens han vingut de fora però que ja són nostres, perquè algunes són nostres: no és només que aquí el flamenco sigui important i sigui importat, no. Es que aquí hi ha flamenco autòcton, molt important, des del Peret fins a la Mayte Marrin, fins a la Ginesa Ortega. Penseu en Mayte cantant amb Tete M ontoliu o en la rumba catala- Ho hem de fer per Catalunva, no per un partit. Aquest és en sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat. �na del Gato Pérez. Tot això, que nosaltres sabem fer i que no hem reconegut prou, hem d'aconseguir que Espanya ho sàpiga i ho reconegui, que reconegui que Catalunya és una protagonista molt creativa, molt important d'Espanya. Catalunya protagonista M ireu, la vida és canvi. El que sí que no saltres hem de garantir és quines ser an les lleis d'evolució del procés a través del qu al nosaltres volem més autoritat i aqu estes lleis són la lleialtat federal, la prudència i la cautela pel qu e fa als terminis i al clima que es vagi creant i, al mateix temps, la capacitat de Catalunya de jugar un paper protagonista, n o passiu, en la configuració de l'Estat espanyol, de la nova Espanya, de l'Espanya plural, de l'Espanya de les nacionalitats i les regions. No hauria de ser Catalunya, per m oltes raons, qui prengués la iniciativa d'una pedagogia mútua entr e les Esp anye s? N o ens adonem que fent això -que ho farem, en cinc o deu anys, perquè això no es p ot fer en dos an ys- estarem p osant les bases d 'una cultura política estable o d'un imaginari col-lectiu compartit, que ara mateix ens manca cruelment quan volem ser entesos i entendre? No ens ad onem que alh ora est em establint la certesa d'una autèntica integració del s ciutadans de Catalunya, vells o nous, vells i nous, en una cultura catalana m oderna i curiosa dels seus diversos components tant com gelosa de la seva autonomia? Què ens diuen els propis i mé s afalagats prota goni stes de la mé s influ ent de les cultures, que és la cultura tele visiva? Què ens diuen Àn- gels Barceló, des de Madrid, o Andreu Buenafuente, aquest a qui no van deixar anar a Roma perquè li van prohibir que hi anés? Què diuen? Que la Catalunya oficial no els interessa i que vivim massa tancats. Ho diuen ells. Apliquem-nos aquesta reflexió. El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme, que és el nacionalisme específic del s catalans, i per tant més genuí, passa a primer pla. I en això estic d'acord amb alguns dels textos que abans hem comentat. El catalanisme és un determinat tipus de nacionalisme. N o és qualsevol nacionalisme. Tots els nacionalismes per definició de nacionalisme són diferents, són d'una nació. Hem de dir que en el nacionalisme el lloc de la nació i el país i el sentiments i la raó és diferent en cada cas . I en el cas de Catalunya, en el cas del catalanisme, podem dir: el catalanisme és un determinat tipus de nacionalisme molt diferent d'altres que troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en l'obertura, en l'afirmació i la generositat, que ens són necessàries per ser qui som i per ser tan feliços com podem arribar a ser, en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme. Catalunya no es realitzarà si no és protagonitzant, amb d'altres però protagonitzant, la transformació d'Espanya en un autèntic Estat de diverses nacionalitats i regions, com a fragment respectat i útil d'una Europa dels pobles. Els sectors més desperts del nacionalisme oficial se n'han adonat, però ja és un xic tard. Es un xic tard no per a ells, però sí per canviar el tarannà del conjunt del catalanisme oficial. Faig una invitació a tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui vulguin canviar la direcció de Catalunya per fer-la més lliure, més rica i més justa. �Gràcies pels serveis prestats Els hem d'ajudar, però: els cridem a establir un diàleg franc, que serà profitós per tots. S'ha abusat excessivament del recurs al nominalisme i al carisma dellider no per solucionar sinó de vegades per amagar els problemes sota la catifa de la conformitat. Es hora d'agrair els serveis prestats. Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al país, però que segurament ja no en pot donar més. Donem les gràcies, però també és el moment de no amagar les falles i les insuficiències, que són notòries i que són conegudes per bé que poc ventilades. Ho hem de fer per Catalunya, no per un partit. Aquest és el sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat, que cal prendre no com un punt d'arribada sinó justament com un punt de partida, com una invitació. Una invitació a tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui vulguin canviar la direcció de Catalunya per ferla més lliure, més rica i més justa. Vinga, eixoriviu-vos, que tot això va molt de debò. Visca Catalunya! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Voluntat de canvi Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Música Catalana (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document "Per Catalunya: ara, un nou federalisme" la proposta del PSC. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Campanyes Canvi Federalisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Eleccions Parlament de Catalunya Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-09-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/17/1742/19980211_PoliticsSpainToday_StrangeBedfellows_KJCNYU_PM.pdf 4bbe6a1b62646754d8ce4354a9923e30 PDF Text Text c THE POLITICS OF SPAIN TODAY. STRANGE BEDFELLOWS AND ASYMMETRICAL FEDERALISM. CONCEPTS: TWO FEDERALISMS TWO LIBERALISMS (CLINTONOMICS MEANS NO DEFICIT, WHILE RETAINING A LIBERAL PURPOSE AND DECENTRALIZATION AND SUBSIDIARITY.) NOT VERY ACCURATE ON PURPOSE. GO TO THE HEART QUICK.1 MY EXPERIENCE AS MAYOR. 1 PER AL VOCABULARI DEL NOU ARGOT: CUT TO THE CHASE. (Es refereix al cine on, quan la cosa amenaça amb posar-se avorrida-diguem massa xerrameca o massa petons-al guió indiquen que tallin el rcjtllo I passin a la corredissa, per tant "Cut to the chase". u-1 �WHATEVER HAPPENED. 2 STORIES. REMEMBER 1974? [THE SCARE THAT THERE WOULD BE] NO MORE OIL IN 20 YEARS ! ! ! FALSE, BUT USEFUL. RIO: DO IT LOCAL BUT THINK GLOBAL (FALSE, BUT USEFUL??) THE PRINCE OF WALES DINNER: GLOBAL AS PARALYZING/PARALYSIS, A WORLD TAX ON OIL TO SAVE AMAZONIA WILL NEVER HAPPEN. [HOWEVER] A EUROPEAN SUBSIDY FOR SUBWAYS OR NONPOLLUTING CARS COULD HAPPEN. GLOBAL IS TOO FAR AWAY. -THE YEAR OF THE LEVELINGOFF OF THE WORLD POPULATION-IS TOO FAR AWAY THE REGIONAL APPROACH IS MORE USEFUL. THE WORLD AS A SERIES OF REGIONS IS MORE PRACTICAL THAN JUST THE WORLD. r ET EVEN A REGIONAL INTERNATIONAL APPROACH IS TOO IUCH FOR THE BODY OF CITIZENS IN ANY GIVEN NATION. HEY WANT IDENTITY, CLOSENESS, PROXIMITY, BELONGING. TLAT IS WHY NATIONAL REGIONS, STATES, LANDER, SMALL NATIONALITIES COME TO THE FORE. CITIES, TOO, AS I WILL EXPLAIN IN APRIL, A WORLD OF CITIES RATHER THAN A CITY WORLD OR A GLOBAL VILLAGE, THIS CJATCHPHRASE OF LAZY WRITERS AND BORED READERS. NOW YOU CAN BEGIN TO UNDERSTAND WHAT HAPPENS IN SPAIN, WHERE BOTH LOCAL IDENTITIES AND AN AWARENESS AND ANXIETY ABOUT EUROPEAN AND WORLD EVENTS EXIST. �(REALIZE/NOTICE/BEAR IN MIND THAT "INTERNATIONAL" IS USED LESS AND LESS. PRECISELY.) BACK TO SPAIN. IN THAT FAMOUS 1974, GREECE, PORTUGAL, AND SPAIN WERE STILL OUTSIDE THE FREE WORLD (NOT TO MENTION CHILE, ARGENTINA, URUGUAY, ETC.) AMAZING HOW FAST THEY INTEGRATED. BUT RECALL: NO IMPORTANT FACT/EVENT IN HISTORY TAKES PLACE WITHOUT SOME MORAL OR PHYSICAL VIOLENCE AND THEREFORE WITHOUT [ESTABLISHING THE GROUNDS FOR SOME FUTURE] VINDICATION. IN SPAIN, WITHOUT THAT [UNLESS YOU TAKE THIS INTO ACCOUNT], YOU'LL NEVER [BE ABLE TO] UNDERSTAND THE BASQUE QUESTION [FRANCO'S 1938 DECREE IN THE OFFICIAL STATE JOURNAL CALLED FOR HATRED IN BLACK AND WHITE/IN SO MANY WORDS], AND THERE IT IS, EVEN IF THE HATING SIDES HAVE MODIFIED THEIR LIMITS. BUT THE BASQUE QUESTION IS NOT DECISIVE IN SPAIN. AND ULSTER CAN HELP. LET'S HOPE. ANOTHER VINDICATION EMERGED/TOOK PLACE? RECENTLY IN SPAIN. PERHAPS THE VIOLENCE THAT KILLED CARRERO BLANCO AND THE JOY THAT ACCOMPANIED THE DEATH OF FRANCO HAD TO BE COMPENSATED IN THE BALANCE OF HISTORY. �THIS DOESN'T NECESSARILY MEAN THAT "AZNAR" = "GOING BACK TO THE GOOD OLD DAYS", BUT IT DOES PUT A PRESSURE ON HIM THAT HE HAS NOT YET ENTIRELY GOT AWAY WITH/ MOVED AWAY FROM? AND IT PRESSES GONZALEZ TO ACT AS A PROPHET OF THIS DANGEROUS COME BACK PHENOMENON. {??} SPAIN IS DOING WELL IN ECONOMICS/ECONOMICALLY, THE SOLBES WAY PLUS THE STOCK MARKET LIBERTIES [?? FREEING-UP OF THE STOCK MARKET?], PLUS THE SELLING-OUT OF JUST ABOUT EVERYTHING IN THE PUBLIC SECTOR (OK, DEPENDING ON A SOPHISTICATED CALCULATION OF THE COUNTERVAILING FORCE NEEDED IN THE FUTURE BETWEEN PUBLIC AND PRIVATE, i.e., IN THE DEALING OF EXTERNALITIES ??. WHAT IS SOLD IS SOLD. 1GOOD 2 SELLING OUT 3 WAIT AND SEE IN TAXES, THEY SAY ... 4 THE Lam FACTOR � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource The politics of Spain today. Strange bedfellows and asymmetrical federalism. Subject The topic of the resource Espanya Federalisme Europa Economia Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Type The nature or genre of the resource Conferència Abstract A summary of the resource. Notes per la conferència pronunciada al King Juan Carlos Center Auditorium, com a Distinguished Visiting Fellow per la King Juan Carlos I of Spain Center of New York University, el primer semestre de 1998. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. King Juan Carlos I Auditorium, NYU Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-02-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/30/1741/19930905_elpais_ConRespetoDesdeLaDiferencia_PM.pdf f6417cf04835dae978bee6c893e4b89d PDF Text Text EL EMS ^3? .juntament ae Barcelona - 5 SET. Î993 C *)11 Con respeto desde la diferencia PASQUAL MARAGALL Ayer escribí unas notas urgentes sobre el alcalde desaparecido. Decía que nosotros, que estábamos contra lo que Porcioles representaba en los años sesenta, nos entendimos con gran facilidad con el equipo de asesores que le rodeaba en la alcaldía, y eso estableció una facilidad de relación que, en mi caso, se vio aumentada al ser funcionario del Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento, creado por José María de Porcioles en el año 1961: Porcioles llegó a la alcaldía con la entrada de Ullastres y Navarro Rubio en el Gobierno. Trató de conectar con la filosofía de gestión de Carles Pi i Sunyer —a pesar de la distancia ideológica— y creó un sistema de gobierno presidencialista y moderno, basado en los seis delegados de servicios, ciudadanos expertos elegidos por el alcalde. Con las limitaciones de un catalanismo de la Lliga rebajado por el drama de la guerra civil y de la dictadura, no dejaba de representar un acento insólito en un país deshecho como el nuestro. Cuando me incorporé al Ayuntamiento como economista, en 1965. el periodo dorado del desarrollismo tocaba a su fin. pero Porcioles permaneció en su cargo siete u ocho años, construyendo el palacete Albéniz, influyendo en la modificación parcial del régimen fiscal local (1966) y sucumbiendo finalmente a la ofensiva fraguista posterior al caso Matesa. Su urbanismo es el de Can Dragó y la Meridiana, el de un tiempo en el que la provincia recibe de 100.000 a 200.000 inmigrantes al año, a los que se instala más mal que bien en un suburbio desordenado. No tuvo empuje suficiente (y tenía mucho) para construir la red arterial —únicamente hizo una parte del primer cinturón o Ronda del Mig—. Después nos costó Dios y ayuda convencer al Estado y a la Generalitat de que había que hacerla. Incluso un sector del urbanismo progresista se puso en contra. Pero dicho esto. Porcioles representó una cierta continuidad de la Barcelona fuerte que ha salvat els mots y las instituciones del país. De Porcioles se ha abusado a la hora de resumir y demonizar el pasado. ¡Es tan fácil colgar del cuello de un gran personaje todos los males que nos afligían en el pasado! Hay una cierta pereza local en virtud de la cual "se vivía mejor contra Porcioles" que coexistiendo con el claroscuro de la democracia. Evidentemente, las cosas eran más fáciles, más sencillas. Y la seducción del poder personal —y de las imágenes del poder personal— sigue vigente. (Sólo Serra. Obiols y Roca, entre los políticos actuales, escapan a mi parecer a este cliché). Pero el país, en definitiva, lo hemos hecho entre todos, los esforzados comunistas y socialistas que aguantaban la bandera catalana cuando no era moda ser catalanista y los Porcioles que. muy lejos e incluso en contra de aquéllos, interpretaban un posibilismo pegado al territorio y a las formas de vida de la ciudad y del país. Pasqual Maragall es alcalde de Barcelona. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Con respeto desde la diferencia Subject The topic of the resource Porcioles i Colomer, Josep Maria de, 1904-1993 Barcelona Alcaldes Franquisme Transició Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Source A related resource from which the described resource is derived El País Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-09-05 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/30/1740/19950115_DdG_PM_Article.pdf cf51ecce2136e1987c39a32fd4ec87f3 PDF Text Text 1 5 GEN. 1995 (%) Diari de Girona - ' ' L'alcalde de Barcelona. Pasqual Maragall, fa un repàs als darrers esdeveniments polítics internacionals, espanyols i catalans a partir d'una carta en un diari de la Glla d'una víctima del terrorisme d t'l A. un article de Jean Daniel i una conferencia de Vaclav Havel. Maragall conclou les seves relie- sons dient que es pot apostar de valent per la fraternitat, pern -no com una ran prèvia que se ni imposa, sinó com un designi irrefutable-. A Cristina Cuesta Gorostidi, Vaclav Havel i Jean Daniel: Bon any! per Pasqual Maragall (*) T a Ramón Jáuregui, també molt bon any! T ots anem en el mateix vaixell asseljat per mil tempestes, fent aigües per més d'un forat i tots sentim els crits d uns passatgers contra d'altres. Els oficials a bord són desbordats pels esdeveniments. Es diguin Clinton, Balladur, Berlusconi, Eltsin o González, cap d'ells no sembla tenir-ho gaire clar. I un que ho tenia clar, Delors, ha dit que preferia renunciar als honors. El nostre Pujol semhla més tranquil. Ho sembla. Però, n'està, com creuen a Madrid? Ho està més enllà de la mesura en què ser cap d'una autonomia, àdhuc forta, permet mirar les coses amb una certa distancia? Va prometre per Cap d'Any que algun dia ens parlarà de moral en general, i no només de corrupció. Restem a l'espera. En la calma immerescuda, però total i invasora, d'aquest final d'any a l'Empordà, amb poca tele i més música que lletra, vaig llegint tanmateix, a més de la novel·la emocionant de Taslima Nasrim i la poesia justa d'Alex Susanna (Boscos i Ciutats), la carta de Cristina Cuesta a Martí Gómez y Ramoneda, a La Vanguardia del 30 /5ÜI / 94, l'article <<Annus terribüis» de Jean Daniel a El País del mateix dia i el discurs del meu admirat Vaclav Havel al Congrés Internacional de Pen Club íAvui 1 /XII / 94) que em va passar Josep M. Jaumà el dia de Nadal. Penso en la violència a Euskadi (GAL / ETA) i a Bosnia i a Algèria i Ruanda, la latent à CisJordània, àdhuc la vehemència dels acampats del 0,7% a la plaça de Sant Jaume (santa vehemència! Santa vehemència perquè mai la indignació que produeix la injustícia patida pels altres no ha provejeat una guerra. La dreta pot sublcvar-se contra la ingenuïtat de certes reaccions humanitàries, per'» mai no podrà acusar-Ies de violentes. Curiosa, per cert, la negativa de la Generalitat a contribuir a l'any de l'ONU contra la intolerància) i la força legal utilitzada pels Mossos d'Esquadra i pels policies municipals (sobretot pels MORSOB, més inexperts) que e-lf-' vnn fer tora, i quasi diria també la vehemència d'algun editorinlista que ha vist en aquesta causa de cooperació una de Ics poques causes nobles. Violències i vehemències que són testimoni de l'exaltació del vaixell Terra, de la brutalitat i sensibilitat dels seus habitants, nosaltres, i de la indignació que alguns d'ells senten espontàniament davant un designi que sembla inexorable. Cristina Cuesta és lafillad'una víctima d'ETA. Escriu que cl seu dolor només va començar a tenir sentit el dia que el va posar al servei dels altres, de les altres víctimes, els familiars dels morts d'ETA La cultura de la violència ens contagia a tots. «Alguna cosa deu haver fet» li va dir una noia quan un policia autonòmic va rebre puntades de peu a les festes de Bilbao. Cristina diu que aquesta noia «està malalta de violència», que la síndrome del Nord ha infectat tot Euskal Herria i que tanmateix no s'ha de ser derrotista. «Avancem lentament, a empentes i rodolons, però avancem». La seva Asociación Paz y Reconciliación ha atès casos de familiars do víctimes dels GAL, com Laura Martín, vídua d'un dels atemptats atribuïts a la banda contra-terrorista fa una colla d'anys. Laura Martín demana solament un certificat que digui que el seu marit va morir víctima d'un atemptat terrorista, suposo que per poder acollir-se al què la llei estableix en aquests casos. Però la sentència del judici a Arnedo i Domínguez parla d'associació iLb'cita, no d'organització terrorista. Quanta gent de bon cor considera que els GAL són un problema menor, i que les seves víctimes «s'ho mereixien» o «alguna cosa deuen haver fet», diu Cristina, <es tanca el cercle de l'horror». La mare del darrer assassinat per ETA, Alfonso Morcillo, sergent de la Policia Municipal de Sant Sebastià, va dir que no volia que ningú més patis el que ella mateixa estava patint. «Aquest és l'únic camí», conclou Cristina. En les paraules de Cristina Cuesta es �1 5 GEN. 1995 Diari de Girona sense haver de canviar el món ni convertir repeteix per dos cops la barreja l'ètica en acció, -<i d'altres que són aquí per «'grandesa i misèria», referida al intervenir en el món i actuar-hi èticament dolor i als éssers humans, a ella sense tenir de cap manera la possibilitat mateixa i als altres. S'hi refereix d'entendre res del que passa». com a constatació que «dóna sentit», com deia abans, que ens ajuda Una divisió del treball més que dubtoa reconèLxer-noB tal com som. sa, diu Havel: perversa. I fa una crida a un compromís que comentaré a l'última part Havel demana mentrestant als escriptors «una anàlisi mes profun- d'aquestes reflexions. da de les complexes arrels de la (11)1/1/95 intolerància, de les fonts de l'agressió humana, i (...) una clara iLluminadó de la Finalment ha entrat la tramuntana. Ija misèria de l'ànima contemporània». Diana ha inspeccionat els marges i ha Entres les causes suggereix les frustradecidit quins biirt-s cions i soledats, d'alzina s'hauran lus inadaptacions • • • • • • • H de deixar créixer. individuals i la Hem anat a Can pèrdua de les «Llàstima que assequin el llac Mongol, també veritats metafísiques. d'Ullastret; els quatre xavos que anomenat, segons l'electricista, Can «Qualsevol dona l'ordi no es poden comparar Kelvinator, perquè acte de violència els de Can Mongol contra un indiviamb la joia que donaria el llac» van ser els pridu -diu Havel— mers a comprar li deixa de ser una unfrigoríficd'araó per sentir qucr,ts marca. No solament els Català han compassió i esdevé un acte real do violènbarrat el pas del camí del bosc -gràcies a cia contra tots nosaltres». Com es pot fer una sentència iniqua, ara que parlem tant que la gent ho entengui? - e s pregunta. de jutges- sinó que en Martí Isern, llur veí, No voldria que ningú pensés que en hi ha posat del seu cantó unes rodes de subratllar les barreges misèria / grandesa regirar els camps per acabar de fer el pas o violència / vehemència o dolors dels uns / difícil. Hem passat i hem tirat amunt pel dolors dels altres, estic suggerint que no es vell camí de Cursà, tot rumiant sobre l'odi pot reaccionar a una violència si no és entre veïns. El de Can Mongol ens diuen engendrant-ne una altra, que totes les que si hem vist passar en Maragall. Desviolències són iguals i que al capdavall el préB, més d'aprop, certifica que el Maragall món es divideix en ingenus de bona volunde la tele és difhent de l'autèntic, i que en tat i savis malparits, o com diu Havel, efecte, el camí de Corsa era aquest quan «alguns que cobren per escriure dels ell, de jove, anava a estudi a là Bisbal amb horrors del món i de la responsabilitat la bicicleta, però que ara snan perdut els humana i uns altres que cobren per encarcamins. Terrible sentència també aquesta. regar-se d'aquests horrors i assumir-ne la Després de comprovar que la xemeneia responsabilitat», o si es vol, «alguns que de la bòvila fa línia recta amb la Mare de són aquí per comprendre cl món i l'ètica» Déu del Mont en el mateix indret del camí, hem tombat cap a l'esquerra i cap amunt, per albirar les Modes amb l'espetec del darrer sol. Tot és ple de fang. Deu meu com ha plogut aquesta tardor! Tanla aigua com fruita havia donat el camp. Cine pots d'olives m'ho li'l aquest, any. IÎI llac d'Ullastret s'ha tornat :i fer; llàstima que l'assequin perquè els quatre xavos que dóna l'on I i no en poden compartir iimh la joia -i els calers- que domuki el llac. Els esplugalxws dels aiguamolls de Castelló s han alineat aquí. Abans-d'ahir, anant cap a Empúries a veure els Ruhcrt i el seu pare malalt, vam veun- els esplugfill·lius campant amb el coll graciós en essa. Aconseguirà en Rargatal que el llac es refaci un dia? L'Albert Vilalta no m'ha contestat el suggeriment telefònic que li vaig fer quan el llac era ple. Lex-alcaldc de Fontanilles en canvi ho tenia dar, el llac sempre havia estat allà quan ell era jove. Fa dos anys, tombat d'esquena n terra al camí de Corsa, meditava sobre els Jocs tot just passats, i sobre els «jocs» que havien de venir. Caram si han vingut! De canto! Tol el que imaginava era poc. L'èxit no es perdona. Afortunadament ja són passats i Barce- 09. �1 5 GEN, 1995 Diari de Girona » es mantó, Conde i J> la Rosa són al lloc previsible mentre Berlusconi encara és limn gaudeix de bona salut No així cl país primer ministre, a Catalunya hem tingut en general. A.Catalunya, focs i aiguats, el primer debat parlamentari seriós..., en consellers canviats per temes lletjos, fi, Veix transversal va estrenar el segon empresaris modèlics a la presó; a Espantram entre Calldetenes i Sant Sadurní ya, semblantment i, de propina, el tema d'Osormort: 8,6 quilòmetres. «Més val això dels GAU que ha marcat el pas de l'any que res», setze anys després de la recupemés que el show de la genial Lloll des de la ració de l'autonomia de Catalunya! plaça Rius i Taulet. Això sí, les rieres del Maresme contiHe estat mirant enquestes. Del juny nuen sortint de mare. I a Barcelona ningú cap aquí hem rebotat amb èxit. CiU, que no es recorda que ens inundàvem cada dos ens va passar a la ciutat de Barcelona de anys: plaça Cerdà, avinguda d'Icària, moltes desenes de milers de vote ifins i tot carrer Prim, carrer Cartellà, Sant Pau del el PP ens va passar), ara ens ha passat al Camp, el Raval, Eduardo Aunós, carrer darrere. Gran exit per a una campanya Mineria, Can Farrero. etc.. Toquem fusta. pre-elecloral llançada un any abans de la data: en sis mesos han perdut tot l'avanç que tenien i una micu més. (i O I ) 2 / 1 / 9 5 El que ha estat francament ben dut és Anem per les perspectives i els plans cl comiat d'en Roca de Madrid. El pobre d'acció. Jean Daniel no veu més llum a la Santiago Roldan -el Roldan bo- s'hi va França del final de l'era Mitterrand, que tn>bar cl dia abans anant de Barcelona a en l'Abbé Pierre i els jutges. 1-a seva visin Madrid eu un avió mig buit amb cl mateix del món al 94 no pot ser més desespeRoca acompanyat de TV3. Les cameres rançada. Interesvan invadir la nau sa la seva reflexió àuria, ¡i cop d'i us is^^^^^^^^M ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ _ després de consitir el comandant, derar la matança que protestava: • pot ser que algun «En Miquel Roca ha fet el que de 150.000 tutsis a Ruanda I postesenyor vagi a Madrid acompaem va anunciar fa quatre anys rior a la de 100.000 hutus a nyat d'una senyora (i el contrari del que em va dir Burundi, 1972): que no sigui la tant de bo els fieva i vostès cl fa dos anys): tornar, però no per afriennistes tinpoden perjudicar!» guessin raó que Argumenta l'altuser el dofí consagrat tots aquests odis ra de les cirels va dur el colocumstàncies. nialisme, però em Finalment en temo, diu, que no hi va haver una edat d'or Miquel ha fet el que vam anunciar fa quapre-coloniaJ. tre ¡mys dinant al Palauet (i cl contrari del que em va dir fa dos anys a ca la Pilareta ): ' Poques sortides, doncs, en la reivrie histornar, però no per ser el dellï consagrat. toricista, en l'estat previ o «natural-. En Pujol encara somnia en aquella -ineCristina Cuesta ens proposa un camí: xistent- reunió Pasqual, Miquel, Narcís a la reconciliació de les víctimes, llur renúnRupià, i continua escampant que en Maracia a fer més mal. Camí difícil, que la gall té la culpa de tot: corrupció de CiU humanitat ha fet rarament. inclosa. Però el crit de Havel des del centre Històries personals a part, 1994 també d'Europa i des de la frescor dels que ens ha dut algunes bones notícies: acord de «vénen del fred» i han patit totes les oprespau Israel-Palestina, reconciliació a la sions, ens diu que hi ha una sensibilitat Sud-àfrica de Mandela, inici de recuperamundial creixent en aquest sentit. ció econòmica sense gaire inflació. Fòrum No sé si Mendiluce hi estaria d'acord. 5+5 al Mediterrani i anunci de la cimera a Fa unes setmanes va predicar a la Casa de Barcelona, una colla de països del Tercer la Caritat de Barcelona la necessitat de Món continuen creixent més que el primer passar a l'atac, de reaccionar davant els món, primer debat sobre autonomies al Zhirinovskis, els neo-nazismes i la passiviSenat (el més important a l'Espanya tat civilitzada d'Europa. moderna), el 0,7 avança (som al 0,5), Fa dos mesos, quan vam trobar-nos SEAT torna a vendre cotxes, l'exportació amb l'alcalde de Sarajevo i el trio Mendilu- �1 5 GEN. 1995 Diari de Girona com el que Susan Soiling ha mostrat a œ, Kouchner, Cohn-Bendit. ora evident la Sarajevo - per cumins visible* o invisibles. doblo necessitat d'una lòcça d ingerència o por ajudar que la gent pugui obrir els ulls. interposició i d u n a accióc'..il do wl.lnbinaEls polítics, almenys els mes intel·ligents, ció entre ciutats: I «ambaixada de In no rebutjaran una activitat com aquesta, democràcia" a Sarajevo o«-« la proposta del al contrari, l'agrairan (...) Una ven que regidor de Cultura do Frankfurt. Uns «punts d'encontre de la ciutadania» a Sara- sigui més que una mera queixa!». jevo, peri) també polsera París, Frankurt i Ingenuïtat? No m'ho sembla del tot Si Barcelona, va per el suggeriment final. que m'ho semblaria que es pensés que e! que cal purament és com diu Cristina Ija Guàrdia Urliana de Rarcelona vu Cuesta, -defensar-nos dels salvadors de salvar més vides a Ruanda que algunes de pàtries», o com ha dit Havel algun cop. les foires ONI 1 d'interposició. Simplement, defensar-nos de la reacció de les cultures posant ordre a les fileres de gent famMira i singulars davant la forçada barreja interposant els febles al davant. nacional de cultures. Tenir aquestes preHi tornarem. Una col·laboració internavencions per dogma,salvador tampoc no cional, més ben dit, interciutats, entre poliens du gaire lluny. Es rcforawlar la precies municipals, serveis de neteja i elimigunta sense contestar-la: com conviurà la nació de residus, salut pública local, comsingularitat amb la universalitat, la raó panyies municipals o concessionàries d'aiamb l'individu? Kls estats amb les cull ligua, gas, electricitat. concessionàries de res? . telecomunicacions, etc.. farà molt pt>r combatre efectivament els desastres. J a va ser «Ks quan la maldat humana deixa de un gran èxit que l'ONL" admetés l'ampliaser un assalt ais nostres sentiments -diu ció del concepte d'ajut humanitari, fins l'a 1 lavcl- i os converteix en una amenaça poc limitat a directe contra nnsalaliments, tres-, que es pel. promedicaments i duir -un despertar de vestits, a nous la gent pel que l'a al conceptes de «L·s diferències entre l'eiror i seu sentit de la rescaràcter muniponsabilitat respecte l'encert són graduals, no són al món». <) com diu hi cipal: subministrament d'ena Cuesta, enlluernadores ni categòriques i, Cristi nergia, calefac••avancem, lentació i aigua, elifiero avancem». per tant, val més equivocar-se de ment, mi nació de Kns fan falta «lues residus i uniaquest any: ( I ) poc optant per les pàtries petites» cuses, formitat per les reconèixer que solament «les deia singuforces de prolaritat i la modèstia tecció. podem parlar fort; que parlar dos de la Això no treu la necessitat de desenvoluuniversalitat, des de la raó. des de la revopar el dret d'ingerència sobre la l>ase de lució francesa o el dret natural, tant se val. forces internacionals de voluntaris remuno és ja creïble, perquè totes les revolunerats. La pregunta no resolta és: el dret cions i totes les raons (i totes les reaccions, d'ingerència de qui? Els oi-ganismes interi la del Gingrich no serà excepció) han progovernamentals són poc electius perquè duït monstres; i <2) que les diferencies tendeixen a la competència a ia baixa deis entre l'error i l'encert són graduals, no són compromisos de cada govern: ningú no vol enlluernadores ni categòriques, i que per ser titllat de primo. tant val més equivocar-se de por optant En cl terreny de la conscienciació Havel per les pàtries petites i els governs locals, fa una proposta clam als intel·lectuals: pel lliure mercat corregit, per la llibertat «Crear gradualment una mena de lobby no dogmàtica amb cohesió social, per l'ind'abast mundial, una germandat especial; terès propi compatible amb el dels altres. si em deixen fer servir l'expressió: una esA partir d'aquí podrem apostar de valent pècie de màfia conspiratòria que tingués la per la fraternitat no com una raó prèvia intenció no solament d'escriure llibres meque se'ns imposa, sinó com un designi iiTeravellosos o manifestos puntuals, sinó defutable, una tendència m-ixent: no com un tenir realment força en la política i en el principi sinó com un fi. coneixement humà dins d'un esperit de solidaritat, d'una manera coordinada, deliberada -si cal amb un compromis personal (*) Alcalde de Barcelona te � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource A Cristina Cuesta Gorostidi, Vaclav Havel i Jean Daniel: Bon any! I a Ramón Jáuregui, també molt bon any! Subject The topic of the resource Conflictes socials ETA Espanya Globalització Catalunya Barcelona Balanç Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-01-15 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/3/1739/01_Retrat_BN.jpg 44a3f6bd6d42db671fe6da60db30a752 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09. Alcalde de Barcelona Temporal Coverage Temporal characteristics of the resource. 1982-1997 Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona. Type The nature or genre of the resource Sèrie Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Paper revelat (B/N) Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Retrat de Pasqual Maragall en blanc i negre Subject The topic of the resource Fotografia Maragall Mira, Pasqual, 1941- Description An account of the resource Retrat frontal i de mig cos. Maragall somrient. Creator An entity primarily responsible for making the resource Bernad, Antoni, 1944- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource B/N, jpg Type The nature or genre of the resource Imatge Rights Information about rights held in and over the resource Antoni Bernad EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies http://78.47.125.110/files/original/23/1738/0000001395.pdf 3fd36f86134b82505054a2759d97763a PDF Text Text 229 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 The Royal Gold Medal 1999: the City of Barcelona The Royal Institute of British Architects since 1848 has advised the Monarch on the award of the Royal Gold Medal to individuals for distinguished services to architecture. In 1999 precedent was broken to award the Royal Gold Medal to the City of Barcelona. The Journal of Architecture is celebrating this award by publishing the ‘Jury Citation’ and ‘Notes accompanying the Jury’s Citation’, followed by the texts of three of the speeches which preceded and followed the presentation: ‘Award of the Royal Gold Medal to Barcelona’ by Robert Maxwell; ‘Architecture and City in an Open World’ by Pasqual Maragall i Mira (Mayor in 1982, 1983, 1987, 1991, 1995 and 1997); and ‘Ten points on an Urbanistic Methodology’ by Oriol Bohigas (who, as architect, served Barcelona City Council as Delegate for Urban Affairs 1979–1983, Co-ordinator for Urban Affairs 1983–4, Urbanism Special Advisor 1984–1991 and elected Councillor for Culture 1991–4). The example of Barcelona as revealed through these texts provides insights, and evidence of a collective inspiration, to be emulated wherever urban regeneration forms part of a political and social agenda shared by city authorities, business interests, designers and citizens. Jury Citation In 1999, precedent has been broken to award the Royal Gold Medal to a city: to Barcelona (Fig. 1), its government, its citizens and design professionals of all sorts. Inspired city leadership, pursuing an ambitious yet pragmatic urban strategy and the highest design standards, has transformed the city’s public realm, immensely expanded its amenities and regenerated its economy, providing pride in its inhabitants and delight in its visitors. All cities, especially London, for too long without directing inuences, can learn much from this example, which many already follow. Both the process and results of Barcelona’s rebirth are exemplary. Though always with citywide goals in mind, initial interventions were local and low budget, yet big in impact – not least © 1999 The Journal of Architecture because their design air drew international plaudits. From creating parks and plazas wherever opportunities arose, this strategy snowballed, gathering enthusiasm and Žnance – adding schools, health-care and cultural facilities and attracting all sorts of public/private partnerships – all the way up to realising very major infrastructural projects. Hosting the Olympics was only a part of this larger, still continuing strategy of up-grading the whole city. Barcelona is now more whole in every way, its fabric healed yet threaded through with new open spaces, its historic buildings refurbished yet its facilities expanded and brought up-to-the-minute. Past and present, work and play are happily inter-meshed in a new totality that is more than its often splendid parts, and is better connected even to sea and 1360± 2365 �230 The Royal Gold Medal 1999 Figure 1. View of Barcelona looking east (Agència Metropolitana de Desenvolupament Urbanistic i d’Infrastructures S.A.). mountains. And yet the character of Barcelona, though changed, is more distinct than ever and ready for the global age in which cities as much as nations are in direct competition for jobs and investment. Many people at all levels of administration, in the city’s business and cultural communities as well as its architects and designers, played large parts in this resurgence. The process was set in motion by Narcis Serra, the Žrst democratic mayor, and Oriol Bohigas, the Co-ordinator for Urbanism from 1980–4. But most of the transformation was achieved by Pasqual Maragall, mayor from 1982– 1997 and Josep Acebillo, Director of Urban Projects from 1980–8 and Director for the Municipal Institute for Urbanistic Promotions from 1988– 1993. It continues today under Joan Clos, Maragall’s deputy and now successor as Mayor with Acebillo in charge of infrastructural projects as Director of Barcelona Regional. Under the guidance of these men, architects, urban designers, landscape architects and road engineers have fused their disciplines to create the new Barcelona. �231 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 The Award is intended to celebrate the achievements of Barcelona and Catalonia, yet also of Spain, the many excellent architects who remained relatively unknown during the Franco era, as well as the current resurgence of architecture and design. The quality of so many contemporary Spanish buildings and urban spaces, of products and architectural design publishing is outstanding. Probably nowhere else in the world are there so many recent examples, in cities and small towns, of a benign and appropriate attitude towards creating a civic setting for the next century. Notes accompanying the Jury’s Citation Hemmed between mountains and sea, Barcelona is a compact city, its 1.7 million inhabitants crowded into less than 100 square kilometres. Still displaying parts of its Roman walls, it is a city famous for architecture: Gothic ecclesiastical buildings, palaces and shipyards; the grid of its nineteenth-century extension planned by the engineer Idelfons Cerdà; exuberant Modernista architecture of Gaudí, Domenech y Muntaner and Puig y Catafalque; and the Modern architecture of José Luis Sert and José Antonio Coderch, as well as the (now reconstructed) German Pavilion of Mies van der Rohe. Now, since democracy came to Spain in 1975, the city has owered further, both architecturally and in every other way, so as to be unrivalled as a destination for pilgrimages and all other enthusiasts for civilised city life. Decades of Franco dictatorship left Barcelona with its historic fabric largely intact. But, besides being edged by dismal new housing, it was desperately run down and short of civic amenities. It was also in economic doldrums. Urgent action was required – and initiated immediately by Narcis Serra, who became Mayor following the Žrst democratic municipal elections in 1979 and Oriol Bohigas, his delegate for Urban Affairs. They recognised that many proposals of an already existing, city-wide plan for Barcelona – such as construction of a motorway ring around it – were sound, but impossible to implement. So they inverted the normal planning process and, instead of working from the large scale downwards, they started at the local level with the immediate needs of the ten neighbourhoods into which they had divided the city. But, though the initial focus was on small and easily-implemented projects, the ultimate goal was always to transform the whole city. Although this strategy had already been set in motion, those who oversaw most of its implementation were Pascal Maragall, Serra’s deputy who took over as Mayor in 1982 (when Serra was promoted to Minister of Defence in the Spanish government), and Josep Acebillo, the Director of Urban Projects. The Žrst projects were parks and squares, which were relatively cheap yet highly visible. Built wherever sites were available, these provided muchneeded open space in the old city, and foci and deŽnition in the amorphous new suburbs. Where possible, these now form chains of linked spaces that help tie the city together in a more varied yet intact entity. Early projects that brought immediate attention and acclaim include: the astringently avant garde Plaça del Països Catalans by Helio Piñón & Albert Viaplana with Enric Miralles outside Barcelona’s main railway station (Fig. 2); nearby the playful Parc de l’Espanya Industrial by Luis Peña �232 The Royal Gold Medal 1999 Figure 2. Plaça del Països Catalans – Helio Piñón & Albert Viaplana with Enric Miralles (photo Cunningham). Ganchegui and Francesc Ruis; and the Plaça de la Palmera, a collaboration between Pedro Barragán and Bernardo de Sola and the sculptor Richard Serra. Each of these realises very different yet complementary civic visions, as, for example do two slightly later parks in old quarries; the sombre monument of the Fossar de la Pedreera by Beth Galí and the family-oriented Parc de la Cructa del Coll by MBM. Many of these plazas and parks, and the other local projects that followed, are designed in an uncompromisingly contemporary idiom; and the controversy this provoked was welcomed for bringing, along with lively debate, a sense of local involvement as well as international acclaim and investment. Soon the local projects included building such other much-needed facilities as schools, health facilities and libraries, and refurbishing many of Barcelona’s most famous historic monuments. Exemplary schemes of the latter sort include the restoration of Gaudí’s Parc Güell by José Antonia Martinez-Lapeña & Elias Torres, the conversion of a print works by Domenech y Muntaner into the Fundacio Tapies by Amado & Domenech, the extension of Domenech y Muntaner’s Palau Musica by Oscar Tusquets and the conversion of the Casa Caritat into a museum by Piñón & Viaplana. Such undertakings encouraged the sprucing up of the whole city. To accelerate the snow-balling momentum of the regenerative process, Barcelona seized the 1992 Olympic Games. Crucially, the funds drawn in were invested in projects that served not just the Olympics but were key parts of the City’s long-term transformation. Besides leading to many Žne buildings – including Velodrome and Badolona Sports Pavilion, both by Esteve Bonell and Francesc Ruis, the Archery Facilities by Enric Miralles and Carme Pinós and Collserola Telecommunications Tower by Foster and Partners – major urban design and infrastructural projects were realised. The most exemplary of these are the Nova Icaria Olympic Village, master planned by MBMP (Josep Martorell, Oriol Bohigas, Peter Mackay with Albert Puigdomènech) and the Cinturon motorway that now rings Barcelona. Nova Icaria fuses the best of traditional and modern urban forms into a new hybrid that reconnects the city to the sea, and Žve kilometres of new beaches that are part of the many new leisure facilities that enhance the city’s capacity for hedonism. The Cinturon is remarkable for the way skilful design has ensured that it brings together, rather than is a barrier between, the city and the surrounding mountains and sea. This is the result of an extraordinarily close collaboration between road engineers, landscape architects and urban designers brought about by Maragall and Acebillo. �233 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Such intense collaboration is one of their greatest achievements, along with ensuring that private sector investment has been to the same high design standards as found in the public sector. In this last they have been aided by the fact that perhaps no other city has a comparable pool of architectural talent to draw from. The Olympics was a climax to, but not the end of, Barcelona’s transformation. As well as the construction of the controversial but very popular Port Vell leisure complex in the old harbour, new open spaces and public facilities are still being built. Several major infrastructural developments are planned or underway, most of which will serve not only Barcelona but also lead to the better balanced development of its metropolitan region. Such public/private joint ventures are drawing in yet more private investment and jobs that will help ensure that Barcelona should be a major player in the global future as well as one of the most civilised and enjoyable of all cities to live in and visit. Award of the Royal Gold Medal to Barcelona Robert Maxwell I am honoured to have been asked to introduce to you the gifted individuals who have so notably contributed to the development of city planning in our time, so successfully indeed, that the city of Barcelona has been personiŽed so that it can receive the Royal Gold Medal, through their joint efforts and dedication to an ideal city development. City planning is a modern subject, about as old as modern architecture, about as old as Le Corbusier’s concept of urbanism. But does this subject really exist? In spite of the success of Milton Keynes, it is the existing cities that remain the toughest problem. City planning was meant to be a science, but standards change as fast as the practical measures taken, so that evaluation becomes difŽcult. Analytical concepts may not last for very long, statistics have little effect on appearances. There seems to be some unfortunate relation between the logistics of city growth, the economics of business, and the short life of political initiatives, that has made it difŽcult to pursue an evolutionary policy over a long enough time for results to show. Attempts to reshape existing cities like our own Birmingham, using analytical concepts like motorway box, neighbourhood unit, tower block have not been very successful. Appearances have been against them. At the same time the growth of the tourist industry has provided an entirely different measure of what an urban environment can be. People on vacation ock not only to beaches, but to cities that are full of attractive buildings and spaces, that derive their distinctive character from patterns of use rather than from patterns of analysis. Tourists visit Clough Williams Ellis’s Port Mereion and François Spoerry’s Port Grimaud, both elegant Žctions deriving from Camillo Sitte’s largely Žctional work ‘City Planning According to Artistic Principles’. Could it be that architecture has a role to play in Žlling the gap between abstract planning and lived experience, between what works logistically and what works socially, between necessity and �234 The Royal Gold Medal 1999 appearance? Could it be that city planners need to be more sensitive to what buildings can do to shape the city and give it meaning? Because this seems to have been the crucial idea that has resulted in the conspicuous success of Barcelona. Barcelona is, perhaps, a fortunate place, being at one and the same time a city, a port and a beach. It is in the south, so it has sun. But it is also in the north, so it has energy. It has Antonio Gaudí, more familiar to ordinary families than Pablo Picasso. And it has Cerda, whose gridded plan of 1859 provided structure, but also freedom, providing sites for buildings and buildings for sites. But this formula is still too ideal for our situation today. We have to deal with the city largely as it is, and look for growth more from economic management than from an ideal layout. In order to deal with the city more as an organism, we have had to re-conceptualise it in terms of its social value. And this, it seems to me, has been accomplished largely through the insights provided by the Italian architect Aldo Rossi, whose book ‘L’Architettura della Città’ appeared in 1996. Rossi was a visionary who saw the city as a repository of meaning, and who also saw the individual buildings as the catalyst which allowed social energy to ow into the city. The reason why city planning is so difŽcult has nothing to do with the ideology of modern architecture. Radical interventions like Danny Libeskind’s Victoria and Albert spiral or Richard Rogers’s Lloyds take their meaning from the situation in which they are placed in the city, as much as from their unusual forms. Lord Rogers has been unequivocal in his defence of the inner city. The order of the city exceeds the order of any one building and acts as a shared framework which provides meaning, at the same as it accepts each intervention as foreshadowing a change of meaning. To build in Barcelona, then, is analogous to writing in Catalan; the existing both accepts the new and is changed by it. A single gifted individual can provide a crucial stimulus to cultural change, yet at the scale of the city their effort can be lost. To change the evolution of a whole city in a period of twenty years – Catalonia gained its political autonomy only in 1977 – is an outstanding achievement, and it needed more than one man. I give you then Žve men – three mayors in succession: Narcis Serra, Pasqual Maragall and Joan Clos; then Josep Acebillo, Director of Urban Projects from 1980–8, and Oriol Bohigas, the Co-ordinator for Urbanism from 1980–4. In hailing this achievement in the names of the Žve wise men we salute not only individual efforts but their collective wisdom – their perception of the process by which the city grows, their patience in seeing growth as a way of giving shape, and their moral sagacity in co-operating with the spirit of the times. Architecture and City in an Open World Pasqual Maragall i Mira If we look down upon Europe from a satellite we will see a constellation of points or specks of light. What we will not see are borders between states or regions. The constellations we see are our constructions, our physically existing cultures. �235 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Simply by taking in this image we learn something useful about the world, something that the concept of global village doesn’t tell us. The organisation of these specks of light, which are the reection of our cities, traces certain paths, pointing out concentrations and revealing empty spaces. These are dense concentrations such as the Randstadt, the English South East, the Ruhr-Rhine valley, the Genoa-Turin-Milan triangle, or the high point of some coastal lines that look like a linear city, just as in Naples or in Barcelona and the northern Mediterranean coast of Spain up into the Gulf of León. The only road that leads from the present world of states to the global world, to the open world, to the world without borders, is precisely this: it is a route that traverses the world of cities and the Europe of regions. The global world, this ‘global city’, this notion that my city no longer exists because my real city is the world, is not a very useful idea. It is a paralysing concept. Global thought makes considerable mistakes. In 1974, it announced that oil reserves would last only twenty more years, and here we are in year twentyŽve! Another mistake: we were told that the world population would stop growing in the year 2050, at some 15,000 million inhabitants. Now it seems it will reach its peak long before, in 2015/2020, and with many fewer inhabitants. Fortunately, a good catchphrase emerged from the Rio de Janeiro Earth Summit where global thinking was established. It said: ‘Do locally everything that can be done locally’, by way of saying: ‘avoid the transportation of energy – whether pure or compact – whenever possible’. Also the European Union establishes an ‘evercloser bond between people where everything will be done as close as possible to the citizenry’; in truth, this is a revolutionary proclamation that changes the constant tendency of ideas, since 1789, to adopt a naïve universalit y. At this point, we must ask ourselves what the devil architecture has to do with all this? What architecture has to do with it, is that architecture is the art of constructing cities, and the city is once again taking its place at the centre of the world’s attention. Today’s globalisation is neither right nor deŽnitive. It is just the latest of the waves of universalisation that have followed one another cyclicall y throughout history. At the end of the nineteenth century, both Žnanciers and proletarians were internationalists as well as aristocrats like the Baron of Coubertin. In this century, the lesson in humility that we ought to have derived from the audacity and stupidity of our collective pretensions is overwhelming. We must therefore admit that, for the moment, the global world can only be constructed piece by piece, by regionalising its organisation, and we must understand that such regionalisation will be established at the level marked as the minimum economic size by the largest economy. The creation of the United States in 1776 sanctioned the necessary uniŽcation of Europe two centuries ago. How could we not have realised it? The world is only a global world for a few, and within limits. It is above all a world of cities, of places where business and workers on the one �236 The Royal Gold Medal 1999 hand and public representatives on the other try to meet the demands and problems of the human species. The cities that make up this partially globalised world are the true scene of architecture. On this point, Narcís Serra, Joan Clos and I are only following the masters. The Renaissance masters, the Modernist masters, and the Masters of today, Oriol Bohigas, Richard Rogers and Renzo Piano, and we are obeying our own experience in doing so. In Barcelona, to construct houses in the crumbling Old City in the early 1980s was useless if not accompanied by health, safety and elementary urbanistic measures. Just look. We came into government in 1979 with the mistaken notion that the low housing prices in the Old City were a blessing, and we began to make urban plans that increased the zoning for public structures to the maximum. This was a mistake. We thought we had to behave in such a way that the Old City dwellers would stay there thanks to the maintenance of low prices and the new offer of services. This was another mistake. We didn’t realise that prices were low because people were leaving. The population in the Old City decreased by 30 or 40 per cent. Those familiar places, freighted with meaning, were being deserted. The empty spaces began to be occupied, in part, and only in part, precisely by people lacking the means to maintain a minimum of commercial and public vitality in these neighbourhoods, people who tended to create defensive and ghetto codes of behaviour. The theory of the skier was the solution: not just for urban planning, or public safety, but for both. Urbanism plus public safety, Žrst one and – imme- diately after – the other. Social services plus cleaning services. Commercial policy plus housing. Prevention before correction but, in every case, prevention plus correction. No dogmatics, no magic formula. Public investment plus private investment. Public action plus charity. Total war on poverty. This is what Narcís Serra had shown us, and what Joan Clos carried out as councilman. At Žrst, we lost. Only much later did we tie. And Žnally we began to win. And even as we were winning, the buried mines of old scandals or the hypocrisy of bean counters scandalised by the buying and selling of housing at different prices began to blow up around us. Just as, much earlier, charitable associations had been scandalised when the lines for food or shelter began to grow as we closed down the unhealthy pensions where elderly persons – unseen by and unknown to these associations – were dying on the cheap. Governing the city, to be sure, often requires a certain glossing over or dissimulation of lacerating problems, so as to resolve them without offending public sensibility – how can we deny it? But in most cases, it requires revealing to the public hidden realities. The governor sets the mirror of its miseries before the city, miseries not unknown, but forgotten, covered up, hidden. A new house in a dangerous neighbourhood is not a new house. That is the lesson we learned. That new house quickly grows old, like the faces of boys and girls who go to work too young. The lesson to be learned is that both wealth and poverty colonise territory. Wealth by means of high prices (uptown) and minimum lot sizes (out of town), and when necessary by means of private �237 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 security forces, as in Caracas; poverty by means of an equally efŽcient weapon: the middle class fear of unsafe streets and unbridled diversity. The truth is that in tolerant and liberal Barcelona, crime rates have dropped from 25 per cent to 15 per cent in ten years, that is, by almost half, while in ten years of law-and-order London it rose one and a half times. Tony Blair who made it one of his central campaign issues knows it well. Notice that the London School of Economics had shown that the radical puritanism of Mrs Thatcher’s government condemned the destitute to remain entrenched in their destitution. This brings us to an interesting methodological observation. When a city has gone through years of non-doing and passivity, ideas about its future mature and can be transformed into a fruitful, forceful, and purposeful attitude when the necessary political conditions to take action come into play. This, I believe, is the origin of the demanding optimism of Bohigas, Acebillo, Solà-Morales, Busquets, Llop, and de Lecea that began to overow in 1980 onto the streets and squares of Barcelona. And this, I am convinced, is the moment London, and its politicians, architects, and social workers in general, is entering. If there were such a thing as historical justice, it would consist of a kind of Solomonic distribution of grand projects throughout decades and territories, possibly with a slight preference for territories distant from the centre of the system of cities, to compensate for the fact that proximity to the centre brings with it a density of contacts that makes the external or instantaneous shock of grand initiatives unnecessary. (I say slight prefer- ence in order not to relinquish methodological modesty with regard to public action which I imagine bold and energetic yet not substituting for the very same citizens you are supposed to serve.) It is clear, however, that there is no such thing as distributive justice in history and, nevertheless, or for that very reason, we must lie in wait for the passing of the train of fortune and, if necessary, build fortune a shortcut. That is the purpose of grand events. At times they are nothing more than the announcement of a long-awaited era, excuses that history seizes to make a sudden, splendid appearance with a gift of dreams carried out. Let us call architecture back to its date with history. The best news for the victims of terror in the Basque country, was the inauguration of the Guggenheim Museum in Bilbao. The Gehry Museum and Foster’s underground have broken the spell cast over a Basque city (and the Basque country) that had only been seen in the light of tragedy and death, and which can begin once again to be imagined as a site of life and construction, thus averting the obsession with fear that is the goal of the politics of terror. The Lisbon Expo, the Barcelona Olympics, the high-speed train installed in Seville for the ‘92 Expo, all mark another series of moments in which the spark of the event seems to have put in motion the motor of evolution. No one can survive merely by conservation. If there is no new construction, the city cannot stand; not even the old will endure. Each city must Žnd its own formula for combining existing symbols with new ones. Without the latter, antiquity becomes mere repetition. And I assure you that the �238 The Royal Gold Medal 1999 future of nations will be played out in the efŽcacy of their systems of cities. Our experience as mayors cannot be entirely explained without at least one confession. It is the emotion of seeing new symbols destined to last rise up in the city through the art of architecture and construction. I am not referring so much to the function as to the value of those constructed artifacts. Squares or houses, trees planted in a certain place or a certain order, new monuments, or restored or displaced ones, more or less stable and resistant urban furnishings, schools, sidewalks and boulevards, communications towers, containing walls, dikes, theatres: all of these are the theatre of life, messages thrown more or less consciously like bottles into the sea of history’s course, occasionally excessive references to our passage through the city, but in any case visible, corporeal, criticisable – action become object, which thousands of eyes will gaze on with respect or will pass over, which thousands of hands and feet will touch, trample, or alter, and which make of the city one of the few lasting concepts of our present and our future – one of the most universal concepts, for the experience we have of them is universal and common. And so, if there is any profession that holds the key to their modiŽcation, it is architecture, which makes architects and the profession of architecture, one of the broadest dreams of youth, on a level with those makers of the immaterial, but magical, construction which is stage design. It was not by chance that the 1997 Congress of the UIA in Barcelona turned into a two-tiered ritual of masses and vedettes, all from the same profession. I must say here that I am very grateful to Norman Foster and Kenneth Frampton for recognising at once what was happening, and for agreeing to convert the Plaza of the Angels, also known as the Plaza of Nations, against the white backdrop of the MACBA – the Museum of Contemporary Art of Barcelona – into the scenario of the best architectural debate. Perhaps no architectural congress from now on will be able to do without a debate staged on the hard stone of the city, in which the forum and the agora once again fulŽll their old function. The Žrst President of the reinstated Generalitat, Josep Tarradellas, would often say half-ironically, half-sincerely, with his peasant’s smile, so inscrutable and yet so seductive, that he would have liked to be mayor. ‘Because you, Mr Mayor’, he would say, ‘can see your works, and can touch them, and the people come up to you on the street. But me, do you know what I do? All I do is sign decrees!’ In this way he expressed the bitterness – not lacking in majesty – of the representative of an abstract power, such as a nation, which is incorporeal, which exists – and often with what strength! – but only in people’s heads, and in the false or unreal lines that separate one country from another on a map. An immense strength that has allowed for the greatest progress and caused the greatest catastrophes, but an ideal strength, not a tangible reality. In Barcelona, after 40 years of dictatorship, we reached a moment, and not a eeting or short one, of an ongoing euphoria of constructive explosion. Like a long-awaited spring, surprising in its intensity and beauty when it Žnally arrives, like those �239 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 gardenias that take so long to blossom, that never quite ower, but surpass the imagination in the number, fragrance, and purity of their petals when they Žnally do. This occurred in Barcelona and it continues to occur. The feeling this produces is difŽcult to describe. In the last 20 years in Barcelona, we have come to equate ‘city’ with ‘betterment’. The eye has become accustomed, not to certain forms, but to certain rhythms in the evolution of forms. Rhythms subjected to certain principles of quality occasionally violated, as with the fall of Chillida’s cement hook, or with the rubble of stone from Montjuic in the Ensanche/Extension, or when the ‘small’ communications tower, that of the Telephone Company in Montjuic, was placed two hundred metres within an enclosure which it should, in any case, only have intersected from without, as a useful and respectful point of reference. The other communications tower, Foster’s tower, the result Žrst of a careful process of social and professional acceptance, and then of the task of selection, carried out by Juli Esteban and Joan Busquets, is more in scale than it might appear (Fig. 3). A philosopher friend of mine commented that if you covered it over with your hand you restored the scale of the mountain and the equilibrium of the skyline, which otherwise is reduced to a miniature, shrunk by the overwhelming presence of the tower. And this is true: you can try it yourselves the next time you go to Barcelona. However, in addition to its elegance and originality, the tower supersedes the excessive functionalism of the usual cement tower. It is made to Figure 3. The Collserola Telecommunications Tower – Norman Foster and Partners (RIBA Press OfŽce). the scale of a different city, greater and more distant than the one you can see from this side of the mountain: it corresponds to the scale of the metropolitan city, the city of three to four million people that surrounds the mountain on both sides. Now, when we are on our way home from the mountains or the coast, the tower quickly orientates us, from afar. And, once we are home, it reminds us that the real city we inhabit is not exactly the same as the one we see. I say this in spite of myself, because I am among those who believe that a city you cannot see is more difŽcult to govern. This is so true that I proposed to move the plenary council of the City Government to the last oor of the Novísimo Building, once three of its twelve stories had been eliminated and the skyline of the old city from the sea had been restored. I always felt that the danger of the towers, both the communications towers and the skyscrapers of the Olympic Village would be to initiate a contest of multiplication of those artifacts, of which every generation should construct only a few, a precious few, cum grano �240 The Royal Gold Medal 1999 salis. Manhattan and San Giminiano are not easily reproduced phenomena. Unique architectural phenomena, when they occur in an environment characterised by mobility, are less dramatic; to put it another way, they are acts in a drama that doesn’t stop there, a drama that is ongoing, whose irreversibility is not cause for concern. The city’s conŽdence in itself is immense in these cases. The credence in public action is almost inŽnite. The accumulation of many positive emotions, like the gardens of Elias Torres in Villa Sicilia; or Beverly Pepper’s park; the many new balconies over the city, like the portentous podium of Gae Aulenti over the western part of the city, or the Parc del Migdia a bit higher up, or even the lateral edges of Acebillo’s beltway on the Ronda de Dalt, with unimagined views of the Barcelona plain and the mountain slopes that begin their ascent there; or the campaign to make sense of areas of the city that had no textual language, like General Moragues Square, next to the Calatrava bridge where people exploded with joy when Ellsworth Kelly the sculptor climbed up to greet them, leading him to exclaim: ‘This is the Žrst time a sculptor has received a musician’s ovation!’ All these things have turned the city into a kaleidoscopic reality in less time than it usually takes to perform simple changes. It has been and is an intoxicating time, in which the gods, the state, and the architects have bestowed on the city what we had sought tirelessly for decades, decades of silence, of frustration, of beginnings and quests that, still and all, served to crystallise the most precious jewel of social engineering: a consensus on projects, on grand projects. I only want you to know that this city, seen by so many as a model, this city of which Andrea Rinaldi has said with evident excess: ‘a Barcellona il processo si inverte e le transformazioni si originano prima al livello dello spazio pubblico e poi della forma architettonica’ (‘in Barcelona the process is inverted and the transformations originate at the level of public space and then go on to architectural form’) . . . in this city nothing is guaranteed. And this is what makes it the same as any other, and a sister city to all. I would add sister, little sister, of London above all. London has acted as a brilliant mirror in which Barcelona has encountered the way of telling its tale to the world. I foresee a hard road for a world that will not be better if its cities do not improve, and I believe it is possible for them to improve. And I take a stand with Jaime Lerner, ex-mayor of Curitiba, Brazil, in asking universities and nations to stop telling a tale of urban tragedy and begin to write a new ending, which will be a positive one, mark my words. Ten points on an Urbanistic Methodology Oriol Bohigas 1. The city as a political phenomenon The city is a political phenomenon, and as such it is loaded with ideology and with political praxis. It is the continuity of a common ideology and programmes by the three Socialist mayors – Serra, �241 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Maragall and Clos – and their collaborators that have made the coherent transformation of Barcelona possible. 2. The city as domain of the commonalty These political and urban ideas are based on a radical statement: the city is the indispensable physical domain for the modern development of a coherent commonalty. It is not the place of the individual, but the place of the individuals who together make up a community. Very different from what a famous British politician said, that there was no such thing as ‘community’, only individuals and the State. It is the relation between individuals that constantly weaves the threads of ideas and expanding information. The city offers the fullest guarantees for this information, for access to the product of that information and for the putting into effect of any socio-political programme based on that information. There can be no civilisation without these three factors. The new voices of technology have recently tended to say that the traditional city is going to Žnd itself replaced by a series of telematic networks which will constitute a city without a site. This is an anthropological and ecological nonsense. It is a vision put forward by certain political ideas which are opposed to giving priority to the collective and in favour of the privatisation of the public domain. 3. Tensions and chance as instruments of information When I said that the city provides us with certain irreplaceable instruments of information I mean the enriching presence of tensions and of chance. It is only with the potentially conictive superimposition of singularities and differences and the unforeseen gifts of chance that progress can be made in the process of civilisation, with the move from the structure of the tribe to the civilising cohesion of the city. The city is a centre of enriching conicts which are only resolved in their afŽrmation as such or in the coexistence of other conicts with different origins. It does seem to me that the great error made by the urbanism of the Athens Charter was the attempt to cancel out these conicts. To eliminate them instead of resolving them with the recognition of other conicts. Urban expressways, the 7V of Le Corbusier, functional zoning, directional centres, the great shopping areas: these have not served to resolve problems, but have instead destroyed the character and the function of many European cities. 4. The public space is the city If we start out from the idea that the city is the physical domain for the modern development of the commonalty, we have to accept that in physical terms the city is the conjunction of its public spaces. The public space is the city: here we have one of the basic principles of the urban theory of Barcelona’s three Socialist mayors. In order for the urban space to fulŽl its allotted role it has to resolve two questions: identity and legibility. 5. Identity The identity of a public space is tied up with the physical and social identity of its wider setting. �242 The Royal Gold Medal 1999 However, this identiŽcation is bound by limits of scale that are normally smaller than those of the city as a whole. This being so, if authentic collective identities are to be maintained and created it is necessary to understand the city not as a global, unitary system but as a number of relativel y autonomous small systems. In the case of the reconstruction of the existing city, these autonomous systems may coincide with the traditional neighbourhood make-up. I believe that this understanding of the city as the sum of its neighbourhoods or identiŽable fragments has also been one of the basic criteria in the reconstruction of Barcelona, with all its political signiŽcance and with the creation of the corresponding decentralised administrative instruments. However, we are dealing here not simply with the identity of the neighbourhood, but with the particular representative identity of each fragment of the urban space; in other words, with the coherence of its form, its function, its image. The space of collective life must be not a residual space but a planned and meaningful space, designed in detail, to which the various public and private constructions must be subordinated. If this hierarchy is not established the city ceases to exist, as can be seen in so many suburbs and peripheral zones of European cities which have turned away from their urban values to become parodies of certain American or Asian cities. 6. Legibility The designed form of the public space – that is, of the city – has to meet one other indispensable condition: to be easily readable, to be compre- hensible. If this is not so, if the citizens do not have the sense of being carried along by spaces which communicate their identity and enable them to predict itineraries and convergences, the city loses a considerable part of its capacity in terms of information and accessibilit y. In other words, it ceases to be a stimulus to collective life. In order to establish a comprehensible language it is necessary to reuse the semantics and the syntax that the citizen has already assimilated by means of the accumulation and superimposition of the terms of a traditional grammar. It is not a matter of simply reproducing the historical morphologies but of reinterpreting what is legible and anthropologically embodied in the street, the square, the garden, the monument, the city block, etc. No doubt with these ideas I will be accused by many supposedly innovative urbanists of being conservative, reactionary, antiquated. But I want to insist on the fact that the city has a language of its own which it is very difŽcult to escape. It is not a matter of reproducing Haussmann’s boulevards, or the street grids of the nineteenth century, or baroque squares or the gardens of Le Nôtre. It is a matter of analysing, for example, what constitutes the centripetal values of these squares, what is the plurifunctional power of a street lined with shops, what are the dimensions that have permitted the establishment of the most frequent typologies. And it is a matter of being aware of how the abandoning of these canons results in the death of the city: the residual spaces of the periphery and the suburb, the vast shopping centres on the outskirts of the city, the urban expressways, the university campus at a considerable distance from the urban core, etc. �243 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 7. Architectural projects versus General Plans All of the above considerations bring us to another very important conclusion which Barcelona has managed to apply: the urbanistic instruments for the reconstruction and the extension of a city cannot be limited to normative and quantitative General Plans. It is necessary to go further in terms of what is required of the design. It is necessary to give concrete deŽnition to the urban forms. In other words, instead of utilising the General Plans as the sufŽcient document, a series of one-off Urban Projects have to be imposed. It is a matter of replacing Urbanism with Architecture. It is necessary to design the public space – that is, the city – point by point, area by area, in architectural terms. The General Plan may serve very well as a scheme of intentions but it will not be effective until it is the sum of these projects, plus the study of the large-scale general systems of the wider territory, plus the political deŽnition of objectives and methods. During these last thirty years General Plans have justiŽed all over Europe the dissolution of the city, its lack of physical and social continuity, its fragmentation into ghettos, and have paved the way for criminal speculation in non-development land. And they have, in addition, counterfeited a spirit of popular participation, whose criteria cannot logically be extended beyond the local neighbourhood dimension and beyond a comprehensible time span. 8. The continuity of the centralities The controlling of the city on the basis of a series of urban projects rather than unformalised General Plans makes it possible to give a continuity to the urban character, the continuity of relative centralities. This is one way of overcoming the acute social differences between historic centre and periphery. I am aware that in these last few years many voices have spoken out in defence of the diffuse, informalised city of the peripheries as the desirable and foreseeable future of the modern city. The ville eclatée, the terrain vague. This position seems to me to be extremely mistaken. The peripheries have not been built to satisfy the wishes of the users. They have appeared for two reasons, which correspond to the interests of the capital invested in public or private development and to conservative policy: to exploit through speculation the value of plots that were outside of the area scheduled for development, and to segregate from the main body of the community those social groups and activities regarded as problematic by the dominant classes. The urbanists who uphold the model of the periphery seem not to realise that all they are doing is putting themselves on the side of the market speculators, without adding any kind of ethical consideration. As certain neo-liberal politicians say, the market takes over from policy, without considering the economic and social damage suffered by the periphery and even by the suburb. In other words, without culture, without politics. 9. Architectural quality: between service and revolutionary prophecy No urbanistic proposal will make any kind of sense if it does not rest on architectural quality. This is a difŽcult issue. If the city and architecture are to be at the service of society, they need to be accepted �244 The Royal Gold Medal 1999 and understood by society. But if architecture is an art, a cultural effort, it must be an act of innovation towards the future, in opposition to established customs. Good architecture cannot avoid being a prophecy, in conict with actuality. On the one hand actual service in the here and now and on the other hand anti-establishment prophecy: this is the difŽcult dilemma which good architecture has to resolve. 10. Architecture as a project for the city I do not want to conclude without referring to another architectural problem. It is evident that these days there is a great split in the diversity of architectural output. On the one hand there is the tightly rationed production of the great architects which is published in the magazines and shown in the exhibitions. On the other hand there is the superabundance of real architecture, that which is constructed in our horrible suburbs, along our holiday coasts, on the edges of our motorways, in our shopping centres. A very bad architecture, the worst in history, which destroys cities and landscapes. There are many reasons which serve to explain this phenomenon, but the most evident ones are the typological peculiarity of the great projects and the commercialisation of vulgar architecture. The great Ivory Tower projects are no longer capable of putting forward methodological and stylistic models, and as a result the majority of vulgar architecture cannot even resort to the mannered copy. Clearly we are not in any condition today to call for the creation of academic models, as has occurred in the history of all styles. Perhaps the only possibility open to us is that of establishing a rule that is more methodological than stylistic: that architecture should be primordially a consequence of the form of the city and of the landscape and should participate in the new conŽguration of these. This would be a good instrument for a new order, in opposition to the self-satisŽed lucubrations of good architecture and the lack of culture of vulgar architecture. I began by saying that the city must be an architectural project and I have ended by saying that the solution to the present problems of architecture may be to design it as part of the city. Conclusion My intention was to give a simple informal speech of thanks for the medal. But I see that it has come out too academic and, as a result, boring and pedantic. And perhaps futile, too: I am afraid I have spoken of principles that are too simple and too familiar for such an important audience from the Olympus of the British architectural profession. Please forgive me. I could not resist the temptation of underlining these ten successive and interlinked programmatic points, as a consequence of the initial fact of Barcelona’s political approach to urbanism. If our mayors had been Thatcherites, the city today would be very different. These points and their methodological coherence would not have been possible without the political lines marked out by our three Socialist mayors, Serra, Maragall and Clos. The credit is theirs, and it is they who deserve our thanks. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Architecture and City in an Open World Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bohigas, Oriol, 1925- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived The Journal of Architecture Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Barcelona Arquitectura Urbanisme Premis i reconeixements Abstract A summary of the resource. Transcripció del discurs pronunciat a l'acte de concessió de The Royal Gold Medal de 1999 a la ciutat de Barcelona, atorgada per la The Royal Institute of British Architects, publicada amb la ‘Jury Citation’ i les ‘Notes accompanying the Jury’s Citation’, seguides dels discursos pronunciats a la presentació: ‘Award of the Royal Gold Medal to Barcelona’ de Robert Maxwell ‘Architecture and City in an Open World’ by Pasqual Maragall i Mira i ‘Ten points on an Urbanistic Methodology’ d'Oriol Bohigas. Description An account of the resource v4, n3 (autumn), p. 229-244 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1737/0000001566.pdf a22b4e0b4c714cfe22d52f3182e7aa88 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 16/09/2001 - Hora: 03:05 16 Tema del Domingo N Terror global 3 Reacciones en España DOMINGO 16 DE SEPTIEMBRE DEL 2001 el Periódico ANÁLISIS Los líderes catalanes opinan de la crisis Cinco días después del triple atentado del martes en EEUU, llega el momento de analizar y debatir las consecuencias que tendrán para nuestra sociedad el ataque. Los principales políticos catalanes pasan revista a asuntos como las medidas de seguridad en las ciudades o las relaciones de Occidente con el mundo islámico. JORDI PUJOL «Catalunya condena los atentados» JOAN CLOS* Rehacer la confianza, abrir el diálogo Difícilmente se borrarán de nuestra memoria las imágenes que recogen estas páginas: las ruinas, la desolación y el horror de la barbarie. Pero más allá de la conmoción y la solidaridad, es hora de apagar las cenizas y mirar hacia el futuro. Las ciudades, y Nueva York es un paradigma urbano sin rival, tienen capacidad de regeneración, que es capacidad de ganar el futuro. Y deberíamos tener la suficiente serenidad, en conjunto, para construir este futuro sin renunciar a la razón –sin añadir violencia– y sin blindarnos ante la nueva amenaza del terrorismo global, que, ciertamente, requiere medidas de seguridad, pero que no interfieran en nuestra vida diaria de ciudadanos libres en sociedades libres. Hay dos cosas más que podemos hacer. Una, sencilla y a la vez profunda, es reconstruir la confianza en la calle como espacio de convivencia entre ciudadanos diversos. Las próximas fiestas de la Mercè nos dan la oportunidad y por esta razón os invito a salir de casa y a encontrarnos para celebrarlas. La otra es la de plantearnos el mundo que se está haciendo y el que queremos, este mundo que cambia sin que se atempere la violencia y la injusticia. Intercambiar ideas, hacernos preguntas, escucharnos, pensar y repensar: esto es el Fòrum 2004 que ya estamos haciendo. No se trata de cosas banales. La calle (el espacio común) y el diálogo (la convivencia) son dos elementos que definen la ciudad. Son Barcelona, son Nueva York. Son la base de la paz y del entendimiento mundial. *Alcalde de Barcelona. Declaración institucional, difundida el pasado 11 de septiembre, del presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, tras el triple atentado. «Hoy se han producido en Estados Unidos hechos de una extraordinaria gravedad. Hechos que por su magnitud, por la importancia y significación de los objetivos atacados, por su dimensión política y por el drama humano que comportan, tendrán, sin duda, muy serias repercusiones en todo el mundo. Confío en que estas repercusiones –tanto políticas, económicas como de seguridad– podrán ser controladas de una manera positiva. Que no afectarán, por tanto, la necesaria estabilidad ni el progreso general ni, tampoco, una acción profunda y solidaria de reequilibrio mundial. La humanidad dispone de elementos y de recursos para así sea. Sé que interpreto el sentimiento del pueblo de Catalunya condenando una vez más, y con toda rotundidad, el terrorismo de todo tipo. Y que interpreto, igualmente, este sentimiento expresando mi más sentido pésame al pueblo de Estados Unidos y especialmente a las familias de las personas que han muerto». atacado a un pueblo, el pueblo norteamericano, y a toda una civilización, a un modo de vida, a miles de civiles indefensos... Jamás una ciudad –ni Gernika, ni Dresde, ni Hiroshima, ni Nagasaki– son culpables de nada. Atacar a una ciudad es matar a la memoria colectiva. Hemos entrado en una nueva situación mundial, con peligros evidentes, que requieren respuestas contundentes y enérgicas, pero también prudentes y reflexivas. Todos los demócratas nos debemos unir en un combate mundial, global, contra el terrorismo. Y se debe constituir un auténtico Tribunal Internacional que actúe con toda autoridad y legitimidad contra los terroristas. Pero, al mismo tiempo que se hace necesaria una acción implacable contra el terrorismo, es necesario, también, que se lleve a cabo una acción implacable contra todos aquellos caldos de cultivo que crean los diferentes fanatismos. Los grandes acuerdos globales también han de ir encaminados a acabar o a reducir los conflictos en el mundo. Y tender a una mundialización con alma, controlada por la especie humana y no dirigida contra ella. En todos estos puntos, Europa puede jugar un papel clave, fundamental, los intereses de Europa no son en absoluto contrarios a los intereses mundiales. *Presidente del PSC. JOSEP PIQUÉ «No es una lucha entre civilizaciones» El ministro de Exteriores, Josep Piqué, se expresó así ante el Congreso, el pasado jueves: PASQUAL MARAGALL* Mundialización con alma Los ataques contra ciudades norteamericanas han escrito una página negra sin precedentes en la historia contemporánea. Han «Hay que reafirmar la condena de la naturaleza execrable de estos actos frente a los que nuestras expresiones de condolencia y solidaridad, como víctimas también del terrorismo, nunca serán excesivas. El ataque ha puesto de manifiesto la vulnerabilidad de nuestras sociedades ante una nueva amenaza que tiene que ser respondida por todos, pero no debemos pensar en términos de enfrentamiento entre civilizaciones, sino de lucha de la humanidad contra los que atentan contra ella. Es preciso evitar, por ello, trasladar las consecuencias del atentado a otros conflictos concretos, como el árabe-israelí. Debemos mantener la confianza en nuestros valores: la democracia, los derechos humanos y la libertad. En cuanto a la respuesta a los atentados, hay que subrayar que la decisión del Consejo Atlántico de la OTAN requerirá una nueva concertación de los 19 países miembros y que en España, en virtud de los tratados firmados, no hará falta una declaración formal al no tratarse de una declaración de guerra sino de un acto de legítima defensa». JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA* Confianza en el futuro Estos días, la humanidad espera la reacción a los brutales atentados contra los signos físicos más visibles del poder económico, militar y político. Alguna reacción tendrá que producirse, pero todos deseamos que se acierte a encontrar la que, sin restarle ejemplaridad y eficacia, permita encarar una nueva era en que se superen los errores de las décadas precedentes. El 11 de septiembre del 2001 es el punto de partida de una nueva era. Los ataques no son sólo contra Estados Unidos. Estos hechos han querido poner de relieve, a los ojos de todo el mundo, que no hace falta ser una gran potencia política, ni tener el PIB más grande del mundo ni el más sofisticado de los escudos antimisiles para hacer temblar la seguridad en cualquier parte del planeta. Por esta razón, la respuesta no es sólo un asunto de Norteamérica. Contra más países se impliquen, mejor, y contra más naciones árabes, también mejor. Lo peor que podría pasar es que consideráramos el Bien como patrimonio del mundo occidental y el Mal como una metástasis engendrada por el mundo islámico. La desaparición de la guerra fría aportó un valor añadido cara a la paz. Ahora se deberá castigar a los culpables de este drama –pensar que esto no será así es una ingenuidad–, pero este castigo no puede ser la divisa que estigmatice la construcción de la nueva era mundial. Dolor y rabia sí..., pero serenidad y, sobre todo, confianza en el futuro. *Presidente del comité de Govern de UDC. ARTUR MAS* Unidos para no caer en la deseperación El atentado terrorista de esta semana nos ha impactado a todos de una manera muy profunda. Siempre se debe condenar cualquier acto terrorista, pero se debe condenar especialmente aquellos que, como éste, se calculan con exactitud y tienen consecuencias tan devastadoras. Además, este atentado no es sólo un ataque contra EEUU, sino también contra toda la humanidad. A todos los que amamos la libertad y entendemos la democracia como el sistema que mejor garantiza los derechos individuales y colectivos, nos toca estar unidos contra el terrorismo. A pesar de la brutalidad de esta acción no podemos caer en la desesperación. Debemos reaccionar con serenidad y sensatez, como siempre ha hecho Catalunya en los momentos difíciles. El pueblo norteamericano está dando un ejemplo de patriotismo y generosidad que invita a la esperanza. Los que tanto daño nos han hecho deben ser castigados. A todos nos interesa que este tipo de acciones no queden impunes. A todos nos interesa defender la vida y la libertad. Y hacerlo de manera que no alimente ni el odio ni la violencia entre los pueblos del mundo. *Conseller en cap de la Generalitat. JOSEP LLUÍS CAROD-ROVIRA* La hora de Europa La atrocidad cometida contra el pueblo nortamericano, con una plasticidad cinematográfica y un atrezo de horror, es el exponente � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Mundialización con alma Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Globalització Terrorisme Islamisme Estats Units Model social Abstract A summary of the resource. Terror global. Els líders catalans opinen sobre la crisi. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1736/0000001567.pdf 9a7db34bdaafacd7f41fcc195fa7949b PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 15/03/2002 - Hora: 02:59 VIERNES 15 DE MARZO DEL 2002 18 Tema del día BARCELONA 14,15 y 16 de marzo La Cumbre de BCN 3 Dos visiones representativas de Catalunya el Periódico Páginas 2 a 27 888 HACER OÍR LA VOZ DE LAS REGIONES EL LATIDO DESIGUAL DEL PLANETA Exigimos participar de manera activa y directa en el proceso de toma de decisiones Hay que lograr que la Unión sea en el 2010 la zona más competitiva y cohesionada JORDI PUJOL PRESIDENTE DE LA GENERALITAT ANÁLISIS «Cincuenta años después de su nacimiento, la Unión se encuentra en una encrucijada, en un punto de inflexión de su existencia». La Declaración de Laeken, aprobada por los Quince el 15 de diciembre de 2001, se refería con estas palabras al contexto actual, marcado por un conjunto de retos a los que debe hacer frente la Unión Europea (UE). En primer lugar, el gran reto de la globalización. Además, la Unión se prepara para una ampliación sin precedentes, que supondría la adhesión de 10 nuevos estados miembros, que a largo plazo pueden ser entre 12 y 17. La reforma de Niza no ha dado respuesta a todos los interrogantes políticos, económicos y de seguridad que se abren de cara al futuro. Esta Unión que se vislumbra en el horizonte, con 25 a 30 estados miembros, una sola moneda, y en un mundo más complejo, obliga a replantear su arquitectura. En las últimas décadas se ha evidenciado una creciente tendencia a la regionalización en los diferentes estados miembros, un La presencia de las comunidades viene dada por la necesidad de velar por la legitimidad democrática fenómeno que da mayor relevancia al nivel regional, como parte esencial en el proceso de toma de decisiones en el ámbito de la UE. Estamos ante un proceso que se va extendiendo, y que demuestra que regionalización e integración constituyen las dos caras de un mismo fenómeno: la crisis del Estado como un único nivel de poder político. Otro fenómeno a tener en cuenta es cierta disminución del apoyo político al proceso de integración europea en algunos estados miembros, y una falta de entusiasmo en la mayoría de estados candidatos a la adhesión. Ello hace que resulte vital desarrollar una nueva perspectiva para ganar el apoyo de los ciudadanos y dar un nuevo impulso a la UE. El pasado día 28 de febrero tuvo lugar en Bruselas la sesión de apertura de la Convención sobre el futuro de Europa. El expresidente francés y presidente de la Convención, Valéry Giscard d’Estaing, alertaba del riesgo de «desmembramiento» de la Unión si este foro fracasa en su misión. Es éste un planteamiento excesivamente contundente, pero lo cierto es que el reto es enorme, y necesita de la implicación de todos los actores relevantes. Por supuesto, también de las regiones. Se trata, pues, de una ocasión especialmente propicia para hacer oír la voz de las regiones y, muy especialmente, la voz de las regiones con poder legislativo y con un sentimiento nacional, como Catalunya. Como demuestra nuestra experiencia, la dinamización del nivel regional de los países candidatos a la adhesión facilitará su proceso de convergencia económica y social con los estados miembros. Las regiones con competencias más concretas podemos crear las condiciones PASQUAL MARAGALL favorables para optimizar la competitividad PRESIDENTE de los operadores económicos que trabajan DEL PSC en nuestro territorio. La región es un espacio de interacción privilegiado a nivel económico, pero también a nivel social, político y cultural. La esencia del regionalismo es la idea del goANÁLISIS bierno cercano y abierto a la influencia de la sociedad civil. En este sentido, una contribución muy decisiva que el regionalismo Las expectativas generadas por la cumbre de puede hacer al proceso de ampliación en la Unión Europea en Barcelona indican claracurso se sitúa en otro terreno: la aportación mente la trascendencia del momento que de conocimiento y experiencia en materia Europa está viviendo desde el punto de vista de vertebración social y ciudadana o, si se político e institucional. El Consejo Europeo prefiere, de cultura política cívica. Las regiode Barcelona, lejos de situarse en la estratosnes podemos aportar soluciones constructifera política, tiene una agenda a tratar de vas a los otros problemas de naturaleza no una importancia considerable, en el camino directamente económica con los que topa iniciado por la cumbre de Lisboa, con el objetambién la ampliación de la UE, y contritivo de lograr que la economía europea sea la buir así a fortalecer la democracia. más eficiente y competitiva, y que la sociedad Los procesos de regionalización en curso, sea la más cohesionada y la más sostenible a que se hallan en una fase muy avanzada en nivel mundial en el año 2010. Este paquete países como Hungría o Polonia, responden de temas es de la máxima actualidad en Esen gran parte a una voluntad de adaptación paña, y concretamente en Catalunya. a las estructuras de la UE de cara a la adheLa Europa eficiente y competitiva. Consión. Cabe esperar que este proceso sirva templa, entre otros ejemplos de lo que detambién como un instrumento para acersearíamos que significara para Catalunya, car el gobierno a los ciudadanos, reconocer que la implantación de redes de servicio elécidentidades diferenciadas, mejorar la gestrico y de telecomunicaciones permita el fin tión y crear esta cultura política cívica. de los monopolios privados. Más rotundaEl camino hacia una Europa de las regiomente: los catalanes queremos que desapanes no hay que entenderlo como una Eurorezca el monopolio privado de Endesa. Tampa sin estados, sino como expresión de una bién que exista más facilidad para establecer voluntad de participación de los distintos empresas y apoyo a autónomos y profesionaniveles de poder político en un proyecto les. Que la homologación y movilidad entre complejo. Las regiones debemos tener la las universidades europeas, de efectos potenoportunidad de aportar nuestra experiencialmente dinamizadores para un sistema cia en el marco de una Unión Europea donuniversitario como el nuestro, con poco más de todos los niveles conciban la política del 5% de estudiantes exteriores en la comueuropea de forma conjunta. nidad autónoma, sea un hecho. Que la extenSobre la base de nuestras características y sión de los beneficios de la era digital se traestructuras específicas, las regiones con poduzca en más proximidad en la relación ender legislativo exigimos, además, tener un tre administradores y administrados. Y que lugar en el marco de la se aplique la desgravaarquitectura institución de la actividad cional, y participar de económica y comercial, manera activa y direcsin perjuicio para el nita en el proceso de tovel local de gobierno. ma de decisiones a niLa Europa cohesiovel europeo. Se trata nada socialmente. Es de una exigencia que de suma importancia viene dada por la neceque la cohesión social sidad de velar por la lese base en la ecuación gitimidad democrátiflexibilidad de los tiempos ca, la transparencia y de trabajo = seguridad y la conversión de Europermanencia de los conpa en una empresa de tratos laborales. Trabajo sus ciudadanos. parcial y flexible contra El debate sobre el trabajo temporal. Increfuturo de la UE, que mento de las tasas de debe culminar con la actividad, en particular convocatoria de una femeninas. Ayudas a la nueva conferencia infamilia con efectos positergubernamental en tivos sobre la natalidad el 2004, no puede oby la sostenibilidad del viar la necesidad de sistema de pensiones y, hallar una solución a corto plazo, sobre el adecuada al actual bienestar social y las tadéficit de participasas de actividad. Fin del ción regional. Más aún paternalismo de las si tenemos en cuenta políticas de familia de la inminencia de una los gobiernos conservaampliación, que prefidores español y cagura una Unión por talán. definición mucho más La Europa sosteniheterogénea. % ble. Afirmación concre33 Banderolas en la Diagonal. ta de la filosofía europea de respeto al medio ambiente y potenciación de la contribución europea al avance de los acuerdos de Kioto. En la discusión en el Parlamento europeo de este tercer objetivo, los diputados decidieron condenar los proyectos no sostenibles de política hidráulica y recomendar a la Comisión que no adjudique fondos a este tipo de trasvases. Hay que tener en cuenta que la única obra hidráulica de gran calibre en Europa que incluye trasvases es el PHN español, con el trasvase del Ebro. Es por ello que no hay ninguna duda sobre a quién afectará la prohibición si el Consejo Europeo ratifica en Barcelona la decisión tomada en el Parlamento Europeo. Más allá de estos grandes temas, existen cuestiones marcadas por la realidad y que la reunión de los países de la UE no puede obviar: la situación en Oriente Próximo, la más sangrienta y cruda de las últimas décadas; la incapacidad de marcar una política unitaria en materia de seguridad que rompa el consenso de Washington, es decir, la dependencia impotente de la pauta norteamericana, con la necesaria mirada hacia el Mediterráneo como continuación obligada y lógica de la etapa de mano tendida hacia el Este, que ha dominado los esfuerzos políticos de la Unión en los últimos años. Por último, estos días se verá y se oirá también la voz de los movimientos contra- En Barcelona han de poderse manifestar en paz las opiniones que reclaman otra globalización rios a la globalización imperante. Barcelona, la ciudad que está articulando para el 2004 un nuevo modelo de cita mundial a través del Fòrum de les Cultures, tiene que ser capaz de acoger –y hacer que se oiga– la voz para otra globalización (lo que no quiere decir una voz contraria a la cumbre) y debe exigir (a unos y otros) que se pueda manifestar por los canales pacíficos y de libertad de expresión que la ciudad siempre ha defendido. Lo que el pasado domingo fue posible en relación con el PHN y el trasvase, también debería serlo mañana para que los ciudadanos digan que creen en una Europa próxima y una mundialización diferente. También existen otras cuestiones que necesariamente tienen que salir en el debate en torno a la cumbre. Es bueno y es un síntoma de credibilidad del propio proyecto de la Unión que, donde sea que se produzcan sesiones de sus órganos de gobierno, se suscite un debate sobre lo que pueden suponer, a escala más local, las grandes estrategias. En este sentido, estaría bien que estos días se enriquezca el contraste de propuestas e ideas a propósito de la Convención sobre el futuro de la Unión y el papel que, de manera directa e indirecta, tienen que jugar las regiones y ciudades en este proceso constituyente europeo. Así, pues, la cumbre de Barcelona debería servir también para demostrar a la ciudadanía que el proyecto de Europa está vivo, aparte del euro, que Europa cree en ella misma, que está atenta al latido desigual del planeta y que quiere hacer oír, cada vez más cohesionada y segura, su voz, hacia fuera y hacia dentro. % � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El latido desigual del planeta Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Cooperativisme Solidaritat Territoris Acció política Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1735/0000001568.pdf 61dfea0f07153f76ec2aee831f27a7e4 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 04895B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/02/2003 - Hora: 00:44 DIVENDRES 14 DE FEBRER DEL 2003 18 Tema del dia el conflicte de l’Iraq el Periódico Opinions 3 El món i la guerra Organitzacions polítiques i socials de tot el món s’han coordinat per fer demà, 15 de febrer, una manifestació global contra la guerra a l’Iraq en unes Pàgines 2 a 20 888 500 ciutats de tots els continents. La que se celebrarà a Barcelona compta amb el suport de quatre dels cinc partits parlamentaris catalans. EUROPA ALÇA LA BANDERA DE L’HONOR El carrer demostrarà l’aïllament dels governs que secunden Bush BERNARD CASSEN DIRECTOR GENERAL DE ‘LE MONDE DIPLOMATIQUE’ I PRESIDENT D’ATTAC-FRANÇA En el lèxic de la política internacional, aïllament és una paraula esperpèntica que designa generalment una situació de desacord amb el Govern dels Estats Units. Fent un paral.lelisme amb la famosa fórmula anglesa segons la qual, en cas que hi hagi boira al canal de la Mànega, «el continent està aïllat», ¿podem preguntar-nos qui està actualment aïllat, i de qui, a Europa? El principal aïllament que hauria de preocupar un Govern democràtic és el seu respecte de la seva pròpia opinió pública. En aquest aspecte, els firmants de la famosa carta dels vuit en suport a l’agressió programada de George Bush contra l’Iraq estan dramàticament en fals amb els seus pobles: en els son- CiU dejos, el 84% de l’opinió pública del Regne Unit és hostil a una intervenció sense l’aval de les Nacions Unides; el 80% a Espanya; el 72% a Itàlia, etcètera. Els únics governs en sintonia amb una opinió europea que no ha estat mai tan homogènia sobre cap tema són els de Berlín, Brussel.les i París. Els milions de manifestants que sortiran al carrer demà, dia 15 de febrer, tant a l’oest com a l’est del vell Els pobles europeus han estat traïts per uns dirigents servils continent, amb l’objectiu de manifestar la seva total oposició a la guerra nord-americana, seran portadors de l’esperança d’una Europa verdaderament europea, i no simple súbdita de Washington. L’aïllament que actualment salta a la vista és el de George Bush, que està duent a terme una política bel.licista rebutjada massivament, PSC 33 Escolars, ahir, a Barcelona. no només a Europa sinó també al Japó, a l’Àsia Oriental i a l’Amèrica Llatina. Per no parlar del món arabomusulmà, on la unanimitat en contra és absoluta. Fins i tot als Estats Units, a pesar de la insensata pressió PP mediàtica, només compta amb una majoria molt feble. Davant d’aquesta irada protesta mundial contra una agressió de conseqüències desestabilitzadores incalculables, i no solament al Pròxim Orient, l’equip de falcons d’extrema dreta que envolta Bush desplega mètodes de desinformació dignes de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Les presumptes proves presentades pel secretari d’Estat Colin Powell sobre la col.lusió Iraq-Al-Qaida no han convençut a ningú. Pel que fa a Tony Blair, que també afirma que posseeix proves, la presentació d’aquestes proves s’ha saldat amb un lamentable fiasco: ¡els serveis que havien preparat la seva intervenció es van limitar a plagiar una tesi doctoral a partir d’unes dades que es remuntaven a una dotzena d’anys enrere! ¿Quina és la raó que pot empènyer governs com el de José María Aznar a alinear-se d’una manera tan incondicional amb una política nord-americana que apunta, entre ERC altres objectius, a debilitar tota vel.leïtat d’afirmació d’una Europa unida? Perquè, no ens fem cap il.lusió, evidentment aquest és un dels objectius estratègics de Washington. El secretari nord-americà per a la Defensa, Donald Rumsfeld, va declarar recentment que, per ell, Europa és l’OTAN, és a dir, una zona sota el comandament d’un general vingut de l’altre costat de l’Atlàntic. Renunciant a tota dignitat i tota voluntat de defensar els seus interessos nacionals i els de la resta d’europeus, uns governs mercenaris, a imatge del «caniche» Blair (així li diuen a Anglaterra), presten jurament de fidelitat al seu sobirà. Per altra banda, no en trauran cap profit, ja que les classes dirigents dels Estats Units fiquen a tots els europeus en el mateix sac. Els manifestants del 15 de febrer són els que alçaran la bandera de l’honor d’Europa, traïda per uns dirigents que només aspiren a la servitud voluntària. H ICV ESGOTAR LES POSSIBILITATS NO EN NOM DE CATALUNYA GARANTIR LA SEGURETAT PER LA LLIBERTAT SANG PER DELS POBLES PETROLI, NO ARTUR PASQUAL JOSEP JOSEP-LLUÍS JOAN Mas* Maragall* Piqué* Carod-Rovira* Saura* Vull solidaritzar-me amb tots els catalans que sortiran al carrer per dir no a la guerra contra l’Iraq. Els membres de CiU, i jo mateix com a secretari general de CDC, marxarem al seu costat. En aquesta crisi ens hi juguem massa. Ens hi juguem l’autoritat de l’ONU. Ens hi juguem la credibilitat de la política exterior de la UE. Ens arrisquem a eixamplar perillosament l’escletxa entre Washington i Brussel.les. I ens hi juguem la unitat de l’OTAN. Tot això ens obliga els polítics a buscar el consens i estar a l’altura de les demandes dels ciutadans. Negar el suport incondicional als plans bèl.lics de Bush no significa que no vulguem lluitar contra el terrorisme internacional. Nosaltres també volem desarmar l’Iraq i creiem que s’ha d’acabar amb el règim dictatorial de Saddam Hussein. Però abans d’alçar les armes, cal esgotar totes les possibilitats d’aconseguir una solució pacífica del conflicte. La pau és la nostra opció. *Secretari general de CDC. Totes les guerres són la confirmació d’un fracàs. Aquesta no té la legitimitat del dret internacional i no s’explica per una situació de risc greu i imminent per a la pau. Estic molt preocupat per les conseqüències que tingui en la població civil iraquiana, primera víctima de Saddam. I també pel risc de més fanatisme dels que se senten agredits, de desestabilització del Mediterrani, de pujada del preu del petroli i de recessió. Considero equivocada l’actitud del Govern seguint la política de Bush i, en canvi, recolzo la iniciativa francoalemanya que dóna a l’ONU el protagonisme. No és cert que Europa estigui més dividida ara que el 1991, perquè llavors Europa no tenia política pròpia. Ara en té, en pot tenir. Tots ens hi juguem molt. Que l’ONU comenci a ser més que a semblar. A actuar en lloc de dir. I que ho faci a favor dels interessos globals. Demà, diguem clarament al món que si la guerra es fa, no serà en nom de Catalunya. H *President del PSC. El món s’enfronta a una infame dictadura que és una amenaça sistemàtica per a la pau i la seguretat internacional i que incompleix sistemàticament des de fa 12 anys totes les resolucions de l’ONU. Davant d’aquesta amenaça, el Govern del PP fa el que ha de fer, des de la profunda convicció que és la millor manera de garantir un futur de pau i seguretat. Sense guiar-se per raons electorals o partidistes i conscients dels costos. No tots poden oferir aquesta mateixa coherència. Els socialistes tenen el costum de fer, quan governen, el contrari d’allò que fan quan estan a l’oposició. CiU també ha abandonat el camí de la responsabilitat. Estic segur que el desenllaç d’aquesta crisi portarà el desarmament i la pau. I demostrarà les grans diferències entre els polítics responsables i aquells per als quals una campanya electoral justifica qualsevol demagògia. H *President del PP català. El Govern dels Estats Units, amb el suport incondicional d’Aznar, Blair i Berlusconi, promou una guerra denominada cínicament preventiva contra l’Iraq, amb total impunitat, erigint-se en justicier mundial. Les futures víctimes, les de sempre: la població iraquiana. I doblement víctimes, perquè l’esquerra europea no pot obviar ara que la dictadura militar de Saddam Hussein aplica la censura mediàtica, es basa en una homogeneïtzació religiosa i cultural, practica el genocidi amb el poble del Kurdistan... La tradició catalana ha estat històricament pacifista i antimilitarista, ja que ha procurat resoldre els conflictes polítics a través de procediments exclusivament polítics, no pas exercint la força i, en tot cas, sempre en el marc de decisions de l’ONU. Un Estat no pot decidir unilateralment el futur d’un altre. I per aquesta raó convidem la població catalana a prendre part en la manifestació de demà contra la guerra, contra les dictadures, per la llibertat dels pobles. H *Secretari general d’ERC. Els governs i el Consell de Seguretat no són els únics actors de la política internacional. Per això la manifestació de demà no és un acte testimonial. Ni Blair, ni Aznar, ni el mateix Bush poden tancar els ulls als milions de persones que a tot el món diuen no a la guerra, ni a l’opinió de França, Alemanya i Rússia. La guerra contra l’Iraq, amb o sense resolució favorable del Consell de Seguretat, és hipòcrita, perquè ningú va moure un dit quan les armes de destrucció massiva es van llançar sobre els kurds i Bush sí que recolza el terrorisme de Sharon. És cínica, perquè el principal objectiu és dominar les segones reserves mundials de petroli. I és irresponsable, perquè la reordenació de la regió en funció dels interessos dels EUA generarà més violència i més inestabilitat. Ara bé, per sobre d’aquestes raons contra la guerra n’hi ha una altra de més important: els milions d’iraquians que ja han patit la tirania de Saddam i anys de sancions. H *President d’IC-V. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource No en nom de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Guerra Iraq Globalització Catalunya Acció política Abstract A summary of the resource. En nom de Catalunya. El conflicte d'Iraq. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles