452 10 5657 http://78.47.125.110/files/original/23/1674/0000000569.pdf 18e7e6e1d9754d5155fe4fb999dfc3ed PDF Text Text Escoltar, proposar, governar Article de Pasqual Maragall a l'AVUI (29-4-2001) El diumenge 15 d'abril apareixia a La Vanguardia un article de Jordi Pujol, Construir, compartir, exigir, on el president explicava que a Catalunya i a tot Europa s'ha instal·lat un estat d'ànim social caracteritzat per l'egoisme individualista, la resistència a assumir responsabilitats i la desaparició d'una ètica col·lectiva, d'un sentit de comunitat d'interessos. Una situació que no és bona, tot i ser resultat d'un procés que sí que ha portat coses positives, i on els dirigents polítics tindrien una responsabilitat compartida amb la resta d'agents socials. Pujol acaba dient "podrà pensar-se que això és la defensa d'un polític, encara més, del president del país davant l'exigència creixent de la societat. La crítica serà fàcil. Ho assumeixo. Només demano que això no sigui excusa per no analitzar si no hem passat de la il·lusió col·lectiva a la insofferenza individualista, a un cert obstruccionisme sistemàtic i a la minusvaloració de l'interès general". La veritat és que sovint el territori del debat, d'expressar opinions i conviccions que poden ser més o menys polèmiques, d'obrir preguntes i confessar que no es tenen totes les respostes, és un territori vedat als polítics, que en el moment en què proposen o accepten un intercanvi intel·lectual en termes d'igualtat queden fàcilment exposats a ser objecte de crítiques polítiques: manca de lideratge, de capacitat de diagnòstic i d'acció, d'assumpció de les seves responsabilitats en tant que governants. Per als polítics, com sabem, queda només l'expressió de les certituds, l'omnisapiència -o el silenci-, la grandiloqüència... i el seu corol·lari de repetició i potser fins i tot de banalitat. A ningú no se li acudiria negar la complexitat dels problemes que viu més de prop -des de l'educació dels fills a la compra d'un pis o la pèrdua de la feina-, però al polític se li demanen idees clares. Encara que sigui per això, el text del president Pujol mereix respecte i reconeixement, tot i que ell és prou conscient del risc de descobrir flancs en un discurs i un pensament, com els seus, tradicionalment compactes, fins i tot en excés. El respecte, però, no ha de coartar la crítica sorgida de les diferències en relació a l'anàlisi, i sobretot del desacord envers les conseqüències polítiques que se'n deriven. La crítica presumible és la d'amagar la incapacitat de governar el país darrere d'una anàlisi sociològica. Una anàlisi que és vàlida no només per a Catalunya sinó per a la totalitat de democràcies avançades: ens trobaríem davant d'un problema continental, pràcticament civilitzatori-occidental, que afecta dirigents excel·lents i nefastos de manera igual: el d'una societat que menysté els valors col·lectius i on cada ciutadà mira per ell mateix. Una societat marcada per un individualisme davant el qual poc pot fer el polític amb la seva defensa minoritària de la visió de conjunt, de l'interès general. Es tracta d'una línia de crítica, que recolza en dos arguments clars: en primer lloc, el fet que en trobem davant d'una anàlisi poc sòlida. És que potser no s'han viscut, a Catalunya, a Espanya i a Europa, moments -alguns de llargs, altres que encara duren- d'il·lusió col·lectiva, de projecte compartit? Exemples en són els governs socialistes de González i Jospin; la transformació de Barcelona. En segon lloc, en el moment polític: no podem deixar de prendre nota del fet que Pujol, que tan poques preguntes es fa, expressa aquestes en un context de crisi indubtable del seu govern: la crisi de valors socials és denunciada, justament, quan més clara és la inexistència d'un govern a Catalunya. Podem preguntar-nos: si realment existissin aquest esperit de comunitat, aquestes aspiracions col·lectives, des d'on -amb quins instruments-, i cap a on -amb quin programa- podria Pujol liderar-los? No obstant, hi ha una altra crítica possible, més benèvola en cert sentit però igualment profunda, i més interessant: que el seu discurs no sigui la defensa d'un polític davant l'exigència creixent de la societat, sinó l'expressió honesta d'un dirigent que no pot sinó fer palès el seu desconcert, i finalment la seva incomprensió i desacord, davant Catalunya tal com és i els catalans tal com són, amb els seus desitjos i aspiracions diverses. Podríem dir més: no el desacord davant una realitat que no s'acomoda a la seva pròpia visió -i que reclamaria l'impuls, el lideratge de l'home públic-, sinó el desconcert i la confusió profundes davant la constatació de la inexistència d'aquella societat projectada i imaginada, finalment irreal. I és que, al llarg de dues dècades, Pujol ha anat projectant sobre nosaltres una imatge unifocadora que s'ha arribat a creure ell mateix. Un missatge que ha donat bons rendiments electorals al seu partit, però que ha tingut efectes nefastos -i per sort limitats, com ara es veu- sobre la societat catalana, un patrimoni bàsic de la qual és la seva diversitat. Una diversitat que pot convergir en la defensa d'interessos múltiples, de país, amb la identitat en primer lloc; però que tolera malament la simplificació, el maniqueisme i l'ensopiment. El projecte d'una Catalunya única dissenyada per un president que no és només el líder del partit més votat, sinó la veu de l'esperit, xoca amb la imatge de la Catalunya real, plural i exigent. Pujol ha encapçalat un projecte on, darrere un gran eslògan -la construcció nacional- s'ha amagat, justament, una estratègia política farcida de les tàctiques, dels arguments i les actituds que ell ara troba tan inadequades, tan incòmodes. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat el pujolisme ha estat la reivindicació permanent, la incapacitat per arribar a acords i a consensos -tant amb Espanya com amb les forces polítiques catalanes- clarament explicitats, acords que representessin aquest bé comú que ara ell troba a faltar; una política marcada pel regateig curt, el qué hay de lo mío i presentada, sorprenentment, com la millor estratègia per a Catalunya. Una estratègia inútil avui per a Catalunya, i inacceptable per a dos anys més. Des del govern de la Generalitat s'han fet, tanmateix, grans conquestes, recolzades, però, sobre grans consensos: calia construir el país alhora que s'assentava l'administració autonòmica. A vegades, les discrepàncies es van haver de deixar de banda davant la necessitat de fer front comú en matèries essencials. Ja fa alguns anys, no obstant, que ha arribat l'hora de la política: de fer front a les demandes de les persones, a vegades conflictives, en un Parlament i amb una oposició crítica i proactiva. Uns ciutadans i un sistema de partits catalans que s'han fet madurs alhora que el seu govern envellia. I a aquesta societat madura -i per tant exigent, que s'autoafirma, que ja no es pot entabanar amb facilitat- cal posar-li davant, al costat, un govern que l'escolti i que l'estiri, sense dirigismes però sense vacil·lacions, cap a un projecte on totes aquestes aspiracions, aparentment centrífugues, trobin sentit. �Aquelles grans conquestes, no obstant, han vingut molt facilitades pel fet que eren els socialistes els que governaven tant l'Estat com les ciutats de Catalunya. Un Estat de benestar l'enfortiment del qual ens ha beneficiat, i uns municipis que han gestionat de prop, ells sí, la diversitat de la societat, la immediatesa de les seves demandes. És, justament, des de l'experiència de governar una ciutat com Barcelona, i de la constatació de l'empenta amb què es governa en aquest moment, que es pot constatar que els temps no ens porten necessàriament la pèrdua del sentit col·lectiu i que és possible construir projectes ambiciosos, en la mesura que siguin compartits i que responguin a les demandes d'aquesta societat, per sort madura i exigent. 29/4/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Escoltar, proposar, governar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Pujol, Jordi, 1930- Democràcia Acció política Model social Societat Identitat col·lectiva Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1374 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1673/0000000572.pdf 2235c7cd99a9687f1d8017186d1b8097 PDF Text Text "Un home de veritat" A Antoni Santiburcio Article de Pasqual Maragall a El Periodico (12-7-2001) Se ha dicho de él todo o casi todo, se ha contado casi todo de una vida como la de Antoni, de su familia, de cómo vivió antes y durante la enfermedad, de cómo no cambió por dentro mientras iba cambiando su aspecto. Cambiando menos para su familia y sus compañeros del día a día, claro, que los que le íbamos viendo de tanto en tanto comprobábamos con mayor brutalidad las dos cosas: el ataque implacable de la enfermedad y la eficacia de su resistencia. Para darse cuenta a distancia de todo ello, sin embargo, había por lo menos que haberle conocido antes con cierta intensidad, saber de esta persona singular y clásica al mismo tiempo. Yo le conocí y traté bastante, durante bastantes años. Nunca tuve la impresión de conocerle del todo, ésta es la verdad. Pero no tuve duda alguna sobre lo siguiente: era un hombre de verdad, en el sentido cabal del término. Tenía una idea clara de lo que quería y de cómo podía conseguirlo. Y lo conseguía. No recuerdo haberle oído que algún objetivo fuese imposible o se le resistiera. Probablemente la dificultad le estimulaba. Sin embargo no era jactancioso. Era discreto. Era directo. No era un gran orador, pero decía precisamente lo que quería decir. Poco antes de morir, notó que le faltaba algo, y lo dijo. Tenía razón como casi siempre. Lo digo a sabiendas --muchos amigos lo saben-- de que no siempre coincidí con sus razones. Eso no era lo más importante. Nuestra visión de lo que había que hacer era básicamente la misma. Y lo hicimos. Barcelona cambió. Cambió ella. Nosotros la comprendimos y la ayudamos. La intuimos. Yo había conocido y trabajado durante largos años con personas de su misma extracción, de su mismo perfil, de barrios cómo el suyo. Eran otros tiempos. Ahora no tocaba soñar y conspirar: tocaba actuar. Y actuamos. Pero tocaba también convencer, explicarse, seducir. En Chipiona, en un mitin de la campaña de Carmen Romero para ser diputada en el Congreso, recuerdo que sedujo a todos, y en concreto a Carmen. El era el joven andaluz que había triunfado en Barcelona. Eso en Andalucía es un triunfo importante. Pero donde había convencido aún más era en Barcelona: en los barrios y en la prensa de base, no en los grandes titulares. Ahí se produjo una interesante asociación de intereses entre un sector de la base política y de la base periodística, y también, conflictivamente, pero de hecho, categóricamente, con una buena parte de la base del movimiento ciudadano en los barrios. Ahí, Santiburcio jugó un papel decisivo. Fue mal entendido por un sector de la política y de los medios, que se empeñó en verle, a él y a lo que representaba, como la intromisión de un advenedizo que agitaba las aguas aparentemente tranquilas de un país y de una ciudad donde los códigos de conducta y las alianzas posibles estaban férreamente controladas según unos modelos hijos de la transición de los años 70. Un cierto catalanismo y una cierta izquierda, y una cierta prensa, marcaban la pauta que no se permitía transgredir. Santiburcio, no nos engañemos, era en cierto modo un extraño en ese contexto. Su estilo chocaba. Su Fòrum Nord de Nou Barris parecía quijotesco. Su actitud sonaba a populista, y a individualista y excesivamente pragmática a la vez. Su éxito casi póstumo no hace más que revalorizar su esfuerzo por superar esas circunstancias adversas. Habrá que historiar todo esto porque de otro modo no se entenderá del todo lo que ha pasado estos años en Barcelona. La Barcelona rutilante, que salió rejuvenecida y admirada por propios y extraños de la larga aventura que lleva el nombre de los Juegos Olímpicos, en realidad se fraguó, no sin conflictos, en los barrios y los distritos, negándose a admitir que las islas de excelencia y los grandes equipamientos lo fueran todo Esa Barcelona es un modelo con claroscuros, sin duda, pero es el auténtico modelo Barcelona. Y surgió de una alianza o complicidad que va desde Samaranch a Santiburcio, en torno a un proyecto universal y en cierto modo globalizador , y sin embargo con profundas raíces populares. Catalunya le debe mucho, casi tanto o más que al proyecto nacionalista, dotado de razones evidentes y políticamente bien ejecutadas, pero lastrado también por serias limitaciones, limitaciones que el modelo Barcelona hizo saltar por los aires. Afortunadamente. El proyecto del 2004 es un serio intento de proseguir por ese camino que unos y otros fuimos construyendo, como se decía antes, dialécticamente. Queda sólo por admitir que esas contradicciones se vivieron no sólo en el amplio campo de la ciudad y del país, sino también en el interior del socialismo catalán. Todos los partidos socialistas han tenido y tienen dificultades en las grandes ciudades, sea en Londres o en Madrid, en París --hasta hace poco, y aún está por ver la solidez de su éxito-- o en Viena. Nosotros, con Santi, optamos por el modelo de partido de Viena, de sólido prestigio desde 1918 en la Barcelona de los urbanistas y por supuesto de los socialistas. Pero ello no nos libró de los males que afligen a los partidos de ciudades donde, por su tamaño y su papel nacional, lo que se discute son las ideas globales y no sólo las locales. Dónde el localismo y la identidad no son la muletilla o la pócima mágica que resuelve todos los quebraderos de cabeza de los políticos. O si lo son ha de ser abarcando a un público mucho más amplio que el tradicional público de votantes socialistas. Y ahí está el problema. La dualidad partido de votantes-ayuntamiento de ciudadanos se hace entonces evidente. Casi diría que se refuerzan mutuamente: como más tiende el gobierno municipal a ampliar su espectro, más tiende el partido a afirmar los valores esenciales. La filosofía de eficiencia y flexibilidad del gobierno municipal, que tiende a reducir los núcleos de decisión central y a dar amplia autonomía al sistema periférico, se compensa con un partido de amplias ejecutivas y consejos de federación y fuerte control de las agrupaciones. El conflicto estaba servido. Pero no fue más allá de algunos rasguños y algunas salidas de tono de unos y otros, luego magnificadas, con cierta lógica, por unos medios que comienzan en realidad en el propio interior del partido y la institución. Los auténticos medios productores de noticias son las bases de los dos �sistemas. A quien se llama los medios son, en realidad, los medios formales de los medios reales ; las opiniones y los creadores de opinión son actores del grupo que luego se siente objeto y no sujeto de la noticia. Pero Santiburcio tiene tanto o tan poco que ver con esto como yo mismo. Fuimos piezas de un conjunto. Me considero su amigo, en cierto sentido uno de sus mejores amigos. Y muchas veces debimos defender posiciones contrarias. Qué lujo de amistades y qué gusto tener esas contrariedades, aunque nos hicieran sufrir, y a algunos, mucho. 12/7/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un home de veritat: a Antoni Santiburcio Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1372 Subject The topic of the resource Santiburcio, Antoni Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Barcelona Acció política Necrologies Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-12-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1672/0000000574.pdf 9a84a492fa922fa5a354fff397551eca PDF Text Text Records vius (A Antònia Macià) Article de Pasqual Maragall a l'Avui (9-9-2001) Records vius Pasqual Maragall President del PSC No em considero la persona amb més títols per glossar la vida de la senyora Tarradellas. Fa uns dies la veia sofrint amb la coneguda cara de lluitadora, ja quasi sense celles, però amb tot determinada a seguir respirant. En qualsevol moment podia tornar a obrir els ulls i omplir l´escena amb la força incontestable de la mirada, per no dir res de la veu, la veu imperativa i dreta a l´objectiu com una sageta. No sé si la seva aura provenia en part de Josep Tarradellas, segur que sí; en tot cas l´aura i l´encant de Tarradellas eren més entenedors coneixent Antònia Macià. S´havien acabat assemblant, almenys en el to de la veu i també en els continguts. Un dinar a casa seva era una festa en cert sentit perfecta. S´anaven rellevant en el manteniment de la tensió de la conversa sense cap mena de programació prèvia. Es renyaven per persona interposada. "En Josep és incapaç de fer tal i tal". "Les dones sempre han de dir el que no haurien de dir". Etcètera. El dinar era sempre de gran qualitat i el xampany, evidentment, francès. No sé si l´Ortínez hi tenia a veure, en això. És tot un món que se´n va. I a uns quants ens ha deixat la penyora de representar-lo sense el seu ajut. Menys mal que no ens faltaran ni el seu fill Josep, ni en Bricall, ni la Montserrat Catalán, que han estat uns marmessors vocacionals i generosos no sols amb els pares Tarradellas sinó amb nosaltres. Mentre escric això l´Antònia Macià encara batega a 88 pulsacions per minut. La boca es va obrint, les mans tremolen una mica sense força, la respiració pesa cada cop més. Vet aquí el moment irrepetible en què el món deixarà de tenir entre els vius una persona que no havia nascut per morir. Un es pregunta de què serveix aquesta companyia final que no pot canviar res i que no serà recordada per qui la rep. Crec que és la companyia pura, la pura amistat, gratuïta, l´autèntica i respectuosa reivindicació del misteri en què consistim els humans, davant ningú. Me n´adono que l´Antonieta i jo ens estimàvem molt. Intuïtivament, indubtablement. La Diana hi ha tingut a veure; forma part del comptat nombre de persones, entre les quals no em compto, que diuen exactament el que volen dir, com la senyora Antònia Macià, i que no diuen res debades, fins i tot quan exageren ostensiblement. Tots quatre vam passar bons moments, i més encara amb els amics comuns que he citat. Com deia el meu pare, aquestes vibracions positives floten en l´aire sense límit en el temps. També queda per sempre la imatge no fotografiada, em penso, del rei d´Espanya parlant amb la senyora Macià una bona estona pràcticament agenollat. Ella seia a la cadira de rodes. Va ser el dia de la Fundació Tarradellas de Poblet, primer al monestir i en acabar al Palauet Albéniz. La conversa no s´acabava mai i la veu imperativa seguia interpel·lant i parlant entre interjeccions. I ara és com si la sentís. No crec que desaparegui mai del tot. 10/9/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Records vius: a Antònia Macià Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1371 Subject The topic of the resource Necrologies Macià, Antònia Tarradellas, Josep, 1899-1988 Catalunya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1671/0000000573.pdf 59fa20cff5bc63c0153a6b54126a6e6e PDF Text Text New York, New York Article de Pasqual Maragall a El Periodico (18-11-01) New York, New York Article de Pasqual Maragall, president del PSC Des de l'11 de setembre vivim en un estat de precarietat psicològica col.lectiva. Han atacat les torres més altes de la nostra civilització. I ho han fet en nom de Déu. I ho han fet de manera que tothom ho ha vist: ¡estava passant! També han atacat la seu del poder militar més gran del món. L'atac ha estat quasi perfecte. La precisió mil.limètrica amb què es va perpetrar només va fallar en el fet de no preveure que els telèfons mòbils dels passatgers del quart avió es posarien en marxa i frustrarien el darrer atac a la seu del poder polític més fort del món, la Casa Blanca. L'odi, que s'ha d'haver acumulat durant un temps llarguíssim al cor dels terroristes, ens preocupa molt més que no pas ens sorprèn la intel.ligent opció per la utilització d'idees i mètodes senzills (implementats de forma sofisticada): el pont aeri de les vuit de Boston a Nova York, les escoles d'aviació per a aficionats de Florida, etc. I ens preocupa perquè l'odi mata i la intel.ligència no. Però certament l'odi intel.ligent és el més perillós. No és pensable que no tingui causes profundes i suports poderosos. En parlarem durant molt de temps. I parlarem de com desactivar-lo. Però avui, tornant de Nova York, havent visitat el que l'oficiositat nord-americana anomena el nivell zero, el lloc del desastre, havent parlat amb amics americans, representants oficials i persones crítiques, vull parlar de la ciutat i del que significa. Deixo de banda què significa per a mi. Ja n'he parlat moltes vegades. És una ciutat que estimo. No igual però sí amb la mateixa ambivalència amb què Joan Maragall estimava i blasmava alhora la Barcelona fantàstica i brutal del canvi de segle. La ciutat que tot ho pot, per bé i per mal. La ciutat que els nord-americans en general no estimen però admiren. La ciutat que ara, provisionalment, segons alguns, els nord-americans han fet seva. La ciutat plena de banderes americanes a cada cantonada, a cada botiga, a cada restaurant, a cada vehicle. Nova York és indubtablement la capital del món, de totes les ciutats del món. La més rica, la més densa, la més perillosa, la més culta, la més representativa. En aquest sentit, és cert que els terroristes, atacant la ciutat de Nova York, han atacat el món sencer. Possiblement els terroristes no comptaven amb el fet que Nova York no és la ciutat més nord-americana de totes, però momentàniament ho ha esdevingut. Per copsar què és Nova York en l'imaginari col.lectiu dels seus habitants cal llegir algun dels articles que ara publiquen el Times i altres diaris. Un dels millors que he tingut l'ocasió de llegir el signa una novaiorquesa que resideix momentàniament a Catalunya, Mary Ann Newman. Seria esplèndid que aquest diari el publiqués. El nivell zero és un immens forat arranat i fumejant. És com la Co- lònia del 1945 però a l'inrevés: no un desert amb l'agulla resistent de la catedral al mig, sinó un erm de runa sense les agulles bessones que la singularitzaven. Un plafó indica els noms dels països de procedència de la gent que hi va morir: 63 països, una tercera part del total de les Nacions Unides. El nombre de morts és incert. Ha estat calculat amb uns coeficients de probabilitat. Un ministre d'Afers Estrangers llatinoamericà, amb qui vaig visitar el lloc, em va indicar que el nombre de ciutadans del seu país desapareguts s'acosta aparentment als 50, però que d'identificats només n'hi ha tres. Molts d'ells probablement no tenien tots els papers en regla. Eren les nou del matí: dones netejant. Immigrants de baixos salaris i treball precari. També diuen que hi ha gent que "ha decidit" desaparèixer aprofitant l'ocasió. La gran ciutat i el gran desastre ho permeten. Però Nova York segueix vital i activa com sempre. S'acosta Nadal i els llums habituals es comencen a encendre --per cert, llums més petits, més nombrosos i mes elegants (que dibuixen els perfils singulars dels arbres) que no pas les bombetes immenses que gastem per aquí. El desplegable del consolat espanyol que anuncia les activitats culturals hispàniques és aclaparador: Josep Pons, al Metropolitan; Alicia de Larrocha, al Lincoln Center; Josep Gort, a Broadway; Muntadas, al Soho... Per citar només els catalans en escena i a les galeries d'art. Nous gratacels, nous comerços, nous restaurants... al costat de clàssics com el Four Seasons de Mies van der Rohe. La cuina ha millorat molt des dels anys 70. Richard Meier, l'arquitecte del Macba, m'explica les seves idees sobre la reconstrucció del World Trade Center. Els oficials de la ciutat i del Departament d'Estat parlen de refer quatre torres de 80 pisos, com les que queden al voltant del forat. Meier diu que n'haurien de ser cinc, per evitar la monotonia. �Les torres feien 120 pisos pel cap baix. Van esbotzar tot el que hi havia al voltant, excepte un edifici antic de pedra picada. El ferro ha sucumbit a la pedra. Un edifici de 70 pisos, modern, que té un trau al mig dibuixat per l'agulla de la torre nord en caure, haurà de ser demolit. Les torres una mica més llunyanes, de principis del XX, on van treballar els mestres d'obra italians que van col.laborar amb Gaudí, els Guastavino, segueixen senceres. Deu quilòmetres més amunt, al Memorial que està dedicat a Ulysses Grant, el general nordista que va alliberar els negres del sud per fer-ne soldats del nord en la guerra de Secessió, el gaudinià més important que hi ha hagut, George Collins, professor de la Columbia University, va fer construir una anella de bancs de trencadís com els del Parc Güell, amb accent americà. I encara molt més amunt, als Cloisters, la tomba de Pere el Gran i el claustre de Cuixà. Nova York es tot això i molt més. Se'n sortirà. Washington està més abatuda, diuen. El món està ferit en un costat. Prop del cor. I és el món, no els americans tots sols, qui haurà de guarir la ferida. Els hem d'ajudar. Hi ha mil maneres. Ja en parlarem. 18/11/2001(El periódico) 20/11/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource New York, New York Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Festes nacionals Catalunya Globalització Estats Units Nova York Solidaritat Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1370 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-11-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1670/0000000575.pdf 1aabcb97e820ad1cf864216ce62dd778 PDF Text Text Pallach, el catalanisme progressista Article de Pasqual Maragall a l'Avui (12-1-2002) Pallach, el catalanisme progressista Pasqual Maragall APallach el vaig conèixer, encara amb les persianes abaixades i amb precaucions, en un piset de Sarrià, en els primers anys setanta... del segle ja passat! Intermediaris: Joan Tàpia i Rafel Suñol, val a dir, un ex-MSC i un ex-FOC. Assistents: Pallach, Isidre Molas i jo mateix. Antecedents: els pitjors que es puguin imaginar. Pallach havia trencat amb Reventós i Obiols una mica per culpa nostra. Nosaltres (els del FOC) tiràvem del braç de l'MSC a la universitat, on vam crear junts el fantàstic Moviment Febrer 62 (MF62), i en el camp obrer, en les comissions d'empresa o de fàbrica -que així es deien les comissions obreres al principi-. Ells tenien la de Montesa (amb en Josep Pujol) i nosaltres teníem la de Maquinista (amb Antoni Tomàs Pineda, Daniel Cando i companyia). A l'SPD alemany d'aquell moment aquests contactes presindicals amb comunistes no agradaven. Al mateix Pallach, que havia vist la cara negra del comunisme català durant la guerra, tampoc. Per a nosaltres les diferències amb els comunistes catalans de la postguerra eren menys radicals; eren companys de lluita, eren els més forts. Discutíem la interpretació de la Guerra Civil, nosaltres érem sentimentalment i intel·lectualment més poumistes, i sobretot havíem nascut en la política tot just després dels tancs russos a Budapest, vacuna decisiva. Però anàvem junts amb els del PSUC per la democràcia i per l'autonomia. Aquesta era una primera barrera amb Pallach. Però ell sabia que el FOC havia arribat a dominar la Comissió Obrera del Metall, que era la més important, i finalment la Comissió Obrera de Barcelona -qüestió que va tenir la seva incidència en la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya-. La CONC tenia majoria PSUC, gràcies als obrers de Mataró i en Torres de Tortosa. A Terrassa empatàvem; Cipriano vs Muñoz. Però nosaltres teníem, a més a més, universitaris com en Royes i en Magí Cadevall. A Sabadell el PSUC era més fort, tot i que nosaltres, en l'època en què van coincidir Manel Garriga i Toni Farrés, també ho érem. A l'exili totes aquestes coses les coneixien perfectament. Tant és així que la fusió que preteníem a mitjan anys 60 entre FOC i MSC, i també amb l'FSF de Xavier Muñoz, Carles Munné i Joan Bosch, va fracassar per algunes intervencions de l'exterior. Pallach i la parella Reventós-Obiols van veure les seves relacions empitjorades quan el mític Enric Ferrer, del FOC (i fa poc encara afiliat a CDC!), després d'assistir a un congrés de la UGT de l'exili a Tolosa, va tornar amb un informe crític, molt crític, en què dibuixava amb tintes ben negres la distància psicològica entre exiliats i realitat interior. No estic segur que tot això no arribés d'alguna manera a mans del president Tarradellas i de Pallach. El cas és que la fusió no va reeixir i el PSC va haver d'esperar 10 o 12 anys més a néixer. La reunió de Sarrià es preparava, doncs, sucosa i difícil alhora. Però no va ser difícil. L'entesa va ser molt ràpida, la química va funcionar des del primer moment. En Molas, que té per a aquestes coses més retentiva que no pas jo, ho hauria de certificar i donar-ne els detalls. Més tard va venir la mort insospitada, absurda, de Josep Pallach. I el seu partit, després de fer costat a Pujol en les primeres eleccions (i del fracàs del Pacte Democràtic entre CDC, el Reagrupament de Pallach i l'esquerra democràtica de Trias), va bascular majoritàriament amb Verde Aldea cap al socialisme del PSC, amb excepcions inicials o tardanes de certa significació. La seva família (vídua i filla) s'ha mantigut neutral des d'aleshores dins el catalanisme progressista i fidel a la memòria de Pallach, que la seva filla ha documentat millor ningú des de la Universitat de Tolosa. Teresa Juvé ha tingut intervencions de gran qualitat. Recordo especialment les seves paraules en l'acte d'inauguració del carrer Josep Pallach a la Vila Olímpica de la Vall d'Hebron. La seva trajectòria, lligada en part a la Institución Libre de Enseñanza, és un dels delicats fils vermells que uneixen el passat meravellós però fràgil de la nostra regeneració amb les esperances cada cop més robustes d'un futur digne d'aquell inici. A la seva casa d'Esclanyà, a quatre passes d'on està enterrat el seu home, hi trobareu una de les pistes més interessants del nostre itinerari col·lectiu. Pasqual Maragall. President del PSC 14/1/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pallach, el catalanisme progressista Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1369 Subject The topic of the resource Pallach, Josep, 1920-1977 Catalanisme Front Obrer de Catalunya (FOC) Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partit Socialista Unificat de Catalunya Acció política Socialdemocràcia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1669/0000000579.pdf 8c0f19eb940472551512a85c9464e0d5 PDF Text Text Temor global: qué hacer Article de Pasqual Maragall al diari "La Nueva España" La Humanidad rige su comportamiento por principios contradictorios como la capacidad de sufrir y la indignación repentina. Cuando el sufrimiento sobrepasa una determinada cota tenemos revolución o reacción, normalmente violentas. En caso contrario domina la aceptación de los hechos y la resignación. El mimetismo desempeña un papel decisivo en la propagación de unas y otras actitudes. Sin duda el 11 de septiembre cayó un rayo sobre el planeta, saltó un fusible y se apagó el reflejo de resignación. Me gustaría contribuir a la discusión sobre las causas y los efectos de todo ello. ¿De dónde proviene de hecho la inseguridad? ¿Cuáles son sus causas últimas? ¿Qué se puede hacer para remediarlo? De dónde proviene la inseguridad: causas posibles. 1. La inseguridad proviene de que sólo una amplia conjunción de países puede garantizar la seguridad, pero esa conjunción hoy por hoy no es operativa ni puede responder con agilidad a los riesgos existentes. Tardará. 2. La inseguridad proviene hoy de que la seguridad global la garantiza de hecho un país, EE UU, más vulnerable de lo que creíamos y menos previsible de lo que deseamos. 3. La inseguridad proviene de que no se cumple un supuesto básico de la vida social en paz: «Como regla general nadie busca voluntariamente su propia muerte». El suicidio no es ni previsible ni evitable. 4. La inseguridad proviene del contacto demasiado rápido y masivo entre inversiones, culturas y etnias diversas: la emigración / inmigración de personas y capitales y, por tanto, la desaparición de las fronteras y distancias entre gentes distintas. 5. La inseguridad dimana de la constatación de que el mundo puede terminar por decisión humana (guerra nuclear) o por comportamiento de los hombres (calentamiento de la atmósfera, desaparición de especies y lenguajes) y no por prescripción divina. 6. La inseguridad es hija de esa fragilidad del mundo y nieta de algunas decisiones humanas: por ejemplo, la de la explosión nuclear de Hiroshima, o la debilidad de Chamberlain ante Hitler en el Pacto de Munich. Causas últimas. 1. No es que no exista un gobierno mundial como el que quería Kant, es que ni siquiera Europa existe en tanto que gobierno. ¿Es la poca o mucha existencia de Europa ya excesiva para una minoría creciente de europeos? ¿Crece la euroindiferencia? No sería buena noticia. 2. EE UU no ha vivido nunca una guerra internacional en su territorio; sólo tienen el recuerdo de Pearl Harbor, el temor de la «guerra fría» con el comunismo, y ahora el de Al Qaeda, que extiende los riesgos enormemente: no es un Estado el que ataca sino un grupo de personas, siendo así que en el derecho internacional y en la guerra internacional no existen más sujetos que los estados y en todo caso con menos status los pueblos soberanos. 3. El 11 de septiembre, la guerra Israel-Palestina y el asesinato en la escuela de Erfurt son los escenarios mundiales del desprecio por la vida de los demás que pueden exhibir los que están dispuestos a morir en el empeño. Ni el país más fuerte del mundo es inmune a esta barbaridad. Ni el más armado. Ni los seres más inocentes y más próximos. 4. La aceleración de la movilidad de las personas y los capitales da beneficios pero crea problemas de adaptación. La inmigración a un país que crece y mejora el bienestar, en un entorno de países atrasados, quizá se puede modular, pero no es fácil. El Gobierno español, por ejemplo, ha fracasado en el empeño. �5. Tenemos la autodestrucción de la especie en nuestras manos. Ello produce ansiedad. El retraso de EE UU en adherirse al convenio de Kyoto y el deshielo de los glaciares plantan la semilla de la duda respecto a la capacidad de la especie para controlar su futuro. 6. El trayecto desde Hiroshima hasta las Torres Gemelas (*) parece dibujar una curva con oscilaciones ora hacia la concentración ora hacia la diseminación de la capacidad destructiva, como ocurre en general con el conocimiento y la información. Los desastres de la Humanidad provendrían de la ceguera de los poderosos a la hora de calcular los efectos del uso de su poder, y por otra parte provendrían del bajo precio que los que no son poderosos adjudican a su propio sacrificio a la hora de responder a las ofensas del poder. Qué hacer. 1. La regionalización mundial es un proceso deseable. El Cono Sur o Mercosur debería haber evitado la catástrofe económica y social argentina; la Unión Europea debería contar con una fuerza de intervención suficiente para evitar conflictos antes del estallido; la Unión debería también prestar más atención al flanco sur, al menos tanto como al del Este. Las guerras ya vendrán más del Sur que del Este. Conjuntos de tamaño suficiente pueden constituir un consejo de seguridad auténtico y fiable. 2. Avanzar por la senda del Tribunal Internacional Penal. Los juicios de los tribunales ad hoc de la antigua Yugoslavia y Ruanda son los primeros en la historia de la Humanidad en que no juzga el vencedor al vencido (como en Nuremberg) sino un tribunal neutral a los culpables de genocidio y exterminio. Bin Laden y sus colaboradores deben ser juzgados en un tribunal semejante. Musulmanes y cristianos y judíos deben respetar por igual sus veredictos. 3. El icono o la imagen dominante en los medios y en la publicidad es el cuerpo bello. La escena dominante es la violencia gratuita. La iniciativa Schroeder de limitar la violencia gratuita en los medios públicos y solicitar lo mismo de los privados es un camino difícil pero sensato. Ese asesino asustadizo apuntando con las dos manos en la pistola a un centímetro de la sien de la víctima no tiene nada que ver con el «a ver quién saca más rápido» de las películas del Oeste. Democratiza no la belleza de los guapos y los ricos pero sí la venganza de los feos y los pobres. De los que no tienen nada que perder porque en la vida tienen poco que ganar. 4. Hay dos cosas que hacer: (a) definir el volumen y el origen de la inmigración de forma clara y controlarlo en lo posible; (b) preparar a los barrios y pueblos de destino de la inmigración para el impacto de su llegada, garantizando la tranquilidad de sus calles, la no degradación de sus viviendas y la dignidad y calidad de sus escuelas, en beneficio de todos. (**) 5. Sólo puede irse, a un ritmo más lento pero más seguro, hacia la mejora de todos, si las primeras potencias limitan su crecimiento o aceptan distribuirlo (lo cual no será fácilmente aceptado por el electorado local) y si las últimas naciones valoran adecuadamente las oportunidades que así se les ofrecen. 6. En un mundo desigual todo es más inestable. Si el precio de la vida difiere tanto es muy difícil la estabilidad de cualquier sistema social. Si crece la ceguera de los poderosos y el autodesprecio de los ofendidos, la salida lógica es inmoral e impracticable: la dictadura benevolente, esta vez de ámbito mundial. La única alternativa es construir la legitimidad política internacional como un nuevo «demos» o pueblo soberano, empezando por Europa, Mercosur o América Latina y África lo cual requiere de un previo «telos» o sentimiento de comunidad en cada una de las regiones mundiales. Conclusión. El sentimiento de comunidad internacional sólo ha existido inmediatamente después de las dos guerras mundiales. No hay más remedio que reconstruirlo desde la paz porque la próxima guerra mundial, de existir, sería la última, sin duda. El problema es que la democracia se inventó nacional y que la maximización del beneficio de los habitantes de cada nación, sumada a la de las demás, es compatible con el desastre final. El bienestar de cada nación puede llevar al malestar de todas. Ello obliga a la democracia a extenderse, no sólo a nuevos países sino hacia un escalón más alto donde el interés general coincida con el resultado de las elecciones. (Eso, por cierto, es lo que Europa está haciendo) Y en la misma medida, en mi personal opinión, obliga a una compensatoria devolución a la sociedad y a los poderes pequeños y próximos de parte de las responsabilidades y competencias que les han ido quitando la creación de los estados primero y la mundialización después. �El gran obstáculo a la efectividad de ese razonamiento un tanto piadoso es que los estados no saben o no pueden sublimar hacia arriba y al mismo tiempo devolver hacia abajo, sin perder el mínimo de identidad que se requiere para tareas tan difíciles las dos. ¿Les estamos pidiendo a los estados más de lo que pueden dar de sí? Probablemente. Pero deberán demostrarlo. Por el camino hemos introducido un supuesto discutible: que la globalización es imparable y más vale modularla que negarla, o simplemente oponerse y basta. Somos bastantes los que creemos esto, pero algunos admitiríamos abandonar el supuesto si se demuestra que la globalización es reversible. Sin graves pérdidas, claro, cosa que parece poco probable. Modular la globalización no quiere decir no contar con los movimientos que prefieren negarla. Mientras no haya un futuro claro sería muy torpe privar de virtualidad a quienes prefieren actuar apelando a los valores más que a las soluciones. (*) y desde la guerra de los Siete Días a la «intifada». (**) En España no garantizar esto es, además, de una insensibilidad obscena para con los emigrantes interiores, 30 o 40 años después de su llegada a las chabolas de Barcelona, Gerona y otras ciudades. Lo mismo en Madrid, Valencia y Bilbao. Luego de haber arrancado con las uñas el mínimo de bienestar, la democracia y unos barrios aceptables, los inmigrantes de entonces ven ahora cómo la democracia y la autonomía les propone de nuevo la degradación de calles, viviendas y escuelas y la convivencia con la miseria que ya habían superado. Algunos comentan: «Pero si ellos también fueron inmigrantes...». ¡Precisamente! Ahora ya no lo son, ni quieren serlo de nuevo. Pasqual Maragall es presidente del Partido Socialista de Cataluña y fue alcalde de Barcelona. 25/8/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Temor global: qué hacer Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Nueva España Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme Globalització Seguretat Solidaritat Catalunya Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1366 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1668/0000000580.pdf 33dc5d3f27cc48825d0f11940cda5799 PDF Text Text Infrastructures i empreses, el repte estratègic Article de Pasqual Maragall a l'Avui Si haguéssim de fer cas de l'única proposta de Jordi Pujol en el recent debat d'orientació de política general, Catalunya i tots nosaltres ens hauríem de preparar per perdre el temps en els propers dos anys. Catalunya tampoc no pot seguir tirant de veta de l'impuls inicial dels primers governs de la Generalitat recuperada ni dels impulsos més o menys sincopats que la ciutat de Barcelona va encapçalar del 86 al 92 i que lidera actualment amb vista al 2004. És cert que el projecte de Port Aventura, avui Universal Studios, va ser un projecte important, i és cert sobretot que els projectes de l'AVE, l'aeroport del Prat i el metro de Barcelona, així com el del Canal Segarra Garrigues o el cada cop més urgent desdoblament de l'Eix Transversal, tindran un impacte important en la millora de les nostres comunicacions i infraestructures. Però en molts d'aquests projectes es podria dir que el més calent és a l'aigüera. Encara tenen indefinicions importants i finançaments molt tibats. Caldrà treballar bé i fer via, en els pròxims mesos, per acabar de dissenyar i projectar i per assegurar el finançament del que es projecti sense hipotecar-se excessivament. I, per descomptat, sense traslladar les hipoteques als ajuntaments. Caldrà posar sobre la taula els mapes d'Espanya que s'estan dibuixant. El de l'AVE, el dels peatges, el dels aeroports, el dels gasoductes. Amb el delirant nou gasoducte que Aznar vol fer entre Algèria i Espanya sense passar pel Marroc, com per esmenar la plana a Pere Duran Farell. I sense l'imprescindible gasoducte a les Balears, que necessiten com el pa que mengen. I amb l'antieuropea traça de l'AVE a Portugal: la Unió la va dissenyar partint de Valladolid cap a un punt intermedi entre Lisboa i Porto i després cap a cadascuna de les dues ciutats (la T portuguesa) i amb fons europeus. Aznar la vol fer passar per Madrid i cap al sud, directament a Lisboa. Porto que s'esperi, i que s'ho pagui. El mapa de l'aigua encara és més preocupant. Triar un sol riu, l'Ebre, que neix a Reinosa (Cantàbric), per calmar la set de tot el litoral mediterrani és forassenyat. Què se'n fa de l'aigua que consumeix el centre d'Espanya. Es depura? Per què no es multipliquen les dessaladores com la que nosaltres hem fet a Blanes? Per què els rius de l'Atlàntic son intocables? Per què no s'amplia el transvasament Tajo-Segura? Els portuguesos ens diuen que el gran problema del Duero i el Tajo son les inundacions provocades per una administració poc curosa dels embassaments rius amunt, a Castella. Portugal, excepte al sud, no té un problema d'aigua com el litoral mediterrani espanyol. Catalunya està treballant, més des de l'oposició que des del govern, en un mapa d'Espanya diferent i raonable, en la línia del que va fer el Banc Mundial l'any 1962 quan va recomanar que es prioritzessin els eixos Mediterrani (la Jonquera-Múrcia) i Cantàbric (Bilbao-Behovia). Avui l'eix ruter cantàbric encara no arriba a Galícia! Avui la vall de l'Ebre no té prevista l'alta velocitat ferroviària. I Barcelona-València tampoc! El paradigma "totes les capitals de província a menys de X hores de Madrid" és pobre i matusser. Es basa en una mapa de gravitacions ancorat en el segle XIX, insensible a les gravitacions reals creades per les masses demogràfiques efectivament existents avui. El centralisme dels aeroports, la gestió estatal dels ports, les contradiccions i la manca de competència en les xarxes elèctriques, el retard en l'energia elèctrica d'origen gasista, tot plegat ens porta molt lluny de l'òptim, no ja català o balear o aragonès o valencià, sinó espanyol. S'ha de fer un nou mapa d'Espanya. I el farem. El farem amb tots els pobles d'Espanya. L'aprovarem al nou Senat quan esdevingui cambra dels territoris. Posarem mans a l'obra de seguida. Ja les hi hem posat. Ja estem dibuixant. Ara. És tan estratègic això com fer entendre el concepte d'Espanya plural o federal. I més urgent. Si el mapa no s'entén, en el concepte no cal ni intentar-ho. D'altra banda, no s'entén que, en un país que tendeix a veure fantasmes darrere de cada empresa que se'n va i que toca campanes cada cop que n'arriba una d'important, el govern actuï de manera que provoqui desestabilització en importants entitats financeres. ¿Que, potser, la psicologia del país no està prou influïda pel tancament final de la planta de Lear a Cervera? ¿Que la psicologia col·lectiva no està influïda per l'amenaça de Volkswagen (avui ja anunci) d'endur-se feina de Seat a Bratislava? ¿És que no ens hem adonat que tanquen Burés a Anglès i la producció d'àudio de la Panasonic a Celrà? ¿És que ja hem oblidat que Global 3 ha marxat a Saragossa -en gran part- per desacords amb el govern de la Generalitat, desacords que no se'ns han volgut explicar? ¿És que hi ha alguna explicació, a part de l'excusa educada que ha donat Zara -"els sous de Saragossa són més baixos i els sindicats menys combatius"-, per no formalitzar la compra dels terrenys de la seva base logística entre la Península i el continent europeu al costat de Figueres? Per què l'aleshores conseller Macias va declarar tan alegrement que Zara anava a Figueres? Em consola el fet, que el govern convergent és incapaç de copsar i de reconèixer, que la marxa d'empreses a Saragossa només és tràgica si tenim un concepte estret i obtús de l'interès estratègic de Catalunya. En realitat formem part d'una regió econòmica europea més gran. No em consola ni la mala ratxa ni el malgovern que puguin haver contribuït, no potser a la marxa de les empreses, però sí a la falta de reflexos en la resposta. Sóc partidari de projectar solucions en positiu, en cada �cas, tal com van fer els suecs a Malmö, quan la Saab no va poder ni obrir la seva planta nova de trinca al costat del port: els suecs van convertir la planta encara buida en el centre de convencions més important del sud de Suècia, tot just relligat al continent pel nou pont Malmö - Copenhaguen. Malmö ha fet un salt endavant prodigiós en els darrers deu anys. Què ha fet Madrid després del 92? Respondre al repte de Barcelona i posar-se al dia en la xarxa mundial de ciutats. Llançar-se a fons, esclar. Amb l´ajut de l´Estat, esclar, perquè “el tenen allí”. L´Estat és a Madrid i cada vegada menys a Catalunya. Les dades més recents de la inversió directa de l´Estat al nostre país a l´any 2003 la situen en un 5,0%, tot un record de mínims. I si a aquest percentatge del que paga realment l´Estat hi sumen la inversió de la Seguretat Social, la inversió a Catalunya seria del 5,24%. Un altre mínim històric. A Madrid, doncs, seguiran tenint l´Estat totalment allí mentre Catalunya no iniciï la marxa cap a un Estat diferent, cap a l´Espanya plural. No Catalunya sola, però Catalunya primer. Amb els aragonesos, els balears, els asturians, els gallecs i tants d´altres. I després amb tots els alters. Parlem un moment de la llei de caixes. No ens va agradar, en el seu moment, la llei catalana, que substituïa la representació –prevista en la llei espanyola- per als municipis per una altra de basada en les entitats de reconegut prestigi, expressió que si no és anticonstitucional és en tot cas clarament preconstitucional. Ara, l´intent actual de predeterminar des del´Estat l´edat dels càrrecs directius de les caixes en un moment en què la inestabillitat financera és considerable resulta francament sospitós. I aquesta és una dada que no ha de sorprendre , vista la preocupació dels responsables del govern actual pel seu futur. Em refereixo al futur immediat, al que es pot produir en les properes eleccions, i em refereixo al futur no del país sinó dels interessos del partit que ens ha estat governant durant vint-i.tants anys. Si a aquesta situació hi afegim la fal.lera del govern de CiU per ficar el nas en el més mínim moviment de la societat civil, tant si són caixes com entitats com clbus de futbol, la inquietud no necesita més justificació. És àmpliament compartida per l´opinió pública catalana. Posar en quarentena, sense explicació, alguna de les més solidez institucions financeres no ja de Catalunya sinó d´Espanya no té cap mena de sentit. És temerari. Aquestes són algunes de les qüestions que van quedar al tinter durant el debat d´orientació de política general celebrat la setmana passada al Parlament de Catalunya o bé que convé recordar després d´aquest debat. El debat va posar en evidencia que hi ha un president que se´n va; potser més reconegut ell pel poble que no pas agraït ell envers els ciutadans. Va posar en evidència que seguir en la situació actual no és útil per a Catalunya, que no podem esperar dos anys a intervenir, dient-hi la nostra, en el debat obert sobre l´evolució de l´Estat de les autonomies. El debat va demostrar un cop més la hipoteca de CiU respecte del PP, més algunes novetats, com ara el recolzament des de fora a la continuïtat un any més d´aquesta hipoteca. El debat, en fi, va deixar clar que Catalunya té un futur esperant a la cantonada. Un futur que té com a protagonistes altres forces, altres sensibilitats, altres maneres de fer, altres homes i dones. I un futur que serà posible si la ciutadania ens fa confiança. No hauríem d´esperar dos anys. No podem permetre´ns el luxe de perdre´ls. No som nosaltres els que tenim pressa. És Catalunya la que no pot perdre el temps. Pasqual Maragall, president de PSC. 13/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Infrastructures i empreses, el repte estratègic Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Política Infraestructures Economia Empreses Pujol, Jordi Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1364 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1667/0000000582.pdf ca28d69db08110690a38055019536602 PDF Text Text La història de Catalunya avança cap a un desenllaç Article de Pasqual Maragall a El Periodico El pacte de les dretes (CiU-PP) pretén perdre temps, però no frenarà el canvi somiat . Fa gairebé un any, Aznar va convidar Pujol a entrar al Govern. La resposta arriba ara, després d´un any d´incomoditat i silenci, amb una temptativa estroncada el mes de gener. Arriba quan la imminència del canvi a Catalunya és acceptada de manera creixent i quan CiU ha tancat amb clau la comissió parlamentària que estudiava la millora de l´autogovern. Ara, Pujol està disposat que el seu successor in pectore (i esperem que només in pectore suo) entri al Govern amb el PP d´aquí a un any i mig. Pujol ha lliurat, per boca d´Artur Mas, la carta que havia guardat i congelat durant 22 anys. L´última carta: entrar al Govern de Madrid. Però en lloc de demanar-ho, ho ofereix "a canvi" de modificar l´Estatut d´acord amb el PP. Fa que Mas demani les dues coses alhora al PP. Però ¿per què el PP hauria de cedir en els dos terrenys alhora? Per continuar governant, diran els convergents. Però ¿quan hauria de dir que sí, o que no, el PP? No pas ara, d´aquí a un any i mig, continuaran dient. Perquè el PP ha exigit a Pujol no tocar l´Estatut en aquesta legislatura. I ho ha obtingut. Per tant, Pujol i Mas pretenen wait and see, esperar i veure. EXIGIR ARA una resposta del PP? De cap manera: Pujol i Mas han de complir els seus pactes amb el PP per continuar manant a Catalunya; volen passar de puntetes per aquesta cruïlla històrica, tot i saber que és improbable aconseguir-ho. Tenen una altra carta a la màniga: només amb l´acord del PP s´obtindrien els dos terços dels vots del Congrés i la majoria del Senat que es requereixen per aprovar un Estatut modificat. Però, tanmateix, s´obliden de dues coses: que el vot del PSOE també és necessari per obtenir els dos terços de les cambres i que la tradició política (1931, 1978) demostra que sense un acord entre l´esquerra espanyola i el nacionalisme basc i català, no hi haurà cessions de la dreta. La qüestió és per on s´ha de començar: per la dreta --cosa que mai ha succeït-- o per l´esquerra, com sempre. Els dirigents de CDC ens volen portar cap a un canvi de plantejament realment copernicà: un acord previ de la dreta espanyola i el centredreta català. I, per tant, ens porten cap a un Estatut canviat, però descafeïnat. Siguem seriosos: al PP no se li pot demanar el que ni pot ni vol donar, i encara menys ara, quan entre els uns i els altres han dut, o hem dut, el País Basc a un impàs de difícil sortida. Al partit socialista no se li pot demanar tot, però se li pot demanar molt, i li demanarem molt. En primer lloc, una actitud diferent de la del PP davant del tema basc. Mentre el PP sigui al Govern, la lleialtat en temes d´Estat impedeix al socialisme llançar una iniciativa política pròpia en aquest terreny. Els laboristes anglesos van estar al costat de John Major quan l´any 1993 va dir als nord-irlandesos: "It´s up to you" ("vosaltres ho decidireu"). El que no podien fer els laboristes era substituir el Govern en aquesta iniciativa. El partit socialista és favorable a l´Espanya plural, en la qual Catalunya pot avançar cap a la realització del seu projecte nacional, avui estroncat pels pactes vigents entre el PP i CiU. És en aquesta situació que el nacionalisme català formalitza la idea que Catalunya no pot deixar de dibuixar un futur semblant a l´estatus de les petites nacions europees eixides del cataclisme del comunisme europeu oriental. Però aquí no hi ha hagut cataclisme. Al contrari, aquí hi ha hagut una primera provatura llarga i consistent de governació democràtica i pacífica dels pobles d´Espanya. ELS DOS PERILLS que hi ha per a un desenllaç lògic d´aquesta experiència d´autogovern neixen de la frenada que la dreta espanyola està imposant a la natural evolució constitucional després de 25 anys de pau sense dictadura i la impaciència dels sobiranistes davant d´aquesta gairebé involució imposada pel Govern d´Aznar. ¿I ara els nacionalistes catalans de dretes volen acordar amb la dreta espanyola un govern conjunt i una evolució constitucional pactada? ¿Casar la involució amb l´evolució? ¿Algú es pot creure que el canvi de consellers per ministres és alguna cosa més que un desesperat intent de parar el rellotge de la història? No ens enganyem: aquí el que hi ha és el terror que tenen les dues dretes, l´espanyola i la catalana, davant de la probabilitat d´un canvi de govern a Catalunya i de la situació d´ingovernabilitat que s´obriria a Espanya si després d´aquest canvi la dreta espanyola tractés d´obtenir a Madrid el suport d´un nacionalisme català batut a les urnes. El rellotge de la història no l´aturarà el pacte de les dretes. Lentament, la història de Catalunya avança cap a un desenllaç esperat. I somiat. He de dir als ciutadans que és el moment de realitzar el projecte català: una Catalunya forta, triant bé els seus amics i liderant en tots els terrenys l´avenç d´Espanya cap a una posició important en la política europea. �EL PACTE de les dretes l´única cosa que pretén és perdre temps. El Parlament ha estat obert, fins fa tres setmanes, per cert, amb el suport d´ERC, a l´adopció per una gran majoria d´un document que obriria les portes a la modificació de l´Estatut i a la millora de l´autogovern. ¿Per què es tanca aquesta porta, si no és per motius de partit, contraris a l´interès de Catalunya? ¿Per què, si en aquest mandat ja no hi ha res a fer en aquest sentit, no es convoquen eleccions i es dóna la paraula al poble? Que les dretes diguin el que vulguin: avui la cosa més assenyada i la més probable és un canvi de majories a Catalunya, un govern català de progrés amb l´experiència que donen vint-i-tants anys de govern local reeixit; i, si no immediatament, poc després, una majoria de socialistes i nacionalistes moderats al Parlament espanyol conduint una evolució constitucional i estatutària sense pausa cap al compliment del projecte català i el de tots i cada un dels pobles d´Espanya, començant pel poble basc: tota la resta són cabòries en direcció contrària a la de la història. La història no se la pot capgirar com un mitjó. Es pot accelerar, es pot empènyer. Nosaltres ho farem. Tot està a punt. Som-hi. President del PSC 30/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La història de Catalunya avança cap a un desenllaç El pacte de les dretes (CIU - PP) pretén perdre temps, però no frenàrà el canvi somiat. Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Dreta (Ciències polítiques) Pujol, Jordi, 1930- Catalunya Canvi Esquerra (Ciències polítiques) Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1362 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1666/0000000586.pdf d0f6f79376a1b8940dbe041bc66ba610 PDF Text Text "Comença un any carregat de promeses" Article de Pasqual Maragall, publicat al Diari AVUI Voldria colpir avui les consciències per convèncer la majoria dels catalans que res no ens està vedat. Que l´únic que hauria d´estar prohibit per la nostra moral nacional –no per la llei– són els dos pecats següents: el pecat de pressuposar la innocència dels catalans pel fet de ser-ho, i la presumpció, també pecaminosa, que segons quines coses no les aconseguirem mai pel mateix fet, pel fet de ser catalans. Els catalans farem el que vulguem fer, arribarem allà on vulguem arribar. I si no hi arribem, en serem finalment els únics culpables. En el món progressivament sense fronteres valem el que som. El que som capaços de fer i de vendre. I el que som capaços de produir per ser consumit, depèn de quants som, a on som, a quina distància-temps dels altres, i amb quin nivell de coneixements comptem. Eventualment depèn també, i de vegades molt, com és el cas de Catalunya avui, de la capacitatde generar complicitats, d´innovar, d´arriscar i de fer-ho a un cost raonable: en això precisament consisteix la bona governació, en la creació d´un clima favorable a l´existència de tots aquests processos. Les externalitats de què parlen els economistes, és a dir, allò que és extern al mercat, però que influeix en els costos (l´existència o la manca de bons serveis públics, de seguretat, etc.), ha de funcionar bé perquè la societat i la producció vagin tan bé com poden anar. Tornem, doncs, a Catalunya. Catalunya és més a prop de més gent, de més ciutats, de més consumidors, de més inversors, de més capitals, de més universitats, de més museus, etc. que qualsevol altra regió del sud d´Europa, llevat de la Llombardia, que és ella mateixa centreeuropea en bona mesura. Tenim més població a 500/1.000 quilòmetres de distància que la majoria d´aquestes altres regions, per exemple, Madrid, Andalusia o Euskadi. Barcelona és mes a prop de París, de Berlín, de Roma i d´Alger, per exemple, que les capitals d´aquestes altres comunitats autònomes. I les altres ciutats importants de la resta del món que estan més a prop de les comunitats citades, perexemple, Nova York, Buenos Aires, São Paulo o Johannesburg, són tan lluny que les diferències de distància esdevenen insignificants. La distància-temps, però, no donaria els mateixos resultats. I el pitjor és que aquesta és la distància que compta. Els resultats aquí depenen dels quilòmetres, però també de la xarxa de comunicacions. I en això anem malament. No tenim encara tren d´alta velocitat, deu anysdesprès de la posada en marxa de la primera línia espanyola, ni està previst el corredor mediterrani Almeria-València- Barcelona-Marsella, ni l´eix de l´Ebre i la connexió Barcelona-Bilbao; no hi haprevisió d´un hub o intercanviador aeri transoceànic al Prat, el pas de l´alta velocitat per l´aeroport està assegurada tot just des de fa uns dies, etc. El que és més xocant: el mercat interior català no està ben relligat, ni en les connexions radials des de Barcelona ni, menys encara, en les transversals i diagonals (Lleida-Girona és insuficient; l´eix pirinenc, inexistent; l´eix de l´Ebre i la seva perllongació cap a Osca i Navarra, incomplet; l´eix del Llobregat, mancat de desdoblament de Vic en amunt; l´eix diagonal Manresa-Igualada-Vilafranca- Vilanova, lamentable), etc. Les connexions ferroviàries Barcelona-Manresa- Lleida i Barcelona-Igualada-Lleida, o estan abandonant-se o ni s´han plantejat; la connexió entre el futur aeroport ampliat de la Seu-Andorra i Puigcerdà està per dissenyar, etc. La nova xarxa ferroviària que caldrà en els propers 20 anys s´està dissenyant ara. La vam anunciar amb Joan Clos fa tres mesos. Inclou l´eix transversal ferroviari, sense el qual les línies de la costa es col·lapsaran, perquè no hi caben les tres funcions: mercaderies, regional i alta velocitat. Adam Smith va demostrar fa més de 200 anys que el creixement de la riquesa i la bona salut d´un país depenien de dues coses: l´ampliació del mercat exterior i l´aprofundiment de l´interior. ACatalunya no tenim estratègies dirigides a cap de les dues finalitats, almenys des del punt de vista de les comunicacions. Referent al mercat interior, l´èxit formidable de l´Eix Transversal l´ha dut al col·lapse i a una alta accidentalitat. Ni tan sols s´ha sabut gestionar l´excés de camionatge internacional en aquesta via. �Certament, l´èxit de l´Eix no ha servit per entendre la necessitat i els beneficis que es derivarien de la construcció dels altres eixos esmentats. Necessitem un canvi de veritat. En les xarxes de transport, però també en les altres: fibra òptica, telefonia en general, electricitat i gas natural. L´opció ADSL en telefonia i Internet no és a l´alçada de les expectatives que va generar l´acord entre la Generalitat i els ajuntaments (Localret) fa ja tres o quatre anys. La venda de les tres infraestructures de la Generalitat, el Centre d´Informàtica als alemanys, el Centre de telecomunicacions als francesos i el Centre de Comunicacions dels Mossos a Tradia ha impedit tenir a Catalunya el que tenen els bascos amb l´empresa Euskaltel: un segon operador en telecomunicacions. Estem en règim d´estricte monopoli elèctric, com demostra la qualitat dels serveis, i Gas Natural no ha començat a competir amb centrals gaselectricitat, si bé la seva xarxa s´ha estès considerablement. Val a dir que el grup d´infraestructures i serveis de la Caixa de Barcelona –actualment La Caixa– s´ha col·locat al capdavant de les empreses del sector a Espanya, especialment gràcies a Autopistes i a la recuperació de la majoria relativa d´accions a Gas Natural –que s´havia creat amb la base de Catalana de Gas, però amb posició dominant de Repsol. Per això s´entén encara menys l´interès del govern convergent a desestabilitzar la cúpula de La Caixa. El mateix podríem dir de Caixa de Catalunya. Aigua: s´han fet passes endavant, com l´aprovació del canal Segarra- Garrigues i la finalització del pantà de la Llosa de Cavall. El canal està per fer, però la decisió és important. Ara s´ha de veure en quines condicions es distribuirà l´aigua i amb quines exigències respecte de la modalitat de reg. I quines produccions tindran protecció. Els dos errors més grans dels darrers 20 anys han estat la decisió sobre el transvasament de l´Ebre i la pèrdua de potabilitat de l´aigua a prop d´un centenar de municipis. La cultura de l´aigua que ha prevalgut no és ni moderna ni clàssica, és simplement antiquada. Ara hi ha quitracta de tapar el nyap de l´Ebre amb un altre nyap: la portada d´aigües del Roine. No em vull estendre més enllà d´aquestes consideracions sobre l´estat de les infraestructures. Catalunya es rellançarà amb objectius polítics, econòmics socials i culturals que ens manquen des del 1992. Respondrem al repte legítim de Madrid. Legítim com a repte local, entre ciutats. Incomprensible en canvi com a política d´Estat. L´òptim espanyol no és l´esquema radial, no és comunicar bé el centre amb cada una de les capitals de província oblidant els eixos transversals o longitudinals entre ciutats i àrees urbanesaltrament més carregats de demandes de mobilitat. L´esquema radial respon a la divisió provincial de 1833. No té res a veure amb les demandes reals, que són inversament proporcionals a la distància i directament proporcionals a la població o la riquesa dels nuclis urbans. Serveixin aquestes consideracions per a concloure que a Catalunya no serà difícil fer-ho millor que fins ara. Superar la síndrome de la fuga de cervells i empreses cap a altres llocs no serà fàcil,però és factible. Un bon programa d´infraestructures és el primer que necessitem. Donarà l´autèntica mesura de l´ambició catalana en el moment del canvi de segle i quan tothom comprènque les comunicacions són cabdals per a ser algú en el món. Serveixi també el que s´ha dit fins aquí per convèncer qui correspongui que Catalunya vol i necessita una Espanya diferent, menys simplista, més intel·ligent de les seves pròpies possibilitats en tant que unió de pobles i xarxa d´àrees poblades. En una Espanya així Catalunya pot dibuixar el seu projecte. En una altra, no. L´error del nacionalisme català ha estat de pensar que Catalunya podia millorar les seves posicions simplement reivindicant allò que se´ns deu i amenaçant de no formar majories aEspanya si les condicions �electorals del conjunt espanyol ens ho permeten (i si no, mala sort). Sense impulsar un projecte espanyol distint. Essent indiferents a les distintes concepcions d´Espanya que es puguin tenir en el centre de l´Estat o que es puguin anar construintentre tots. Els resultats ja els veiem. Del 1975 al 2000, la regió central ha acumulat quasi tanta població com Catalunya i ha crescut més que nosaltres. Ha acumulat empreses i centres de decisió privats. Nosaltres també hem crescut, en població i en riquesa, però no tant. La densitat de l´àrea central està sobrepassant la nostra. Sobretot del 1992 cap aquí, quan millors eren les condicions per al rellançament català a les envistes al segle XXI, el nostre ritme de millora, tot i l´impacte formidable dels Jocs Olímpics a Catalunya, no ha igualat el de moltes altres comunitats espanyoles. Em queda per esmentar el darrer del requeriments per a créixer, que és el cabal de coneixements a l´abast de la població. Solament esmentaré el percentatge d´estudiants d´altres comunitats en els primers cursos de les universitats i centrals i catalanes: 18 per cent al centre, 8 per cent a Catalunya. I això significa, a la llarga, notes de tall o qualitat de l´alumnat inferior aquí que allí. En definitiva significa condicions d´inferioritat en la docència i la recerca, en un dels més importants subsistemes de creació i difusió del coneixement, si no el més important, com és la universitat. No hi ha res perdut, però ens hem d´espolsar la son, la son produïda potser per la nostra més alta qualitat de vida, pels afalacs que provenen de tots els horitzons, pel respecte que l´autonomia catalana i la qualitat de les nostres ciutats han obtingut sens dubte, i ben lluny d´aquí, en els darrers 20-25 anys. Menys gemecs i més iniciatives. Aquesta és la consigna. Més intervencionisme de Catalunya a Espanya i a Europa. Empreses més competitives i més grans en alguns sectors clau. Més capital de risc. Una veritable obsessió per atraure talents, tal com s´està fent, per exemple, per part de les escoles de negocis catalanes i en el programa dirigit per Salvador Barberà en el marc deldepartament que dirigeix Andreu Mas Colell. Però per damunt de tot, acabar amb les dues manies catalanes que en aquests 25 anys d´autonomia no hem aconseguit eradicar: el nosaltres sols i el què hi farem, la petulància i la resignació. Acabo aquestes línies a Brasília, on vaig assistir a una jornada probablement molt indicativa del que passarà arreu del món. Països amb prou dimensió, decidits a ajuntar-se amb d´altres per anar endavant, conscients que el seu futur depèn sobretot d´ells mateixos i de la seva capacitat de sintonia amb els veïns per plantar cara a les influències llunyanes, per potents que siguin. Països decidits a fer front a les injustícies. Aquesta és la fórmula.? ? Pasqual Maragall. President del PSC 12/1/2003 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Comença un any carregat de promeses Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Infraestructures Transports Nacionalisme Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1359 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles http://78.47.125.110/files/original/23/1665/0000000585.pdf b417e052d1f0c323f7d561d3c2240881 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Corona d'Aragó que ens arriba del futur Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Marc de Referències Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Euroregió Història Ciutats Territoris Acció política Aragó Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1358 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-01-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles