455 10 5657 http://78.47.125.110/files/original/21/1644/0000000706.pdf 5b4269748e1c2670a5601fe2c72a952b PDF Text Text Política Pasqual Maragall RAFA GIL Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i alcalde de Barcelona durant quinze anys, fixa ara l’atenció preferencial al marc més ampli que traça Europa, sense perdre l’interès pel més ençà. “Les esquerres europees no haurien de ser tan d’esquerres” A bans que ningú li faci cap pregunta, i assegut en una terrassa de la ciutat del Túria, explicita els seus lligams amb València i ens descobreix que també n’hi té la seva muller: el pare de Diana Garrigosa, a la guerra, “va estar a Almàssera, a una fabriqueta que feia òptica de precisió per a artilleria”, relata. Després aprofitarà la primera oportunitat que li ofereixi la conversa per mostrar que coneix perfectament la història dels repobladors lleidatans immortalitzats a la portalada romànica de la catedral –“els homenets”, diu, somrient– i que tampoc en aquest viatge no ha deixat de visitar la tomba d’Ausiàs Marc: “Sempre que vinc, hi vaig. És com una peregrinació”. I recitarà, encara, de memòria: “‘Io so aquest qu’en la mort delit prench/ puix que no tolch la causa per què·m ve.’ Em van impressionar molt, aquests versos. Quants segles abans de Sartre, eh? És fantàstic, Ausiàs Marc, un home moderníssim, espectacular. Bona mostra del moment en què València va anar molt més enllà que Barcelona.” Pasqual Maragall s’ha estatjat uns dies a València i, per bé que la visita no és de vacances sinó de feina –ha participat a la universitat d’estiu de Gandia–, la canícula de l’estiu propicia, probablement, la distensió. Diu que escriu les memòries, que la publicació és relativament imminent i no en vol avançar res. —Què fa un president quan ja no ho és? —Un president, quan ja no exerceix, ja no és president. Per això tinc una oficina de l’ex-president, com també en té una Pujol. Hi esteu convidats, per cert: és a la Diagonal, a tocar del passeig de Gràcia, a Barcelona. Allà ens hi trobareu, treballant sense parar. —No descansa, un ex-president? —Home, en el sentit de la tensió d’un govern... sí. Hi ha molta més tranquillitat i la possibilitat de pensar en més coses. En el futur, sobretot, en un espai que no sigui només el teu govern sinó una mica més gran. I per això estic en temes de Catalunya-Europa. 26 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 1 20/07/2007 16:46:22 �—L’euroregió? —Per exemple. Aquesta és una qüestió, efectivament. Amb Migdia-Pirineus, Llenguadoc-Rosselló, l’Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Balears havíem fet allò que en dèiem el C-6, amb les sis ciutats: hi havia Rita Barberà; hi havia Georges Frêche, que aleshores era alcalde de Montpeller; hi havia l’alcalde de Tolosa, Dominique Baudis; l’alcalde de Barcelona, que era jo; el de Saragossa; i el de Mallorca. Aquí a València, el vàrem crear, el C-6. I quin era el retrat que hi havia al despatx de l’alcaldia? —... —El de Jaume I. I, és clar, vam dir: però si aquest és el rei de tots nosaltres! Va néixer a Montpeller, es va formar a l’Aragó, va ser comte-rei a Barcelona, va conquerir Mallorca i València: només hi faltava Tolosa, però el seu representant va saltar de seguida: a la batalla de Muret, va dir, els senyors de Tolosa van perdre contra Simó de Montfort! Ja hi érem tots. L’euroregió té un precedent històric important. —Vàreu tenir relació directa amb Camps per mirar de convèncer-lo de la necessitat d’accedir a l’euroregió? —Sí. Ens vam reunir. Una vegada. A Tortosa. —Clandestinament. —Hi va haver una trobada una mica discreta, sí. Però no per culpa meva, diguéssim. Crec que ell tenia més problemes que no jo, en això. Però ens vam entendre bé. En aquell moment hi va haver temes en comú. —Era abans de l’episodi del memoràndum? —Suposo que era abans de tots els problemes que van venir després, sí. Hi va haver tot el problema de l’Ebre, per exemple. —Us en penediu, d’haver dit que “ni una gota”? —La proposta del transvasament va ser equivocada. Perquè a Catalunya no en sobra, d’aigua; i aquí no en falta tanta com deien. Vist des d’ara, a més, què ha passat? Hi ha hagut una sequera absoluta? La història posterior justifica la meva posició d’aleshores, no? És raonable, crec. Les idees dels transvasaments, que fa cent o fa cinquanta o trenta anys es trobaven lògiques, avui dia, amb el pensament ambientalista, es replantegen. —Hi ha tranquil·litat, a l’actual go- “No crec que toquin l’Estatut. Madrid és massa intel·ligent per a crear-se aquest problema” vern català; hi ha gestió. Hi manquen idees innovadores, però? —N’hi ha. De fet, les lleis pendents són els quatre eixos de la gestió que vam encetar: l’aeroport, les inversions, la llei electoral i la territorial –cal treure les províncies ja d’una vegada; i les diputacions, que no se sap per a què serveixen. —Parlem de l’Estatut? —Bé. Però jo no vaig ser un motor de l’Estatut. Efectivament, vaig proposar de fer-lo, però ni el vaig fer jo, ni va ser per a mi el tema més important, en absolut. Possiblement ho serà en el resum històric, però jo em vaig ocupar d’anar pels barris i pel territori, de fer noves lleis... L’Estatut és una cosa que van fer els que l’havien de fer: Saura, Ridao, Ernest Maragall, Quico Homs, etc. —Què passarà, ara, al Tribunal Constitucional? —No crec que el toquin, perquè Madrid és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldreho, m’imagino, d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya. —Vós vau dir que l’Estatut del 30 de setembre era “infinitament millor” que el de 1979. Finalment, com és de millor? —Continua essent molt millor, si bé ja he dit que potser ens podíem haver estalviat la feina d’haver fet un estatut que ha estat un drama, que ha causat tants de maldecaps. —No valia la pena? —Sí que valia la pena, però anant directament a la reforma de la Constitució potser ens hauríem estalviat un procediment que en el fons la interpreta d’una manera molt lliure. Potser hauria estat bé anar directament al gra i aprofitar que calia reformar-ne aspectes com ara la successió del rei i la inclusió dels noms de les autonomies, que ara no hi són. —I què més se n’hauria pogut modificar? —Partim del cafè per tothom que va fer UCD en un moment determinat, quan van espantar-se amb Catalunya i Euskadi. Cal reintroduir una certa diferenciació. Potser no ens hem de posar tan nerviosos. —Sempre se n’hi posen els mateixos. —Bàsicament Madrid i la dreta, i en part perquè la història d’Espanya no s’ha explicat. En bona mesura, l’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci, en el fet d’acceptar la monarquia, etcètera. No se n’ha parlat perquè tots hem estat conscients que això era millor perquè la planta de la democràcia florís. Ha anat bé fins aquí, però tot això té uns costos. I hi ha tants episodis...: els GAL, l’empresonament de Barrionuevo i Vera, el País Basc, les treves i no treves, l’expulsió de Serra del govern, el 23-F, la cessió que va significar la desaparició del grup parlamentari català com a resultes d’allò... Ara, de tota manera, hi tornarà a ser. —El grup propi al parlament espanyol? —Sí. És lògic i natural. Aleshores hi va haver un encongiment del melic perquè l’Espanya eterna tornava a la càrrega. Però tot això és passat. Ara Espanya ja no és la rèmora d’Europa. Ara són bons econòmicament, creixen més que la mitjana europea, tenen democràcia... —Però no tothom creix més que la mitjana europea, a l’estat espanyol... —Perquè hi ha hagut un procés molt fort de transvasament de recursos de les regions riques a les pobres. —Si es dibuixa l’evolució de les infrastructures viàries de Madrid i Barcelona, els darrers quinze anys, la comparativa... —És escandalosa. Cal comptar que tot això s’ha anat aconseguint sobre la base d’una habilitat tàctica. En un moment, per exemple, Felipe Gonzàlez em diu: va, jo et dono suport amb els Jocs de Barcelona i tu me’n dónes amb el tren de Sevilla de gran velocitat. Què li havia de dir? El cost dels Jocs Olímpics de Barcelona eren 290.000 milions de pessetes, que tot just anem acabant de pagar. Però l’aposta va ser bona. Ara bé: té sentit que no hi hagi gran velocitat València-Barcelona? No té cap mena de sentit. I ho he dit mil vegades. Però l’esquema de l’Aznar era “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. I així m’ho va dir. —Quin impuls té Barcelona, avui? 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 2 EL TEMPS 27 20/07/2007 16:46:24 �Política Pasqual Maragall —Barcelona té un gran alcalde, que jo crec que ha entès molt bé els reptes fonamentals de la ciutat i que resol problemes molt difícils, com ara el de la Sagrada Família, amb el pas de la gran velocitat. I crec que l’encerta absolutament: les coses importants, clares. —La política de grans esdeveniments a Barcelona és un model esgotat? —Això, en el fons, era un recurs substitutiu d’una equitat inversora. Ara caldria una reestructuració de la redistribució a Espanya, perquè Andalusia i més llocs han crescut moltíssim i, per tant, potser aquest esquema una mica samarità ja no és tan bo. —Com veieu el País Valencià, des del Principat de Catalunya? —Cal dir que també ha pagat molt a la resta i que segurament ha de començar a viure més a la seva, sense tantes rèmores. Té un excessiu monocultiu des del punt de vista sectorial, i en aquest sentit crec que li falta una mica d’ambició. A Catalunya també. Diguem que, a Madrid, s’hi concentren molts sectors, com per exemple el capital risc o indústries d’un cert nivell tecnològic. Ja n’hi ha molts, aquí, també, però potser València i Catalunya haurien d’aspirar a més. Poden aspirar a més, i ho necessiten. —Continuem al País Valencià però reduïm l’enfocament: veieu Jordi Sevilla capaç de reflotar el PSPVPSOE? —Sobre això preferiria no opinar. És un tema intern del PSPV. —I quan aneu al PSC... —[Alça la mà, en senyal d’alto] Ja no hi vaig, jo. Vaig plegar de la presidència, i ja no vaig al Consell Nacional. —En sou fundador. I els lligams sentimentals? —Sí, i president, fins ara. Hi tinc amics, i els veig de tant en tant. Però la meva visió de la política ja no forma tant part del sentimentalisme com del raciocini. Ja no hi crec tant –per edat, suposo– ni em faig tantes il·lusions. Així doncs, tampoc no en tinc un judici tan negatiu: entenc que les coses són com són i que és difícil que canviïn tot i que ho poden fer i que jo ho intentaré. No m’hi va la vida, però. [I en aquest punt cal interrompre l’entrevista un moment: un dels treballadors del restaurant on ha dinat se li acosta per demanar-li un autògraf. Després de la dedicatòria corresponent i de l’encaixada, ens comenta la casualitat]: —Es diu Pasqual, també. És que és un nom molt valencià, no? Jo me’n dic pel meu avi, precisament, que era de Monòver: Pasqual Mira Garcia. Era republicà (del Marcel·lí Domingo: radical socialista), tenia unes botigues de sabates i va morir jo crec que de pena. A l’any quaranta tot se n’havia anat en orris. Es va trobar pràcticament sense res. I va morir. —Hi heu estat, a Monòver? —Sí, i ens van atendre molt bé. Recordo que em va venir a buscar l’alcalde, amb el cotxe i, que li vaig preguntar: “Tu què parles?” I diu: “El mateix que tu”. I jo: “Com en dius, català o valencià?” I em va mirar així i va fer: “No, home: monovero!” [riu]. —Pot ser que aquesta, diguem-ne, efervescència, que us caracteritza a l’hora de fer política... —Què vols dir, efervescència? —N’han dit heterodòxia, desencarcarament... —Pot ser que heterodòxia sigui la dels altres, no? I l’encarcarament, també. —En tot cas, pot ser que sigui la vostra part... —...valenciana! [ara deixa anar una rialla oberta] Podria ser, podria ser. Jo sóc més de la nissaga Mira que no de la Maragall. El meu germà Ernest és més Maragall: de cepat, de nom, de tot. Encara que de Joan Maragall també ho deien, això de l’“efervescència”. Ell segurament era més reservat o més bon enfant, però ja deien a la seva època que de tant en tant feia alguna maragallada. El terme és d’aleshores, crec [un somriure]. —Per cert, que ara tornen a ressonar, menades per José Saramago, les propostes iberistes que hi encaixaven, amb el vostre avi Maragall. —Han passat cent anys, des de l’himne ibèric de Joan Maragall: “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana...” Hem trigat cent anys, potser, a entendre què som, uns i altres. I ha hagut de ser Europa, que ens “L’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci: els GAL, el País Basc, l’expulsió de Serra, el 23-F...” salvi, d’alguna manera. Ara que tenim Europa i Catalunya és Catalunya i cadascú és el que és. —Però penseu que Espanya accepta aquesta manera de veure-la? —Espanya, sí. Madrid, potser no. Madrid serà l’últim que es rendirà. —Però Toledo, Valladolid... —... —Salamanca... —Home... uf. —Zapatero era un jacobí encobert? —Un jacobí? No, no. Zapatero era un federalista lleonès. —Era? —Home... Teníem un mestre comú, també lleonès, Anselmo Carretero, que va formular la teoria d’Espanya com a “nación de naciones”. Va ser ell, que ens va ajuntar. —Quina sensació us provoca, actualment, la imatge de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat? —Jo crec que vam fer allò que havíem de fer, no? —No us en penediu. —No. Potser ell sí [riu]. Però jo no. —La relació es va deteriorar molt? —No. Una vegada ell va arribar on havia d’arribar –gràcies, jo diria que decisivament, al nostre ajut–, es va anar autolimitant, va anar buidant el seu discurs, emmotllant-lo a una realitat més dura que no permetia el federalisme republicà que compartíem. El PSOE té l’ànima dividida entre el federalisme inicial de Zapatero i l’altre extrem. L’etapa actual es va iniciar amb un federalisme evident que s’ha anat esborrant. Zapatero es va trobar que Espanya era una realitat molt atàvica i molt resistent. I va prendre posicions cap a l’esquema tradicional de pacte amb el nacionalisme, de conllevancia. No la idea d’una Espanya nova, plural, diferent, etcètera, sinó la d’anar tirant, suportant-se educadament. I això, per a Catalunya no era suficient. Almenys, no per al socialisme que jo representava. Potser tenia certa lògica, però una cosa és que jo ho trobi lògic i, una altra, que ho segueixi. No tinc per què. —Lògica, en tot cas, des de l’òptica estatal. —Sí. Que és una òptica periclitada. Perquè ara som a Europa. Som a França i a Espanya, etcètera, però aquestes són identitats cada vegada més febles. On és l’exèrcit? On és la moneda? No dic que les identitats estatals estiguin en crisi, 28 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 3 20/07/2007 16:46:24 �RAFA GIL però sí de baixada. I els partits, igual. És una òptica de retrovisor, ja no té gaire sentit. Val més mirar la carretera que hi ha al davant. Que és Europa, és clar. —Si les identitats estatals van de baixada, què en dieu de les nacionals? Periòdicament emergeixen casos com ara Escòcia... —Flandes. —Exacte. —Baviera. —Sí. Quin encaix tenen en aquesta Europa? —És que hi ha dos moviments alhora. D’una banda, la dilució en allò gran d’allò petit. Però, d’una altra banda, en aquesta progressiva dilució en una nova pàtria que és Europa, hi ha al mateix temps una reivindicació de les singularitats com a riquesa i no com a perill. En això Europa es diferencia dels EUA (aquí hi ha trenta idiomes), però, en el sentit polític, la Unió Europea serà cada vegada més semblant a l’americana. —I què representa, això? —Hi haurà un centre-dreta i un centre-esquerra i sistemes electorals més majoritaris. A Europa, aquests dos grans espais probablement tindran matisos regionals, locals, nacionals, digues-ne com vulguis. En tot cas hi haurà, probablement, una reformulació, en el sentit que els temes identitaris ideològics –no parlo dels nacionals– perdran pes. Vull dir que no veig tantíssimes diferències entre els socialistes i els d’ICV, no? O entre el progressisme catalanista dels de Convergència i el dels socialistes catalans. Cada vegada val menys allò de ser comunista o socialista o verd o republicà o cristiano-demòcrata com si fos una etiqueta perenne, heretada i quasi religiosa. Ara hi ha opcions. Igual que n’hi ha d’haver per a triar candidat dins d’un mateix partit. —Les efímeres primàries. —Jo en vaig fer. Va ser un luxe que em vaig permetre. Per mostrar que no era “Us imagineu el PSC, Convergència i el PNB en una mateixa gran formació política?” només qüestió que el partit et nomenava, sinó la gent. Els partits s’espanten, amb aquests temes, però ja s’ho trobaran. Les coses canvien. —Per això us apunteu a impulsar el partit demòcrata europeu? —Bé, jo, no. Els italians em van convidar, l’octubre de l‘any passat, juntament amb l’Imaz i Bayrou, a la creació d’aquest partit europeu. I jo crec que l’encerten. Els italians seran què seran, però d’intuïció, en tenen. Mireu què ha fet la dreta europea: justament allò que l’esquerra no ha sabut fer. Al final Sarkozy i Merkel, pim-pam, pim-pam, han fet la Constitució i la unió mediterrània, mentre l’esquerra encara s’ho mira. Crec que les esquerres europees no haurien de ser tant d’esquerres i ser més de centre-esquerra. Cal ser una mica menys ideologistes i més pràctics, com fan els altres. —Com lliga el partit demòcrata que propugneu amb la Convenció pel Futur que aposta per repensar el catalanisme i el socialisme? —El Raimon Obiols té un coneixement d’Europa molt gran. De fet, viu a Brussel·les, com aquell qui diu. Està molt ben situat per a llançar propostes en aquest sentit. En tot cas, jo diferenciaria entre Brussel·les i Europa: Brussel·les és un món excessivament autoreferencial. —I la proposta obiolista? —Bé... Aquesta proposta parla d’un nou cicle... És una cosa que durarà un any i mig de ponències i més. És una mica... calendas grecas. Estaria bé, en tot cas, que el partit demòcrata anés una mica més de pressa. —De pressa? —Potser és la impaciència. Ho dic per les reaccions que veig. Molta gent m’atura pel carrer per dir-me: “Escolta’m, quan?” El problema és que hem de frenar una mica, cal dibuixar-ho. —I no sobta que el PNB se situe en l’òrbita del partit demòcrata i no en la de l’hipotètic partit conservador? —És justament aquest, el punt decisiu. I no sols el PNB, sinó Duran i Lleida. Us imagineu una Espanya en la qual el PSC, Convergència i el PNB estiguin en una mateixa gran formació política? —Sona a sociovergència? —No: aquest terme es va encunyar per descriure el pacte entre la dreta i l’esquerra, cosa que ja passa, de vegades, quan hi ha una emergència. Ara parlem d’un reagrupament de forces en el qual probablement els nacionalistes catalans i bascos, els catalanistes no nacionalistes, els socialistes, i m’imagino que a València moltíssima gent, etc., optin per una força de centre-esquerra progressista i devolucionista. —Devolucionista? —Sí, en el sentit de reconeixement de les identitats, més desinhibida i menys polèmica que la del PP i en part que la del PSOE. —Aquest partit demòcrata es planteja només per a les eleccions europees o també... —Jo parlo dels demòcrates europeus, però no sé si serà un partit, una internacional o un agrupament escolta. En qualsevol cas, crec que hi anirà havent una convergència en aquest sentit. Superant allò dels pactes de conllevancia, allò de “nos soportamos”, i centrant-se en Europa, que és l’escenari: el problema no és Espanya, és Europa. Núria Cadenes Víctor Maceda 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 4 EL TEMPS 29 20/07/2007 16:46:24 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Les esquerres europees no haurien de ser tan d'esquerres Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Maceda, Víctor Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Espanya Euroregió Socialisme Europa Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/21/1643/0000000708.pdf 17058593be9a5f3f5ed98f2ba099b755 PDF Text Text 18 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Pasqual Maragall se confiesa a su álter ego de ‘Polònia’, Queco Novell “La mentira es de curso legal en política” los carteles donde se lee “sala de chequeo” o “sala de visitas” te devuelven a la realidad. Y sobre todo caes en la realidad cuando nos mezclamos con los internos, algunos de los cuales se acercan para saludar a Maragall. “Estoy condenado por violencia doméstica, afirma uno de ellos. Ahora das un empujón a una mujer y el juez te manda a la cárcel”. Maragall y yo nos miramos con cara de pasmo ante tal afirmación. El ex pre- MARAGALL Y SU DOBLE “Tú haces de mí y yo de ti”, suelta con esos ojos calcados del Cobi de Mariscal EL CARÁCTER “Me revientan el tedio y el aburrimiento, y por eso procuro animar la fiesta” EL PERSONAJE “Los niños me paran y, con la mano en el pecho, me dicen: ‘Visca Catalunya’” sident aconseja a otro interno que aprenda a jugar al ajedrez (“ayuda mucho a pasar el tiempo”, le dice) y reclama que les pongan mesas de MARC ARIAS ping-pong (la leyenda afirma que DE PASEO POR LA RAMBLA. Después de un animado paseo por la céntrica Rambla, Pasqual Maragall descartó acudir cuando era alcalde tenía una al lado en coche oficial a una comida y decidió tomar el metro con Queco Novell de su despacho). A media visita, y ante mi asombro, se saca de la manQUECO NOVELL lamento mediático”, comenta Maragall. ga que un día iremos los dos a dar una charla Nos dirigimos a la nueva cárcel de Can a los presos. “Tú haces de mí y yo de ti”, me on las ocho y media de la mañaBrians 2, la joya de la corona del Departasuelta con esos ojos calcados a los que Marisna y me dirijo al domicilio partiment de Justícia. Un proyecto iniciado en cal pintó en la cara de Cobi. cular de Pasqual Maragall, en el su etapa como president y que ahora quiere Regresamos a Barcelona camino del Atebarrio de Sant Gervasi de Barcevisitar. “Dejar de estar en la primera línea neu Barcelonès, donde asistirá a la inauguralona. Me dispongo a pasar buede la política no es difícil –afirma–, aunque ción de la restauración de la centenaria na parte de este viernes de julio es cierto que el poder crea un estrés adictibiblioteca. Una institución donde el apellicon el político que más me ha dado de comer vo, difícil de abandonar. Es el peso de la púrdo Maragall también pesa lo suyo: su padre en los últimos cinco años, acompañándolo a pura, aquello que cuando gobiernas sientes fue presidente de la entidad y su abuelo uno los actos que marcan su agenda. No será la sobre tus hombros, algo invisible, más psicode sus miembros más ilustres. Antes de primera ocasión en que nos vemos las caras, lógico que físico”. El coche circula por dellegar me explica que tiene más ironía que sin ir más lejos el pasado jueves en Polònia y lante de algunas de las obras del mítico año sentido del humor: “Al contrario que mi hace una semana en el Minoria absoluta de 1992, fecha que el ex alcalde me desmitifipadre, yo no sé contar chistes..., se me escaRAC 1. Pero sí será la primera ocasión en ca: “Últimamente me dedico a desmitificarpa la risa antes de acabarlos y pierden toda que lo hacemos a solas, para charlar un poco lo todo. La gente se olvida de los momentos la gracia”. de todo. duros de aquellos años, como el día de la inPor fin aparece el espacio donde se cruzan Nos citamos en un café cerca de su casa. auguración del Estadi Olímpic con las gotenuestras vidas: el humor. “Tu imitación me Por allí aparecen Maragall y su esposa, Diaras, los silbidos de los de Convergència...”. ha hecho más famoso de lo que ya soy. Los na. Un fugaz cortado con leche natural, un Siempre he imaginado a Maragall como niños me paran por la calle, se ponen la mabeso de despedida a su mujer, y hacia el coun gamberret. Creo que esos ojos achinados no en el pecho y dicen: ‘Visca Catalunya’ o che oficial del que Maragall dispone como esconden algo de travieso. “No es cierto. Pe‘¡qué cabrón!’, expresión esta última que, ex president de la Generalitat. Confieso que ro me revientan el tedio y el aburrimiento, y por cierto, yo no he pronunciado en mi viimpresiona meterse en la parte trasera del coprocuro animar la fiesta para no caer en da”. Pues a mí me llaman president, le digo. che del que ha sido president y más con el ello”, explica. Quizá por ello cuando llega“Has creado un tercer personaje que no soque ha sido president. Delante, un diligente mos a Can Brians y salimos del coche comos ni tú ni yo”. ¿Le molesta? “En absoluto. escolta y el imprescindible chófer. Comentamenta: “¡Vaya foto! El Queco y el Maragall La suerte que tenemos es que nos conocemos la prensa del día, algunos titulares ininentran en la cárcel”. Nos esperan la consellemos desde hace mucho tiempo”. Respiro hondo y recuerdo aquellos tiempos teligibles de periódicos madrileños que titura de Justícia, su amiga Montserrat Tura, en los que él era alcalde y un servidor un joven lan más para fastidiar al adversario que para acompañada de altos cargos de su departainformar al público. “En Madrid hay un Parperiodista “serio” que cubría sus campañas mento. En esta nueva cárcel todo huele a MARC ARIAS electorales para el circuito catalán de TVE. nuevo, hasta el punto de que uno no sabe si LA MANO EN EL PECHO. Maragall, Queco Novell imita a Pasqual Maragall en está de visita en un centro penitenciario o Continúa en la página siguiente ‘Polònia’ de TV3 y ‘Minoria absoluta’ de RAC 1 en una de la poses que parodia Novell en una fábrica de tornillos. Sólo las rejas o S TRASPASO AL ON G DIA Licencia Ambiental a Permiso de Vertidos nd Ro A pista B-23 uto de Da lt TINTE INDUSTRIAL BARCELONA Ubicado en el Maresme 610 31 44 80 �Viene de la página anterior Eran los años de los rumores sobre la presunta afición a la bebida de Maragall: “No fue mi peor momento... Era una murga, una piedra en el zapato, un emprenyo, sobre todo si alguien me decía algo en presencia de mi hijo pequeño. Pero da que pensar sobre la duplicidad en la política. Por ejemplo, cómo alguien como Josep Maria Cullell, candidato de CiU, persona encantadora e incluso amigo, podía decir cosas de mí sabiendo que no eran ciertas... La mentira o la deformación son de curso legal en política, se admite, y uno tiene que tener otra mentira, o si puede ser otra verdad, del mismo calibre para amenazar al contrario. Es la parte inmoral o antipática de la política pero es así: si te pican, picas”. Una nueva lección sobre el arte de la política que no deja de sorprender, aunque algo de eso sospechaba. Hojeando la prensa veo una foto de Zapatero y le comento que su relación con él me recuerda cuando en una pareja uno de los miembros se da cuenta de que no es oro todo lo que reluce en el otro. Que, como cantaba El Último de la Fila, “el amor salta por la ventana”. Se ríe de mi interpretación: “Nunca lo había visto así, aunque algo hay de cierto en esto. ¡Pero el que se ha ido ha sido él! España pesa mucho y él ya lo está notando”. Entramos de nuevo en Barcelona y le noto harto de hablar de Zapatero o de su mutis por el foro del PSC (“más que incomprendido me he sentido en minoría”). Un cansancio quizás debido a la redacción de sus memorias, algo que debe suponer como una especie de tsunami de sentimientos y recuerdos que puede no apetecer volver a tener. Al salir del Ateneu, y después de un paseo por la Rambla, se da cuenta de que queda todavía un rato para la comida privada que tiene marcada en su agenda. El coche le espera cerca, pero Maragall, imprevisible, mira hacia el infinito y suelta: “¡Vamos en metro!”. Y mientras bajamos por las escaleras no puedo evitar pensar en el mes de septiembre, cuando me vuelva a enfundar el pijama y el batín para despedir el Polònia.c www. EL VIDEO DEL ENCUENTRO ENTRE QUECO NOVELL Y PASQUAL MARAGALL EN LA WEB www.lavanguardia.es LA VANGUARDIA 19 P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Partidillo entre rejas que se le cruzaba. ¡Atención!: penalti a favor nuestro. Los reclusos le piden a Maragall que lo chute. Expectación en el pabellón. El partido es a gol de oro, quien marque primero gana y se acaba. Pero Maragall ajusta demasiado al poste derecho y el balón se marcha fuera por los pelos. En la jugada inmediata- EN LA CÁRCEL Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y dice: “venga, vamos a jugar” EL ENCUENTRO Maragall falla un penalti y el director de la prisión nos marca el gol de oro MARC ARIAS UN ASTRO DEL BALÓN. Por la mañana Maragall jugó un partidillo con los presos de Can Brians y al mediodía dio unos toques al balón en la Rambla Acompañar a Maragall es como firmar un contrato según el cual te comprometes a vivir las sorpresas que el personaje tenga preparadas para ti. Y una de esas se produjo durante la visita a Can Brians 2. En un momento determinado accedemos al pabellón, que, entre otras instalaciones, cuenta con un auditorio y un polide- portivo. Un grupo de reclusos están metidos en un partidillo de fútbol sala. Y ya se sabe que a Maragall se le van las piernas cuando ve un balón. Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y me obliga a hacer lo mismo: “Venga, vamos a jugar con ellos”. No doy crédito de lo que estoy viviendo. Algún recluso, tampoco. El director de la cárcel, Pedro Domínguez, se apunta a la fiesta. Maragall y yo vamos en el mismo equipo. Empieza el partido y veo que el president ha decidido quedarse abajo. Horror: me toca subir a mí. Por un momento es el Maragall de la candidatura olímpica de Barcelona, que, ataviado con un chándal blanco, le daba al primer balón mente posterior el equipo contrario nos marcan sin compasión. El autor del gol ha sido el director de la cárcel. Le hago notar a Maragall que el director es quien firma los permisos y el president amenaza con impugnar. El partido ha terminado. Nos despedimos de los que han sido, por unos minutos, unos compañeros de juego extraordinarios. Lo peor de visitar una cárcel es la mirada de un recluso cuando te despides de él, una mirada que te clava en los ojos porque sabe que, en unos minutos, tú estarás en la calle. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La mentira es de curso legal en política Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Novell, Queco Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Política Societat Presons Humorisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/21/1642/0000000705.pdf bf3e11a6b1f43d2ef9a7e03fde43c18a PDF Text Text pag. 65 <<Eldesamo amb Zap ero no va i néixer de mi; no soc I b. Exalcalde de Barcelona i expresident de Catalunya D Maragall, al seu despatx davant d'un l l e n ~ que interpreta el passeig de Gracia, dimecres passat. LUlS MAURI BARCELONA 1 nivells de decisió i moltes eleccions. I s'estén la sensació que moltes deciPasqual Maragall mai ha estat un sions es prenen molt lluny: el preu politic disciplinat. Avui, alliberat dels cotxes, la seguretat... Temes que de la cotilla que comporten els car- tenen a veure amb espais més grans recs i les aspiracions polítiques, i que el teu i en que el teu vot pot incertament decebut amb el seu par- fluir relativament poc. tit, l'expresident manifesta la seva heterodbxia amb més aplom si -Aixo no explica el salt entre I'absaixo és possible. tenció catalana i I'espanyola. -Catalunya ha viscut uns anys molt -Catalunya ha aconseguit una dramgtics, no en el sentit de terriabstenció record en les munici- bles, sinó d'intensos, de tensos. Ara pals. ¿Quina opinió li mereix? hi ha distensió, tranquil-litat,menys -Que cada vegada ens assemblem passió. més als Estats Units. Alli la participació no passa del 50%.A Europa, -Els estremiments del seu mandat, l'escenari politic augmenta de mi- la negociació estatutaria, la inestada, s'acosta a les magnituds ameri- bilitat, les turbulencies canes. Com més gran és, més lluny -Que no s'han acabat del tot. queda el poder i menys participació hi ha. -¿Tot aixo no pot haver,provocat -És possible. Pero penso que la gent sent que el poder esta cada v e gada més repartit: Europa, estats, comunitats, municipis. Hi ha molts ((Teassumptes no resolts, els mateixos que nosaltres no vam resoldre. Sempre es pot fer mes)) -De manera que no creu que en I'abstenció hi influís el fet que el principal impulsor de la reforma de I'Estatut digui ara que no va valer la pena. ta rellevancia. Pero l'abstenció té poc a veure amb aixo. -Ara no es votava l'Estatut, sinó els ajuntaments. La gent sap que hi ha qüestions importants sobre la taula, com I'estatutaria, e n que ens juguem molt. I és bo anar-les refrescant, perque no tot esta resolt. indult els ciutadans a pensar que el -També va molestar voste el seu que s'havia de fer ja esta fet, que si el partit iel president Montilla. gran tema era l'Estatut, ara ja el te- -Doncs jo crec que el que vaig dir nen. I'ajuda. Aquelles declaracions han alertat l'opini6 i els poders espa-El conseller Saura el responsabilit- nyols que una retallada substantiva za de I'abstenció per dir que I'esfor~ de l'Estatut seria dramitica. -Quina rentrée que ha tingut. Abandona la presidhncia del PSC, qiiestiona I'esfor~de I'Estatut, diu que Zapatero el va trair, que el model del seu partit esta caduc, que aposta per un Partit Democrata Europeu a imatge del nord-arnericL.. ... -Pero ara es votava sobre el poder municipal, el mes proxim al ciutada. I I'abstenció catalana ha estat 10 punts mes alta que I'espanyola. ¿Hi ha una despolitització especial a Catalunya? ((Lapolítica continental va cap a la formació de dos grans partits, el progressista i el conservador>> -Em costa imaginar-ho. Seria com dir que el poble no té l'última paraula. Jo crec que aixb no passara. El que em preocupa no és el que hi ha a l'Estatut, sinó el que n'ha quedat fora: qüestions de gran importancia estratPgica com les comunicacions, l'aeroport, l'alta velocitat... Són coses que conformen el país, encara que no figurin a la Constitució ni en els estatuts. afartament en I'eiectorat? -6s possible. O a l'inrevés, pot haver de I'Estatut no va valer la pena. -saura m'honora concedint-me tan- -¿Que passaria? una idea que flotava en l'aire i avui és un projecte real. Anem cap a un escenari politic en quP no hi hauri socialistes, comunistes, verds, liberals i conservadors, sinó dos grans partits, el progressista i el conservador. -&És el principi del final de les ideologies? -No. L'augment de mida del territori on s'expressen les ideologies reque. reix una simplificació per governar aquest tot amb idees senzilles i clares: una opció globalment progressis. ta i una opció globalment conserva dora. Anem cap a un escenari polític continental en que les querelles domestiques i nacionals perdran una mica la seva virulencia, encara que segurament avui no és el dia més adequat per dir-ho, just quan ETA torna a l'activitat terrorista. En tot cas, s'imposa la globalitzacit política. -¿Els partits hauran de fer com les empreses, créixer, fusionar-se, in. ternacionalitzar-se? -En efecte. Aixb no vol dir que no h pugui haver petits partits especialit -Fa molts anys que parlo i escric so- zats en una veta de mercat, territo bre el PDE, des dels 90. Llavors era rial o ideologica. Pero la tendPncia vz �pag. 66 cap a la formació de dos grans partits europeus, el progressista i el conservador. Superat el segle XX, tornem al XIX: liberals i conservadors. -No sé b e n bé si és t o r n a r - h i o avanqar, per6 el canvi est2 en marxa. te federalista i el federalisme espanyol va trontollar, no va poder seguir el ritme. Hi va haver fkenada, hi va haver tensió, hi va haver xoc. jo també. El balang: del meu mandat és enormement satisfactori.Va canviar qui governava Catalunya, es va assajar un Govern de coalició. -Voste tampoc I'hi va posar comode al Govern del PSOE. A Zapatero li plovien dificultats sobrevingudes des de Catalunya -Que va donar moltissims problemes... -No pas més que els que dóna la política. ... -¿Comode? ¿Es tractava de posar-l'hi comode a algú? A mi també m'arribaven dificultats des de Madrid. Quan el president del Govern espanyol ve a Catalunya i se cita amb els empresaris sense avisar el president de la Generalitat, ¿qui posa en pro-Entenc les dificultats de Zapatero blemes a qui? ¿Hi va haver malicia? per empitnyer el federalisme que No ho sé. El desamor amb Zapatero compartuem. Potser teníem més il.1~- no va néixer de mi; no sóc jo qui ha sions de les que era possible aconse- canviat. Figura que ell era federalisguir. Pero aixo no significa que les ta, ¿no? El poder espanyol, tant si 6 h2gim d'oblidar. Jo crec en el pro- de dretes com d'esquerres, té la idea grés. Hi ha gent que creu que el món que a Catalunya amb qui s'ha de pacempitjora.Jo no, jo crec que millora. tar és amb els empresaris i amb CiU. -Voste s'ha declarat trait per Zapatero, a qui acusa d'haver abandonat el federalisme. Si aixo passa amb el president més sensible a una idea plural d'Espanya des de la República, ¿quina esperanga els queda als federalistes? -¿La seva aposta pel marc europeu no és una fugida cap endavant? Si la dialectica Espanya-Catalunya esta encallada, s'engrandeix I'escenari i aixi s'empetiteix el problema. -¿Com veu avui la situació política catalana? -No, si fos aixi estaria malament: Sí que és cert que en el marc europeu es redueix una mica l'acritud de les pugnes domitstiques.Europa és 1'2mbit on s'ha de jugar. La dialPctica ja no ser2 Catalunya-Espanya,sinó Catalunya-Espanya,Catalunya-Europa, Espanya-Europa,tot a la vegada. -No, no, en absolut. Aquesta tranquil.litat no és letargia, sinó el producte d'un Govern que té una majoria solida. No s'esperen sorpreses. -Al ritme que va la construcció política europea, aixo és una predicció a tan llarg termini... -La llista es lilarguissima: ell Dragon Khan polític, la cita amb ETA a Perpinya, I'acusació del 3%' la corona d'espines, la reorganització frustrada del seu Executiu ... -La confluencia dels dos nacionalismes, el catali i l'espanyol, va ser dramltica, ho és sempre. Per no parlar del factor independentista quan s'ha d'aprovar u n Estatut, perque no et pots posar d'acord, que és el que va passar. ¿Es podia haver governat Catalunya sense fer l'Estatut? Probablement si. Per6 s'havia de fer; feia més de quatre anys que estivem reclamant la reforma. Catalunya va canviar el seu Estatut, per6 no va poder fer una cosa que m'hauria agradat: canviar la constitució. Aixb segueix pendent. També per a Zapatero. Una cosa és no poder canviar-la ara, i una altra és renunciar-hi. Espanya estaria molt millor si la Constitució certifiqués que hi ha tres nacionalitats histbriques. -Home, més tranquil.la, és clar. -¿En una letargia, ha dit algun cop? -El seu Govern se sustentava sobre la mateixa coalició i tenia una majoria mes amplia que I'actual. En canvi, va anar de sincope en síncope fins que es va trencar. -¿Amb qui es queda, amb el Maragall alcalde o amb el Maragall president? -El primer tripartit va ser més inestable perque va ser el primer, per6 -És veritat que Europa va molt lenta. tenia més vots, ¿no? Els governs de P W De base r> Maragall no conserva cap carrec al PSC. El PDE trigar2 a materialitzar-se, coalició són aixi. Miri a Itilia. Aquí pero la tendencia és clara. tenim una idea simplista de la democricia. Vam tenir tants anys de dicta-¿Que opina del Govern actual? dura que alguns pensen que la de-¿Quin paper tindra voste al PDE? -Esti fent les coses de forma ordenada, correcta, positiva, cosa que parla -Molt menor. No seré un activista; mocracia és el mateix pero votat cabé del seu president. Hi ha assumpaixb és per a gent més jove. Franca- da quatre anys. Doncs no. És un siste ''No tinc sensacid de ment, jo avui no tinc gran cosa a dir. ma diferent en quil cada dia pot pas- f racas. Pero 'ho han tes no resolts, els mateixos que nosaltres no vam poder resoldre: aeroPuc anunciar tenditncies, pero no hi sar qualsevol cosa. preguntat tants "ps tindré un paper actiu. port, alta velocitat Barcelona-Valen-L'any passat, el Cercle d7Economia que ia comenco a cia i arce el ona-~ilbao, ambició econbmica, ubicació a Catalunya de -També voste ha acusat Zapatero va criticar que voste, com a presid'haver-lo descavalcat en favor de dent, no tenia el lideratge esperat. preguntar-m'ho jo)) centres de decisió...Sempre es pot fer k *-* U\-* &>si* ~ \ e a $ més. Montilla. ¿El líder del PSOE treu i Ara, en canvi, elogia la capacitat de hw SARI^'-* posa líders al PSC? -No. Si jo m'hi hagués negat, Zapate ro ho hauria tingut difícil. Una altra cosa és que jo hagi decidit deixar-ho al veure acabada una fase personal i política. -¿Quan, on va néixer el desamor entre voste i Zapatero? comandament de I'Executiu de Montilla. ¿Que li sembla? -Que a Lara [president del Cercle d'Economia] li deu agradar més aquest Govern que l'anterior. Jo si d'algú estic lluny políticament és de Lara, de la dreta. -¿i Montilla no ho esta tant? -No sé si és desamor. El Govern ca- -No ho sé. L'hi hauria de preguntar a tala va tirar milles amb el seu projec- ell. L ha ~ . aLSE,SSTt@a"irU$ ((Crecque no hi haura , , , retallades substantives, El que em preocupa es el que n'ha quedat fora: airoport, AVE.. . )) -¿Creu que al Govern li falta avui , ambici4 -¿En que quedem? Abans es criticava que hi havia excés de tot aixo, i ara, que n'hihapoc. -Amb tots dos, home, no foti. ¿Que vol, que renegui d'una part de la meva historia, d'una part de la m e va vida? De l'alcaldia també en tinc records duríssims. Hi va haver moments enormement dificils, durs i desagradables, com la campanya en que els meus adversaris es van inventar que jo tenia problemes alcoholics. Va ser un cop molt dur. Et planteges si val la pena sacrificar la tranquil.litat de la teva família, si val l a pena seguir endavant a aquest preu. -¿Se sent decebut amb el PSC? ¿Ha trobat a faltar el suport del seu partit? -Si, algunes vegades. Jo, amb el meu partit, me les vaig tenir quan era alcalde i també quan-vaig ser president. ~- -¿Té alguna sensació de fracas, de frustració, de decepció? -No. Pero m'ho han preguntat tants cops que comenqo a preguntar-m'ho -¿Que far5 ara al PSC? -Sóc una persona de la base. ¿Militant? No m'agrada aquesta paraula; té ressonincies militars. = � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El desamor amb Zapatero no va néixer de mi, no soc qui ha canviat Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Mauri, Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Expresident Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Espanya Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Partit Demòcrata Europeu Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/21/1641/0000000704.pdf 0fedae006b3d385958c486d4ee474936 PDF Text Text 14 21 entrevista n3.qxd 14 18/04/2007 9:05 PÆgina 14 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’ENTREVISTA PASQUAL MARAGALL ‘EL ZAPATERO FEDERALISTA HA DEIXAT PAS A UN ZAPATERO FELIPISTA’ Text: Josep M. Muñoz Fotografia: Martí Gallén �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:05 PÆgina 15 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’OPINIÓ 15 La presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya (2003-2006) ha estat tan breu com intensa i accidentada. Ara fa deu anys, Maragall va deixar l’alcaldia de Barcelona i va marxar a Roma, tot fent evidents les seves desavinences amb el seu propi partit, el PSC. Uns mesos més tard, l’estiu del 1998, va tornar a Barcelona per encapçalar un repte d’una magnitud considerable: fer que les esquerres catalanes governessin la Generalitat i, al mateix temps, tractar d’imprimir un gir federal en les relacions Catalunya-Espanya. Ara, allunyat per primer cop en la seva vida professional i política de la plaça de Sant Jaume, Maragall repassa en aquesta conversa la seva trajectòria presidencial, marcada pel procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia i per una relació canviant, de la complicitat inicial al desencontre final, amb el president del govern espanyol i secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. L’entrevista, la primera en profunditat que concedeix Maragall després de deixar la presidència, té lloc en el seu nou despatx d’expresident, un pis lluminós d’un edifici noucentista de l’arquitecte Josep M. Pericas, situat a la Diagonal, a tocar el Passeig de Gràcia. Situem-nos en el 1998, quan vostè torna de Roma i accepta el repte pendent del seu partit: guanyar la presidència de la Generalitat. Per això, vostè assumeix que cal ocupar l’espai central de la política catalana. En un acte fet al Palau de la Música, el PSC i vostè mateix presenten un document que es diu “Per Catalunya”. Què s’hi propugnava? Aquest document partia de la base que el catalanisme nacionalista havia fet un servei important a Catalunya, però que calia una renovació. I que, bàsicament, del que es tractava era de passar de la relació de desconfiança amable amb Espanya, de respecte però de no interferència –el “mírame y no me toques”, que era mutu–, a un altre plantejament, que vindria a ser el de dir “deixa’m que et digui com volem que siguis”. Per part d’Espanya això ja se sabia. La novetat seria que Catalunya deia la seva respecte de l’Espanya plural, i de com havia de ser Espanya. Per això calia fer una cosa que el nacionalisme –lògicament, dins aquest plantejament seu de no tocar les coses– no havia volgut fer, que era posar l’Estatut al dia, un quart de segle després. La seva formulació del catalanisme té unes arrels i uns plantejaments diferents a les del nacionalisme. Què és el que la diferencia? El catalanisme que jo podia representar, d’arrel municipalista, no era una mera contraposició al catalanisme conservador, sinó que tractava de recuperar l’embranzida del 1906-07, de les primeres formulacions del catalanisme. Per a mi, aquest plantejament era doblement seductor: d’una banda, pel salt històric que representava la connexió amb el catalanisme del meu avi, que era el que jo havia mamat. I d’altra banda, perquè aquest catalanisme del 1906-07 va ser molt municipalista. De fet, es va començar a formular –perquè no es podia fer d’una altra manera– des de l’Ajuntament de Barcelona, amb el famós pressupost de Cultura de 1908. El que van fer els regidors era una cosa absolutament revolucionària: empalmar amb l’escola de Xicago i anar a un esquema d’ensenyament local –cosa que evidentment no passava a l’Espanya de las Escuelas Nacio- nales ni pràcticament a cap país europeu. Aquest primer catalanisme es mostra preferentment preocupat per l’educació com a eina de vertebració del país. A mi em va semblar que calia connectar amb aquesta tradició pedagògica, que a l’Ajuntament van reprendre Maria Aurèlia Capmany, Oriol Bohigas i Marta Mata com a regidors de Cultura i d’Educació. Per tal d’ocupar l’espai del catalanisme, hi ha també per part de vostè la idea que això s’ha de fer més enllà dels límits estrictes del seu partit. D’aquí sorgeix la coalició amb Ciutadans pel Canvi. D’on surt aquesta plataforma? Aquesta tradició pedagògica de què parlava ara és en certa forma també la base de Ciutadans pel Canvi. Per què aquest nom? Per què calia marcar que, a més de la tradició socialista, la del PSC, hi havia d’haver un element de proximitat a la ciutadania. La plataforma havia anat sorgint des dels primers anys 90 amb el que vam anomenar primer Catalunya Segle XXI. Llorenç Gomis, Antoni Moragas, Betona Comín, Francesc Raventós, Albert Broggi i Josep M. Vallès n’havien estat els promotors. Quan anys després torno d’Itàlia i encetem el projecte de conquesta de la Generalitat, una de les condicions que poso és la coalició amb Ciutadans pel Canvi, que és la marca electoral continuadora d’aquell projecte. El 1999, vostè guanya les eleccions en nombre de vots, però no en escons. La seva candidatura, en coalició amb Iniciativa fora de Barcelona, aplega pràcticament tot el vot d’esquerres, però no va fer prou forat entre l’electorat nacionalista. Què va faltar aleshores? Simplement, la llei electoral. Amb una llei com la que preveia l’Estatut, hauríem governat ja en el 1999. De fet, mai no s’havia donat un tomb electoral com aquell: vam tenir quatrecents mil vots més, un 50% més del que havíem tingut. Si no recordo malament vam passar de 800.000 a quasi 1.200.000 vots! Però CiU va seguir governant amb el PP, per un escó de diferència: 68 a 67. Els precedents d’on veníem eren d’una gran submissió ideològica a les formulacions del nacionalisme. Els socialistes �14 21 entrevista n3.qxd 16 18/04/2007 9:05 PÆgina 16 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA no només no guanyàvem, sinó que en alguns punts no plantàvem cara. Deu anys abans, quan Pujol va suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona, em vaig quedar sol amb l’alcalde de Badalona defensant la seva necessitat. De manera que la situació de 1999 no m’agafava de nou. Durant la legislatura següent (1999-2003), vostè es dedica a preparar l’alternativa. Forma un govern a l’ombra i fins i tot arriba a presentar una moció de censura a Pujol. Què vol dir “fins i tot”? ¿Després dels anys que dúiem, i d’un govern que ja estava bastant arnat? La democràcia és això! La moció de censura la vaig fer bastant en solitari –com si diguéssim, la vam acabar de fer la Diana i jo, la nit abans. Bé, vam tenir ajuda, no dic que no, però va ser una decisió bastant personal. Alguns companys de grup no hi estaven d’acord. la Constitució hagués reconegut ‘ SiCatalunya com a “comunitat nacional”, la discussió de l’Estatut no hauria tingut la falta de paraigua que ha patit ’ En aquells anys, vostè també havia començat a recórrer el país, més enllà de la seva àrea metropolitana. Vaig començar a visitar el país, amb el mateix esperit que, quan era alcalde, havia anat a viure als diferents barris de Barcelona. Recordo particularment un dia, l’estiu de 1998, poc després que jo anunciés la meva candidatura, que vam anar amb en Jaume Badia a Castelltallat. Era l’estiu aquell dels incendis, i la zona havia quedat molt afectada. Vam conviure amb la família Duocastella. Per a mi va ser molt emocionant, realment. Hi vaig tornar una segona vegada, a la tardor següent, i me’n vaig emportar en Ramon Margalef, perquè vaig pensar que era interessant que veiés el que havia passat; ell era un especialista mundial en medi ambient. Van ser visites que em van marcar molt. D’una banda, perquè em van permetre empalmar amb la Catalunya interior, d’arrel cristiana, que jo no coneixia prou. Amb aquests viatges vam començar a crear una candidatura i una filosofia sobre bases molt sòlides, tant pel que tenia de tornar a la Catalunya profunda, com pel que tenia de l’element ambientalista modern. Margalef va ser una persona que em va influir moltíssim: em va emocionar molt veure’l entrar a Palau el dia que vaig prendre possessió com a president. I va anar trenant també l’estratègia conjunta amb els que seran després els seus socis de govern. Amb ells, el desembre del 2001, es posen d’acord en la necessitat de la reforma de l’Estatut. Sobre quines bases s’havia de fer aquest Estatut nou? Havíem parlat temps enrere amb Francisco Rubio Llorente, president del Consell d’Estat, sobre la reforma constitucional. Hi havia el tema de la successió a la corona –que tenia un problema d’incoherència amb altres aspectes de la mateixa Constitució, com ara la igualtat de sexes–, i el tema de la denominació de les autonomies, que no són enumerades una per una en el text de la Constitució, perquè van constituir-se posteriorment. Amb ell vam parlar de la possibilitat de modificar l’article 2 de la Constitució, per fer-hi constar les disset autonomies pel seu nom, i aprofitar aleshores per assenyalar les diferències entre unes i altres –cosa que ens ha faltat després. Si la Constitució hagués tingut una clara diferenciació entre nacionalitats i regions, probablement tota la discussió de l’Estatut no hagués tingut la falta de paraigua que ha tingut. I ha hagut de ser l’Estatut el que introduís, una mica d’esquitllentes, aquesta dualitat constitucional de les nacionalitats i regions. Creant una terminologia recomplicada, en el preàmbul, i sense valor dispositiu. Si la Constitució hagués reconegut en l’article segon les “comunitats nacionals” de Catalunya, Galícia, Euskadi i Navarra, ens ho haguéssim estalviat després. No haver-ho fet va tenir conseqüències greus. La situació actual és lamentable. Ara en parlarem. Abans, però, voldria aturar-me en les eleccions del 2003. Malgrat que CiU torna a tenir més escons que el PSC, finalment es constitueix un govern tripartit d’esquerres. Com s’arriba al pacte del Tinell, i en particular, a integrar-hi ERC? S’hi arriba perquè sumem netament una majoria d’escons, a diferència del 1999. Però caldria remuntar-nos un temps. Immediatament abans de les eleccions de 1999 és quan tenim la reunió a la platja del Miracle, a Tarragona, amb en JosepLluís Carod-Rovira, a qui jo aleshores no coneixia. El catalanisme dominant després de la guerra civil havia estat sempre més aviat de la Catalunya Vella, com ho era en Pujol. Era un catalanisme partidari d’anar “Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç”. En canvi Carod i Bargalló eren de la Catalunya Nova. I el catalanisme de la Catalunya Nova sempre ha estat menys benedictí i més peninsular, a voltes iberista. No vull dir més espanyolista, però en tot cas no té aquesta visió mística, historicista, del país. Aquell dia jo li portava a Carod-Rovira un paper que es deia Els quatre federalismes. Aquest paper l’havia fet a Roma i va ser allà que en vaig parlar amb Felipe González, sopant a la Piazza de Santa Maria in Trastevere. Ell em va venir a veure per convèncer-me que m’havia de presentar a les eleccions. Jo li vaig dir que no seria sense determinades condicions. “Qué condiciones?” va preguntar. “El federalismo” vaig dir. “Pero será cooperativo, no?” va fer. “No, no,” li dic, “diferencial.” L’home va sortir reconfortat, perquè jo no deia que no de presentar-me, però també una mica esverat! Les condicions que jo vaig elaborar a Roma i que vaig presentar a Carod a la platja del Miracle el 1999 eren els qua- �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:07 PÆgina 17 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 tre federalismes: el polític, el cultural, l’econòmic i el judicial. Els termes us els podeu imaginar. En el federalisme cultural, hi havia la qüestió de les llengües. I el tema de la història comuna dels pobles d’Espanya, que parlàvem feia temps amb Jordi Nadal i un grup d’historiadors, com el valencià Pedro Ruiz Torres, el president de Castilla-La Mancha i altres, i que no s’ha arribat a fer mai (sembla mentida!). Les altres eren: el tema econòmic –el famós percentatge 50-25-25 de distribució percentual de la despesa pública (estatal, autonòmica i local), que ara ha quedat superat per la realitat– i la qüestió judicial, que és on hem quedat més enrere, perquè el sistema judicial és sempre, per naturalesa, més conservador. Sobre això vam tenir, temps enrere, moltes discussions amb Rubio Llorente, amb María Teresa Fernández de la Vega, que havia estat jutge durant molts anys a Barcelona, i amb Juan Antonio Belloch. I havíem avançat bastant en la via de la devolució judicial, salvat sempre el que se’n deia recurs d’unificació de doctrina. El desembre del 2003 se signa el Pacte del Tinell i vostè constitueix el govern. Fins a quin punt va poder fer el govern que imaginava? És difícil refer el que imaginaves abans de fer un govern, perquè el que compta i el que queda és el govern real. Vol dir les persones? L’OPINIÓ 17 No, em refereixo al pes que hi tenien els partits. En l’acord de govern hi van tenir molt a veure els partits, per descomptat. Van ser José Montilla, Joan Puigcercós i Joan Saura, amb l’ajut d’Ernest Maragall i de Joan Ridao, els que, en nom dels partits respectius, van tancar l’acord. Em refereixo sobretot al document del Pacte de Progrés i al repartiment de les carteres entre els tres partits. En un govern de coalició, la clau de la governabilitat la tenen sobretot els partits. En qualsevol cas, la tranquil·litat va durar ben poc. El gener del 2004 es va filtrar que Carod-Rovira s’havia entrevistat, essent conseller en cap, amb ETA. Quina va ser la seva reacció? La meva reacció va ser treure-li les competències que havia exercit malament. I hi va haver la reacció de Madrid, que va ser molt forta. El PSOE encara no governava, i possiblement no hauria arribat a governar si la reacció no hagués estat fulminant, superior a la que jo havia inicialment previst. És veritat, doncs, que va haver-hi una pressió molt forta de Madrid perquè la reacció fos més contundent, i és veritat que jo vaig accedir-hi. Però no me’n penedeixo. És clar que després va haver-hi l’11-M, i les tergiversacions d’Acebes i d’Aznar, que van ser molt més decisives perquè el PSOE arribés a governar. El matí del dia 11 jo vaig trucar a Aznar, i li vaig demanar si estava segur que havia estat �14 21 entrevista n3.qxd 18 18/04/2007 9:08 PÆgina 18 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA EL DEBAT SOBRE LES INFRAESTRUCTURES Durant la negociació de l’Estatut, al llarg de l’estiu del 2005, vostè va presentar a Zapatero un document amb quinze punts. Com va anar aquella negociació? Hi havia bastants punts que es quedaven sobre la taula, amb l’anotació: Solbes-Castells. El tema econòmic, de competències. Però els dos punts on ens vam encallar van ser els paradors i els aeroports. És a dir, va haver-hi un moment que a Madrid em venien a dir: que l’Estat desapareixeria de Catalunya. Amb la idea que l’Estat és un poder físic, i que no n’hi ha prou amb tenir lleis: has de tenir un peu, has de tenir presència. La Policia Nacional ja es retirava, quedava només la Guàrdia Civil a les fronteres... Què quedava? Hi havia la sensació, per part de l’Estat, que es perdia presència. En tot cas, hi havia a la Moncloa aquesta inquietud que l’Estat desapareixia de Catalunya. Per això discutíem dels paradors i dels aeroports, AENA. Aquí va començar la discussió important. Jo els vaig explicar aleshores una anècdota de l’època en què Thomas Enders era l’ambaixador nord-americà a Madrid, i l’ATT havia de venir a Espanya a instal·lar-se. En tornar d’un viatge a Califòrnia, després dels Jocs de Los Angeles, ens vam aturar a Nova York i vam anar a sopar amb la Diana, en un restaurant de les Torres Bessones, amb dos representants d’ATT. Ells ens van tranquil·litzar, dient que decidirien quina ciutat seria la seva seu a Espanya en funció de criteris merament “científics”. Em van dir que tenien una llista d’unes trenta variables (preu, qualitat de vida, distància, etc.) en funció de les quals decidirien. Passat un temps, rebo un telegrama de l’ambaixador Enders que diu: “Han triat Madrid. La raó principal: la inexistència [a Barcelona] de vols sense escales” amb els Estats Units. Això per mi va ser una obsessió sempre més. Ja ho era aleshores, i ho és ara: en aquest nostre món tan obert, o ets un hub o, si no, no ets ningú. Anys enrere Felipe González em va plantejar l’alta velocitat a Sevilla com una compensació de la forta inversió estatal en els Jocs del 1992. Tenia una part de raó. El problema és que l’alta velocitat es va frenar i que encara seguim discutint si el TGV ha de passar o no per sota la Sagrada Família! Aquella batalla la vam perdre, l’hem perdut en el temps. Amb Aznar també. De manera que els temes d’aquella època després s’han anat esfilagarsant, i ja no hi ha una discussió d’aquell nivell. Hi ha coses que s’han anat fent, però aquests plantejaments geopolítics, aquest debat d’estratègia territorial i política ha quedat una mica perdut. Hi ha temes pendents que no s’han tornat a reprendre. Hi ha hagut manca de visió i d’ambició. Però és enormement important que Catalunya empenyi aquests projectes, perquè s’hi juga molt… ETA. I em va contestar amb aquesta frase típica d’ell: “Sin ningún género de dudas.” Al migdia, les televisions angleses ja deien que eren els islamistes. La destitució de Carod va posar de relleu que el seu govern tenia una inestabilitat interna important, agreujada per una hostilitat externa. D’entrada, se’n va qüestionar la legitimitat mateixa, fins al punt que Artur Mas evitava adreçar-se a vostè com a “president”. La dreta en general és més freda, no és tan sentimental com l’esquerra. Sap que té el poder econòmic i bona part del comunicacional, i que per tant normalment governarà. L’esquerra només té el polític, quan el té, i en tot cas té un cert pes cultural. L’esquerra és més emocional. La dreta té un discurs més calculat. També és cert que, en aquest cas concret, a CiU hi havia un esqueixament per la pèrdua del poder. El desencís i el disgust seus eren autèntics. Una de les coses que li retreia l’oposició és que vostè no era conscient del canvi d’escala que significava passar de governar un ajuntament, encara que fos tan gran com el de Barcelona, a presidir la Generalitat. Com va viure el canvi de costat de la plaça de Sant Jaume? Amb una sensació de canvi d’escala, per descomptat. Encara que jo sempre havia treballat a la plaça de Sant Jaume, arribar a la presidència de la Generalitat no havia estat el meu somni. Jo era més del cantó sud de la plaça. Per tant, més que un somni realitzat, va ser un canvi d’escala molt fort. En tot cas, la singladura del seu govern va ser tan accidentada que un dels seus consellers va comparar-la amb un viatge en el Dragon Khan. Una de les crisis més importants es va produir arran de l’esfondrament al Carmel. En un ple del Parlament dedicat a aquesta qüestió, el 24 de febrer del 2005, vostè deixa anar la cèlebre frase: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 %”. Què va passar aquell dia? No entenia –de forma potser una mica innocent– la visceralitat de l’oposició, que en el fons s’ha d’anar a buscar en el que deia tot just ara. CiU veia la possibilitat de tornar al govern. Convergència tenia un retret històric, la querella de Banca Catalana, que havia generat no diré odi però sí mals sentiments. Pujol s’havia sentit personalment atacat, no ja pel franquisme, sinó per un govern socialista, on hi havia Narcís Serra, i en un moment en què jo era alcalde de Barcelona. És una cosa que algun dia s’haurà de tornar a estudiar. En fi, potser és anar una mica enrere, però crec que aquest és un element a tenir en compte, un element explicatiu d’algunes coses. I que es va traduir, probablement, en una mena de radicalització dels sentiments a Catalunya. I passa també que a mi em costa d’aguantar: no sóc un professional de la tensió, per dir-ho d’alguna manera. El cas és que aquell dia la vaig engegar pel broc gros. Això del 3 % �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:09 PÆgina 19 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’OPINIÓ 19 venia de lluny i era en boca de molts empresaris. Recordo fins i tot que Florentino Pérez havia insinuat en un programa de televisió que la raó per la qual les seves empreses no havien treballat pràcticament a Catalunya podia tenir relació amb aquell famós percentatge. Que possiblement era més alt i tot. Catalunya, el que s’ha de fer és suportar-se. No voler-se convèncer mútuament, perquè això no serà mai possible. És un pas enrere respecte del federalisme. Malgrat tot, el seu govern decideix tirar endavant la reforma de l’Estatut, que es converteix, per a bé i per a mal, en el gran tema de la legislatura. I això ens porta a la seva relació amb José Luis Rodríguez Zapatero. Zapatero va fer un pas enrere respecte del seu federalisme inicial. Ell havia sortit elegit secretari general del PSOE, per només nou vots de diferència respecte a José Bono, que era el candidat oficial, gràcies al fet que una part de la delegació de Catalunya –no pas tota– li va donar suport. Penso que el PSC –com explica un llibre recent de Gonzalo López Alba, titulat El relevo, que crec que es queda una mica curt en aquest tema– va votar dividit, encara que, com que el vot era secret, això no se sabrà mai. Amb els andalusos va passar el mateix. Zapatero havia fet dues visites aquí com a candidat a la secretaria general. En la primera no va parlar gaire, va venir amb Jesús Caldera, i va ser Caldera que va parlar tota l’estona, fins al punt que jo li vaig preguntar: “¿y tú no tienes nada que decir?” En la segona visita ja es va expressar més clarament. Jo vaig declarar després que Zapatero era “la gran esperanza blanca”. Ell era, per altra banda, amic de l’Anna Terrón i del Germà Bel, amb els que havia coincidit a les Joventuts. A l’hora de votar, una part del PSC va optar per Zapatero i una part per Bono. I amb una part dels vots andalusos –Alfonso Guerra no veia amb bons ulls Bono, perquè venia del PSP–, els vots catalans van ser determinants perquè sortís Zapatero. cas Banca Catalana havia creat una ‘ Elmena de radicalització dels sentiments a Catalunya, i aquest és un element explicatiu d’algunes coses posteriors ’ Mentre vostè i Zapatero van ser a l’oposició, la seva sintonia semblava clara, particularment en qüestions com l’Espanya plural. L’estiu del 2003 el PSOE aprova, a Santillana de Mar, un document que fixa la posició del partit respecte a les reformes estatutàries en curs. Sí, de fet ho fa, encara que no tan enllà com jo hauria volgut. Però en aquell moment l’eix Maragall-Zapatero funciona. Després es produeixen dos desencontres, que es reflecteixen en una reunió del consell nacional del PSC, el febrer del 2006, a la qual assisteix Zapatero i en què jo, en el meu discurs, li dic allò que “dicen que yo soy imprevisible, ¡pero mira que tú!” Sortint del consell nacional, Zapatero se’n va a veure els empresaris catalans amb José Montilla. Aquest és un dels desencontres. I l’altre? L’altre és quan rep a Mas a la Moncloa, i surten junts a dir que han arribat a un acord sobre el que ha de dir l’Estatut. El que passa és que, amb tot això, es torna a la filosofia antiga. El Zapatero federalista de Santillana ha deixat pas a un Zapatero felipista. Tornem a allò de sempre, la conllevancia: amb De fet, vostè, una setmana abans de les eleccions del 14 de març, va publicar un article a El País on apuntava que el projecte federal del PSOE no estava prou madur. Sembla que aquest article va disgustar Zapatero. Segurament. Ell es va anar trobant cada vegada més amb la situació real. Amb una Espanya que no admet el federalisme que ell havia assumit, almenys aparentment. Ell, a dife- �14 21 entrevista n3.qxd 20 18/04/2007 9:11 PÆgina 20 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA rència de la tradició anterior del socialisme andalús, venia d’una veta republicana, no sé si federalista però sens dubte més federalitzant. Però tot això es va anar esmussant, amb el pas del temps, cap a una mena de realpolitik que consistia no a formular el projecte històric de l’Espanya federal, sinó el de la conllevancia –que era el de Pujol i González. Que per mi va quedar sancionat absolutament en el moment en què fan fora Narcís Serra del govern, amb l’excusa de les escuchas. En definitiva és el moment en què el PSOE ha perdut la majoria absoluta, necessita recolzaments externs i aleshores CiU exigeix condicions. al plantejament de do ut des, sense tractar d’obrir alguna fórmula nova espanyola de caràcter federal. Després del pacte Mas-Zapatero, justament, vostè diu una frase molt expressiva: “No em tornaran a fotre” i evoca aquests precedents, és a dir, que quan hi hagut la possibilitat que una altra versió del catalanisme manés, els governs de Madrid han acabat preferint el pacte amb el nacionalisme conservador. Aprovat l’Estatut, vostè fa fora ERC del govern, perquè propugna el vot negatiu en el referèndum, de manera que ha d’escurçar la legislatura i donar pas a unes eleccions anticipades. Unes eleccions en les quals el seu partit descarta que vostè sigui el candidat, no és així? Durant la discussió de l’Estatut, Zapatero ja anava dient que no em presentés. En una entrevista a la Moncloa em va dir que preferia Montilla com a president. Jo m’enduia l’Estatut i ell com a president del PSOE proposava un altre president de la Generalitat. El que ell no sabia és que, mani qui mani a la Generalitat, s’haurà de barallar amb Madrid. Ja s’està veient. No oblidem que quan Manuela de Madre va defensar, de forma vibrant, en un comitè federal del PSOE molt mogut, que Catalunya era una nació l’impacte va ser fortíssim. Ara bé, sense grup par- I la prova fefaent és la formulació que fan Zapatero i Mas en el preàmbul de l’Estatut, aquella fórmula excessivament alambicada, que ja no tenia gaire a veure amb els plantejaments lamentari propi serà molt difícil que es mantingui un equilibri a Madrid. És clar que Zapatero sempre podrà tirar mà de Duran Lleida... es va anar trobant amb la ‘ Zapatero situació real, amb una Espanya que no admet el federalisme que ell havia, almenys aparentment, assumit ’ que havíem fet amb Rubio Llorente. I d’això en patim ara. Va haver-hi un moment que semblava que es podia canviar la Constitució i, perdut aquest moment, es va anar enrere, es va tornar Zapatero havia dit a l’inici del procés estatutari: “Pasqual, apoyaré la reforma que salga del Parlament de Catalunya”. Vostè s’ha sentit, personalment, traït? Sí, tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu ambiciós que ens havíem plantejat aquí i allà perilla. Un pas enrere molt evident. En el seu balanç polític i personal, hi ha una coincidència general a situar-hi dos grans actius. Un és haver fet possible l’alternança en el govern de la Generalitat. L’altre, haver posat a l’agenda política la qüestió de l’Espanya plural. Què en pensa ara, de tot plegat? �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:12 PÆgina 21 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 A mi m’agradaria pensar en termes que siguin més de futur, i geogràficament més europeus. Se’m fa difícil tornar a l’esquema anterior de l’Espanya plural. Som en un escenari europeu, i, aleshores, què vol dir la nació? No ho sé, però la Ségolène Royal ha estat fent mítings amb La Marsellesa i demanant que hi hagi una bandera francesa a cada casa... Però això és que França és així! L’octubre passat vaig anar, convidat pels italians, a una reunió de llançament de la idea d’un Partit Demòcrata europeu. Per a mi, en aquell moment s’obre aquest nou escenari en què el tema ja no és Espanya ni Catalunya, sinó què fan Catalunya i Espanya en la nova nació, ben real, que és Europa. Que té moneda i exèrcit, i que comença a tenir la possibilitat de tenir partits europeus. Som a Europa, i el canvi de dimensió no és només quantitatiu sinó qualitatiu. Canvien no solament l’ordre de les peces en joc, sinó les peces mateixes. I el que passa és que la política europea serà cada vegada més com la política americana, amb dos grans partits, però que ja no són partits de fidelitat ideològica, sinó de posicionaments globals. No anem per tant cap a forces polítiques de caràcter ideològic molt marcat, sinó amb grans opcions estratègiques. Els primers que ho han sabut veure són els italians, que són els més llestos i flexibles. Romano Prodi i Francesco Rutelli es pregunten per què no anar directament a fer el gran Partit Demòcrata europeu. I conviden François Bayrou i Pasqual Maragall per parlar-ne. Jo m’imagino que d’aquí a uns anys hi haurà dos grans partits europeus, el Demòcrata i el Popular. És el que correspon al canvi de dimensió, que és també un canvi d’estils, de conceptes, del tipus de relació entre les persones i la força política en què estan enquadrades, amb molta més llibertat, perquè l’espai és tan més ample, físicament i políticament, que tu pots evolucionar amb una llibertat de moviments que abans no tenies. L’OPINIÓ 21 Crec que la idea d’un Partit Demòcrata europeu és una idea guanyadora –de fet, els italians, l’esquerra italiana, el dia que jo era a Venècia amb Massimo Cacciari, van decidir entrar- la Moncloa, Zapatero em va dir que ‘ Apreferia Montilla com a president. Jo m’enduia l’Estatut i ell proposava un altre president de la Generalitat ’ hi–, crec que és el futur. Jo hi coincideixo estratègicament, encara que tampoc no és una cosa que t’entusiasmi personalment tant com et podia entusiasmar el Partit Socialista on vas néixer, amb el qual la vinculació humana i ideològica, filosòfica i política, era molt marcada, molt específica, i la prò- pia coherència del grup molt forta. Ja no és el cas. Això és un gran transatlàntic en el qual tu viatges. En això estarem. Aquest és doncs el seu horitzó personal? Ara el meu horitzó polític és, personalment, més limitat, però sí, estaré disponible. Parlant d’això, hi ha la qüestió de si es fa o no la proposta de Zapatero i de Prodi de crear una política euromediterrània. Fins ara, això era una cosa relativament limitada, perquè és filla de les conferències de Barcelona de 1995 i 2005, en les quals jo vaig tenir un paper relatiu, primer com a alcalde i després com a president de la Generalitat. Aquest escenari s’està consolidant, i jo podria tenir un rol dins d’una institució directament centrada en l’Euromediterrània, que fins ara ha tingut un caràcter més tècnic i cultural però que anirà agafant més pes. El que passa és que el descabdellament de les decisions a Europa és tan lent! Ja ho veurem. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: El Zapatero federalista ha deixat pas a un Zapatero felipista Source A related resource from which the described resource is derived L'Avenç Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Muñoz, Josep M. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Expresident Estatut Espanya Catalunya Tripartit Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partido Socialista Obrero Español Euromediterrània Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/21/1640/0000000707.pdf c982943204a113a67a02dcdf19cf1929 PDF Text Text 20 LA VANGUARDIA LA CUESTIÓN CATALANA◗◗ P O L Í T I C A DOMINGO, 29 ABRIL 2007 El debate de los socialistas Una conversación con el ex president de la Generalitat sobre el pasado reciente y sus planes de futuro Maragall sueña con un partido distinto JORDI BARBETA Barcelona espués de abandonar su despacho de presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, que por sus virtudes y seguramente también por sus defectos es una persona que se hace querer, recibió varios homenajes. Más de amigos que de políticos. Uno de ellos, Antonio Fraguas, Forges, le hizo probablemente el regalo más acertado y que, por gentileza del ex president, se reproduce en la página siguiente: una caricatura del propio Maragall con una idea: “Pienso, luego estorbo”. Difícilmente podría describirse con mayor precisión la relación del ex president y ex alcalde con el mundo de la política. Esta semana se ha vuelto a confirmar. La viñeta de Forges preside su nuevo despacho de ex president, “digno pero no excesivo”, en un edificio noucentista de la Diagonal de Barcelona, donde Maragall mantuvo el miércoles una conversación con La Vanguardia sobre sus reflexiones y sus planes de futuro. Las opiniones del ex president Maragall no dejan lugar a dudas de que es un inconformista empedernido. No cree que el Estatut que él se empeñó en impulsar haya alcanzado los objetivos ambiPEDRO MADUEÑO ciosos en los que, al menos él sí El ex president Maragall, en la oficina institucional que acaba de estrenar en la Diagonal de Barcelona que creía, y no ve a España dispuesta a encontrar la fórmula en la que todos se sientan cómodos. Sin embarfulano y el número 2, mengano y si tú te porcuando fue monopolizada por el PPE con EUROPA COMO SOLUCIÓN go, ni se le ha pasado por la cabeza tirar la tas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo Aznar como líder de referencia. Eso signifi“En el marco europeo Catalunya toalla. De momento, ha llegado a una primeque dices o verás... Es un sistema cerrado y ca que en el nuevo partido que propone Mara conclusión. Hay que abrir horizontes. burocrático. Los demócratas norteamericaragall podrían coincidir rivales internos, pese sentirá más liberada porque la “Europa existe y es la realidad que se va a nos pueden elegir entre el candidato Obama ro el ex president no ve ningún inconveniencontradicción es con el Estado” convertir en el marco de referencia principal y la candidata Clinton. La relación entre rete. “Artur Mas tendría que decidirse por el y en el que nuestras historias particulares presentantes políticos y ciudadanos no es centroderecha o el centroizquierda; porque afortunadamente cuentan mucho menos”. tan indirecta, hay más libertad”. la intención es establecer como en EE.UU. CONTRA LA BUROCRACIA PARTIDISTA Que las “historias particulares” cuenten meLa idea del Partido Demócrata ha cuajados referencias políticas cuyos representannos no significa, a su juicio, que la cuestión do en Italia. Romano Prodi y Francesco Rutes surgirían de elecciones primarias”. “Aquí el aparato decide que si te catalana se quede sin resolver, al contrario: telli la han puesto en práctica y han invitado La constitución del nuevo Partido Demóportas bien, irás de número 3, y “El marco europeo es más ancho y Catalua Maragall desde el primer día. “Yo fui sin crata tuvo lugar el pasado fin de semana en nya podrá sentirse más liberada porque la saber exactamente dónde me metía y quedé Roma y en él han convergido dirigentes polítú, ojo con lo que dices o verás” contradicción más importante es con la refefascinado..., el primer día estaban también ticos de la antigua DC y del PCI. “Entre los rencia estatal, mientras que la relación con François Bayrou y Josu Jon Imaz..., es el ceninvitados había representantes de más de Europa o con el Mediterráneo nunca será rente de partido, porque cuando cambias la troizquierda agrupado, una idea ganadora cuarenta partidos de todo el mundo, de los tan constreñida”. dimensión cambias la esencia de las cosas”. de los italianos...”. Con ese nuevo partido demócratas norteamericanos a los nacionaPero el marco europeo no dispone todavía “La relación de dependencia y de obedienque Maragall observa con tanto interés tamlistas vascos, los kurdos y el Frente Polisario de instrumentos políticos y ahí es donde Macia con tu propio partido es muy diferente”. bién ha mantenido interlocución Josep Ano, dato importante, el Partido del Congreso ragall está más convencido de lo que es prioSu receta es europea, propone el Partido toni Duran Lleida (“a diferencia de Imaz no de India... Vi un fenómeno impresionante... ritario. Influido probablemente por sus trauDemócrata Europeo, homólogo del Partido he visto nunca a Duran”, puntualiza, sin emque abría el camino acertado”. máticas experiencias con el aparato del PSC, Demócrata de EE.UU.: “¿En EE.UU. quién bargo, Maragall). De hecho, Unió DemocràNo queda claro si la idea del Partido Deque primero le llevaron a dejar la alcaldía de elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen tica, el partido de los democristianos catalamócrata que defiende Maragall es compatiBarcelona y luego la presidencia de la Genelistas cerradas? No. En cambio, aquí el apanes, y el PNV buscaron refugio en Italia canContinúa en la página siguiente ralitat, asegura que “hace falta un tipo diferato del partido decide que el número 1 es sados de la Internacional Democristiana D �DOMINGO, 29 ABRIL 2007 LA CUESTIÓN CATALANA◗◗ Viene de la página anterior ble con su militancia en el PSC. A ese dilema contesta con una puntualización de Rutelli cuando se publicó que había roto con el Partido de los Socialistas Europeos. “Rutelli admitió que no estaba en el PSE pero que sí estaría con los socialistas en Europa”. No es aficionado Maragall a las metas fáciles. Piensa en una Europa que funcione a partir de dos grandes partidos que abarquen globalmente el espectro político, cuando de momento ni siquiera existe una Constitución europea, un objetivo que ve resoluble si se plantea en los términos de la Constitución de Estados Unidos, “breve, viva , proclamativa, que los escolares aprenden de memoria y que se va modificando según las circunstancias con enmiendas parciales”. Lo ve Maragall como un proceso inexorable aunque “evidentemente demasiado lento”. Optimista como es, confía en que la inercia acabará imponiéndose a las resistencias de los estados y de las burocracias partidistas, “desbordados por la realidad”. A ello contribuirá, a su juicio, el proceso de fusiones empresariales. “Abertis y Autostrade o Endesa y Enel están fijando el marco europeo”. Hablando con Maragall da la sensación que va a buscar fuera lo que no ha podido conseguir dentro, quizá una versión actualizada del Adéu Espanya que formuló su abuelo cuando vio fracasar el ideal ibérico. Por ello en pocas semanas ha viajado a Turquía, a Roma, al País Vasco y ahora mismo está haciendo las maletas para viajar a Nueva York, donde los profesores y alumnos de la New York University le han pedido que vuelva a reflexionar en voz alta con ellos, tal como hizo hace un año cuando era president. Abre horizontes porque considera que la situación política en Catalunya atraviesa un momento de “letargo” (ensopiment). Observa “falta de ambición en general...” “La idea de la eurorregión se está deshinchando, se ha dado marcha atrás con la España federal y aunque algunas ideas como la alianza de civilizaciones son interesantes habría que apostar más decididamente por el Mediterráneo... Hace falta un banco euromediterráneo... después del éxito del Banco del Este, que ha propiciado la integración europea de tantos países, ahora corresponde crear el Banco Euromediterráneo para conseguir en el sur lo mismo que en el este”, sostiene. Para Maragall, esa falta de ambición a la que hace referencia es la causa prácticamente de todos los males de ahora y de antes. “El otro día –cuenta– tuve una conversación muy interesante con el lehendakari Ibarretxe. Comentábamos que ambos intentamos cambiar las cosas, él con el plan Ibarretxe y yo con el Estatut, pero España dijo no. Quizá habría sido más útil que hubiéramos planteado juntos ir más allá: reformar el artículo 2 de la Constitución”, que es el que establece la indisoluble unidad de España y el derecho a la autonomía de nacionalidades y regiones. Maragall cree que con la enumeración de las 17 comunidades y el reconocimiento de la singularidad de Catalunya, Euskadi, Galicia y el fuero de Navarra se habría resuelto todo. El fracaso de la España plural es para Maragall la imposición de la España radial, un concepto que “quiso imponer Aznar y no ha podido o no ha querido llevar adelante como había prometido Zapatero”. “Aznar quería unir todas las capitales de provincia LA VANGUARDIA 21 P O L Í T I C A El debate de los socialistas EL REGALO DE FORGES El dibujante Antonio Fraguas, Forges, amigo de Maragall y de su esposa, Diana Garrigosa, les obsequió una viñeta que describe de alguna manera la relación que ha tenido Maragall a lo largo de su carrera con el entorno político de su partido. El regalo de Forges, reproducido por gentileza del ex president, preside la mesa de su nuevo despacho institucional. con alta velocidad y yo le pregunté por qué no entre Barcelona y Bilbao y vino a responderme que ni se le había pasado por la cabeza. Confié en que con Zapatero llegaríamos más lejos, que traería la España plural y federal que nos había prometido antes de las elecciones e incluso antes del congreso del PSOE en el que lo elegimos nosotros secretario general, como él bien sabe, y nosotros también, pero finalmente la España real se impuso, dio marcha atrás y optó por el pacto con Mas y el regreso a la conllevancia que practicaron Pujol y González”. En su opinión, dejando aparte las disquisiciones estatutarias, “lo más urgente para Catalunya es el aeropuerto, el tren de alta velocidad y la recuperación del área metropolitana de Barcelona”. La política autóctona, en su sentido estricto, le interesa cada vez menos. Apostará por el Partido Demócrata Europeo sin darse de baja del PSC (“soy socialista desde siempre y nunca dejaré de serlo”, razona), pero en su opinión de lo que se trata es más bien de que el PSC se incorpore al PDE. Ahora bien, lo han visto poco y menos que lo verán en las reuniones de la calle Nicaragua. No ha ido a ninguna desde que volvió de Argentina (“no tengo mucho más que de- CATALUNYA “La sensación es de letargo (‘ensopiment’) y observo una falta de ambición en general” ZAPATERO “Confié en que traería la España federal que nos prometió en el congreso en el que como él sabe lo elegimos nosotros” ARCHIVO Maragall en una visita de hace pocos días a las obras del aeropuerto de El Prat cir”). Y no se va a prodigar en la campaña de las municipales, aunque hará excepciones. ¿Por ejemplo? “Miravet”. ¿Por qué será? Marca distancias respecto a la cotidianidad de los socialistas catalanes, pero actividad e ideas no le faltan. Un día habla con Jorge Sampaio sobre las posibilidades de una Fundación España-Portugal copresidida por ambos, y otro establece contactos para propiciar nuevas iniciativas empresariales financiadas por business angels, para entendernos, mecenas de jóvenes empresarios con ideas prometedoras. Está pendiente de asumir la presidencia de la Fundación Euromediterránea y mantiene contactos frecuentes con Marruecos, con Argelia, con Nueva York y por supuesto con Roma. Y sigue verificando proyectos arrancados en su etapa como president o como alcalde. Hace pocos días visitó las obras del aeropuerto. Para su tarea cuenta con al apoyo de un dream team. Tres colaboradoras que, a fuerza de años, se han especializado en asistir al más imprevisible de los jefes: Marta Grabulosa, directora de la Oficina; Serrat Font y Eva Nebot, responsables técnicas, y Fidel Bellmunt, documentalista. Pese a los viajes, las conferencias y las iniciativas, una tarde a la semana Maragall va a buscar a los nietos al colegio y pasa la tarde con ellos y, de vez en cuando, juega a tenis en el Barcino con sus amigos Xavier Rubert y Guerau Ruiz Pena. Y, a ratos, prepara una bomba: sus memorias.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall sueña con un partido distinto Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Barbeta, Jordi Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Partit Demòcrata Europeu Expresident Catalunya Espanya Estatut Partits polítics Polítics Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/21/1639/0000001613.pdf 533aa113b7f4bf65dc5d833abcfa0aa6 PDF Text Text 12-19 FCB26 CAT.qxp 4/4/07 16:22 Página 15 EN PRIMERA PERSONA De tots els partits que ha viscut, Gaspart recorda “haver patit més que mai en les finals que hem jugat al Camp Nou, com la final de la Recopa contra l’Standard de Lieja, i en les nits de remuntada històrica, com el dia del 5 a 4 contra l’Atlètic de Madrid a la Copa; en definitiva, els partits on el públic juga amb el número 12”. Durant els seus tres anys com a president del FC Barcelona, Gaspart va acumular diverses anècdotes en relació al camp. “En tinc moltes, però n’hi ha una que és molt entranyable. En més d’una ocasió alguns culés em van demanar estendre les cendres dels seus familiars difunts sobre la gespa, com a “última voluntat del finat”, cosa que vaig permetre. L’autenticitat del sentiment barcelonista es fa evident i per això sàviament diem que el Barça és més que un club”. dreta. Pocs dies abans, Casas havia manifestat públicament la seva intenció de lesionar Florencio i el Barça havia denunciat el fet a la Federació Catalana de Futbol). Maragall no recorda quan va trepitjar per primer cop el Camp Nou, però assegura que “l’impacte que em va causar va ser enorme”. De fet, el defineix com “la catedral del futbol català. La del futbol espanyol és San Mamés. Quan érem petits tots érem del Barça… i del Bilbao. Ara molts són del seu equip… i del Barça”. Ja fora del govern, també té anècdotes relacionades amb l'estadi: “La més recent és que en el darrer partit de Lliga entre el Barça i el R. Madrid (3-3, gran partit) ens va tocar seure junts a l’Artur Mas i a mi. Mai havíem coincidit tant en tot”. Manel Martí President de l’Associació de Cecs i Disminuïts Visuals de Catalunya “ÉS MERAVELLÓS PERÒ LI FALTA ADAPTAR-SE ALS DISCAPACITATS” Pasqual Maragall President de la Generalitat 2003-2006 "ÉS LA CATEDRAL DEL FUTBOL CATALÀ" L’expresident de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall és una de les nombroses personalitats que ha tingut la possibilitat de presidir partits des de la llotja del Camp Nou. Maragall, però, té el seu primer record barcelonista d’un partit del 1948 disputat al vell camp de Les Corts. L’expresident de la Generalitat el rememora amb tota mena de detalls: “El primer partit el vaig veure quan tenia 6 anys, assegut entre el meu pare i el meu oncle Gabriel. Era un partit contra l’Espanyol i a la primera part, només començar, el jugador Casas de l’Espanyol se’n va anar directe cap a Florencio i el va lesionar. El resultat va ser de 5 a 1 a favor del Barça. El Barça va jugar amb Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo II, Calvet, Gonzalvo III, Basora, Seguer, César, Florencio i Valle”. (La lesió de Florencio va ser greu. Es va produir al minut 22 de la primera part quan Casas va fer una entrada violenta a Florencio, que es va trencar el lligament lateral interior de la cama Manel Martí és president de l’Associació de Cecs i Deficients Visuals de Catalunya i membre de la Penya Blaugrana d’aquesta associació. “Som una entitat de més de 400 socis i fem tota mena d’activitats socioculturals”. Fa poc que s’ha creat i encara no han anat a cap partit al Camp Nou. “Precisament vull parlar amb el president Joan Laporta perquè ens assigni un lloc fix a l’estadi. Vam anar-hi un cop, amb un grup de trenta persones i vam visitar les instal·lacions”. El Manel recorda amb especial interès “el 5-0 al Reial Madrid; la final de la Recopa amb l’Standard de Lieja i el 4-3 contra l’Atlètic de Madrid en la Copa del Rei”. Martí avisa que el Camp Nou és “meravellós però li falta accessibilitat per a discapacitats”. Joan Pau Mitjans Fill de Francesc Mitjans, arquitecte del Camp Nou recorda que el seu pare "ni era aficionat ni havia planejat mai cap obra relacionada amb l’esport". "El que va fer és molt meritori –afegeix-, ja que partia d’una total ignorància en el tema dels recintes futbolístics però va conjugar l’estudi a fons de la qüestió amb les seves enormes capacitats fins a arribar a fer una obra modèlica. Una de les coses que va arribar a tenir molt present és que el Camp Nou necessitava molts terrenys (el projecte inicial era molt petit) per poder 'respirar'. De fet, totes les instal·lacions i projectes del voltant del Camp Nou els tenim gràcies a aquesta insistència del meu pare, que sempre li estava dient al president Miró-Sans que l’estadi necessitava més terrenys." Aquest coneixement tan directe de les instal·lacions del club va facilitar que Joan Pau Mitjans participés, conjuntament amb altres companys de professió, en altres operacions urbanístiques al Camp Nou. L'ampliació de l'any 1982 n'és la més destacada, però també va col·laborar en les obres del nou edifici de la Botiga, la remodelació del 1994 (quan es va abaixar el nivell del terreny de joc per tal de convertir la primera graderia dels gols en localitats de seient), la renovació de la coberta de tribuna, les noves cabines de premsa, l’ampliació del Museu i el nou vestíbul de tribuna... "Val a dir que el president Núñez confiava molt en l’equip que havia fet l’ampliació del 1982", recorda Joan Pau Mitjans. Agustí Montal President del FC Barcelona 1969-1977 EL PARE, ELS HIMNES I LES AMBULÀNCIES Agustí Montal va presidir el club quan el Camp Nou ja era una realitat, però també en va viure el naixement. El primer record que té UN CAMP QUE NECESSITAVA “RESPIRAR” Amb només 5 anys ja va assistir a la col·locació de la primera pedra. De fet, el projecte li era familiar. No endebades, el seu pare n'era l'arquitecte principal. “Ell es va involucrar molt en aquella feina i el seu estudi professional era per a mi com casa meva. Jo em passava moltes estones jugant i corrent per sota la maqueta del futur estadi." Joan Pau Mitjans, fill de l'arquitecte del Camp Nou, ABRIL DEL 2007 BARÇA 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Camp Nou és la catedral del futbol català Source A related resource from which the described resource is derived Barça, revista oficial FC Barcelona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Futbol Club Barcelona Camp Nou Catalunya Esports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/21/1638/0000000703.pdf 04c5ae9a94f9bc54f9492654d61ff46f PDF Text Text entrevista “Al despatx de la Generalitat vaig aprendre el preu de l’ambició” Pasqual Maragall Text: Ester Colominas Núria Quintana Fotos: J.M. Rué Arribar a Maragall A Maragall, a l’entrevista, no s’hi arriba en línia recta. En un espai provisional, però acollidor, envoltat de fotografies de la seva família, respon les preguntes que li fem traçant meandres d’anècdotes i silencis que utilitza, qui sap si com a refugi o com a petites concessions a la interpretació de qui l’escolta, per acabar, finalment, arribant allà on vol arribar: “sap què vull dir?”. Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941) passarà a la història com l’alcalde dels Jocs Olímpics i com el president de la Generalitat durant el (agitat) mandat del qual es va aprovar un (controvertit) nou Estatut per a Catalunya. Llicenciat en Dret i Econòmiques per la UB, va ser a la Universitat on va iniciar el seu activisme polític. A hores d’ara, a la balança de la seva trajectòria hi pesen, com ell diu, “importants beneficis públics”, però també “importants costos personals”. Dels detalls d’aquesta “comptabilitat” pengen les especulacions sobre si mai escriurà les seves memòries. � �entrevista Comencem, si li sembla, pels seus anys universitaris. Com va ser acadèmicament el seu pas per la UB? Quins professors van influir en vostè especialment? Jo vaig fer Econòmiques i Dret. A Dret vaig tenir grans professors com Àngel la Torre, que donava Dret Romà, i Pérez Vitoria, de Dret Penal. Després vaig començar Eco­ nòmiques, a les tardes, a l’edi­ fici històric de plaça Uni­ver­ sitat. Allí vaig tenir Vicens Vives, Jordi Nadal i el profes­ sor Linés, d’Anàlisi Mate­mà­ tica. Linés era un home molt de dretes, que començava la classe omplint tota la pissarra amb lletra menuda. Era com una classe de lògica matemà­ tica. La Universitat potser era aleshores més un lloc per entrar en la vida social i políti­ ca, per als qui hi podien acce­ dir, que no pas purament un sistema regular d’aprenentat­ ge dels millors cervells joves, que també ho era. Parlem-ne. El seu despertar polític va ser realment a la Universitat? Quins van ser els seus principals companys de militància? Els meus mestres polítics, al mateix temps que amics i com­ panys, van ser José Ig­nacio Urenda, Raimon Obiols i Xavier Folch. Eren de tres partits dife­ rents: l’Urenda del Front Obrer de Catalunya (FOC), el nostre partit, l’Obiols del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), que és el precedent central del Partit Socialista de Cata­ lunya, i Folch del PSUC. Folch i els qui van acabar sent del PSUC van començar junts amb nosaltres a la Nova Es­­ querra Universitària (NEU). A banda de tot això, la Uni­ versitat de Barcelona va ser el lloc on l’agitació intel·lectual i La ciutat on se la juga és en el coneixement política va marcar tombants decisius, per exemple en la famosa sèrie de conferències a la Facultat de Dret amb Aran­ guren, Valverde y Sacristán i en un acte posterior contra la repressió, en el qual va parti­ cipar el meu pare, que va ser jutjat a Madrid i defensat per Ruiz Jiménez, l’exministre d’Educació del franquisme. A banda del paper en la transformació política i social, en alguna ocasió ha definit les universitats com a elements transformadors de les ciutats. Com veu el compromís de la UB en el creixement de l’àrea metropolitana? No sóc qui per jutjar, però em sembla que el paper que té la Universitat en general, i la UB en particular, en el llançament de la marca Barcelona ha es­­ tat bastant important. I potser hauria de ser-ne més; o si voleu, en el futur en serà més. La imatge de Barcelona està actualment molt relacionada amb els Jocs Olímpics, amb el front marítim i amb esdeveni­ ments de caràcter urbanístic, però, al capdavall, la ciutat, el territori, en general, on se la juga és en el coneixement. El coneixement és el que farà que la gent que vingui a Bar­ celona hi aporti valor afegit. El Parc Científic de Bar­ce­lona, per exemple, és un punt on es fa recerca internacional de punta, amb en Massagué, en­­ tre d’altres... Confio que aquesta identifica­ ció entre territori i saber conti­ nuï avançant.. Com a president de la Ge­ neralitat va impulsar l’Eu­ roregió, un pol de desenvolupament sostenible al sud d’Europa i al Mediterrani, basat en la innovació i la inclusió social i territorial. També era president quan es va constituir la Bioregió, un nou model de desenvolupament regional que pretén coordinar la recerca biomèdica i biotecnològica a Catalunya. Establir xarxes,coordinar esforços,pro­ moure aliances... respon a la imatge que té d’Europa, la d’un sistema de ciutats, una retícula de llums on no es distingeixen fronteres, com ha dit algun cop? Exactament. Al carrer Avinyó precisament hi ha la seu de la Federació Mundial de Ciutats Unides. Allà tenen aquest mapa que esmenteu de les llums de les ciutats com si fos­ sin estels i nebuloses. El mapa real del món és aquest, no el que separa el mar de la terra. El mapa real és on viu la gent. Jo crec que en el que hem d’invertir és a fer que aques­ tes llumetes que hi surten tin­ guin significació. Normalment, com més dens és el núvol, més dens de punts de llum vull dir, més relació té amb l’excel·lència, amb els conei­ xements... I sabem que po­­ dem jugar a ser més intel· ligents que el que ens pertoca per la dimensió que tenim. Aquest és el repte. En el projecte Europa Prò­ xima, on vostè parlava d’aquest mapa de llums, va tenir la col·laboració � �entrevista És hora de desnacionalitzar les universitats i fer-les més competitives d’Aula Barcelona, una iniciativa que va presentar juntament amb l’aleshores rector de la UB, Antoni Ca­ par­rós, l’any 98. Ara podrà reprendre projectes com aquest? La veritat és que ara em trobo que una part de les inquie­ tuds d’aquella època mig ca­­ talana mig romana es van materialitzant. Aquesta Eu­­ ropa no sé si és tan pròxima com voldríem, però sí que és veritat que va tocant vores. I després d’haver solucionat els drames que van provocar dues guerres mundials, la pugna entre França i Ale­ manya i la relació Est-Oest, ara es pot començar a preocupar del Mediterrani. Com conviu­ ran moros, cristians i jueus? Els temes més a l’Est son de­rivats d’aquest. Què passa entre l’Europa rica del nord i l’Àfrica del sud del Medi­ terrani? Hi haurà la necessitat Dos anys i mig amb el President Josep Bargalló Jo no coneixia el president Maragall fins que vaig prendre possessió del càrrec de conseller d’Ensenyament, aquell desembre de 2003. Per dir la veritat, el coneixia de lluny. Maria Aurèlia Capmany me n’havia parlat desenes de vegades i, després, havia compartit amb ell escó al Parlament, però des de la distància de president del Grup Socialista, ell, i portaveu adjunt del Grup d’Esquerra Republicana, jo. Podria dir, doncs, que el primer contacte realment personal que vaig tenir amb Pasqual Maragall va ser la nit abans de fer-se oficial el nou Govern de la Generalitat, ell ja president, quan, sopant amb la meva dona i un parell d’amics, em � va trucar al mòbil per comentar el que ens venia a sobre. I, a partir d’aquella trucada, una relació intensa, especialment quan, a partir de mitjan febrer de 2004, vaig passar a ser conseller en cap –conseller primer, més endavant– i de la Presidència. Dinàvem junts cada dilluns, ens vèiem gairebé cada dia al seu despatx o en algun acte, teníem la reunió de Govern cada dimarts, convivíem a Palau... I sumàvem esforços per aconseguir d’aplicar les polítiques progressistes i catalanistes que conformaven el programa de Govern i, també, plantejàvem les nostres discrepàncies. Ens unia la voluntat de construir un país millor i més lliure i ens separava la nostra pertinença a partits diferents, generacions diferents, formacions culturals diferents, territoris diferents... Per damunt de tot, però, ens va anar unint el que va acabar sent una sincera amistat, malgrat les dificultats, des del meu més absolut respecte a la seva personalitat i a la seva figura institucional. Pasqual Maragall, el president Maragall, és una persona que es fa estimar, així, en la coneixença directa. No pas pel seu ordre metòdic, de segur. Sí per com és, humà i entranyable. Diria que, amb alguns anys més, encara l’hauria tornat independentista. d’una política del Mediterrani, en l’àmbit de la seguretat, de l’economia, de les migracions, però també pel que fa al saber, al coneixement, i per tant a les universitats. Acabo d’assistir a la Reunió de les Universitats del Mediterrani, a Reus. Crec que tothom entén que és hora de desnacionalit­ zar les universitats i fer-les més competitives. Si li sembla, canviem una mica de línia i parlem d’ac­ tualitat política. El desenvolupament de la seva gran aposta com a president de la Generalitat, l’Estatut... Ara és quan comencem a par­ lar del passat...(riu) ...i del present, perquè sembla que l’Estatut està trobant obstacles (l’en­tre­vista té lloc el mateix dia que el jutge recusat pel PP anuncia que no dimiteix i, per tant, el Tribunal Cons­titucional queda en majoria antiestatut). Vostè creu que al capdavall passarà com amb els Jocs Olímpics, la seva gran aposta com a alcalde, que en un primer moment tam­ bé van rebre importants crítiques i oposicions però que, finalment, han aportat grans rèdits a la ciutat. Està bé el paral·lelisme, no l’havia fet mai ningú però no està malament. En realitat, ara tothom recorda els Jocs Olímpics com una cosa fan­ tàstica, però de fet van co­­ mençar enmig d’un drama. El �entrevista dia que es va anunciar el pro­ jecte, al maig de l’any 1981, el dia de les Fuerzas Armadas, molt poc després del cop d’estat del 23-F, els Jocs Olímpics de Barcelona eren un projecte en el qual molta gent no creia. De fet, fins a l’any 86 en què ens en van fer l’adjudicació, a Lausana, el procés va ser problemàtic. Ara, en el tema de l’Estatut hi ha una cosa que ningú no esperava: el procés, que va ser en alguns moments dramàtic, que ha superat tot tipus de dificultats, es troba en una situació impensable, en què sembla com si hi hagués la possibilitat que l’Estatut no s’aprovi. La veritat és que això estava fora de càlcul. Sin­ce­ rament, jo no m’ho pensava. Ni el PP tampoc! Segur que al PP no es pensaven tenir tant de ressò. No és que hagin tin­ gut èxit, però sí és veritat que les coses s’han complicat. Jo, però, crec que l’Estatut està predestinat a ser aprovat. Perquè si no s’aprova és més problema per a tothom, i un èxit per a molt pocs... S’haurà de trobar una solució. De fet, però, sobre el tema de l’Estatut, jo puc parlar més dels orígens que del final; la meva visió del final no ha existit, perquè no hi he estat. Tot va començar amb unes converses amb Francisco Rubio Llorente, la persona a la qual José Luis Rodríguez Zapatero encarrega un estudi de la reforma de la Cons­ti­tució. Les reformes pre­ vistes de la Constitució són el tema de la successió i l’enume­ ració de les comunitats autò­ nomes, que no hi són detalla­ des amb el seu nom. Si més no, a la Constitució s’ha de dir qui­ nes són; i jo crec que a més s’ha dir què són. Les converses amb Rubio Llorente es referien a l’article 2 de la Cons­ti­tució: allà on diu “la nación española”, s’hauria d’afegir entre cometes: “de la qual formen part les nacionalitats històriques de Catalunya, Eus­kadi i Galícia”. Aquestes reformes són bàsi­ ques, i algun dia s’hauran de fer. A veure, és més important viure que no pas escriure i, per tant, si han de trigar, que tri­ guin però, com a mínim, que se sàpiga que anem cap aquí, per­ què si no prendrem mal. Fa justament un any, la vicepresidenta del Govern espanyol, M. Teresa Fe­rnán­ dez de la Vega, ens negava, en declaracions a aquesta revista, l’existència del fa­ mós “problema català”. Se­ gons deia, el veritable problema és l’oposició... Ah, perquè ella és mig catala­ na! Te casa a Vilanova i la Geltrú! (riu) I ha viscut i treba­ llat molts anys com a jutge a Barcelona. Amb ella havíem discutit temps enrere l’aplica­ ció del principi de proximitat en justícia, que va ser una obsessió per a mi com a alcal­ de. La insolència dels oficials i la lentitud dels jutges ja era una obsessió per a Hamlet. Però vostè què en pensa? Existeix aquest problema català, qui el té, a qui perjudica, a qui beneficia? El problema no és Catalunya, en tot cas és un problema espanyol! El problema és que Espanya té regions i té nacio­ nalitats. Això també li passa al Canadà, i bé que troben soluci­ ons més sofisticades. Amb una diferència, i és que aquí tot això passa en un escenari que no s’està quiet i que és més La possibilitat que l’Estatut no s’aprovi estava fora de càlcul � �entrevista Inclonable Dr. Josep M. Reniu Professor de Ciència Política i de l’Administració Parlar de Pasqual Maragall és, certament, fer referència a una de les personalitats polítiques més influents i significatives de la història democràtica recent del nostre país. Tal com succeeix amb d’altres coetanis seus, la seva activitat pública ha mantingut una curiosa relació amb la seva peculiar personalitat, fins al punt que les maragallades han esdevingut una categoria pròpia dins la política catalana. Ha estat precisament aquest estil fresc, sovint desenfadat i una mica de la conya, el que li ha atorgat un carisma que l’ha convertit en un dels escassos polítics conegut i reconegut a bastament. Polític des del primer moment, ha exercit les dues magistratures més rellevants al país: l’alcaldia de Barcelona i la Presidència de la Generalitat. Totes dues sota una mateixa característica: el lideratge d’una coalició de govern que, això no obstant, ha viscut dinàmiques ben diferenciades. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, Maragall en fou el cap indiscutit durant quinze anys, en els quals gairebé no va haver d’afrontar cap limitació al seu poder. A la Generalitat de l’alternança política, l’escenari fou radicalment diferent: les exigències de coprotagonisme del socis de govern, així com les dificultats per fer encaixar les dinàmiques polítiques del municipalisme en la gestió de la complexitat de l’autogovern van anar minant el seu lideratge dins i fora del Govern. Tot i això, el balanç d’aquest quart de segle de política maragalliana és senzillament irrepetible: els Jocs Olímpics i l’espectacular transformació de la ciutat i, d’altra banda, l’elaboració i aprovació del nou Estatut de Catalunya. Un personatge i una trajectòria que són, sincerament, inclonables. gran. I aquest escenari més gran es diu Europa, la nova pàtria. Jo, a més, com econo­ mista, hi crec molt en això de les economies d’escala. Això no vol dir que no hi hagi una Suïssa, que no hi hagi gent que s’especialitzi tant i ho faci tan bé que continuï existint com a país, però el que hi ha al món ara què és? Els Estats Units, la Xina, l’Índia, la Unió Europea... Són les grans unitats, les que tenen moneda i exèrcit. Sap què vull dir? Ha modificat la seva etapa de president de la Ge­ne­ra­ litat la percepció que tenia de l’encaix Catalunya/Es­ panya? Abans hi havia allò de “uste­ des son un poco raritos”, una mica diferents, i per tant els suportem. I Catalunya a això responia, “ustedes son un po­­ co mangantes, pero también les soportamos”. És a dir, som L’ascens del catalanisme dins la governació espanyola s’estronca sempre en poc temps diferents i ens suportem mú­­ tuament, però no pretenem solucionar-ho. Aquest “pacte” té uns costos, i si no que ho expliqui Narcís Serra, que va arribar a vicepresident del Govern espanyol però va cau­ re aviat, en part per la pres­ sió del nacionalisme català. La línia d’ascens del catala­ nisme dins la governació espanyola, que culmina amb Pi i Margall durant la Primera República, 1871, i amb Narcís Serra després, el 1991, s’es­ tronca sempre en poc temps. De manera que això no pro­ gressa i l’únic que continua havent-hi és la “conllevancia”. Amb l’escenari ZapateroMaragall va semblar que podíem trobar la fórmula... canònica, la fórmula consti­ tucional, estatutària. Però som on som. Aturats. Quina ha estat la raó de ser dels governs de coalició del tripartit i de l’actual govern d’entesa? � �entrevista I ja que hi som... Què acostuma a portar a les butxaques? L’agenda i el mocador. Quin és el seu tret més “català”? La ironia. Quin itinerari ens proposaria el Maragall ciutadà, no l’alcalde, per passejar per Barcelona? Agafar els ferrocarrils des de Sant Gervasi, baixar a plaça Catalunya i cap avall fins a la plaça Sant Jaume, el meu camí diari durant molts anys. Amb ulls de polític, a quin país ens aconsellaria “enfocar”? A Espanya. Hi estan passant moltes coses ara, a Espanya. I si no sempre ens quedarà Roma, Itàlia. És mostrar que Catalunya és una nació ideològicament plural, més complexa, més moderna, més interessant. Els partits polítics ho han d’en­ tendre. He vist moviments a Iniciativa i a ERC en aquest sentit... Pel que fa al PSC, cal­ dria veure si en el futur al Congrés hi haurà un grup parlamentari de socialisme català, perquè si no hi és serà prova que no solament Espanya sinó el socialisme català i l’espanyol tampoc no han entès el que hi ha en joc. Amb l’experiència de líder polític i de governant, quina opinió li mereixen les llistes obertes? Jo en sóc partidari, però els partits lògicament no tant. En aquest tema, crec que la di­ mensió de l’escenari polític pot influir en el com. A veure: quins seran els partits euro­ peus d’aquí a deu anys? Ara n’hi ha un de conservador, que és el PP, però... Duran Lleida serà al PP?, Con­ver­gència serà al PP? A una mida molt gran correspon un tipus de partit diferent. Aquí hi ha la demo­ cràcia cristiana, els comunis­ tes, els liberals... Què hi ha a Amèrica del Nord, que és molt gran? Dos partits, el De­­mò­ crata i el Republicà. Com són aquests partits? D’àmplies fronteres! Que hi haurà aquí? El Partit Demo­cràtic d’Europa i el Partit Popular. Aquesta primavera tindran lloc les eleccions franceses amb Ségolène Royal com un dels candidats. Cone­guda al país veí com la “zapatera”, també se li poden trobar similituds amb vos­tè: és una líder carismàtica que desperta polèmica, de vegades fins i tot al seu pro­pi entorn polític. Què en pensa, d’aquesta nova figura política de l’esquerra europea? La relació Ségolène-Maragall potser ve del fet que va ser aquí, a Tarragona, en el nostre congrés socialista, i va dir que se sentia pròxima al Me­­di­ terrani i a Maragall. Penso que la Ségolène té possibilitats reals. A França hi ha, i hi ha hagut, gent molt considerable, com Jospin, que va tenir mala sort –una persona que admi­ ro– i l’amic Manuel Valls, alcal­ de d’Evry, fill del pintor Xavier Valls. Bé, a la Ségolène li desit­ jo tota la sort del món. Diuen que quan es va plantejar d’entrar en la política activa, deixar d’estudiar, d’anar al cinema i al teatre, li feia molta mandra. Les seves, diguem-ne, “vel·leï­ tats intel·lectuals” han afec­­tat la seva trajectòria, la seva imatge política? Per definició, un intel·lectual ha de ser lliure, mentre que un polític està sotmès a la “cotilla” del partit, del govern, de l’opinió pública... Home, al cine hi pot anar tot­ hom! Tot i que de vegades vas al cinema i en surts amb la cua entre cames. Heu vist El laberinto del fauno? Són dues històries que no tenen res a veure, una sobre el maquis de l’any 40 i un guàrdia civil, i una altra sobre una nena que contacta amb una mena de monstre benefactor. Crec que la gent que hi va no entén gaire res! Segons la pel·lícula, els republicans eren unes àni­ mes de Déu i els altres uns malparits, cadascun, no el col· lectiu!, tots i cadascun d’ells! És d’una ingenuïtat que em va deixar fumut. Quan érem petits, a Tona, amb altres nanos, tiràvem pedres als rodamons que passaven al crit de “maquis! maquis!” En­­ cara tinc gravades a la memò­ ria les primeres escenes de violència de la meva vida. I ara, després de tants anys... tornar a veure aquest simplis­ me, però invertit... A vostè, que ha viscut de manera domèstica i quotidiana la història política i cultural d’aquest país (la seva família té un pes destacat en les societats barcelonina i catalana en general), fins a quin � �entrevista “Amb l’aeroport ens juguem les faves!” L’entrevista ja ha acabat i no es pot estar de dir: “No m’heu preguntat per AENA”. És evident que hi dirà la seva, i la seva és: “Amb l’aeroport ens juguem les faves! Per ser referent mundial en coneixement –diu–, l’aeroport és important. Quan una multinacional ha de prendre la decisió d’establir-se a Espanya, sabeu on perd Barcelona? En les comunicacions.” I per a tot té un exemple. “Fa anys, quan American Telegraph and Telephone (AT&T) estudiava d’establir-se a Espanya, els vaig insistir que consideressin l’opció de Barcelona. Mesos més tard, quan ja no hi pensava, vaig rebre el següent telegrama de l’ambaixador americà, Tom Enders: “Han decidit anar a Madrid. Raó principal: inexistència de vol non-stop Barcelona-Nova York.” punt l’afec­ta la transcendència, fins a quin punt s’arriba a plantejar, si és que mai ho ha fet, que el seu nom, la seva figura i el seu paper polític queden lligats a la història del país? No hi ha ningú a qui no li agradi que l’estimin. Te n’ado­ nes amb el canvi espectacular que és viure fora. No et coneix ningú i tens una mena de sensació de solitud i de lliber­ tat extrema, ningú no et diu absolutament res. Però retro­ bes l’afecte dels qui t’estimen i t’estimes de debò. En canvi aquí vas pel carrer i tothom et saluda. Què m’agrada més? La veritat és que a tots ens agra­ da anar canviant! (riu) Però la rellevància pública te un preu: a mi m’han dit de tot caminant pel carrer en un Entre Catalunya i Espanya l’únic que continua és la conllevància 10 barri de dretes amb el meu fill que tenia 6 anys i us asseguro que em vaig plantejar si tot plegat pagava la pena. Parlant de la relació entre la vida privada i la vida pública, els beneficis són importants, però els costos... Els Jocs Olím­ pics van ser un bon exemple d’equilibri entre beneficis públics i costos personals. Barcelona era una ciutat artifi­ cial, poc preparada, sempre que s’hi havien fet coses era per a ocasions molt concretes, les exposicions, per exemple, i d’una manera temporal i escadussera. I la gent aprofita­ va aquests entrebancs, com els de la inauguració de l’Esta­ di, per exemple, quan es va inundar, per manifestar el seu enuig. Tant el Palau Nacional com l’Estadi havien estat cons­ truïts directament sobre el terra, sense fonaments. Hi va haver problemes a la façana de l’estadi i a la claraboia de la sala oval del Palau, que amenaçava d’ensorrar-se. De fet, en uns premis literaris d’Òmnium Cultural havien caigut trossos del sostre sobre la sala. Vam anar a buscar arquitectes i enginyers (Mar­ garit i Buxadé) que van con­ cloure que si s’encerclava la cúpula o claraboia de la sala oval amb una sivella d’estruc­ tura metàl·lica quedaria sub­ jecta i no hi hauria més sor­ preses desagradables. Al mateix temps, es va encarre­ gar el pilotatge de l’edifici i ara és l’únic del món que ha incorporat els fonaments des­ prés de construït! Us dic tot això perquè la combinació de responsabilitats públiques i vivències personals té tota mena de registres. Què ocupa ara el seu interès professional i personal? La política euromediterrània. Sembla que al mes de maig es decidirà si es dóna una empenta a la política eurome­ diterrània, també anomenada Procés Barcelona, producte de les conferències de Bar­ celona cada deu anys. La pri­ mera, l’any 2005, va a ser un èxit: àrabs, cristians i jueus es van parlar i entendre per pri­ mer cop des de 1492. Però el més calent és a l’aigüera. Mentre tot això es decideix a Europa, la meva oficina d’ex­ president ja està en marxa amb un petit equip molt sòlid. A banda d’això, tinc contactes amb universitats i empreses. Tracto d’ajudar, com sempre, al llançament de noves iniciati­ ves. Un dels projectes mes reei­ xits a Catalunya en els darrers vint anys ha estat el llançament d’Iniciatives, SA i la posterior de Catalana de Capital Risc. Si puc ajudar, ho faré. Hi ha un cara­ mull d’empreses noves, algu­ nes llençades per universitats com la Rovira i Virgili i la UB, que me­­reixen suport. Per acabar, ens pot ara respondre la pregunta que fa uns mesos li feia la periodista Mont­serrat Besses i que, segons va dir, estaria en condicions de respondre més endavant: què ha après al despatx de la Generalitat? El preu de l’ambició... De quina ambició, de la pròpia o la d’altres? Quan dieu la d’altres a què us referiu? al govern? al partit? a d’altres partits? No ho sé, a d’altres, … Parlava de la meva... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a La Universitat Source A related resource from which the described resource is derived La Universitat: revista de la Universitat de Barcelona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Colominas, Ester Quintana, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Universitats Universitat de Barcelona Economia Catalunya Expresident Espanya Estatut Infraestructures Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/27/1637/0000000789.pdf c1449e648a3c12447aa691dc033808bc PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Amb Zapatero he tingut diferències de ritme, però no d'estratègia Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- De Toro, Suso Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Espanya Catalunya Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-07-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/27/1636/0000000793.pdf 1df70a1e11af9c57ee53d6538de05e86 PDF Text Text ESPAÑA / 21 EL PAÍS, domingo 9 de julio de 2006 Pasqual Maragall / Presidente de la Generalitat de Cataluña Pasqual Maragall coincide con el historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte en que en Cataluña siempre han gobernado “amigos y conocidos de casa”, de unas cuantas familias, pero cree que, de alguna manera, si el candidato socialista José Montilla ganase las elecciones catalanas, esa endogamia podría empezar a cambiar, lo que sería una buena noticia. Maragall ya está pensando en el día siguiente de dejar la plaza de Sant Jaume. Su futuro pasa por Europa, aunque no da más detalles. “El proyecto de izquierdas se reeditará” J. RAMONEDA / J. MARTÍ GÓMEZ Barcelona Pasqual Maragall no se presentará a la reelección como presidente de la Generalitat de Cataluña en las elecciones anticipadas de otoño. Está convencido de que el proyecto de izquierdas que ha presidido se reeditará, aunque sea con otro formato. Pregunta. ¿La aprobación del Estatuto ha puesto a Cataluña en el camino que usted quería? Respuesta. Responde a mis expectativas. Es la primera vez que Cataluña puede reformar en democracia su Estatuto de autonomía. P. ¿Un salto a la altura de un cambio generacional? R. Efectivamente, es la obra de varias generaciones. P. El Estatuto, ¿cambia la relación de Cataluña con España? R. Sí. España reconoce a través del Estatuto la pluralidad, la existencia de naciones, de nacionalidades, de regiones. P. ¿Eso equivale a liquidar la opción federalista? R. Al contrario. La concreta. P. Mientras haya excepciones... R. Ésa es una idea del federalismo que no comparto. El federalismo lo que busca es la proximidad de la política, ¿y cómo aproximarte sin reconocer realidades, lenguas, caracteres nacionales distintos? Es falso que el federalismo sea una pura igualdad solamente a efectos distributivos. Es distribución y es también reconocimiento de la excepcionalidad. P. Con una excepción tan grande como la vasca, ¿puede haber federalismo? R. La excepción vasca es prefederal, viene del siglo XIX y sus raíces son más bien conservadoras. P. Los efectos colaterales del Estatuto, ¿son los costes a pagar por el enfrentamiento entre Cataluña y España, los recelos del PSOE, la caída del tripartito, su renuncia...? R. Teníamos que afrontar la reforma del Estatuto para acomodar la realidad catalana dentro de la pluralidad de España, y asumo que la operación no era sencilla y tenía costes, pero no ha salido cara. P. ¿Qué motiva que con tanta facilidad se reproduzca en España un mecanismo de fractura en dos partes? R. No sé las causas, pero sí puedo hablar de los resultados. Creo que la dramatización se vivió en la primera fase del Estatuto, con las tensiones políticas, el boicoteo a productos catalanes, los problemas de las cajas de ahorro, etcétera. Ahora, con el Estatuto aprobado, nos hemos vacunado. Lo ocurrido no tendrá efectos a largo plazo. P. ¿Se consiguió la alternancia sólo como un paréntesis? ¿Qué pasará si la izquierda pierde las próximas elecciones? R. Que volverá la alternancia. Es lo que pasa en todo el mundo. Los 23 años de CiU en el poder fueron una anomalía histórica que llevaba a pensar si en Cataluña había pluralismo político o si, por el contrario, el tema de Cataluña era tan importante en sí mismo que difuminaba la discrepancia, base Pasqual Maragall, presidente de la Generalitat de Cataluña, durante la entrevista. / JOAN SÁNCHEZ “El candidato socialista José Montilla no es la alegría de la huerta, pero en su ciudad [Cornellà] ganó siempre; o sea, que habrá que verle” “Los medios no han explicado que el tripartito ha hecho una buena labor de gobierno. Pero está ahí, no lo dude” “Los 23 años de CiU en el poder fueron una anomalía histórica que llevaba a pensar si en Cataluña había pluralismo político” de la democracia. Creo que esto ha cambiado. Los tres años que hemos gobernado, un periodo breve en relación con los 23 años de Gobiernos conservadores, habrán sido fundamentales en este sentido. P. En las próximas elecciones ¿ya no se enfrentarán los buenos catalanes contra los malos? R. Los que se creían los buenos catalanes es posible que lo intenten de nuevo, pero si ganan no será por eso. P. Lo cierto es que el proyecto de gobierno de la izquierda catalana se fue al garete... R. El nuevo Estatuto ha tenido que ser aprobado en Cataluña y España, y lo ha refrendado el pueblo catalán. Un proceso complicado y con mayorías diferentes en cada caso que casi hizo zozobrar la estructura política española. Todo entró en crisis, incluyendo la estabilidad parlamentaria del Gobierno de Madrid, que tuvo que cambiar de aliados. Pero pienso que hay un antes y un después de todo ello. Mi mandato ha sido breve, pero más intenso que los dos últimos mandatos de [Jordi] Pujol, tanto en materia estatutaria como en acción de gobierno. P. Sí, sí... Pero se acabó. R. Creo que ese proyecto se reeditará, probablemente con formato diferente. Esa mayoría de la izquierda no desaparecerá. A la izquierda le resulta difícil llegar al poder y todavía más difícil mantenerse. La izquierda solamente llega al poder cuando las cosas están mal. Una vez la izquierda ha arreglado el país, la derecha vuelve a gobernar. No nos engañemos: es algo que pasa en toda Europa salvo, los últimos años, en Reino Unido con [Tony] Blair. ¿Por qué pasa eso? Porque la derecha tiene más medios: es el poder real en lo económico, en cierto sentido en lo moral y en buena parte en lo intelectual. Eso ha sido siempre así y probablemente seguirá siéndolo a no ser que empecemos a comprobar que el mundo va evolucionando y que los asuntos se plantean cada vez más a una escala que no es estrictamente la nacional. P. De su reflexión se desprende que si un Gobierno de izquierdas se mantiene años en el poder es porque se ha vuelto de derechas... R. Excepto en el caso de Felipe González, aunque también fue acusado de eso. Y porque sucedía a casi 40 años de franquismo. Zapatero creo que tiene un horizonte más corto, y no porque lo diga yo. Lo dice él: no pretende estar 15 años gobernando, quizá porque hoy el cambio ya no es tan grande. P. Hoy, ¿qué es ser de derechas o de izquierdas? R. Estar con el dinero o con los que no lo tienen, con los que tienen mando o con los que no lo tienen. Lo que no quiere decir que por ser de izquierdas se sea mejor. Puedes estar al servicio de una idea de izquierdas y actuar como un ser perverso. ¿Qué fue el comunismo soviético? Acabó siendo de derechas. P. En España, ¿cree usted que entienden sus mensajes sobre la España plural? ¿O pasa como cuando predicaba la bicapitalidad Barcelona-Madrid, idea que en Barcelona se entendía muy bien, pero en Madrid no. R. En Madrid entendían la idea perfectamente, pero no la compartían. La España plural es un mapa en red, una superación del centralismo y una mirada abierta a Europa. A España le conviene que Cataluña forme parte de una eurorregión potente. P. Tras su adiós, en los bares se escuchaba la frase: “A Maragall se lo han cargado los suyos”. R. A la gente le gusta más la tragedia que la comedia. P. Tragedia y comedia se mezclan en la vida: gente de su partido coincide con la opinión de la calle. R. No me diga. P. Pues sí. Dicen que estaban hartos, no tanto de usted como de algunos de sus asesores personales. R. Dramatización interesante, con la que estoy encantado. En este país las víctimas siempre acaban en los altares. P. A esa dramatización se ha de añadir que a quienes ayer se lo cargaron ahora les ha entrado pánico. R. La realidad es menos dramática, pero comprendo que si ustedes no dramatizan no venden. ¿Qué pasa? ¿Que cuando uno manda no se ha de marchar nunca? Llevo ganando elecciones cada cuatro años desde 1983, cosa rara para un tipo como yo, que no es muy electoralista. Si yo fuese un estratega de partido no buscaría a Maragall como líder electoral. Ocurre que quizá las campañas electorales no sean tan importantes como la gente piensa. P. Desde el partido, ¿se le pidió que continuase? R. No. Tampoco hubo petición formal para que me marchase. P. Que no le pidiesen que repitiese como candidato, ¿era una sugerencia para que lo dejase correr? R. Eso que cada uno lo interprete como prefiera. P. El PSC no anda sobrado de líderes mediáticos. Usted reconoce no serlo y Montilla no entusiasma. R. No es la alegría de la huerta, pero en su ciudad [Cornellà] ganó siempre, o sea que habrá que verle. P. Otra cosa que se escucha en los bares: una reedición del tripartito acoquina. R. Volvemos a la dramatización. Tras 23 años de lo mismo, de paternalismo muy personalizado, el pluralismo siempre produce cierto choque. Eso el cristianismo lo tiene mejor resuelto que el protestantismo. Cuando hablas de pluralidad, de coaliciones, de alianzas, incluso con independentistas, sabes que son cosas difíciles de gestionar, pero también sabes que planteas esas cosas porque son interesantes y efectivas. Pero los medios no han explicado que el tripartito ha hecho una buena labor de gobierno. Pero está ahí, no lo dude. P. En este despacho ¿ha sentido soledad estos días? R. La sentí desde el primer día Pasa a la página 24 �24 / ESPAÑA EL PAÍS, domingo 9 de julio de 2006 Viene de la página 21 que entré, pero estoy habituado. Mi vida desde 1965, cuando entré como economista en el Ayuntamiento [de Barcelona], ha transcurrido en la plaza de Sant Jaume, con las salvedades de medio año en París, dos en Nueva York y uno en Roma. Y los cuatro en el Parlament. P. ¿Qué le ha aportado la experiencia del poder? R. Los años añaden experiencia y moderación. Los medios me pusieron el sambenito de imprevisible, y no me importa ese cliché. Incluso diría que lo he llevado con placer por dos motivos: porque he sido un hombre con mucha suerte y porque pienso que los diarios son demasiado previsibles. P. Cuando usted era alcalde, Barcelona conquistó un lugar en el mundo. ¿Cataluña lo ocupa hoy? R. Sí. Se habla de Cataluña co- “Nadie sabe cómo será Europa dentro de unos años” mo de una nación que no es Estado, aporta el 20% del producto nacional bruto español y tiene más competencias que cualquier land, cantón o provincia europea. Y que algunos pequeños Estados. P. La posibilidad de ser Estado, ¿ha pasado definitivamente? R. A que no pase aspiran Esquerra Republicana y mis amigos Oriol Bohigas y Rubert de Ventós. Nadie sabe a ciencia cierta lo que ocurrirá en el futuro y cómo será Europa dentro de unos años. Yo soy del partido que sea capaz de hacer Europa en serio. P. Cuatro problemas a afrontar. Uno: la inmigración. ¿Qué hacer? R. Lo que se sugiere desde Senegal: que se instalen allí empresas europeas. La inmigración ha sido y es positiva para España y Cataluña. Ha aumentado la natalidad y ha solucionado problemas de mano de obra sin registrarse graves conflictos de integración. Ahora parece que algo rechina, pero para eso está la izquierda, además de para gobernar de vez en cuando: para evitar las tensiones. P. Segundo problema: Josu Jon Imaz dijo que los más acérrimos defensores de la supresión de fronteras eran los delincuentes transnacionales. ¿Cómo afrontar problemas globales a escala local? R. No es fácil. Creo que la policía ha de ser más local y en el límite puede estar al mando del alcalde. El modelo policial norteamericano es bueno. Aquí nos acercamos con la policía autonómica. P. Tercer problema, quizá el más peliagudo, porque afecta a conciencias: ¿cómo afrontar el debate sobre la prolongación de la vida cuando ésta ya es vegetativa? R. Será un debate finalmente resuelto de forma distinta a lo que propone el catolicismo oficial. P. Cuarto problema: la descentralización en ciertos temas parece que puede originar más problemas que beneficios. La proximidad, ¿es un factor de corrupción en el urbanismo de pequeños municipios? R. Es cierto. El peligro de colusión existe porque un señor rico pesa en un pequeño pueblo más que un alcalde; y, por poco que pueda, tratará de comprarlo. Ésta y las economías de escala son dos excepciones aceptables a la proximidad. P. ¿Ha tenido que sacar a alguien de su despacho por tratar de comprarle? R. No exactamente. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El proyecto de izquierdas se reeditará Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Martí Goméz, José Ramoneda, Josep Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Acció política Idees polítiques Catalunya Territoris Govern President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-07-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/27/1635/0000000790.pdf 8cf0683357de102273a3e8f487a07458 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ha de gobernar el partido más votado Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Ellakuría, Iñaki Barbeta, Jordi Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Eleccions Catalunya Estatut Democràcia Catalunya. Generalitat President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes