526 10 5657 http://78.47.125.110/files/original/21/930/0000000971.pdf be4a3ca28f17d0f43f015b3fcfe627ba PDF Text Text For the first time in years, many years, America and Europe are on a par. On a par in per capita inc'ome, and in almost everything. I n point of fact, Europe has greater equality. What I mean by this is, that the disparity in income is lesser in Europe than in America. I n order t o amass great wealth, Americans have harbored great poverty, in a manner of speaking. A little over a century ago, there were still slaves; with the end of slavery, there were still immigrants, arriving in droves, impelled by the misery behind them and the American Dream ahead of them. Let m e open a parenthesis: for a century, establishing order in the world has been the task of Americans. Perhaps these things are related. Europeans used t o have more borders, more fiefdoms, more states, and they were all aiming at one another. Now, an ever-more united Europeand in this way more similar t o the United States-has fewer borders, and hence fewer weapons, while the United States has more weapons, and more soldiers. �Lately, they have served not order, but disorder. The 'E pluribus unum" that cements the United States has been matched-perhaps the " replicated- by ' of Europe. We have more languages, and more cultures, and we no longer fight over them. I n order to create median wealth, Europeans do not have to debase salaries as much as Americans. And so, we can invest in our diversity-though perhaps Europe needs also to value not only the diversity of its states, but also of its regions, be they lander, cantons, or autonomous communities-, and we can invest in universal health care, and the safety net that produces the social cohesion of greater equality. So, there is more equality here, and indeed there is more diversity. There are many languages, even if we all end up speaking English, the Latin of modernity, which the whole world knows, more or less, with the exception of a few Spanish politicians. I a m European to the core. I attribute this, to a large extent, to the diversity of my progenitors: �English, Catalan, Valencian, Andalusian ... But it is also by reason of m y own vocation, inclinations, and experience, A t 17, I was already at large in Paris. At 24, the day after m y marriage, I went with m y wife Diana, graduate of the Lycee Fransais, to spend six months in Paris. Then we went back home, had two daughters, and soon after came here, to spend two years in New York. I say this t o put into context my American experience. Everyone has his or her own, if indeed he or she has one... And we all have one, even if it is only through the movies that populate our imagination. My particular experience goes like this: in New York, we studied at t h e New School, founded by t h e Germans who fled Nazism, many of them Jewish: Heilbronner, Horkheimer, Adorno, Marcuse... even Schonberg, who, by the way, had lived in Barcelona until Franco took over. They came here, b u t New York was too cold for them and they moved on t o California ... [maybe nostalgic for Catatonia?] �Joking aside, we, too, froze here in the winter and suffered the heat in the summer, b u t nevertheless, after a difficult start, we ended up falling in love with the city, whether this b e t o the advantage or disadvantage of the equanimity of m y commentaries regarding America. I must add that North America is not just New York, and that perhaps New York is the antithesis of t h e United States, and of America in general. This is the only city, or almost the only one, with a European density. My doctoral dissertation, on land values, was based on the contrast between America and Europe in this sense: Europe is dense in inhabitants and narrow in territory, and America, proportionally, is the exact opposite. Europeans went t o America, both North and South, in search of precious metals, but what they found, above all, was open space. "Go West" was t h e motto of the Europeans who crossed the pond in the hope of finding those precious metals and t h a t open space. Chaplin �portrayed this, pressed up against hundreds of British and Irish immigrants in the ship that carried him to New York. Take pictures like "The Kid," where he vividly painted the adventures and misadventures of those people. America was El Dorado for them, as Latin America was for the Spanish; there precious metals indeed were available in abundance, more than in the North. Maybe this is why the North is now richer. Because one had to work hard, be clever, be inventive, and, with luck, get it right, in order to get ahead. The Spanish were looking for gold. And they found resistence, and civilizations that were more complex in great measure than those in the north. The Spanish were, in part, seduced by the indigenous peoples, whom they mistreated, beyond any doubt, and on occasion exterminated. But they learned thousands of things from them. And apprehended a thousand more. With La Malinche, Cortes was able to understand the native language, and Cortes carried off to Europe the gold that enriched Spain, first, and then England, as it ended up in the hands of the British pirates whom Queen Elizabeth immediately �converted into nobleman: Francis Drake became Sir Francis thanks to the gold he pirated from the Spanish in the Bay of Biscay. John Maynard Keynes, whose ideas are now coming back into fashion, explained it to perfection in an article titled "The Spanish Booty": "One is a conqueror when one cannot be a pirate," was the operative phrase. With all these antecedents, i t is understandable that we should feel a certain compassion as the Spanish government tried to corner a seat on the G20, the group of the most powerful countries in the world; not the G7, who have traditionally held sway, but the G20! Good thing that Sarkozy gave us a hand. Although in these summits, during the breaks, when leaders engage in informal -and hence serious!-conversations, tu a tu,if one doesn't have a modicum of English, i t can't be much fun. Still, Spain, perhaps more than any other European country, has its reasons for not loving the United States of America-It has the War of 1898, manipulated, as you all know, by William �Randolph Hearst to sell newspapers; i t has the betrayal of Roosevelt, Truman, and Eisenhower, none of whom saw fit to intervene on behalf of the legitimately-elected government of the Spanish Republic. Eisenhower is responsible for the admission of the dictatorial government of Spain to the UN. Did you know that Nehru visited Barcelona in 1937 and said he had never seen a city so bent on defending its freedom under bombardment? And American leaders have their conscience, too. Arthur Miller wrote, in "On Politics and the Art of Acting" -a brutal critique of politics as stagecraft, inspired by George Bush-that he once asked Franklin Roosevelt what political act or omission he most regretted. Roosevelt replied that it was not intervening in the Spanish Civil War, for he felt that might have averted the Second World War. And yet, and yet ... I n Spain, we have always loved the beauty of America, in spite of i t all. When Kennedy proclaimed Ich bin ein Berliner!, we felt the pull of America on Europe. The heroes of m y childhood were the internationalists, the liberals, �the Keynes who understood that reparations are only the seed of new wars, the Europeans who turned the page on the sterile Empires of old: De Gaulle, De Gasperi, Adenauer ... And then came Jacques Rueff, Jacques Delors. The Treaty of Rome finally creates the European Union. All of these things also leave Spain behind, until finally we, too, took our place in the community of European nations, with Franco safely in his grave. Our local heroes, the unsuspected Adolfo Suarez, the long-awaited Tarradellas, the constitutionalists, Miquel Roca and Sole-Tura, Felipe Gonzalez who dragged us kicking and screaming into NATO, the prelude to our entry into the European Union... And now, I would add Sarkozy, Merkel, Prodi and Rutelli, who pushed ahead the Barcelona Process, born in 1995, to heal the rift of inequality between the rich Northern and the poor Southern Mediterranean, into the Union for the Mediterranean, whose headquarters will now be located in Barcelona. �To the point: Europe and America are doomed to get along, t o understand each other, if indeed at meetings with 6 or 7 more, along with Russia, China, Mercosur, etc. Spain would do well to try to do its homework, with some humility, to begin from below, without arrogance, forgetting an imperial past that holds no appeal, forging serious alliances, without patronizing the Iberoamericans, finding common ground with their most respected figures, with Allende's successors, with the leaders of Uruguay, Brazil, and Argentina, with the cultural world of Latin America that has so enriched us, from Garcia Mcirquez and Vargas Llosa, to Roberto Bolafios, Chilean novelist and honorary Catalan; by recovering and respecting the figure of the Venezuelan Liberator, Simon Bolivar, whose effigy appears walking by the sea in Barcelona. I f for no other reason than the hospitality and affection with which these countries received our exiles when Francoism expelled them from Spain: when Jimenez de Asua, the Trias family, Anselrno Carretero and the Leonese federalists, found their way t o Argentina and Mexico; when Bergamin and �Soria, Bosch Gimpera [President of the University in Barcelona and then in Mexico] and so many more, arrived on the American coasts, now neither conquering nor defeating, but themselves defeated. This is why the Galician Carlos Vela made a beautiful film on the death of Lazaro Cardenas-because no world leader stretched out a firmer hand t o the refugees of the Spanish Republic than the Mexican President, Cardenas, It seems as if Europe and the two Americas, in the era of Obama, have an opportunity to celebrate a new encounter. The 200,000 Europeans who acclaimed Obama in Berlin were something more than a# prophecy. They were the beginning of a reencounter a t which we must all be present. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europe / America Abstract A summary of the resource. Discurs a la King Juan Carlos Center de la NYU. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. King Juan Carlos Center (New York) Language A language of the resource Anglès Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Estats Units Europa Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-11-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/929/0000000965.pdf f2f55d609b9662a164e78b3072e1c5ee PDF Text Text Paraules del MH Pasqual Maragall a l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de Turisme de Barcelona Fundació Miró, 13 d’octubre de 2008 Il·lm. Sr. Alcalde. Sr. Pres. Executiu de Turisme de Barcelona. Excm. Sr. President de la Cambra de Comerç. Sr. Director Gral. Deixat resolt el tema protocol·lari deixeu-me dir: Amic Jordi Hereu, amic Joan Gaspart, amic Miquel Valls, amic Pere Duran . Amigues i amics. No sóc l’indicat per a mesurar els meus mèrits però em permeto dir que si alguna distinció mereixo, si alguna distinció ens mereixem tots els que avui ens apleguem a la Fundació Miró, és per la transformació de la imatge i del fet turístic de Barcelona. Qui es podia imaginar a la dècada dels 80 la transformació de la que seriem testimonis i protagonistes. 1 �Un apunt, a l’any 1984 quan vaig recollir l’acreditació dels JJOO de Los Ángeles, la voluntària que me la donava, amb la millor intenció i amb ganes de fer-se simpàtica, quan va saber que era Alcalde de Barcelona, em va preguntar si havia arribat en cotxe: no tenia ni idea de on venia. És una anècdota, però aclaridora de la situació de partida. I ens varem posar tots plegats a treballar, vaja si ens hi varem posar! Els JJOO van marcar una frontera, però ja abans de 1992 havíem fet esforços decidits per a posicionar la Ciutat. A l’any 1991, i en aquest mateix marc, posàvem en marxa el Pla Estratègic de desenvolupament Turístic i aquest s’emmarcava en un estol d’actuacions, que si bé eren necessàries per la ciutat, també eren del tot convenients pel seu desenvolupament turístic: infraestructures de transports (aeroport inclòs), el pla d’hotels, el nou Palau de Congressos i la Fira de Barcelona, equipaments culturals, la creació i rehabilitació de 2 �l’oferta monumental. Tot això s’estava fent i, amb la perspectiva que ens donen els 17 anys transcorreguts, donem fe que van ser les bases del que ha anat passant. Celebro saber que avui s’ha posat en marxa una nova reflexió estratègica sobre el paper del Turisme a la Ciutat. Avui tenim nous reptes, però ja en parlaré. En aquells moments, any 1991, l’Ajuntament treballava les qüestions turístiques a través del seu Patronat amb una bona col·laboració amb la Cambra, tan bona que dos anys i mig després varem constituir el Consorci de Turisme on l’Ajuntament va oferir el seu òrgan municipal (el Patronat i el Convention) i la Cambra es comprometia a aportar-hi recursos i, el que és més important, la contribució decidida del món privat i dels negocis. Aquest va ser el punt de partida d’un model que, en aquells moments era innovador. Encara avui, 15 anys més tard, és referent per a moltes ciutats del món. 3 �I han estat anys ben profitosos. Tant que voldria deixar constància d’algunes iniciatives que em semblen rellevants: • El Consorci s’autofinança en un % elevat. • L’autobús turístic, del que fa poques setmanes en vaig ser usuari, és una realitat potent i en creixement. • L’eclosió de Barcelona en el negoci dels creuers. • I la pròpia evolució de la imatge de la Ciutat. Barcelona és, avui, un gran destí turístic. Barcelona constitueix la peça central i emblemàtica del turisme a Catalunya. Barcelona ven i ven Catalunya. A mi m’agrada passejar per la Ciutat, registrar els seus pols, escoltar als ciutadans i també parlar amb els visitants i em quedo astorat i satisfet quan comprovo la seva procedència: de la Unió Europea, ben cert, però també japonesos, dels Estats Units, dels països del Est i tants altres i, en general, tots expressen la seva admiració per Barcelona. 4 �Doncs bé aquests èxits són de tots els que hi hem treballat. I per acabar, breument, quins són, al meu criteri, alguns dels reptes actuals: - Cal inaugurar i GESTIONAR la nova terminal de l’aeroport. - Cal que hi arribin les vies del AVE. - Cal treballar immediatament per la construcció del Satèl·lit - Cal que la connexió amb França sigui una realitat el més aviat possible. - Cal una bona connexió Aeroport-Port. - Cal posar encara més maca la ciutat. - I cal una bona relació ciutadans / turistes. Ja se que ja ho sabeu, i que ja hi esteu treballant però em sembla que us ho podia dir. Acabo. Gràcies per la distinció que hem feu. L’entomo en nom de tots. Visca Barcelona! 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de Pasqual Maragall a l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de Turisme de Barcelona Abstract A summary of the resource. L'alcalde Jordi Hereu va fer entrega a Maragall de la medalla d'Or de Turisme de Barcelona, en un acte que va tenir lloc a la Fundació Miró. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Miró (Barcelona) Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Homenatges i distincions Turisme Barcelona Maragall Mira, Pasqual, 1941- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/928/0000000964.pdf 11c4e339dcc8f779127ecc84aacd6964 PDF Text Text El principi de les euroregions i el seu sentit 10 d’octubre de 2008 - Hospital Durán i Reynals de l’Hospitalet de Llobregat Sessió Plenària: L'Euroregió i integració del Grup Oncològic Català Occità (GOCO). Jo sóc un convençut i fervent creient de l’Euroregió Pirineus Mediterrània. Ja ho sabeu, no cal que ho digui. El passat any 2007, vaig donar una conferència a Galícia sobre l’acció exterior dels ens locals i regionals en l’esfera europea; també a Girona vaig tornar a apuntar la visió de futur de recerca científica i millora de les prestacions que suposa la creació de les àrees de salut, benestar i recerca biomèdica a la Regió Euromediterrània. I a Prada de Conflent vaig participar en una taula rodona sobre el futur de l’Euroregió en el marc de la 39ena edició de la Universitat Catalana d’Estiu. Alguns podeu haver llegit, un article que vaig escriure no fa gaire sobre de la necessitat de rellançar l’Euroregió1, i com s’ha de fer aquest pas. Hi parlava, entre d’altres coses, de la necessitat d’accelerar les comunicacions, d’aprofitar les línees de l’AVE a la nit per transportar mercaderies del Port de Barcelona i Tarragona, mobilitzar recursos pel centre Pau Casals, o d’apostar per la gran empresa de l’euroregió: EADS (Airbus). Al diari francès, “l’Independent”, l’abril de 2004 vaig insistir en la necessitat d’una regió europea, que ha passat de 10 a 14 milions d’habitants. Crec que hem de fer una regió comuna, amb un projecte econòmic, social i polític conjunt Té sentit funcional i té càrrega emotiva. Tenim la història, els antecedents, i els valors 1 El Periódico, 29/08/2007 1 �afectius que ens guien cap a on hem d’anar. Ara és el torn per les polítiques concretes. Són moltes les preguntes que ens plantegem: Què comporta l’Euroregió? Què han fet els que ens han precedit? La més òbvia, però que sempre cal tenir present i defensar, és el seu sentit, el perquè. El sentit de l’Euroregió. Les regions són estructures més flexibles que les rodejades per fronteres estatals, que donen resposta a les necessitats que sorgeixen en territoris contigus, però que rarament són objecte d’una perspectiva integrada de desenvolupament. Fronteres contigües dintre d’Europa demanen col·laboració transfronterera i l’abordatge d’alguns problemes genèrics que acaben afectant les regions més que no pas els estats. Sobretot tenint en compte que les comunicacions i connexions territorials cada dia faciliten més aquesta col·laboració. A més els processos de globalització econòmica, científica i social demanen d’actors dinàmics, forts, que tinguin capacitat d’incidència. Les petites nacions i les regions necessiten superar la seva escala, reforçar la seva capacitat d’acció i erigir-se com actors econòmics i polítics en condicions d’igualtat amb altres territoris. En aquest sentit també és importantíssima la col·laboració i treball conjunt en l’àmbit sanitari, de la salut. Gràcies a iniciatives com les del Grup Oncològic Català Occità (GOCO), és possible el gaudi de beques específiques per al treball amb els millors professionals i 2 �centres de salut, la recerca conjunta usant les potencialitats dels centres implicats. Tenim clar el sentit de l’Euroregió, però recordem el camí que ens ha portat fins aquí. El moviment euroregional. El moviment euroregional no és nou. Les regions i les ciutats d’Europa han estat pioneres en l’esforç per crear llaços a través de les fronteres. La manca d’instruments jurídics ha dificultat el desenvolupament d’aquest tipus d’associacions de cooperació transfronterera. És per això que s’han buscat solucions imaginatives per la creació d’associacions que conviuen a Europa sota designacions diferents, que van des de les “comunitats de treball” fins a les “euroregions” o “euregios”, o altres iniciatives paral·leles. Les comunitats de treball van néixer en una primera fase (entre 1975 i 1985), mentre que la lògica euroregional ha tingut un desenvolupament més recent, a partir de mitjans de la dècada dels noranta. De manera especialment significativa a les noves fronteres amb els països de l’est com és el cas, per exemple, de l’Euroregió dels Càrpats. L’estructura organitzativa, l’àmbit geogràfic, la intensitat de la cooperació varia en funció de si es tracta d’una comunitat de treball o d’una euroregió (Aquesta tesi la defensa Markus Perkmann a 'The rise of Euroregion. A bird's eye 3 �perspectives on European cross-border co-operation', publicada pel departament de Sociologia de la Universitat de Lancaster, 2002). Però si bé, aquestes experiències, tenen estructures i característiques diferents, existeixen uns trets comuns que ens permeten dir que ambdues han treballat en la mateixa direcció. Segons una definició proposada recentment per l’Associació de Regions Frontereres d’Europa (ARFE), els elements definidors són els següents: a) es tracta d’estructures composades per col·lectivitats regionals i locals a un i altre costat d’una frontera estatal. b) acostumen a tenir una secretaria permanent i un equip tècnic i financer amb mitjans financers propis, es a dir, una estructura mínima. c) la cooperació no està basada en mesures o objectius individuals sinó que té com a objectiu el desenvolupament i l’elaboració d’una estratègia més àmplia. d) en general són una plataforma per a tota relació transfronterera entre ciutadans, polítics, institucions, forces econòmiques, agents socials i culturals, etc. e) la cooperació entre els socis es fa tant en el pla vertical (europeu, nacional, regional i local) a ambdós costats de la frontera, com en el pla horitzontal més enllà de la frontera. f) les decisions preses s’apliquen en el pla nacional, seguint els procediments en vigor a cada costat de la frontera, evitant en la mesura del possible els conflictes relatius a competències i estructures. 4 �g) els continguts de la cooperació es defineixen a partir dels interessos comuns. h) finalment, aquestes plataformes s’aprofiten generalment per preparar i en la mesura del possible, aplicar els programes i projectes, especialment en el marc de la iniciativa comunitària Interreg. LA REALITAT ACTUAL DE LES EUROREGIONS. El paper de les regions d’ençà la darrera declaració ha esdevingut clau en el desenvolupament de les polítiques de la Unió. Les polítiques endegades per les regions de la Unió són cada cop més rellevants i la Unió està ajudant a potenciar aquest fet, fomentant les ajudes al desenvolupament regional, implementant subsidis per la formació professional i l’ocupació, donant suport a les activitats rurals i a les PIME i finançant la recerca científica i la innovació en tota una sèrie de tipus de camps. En l’actualitat, políticament, el Comitè de les Regions és l’assemblea pública (estrictament consultiva) dels ens locals i regionals de la Unió Europea, però de fet la competitivitat a nivell global de la Unió Europea depèn molt directament del desenvolupament de les infraestructures i de la modernització de l’economia. És cada cop més necessari que les regions apliquin polítiques de proximitat per fomentar la competitivitat de les petites i mitjanes empreses que són curiosament les que arrosseguen en bona mesura la productivitat de la Unió. 5 �Els Estats membres continuen amb la seva representació a les institucions europees del països membres i així ha de ser, però la multiplicitat d’entitats públiques molts cops dificulten l’agilitat i l’eficàcia de l’Administració. Les regions, dins l’espai europeu són una eina de la qual es pot fer valer la Unió per desenvolupar sense traves les polítiques que molts cops no son homogènies a nivell estatal. I més encara si tenim en compte que aquestes noves entitats territorials conegudes com a euroregions estan suposant un impuls per les regions, impuls que la Unió ha de liderar. Aquestes noves unitats geogràficament naturals de creixement econòmic, que agrupen ciutats, comarques i regions, avui ja estan econòmica i comercialment integrades. Comencen a existir iniciatives de tota mena en altres camps, espontànies o més estructurades. Tot i això, és evident que existeixen factors macroeconòmics i factors “estatals” que afecten la capacitat competitiva de les regions i les possibilitats de cooperació i col·laboració en altres camps. La transparència i nivell de burocràcia de les Administracions, el marc regulatori vigent, la defensa de la competència i la protecció dels drets individuals, així com variables macroeconòmiques com la taxa d’inflació, l’ocupació o el marc fiscal, determinen la capacitat de competir de les empreses i els instituts de recerca. No obstant això, en els països d’economies desenvolupades com els nostres aquests factors econòmics poden considerar-se més o menys similars o constants ja que l’entorn macroeconòmic dels països de la UE no difereix en gran mesura. Això implica que la capacitat competitiva de les empreses no ve tant donada pels factors 6 �macroeconòmics com per les característiques de l’entorn o regió en la que operen. Entenem doncs que és també l’entorn local, no solament i principalment l’estatal, el que determina de manera important la capacitat competitiva de les empreses i la facilitat o dificultat de col·laboració en una colla de camps. Hem de tenir present que la competitivitat i l’excel·lència passen molts cops per la cooperació prèvia. Entenem doncs l’espai regional europeu com un marc on la col·laboració i la cooperació serà la base per créixer per assolir un paper clau en els processos legislatius de la Unió i per superar aquell nivell crític que permet transformar una regió en un actor rellevant amb autèntica capacitat d’incidència. Els anys 90 varen ser a Europa, segons el politòleg Markus Perkmann, els de “l’ascens de l’Euroregió” sobretot als països de l’Europa Central i Oriental. Actualment hi ha més de 80 estructures transfrontereres que actuen com a Euroregions a nivell molt diferent: algunes són molt actives des de fa dècades, altres tenen un nivell de desenvolupament institucional molt modest. Fins i tot les autoritats locals i regionals de països que no són membres de la UE com ara Noruega, Islàndia o Suïssa o, més recentment, Bulgària o Rússia, participen d’algunes d’aquestes estructures. També el Grup Oncològic Català Occità (GOCO) va fundar-se a principis dels anys noranta, recollint la cooperació històrica entre les 7 �regions a través de grups multidisciplinars previs. Actualment es centra en el foment de la recerca i la cooperació en el triangle Barcelona-Toulose-Montpelier. Tant el Consell d’Europa com la Unió Europea han estimulat l’aparició d’aquestes estructures. El primer, animant els estats a crear les estructures legals per fer-les possibles, i la segona, finançant-les mitjançant iniciatives com ara l’INTERREG. Inicialment, la dimensió legal de la cooperació tenia més pes; a mesura que han anat creixent les oportunitats de finançament comunitari la part de projectes conjunts i recerca comuna de finançament ha anat prenent més relleu. També l’ampliació de la Unió ha estat el motor d’algunes d’aquestes euroregions a les zones situades entre la vella i la nova UE. Les euroregions són molt nombroses i diverses. Posem com a exemple algunes de les euroregions que estan basades en els governs regionals (també n’hi ha de basades en els governs centrals) indicant el seu any de creació. 8 �Europa occidental i atlàntica → EUREGIO (Alemanya/Països Baixos) 1958 → Euregio Maas-Rhein (Alemanya/Bèlgica/Països Baixoa) 1978 → Kent-Norte Pas de Calais (França/Regne Unit) 1993 → Euregio TriRhena (Alemanya/França/Suiza) 1995 Nord d’Europa i regió Bàltica → Comunitat de Treball de l’arxipèlag (Suècia/Finlàndia) 1978 → Öresundskomittén (Suècia/Dinamarca) 1993 → Euregio Karelia (Finlàndia/Rússia) 2000 → Euregio Helsinki - Tallinn (Finlàndia/Estònia) 2003 Europa alpina i central → Conferència Internacional del Llac Boden (Àustria/Suïssa/Alemanya) 1975 → Euroregion Pro Europa Viadrina (Alemanya/Polònia) 1992 9 �→ Euroregió dels Càrpats (Polònia/Hongria/Eslovàquia/Romanía/Ucraïna) 1993 → Europaregion Tirol (Àustria/Itàlia) 1998 Europa del Sud → Comunidade de Trabalho Região Norte de Portugal - Galicia (Espanya/Portugal) 1991 → Comunidad de Trabajo Extremadura - Alentejo (Espanya/Portugal) 1992 → Euroregion Nestos - Mesta (Grècia/Bulgària) 1997 EIXOS DE TREBALL A L’EUROREGIÓ PIRINEUS MEDITERRANIA Tot i que els seus inicis es remunten a fa 25 anys, el gran impuls de la Euroregió va ser al Setembre de 2004. Llavors es van fixar els següents eixos de treball: 1.- Projectar la euroregió en els àmbits euroregional, estatal, europeu, i internacional com a principal índex d’innovació i creixement sostenible en el Sud d’Europa. 2.- Accelerar la disposició d’infraestructures estratègiques necessàries per un desenvolupament sostenible de la euroregió. 3.- Impulsar sectors econòmics d’interès compartit i d’alt valor afegit que combinen investigació, industria i recolzament de les administracions (talment el sector biomèdic, el biotecnològic, 10 �l’aeronàutic, les energies renovables, les indústries del medi ambient, les nanotecnologies...), així com en sectors tradicionals sotmesos a noves exigències de qualitat (turisme, agroindústria, moda, disseny, industries culturals…) 4.- Desenvolupar l’Euroregió universitària i científica. 5.- Donar una dimensió ciutadana a l’Euroregió, és a dir, crear progressivament un espai social, cultural, educatiu i mediàtic compartit. 6.- Atendre la problemàtica transfronterera. 7.- Ser un referent clau en el Mediterrani Occidental. Convertir-se en un actor polític i econòmic destacat en el partenariat euromeditarrani, mitjançant accions conjuntes dirigides als països del Meditarrani Sur (principalment del Magreb), així com en el reforçament i articulació de l’arc mediterrani europeu (Espanya, França o Itàlia). En tots i cadascun d’aquests eixos de treball s’han impulsat a terme polítiques concretes i accions sectorials per desenvolupar les diferents directives europees que parteixen del principi d’integració territorial. Exemples: la política medi ambiental que té molt més sentit en l’àmbit comunitari, la política entorn la vertebració de les infraestructures transeuropees i la col·laboració universitària o les polítiques de recerca i innovació. 11 �En aquest camp ens podem plantejar si les fronteres administratives estatals europees no solament s’estan desdibuixant, si no és cert que es comença a veure també la necessitat de superar altres límits, com el que separa l’àmbit públic del sector privat, el que enfronta innovació i recerca o els que oposen competitivitat i cohesió. Si superem aquestes limitacions podrem aportar innovació i ampliar coneixements, tot practicant alhora una política de proximitat. La innovació i la recerca, com la que desenvolupa el vostre grup, és un dels millors camins per afrontar els reptes complexos i canviants davant dels que ens trobem. Situa, per exemple, les malalties oncològiques en el centre de la preocupació sanitària del segle XXI. Tal i com vaig dir fa un temps a Navata (Girona), ens la juguem amb el coneixement. És imprescindible la millora del nostre capital humà, científic i tecnològic i la creació d’un marc institucional per incentivar de forma sostenible la generació de sinèrgies entre els actors públics i privats, a través de nous processos de transferència de coneixement i tecnologia. Segons l’últim informe de la OCDE sobre les inversions en R + D, Europa es troba en una situació d’estancament, contràriament al que succeeix a la Xina i la India. En canvi, aquí tenim serveis públics cada cop més estesos i de millor qualitat. Hem portat a terme el principi d’universalització dels drets. 12 �Tot i així no em cansaré de dir que l’educació i el coneixement han de ser la nostra prioritat i que la recerca i la innovació mai s’haurien de deixar de banda. Abordar el repte científic i tecnològic amb inversió en recerca i innovació és la clau per l’economia. Avui Catalunya no només destina una part cada més important dels seus recursos a la ciència i la tecnologia, sinó que a més ho fa vertebrant una Euroregió universitària i científica. En aquest sentit ha donat impuls a la bioregió = l’eurobiocluster del sud d’Europa que uneix BCN, Lió i Heidelberg. En ell la Biocat i el Biopole de Toulouse tindran un paper determinant, en línia amb la Medicon Valley de Suècia i Dinamarca a la ScanBalt Bioregion-regió on participen 11 països bàltics i escandinaus, més de 60 universitats i unes 870 empreses. L’euroregió es un primer pas esperançador per alinear idees, projectes i institucions. A més enfortirà la cohesió social i territorial, com demostra el primer hospital transfronterer d’Europa que s’està construint a Puigcerdà. En darrer lloc, no puc estar-me de demanar de nou la incorporació del País Valencià a l’Euroregió, no només per la lògica comercial i d’infraestructures que connecten València i Catalunya, sinó per la seva història conjunta i les característiques territorials compartides, que farien molt més complet el projecte i el més evident principi de col·laboració regional. Moltes gràcies. Barcelona, 10 d’octubre de 2008 Pasqual Maragall 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El principi de les euroregions i el seu sentit Abstract A summary of the resource. Participació a la Sessió Plenària "L'Euroregió i integració" del Grup Oncològic Català Occità (GOCO). Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hospital Durán i Reynals (L'Hospitalet de Llobregat) Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Euroregió Europa Regions Catalunya Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/927/0000000947.pdf a3b2784ed361bafae5a505e48b92cf09 PDF Text Text PARAULES DEL MH PASQUAL MARAGALL A L’ACTE DE LLIURAMENT DE LA MEDALLA D’OR DE LA CIUTAT DE BARCELONA Saló de Cent, 01 de Juliol de 2008 Molt Honorable President de la Generalitat, Senyor Ministre d’Exteriors Senyor Alcalde, Senyores i senyors Tinents d'Alcalde, Consellers, Amic Narcís Serra, Senyores i senyors Regidors, Autoritats, Estimades amigues i estimats amics. Gràcies a tots per ser avui aquí. La veritat és que fa una colla d’anys, devia ser l’any 1982 -o sigui que feu números-, aquí hi havia un escenari relativament similar, amb alguna diferència. Jo era allà davant i prenia possessió, i allà, en comptes dels meus fills hi havia els meus pares. En comptes de la Cristina, el Guim i la Maria, hi havia el Jordi i la Basi, que eren els meus pares. Podeu comptar les coses que han passat, les coses que ens han passat, com a país, però també com a ciutat i com a família. Em fa una il·lusió molt especial i és un gran honor per a mi, per a la meva família i per a tots aquells que m’han acompanyat durant una colla d’anys, rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, la nostra ciutat. La meva ciutat. La nostra ciutat, de tots. De tots els que hi hem nascut, de tots els que hi hem viscut, de tots els que som aquí. Perquè Barcelona és una ciutat que obre els braços a tothom. 1 �En aquesta casa, i en aquest mateix Saló de Cent, hi hem viscut moments de tota mena, fins i tot alguns de força complicats. Perquè després d’aquell moment tan maco que us he esmentat, el dia que vaig prendre possessió, n’hi va haver un altre que va ser una vaga de funcionaris que van inundar tot això i vaig haver de donar la cara davant d’un gavadal de persones que estaven en contra que els haguessin posat allò que en deien la pasqualina, la targeta per fitxar al matí. Perquè històricament aquí s’entrava a les nou, en teoria, o a les nou i quart de fet -perquè hi havia el cuarto de hora de tolerancia, que en deien- i se sortia a tres quarts de dues -gràcies a l’altre cuarto de hora de tolerancia-. I aleshores, és clar, ja em direu la setmana laboral com era... De manera que aquí vàrem fer un nou reglament pel qual es treballaven les hores que s’havien de treballar, de vuit a tres, i en jornada reduïda de vuit a dues, o de dos quarts de nou a dos quarts de tres, més o menys. I això no va agradar. I vàrem haver de fer front a una cosa que molts no podien entendre, que és que allò ho fes el Maragall, que havia estat el funcionari de la revolució, el que havia sortit al carrer, el que havia inundat aquesta mateixa sala de funcionaris protestant contra el règim que aleshores teníem -ens van fer fora amb gasos lacrimògens llençats per una claraboia, per cert, i vàrem haver de sortir corrents. He vist de tot, aquí. Hem vist de tot. Molts de vosaltres ho sabeu molt bé. Recordo aquells primers actes que us he esmentat i recordo que des d’aquí, des d’aquest Ajuntament, comptant amb la complicitat i l’esforç dels barris de la ciutat, dels districtes, vàrem fer una petita revolució urbana. Uns districtes que pràcticament no existien abans i als quals nosaltres vàrem donar president. Un president que era el de la força política que havia guanyat, ho recordareu, perquè a mi em semblava absurd que no hi hagués, si més no, aquesta representació, una mica més honorífica que real. Però allà on havia guanyat Convergència i Unió el president havia de ser de CiU, com és el cas de Les Corts, que no recordo qui va ser, i a Sarrià, segur, i al meu barri també, per descomptat. Però hi vàrem posar un president executiu, que a última hora és qui manava des del punt de vista pràctic, que formava part de la majoria de govern. He dit més d’un cop –i avui ho repeteixo- que he estat un home privilegiat. Per diverses raons. Una de fonamental: haver pogut ser alcalde d’aquesta ciutat, que és única. 2 �Si avui se’m concedeix aquesta Medalla és, m’imagino, per haver estat al capdavant de la ciutat, acompanyat per l’esforç de molta gent, durant molts anys. I vull citar aquells que van ser companys meus quan jo no era alcalde, ni tan sols regidor, sinó funcionari del Gabinet Tècnic de Programació del Sr. Josep M. de Porcioles, al qual encara tinc un gran respecte. Perquè aquest senyor, dintre de tot, el que va fer va ser preconitzar les tres C: carta, compilación y castillo. L’altre dia, el nostre alcalde, l’alcalde Hereu -el meu hereu- va aconseguir una d’elles, que és el castell. Ara està defensant l’altra, la Carta, que a última hora és l’Àrea Metropolitana, que finalment caurà, i que ens permetrà tenir una regió urbana de 4.000.000 o 4.500.000 habitants, una de les més grans d’Europa, que és el que és, i no una de les més xiques, com ho és ara des del punt de vista estrictament demogràfic. I després la compilació del dret civil, que és la tercera C, i que em fa l’efecte que des del punt de vista pràctic l’Estatut de Catalunya ja ha incorporat. Però mireu si han hagut de passar anys. En aquell Gabinet Tècnic de Programació de l’alcalde Porcioles, jo tenia per jefes el Cinto Ros i Luís Carreño –que va morir-, i per companys José A. Pepi García Durán, Armand Sáez, Gabriel Lucena i Santi Udina –que també ens va deixar. Repeteixo: si avui se’m concedeix aquesta Medalla, és, m’imagino, per haver estat al capdavant de la ciutat, acompanyat per l’esforç de molta gent, durant molts anys: primer com a regidor, després com a alcalde, entre 1979 i 1997 (15 anys d’alcalde, Déu n’hi do!, és el que durant més temps he fet). Els millors anys de la nostra vida, com deia aquell. Per a mi i per a molts companys i companyes de generació, jo crec que ho van ser. Jo en vaig ser la cara visible, ho admeto. Però aquesta Medalla pertany a tots els que vau treballar amb mi (els vius i els absents) i a tots els barcelonins i barcelonines, que s’hi van esmerçar. 3 �I a alguns barcelonins en concret: la meva família, la Diana, que Déu n’hi do el que van haver d’aguantar. I a tants col·laboradors que ara no podré citar un per un, però sí alguns. El Serra Martí –el recordareu, un home d’una qualitat personal indestructible. La Maria Aurèlia Campany. La Maria Mercè Grau –la meva secretària a l’Ajuntament. El Xavier Roig –el meu cap de Gabinet. La Marta Grabulosa –que m’ha acompanyat durant vint anys. En Pep Subirós. En Joan Clos –per descomptat, el meu hereu també en aquell moment. I l’Ernest, sempre l’Ernest, perquè sense l’Ernest no haguéssim fet res. Sempre he dit que l’autèntic Pasqual Maragall es diu Ernest. Tots heu estat condició indispensable de la meva passió i dedicació. De manera que accepto la Medalla amb la condició que sigui en nom vostre, en nom de la ciutat que m’ho ha donat tot. Nosaltres, molts de vosaltres i jo mateix, vam somiar-la, la Barcelona d’avui. Avui recordàvem amb la Diana que és la Barcelona del Gato Pérez. El Gato Pérez cantava una cançó sobre baixant per les Rambles que deia un matí de primavera aviat farà no sé quants anys, arribava a Barcelona pel moll d’ultramar un jove, etc. etc. Aquest senyor, el Gato Pérez, que era argentí, va morir i no se n’ha sabut gairebé res més. Però és un dels cantants de Barcelona, dels que han explicat Barcelona al món d’una forma més planera. Jo vaig anar amb ell, temps més tard, a Buenos Aires, i vàrem anar pels teatres més famosos i gairebé no hi havia ningú per escoltar-lo. Ell era un argentíbarceloní, que és una cosa molt de Barcelona, perquè és una ciutat que és capaç de fer dels ciutadans que vénen de fòra ciutadans de Barcelona, que després la defensen a matar, més que no pas els que hi hem nascut. En aquella cançó ell continuava argentins i portuguesos, catalans i aragonesos, una humanitat diversa, impossible d’oblidar, o alguna cosa així. Crec que és una de les millors cançons de Barcelona. Ara mateix, Barcelona és una de les ciutats més ben valorades del món. En aquells anys intensos fèiem al revés que Penèlope: De nit somiàvem i de dia construíem. 4 �Així vam retrobar-nos, un bon dia, amb una ciutat que havia recuperat la seva dignitat a tot els barris i districtes. Vam creure en nosaltres mateixos. Vet aquí. I en la gent dels barris, on, per cert, vaig anar a viure sovint –cosa que a la Diana no li va agradar molt però s’havia de fer. En el meu adéu com a alcalde, aquell setembre del 1997, vaig repassar moltes coses. En Narcís n’ha glossat força avui. Ara no repetiré un altre cop el que ja vaig dir, però sí que voldria recuperar algunes reflexions sobre temes pendents, si m’ho permet l’alcalde abans d’acabar. Barcelona és una de les ciutats més ben valorades del món. És veritat. En tots els rànquings de ciutats hem anat pujant posicions, any rere any. Arribar on som ha estat dur, en dono fe. Però gràcies a l’esforç, la voluntat de consens i de pacte, i la voluntat de progrés de tots plegats, ho hem anat aconseguint. Les ciutats són cossos vius. I el seu batec és també una exigència. Per això, ara s'ha de seguir endavant i continuar fent de Barcelona el que ja és ara, però encara més: la ciutat més sanament envejada, més sincerament estimada, més noblement desitjada. No serà fàcil. Perquè quan les coses van bé és més difícil millorar. I, sobretot, és difícil que es percebi la millora per damunt del soroll provocat per la legítima controvèrsia política i la rivalitat partidària que, d’altra banda, és absolutament sana i necessària. Ara és quan l’Alcalde Hereu tremolarà (perquè diuen que aquest Maragall és tremendo!) . No vull que s’interpreti el que diré com un llistat de greuges per posar en evidència ningú. De molts dels temes que enumero com a pendents me’n sento en bona part responsable o, almenys, corresponsable. I en l’exercici d’aquesta responsabilitat vull posar sobre la taula algunes reflexions sobre els reptes actuals. Crec que amb aquestes aportacions podem seguir fent Barcelona, fent país i fent Europa. .- De les tres “Cs” de Porcioles, de les quals ja he parlat, la que fa referència a la Carta municipal: en falta completar el desplegament i l’aplicació i reconèixer l’AMB. Crec que l’Albert Serratosa, que és aquí 5 �present, estarà content de sentir-ho. Sense l’Àrea no som de dret la ciutat de 4 milions que som de fet. Perdem pistonada. Som una de les 5 o 6 ciutats més importants d’Europa amb Londres, París, Madrid, Frankfurt i Milà. Però no sols. Ho som amb l’Àrea Metropolitana. .- Connexió Port-Aeroport: en això som afortunats, perquè ni París ni Madrid no ho poden tenir. És una oportunitat estratègica fonamental. Això és perquè és físicament així. No hem fet res especial, sinó que hem tingut sort. I ho hem de poder i saber aprofitar. Facin el favor d’entendre’s, Port i Aeroport. I si AENA no vol, anem a Madrid a exigir que s’acabin els corporativismes. Perquè el Port sabem qui és, però AENA qui és? És el pitjor que et pot passar, que no hi hagi una cara. Doncs que es posin al telèfon aquests senyors, amb l’alcalde, i que siguin capaços de lligar Port i Aeroport, perquè si ho fem tindrem una cosa que molts no poden tenir. Madrid, per descomptat que no, però d’altres tampoc. .- L’Espanya policèntrica que imaginem des de Barcelona: l’alta velocitat en xarxa, no radial. Va estar molt bé el que em va dir una vegada el Sr. Aznar quan era president: “de Madrid a cada capital de provincia en Alta Velocidad”. D’acord. I no només de Madrid a Barcelona o de Barcelona a Sevilla. Compteu que els ajuts que ens van donar pels Jocs Olímpics era a canvi –bé, a canvi o acompanyats de- per l’acceptació per part nostra que la primera línia d’Alta Velocitat era Madrid-Sevilla. I el president del Govern espanyol era sevillano i això és normal. A la vida aquestes coses passen. Però bé, han passat molts anys i ara hauríem d’obtenir que Barcelona tingués Alta Velocitat amb Bilbao i Alta Velocitat amb València. Perquè si no la té, no serà mai el que hagués pogut ser. I aquesta idea radiocèntrica d’una capital que té uns braços és per a nens petits, però no és per a la gent gran que ja som tots plegats, uns més que d’altres. Els 300.000 milions de pessetes que es van gastar durant tots aquells anys per als Jocs i per canviar la ciutat, per fer les Rondes, etc. –no pels Jocs en si mateix, que varen costar una petita part d’això, que ho va finançar el Banesto; recordo l’operació Jocs, en Josep Miquel Abad que és aquí se’n recordarà-, aquelles inversions que es van fer, les hem acabat de pagar fa un o dos anys. 6 �I jo sempre li dic a l’alcalde Hereu: tornem a començar. Encara que ara és més difícil perquè els tipus d’interès són més alts. Però justament ara és quan jo crec que la gent més agrairà que fem l’esforç. Cal la connexió Barcelona-València, cal seguir fins a Cadis –això m’ho han posat i trobo que si es pot, fantàstic- i cal Barcelona-Bilbao i la connexió amb la cornisa cantàbrica. Per cert, fa pocs dies vaig visitar la Sagrada Família. Sóc partidari d’acabar-la, jo estic amb el Bonet: s’ha de fer, amb l’arc sobre el carrer Mallorca i les cases que estan a l’altre costat, que estan afectades, ja és hora que marxin –és un sacrifici que s’ha de fer però està legislat que sigui així-. Però alhora sóc partidari convençut de fer el túnel per sota. I ja li he dit a en Bonet: està molt bé la Sagrada Família, i tot per la Sagrada Família, però que amb el “cuento” –perdó, amb l’excusade la Sagrada Família no es pugui fer que l’Alta Velocitat passi per Barcelona i vagi fins la Sagrera -que és on el Frank Ghery ara ha de fer l’estació, la gran estació ferroviària de Barcelona- doncs crec que és un perjudici que no s’hauria d’admetre. No ens convé gens endarrerir-ho més. Si Gaudí hagués tingut tantes pors mai no hauria començat la seva obra. I si avui visqués, se’n riuria dels qui tenen por del túnel. Siguem seriosos, val a dir, siguem audaços. Mirem cap al futur. Fem-ho bé, però fem-ho! L’objectiu és travessar la ciutat per arribar a Girona, Figueres i França. I a Europa. Però primer cal travessar Barcelona i transformar la gran àrea de la Sagrera, de la qual acabo de parlar. .- Euroregió: també se n’ha parlat. La realitat geogràfica que Jaume I ja va protagonitzar, segueix evolucionant i el paper de les ciutats motores d’aquesta regió és fonamental. Barcelona i Catalunya n’han estat part cabdal. Hem de seguir empenyent l'Euroregió en tots els camps. Sempre amb el respecte màxim per les aspiracions de cadascuna de les comunitats urbanes, regionals o nacionals que en formen part. Tots hi hem de ser per voluntat. Però hem d’admetre que, junts, tindrem potència, força i futur. La dimensió que cal per ser algú a Europa. 7 �Si la nostra pàtria ja és Europa, perquè d’alguna forma la bandera ho és, la moneda ho és, l’himne ja el tenim –el va traduir Maragall al català, és la 9a Simfonia de Beethoven- , ... si en tot això ja som europeus –i l’exèrcit aviat ho serà- , què ens falta? Doncs el pas de dir: somos europeos. Que ho som. Perquè a última hora, el que ens definia com a nació, com a ciutat, doncs ja tot és pràcticament europeu. No dic olímpic o mundial, però sí europeu. De manera que en aquest marc és on ens hem de bellugar i actuar com una force de frappe d’Europa, en aquest cas. No només de Catalunya i Espanya sinó també d’Europa. .- Barcelona és una capital científica: tant en recerca com en qualitat assistencial. En el camp de la recerca tenim exemples de mèrit: Joan Rodés al Clínic, l’Hospital del Mar (amb el programa Emilia), el Sant Pau (amb Teresa Gómez Isla treballant en l’Alzheimer, molt avançat), i el PRBB de Jordi Camí i altres en la línia d’excel·lència internacional. És en aquesta línia que hem volgut engegar la Fundació Pasqual Maragall per l’Alzheimer, bé, contra l’Alzheimer. Mirant d'aconseguir, amb la complicitat de tots, que Barcelona esdevingui el referent mundial en la investigació de les malalties neurodegeneratives. Perquè ja està calculat que amb l’increment de la longevitat i les correlacions que hi ha entre longevitat i aquest tipus de malalties, anem cap a un món molt complicat. Ho aconseguirem. No sé en quant temps, no sé si jo ho veuré, però ho aconseguirem. Però també i especialment, ens hem d’esforçar en el camp assistencial i en el rol dels barris i districtes, com a agents propers als ciutadans. D’això ja n’he parlat amb la regidora Blasco i amb alguna persona més. El 97, quan m'acomiadava d'aquesta casa, vaig dir: sapigueu que quan arregleu un barri, esteu començant o contribuint a arreglar el món. I és veritat. La solitud extrema, la indigència, la demència senil i, en general, les malalties mentals, només s'erradicaran si les ciutats són progressives, i si les nacions es deixen de grans luxes defensius i ornamentals i inverteixen en les estructures d'acollida idònies, que són els barris de la ciutat. 8 �Sempre he cregut en la proximitat com la clau per resoldre els problemes de tothom, i els barris en són la màxima expressió. I és per això que acabo parlant de ciutat però, sobretot, dels barris. Les tasques i esforços que s'han dut i s'estan duent a terme són importantíssims. Exemples: Raval/Ciutat Vella – amb Itziar González, Horta Guinardó – amb Elsa Blasco, ja ho he dit, i d’altres. Caldrà seguir i aprofundir en tots aquests temes: ara no és el lloc ni el moment, això són només apunts, però val la pena no adormir-se. La Medalla que la meva ciutat em concedeix expressa una estimació recíproca, mútua. I quan t'estimes una cosa no pots deixar de voler-li el millor. I d’ataquinar-la, esperonar-la, perquè ho aconsegueixi. Per a tot això compteu amb mi. Gràcies Barcelona! T’estimo Barcelona! Pasqual Maragall 9 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs d'agraïment per la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona Abstract A summary of the resource. Em fa una il·lusió molt especial i és un gran honor per a mi, per a la meva família i per a tots aquells qui m’han acompanyat durant anys, rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, la nostra ciutat. La meva ciutat. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona)  Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- Ajuntament de Barcelona Barcelona Medalla d'Or Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/926/0000001396.pdf 0ce9325a065fa88a97ff632918cb430f PDF Text Text Discurs d’agraïment per la concessió de la distinció de Ciutadà d’Honor de la Ciutat de Sarajevo Sarajevo, 06 d’abril de 2008 Dear citizens and friends, I feel extremely honoured and also particularly touched to be with you, in this occasion, after so many years of solid friendship, build upon difficult experiences, through years of war and peace. Recently our city, Barcelona, has remembered an historic tragedy, happened 70 years ago, when we were the first city in history to be bombed by air, during our terrible civil war. The helpless population was killed, without compassion during several long weeks, while international public opinion remained silent and paralysed. That was the ominous beginning of a practice that, unfortunately, has become a repeated use for the following wars. Too many and too tragic. When in 1992, we knew that Sarajevo was going to be bombed, we felt immediately that we should be near you, and try to help you, even with the poor means of a city in front of the armies. That was the beginning of our friendship. From then, we have learnt a lot from you. Sarajevo will remain forever in our mind, as an example of courage, heroism, and wisdom. We learned from you how the difference can become a treasure, instead of being an insurmountable gap. And how the courage of a community is a strength that can face the worst evil. 1 �We want an Europe, even a World, able to learn the lessons of Sarajevo. A World where, first of all, we stop to kill each other, and a World capable to face living together, not only accepting diversity, but understanding its unique value, with such positive and rich benefits. Recently, in the US, the democrat candidate, Barack Obama has delivered a remarkable speech about racism, which is still a division in the American society, and all around the World. I share his vision on that issue, and I am sure that Sarajevians will be forever an extraordinary model for the entire humanity. Our hope is a future World with cities, like Sarajevo, where all the cultures feed each other and are capable to build a new living together, much better than the mere sum of them. Our conviction is that only these cities are possible, so nowadays, nobody can survive enclosed in its identity, without accepting and integrating the other ones. Let me repeat my gratitude to you for the honour that you conferred to me. I feel the most proud citizen of that world. Thank you, Pasqual Maragall i Mira 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs d’agraïment per la concessió de la distinció de Ciutadà d’Honor de la Ciutat de Sarajevo Abstract A summary of the resource. La distinció de Ciutadà d’Honor de la Ciutat de Sarajevo va ser atorgada a Pasqual Maragall en reconeixement a les nombroses accions solidaries promogudes en la seva etapa d’alcalde de Barcelona, iniciades en ple conflicte bèl·lic i que s’han mantingut fi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sarajevo Language A language of the resource Anglès Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Sarajevo Maragall Mira, Pasqual, 1941- Guerra Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-04-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/925/0000000927.pdf b925da58a8c1e8575099cbcdfc3c6c21 PDF Text Text Discurs preparat per Pasqual Maragall en cas de ser designat Català de l’Any 2007. Nota: El president no el va llegir i va fer-ne una versió breu per la llarga durada de la Gala. Palau de Congressos de Barcelona 28 de març de 2008 Estimats amics i amigues, D’entrada rebeu el meu agraïment pel premi que m’acabeu de concedir. Gràcies a tots, de tot cor. És un premi que he hagut de donar més d’un cop, per gentilesa del Periódico i TV3, a Ferran Adrià, Juan Manuel Serrat i el Dr. Massagué. Val a dir a representants de 3 de les excel·lències de Catalunya: la gastronomia, la cançó i la biomedicina. Un país que té coberts aquests tres fronts pot anar allà vulgui. Bé, si ara arreglem l’Alzheimer serà la bomba! Entenc que el premi deu tenir a veure amb la política però també amb el fet d’haver anunciat, per cert en companyia de Manuel Fuentes de la CCRTV, amb qui seguiré col·laborant, espero, un bon dia de la tardor passada a l’Hospital de Sant Pau, on treballa un dels equips més ben connectats amb la punta investigadora mundial en la matèria que ens ocupa. Us confessaré una cosa: no tenia més remei: l’Alzheimer és una malaltia devastadora que fins ara té pal·liatius però no solucions. Vull que aquesta mala passada que m’ha fet la vida, desprès d’haver-me regalat tants favors, tingui una resposta contundent, que serveixi per alguna cosa. Aquesta me la pagaràs, Alzheimer! A partir d’ara prepara’t! He tingut sempre molta sort. Amb la família, amb els equips que m’han acompanyat, homes i dones a qui dec tot, començant per la meva dona i fills i seguint pels amics i amigues, molts dels quals són aquí. Al mes d’Octubre vaig dir que buscaria diners per dedicar-los a recerca científica i combatre eficaçment la malaltia. I és el que he estat fent durant aquest mesos. Hem anat preparant discretament amb la Diana, la Marta Grabulosa, en Santiago de Torres i en Jordi Camí un projecte que en dos mesos concretarem del tot i exposaré públicament. Estem posant en peu un fons de caràcter internacional dirigit a donar suport a la recerca sobre l’Alzheimer. Aquest suport a la recerca vull que sigui dirigit a fomentar la investigació, per tal que la nostra acció sigui decisiva en la prevenció i en la cura d’aquesta malaltia. Ho farem des de Catalunya però al servei dels ciutadans d’arreu el món. Barcelona serà la capital europea de l’Alzheimer.. Vull dir la ciutat vencedora de la malaltia d’aquí a uns anys. Tindrem aliats: Boston, New York, Londres, ciutats a les que aniré ben aviat. Però Barcelona ha de ser un bastió en la guerra contra el Alzheimer, com ho va ser quan va suportar els primers bombardejos aeris de la història sobre una ciutat. Us estic parlant d’una de les més importants campanyes que hauré fet mai, sinó la més important. Una campanya que guanyarem per majoria absoluta amb l’ajuda de tots. �Potser serà l’ultima campanya personal però continuaré fent campanya amb els meus amics del Partit Demòcrata Italià i amb els partidaris d’Obama i del Canvi, que es el que sempre m’ha atret des dels 90’s i Catalunya Segle XXI. Per damunt de qualsevol sensibilitat política aquesta vegada tirarem endavant una causa de tanta o més volada de les que defensat durant la meva vida personal i política: la lluita contra una de les malalties més sinistres, la que desmunta el cervell sense matar ningú. Tots esteu convidats. Compto amb vosaltres per acabar amb aquesta nova epidèmia la darrera plaga coneguda. Tindreu aviat notícies meves i del projecte. Gràcies altra vegada per aquest premi i per l’estima que durant tanta anys m’heu dispensat. L’he percebut sempre amb nitidesa, com quan aquesta tarda, anant pels carrers de la ciutat vella, la gent em deia: “Endavant Maragall!” Ara la consigna és : “Amunt i crits”. 100 anys després de la seva identificació, la proteïna malèfica serà vençuda. Bona nit! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs per la Gala Català de l'Any 2007 Abstract A summary of the resource. Discurs preparat per Pasqual Maragall en cas de ser designat Català de l’Any 2007. El president no el va llegir i va fer-ne una versió breu per la llarga durada de la Gala. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos de Barcelona  Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- El Periódico Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-03-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/924/0000000921.pdf 40fc779af03aea9080121172787c1632 PDF Text Text LLIURAMENT DE PREMIS REGIOSTARS Brussel·les 25/02/2008 Paraules de Pasqual Maragall, president del jurat COMMISSIOINER DANUTA HUBNER, LADIES AND GENTELMEN: LET ME INTRODUCE THE HONORABLE MEMBERS OF THE JURY OF THE REGIONSTARS AWARDS: MR. MARTTI HUOLILA, SENIOR TECHNICAL ADVISOR IN TEKES MRS. MARJORIE JOUEN, MEMBER OF THE CABINET OF PRESIDENT DELEBARRE MRS.ELIZABETA KSIAZEK, PROJECT MANAGER OF THE INNOVATIVE REGIONS IN EUROPE SECRETARIAT MRS. NATALIA KAZLAUSKINE, DIRECTOR, EUROPEAN COMMISSION PROF. ÖRJAN SÖLVELL, STOCHOLM SCHOOL OF ECONOMICS ........................................ LADIES AND GENTELMEN THE REGIOSTARS AWARDS APPEAR AS AN EXCELLENT AND TIMELY PROPOSAL IT HAS BEEN AN HONOUR FOR ME TO PRESIDE THIS JURY, SPECIALLY BECAUSE I AM CONVINCED SINCE LONG TIME AGO THAT EVALUATING BEST PRACTICES IS A HUMBLE BUT USEFUL WAY OF MAKING THE REALM OF POLITICS ACCOUNTABLE. MARKET EFFICIENCY IS THE MESURE OF ACCOUNTABILITY IN ECONOMICS. BEST PRACTICES SHOULD HELP TO MAKE THE REALM OF PUBLIC POLICY ACCOUNTABLE. THEY MAY BE THEREFORE A HUMBLE BUT PERFORMING WAY OF ADVANCING TOWARDS A BETTER EUROPE, OVER AND ABOVE THE CURRENT DEBATE ABOUT THE ESSENCE OF THE EUROPEAN UNION AND ABOUT WHETHER OR NOT WE NEED TO HAVE AND WILL HAVE A NEW TREATY OR CONSTITUTION. IF REWARDING GOOD PROJECTS IS OK, I THINK THAT DISSEMINATING THEM IS ALMOST AS IMPORTANT. COMMUNICATION, WE KNOW, IS KEY IN REAL DEVELOPMENT. WE MUST BE MORE THAN SATISFIED THAT THE FIRST EDITION OF THE REGIOSTARS AWARDS HAS HAD SUCH A CONSIDERABE LEVEL OF CONCURRENCE OF PROJECTS OF SUBSTANTIAL QUALITY. 1 �LET ME END BY A MORE GENERAL CONSIDERATION. MARKETS ARE USUALLY SEEN AS I SAID AS MORE PERFORMING THAN POLITICS. INTRODUCING COMPETITION AND EVALUATION IN GOVERNANCE. OVER AND ABOVE THE ELECTORAL RACE SHOULD THEREFORE BE WELCOMED. EUROPEAN REGIONS AND NATIONS ARE VERY DIVERSE. BUT OUR COMPLEXITY, BEING A COST, IS ALSO AN ASSET. I WILL TELL YOU WHY. NORTHAMERICA IS POWERFUL BECAUSE OF ITS SIZE, ITS WEALTH AND ITS COMPETITIVITY. AND OF COURSE BECAUSE OF ITS MILITARY STRENGTH. YET EUROPE IS AS BIG AND AS RICH NOWADAYS AS NORTHAMERICA, AND EUROPE HAS SOMETHING THAT DISTINGUISHES US FROM AMERICANS: 1ST. BEING EQUAL IN INCOME WE HAVE A MORE EQUAL DISTRIBUTION OF WEALTH. 2nd. WE HAVE MANY MORE LANGUAGES AND CULTURAL TRADITIONS, THIS BEING A COST BUT ALSO AN ASSET, SINCE THIS MAKES US MORE ABLE TO UNDERSTAND THE REST OF THE WORLD AND TO VALUE DIVERSITY. WE ARE MORE SIMILAR TO THE WORLD. AS A WHOLE. AND THEREFORE MORE ABLE TO UNDERSTAND IT. LET’S COMBINE OUR DIVERSITY WITH THE ABILITY TO PERFORM EFFICIENTLY, WHICH IS WHAT WE ARE HERE TOT TALK ABOUT, AND EUROPE WILL BE AT ITS BEST. ALMOST WITHOUT COMPARISON. THANK YOU. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció en l'entrega dels premis RegioStars 2008 Abstract A summary of the resource. The RegioStars awards appear as an excellent and timely proposal. It has been an honour for me to preside this jury, specially because I am convinced since long time ago that evaluating best practices is a humble but useful way of ... Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Brussel·les Language A language of the resource Anglès Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Europa Premis i reconeixements Regions Gestió pública Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-02-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/923/0000000915.pdf 785873fe1c3211e66ed08dd9526b7138 PDF Text Text Presentació del documental, “Bucarest. La memòria perduda” d’Albert Solé, sobre Jordi Solé Tura Dilluns, 14 de gener de 2008 Pasqual Maragall i Mira: [Salutacions] A finals de novembre de l’any 99 vam presentar, molt a prop d’aquí, al FAD, el primer volum de les memòries de Jordi Solé Tura. A part d’ell, hi vam parlar Miguel Núñez i jo mateix. En Jordi era, com en Miguel, com el meu sogre Cristóbal Garrigosa, com Gregorio López Raimundo, com Santiago Carrillo, del PSUC-PCE. El partit que ens va fer la feina fins a la mort de Franco, no ens enganyem (60-70%). M’agradaria ajudar-los a fer l’evolució que han fet els comunistes italians cap al partit demòcrata, el partit d’Obama i Hillary Clinton. [Reventós, Guti i Cañellas a la Plaça d’Europa! Avui m’han dit que sí ...] En Solé va dir, aquell dia, que el que durant molts anys havia guiat tot el que ell feia era que les esquerres guanyessin a Catalunya. 1 �Feia només quinze dies que les esquerres havien guanyat les dretes, en nombre de sufragis, a les eleccions al Parlament de Catalunya. Per primera vegada en aquesta etapa democràtica. Van guanyar però no van governar. Vam haver d’esperar quatre anys per arribar a la Generalitat. Aquell dia li vaig dir, segons diuen les cròniques -Citació textual de les meves paraules: “Això dura una mica més del que pensàvem; però ens estem acostant a l’objectiu”. De Solé Tura sempre m’ha impressionat la seva coherència, el seu coratge polític i la seva bondat humana. En Jordi Solé Tura, diu, a Una història optimista que s’estima més oblidar allà on hauria pogut recordar amb amargor. Potser això expliqui algunes coses. Més enllà de la bioquímica, o més ençà. En anunciar públicament allò que avui em fa sentir més a prop de Jordi Solé Tura, vaig dir que dintre de tot em sentia un privilegiat. Perquè m’ha agafat més tard i estic en bones mans. Diuen que d’aquí a pocs anys això es curarà, és a dir que s’impedirà que progressi si s’agafa la cosa a temps, però Jordi tu i jo ja no arribem. 2 �Per què deu ser que el que va fer la transició, Adolfo Suárez; el pare de la Constitució, Solé Tura, i jo, que vaig fer l’Estatut, ens ha agafat el mateix? Però és millor oblidar que recordar amb amargura. En aquesta història que avui coneixem, pare i fill han anat trenant, un relat per a un i l’altre. I han confegit una història per a tots nosaltres. Avui, Albert, ens has donat una lliçó de memòria històrica. Avui, Jordi, ets una mica més de tots, més del poble, més de la gent. Moltes gràcies a tots dos. Venceremos! 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació del documental “Bucarest. La memòria perduda” d’Albert Solé, sobre Jordi Solé Tura Abstract A summary of the resource. Discurs de Pasqual Maragall a la presentació del documental d'Albert Solé, "Bucarest. La memòria perduda", sobre el seu pare Jordi Solé Tura. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. CCCB (Barcelona) Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Solé-Tura, Jordi, 1930-2009 Documental Alzheimer Política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/922/0000000897.pdf c67ffb430bce4f62129b6a437775d8e3 PDF Text Text Mensaje del C. Ex Alcalde de Barcelona y Ex Presidente de la Generalitat de Catalunya, Sr. Pasqual Maragall; durante la Ceremonia Protocolaria de Clausura del Fórum Universal... 08/12/2007 ...de las Culturas Monterrey 2007; Cintermex; Parque Fundidora; Monterrey, N.L. Muy buenas noches. Maestro Sergio Vela, Presidente del Consejo Nacional para la Cultura y las Artes. Señor Gobernador del Estado de Nuevo León. Representante de la UNESCO, Francoise Riviere. Alcalde de Monterrey, Adalberto Madero. Miembros de la Fundación Fórum Monterrey 2007. Alcalde de Valparaíso. Autoridades, representantes selectos. Ciudadanos de Monterrey, ciudadanos de Nuevo León, de México y del mundo. Barcelona inició el Fórum Universal de las Culturas con la intuición de que los temas relacionados con la cultura, con las culturas, más propiamente, y con la sostenabilidad y la paz serían los grandes temas del Siglo XXI. Engendró una inactiva que desbordaba ambición y esperanza, con la intuición también de que era el momento de dar la voz a intelectuales y artistas, y al tercer sector en general para afirmar estos objetivos. Para Barcelona era una necesidad inventar algo nuevo, después de que los juegos olímpicos, el éxito de los juegos olímpicos nos pusieran listón muy alto. Y yo les vaticino desde ahora que el Fórum llegado el momento será también un acontecimiento que muchas ciudades del mundo perseguirán, querrán poder protagonizar y así lo harán. Para Barcelona era eso una necesidad, Barcelona estaba convencida de que era el momento de crear nuevos espacios en los que el conocimiento, la economía y la política dialogasen, identificasen retos y abordasen estrategias aportando soluciones. En un mundo en que los problemas globales inciden cada vez más en las realidades locales, las ciudades deben convertirse, creo, en laboratorios de lo que se llaman las buenas prácticas, en el cultivo de nuevas iniciativas donde abordar y definir de alguna manera nueva el hacerse de la política, y estoy convencido de que eso acabará siendo, en un mundo cada vez más culto lo que va a pesar con más fuera, y que las cosas realmente funcionen a costa de soportarles, y con equidad, y añadiría con proximidad, que debe ser sin ninguna duda el principio orientador de la ubicación de las competencias en general, salvando excepciones, que las hay. Barcelona, donde confluye el norte del sur, y el sur del norte, fue un espacio idóneo, seguramente para engendrar el Fórum, pues bien, Monterrey y Nuevo León han ofrecido el 1 �espacio inmejorable para consolidarlo, el Fórum ha saltado al otro lado del océano para encontrar un escenario más real y autentico, quizás con tensiones y combates, seguro que valiente, y sin duda alguna creativo. Un evento pues para los ciudadanos y para las ciudades; como se ha visto, con más de 3 millones, con más de 4 millones, hemos sabido ya, de visitas en los 80 días del Fórum. En Barcelona 2004 se inició un proceso que ya es imparable, el Fórum de las Culturas ha crecido con esta segunda edición de Monterrey; los ciudadanos y ciudadanas, intelectuales, activistas, organizaciones internacionales, asociaciones de todo tipo se han reunido en este Fórum Monterrey 2007 saben que todos tenemos algo que decir y queremos tener voz en el futuro, que queremos ser parte activa de este mundo, y no simples receptores o consumidores, queremos comprometernos con la diversidad cultural, con el desarrollo sostenible y con las condiciones para la paz. El Fórum es pues un esfuerzo colectivo, a veces lento, a veces incluso a ciegas y con dudas e incertidumbres, pero dando presencia y continuidad a proyectos ya en marcha, e iniciando nuevas andaduras. Cada ciudad tiene su especificidad, es la ciudad que lo vive y es aquella que lo construye, quizás ha llegado el momento pues de exigirnos dar un paso más, proponernos convertir las propuestas en agenda política de los organismos internacionales y de que las sucesivas generaciones del Fórum sean un escalón en la adquisición de compromisos y en la suma de voluntades. Las ciudades que han acogido, y acogerán en el futuro al Fórum tienen un compromiso con sus ideas y deben convertirse en garantes del patrimonio que ello conlleva. El Fórum de Monterrey se acaba y se inicia un nuevo Fórum, pero donde el Fórum existió ahí queda, con sus pasiones, sus reflexiones, sus espacios públicos, y sus aprendizajes. Quiero felicitar a Monterrey, a Nuevo León y a México, y a todos sus ciudadanos y ciudadanas, con el Fórum, con su Fórum han cambiado su entorno, su autoestima, su compromiso con el futuro; con su Fórum han consolidado definitivamente la participación activa y sin fronteras de las ciudades en la construcción de nuestra convivencia global, la ciudadanía sabe que el deseo de cambio, las esperanzas y los sueños siguen siendo motores de creatividad, de utopía y de futuro. Barcelona 2004, Monterrey 2007 y la Fundación Fórum han decidido, como hemos sabido, por unanimidad, que en el 2010 la sede del tercer Fórum Universal de las Culturas sea Valparaíso, Chile, y por eso quiero acabar diciendo felicidades y gracias Monterrey y México por tu magnífico Fórum, y buena suerte y bienvenida Valparaíso. (Concluye) 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura del Fòrum Universal de les Cultures Monterrey 2007 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Monterrey (Mèxic) Abstract A summary of the resource. Discurs de clausura del Fòrum Universal de les Cultures Monterrey 2007 i relleu a la ciutat xilena de Valparaíso (en castellà). Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Monterrey Fòrum de les Cultures Cultura Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/921/0000000899.pdf d42e66fb5f62a488e51b441360429248 PDF Text Text Conferència a la Facultat d’Econòmiques de la UAB Pasqual Maragall 27 de novembre de 2007, Facultat d’Econòmiques de la UAB Degà de la Facultat d’Econòmiques de la UAB: Bon dia a tots, m’agrada veure aquest saló d’actes tan ple, com ni de lluny havíem tingut mai, i això és perquè tenim la conferència, tenim la presència entre nosaltres del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira, expresident de la Generalitat de Catalunya, com tots sabeu. La Facultat se sent molt honorada de tenir-lo amb nosaltres. És una gran satisfacció i a la vegada és un retrobament, perquè molts de vosaltres probablement no ho coneixeu, però el senyor Pasqual Maragall va ser professor d'aquesta Facultat. L'any 1976 ell era professor d'Economia Urbana i ha contribuït a la formació també d’algunes generacions d'economistes abans de la seva etapa política. Ahir vaig rebre el paper de protocol i vaig veure que em tocava presentar-lo, i vaig dir: “Però jo no puc presentar el senyor Maragall, perquè això està molt més enllà del que puc fer!”. I llavors ho vaig preguntar a aquest home, que és un savi, i li vaig demanar consell i em va dir: “Digues poques paraules i només digues el que més t'agradi, el que més admiris del president Maragall. Jo llavors vaig començar a pensar què era el millor de la seva gestió i la seva trajectòria: doncs que si les Olimpíades, que si la gestió a l'Ajuntament de Barcelona (que és un punt molt exemplar per als economistes), que si les tasques de l'Estatut, que la revindicació de Catalunya... vaig pensar moltes coses. Però finalment em vaig quedar amb una, que és el que podríem dir-ne la seva música, aquest true music of sweet sounds, que deia Shakespeare. La seva actitud humana, l'amor, la sinceritat que ha posat en fer les seves coses. En totes les seves actituds he tingut la sensació que transmetia sinceritat i amor envers l'ésser humà. Llavors tenim entre nosaltres una persona que ha fet, fa, encara, política, però aquesta manera de fer política té una característica que és l'amor per la gent, la sinceritat, la qual cosa el fa una persona extraordinàriament humana, i aquesta qualitat que trobo extraordinàriament interessant, és la que a mi, no d'avui sinó de sempre, m'ha captivat més. Però ahir, quan vaig reflexionar sobre com l'havia de presentar, aquesta reflexió em va permetre tornar a adonar-me'n. Perquè ja sabeu que l'humor, també l’humor quan està fet amb amor, treu el trets essencials de les persones. I això fa que, com tots haureu pogut veure i comprovar tot sovint, el senyor Pasqual Maragall és una de les persones més humanes de tots el països, de Catalunya indubtablement, i també de Polònia. [riures] Pasqual Maragall: Senyor Rector, Senyor Degà, senyors professors, alumnes i companys i molts amics que veig aquí de llarga data, com diuen els francesos, de fa molt temps. Mireu, jo ara tinc alguns problemes de memòria, com sabeu i és notori, que curiosament inverteixen l'ordre dels factors, perquè tens més memòria remota 1 �que memòria recent. De manera que en aquest moment estic en un present intensíssim, perquè he tornat allà on havia estat fa molts anys i curiosament aquesta sensació és una sensació que fereix d'alguna forma, una mica com en carn viva, i al mateix temps reconforta perquè és la que tens més present. Jo no me'n recordo del que haig de fer d'aquí a mitja hora, però en canvi me'n recordo bé del que vaig fer fa molts anys. De manera que en aquest moment estic en una situació de confort de tornar a ser aquí i no només per cortesia, sinó a més per malaltia, perquè les coses són així. Una de les coses que em queda, curiosament, és la memòria poètica o musical, o sigui, hi ha coses que no me'n recordo però en canvi de la música us podria cantar les Variacions Goldberg –quasi cantar, estic exagerant- o us podria recitar Shakespeare, efectivament, ara que has començat tu: Whether 'tis nobler in the mind to suffer, The slings and arrows of outrageous fortune, Or to take arms against against a sea of troubles... Bé, vosaltres l’anglès el domineu no? [riures] O encara: When forty winters shall besiege thy brow, And dig deep trenches in thy beauty’s field How much more praise deserv’d thy beauty’s use, If thou couldst answer “This fair child of mine (referit al seu nét o al seu fill) Shall sum up my count and make my old excuse” És a dir, l'edat del nen, o del nét o del fill és el que excusa la teva vellesa. Això ho va traduir Joan Triadú meravellosament. Us recomano, si podeu, que llegiu les traduccions dels poemes, dels sonets de Shakespeare de Joan Triadú. Bé, jo no havia vingut per això, en tot cas [riures], havia vingut a parlar d'Economia i ara en parlarem. Com us podeu imaginar jo treballo sobre idees sempre comprades. Treballo sempre amb idees que em faig preparar per d’altres que en saben més que jo i en aquest cas haig de citar l'autor de bona part de les idees que ara exposaré. És en Germà Bel, amb el qual he treballat moltes vegades i penso seguir treballant, és un dels cocos més importants, una de les intel·ligències més despertes d'aquest país d'aquest país. L'economia europea ha recuperat una certa vitalitat en els darrers anys, sobretot si la comparem amb l'economia dels Estats Units, que ara té alguns problemes derivats del trencament de la bombolla immobiliària i més en general, de la intensitat dels seus dèficits, tant el dèficit fiscal com el dèficit exterior. L'Estat gasta més del que rep i el país compra més del que ven en el cas d'Estats Units. Tot això ha canviat molt, quan jo era estudiant i estava als Estats Units precisament, era més aviat al revés. La moneda de reserva era el dòlar i me'n recordo que quan el general De Gaulle va decidir posar els seus estalvis en or, va provocar una mena de trasbals immens i la crítica de tot el món civilitzat (menys França i Rússia, probablement). Tenia la dèria de fer un 2 �eix alternatiu a l'eix occidental resultant de la Postguerra i la Segona Guerra Mundial. Bé, les condicions doncs de l'economia pressionen el dòlar a la baixa, s'intensifica la seva debilitat i això provoca situacions diverses i efectes diversos en l'economia europea: les economies més eficients, més productives, com ara l'alemanya, estan segurament més ben preparades per resistir la pressió del dòlar (del dòlar baix), i d’altres que poden tenir més problemes de productivitat real, com seria el cas de l'economia francesa, estan sotmeses a una pressió mes gran. El pobre Sarkozy ja ho està sentint. [riures] L'economia espanyola i la catalana, es troben, jo crec, més a prop d'aquesta darrera situació perquè la nostra productivitat no ha millorat prou en els darrers anys. Encara, en bona mesura, vivim de dues coses que ens han fet la vida fàcil i ens han posat dins dels països de major creixement d'Europa, que són els salaris baixos per a la immigració (perquè vivim molt a prop de l'Àfrica, probablement) i el turisme. En la mesura que aquestes dues coses o flaquegin o no siguin tan operatives probablement ens haurem d'espavilar més, cosa que no necessàriament és dolent. És a dir, ens haurem d'espavilar més, vull dir, que si volem seguir creixent amb la taxa de creixement que teníem ho haurem de fer sobre la base de més gran productivitat, de més enginy, de més innovació i d'universitats que tinguin més pes en el conjunt de l'economia i la vida social. Si seguíssim vivint del turisme i dels salaris baixos jo crec que no estaríem avançant des d'un punt de vista qualitatiu. En general la situació econòmica es pot tornar incòmode no solament per a nosaltres, sinó per a tota la Unió Europea. Grans empreses de molta rellevança que competeixen en el mercat internacional amb empreses d'Estats Units afronten en aquests moments algunes situacions complicades. És el cas per exemple d’Airbus. Hi ha dos grans companyies al món d'aviació, una és EADS, l'europea, Airbus, i l'altra és Boeing. Jo he estat als Estats Units visitant les fàbriques de Boeing i és una cosa impressionant, però si aneu a Toulouse, també, ho és. Toulouse, i concretament l'Airbus, EADS, com es diu, és l'empresa més important que tenim -anava a dir a Catalunya- [riures] no, que tenim a l’Euroregió, diguem-ho així -que en vull parlar, d'això de l'Euroregió perquè és la nostra regió, és la nostra part del món, diguéssim, la nostra regió europea, per dir-ho d'alguna manera-. És a dir, l'empresa més gran que tenim, que tenim, amb aquest plural majestàtic, és Airbus. La tenim per pura casualitat. La tenim perquè quan va esclatar la Guerra Mundial, els alemanys apretaven i els francesos, que havien de fer la fàbrica d'aviació van dir: "Bé, fem-la el més lluny d'Alemanya possible". Quina és la ciutat que està més lluny d'Alemanya i és suficientment gran i té universitat? Toulouse. Aquí tenim la causa per la qual estem molt a prop d'una de les dues grans empreses més importants del món en un dels sectors més importants de l'economia, com és l'aviació. Crec que aquest tipus de coses s'han de tenir en compte a l'hora de programar el que és la política econòmica d'un país. La situació actual dels mercats mundials ha fet més urgent segurament, espavilar-se en matèria de productivitat, això no és cap novetat. Més productivitat és, amb tota evidència, una condició necessària per suportar millor 3 �els efectes d'un euro fort, aprofitar els seus avantatges, com per exemple, limitar l'efecte a Europa del creixement del preu del petroli en dòlars i reduir els seus inconvenients o les seves pegues. Les polítiques dirigides a millorar les condicions del capital humà –la formació-, el capital tecnològic i el capital físic -infraestructures, el clàssic tema de les infraestructures- són elements bàsics per aconseguir millores de productivitat en qualsevol economia europea. Entre aquestes polítiques, la relativa a les polítiques tradicionals, sobretot les de transport, té una importància cabdal en l'ordenació del territori i ja sabeu, és la cançó de cada dia, quasi quasi la cançó de l'enfadós. És el que sentim cada dia, sobre el que cada dia parlem i “suquem pa”. La millora de les infraestructures i per tant la millora de la connectivitat exterior permetrà -permetria, si es produeix- millorar la posició de les àrees metropolitanes, creadores de la innovació i alhora primeres receptores de les innovacions originades en altres àrees urbanes similars. La dotació d'infraestructures i de serveis de transport de curt radi han de permetre difondre a tot el territori de l'àrea d'influència, l'àrea metropolitana, la innovació i el progrés tecnològic. Aquest país és un país tan castís que una de les coses que no té és àrea metropolitana, quan va ser una de les primeres d’Europa. Quan l'any -em sembla que va ser el 1995 o així- el Tony Blair va guanyar les eleccions -que jo vaig participar en la seva campanya, recordo- a Londres, el primer que va fer va ser reinstaurar el que la Thatcher havia suprimit. Mrs. Thatcher havia suprimit el Greater London Council perquè el senyor Ken Livingstone, que era el president del GLC a l'altra banda del riu, des de l'altra banda del riu li posava uns lletrerots immensos demanant: "We want more schools!". Llavors la senyora Thatcher es va empipar i un bon dia, a l'anglesa, va firmar un decret que deia: "I hereby abolish the Greater London Council". Aleshores aquí, no som tan directes. Vam fer tot un procés que en deien les LLOT, les Lleis d'Ordenació Territorial, però tot plegat era per suprimir l'àrea metropolitana de Barcelona, i la van suprimir. L'any 1987, 86-87, van suprimir la corporació metropolitana, l'àrea metropolitana de Barcelona, perquè Maragall tenia massa poder com a alcalde, [riures] i què s'havia pensat. Van suprimir l’àrea metropolitana. Després, quan el Tony Blair va guanyar, va reinstaurar el Greater London Council. Per cert, on és l'àrea metropolitana de Barcelona? Doncs no hi és, no existeix, la van dividir en tres: una de serveis, una d'infraestructures, una de no sé què...Bé, hi són eh? [riures]. Deuen estar per algun lloc però no hi ha l'àrea metropolitana, per tant no hi ha un subjecte, no diguem polític -tampoc és tan polític com això- sinó tècnic, econòmic, estratègic, o sigui, que permeti que aquesta conurbació que en diuen ara -conurbació, per no dir àrea metropolitana, és lletgíssim, conurbació...- que no permet que aquesta àrea metropolitana sigui competitiva amb les àrees metropolitanes europees, i d'això en patim. Jo crec que per Catalunya, per exemple, quasi tan important com l'Estatut, és l'àrea metropolitana, a veure si m'explico, i l’ordenació del territori en el seu conjunt i l'estructuració dels eixos. 4 �Catalunya és un territori que no té res a veure amb Castella i d'això en pateix, no ja ho dic ara, cultural o políticament, sinó des d'un punt de vista físic. "Ancha es Castilla". Plana. Catalunya és una cosa rebregada, que per anar des de segons quins punts del Pirineu a l'altra punta del Pirineu, t'hi pots passar dies. Has de fer aquelles carreteretes que no hi ha manera que passin els túnels corresponents. Segurament perquè l'arquitectura pensada des de l'Estat, d'alguna forma, es correspon a un altre tipus d'orografia i segurament que els costos per quilòmetre són més alts, per dir-ho d'alguna forma, i que per tant, si divideixes matemàticament: "¿A estos cuántos millones les tocan?" "¿Cuántos millones son de habitantes?" "Tanto", doncs no, no ens en sortim per tenir unes carreteres que et permetin anar des de la Seu d'Urgell fins una mica més enllà tranquil·lament, per començar fins a Andorra. I no hi ha manera que el trenet francès que arriba fins a la frontera, fins a Bourg-Madame, travessi i se'n vagi fins a la Seu. No hi ha manera. Coses que no entens, o sigui, diuen que existeix no, la Unió Europea? Doncs no, les fronteres encara ho són i de vegades sobretot amb allò que es refereix justament a les infraestructures i a les comunicacions. Jo me'n recordo que una vegada anava cap a Puigcerdà amb el tren i al costat hi havia la carretera, i deia, "Com és que van un al costat de l'altre?" "Porque es batible". És a dir, que l'exèrcit havia decidit que no hi podia haver un mitjà de comunicació sense que... "Porque claro, se pueden insultar, los franceses". Llavors, per raons militars, hi ha trossos de les carreteres aquestes d'allà a Toses o allà on sigui que van paral·leles a la via del tren, per raons militars, per raons de defensa. Bé, tot això...estem a la Unió Europea, no? Se suposa que no hi ha fronteres. Bé, doncs, encara tenim l'estructura, a vegades, física, de carreteres i de comunicacions que es correspon a un país en guerra amb el seu veí. O sigui, la idea d'Europa està molt bé, la bandera també, l'himne també, perquè és el mateix, i tots el cantem i és la Novena de Beethoven, però a la pràctica encara estem vivint físicament amb infraestructures i estructures que es corresponen a una Europa vella. Jo crec que és convenient que ens anem adaptant. Crec també que amb transports i amb sistemes portuaris i aeroportuaris hauríem de fer un pensament. A Barcelona...és clar, a Madrid no en tenen, de port. Però aquí sí, perquè tenim mar [riures]. Ho dic perquè... "¿Aeropuerto y puerto se tienen que conectar?" El aeropuerto y el puerto són dos corporacions distintes, són dos professions. Per què? Perquè tots els sistemes han acabat essent operats per corporacions professionals més que no pas temàtiques, per dir-ho d'alguna manera. Si vosaltres pregunteu: "Qui porta els aeroports? Aena". "Què vol dir? Aeropuertos Nacionales...tal”. Però qui governa Aena, qui governava Aena? Doncs l'Associació de pilots d'avions...no, d'enginyers aeronàutics. Per què? Perquè era aquell segment social, corporació, efectivament, que tenia el monopoli del saber sobre aquesta qüestió. De manera que aleshores tota la dinàmica, tota la qüestió que és decisiva, la competitivitat en matèria de connexions aeroportuàries, passava a dependre d'una corporació que té uns interessos professionals molt respectables però que probablement no tenen massa a veure amb els interessos del país com a 5 �tal i del territori com a tal. És curiós perquè a més, els enginyers aeronàutics no ho sé, però els pilots viuen tots a prop de l'aeroport del Prat i podrien estar interessats en què allò tingués un creixement important. Aquí ens hi juguem moltíssim. Ara a l'aeroport -jo me'n recordo que quan es va començar a discutir precisament d'això, de l'aeroport, -jo era alcalde encaravan dir: "Bé, a l’aeroport de Madrid hi destinarem mig bilió de pessetes i a l'aeroport de Barcelona, un quart de bilió", perquè aquesta és la idea que a Madrid es feien de quina era la importància de Madrid i Barcelona. "Uno por dos, Madrid es dos y Barcelona es uno". I bé, al final va resultar que en comptes d'aquesta xifra l'aeroport de Madrid se n'anava no a mig, sinó a un bilió, i el de Barcelona, mig bilió. L'altre dia el Ricard Bofill m'explicava que el de Barcelona costarà vuit-cents mil milions. Vuit-cents mil milions, ara no, però en el moment en què es va començar a discutir tot això, era l'1% de la renda nacional espanyola. O sigui, un bilió era un 1% de la renda nacional espanyola, de manera que estem parlant de xifres enormement importants. Dir-vos doncs que, no és només políticament, sinó econòmicament i des de tots els punts de vista enormement significatiu el que passi amb la teoria d’infraestructures. Jo per acabar voldria afegir que el territori funciona, com deia el poeta, quan la gent és desvetllada i feliç. Efectivament: si tenim bones universitats, que déu n'hi do, doncs ens en sortirem, si tenim bones pràctiques, com diuen els americans, també. En aquest moment jo estic en una fundació que es diu Catalunya-Europa que es dedica a analitzar bones pràctiques -bones pràctiques vol dir com es fan bé les coses, com es fan a d'altres llocs- i una de les coses que farem serà analitzar, justament, els rànquings d'universitats i què ens està passant. Qui els fa, com es fan i perquè estem on estem i com podríem millorar. Més insistint amb la primera part que amb la segona -perquè la segona és més cosa vostraperò nosaltres almenys el que sí podem fer és analitzar allà on som. Igual que dic les universitats podria dir la puntualitat dels trens. Es podria analitzar quin és el retard que hi ha a Anglaterra, o a França o a Alemanya o a distintes ciutats europees i quin és en aquesta àrea metropolitana, perquè més enllà de la tradicional cançoneta sobre “qué mal que nos tratan” i aquest tipus de coses, es puguin posar números a les cançons amb aquestes queixes. I això és tot. Dir-vos que estic absolutament satisfet i feliç d'estar amb vosaltres. Gràcies. [Aplaudiments] Degà: El president estaria disposat a contestar alguna pregunta si algun dels assistents vol formular-la. Pasqual Maragall: I si no, no. [riures] 6 �Pregunta d’un assistent: Ens podries parlar de Bolonya? Pasqual Maragall: No [riures]. No, perquè no en sé. Jo l'únic que puc és adreçar-te a en Bricall, que era el meu professor, sabeu? Jo era ajudant d’en Bricall. Bé, i en Bricall ha estat molt ficat en tot aquest procés pel seu paper en la presidència de l’Associació Europea de Rectors, em penso que era. Un dia d'aquests l'haig de veure perquè hem d'anar a veure la Fundació Tarradellas junts i li preguntaré a veure com està. La veritat és que he vist que hi ha alguna pintada a les parets sobre aquest tema, em podries especificar una mica més què és el que et preocupa de Bolonya? Assistent: Bé, en general tot. [riures] Pasqual Maragall: Tot! Saps què passa, que tot i res és el mateix! No, digues alguna cosa. Assistent: No sé... les empreses. Pasqual Maragall: Què de les empreses? Assistent: La privatització de l'ensenyament. O sigui, la relació del títol... és que són molts dubtes els que jo tinc... des dels professors titulars, què els faran, la precarietat, totes aquestes coses. Pasqual Maragall: Home, jo crec que la competència és bona. Jo sóc socialista de mena, i de petit. Encara que ara, amb l'edat...tot es va matisant [riures]. Però jo crec molt que el mercat és una prova que fins i tot els socialistes és una assignatura que han d'aprovar. Es pot estar més enllà del mercat, però no per sota, vull dir, que si no ets competitiu, si no hi ha... Jo crec que és molt bo que hi hagi competència i no només en els rànquings i això, sinó en la qualitat, i en la capacitat de... Crec molt en això, en la capacitat de competir. Abans n'estàvem parlant, aquesta imatge sempre del "gordito de la clase", que deia jo -una altra cosa és que les proves d'educació física haguessin de ser les que eren, segurament havien de ser unes altres- però comentàvem abans, que sempre, 7 �"els gorditos de la clase" deien: "Que no corra nadie mucho, ¿eh?" Tots havíem d'anar al mateix pas per no suspendre, diguem... Home, si la solució per no suspendre és que tothom sigui gordito, per dir-ho així, amb tot el respecte perquè jo ho vaig sent cada vegada més- [riures] doncs malament. Jo crec que la competència és bona. I en aquest sentit la competència entre universitats també, penso que no és en absolut dolent que això sigui així, encara que els recursos siguin públics. Assistent: Bon dia. Després d’escoltar el que ens ha dit sobre Europa, m'agradaria preguntar-li si creu que Europa avui dia està en camí cap a una Federació, i quant temps podríem trigar més o menys, i sobre tot el tema de la Constitució europea, per què creu que està actualment tan tancat? Pasqual Maragall: Bé, jo crec que la Unió Europea, és la única, com ho diria...Jo crec que passa igual que amb l'economia a les empreses i el tamany de les empreses, que si no tens un cert tamany no tens economies d'escala i si no tens economies d'escala els costos són més alts, Tu sempre pots tenir com diuen, el nínxol, i fer una especialitat amb algun producte específic, i fer-ho molt bé, o anar tirant. Però normalment les economies d'escala dominen molt, és a dir, els costos són més baixos per unitat de producte, i als països passa igual -als països del món, vull dir-. Què està passant al món? Que les grans no empreses en aquest cas, sinó unions, són les que marquen el ritme, i ara tenim la Unió Americana -que ja és antiga-, la Unió Europea, MercoSur -que es diu Mercosur però acabarà menjant-se fins a Veneçuela, probablement- tenim l’Índia, la Xina i el Japó, que són països, tots ells, que tenen els habitants que vostès ja saben i que cada dia ens desborden perquè canvien la xifra cap amunt. És a dir, que les nacions acabaran sent el que abans eren les regions, per exemple, per entendre'ns, i les unions el que abans eren les nacions. I que el món el portaran... doncs això, al final s'asseuran set persones i ja estarà bé, que puguin asseure's set persones que representin el món. Abans era el “Consejo de Seguridad” de les Nacions Unides, que eren les grans potències occidentals amb alguns representants escadussers que s'anaven turnant dels països “desgraciats”, diguéssim. Doncs ara no, ara el que hi haurà serà l'Índia, hi haurà la Xina, hi haurà els Estats Units, hi haurà Mercosur, hi haurà la Unió Europea, hi haurà Austràlia, m'imagino, -està una mica més lluny però- i el Japó, i això és el que hi haurà. En aquest sentit jo crec que és bo que la Unió Europea vagi tenint tot el que abans tenien les nacions. Una nació era una bandera, un himne, un exèrcit i una moneda i de fet, ja tenim bandera, ja tenim himne, que és la Novena de Beethoven -ja ho he dit, amb lletra traduïda per Joan Maragall de Schiller- i tenim en fi, tot el que cal. Sempre podem dir que la nostra gran nació és Europa, cosa que a més, com a catalans, com a bascos, com a gallecs, com a escocesos, com a flamencs o valons segurament ens interessa perquè la diferència entre Estats Units i Europa , la Unió Americana i la Unió Europea, és que a la Unió Europea hi ha més nacions que estats, per entendre'ns, i en 8 �canvi a Estats Units hi ha una nació i trenta, o quaranta, o setanta estats. Ara, aquí resulta ser que hi ha estats que tenen diverses nacions. I per tant la cosa és una mica més complicada, hi ha gent que no ho entén, a Madrid no ho entenen, [riures] en fi...no ho entenen perquè és clar, és allò de jo no tinc vicis però jugar no m’agrada, no sé què [...] i les dones no tenen vicis [...] i dones ja ho són. Perdoneu les dones, perquè això és d'un masclisme espantós aquest acudit, però els madrilenys ja és això, espanyols ja ho són, hi ha aquesta convicció que Espanya i el centre d'Espanya és el mateix. Doncs no, Espanya, com la Gran Bretanya i com Bèlgica, són estats en què no és el mateix l'Estat que una nació, sinó que un estat té diverses nacions. Aquesta és la singularitat europea. S'ha de fer valdre i jo crec que es podrà fer. No és senzill però no és impossible. Assistent: Abans vostè ha fet una referència a la formació. Abans parlava de Bolonya, aquí a la universitat. Bé, jo ahir, ja vaig pensar que questa pregunta hauria de fer-la, que és: com s’ha de fer per millorar l’ensenyament secundari a Catalunya, que és un dels ensenyaments amb més fracàs escolar a Europa? Jo pregunto: quina idea se li acut? Pasqual Maragall: Bé, li preguntaré al meu germà. [Riures]. Home, és clar que sí. Jo crec que el que ha dit l'Ernest Maragall és veritat. Ell el que diu és que s'ha de dessindicalitzar una mica l'ensenyament. És molt valent, dient això, perquè se les haurà de veure...se'l menjaran. No, no se'l menjaran -perquè el conec i no se'l menjaran- [riures] però jo crec que alguna cosa en el sentit de la competitivitat s'ha de fer, en el sentit que els directors es vegin amb condicions de triar, de seleccionar i de ser competitius d'alguna forma. Perquè és clar, si no, és el que dèiem abans, és abolir la competència sobre la base de rebaixar. Sobre la base no, però amb el resultat de rebaixar el nivell. I jo crec que és bo que els directors puguin dir, mira, noi, escolta, no ho estàs fent bé. En fitxarem un altre o una altra. Crec que això ha de ser així. Penso que això millorarà les coses. Assistent: No, només una cosa. Aquí, que està tot ple d'estudiants avui, que comencen la carrera d’Econòmiques -la majoria, suposo- què els diries tu, dels estudis que els hi vénen? Pasqual Maragall: D'Economia? Ah, no, jo sóc un clàssic. Abans ho estàvem comentant, jo sóc del Keynes. Què els diria? Home jo sóc un antic, d'economia matemàtica, això en Barberà i companyia, [riures] però jo crec que és interessant que feu una mica d'antropologia i una mica de sociologia. El primer que heu de llegir és Trade and Market in the Early Empires, aquell llibre sobre les civilitzacions, etc. i el segon seria Keynes, també. Per exemple, no hi ha el Treaties on money, que també, però totes les peces, tots els articles que té són fàcils de llegir, 9 �sobre el tractat de pau, sobre les conseqüències econòmiques de la guerra...Tot això d'aquí jo crec que us ensenya més no del que és més difícil en economia, probablement, que és l’estructura lògica i formal, però sí de l'escenari en el qual l'economia es produeix i què és el que està en joc. A mi, jo ja us ho dic, ho comentàvem abans, l'economia matemàtica em va interessar menys -encara que és probablement més important des d'alguns punts de vista, des d'un punt de vista formal, de lògica formal- que l'economia aquesta més historicista i més de l'escola del Grup de Bloomsbury, del grup anglès aquest que va ser, el que representa millor per mi...La cultura dominant al món, avui, és una cultura que deriva del fet que Anglaterra va guanyar Espanya, no al futbol, sinó a l'Armada invencible. Ara estan fent pel·lícules d'Isabel I, aneules a veure perquè aquí és el canvi del paradigma del món. La cultura hispànica, espanyola, versallesca, basada en la noblesa, etc. tot el que tenia de bo i era respectable, diguéssim, cedeix davant de la cultura utilitarista que és la cultura anglesa. Els anglesos eren uns brutos, per dir-ho d'alguna forma -i ho dic jo que vinc d'ascendència anglesa, la meva àvia ho era- però l'anglès, comparat amb l'espanyol, en fi, era un ésser bastant primari, per dir-ho d’alguna manera. "Le dice el inglés al español: se es conquistador cuando no se puede ser pirata". El cost-benefici de la pirateria, demostra el Keynes, és infinitament superior, ja ho he dit abans, no? Econòmicament. De manera que si em pregunteu quina és la línia d'aprenentatge de l'economia, per mi és una línia una mica historicista i basada en el que ha passat a Europa i al món els últims cent anys, des de 1870. L'economia neix el 1870. L'economia que entenem com a marginalisme, etc. tal com l'hem estudiada, quan a Irlanda hi havia tanta gent que ja no hi cabien i van començar a conrear les calbes, els turonets ja pelats per dalt, la pedra, pràcticament. Bé, perquè la població, gràcies a les vacunes que havien aparegut a finals del segle XIX havia augmentat tant que no s'hi cabia, a Irlanda no s'hi cabia, i tots els Fitzgerald-Kennedy, tots aquests són irlandesos que se'n va Estats Units perquè no hi cabien. No s'hi cabia. Bé, ja heu vist aquelles pel·lícules del Charlot, L'emigrant, sobre els europeus que se'n van cap a Amèrica perquè a Europa no s'hi cap. I jo crec que aquest és el moment en què canvia el món. Quan jo arribo a Estats Units i me'n vaig a Wyoming i pregunto quant val la terra, em contesten una cosa fantàstica, perquè estava fent la tesi doctoral sobre els preus del sòl i em diuen: “Depèn” “Què vol dir, de que depèn? De la distància al centre? “No, no, quanta en vol? [Riures] Si en compra molta li farem un preu”. Si és al revés que aquí, els europeus havíem marxat cap a Amèrica perquè no s'hi cabia, però allà el que passava és que els hi sobrava, per tant ni la distància ni bromes, “si vostè me'n compra molta li farem un bon preu”. Doncs jo crec que aquesta és la gran diferència, d’alguna forma, entre Europa i Amèrica, i s’ha de tenir en compte. Degà: Moltes gràcies president i moltes gràcies a tots per assistir a aquest acte. 10 �[Aplaudiments] 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa, economia i territori Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall, acompanyat del rector de la UAB, Lluís Ferrer i del degà de la Facultat de C. Econòmiques, Joan Montllor, ha pronunciat la conferència “Europa, economia i territori”.  Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Economia Territoris Universitat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències