528 10 5657 http://78.47.125.110/files/original/21/910/0000000678.pdf 9bc6db5014f989d09d5b8cb4f7c62280 PDF Text Text Intervenció del M. Hble. Sr. Pasqual Maragall en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat 11 de setembre de 2007 | Palau de la Generalitat (Salutació a les autoritats i assistents) Es un honor per a mi, per a la meva família i els meus companys i companyes, rebre el màxim guardó de la Generalitat, val a dir de Catalunya. Ho és també pels meus amics, molts dels quals s’haurien de considerar condecorats perquè sigui des del Partit dels Socialistes de Catalunya, sigui des dels Ciutadans pel Canvi, sigui des de la ciutadania que ens ha votat, contribuïren a fer el canvi a Catalunya i per tant a demostrar que Catalunya era un país amb diversitat, amb bàndols igualment honorables, amb dialèctica: un país viu. I tant viu! Podrien dir alguns. Com que va reaccionar al carrer multitudinàriament quan va ser necessari. No només l’11 de setembre, que gràcies a Deu s’ha convertit en un acte festiu superant la protesta i les divisions d’anys enrere, sinó també contra la querella al President que m’acompanya i contra l’assassinat de l’Ernest Lluch, aquell dia en que la Gemma Nierga, davant de les autoritats – entre les quals el President del Govern Aznar, que va tenir la dignitat de ser-hi – va dir, se’n recorden?: “Ustedes que pueden, dialoguen!” Avui estem aquí en un 11 de setembre que s’ha convertit en un dia mundial del dolor, a Barcelona, a Santiago de Xile i a New York, tres ciutats bombardejades, per Felip V, per Pinochet i per Al Qaeda, i que simbolitzen la llibertat. Justament durant molts anys vam haver de celebrar l' 11 de setembre dos cops: un a la plaça Salvador Allende, darrere el Putxet, i un altre a les Rondes, i encara un altre a Sant Boi on va morir i és enterrat Rafael Casanova, l'alcalde de Barcelona que va caure ferit aquí al costat, a les Rondes, en defensa de la ciutat contra les tropes de Felip V. Avui tinc l'honor de rebre el màxim guardó del meu país de mans d'un President de la Generalitat nascut lluny d'aquí, a Iznájar, un nou català, que ha mamat dels carrers i places de Cornellà la veritat de la vida d'una de les diverses Catalunyes profundes, la Catalunya obrera dels barris amb edificis de 16 pisos sense ascensor quan ell hi va arribar, tan catalana com la de l'Eixample de Barcelona o la de la Plaça Major de Vic o la Catalunya dolça del Baix Empordà o la rostida del Camp de Tarragona i de l'Ebre o la humida i verda del Pirineu o la infinita de la plana de Lleida. El meu país, com deia encara ahir a la nit de nou Lluís Llach a la televisió. Ítaca. Ell que l'ha viscut a Verges i a Porrera. O Raimon fa un parell de dies en l'homenatge al mestre Ros Marbà, quan després de cantar Et Recordo Amanda em deia les seves conviccions nacionals. I jo li recordava el passeig de Joan Fuster i Josep Pla per I'Horta de València on un li deia a l'altre: "Aquest país és bonic". I l'altre a l'un: "Si, és bonic perquè és ric". I jo que sóc mig català, mig 1 �valencià, i fill d'una dona de sang valenciana que va estudiar a l’Instituto Libre de Enseñanza, i nét de poeta, hi estic totalment d'acord. Rebre en aquest dia a la meva ciutat, de la que he estat alcalde quinze anys i tinent d’alcalde tres més, i en la que he presidit la Generalitat de Catalunya i proposat el seu nou Estatut, és el màxim honor que he rebut o pugui rebre mai. Em reca no poder compartir-ho amb els meus pares, que s’ho mereixien, i amb els qui ens han faltat massa aviat, com José Ignacio Urenda, el meu mestre polític, Tere Muñoz, i el meu germà Pau. Però em conforta pensar que els meus fills i néts, i els meus amics, començant per Narcís Serra, n’estaran orgullosos. El meu avi, que s’estimava Espanya, li va dir un dia “Adéu”, perquè Espanya no entenia Catalunya, no copsava la seva pròpia diversitat i s’entotsolava a la “Meseta”. Aleshores, el 1907, Catalunya tirava milles i Barcelona implantava l’ensenyament local seguint el model de Chicago amb les escoles municipals del Mar i del Bosc. Tot semblava possible. Endebades. Havien de venir encara les guerres del segle XX, la del 1914/1918, la terrible guerra d’Espanya, en la que es van bombardejar des de l’aire, per primer cop, ciutats com Barcelona, Madrid i Gernika, i la Segona Guerra mundial. Avui tot això sembla un malson. Encara hi ha guerres, i guerres de religió, que són les pitjors, però el món ja no és el que era, afortunadament, i els canvis polítics que s’albiren, al vell i al nou món, preparen, n’estic convençut, un esdevenidor molt millor pels nostres fills i néts. Catalunya serà algú en aquest món. Sens dubte. Europa veurà aviat l’eclosió definitiva de nacions no estatals: Escòcia, Flandes, Bavaria, i Catalunya, Euskadi i Galícia, i potser reagrupaments com l’Ibèric del que ara es parla. I això no l’afeblirà, ben al contrari. No afeblirà Europa, ni tampoc Espanya, Alemanya, Gran Bretanya o Bèlgica. Europa, a diferència de les Amèriques, no serà un continent monolingüe. I això vol dir que estarà en millors condicions per a entendre el món, dir que ho estaria per arreglar el món seria excessiu. En tot cas quan el gal·lès David Crystal va dir en el Fòrum de les Cultures que el nombre de llenguatges del món minvava any rere any ens estava dient també que el català és un símbol, salvat per poetes, mestres i editors. I lectors. Gent inofensiva, però decisiva per a això que en diem "preservar l'espècie". Perquè ja sabem que la pèrdua de diversitat afebleix les especies. 2 �I en aquesta Europa Catalunya hi serà una nació, espero que algun dia reconeguda no solament en el preàmbul del seu Estatut sinó en la Constitució del seu Estat. Tot arribarà. La paciència no ha estat mai una virtut absent del nostre arsenal. Per bé que de tant en tant convé que la rauxa calculada s'imposi a la parsimònia sistemàtica. Crec que estem en un d'aquests moments. I ho crec no perquè simplement estiguem farts de tot sinó perquè tenim arguments i aliats en la Europa multiestatal. A Europa hi ha més cultures que països, més nacions que estats. Tanmateix convé no esperar que les coses convergeixin per si mateixes cap a un final feliç. És arribat el moment de dir clarament que a la Península hi ha quasi la meitat de les nacions sense estat d'Europa. I convé també que no creguem que del reconeixement d'aquest fet se'n derivarà la nostra felicitat. En absolut. Si les nostres empreses no son més competitives i ambicioses; Si les continuem venent a fora quan la família que les va crear se'n cansa i es retira amb els calés de la venda; Si les nostres escoles no tornen a ser tan innovadores com ho van ser l'any 7 del segle passat; Si no entenem que en el coneixement d'idiomes i que en la bona marxa i creativitat de les Universitats hi ha quelcom crucial per a ser un país competitiu; Si les nostres extraordinàries empreses farmacèutiques perdessin la capacitat d'invertir en desenes de nous productes per a trobar-ne un de realment nou i rendible; Si no entenem, a sensu contrario, que els fàrmacs ja amortitzats s'haurien de vendre al tercer món a preus que no incloguin el cost de la recerca inicial que els va crear; Si els nostres hospitals punters no arreglen aviat els seus problemes financers, cosa que per cert esta passant, afortunadament; Si el nostre capital risc no arrisca o se'n va fora; Si no tallem la cantarella interminable de les infraestructures que no arriben i les fabriquem nosaltres, conscients que són elles les que ens faran rics i no a l'inrevés; Si no casem l'Aeroport i el Port buscant unes sinergies evidents que no a tot arreu es donen; 3 �Si no invertim massivament en coneixement i sobretot en el disseny de bones pràctiques, val a dir, en l'exigència d'utilitzar per a cada funció el millor procediment, que és un dels objectius principals de la Fundació Catalunya/Europa que estem creant; Si no entenem que l'acció social i institucions com Caritas i altres són absolutament bàsiques per a mantenir el to dels nostres barris; Si no creem d'una vegada les set vegueries per a substituir les províncies i no restablim l’Àrea Metropolitana de Barcelona; i finalment, si no tenim un Pla Estratègic que organitzi tot això, no serem a Europa el que tenim dret a ser: un país punter, sensible i ric. De nou moltes gràcies. En nom de la meva família, dels meus amics i amigues, dels meus col·laboradors i col·laboradores, val a dir de tots aquells que m'han ajudat a fer el que sigui que m'ha fet merèixer la Medalla d'Or del meu país, gràcies Catalunya! Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat Abstract A summary of the resource. Maragall rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, juntament amb Jordi Pujol, de mans del president José Montilla. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- Medalla d'Or Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-11 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/909/0000000677.pdf 670bf5692be6c37cedf86093ae91e196 PDF Text Text Pregó de la festa major de l’Escala de Pasqual Maragall De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea 02/09/2007 | L’Escala Un dia del mes de Juliol de 1992 la flama olímpica va arribar des d’OLIMPIA a la península. I el punt d’arribada va ser la platja d’Empúries, Emporion. Desprès va viatjar per tot Catalunya i per tot Espanya, fins a Canàries. Va arribar a Barcelona el dia de la inauguració dels jocs. Però hi van haver una sèrie de problemes. Havien començat abans d’Empúries, terme municipal de l’Escala, on Núria Espert i Irene Papas havien de llegir un text preparat per Xavier Rubert de Ventós. D’aquí a un moment m’hi referiré. Els problemes ja van començar a Olímpia, on la meva dona Diana i jo havíem anat a buscar la flama. Vem estar en el bosc d’ Olímpia, al costat del primer estadi olímpic de la història, mentre unes vestals encenien la primera flama olímpica amb uns miralls immensos, per no utilitzar cap instrument mecànic o artificial. Els miralls reflectien i multiplicaven els rajos de sol sobre el gas que emanava de la torxa. Inicialment tot va anar bé però el primer relleu va acabar malament perquè el lluitador de grecoromana que el va fer es va voler quedar la torxa tan sí com no, i va haver-hi un estira i arronsa important. Finalment la torxa, desprès de travessar varies illes gregues va arribar una nit a l’estadi olímpic d’Atenes, ple de gom a gom i va anar i cap al vaixell que l’havia de conduir per mar fins al golf de Roses. Quan dies desprès va arribar aquí, una noia bufona, una mena de sirena, va dur la torxa en una barqueta fins a la platja del moll grec i d’aquí un altre relleu la va transportar al bosquet on les dues actrius havien de pronunciar solemnement el seu parlament. D’Olímpia a Empúries el trajecte semblava absolutament lògic i totalment poètic. Si algun cop l’Esculapi ha somrigut devia ser aquell dia. A cal Gambo devien fer l’agost el mes de juliol. Però aquí va haver-hi la segona sorpresa. La Crida, un moviment en el que participaven gent que son bons amics, com Jordi Sánchez, van llençar octavetes amb “Freedom for Catalònia” o cosa similar sobre les dues actrius que llegien el text d’en Xavier Rubert i una mena de jurament olímpic en grec, del que recordo la rotunditat amb que la Papas pronunciaba: “APOL.LONA!”. No va passar res greu. La broma s’havia de repetir el dia de la inauguració per part d’alguns dels centenars de figurants de La Fura dels Baus que participaven en l’espectacle. Josep Miquel Abad va venir fins a la porta on estàvem Samaranch i les autoritats locals tot just abans de començar l’acte i em va avisar de que possiblement alguns dels figurants duien inscripcions independentistes a la pitrera i que farien un streaking ensenyantles. Però el propi cap del grup va clavar una bronca monumental als nois i no va passar res. Van haver-hi altres incidents entre Empúries i la inauguració. Crec recordar que de Tenerife, el punt extrem del recorregut de la torxa, vaig haver de tornar corre cuita per un atemptat terrorista. Ja abans de l’adjudicació dels Jocs a BCN l’any 86, el secretari d’Estat del Ministeri de l’interior Rafael Vera m’havia alertat que l’adjudicació dels Jocs podia generar aquest tipus de situacions i de fet n’hi van haver. Fins i tot em va advertir que França podria utilitzar aquest perill com argument per a fer avançar la candidatura de Paris. No va ser el cas. Però un cop adjudicats els Jocs, mentre es celebrava l’atorgament d’uns premis literaris al Palau Nacional de Montjuic, va caure una part del guix del sostre sobre la taula de Presidència – i al Palau hi havíem de fer una colla d’actes socials importants durant els jocs. Afortunadament els tècnics, Margarit i Buxadé, van trobar una solució provisional per evitar els moviments verticals de l’edifici posant una sivella d’acer en la claraboia oval de la sala. Poc desprès es va inclinar imperceptiblement, però es va inclinar, la torre de l’Estadi de Montjuic, que s’havia fet construir també sense fonaments per a la celebració d’un esdeveniment puntual que finalment no va ser possible, els Jocs Olímpics del 1928 – tot com el Palau Nacional, que es va fer per a l’Exposició Universal del. Tots dos edificis estaven simplement posats sobre terra. Tot anava d’un pèl. Barcelona era una ciutat que s’havia fet capital moderna a cop d’esdeveniments puntuals ... que havien de durar tot just unes setmanes, començant per l’Exposició Universal del 1888. �La ciutat no va superar aquestes precarietats fins al 92. Aquestes i altres: per exemple l’aixecament de la barrera que representava la via del tren de la costa. El Pla de Ribera, un vell somni de Pere Duran, la vila Olímpica, el Pla d’hotels, etc. etc. son fets d’aquell període. Però es clar: la ciutat es va endeutar en uns 290.000 milions de Pts. de la època amb crèdits a 20, 25 o 30 anys, que ara tot just s’estan acabant de pagar. (Per la qual cosa hem d’agrair a una colla de financers de la època, entre els quals el President del Banesto i el President de la Caixa, pel risc que ells també van córrer). Allò que va començar a Olímpia i Empúries ha donat nom a una època molt positiva de la capital de Catalunya i de Catalunya sencera. Del 77 al 92 vem tenir 15 anys de construcció de l’autonomia i de llançament de Barcelona com a capital europea, i d’ençà d’aleshores la conversió de les altres capitals, com Girona, Lleida, i Tarragona, de ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives. Desprès del 92 s’obre una època diferent que apunta cap al canvi de majories i Catalunya i l’aprovació de l’Estatut, que ara ningú no pot tocar seriosament perquè ja ha estat referendat pel poble de Catalunya. 2ª part: I ara què? Ara el tema son les infraestructures i els serveis energètics, temes que es van repetint d’una forma tan quotidiana que ens en acabarem cansant. A veure si es veritat que Ministeris i Conselleries hi posen remei seriosament i aviat es comença a veure que els ritmes de solució dels problemes canvien i s’ataquen les connexions en alta velocitat amb el nord i llevant, els aeroports i els ports, la connexió entre tots dos, les autopistes que falten, la millora d’aquestes xarxes elèctriques i telefòniques que es veuen arreu i que fan pena, l desdoblament de l’eix pirinenc, els túnels que falten, l’aportació d’aigua (si cal del Ròdan, sobre això no tinc criteri clar) les inversions que calen per a una agricultura, una viticultura i una industria alimentària de primera línia a Europa, etc. He estat amb la gent de la Unió de Pagesos com Pané, Puigpelat i Cussiné, he estat ahir a Montblanc, a la Conca, i m’he convençut un cop més que la societat civil catalana i els ajuntaments i les comarques estan vivint una etapa d’eclosió de projectes i de “ganes de fer” semblant a la que es respirava fa vint anys, quan ens van concedir els Jocs Olímpics a Lausanne. I que la capacitat d’endeutament és superior a la que teníem aleshores. Ja hem pagat el passat. Ataquem el futur. Obrim uns altres 10 anys de realitzacions, de grans realitzacions. I no dic 20 o 30 per a no donar als qui posen pals a les rodes i frens al carro no ens surtin dient que d’aquí a 30 anys ja estarà fet i no cal córrer. Potser sí que els peatges no son la millor manera de finançar-se, però així es com va començar tot a l’any 1960 amb l’autopista La Jonquera Múrcia. Les carreteres per arribar de Rupià a l’Escala estan no molt millor de com estaven quan vaig venir aquí a estiuejar en els primers anys 60! P. ex. entre Verges i l’encreuament de Bellcaire han desaparegut els plàtans i prou o quasi. “Big news!” La carretera de Figueres a Roses no sé si l’han acabat del tot. Anar a Port de la Selva encara és difícil. La collada de Tosses no diguem. Etc. Insisteixo, tot a l’hora no es pot fer, però aguantar dia rere dia l’ escampada de promeses i projectes que ara figura que sí que es faran, tanmateix sense connexió els uns amb els altres, amb calendaris canviants, sense un nord i sense un pla, acabarà cansant tothom i fent dels catalans el poble més escèptic del mon, i també el més malhumorat i a l’hora en el fons conformat. Necessitem un Pla de Desenrotllament de l’economia i les infraestructures, o com se’l vulgui denominar, amb calendaris, precisions, explicitació del finançament, projecte per projecte i any per any. I necessitem el compromís de les institucions públiques i financeres i la subordinació planificada de les estructures públiques intermèdies, com les diputacions provincials, que controlen xifres econòmiques importants, a aquestes finalitats i aquests plans, limitant una mica si cal la seva llibertat de selecció de projectes. I cal implicar al sector privat i les empreses en aquest Pla de Desenrotllament. Ha de ser un esforç concertat. S’ha convèncer els empresaris catalans de dues coses: 1 que això va de debò; 2, que ells hi han de col·laborar si volen seguir gaudint de la llibertat de criticar la manca d’inversió pública. Falta capital amb capacitat d’arriscar i amb un cert esperit de país. Massa empreses de punta s’estan venent a la jubilació dels seus creadors dels anys 60 i 70. La formació dels centenars (si no milers) �de professionals, empresaris i acadèmics que en aquests darrers anys han sortit de les Universitats estrangeres o nacionals i de les excel·lents escoles de negocis que hi ha a Catalunya, entre les millors d’Europa, haurien de garantir el capital humà que necessitem per fer aquesta passa endavant. El període expansiu que s’albirava l’estiu del 1992 a Empúries s’ha esgotat. N’hem d’iniciar un altre. L’Escala. 2 de Setembre del 2007 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pregó de la Festa Major de l'Escala: De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. L’Escala Abstract A summary of the resource. Acompanyat d’Estanis Puig, alcalde de l’Escala, Pasqual Maragall ha protagonitzat el pregó de la Festa Major de l’Escala 2007. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource L'Escala Festes majors Catalunya Europa Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/908/0000000830.pdf 1cb10640501f3ea168da566c3282c76e PDF Text Text Participació a la taula rodona "El futur de l'Euroregió" en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) Prada de Conflent , 24/08/2007 Intervenció de Pasqual Maragall (transcripció): Moltes gràcies. Senyor President de la Universitat, Senyora Presidenta del Consell de Mallorca i estimada amiga: Em plau moltíssim estar avui aquí, rodejat de gent de per tot. Veig gent de la Terra Ferma, veig gent de l’Empordà, gent de les Illes, del Rosselló...Gràcies Francina per donar profunditat i abast amb la teva presència i la teva paraula a la regió europea que tots plegats formem. Jo crec que la victòria de la Francina i del Xisco ha estat una de les poques bones notícies políticament parlant dels darrers temps, deixeu-me que ho digui. Espero que els seus efectes seran tan positius com tots esperem. Mireu, Prada, abans, era un romanticisme històric i ara és futur. Abans era història i ara jo crec que és futur, perquè és Europa. Beneïts siguin doncs els qui la van inventar i felicitats siguin també els qui l’heu mantinguda. L’Euroregió és el nom que convé, probablement, al que aleshores, fa uns anys, es van anomenar Països Catalans, que potser era una denominació que s’esqueia des del punt de vista dels nostres sentiments, però que probablement no facilitava les coses en el sentit d’avançar pràcticament en la profundització d’aquest sentiment. Volia esborrar la ratlla, i de fet ja no hi és, la ratlla. Un xic de cua sí que hi ha, però més n’hi ha en el peatge que no pas a la ratlla —menys segurament fins i tot al peatge d’aquí dalt que al peatge de la Selva—. En tot cas, crec que hem de dir clarament que aquesta Euroregió té un sant patró, i aquest sant patró es diu sant Pau Casals. En Pau Casals va tenir dos gestos importants —molts, d’importants, per descomptat— però dos de molt significatius a la seva vida: un va ser el seu discurs a les Nacions Unides, on va dir que Catalunya era una nació. Pràcticament es va saber, segurament per a milions i milions de persones, que Catalunya existia i que era una nació gràcies a Pau Casals. I després, quan es va instal·lar a Prada, perquè amb aquest posar-se ell a Prada, a la ratlla, estava dient moltes coses. Ja sabeu que ell -1- �tenia una casa a Sant Salvador, a la província de Tarragona, i aquell lligam entre la Catalunya Nord i la Catalunya més del Sud, per dir-ho d’alguna forma, jo crec que Pau Casals l’explicita millor que ningú. Ell hauria de ser, em fa l’efecte, i és, moralment, doncs, el patró d’aquesta institució. Ara què hem de fer? Crec que per descomptat hem de travessar tots els incidents de parcours, que diuen els francesos, que encara hi hauran, que encara hi ha —i tenim algunes notícies dolentes des d’aquest punt de vista del terrorisme, etc. aquestes últimes hores—, però nosaltres què hem de fer? Jo crec que hem de fer una regió europea, efectivament. I com es fa, una regió europea? En aquesta regió en la qual estem, ara tot just arribant, un té aquesta sensació, venint de la nostra Catalunya, a la Catalunya Nord, de trobar el Vallespir suau, el verd de França, els rius de debò que nosaltres pràcticament no tenim i també l’ordre republicà antic que és una cosa que sempre, des de l’altra banda de la ratlla, hem admirat. Doncs bé, què hem de fer? Com es fa, una regió europea? I vull anar a les coses pràctiques, no només a les romàntiques. Primer: millorant les infraestructures, accelerant el TGV Perpinyà-Nimes i accelerant també el de Tolosa-Narbona, perquè tot això també relliga l’Euroregió. A veure si el senyor Sarkozy, que amb la Constitució Europea està sent, sembla, més eficaç que no pas havien estat els seus predecessors i els nostres governants, a veure si també amb aquesta matèria té la mateixa eficàcia. I a veure el senyor Moratinos com es comporta. Ara tindrem la cimera francoespanyola a finals de l’estiu i serà el moment de comprovar fins a quin punt uns i altres estan disposats a anar endavant, en el sentit que ens interessa. En segon lloc: hem d’aprofitar les línies de l’AVE —ja veureu que vaig a coses molt concretes— per a mercaderies fins als ports de Barcelona i de Tarragona. Està previst que l’any 2009 sigui així. Per cert, el port de Barcelona ja té un centre logístic a Tolosa, en aquest moment. Jo crec que totes aquestes línies s’han d’enfortir perquè a última hora, són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans, més romàntics i més sentimentals com puguin ser la pàtria, les nacions o les identitats. Si no hi ha els vasos sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que -2- �nosaltres formem sentimentalment, doncs malament, perquè els sentiments són molt importants però la física també compta, i si la física no aguanta els sentiments tampoc continuarien. Tercera cosa que hem de fer: mobilitzar, jo crec, recursos en el terreny cultural. Crec que s’han de mobilitzar recursos per al Centre Pau Casals i crec que això s’ha d’aconseguir a través de les decisions que puguin prendre les persones que hi tenen, en aquest moment, competència: el senyor Malvy, Martin Malvy, bon amic, el senyor Montilla, la senyora Francina Armengol i el senyor Marcel·lí Iglesias, que per cert, no el veig per aquí i crec que hi hauria de ser, perquè a més ell, posats a ser, és de Bonansa. -3- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El futur de l’Euroregió Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Prada de Conflent (França) Abstract A summary of the resource. Participació a la taula rodona "El futur de l'Euroregió" en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Catalunya Europa Regions Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/907/0000000676.pdf ee667ed78a2169ebc1e1218a0ad2f373 PDF Text Text CONFERÈNCIA A PESCARA de Pasqual Maragall Debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima, amb motiu de la inauguració de l’exAurum, el “petit coliseu“ de Pescara. 20/07/2007 | Pescara QUIZÁ ALGUNOS DE USTEDES IGNORAN QUE LA MARCA "EUROPA PROSSIMA" FUE EL TÍTULO QUE OSTENTÓ EL CURSO QUE IMPARTÍ EN LA UNIVERSIDAD ROMA TRE, DURANTE MI SABÁTICO, HACE YA MÁS DE 8 AÑOS. PARA MÍ ESTA LARGA VIDA DE "EUROPA PROSSIMA" NO DEJA DE SER FUENTE DE SATISFACCIÓN PERSONAL, PERO SOBRE TODO ES LA CONFIRMACIÓN DE QUE ESTA EUROPA CERCANA ES PROBABLEMENTE LA ÚNICA POSIBLE. EUROPA, QUE DUDA CABE, DEBE SU GÉNESIS A LA VOLUNTAD DE UNAS NACIONES, Y DE SUS INSPIRADOS DIRIGENTES, QUE ENTENDIERON QUE LA ÚNICA VÍA DE SUPERACION DE UNA CONVIVENCIA IMPOSIBLE Y TRÁGICA A LO LARGO DE SIGLOS, ERA EL SALTO ADELANTE Y HACIA ARRIBA. ESTE FUE EL INICIO, PERO LA IDEA BRILLANTE Y OSADA QUE SUBYACE EN LA CONSTRUCCIÓN EUROPEA, TIENE UNA EXIGENCIA BÁSICA, SIN LA CUAL NO PUEDE LLEGAR A MATERIALIZARSE. LA IDEA BÁSICA QUE INSPIRA ESTA EMPRESA ES QUE SUS CIUDADANOS ASUMAN Y SEPAN DEFENDER QUE LA FUERZA DE EUROPA RESIDE EN UNOS CUANTOS PRINCIPIOS COMUNES QUE LA CONVIERTEN EN EL SISTEMA MÁS CIVILIZADO, JAMÁS PUESTO EN PRÁCTICA. ASÍ ES, CON TODAS SUS ENORMES INSUFICIENCIAS, PERO LA HISTORIA DE LA HUMANIDAD, DE MOMENTO HA LLEGADO HASTA AHÍ. EUROPA ES UN ENTRAMADO DE CIUDADES DE ENORME CALIDAD, EN SU DIVERSIDAD DE CULTURAS, DE LENGUAS Y EN SU HOMOGENEIDAD DE VALORES COMPARTIDOS. -1- �DE AHÍ QUE EN EL CONTEXTO MUNDIAL EL PAPEL DE EUROPA CONLLEVA ESTA PARTICULARIDAD QUE LA HACE ÚNICA, Y ESTA ES LA DE SER LA AVENTURA POLÍTICA MÁS SOFISTICADA QUE SE HA PUESTO EN PRÁCTICA HASTA HOY Y QUE ANTEPONE ENTRE SUS OBJETIVOS AQUELLOS QUE GARANTIZAN LA PROXIMIDAD DE LA TOMA DE DECISIONES A LA VOLUNTAD DE SUS PUEBLOS. MI RECORRIDO PERSONAL EN LA VIDA POLÍTICA SE INICIÓ Y SE HA FUNDAMENTADO EN LA VIDA LOCAL, Y PUEDO ATESTIGUAR QUE LA VISIÓN DEL MUNDO QUE SE CONSTRUYE A PARTIR DE ESTA EXPERIENCIA ES, CREO YO, EL QUE MÁS SE ACERCA A UN ATENTICO CONOCIMIENTO DE LA REALIDAD. DURANTE LA ETAPA EN QUE TUVE RESPONSABILIDADES EN BRUSELAS PUDE CONFIRMAR MI CONVICCIÓN DE QUE SÓLO PUEDE PROSPERAR UNA EUROPA QUE PONGA POR DELANTE SUS RAÍCES BASADAS EN EL NACIMIENTO DE LA DEMOCRACIA, TOTALMENTE INDISOCIABLE DE LA VIDA COLECTIVA QUE SE PRACTICA EN LAS CIUDADES. SÓLO UNA EUROPA QUE DISTINGUE PERFECTAMENTE ENTRE AQUELLO QUE DEBE SER OBJETO DE DECISIÓN COMUNITARIA, AQUELLO QUE CORRESPONDE A LOS ESTADOS, Y AQUELLO QUE NO PUEDE ALEJARSE DE LAS DECISIONES MÁS PROXIMAS, PUEDE LLEGAR A PROSPERAR… POR EFICACIA Y POR JUSTICIA. ESTA CADENA O ENTRAMADO DE DISTRIBUCIÓN DE PODERES ES EL "SINE QUA NON" DEL SISTEMA QUE PUEDE GARANTIZARNOS UN ENFOQUE DE FUTURO. TENGO QUE ADMITIR QUE ESTA ARTICULACION ES SIN LUGAR A DUDAS, EL RETO MÁS COMPLEJO QUE AFRONTA ESTA EUROPA TAN DIVERSA Y TAN PLURAL, A NIVEL CONTINENTAL, NACIONAL Y REGIONAL. MI BAGAJE POLÍTICO TAMBIÉN ME HA BRINDADO VALIOSAS EXPERIENCIAS EN ESTE TERRENO. -2- �TENGO LA CONVICCION DE QUE EL FAMOSO PRINCIPIO DE SUBSIDIARIEDAD, QUE CON UN NOMBRE TAN IMPOSIBLE, Y TAN POCO “PROSSIMO” ENCIERRA UN CONCEPTO CAPITAL. ASÍ "TODO AQUELLO QUE PUEDA SER RESUELTO A UN NIVEL MAS PRÓXIMO NO DEBE SER ALEJADO A OTRO NIVEL" SOLO PUEDE QUEBRARSE ESTA NORMA POR RAZONES DE EQUIDAD O DE EFICACIA DEMOSTRADA. LES ASEGURO QUE ESTA REGLA ELEMENTAL ES EL NUDO DONDE SE ESTRELLAN MUCHAS DE NUESTRAS ESPERANZAS EN LA CONSTRUCCION EUROPEA, PERO QUE CUANDO SE PRACTICA, FUNCIONA. EXPERIMENTÉ, Y POR ELLO ME ATREVO A HABLAR DE ELLO, EL RETO DE RENUNCIAR A PARTE DE MIS COMPETENCIAS, EN MI ETAPA DE ALCALDE DE BARCELONA, CUANDO SE TRANSFIRIERON BUENA PARTE DE LOS PODERES CENTRALES A LOS 10 DISTRITOS DE LA CIUDAD. EL OBJETO ERA EVIDENTEMENTE EL DE ACERCAR LAS DECISIONES A LOS CIUDADANOS Y CON ELLO GARANTIZAR ESTA PROXIMIDAD Y EFICIENCIA DE QUE ESTAMOS HABLANDO. FUNCIONÓ, Y VEINTICINCO AÑOS MÁS TARDE RESULTA IMPOSIBLE PENSAR EN REVERTIRLO. EL MODELO SE HA EXTENDIDO A OTRAS CIUDADES, CON ÉXITO GARANTIZADO. NO OBSTANTE, HE HABLADO DE CADENA, DE ENTRAMADO. ESTE MODELO NO FUNCIONA UNIDIRECCIONALMENTE. EL PROCESO ESTÁ IMPERATIVAMENTE CONECTADO A TODA LA ESCALA DE RESPONSABILIDADES PÚBLICAS. CUANDO SE TRUNCA EN UN ESLABÓN, TODO EL SISTEMA SE RESIENTE. ENTONCES LAS CIUDADES NO AVANZAN, LAS REGIONES TAMPOCO, TAMPOCO LOS ESTADOS Y EUROPA QUEDA TOCADA. -3- �ESTE AÑO, POR PRIMERA VEZ EN LA HISTORIA, EL INFORME DE POBLACIÓN MUNDIAL NOS CERTIFICA QUE LA POBLACIÓN URBANA DEL MUNDO YA SUPERA A LA OTRA MITAD. ESTA POBLACION URBANA SE CONCENTRA EN POCO MÁS DE 50 MEGALOPOLIS, O EN ALGO MÁS DE 400 CIUDADES DE MÁS DE UN MILLÓN. DE LAS APROX 50 METRÓPOLIS QUE MUEVEN EL MUNDO, ALGUNAS ESTÁN EN EUROPA. LA MAYORÍA DE ELLAS SON CAPITALES DE ESTADO, POCAS, ENTRE ELLAS BARCELONA, SON CAPITALES DE EUROREGIONES. MI CIUDAD CON UN PASADO HISTORICO DENSO A SUS ESPALDAS …QUE LA HACE SIN DUDA MUY INTERESANTE. EN CUALQUIER CASO ES EN ESTAS CIUDADES DONDE RESIDE EL FUTURO, PUESTO QUE DE ELLAS NACE LA INTERACCION ENTRE EL TALENTO, LA CREATIVIDAD, LAS ENERGIAS PRODUCTIVAS, LA COMUNICACION Y LA CAPACIDAD DE ORGANIZAR LA CONVIVENCIA. TAMBIÉN EN ELLAS, NO OBSTANTE, SE CONCENTRA LA CAPACIDAD DE DESTRUCCIÓN DEL PLANETA, Y ES POR ELLO QUE CON URGENCIA, Y SIN OTRA ALTERNATIVA DEBEN EMPEZAR A REVERTIR ESTA ALARMANTE TENDENCIA. LAS CIUDADES PUEDEN TENER UN PAPEL CRUCIAL EN LA TOMA DE CONCIENCIA DE LA POBLACIÓN EN AQUELLOS PELIGROS QUE COMPORTA EL MODO DE VIDA ACTUAL, Y TAMBIEN EN LA TOMA DE DECISIONES COLECTIVAS NECESARIAS. ESTA ES OTRA "EUROPA PROSSIMA" QUE ES CLARAMENTE HOMOLOGABLE AL RESTO DEL MUNDO DESARROLLADO, O EN PROCESO DE DESARROLLO. TENEMOS ANTE NOSOTROS UN MUNDO GLOBAL QUE HA HECHO CAMBIAR LA ESCALA DE NUESTROS ENTORNOS, NOS HA ENFRENTADO AL ACORTAMIENTO DE DISTANCIAS TERRITORIALES (NUESTROS HIJOS ORGANIZAN SUS VIDAS EN OTROS CONTINENTES CON LA MISMA NATURALIDAD CON LA QUE HACE UNOS AÑOS SE IBAN A VIVIR AL PUEBLO VECINO). ESTA GLOBABLIZACIÓN -4- �TAMBIÉN NOS HACE CONOCER Y COMPARTIR LOS PROBLEMAS MEDIOAMBIENTALES MÁS ALLÁ DEL MEDIO NATURAL QUE CONOCEMOS. LAS COMUNICACIONES DIGITALES HAN TRANSFORMADO NUESTRAS VIDAS Y PREVISIBLEMENTE SU ALCANCE SERÁ MUY PRONTO, EXTRAORDINARIO. AUN ASÍ, TODOS Y CADA UNO DE ESTOS RETOS TIENE UNOS DESTINATARIOS FINALES, EN CADA UNO DE NOSOTROS, QUE CONVIVIMOS EN CIUDADES O REGIONES URBANAS, QUE FORMAN UNA RED DENTRO DE OTRAS REDES, TODAS ELLAS INTERDEPENDIENTES, LO QUIERAN O NO, Y QUE DEBEN RESOLVER DE FORMA COLECTIVA, LO MÁS PROXIMA POSIBLE, SU DESTINO COMÚN. -5- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Pescara (Itàlia) Abstract A summary of the resource. Conferència-debat sobre Europa i les ciutats, Europa Prossima, amb Luciano d’Alfonso, alcalde de Pescara, amb motiu de la inauguració de l’exAurum, el “petit coliseu“ de Pescara. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Territoris Europa Prossima Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/906/0000000675.pdf 9b90073d38c2219af8bc4c5553afbdad PDF Text Text Intervenció la taula rodona “Espanya després de les reformes estatutàries” a la Universitat d’Estiu de Gandia 18 de juliol de 2007 | Gandia [Transcripció literal de la part disponible] Pasqual Maragall: ... més indústries avançades... Ja que estem davant de persones universitàries de molt nivell, una mica més de competència entre les universitats no vindria malament. Perquè això de considerar “la” universitat, ja per començar... no; “les” universitats. A Amèrica les universitats són competitives, i estan aliades amb empreses i es fan investigacions... I inclús..., no a Amèrica, a Europa. Jo he estat en una universitat a Göteborg, en la qual tenen un parc de la ciència en què els professors i alguns estudiants avançats han creat trenta, quaranta o cinquanta empreses, i una d’elles és [Indevo?], que és una empresa que s’ha fet grandíssima. És a dir, que no està renyit l’ensenyament, i la investigació sobretot, amb la productivitat i l’empresa. Aquesta cosa europea de separar totalment el que és el món del diner, de la producció, del progrés, de la competència... i el món universitari, que vindria a ser quasi com un món religiós, no és una idea positiva per a nosaltres. Per tant, tot el que pugueu fer en aquest sentit (i aquí a València jo penso que es pot fer) endavant. L’altre és el canvi del model de connectivitat a Espanya. Perquè una vegada a mi el president del Govern espanyol, que no és el que hi ha ara, ni el que hi havia abans d’abans, sinó el del mig, em va dir: “De Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad.” Vaig pensar: “Malament!”. És clar. Què vol dir “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”? I vaig dir: “Y Barcelona a Valencia, en alta velocidad?”. “No, no. Velocidad alta.”, “O sea, que alta velocidad y velocidad alta no es lo mismo?”. “No, «alta velocidad» són 300, i «velocidad alta» són 200.” El pitjor és que no només ell sinó que altres van efectivament avançar per aquesta via, que va ser la de dir: “La alta velocidad se empieza entre Madrid y Sevilla porque está la Expo...”. I era l’any dels Jocs Olímpics; jo què podia dir? Van dir: “Barcelona ya tiene los Juegos Olímpicos. Por tanto, la alta velocidad que la tenga Sevilla.” I em va semblar bé des del punt de vista a curt termini pràctic. Clar, des del punt de vista a llarg termini això de la “alta velocidad de Madrid a cada capital de provincia” és una barbaritat immensa. Perquè s’ha de fer València a Barcelona; s’ha de fer València a Granada, segurament; s’ha de fer la cornisa cantàbrica; s’han de fer mil coses...; València a Bilbao... Això “no està ni se l’espera”. No està previst. No està ni imaginat. En canvi, l’any 1960, quan el Banc Mundial va venir aquí, que va ser al principi del desenvolupament econòmic, va fer una cosa intel·ligent. “España de qué vivirá? Del turismo. Pues venga: Barcelona – La Jonquera, Murcia y Bilbao - Bélgica”. I així va començar el creixement econòmic d’aquest país, que va donar un resultat important. Per tant, nosaltres ara hauríem de saber trobar el que van ser les autopistes l’any 1960 a dia d’avui, que segurament és una xarxa, no radial, sinó una estructura física d’Espanya una mica més pensada amb el cap... I per descomptat, l’important en aquesta matèria no és solament les vies que hi ha i les carreteres que hi ha, sinó també els aeroports que posem i les estacions que hi ha. �I els aeroports en aquest moment, a Espanya, curiosament estan en mans no de l’Estat, sinó d’una corporació, “de los ingenieros aeronáuticos”, cosa que, en el moment que aquestes coses neixen ja s’entén (“se le da a los que entienden”). Però a mesura que ja això es va desenvolupant i és una de les indústries més importants i un dels sistemes de vida més importants que hi ha (poder volar, poder connectar-se, etc.), això no ho poden seguir portant enginyers aeronàutics, ho han de portar empresaris, ho han de portar enginyers, per descomptat, i ho han de portar estrategues que sàpiguen exactament de què va, i economistes, etc. Doncs, en aquests moments, Aena és Asociación Española Nacional de Aeropuertos i, en definitiva, és una derivada històricament dels enginyers aeronàutics, del Col·legi d’Enginyers Aeronàutics. Això és així. Han anat evolucionant? Sí. Els directors dels aeroports ara en saben més? Per descomptat que en saben més. Però és lògic que sigui l’Estat qui els tingui tots? No, perquè no quedem que la competència és bona? No ens havíem fet tots lliberals? I ho diu un socialista. Aleshores, que també hi hagi competència en els temes que són justament vitals perquè les ciutats, i perquè en definitiva la gent, puguin prosperar. Tercer punt, i últim ja pràcticament: l’euroregió. Per què parlo de l’euroregió? Perquè penso que Galícia està molt bé, Catalunya està molt bé, la Comunitat Valenciana fantàstic, Espanya està molt bé. Escolteu, nosaltres estem en un espai més gran, que ja té bandera, que ja té moneda, que té exèrcit, que són tres dels atributs que quan jo era petit em van ensenyar a l’escola que era “lo que distinguía a una nación”. És a dir, Europa ja té una bandera, té el nostre exèrcit (nosaltres, d’exèrcit, en tenim algun, però l’anirem integrant cada vegada més) i té una moneda, que és l’euro (que els anglesos encara no hi són però ja hi vindran). De manera que si ja estem en una cosa més gran que es diu Europa, potser que ens preocupem, més que dels nostres estatuts i constitucions... (que està molt bé i és molt important), que ens preocupem de què fem a Europa? Perquè si Europa és la nostra nova nació, o supernació, a veure què hi fem, i quina vocació hi tenim, i en què nosaltres serem els millors en aquest nivell de realitat, de manera que tot el que es pugui fer per a això és bo. I posats a veure Europa com el mapa en què estem, jo crec que... L’altre dia ho deien els bascos Imaz, em penso, seguint una mica en la línia que aquí s’havia començat fa un temps. Havien començat amb els alcaldes de Barcelona, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Montpeller i Toulouse, que eren els C6. I acabo aquí. Els C6 era la reunió dels alcaldes d’aquestes sis ciutats, que ens vam reunir a València, precisament. A més, curiosament, quan ens vam reunir ens presidia el retrat d’un senyor que es deia Jaume I. I vam dir: “Aquest on va néixer? A Montpeller.” “On es va formar? A Monzón (a l’Aragó).” “On va ser comte i rei? A Barcelona.” “Què va conquerir? València i Mallorca. Escolta és el nostre.” I hi havia el de Toulouse (tu ja ho saps això perquè t’ho he explicat alguna vegada), que es va quedar una mica fred allà i jo li vaig: “Perdona, Toulouse.” I va dir: “Non, non. Les seigneurs de Toulouse étaient contre Simon de Monfort a la bataille de Muret.” O sigui, que a la batalla de Muret, que és on els senyors de Toulouse van perdre els seus drets i Simon de Monfort va capturar a Jaume I, ells estaven a favor de Pere II, del pare de Jaume I. És igual, bromes a part: si vols ser algú a Europa has de tenir un dibuix de connectivitat, has de tenir unes bones connexions, has de tenir unes bones indústries, unes bones universitats i has de tenir un territori una mica més gran que tu mateix per saber amb qui te la fas. Potser aquest senyor se’n va a Oporto, perquè d’Oporto a Vigo en aquest moment és una autopista que està molt més plena que la que va d’Oporto a Lisboa. I és lògic, �perquè estan molt a prop i tenen unes sinergies molt i molt importants. I no entrem en el tema de Saramago, perquè ens liaríem, però també està bé. En definitiva, el que hem de fer és construir els instruments físics, els instruments teòrics i els instruments geogràfics que ens ajuden a ser millors. Això és tot. [Aplaudiments] Rèpliques: Jo ja ho he dit. Jo crec que l’Euroregió és una bona solució. Hi ha catalans, i valencians també, alguns, que parlen dels Països Catalans. Jo us ho dic francament: crec que és una fórmula que està condemnada al fracàs. No perquè no tingui bona intenció, que la té, segurament. Però és clar, si resulta que “la parte es el todo, la otra parte del todo no se siente tan parte del todo como la primera parte”. Països Catalans és una mica fort. “Es como si tú le llamaras a Oporto gallego. «Pues no, oiga, somos portugueses.» Claro que ahora ha salido Saramago y ha dicho que todos somos ibéricos. Pero no ha dicho que todos éramos portugueses, sino ibéricos.” I s’ha d’inventar alguna cosa nova. Euroregió és un nom com qualsevol altre podria ser. Però en tot cas, si el tema ja no és tant el nom com el que fem, el que és important és que les empreses s’entenguin, que els presidents es parlin, que les universitats col·laborin, a través de la Ramon Llull, a través de la meravellosa literatura comuna... Jo el primer que he fet en venir aquí, com faig cada vegada que vinc a València, és anar a la Catedral a veure allò que diu Ausiàs March, que és una de les frases més colpidores que he llegit mai: “Yo só aquest quen la mort delit prench, puix que no tolch la causa per quém ve;” Tremendo. Està dit en unes paraules del segle XV, amb una bellesa i amb una rotunditat, una frase que és tan profundament explicativa del que és l’ànima humana i del que li passa (o ens passa) als éssers humans en aquesta terra que no sabem exactament com hem d’acabar, etc... Jo, per a mi, el meu poeta és aquest, el meu poeta preferit. I el meu avi, per descomptat, perquè era el meu avi. Què és el que hem de fer? Ens hem d’entendre, ens hem de parlar, hem de col·laborar, les empreses haurien d’estar més lligades, les universitats també... No hauria d’haver-hi un retintín de “yo te enseño a ti lo que tú no sabes”, perquè no és veritat, perquè els valencians en saben molt més de moltes coses que els catalans no saben i els catalans en saben d’unes coses que els valencians no. I si ho allarguem una mica més i agafem l’Aragó i tot això..., si volen. Ara el Josu Jon Imaz, ha dit el mateix, una cosa molt intel·ligent. En comptes de dir: “Queremos la Euskadi francoespañola...” No. Parlen de “la euroregión”, i està parlant amb l’Aquitània, i farà una euroregió, i a França no li semblarà que és una invasió que els bascos de baix envaeixen els bascos de dalt sinó que és una acord que hi ha en allà, que no és el mateix. Jo crec que el que hem de fer és anar per aquí, per la via de l’entesa en el terreny cultural, empresarial i en el terreny polític. Tu em podries preguntar: “Tu vas parlar amb el president Camps?” Jo et preguntaria a tu: “Eh que no ho saps?” “Eh que t’imagines, en el cas que jo hagués parlat, per què no ho saps?”. No perquè jo no volgués. Perquè ell no va voler, cosa que entenc perfectament perquè en aquell moment, o sempre, parlar amb Catalunya, des del punt de vista del blaverisme i d’una interpretació determinada del que és València, és pecat. �I ell, que és un home, altrament, amb perdó de tothom, intel·ligent, va dir: “Jo a aquest senyor l’he de veure, però el que no puc és dir-ho.” Llavors ens vam veure, però ens vam veure a Tortosa, en el castell, allà amagats. I va ser una conversa [com les que hem tingut alguna altra vegada?] amable. I amb l’euroregió de les ciutats també, amb la Rita Barberà, en el seu despatx [...] Ha d’haver-hi més d’això. Ha d’haver-hi una mica menys de prurits?, sobretot per part dels valencians, però també de paternalisme per part dels catalans i anar per allò que interessa (interessos polítics, econòmics [...]). Ara m’han dit que Pere Ruiz Torres està fent la Historia común de los pueblos de España. Això és un somni per a mi. Ja fa quinze anys que anàvem darrere que algú, en comptes de fer la Historia de España (Santiago Apóstol, Cristóbal Colón [...]), fes la Historia de los pueblos de España. Si resulta que som nacions, som nacionalitats i que som un poble plural, i que a més “no pasa nada”, doncs expliquem-ho. Perquè si ho expliquem a lo millor també anirem reduïnt... Pasqual Maragall: ... en fi, és molt prudent el que tu dius, però tanmateix, vista... Inclús he dit que no crec que el Tribunal Constitucional tombi l’Estatut de Catalunya, però no perquè no pugui fer-ho, que pot. I em penso que ha insinuat que si ho pot i ho fa, es crearà una situació absolutament dantesca, dintre de la qual el poble de Catalunya haurà refrendat una llei d’estatut i aleshores resultarà que uns jutges han dit que no val. Per tant, s’haurà de tornar a refrendar. No, és que entrem en una cadena que no té solució. Per tant, jo crec que efectivament no es tocarà per una cosa de prudència compartida quasi diria per tothom, o per la majoria, i també per la majoria de membres del Tribunal Constitucional, espero. Però clar, això no treu que si no passa no serà perquè no pugui passar, perquè Vist això, segurament hagués estat millor, com des del principi vam dir, no tractar l’Estatut de Catalunya “le enmendase la plana a la Constitución”, que s’inventés cosa que la Constitució no deia, que era que Catalunya era una nació, encara sigui “en el preámbulo y sin valor taxativo, sino nada más declarativo” i tal. pot. que una que Segurament el millor hagués estat el que havia dit Rubio Llorente fa molts anys i del qual ha renegat ara, el president del Consejo de Estado, que era canviar l’article 2. Perquè l’article 2 de la Constitució, cosa única en el món, no diu quins estats hi ha. És com si els Estats Units no digués que Virgínia existeix. La Constitució espanyola diu que “pueden haber”. Però no diu quantes n’hi ha. N’hi ha disset! Potser que ho digui, que la Constitució espanyola un dia tingui el valor d’autodir-se i dir-li al poble espanyol: “Somos diecisiete autonomías.” Potser aleshores, en aquell moment, puix que ja diu la Constitució “que pueden haber nacionalidades y regiones”, digui que n’hi ha tres que ho són, una altra que és foral i que les altres són autonomies, o el que sigui, però algo. El que no pot ser és que estem vivim una mica amb l’esperança que ningú digui el que podria dir; i sobretot que els jutges no diguin el que podrien jutjar, el que podrien sentenciar. Perquè si ho fan, aleshores ens haurem ficat... serem el fesmeriure de tot Europa. Ara imagina’t que efectivament el Tribunal Constitucional, que pot, diu que aquest estatut, que ja ha estat refrendat..., serà un cas d’aquells que passarà a la història del dret. “Qué país será que después de haber refrendado un texto, no refrendado, aprobado en Cataluña, aprobado en el Congreso, aprobado en el Senado, devuelto a �Cataluña, refrendado por el pueblo de Cataluña y entonces un juez dice que no.” Doncs seria greu. De manera que, estant d’acord amb tu que la via que s’ha seguit era la que es podia seguir, perquè segurament pensem que el PP no hagués pogut fer una altra cosa, això no justifica que no s’hagi intentat; entre altres raons perquè jo crec que les disset autonomies posades a dintre de l’article 2 la Constitució, i especificant que n’hi ha unes que són nacionalitats o nacions, no seria tan difícil que el Partit Popular s’atrevís a dir que no. De vegades, al Partit Popular li tenim... no massa respecte, sinó que ens el creiem massa. D’alguna forma, ells també han de calcular els efectes que puguin tenir les seves posicions, paralitzant una reforma constitucional tan evident com aquesta, que està com tallada des de fa... les quatre reformes: la de la sucesión de la corona, la d’això i les altres dues... Seria una cosa que Europa sencera consideraria una curiositat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espanya després de les reformes estatutàries Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Gandia (València) Abstract A summary of the resource. Intervenció la taula rodona “Espanya després de les reformes estatutàries” a la Universitat d’Estiu de Gandia. Transcripció literal de la part disponible (incomplet). Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Espanya Estatut Constitució Territoris Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/905/0000000866.pdf 87821214f3930e57205a00ada0790675 PDF Text Text VI Jornada de reflexió i debat “La joventut immigrant, empresa i societat” 03/07/2007 - IESE (Barcelona) Intervenció de Pasqual Maragall [transcripció] Moltes gràcies a vosaltres per la invitació. Em sap greu haver d’excusar el Sr. Manuel Valls, un bon amic, un català parisenc, un home extraordinàriament intel·ligent i dedicat a la política francesa. Havia de participar en la Jornada però avui és el dia que el President de l’Assemblea francesa ha convocat tots els nous diputats per prendre possessió, de manera que li ha estat totalment impossible acompanyar-nos. Ha enviat una carta. Sé que li dol perquè és una persona que prové d’aquí i a més té una bona amistat amb nosaltres. M’ha enviat una carta explicant justament això, que està desolat: “Je vous demande de bien vouloir accepter mes sincères excuses, je vous suette une journée agréable.” mirarem de fer la jornada el més agradable possible. Ho ha estat fins ara, em consta, i espero que ho seguirà essent. Jo us vull parlar d’algunes coses que tenen a veure amb la immigració. Evidentment no de totes perquè seria pràcticament impossible, però sí d’algunes de les reflexions fetes en el curs del temps i amb la meva experiència, primer com a estudiant d’econòmiques, després com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona i després com a president de la Generalitat. L’any 2004 en el Fòrum Universal de les Cultures que vam organitzar hi va haver un especial interès en aquest tema. Ja sé que el Fòrum va passar una mica sense pena ni glòria perquè els JJOO van ser un èxit extraordinari. Hi havia tants dubtes que ho fos i finalment va ser-ho tant que va ser difícil empatar després amb un altre esdeveniment. Però aquell esdeveniment tenia més a veure, en el fons, amb els temes que avui ens interessen, entre ells el tema de la diversitat. El Fòrum era un intent de dir des de Barcelona, que ja havia adquirit aleshores una fama com a ciutat referent, fins a quin punt era possible o no que les cultures es parlessin. Perquè les cultures cadascuna d’elles per definició són diferents i basen la seva qualitat i el seu prestigi en ser-ho. Una cultura que sigui molt semblant a una altra cultura ho té una mica difícil sobretot perquè segurament entraria en competència amb aquesta, i si n’hi ha una de més gran i una de més petita possiblement la gran xucli la petita. Les cultures tracten, lògicament, no només les ètnies sinó la cultura en general, de distingir-se, de fer-se elles mateixes diferents. Aleshores aquí entrem en com compaginar aquesta diversitat cultural que és una riquesa, amb la globalització. La globalització, al mateix temps, el que fa és, probablement, escantonar les diferències i anar creant entre el blanc i el negre un color entremig. Penso que va ser en Federico Mayor que una vegada va dir que arribaria un dia, nosaltres no en veurem el resultat, en què, matemàticament, i això suposo que es deu poder demostrar, tothom serà del mateix color perquè totes les barreges possibles s’hauran produït i s’hauran produït amb tal intensitat que per càlcul de probabilitats hi acabarà havent el color de gos com fuig que no serà cap color però que serà el color de tothom. -1- �Suposo que trigarem milers d’anys en arribar-hi. Sabem que hi arribarem però hi estem molt lluny. Ara estem en el moment en què d’alguna manera ens hem de plantejar i ens estem plantejant com anar caminant les primeres passes cap a una globalització ètnica i una globalització cultural que indefectiblement arribarà. En el Fòrum Universal de les Cultures em vaig plantejar aquestes coses, m’agradaria recordar-ne algunes. La primera és que la pàtria de cadascú s’hereta però moltes vegades es tria. Mentre el món va ser món fins el 1492 i no s’havia descobert el que se’n va dir el nou món, cadascú era d’on era. D’alguna manera el seu cognom, la seva manera de fer, les seves particularitats venien marcades pel passat. El 1492 va passar a Europa una cosa impressionant, i també al segle XVIII i al segle XIX: el creixement demogràfic derivat del descobriment d’algunes vacunes que van evitar les mortaldats que hi havia. De cop i volta la població va començar a créixer d’una manera quasi diria alarmant. A finals del segle XIX el 25% de la població irlandesa va marxar a Estats Units, com per exemple els Fitzgeralds Kennedy. No hi cabien. La ciència econòmica neix en aquest moment perquè es planteja per primera vegada el problema de l’escassetat d’una forma radical. Mentre a Europa els camps eren camps i la gent era el que era i es podia alimentar, molt bé, però quan va arribar el moment en què els turons ja pelats d’Irlanda o d’Anglaterra van haver de ser llaurats a causa del creixement de la natalitat i les vacunes, els rendiments decreixents van arribar a zero. Aquest era l’inici del que ens van ensenyar a la facultat d’econòmiques: el marginalisme de la ciència econòmica. Quina va ser la solució? La solució va ser que hi va haver gent que va emigrar, van ser els emigrants. Valdria la pena recuperar les pel·lícules de Chaplin on es reflexa clarament la fugida a Amèrica. Milers i milers de persones, una quarta part de la població irlandesa se’n va anar als Estats Units i després també ho van fer els anglesos i els alemanys. Els espanyols teníem un altre vessant, que era la vessant sud americana producte de la nostra conquesta; ara no compararem els efectes relatius. En tot cas, des del punt de vista demogràfic que ens interessa ara, el que va succeir és que Europa va trobar a Amèrica una sortida, un alliberament, un lloc, una terra on poder arribar i poder alimentar-se. Una vegada a Wyoming em va sorprendre sentir la següent resposta a la pregunt: “Aquí el terra quan val?” (A Europa quan diem quan val el terra sabem exactament el que volem dir: és car i no n’hi ha.) I la resposta va ser: “Depèn”. ‘Depèn de què? De si és un turó o pla?’, ‘No, depèn. Quanta en vol?’ va aclarir. Si en compres molta et fan un preu. És al revés d’Europa, és el món a la inversa. A Amèrica el que hi havia era terra i el que no hi havia era gent, i per tant els preus de la terra no són com a la ciència econòmica europea basats en l’escassetat. Allí de terra en sobrava i si en compraves més te la feien més barata, no més cara. Aquí és el país del pam quadrat. Barcelona és la ciutat més densa d’Europa, juntament amb París, té dos milions d’habitants en quasi cent quilometres quadrats, mil habitants per quilòmetre quadrat. Europa és la densitat i Amèrica és l’espai. -2- �Aquest és l’inici de les migracions però les migracions de les que estem parlant ara no són degudes a aquestes realitats sinó més aviat al contrari. Hi ha gent que emigra de països que són menys poblats a d’altres que ho són més perquè hi ha hagut un altre factor que no és ni físic ni estrictament econòmic, sinó econòmic i polític, i és la incapacitat de determinades societats endarrerides de conviure amb unes altres més avançades sense ser absorbides i de fet eliminades per aquestes. Es crea la sensació -que no és una sensació equivocada sinó real- que es viu millor en un altre lloc, d’una manera molt diferent de com havia estat la sensació que van tenir els espanyols que se n’anaven cap a Amèrica o els anglesos que se n’anaven cap a Estats Units. Es basa en què els preus dels productes que produeixen en aquests països, que són productes no elaborats, són infinitament més baixos i no resisteixen l’ascens dels preus dels productes elaborats. Tot i que els productes elaborats cada vegada són més eficients i haurien de ser més barats. Això fa que una part cada vegada més important de la població dels països més endarrerits s’hagi de plantejar, per la seva salvació personal, abandonar la seva terra. I això és terrible perquè, no només és un cost per aquells que han de marxar, és que s’està perdent una civilització, s’està perdent llenguatge. Sempre comparo els llenguatges africans amb els americans, passant per Europa que és l’entremig. Quan un home es troba amb un altre a l’Àfrica es fan com a mínim 10 o 12 preguntes. Es pregunta per la cabana, per la palmera, per la dona i els fills, pels sembrats, pels amics,... necessiten temps per això! No productivitat, és l’antiproductivitat. Necessites temps només per relacionar-te. Nosaltres aquí diem ‘La família bé?’, ‘Sí, tots bé. Adéu.’ I a Nova York diuen ‘Hey’. No hi ha la necessitat de la interacció, per tant la porositat i la lentitud del tracte personal va desapareixent. Els coneixements són cada vegada més superficials i les relacions interpersonals van perdent gruix. Jo estic parlant de la meva generació, però si miro les generacions que venen al darrere, ho són molt més que com érem nosaltres respecte els nostres avis, però per altra banda també són més savis. El meu fill petit, per exemple, es connecta amb Connecticut per Internet, i coneix coses, fa coses i compra coses que a la meva generació ens semblen impossibles d’imaginar. Què vull dir amb tot això? Que estem en un món on la barreja és la llei. On moltes vegades, els costos que afrontem en aquest procés, que probablement ens porta cap a un món millor, són elevadíssims. Hi ha barris sencers en els quals l’existència de població autòctona desapareix com a conseqüència del desequilibri entre nou vinguts i antics habitants. Sembla com si es poguessin formular teoremes o ràtios, fórmules que ens permetessin explicar la realitat i després edificar-la, millorar-la. ¿Existeix un punt, més o menys matemàtic, més o menys precís, a partir del qual la presència de gent de fora, d’un altre color o d’una altra raça, d’una altra llengua, d’uns altres hàbits, fa que els qui hi érem abans marxem? Hi ha barris, per exemple, de Terrassa on això ha passat. Hi ha barris on això succeeix, on hi ha aquesta tendència a l’especialització abans d’un color, després d’un altre o abans d’unes llengües i després d’unes altres. Hi ha solucions perquè això no succeeixi? Crec que la solució és la ciutat, la ciutat en el sentit fort de la -3- �paraula, la ciutat en barris però no en suburbis. El suburbi és la fugida d’aquells que vivien a la ciutat cap a un lloc íntim on no hagin de conviure amb allò que els costa d’acceptar com a igual. Recentment he estat a l’Argentina, on a l’entorn de Buenos Aires comença a haver-hi ciutats tancades, és a dir, que per entrar has d’ensenyar el carnet d’identitat. Són uns barris suburbans molt extensius amb bona qualitat de vida, amb molt d’espai, molt poc vius, molt poc càlids i en els quals per entrar has de demostrar que algú de dins et coneix perquè t’obrin. Però a la vegada, hi ha també altres zones, relativament properes, on passa tot el contrari: són els “bidon ville”, barris formats per gent que no té res, que s’ajunten per compartir la misèria, en el fons la companyia sempre ajuda, i que no se’n sortiran mai més. Això és el fracàs de la ciutat i és el fracàs de la civilització. Allà on això comença a passar, i passa a molts indrets, s’està produint a nivell local, i és el que està passant a nivell continental amb les grans migracions. Jo crec en un món de ciutats. Les dues dimensions importants de la humanitat són el món mateix i les ciutats. Jo no sóc nacionalista però no perquè em faci por la nació, jo sóc catalanista a matar, i per defensar aquesta identitat i la meva llengua i la meva família, la meva història,... seria capaç de molts sacrificis. Penso que las nació és un sentiment únic però no és un bon sistema d’organitzar el món. El millor sistema per organitzar el món és el món sencer, que desgraciadament no té el que hauria de tenir, perquè les Nacions Unides no estan unides ni tenen la força que haurien de tenir. I les ciutats -crec en aquesta relació- és on hi ha el joc vertader. És cert que mentre no arribem a les Nacions Unides de debò, d’aquí no sé quants segles, hi haurà d’haver grans conjunts i aquí és on estem ara. Tenim la Unió Europea, la Unió Nord Americana, el MercoSur i els grans països com Xina, Índia i Japó. Aquests conjunts supranacionals d’unions són realment els que organitzen el món. Són els que a la llarga podran fer unes Nacions Unides de debò. Es tracta de que el món estigui organitzat de forma relativament pensada que permeti fer un diàleg entenedor entre uns conjunts sensiblement o aproximadament iguals però no necessàriament idèntics. Crec que en aquest món, la sal de la vida són les ciutats. Cadascuna d’elles organitzant com més a prop millor les solucions als problemes de la vida de cada dia. Crec que en aquest sentit Barcelona ha fet un bon camí, com altres ciutats europees. En definitiva, el que us plantegeu el Grup Set és com combinar, com assumir la diversitat producte de la mobilitat creixent de les poblacions en una determinada ciutat i en un determinat país. S’ha d’enfocar d’aquesta manera, amb una visió global d’una banda, amb certa idea del què és el món i per on anirà, i per altra banda amb el principi de la proximitat. Que vol dir que tot s’ha de decidir a prop. Té excepcions? Sí. Hi ha les economies d’escala. Hi ha accions que si no les fas en grans sèries et surten cares i per tant acaben no sent rentables. No ho pots fer tot a casa teva. Una altra excepció, és de vegades l’excés de proximitat, que aquell que mana estigui molt a prop teu, et coneix massa per manar-te bé. La falta de distància de vegades també és un problema, però salvant aquestes dues excepcions, és evident que tot s’ha de fer com més a prop millor. Aquesta és la idea. I que els moviments, com són els moviments migratoris, possiblement es puguin -4- �absorbir, assimilar i aprofitar. Hi ha molt a aprofitar de les migracions, molt. Millor un món governat des de a prop que no pas un món governat des de Nova York o des de les Nacions Unides. Moltes Gràcies. -5- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a la VI Jornada de reflexió i debat “La joventut immigrant, empresa i societat” Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. IESE (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Jornada organitzada per la Fundació Grup 7. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Joventut Immigració Model social Empreses Societat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/904/0000000674.pdf d59faf74ec06ac5ff0702ef7d8a06020 PDF Text Text DE LA POBLACIÓN y LA POLUCIÓN Població, Urbanització, energia, pol·lució Pasqual Maragall 27/06/2007 | IEMed, presentació del Fons de Població de les Nacions Unides Si m’ho permeten els parlaré més de les conseqüències del creixement de la població que del fet en sí. Tenim molt bons experts en població, entre ells el meu company i amic Armand Sáez, a qui convindria inquirir sobre la qüestió. Nosaltres els catalans solíem dir que érem 6 milions, ara som 7. I quan anunciàvem un viatge a la Xina ens preguntàvem si hi aniríem tots junts. El mon son 6.600 milions, es a dir que els catalans som l’1 per 1000, i els espanyols el 7 per mil aprox. Soc molt aficionat a llegir el gratuït de IBERIA, “Universal”. És concís, no té publicitat i està ben fet. En el nº d’avui he trobat els següents leads: “Cada dia se urbaniza un espacio similar a 3 campos de fútbol” “el suelo urbanizable de las costas españolas triplica lo ya construido” També diu una cosa xocant no directament relacionada amb el tema : “España crea el 20 % de la energía eólica mundial” EFE. El Ministerio del Medio Ambiente apuesta por la energía eólica y termodinàmica” (de eólica el director de APLUS sabe algo ). 1 �Por cierto que la energía de transición cada vez más dominante es el gas natural (Historieta de Pere Duran i Argelia y Marruecos a Córdoba e inauguración frustrada por el empeño de Aznar de ir directo a Valencia por el lío de Perejil). Volviendo a la suelo y la edificación. La mayoría de los hipotecados no necesita hacer sacrificios a pesar de la subida de los tipos (Fuente Deloitte). Plazo medio hipotecas 26 años, importe medio 130.000 Eu – unos 20 millones de Pts. Más de la mitad destina entre el 20 y el 30 % de sus ingresos a la hipoteca. Alto. Los ahorros habituales para paliar los efectos de ello son: sacrificar parte de las vacaciones, 43%, menos comidas fuera de casa 26%. En que quedamos? Hace 10 días en una población de la Costa Brava ampurdanesa me enseñaron mesas vacías. Una versión era que el antiguo alcalde había arruinado el negocio al aumentar las tasas de veladores y chiringuitos en la calle. Todo está relacionado. En este país hemos vivido (y crecido) del turismo y los salarios bajos. No sé si debemos estar satisfechos. Hemos tenido mucha población de dos tipos: inmigrante y transeúnte. Y los fijos nos hemos beneficiado. Pero no está claro que el modelo sea sostenible. Creo que no. No soy contrario a la inmigración, pero sí a la aventura de los senegaleses que van en cayucos de Senegal a Canarias. 2 �Los gobiernos de Wade y Zapatero han llegado a acuerdos. Perfecto. Ahora falta no solo que no vengan tantos y tan mal sino que otros vaya para allí y bien, y esa otra cosa no es población sino capital. Capital humano. El capital humano se forma viniendo ellos aquí o yendo nuestro dinero allí. Y nuestros expertos, nuestras empresas y nuestras ONG’s. La empresa de gafas INDO empezó hace unos años a fabricar en Marruecos. Pere Duran sacaba gas de Argelia pero devolvía tecnología y contactos. Hay que invertir razonablemente en África. Quizás algunos jóvenes mileuristas irían allí si cobraran 2000 o 3000 Euros. Hay que reducir la distancia entre el tope de salarios y el mínimo, diferencia que tanto se ha agrandado bajo gobiernos populares y progresistas. A los partidos conservadores o republicanos (en términos anglosajones) esto les importa menos, a los de progreso o demócratas (siempre en términos anglosajones) debería preocuparles más. Las cuatro iniciativas de NNUU para la población son, si no he entendido mal: 1 No impedir la emigración del campo a la ciudad. 2 Igualdad de género, mejor educación y salud reproductiva, porque disminuyen el crecimiento. 3 �3 Adoptar un enfoque proactivo y a largo plazo del espacio urbano y el medio ambiente. 4 Una acción internacional concertada en ese sentido. El tercer punto es especialmente enigmático a primera vista: proactivo? Qué quiere decir proactivo? No será que los responsables internacionales de tan internacionales se convierten en insubstanciales o incomprensibles? Que lo dicen todo sin aclarar nada? A veces parece como si el mundo se dividiera en tres: los ricos, los pobres y los funcionarios internacionales. Funcionarios internacionales – que median entre ricos y pobres. Pero hay mucho que decir también en favor de ellos. El documento UNPF dice que la política de contención urbana no da resultados y que el crecimiento urbano es más endógeno que por nuevas llegadas. Que la pobreza está aumentando más en las zonas urbanas. 1000 millones de personas, como se ha dicho aquí, viven en tugurios, mayormente en países no desarrollados – no sé porqué les llamamos en vías de desarrollo, si a veces no lo están Proporcionar suelo con servicios mínimos de agua, y saneamiento parece ser la receta, según el informe, y que 4 �las ciudades no deberían aumentar su pisada ecológica, parece ser el mandato. ¿Es esto posible? Lo es en términos muy generales y con una gran manga ancha en la interpretación. Pero lo es. Debe serlo. Porque de otro modo “dejaremos de ser”: dejaremos de ser todos en algún momento – no todos individualmente sino todos a la vez o progresivamente todos juntos. Las ciudades son la mejor creación de la humanidad. Un mundo de ciudades, como dije hace una pila de años, cuando era alcalde, es lo más próximo a dos cosas: a la realidad existente y al punto más cercano al óptimo al que podemos aspirar. Pero para que esa aseveración de hecho y ese pío deseo se cumplan hace falta que los demás niveles de convivencia y de gobierno: la nación , el estado, la Unión y la Sociedad de Naciones actúen sabiéndolo. Y muchas veces las pulsiones nacionales o estatales lo impiden. Fin 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource DE LA POBLACIÓN y LA POLUCIÓN: Població, Urbanització, energia, pol·lució Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. IEMed (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Presentació del Fons de Població de les Nacions Unides Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Medi ambient Energia Economia Demografia Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/903/0000000673.pdf b43fa190c81a88b5b25d83de03085fdc PDF Text Text PRESENTACIÓ DE PASQUAL MARAGALL DE LA CONFERÈNCIA “L’Institut d’Estudis Catalans i les acadèmies científiques al segle XXI” DE SALVADOR GINER A TRIBUNA BARCELONA AMB MOTIU DEL CENTENARI DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS 18/06/2007 | Hotel Palace [Salutacions i felicitació a l’IEC pel seu centenari] L’Institut d’Estudis Catalans va néixer (com quasi tot) l’any 1907. Deu ser el mateix any del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de Bastardes i no sé si de la Junta de l’Ampliación de Estudios de Madrid. És també l’any de l’Enllà de Joan Maragall, anterior a la Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. (Les dues famílies, més endavant, van entreparentar-se, però el modernisme de Maragall i el noucentisme de Prat divergien i marcaven les dues ànimes de Catalunya, la rauxa i el seny, la passió i la bona lletra, el poema i el diccionari). Dit això: l’arribada de Salvador Giner a l’Institut va ser per a mi una excel·lent notícia. Una persona de formació europea, excel·lent coneixedor de la literatura anglesa i americana, Salvador Giner va ser, amb Llorenç Gomis i altres, un dels primers puntals de “Catalunya Segle XXI”, una associació nascuda a les acaballes del segle XX, i trampolí de les primeres victòries de les esquerres a la Generalitat de Catalunya d’ençà de les dels anys 30 del segle passat. 1 �I per tant, trempolí de la reforma de l’Estatut –avui pendent de sentència-. No crec que el toquin massa, però l’Estatut és el marc, no és encara la tela pintada. La tela l’ha de pintar el poble de Catalunya ara. L’Estatut no és tampoc la garantia d’una presència forta a Europa, que és la pàtria gran. (Bona notícia avui l’acord Espanya-França sobre la Constitució europea. El Consell europeu de dijous serà decisiu. (Jo penso ajudar a la creació de l’Europa política en la mesura de les meves possibilitats.) [UNS MOTS SOBRE EL TEMA DE LA CONFERÈNCIA] L’Institut d’Estudis Catalans neix amb una visió i concepció ja modernes de la cultura: des de l’humanisme i l’ambició dels seus fundadors i dels seu temps, concep les arts, les ciències, la filologia— i l’expressió de totes elles en llengua catalana—com a corrents indestriables. El dia de la fundació de l’Institut, Eugeni d’Ors—que en aquell moment només tenia 26 anys—va escriure una glosa a La Veu de Catalunya defensant aquest humanisme, justament l’afany de cultura que acusava en Calvet (Gaziel). Deia que no s’assoliria l’humanisme a Catalunya—el Clàssic, per usar el seu terme—sense haver-hi incorporat: (i cito:) … molta filologia llatina i grega, molta història, molta arqueologia (les ruïnes d’Empúries, p.ex.), molta filosofia, molta fisiologia i tot, i, per a dir-ho en quatre paraules, clarament, UNA INTENSA FEBRE D’ESPERIT CIENTÍFIC. 2 �!Això si que és una societat del coneixement! I com tots sabeu, de seguida van maldar per reinventar el romànic (cal rellegir la meravellosa biografia de Pijoan per Pla en que descriu els viatges al Pirineu per recuperar els frescos de les esglésies romàniques), per normalitzar el català, per crear l’Institut de la Meteorologia… en una paraula, per inventar les institucions catalanes que avui perduren. Per a sort nostra, podem constatar que és aquest mateix esperit, científic i cultural en tot el seu abast, que anima avui l’Institut d’Estudis Catalans presidit pel Dr. Salvador Giner. Giner té una determinada concepció de l’Institut, i ara el cito: “com a lloc d’encontre de les nostres institucions universitàries i de recerca, com a veritable àgora de la comunitat científica catalana …., i com a plataforma transversal per al coneixement cívic de la ciència i la cultura.” No conec ningú més preparat i més dotat que el professor Giner —per la seva formació i pel seu tarannà—per dur a terme aquests objectius. Doctor en sociologia per la University of Chicago i també per l’Autònoma de Barcelona, ha fet estudis a Colònia, ha estat professor a Yale, a King’s College, a Roma, a l’Autónoma de México, ha estat Catedràtic i Cap del Departament de Brunel West, London, i no cal dir Catedràtic i Cap del Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. Ha estat i és membre de més comitès científics espanyols i europeus del que podem d’esmentar aquí. La seva amplíssima bibliografia abasta des de La teoría sociológica clásica y La 3 �cultura de la democracia fins a El destino de la libertad: Una reflexión frente al milenio i inclou obres cabdals de sociologia de Catalunya com The Social Structure of Catalonia, i com a director i coautor: La cultura catalana, La societat catalana, i l’Enquesta de la Regió de Barcelona 2000, títols que no representen més que una mínima part de la seva producció d’estudiós. Salvador Giner personifica l’esperit científic que caracteritza l’Institut. Combina sàviament el seny i la ironia necessaris per liderar una institució centenària amb l’entusiasme i l’energia que la caracteritzaven fa cent anys. I ho fa tot amb aquell punt de flema que li han deixat els anys a l’acadèmia britànica. Independent de criteri, lliure de tot dogmatisme, universalista i catalanista, Salvador Giner és la viva continuació de la nissaga de Prat, Pijoan, Puig i tots els que ja hem esmentat avui. Té la paraula. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació de la conferència de Salvador Giner, 'L’Institut d’Estudis Catalans i les acadèmies científiques al segle XXI' Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hotel Palace (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Presentació de la conferència de Salvador Giner “L’IEC i les acadèmies científiques del segle XXI” a Tribuna Barcelona amb motiu del centenari de l’IEC. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Giner, Salvador, 1934- Institut d'Estudis Catalans Ciència Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/902/0000000672.pdf 6a000295fe827de5408b533c3f4634e2 PDF Text Text CONFERÈNCIA UOC “Un món de ciutats: deu anys després”. Pasqual Maragall 13/06/2007 | World Trade Center Fa 10 anys el mon de les ciutats ens apareixia com una alternativa al mon de les nacions. Diria que al mon de les nacions i dels conflictes. Jo acabava de deixar l’alcaldia de BCN desprès de 15 anys i em mirava les coses des de la ciutat eterna amb una certa calma. I em deia que les ciutats eren el problema real de la humanitat perquè al final tothom hi acaba anant. La gent hi va per a viure millor o perquè no hi ha més remei, però hi va. Aquest instint gregari i urbà és aleshores al mateix temps el problema i la solució. El problema pels costos de congestió, per la solitud que es pot experimentar en la multitud, pel soroll i la pol·lució que genera la vida a ciutat. I la solució per dues raons: per la varietat i versatilitat de les solucions que s’hi troben i per la disminució dels costos de trasllat per a fer determinades coses o per a que no et passin determinades coses. Josep Pallach va morir tot just arribant al Hospital Clínic de Barcelona perquè a l’Hospital de Girona encara no tenien determinats aparells que ara ja fa temps que tenen. �Els nens de Rupià van a escola a Verges i les velletes de Rupià se’n van a viure a casa dels fills a La Bisbal per a no estar soles. Els vells es reuneixen més aviat en les confortables sales d’espera dels dispensaris o CAP’s de la ciutat mitjana o el poble gran, que no pas en els cafès de la manilla del poble petit que ja no existeixen. Però en canvi a Rupià hi té casa el fill de l’Olof Palme i hi té un casalot una lady anglesa. La veritat és que no se’ls veu mai, però hi son. També hi tenen un recó el economista i ecòleg Joan Mª Martínez Alier, el fill de Javier Godó i altres personatges il·lustres. Que em perdonin totes aquestes indiscrecions. Potser és cert que la solitud i el silenci del camp o el suburbi ric son un luxe dels que s’ho poden pagar i el brogit de la ciutat una condemna dels que no hi arriben. Quan jo buscava marxar fora d’Espanya l’any 1971 per a estudiar de debò una mica – perquè a la Universitat de Barcelona havia fet més la revolució que no pas estudiat, vaig passar primer per Oxford a veure el Martínez Alier i em va dir: aquí estareu molt bè. Pots passar-te dies sencers estudiant i sense parlar amb ningú. Naturalment vaig decidir no quedar-m’hi. Vem agafar les nenes amb la Diana (tenien 2 i 4 anys) i ens en vem anar a New York amb una beca Fulbright de 500 dòlars. Allí vem descobrir, parlant de ciutats, el que era la gran ciutat. Portant les nenes cada dia a una guarderia �cooperativa del cantó, al costat de la Universitat de Columbia, i estudiant les tardes a downtown a la New School for Social Research, la universitat dels exiliats alemanys dels anys 30 del segle passat: Robert Heilbronner, Marcuse i altres. Les nenes es quedaven amb una baby sitter catalana que corria per New York. Aquells van ser dos anys feliços: durs, perquè dura és la gran ciutat, però feliços. Èrem a la capital del mon. Del mon de ciutats. Els nostres amics, l’Andreu Mas i el Joaquim Silvestre, se’n havien anat a Minnessota a estudiar economia matemàtica i no entenien què hi fèiem a New York. En tot cas el New York on érem era el New York del final de la Great Society dels Kennedy i Johnson, era el New York de l’inici de les restriccions de Nixon. Tantes restriccions que un bon dia una inspectora d’ensenyament va venir a la guarderia quasi gratuïta de les nenes i ens va comunicar que a partir d’aquell moment s’hauria de pagar. La reacció va ser immediata. Una cinquentena de pares i mares de l’escola ens vam plantar a les 8 del matí al mig del Triboro Bridge i vem paralitzar el tràfic, que es tant com dir que vem tallar una de les quatre entrades de New York pels prop d’un milió de persones que cada matí hi entren venint del suburbi. A més important. Ens van dur a la comissaria de Harlem al carrer 125, prop d’ on ara s’ha instal·lat la fundació de Bill Clinton, es van quedar dos o tres pares i mares detinguts, negres naturalment, i fora. Heu d’entendre que en aquella època a cap blanc de New York li passava pel cap de passar la ratlla del carrer 110 i entrar a Harlem. Harlem havia estat un barri holandés de �New Amsterdam, el primer nom de New York, un barri de casetes baixes i bufones, desertat desprès massivament pel blancs quan els primer negres s’hi van anar instal·lant. A l’Apolo de la 125 de Harlem no s’atrevien a anar-hi a sentir el millor Jazz de New York els meus amics blancs com David Rosenthal, per aficionats que fossin. Els havia de dur jo tirant-los del nas. Nosaltres vivíem sota la protecció de la diàspora republicana espanyola. Margarita Ucelay Da Cal era la nostra veïna del carrer 102 i Carmen Zulueta, professora de Barnard College, la nostra segona mamà. L’altre gran protector nostre a la gran ciutat va ser un professor de Columbia enamorat de Gaudí: George Collins, a qui jo ajudava a traduïr textos gaudinians. Collins havia descobert que les voltes catanes eren el sistema constructiu dels primers gratacels de New York. És curiosa aquesta plural relació Barcelona New York, que ha estat cantada per un dels millors cronistes de Barcelona, el crític d’art australià Bob Hughes, autor d’un llibre que porta el nom de la nostra ciutat i resident alternatiu a New York i a Barcelona, a l’Hotel Colón. Hi ha un diàleg entre les ciutats. Hi ha agermanaments, hi ha fins i tot enamoraments. Barcelona es va agermanar quasi sempre amb segones ciutats o ciutats no capitals, normalment portuàries i culturalment robustes. Tot va començar amb l’agermanament amb Boston, encara amb Narcís Serra d’alcalde. I va seguir amb l’Istambul de l’alcalde Erdogan, el Shanghai de Yang Ze Min, el Montevideo tot just alliberat dels milicos (excepció a la o capitalitat forçada pels �fundadors de l’Uruguay modern, els Batlle, que eren catalans de Sitges), el Kobe del maremoto i Sant Petersburg, aleshores Leningrad, el Leningrad de l’alcalde Sobchack, del que Putin si no m’erro era tinent d’alcalde. Les grans ciutats son també el refugi dels perdedors de les guerres. No tant com el Mèxic de Joaquim Xirau i Anselmo Carretero i Eduard Nicol, o la Colombia de Ramon Trias Fargas, o el Buenos Aires on va morir Cambó i va viure Jiménez Asúa, o el Santiago de Xile d’Arturo Soria, o el Montevideo de Pepe Bergamín, però la ciutat de New York va ser refugi dels perdedors de la guerra civil espanyola. El pobre José Bergamín hi va viatjar un cop per a visitar els seus fills, que hi vivien, però l’Immigration Service el va deturar a la frontera del Kennedy Airport exigint-li que signés un paper confessant que pertanyia al partit comunista – cosa que els permetia expulsar-lo en qualsevol moment. Desprès d’una nit en blanc reiterant que ell no era comunista, tot i que és cert que n’estava a prop malgrat ser catòlic, perquè no podia suportar, segons em va explicar, el desori anarquista durant la República, al final va firmar i va entrar a la ciutat que els americans anomenaven simptomàticament “Sin City”, la ciutat del pecat, perquè els EEUU han estat sempre un país ruralista i New York el símbol del pecat, fins al bombardeig de les torres bessones. Em permetreu encara una altre digressió: Bergamín em deia molts anys desprès a Paris, on va ser re exiliat per haver firmat contra les tortures franquistes l’any 1962, que �ell “con los comunistas hasta la muerte, pero ni un paso más!” Tornant al que deia, les grans ciutats son refugi, refugi d’emigrants, refugi d’exiliats – com Barcelona ho va ser per tants alemanys de l’ entreguerres, entre ells Arnold Shönberg, autor de l’òpera Moses und Aaron, que ara es veurà al Liceu segons tinc entès. Shönberg va escriure la òpera al barri de Gràcia estant, abans de marxar a Amèrica quan el feixisme va arribar aquí. Va morir a San Francisco, una altra de les ciutats obertes del món de ciutats. La peripècia dels alemanys fugits de casa seva quan arriba Hitler, passats per Barcelona i finalment morts aquí, com Walter Benjamin a Port Bou, o re-exiliats a Amèrica, com Shönberg, és una de les sagas més estremidores de la història. L’altra drama és el de la emigració. L’emigrant de Chaplin, o The Kid, que n’és la continuació, son de les narracions més explicatives de l’espècie humana. Els noms de les ciutats i una data suggereixen drames, desastres, victòries o èxits. Buchenwald, Gernika 1937, Río 1982, Granada 1936, Barcelona 1992, New York 2001. El decret de Franco del 38 declarant traïdores les províncies (val a dir, territori i habitants!) de Vizcaia i Guipúzcoa, que està en la base del naixement d’Eta, no ho oblidem, ha marcat la història d’Espanya per anys i anys, encara ara! Els bombardejos aeris de Barcelona, Madrid, Granada, etc., els primer de la història moderna, van mostrar la cara més negra de la humanitat. No era un front, com a l’Ebre, amb tota la seva epopeia: era l’acte fred i distant d’un dictador que desprès, poc desprès, va ser protegit per Eisenhower amb el tractat de les bases. �Les nacions poden odiar i fins i tot matar, les ciutats no. Les ciutats rivalitzen, competeixen, com en l’esport. O en la seva arquitectura i el seu urbanisme. O en les seves exposicions i museus. O en els seus ports i aeroports i les seves ferrovies. Per cert, mala notícia el retard de l’alta velocitat – molt mala notícia; i absència de notícies sobre la impresentable proporció 2:1 entre la inversió a Barajas i la inversió al Prat. Menys mal que port de BCN i aeroport semblen decidits a col·laborar: aquesta és una sinèrgia absolutament benvinguda. BCN no és la capital del món. Però siguem honestos, és una de les ciutats amb més números per a figurar en el grup capdavanter de la carrera amistosa pel liderat del mon de les ciutats. Com el Barça. Però, esperem, amb més bona sort i amb un punt més de malícia, que potser no vindrà malament. Pasqual Maragall �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un món de ciutats: deu anys després Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. World Trade Center (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Presentació, amb la rectora de la UOC, Imma Tubella i els directors del màster, Jordi Borja i Manuel Herce, del programa de postgrau de la UOC ‘Gestió de la Ciutat’, amb una conferència sobre el rol de les ciutats a nivell global. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Globalització Urbanisme Universitat Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/21/901/0000000918.pdf 6bce311dd54f3f8b8f11d233b974ae39 PDF Text Text II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. Conferencia de Clausura Mundo de ciudades Dr. Pasqual Maragall i Mira Muy buenas tardes. Es un placer estar de nuevo con ustedes. Hablaré sobre un mundo hecho de ciudades, un mundo de ciudades. Déjenme comenzar diciendo que las áreas metropolitanas de Barcelona y de Buenos Aires no son comparables. O son comparables pero son muy distintas. En el caso de Barcelona, se trata de un municipio de menos de dos millones de habitantes sobre cien kilómetros cuadrados. Es una ciudad pequeña, al igual que la ciudad de París, en el marco de una conurbación de cuatro millones de habitantes, centro de una Cataluña de siete millones de habitantes, en una España que no llega a los cincuenta millones. El Buenos Aires metropolitano tiene unos trece millones de habitantes. Como aprendí en mi primera estancia en la ciudad, a mitad de los años ochenta del siglo pasado, leyendo el libro Soy Roca, de Félix Luna, que me impresionó enormemente, podía plantearse casi la independencia de la ciudad con respecto a Argentina. Por lo menos eso planteaba ese libro. En aquella primera estancia, como alcalde de Barcelona, acompañado, como siempre que pude y siguiendo la tradición británica -en que las ciudades son representadas no sólo por su alcalde, su gobernante, sino también por el partido de la oposición-, por el jefe de la oposición, Ramón Trias Fargas, visitamos al admirado Presidente Alfonsín. Me dijo, lo recuerdo con claridad, los europeos nos venden a ciento cincuenta dólares la carne que aquí hacemos mucho mejor a ciento sesenta dólares, pero que a ustedes les cuesta ciento setenta dólares. Misterios de la Comunidad Europea y de sus subvenciones a la exportación agrícola, que fue, en su inicio, una construcción franco-alemana, necesitada de dar salida a sus excedentes agrícolas y ganaderos. Volviendo a las ciudades, que es lo que nos interesa, recordando lo dicho ayer por el exPresidente Ricardo Lagos acerca de los éxitos y los fracasos, ellos se propusieron en Chile hacer algo, no mucho, y luego hicieron mucho más de lo que habían anunciado. En España, de 1975 a 1980, pasamos con Adolfo Suárez de la dictadura a la democracia, con Suárez y con Su Majestad el Rey Don Juan Carlos. En Barcelona, entre 1982 y 1995, en esos quince años que alguien ha llamado “mágicos”, que me tocó presidir, pasamos de una ciudad triste y vencida a una ciudad abierta y ambiciosa. En 1978, estaba en la Universidad Johns Hopkins, en Baltimore, en un cuatrimestre de research, preparando una tesis doctoral sobre los precios del suelo. Al regresar de esa estancia a mi ciudad, me “metieron”, con Narcís Serra, en las primeras elecciones municipales democráticas. Así empezó todo. Creo que el secreto del éxito tuvo dos caras. Una, sumar iniciativa pública y privada. Nada sencillo pero indispensable.Y dos, aplicar el principio de proximidad. Es imprescindible romper la barrera ideológica que separa el lenguaje de la política del de la empresa. La idea de que lo político y lo empresarial tienen dinámicas distintas es cierta; sin embargo, no tiene que ser acompañada por la idea de que esos dos mundos distintos puedan ir separados. Todos los empresarios de una cierta talla, saben que necesitan del sector público para �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. que sus empresas vayan adelante. Todos los políticos inteligentes a nivel local, saben que sus ideas funcionarán bien si las empresas van bien. Yo creo que esa macro-iniciativa pública y privada es imprescindible. Hay que romper la barrera ideológica que separa el lenguaje de la política y el lenguaje de la empresa. Además, segundo principio, establecer que todo debe hacerse cuanto más cerca de la gente, mejor. Con la excepción, a veces exagerada, de las economías de escala. Hay cosas que sólo haciéndolas en gran escala son rentables. Pero si se puede hacer desde el barrio, que no se haga desde el distrito. Y si se puede hacer desde el distrito –en Barcelona había diez distritos-, que no se haga desde la ciudad. No hace falta. Yo fui a vivir en los barrios, con cierta incomodidad de mi mujer, Diana. Pasaba días y noches ahí para saber cómo era la vida de ese barrio. Porque ver un barrio sólo en los días de la visita oficial -con los coches oficiales, con la gente que te acompaña-, y no saber qué pasa por la mañana a primera hora, no saber qué ocurre a la salida de las escuelas, no es conocer ese barrio. Pero lo más importante fue que creamos presidencias de distrito elegidas. Aunque perteneciesen a partidos de la oposición. Si bien es cierto que nombramos ejecutivos pertenecientes siempre a la mayoría del gobierno de la ciudad, que en ese caso era la mayoría progresista. Todo cambió en España en un momento dado. A partir de 1981, y sobre todo con la atrevida entrada en la Organización del Tratado del Atlántico Norte (OTAN), atrevida para un gobierno socialista, como el que llevaban Felipe González y Narcís Serra. Ingresamos luego en la Comunidad Europea. España empezó a crecer, en buena medida gracias a las ayudas europeas, que ahora se han terminado. Ya no hacen falta porque España está creciendo por encima de la media europea, es uno de los países de más rápido crecimiento de la Unión Europea. España ha alcanzado a Italia y a Francia en renta per cápita. Esto que podría ser una cifra fría, es, desde el punto de vista casi diría emocional, enormemente significativa para los ciudadanos de mi país. Es evidente que no toda España está creciendo igual. Hay comunidades, como es el caso de Cataluña, el caso de la Comunidad de Madrid, el caso de Valencia, el caso de Andalucía, que están creciendo a un ritmo por encima de la media del Estado. Pero es cierto que España en su conjunto, no sólo ha entrado en Europa, sino que está en el pelotón de cabeza. A fin de cuentas, el mundo es un mundo de ciudades. El mundo es aquello que se ve en esas fotos nocturnas, hechas desde los satélites, una nube de puntos luminosos, en la que ustedes están abajo, a la altura de Ciudad del Cabo, para nosotros esto es muy al sur. Por eso tardamos tanto, mal que nos pese, en llegar a Buenos Aires desde Barcelona. Una empresa barcelonesa, llamada GeoVirtual, está construyendo sistemas cartográficos de punta y empezando a competir con modestia con Google. Yo puedo, ustedes podrán, con ese instrumento, divisar sus casas, casa por casa, allí donde la tengan. O casi. El mundo es cada vez más un mundo de ciudades. “De Buenos Aires y de Barcelonas”. Pero no sin mediaciones. Quiero subrayar que la agregación más significativa, por encima de las ciudades, no serán las naciones, que son demasiado chicas para ello, ni tampoco los continentes, que son demasiado grandes. Serán las uniones: será la Unión Europea, los Estados Unidos, el Mercosur. Por supuesto, Rusia, China, India e Indonesia. De ahí la importancia de las relaciones entre Chile y Argentina, que se señalaban ayer. De ahí que la mediación, para resolver el problema de las �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. papeleras entre Argentina y Uruguay, sea crucial. Espero y deseo que con la mediación del Rey de España y Juan Antonio Yáñez Barrionuevo den pronto con la solución, si es que no han llegado ya a ella. Demos pues a las ciudades lo que es de los ciudadanos y reservemos a esas uniones de naciones lo que supere esa escala. Sólo así nos acercaremos a un mundo de ciudadanos, a un mundo del que podamos decir que es el nuestro. Los grandes estadistas nacionales serán los que sepan surfear en ese océano. Y los alcaldes serán la infantería decisiva en esta batalla. Después de la Segunda Guerra Mundial, se estuvo a punto de entender que las naciones tenían que unirse, más allá de lo que fuera la Organización de Naciones Unidas. Se pretendía más que una simple reunión de representantes de países, algo que tuviera más peso en la toma de decisiones a nivel internacional. No pudo ser. Había que poner algo en común, pero algo más y no se pudo. Roosevelt, ya en silla de ruedas, no tuvo en ese momento la fuerza suficiente. Es cierto que en ese momento se abría una nueva gran contradicción, Este y Oeste, el mundo comunista y el mundo capitalista, creo que el mundo perdió una oportunidad. He oído decir a las autoridades y a nuestro embajador español ante ella, Juan Antonio Yáñez Barrionuevo, que efectivamente la reforma de Naciones Unidas, en el sentido de dotar a esa organización de mayor ejecutividad, es deseable. Creo que, en ese momento, al final de la Segunda Guerra Mundial, Roosevelt musitó a su Secretario de Estado: “mi gran error fue previo a la guerra. Mi gran error fue la no intervención en la guerra civil de España”. Uno se queda pensando en qué terrible es imaginar que lo que uno ha vivido como una tragedia, pero en todo caso como un hecho pesado, existente, real, que ha durado años, que ha tenido consecuencias enormes, se debió simplemente a un error de alguna alta autoridad internacional o de alguna potencia importante. Podríamos retroceder y recordar que en 1921, después de la Primera Guerra Mundial, Keynes demostró matemáticamente que se estaba cometiendo un error, y que las reparaciones alemanas, que los aliados querían hacer pagar al pueblo alemán, eran matemáticamente impagables. O sea, que no se podían pagar, y conducirían a una situación de hiperinflación, que en efecto ocurrió. Porque el excedente generado por el país no daba para pagar tanto, y en consecuencia la moneda se devaluaría irremisiblemente. En efecto, la gente en Alemania y en Austria acabó yendo a comprar con la cesta de la compra llena de billetes. En Argentina saben algo de eso, en otro momento histórico. Se han cometido y se siguen cometiendo muchos errores. Pero podríamos destacar dos cuestiones: primero, podríamos ir reduciendo el tamaño de los errores y segundo, el movimiento de la historia a largo plazo es direccional, no es errático. Los dramas que aún hoy existen, por ejemplo en África, no nos engañen; que el terrorismo rampante no nos aterrorice, que en definitiva es lo que pretende; y en esa línea de optimismo, que está basada en la consideración de los hechos, está fundada en que, a pesar de todo y a pesar de las tragedias y de los retrasos innecesarios en los que hemos incurrido, la mundialización ha seguido adelante, y la mejora de la humanidad, también. Y las catástrofes que, intermitentemente se nos anuncian, no acaban de producirse. Considero que en este escenario es imprescindible que Argentina prosiga por la vía iniciada: la del crecimiento y la de la modernización. Es para ustedes, es para todos. Europeos y asiáticos, como el resto de los americanos situados entre el norte y el sur, tienen hoy una economía �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. boyante por sus recursos naturales, pero lejos de la integración social necesaria, como ayer se dijo aquí. España tiene aportes para ese proceso, aunque no puede seguir soñando con 1492, con el descubrimiento. Tiene mucho que hacer en Europa y hacia el Este, en el Mediterráneo, que se ha convertido en uno de los rompeolas de las civilizaciones y de las religiones, todavía enfrentadas. España tiene que jugar en Europa un rol no menor. El reciente eje franco-alemán, con sus aspectos positivos, como la decisión de simplificar el tema de la Constitución Europea, decisión a la que se ha sumado Italia, requiere de un contrapeso mediterráneo potente. Estuve en Roma, en el Congreso del partido de Romano Prodi y de Francesco Rutelli, el Partido Demócrata Europeo. Allí estuvieron la gran oradora de ayer, la Senadora Cristina Fernández, el kurdo Barsani, el Frente Polisario, y el Partido del Trabajo de la India. En definitiva, la centro-izquierda internacional. La globalización va en serio, no sólo la económica, también la política. Podríamos llamarlo el Partido Demócrata Global. Hace tiempo que me apunté a esa idea, desde 1995. Entonces era una quimera, ahora un poco menos. Espero que así se haga más corto el camino que va hacia el mundo de ciudades. Algunos de nosotros quizá no lo veremos, pero nuestros hijos sí, o al menos lo intentarán y nuestros nietos, seguro lo conseguirán. Antes venir a Buenos Aires desde Barcelona costaba un dineral. Ahora los chicos entran en Internet y sacan billetes por poco. Mis abuelos y los de mi esposa, eran catalanes, andaluces, valencianos y riojanos. Todo en menos de medio millón de kilómetros cuadrados en España. En cambio, mis hijos han vivido en Nueva York, en Oporto y en Argentina. Mi hija mayor viajó sola a los dieciocho años hasta Irak. El padre de mis nietos es portugués y quizás algún día, otros nietos sean argentinos. Si esto no es un mundo de ciudades, ya me dirán lo que es. Muchas gracias. �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. Acto de Cierre Dr. Pasqual Maragall i Mira Buenas tardes, creo que se ha dicho todo lo que se tenía que decir. Sólo quiero añadir -insistiendo en el principio de que cuanto más cerca se hagan las cosas, mejor- que es bueno que sepamos reservar para la ciudad lo que la nación no sabe hacer, y que las ciudades sepan aceptar que hay cosas que no pueden hacer y que las tiene que hacer la nación. Pero el principio, la carga de la prueba está de parte de la nación. Es la distancia la que tiene que justificar su presencia y no la proximidad. El principio es la proximidad y, en todo caso, la distancia puede justificarse. En España, la devolución de competencias a la proximidad ha sido muy importante. Recuerdo que siendo alcalde de Barcelona, pedía siempre el trío 50-25-25. Que el Estado se quedase sólo con la mitad del gasto público, que las autonomías tuvieran el 25% y las ciudades, el otro 25%. Ya me parecía mucho, pero luego me fui animando, y pasamos al 40-30-30. Hoy la Generalitat de Catalunya tiene cerca del 60%. Se ha producido una enorme devolución en el primer escalón del Estado a las autonomías, muy superior al que era imaginable hace un tiempo. Creo que sería bueno que ese 60% de la Generalitat se devolviera hacia los ayuntamientos. Considero que para que los ayuntamientos tengan el peso y la capacidad suficiente para gestionar la importante tasa de competencias públicas, se deben reconocer sus realidades conjuntas. No sólo un ayuntamiento sino varios ayuntamientos juntos cuando la realidad es metropolitana. Es en este sentido que me gustaría hablarles del área metropolitana. Las áreas metropolitanas de Barcelona, de Buenos Aires, del Greater London, han sido realidades muy discutidas. Piensen que Mrs. Thatcher, en un momento determinado, suprimió el Greater London Council. Ken Livingstone, el alcalde del Gran Londres, tenía su edificio enfrente de Houses of Westminster y desde ese edificio proclamaba sus reivindicaciones de forma muy potente, pero la señora Thatcher decidió que el Greater London Council tenía que desaparecer y firmó un decreto que decía: “I abolís whereby, I abolish the Greater London Council”, y lo suprimió. Al cabo de un año, porque en España las cosas siempre son un poco más lentas, el gobierno de la Generalitat de Catalunya proclamó unas leyes territoriales, en virtud de las cuales el área metropolitana de Barcelona quedaba suprimida y sustituida por tres o cuatro entidades sectoriales. Considero que fue un gran error y sostengo aquí que el área metropolitana de Barcelona, como la Buenos Aires, tienen derecho a existir y que son realidades físicamente notorias, políticamente sensatas y económicamente más viables, porque tienen economías de escala importantes. Por lo tanto, estamos a favor de esas áreas metropolitanas. Todo esto no quita lo que he dicho en la conferencia. Nuestra nueva realidad conjunta se llama Europa. Europa tiene quinientos millones de habitantes, compartimos una moneda, una bandera, tendrá un ejército. La tendencia mundial, por lo tanto, es generar grandes espacios que puedan competir con otros grandes espacios que ya existen, y con los que se irán formando. Pero el principio de proximidad sigue siendo válido. Una cosa es la creación de grandes espacios, porque las economías de escala obligan a tenerlos si se quiere ser eficiente. Como las empresas, exactamente igual. Otra cosa es que esas grandes empresas o esos grandes espacios políticos tengan que acumular las competencias que gestionarían las pequeñas empresas o los pequeños espacios. La proximidad tiene que ser la regla, la proximidad debe ser el principio. La distancia es la excepción, y las excepciones deben demostrarse en cada caso. �II Seminario Internacional sobre Modernización del Estado 30 y 31 de Mayo de 2007, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. Aunque es cierto que las economías de escala permiten costes más bajos, y que, a veces, el exceso de proximidad es un coste, la gente prefiere que sean sus alcaldes y no sus regiones, no sus naciones, no sus uniones supraestatales, las que decidan sobre sus vidas. Esta es la idea que quería transmitirles. Creo que el ayuntamiento de Buenos Aires, como el de Morón de Martín Sabbatella, como el de Rosario, antes de Hermes Binner y ahora de Miguel Lifschitz, que conozco bien, son entidades de una gran solvencia. Podemos estar orgullosos de la existencia de un sistema político, tanto en Europa como en Latinoamérica, que va dando a cada nivel lo que le corresponde. Lo que pueda hacer el Gran Buenos Aires, no lo haga la Nación, pero lo que pueda hacer Morón, no lo haga el Gran Buenos Aires. Esta es la idea. Creo que en el mundo se irá aceptando progresivamente este principio, con características de cultura política distintas, pero primando la proximidad por encima de la distancia, y justificando la distancia en virtud de argumentos de eficiencia o de economías de escala. Dicho esto, reciban mi felicitación. Esta reunión me recuerda a otra, a la que asistí en Londres, en 1995, cuando Mrs. Thatcher había suprimido el área metropolitana de Londres. Tony Blair reunió a Norman Foster, a Simon Jenkins, a Richard Rogers, a los arquitectos, a los urbanistas, a los políticos y al entonces alcalde de Barcelona, para proclamar que el Greater London Council volvería a existir. Efectivamente, lo primero que hizo Blair, la primera determinación que tomó en cuanto llegó al gobierno de la Gran Bretaña, fue restablecer el Greater London Council. Pienso que ustedes tienen, en todos estos ejemplos, motivos de inspiración. Estoy seguro de que, más allá de las diferencias ideológicas -que son como su mismo nombre indica lógicas- se puede estar de acuerdo en cuál es la dimensión relevante. En muchos casos esa dimensión relevante es metropolitana o es urbana. Es la dimensión del gobierno más próximo, el de la ciudad. Muchas gracias. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource II Seminario proyecto de modernización del Estado Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Buenos Aires (Argentina) Abstract A summary of the resource. Organitzat per la Jefatura del Gabinete de Ministros de la República Argentina, el President va participar a la cloenda del seminari, juntament amb Ginés González García, ministre argentí de Salut i Ambient. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estat Administració pública Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències