1 10 5656 http://78.47.125.110/files/original/23/1559/0000000731.pdf af7db620e76b674501a8de53f01ddbb4 PDF Text Text Entrevista a El Punt (08.09.2002) "Explicaré a Pujol el que passa a Catalunya; a ell, ara ja li rellisca" Entrevista a Pasqual Maragall. El Punt 08.09.02 Què va fallar el 1999 perquè el PSC no guanyés la Generalitat? - «Va fallar la llei. Amb els vots, havíem guanyat. Electoralment, estem vivint de la disposició transitòria de l´Estatut, del 79, calculada sobre la base del cens del 76. La disposició, a més, diu que això només valia per a les eleccions que s´havien de convocar en el termini de quinze dies des de l´aprovació de l´Estatut. Per tant, no es compleix el que hi diu, perquè no els interessa.» - Si ERC és clau, després de les eleccions al Parlament, cap on creu que es decantarà? - «No sé què farà. Jo ja he governat quinze anys amb ERC i amb ICV, a l´Ajuntament de Barcelona, i fins i tot, un parell d´anys amb CiU.» - Jordi Pujol l´ha titllat de «pompós» i assegura que no té coneixement del territori. - «Ja li faré classes de geografia. No de memòria, perquè és un campió del món en memorística, però ja li explicaré el que passa a Catalunya, perquè ell no ho sap; ara ja li rellisca.» - Creu que s´ha fet bé el procés per il·legalitzar Batasuna? - «S´hauria pogut fer millor. Ara bé, jo he viscut molt directament la mort d´Ernest Lluch, que va seguir a un enfrontament que va tenir amb gent de Batasuna al carrer. L´11 de setembre de fa dos anys, uns nanos al carrer van dir als del PP: ´Els regidors del PP, pim, pam, pum´, i al cap d´un mes en van matar un, a Sant Adrià, i al cap de dos, un a Viladecavalls. No tinc cap dubte que és tan culpable el silenci protector del terrorisme com el terrorisme. Una altra cosa és si es pot prohibir la no-condemna. En això, no hi entro, tot i que només es justifica haver-ho fet si simultàniament hi ha una iniciativa política.» - El govern de Madrid continua bel·ligerant amb el basc. - «Em semblaria desastrós que, després que l´Ertzaintza compleix la llei, el govern i l´oposició a Madrid no aplaudissin l´acció de l´executiu basc, donant-li suport, davant la pressió que tindrà per l´altra banda. Els que haurien de dir chapeau al senyor Ibarretxe, no ho han fet. Jo sí que ho he fet, però, a Madrid, no he sentit ningú. Per això, començo a dubtar que el que s´ha fet tingui sentit. Si tenia algun sentit era deixar clar que estem per la via legal i democràtica. I immediatament, demanar als que compleixen aquest sistema què volen, què necessiten. No se li pot dir a l´Ibarretxe que està pensant en el seu interès electoral. No et pots barallar amb aquell altre demòcrata que li ha tocat la part més difícil. La fotografia que ha donat la volta al món de la policia basca tancant les seus de Batasuna -en virtut d´una llei molt discutida i discutible-, per rigor democràtic, és el fet més important des del trencament de la treva. Que l´endemà, no hagin corregut tots, la gent del PP i la del PSOE, a felicitar-lo, no ho entenc. De vegades és, per mi, un misteri saber per què s´ha tirat això endavant.» - El paper del PSOE en aquest cas és incòmode, doncs. - «En un tema com aquest, l´únic que pot parlar és el govern. Ja ha fet molt, en Zapatero, posant-se al costat del govern sempre i, fins i tot, prenent la iniciativa d´un pacte antiterrorista que ens ha costat explicar i que encara no s´ha explicat del tot. No entenc com un govern que impulsa una llei, amb el suport de l´oposició, encara que a contracor, perquè no ens agrada del tot com està feta, no veu que aquesta és una oportunitat per dir al país que cal buscar una solució política.» PURI ABARCA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Explicaré a Pujol el que passa a Catalunya, a ell, ara ja li rellisca Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Abarca, Puri Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Catalunya Acció política Eleccions Model social Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/23/1544/0000000609.pdf f9a4e891acb9e492937dd68f53f1116f PDF Text Text Entrevista a La Vanguardia (2-9-2001) No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta La Vanguardia 03/09/2001 ALFREDO ABIÁN Barcelona Titulares OPINIÓN PÚBLICA. "Mucha gente dice: ‘ Estos critican mucho, pero no los echan y son incapaces de hacerlo’ " PUJOL-MAS. "¿Cómo se puede censurar a un president que no gobierna porque dice que eso ya lo hace Mas?" Pedro Madueño NACIONALISTAS. "Han abandonado la tradición catalanista por una especie de pragmatismo de vía estrecha" GOVERN. "Por razones electorales no busca lo mejor para Cataluña, sino lo mejor para él: continuidad" MOCIÓN DE CENSURA. "No se suelen presentar para ganarlas numéricamente; no se trata de ver quiénes la votan" Aunque siempre se ha dicho que Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) no era un corredor de fondo, lo cierto es que el líder del PSC llega al ecuador de la legislatura casi sin despeinarse, algo habitual en la apacible política catalana. Ahora se dispone a calentar motores cuando aún faltan dos años para los comicios autonómicos. El combustible que emplea para animar el eterno debate preelectoral es su largamente anunciada moción de censura, que será debatida en octubre. Es una apuesta cuestionada, quizás porque existe el riesgo de que el motor se recaliente antes de tiempo y sufra un percance. Pero Maragall es tenaz y cree tener una buena presa: el supuesto entreguismo del nacionalismo catalán al nacionalismo español. -Usted y su partido actúan, en ocasiones, como si ya fuera el futuro president. Pero la aritmética parlamentaria jugó malas pasadas al PSC en 1980 y en 1999. -Si eso fuera así, no habría presentado la moción de censura; estaría sentado tranquilamente para ver pasar el cadáver del adversario por delante de la puerta de mi casa. Y no pienso hacerlo. En política nunca tienes que esperar a que las cosas sucedan. Hay que pelearlas y es lo que me pide mi moral política. -Tenemos en puertas un pleno sobre financiación, el debate general y la moción de censura. La oposición no para de pedir elecciones anticipadas. Cualquiera diría que Cataluña padece un cataclismo. -Cataluña sufre los efectos de una crisis larvada. Este Gobierno no sólo no ha hecho nada, sino que desde su última remodelación ha tirado para atrás todos los acuerdos que se habían logrado antes y ha expulsado a los sectores más dialogantes de CiU. Ha perdido todas las batallas políticas (desde la financiación al trasvase) y ha ratificado la renuncia de Convergència a tener una política autónoma respecto al PP. Hombre, la situación no es la de que se estén hundiendo los puentes de las carreteras, pero bastantes cosas se han hundido. ¿Estamos ante una crisis final? No es final porque empezó hace ya mucho tiempo y tiene pinta de no acabarse nunca y alargarse otros dos años. Frente a esta situación, tenemos no sólo la posibilidad legal de presentar la moción de censura, poco corriente en este país, sino la obligación moral de hacerlo porque obtuvimos más votos. -Pero la moción de censura tiene algo de fuego de artificio. La tiene perdida y ni siquiera ha convencido a Esquerra e Iniciativa. -No se trata de saber quiénes van a votar a favor o en contra. Raramente se hacen censuras para ganarlas numéricamente. -Sí, pero a veces se corre el riesgo de perderlas también políticamente. -No hay nada positivo que no conlleve un riesgo. Pero a mí me preocupa más el debate de política general, que por definición es de crítica al Govern. Y me preocupa porque quien llevará el peso de ese debate es Pujol, cuando ha admitido que no es él, sino Artur Mas, quien coordina y dirige el Govern. Es algo tremendo, porque el propio Estatut dice que es el president a quien corresponde dirigir la política del Govern y que esa misión no es delegable. Por eso tengo dudas. ¿Cómo se puede censurar a Pujol sabiendo que no gobierna? Es un poco raro. La moción de censura ya está más clara, porque no será �contra nadie, sino en positivo. Servirá para debatir la propuesta de un candidato, con un programa y un gobierno alternativos. Es bueno que haya un intercambio de ideas más transparente de lo que ha sido hasta ahora. -Pero hay sectores de su partido que apuestan por una oposición más templada, por no dar pasos en falso y esperar a que CiU caiga como fruta madura. -Mire, la gente esta desorientada porque ve que la parálisis del Govern lo perjudica todo. Pero también es crítica con la oposición porque dice: "Estos critican mucho, pero no los echan y son incapaces de hacerlo". Y hay algo que quiero recalcar: no entiendo cómo hay partidos que dicen estar a favor de las elecciones anticipadas y cuando Pujol dice que no, se van a casa tranquilamente y no hacen nada. No me parece muy congruente. -¿Y es congruente deslegitimar a CiU por gobernar con el apoyo parlamentario del PP? Sus correligionarios también gobiernan Aragón y Baleares con la derecha regionalista. -Ciertamente, gobernar con el apoyo del PP no es ilegal. Lo raro es que el nacionalismo catalán se eche en brazos del nacionalismo español. Sólo en una ocasión ha pasado algo similar. Uno de los ingredientes que encolaron los ánimos durante la II República fue cuando el Parlament, con mayoría de izquierdas, aprobó en 1934 la ley de contratos de cultivo y la Lliga acudió al amparo del Tribunal de Garantías Constitucionales, que anuló la ley. Aquello provocó un cisma. Todas las ocasiones en que el nacionalismo catalán conservador ha buscado el apoyo del Estado español, o de las fuerzas más propensas al nacionalismo español, han sido un desastre para Cataluña, al margen de contradecir la historia del catalanismo tolerante. -Pero esa será una contradicción de los nacionalistas. No se va a erigir usted en valedor de las esencias del nacionalismo catalán. -No, no. Uno puede ser pragmático si da resultados. Lo que no se puede decir es que hay que pactar con quienes tienen la llave del grifo, renunciar a tus postulados y que luego no salga agua. Hay momentos en que se puede decir que más vale un mal pacto que una buena guerra, pero no es el caso. -Y usted cree que hay margen de maniobra ante un PP con mayoría absoluta. -Por supuesto. Nadie puede creerse que el Gobierno habría podido imponer un modelo de financiación si se hubiera hecho un frente común de las comunidades no gobernadas por el PP. Lo que pasa es que CiU ha cogido el camino más fácil y no por pragmatismo económico, sino electoral. Porque hacer otra cosa les hubiera supuesto perder la mayoría. Y con el trasvase ha sucedido lo mismo. CiU podía haber hecho una gran propuesta de financiación, apoyada por la mayoría de los partidos catalanes, y unirla a las iniciativas de otras autonomías. Podía haber forzado algo que no se ha logrado en la España del PP: dialogar. Y no han querido porque electoralmente les da pavor perder el poder. Estamos en manos de un gobierno que, por razones electorales y de partido, no quiere obtener lo mejor para Cataluña, sino lo mejor para él. Y lo mejor para él es la continuidad. Les da lo mismo que Cataluña no dé el do de pecho para afrontar el siglo XXI. -Pero esa alianza CiU-PP es lógica hasta cierto punto. Probablemente, después de Pujol el primer interesado en que usted no sea president es el propio José María Aznar. -Sí, pero también es en clave electoral, no por los intereses de Cataluña. En lugar de ir contra la historia del catalanismo, a Pujol le habría convenido hacer una propuesta a España contra esa especie de unitarismo obsesivo de Aznar. Se hacen concesiones a ese unitarismo, que vuelve de la mano de Aznar con el discurso de que esto es un barullo y si no hay un mando unificado que determine todo lo que ocurre, España se va al garete. Todo lo contrario de lo que Cataluña ha pensado siempre mayoritariamente en los últimos 125 años. Y lo que tiene que hacer un gobierno que se reclama del nacionalismo catalán es contribuir a formular una España posible y plural, que es algo que ya propugnaban en el siglo XIX los catalanistas y los liberales. Lo grave es que han abandonado esa línea por una especie de pragmatismo de vía estrecha, que además no da resultados. Ustedes no paran de criticar a Pujol, pero también lanzan guiños al electorado de CiU. Dicen que la figura de Pujol es irrepetible y que cuando los socialistas gobiernen la Generalitat no lapidarán su legado. Sin embargo, la izquierda lleva 20 años denunciando la supuesta perversidad intrínseca del pujolismo. ¿En qué quedamos? -Aquello era una obsesión... Todos nos hemos moderado, aunque yo nunca he sido partidario de la estigmatización y del absolutismo antipujolista. Creo que Pujol ha hecho una función muy importante en Cataluña y en España y que la historia se lo reconocerá. Lo que pasa es que hace ya bastantes años que no aporta el valor añadido que aportó en su momento. Por la propia limitación de sus coordenadas ideológicas y de su propia trayectoria es incapaz de dar, en nombre de Cataluña, el mensaje que España está esperando. Un mensaje de confianza en que España puede ir a mejor, que la Constitución no es intocable, que se puede cambiar y que la Constitución buena es precisamente la que se cambia. Pujol ya no sirve para dar el paso adelante que Cataluña tiene que dar para hacer una propuesta de España. �-Pujol no sirve porque, entre otras razones, se retira dentro de dos años. -No sirve porque se va, pero también se va porque ya no sirve. -Pero antes de irse ha organizado una exposición itinerante para "vender" Cataluña en el resto de España. -Me parece muy bien, aunque ya era hora de que lo hiciera. Todo lo que haga el Pujol embajador, el Pujol pedagogo, me parece fantástico. Lo que no entiendo es cómo no lo ha hecho antes. Lo que no entiendo es cómo no se hace más propaganda para explicar que el catalán no sólo no es un problema, sino que es una riqueza y es fácil. Lo que hacen es enviar mensajes defensivos y subliminales de todo lo contrario, con lo que en la práctica lo que están diciendo a España es que esto es un lío y que Cataluña es muy difícil. La moderación formal de Pujol ha servido a la causa de todos, pero él no ha creído nunca en el poder de esa relación. Para entendernos, él no cree que España tenga arreglo. Los nacionalistas no lo creen: sólo creen que España es un mal menor. Y tanto es así que hasta pactan con el nacionalismo contrario. No piensan que pueda haber un terreno de acuerdo ideológico, mientras que la mayoría de los catalanes sí lo cree. A fin de cuentas, muchos, o casi todos, tenemos ancestros españoles o estamos mezclado, y nos gustaría que la España plural, desinhibida, relajada y tranquila fuera posible. Yo no soy nacionalista. Soy de los que creen que a España se la puede convencer lentamente para que se reconozca a sí misma como lo que en realidad es. -Curiosamente, CiU y ERC coinciden cíclicamente en que usted pertenece a la misma generación política de Pujol y que ya le está llegando la hora de jubilarse. ¿Es un argumento recurrente o un síntoma de debilidad de los nacionalistas? -Es falta de imaginación. La que cuenta es la edad del alma y del corazón. Ya he dicho más de una vez que no me considero abuelo aunque tengo un nieto. -Pero aunque usted y Pujol se lleven 11 años, no me negará que comparten genes, una forma intuitiva de hacer política, incluso un estilo personalista. -Hombre... Algo sí que compartimos. Yo he sido 15 años alcalde y él 20 años president. De alguna forma hemos coincidido una serie de años en la plaza Sant Jaume. Es verdad. Pero él pertenece a una generación distinta. Una vez Solana me dijo que la gran virtud de Pujol es que era la única persona de su generación que estaba ahí. Y es verdad. En Cataluña sólo estaban Joan Reventós y él. No había nadie. Eran los últimos aledaños de la generación de mi padre, que son la generación perdida. -Vamos, que lo suyo con Pujol es mera coincidencia temporal, sin similitud alguna. -Sin duda. Bueno, tengo algún vínculo familiar indirecto. Ya le digo, nos hemos conocido, pero cuando yo era chico y corría por la montaña, él ya llevaba tiempo por allí. Con quien sí conectó mucho Pujol fue con mi hermano mayor y con mi padre. O sea, que relación con la familia ha habido mucha. Pero más allá de eso, coincidencias, ninguna. Él era de derechas, más de lo que siempre ha dicho, nacionalista, católico... -O sea, que se equivocan quienes ven en usted y Pujol las dos caras contrapuestas de una misma moneda. -Sería presuntuoso que yo emitiera juicios sobre cómo nos ven los demás. Otra cosa es que en España todo lo que es catalán les parece igual. Pero yo nunca he sido español del año en "ABC". Estará satisfecho de que el Govern destine parte de los nuevos recursos de la financiación a programas de ayuda familiar, tal y como usted propuso. -Pujol lleva 20 años gobernando y ha conseguido la tasa de natalidad más baja de Europa. Aquí las mujeres están entrando a trabajar masivamente. En todos los grupos de edad entre 25 y 45 años, la tasa de actividad de las mujeres en Cataluña es igual que la europea. ¿Qué pasa entonces? Que todas las chicas jóvenes están trabajando o dispuestas a hacerlo y dejan de tener hijos. Un matrimonio joven no puede vivir con menos de dos salarios. Y si no hay guarderías y no hay ayudas económicas, todo seguirá igual. Nosotros tenemos en fase de estudio una propuesta para dar 50 euros al mes por cada niño hasta que cumpla 18 años. Esto costaría cien mil millones al año. Es mucho, pero puede puede aplicarse de forma gradual. Incluso se puede contemplar la posibilidad de capitalizar la ayuda en tres años en lugar de en 18. Hay fórmulas, y aunque no sea un tema fácil hay que actuar con rapidez, que es lo que no hace el Govern en casi todos los terrenos. -¿Por ejemplo? -Ni siquiera han sido capaces de tomar las responsabilidades de orden público, cuando se está viendo que esto no funciona. Este sistema de transición en el que una policía viene y otra se va y que dura tanto tiempo -hasta el 2007 no se van a desplegar los Mossos en Tarragona y Lleida- está preocupando a la población, que se siente desprotegida. Los que tienen que llegar no han llegado y los que que tendrían que seguir se están yendo porque no cubren las vacantes. ¿Cómo van a cubrirlas? Si no tienen �moral para venir, porque si lo hacen les van a echar dentro de poco, como ha pasado con los guardias civiles de Tráfico, a los que les han dejado unos cupos de permanencia del 30% en Girona y del 15% en Barcelona. Lo que quiere decir que el 85% por ciento deberá marcharse cuando tiene aquí a la familia y a los críos en las escuelas. Esto se ha llevado muy mal. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Abián, Alfredo Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Moció de censura Oposició Pujol, Jordi, 1930- Catalanisme Nacionalisme Acció política Convergència i Unió Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes http://78.47.125.110/files/original/26/2668/WP2_Europa_AAixala.pdf eaf75570ef7cd299bcb485fb4ce92d9d PDF Text Text Working paper n.2 “Ciutadans d’Europa, unim-nos!” La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats Albert Aixalà i Blanch DIRECTOR DE PROGRAMES DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA I PROFESSOR ASSOCIAT DE CIÈNCIA POLÍTICA A LA UPF Octubre 2015 1 �Nota d’agraïment Agraeixo l’orientació inicial de Margarita Obiols en aquesta recerca, i els comentaris a la primera versió del text de Maria Antònia Sabartés i Javier Sánchez Cano, de gran ajuda per tal de completar aquest document, així com l’entrevista concedida per Francesco Rutelli. Finalment, agrair la col•laboració de Fidel Bellmunt, responsable de l’Arxiu Pasqual Maragall, per l’accés a la documentació disponible d’aquest període. 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Sumari 0. INTRODUCCIÓ 4 1. LES CIUTATS COM ACTORS INTERNACIONALS 6 2. LA PROJECCIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA (1983-1997) 8 2.1. La Declaració de Rio i la “treva olímpica” 2.2. Barcelona i l’activisme internacional de Pasqual Maragall 3. BARCELONA, CAPITAL EUROPEA 3.1. La presidència del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) 3.2. El Tractat de Maastricht i el principi de subsidiarietat 4. EL COMITÈ DE LES REGIONS (I DE LES CIUTATS) 9 11 13 13 16 17 4.1. La negociació per a la constitució del Comitè de les Regions 4.2. L’exercici de la presidència del Comitè de les Regions 4.3. Barcelona i l’activisme europeu de Maragall 17 20 23 5. UNA ACCIÓ POLÍTICA AL SERVEI D’UNA CAUSA: L’EUROPA DE LES CIUTATS 24 6. CONCLUSIONS 26 7. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 28 3 �0. Introducció P asqual Maragall i Mira, com alcalde de Barcelona, va ser el principal artífex de la projecció internacional de la ciutat, abans i després dels Jocs Olímpics de 1992. El llegat d’aquella projecció és ben visible a la Barcelona d’avui, que s’ha situat com una gran ciutat europea i global, que exerceix de pol d’atracció cultural i és reconeguda internacionalment com a centre generador d’activitat econòmica. Però el llegat del pensament i l’acció de Pasqual Maragall en aquest àmbit resta per analitzar i relatar. Des de l’inici del seu mandat, Maragall va impulsar la participació activa de l’Ajuntament en múltiples organitzacions internacionals de ciutats, i el que durant els anys 80 fou una necessitat per situar Barcelona al mapa i promocionar la imatge de ciutat olímpica, als anys 90 es va convertir en voluntat de liderar i transformar aquestes organitzacions per a convertir-les en agents de transformació, en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa i al món després de la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica. El resultat d’aquesta tasca de projecció de la ciutat va portar l’alcalde Maragall a exercir de President del Consell de Municipis i Regions d’Europa -la secció europea de la Unió Internacional d’Autoritats Locals- i, posteriorment, de President del Comitè de les Regions de la Unió Europea, impulsant el reconeixement del rol a les ciutats en el procés de construcció europea. A nivell internacional, Maragall va impulsar la unió de les dues grans federacions internacionals de ciutats i autoritats locals -la IULA i la FMCU- sota el lema United Cities, que va donar lloc a l’actual CGLU, amb seu a Barcelona, ja en temps de l’alcalde Joan Clos. El lideratge de l’alcalde Maragall també va donar lloc a projectes d’alt contingut simbòlic que van contribuir a elevar l’status de Barcelona com a referent polític de les ciutats, com la Declaració Rio de Janeiro-Barcelona de l’any 1992 en ocasió de la celebració de la conferència de Nacions Unides sobre Medi Ambient l’any que Barcelona organitzava els Jocs de la XXVa Olimpíada, o la crida de l’alcalde Maragall per aconseguir una “treva olímpica” en el conflicte dels Balcans l’estiu de 1992 i que va tenir com a resultat l’inici d’un ampli projecte de cooperació amb Sarajevo, seu olímpica l’any 1984, durant el setge que va viure entre els anys 1992 i 1995. Barcelona, sota el lideratge de Pasqual Maragall, va ser capaç de transformar una estratègia de city marketing prèvia als Jocs Olímpics en una estratègia de city leadership que encara avui, quasi vint anys després de deixar l’alcaldia, segueix vigent i continua oferint noves oportunitats a la ciutat. Motiu suficient per reivindicar-ne el seu llegat. En el marc de la projecció internacional de la ciutat impulsada per Maragall, resulta especialment rellevant la seva contribució a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats, a partir de la creació d’Eurocities el 1986, que li permetria convertir-se en President del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) entre 1991 i 1997 i President del Comitè de les Regions de la UE entre 1996 i 1998. L’objectiu d’aquest estudi és, doncs, analitzar l’acció de Pasqual Maragall en la projecció d’aquest moviment de ciutats europees entre 1991 i 1998, a partir dels seus discursos i articles i de la seva intensa agenda i activitat internacional. Una activitat que el va portar a teixir una àmplia xarxa de contactes amb alcaldes de tot el continent i que van situar Barcelona a l’epicentre de la transformació del rol de les ciutats per a convertir-les en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa després de la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica. 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �El desenvolupament de la recerca es basarà en tres fonts principals: les memòries de la direcció de Relacions Internacionals de l’Ajuntament de Barcelona; el fons documental de l’arxiu Pasqual Maragall -que ens ofereix la possibilitat de recuperar la seva agenda de viatges i contactes, així com de sistematitzar els seus articles i discursos sobre aquesta àmbit; i les entrevistes amb algunes persones que van col•laborar amb l’alcalde Maragall en l’àmbit internacional, des del gabinet d’alcaldia i el gabinet de relacions internacionals de l’Ajuntament. En el primer capítol s’analitza el nou rol de les ciutats en l’escenari internacional a partir dels anys 80; en el segon, es descriu el context de l’acció internacional de la ciutat de Barcelona durant els anys 80 i 90; en el tercer s’analitza específicament l’acció política de Margall en l’àmbit europeu durant els anys 90; en el quart s’explica específicament la seva tasca com a president del Comitè de les Regions, i en el cinquè s’aborda la teorització de l’Europa de les ciutats per part de Maragall com a conseqüència directa de la seva acció política. 5 �1. Les ciutats com actors internacionals L ’objecte d’estudi d’aquesta recerca és el rol de Pasqual Maragall en la contribució de Pasqual Maragall en l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. La hipòtesi de treball és que aquesta contribució va permetre que tinguessin un lloc en la construcció europea posterior a Maastricht -convertint-les en actors polítics- tot reforçant el lideratge barceloní, en un marc de desenvolupament d’un nou model de diplomàcia de ciutats a nivell internacional. Aquesta recerca parteix dels treballs de Manuel Castells i Jordi Borja (1997) sobre la gestió de les ciutats en l’era de la globalització i la informació i el seu paper en l’escena mundial, que van conceptualitzar el nou rol de les ciutats als anys 90; de l’anàlisi de Rafael Grasa (2006) sobre les xarxes globals de ciutats; i de la teoria sobre la ciutat global definida per John Friedman (1986) i desenvolupada per Saskia Sassen (1991 i 1994) i actualitzada per Simon Curtis (2011). Una nova teoria urbana que estudia les ciutats com a espais relacionals globals, com a nodes polítics, econòmics i socials de les noves realitats transnacionals, que connecten l’espai local amb la globalitat. Aquests treballs s’emmarquen en una teoria més àmplia de les relacions internacionals que defineix un nou ordre mundial, en el procés de globalització que s’inicia als anys 70-80, que transcendeix les tradicionals relacions diplomàtiques entre estats, per incorporar l’acció d’organitzacions no governamentals, autoritats públiques sub-estatals i un creixent rol de l’opinió pública internacional. En aquest context, les ciutats han desenvolupat dos tipus d’estratègies: una estratègia de màrqueting urbà dirigit a desenvolupar polítiques d’atracció d’inversions i de posicionament internacional, en el marc de relacions de competència amb d’altres ciutats de la mateixa regió o d’altres continents; i una estratègia de col•laboració amb d’altres ciutats que busquen posicionar-se políticament en el context internacional, exercir una certa influència en l’establiment de l’agenda internacional i desenvolupar noves formes de governança. En el marc d’aquesta segona estratègia les ciutats esdevenen “actors polítics” que estableixen relacions multinivell per tal de fomentar una “governança multinivell” com a mecanisme equilibrador d’un sistema internacional estatocèntric, com han analitzat autors com Michele Acuto (2013). En l’àmbit de la Unió Europea, les ciutats i les regions han tingut l’oportunitat de desenvolupar estratègies pròpies en el marc d’un sistema de governança multinivell, tal i com han assenyalat autors com Carolyn Moore (2008), Simona Piettoni (2010), Francesc Morata (2005) i Javier Sánchez Cano (2015), que va tenir el seu punt àlgid en la dècada i mitja que transcorre entre l’aprovació del Tractat de Maastricht el 1991 i el procés d’elaboració de la Constitució Europea primer i el Tractat de Lisboa després (2002-2007). En aquest treball analitzarem l’acció de Pasqual Maragall en l’àmbit europeu i internacional des d’aquesta perspectiva. L’aposta de l’alcalde Maragall per construir un moviment europeu de ciutats i una diplomàcia internacional de ciutats durant els anys 90 no sembla respondre a una voluntat de city marketing sinó a una voluntat de city leadership, per a desenvolupar noves formes de governança en les que les ciutats hi tinguessin un paper rellevant, especialment en el marc de la nova Unió Europea sorgida del Tractat de Maastricht. 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Una estratègia present des dels anys 80, i que es va desenvolupar en els anys previs als Jocs Olímpics, amb una voluntat expressa d’incorporar els alcaldes d’altres ciutats al projecte olímpic1 i d’utilitzar la projecció internacional de la ciutat, per impulsar xarxes europees i internacionals, amb una aposta molt personal de Pasqual Maragall per convertir Barcelona en un referent urbà, en líder de les xarxes de ciutats a Europa i al món, més enllà dels rèdits materials que la ciutat en pogués obtenir. Una aposta que va tenir continuïtat en l’estratègia posterior de la ciutat amb l’alcalde Joan Clos i que arriba fins a l’alcaldessa Ada Colau. En aquest sentit, cal entendre dos projectes tant diferents com el Fòrum Universal de les Cultures de 2004 i la Xarxa de Ciutats-Refugi de 20152 . Aquesta estratègia de Maragall encaixa perfectament amb el seu ideal de ciutat i en la concepció que va defensar sempre de quin havia de ser el rol de les ciutats a Europa i al món. Per Maragall, la ciutat era l’espai on la societat hi abocava tots els seus problemes però també l’únic espai on els podia resoldre, metàfora de tots els problemes i complexitats del món. Maragall recordava sovint als seus regidors que “canviant un barri” estaven contribuint a “canviar el món”, en la mesura que si arreglaven els problemes d’un barri com el Raval, estaven contribuint a resoldre els problemes de les ciutats d’on provenien les persones que vivien al Raval. I per fer-ho, oferia Barcelona com a punt de referència per a d’altres ciutats: “Una de les virtuts que ha tingut Barcelona durant aquests anys -afirmava Maragall el gener de 1990- ha estat crear una petita doctrina de salvació, d’esperança en el futur de les ciutats. (...) Nosaltres voldríem ser, perquè sabem que podem ser-ho, una mica el far d’aquest europeisme urbà progressista” 3. L’activisme internacional de Pasqual Maragall s’explica, per sobre de tot, per aquesta voluntat d’esdevenir “far” d’una nova forma de fer política des de la ciutat, i de contribuir a resoldre els problemes del món, més enllà de les limitades possibilitats -i nul•les competències- que un govern municipal podia i pot disposar en l’arena internacional. Però també s’explica pel seu convenciment que la nova etapa que s’obria després de la caiguda del mur de Berlín i del teló d’acer a Europa, acompanyada de la nova Europa de Maastricht podia oferir grans oportunitats a les ciutats en general i a Barcelona en particular. 1 Antònia Sabartés afirma que hi va haver una voluntat expressa d’incorporar altres ciutats i teixir complicitats amb altres alcaldes al voltant del projecte de Jocs Olímpics. A Catalunya i Espanya a través de les subseus olímpiques, i a nivell internacional amb la invitació a la inauguració dels Jocs, a la que van assistir uns 40 alcaldes d’arreu del món. Entrevista a Antònia Sabartés realitzada el 7 de juliol de 2015. 2 Javier Sánchez considera que el Fòrum tenia un projecte polític darrere sobre el rol de les ciutats al món. L’ajuntament va intentar explicar la internacionalització de la ciutat als barcelonins, però aquest intent per fer “marca interna” no va funcionar. Entrevista a Javier Sánchez Cano realitzada el 3 de juliol de 2015. 3 Citat a Mauri, L. i Uría, L. (1998), La gota malaia, Edicions 62, Barcelona, p.342-343 7 �2. La projecció internacional de Barcelona (1983-1997) L a contribució de l’alcalde Maragall a la construcció d’un moviment europeu de ciutats que esdevingués “actor polític” del procés de construcció europea, cal contextualitzar-lo en les relacions internacionals desenvolupades per l’Ajuntament de Barcelona durant el seu mandat. En aquest sentit, cal prestar una atenció especial a l’evolució durant els anys 80 i 90 de la Unió Internacional d’Autoritats Locals (IULA), la Federació Mundial de Ciutats Unides (FMCU), l’Associació Mundial de Grans Metròpolis (Metròpolis), el programa de nacions unides HABITAT, i els múltiples convenis de col•laboració i agermanament amb desenes de ciutats dels cinc continents. En aquest marc cal distingir diverses etapes. En l’etapa pre-olímpica, es poden distingir clarament dues fases en l’acció internacional i europea de l’Ajuntament de Barcelona. La primera etapa (1983-1987) protagonitzada per la candidatura de Barcelona a organitzar els Jocs Olímpics d’estiu de 1992, la consolidació de relacions d’agermanament amb les ciutats de Colònia, Milà, Boston, Sao Paulo i Montevideo, i la incorporació a les organitzacions europees i internacionals de ciutats, com la International Union of Local Authorities (IULA), la Féderation Mondial des Cités Unies (FMCU), o l’Associació Mundial de les grans metròpolis (Metropolis), entre d’altres. La segona (1987-1991), caracteritzada per la construcció d’una imatge de ciutat vinculada a l’organització dels Jocs Olímpics. Un temps de viatges pels cinc continents en una tasca sistemàtica de promoció de la ciutat, que evidencia el lideratge de Pasqual Maragall en aquesta tasca de promoció i en l’impuls de l’acció exterior de l’Ajuntament, posant les bases per a la seva eclosió en els anys posteriors. És en aquesta etapa que es crea el gabinet de relacions internacionals de l’Ajuntament, amb en Jordi Borja4 al capdavant fins el 1995, quan va ser substituït per Margarita Obiols. En l’etapa post-olímpica (1992-1997) és quan es consolida el lideratge internacional de Barcelona i el seu alcalde, quan Barcelona assoleix el ple reconeixement internacional gràcies a una estratègia de city leadership. Una estratègia construïda a través de la presidència de Pasqual Maragall del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) i del Comitè de les Regions de la UE, i d’iniciatives d’alt contingut simbòlic com la Declaració Rio-Barcelona, el programa de cooperació amb la ciutat assetjada de Sarajevo i la ciutat dividida de Mostar -que aconsegueix involucrar a ciutats europees i de l’orient mitjà- i la voluntat de reforçar Barcelona com a “capital mediterrània” a partir de la cimera Euro-mediterrània de 1995. És en aquest període quan s’aposta clarament per la participació en el projecte de construcció europea, sota l’empara de l’impuls que suposa el Tractat de Maastricht, i es construeix la imatge de Barcelona com a model de diplomàcia de ciutats, alhora que augmenta el seu prestigi internacional com a model d’èxit de transformació urbana, susceptible de ser exportat. I és també al final d’aquest període, després de la Conferència HABITAT 2 a Istanbul el 1996, que es consolida el lideratge internacional de Barcelona per construir una nova organització mundial de ciutats sota el nom ideat per Pasqual Maragall: United Cities. Finalment, la darrera etapa ja es produeix en temps de l’alcalde Joan Clos, entre 1998 i 2004. Les fites de la ciutat durant aquests anys -com el reconeixement del paper de les ciutats per part 4 Jordi Borja, regidor entre 1979 i 1987, va assumir la direcció de les relacions internacionals de l’Ajuntament l’any 1987 i a partir de setembre de 1992 va exercir com a “Delegat de Relacions Exteriors”. 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �de Nacions Unides, la intervenció de l’alcalde de Barcelona a l’Assemblea General de Nacions Unides, i la creació de la United Cities and Local Governments (UCLG) amb seu a Barcelona- són resultat de l’impuls previ de l’alcalde Pasqual Maragall. L’activisme internacional de Pasqual Maragall durant els més de 14 anys en què va ser alcalde de la ciutat, es pot mesurar amb un indicador: el nombre de viatges oficials que va realitzar5. Entre 1983 i 1997, Maragall va realitzar una dotzena de viatges als Estats Units, on s’hi va desplaçar per primer cop l’any 1983 per inaugurar la Càtedra Barcelona-Nova York i formalitzar l’agermanament amb la ciutat de Boston. L’any 1986 hi tornaria per a ser rebut a Washington per l’aleshores vicepresident George Bush. L’any 1985 va realitzar un primer viatge oficial per Amèrica Llatina, on va visitar Rio de Janeiro, Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires. Hi tornaria l’any 1986 a Puerto Rico i el 1991 a Mèxic. Corea i Japó també van formar part de l’agenda internacional de Pasqual Maragall. A Corea hi va viatjar el 1984 i el 1988 en l’etapa de preparació dels Jocs Olímpics de Seül, aprofitant el segon viatge per visitar el Japó i entrevistar-se amb dos ministres del govern japonès. A Japó hi tornaria el 1993. El darrer escenari internacional dels viatges de l’alcalde Maragall va ser la Mediterrània, on va visitar Tunísia el 1986, Turquia el 1996 i Algèria el 1997. Viatges que van servir per formalitzar els agermanaments amb les ciutats de Monterrey (Mèxic), Pusán (Corea), Montevideo, Rio de Janeiro, Sao Paulo i Tunis. En total, 22 viatges oficials a Amèrica, Àsia i el Nord d’Àfrica (1,5 per any) als que cal afegir visites a més de quaranta ciutats europees: Albertville, Amsterdam, Atenes, Berlín, Birmingham, Bonn, Budapest, Brussel•les, Dublín, Colònia, Copenhaguen, Davos, Düsseldorf, Estocolm, Estrasburg, Florència, Frrankfurt, Gènova, Ginebra, Göteborg, Hèlsinki, Lausana, Leningrad (Sant Petersburg), Lisboa, Londres, Luxemburg, Milà, Montpeller, Munic, Oxford, París, Porto, Praga, Roma, Rotterdam, Sarajevo, Stuttgart, Toulouse, Torí, Viena... 2.1. La Declaració de Rio i la “treva olímpica” L’any 1992 va marcar, sens dubte, un abans i un després en la projecció internacional de la ciutat de Barcelona, gràcies als Jocs Olímpics. Però el que va caracteritzar la fita olímpica en la projecció de la ciutat va ser la seva capacitat per a transcendir els Jocs en tant que esdeveniment esportiu de caràcter global amb iniciatives de caràcter simbòlic, com la “Declaració Rio-Barcelona 1992” o la cooperació institucional amb la ciutat assetjada de Sarajevo durant la guerra dels Balcans i la crida feta per l’alcalde Maragall per aconseguir una “treva olímpica” durant la celebració dels Jocs. Dues iniciatives que van fixar l’objectiu de Barcelona: convertir-se en referent de les ciutats d’arreu del món per estar en disposició d’exercir un cert lideratge en el moviment internacional de ciutats. El 2 de maig de 1992 va començar el setge sobre la ciutat de Sarajevo, capital de Bòsnia-Herzegovina i ciutat olímpica el 1984, quan va organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern. El drama de Sarajevo va marcar els Jocs Olímpics. En el seu breu discurs d’inauguració, Maragall va fer una “crida pública per al compliment de l’acord del 17 de juliol6 , relatiu a una treva a l’antiga Iugoslàvia”, a demanda del secretari general de Nacions Unides. “Podria ser la treva olímpica de la tradició clàssica, i potser l’inici del retorn al sentit comú i al comportament cívic” -va reblar7. 5 Llistat elaborat en base a la informació de les memòries de l’activitat internacional publicades per l’Ajuntament de Barcelona el 1995 i el 2006. 6 Acord d’alto al foc signat a Londres el 17 de juliol de 1992. 7 Discurs de Pasqual Maragall en la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, 25 de juliol de 1992. 9 �La treva olímpica demanada per Maragall en nom del secretari general de Nacions Unides, i amb el suport implícit del Papa en el seu missatge als Jocs, no es va aplicar, però Maragall va convocar a una seixantena d’alcaldes d’arreu del món al Saló de Cent de Barcelona, el dia 26 de juliol -l’endemà de la inauguració dels Jocs- per demanar la fi del conflicte. Maragall havia convidat a la cerimònia d’inauguració als alcaldes de les capitals de les 6 repúbliques iugoslaves, però només l’alcalde de Sarajevo, Muhamed Khesevljakovic, va venir a Barcelona per adreçar-se als alcaldes reunits al Saló de Cent i fer evident davant el món l’horror de la guerra en una ciutat que tot just 8 anys abans havia acollit els jocs olímpics d’hivern. Pocs dies després es constituïa el Comitè Ciutadà de Solidaritat amb Sarajevo i el mes d’octubre de 1992 va sortir el primer comboi d’ajut humanitari organitzat per l’Ajuntament. El govern de la ciutat va mobilitzar tota la ciutat en aquest projecte, amb una desena de combois i enviaments de roba, medicaments, aliments i fins i tot autobusos i una ambulància, així com concerts i manifestacions de solidaritat i expedicions d’objectors de consciència als camps de refugiats de Croàcia. Entre les múltiples activitats impulsades per l’Ajuntament cal destacar dues iniciatives d’impacte europeu: la Declaració sobre l’ex Iugoslàvia signada pel CMRE a proposta de Barcelona i Estrasburg l’any 1993 i l’adhesió a la campanya “Sarajevo, Capital Cultural d’Europa” que pretenia que el Consell de Ministres de Cultura de la UE nomenés Sarajevo capital cultural europea. La proposta no va prosperar, però es va aconseguir celebrar el Festival d’Hivern de Sarajevo entre el 21 de desembre de 1993 i el 21 de març de 1994. Després de les eleccions municipals de 1995, Maragall va declarar simbòlicament Sarajevo Districte 11è de Barcelona, va viatjar a la ciutat al mes de setembre amb un avió militar dels cascos blaus de l’ONU i va convidar a l’alcalde de Sarajevo, Tarik Kapusovic, a fer el pregó de les Festes de la Mercè d’aquell any. Després dels acords de pau de Dayton de novembre de 1995, va promoure l’obertura d’una ambaixada local a Sarajevo amb la col•laboració de set ciutat europees més -Bolonya, Budapest, Estocolm, Estrasburg, Lisboa, Ljubljana i Viena- i el suport del Consell d’Europa, i va viatjar de nou a la ciutat el mes de març de 1996 per a inaugurar-la. L’altre gran projecte simbòlic impulsat per Maragall fou la Declaració Rio-Barcelona. Rio de Janeiro va ser la seu de la “Cimera de la Terra”, la Cimera de Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament entre el 2 i el 12 de juny de 1992, tan sols unes setmanes abans que Barcelona inaugurés els Jocs de la 25ena Olimpíada el dia 25 de juliol. Aquesta cimera va ser un dels esdeveniments més importants de la dècada, en la mesura que va posar les bases per a una nova agenda de desenvolupament sostenible -l’Agenda 21- i es va signar la Convenció per la Diversitat Biològica i la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, que va assumir per primera vegada de forma oficial els efectes nocius de l’activitat humana sobre el clima i la necessitat de prendre mesures per corregir-los. En aquest context, Barcelona va saber aprofitar molt hàbilment la coincidència dels dos grans esdeveniments per promoure la “Declaració Rio de Janeiro-Barcelona”, signada pels alcaldes Marcelo Alencar i Pasqual Maragall, una declaració de 7 punts en la que es comprometien a “utilitzar la força de la nostra imatge al servei d’un món que és cada dia més un sol món i d’una humanitat que aspira a la pau i a l’amistat” des de la convicció que “el rol de les ciutats en el món serà creixent i positiu”8. En aquesta declaració manifestaven el seu compromís amb el medi ambient i el desenvolupament sostenible, reivindicaven les ciutats com espais de “diversitat i d’integració, de tolerància i 8 Declaració Río, 22 de desembre de 1992, citada a Barcelona al món, Ajuntament de Barcelona (1995). 1 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �d’intercanvi” que fomentin “la integració de les societats urbanes multiculturals”, oferien les ciutat com a plataforma “d’intermediació política i social” per fer front a la crisi de la política, i afirmaven la voluntat de les ciutats de “desenvolupar un acció pròpia en l’àmbit internacional”, assumint un nou rol i aspirant a ser “interlocutors vàlids i reconeguts de les grans organitzacions internacionals”, fixant-se un objectiu per aconseguir-ho: la unificació de les dues grans organitzacions internacionals de ciutats, la IULA i la FMCU, que s’havien creat a l’empara de la política de blocs i que calia superar en el nou context obert per la fi de la guerra freda. La Conferència de Rio el 1992 va ser l’oportunitat per posar a treballar conjuntament, per primer cop, les dues grans organitzacions internacionals de ciutats, la FMCU i la IULA, que juntament amb les associacions Metrópolis i Summit van posar en marxa el Grup dels 4, per coordinar l’acció mundial de les ciutats sobre la base del seguiment dels treballs de la Conferència de Rio, i l’octubre de 1992 es va crear un “comitè d’enllaç” entre la FMCU i la IULA amb el CMRE, per a facilitar l’apropament entre les diferents organitzacions amb l’objectiu d’avançar cap a una Assemblea Mundial de Ciutats Unides. En aquest apropament hi van tenir un rol imprescindible els presidents de les tres organitzacions: l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall (CMRE), l’alcalde de Lisboa, Jorge Sampaio (FMCU) i el president de la IULA, l’italià Ricardo Triglia9. L’acció conjunta dels 4 presidents davant del secretari general de Nacions Unides, Boutros BoutrosGhali -amb qui es van reunir el desembre de 1993- va tenir com a resultat que la constitució de l’Assemblea Mundial de Ciutats es celebrés conjuntament amb la Conferència HABITAT II, a Istanbul el 1996, i que aquesta es plantegés com una “Cimera de ciutats”, on els alcaldes hi van tenir un paper protagonista i es van posar les bases per a que la futura organització mundial de ciutats tingués un estatut especial en el si del sistema de Nacions Unides. De fet, l’activisme internacional de Pasqual Maragall va ser tal que va acceptar la Presidència Delegada de la FMCU des de finals de 1995 fins a mitjans de 1997, coincidint amb la celebració a Istanbul de l’Assemblea Mundial de Ciutats i la Conferència HABITAT II, tot i ser president d’una organització, el CMRE, que era la secció europea de la IULA, l’altra organització mundial de ciutats. 2.2. Barcelona i l’activisme internacional de Pasqual Maragall L’activitat internacional de l’alcalde Maragall es va traduir també en l’organització a Barcelona d’algunes grans conferències internacionals, des de la Conferència Internacional sobre Població i Futur Urbà de 1986 -organitzada per Nacions Unides i que va comptar amb la participació del secretari general de l’ONU, Javier Pérez de Cuéllar- fins a la primera conferència de ciutats del mediterrani celebrada el març de 1995 -uns mesos abans de la Conferència Intergovernamental Euromediterrània que va donar lloc al “Procés de Barcelona”- o la trobada de ciutats llatinoamericanes que es va realitzar el 1997 en paral•lel a la reunió del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) que es va celebrar a la ciutat. L’aposta per Amèrica Llatina es va consolidar amb la creació el 1993 del Centro Iberoamericano de Desarrollo Estratégico Urbano (CIDEU), amb l’objectiu de difondre el model i la metodologia del Pla Estratègic de Barcelona a les ciutats llatinoamericanes, i el compromís amb la Mediterrània es va fer efectiu amb l’establiment de programes de cooperació amb ciutats fortament colpejades per la violència, com Alger, i amb el compromís del procés de pau entre Israel i Palestina, a través de l’agermanament simultani de Barcelona amb Tel-Aviv i Gaza, i els programes de cooperació amb Gaza desenvolupats a finals dels anys 90, per contribuir a millorar les seves infraestructures bàsiques. 9 Ricardo Triglia era alcalde d’una petita localitat del Piemont, Coniolo, i president de l’Associació Nacional dels Municipis Italians, vinculada als municipis democratacristians. 1 1 �Després de la Conferència de Ciutats del Mediterrani celebrada a Barcelona el març de 1995, es va posar en marxa un secretariat, com a òrgan coordinador, format per les ciutats d’Alger, Amman, Jericó, Haifa, Marsella, Nicòsia, Rabat, Roma, Sarajevo, Tunis i Barcelona, amb una secretaria tècnica amb seu a Barcelona. Aquest secretariat es va convertir en interlocutor de la Comissió Europea per a la seva política euromediterrània. L’activisme internacional de Maragall va fer créixer el rol i el prestigi internacional de Barcelona, que va assolir el seu zenit ja en temps de l’alcalde Joan Clos, quan Barcelona va liderar la creació d’una única organització internacional de ciutats -la UCLG-CGLU- i l’alcalde Joan Clos es va convertir en la primera autoritat local en adreçar-se a l’Assemblea General de Nacions Unides, el 6 de juny de 2001. Tres anys més tard, el maig de 2004 prop de 3.000 representants de governs locals d’arreu del món van participar a París en el congrés fundacional de la United Cities and Local Governments (UCLG), que va decidir establir la seva seu a Barcelona. Un èxit que culminava una llarga trajectòria iniciada 20 anys abans, i que situava a la ciutat com un referent del municipalisme internacional i un dels millors exemples de la “diplomàcia de ciutats” que ha defensat el moviment internacional de ciutats. Amb la creació de la CGLU Barcelona culminava la seva aposta per aconseguir que les ciutats del món parlessin amb una sola veu, un dels grans reptes plantejats per Maragall durant el seu mandat. Tanmateix, a partir de 1992 l’alcalde Maragall es va centrar molt més en Europa, amb un objectiu clar: construir un moviment europeu de ciutats, enfortir les organitzacions de ciutats i de poders locals, i convertir les ciutats en actors polítics rellevants en el marc de la construcció europea. Aquest és l’objecte principal d’aquest treball, tot i que és indestriable de la contribució al moviment internacional de ciutats, que culminaria en l’etapa de Joan Clos. En opinió d’Antònia Sabartés el lideratge de Maragall va començar amb l’elecció com a president de la CMRE el 1991. “Maragall es pren molt seriosament la presidència del CMRE i allà comença la teorització del paper de les ciutats. Assumeix la presidència del CMRE abans del que estava previst i hi convida a tothom”10. Des d’allà es posa en marxa el G-4 (CMRE, IULA, FMCU, Metropolis), que possibilita que per primer cop a la història un alcalde, Jean Doré, de Montreal, parli davant una cimera de Nacions Unides, la Cimera de la Terra de 1992. “Allà vàrem comprendre, com havíem fet a nivell europeu, que la unió seria la nostra força, i el nostre objectiu, impulsar la veu de les ciutats a l’escena internacional”11. En el context d’aquesta presidència, Margarita Obiols cita un altre moment important en la trajectòria internacional de Pasqual Maragall: els Estat Generals del CMRE l’any 1994, on Maragall va llançar el seu “mot d’ordre”: “Nacions Unides, Ciutats Unides” davant François Mitterrand i Bronislaw Geremek12. En opinió de Sabartés “Maragall va obrir la via internacional i l’alcalde Clos la va saber aprofitar molt bé”. En aquest sentit Sabartés destaca l’empatia de Pasqual Maragall amb els altres alcaldes: “Sempre preguntava pels seus problemes i per la situació a les seves ciutats”. I és així també com Maragall va assolir una posició de lideratge. Barcelona va participar del G-4 (les 4 grans organitzacions) i després del G-10, el grup d’organitzacions internacionals de ciutats en les que es negocia Istanbul i la creació del CGLU. I com a president del CMRE, va impulsar la Carta d’Autonomia Local de la IULA. 10 Entrevista a Antònia Sabartés. Barcelona, 7 de juliol de 2015. 11 Sabartés, Ma Antònia: “La internacional urbana”. Article escrit en motiu del centenari del moviment internacional de ciutats. http://www.rabat2013.uclg.org/sites/default/files/a.sabartes_completo_esp.pdf 12 Obiols, Margarita; “El poder de las ciudades”. Article escrit en motiu del centenari del moviment internacional de ciutats. http://www.rabat2013.uclg.org/es/noticias/el-poder-de-las-ciudades 1 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �3. Barcelona, capital europea L “- I després dels Jocs, què? - Després dels Jocs, Europa!” ’aposta barcelonina per les xarxes de ciutats europees es remunta a 1986, quan es va constituir el grup Eurocities, format per les ciutats de Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam. És a dir, les “segones capitals” dels sis principals països de l’Europa dels 12. Aquest grup es va consolidar a partir de la conferència celebrada a Barcelona l’abril de 1989, quan sota el lema “Les ciutats i la construcció d’Europa” es va fixar com a prioritat “participar activament en la construcció de l’Europa comunitària i consolidar el sistema europeu de ciutats”13. Només 7 mesos després, la Comissió Europea, a través del seu President, va reconèixer aquest grup de ciutats com a interlocutor, i el 1992 Eurocities va inaugurar la seu de la seva secretaria a Brussel•les. El grup es va consolidar en les conferències anuals successives a Lió (1990), Birmingham (1991), Frankfurt (1992) i Lisboa (1993), i, en pocs anys, Eurocities va créixer de les sis ciutats fundadores a més de 40, incorporant a diverses capitals d’Estat com Madrid, Lisboa, Atenes, Copenhaguen, La Haia i Bonn, a més d’algunes de les principals ciutats del continent com Amsterdam, Munic i Marsella. El grup de ciutats va posar en marxa sis comitès sectorials (Cooperació Econòmica i Regeneració Urbana, Benestar Social, Cooperació Tecnològica, Transports, Cultura i Medi Ambient) liderats respectivament per les ciutats de Munic, Birmingham, Niça, Leeds, Bolonya i Rotterdam, i es va situar com un punt de referència per a les polítiques socials i territorials de la Comissió Europea. El germen d’Eurocities va permetre que Barcelona pogués aspirar al lideratge del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE). El 12 de desembre de 1991 a París, l’alcalde Maragall fou elegit president del CMRE, per aclamació, substituint el veterà alcalde de Magúncia, el democratacristià Josef Hoffmann. La seva candidatura fou presentada pel president de la FEMP, Tomás Rodríguez Bolaños, alcalde de Valladolid. I delegà les seves funcions en el vicepresident Hoffman fins l’octubre de 1992, passats els Jocs Olímpics. 3.1. La presidència del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) Maragall va prendre possessió del càrrec a Barcelona el 8 de maig de 1992, la vetlla del dia d’Europa, en un acte al Palau de Pedralbes en què va participar el President de la Comissió Europea, Jacques Delors14. En aquest acte, que va precedir la primera reunió del bureau presidida per Maragall, hi van participar el president del Consell d’Europa, els alcaldes del C-6 i una àmplia representació institucional. Un any abans, el 8 de maig de 1991, s’inaugurà la Representació de la Comissió Europea a la ciutat -també amb la presència de Delors- manifestant el clar compromís de la ciutat amb el projecte europeu, però també el compromís del president de la Comissió amb Barcelona, en un any clau per al futur d’Europa, en el que es celebrarien dos referèndums sobre el recentment aprovat Tractat de 13 Declaració final. Conferència Eurociutats, Barcelona 1989. Citat a Barcelona al Món (Ajuntament de Barcelona, 1995). 14 Com a nota curiosa i rellevant, cal mencionar que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, no va participar en la recepció a Pedralbes per trobar-se a Cracòvia, formalitzant la seva candidatura a la presidència de l’Assemblea de les Regions d’Europa, que l’acabaria elegint el 2 de juliol d’aquell mateix any a Santiago de Compostel•la vencent la candidatura del President de la Xunta, Manuel Fraga. 1 3 �Maastricht, a Dinamarca i França. Segons Sabartés, en la fluïda relació institucional entre Maragall i Delors hi va tenir un paper rellevant la cap de gabinet de Delors, que mantenia una molt bona relació personal amb Elisabeth Gateau, secretària general del CMRE. En l’acte de presa de possessió com a president del CMRE el 8 de maig de 1992, Maragall va reafirmar el seu ideari d’europeisme urbà: “L’Europa nascuda de Maastricht és l’Europa de les regions i les ciutats, l’Europa territorial, concreta, físicament determinada, amb noms, accents i perfils diferents i, tanmateix, irrevocablement disposada a la unió en llibertat (...). Les ciutats són el ciment d’Europa, però Europa també ha de ser l’àmbit superior on les ciutats i les regions trobin el diàleg i la cooperació que necessiten”15. Maragall va fixar l’objectiu: la participació de les ciutats en els mecanismes de cooperació i decisió a nivell europeu. I Delors hi va respondre positivament, veient en aquest discurs una via de sortida al creixent euroescepticisme generat per l’aprovació del Tractat de Maastricht, especialment a França: “Les ciutats són elements essencials de la construcció de l’Europa autèntica, són l’esglaó entre el poder que s’allunya i els simples ciutadans”. La sintonia, però, venia de lluny. Maragall i Delors havien coincidit a París a mitjans anys 60 i la seva relació s’havia reprès en els darrers anys. Una relació de col•laboració que es va mantenir al llarg dels anys 90 i que Barcelona va agrair nomenant Delors “Friend of Barcelona” el 1998. El Consell de Municipis d’Europa (CME) es va crear a Ginebra el 1951, i l’any 1984 es va convertir en Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE), com a resposta al creixent moviment regional europeu, que va acabar constituint l’Assemblea de Regions d’Europa (ARE) el 1985. El CMRE estava format per les seccions nacionals i les associacions d’entitats locals i territorials dels estats membres del Consell d’Europa -en aquell moment, 38 associacions nacionals de 25 països- i la representació espanyola es canalitzava a través de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP). Segons Antònia Sabartés al CMRE no li agradava el projecte d’Eurocites, perquè era un projecte de grans ciutats16. El CMRE, en canvi, era una federació de federacions de municipis, amb milers de ciutats petites i mitjanes. Tenia la seu a París i una oficina a Brussel•les. Però Maragall va ser molt ben rebut a la CMRE perquè, de fet, gairebé el van anar a buscar. Sabartés afirma que “el CMRE buscava un president del sud i socialista. Per tant, Elisabeth Gateau i la secció italiana del CMRE van prendre la iniciativa d’anar a buscar el Pasqual”. De fet, Maragall va anar a buscar el suport de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), qui l’havia de proposar formalment, quan ja estava tot negociat amb la secretaria general del CMRE i es gaudia del suport dels alcaldes italians i francesos, principalment. La FEMP, presidida per Tomás Rodríguez Bolaños, alcalde de Valladolid (PSOE) i amb Antonio Luís Hernández de secretari general, “era més partidària de posar un alcalde d’una ciutat mitjana, i no gran, i no es refiaven de Maragall, que anava per lliure”, segons Sabartés. La FEMP no acceptava el predomini de les grans ciutats -les del C-7 liderades per Barcelona ja s’havien incorporat a Eurocities- “però van haver d’acceptar la candidatura de Maragall com un fet consumat”. En aquestes condicions “la FEMP no té més remei que presentar-lo com a candidat”, tot i que fins llavors Maragall no havia tingut cap càrrec a la federació de municipis. La presidència de Maragall va donar un nou impuls al CMRE, posant el seu capital polític al servei de l’organització i utilitzant el nou càrrec per fer créixer el prestigi internacional de la ciutat. Maragall i el seu equip, amb Jordi Borja al capdavant, van saber establir una relació de confiança i col•laboració amb la secretària general del CMRE, Elisabeth Gateau que va convertir la relació 15 Citat a La gota malaia, p. 339. 16 Entrevista a Antònia Sabartés. Barcelona, 7 de juliol de 2015. 1 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Barcelona-CMRE en una win win situation. Una col•laboració afavorida per l’afiliació política, en la mesura que Gateau formava part del Partit Socialista francès -en aquell moment, el partit governant a França- i que Borja va saber utilitzar la complicitat de diversos partits socialistes europeus, que volien propiciar que un membre de la seva família política fos el nou president del CMRE. Tanmateix, només el capital polític que tenia en aquell moment Maragall, així com el suport dels socialdemòcrates alemanys i holandesos a l’elecció d’un alcalde dels països del sud, expliquen que l’aleshores ministre francès dels departaments i els territoris d’ultramar, Louis Le Pensec, desistís del seu desig d’esdevenir president del CMRE17. A partir de 1992, el CMRE va establir 4 comissions de treball sectorial (Medi Ambient, Afers Socials, Transports, Política Regional i Urbana) i una “Comissió de dones representants de les autoritats locals i regionals” per promoure el seu paper i enfortir la seva presència política. Però la principal aportació de Maragall va ser el paper protagonista que va donar al CMRE en el reconeixement de les ciutats i les col•lectivitats locals en la construcció europea, a través de l’impuls i la creació de la Conferència de Poders Locals i Regionals d’Europa, l’Intergrup dels Electes Locals i Regionals del Parlament Europeu, la I Conferència Parlament Europeus-Poders Locals l’abril de 1994 i, finalment, la participació dels ens locals al Comitè de les Regions. La Conferència de Poders Locals i Regionals d’Europa (CPLRE) es va crear el 1957 com una conferència d’alcaldes vinculada al Consell d’Europa. En aquest marc s’aprova la Carta Europea d’Autonomia Local el 1985, i el 1994 es decideix convertir i estabilitzar les reunions amb la creació del Congrés de Poders Locals i Regionals, que celebra la seva primera conferència del 31 de maig al 3 de juny de 1994. Maragall va ser molt actiu en la promoció de la Carta Europea d’Autonomia Local. En aquell moment Maragall era president del CMRE i Pujol ja era president de l’ARE. El CMRE participava com a organització consultiva del CPLRE, però la FEMP és qui decidia la representació espanyola en el Congrés. I l’ARE va demanar que les regions també hi participessin. Pujol i Maragall participen en les negociacions de creació de la CPLRE tot i no assumir-hi cap càrrec institucional. I pacten amb la secretària general del Consell d’Europa, Catherine Lalumière, que la nova organització es dividiria en dues cambres: una cambra de poders local i una cambra de regions. Una divisió que segueix vigent en l’actualitat i que es va negociar el desembre de 1992 en una reunió a París entre la secretària general del Consell d’Europa, el president del CPRLE, el president de l’ARE (Jordi Pujol) i el president del CMRE (Pasqual Maragall)18. Maragall va posar el seu capital polític al servei de les ciutats europees alhora que va aprofitar el càrrec per elevar la posició política internacional de la ciutat. El resultat va resultar exitós, tant per Barcelona com pel CMRE, en la mesura que Maragall va aconseguir fer-se un lloc en les negociacions sobre la composició del Comitè de les Regions, aconseguint que fos també un òrgan de representació de les ciutats, com veurem a continuació. Tot això sense oblidar el conflicte a l’antiga Iugoslàvia. Maragall també va utilitzar la presidència del CMRE per influir a la IULA en relació al conflicte bosnià. El 5 de setembre de 1995 va presentar al Congrés de la IULA a La Haia una proposta per garantir una presència quinzenal o mensual d’un alcalde europeu en cada un dels enclavaments protegits de Nacions Unides a fi de verificar l’aixecament efectiu del setge pel que fa a la reinstauració de serveis municipals, a més de promoure la creació de l’Ambaixada de la Democràcia Local a Sarajevo. Iniciatives que no podia impulsar des d’un òrgan institucional com el Comitè de les Regions. 17 Citat a La gota malaia, p. 341. 18 Segons explica Maragall en una entrevista a Catalunya Ràdio el 31 de maig de 1994. http://www.cvce.eu/en/obj/interview_ with_pasqual_maragall_i_mira_european_citizenship_at_the_level_of_municipalities_and_regions_strasbourg_31_may_1994-enc885d88f-36b8-46a2-b646-c4396ea06a02.html 1 5 �3.2. El Tractat de Maastricht i el principi de subsidiarietat Maragall va aconseguir utilitzar el Tractat de Maastricht, acordat el desembre de 1991 i signat el 7 de febrer de 1992, per donar un tomb a la preeminència de les regions en un òrgan pensat inicialment per ser un òrgan de participació dels länder alemanys i les comunitats autònomes espanyoles, que reivindicaven el seu rol des de l’Assemblea de Regions d’Europa. França i el Regne Unit eren els més interessats en aconseguir que les ciutats tinguessin un paper rellevant en el nou Comitè de les Regions i ells havien forçat la inclusió de les ciutat en l’article del Tractat que creava el Comitè. El Tractat de Maastricht va instaurar el principi de subsidiarietat com un dels principis fonamentals de la Unió Europea, i va reconèixer el paper institucional dels nivells territorials subestatals, tant en la gestió de fons europeus, com en els mecanismes consultius de presa de decisions. El “principi de subsidiarietat” establia que les competències havien de ser exercides pel nivell de l’administració més proper al ciutadà, llevat que raons d’eficàcia, equitat, cohesió social o nacional justifiquessin el contrari. El principi estava tan pensat per salvaguardar les competències nacionals com les competències dels poderosos länder alemanys davant les creixents competències comunitàries. En aquest mateix sentit, el Tractat va preveure la creació d’un “Comitè de les Regions” com un òrgan consultiu del conjunt de les institucions europees -Comissió, Parlament i Consell de Ministres- amb el mateix rang que el Comitè Econòmic i Social. La creació del Comitè, una demanda específica dels länder alemanys per fer front a la poca capacitat per influir en les decisions comunitàries que afectaven a les seves competències, es va fer des d’una formulació ambigua, però amb el compromís de dotar-lo de més poders en la reforma del Tractat que havia de produir-se el 1996, i que acabaria donant lloc al Tractat d’Amsterdam. Des d’aquell moment, Maragall va aixecar la bandera de la subsidiarietat, que ja no abandonaria: “De totes les idees europees, més que la del federalisme que alguns compartim i d’altres no tant, la de la subsidiarietat és la idea que pot fundar Europa. És el principi d’organització, no la idea abstracta, la que pot fundar la construcció europea”19. 19 Citat a La gota malaia, p. 344. 1 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �4. El comitè de les regions (i de les ciutats) P asqual Maragall i Jordi Borja van veure en el Tractat de Maastricht una gran oportunitat per a les ciutats. L’article 198 del Tractat, pel qual es creava el Comitè de les Regions, establia que l’organisme de caràcter consultiu, estaria compost per “representants dels ens regionals i locals”, amb un total de 189 membres distribuïts proporcionalment entre els Estats membres segons el seu pes en el Consell. Així Alemanya, França, el Regne Unit i Itàlia tindrien 24 membres i Espanya 21. Aquests membres havien de ser nomenats pel Consell, per unanimitat i a proposta dels respectius Estats Membres, per un període de quatre anys i amb un mandat renovable. En aquest sentit, resultava rellevant que tant Espanya com Alemanya tinguessin més membres al Consell que als länder o CCAA -16 i 17 respectivament- fet que obria la porta a que hi participessin representants municipals sense haver de competir amb la representació dels ens regionals. L’article 198 deixava clar també que els membres del Comitè “no estarien vinculats per cap mandat imperatiu” i que exercirien les seves funcions “amb absoluta independència, en l’interès general de la Comunitat”20. El Comitè, que havia de designar un president i una mesa per un període de dos anys, podia ser convocat a instàncies del Consell o de la Comissió, o reunir-se per pròpia iniciativa per presentar dictàmens a requeriment del Consell o de la Comissió o per pròpia iniciativa quan ho considerés oportú. 4.1. La negociació per a la constitució del Comitè de les Regions L’alcalde Maragall es va fixar com a objectiu prioritari de la seva contribució al moviment europeu de ciutats, que aquestes estiguessin representades al nou Comitè de les Regions en peu d’igualtat amb els governs regionals, per tal de convertir-les en actors polítics rellevants i garantir el compliment del principi de subsidiarietat. Per tal d’assolir aquest objectiu, es va enfrontar al govern espanyol i als presidents autonòmics socialistes per aconseguir el seu objectiu, també en contra d’allò defensat pel president Jordi Pujol, que en aquell moment era President de l’ARE, i ho va fer establint aliances al més alt nivell, buscant la complicitat dels governs britànic i francès i, molt especialment, de la Comissió Europea. El 9 d’agost de 1992 Maragall es va reunir a Barcelona amb el primer ministre britànic John Major, aprofitant la seva presència als Jocs Olímpics, per parlar de la composició del Comitè de les Regions així com de la candidatura olímpica Manchester 200021. Ho va fer només uns dies després d’entrevistar-se amb Delors per tal de plantejar-li la importància de constituir el Comitè amb una composició equilibrada entre regions i ciutats. Una tasca en la que persistiria durant l’any 1993, amb una nova entrevista amb Delors (29 d’abril), i amb el comissari d’organització institucional, Raniero Vanni d’Archirafi, l’octubre de 1993 i el febrer de 1994. Entre 1991 i 1994, Maragall i Delors es van entrevistar en un mínim de 6 ocasions, tant a Barcelona com a Brussel•les. La primera, el 13 de març de 1991, quan Maragall va anar a Brussel•les a demanarli suport en la cooperació transpirinenca i en els projectes d’Eurocities i del C-622, només dos mesos després d’haver sigut rebut en audiència a París pel President Mitterrand, a qui li havia exposat 20 Tractat de la Unió Europea (TUE), signat a Maastricht el 7 de febrer de 1992. 21 Guió 179/92. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 22 Guió 12/91. Gabinet Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 1 7 �la importància que l’alcalde de Barcelona atorgava a la cooperació amb les ciutats franceses23. La darrera, l’1 de març de 1994, pocs dies abans de la constitució del Comitè de les Regions. En la gestació de la creació del Comitè de les Regions i el rol que hi va jugar Pasqual Maragall també hi va tenir un paper rellevant Eneko Landaburu, aleshores director general de Política Regional de la Comissió. Landaburu va crear un Consell Consultiu d’Autoritats Locals i Regionals de la Comissió Europea que es reunia 2 o 3 cops l’any per discutir la política regional, els fons europeus, etc. En aquest consell, que va funcionar entre 1992 i 1994, hi participaven representants del CMRE i de l’ARE, entre d’altres, i Maragall ja hi va participar. Segons Antònia Sabartés, l’objectiu de la Comissió era reforçar les ciutats per tal que tinguessin un paper en el Comitè de les Regions. En aquest període també va ser rellevant la relació amb l’alcaldessa d’Estrasburg, Catherine Trautman, i la celebració dels Estats Generals dels Municipis i les Regions d’Europa entre el 21 i el 23 d’octubre a la ciutat seu del Consell d’Europa, així com la relació establerta amb Bernard Kouchner -exministre i important col•laborador del President Mitterrand- que va ser pregoner de les festes de la Mercè de 1993. La tasca de lobbying a favor de les ciutats de l’alcalde Maragall es va estendre al Parlament Europeu, buscant la seva complicitat per assolir una representació “equitable” entre regions i ciutats que evités que el CdR es convertís en un “Senat de les Regions”24, i al Consell Econòmic i Social, oferint el CMRE com a interlocutor per tal de posar en marxa els aspectes organitzatius i pressupostari del Comitè de les Regions abans de la seva constitució25, i fins i tot amb els länder alemanys: el 26 de gener de 1994 es va reunir a Barcelona amb el Ministre d’Afers Federals i Europeus de l’Estat de Baviera, a petició del ministre alemany26. L’activisme del CMRE i de Maragall en les negociacions de la composició del nou òrgan comunitari va ser intens. De fet, el CMRE fins i tot va presentar una queixa a la Comissió Europea per la composició de les representacions d’Espanya, Alemanya, Bèlgica i Portugal, per entendre que fomentava un fort desequilibri a favor de les regions -els 6 representants belgues eren per les 3 regions i les 3 comunitats lingüístiques- o perquè no designaven electes, en el cas de Portugal. Al final del procés la representació regional i local al Comitè de les Regions, aprovada pel Consell de Ministres de la UE el 7 de febrer de 1994 després de diversos ajornaments, va resultar bastant equilibrada (99 a 90) per la decisió de determinats Estats, especialment França i el Regne Unit. França, per exemple, va establir 8 representants regionals, 8 departamentals i 8 municipals. I al Regne Unit els 24 representants eren de comtats i municipis. En el cas espanyol, el Govern va atribuir un representant per cada una de les 17 Comunitats Autònomes, més 4 alcaldes titulars i 4 alcaldes suplents. Els titulars eren els alcaldes de Barcelona i Madrid, l’alcaldessa de València, que era també presidenta de la FEMP i l’alcalde de Còrdova, Herminio Trigo, d’IU. A Alemanya, els 16 länder van obtenir un representant cada un d’ells -entre els quals les ciutats-estat de Berlín, Hamburg i Bremen- i les autoritats locals van obtenir 8 representants més. I Portugal va acceptar que la seva representació estigués formada per electes locals i no per funcionaris27. 23 Guió 01/91. Gabinet Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 24 Guió 83/93. Reunió amb Pierre Cot, president del Grup Socialista al Parlament Europeu. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 25 Guió 84/93. Reunió amb Susanne Tiemann, president del Comitè Econòmic i Social de les Comunitats Europees, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall. 26 Guió 17/94, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall. 27 Despatxos , notes i reunions amb Elisabeth Gateau durant l’any 1993. Guions 02/93, 112/93, 224/93, 264/93, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall. 1 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �La batalla per la presidència del Comitè de les Regions va ser dura i conflictiva. Maragall comptava amb el suport del CMRE, que l’havia proposat com a candidat. D’altra banda, l’ARE estava dividida entre el president de Flandes, el democratacristià Luc van der Brande i el president de la regió del Llanguedoc-Rosselló, el liberal Jacques Blanc, que tenia el suport de Jordi Pujol. També a Espanya hi havia tensions. Entre els presidents autonòmics socialistes es criticava que Maragall hagués recollit suports sense comptar amb ells -que poc abans havien donat suport a Pujol com a president de l’ARE- i per al propi Pujol que un alcalde presidís el Comitè de les Regions -i que aquest alcalde fos Pasqual Maragall- era inacceptable. En la reunió de representants autonòmics socialistes per decidir l’estratègia a seguir en relació a la Constitució del CdR que es va produir a la seu del PSOE el 3 de març de 1994 hi va haver molta tensió. Alguns dirigents socialistes espanyols es preguntaven: “¿Maragall es el candidato del CMRE o del PSOE?” . No volien acceptar un alcalde de candidat perquè alguns -com Extremaduraaspiraven a una vicepresidència del CdR i, de fet, estaven negociant pactar amb Jordi Pujol aquesta vicepresidència. La majoria, en tot cas, es mostraven molt crítics amb Maragall per haver anat per lliure i presentar la seva candidatura com un “fet consumat”. Finalment, però, s’acaben acordant com objectius del partit aconseguir una vicepresidència i una vocalia del CdR. De manera que es dóna suport a la candidatura de Pasqual Maragall com a instrument per assolir aquests objectius, i sempre que no els posi en perill28. La mateixa tensió s’havia respirat en l’entrevista que van mantenir Pujol i Maragall el 28 de febrer de 1994, 10 dies abans de la constitució del Comitè. “Jo també sóc candidat natural [a la presidència del Comitè de les Regions] però tinc molta feina” -li va etzibar el president a l’alcalde29. L’alcalde Maragall va presentar oficialment la seva candidatura l’endemà de la reunió amb Pujol i abans d’entrevistar-se a La Moncloa amb Felipe González i Narcís Serra el dia 2 de març, a qui va comunicar que tenia possibilitats de ser elegit vicepresident, com així va ser. El dia 8 de març el CMRE el va proposar oficialment candidat i Maragall va negociar amb el belga Luc van der Brande la vicepresidència primera del Comitè, d’esquenes -però- al grup socialista al Comitè, que li va retreure haver negociat i cedit la presidència als democratacristians sense sotmetre l’acord al grup socialista obviant que el laborista britànic Charles Gray també aspirava al càrrec. Maragall va defensar el seu acord davant el grup socialista -format per 79 membres i sense majoria en el si del Comitè- i va obtenir el suport a la seva candidatura davant de Charles Gray per 47 vots contra 32, desautoritzant així el president del grup socialista, Willy Claes, ministre d’afers exteriors belga i posterior secretari general de l’OTAN. Finalment, l’ARE va presentar dos candidats -Van der Brande i Blanc- i la divisió a punt va estar de permetre una victòria de Maragall: Blanc va obtenir 56 vots, Maragall 55 i Van der Brande 50. Blanc seria elegit president, però va haver d’acceptar que Maragall no només fos elegit vicepresident, sinó que el succeís dos anys més tard. El dia 10 de març, l’ARE, el CMRE, el grup socialista i el grup popular europeus van signar un acord segons el qual Pasqual Maragall succeiria a Jacques Blanc a partir de 1996 i van fer signar al propi Blanc, en un document que Maragall, el Gabinet de Relacions Internacionals de l’Ajuntament i la secretària general del CMRE van haver d’utilitzar reiteradament per fer complir els pactes dos anys més tard. El Comitè de les Regions, després de la seva sessió constitutiva els dies 9 i 10 de març de 1994 a Brussel•les, es va tornar a reunir en sessió plenària els dies 5 i 6 d’abril, per adoptar el reglament 28 Memoràndum 28/94. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 29 Memoràndum 25/94. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 1 9 �intern i constituir vuit comissions de treball: política regional i desenvolupament econòmic; ordenació de l’espai rural; transports i comunicacions; polítiques urbanes; ordenació del territori; medi ambient i energia; educació i formació; Europa del ciutadans, investigació, cultura, joventut i consumidors; i cohesió econòmica i social. En el procés de creació del Comitè, les regions no van aconseguir el seu objectiu de convertir-lo en un “Senat de les Regions” i el rol de les ciutats al Comitè va ser contraproduent en relació al rol que volien jugar les regions. No van aconseguir, per tant, representació per si mateixes. Però el Comitè tampoc es va convertir en el que volia la Comissió: un consell on negociar la política regional. Una negociació que va seguir en mans dels Estats. Ara bé, també cal recordar que en el procés de constitució del CdR cap länder va votar a favor de separar ciutats i regions. Només ho van defensar Catalunya i el País Basc. Vist en perspectiva, i en opinió de Javier Sánchez, potser hagués sigut més convenient crear un Comitè de Regions i un Comitè de Governs Locals o separar el Comitè de les Regions existent amb la reforma del Tractat d’Amsterdam, però cap actor rellevant ho va posar sobre la taula. És en aquest context que cal entendre la batalla entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall per la representació de regions i ciutats al nou Comitè. Segons Javier Sánchez, la batalla entre Pujol i Maragall, que entre 1992 i 1995 van coincidir com a presidents del CMRE i de l’ARE respectivament, va ser una batalla “per dotar de contingut el Comitè de les Regions”, entre la “identitat regional i les xarxes de ciutats post-nacionals”. En la seva opinió, “l’impacte de la UE sobre les regions i les ciutats és molt diferent perquè a les regions els hi treu competències i capacitat de decisió”30. 4.2. L’exercici de la presidència del Comitè de les Regions El 20 de març de 1996 Maragall va ser elegit President del Comitè de les Regions per una majoria àmplia i sense cap candidat alternatiu. Tot i que Jacques Blanc es va resistir a complir el pacte de 1994, Maragall -després de resultar reelegit alcalde el maig de 1995- es va imposar després de ser reelegit president de la CMRE en l’assemblea celebrada a Torí l’1 de desembre i aconseguir que Pujol -que havia sigut reelegit president de la Generalitat aquell mateix any després que Maragall renunciés a presentar-se com a candidat del PSC- garantís la seva neutralitat en el procés. L’elecció confirmava una doble capitalitat: “Barcelona és avui a Europa la capital del regionalisme i la capital del municipalisme. I ha de ser bo per a tots. No és senzill, però és bo”, havia afirmat Maragall després de ser elegit vicepresident del Comitè el 199431. Tanmateix, Pujol mai va reconèixer a Maragall aquesta doble funció. El 16 de maig de 1997 -quan ja havia anunciat que deixaria l’alcaldia de Barcelona- Maragall va presidir a Amsterdam una històrica cimera de 260 presidents regionals i alcaldes de grans ciutats europees prèvia a la Conferència Intergovernamental que havia d’aprovar la revisió del Tractat de Maastricht. Pujol no hi va assistir. Maragall, dolgut, va afirmar: “Hi ha absències que no són perdonables”32. En el seu discurs d’investidura com a president del Comitè de les Regions, Maragall es va fixar com a objectius el reconeixement del Comitè de les Regions com a institució europea, l’impuls de la presència del Comitè en els debats entorn a la reforma del Tractat de Maastricht i la consolidació del paper del Comitè en el procés de construcció europea. Però va voler definir sobretot el caràcter 30 Entrevista amb Javier Sánchez. Barcelona, 3 de juliol de 2015. 31 Citat a La gota malaia, p. 351. 32 Citat a La gota malaia, p. 352. 2 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �del Comitè: “Nosaltres som els representants del ciutadans concrets i reals de l’Europa que vol, no només paraules, no només grans solucions, sinó una vida quotidiana millor”. I fer-ho defensant Europa no com una idea abstracta, sinó com “un conjunt de ciutats i regions amb accent propi, amb rostre propi, enormement diferents i de vegades fins i tot enfrontades, que segueixen ara amb angoixa i esperança, amb il•lusió i temor al mateix temps, el procés d’una nova construcció (...) que es diu Europa”. El discurs acabava amb una constatació de les dificultats del procés, puix que la “cultura europea que estem construint es fa sobre la bases no només d’idiomes diferents sinó d’estructures mentals diferents i de discursos diferents”. Calia, per tant, construir “entre tots, un nou llenguatge europeu”33. Pocs mesos després, a Brussel•les, i en una conferència titulada “Le rôle du Comitè des Régions dans le processus de construction européenne”, insistiria en aquesta idea: “Com transmetre les mateixes idees a un ciutadà de Tampere i a un altre de Siracusa?” I ell mateix responia: substituint l’esquema “top down” per un esquema “bottom-up” en el procés de construcció europea. És a dir, proposa construir Europa des de baix, erigint el Comitè de les Regions com un “traductor d’una realitat local i regional a nivell europeu i traductor d’una realitat europea als nivells local i regional”, per tal de construir la nova ciutadania europea. O en altres paraules -més planeres- utilitzades al Saló de Cent de l’Ajuntament l’abril de 199734: “Volem més Europa, però més a prop”. En un altre discurs rellevant d’aquesta etapa, el discurs de Lausana de 2 de maig de 199635, Maragall hi desenvolupa la seva visió de “L’Europa de les ciutats” caracteritzada no només per la subsidiarietat i la proximitat sinó per la llibertat i la solidaritat. Per Maragall “l’aire de les ciutats ens fa lliures” -com resa el proverbi alemany- però també concentren gran part de les desigualtats econòmiques i socials existents. Per tant, l’Europa de les ciutats ha de ser “L’Europa de la cooperació i el partenariat (...) per assegurar la solidaritat quotidiana i expressar de forma comuna, sobre tot el continent però també a l’exterior, la solidaritat d’Europa”. L’Europa de les ciutats, per tant, només podia desenvolupar-se en un context d’unió política, del nord i del sud d’Europa, de l’Est i de l’Oest del continent. Finalment, en el discurs de cloenda de la Cimera Europea de Regions i Ciutats -convocada a iniciativa de Maragall- celebrada a Amsterdam el 16 de maig de 1997, poc abans que la Conferència Intergovernamental acabés els treballs de revisió del Tractat de la Unió Europea, Maragall va tenir l’oportunitat de culminar el seu discurs europeista davant el President del Parlament Europeu i del President del Consell de Ministres de la UE36. En aquell discurs, Maragall recorda -citant a Denis de Rougemont- que “Europa és molt més antiga que les seves nacions, com també ho és la seva ambició universal i universalista”, i que la seva història “es pot recórrer i identificar a través de les seves ciutats, les seves catedrals, els seus ajuntaments i els seus costums”, més antigues que les nacions de les que formen part. I ho fa per afirmar que sense l’Europa de les regions i les ciutats, els ciutadans no acceptaran més Europa: “Volen més Europa perquè els hi dóna més seguretat i identitat, no menys. Però no acceptaran que, amb l’excusa d’aquesta seguretat global, Europa (o els Estats) s’apropiïn o no tornin moltes de 33 Discurs consultat a través de l’Arxiu Pasqual Maragall. 34 Discurs d’inauguració de la “Conferència sobre la Carta Europea d’Autonomia Local”, Barcelona, 24 d’abril de 1997. Disponible a través de l’Arxiu Pasqual Maragall. 35 Discurs de Pasqual Maragall a Lausana, el 2 de maig de 1996, convidat per l’alcaldessa i la secció suïssa del CMRE com a president del CMRE i del Comitè de les Regions. Disponible a http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001365. pdf 36 Discurs disponible a través de l’Arxiu Pasqual Maragall. 2 1 �les coses que podem fer nosaltres mateixos”. Per això reivindicava els governants territorials com “un exèrcit potencial de pedagogia europea de valor considerable” i alerta sobre el risc d’utilitzar la integració europea per a substituir els localismes: “És poc prudent que la E d’Europa aparegui substituint la TO de Torino o la M de Munic. Seria la imatge mateixa del que la gent no vol que succeeixi”. Maragall acaba el discurs oferint a l’”Europa escèptica”, “el llenguatge de la identitat múltiple però responsable (..) el llenguatge de la subsidiarietat, de l’autogovern lleial” al crit -de ressonàncies marxistes- “Ciutadans d’Europa, unim-nos!”. Però l’aportació de Maragall en l’exercici de la presidència del Comitè de les Regions va anar més enllà de l’impuls polític i la teorització del rol de les ciutats i les regions en la nova Europa. Maragall va voler influir en la revisió del Tractat de Maastricht per tal d’incorporar les principals demandes de les ciutats i regions europees. Segons explica Antònia Sabartés, des del gabinet d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona es feia un seguiment exhaustiu de cada reunió de la conferència intergovernamental de 1996-1998 per valorar els posicionaments de cada un dels 15 estats membres en relació a l’augment de competències del Comitè de les Regions. L’alcalde Maragall, com a president del Comitè de les Regions, signava cartes a tots els primers ministres o ministres d’afers exteriors agraint les seves posicions per incorporar determinats aspectes al nou Tractat o per demanar que els incorporessin. Aquesta intensa activitat va produir la sensació general que Maragall, i amb ell la ciutat de Barcelona, estaven molt presents en tots els debats. De fet, fins i tot abans d’assumir la presidència, l’any 1995, va convocar una reunió al Saló de Cent de Barcelona de la mesa del Comitè de les Regions amb el president del grup de reflexió encarregat de preparar la Conferència Intergovernamental, l’espanyol Carlos Westendorp37. El nou tractat, signat l’octubre de 1997, va establir l’autonomia del Comitè de les Regions en relació al Comitè Econòmic i Social, i va consolidar i estendre el rol del Comitè com a òrgan de consulta, doblant el nombre d’àrees en les que el Consell i la Comissió havien de consultar al Comitè (incorporant la política social i d’ocupació, el medi ambient, la formació professional i el transport) i establint que el Comitè també podria exercir d’òrgan consultiu del Parlament Europeu. Unes demandes del Comitè que havien sigut incorporades a l’Informe Stoiber-Gomes, elaborat pel primer ministre de Baviera, Edmund Stoiber, i l’alcalde de Porto, Fernando Gomes. L’única proposta rellevant de l’informe que no va ser acceptada fou el dret del Comitè a iniciar procediments davant del Tribunal de Justícia Europeu. Una proposta que ja havia posat sobre la taula Jordi Pujol en el seu informe de 1995, quan proposava que el Comitè es convertís en el “guardià de la subsidiarietat”38. El nou Tractat, per tant, va consolidar l’estructura del Comitè, però no va incorporar canvis substancials en relació al paper de les regions i les ciutats en la nova arquitectura europea, ni li va donar l’status institucional que demanava Maragall en prendre possessió del càrrec de president. El 1997 quedaven lluny les paraules de Jacques Delors en la constitució del CdR: “El Comitè de les Regions serà una peça única del tauler institucional. Serà capaç d’exercir un poder molt especial, basat en l’expertesa i la influència”39 i la seva última intervenció al Comitè com a President de la Comissió, el setembre de 1995, posant l’accent en el rol del Comitè en el funcionament de la democràcia europea, per reduir la distància entre Brussel•les i els ciutadans. 37 Entrevista amb Antònia Sabartés. 38 “Landmark opinion on the Revision of the Treaty on European Union” (CdR 136/95), conegut com a “Pujol Report”. 39 Citat a “Key Dates in the history of the Committee of the Regions”, 2004, p. 6. 2 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Per tant, podem dir que els objectius més ambiciosos fixats per al Comitè de les Regions no es van assolir en els 4 anys que Maragall va ser vicepresident i president de la institució, però es van fer uns primers passos importants que després han donat peu a d’altres avenços. El Comitè es va convertir en consultiu del PE, el Tractat de Niça (2001) li va donar la capacitat de presentar recurs davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i finalment el Tractat de Lisboa (2009) consagra la cooperació territorial com a principi de la UE. Tanmateix, l’evolució posterior del Comitè no va respondre a les expectatives. Els interessos d’unes regions i altres eren contraposats, i la presència de les regions en el procés de governació d’Europa ha desaparegut de l’agenda. Anys més tard, les regions amb capacitat legislativa van intentar tenir una nova influència a través del REGLEC, però tampoc va funcionar. L’ampliació de 2004 va fer que la qüestió regional fos encara més complexa, en la mesura que no només els organismes regionals presents al CdR es van multiplicar, sinó que la majoria d’ells no tenien una estructura i organització similar als de l’Europa dels 12 o dels 15. En qualsevol cas, la presidència del Comitè de les Regions, entre març de 1996 i febrer de 1998, va coincidir amb la seva etapa final com alcalde i es va allargar fins més enllà del seu mandat a Barcelona. El va succeir en el càrrec el socialdemòcrata alemany Manfred Dammeyer, ministre d’afers federals i europeus del Land del Nord del Rin i Westfalia. Pocs mesos abans, l’octubre de 1997, Maragall també havia deixat la presidència del CMRE, essent substituït per l’expresident francès Valéry Giscard d’Estaign, aleshores president de la regió de l’Auvergne. 4.3. Barcelona i l’activisme europeu de Maragall En aquests darrers anys de mandat com alcalde Maragall també intentarà aconseguir algun rèdit del seu activisme europeu per a la ciutat de Barcelona. Després del fracàs en l’obtenció de la seu de l’Agència Europea del Medicament, que finalment es va instal•lar a Londres, Maragall va apostar per la Capitalitat Europea de la Cultura. Primer es va voler presentar una candidatura per l’any 2000, però el gran nombre de candidatures -que va obligar al Consell de Ministres a nomenar 9 capitals, entre elles Santiago de Compostela- va aconsellar presentar una candidatura per a l’any 2001. La candidatura “Barcelona 2001: El temps de la imaginació” es va presentar l’abril de 1995 en un acte que va comptar amb el suport de nombroses personalitats europees del món de la cultura que, juntament amb representants de la cultura catalana i espanyola, van constituir el “senat ciutadà” de la candidatura. Maragall, però, no va aconseguir el suport del govern de Felipe González, que no va voler presentar la candidatura de Barcelona abans de les eleccions de 1996. Les gestions de l’alcalde Maragall amb el comissari Marcelino Oreja per intentar que el nou govern del PP assumís la candidatura tampoc no van fructificar. El nou govern va preferir assegurar la nominació de Santiago per l’any 2000 i aconseguir la capitalitat cultural de 2002 per a Salamanca, compartida amb Bruges. Barcelona, per tant, es va quedar sense capitalitat cultural, i la necessitat de trobar un gran esdeveniment es va convertir en una obsessió. Va ser aleshores, a finals del 1996, quan va sorgir la idea d’organitzar un Fòrum Universal de les Cultures per a l’any 2004. Un projecte que, sota el mandat de l’alcalde Joan Clos, va marcar el final d’una etapa, que havia començat 30 anys abans, quan en el seu primer discurs com alcalde, Pasqual Maragall es va proposar mantenir i reforçar els contactes internacionals i el “leadership dels municipis espanyols” per situar Barcelona “en una cota superior”. No podem, doncs, valorar la trajectòria europea i internacional de Maragall en termes de beneficis materials per la ciutat sinó en termes de beneficis immaterials, de prestigi internacional. Maragall va estar al servei d’una causa, la causa del municipalisme, més enllà dels rèdits que finalment el seu activisme reportessin a la ciutat. 2 3 �5. Una acció política al servei d’una causa: l’Europa de les ciutats L a projecció internacional de Pasqual Maragall, el seu europeisme actiu, amb voluntat de convertir la ciutat “en far d’un europeisme urbà progressista”, va convertir Barcelona en una ciutat plenament inserida en la nova “identitat-projecte” europea. Maragall entenia Europa com la nova nació a la que calia aspirar. Una nació de ciutadans que superés les velles nacions europees, llargament enfrontades. I per a construir la gran nació europea oferia la “petita pàtria” de les ciutats. Maragall, que havia sabut dotar Barcelona d’una identitat-projecte amb els Jocs Olímpics, que la va dotar d’orgull per projectar-la cap al futur, va voler dotar a les ciutats europees d’una identitatprojecte vinculada al projecte de construcció europea. Podríem dir, per tant, que la principal característica del lideratge de Pasqual Maragall en l’àmbit europeu i internacional va ser posar en valor la ciutat com a “identitat-projecte”, utilitzant la terminologia de Manuel Castells. Una identitat urbana basada en un projecte de ciutat i no en una identitat-resistència, pròpia de determinats nacionalismes i localismes. Francesco Rutelli, alcalde de Roma entre 1991 i 200140, destaca que cal entendre l’activisme de Maragall en el context del anys 90, quan es va produir “l’esperança en la democràcia local” en un moment en què es teoritzava sobre el final de la història i de les ideologies. Aquest moviment de ciutats dels anys 90, que té una força inèdita segons Rutelli, és fruit de les xarxes ja creades als anys 80. Es produeix una continuïtat entre les xarxes creades els anys 80, en una Europa encara no reunificada, i l’eclosió del moviment de ciutats als anys 90, quan s’estableixen relacions amb les ciutats de l’Est d’Europa. Un moment històric en què la “proximitat” i la “subsidiarietat” s’entenien com a “complementàries de la globalització”. Una democràcia local que havia de fer possibles governs menys burocràtics i més dinàmics. En aquest context, la idea de ciutat té en la ciutat de Barcelona una de les expressions més importants, i com a conseqüència moltes ciutats europees deuen a Barcelona aquesta idea de ciutat que també van fer seva. En el lideratge de Pasqual Maragall en el moviment europeu i internacional de ciutats, com en bona part de la seva acció política, la pràctica precedeix (i condueix a) la teoria. És l’exercici pràctic de la política i del lideratge el que el condueix a elaborar, amb posterioritat, una teoria. Practice drives theory, que diuen els anglosaxons. És així com es va construir la teoria del “Model Barcelona” i és així com s’ha d’entendre el seu pensament sobre el rol de les ciutats en el procés de construcció europea. La pràctica política que desenvolupa entre 1986 i 1998, que s’inicia amb l’impuls d’Eurocities i culmina amb la presidència del Comitè de les Regions, és el que li permet teoritzar l’Europa de les ciutats i les regions, l’Europa pròxima, l’Europa de la subsidiarietat. En aquests dos anys de presidència del Comitè, Maragall va avançar en la teorització de l’Europa de les regions i l’Europa de la proximitat, especialment de la mà d’un grup d’alcaldes italians i del nou president del govern italià, Romano Prodi. Maragall va conèixer Prodi a Brussel•les el juliol de 1995, quan havia sigut elegit candidat del centre-esquerra italià per a les eleccions generals de l’any següent. Un cop elegit president del govern italià s’hi va tornar a reunir el juny de 1996, per 40 Entrevista realitzada a Francesco Rutelli, el 20 de novembre de 2014, en motiu de la seva participació en la primera conferència anual “Llegat Pasqual Maragall”. 2 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �a demanar-li el seu suport a les reivindicacions del Comitè de les Regions en la revisió del Tractat. L’estreta col•laboració amb els alcaldes de Roma (Francesco Ruttelli), Venècia (Màssimo Cacciari), i Bolonya, entre d’altres, i la sintonia amb Prodi va donar lloc a la publicació col•lectiva “Europa prossima”, un dels exemples col•lectius més reeixit de reflexió sobre l’Europa de les ciutats i les regions41. En aquesta publicació Maragall hi desgrana la seva “Teoria de la proximitat”42, fonamentada en tres principis: federalisme, subsidiarietat i proporcionalitat. Per Maragall el federalisme representa “l’ideal d’una federació d’Estats europeus anàloga a la dels Estats Units d’Amèrica”; la subsidiarietat “exigeix que cap autoritat traspassi la seva esfera de competència” i està vinculada a la devolution, és a dir, a “l’autogovern recuperat”; i entén la proporcionalitat com “la necessitat que la Unió no utilitzi més mitjans dels necessaris per a perseguir determinades finalitats que li són atribuïdes subsidiàriament”. En base a aquesta teoria, Maragall defensa que la ciutadania europea, la nova “nació Europea” només es pot crear a partir de la ciutadania europea, com una “nació cívica” i, per tant, estructurada en base a la societat civil. En la seva concepció societària de la nació, “la societat civil és l’elixir de la llarga vida” i alerta sobre el perill que Europa es construeixi com una “societat estatalitzada”, seguint el model francès i alemany, i allunyant-se del model britànic i italià, “països caracteritzats fonamentalment com a societat civil”43. En aquesta nova nació europea, per tant, les ciutats hi tenen un paper essencial perquè es situen entre la societat i l’Estat. La seva tesi és que “Europa no pot fer-se sense unió ni sense devolució” i la seva conclusió que “Europa existeix en la mesura que el seu territori es descriu com un sistema de nodes actius (les ciutats i els seus hinterlands), més que no pas com un pastís partit en trossos per les fronteres estatals”44. És a dir, Europa és, per sobre de tot, un sistema de ciutats. I és en aquest sistema de ciutats, que Barcelona vol exercir el lideratge. 41 Maragall, Pasqual (ed.): Europa próxima: Europa, regiones y ciudades, Edicions UPC i Edicions UB, Barcelona, 1999. 42 Maragall, Pasqual: “Teoría de la proximidad: federalismo, subsidiariedad y proporcionalidad” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 45-49. 43 Maragall, Pasqual: “Europa: una nueva nación: La ciudadanía europea” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 51-54. 44 Maragall, Pasqual: “La devolution en Europa: conclusiones” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 117121. 2 5 �6. Conclusions Maragall entenia Europa com la nova nació a la que calia aspirar. Una nació de ciutadans que superés les velles nacions europees, llargament enfrontades. I per a construir la gran nació europea oferia la “petita pàtria” de les ciutats. La seva principal aportació en l’àmbit europeu va ser posar en valor la ciutat com a identitat-projecte, utilitzant la terminologia de Manuel Castells. Una identitat urbana basada en un projecte de ciutat i no en una identitat-resistència, pròpia de determinats nacionalismes i localismes. Maragall, que havia sabut dotar Barcelona d’una identitat-projecte amb els Jocs Olímpics, que la va dotar d’orgull per projectar-la cap al futur, va voler dotar a les ciutats europees d’una identitatprojecte vinculada al projecte de construcció europea. I ho va fer a través de la pràctica institucional: institucionalitzant les xarxes de ciutats, donant nova vida a institucions existents, com el CMRE, i aprofitant l’oportunitat del nou marc normatiu sorgit del Tractat de Maastricht, a través del Comitè de les Regions i el principi de subsidiarietat. Pasqual Maragall va saber aprofitar la finestra d’oportunitat que implicava la nova etapa que es va obrir a Europa a partir de 1989-1991 per dotar de capacitat institucional al moviment europeu de ciutats. L’alcalde Maragall va entendre que les ciutats no serien un actor reconegut a Europa si no formaven part de les institucions que representaven a les administracions sub-estatals, i és per aquesta raó que va lluitar no només per a que fossin reconegudes en igualtat amb les regions sinó per aconseguir que un alcalde, el de Barcelona, liderés aquestes institucions. En aquest punt els objectius estratègics de Maragall en l’àmbit europeu van coincidir amb els seus objectius en l’àmbit nacional, en el que lliurava una batalla institucional entre el municipalisme que liderava ell des de l’Ajuntament de Barcelona i el nacionalisme que liderava Jordi Pujol des de la Generalitat de Catalunya. Una batalla que es va traslladar a l’àmbit europeu i que va tenir com a resultat que els dos polítics catalans més importants del moment tinguessin una presència institucional i simbòlica a Europa que no s’ha tornat a igualar. Maragall va aconseguir ser elegit president del CMRE i del Comitè de les Regions, i després de ser-ho va posar el seu càrrec i la institució que representava al servei d’una causa: la causa del municipalisme europeista. És a dir, al servei d’unes ciutats que havien d’esdevenir la nova force de frappe de l’europeisme. Un europeisme urbà i pròxim, capaç de fer viure Europa a cada barri de cada ciutat europea. Una Europa pròxima, que no intentés esborrar les singularitats sinó que es construís com a paraigua d’aquesta pluralitat. E pluribus unum, resaria la no nata Constitució una dècada més tard. Les presidències del CMRE i del Comitè de les Regions es van caracteritzar, com la majoria de càrrecs institucionals que va exercir Maragall, per la voluntat de canvi: canvi tant en les formes, en els símbols, com en el fons, en el marc institucional. Maragall va deixar empremta en les institucions que va presidir, tot i que va ser al CMRE on va poder assolir millor els seus objectius, esdevenint un instrument útil per institucionalitzar el rol de les ciutats tant a nivell europeu com mundial. El Comitè de les Regions, en canvi, va resultar ser un artefacte més complex de conduir, coincidint, a més, la seva presidència amb l’etapa final com alcalde. Podríem, fins i tot, fer el paral•lelisme entre la presidència del CMRE i la seva etapa com alcalde de Barcelona i la presidència del Comitè de les Regions i la seva etapa com a president de la Generalitat. La segona va ser més breu i va haver de fer front a moltes més resistències, però va aconseguir la 2 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �consolidació i el reconeixement institucional singularitzat que volia per al Comitè, més enllà de la seva evolució posterior. Finalment, i en relació a l’impacte concret a la ciutat de Barcelona del lideratge europeu de Pasqual Maragall, cal reconèixer que no es van aconseguir resultats tangibles, i llargament esperats, com ara la seu d’un organisme comunitari. Però l’actiu europeisme de Pasqual Maragall, amb voluntat de convertir la ciutat “en far d’un europeisme urbà progressista”, va convertir Barcelona en un model per a la majoria d’alcaldes de grans ciutats europees dels anys 90. En aquest sentit, la principal aportació de Maragall a la projecció internacional de la ciutat va ser un intangible: el prestigi internacional. Maragall va situar Barcelona al capdavant de les ciutats europees i en una de les ciutats referent a nivell internacional. Un prestigi que vint anys després segueix donant notables fruits a la ciutat. 2 7 �7. Referències Acuto, M. (2013). Global cities, governance and diplomacy: The urban link. Routledge. Acuto, Michele (2013) “City Leadership in Global Governance”. Global Governance: A Review of Multilateralism and International Organizations: July-September 2013, Vol. 19, No. 3, pp. 481-498. AJUNTAMENT DE BARCELONA (1995): Barcelona al món. Barcelona en el Mundo. Barcelona in the World. Gabinet de Relacions Exteriors de l’Ajuntament de Barcelona. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006): Barcelona in the World 1995-2004. Departament de Relacions Internacionals de l’Ajutament de Barcelona. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008): Pasqual Maragall i Mira. Medalla d’Or de la Ciutat. Àrea de Relacions Públiques i Protocol de l’Ajuntament de Barcelona. ARXIU PASQUAL MARAGALL. Fons documental del President Pasqual Maragall i Mira. Arxiu Nacional de Catalunya. BORJA, Jordi i CASTELLS, Manuel (1997): Local y global. La gestión de las ciudades en la era de la información. Editorial Taurus, Barcelona. CASTELLS, Manuel (1996): La era de la información. Economía, sociedad y cultura. Alianza Editorial, Barcelona. CLOS, Joan (2004): “Barcelona: la ciutat, espai de cohesió social”. Revista FRC nº8. Fundació Rafael Campalans. COOPER, Robert (2002): “The Post-Modern State” in LEONARD, Mark (ed.) Re-ordering the world. The Foreign Policy Centre, London. COMMITTEE OF REGIONS (2004): Key Dates in the history of the Committe of the Regions, Brussels CURTIS, Simon (2011): “Global cities and the transformation of the international system” Review of International Studies, vol. 37, n.4, p. 1923-1947 FRIEDMANN, John (1986): “The World City Hypothesis” Development and Change vol. 17, p.6984. GRASA, Rafael (2006): “The evolution of the International System: The Time of Global Networks and Interconnected cities” in Barcelona in the World 1995-2005, Ajuntament de Barcelona GRASA, Rafael y SÁNCHEZ CANO, Javier (2013): “Acción internacional y en red de los gobiernos locales. El caso de la ayuda para el desarrollo” en Revista Cidob d’Afers Internacionals n.104, p.83105. Cidob, Barcelona. KISSACK, Robert (2013): “Ciudades y espacions urbanos en la política internacional” en Revista Cidob d’Afers Internacionals n.104, p.7-18. Cidob, Barcelona. 2 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �MAURI, Luis i URÍA, Lluís (1998): La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall. Edicions 62, Barcelona. MARAGALL, Pasqual (1997): “Document històric: carta de Pasqual Maragall a Pujol i González”, Barcelona, metròpolis mediterrània, n.37. Ajuntament de Barcelona. MARAGALL, Pasqual, ed. (1999): Europa pròxima. Europa, regiones y ciudades. Edicions UPC i Edicions UB, Barcelona. MARAGALL, Pasqual (2008): Oda inacabada. Memòries. La Magrana, Barcelona. MOORE, Carolyn (2008): “A Europe of the regions vs. the regions in Europe: reflections on regional engagement in Brussels” Regional and Federal Studies, 18(5), p. 517-535 MORATA, Francesc (2005): El proyecto de Tratado Constitucional: la participación regional en el control de subsidiariedad. Bellatera: Institut Universitari d’Estudis Europeus, WPOL 9/2005 PIATTONI, Simona (2010): The theory of multi-level governance: conceptual, empirical, and normative challenges. Oxford: Oxford University Press. SÁNCHEZ CANO, Javier (2015): “Entre lo interno y lo europeo: la acción exterior de las regiones en la Unión Europea”. REAF, núm.21, abril 2015, p. 128-158 SASSEN, Saskia (1991): The Global City: New York, London, Tokyo. Princeton University Press, Princeton. SASSEN, Saskia (1994): Cities in a Global Economy, Thousands Oaks, California, Pine Forge Press. SASSEN, Saskia (2005): “The Global City: Introducing a Concept” Brown Journal of World Affairs, vol. XI, n.2, p. 27-43 SERRA, Narcís (2004): Barcelona, 1979-2004: vint-i-cinc anys de transformacions. Conferència de Narcís Serra al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, 25 de març de 2004. Àrea de Relacions Publiques i Protocol de l’Ajuntament de Barcelona. 2 9 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource “Ciutadans d'Europa, unim-nos!”: La contribució de Pasqual Maragall a l'impuls i projecció d'un moviment europeu de ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Aixalà i Blanch, Albert Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Europa Ciutadania Ciutats Relacions Internacionals Description An account of the resource Número 2 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. "Ciutadans d'Europa, unim-nos!" és el segon working paper de la col·lecció Llegat Pasqual Maragall. El seu autor, Albert Aixalà, analitza l'acció de Pasqual Maragall en la projecció del moviment de ciutats europees entre 1991 i 1998, a partir dels seus discursos i articles i de la seva intensa agenda i activitat internacional. Una activitat que el va portar a teixir una àmplia xarxa de contactes amb alcaldes de tot el continent i que van situar Barcelona a l'epicentre de la transformació del rol de les ciutats per a convertir-les en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa després de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2015-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Serem Presidents Creator An entity primarily responsible for making the resource Aixalà i Blanch, Albert Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-10-17 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Eleccions Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Ciutadans pel Canvi Parlament de Catalunya President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Article publicat al número a la revista Política & Prosa, amb motiu del 25 aniversari de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999. Source A related resource from which the described resource is derived Política & Prosa Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall va vèncer en vots però no en escons i no es va poder proclamar el canvi. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context <a href="https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/items/show/2853" target="_blank" rel="noopener">https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/items/show/2853</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/3/2608/plaestrategiceconomicisocialbcn2000.pdf 08aa5c9cebe46d0b65ce2264deecb1ec PDF Text Text ��������������������������������������������������������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09. Alcalde de Barcelona Temporal Coverage Temporal characteristics of the resource. 1982-1997 Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000 Subject The topic of the resource Barcelona Planificació Model social Acció política Economia Creator An entity primarily responsible for making the resource Ajuntament de Barcelona Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Raventós, Francesc (presentació) Maragall, Pasqual, 1941- (presentació) Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Objectiu general del Pla: Consolidar Barcelona com una metròpoli emprenedora europea, amb incidència sobre la macroregió on geogràficament se situa; amb una qualitat de vida moderna; socialment equilibrada i fortament arrelada a la cultura mediterrrània. Liníes estratègiques: - Configurar Barcelona com un dels centres direccionals de la macroregió. Assolir una major interconnexió de la ciutat amb la seva àrea d'influència i dins d'ella mateixa. - Millorar la qualitat de vida i el progrés de les persones. Afavorir el progrés de les persones, augmentant les oportunitats formatives, culturals i de qualitat de vida. - Potenciar la indústria i els serveis avançats a l'empresa. Afavorir el progrés econòmic, tot promocionant la modernització del teixit industrial i una oferta de serveis adequada als nous requeriments de l'economia moderna. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1990-03-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes http://78.47.125.110/files/original/32/2715/Llistat_Agermanaments_i_convenis.pdf 1879df6b9aa972f71610a21d06da3c20 PDF Text Text Agermanaments i convenis de col·laboració Nombre de convenis 164 Any 1972 - 2007 Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 30-03-1984 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Barcelona i Colònia Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Norbert Burger-Alcalde Colònia 01-12-1984 Conveni de col·laboració Assessorament i cooperació en materia de circulació Manuel Pons-Cónsol Major del Comú Andorra Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona 23-03-1997 Conveni de col·laboració Procés verbal de Col.laboració entre La Wilaya d'Alger i Barcelona Cherif Rahmani-Ministre en Missió Extraordinaire Pasqual Maragall-Alcalde · Buenos Aires 22-04-1985 Conveni de col·laboració Accions de intercanvi en temes urbans Pasqual Maragall-Alcalde Julio Cesar SaguierIntendente Municipal · Buenos Aires 24-09-1986 Conveni de col·laboració Conveni entre Corporació Metropolitana de Barcelona i Àrea Metropolitana de Buenos Aires Agustí MarinaVicepresident CMB Juan Antonio Portesi-Mtro Govern Provincia Buenos Aires · Buenos Aires 23-06-1987 Conveni de col·laboració Instrument de Ratificació Conveni Col.laboració entre CMB i AMBA Alejandro ArmendárizGovernador Buenos Aires Pasqual Maragall-Pte.CMB · Buenos Aires 17-01-1990 Conveni de col·laboració Addenda al conveini de cooperació de 22-4-1985 Carlos Grosso-Intendente Municipal Buenos Aires Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Córdoba 22-04-2005 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre Córdoba i Barcelona (PECba) Guillermo MarianacciSecretari de Govern Córdoba Xavier Casas-Primer Tinent d'Alcalde Barcelona · Córdoba 26-07-2006 Conveni de col·laboració Adenda al conveni de cooperació de 22-4-2005. Reemplaçament de la clausula 1ª incorporant els punts 6,7i 8 Xavier Casas-Primer Tinent d'Alcalde Barcelna Luis Alfredo JuezIntendent Municipal Córdoba · La Plata 11-03-1987 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions entre La Plata i Barcelona Enrique BarésRepresentant Municipalitat La Plata Jordi Borja-Tinent Alcalde Barcelona · La Plata 27-04-1992 Conveni de col·laboració Conveni Cooperació Tècnica entre La Plata i Barcelona. Julio Cesar Alak-Intendent Municipal La Plata Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona ALEMANYA · Colònia ANDORRA · Andorra la Vella ALGÈRIA · Alger ARGENTINA dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 1 de 14 �Ciutat Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · Partido de General Pue 11-06-1992 Conveni de col·laboració Protocol Col.laboració, intercanvi experiències urbano-deportives Jocs Olimpics 1992, Jocs Panamericans 1995 Mario Roberto RussakIntendent P.G. Pueyrredon Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Rosario 31-07-1999 Conveni de col·laboració Declaració conjunta Hermes Juan BinnerIntendent Rosario Joan Clos-Alcalde Barcelona · Anvers 13-06-1997 Conveni de col·laboració Declaració d'amistat entre Barcelolna i Anvers Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Leona Detiège-Alcadessa Anvers · Ostende 16-06-2006 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions. Col.laboració en matèria de planificació urbanística Joan Clos-Alcalde Barcelona Jean VandecasteeleAlcalde Ostende 07-06-1990 Conveni de col·laboració Potenciació relacions económiques i culturals Ronald Mac Lean AlbaroaAlcalde La Paz Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Data BÈLGICA BOLÍVIA · La Paz BÒSNIA I HERCEGOVINA · Sarajevo 10-11-1994 Conveni de col·laboració Acord Col.laboració i Amistat. Pal-liar efectes de la guerra (antiga Iugoslavia) Tarik Kupusovic-Alcalde Sarajevo Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Sarajevo 10-11-1994 Conveni de col·laboració Addenda al protocol de 10-11-1994. Entrega del telèfon satèl.lit Tarik Kupusovic-Alcalde Sarajevo Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Sarajevo 21-09-1996 Conveni de col·laboració Acord Col.laboracio.Rehabilitació barrio Mojmilo-Villa Olímpica Sarajevo'84 Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Sabira HadzovicPta.Cantón Sarajevo · Sarajevo 31-01-1998 Conveni de col·laboració Declaració. ( Ratifiquen els acords anteriors) Midhat Haracic-President Cantó Sarajevo Joan Clos-Alcalde Barcelona · Sarajevo 04-11-2000 Agermanament Protocol d'Agermanament. Potencià relacions económiques i culturals. Joan Clos-Alcalde Barcelona Mirsad Kebo-President Cantó Sarajevo · Campinas 31-03-2000 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Tècnica entre Campinas i Barcelona Francisco Amaral-Prefeito Municipal Campinas Joan Clos-Alcalde Barcelona · Porto Alegre 23-03-1999 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Joan Clos-Alcalde Barcelona Raul Pont-Prefeito Porto Alegre · Porto Alegre 29-01-2002 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Barcelona i Porto Alegre. Tarso Genro-Alcalde Porto Alegre Joan Clos-Alcalde Barcelona · Rio de Janeiro 29-09-1972 Agermanament Carta-Declaració de proyecte de agermanament Jose Mª de PorciolesAlcalde Barcelona R.B. Dents-Cónsol General Brasil BRASIL dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 2 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · Rio de Janeiro 15-05-1993 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre Rio de Janeiro i Barcelona Cesar Maia-Prefeito Rio de Janeiro Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Salvador de Bahia 09-06-2006 Conveni de col·laboració Protocol d'Intencions entre L'Institut Mpal Paisatge Urbà i el PMS Joao Herinque de Barradas-Prefecte del Salvador Jordi Portabella-Pte IMPU · Salvador de Bahía 15-07-2004 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions Antonio José Imbassahy da Silva-Prefeito Salvador de Bahia Joan Clos-Alcalde Barcelona · Santos 05-10-1989 Conveni de col·laboració Promoure activitats d'intercanvi en sector d'interès mutus Telma de Souza-Alcalde Ciudad de Santos Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Sao Paulo 15-05-1985 Agermanament Promoure activitats d'intercanvi d'interès mutus Pasqual Maragall-Alcalde Mario Covas-Alcalde · Bogotá 26-09-2003 Conveni de col·laboració Anexe al Protocol d'amistat i cooperació del 22-3-1999 Joan Clos-Alcalde Barcelona Antanas Mockus-Alcalde Mayor Bogotá · Bogotá 18-07-2005 Conveni de col·laboració Protocol d'amistat i cooperació Joan Clos-Alcalde Barcelona Luis Eduardo GarzónAlcalde Mayor Bogotá · Cartagena de Indias 15-03-1997 Conveni de col·laboració Protocol d'amistat i cooperació Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Guillermo Paniza-Alcalde Cartagena de Indias · Medellín 02-10-1992 Conveni de col·laboració Declaració d'Intencions Carolina Homar-Regidora Serveis Socials Barcelona Alvaro Jimenez-Secretario Serveis Socials Medellín · Santa Fé de Bogotá 22-03-1999 Conveni de col·laboració Construcció Archivo Districtal Joan Clos-Alcalde Barcelona Enrique Peñalosa-Alcalde Mayor Santa Fé de Bogotá · Kyonggi 23-11-2000 Conveni de col·laboració Acord d'Amistat i Col.laboració entre Barcelona i Kyinggi Joan Clos-Alcalde Barcelona Lim-Chang YuelGovernador Pronvicial Kyonggi · Pusan 25-10-1983 Agermanament Carta-Declaració d'Agermanament Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Alcalde de Pusan 26-04-1991 Conveni de col·laboració Protocol. Restauració del carrer Barcelona a l'Havana Wifredo Espinosa-Comité Executiu L'Havana Jordi Borja-Regidor Relacions Internacionals Barcelona COLÒMBIA COREA DEL SUD CUBA · La Habana dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 3 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · La Habana 25-10-1993 Agermanament Acord d'Agermanament. Intensificar les relacions enrtre els dos Governs Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Pedro Chávez-Pte Assamblea Poder Popular L'Havana · La Habana 05-12-1994 Agermanament Acord d'Agermanament entre el Dtre de Nou Barris i el ¨Dtro de El Cerro Juan José Ferreiro-Regidor Dtro Nou Barris Noelio Portal-Representant Aj. L'Havana · La Habana 10-05-1997 Agermanament Protocol d'Agermanament entre el Dtre.Sants-Monjuic i el Municipi de Marianao de l'Havana Pere Alcober-Regidor Dtre. Sants-Monjuic Arturo R. BasPte.Assamble Poder Popular Municipi Marianao · La Habana 02-10-1997 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Dtre de Sarrìa-Sant Gervasi i el Municipi Plaza de la Revolución Jaume Ciurana-Regidor Dtre.Sarrià-Sant Gervasi Jorge Pollo-Cònsol República de Cuba · La Habana 22-05-1998 Conveni de col·laboració Conveni de Col.laboracio entre Cuba i Barcelona. Cesió de peçes i vehicles usats amb destinació Cuba Carmen San Miguel. Regidora Mobilitat i Seguritat Barcelona Gastón Gorrita-Assamblea Poder Popular L'Havana · La Habana 22-09-1998 Conveni de col·laboració Protocol per recuperar l'herència arquitectónica catalana a l'Havana Teresa Sandoval-Pta.IMPU Barceloana Eusebio Leal-Historiador de la ciutat de l'Havana · La Habana 14-09-1999 Conveni de col·laboració Protocol per donació de pintures per la Restauració del Palau Convencions de l'Havana Jordi Portabella-Pte. IMPU Barcelona Joan Marull-Consell Delegat grup AZKO NOBEL · La Habana 20-09-1999 Agermanament Protocol d'agermanament entre el Dtre.Horta-Guinardó i el Municipi de Boyeros Manuel de Jesus Paniagua- Immaculada MoraledaPte Assamblea Boyeros Regidora Dtre Horta Guinardó · La Habana 16-11-1999 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Dtre. Les Corts i Assamble Poder Popular Municipi de Playa Jordi Hereu-Regidor Dtre. Les Corts Manuel Hermida-Cónsol República de Cuba · La Habana 14-11-2000 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Dte Sant Martí i Municipi d'Havana de L'Est Francesc Narvaez-Regidor Dte. Sant Martí Carlos A. Roche-Pte Assmblea Habana del Este · La Habana 19-01-2002 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Dtre Nou Barris i el Municipi de El Cerro Manuel Pérez -Regidor Dtre. Nou Barris Gaspar MoraguesSecretari Assamblea El Cerro Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Sto Domingo de Guzmán i Barcelona Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Rafael Suberví-Alcalde Sto Domingo Guzmán Conveni de col·laboració Carta d'Intencions Omar Abdel AkherGovernador del Caire Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona REPÚBLICA DOMINICANA · Santo Domingo de Guz 05-07-1996 EGIPTE · El Caire dijous, 17 / maig / 2007 23-06-1992 Pàg. 4 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 14-09-2006 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Barcelona i Dubayy Jordi Hereu-Alcalde Barcelona Hussein Lootah-Dtor General Dubayy · Guayaquil 23-06-2005 Conveni de col·laboració Conveni d'Amistat i cooperació entre Guayaquil i Barcelona Joan Clos-Alcalde Barcelona Jaime Nebot-Alcalde Guayaquil · Quito 14-10-2002 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre Quito i Barcelona. Paco Moncayo-Alcalde Quito Joan Clos-Alcalde Barcelona · Quito 18-10-2005 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperacio entre Quito i Barcelona.Renovació conveni de 14-22002 Paco Moncayo-Alcalde Quito Joan Clos-Alcalde Barcelona · San Francisco de Quito 28-03-1990 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica Rodrigo Paz-Alcalde San Francisco de Quito Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona EMIRATS ÀRABS UNITS · Dubayy EQUADOR ESPANYA · 24-05-1990 Conveni de col·laboració Addenda al conveni entre Barcelona i la Societat Estatal del Cinquè Centenari Jordi Borja-Regidor Barcelona Angel Serrano-Conseller Delegat Societat 5è Centenari · 24-05-1990 Conveni de col·laboració Conveni de col.laboració entre l'Ajuntament de Barcelona i Societat Estatal Quinto Centenario Pasqual Maragall- Acalde de Barcelona Luis Yañez-Barnuevo- Pte Sociedad Quinto Centenario · Agencia Española de C 30-10-1990 Conveni de col·laboració Conveni-Marc de Col.laboració entre AECI i Barcelona Fernando M.ValenzuelaPte. AECI Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Agencia Española de C 03-11-1995 Conveni de col·laboració Pla Operatiu entre l'Agència Espanyola de Cooperació Intenacional i Barcelona per a territoris ocupats durant 1995 Ana Mª Ruiz-Tagle Pasqual Maragall-Alcalde Morales-Agència Espanyola Barcelona · Agencia Española de C 22-09-1997 Conveni de col·laboració Pla Operatiu per a 1997 Conveni Marc de Col.laboració entre l'AECI i Barcelona Fernando Villalonga-Pte AECI Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Madrid 08-09-1988 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre el MOPU, Ajuntament Barcelona i la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana Angel Menendez-Dtor Gral Instituto Territorio i Urbanisme Jordi Borja-Tinent Alcalde Barcelona i Lluís TejedorVicepresident Mancomunitat Municipis · Madrid 18-10-1997 Conveni de col·laboració Acord entre Madrid i Barcelona per la fusió de candidatures per la Xarxa nº4. Programa URB-AL Jose Mª Alvarez del Manzano-Alcalde Madrid Joan Clos-Alcalde Barcelona dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 5 de 14 �Ciutat · Montevideo Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 18-09-2003 Conveni de col·laboració Conveni de Col.laboració entre Mercociutats i el CIDEU Javier Sanchez-Secretari Gral CIDEU Enrique Riera-Secretari Executiu Mercociudades ESTATS UNITS D'AMÈRICA · Boston 23-11-1983 Agermanament Carta -Declaració d'Agermanament entre Barcelona i Boston Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Kevin H.White-Alcalde Boston · Boston 15-10-1998 Conveni de col·laboració Memorandum d'Intencions en temes econòmics entre Barcelona i Boston Maravillas Rojo-Regidora Barcelona Robert J. Wolfang- Per la Ciiutat de Boston · Chicago 20-11-2006 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions entre Barcelona i Chicago. Jordi Hereu-Alcalde Barcelona Richard M. Daley-Alcalde Chicago · Seattle 06-12-2003 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Seattle i Barcelona Gregory J.Nickels-Alcalde Seattle Joan Clos-Alcalde Barcelona · Albertville 05-12-1988 Conveni de col·laboració Declaració de Cooperació entre Barcelona i Albertville Henry Dujol-Alcalde Albertville Pascual Maragall-Alcalde Barcelona · Lió 06-12-2004 Conveni de col·laboració Acord de Cooperació Econòmica Barcelona-Lió-Torí. Joan Clos-Alcalde Barcelona Gerad Collomb-Alcalde Lió · Lió i Marsella 09-07-1998 Conveni de col·laboració Acord de Concertació Internacional entre Barcelona, Gènova, Lió i Marsella Joan Clos-Alcalde Barcelona Marie-Hélene FinasConseillère Mpal Lió i Jean Claude Gaudin-Alcale Marsella · Montpeller 24-02-1986 Agermanament Acord Complementari de la carta d'agermanament entre Barcelona i Montpellier de 23-11-1963 Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona George Freche-Alcalde Montpellier · Perpinyà 21-01-1994 Conveni de col·laboració Addenda al Conveni-Marc del 21-11994 Pasqual Maragall-Alcalde de Barcelona Joan-Pau Alduy-Alcalde de Perpinyà · Perpinyà 21-01-1994 Conveni de col·laboració Conveni-Marc de Cooperació Intermunicipal Pasqual Maragall-Alcalde de Barcelona Joan-Pau Alduy-Alcalde de Perpinyà 16-02-1999 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Dimitris L. AvramopoulosAlcalde Atenes Joan Clos-Alcalde Barcelona 15-03-1997 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Oscar José Rafael BergerAlcalde Guatemala FRANÇA GRÈCIA · Atenes GUATEMALA · Guatemala dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 6 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · San Pedro de Sula 12-02-1993 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica Hector G.Guillen-Alcalde San Pedro de Sula Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · San Pedro de Sula 16-03-1994 Conveni de col·laboració Acord de Ratificació del Conveni de Cooperació Tècnica de 12-2-1993 Luis García y BustamanteAlcalde de San Pedro Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · San Pedro de Sula 31-01-1996 Conveni de col·laboració Protocol de Col.laboració "Barcelona Solidaria" Tona MascareñasAjuntament Barcelona Hector Mauricio ReinaZona Metropol.Valle del Sula · San Pedro de Sula 10-07-1998 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Joan Clos-Alcalde Barcelona Roberto Larios SilvaAlcalde San Pedro de Sula · Tegucigalpa 13-11-1998 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Joan Clos-Alcalde Barcelona Vilma de CastellanosAlcaldessa Dtro Central Tegucigalpa 01-02-2007 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Budapest i Barcelona Gàbor Demszky-Alcade Budapest Jordi Hereu-Alcalde Barcelona 14-01-2000 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació enre Esfahan i Barcelona Mohamad Ali JavadiAlcalde Esfahan Joan Clos-Alcalde Barcelona 28-05-1998 Agermanament Conveni d'Agermanament entre Dublín i Barcelona Joan Clos-Alcalde Barcelona Jhon Stafford-Alcalde Dublín 24-09-1998 Conveni de col·laboració Acord d'Amistat i Col.laboració entre Barcelona, Gaza i Tel aviv-Yafo Joan Clos-Alcalde Barcelona Roni Milo-Alcalde Tel avivYafo · Gènova 09-07-1998 Conveni de col·laboració Acord de concertació Internacional entre las ciutats de Barcelona, Gènova, Lió i Marsella Joan Clos-Alcalde Barcelona Carlo Repetti-Alcalde Gènova · Gènova 17-02-1999 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Atenes, Barcelona i Gènova Joan Clos-Alcalde Barcelona Giuseppe Pericu-Alcalde Gènova · Nàpols i Regió Campan 22-05-2002 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Nàpols, Barcelona i la Regió Campania Joan Clos-Alcalde Barcelona Rosa Iervolino-Alcaldessa Nàpols i Antonio BassolinoPte. Regió Campania HONDURES HONGRIA · Budapest IRAN · Isfahan IRLANDA · Dublín ISRAEL · Tel aviv-Yafo ITÀLIA dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 7 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 06-12-2004 Conveni de col·laboració Acord de Cooperació Econòmica entre Barcelona-Lió-Torí Joan Clos-Alcalde Barcelona Sergio ChamparinoAlcalde Torí · Azuchi 21-11-1989 Conveni de col·laboració Acord com Ciutats Promotores d'Intercanvi cultural Internacional Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Alcalde de Azuchi · Iokoama 25-04-1990 Conveni de col·laboració Comunicat Conjunt Barcelona-Iokoama sobre l'exposició Barcelona Creation 1990 Pasqual Maragall-Alcalde Hidenobu TakahideAlcalde Iokohoma · Kobe 15-07-1991 Agermanament Carta d'Intencions de Agermanament entre Kobe i Barcelona Kazutoshi SasayamaAlcalde Kobe Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Kobe 06-04-1993 Agermanament Acord d'Agermanament entre Kobe i Barcelona Kazutoshi SasayamaAlcalde Kobe Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Kobe 03-04-2003 Agermanament Declaració amb motiu Xè aniversari Agermanamet entre Kobe i Barcelona Tatsuo Yada-Alcalde Kobe Joan Clos-Alcalde Barcelona 25-11-1991 Conveni de col·laboració Acord Intencions Cooperació Tècnica entre Barcelona, El Mina i L'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics Abul Kader AlamedineAlcalde El Mina Jordi Borja-Delegat per L'Ajuntament Barcelona i Manuel Hernandez-Pte Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics · Agadir 05-10-1993 Conveni de col·laboració Conveni de Col.laboració entre La Mancomunitat de Municipis Area Metropolitana de Barcelona i la Ciutat d'Agadir Mohamed El QuatiqAlcalde Agadir Pasqual Maragall-Pte. Mancomunitat Municipis · Agadir 29-07-1994 Conveni de col·laboració Missió d'Assessorament BarcelonaAgadir Joan Parpal-Àrea Metropolitana de Municipis · Casablanca 05-10-2004 Conveni de col·laboració Protocol de Cooperació entre Barcelona y Casablanca Joan Clos-Alcalde Barcelona Mohamed Sajid-Alcalde Casablanca · Tànger 25-11-1991 Conveni de col·laboració Acord d'Intencions de Cooperació Tècnica entre Barcelona, Tànger i l'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics Dehman Derham-Alcalde Tànger Jordi Borja-Delegat Ajuntament Barcelona i Manuel Hernández-Pte Entitat Metropolitana Serveis Hidràulics · Torí JAPÓ LÍBAN · El Mina MARROC dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 8 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 13-12-2006 Conveni de col·laboració Conveni entre Ajuntament Barcelona, Comuna Tetuan i Agencia Urbana Tetuan per la rehabilitació placetas medina de Tetuan Jordi Hereu - Alcalde Barcelona Rachid Talbi El-Alami Pte Comuna Tetuan i Salim Znibar Dtor Agencia Urbana Tetuan · Ciutat de Mèxic 07-09-1995 Conveni de col·laboració Conveni Marc de Col.laboració entre Promoció Ciutat Vella S.A i El Fideicomiso del Centre Históric de la Ciutat de Mèxic Francesc Compta-Gerent Promoció CiutatVella S.A. Javier CarvalloRepresentant Fideicomiso · Ciutat de Mèxic 14-09-1995 Conveni de col·laboració Protocol de Col.laboració entre Agència Paisatge Urbà i Fideicomiso Centre Históric Ciutat de Mèxic en materies de Protecció paisatge urbà Ferran Ferrer Viana-Dtor Agència Paisatge Urbà Javier CarvalloRepresentant Fideicomiso · Chihuahua 19-09-1994 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica entre Barcelona y Chihuahua Patricio Martínez-Alcalde Chihuahua Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Distrito Federal de Mèx 08-12-1989 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Districte Federal Mèxic i Barcelona Manuel Camacho-Cap Departament Dtre Federal Mèxic Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Distrito Federal de Mèx 08-12-1992 Conveni de col·laboració Acord de ratificació Conveni de Cooperació Tècnica entre Districte Federal de Mèxic i Barcelona Manuel Camacho-Cap Departament Dtre. Federal Mèxic Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Estados Unidos Mexica 28-06-1986 Conveni de col·laboració Memorandum de Cooperació entre la Secretaria de desenvolupament urbà i ecològica dels Estats Units Mexicans i Barcelona Manuel Camacho-Secretari Desenvolupament Urbà Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Guadalajara 13-05-1998 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Entre Barcelona i Guadalajara Joan Clos-Alcalde Barcelona Francisco Javier RamírezAlcalde Guadalajara · León 14-07-1990 Conveni de col·laboració Acord Intercanvi Tècnic Econòmic i Cultural entre Leon (Mèxic i Barcelona) Carlos Medina-Pte Mpal León Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · MÈXIC DF 23-03-1999 Conveni de col·laboració Protocol d'amistat entre Barcelona i Mèxic Joan Clos - Alcalde de Barcelona Cuauhtemoc Cardenas Governador Ciutat de Mèxic · Monterrey 27-06-1977 Agermanament Proclama de "Ciutat Germana" Cesar Santos-Cabildo de Monterrey · Monterrey 14-02-1990 Agermanament Acord Complementari al conveni d'agermanament entre Monterrey i Barcelona Sócrates Rizzo-Pte. Municipal Monterrey · Tetuan MÈXIC dijous, 17 / maig / 2007 Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Pàg. 9 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · Monterrey 16-02-1990 Agermanament Acord per un programa de Col.laboració entre TUBSA.i Monterrey en el marc de l'agermanament del 142-1990 Sócrates Rizzo-Pte Mpal Monterrey Jordi Borja-Pte. TUBSA · Monterrey 05-10-1992 Agermanament Protocol de Ratificació al Conveni d'agermanament de 26-4-1977 i 14-21990 Albert Batlle-Regidor Ajunta. Barcelona Benjamín ClariondPte.Mupal Monterrey · Monterrey 05-10-1993 Agermanament Protocol de Ratificació al conveni d'Agermanament del 26-4-1977, 14-21990 i 5-10-1992 Lluís Armet-Primer Tinent Alcalde Barcelona Benjamín ClariondPte.Mpal Monterrey · Monterrey 15-10-2001 Conveni de col·laboració Conveni d'Amistat i Cooperació entre Monterrey i Barcelona Joan Clos-Alcalde Barcelona Felipe de Jesús Cantú-Pte Mpal Monterrey · Puebla de Zaragoza 21-09-2005 Conveni de col·laboració Conveni d'Amistat i Cooperació entre Puebla de Zaragoza i Barcelona Joan Clos-Alcalde Barcelona Enrique Doger-Pte Mpal Puebla de Zaragoza · Puebla de Zaragoza 03-07-2006 Conveni de col·laboració Conveni d'Assitencia Tècnica entre Puebla de Zaragoza i Associació Mundial de Grands Metropolis Enrique Doger-Pte Mpal Puebla de Zaragoza Joan Clos-Pte Metropolis · Tijuana 13-07-1990 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica entre Tijuana i Barcelona Carlos Montejo-Pte Mpal de Tijuana Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Veracruz 06-06-2002 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Barcelona i Veracruz Joan Clos-Alcalde Barcelona José Ramón Gutierrez-Pte Mpal Veracruz 07-06-1990 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre Barcelona i León Luis Felipe P. CalderaAlcalde León Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Deir El-Balah 09-03-1995 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Samir Mohamed Al-AzaizaAlcalde Deir El-Balah · Gaza 24-09-1998 Conveni de col·laboració Acord d'Amistat i Col.laboració Joan Clos-Alcalde Barcelona Aown Shawa-Alcalde Gaza · Gaza 05-12-2001 Conveni de col·laboració Acord entre Barcelona i Gaza. Construcció en Gaza de "Barcelona Peace Park" Joan Clos-Alcalde Barcelona Nassi Khayet-Alcalde Gaza · Jericó 09-03-1995 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Hassan Saleh-Alcalde Jericó NICARAGUA · León PALESTINA dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 10 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 13-12-1991 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació entre Asunción i Barcelona Carlos Filizzola-Intendente Asunción Albert Batlle-Regidor Barcelona · Lima 22-05-1986 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Científica i Tècnica entre Lima i Barcelona Alfonso Barrantes-Alcalde Lima Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Lima 22-03-1999 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions de Cooperació Tècnica entre Lima i Barcelona Alberto Andrade-Alcalde Lima Joan Clos-Alcalde Barcelona · Trujillo 04-02-1991 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions de Cooperació Tècnica entre Trujillo i Barcelona Eduardo L. Cuba-Rpte Trujillo Jordi Borja-Tinent d'Alcalde Barcelona · Trujillo 22-02-1991 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica entre Trujillo i Barcelona José Murgia-Alcalde Trujillo Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona 27-09-1990 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica i Cultural entre Gdansk i Barcelona Jacek Starosciak-Alcalde Gdansk Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Leningrad 24-10-1985 Conveni de col·laboració Conveni d'Amistat i Col.laboració entre Barcelona i Leningrado Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona V.Hodyrev-Comité Executiu Soviet Leningrado · San Petesburgo 25-04-1994 Conveni de col·laboració Conveni de Col.laboració entre Benestar Social i Salut Pùblica de Barcelona; L'IMAS el GASI i L'Hospital Municipal Maria Magdalena de San Petesburgo Eulàlia Vintró-Ajuntament Barcelona, Xavier CasasRegidor Barcelona, Josep Fité-IMAS, Francesc RilloGASI Yuri Gorbachev-Dtor Hospital Sta Magdalena San Petesburgo · San Petesburgo 29-03-2002 Conveni de col·laboració Protocol entre San Petesburgo i Barcelona Vladimir Yakovlev Governador de San Petesburgo Joan Clos - Alcalde de Barcelona · San Salvador 19-05-1995 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistad i Cooperació Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Mario Valiente-Alcalde San Salvador · San Salvador 09-06-1998 Conveni de col·laboració Ratificació Protocol d'Amistat i Cooperacio signat el 19-5-1995 Joan Clos-AlcaldeBarcelona Hector Ricardo SilvaAlcalde San Salvador · San Salvador 09-02-2007 Conveni de col·laboració Renovació llaços d'amistat i vincles de cooperació suscrits el 19 -5-1995 i ratificat el 9-6-1998 entre San Salvador i Barcelona Ramón Nicolau, Regidor de Participació Ajuntament BCN Violeta Menjivar, Alcaldesa Municipalidad El Salvador PARAGUAI · Asunción PERÚ POLÒNIA · Gdansk RÚSSIA EL SALVADOR dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 11 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 05-01-1997 Agermanament Conveni d'Amistat i Agermanament Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Recep Tayyip-Alcalde Istanbul · Montevideo 17-04-1985 Agermanament Acta Conveni d'Agermanament Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Aquiles R. LanzaIntendent Montevideo · Montevideo 14-05-1986 Conveni de col·laboració Acord complementari de la carta d'agermanament entre Montevideo i Barcelona d'abril 1985 Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Jorge Luis ElizaldeIntendent Montevideo · Montevideo 15-07-1991 Agermanament Acord Complementari al Conveni d'agermanament entre Montevideo i Barcelona Tabaré Vazquez-Intendent Montevideo Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Montevideo 28-03-1995 Agermanament Protocol Ratificació acord complementari al conveni d'agermanament entre Montevideo i Barcelona Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Mariano Arana-Intendent Montevideo · Montevideo 31-10-1995 Conveni de col·laboració Creació Comissió Mixta MontevideoBarcelona Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Mariano Arana SanchezIntendent Montevideo · Montevideo 22-05-1997 Agermanament Acord Complementari al conveni d'agermanament entre Montevideo i Barcelona Maiano Arana-Intendent Montevideo Eulalia Vintró-Segona Tinent Alcalde Barcelona · Montevideo 22-03-1999 Agermanament Ratificar el Conveni d'Agermanament entre Montevideo i Barcelona Mariano Arana-Intendent Montevideo Joan Clos-Alcalde Barcelona · Montevideo 30-01-2002 Conveni de col·laboració Acord de Cooperació en materia d'arxius municipals entre Barcelona i Montevideo Mariano Arana-Intendent Montevideo Joan Clos-Alcalde Barcelona · Montevideo 21-11-2003 Conveni de col·laboració Memoràndum d'enteniment entre Montevideo i Barcelona amb motiu de la celebració del Campament de la Pau en el marc del Fórum Universal de las Cultures Barcelona 2004 Mariano Arana-Intendent Montevideo Joan Clos-Alcalde Barcelona 15-03-1997 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Bolivar i Barcelona Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Manuel Rocca-Pte Càmara Mpal Bolivar-Barcelona 11-03-1997 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Joan Clos-Alcalde Barcelona Ariel Ulloa-Alcalde Concepción TURQUIA · Istanbul URUGUAI VENEÇUELA · Bolivar XILE · Concepción dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 12 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · Santiago de Chile 10-10-1990 Conveni de col·laboració Conveni de cooperació tècnica entre Santiago de Chile i Barcelona Jaime Ravinet-Alcalde Santiago de Chile Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Santiago de Chile 26-04-1991 Conveni de col·laboració Conveni de Cooperació Tècnica entre Barcelona i el Ministeri de Bens Nacionals de Chile Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Luis Alvarado ConstelaMinistre de Bens Nacionals · Santiago de Chile 25-01-1992 Conveni de col·laboració Protocol de Col.laboració entre Fundació Salvador Allende i Barcelona (Creació Museu Salvador Allende) Isabel Allende-Dtra Gral.Fundació Salvador Allende Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Santiago de Chile 12-11-1992 Conveni de col·laboració Acord de Ratificació del Conveni de Cooperació Tècnica entre Santiago de Chile i Barcelona Jaime Ravinat-Alcalde Santiago de Chile Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Santiago de Chile 15-03-1997 Conveni de col·laboració Protocol de Ratificació del Conveni de Cooperació Tècnica entre Santiago de Chile i Barcelona Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Jaime Ravinat-Alcalde Santiago de Chile · Valparaiso 28-03-1990 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions de Cooperació entre Valparaiso i Barcelona Tona.M. Mascareñas-Dtra Cooperació Amërica Latina Ajuntament Barcelona Raúl García-Dtor Extensión Cultural Valparaiso · Valparaiso 19-12-1995 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Hernan Pinto MirandaAlcalde Valparaiso Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona · Valparaiso 28-12-2001 Agermanament Protocol d'Agermanamet entre Valparaiso i Barcelona Xavier Casas-Primer Tinent Alcalde Barcelona Hernán Pinto-Alcalde Valparaiso · Valparaiso 27-07-2005 Conveni de col·laboració Protocol. (Campanyes de Millora del Paisatge Urbà) Jordi Portabella-Pte IMPU Barcelona Aldo Cornejo-Alcalde Valparaiso · Viña del Mar 19-06-1997 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació Maravillas Rojo-Tercera Tinent d'Alcalde Barcelona Rodrigo González-Alcalde Viña del Mar · Guangzhou 29-10-2003 Conveni de col·laboració Conveni d'Intercanvi i cooperació entre Guangzhoi i Barcelona Zhang Guangning-Alcalde Guangzhou Joan Clos-Alcalde Barcelona · Ningbo 27-10-1995 Conveni de col·laboració Protocol d'Amistat i Cooperació entre Ningbo i Barcelona Zhang Welwen-Alcalde Ningbo Joan Clos-Alcalde Barcelona · Ningbo 15-06-1999 Conveni de col·laboració Carta d'Intencions entre el Port de Ningbo i el Port de Barcelona Chen Qi Hong-Autoritat Portuaria Ningbo Joaquim Tosas-Pte Port Autònom Barcelona · Shanghai 14-04-1989 Conveni de col·laboració Memorandum d'Acord entre Barcelona i Shangahi Pasqual Maragall-Alcalde Barcelona Zhu Rongji-Alcalde Shangahi XINA dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 13 de 14 �Ciutat Data Tipus de conveni Descripció Signatari 1 Signatari 2 · Shanghai 31-10-2001 Agermanament Protocol d'Agermanament entre Barcelona i Shangahi Zhou Muyao-Alcalde Shangahi Joan Clos-Alcalde Barcelona · Shanghai 24-07-2006 Conveni de col·laboració Memoràndum sobre intercanvis i cooperació entre Xangai i Barcelona Feng Guoqin-Tinent d'Alcalde Xangai Jordi Portabella-Tinent d'Alcalde Barcelona dijous, 17 / maig / 2007 Pàg. 14 de 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.03. Acció i òrgans de govern (de l'Ajuntament de Barcelona) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Documents produïts en l'exercici de l'acció del govern de la ciutat de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Llistat d'agermanaments i convenis de col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona 1972-2007 Creator An entity primarily responsible for making the resource Ajuntament de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-17 Type The nature or genre of the resource Informe Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Relacions Internacionals Ajuntament de Barcelona Barcelona Ciutats Description An account of the resource Relacions establertes amb ciutats de tot el món. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes http://78.47.125.110/files/original/5/2727/19680314_TitolNomenament_TecnicoGabineteProgramacion_AjBCN_PM.pdf e4b7ea673417fdc088cd0a1996850a4a PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Títol de Tècnic del Gabinet de Programació a l'Ajuntament de Barcelona nomenant Pasqual Maragall Creator An entity primarily responsible for making the resource Ajuntament de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1968-03-14 Type The nature or genre of the resource Certificat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ajuntament de Barcelona Gabinet tècnic de programació Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Economia Description An account of the resource Títol expedit per l'Ajuntament de Barcelona, nomenant Pasqual Maragall "Técnico del Gabinete de Programación". Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Certificats http://78.47.125.110/files/original/23/2775/20000328_FiguraHumanaTriasFargas_TaulaRodona_PM.pdf 21b0dec4302068c765e19ed57b10410f PDF Text Text \ H Fundació Ramon Trias Fargas Víctor Batallé i Serra Director general Sr. Pasqual Maragall Barcelona, 21 de juliol de 2000 Benvolgut Sr. Maragall, Em permeto fer-li arribar el Quadern de pensament número 10: La figura humana i política de Ramon Trias Fargas, en què vostè va tenir l'amabilitat de participar. Atentament, p.s. Li adjunto cinc exemplars del mateix. Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona Tel. (34)93 21 5 58 48 Fax (34)93 488 00 25 e-mail: fundacio.rtf.cdc@bcn.servicom.es �CO o3 bu !-H 03 fe • c« cd fHB^ S-i O es tí T3 o s 0 a cd ta tó * La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Taula rodona Moderador Pere Esteve 10 Participants Macià Alavedra Pasqual Maragall Artur Mas lip n p r s ^ �La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Taula rodona Moderador Pere Esteve Participants Macià Alavedra Pasqual Maragall Artur Mas Barcelona, 28 de març de 2000 �Presentació a càrrec del Sr. Pere Esteve Des de la Fundació estem, evidentment, molt satisfets que s'hagi pogut organitzar aquesta taula rodona sobre la figura humana i política de Ramon Trias Fargas i que, a més, s'hagi pogut organitzar precisament en el marc del 25è aniversari del nostre partit, Convergència Democràtica de Catalunya. Aquesta tardor, la commemoració del 10è aniversari de la mort de Ramon Trias Fargas - a l'octubre- i la del 25è aniversari de Convergència Democràtica -al novembre- s'han vist afectades pel clima imposat per uns processos electorals que evidentment han estat intensos. Per tant, crec que és significatiu i positiu que reprenguem la tornada a la normalitat de les nostres activitats habituals amb un acte com aquest. De fet, no caldria fer una presentació dels participants, però en tot cas sí que vull esmentar que la seva relació amb Ramon Trias Fargas va ser important per diverses raons. La relació amb Macià Alavedra va ser una relació intensa i política amb els orígens, concretament del partit d'Esquerra Democràtica de Catalunya. Posteriorment, Macià Alavedra va ser el seu successor com a conseller d'Economia. Pel que fa a Pasqual Maragall, la seva relació va ser molt directa i, evidentment, molt centrada en el fet de Barcelona, que per a Trias Fargas va ser també un element molt important en la seva vida política i social. I, finalment, pel que fa a Artur Mas, tot i que personalment és qui va tenir menys contacte directe, és -dins de Convergència- l'hereu molt clar d'alguns aspectes centrals de Ramon Trias Fargas, com l'àmbit municipal de Barcelona i també, precisament, la Conselleria d'Economia, Finances i Planificació. Bé, per tant, i abans de donar la paraula als participants que són els protagonistes, voldria fer uns breus comentaris, que crec que em corresponen i que tinc el goig de fer. És lògic que fem aquesta commemoració dins precisament dels 25 anys, a més és una commemoració merescuda, perquè no podrem agrair mai prou a Ramon Trias Fargas tot el que va representar, fer i donar durant els primers 15 anys de vida de CDC. I, tot i que el fet d'agrair-ho i d'expressar-ho podria semblar inútil, és una acció que vull fer. Jo vaig conèixer en Ramon a Tiana, al poble on visc fa molts anys, i el vaig conèixer com a militant de Convergència. No el vaig conèixer en el món econòmic, ni en el món social..., el vaig conèixer com a militant. Jo era militant feia dos anys. Estàvem preparant les eleccions, en aquella època ja fèiem campanyes i 3 �vàrem inaugurar un mural i Ramon Trias Fargas va venir-hi. Va fer la inauguració des de l'altra banda del carrer en una terrasseta de la casa d'una gent prou coneguda, tianenca, els Cuní, i va fer el parlament amb aquella alçada seva. I jo vaig rebre d'ell les primeres lliçons directes. Naturalment en tinc un record, que em perdurarà sempre. El meu sentiment com a militant d'aquest partit jove, Convergència Democràtica de Catalunya, és el sentiment que Ramon Trias Fargas va saber llegir els signes dels temps. Potser ho va fer massa bé, i potser es va anticipar en més d'una ocasió. Però la majoria de les qüestions que queden per resoldre estan en el seu ideari polític: l'autogovern de Catalunya, l'Europa dels pobles -en contraposició d'una mera Europa dels estats-, una Barcelona forta, el redreçament de la balança fiscal, la defensa de les senyes d'identitat, la defensa de la llibertat. Tot això és de plena actualitat. Per tant, era un gran home, gens fred ni distant, sinó un home ple de sentiment, de coratge, i amb una especial sensibilitat per a les persones. Un home que buscava espais de diàleg i de comprensió. I avui, en aquest acte, segur que trobarem aquests sentiments de comprensió i de diàleg que ell tan bé representava. Intervenció a càrrec del Sr. Macià Alavedra Parlaré de Ramon Trias Fargas amb una certa emoció perquè els records són molts: la fundació d'Esquerra Democràtica, els últims temps del franquisme; la fusió, després, d'aquest partit amb Convergència Democràtica de Catalunya; la participació a les primeres eleccions democràtiques, les del 15 de juny de1977, en què tots dos vàrem ser diputats a Madrid i vàrem integrar el grup de la Minoria Catalana; la participació conjunta en molts governs de la Generalitat de Catalunya, del president Pujol, i en desenes de mítings. Per tant, són moltíssimes vivències realitzades de manera conjunta. Però si he de parlar del pensament polític de Trias Fargas, que és una personalitat complexa que s'anirà estudiant i que en certa manera és un heterodox en molts temes, he d'anar molt alerta, perquè resumir aquesta personalitat sempre és empobrir-la. En Ramon té un llibre que es diu Nacionalisme i llibertat, per això podem dir que és un nacionalista i un liberal i que, a Catalunya, la democràcia i la llibertat eren les seves principals preocupacions, les quals per a ell eren absolutament indissolubles. És a dir, no es plantejava cap sortida per a Catalunya que no fos, evidentment, dins de la democràcia i del respecte de la llibertat, dels drets humans i també d'un liberalisme econòmic, d'una capacitat de creació i d'iniciativa que segons ell 4 �corresponia al tarannà i a la historia de Catalunya. Tot això ho expressava amb un gran coratge -que és una altra característica de la personalitat de Ramon Trias Fargas- perquè ho expressava en un moment dominat en l'àmbit de l'oposició intel·lectualment i políticament per les idees marxistes. Per tant, el que ell exposava sonava totalment diferent del que era la tònica general. No obstant això, ha passat el temps, i la seva línia econòmica, de pensament econòmic, de política econòmica és coincident amb la que ara recomana l'OCDE amb la política econòmica europea, tant si manen els conservadors com els socialistes, amb l'ortodòxia pressupostària, amb una política fiscal que ell ja va oposar a la política fiscal de Fernandez Ordóñez, que per cert era de la UCD i que en aquell moment va fer la reforma fiscal. Ramon Trias Fargas va ser l'únic que va fer uns plantejaments que ara fa tothom, governs conservadors i governs socialistes, a l'Europa occidental. És a dir, una política que ja pensava en les privatitzacions, en les liberalitzacions, tot i que Trias Fargas preveia en aquells moments una coexistència perfectament possible entre sector públic i sector privat. Es parlava també, en aquella època, de la participació dels treballadors en la gestió, era un corrent de moda, la gent parlava d'autogestió, de cogestió. Ell, dins d'aquell món dominat -com deia- per aquestes idees marxistes, representava l'ortodòxia liberal, que és l'ortodòxia que finalment s'ha imposat en el món occidental i en l'Europa comunitària. Però aquell liberalisme de Ramon Trias Fargas - i només cal que rellegim els seus escrits- també era un liberalisme amb un fort accent social: el salari social, les polítiques d'ensenyament i de sanitat -que, per altra banda, creia que havien de ser compensatòries de determinades desigualtats-, la seva preocupació pels minusvàlids - h i ha una llei de l'època dels primers anys de la democràcia que encara es coneix com a Llei Trias-, etc. Aquesta preocupació social ell la feia lligar perfectament amb un liberalisme econòmic que era bo per a la creació de riquesa, però evidentment amb una política social que havia de compensar en la mesura del possible les desigualtats. En el seu nacionalisme -per agafar una altra vessant del seu pensament- Ramon Trias Fargas era també una personalitat molt complexa. Per exemple, ell no podia tolerar que es digués que Catalunya no podia ser independent. I feia uns estudis dient que Catalunya econòmicament podia perfectament ser independent i que, per tant, no és que Catalunya estigués lligada a un projecte espanyol perquè no tenia cap altre remei que estar-hi lligada, sinó que es lligaria a una Espanya democràtica, a una Espanya que respectés les llibertats i que respectés el fet català en tota la seva dimensió. Per això, a vegades, en alguns escrits, Ramon Trias Fargas es presentava com a radical i, en uns altres, oferia sempre aquesta col·laboració cordial amb una Espanya que fos capaç de reconèixer el fet nacional català. 5 �En la seva política nacionalista jo destacaria bàsicament dues de les seves preocupacions. D'una banda, els primers estudis que es van fer amb un caràcter metòdic i científic, sobre la balança fiscal de Catalunya amb Espanya, que és un tema d'actualitat, i que ell ja va plantejar el que es planteja avui i, a més, ho va xifrar. D'altra banda, altres estudis i altres llibres posteriors demostren que Ramon Trias Fargas està en la base de determinades propostes de la política catalana actual. Deia que Catalunya si és més rica que el promig és normal que pagui més perquè els impostos estan en funció dels ingressos, en funció del consum o en funció de les transaccions comercials, però ha de rebre unes quantitats justes que li permetin fer una política justa, una política d'infraestructures, d'ensenyament, de sanitat. Tot això, ell ho explicava en aquells moments dels mítings de 1977 en què tot eren conceptes molt abrandats i aplaudiments fàcils del públic; ell explicava allò de la pesseta i els setanta cèntims - h o recordeu amb tot detall- i a vegades li dèiem: "Home, Ramon, no t'estenguis tant sobre aquests temes". Però era la seva obsessió, i és una obsessió que a més s'ha demostrat que encara avui és actual. I, de fet, en la negociació de l'Estatut -en què ell va participar i jo també- jo sé que el tema del finançament el va deixar descontent. El que passa és que en aquells moments tots volíem arribar a un Estatut, sobretot després de l'acord basc, i arribar a Catalunya amb un Estatut sota el braç i fer-nos la fotografia per aixecar una mica l'entusiasme de la gent. Però ell tenia - h o sé perfectament- aquesta preocupació constant que aquest tema malauradament no l'havíem resolt bé, que quedava obert, com s'està demostrant, i que un dia o altre haurem d'intentar tancar. Al costat d'aquesta preocupació clarament econòmica, professional, política però que responia a la seva formació, en Ramon Trias Fargas hi ha un altre gran tema que és el de l'idioma, el de la llengua catalana. D'això, se n'ha parlat moltes vegades, però voldria explicar-ho una mica. Es va preparar un Estatut a Sau, i després es va debatre aquest Estatut en una sala de l'Ajuntament de Barcelona en la qual l'Assemblea de parlamentaris va improvitzar un miniparlament. Hi havia esmenes, es votaven les esmenes i s'anava preparant l'Estatut que finalment es negociaria amb la representació de l'Administració central. En el tema de l'idioma, una esmena de Convergència i Unió, que equiparava els drets i els deures del català i del castellà a Catalunya, va perdre. I després de la votació, Ramon Trias Fargas, que ja havia defensat personalment tots els temes de llengua en el Congrés dels Diputats de Madrid en nom de la Minoria Catalana, va fer un discurs tan bo i tan emotiu que tots els diputats i els senadors allà presents que constituíem l'Assemblea de parlamentaris vàrem dir: "Escolta, aquest tema aparquem-lo, tornem-lo a negociar i presentem tots plegats un text de consens". I totes les forces polítiques vàrem interrompre les sessions d'aquelles assemblees de parlamentaris de l'Ajuntament de Barcelona; ens vàrem reunir a part i vàrem preparar el que és l'article 3r de l'Estatut de Catalunya que equipara 6 �amb drets i deures el català i el castellà, però amb una gradualitat en funció dels mitjans que posi l'administració catalana. Això jo crec que és un tema històric, gràcies a una intervenció molt personal i gràcies també a un bon discurs. En Ramon sempre deia que els discursos fan canviar d'opinió però mai de vot. I, en aquell cas, el discurs va fer canviar de vot, perquè crec que l'opinió, en el fons, tots la teníem molt similar sobre el que convenia. Això ha permès una determinada política lingüística que ha estat un dels fets importants de l'autonomia a Catalunya. Però, alhora, i per això dic que és una personalitat complexa, en Ramon havia passat a l'exili - e m sembla- 12 anys a Colòmbia. I allà en Ramon -a mi també em va passar perquè també vaig passar temporades llargues a l'Amèrica Llatina- va descobrir una cosa, que dita davant d'un públic nacionalista pot semblar inoportuna. Vivint en un país tan influït pel castellà i per la literatura castellana com Colòmbia, va descobrir una certa grandesa de Castella i de l'idioma castellà. Ell era un defensor acèrrim de la llengua catalana i era alhora un home amb un respecte per la llengua castellana. Això és un fet complex, significatiu però que també és un fet que evita la lluita de llengües. He recollit d'un escrit seu unes frases que us llegiré: "La llengua pròpia - d i u - no es justifica com a factor diferencial, sinó com a atribut de la personalitat humana. La llengua pròpia ha d'ésser una manera d'autorealització de tots els homes, i no una forma de divisió entre els homes". Jo crec que aquest és també un plantejament modern del tema de l'idioma, no una lluita d'idiomes, sinó un atribut irrenunciable de la personalitat humana. "La llengua pròpia - d i u - és un atribut irrenunciable de la personalitat humana". Sobre en Ramon, en podríem parlar molt, és una figura que a més s'anirà estudiant perquè té moltes facetes que poden semblar en certs moments contradictòries i que no ho són; totes s'inscriuen dins d'una gran coherència personal. Jo només vull dir que els que l'hem conegut humanament - i en aquesta sala veig algunes persones que l'hem conegut molt íntimament- sobretot al final del franquisme i als inicis de la democràcia, en els primers moments de l'acció política ja més directa i organitzada era -si l'haguéssim de definir- un burgès il·lustrat, no d'una burgesia de l'empresa industrial, sinó dels professors, dels catedràtics, de la il·lustració, dels coneixements. Era un humanista, un home que a part de saber d'economia i de dret, havia llegit els clàssics, havia llegit els clàssics grecs. És a dir, tenia una gran cultura i això se li notava constantment. I en base a aquesta cultura havia construït un cert escepticisme aparent, una ironia, a vegades inclus un sarcasme sagnant, però darrera d'això jo crec que hi havia uns grans sentiments d'afecte i d'amistat. És a dir, Ramon Trias Fargas era un sentimental que a vegades es posava una cuirassa d'ironia. I això, per a mi, el feia enormement simpàtic i atractiu com a personalitat. Cal tenir en compte que, en determinats moments, la vida de partit obliga a molta disciplina, sovint a frenar moltes opi- 7 �nions per arribar a un acord conjunt del partit. Tot i que Ramon Trias Fargas va ser president de Convergència Democràtica de Catalunya -Pere Esteve ha recordat que el va conèixer en un acte de partit i que, a més, va morir en un acte de partit-; va ser un home de partit que a vegades se li feia difícil. És a dir, realment aquell corsé, aquella cotilla -perdoneu- que representa el partit, ell l'havia de trencar per un costat o per un altre amb un discurs, amb un article. Però crec que això era bo i que tot això enriquia el partit. En fi, era una figura atractiva que ha aportat moltíssim a la transició: el rigor que ell mantenia durant la transició, la implantació de la democràcia, el nacionalisme català a Catalunya. És una aportació a la transició que, evidentment, tots hem de recordar en actes com aquest, que també l'hem d'estudiar i que estic segur que cada vegada estudiarem més. Intervenció a càrrec del Sr. Pasqual Maragall Les paraules evoquen i, a vegades, tenen la virtut de suggerir persones que ja no hi són. Macià Alavedra quasi ens l'ha fet present amb les seves paraules, les quals són molt brillants i, a més, molt amarades del coneixement tan personal i tan directe que va tenir d'en Ramon. No és tant el meu cas, però crec que el vaig conèixer bé. Per a mi, evidentment, ell és el paradigme de l'autèntic liberalisme, de l'alçada del diàleg, de la generositat d'esperit i de respecte per tots els que no pensaven com ell. Per a mi, Ramon Trias Fargas representa la plena vigència dels valors que ell defensava i que personificava. Era una persona de valors. Defensava que en els aspectes bàsics totes les forces polítiques anessin d'acord i que hi hagués una certa unitat d'acció. Creia en la unitat, en anar junts per tirar el país endavant. Al mateix temps, creia en el debat. No s'acontentava amb la unitat superficial, lleugera, de flors i violes. Ell pensava en una unitat profunda que no estava renyida amb la discussió perquè de la discussió, del debat, en neix precisament la veritat. Aquesta és l'essència del liberalisme que ell defensava. El dia que es va acomiadar de l'Ajuntament va fer un discurs que potser valdria la pena rellegir, almenys en part. Va ser un discurs que ens va impressionar a tots per la seva magnanimitat -alguns dels que són avui aquí em sembla que hi eren-. Es va referir a un fet que a ell el va preocupar molt, al fet que Catalunya es dividís, que Catalunya quedés dividida per unes raons que explicava molt bé i que jo ara llegiré. I deia: "Parlem clar. El nacionalisme, pels mateixos anhels de victòria, els mateixos desitjós electorals, busca sempre una alternativa allà on la troba, que és una mica en el centrisme, diria jo. Però com que aquesta alternativa no es demostra suficient fins ara (perquè us situeu aquest és un discurs del 1987), llavors el nacionalisme se'n va a buscar vots a la dreta. A foragitar aquesta 8 �dreta que en definitiva en aquest país no té massa raó de ser, però és necessària en un aspecte polític si volem realment matisar les coses, i que va desapareixent i es va incorporant a Convergència o a tots els grups nacionalistes. I què passa? Doncs que estem situant el nacionalisme cap a la dreta d'una manera que, al final per ser nacionalista es corre el perill -ja he dit que parlo a llarg termini- que s'haurà de ser de dretes. En tot cas, anirem quedant en la línia de la dreta pura i dura que, en definitiva, la gran majoria dels nacionalistes catalans no comparteixen. Però aniran trobant-s'hi una mica pels mateixos motius i necessitats d'un procés electoral democràtic en què l'esquerra s'està trobant -sense voler potser- en una línia massa poc nacionalista i massa poc catalanista". Aquesta era la seva preocupació. Això avui pot semblar una mica datat, com diuen els tècnics -una mica com en aquella època-. Segurament ara podem dir que la dreta ha recuperat unes credencials democràtiques innegables, que de totes maneres s'han d'anar confirmant dia a dia, uns i altres: dretes i esquerres. Però, jo penso que continua sent actual en bona mesura. Llavors ell seguia: "Que això pot arribar, si les coses no s'esmenen a una divisió del país que a mi em sembla greu. Mentre que no em sembla, en canvi, gens greu, la divisió entre socialisme, centrisme o conservadurisme democràtic, perquè això ja ho he dit abans és superable, i l'altra cosa em sembla que és difícilment superable." I, aleshores entrava a matar, i deia: "Jo voldria una Catalunya forta, una Catalunya ben definida sobre la qual tots coincidíssim quant a les seves estructures constitucionals i el marc bàsic. Aquelles línies directrius elementals però que al mateix temps són decisives en la conducta d'un poble". Tornava enrere i deia: "Ser nacionalista voldria dir, en aquest escenari pessimista meu, ser de dretes i ser d'esquerres voldria dir ser poc catalanista. Això em sembla que és un gran perill. I aquest perill -afegia- crec que és un perill que les institucions catalanes tenen l'obligació de corregir, puig són elles que han de prendre la iniciativa, són elles que han d'arribar a uns acords, són elles que han de donar l'exemple de cordialitat, de col·laboració i de possibilitat d'entendre'ns en el terreny aquest -diguem-ned'estructura i de base. Deixant per al debat polític, que és certament no tan sols lícit sinó obligat i necessari, les opcions de programació social. Jo crec, per exemple, -acabava- que les negociacions amb Madrid s'haurien de dur conjuntament, com a mínim per part dels dos partits majoritaris en aquest país, que són el socialista i el convergent. Una cosa és dividir el poder i una altra dividir el país". Aquest discurs jo el recordo unit molt estretament a un altre que va fer poc abans de morir quan el Grup 7 -si no recordo malament- al Palau de Pedralbes va fer-li l'homenatge al ciutadà que ens honora. Penso que va ser el primer ciutadà que ens honorava, que honorava els organitzadors d'aquell acte. I aquell dia va dir "Catalunya i llibertat", però una mica més precís, no va dir ni tan sols catalanisme, va dir Catalunya i llibertat. Aquestes van ser les seves 9 �paraules el dia 19 de setembre de 1989, un mes abans de la seva mort sobtada. Catalunya i llibertat eren els seus dos leitmotivs: la llibertat i el país, és a dir el respecte als altres i l'autoestima responsable. Veia Catalunya com a punt de partida i com a punt de reflexió. El disgustava l'estil, de vegades autoproclamatori, de cert nacionalisme. Ell sabia que s'és català o no se n'és. Però que no se n'ha de parlar contínuament. Una vegada jo vaig escriure sobre això i sobre ell justament. Del catalanisme, se n'ha de parlar però cal fer-ho com ho feia Ramon Trias Fargas, demostrant sempre que el patriotisme és la base d'un humanisme, i que l'autoestima és el punt de partida del respecte als altres. Nosaltres ens vàrem conèixer a meitat dels anys 60. Era una època que recordo... Avui hem passat justament per davant de l'edifici on ens vàrem conèixer, davant del Ritz, que era l'edifici on estava el Servei d'Estudis del Banc Urquijo, en aquell moment, en la primera època; que ara l'estant refent. Era una època en què dins de la misèria política que vivia el país, d'alguna forma hi havia un racó de llibertat. En Ramon en aquest panorama era com una mena d'estel solitari perquè era com..., -anava a dir l'únic liberal-, era el liberal. El meu pare també ho era, però com a personatge més públic i notori ell era el liberal, públicament liberal. El meu pare, per cert, tenia una enorme admiració pel pare d'en Ramon, l'Antoni Trias, que va ser un dels seus ídols en l'època universitària. La relació amb en Ramon, en aquesta època era la relació amb una persona d'autoritat, ell era el "jefe" del Servei d'Estudis del Banc Urquijo, on jo treballava a les tardes. Però per altra banda, teníem llaços, com he dit, sinó familiars, sí de proximitat cultural i ciutadana. Quan me'n vaig anar de l'Urquijo per fer jornada completa d'economista de l'Ajuntament, em va dir: "Així vostè Maragall es dedicarà a l'Ajuntament, visera i 'manguitos' Maragall, visera i 'manguitos'". Em va quedar aquí dintre. Era una persona de geni, però la seva personalitat estava marcada sobretot per la ironia, per l'elegància i per la mordacitat. Aquestes eren les característiques sempre dominants en el seu caràcter. I acabo amb una menció de l'època de l'Ajuntament. Quan vaig saber que ell s'enfrontaria electoralment amb mi -era la primera vegada que jo concorria a unes eleccions, el 1983-, em vaig esverar. Jo quasi havia estat alumne seu a la universitat i, en certa manera, havia estat assalariat seu. El 1983 eren les meves primeres eleccions i jo pensava: "I jo m'haig d'enfrontar amb aquest senyor?" Però, 16 anys més tard, li vaig tornar allò de la visera i els 'manguitos'. Li vaig dir, en un debat: "Senyor Trias, vostè vol anar a l'Ajuntament també? Visera i 'manguitos', senyor Trias". A nivell personal no hi va haver mai problemes, al contrari, vàrem forjar, a través de la relació política, que era una relació de contra10 �posició, una bona amistat. Una altra cosa era el debat polític, sempre des del respecte mutu. Per a mi Ramon Trias Fargas, dels tres rivals que jo vaig tenir, un darrere l'altre, en la lluita per l'alcaldia de Barcelona, va ser el que més por em va fer i el que més por em feia perquè tot i que era tan educat i tan elegant, una crítica de Ramon Trias Fargas podia ser una lúcida i a voltes cruel radiografia-cruel entre cometes, si voleu-, però sempre ben envolcallada. Era realment temible. Conservo un record inesborrable de la seva companyia brillant, eficaç i d'una enorme alçada en els viatges institucionals que vàrem fer junts a Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires, la primavera de 1985, per vendre la candidatura olímpica de Barcelona, aleshores. I el que vàrem fer a Chicago i a Nova York. Recordo que a Chicago vàrem estar en un mercat de futurs, que després va ser una gran iniciativa seva, el novembre de 1986. És a dir, abans i després que Barcelona fos designada com a seu dels Jocs de 1992. Junts, el govern i l'oposició -amb això vàrem imitar el model de Manchester que ens havien visitat el cap del govern i el cap de l'oposició poc abans- vàrem representar Barcelona en aquella època en què començàvem a posar la ciutat en el mapa internacional, cosa que ara hauríem de tornar a fer, hauríem de tornar a posar entre tots aquesta ciutat en el mapa del 2004 perquè si no estarem malament d'estratègies que siguin estratègies vencedores, que mobilitzin. El 21 d'octubre de 1995 la ciutat va donar el nom de Ramon Trias Fargas a un carrer, a la nova Barcelona que ell ja no va poder veure, tocant a la Vila Olímpica i a la nova Universitat, un tram que abans era del carrer Sardenya. I per acabar torno al principi de la meva intervenció. És a dir, vull acabar insistint en el fet que avui es donen les condicions perquè en les qüestions decisives, els catalans anem sempre junts. Intervenció a càrrec del Sr. Artur Mas Jo dels tres participants en aquest acte sóc el que menys vaig conèixer Ramon Trias Fargas personalment. Probablement per raons, en aquest cas, d'edat. De tota manera he procurat suplir aquesta manca de coneixement personal intens -com en el cas de Macià Alavedra o de Pasqual Maragall- amb una lectura més o menys habitual i més o menys permanent de moltes de les seves intervencions i de molts dels seus llibres. En aquest sentit, recordo que ara fa pocs mesos, conjuntament amb la Fundació Ramon Trias Fargas i amb el suport de Montserrat Trueta, vàrem tenir la iniciativa, en el moment just en què se celebraven els deu anys de la seva mort, de reeditar aquell recull d'escrits i de conferències que es va presentar no fa gaires mesos en el Palau de la Generalitat. Va ser, per cert, un acte - n o sé si molts de vosaltres hi éreu o n o - no només molt lluït sinó, a més, molt emotiu des de molts punts de vista. 11 �En el moment de morir, Ramon Trias Fargas era un polític en actiu, era conseller d'Economia i Finances. La mateixa situació que jo tinc en aquest moment dins del govern. Era certament un intel·lectual amb idees pròpies, això ho havia estat durant molts anys. Però, a més, val la pena recordar que era una persona que encertava en la identificació de problemes bàsics -cosa que no sempre és fàcil- i, que moltes vegades proposava per a aquests problemes solucions realment imaginatives i encertades -cosa més difícil encara-. Després m'hi referiré amb temes que estan encara vius i vigents en el nostre país. Abans, Macià Alavedra i Pasqual Maragall també s'han referit a la seva personalitat política i, concretament, han centrat una part de les seves paraules en la síntesi del pensament de Ramon Trias Fargas entre la llibertat i la nació, entre la llibertat i Catalunya. Jo, a aquesta síntesi, sempre molt ben combinada, hi afegiria un altre parell de síntesis també molt importants: d'una banda, la síntesi de la llibertat individual amb la igualtat d'oportunitats i, de l'altra, la síntesi del progrés econòmic amb la protecció als més desvalguts. Tinc també un text que m'agradaria comentar. Tothom ho ha fet abans. Jo n'agafo un de l'any 1989, quan Ramon Trias Fargas s'acomiadava de la presidència de Convergència Democràtica de Catalunya. En aquell moment, va dir textualment: "Estic segur que pràcticament ningú en aquesta sala -en la sala que ell estava- i ningú que estigui a les llistes de militants -lògicament de Convergència-, no dubteu -deia e l l - del meu nacionalisme. Però fins i tot en temes que al principi eren més discutits, com per exemple el de la doctrina social, jo -deia e l l - des del primer dia abans de fusionar-me (aquesta és una paraula molt de moda, però ell es referia abans de fusionar lògicament Equerra Democràtica de Catalunya amb Convergència) em vaig manifestar obertament a la premsa i a les assemblees de partit com un liberal de sempre. Un liberal a la clandestinitat, a Espanya, i a l'estranger a l'època de Franco. Un liberal sense reticències, a l'època posterior, a la mort del general, en què estava de moda (abans ho ha dit Macià Alavedra) el marxisme. Un liberal -deia ell el 1989-, ara mateix, que això de la ¡dea liberal del progrés, de justícia i de les llibertats de les persones i dels pobles ja és més generalment acceptat". És a dir, com abans ha dit Pasqual Maragall, era el liberal, el liberal de sempre, que no va canviar les seves idees, en aquest sentit, en cap moment. Crec que Ramon Trias Fargas tenia dins del seu pensament una altra característica que val la pena de subratllar: ell era un convençut que la llibertat individual només és completa de veritat, només és autèntica de veritat, només agafa cos de veritat quan, a més, es combina amb la llibertat de la nació, de la comunitat o de la col·lectivitat. És a dir que la llibertat individual que comporta renunciar a la identitat nacional no té cap sentit. I també deia el contrari: les llibertats nacionals que acaben ofegant les llibertats individuals en un estat de dret 12 �tampoc tenen cap sentit. La llibertat individual no és abstracta i s'enriqueix en el buit, sinó que per agafar cos plenament necessita aquest caldo de cultiu que és concretament la llibertat col·lectiva o la llibertat nacional. El 1984, en una reflexió que feia sobre nació i nacionalisme, Ramon Trias Fargas deia també: "Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a una causa eterna de la llibertat; aquesta ha estat la contrasenya del nostre nacionalisme. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formem part modestament, però dignament, del concert de les nacions. Aquesta simbiosi entre llibertat i nacionalisme no l'hem d'abandonar mai". Aquesta simbiosi entre llibertat individual i llibertat col·lectiva es va manifestar amb una gran força en el moment de la discussió sobre el català, de la llengua catalana a la Comissió Constitucional a les Corts a Madrid. Abans Macià Alavedra ens ha fet també una referència, en aquest sentit, de la defensa abrandada de Ramon Trias Fargas sobre la llengua. Ramon Trias Fargas, en aquell moment quan defensava davant d'aquesta Comissió Constitucional a les Corts de Madrid el tema del reconeixement del català com a llengua pròpia de Catalunya, deia - n o en paraules textuals en aquest cas- que la defensa de la llengua era una qüestió moral i de drets humans, i que la igualtat d'oportunitats per a les llengües que havien de conviure en un mateix territori era un aspecte positiu que calia conservar. Però, al mateix temps, també deia que el tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual. Recordem per què fets recents que han passat en el nostre país en aquests últims any i mig, dos anys, il·lustren bastant -crec j o - la vigència del pensament, en aquest sentit, de Ramon Trias Fargas. Recordo que ell deia: "El tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual". És una lliçó que està plenament vigent encara en alguns esquemes del nostre país, i en algunes discussions recents que hi ha hagut en aquests darrers temps. Aquestes conviccions liberals i nacionalistes s'aplicaven també en el cas de Ramon Trias Fargas a la sobirania política i a l'autonomia financera de Catalunya. Com tothom coneix, són qüestions pendents encara en bona part: sobirania política i autonomia financera. Jo avui he fet un acte que Macià Alavedra ha fet moltes vegades i que Ramon Trias Fargas també havia fet moltes vegades, portar al Parlament de Catalunya el Pressupost de la Generalitat - h o he fet aquest matí-. I repassant memòries molt antigues comprovava com a principi dels 80, l'any 1980, quan Ramon Trias Fargas era el primer conseller d'Economia del govern Pujol, va presentar al Parlament de Catalunya un pressupost que pujava pocs milers de milions de pessetes -la veritat és que eren molt poquets-. Jo avui he presentat un pressupost en el Parlament de Catalunya que passa dels dos bilions cent mil milions de pessetes. Ho he fet 20 anys després, és veritat. Però això demostra fins a quin punt, també des del punt de vista de l'autogovern, des del punt de vista, en part, de l'autonomia financers �ra s'han donat passes importants en aquests darrers vint anys que no són negligibles. Una altra cosa és que no hem arribat - i això jo ho subratllo amb un especial èmfasi- en el punt que molts de nosaltres desitjaríem, però en tot cas la veritat és que des de molts punts de vista les passes que s'han donat han estat molt importants. Recordava també de l'acte que vàrem fer al Palau de la Generalitat, ara fa alguns mesos, que a principi de la dècada dels 80 vàrem estar a punt - i em refereixo a Catalunya en el seu conjunt- d'arribar a un molt bon acord de finançament. Concretament l'impulsor també va ésser, una vegada més, Ramon Trias Fargas, en aquell moment conjuntament amb una persona que ens va deixar fa poc, que va morir fa poques setmanes, Jaime Garcia Añoveros, llavors ministre d'Hisenda d'Unió del Centre Democràtic. Doncs bé, recordem avui, tot i que fa pràcticament 20 anys d'això, que en aquell moment, i d'això a Convergència n'hem parlat moltes vegades, es va estar a punt, a un mil·límetre, d'arribar a un acord fiscal, a un acord financer molt positiu, molt en clau de futur entre Catalunya i la resta d'Espanya. Allò, que per raons ara no vénen al cas i que tothom més o menys intueix. En aquell moment es va perdre una oportunitat molt gran de la qual encara avui patim una part de les conseqüències negatives. Voldria acabar en aquesta línia de l'autonomia financera, perquè em sembla que, no només com a membre de Convergència sinó també com a actual conseller d'Economia, val la pena que jo hagi destinat, encara que siguin uns breus minuts, a recordar -com abans també ha fet Macià Alavedra- una de les obsessions, més sanes i positives que va tenir Ramon Trias Fargas, lluitar tant com va poder-i va poder molt, i va estar a punt, com jo recordava, d'arribar pràcticament a una solució definitiva- perquè Catalunya tingués no només sobirania política sinó també l'autonomia financera sense la qual no hi ha ni llibertat nacional possible ni progrés possible. Ell va lluitar molt per això. I en aquest sentit recordo que va publicar llibres tan emblemàtics i tan recordats que posaven sobre la taula el gran perill que tenia Catalunya, ja en aquella època, i que en part segueix tenint encara, de l'ofec financer. Recordeu aquell llibre titulat Narració d'una asfixia premeditada, que de fet anava precisament en aquesta línia, és a dir, a denunciar el gravíssim perill que tenia Catalunya si no aconseguia tenir una bona autonomia financera, un bon sistema de finançament, el perill que tenia de quedar com un país de segona fila. En la seva filosofia Ramon Trias Fargas - i us ho dic perquè aquests encara són temes d'actualitat, com heu comprovat aquests darrers mesos i com es comprovarà en els propers mesos també i en els propers anys- venia a dir dues coses molt simples: primer, els impostos que es paguen a Catalunya s'han de quedar a Catalunya (això ho entén tothom); i la segona cosa que té tant valor com la primera, i que no la podem oblidar: a partir d'aquí, una vegada això es fes 14 �d'aquesta manera, Catalunya ha de pagar a l'Administració central pels serveis que presta a Catalunya i, a més, dins de la línia de la no-divisió i de la cooperació que sempre va defensar Ramon Trias Fargas, a més, Catalunya una part d'aquests impostos els ha de destinar a ajudar les altres comunitats de l'Estat que estan menys desenvolupades que la nostra a poder agafar també el tren del progrés. Aquest, en síntesi, era el pensament de Ramon Trias Fargas, que per altra banda està escrit en molts documents i defensat -insisteixoamb molta vehemència per ell mateix. Voldria acabar dient que aquelles banderes que va aixecar Ramon Trias Fargas en aquella època segueixen sent banderes que avui en part estan encara aixecades en el nostre país, potser no al cent per cent, perquè també és veritat que hi ha hagut progressos significatius en aquestes línies, però són banderes que estan aixecades. I jo crec que el millor homenatge que avui es podria fer a Ramon Trias Fargas en aquest sentit és que ell sabés que avui a Catalunya hi ha molta gent -entre la qual jo em compto- compromesa en el fet que aquelles banderes que ell va aixecar arribin algun dia a bon fi. Cloenda a càrrec del Sr. Pere Esteve A la invitació haureu verificat que havíem plantejat aquest acte com a taula rodona. El que passa és que hem parlat abans amb els ponents i la realitat de les seves intervencions, per altra banda tan brillants, fa que l'acte realment hagi estat molt reeixit pel que fa al nivell, de manera que, per tant, com a organitzadors, ja n'estem satisfets. Però com que es tracta d'intervencions gairebé no contrastables sinó sumables, hem arribat a la conclusió que potser seria millor que obrissim un torn de paraules per si algú de les persones assistents volgués fer alguna pregunta, demanar algun aclariment o alguna ampliació d'algun dels aspectes tractats. Així, doncs, ho farem d'aquesta manera abans de cloure l'acte. Probablement les condicions no són potser de consulta, entre altres coses probablement perquè les intervencions han estat molt aclaridores... (Sr. Artur Mas: "Si em permets una recomanació, posa't la visera i els 'manguitos' i ara ho faràs millor"). Bé, aleshores, com que mentre han parlat Macià Alavedra, Pasqual Maragall i Artur Mas, jo he anat fent les meves notes i m'he preguntat: "Home, com a moderador, al cap i a la fi, em pot correspondre fer una síntesi, no?". Però, és clar, el llistat és tan llarg que m'he dit: "Espera't, Pere, perquè l'únic que faràs és repetir tot el que ja han dit, no? I la qualitat de la síntesi s'ha de mirar de no perdre". 15 �He intentat sintetitzar..., però, com? En primer lloc, de les tres intervencions, se'n dedueix un fet fonamental de la figura de Ramon Trias Fargas, que és la transcendència. És transcendent en dos aspectes: 1. És transcendent amb el que va fer: allò que va fer compta, allò que va fer ho tenim, ens afecta, és permanent, hi és. 2. És transcendent amb el que va dir: el que va dir és vigent, el que va dir mereix discussió, el que va dir és ric. Per tant, el primer aspecte que cal destacar, telegràficament, com correspon a una persona que vol fer síntesi és la transcendència. Clar que d'aquests aspectes que s'han parlat, jo també n'he seleccionat alguns que, en el terreny una mica egoista, servissin per al fet que estem convocant un partit que celebra 25 anys i, det fet, en sóc secretari general. Un aspecte molt important de la figura de Ramon Trias Fargas ens ha de servir molt al partit i als partits: el seu no-convencionalisme. S'ha utilitat l'expressió "no convencional", s'ha utilitzat l'expressió "imaginació" i Artur Mas ha utilitzat la paraula "encert". Per tant, es acta la necessitat de tenir polítics amb sentit no convencional, de no donar per descomptat moltes coses que en la política i en la societat es donen per descomptat i, en canvi, d'aplicar imaginació, valentia i, a més, evidentment, d'encertar. I un altre aspecte, també relacionat amb el partit, seria un tema molt interessant, que ja l'ha tocat Macià Alavedra: el tema de la disciplina. Evidentment, Ramon Trias Fargas és un exemple de com una persona és capaç, des d'una posició molt personal, molt oberta, molt seva i també com a president d'un partit, d'acceptar la disciplina. En un moment com aquest, també crec que és un aspecte important, trobar aquell punt del que és la disciplina; a més, la personalitat en un partit, em sembla francament interessant i, per tant, de Ramon Trias Fargas, en podem aprendre. A mi, em fa l'efecte -s'ha dit diverses vegades- que la personalitat de Ramon Trias Fargas se seguirà estudiant. És absolutament legítim i necessari. Crec sincerament, a més, que pot ser un element d'enriquiment fonamental cap als que creiem -crec que molts- en els elements més renovadors del que podríem dir "terceres vies", el que d'alguna manera avui a Europa potser capitalitza més del compte Blair. És a dir, tot allò que significa elements renovadors dels corrents convencionals conservador i esquerres. I que al voltant d'elements de centre, liberals, progressistes, de tots aquests elements enriquidors, i que tots els partits tenim d'alguna manera l'intent - j o crec que l'obligació- de fer créixer, són elements que es poden nodrir d'una manera intensa dels pensaments de Ramon Trias Fargas. Com ja que he dit que no ho diria tot, em limito a aquests quatre punts. Fer una descripció, intentar fer una síntesi d'una persona de tanta complexitat -com ens ha dit Macià Alavedra- no és possible. Per tant, pel que fa la síntesi de Ramon Trias Fargas haurem d'enten16 �dre sempre que, al final, la seva síntesi és la seva vida. Cap dels seus aspectes podria ser la síntesi, no? En tot cas us vull agrair-vos la vostra assistència i us vull dir que, com a Fundació Ramon Trias Fargas i com a partit, tenim el legítim orgull -avui confirmat- d'haver tingut Ramon Trias Fargas entre nosaltres i l'orgull d'incloure entre els nostres objectius el de conservar i el d'enriquir el seu record. Barcelona, 28 de març de 2000 •MMMmaMM �\ B Fundació Ramon Trias Fargas Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona Tel. 93 215 58 48 Fax 93 488 00 25 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La figura humana i política de Ramon Trias Fargas Creator An entity primarily responsible for making the resource Alavedra, Macià, 1934-2018 Maragall, Pasqual, 1941- Mas, Artur Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-28 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Trias Fargas, Ramon, 1923-1989 Homenatges i distincions Catalunya Liberalisme Política Description An account of the resource 19 p. Document que recull les intervencions a la taula rodona organitzada per la Fundació Trias Fargas. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Trias Fargas Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Esteve, Pere, 1942-2005, 1942-2005 (moderador) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències http://78.47.125.110/files/original/12/568/llibre_senseprotocol.jpg 28f6f0c447008e94e84f3b39def1a444 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: sense protocol Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Fotografies Acció política Campanyes Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Álvarez, Pepa Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Rafael Campalans Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010 Rights Information about rights held in and over the resource Els recursos obtinguts de la venda d'aquesta publicació seran destinats a Alzheimer International-Fundació Pasqual Maragall. Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Description An account of the resource Aquest llibre és una selecció curada de fotografies que immortalitzen els tres anys anteriors de l’arribada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya), l’any 2003. Aquest àlbum gràfic és una mostra del caràcter i la manera d’entendre la política d’algú amb “una mirada clara, neta, d’una il·limitada capacitat per generar complicitats”, com indica Jordi William Carnes, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a la presentació del llibre. Abstract A summary of the resource. Aquest llibre és una selecció curada de fotografies que immortalitzen els tres anys anteriors de l’arribada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya), l’any 2003. Aquest àlbum gràfic és una mostra del caràcter i la manera d’entendre la política d’algú amb “una mirada clara, neta, d’una il·limitada capacitat per generar complicitats”, com indica Jordi William Carnes, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a la presentació del llibre. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall http://78.47.125.110/files/original/12/579/llibre_quepensaPM.jpg 99de6c245fd9b59c67a38513207b091b Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Què pensa Pasqual Maragall Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Acció política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Catalunya Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Àlvaro, Francesc-Marc, 1967- Publisher An entity responsible for making the resource available Dèria Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Llibre-entrevista resultat de la curiositat per descobrir i explicar què pensa en Pasqual Maragall sobre la seva activitat política, la seva dimensió humana i l'actualitat, en general. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall